Etiqueta arxiu 'Pere Casaldàliga'

13 febr. 2020


EL NOM NOVELL

Classificat com a Pere Casaldàliga,Poesia

Aprofitant que ara tinc més temps, estic rellegint llibres antics. Alguns d’ells -no gaires- m’han acompanyat durant anys i han fet molts quilòmetres amb mi. Quan els miro tan ben arrenglerats a la meva biblioteca m’entra certa nostàlgia i sembla que em diuen que els torni a agafar perquè encara tenen moltes coses a dir-me. Alguns llibres no te’ls acabes, tot i ser vells i que se’l nota molt en el color esgrogueït de les pàgines, en les desgastades cobertes i en els desllomats lloms d’anys de brega. Alguns comencen a ser vells com jo, tot i que mantenen un esperit ben jove. Tot rellegint-los, ressonen dins meu paraules i conceptes que m’han ajudat a viure i a creure d’una determinada manera i que encara m’ajuden a seguir vivint i creient més o menys com sempre.

Un d’aquests llibres que estic rellegint és el del bisbe Pere Casaldàliga «Yo creo en la justicia y en la esperanza», que porta data del 1975. Mentre el vaig llegint anoto frases, les repenso y m’adono com d’actuals són encara. La lluita que ell portava a favor dels «posseiros», dels sense terra, dels indígenes, dels peons esclavitzats per terratinents sense escrúpols i dels més desfavorits al Brasil en aquells anys, segueix sent ben actual amb un fanàtic Bolsonaro que mira de destruir tot el que hagi pogut fer pels més desfavorits el Partit dels Treballadors de Lula que, tot i fer algunes coses mal fetes, va fer-ne moltes més de bones.

A la pàgina 94 del llibre m’he trobat amb un poema del bisbe Pere que no m’he pogut estar de copiar i que us l’ofereixo. Es titula «El nom novell», que va néixer com diu ell mateix «processat per la justícia, bo i escrivint a la mare» i que diu així:

EL NOM NOVELL

Plor i silenci i crit,

és la paraula que m’omple ara

la boca i l’esperit.

Que mai encara

jo no havia arribat

a entendre, mare:

la lli-ber-tat!

(Amb tots els que lluitaren i moriren per Ella;

amb tots els qui la varen cantar i patir i somniar…

jo la canto i la pateixo

i la gaudeixo, una mica

la lliure Llibertat!

Aquella, vull dir, mare, tota plena

amb que el Crist ens va lliurar.)

Si em bategeu un altre cop, un dia,

amb l’aigua dels sanglots i la memòria,

amb el foc de la mort i de la Glòria…:

digueu a Déu i al món

que m’heu posat

el nom

de Pere-Llibertat!

————————————————-

I per acabar, informar-vos que, amb motiu dels seus 90 anys (ara ja en té 92), es va crear un nou portal online amb tota la seva bibliografia, disponible per tot el públic i per a la seva descàrrega gratuïta, per sol·licitud expressa d’en Pere. Llibres, articles, poemes i molts més continguts de l’autor s’estan pujant al portal, per tal que tota la seva obra quedi amb accés garantit per a unes quantes dècades, fins i tot quan ja no estiguem aquí.

Accedir-hi és molt fàcil: Tots els continguts estan emmagatzemats en la plataforma Academia.edu i Pere Casaldàliga hi te el seu propi espai. Pots veure els documents, descarregar-los, comentar-los online amb altres usuaris, fer-te seguidor del portal (FOLLOW – SEGUIR) i rebre notificacions. Fes una ullada a la biblioteca online d’en Pere AQUI.

José María Concepción Rodríguez
Administrador de Obra y archivo
Biblioteca Online Pedro Casaldáliga

 

No hi ha resposta

23 ag. 2019


CASALDÀLIGA I L’ECOTEOLOGIA

Classificat com a Pere Casaldàliga

Aquests dies el món sencer assisteix impertorbable -i com si no anés amb tots nosaltres- a aquest tètric espectacle de la selva brasilera cremant per tots costats. Les notícies ens diuen que el rècord d’incendis amenaça la selva amazònica. Ja no és només la tala indiscriminada d’arbres l’únic perill que amenaça la selva amazònica, al Brasil, un dels pulmons del planeta. Ara s’hi han afegit els incendis a aquest gran desastre. Segons dades oficials, entre gener i les tres primeres setmanes d’agost s’han registrat 71.497 incendis forestals en tot Brasil, el major nombre en set anys, una mica més de la meitat d’ells a l’Amazònia. El nombre d’incendis és un 83% superior al del mateix període de 2018, segons les dades divulgades per l’estatal Institut Nacional d’Investigacions Espacials (INPE, en les seves sigles en portuguès), i recollits per Efe. El INPE comptabilitza els incendis amb l’ajuda d’imatges de satèl·lit. Segons els càlculs de l’organisme, 38.228 d’aquests incendis (el 52,5%) es van detectar en estats de l’Amazònia. L’organització no governamental Institut de Recerca Ambiental de l’Amazònia (IPAM, en les seves sigles en portuguès), associa l’augment d’incendis a la desforestació promoguda pels terratinents, així com als incendis incontrolats de grans ramaders  per desbrossar trams de selva.

Com ja sabeu fa molt anys que llegeixo i segueixo el bisbe Pere Casaldàliga, un bisbe profètic i un dels principals impulsors de la Teologia de l’Alliberament. Ja fa més de 50 anys que va arribar a la regió de São Félix do Araguaia, al Matto Grosso, i una de les primeres coses que va fer en veure la crua realitat va ser comprendre que la lluita contra la injustícia suposava posar-se al costat de les persones empobrides i, per tant, enfrontar-se als rics terratinents. La seva primera carta pastoral es va titular “Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social”. Això, en una regió de selva com aquella, significa donar suport a la petita pagesia, a la població indígena i a la gent que sobrevivia de la pesca als rius, davant dels abusos dels terratinents i, avui dia, de les grans transnacionals del agronegoci. En una paraula: això va ser una acció profètica avançada als temps.

Quan ningú en parlava, ell ja parlava d’ecoteologia, aquesta vessant de la teologia cristiana que sosté que, per viure veritablement el compromís, hem de defensar-nos de l’espoli a la natura i a la gent més desafavorida. Segons les seves pròpies paraules: “Avui en dia, hi ha diferents teologies de l’alliberament. El que s’ha fet és incorporar més explícitament temes, sectors de la societat, de la vida, que abans no eren tan considerats. Han anat sorgint les qüestions associades als indígenes, les dones, l’ecologia, els nens del carrer… Ara, es tracta d’una teologia enriquida per les reivindicacions d’aquests grups emergents i, per això, la Teologia de l’Alliberament ja és molt plural en els seus objectius, sempre dins de la reivindicació de l’alliberament“.

El bisbe Pere fa molts anys que ve denunciant l’estratègia del gran capital brasiler, i per tant, mundial, que fomenta que les classes desfavorides s’enfrontin entre si, oblidant així qui és el veritable enemic. D’aquesta manera, sembla que la lluita per la terra que mantenen els indígenes col·lisionés amb els interessos de la pagesia, de les poblacions descendents dels esclaus, i tots ells, al seu torn, amb l’ambientalisme. I ara, amb el president Bolsonaro, aquestes classes capitalistes dominants han trobat el moment adequat per arrasar la selva, les cultures i els drets dels pobles a cara descoberta i sense remordiments de cap tipus. Fins i tot Bolsonaro ha arribat al súmmum de culpar les ONG de cremar la selva…

El bisbe Pere deia ja fa anys: “Dins d’aquesta visió de globalitat vaig descobrir per fi que el planeta és la nostra única casa. I no hi ha manera de salvar-nos nosaltres si no salvem el planeta. Millor encara: és bo recordar que podem desaparèixer completament els homes i el planeta seguirà. Fins per egoisme, diríem, ara nosaltres només ens salvem si és amb el planeta”.

Els que el coneixen i els que l’han anat a veure al seu terreny expliquen que Casaldàliga s’ha caracteritzat pel compromís i per l’austeritat. Expliquen que mai ha acceptat luxes, ni comoditats tecnològiques que no poguessin utilitzar també les brasileres i brasilers més pobres. Sempre ha viatjat amb autobús, hores i hores, fins i tot dies de viatge per acudir als seus compromisos. Mai en avioneta. Casa seva, sempre amb la porta oberta i acollidora, ha estat una de les últimes de São Félix do Araguaia a tenir nevera. I és que, per Casaldàliga, el consumisme és el gran dimoni del nostre temps. Amb ell, a més de devorar el planeta i emmalaltir-lo amb les nostres escombraries, ens fem còmplices del capitalisme i de la seva crueltat. Si tenim alguna cosa de sobres, li estem robant a algú. “Mentre que creguem que podem tenir tot el que vulguem, no hi ha solució”. “Fins ara el consumisme ha estat vist com un excés de vanitats, que si cal tenir quaranta parells de sabates, dues televisions, etc. Però això és molt més seriós: es consumeixen drets, es consumeixen necessitats. Si hi ha un 20% de persones i famílies que estan en la situació d’estar bé, que viuen en la civilització del benestar, hi ha un 80% que no té el fonamental. El consumisme és capitalista, i tot el dolent que té el capitalisme ho té el consumisme “. D’alguna manera, la seva aposta per viure austerament, de viure amb menys, plasma la proposta ecologista del decreixement. Viure amb menys els que tenim massa, perquè puguin viure millor totes les persones.

El bisbe Pere, somrient i sempre molt afectuós, contagia esperança. “La utopia és filla de l’esperança. I l’esperança és l’ADN de la raça humana. Poden prendre’ns tot menys la fidel esperança, com dic en un poema. Ara bé, ha de ser una esperança creïble, activa, justificable i que actua “.

En els seus 50 anys a São Félix algunes coses han millorat o, almenys, han empitjorat més lentament, gràcies a la seva tasca de denúncia. El bisbe emèrit i les persones amb les que ha format durant tant de temps equip són els més potents agents de transformació social de la zona i estan entre els actors clau de la lluita sociopolítica al Brasil. Per això mateix van estar al capdavant de les primeres denúncies a la dictadura, van recolzar activament el naixement de moviments com el Moviment de Defensa de la Terra. Els seus èxits són patents: “Quan jo vaig venir a Amèrica Llatina els negres, en la seva immensa majoria, no es reconeixien com a tals. Fins i tot, s’estiraven els cabells perquè no semblessin cabells de negre. Ara estan recuperant el seu orgull, la seva identitat. Una cosa semblant ha passat amb la població indígena. Quan vaig arribar al Brasil es deia que hi havia 150.000 indis, mentre avui hi ha un milió. En aquesta regió, per exemple, els indígenes tapirapé van reconquerir el seu territori, els karajá han reconquistat una part dels seus territoris, els xavante també … i tot això té esperit de Teologia de l’Alliberament”. I això, a més de fer justícia, té molt a veure amb la conservació de les últimes restes de selva que queden a la regió. No en va els millors espais conservats a la regió són els territoris indígenes.

En l’actualitat, malalt de Parkinson, continua implicat en la defensa de la natura i dels drets humans i dels pobles. Ha estat una veritable sort haver-lo tingut i haver-lo conegut, ara que la seva vida va arribant al final. En xancletes, com la resta dels habitants de l’Araguaia, amb pas tremolós, ben dirigit, continua el camí actiu cap a un món més just, més ecològic. En resum, més humà.

No hi ha resposta

21 jul. 2019


SIGUEM COMUNICACIÓ!

Classificat com a Comunicació,Pere Casaldàliga

SIGUEM COMUNICACIÓ!

Siguem comunicació,

que per a això hem nascut

de la boca de Déu!

Siguem comunicació,

perquè la seva Paraula

es comunica en pròpia carn.

Siguem comunicació,

perquè hem estat marcats

pel testimoni del seu Esperit.

Comuniquem-nos, germans, comuniquem-nos.

Diguem la veritat contra tota mentida.

Cridem l’esperança contra tota tristesa.

Donem el missatge suprem de l’amor contra tot egoisme.

Amansim la cridadissa

del propi cor atabalat.

Ensenyorim-nos dels mitjans de comunicació,

perquè els fills del Senyor no poden ser esclaus.

Escoltem totes les coses,

escoltem totes les ales,

escoltem totes les passes.

No podem deixar-nos aïllar, sords o muts,

ni per la por,

ni pel lucre,

ni per cap ordre dels dominadors.

Ajuntem totes les nostres boques en un sol crit de justícia

per damunt del mar de mons diversos,

per sobre de la muntanya de totes les estructures.

Que parli el poble per la ràdio,

que parli el poble des de la premsa,

que parli el poble en la TV.

Que parli el poble la veritat. Que la veritat parli al poble.

La veritat.

De dalt estant de les teulades

fins al cor del món.

A l’entorn del bramul que atueix els humans

fem foc i força a la humana llibertat

per a la notícia del Regne.

Cridem l’Evangeli.

Siguem paraula transmissora de la Paraula,

verbs del Verb, que s’encarna sempre

en el veïnat de Natzaret,

en les perifèries de Betlem,

a la vora del llac de la turba famolenca,

en els carrers de la ciutat on ressonen

els crits del mercat, la festa i els clarins de l’Imperi,

davant del Sanedrí i del Pretori,

en la creu que carreguen a les espatlles

del Servent sofert, en la silenciada vida del sepulcre,

en la vencedora tarda del Diumenge.

Si un dia no podem parlar amb paraules,

parlem amb la vida en peu de testimoni.

Parlem amb els ulls als germans atordits.

Parlem, sobretot, a les oïdes del Pare.

I potser, protestarem

amb la paraula major de la sang, proclamada

com a pregó de la Pasqua.

PERE CASALDÀLIGA

(Poema del llibre “A l’aguait del Regne”. Barcelona: Claret, 1989

No hi ha resposta

01 ag. 2018


TOTA L’OBRA DEL BISBE PERE CASALDÀLIGA ON-LINE

Classificat com a Pere Casaldàliga

El bisbe Pere va complir 90 anys aquest febrer passat. Com tothom sap el bisbe Pere té parkinson. Adriano Ciocca, l’actual bisbe de São Félix do Araguaia, comenta que la malaltia, que de fa anys pateix el bisbe Pere, segueix la seva implacable cursa, que ara ja no pot ni parlar, però que «la presència d’en Pere Casaldàliga es un ànim, una força, una bandera constant. El seu testimoni és l’Evangeli de Nostre Senyor, no només de paraula sinó amb el seu compromís de vida».
JOSÉ MARÍA CONCEPCIÓN RODRÍGUEZ,un bon amic del Bisbe Pere, ha cregut convenient fer-li un regal d’aniversari per aquests 90 anys i ha tingut la bona idea de fer un portal en línia amb tota la seva bibliografia disponible a tothom per a fer-ne descàrrega gratuïta per exprès desig del bisbe Pere. Ell mateix en serà l’administrador de tota l’obra i de l’arxiu-biblioteca online. Llibres, articles, poemes i molts més continguts de l’autor es van pujant al portal per a que tota la seva obra quedi establement garantida per sempre.
Accedir-hi és molt fàcil. Tots els continguts estan emmagatzemats a la plataforma Academia.edu, on podem veure els títols, descarregar-los, comentar-los online amb altres interessats, fer-nos seguidors del portal i rebre notificacions.
SI VOLEU FER-HI UNA ULLADA, PODEU FER-HO AQUI.
La presència i el testimoni del bisbe Pere es mantenen vius a través del temps i continuen injectant esperança a tots aquells que desitgin comprometre’s en la construcció d’un altre món possible, més just, fratern, igualitari, en pau; d’una altra església més senzilla, pobre comunitària i profètica; d’unes altres relacions entre les persones on primi el respecte a les diferents opcions, a l’amistat, la cordialitat, la solidaritat.
Parlar i reflexionar de tots aquests valors en un món que sembla cada cop més desgavellat segueix essent una tasca necessària i imprescindible i l’obra del bisbe Pere ens hi pot ajudar.

No hi ha resposta

16 febr. 2018


En el nom del Pere

Classificat com a Pere Casaldàliga

Avui el bisbe PERE CASALDÀLIGA fa 90 anys.
Un dels textos més bonics que he llegit aquests dies és aquest del David Fernàndez que us poso a continuació.
Per molts anys bisbe Pere!
———————————-
«¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?
Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer»
Blai Bonet, ‘Crist de Port-Royal’, L’Evangeli segons un de tants (1967)
Puntal ferm en terra fràgil, rere el llarg camí amb totes les polsegueres i traginant incansablement l’esperança mai no vençuda, Pere Casaldàliga fa avui noranta anys. Aviat és dit. I sempre arran de terra, sempre dempeus i sempre de cara contra el brutal poder de la indiferència, més subtil i menys cruel –aparentment– que la resta de poders, però finalment tan devastador, tan degradador i tan còmplice com els altres.
Caminant descalç, referent vigent i referència ineludible per tots els que se senten interpel·lats –commoguts, inquietats, indignats– per les injustícies locals i globals, Casaldàliga va optar fa molt per la dignitat de les perifèries contra la centralitat criminal de tots els palaus i totes les jerarquies. Ètica de la resistència, pedagogia de l’alliberament i praxi de la transformació social, fins i tot d’aniversari el regal és invers: celebrem comunitàriament una integritat lúcida, una decència a prova d’atemptats i amenaces i la coherència perseverant fins a les més darreres i solemnes conseqüències, totes les que implica viure lliure –com el vent– donant i donant-se solidàriament sense esperar res en canvi. Ho va dir. Però passa que ho ha fet. I sí. Travessat pels rius, no tornarà d’Araguaia a Balsareny perquè no li cal i perquè allà ha après que de terra n’hi ha només una –la injustícia– i és des d’aquella des d’on ens xiula que va aprendre el respecte i l’estima per totes les cultures, reconnectant amb la pròpia, el valor intrínsec de la diversitat entre iguals i la consciència ecologista. Des de la demanda clara, paraula de Casaldàliga, que ‘un poble només és lliure quan és independent, autònom i sobirà’.
A aquella terra castigada pel que castiga el món –l’afany de lucre, el terrorisme del poder i la indiferència inhumana pel dolor aliè–, hi va arribar el 1968. I mentre París anunciava el maig roig que mai no va ser, ell encetava una revolució que encara dura i perdura. Mig segle enrere, a l’Amèrica Llatina, les aspiracions socials i populars eren a punt de ser esmicolades i desaparegudes sota l’horror perpetrat per les dictadures militars que reberen el suport, altra volta, de tots els palaus i totes les jerarquies contra els quals en Pere –mai en nom propi, sinó en nom dels altres, dels oblidats, dels cansats, dels afònics, dels invisibles i dels que vindran– es rebel·lava.
Cinquanta anys després, noranta de fermesa nascuda d’aquell haiku paradoxal de Benedetti que canta i balla que els febles de veritat mai no es rendeixen, les paraules justes –les que fan, filen i retornen justícia– han surat sintèticament de la mà d’un amic proper. Ho sintetitza en Joan Soler, company de viatge i claretià de l’assemblea araguaiana: ‘Amb cap fatiga per consellera, amb cap por per carcellera, amb cap odi per bandera, amb cap mentida per amiga, amb cap “titulitis” per mestra, amb cap diner ni poder per pontífex: només amb els teus peus i les teues mans i el teu cos i el teu cervell humilment compartits.’ Així, això, és Casaldàliga i totes les seves nits i matinades compartides. Ni por ni fatiga ni mentida.
Sempre, des de les primeres notícies sobre els ‘teòlegs de l’alliberament’ que als primers noranta s’escolaven en un institut de la Vila de Gràcia –precari en cargoleres, però digníssim en educació– he sentit un profund respecte que em feia emmudir del tot. Diem Casaldàliga avui. Que és com dir Monsenyor Romero. Ignacio Ellacuria. Joan Alsina. O Antoni Llidó. I tots els altres noms. Amb el pas del temps, cada vegada que els rememoro més s’acreix la gratitud, més a prop m’hi sento. De fet, inversament proporcional en distància a algunes esquerres celestials que diuen molt però fan poc i que, fins i tot quan fan, fan la contrària d’allò que diuen. Engolides per la trama –una trama de poder– de la teranyina mediàtica, econòmica, electoral o institucional que Casaldàliga sempre ha denunciat i de què sempre ha fugit. En el tòpic fàcil, alguns ens retreien que hi fèiem alguns anticapitalistes esgarriats tan a prop del cristianisme del base. Cercar respostes? Bastir alternatives? Foragitar els mercaders del temple? Teixíem, continuem teixint, complicitats i solidaritats. En la resposta necessària els diem –i els diem encara– que mai no hem trobat militants solidaris tan honestos ni companys infatigables tan sòlids ni tan conscients que la lluita no s’acaba mai. Com en Jaume Botey. Ho hem dit moltes vegades, amb somriure còmplice: el punt de trobada no ha estat debatre sobre el paradís al cel, sinó compartir la lluita contra els inferns de la terra. ‘E a luta?’ –recorda Paco Escribano–: és allò que et deia en Pere després de dir-te ‘bon dia’. La lluita i la causa: humanitzar la humanitat.
Parafrasejant la Marina Garcés, al final descobrim que no hi ha sobirania millor ni més efectiva que estar lluny dels que manen i ben a prop dels que lluiten. Això ha anat fent Pere Casaldàliga, en el cada dia quotidià d’aquestes darreres dècades: un acte ininterromput de generositat i compromís, en moments difícils i estones pitjors. Una veu resistent que no reclama tant si hi ha un altre món possible –perquè ja sap que sí i que depèn de nosaltres–, sinó com carai permetem que aquest encara sigui possible. Hi ha qui no espera, fa; hi ha qui mai no desespera, actua. Per això, que diria l’Abelló, com que som filles i fills d’aquesta terra tan trepitjada, hem sortit rebels.
Contra la inhumanitat del moment, i fins i tot en el silenci de la malaltia, Casaldàliga és avui un efecte mirall. Ens posa davant les nostres complaences funestes, les falses seguretats i els conforts aparents. Avui, ara i aquí –rellegint-lo, reescoltant-lo– és com si es fes més evident que mai que els utòpics del tot són els qui creuen que tot anirà bé si tot continua igual.
Perquè entre les distopies reals i les utopies fracassades, queda encara per sort l’eutopia que sempre ha reclamat construir: els bons llocs. El sí-llocs habitables i compartibles contra els no-llocs de la injustícia. I sí, sóc ateu però sóc creient alhora: crec en en Pere. No el conec, però és com si el conegués de sempre. Hi creia ahir i hi creuré més demà. Però, sobretot, hi crec avui, enmig de la intempèrie del present. Divisa Casaldàliga, quan continua essent tard, però aquest és tot el temps que tenim a mà per a continuar fent futur:
«Sigueu lúcids, sigueu ferms.
Estigueu units.
Responeu a la persecució amb esperança.
Responeu a la por amb unió.»
Felicitats pels noranta, estimat, però sobretot, noranta mil vegades gràcies.
Per tot i per tant. I perquè amb tu, seguim i seguirem.
Indesinenter i sense defallir.
Tal com ens has ensenyat.
I a totes les Araguaies del món.
DAVID FERNÀNDEZ

Comentaris tancats a En el nom del Pere

16 ag. 2016


Donar la vida per una causa

Classificat com a Pere Casaldàliga

Fa molts anys ja que vaig veure una pel·lícula italiana que em va agradar molt, però que no recordava massa ni qui era el director. Gràcies a internet he pogut saber que es titulava Maccheroni i que el director era Ettore Scola. Es tracta de la història de dos antics amics que es retroben després de molts anys. Un d’ells recorda molt bé l’amistat i l’altre pràcticament no es recorda de res. La memòria té aquestes coses… La mateixa cosa viscuda per dues persones, a un se li ha quedat gravada per sempre i l’latre l’ha oblidada completament. Però en tota amistat hi han coses que queden i que costa que s’esborrin del tot. És com aquell arbre que sembla que és mort, però que si es torna a regar i cuidar torna a brotar i torna a reviure.

En aquesta pel·lícula hi ha una deliciosa seqüència en què diuen: “La vida elegeix a qui estima.La mort en sí mateixa no existeix perquè mai pot esborrar el que una persona ha fet durant la seva vida. Pot esborrar la mort els seus mèrits i el seu llegat? No. de cap manera. Així que… MORT què ets? No ets res de res. Ja t’agradaria ser tan important com la VIDA, però la Vida dura tota una vida i tu, Mort, només dures un instant, un moment de res. Només existeixes el moment què arribes”.

Aquests dies ha corregut la notícia (per segona vegada en molt poc temps) de la mort del bisbe Pere Casaldàliga. Tots els que l’estimem i el seguim, sabem que el bisbe Pere està molt delicat de salut. El “germà Parkinson” –com diu ell mateix amb el bon humor i la fina ironia que el caracteritza- l’acompanya fidelment des de fa una colla d’anys. Ja en té 88 i, per tant, ja no és jove i ha de conviure amb les dificultats pròpies de l’edat i de la malaltia. Però, de moment, de morir-se res de res. Diu que no en té pas ganes… La foto que acompanya aquest apunt ens diuen que va ser feta aquesta mateixa setmana.
La mort és no-res si ho comparem amb tota una vida plena i rica. La mort és un pas, un moment, cap a una altra realitat que no sabem qcom es ni què és. Però sí que podem saber què ha estat la vida d’una persona, i tot el seu llegat. Els creients i els no creients potser no ens posarem d’acord en el que hi ha després, però sí que ens podem posar d’acord amb el que hi ha hagut aquí. Podem saber i valorar els fruits que ha donat la vida fecunda de moltes persones que han passat per aquest món fent el bé i mirant de fe-lo millor. Podem valorar –fins i tot sense posar-nos del tot d’acord- les causes per les que han lluitat, viscut i potser fins i tot mort algunes persones. Però ningú podrà negar que viure i lluitar per les causes en què un creu no és una cosa digna de lloança i que mereix el respecte de tothom. El bisbe Pere ens deixa un munt de riquesa en les seves lluites i això és el que importa.

Fa pocss dies que va morir també un altre lluitador, potser menys conegut i potser més contravertit. Em refereixo a l’uruguaià Eleuterio Fernández Huidobro. Molts no el coneixereu de res. Deixeu que us en parli una mica el seu amic i ex president de l’ Uruguai José (Pepe) Mujica.  Eleuterio Fernández Huidobro (conegut com «El Ñato») va ser un polític, escriptor i periodista uruguaià pertanyent al Frente Amplio. Va ser ministre de Defensa durant la presidència de José Mujica i la segona presidència de Tabaré Vázquez. Va ser un dels fundadors i principals dirigents del Movimiento de Liberación nacional-Tupamaros. Va caure presoner el 8 d’octubre de 1969 i es va fugar de la presó de Punta Carretas juntament amb altres 110 presos al setembre de 1971. Va ser detingut novament el 14 d’ abril de 1972 i va passar 12 anys a la presó durant la dictadura cívico-militar. Va ser alliberat al 1985. Eleuterio Fernández Huidobro va ser una de les figures clau per entendre la vida política uruguaiana durant els darrers 50 anys.
JAIME FUENTES, bisbe de Minas (Uruguai) el va voler acomiadar amb una emotiva carta titulada HASTA EL CIELO; ÑATO!, tot i les desavinences que havien tingut en alguns moments de la seva vida. I un altre testimoni que m’agradaria aportar és el del seu amic José Mujica, que va voler dir-li adéu al cementiri amb aquestes paraules:

Quisiera tener un poco del humor, dentro del drama, que tenía el ‘Ñato’, para soportar los enviones que nos plantea la existencia. Pero simplemente diré, a nombre de los viejos compañeros, que pertenecemos a un tiempo que se va. Que soñamos con un mundo en el que lo mío y lo tuyo no nos separara, y pusimos nuestra juventud, y seguramente nos equivocamos mucho, y hemos estado prisioneros de pasiones, de sueños, de un mundo lo mejor posible para los seres humanos, de esperanzas, y pagamos con desalientos, y derrotas, pero siempre con una cuota de esperanza y humor para volvernos a levantar y volver a empezar.
Hemos estado prisioneros de cuanta cosa puede existir, menos del odio, porque aprendimos, en base a soledad y la distancia a lo largo de los años, que la lucha de la liberación es por los oprimidos, pero es también por los opresores. Por un mundo mucho mejor que el que nos ha tocado vivir.
Aprendimos con Mandela, a soledad de reja y silencio, la dura verdad, que le cuesta muchísimo entender a muchos queridos y antiguos compañeros, que es no hay lugar para odiar, el lugar es para apasionarse y querer.
Quisiera creer en Dios y en el más allá, para tal vez jugar al truco y organizar mejor el infierno y el paraíso, que algunos defectos ha de tener. Pero no puedo creer.
Sé perfectamente que vas a vivir allí donde haya una causa que redimir, donde haya gente aplastada, olvidada, donde haya un sueño por el que vale la pena comprometer la vida para luchar. Vas a estar vivo y presente querido compañero, frente a todas las injusticias. ¡Hasta siempre. Hasta siempre compañero!”.

Vida i causes. Causes i vida. Són coses que van molt juntes en el recorregut d’algunes persones. Donar la vida per una causa no és cap broma. A vegades és molt difícil i perillòs. Gràcies a Déu que segueix havent-hi moltes persones que creuen més en la vida que en la mort i que val la pena donar la vida per alguna cosa que s’ho valgui. Persones que tenen esperança i que creen esperances. Que lluiten perquè el món sigui una mica més just i que es posen al costat dels que més ho necessiten. No sempre són entesos per tothom, ni tenim l’obligació de compartir al cent per cent les seves postures. Però sí que cal tenir-los respecte i entendre que tothom té el dret de poder-se equivocar en un moment donat. Fa poc que deia el bisbe Pere: “El meu somni al jubilar-me era anar a l’Àfrica, per estar en oració i solidaritat amb els germans d’aquell continent marginat. La salut, no obstant això, ja no secunda el meu somni i no vull donar feina a ningú. A Europa ja no hi tornaré. Em quedo al Tercer Món”.

Doncs que sigui encara per molt temps!

No hi ha resposta

17 nov. 2015


Pere Casaldàliga ens felicita el Nadal

Classificat com a Nadal,Pere Casaldàliga

felicitació 2015Com cada any, la felicitació de Nadal més matinera i més puntual que rebo acostuma a arribar de molt lluny. M’arriba de São Félix do Araguaia, allà al Mato Grosso brasiler. Com podeu suposar, és la del bisbe Pere Casaldàliga. També aquest any ha sigut així. Ja fa dies que l’he rebuda. El Pere és previsor…

I també com sempre, el bisbe Pere recull algun fet important dels que han marcat l’any i, com no podia ser d’una altra manera ha reflexionat en la seva felicitació (il·lustrada com és habitual pel seu amic Maximino Cerezo Barredo)  sobre el drama dels refugiats, personalitzats i encarnats tots ells en Aylan Kurdi. el nen sirià que va morir ofegat a les platges de Turquia el 2 setembre de 2015. Aquest nen kurd de tres anys  va aparèixer ofegat en una platja de Turquia. Les fotos en què apareix el seu cos mort i la foto en què es veu un agent de la policia turca transportant el seu cadàver van donar la volta al món i posen de manifest la gran problemàtica de la crisi humanitària siriana. Al costat del petit van morir també el seu germà de cinc anys Galip i la seva mare, Rehan, a més de com a mínim altres dotze sirians que viatjaven des de Turquia en dos pasteres amb destinació a Grècia. L’únic membre de la família Kurdi que es va embarcar i va sobreviure va ser el pare, Abdullah. La fotògrafa turca Nilüfer Demir és l’autora d’aquella imatge.

Nadal 2015 Poema Casaldàliga

 Casaldàliga 2015.CastellanoCom podeu veure, el bisbe Pere reflexiona sobre aquest drama humanitari que toca viure a la humanitat en aquests darrers temps i que no ens hauria de deixar dormir en pau. El bisbe Pere ens demana que no ens deixi dormir en pau, com tampoc el deu deixar dormir a ell, tenaç defensor sempre de la humanitat més pobra. Ell sempre ha demanat ‘humanitzar la humanitat’  i ha lluitat per defensar les causes dels drets de les persones i dels pobles; sobretot de les persones i dels pobles marginats i fins i tot prohibits. Sempre ha dit que aquestes han estat les seves causes, però també haurien de ser les causes de tots nosaltres: Les seves causes: ‘la terra, l’aigua, l’ecologia; les nacions indígenes; el poble negre; la solidaritat; la veritable integració continental; l’eradicació de qualsevol marginació, de qualsevol imperialisme, de qualsevol colonialisme; el diàleg interreligiós i intercultural; la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humana que és l’existència d’un primer món i d’un tercer món (i d’un quart món també), quan som un sol món, la gran família humana, filla del Déu de la vida’.

Pere Casaldàliga 2015 Ja vellet i malalt, com podem veure en aquestes fotografies fetes de ben poc, segueix creient en moltes utopies i en l’Evangeli, que segons ell mateix diu ‘és una utopia encara més gran!’: “Utopia necessària com el pa de cada dia. No la utopia quimèrica que ens duria a un “no-lloc”, sinó un procés esperançat que navega cap a un “altre lloc”, un “bon lloc”: eutopia!

En moments complicats com els que viu la humanitat, cal seguir escoltant atentament les paraules d’aquest profeta dels nostres dies que va pronunciar quan va rebre el Premi Internacional Catalunya 2006.

“Cal reinventar una economia de la convivència”, demanava Edgar Morin. El poble guaraní parla de “l’economia de la reciprocitat”. I el petit poble myky, en aquest Mato Grosso, proclama com un dels seus dogmes fonamentals que “viure és conviure”. Sense prepotències, sense exclusions. Sent reconeguts tots i totes com a persones en la dignitat radical de la “raça humana”. Els pobles indígenes, normalment, quan s’autoanomenen, es classifiquen com a “gent”, “humanitat”; després ve el cognom, la designació particular de cada poble, de cada cultura, de cada història. Identitats col•lectives que configuren la humanitat com una sola i plural. La globalització actual, amb tots els seus pecats, greus, té com a contrapartida la virtut de fer que avui, com mai, la humanitat se senti “una”. Estem descobrint, per necessitat, que naveguem en el mateix vaixell. “El xoc de civilitzacions” o “l’aliança de civilitzacions” són l’alternativa inevitable. Com que ara ens trobem tots amb tots, hem d’optar per xocar els uns contra els altres, en la intolerància i en l’agressió, o per abraçar-nos en la comprensió i en la complementarietat.

… “Les nacions són continguts, no fronteres”, afirmava Baltasar Porcel. Els murs, els filats, les tanques, les lleis d’intolerància no són una solució humana. Els “bàrbars del sud” acabaran trencant les fronteres de la separació. “La fam no té fronteres”, cridava el supervivent d’una pastera africana. Aquests nous bàrbars acabaran envaint el terra, la casa, la taula, l’ànima dels privilegiats d’un primer món: primer en abundància; primer en insensibilitat? La tasca més essencial de la humanitat és la tasca d’humanitzar-se. …Pere Casaldàliga 2015-2

Per a la nostra fe cristiana, el mateix Déu es va encaixar en la mesura humana de l’home Jesús de Natzaret. Malauradament, durant segles, i encara avui, les religions són, massa sovint, fonamentalisme, divisió i fins i tot guerra. És hora de creure en unitat plural en el Déu de la vida i de l’amor, i de practicar la religió com a justícia, servei i companyia. Un Déu que separa la humanitat és un ídol mortífer. La tasca primordial i comuna d’humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat. L’Evangeli segons sant Lluc (10, 25-37) ens ofereix la paràbola paradigmàtica per a aquesta praxi humanitzadora. El mestre de la Llei respon correctament la pregunta de Jesús sobre els manaments. Coneixia el Catecisme, com a mínim la seva lletra. No obstant això, “per tal de justificar-se”, el doctor de la religió pregunta al seu torn: “I qui és el meu proïsme?”. La resposta de Jesús és desconcertant i provocadora; per al doctor de la Llei, per a tot el poble que l’escoltà “en aquells temps” i també per a nosaltres, que l’escoltem avui, aquí. El proïsme és aquell o aquella a qui jo m’acosto, i que posa en primer lloc els que han caigut en el camí, les persones marginades, les dones violentades i sotmeses, els emigrants suspectes, els estranys dels quals m’estimo més no saber res, tan ocupat com estic amb els meus negocis o potser amb el meu culte… M’he de fer proïsme descobrint el pròxim, buscant-lo, acollint-lo, donant i donant-me al seu servei. Sense fer “accepció de persones”. Sense por de contaminar-me amb un samarità heterodox. Només estimo el proïsme en la mesura en què surto –lliure, obert, solidari– a trobar-lo, acostant-m’hi, acostant-lo a mi. La humanitat no s’humanitza amb aparells i formulacions (útils al seu temps i de la forma adequada), sinó amb l’aproximació humana de cadascun i cadascuna, de cada persona i de cada poble.

Humanitzar la humanitat, practicant la proximitat. La Teologia de l’Alliberament ens ha recordat que la veritable ortodòxia es verifica en l’ortopraxi. L’essència de Déu “consisteix a estimar”, ens diu al Nou Testament la primera carta de Joan (4, 8.16). El fet d’haver sortit de Catalunya, d’Espanya, d’Europa, d’haver passat per l’Àfrica i d’haver vingut a viure de forma definitiva al Mato Grosso brasiler d’aquesta Nostra Amèrica m’ha universalitzat l’ànima. I el contacte apassionat amb la causa indígena i la causa negra m’ha ajudat a redescobrir la identitat de les persones i dels pobles amb alteritat i amb complementarietat. El fet d’acostar-me “al poder dels sense poder” (Václav Havel), en l’opció pels pobres, en el moviment popular, en les comunitats eclesials de base i en les pastorals socials, em va fer despertar definitivament a la indignació i al compromís; i també a l’esperança.

No hi ha resposta

03 març 2015


L’àtic de Rouco Varela

Classificat com a Església

El Papa Francesc està fent, de mica en mica, una veritable revolució a l’Església. En la famosa entrevista que li va fer el jesuïta italià Antonio Spadaro, director de la Civilttà Cattolica, ja deixava anar tot un seguit de pistes per on volia anar i, per als que no el coneixíem, de seguida vam adonar-nos què pensava, com parlava i com volia actuar en un munt de qüestions. Manifestava un radical canvi de perspectiva en el dir i en el fer de com anaven les coses al Vaticà en aquests darrers anys.  En l’entrevista va dir:”Veig l’Església com un hospital de campanya després d’una batalla. Que inútil és preguntar-li a un ferit si té alts el colesterol o el sucre! Cal curar les ferides. Ja parlarem després de la resta “. Tot un signe de com s’hauria d’actuar de forma urgent en l’Església catòlica.

El Cardenal Arquebisbe emèrit de Madrid, Antonio María Rouco Varela, sembla que no s’ha assabentat que corren nous aires. Sis mesos després del seu cessament, per fi ha abandonat el palau arquebisbal. Sembla que li sabia molt greu marxar-ne i no en tenia cap ganes ni cap pressa… El “cardenal okupa” (com li diuen, amb cert sarcasme, els capellans de la diòcesi)  se n’ha anat a viure finalment a un altre lloc, però no pas a un lloc qualsevol. Ha anat a viure a un àtic de luxe  (370 metres quadrats, sis habitacions i quatre cambres de bany) que, segons diuen els diaris, només la reforma d’aquesta nova residència del purpurat ha costat més de mig milió d’euros, que haurà d’assumir el nou arquebisbe,Carlos Osoro. Quina gràcia que que li haurà fet!

Rouco Varela es veu que no llegeix ni escolta el Papa, que no es cansa de dir que vol “una Església pobra i per als pobres” i no para de fer gestos simbòlics per dir-nos el que vol de l’Església. Els gestos sempre són molt més importants que les paraules. O dit d’una altra manera: les paraules han d’anar acompanyades de gestos perquè, si no, no volen dir res. I no cal dir que els gestos que fa són a hores lluny de la manera de fer de Rouco. Els gestos simbòlics de Francisco tenen un profund regust evangèlic, fan olor de evangeli i a Jesús de Natzaret. Per això, no solament els seus gestos sinó les seves mateixes paraules són acollides ara d’una manera nova tant per creients com per no creients. A Buenos Aires ja ho feia i ara vol seguir fent-ho. Quan era cardenal ja era discutida la seva manera de fer i les seves paraules per tot un munt de gent que, tot i que es deia catòlica, estaven en l’extrem oposat de com era ell. Ara es troba amb el mateix problema a dins mateix del Vaticà. Es veu que hi ha un bon grup de gent que li fa la guitza –per dir-ho suaument- i no veu amb gens de bons ulls tots els canvis que està disposat a fer, sigui com sigui. Els que el coneixen diuen que és un home molt tossut i que no els serà gens fàcil fer-lo tirar enrere.

Rouco Varela no en fa gaire cas, però molts altres bisbes espanyols tampoc sembla que en vulguin fer perquè la majoria han callat com a morts i algun fins i tot ha sortit a defensar-lo dient que “una diòcesi té l’obligació de sostenir als seus bisbes emèrits, i buscar la manera d’oferir un lloc necessari i digne perquè pugui seguir mantenint una presència en aquesta diòcesi”. Concretament això ho va dir el portaveu de la Conferència Episcopal, José María Gil Tamayo, responent d’aquesta manera a la qüestió del famós àtic que la diòcesi ha pagat al cardenal Rouco Varela.

En un extrem hi tenim Rouco Varela. En l’altre,  Pere Casaldàliga, que fa anys que fa aquest camí que ara marca el Papa Francesc. Quan era bisbe i havia d’anar a les reunions de la Conferència Episcopal a Brasília li criticaven que perdés dos dies anant-hi en autobús, enlloc d’anar-hi en avió. Ell sempre donava la següent resposta: “Passo el mateix temps que els pagesos de la meva diòcesi, que han de perdre dos dies per anar a Brasília a vendre un sac de fesols”. Rouco se n’ha anat a viure en un àtic de luxe. Casaldàliga s’ha retirat en una casa humil enmig de la seva gent, tot i estar malalt de Parkinson. Durant tots els anys que ha estat bisbe ha lluitat a favor dels indígenes, dels camperols i dels més desfavorits. La seva gran causa va ser sempre la de la justícia. Es va negar sempre a vestir de forma estranya. Va viure sempre pobrament i va estar sempre al costat dels pobres. Ha estat un referent dins de l’ Església i ell sempre ha dit que els seus referents són Jesús de Natzaret, Francesc d’Assis, Teresa de Lisieux i Carles de Foucault.

Alguna vegada ha dit que les seves grans preocupacions són que l’Església, les Esglésies, no s’uneixin, que no siguem capaços d’administrar aquest món de tal forma que tothom tingués el suficient i que no haguem de viure en un món on dos de les terceres parts sembla que no tenen dret a viure. Sempre ha manifestat el desig de que s’acabi la fam al món i s’acabi la fabricació d’armes i la carrera armamentista. I, per acabar, que s’acabin les guerres, sobretot les guerres de religions. Sempre explicava que quan era petit escoltava als seus pares dir “Nosaltres som pobres” i que això va fer que cregués fermament que aquesta havia de ser l’opció fonamental de l’ Església. Una opció que defineixi l’ Església recordant aquella frase de Van-der Meerch: ‘La veritat, Pilat, és estar al bàndol dels pobres.’ Per a l’Església aquesta també ha de ser la única veritat.”

Una altra vegada va dir: “Si jo fos nomenat Papa (és un acudit), tres serien les decisions primeres i més importants que prendria: la primera seria suprimir ‘’l’Estat Pontifici i que el Papa deixés de ser Cap d’ Estat. La segona, posar en suspens, en entredit la cúria romana, y la tercera convocar una trobada –diem-li Concili si voleu-, vertaderament ecumènica, per a refer totalment la cúria romana, per a redefinir el ministeri de Pere i per a proposar amb serietat la inculturació dels diferents pobles i la relativització del que és relatiu, que podria  ser el propi celibat sacerdotal, legislacions rígides, en el dret canònic, a vegades en la litúrgia i en la pastoral.”

Vaja, més o menys com Rouco Varela!

No hi ha resposta

11 des. 2014


Retorn pairal

Classificat com a LITERATURA,Pere Casaldàliga,Poesia

86 anys. Li tremolen les mans a causa del “germà Parkinson” (com ell mateix diu sovint) i la veu se li va fonent, però no li tremolen les paraules. La seva tènue veu segueix ferma i les seves paraules fan tremolar com sempre perquè segueix predicant la utopia. Fan tremolar els malvats perquè denuncien la injustícia i segueix parlant “clar i català” com ha fet sempre. Fan tremolar els cors, si s’escolten amb atenció. Xacrós i tot, segueix lúcid i lluitador com sempre. Ens acaba d’enviar, com cada any, la seva felicitació de Nadal. No és un poema més.

El Lluís, un amic de Balsareny -el seu poble- m’ha fet arribar un CD amb un recull de poemes, extrets del seu llibre “Encara avui respiro en català”.  8 poemes recitats  i acompanyats de música que es van interpretar a Balsareny, el poble on hi té les seves arrels però que ens donen el retrat perfecte del que és el Bisbe-poeta Pere: una universalitat amb fondes arrels catalanes. En una entrevista que la va fer Mònica Terribas, el 2005, Casaldàliga diu això:

«Per què no puc ser jo un català sincer, obert, ferm, feliç amb la meva identitat, i ser solidari amb el món? Respectar totes les altres identitats. El que passa és que, així com ha costat tant, i encara costarà, de defensar els drets de les persones, estem encara a l’abecé pel que fa al dret dels pobles. I els pobles grans han imposat les seves identitats i han negat les identitats petites».
La mateixa força, autenticitat i compromís que ha posat en la seva vida i en les seves causes, l’ha posat en la seva poesia. De nen ja deia que volia ser poeta perquè hi veia una bona manera d’expressar allò que sentia en el seu cor. I ho ha aconseguit. I tant que ho ha aconseguit!. Casaldàliga és un molt bon poeta, amb una obra extensa i en tres llengües, cosa gens fàcil. Us deixo aquí el darrer poema que hi ha al CD: Retorn pairal

Retorn pairal

 Retornar és tornar a viure,

les branques tornant-se arrels.

L’escaiença de la mort

revifalla el naixement.

Primavera d’utopies,

estius de justícia ardent,

tardors d’angúnies ventades,

fecundes morts dels hiverns.

Si molts camins van a Roma

i pocs menen a Betlem,

tots els viaranys dels homes

cerquen amb fretura Déu.

Casa Nostra, Pare Nostre,

quan més anem, més tornem.

Ja ho he dit moltes vegades:

jo vaig néixer a cal Lleter.

Cinquanta quilos de nervis

salvats d’un dijous llarder.

Llobregat d’aigües vermelles,

les mines de Balsareny,

Pla de Bages, Catalunya,

Espanya, Europa, Occident,

racó de món i del Món,

poble dels Pobles i meu.

Faig olor de llet de vaca

i porto un cor de pagès.

Si mai no he fangat la terra,

sempre la terra em colpeix.

Un feix de neguits, la mare,

i els ulls blaus amb l’espurneig

dels tractants que van a fira

i albiren de lluny les dents

dels cavalls d’un bon negoci,

dels negocis a bon temps.

El pare, xeixa provada,

obaga de pensaments,

eixida de somnis nobles,

Candàliga a cor batent.

Quatre fills i la fortuna

entre torretes i fems.

Les sis vaques holandeses,

sant Antoni del porquet,

l’hort del riu vora la síquia,

feina i fe, neteja i seny.

Anant al Castell, sortíem,

berenàvem llibertat.

La riera de les pedres,

farigoles i pardals,

viacrucis, matamoros,

el vent fuet del serrat.

Dolça la Verge de marbre,

Pau Bròquil esperitat.

Llepades de sang primera

voravia de Navàs.

Cap a Berga, les colònies

i la Patum i Queralt.

A Sallent, idees noves

i Claret l’adelerat.

Manresa i la Santa Cova,

bona per a fer-s’hi sant.

I al capdavall Barcelona,

bona de bossa i de mar.

Al daltabaix de les presses,

el teixidor Llobregat.

I al capdamunt de la tarda,

la roca de Montserrat.

Escolà per dinastia,

passa-son i passa-fred,

i passa la pobra capta

i capta l’esguard de Déu.

L’església, mai acabada,

s’emplena d’obres i creix.

Creix el Sant Crist com un home

de debò, sagnant-me el bes.

Més alt toquen les campanes

quan més sord el campaner.

Les padrines matineres

i alguna noia fidel.

Les Germanes, toca-minsa.

Voleiades, els Mossens.

Els Mossens que tot ho saben

i ens van fent el que serem.

Menjarem plates de crema

quan serà per sant Josep

i beurem nissos flairosos

per la Verge del Roser.

Collirem raïm i figues,

trobarem molsa i bolets.

Cantarem les Caramelles

i farem els Pastorets.

Al Casal els grans conspiren

amors, política i Déu.

I els petits, com de puntetes,

el món dels grans albirem.

Els manyans fan flaire crua,

tèbia olor els pastissers.

No hi seran totes les flaires

pel florir dels ametllers.

“Catalans i cristians”,

si hem de ser-ho “no ens planyeu”.

Les cançons porten banderes,

malastrucs porten els vents.

Amaguem els sants de pressa,

la persiana abaixeu!

“És la guerra”, aquella guerra

que no s’acaba mai més.

Que en diran “la nostra guerra”,

quan era la guerra d’ells.

La colla sense Doctrina,

verda la carn i el cap verd,

madurs els ulls i el silenci

de viure tant en poc temps.

Quin regal em donarien

els desertors del Cortès,

morts a la fosca frontera

sense olivars ni llorers,

ni vencedors ni vençuts,

morts, morts, morts, morts, morts només…?

El tiet mossèn Lluís

em deixarà un queixal seu,

com un corcó de martiri

que encara em cargola el tremp,

i em passarà el calze d’or

per a la sang de tots tres.

La pàtria es ‘nava fent xica,

la Pàtria es ‘nava fent gran.

I el Regne se m’emportava

a l’altra banda del mar,

per a no tornar mai més

i tornar del Món estant.

Pairal era allò que ho era,

ara ja tot és pairal.

L’àliga i la garsa blanca,

les sis vaques i els jaguars

i aquest doll de l’Araguaia

que em ve ple de Llobregats.

L’eixida i la Patria Grande,

Guadalupe i Montserrat.

… L’amor pairal de cal Pare

tot ho va tornant pairal.

Els bols de llet que ens bevíem

i la sang que ens vessaran.

Pairal, la terra dels Homes,

i Déu, la Casa Pairal.

[Encara avui respiro en català, Ed. Claret, 1987]

No hi ha resposta

11 oct. 2014


Pere Llibertat

Avui he rellegit Pere Casaldàliga. De tant en tant, m’agrada agafar algun llibre seu i rellegir algun fragment o algun poema. Sempre hi trobo frases brillants, pensaments profunds i interessants, conceptes vigorosos que quasi sempre em fan pensar una llarga estona. Casaldàliga té la virtut de dir grans veritats amb frases curtes i contundents i mostrant en tot moment un grau tan alt de llibertat interior que fa que pugui dir el que vulgui i de la manera que vulgui, sense pensar en com s’ho prendran (o potser sent ben conscient de com s’ho prendran) els que l’escoltin o el llegeixin.

Demà és el 12 d’Octubre i, com cada any, alguns celebraran el mal anomenat Descobriment d’Amèrica i coses semblants. Fets que, vistos en perspectiva, trobo que es fan difícils de celebrar i de digerir. Cal tenir un bon estómac per celebrar tots els crims i les barbaritats que es van cometre a Llatinoamèrica. Però es veu que hi ha gent que tenen un bon païdor! El mateix Pere ens recorda que l’Agenda Llatinoamericana i Mundial va néixer per estimular la consciència i l’actuació alternatives. I aquella consciència i aquella actuació es traduirien en el servei a les Grans Causes, de la Nostra Amèrica, del Tercer Món, del Món.

Avui he tornant a llegir uns versos de Casaldàliga en un llibre editat a Nicaragua que es titula “Cantares de la entera libertad” i que va escriure a l’any 1984 dedicat al que ell en diu la “Nueva Nicaragua”. Diuen:

¡Ay frágil Libertad,

espacio donde el aire se hace incómodo

como un útero abierto!

La llibertat, si és autèntica, sempre és incòmoda. Incòmoda per a un mateix i potser encara més per als altres. La llibertat demana, reclama i necessita sempre el seu espai, que no sempre és comprés pels demés que, a la vegada reclamen l’espai de la seva pròpia llibertat. Quan una persona no se sent lliure, quan la major part d’un poble no se sent lliure i reclama un espai de llibertat propi perquè la que té la veu insuficient, està fent un pas per a créixer i per a ser allò que vol ser. I és aquest xoc d’aspiracions el que fa que es creï un espai i un incòmode on sembli que es faci difícil respirar. I, per altra banda, és el desig d’aire nou el que es busca per a poder seguir respirant i vivint.

L’espai sempre incòmode de la llibertat !, que diu Casaldàliga. La vida i l’obra del Pere Casaldàliga és la d’un home lliure del que en podem aprendre molt i la paraula LLIBERTAT sempre ha estat present a la seva vida i en la qual ha cregut fermament en tots els moments de la seva vida. L’ Agenda Llatinoamericana d’aquest any 2014 fa de la llibertat el tema i el repte i on hi trobem un text  “a manera d’introducció fraterna”  escrit per Pere Casaldàliga que es titula LLIBERTAT, LLIBERTAT!. on ens torna a recordar unes quantes coses importants:

La primera: Tal com diu Mercedes Sosa “Hermano, dame tu mano, vamos juntos a buscar una cosa pequeñita que se llama libertad” . La Mercedes, amb tendresa revolucionària, qualifica la llibertat com una cosa petitona. Vatua, quina petitesa. Petitona i grandiosa, com el misteri de la llibertat de cada persona i de cada poble i de tota la història humana. Tendrament petitona com un fetus, espantosament gran com l’odi.

La segona: Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort. El tema cal abordar-lo en totes les seves dimensions, cercant conèixer i viure la llibertat integral, que té moltes vessants, que és un do i una conquesta. És als himnes de totes les nacions i a totes les antologies. És essencial a totes les religions. La religió, en darrera instància és el diàleg entre dues llibertats absolutes: Déu i la persona humana. En la fe cristiana, concretament, proclamem que Crist ens ha alliberat per tal que fóssim veritablement lliures. Ell ens va assegurar: “La veritat ens farà lliures”. Ser lliures, fer-se lliures, acollir la llibertat com un procés espiritual i una vivència política és anar humanitzant sempre més la nostra humanitat. Sabent amb esperit autocrític i crític quants són els enemics que assetgen la nostra llibertat; de llibertat a llibertinatge a vegades només hi va un joc de justificacions i aquesta “cosa petitona” mor, com un ocell sense ales, en el nostre cor, en la nostra família, en la nostra feina, en la nostra ciutadania, en la nostra vida personal i en la nostra Societat. I de cop i volta ens descobrim esclaus, esclaus de la por, de l’egoisme, del diner, del consumisme, de l’ambició, del poder…

La tercera: Parlem de llibertat i parlem d’alliberament. No es pot defugir l’alliberament amb espiritualismes o amb personalismes desencarnats. La llibertat és política; a la nostra Agenda és política amb aquella opció clara que propugnen els zapatistes: “sempre des de sota i a l’esquerra”.

La quarta: La veritable llibertat és comunitària, un exercici de relacions que donen i reben. Jo sóc lliure si tu ets lliure. “No hi ha llibertat sense igualtat”. Tampoc hi ha llibertat sense dignitat, una dignitat tantes vegades massacrada per ideologies i sistemes, víctima d’egoismes individuals o col•lectius, però també vencedora amb resistències exemplars que s’obren camí entre reixes, marginacions, tortures i censures. La llista dels màrtirs de la llibertat és infinita.

La cançó de la Mercedes ens ho demana: “anem junts a cercar” la llibertat i l’alliberament. Espavilem la consciència que portem i ens emportem “un poble en la nostra veu”. No ens deixem prendre “aquesta cosa petitona” que garanteix la nostra dignitat. “És la nostra terra la que espera sense distàncies ni fronteres”. Contra tots els tirans, malgrat tots els imperis, indignant-nos cada dia i traduint en actes i processos imparables la nostra indignació.

Definitivament:

Sense por a la Llibertat, que és la més deshumanitzadora de les pors.

Sense por a la Llibertat, que és dir sense por a la Vida.

No hi ha resposta

02 abr. 2014


Motius per viure i motius per morir

Estava escoltant aquests dies que TV3 va passar la sèrie “Descalç sobre la terra vermella”una antiga entrevista al bisbe Pere Casaldàliga i em va fer pensar una frase que va dir. La frase, més o menys, era la següent: “Si no tenim raons per viure, menys en tindrem per morir”. Vaig pensar que en aquesta frase s’hi resumia força bé la vida del bisbe Pere, que sempre ha proclamat que el més important no és ell, sino les seves causes.

El diccionari diu que la causa és el motiu o la raó per obrar i el bisbe Pere sempre ha dit que les seves causes més grans són el motiu i la raó per viure i per morir, si arriba el cas d’haver de morir. Un profeta no és aquell que endevina el futur (com a vegades ens pensem), sinó que l’autèntic profeta és aquell que sap trobar la paraula exacta i el camí correcte per viure el present, tot i que hagi d’anar a contracorrent, ser malvist i perseguit. I el bisbe Pere crec que és un dels profetes del nostre temps que caldria escoltar amb atenció perquè ens obre molts camins nous.

En l’entrevista que deia, el bisbe Pere es referia sobretot al primer món, aquest món que vivia segur, ufanós del seu benestar, mirant-se massa el melic i pensant potser massa en sí mateix. La crisi que ens ha afectat aquests darrers anys potser ens pot fer pensar que no podem estar tan segurs o que les assegurances no ho cobreixen tot. Segur que no cobreixen el més important i l’essencial per viure amb sentit. Sembla com si aquest primer món satisfet s’hagi sentit, de cop i volta, dèbil, insegur i fràgil. Allò que ens donava seguretat ha caigut de cop i volta. Els ídols que ens havíem fet han caigut i hem descobert de forma brusca el seu  taló d’Aquil·les, fent-nos adonar sobtadament i forma brutal que si ens falten valors com la llibertat, la dignitat, el sentit de la justícia i del compartir, la llibertat interior i exterior, etc… no tenim res. Potser ens havíem tornat massa indiferents amb el dolor del món, amb la pobresa, amb els que la vida ha deixat abandonats a la cuneta. Havíem passat massa vegades de llarg, tot girant la vista cap a un altre costat i fent-nos els desentesos.

Casaldàliga ens parla que la crisi que sofrim és molt més que una crisi econòmica i que segurament que el que hi ha en el fons és una crisi de valors, del mateix sistema i una crisi global. Llegia en una de les circulars que des de fa anys ens envia als amics (una circular de l’any 2009) que deia: “La gran crisi econòmica actual és una crisi global de la Humanitat que no es resoldrà amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà, el capitalisme segueix sent homicida, ecocida, suïcida “.

Això connecta perfectament amb el que Víktor Frankl -el gran psiquiatre que va haver de viure els camps de concentració nazis- quan afirma que la societat actual ha caigut, en molts cassos, en cert conformisme o avorriment existencial. I hem de lluitar contra això mirant de discernir què fem, com ho fem i amb si té algun sentit el què fem. Si tenim raons profundes per viure, també en tindrem per morir i tindrem esperança. no tindrem pors absurdes i sabrem trobar les eines per sortit de la crisi i de les crisis existencials que ens afecten com a persones i com a societat. Sabrem compartir més i millor la feina, el temps, les riqueses i les pobreses, sabrem integrar els que diferents a nosaltres, sabrem mirar d’igual a igual, sabrem valorar la importància de l’ètica en les relacions personals i humanes. Sabre, en un aparaula, canviar les relacions humanes i socials i, a fi de comptes, la societat.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2xlH0x2C0

No hi ha resposta

21 març 2014


Descalç sobre la terra vermella

El dia 8 de desembre explicava en aquest mateix blog que hi havia hagut una Primavera en plena tardor a Balsareny. S’hi va celebrar el dia anterior el 2n Fòrum de Balsareny sobre les causes del bisbe Pere Casaldàliga on vaig tenir la sort de poder assistir. Explicava allà com havia transcorregut la diada i deia que un dels plats forts del dia va ser la presentació per  part de Francesc Escribano de la mini sèrie “Descalç sobre la terra vermella” i de la posterior estrena en dues sessions: la primera pels assistents al fòrum i després una altra per a tot el poble de Balsareny que, com tothom sap, és el poble natal de Pere Casaldàliga.

Ja explicava allà mateix que va ser un autèntic gaudi de tres hores i que després s’estrenaria per TV3. Ha arribat el moment de l’estrena, com ja deveu haver vist en les promocions que aquests dies en fa la cadena. TV3 la passarà en dos dies (dilluns i dimarts vinent a les 21.50 h.) i simplement dir que la recomano vivament. Qui la vegi no en sortirà defraudat.

Els que seguiu una mica aquest blog ja coneixeu la meva devoció pel bisbe Pere i per les seves causes. La pel·lícula ho explica molt bé i ell mateix ha expressat als seus autors que tot el que es veu, o be ha passat realment o podia haver passat perfectament. Ell en va quedar molt content del treball fet.

Pere Casaldàliga és un home que ha mirat de ser radicalment fidel a l’evangeli des de la situació concreta –un punt perdut dins de l’extensa Amazònia, al Brasil- que va triar quan tenia 40 anys. Amèrica Llatina va tenir la mala sort de ser conquerida i saquejada per europeus sense massa escrúpols. Guerrers i religiosos europeus (la creu i l’espasa) van imposar allà de forma molt cruel la seva manera de fer, el seu pensament, les seves lleis i les seves costums i la seva religió sense cap mena de respecte als indígenes i a la terra. Casaldàliga s’ha revelat contra tot això, seguint el pensament que la Teologia de l’alliberament ha intentat explicar i aplicar. Aquests teòlegs i els seus seguidors han cregut que l’ evangeli de Jesús no tenia res a veure amb allò que els conqueridors de cossos i ànimes havien imposat durant segles. Per això Casaldàliga –i tants altres- han lluitat molt per canviar les condicions de vida d’aquella gent, per extirpar la violència física i  cultural a la que han estat sotmesos, per superar el racisme imperant, per canviar les condicions de treball esclavitzador i les agressions de tota mena. Moltes persones com ell han deixat la vida i la pell en la lluita per la dignitat i la llibertat d’aquells pobles subjugats.

Tot això explica la pel·lícula i mira d’aproximar-se tant bé com pot a aquesta realitat a través del bisbe Pere i els seus col·laboradors del seu bisbat. Ens ho anirà mostrant a través de paraules, de frases lapidàries, d’actituds valentes, de pensaments revolucionaris portats a la vida senzillament i com si no tinguessin cap importància. Segurament per això mateix són revolucionaris. Perquè van penetrant en  cor i el pensament de la gent dia a dia, gest a gest, paraula a paraula, abraçada a abraçada, pas a pas sobre una terra vermella de natural, però vermella també per la molta sang vessada.

Veieu-la. Gaudiu-la. Us agradarà.

8 respostes

17 des. 2013


Pere Casaldàliga felicita el Nadal

Classificat com a Església,Nadal,Pere Casaldàliga

“Ni a Betlem ni a Lampedusa”. Casaldàliga felicita el Nadal

“Ni a Betlem ni a Lampedusa”. Casaldàliga felicita el Nadal Com cada any el bisbe Pere Casaldàliga ha enviat la seva felicitació de Nadal. Un text amb gran difusió que sempre ha fet marcat per l’actualitat i per la radicalitat evangèlica. Aquest any, la carta és en forma de poema.

Nadal 2013

Encara “no hi ha lloc per a ells”
ni a Betlem ni a Lampedusa.

Nadal és un sarcasme?
“Si el teu Regne no és d’aquest món”,
què véns a fer aquí
subversiu, esgarriacries?

Per ser el Déu-amb-nosaltres
has de ser-ho en la impotència,
amb els pobres de la Terra,
així, petit, així,
nu de tota glòria,
sense altre poder que el fracàs,
sense altre lloc que la mort,
però sabent que el Regne
és el somni del teu Pare,
i també és el nostre somni.

Encara hi ha Nadal,
en la Pau de l’Esperança,
en la vida compartida,
en la lluita solidària,
¡Regne endins, Regne endins!

Nadal 2013 /Any nou 2014
Pere Casaldàliga

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2nlRbeTu5

No hi ha resposta

10 des. 2013


Llibertat, llibertat!

Classificat com a Llibertat,Pere Casaldàliga

Llibertat, llibertat!

“Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort.” ens diu Pere Casaldàliga, en un deliciós text que publica la coneguda Agenda Llatinoamericana 2014. Us convido a llegir-lo:

Amb la seva veu tel·lúrica, eco de moltes veus ancestrals, Mercedes Sosa ens fa una invitació entranyablement humana:
“Hermano, dame tu mano,
vamos juntos a buscar
una cosa pequeñita
que se llama libertad”.

La nostra Agenda 2014 acull la invitació fent de la llibertat el tema i el repte. La Mercedes, amb tendresa revolucionària, qualifica la llibertat com una cosa petitona. Vatua, quina petitesa. Petitona i grandiosa, com el misteri de la llibertat de cada persona i de cada poble i de tota la història humana. Tendrament petitona com un fetus, espantosament gran com l’odi.
Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort.

Abordem a l’Agenda el tema llibertat en totes les seves dimensions, cercant conèixer i viure la llibertat integral, que té moltes vessants, que és un do i una conquesta. És als himnes de totes les nacions i a totes les antologies. És essencial a totes les religions. La religió, en darrera instància és el diàleg entre dues llibertats absolutes: Déu i la persona humana. En la fe cristiana, concretament, proclamem que Crist ens ha alliberat per tal que fóssim veritablement lliures. Ell ens va assegurar: “La veritat ens farà lliures”. Ser lliures, fer-se lliures, acollir la llibertat com un procés espiritual i una vivència política és anar humanitzant sempre més la nostra humanitat. Sabent amb esperit autocrític i crític quants són els enemics que assetgen la nostra llibertat; de llibertat a llibertinatge a vegades només hi va un joc de justificacions i aquesta “cosa petitona” mor, com un ocell sense ales, en el nostre cor, en la nostra família, en la nostra feina, en la nostra ciutadania, en la nostra vida personal i en la nostra Societat. I de cop i volta ens descobrim esclaus, esclaus de la por, de l’egoisme, del diner, del consumisme, de l’ambició, del poder…

Parlem de llibertat i parlem d’alliberament. No es pot defugir l’alliberament amb espiritualismes o amb personalismes desencarnats. La llibertat és política; a la nostra Agenda és política amb aquella opció clara que propugnen els zapatistes: “sempre des
de sota i a l’esquerra”.

La veritable llibertat és comunitària, un exercici de relacions que donen i reben. Jo sóc lliure si tu ets lliure. “No hi ha llibertat sense igualtat”. Tampoc hi ha llibertat sense dignitat, una dignitat tantes vegades massacrada per ideologies i sistemes, víctima d’egoismes individuals o col·lectius, però també vencedora amb resistències exemplars que s’obren camí entre reixes, marginacions, tortures i censures. La llista dels màrtirs de la llibertat és infinita.

En ocasió de les commemoracions del mal anomenat Descobriment d’Amèrica, l’Agenda Llatinoamericana i Mundial va néixer per estimular la consciència i l’actuació alternatives. I aquella consciència i aquella actuació es traduirien en el servei a les Grans Causes, de la Nostra Amèrica, del Tercer Món, del Món. I seguim destacant a cada Agenda el moment històric i crític d’aquelles Grans Causes. Els textos firmats són responsabilitat de l’autor, però és tota l’Agenda que acull temes conflictius, de candent actualitat, amb esperit amplament ecumènic i macro ecumènic. Dialogant ens humanitzem. Repassant els 22 números de la nostra Agenda conforta veure com aquest diàleg s’ha fet efectiu i actualitzat; com han entrat en el cercle militants populars, estudiants i professors, polítics, agents de pastoral, animadors de comunitat.

La cançó de la Mercedes ens ho demana: “anem junts a cercar” la llibertat i l’alliberament. Espavilem la consciència que portem i ens emportem “un poble en la nostra veu”. No ens deixem prendre “aquesta cosa petitona” que garanteix la nostra dignitat. “És la nostra terra la que espera sense distàncies ni fronteres”. Contra tots els tirans, malgrat tots els imperis, indignant-nos cada dia i traduint en actes i processos imparables la nostra indignació.

Definitivament:
Sense por a la Llibertat, que és la més deshumanitzadora de les pors.
Sense por a la Llibertat, que és dir sense por a la Vida.


PERE CASALDÀLIGA – L’Agenda Llatinoamericana Mundial 2014

No hi ha resposta

08 des. 2013


Primavera en plena tardor a Balsareny

Classificat com a Església,Pere Casaldàliga

Parlar de primavera en plena tardor aquí al Pla d’ Urgell pot semblar un estirabot i un contrasentit  perquè fa tres o quatre dies que se’ns hi ha instal·lat una boira baixa i pixanera que deixa els cossos i l’ambient general gèlids de veritat. Per això potser tenim tantes ganes de fugir d’aquesta grisor meteorològica  i anar a buscar el sol que alegra els ulls i dóna caliu.

I també potser  perquè hem tingut molts anys –massa anys-  de cru hivern eclesial, és que ara tenim tantes ganes de buscar el sol primaveral al que ens convida Balsareny amb el seu Fòrum per trobar una mica de caliu als cors. Parlo de la primavera que vam anar a buscar i que vam trobar ahir a Balsareny tot el bon grup d’assistents al 2n Fòrum de Balsareny, on es va reflexionar durant tot el dia entorn de les causes del bisbe Pere Casaldàliga, fill del poble i profeta universal d’un món i d’una Església diferents.

L’any passat es va celebrar el primer Fòrum, dedicat al 50è aniversari de la inauguració del Concili Vaticà II i a les causes del bisbe Pere, una de les persones que més i millor va saber copsar l’esperit i la lletra del Concili. Aquest any s’ha volgut commemorar els 50 anys de l’encíclica “Pau a la Terra” de Joan XXIII amb unes molt interessants reflexions de dues persones que hi tenen molt a dir sobre aquests temes i que en saben molt:el jesuïta Josep M Benítez i l’Arcadi Oliveres.

El P. Benítez, historiador i professor de la Universitat Gregoriana de Roma, va fer unes reflexions molt interessants, agudes i en algun moment amb cert sentit de l’humor, sobre l’ Encíclica. Va fer-nos reflexionar sobre el text i els seus conceptes claus i sobre el context i moment històric en que va néixer la “Pacem in Terris”. Com a bon professor d’ història ho va brodar i ens va fer entendre molt més aquesta encíclica, que va ser clau per encetar una nova etapa dins de l’Església i el món.

I va deixar a l’ Arcadi Oliveres que ens parlés del meta text i de tot allò que l’encíclica va remoure i de les conseqüències que encara avui són evident en el món actual. Com sempre, l’ Arcadi ens va metrallar amb un munt de dades que sempre ajuden molt a entendre els camins actuals per on transcorre el món i els sistemes econòmics que el fan rutllar (o potser justament fan que no rutlli massa)…

I un plat fort del Fòrum va arribar a la tarda amb la presentació per part de Francesc Escribano de la mini sèrie “Descalç sobre la terra vermella” i de la posterior estrena, en un primer passi, per a tots els assistents al Fòrum i, en un segon passi, per a tot el poble de Balsareny. Varen ser tres hores d’autèntic gaudi. Un treball molt ben realitzat sobre els any del bisbe Pere al Brasil i tota la feina que hi ha intentat fer durant tots aquests anys. Ens va confessar el Francesc Escribano que, quan el bisbe Pere va veure la mini sèrie, acompanyat d’alguns pocs familiars i amics va confessar que tots els fets i personatges reals que apareixen a la sèrie eren totalment fidels a la realitat. I que els fets i personatges ficticis (que també inevitablement apareixen en qualsevol pel·lícula) podien ser també perfectament reals. En una paraula: que hi va donar el seu vistiplau total. Ara, a esperar que s’estreni (segurament que al febrer) a TV3 i posteriorment a TV1 en versió castellana. S’està treballant encara en la versió brasilera per tal de portar-la també al Brasil.

Com us deia al principi, un autèntic dia de primavera pel clima, les paraules i l’ambient que es va respirar al Fòrum i que sembla que es comença a respirar a l’ Església amb el Papa Francesc. Hem passat una llarga i fosca travessia per un desert eclesial (que també reflexa molt bé la mini sèrie amb els interrogatoris força inquisitorials que va haver de sofrir a Roma el bisbe Pere en mans del llavors Prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe, cardenal Ratzinger), on  s’han tancat més portes i finestres que no pas se n’han obert; una època en què l’Església s’ha anat quedant enrere i fins i tot ha retrocedit en molts aspectes, mentre el món en general feia molts passos endavant en la majoria d’ àmbits. L’Església, si no vol perdre el carro i quedar fora de joc, s’ha de fer present arreu i ha de donar respostes amb paraules que s’entenguin, tal com ho fa Francesc, uns aspecte que jo valoro molt personalment i que trobo que és urgent que es posi de manifest. La fustigada teologia de l’ alliberament era una de les coses que va aconseguir: fer que vida i fe fossin una sola cosa, anessin de la mà i que fossin  intel·ligibles per a les persones d’avui.

Un grup d’amics del bisbe Pere publica un petit butlletí titulat “’Araguaia amb el bisbe Casaldàliga” on recull cartes  i notícies del bisbe Pere. A la carta número 75 (novembre 2013) , hi ha un article sobre el Papa Francesc i el bisbe Pere. Un dels paràgrafs explica que a l’agost es va celebrar el Capítol General de l’ordre dels Agustins i la Missa d’obertura va ser celebrada pel Papa Francesc, el qual va voler saludar a cadascun dels presents un cop acabada la celebració. Quan va tocar el torn, va parlar amb el P. Paulo Gabriel, que li va dir: “Els agustins tenim una comunitat a la Prelazia de Sâo Felix do Araguaia. Jo he viscut 20 anys amb Dom Pedro Casaldàliga i ara vinc de ser-hi quasi tot el mes d’agost amb ell”. El Papa Francesc li va respondre: “Digui-li que el porto al cor.”

Cal que portem al cor el bisbe Pere, però sobretot cal que hi portem les seves causes i que surti molta gent atrevida com ell per tal de que puguin fer el relleu necessari. Gent com la que ha preparat el Fòrum en són un bon exemple. Gràcies.

No hi ha resposta

24 nov. 2013


2n Fòrum de Balsareny amb les causes del bisbe Pere Casaldàliga

Classificat com a Església,Pere Casaldàliga

Un grup de cristians/es de base de Balsareny -el poble on va néixer Pere Casaldàliga- tenia un somni que es va fer realitat ara fa un any. El somni era celebrar el “1r Fòrum de Balsareny. Les causes del bisbe Pere Casaldàliga”, centrat en el Concili Vaticà II, amb motiu dels 50 anys d’aquest gran esdeveniment eclesial.

Però a la gent de Balsareny no se’ls acaben fàcilment els somnis i, com que segueixen somniant, aquest any han convocat un Segon Fòrum  pel proper dia 7 de Desembre seguint el consell que el mateix Pere els donava:  “Que aquest sigui l’inici de molts altres Fòrums, sempre en la caminada que fem junts per les causes del Regne. Sigui on sigui em tindreu al vostre costat”.

En la convocatòria que fan ens ho expliquen millor:

“És per això que un any després seguim somiant. I, malgrat que les notícies i informacions diverses que ens transmeten els mitjans de comunicació són poc esperançadores, nosaltres seguim somiant en un món millor (la utopia de la qual parla el P. Pere i que és la de l’Evangeli), on la justícia, la fraternitat, la pau, l’amor…omplin la Terra a vessar. Somiem igual com fa 50 anys somiava el papa Joan XXIII en escriure l’Encíclica “Pacem in Terris” (11 d’abril de 1963) i com també fa 50 anys somiava el Dr. Martin Luther King (28 d’agost de 1963), dos referents que tenim ben presents en el Fòrum 2013, juntament amb els germans cristians de l’Orient Mitjà, Síria i Palestina, que any rere any criden i expressen el seu anhel profund de ser alliberats del mal i del pecat de l’ocupació militar de llurs terres, alhora que alcen les seves veus en solidaritat amb tots aquells que han sentit la tirania de la injustícia .

Ens diu la Constitució Gaudium et Spes: “El goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, plor i angoixa dels deixebles del Crist, i no hi ha res de verament humà que no ressoni en llur cor.” Enguany pretenem ajuntar aquests somnis i esperem que també hi podem afegir el somni del Papa Francesc, d’una església més pobra, oberta i acollidora als sense veu i als més necessitats. Desig i somni que enllaça i uneix al Papa Joan XXIII, al bisbe Pere Casaldàliga i al Papa Francesc. Que la gran causa de la justícia, la pau, els drets humans, que és causa del bisbe Casaldàliga, del papa Joan XXIII, del Dr. Martin Luther King, dels cristians de Palestina, descendents dels primers cristians, de multitud d’homes i dones de bona voluntat, i que hauria d’esdevenir causa de tot ésser humà, sigui un motiu més per a la joia i per a l’esperança en contemplar-se la seva aplicació i la seva presència arreu del món, pel bé de tota la humanitat. Que aquest segon Fòrum de Balsareny ens ajudi a reflexionar-hi i a ser-ne artífexs”.

Una de les moltes coses interessants que tindrà el Fòrum serà l’estrena de la pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella”, sobre la vida del bisbe Pere Casaldàliga a Sao Félix do Araguaia, al Brasil, basada en l’obra del Francesc Escribano.

Aquest és el programa per si a algú li interessa:

Dissabte, 7 de Novembre, a la Sala el Sindicat de Balsareny (Bages)
2n FÒRUM DE BALSARENY AMB LES CAUSES DE PERE CASALDÀLIGA
Els anhels i els somnis d’un món basat en la Pau i la Justícia (als 50 anys de l’encíclica “Pau a la Terra” de Joan XXIII)

9,30 h. Inscripcions
10 h. Benvinguda i presentació de la Jornada
10,15 h. Vídeo introductori
10,30 h. Taula rodona: “Als 50 anys de l’encíclica PAU A LA TERRA.
Les condicions necessàries per construir la pau”
– Josep Antoni Benítez, jesuïta i ex-degà de la Universitat Gregoriana de Roma.
– Arcadi Oliveres, economista i president de Justícia i Pau
– Lucía Ramon, teòloga
12 h. Reconeixement del 2n Fòrum de Balsareny
12,30 h. Debat per grups
13 h. Posada en comú
14 h. Dinar
16 h. Presentació del document : “Kairós per la Pau de cara a treballar l’Advent i el Nadal” a càrrec de Martí Olivella, de NOVA
16,30 h. Semblances entre Joan XXIII, Pere Casaldàliga i el Papa Francesc, a càrrec de Ramon Cabana, sacerdot de la diòcesi de Solsona
17 h. Presentació pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella”, a càrrec de Francesc Escribano, autor del llibre original, i la presència d’alguns actors
17,30 h. Passi de la pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella”
21 h. Pre-estrena de la pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella” per a la gent del poble de Balsareny
21,30 h. Pregària interreligiosa per la Pau i la Justícia

 

Només des dels pobres es pot construir la veritable pau,
que és fruit de la justícia. Estem massa acostumats a
veure la pau com una amnistia d’armes simplement.
Les armes poden callar, però la injustícia, l’opressió,
la dependència, el deute extern…segueixen cridant.
La pau és, abans que res, un sinònim de la justícia.
I un sinònim de la solidaritat.
Aquest és el nou nom de la pau.
Només hi haurà pau quan hi hagi un sol món,
humanament fratern.
Pere Casaldàliga

No hi ha resposta

14 oct. 2013


La Germana Genoveva, llevadora del poble Tapirapé

Veva_A_30x40BMolt poca gent deu saber –com tampoc ho sabia jo- qui era la Germana Genoveva, una de les monges de la comunitat que treballa a la Prelatura de São Félix do Araguaia (diòcesi del Bisbe Pere Casaldàliga) des dels seus orígens.  En una comunicació que rebo setmanalment de SERVICIOS KOINONIA -on hi escriu Leonardo Boff- se’ns dóna aquesta notícia. Per considerar que l’article de  Boff és interessantíssim us el vull transcriure.

 

Mort i sepultura de la germaneta Genoveva, llevadora del poble Tapirapé (2013.10.11)

El 24 setembre 2013 va morir en el llogaret dels indígenes Tapirapé, a l’Araguaia, la Germaneta de Jesús Genoveva, francesa d’origen. Ella i les seves companyes han viscut una experiència que l’antropòleg Darcy Ribeiro considerava una de les més exemplars de tota la història de l’antropologia: la trobada i la convivència d’algú de la cultura blanca amb la cultura indígena. Aquest és el testimoni de Canuto, que sap bé de la vida i obra de la Germaneta Genoveva. Així descriu la seva mort:

« Al matí del dimarts 24 Genoveva estava bé. Havia pastat fang per a l’arranjament de la casa. Dinava tranquil·lament amb la germaneta Odile. Estaven descansant quan es va queixar de dolor al pit. Odile va anar ràpidament a aconseguir transport per portar-la al hospital de Confresa. Durant el camí la respiració es va anar fent més difícil. Va morir abans d’arribar a l’hospital.

De tornada al llogaret, consternació general. Genoveva havia vist néixer gairebé al 100% dels Apyãwa (així es deien a si mateixos els Tapirapé. Així es tornen a auto denominar avui), en aquests 61 anys de vida compartida.

Els Apyãwa van voler sepultar-la segons els seus costums, com si hagués mort una altra Apyãwa. Els cants fúnebres, ritmats amb els passos, es van perllongar per molt temps, durant la nit i el dia següent. Se sentien molts plors i lamentacions.

Segons el ritual Apyãwa, Genoveva va ser enterrada dins de la casa on vivia. La tomba va ser oberta amb tota cura pels Apyãwa, acompanyada de càntics rituals. A una alçada d’uns 40 centímetre de terra van ser col·locats dos travessers, un a cada extrem. A aquests travessers va ser amarrada l’hamaca que va quedar com una hamaca estesa com qui està dormint. Per sobre dels travessers es van col·locar posts i sobre les posts es va col·locar la terra. Tota la terra que van posar al damunt va ser porgada per les dones, com és la tradició. L’endemà aquesta terra es va mullar i es va modelar de manera que quedés ferma i espessa com la terra batuda. Tot acompanyat de càntics rituals.

En la seva hamaca on dormia cada dia, Genoveva dorm el somni etern entre aquells que va escollir perquè fossin el seu poble.

La notícia de la seva mort va volar per la regió, per Brasil i pel món. Van venir molts Agents de Pastoral. Els coordinadors del CIMI ( Consell Indígena Missioner ) de Cuiabá, van arribar després d’un viatge de més de 1.100 Quilòmetres quan el cos estava ja a la tomba, encara cobert només amb les fustes. Els Apyãwa les van retirar perquè els que acabaven d’arribar la veiessin per última vegada en la seva hamaca.

Als càntics rituals dels Tapirapé es van anar barrejant altres càntics i testimonis de la caminada cristiana de la germaneta Genoveva. Al final, el cacic va dir que els Apyãwa estaven tots molt tristos amb la mort de la germaneta. Parlant en portuguès i en tapirapé va ressaltar el respecte amb què sempre van ser tractats per les germanetes durant aquests seixanta anys de convivència. Va recordar que els Apyãwa deuen la seva supervivència a les germanetes, ja que quan elles van arribar, ells eren molt pocs i avui arriben a gairebé mil persones.

Plantada en territori Tapirapé està Genoveva, un monument de coherència, silenci i humilitat, de respecte i reconeixement de la diferència, provant com és possible  amb accions simples i petites, salvar la vida de tot un poble. Salutacions: Antonio Canuto » .

***

Al setembre de 2002 després d’ una trobada amb la Germaneta Genoveva vaig escriure un petit article al Jornal do Brasil que reprenc aquí a part.

Les Germanetes de Foucauld són testimoni de la nova forma d’evangelització, somiada per tanta gent a Amèrica Llatina: en comptes convertir les persones, ensenyar-los la doctrina i construir esglésies, van decidir encarnar-se en la cultura dels indígenes i viure i conviure amb ells. En el nostre temps aquest camí va ser viscut pel Germà Carles de Foucauld que al principi del segle XX va anar al desert d’Algèria, entre els musulmans, no per anunciar, sinó per conviure amb ells i acollir la diferència de la seva cultura i de la seva religió. Això mateix han fet les Germanetes de Jesús entre els indis Tapirapé al nord-oest del Mato Grosso, prop del riu Araguaia.

El dia 17 setembre 2002 vaig assistir a la celebració dels cinquanta anys de la seva presència al costat dels Tapirapé. Allà hi havia la pionera, la Germaneta Genoveva, que a l’octubre de 1952 va començar la seva convivència amb la tribu.

Com van arribar-hi? Les germanetes van saber a través dels frares dominics francesos que missionaven en terres de l’Araguaia, que els Tapirapé s’estaven extingint. Dels 1500 que hi havia antigament s’havien reduït a 47, a causa de les incursions dels Kayapó, de les malalties dels blancs i de la manca de dones. En l’esperit del Germà Carles, d’anar per conviure i no per convertir, van decidir unir-se a l’agonia d’un poble.

En arribar, la Germaneta Genoveva va escoltar del cacic Marc: "Els Tapirapé desapareixeran. Els blancs ens destruiran. Terra val, caça val, peix val. Només l’indi no val res ". Ells havien interioritzat que no valien res i que estaven condemnats a desaparèixer inexorablement.

Elles van arribar i els van demanar hospitalitat. Van començar a viure amb ells l’evangeli de la fraternitat, al camp, en la lluita per la iuca de cada dia, a aprendre la seva llengua i a incentivar tot el d’ells, religió inclosa, en un recorregut solidari i sense retorn. Amb el temps van ser incorporades com a membres de la tribu.

L’autoestima d’ells va créixer. Gràcies a la mediació d’elles van aconseguir que dones karajá es casessin amb homes Tapirapé i es garantís així la multiplicació del poble. De 47 avui arriben a gairebé mil. En 50 anys elles no convertir ni a un sol membre de la tribu. Però van aconseguir molt més: es van fer llevadores d’un poble, a la llum d’aquell que va entendre la seva missió de "portar vida i vida en abundància", Jesús .

Quan vaig veure la cara d’una índia tapirapé i el rostre envellit de la germaneta Genoveva, vaig pensar: si s’hagués tenyit el cabell blanc amb tucum podria passar per una perfecta dona tapirapé. Va realitzar de fet la profecia de la fundadora: "Les germanetes es faran Tapirapé, per des d’aquí anar als altres i estimar-los, però seran sempre Tapirapé " .

No hauria de seguir per aquest camí el cristianisme si volgués tenir futur en un món globalitzat? ¿L’evangeli sense poder i la convivència tendra i fraterna?

 LEONARDO BOFF

No hi ha resposta

19 ag. 2013


Pere Casaldàliga i les seves causes

Classificat com a Església,Pere Casaldàliga

Devia ser l’any 1978 o 79, no ho recordo bé. Feia un parell o tres d’anys que jo havia arribat a l’ Uruguai i tenia un company que havia fet un curs de formació d’agents de pastoral al COM (Centre d’ Orientació Missionera) de Caxias do Sul , un centre que havia aconseguit renom gràcies a la categoria dels seus professors i a l’orientació progressista que tenia, en un ambient de fosques dictadures a tot el con sud d’ Amèrica Llatina. Sempre em parlava molt bé d’aquest curs i em va fer venir ganes de fer-lo. Un dels organitzadors d’aquests cursos era un company nostre que es deia Juan Martín Posadas (jesuïta uruguaià) i entre els professors convidats hi va haver durant molts anys el bisbe Pere Casaldàliga que, deia ell, hi anava amb molt de gust a compartir i a aprendre.

Des de la seva senzillesa i humilitat deia que a Caxias hi aprenia molt, tot i que estic segur que era molt més el que ell hi sembrava. Ja és prou coneguda la lluita que el bisbe Pere va tenir, des del principi del seu episcopat a la seva diòcesi, en favor d’unes causes que va fer seves i que l’han acompanyat fins ara, ja vell, malalt i bisbe emèrit.

Aprofitant aquesta circumstància va ser quan, amb el meu amic Sebastià, vam proposar-nos fer-li una visita per tal de poder-lo conèixer personalment i poder compartir un parell de dies amb ell. A nosaltres ens feia molta il·lusió i sabíem que a ell també segurament també n’hi podria fer poder xerrar una mica en català i poder parlar de la comuna diòcesi de Solsona a la que pertanyíem ell i nosaltres. Ell, un home obert a tot el món, sempre ha tingut unes arrels catalanes ben clares, que no ha amagat mai i a les que no ha renunciat ni negat tampoc mai.

D’aquesta manera és que vaig conèixer el bisbe Pere, un bon record que guardaré sempre. Vam compartir moltes estones de conversa durant aquells dos dies que hi vam ser i recordo especialment la seva senzillesa i la seva proximitat en el tracte amb tothom. Recordo que un dia li vaig demanar permís per gravar-li una d’aquestes xerrades per tal de poder-la enviar a Mn. Climent Forner per si creia convenient publicar-la al Full Diocesà de Solsona, del quan n’era director. Vaig fer la gravació, certament, però va quedar tan malament (no sé si per culpa de la cinta o de l’aparell) que costava molt poder-la escoltar bé. Una autèntica llàstima!.Igualment, però, la vaig enviar i no recordo si la van publicar o no.

Tot això ho recordo ara que -aprofitant les vacances- he tingut ocasió de rellegir algun dels articles que formen el llibre que van fer un grup de personalitats amb motiu dels 80 anys del bisbe Pere. És un llibre que recomano vivament si encara no l’heu llegit. Es titula “"PEDRO CASALDÁLIGA. Las causas que dan sentido a su vida. Retrato de una personalidad”. Podeu llegir-ne l’índex clicant aquí

El bisbe Pere ha estat un exemple de fidelitat durant tota una vida a un munt de “grans causes”, resumides en un amor incondicional a la “Patria Grande Latinoamericana” i a la seva gent més pobra: indígenes, camperols sense terra. Tot, des d’una visió d’un Déu que allibera a través de persones amb consciència social i eclesial. Benjamín Forcano, coordinador d’aquest llibre, recull unes paraules del bisbe Pere on ho resumeix tot:

“Va ser ell qui ens va donar la pista: parlar de mi mateix i de la meva vida, no; parlar de les causes que han centrat la meva vida, si. Perquè les causes de la meva vida valen més que la meva vida. A vegades els periodistes em pregunten més per la meva vida que per les meves causes. Això és quedar-se a la superfície. Jo sempre dic canviant la d’Ortega i Gasset, que jo sóc jo i les meves causes, i les meves causes valen més que la meva vida .

Causes meves, i no només meves, són: la terra, l’aigua, l’ecologia, les nacions indígenes, el poble negre, la solidaritat, la veritable integració continental, l’eradicació de tota marginació, de tot imperialisme, de tot colonialisme, el diàleg interreligiós i intercultural, la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humà, que és l’existència d’un primer món i un tercer món (i un quart món també), quan som un sol món, la gran família humana, fills del Déu de la vida ".

Sense voler, diu Forcano, el bisbe Pere ens ofereix tot un programa. Un programa ben definit, amb punts bàsics i el camí per solucionar-los.

 

2 respostes

22 abr. 2013


Sant Romero d’Amèrica

Darrerament ens arriben de Roma bones notícies. Ja era hora!. Avui en llegia una d’aquelles que valen la pena: Monsenyor Romero ( Sant Romero d’Amèrica, com l’ha batejat Pere Casaldàliga) podrà ser aviat sant. El Papa Francesc així ho vol i ha desbloquejat el procés de beatificació, segons ha explicat Vincenzo Paglia, president del Pontifici Consell per la Família.

Qui va ser arquebisbe de SAN SALVADOR va ser assassinat d’un tret al cor mentre celebrava missa el 24 de març de 1980, ara fa 33 anys. L’any 1994 es va obrir el procés de beatificació a El Salvador. Una vegada acabat el procés diocesà, l’any 1996 el procés va passar al Vaticà i allà es va parar tot. Joan Pau II i després Benet XVI no ho veien amb bons ulls, com tampoc els agradava gens la teologia de l’alliberament. Per sort, el Papa Francesc veu les coses d’una altra manera i sembla que vol donar resposta al clam popular de fer sant al màrtir Romero. Un signe més d’esperança que ens dóna aquest Papa!

Pere Casaldàliga li va fer aquest poema, que ja s’ha fet clàssic.

San Romero de América, Pastor y Mártir nuestro

El ángel del Señor anunció en la víspera…
El corazón de El Salvador marcaba
24 de marzo y de agonía.
Tú ofrecías el Pan,
el Cuerpo Vivo
-el triturado cuerpo de tu Pueblo;
Su derramada Sangre victoriosa
-¡la sangre campesina de tu Pueblo en masacre
que ha de teñir en vinos de alegría la aurora conjurada!
El ángel del Señor anunció en la víspera,
y el Verbo se hizo muerte, otra vez, en tu muerte;
como se hace muerte, cada día, en la carne desnuda de tu Pueblo.
¡Y se hizo vida nueva
en nuestra vieja Iglesia!
Estamos otra vez en pie de testimonio,
¡San Romero de América, pastor y mártir nuestro!
Romero de la paz casi imposible en esta tierra en guerra.
Romero en flor morada de la esperanza incólume de todo el Continente.
Romero de la Pascua latinoamericana.
Pobre pastor glorioso, asesinado a sueldo, a dólar, a divisa.
Como Jesús, por orden del Imperio.
¡Pobre pastor glorioso,
abandonado
por tus propios hermanos de báculo y de Mesa…!
(Las curias no podían entenderte:
ninguna sinagoga bien montada puede entender a Cristo).
Tu pobrería sí te acompañaba,
en desespero fiel,
pasto y rebaño, a un tiempo, de tu misión profética.
El Pueblo te hizo santo.
La hora de tu Pueblo te consagró en el kairós.
Los pobres te enseñaron a leer el Evangelio.
Como un hermano herido por tanta muerte hermana,
tú sabías llorar, solo, en el Huerto.
Sabías tener miedo, como un hombre en combate.
¡Pero sabías dar a tu palabra, libre, su timbre de campana!
Y supiste beber el doble cáliz del Altar y del Pueblo,
con una sola mano consagrada al servicio.
América Latina ya te ha puesto en su gloria de Bernini
en la espuma-aureola de sus mares,
en el retablo antiguo de los Andes alertos,
en el dosel airado de todas sus florestas,
en la canción de todos sus caminos,
en el calvario nuevo de todas sus prisiones,
de todas sus trincheras,
de todos sus altares…
¡En el ara segura del corazón insomne de sus hijos!
San Romero de América, pastor y mártir nuestro:
¡nadie hará callar tu última homilía!

Pere Casaldàliga

No hi ha resposta

08 març 2013


Deixa la Cúria, Pere

Classificat com a Església,Pere Casaldàliga

Extret del blog FILS DE VIDA

De Pere de l’Araguaia

per a Pere de Roma

 

 

“Deixa la Cúria, Pere”
Deixa la Cúria, Pere,
Desmunta el sanedrí i les muralles,
ordena que tots els pergamins impecables siguin sacsejats
per les paraules de vida i amor.
Anem al jardí de les plantacions de bananes,
revestits i de nit, a qualsevol risc,
que allí el Mestre sua la sang dels pobres.
La túnica és aquesta carn humil desfigurada,
tants crits de canalla sense resposta,
és memòria brodada dels morts anònims.
Legió de mercenaris assetjant la frontera de l’alba naixent
i Cèsar els beneeix des de la seva arrogància.
En un recipient net, Pilat es renta, legalista i covard.
El poble es a penes “la resta”,
un vestigi d’esperança
Que ningú El deixi sol entre els guàrdies i els prínceps.
Es l’hora de suar amb la seva agonia,
Es l’hora de beure la copa dels pobres
I aixecar la Creu, nua de certeses
I trencar la construcció – llei i segell – de la tomba romana
i l’alba
la Pasqua.
Digueu, digueu-nos a tots
que segueixen amb una força indestructible,
la gruta de Belem,
les benaurances
i la prova de l’amor fet aliment.
No et trasbalsis més!
Com l’estimes,
estima’ns a nosaltres,
simplement
d’ igual a igual, germà.
Dóna’ns, amb els seus somriures, les seves llàgrimes noves,
el peix de l’alegria,
el pa de la paraula
les roses de les brases…
…la claredat de l’horitzó lliure,
el mar de Galilea, ecumènicament obert al món.
Pere Casaldàliga
(original portuguès; traducció catalana revisada pel mateix Pere Casaldàliga)

No hi ha resposta

20 des. 2012


Dos poemes

Classificat com a Pere Casaldàliga,Poesia

“YO MORIRÉ DE PIE, COMO LOS ÁRBOLES”

Yo moriré de pie, como los árboles:
Me matarán de pie.
El sol, como testigo mayor,
pondrá su lacre
sobre mi cuerpo doblemente ungido,
y los ríos y el mar
se harán camino de todos mis deseos,
mientras la selva amada
sacudirá sus cúpulas de júbilo.

Yo diré a mis palabras:
No mentía gritándoos.
Dios dirá a mis amigos:
Certifico que vivió con vosotros
esperando este día.

De golpe, con la muerte,
se hará verdad mi vida.
¡Por fin habré amado!

Pere Casaldàliga

Aquest poema   "yo moriré de pie, como los árboles"  el podeu trobar al blog de Pere Casaldáliga a PERIODISTA DIGITAL

—————————————————

Jesús Bastante li fa aquest altre preciós poema com a resposta A Dom Pedro Casaldáliga

També el podreu trobar al blog de Jesús Bastante a PERIODISTA DIGITAL

“A DOM PEDRO CASALDÁLIGA”

Tú no morirás
Ni de pie, ni frente al río
Ni colgado de un árbol, ni escondido
Tú verás la vida de Aquel que vino a darla
Sin más reflejos que la luz de Dios

Irán a buscarte los malditos
Los asesinos, los “sin-dios”
Te encontrarán junto a los benditos del Padre,
los escogidos, los pobres, los hambrientos
Los niños sin padres, sin hogar

No opondrás resistencia
mas nada podrán contra quien Te sostiene
El Dios del Amor, el que nace
en pesebres sin bueyes ni mulas, sin Magos ni estrellas
El que tiene Todos los Nombres

Él te arropará, cual tú lo hiciste
con tantos benditos-malditos de la Tierra
con tantos hambrientos de amor, sedientos de justicia

Vendrán a buscarte, y hallarán Vida
Y a muchos que, contigo, aún hoy,
se empeñan en crear Fraternidad, un Mundo Nuevo

No vencerán la espada, el fuego, la ira
No podrán pasar allí,
donde florecen las semillas de esperanza, de paz, de estima

Allí donde esperamos Pura Vida en Abundancia

Jesús Bastante

No hi ha resposta

09 des. 2012


Amagueu el bisbe Pere Casaldàliga!

Amagueu bé el bisbe Pere Casaldàliga que el volen matar! Aquests dies hem sabut que, una vegada més, ha rebut amenaces de mort per defensar la causa indígena i que ha hagut de sortir en avió, escortat per la policia, per amagar-se en un lloc desconegut. Un vellet de 84 anys, xacrós i afectat de Parkinson però encara valent i capaç de seguir dient les veritats i plantar cara, encara fa por als poders econòmics i polítics de Brasil.

La causa? El fan culpable de que els terratinents i els colons que van ocupar les terres que eren dels indis xavante hauran de desallotjar-les per tal de donar acompliment a l’ordre ministerial -que des de fa 20 anys està pendent  d’ acompliment- de retornar les terres als indis. Ara al desembre es començarà a fer complir i, aquest fet, ha creat un clima de violència extrema a la zona amb constants enfrontaments armats entre terratinents i policia.

Ara fa 40 anys que per aquelles terres va sortir a la llum un llibre emblemàtic: "JESUCRIST L’ALLIBERADOR" del teòleg Leonardo Boff que, junt amb altres textos i altres personatges, van donar origen al que s’ha anomenat la Teologia de l’Alliberament. Ja fa 40 anys i aquests dies s’està celebrant aquest esdeveniment amb la presència dels seus principals representants d’Amèrica Llatina, especialment, el seu primer formulador, el peruà Gustavo Gutiérrez. Curiosament en aquest mateix any de 1971, sense que cap sabés dels altres, Gutiérrez a Perú, Hugo Assman a Bolívia, Juan Luis Segundo a Uruguai i el mateix Boff al Brasil publicaven els seus escrits, que són considerats els fundadors d’aquest tipus de teologia.

El mateix Leonardo Boff es pregunta si no seria la irrupció de l’Esperit que bufava en el continent americà per posar al descobert tantes i tantes opressions. Opressions que, pel que es veu, segueixen ben vigents i repeteixen els mateixos esquemes de llavors. Leonardo Boff explica que per burlar els òrgans de control i repressió dels militars, publicava tots els mesos un article en una revista per religioses Sponsa Christi (Esposa de Crist) amb el títol: Jesucrist l’Alliberador. El març de 1972 va reunir tots els articles i es va arriscar a publicar-los en forma de llibre.  Explica que es va haver d’amagar durant dues setmanes perquè la policia política el buscava. Les paraules «alliberament» i «alliberador» havien estat prohibides i no podien ser usades públicament.

Aquell llibre porta avui 21 edicions. Presentava, fundada en una exegesi rigorosa dels evangelis, una figura de Jesús com alliberador de les diferents opressions humanes. Contra dues d’elles va haver d’enfrontar directament: la religiosa en forma de fariseisme en compliment estricte de les lleis religioses. L’altra, política, l’ocupació romana que implicava reconèixer l‘ Emperador com «déu» i assistir a la penetració de la cultura hel·lenística pagana a Israel.

Anunciar un Jesucrist alliberador en el context d’opressió que existia i encara persisteix al Brasil i a Amèrica Llatina era i és perillós. Ho veiem avui en el cas del Bisbe Pere i en altres mils de casos d’injustícies flagrants que queden impunes i que no es volen corregir. Seguim tenint un tipus de societat on manen fèrriament les classes dominants i on encara imperen els esquemes discriminatoris més del compte. I s’està imposant també –en detriment del model d’Església que proposava la Teologia de l’ Alliberament- un model d’Església que discrimina dones, laics i pensaments lliures.

Per això el somni d’aquesta mena de profetes del món modern sempre serà reprès per aquelles persones que es neguen a acceptar el món així com existeix. “Potser és aquest el sentit d’un llibre escrit fa 40 anys”, diu en mateix Boff.

 

No hi ha resposta

02 nov. 2012


CANT A LA PAU

Classificat com a Església,Pere Casaldàliga

Fa dies que volia parlar  del 1er. FORUM DE BALSARENY, al que no vaig poder assistir, tot i que en tenia moltes ganes. Per això he recorregut al blog  AMICS DE CLIMENT FORNER, on hi he trobat una bona informació sobre tot el que es va viure allà aquells dos dies. També un bon amic de Balsareny m’ha fet arribar el número 417 de la Revista SARMENT, on en fa una bona crònica i, si en voleu més, podeu anar a http://sarment.blogspot.com.es/2012/10/primer-forum-balsareny.html

Heus aquí la crònica.

Les causes del bisbe Pere Casaldàliga

El dia 13 d’octubre, es va convocar al “1er. Fòrum de Balsareny”, organitzat en homenatge al bisbe Pere Casaldàliga, celebrat amb motiu dels 50 anys de la inauguració del Concili Vaticà II, i dels 40 anys d’apostolat del fill predilecte del poble de Balsareny. Prop de 200 persones van seguir amb molta atenció els diferents parlaments dels membres que assistien al debat, en acabar es van sentir moltes veus demanant una església més plural i oberta.

L’endemà a les 12 del matí es va concelebrar una missa solemne en recordança del bisbe. Va intervenir la coral de Balsareny, i l’homilia anà a càrrec del Mn. Climent, que ens va fer una llarga exposició de la vida i l’amistat que l’uneix amb l’homenatjat; per acabar emotiu i complet sermó, va recitar un poema adreçat al seu amic i admirat bisbe Pere Casaldàliga, que us transcriuré a continuació.

EXTRACTE DE L’HOMILIA PRONUNCIADA PER Mn. CLIMENT FORNER

…Mirem el nostre germà Pere tot un referent i un exemple en el doble aspecte de fidelitat evangèlica i conciliar (ni que a vegades la seva fidelitat sigui rebel discrepant del magisteri eclesiàstic). Ell si que hi va creure de veritat, i hi creurà fins a la mort, en la Paraula de Déu, encarnant-la sàviament en la seva vida com a cristià i com a bisbe…

..Ell sí que ha seguit fidelment Jesús malgrat les seves possibles mancances i debilitats, deixant-ho tot per Jesús i pel seu Evangeli: casa, germans i germanes, pare, mare, tot… (Encara veig la seva mare en el llit d’agonia ensenyant-me l’anell del seu fill dolorosament absent).

…Si el papa Pau VI es va treure tot seguit la tiara de nosa que li feia, el pare Pere en la targeta-invitació de la seva consagració episcopal ja hi escrivia: “ Tu mitra serà un sombrero de paja sertanejo; el sol i el claro de luna; la lluvia i el sereno mirar de los pobres con quien caminas y el mirar glorioso de Cristo el Senyor.” Literalment, com els apòstols enviats per Jesús: sense sarró, ni calçat, ni bastó…

… Podria parlar de Pere com a poeta, colossal com és, així com de les cartes paulines que publica al butlletí ARAGUAIA i que fan tant de bé, però m’allargaria massa…

…Si el Pere és un capdavanter destacat de l’anomenada” teologia de l’alliberament” (que, ben entesa, no és marxista sinó evangèlica a tot ser-ho), jo, pobre de mi, sóc un defensor de l’Església i de Catalunya, els dos meus grans amors, a favor dels quals la fe insubornable amb Jesucrist m’ha portat a treballar i lluitar tenaçment i pacífica com a capellà i com a escriptor.

…I per posar punt final a aquesta meva homilia us recitaré, també si m’ho permeteu, el poema CANT A LA PAU que (l’any noranta-dos em penso que era), li vaig dedicar en homenatge: “Pere, germà de lluita i d’esperança…”

CANT A LA PAU

Pere, germà de lluita i d’esperança,

el fill de cal Lleter de Balsareny,
poeta al vent, profeta de cor fort,
veu flamejant que clama en el desert
i encén en plena nit de nits d’aurora,
hereu de tots els pobles de la terra,
màrtir vivent de l’única croada
que el cel ha beneït i beneeix,
tu, l’home lliure en un país d’esclaus:
Ara que hem compartit el mateix pa
i ens hem embriagat del mateix calze,
des del castell que ens vetlla i et recorda
-tot ell de pedra ferma i vol ardit-,
hissem una bandera de banderes.
Fondes, molt fondes són avui les aigües
del Llobregat que es fon amb l’Araguaia,
i van creixent fins a sortir de mare
i convertir-se en mar, no el mar que un dia
solcaren caravel·les colombines,
sinó el mar Roig de sang que travessem
a peu eixut i amb càntics de victòria
cap a la terra nova i el cel nou.
La llibertat dels homes i dels pobles
és tan sagrada com el cos de Crist.
Hem declarat la guerra de la pau
i lluitarem fins a la mort amb totes
les armes invencibles de l’amor.
Ell és la Pau, i és el primer a combatre.
Ell és la Pau que ja corona els cims.
Va caure un mur i tots els murs cauran
i no hi haurà fronteres que ens deturin.
Si els homes i les parles són diversos,
han convingut molts noms en un sol nom.
Ja no hi ha nord ni sud, que tot és centre,
el centre de l’Amor, el cor de cors
que és el batec del mateix cor de Déu.
Fem un sol mon dels quatre mons, un sol,
casa pairal oberta als quatre vents
on tots els fills esdevinguts germans
seuen com reis a la mateixa taula.
Ja els tancs blindats i els míssils són ferralla
que es ven a muntegueres al drapaire
i ni tan sols se’n guarden als museus.
L’anyell juga amb el llop i la pantera
s’ajoca amb el cabrit, mentre el vedell
pastura amb el lleó, tots ells menats
per un infant que espaordeix les serps.
Mireu els camps de blat, i com peüllen,
llaurats amb relles d’or i no amb espases!
Totes les llances es tornaven falçs
i a l’hora de la sega, com fulguren!
Ai, del qui s’atreveixi a violar
aquesta tendra primavera en flor!
Més li valdria no haver nascut.
Pere, germà, atleta dels atletes
que corres a l’estadi i ens avances
cap a la fita adelerant del Regne,
passa’ns la torxa de la teva fe.
Climent Forner

Una resposta fins a ara

26 abr. 2012


Un savi de 84 anys

Classificat com a Pere Casaldàliga

Casaldáliga, un símbolo de la defensa de los derechos humanos.Tenia guardada a l’ordinador una entrevista que RAC1 va fer el 01/03/2012 al bisbe Pere Casaldàliga. Hi han coses que s’han de guardar per tal de poder-les rellegir de tant en tant, poder-les pensar tranquil·lament i –com en aquest cas- poder-les compartir amb els que no l’hàgiu escoltat o llegit.

Pere Casaldàliga és ja gran, té Parkinson, està jubilat però té l’esperit molt jove i el cap molt clar. I diu veritats com temples; veritats que fan de bon sentir en temps foscos i depressius com els que vivim. Són paraules de bon escoltar perquè donen esperança, explicació i també sentit a tota aquesta crisi tan profunda que afecta la majoria d’àmbits del nostre viure i de les nostres relacions. Llegiu-la ben a poc a poc i no us en penedireu.

Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sao Félix do Araguaia,  ha dit:

– “Em trobo bé, esperançat, amb molts motius per donar gràcies a Déu.”

– “El Parkinson el porto com un germà que sap abusar de la confiança, sabent que limita els moviments, però no fa mal.”

– “Ara mateix, amb la famosa crisi, vivim exclusions. La passen els petits, els normals, els grans no passen crisi. Es fa servir per reforçar el poder econòmic. Però també està servint per aixecar consciències. Els indignats, fins i tot als Estats Units, són un senyal que les coses canvien, un pas important, una consciència unitària mundial contra la disparitat.”

– “Em posiciono clarament al costat dels indignats. Ara bé, s’ha de lluitar amb indignació i amb esperança.”

– “Hi ha certa jerarquia a l’església que no aporta res. En lloc d’obrir-se al diàleg i la comprensió, excomuniquen i prohibeixen. Donen la impressió d’un Déu jutge.”

– “És una injustícia que les dones quedin relegades a un segon o tercer rol dins de l’Església. L’Església ja està sent sostinguda, sobretot, per les dones. En les celebracions, el 70% són dones. Voler marginar les dones dins de l’Església és una ruqueria garrafal. Però això se superarà.”

– “Les dones arribaran a tots els ministeris de l’Església. No hi ha cap argument teològic que demostri que els dones no poden ser ministres de culte. Si no ho han estat fins ara és perquè les societats han estat masclistes.”

– “Tothom mereix un respecte total per la seva identitat. Hi ha hagut un procés històric que ha marginat els homosexuals, que els ha titllat de perversos dins de la societat.”

– Sobre el matrimoni homosexual: “L’Església ha de considerar la naturalesa humana amb les condicions particulars de cada poble, cultura i persona. No podem fer definicions genèriques que no tinguin en consideració unes circumstàncies concretes.”

– “Déu no pot ser motiu de guerra, ha de ser motiu de pau. Hi ha hagut massa guerres per motius religiosos.”

– “Quan ens morim ens trobarem l’abraçada de Déu. És la nostra esperança. Ens ho poden prendre tot, menys l’esperança.”

– “Europa ha de reconèixer que té una missió: salvar Grècia de les mans dels que la volen salvar posant per davant els seus interessos i no la dignitat del poble grec.”

– “Mentre el lucre i els bancs siguin els amos i senyors de la vida i la història humana, tindrem crisi: d’economia i de dignitat.”

– “Europa se salvarà per la solidaritat dins d’Europa i en tot el món. Heu de vigilar molt la temptació d’excloure els emigrants. És un desafiament: si no sabem rebre els de fora, no sabrem conviure amb els de casa.”

– “No he sortit pas mai de Catalunya. Encara hi sóc. Essent lluny, som a prop. Tinc un poema que diu que com més anem, més tornem. Les arrels hi són. Encara menjo pa amb tomàquet cada dia.”

– Sobre la sèrie que faran en honor a la seva figura: “Quan m’ho van proposar, vaig dir que no. Tenia por que fessin un far west religiós. Però tinc confiança en qui ho porta, començant pel Paco Escribano. He insistit en aquesta idea: no és la meva vida, són les nostres causes.”

– “Han triat un bon protagonista [Eduard Fernández]. Va ser aquí, ens vam conèixer. L’havia vist a Pa negre. Em sembla un home molt sensible i compenetrat i interessat en el paper.”

– “[El meu dia a dia és] llegir, resar, rebre visites, respondre correus electrònics, i espero, amb molta esperança. Ja sóc més a prop de la casa pairal.”

4 respostes

31 oct. 2011


Els sants de cada dia

Els primers dies de Novembre sempre són uns dies especials pels que celebrem Tots sants i el Dia dels Difunts. És clar que això ha canviat molt amb els anys i també canvia molt segons les cultures. No és pas la mateixa cosa la celebració cristiana aquí a Europa, que la aquesta celebració en les cultures indígenes de Llatinoamèrica, per exemple, o el famós Halloween de les cultures anglosaxones i celtes.

Però totes aquestes celebracions tenen el mateix comú origen del culte als morts, als avantpassats que ens han precedit en el camí de la vida. Als cristians ens permet invocar els predecessors en la fe que ja descansen amb Déu, intercessors i models de vida que ens fan més amable l’existència i el pas per aquest món. Són com companys de camí que han sabut passar per aquest món de la millor manera possible: fent el bé. Per això els invoquem, els recordem i volem ser com ells. I una altra cosa: no hem de recordar només els sants del passat, sinó que hem de recordar tants i tants homes i dones que són sants ja ara, en un present difícil, i que no només s’estan guanyant el cel, sinó que estan guanyant la terra amb lluites cap a finalitats millors per a ells i per a milions de persones. Sants actuals que mai veurem als altars però que són tant sants –o més- que alguns dels que l’Església ha fet de forma més o menys obscura i una mica vergonyant i interessada.

Pere Casaldàliga –a qui m’agrada de llegit de tant en tant- parla sovint de la mort, del martiri i dels sants. Però ho fa sempre tocant de peus a terra, encara que ho faci quasi sempre d’una forma molt poètica. Potser per això m’agrada tant.

Per això avui vull aportar unes quantes paraules seves que em faran aprofundir millor tot el misteri que recordem i celebrem aquests dies: el de la vida, la mort i el més enllà.

“Si no hem portat la vida amb aquella fidelitat amb què s’hauria d’haver portat, si no ens hem anat santificant davant la vida, almenys santifiquem-nos de patacada davant la mort. Hem d’aprendre a morir la vida per aprendre a viure la mort.”

“En comptes del temps del rellotge, has d’aprendre a viure sota el temps còsmic.”

“Cada dia ben viscut fa una vida.”

Francesc Escribano, Descalç sobre terra vermella. Vida del bisbe Pere Casaldàliga (Barcelona: Edicions 62, 2001)

La muerte

Como a una hermana. Sin rubor. De frente
y en un paso a nivel de mi avenida…
¡Quiero esperarte agradecidamente,
como si hubiera entrado ya en la Vida!
Tú, el Principio y el Fin.
Yo, un ahora peregrino
desde Ti a Ti.
Señor, no quiero ser más que lo que soy: nada.
Para que, de este modo,
en mi mansión deshabitada
Tú, Huésped dueño, lo seas todo.

Pere Casaldáliga, Palabra Ungida.1955.

2 respostes

11 des. 2010


Necessitem bisbes-profetes

Classificat com a Església,Pere Casaldàliga

Demà consagren bisbe de Solsona a Mossèn Xavier Novell. Se n’ha parlat força darrerament als mitjans de comunicació i un grup de capellans del bisbat de Solsona –el Fòrum Ondara– també li ha fet una carta oberta .

El nomenament de bisbes als darrers anys ha seguit una línia ben clara i ben previsible. I no sols aquí sino arreu del món. Els elegits han de ser de doctrina recta i profunda obediència a les consignes de Roma. S’ha acabat allò d’anys enrere de nomenar persones que fossin profetes –com el bisbe Pere Casaldàliga, per exemple- i que sabien portar el missatge amb paraules noves i amb gestos entenedors i clars per a tothom. Eren persones lúcides i els seus gestos profètics feien que el missatge de Jesús fos entenedor i transformador.

I és una llàstima això que està succeint perquè “si no hi ha profetes al món, el món quedaria cec ", com va dir Benjamín Forcano a Vitòria-Gasteiz, en la presentació d’un magnífic llibre, concebut i dirigit per ell: “Pere Casaldàliga. Les causes que donen sentit a la seva vida. El retrat d’una personalitat” (Ed. Nova Utopia).

Com també diu un altre teòleg que parla lliure i clar (José Arregi) “què seria de nosaltres si no tinguéssim profetes? Quedaríem privats de llum i de guaites per entreveure el futur, el futur probable que ens amenaça i el futur alternatiu que hem de construir. Quedaríem muts, sense poder pronunciar de forma veraç el present que pateix la gran majoria, ni proferir eficaçment el futur que està a les nostres mans.”

Necessitem bisbes profetes i no pas bisbes funcionaris; necessitem pastors i no pas directors generals, que porten els bisbats com si fos una sucursal d’una gran empresa; necessitem bisbes que no ens diguin tant el què hem  de fer i com ho hem de fer, sinó que indiquin camins de llibertat i d’esperança, per tal de que cadascú inventi noves formes de fer-ho. La única pastoral vàlida no és la que ens ve tan teledirigida i ben indicada des de Roma sinó la que es pensa i es crea des de la realitat de cada lloc. Caldria fer més concilis provincials i que després es deixessin aplicar les conclusions a les que s’arribi; caldria escoltar més les comunitats amb els seus problemes; caldria que els pobles diversos, dins de la gran diversitat del món, fossin força més escoltats. Potser no caldria tants Nuncis-Controladors i una mica més de llibertat, tal com la tenien el profetes de la Bíblia que, cada cop que en sorgia algun, el poble recobrava la fe i l’alè. El Bisbe Pere Casaldàliga –com molts altres- ha estat un profeta gloriós allà enmig de la selva amazònica brasilera. Ha estat amb el poble i ha donat ànims al poble. Ha sabut crear una comunitat cristina viva i ella mateixa profètica.

"Va sorgir un profeta", repeteix la Bíblia. Sempre hi ha hagut profetes i cada vegada que en sortia un la història recobrava alè. Ara ens caldria uns quants bisbes-profetes d’aquesta mena. Persones que no renyessin tant i animessin més. Persones que no condemnessin i alliberessin tal com ho feia Jesús que va trencar esquemes i va indicar camins nous. Persones que posin per davant de tot la persona i no tant la llei.

Avui ens caldrien uns quants Peres que, quan molt a contracor va ser nomenat bisbe (el 1971), va seguir vivint i vestint i profetitzant com abans. No va canviar ni d’hàbit, ni d’hàbits I allà s’ha quedat quan es va jubilar (el 2005), amb la fe i la lluita de sempre: la terra i els indígenes. I allà segueix avui, pràcticament reclòs a casa a causa del "germà Parkinson", però sense perdre en absolut la llum de la ment, la flama del cor, l’espurna de la paraula. Profeta dret fins a la fi, o fins al principi final que arribarà quan arribi. Expliquen que una vegada, mentre acompanyava uns peons que tallaven arbres de la selva amazònica sota la pistola dels hisendats, amb la seva navalla i el cor ardent va escriure una fulla de palmera silvestre:
"Som un poble de gent, / som el Poble de Déu. / Volem terra en la terra, ja tindrem terra en el cel. Una nova terra que ell imagina com "un plat / gegantí / d’arròs, / un pa immens i el nostre, / per la fam de tots".
Una terra sense mals, una terra sense fam. És el somni de Déu per la terra i el cel.

"Tot és relatiu menys Déu i la fam", va declarar Casaldàliga en un dels seus genials aforismes que haurien de figurar a la capçalera de tots els nostres llibres de teologia, encícliques i rituals, ens recorda Arregi. No donen glòria a Déu les nostres paraules, dogmes i cultes, com no han cessat de cridar els profetes davant reis i sacerdots. No creix Déu perquè s’omplin els temples d’encens i de fidels. Només creix Déu quan s’omplen de pa totes les taules. Terra lliure i pa saborós van ser el somni de Jesús. Pere Casaldàliga s’ha rebel.lat i ha cridat contra tots els poders econòmics i polítics responsables directes de la misèria al món, i contra totes les estructures religioses que pacten amb ells per acció o omissió. Casaldàliga és una rara espècie de bisbe i profeta subversiu, a glòria de Déu a la terra i salvació del planeta. (I per honra i credibilitat de l’Església, tan necessitada), segueix dient Arregi.

"Em diuen subversiu / i jo els diré: ho sóc, / pel meu poble en lluita, visc. / Amb la meva poble en marxa, vaig". I rebla: "Crec que avui només es pot viure revoltats. I crec que només es pot ser cristià s’és revolucionari, perquè ja no n’hi ha prou amb pretendre ‘reformar’ el món ". I explica per què: "l’Evangeli és la subversió dels interessos, perquè és la demolició dels ídols". L’acomodament i / o la covardia el revolten: "Jo em rebel·lo contra els tres manaments del neocapitalisme, que són: votar, callar i veure la televisió".

Vet aquí el profeta d’ulls il.luminats, d’oïda atenta, de cor apassionat, de llavis inspirats, enamorat de Jesús i irat per la injustícia fins la rauxa. Vet aquí el profeta lliure, fill de la Llibertat de l’Esperit. Un cop va escriure: "Si em bateges una altra vegada, posa’m per nom Pere Llibertat".

"Jo m’atinc al que s’ha dit"
Jo m’atinc al que s’ha dit:
La justícia,
malgrat la llei i el costum,
malgrat el diners i l’almoina.
La humilitat,
per a ser jo, veritable.
La llibertat,
per a ser home.
I la pobresa,
per a ser lliure.
La fe, cristiana,
per caminar de nit,
i, sobretot, per caminar de dia.
I, en tot cas, germans,
Jo m’atinc al que s’ha dit:
L’Esperança!
(Pere Casaldàliga)

Una resposta fins a ara

04 abr. 2009


Pere Casaldàliga: el bisbe poeta.

Classificat com a Església

Pere Casaldàliga sembla que ja hauria d’estar de tornada de tot. Per la seva edat, per la seva malaltia, pel seu llarg recorregut en tots els sentits: com a home, com a religiós, com a bisbe, com a lluitador per causes grans i petites.Però no n’està. De tant en tant ens va regalant (com petites píndoles miraculoses) la seva paraula plena d’utopies, els seus gestos senzills i la seva mirada crítica, però plena d’amor,  sobre tot i sobre tots. Ja fa molts anys que aquest home diu coses profundes i boniques, sobretot amb la seva poesia. No sé si heu descobert la seva poesia, però ja us dic que val la pena. N’ha escrit en català (poca), en portuguès i en castellà. Quan ell va començar a escriure poesia, encara d’estudiant, només es feia servir el castellà quasi de forma exclusiva. I després ja se’n va anar a rodar món…. fins que va arrelar al Brasil i va fer servir, sobretot, el portuguès. Però els seus llibres estan traduïts a un munt de llengües i té lectors fidels a tot el món.Crec que aquest tipus de persones són les que il·luminen, sense ells voler-ho, el camí i la vida de milions de persones des de la humil petitesa d’una  flama de candela, en un lloc amagat i oblidat de la terra. Són persones que sense fer aparentment grans coses, donen contínuament esperança i  vida.Us poso a continuació un poema seu.VOY A PASAR LA VIDA-Voy a pasar la vidamás o menos inútil,más o menos poeta.No habré tenido un hijo.No habré sido magnate ni gerente de lucros,ni albañil o mecánico.Habré plantado unos contados árbolesy habré escrito unos libros,muchas cartas,hojas hijos al viento.-Procura que la Gracia y la Ternurallenen de vino nuevo …tu ánfora de barro.Dios mide a su manera la eficacia.Ama a todos los hijos de los hombres.Di tus palabras como las semillasque mueren pero brotan.Haz de tu corazón célibe soloun ambulante hogar desatrancado,una lona de circo bullanguero.Deja las digitales de tus pies peregrinoscomo besos en llama solidariasobre la carne de la Madre Tierra.Posa tus ojos, tibios ya de ocaso,como lumbres de aceite, acurrucadasen la vigilia universal del Tiempo.(Pere Casaldàliga)Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

22 febr. 2009


Pere Casaldàliga, altra vegada.

Classificat com a Església

imagesCada any el bisbe Pere Casaldàliga ens fa el regal d’una Circular, que en diu ell. Abans ens escrivia personalment però va arribar un moment que ja no va poder, per la molta gent amb qui es relacionava. Llavors va començar a fer Circulars….Sempre són un regal. Sempre és el Bisbe Pere. Mai decep. Segueix essent el profeta de sempre . Potser ara més que mai, perquè a mida que es fa vell es va tornant cada cop més lliure, -si és que això és possible- perquè sempre ha estat un home completament lliure.En la circular, que podreu trobar sencera a la seva pàgina webhttp://servicioskoinonia.org/Casaldaliga/cartas/recull unes paraules del Cardenal Martini molt interessants. A partir d’aquí Casaldàliga fa les seves reflexions que val la pena llegir.El Cardenal Carlo M. Martini, jesuïta, biblista, arquebisbe que va ser de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un eclesiàstic de diàleg, d’acollida, de renovació a fons, tant de l’Església com de la Societat. En el seu llibre de confidències i confessions  “Col·loquis nocturns a Jerusalem”, declara: «Abans tenia somnis sobre l’Església. Somiava amb una Església que recorre el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d’aquest món; en la qual s’ extirpés d’arrel la desconfiança; que donés espai a la gent que pensa amb més amplitud; que donés ànims, en especial, a aquells que se senten petits o pecadors. Somiava una Església jove. Avui ja no tinc més aquests somnis ».Aquesta afirmació categòrica de Martini no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia. Martini continua somiant ni més ni menys que amb el Regne, que és la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.Ell i milions de persones a l’Església somiem amb la «altra Església possible»,al servei de l’ «altre món possible». I el cardenal Martini és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.…..La gran crisi econòmica actual és una crisi global d’Humanitat que no esresoldrà amb cap tipus de capitalisme, perquè no existeix un capitalisme humà; el capitalisme segueix sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déus dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: Es tracta de salvar el Sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisi, grans oportunitats. En idioma xinès la paraula crisi es desdobla en dos sentits: crisi com perill , crisi com oportunitat.………Avui, nosaltres, en la convulsa conjuntura actual, professem la vigència demolts somnis, socials, polítics, eclesials, als que de cap manera podemrenunciar. Seguim rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme delsdiners i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que sepulta a la pobresa i la fam a una gran majoria de la Humanitat. I seguirem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigimla transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial, OMC …). Ens comprometem a viure una «ecològica profunda i integral», propicien  una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, el monocultiu, l’agrotòxic. Participarem en les transformacions socials, polítiques i econòmiques, per una democràcia d’ «alta intensitat».………Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa uns dies aquesta definició: «La vellesa és una mena de postguerra»; no necessàriament de claudicació.El Parkinson és només un contratemps del camí i seguim Regne endins.Pere CasaldàligaCircular 2009Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara