A PEU

Demà consagren bisbe de Solsona a Mossèn Xavier Novell. Se n’ha parlat força darrerament als mitjans de comunicació i un grup de capellans del bisbat de Solsona –el Fòrum Ondara– també li ha fet una carta oberta .

El nomenament de bisbes als darrers anys ha seguit una línia ben clara i ben previsible. I no sols aquí sino arreu del món. Els elegits han de ser de doctrina recta i profunda obediència a les consignes de Roma. S’ha acabat allò d’anys enrere de nomenar persones que fossin profetes –com el bisbe Pere Casaldàliga, per exemple- i que sabien portar el missatge amb paraules noves i amb gestos entenedors i clars per a tothom. Eren persones lúcides i els seus gestos profètics feien que el missatge de Jesús fos entenedor i transformador.

I és una llàstima això que està succeint perquè “si no hi ha profetes al món, el món quedaria cec ", com va dir Benjamín Forcano a Vitòria-Gasteiz, en la presentació d’un magnífic llibre, concebut i dirigit per ell: “Pere Casaldàliga. Les causes que donen sentit a la seva vida. El retrat d’una personalitat” (Ed. Nova Utopia).

Com també diu un altre teòleg que parla lliure i clar (José Arregi) “què seria de nosaltres si no tinguéssim profetes? Quedaríem privats de llum i de guaites per entreveure el futur, el futur probable que ens amenaça i el futur alternatiu que hem de construir. Quedaríem muts, sense poder pronunciar de forma veraç el present que pateix la gran majoria, ni proferir eficaçment el futur que està a les nostres mans.”

Necessitem bisbes profetes i no pas bisbes funcionaris; necessitem pastors i no pas directors generals, que porten els bisbats com si fos una sucursal d’una gran empresa; necessitem bisbes que no ens diguin tant el què hem  de fer i com ho hem de fer, sinó que indiquin camins de llibertat i d’esperança, per tal de que cadascú inventi noves formes de fer-ho. La única pastoral vàlida no és la que ens ve tan teledirigida i ben indicada des de Roma sinó la que es pensa i es crea des de la realitat de cada lloc. Caldria fer més concilis provincials i que després es deixessin aplicar les conclusions a les que s’arribi; caldria escoltar més les comunitats amb els seus problemes; caldria que els pobles diversos, dins de la gran diversitat del món, fossin força més escoltats. Potser no caldria tants Nuncis-Controladors i una mica més de llibertat, tal com la tenien el profetes de la Bíblia que, cada cop que en sorgia algun, el poble recobrava la fe i l’alè. El Bisbe Pere Casaldàliga –com molts altres- ha estat un profeta gloriós allà enmig de la selva amazònica brasilera. Ha estat amb el poble i ha donat ànims al poble. Ha sabut crear una comunitat cristina viva i ella mateixa profètica.

"Va sorgir un profeta", repeteix la Bíblia. Sempre hi ha hagut profetes i cada vegada que en sortia un la història recobrava alè. Ara ens caldria uns quants bisbes-profetes d’aquesta mena. Persones que no renyessin tant i animessin més. Persones que no condemnessin i alliberessin tal com ho feia Jesús que va trencar esquemes i va indicar camins nous. Persones que posin per davant de tot la persona i no tant la llei.

Avui ens caldrien uns quants Peres que, quan molt a contracor va ser nomenat bisbe (el 1971), va seguir vivint i vestint i profetitzant com abans. No va canviar ni d’hàbit, ni d’hàbits I allà s’ha quedat quan es va jubilar (el 2005), amb la fe i la lluita de sempre: la terra i els indígenes. I allà segueix avui, pràcticament reclòs a casa a causa del "germà Parkinson", però sense perdre en absolut la llum de la ment, la flama del cor, l’espurna de la paraula. Profeta dret fins a la fi, o fins al principi final que arribarà quan arribi. Expliquen que una vegada, mentre acompanyava uns peons que tallaven arbres de la selva amazònica sota la pistola dels hisendats, amb la seva navalla i el cor ardent va escriure una fulla de palmera silvestre:
"Som un poble de gent, / som el Poble de Déu. / Volem terra en la terra, ja tindrem terra en el cel. Una nova terra que ell imagina com "un plat / gegantí / d’arròs, / un pa immens i el nostre, / per la fam de tots".
Una terra sense mals, una terra sense fam. És el somni de Déu per la terra i el cel.

"Tot és relatiu menys Déu i la fam", va declarar Casaldàliga en un dels seus genials aforismes que haurien de figurar a la capçalera de tots els nostres llibres de teologia, encícliques i rituals, ens recorda Arregi. No donen glòria a Déu les nostres paraules, dogmes i cultes, com no han cessat de cridar els profetes davant reis i sacerdots. No creix Déu perquè s’omplin els temples d’encens i de fidels. Només creix Déu quan s’omplen de pa totes les taules. Terra lliure i pa saborós van ser el somni de Jesús. Pere Casaldàliga s’ha rebel.lat i ha cridat contra tots els poders econòmics i polítics responsables directes de la misèria al món, i contra totes les estructures religioses que pacten amb ells per acció o omissió. Casaldàliga és una rara espècie de bisbe i profeta subversiu, a glòria de Déu a la terra i salvació del planeta. (I per honra i credibilitat de l’Església, tan necessitada), segueix dient Arregi.

"Em diuen subversiu / i jo els diré: ho sóc, / pel meu poble en lluita, visc. / Amb la meva poble en marxa, vaig". I rebla: "Crec que avui només es pot viure revoltats. I crec que només es pot ser cristià s’és revolucionari, perquè ja no n’hi ha prou amb pretendre ‘reformar’ el món ". I explica per què: "l’Evangeli és la subversió dels interessos, perquè és la demolició dels ídols". L’acomodament i / o la covardia el revolten: "Jo em rebel·lo contra els tres manaments del neocapitalisme, que són: votar, callar i veure la televisió".

Vet aquí el profeta d’ulls il.luminats, d’oïda atenta, de cor apassionat, de llavis inspirats, enamorat de Jesús i irat per la injustícia fins la rauxa. Vet aquí el profeta lliure, fill de la Llibertat de l’Esperit. Un cop va escriure: "Si em bateges una altra vegada, posa’m per nom Pere Llibertat".

"Jo m’atinc al que s’ha dit"
Jo m’atinc al que s’ha dit:
La justícia,
malgrat la llei i el costum,
malgrat el diners i l’almoina.
La humilitat,
per a ser jo, veritable.
La llibertat,
per a ser home.
I la pobresa,
per a ser lliure.
La fe, cristiana,
per caminar de nit,
i, sobretot, per caminar de dia.
I, en tot cas, germans,
Jo m’atinc al que s’ha dit:
L’Esperança!
(Pere Casaldàliga)

Tags: Bisbat de Solsona, Bisbes, Església, Pere Casaldàliga, Xavier Novell

M’ha cridat l’atenció –relativament, esclar-  la forma com les agències han donat la notícia del nomenament del nou bisbe de Solsona. Dic que m’ha sorprès relativament perquè ja hi estem acostumats que, quan es tracta de temes d’Església, els enfocaments que es fan acostumen a ser molt simplistes i es destaquen coses sense importància deixant de banda els aspectes fonamentals.

S’ha destacat, per exemple, l’edat, que si és el bisbe més jove d’ Espanya, que si té un currículum brillant o les llengües que parla. Fa una descripció asèptica i superficial de les coses perquè segurament que el que ha escrit la notícia no sap i ni li interessa què és o ha de ser un bisbe. Parlo,esclar, en general.

Jo considero que més important que el que parla, és si és sord o no..O sigui, si sap escoltar o no. Si estarà en sintonia o no amb les veus que escoltarà al seu bisbat. Perquè hi haurà una bona part de gent que expressarà coses que potser no seran exactament les que vulgui sentir.

Uns dels problemes dels nomenaments de bisbes d’aquests darrers anys ha estat  que han estat fets tots cap a una sola direcció. Han estat el fidel reflex del problema que té la jerarquia romana: ser sords d’una orella. Allà a Roma només senten el que els arriba de la banda conservadora (per dir-ho de forma senzilla). O potser no ho són de sords, però segur que se’l fan el sord. Discriminen prou bé el que els interessa i sempre prima la doctrina i les interpretacions més conservadores de les diverses línies teològiques i pastorals que corren. I això és que que després es distribueix a tot el món. I les interpretacions restrictives de l’Evangeli moltes vegades no responen per a res als problemes de la gent i del món. Només cal remetre’s al cas que en fa la gent de les coses que arriben de Roma.

D’un bisbe jo n’espero exactament que sàpiga escoltar i estigui obert a les veus que arriben no només de Roma, sinó a les veus que arriben del poble. De tot el poble. Conec el Xavier des de fa molts anys i sé el recorregut que ha fet des que va ser vicari aquí de Mollerussa,acabat de sortir del forn. Del que ha fet no cal parlar-ne. Però sí que caldrà  parlar del que farà a partir d’ara. Ara comença una nova etapa i s’haurà de veure cap on vol anar. Personalment li donaré un vot de confiança i li demanaria que sàpiga escoltar amb les dues orelles i no  només amb una.

En aquest nomenament almenys hi ha una cosa bona: és una persona de la terra i coneix bé aquesta botifarra llarga i mal girbada que és el Bisbat de Solsona. Sap on queda Castellar de N’Hug en una punta i Sidamon, a l’altra. Sap  prou bé com és la gent i com són els capellans. I sap –o hauria de saber- què n’esperen d’ell uns i altres i hauria d’escoltar la veu de tots. No hauria d’oblidar que un bisbe, abans que res, és un  pastor i un servidor que està al servei de tots.

Tags: Bisbes, Església, Evangeli, RELIGIÓ