A PEU

Quan estudiàvem el batxillerat ens parlaven a la classe de literatura castellana de FUENTEOVEJUNA, una de les obres de teatre més famoses de Lope de Vega. Narra la revolta d’un poble contra els abusos de poder del seu governador Fernán Gómez, que es dedicava, entre altres coses, a empaitar les noies del poble i fer abús constant del seu poder, que per alguna cosa era el governador… Un dia es fixa en una noia anomenada Laurencia, a qui intenta seduir sense gaire èxit. Per això mira de convèncer com sigui el seu pare perquè sigui ell qui la convenci d’estar amb ell. La noia sempre mostra refús i prefereix el seu enamorat, Frondoso.

Quan es casen Frondoso i Laurencia irromp el governador, deté Frondoso i reclama el dret de cuixa amb la núvia. El dret de cuixa (ius primae noctis) era el dret del senyor a tenir relacions sexuals amb una dona del seu domini a la seva nit de noces (i per tant a gaudir de la seva virginitat). Després de ser violada i colpejada s’escapa i reclama justícia als homes de la població, als quals acusa de covards per permetre que sempre acabi guanyant el més poderós. Aquests, commoguts, assalten la residència de Fernán Gómez, alliberen Frondoso i maten el governant i alguns dels seus servents. Un criat escapa i va a buscar els reis.Quan els enviats reials pregunten qui ha comès el crim, només obtenen com a resposta que ha estat Fuenteovejuna, tot el poble. Els diferents testimonis refusen confessar malgrat que reben tortura i amenaces i expliquen els abusos del difunt, fins que obtenen el perdó reial.

Tot aquest preàmbul només vol servir per preguntar-nos si no ha arribat el moment de ser Fuenteovejuna davant les amenaces per terra, mar i aire que estan rebent un munt de catalans que s’hi estan jugant molt en aquest delicat moment que vivim. Com a l’obra de teatre, potser l’única arma que tenim per a fer front a la injustícia i no permetre que ens passin pel damunt és acompanyar, fer pinya –com més grossa millor- i mirar que no només siguin uns quants a qui toqui rebre i hagin de ser només ells els protagonistes d’aquesta història. Si hi ha d’haver algun protagonista ha de ser el poble sencer o tota aquella part del poble que creu en aquest projecte tan il·lusionant. Serà la unió de poble i dirigents qui aconseguirà vèncer el tirà de torn. Si els que creiem en la llibertat i que la vertadera democràcia és el poder del poble, hem d’estar units en aquests moments perquè els serà impossible castigar tota la col·lectivitat. Seran massa els que estaran disposats a desobeir unes lleis injustes, uns tribunals corruptes, un Estat que no respon al que molta gent demana i un PP que és el més corrupte (en tots els sentits i en tots els àmbits) i el primer a interpretar a la seva mida les lleis i, si ha convingut, a canviar-les en profit seu. Parlen d’una legalitat que fa riure quan pronuncien la paraula i titllen d’il·legal una cosa tan democràtica com un referèndum.

Aquest govern és el mateix que l’any 2006 va recollir signatures contra l’Estatut de Catalunya i només cal mirar una mica enrere per veure qui hi ha a la fotografia que il·lustra aquest text i què va fer aquesta tropa que diu que ells no hi tenen res a veure amb el que està passant. Vergonya, senyors, vergonya!

Tags: Democràcia, Independència, POLÍTICA

Tags: Autodeterminació, Dignitat, Drets, POLÍTICA

La frase que encapçala aquest apunt és de Paulo Freire, el conegut pedagog brasiler. És la frase que m’ha vingut automàticament al cap quan avui, una vegada coneguda la pregunta i la data de la consulta que els partits catalans favorables al dret a decidir han fet pública, han arribat tot un allau de declaracions per part dels contraris a que els ciutadans catalans puguin opinar al respecte.

Vull fer una petit aclariment pels amics que em llegeixen d’altres llocs del món i que potser no saben massa de què va la cosa. Es tracta simplement de que una bona majoria de catalans volem ser consultats si volem seguir essent part de l’ Estat espanyol o si volem ser un Estat independent. Volem tenir dret a opinar i no ens deixen. Diuen que no hi tenim dret. La pregunta que el 9 de novembre de 2014 es farà serà la següent: “Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?”.

Quan a la meva joventut vaig llegir per primera vegada Paulo Freire vaig entendre la gran diferència entre una educació que fabrica ciutadans-xais, que segueixen el ramat sense qüestionar-se res i una educació que fa ciutadans crítics i madurs. Recordo haver llegit dos llibres que em van obrir la ment en molts aspectes: “L’educació com pràctica de llibertat” i la “Pedagogia de l’oprimit“. I, junt amb aquests, un altre llibre que també va marcar profundament la meva manera de pensar: “La por a la llibertat“, de Erich Fromm.

Heus aquí l’arrel del problema en el que en diem encara –fins quan?- democràcies. Algunes d’aquestes estranyes democràcies encara tenen por a la llibertat dels ciutadans, a qui consideren més aviat súbdits que res més. La seva lògica és la lògica del que ostenta el poder i, per tant, mana segons les seves conveniències.  Et diu que no es pot parlar de segons quines coses perquè estan fora de la llei. I la llei l’han fet unes majories que han decidit que, per canviar aquesta mateixa llei, es necessiten altre cop majories difícils d’assolir. Per tant –diuen- modifiqueu les lleis i podreu consultar. Però ho posen tan difícil que, la majoria de vegades és impossible. No et diuen com s’ha de fer, ni t’ho permeten fer. Es veu que una consulta deu ser un acte revolucionari difícil de pair per aquesta gent…

Però aquesta gent no s’adona que ells tampoc seran res si prohibeixen que els demés puguin ser el que ells vulguin ser. Són tan curts de vista que no s’adonen que, tard o d’hora, la gent és el que vol ser i fa el que vol fer perquè, gràcies a Déu, la societat és cada cop més madura i, si cal, surt al carrer a reclamar allò que creu just i, també si cal, es revolta. Potser el temps de la revolta es va atansant i ells no se n’adonen. Revolta o insubmissió, que és una altra arma en mans del poble. La gent cada cop està menys disposada a només obeir i dir amén. Podran posar mil traves a la consulta que els catalans volem fer però no podran impedir que els catalans ens expressem d’una forma o altra. Sabrem trobar els camins adequats i, si cal, serem insubmisos a unes lleis injustes. No seria la primera vegada que la desobediència civil canviés situacions que semblaven impossibles de canviar. Les prohibicions produeixen malestar i, a fi de comptes, desperten consciències. Les prohibicions injustes no fan més que produir rebuig i allunyar encara més. L’Estat espanyol vol una educació tipus WERT i no pas una educació tipus Paulo Freire. Els fa por la llibertat. Els fa por que la gent pensi per si mateixa. Els fa por fins i tot que pensin. Els fa por que sortim a volar i per això ens tallen les ales. Els fa por que vulguem navegar per un oceà de llibertat buscant nous camins i per això no fan més que tirar àncores i frenar, i frenar, i frenar. Però podem desobeir les seves lleis injustes. Podem ser el que vulguem ser i em sembla que ja ens hem començat a arromangar i a treballar-hi fort. El que ha esdevingut avui no és res més que un pas més en el camí d’aquesta llibertat.

Tags: Independència, Llibertat

L’acte d’insubmissió no és un acte fàcil. Pot tenir moltes conseqüències i, a vegades, conseqüències greus com molt bé sabem. Algunes persones tenen la valentia d’assumir-les i tiren endavant.

Us recordeu de Pepe Beúnza? Pepe Beúnza, nascut a Jaén, però veí de Caldes de Montbui, va rebre no fa gaire el premi ICIP Constructors de Pau en un acte al Parlament de Catalunya, que atorga l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Beúnza va rebre el premi i el reconeixement en representació del col·lectiu d’objectors de consciència i insubmisos al servei militar d’Espanya, ja que va ser el primer ciutadà en ser insubmís als anys 70. Beúnza va patir penes de presó des de 1971, un consell de guerra el 1972 i el càstig d’enviar-lo al Sàhara el 1974. Ara, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, li ha lliurat el premi, que Beúnza ha volgut compartir amb els objectors Jordi Agulló, Martí Olivella i Ramon Panyella i l’insubmís Jaume Llansó, que l’han acompanyat a l’escenari durant el seu parlament. La Presidenta del Parlament va fer notar una cosa essencial en el seu parlament. Va destacar "el paper impulsor i de denúncia, el testimoni i el sacrifici personal per una causa que es considera justa" de persones com Pepe Beúnza i dels moviments socials "que volen millorar el nostre present col·lectiu".

Darrerament es torna a parlar molt d’insubmissió i em sembla que, poc a poc, es van fent passes importants en aquest sentit, veient com es veu que Catalunya segueix essent un poble sotmès als capricis dels Governs espanyols de torn. S’ha començat amb petits passos, és cert. Però un llarg camí es comença sempre amb un primer pas, petit, discret i potser anònim. Un primer pas que pot fer riure a molts i ser motiu d’escarni. Però caldrà veure com acaba tot plegat. Els integrants de la plataforma “DIEM PROU” han començat una modesta insubmissió fiscal amb Espanya i han decidit que pagaran els seus impostos a l’ Agència Tributària de Catalunya.

Fa pocs dies la taca d’oli s’ha estès a altres àmbits, com són els peatges de les autopistes. Ja ja sorgit una web que es diu NOVULLPAGAR.COM que està preparant una gran campanya per tal que aquests gestos s’estenguin. Tots sabem que la força neix quan es fa pinya, en ser uns quants al principi i en ser molts al final. O potser en poder arribar a ser majoria i tot! Qui ho sap! El cas és que així no es pot seguir i potser ja començaria a ser hora de passar a ser ciutadans i poble sotmesos a ser ciutadans i poble lliures. I qui no pot afirmar  que el camí sigui amb petites insubmissions en tots els àmbits?…

Tags: Autodeterminació, Catalunya, Independència, Insubmissió, Llibertat, POLÍTICA

Imatge treta de http://partido.marianistas.org/

Avui, a Arenys de Munt, fan un referèndum. O una consulta. O com vulgueu dir-ho. Una consulta independentista.

Però l’Estat Espanyol no contempla aquest tipus de coses, sembla. L’ Estat Espanyol no ha sentit a parlar mai del "Dret d’autodeterminació dels pobles"… Alguns drets humans deuen ser menys humans que d’altres, dic jo… No sé on és la gravetat tan greu d’una consulta… Però es veu que sí, que fer una consulta és quelcom molt greu. Que és un gran perill… Perill per a qui? Perill per què? Jo ja intueixo els motius de tantes cagarrines. Saben molt bé que tot plegat està embastat amb quatre agulles i que si s’estira una mica, caurà tot plegat. Com l’estaca aquella, que estava podrida…

I diuen que aquí hi ha llibertat! Ja, ja, ja!

Santa Innocència!