Arxiu per a 'Canal d’ Urgell' Categories

12 maig 2014


El Salt del Duran (Obert per jubilació, 2)

Classificat com a A PEU,Canal d' Urgell,Jubilació

La sèrie,“Obert per jubilació,1” comença AQUÍ

————————————————————————-

Una de les gràcies d’estar jubilat és que el temps s’esfilagarsa en hores sense fi.

Això que per a mi -de moment- em sembla una sort, per a molts pot semblar-los una fatalitat. Cal omplir les hores d’un dia que sembla que en tingui més de les que li pertoquen i potser no tothom ho sap fer. Sigui com sigui, jo trobo que és una sort disposar, cada dia de la setmana, d’oportunitats que només en podia disposar els dissabtes i diumenges. Tenir a la teva disposició tot el temps del món prou que ho voldrien molts! Però no us desespereu els que encara sou joves i treballeu, que tot arribarà… Com deia l’escriptor George Bernard Shaw “la joventut és una malaltia que es cura amb el temps” i només cal deixar que vagi passant, procurant que no faci massa destrosses. perquè, si no, tampoc podrem gaudir-ne gaire d’aquesta etapa privilegiada.

Un dels bons propòsits que em vaig fer quan estava a punt de jubilar-me -i que he confessat públicament-, és el de caminar, perquè diuen que és bo per la salut física i mental. I ja ho he començat a fer. Com ja sabeu, aquí a Mollerussa tenim un lloc excel·lent per fer-ho com és la 3a sèquia del Canal d’ Urgell i que justament aquest any han netejat i arreglat per tal de que s’hi pugui caminar per la mateixa banqueta del canal o pels camins laterals. Un bon passeig –aigües amunt- és arribar-se fins a l’emblemàtic Salt del Duran.
Com que justament aquest dies vaig llegir la notícia de que l’Ajuntament de Mollerussa hi estava fent feines de neteja i recuperació em van venir ganes d’anar-hi a xafardejar una mica. I, efectivament, vam trobar la brigada municipal en plena feina i em vaig trobar amb l’agradable sorpresa de que l’indret, força deixat de la mà de Déu durant tants anys, ara ja comença a fer bona pinta. Les obres que s’hi estan fent consisteixen principalment a condicionar la mina d’aigua, canalitzar i fer drenatges nous per conduir les aigües subterrànies i millorar els diferents sortidors d’aigua. També s’hi ha construït un banc de pedra que delimita la part interior aprofitant els desnivells del complex i s’ha pavimentat el camí de descens fins l’edifici on hi havia –i encara hi ha- la turbina que produïa electricitat per a la Forestal d’ Urgell i que es trobava en molt mal estat. S’hi està treballant encara i esperarem a veure com quedarà…
No cal dir que ara ja és molt agradable fer aquest passeig i cada dia t’hi trobes un munt de persones fent el recorregut, sigui passejant, corrent, amb bicicleta, sols o fent petar la xerrada en grup, acompanyats del gos, de la música o de la pròpia soledat, etc. És un circuit planer,ben cuidat i amb les indicacions adients del punt quilomètric per tal de que cadascú triï el que li sembli més adequat. L’han batejat amb molt bon encert com a CIRCUIT SALUDABLE), Comença davant de la caserna dels Mossos d’Esquadra al camí de Belianes i acaba al Salt del Duran. En total són poc més de 8 quilòmetres que passen pels termes municipals de Mollerussa, Golmés i Vilanova de Bellpuig.
Jo, que hi havia anat de ben petit a fer-hi alguna berenada, sempre sentia una espècie de melangia i molta tristesa en veure-ho tot tan abandonat. I suposo que, com jo, la sentien tantes i tantes persones de tots els pobles veïns que hi havien passat moltes bones estones en uns temps que no hi havia –ni de bon tros- tants mitjans de distracció i per desplaçar-se com ara. Recordo que temps enrere llegia un text de l’amic Jimmi Romeu Prenafeta on descrivia les seves vivències de jovenet i explicava bé tota la història de l’indret. L’he buscat i l’he pogut recuperar per si el voleu llegir, cosa que us recomano a tots els que el vau conèixer de fa anys. El text es diu EL SALT DEL DURAN i està escrit al 2008, quan encara estava molt brut i deixat i ja llavors prometien arranjar-lo. El text és molt interessant i ho són també les fotos que l’acompanyen perquè podrem comparar l’estat del lloc d’aquells temps i l’estat actual. FOTOS ANTIGUES

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/2014/05/el-salt-del-duran-obert-per-jubilacio-2.html#ixzz333LIJweh

No hi ha resposta

20 ag. 2010


El canal Segarra-Garrigues

Reprodueixo un article interessant d’en Josep Maria Solé i Sabaté sobre el canal Segarra-Garrigues.

Aquesta obra havia de ser la culminació, ara fa uns 150 anys, de la construcció del Canal d’Urgell. La transformació d’una zona de les més pobres de Catalunya per convertir-la en una àrea què mercès a la inversió de la tecnologia industrial aplicada en un medi rural ha esdevingut una de les zones agrícoles i agroindustrials de les més avançades del món. Un somni nascut a la Catalunya medieval que va haver d’esperar cinc segles per començar a fer-se realitat, una transformació que s’explica de forma lúcida i crítica a l’Espai Cultural a la Casa Canal a Mollerussa. Els noms de Clot del Dimoni, Forat de l’Infern o Desert de l’Urgell que identificaven també aquest territori són una prova de la duresa climàtica i de l’escassetat de pluges d’aquestes terres. El Canal d’Urgell, operatiu a partir dels anys 60 del segle XIX, va canviar la mentalitat de la gent. Van passar de treballar zones pobres de secà a ser pagesos de les cada cop més ubèrrimes terres de regadiu, no sense haver de sofrir problemes de tota mena i pagant alhora un fort peatge fins a esdevenir propietaris de l’aigua i de la terra sobre la qual fins aleshores la gran majoria malvivien, els qui no emigraven. Una emigració forçosa que significava una sagnia demogràfica i que es dirigia a fer de mà d’obra de tot tipus a Barcelona i voltants.

La transformació en terra de regadiu de zones de les comarques de la Segarra i les Garrigues, de cota més alta, ha estat un afany volgut des dels inicis de la democràcia i la recuperació de la Generalitat. Ara, tothom creia, hi havia el govern del país pel impulsar-ho, que l’aigua de l’occident de Catalunya provinent del Pirineu s’usaria per desenvolupar les comarques del Ponent. Es va començar a treballar aviat, però també promptament van arribar els problemes. Començant per Europa i acabant amb la situació actual. Aquesta obra imprescindible per a la Catalunya interior mai no va ser ben explicada i defensada, quan es féu l’ingrés d’Espanya a la UE, pels representants espanyols, des de Marín, Cañete i cia. fins a tota mena de representants i tècnics que havien de defensar la complexitat dels interessos agrícoles. Polítics a priori políticament heterogenis, a posteriori d’igual infausta memòria –aquí podríem incloure el desastre matusser perpetrat al món de l’avellana–, malgrat els fastos i les festes que de tant en tant els dediquen els seus companys de partit corresponent, del PSOE o el PP.

L’Europa humida i la del nord –la de pes més determinant– no entén el regadiu, no comprèn el fet de regar fora del règim natural de pluges. Fins i tot havia arribat a plantejar la limitació de l’ajut a les zones que el feien. La UE acollí amb incredulitat la proposta d’ampliació a la zona nord-est del canal de la zona regada, cosa que significa elevar la cota al marge dret del canal i per decantació convertir en zona regada el territori adjacent. Per part catalana s’acceptaren totes les condicions que la UE dictà, això és, concentració parcel·lària i reg per pressió (aspersors, goters, pivots) en bé de l’eficiència, la disminució del consum de l’aigua, les garanties en la producció i fer els cultius en un calendari més precís i ajustat. La Catalunya de Ponent el que fa i pretén és produir aliments per a les persones i per al bestiar. En tot el conjunt la seva activitat final suposaria produir el 50% de les necessitats agrícoles de tot Catalunya. Un guany indiscutible. I un afegitó clau que hi ha (Mare de Déu!) qui l’oblida, garantir a la gent la possibilitat de viure al seu propi territori. A finals del segle XX i principis d’aquest s’avançà en el projecte. També aparegueren els indocumentats matussers o els qui posaven bastons a les rodes per un partidisme sectari. Alhora la UE reclamà la protecció de l’alosa becuda, el sisó i l’àliga de cua barrada a les zones estepàries. Fins al present mai no s’ha presentat cap projecte que afirmi que els cultius tradicionals –ametllers, oliveres, cereals autòctons– amb reg de suport siguin incompatibles amb aquestes aus. Tampoc mai s’ha signat cap informe de cap biòleg o científic reconegut on es digui quina és la superfície necessària per a cada una d’aquestes aus per viure amb plenes garanties naturals. S’ha vist i es coneix fins i tot que hi ha zones regades on les aus s’hi han instal·lat. Després de xifres que pugen i baixen per part del ministeri i una Generalitat dividida entre els partits que componen el govern, les inicials 70.000 ha de reg han passat a ser 30.000 ha. S’han perdut, de moment, pel camí, 40.000 ha. Bastant més de la meitat. I les negociacions amb Brussel·les pel pedregar.

La sensació que ha quedat al país és de profunda frustració; el que hauria de ser festa i il·lusió generalitzada s’ha convertit en un atzucac que no pot tapar inauguracions apressades. El súmmum més evident fou ni tan sols convidar a la inauguració de l’inici del reg del Canal Segarra-Garrigues els impulsors del Manifest de Vallbona, la gent del país que més han reflexionat i treballat per un canal més implicat en el territori. Una obra que generava les més grans esperances, el completar el somni d’aigua fet realitat. El canal principal el paga el ministeri i la xarxa secundària la Generalitat, per uns acords que des del darrer govern Pujol fins al present ningú discuteix i que han acabat provocant un gran malestar entre els pagesos i el món rural. Què hi ha darrere de tantes limitacions de superfície, dubtes en les decisions, incògnites i secretismes que van des de no saber el preu de l’aigua (sic!) als costos? Hom sospita que darrere de tota aquesta manca de transparència el que es vol és la connexió de conques i no hi ha coratge polític per dir-ho. Tothom creu que connectar conques de rius és obrir de forma vergonyant l’aixeta per dur aigua a les zones industrials de Catalunya, això és, Barcelona i zona metropolitana. La gent té memòria i se’n recorda de l’intent de prendre aigua del Segre fa només quatre dies.

I si es comencés a parlar clar, què passaria? Tots els implicats en aquest tema tan important per a les Terres de Lleida s’haurien de treure les màscares, des d’un ecologisme que no sempre és benintencionat, de vegades una argúcia per confondre els qui van de bona fe, a castradors de riquesa. D’opcions que només veuen les Terres de Lleida, plenes de rius d’aigua sense indústria, mirant alhora les zones industrials amb escassetat del preuat líquid. Una aigua necessària en tota zona industrial que, s’ha de recordar, ara per ara resulta cara, en part transvasada i amb fort impacte contaminador. I que en tindrà encara més amb la dessalinitzadora a ple rendiment. Particularment crec que s’hauria d’anar, com en tantes coses del país, cap un pacte nacional de l’aigua. Així es podria saber quina és la zona regable lògica i natural del Segarra-Garrigues sense perjudicar ni aus ni sers humans que volen viure, lògicament, allà on tenen el seu niu. Seguir el dictamen científic, signat amb noms i cognoms, fet per biòlegs i naturalistes. Si hi ha aigua sobrera –dictamen també avalat per tècnics de reconegut prestigi–, que sigui el territori que el té qui se’n beneficiï, ja sigui pel seu intercanvi, que garanteixi la modernització necessària a les actuals zones regables i la ferma aposta per crear un teixit agroindustruial a la Catalunya interior, o com es cregui més convenient a partir del pacte nacional. Un acord que pot marcar centúries en el futur de Catalunya. En definitiva, ser primer que tot honestos en el sentit nacional del país i valents per iniciar el vell somni d’aquells que per patriotisme, cultura i veritable ecologisme creien en l’equilibri territorial de Catalunya, lluny d’omplir-se la boca amb paraules buides de veritable sentit. Arreu del món hi ha empreses que negocien amb l’aigua de què disposen, i les Terres de Lleida necessiten capital. L’aigua que sí tenen les terres de Ponent és un bé de primer ordre. També cal no ser rucs o treure’s la bena dels ulls, els interessos dels partits d’abast estatal ja han demostrat a bastament la desconsideració que tenen per les zones regades de Ponent. Els seus interessos electorals passen per Espanya i les zones industrials, on hi ha la pedrera màxima de vots; a més a més, a Catalunya sempre apareixen els partits catalans, que en defensa dels seus interessos nacionals no els deixen via lliure per fer i desfer com, comèdia a banda, veritablement volen i desitgen.

Etiquetes de Technorati: ,

2 respostes

03 jul. 2009


L’aigua és vida

Terres de regadiu del Canal Segarra-Garrigues.

Josep Pla, que a més de ser un gran escriptor era un gran viatger i molt bon observador, ja escrivia l’any 1961 que quan travessava la plana d’ Urgell "el gran llençol agrari que agafa també territoris de la Noguera, de les Garrigues i del Segrià, a més de l’ Urgell pròpiament dit", veia "un bon país, consolidat, estable, ric; un país per a viure-hi."

Aquesta bona impressió que dóna aquesta plana agrícola és deguda a l’ aigua i res més que a l’aigua. Abans de la construcció del Canal d’ Urgell aquestes terres eren una estepa àrida i pobra. Si teniu ocasió de visitar l’instructiu i modern Museu que hi ha a Mollerussa sobre el Canal d’ Urgell, ho entendreu de seguida.

El mateix Josep Pla continua explicant-nos que "la història del canal és molt curiosa. Se’n començà a parlar a l’època de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya -tal com ho senten-, i se’n continuà parlant durant els regnats de Felip II i de Ferran VI. Inspirat pels consells de la seva colla de manefles italians, Carles II donà ordres de fer alguns estudis que no tingueren avenir.

Hem d’arribar al 1850 per a veure la constitució a Barcelona d’una empresa a la qual són concedit, per beneplàcit regi, els regadius de l’ Urgell a base del projecte elaborat per l’enginyer Andrés i Puigdoller. Puigdoller era el propietari de Raïmat, la gran finca que comprà després el senyor Raventós. L’empresa de Puigdoller fracassà, i es constituí després, sempre amb capital de Barcelona, la societat Girona Hermanos y Clavé y Compañía, que fou el nucli bàsic de la que fou després Societat Anònima del Canal de Urgel, empresa que construí el canal, sota la direcció de l’intel·ligent arquitecte Domènec Cardenal. Fou una labor ingent que avui encara impressiona si tenim en compte que entre 1855 i 1860 hom disposava d’escassos mitjans tècnics. El Canal fou construït a base d’un conveni amb els futurs usuaris, anomenat Conveni de Madrid, pel qual la Companyia constructora tenia el dret de fer seva una novena part dels fruits de les terres regades pel canal.
(…) L’obra de base tingué 145 quilòmetres de llarg; passa pels termes municipals d’Artesa de Segre, Montgai, Preixens, Agramunt, Claravalls, Anglesola, Bellpuig d’Urgell, Arbeca, les Borges Blanques i Puigverd i mor altra vegada al Segre, entre Albatàrrec i Montoliu. La zona plana i exempta, closa en aquest arc que el riu tanca, rep l’aigua per quatre sèquies principals -a part les dues sèquies que reguen la part baixa de la ribera de Sió. (…)

Malgrat d’escassetat d’aigua i la insuficiència del cabal que la companyia ve obligada a donar per tal de beneficiar-se del Conveni de Madrid, la prosperitat i el progrés de la comarca han estat immensos. Actualment la comarca té bones comunicacions ferroviàries i la travessa una xarxa de carreteres. El canal ha estat la clau de la transformació de l’ Urgell. Els primers anys del regadiu foren deplorables, no pas solament des del punt de vista de la sanitat del país, per l’extensió i la intensitat del paludisme que s’hi produí, sinó econòmicament, tant per als usuaris com per a l’empresa; però, vençuts els entrebancs d’aquelles heroiques dècades, l’aigua transformà l’estepa en un jardí i convertí la mísera comarca del 1850 en l’empori agrícola que ara tenim, empori dotat d’un magnífic afany de millorament i d’ampliació del regatge a l’ -Urgell per la construcció del subcanal o canal auxiliar, i la regulació del Segre, obres incorporades a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. El canal ha estat un factor de vida molt potent."

Doncs a partir d’ara mateix, aquests terres de regadiu s’ampliaran amb l’entrada en funcionament del Canal Segarra-Garrigues. Ens en hem de felicitar, tot i les crítiques que se’n puguin fer. Però s’ha de reconèixer que és una gran obra que donarà riquesa a molta gent.

Un altre dia ja en tornarem a parlar.

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

Una resposta fins a ara