Arxiu per a 'A PEU' Categories

07 gen. 2022


ADEU

Classificat com a A PEU,Vida i mort

Hem acabat un altre any. Crec que ha arribat l’hora de donar per acabat aquest blog. Ha tingut una vida relativament llarga, però s’ha anat esllanguint de mica en mica com els passa a la majoria de persones o coses. Néixer, viure una temporada més o menys llarga i intensa, per acabar morint és la llei de la vida. Una llei de la qual no se n’escapa ningú ni res.

I, com diu un text anònim que corre per aquí, “pots tenir defectes, estar ansiós i viure enutjat de vegades, així i tot, no oblidis que la teva vida és l’empresa més gran del món. Només tu pots evitar que rodi costa avall.

Molts t’aprecien, t’admiren i t’estimen. Si pensaves que ser feliç és no tenir un cel sense tempesta, un camí sense accidents, treballar sense cansament, relacions sense desenganys, estaves equivocat.

Ser feliç no és només gaudir del somriure, sinó també reflexionar sobre la tristesa.
No és només celebrar els èxits, sinó aprendre lliçons dels fracassos.
No és només sentir-se feliç
en els aplaudiments, sinó ser feliç en l’anonimat.
La vida val la pena viure-la, malgrat tots els desafiaments, malentesos, períodes de crisi. Ser feliç no és un destí del destí, sinó un èxit per a qui aconsegueix viatjar dins seu. Ser feliç és deixar de sentir-se víctima dels problemes i convertir-se en l’autor de la pròpia història; travess
ar deserts fora d’un mateix, però assolir trobar un oasi al fons de l’ànima.
Ser feliç és donar gràcies per cada matí, pel miracle de la vida. Ser feliç és no tenir por dels teus propis sentiments. És saber parlar de tu
mateix. És tenir el coratge d’escoltar un “no”. És sentir-se segur en rebre una crítica, encara que sigui injusta. És besar els nens, cuidar els pares, viure moments poètics amb els amics, fins i tot quan ens fan mal.
Ser feliç és deixar viure la criatura que viu
en cadascú de nosaltres, lliure, feliç i senzilla. És tenir la maduresa per poder dir: “M’he equivocat”. És tenir el valor de dir: “perdó”. Significa tenir la sensibilitat per dir: “Et necessito”. Significa tenir la capacitat de dir “t’estimo”.
Que la teva vida es converteixi en un jardí d’oportunitats per ser feliç…
Que la teva primavera sigui amant de la joia. Que siguis un amant de la saviesa als teus hiverns.
I quan t’equivoquis, comença de nou des del principi. Només aleshores t’apassionarà la vida. Descobriràs que ser feliç no és tenir una vida perfecta.
Perquè
 l’ús de les llàgrimes és per regar la tolerància. Utilitza les pèrdues per entrenar la paciència. Usa els errors per esculpir la serenitat. Fes servir el dolor per polir el plaer. Fes servir obstacles per obrir finestres d’intel·ligència.
Mai et rendeixis… Mai no et rendeixis amb les persones que t’estimen. Mai no renunciïs a la felicitat, perquè la vida és un espectacle increïble”.


Adeu. Gràcies a tots els que m’heu acompanyat durant aquests tretze anys llargs. I que siguem tan feliços com puguem!

6 respostes

10 març 2016


El viatge interior

Classificat com a A PEU,PSICOLOGIA

Dos peregrinos por una calzada de piedras

Una amiga de l’Uruguai, amb qui ens comuniquem de tant en tant, em diu que ha demanat una baixa voluntària d’un parell de mesos per a fer el Camí de Sant Jaume. Em comunica que vindrà ara a finals d’abril i s’estarà uns dies amb nosaltres abans i després del viatge. Em parla de les ganes que en té i d’allò que pretén que sigui: no ha de ser un simple viatge a peu, sinó que vol que sigui una espècie de viatge interior. Jo no l’he fet mai, però tinc ganes de fer-lo algun dia, tot i que no em veig amb cor de fer-lo sencer. N’he llegit algunes coses, això sí, i veig que té un atractiu especial per a molta gent.

Diuen que cada pelegrí té unes raons personals per a fer-lo i, per tant, n’hi deu haver una gama quasi infinita. De totes maneres, expliquen que la majoria de raons es podrien resumir en que és una espècie de repte personal, un voler fer un viatge a l’interior d’un mateix per a conèixer-se millor, gaudir d’uns paisatges idíl·lics, un interès per la història i l’art que es palpa al llarg del camí, una forma diferent de fer turisme, etc etc.

No és fàcil en el món apressat en què vivim, moguts pels mòbils, la velocitat i el soroll, voler –i poder-parar-se una mica, entrar dins d’un mateix per contemplar i contemplar-se. Contemplar, que no és exactament mirar, sinó que comporta alguna cosa més. Una cosa que ens acostuma a fer una mica de por perquè cada un de nosaltres és un misteri insondable que es fa cada cop més gran i més profund si ens hi endinsem una mica. El contacte amb la natura quan es fa el Camí segur que hi ajuda perquè aquells paratges que es recorren diuen que són d’una gran bellesa i que, a mida que es camina, hom s’integra en el paisatge, va deixant anar el llast que potser porta d’ans i panys, inquietuds arrossegades de molt temps i la ment es va alliberant i hom va entrant dins de si mateix tot caminant i reflexionant. He llegit alguna cosa ben interessant sobre aquest fet de trobar-se un mateix mentre es fa el Camí de Sant Jaume i com aquesta experiència marca la resta de la vida. Hi ha hagut gent que ha canviat radicalment de vida després del Camí. Alguns altres diuen que han estat capaços de respondre velles preguntes vitals que arrossegaven de temps. Altres confessen haver trobat un pau interior que havien buscat també durant molt temps i que no havien estat capaços de trobar. Reconec que ens hem plantejat seriosament acceptar la invitació d’acompanyar la nostra amiga però, finalment, ho hem deixat per una altra ocasió que, si Déu vol, ja tindrem.

Sí que valoro, però, moltíssim aquesta necessària reflexió sobre un mateix, la conversa quasi sempre diferida amb nosaltres mateixos per arribar a saber una mica millor qui som, com som i què volem ser. En el fons és buscar el moment per auto preguntar-nos  com volem caminar cap allò que tots busquem i que tant ens costa trobar: la felicitat. És clar que podem anar a veure a un professional de la psicologia que ens ajudi a crear aquest espai de reflexió per saber una mica més sobre nosaltres mateixos, tenir menys Ego, ser més empàtics, sentir-nos millor amb nosaltres mateixos, amb els que ens envolten i amb la societat sencera. Podem anar a veure un psicoterapeuta que ens ajudi a comprendre i integrar millor en nostre sofriment. Podem buscar un professional que ens faci veure per quin motiu estem atrapats en la densa teranyina de les nostres pròpies contradiccions personals i els camins per a desfer-nos-en. Tots aquests professionals ens hi poden ajudar, sens dubte, a fer tot aquest camí cap al nostre interior personal, però -ben pensat- ¿no podria ser una bona oportunitat provar de fer el Camí de Sant Jaume?

Quan hagi tornat de fer-lo la nostra amiga li haurem de preguntar i potser ens acabem d’animar…

2 respostes

10 gen. 2015


Què escric avui?

Classificat com a A PEU,Blogs

Aquest any 2015 que acaba de nàixer -tan menut i ja tan pocavergonya- només fa que portar-nos males vibracions i males notícies. L’acabem de començar i ja hem hagut de rebre i comentar aquesta mala notícia de la salvatjada de París  tacada amb sang innocent. Mal començament i massa males notícies per un any acabat d’estrenar…

Aquí a casa nostra els polítics que s’haurien d’entendre tampoc s’acaben d’entendre. Amb alguns ja no cal comptar-hi perquè ja hem vist que des de sempre només saben fer el titella (i és que són titelles de veritat perquè els seus fils els mouen des de Madrid)  Els que de veritat compten no s’entenen i jo no sé si només és per fer el paperot, per fer veure qui els té més grossos i marcar una mica de paquet, o si realment tota aquesta mena de  comèdia és de veritat i si és només un sainet o si a fi de comptes tot acaba en drama. Esperem que sigui simplement una espècie de novel·la de suspens d’aquelles que justament són bones perquè creen expectació i angoixa, però que al final es lliguen caps, es descobreix l’assassí i tothom queda content. Està bé crear una mica d’intriga, però els nostres polítics potser es passen una mica. I em refereixo als polítics que de veritat sembla que creuen en això que tanta gent somiem, que veiem que es pot aconseguir i que se’n diu independència. No sóc d’aquells que es pensen que arribarà demà mateix i que servirà per lligar els gossos amb llonganisses; sinó que més aviat sóc dels que creuen que simplement som a l’inici d’un camí llarg i feixuc però que, justament per això donarà els seus fruits, i podrem viure millor tots plegats. Però penso que hem iniciat un camí que ens cal fer junts i ben decidits. és el moment de fer pinya i és el moment que es farà cert allò de que “la unió fa la força”. Ja vindran prou obstacles de fora com per posar-nos pals a la rodat nosaltres mateixos.

Per això, a l’hora de posar-me a escriure l’apunt d’avui, he hagut de pensar una mica què calia escriure o comentar. Podia parlar altre cop de política o de males notícies… Els que teniu la paciència de llegir-me,  ja veieu que parlo una mica de tot i generalment sempre miro de comentar alguna cosa de les que passen, a vegades simplement com a reflexió en veu alta d’allò que jo penso. Fora dels blogs especialitzats en algun tema concret (alguns d’ells molt ben escrits i seriosos), veig que n’hi ha una bona majoria que són més superficials –aquest és un d’ells- i que serveixen més per desfogar les manies, lesneures o les fòbies que cadascú té, que no pas per una altra cosa. I he arribat a la conclusió que no em cal escriure més sobre males notícies perquè els diaris ja en van prou plens…

Per això he pensat, a l’hora de triar el tema d’avui, que tornaria a reflexionar en veu alta sobre el que vull que sigui el meu blog i, ja que comencem un nou any, si cal continuar-lo o no. Alguna vegada m’han dit com m’ho faig per escriure tant i tant sovint i la resposta és que de temes sempre n’hi ha i que la principal dificultat, en definitiva, és més aviat la de triar. Normalment tinc un munt de temes actuals o guardats en una carpeta. A vegades es fan vells i ja no serveixen. Els llanço a la paperera i tal dia farà un any.. Però a vegades em serveixen com a punt de reflexió per un tema actual o intemporal. Perquè tenim la sort de que hi han temes que no es fan mai vells. Ja els filòsofs grecs hi pensaven; hi van seguir pensant a l’Edat Mitja i seguim pensant-hi i parlant-ne ara. Perquè jo considero que un blog com el meu ha de ser això: un lloc on parlar dels temes que es parlen en família, amb un amic o amb qualsevol desconegut. Un blog serveix per compartir opinions i perquè tothom hi pugui dir la seva, si li ve de gust.

I potser repetiré el que ja he dit alguna altra vegada; però a mi el blog em serveix per fer una parada de tant en tant, asseure’m a pensar una mica i fer l’intent –no sempre reeixit- d’expressar allò que penso. Un blog ajuda a observar, a garbellar, a aprendre, a escriure, a dubtar i una cosa que jo valoro molt: a rebre opinions semblants o diverses -cada cop menys, per cert- dels pocs o molts lectors que hom té. De tant en tant rebo una grata sorpresa en forma de comentari o de correu d’alguna persona que no coneixes de res i que diu que et llegeix i t’anima a seguir. Aquesta serà la il·lusió que intentaré mantenir durant aquest any que comença i enviar una gran abraçada als amics que em segueixen.

I també des d’aquest lloc tan humil goso demanar-li al nou any que, si us plau, procuri acabar una mica millor del que ha començat!

No hi ha resposta

04 des. 2014


Fent camí

Classificat com a A PEU

Ja ho deia un professor meu quan volia parlar d’algú que no sabia gaires coses i que aparentava saber-ne moltes:  “Fulano de tal té una incultura enciclopèdica”. Jo, en certs temes, tinc una incultura tan enciclopèdica que em fa una mica de vergonya haver-la de reconèixer, tot i que ja se sap que la majoria de persones som més aviat limitats i no podem arribar ni a la més mínima part de la cultura. Què més voldríem!  Jo admiro aquelles persones –i se’n troben algunes- que, sense donar-se cap mena d’importància, notes que saben una mica de tot, han llegit molt, han sentit parlar de tot i de tothom i poden donar raó de tot un munt de coses gràcies als seus estudis i la seva intel·ligència.  Jo, avui, m’he adonat de la meva poca cultura quan he llegit una frase que m’ha cridat l’atenció i que, quan he llegit el nom de l’autor, he vist que no n’havia sentit a parlar mai, tot i sent una persona molt popular, molt coneguda i molt polifacètica. Jo no havia sentit a parlar mai de William Sanford «Bill» Nye, popupularment conegut com Bill Nye the Science Guy (l’ndividu de la ciència). L’he descobert avui i, després d’haver-ho anat a consultar, resulta que és un molt conegut educador de ciència, comediant, presentador de TV, actor, escriptor i científic nord-americà. Sempre s’aprenen coses noves!

La frase que m’ha cridat l’atenció i que m’ha fet pensar una estona (l’he considerada molt certa i molt encertada) és la següent:”Alguna cosa no va bé en una societat on la gent va al gimnàs amb cotxe per anar a pedalar amb una bici estàtica”. Penso que té força raó i que no té massa sentit tancar-se en un gimnàs per fer certs esports que es podrien fer –i molt millor- a l’aire lliure. ¿No és molt millor caminar a l’aire lliure, prendre sol i aire per oxigenar  el cos, que no pas tancar-se en un recinte i caminar sobre una cinta? M’ho imagino i ho pregunto perquè no ho sé. Jo mai m’he tancat en un gimnàs i, de moment, no tinc ganes de fer-ho. Com a molt, si algun dia fa molt mal temps i no puc sortir de casa… De jovenet fèiem la gimnàstica sueca al mig del patí; un tipus de gimnàstica que estava molt de moda en aquell temps i que fèiem amb molta devoció i convenciment.  I ara, a la maduresa ben madura del que anomenen tercera edat, he començat a fer un altre tipus de gimnàstica que també està molt de moda i que anomenen“Pilates” i que és un sistema d’entrenament físic inventat a principis del segle XX per l’alemany  Joseph Pilates, basant-se en els seus coneixements de diverses especialitats com la gimnàstica, la traumatologia, el ballet o el ioga. Ara em tanco dues hores per setmana en un local per a fer aquests tipus d’exercicis i estiraments que, tot i que considero que em van prou bé, no m’acaben de satisfer pel fet de que s’han de fer en un lloc tancat. Ja sabeu que la meva afició és més aviat caminar i és on m’hi sento a gust de veritat.

Passejar, trencar les limitacions de quatre parets, respirar aire fresc, sentir el fred a la cara o el sol a la pell, contemplar els colors de la natura, escoltar els seus sorolls o assaborir els seus silencis… trobo que és molt millor i és un autèntic luxe. Passejar és una activitat sana, creativa i la més barata de totes. És una activitat essencial per relacionar-nos de manera sana amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. És la manera millor de perdre temps per tal de guanyar salut i benestar. Caminar és una activitat que aparentment no serveix per gran cosa i dóna la sensació de que és totalment improductiva. Una pèrdua de temps, vaja!. Ens pot semblar a primera vista que no serveix per gran cosa, però genera una energia interna que no es paga amb diners. No genera despesa ni consum i dóna peu, mai millor dit, al pensament i a certa forma de resistència.

També he descobert avui l’existència d’un parell llibres que no he llegit encara-, que parlen sobre el tema i que semblen prou interessants com per buscar-los i llegir-los. El primer es titula “El arte de caminar” i que recull les reflexions sobre aquest tema de L. Stevenson y William Hazlitt (Universidad Nacional Autónoma de México). L’altre llibre es diu ‘Caminar. Tras los pasos de Henry D. Thoreau. Walking, un manifiesto inspirador’. (Nuevos Emprendimientos Editoriales)

Deia Henry David Thoreau, un abanderat de la desobediència civil: “Crec que no podria mantenir la salut ni l’ànim sense dedicar almenys quatre hores diàries, i habitualment més, a passejar per boscos, turons i prats”. Jo no aspiro a dedicar-hi tantes hores, però sí que almenys una hora diària ens anirà prou bé.

No hi ha resposta

12 maig 2014


El Salt del Duran (Obert per jubilació, 2)

Classificat com a A PEU,Canal d' Urgell,Jubilació

La sèrie,“Obert per jubilació,1” comença AQUÍ

————————————————————————-

Una de les gràcies d’estar jubilat és que el temps s’esfilagarsa en hores sense fi.

Això que per a mi -de moment- em sembla una sort, per a molts pot semblar-los una fatalitat. Cal omplir les hores d’un dia que sembla que en tingui més de les que li pertoquen i potser no tothom ho sap fer. Sigui com sigui, jo trobo que és una sort disposar, cada dia de la setmana, d’oportunitats que només en podia disposar els dissabtes i diumenges. Tenir a la teva disposició tot el temps del món prou que ho voldrien molts! Però no us desespereu els que encara sou joves i treballeu, que tot arribarà… Com deia l’escriptor George Bernard Shaw “la joventut és una malaltia que es cura amb el temps” i només cal deixar que vagi passant, procurant que no faci massa destrosses. perquè, si no, tampoc podrem gaudir-ne gaire d’aquesta etapa privilegiada.

Un dels bons propòsits que em vaig fer quan estava a punt de jubilar-me -i que he confessat públicament-, és el de caminar, perquè diuen que és bo per la salut física i mental. I ja ho he començat a fer. Com ja sabeu, aquí a Mollerussa tenim un lloc excel·lent per fer-ho com és la 3a sèquia del Canal d’ Urgell i que justament aquest any han netejat i arreglat per tal de que s’hi pugui caminar per la mateixa banqueta del canal o pels camins laterals. Un bon passeig –aigües amunt- és arribar-se fins a l’emblemàtic Salt del Duran.
Com que justament aquest dies vaig llegir la notícia de que l’Ajuntament de Mollerussa hi estava fent feines de neteja i recuperació em van venir ganes d’anar-hi a xafardejar una mica. I, efectivament, vam trobar la brigada municipal en plena feina i em vaig trobar amb l’agradable sorpresa de que l’indret, força deixat de la mà de Déu durant tants anys, ara ja comença a fer bona pinta. Les obres que s’hi estan fent consisteixen principalment a condicionar la mina d’aigua, canalitzar i fer drenatges nous per conduir les aigües subterrànies i millorar els diferents sortidors d’aigua. També s’hi ha construït un banc de pedra que delimita la part interior aprofitant els desnivells del complex i s’ha pavimentat el camí de descens fins l’edifici on hi havia –i encara hi ha- la turbina que produïa electricitat per a la Forestal d’ Urgell i que es trobava en molt mal estat. S’hi està treballant encara i esperarem a veure com quedarà…
No cal dir que ara ja és molt agradable fer aquest passeig i cada dia t’hi trobes un munt de persones fent el recorregut, sigui passejant, corrent, amb bicicleta, sols o fent petar la xerrada en grup, acompanyats del gos, de la música o de la pròpia soledat, etc. És un circuit planer,ben cuidat i amb les indicacions adients del punt quilomètric per tal de que cadascú triï el que li sembli més adequat. L’han batejat amb molt bon encert com a CIRCUIT SALUDABLE), Comença davant de la caserna dels Mossos d’Esquadra al camí de Belianes i acaba al Salt del Duran. En total són poc més de 8 quilòmetres que passen pels termes municipals de Mollerussa, Golmés i Vilanova de Bellpuig.
Jo, que hi havia anat de ben petit a fer-hi alguna berenada, sempre sentia una espècie de melangia i molta tristesa en veure-ho tot tan abandonat. I suposo que, com jo, la sentien tantes i tantes persones de tots els pobles veïns que hi havien passat moltes bones estones en uns temps que no hi havia –ni de bon tros- tants mitjans de distracció i per desplaçar-se com ara. Recordo que temps enrere llegia un text de l’amic Jimmi Romeu Prenafeta on descrivia les seves vivències de jovenet i explicava bé tota la història de l’indret. L’he buscat i l’he pogut recuperar per si el voleu llegir, cosa que us recomano a tots els que el vau conèixer de fa anys. El text es diu EL SALT DEL DURAN i està escrit al 2008, quan encara estava molt brut i deixat i ja llavors prometien arranjar-lo. El text és molt interessant i ho són també les fotos que l’acompanyen perquè podrem comparar l’estat del lloc d’aquells temps i l’estat actual. FOTOS ANTIGUES

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/2014/05/el-salt-del-duran-obert-per-jubilacio-2.html#ixzz333LIJweh

No hi ha resposta

09 maig 2013


L’important és el camí

Classificat com a A PEU

Llegia avui en el blog BUSCANDO WASLALA, que és el blog d’una parella de rodamóns que ha donat voltes per molts països i que recorre en aquests moments alguns països de Llatinoamèrica en auto stop, a peu o amb mitjans ben rudimentaris que, com en el Camí de Sant Jaume, l’experiència més gratificant per a ells no és arribar a la meta –per molt desitjada que sigui- sinó el propi camí que van fent, amb tot el que comporta.

Jo no he fet mai el Camí de Sant Jaume però és una cosa que m’agradaria fer algun dia i que no descarto pas. N’he llegit diverses experiències i quasi totes coincideixen en que és una experiència que marca d’alguna manera la persona: a vegades és espiritual i altres simplement és una experiència humana de superació i esforç. Sigui com sigui, és possible que sigui veritat la frase de que el més important sigui el camí en sí mateix. En qualsevol camí que una persona fa (i la vida mateixa podria ser-se el paradigma) es troba una mica de tot: coses bones i dolentes; persones interessants i positives i persones tòxiques i negatives; moments que recordarem tota la vida i altres que voldríem oblidar per sempre… Però l’interessant és anar caminant, anar fent, ocupar-se del present, valorar-lo i no obsessionar-se massa pel futur.

Vivim els catalans moments importants. Històrics. Il·lusionants, però també una mica preocupants perquè les coses no semblen ser massa clares i el camí es fa molt difícil. I més que se’n farà! Però no hauríem d’oblidar que el més important és el camí en sí mateix, anant fent els passos que hàgim de fer. Sense falses il·lusions però sense arronsar-nos.

No hi ha resposta

12 oct. 2011


999 entrades i 888 comentaris

Classificat com a A PEU,Blogs

 

image

Aquesta és la captura de pantalla que he fet avui del tauler del meu blog. Aquestes són, doncs, les curioses dades del meu blog al dia d’avui:

999 Entrades al blog

888 Comentaris

Un munt de temes més o menys ben escrits i un munt d’hores passades al blog.

A PEU vol ser un blog sense pretensions de cap mena. És un blog humil, senzill, obert a qualsevol tema i –per tant- potser una mica superficial. No sóc especialista en cap tema, no sé molt de res i molt poc de moltes coses. Per tant, no hi veniu a buscar gran cosa que no hi trobareu res que valgui massa la pena.

El dia de Sant Bartomeu –o sigui el 24 d’Agost- de 2008 començava e escriure el meu primer post que deia així:

Hola a tothom.

M’agrada anar a peu. No sóc un gran caminador, però m’agrada passejar. Trobo que és la manera de veure i observar millor les coses, les persones, els paisatges. I, entre tant, vas pensant… El bloc voldria que em servís per passejar per la vida, tot observant-la, i fer de tant en tant algun comentari gens pretensiós. Simplement dir el que penso. I si algú vol fer-ne un comentari, serà molt ben vingut.

Vol dir que ja fa tres anys que tinc el blog. Acabava d’arribar del Delta de l’ Ebre on havia passat uns dies de vacances. feia temps que llegia blogs i m’hi havia enganxat una mica. Durant aquells dies em vaig decidir a obrer-ne un, cosa que vaig fer tant aviat com vaig arribar a casa, amb molta il·lusió, amb moltes ganes, però també amb total desconeixement d’aquest mitjà.

I aquí em teniu! Demà, si Déu vol, escriuré el post número 1000. No serà cap post especial ni penso dir res de l’altre món, però sí que m’ha fet gràcia fer-ho notar. Els números rodons sempre tenen alguna cosa d’especial. O potser no en tenen res d’especial, però som nosaltres que els hi donem un significat. Potser és la il·lusió que ens fa…

No me’n penedeixo gens ni mica d’haver-lo començat, ni he sentit –encara- la temptació de deixar-lo. Tot al contrari: hi he passat molts bons moments i crec que m’ha servit de teràpia. Com que no esperava res, tampoc m’he sentit defraudat de res. M’hauria agradat tenir més comentaris per tal de poder debatre opinions i punts de vista. És veritat que algunes vegades n’he tingut algun que no s’ha fet públic perquè m’ha arribat via Mail. Però estic content dels que he rebut i dono les gràcies a tots els que, de forma assídua o ocasional, hi han entrat i segueixen entrant-hi. Alguns sé que em seguiu amb molta fidelitat perquè m’ho heu dit personalment i m’heu animat a continuar, sense entendre de la meva part què és el que hi trobeu exactament per seguir al peu del canó. És igual. A vegades fem les coses sense massa raons i sense motius explícits.

Per tant, seguiré mentre en tingui ganes i vosaltres també seguiu llegint-me mentre en tingueu ganes. Ni jo, ni vosaltres, ens hem de sentir obligats a res.

Moltes gràcies.

4 respostes

31 jul. 2011


Un clar país, el meu

Classificat com a A PEU,Catalunya,Pla d' Urgell

La Plana d’ Urgell des del Pilar d’ Almenara, prop d’ Agramunt.
 
 
 
 
 

 

Guillem Viladot –l’escriptor d’ Agramunt-  (Agramunt, Urgell 1922Barcelona 1999) acaba el seu llibre “La gent i el vent” rememorant la famosa cançó de Jacques Brel “El clar país”. Ho fa després de fer el turista per terres de França i de la Gran Bretanya i portant encara a les ninetes del ulls retalls de paisatges verds, lluminositats de capvespres, boires matinals i records frescos d’unes felices vacances.

Torna a casa i obre els ulls de nou, poc a poc, per veure com seria el nou despertar davant els garrics, davant la pols, davant els llangardaixos de sempre. Aquest reobrir els ulls és el que hauríem de fer tots -de tant en tant- per redescobrir el nostre país, les nostres coses, la nostra gent, la nostra forma de ser i de fer, les nostres arrels.. Per tocar de peus a terra i així poder alçar la mirada cap al cel. Anem tan atabalats que entreobrim només una mica els ulls per veure la immediatesa diària dels nostres problemes i de les nostres inquietuds i no aixequem el cap per mirar més enllà. Hem perdut una bona mica l’esperit de contemplació, tan necessari en tota persona que es vulgui tenir per tal. Allò que ens fa reconèixer-nos, que ens fa ser i ens fa esperar a seguir essent.

Ara que començo vacances miraré de fer aquest exercici diari de cames i de mirada. Caminar i mirar. Caminar i contemplar. Caminar i mirar cap endins i cap enfora. Badoquejar, que dirien aquí al Pla d’Urgell. No vol dir que alguns dies no badoquegi en terres més llunyanes, però la major part del temps ho faré aquí, “al clar país -al meu- del Pla d’ Urgell.

Guillem Viladot explica que quan va arribar de nou a Agramunt, després de les seves vacances, va sentir unes ganes immenses d’arrencar a córrer i que no parà fins al Pilar d’ Almenara. Va ser una migdiada. I fou llavors que assaborí, des d’aquella meravellosa atalaia de nom inconfusiblement àrab, tota la Plana d’ Urgell. I allà hi pogué assaborir, de nou, les arrels, unes arrels que tornaven amb la mesura de sempre. I explica que va estendre els braços per tal de rebre damunt el cos l’embat del sol calcinant i espès; i damunt la cara, l’esclat llampurnant d’una tarda que s’encetava enlluernadora. Fou llavors que mirà, com per primera vegada, el miracle ardent de la llum meridional: daurats, sienes, ocres, grocs, torrats, blancs, liles…, del sol, dels blats, dels tossals, de les ribes, dels guarets, de la palla, del paisatge proper i remot…

I explica que tastà, un cop més, el gust dels timons i fità ben fort el blau del cel i digué:

-Quin bell país, aquest país tan clar, el meu!

Si voleu assaborir aquest llibre d’en Guillem Viladot, per conèixer una mica millor aquests terres de ponent, la seva gent i per poder gaudir de la seva prosa rica i acurada us recomano aquest llibre: “LA GENT I EL VENT” –Editorial Selecta- Premi Víctor Català 1966

 

No hi ha resposta

17 maig 2011


A peu per la vida

Classificat com a A PEU,Amistat

El camí es pot fer de moltes maneres i es poden fer servir mitjans diversos per fer-lo. Aquest blog porta el títol “A PEU” perquè caminant poc a poc trobo que és la forma millor d’anar per la vida. A vegades no ens ho podem permetre perquè tenim pressa i hem de fer servir mitjans més ràpids. Però és caminant com ens adonem millor de com és el que ens envolta, del terreny que aixafem, de com som nosaltres mateixos, de com ens relacionem amb el nostre entorn, del que fem i del que deixem de fer. És com trobarem en nostre propi sentit a la vida. La vida és un camí que anem fent i és bo que, de tant en tant, ens parem una estona per veure d’on venim, cap on anem i si estem fent el camí correcte i amb el ritme adequat.

De vegades el camí pot semblar-nos estèril, o tornar- se dificultós. Altres vegades se’ns fa agradable. Tot depèn del lloc per on ens toca passar, perquè no és el mateix passejar per valls fondes i ombrívoles o per assolellats prats de muntanya. La vida ens depara generalment moments de cada manera i ens dóna les eines per poder-hi transitar sense que morim en l’intent. No ens podem aturar massa ni en els moments feliços i tampoc podem fer-ho en moments tristos. El camí ha de seguir perquè la vida segueix.

Parlant  de com els homes passem per la vida  i de com l’hem de viure, recordo haver llegit una vegada unes paraules de Luter que deien: "Les coses no succeeixen segons la teva raó, sinó per sobre de la teva raó”. No sempre controlem la vida i no sempre l’hi trobem el sentit que nosaltres voldríem trobar-li. Ja sigui en la claredat del dia o en les fosques nits, en la pobresa o en la riquesa, el pa és l’aliment del qual no ens podem privar al nostre pelegrinatge: sustenta, restaura, enforteix i nodreix. Aquest pa per enfortir el nostre esperit se’ns ofereix de diverses maneres: amb paraules curosament triades d’altres viatgers de la vida per acompanyar-nos dia a dia en el camí.Se’ns ofereix aquest pa en forma d’amics que ens encoratgen i ens animen. Se’ns ofereix en forma d’oportunitats per créixer i per millorar. La vida quasi sempre ens dóna alguna sortida perquè jo crec allò de que “quan Déu tanca una porta, sempre obre alguna finestra”.

Tota aquesta llarga reflexió és fruit de tots els excel.lents regals que he rebut aquests dies en forma de paraules, de trucades, de correus, de gestos o d’abraçades.Tot plegat ha estat com petites engrunes que –totes juntes- han fet el pa que alimenta al caminant i al pelegrí que vol i ha de seguir caminant per la vida.Moltes gràcies a tots.

3 respostes

22 març 2011


Anar a peu

Classificat com a A PEU

El meu blog es diu “A PEU” perquè, com ja he explicat en alguna altra ocasió, és caminant poc a poc com millor s’observen les coses, les persones, les situacions i –en una paraula- la mateixa vida.

És anant a peu, anant a poc a poc, quan descobrim els altres i ens descobrim a nosaltres mateixos. És quan ens prenem el temps necessari per mirar-ho tot amb nous ulls, amb nova mirada. És caminant com descobrim la ciutat, els carrers, els edificis, la gent que seu a la plaça, la gent que treballa i la complexitat que té la vida d’una societat desenvolupada.

És anant a peu quan podem pensar millor, quan els nostres sentits es desperten, quan tot ens arriba millor al nostre interior a través dels sentits que recullen el món exterior, ens l’ofereixen i ens el regalen en forma de nous estímuls i noves possibilitats..

Podem anar a peu sols o acompanyats. Cada situació té els seus pros i els seus contres. La solitud i el silenci que ens regala l’anar sols ens pot fer recórrer camins interiors a l’encontre de nosaltres mateixos, cosa difícil d’assolir perquè el conèixer-se a un mateix és una de les feines més complicades que existeixen, com ja deien els grecs.

Anar a peu acompanyat o acompanyant ens fa descobrir l’altre, ens fa dialogar, ens fa veure coses noves i nous punts de vista que possiblement no havíem vist mai. Ens fa comparar i fa que ens haguem de relacionar. Ens fa sospesar i ens fa valorar la companyia i relativitza les nostres forces i les nostres capacitats. Ens farà veure les diferències que enriqueixen, els punts de vista que ens fan créixer i els afectes que ennobleixen. Ens farà veure que potser haurem d’anar més de pressa o més a poc a poc. Potser haurem d’esperar o potser ens haurem d’espavilar per tal de poder ser un bon company de viatge.

En fi, que anar a peu significa que encara podem moure’ns, que encara som vius i que encara tenim moltes coses a fer.

2 respostes

12 ag. 2010


Dies d’estiu al Pla d’ Urgell

Classificat com a A PEU,GENERAL,Natura,Pla d' Urgell

 

La fidelitat germinarà de la terra

i la bondat guaitarà des del cel.

El Senyor donarà la pluja

i la nostra terra donarà el seu fruit.

(Salm 85,12-12)

 

Els dies d’estiu al Pla d’ Urgell són dies febrosos i moguts. Una activitat frenètica sorgeix arreu i en cada tros hi ha algú fent  feina. L’estiu és l’època de la collita, l’època de recollir els fruits de la terra i els fruits de la suor del pagès. Uns esforços i una suor que van començar mesos enllà i que ara arriben a bon port, si pel camí no hi ha hagut la desgràcia d’alguna pedregada, d’alguna gelada o alguna altra inclemència del temps que ho hagi engegat tot a rodar.

Per això tanta pressa i tant frenesí. Els hi va la supervivència de la resta de l’any. És temps de collir la fruita i a cada racó hi veus un tractor i uns homes i dones enfeinats. A qualsevol racó sents els crits i la xerrameca de la gent mentre cull la fruita. Crits, riures i xerinola que fan la dura i suada jornada més curta i més amena. La gent va i ve formiguejant dels camps a les càmeres i de les càmeres als camps. Allà es guardarà amatentment la fruita per anar-la venent al llarg de l’any. Gràcies a aquests mètodes tan moderns d’atmosfera controlada podem tenir fruita variada quasi durant tot l’any.

El pagès és aquella persona que mira cap a terra i cap al cel al mateix temps. Inevitablement ho ha de fer així perquè les collites no depenen ni totalment d’ell, ni totalment del cel. Per això el pagès acostuma a ser un home fidel a la terra, arrelat a un lloc i ha après a ser un ésser sofert i esperançat. Perquè aquesta combinació de coses mamades i viscudes d’anys i panys i transmeses de pares a fills han fet que hagi esdevingut una persona completament distinta a la de la ciutat. El pagès acostuma a ser més calmat, més tranquil, més observador i una persona que toca de peus a terra. La mateixa terra l’ha fet ser com és.

El pagès és aquella persona que es relaciona amb la terra, que la mira i que l’observa veient-hi moltes més coses de les que hi veiem els que només hi passem de pas, passejant o com a simples turistes. El pagès no hi veu el que hi ha, sinó que hi veu el que hi haurà. Mira la terra amb amor i amb esperança albira totes les seves possibilitats futures i hi veu tot allò ocult que se’ns escapa als demés. No es limiten a recollir: sembren, planten, cuiden, ordenen, netegen, reguen, abonen….sabent que allà hi ha riquesa i que aflorarà tard o d’hora . Saben esperar, saben somiar tot tocant de peus a terra. Això és ser pagès.

I el que és més important: viuen aquí. No se n’han anat. La proverbial fidelitat del pagès és una de les lliçons que hauríem d’aprendre; i hauríem de recobrar urgentment -els que l’hàgim perduda- aquesta ànima pagesa tan necessària per a viure i transitar per la vida.

Bona collita!

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

10 ag. 2010


Aquells ulls…

Classificat com a A PEU,Gossos,Vacances

Nen i gos pregant

Caminava a poc a poc, amb el pensament una mica lluny de mi mateix. Volava lliure pensant coses, algunes sense sentit i altres amb molt sentits. Am massa sentit, fins i tot, perquè m’entristien una mica.

Ja era fora del poble, camí de La Serra, i només hi havia camps de panís, d’alfals i de pomers. I, de cop i volta. el veig venir cap a mi. Em venia de cara. Decidit. De pressa. En un moment reconec que he sentit una mica de por. Era un gos gros i em mirava fixament mentre se m’atansava. No sabia ben bé què faria ell i què hauria de fer jo. M’he posat a l’aguait i pel meu cap han passat un munt d’idees. Deuen ser aquells recursos de supervivència que ens neixen de cop i ens surten de dins perquè els portem als nostres gens des de temps atàvics. Pur instint de supervivència davant d’un perill.

Però heus aquí que el gos s’acostava i s’acostava mirant-me d’una manera que m’ha semblat que no em faria res. De cop i volta i també de manera instintiva he vist i m’he convençut que no em faria res. Se m’ha plantat al davant meu i jo m’he parat i l’he mirat. Les nostres mirades s’han creuat. Hi he vist uns ulls implorants en aquella bèstia que feia cara d’anar perduda. En feia la car i en tenia tot l’aspecte perquè estava una mica prim i força brut.

Què faig, ara? Què fem? Serà un gos perdut o simplement s’haurà escapat d’alguna casa, d’alguna granja de les que hi ha escampades al Pla d’ Urgell?  Haurà deixat per una estona la seva feina mal pagada de guardià d’una propietat que no li va ni li ve. Que tant li fa i de la que no en treu cap més profit que cruspir-se alguna de les gallines que es moren… Poca paga per una feina tant necessària i imprescindible…

Només eren cabòries. Pensaments sense cap fil que els aguantés amb certa fermesa. Per tant, he pensat que el millor que podia fer era seguir el meu camí i que ell seguís el seu. Segurament ja sabia prou bé on havia d’anar… Però no. No ha marxat. M’ha anat seguint, fidel i mans, darrere i feia veure que volia ser el meu amic. Jo no n’estava massa segur que volgués ser amic seu. Què en faria jo d’un amic així, a qui no podia encabir a casa meva. Sempre he dit que un gos no m’agrada en  un pis. Un gos ha de poder moure’s amb certa llibertat, ha de caminar, ha de prendre l’aire…

No he dit ni he fet res. He pensat que millor que decidís ell perquè jo -la veritat- no me’n sentia capaç i del que tenia ganes era de treure’m  les puces de sobre i m’he volgut alliberar d’aquella responsabilitat pesada que ara tot just en vacances em queia. No en te´nia ganes de fer-me ara amic d’un gos desconegut!

I Llavors ha arribat la llum de l’alliberament de responsabilitats; la llum de l’esperança; la meva llibertat recobrada de nou! Allà lluny apareixia un home que -també de cop i volta- he sabut que era l’amo del gos. Però anava dubtant que ho podés ser perquè el gos no hi anava. No marxava de meu costat. Semblava que l’amo podia ser més aviat jo que no pas aquell home que cada cop estava més a prop.

I sí. Quan estava ja a pocs metres  aquell home l’ha cridat pel seu nom i el gos hi ha corregut. Quin descans, Déu meu! Llavors ens hem parat i li he dit: Ja em pensava que m’hauria de fer càrrec d’aquest gos perquè em pensava que anava perdut… Llavors m’ha explicat que no. Que era seu i que l’aviava una estona perquè era molt mans i era incapaç de fer mal a ningú. Que ho era tant, que se n’aniria amb el primer que passés i li fes una carícia…

Em seguit parlant una estona del temps, de la calor, de l’estiu i de les vacances. I jo he anat marxant pensant com en som de semblants els gossos i les persones…

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

04 ag. 2010


Caminar i pensar

Classificat com a A PEU,Mollerussa,Natura,Pla d' Urgell

P8010001La meva segona caminada de l’estiu tenia el secret i autoimposat repte d’arribar al Salt del Duran, que són 10 quilòmetres -més o menys- des de Mollerussa. He sortit de casa a les 8 del matí i he pogut veure com començaven a muntar les parades del mercat els més matiners. És que els dimecres és mercat a Mollerussa. Un mercat que aplega tota la comarca del Pla d’ Urgell (formada per 16 municipis) i fins i tot gent de les comarques veïnes. És un mercat amb molta tradició i on s’hi troba una mica de tot i on la gent hi va no només a comprar sinó a badar, a passejar, a trobar-se amb els amics, a fer tertúlia i a passar un matí una mica diferent. Avui ja es notava que molta gent fa vacances perquè la presència de gent jove era més nombrosa. 

El fet de caminar a mi m’ajuda a pensar. Caminar és canviar de lloc, canviar de perspectiva i de visió. Veure coses noves, detalls nous, cares noves. És fixar-se en detalls que a voltes passes desapercebuts i que només es veuen si hom es mou. Moure’s significa pensar i pensar significa moure’s, caminar físicament i imaginàriament, remugar pensaments, paraules i conceptes. Pensar és crear, produir, avançar i imaginar coses noves o reviure coses velles. És sortir del jaç on habitualment estem ajaguts per començar a recórrer camins nous. És convertir-se de gat a gos, tenint en compte que els gats es passen la vida quiets i adormits i els gossos, en canvi, els agrada estar en moviment i anar d’un lloc a l’altre.

Durant el trajecte m’he trobat una colla de gent que ja tornava quan jo només feia que començar el camí. M’he imaginat que era com la vida: quan uns hi van, els altre ja en tornen. Uns són matiners i altres són tardaners. Però tots hem de fer el nostre propi camí i hem de viure la nostra pròpia experiència vital. He trobat joves i vells, gent que anava sola, matrimonis,  dos amics, tres amigues… Tots ens saludem com si ens coneguéssim de tota la vida, cosa que en altres circumstància no es fa. A què és degut aquest canvi? Aquest ha estat un altre motiu de reflexió mentre caminava i escoltava música.

I pensava també: què estaran pensant tota aquesta gent? de quins temes parlaran? Quina transcendència tindrà la seva conversa? Quines confidències es faran?…. Caminar significa  cansar-se però també relaxar-se. relaxar el cos i la ment; oxigenar el pensament i oxigenar el nostre cos amb la verdor dels camps i dels arbres. A més, cada paisatge ajuda a construir un pensament diferent: no és igual passejar per la muntanya que pel pla. No és el mateix passejar vora l’aigua que en un desert. El lloc fa que els pensament sigui tancat o obert; panoràmic, fosc, lluminós, opressiu, net o brut. El paisatge -el que veiem- influeix tant com el que escoltem. Una visió pot transformar igual com una paraula. El paisatge fa el país i també fa les persones.

Totes aquestes coses les anava pensat avui mentre caminava i pensava també la sort que tenia de poder-ho fer, perquè no tothom pot caminar. I pensava també que no és pas el mateix caminar que anar en cotxe. No és igual veure les coses de pressa i corrents o poder-ho fer pausadament, podent contemplar els detalls; podent contemplar la flor morada d’un camp d’alfals florit i a punt de segar; poder contemplar el pagès com amb el seu tractor va sulfatant els arbres i els va mimant per tal de que donin el fruit tan esperat.

Seguirem caminant i seguirem pensant…. Bon estiu a tots els que heu començat les vacances.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,

Una resposta fins a ara

02 ag. 2010


Anar a peu

Classificat com a A PEU

Avui començo les meves vacances. Aquests dies tan esperats, tan enyorats tot l’any, tan somiats i, a vegades, tan poc aprofitats. Però, siguin com siguin, dies que tots necessitem per renovar-nos físicament i psíquica.

Una de les coses que em proposo fer durant les vacances és caminar. Ja ho sé que ho hauria de fer tot l’any, però la realitat és que em fa molta mandra i no ho faig quasi gens. Vull fer honor al títol d’aquest blog i miraré de caminar una bona estona cada dia. Anar a peu és bo. Ho és tant, que no m’he pogut resistir a mostrar-vos aquesta pàgina que l’Ajuntament de Barcelona té i que mostra totes les avantatges. Vosaltres mateixos podreu jutjar:

 

 

Avantatges d’anar a peu

Les 12 virtuts de caminar


  1. Estalvi

    Has calculat el que t’arribes a gastar al mes en transports? Aquí tens la paraula màgica: anar a peu… és gratis.
    (Només una despesa: les soles de les teves sabates!)


  2. Temps

    Utilitza el nostre calculador de temps i veuràs com molts dels trajectes que fas al llarg del dia si els fessis a peu hi guanyaries molt de temps!
    (En definitiva…més calerons per la teva butxaca i més temps per tu!)


  3. Salut

    Caminar és un dels hàbits més saludables: Sabies que ajuda a baixar el risc de patir càncer i infarts i allarga l’esperança de vida?. Ja ho saps! molts més anys per seguir caminant.
    (Vigila! Comences a moure els peus per sota la taula…)


  4. Ecològic

    Ajudar a regular els nivells de contaminació de la ciutat és als teus peus! Caminem junts cap a una Barcelona ecològica i amb menys pol·lució.
    (Increïble! i espera! que encara queden més avantatges…).


  5. Esport

    No tinc temps, estic cansat, és car, no tinc equip… Prou d’excuses!…camina i posa’t en forma d’una vegada! Fes esport a cada cantonada, a qualsevol hora del dia, a cada passa que facis.
    (Això que quedi entre nosaltres… pel carrer es lliga més que a cap altre lloc!)


  6. Trenca rutines

    Fes del teu camí diari una nova experiència cada dia: canvia la teva ruta, motiva’t a augmentar el teu rècord en temps…al carrer cada dia que passa és diferent.
    (Vigila que tornes a moure els peus per sota de la taula…)


  7. Relaxant

    És el teu moment. Relaxa’t mentalment i físicament i si tu vols… fes-ho en bona companyia o música de fons.
    (Aquesta si que t’agrada… eh!).


  8. No hi ha hores punta

    Gent, cues, engega, endarrere, espera… no n’estàs tip? Ara, arribar tard només depèn de tu!
    (Comences a imaginar-te en "plan correcaminos", no?).


  9. Conèixer la teva ciutat

    Descobreix-la i viu-la des de el carrer, pas a pas. Deixa’t seduir a la vegada per un semàfor i la Pedrera, per una vorera, per l’ ombra d’un plataner…
    (Tornem a avisar per si de cas! Abans de posar-te a caminar pensa que hauràs d’apagar l’ordinador!)


  10. És divertit

    I també és viure, sentir, avançar, gaudir, descobrir, qüestionar, canviar, conèixer, voltar.
    (T’ho pots creure que encara en quedin moltes més!)


  11. Al teu propi ritme

    Camina com vulguis: lent, despistat, observant, d’esquena, saltant, com un "correcaminos"… és igual! tu tries el teu camí i com vols fer-lo.
    (Espera que en queda una! Resisteix! Agafa’t a la taula de l’ordinador!)


  12. Cool!

    Nosaltres ho veiem així : cool, autèntic i actual! Recorda aquesta frase: anar a peu és un clàssic que es convertirà en avantguarda d’aquest segle.
    (Eh! que estaves avisat! no has apagat l’ordinador!)

© Ajuntament de Barcelona

http://www.bcn.es/apeu/ca/apeu_avantatges.html

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

21 gen. 2010


Una conversa qualsevol.

Classificat com a A PEU,Acudam

A vegades cal deixar de parlar de temes transcendents, importants o d’actualitat per tocar de peus a terra i viure la vida quotidiana, amb tot el que té de bonic, de trist, de senzill, de monòton, de tendre o de nou. És la vida de cada dia de milions i milions de persones, -amb el seu viure quotidià i els els seus petits detalls sense importància- qui conforma el nostre món i el fa una mica més bo o més dolent cada dia.

La majoria dels que em llegeixen ja saben que treballo en un taller amb nois i noies discapacitats psíquics. Durant el dia tenim moltes oportunitats de parlar amb ells o d’escoltar converses entre ells. Algunes fan gràcia, altres són tendres, altres vegades són intranscendents, altres ben serioses… com la majoria de converses que tenim al llarg del dia a casa nostra, amb els amics o al bar.

Avui us en vull transcriure una entre un noi del meu taller i jo mateix:

-Noi: El dissabte faré jo el dinar a casa meva.

-Jo: I com és això?

-Noi: La meva mare treballa al matí i quan arribi a casa vull que trobi el dinar fet.

-Jo: Em sembla molt bé. I què faràs per dinar?

-Noi: Dos frankfurts.

-Jo: Només això?

-Noi: Sí, però dels grossos… Quan sigui gran vull posar un negoci pel meu compte. Vull posar una casa de menjars.

-Jo: I ja en saps de cuinar?

-Noi: Sí, bastant.

-Jo: I quins plats saps fer?

Noi: Sé fer frankfurts, pa amb tomàquet i pernil, sopa Avecrem, torrades amb melmelada… És que no sé fer encara gaires coses, però ja n’aprendré.

-Jo: Això és molt poca cosa per posar una casa de menjars. Ja pots posar-t’hi ràpid a aprendre’n… Quants anys tens ara?

-Noi: 19

-Jo: I quan vols posar el negoci?

-Noi: Quan sigui gran. Quan tingui 20 anys…. Ah! i et convidaré un diumenge a dinar.

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

10 gen. 2010


Darrere la neu…

Sota aquest paisatge nevat, impol·lut meravellós,

hi ha el mateix de sempre:

les mateixes impureses, les mateixes brutícies, els mateixos defectes.

Per fora blanc i per dins negre. Com el cor de molta gent.

Potser la neu ho tapa. Però la realitat quotidiana és la que és.

I amb això no vull dir que una sigui millor que l’altra.

Cada realitat és la que és; cada una al seu temps:

temps de neu, temps de calor,

temps de gaudi i temps de sofrença,

temps de viure, temps de sobreviure i temps de morir.

Cada cosa al seu temps i un temps per a cada cosa.

Ocupar-se és millor que pre-ocupar-se.

Gaudim de la neu i del fred, encara que costi.

Gaudim d’aquest paisatge que durarà poc.

Com la vida mateixa, que és prou curta.

Una abraçada des del fred.

 

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

05 gen. 2010


Quan s’encén la llumeta.

Classificat com a A PEU,Blogs,GENERAL

Una amiga que entra de tant en tant al meu blog em preguntava com podia trobar tema per escriure cada dia. Avui us faré una confessió ben personal de com ho faig això d’escriure al blog. Serà la manera de contestar a la meva amiga i d’explicar a qui li interessi com faig el blog.

Ja he parlat alguna altra vegada que em vaig decidir a escriure un blog més per inquietud personal que no pas perquè em llegissin. És una forma d’obligació moral que m’imposo per tal de que el meu cervell -ja de per si poc brillant- no s’apagui del tot. Alguns llegeixen, altres fan esport, altres van al bar. Jo he elegit buscar una estona per escriure perquè considero que és un bon exercici per mantenir en activitat la meva poca matèria grisa que em queda.

He de dir-vos que moltes vegades la llumeta s’encén de cop i em dic: això és tema per al blog. Vol dir que aquell dia ja no em cal triar. Ho veig clar de seguida. Altres vegades, els temes són molts i t’obliguen a triar-ne un. I també és veritat que hi ha dies que no sé de què parlar. És llavors quan vaig a la meva nevera particular i miro què hi tinc. Tal com deuen fer las dones que han de preparar el dinar cada dia per a les seves famílies. Hi ha dies que ho tenen clar. Però hi ha dies que obren la nevera i fan el que poden amb el que hi troben.

La meva nevera particular són els articles, les notícies, les frases, alguns blogs que llegeixo en un moment determinat i que m’agraden. Llavors els guardo i és d’allà que agafo el que necessito. Per tant, ja veieu que el problema no és escriure quasi cada dia si hom té temps i no té coses més importants a fer. El problema més aviat el tinc a l’hora d’elegir o a l’hora d’escriure de manera que no sigui massa llarg, massa avorrit o que no pugui interessar a ningú.

Per tant, ja veieu com m’ho manego. Ho aniré fent així fins que em cansi. m’avorreixi o no tingui res a dir. I aprofito per agrair a tots els que entren, em deixen algun comentari al mateix blog o que em confessen que entren al meu blog, el llegeixen i m’animen a continuar. Gràcies a tots.

 

Etiquetes de Technorati: ,

2 respostes

31 des. 2009


Posats a somiar…

Classificat com a A PEU,GENERAL

Posats a somiar,

podríem somiar un nou any una mica millor que aquest,

on la gent tingués una mica més de feina

on deixéssim enrere  mals "rollos"

on hi hagués una mica més d’il·lusió i solidaritat

on obríssim una mica més les finestres

de les nostres cases i del nostre cor

que fóssim una més agraïts per tot el que tenim de massa

que sapiguem somiar un món nou

diferent

i millor.

Bon any nou a tots els amics que entreu aquí!

 

 

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

07 des. 2009


Beneïts ponts!

Classificat com a A PEU,ECONOMIA,Vacances

Segurament que no és el millor per a una economia en crisi, com la nostra d’aquest moment, això de fer pont. Però què voleu que us digui: pels que hem de treballar un dia sí i un altre també, els ponts són una benedicció: Ajuden a desconnectar, tallen la monotonia, des estressen, permeten fer coses que vas deixant per un altre dia i crec que milloren la productivitat (almenys a la llarga….). Com que jo no sóc dels que van a la neu, ni sóc massa de sortir, em quedaré a casa més feliç que un gínjol…

Quan aquest matí he obert els ulls, he pensat: avui no em cal anar a treballar: Què puc aprofitar per fer? He d’anar al banc, he d’anar a una oficina a canviar unes dades, he de portar el cotxe al mecànic, he d’arreglar una persiana que s’ha trencat, he d’arxivar papers, puc anar a caminar una estona…. Tot plegat un munt de coses, però coses diferents a les que faig habitualment. Ompliré d’una altra manera el meu temps i la vida serà la mateixa però diferent.

He anat al mecànic i també feia pont. He arreglat la persiana. He anant al banc. He anat a l’oficina de recaptació d’impostos per canviar unes dades. He caminat una estona. He badat una altra estona a la plaça tot mirant el desplegament que feia TV3 per no sé quins motius. Allà s’hi movia un munt de gent que no us podeu imaginar. Devies estar per gravar alguna cosa… He fet altres minúcies i ara sé que tinc tota la tarda per fer el que em sembli. I demà encara és festa!

Ja ho deia: beneïts ponts! Que el gaudiu els que també en feu. I els altres paciència…que és la mare de la ciència.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

27 nov. 2009


Passeu…passeu!

Classificat com a A PEU,Blogs

Mapa de visites del 16/11/2008 fins als 17/11/2009

Quan arriba una visita a casa, se la fa entrar ("passeu..passeu!"), se la fa seure i se la convida a beure o menjar alguna cosa. Això és el que voldria fer jo amb les visites al meu blog. Però és que són moltes i algunes no sé d’on venen, ni sé qui són. Però igualment el meu desig seria fer-les passar a casa i poder fer petar la xerrada una estona.

Quan vaig començar aquest blog no em podia imaginar mai a la vida que seria visitat per tanta gent. Sincerament ho dic. Ara fa poc més d’un any que vaig posar un mapa de visites per la simple curiositat de saber des d’on et poden arribar a llegir i quanta gent et pot arribar a llegir. Aquest mapa s’arxiva de forma automàtica cada any. Aquí el teniu, tot tenyit de taquetes vermelles i amb un total de 5.791 visites des del 16 de Novembre de 2008 fins al 17 de Novembre de 2009. Si comptem que el blog va començar uns mesos abans, vol dir que possiblement aquest blog ha estat visitat al voltant de 6.000 persones.

Ja sé que això no és res i que comparat amb altres blogs és una autèntica misèria i una ridiculesa. Ja ho sé. Però és que aquesta no era pas el meu primer objectiu quan m’hi vaig decidir. Jo ho he dit alguna altra vegada: el primer objectiu era poder buidar el pap i dir-hi la meva als temes que em vinguessin de gust. Que després algú et llegeix, opina i comenta? Doncs molt millor.

Per tant, gràcies a tots els que han perdut un minut del seu temps en llegir-me. Alguns sé que ho fan cada dia i altres només de tant en tant. Alguns m’ho han fet saber per escrit i altres cara a cara. Amb alguns hem continuat la conversa a rel d’un tema que he escrit. Alguns no han estat d’acord amb alguna cosa de les que he escrit i altres m’han felicitat. Tot plegat anima a seguir. I seguiré escrivint pel simple gust d’escriure, per a mi mateix i pels que vulgueu llegir-me. Però dóna bo que el que hom escriu algú ho llegeixi i, per tant, vull donar-vos les gràcies.

Etiquetes de Technorati: ,,

2 respostes

24 ag. 2009


"A PEU" ha fet un anyet.

Classificat com a A PEU,Blogs

Avui fa un any que vaig començar aquest blog. Només un any. És tendre, encara. És petit. I humil. Insignificant. No té pretensions de cap mena.

Però durant un any aquet blog m’ha obligat a seure, a pensar una estona què volia dir i com ho volia dir. A vegades el tema brollava naturalment perquè el tema era candent i jo també volia dir-hi la meva. Altres vegades, em veia amb la disjuntiva de triar entre dos o tres temes, tots prou interessants per a ésser comentats. Alguna vegada m’ha obligat a pensar una bona estona perquè el tema no era clar. Algun tema no ha agradat i m’ho han fet saber. Altres temes sí que han agradat, i també m’ho han fet saber.

Al blog hi he reflectit les meves manies, les meves dèries, les coses més intranscendents. M’he passejat, poc a poc, per molts llocs i per molts temes. Alguna vegada he caminat massa afuat. Potser no calia. "Hi han més dies que llonganisses", diu un refrany català, i potser alguna vegada ho he oblidat.

He escrit quasi sempre per a mi mateix i algunes vegades per als que m’han fet saber que em llegeixen. Alguns m’ho heu dit alguna vegada i altres segurament que no m’ho han dit mai. Alguns m’heu deixat comentaris (cosa que us agraeixo) i altres no heu gosat. Alguns m’ho heu fet saber de forma particular perquè no us agrada fer-ho públicament.

Tot plegat, és una colla d’hores, una colla de paraules malgirbades, una bona experiència i ja podem dir allò de "tal dia farà un any". Ja l’ha fet.

De moment, penso seguir passejant "A PEU" per la vida, observant el que veig, reflexionant sobre el què passa i, si ve al cas, comentant-ho. I si voleu seguir llegint-ho i comentant-ho, us en dono les gràcies ja des d’ara.

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

31 jul. 2009


Un acudit de vacances.

Classificat com a A PEU,Vacances

Avui m’han explicat un acudit que m’ha fet molta gràcia però que també m’ha fet pensar:

Un marit, ja una mica gran, sospita que la seva esposa està perdent l’oïda i vol fer una prova per comprovar-ho. Se’n va a l’habitació del costat on és ella i li pregunta: "Maria, em sents?". En no obtenir cap resposta, surt al passadís i li pregunta de nou: "Em sents?". Tampoc sent cap contesta. Llavors, finalment, decideix atansar-se al seu costat i li fa la mateixa pregunta: "Maria, em sents?". Llavors ella, ja una mica enfadada, li contesta: "Et dic que SÏ, per tercera vegada, pesat!"

A vegades no sentim perquè no escoltem.

A vegades escoltem però no sentim.

A vegades sentim però no escoltem.

A vegades ni sentim ni escoltem.

Sentir és una cosa i escoltar n’és una altra. A vegades sentim música, una conversa, etc però no hi prestem cap mena d’atenció perquè no ens interessa, perquè tenim el cap en un altre problema, perquè estem encaparrats amb les nostres cabòries.

I, com a l’acudit, a vegades pensem que la culpa és de l’altre i resulta que és únicament nostra, per falta d’atenció, perquè hem desconnectat, per estrès, per cansament…

Avui començo les vacances i penso descansar per poder recuperar forces, per poder escoltar millor i sentir el que em diuen les persones, la naturalesa, les flors, l’aire, les notícies dels diaris i de la ràdio. Sentir i escoltar, heus ací la qüestió!

En fi, miraré d’aprofitar aquests dies per viure la vida des de la pau, sense presses, amb més calma. Podré anar "A PEU" per la vida, com pretenia fer al posar el títol al blog. Anar a peu per poder observar millor la vida i treure’n les meves pròpies conclusions.

Bones vacances també als que em llegiu i que també en feu!

Etiquetes de Technorati: ,

2 respostes