Resultats de la recerca per a "solsona"

14 nov. 2010


Carta oberta al nou Bisbe de Solsona

Classificat com a Església

El FÒRUM ONDARA de capellans del Bisbat de Solsona, que el forma un bon nombre de capellans, es reuneix de tant en tant per reflexionar i fer amistat. De tant en tant fan algun comunicat prou interessant com perquè valgui la pena llegir.

Amb motiu del nomenament del nou bisbe Xavier Novell han fet aquesta carta oberta que us ofereixo íntegra i que podreu trobar també al web del Fòrum.

http://bisbatdesolsona.org/ondara/

(Carta oberta al nou bisbe de Solsona)
Benvingut, Xavier

1. Salutació
Benvingut com a bisbe. El nostre bisbe.
Fa temps que ens coneixem. No t’amaguem que de qualsevol terna hauries estat l’últim que hauríem escollit. Déu faci que ben aviat puguis desmentir aquesta nostra desconfiança, motivada per la teva trajectòria anterior.
Però ara ets el nostre bisbe i com a tal t’hem d’acatar. Sí, enviat pel Senyor. Però, com explicàvem e l’acta d’una de les nostres reunions, no pas en el sentit que tu de vegades sembles entendre l’expressió, com si els responsables sempre l’encertessin i la designació fos sempre la volguda pel Senyor. Però sí, en el sentit que l’Esperit Sant s’ha compromès amb aquesta Església, malgrat el sistema i el resultat de l’elecció no sigui el que ell potser hauria preferit.
No voldríem que miressis el Fòrum Ondara com un grup d’oposició al bisbe, sinó com un grup d’amics que ens reunim mensualment per conversar de les nostres coses, repassar la marxa del món i de l’Església, intercanviar opinions i manifestar el nostre parer i potser la nostra disconformitat, si
creiem que s’ho val. Però una cosa et podem assegurar, que no et segarem mai l’herba sota el peus.
Al contrari, com a capellans diocesans que som, estarem a la teva disposició i t’ajudarem sempre que puguem i ens ho demanis, mentre no vagi contra les nostres conviccions.

2. La posició del Fòrum
Sí, Xavier, saps molt bé que en algunes coses pensem molt diferent. Saps que ens queia millor el bisbe Deig, amb totes les seves limitacions, que el bisbe Traserra, carregat de saviesa i qualitats.
Perquè el trobàvem més senzill i accessible. En una paraula, més humà. I per això ens ha dolgut molt que el bisbe Traserra s’entestés a esborrar les seves petjades i la seva memòria. Per aquesta mateixa raó congeniàvem més amb Joan XXIII que no pas amb Joan Pau II.
Si alguna cosa ens identifica als components del Fòrum Ondara, és que pertanyem a aquella generació, que alguns anomenen perduda, del Vaticà II. Sí, som fills del Vaticà II. No pas en la interpretació restauracionista que ara se li vol donar, sinó segons la interpretació genuïna que ens en van
transmetre els grans teòlegs que el van inspirar. És per ells que ens considerem hereus del veritable esperit del Concili. D’aquell Concili que ens va descobrir sobretot una nova imatge de l’Església, que, sense saber-ho, en el fons tots havíem somiat.
L’Església de la comunió, de la coresponsabilitat i del diàleg, pobra i humil, ben propera a la gent i compromesa amb els seus problemes, i d’una litúrgia senzilla, càlida i participada. Aquesta és l’Església que va ratificar el Concili Tarraconense,
al qual tu vas participar de manera prou activa i que la nostra Assemblea Diocesana definia amb aquests set trets: que broti d’una profunda experiència de Déu, que sigui expressió de la gratuïtat divina, oberta a tothom, amb predilecció pels
pobres, fraternal i coresponsable, alliberadora i guaridora, amb una comunió especial amb les altres Esglésies catalanes.
I, si algú ens predica una Església diferent de la que ens va proposar el Concili, ni que sigui el Papa o un àngel baixat del cel, no ens el creurem (Ga.1,8). No estem disposats a tornar a un passat de mal record.
És a partir d’aquesta concepció de l’Església, que en el seu comunicat arran dels seus 75 anys el Fòrum Ondara presentava al bisbe Jaume els seus greuges:
“… no podíem estar d’acord: amb el seu capteniment autoritari, que ha portat a la pràctica desactivació dels consells diocesans; amb la primacia del dret i de l’ortodòxia per sobre de les persones i de la seva comunió, que ha fet que el bisbat de Solsona perdés aquell aire de família i bona companyonia que sempre havia tingut; amb una perniciosa discriminació que semblava que dividís el clergat, religiosos
i fi dels entre agents de primera línia i personal de farciment; amb la imposició de la jubilació forçosa, causa de moltes nafres personals, sobrepassant el to exhortatiu del cànon 538-3, especialment en una situació de tanta penúria de capellans; no podíem estar d’acord amb el desmantellament d’un sistema financer com el de l’Ajuda a l’Església, basat en la comunió de béns, elaborat amb la participació de tots i aprovat en una assemblea diocesana, substituint-lo, per decret, per un sistema que consagra una dicotomia radical entre l’economia de la cúpula i la de la base, entre la del bisbat i la de les parròquies i capellans, com si es tractés de dues empreses rivals.” (Butlletí núm.11, juny 2009)

Aquest, Xavier, és el panorama que et trobaràs i que tu coneixes millor que nosaltres perquè l’havies ajudat a crear.
Què se n’ha fet, ens preguntem, d’aquella Església volguda per Jesús, de l’Església dels dos concilis, d’aquella que tots havíem somiat i volíem construir, una Església que tenia escalf de llar, en què tothom s’hi sentia lliure i útil -amb la llibertat dels fills de Déu- i s’hi trobava com a casa, en què tothom s’estimava i ajudava a ser fi del a Jesús, en què
tothom rivalitzava al servei dels germans, especialment dels més pobres i desvalguts? Una Església que era com un alberg de portes obertes, en què tothom trobava acollida, calidesa i comprensió. Una Església que era, amb una comparació de Joan XXIII, tan repetida en el Concili Tarraconense, com una font de plaça de poble, en què tothom podia trobar una mica
d’aigua fresca per saciar la set.

3. Un consell
Ens ha agradat el teu lema: “Omnia propter evangelium”.Un lema eminentment paulí. Però no oblidis mai que també l’evangeli és per als homes. Si l’evangeli no ens fes més homes i no fos portador d’alegria i esperança per als homes, no podria interessar ningú. No oblidis mai que l’evangeli és una bona nova. Que les persones són més importants que les normes i les lleis, encara que siguin canòniques o pontifícies, i que tots els projectes pastorals. El treball amb les persones no és gaire lluït, ho és més el dels grans projectes, però és més evangèlic. Estigues, doncs, prop de la gent, interessa’t per les seves coses.
Ja veus que el nostre bisbat és molt petit. Això et facilitarà poder estar molt a prop de tothom, de capellans i de laics, més que per manar-los, per escoltar-los, ajudar-los i animar-los, i restablir el clima familiar, sense discriminacions, que sempre ens havia caracteritzat. Saps també que el 75% dels capellans de la diòcesi passem dels 65 anys i portem tota una història de treballs i desenganys a les espatlles. Més que normes i doctrina, necessitem escalf, il·lusió i encoratjament. Nosaltres ja no som capaços de grans coses, però sí encara d’un treball pacient i d’un testimoni de fe i de servei enmig de la nostra gent.
Les mateixes vocacions sacerdotals, que tant et preocupen, són pràcticament impossibles, si els capellans no som capaços de viure el nostre sacerdoci amb goig i satisfacció. Però també és veritat que ni els mateixos superiors ens n’han donat gaires motius fins ara.
Bé, Xavier, ja veus que no som tan fers com et pensaves. Desitgem que tinguis molt d’encert en la teva missió i que siguis molt bon bisbe. Però no oblidis que som gent de conviccions, que potser no sempre seran les teves.

No hi ha resposta

05 febr. 2010


HOMILIA DE MN. JESÚS HUGUET AL FUNERAL DE L’ALCALDE DE SOLSONA.

Classificat com a POLÍTICA,RELIGIÓ,SOCIETAT,Valors

Amb el permís de Mn.. Jesús Huguet, transcric l’homilia que va fer en el funeral de l’alcalde de Solsona, Xavier Jounou.

Conec bé Mn.. Huguet i sé que no diu les coses per dir-les. Jo no coneixia l’alcalde de Solsona, però deu ser veritat tot el que diu d’ell Mn.. Huguet i molta altra gent. M’han arribat comentaris que era un home molt estimat. És un text una mica llarg però crec que val la pena llegir-lo i difondre’l.

HOMILIA DE MN. JESÚS HUGUET AL FUNERAL DE L’ALCALDE DE SOLSONA

“Xavier. Feia dos anys i pocs mesos que eres alcalde de la nostra ciutat. Durant aquest temps ens vam veure molt poc. Sabia que estaves molt ocupat i tenia por de destorbar-te. Però algunes vegades coincidíem quan a les tres jo venia de dinar i fer el cafè i tu sorties de l’ajuntament i t’acompanyava fins al cotxe. Sempre recordaré aquell dia que em vas dir preocupat: Me’n vaig cap a Manresa, diuen que no em troben res, però jo em tapo. Després van dir que si una pneumònia i, finalment, que un càncer. Un càncer cruel que, com deies, no t’ha concedit ni un sol dia de treva, ni per a poder realitzar el teu somni de passar un dia sol a Rotés.

Xavier, crec que no exagero si et dic que durant aquests dos mesos tot Solsona ha estat pendent de la teva malaltia i que ara tot Solsona està commocionada per la teva mort. Sí, estem tristos, molt tristos, perquè t’ estimàvem i esperàvem molt de tu.

Sabem que has viscut amb tota l’enteresa i serenor la teva malaltia i la teva mort. Però també suposem que havia de ser dur, molt dur per a tu acomiadar-te de tantes coses que estimaves –la teva família, sobretot la dona i les dues filles: la casa i la finca de Rotés (tu eres per damunt de tot un pagès de soca-rel), havia de ser dur, sí, acomiadar-te de tants projectes que acaronaves, tant en l’àmbit familiar com municipal…

Xavier, tu vas sembrar. D’altres colliran. Però estic segur que la teva llavor no deixarà de fructificar, aquí i en el cel en què tu sempre havies cregut.

Des d’aquest cel, estic segur que d’alguna manera avui pots contemplar aquesta catedral repleta de gent. La seva presència ho diu tot. Han vingut a dir-te adéu, molts amb llàgrimes als ulls, a expressar-te el seu reconeixement i estimació, a acompanyar els teus familiars en la seva desolació. Tots voldríem estar avui molt, molt a prop teu i de tots ells..

Definir la personalitat del Xavier no és difícil, ja que es tracta d’una personalitat integrada i coherent. Jo diria que és la síntesi de la seva integritat humana i de les seves conviccions cristianes, de la seva fe.

La riquesa humana de la seva personalitat, no sempre se li havia reconegut. Més de quatre vegades havia sentit dir que si era un cregut, un fanàtic, incapaç de dialogar. Jo sempre els responia el mateix: us equivoqueu de mig a mig, vosaltres no coneixeu el Xavier. Per això em plau transcriure el testimoni d’una noia, la Neus Mujal, que confessa que no va conèixer el Xavier fins que el va poder tractar i que en una carta oberta al CELSONA escrivia: “M’agrades, Xavier, m’agrada el teu apassionament, la defensa aferrissada en el que tu creus. He pogut parlar amb tu en diverses ocasions i he pogut comprovar que ets fonamentalment un home Bo, d’ideals ferms, responsable, honest, amb qui es pot discutir, crec que ets sobretot persona, just, amb dubtes i que mai no has pensat que sols tu tens la veritat absoluta. Des de la discrepància en alguns temes, he pogut escoltar els teus raonaments i fins i tot crítiques sobre algunes decisions preses pel teu partit, amb les quals no estaves d’acord”. Crec que el retrat de la Neus és perfecte. Sí, el Xavier era in home íntegre, incapaç de fer conscientment cap mal a ningú, exigent amb si mateix però comprensiu amb els altres, senzill, enemic de tota petulància, racional, però també emotiu i apassionat. Val a dir que era també molt intel·ligent, una intel·ligència que es manifestava no sols en les moltes decisions de govern que ha de prendre un alcalde, sinó també en el nervi argumental i en l’oportunitat dels seus escrits i discursos. Els discursets de circumstància, que solen ser un rotllo, els brodava. Recordo una dona senzilla que estava al meu costat i que en una d’aquestes ocasions em va dir: almenys ara tenim un alcalde que sap parlar, que dóna bo de sentir.

Serien comptades les persones que a hores d’ara no reconeguessin la qualitat humana del Xavier. Per això en una ocasió que la seva mare es lamentava que el seu fill no hagués pogut dur a terme cap dels seus molts projectes, li vaig dir: t’equivoques, el Xavier ha fet molt: en dos anys s’ha guanyat el cor de tots els solsonins.

Totes aquestes actituds humanes, en el Xavier estaven motivades i potenciades per les seves conviccions cristianes. Perquè el Xavier era un cristià d’una peça. “Sóc cristià, deia en el discurs d’investidura. I no crec que hagi millor codi de convivència humana que l’evangeli.

Recordo que, tot just havia començat a militar en política, Regió 7 va fer una enquesta a diversos líders de partit. Una de les preguntes demanava quin era el personatge històric que més admiraven. El Xavier responia sense complexos: Jesucrist. I quan, ja malalt, li comentava que en una situació difícil com la seva buscaria la pau del cor posant-me confiadament en mans de Déu, em va respondre: mossèn, això ho he fet cada dia de la meva vida.

He triat l’evangeli de la paràbola dels talents, perquè em va dir que era un dels textos evangèlics que més l’havia marcat: fer fructificar les pròpies aptituds posant-les al servei dels altres, de la societat. Ben segur que aquesta va ser una de les raons principals que el van moure a entrar en la política i acceptar l’alcaldia. Em deia que un dia havia sentit una frase que de seguida havia fet seva: val més presentar-se davant de Déu amb les mans brutes que no pas buides. I ho recordava el dia de la investidura: “Procura deixar el món millor del que l’has trobat: Aquesta màxima de Baden Powel, deia, en lletres marcades amb tall de ganivet sobre una fusta de roure al cau dels escoltes, de ben petit, ja va quedar marcada dintre meu”.

A l’ajuntament, es passava gran part dels matins rebent i escoltant tothom sense distincions. S’hi havia compromès el dia de la investidura: “Tinc el convenciment que el qui seu aquí ha de fer servir aquest honor, primer que res, per escoltar tothom i mirar d’entendre tothom”. Estic segur que tenia molt presents aquelles paraules de Jesús: “Entre vosaltres, el qui vulgui ser el més important, que es faci el servidor de tots”. I aquelles altres: “Tot el que feu a un d’aquest més petits i desvalguts, a mi m’ho feu”.

La sensació que ben segur tots tenim en aquests moment, és que la vida del Xavier ha estat una vida truncada, escapçada. ¿Que no ho va ser també la de Jesús de Natzaret? Moria cap als 36 anys, després d’una campanya de poc més de dos anys, els mateixos que el Xavier ha exercit d’alcalde. I Déu va fer d’aquesta vida escapçada de Jesús, viscuda amb entrega i fidelitat, així ho creiem els cristians la font de salvació per a tota la humanitat. La vida del Xavier ha estat certament una vida truncada – i tots ho lamentem-, però també estic segur que ha estat una vida fecunda, molt fecunda. I que ho seguirà sent.

Sens dubte que la semblança del Xavier no seria completa, si no féssim constar el seu amor a Catalunya. El Xavier estimava apassionadament el país.

Com que no em puc allargar més, em limitaré a transcriure la proclamació de principis que feia en el discurs d’investidura: “Soc d’esquerres perquè sóc cristi

No hi ha resposta

28 març 2009


Fòrum ONDARA: Una part de l’església de Solsona.

Classificat com a RELIGIÓ

Pont i catedral de Solsona. Pintura de Jaume Adam

——————————————————————————————-

Parlar de l’ església és fàcil. Parlar-ne bé, ja no ho és tant. L’església mateix dóna prous motius per a que la gent –sigui cristiana o no- sigui crítica. El dret el tenim. Però també el deure d’opinar.

Per sort, hi han bisbes, capellans i laics que se senten lliures per dir el que els sembla. És la mateixa llibertat de fills de Déu que els fa dir el que pensen. Els Fòrum Ondara és un d’aquests espais de llibertat on s’expressa lliurament opinions sobre l’església, sobretot, però també sobre altres aspectes de la vida.

Si hom entra en la seva pàgina web  http://ondara.galeon.com/ es podrà veure que les seves reflexions són profundes i assenyades.

“El Fòrum Ondara és un espai obert a tots els capellans del Bisbat de Solsona on ens trobem amb freqüència per tal d’ajudar-nos mútuament en la tasca engrescadora d’anunciar l’evangeli de Jesús, tot exercint la llibertat de reflexionar i opinar sobre l’església i sobre el món amb un esperit de comunió amb tota l’església i amb tota la humanitat a la qual pretenem servir. Una comunió que no vol ni pot ser uniformitat, sinó una sola fe en la diferència i en la pluralitat, com sempre són els dons de l’Esperit de Déu.

Ens sentim vius i volem ser presents en el camí de l’inici del tercer mil·lenni, partint de l’experiència d’un passat esperançador, després d’haver fruït de l’esperança que ens va brindar el Concili Vaticà II, malgrat els intents regressius dels darrers anys.

Volem mantenir-nos actius en les noves circumstàncies, sempre immersos amb aquells que lluiten per la renovació, idea que nosaltres tenim plasmada en el document diocesà "La Reconversió Missionera".

Ara que s’apropa el temps de les primeres comunions constaten que fa basca com la gent viuen aquests esdeveniments. Que el 80% és comèdia.

Que cal, en concret amb els pares dels nens de Primera Comunió, explicar-los-hi que el que faran els seus fills no és una anècdota sinó que és el fonament de la nostra esperança. Es diu també que no és comèdia el que fan sinó ignorància profunda del que és la Primera Comunió i el cristianisme en general, i es queden en allò que es veu i es ven.

 

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

30 set. 2021


XAVIER NOVELL

Classificat com a Església

Els diaris i les teles van anar plens durant uns dies de la renúncia «per motius personals» del bisbe Xavier Novell de Solsona. El temps, que ho cura tot i la lava del volcà canari ho ha anat tapant i oblidant. Els mitjans de comunicació són així…  És lògic, però, que la notícia al seu moment xoqués i desconcertés  molta gent, per inesperada en el cas del Xavier i perquè no es dóna gaire sovint la renúncia d’un bisbe en les circumstàncies en què s’ha donat.

Han anat passant els dies, he llegit un munt d’articles sobre el tema, n’he parlat amb molta gent i anava pensant que no em calia escriure res més perquè ja ho ha fet altres millor del que jo ho podria fer i perquè considerava que la decisió que ell ha pres és tan personal, íntima i respectable que poca cosa hi podria dir. Algú, però, m’ha demanat la meva opinió, sabent que amb el bisbe Xavier ens coneixíem de feia molt temps i sabent també que algunes altres vegades havia escrit sobre ell en aquest mateix blog. Per tant, al final he decidit escriure alguna cosa, sense entrar a jutjar la decisió de la renúncia que va «lliurement presentar per raons estrictament personals» i de la que ens parlava la nota de premsa del bisbat de Solsona el dia 23 d’agost del 2021, a les 12 del migdia. Les decisions personals són sempre respectables en tots els àmbits de la vida (fins i tot si no acabem d’entendre-les o compartir-les), però penso que aquest cas té altres derivades que sí que seria convenient poder analitzar i valorar. És el que intentaré fer en aquest apunt, sense pretendre ser exhaustiu i fixant-me només en algunes.

1. La decisió d’un bisbe a renunciar al seu càrrec no és un fet qualsevol, ni quotidià i em sembla que no es pot ventilar l’assumpte amb un simple comunicat de premsa. L’opacitat dins de l’església és un fet massa habitual que potser podia servir en altres temps, però que ara ja no es pot justificar perquè significa tractar com criatures els fidels, que considero que es mereixen alguna explicació més. A vegades no cal donar detalls, però sí que cal donar explicacions. Considero que ho havia d’haver fet el mateix bisbe Xavier i possiblement s’hauria estalviat molt del safareig que ha hagut de suportar. M’ha arribat el rumor de què no li han deixat fer. Molt malament!

2. La norma del celibat és un altre tema que caldria reflexionar i, a hores d’ara urgent de canviar. No hauria de ser imposat, sinó elegit lliurament dins de l’església; segueix essent un tema sense resoldre i cada dia es tornarà més greu i més difícil d’acceptar. Hi ha estudis seriosos que diuen que la dimissió de l’estatus clerical arriba a un 25% des dels anys setanta del segle passat fins ara. Caldria parar-se i mirar de conèixer de prop la realitat de com el viuen els capellans i els motius de fons dels quals un dia decidiren donar un tomb a la seva vida i, superant moltes dificultats, van aconseguir viure amb normalitat enmig d’un món canviant i una església jeràrquica, retrògrada en molts sentits, prepotent i centralitzada. Molts d’ells van elegir, simplement, viure la seva fe d’una forma més lliure i en una frontera de línies una mica difuminades. Veiem en alguns relats que s’han publicat en forma de llibre testimonis de vida, de fe, de tendresa, d’humanitat, de llibertat i de tossuda esperança de com es pot viure la fe de manera diferent i de com es pot somiar una església també diferent («Curascasados. Historias de fe y ternura» amb coordinació de Ramon Alario y Tere Cortés. MOCEOP)

3. L’elecció dels bisbes -i també dels capellans- s’hauria de fer d’una manera molt diferent de com es fa actualment. No se solucionarien tots els problemes, però se n’evitarien molts. Les comunitats locals haurien d’assumir més protagonisme a l’hora de l’elecció d’aquella persona (home o dona) que els presidís. Les comunitats s’haurien de tornar més acollidores i no tan impositives; més igualitàries i no tan jerarquitzades; no tan enfocades al culte i més a la vida de la gent; comunitats de recerca i compromís a viure en positiu en el món actual, que ha deixat de ser el món d’anys enrere. Les situacions canvien ràpidament i la societat també. L’Església acostuma sempre a fer tard i a no donar les respostes que la gent necessita i espera en el moment adequat. Ens trobem en molts llocs bisbes i capellans conflictius, no acceptats per una bona majoria de fidels, allunyats de la gent, amb tics autoritaris i maneres d’actuar poc evangèliques que fan que l’estructura eclesial sigui cada cop menys creïble i més allunyada d’allò que Jesús hauria volgut que fos.

4. Estic segur que la societat en general -i també el Poble de Déu- acceptaria de bon grat els canvis que portessin al fet que els bisbes i capellans es mostressin més humans per haver aconseguit ser més lliures, superant les servituds legals i jeràrquiques, per apostar per una església que es refia de l’Esperit de Jesús de Natzaret i optar pels pobres i les víctimes. No sempre és fàcil i pot ser molt dur caure del cavall, com Sant Pau, i baixar del cavall del clericalisme, baixar del pedestal i posar-se al nivell dels altres creients. No és fàcil, però és urgent i necessari.

No hi ha resposta

05 abr. 2019


“SANTO SUBITO”

Classificat com a Església,Fòrum Ondara

“Santo subito!” va ser el crit en italià que es va poder escoltar i llegir en alguna pancarta als funerals de Joan Pau II, a Roma, el 8 d’abril del 2005. No era una iniciativa espontània, sinó que va ser molt ben dirigida i preparada per un dels moviments catòlics emergents durant el seu pontificat -els Focolars- i que va mobilitzar un bon grup de fidels, especialment joves.

Aquest tipus d’iniciatives no són pròpies només de l’església, sinó que també passa en els  actes multitudinaris que els partits polítics fan en campanyes electorals (preparem-nos aquests propers mesos!), en esdeveniments esportius, en concerts d’alguns músics emblemàtics, etc. “Nihil novum sub sole”, que deien els llatins. El que no veig gaire clar és que aquest tipus d’efervescències serveixin per gran cosa -si no és per esbravar-se-, perquè el temps ho va posant tot al seu lloc, la pols de l’oblit va reposant irremeiablement damunt les coses i la mateixa història posa els esdeveniments i personatges al lloc que els toca;  de fet, acostuma a quedar només allò o aquells/es que han estat importants i transcendents i que han deixat algun tipus de marca inesborrable. Les campanyes i els intents diversos per netejar imatges han existit sempre i molts ho continuaran intentant, però generalment amb intents fallits.

Exactament això és el que pensava jo quan  aquestes darreres setmanes llegia al Full Diocesà de Solsona ( ho podreu trobar AQUÍ ), una setmana darrera l’altra, elogis i més elogis del que fou bisbe de Solsona i recent traspassat bisbe Jaume Trasserra. N’hi havia per tant? El Full del dia 3 de Febrer va donar la notícia de la seva mort, com corresponia. Però és que els del dia 10, 17, 24 de febrer, 3 i 24 de març va seguir publicant testimonis enaltidors, encomiàstics, falaguers, laudatoris i fins i tot ditiràmbics. Ni un de sol una mica crític o, almenys, que donés veu a gent d’alguna altra corda i que potser pogués fer referència a alguna ombra que, com tota persona, devia tenir també.

Avui he rebut el full setmanal  “FENT CAMÍ PER LA SEGARRA RURAL”, que edita el grup de Parròquies de l’Arxiprestat de la Segarra, al bisbat de Solsona. Hi ha un escrit dels capellans que formen el Fòrum Ondara i del qual ja n’he parlat alguna altra vegada. El transcric aquí perquè crec que és justament l’altra veu que fa falta i que és silenciada reiteradament en els mitjans oficials del Bisbat. Podeu trobar els resums de les seves reunions i dels butlletins que publiquen AQUÍ. De totes maneres, us transcric el darrer escrit per si el voleu llegir directament.

EL RECORD DEL BISBE TRASERRA

La mort del que fou bisbe de Solsona, Jaume Traserra, ha obert un debat sobre el seu record com a bisbe d’aquesta diòcesi i la seva actuació. Comprenem –i molt– el sentiment del seu adlàter, amic, company, dofí i finalment successor com a bisbe, Xavier Novell. Entenem el seu sentiment davant la mort del bisbe Traserra i l’acompanyem en el sentiment. Aquest sentiment personal, però, no creiem que sigui motiu suficient per fer una campanya en el Full Diocesà de lloances i “canonització accelerada” d’un bisbe que va provocar una greu crisi en tot el bisbat important criteris aliens a una diòcesi rural com Solsona i establint un cordó sanitari entre un presbiteri que sempre s’havia mantingut agermanat, agermanament propiciat per una diòcesi petita on tots ens coneixem. Al costat de les coses positives, que sens dubte tenia, la seva actuació com a bisbe en el seu conjunt no ho va ser tant i va provocar conflictes en els capellans, en les parròquies, en les autoritats municipals, conflictes que ja portava com a rèmora de la seva diòcesi d’origen, sobretot amb l’arquebisbe titular. Les opinions aportades durant setmanes en el Full Diocesà, no deixen de ser criteris de persones particulars sobre la persona de Jaume Traserra, que segurament en les distàncies curtes era educat, refinat, amb sentit de l’humor i amable. Tanmateix, no creiem que el Full sigui el lloc idoni per reflectir aquestes opinions personals sobre la seva persona. Igualment, en la semblança que el mateix Full va publicar sobre la seva actuació com a bisbe, hi ha una evident asèpsia en tractar la seva trajectòria, ometent (no sabem si voluntàriament) aspectes importants del seu pas per Solsona. Creiem que no s’haurien d’haver publicat tants elogis i sí haver presentat la mort del bisbe discretament, deixant només per al seu funeral (amb transport pagat per als assistents) l’expansió emocional i sentimental del seu successor, que comprenem i acceptem. Tanmateix, en ares de no fer cap tort a la història, volem manifestar també que durant el seu pontificat, la realitat viscuda per molts al bisbat va estar marcada per un trencament amb etapes anteriors; per eliminar iniciatives que estaven donant molt de fruit, com ara l’Ajuda a l’Església que era una manera d’entendre l’economia de comunió de béns com un servei pastoral; per anular qualsevol record del bisbe anterior, Antoni Deig; per ignorar tota una assemblea diocesana del 1996-1998 (bisbe, capellans, seglars) fruit del Concili Provincial Tarraconense del 1995; per deixar en l’oblit a un sacerdot no permetent que escrivís més al Full Diocesà per tenir més obertura de mires que ell; per marginar sacerdots grans i/o malalts relegant-los a simples adscrits a alguna parròquia; per adular els sacerdots joves, fent-los creure que ells salvarien una església en declivi obviant les experiències i lliurament de sacerdots amb una gran trajectòria pastoral; per convertir les oficines del bisbat en un lloc educadament amagat a on t’havies d’esperar com un foraster, quan fins llavors era la casa oberta a tots; per una gestió econòmica no transparent basada en “fer diners” per sobre de l’atenció pastoral a parròquies i municipis, utilitzant, a més, l’economia com a instrument de poder… En fi, per fer de la diòcesi el seu camp de treball personal no inclusiu, de la qual cosa encara en paguem les conseqüències i pensem que les ferides ocasionades tardaran molt en cicatritzar.

Fòrum Ondara-7 i 14 d’abril de 2019 Núm. 1049

 

No hi ha resposta

11 ag. 2017


Ens falten uns quants Xirinacs…

Classificat com a Lluís M. Xirinacs

A Xirinacs se l’ha titllat de tot, molts se l’han volgut apropiar i portar-lo al seu terreny. Se l’ha volgut classificar, però Xirinacs fou un home inclassificable, únic. D’aquells que no caben en cap calaix.

Acabo de llegir a VilaWeb un article que val la pena. Si, voleu, us estalvio anar-hi i us el reprodueixo aquí. Si el llegim amb atenció podrem comprendre com en aquests moments en farien molta falta uns quants Xirinacs.

———————————————————————————————————————————

Avui fa deu anys de l’Acte de Sobirania de Lluís Maria Xirinacs

L’11 d’agost de 2007 es va trobar al paratge de Can Pegot, a Ogassa, el cos sense vida de l’activista i polític antifranquista, filòsof i independentista.

Tal dia com avui de fa deu anys, Lluís Maria Xirinacs va fer el seu darrer ‘acte de sobirania’. Tenia setanta-cinc anys i havia decidit passar els seus últims dies en solitud, tal com deia la nota que duia a la butxaca quan, l’11 d’agost de 2007, van trobar el seu cos sense vida al paratge de Can Pegot, a Ogassa, sota la muntanya de Sant Amanç. Referent de la lluita antifranquista i independentista, va ser un precursor de la desobediència civil al nostre país.

En un calaix del seu despatx de la Fundació Randa, va deixar escrit que volia acabar els seus dies ‘en la soledat i el silenci’. Ara bé, lluitador incansable, també va deixar-hi un últim testament polític, l’Acte de sobirania:

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
Ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs
6 d’agost del 2007’

La mort de Xirinacs va causar una gran commoció, sobretot per la determinació expressada fins al darrer moment. Segons els seus companys de la Fundació Randa, més que un suïcidi, Xirinacs es va deixar morir quan ja es trobava molt feble.

Del seminari a l’Assemblea de Catalunya
Lluís Maria Xirinacs va néixer a Barcelona el 1932, i a vint-i-dos anys va fer-se sacerdot. Quan en tenia trenta-quatre, va rebutjar els diners que l’estat donava a l’Església i va portar començar una vaga de fam contra la vinculació entre l’Església i l’estat.

L’11 de març de 1966, va participar en la tancada dels caputxins de Sarrià, ‘La caputxinada’, i en la posterior fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants. Per aquests fets, el bisbe el va expulsar definitivament de la diòcesi de Solsona i, de fet, va esdevenir el primer capellà a rebutjar la paga de l’estat.

Entre els anys seixanta i setanta, va fer cinc vagues de fam més, va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya i el règim franquista el va empresonar dues vegades (1972 i 1974-75). Seguidor de les tesis de Ghandi i de la lluita des de la no-violència, va romandre a peu dret davant la porta de la presó Model de Barcelona dotze hores cada dia durant un any i nou mesos, fins que no es va aprovar la llei de l’amnistia.

El senat i el no a la constitució
El 1977, amb les primeres eleccions democràtiques espanyoles, Xirinacs s’hi va presentar com a independent i, amb més de mig milió de vots, va arribar a ser senador per Barcelona. Explicava, però, que no tenia cap intenció d’esdevenir un ‘professional de la política’. Va participar activament en el debat constituent mitjançant esmenes i, més endavant, també en el debat estatutari. Conscient, però, de les limitacions del text, es va posicionar a favor del no en el referèndum sobre la constitució espanyola.

El retorn al carrer
El 1980 va abandonar la política activa, tot i que no va deixar la lluita, i va començar a estudiar un nou model social i polític des del Centre d’Estudis Joan Bardina, juntament amb Agustí Chalaux. Sí que va deixar el sacerdoci, l’any 1990. El 2000 va tornar a protestar de manera activa per la independència.

Sempre va advocar per la independència dels Països Catalans, i l’any 2000 va fer una vaga de fam a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per a defensar-la. Xirinacs va ser condemnat el 2004 per l’Audiència Nacional espanyola per un delicte d’enaltiment del terrorisme perquè l’Onze de Setembre del 2002, en un discurs al Fossar de les Moreres, es va declarar ‘amic d’ETA’, amb la intenció de posar en relleu que, d’acord amb els principis no violents que havia defensat tota la seva vida, no totes les violències eren iguals.

El 2005, va ser detingut quan va acudir a renovar-se el carnet d’identitat i el van empresonar. De primer, a la Model, unida per sempre a la seva figura com a captaire de la pau en l’època de la lluita per l’amnistia dels presos franquistes; i després, a Can Brians. Una ràpida i intensa mobilització ciutadana, amb la intervenció també de diversos partits polítics, va fer que hi passés tot just unes hores, a presó.

Durant els seus últims anys, Lluís Maria Xirinacs va continuar treballant des d’iniciatives com la Fundació Randa, sorgida de la fusió entre la Fundació Tercera Via i l’Escola d’Estudis Polítics Randa, o l’Arbre d’Assemblees del Poble. Entre altres coses, feia cursos per a donar a conèixer Globàlium, un sistema filosòfic i de pensament ideat per ell mateix.

Podeu veure a YouTube, si voleu, el documental Xirinacs, a contracorrent clicant damunt l’enllaç.

No hi ha resposta

09 ag. 2017


LA VIDA ÉS UNA TÓMBOLA?

Classificat com a PSICOLOGIA

Quan encara era ben joveneta, la cantant Marisol tenia una cançó que deia que la vida era una tómbola. No sé si tenia raó o no, però sovint ho sembla. A alguns els toca premi jugant una sola vegada i a altres no els toca mai res, tot i jugar diàriament. Una tómbola, una loteria, la sort, el destí, la casualitat… o diguem-ho com vulguem.

Fa ja una colla d’anys -al començament del meu blog- vaig escriure un apunt que es titulava CAUSALITAT O CASUALITAT on recollia opinions contràries a la creença -més habitual del que pugui semblar- de què realment la vida es mou per casualitats. Alguns diuen que de casualitats res de res i que el realment es dóna són causalitats, o sigui que les coses normalment passen per alguna causa o per un conjunt de causes, a voltes evidents i lògiques i altres potser no tant si les observem només a corre-cuita i no mirem d’analitzar-les una mica en profunditat .

Sigui com sigui -i és allà on vull anar ara-, el cas és que avui ens hem trobat dues persones després de 42 anys de no veure’ns. Exactament des de l’any 1975. Jo ara tinc 69 anys i ell en té 58. Llavors tots dos érem força més joves i vam conviure durant un any en un mateix centre escolar, ell com alumne i jo com a professor. Hem fet petar la xerrada durant una estona, hem recordat amb dissimulada nostàlgia vells temps, algunes persones amb les quals vam conviure, hem pouat records que a mi m’ha fet l’afecte que eren més bons que no pas dolents, i hem convingut que ara no passarem tant de temps sense veure’ns. No cal dir que la meva proverbial mala memòria m’ha jugat més d’una mala passada durant la conversa i que ha estat ell qui m’anava donant detalls precisos dels esdeveniments. Com a excusa li he dit que jo era molt més vell que no pas ell… M’ha fet gràcia, per exemple, com recordava amb total precisió que em venia a veure quan jo jugava a futbol i corria la banda dreta amb el C. de F. Solsona; em recordava amb tot detall el color blau de la camiseta amb l’escapulari blanc (que era l’equipació del club) i fins i tot em deia que recordava perfectament com jo portava a l’esquena el número 13…

Casualitat de la trobada? Podríem dir que sí i que no. I miraré d’explicar-ho. Per una banda cal dir que tots dos som del mateix poble i que la trobada ha estat aquí al poble, tot i que jo fa ja un any que hi he tornat a viure i encara no ens havíem vist. Per tant, no tot és casualitat sinó que hi ha una causa ben evident: que és molt més fàcil trobar-se en un poble petit com Castellnou que no pas en un altre lloc qualsevol. I més si fem notar que jo he viscut en molts altres indrets, alguns d’ells ben allunyats d’aquí i, per tant, era força més difícil poder-se trobar. Però, per altra banda, podríem dir que ha estat una casualitat trobar-nos justament en el moment en què jo anava a llençar les escombraries al contenidor i ell parava el cotxe per anar a fer una feina. Cal dir que la feina, era ben a prop de casa meva i, per tant, podem apuntar una causa més a la llista i no deixar-ho tot a la pura xiripa, com diem per aquestes contrades.

Podríem, doncs, tornar a encetar l’eterna qüestió de si la vida és una tómbola o què és exactament. I probablement no arribaríem a cap conclusió, trobaríem opinions i arguments de tot tipus que apuntalarien les opinions d’una banda i de l’altra i cadascú veurà les coses segons la seva psicologia, creences o manera de pensar. Per tant, us convido a tornar a llegir l’apunt que vaig escriure 7 anys enrere i que es titula «CAUSALITAT O CASUALITAT» i que cadascú en tregui les seves pròpies conseqüències.

 

Una resposta fins a ara

02 juny 2017


Davant les glosses dominicals del Bisbe Novell

Classificat com a Església



DAVANT LES GLOSSES DOMINICALS DEL BISBE NOVELL 
Els capellans reunits en el Fòrum Ondara ens sentim especialment sorpresos pels darrers escrits del bisbe Novell al Full Diocesà. Podríem dir que a cada glossa la fa grossa, al menys mediàticament parlant. I ens sap molt greu que el nostre bisbat de Solsona s’associï a polèmiques estèrils, unes polèmiques que en res ens ajuden a la nostra tasca evangelitzadora d’anunciar el missatge alliberador de Jesucrist en un món que necessita balsàmics en lloc de vinagre.
Concretament ens estranya la darrera glossa en què afirma –a través d’una pregunta retòrica– que “el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents” és a causa d’una figura paterna simbòlicament absent o esvaïda. Anem a pams!
És cert que els canvis culturals i sociològics estan traçant uns rols diferents a la masculinitat i la feminitat. S’està desdibuixant la línia divisòria i s’està passant d’una cultura patriarcal a una altra de més igualitària, una realitat que també està provocant canvis en els models de família tradicionals i n’estan sortint d’altres models. Això és una realitat.
També és veritat que en la major part dels adolescents apareix, tal com ho ha explicat sempre la psicologia evolutiva, una “confusió” en la seva personalitat que també afecta la seva sexualitat; un trasbals necessari per a la seva maduració i arribada a l’edat adulta.
Ara bé, establir una relació de causa efecte entre les dues realitats és aplicar una interpretació dubtosa de les teories psicoanalistes de Freud, la qual cosa, pel cap baix està molt lluny d’assemblar-se a l’actitud que ha de tenir l’Esglé- sia en la lectura dels signes dels temps i en l’atenció a les persones immerses en aquesta realitat, segons el model que hem après de l’Evangeli.
Pel que fa a les teories de Freud, és cert que va problematitzar (‘neurotitzar’, en dirien alguns) la sexualitat humana… però tota la sexualitat, no només l’homosexual. Podríem preguntar: com és que el bisbe no planteja que potser els nens heterosexuals ho són perquè tenen una mare absent o perquè busquen la germana que no han tingut? Com és que la suposada “patologia” només l’aplica a la sexualitat minoritària, l’homosexual, i per això la condemna com a patològica? Però no és missió de l’església aplicar aquestes teories, sinó alliberar les persones mitjançant el missatge de l’amor i la misericòrdia de Déu.
Desitjaríem que el nostre bisbe prengués les decisions de manera coŀlegiada, fos més prudent en les seves manifestacions i no es fiqués en fangars que dificulten la veritable missió i imatge que, a través nostre, ha d’oferir l’Església al món d’avui.
http://www.bisbatdesolsona.org/ondara

No hi ha resposta

11 maig 2017


«FENT CAMÍ»: número 1000

Classificat com a Bisbe Deig,Església,Jesús Huguet

Aquells valents que corren curses de marató saben que a vegades costen molt d’acabar i que hi ha moments en què les forces flaquegen i hom se sent defallir. «FENT CAMÍ per la Segarra rural» és un full que ha editat durant 20 anys el grup de parròquies de l’Arxiprestat de la Segarra del Bisbat de Solsona. La setmana vinent publicarà el número 1000. No es pot negar que han fet un llarg camí i que han fet honor al títol de la publicació! 

Una autèntica marató, que ha passat per moments difícils gràcies també a algun bisbe d’infausta memòria (d’aquells que en lloc de “fer olor a ovella”, com demana el Papa Francesc, més aviat fan olor a colònia fina) dels que darrerament han caigut a Solsona.

FENT CAMÍ és un senzill full parroquial sense pretensions. Aquests tipus de fulls parroquials, però, tenen la seva importància, tot i que no sempre se’ls reconeix. A vegades tenen més influència que les gran encícliques, que no llegeix ningú. Fan aquella feina de formiga que no es veu, però que hi és, és eficient i que es nota. Com aquelles llargues corrues de formigues que, a còpia de passar pel mateix lloc una vegada i una altra, deixen un rastre ben evident i marquen un camí que costa molt esborrar.

Aquesta setmana FENT CAMÍ fa una petita ressenya històrica de tot aquest llarg itinerari que serà bo que llegiu amb les seves pròpies paraules. Des d’aquí vull agrair-los tota la bona feina feta, desitjar-los llarga vida i estic segur que seran molts els que s’afegiran a aquest merescut reconeixement i a aquests bons desitjos.

PETITA RESSENYA HISTÒRICA DE QUASI 1000 números de «FENT CAMÍ»

Comença amb el número 0, al 21 de setembre de 1997. Des d’un principi va tenir el Full la benedicció del Bisbe Deig. I sempre ha volgut ser un acompanyament als nostres pobles i poblets, fent-ne història escrita amb les diferents activitats que s’hi realitzaven i amb la seva demografia. Des del començament (en el número 2) es va intentar fer ressenyes històriques dels nostres pobles. Primerament senzilles i, després amb els anys, més completes. L’apartat del «Quimet, l’escolanet» fou molt llegit i esperat pel seu bon humor.

El 23 de setembre de 2001 donàvem la benvinguda al Bisbe Jaume i, amb motiu del número 200, vam demanar-li per carta que ens fes un escrit de salutació als nostres lectors i de felicitació per haver arribat als 200 números. Ens va contestar que “en un full on s’hi escriuen coses contra el Papa, ell no hi escriuria mai” i més endavant tres articles d’aquest full van provocar la destitució fulminant de l’Arxipreste. De fet, vàrem continuar, com abans, essent molt respectuosos i crítics amb aquelles coses que el pas dels temps ens han anat donant la raó. A partir del mes de maig del 2004, sovint s’han anat publicant les famoses “xàldigues de Mossèn Huguet”, ja que les van prohibir publicar al Full Diocesà. Aquests articles han estat molt orientadors i també crítics en algunes actuacions de l’església.

Al número 500, el 21 d’octubre de 2007, el mateix Mossèn Jesús Huguet ens feia un escrit de felicitació pel llarg camí que anàvem fent, i al final ens deia “si fos bisbe, us beneiria amb les dues mans” i ens animava a continuar. Al 25 d’abril del 2010 re empreníem la història dels nostres pobles amb el nom “Els nostres campanars”. En aquests articles hi sortien dades de l’alçada del campanar, de les característiques del temple i altres històries del poble. Així hem “FET CAMÍ” durant gairebé 20 anys. Estem contents d’estar a les portes del número MIL!

En aquests anys hi haureu trobat un acompanyament, una HISTÒRIA, un seguit de celebracions i festes, com també el pas dels capellans per la Segarra. Molts d’ells han col·laborat també en aquest Full. Amb el pas dels anys hem anat essent cada cop menys a fer el Full fins que, en arribar als 20 anys, quedem solament 2. Aprofitem aquesta visió panoràmica per dir-vos que, al costat dels encerts i lloances que ens heu prodigat, també, segur, hi ha hagut desencerts, equivocacions i fins i tot potser algú s’ha pogut sentir ofès. Així, doncs, a tots us diem cordialment MOLTES GRÀCIES!

Edita: Grup de parròquies de l’Arxiprestat de la Segarra. Bisbat de Solsona

E-mail = [email protected]

web= www.efulls.com

No hi ha resposta

18 oct. 2015


Els seminaris d’abans…

Classificat com a Amistat,Església

PA177554

Ahir vam fer la trobada anual de companys del Seminari de Solsona. La nostra 29a trobada i amb més gent que mai, ja que ens vam aplegar 55 persones (comptant-hi algunes senyores que, com cada any, els plau acompanyar-nos). Aquest any ens vam trobar a Balsareny, ben vigilats en tot moment pel seu castell encimbellat que vam visitar després d’una bonica passejada pel cuidat bosc de ribera que hi ha al peu del plàcid Llobregat. I, és clar, no podia faltar un bon dinar, que vam anar a fer-lo a Gaià. Ja se sap que al voltant d’una taula és un bon lloc per parlar i per recordar anècdotes i històries.

Com que  alguns companys em van animar a que fes la petita crònica que cada any escric d’aquesta trobada, m’hi poso amb molt de gust. Vull fent constar, però, que aquest any m’he estimat més deixar la veu a Mn Climent Forner que, amb motiu dels 400 anysPA177569del Bisbat de Solsona –que van celebrar-se l’any 1993-, va escriure un breu article dels seus records de seminarista. Ningú com ell ho podia fer millor i, per això, crec que tots els companys que ho llegiran –si encara no ho han fet- en gaudiran i podran rememorar moltes de les coses que explica Mn Climent. En darrer terme aquestes trobades no són res més que un motiu per retrobar records i per passar revista del que fem i com estem cadascú de nosaltres. Més o menys com els cotxes vells, que els toca passar la ITV cada any…PA177591

 

 

EL SEMINARI DE SOLSONA: UNA MICA D’HISTORIA. Climent Forner

(L’EROL: revista cultural del Berguedà. 1993: Núm. 41: 400 anys del Bisbat de Solsona )

No em proposo pas d’escriure tota la història del seminari de Solsona, sinó una part, i ben petita, d’aquesta història: la que va de primers d’octubre de 1940 a darrers de maig de 1952. Són els anys que jo hi vaig viure i dels quals puc donar testimoni, per bé que el testimoni d’un home vell pugui resultar més o menys esgrogueït o idealitzat pel temps. On vaig escriure sobre això mateix, quan encara era jove o mes jove que ara, és al llibre 25 anys de presència i de fidelitat,dedicat al Dr Josep Pont i Gol, aleshores arquebisbe de Tarragona (1976), i avui també, només que emèrit, i per molts anys! La vivència d’aquells anys també la vaig reflectir en laCarta a l’amic canonge (novembre de 1968), que podeu llegir a Liridunvau, liridonvon,Obra poètica II, Edicions de L’Albi, Berga, 1989. És aquella que comença:”Amic del doble cor…”

Començaré per dir que no trobo gens estrany que L’EROL, volent publicar un monogràfic sobre el bisbat de Solsona amb motiu dels 400 anys de la seva creació, hagi pensat en el seminari. Perquè el seminari de qualsevol bisbat, sobretot d’un bisbat petit i rural corn el nostre, és molt important. És corn el rovell de l’ou, o la mare dels ous, que se’n diu. 0 corn la clau de volta d’un edifici. I això perquè d’allà, d’aquella santa casa, n’han sortit fornades i fornades de capellans, tots els capellans diocesans, per bé que alguns d’ells, després, acabada la carrera, hagin anat a ampliar estudis a Roma o allà on sigui. La “Universitat” solsonina, encimbellada al turó de St Magí, no donava per més. La majoria de nosaltres, els “tronxos» que en diu Mn. Ballarin, el poc o molt que sabem ho vam aprendre allà. Amb totes les seves deficiències, el seminari es la mare que ens va d’allà. I que Deu li ho pagui.

L’edifici del seminari

Des de l’erecció del bisbat (1593) que es va pensar en un seminari, corn es natural d’ençà del concili de Trento. Corn recorda el Dr Llorens, ja el primer bisbe, Lluís Sanç, havia pensat en l’edifici i les rendes de l’hospital d’en Llobera, però els frares dominics, mes vius, se li avançaren. El bisbe Lassala, igualment. Però de fet, i després de moltes gestions fracassades, tant de part del bisbat corn de l’ajuntament, no fou fins l’any 1846 que l’esmentat edifici es va convertir en seminari diocesà inaugurant-s’hi el primer curs. Superada finalment la crisi que afectava la mateixa subsistència del bisbat corn a tal, això és, l’any 1894, es va acabar la nova ala del centre docent (començada el 1846), donant peu al seminari Major per a filosops i teòlegs.

La gent, tanmateix, quan parla avui del seminari de Solsona es refereix, no a aquella antiga i senyorial construcció dels Llobera (convertida amb els anys en Escola Parroquial, en seu del Consell Comarcal del Solsonès i en no sé quantes coses més), sinó en aquell conjunt d’edificacions que coronen el turó de St. Magí, camí de l’actual institut de Batxillerat. La part mes antiga, que té forma de creu, el seminari Menor que se’n deia aleshores i després fou escola parroquial, va ser construïda, i ben precàriament per cert, pel bisbe solsoní, Dr. Ramon Riu, l’any 1896. La part nova, el seminari Major, que s’hi adhereix corn un apèndix, es obra del Dr. Vicenç Enrique i Tarancon (1948). I fet aquest resum històric d’unes pedres mortes, pas-sem a fer el d’unes pedres vives, les persones, les verament importants.

Els seminaristes

Corn indicava al començament, em referiré nomes als anys 1940-1952. Sabeu què? Els cadells de capella de «in illo tempore» havíem arribat a ser 150. Ho heu llegit be? Cent cinquanta! Entre gramàtics (cinc primers cursos), filosops (tres) i teòlegs (quatre). Repeteixo: 150. Solament el meu curs, els de Stalingrado, corn ens va batejar el Dr. Llorens, ja érem 40! I això que feia un fred que pelava (ai, quan bufava la boira de la Torregassa!) i amb una fam de postguerra que només podíem apagar a mitges gràcies als cigrons i a les patates de Mn. Benet, el majordom providencial. I pensar que avui, amb totes les comoditats del món, només en tenim quatre de seminaristes, quatre (que resideixen al seminari interdiocesà de Barcelona i estudien a la facultat de Teologia, convertit ara el turó de St. Magí en residència per a capellans en actiu, lloc de reunions i casa d’exercicis).

La vida que portàvem aquella colla d’aspirants a capellà fora molt llarga d’explicar fil per randa. Només us diré que, malgrat tot, no sols conservem un bon record d’aquella santa casa els clergues que encara ens aguantem, sinó que fins i tot els seminaristes que van anar penjant els hàbits al llarg de la carrera, també el conserven, com ho demostren algunes trobades conjuntes de condeixebles que se celebren de tant en tant. Algun misteri hi deu haver. Això que, com apuntava, de fred i de fam (almenys als primers anys de la postguerra), Deu n’hi do. El caliu d’aquella amistat, però, no hi ha hagut cendres que l’apaguessin. Ni l’apagaran.

Un dia normal. Ens devíem llevar a les sis o quarts de set del mati. Corrents a rentar-se la cara a través d’aquells dormitoris tan llargs que no s’acabaven mai. Com que hi havia mes nassos que lavabos, havies de fer cua, t’havies d’esperar. I cap a la capella. Això si, sense poder-te posar gens de colònia al cap, perquè si te n’hi posaves unes gotes i l’«amo. (el Dr. Miralles) t’ensumava tot passant, ja l’havies feta. Mitja hora de meditació. Després missa. I cap a esmorzar, a veure a qui li tocaria el crostó de pa més gros. Al mig del menjador hi havia una estufa que no tirava ni a tiros, només feia fum i fum i fum. Una estoneta d’esbarjo, una estoneta d’estudi, i a classe. Tot, sempre, a tocs de timbre. Entre classe i classe, a jugar al pati. Al migdia, abans de dinar, a la capella: res de l’àngelus, lectura espiritual i visita al Santíssim. En havent dinat, hi havia l’estona de pati més llarga del dia. Era l’hora dels grans partits de futbol. No us en rigueu, no. Ni el Barça. Era l’època del Ramallets, Besora, Kubala, Reixach… I nosaltres, a imitar-los, només que amb la sotana arremangada butxaques endins, ja que no ens la podíem treure. Fins i tot, quan el partit s’ho valia, el Dr. Miralles, es a dir, el rector, havia arribat a treure el sac d’honor. Miracle! Hi havia un davanter centre que tenia un xut tan potent que semblava el Koeman: era el Ton, el nostre bisbe actual. Encara em sembla que el veig amb un mocador al cap per eixugar-se la suor. Era terrorífic. Ah, i alerta a trencar cap vidre, que el senyor majordom te’l feia pagar trinco-trinco.

Be, érem en havent dinat. Esgotat el temps d’esplai, a estudiar una mica, i a classe una altra vegada. Berenar, jugar, i dues hores de vetlla o d’estudi, que no te les estalviava ningú. Fins que a rosari, sopar, passejar un quart d’hora pels claustres, visita a la capella i a dormir, que demà serà un altre dia. Em descuidava de dir que durant els àpats, fora dels diumenges i festes de guardar, no xerràvem sinó que llegíem talment corn si fóssim monjos: el lector de torn anava fullejant la Bíblia, vides de sants, històries de missioners, etc. Cap als darrers cursos, els més grans s’estrenaven a predicar fent un sermonet abans de menjar les sopes. D’atipar-nos ens atipàvem tant corn podíem ni que fos nomé a base de muntanyes de cigrons. Tothom esperava els divendres de Quaresma: era el dia de l’any que, fent penitència, menjàvem millor: bacallà amb panses. Manoi! N’hi havia per llepar-s’hi els dits.

Les tardes dels dijous i dels diumenges sortíem a passejar cap a St. Bernat, la Mare de la Font, carretera d’Olius… De dos en dos. Semblàvem formiguetes sotana, valona, bonet… Ordenats fins que, ja als afores, ens podíem dispersar més o menys, més aviat menys que més. Perquè si t’atrevies a fumar un cigarret d’estranquis (parlo dels seminaristes petits) o a acostar-te a alguna casa de pagès a menjar pa amb tomàquet, i aquest gran pecat es descobria, pobre de tu! Hi havia després un sis d’octubre que et podia amenaçar de fer fora del seminari, encara que tot s’acabés amb aigua de roses.

Allò que era encisador de veritat era el mes de maig. Ah, corn el recordo! Cada dia, corn a final de la celebració, cantàvem els goigs d’alguna Marededéu: “Assistiu-nos, gran Senyora,/de Falgars intitulada…”  Amb les finestres, ben obertes, la flaire primaveral dels arbres i les plantes que entrava capella endins barrejant-se amb els refilets dels ocells que ens feien la competència… Ah, manoi! Allò hauria sigut un cel si no fos que s’acostava el mes de juny, l’època dels exàmens. I les noies de cal Faldilles que ens escoltaven des de l’ampit de la finestra i que sense voler confoníem amb els àngels del retaule esculpit pelCamps i Arnau… Ara en sèrio: l’amor a Maria i l’amor a l’Eucaristia ens eren inculcats a cops de plàtica que feien entendrir.

Podríem baixar a molts més detalls de la vida d’aquell temps, però no acabaríem mai: els certàmens literaris de la Puríssima on tots els capellans lletraferits del bisbat havien esmolat les seves armes; les vetllades de sant Tomàs; la missa conventual dels diumenges del matí a la catedral, amb aquella renglera de canonges al fons del presbiteri tot fantasmagòrics; les vespres dels diu-menges a la tarda tan gregorianament celestials; les vacances de Nadal i d’estiu (les de Setmana Santa les va suprimir el bisbe Tarancon); els dies de recés; les tandes d’exercicis espirituals la funció sabatina, etc., etc., etc. I de tant en tant, com deia, algun sis d’octubre a la cel·la del rector. I les notes al final de curs: Meritus, Benemeritus (en b minúscula i B majúscula), Meritissimus, Laureatus… Hi ha un fet extraordinari que no me’l puc deixar al tinter: la publicació, el mes de març de l’any 1950, de L’Infantil, aquella revisteta de no-res que va començar essent un full propagandístic del Dia del Seminari i es convertiria en la primera revista infantil de la postguerra a Catalunya. La il·lusió i les suades que ens va costar! Valia 50 cèntims i ben aviat en vam arribar a tirar 2.000 exemplars mensuals.

Superiors i professors

Aquest apartat sí que no el podem ometre: el dels nostres ínclits superiors i professors. Es a dir, el dels nostres pares en la fe. Ja he citat el Dr. Miguel Mira-les, l’«amo» que li dèiem de motiu, tan bona persona corn era però tan poc competent corn a educador de joventut. Algú, no jo, l’ha definit corn un home de molt bona fe, però d’una ignorància enciclopèdica. Que des del cel ens perdoni per les moltes vegades que, sense voler, li havíem fet saltar la dentadura postissa. Mn. Benet Malagarriga, el majordom: un sant d’aquells que no pugen als altars perquè no tenen padrins. I quins parenostres més gruixuts que deia ja de bon matí I les estonades que es passava tot sol agenollat als peus del sagrari en silenci o donant-se cops al cap: Benet, Benet, que n’ets de ruc. I els sacs de patates que ens feia traginar d’un lloc a l’altre. El Dr. Josep Pont i Gol, el professor, el prefecte, l’amic… Sort n’hi va haver d’ell. Almenys jo sort en vaig tenir. Clar, ordenat, preparat, amablement exigent, sabia ensenyar corn ningú: història, geografia, àlgebra, filosofia… Tenia un carisma: li havies d’estudiar per força, de tant corn et guanyava la voluntat. No saber la lliçó si te la preguntava, era fer-li un tort. Va ser ell qui, a més a més, ens va inculcar de forma indeleble l’esperit missioner i l’amor a l’Església de Catalunya o que és a Catalunya (per dir-ho amb termes teològicament més exactes, políticament no tan sospitosos), representada pel qui anys a venir resultaria ser el seu predecessor a la seu tarragonina, el cardenal Vidal i Barraquer. Gràcies a ell també, el seminari de Solsona fou el primer de Catalunya on es va començar d’ensenyar català, per bé que no oficialment, poc després d’iniciada la dècada dels quaranta. I fent pinya amb el Dr. Pont, durant uns anys, Mn. Josep Armengou, el capellà de Berga, “a la sazón” pare espiritual i director de la Schola Cantorum del seminari. Mort el bisbe Comellas i a causa d’una ventada ben passatgera, ambdós amics serien defenestrats del cenacle i anirien a raure a Gepils-sur-mer, o ca la Gepilsa, una masia dels afores. Allí es fundaria al cap de poc la cèlebre Penya d’Horeb amb ells dos, el Dr. Saladrigues, Mn. Maria Ruiz, Mn. Antoni Palou… El Dr. Ramon Espert: Senyors, traiem-nos el barret davant d’aquest homenàs i professoràs. Ensenyava moral amb tota l’autoritat moral, que ja es dir. Exigent amb ell mateix corn un asceta clàssic, també ho era amb els seus alumnes. Semblava autoritari, però era molt humà, molt conciliador, molt tendre. Estimava la diòcesi amb un amor apassionat d’espòs. Apostòlic corn era, l’havia recorregut de dalt a baix i de baix a dalt, predicant missions, septenaris, novenaris, exercicis… S’enorgullia de la seva procedència humil: la seva mare venia cacauets pel carrers de Berga, la ciutat que un dia l’havia d’enterrar al panteó dels fills il·lustres. Devem ser molts els clergues que encara conservem els seus apunts professorals, per bé que en l’actualitat ens serveixin de ben poc. Ara, el seu testimoni d’home recte, de bon cor, de ment lúcida i de fe heroica és i serà inesborrable. No és estrany que fos el conseller de tots els bisbes. I bisbe que hauria pogut ser ell mateix si hagués volgut, si no hagués renunciat a tal honor. El Dr. Joan Coromina que de capellà de l’Ametlla de Merola va venir a ensenyar-nos llatí als de quart curs. I molt que ens feia treballar. .,;Qué dice que qué?. El Dr. Pere Sampons, amb aquella cara vermella de bona persona, ni que llegís les lliçons a tall d’orador. Mn. Antoni Palou, el mític professor de grec i de literatura, a qui tant devem els lletraferits d’aquelles calendes, i també prefecte una mica polèmic. Un gran amic. I el Dr. Joaquim Canudas, director de la Schola Cantorum, a més de superior i professor. I Mn. Anton Santa-maria, l’angèlic pare espiritual dels darrers anys. I el Dr. Sebastià Pont, tan ponderat i sapient. Ah, i el Dr. Salvador Saladrigues, professor de Sagrada Escriptura, ingenu corn un infant. I el Dr. Ramon Miguel, enèrgic professor de dret canònic. I Mn. Rafel Escuder, secretari del bisbe Tarancon i mestre de teologia fonamental. I el Dr. Antoni Fontanet, que professava Historia Sagrada i més tard es faria felipó. I el Dr. Antoni Llorens, és clar, professor de teologia dogmàtica, d’història de l ‘art i no recordo de què mes (no li estudiàvem gaire, tan bona persona corn era i tan brillant i competent quan volia). Prou, prou. Segur que em deixo noms encara… El Dr. Gras, tens no, que més tard, ja no a nosaltres, ensenyaria filosofia i esdevindria majordom una mica problemàtic, tot i la seva murrieria. Això sense fer esment de Mn. Abras, el beneficiat de la catedral que ens pujava a confessar cada setmana, els dissabtes em penso: “Ego to absolvo”. I es que en devíem fer molts de pecats que setmanalment haguéssim de passar per la reixeta! Ai, Deu meu! Un últim nom, aquest si, el servos servirem Dei, el fàmul Celoni, la rateta que escombrava l’escaleta i d’amagat, en compliment d’ordres superiors, s’entretenia a arrencar de l’enciclopèdia Espasa algunes il·lustracions massa d’allò. Ah, i les benemèrites i sacrificades monges que no veiem mai o ben poc, però sí que sentíem a través del torn del menjador: “Diga”.

Etcètera

Aquest seria més o menys el retaule d’aquell temps que he intentat d’evocar, pobre de mi, amb tot l’amor i amb tot l’humor possible. Vist amb els meus ulls, naturalment. Repeteixo: són només els personatges dels anys 1940-1952. Després del meu curs (dels 40 inicials en vam acabar 14), el seminari s’aniria mantenint durant un cert temps, i vindrien altres professors, superiors i seminaristes. Però els de Stalingrado ja no hi seríem, o ja érem en un altre front: el del concili i el post concili Vaticà II.

Prou. Diu que en la lluita per la recuperació del bisbat de Solsona (any 1933) el seminari, al costat d’altres institucions, va jugar-hi un paper important, i és natural. Ni que fos una “Universitat de pagès”, n’havien sortit o hi havien exercit el magisteri figures eclesiàstiques tan rellevants corn el filòsof Comellas i Cluet, el filòleg Marià Grandia, el liturgista Josep Vendrell, el musicòleg i educador Ricard Penina, el music Llorenç Riu…

En resum: gràcies al seminari som el que som els capellans i, en certa manera, tots els fidels solsonins: som el que som i tal com som. Déu ens hi conservi en allò que tenim de bo i ens ajudi a superar-nos. Al cap d’allà som molt joves: només tenim 400 anys!

No hi ha resposta

14 ag. 2015


Mollerussa, capital

La gent de la comarca ja el coneixeu, però altres possiblement no. Avui us vull portar un fragment  del llibre El jardí de la boira, de Francesc Pascual, un personatge polifacètic del meu poble que sap fer bé tot el que toca: escriu, pinta, canta…
Ens explica la Viquipèdia que Francesc Pascual Greoles (Castellnou de Seana, Pla d’Urgell, 1934) va estudiar al seminari de Solsona, però no hi va arrelar i va passar-se a la cançó, la poesia i la pintura. Membre dels Setze Jutges dels primers anys, va formar part del grup Can 64 de Lleida, grup de cantautors amb els quals ha publicat un llibre i un CD testimonial (1996). Com a pintor ha realitzat una dotzena d’exposicions i, com a escriptor, ha publicat diversos llibres de temàtiques diverses. Pas a pas ha esdevingut un escriptor reconegut. Comptabilitza una quinzena d’obres publicades en solitari, i unes quantes més en col·laboració.
És un escriptor de molt bon llegir, agut i detallista que d’una manera prioritària ha centrat les seues obres en la gent, els costums i els esdeveniments de la terra on viu, el Pla d’ Urgell. Alguns dels seus llibres són:
La Golarda. Lleida: Lleida: Pagès, 1991
El jardí de la Boira. Lleida: Pagès, 1994
Les bigues mestres. Lleida: Pagès, 1999
El clot de l’aigua. Lleida: Pagès, 2002
Perfum d’alfàbrega. Lleida: Pagès, 2004
Pas de pardal. Lleida: Pagès, 2004
Soca d’olivera. Lleida: Pagès, 2007
Des de la plana verda. Pòrtic. 2007
Camp de concentració. Bolero. Lleida: Pagès, 2013
Una casa amb teulada. Lleida: Pagès 2014
Els arbres perduts. Lleida: Pagès 2008
Miquel Boldú, un home Hilton. Lleida: Pagès.2009
La raó trobada. Lleida: Pagès 2010
En els fragments que recullo avui ens parla de Mollerussa -la capital d’aquesta comarca- tal com ell la veia fa ja una colla d’anys

Francesc Pascual, El jardí de la boira.1993, p. 56-59 i 106-107 (fragments)

És més un fenomen social que una extraordinària atracció d’esbargiment. Una concentració tan massiva de gent només es pot comparar a un dia de Barça, al Camp Nou.
Riuades de jovent cridaner, ben peixat, mudat; maco. Incomptables cotxes als aparcaments de banda i banda de la carretera, fins a llocs d’impossible accés. Llum, bullida a l’ambient, gent contenta, em va semblar; riallera…
Em van portar a resseguir dependències i vam petar a una sala-soterrani del complex on hi havia instal·lada una «bolera», billars, ping-pongs, maquinetes de joc, unes a tocar de les altres, un bar concorregut i arreu un combinat de gent de la nostra quinta i canalleta més jove.
—Aquesta és la sala de la gent de coneixement; com nosaltres.
—Pots pensar! Aquí engormandeixen les criatures, donen confiança als pares que els acompanyen i fa de «semillero». Després, ve el que ve.
El Jaume i el Blai van trobar i saludar tots els herois de la guerra.
—D’on surt tant personal?
—A tots els pobles escombren!
Després em van menar a la sala gran del primer replà, on ens van deixar entrar sense pagar, ja que el Jaume coneixia el porter i tenia arguments:
—Portem a pasturar aquest pobre home de Barcelona, que no s’ha mogut mai de la vora del mar.
—Eduqueu-lo, eduqueu-lo. I no us foteu a ballar que segurament que hi teniu la canalla i us veuran. Que ja sou grandets!
—Doncs encara n’hi ha que ens guanyen.
—I més de cent.
En aquella sala, el soroll esquerdava els ossos. Llums embogidores, dolls de jovent pertot arreu, caps, mans enlaire a la pista de ball, foscor… una gran caverna! Tothom entrepassegava, cridava, xisclava… I aquell llum!
—Traieu-me d’aquí, que em tornaré boig!
—Això és vida, xiquet!
—Per això et queixes? Doncs espera’t!
En una altra sala del costat —no sé ni com hi vam entrar— el soroll infernal de la música (o el que fos) feia trontollar la roba. Sortia de sota de les sabates, pujava cames amunt, xopant i anegant-te; molestíssim. Tan fosc que, instintivament, em vaig agafar al braç del Blai per no perdre’m. Tufera de fum, ambientadors i de vés a saber què; irrespirable. Tothom bevent i enganxats, ajuntats els uns als altres; parelles morrejant-se pertot arreu…
***
Efectivament, Mollerussa, un dissabte a la nit, és una experiència. Plena de bars i restaurants, on no hi pots entrar de tan plens, els carrers curulls de jovent juganer, crits, soroll, cotxes fins a la saturació…
Vaig voler entrar a l’Amistat, que funciona. Conserva el seu encant de cafè de poble, amb les taules de clients fent la partideta, els billars en activitat i una barra circular on no hi havia un lloc per demanar una beguda.
La Societat Recreativa l’Amistat és una institució que encara és viva tot i els anys de la seva fundació. S’ha modernitzat, s’ha adequat a la circumstància actual i campeja. Organitza el concurs anual de vestits de paper, participa i munta campionats de billar, té un bingo. La gran sala del teatre l’han reconvertida en cinema…; rutlla. L’empenta de l’ambient actual que impera a Mollerussa sembla no afectar-la gaire. Almenys externament.
Vam deixar el baf de caliquenyo de Fondarella que impregnava el cafè i vam sortir a donar un tomb pel carrer, especialment pel carrer de l’Estació on el moviment era més intens.
—On van tota aquesta canalla?
—Hi ha una altra discoteca per a la gent més jove, aquí mateix.
—Si no fos tan viu tot plegat, semblaria artificial.
—És Mollerussa, xiquet!
—Abans la gent, per a divertir-se, baixava a Barcelona.
—Ara pugen aquí. Hi ha poca gent que vulgui la gran ciutat per distreure’s. Ho té tot a casa i ben servit.
—Han capgirat l’ordre establert. Nosaltres teníem un altre equilibri.
—Aquest poble ha trasbalsat tots els altres i les cases. És com un imant irresistible que marca el nord.
—En tots els aspectes, ja que si vols sortir de la rutina has de petar aquí.
—Maquinària, reparació, serveis…
—Ja ho veig, ja!
—És bo, home. Així la sang es belluga que prou estancats estàvem.
—Però ningú es queda al poble! El jovent, acostumat al que ha tastat, defuig fermar-se i s’estableix a Mollerussa. Encara que tingui la feina a casa.
—Doncs malament.
—Això no se sap encara. De moment, barreja, coneix altres tendències i s’espavila…
—Es va massa de pressa.
—Nosaltres anàvem prou a poc a poc! Érem de l’arca de Noè i ara, si no et bellugues, t’encalles.
—És imparable. No fa per nosaltres, si bé ens cal pujar al carro.
***
Estesa damunt del Merlet, la franja més beneïda del Pla d’Urgell, sense una minsa pujadeta ni baixadeta de res, esbatanada per la carretera n-ii i la via del ferrocarril, ha sabut, com una heura insistent, treure brancatge per on ha pogut, vencent barreres i sortint-se amb la seva.
Com a ciutat —ningú ho ponderà això—, és lletja amb ganes. Pintada, mudada, perfumada, estocada…; lletja! Només la part nova comença a tenir una mica de cara i ulls; ampla, ben estructurada, amb plantes arreu… La Mollerussa de sempre acabarà per tenir mèrit si bé de moment, per molta remodelació que hi fan, bons edificis reconstruïts, places esplendoroses com la de l’Ajuntament; és neulada de naixença i no hi pot fer més.
Pels que l’hem coneguda de sempre: millorada, embellida i tot. Objectivament, sense traça ni relleu.
Plena de bancs, comerços moderns, garatges, indústries, bars i restaurants a cada cantonada, edificacions noves —enderrocades les velles—, carrers encertadament pavimentats… Té el posat de curullada com cap més altra de la província. Indiscutiblement. Rica, suficient, potentada… i estranyament acollidora a la vegada. Segurament que encara és tan «jove» que no ha après a vinclar-se i és com és; natural.
La plaça Major amb la capelleta de Sant Isidori —si no la saps, no la trobes— és un dels únics racons encara recomanables. El carrer Mossèn Cinto i tota la Vilaclosa, l’arrel. Sí, d’anys ja en té ja, el que passa és que no es veuen.
A la gent de la meva volada —estic segur que coincideixen— ens fa la impressió que s’ha construït una ciutat nova de trinca on era la vella i de la bullida n’ha sortit ramificacions fetes carrers cap on s’ha pogut, a tort i a dret. Només ara, amb l’avinguda de la Pau i la del Canal, comences a veure-hi una mica d’orientació. S’ha construït tant i tant de pressa que els tècnics municipals —si en tenien— no van collar una trista placeta enlloc, poso per cas. Amb tot, és admirable. L’empenta de Mollerussa mereix tots els elogis.
Francesc Pascual, El jardí de la boira, Lleida, Pagès, 1993, p. 56-59 i 106-107 (fragment). 

No hi ha resposta

21 maig 2015


“Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig”

Classificat com a Bisbe Deig

Bibe Deig

Acabo de llegir el llibre “Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig”, del qual us parlava el dia 27 d’ Abril en l’apuntUNA ESGLÉSIA SIMPÀTICA. El llibre es presentava -acabat de sortir de la impremta i encara amb olor a tinta nova- el divendres 24 d’ Abril a Fondarella (Pla d’Urgell), en el marc del segon memorial dedicat al també desaparegut mossèn Jesús Huguet, fill d’aquesta localitat i estret col·laborador del bisbe Deig, que va morir l’any 2003.

Ara l’Associació d’Amics del bisbe Deig ens convida “a un esdeveniment llargament esperat i que es produirà a la ciutat deSolsona, el divendres 29 de maig, a les 9 del vespre, al Casal Cívic Xavier Jounou: la presentació de l’obra coral“Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig”, editada per l’Associació d’Amics del Bisbe Deig, que ha comptat amb la col·laboració de la Diputació de Lleida i en la qual han participat 17 personalitats ben reconegudes”.  Tots ells són persones que el van conèixer i tractar ben de prop i “entre tots ofereixen una pinzellada acurada de les diverses facetes i etapes d’un home tan polièdric i carismàtic com el navassenc Antoni Deig, bisbe de Menorca i de Solsona, i una de les personalitats cabdals de l’església catalana de finals del s. XX.
A l’acte hi prendran part: Carles Tejedor, Ramon Segués, Mn. Climent Forner i Salvador Cardús,  autors d’algun dels capítols del llibre”.

La veritat és que aquesta miscel·lània és un llibre que recomano vivament. Primer, perquè es fa molt fàcil de llegir degut a que tot el munt de col·laboradors ho fan tots molt bé. I desprès, perquè cadascú aporta alguna cosa interessant –algunes de ben inèdites- sobre el bisbe Deig. Entre tots fan un bon retrat d’aquest home que, en paraules del que fou el seu secretari –Jordi Orobitg-”tenia la ferma convicció que estimar Déu volia dir estimar la Pàtria i el Món” i això ha va saber fer sempre i molt bé, des del lloc on li va tocar estar en cada moment. Ho va fer sempre d’una manera ben discreta, amb naturalitat i fent-se estimar per tothom que el va conèixer de prop. La seva infantesa a Navàs, els seus anys al seminari, els anys a Sogorb i Tarragona com a secretari del bisbe Pont i Gol, el pas pel Bisbat de Menorca i després Solsona són alguns dels aspectes de la trajectòria del bisbe Deig que narren els autors del llibre, que acaba de veure la llum però que es va començar a gestar l’any 2010.

No en diré res més. Només recomanar que el llegiu.

No hi ha resposta

27 abr. 2015


Una Església simpàtica

Classificat com a Bisbe Deig,Església,Jesús Huguet

La finalitat de l’Església no és ser simpàtica. La seva finalitat i missió és la de viure i difondre l’evangeli de Jesús. Però si això ho fa d’una manera simpàtica, atractiva, cordial, suggeridora, propera i molt humana, molt millor, no us sembla? En el seu origen, la paraula simpatia (que ve del grec) vol dir patir amb’, o sigui sentir, patir, alegrar-se, estar al costat de l’altre. Exactament això és el que vam voler celebrar el divendres passat a Fondarella (El Pla d’Urgell) unes 200 persones al Segon memorial dedicat a Mossèn Jesús Huguet, un home savi, senzill, humil i que sabia transmetre amb el seu fer quotidià la imatge d’una Església simpàtica perquè la sabia fer molt propera a la vida de les persones. De totes les persones, sense distincions de cap mena. Proposava una església oberta a tothom i que compartia les alegries i les penes dels homes i dones del seu temps.

El president de la Diputació de Lleida i alcalde de Fondarella, Joan Reñé, va exercir d’amfitrió en l’acte dedicat a mossèn Jesús Huguet, fill de Fondarella (Pla d’Urgell) i estret col·laborador del també desaparegut bisbe Antoni Deig. Per això es va aprofitar l’acte per presentar el llibre Miscel·lània. Homenatge al Bisbe Antoni Deig, acabat de sortir de la impremta. En aquest segon memorial hi va haver com a convidada Sor Lucia Caram que, després de veure un audiovisual sobre mossèn Huguet, es va manifestar contenta de poder estar al poble natal de mossèn Huguet a qui va admirar, primer, pel seus escrits al Full Diocesà, quan la monja tot just havia arribat a Catalunya -després d’estar uns anys a València- i d’haver arribat de la seva Argentina natal i després com a persona. Ja sabem que Sor Lucia no decep mai i que sempre diu coses interessants. En aquesta ocasió va destacar el llenguatge senzill del mossèn a l’hora de parlar de la fe, que el feia molt proper a la gent i molt lluny del llenguatge dels alts estaments de l’Església “plens de paraules sense contingut”. Va seguir destacant que el mossèn era un home bo i lliure que “molestava la jerarquia per la seva llibertat” i que això li va comportar problemes com, per exemple,  que vetessin els seus escrits al Full Diocesà. I va destacar que, com també va passar amb el bisbe Deig, “la gent es va adonar a qui havien perdut” quan van morir. Va destacar per damunt de tot en la “bondat i tendresa” de mossèn Jesús, va parar-se una mica en analitzar la situació actual, social i política, on cal un compromís sincer de llibertat per superar la indignació i sensació d’estafa que han generat els estaments “macro polítics” i les jerarquies eclesiàstiques. Catalunya –va dir- ha de ser un lloc on poder viure amb dignitat, fet que li permetrà recórrer “el camí de llibertat” en el que estem posats.

Mossèn Jesús Huguet i el bisbe Antoni Deig. Dues grans persones que fan que l’ Església sigui simpàtica per a tothom perquè la fan vertadera i propera. Dues persones que van col·laborar estretament, que es van enriquir mútuament i que van ser una llum que va il·luminar fortament el país en un moment determinat. Acabo de començar la lectura de la Miscel·lània, amb un ric recull de textos de persones que van conèixer i que van ser molt properes al Bisbe Deig, com Carles Tejedor, Joan Reñé, Josep M. Badia i Masgrau, Climent Forner, Miquel Barbarà, Francesc Romeu, Sebastià Taltavull, Ramon Segués, Lucía caram, Josep Pont, Jesús Huguet, Francesc Balcells, Jordi Orobitg, Salvador Cardús, Bernabé Dalmau, Francesc-Marc Álvaro, Enric Juliana, Antoni Puigverd, Albert Sáez  i Joan, J. Busqueta. Trobo que és un bon llibre; un llibre necessari perquè puguem conèixer encara més el Bisbe Deig en totes les seves distintes facetes ja que cadascú presenta aquella part de la seva vida que més coneix.

Mossèn Huguet, llavors rector de Navès i a qui el bisbe Antoni va donar importants responsabilitats a la Diòcesi de Solsona, explica aquella rica etapa de col·laboració  i recorda especialment l’any 1991, quan el Bisbe de Solsona va reclamar una Confederació Episcopal Catalana en el transcurs d’un seminari religiós organitzat a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. Segons relata Mossèn Huguet en el llibre, el bisbe Deig s’havia convertit en una veu discordant per defensar obertament que ”a Catalunya l’Església ha de ser catalana i, com més catalana sigui, més universal serà”.

Un acte, doncs, aquest de divendres totalment just i necessari. Cal servar memòria agraïda de persones com ells que tant de bé han fet a l’ església i al país. Tant de bo es puguin seguir celebrant anualment els memorials de totes dues tal com pretenen fer les dues associacions: els Amics de Mossèn Huguet i els Amics del Bisbe Deig.

No hi ha resposta

07 març 2015


Mossèn Huguet

Classificat com a Església,Jesús Huguet

Demà farà tres anys que va morir d’accidentMossèn Jesús Huguet. Avui, l’Associació d’Amics de Mossèn Huguet ha preparat un acte d’homenatge i record al Teatre Comarcal de Solsona. Ho fa amb una conferència i amb la presentació del llibre Testimoni d’amor. Església i País, un recull de textos del mossèn publicats prèviament a la revista El Pregó.

De Mossèn Huguet ja se n’han dit moltes coses. I totes bones, em sembla. No és fàcil que hi hagi tanta unanimitat entorn a una persona, però és que tots els que el coneixíem coincidim en reconèixer que era un home de moltes i grans virtuts. Una persona que es feia estimar, vaja. Jo en destacaria dues: la bonhomia que li traspuava per tots els porus  i la intel·ligència que amagava sota la capa de la modèstia i de la discreció. I encara n’hi afegiria una altra: el que deia o escrivia, ho feia d’una forma clara, diàfana i senzilla per tal de que tothom ho pogués entendre..Per això cal aplaudir i agrair tota la feina que ha fet l’ Associació per recollir en un altre llibre els seus articles d’opinió per tal de que els puguem tornar a assaborit o potser perquè alguns els descobreixin per primer cop. Segur que serà un bon complement al ja conegut llibre Xàldigues. I segur que valdrà la pena llegir-lo.

I ja que parlem de Mossèn Huguet, caldria parlar d’aquesta modesta revista que s’anomena EL PREGÓ i que va sortir a la llum pública per primera vegada el març de 1994. És una publicació quinzenal d’opinió i informació eclesial que surt els dies 1 i 15 de cada més. No és una publicació qualsevol. Va ser -i segueix essent- l’eina adequada i necessària  que un grup de cristians han trobar per impulsar el projecte d’una publicació que aportés una visió lliure i crítica i des d’una òptica creient, sobre fets i esdeveniments de l’àmbit eclesial i social. El Pregó té els dos objectius que figuren escrits en la mateixa capçalera: “El Pregó eclesial d’informació i opinió.” I això, en el marc de les línies marcades pel concili Vaticà II i amb l’atenció posada en l’evolució de la cultura i els costums de la nostra societat, en progressiu procés de secularització.  Mossèn Huguet en va ser un dels puntals des del mateix inici, junt amb el seu director Casimir Martí i tota una colla dels col·laboradors més lúcids que pot aportar el nostre país.

Si el cristianisme i el món no es pot mirar des d’una visió moderna i crítica ja el podem enterrar. No servirà per a res i serà un fòssil molt bonic per estar en un museu i per a ser estudiat. Però tota aquesta colla de gent va creure que el cristianisme no era res d’això i van intentar de dir-ho a través dels seus escrits i de la seva visió lúcida i lliure del món, de la fe i del diàleg que hi ha d’haver entre tots els camps del coneixement. Els temes més polèmics s’han de poder tractar, dialogar i debatre. Mai s’han d’amagar i s’hi ha de buscar resposta a través de formulacions de la fe noves, tant en el llenguatge com en les formulacions. Mossèn Huguet creia en tot això i va ser valent per dir-ho i escriure-ho encara que li comportés problemes, fins al punt de que un dia li van dir que no podia escriure més en els òrgans oficials. Però com que era un esperit lliure va seguir fent el que va creure que havia de fer; seguir escrivint. El Pregó va ser un dels llocs que el van seguir acollint. Per això cal donar-li les gràcies en aquest moment en que es recolliran tots els seus articles publicats en aquesta revista.

Que la memòria de Mossèn Huguet resti ben present entre nosaltres perquè s’ho val.

No hi ha resposta

10 febr. 2015


El tren del record

Classificat com a Castellnou de seana

25789_cat_ADAPTA_638_180

(Col·laboració per a l’Anuari Castellnou de Seana 2014, que es va presentar per la Festa major d’ enguany) . En la foto, una vista general del centre de Castellnou de Seana.

—————————————————————————————

EL TREN DEL RECORD

Era un dia de finals de Setembre. Em sembla que era el dia de Sant Miquel de l’any 1959 quan agafava l’Alsina Graells, passada la costa del Pont del Rei de la Carretera Reial, amb destí al Seminari de Solsona. M’acompanyava el pare, una maleta vella de fusta que el pare ja havia fet servir anys abans, un vell baül ple de coses personals, un matalàs d’escuma marca Pirelli que havíem anat a comprar uns dies abans a Lleida i moltes expectatives, força il·lusions i una mica de por per la incertesa del que m’esperava. Només havia passat fora de casa alguna temporada d’estiu a casa dels avis materns i poca cosa més. Aquell dia, per tant, va ser quan vaig tenir la sensació de que marxava definitivament del lloc de la meva infància: el petit poble de Castellnou de Seana.

Pensant-ho bé ara, potser no va ser aquell dia que me’n vaig adonar, perquè amb 11 anyets un encara no s’adona de gran cosa. Però sí que en realitat aquell dia va resultar ser –amb la perspectiva dels anys- com una espècie de trencament amb el poble, amb els amics, amb una realitat que havia viscut des de la meva infantesa. Els Seminaris d’aquell temps et feien viure en un altre món, en una bombolla que es transformava sovint en una espècie d’absurda i cruel ruptura vital amb el teu món, el teu entorn i amb la teva gent. Allò era un dur internat on s’hi passava fred a l’hivern, una mica de gana i on et deixaven tornar al teu poble només tres mesos a l’estiu i dues setmanes per Nadal. I tot això, sempre amb un ferri control i un marcatge ben proper i directe del rector del poble. No et deixaven anar al cine –per allò de la moral i els bons costums-, et controlaven la vida, les amistats, els que feies i el que deixaves de fer. A final d’estiu el rector rubricava una espècie de certificat que donava compte de la teva conducta i que havies de presentar als superiors. Uns altres temps, certament, però uns temps que queden ben gravats al record.

Ja de més grandet, hom s’espavilava per buscar feina durant l’estiu, generalment fora del poble. Tot plegat feia que te n’anessis deslligant poc a poc i que els llaços s’anessin afluixant lentament i inevitable. Però, tot i aquesta espècie de trencament, he tingut sempre molt clar que Castellnou és el meu poble. Sempre he tingut ben clar d’on venia i quines eren les meves arrels i d’alguna manera també he tingut sempre ben present en mi aquell principi que diu: “Si no saps d’on vens, com pots saber on vas?”. La vida et porta per camins tan diversos, inimaginables, inesperats -i a vegades estranys- que és fàcil que un es pugui despistar (sortir de la pista), perdre el rumb i acabar sense saber ni on vas, ni d’on vens. I això trobo que no és bo. Caminar perdent el nord, sense saber –encara que només sigui una mica- on vols anar no ho recomano a ningú. Per això és sempre molt psicològicament saludable tenir referències exactes i segures, com pugui ser-ho el poble on has nascut o viscut, la família, els amics, l’olor d’aquella terra que t’impregna l’ànima o l’horitzó d’un paisatge que mai a la vida et podràs treure del cap.

Sempre que torno al poble i passo per davant de la casa on vaig néixer, trepitjo els seus carrers, entro a l’església o veig de lluny la inconfusible silueta del campanar amb les cases arrecerades entorn seu, no puc deixar de sentir una nostàlgia immensa i una espècie de malenconia de la meva infància. Aquell és el meu poble!. Allò és quelcom meu! De cop em venen una colla de records que s’han quedat com a marques indelebles en el meu cervell. Recordo aquella plaça de terra, envoltada de grans plataners, on jugàvem a futbol; els horts on hi havia alguna fruita per anar a collir d’amagat; el grup d’amics que ens reuníem per anar a “fullar nius” amb una canya llarga, en la que hi lligàvem un filferro en forma de ganxo al cap; les guerres a cops de pedra contra els nens d’altres barris, o qualsevol altra malifeta que el Sr. Reynal es cuidava prou bé de repassar l’endemà a l’escola. Perquè, inevitablement, tot arribava a les oïdes del Sr. Reynal, que procurava anar redreçant com podia aquells nens una mica torçats i salvatges. Jo, que vivia més o menys a la meitat del carrer de Sant Blai, anava “al poble” quan havia d’anar a comprar a Cal Bessó, a l’església per fer d’escolà a Mn Josep, al cafè de Cal Jocs o a “estudi”. I anàvem a “les casetes” quan passàvem de Cal Manjon i anàvem a jugar a futbol en alguna d’aquelles eres que hi havia a la sortida del poble, amb la seguretat de que l’ Antoni de Ca l’Aranya tindria una pilota de cuir per jugar, en un temps que tenir una bona pilota era tot un luxe.

Recordo com de ben petit anava amb el padrí a prendre el sol als munts de feixos de llenya que el pastisser Macel·lí tenia per al seu forn. Allà s’hi reunien una colla de padrins a passar l’estona i fer petar la xerrada. Com a diversió ben barata, el vell Jandó s’havia acostumat a fer-nos córrer al voltant de la plaça als nens que voltàvem per allà i com a premi teníem algun caramel dels que sempre portava a la butxaca… I recordo com la Rosita, sempre riallera, em despatxava el pa de quilo que diàriament havia d’anar a buscar –pel fet de ser el germà gran- pel consum diari de casa…

Records i més records! No s’acaben mai si et poses a recordar… Una coneguda cantant francesa de la meva joventut –Françoise Hardy– deia  en aquella cançó “La maison où j’ai grandi” (La casa en la què he crescut) “quan miro el passat i veig la casa on he crescut, em venen al cap un munt de coses”… “Quan vaig deixar aquell moment de la meva infància ja sabia que hi deixava el meu cor. Tots els meus amics envejaven la meva sort en anar a la ciutat, però jo encara penso en la seva felicitat i en les seves rialles i em deia: “Tornaré algun dia, un matí qualsevol, entre les vostres rialles; sí, algun dia agafaré el primer tren del record”… “El temps ha passat i aquí estic, buscant en va la casa que estimava”…

Tornar a un lloc després de molts anys -“agafar el tren del record”- és exposar-se a trobar que ja res no és igual, que les coses inevitablement han canviat molt, perquè el món sencer ha canviat molt, les persones hem canviat també molt i, naturalment, ja res no és com era. Però el poble és aquí i el podem reconèixer tot i que hagin canviat les places, les cases, els rostres… El poble, és el poble i sempre està disposat a que hi puguem tornar, sempre ens rep amb els braços oberts i sempre hi trobarem alguna cosa d’allò que ens va fer com som, d’allò que va alimentar el nostre cos i el nostre esperit; al nostre poble sempre li haurem d’agrair el que ens va donar i el que ens va oferir; haurem d’agrair la generositat dels mestres, dels amics, dels veïns, de la família, dels costums, dels infinits detalls d’una cultura antiga que es va passant de generació en generació, en silenci i sense adonar-nos-en. El poble fa la gent, la gent fa el poble i tots junts fem aquesta terra –aquest altre Poble amb majúscula- que tant estimem i pel que tots lluitem, cadascú a la seva manera.

Alguns s’omplen la boca amb allò de que “són ciutadans del món”, com volent dir que són gent de mentalitat oberta, que no són pobletans, provincians, gent tancada, que accepten la diversitat cultural, que han corregut món, gent sense banderes, gent que creu molt en la globalitat… Està molt bé tot això de voler ser ciutadans del món. Però potser que no s’oblidessin que hi ha unes arrels i que el “món gran” comença amb el “petit món” que ens va parir i ens va veure néixer i créixer. En un gran arbre té la mateixa importància el que es veu com el que no es veu. Les arrels són tan importants com el tronc o les rames. Millor dit: sense arrels, ni tronc ni rames no són res i a la primera ventada se’n va tot a terra. Per poder ser de tot arreu, primerament s’ha de ser d’un lloc i s’ha de recordar que tots tenim uns orígens que ens han fet com som o el que som. Per tant, ens cal mirar enllà, sempre més lluny, però sense oblidar mirar de tant en tant aquell raconet on vam néixer.

No hi ha resposta

05 oct. 2014


Memòria i vida

Classificat com a Amistat

la foto

Quan, any rere any, ens anem reunint i ens mirem a la cara amb franquesa i sense voler caure en l’autoengany,  ens adonem que tots hem envellit molt. Portem tots molta cendra al cap, moltes arrugues a la cara, algunes al cor i ens hem acostumat a tenir massa converses sobre xacres i malalties. Però és llei de vida… I és que han passat molts anys, ha plogut molt i els vents de la vida han bufat de forma inexorable massa sovint i a vegades potser massa fort i tot. Uns vents que s’han endut molt lluny un munt d’il·lusions infantils, algunes esperances adolescents i molts dels projectes juvenils d’aquells noiets que, en aquells ja llunyans anys 60, corrien lleugers darrere una pilota, estudiaven llatí i passejaven pels boscos del Solsonès.

Alguns ja se n’hauran adonat: estic parlant una altra vegada de la trobada anual que fem un grup de companys que vam coincidir al Seminari de Solsona. Aquest any ens hem reunit a Capellades compartint el dia amb anècdotes, rialles, records i taula. Com sempre. Ens hi hem arreplegat una cinquantena, entre companys de Seminari i algunes dones que ens han volgut acompanyar. I hem compartit i hem recordat vida. Vida present i vida passada. També com cada any. Hem recordat, hem oblidat i hem evocat, en un procés normal en tota persona que ja porta un llarg rosari d’anys enfilats en aquest fil de la vida que ens ha anat portant per camins molt diferents i que, a la vegada, ens ha anat mantenint lligats d’una manera ben misteriosa durant anys, a través d’uns afectes i uns misteriosos lligams. Perquè,  si no, ¿de quina altra manera es pot explicar que tanta gent fem cap a una convocatòria anual com aquesta si no és perquè hem anat sabent mantenir aquest fil invisible durant anys i anys? Durant anys hem anat oblidant moltes coses i, sense saber ben bé com i per què, n’hem anant mantenint fidelment altres. Contínuament recordem i oblidem, oblidem i recordem en un procés continu que ens fa viure. Els psicòlegs diuen que és tant o més important oblidar que recordar perquè, si no, saturaríem “el sistema” i ens expliquen que l’oblit no és pas una fallida d’aquest sistema; expliquen que és necessari suprimir o inhibir allò que és irrellevant, per aconseguir una memòria eficaç i quedar-nos amb el que és més significatiu per nosaltres.

Sigui com sigui, jo estic segur que aquestes trobades nostres, que es van iniciar l’any 1987 i que no han parat des de llavors, tenen com a punt central la necessitat de compartir memòria i vida. Memòria d’uns temps més o menys durs o feliços, però temps que van deixar una empremta en un moment de la vida de cadascú de nosaltres. I seria bo estudiar-ne bé els motius i a què és deguda tanta persistència. Segurament que si ens convidessin a segon quins llocs o segons qui ens convidés, no en faríem cap cas i ho deixaríem córrer aviat. En canvi, segons qui ens convida o segons a què ens conviden en fem molt de cas perquè la nostra memòria evoca records de moments importants.

Qui no recorda –a vegades mitificant-hi una bona mica- amb devoció aquells moments o coses de la nostra infantesa com, per exemple, les olors d’algunes menges que ens feia la mare, alguns mobles o racons de casa, alguns pòsters que havíem penjat a la paret de la nostra habitació en uns moments de joventut recentment estrenada, algunes músiques i cançons que ens havien fascinat, algun amor d’estiu, alguna peça de roba estrenada amb més il·lusió del compte… De la mateixa manera, ahir recordàvem alguns professors, algunes excursions per la muntanya, alguns campionats de futbol, algunes frases escoltades en alguna classe i, tot mirant fotos antigues que algú havia portat, ens reconeixíem nosaltres a través dels altres i reconeixíem cares infantils que ens retrotreien al passat i ens feien retrobar moments d’aquell misteriós fil que potser se’ns havia perdut en els recòndits racons de la memòria. Quants anys han passat? 40? 50? Molts. Però en aquests moment d’evocació tot sembla tan proper i tan llunyà, a la vegada, que no sembla que hagin passat tants anys i que sembli impossible que alguns dels companys ja no hi siguin i que altres no estiguin en condicions de venir per l’atrotinament natural que els anys ens han anat portant.

Des de llavors ha canviat el país, la societat i hem canviat tots nosaltres. Tots hem envellit molt i potser a alguns ja no els queden llàgrimes, forces o motius de lluita per tirar endavant. Potser altres s’han tornat una mica uns autòmats que repeteixen gestos milers de vegades durant anys i anys. Potser altres s’han acostumat massa a la comoditat de la butaca davant la tele i ja no hi ha ningú que els faci moure. Potser comencem a mirar massa fotos antigues, o aquells trofeus plens de pols de l’estanteria o se’ns omple massa el cap de records d’absències de tota mena.  Potser alguns han recomençat un nou i il·lusionant cicle de la seva vida a través dels néts …Segur que cap de nosaltres està al cent per cent físicament i hem hagut de passar més d’una vegada per la ITV i pel taller. Però, malgrat tot, es mantenen intactes alguns records que el temps sembla que hagi volgut preservar i que també nosaltres sembla que estem ben disposats a guardar. Per això ja vam decidir ahir que, si Déu vol, l’any vinent hi tornarem. I si ens agafa amb un país independent o en vies cap a una imminent independència, encara millor, no trobeu?

No hi ha resposta

03 set. 2014


Gestos simbòlics

Classificat com a Església,POLÍTICA

carta papa

Hi han gestos que són simbòlics, com ho poden ser certs objectes, paraules o signes. Tots sabem que una bandera no és només un drap amb uns colors determinats, com no ho és un himne o una imatge d’una marca esportiva famosa. El símbol és allò que sobrepassa el significat corrent i adquireix connotacions noves però entenedores. Si un símbol no s’entén, no serveix per gran cosa.

El Papa Francesc és un home de paraules entenedores i de gestos simbòlics. Les seves paraules tenen regust a evangeli i volen ser properes a les persones. Durant aquest temps que és Papa (com sembla que ja ho feia quan era cardenal a Buenos Aires) ha anat acompanyant les seves paraules amb un munt de gestos -més o menys importants- però tan entenedors que sovint tothom els comenta, els recull i els destaca. No cal enumera-los perquè tothom els té ben presents.  Tot i això, n’hi va haver un que va ser molt comentat: va deixar de viure a les estances dels Papes per anar a viure a Santa Marta. Ell mateix ho explica en una carta a un capellà argentí amic seu, el  Padre Enrique Martínez, rector de l’ Anunciación del Señor, al barri Cochangasta, de la diòcesis de La Rioja a l’ Argentina.

Querido Quique: Hoy recibí la carta del pasado 1° de mayo. Me trajo mucha alegría, la descripción de la Fiesta Patronal me trajo aire fresco. Yo estoy bien y no he perdido la paz frente a un hecho totalmente sorpresivo, y esto lo considero un don de Dios. Procuro tener el mismo modo de ser y de actuar que tenía en Bs As, porque, si a mi edad cambio, seguro que hago el ridículo.

No quise ir al Palacio Apostólico a vivir, voy sólo a trabajar y a las audiencias. Me quedé a vivir en la Casa Santa Marta, que es una casa (donde nos alojábamos durante el Cónclave) de huéspedes para obispos, curas y laicos. Estoy a la vista de la gente y hago la vida normal: misa pública a la mañana, como en el comedor con todos, etc. Esto me hace bien y evita que quede aislado.

Quique, saludos a tus feligreses. Te pido, por favor, que reces y hagas rezar por mí. Saludos a Carlos y Miguel. Que Jesús te bendiga y la Virgen Santa te cuide. Fraternalmente, Francisco. Vaticano, 15 de mayo 2013“.

En el seu viatge a Brasil de l’estiu passat va fer un  extens discurs davant del comitè de coordinació de la Conferència Episcopal Llatinoamericana (Celam) que caldria recordar de tant en tant perquè marca un munt de pautes del que hauria de ser l’Església de Jesús. Era una clara i oberta crida a renovar l’Església. Entre altres coses, recalcava:

 “els bisbes han de homes que estimin la pobresa; homes que no tinguin psicologia de prínceps; que no siguin ambiciosos; capaços de vetllar sobre el ramat que se’ls ha confiat i ser vigilants del seu poble. Sobre tot, cuidar l’esperança del seu poble”.

Més d’una vegada he escrit sobre el bisbe de Solsona, Xavier Novell. Quasi sempre he estat crític –o molt crític- amb paraules o actituds seves. Avui no podia deixar passar l’oportunitat de fer tot el contrari. Avui toca felicitar-lo per dos motius: el primer, per la glossa dominical que publicarà el Full Diocesà aquest pròxim diumenge, on reitera el suport a que se celebri una consulta sobre el futur polític de Catalunya; i el segon, perquè cal felicitar-lo pel seu gest  de deixar el palau episcopal i anar a viure en una habitació de la residència del Seminari.

Trobo que les dues coses estan molt en la línia que marcava el Papa. Per una banda es posa al costat de la defensa d’un dels drets fonamentals del poble de Catalunya , com és el de poder votar el 9N i al costat dels desitjos d’un gran majoria de persones del poble català i, per altra banda, ha fet un gest de senzillesa i de més normalitat en la seva forma de viure. Gràcies, bisbe Xavier, per aquests dos gestos.

No hi ha resposta

01 set. 2014


Com vaig aprendre català

Classificat com a CULTURA,Escola,Llengua,Mestres

Signe-català

Aquest estiu he anat seguint la secció EXPLICA’NS LA TEVA HISTÒRIA  al diari ARA i m’ha semblat un gran encert d’aquest diari. M’ha semblat una secció molt interessant. Cada dia demanaven a personatges (de tots els àmbits de la societat catalana)  que expliquessin com van entrar en contacte amb el català com a llengua de cultura quan l’ensenyament oficial no oferia aquesta oportunitat. Ha estat tant interessant – i alliçonador- veure les respostes d’aquests personatges públics, com veure les de persones anònimes que també explicaven  la seva pròpia història. El resultat han estat 436 Comentaris o històries d’allò més diverses i enriquidores. Amb aquest material es podria fer un treball històric i sociològic ben interessant, perquè retrata fidelment uns anys molt obscurs de la dictadura, tret d’algunes persones grans que van poder aprendre català durant la Segona República. I després diran que el català no ha estat perseguit! Aquí hi ha la prova més fefaent de que ho va estar, i molt!

La lectura d’aquests testimonis em va fer recordar els meus ja llunyans anys d’adolescència, quan vaig començar a estudiar i escriure la meva llengua. El primer que vaig fer va ser buscar i rellegir “Pinya de rosa”, una obra del gran mestre de la llengua Joaquim Ruyra. Les seves històries –tan ben contades, tan ben escrites i amb un llenguatge ric com pocs escriptors poder tenir- m’han transportat a aquells llunyans anys adolescents. A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a lesEscoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica, tot i que elscatalà10 mestres del meu poble ens feien les explicacions de les lliçons en català amb força naturalitat. A més, jo vaig tenir la sort de que el meu primer mestre (el recordat i estimat Sr. Reynal) em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluis M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE. Era l’any 1962, la matrícula costava 100 pessetes i donaven totes les facilitats per poder-lo fer. Encara guardo els fulls d’inscripció, el llibre SIGNE:Normes pràctiques de gramàtica catalana(1962) i les lliçons corregides pel professor que em van assignar (el Sr. Joan Blanquer, també de Sabadell)M’ha fet gràcia fer-ne un escaneig per guardar-los i poder-vos-els mostrar.

L’any 1959 vaig entrar al Seminari de Solsona. Als Seminaris catalans hi havia una espècie de microclima on el català hi era present amb total normalitat. A Solsona les classes es feien totes en català, es jugava en català i es vivia en català, cosa que no succeïa a les escoles i instituts públics. El professor de català i castellà que tots els condeixebles recordem sempre amb molt d’afecte fou Mn. Antoni Muntada que, amb mètodes casolans (papers multicopiats) senzills i pràctics, ens va ensenyar prou bé el català perquè poguéssim defensar-nos bé. Un dels millors records que tinc de les seves classes és com ens dictava les extraordinàries proses del llibrePinya de Rosa i per aquest motiu, en rellegir-los aquests dies benignes d’estiu, em ressonaven de forma tan nostàlgica i dolça aquelles admirables narracions com “La vetlla dels morts”, “L’aniversari del noi Guixer” i altres. N’he pogut tornar a gaudir com quan les vaig escoltar per primera vegada en aquells dies llunyans.

català12Avui he anat a buscar a la llibreria de casa el llibre SIGNE i li he anat traient amb cura la pols, alhora que anava traient la  pols als meus records. Girava poc a poc les pàgines subratllades, anava revisant tots aquells exercicis tan plens de faltes d’ortografia, corregits i plens de petits comentaris que el meu professor assignat m’enviava de cada lliçó que jo li enviava…

Ho hauríem de fer més sovint això de treure la pols de la memòria, i no pas per simple nostàlgia. Ho hauríem de fer per valorar aquells esforços de tanta i tanta gent que, de forma anònima, discreta, altruista i a vegades clandestina, ens han ajudat a arribar fins aquí on som. Tenim el que tenim gràcies a ells, que ens van fer entendre que conservar la llengua i no perdre aquest immens tresor que alguns (aquests malvats del PP) ens volen robar, era una tasca necessària i indefugible. Moltes gràcies a tots ells.

No hi ha resposta

16 maig 2014


13TV, la biga, la palla i els sepulcres blanquejats

Quan llegiu aquest títol tan estrany, segurament que no entendreu res i us preguntareu on vull anar a parar. Miraré  d’explicar-me tan bé com pugui, tot i el risc de no aconseguir-ho prou bé…

Començaré recordant dues cites evangèliques que poden ajudar a entendre les coses: La primera és de l’evangeli de Sant Lluc 6,41-42 on Jesús diu: 

“Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: “Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull”, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà”.

I la segona cita és de l’ evangeli de Sant Mateu 23.27 on Jesús torna a dir:

“Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d’ossos i de tota mena d’impuresa!”

Aquestes dues cites ens poden servir per entendre millor la notícia que he llegit avui i les seves derivades. Resulta que la repugnant cadena dels bisbes 13TV va alertar en un dels seus fastigosos programes (“Mas claro agua”) d’un vídeo que un jove de Jerez havia penjat a You Tube  i que aplaudia l’assassinat d’ Isabel Carrasco. Tres dies després la policia interrogava el jove i el detenia. No seré pas jo qui defensi aquells que per les xarxes socials publiquin injúries i opinions  manifestament ofensives contra persones o institucions. Crec fermament que certes coses no s’haurien de publicar mai de la vida i no està malament que la llei les persegueixi.

Però també és cert que, amb aquest mateix criteri, podríem condemnar als periodistes i a les cadenes que veuen les brosses a l’ull dels altres i no veuen les bigues del seu propi ull. I també és cert que al ministre de l’Interior li podríem recordar que tant injuriosa és una frase contra un membre del PP que contra el President dels catalans o contra els catalans en general; imjúries que constantment trobem a les xarxes i que ningú es cuida de perseguir judicialment. O tots moros, o tots cristians, no us sembla? Tant delicte deu ser una cosa com l’altra…

El fons de la qüestió és el de sempre: molt sovint veiem els petits defectes dels altres i no veiem els grans defectes propis o els dels nostres amics i aliats. Dit d’una altra manera: als mitjans que ens són afins i que ens defensen, els perdonem tots els defectes i els mirem amb tota la bondat del món. És el que fa el PP amb certs mitjans de comunicació que els són afins i que tenen patent de cors per dir el que vulguin i fer crítiques ben gruixudes a qui vulguin (amb mentides i distorsions de la realitat incloses) i no passa res. I quan un pobre noi –anònim i desgraciat- es passa en un comentari, tothom a córrer darrere seu per detenir-lo de seguida. Una manera d’entendre la llibertat d’expressió ben particular, no us sembla?

No sé si el Papa Francesc coneix de primera mà el que es diu en una cadena de televisió amb majoria d’accions de la Conferència Episcopal Espanyola com 13TV. Segurament que no en deu saber res; altrament no crec que ho permetés i segurament que els recordaria les paraules de Jesús contra els fariseus per abocar opinions contra els altres que no es permetrien contra sí mateixos i contra els seus amics; sepulcres blanquejats molt bonics per fora i plens de porqueria per dins. I els bisbes catalans –tots ells- ¿no haurien de fer alguna cosa més per tal que aquesta cadena de TV canviés la seva línia editorial i fos una mica més evangèlica i en la línia que vol el Papa Francesc?

I ara fem un salt i anem a un altre assumpte. Posats a dubtar, també dubto que el Papa Francesc estigués gaire d’acord amb normatives com la que acaba d’imposar el bisbe Novell, -bisbe més aviat amb olor a naftalina que no pas a ovella, com vol el Papa que facin olor els bisbes- sobre si els advocats que tramiten causes de nul·litat matrimonials han d’estar batejats o no. Aniria bé que el bisbe Novell repassés aquell passatge de l’ evangeli on els fariseus busquen Jesús per posar-lo a prova amb el tema del divorci: “Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?” (Mc 10,2-16). Els fariseus prou bé que sabien el que deia la llei de Moisès -la “recta doctrina” i l’oficial- però es dirigeixen a Jesús amb malícia per posar-li un parany, a veure què diu, i després acusar-lo d’anar contra la llei. Ells sabien prou bé que Jesús posava la llei al servei de les persones i no les persones al servei de la llei.

Potser aquesta seria una bona oportunitat per a que el bisbe Novell es preguntés si el que diu el dret canònic (la llei oficial) és paraula de Déu o simplement paraula d’home que es pot canviar si cal i que es pot dispensar, com ara mateix ho fan la majoria de tribunals eclesiàstics en el cas que ens ocupa. Com molt bé li ha recordat Simeó Miquel, degà del col·legi d’advocats de Lleida, “les parts tenen el dret a escollir l’advocat que els inspiri més confiança, sense tenir en compte si està batejat o no” i “que no li sembla gens bé que es coarti aquesta llibertat per una qüestió de creença religiosa”.

I potser encara ens podríem fer algunes preguntes més: ¿Al bisbe Xavier no li caldria meditar una mica com ell se situa davant d’aquesta llei? Els fariseus són aparentment fidels a la lletra –com sembla que ho vol ser el bisbe de Solsona-, però em sembla que profundament infidels a l’esperit. ¿Què és més important: que un advocat (estigui o no batejat), porti un cas de nul·litat amb honradesa i rectitud o que estigui batejat o sense batejar? ¿Què és més important: la lletra de la llei o l’esperit? ¿La llei ha de servir per fer justícia, per humanitzar i per ajudar a qui ho necessiti o per discriminar i posar les coses encara més difícils del que són? ¿No seria potser millor repassar les tasses judicials i mirar de rebaixar-les una mica, que no pas plantejar-se aquesta “collonada”que ha plantejat el bisbe? ¿No ens va ensenyar Jesús que cal posar per damunt de la lletra de la llei -per molt justa que ens sembla que pugui ser aquesta lletra- l’esperit d’aquesta mateixa llei?

I per acabar, us deixo aquí un comentari-aportació que he llegit avui a Religión Digital d’un tal TIBIO (espero que siguin certes les dades que dóna) referida a aquesta notícia

Pero si lo que hay que hacer es ELIMINAR la inutilidad del abogado en estos procedimientos (¡no digamos del procurador!)
DATOS REALES QUE JURO POR DIOS QUE CONOZCO EN CARNE PROPIA:
1er pago al abogado: 500 €
2º pago al abogado: 500 €
1er pago al tribunal eclesiástico: 365 €
Pago a la psicóloga: 225 €
2º pago al tribunal eclesiástico: 735 €
3er pago al abogado: 500 €
4º pago al abogado: 500 €
Pago al tribunal eclesiástico de la diócesis vecina: 300 €
Pago al procurador: 350 €
TOTAL: 3.975 €
Conclusión canallesca: abogado (precio de amigo por no hacer NADA, pues ni pisó el obispado) 2.000 € (más 350 procurador); para los curas 1.100 €, la mitad (que ya está bien también, ojo). ESTO NO PUEDE SER.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz31tvYQmqF

No hi ha resposta

30 març 2014


Han mort dos capellans savis

Classificat com a Catalunya,CULTURA,Església,Mestres

Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, l’actual Escola Arrels II.

Ahir van morir –tots dos al mateix dia- dos capellans que jo coneixia. Els dos, unes grans persones, uns sants barons i dues persones molt sàvies. Són Mn. Josep M Ferran i Mn. Modest Prats. El primer, capellà del bisbat de Solsona i l’altre de Girona. Dos persones singulars, molt coneguts i estimats en els seus àmbits. La casualitat ha fet que morissin el mateix dia dues persones que vaig tenir la sort de que haguessin estat professors meus i, sobretot, d’haver conegut..

Mossèn Ferran el coneixia molt de prop. Va fer tot el que va poder per ensenyar-me Matemàtiques i Geometria al Seminari de Solsona però, tot i la seva bona voluntat, no se’n va sortir. No sóc del ram del números. De totes formes, en guardo un molt bon record d’ell. Parlo per mi, però em sembla que la majoria de companys hi estarien d’acord. Tots li dèiem “El Padrinet” per la seva manera de caminar una mica corbada i el seu posat tranquil i bonhomiós. A vegades tenia una rialla una mica sorneguera que hom no sabia massa com identificar. Encara el veig ara, arribant a l’hora justa amb la seva inseparable bicicleta, per donar-nos la classe. Venia de la seva Escola Professional, on segurament que ja havia fet dues o tres classes abans. Es desplaçava sempre en bicicleta, fora de que fes molt mal temps. Era un brillant enginyer de ponts i camins que s’havia fet capellà i, d’entrada, això ja ens causava un gran respecte. A més, el bisbe Tarancón li va encarregar deposar en marxa una Escola Professional a Solsona, encàrrec que va complir a la perfecció i on hi va dedicar gran part dels seus esforços i de la seva vida. El curs 1962-1963 va començar l’activitat acadèmica de l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, de la que ell en va ser director durant molt anys. Però, com que ell deia que abans de tot era capellà, sempre va tenir una parròquia de pagès on bolcar la seva passió evangelitzadora els caps de setmana. Ha fet de capellà de pagès fins els darrers moments de la seva vida.

Vaig tenir la sort de tractar-lo de ben a prop durant un any en què jo també vaig estar a l’ Escola Professional de Solsona i on, durant les vacances d’estiu, vam compartir un inoblidable viatge –amb un cotxe llogat i dormint en càmpings- amb dos companys més per Itàlia, Suïssa i França. Mn. Ferran era un home bo, senzill, generós amb els seu temps i els seus pocs bens, un home savi que semblava que a vegades vivia una mica a la lluna però que tocava sempre molt de peus a terra. Que descansi en pau!

Mn. Modest Prats el vaig conèixer molt poc i no el vaig tractar mai personalment. Ens va fer – esporàdicament – algunes classes  a la Facultat de Teologia dels jesuïtes a Sant Cugat del Vallès. Era un bon teòleg i un gran filòleg. “El capellà savi” de Girona -tal com el va definir Pasqual Maragall- i a qui els ha agermanat l’Alzheimer en aquests darrers anys. D’on el recordo més és de la tertúlia “Postres de músic”, a l’hora de la migdiada a Catalunya Ràdio, no recordo bé si amb el malaguanyat Ramon Barnils o amb Josep M Solé i Sabaté dirigint-la. Jo, en aquella època, anava a repartir amb una furgoneta alvèols per a fruita (que fabriquem a ACUDAM, centre on treballo) i recordo que aquella tertúlia em feia sempre molta companyia i m’alegrava una estona la feina en aquella hora tan feixuga dels calorosos estius del Pla d’ Urgell. D’aquells temps recordo unes tertúlies d’un nivell intel·lectual molt alt, sempre molt interessants, molt punyents i agudes (amb Sergi Pàmies, Quim Monzó, Jordi Vendrell, etc). I vull deixar constància també que em va agradar molt el seu llibre “Les homilies de Medinyà, que vaig llegir acabat de publicar el 2011, un recull de sermons i homilies tant de qüestions religioses com cíviques i ètiques en general. Que descansi en pau també.

Només una petita reflexió: Cóm continuem tenint-ne necessitat de persones com ells!. Són aquestes persones les que deixen petja en la vida de la gent i en la vida d’un país. Persones que generalment no surten massa als diaris ni són massa conegudes, (no és aquest el cas de Mn. Modest Prats). Persones que no fan soroll, però que fan molta feina i molt ben feta. Ho vaig poder comprovar personalment  l’any passat quan, amb motiu de que l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona i l’actual Escola Arrels II va fer els 50 anys de funcionament, vam reunir-nos allà un munt de gent (ex alumnes, ex professors, amics de Mn. Ferran) i tots estàvem d’acord que tot allò no existiria ni hauria tirat endavant sense l’ànima i l’esperit de Mn. Ferran. No tinc cap dubte que seguirem tenint moltes persones com ells i que sabran seguir els seus passos.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2xSdsU71r

2 respostes

24 nov. 2013


2n Fòrum de Balsareny amb les causes del bisbe Pere Casaldàliga

Classificat com a Església,Pere Casaldàliga

Un grup de cristians/es de base de Balsareny -el poble on va néixer Pere Casaldàliga- tenia un somni que es va fer realitat ara fa un any. El somni era celebrar el “1r Fòrum de Balsareny. Les causes del bisbe Pere Casaldàliga”, centrat en el Concili Vaticà II, amb motiu dels 50 anys d’aquest gran esdeveniment eclesial.

Però a la gent de Balsareny no se’ls acaben fàcilment els somnis i, com que segueixen somniant, aquest any han convocat un Segon Fòrum  pel proper dia 7 de Desembre seguint el consell que el mateix Pere els donava:  “Que aquest sigui l’inici de molts altres Fòrums, sempre en la caminada que fem junts per les causes del Regne. Sigui on sigui em tindreu al vostre costat”.

En la convocatòria que fan ens ho expliquen millor:

“És per això que un any després seguim somiant. I, malgrat que les notícies i informacions diverses que ens transmeten els mitjans de comunicació són poc esperançadores, nosaltres seguim somiant en un món millor (la utopia de la qual parla el P. Pere i que és la de l’Evangeli), on la justícia, la fraternitat, la pau, l’amor…omplin la Terra a vessar. Somiem igual com fa 50 anys somiava el papa Joan XXIII en escriure l’Encíclica “Pacem in Terris” (11 d’abril de 1963) i com també fa 50 anys somiava el Dr. Martin Luther King (28 d’agost de 1963), dos referents que tenim ben presents en el Fòrum 2013, juntament amb els germans cristians de l’Orient Mitjà, Síria i Palestina, que any rere any criden i expressen el seu anhel profund de ser alliberats del mal i del pecat de l’ocupació militar de llurs terres, alhora que alcen les seves veus en solidaritat amb tots aquells que han sentit la tirania de la injustícia .

Ens diu la Constitució Gaudium et Spes: “El goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, plor i angoixa dels deixebles del Crist, i no hi ha res de verament humà que no ressoni en llur cor.” Enguany pretenem ajuntar aquests somnis i esperem que també hi podem afegir el somni del Papa Francesc, d’una església més pobra, oberta i acollidora als sense veu i als més necessitats. Desig i somni que enllaça i uneix al Papa Joan XXIII, al bisbe Pere Casaldàliga i al Papa Francesc. Que la gran causa de la justícia, la pau, els drets humans, que és causa del bisbe Casaldàliga, del papa Joan XXIII, del Dr. Martin Luther King, dels cristians de Palestina, descendents dels primers cristians, de multitud d’homes i dones de bona voluntat, i que hauria d’esdevenir causa de tot ésser humà, sigui un motiu més per a la joia i per a l’esperança en contemplar-se la seva aplicació i la seva presència arreu del món, pel bé de tota la humanitat. Que aquest segon Fòrum de Balsareny ens ajudi a reflexionar-hi i a ser-ne artífexs”.

Una de les moltes coses interessants que tindrà el Fòrum serà l’estrena de la pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella”, sobre la vida del bisbe Pere Casaldàliga a Sao Félix do Araguaia, al Brasil, basada en l’obra del Francesc Escribano.

Aquest és el programa per si a algú li interessa:

Dissabte, 7 de Novembre, a la Sala el Sindicat de Balsareny (Bages)
2n FÒRUM DE BALSARENY AMB LES CAUSES DE PERE CASALDÀLIGA
Els anhels i els somnis d’un món basat en la Pau i la Justícia (als 50 anys de l’encíclica “Pau a la Terra” de Joan XXIII)

9,30 h. Inscripcions
10 h. Benvinguda i presentació de la Jornada
10,15 h. Vídeo introductori
10,30 h. Taula rodona: “Als 50 anys de l’encíclica PAU A LA TERRA.
Les condicions necessàries per construir la pau”
– Josep Antoni Benítez, jesuïta i ex-degà de la Universitat Gregoriana de Roma.
– Arcadi Oliveres, economista i president de Justícia i Pau
– Lucía Ramon, teòloga
12 h. Reconeixement del 2n Fòrum de Balsareny
12,30 h. Debat per grups
13 h. Posada en comú
14 h. Dinar
16 h. Presentació del document : “Kairós per la Pau de cara a treballar l’Advent i el Nadal” a càrrec de Martí Olivella, de NOVA
16,30 h. Semblances entre Joan XXIII, Pere Casaldàliga i el Papa Francesc, a càrrec de Ramon Cabana, sacerdot de la diòcesi de Solsona
17 h. Presentació pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella”, a càrrec de Francesc Escribano, autor del llibre original, i la presència d’alguns actors
17,30 h. Passi de la pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella”
21 h. Pre-estrena de la pel·lícula “Descalç sobre la terra vermella” per a la gent del poble de Balsareny
21,30 h. Pregària interreligiosa per la Pau i la Justícia

 

Només des dels pobres es pot construir la veritable pau,
que és fruit de la justícia. Estem massa acostumats a
veure la pau com una amnistia d’armes simplement.
Les armes poden callar, però la injustícia, l’opressió,
la dependència, el deute extern…segueixen cridant.
La pau és, abans que res, un sinònim de la justícia.
I un sinònim de la solidaritat.
Aquest és el nou nom de la pau.
Només hi haurà pau quan hi hagi un sol món,
humanament fratern.
Pere Casaldàliga

No hi ha resposta

28 oct. 2013


Records del turó de Sant Magí

Classificat com a Amistat

2.-Foto aèrea SeminariFa tot just una setmana que ens reuníem una colla de companys, antics estudiants del Seminari de Solsona. En parlava fa pocs dies en un apunt que titulava  La memòria, els records i les absències i també n’he escrit alguna cosa en aquest mateix blog cada any després de la trobada anual. Un d’aquests companys m’ha demanat si podia escriure’n alguna cosa més -cosa que he acceptat de bon gust- recordant que podia recuperar i fer servir com a base un escrit que vaig fer l’any 1998, després de la trobada d’aquell any..

Primerament cal dir –per als que no ho sàpiguen- que el TURÓ DE SANT MAGÏ és el lloc de Solsona on està situat el Seminari i és on hi vam passar una bona colla d’anys. D’aquí ve el títol.

Un dia vaig llegir una enigmàtica frase d’un llibre ( no recordo quin) que deia: "Un dia, tots els elefants es reuniran per oblidar. Tots, menys un". Es diu que els elefants tenen molta memòria i que tenen uns rituals de reunió en certs llocs i també certs llocs per anar a morir. Aquestes trobades que fem anualment deuen tenir alguna cosa de ritual elefantí perquè no ens cansem de fer-les després de ja molts anys. Van començar a Sant Pau de Casserres, el juny de 1987, després que ens trobéssim per casualitat un dia de primavera i després de molt temps de no veure’ns, dos o tres companys en un carrer de Solsona. Parlant, parlant, va sortir la idea de fer una trobada de companys de curs. Vam passar a l’acció i aquell mateix estiu vam fer la primera. I n’hem anat fent cada any fins la de la setmana passada a Vic…

L’any 1998, si no recordo malament, va tocar fer-la a Solsona. Cada any la prepara algú diferent i l’acostumem a fer en indrets ben diversos. Aquell dia era un matí assolellat. Mentre pujàvem amb el cotxe, embolcallats d’una bona música, anava rumiant la frase que citava abans i que no acabava d’entendre. Pensava: per quin motiu els elefants s’han de reunir per oblidar? Serà perquè el fet de tenir tanta memòria no els deixa viure en pau?. A vegades recordar massa pot arribar a ser un inconvenient. Jo anava rumiant-la i vaig arribar a la conclusió que nosaltres som també com una mena d’elefants que ens anem reunint periòdicament, però per a fer tot el contrari del que deia la frase: ens reunim cada any per recordar. Crec que aquest és el nostre objectiu bàsic. I, en retrobar-nos, recordem anècdotes i vivències, retrobem afectes i anem traient pols de la memòria potser una mica inconscientment. Alguns elefants som una mica desmemoriats. Altres, amb molt bona memòria, tal com podem comprovar anualment. Però tots tenim dins nostre una vida plena de vivències compartides i records (dolços alguns i potser una mica amargs d’altres) d’una infantesa i joventut cada vegada més llunyana. Tenim tots una memòria que és com una cicatriu que a vegades fa pessigolles, a vegades batega fort, a vegades crema i a vegades fa mal.

Perquè només cal començar a furgar una mica perquè comencin a sortir anècdotes, històries i coses mig oblidades. Una possessió comuna que encara que estigui amagada en els subsòls de la memòria i ens sembli que ens n’hem oblidat, de cop i volta surt a la llum. En el fons l’oblit és un gran simulacre. Ningú no pot -encara que vulgui- oblidar certs fets, certes vivències i certes emocions. No es pot buidar del tot aquest gran espai ple de fantasmes, uns peregrins que ens acompanyen o potser caminen mig perduts  per l’oblit com si fessin en Camí de Sant Jaume. El passat és sempre una estança plena i no hi a ningú capaç de buidar-la del tot i no hi ha oblit capaç d’enderrocar-la. A vegades, aquesta morada està  força plena d’ombres i mals records que fem veure que no existeix. És com un parèntesi, un dipòsit buit, una collita de no-res. Però en realitat en aquest espai hi ha de tot i moltíssimes vegades també fem  lloc als bons records. Potser ens caldria ser més justos i procurar mirar amb exacta perspectiva les coses. A vegades, els records dolents ocupen tant de lloc que els bons s’han quedat sense on poder-se situar. I ens calen uns i altres per a viure i per aprendre.

Penso que tots tenim certa necessitat de trobar-nos, d’explicar-nos. No podem desenterrar la gent ni el temps que ja ha passat, però podem transmetre paraules i vivències que ens persegueixen, que les portem al damunt i que formen part de nosaltres i de la nostra manera de ser. Potser necessitem dir-nos: me’n recordo d’aquell temps perquè no estava sol. Per això a vegades em faig aquesta pregunta: per què hom retorna? Per què sempre som com aquells navegats misteriosos que tan sovint es perden ben gustosament en les esquerdes profundes de la memòria i retornem, al nostre passat, als nostres records, a les vivències d’infantesa o joventut?

Anàvem pujant, deia, des de Mollerussa per la carretera de Torà i, de sobte, ens topàrem amb el bosc incendiat aquell estiu. Colpia vivament veure tanta desgraciada grisor, tanta vida morta, tantes il·lusions i hores de feina cremades en un instant. I va ser llavors -sense saber ben bé quin era el nexe- quan vaig anar donant tombs sobre el sentit d’aquestes trobades que fem anualment i que s’han fet ja tradicionals i per alguns -em consta i m’hi compto- força esperades.

Suposo que devia ser el fet de veure aquells entorns de Solsona, del Miracle -tan coneguts i estimats-, aquells camins tan fressats en aquells llargs passejos de les tardes de dijous i diumenges i aquells boscos que tant havíem recorregut de petits… I pensar que ben aviat no els reconeixeríem!. Carreteres noves, incendis, edificacions… Pensava que la vida inevitablement anava canviant les coses i les persones, però que era una llàstima que ho canviés tant. Si les coses canviessin cap a millor, ja hi estaríem prou d’acord tots! Però el fet és que massa vegades canvien cap a pitjor i de mica en mica es van deteriorant tant que ja ni les coneixem.

Seguia pensant que ja feia 11 anys que ens reuníem i que ens ho havíem passat prou bé en aquelles ocasions. Aquella cosa, que havia començat com una idea que surt com aquell que no vol en una conversa d’amics, de mica en mica havia anat quallant. Es tractava, simplement, de tornar-se a veure una colla de gent que havien estat companys, amics i que havíem compartit molta vida. Una vida que moltes vegades recordem i mai la reflectirem prou bé ni en cap llibre, ni en cap conversa, ni en cap trobada. La vida s’ha viscut, es viu i prou. Costa tant explicar-la, que quasi esdevé impossible. Falten paraules, falten conceptes. Com al pintor que no acaba de trobar el color o el pinzell per a reflectir prou bé aquell rostre ple d’arrugues que són vida cada una d’elles. Sempre hi haurà alguna cosa amagada darrere de cada solc de la cara i darrere d’aquell rictus indesxifrable…

Mai ens hi hem aplegat tots. Però tampoc es va voler pretendre això. Únicament volíem establir un dia de trobada per tal que hi anés aquell que volgués, que en tingués ganes o potser necessitat. Pensava en els bons moments de records i tips de riure que ens havíem fet durant les sobretaules d’aquestes trobades i durant les esperes mentre anava arribant l’un i l’altre Ens passàvem notícies, coneixíem els fills o la parella d’un i altre, quedàvem per tornar-nos a trobar amb aquell amb qui hi teníem més amistat… Pensava que seria una llàstima que tot plegat s’anés perdent. Perquè un recordava una cosa, un altre una altra. Un tercer, hi afegia un detall més. Un altre portava fotografies, "Infantils" vells i esgrogueïts (la revisteta que es feia al Seminari) que els obries i en sortien uns somriures de quaranta anys enrere… És una llàstima que tot plegat es perdi, com es va perdent aquest bosc de la rodalia de Solsona, els paisatges coneguts i segurament que un bon tros enyorats per tots.

Per això vaig pensar que valia la pena de fer una mica d’esforç entre tots i recopilar coses. Fer reviure la memòria. Allunyar l’oblit. Espantar fantasmes o fer-los córrer de nou. Amb els anys, és com si tot s’anés enfonsant en la boira de l’oblit; però quan la boira es va aixecant, llavors veiem que l’oblit està ple de memòria. Sumant memòria i detalls podem refer la vida, arribar a escriure pàgines i més pàgines plenes de sentiments, vida i nostàlgies. I n’estic segur que tots gaudiríem molt en llegir-les si fóssim capaços d’escriure-les..

I per aquest motiu, també, vaig proposar a la sobretaula d’Olius (1998) començar una petita aventura, que ara podem comprovar que no ha reeixit: Vaig proposar fer un un llibre. Però un llibre inacabat. Sabíem com començaria però no preteníem saber com acabava. Jo vaig comprometre’m a començar-lo i anar-lo passant als meus companys de curs. Jo em limitaria simplement a fer la introducció i a marcar unes pautes que després cada un seria ben lliure de seguir-les o no. Ho preteníem fer per ordre alfabètic, tal com ho fèiem quasi tot al Seminari. Situem-nos en el túnel del temps i tornem a sentir el crit del Dr. Coromina: "Otro, otro.."  quan esperava una resposta que no acabava d’arribar. Començaria l’ Agustí Angrill i acabaria no sabem qui, perquè volíem que no s’acabés amb les anècdotes i coses del nostre curs, sinó que s’hi anés afegint tothom que estigués disposat a explicar alguna cosa amb bon humor o de forma seriosa d’aquells anys de Seminari. Preteníem que hi cabés tot: el bo i el dolent. Cadascú que se sentís ben lliure d’expressar el que volgués. També les trobades van començar essent una cosa dels del curs 59-60 i ben aviat s’hi va afegir gent d’altres cursos. Perquè mai hem pretès tancar-ho a ningú i sempre hem volgut obrir-les a tothom.

La idea, com he dit, no va quallar i el projecte es va quedar en res. Potser era somniar massa  i esperar també massa d’una gent que havia de treballar moltes hores per guanyar-se les garrofes, que tenien una família i segurament que també molts mals de cap. Per escriure se n’ha de tenir ganes i estar en certa disposició… Crec que ha estat una llàstima i que s’hauran perdut molts records i moltes vivències… Però han quedat les trobades, que ja és molt. Que potser és el tot!

No hi ha resposta

20 oct. 2013


La memòria, els records i les absències

Classificat com a Amistat,Història,Valors

Quan arriba la tardor, cada any ens arriba la convocatòria de la trobada de companys del Seminari de Solsona. I ja van 26 trobades si no vaig errat!. I veig que l’interès no només no decau sinó que es manté i fins i tot va en augment perquè cada any s’hi incorpora algun company nou. Bona senyal.

Ja he comentat alguna vegada que aquestes trobades són essencialment trobades per bressolar  records i amanyagar una mica la memòria de temps passats que, si no van ser millors que els actuals (¿recordeu allò que es diu a vegades de que “cualquier tiempo pasado fue mejor”?), sí que van ser prou bon per fer-nos retrobar i reactivar la memòria per tal de que vagi traient tot allò que hi guarda en algun raconet amagat.

Aquest any la trobada ha sigut a Vic i ens hi hem aplegat vora 50 persones que, tot fent una agradable visita a la ciutat, hem anat xerrant i posant-nos al dia de les circumstàncies personals de cadascú. Hem tornat a des arxivar els records de sempre i segurament que també algun de nou; records que ens fan presents persones i situacions viscudes amb més o menys intensitat  i que formen part de la nostra vida i -com deia un company- ens han marcat a molts per sempre en la nostra manera de ser, de fer i de pensar. Segurament que molts de nosaltres som com som i tenim els valors que tenim perquè vam passar una colla d’any en un lloc que es diu Seminari de Solsona.

La història és feta de records personals però, sobretot, de records col·lectius, contrastats entre diverses memòries personals que tenen com a conseqüència que els fets s’ajustin millor a la realitat tal com era i fan que es deformin molt menys, tot i que les percepcions d’un mateix fet siguin molt diverses i, per tant, els records també. Normalment som molt selectius a l’hora de recordar. No hem d’aferrar-nos als records però sí que potser cal fer-los servir com a eina que ens pot ajudar a viure millor i a enriquir-nos.

Cada any, deia abans, som una bona colla de companys que compartim el dia i la taula. Però també cada any hi ha alguna malaurada absència, degut a malalties o altres raons. I és que ens anem fent grans i el temps no perdona. Si no perdona als joves, menys ens perdona a nosaltres que ja no som tan joves. Per això també vull tenir un record per a ells en aquest petit apunt que sé que llegiran molts dels que ahir vam ser a Vic. Per tant, companys, compartim records antics però també cal que activem una mica les nostres neurones per tal de pensar amb aquests companys malalts i donar-los –hi el suport de la nostra amistat. Tant de bo en puguem tornar a trobar ben aviat.

I tant de bo aquestes trobades segueixin per molts anys!

”Del pou de la memòria
pouí tèrbols records,
records que me punyiren
ensems el seny i el cor”.

(Víctor Català)

Una resposta fins a ara

19 ag. 2013


Pere Casaldàliga i les seves causes

Classificat com a Església,Pere Casaldàliga

Devia ser l’any 1978 o 79, no ho recordo bé. Feia un parell o tres d’anys que jo havia arribat a l’ Uruguai i tenia un company que havia fet un curs de formació d’agents de pastoral al COM (Centre d’ Orientació Missionera) de Caxias do Sul , un centre que havia aconseguit renom gràcies a la categoria dels seus professors i a l’orientació progressista que tenia, en un ambient de fosques dictadures a tot el con sud d’ Amèrica Llatina. Sempre em parlava molt bé d’aquest curs i em va fer venir ganes de fer-lo. Un dels organitzadors d’aquests cursos era un company nostre que es deia Juan Martín Posadas (jesuïta uruguaià) i entre els professors convidats hi va haver durant molts anys el bisbe Pere Casaldàliga que, deia ell, hi anava amb molt de gust a compartir i a aprendre.

Des de la seva senzillesa i humilitat deia que a Caxias hi aprenia molt, tot i que estic segur que era molt més el que ell hi sembrava. Ja és prou coneguda la lluita que el bisbe Pere va tenir, des del principi del seu episcopat a la seva diòcesi, en favor d’unes causes que va fer seves i que l’han acompanyat fins ara, ja vell, malalt i bisbe emèrit.

Aprofitant aquesta circumstància va ser quan, amb el meu amic Sebastià, vam proposar-nos fer-li una visita per tal de poder-lo conèixer personalment i poder compartir un parell de dies amb ell. A nosaltres ens feia molta il·lusió i sabíem que a ell també segurament també n’hi podria fer poder xerrar una mica en català i poder parlar de la comuna diòcesi de Solsona a la que pertanyíem ell i nosaltres. Ell, un home obert a tot el món, sempre ha tingut unes arrels catalanes ben clares, que no ha amagat mai i a les que no ha renunciat ni negat tampoc mai.

D’aquesta manera és que vaig conèixer el bisbe Pere, un bon record que guardaré sempre. Vam compartir moltes estones de conversa durant aquells dos dies que hi vam ser i recordo especialment la seva senzillesa i la seva proximitat en el tracte amb tothom. Recordo que un dia li vaig demanar permís per gravar-li una d’aquestes xerrades per tal de poder-la enviar a Mn. Climent Forner per si creia convenient publicar-la al Full Diocesà de Solsona, del quan n’era director. Vaig fer la gravació, certament, però va quedar tan malament (no sé si per culpa de la cinta o de l’aparell) que costava molt poder-la escoltar bé. Una autèntica llàstima!.Igualment, però, la vaig enviar i no recordo si la van publicar o no.

Tot això ho recordo ara que -aprofitant les vacances- he tingut ocasió de rellegir algun dels articles que formen el llibre que van fer un grup de personalitats amb motiu dels 80 anys del bisbe Pere. És un llibre que recomano vivament si encara no l’heu llegit. Es titula “"PEDRO CASALDÁLIGA. Las causas que dan sentido a su vida. Retrato de una personalidad”. Podeu llegir-ne l’índex clicant aquí

El bisbe Pere ha estat un exemple de fidelitat durant tota una vida a un munt de “grans causes”, resumides en un amor incondicional a la “Patria Grande Latinoamericana” i a la seva gent més pobra: indígenes, camperols sense terra. Tot, des d’una visió d’un Déu que allibera a través de persones amb consciència social i eclesial. Benjamín Forcano, coordinador d’aquest llibre, recull unes paraules del bisbe Pere on ho resumeix tot:

“Va ser ell qui ens va donar la pista: parlar de mi mateix i de la meva vida, no; parlar de les causes que han centrat la meva vida, si. Perquè les causes de la meva vida valen més que la meva vida. A vegades els periodistes em pregunten més per la meva vida que per les meves causes. Això és quedar-se a la superfície. Jo sempre dic canviant la d’Ortega i Gasset, que jo sóc jo i les meves causes, i les meves causes valen més que la meva vida .

Causes meves, i no només meves, són: la terra, l’aigua, l’ecologia, les nacions indígenes, el poble negre, la solidaritat, la veritable integració continental, l’eradicació de tota marginació, de tot imperialisme, de tot colonialisme, el diàleg interreligiós i intercultural, la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humà, que és l’existència d’un primer món i un tercer món (i un quart món també), quan som un sol món, la gran família humana, fills del Déu de la vida ".

Sense voler, diu Forcano, el bisbe Pere ens ofereix tot un programa. Un programa ben definit, amb punts bàsics i el camí per solucionar-los.

 

2 respostes

15 maig 2013


Evangelitzar els pobres o deixar-se evangelitzar per ells?

Classificat com a CÀRITAS,Església

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, va presentar el passat 12 d’ octubre una PROPOSTA DE PLA DIOCESÀ
PASTORAL 2012-2020 en el marc del que s’ha anomenat Nova Evangelització i de la qual ell n’és un ferri defensor. El Pla proposa 9 prioritats d’actuació, la darrera de les quals fa referència a l’ ACCIÓ CARITATIVA de l’ Església i diu així:

9. L’acció caritativa
Establir un procés de formació en clau d’evangelització per a tots els professionals i col·laboradors de Càritas, com a curs preparatori per a esdevenir col·laborador.
Crear institucions vinculades a Càritas, però independents, per atendre camps específics: presos, drogoaddictes, dones maltractades, acollida de dones embarassades, discapacitats físics i psíquics, immigrants, transeünts, aturats.
Calendari:
– Des de l’octubre de 2015: Iniciar la formació en clau d’evangelització.
– Des d’octubre de 2017: Promoure la creació d’institucions que atenen necessitats específiques de col·lectius necessitats.

Avançant-se força al calendari inicial, ara ens ha sorprès enviant una carta a tots els Rectors del Bisbat, comunicant-los que vol canviar el marc normatiu de les Càritas de les diferents Parròquies del Bisbat. Basant-se en un “Motu propio” del Papa Benet XVI diu que s’han de canviar els estatuts de totes les Càritas – diocesana, arxiprestal i parroquial- d’acord amb algunes normatives que el proper dia 18 de maig presentarà a tots els presidents de Càritas. Vegem alguns punts d’aquesta carta:

– “Els seus estatuts però hauran d’establir que el rector, l’arxipreste o el bisbe, segons correspongui, tindrà sempre la darrera paraula en totes les decisions, ja que la forma pròpia de Caritas no és la d’una associació de fidels sinó l’església parroquial, arxiprestal o diocesana en acció a favor dels més pobres”). 

– “El nomenament de president de qualsevol junta de Caritas correspondrà al bisbe a proposta del Rector, a partir d’una terna elaborada per votació en l’assemblea. En situacions extraordinàries es podrà nomenar el president sense convocar l’assemblea. Els altres membres de la Junta seran nomenats pel rector a proposta del president”.

– “Tothom que respecti la identitat eclesial de Caritas podrà col·laborar amb Caritas. Tenint present però el que estableix el dret sobre les condicions per a ser membre d’una associació pública de fidels caldrà establir dos tipus de pertinença a Caritas: membre i col·laborador. Podran ser membres els fidels catòlics que rebuts els sagraments de la iniciació cristiana, trobant-se en situació canònica regular, participen habitualment de l’eucaristia dominical. Podran ser col·laboradors fins i tot els no batejats sempre que respectin la identitat eclesial de Caritas. Els membres tindran vot en les assemblees i podran ostentar càrrecs en l’estructura de Caritas (membres de la junta i responsables de programes). Els col·laboradors podran col·laborar en les accions i programes de Caritas però no podran participar en les assemblees, ni ser elegits per a ostentar cap càrrec en l’estructura de Caritas. El rector membre nat de les junta de Caritas expedirà el document que acredita la condició de membre de Caritas. Els qui no gaudeixin d’aquesta condició tindran per defecte la condició de col·laboradors.

Determino que, des del dia 2 de maig i fins a l’aprovació de les modificacions dels estatuts de cada Caritas, s’obri un temps de provisionalitat durant el qual no es pugui prendre cap decisió extraordinària, especialment cap renovació de president i dels altres membres de les juntes i de les comissions de Caritas – diocesana, arxiprestal i parroquial -. Encarrego als rectors que vetllin per a que es respecti aquesta mesura.

Atentament,

+ Xavier, Bisbe de Solsona

Solsona, 2 de maig de 2013

El juliol passat el Bisbe ja va fer una declaració que indicava el camí cap on volia que es transités. Deia: "També som una Església per als pobres, perquè dediquem un gran nombre de col·laboradors a l’atenció dels pobres", però creia que manca  ser una Església dels pobres, "una comunitat que fa realitat l’anunci de Jesús a la sinagoga de Natzaret: els pobres són evangelitzats, es converteixen i entren a formar part de l’Església."

El bisbe Novell conclou que cal arribar a un treball caritatiu que porti els pobres a la conversió, al camí de fe i a la incorporació a la comunitat parroquial. En aquest sentit, apunta a que els col·laboradors de Càritas "han d’aprendre a evangelitzar, sense deixar de realitzar la tasca d’acolliment, de promoció d’inserció laboral, de formació, d’ajuda material. Han de descobrir la mística de fer tot això de tal manera que suscitin interrogants, propiciïn el diàleg sobre el perquè de llur caritat, fins a fer possible l’anunci significatiu de Jesús i la proposta d’un camí de conversió." Aquest "plus" de la pastoral caritativa, -explica,- demana "una formació en clau d’evangelització per als actuals professionals i col·laboradors de Càritas", que es tradueix en un curs de capacitació evangelitzadora que ha d’esdevenir el curs introductori per a arribar a ser col·laborador de l’acció caritativa parroquial.

Davant d’aquests plantejaments jo em pregunto: quin és el paper dels laics en l’església si sempre la darrera paraula en tot la tenen els capellans i el bisbe?.

Què pretén aquesta distinció que fa el bisbe  entre “membres” i “col·laboradors”?.  No entenc massa què pretén. O potser sí que es pot entendre, si hom pensa en el desfici que encara tenen alguns bisbes de controlar i fiscalitzar les parròquies, les institucions i, a fi de comptes, les persones que formen part de l’església. Encara s’ha de seguir pensant que els laics i laiques no poden tenir veu pròpia i que, justament per això, potser algunes vegades no concordaran necessàriament amb el pensar del que anomenem autoritat?.

Penso que hi ha molta gent que col·labora amb Càritas o amb altres activitats de l’ Església i fa una extraordinària labor i que, a partir d’ara, no tindrà vot ni veu perquè potser no són prou “gent de missa”?. És necessària aquesta distinció que pretén fer el bisbe?.

Hem de seguir pensant encara que l’Església només ha de pensar en evangelitzar els pobres o potser també hauríem de pensar que és més important deixar-se evangelitzar per ells?. I quan dic “pobres” no ho dic només en sentit material, ja m’enteneu.

Potser seria hora de tornar a reflexionar aquell passatge de l’ Evangeli (Mc. 12, 38-44) en què Jesús alerta la gent sobre els escribes del temple i la seva falsa religió que només busca la pròpia glòria i explotar els més dèbils. I, en canvi, seguidament enalteix el gest que ha observat en una pobra vídua que és generosa fins a l’extrem.

Vanitat i falsedat dels escribes.38 En el seu ensenyament deia: «Guardeu-vos dels escribes. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, de ser saludats a   les places 39 i d’ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs als convits; 40devoren les cases de les viudes i amb intenció fingida fan llargues oracions; aquests sofriran una condemna més severa».

Ofrena d’una viuda pobra.41 Es trobava assegut davant la sala del tresor, i mirava com la gent hi tirava diners; i molts rics hi tiraven molt. 42 S’hi presentà una viuda pobra i va tirar-hi dues peces menudes, que fan un quadrant. 43 Llavors va cridar els deixebles, i els digué: «Us asseguro que aquesta viuda pobra hi ha tirat més que tots els qui tiren al tresor; 44 perquè tots hi han tirat d’allò que els sobra; ella, en canvi, de la seva indigència, hi ha tirat tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure».

Per tant, em sembla que no ens hauríem d’equivocar: moltes de les persones més valuoses que col·laboren a l’ Església són aquestes persones senzilles, de cor gran i generós, que treballen a Càritas o en altres camps i que fan el que sigui necessari per acollir els germans necessitats. Potser algunes d’elles no van a missa sempre, ni són considerats fidels exemplars segons els esquemes mentals d’alguns bisbes. Potser ni pertanyen explícitament a l’ Església, tot i que la seva religió potser és la més autèntica perquè són les que millor segueixen Jesús i perquè elles són les que més se li assemblen.

Potser el Papa Francesc ens volia dir alguna cosa nova amb els signes que va fer el Dijous Sant passat i amb algunes altres paraules que ha dit durant aquest breu temps i ens pot donar pistes del que és més important en l’exercici de la caritat. La societat canvia i l’Església també pot canviar si es vol intel·ligible Jesús als homes i dones actuals.

2 respostes

23 març 2013


Tics d’autoritarisme del bisbe Novell

Classificat com a Església

image

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, acaba de demanar la dimissió de l’ arxipreste de la Segarra i ho ha comunicat amb la següent carta a tots els capellans del bisbat:

 

Benvolgut Mossèn,

Malauradament, li he de comunicar que he demanat la dimissió de Mn. Eduard Ribera com a arxipreste de la Segarra. Ell, lleialment, ha acceptat de deixar el càrrec.

D’acord amb ell, justifico breument una decisió que he mirat d’evitar, però que finalment, fidel a l’encàrrec de bisbe de la diòcesi, he hagut de prendre.

Des del mes d’octubre, Mn. Eduard Ribera i els altres responsables del Full Inter parroquial “Fent camí”, publicaven escrits propis i d’altres autors a voltes manifestant opinions contràries a la doctrina de l’Església i, sobretot, criticant obertament la jerarquia i el seu servei ministerial. He de reconèixer, però, que sempre m’ha fet conèixer el contingut del full abans de la seva difusió.

Des d’aleshores, he corregit Mn. Eduard en tres ocasions, dues d’elles mitjançant entrevista personal, demanant-li que deixés de publicar textos d’aquests tipus i notificant-li en la darrera que, tenint present que la condició per nomenar-lo arxipreste fou evitar precisament aquest tipus de publicacions, si no s’esmenava li hauria de demanar la dimissió.

Aquest darrer cap de setmana, el Full “Fent Camí” ha publicat novament un article en la mateixa línia, aprofitant un comentari al recent homenatge a Mn. Huguet. Després d’escoltar l’opinió dels membres del Consell de Govern, dissabte li vaig demanar personalment la dimissió d’arxipreste, reconeixent-li que m’entristia fer-ho perquè reconec el bon treball realitzat com a arxipreste i la magnífica visita pastoral que vàrem fer l’any passat.

Tenint present la realitat actual dels capellans de l’arxiprestat de la Segarra, he decidit nomenar arxipreste a Mn. Xavier Romero, rector de Cervera, sense més consulta.

A l’espera de veure’ns a la propera missa crismal, el saludo cordialment,

+ Xavier, Bisbe de Solsona

Solsona, 18 de març de 2013

Davant d’aquest fet, voldria fer uns quants comentaris:

1. Conec, des de fa anys, Mn. Eduard Ribera i algun altre responsable del full setmanal “FENT CAMÍ PER LA SEGARRA RURAL”. El rebo totes les setmanes, el llegeixo i el valoro molt positivament. No hi he llegit mai textos que siguin contraris a la fe  i, per tant, condemnables; tot al contrari: hi descobreixo en els seus responsables i en els escrits setmanals una gran estima per l’Església i sé de primera mà (en tinc testimonis) que és molt valorat per la majoria de feligresos d’aquelles petites parròquies rurals.  Em sembla que el bisbe Novell confon el que és la doctrina de l’ Església amb altres qüestions perfectament opinables.

2. El text a que es refereix la carta sobre l’homenatge a Mn. Huguet és un text que vaig publicar en aquest mateix blog (10 de Març) i que els responsables del butlletí van recollir, com han fet en moltes altres ocasions amb textos molt interessants d’altres autors, alguns d’ells teòlegs reconeguts. No crec que cap d’aquests escrits pugui donar motiu  per a cap condemna. Més aviat ho considero un pretext episcopal per amagar obscures raons o conveniències  i per apagar veus discordants a una manera de fer i pensar, al meu parer massa oficialista i monolítica per part del bisbe. En qualsevol bisbat és mala política arraconar un tipus de gent ben valuosa (potser, és cert, una mica crítica) i promoure’n només una altra d’una determinada tendència ( i ben  dòcil).

3.  Considero que tot el que es publica en aquest full són textos escrits des de la llibertat que ens dóna la nostra mateixa fe (“on hi ha l’Esperit del Senyor hi ha la llibertat” -2 Cor 3, 18) i que diuen el que sent el cor. A vegades poden no agradar, però potser convindria que ho llegissin i ho escoltessin amb els ulls i el cor obert i sense tant esperit inquisitorial. Justament una de les creus per les que va haver de passar Mn. Huguet va ser la condemna al silenci, com tantes altres vegades ha passat a moltes altres persones–molt injustament- en el si de l’ Església.

4. El bisbe Novell hauria de saber que el mateix dret i deure té ell de corregir els seus diocesans, com els diocesans tenen el dret i el deure de corregir-lo a ell.  O no? Perquè la condició de Capellà, Bisbe, Cardenal o Papa no fa ser ni més bo ni més dolent, ni més perfecte ni més imperfecte, ni més intel·ligent ni més ruc, com tothom sap molt bé i es pot comprovar dia a dia. Per tant, seria hora que les relacions dins de l’Església anessin canviant, s’exercís més el diàleg que la inquisició, que la correcció fraterna a la que fa referència el bisbe anés en les dues direccions i que es tinguin més en compte la bona fe i les coses fonamentals que ens uneixen que no pas les secundàries (la majoria d’elles relatives, opinables i canviables) que ens separen.

5. Tant de bo el Papa Francesc –amb la convenient i necessària l’ajuda de l’ Esperit- sigui capaç d’obrir ràpidament finestres perquè entri aire nou en aquesta Església que fa pudor de resclosit en algunes de les seves estructures i comportaments, en molts cassos tan allunyada de les persones i de les seves inquietuds. Que aquest nou esperit arribi ben aviat a tots els racons del món on qualsevol cristià o cristiana vulgui viure lliurament la seva fe.

6. I, per acabar, li recomanaria al bisbe Novell aquella màxima tan sàvia del bisbe Deig: “Fer, fer fer i deixar fer”.

8 respostes

10 març 2013


Un dia d’oasi!

Classificat com a Església,Jesús Huguet,SOCIETAT

Segons el diccionari un oasi és, enmig d’un desert, un illot de conreus i de poblament sedentari, determinat per l’existència d’aigua, provinent sia de capes freàtiques, sia d’un pou, d’una font, d’un uadi o d’un riu. Però també té una segona accepció : Un oasi és aquell lloc, temps, situació, etc., que permet un repòs físic o psíquic, que és com una excepció enmig del desordre, dels neguits, etc.

És d’aquest segons sentit del que vull parlar en aquest breu apunt: Avui ens hem aplegat a Solsona un munt de gent (el teatre Comarcal ple) per recordar Mn. Jesús Huguet, que justament avui feia un any que va morir d’accident. Un grup d’amics seus han preparat un acte amb la voluntat d’homenatjar-lo. En el programa deia que Mn. Jesús Huguet era “una de les figures clau de l’ Església catalana contemporània” i que, amb aquest Primer Memorial, es “vol mantenir viu el seu llegat intel·lectual, religiós i ideològic”.

Hi ha hagut una taula rodona, una glosa, un audiovisual i un dinar de germanor per a tots els que s’hi han volgut o pogut quedar. Tot plegat un autèntic oasi d’ombra fresca, un temps de recer reparador i confortable enmig d’un desert eclesial i social que fa massa temps que ens toca patir. Les paraules que s’han escoltat avui, l’ambient que s’ha creat, el retrobament amb un munt d’amics que compartim les mateixes idees, les mateixes creences, els mateixos neguits i les mateixes esperances de Mn. Huguet ha fet que hàgim pogut viure un gran dia. Un dia reparador.

Quan alguns cristians creiem que hem hagut de fer -sense motius aparents- una travessa pel desert massa llarga (50 anys d’un Concili Vaticà II, amagat i silenciat per l’ Església oficial) ja teníem ganes de trobar un ambient tan esperançat com el que hem trobat avui, submergir-nos-hi amb ganes i beure l’aigua fresca que surt de la font de la plaça i que és oferta a tots sense límit i gratuïtament Aquesta metàfora-comparació (FONT-ESGLÉSIA) li agradava molt a Mn. Huguet i això és el que ha estat el dia d’avui.

Hem viscut un oasi i hem palpat una Església que pot ser -i ha de ser- molt diferent de l’ oficial, vella, encarcarada i captiva per part d’alguns sectors cristians . M’ha agradat molt una piulada que el Salvador Cardús ha enviant mentre es feia l’ acte i que deia així:”Teatre comarcal de Solsona, ple de gom a gom. Alta emoció. Hi ha més Església en aquest teatre que al Vaticà amb tots els cardenals reunits”. Millor no es podia dir!

I per acabar dir-vos que ens han anunciat dues bones notícies:el proper naixement de l’ associació “Amics de Mn. Huguet” per tal de que aquest primer memorial tingui una merescuda continuació. I també que s’està preparant un llibre amb un recull de la seva obra dispersa en revistes i diaris. S’ho val la pena!.Tant de bo reïxin aquests bon propòsits perquè Mn. Huguet, com a bon capellà, bona persona, bon amic i bon patriota, s’ho mereix. Moltes gràcies a tots els que ho han preparat.

Una resposta fins a ara

04 març 2013


Reflexió del Fòrum Ondara

Classificat com a Església,Fòrum Ondara,SOCIETAT

Al butlletí nº 16 del mes de Gener d’aquest any el FÒRUM ONDARA de capellans del Bisbat de Solsona -del qual ja n’he parlat altres vegades- hi ha una reflexió molt interessant i molt actual sobre el que viu el nostre País. Per això m’ha semblat bé recollir-la i ampliar-la a través del meu blog.

 

 

 

 L’Orant de Pedret (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona)

Butlletí Núm 16 – gener de 2013

Poc abans d’iniciar la campanya per a les eleccions passades de Catalunya, férem una crida contra la por, les mentides i calúmnies que començaven a arribar de més enllà de l’Ebre i de més a prop. Hom diria que tals missatges van aconseguir, en part, l’objectiu intimidador, o almenys va sembrar l’ombra de dubtes: “Ves a saber que hi ha de veritat”, deien alguns. Ras i curt, això és injustícia i immoralitat, que atempten contra la dignitat de persones i de tot el poble.

Aquestes accions, indignes, ens demostren que tenim davant i en contra uns partits polítics
imperialistes, colonitzadors, centralistes. Ens diuen separatistes, però ells són separadors.
Diuen que estimen Catalunya. Millor que no ens estimessin tant, perquè “de tan que ens estimen, ens abonyeguen”. Per molts vots que hagin recaptat, alguns ocupen indignament els seus càrrecs. Els atacs, reiterats i a la descarada, contra la cultura, la llengua, la història, les institucions, etc. fan que els sentim com autèntics enemics del nostre poble. Alguns estats, democràtics de debò, que s’han sentit hereus d’un passat que va tractar indignament un altre poble, han tingut la noblesa de demanar perdó i fins i tot d’indemnitzar-los d’alguna manera. Els Governs Espanyols han actuat i actuen vers Catalunya totalment al revés: ni reconeixen les persecucions passades (fa poc, feien dir al Rei que “nunca la lengua catalana ha sido perseguida”), ens estan sotmetent a un autèntic espoli fiscal i es neguen reiteradament a complir els pactes econòmics de l’Estatut. I com s’han posat quan s’ha parlat del dret a decidir que té tot poble. Ho digué ben clar Gallardón. “España sin Cataluña no puede vivir”.

I per últim, ara que ja tenen majoria absoluta,uns botons per mostra:
1.- L’afer d’aquest ministre d’educació (de quina?) que diu que “hay que españolitzar a los
niños catalanes” i que “soy un toro bravo, el castigo me estimula”. Amb la reforma que vol millorar l’ensenyament, si no hi ha marxa enrere interpretativa, posa en qüestió la immersió lingüística aplicada tan exitosament a Catalunya. Un país amb una llarga història de grans pedagogs reconeguts internacionalment (Galí, Montessori i Frixinat, etc), ara està rebent impunement la tossada d’un “toro español”: quina vergonya! Es veu que la sagrada constitució espanyola (que tant es passen per la cara quan es tracta del dret a decidir) el toro la pot incomplir tranquil•lament i impunement quan es tracta de protegir la llengua catalana. Els fa nosa la nostra llengua; la de Cervantes, que està crisi a Catalunya, aquesta sí s’ha de protegir. Qui s’ho pot creure, que ens estimeu tant, Soraya de Santamaria?
2.- Les amenaces de l’ínclit Sr. Aznar: “Ellos no dividiran España; nosotros dividiremos Catalunya”. Més clar contra Catalunya i el nostre model d’integració a les escoles, ja no es por dir res més: Aquest és l’intent i la tàctica que fa tres segles va posar en pràctica Felip V i continuen els seus devots seguidors. Potser prenen per model Bèlgica on valons i flamencs diuen que ni se saluden. Aquesta Catalunya la volen ells, nosaltres l’hem evitat amb el model del nostre d’ensenyament, ara posat en qüestió.

Creiem que ja ha arribat l’hora de dir PROU: a la Constitució (que incompleixen), al Tribunal Constitucional (que l’apliquen al seu gust), a les Corts i Senat de Madrid (que ignoren la nostra llengua), a la Delegació del Govern i a l’Hisenda nacional (que ens fan sentit colonitzats, controlats i espoliats). D’aquesta decisió, ells (els separadors) ens n’han fornit les raons obvies. Creiem, que els catalans fins i tot hem d’estar disposats a acceptar que potser que ens ho passem malament (cosa que ningú sap perquè es digui), ja que és preferible la llibertat a la ignomínia de sentir-nos maltractats com a poble.

Agraïm, finalment, les paraules dites a Catalunya Ràdio pel bisbe de Girona, Francesc Pardo, que recollint l’experiència de les escoles cristianes de Catalunya, ha defensat l’actual model d’inversió lingüística. Segons ell, el projecte de reforma de Wert que relega la presència del català a l’escola “és incomprensible per la importància i el valor que té la nostra llengua catalana” i que “més aviat caldria tenir-hi una atenció molt especial, promoure-la, i no només en l’ensenyament”. Afirma que “qui estima la pròpia llengua té un respecte absolut per les altres llengües. I les estima. Per tant, no entenc aquest projecte”. També diu que “seria més que un pas enrere: seria no tenir en compte el valor i el tresor que significa la nostra llengua” i per tant, provocaria “un empobriment molt important de la nostra cultura, i no només de la cultura de Catalunya, sinó de la cultura d’Espanya i de la cultura universal”. I, finalment, espera que “hi haurà seny per retirar-ho” i que “és el que hem de demanar des d’aquí”. Defensa, doncs, “l’ensenyament en català tan normalitzat com fins ara l’hem tingut, que no ha portat cap problema”.

No hi ha resposta

08 nov. 2012


Fòrum Ondara: “Davant la situació de Catalunya”

Classificat com a Església

Altres vegades he parlat del Fòrum Ondara de capellans del Bisbat de Solsona. Ara que sembla que certes veus dins de l’ església no compten gaire per a res, crec que val la pena escoltar aquests capellans –molts d’ells ja una mica grans- que fan de contrapès a altres veus molt més potents i juvenils que semblen comptar més perquè tenen altaveus molt més grans. Què ho deu fer, em pregunto, que aquests tipus de Fòrums (com el Fòrum Alsina de Girona) tenen una majoria de membres amb una edat ja avançada? Serà -em pregunto- que els capellans joves (els que han sortit dels Seminaris aquests darrers anys són molt obedients a Roma i molt poc crítics amb el que està passant dins de l’Església? Deixo la pregunta aquí…

El Fòrum Ondara es reuneix més o menys cada més i, com podeu veure a la seva web Fòrum Ondara, en la reunió del dia 2 d’octubre de 2012 van recordar a Mn. Jesús Huguet que –diuen ells- “havia donat qualitat al nostre Fòrum amb la seva saviesa, memòria, cultura, finor, preparant escrits que després posava a discussió als membres del Fòrum, corregint, ampliant i donant unitat d’estil a la redacció de les actes”. I, a continuació, ens donen una bona notícia per tal que la memòria de Mn. Huguet no es perdi: “En aquest sentit s’ha posat a la consideració i a la col·laboració del Fòrum i d’altres persones preservar el llegat molt gran i extens de Mn. Huguet. També ens han explicat les propostes per digitalitzar tots els seus escrits i així poder-los oferir a tothom qui hi estigui interessat, com per exemple si algú vol fer una tesi sobre Mn. Huguet. També ens han fet saber el camí que s’està fent per  publicar en petits formats el pensament de Mn. Huguet a través dels seus articles i escrits”. Com deia, una molt bona notícia.

I avui, 8 de Novembre, ens obsequien amb aquest Manifest que ens pot servir de reflexió per als temps que estem vivint al nostre país.

Davant la situació de Catalunya

Manifest del Fòrum Ondara

Davant la situació que està vivint Catalunya, nosaltres, capellans de la diòcesi de Solsona que formem i ens reunim en el Fòrum Ondara, no solament contemplem com a espectadors el que està passant, sinó que volem ser actors de la nostra realitat. L’Església –i nosaltres som Església– ha d’estar immersa dins la societat que vivim i, per tant hem d’exercir de ciutadans i aportar el nostre gra de sorra també des del punt de vista cristià.

La crisi general que vivim ens ha portat a adornar-nos, d’una manera més realista i crua, de la situació social i política que viu Catalunya des que va perdre les seves institucions per la força de les armes i de la violència genocida i la repressió sistemàtica, i a punt ha estat al llarg de la història de perdre també la seva llengua i la seva cultura mil·lenària. Gràcies a Déu, la dignitat s’ha anat conservant i això ha fet que hagi perviscut en mig de les tempestes. L’Església no hi ha estat al marge.

Si el que va passar ara fa tres-cents anys passés ara, seria objecte d’un judici als tribunals internacionals –com ho veiem en esdeveniments recents–. Tanmateix, no podem judicar la història passada, però sí que se n’ha de rescabalar les conseqüències. L’única manera, però, de fer-ho és amb els valors de la democràcia i de la voluntat majoritària del poble. I ara el poble està manifestant el seu desig noble d’independència per mitjans pacífics i respectuosos. I els polítics, si veritablement són demòcrates, han d’escoltar el poble i fer possible que manifesti per les urnes el que vol.

Contemplem, no obstant, atònits, com des d’Espanya s’intenta segar l’herba sota els peus i, amb amenaces explícites o velades i amb falsedats i maquinacions antidemocràtiques, atemoreix el poble, perquè acoti una vegada més el cap, perquè calli i continuï la dependència.

Des de la nostra fe i des dels valors evangèlics de respecte a la dignitat de les persones i dels pobles, de pau, convivència i llibertat, denunciem les manipulacions per fer callar la voluntat popular i animem la nostra gent i totes les persones de Catalunya a què no tinguin por i manifestin pacíficament i per mitjans democràtics la seva voluntat. I si aquesta voluntat es dirigeix majoritàriament cap a la independència de Catalunya, no tinguem por, que la nostra dignitat com a nació farà que ens en sortim.

Solsona, 8 de novembre de 2012

4 respostes

04 oct. 2012


Els drets dels pobles i de les Nacions

Classificat com a Drets humans

Han parlat els bisbes espanyols. I -com podeu suposar- han parlat de la manera que s’espera d’un episcopat que té els mateixos esquemes mentals que han mamat de fa segles i camina pels mateixos camins que la majoria dels espanyols. Així com uns no entenen res, els altres tampoc.  

De moment, no han parlat  gaire els bisbes catalans. Bé, algun sí que ha parlat i aquesta vegada –tot sigui dit en honor seu- de manera prou clara: em refereixo al bisbe de Solsona, que va recordar fa uns dies que la doctrina social de l’església reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles i que és moralment legítim "estar a favor de la independència de Catalunya".

En la Declaració de la CCXXV Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola els bisbes espanyols han dit:

“Reconociendo, en principio, la legitimidad de las posturas nacionalistas verdaderamente cuidadosas del bien común, se hacía allí una llamada a la responsabilidad respecto del bien común de toda España que hoy es necesario recordar. Ninguno de los pueblos o regiones que forman parte del Estado español podría entenderse, tal y como es hoy, si no hubiera formado parte de la larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España. Propuestas políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad nos causan una gran inquietud. Por el contrario, exhortamos encarecidamente al diálogo entre todos los interlocutores políticos y sociales. Se debe preservar el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España”.

Doncs bé, podríem recordar-los als unionistes bisbes espanyols que el PONTIFICI CONSELL« JUSTÍCIA I PAU » del Vaticà va parlar en el document COMPENDI DE LA DOCTRINA SOCIAL DE L’ESGLÉSIA (publicat l’any 2005) sobre els drets humans.Potser caldria que repassessin el Document i allà podrien veure que en el Capítol tercer  parla de LA PERSONA HUMANA i ELS SEUS DRETS i en l’ l’apartat IV d’aquest capítol, fa referència als següents punts:

IV. ELS DRETS HUMANS

a) El valor dels drets humans

b) L’especificació dels drets

c) Drets i deures

d) Drets dels pobles i de les Nacions

157 El camp dels drets de l’home s’ha estès als drets dels pobles i de les Nacions, ja que «el que és veritat per a l’home ho és també per als pobles». El Magisteri recorda que el dret internacional «es basa sobre el principi de l’igual respecte, per part dels Estats, del dret a l’autodeterminació de cada poble i de la seva lliure cooperació amb vista al bé comú superior de la humanitat ». La pau es fonamenta no només en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el dels drets dels pobles, particularment el dret a la independència.

Els drets de les Nacions no són sinó «els "drets humans" considerats a aquest específic nivell de la vida comunitària». La Nació té «un dret fonamental a l’existència», a la «pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva "sobirania" espiritual", a "modelar la seva vida segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories», a «construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació adequada». L’ordre internacional exigeix ​​un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització estan cridades totes les Nacions, per les quals el primer deure segueix sent el de viure en pau, respecte i solidaritat amb les altres Nacions.

Més clar l’aigua, no?

2 respostes

04 set. 2012


La marxa cap a la llibertat (2)

Classificat com a Catalunya,Llibertat

Foto de Paco Elvira feta a  l’ Escala a l’ inici de la Marxa de la Llibertat

La revista EL SALÍ de Súria va publicar el dia 12 de setembre del 2006 un article recordant la Marxa de la Llibertat. Firma l’article l’ Amadeu Vives, però és fet amb aportacions de gent que en aquell temps es van implicar fortament en la Marxa. L’article fa constar els següents:  Albert Castellano, Magda Esquius, Alfons Vila, Jaume Pubill i Josep Peramiquel.

M’ha semblat interessant reproduir-lo per tal de poder-se fer una idea de com era l’ambient l’any 1976 i de com van anar les coses. Avui publicaré la part del reportatge on explica com van anar les coses i un altre dia acabaré amb els records personal de dues persones: els de l’ Albert Castellano i els meus propis records.

Ha fet 30 anys de la Marxa de la Llibertat de l’estiu de 1976

Amadeu Olives

Mig any després de la mort del general Franco, Catalunya va viure una significativa acció de reivindicació que va recórrer tot el país. Súria també va tenir el seu episodi. En el següent reportatge El Salí publica un zoom sobre aquells moments.

En el 1976 Espanya iniciava una tímida obertura política. Franco feia pocs mesos que havia mort. El Rei havia ratificat en el càrrec de president del govern central a Carlos Arias Navarro, que ja havia estat nomenat pel dictador, fins que fou substituït per Adolfo Suárez González el mes de juny d’aquell any, el qual elaborà una Llei de Reforma Política.

La dona no podia obrir un compte corrent ni treure el passaport sense el permís de l’home. Els anticonceptius estaven prohibits. L’adulteri es castigava amb presó: 350 dones complien condemna per aquest fet. Els jutges eren tots homes i la pàtria potestat dels fills la tenia el pare. La majoria d’edat era als 21 anys.

L’ensenyament del català estava restringit a l’àmbit privat, i la seva utilització en l’administració pública era nul·la. Aquell any, però, per Sant Jordi, va sortir el primer diari íntegrament en català des del final de la guerra civil: l’Avui. El 5 de setembre, Joaquim M. Puyal feia la primera emissió radiofònica d’un partit de futbol en català. Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet entre altres cantants de la Nova Cançó o Cançó de protesta omplien sales i pavellons. Es van fer molt populars les sis hores de Cançó de Canet. L’Estaca, Diguem No o Al Vent esdevingueren himnes de resistència. Els recitals eren llocs on espontàniament el públic, majoritàriament jove, llançava consignes a favor de la recuperació de les llibertats individuals i col·lectives. Principalment es corejaven les conegudes “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Sovint a la sortida hi havia enfrontaments amb els antiavalots de la Policia Armada.

Precisament l’Assemblea de Catalunya havia convocat amb èxit unes grans manifestacions els dies 1 i 8 de febrer a Barcelona amb aquestes consignes com a fons. Unes manifestacions que van ser durament reprimides per la policia, els grisos, nom amb que popularment se’ls coneixia degut al color dels seus uniformes.

De fet, la policia, la guàrdia civil o l’ultradreta s’encarregaven de reprimir durament qualsevol intent, per tímid que fos, de recuperació democràtica tan a nivell polític com sindical, les detencions i tortures eren freqüents a les comissaries. Els partits i sindicats encara eren tots il·legals sí bé alguns, de més moderats, començaven a deixar-se veure públicament.

Aquell any es van formar partits polítics com ara Convergència Democràtica, Partit Socialista o Alianza Popular, antecessora de l’actual Partit Popular, entre molts altres, que juntament amb els que clandestinament ja existien, van formar el conglomerat polític de la transició.

En aquest context, Pax Christi, una organització internacional catòlica per la pau, a Catalunya vinculada amb el moviment d’Objecció de Consciència i de denúncia de la tortura, va llençar la idea d’organitzar aquell estiu la Marxa de Llibertat, que hauria de recórrer les terres catalanes amb l’objectiu de difondre amb mítings, concentracions i actes les reivindicacions nacionals i democràtiques de l’Assemblea de Catalunya.

Poble Català Posa’t a Caminar

Aquesta frase es transformaria amb l’eix de la mobilització continuada als Països Catalans. De mica en mica es començà a perfilar aquella idea i a posar-la en pràctica. El 12 de març es presentà oficialment la proposta i es lliurà a l’opinió pública el text de la convocatòria:

Convoquem tot el poble català a participar en la Marxa de la Llibertat, que recorrerà les comarques dels Països Catalans durant aquest estiu en un anhel de llibertat i de pau, serà una marxa no violenta, fita de gent de totes les edats, de totes les tendències i condicions.

A partir d’un postulat mínim de llibertat, la Marxa vol connectar amb la realitat de tots els indrets dels Països Catalans, tot animant i desvetllant un procés de discussió, de crítica i de mobilització del nostre poble cap a l’alliberament.

Entenem que en el nostre país aquest postulat de llibertat es concreta en: l’Amnistia de tots els presos polítics i de consciència, les llibertats enteses com aquelles situacions en què la norma bàsica de convivència sigui el respecte dels Drets de l’Home i l’Estatut d’Autonomia de 1932 com a primer pas cap a l’autodeterminació de Catalunya.”

A mesura que el projecte anava prenen cos i la seva difusió s’estenia a totes les capes de la societat s’hi anaven adherint cada cop més entitats: culturals, excursionistes, esportives, veïnals, partits polítics, sindicats i un llarg encetarà d’organitzacions, així com també de personalitats i dirigents del món de la cultura i de la política.

Lluís M. Xirinacs, un conegut activista de la no violència en favor de l’amnistia pels presos polítics i exiliats, també va fer una crida perquè es participés activament en la preparació i la realització de la Marxa.

El comunicat arriba a Súria

A l’abril de 1976 el comunicat de la Marxa arriba al Centre Excursionista de Súria, entitat que en aquells temps era conduïda per gent molt jove: la Junta havia estat escollida feia pocs dies. S’estableix una discussió en el seu sí entre partidaris de l’adhesió a la marxa i els que defensaven que l’entitat s’havia de mantenir al marge de la política.

La primera proposta és la que finalment s’imposà i el Centre Excursionista que en aquell moment estava domiciliat als baixos del carrer de González Solesio, núm. 25, oferí el seu local per els preparatius locals de la Marxa, que esdevindria la primera manifestació de protesta política celebrada a Súria després de la guerra civil.

Es van celebrar un seguit de reunions amb la participació de força gent, majoritàriament joves influïts pel desig de fer quelcom per assolir les llibertats perdudes i negades tant temps per la dictadura franquista. Alguns, pocs, eren militants d’alguna organització política, altres membres d’entitats del poble i la majoria actuaven a títol individual. Van organitzar-se diferents comissions: propaganda, intendència i contactes entre altres.

La Marxa és prohibida

El 22 de maig, Ràdio Nacional de España, va emetre un comunicat del Ministeri de Governació -llavors encapçalat per Manuel Fraga Iribarne-, en el que prohibeix la realització de la Marxa, al·legant que pot alterar greument la convivència cívica i que no ofereix garanties mínimes de seguretat a més d’alterar la vida ordinària de les poblacions on havia de passar en una època de visites turístiques tant nacionals com estrangeres cosa que els podria incomodar. En conseqüència s’afirma que es mantindrà l’ordre públic i es desautoritza qualsevol publicitat.

Pax Christi i les entitats i partits que donen suport a la iniciativa, lluny d’espantar-se continuen mantenint la proposta i la convocatòria de la Marxa de la Llibertat. Des d’aquell moment, però, tot adquireix una nova dimensió: caldria anar més en compte, les reunions i actuacions serien clandestines.

El local del Centre Excursionista de Súria ja no oferia prou seguretat. Era un lloc molt cèntric i les seves activitats eren prou conegudes. Així és que calgué buscar un nou lloc de trobada per continuar amb els preparatius. S’optà pels locals de la Rectoria, al carrer Sant Antoni M. Claret, 14. L’església de base estava més compromesa amb els moviments veïnals i de recuperació de les llibertats nacionals i individuals del poble. Lluny de la postura oficial d’una part de la seva jerarquia encara ancorada en l’església que va donar suport durant anys a la dictadura del general Franco,

Els preparatius continuaren endavant, ara amb el suport dels capellans i del rector de la parròquia d’aquell moment. Va editar-se propaganda pròpia fent servir una màquina ciclostil que hi havia a la rectoria. L’eslògan Súria camina s’estampà en fulletons, adhesius i octavetes. Pocs dies abans de l’arribada de la Marxa a Súria es van fer les primeres pintades reivindicatives de el lema de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

Estructura i desenllaç de la Marxa

Entre l’1 i el 3 de juliol començà la Marxa de Llibertat en sis llocs diferents dels Països Catalans. Els marxaires estaven estructurats en sis columnes que prengueren noms diferents: Tramuntana (iniciada a L’Escala); Lluís Companys (que començà a Oliana i és la que passà per Súria); Francesc Macià (inici a Esterri d’Àneu); Rafel de Casanova (La Sénia), Abat Escarré (Girona); i País Valencià (començada a Guardamar). També a la Catalunya Nord es creà una altra petita columna, que portava el nom del resistent Josep de la Trinxeria.

Repressió policial

La vigilància policial en aquests llocs era nombrosa i la repressió va ser desmesurada per uns actes que no tenien cap altre finalitat que la reivindicació d’uns drets democràtics de la manera més pacifica i no violenta possible.

La participació es reduí a uns pocs marxaires fixes per columna i variable segons les dates i els llocs que anava travessant. L’arribada dels participants de la Marxa en pobles i ciutats despertava la curiositat de molta gent i l’adhesió de nombroses persones de cada lloc.

Els controls policials i de la Guàrdia Civil a les carreteres eren constants i les càrregues de la policia contra els manifestants també. Tot i així la Marxa de la Llibertat no s’aturà en cap moment i s’arribà a tots els racons previstos.

El final de la Marxa, el 12 de setembre, es programà a Poblet on hi confluïren totes les columnes. De nou, malgrat un fort dispositiu de la Guàrdia Civil, els marxaires aconseguiren entrar al monestir, on s’hi celebrà la cloenda.

Aquell any l’Assemblea de Catalunya havia aconseguit el permís governamental per celebrar per primera vegada la Diada de l’Onze de Setembre. S’havia de fer a Barcelona, al parc de la Ciutadella però finalment va traslladar-se a Sant Boi de Llobregat, indret on és enterrat Rafael de Casanova. Unes cent-mil persones van poder celebrar la primera Diada Nacional de Catalunya en llibertat, encara que vigilada per les forces de l’ordre, desprès de la dictadura. Allà si van fer parlaments en favor dels postulats de l’Assemblea de Catalunya i es va cantar Els Segadors.

La Marxa arriba a Súria

L’11 i el 12 d’agost la Marxa arribà a Súria. El dia anterior ja es va poder observar una forta vigilància per part de la Guàrdia Civil, que ja esperaven els 7 o 8 marxaires que integraven la columna Lluís Companys: Aquell dia es van aturar a Callús on, lluny de la intervenció de les forces d’ordre públic, van poder-se realitzar alguns actes en favor de la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia.

A Súria van arribar-hi el migdia del 12 d’agost: D’amagat pel camí ral que ve des de Callús per Antius, el Pou IV i el Pla de les Hortes. Des d’allà amb un parell de cotxes se’ls va portar a la rectoria on els esperaven uns quants activistes del poble.

El lloc escollit per realitzar els actes en favor de la Marxa era la plaça de Sant Joan. La consigna era que a les 7 de la tarda tothom es concentrés a la cabina de telèfons de la plaça. Un autocar ple de guàrdies civils estava estacionat davant de la mencionada cabina.

Una estona abans la majoria de gent es va anar trobant a la rectoria i des d’allà, juntament amb els integrants fixos de la columna, un total d’unes 25 persones, van decidir marxar plegats cap a la Plaça.

El carrer era ple de gent, passejant amunt i avall per la vorera. La manifestació va sortir de la rectoria encapçalada per una bandera catalana, enfilant el carrer Sant Antoni M. Claret i baixant per les escales del carrer Martí Sanglas, que donen a la plaça de Sant Joan. Les circumstàncies van fer que just arribar al capdavall de les escales, des d’on la guàrdia civil hauria vist aproximar-se el grup, un autocar de línia va fer un gir per entrar a la plaça, moment en que els manifestants van quedar amagats darrera l’autocar, de manera que quan aquests va sortir en direcció a Manresa els manifestants ja eren el mig de la plaça.

En aquell moment l’expectació va ser màxima. La gent que passejava per la vorera es va aturar a observar què passava. Els guàrdies civils van sortir del seu autobús en un tres i no res, rodejant als manifestants (en aquell temps anaven armats amb un fusell model “cetme” i amb cartutxera i pistola). Van dir que no es mogués ningú que el Tinent de Línia estava en camí i que ell era el que tenia de donar les ordres. L’espera es va fer molt llarga.

Àngel Colom i Colom, conegut anys més tard com a activista de la Crida a la Solidaritat, i desprès parlamentari i Secretari General d’Esquerra Republicana de Catalunya, ERC, com a cap visible de la columna va ser durament increpat per un dels guàrdies que el tibava per la llarga barba que duia en aquells temps i li demanava que digués on era el dirigent Luís Companis, en una clara confusió amb el nom de la columna. Un altre integrant fixe de la columna era Jaume Collell i Obradors, dels Collell de Telefonos. Era resident a Barcelona però fill d’una antiga i coneguda família surienca.

Entre els concentrats hi havia el vicari de la parròquia de Súria, Jaume Pubill. Intervingué adreçant-se als guàrdies, identificant-se com a capellà, i dient-los que tan sols volien realitzar un petit parlament i que desprès ja marxarien. La resposta de la Guàrdia Civil va ser contundent recalcant-li que callés o que si no li donarien més bufetades que papes hi hagut.

El Tinent que comandava les forces ordenà dispersar la manifestació amb aquestes paraules “Cuando veais a un grupo de más de cuatro, atizadles fuerte…y disparad!.

En aquell moment es van prendre unes decisions molt ràpides. Pubill proposà fer una assentada al terra de la mateixa plaça, cosa que no va ser acceptada per por a la repressió. Es va dir també de traslladar la protesta a la plaça del Poble Vell, però finalment es decidí fer-ho a l’interior de l’església parroquial de Sant Cristòfol, al carrer Sant Antoni M. Claret.

El surienc Albert Castellano va ser detingut i conduït a l’interior de l’autocar de la guàrdia civil, tan sols per haver fet broma de la situació en una tertúlia a peu de carrer.

Llavors en petits grups, s’anà escampant i comunicant a la gent el missatge que el cap d’una estona es concentrés tothom a l’interior de l’església. Molta gent entrà per una petita porta lateral que hi havia entre el teatre del Foment i la nau lateral del temple. Altres entraren per la portalada principal.

L’acte es va fer amb tota normalitat, amb una assistència d’uns 400 suriencs i surienques. Es va fer un parlament en favor de la Marxa i dels postulats que defensava, es repartí un full amb reivindicacions locals i es va cantar Els Segadors i L’Estaca.

La guàrdia civil un cop assabentada de l’acte a l’església, va fer acte de presencia al carrer per identificar als assistents, cosa que no van poder fer per la quantitat de gent que va sortir-ne. Els marxaires i els activistes de Súria es van refugiar a la rectoria per la porta interior que hi condueix. Allà hi van estar fins altes hores de la nit degut a que la guàrdia civil en vàries ocasions va intentar entrar-hi per a detenir o identificar als marxaires, cosa que va ser impedida pel llavors rector de la parròquia Francesc d’Assis Serrasolsas. Fins i tot un surienc – el veí del carrer Ponent Celestino Gómez- va dur als assetjats a la rectoria una olla amb xocolata desfeta, passant pel mig del control policial.

Al cap d’una bona estona, veient que els activistes no sortien, van demanar la identificació d’algun membre del grup. Els joves amb edat d’anar al Servei Militar van tenir por de facilitar dades per possibles repressions. Al final van ser dues noies i alguns dels marxaires fixos els que van donar els seus carnets d’identitat cosa que va possibilitar que es retirés la vigilància del carrer. Finalment, els activistes de Súria van marxar a casa i els marxaires van fer nit a la rectoria.

Altre suport surienc

Encara dies més tard, els marxaires van tornar a requerir l’ajut dels activistes de Súria. El motiu era el trasllat entre Cardona i Solsona. Un parell de cotxes van acudir a auxiliar-los, el lloc de trobada era el l’indret llavors conegut pel nom “Merendero del Cardoner”, poc després de Cardona. Allà van ser recollits i havien d’arribar a Solsona. A Sant Ponç, un control de carretera va aturar els vehicles, van detenir els marxaires i els suriencs conductors dels vehicles també van estar retinguts unes hores. Van argumentar que havien agafat als marxaires fent autoestop i que no en sabien res de les seves activitats, de manera que poc desprès els van deixar tornar cap a Súria amb el degut espant.

Pax Christi

Moviment catòlic sorgit en la postguerra europea que proclama la reconciliació del pobles i l’avenç en la justícia social, que està per la mobilització per l’amnistia i les llibertats. En el seu sí sorgeix la proposta de fer a l’estiu de 1976 una marxa per les comarques catalanes que no tan sols reclami l’amnistia sinó que ajudi a "establir unes bases de llibertat i de sobirania popular", entroncat tot amb els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya.

Assemblea de Catalunya

Constituïda a finals de 1971, és un plataforma unitària de partits, organitzacions sindicals i organitzacions cíviques, que té la virtut política d’haver establert un programa mínim que tothom acceptà, els quatre punts: amnistia, llibertats, autonomia i coordinació amb les altres forces democràtiques de l’Estat. Es resumeixen en un crit que, com tots els eslògans polítics de l’època, serà engrescador: "Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia".

La No Violència

Estratègia de lluita activa contra la injustícia, utilitzant els mitjans que afavoreixen l’adveniment de la justícia, en lloc de la violència que sol agreujar els conflictes. La coherència entre fins i mitjans és la qualitat que permet una autèntica resolució dels conflictes, de manera que no quedin rancors. Malgrat la vistositat de les accions no violentes com les manifestacions, dimissions, objeccions, vagues, boicots, assegudes, ocupacions, encadenaments, etc., cal entendre també la No-Violència com un estil de vida, on la coherència personal, la fortalesa interior i l’actitud pacificadora s’estén a tots els àmbits.

La vida pública local

Al 1976, el municipi era governat per l’últim ajuntament d’abans de les primeres eleccions democràtiques, que van ser al 1979. L’alcalde de Súria, des de 1974, era Mateu Castellà i Suades, que fou informat dels detalls i organització de la Marxa de la Llibertat a Súria, de forma prèvia, per part d’una representació dels activistes locals. En aquella època els principals problemes municipals eren el projecte del pont de Salipota que havia de connectar el nucli de Súria amb aquest barri en procés de creixement i solucionar el deficient sistema d’abastament d’aigua potable a la població.

No hi ha resposta

28 ag. 2012


Museu de l’ Escola Rural de Castellar de la Ribera

Classificat com a Història

576_1319562476La_Masia_de_Cal_SastreAhir parlava de la visita que vam fer diumenge al Museu de l’ Escola Rural de Castellar de la Ribera, al Solsonès. La primera notícia que vaig tenir de l’existència d’aquest museu em va venir d’una bona amiga, la Montserrat Rius de Solsona. Recordo que m’ho va fer saber quan el van inaugurar i ja feia temps que tenia ganes de fer-hi una visita. Com acostuma a passar molt sovint, les coses que tenim a prop les anem deixant, pensant que sempre tindrem ocasió de visitar-les. Ahir li comentava també a un bon amic de joventut -l’ Agustí Angrill, de Castellar de la Ribera- que havia estat al seu poble i em va dir tot content que en aquesta escola ell hi havia anat des dels 5 anys fins als 11. O sigui, que era una visita quasi obligada…

La Montserrat em va fer saber la notícia de la reconversió de Cal Sastre en Museu perquè teníem un molt bon amic comú, la mare del qual havia nascut en aquesta casa. El nostre amic era Mn Llorenç Mambrilla, capellà del Bisbat de Solsona que va passar mitja vida a l’ Uruguai i on va morir, encara ben jove. Vaig tenir la sort de poder compartir alguns anys amb ell allà. Ens visitàvem sovint perquè era un plaer passar el dia amb. Era el millor amfitrió que mai he conegut. Feia el que fos per tal de que et trobessis bé a casa seva i sempre estava disposat a donar un cop de mà. Era un home amb molt bon sentit de l’humor, molt intel·ligent, i amb una gran capacitat per aprendre idiomes. I el que és més important: era molt estimat, tant com a persona com a capellà. Tinc un munt d’anècdotes divertides d’ell que algun dia potser explicaré…

Tornant al tema. A Cal Sastre hi va néixer la mare i la tia del Llorenç. A la seva mare, la Maria, vaig tenir oportunitat de conèixer-la i tractar-la algunes vegades. La Neus Ollé de Can Gaspà de Castellar de la Ribera i la meva amiga Montserrat van fer una entrevista a la tia monja del Llorenç per a la revista de Castellar de la Ribera “El BOCAMOLL” on els hi explicà bocins d’història dels “Pujol” que visqueren a Cal Sastre. Heus ací un tros d¡aquesta entrevista:

Bocins de la nostra història (EL BOCAMOLL núm. 3 -desembre 2004).

Per Neus Ollé Torrent i Montserrat Riu Mas

CAL SASTRE DE CASTELLAR DE LA RIBERA EN EL RECORD DE DOLORS PUJOL LASÚS

(Berga, 13 d’agost de 2004)

A Castellar de la Ribera, la llinda de la porta de Cal Sastre (MANVEL PVJOL. MES­TRE D CASAS PROPIETARIHO HA FET LO ANI 1783) ha vist pas­sar i traspassar unes gene­racions que no es dedica­ren a la pagesia, com era habitual en aquest poblet, sinó que feren de sas­tres. Llorenç Pujol Sancebrià, nat al 1881, havia après aquest ofici del seu pare i el seu avi, i fou l’últim a exercir-lo en aquesta casa. Era l’any 1925 quan amb la seva muller Rosa Lasús Meya i les dues filles que tenien, la Maria i la Dolors, decidi­ren anar a viure a Solsona. El trasllat s’efectuà a final d’agost o principi de setembre, fora del curs escolar perquè la Rosa era mestra de Lladurs i comportà la venda a l’Ajuntament de Castellar de tota la seva propietat. Cal Sastre tenia un camp gran a prop de la Masia que arrendaven per a blat i arbres fruiters, tampoc no hi faltava la font del mateix nom. En el tracte hi intervingué Felip Gaspà Alsina, llavors jutge de Pau del municipi.

P8262782El nou museu, s’ubica a l’edifici de Cal Sastre, una masia en què antigament hi vivien sastres, i que l’any 1926 va ser adquirit per l’Ajuntament del municipi. En aquell moment, el consistori va instal·lar-hi l’escola del poble, ja que fins aleshores els alumnes feien classes en cases particulars. A Cal Sastre s’hi van instal·lar les aules i també l’habitatge del mestre. La coordinadora del projecte, Esther Miralles, ha explicat que a l’escola s’hi van fer classes durant gairebé mig segle i, fins i tot, "també durant la Guerra Civil".

L’any 2007 l’Ajuntament de Castellar de la Ribera va obrir al públic l’aula que es conserva igual com era durant la postguerra i ara, quatre anys després, ha enllestit el projecte de museïtzació de l’edifici de Cal Sastre per convertir-lo en el Museu de l’Escola Rural. D’aquesta manera, el nou centre mostrarà no només el cas particular de Castellar de la Ribera, sinó l’evolució de l’escola rural a Catalunya des de principis del segle XX i fins l’actualitat.

Dins del museu, ha detallat Miralles a Nació Digital en la seva edició de Solsona , s’hi troba exposat material original de l’època en què l’escola va estar en funcionament, "ja que molts exalumnes encara són vius i ens han cedit els seus llibres, quaderns, etc". A més, també s’han instal·lat plafons on s’explica l’evolució de l’escola rural al llarg dels anys. Finalment, ha explicat Miralles, hi ha un espai dedicat a l’escola d’avui dia que "hem reconstruir a partir del material que ens han cedit escoles rurals de la comarca que estan en actiu".

Alguns dels alumnes que havien anat a escola a Castellar de la Ribera encara són vius i han ajudat a construir el projecte del Museu de l’Escola Rural. És el cas de Ramona Santaeulària, que va estudiar a l’escola rural del municipi durant els anys setanta. "Vaig anar a l’escola des dels quatre anys fins als set o vuit que em van enviar interna a Solsona", ha relatat.

"Quan vaig marxar de l’escola m’enyorava molt perquè la mestra ens estimava molt i ens cuidava molt bé". Així s’expressa Santaeulària quan recorda els anys que va estudiar a l’escola de Castellar de la Ribera i admet que ara, quan hi torna, té un record "molt entranyable" i "em produeix molta emoció", ha expressat.

Algun del material que s’exposa al museu és de la família de Santaeulària, com un maletí en què el seu germà hi guardava els llibres però també la clau amb què cada matí obria l’escola. "Nosaltres fèiem un quilòmetre a peu per arribar a l’escola, però la majoria d’alumnes n’havia de caminar tres o quatre".

A més, l’exalumna ha explicat que en aquest centre també hi va estudiar la seva tieta i la seva mare. "Quan la meva mare venia a l’escola, els mestres, moltes vegades, els enviaven de molt lluny i no es volien estar aquí per l’hostilitat del lloc i per això molts cops feia classe el capellà que vivia a la rectoria que hi ha al davant de l’escola", ha relatat Santaeulària. A més, l’exalumna ha afegit que la seva mare "durant els anys quaranta va aprendre a llegir i a escriure en català en aquesta escola gràcies al capellà"

No hi ha resposta

28 jul. 2012


Valors humans i valors cristians

Classificat com a Església,RELIGIÓ

del

Vistes les reflexions i propostes del bisbe Novell sobre la Nova Evangelització i, en concret, sobre la pastoral infantil i juvenil (en concret sobre l’elecció de monitors d’esplai i caps d’agrupaments escoltes d’algunes parròquies) m’agradaria fer les meves pròpies reflexions, extretes algunes d’elles de Jesús Peláez i deixar algunes preguntes a l’aire.

-Per què aquesta distinció tan maniquea entre valors humans i valors cristians?

-Per què –tal con diu el teòleg Juan José Tamayo- l’ Església ha passat de la “modernització del cristianisme” propugnada pel Concili Vaticà II a la “cristianització de la modernitat” a través del programa de l’esmentada Nova Evangelització dissenyat des de Roma i portat a la pràctica per uns determinats moviments eclesials, que són el braç executor de l’actual pontífex: carismàtics de tipus pentecostalista, o els moviments integristes, com l’ Opus dei, els legionaris de crist, els Kikos, Solidalitium, etc.?

– Si Jesús apareix en els evangelis com el punt de trobada entre la cimera o prototipus de l’ humà (el Fill de l’ Home) i la realitat de Déu (el Fill de Déu), per què seguim insistint en trobar Déu al cel i no pas en el més profund de l’ ésser humà, que és on habita Déu? La transcendència es fa immanència i el cristià ha de trobar Déu no tant el el temple sinó més aviat en el proïsme, tal com diu Bonhoeffer.

-Per què els agradada tant fer el tall brusc i sense cap tipus de connexió entre la humanitat a la divinitat si no hi ha cap necessitat de superar el natural profund pel sobrenatural, ni l’humà pel diví, ni la raó per la fe?. Tot al contrari: quant més natural i humà, més sobrenatural i diví; quant més raonable, més creïble.

-Si aquest és el projecte de Déu sobre l`ésser humà ens podem preguntar si existeixen uns valors especialment cristians o si més aviat és l’evangeli qui propugna valors purament humans que ajudin a tota persona a aconseguir la seva plena maduració. Dit d’una altra manera: hi ha una moral específicament cristiana? Els criteris ètics generals són diferents dels cristians?

-Valors humans com la llibertat, la igualtat, l’obertura a l’altre, l’amor solidari o l’austeritat solidària no han de ser també valors cristians? Dit d’una altra manera: es pot ser cristià sense aquests valors? Per què es posa tant d’èmfasi en altres coses molt més secundàries  i es deixa de posar en les coses fonamentals? La Nova Evangelització aproparà els joves i els no creients a Crist o més aviat els allunyarà? No s’assembla la jerarquia eclesiàstica a una gerontocràcia vestida de manera estranya que ha perdut el contacte amb la realitat?

-Amb la Nova Evangelització transmetrà l’Església (no només la jerarquia, sinó tots plegats) els valors que propugna l’ evangeli o més aviat ens allunyarem d’aquests mateixos valors? M’ho pregunto molt seriosament.

Una resposta fins a ara

07 jul. 2012


Altre cop la minifaldilla

Classificat com a Església,RELIGIÓ

Confirmacions al Palau d' Anglesola

Recull EL PERIODICO la notícia de que el Bisbe Novell l’últim cap de setmana de juny va haver de cridar l’atenció a tres noies que es van anar a confirmar amb minifaldilla per considerar que vestien inapropiadament. El Bisbe Novell ho explica –millor dit, “explicava” perquè ja ho han esborrat- en el seu Facebook i fins i tot hi va penjar aquesta foto (que ja no hi és en aquests moments) on es veu el bisbe amb un grup de joves i on apareixen diverses noies vestides amb faldilla, i algunes amb minifaldilla, per damunt del genoll.

Novell escriu: "al final de la celebració ho vaig dir públicament, per corregir-les i recordar a tots els fidels que a l’Església s’han d’evitar els vestits inadequats". I, finalment, remata: "moltes persones em van felicitar per aquestes paraules, perquè també els va semblar escandalós la manera de vestir d’aquelles noies".

Esclar que tot és opinable. Però a mi no em semblen gens inadequats ni escandalosos els vestits d’aquestes noies. Em sembla que simplement van vestits (nois i noies) com hi van la majoria de companys/es seus i no veig cap escàndol enlloc. Però, com deia, tot és opinable i l’opinió del Bisbe Novell és tan vàlida com la meva.

Però sí que vull dir que els que ja tenim una certa edat recordem prou bé les normes morals dels anys 50 i aquelles lluites d’alguns capellans per tal que les dones anessin al temple amb mantellina, mànigues llargues i gens d’escot. En aquell temps no existia la minifaldilla i, per tant, no s’hi podien fixar. La moral estipulava fins i tot els centímetres de braç i de turmell que es podia ensenyar. Amb el temps es va anar abandonant aquesta ridícula dèria i semblava que el sentit comú havia tornat i les coses s’havien posat al seu lloc. En aquells temps la moral es fixava molt en alguns aspectes i en passava per alt molts altres bastant més greus, com tots sabem.

Es veu que certes coses sempre tornen i la minifaldilla torna a situar-se en el centre de la polèmica, no només aquí, sino en altres llocs. Tots hem pogut llegir a la premsa que a la Universitat Autònoma de Sinaloa (estat mexicà que destaca pel narcotràfic) ha prohibit l’ús d’aquesta peça de vestit a les seves 56 escoles de batxillerat en considerar que "les faldilles summament curtes que vesteixen algunes estudiants es converteixen en una invitació a ser agredides o molestades". Aquesta tesi, com tothom deu recordar, és la mateixa que va esgrimir un jutge de Lleida l’any 1989 per exculpar un violador perquè la víctima acostumava a vestir aquesta peça de roba. El magistrat -que de ben segur patia problemes de minusvalia mental, per dir-ho suaument- va considerar que aquest costum indumentari fou una provocació que excusava del delicte a l’agressor.

Per tant, em sembla que l’Església faria bé en fixar-se més en altres aspectes que no pas insistir en aquest. I les millors normes morals que jo conec són les del sentit comú.

4 respostes

20 abr. 2012


Xàldigues

Classificat com a Església,Jesús Huguet,RELIGIÓ

Tal com informa el blog PAU A LATERRA, aquest Sant Jordi sortirà publicada la segona edició del llibre XÀLDIGUES de Mossèn Jesús Huguet, gràcies a l’esforç d’una colla d’amics que han volgut fer-ho realitat en record a Mossèn Jesús, recentment desaparegut.

Amb motiu de la seva mort, ja parlava d’aquest llibre en aquest mateix blog LA DARRERA XÀLDIGA DE MOSSÈN JESÚS HUGUET. N’estic molt content d’aquesta iniciativa perquè el llibre estava exhaurit i em sembla que ja no es trobava a les llibreries. I era una llàstima perquè són escrits curts que valen molt la pena tots ells. L’any 2004 un grup d’amics seus van recollir en un llibre tota una colla d’escrits seus que durant vuit anys havia anat publicant al FULL DIOCESÂ de Solsona, Vic i Tarragona. Els publicava sota l’epígraf “Xàldigues” i aquest mateix va ser el títol del llibre que va prologar el seu amic mossèn Climent Forner, que ens explica que el nom de “xàldiga” vol dir espurna, guspira, espira, centella.

En moments com l’actual, on surten bisbes –dia sí, dia també- fent el ridícul amb declaracions, des del punt de vista de molts cristians, poc evangèliques, poc rigoroses, retrògrades, anti conciliars i força vergonyants no estaria de més que els regalessin aquest llibre de Mossèn Huguet i que se’l llegissin tranquil·lament, pausadament i el meditessin una mica. No caldria que hi dediquessin gaire temps perquè és un llibret curt i fa de molt bon llegir.

Recomano a tothom que no l’hagi llegit que ho faci. Sigui cristià o no; sigui creient o no. Són reflexions sobre temes diversos (la majoria de caire religiós, és cert) que ens podrien anar bé a tots i que dóna una visió de l’Església, de la moral, de la fe, del sexe,del que significa creure, del sentit de l’educació…força diferent de la que ens ofereixen els nostres bisbes. Per sort! Perquè molts dels que ens sentim cristians ens trobem cada vegada més orfes de mestres com Mossèn Jesús.

No hi ha resposta

25 març 2012


Colònies per saber-ho tot sobre l’asma

Classificat com a GENERAL,Malaltia

El món de les Colònies d’ Estiu és un món fascinant. Us ho dic per pròpia experiència perquè, quan era jove, hi vaig fer de monitor uns quants estius a Peguera (Berguedà) amb les Colònies que preparava el Bisbat de Solsona i que tenien com a ànima Mossèn Víctor sallent. Caldria que algú que en sabés una mica en fes la història, que prou s’ho val.

Però avui no volia parlar d’aquestes, sinó d’un altre tipus de Colònies molt especialitzades: les COLÒNIES PER SABER-HO TOT SOBRE L’ASMA. Crec que val la pena difondre la notícia i que les famílies que tinguin un nen o nena amb asma sàpiguen de la seva existència. Per a qui en vulgui saber més, podreu trobar més informació a http://www.coloniesasma.com/

Aquestes Colònies les prepara la FUNDACIÓ SANITÀRIA SANT PERE CLAVER. L’equip organitzador consta d’un metge al·lergòleg, director de la colònia, una infermera i monitors especialitzats que són antics participants.

El Dr. Carles Lucas té 56 anys i és, probablement, el monitor de colònies més veterà de Catalunya. Des de fa 23 anys dedica hores i hores del seu temps a organitzar les COLÒNIES PER SABER-HO TOT DE L’ASMA, una experiència d’educació sanitària pionera i única al nostre país.
Des del juliol del 1990, uns dos mil nens i nenes han après -a base de jocs, tallers, piscina i esport- que tenir asma no impedeix dur una vida completament normal.
L’asma és la malaltia crònica més freqüent a l’edat infantil.És una malaltia agraïda: si tu la tractes bé, ella et tractarà bé a tu. Per això és important conèixer-la.
La colònia no és un balneari per nens malalts. Fer educació sanitària d’un pacient jove separats per una taula i una bata blanca no és una bona tàctica. Si un aprenentatge es planteja en forma de joc, la predisposició és més gran i els resultats obtinguts són millors.
Aquesta iniciativa de Sant Pere Claver Fundació Sanitària, ha estat guardonada amb el premi Jaume Suñol Blanchard de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears “per anar dirigit a una població especialment vulnerable que es pot beneficiar d’una informació científicament contrastada sobre la seva malaltia. D’altra banda, el premi s’atorga també com a reconeixement de la feina realitzada per aquest grup al llarg de quasi vint anys de promoure l’autonomia dels nens amb asma”.
Més informació a:
www.coloniesasma.com
[email protected]
93 442 39 02 – 93 442 39 03

5 respostes

14 març 2012


“Descansi en pau un home bo, el capellà, el patriota, l’amic mossèn Huguet”

Classificat com a Església,Vida i mort

Funeral Jesus Huguet

 

Extret de CATALUNYA RELIGIÓ Dm, 13/03/2012

“Descansi un pau un home bo, el capellà, el patriota, l’amic mossèn Huguet”

En el funeral d’aquest dilluns de Jesús Huguet a Solsona va pronunciar l’homilia mossèn Jordi Orobitg, gran amic de mossèn Huguet, exsecretari del bisbe Antoni Deig i actual rector de Mollerussa. No és el mateix un escrit que sentir-la proclamada però es un bon retrat de l’emotivitat amb que es va viure durant funeral en una catedral plena de gom a gom. En el digital NacióDigital podeu trobar un ampli recull fotogràfic del funeral.

(Jordi Orobitg) El senyor bisbe m’ha demanat si podia fer l’homilia en aquesta missa exequial per mossèn Jesús. He acceptat aquesta confiança, que agraeixo, amb emoció i amb respecte.

Amb emoció perquè els lligams amb la família de mossèn Jesús, la del Poal, venen de lluny, dels temps d’infantesa a Sant Guim. La Mundeta i l’Emilio (acs), el Facundo (acs) i la Lluïsa, les nenes i el Facundo petit. Encara diumenge vinent havíem de venir, el Jesús i un servidor, a dinar. No oblido, tampoc, el Sebastià i la Conxita; ell fidel ajudant a les misses de clausura a Mollerussa.

A aquest lligam familiar, cal afegir-hi el lligam afectiu nascut amb mossèn Jesús quan ambdós vam viure una estreta col·laboració amb l’estimat bisbe Antoni Deig, així com quan ell va ser rector de Solsona i un servidor col·laborava amb ell.

Però dic també amb respecte, perquè la figura de mossèn Jesús és tan gran i tan rica, que no sé si reeixiré a fer-li justícia. Ben segur que molts de vosaltres ho faríeu millor que jo. I ben segur que cal, en un altre moment, parlar-ne molt més abastament. Ara, que parli el cor.

“¿Ho creus això?”

La mort sempre ens sorprèn i suscita en nosaltres preguntes, queixes, interrogants. No podem banalitzar el sense sentit de la mort. Davant la mort, oi més la d’algú a qui coneixíem i estimàvem, no restem mai indiferents. És una realitat punyent, que ens provoca dolor, ens fa mal. Per això, la queixa de Marta, en la mort del germà, que hem escoltat a l’evangeli, ens sembla legítima: “Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort”. Ho diu amb el cor trencat i adolorit, com també nosaltres avui ho manifestem en la mort de mossèn Jesús. En Marta hi ha, tanmateix, una espurna d’esperança: “però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu”. També en nosaltres, que confiem en les paraules de Jesús: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi no moriran mai més. ¿Ho creus això?”.

I aquesta és la gran pregunta, la pregunta que mossèn Jesús va intentar respondre amb la seva vida. En la seva mort, però, es dóna la paradoxa, ha trobat la resposta. Aquella llavor de plenitud que fou plantada en ell el dia del seu baptisme, a Fondarella, ara ha arribat al seu terme.

Una ullada als evangelis ens fa descobrir que tota la vida de Jesús de Natzaret fou una aposta per la lluita contra el mal: “Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena” (Mt 4, 23). Bona part de les narracions evangèliques contemplen aquesta actuació de Jesús sanant i guarint, alliberant del dolor, del mal i de la mort.

Amb dolor, però amb esperança, nosaltres en dir adéu a mossèn Jesús, creiem que Déu també hi és present en la seva mort i, sobretot, en la seva Pasqua.

El nostre cos de resurrecció ja es va construint des d’ara, quan vivim segons l’Esperit de Senyor. Ara, purificada la memòria, sapiguem fer nostre tot allò de bo, bell i bonic pel que mossèn Jesús va viure i va lluitar.

Amorosament crític

Sota aquella bonhomia que el caracteritzava, s’amagava un cor tendre i inquiet, lúcida i amorosament crític; apassionat per la llibertat de l’home i de la dissortada pàtria, insubornable en els seus principis, amic fidel, company de caminada.

Aquest dies al Pla d’Urgell, als vorals dels camps i dels camins o en els turonets erms, els ametllers estan florint. Talment com l’ametller que entafora les arrels en l’aspra terra, i viu a la intempèrie, suportant estius xardorosos i freds hiverns, vigilant sempre atent, que amb la seva bella florida anuncia la primavera que s’acosta, també mossèn Jesús amb aquella finor i aquella aguda mirada a la realitat, ens avançava, amb encert, el seu punt de vista sobre les qüestions més diverses.

El capellà que estimava apassionadament Déu i l’Església. Un “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor!” (Ex 34, 6), “el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, Pare entranyable i Déu de tot consol” (2Co 1, 3). Un Déu que de ben jove, li va seduir el cor i ha estat el referent de tota la seva vida.

I una Església, que volia més mare que mestra, més fidel i arrelada al seu Senyor, gratuïta, acollidora, pobra i dels pobres, fraternal i coresponsable, alliberadora i guaridora, en comunió. Aquesta seva estimació a l’Església sovint va fer-lo patir, i també, ell, en algun moment, va fer-la patir.

Va col·laborar d’una manera extraordinària i amb exquisida discreció, en el ministeri pastoral del bisbe Deig en la seva etapa solsonina: la conferència de Prada de Conflent i l’Assemblea Diocesana, en aplicació del Concili Provincial Tarraconense a casa nostra en són dos referents.

Dotat d’excel·lents capacitats per a l’estudi, tot i ser d’una diòcesi rural, va saber sempre cultivar-se. Bon teòleg i argumentador convincent, va posar al servei de l’Església el seu saber, malgrat a voltes no va ser prou valorat i incomprès.

Estimava de cor la seva gent, aquells que se li havien confiat a Solsona, al Pi de sant Just, a Navès, a Linya, i a tants racons d’aquest Solsonès, que havia fet seu. Ens sentim, avui, una mica orfes. De tots és prou coneguda la seva dedicació als malalts i a la gent gran, acompanyant persones i famílies en els moments de dolor i de joia. Home de carrer major, capellà de trobada i de diàleg. Catequista donat als infants i educadors de tants.

I amb quina passió estimava Catalunya!, la pàtria dissortada, que delia perquè fos més lliure, més plena, més solidària, generosament solidària, no imposadament solidària. Era una manera, com sovint recordava el bisbe Deig, de concretar l’amor al proïsme.

Aquella vivor i aquella frescor

Els seus escrits i les seves Xàldigues han ajudat a molts. Amb aquella vivor i aquella frescor tocaven el cor i el cap.

Voldria llegir aquest escrit, publicat a Regió7 el desembre de 2010, a tall de felicitació de Nadal. Parla per ell sol:

“Tant bon punt apareixereu a la terra, els habitants del món aprendran la bondat” (Is 26, 9). Aquest és, Senyor, el prec que voldria fer-vos aquest Nadal: ensenyeu-nos a ser bons.
Però bons de veritat.

Amb la bondat del pa, que a tothom agrada i mai no cansa.

No pas amb una bondat trista i avorrida, sinó amb una bondat reconfortant, que irradiï coratge i alegria i sigui per als cansats i afeixugats com un doll d’aigua fresca.

No pas amb una bondat tova i estèril, sinó amb una bondat diligent i activa, que no s’arronsi davant les dificultats i el compromís, que tingui uns ulls ben oberts per a descobrir les necessitats i unes mans ben llargues per a posar-hi remei.

No pas amb la bondat del bona fe, però sí amb la bondat del que, a pesar de tot, té fe en Déu i en les persones.

Feu-nos bons, Senyor, amb una bondat senzilla i franca, que no humiliï ni carregui.

Amb una bondat lúcida, que, sense deixar de veure les males passades, no es deixi vèncer per elles.

Amb una bondat, que no es cansi de perdonar.

Amb una bondat que no es defensi, però que desarmi.

Amb una bondat tan flexible amb els poderosos, com misericordiosa amb els febles.

Amb una bondat que per a tothom abasti, pels bons i pels dolents, pels amics i pels enemics.

Amb una bondat que faci venir ganes de ser bo.

Feu-nos bons, Senyor, amb la bondat tendra i humil del Nadal.

La darrera Xàldiga, però, la va escriure divendres al matí, i fou escrita a sang i a foc d’amor. Una doble paràbola:

-A mossèn Jesús l’home de poble, ara ja del poble, la mort el va sorprendre al mig del carrer, un dia de mercat, de la seva Solsona estimada. Donació i lliurament fins al final.

-No ho he vist, però m’ho han comptat: El cos de mossèn Jesús estirat al bell mig del carrer, debatent-se en la darrera agonia. El bisbe Xavier, agenollat davant d’ell. Et veig Xavier amb els ulls entelats de llàgrimes, un nus al coll i el cor encongit, impossible ja cap diàleg, donant-li la benedicció i retrobant-vos, en la mort, purificades les memòries, en la Pau i l’Amor d’Aquell que tot ho pot.

Descansi un pau un home bo, el capellà, el catequeta, el patriota, l’amic mossèn Jesús Huguet Serrano. Prega per nosaltres al Senyor.

Jordi Orobitg. Rector de Mollerussa.

Solsona, 12 de març de 2012.

2 respostes

09 març 2012


La darrera xàldiga de Mossèn Jesús Huguet

Classificat com a Església,Vida i mort

Aquest matí ha mort atropellat, mentre travessava un pas de vianants, Mossèn Jesús Huguet. Era un home molt estimat i respectat per tothom i estic plenament segur que la seva mort haurà estat molt sentida perquè era el que en podríem dir un home essencialment bo.

L’any 2004 un grup d’amics seus van recollir en un llibre tota una colla d’escrits seus que durant vuit anys havia anat publicant al FULL DIOCESÂ de Solsona, Vic i Tarragona. Els publicava sota l’epígraf “Xàldigues” i aquest mateix va ser el títol del llibre que va prologar el seu amic mossèn Climent Forner, que ens explica que el nom de “xàldiga” vol dir espurna, guspira, espira, centella.

Els escrits de Mossèn Jesús eren com xàldigues: curts, precisos, concrets, valents, evocadors, de llenguatge senzill però molt vius i espurnejants. Semblava que no digués res, però tot el que escrivia era molt profund. Era un home molt intel·ligent i que tenia el do de la senzillesa i la bondat. Escrivia tal com era. La seva mort ha estat la darrera xàldiga que aquest matí, ben d’hora, ha saltat ben alt, fins arribar al cel del seu Pare que l’esperarà, li obrirà les portes de bat a bat sense cap mena de dubte, li farà una gran abraçada i el farà entrar per poder parlar amb ell durant tota l’eternitat.

Es podrien dir moltes moltes coses de Mossèn Jesús i no acabaríem. Però jo només en vull destacar dues o tres, tot esperant que de ben segur altres persones en diran moltes més i molt més ben dites.

Mossèn Jesús era un home bo, que estimava a tothom i es feia estimar. Ho feia de manera senzilla, en les formes, en la manera de parlar i de tractar. Per això entenia a tothom i tothom l’entenia a ell, fos un nen, un jove, un adult o un vell.

Mossèn Jesús era un home molt lúcid, molt intel·ligent, molt valent i molt coherent. Era un home d’idees obertes i, per tant, molt comprensiu amb les diverses i difícils realitats que li toca viure la gent. S’estimava molt l’Església i potser una part de l’Església (em refereixo concretament a la jerarquia) no l’estimava tant a ell. Per això no es comprèn de cap de les maneres que el bisbe Trasserra el fes plegar de les seves col·laboracions al FULL DIOCESA o quan el Cardenal Carles també va fer tancar la seva secció “Cròniques de rereguarda” a la revista “Catequesi”, de la qual n’era un gran especialista i sempre deia coses interessants. Ho deia la contraportada del llibre “Xàldigues”: “Huguet no defuig cap tema, per arriscat que sigui. Arrenca sempre de la vida i l’actualitat, per repensar.ho tot des d’una mirada pausada, tendra i tolerant. Les seves xàldigues esperonen, però no cremen: ens retornen la realitat sota la llum de ideari i els valors més alts de l’humanisme cristià”.

Mossèn Jesús, precisament per aquest esperit lliure que tenia, va ser un dels creadors del Fòrum Ondara de capellans del Bisbat de Solsona. Aquest Fòrum es caracteritza per ser un lloc de reflexió, valent a l’hora de dir les coses a qui creguin que les han de dir -amb més o menys oportunitat- però amb esperit constructiu perquè són gent que s’estima l’església. “La veritat us farà lliures” diu l’evangeli i Mossèn Jesús era una persona d’esperit lliure, senzill però molt audaç.

Podeu descansar en la pau de Crist, Mossèn Jesús, que durant la vostra vida no heu fet més que fer realitat allò que ens diu Jesús: “Que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare del cel” (Mt 5,16). Ho hem vist i en donen testimoni.

9 respostes

30 des. 2011


Adéu a la revista “L’INFANTIL/TRETZEVENTS”

Classificat com a Catalunya,CULTURA

Aquesta és la darrera portada de la revista. Acomiadem l’any 2011, doncs, amb una molt mala notícia: el tancament, per falta de suport econòmic, de la revista L’INFANTIL/TRETZEVENTS, després de 60 anys de fer una molt bona feina en tots sentit. Era la revista més antiga de les que es publiquen en català.

No hi haurà cap forma d’impedir-ho encara? Deixarem perdre una joia més del nostre patrimoni? Ens anirem empobrint una mica més sense cap tipus de reacció? La Cultura del nostre país també és això, per molt que alguns dels que manen no se n’adonin i només es pensin que és el teatre, el cine o els museus…

Potser direu que no n’hi ha per tant. Per a mi sí, perquè va ser la primera revista en català que jo llegia religiosament cada mes. L’esperava amb candeletes! I per una altra raó de tipus personal: en els seus primers temps hi col.·laborava un cosí meu –el Miquel Galitó Pubill- que entrevistava esportistes famosos; entrevista que sortia publicada amb una sempre excel·lent caricatura d’en “Cera” a la llavors senzilla i humil revista, però llegida àvidament sobretot per la quitxalla del Bisbat de Solsona.

Crec que hi ha raons de pes per estar tristos i per protestar, perquè situacions com aquesta són un símptoma de que les coses no es fan prou bé en aquest país. Deixar morir una de les poques revistes que els nens i nenes poden llegir en català és força greu. I més, si considerem que la seva continuïtat podia assegurar-se amb una ajuda no massa important. Se segueixen donant encara subvencions per milers de coses sense tanta transcendència i importància per l’esdevenidor d’aquest país com ho podia ser l’ INFANTIL/TRETZEVENTS.

La revista L’INFANTIL (després rebatejada com TRETZEVENTS) va néixer al Seminari de Solsona l’any 1951, amb l’empara, el caliu, l’aixopluc de l’ Església i l’aprovació del llavors bisbe Vicent Enrique i Tarancón i el seu primer director va ser Climent Forner. En aquells temps no era fàcil publicar en català, i menys una revista per a nens.

Des del 1963 agafà nou impuls i, radicada a Barcelona, fou dirigida durant molts anys pels germans Manuel i Miquel Àngel Sayrach. Publicava còmics, contes, notes històriques… per a infants. L’any 1968 va passar a dependre de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i el 1973 va adoptar el nom actual de Tretzevents. A partir del 1995, amb Montserrat Ginesta com a directora, va passar a ser mensual. El 1988 se li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

Hi han col·laborat els millors especialistes en literatura infantil i, entre els dibuixants, destaquen el recentment desaparegut Joaquim Calderer (el que dibuixava i va fer famós En Quimet Trapella que tot ho esgavella) en els seus primers temps, Cera, Coll, Picanyol, Rué, Ivà, Perich, Raf,  Clavé, Asensio, Daniel Boada i molts altres.

La crisi no ha de ser excusa perquè s’acabin coses tan importants com aquestes. Podem ser pobres però mai hem de ser miserables. I que desaparegui una de les poquíssimes revistes infantils en català és signe de misèria, cosa que Catalunya no és mereix.

NOTA: El col·lectiu bibliotecari i els mediadors especialistes en literatura infantil han penjat un bloc en contra del tancament de Tretzevents. Ho podreu veure aquí Contra el tancament de Tretzevents i hi podreu deixar els vostres comentaris.

No hi ha resposta

22 des. 2011


Nadala clementina

Classificat com a LITERATURA,Nadal,RELIGIÓ

Neixement de l' InfantilCliment Forner i Escobet (Manresa, Bages 1927)
És un sacerdot i poeta català. És i se sent berguedà de tota la vida per ser fill de mare ber
guedana i per haver viscut a la ciutat de la Patum des dels 9 anys, ciutat que el va fer fill adoptiu.

És un poeta no prou conegut, tot i la seva extensa i important obra. Fou  un dels fundadors de la revista “L’Infantil”  al Seminari de Solsona (abans que es digués “Tretzevents”),que si no vaig errat fou la primera revista escrita en català després de la guerra. Algú hauria de fer una història d’aquesta senzilla revista però que va tenir un paper important en molta quitxalla que no podia llegir revistes en català perquè no n’hi havia cap. Des d’allà va publicat moltes narracions per a infants. La seva poesia té un gran rigor formal però alhora mostra quotidianitat i elements metafísics i religiosos.

La seva obra poètica ha estat aplegada en tres volums: L’Ull de Taüll (1983), Liridunvau, Liridonvon (1989) i Carrer Major, 20 (1995).

Premis literaris

  • Ciutat de Barcelona, 1962: Els únics mots
  • Jocs Florals de Barcelona, 1978: Absolut retorn
  • Ciutat de Reus, 1982: L’ull de Taüll

Ciutat d’Igualada de poesia, 1984: Oda a la ciutat d’Igualada

Honors

  • Premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana, 1997
  • Medalla d’Or de l’Ajuntament de Berga
  • Creu de Sant Jordi, 1999

Podeu trobar més informació a la seva pàgina web http://www.climentfornerescobet.cat/

NADALA CLEMENTINA
Oh déu, feu-nos fills del silenci i hereus de la pau.
St. Climent I, papa i màrtir.

El regne de la pau i del silenci
a poc a poc de mi es va apoderant;
no és pas regne de mort sinó de vida.
Tot, pura gràcia, mentre la tardor
despulla de paraules el pollancre,
fulles que el vent s’enduu, deixant-lo nu,
però ben arrelat i amarat d’aigua.
Ja ho he dit tot. Feliç de creure en Ell
i molt dolgut alhora com a fill
d’un poble esclau i d’una església impura,
germans, regresso al ventre de la mare,
misteri endins, amb l’esperança viva
que el meu Nadal un dia serà Pasqua.
Només puc convidar-vos a pa i vi
vora la llar de foc que encara crema.
Pròdigs o no, siguem-hi tots a taula
en plena nit llagrimejant d’estels.
Climent FORNER
Nadal 2011
Viver i Serrateix (Berguedà)

No hi ha resposta

14 nov. 2011


No enterrem Mn. Armengou

Josep Armengou i Feliu  (Berga1910-Berga1976) és prou conegut de tots. I si no ho és, ho hauria de ser per tot el que va ser, va escriure i va representar en un temps durs de dictadura. La seva obra més important –i potser més coneguda-és Justificació de Catalunya.

La seva obra s’ha anat publicant, però falta alguna cosa encara. Mn Climent Forner, en un article publicat al FULL DIOCESÀ de Solsona d’ahir, se’n queixa i a mi em sembla que amb raó. M’ha semblat interessant reproduir-lo. Massa vegades passen coses semblants i deixem en l’oblit persones o escrits que són fonamentals per un país. Us deixo el text de Mn. Climent Forner.

No enterrem Mn. Armengou!|Climent Forner. ……………………….

Aquest article m’hauria estimat més no haver-lo d’escriure, però m’hi veig obligat per diversos motius, no pas, encara que també, perquè el mes de novembre ens convidi com sempre a recordar els nostres difunts; ho faig, més que res, per les lamentables circumstàncies del cas, prou i massa esbombades darrerament pels mitjans de comunicació. Em refereixo a la no publicada encara, després de tants anys, Crònica menuda de la ciutat de Berga, l’únic original inèdit que resta del «capellà de Berga,» prou conegut d’altra banda per la més excelsa de les seves obres, Justificació de Catalunya. Són quatre grosses llibre- tes manuscrites (unes 1.500 pàgines en total), guar- dades en l’actualitat a l’Arxiu Comarcal del Berguedà, que donen fe de la vida quotidiana berguedana dels anys 1948-1975, en ple règim franquista (els redactors del llibre Prosa escollida (Armengou, Tuyet, Ballarín, 1990), gràcies al seu germà Joan, en vam poder extreure un dia l’apartat Petit diari de guerra (29-XII-1936 – 6-V-1939), que el mateix mossèn va afegir-hi més tard salvant-lo de l’oblit).

Mn. Josep Armengou i Feliu va néixer a la ciutat de la Patum el da 18 d’octubre de 1910 i va morir-hi el 21 de gener de 1976; posteriorment fou sebollit al Panteó de Berguedans Il·lustres. L’any passat, arran del centenari del seu decés, tothom esperava que veuria la llum, per fi, l’obra esmentada, i sens dubte que hauria estat la millor manera de celebrar-lo en honor d’ell i en bé nostre. Però no sols no va ser així, sinó que tots els dimonis haguts i per haver sem- bla que s’hi hagin posat en contra fent impossible l’acord entre els principals responsables del destret: els familiars hereus del difunt, l’Ajuntament de Berga i el qui sigui (que no ho sé). Mentrestant: s’ha perdut una subvenció força quantiosa de la Generalitat de Catalunya; s’han demanat dos o tres pròlegs; s’ha connectat amb diverses editorials… Ai, Senyor! Quin pecat i quina vergonya! Ep, sols Déu sap qui en té la culpa! Moralment el susdit dietari no és de ningú, només de Mn. Armengou i de la Ciutat de Berga, a la qual el destinà. Hom, com en un conte malabàric, fóra capaç de caure en aquesta temptació: «Bons amics, deixeu-m’ho a les meves mans. Tindré cura de tot (transcripció del text, disquet, impremta, difusió) i no en cobraré ni cinc; al contrari, si cal, pobre de mi, hi posaré diners de la meva butxaca. En cas d’obtenir beneficis (que se n’obtindran, no en dubto, oi més després del gran escàndol mediàtic que s’ha produït), seran destinats a causes benèfiques i a la promoció del capellà escriptor. Jo ja m’acontento amb el bon servei fet a la també per mi molt estimada Ciutat i amb no haver deixat enterrar del tot Mn. Armengou; al revés, haver-lo ressuscitat d’entre els morts in aeternum. Amén.» Berguedans, em perdoneu?

No hi ha resposta

06 nov. 2011


El bisbe Deig

Classificat com a Bisbe Deig,Església

Antoni Deig i Clotet (Navàs, 1926Manresa, 2003) ja fa 8 anys que ens va deixar però el seu record resta molt viu entre els que el vam conèixer i estimar.

Ahir, 5 de Novembre, va fer 34 anys que fou ordenat bisbe de Menorca i l’Associació Amics del Bisbe Deig va organitzar una conferència a Mollerussa -on té la seva seu- amb el títol

"LA MEMÒRIA DEL BISBE DEIG I L’ESGLÉSIA ACTUAL"

AMB ALBERT SÀEZ I FRANCESC ROMEU com a conferenciants convidats, que van conèixer, tractar i estimar molt al bisbe Deig. Es va notar.

El Francesc Romeu va fer un senzill recorregut per la vida del bisbe Deig, que va dividir en tres etapes, posant l’accent en que la seva vida sempre va ser una unitat (amb cares polièdriques, però sempre sabent-les unir formant una ferma unitat) i que mai va deixar de ser la mateixa persona, senzilla, afable, amiga i intel·ligent, per més que el fessin bisbe i fos un bisbe conegut i fins i tot polèmic en alguns moments de la seva vida.

L’Albert Sàez ens va fer 5 flaixos o moments de la vida del bisbe Deig que ell considerava importants. Ens el va fer viu i proper, amb tota una sèrie d’anècdotes plenes d’humor i una mica d’ironia, sobretot quan el comparava amb els altres bisbes d’aquell temps i amb els actuals bisbes catalans.

En fi, una conferència molt agradosa d’escoltar i que hem d’agrair a bon fer dels “Amics del bisbe Deig”, associació que va ser creada el dia 7 de febrer de 2009 al Consell Comarcal del Pla d’Urgell. Una associació oberta a tothom que ho desitgi i que dóna la possibilitat de formar-me part en qualitat de soci.

L’entitat, que té per objectiu salvaguardar i difondre la memòria del qui fou bisbe emèrit de Solsona, ha creat una adreça de correu electrònic a través de la qual els interessats poden sol·licitar la voluntat  de ser-ne membres. Per formalitzar la petició, l’Associació d’Amics del Bisbe Deig ha publicat al web del Consell Comarcal del Pla d’Urgell un formulari  que els interessats han d’emplenar i, posteriorment, fer arribar per correu electrònic a

[email protected]

Els fins de l’Associació Amics del Bisbe Deig són: salvaguardar la memòria del bisbe i recollir el seu esperit, fomentar i promoure el coneixement de la seva trajectòria eclesiàstica i social, i treballar per la consolidació del futur de la nació i de l’Església catalana, tal com així recullen els estatuts que aquest dissabte han consensuat i aprovat els membres fundadors de l’esmentada associació.

I, per acabar, un vers molts simpàtic que jo no coneixia publicat a (Presència, 16/8/2003)

 

AL CEL SIGUI

Quan pregueu per Catalunya

i alceu els ulls vers el cel

veureu com a prop de Déu

hi ha plantada una senyera

coronada amb un estel.

I si ho voleu escoltar

sentireu Pare i pastor

que es parlen en català.

Parlen d’una pàtria bella

-mar enllà hi ha Ciutadella

terra endins hi ha el Ponent-

d’un poble i la seva gent.

Parlen del nacionalisme,

quan l’Antoni li pregunta,

Déu li respon enfadat:

-Ja t’he dit que no és pecat!

Parlant com la gent del poble

vau plantar cara, Deig,

al centralisme tronat,

tant polític com mitrat.

(S’emprenya com una mona

l’espanyola conferència,

perquè un bisbe de Solsona

demana la independència).

4 respostes

02 oct. 2011


La litúrgia de l’amistat

Classificat com a Amistat

Els que venim d’una tradició religiosa entenem de seguida el que es la litúrgia i tot el seu significat: l’ordre i la forma amb que se celebren les cerimònies religioses tenen tot un significat, més enllà de la pròpia celebració i dels gestos i cerimònies en si mateixes.

Un grup de companys del Seminari de Solsona que cada any -arribada la tardor- ens trobem un dia per compartir records i vivències de temps passats i també de la  nostra vida actual; em sembla que ens prenem aquesta anual trobada com una espècie de litúrgia que podríem anomenar: “litúrgia de l’amistat”.

Perquè -com en els actes litúrgics- sota les formes repetitives i potser fins i tot a vegades una mica arcaiques, hi corre un filó de vida càlida i s’hi troba un contingut molt potent d’afecte i d’amistat cultivats durant una colla d’anys en aquell vetust Seminari de Solsona. Per tant, la trobada en realitat és molt més del que es veu. En les nostres trobades anuals sempre s’hi nota un caliu misteriós que fa que sempre siguin molt agradables i en ho passem molt bé entre anècdotes i records.

Alguns hi anem cada any sens falta. Hi estem ben enganxats i em sembla que les trobaríem a faltar. Altres, per diverses circumstàncies, no hi poden anar algun any, però apareixen sempre tard o d’hora. I no cal dir que trobem a faltar molt aquells que veiem només molt de tant en tant, encara que el record per ells es fa sempre permanent. Des d’aquí vull fer patent  un desig expressat per la majoria: volem veure tots aquells que, o no venen quasi mai, o només venen a la trobada de tant en tant. Els trobem a faltar!

Per a ells va dedicada aquesta senzilla història:

Diu que hi havia un home, que regularment assistia a les reunions d’un determinat grup i un dia, sense cap mena d’avís, va deixar de participar en les seves activitats.
Després d’algunes setmanes, el líder d’aquell grup va decidir visitar-lo. Era una nit molt freda.
El líder va trobar l’home a casa, sol, assegut davant de la xemeneia, on cremava un foc brillant i acollidor.
Endevinant la raó de la visita, l’home va donar la benvinguda al líder, el va conduir cap  a una cadira gran prop de la xemeneia i es va quedar quiet, esperant.
Es va fer un greu silenci. Els dos homes només contemplaven la dansa de les flames al voltant dels troncs de llenya que cremaven.
Al cap d’alguns minuts, el líder va examinar les brases que es van formar i acuradament va seleccionar-ne una d’elles, la més incandescent de totes, empenyent-la cap un costat.
Va tornar llavors a seure, romanent silenciós i immòbil. L’amfitrió prestava atenció a tot, fascinat i quiet.
Al cap de poc, la flama de la brasa solitària va anar disminuint, fins que només hi va haver una lluentor momentània i el seu foc es va apagar d’una vegada.
En poca estona, el que abans era una festa de calor i llum, ara no passava de ser un negre, fred i mort tros de carbó recobert d’una espessa capa de cendra grisenca.
Cap paraula havia eixit de la boca des del protocol·lària  salutació inicial entre els dos amics.
El líder, abans de preparar-se per sortir, va manipular novament el carbó fred i inútil, posant-lo de nou al mig del foc.
Gairebé immediatament es va tornar a encendre, alimentat per la llum i la calor dels carbons ardents al voltant d’ell.
Quan el líder va arribar a la porta per marxar, el seu amfitrió li va dir:
– Gràcies per la teva visita i pel bellíssim sermó que m’has fet. Tornaré al grup.

Als membres de qualsevol grup val recordar-los que ells formen part de la flama i que lluny del grup perden tota la seva brillantor.

A cada un dels components del grup val recordar-li que ell és responsables de mantenir encesa la flama de cadascun dels membres i de promoure la unió entre tots ells, perquè el foc sigui realment fort, eficaç i durador.

Fins l’any vinent i que siguem molts més!

3 respostes

17 set. 2011


Mossèn Pleixats

Classificat com a Església

Ha mort d’accident de cotxe Mossèn Josep Pleixats i Davins, nascut a Berga el dia 22 de novembre del 1926. Pertanyia a una família de fondistes, anomenada cal Llois i situada al centre de la ciutat. Per aquest motiu també se’l coneixia pel nom de Mossèn Llois.

La majoria dels que llegireu això segurament que no el coneixereu de res, encara que era molt popular a tota la diòcesi de Solsona pel seu caràcter alegre, senzill i humà. Jo sí que el coneixia molt perquè va ser professor meu i ens unia un parentesc llunyà.

Vull explicar simplement unes anècdotes que retrataran una mica com era Mossèn Pleixats. Era el nostre professor de Matemàtiques, Física i Química. Com a professor no puc dir que destaqués massa, possiblement perquè li van manar fer una feina que no li agradava, però que havia de fer perquè li havien manat. No sabrem matemàtiques, ni física ni química –certament-, però les seves classes eres inoblidables pel fet que ens llegia quasi  sempre “La Codorniz” i ens explicava el seu inacabable repertori d’acudits de tota mena. Les seves classes, per tant, es feien prou agradables com per perdonar-li en aquests moments el fet d’haver après una mica menys de ciències, però haver après amb ell molta humanitat i haver-nos alegrat aquells inacabables dies d’internat. Era un fet insòlit que en un Seminari dels anys 60-70 es llegís en una classe  “La Codorniz”, no trobeu? Jo l’havia vist ballar claqué pujat damunt d’una taula en una festa d’amics i explicar-nos acudits hores seguides. Semblava que no els acabava mai. I una altra qualitat: de tot en feia un acudit en el moment.

Mossèn Pleixats era un capellà de bar i carrer. El seu apostolat el feia a les barres del bars (quan era a Solsona al Bar Pau) i perdent el temps parant-se a xerrar pel carrer. Berguedà com era, suposo que ho havia après de mossèn Josep Armengou, a qui li agradava molt passejar Carrer Major amunt i avall, xerrant amb el poble. Eren de la mateixa escola, encara que molt diferents de caràcter.

Mossèn Pleixats era un capellà del Concili Vaticà II. Dels que ja en van quedant pocs: oberts al món i a les seves inquietuds; els agradava estar barrejats amb la gent i sense signes externs que els distingeixin. D’aquells que no els cal vestir de negre o gris, ni els cal sotana i collet per demostrar que són capellans. Ja en van quedant cada dia menys d’aquests i com els enyorarem!… Una autèntica llàstima!

I, per acabar, vull transcriure una poesia que ha escrit el seu amic i poeta (berguedà com ell) Mossèn Climent Forner amb motiu de la seva mort.

COMIAT AL FONDISTA DE CAL LLOIS

Adéu, amic. Adéu, germà prevere.

Des d’un funest revolt de carretera

t’has enfilat, com fent el salt mortal,

fins al cimal sublim del teu Queralt.

Tu combregant les penes i alegries

dels teus fidels, fill de cal Llois, servies,

Pleixats, els millors plats i per Davins,

el teu segon cognom, els vins divins.

Això mentre a la taula i sobretaula

havent llescat el pa de la paraula,

com tu sabies fer-ho, amb tot l’amor,

l’ungies amb la mel del bon humor.

Doncs ara prepareu-nos tu i la Mare

el benaurat convit a gust del Pare.

I com deia un amic seu en un escrit de comiat i emulant l’humor de mossèn Pleixats: “El cel també deu estar en crisi i Sant Pere se l’ha emportat perquè hi posi bon humor”.

Una resposta fins a ara

13 jul. 2011


Polítics i polítics

Classificat com a POLÍTICA

A vegades critiquem els polítics i els posem tots, de forma injusta, dins d’un mateix sac. Hi ha de tot, com a tot arreu. Per això, ara que s’han constituït nous consistoris i han canviat molts alcaldes, cal destacar els gestos que han fet molts d’ells en un moment que el país està en crisi. Segurament que són molts els alcaldes que han tingut sensibilitat i s’han abaixat el sou o, almenys, han fet gestos més o menys significatius en aquest sentit. N’he trobat alguns exemples, un dels quals és l’alcalde del meu poble. trobo que són gestos que els honoren:

L’alcalde de Mollerussa, Marc Solsona (CiU), cobrarà 2.500 euros bruts mensuals per una dedicació exclusiva, un 34% menys que els 3.800 euros mensuals que cobrava l’anterior alcaldessa, Teresa Ginestà, al principi de la legislatura anterior. Solsona ha apuntat que “en un context de crisi cal fer un esforç per reduir i ajustar al màxim el cost de la classe política”. A més, el consistori de la capital del Pla d’Urgell també rebaixarà un 27% el pressupost destinat a retribuir els càrrecs electes, passant dels 13.750 euros bruts mensuals als 10.000 euros. L’alcalde ha insistit que “aquesta reducció ens avala per prendre determinades decisions de cara al futur”.

Aquesta reducció del 27% és conseqüència del fet que els sous dels cinc tinents d’alcaldia també s’han vist rebaixats, passant dels 7.350 euros bruts al mes als 5.300 actuals. A més, la massa salarial de la resta de regidors de l’equip de govern també es redueix un 15%. En aquest sentit, Solsona ha explicat que, a banda de l’alcalde, hi haurà tres regidors més amb dedicació exclusiva que seran Josep Àngel Lavin, Teresa Grañó i Jaume Segura, que cobraran 1.500 euros bruts al mes.

L’alcaldessa de Viladamat, Irene Palol (CUP), renuncia a bona part del seu sou, així com a la dedicació exclusiva. Justament al contrari que el seu predecessor que cobrava 12.000 euros l’any per dedicació exclusiva. Així, Palol cobrarà 150 euros nets al mes.

També trobem l’alcalde de Navàs, Jaume Casals (CUP), que s’ha abaixat el sou un 51%, mentre que la tinent d’alcalde, Hortènsia Font (ERC) se l’ha abaixat un 21%. Aquesta rebaixa permetrà estalviar com a mínim 35.000 euros anualment. Casals cobrarà 1.600 euros nets -ha demanat una excedència com a professor de secundària per poder-se dedicar a l’alcaldia a dedicació completa- mentre que Font en rebrà 1.200 per la seva dedicació. La resta de regidors, amb dedicacions parcials, tindran la retribució de 521,64 euros nets cadascun. S’han eliminat també els càrrecs de confiança.

Segurament que en trobaríem molts més. Segur. Però els desconec. Cal que no oblidem que la política hauria de ser un servei al ciutadà i qui vulgui fer diners seria millor que se n’anés a altres territoris on en podrà guanyar més.

No hi ha resposta

18 gen. 2011


Per molts anys, Pep!

Classificat com a Barça,Futbol,Guardiola

Avui el Pep Guardiola compleix 40 anys. Demà jo en compleixo 63. Som del mateix signe –Capricorn- tots dos, encara que no sé si ens assemblem massa (de fet, jo no hi crec massa en això de l’horòscop). Poques coses ens deuen unir a mi i al Pep, si no és aquest fet de ser del mateix signe i ser els dos uns enamorats del Barça i del futbol. Ell hi va destacar, en va fer una professió i s’ha fet un nom i un merescut prestigi en aquest món tan complicat. Per a mi era simplement una afició i no hi vaig destacar perquè em faltaven qualitats i interès. Però m’ho passava d’allò més bé jugant a futbol i amb això ja he quedat satisfet.

 

Però hi ha una cosa que us vull explicar, aprofitant aquest aniversari. Quan jo era jove i jugava a futbol en un club modest, anàvem a jugar a un poblet petit del Bages, que era encara més petit que la ciutat del meu equip: Solsona. El club de futbol de Solsona en aquells temps jugava a la categoria de Segona Regional i ens tocava jugar al mateix grup del Santpedor. Era cap als anys 70-72. Recordo molt bé el camp, els diversos partits que hi vaig jugar i el bé que ens ho passàvem. No guanyàvem ni un duro: simplement ens venien a buscar en taxi a tres o quatre companys, ens pagaven el dinar i ens portaven al camp. Jugàvem el partit i, amb el mateix taxi, ens retornaven a Sant Cugat del Vallès, que era on estudiàvem i residíem. Ens ho passàvem molt bé i amb això ja en teníem prou. Segurament que el Pep no m’havia vist jugar perquè en aquells anys només en tenia 1 o 2 i no crec que fos ja tan prematur com per anar a veure futbol…

 

És una simple anècdota que he recordat avui, mentre escoltava la roda de premsa que feia. Mentre l’escoltava anava augmentant la meva admiració pel Pep. M’agradava com a jugador, m’agrada molt com a entrenador, però encara m’agrada més com a persona. Considero que una persona així fa més senyor, més gran i més admirat un club com el Barça. Tant de bo ens duri molts anys i tant de bo seguim tenint entrenadors com ell quan ja no hi sigui.

 

És una persona amb molts més valors dels que aparentment es veuen. Alguns d’aquests valors es veuen de seguida, ja d’entrada. Però altres es van descobrint a mida que analitzes coses, entrevistes, paraules, gestos, comportaments… Però  si n’hagués de destacar alguns, diria que és una persona senzilla, humil, molt respectuosa amb els demés, treballadora, amb sentit comú, intel·ligent, assenyada, humana, líder, tenaç… Treballa ell, fa treballar els jugadors i, tots junts, fan un equip, una pinya que fa que uns facin millors els altres i amb l’esforç i la qualitat de tots, facin un equip extraordinari que a vegades ratlla l’excel·lència.

Per molts anys, Pep, i que et tinguem molts més més entre nosaltres i que puguem celebrar tants triomfs com fins ara!

4 respostes

28 des. 2010


Pregària de Nadal

Un bon amic m’ha fet arribar una pregària de Nadal escrita per Mossèn Jesús Huguet, una molt bona persona, un home molt lúcid, molt intel·ligent i un dels molt bons capellans que té el Bisbat de Solsona. Mossèn Jesús Huguet és el principal impulsor del Fòrum Ondara, del qual se n’ha parlat tant aquests dies amb motiu de la carta que han adreçat al nou Bisbe de Solsona. Va ser professor del Centre de Pastoral de Barcelona durant 20 anys. Ara “em dedico als vells i als malalts, els pobres del nostre temps, des de la parròquia de Solsona”, com diu ell mateix en una recent i interessant entrevista al diari Público. Aprofiteu l’enllaç, que us la recomano vivament.

Aquest amic em diu que aquesta pregària ha sortit publicada al diari Regió 7. He trobat que és molt bonica per a compartir-la. A fi de comptes un blog també serveix per això: per compartir coses personals i per compartir coses d’altri que siguin interessants.

“Tant bon punt apareixereu a la terra, els habitants del món aprendran la bondat” (Is 26, 9)
Aquest és, Senyor, el prec que voldria fer-vos aquest Nadal: ensenyeu-nos a ser bons.
Però bons de veritat.
Amb la bondat del pa, que a tothom agrada i mai no cansa.
No pas amb una bondat trista i avorrida, sinó amb una bondat reconfortant, que irradiï coratge i alegria i sigui per als cansats i afeixugats com un doll d’aigua fresca.
No pas amb una bondat tova i estèril, sinó amb una bondat diligent i activa, que no s’arronsi davant les dificultats i el compromís, que tingui uns ulls ben oberts per a descobrir les necessitats i unes mans ben llargues per a posar-hi remei.
No pas amb la bondat del bona fe, però sí amb la bondat del que, a pesar de tot, té fe en Déu i en les persones.
Feu-nos bons, Senyor, amb una bondat senzilla i franca, que no humiliï ni carregui.
Amb una bondat lúcida, que, sense deixar de veure les males passades, no es deixi vèncer per elles.
Amb una bondat, que no es cansi de perdonar.
Amb una bondat que no es defensi, però que desarmi.
Amb una bondat tan flexible amb els poderosos, com misericordiosa amb els febles. Amb una bondat que per a tothom abasti, pels bons i pels dolents, pels amics i pels enemics.
Amb una bondat que faci venir ganes de ser bo.
Feu-nos bons, Senyor, amb la bondat tendra i humil del Nadal.

No hi ha resposta

11 des. 2010


Necessitem bisbes-profetes

Classificat com a Església,Pere Casaldàliga

Demà consagren bisbe de Solsona a Mossèn Xavier Novell. Se n’ha parlat força darrerament als mitjans de comunicació i un grup de capellans del bisbat de Solsona –el Fòrum Ondara– també li ha fet una carta oberta .

El nomenament de bisbes als darrers anys ha seguit una línia ben clara i ben previsible. I no sols aquí sino arreu del món. Els elegits han de ser de doctrina recta i profunda obediència a les consignes de Roma. S’ha acabat allò d’anys enrere de nomenar persones que fossin profetes –com el bisbe Pere Casaldàliga, per exemple- i que sabien portar el missatge amb paraules noves i amb gestos entenedors i clars per a tothom. Eren persones lúcides i els seus gestos profètics feien que el missatge de Jesús fos entenedor i transformador.

I és una llàstima això que està succeint perquè “si no hi ha profetes al món, el món quedaria cec ", com va dir Benjamín Forcano a Vitòria-Gasteiz, en la presentació d’un magnífic llibre, concebut i dirigit per ell: “Pere Casaldàliga. Les causes que donen sentit a la seva vida. El retrat d’una personalitat” (Ed. Nova Utopia).

Com també diu un altre teòleg que parla lliure i clar (José Arregi) “què seria de nosaltres si no tinguéssim profetes? Quedaríem privats de llum i de guaites per entreveure el futur, el futur probable que ens amenaça i el futur alternatiu que hem de construir. Quedaríem muts, sense poder pronunciar de forma veraç el present que pateix la gran majoria, ni proferir eficaçment el futur que està a les nostres mans.”

Necessitem bisbes profetes i no pas bisbes funcionaris; necessitem pastors i no pas directors generals, que porten els bisbats com si fos una sucursal d’una gran empresa; necessitem bisbes que no ens diguin tant el què hem  de fer i com ho hem de fer, sinó que indiquin camins de llibertat i d’esperança, per tal de que cadascú inventi noves formes de fer-ho. La única pastoral vàlida no és la que ens ve tan teledirigida i ben indicada des de Roma sinó la que es pensa i es crea des de la realitat de cada lloc. Caldria fer més concilis provincials i que després es deixessin aplicar les conclusions a les que s’arribi; caldria escoltar més les comunitats amb els seus problemes; caldria que els pobles diversos, dins de la gran diversitat del món, fossin força més escoltats. Potser no caldria tants Nuncis-Controladors i una mica més de llibertat, tal com la tenien el profetes de la Bíblia que, cada cop que en sorgia algun, el poble recobrava la fe i l’alè. El Bisbe Pere Casaldàliga –com molts altres- ha estat un profeta gloriós allà enmig de la selva amazònica brasilera. Ha estat amb el poble i ha donat ànims al poble. Ha sabut crear una comunitat cristina viva i ella mateixa profètica.

"Va sorgir un profeta", repeteix la Bíblia. Sempre hi ha hagut profetes i cada vegada que en sortia un la història recobrava alè. Ara ens caldria uns quants bisbes-profetes d’aquesta mena. Persones que no renyessin tant i animessin més. Persones que no condemnessin i alliberessin tal com ho feia Jesús que va trencar esquemes i va indicar camins nous. Persones que posin per davant de tot la persona i no tant la llei.

Avui ens caldrien uns quants Peres que, quan molt a contracor va ser nomenat bisbe (el 1971), va seguir vivint i vestint i profetitzant com abans. No va canviar ni d’hàbit, ni d’hàbits I allà s’ha quedat quan es va jubilar (el 2005), amb la fe i la lluita de sempre: la terra i els indígenes. I allà segueix avui, pràcticament reclòs a casa a causa del "germà Parkinson", però sense perdre en absolut la llum de la ment, la flama del cor, l’espurna de la paraula. Profeta dret fins a la fi, o fins al principi final que arribarà quan arribi. Expliquen que una vegada, mentre acompanyava uns peons que tallaven arbres de la selva amazònica sota la pistola dels hisendats, amb la seva navalla i el cor ardent va escriure una fulla de palmera silvestre:
"Som un poble de gent, / som el Poble de Déu. / Volem terra en la terra, ja tindrem terra en el cel. Una nova terra que ell imagina com "un plat / gegantí / d’arròs, / un pa immens i el nostre, / per la fam de tots".
Una terra sense mals, una terra sense fam. És el somni de Déu per la terra i el cel.

"Tot és relatiu menys Déu i la fam", va declarar Casaldàliga en un dels seus genials aforismes que haurien de figurar a la capçalera de tots els nostres llibres de teologia, encícliques i rituals, ens recorda Arregi. No donen glòria a Déu les nostres paraules, dogmes i cultes, com no han cessat de cridar els profetes davant reis i sacerdots. No creix Déu perquè s’omplin els temples d’encens i de fidels. Només creix Déu quan s’omplen de pa totes les taules. Terra lliure i pa saborós van ser el somni de Jesús. Pere Casaldàliga s’ha rebel.lat i ha cridat contra tots els poders econòmics i polítics responsables directes de la misèria al món, i contra totes les estructures religioses que pacten amb ells per acció o omissió. Casaldàliga és una rara espècie de bisbe i profeta subversiu, a glòria de Déu a la terra i salvació del planeta. (I per honra i credibilitat de l’Església, tan necessitada), segueix dient Arregi.

"Em diuen subversiu / i jo els diré: ho sóc, / pel meu poble en lluita, visc. / Amb la meva poble en marxa, vaig". I rebla: "Crec que avui només es pot viure revoltats. I crec que només es pot ser cristià s’és revolucionari, perquè ja no n’hi ha prou amb pretendre ‘reformar’ el món ". I explica per què: "l’Evangeli és la subversió dels interessos, perquè és la demolició dels ídols". L’acomodament i / o la covardia el revolten: "Jo em rebel·lo contra els tres manaments del neocapitalisme, que són: votar, callar i veure la televisió".

Vet aquí el profeta d’ulls il.luminats, d’oïda atenta, de cor apassionat, de llavis inspirats, enamorat de Jesús i irat per la injustícia fins la rauxa. Vet aquí el profeta lliure, fill de la Llibertat de l’Esperit. Un cop va escriure: "Si em bateges una altra vegada, posa’m per nom Pere Llibertat".

"Jo m’atinc al que s’ha dit"
Jo m’atinc al que s’ha dit:
La justícia,
malgrat la llei i el costum,
malgrat el diners i l’almoina.
La humilitat,
per a ser jo, veritable.
La llibertat,
per a ser home.
I la pobresa,
per a ser lliure.
La fe, cristiana,
per caminar de nit,
i, sobretot, per caminar de dia.
I, en tot cas, germans,
Jo m’atinc al que s’ha dit:
L’Esperança!
(Pere Casaldàliga)

Una resposta fins a ara

03 nov. 2010


Sords d’una orella

Classificat com a Església

M’ha cridat l’atenció –relativament, esclar-  la forma com les agències han donat la notícia del nomenament del nou bisbe de Solsona. Dic que m’ha sorprès relativament perquè ja hi estem acostumats que, quan es tracta de temes d’Església, els enfocaments que es fan acostumen a ser molt simplistes i es destaquen coses sense importància deixant de banda els aspectes fonamentals.

S’ha destacat, per exemple, l’edat, que si és el bisbe més jove d’ Espanya, que si té un currículum brillant o les llengües que parla. Fa una descripció asèptica i superficial de les coses perquè segurament que el que ha escrit la notícia no sap i ni li interessa què és o ha de ser un bisbe. Parlo,esclar, en general.

Jo considero que més important que el que parla, és si és sord o no..O sigui, si sap escoltar o no. Si estarà en sintonia o no amb les veus que escoltarà al seu bisbat. Perquè hi haurà una bona part de gent que expressarà coses que potser no seran exactament les que vulgui sentir.

Uns dels problemes dels nomenaments de bisbes d’aquests darrers anys ha estat  que han estat fets tots cap a una sola direcció. Han estat el fidel reflex del problema que té la jerarquia romana: ser sords d’una orella. Allà a Roma només senten el que els arriba de la banda conservadora (per dir-ho de forma senzilla). O potser no ho són de sords, però segur que se’l fan el sord. Discriminen prou bé el que els interessa i sempre prima la doctrina i les interpretacions més conservadores de les diverses línies teològiques i pastorals que corren. I això és que que després es distribueix a tot el món. I les interpretacions restrictives de l’Evangeli moltes vegades no responen per a res als problemes de la gent i del món. Només cal remetre’s al cas que en fa la gent de les coses que arriben de Roma.

D’un bisbe jo n’espero exactament que sàpiga escoltar i estigui obert a les veus que arriben no només de Roma, sinó a les veus que arriben del poble. De tot el poble. Conec el Xavier des de fa molts anys i sé el recorregut que ha fet des que va ser vicari aquí de Mollerussa,acabat de sortir del forn. Del que ha fet no cal parlar-ne. Però sí que caldrà  parlar del que farà a partir d’ara. Ara comença una nova etapa i s’haurà de veure cap on vol anar. Personalment li donaré un vot de confiança i li demanaria que sàpiga escoltar amb les dues orelles i no  només amb una.

En aquest nomenament almenys hi ha una cosa bona: és una persona de la terra i coneix bé aquesta botifarra llarga i mal girbada que és el Bisbat de Solsona. Sap on queda Castellar de N’Hug en una punta i Sidamon, a l’altra. Sap  prou bé com és la gent i com són els capellans. I sap –o hauria de saber- què n’esperen d’ell uns i altres i hauria d’escoltar la veu de tots. No hauria d’oblidar que un bisbe, abans que res, és un  pastor i un servidor que està al servei de tots.

Una resposta fins a ara

10 febr. 2010


Josep Maria Ballarín : 90 anys.

442012 Vaig conèixer Mossèn Ballarín al Seminari de Solsona. Llavors ell era capellà de Queralt i venia una vegada per setmana a fer-nos classe d’ Història de l’ Església. És clar que això és una manera de dir, perquè allà es parlava de tot i es tocaven tots els temes haguts i per haver. Les seves classes eren un goig total: pel privilegi d’escoltar un home culte, amb el gran do de la narració oral. Escoltar a Mossèn Ballarín era   -i és- passar-s´ho bé amb total seguretat i no voler que s’acabi. Des de llavors he tingut l’oportunitat d’haver-lo escoltat moltes altres vegades i crec que he llegit tots els seus llibres, que són un munt.

Aquest matí l’escoltava per la ràdio en una entrevista que li feien amb motiu del seu darrer llibre "Què pensa Josep maria Ballarín" de la periodista Mònica Fulquet. A més, han dit que acaba de fer 90 anys. Per molts anys Mossèn Ballarín i que en pugui celebrar molts més amb el cap clar que segueix tenint.

El seu primer llibre -i per a mi el millor de tots els que ha escrit al llarg de la seva vida- fou "Francesco", que va publicar l’any 1967. No és la vida sobre Sant Francesc d’Assis sinó que és una contemplació meravellosa de l’ impacte que el Pobre origina en els nostres temps. És un dels llibres de la meva vida. M’ha acompanyat arreu i l’he rellegit desenes de vegades. Si teniu oportunitat, llegiu-lo. És totalment actual.

Mossèn Ballarín té el do de la paraula parlada i escrita. És un savi i és un poeta. Però un poeta proper a les persones i a la realitat. Els seus pensaments són punyents, clars, directes, sense embuts, divertits, profunds, actuals…

Si encara no el coneixeu, us el recomano. Llegiu-lo, perquè és un dels bons i originals escriptors que tenim a Catalunya. Des de sota el Pedraforca, on ara viu, contempla amb parsimònia i perspectiva el que passa i en fa el seu comentari en els seus articles que hauríem d’escoltar. Cal escoltar-los perquè provenen d’un home savi i de gent d’aquesta mena no ens en sobren massa.

Etiquetes de Technorati: ,,,,

2 respostes

Anteriors »