Arxiu per a 'Nadal' Categories

20 des. 2019


BON NADAL!

Classificat com a Nadal

(text anònim modificat. Dibuix de https://www.agustindelatorre.com/)

DIUEN D’AQUEST NEN…

Que si va néixer ahir, que si ha nascut avui, que si va néixer aquí, que si va néixer allà.

Que si eren reis, que si eren mags.

Que si tenia germans, que si no en tenia.

Que quants pans i quants peixos.

Que si va morir als 33, que si va morir als 36.

Que on és, que quan torna.

Que si és Déu o no ho és…

El cas és que a mi em va agafar la mà quan més ho necessitava.

Em va ensenyar a somriure i agrair les petites coses.

Em va ensenyar a plorar i a compadir-me.

Em va ensenyar a despertar-me per saludar el sol i a dormir amb la consciència tranquil·la.

Em va ensenyar a caminar a poc a poc i totalment descalç.

Em va ensenyar a abraçar a tothom i a abraçar-me a mi mateix.

Em va ensenyar moltes coses: a estimar-me molt, a estimar el que tinc al costat i, si ho necessita, a donar-li la mà.

Em va ensenyar a escoltar quan m’està parlant en la quotidianitat, en la senzillesa; quan m’envia missatges de tota mena i que, per escoltar-lo, he de tenir el cor obert.

Em va ensenyar que un «gràcies» o un «perdó» ho poden canviar tot.

Em va ensenyar que la força més gran és l’amor i que el contrari a l’amor és la por.

Em va ensenyar com m’estima a través de mil detalls.

Em va ensenyar que els miracles sí que existeixen.

Em va ensenyar que si jo no perdono, sóc jo qui es queda presoner de la rancúnia i que per perdonar, primer he de perdonar-me.

Em va ensenyar que no sempre rebré bé per bé, però que he de fer el bé malgrat tot.

Em va ensenyar a confiar en mi i a aixecar la veu davant de la injustícia.

Em va ensenyar a buscar dins meu i no a fora.

Deixa que m’allunyi, sense enfadar-se. Que surti a conèixer la vida. A equivocar-me i aprendre. I sempre em segueix cuidant i esperant.

Fins i tot em va deixar aprendre d’altres mestres sense posar-se gelós. Perquè és de necis no escoltar tot allò que parli d’amor. I perquè avui, més que mai, entenc que tots parlen del mateix.

Em va ensenyar que només sóc aquí durant un temps i només per ocupar un espai molt petit a la història.

I em va demanar que sigui feliç i visqui en pau; que m’esforci cada dia a ser millor i a compartir la meva llum coneixent les meves ombres; que gaudeixi, que rigui, que valori. Diu que Ell sempre serà amb mi; que encara que dubti i tingui por, confiï, ja que en això consisteix la fe: confiar a Ell malgrat jo mateix…

Ell es diu Jesús. Va néixer pobre i segueix naixent pobre. Que des del seu pobre bressol ens beneeixi i ens ajudi a celebrar l’autèntic Nadal.

BON NADAL I BON ANY NOU A TOTS ELS QUE EM LLEGIU!

Mollerussa, Nadal de 2019.

No hi ha resposta

20 des. 2016


Quin Nadal celebrem?

Classificat com a Cristianisme,Leonardo Boff,Nadal

Ernst Bloch, filòsof marxista i ateu, diu:

“L’estable, el fill del fuster,

el predicador enmig de gent senzilla

i el patíbul final

són el resultat del material històric

i no pas fruit del material daurat,

preferit per la llegenda”.

Explica el teòleg Leonardo Boff que Nadal és un mite cristià. Però és un mite veritable. Des de fa almenys 50 anys, l’exegesi bíblica sobre aquests textos mostra que no es tracta d’un relat històric, sinó d’alta i refinada teologia elaborada pels evangelistes Mateu i Lluc (Marc i Joan no diuen res de la infància de Jesús) per provar que Jesús era realment el Messies, el fill de David i el fill de Déu.

Amb aquesta finalitat, recorren a gèneres literaris, que semblen història però que són en realitat recursos literaris, com, per exemple, els Mags d’Orient (que representen els pagans i dels savis), els pastors (els més pobres i considerats pecadors per tractar amb animals que els feien legalment impurs), l’Estrella i els àngels (per mostrar el caràcter diví de Jesús), Betlem, que no seria una referència geogràfica sinó un significat teològic: el lloc, segons les profecies, d’on vindria el Messies, diferent de Natzaret, totalment desconeguda, on probablement hauria nascut Jesús. I així altres tòpics.

Però el més important de tot és que enfront dels relats tan commovedors del Naixement podem dir que estem davant d’un grandiós mite, entès positivament com ho fan els antropòlegs: el mite com la transmissió d’una veritat tan profunda que només el llenguatge mític, figurat i simbòlic és adequat per expressar-la. És la funció de tots els mites que han creat la majoria de cultures i religions. Un mite és veritable quan el sentit que vol transmetre és veritable i il·lumina tota la comunitat. Així el Naixement de Jesús és un mite cristià ple de veritat, de proximitat de Déu i de familiaritat.

Nosaltres fem servir avui altres mites per mostrar la rellevància de Jesús. Per exemple és significatiu un mite antic que l’Església va aprofitar en la litúrgia de Nadal per revelar la commoció còsmica davant el naixement de Crist i que diu així:

«Quan la nit anava per la meitat del seu curs es va fer un profund silenci. Llavors, les fulles xerraires van callar com mortes. Llavors, el vent que xiuxiuejava va quedar quiet en l’aire. Llavors, el gall que cantava es va aturar enmig del seu cant. Llavors, les aigües del rierol que corrien, es van paralitzar. Llavors les ovelles que pasturaven es van quedar immòbils. Llavors, el pastor que aixecava el seu bastó va quedar petrificat. En aquest moment tot va parar, tot es va suspendre, tot va fer silenci: naixia Jesús, el salvador de la humanitat i de l’univers ».

NADAL vol comunicar-nos que Déu no és aquesta figura severa i d’ulls penetrants que vol escrutar les nostres vides. Apareix com un nen. No jutja, només vol rebre afecte i jugar.

I vet aquí que del Pessebre va venir una veu que em va xiuxiuejar:

«Oh, criatura humana, per què tens por de Déu?. No veus que la seva mare va faixar el seu fràgil cos?. No t’adones que ell no amenaça ni condemna ningú?. No sents com plora suaument?. Més que ajudar, necessita ser ajudat i rebre afecte. No saps que ell és Déu-amb-nosaltres com tots nosaltres?». I ja no pensem més, donem pas al cor que sent, es compadeix i estima. Quina altra cosa podríem fer davant d’un Nen sabent que és Déu humanitzat?

Potser ningú hagi escrit millor sobre el Nadal i el Nen Jesús que l’escriptor portuguès Fernando Pessoa, que diu: «Ell és l’etern nen, el Déu que faltava. El és el diví que riu i que juga. És un nen tan humà que és diví».

Més tard van transformar el Nen Jesús en Sant Nicolau, en Santa Claus i, finalment, en el Pare Noel. No té importància, perquè en el fons, l’esperit de bondat, de proximitat i de regal diví hi és en tots ells. Per això l’editorialista Francis Church del The New York Sun, l’any 1897, va estar molt encertat en respondre a Virgínia, una nena de 8 anys que li va escriure: “Estimat Editor: digues-me la veritat: Existeix el Pare Noel?”.

I ell sàviament li va respondre:

«Sí, Virgínia, el Pare Noel existeix. És tan cert com que existeix l’amor, la generositat i la devoció. I tu saps que tot això existeix de veritat i aporta més bellesa i alegria a la nostra vida. Que trist seria el món si no existís el Pare Noel! Seria tan trist com si no hagués nenes com tu. No existiria la fe dels infants, ni la poesia i la fantasia, que fan la nostra existència lleu i bonica. Però per això hem d’aprendre a veure amb els ulls del cor i de l’amor. ¿Si hi Pare Noel? Gràcies a Déu viu i viurà sempre que hi hagi nens grans i petits que han après a veure amb els ulls del cor».

Procurem mirar sempre amb els ulls del cor i no només per Nadal. Malauradament la majoria de nosaltres hem estat educats per mirar només amb els ulls de la raó i en la vida, ja ho sabem prou, no tot és “raonable”.

BON NADAL I BON ANY 2017 a tots els amics i seguidors d’aquest blog.

No hi ha resposta

05 gen. 2016


Els tres reis eren dos

Classificat com a Nadal,RELIGIÓ

Els tres Reis d’ Orient eren dos i van resultar ser els pares. No recordo bé en quin moment vaig descobrir aquest fet. Em sembla que va ser a l’escola quan els nens més grans –segurament per sentir-se més importants- ho anaven xerrant en secret als més petits. Els fet és que en algun moment es va trencar aquell encantament que durant els anys de la nostra infantesa sentíem els nens pels Reis d’Orient. De mica en mica es va anar esfumant aquella il·lusió infantil, tot i que ens guardàvem prou bé de fer veure que ja sabíem la crua realitat. Pensàvem que d’aquesta manera els Reis anirien arribant, cosa que no teníem tant segur que passés si els pares hagessin arribat a saber que nosaltres ja havíem descobert el misteri.
Durant anys, les dates anteriors a les festes de Nadal foren plenes d’unes quantes il·lusions: primer per fer el pessebre, després per donar de menjar i beure al tió i finalment per fer la carta als Reis amb la secreta esperança de que es creguessin tota la història que els escrivia amb la millor bona lletra possible (allà els explicava que m’havia portat bé i que, per tant, em mereixia tot allò que els demanava. I no faltava mai la promesa que l’any vinent encara em portaria millor….). En aquells temps de la meva infantesa només hi havia aquestes tres o quatre il·lusions molt ben filtrades pels pares, que anaven prou justos de butxaca com per fer-nos veure que els Reis havien de portar joguines a molts i molts nens i que, per tant, no havíem d’abusar de la seva generositat fent una llista molt llarga. A casa meva no hi havia arbre de Nadal, ni Pare Noel, ni grans regals. Tot era molt senzill, molt casolà, molt segons les tradicions catalanes i els regals acostumaven a ser coses útils. Els meus “Reixos” –com diem aquí al Pla d’ Urgell- em deixaven més aviat carteres d’anar a l’escola, pissarres, estoigs de llapis de colors Alpino o alguna peça de roba… Predominava la utilitat a la diversió, tot i que de tant en tant no puc negar que també queien algunes joguines.
A Castellnou –el meu poble- els Reis arribaven en tren. Vull dir que l’estació del tren, a les afores del poble, era el lloc ideal per a preparar la gran festa dels nens. Des d’allà, en una carreta una mica disfressada i estirada per un tractor qualsevol, entraven al poble. A vegades deixaven els regals al balcó de les cases i altres vegades anaven fins a l’església. Allà, una vegada rebuts amb un parlament, anaven cridant els noms de tots els nens que tenien algun paquet i que esperaven amb frisança que els anomenessin. En aquells llunyans temps els grans magatzems per departaments els desconeixíem i les joguines que demanàvem eren molt senzilles. La gran varietat només es donava a Barcelona i nosaltres, pobrets nens de poble, encara no ho havíem descobert. El posterior Pare Noel, tan obès, tan rotund i de barba tan blanca -com veiem avui a tot arreu, -encara no havia arribat i desconeixíem totalment les grans novetats que portava dins el sac. Els seu paper, en aquell temps, el feien els patges dels Reis amb molta més discreció, però amb la mateixa efectivitat.
La cartera de desitjos dels nens de llavors devia ser la mateixa que la dels ara i les cartes les dipositàvem a les bústies de Correos; amb la diferència que llavors la situació no era tant boiant com la d’ara i ens conformàvem –quin remei!- amb poca cosa perquè no havíem tastat encara el gust de l’abundància. Però tampoc no ens feia cap falta per a ser feliços, la veritat sigui dita…  Per als nens i nenes de llavors, el que comptava era la nit del 5 de gener on tot era màgia, ansietat i també somni, literal i metafòric. Era una nit en què costava dormir. Qualsevol soroll et feia parar l’orella i et feia pensar que els Reis ja eren allà i deixaven els regals vora les sabates que havíem deixat ben enllustrades i ben arrenglerades al balcó al costat del menjar i el beure pels camells. Quantes nits mal dormides portem a l’esquena els que ara tenim ja més anys dels que voldríem! I quantes matinades il·lusionades del dia de Reis encara recordem, baixant d’una revolada del llit i corrent cap al balcó! Aquells misteriosos i generosos Mags que, quan anàvem a “doctrina” ens havien ensenyat que arribaven a la cova de Betlem amb les seves ofrenes d’or, encens i mirra, ara ens deixaven també regals a nosaltres…
De mica en mica, i gairebé sense que ens n’adonéssim, la màgia monàrquica es va anar esfumant i devaluant i vam anar creient cada cop més amb els pares, amb el seu esforç, amb les seves subtils maneres de fer-nos feliços que, al cap i a la fi, és del que es tractava. I ens vam anar conformant amb la nova situació i ho vam anar comprenent -si no de grat, per força- i vam procurar continuar sent feliços.
Alguns ens hem anat tornant republicans del tot  (acèrrims republicans, fins i tot) però seguim creient incomprensiblement amb aquests mateixos Reis d’ Orient i fins i tot seguim esperant el nostre preuat regal: que ben aviat ens puguin portar la tan desitjada REPÚBLICA CATALANA. Que així sigui!

Una resposta fins a ara

03 gen. 2016


Pregó nadalenc

Classificat com a Nadal

 

Temps enrere recordo haver llegit una interessant entrevista de Laia de Ahumada a Joan Escales, rector d’ Enviny, al Pallars Sobirà. Si voleu, la podeu llegir aquí: Entrevista a Joan Escales.

Justament avui un amic m’ha fet arribar el Pregó de Nadal que ha escrit aquest any. Com que encara som en temps nadalenc i considero que és prou bonic com per llegir-lo pausadament, us el transcric

PREGÓ DE NADAL 2015

S’apropa Nadal!

Quan comença Nadal?

Nadal comença quan comencem a somiar en ell. Així ho vivíem en la nostra infantesa. El que feia bonic el Nadal era l’espera. Per tant, tractaré de descriure com l’esperàvem i el vivíem, en aquells temps.

-Jo recordo de ben petit, en el meu poblet dels Pirineus, Enviny, quan sentia les primeres esquelles de les ovelles que baixaven de les muntanyes i trencaven el silenci del poble, em feien pensar en Nadal.

-M’ho recordaven també el bel ensordidor dels corderets, a l’hora d’afillar, quan esperaven les seves mares al corral per a popar.

-La fal·lera dels nens a la sortida d’estudi que ens passàvem la tarda a l’alzinar en busca de soques i d’arbres caiguts per a preparar la foguera de la Nit de Nadal.

Despertava també la il·lusió de Nadal veure com la nostra amiga que havia estat amagada durant tot l’any, apareixia vestia de blanc al cim de les muntanyes enviant-nos com a missatge de la seva arribada les primeres volvetes de neu.

-Quantes vegades en aixecar-me al matí i obrir la finestra, ens trobàvem amb la sorpresa d’un paisatge que no s’assemblava gens al que estàvem acostumats a veure. Mig metre o un metre de neu: les cases, els carrers i els conreus, els arbres, vestit tot del mateix color; semblava com si despertés en un altre poble, que aquell no era el meu.

-I què bonic era veure com els homes, cada un en la parcel·la de davant de casa seva, s’obrien camí entre la neu fent ruta amb la pala per a poder transitar pels carrers que semblaven tots anivellats pel gruix de neu que els cobria.

-Les festes de Nadal estan teixides de records bonics i de persones que ja no hi són, però el Nadal és com una veu que els crida, i tornen… Pensem-hi, pensem-hi, i posem-hi noms: Pares, padrins, germans… (Donar la paraula a ells).Tot ens parlava de Nadal. L’ambient del poble… Es respirava alegria a les famílies, als carrers. A mi els pares, en aquetes festes, em semblaven diferents pel seu bon humor, per la seva tendresa, especialment el pare, més aviat seriós. Els germans, vivíem els preparatius com si fos ja Nadal. Vivíem tan il·lusionats… Recordo que el primer any de seminari no ens van deixar anar a casa per Nadal… Quant em vaig enyorar… I és que, “per nadal cada ovella al seu corral” Enyorava els pares, els padrins, els germans, en aquelles vetllades a la vora del foc. Tots reunits allí amb alguna família del poble que els pares havia invitat: “Veniu, veniu a passar vetllada”. I allí reunits, amb el gran ardor del foc, fent bullir la caldera del menjar dels tocinos, sense tele ni radio, ens passaven les hores explicant històries, passant el rosari, cantant cançons de Nadal i fent alguna becaina, i no acabàvem mai la reunió sense regar-ho amb el porró del vi de la toneta del racó.

-I el pessebre, fet amb la il·lusió de tots: uns portaven la molsa, altres, les escorces, i els pares compraven les figuretes i nosaltres les col·locàvem.

-I la tronca… Era una escena encantadora veure com els germanets més petits, desprès de retirar-se uns minuts a la sala per a pregar, mentre els pares fornien la tronca, tornaven disparats, i trucaven amb tota la seva força i la seva fe: “Tronca de Nadal, per la virtut que Déu t’ha donat, caga torrons per aquest forat”.

– I la falla, aquella foguera que enceníem al vespre en sortir de Completes, i cremava tota la Nit de Nadal. És ben cert, el que feia gran les Festes, era l’espera, somiar en elles, i així s’allargaven, i s’allargaven.

Per això l’Església fa una llarga preparació de Nadal. Com en diem d’aquest temps de preparació?… Advent. Són 4 setmanes de preparació i d’espera. Aquest és el sentit de l’Advent

-Nadal ens feia pensar també en el gall. a més dels torrons, les panses i figues. Però el gall era el plat típic del dinar de Nadal. Les mestresses s’hi lluïen, no era com ara que en mengem a tot hora.

-I el dia de cap d’Any amb les neules i les orellanes i el ninou, la recapta dels nens pel poble…

-I els Reis, oh els Reis! la febre amb que eren esperats fins a les tantes de la nit, i quan la son podia més que la il·lusió de veure’ls passar, quan ja estàvem dormint, llavors actuaven els pares, que nosaltres pensàvem que eren el Reis d’Orient.

-En aquell temps no hi havia “Gordo”, però aquella alegria del poble que ens aplegava tots a la Missa del Gall, el dia de Nadal, era la millor loteria. Jesús ja podia néixer. La il·lusió amb que l’havíem preparat era el seu bressol.

Joan Escales

No hi ha resposta

23 des. 2015


Bon Nadal, bon solstici… o el que vulgueu!

Classificat com a Nadal

Veig que en certs cercles s’està imposant parlar del “solstici d’hivern” en lloc de parlar del Nadal, com s’ha fet durant segles en la nostra cultura i en el nostre context. Ja he rebut diverses felicitacions de Nadal on no es fa cap referència a Nadal. Veig que ho fa notar també Jaume P. Sayrach en el seu blog CAPVESPRE parlant d’aquest tema.
Veig que molt arreglen la situació proposant una cosa, tot negant-ne una altra, sense saber que l’origen del Nadal cristià fa servir la idea del solstici d’hivern per donar-li un sentit nou. Però l’origen és exactament el mateix. Entenc que a certes persones -si no són creients-els molestin les referències religioses i no en vulguin parlar. Ho respecto. El que ja no entenc tant és que es vulguin esborrar olímpicament segles de cultura cristina i es vulguin amagar conceptes que formen part de la cultura occidental des de fa més de dos mil anys i que aquestes actituds una mica repatànies embolcallades en modernitat no deixen de ser molt antigues, força carques, curtes de vista i no fan més que anar-nos empobrint paulatinament. Aviat la canalla anirà a un museu, veurà un quadre d’un Naixement i preguntaran que renoi és allò i què significa. Crec que es poden saber les coses sense haver-les de compartir necessàriament; el que no es pot és voler-les compartir sense saber-ne res… Com molt bé fa notar Jaume P. Sayrach, “ateus fervorosos com Oriana Fallacci i André Comte-Sponville, alhora que  afirmaven el seu ateisme, s’han confessat culturalment cristians. I, com ells, moltíssimes persones no creients”.
Als mateixos cristians “ens costa veure Déu en la carn/història, en els nens que naixen, en els pobres expulsats de la terra, com a “carn” de fam o de canó… Per això és urgent entendre bé que vol dir que Déu s’ha encarnat, que neix i espera (germina) en la debilitat forta de la vida dels homes i de les dones de la terra” (X.Pikaza). I si ens costa als creients, ja entenc que encara més els costi als no creients. Per això vull aportar, per acabar, un text de mossèn Dalmau, rector de Gallifa, que ens mostra el que és i el que no és el nadal des d’una perspectiva cristiana.
Nadal és Jesús. Humanitat fràgil i joiosa d’un infant. Home i dona pels altres que passen pel món fent el bé i amb consciència de Déu com a Pare.
Nadal és Maria. Omplir-se de l’esperit de Déu que humanitza aquest món. Allibera i solidaritza.
Nadal és Josep. Persona bona i justa.
Nadal és Betlem. Perifèria humana, intempèrie, allunyada del poder del temple i dels palaus.
Nadal són els pastors. Marginats.
Nadal són els savis d’Orient, Saviesa humana, humil, generosa i esperançada, que cerca i llegeix els signes dels temps, de la terra i del cel.
Nadal és Emmanuel. Déu desconegut i sempre misteriós. Déu amb nosaltres.
Nadal és la fugida a Egipte. Exiliat, immigrant, refugiat, sense sostre. sense papers, desnonat, el que plora, l’oblidat.
Nadal és el càntic. Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que ell estima.
Nadal és l’estel. L’estelada que guia als savis d’Orient i d’arreu alliberant a persones i pobles dels Herodes poderosos d’aquest món.
I Nadal no és ….. el poder establert, arbitrari, dèspota i assassí d’Herodes.No és el grassonet Papa Noël. No és el “m’agrada el Nadal” de El Corte Inglés. No és la loteria del Nadal.
No és la musiqueta i la cançoneta ensucrades. No és l’època de rebaixes de Nadal. No és la disbauxa en consum i en menjar golut. No és el Freixenet que se’n riu de tot un poble.
Bon Nadal, bones festes i bon solstici a tots… i cadascú que esculli el que millor li sembli!

3 respostes

17 nov. 2015


Pere Casaldàliga ens felicita el Nadal

Classificat com a Nadal,Pere Casaldàliga

felicitació 2015Com cada any, la felicitació de Nadal més matinera i més puntual que rebo acostuma a arribar de molt lluny. M’arriba de São Félix do Araguaia, allà al Mato Grosso brasiler. Com podeu suposar, és la del bisbe Pere Casaldàliga. També aquest any ha sigut així. Ja fa dies que l’he rebuda. El Pere és previsor…

I també com sempre, el bisbe Pere recull algun fet important dels que han marcat l’any i, com no podia ser d’una altra manera ha reflexionat en la seva felicitació (il·lustrada com és habitual pel seu amic Maximino Cerezo Barredo)  sobre el drama dels refugiats, personalitzats i encarnats tots ells en Aylan Kurdi. el nen sirià que va morir ofegat a les platges de Turquia el 2 setembre de 2015. Aquest nen kurd de tres anys  va aparèixer ofegat en una platja de Turquia. Les fotos en què apareix el seu cos mort i la foto en què es veu un agent de la policia turca transportant el seu cadàver van donar la volta al món i posen de manifest la gran problemàtica de la crisi humanitària siriana. Al costat del petit van morir també el seu germà de cinc anys Galip i la seva mare, Rehan, a més de com a mínim altres dotze sirians que viatjaven des de Turquia en dos pasteres amb destinació a Grècia. L’únic membre de la família Kurdi que es va embarcar i va sobreviure va ser el pare, Abdullah. La fotògrafa turca Nilüfer Demir és l’autora d’aquella imatge.

Nadal 2015 Poema Casaldàliga

 Casaldàliga 2015.CastellanoCom podeu veure, el bisbe Pere reflexiona sobre aquest drama humanitari que toca viure a la humanitat en aquests darrers temps i que no ens hauria de deixar dormir en pau. El bisbe Pere ens demana que no ens deixi dormir en pau, com tampoc el deu deixar dormir a ell, tenaç defensor sempre de la humanitat més pobra. Ell sempre ha demanat ‘humanitzar la humanitat’  i ha lluitat per defensar les causes dels drets de les persones i dels pobles; sobretot de les persones i dels pobles marginats i fins i tot prohibits. Sempre ha dit que aquestes han estat les seves causes, però també haurien de ser les causes de tots nosaltres: Les seves causes: ‘la terra, l’aigua, l’ecologia; les nacions indígenes; el poble negre; la solidaritat; la veritable integració continental; l’eradicació de qualsevol marginació, de qualsevol imperialisme, de qualsevol colonialisme; el diàleg interreligiós i intercultural; la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humana que és l’existència d’un primer món i d’un tercer món (i d’un quart món també), quan som un sol món, la gran família humana, filla del Déu de la vida’.

Pere Casaldàliga 2015 Ja vellet i malalt, com podem veure en aquestes fotografies fetes de ben poc, segueix creient en moltes utopies i en l’Evangeli, que segons ell mateix diu ‘és una utopia encara més gran!’: “Utopia necessària com el pa de cada dia. No la utopia quimèrica que ens duria a un “no-lloc”, sinó un procés esperançat que navega cap a un “altre lloc”, un “bon lloc”: eutopia!

En moments complicats com els que viu la humanitat, cal seguir escoltant atentament les paraules d’aquest profeta dels nostres dies que va pronunciar quan va rebre el Premi Internacional Catalunya 2006.

“Cal reinventar una economia de la convivència”, demanava Edgar Morin. El poble guaraní parla de “l’economia de la reciprocitat”. I el petit poble myky, en aquest Mato Grosso, proclama com un dels seus dogmes fonamentals que “viure és conviure”. Sense prepotències, sense exclusions. Sent reconeguts tots i totes com a persones en la dignitat radical de la “raça humana”. Els pobles indígenes, normalment, quan s’autoanomenen, es classifiquen com a “gent”, “humanitat”; després ve el cognom, la designació particular de cada poble, de cada cultura, de cada història. Identitats col•lectives que configuren la humanitat com una sola i plural. La globalització actual, amb tots els seus pecats, greus, té com a contrapartida la virtut de fer que avui, com mai, la humanitat se senti “una”. Estem descobrint, per necessitat, que naveguem en el mateix vaixell. “El xoc de civilitzacions” o “l’aliança de civilitzacions” són l’alternativa inevitable. Com que ara ens trobem tots amb tots, hem d’optar per xocar els uns contra els altres, en la intolerància i en l’agressió, o per abraçar-nos en la comprensió i en la complementarietat.

… “Les nacions són continguts, no fronteres”, afirmava Baltasar Porcel. Els murs, els filats, les tanques, les lleis d’intolerància no són una solució humana. Els “bàrbars del sud” acabaran trencant les fronteres de la separació. “La fam no té fronteres”, cridava el supervivent d’una pastera africana. Aquests nous bàrbars acabaran envaint el terra, la casa, la taula, l’ànima dels privilegiats d’un primer món: primer en abundància; primer en insensibilitat? La tasca més essencial de la humanitat és la tasca d’humanitzar-se. …Pere Casaldàliga 2015-2

Per a la nostra fe cristiana, el mateix Déu es va encaixar en la mesura humana de l’home Jesús de Natzaret. Malauradament, durant segles, i encara avui, les religions són, massa sovint, fonamentalisme, divisió i fins i tot guerra. És hora de creure en unitat plural en el Déu de la vida i de l’amor, i de practicar la religió com a justícia, servei i companyia. Un Déu que separa la humanitat és un ídol mortífer. La tasca primordial i comuna d’humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat. L’Evangeli segons sant Lluc (10, 25-37) ens ofereix la paràbola paradigmàtica per a aquesta praxi humanitzadora. El mestre de la Llei respon correctament la pregunta de Jesús sobre els manaments. Coneixia el Catecisme, com a mínim la seva lletra. No obstant això, “per tal de justificar-se”, el doctor de la religió pregunta al seu torn: “I qui és el meu proïsme?”. La resposta de Jesús és desconcertant i provocadora; per al doctor de la Llei, per a tot el poble que l’escoltà “en aquells temps” i també per a nosaltres, que l’escoltem avui, aquí. El proïsme és aquell o aquella a qui jo m’acosto, i que posa en primer lloc els que han caigut en el camí, les persones marginades, les dones violentades i sotmeses, els emigrants suspectes, els estranys dels quals m’estimo més no saber res, tan ocupat com estic amb els meus negocis o potser amb el meu culte… M’he de fer proïsme descobrint el pròxim, buscant-lo, acollint-lo, donant i donant-me al seu servei. Sense fer “accepció de persones”. Sense por de contaminar-me amb un samarità heterodox. Només estimo el proïsme en la mesura en què surto –lliure, obert, solidari– a trobar-lo, acostant-m’hi, acostant-lo a mi. La humanitat no s’humanitza amb aparells i formulacions (útils al seu temps i de la forma adequada), sinó amb l’aproximació humana de cadascun i cadascuna, de cada persona i de cada poble.

Humanitzar la humanitat, practicant la proximitat. La Teologia de l’Alliberament ens ha recordat que la veritable ortodòxia es verifica en l’ortopraxi. L’essència de Déu “consisteix a estimar”, ens diu al Nou Testament la primera carta de Joan (4, 8.16). El fet d’haver sortit de Catalunya, d’Espanya, d’Europa, d’haver passat per l’Àfrica i d’haver vingut a viure de forma definitiva al Mato Grosso brasiler d’aquesta Nostra Amèrica m’ha universalitzat l’ànima. I el contacte apassionat amb la causa indígena i la causa negra m’ha ajudat a redescobrir la identitat de les persones i dels pobles amb alteritat i amb complementarietat. El fet d’acostar-me “al poder dels sense poder” (Václav Havel), en l’opció pels pobres, en el moviment popular, en les comunitats eclesials de base i en les pastorals socials, em va fer despertar definitivament a la indignació i al compromís; i també a l’esperança.

No hi ha resposta

23 des. 2014


Veritats de poeta o mentides de periodista?

Classificat com a Nadal

Eugen Drewermann, va néixer el 1940 a Bergkamen (Alemanya). Fins el 1991 va ser catedràtic de Teologia sistemàtica a la Facultat de Filosofia i Teologia de Paderborn. Durant anys va compaginar el seu treball com a sacerdot, la docència en teologia i la pràctica de la psicoteràpia. Actualment, havent-se-li privat de la llicència per ensenyar teologia, es dedica a la psicoteràpia, a escriure i a donar conferències.

La seva línia teològica és molt oberta, molt crítica i gens convencional, la qual cosa no vol dir que no sigui molt seriosa, molt interessant i molt suggeridora. Quan arriben aquests dies de Nadal sempre m’agrada llegir alguna cosa que m’enriqueixi i em faci reflexionar sobre aquest tema. Aquest any ho he trobat en aquest autor que, la veritat sigui dita, no coneixia de res, però que un amic m’ha recomanat vivament. He triat un parell de textos seus que m’han semblat molt interessants. Us els deixo com a reflexió per aquests dies nadalencs.

Els mites, ¿Veritats de poeta o mentides de periodista?

“Nombrosos passatges considerats més determinants -en el Nou Testament sobretot- no poden ser entesos d’una manera “històrica”, encara que sigui cert que contenen imatges o símbols molt antics utilitzats pels homes. Sobre aquest punt particular, la majoria dels teòlegs i sacerdots cultiven una zona grisa de deshonestedat i d’ambigüitat. Per referir-me a un exemple clar, Nadal no caldria entendre’l en un plànol pròpiament històric.

Seria honrat admetre

que Jesús no va néixer a Betlem
que la seva mare no era verge en el sentit biològic del terme
que cap mag oriental va peregrinar fins al portal
que cap estrella es va parar a sobre del portal
que Herodes no va decidir la matança dels innocents de Betlem
que els àngels no van cantar ni els pastors van adorar
Tot això és llegenda.

En saber-ho, molts creuran que el cristianisme en el seu conjunt és erroni. Jo, en canvi, crec que és decisiu saber que, en si mateixes, aquestes imatges tenen un sentit i un contingut que denoten una profunda cohesió, com si d’un poema es tractés. Són aquestes imatges, en efecte, les que ens ensenyen de veritat el que representa en el fons la persona de Jesús. D’aquí, la meva preocupació perquè el mite torni a tenir el seu lloc i el seu significat. La Bíblia, en els seus passatges decisius, ens transmet, en efecte, les veritats últimes només amb una forma “mítica”.

I llavors arriben alguns teòlegs i em retreuen no prendre’m seriosament la història. ¿Significa no prendre’m seriosament la història si afirmo que la Bíblia relata certes experiències decisives a l’estil d’un poeta i no d’un periodista?

Eugen Drewermann (Del naixement dels déus al naixement de Crist)

—————————————————————————————

SEMPRE UNA NIT …

¿On es troba realment Betlem? ¿On és el lloc en el qual Déu pot néixer?

El Betlem dels evangelis no és la petita ciutat situada al sud de Jerusalem, sinó tot lloc en el qual els homes són capaços de patir per la manca d’humanitat i en el qualtenen fam i set de justícia (Mt 5, 6): només d’aquests homes i dones Déu és tan proper que pot viure en ells.

Dos mil anys de llegenda cristiana han pogut d’aquesta manera condensar, en les imatges de la Nit Santa, buscant en la riquesa de l’experiència personal, les úniques condicions amb capacitat per descriure aquest miracle de la humanitat i de la bondat del nostre Déu. I ara ens cal recórrer un cop més a tots aquests símbols per fer-nos a nosaltres mateixos la prova de la seva significació i experimentar-los.

Era de nit, ens diu Lluc, en aquella hora de Betlem. Però, ¿sabem de veritat què és la nit? Quan els homes miren i no troben cap horitzó, quan els seus somnis són morts i el món és per a ells només un abisme buit. A aquests homes de la nit -diu l’evangeli- Crist se’ls va aparèixer com la llum que brilla en les tenebres. Sobre ells, que mai havien conegut a Déu, “sobre el poble que avançava a les fosques una llum va brillar” (Is 9, 1).

Feia fred, ens diu la llegenda, en aquella hora de l’aparició del Salvador. Però, ¿sabem de veritat què és el fred? Quan el cor de l’home queda gelat dins de la tempesta de neu de les paraules, i quan els peus estan atrapats en els mil falsos colors de les superficialitats i els dits engarrotats i ja blaus pel fred d’uns sentiments gelats. A aquests homes del fred Crist els dirà: “Foc he vingut a encendre a la terra, i què més vull si ja ha calat!” (Lc 12,49).

La solitud i el rebuig regnaven, diu la llegenda, en aquella hora de Betlem. Però, ¿sabem de veritat què és la solitud? Quan els homes neixen sense sostre propi, davant de la porta dels altres, allà on no hi ha una llar, sinó només una recerca i una nostàlgia sense fi. Fills, no d’uns pares, sinó dels descendents de la mare Eva, l’avantpassada de tots els exiliats, de tots aquells que es troben llançats a la vida, sempre condemnats a trepitjar terra estranya, sempre només moguts per la por, sense drets , sense respir, sense lloc on residir. A aquests homes condemnats a la solitud Crist els dirà: “Les guineus tenen caus i els ocells nius, però aquest home no té on reposar el cap” (Lc 9,58). I també els dirà: “Apropeu-vos a mi els qui esteu rendits i aclaparats, que jo us faré reposar» (Mt 11,28).

És pobre, ens diu la llegenda, aquest Messies-Rei vingut al món. Però, ¿sabem de debò què és ser pobre? Quan l’ànima de l’home està tan xuclada com la boca del famolenc i tan buida com la mà del captaire. O quan el cos està tan esgotat que la dona ja no té energies per espantar les mosques dels ulls del seu nen famolenc o quan cal anar recollint pels carrers, des de primeres hores del matí, els diaris per no patir tant les mossegades nocturnes del fred. A aquests homes de la pobresa Crist els dirà: “Vosaltres esteu a prop de Déu”. Però també afegirà, ple de còlera: “Ai de vosaltres, els rics” (Lc 6,24).

Tots aquells que viuen en les tenebres, en el fred, en la solitud, tots els exclosos, els pobres comprendran la nit de Betlem, doncs a tots ells aquest nen de Déu els promet: “Feliços els qui ara ploreu, perquè vindrà dia que riureu! “(Lc 6,21)

El Betlem dels mapes està situat a vint quilòmetres de Jerusalem, però el veritable “Betlem” està al costat mateix de “Jerusalem”, en els nostres propis cors.

¿I on habitem nosaltres realment?

Eugen Drewermann (Déu immediat)

——————————————————–

BON NADAL A TOTS ELS AMICS I LECTORS D’AQUEST BLOG!

——————————————————–

No hi ha resposta

17 des. 2013


Pere Casaldàliga felicita el Nadal

Classificat com a Església,Nadal,Pere Casaldàliga

“Ni a Betlem ni a Lampedusa”. Casaldàliga felicita el Nadal

“Ni a Betlem ni a Lampedusa”. Casaldàliga felicita el Nadal Com cada any el bisbe Pere Casaldàliga ha enviat la seva felicitació de Nadal. Un text amb gran difusió que sempre ha fet marcat per l’actualitat i per la radicalitat evangèlica. Aquest any, la carta és en forma de poema.

Nadal 2013

Encara “no hi ha lloc per a ells”
ni a Betlem ni a Lampedusa.

Nadal és un sarcasme?
“Si el teu Regne no és d’aquest món”,
què véns a fer aquí
subversiu, esgarriacries?

Per ser el Déu-amb-nosaltres
has de ser-ho en la impotència,
amb els pobres de la Terra,
així, petit, així,
nu de tota glòria,
sense altre poder que el fracàs,
sense altre lloc que la mort,
però sabent que el Regne
és el somni del teu Pare,
i també és el nostre somni.

Encara hi ha Nadal,
en la Pau de l’Esperança,
en la vida compartida,
en la lluita solidària,
¡Regne endins, Regne endins!

Nadal 2013 /Any nou 2014
Pere Casaldàliga

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2nlRbeTu5

No hi ha resposta

24 des. 2012


El Nadal ens parla a nosaltres i de nosaltres

Classificat com a Nadal,RELIGIÓ

HPIM0088El mite que situa el naixement de Jesús a la mitjanit del solstici d’hivern, ens parla d’aquest món i de nosaltres mateixos, recordant, alhora, el naixement de qui ens va parlar, a nosaltres, bàrbars d’Occident, de tot això , per primera vegada, amb eloqüència.

El mite ens convida a veure el cosmos i els homes d’una manera no quotidiana. El missatge de la realitat que ens envolta, fins i tot en la foscor d’una nit freda d’hivern, és un missatge d’una amabilitat amb rostre humà, tan assequible i propera com un nen.

Aquest va ser l’ensenyament de Jesús, i això se simbolitza en el seu naixement.

Les narracions evangèliques del naixement de Jesús, i les tradicions populars que s’han construït sobre elles, són un poderós mite expressiu que ens parla, com un gran poema, del misteri sagrat que s’amaga en l’immens si del cosmos, simbolitzat per la nit còsmica hivernal, per la terra, simbolitzada en la gruta, per la vida, simbolitzada en el bou i en la mula i per la nostra pròpia espècie, simbolitzada en Maria.

Aquest sagrat misteri de tot, és el misteri íntim de cada un de nosaltres. I en el si d’aquest misteri, neix l’Absolut innombrable en el cos fràgil d’un nen de la nostra espècie. I neix en nosaltres com ho va fer en Maria.

En el gran intent d’aquestes narracions, l’important, no és creure o no creure. Com en els poemes, l’important és deixar-se portar per la força expressiva del mite, per experimentar, de manera íntima i el més clara i càlidament possible, aquesta presència oculta que neix en tot i en nosaltres mateixos, quan, gràcies als ensenyaments de Jesús, ho auscultem tot amb veneració i en silenci.

El part és el símbol nuclear de les narracions del naixement de Jesús.

En el si del solstici d’hivern, reneix el sol, font de vida.

En el si de la nit, neix la llum del matí.

En el si de la terra, en una cova, neix la vida.

En el si d’una dona, que és el si de la nostra pròpia espècie, neix "el que és", l’encarnació de l’Absolut.

En el si de la nostra naturalesa animal, depredadora, neix la possibilitat de la llibertat de tota necessitat, neix "el que és", que no necessita de res.

Maria concentra tots aquests símbols confluents, perquè és cosmos, foscor, terra i dona. Però és una dona verge. La seva virginitat significa que res no macula ni el cosmos, ni la terra, ni  la vida, ni  la nostra espècie, perquè res pot amagar o cobrir el rostre del Manifest. Tota la naturalesa és verge, fins i tot la nostra pròpia naturalesa és verge. I tot és com una verge que pari l’Únic. Només els nostres ulls i el nostre cor poden estar maculats quan mirem tot el que ens envolta amb la mirada d’un depredador.

La virginitat de Maria també significa que, encara que la realitat que construïm amb la nostra ment, els nostres sentits i la nostra necessitat és capaç de parir l’Únic, el Clement i el Manifest, no és per obra nostra, ni del cosmos, ni de la vida. Encara que el nostre ser i el de tota la realitat estigui prenyada d’Absolut i el doni a llum, està engendrada pel misteri. En terminologia hel·lenista: Allò altre no és fruit nostre, ni del nostre esforç, sinó que és el misteri en el si del misteri, és "Fill de Déu".

Per la persona i la predicació de Jesús de Natzaret, els seus deixebles es van trobar cara a cara amb l’Absolut, en la persona de Jesús, en tota realitat i en la vida. Van veure el que no es pot definir, però que s’experimenta com a no-mort, com a no-animal, com a fi de la foscor, com a llum, vida, poder, esperit. Jesús va ser per a ells home i més que home. En la narració del Nadal cobra expressió l’impacte que Jesús va exercir en els qui el van conèixer, impacte que va prendre forma en la figura de "fill d’una verge". Una manera de dir que és fill d’una dona i per tant de la condició humana, i Fill de Déu, dues realitats en una unitat.

Aquesta és la gran proclama del Nadal: la realitat veritablement real, està en el si de la foscor de la nostra quotidianitat, del nostre viure i del nostre ésser.

El Gran Esdeveniment en el cosmos, en la terra, en la vida i en l’espècie humana és com un part sagrat. I el que aquest part revela, no és una realitat aterridora, és una realitat amable, dolça, tendra propera i vulnerable com un infant als braços de la seva mare.

El mite ens parla també de les condicions que es requereixen per poder contemplar aquest Gran Esdeveniment, que és el que Jesús ens va revelar. Diu la narració que qui vulgui ser testimoni d’aquest Naixement, ha de fer-se pobre i senzill com els pastors d’Israel. Qui és pobre d’esperit no té res a defensar. Qui no té res a defensar, va a les coses directament, sense falsedats. Qui no té duplicitats, aquest és el senzill.

El mite assenyala una segona condició per fer apte per presenciar aquest naixement que és el Gran Esdeveniment: cal enrolar-se en la indagació de la veritat, com van fer els mags iranians. Van estimar la veritat amb tanta passió i dedicació, que van abandonar les seves cases i el seu país per anar-lo a buscar. Qui és capaç d’actuar així és també pobre d’esperit i senzill.

També els humils i pietosos, com Anna i Simeó, ho arriben a veure.

És bell i encertat que els deixebles de Jesús relacionessin el gran mite universal del naixement de déus i d’herois amb la memòria de Jesús i el seu llegat. Té sentit aprendre a viure aquest gran mite en societats laiques i sense creences com les nostres, per rescatar la consciència profunda de l’existència humana, en aquest cosmos immens i misteriós.

Aquest va ser el llegat de Jesús, compendiat en unes breus narracions dels seus deixebles sobre el seu naixement meravellós.

 

Aquest text és un petit extracte d’un extens article de MARIÀ CORBÍ que es titula "Las narraciones de la Nativitad de Jesús i que podreu trobar a

http://www.servicioskoinonia.org/relat/381.htm

2 respostes

27 des. 2011


Pares Noel: sou uns lladregots!

Classificat com a Nadal,Tradicions

Sí, sí! Aquests homes vestits de vermell, que s’han posat de moda d’un temps ençà, i que els veus penjats als balcons se m’afiguren  uns lladregots que, en lloc d’entrar a deixar regals, surten de les cases amb els sacs ben plens amb tot el que poden enxampar dins les cases i, el que és pitjor, surten esperitats pels balcons havent-nos robat les nostres tradicions! Se’ns enduen coses fonamentals de la nostra cultura. Per això vull dir-ho ben clar: No m’agraden gens els panxuts Pare Noels!

He de reconèixer que jo sóc d’una altra època on no existien aquests homes vestits de color vermell vinguts de terres foranes. Aquí quan érem petits fèiem cagar el tió, fèiem el Pessebre i el nostre personatge estrella era el Nen Jesús. I, per acabar-ho d’arrodonir tot, arribaven els Reis d’Orient i ens deixaven les nostres il·lusions en forma de regals. No gaires, perquè eren temps difícils per a la majoria, però els apreciàvem con no us podeu imaginar!

Els dies de Nadal eren especials i molt atractius per tots nosaltres: no anàvem a l’escola, fèiem el Pessebre amb les típiques figuretes de fang (alguna en sortia amb un braç o una pota trencats i l’any següent s’havia de renovar) : els personatges de l’ establia, els pastors, les ovelles, els angelets… Eren dies en que es menjava una mica millor, s’estrenava alguna peça de roba per allò de que “per Nadal, qui res no estrena, res no val!”, hi havia torrons i tot era il·lusionadament diferent.

He estat pensant en tot això mentre llegia Leonardo Boff, que en un des seus darrers articles explica com eren els Nadals de la seva infantesa. Ell és brasiler, però fill d’emigrants italians i, per tant, amb les tradicions semblants a les nostres. Per això m’ha semblat que valia la pena aportar aquí el seu relat i la seva reflexió final:

“Vivíem el temps gloriós del mite. El mite tradueix millor la veritat que la pura i simple descripció històrica. ¿Cóm parlar d’un Déu que es fa nen, del misteri de l’ésser humà, de la seva salvació, del bé i del mal, sinó explicant històries i projectant mites que revelen el sentit profund de l’esdeveniment? Els relats del naixement de Jesús que  hi ha en els evangelis contenen elements històrics, però per emfatitzar el seu significat religiós, vénen revestits de llenguatge mitològic i simbòlic. Per a nosaltres nens, tot això eren veritats que assumíem amb entusiasme.

Abans d’introduir el tretzè salari, els professors rebien una paga extra per Nadal. El meu pare gastava tots aquests diners per comprar regals als seus 11 fills. Eren regals que venien de lluny i tots instructius: una baralla amb els noms dels músics importants, de pintors cèlebres, uns noms que ens costava molta feina pronunciar, i ens feien gràcia les barbes que portaven, el seu nas o qualsevol altre detall. Un regal que va tenir molt èxit: una caixa amb materials per construir una casa o un castell. Els més grans començàvem a participar de la modernitat: rebíem un jeep o un automòbil que es movien donant-los corda, o una roda que en girar llançava espurnes, i altres coses per l’estil.

Perquè no hi hagués baralles, cada regal tenia escrit a sota el nom del fill o de la filla. I després començaven les negociacions i els intercanvis. La prova infal·lible que el Nen Jesús havia passat per casa era la desaparició dels manats d’herba fresca. Corríem a comprovar-ho. I així era, la Mula s’ho havia menjat tot.

Avui vivim els temps de la raó i de la desmitificació. Però això val només per als adults. Els nens, ara amb Pare Noel i ja no amb el Nen Jesús, viuen el món encantat dels somnis. El vellet bonàs porta regals i dóna bons consells. Com que jo tinc barba blanca, no hi ha nen o nena que passi pel meu costat i no em digui Pare Noel. Jo els dic que no sóc el Pare Noel sinó el seu germà, que vinc a observar si els nens fan bondat i després l’hi explico tot al Pare Noel perquè els porti un bon regal. Així i tot, molts dubten. S’acosten, em toquen la barba i diuen: No, el Pare Noel es vostè mateix. Sóc una persona com qualsevol altra, però el mite em fa ser Pare Noel de veritat. Si nosaltres adults, fills de la crítica i la desmitificació, ja no aconseguim encantar-nos, permetem que els nostres fills i filles es encantin i gaudeixin del regne màgic de la fantasia. La seva existència estarà plena de sentit i d’alegria. Què més volem per Nadal sinó aquests dons preciosos que Jesús va voler també portar a aquest món?”

 

 

 

 

 

No hi ha resposta

26 des. 2011


El Nadal: una llegenda més?

Classificat com a Nadal

Hi ha una llegenda de Nadal, atribuïda a Luter, el gran reformador del segle XVI, que ens pot anar bé per reflexionar en aquests dies nadalencs.

“Hi havia una vegada un home molt pietós que l’únic que volia era guanyar-se el cel fent cada dia més i més obres de pietat, caritat i humilitat. D’aquesta manera va arribar a la part superior de l’escala de la perfecció. Un dia, després de molta pregària, es va trobar dalt al cel. Va mirar al seu voltant i va quedar molt decebut perquè el cel era fosc, buit i fred. I ho era perquè Déu era a la terra, en una menjadora, tremolant de fred i envoltat d’animals.”

D’acord, és una llegenda. Però és una llegenda que expressa una gran lliçó: hem de buscar Déu allà on Ell és realment: enmig de l’anonimat, de la petitesa i de la pobresa. I on és aquest lloc? No és al cel sinó que és a molts i molts llocs ben concrets de la terra.

Darrere de qualsevol mite s’hi amaga una veritat oculta que el raonament intenta esbrinar amb més o menys èxit. Els mites no expliquen les coses, és cert; però la raó tampoc no ho explica tot, ni de bon tros. Més i tot: a vegades les paraules poètiques que fem servir per als contes o en un poema suggereixen i expressen millor allò que volem dir i no sabem massa bé com. El salt del mite al raonament normalment es fa a batzegades i entrepussant i caient molts cops. I el Nadal no deixa de ser un mite que intentem explicar, que molts ens creiem i que altres neguen rotundament sense adonar-se que amb aquests negació l’estan reafirmant d’alguna manera.

Diu Mn Ballarín que Déu, un creador omnipotent, no té res de rabiüt, de grandiós i de llunyà perquè fins i tot es fa un Nadó. Jo trobo que justament aquí hi ha el “quid” de la qüestió: que el misteri de Déu només el podrem entendre a partir de la veritat feta bellesa, poesia i –si voleu- fins i tot mite, tal com ens mostra el Nadal i tants altres passatges bíblics que ens mostren un Déu amb ganes de comunicar-se (“passeja amb Adam i Eva pel paradís, negocia amb el  seu poble, busca mil maneres d’establir relacions i, com ens explica el llibre de la Saviesa, el plaer de Déu és sempre estar amb els fills dels homes”).

Nadal és això: Déu acompleix definitivament els seus plans del primer dia i -con torna a dir Mn Ballarín- “ho va ben complir i que hi hagué un altre primer dia i fou Nadal. Molt sovint m’han dit que si hi ha un Déu creador, a veure per quins set sous s’ha embolicat a ficar-se en un planeta perdut com un polsim en uns espais dels quals no coneixem els límits.

L’explicació la trobem a dintre de nosaltres mateixos. Ens dóna més pau menjar torrons amb nadales que ser reis del petroli. A Nadal hi ha el més bell dels misteris. No trobarem Déu en l’exultació de victòries de paper de fumar, cada un de nosaltres és un instant de la creació, una mica de foc que Déu ens ha encès a dintre.

Déu, un creador omnipotent, no té res de rabiüt. Fins i tot, per qui no s’ho creu, és un Nadó”.

No hi ha resposta

24 des. 2011


Què va passar a la nit de Nadal?

Classificat com a Nadal,RELIGIÓ

I què voleu que passés? Segons el novel:lista Albert Sànchez Piñol res de res. No va passar res perquè –segons ell- “Probablement Jesús no va existir mai”. Ep! Ho diu ell -tan saberut- que fins i tot s’ha aventurat a fer-ne un segon article, molt aplaudit pels seus seguidors (generalment tan saberuts –i mal informats- com ell).

Ja en vaig parlar d’aquest article fa uns dies. Però avui és molt adient tornar-ne a parlar perquè, justament, som a la nit de Nadal i els creients anirem a la Missa del Gall per celebrar que sí que va passar alguna cosa aquella nit gloriosa. I no ho celebrem perquè sí o perquè ens agrada inventar coses i fabular situacions, com tan bé sap fer Sánchez Piñol. Ho celebrem perquè raonablement trobem motius fer fer-ho. Els cristians no som éssers irracionals que creuen fantasies, sinó més aviat tot el contrari. Dit d’altra forma: creiem perquè veiem motius per creure, com potser no n’hi veuen els no creients. Però aquests distinció la podem fer en un segon pas del raonament i aquí ja no hi entrarem: els cristians creiem que Jesús va ser alguna cosa més que un personatge històric.

Bé,i  si voleu que us sigui sincer, no em dol reconèixer que no en sabem gran cosa d’aquest personatge, ni d’aquella nit o d’aquell esdeveniment que ha marcat profundament la història de la humanitat. Vull dir que no en sabem gaires detalls, però sí que sabem el nucli i el pinyol del fet i del personatge.

Un dels molts estudiosos actuals (i bastant més informats que els Sr Sánchez Piñol), JOHN P MEIER en el seu llibre “The historical Jesús: rethinking some concepts, Theological Studies, 51 (1990)” reconeix que cal revisar conceptes com els de “Jesús històric” i “Crist de la fe” i que potser seria més apropiat parlar de “Jesús real” perquè, donat que en la qüestió del Jesús històric ens debatem en un mar de confusions, seria millor parlar del “Jesús real”, perquè aquest no és l’ històric ni l’històric és el real.

I no és un joc de paraules. Quan volem investigar qualsevol persona “real” de la història antiga o contemporània mai aconseguirem conèixer la realitat “total”, però sí que podem aspirar a traçar un quadre raonablement complert en la majoria dels cassos. Allò que és “real”  i el que és “històricament documentat” no coincideixen del tot, però sí que se solapen. És obvi que quan parlem d’una persona –fins i tot contemporània- no sabem tot el que ha pensat, sentit, experimentat, fet o dit. Fins i tot avui -tot i els grans mitjans tècnics de què disposem- no podem conèixer la realitat “total” d’una persona perquè una persona és molt més que la seva història.

Però amb Jesús de Natzaret encara podem anar més enllà i afirmar, sense cap mena de rubor, que la majoria de coses que Jesús va fer o dir s’han perdut irremissiblement. I per més que les antigues comunitats cristianes van mirar d’omplir el buit amb els anomenats “evangelis apòcrifs” no van aconseguir-ho. Més aviat van treballar en contra, justament perquè van barrejar realitat i fantasia de forma quasi indestriable i molt matussera.

Hem d’abandonar, per tant, la ingènua esperança de conèixer el “Jesús real” per mitjà de la crítica històrica i potser és hora també de rebutjar la distinció de Kähler y Bultmann entre historisch (históricament-documentat) y geschichtlich (históricament-significatiu). La història només pot reconstruir fragments d’un mosaic i només ens pot proporcionar fragments de la persona “real” de Jesús^.

Però aquests fragments són prou significatius per poder dir que veritablement va existir, com ho afirmen teòlegs tan importants com E. Schillebeeck -Hans Küng i historiadors tant creient com no creients. Actualment hi ha molta més gent seriosa que afirma la seva existència que no pas que la nega. I gent com Sánchez Piñol no són més que simples aficionats que no saben res del tema i tenen la immensa gosadia de parlar-ne sense cap mena de rubor.

El “Jesús de la història” no és –ni pot ser- objecte de la fe i en aquest punt estem d’acord amb Kähler y Bultmann. Durant més de 1.500 anys els cristians han cregut firmament en Jesús sense tenir idea de qui era aquest “Jesús històric” i ningú podrà negar la validesa i la força de la seva fe. L’Església mai pot proposar aquest Jesús històric com a objecte de la seva predicació i de la seva fe perquè, com bé diu Meier, quin Jesús seria objecte de fe? El d’Albert Schweitzer? El de Joachirn Jeremías? El de Günther Bornkamm o de E.P. Sanders? El Jesús revolucionari o el Jesús taumaturg? El Jesús apocalíptic o el sapiencial?

Per tant, convé no barrejar coses com ho fan alguns. Aquesta nit de Nadal celebrem en naixement d’Algú que se sap prou bé que va existir, encara que no en tinguem massa detalls i que per a molts va ser considerat el Messies esperat; i que la fe en Ell ha transformat la vida i l’existència de milions de persones arreu del món i al llarg dels segles. I que, per molt que facin i diguin alguns aficionats com Sánchez Piñol, no ens deixarem prendre.

Bon Nadal a tots!

6 respostes

22 des. 2011


Nadala clementina

Classificat com a LITERATURA,Nadal,RELIGIÓ

Neixement de l' InfantilCliment Forner i Escobet (Manresa, Bages 1927)
És un sacerdot i poeta català. És i se sent berguedà de tota la vida per ser fill de mare ber
guedana i per haver viscut a la ciutat de la Patum des dels 9 anys, ciutat que el va fer fill adoptiu.

És un poeta no prou conegut, tot i la seva extensa i important obra. Fou  un dels fundadors de la revista “L’Infantil”  al Seminari de Solsona (abans que es digués “Tretzevents”),que si no vaig errat fou la primera revista escrita en català després de la guerra. Algú hauria de fer una història d’aquesta senzilla revista però que va tenir un paper important en molta quitxalla que no podia llegir revistes en català perquè no n’hi havia cap. Des d’allà va publicat moltes narracions per a infants. La seva poesia té un gran rigor formal però alhora mostra quotidianitat i elements metafísics i religiosos.

La seva obra poètica ha estat aplegada en tres volums: L’Ull de Taüll (1983), Liridunvau, Liridonvon (1989) i Carrer Major, 20 (1995).

Premis literaris

  • Ciutat de Barcelona, 1962: Els únics mots
  • Jocs Florals de Barcelona, 1978: Absolut retorn
  • Ciutat de Reus, 1982: L’ull de Taüll

Ciutat d’Igualada de poesia, 1984: Oda a la ciutat d’Igualada

Honors

  • Premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana, 1997
  • Medalla d’Or de l’Ajuntament de Berga
  • Creu de Sant Jordi, 1999

Podeu trobar més informació a la seva pàgina web http://www.climentfornerescobet.cat/

NADALA CLEMENTINA
Oh déu, feu-nos fills del silenci i hereus de la pau.
St. Climent I, papa i màrtir.

El regne de la pau i del silenci
a poc a poc de mi es va apoderant;
no és pas regne de mort sinó de vida.
Tot, pura gràcia, mentre la tardor
despulla de paraules el pollancre,
fulles que el vent s’enduu, deixant-lo nu,
però ben arrelat i amarat d’aigua.
Ja ho he dit tot. Feliç de creure en Ell
i molt dolgut alhora com a fill
d’un poble esclau i d’una església impura,
germans, regresso al ventre de la mare,
misteri endins, amb l’esperança viva
que el meu Nadal un dia serà Pasqua.
Només puc convidar-vos a pa i vi
vora la llar de foc que encara crema.
Pròdigs o no, siguem-hi tots a taula
en plena nit llagrimejant d’estels.
Climent FORNER
Nadal 2011
Viver i Serrateix (Berguedà)

No hi ha resposta

16 des. 2011


Com celebrar Nadal

Classificat com a Nadal

Arriben les festes de Nadal. Hi han persones que són totalment contràries a les celebracions d’aquests dies i d’altres que les celebren amb molta emoció i alegria. Tothom té dret a celebrar-les o no, és clar.

Per suposat que si aquests dies són per gastar molt, menjar molt i viure només cap enfora, no serveixen per a res -des del meu punt de vista- i jo també hi sóc contrari i trobo que llavors són festes sense sentit..

Però si, en canvi, serveixen per viure-les de cara endins, en família i buscant el sentit religiós, penso que pot ser ben interesant celebrar-les. I, en l’època de crisi que vivim, encara és més interessant i imprescindible celebrar-les amb sentit. Primerament, cal que ho procurem fer els grans i, després, cal que els petits també ho vagin aprenent. Per això em van agradar uns suggeriments que vaig llegir per tal de que els infants cooperessin amb el seu granet d’arena a fer un món millor en base a aprendre valors sòlids.

Aquests dies poden servir-nos perquè aprenguin el que significa ser solidari, senzill, humà, just, generós etc Les següents situacions poden ser un exemple per tal que els nostres infants puguin donar una mica de si mateixos sense esperar res a canvi i experimentar la satisfacció de fer el bé. Serà una bona manera de celebrar Nadal. Vegem-ne algunes?

 
1. Demana-li que triï una peça petita de la seva roba (per exemple un parell de mitjons en bon estat, una bufanda, una gorra, uns guants …), o bé una joguina i que ell mateix la porti a un nen que ell sàpiguen que la pot necessitar.

2. Proposa-li que vagi a ajudar alguna veïna que sigui vella, o estigui malalta o simplement necessitada d’ajuda.

3. Digues-li que t’acompanyi a comprar una llauna d’aliment (permet-li triar) i aneu  junts a entregar-la a un centre d’acolliment o institució de beneficència.

4. Demana-li ajuda en les tasques domèstiques (regar les plantes, recollir les seves joguines …) i expressar-li que valores molt el seu suport.

5. Acorda amb la seva mestra un dia perquè, al final de les classes, el teu nen es quedi quinze minuts a ajudar a esborrar la pissarra, endreçar els materials de treball, netejar les taules, l’aula, etcètera.

6. Si ja sap escriure, aconsella-ho escriure una carta afectuosa per a un ancià d’un asil o un malalt hospitalitzat o bé una noteta d’agraïment per a algú que li hagi fet un regal recentment.

7. Recomana’l trucar a un dels seus avis, ties o oncles només per dir-los que els estima i preguntar-los com estan. Després demana-li que t’expliqui, amb les seves pròpies paraules, com es troben.

8. Si a casa tens una mascota, proposa-li jugar una estoneta extra amb ella, acariciar-la o raspallar-li el pèl, fent-li notar que això fa molt feliç l’animalet.

9. Aquests dies de Nadal compra una bossa de bombons o caramels i digues-li que els reparteixi entre les persones que d’una o altra manera l’ajuden diàriament a l’escola: el conserge, el vigilant, la seva mestra, etc.

10. Si ets creient, demana-li que t’acompanyi  a les celebracions religioses o a una pregària a favor dels malalts i els necessitats, fent un petit donatiu per a ells.

11. Proposa que aquests dies sigui més amable a casa, amb els pares, avis i germans.

12. Digues-li que aquests dies us doni a tots els de casa una abraçada molt forta i un petó afectuós abans d’anar a dormir i expresseu.li la vostra alegria per aquest fet.

No hi ha resposta

13 gen. 2011


Una història digital

Classificat com a GENERAL,Nadal

Mireu com es podria explicar avui el que va succeir fa 2000 anys.

Algú -amb molt d’enginy- ha mirat d’explicar-ho amb el llenguatge actual. Més actual impossible!

Una resposta fins a ara

04 gen. 2011


Conte de Nadal

Classificat com a LITERATURA,Nadal

Van baixar del tren poc a poc, amb dificultat, perquè la noia estava prenyada. De fet, estava a prop d’infantar. No li podien quedar gaires dies. El noi la va ajudar amb delicadesa i amb l’altra mà va agafar una maleta vella que portaven.

Feien cara de cansats. El viatge havia estat llarg i semblaven desconcertats. Es veia que no sabien cap on tirar. Sortiren per una porta lateral d’aquella gran estació, caminant poc a poc perquè ella tenia moltes dificultats. Volien demanar alguna cosa a la gent que passava ràpidament pel seu costat i ningú s’aturava. Tothom anava amb pressa.

Van sortir al carrer i es van topar amb garlandes de llum de colors que il·luminaven aquelles cares tristes. Els comerços encara estaven oberts i els aparadors estaven plens de coses brillants, de llums i d’arbres de colors, de llumetes que s’encenien i s’apagaven contínuament i música de Nadales. Molta música de Nadales que ressonava per tot arreu i a gran volum. Tot plegat marejava una mica.

Van seguir caminant carrers enllà sense massa destí. Buscaven una església. Tenien l’íntima esperança que allà els podrien donar allotjament per aquella nit o bé els dirien d’algun lloc. Segurament que el rector tindria algun raconet on refugiar-se. Havien arribat sense diners, fugint de la gana i la pobresa d’aquell poble petit que ja no els podia oferir res més i on veien que no no hi tenien més futur.

Van arribar davant les portes del temple i les van trobar tancades. Van preguntar pel rector però ningú sabia donar-los raó de res. Van seguir caminant fins que van entrar a una botiga preguntant si hi havia algun lloc a prop on poder passar la nit. La resposta devia ser negativa veient la cara d’abatiment del noi. Es van abraçar una mica desesperats. Era ja tard i començava a fer fred. Les botigues s’anaven tancant i només quedaven les llums penjades als carrers que no deixaven veure les estrelles del cel  i que miraven de lluny com aquella gran ciutat se n’anava adormint.

La parella seguia caminant. Van arribar a un plaça on hi havia al bell mig un avet ple de llums. S’assegueren en un banc.i van treure de la maleta vella i  atrotinada una manta. L’home va abrigar la noia, tot posant-li la manta a les espatlles. Li fa ver un petó i se n’anà caminant a veure si trobava res. La noia es va quedar sola, petita, cada cop més minúscula i perduda en la foscor  de la nit. Estava molt trista, molt cansada i es va posar a plorar, mirant de dissimulant una mica per tal de que ningú la pogués sentir.

Al cap d’una bona estona passaren per allà un parell de persones. Es van aturar i s’hi van acostar. Parlaren una estona i van seure un a cada costat d’aquella noia. Fins que va arribar el seu marit. Van parlar una estona tots plegats i les cares anaren canviant. Les abraçades es feien visibles. Els plors es van anar convertint en rialles i xerrameca. Eren voluntaris d’ ARRELS que els acollien aquella nit i que deien que els ajudarien.

Al cap d’una estona va arribar una furgoneta i van pujar-hi tots. Ja veien que aquella noia no podia caminar més estona si no volia tenir el nen al mig del carrer. Van baixar davant la porta de l’alberg d’ Arrels. Aquella nit dormirien calentets. Una senyora els va acompanyar a una habitació acollidora i endreçada. Els va preguntar com es deien.

-Ella  es diu Maria. Jo, Josep. I el nen es dirà Jesús.

3 respostes

28 des. 2010


Pregària de Nadal

Un bon amic m’ha fet arribar una pregària de Nadal escrita per Mossèn Jesús Huguet, una molt bona persona, un home molt lúcid, molt intel·ligent i un dels molt bons capellans que té el Bisbat de Solsona. Mossèn Jesús Huguet és el principal impulsor del Fòrum Ondara, del qual se n’ha parlat tant aquests dies amb motiu de la carta que han adreçat al nou Bisbe de Solsona. Va ser professor del Centre de Pastoral de Barcelona durant 20 anys. Ara “em dedico als vells i als malalts, els pobres del nostre temps, des de la parròquia de Solsona”, com diu ell mateix en una recent i interessant entrevista al diari Público. Aprofiteu l’enllaç, que us la recomano vivament.

Aquest amic em diu que aquesta pregària ha sortit publicada al diari Regió 7. He trobat que és molt bonica per a compartir-la. A fi de comptes un blog també serveix per això: per compartir coses personals i per compartir coses d’altri que siguin interessants.

“Tant bon punt apareixereu a la terra, els habitants del món aprendran la bondat” (Is 26, 9)
Aquest és, Senyor, el prec que voldria fer-vos aquest Nadal: ensenyeu-nos a ser bons.
Però bons de veritat.
Amb la bondat del pa, que a tothom agrada i mai no cansa.
No pas amb una bondat trista i avorrida, sinó amb una bondat reconfortant, que irradiï coratge i alegria i sigui per als cansats i afeixugats com un doll d’aigua fresca.
No pas amb una bondat tova i estèril, sinó amb una bondat diligent i activa, que no s’arronsi davant les dificultats i el compromís, que tingui uns ulls ben oberts per a descobrir les necessitats i unes mans ben llargues per a posar-hi remei.
No pas amb la bondat del bona fe, però sí amb la bondat del que, a pesar de tot, té fe en Déu i en les persones.
Feu-nos bons, Senyor, amb una bondat senzilla i franca, que no humiliï ni carregui.
Amb una bondat lúcida, que, sense deixar de veure les males passades, no es deixi vèncer per elles.
Amb una bondat, que no es cansi de perdonar.
Amb una bondat que no es defensi, però que desarmi.
Amb una bondat tan flexible amb els poderosos, com misericordiosa amb els febles. Amb una bondat que per a tothom abasti, pels bons i pels dolents, pels amics i pels enemics.
Amb una bondat que faci venir ganes de ser bo.
Feu-nos bons, Senyor, amb la bondat tendra i humil del Nadal.

No hi ha resposta

24 des. 2010


Nadales del bisbe Antoni Deig

Classificat com a Bisbe Deig,Nadal

NADALA 1974
Avui tothom espera un altre Advent.
Avui girem els ulls cap a Orient.
L’estable un altre cop farà de soli?
No res! El que esperem és el petroli.

                 

NADALA 1975
Entre un jove i un vell,
com dos pastors, parlant,
diàleg s’establia:
-Sense Cabdill i amb Rei,
ens naixerà l’Infant?
Si abans naixia…

CAP “PERÒ”
Quan engegui el primer plor
allà dins a l’establia
li direm que l’alegria
eixa nit no té un “però”.
I que rigui prest, tot d’una,
que en el cel, estels i lluna,
riu que riu, van fent l’ullet
a Josep, també a Maria
i als pastors mig morts de fred.

NADAL DE NADALES (1990)
Nadal de nadales,
d’enyor i retorns.
Ja bato les ales
per novells entorns.
La mar queda llunya,
Menorca, també.
Recordant ses cales
des de Catalunya,
el meu nou recer,
cantaré nadales
amb enyorament.
El retorn a casa
-un nou naixement-
curulla la rasa
d’amor i esperança.
Ja sento frisança
pel diví Nadó.
Que accepti l’ofrena
que faig a balquena:
retorns i l’enyor.

NADALA 1989
Neix l’Infant. -I què?-, dirà
l’home rebel, rabadà
de pastures massa humanes
que no copsa ni té ganes
del misteri divinal.
Neix l’Infant. I l’Al·leluia,
que la pau a tots ens duia,
dintre teu ressonarà
-si fas fora el rabadà-
per les festes de Nadal.

 

XIST! XIST! XIST! (1978)
No feu cap renou
que l’Infant vol néixer,
no feu cap renou
que vol néixer el Sol. Xist! Xist! Xist!
Calli la natura,
no piuli l’ocell;
que regni tot d’una
un silenci greu.
Que emmudeixi l’ona,
no titil·li el cel,
que no parli l’home, tots calleu!, calleu!
Que aquesta Nit santa
no xiuli ni el vent,
ni la tramuntana,
ni el mestral… ni res.
Xist! Xist! Xist!
No feu cap renou
que l’Infant vol néixer,
no feu cap renou
que ha nascut el Sol!

NADALA MARINA (1977)
Ara ja sóc de mar endins!
En ell he de marcar camins
a platges de calma i pau.
He vist més refulgent l’Estrella!
L’Infant, nascut d’una Donzella,
m’ha fet present d’un mar més blau.
El rem vogarà coratjós
guiant la barca de tots dos:
Nadal serà la nostra nau
!

2 respostes

29 des. 2009


Alguns fan el ridícul.

Classificat com a ECONOMIA,Nadal

Es pot fer el ridícul per massa o per massa poc. Els llatins deien: “Virtus in medio” i és veritat. No és fàcil l’equilibri en qualsevol dels aspectes de la vida i, per tant, tampoc ho és a l’hora de celebrar el Nadal o en adoptat actituds ecològiques, per exemple.

He trobat en un blog amic aquesta perla, que us deixo aquí, i que us convido a llegir-lo al seu lloc original, on hi trobareu altres coses que valen molt la pena. El lloc és

http://lo-lleidata.blogspot.com/

ATAC SOBTAT DE SOSTENIBILITAT

Miri, després de veure el paper fo-na-men-tal que han tingut aquests homes (i dones, i animals i coses) d’Iniciativa en la negociació de l’ Impost de Successions (un gran paper el seu) m’han agafat unes ganes irreversibles de convertir-me en un personatge amb grans dosis de sostenibilitat. Vull lluir sostenibilitat per tots cantons durant aquestes festes del solstici d’hivern (noooo! no puc dir de Nadal perquè se’m podria enfadar el col·lectiu no catòlic i cal ser un sostenible multicultural).

A casa enguany he posat un tronc i una tronca (per allò de la paritat, sap?). A la tronca no la picaré ja que podria denunciar-me amb la llei de violència de gènere a la mà. El tronc el faré cagar però sempre abans parlant i dialogant amb ell de forma tolerada. Per evitar que el pobre tronc pateixi, el bastó biodegradable que hauré comprat en un botiga de Comerç Just sense que em donin ni bossa ni paper per embolicar-lo el folraré d’escuma de matalàs reciclat. Mentre celebrem la cerimònia de la cagada del tronc, tant el tronc com la tronca tindran a la seva disposició un GPS i un telèfon mòbil en posar-se en contacte amb Sanitat Respon o el 012 per si consideren que el tracte donat és vexatori. Observadors d’Amnistia Internacional faran un informe sobre el tracte al tronc de Nadal.

Al pessebre, a part del rei negre (que ja no li diré negre sinó que serà anomenat rei de pell fosca) hi haurà un rei asiàtic, un homosexual, un bisexual i un transexual. Evidentment hi haurà reines magues també amb una pancarta sobre l’avortament lliure. Per tal de no patir amb els sentiments dels pobres camells (i camelles) seran els reis mags (i reines magues) qui portaran els camells a sobre, això sí,sense superar els 80 km/h. L’establia serà una casa okupada per una família progre i monoparental amb el nen Jesús i la nena Jesusa. Els pastorets (i pastoretes) estaran manifestant-se a favor dels drets d’autor (i autora) de la SGAE i acompanyats de pòsters d’Aminatu Haider. La presència de figuretes serà paritària i la caganera podrà exhibir el seu cul a partir dels 16 anys sense permís patern(ni matern). La durada estipulada del pessebre ha de ser des de Halloween fins a Carnaval, per tal de no fer-la coincidir amb la Setmana Blanca del febrer.

I el dinar de Nadal serà a base de kus-kus, falafel i shuarma. Tots els productes seran ecològics i no transgènics com les tomates amb gust de tomates. I a l’hora de la sobretaula una mica de marihuana legalitzada mentre tots els convidats (i convidades) cantem “fum, fum, fum” en diferents idiomes de diferents continents.

I tot això amb la calefacció apagada per no augmentar la temperatura mitjana del planeta i no contribuir amb l’escalfament global. Miri que fins i tot podríem obrir els aires condicionats.

EL QUE US DEIA, UNA PERLA!

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

26 des. 2009


El meu arbre de Nadal.

Classificat com a Nadal

**
*****

M’agradaria

guarnir, aquests dies,

un arbre de Nadal

molt especial
i penjar-hi, en lloc de regals,
els noms
de tots els meus amics. Els de prop
i els de més lluny. Els de sempre i els que
tinc ara.
Els que veig cada dia, i els que trobo molt de

tant en tant.

Aquells que sempre recordo i els que sovint oblido.

Els constants i els inconstants. Els de les hores

alegres i els de les hores difícils. Els que sense voler vaig

ferir, i els que sense voler em van ferir. Aquells a qui conec

profundament, i aquells a qui només conec per la seva

aparença.

Els que em deuen alguna cosa i aquells a qui dec molt. Els amics humils

i els amics importants. Per això els anomeno a tots, a tots els amics que han

passat per la meva vida. Els que rebeu aquest missatge i els que no el rebran.

Un arbre d’arrels profundes, perquè els vostres noms no es puguin arrencar mai.

Un arbre que, en florir l’any vinent, ens porti il·lusió, salut, amor i pau.

Tant de bo que per Nadal, ens puguem retrobar per a compartir els millors desitjos

d’esperança,

donant una mica

de felicitat a aquells

que ho han perdut tot.

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

24 des. 2009


Bon Nadal a tothom!

Classificat com a Nadal,RELIGIÓ

Aquesta felicitació és per a tots aquells que vulguin acceptar-la. Ja sé que a molts això del Nadal els llisca per sobre i altres no en volen sentir ni a parlar. Però també n’hi ha molts que encara creiem en l’esperit del Nadal. No en l’esperit del Nadal de llumetes, regals i disbauxa econòmica i gastronòmica. No, això no és el Nadal!

Nadal és un nou naixement de Jesús. Un Jesús que ha transformat el cor i la vida de moltes persones i ha transformat també el món. El món no seria el que és si no hagués nascut Jesús i no continués naixent cada dia en milions de llocs de la terra donant esperança d’un “món nou i d’una terra nova”. Només així és com té un sentit profund el Nadal.

Enmig de felicitacions, llums i cava també hi ha el lament profund de les mares i esposes que tenen els seus fills i marits lluny; el fred del cos i del cor que experimenten els que viuen al carrer, sense família, sense amics i sense esperances; la tristesa del malalt que se sent morir sense haver acomplert cap dels seus somnis; el desencís del jove que no troba feina i que sap que no en trobarà….

Però Nadal és, sobretot, un nen que neix. És esperança. I és en aquesta esperança on cal agafar-nos com a un clau roent. Perquè és l’esperança que ens salvarà i salvarà el nostre món. I els que som cristians sabem que Jesús, el seu esperit i els seus ensenyaments, ens hi poden ajudar. Aquest és el meu Nadal i el Nadal que us desitjo a tots vosaltres!

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

18 des. 2009


Morts de fred i de tristesa.

Classificat com a Crisi,Nadal

Fa un parell de dies que van morir a Lleida un parell de nois senegalesos mentre dormien en una casa abandonada, sembla que a causa d’inhalar monòxid de carboni. Van trobar un braser mig apagat a l’habitació on dormien.

Molts temporers s’han quedat sense feina i sense mitjans per sobreviure. Mengen el que poden i dormen on poden. Aquests dies d’hivern i de tant fred és quan ho passen més malament i els serveis socials no donen l’abast. Els veus remenant contenidors i refugiant-se on poden durant la nit. Moren de fred i de tristesa. Alguns demanen poder tornar al seu país.

Fa pocs dies que, sobre aquesta crisi que afecta tanta gent, en parlava la Sílvia Soler a l’Avui i ens recordava un sonet de la seva mare Carme Guasch (1928-1998) va escriure l’any 1977.

“Aquest carrer, el meu, és una onada

d’homes que criden uns mots elementals

com ara “pa” o “pau” o l’ oblidada

realitat que tots hem de ser iguals.

Amb el cor oprimit, sentim que es bada

als nostres peus l’ inici d’un trasbals

que sotraga el camí on fem petjada

i ens fa veure que té quelcom de fals.

Darrere la finestra que ens acusa

i és la causa i l’efecte de l’excusa

amb què justifiquem el nostre fer,

meditem, sense dir-nos cap paraula,

si no hem fet de Nadal una gran faula,

per a mirar, instal·lats, aquest carrer”.

 

Carme Guasch i Darné (Figueres, 1928 – Badalona, 1998), poetessa i narradora.

 

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

25 des. 2008


Nadal de Reis

Classificat com a Nadal

NADAL DE REIS

Heu vist l’estrella?

Heu vist els Reis?

Cada any més vella!

Cada any més vells!

Quina frisança

i quin neguit

sentim els homes

aquesta nit.

Els Reis se’n vénen

els Reis se’n van

deixen joguines

a cada infant.

L’estrella els guia

cap a Jesús.

El rei Herodes

és un il·lús.

Si som un dia

Reis d’Orient

i duem coses

per a la gent,

siguem estrella

sempre, tot l’any

per dur alegria

a tot company.

Siguem estrella

il·luminant

que guiï els homes

cap a l’ Infant.

Ja hem vist l’estrella!

Ja hem vist els Reis!

Cada any més bella!

Cada any més vells!

Antoni Deig, bisbe de Menorca

Nadal de 1980

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta