Etiqueta arxiu 'POLÍTICA'

05 març 2020


LA CORONA ESPANYOLA: AIXÒ SÍ QUE ÉS UN VIRUS!

Classificat com a Malaltia,Monarquia

Hi ha virus que, pel que sembla, a Espanya i a Europa no es poden combatre. No parlo del coronavirus que sembla que tothom fa el que pot i, quan es fa el que es pot, no es pot demanar més. Però sí que podríem demanar una mica més de sensibilitat en temes d’igualtat, de justícia, de democràcia, de drets humans etc. Allò de que tothom es igual davant la justícia i que tota persona té uns drets pel sol fet de ser persona és una mentida que ens han volgut fer creure, però que ja ningú s’empassa perquè veiem que, a la pràctica, els que haurien de procurar que fos una realitat se’n desentenen olímpicament. En altres temps se’ns podia fer combregar amb rodes de molí, però ara cada dia és més difícil amb internet i aquestes coses. Ara les notícies corren molt ràpidament i no sempre es poden tapar com es feia en altres temps.

No podem tapar, per exemple, el drama dels refugiats i com de malament els tracta la Unió Europea a les seves fronteres. Una corrua de gent miserable que fuig de la guerra i que s’està morint de gana i de fred a la porta de casa nostra, no només no els acollim mínimament i els donem de menjar i una manta, sinó que els bastonegem i els disparem bales de goma. Europa, on has arribat! A aquesta Europa se li ha podrit l’ànima i les seves fronteres s’han convertit en camps de concentració.

Aquesta setmana escoltarem fins a la sacietat parlar de feminisme i dels drets de les dones, cosa que està molt bé. Però també ens agradaria que poguéssim escoltar que insignes periodistes – homes i dones – ens parlessin dels drets de les persones en general i sense distincions, que ens parlessin de presos polítics, de reis emèrits estafadors i comissionistes, de famílies desnonades i de nens que passen gana mentre llencem el menjar a les escombraries. La lluita per la causa feminista és totalment adequada; però hi han altres lluites per causes que resten massa oblidades.

Llegia fa ben poc el cas de la Malika, que no ha sortit als diaris, ni a la tele i del qual ningú n’ha parlat. La Malika, de 56 anys, diabètica, es va aixecar dissabte ben d’hora per passar la frontera de Melilla. És una de les nombroses dones que cada dia carreguen enormes paquets per passar-los cap al Marroc i guanyar d’aquesta manera uns quants calés. Aquell dia va recollir dues caixes d’ametlles, que pesaven uns 40 quilos, per encàrrec d’un empresari que té vaixells i comercia amb tots dos països. Quan la van detenir i li van confiscar la seva mercaderia, no va parar de plorar i va seguir la policia, suplicant-li que la hi retornés perquè l’endemà havia de pagar el lloguer i no tenia prou diners. Va romandre a la porta de la comissaria plorant i patint, tot el dia sense menjar, fins que un atac de cor, després d’un infart, la va matar. És públic i notori que al voltant de 8.000 operadors creuen diàriament els passos fronterers amb la ciutat de Melilla. La majoria són vídues o divorciades, molts pobres i amb fills a la seva cura. Reben una humiliació continuada, molts maltractaments i violència verbal per part de la policia. Malika – «reina» és el significat del seu nom -, era molt coneguda i estimada, molt bona persona. Malauradament no és la primera que es mor i no serà l’última.

I entretant, el nostre insigne rei emèrit, que quan va ser posat al tron pel dictador no tenia absolutament res, ara sabem que acumula una gran fortuna a base de tripijocs i comissions diverses totalment il·legals. Aquesta mena de virus, que maten la democràcia i fan més mal que una pedregada, segons a qui no els investiguen i mira que són tan contaminants o més que el coronavirus… Miquel Riera ens explica avui en aquest mateix diari que «la premsa suïssa, que, evidentment, no tracta els Borbons amb l’acatament de la premsa espanyola, va desvelar que el rei emèrit havia amagat 100 milions de dòlars en un banc de Ginebra entre el 2008 i el 2012. Segons La Tribune de Gèneve, Joan Carles va dipositar els diners a la banca Maribaud sota la cobertura d’una societat panamenya de la qual ell era l’únic beneficiari! La justícia suïssa, que investiga si l’operació va servir per blanquejar diners, sospita que els milions provenien d’una donació del rei saudita Abdal·là, feta com a comissió per les gestions del monarca espanyol en la construcció de la línia d’alta velocitat entre Medina i la Meca. Part d’aquests diners, uns 65 milions, van ser transferits l’any 2012 a l’amant del rei, Corina zuu Sayn-Wittgenstein, que, automàticament, els va portar a les Bahames. Tota una operació complexa en la qual l’ombra de la misteriosa mà del rei emèrit es barreja amb la de la seva amant alemanya, involucrada per la seva part en alguns afers tenebrosos amb l’ara empresonat excomissari Villarejo».

No hi ha resposta

07 febr. 2020


DESENCÍS

Classificat com a POLÍTICA

Aquesta visita del president Sánchez a Barcelona alguns la veuen com a molt positiva perquè, diuen, és el començament d’una gran distensió i de que ara les coses podran anar per un altre camí. És cert que sempre és millor viure distès que no pas amb molta tensió, però això no vol dir que les coses estiguin en camí de solució. Tot el teatre i la parafernàlia que hem vist a mi m’ha semblat més comèdia que no pas una altra cosa. Una comèdia obligada per les circumstàncies i per les necessitats de supervivència que tots plegats tenen i que no servirà per gran cosa. Només cal recordar el que deien uns i altres fa només un mes o dos…

A mi la visita m’ha deixat una gran decepció en tots sentits. La veig falsa, enganyosa i plena de promeses i paraules buides, com han fet tantes i tantes vegades. Paraules buides perquè, per altra banda, veiem com els poders de l’Estat van actuant com ho han fet en aquests darrers temps i no es veu cap tarannà diferent, cap ganes de canvi, ni ningú que estigui disposat a dir-los prou. No som nens com per a fer-nos creure que els poders de l’Estat d’aquesta desgraciada Espanya són independents. No s’ho creu ningú.

Deia que estic decebut. Estar decebut la majoria de les vegades és per la nostra pròpia culpa i per la bona fe que posem en les persones. És clar que sempre que ens sentim decebuts per alguna situació o per alguna persona és degut a que abans hem creat certes expectatives massa allunyades de la realitat. Si alguna cosa bona té la decepció és que ens fa tocar de peus a terra i sospesar el valor tant de la realitat com de les il·lusions. En aquesta vida les dues coses són necessàries, però cal donar-los el valor just a cadascuna. Acceptar la realitat no vol dir resignar-se, ni sotmetre’s, ni deixar de voler que les coses siguin d’una altra manera. No és una renúncia a esperar coses distintes i a actuar per tal de que es donin. Acceptar la realitat és adonar-se del moment en què vivim, de les persones en les que cal confiar, de les circumstàncies i reconèixer que allò que volíem o esperàvem no es podrà realitzar encara.

I la gran decepció que sento ve de constatar com cada partit polític (tots) va pel seu compte i buscant només els seus interessos. I constatar, per altra banda, la poca vàlua de la majoria dels nostres líders polítics. Jo no sé quina anàlisi de la realitat fan, però el resultat final és molt negatiu i cada dia es rebaixen més les expectatives. Si volem seguir sent una comunitat autònoma més que ens ho diguin clarament. Per això no hauria calgut tant dolor i tanta gent a la presó o a l’exili.
No sé si les noves generacions canviaran o no les coses, però sí que sé que tots hi perdrem molt si no ens parlen «clar i català», que és la manera que hauríem de fer la política. Subterfugis, bones paraules, promeses de tot tipus, meses de negociacions que no ens duran enlloc i que ens faran perdre el temps i desil·lusionar-nos encara més, no serveixen per a res. Ningú pot ser tan ingenu de pensar que aquest Pedro Sánchez podrà -o voldrà- fer alguna cosa, si per una banda està lligat de mans i peus per la gent més cavernícola del seu propi partit i pels llops de l’oposició que només fan que ensenyar-li les dents i, per altra banda, ha manifestat mil vegades el seu pensament, que és seguir el mateix camí de sempre. I ja sabem que aquest camí no ens portarà enlloc…

I els seus socis de govern? D’aquest nois tan esquerranosos, tan modernets, amb tantes ganes de menjar-se el món, ja veiem com aviat s’han plegat a l’establishment i s’han tornat mansois com corders. I si des d’aquí els paguem per endavant encara pitjor, perquè llavors se’ns pixaran un cop més al damunt i ens diran que plou…

No hi ha resposta

18 gen. 2020


DESCONCERT

Classificat com a Lleis,POLÍTICA

Avui seguiré parlant de política tot i sabent que no tinc els elements necessaris per a fer els diagnòstics adequats. La política s’ha tornat una cosa molt complicada i recargolada; per poder-ne opinar amb sentit hauríem de saber tot el que es cou a les cuines dels partits i el que barrinen a l’ombra i en la foscor de les cloaques. I això no ho saben ni els professionals que es dediquen a esbrinar-ho per tal de poder-ho explicar després . Potser en parlem massa i tot perquè, com de futbol, tots pensem que hi entenem una micaDe fet, però, avui no parlaré de política en general que, com bé sabeu, és l’art de governar i de la forma com alguns ho fan. Avui parlaré dels polítics, de les persones que ens governen. I ho faré en general perquè ningú s’hi pugui sentir exclòs i perquè tots s’hi sentin al·ludits.

Alguns polítics em desconcerten quasi sempre, però encara més quan fan aquests tombs inesperats que veiem darrerament. I d’aquests en trobem a tot l’arc parlamentari. Em desconcerta escoltar que una cosa avui és blanca i només un mes enrere era negra; que una persona no servia per a poder-hi dialogar i avui tot són reverències. Em desconcerta veure que es mouen més per interessos aritmètics que no pas per conviccions. Trobo que aquesta manera de fer no és seriosa i trobo que no fa altra cosa que confondre el personal (els propis votants i els altres) i avorrir-nos. Aquests cops de volant tan bruscos desorienten, confonen i emboliquen la troca. Al final aconseguiran que creixi el nombre dels que no van a votar perquè troben que ens estan prenen el pèl. Em sembla que tots hi guanyaríem si fossin una mica més clars i mantinguessin la paraula i les posicions; però es veu que això no es porta darrerament.

A mi no em serveix aquesta manera de fer política i només contribueixen a que cada dia me’ls cregui menys. Com tampoc em serveix que em prediquin una cosa i ells en facin una altra. A vegades em dona la sensació que només ens utilitzen per als seus fins maquiavèl·lics. Passa com aquell mestre que a començament de curs predica emfàticament puntualitat als seus alumnes i després ell arriba tot sovint tard a classe. Una de les pitjors coses que els nostres polítics demostren tot sovint és la incoherència. No serveix de res que els ciutadans compleixin les lleis i les regles si ells se les passen per l’arc del triomf.

I de la mateixa manera que ens desconcerten alguns polítics ens desconcerten els professionals del dret. Molts ciutadans -entre els que m’hi compto- estan deixant de creure en la justícia veient com les lleis les estiren i arronsen com un xiclet, les interpreten de manera totalment diversa i les estrafan fins a límits insospitats; veiem com tribunal diu una cosa i un altre la contrària; com un professor de dret afirma una cosa i un altre una altra totalment diferent. Tots sabem que les lleis es poden interpretar (hem sentit massa vegades allò de “feta la llei, feta la trampa”), però voleu dir que és ètic i seriós fer-ho de maneres tan diferents? Personalment sóc dels que creuen més en l’esperit de la llei que no pas en la lletra. Sant Pau va escriure als corintis que “la lletra mata i que l’esperit vivifica” i jo estic molt d’acord que les coses han d’anar per aquest camí. Si no el saben trobar els senyors polítics, anirem molt malament i no faran més que crear desconcert. O és que potser a alguns ja els interessa?

No hi ha resposta

24 oct. 2019


NO TE RINDAS

Classificat com a Poesia,POLÍTICA

L’any 1920 va néixer a l’Uruguai, Mario Orlando Hardy Hamlet Brenno Benedetti Farrugiaa, més conegut com Mario Benedetti, periodista i escriptor que pertanyia a la “Generació del 45”.

A aquest geni de l’escriptura li devem poemes com aquest. Un poema que ens pot anar bé aquests dies tan foscos, en què veiem que aquelles mirades d’odi, que alguns diuen que van veure als ulls d’alguna gent, s’han convertit en cops de porra (aquests sí que plens d’odi) d’uns policies semblants als de qualsevol estat feixista.
Ens pot donar ànims en uns moments de repressió com feia temps que no s’havia vist. Un poema que ens anima a no defallir; a seguir ferms a les nostres conviccions; a no resignar-nos a una realitat que no ens agrada. Encara que sigui poc a poc ens cal avançar, avançar i avançar… En una paraula: un cant a aquella esperança que mai hem de perdre.

NO TE RINDAS

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos,
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque ésta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

No hi ha resposta

15 oct. 2019


ENCARA SORT QUE NO ELS HAN PENJAT!

Classificat com a Catalunya,Justícia,POLÍTICA

No s’ha atrevit a tant aquesta caterva de jutges, braç executor d’un estat que cada cop tira més cap al feixisme. Però se’ls nota que les ganes les tenien totes. I no només aquests jutges indignes i injustos. Amb ells -i amb les mateixes ganes- partits com el PP, el PSOE (PSC), CIUDADANOS, VOX i tot un reguitzell de feixistes que ara no cal ni que s’amaguin ni amaguin les seves opinions. Més aviat sembla que gaudeixen veient com va deteriorant-se la democràcia.
Aquesta bona gent condemnada i els que se n’han hagut d’anat a l’exili per no passar per les seves brutes mans ho pagaran amb anys de presó i molt dolor personal i familiar. Però aquest Estat feixista no se’n sortirà i tard o d’hora ho pagarà.
Les conseqüències a curt plaç seran fatals, però la veritat finalment guanyarà!

No hi ha resposta

06 oct. 2019


LA LLIBERTAT ROBADA

Classificat com a Lleis,POLÍTICA

Diuen que va ser Charles Chaplin qui va definir al pessimista com «un optimista ben informat». Ell mateix deia que era una persona pessimista i em sembla que ningú, veient amb una mica d’atenció les seves pel·lícules, podrà negar al filòsof Xarlot un lúcid coneixement de les entranyes de la vida que feia que deixeissin una mica de mal regust de boca. En les seves pel·lícules els protagonistes acostumaven a ser els perdedors, persones bones i tendres que quasi bé sempre sortien malparades del diferents embats de la vida .

Recordo que una vegada vaig llegir que el bisbe Pere Casaldàliga corregia aquesta afirmació tot dient que no n’hi havia prou amb estar ben informat sinó que s’ha d’estar ben disposat per a la lluita i ben proveït d’esperança. Deia ell que l’optimista pot ser fins i tot un pessimista, però malgrat tot és una persona esperançada. No n’hi ha prou amb mirar la vida amb bons ulls i amb bon humor perquè sempre hi veurem coses molt fosques i esgarrifoses que no ens deixaran ser gaire optimistes. Coses difícils de mastegar i encara més de pair. La vida ens regala massa moments amargs com per poder ser molt optimistes. Però, tot i això, si tenim esperança la cosa canvia. I quan parlo d’esperança no parlo només de l’esperança terrenal (del tot necessària) sinó que també em refereixo en una esperança que va més enllà d’aquest món i dels molts moments històrics foscos que li ha tocat passar a la humanitat. Perquè no podem negar que s’han viscut períodes molt amargs al llarg de la història i, així i tot, la humanitat se n’ha anat sortint.

Als catalans en especial -però també a la resta d’espanyols- ens esperen dies difícil i complicats amb la sentència d’uns mals jutges (perdoneu, però jo ja he deixat de creure fa temps en la justícia espanyola) que aquesta setmana ens caurà al damunt i que serà més pesada que la llosa que guarda la mòmia de Franco allà al Valle de los Caídos. I serà una sentència molt difícil d’acceptar i digerir perquè ens farà retrocedir molts anys en allò que enteníem per democràcia i llibertats d’un país. A partir d’aquesta sentència –que establirà jurisprudència- veurem que tot podrà ser terrorisme i podran ser convertides en delicte les mirades d’odi, les manifestacions i fins i tot una piulada de Twitter. Ens caldrà molta esperança per no deixar-nos endur pel pessimisme.

Tant anys de lluites per la llibertat i els drets socials semblarà que no hauran servit per a res!. Aquesta espanya, que tots teníem una mica d’esperança que anés sortint de la foscor del franquisme i de la dictadura, ara veiem impotents com es torna a enfonsar en èpoques fosques i com s’hi torna a rebolcar contenta i feliç, com els porcs es rebolquen en els seus mateixos excrements.

I el que és més trist: aquells que es diuen demòcrates -i que s’omplen la boca dient que en això no els guanya ningú- callen covardament davant de tanta mentida, de tanta indignitat, de tanta manipulació i de tanta injustícia. Sí, amics, ens caldrà molta, molta, esperança per suportar-ho!.

Vull acabar amb uns versos extrets del llarg poema d’en Pere Casaldàliga, «TIERRA NUESTRA, LIBERTAD» que diuen així:

«…¡Prostitutos creídos

de la madre común,

sus malnacidos!

…¡Malditas sean todas las leyes,

amañadas por unas pocas manos

para amparar cercas y bueyes

y hacer la tierra esclava

y esclavos humanos!

¡Otra es la tierra nuestra, hombres, todos!

¡La humana tierra libre, hermanos!»

No hi ha resposta

19 set. 2019


UNA POLÍTICA DECEBEDORA

Classificat com a POLÍTICA

La política hauria de ser una eina i un camí cap a la construcció d’una societat millor, més justa i amb una millor convivència. Tots podem constatar que aquest ideal cada vegada s’aconsegueix menys i més aviat anem cap al sentit contrari i, per tant, em sembla que la desafecció i el poc interès per la política es fa cada dia més evident. Millor dit: potser el desencís no és tant de la política sinó dels polítics. Tenim uns polítics cada cop més inútils per a fer la feina que els hem encomanat fer i que cada dia es mereixen menys el nostre interès per tota una sèrie de raons que, sumades, fan que hàgim arribat on hem arribat. Al descrèdit quasi total!

Sempre havíem pensat que l’arribada de noves generacions implicaria una renovació i noves formes de fer. Res de tot això ha passat. Crec que són encara més incapaços que els vells i segueixen amb els mateixos defectes i sense donar respostes satisfactòries a les urgents demandes socials que necessitem. Ho veiem aquests dies quan hem d’anar a unes noves eleccions que, en teoria, ningú vol i que Espanya no necessitava. I això és culpa dels principals responsables dels grans partits espanyols, tots ells prou joves com per tenir una altra visió de les coses. Veiem com són uns inútils totals i que el millor que podrien fer és anar-se’n cap a casa seva. Segueixen tenint el mateix sentit de gueto de sempre i pensant més en el propi partit que no pas en el bé comú. Únicament pensen en acumular poder i més poder per poder aprofitar-se’n de manera totalment egoista i tancats en les seves pròpies lògiques d’acumulació de poder, perdent de vista la finalitat última de l’exercici de construcció de la convivència col•lectiva i del benestar dels ciutadans. I, és clar, posats en aquesta atmosfera en què respiren contínuament són temptats per la corrupció, un fenomen present de sempre però que sembla que ningú té ganes de corregir. Ni ells, ni la majoria de mitjans de comunicació, que haurien de ser els que vetllessin pel tema. Però aquests mateixos mitjans són els principals interessats en mantenir l’estatus quo.

Corrupció, poder sense control, poca i vergonyant separació de poders, esperit de gueto i total incapacitat de dialogar són el caldo de cultiu ideal per arribar on hem arribat i perquè puguem posar en dubte amb molt fonament la democràcia, que veiem cada dia més tocada de mort. I només cal veure la valoració dels polítics que registren les enquestes per arribar a la conclusió que així no arribarem enlloc. I no sembla pas que els partits tinguin cap mena d’interès en canviar, si no és que la societat els faci canviar per força. Aquesta absència de canvis suggereix que el punt dèbil del sistema polític, de la democràcia política, és la representativitat. Els polítics actuals no ens representeu prou ni prou bé i sembla que ningú tingui clar cap on hem d’anar ni com resoldre els problemes més elementals. Segueixen amb esquemes antics i sense cap mena d’imaginació en un món cada cop més complex. Veurem en aquestes pròximes eleccions el grau d’abstenció que hi haurà, justament per aquest afartament de la mala política i dels mals polítics.

Un urgent una neteja i un replantejament de la política. És urgent que surtin nous partits i unes noves regles de joc que permetin representativitat directa i amb ganes de fer les coses de diferent manera si no volem anar de dret cap al desastre total.

No hi ha resposta

05 ag. 2019


VOTEM AMB EL COR O AMB EL CAP?

Classificat com a POLÍTICA

A l’hora de votar, votem més amb el cor que amb el cap o bé ho fem de forma més racional? Per a respondre aquesta interessant pregunta s’han fet durant els últims anys molts estudis, però els experts redueixen les formes de vot bàsicament a tres teories: la conductista (a tot estímul segueix una resposta), la racional (és el resultat del càlcul entre avantatges i desavantatges, beneficis i riscos) i la cultural (aspectes històrics, inercials i tradicionals).

Com que no sóc expert en aquests temes, opinaré segons el que em diu el meu olfacte i pels resultats que es veuen arreu del món. El meu nas em diu que votem més amb el cor que no pas amb el cap i perquè també hi han alguns estudis que conclouen que a una gran majoria de ciutadans no els importa gaire el programa dels partits, sinó que voten una persona o un partit sense analitzar gaire si els enganyen o no. I, pel que sembla, el fet és universal. Fins i tot podem arribar a votar algú que sabem del cert que ens enganyarà o, dit d’una altra manera, que sabem del cert que no complirà el que ha promès.

Però el que vertaderament interessa és saber per quins motius actuem així, si racionalment sovint tindríem raons per votar aquells a qui en realitat no votem o, simplement, per abstenir-nos. I la conclusió que se’n pot treure és que segurament la majoria de vegades fem servir allò del mal menor (que sempre ho considerem com un petit bé) i votem qui votem sense massa convenciment. A l’hora de la veritat, però, la realitat és que dipositem la papereta dins de l’urna moguts més pels sentiments que no pas per la raó, la qual cosa no vol dir que votem de forma irracional, sinó que ho fem moguts per unes raons que també considerem importants però que no són gaire lògiques i racionals. Dit d’una altra manera: sovint votem més en “contra de” que no pas “a favor de”. A fi de comptes, votem enganyant-nos a nosaltres mateixos perquè sabem prou bé que, alhora, serem enganyats.

Freud ja va dir-ne alguna cosa respecte a això quan deia que“no s’ha demostrat que l’intel·lecte humà tingui una pituïtària particularment fina per la veritat, ni que la vida anímica dels homes mostri una inclinació particular a reconèixer la veritat. Ans al contrari, hem experimentat que el nostre intel·lecte s’extravia molt sovint sense cap mena d’avís, i que amb la major facilitat, i sense mirament per la veritat, creiem en allò que és sol·licitat per les nostres il·lusions de desig”. (Freud, S.; (1934) Moisés y la religión monoteísta, O.C., Vol. XXIII, Amorrortu Editores).

Si no fos així -i votéssim fent servir el tupí-, és possible que no sortissin elegits alguns nefasts personatges com els que arriben a ser presidents d’alguns països. Parlem sovint de la voluntat popular i ens omplim la boca amb al paraula democràcia, però no ens adonem com alguns personatges i poders fàctics -fent servir molt bé els mitjans de comunicació- usurpen impunement la voluntat de la gent, amagant la veritat, violant els drets humans sense que passi res, convertint la justícia en injustícia i canviant conductes i voluntats a força de talonari i pressions de tota mena. Massa gent es presta a aquest joc (sindicats i partits en primer lloc) i per això veiem el fosc panorama que veiem arreu del món: Trumps, Bolsonaros, i altres animals depredadors de la mateixa espècie.

Una autèntica llàstima perquè amb aquestes eines tan inútils mai arribarem a fer un món diferent, un món més just i igualitari. Amb el pragmatisme de certs governants i amb la vulgaritat, falta de principis i brutalitats de tota mena de molts altres, farem un món cada dia més inhabitable i un planeta cada cop més deshumanitzat.Veient aquest panorama, podem dir que la civilització va endavant o que més aviat retrocedim?. 

 

No hi ha resposta

27 jul. 2019


TANTS CAPS, TANTS BARRETS

Classificat com a Independència,POLÍTICA

Ahir dinar amb companys. Alguns d’ells fins i tot amics. Ahir vam ser una bona colla. Vora una vintena. Cada mes ens trobem i dinem junts un dia. No cal dir que el dinar és el que menys compta. El que compta és la trobada, les converses, el caliu, els records i la sobretaula.

Ahir, com devia passar en la majoria de converses en aquest país, tocava parlar de l’actualitat política catalana i de com cadascú veu la situació actual i el futur pròxim. Tot i que constatàvem i partíem de la base de que la majoria dels que sèiem a la taula érem dimonis independentistes amb banyes i cua (així s’ho pensen una bona colla d’àngels de la guarda de les essències nacionalistes espanyoles), a l’hora de la discussió va passar allò tan normal de “tants caps, tants barrets”.

Algú deia que els catalans som com els jueus, que quan es reuneixen tres jueus hi ha quatre opinions sobre la taula. La realitat que vam poder constatar ahir és que una gran majoria de catalans tenim molt clar el destí però molt poc el camí. Que estem molt dividits en “el com” hem d’arribar allà on volem arribar. I que els partits polítics (i els líders potser més que ningú) en tenen bona part de culpa. Massa opinions, massa caps i massa barrets, si volem fer alguna cosa de profit i arribar al lloc que aquesta gran majoria volem i desitgem.

Pensant-ho una mica, no sé si és normal, això que ens està passant. Crec que estem oblidant el que és principal i perdem el temps en allò secundari. Recordeu allò del dit i les estrelles? No podem entretenir-nos alegrement en mirar el dit que assenyala el cel si al darrere hi tenim tot un univers d’estrelles. Si ens posem ara mateix a discutir sobre el camí, segurament que no ens posarem d’acord i no en traurem l’aigua clara. I no vull dir amb això que no segui legítim tenir opinions diverses, però hi ha moments a la vida en què ens hauríem de posar d’acord, fer pinya i deixar les foteses dels petits detalls i concentrar-nos en el que és important. La unitat d’acció és bàsica en aquests moments.

Aquests mesos que tenim a tocar seran molt importants: hi haurà una sentència que pot ser clau pel futur d’aquest país i que l’hauríem d’entomar amb unitat d’acció; Espanya està sense govern definitiu i ja veurem què passa; hi haurà un 11 de setembre amb les corresponents mobilitzacions… Aquests pròxims mesos seran claus i nosaltres podem seguir discutint acaloradament sobre el sexe dels àngels.

Xevi Xirgo, el director del diari El Punt/Avui, deia temps enrere que un dels mals del procés és que, malgrat proclamar a tort i a dret que és necessària una gran unitat en moments com els actuals, tothom va a la seva. Anem a la guerra, i no és una guerra menor, i ho fem amb dos o tres (o quatre o cinc) quarters generals del procés. I cadascú amb la seva raó. Caram. Jo, què volen que els digui, preferiria que de quarter general només n’hi hagués un. Un quarter general dels aliats.

No hi ha resposta

15 juny 2019


NO HO TORNAREM A FER!

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

No, no ho tornarem a fer. No pas si ho fem com ho estem fent fins ara. Desunits. Enfrontats en allò més secundari i oblidant el que és fonamental. Sense perspectiva clara. Sense tenir ben present el que ha passat i sense una fita clara d’on volem anar. No ho farem, si seguim mirant egoísticament cadascú per casa seva. Per la seva butxaca. Per la seva poltrona. Sense un pla comú i consensuat en allò que és fonamental en aquests moments. No, així no ho tornarem a fer…

El president d’Òmnium Cultural, JORDI CUIXART, va deixar caure davant el tribunal del Suprem, amb una valentia infinita que l’honora, aquesta frase: HO TORNAREM A FER!. Recollia el sentiment clar de moltíssima gent que mentè els ànims per seguir endavant malgrat tot. El Jordi deia que no es penedia de res només començar el seu torn de paraula allà al Suprem. Deixava clar que per ell el més important era refermar-me en tots els exercicis de drets fonamentals”. Se m’està jutjant per ser el 10è president d’Òmnium, se’ns jutja per manifestar-nos, per expressar-nos i per votar”, ha assegurat, “Doncs ho tornarem a fer com fins ara, pacíficament i amb tota la determinació”.

No ho tornarem a fer si equivoquem el camí. Si no anem junts. Si tenim massa pressa. Si no preparem bé les tàctiques i les estratègies per posicionar-nos davant d’uns poders d’un Estat molt més fort que nosaltres; que ens vol aniquilar, que vol arrabassar-nos coses que ja consideràvem adquirides per sempre. Amb un simple 155 s’ha tornat a fer amo absolut de la situació i ha demostrat que el Govern de la Generalitat és el que és. Poca cosa. Simbòlic. Sense poder real. Per a ells una autonomia més a qui lligaran les mans quan els convingui i a qui retiraran tot allò que els faci nosa.

Davant d’això només queda el recurs de la unitat. Saber que no ens cal anar a guerres que ja d’antuvi tenim perdudes. Allò que deia ERC de que separats seríem més ja hem vist que no només no és veritat sinó que hi estem perdent molt. Tots i a tot arreu. A la Generalitat. Als Ajuntaments. A les Diputacions. Arreu. El primer que cal fer és reconèixer-ho i buscar una estratègia comuna davant d’aquest trista i desesperant situació. Si no és d’aquesta manera, no no tornarem a fer. Cal un lideratge compartit, parlat, consensuat. Cal fer menys declaracions patriòtiques, però buides de contingut, i més accions efectives. Cal fer menys actes de protesta folklòrics i més actes efectius. Potser ha arribat l’hora de fer una desobediència civil. Davant lleis injustes i tribunals contaminats s’haurà de buscar altres fórmules més efectives. Sempre pacífiques, això sí. Això no ho podem abandonar mai si no volem perdre la raó que ens hem guanyat a pols. Caldrà una desobediència no violenta i unitat. Molta unitat. Només així HO TORNAREM A FER!

No hi ha resposta

09 juny 2019


LA TRINCA ELS ANOMENAVA “FAIXISTES”

Classificat com a POLÍTICA,SOCIETAT

En el temps de La Trinca, com sabeu, era ben viva la censura. Per això s’havien d’espavilar per dir certes coses fent revolts i metàfores. Com que el feixisme encara cuejava i, per al·lusió, algú s´hi podia sentir identificat, van haver de fer una cançó amb el títol LA FAIXA on deia que La faixa està de rebaixa,no se’ls veu gaire optimistes aquells fabricants de faixes, altrament dits: faixistes”.

I la causa de tot plegat era perquè perdien pistonada pel fet que ens acostàvem a Europa. “Que tant acostar-se a Europa!, que tant canviar de “jaquetes”!. Si no vetllem pel negoci, anirem a fer punyetes. Doncs, fent números, he vist, que si segueix anant de baixa caldrà tornar a dir al país: O faixa… o caixa!”.

Però aquesta Europa no és el que tots pensàvem que seria i ara més aviat sembla que es vulgui tornar cau i refugi de feixistes. Sembla que tornen a guanyar terreny els fabricant de faixes. Perquè gent com aquests de Vox si no els considerem ultradreta feixista, què són? Són només populistes a la manera espanyola, com diu algú?. Em sembla que no hem de badar més, i encara menys si tenim en compte l’auge d’aquest tipus de forces a Europa, on veiem que l’ultradreta segueix gaudint de molt bona salut i posa en escac i mat l’antic projecte europeu. Aquests tipus de partits podem denominar-los com vulguem i,tot i que en realitat són força heterogenis, tenen una cosa en comú: són partits populistes, euroescèptics, racistes i d’extrema dreta. Segons un estudi que s’ha fet, actualment l’extrema dreta és present en 17 parlaments de la UE. En 7 països han entrat ja a l’executiu o li donen suport des de fora. En 2 governen en solitari… Tenim Hongria amb el primer ministre Viktor Orbán com a gran referent. A Polonia hi tenim el partit ultradretà Llei i Justícia que governa en solitari. Tenim Matteo Salvini a Itàlia. Tenim la líder Marine Le Pen del Front Nacional a França, un dels rostres més coneguts de l’ultradreta europea. A Àustria l’islamòfob i euroescèptic Partit de la Llibertat(FPÖ) també té molt èxit. A Alemanya Alternativa per Alemanya(AfD). A Holanda el Partit de la Llibertat de l’islamòfob i euròfob Geert Wilders. A Grècia el partit neonazi i molt violent Alba Daurada. I aquí tenim a VOX que va obrint forat poc a poc i al que els partits tradicionals li fan reverències i els deixem ser acusació particular en judicis. I potser encara ens en deixem algun…

Ja els tenim aquí. És el feixisme sense complexos i a pit descobert. I alerta, que no són només aquells vells nostàlgics que no han deixat mai d’aixecar el braç amb la salutació feixista i de besar la “rojigualda”. No, no són ells sols. Molts -cada cop més- són joves. És una nova generació de feixistes que no van conèixer directament aquell passat però en senten nostàlgia perquè volen un tipus de societat sense emigrants, sense maricons, sense dones emancipades; diuen que volen més ordre i llei (i no cal dir que volen rei). Joves que fan servir la violència sense cap mena d’escrúpols contra aquells que no pensen com ells. Caps buits, cossos plens d’asteroides i cors plens d’odi. No, no són els de sempre. Si per cas, els de sempre els donen ales i els defensen des dels tribunals. Quant jutges no queden encara d’aquesta ideologia? Aquí, com podem veure, no ‘ha fet net i aquests joves són els seus hereus i són una nova generació que ens portarà a la ruïna si no vigilem. Són intolerants i amb idees criminals. Si cal sortir a treure estelades de nit ben armats amb pals de beisbol, surten. Si cal sortir a caçar persones independentistes, surten. Si cal caçar gais o lesbianes, els cacen. I cada cop més protegits per la llei. Una vergonya, en definitiva, en una societat que es proclama democràtica!

No siguem ingenus. No són els de sempre i són tan perillosos com aquells venedors de faixes dels que parlava La Trinca si la societat no fa alguna cosa i si entre tots no fem algun pas més. Quedem avisats.

No hi ha resposta

31 maig 2019


DESORIENTACIÓ

Classificat com a POLÍTICA

El professor ALFONSO DURAN PICH va publicar abans de les eleccions un article al seu blog ALFDURANCORNER.COM titulat DESORIENTACION. El considero magistral en molts sentits, però per damunt de tot perquè fa un excel·lent resum dels temps que estem vivint i considero que l’encerta completament.

Podeu llegir-lo en versió original al seu blog, però us el reprodueixo aquí mateix per més comoditat. Recomano a tothom que el llegeixi, tot i ser una mica llarg.

=====================================

DESORIENTACIÓ
Fecha: 21/03/2019

Després de la mort del dictador, els poders fàctics de l’Estat van teixir una xarxa d’aliances amb els petits grups de l’oposició i van presentar un escenari de democràcia formal, que en els seus fonaments era un franquisme al que s’havia aplicat un lífting de mínims. En aquesta operació cosmètica de perruqueria de barri s’incloïen uns partits polítics etiquetats com “de dretes i d’esquerres” , un gruix de normes i procediments que van anomenar “constitució” (que incloïen capítols redactats pels militars feixistes) i una aparent descentralització administrativa (les comunitats autònomes) per encobrir els drets de les nacions històriques de l’Estat.

Després es va demanar al poble que votés i el poble, en la seva gran majoria temorós i desorientat, va votar a favor d’allò que la autoritat competent presentava. I així hem arribat fins aquí.

L’espectacle s’ha mantingut incòlume durant més de quaranta anys, però fa aigües per tot arreu i té un futur dubtós. Hi ha diversos fronts que expliquen l’ensorrament del tinglado i cal tractar-los separadament.

El primer front és l’ideològic. Al món occidental (és un eufemisme) els partits oficials de dretes i esquerres s’han integrat, en la praxi, en un magma liberal-conservador, amb petites diferències. Les TIC, la globalització, la financiació de l’economia i el pes del “Big Business“. A escala mundial han produït una transferència de poder cap al gran capital, que utilitza els polítics professionals com empleats ben remunerats. A l’Estat Espanyol, a la petita escala que li correspon, ha passat el mateix. D’una banda tenim productes obsolets (com el PP o el PSOE) i, de l’altra, tenim nous entrants (Ciutadans o Podem) llançats al mercat com si es tractés d’una nova colònia per a executius agressius. Mentrestant els fons de cobertura internacionals, els fons d’inversió i els fons sobirans, amb la participació domèstica de les grans empreses ahir públiques i avui privatitzades, del lobby d’obra pública dependent del BOE i de la banca oligopolística, preparen les receptes que després els seus empleats serviran als comensals: una mica de llibertat, unes gotes de democràcia, una mica de patriotisme i tot ben remenat i barrejat amb “la Roja”.

El segon front és l’econòmic i el fracàs del model desenvolupat. Des del pla de l’economia política, en el sentit genuí del terme (treballar per a la polis en termes d’eficàcia i eficiència), la bona economia es fonamenta en la correcta assignació de recursos i, posteriorment, en la seva adequada gestió. L’Estat espanyol ha fracassat sempre en el primer i en el segon, beneficiant, això sí, a les elits extractives i rendistes que s’han quedat l’excedent generat. Exemples de mala assignació són abundants, com les inversions en la xarxa radial ferroviària d’alta velocitat (absolutament innecessària), la proliferació d’aeroports i la seva poc ajustada dimensió, la despesa extraordinària en armament, la xarxa viària d’autovies en zones d’escàs trànsit, la barra lliure de poliesportius, etc. En paral·lel, s’han produït grans buids en aquelles infraestructures que sí que eres claus per a facilitar l’activitat empresarial, com el famós i ja abandonat “corredor del Mediterrani” de mercaderies. Pel que fa a la gestió, el difícil és trobar un àrea que ens permeti donar un aprovat. Finalment hem de referir-nos a la transferència de rendes entre comunitats, amb el teòric propòsit de crear plataformes d’enlairament econòmic en territoris poc explotats industrialment. Els resultats han estat desastrosos. S’ha drenat de liquiditat de forma sostinguda a les zones amb cultura empresarial i òptima ubicació geoestratègica (el cas de Catalunya és paradigmàtic) i no s’ha creat res útil a les zones subvencionades. No només això, s’ha estimulat el subsidi com a forma de vida.

El tercer front és el polític. Catalunya ha dit prou. La voluntat majoritària i transversal dels seus ciutadans de decidir el seu futur a través d’un referèndum ha estat bloquejada per l’Estat, que ha utilitzat les seves capacitats (legals i no legals) per dinamitar un projecte de naturalesa democràtica. Però el contenciós se li ha anat de les mans a l’Estat espanyol, gràcies en part a la projecció internacional dels polítics exiliats. El fet que altres estats no intervinguin (els Estats es protegeixen els uns als altres) no vol dir que parlamentaris, acadèmics, analistes, assagistes, periodistes i polítics de tot el món no observin atentament el que està passant. Allò que s’ha descrit com “esperit de la Transició”, un relat inventat pel Règim (que segueix incrustat en el ” Deep State“), ha entrat en fallida. Res s’aguanta; ni la monarquia, ni la pluralitat d’estaments que la secunden, ni la plèiade d’alts funcionaris que han viscut i viuen graciosament d’aquest embolat.

I ara cal votar i fer-ho, com a mínim, per triplicat. Hi ha unes eleccions generals (el parlament de l’Estat), unes eleccions municipals (els ajuntaments de cada població) i unes eleccions al parlament europeu. Són temes diferents i cal tractar-los separadament.

Em referiré exclusivament a Catalunya i als catalans, que és l’únic àmbit que m’importa. El que facin o deixin de fer els espanyols que viuen a Catalunya (com la senyora Arrimadas i succedanis) no és de la meva incumbència, tot i que imaginem que repartiran el seu vot entre el PSOE, el PP, Ciutadans i Vox. El poden decidir l’atzar, perquè en el fons s’assemblen molt més del que aparenten.

En termes estratègics, els catalans haurien de votar en les eleccions generals opcions independentistes (Junts per Catalunya, ERC, Poble Lliure) per aconseguir després un col·lectiu que tingui el suficient pes com per bloquejar certes decisions del govern de l’Estat. L’ideal hagués estat una candidatura unitària, però les reticències de l’estructura de comandament d’Esquerra Republicana no ho ha fet possible. Els seus arguments que en el fet d’anar separats se sumen diferents sensibilitats independentistes no tenen base estadística i, com a molt, són una hipòtesi de treball. El que no és una hipòtesi és que la llei d’Hondt premia els partits grans. Sembla que els que sí que la coneixen són els assessors del senyor Casado, que tracten d’evitar la incidència de Vox als territoris que ells consideren de la seva propietat.

Les eleccions municipals són més senzilles per interpretar-les en clau catalana. La recomanació és la mateixa i probablement no hi haurà canvis significatius. També aquí ens hem trobat amb la voluntat d’Esquerra Republicana de treballar amb marca pròpia. El més greu és que això ho facin a Barcelona, que simbòlicament és la capital d’una Catalunya independent i republicana. Com que aquí no compten els corrents sinó la llista més votada, pot ocórrer que es perdi l’alcaldia. Si això passa, caldrà passar comptes. Si un assumeix més riscos dels que pot dominar, ha d’acceptar el premi però també el càstig.

Tenim el mateix relat a les eleccions europees, on un tàndem Puigdemont-Junqueras hauria estripat totes les costures en el pla internacional. Esquerra no ho ha volgut i repeteix les seves coalicions històriques, com si res hagués passat. El seu comportament m’indueix a creure, preferiria equivocar-me, que ja se senten còmodes amb el model autonòmic.

No faig menció específica -sempre en clau catalana- al grup polivalent format per Comuns, Podem, Podem, Iniciativa i altres, perquè, en viure en la indefinició permanent, sóc incapaç de conèixer quin és el seu projecte polític. Alguns d’ells, que pretenen representar en exclusiva el patrimoni històric de l’esquerra, haurien de fer autocrítica, abandonar l’ambigüitat i comprometre’s amb uns o altres. Si encara no s’han adonat que la qüestió de la independència de Catalunya té prioritat sobre la qüestió social, millor que es dediquin a una altra cosa.

Al carrer la gent demana unitat, però alguns no escolten. El acabaran pagant. Els partits polítics en general han entrat en declivi. S’han anquilosat. No es renoven. Les estructures impedeixen la millora. Al final la democràcia directa, que és l’autèntica, s’anirà imposant amb diferents formats.

Una de les virtuts del President Puigdemont és que ha dinamitat les restes d’un partit que va ser hegemònic però que ha perdut la seva raó de ser. Jo no milito ni he militat mai en cap partit. Serà que la meva ànima àcrata predomina per damunt del meu sentit de l’ordre. Per això em sento lliure de lligams partidistes. Votaré per les candidatures de Junts per Catalunya en tots els fronts. Per coherència, per dignitat i per respecte.

ALFONS DURAN PICH

No hi ha resposta

27 maig 2019


L’ENDEMÀ D’ELECCIONS

Classificat com a POLÍTICA

Escric aquesta petita reflexió l’endemà d’eleccions. Ara descansarem una mica. Els dies de campanya se m’han fet llargs i pesats perquè venim enllaçant massa discursos, massa paraules, massa crits, massa teatre dolent i massa insults. Ara arriba l’hora del fets i de portar a terme tot allò que ens han promès.

La política hauria de ser servei a la ciutadania i procurar que la cosa pública funcioni. Caldria humanitzar la política -tal com es reclama sovint- , la qual cosa significa que la persona hauria de ser el centre de tot. Caldria també que poguéssim creure algun dia que un altre món més just és possible. Caldria posar el ciutadà al centre dels debats i pensar més en les persones i menys en projectes faraònics i sense massa sentit. O potser sí que tenen un sentit: embutxacar-se uns quan milions uns quants pocavergonyes sense escrúpols. Caldria que un dia poguéssim arribar a creure que els que ens governen pensen més en els altres que en ells mateixos.

Els governants tenen una gran responsabilitat, però nosaltres també la tenim. Per això els elegim. I no ens podem queixar si tornem a caure una i altra vegada en el mateix parany i a ensopegar en la mateixa pedra. Quan elegim, hauríem d’elegir pensant en el bé de la majoria i no només en el nostre propi bé. No sé pas si ho fem sempre això…

La política s’hauria d’humanitzar, de la mateixa manera que s’hauria d’humanitzar la societat sencera. L’empresa, l’esport, la feina, l’economia. I tantes i tantes coses que poc a poc hem anat deshumanitzant. Però, a la vegada, també s’hauria de polititzar la societat; això vol dir informar-se millor, contrastar opinions, ser més crític amb les informacions que ens arriben, comprometre’ns més amb la cosa pública, buscar el bé comú, posar-se al servei dels més desfavorits, etc.

Ara arriba l’hora de la feina i el moment en què molts es retrataran. Veurem com molts polítics pensen més en el partit -i a fi de comptes amb ells mateixos- que no pas en el bé comú. Tant de bo siguem capaços de destapar-los les vergonyes. I tant de bo els mitjans de comunicació siguin més valents del que en general són i facin la funció que els correspon: dir la veritat i destapar les mentides i els mentiders. Tant de bo!

2 respostes

15 maig 2019


COL·LABORACIONISTES O RESISTENTS?

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Fa un parell de dies que em va trucar un amic i, entre altres coses, vam parlar de l’actualitat política, tal com ho venim fent sempre que ens veiem o ens trobem. Ell, que és una persona força radical en molts aspectes i amb un elevat grau de consciència política i social, fa temps que es mostra obertament desenganyat de la realitat que viu el nostre país. Diu que ja ha deixat de votar i noto que ja ni vol estar alerta de com es van desenvolupant les coses políticament parlant. Podríem afegir-lo com un més al sac dels desenganyats que cada dia em dóna la impressió que és més ple. En un moment de la conversa em va preguntar si jo havia anat a votar a les darreres eleccions. Quan li vaig dir que sí, em va dir: «Com un espanyolet més!». Li vaig reconèixer que sí; que encara que no em sentís gens ni mica espanyol, la realitat és la que és i que, fins que no siguem independents, jo votaré per aquells que d’una manera més o menys encertada ens poden portar cap a la desitjada independència. Ho faré des d’un esperit crític, però ho faré.

A França, durant l’ocupació nazi, els francesos van definir les dues situacions bàsiques possibles davant d’aquella realitat amb dos noms molt ben posats: el col·laboracionisme i la resistència. Es tracta de dues actituds diametralment diferents davant d’una mateixa situació donada.

Per a uns, el que havia passat era irreversible i atès que no se li pot demanar a una persona comú ni la força d’un màrtir per entregar la seva vida per allò que creu, ni l’esperit d’anacoreta per a sostreure’s totalment del seu medi, deduïen que no hi havia més remei que plegar-se davant allò inevitable que els havien imposat i accedir a formar part d’aquella realitat.

Per als altres, la situació imposada també estava més enllà de les seves possibilitats concretes d’impedir-la, però es negaren a legitimar-la amb el seu consentiment i encara menys amb la seva col·laboració.

Si això ho portem a l’actual situació catalana, també podríem trobar actituds semblants a les que he descrit. El meu amic és l’anacoreta que fuig de la realitat i es refugia a la muntanya esperant millors temps. N’hi ha d’altres que són obertament col·laboracionistes i, sense cap mena de rubor ni de vergonya, ho declaren obertament i accepten la realitat tal com és. Però també n’hi ha molts que creiem que en aquests moments algunes formes de resistència són necessàries, com ho van ser en altres moments de la història d’aquest país. L’ésser humà és lliure, però no ho és deslligat de la realitat ni ho és mai totalment per més que alguns ho intentin. Ser lliure és ser artífex de la pròpia vida i escollir el propi destí. Però en la vida de tots nosaltres hi ha moltes coses donades, és a dir, coses que trobem al nostre voltant i fora del nostre abast, fora de la nostra voluntat o fins i tot contra la nostra voluntat i respecte a les quals no puc fer res. Però l’ésser humà no és lliure només respecte a aquell terreny de la seva vida que està buid i que ell va omplint amb decisions pròpies i autònomes, sinó que també ho és en la forma com se situa davant de les condicions donades que no pot canviar. És lliure de dir: ho accepto, m’ho empasso, m’hi avinc, o de dir: no puc fer res per evitar-ho però que no comptin amb mi per un paper en aquest sainet. En el fons la persona es va fent lliure sobretot en la manera com actua davant d’allò que troba en la seva vida i que no prové dels seus designis.

Alguna cosa molt similar passa amb els pobles i les nacions; a vegades treballen la seva llibertat en un espai obert on poden determinar-se al seu albir. Però la majoria de vegades han de forjar el seu futur, la seva societat i, en definitiva, la seva vida amb molts elements imposats, més enllà de l’abast immediat de les seves possibilitats concretes de canviar-los o impedir-los. La llibertat d’aquest poble -o la seva renúncia- es va donant en la manera com aquest poble se situa i es mou davant d’aquest present condicionat. Es va donant en el lenta comprensió de que la llibertat a la que pot accedir no és absoluta, però a la vegada no es pot refugiar en l’excusa de que, perquè no puc aconseguir tot el que vull no faig res. El discurs que fan alguns de la llibertat perfecta i absoluta moltes vegades no és res més que un camuflatge per a tapar de forma decorosa la incapacitat d’elaborar la llibertat possible, la por a conquerir la llibertat real.

Tot somni d’un futur millor per a Catalunya suposarà sempre una superació del passat i qualsevol projecte de canvi inclourà, de forma velada o explícita, una desautorització del que patim en aquests moments i suposarà sempre un major o menor grau de rebel·lia. I si podem aconseguir un esperit de resistència sense agressivitat, encara millor. Perquè l’esperit de resistència ha de ser hàbil, seriós i sense donar arguments al contrari. És el que ens permetrà la llibertat interior fins i tot davant d’allò que ens volen imposar i que ens pot semblar inevitable. És allò que aconsegueix que se segueixin fent coses quan sembla que no es pot fer gran cosa. És el que preserva incòlumes els valors que alguns volen arrasar amb molta mala intenció i mala baba. És allò que va teixint dia a dia les accions -potser petites, però molt importants- que faran que ens anem atansant de mica en mica a l’ideal que volem. No es tracta de proclamar només que volem un demà millor, sinó d’anar-lo fent amb allò que és possible per arribar a l’impossible, com diu Lluís Llach en una cançó seva.

No hi ha resposta

03 maig 2019


“SOLA, FANÉ, DESCANGAYADA”

Classificat com a Partido Popular (PP),POLÍTICA

Sense pretendre emular el famós poema de Rubén Darío «La princesa está triste» en què descrivia la tristor d’una princesa,
La princesa está triste… ¿qué tendrá la princesa?
Los suspiros se escapan de su boca de fresa,

que ha perdido la risa, que ha perdido el color.

La princesa está pálida en su silla de oro,

está mudo el teclado de su clave de oro;
y en un vaso olvidado se desmaya una flor”
podríem dir que “la marquesa del PP” està trista. De fet, tot el PP està trist. Encara més: tota la dreta i l’extrema dreta espanyola està trista i afligida perquè els darrers resultats no han sigut tan bons com esperaven.
Aquest PP de Casado, desbocat, provocador i abocat sense complexos cap a l’extrema dreta va enviar a Catalunya el millor que tenia: la inefable marquesa Alvarez de Toledo, que venia amb tota l’altivesa que la seva classe aristocràtica li permetia. Estirada com un cagarro sec i més estirada que un bacallà, es passejava pels platós i pels carrers de Catalunya amb aires de superioritat i com dient: ja us diré jo el que ningú s’atreveix a dir. Això sí, en castellà perquè el català no cal saber-lo a Catalunya i, a més, és una llengua menyspreable,una llengua pròpia de la classe baixa i que no fa gens ni mica per una aristòcrata com ella.
Però la marquesa se n’ha hagut de tornar a Madrid amb la cua entre cames, “sola, fané y descangayada” com diu el famós tango d’Enrique Santos Discépolo «Esta noche me emborracho».La lletra d’aquest tango, que es va fer famós als anys 30 del segle passat, retrata una dona que en altre temps va ser jove i bonica i que, al final de la seva vida treballa servint copes a la barra d’un cabaret, ja vella, decadent i fracassada. Això és el que li ha passat a la marquesa, que ara haurà de tornar a VOX, que és el lloc d’on no hauria d’haver marxat mai.
Aquí copiaré la lletra d’aquest famós tango amb el significat d’alguns lunfardismes. L’argot «lunfardo» va néixer als barris portuaris de Buenos Aires i Montevideo i que després es va anar estenent, es fa servir sovint a les lletres dels tangos. A continuació us deixo el significat d’algunes paraules que surten a la lletra d’aquest tango:
  • Descangayar o descangallar: provendría del gallego escangallar que significa descoyuntar, fatigarse mucho o del portugués escangalhar, romper, estropear; es posible que al cruzarse con la voz española descuajeringar se haya llegado a la grafía actual.
  • Fané =palabra francesa que significa fuera de moda y, figuradamente, marchito.
  • Rajar = derivación del argotismo español najar que tiene el significado de huir. Requiesca in pache: fonetización y sustantivación de la expresión latina Requiescat in pace, con la que se inicia una oración que se ofrenda a los difuntos, que en el caso indica el grado de postración de la persona.
  • Mamao = mamado, borracho.
 
ESTA NOCHE ME EMBORRACHO
Sola, fané, descangayada,
la vi esta madrugada
salir de un cabaret;
flaca, dos cuartas de cogote
y una percha en el escote
bajo la nuez;
chueca, vestida de pebeta,
teñida y coqueteando
su desnudez…
Parecía un gallo desplumao,
mostrando al compadrear
el cuero picoteao…
Yo que sé cuando no aguanto más
al verla, así, rajé,
pa’ no yorar.
¡Y pensar que hace diez años,
fue mi locura!
¡Que llegué hasta la traición
por su hermosura!…
Que esto que hoy es un cascajo
fue la dulce metedura
donde yo perdí el honor;
que chiflao por su belleza
le quité el pan a la vieja,
me hice ruin y pechador…
Que quedé sin un amigo,
que viví de mala fe,
que me tuvo de rodillas,
sin moral, hecho un mendigo,
cuando se fue.
Nunca soñé que la vería
en un “requiscat in pace”
tan cruel como el de hoy.
¡Mire, si no es pa’ suicidarse
que por ese cachivache
sea lo que soy!…
Fiera venganza la del tiempo,
que le hace ver deshecho
lo que uno amó…
Este encuentro me ha hecho tanto mal,
que si lo pienso más
termino envenenao.
Esta noche me emborracho bien,
me mamo, ¡bien mamao!,
pa’ no pensar.

No hi ha resposta

27 abr. 2019


REFLEXIÓ PER A UNA JORNADA DE REFLEXIÓ

Classificat com a POLÍTICA

Reflexionar sempre és bo i normalment ho fem poc. Convé reflexionar en tots els àmbits de la vida i, per tant, també en el polític. El dia abans de les eleccions ha implantat això tan innecessari que en diuen «jornada de reflexió». I penso que és innecessari aquest jorn perquè els que han tingut una mica d’interès en saber com van les coses en el món polític ja n’han tret les seves pròpies conclusions i, per tant, ja tenen el vot més que decidit. I els que passen de la política, o bé seguiran passant-ne o aniran a votar per unes conviccions mentals prou arrelades perquè mai ni ningú els faci canviar un pèl.

Em sembla que és cert (o potser només és una intuïció meva) que tots n’estem una mica tips de la política -i potser més concretament d’alguns polítics- per allò que deia Groucho Marx de què «la política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats». Per tant, la previsió del que en sortirà d’un còctel com aquest ja es pot preveure: un autèntic desastre. No voldria generalitzar, perquè no és bo ni just. No podem posar-los tots en el mateix sac. Però no ens hem d’enganyar: tots veiem i escoltem el que diuen abans d’unes eleccions i el que diuen -i fan- molts polítics després. Tots veiem com les promeses se les emporta el vent i d’una bona part de les coses que hi ha als programes no se’n recorda mai més ningú.

És cert que, com a mal menor, el poder que aconsegueixen és una mica efímer i tard o d’hora el poble els fa baixar del pedestal on havien pujat molt cofois i pensant que allò duraria tota la vida. Llàstima que aquest poble de qui tant parlem i tant hi confiem sembla que està més adormit del compte i no hi ha jornades de reflexió que valguin, ni res que el faci reflexionar una mica. Trobo que aniria bé que als nens i als joves se’ls ensenyés ja a l’escola aquesta capacitat que tenim els humans que s’anomena «reflexió»; i aniria bé que la gent reflexionés en profunditat no només per poder anar a votar amb criteri, sinó per a la resta de coses de la vida quotidiana que l’ajudarien a ser més feliç, més just, a viure amb més seny, a conviure millor, a demostrar que som éssers intel·ligents i no simples robots programats vés a saber per qui…

Per exemple, hauríem de reflexionar per poder distingir aquells polítics que criden molt i fan molt soroll però no diuen res que valgui la pena, d’aquells altres que diuen coses assenyades i, per damunt de tot, saps que són honestos i faran el que podran per servir la societat. I això no s’aconsegueix amb una pantomima anomenada «jornada de reflexió» que cada com té menys sentit en un món intercomunicat per totes bandes. La reflexió vol temps, tranquil·litat, distanciament, ulls crítics, formació, lectura, compromís cívic, etc. per tal de treure conclusions personals de les coses. No podem pensar que la política és només anar a votar i una vegada dipositada la papereta dins l’urna ja està tot fet; com si llavors ja poguéssim quedar tranquils per una temporada perquè ja hem fet la nostra part i arriba l’hora dels polítics.

Aquesta vegada és força diferent el panorama que tenim davant i, per tant, encara ens caldrà anar més alerta: tenim gent a la presó i tenim gent a l’exili; tenim unes institucions espanyoles que ens van en contra i s’han proposat aniquilar coses que ens podíem pensar que ja teníem conquerides; tenim una amenaça de l’extrema dreta a les portes, tal com passa en altres països europeus, fet que ens hauria de preocupar moltíssim. Segueixo pensant que no ha estat una bona idea no anar més junts i fer llistes comunes per a fer un front comú davant tants perills. Però ara ja és tard per lamentar-se’n i només em queda l’esperança que sabran corregir errors després d’aquesta amarga experiència que estem passant.

Que tinguem una mica de sort i tant de bo dilluns ens despertem amb una mica més de sol davant tants dies i dies núvols i boires que ens toca suportar!

No hi ha resposta

20 febr. 2019


UNITAT D’ESPANYA, PAELLA I TOROS

Classificat com a POLÍTICA

Bertín Osborne no deixa de sorprendre quan ell parla, tan «dicharachero», tan simpàtic i tan espontani. Acaba de fer unes declaracions al programa Deluxe (Telecinco. On si no!). Al programa hi havia una altra intel·lectual de gran alçària: Belén Esteban.Es veu que en un moment donat i parlant de política, aquesta senyora va dir: “Jo estic encantada que hi hagi eleccions però tinc un problema ara mateix: no sé a qui votar perquè no hi ha cap partit que em pugui convèncer”.
Ien aquell moment va entrar a escena Bertín dient:“En aquests moments, amb la situació política que tenim a casa nostra i veient també l’entorn dels països propers … En aquests moments , em serveix qualsevol partit que defensi la unitat d’Espanya, que defensi els valors que tenim els espanyols de tota la vida … Jo sóc un enamorat del meu país. M’encanta Espanya, m’encanta la paella, la platja, els toros. .. M’encanta el que ens ha fet diferents, el fet diferencial espanyol respecte als altres països que ens envolten”.
Ja ho veieu: el més important per a un país no és tenir millor educació, millor sanitat, més feina i menys atur, més ajudes socials, més drets civils, més respecte pels tots els drets humans. El més important per aquest senyor és la unitat d’Espanya, els toros i la paella…
Si aquesta és l’Espanya que volen una majoria d’espanyols (i sembla que ho és, si els partits els representen), he de dir rotundament que no és la meva. I ja molt temps que s’ha fet palesa aquesta evidència i es fa palesa en cada moment en aquest judici indigne i amb un tribunal indigne.

No hi ha resposta

13 febr. 2019


UN JUDICI ESPERPÈNTIC

Classificat com a Justícia,POLÍTICA

Es diu sovint que la premsa és el quart poder. I segurament que és veritat. Però també sabem que ho és tant per bé com per mal. Tots sabem que una notícia es pot servir en safata de plata, però pot ser una gran mentida o una gran manipulació. Avui he trobat una entrevista feta per SATO DÍAZ al diari CUARTOPODER, que és un diari prou crític amb la realitat com perquè ens el llegim amb una certa atenció. Aquest diari ens servirà les notícies des d’una altra perspectiva i això sempre és bo i enriquidor. L’entrevista m’ha semblat prou interessant com per portar-la aquí, tot i ser una mica llarga. Us la deixo…

—————————————————————————————-
 Sato Díaz, lunes, 11 de febrero de 2019 

Hoy comienza en el Tribunal Supremo el macrojuicio contra los dirigentes políticos y sociales catalanes encarcelados por los hechos del otoño pasado, momento cumbre del proceso independentista. Un juicio de los más importantes de la historia española por sus repercusiones políticas, que será observado con lupa desde fuera y dentro del Estado español por una gran cantidad de periodistas de todo el mundo. Además, las sentencias que redacte el Supremo supondrán un nuevo punto de inflexión en el conflicto territorial con Catalunya, las consecuencias políticas de este juicio serán de gran relevancia para la recomposición de nuevos consensos, o la dificultad a los mismos, en el corto y medio plazo político. Hablamos, en cuartopoder.es, con una de las caras más visibles del entorno de los comunes en su relación con el soberanismo y con todo lo relacionado a los presos políticos catalanes.

Jaume Asens (Barcelona, 1972) es coportavoz de Barcelona En Comú en el Ayuntamiento de Barcelona y responsable municipal del Área de Derechos de la Ciudadanía, Participación y Transparencia. Abogado de profesión, defensor de los derechos humanos, ha actuado como defensa de activistas y personalidades políticas y sociales en muchas ocasiones. Entre los casos más conocidos en los que ha participado se encuentra la acusación contra Luis Bárcenas en 2013 y las acusaciones en el caso Millet, caso Palau o Ciutat Vella. Políticamente, además de miembro destacado de Barcelona En Comú y Catalunya En Comú, fue uno de los impulsores del manifiesto “Mover ficha”, que dio lugar a la aparición de Podemos como candidatura a las elecciones europeas de 2014.

— Òmnium Cultural tiene una campaña llamada “Juicio a la Democracia”. ¿Cree usted también que este juicio supone un juicio a la democracia española?— Desenmascarar las derivas despóticas en el seno de un régimen democrático no es fácil. Decía Montesquieu que no existe peor tiranía que la ejercida bajo la ley con apariencia de justicia. También decía Platón que la peor forma de injusticia es la justicia simulada. Y este juicio es un esperpento tiránico con apariencia de justicia. Este juicio tiene poco que ver con la justicia. Por eso, el papel de los que somos juristas es clave para desenmascarar esa arbitrariedad disfrazada de derecho. El catedrático sevillano de derecho constitucional, Perez Royo, es uno de los más lúcidos en esa tarea. Él dice que el juicio no es un acto de justicia sino un ejercicio vengativo de persecución contra unos opositores políticos. Derecho Penal del Enemigo en estado puro. No se juzgan hechos sino ideas. Y se rompe esa idea que nos había vendido que en democracia cualquier idea es defendible por medios políticos y pacíficos.Con el conflicto vasco, siempre se repetía esa letanía. Y ahora nos encontramos que se pide penas de prisión más altas para unos políticos pacifistas que para quien se ha integrado en una organización que comete asesinatos. Eso significa una banalización brutal de la distinción entre medios pacíficos y medios violentos. Las reglas del juego han volado por los aires. Están aplicando el mismo rodillo de la plantilla vasca a un conflicto armado protagonizado por una minoría que a un conflicto que tiene detrás a más del 80% de los catalanes y que gira alrededor de unas urnas. No es extraño que Casado diga impunemente que en Cataluña se sigue la agenda de ETA. Necesitan inventarse que ha existido violencia para aplicarles las mismas receptas de la política antiterrorista.Ahora mismo la realidad política en España pivota a través de este proceso judicial. De hecho, como dice el periodista Enric Juliana, el Supremo se ha convertido en el principal guionista de la política española, marca sus ritmos. Incluso desde el propio Supremo se ha decidido quién debe ser president de la Generalitat y quién no.

— Parece cada vez más claro que no existe voluntad política por parte del Estado de resolución de este conflicto, estamos ante un caso evidente de judicialización de la política.

— El juicio no es más que una pieza de una estrategia represiva global de una derecha que se ha apropiado de la mayoría de resortes del poder para terminar con el independentismo. Para convertir una reivindicación democrática en una cuestión criminal. Como en otras ocasiones, España se muestra incapaz de abordar democráticamente un conflicto político. Su reacción violenta es la de un nacionalismo orgulloso y de raíz imperial que se siente herido. Nos muestra el lado más oscuro de un Estado que se quita las caretas en medio de un estado de opinión exaltada por la caverna mediática. Lo que está pasando no se ha visto nunca en Europa.El mejor espejo de esa barbarie jurídica, de hecho, es la que proviene de Europa. Lo que viene, por ejemplo, de las invectivas del Consejo de Europa, de los relatores internacionales o del Comité de derechos humanos. En la mayoría de países europeos lo que pasó en Cataluña se interpretó como actos de naturaleza política que deberían de tolerarse en democracia desde el punto de vista penal. No todo lo que puede ser ilegal es delictivo. La realización de un referéndum puede ser contraria a derecho, pero no es un crimen. Es un acto político que, en la medida en que además puede ser invalidado, no genera ningún efecto. A la política hay que combatirla desde la política. Eso es lo que dice, por ejemplo, la sentencia del tribunal alemán. A Puigdemont lo detuvieron en Alemania pensando que allí, a diferencia de Bélgica, les darían la razón. Y el mazazo judicial fue espectacular. Tampoco hay que olvidar que los otros exiliados están en libertado en los otros tres países donde están. Si todos ellos estuvieran en España estarían en prisión. Esa es la mejor prueba de que se trata de una persecución política.El frente internacional liderado por el abogado Gonzalo Boyé es un boquete gigante a la línea de flotación del juicio. Lo que en un lugar se percibe como hechos delictivos gravísimos contra el orden constitucional, con penas de hasta 40 años de cárcel, en el otro no pasan de ser simples hechos políticos sin relevancia penal. El otro boquete es el de la causa penal que se sigue en un juzgado de Barcelona donde desde el Ayuntamiento estamos ejerciendo la acusación contra los policías que cargaron contra ciudadanos indefensos. Allí donde el juez de Barcelona no ve violencia en los manifestantes sino en la policía, en el Supremo ven un conato de rebelión. Es el mundo al revés. El Supremo cree que los policías actuaron correctamente, sin uso excesivo de la fuerza, y son los dirigentes políticos los que deben ir a la cárcel acusados de sedición y organización armada.En ese contexto, tiene sentido la campaña de Òmnium de la que hablábamos antes sobre el “Juicio a la Democracia”. Quieren que el acusado pase a ser acusador, y el acusador pasa a sentarse al banquillo de los acusados. Como el juicio es político hay que hacerle frente también con argumentos políticos. Los jueces y los fiscales han hecho de políticos exaltados. Por eso el debate tiene que ir a la raíz del problema: la violación de los derechos civiles y políticos de la mayoría de los catalanes.

— Desde algunos sectores del independentismo se asegura que “la sentencia ya está escrita”. ¿Comparte esta afirmación?

— No es solo una opinión de los independentistas. Son muchos en la derecha que actúan como si la condena ya estuviera dictada. En el PP y Ciudadanos hablan de prohibir los indultos o de en qué prisión deben cumplir la condena. Y ellos de todo eso saben de lo que hablan. No olvidemos que Cosidó afirmaba que controlan por detrás lo que sucede allí. No olvidemos que el ministro de Justicia del PP, Catalá, siempre anticipaba sin rubor el contenido de las resoluciones judiciales.O sea que sí. Me gustaría equivocarme pero creo que la sentencia está escrita en términos generales. Habrá condena y será dura. “Más dura será la caída”, decía la Fiscalía. Ya sabemos lo que piensa la derecha política y mediática. También los fiscales o magistrados de su órbita. Ahora solo falta saber los detalles de la condena.

— Algunos juristas consideran que el Tribunal Supremo no es el competente para este juicio. ¿Lo comparte? ¿Por qué?

— Los hechos sucedieron en Catalunya. Es allí donde deberían juzgarse. En un Estado de derecho, el derecho a ser juzgado por el juez ordinario y predeterminado por ley es un pilar fundamental de un sistema de justicia con garantías. Y en este caso, somos muchos los juristas que creemos que se ha vulnerado ese derecho. El juicio debería celebrarse ante el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya y no en el Supremo. Ese es uno de los aspectos de ilegitimidad del juicio. El otro derivado de este es que se priva a los acusados del derecho a recurrir la sentencia en segunda instancia ya que el Supremo es el último eslabón de la pirámide judicial.Hasta que llegó el independentismo, estos hechos nunca habían sido competencia del Supremo o de la Audiencia Nacional. Los casos más famosos de sedición, como el de los controladores aéreos, se juzgaron siempre en audiencias provinciales. De hecho, el juez Garzón intentó investigar por rebelión los crímenes fruto del golpe franquista y se le dijo que eso no era competencia suya. ¿Por qué sucede eso ? Pues la respuesta ya la podemos encontrar en la querella inicial del fiscal Maza, la de “Más dura será la caída”. Allí ya se apuntaba lo que dijo hace poco el fiscal de la Audiencia Nacional, Pedro Rovira. La tesis es que los magistrados que trabajan en Catalunya están contaminados por el ambiente. No es un argumento nuevo.Aunque en Catalunya no hay violencia, se utiliza el mismo argumento que en la lucha antiterrorista del País Vasco. El Supremo ya revocó, por ejemplo, la condena por torturas a Portu y Sarasola con la idea de la falta de imparcialidad de los jueces residentes allí. La idea era que los jueces que vivían allí se confundían porque vivían allí. Y veían torturas donde no había nada. Desde Madrid, en cambio, se veía lo correcto.  Ahora pasa lo mismo. Es muy cínico decir que en Madrid a los magistrados no les influye el clima de exaltación e intransigencia nacionalista. Estoy seguro que muchos de los magistrados del Supremo se levantan cada día leyendo el ABC o La Razón. Los tribunales centralizados son muy permeables al inquisitorial ambiente político y mediático que se respira en la capital del Estado. Si quieren jueces totalmente ajenos al conflicto, que miren a Europa. El ambiente del tribunal alemán o belga sí que no es el mismo que el de Madrid o Catalunya. Llarena, en una de sus resoluciones, se pone como parte agredida por lo sucedido. Esos magistrados como él sí son parte del conflicto, los europeos no.

— El Gobierno ha activado la diplomacia, para contrarrestar la imagen exterior que el juicio y el independentismo puedan dar durante estos meses. En este sentido, una de las expresiones que se intenta contrarrestar es el de presos políticos. ¿Son, los dirigentes sociales y políticos catalanes que han estado en prisión preventiva más de un año presos políticos? ¿Por qué?

— Lo de la campaña de Borrell, déjeme que le diga que creo que vulnera la directiva europea que obliga a los poderes públicos a no interferir el derecho a la presunción de inocencia de cualquier acusado.Y sobre si son presos políticos, me parece claro. Lo explica muy bien el que fue el jefe de los fiscales en Cataluña, José María Mena. No hay duda que lo que les ha llevado a la prisión es su actividad política. Los partidos y medios del régimen dicen que no han sido enviados a prisión por sus ideas, sino por delitos previstos en el Código Penal. El enfoque puramente legal, no obstante, hace aguas. Desde esa óptica, no hay presos políticos en ninguna parte. O si se reconocen, son los de otros países u otros tiempos.No existe ningún estado que reconozca tener presos políticos. Siempre hay un artículo del Código Penal que avala su persecución. Hasta en Corea del Norte se apela a la ley para encarcelar a los disidentes. Ni siquiera se le concedió esa condición al más célebre de los presos políticos, Nelson Mandela. El gobierno sudafricano lo encarceló por un delito parecido al de los presos políticos catalanes. Mahatma Ghandi no tuvo tampoco tal reconocimiento. Las autoridades británicas coloniales lo condenaron por sedición. Un cambio de criterio en ese aspecto solo se produce si previamente hay una ruptura con el régimen dominante. Los presos antifranquistas, por ejemplo, tuvieron que esperar al fin del franquismo para que eso sucediera. En la Ley de Amnistía de 1977 se amnistiaban precisamente los actos de intencionalidad política. Los disidentes antifranquistas fueron, de hecho, juzgados también por rebelión y sedición por el régimen de los golpistas del 1936. En la propia Ley de Amnistía se hacía referencia a esos delitos como actos políticos susceptibles de ser amnistiados. La invocación de esos delitos suele ser un recurso habitual para perseguir a los opositores.¿Quiénes son, entonces, los “presos políticos”? No existe una definición universal aceptada y, por ello, el asunto suele ser motivo de todo tipo de disputas. Normalmente, se considera como tal quien ha resultado arrestado por sus actividades políticas, especialmente si son críticas o muestran oposición a un Gobierno. La Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa fijó, en el 2012, algunos criterios. Consideraba que lo eran cuando, por ejemplo, existía motivación política en sus actos o en la voluntad de las autoridades para encarcelarlo. También cuando el proceso judicial era claramente injusto y con un contenido político significativo.Sea como sea, el debate de fondo es fundamentalmente político. Tiene que ver con la opinión que se tenga del preso y del régimen que lo encarcela. Buena prueba de ello es la diferente vara de medir que utilizan unos y otros en función de quien sea quien. Los que suelen caracterizar a los independentistas como peligrosos golpistas no dudan luego en otorgan la categoría de presos políticos a opositores venezolanos como Leopoldo López o considerar un acto democrático el reciente golpe de estado de la oposición. Y ello, a pesar de los métodos defendidos por unos y otros. Mientras los primeros apelan a la desobediencia civil pacífica, los segundos llamaban a derrocar al presidente a través también de métodos no pacíficos que han terminado en ocasiones con decenas de muertos.Otro ejemplo sintomático de esa disparidad de trato la vimos con los activistas del 15-M que rodearon el Parlament en el 2011. No pocos de los que exigen ahora la libertad de sus compañeros presos reclamaban entonces tratar a los disidentes como sediciosos. Merecían, según ellos, ir a la Audiencia Nacional para ser condenados a más de cinco años de cárcel. Uno de los gestos de mayor dignidad ha sido, precisamente, ver esos mismos represaliados saliendo a defender la libertad de quienes les querían meter entre rejas a ellos.

— La plataforma International Trial Watch pretende llevar observadores internacionales al juicio, pero el Supremo parece que no les facilitará espacio dentro de la sala. ¿Qué opina?

— Que es un error. Vamos a ver un juicio bajo la batuta de VOX donde no se deja entrar a observar el juicio a premios nobeles de la paz o ex relatores de la ONU. El Supremo va a hacer esfuerzos en dar la apariencia de imparcialidad para contrarrestar la imagen pública que tiene ahora y poder golpear luego con más dureza. Pero es muy mal  inicio empezar vetando a los observadores. Es poco inteligente.

— Rebelión, sedición. ¿Por qué defiende que estos delitos no tienen cabida teniendo en cuenta los hechos del otoño del año pasado?

— No es que lo defienda yo es que es lo que dice la mayoría de catedráticos de Derecho Penal de España en un manifiesto. Ni rebelión ni sedición, dicen. También lo dicen prestigiosos ex magistrados del Supremo como Xavier O’Callaghan, Martín Pallín o Joaquín Giménez. Y es lo que piensan también los jueces en Bélgica, Alemania, Escocia o Suiza. En un estado de derecho es delito lo que está así regulado en el Código Penal. Y cuando se define la sedición se exige un alzamiento público y tumultuario. Ni lo de la concentración del 27 de septiembre ni lo del 1-O son eso. Decir lo contrario es cargarse el derecho de protesta y, por tanto, la democracia. Desde esa perspectiva, lo de la PAH podría ser interpretado también como sedición.El momento más perverso de su relato fantasioso es cuando responsabiliza a los acusados de la violencia policial del 1-O.  O cuando equipara que haya violencia con que pueda haberla. Eso es tanto como legalizar el pre-crimen: juzgar a alguien no por lo que ha hecho sino por lo que pudo haber hecho y no hizo. También es un insulto a la inteligencia cómo interpretan el episodio de los Jordis encima del coche. Lo que hicieron era ayudar a que la manifestación no se fuera de las manos. Pedían a la gente que se fuera a casa.Sobre la rebelión, cuando el Código Penal la define está pensando en los dos golpes militares del último siglo, el del 1936 y el 23-F. El Supremo, para esquivar la norma, hace un relato retorcido, artificioso, con el que equipara una insurrección armada como la de Tejero con las protestas pacíficas y sin armas de los independentistas. Para sostener el artificio, necesitan hacer una redefinición distorsionada del concepto de violencia para construir un escenario de violencia sin violencia. Les importa poco que para ello tenga que contradecir las previsiones de la ley y lo que había dicho de forma repetida en el pasado. No creo que ni ellos se crean ese relato, pero lo necesitan para el objetivo que buscaban con esa incriminación: quitarles el acta de diputados y dejarles fuera de juego. Eso explica, por ejemplo, que la Audiencia Nacional, donde se juzga sólo a la cúpula policial, no tenga necesidad de recurrir a la acusación de rebelión. La jueza Lamela afirma categóricamente en el procesamiento que no hubo la violencia de la rebelión en los acontecimientos de septiembre y del 1-O.No podemos olvidar que Marchena ya había hecho algo parecido cunado fue ponente de la sentencia sobre los indignados del 15-M que rodearon el Parlament en protesta por los recortes sociales de Mas. Entonces ya se asoció la presión ambiental que allí se vivió con la violencia. La Audiencia Nacional  les absolvió. A excepción de un caso, los magistrados consideraban que no existían pruebas de participación en los altercados contra aquellos que estaban sentados en el banquillo. Eso generó mucha indignación en los propios miembros de la clase política afectada por unos hechos. A mí no se me olvida que muchos de ellos hicieron lo posible para que los hechos fueran juzgados en la Audiencia Nacional, y no en los juzgados Barcelona. Y que les pedían hasta 6 años de prisión.Lejos de la socorrida apelación al respeto por las decisiones judiciales, CIU, PP, PSC y Ciudadanos salieron en tromba a rechazar la absolución y exigieron al Parlament recurrir el fallo ante el Supremo. Tampoco se me olvida que ERC se abstuvo e IC-EUiA junto a la CUP se opusieron. La ofensiva unió, también, a buena parte de las cabeceras de la prensa madrileña y catalana. Finalmente, Marchena tumbó la sentencia y consideró que la simple presencia de los manifestantes en el lugar de los hechos ya era suficiente para condenarles. No hacía falta que hubieran hecho ningún acto concreto de violencia. Entonces, esa decisión fue aplaudida por muchos de los que ahora se indignan cuando el Supremo utiliza un argumento parecido pero esta vez contra sus compañeros de partido. Y es que mucha gente de la ex CIU o ERC se creen que los abusos empiezan ahora con la persecución de los independentistas. Esto viene de lejos. Algunos llevamos toda la vida luchando contra ellos. También cuando los protagonizaban sus gobiernos.Tampoco se me olvida que cuando llevamos la petición de indulto al Pleno del Ayuntamiento para que los jóvenes del 15-M no entraran a la cárcel, CIU se opuso. Todo eso que he vivido no me lleva para nada al resentimiento. Ni me impide sentir la injusticia que están viviendo ahora ellos en carne propia. Una injustica es una injusticia. Y hay que solidarizarse con quien la sufre aunque sea un adversario que no ha hecho lo propio con los tuyos. De hecho, ahora me siento emocionalmente muy vinculados tanto a ellos como a sus familiares.

— ¿Cómo valora que la figura de la acusación popular la ostente un partido político, el ultraderechista Vox?

— Me recuerda a cuando fue Falange quien logró sentar al juez Garzón en el banquillo de acusados por intentar investigar los crímenes del franquismo. El acusado logró girar la tortilla y sentar al acusador en el banquillo. Ahora, la presencia de un partido postfranquista, machista y xenófobo como Vox ejerciendo la acusación con fines electorales es una imagen que nos vuelve a retorcer el estómago.Es indignante que utilice el juicio como su plató televisivo para hacerse autobombo. Y lo más grave es que el Supremo va de la mano de los ultras. Si no fuera por Vox, el exconsejero Forn estaría ya en libertad. Lo de Vox es una de las cosas que les cuesta más entender en Europa y las defensas lo van a utilizar en su campaña de internacionalización del conflicto.

— Si la sentencia es condenatoria, ¿cómo puede afectar a la situación política y al conflicto territorial?

— Tras la imagen de centenares de heridos que tan solo querían poner una papeleta en una urna, creo que entramos en la dimensión desconocida. Cuando un Estado democrático no confía en resolver los conflictos con métodos democráticos, se abren todas las cajas de pandora. Vivimos un estado de excepción encubierto que empezó incluso antes de allí.Creo que todo empieza con la imposición del Estatut del PP contra la voluntad de los catalanes. Y frente lo que se había pactado en el Congreso o en el Parlament. Allí es donde se produjo lo que Pérez Royo caracterizó como una suerte de golpe de Estado. El pacto constitucional se lo cargaron ellos de forma unilateral. El Tribunal Constitucional le dio al PP la llave de la Constitución territorial como si fuera su propiedad privada. Desde entonces, se apropiaron de la Constitución aquellos que al inicio estuvieron en contra de ella. El independentismo es una respuesta a todo eso. Con el PP en el poder, se convierte en Catalunya en la fuerza hegemónica. La aplicación del 155 del PP, Ciudadanos y PSOE volvió a poner encima de la mesa que el derecho penal es la auténtica constitución para Catalunya. Y desde entonces ha sido imposible volver a hacer política.Los poderes del Estado en manos de la derecha están desbocados. En España ahora mismo no se puede hablar de nada más que de lo que la derecha considera debe hablarse. Y un PSOE que ha olvidado su tradición republicana y antifranquista se ve arrastrado a ese marco. Por el contrario, las fuerzas del cambio no disponemos de suficiente músculo para desbloquear la situación con una alternativa democrática. Pueden pasar años hasta que tengamos la oportunidad de empezar a desmontar todo el andamiaje de excepcionalidad que la derecha ha levantado para cercar la democracia y el ejercicio del derecho a la autonomía.

— El domingo vimos una manifestación multitudinaria en Madrid por la unidad de España. No fue tan masiva como se esperaba, pero refleja un ambiente en el Estado de confrontación contra el independentismo.

— Es evidente que el conflicto ha servido para cerrar filas en España. No había pasado nada parecido desde épocas muy oscuras. Hay un retroceso en el espíritu del tiempo, en el ambiente democrático a raíz de lo de Catalunya, pero también en el resto del Estado. Se vio cuando se aplicó el 155, se ha visto con los delitos de odio, con el secuestro de libros, el veto a obras de arte o las condenas a raperos por sus letras. Hay una regresión que tiene que ver con lo que está pasando en Catalunya, pero allí se están aplicando medidas de excepción que luego se desplazan a otros fenómenos. La concepción que se está imponiendo, por ejemplo con lo de la sedición, amenaza el derecho de protesta en todo el Estado.Lo que está en juego es la democracia en todo el Estado y no sólo en Catalunya. Contemplada con la gravedad que los hechos se merecen, la persecución política que estamos viviendo desatan los fantasmas evocados por la vieja advertencia de Niemöller. Primero les tocó a unos, luego a los otros, y más adelante a mí, pero ya era tarde. Ojalá la advertencia llegue también a los que miran hacia otro lado y piensan que esto es sólo un problema de los independentistas.No hay que olvidar que, en España, los regímenes democráticos han sido breves paréntesis o anomalías. Hay valores de la democracia que tienen un arraigo débil, sobre todo cuando la cuestión nacional está en juego. A la derecha le ha costado mucho asumir un marco de libertades y de pluralidad. Por eso, Gil de Biedma decía que de todas las historias de la Historia, sin duda la más triste es la de España. Pues eso.

Una resposta fins a ara

10 febr. 2019


UNITAT, SI US PLAU!

Classificat com a POLÍTICA


En el moment que escric això a Madrid està ressorgint el franquisme en tot el seu esplendor. Em temo que faran una gran manifestació. Han sabut triar el moment adequat i han sabut tocar la fibra de la «unidad de España» que mai falla. Des dels temps de la Falange de José Antonio Primo de Rivera que aquells principis fundacionals no han deixat mai d’estar presents. Què us penseu que és la FAES de l’Aznar? FA-ES vol dir FALANGE ESPAÑOLA, ni més ni menys. I què és el que proclama Ciudadanos? Doncs aquests mateixos principis, demagògicament molts ben servits i, quan ha convingut, ben dissimulats. Però el fons és el mateix i l’anticatalanisme ha perviscut exactament en el temps.
És clar que jo no penso mirar-los per la tele, ni escoltar-los, perquè no tinc ganes de vomitar l’esmorzar, ni de fer-me mala sang. Estic segur que la Plaza Colón de Madrid s’assemblarà massa a aquella Plaza de Oriente dels temps de Franco d’infausta memòria. Hi haurà una barreja estranya de partits polítics i de personatges que se’ns faria difícil classificar-los en algun espai polític. A més dels nostàlgics de sempre (que encara en queden molts) hi trobarem gent que sap aprofitar totes les circumstàncies favorables als seus interessos i està acostumada a pescar en aigües tèrboles.
Cada vegada se’m fa més difícil creure en la política tradicional i, en concret, en alguns polítics. Alguns, és clar, no em representen gens ni mica i jo no he cregut mai en ells. Però també em resulta cada cop més difícil creure en altres que d’alguna manera hi havia tingut una mica, o fins i tot molta sintonia, i que ara s’ha anat difuminant i ha entrat en crisi. Els noto desconcertats, incapaços de canviar res i el seu desconcert ens el transmeten a la gent del carrer. Semblava que havia entrat gent nova, amb noves idees i un llenguatge nou; semblava que serien capaços de renovar un sistema que és evident que ha arribat a la fi de l’esgotament. Res de tot això està passant. La dreta es baralla ferotgement per trobar el seu lloc i, per aconseguir-ho, s’ha de tornar cada cop més de dretes per competir amb partits d’extrema dreta que se’ls estan menjant la seva parcel·la. I l’esquerra, com acostuma a ser ja habitual, no sap on balla, desconcertada del tot i cada cop més dividida.
I els partits catalanistes? Doncs veiem amb cert estupor que són incapaços de fer un front comú davant dels atacs que rebem per tots costats. En moments crucials com aquest em sembla que tocaria saber clarament qui és l’enemic comú i anar una mica units en el més fonamental, perquè els pronòstics no són bons ni pels presos, ni pels exiliats, ni pels catalans de bona fe que tenen ganes que ens respectin una mica i que ens donin l’oportunitat de dir-hi la nostra.
Unitat, si us plau. Una mica d’unitat!

No hi ha resposta

01 gen. 2019


LA VERITAT FALSEJADA

Classificat com a POLÍTICA

L’any que acabem d’acomiadar ha estat un any difícil per a la societat catalana i per alguns dels seus membres destacats. Una societat que s’ha vist sacsejada d’una forma molt dura i de manera molt rude per la força d’un Estat que ha fet servir tot el seu poder d’una manera bestial, poc democràtica i sense cap classe de mirament damunt de persones i institucions. Molts hàbits, comportaments i escales de valors que ja teníem assumits per causa d’uns anys de democràcia -que ara anem veient que no és de la qualitat que suposàvem- s’han vist atropellats sistemàticament i covarda per una gent que hauria de ser garant de la justícia i de l’ordre i per altra gent -mala gent- que han vist que podrien treure profit d’una situació que en castellà té l’expressió justa quan diu que «en aguas revueltas, ganancia de pescadores».
En aquestes aigües tèrboles hi han anat a pescar alguns partits sense cap mena d’escrúpol i exercint una de les coses més greus i repulsives que una societat pugui suportar: el falsejament sistemàtic de la realitat. I en aquest falsejament s’hi han apuntat diaris que en algun temps els consideràvem seriosos i ràdios i televisions que fan el que sigui per tenir audiència. I ja se sap que contra Catalunya i els catalans s’hi val tot, demonitzar dóna molts vots i fa pujar l’audiència ràpidament. I si la veritat s’ha d’amagar, s’amaga; si s’ha d’envernissar, s’envernissa; i si s’ha d’empastifar, s’empastifa sense miraments… Si cal inventar una realitat de ficció ho fan i la propaguen sense miraments. La falta d’ètica a l’hora d’informar és tan evident que ja hi comença a haver gent a Europa que no se’ls creuen, però aquí també.
Alguns polítics i el mateix rei repeteixen cada minut que cal diàleg i que les coses s’han de fer dins de la Constitució, quan ells mateixos saben molt bé que tot es pot fer si hi ha voluntat de fer-ho i que les lleis i les Constitucions es poden interpretar de moltes maneres. Ells bé ho fan quan els convé. Hi ha una premissa, però, que no podem oblidar mai: la democràcia s’ha de sustentar en la veritat i restaurar la veritat és, abans de res, anomenar les coses pel seu nom i dir què és violència i què no ho és. El poble pot ser violent (cosa que no ha succeït a Catalunya) però l’Estat també pot ser-ho de manera injusta i desproporcionada (cosa que sí que va passar amb les forces de seguretat que van enviar aquí per estomacar gent que només volia votar). Caldria començar per discernir i anomenar pel seu nom tots els tipus de violència i tot tipus d’injustícia i aquesta és una feina que encara no s’ha començat a fer.
Aquest any 2019 serà un any de judicis a polítics catalans i escoltarem coses gruixudes tant a l’Audiència Nacional com als jutjats catalans. Tant de bo els mitjans de comunicació se’n facin ressò i no segueixin distorsionant la realitat i amagant el cap sota l’ala. El que ja es coneix com «el problema català» no es resoldrà volent-lo amagar. Alguna cosa més hauran de fer si no volen que duri i s’enquisti anys i panys.

No hi ha resposta

12 oct. 2018


LA UNIÓ FA LA FORÇA

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Corre una frase que diu: «Quan Nostre Senyor vingui a la terra no ens trobarà units, però ens trobarà reunits». I és cert. Si d’alguna cosa estic segur -i ja ho he escrit més d’una vegada en aquest blog- és que ens reunim molt, –massa potser– però ens unim ben poc. I no hauríem d’oblidar que en política, com en la majoria d’àmbits de la vida, la unió fa la força. És en moments com aquests que estem vivim en els últims temps quan és més imprescindible i més la necessitem aquesta unió, que els partits polítics catalans sembla que s’entesten no voler. És moment de fixar-se més en el que ens uneix que no pas en el que ens separa i tenir ben present l’objectiu comú final.

No sóc ningú per dir com ho han de fer, però sí que els diria el què han de fer. Em sembla que una gran majoria de catalans estaríem d’acord en demanar-los que tinguin ben clar quin és l’enemic comú i quines formes de lluita i quines estratègies han de mirar de trobar per a fer-hi front. Formes de lluita n’hi ha moltes i han canviat al llarg de la història. Ara hauríem de trobar la més adequada i la que més s’adaptés a les condicions històriques que li toca viure a aquesta Catalunya assetjada per jutges sense escrúpols que s’han convertit en escolanets de governs corruptes i per lleis injustes, injustament interpretades i aplicades. Quan hom et vol fer mal és legítim defensar-te i fer-ho de la millor i més intel·ligent manera possible.

És evident que faran l’impossible per tal que no aconseguim la independència i, si la volem aconseguir, ens tocarà ser activistes i rebels d’una manera diferent de com ho eren en temps passats les persones que també van ser inconformistes amb tot el que trobaven que era injust i que volien canviar. Ja sé que serà difícil trobar el punt de coincidència entre l’anarquisme consubstancial que porta l’ADN d’algun partit polític, la rebel·lia «políticament correcta» d’algun altre i la «políticament incorrecta» que sens dubte tocarà exercir en algun moment o altre. Ens tocarà ser activistes d’una altra manera a com ho havíem sigut en altres temps i ens caldrà buscar noves estratègies i formes d’operar. Els partits sembla que d’això no se n’adonen i, per poc que badin, perdran el tren de la història que passa volant davant seu. La ciutadania cada cop confia menys en sindicats, partits i grups tancats que sembla que tinguin com a única consigna seguir regles teledirigides, inamovibles, intocables i indestructibles. No s’adonen que avui la gent vol ser més democràtica i participativa; que la gent no se sent còmoda seguint consignes unificades sota una sola etiqueta. La gent és cada dia més diversa i valora més la diversitat, que no vol dir tenir objectius comuns. Les formes poden ser diferents; els objectius han de ser comuns.

En algun moment caldrà desobeir i s’hauran de trobar noves formes de desobediència, de rebel·lia, de resistència passiva o de lluita social. I caldrà fer-ho sense violència i tan pacíficament com sigui possible si volem ser creïbles i respectats; potser ens caldrà destruir des de dins i no des de fora; potser haurem de conservar institucions per canviar-les i millorar-les; potser haurem de deixar de ser antisocials i buscar més aviat conformar comunitat i grup amb uns mínims objectius comuns; potser haurem de deixar radicalitats que divideixen i no porten enlloc i anar cap a un treball col·laboratiu entre persones d’ideologia diversa si no volem caure en la frustració que no faria més que portar-nos a seguir com sempre; potser haurem de ser fins i tot «políticament correctes» per tal de passar el més desapercebuts possible en un ambient totalment hostil i perseguidor de qualsevol espurna de rebel·lió. Dit d’una altra manera: potser caldrà inventar rebel·lions més silencioses, que no les percebin fins que ja no siguin capaços d’aturar-les i sufocar-les, perquè ja hem pogut comprovar que en aquest país fer-se massa visible com a rebel no només és molt perillós sinó que és estúpid. Com que aquí no podem comptar amb les garanties bàsiques de qualsevol democràcia haurem de fer-ho d’una altra manera. Però ho haurem de fer inevitablement i els partits ja s’hi poden començar a arromangar si no volen que la gent els abandoni totalment. Menys reunions i més unió!

No hi ha resposta

07 set. 2018


LA VIRREINA DEL PSOE

Classificat com a Immigració,POLÍTICA

En un article molt dur a elnacional.cat, JORDI GALVES ens presenta Teresa Cunillera, la virreina de Catalunya que ha nomenat el PSOE. Li fa un bon repàs a ella i, al seu torn, ho aprofita per fer-lo a l’Iceta, Borrell i altres prohoms d’aquest PSC que a poc a poc s’ha anat retratant. El PSOE ja sabem com és de fa temps no no ens ha d’estranyar. El PSC, anys enrere, no era com ells, però ara s’ha anat mostrant com és i podem veure que són absolutament iguals.
Quan un Gobierno de España nou i flamant com el que té ara Espanya és capaç de nomenar ministres com Borrell o Grande-Marlaska és que anem malament. Fernando Grande-Marlaska,ministre de l’Interior, acaba de dir: No permetrem la immigració violenta que atempti contra el nostre país i les forces de seguretat”. Acusar de violència als emigrants és una fal·làciacom una casa de pagès, interessada i cínica, que es fa córrer per justificar la violència que Governs i forces de l’ordre, a un costat i a l’altre de les tanques de Ceuta i Melilla, exerceixen contra ells. Només caldria repassar quants morts i ferits en els darrers 20 anys hi ha hagut entre les forces de l’ordre (més aviat del desordre) i quants entre els emigrants. Caldria veure quants mutilats per causa de les concertines hi ha hagut i quants policies o guàrdia civils han perdut un braç, un peu o un ull. Caldria repassar quants, entre les forces de l’ordre marroquines, espanyoles o europees, han estat violats, prostituïts, venuts, garrotejats, deportats, robats i humiliats i quants immigrants ho han estat. I ara només faltava la darrera crueltat, la darrera humiliació, la darrera vexació, com és dir violents a les víctimes evidents de la nostra violència, del nostre odi cap als pobres, del nostre menysteniment als drets de qualsevol persona humana. No ho dic jo tot això, sinó que ho denuncia dia rere dia l’arquebisbe de Tànger, que veu i viu el problema de ben a prop i cada dia.
Amb aquest mateix cinisme parla Pedro Sánchez, Grande-Marlaska, Iceta o Cunillera, que fan servir paraules una mica més refinades, però que en el fons diuen el mateix que qualsevol d’aquests elements indesitjables del PP o de Ciudadanos. Tots menteixen cínicament quan insisteixen en presentar com a violents els emigrants, els independentistes o qualsevol que defensi uns drets humans que es veu que no són els seus encara que això signifiqui la mort, la presó o l’exili d’innocents.
En aquest 11 de setembre que tenim a les portes caldria que els ho recordéssim de la manera que sigui: omplint els carrers, posant pancartes o cridant ben alt i fort que no són demòcrates i que en una democràcia de veritat les coses no es fan d’aquesta manera.

Una resposta fins a ara

03 ag. 2018


EXTREMA DRETA I FEIXISME

Classificat com a POLÍTICA

M’ha arribat avui una frase de José Saramago que no coneixia. L’he buscada en algun dels seus llibres i no l’he trobada. Em sembla que la va dir en una entrevista que li van fer a Colòmbia i que, com un profeta modern, va endevinar què passaria en un futur no llunyà, tant a Europa com a Llatinoamèrica. Va dir que “els feixistes del futur no tindran aquell estereotip de Hitler o de Mussolini. No tindran aquell gest de militar dur. Seran homes que parlaran de tot allò que la majoria voldran sentir. Sobre bondat,família,bons costums,religió i ètica”.
José Saramago va criticar les tendències autoritàries que anaven sorgint tant en alguns governs de l’esquerra llatinoamericana com en alguns partits europeus:”Hay desaparecidos, secuestrados, paramilitares, guerrilleros que en un principio, supongo, tuvieron ideales para cambiar algo, pero degeneraron en secuestradores y narcotraficantes, y lo peor es que ya no sabrán vivir de otra forma”. I també va advertir sobre el resorgiment del feixisme al vell continent:”En Europa estamos asistiendo al resurgir de la derecha, a la presencia de la extrema derecha con insignias fascistas”.
Com podem anar comprovant dia a dia, la premonició i els mals auguris de Saramago es van acomplint arreu molt més ràpidament del que podíem pensar. I no es tracta només de països de dubtosa qualitat democràtica, sinó que es tracta d’una onada que recorre tot el món. EEUU, amb l’inefable Trump, sembla que vol liderar aquesta trista lliga de l’extrema dreta, que potser no arriba a feixisme en tots els cassos, però sí que s’hi va acostant, el va festejant i li fa la gara-gara perillosament.
A Europa són tres països els que sembla que marquen el camí: Hongria, amb el partit de Viktor Orbán (FIDESZ) i amb JOBBIK, un partit neofeixista i clarament xenòfob. Tenim també França, amb el Front Nacional de Marine Le Pen; Dinamarca, amb el Partit del Poble Danès; Grècia, amb Aurora Dorada; Bulgària, amb Atac. I trobaríem altres partits més petits i de moment menys important en altres països com Àustria, Suècia i Holanda.
I ara tocaria parlar d’Espanya que, ja de temps antics i de la mà d’ Aznar, sembla evolucionar ràpidament cap aquests camins tan perillosos de la mà de l’actual PP i de Ciudadanos, molt ben animats per un munt de diaris, emissores de ràdio i TV i una colla de periodistes que s’exprimeixen cada dia el cervell per veure qui la diu més grossa, especialment contra Catalunya i els catalans des que el procès d’independència s’ha posat a caminar. En molts cassos, feixisme pur i dur i sense que ningú hi posi remei. I tan primmirats com són amb segons qui i segons què!
En voleu una mostra? Us la porto, tot i que ja us aviso per endavant que no és meu el recull sinó que el va publicar VILAWEB el divendres 07.02.2014 i que a hores d’ara la llista seria molt més llarga.
Per si no voleu anar al text publicat al diari us el transcric aquí mateix. Us aconsello -això sí- que, quan el llegiu, prepareu una bona til·la per tal de no agafar gaire mala llet i que no us afecti al fetge i a la vostra salut en general…

Antologia d’insults contra els catalans i Catalunya

L’agressivitat contra el procés d’independència de Catalunya s’expressa en alguns casos amb insults i amenaces greus que acostumen a quedar impunes sense que cap jutjat actuï d’ofici. La incitació a l’odi i la xenofòbia tenen noms i cognoms, molt sovint reincidents. El col·lectiu ‘Herois indepes‘ s’han dedicat a recollir les frases més esperpèntiques, amenaçadores i insultants de la caverna espanyola i n’ha fet una col·lecció de cromos. Un dels membres col·laboradors del col·lectiu, David d’Enterria (Twitter), n’ha extret una llista amb tots els insults, que ha volgut publicar a VilaWeb. Us l’oferim a continuació:

‘Subnormales’ (Antonio Gala, 03.02.2014)
‘Del Tercer Mundo’ (Curri Valenzuela, 31.01.2014)
‘De la Edad Media’ (Mariano Rajoy, 02.02.2014)
‘Hobbits’ (Jorge Moragas, 25.01.2014)
‘Incultos’ (M.A. Trujillo, 16.12.2013; i Arturo Pérez Reverte, 09.12.2013)
‘Egotistas carnívoros, genocidas la peste’ (Del Pozo, 02.12.2013)
‘De psiquiátrico’ (Alfonso Ussía, 29.11.2013)
‘Tontos de la estelada’ (Alejandro Vara, 12.11.2013)
‘Radicales anti-convivencia’ (Victoria Prego, 07.10.2013)
‘Porreros al·lucinògens’ (Joaquim Coll, 04.10.2013)
‘Homosexuales, drogadictos y gente de mal vivir’ (Gerardo Bellalta, 06.09.2013)
‘Sectaris’ (Toni Bolaño, 19.08.2013)
‘Anestesiats’ (Xavier Sabaté, 19.08.2013)
‘Potenciales delincuentes’ (Sigfrid Soria, 23.07.2013)
‘Mierdas, para no verlos’ (P. Trigueros, 22.07.2013)
‘Catalanes de mierda’ (Juan Carlos Gafo, 20.07.2013)
‘Nacionalismo cerrado, retrógrado, provinciano y alicorto’ (José María Carrascal, 02.07.2013)
‘Embobados, patéticos y paletos’ (Alfonso Merlos, 01.07.2013)
‘Chusma, delincuentes’ (Alejo Vidal-Quadras, 17.05.2013)
‘Crueles’ (Cristina López Schlichting, 12.04.2013)
‘Catetismo, paletismo, provincialismo, enanismo, caciquismo’ (Hermann Tertsch, 05.04.2013)
‘Traidores’ (Ignacio González, 21.03.2013)
‘Pobre gente que no tiene nada que hacer’ (Arcadi Espada, 20.02.2013)
‘Retrasado mental, nacionalista tarado’ (Francisco Alamán, 01.02.2013)
‘Cosa gangrenosa’ (Jiménez Losantos, 29.01.2013)
‘Paletos, ignorantes, ladrones’ (César Vidal, 29.01.2013)
‘Exaltadores del odio’ (Gerard Bellalta, 28.12.2012)
‘Talibans’ (Alicia Sánchez-Camacho, 27.12.2012)
‘Catetos’ (Jaime González, 24.12.2012)
‘Miserables’ (José García Domínguez, 14.12.2012)
‘Débiles, enfermizos con inclinación al robo’ (Cesar Vidal, 03.12.2012)
‘Timadores sin escrúpulos’ (Eduardo Goligorsky, 30.11.2012)
‘Chantajistas’ (Martín Prieto, 30.11.2012)
‘Como república bananera’ (Esperanza Aguirre, 14.11.2012)
‘Salivadores como el perro de Pavlov’ (Alejo Vidal-Quadras, 10.11.2012)
‘Región sin ley’ (Esperanza Aguirre, 05.11.2012)
‘Como guardia pretoriana de Pilatos’ (Armas Marcelo, 05.11.2012)
‘Como la prostituta del chiste’ (César Vidal, 01.11.2012)
‘Terroristas’ (Maria José García Cuevas, 31.01.2014)
‘Como ETA’ (De Veciana, 05.01.2014)
‘Proetarras’ (ABC, 17.12.2013)
‘Como ETA’ (Mayor Oreja, 21.10.2013; i Belloch, 30.09.2013)
‘Més greu que els terroristes’ (Enric Millo, 23.09.2013)
‘Contra la democracia’ (Javier Cercas, 17.09.2013)
‘Como Goebbels’ (Fernando Savater, 16.12.2013)
‘Como el fascismo y Franco’ (Federico Quevedo, 11.12.2013)
‘Como los nazis’ (Rosa Díez, 11.12.2013)
‘Propaganda del odio’ (Albert Rivera, 10.12.2013)
‘Xenófobos’ (Antonio Pérez Henares, 24.10.2013)
‘Criminal y genocida’ (De Diego, 16.10.2013)
‘Golpistas’ (Hermann Tertsch, 16.10.2013)
‘Como nazis’ (Ketty Garat, 14.10.2013)
‘Como Hitler’ (Montse Suarez, 08.10.2013)
‘Como Goebbels’ (José Antonio de Yturriaga, 24.09.2013)
‘Como la Alemania años 30’ (Pedro J. Ramirez, 23.09.2013)
‘Como las juventudes hitlerianas’ (Jiménez Losantos, 18.09.2013)
‘Como campos de exterminio nazis’ (José Domingo, 06.09.2013)
‘Como Hitler, golpe de estado’ (Jordi Cañas, 26.07.2013)
‘Com les eleccions nazis’ (Gabriel Colomé, 24.07.2013)
‘Chantajistas como Hitler’ (Arcada Espada, 17.07.2013)
‘Malalts, com el franquisme’ (Toni Bolaño, 3.07.2013)
‘Yihadistes nazis’ (Hermann Tertsch, 3.07.2013)
‘Com l’Alemanya de Hitler’ (Rafael Maluenda, 15.05.2013)
‘Com el nazisme. Adoctrinats’ (Enric Millo, 15.05.2013)
‘Como ideólogos nazis’ (Pedro G. Cuartango, 13.05.2013)
‘Como el regimen nazi’ (Cristina López Schlichting, 09.05.2013)
‘Como el estalinismo y nazismo’ (Telemadrid, 09.05.2013)
‘Como época de Hitler’ (Javier Mariscal, 02.05.2013)
‘Como con Franco’ (C. Alberdi, 18.04.2013)
‘Fascismo lingüístico’ (Toni Cantó, 16.04.2013)
‘Como el Berlín nazi’ (Albert Boadella, 03.04.2013)
‘Como los nazis’ (Santiago Abascal, 11.03.2013)
‘Como el nazismo’ (G. Serrano, 08.03.2013)
‘Como Hitler y Mussolini’ (Rodríguez Ibarra, 07.03.2013)
‘Parafascistas’ (Félix de Azúa, 05.03.2013)
‘Como Goebbels’ (Jordi Cañas, 28.02.2013)
‘Como los nazis’ (Pío Moa, 18.02.2013)
‘Como el Berlín comunista’ (Albert Boadella, 03.01.2013)
‘Asesinos de niños, genocidas’ (Enrique de Diego, 03.12.2012)
‘Golpistas’ (Rodríguez Ibarra, 03.12.2012)
‘Como Alemania nazi’ (José Bono, 15.11.2012)
‘Como golpe de estado’ (García-Margallo, 12.11.2012)
‘Con déficits democráticos, caudillismo’ (El País, 09.11.2012)

No hi ha resposta

07 juny 2018


Ministre/ministra

Classificat com a POLÍTICA

Del nou Gobierno de España, ara que en coneixem la seva composició, en podríem dir moltes coses. Que si hi ha una gran majoria de dones; que si hi ha dos gais; que si hi ha un astronauta, etc etc… Aquests detalls, tot i ser importants, no ho són gaire si no mirem el que hi ha darrere aquesta façana de cartó-pedra.
Quan va sortir la moció de censura a Rajoy jo només hi vaig veure de positiu el fet que per fi deixaríem d’olorar aquesta fortor insuportable que deixava anar aquest PP corrupte fins al moll de l’os, però tenia -i segueixo tenint- molt poques esperances en un PSOE que en moltes qüestions pensa exactament igual que el PP i que viu més de gestos i paraules que no pas de realitats. Haurien de canviar molt les coses perquè em convencessin del contrari. I dic que viuen més d’aparences que no pas de realitats perquè sembla que hagin fet un Gobierno per cobrir l’expedient o perquè hi ha d’haver quotes: la quota femenina, la quota progre o la quota antiindependentista perquè la resta d’Espanya estigui contenta i tranquil·la. Però amb tota aquesta façana -tan falsa com ells mateixos- no enganyaran ningú. Hi haurà ministres que no faran tanta pudor de resclosit com els del PP. Semblaran més modernets, però aquests d’ara faran plorar com els altres, ja ho veureu… I alguns també ja fan riure i força llàstima abans de començar. És el que hi ha i poca cosa cal esperar-ne.
El fet de posar un munt de dones com a ministres no és garantia de res. De les dones que jo conec n’hi ha de tota mena: de transgressores però també de molt convencionals; n’hi ha de fortes, però també de submises; n’hi ha de llestes i de ruques. Exactament com entre els homes que jo conec. Que hi ha d’haver quotes?. Que ha de ser paritari?. Potser sí, tot i que no n’estic gaire convençut. El que jo crec que s’hauria de fer sempre és triar la persona més adequada per a cada lloc sense mirar si és home o dona, si és guapo o lleig, si és gai o heterosexual. I aquest principi tant val per a ser ministre o ministra, com per ser metge o metgessa, com mestre o mestra. El que en aquests moments convindria és que fossin persones amb una mica de sentit comú, oberts de ment, sense prejudicis i amb ganes d’entendre que l’actual Espanya és molt diversa i que hi ha gent amb pensaments molt diferents. I que molts de nosaltres n’estem tips d’estar en un país-presó on cada dia es retallen més drets i llibertats. Si no és així, poc ens entendrem i seguirem igual.

No hi ha resposta

29 maig 2018


PATRIA

Classificat com a Eta,POLÍTICA

El passat dia 30 d’abril escrivia en aquest mateix lloc que estava llegint el llibre PATRIA de FERNANDO ARAMBURU i que quan l’hagués acabat ja en donaria la meva opinió.
 
I, ara que ja l’he acabat, ho faré.No espereu pas una opinió d’entès en literatura, ni de crític, ni de res que s’hi pugui assemblar perquè l’únic argument que puc aportar és el de que m’agrada llegir i cap més. No sóc entès en literatura i, per tant, serà una simple opinió personal d’un llibre del qual se n’ha parlat molt i que ara és d’actualitat. I ho és perquè ETA justament ha fet una sèrie de passos que el govern d’Espanya no ha volgut acompanyar ni ha volgut reconèixer perquè ja sabem com n’és d’inútil el govern del PP tan en aquest tema com en tants altres. A tot arreu del món una oportunitat així cap govern no se l’hauria deixat perdre perquè hauria estat una oportunitat per tancar un conflicte de forma correcta, ordenada i civilitzada. A tot arreu menys aquí perquè aquí no saben què és això de la política, del diàleg i de fer les coses raonadament (en català tenim un sinònim de parlar que és el d’enraonar).
 
ETA, que va anunciar el cessament de la seva activitat armada el 20 d’octubre de 2011 per obrir un procés de diàleg; que a l’abril de l’any passat va entregar a França la ubicació de 8 dipòsits amb 120 armes i tres tones d’explossius i que la primera setmana d’aquest mateix mes s’ha dissolt definitivament ha intentat fer un procés que ha estat molt mal entès (o si voleu, poc entès), com ho ha estat i és el procés català. La política serveix justament per solucionar conflictes i crear noves situacions que millorin les coses. Com deia abans, a tor arreu, menys a Espanya.
Bé, anem al llibre. Com deia en aquell apunt, PATRIA és un totxo de 650 pàgines, però que es llegeix de forma fàcil. L’any passat va ser un dels libres més venuts i aquest darrer Sant Jordi ha tornat a ser-ho. La novel·la intenta explicar els anys més durs que es van viure al país basc durant el franquisme i ho fa bàsicament a través dels membres de dues famílies que havien estat molt amigues i que la diferent visió de la política i de la societat basca separa indefectiblement durant molts anys.Tot i reconèixer que la novel·la està molt ben escrita, que enganxa la peculiar manera de narrar que té l’autor i que els personatges estan molt treballats i molt ben definits, jo discreparia de la visió que l’autor fa de la societat basca. No sé si sóc prou just a l’hora d’opinar, però trobo que carrega molt negativament les tintes cap a un costat de la balança i deixa massa ben parat l’altre. És cert que quan en una societat es produeix una realitat com ETA la gent pren posicionament i tothom mira de tirar l’aigua cap al seu molí. Però, pel que he pogut llegir d’alguns entesos en el tema, ETA no és un bolet que neix de forma espontània i sense més ni més, sinó que té una gènesi molt concreta i, per poder-la entendre, cal saber-ne les raons. El naixement d’ETA té una explicació, unes raons i uns perquès que cal tenir en compte i potser calia anar més al fons de la qüestió a l’hora de fer una novel·la amb pretensions de gran retrat i veure de forma més ajustada i equilibrada el conflicte que inevitablement produeix en la societat un tema de l’envergadura d’ETALes coses mai no acostumen a ser bones o dolentes del tot i, per tant, a l’hora de fer-ne una anàlisi cal tenir-ho en compte si no volem falsejar la realitat i fer un esquema simplista de bons i dolents.
És clar que PATRIA és una novel·la i, com a tal, sempre es pot dir que no pretén descriure la dura realitat que va viure Euskadi durant una colla d’anys. Una novel·la és, per si mateixa, ficció. Però per altra banda sí que, aquesta en concret, sembla voler fer un retrat d’una societat com la basca i em fa la impressió que, més que un retrat, li ha sortit una caricatura. I això caldria avisar-ho per no caure en ambigüitats i mals entesos. Una caricatura no és un retrat. Una caricatura és exactament això: una exageració d’alguns aspectes. I Fernando Aramburu crec que no ha fet un retrat sinó més aviat una caricatura molt ben dibuixada, això sí.

No hi ha resposta

25 maig 2018


REFERÈNDUM: PARAULA MALEÏDA

Classificat com a POLÍTICA

La paraula referèndum es veu que fa una por terrible a Espanya. Una paraula que hauria de ser d’obligada referència quan es parla de democràcia, ara resulta que els posa els pèls de punta i els esfereeix. Senyal irrefutable que d’aquesta cosa més aviat ens en falta que no pas ens en sobra.
Ho veiem aquests dies en què l’ajuntament de Sitges (Garraf) ha hagut de suspendre la consulta prevista per dissabte sobre si el barri de les Botigues havia de segregar-se de la localitat i annexionar-se a Castelldefels (Baix Llobregat). Segons que ha explicat en un comunicat el mateix ajuntament, la decisió s’ha pres perquè la delegació del govern espanyol n’ha demanat ‘la immediata suspensió’ perquè el seu consell de ministres no l’ha autoritzada.
Us ho podeu creure? Una qüestió d’àmbit purament local i que, com a màxim, sembla que ho hauria de resoldre la Generalitat, ara resulta que ha d’anar al consell de ministres de Madrid i ells, que deuen ser tan propers i deuen ser qui més en saben de l’assumpte, tenen la facultat de prohibir-ho tan tranquil·lament. I per a més inri, el govern municipal de Sitges ha hagut d’expressar, encara que només sigui per dignitat, ‘el seu total desacord amb aquesta interpretació i la seva perplexitat amb el procediment seguit per comunicar-ho, pocs dies abans de la consulta i via trucada a l’alcalde i correu electrònic’. Consideren que des de l’ajuntament s’ha seguit en tot moment el procediment legal per a preparar el procés participatiu ‘amb rigor i transparència’.
Tot sovint sentim a dir a tertulians i polítics del PP que Espanya és dels països més descentralitzats del món i que això de les autonomies ha estat un dels invents millors de la història del món mundial. Em dóna la sensació que no saben què volen dir les paraules descentralització o autonomia. I no ho saben (o no ho volen saber) ni pel que fa a l’economia ni a la política.
Tal com explica la professora Marta Espasa, especialista en Hisenda Pública i professora a la UB, investigadora i especialista reputada en temes de finançament autonòmic, local i balances fiscals, la descentralització. perque sigui, efectiva,s’ha de produir tant per la via de la despesa pública com per via de l’ingrés. és a dir, si estraspassen competències a les administracions territorials també cal traspassar els recursos necessaris per poder-hi fer front. A escala internacional, l’indicador utilitzat més comunament per mesurar i comparar el grau de descentralització fiscal és el percentatge que representa la despesa que gestionen els governs subcentrals en relació a la despesa pública total. Les últimes dades de l’OCDE mostren que l’any 2012 el país més descentralitzat era Dinamarca, on el pes de la despesa local representava el 62% de la despesa pública, mentre que la de l’Estat suposava només el 38%. La segueixen Suïssa, on el pes de la despesa dels governs subcentrals significava el 58%; Suècia, amb el 49%; els Estats Units (47%), i Espanya (40%).
I una altra cosa tant o més important: cal tenir en compte que una cosa és la despesa que gestionen els governs subcentrals i una altra la capacitat de decidir sobre les polítiques de despesa. No n’hi ha prou amb descentralitzar administrativament si no es fa també políticament (capacitat de decidir).

I aquí, pel que estem veient cada dia, no tenim ni una cosa ni l’altra. Tot passa per Madrid i ells són els que decideixen en els grans temes i, com veiem en el referèndum de Sitges, també en els petits. Una autèntica vergonya! Quants decrets llei dels que ha fet el govern de Catalunya els tomben a Madrid? Darrerament n’hem vist uns quants. On és l’autèntica autonomia? Simplement n’hi ha molt poca i procuren que cada dia n’hi hagi menys. Involució constant en tot i, a més, fent el fatxenda. Darrerament ja tomben els decrets-llei en pla Primo Zumosol o en pla maton de barri. O sigui, perquè els dóna la reial gana i perquè volen demostrar simplement que tenen el poder i que l’exerceixen com els surt dels c…
Com per tenir ganes de seguir dins d’això que en diuen Espanya!

No hi ha resposta

16 maig 2018


La brossa i la biga

Classificat com a POLÍTICA

A l’evangeli de Sant Mateu hi trobem la següent frase: «Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? Com pots dir al teu germà: “Deixa’m que et tregui la brossa de l’ull”, si tu tens una biga en el teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà». (Mt 7,3-5).
Al President Quim Torra l’han crivellat d’improperis des del primer minut. I ho fan aquells que cada dia ofenen els altres des dels faristols, des dels micròfons, des de les pantalles de televisió i des de tot arreu.
El President Torra diu veritats com una casa de pagès. Però es queden en la forma i no veuen el fons. Malinterpreten amb tota la mala intenció i manipulen. Com passa sovint, veuen la palla dels ulls dels altres (sobretot si són independentistes) i no s’adonen del llenguatge que diàriament fan servir ells mateixos cada dia. Ells poden amenaçar i qualificar de la manera que els sembla millor.
El President Torra em sembla que haurà de tenir molta, molta paciència i quan es llevi de bon matí la primera cosa que haurà de fer serà prendre una bona dosi de tranquil·litzants.

No hi ha resposta

12 maig 2018


Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó!

Classificat com a POLÍTICA

Hi ha un conegut proverbi en català que diu: «Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó,i tan neta que la volen!». Expliquen que l’origen ve de quan les bugaderes anaven a rentar per les cases i en algunes exigien la roba molt neta però no donaven ni el sabó necessari, ni facilitats de cap mena per tal de poder deixar la roba neta i lluent. Si no hi ha prou sabó, si no hi ha mitjans, l’esforç humà ha de ser més gran i els resultats no es veuen per enlloc.

M’ha semblat bé fer servir aquesta parèmia perquè avui farem un pas més per refer un camí que el 155 ha mirat d’esborrar, d’aniquilar de totes les formes possibles. Ells, que sempre s’omplen la boca de què s’ha de complir la llei, han estat els primers a burlar-la i fer-la servir al seu arbitri i conveniència de la manera més matussera possible. Avui al Parlament es procurarà poder nomenar nou President Quim Torra per poder treballar per formar un nou Govern a Catalunya i per poder redreçar les coses. El nou Govern es trobarà davant de molta feina per fer després de la porcada del 155 (perquè tot el que ha succeït durant aquests mesos no ha estat altra cosa que una gran i maldestra porcada, pròpia de persones molt poc demòcrates, poc escrupoloses i molt venjatives), que ha durat i està durant massatemps. El govern del PP -i els seus necessaris col·laboracionistes- han posat totes les traves possibles per tal que el Govern i el Parlament poguessin fer alguna cosa. Finalment, ho han judicialitzat tot, ho han potinejat tot i han trencat la convivència que sempre hi ha hagut a Catalunya. Sí, són ells qui han trencat la convivència…
Han volgut roba neta sense donar-nos sabó. Han volgut netejar ells mateixos i no se n’han sortit. Tot al contrari: el país està més brut que mai perquè no han fet més que escampar merda i injustícia arreu. Han posat exigències de tota mena sense gaire sentit. Han acusat tothom sense bases jurídiques i s’han inventat tots els delictes possibles i més. I, fet i fet, el que ha quedat ha estat un ridículmonumental aquí i a fora. Les darreres enquestes del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) que acaben de sortir diuen que ara encara hi ha més independentistes que abans del 155. Ells mateixos s’han tirat un tret al peu, tot i que no ho reconeixeran mai. Han fet les coses tan malament que una bona majoria de catalans se n’ha adonat. Cada vegada hi ha més gent que no vol ser espanyola veient l’Espanya que estem veient i com tracten els assumptes de forma tan salvatge.
Seguirem i persistirem. Encara que no vulguin. Temps al temps.

Comentaris tancats a Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó!

30 abr. 2018


La «PÀTRIA»: quina pàtria?

Classificat com a POLÍTICA

Estic llegint la premiada novel·la PATRIA de Fernando Aramburu. És un totxo de 650 pàgines, que espero poder acabar perquè es llegeix de forma fàcil. L’any passat va ser un dels libres més venuts i aquest any s’ha seguit venent bé per Sant Jordi. M’he decidit a llegir-la perquè la narració explica els anys més durs que es van viure al país basc durant el franquisme i arriba fins a l’anunci d’ETA d’abandonament de l’activitat armada. ETA ha dit que enunciarà la seva dissolució el 4 de maig en una localitat del País Basc francès i, per tant, la novel·la toca un tema d’actualitat.
No parlaré de la novel·la perquè encara no l’he acabada. Però sí que vull parlar d’una entrevista que acabo de llegir a una de les persones que han tingut un paper destacat en la dissolució d’ETA. Em refereixo a l’uruguaià Alberto Spektorowski, un professor de Ciències Polítiques que de jove era una promesa futbolística i que ha acabat com a expert en resolució de conflictes, encara que ell ho negui. Aquest home, que als seus cercles íntims anomenen “El charrúa”, va passar del futbol a formar part d’alguns importants diàlegs en conflictes armats. Com si fos un migcampista com Guardiola o Busquets, es dedica a distribuir el joc al mig de camps de batalla, es dedica a intervenir entre les diferents parts per evitar la guerra i trobar solució a problemes severs en diferents països. Ho va fer en els acords de Camp David -entre palestins i israelians i també ho ha fet al final del grup nacionalista basc.
Quan el pròxim 4 de maig ETA posi punt final a 60 anys de lluita, l’uruguaià Spektorowski serà, a primera fila. Després, com els futbolistes després d’una treballada victòria, tornarà al de sempre: a les seves classes de Ciències Polítiques. Va entrar en el grup d’experts quan l’advocat sud-africà Brian Currin, qui havia treballat com a reconciliador a Sud-àfrica després de l’apartheid i en la pau a Irlanda, va crear la comissió que va facilitar el cessament del foc d’ETA i les negociacions amb el govern espanyol. Quan aquest advocat va començar a armar el grup de treball, va iniciar una ronda de consultes sobre possibles assessors. Ell era una mica conegut al País Basc perquè havia treballat en una de les universitats públiques i tenia contacte amb professors del lloc. A més, ja havia assessorat Shlomo Ben Ami (excanceller israelià que havia participat de la Cimera de Camp David entre israelians i palestins), de manera que tenia una mica de coneixements de processos de pau. I, sobretot, perquè tenia coneixements sobre la política basca. Arriba a aquest lloc uns mesos abans d’octubre de 2011, que va ser quan ETA anuncia públicament el seu desarmament (en la famosa conferència del Palau d’Ayete).
Explica que va començar la seva tasca amb negociacions amb el Partit Socialista espanyol (PSOE) de José Luís Rodríguez Zapatero. Explica que aquell govern no estava massa disposat als contactes, però també és cert que no va impedir que poguessin treballar. La Comissió volia que els governs de França i Espanya s’involucressin, però això no va succeir. ETA demanava bàsicament que s’acostessin al País Basc als presos. Aquest reclam i les negociacions van veure de seguida que serien completament nul·les quan el Partit Popular (PP) va guanyar les eleccions. La societat basca ha viscut amb molt dolor tots aquests anys perquè hi ha hagut massa víctimes d’una banda i de l’altra. Hi ha víctimes que no volen perdonar o volen determinat tipus de perdó. També explica que Mariano Rajoy no els ha rebut mai i tampoc mai no els ha volgut veure. El procés de pau és realment entre la mateixa societat basca. Sembla que el tema hauria de ser important per Espanya, però la realitat és que l’estratègia del govern espanyol és la de no negociar, tal com passa ara amb Catalunya.
Si voleu llegir l’entrevista sencera podeu clicar AQUÍ.

Comentaris tancats a La «PÀTRIA»: quina pàtria?

27 febr. 2018


Es va congriant la tempesta

Classificat com a POLÍTICA

Ja fa dies que els meteoròlegs ens van dient que ens arribarà la neu. Aquí a casa comença a arribar. En alguns llocs ja hi ha arribat generosament. I si no és neu, serà pluja. El cas és que sembla donar-se les condicions necessàries perquè es vagin congriant els factors necessaris i prou favorables perquè ens arribi una bona nevada i la part més crua de l’hivern.

Les evolucions i els passos que qualsevol societat va fent al llarg de la seva història generalment no es produeixen de cop, ni de forma intempestiva, ni amb salts bruscos. Les situacions van madurant i es van formant per acumulació de diversos elements, de la mateixa manera que es congria una tempesta de neu com la d’aquests moments. Les situacions meteorològiques, polítiques o socials acostumen a madurar a poc a poc i sempre acostumen a tenir la seva coherència i les seves lleis, que no sempre sónfàcils d’interpretar ni de veure. Això és exactament el que està passant a Catalunya. El descontentament social i polític ja ve de lluny però sembla que ningú en feia cas i s’ho prenia prou seriosament. Fins i tot podríem dir que ve de segles, tot i que s’han cuidat prou bé d’adormir i decapitar les revoltes que de tant en tant anaven sorgint i si convenia matar, mataven per tal d’apagar els focs que van anar sorgint al llarg dels segles. El 1714 és una data històrica, però des de llavors hi ha hagut infinitat de situacions conflictives entre Catalunya i els poders diversos establerts a Madrid (siguin els governs o la mateixa monarquia). Sembla que hagi estat impossible que en algun moment d’aquests anys hi hagi pogut haver una mica de sintonia amb els ciutadans catalans, els seus sentiments i les seves legítimes aspiracions.

La irritació d’una bona part de la societat catalana que ha aflorat aquests darrers temps és fruit de molts factors diferents, però jo m’atreviria a dir -sense ser ni sociòleg, ni res que s’hi assembli- que en gran part és fruit purament i senzilla del fet que constatem dia rere dia com se’ns estan pixant al cap i ens volen fer creure que plou. I, és clar, arriba un moment en què la gent diu que ja n’hi ha prou d’aquesta humiliació constant a què ens volen sotmetre.

Un altre dels problemes que ho acaben de complicar és que volen mantenirde la forma que sigui això que en diuen unidad de España. Una España que ells mateixos s’adonen que va desintegrant tan estrepitosament que no saben com aturar-ho i ara es troben que Catalunya va encapçalant aquesta rebel·lió, a voltes silenciosa i altres prou escandalosa perquè se n’adonin perfectament i facin mans i mànigues per aturar-la. Durant anys s’hanaplegat i s’han anant amuntegant tal quantitat d’injustícies que el poble ha dit que ja n’hi ha prou. I si no ho han dit tots, sí que ho han fet tots aquells que no estan enganxats a la mamella de l’ Estat d’una manera o altra o que no tenen interessos directes per anar mantenint. Ja sabem que hi ha molta gent interessada en mantenir aquest status quo i que no se’ls acabi la mamella d’on mamen tan generosament des de fa anys. Per aquest motiu veiem altre cop les reaccions furibundes i rabioses de part de l’Estat. Són reaccions d’aquell que té por; reaccions de derrota, cops a l’aire d’un gegant, però que se sap cec, desorientat i nerviós. Un gegant (l’Estat sempre és un gegant) que no acaba de comprendre d’on ve tot plegat i veu com estan canviant les coses i no sap per on començar per estroncar la sang d’una ferida profunda que encara no entén com li han fet. No s’adona de res. No entén res i no sap posar-hi remei. Primerament per la incapacitat que aquest govern del PP -com d’altres governs en altres temps té a l’hora de copsar i interpretar la realitat.

Un analista polític de la talla de Jordi Barbeta escrivia ahir a El Nacional un article titulat El Rei està espantat, i amb raó. Ara s’adonen del jardí on s’han posat amb el 155, els presos polítics i tot el soroll mediàtic que han fet (i el que més els dol és el sorroll que han despertat a l’estranger). En un país normal, el govern de torns miraria d’arreglar les coses amb diàleg i a les bones. Aquí són tan primitius, tan primaris, tan carpetovetònics, tan españoles, tan toreros, tan machotes, que només saben arreglar les coses a cops de porra.

La tempesta es va congriant de mica en mica. Ja veurem com acabarà i com se’n sortiran de tot plegat…

Comentaris tancats a Es va congriant la tempesta

22 febr. 2018


A POR ELLOS!

Classificat com a POLÍTICA

En homenatge al gran Forges, que ha mort aquesta matinada i que ha sabut retratar tant bé aquesta Escanya cada cop més surrealista


———————————————-


L’expressió «A por ellos!» expressa més coses del que sembla. I encara n’expresa més si mirem qui la pronuncia. Ja hem vist que darrerament la vomitamolta gent de pensament, paraula i obra. A vegades no s’atreveixen a pronunciar-la obertament però internament la pensen molt sovint i se’ls nota les ganes que ens tenen als independentistes. Des del mateix discurs que va fer el rei, fins a polítics, jutges, periodistes i gent de tota mena. L’«ellos»es refereix als independentistes catalans, però també a altres coses que, a poc a poc, veiem com va sortint en forma d’expressions que van deixant anarcom si fos escuma de la boca de gos rabiós.


L’«A por ellos» es refereix a les ganes que tenen que desaparegui TV3, a liquidar la immersió lingüística, les institucions culturals i tot allò que no sintonitza prou amb la seva merdosa i curta de gambals forma de pensar. Volen aprofitar el 155 per dur a terme tant extermini com puguin i amb el menor temps possible. Han d’anar de pressa i aprofitar l’ocasió, tal com la van aprofitar amb la retirada de les obres d’art del Museu de Lleida. Acabo de llegir que el programa d’ahir d’El foraster seria el darrer perquè no hi ha diners per a fer-ne més. S’han inventat aquest nou reglament de l’IVA -aplicat selectivament a qui els sembla i canviant les regles de joc a mig partit- com a einainfal·lible per destrossar algunes indústries culturals catalanes que els fan nosa. Teatres, festivals o mitjans de comunicació que no els siguin afins patiran de valent per poder subsistir. Ja hem vist que alguns ja han anunciat que no poden seguirles programacions per culpa d’aquest IVA inventat a corre-cuita. A TV3 ja han cancel·lat Tarda oberta i veurem fins quan podrà aguantar aquest gran programa en què s’ha convertit Preguntes freqüentsEls grans damnificats seran les productores externes que per falta de diners veuran minvada la seva participació a TVC. El sector audiovisual català, prou potent i prou bo per a guanyar premis arreu, les passarà malament, vistes les males intencions que porta aquest partit compost de mala gent i mala llet que a Catalunya només ha tret quatre escons i que són cada dia més residuals. Però com que manen a Madrid…

Al capdavant de tota aquesta púrria hi ha un personatge sinistre del PP català «alt i gros com un talòs» que sembla que parli amb un pinyol de préssec a la boca i que només fa servir la llengua per insultar i menysprear. Encara no sé per quin motiu el van triar, si no és per allò que diuen els castellans del «ande o no ande, el caballo que sea bien grande”.Un personatge que l’única cosa que ha fet a la vida ha estat jugar a bàsquet de jovenet, que no ha acabat cap estudi universitari i que s’ha dedicat tota la vida només a la política no hauria d’obrir la boca en segons quins temes perquè el seu nivell intel·lectual no li permet dir una frase amb cert sentit i coherència i, això sí, moltes ruqueries com bé saben els ciutadans de Badalona que van haver d’aguantar-lo com alcalde.

Comentaris tancats a A POR ELLOS!

12 febr. 2018


GOVERNATS PER GENT MALALTA

Classificat com a Partido Popular (PP),POLÍTICA

Espanya s’està convertint en una «patocràcia». Una gent anormal, malalta, s’ha fet amb el poder, i no el deixaran anar fins que la societat reaccioni i els faci fora amb una puntada al cul, una cosa difícil de que succeeixi perquè la societat està anestesiada, adormida. Com si algú els hagués donat alguna substància estupefaent que no els deixa veure el que està succeint davant dels seus morros. El concepte de «patocràcia», significa literalment, “el poder en mans de persones i grups patològics”. És una aportació original d’Andrew M.Lobaczewski, un psiquiatre polonès, que descriu el procés pel qual un grup de persones amb patologies diverses es fan amb el control social i el poder a tot tipus d’organitzacions.

Aquests dies, llegint un article d’aquest senyor, estava pensant amb els governants espanyols del PP i tot el muntatge que durant aquests darrers anys han anat construint el seu entorn per tal de poder dur a terme els seus plans maquiavèl·lics i esbojarrats contra Catalunya que ha culminat amb un aberrant 155 proposat i acceptat per una part de la societat espanyola com si res. Una ignomínia de la qual potser algun dia alguns se n’hauran d’avergonyir. Quan sento aquests malalts del PP (als que s’hi han afegit i els han donat ales una altres malalts del PSOE i de Ciudadanos) que diuen que el 155 durarà tan temps com faci falta mentre no posem a Catalunya un govern del seu gust ho lligava amb un fet que va passar l’any 1938.

El 1938 es va celebrar la Conferència de Munic, on els signants del pacte que va sorgir allà (França, Regne Unit, Alemanya i Itàlia) van acordar permetre a l’Alemanya nazi annexionar-se els Sudets, una part del territori de Txecoslovàquia,sense convidar a participar en aquestes converses el seu president. Aquesta reunió va suposar la culminació de la política exterior del llavors Primer Ministre del Regne Unit, Neville Chamberlain, coneguda generalment com a política d’apaivagament (appeasement policy), que pretenia salvaguardar la pau mundial cedint a les exigències expansionistes d’Adolf Hitler. Al seu retorn a Anglaterra després de la signatura de l’acord, va tractar de convèncer la ciutadania que cedint en part a les pretensions del règim nazi havia aconseguit evitar un mal major. «Porto la Pau d’aquest segle», va dir-los Neville Chamberlain.
Winston Churchill, per la seva banda, criticava durament la política antibel·licista i d’apaivagament de Chamberlain, advocant per la necessitat d’enfortir militarment Gran Bretanya tot veient els moviments que estava realitzant Hitler. Quan el primer ministre va tornar de la Conferència de Munic, Churchill va predir: «Us han donat a triar entre la indignitat i la guerra; heu escollit la indignitat, però tindreu també la guerra». Només 18 mesos després de la signatura de l’acord esclatava la Segona Guerra Mundial i la política d’apaivagament s’enfonsava en el descrèdit. Des de llavors, Chamberlain donaria suport a la política del seu successor al govern britànic, el propi Churchill.
Aquest mafiós PP proposa als catalans la disjuntiva d’un Govern del seu gust o bé la continuació del 155. I jo veig clar que si cedim a les pretensions d’aquests corruptes, tramposos i malvats tindrem «la indignitat i la guerra (que traduït vol dir: la indignitat d’haver-se d’abaixar els pantalons i el 155 en forma de govern autonòmic intervingut). O sigui, que poca cosa hi guanyarem i hi haurem perdut molt: haurem perdut la dignitat pel camí.

Comentaris tancats a GOVERNATS PER GENT MALALTA

16 gen. 2018


Ras i curt: d’això se’n diu repressió política.

Classificat com a POLÍTICA

El dissabte vaig mirar el programa especial ‘Les veus de l’1-O’. Ja havia vist el documental que, al seu moment, em va indignar profundament. El dissabte vaig tornar a mirar el documental i també em vaig voler quedar fins al final del programa per tal d’escoltar de primera mà els testimonis directes d’aquell dia tan trist per la democràcia en general i per Catalunya en particular. L’1 d’octubre va ser un dia trist perquè molts de nosaltres hi teníem posades moltes esperances de llibertat i, en canvi, ha estat tot el contrari. Hem retrocedit un munt d’anys i haurem de tornar a recomençar i a refer de nou un munt de coses. La repressió política es va posar de manifest en tota la seva crueltat.
Perquè el que hi va haver aquell dia va ser –ras i curt- un mostra clara del que és una repressió política que, com diu la Viquipèdia, «és l’acció de contenir, detenir o castigar actuacions polítiques o socials des del poder per part de les autoritats públiques, negant o impedint l’exercici dels drets i llibertats (expressió, reunió, manifestació, associació, sindicació) que solen considerar-se pròpies dels sistemes democràtics. Habitualment es veu acompanyada per violència, tant legal com informal. La força de l’exemple de qui sofreix aquesta violència fa que, per temor, la resta de la societat es reprimeixi a si mateixa en l’exercici de la llibertat, que queda així anul·lada per a tots, excepte per al poder i per a aquells en el benefici dels quals es realitza la repressió».
La repressió es pot exercir de moltes maneres i els Estats saben bé com fer-la servir. La única manera de que no ho facin tan com ells voldrien és que el Parlament i els mitjans de comunicació posin controls seriosos. A les democràcies això es dóna. A Espanya cada dia es dóna menys i tant els partits com els mitjans de comunicació estan fent un paper d’allò més galdós. Clar i català: a Espanya la democràcia està retrocedint cada dia que passa i no sé pas on arribarem si algú no ho para.
La repressió es pot presentar de moltes maneres: de manera brutal com la que va exercir la policia nacional i la guàrdia civil l’1-O o de manera discreta i sibil·lina amb l’ús i abús que estan fent de l’article 155 de la Constitució. Caldrà que els partits sobiranistes posin molts més esforços per analitzar bé com prevenir-la i enfrontar-la d’ara en endavant. Ja hem vist que no podem anar més amb el lliri a la mà i ja hem vist de què són capaços tant l’Estat com la UE. I no sembla que tinguin cap ganes de canviar la dinàmica. Tot el contrari: miraran de reprimir encara més tot allò que els fa por i que puguin sospitar que els pot perjudicar i que els pot plantar cara. Ara s’han adonat que l’autèntic perill per a ells són els dos milions llargs de catalans que volen la república i que, per tant, estan disposats a canviar el seu modus vivendi. D’ara en endavant encara prohibiran més, condemnaran i empresonaran més, agrediran més i faran més xantatge. Ja ho han anunciat: miraran de decapitar tots els líders que puguin per tal de que sigui cada cop més difícil trencar els seus malèfics plans. Que puguin aconseguir-ho ja serà un altre tema, però que ho intentaran amb tots els mitjans possibles i impossibles no hi ha cap mena de dubte.
Hem de saber que la repressió, tan necessària per al manteniment de l’actual sistema, no és possible sense el gran poder de l’Estat i sense alguns representants dels engranatges del sistema, incloent-hi aquesta vergonyant esquerra que va pactar la Transició i que sembla seguir vivint a la lluna. Com és ben sabut, l’Estat més opressor és el que no necessita fer gaire explícita la seva repressió i que la repressió que no es veu és la més efectiva. Es valdran de la por, de l’autocensura i del silenci autoimposat per la mateixa por. És essencial que sapiguem tots que la repressió no és només violència expressa i cops de porra. La violència pot ser física, però també cultural i psicològica. Les formes de la repressió poden ser quasi invisibles i ser molt subtils perquè jo crec que Europa no els tornarà a permetre fer certes coses i actuar amb la brutalitat amb que ho van fer l’1-O. No patiu, que buscaran les seves estratègies i caldrà que nosaltres trobem les nostres per poder-nos defensar com correspongui. De moment sembla que els ha desconcertat una bona mica l’estratègia del pacifisme que fem servir i que penso que no hem d’abandonar de cap manera, però caldran noves accions més imaginatives i més efectives. I per damunt de tot, unitat i organització. L’organització és una condició imprescindible per la victòria i la unitat ho és també en els moments tan delicats com l’actual.
Que ho tinguin ben present els nostres líders aquests dies de negociacions inacabables. I que, per damunt de tot, pensin abans en el país que en les partits o en ells mateixos. Molta sort!

No hi ha resposta

27 des. 2017


Polítics hipòcrites

Classificat com a POLÍTICA

Hem passat Nadal, Sant Esteve i s’estan escolant els darrers dies de l’any. Dies de pau, diuen. Dies per deixar aflorar els sentiments humans més elementals. Però el Gobierno de España, jutges al seu servei i tutti quanti segueixen amb la seva dèria condemnatòria i fòbica. Aquí no hi ha hagut treva nadalenca… «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites… caurà damunt vostre la sang de tots els justos vessada arreu de la terra!» Això ho va dir Jesús que, per cert, va morir crucificat per defensar la justícia social, per trencar molts tabús de l’època, per atacar els mercaders del temple i per organitzar revoltes en contra del sistema i del poder establert. En una paraula: per sediciós.
Us sona una mica això de sedició, revolta, delicte d’odi i altres delictes atribuïts als Jordis i altres polítics catalans (delictes, per cert, que neguen centenars d’il·lustres juristes)?. Aquí l’únic delicte d’odi el veig jo en alguns prohoms -alguns d’ells molt catòlics i molt beats, molt amants d’una Constitució feta i interpretada a la seva mida i d’una llei que han convertit en llei de l’embut. Exactament com els fariseus del temps de Jesús -tant complidors de la llei, ells!- i que, com podem comprovar, la llavor ha anat reproduint-se al llarg dels temps. Els haurem de recordar a aquesta gentussa tan catòlica unes paraules del Papa: «És millor ser ateu que catòlic hipòcrita». Els que s’haurien merescut passar Nadal a la presó són aquests ministres del PP que amenacen cada dia i aquests jutges a sou del partit del govern. Ai, la hipocresia! No els fa mal als seus cors de pedra que, des de la mort del nen Aylan, hagin mort en aigües de la Mediterrània més de 7.000 immigrants; ni que els traficants de persones visquin el millor moment per al seu profitós negoci; ni que hi hagi més de 20.000 refugiats menors atrapats a Grècia; ni que estiguin sent víctimes d’explotació sexual; ni que els seus tribunals tombin lleis que afavoreixin els més pobres… El que fa mal als seus ulls i als seus sentiments, és haver de veure-ho. Per això giren la cara i es dediquen a mirar els delinqüents polítics catalans, a perseguir-los i a empresonar-los sense judici.
I el mateix que fan aquests corruptes i mafiosos polítics espanyols ho fan alguns polítics europeus a qui només interessa defensar de la manera que sigui el sistema vigent i els fa mal que es denunciï que l’Europa dels mercaders estigui deixant morir milers d’éssers humans sense moure ni un sol dit per evitar-ho. Els ofén que s’assenyali que no s’han complert els compromisos dels Estats de la UE, que no s’estigui aplicant cap acord sobre la protecció dels drets dels infants, que no s’hagi fet res per canviar les polítiques migratòries ni per millorar mínimament la vida d’aquestes criatures que fugen de l’horror i de la guerra. Ai aquests Europa hipòcrita!
Som en temps de Nadal. Però a tots aquests fariseus que, encotillats en els seus esquemes ideològics defensen un sistema socioeconòmic cruel i despietat en el qual no importen les persones, demostren la inhumanitat que ens envolta. Són com aquells que diuen «no m’importa el que passi, mentre no em passi a mi, i mentre no ho hagi de veure…». No vull veure nens ofegats ni presons per a refugiats; no vull veure fam ni misèria; no vull veure dones colpejades, violades ni assassinades; no vull veure cues als menjadors socials ni a l’oficina de l’atur; ni a pobres dormint entre cartrons; no vull veure gent que se suïcida víctimes de la desesperació… No vull veure res. Prefereixo mentir sense escrúpols de cap mena i amb la consciència adormida, perquè així no he d’enfrontar-me a la realitat, als remordiments o l’evidència de que sóc un miserable incapaç de sentir empatia o compassió. S’han tornat immorals, mentiders, falsos i hipòcrites amb tota la barra del món però ja els és igual. Per a ells no hi ha Nadal ni hi ha res. Ells van sempre a la seva, aixafant caps, aixafant persones, aixafant sentiments i aixafant llibertats i democràcia. Som a Espanya, amics!. Som a l’Europa dels mercaders…

No hi ha resposta

22 des. 2017


«Somos la puta ley»

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Recordeu la notícia que es va publicar sobre l’altercat que van protagonitzar 7 policies nacionals (un d’ells el cap dels antiavalots) en un bar del Born de Barcelona en plena invasió de Piolins? Els amos del bar van haver de trucar als Mossos perquè almenys dos d’ells van arribar molt beguts (o fins i tot «alguna cosa més, segons alguns testimonis) i van produir una batussa monumental, amb molèsties als clients i destrosses al bar. Com que els amos eren italians, els nois van confondre l’italià amb el català i van exhortar-los de mala manera a que fessin servir el castellàa perquè «Barcelona es España» i perquè «Somos la puta ley aquí en Barcelona y aquí cerráis y abrís cuando decidamos nosotros!». Ho podeu llegir en aquest enllaç d’ El Periódico.

Aquest és el gran problema de «Rajoy y sus muchachos»; és el problema d’alguns altres partits d’àmbit espanyol, de molts periodistes madrilenys i d’una bona part de la societat espanyola que només coneix la realitat catalana a través del filtre que els posen. No viuen aquí i no saben res del que passa a Catalunya. S’han pensat que amb un 155 imposat a cops de porra i com un cop d’estat encobert ja ho tenien tot solucionat. Però res d’això els ha sortit bé i el problema català (problema per a ells) subsisteix i potser encara més gros.

Una bona part d’Espanya respira franquisme sociològic, cosa que a Catalunya ja no és així. Catalunya ja està en una altra etapa. Segueixen pensant que amb «la puta ley» ja en tenen prou i no s’adonen que aquest problema –tard o d’hora- l’hauran d’afrontar políticament. L’aposta al tot o res els ha sortit malament i ara veurem com se’n sortiran. El problema segueixen tenint-lo damunt la taula i més greu encara perquè l’han judicialitzat. I en un Estat on la separació de poders fa olor a podrit la cosa es complica. Ara ja no hem de témer només a un PP podrit per la corrupció. Ara, a més de la policia i la guàrdia civil, hem de témer la justícia amb una colla de jutges al seu servei i que interpreten les lleis i la constitució a la seva peculiar manera i en contraposició a com ho fan centenars de professors de dret, d’advocats i de les lleis de la majoria de països d’ Europa. El President Puigdemont pot passejar-se lliurament per tot el món menys per Espanya. Alguna cosa deu voler dir això i se n’haurien de donar vergonya si en tinguessin una mica.

Després de tots els recursos dels que han disposat; després del discurs de la por; després de l’ajuda d’un rei que s’ha posat descaradament al seu costat i en contra de moltíssims catalans; després del 155; després de l’ajuda inestimables de l’ IBEX 35 i després d’unes eleccions fetes a la seva mida –i perdudes-, segueixen tenint el problema sobre la taula i els «catalans de la ceba» seguim amb la mateixa idea i força més dolguts i ferits (per les porres i pel menyspreu). I fins i tot se n’hi han afegit alguns més. A parer meu, per tant, l’única sortida possible és que els grans partits d’àmbit espanyol s’adonin d’un punyetera vegada que han de fer fora el PP de la manera que sigui i que busquin algun camí de sortida, que no pot ser altre que polític, com ho faria qualsevol estat democràtic i modern. I a veure si Europa obre una mica els ulls i dóna un cop de mà. Ja seria hora…

No hi ha resposta

20 des. 2017


Ja ho tinc tot reflexionat

Classificat com a POLÍTICA

El meu dia de reflexió l’he fet servir per altres coses. ja ho tenia tot reflexionat. La meva esperança per demà és que, amb el nostre vot, es pugui acomplir la Declaració que els representants del poble de Catalunya van fet el dia 10 d’octubre. No ens posem terminis ni límits. El que hem de fer és tenir clar l’objectiu.
I que ben aviat puguin sortir de la presó els que hi són de manera injusta.
La Declaració dels representants de Catalunya : 10 d’octubre de 2017

Al poble de Catalunya i a tots els pobles del món.

La justícia i els drets humans individuals i col·lectius intrínsecs, fonaments irrenunciables que donen sentit a la legitimitat històrica i a la tradició jurídica i institucional de Catalunya, són la base de la constitució de la República catalana.

La nació catalana, la seva llengua i la seva cultura tenen mil anys d’història. Durant segles, Catalunya s’ha dotat i ha gaudit d’institucions pròpies que han exercit l’autogovern amb plenitud, amb la Generalitat com a màxima expressió dels drets històrics de Catalunya. El parlamentarisme ha estat, durant els períodes de llibertat, la columna sobre la qual s’han sustentat aquestes institucions, s’ha canalitzat a través de les Corts Catalanes i i ha cristal·litzat en les Constitucions de Catalunya.

Catalunya restaura avui la seva plena sobirania, perduda i llargament anhelada, després de dècades d’intentar, honestament i lleialment, la convivència institucional amb els pobles de la península ibèrica.

Des de l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978, la política catalana ha tingut un paper clau amb una actitud exemplar, lleial i democràtica envers Espanya, i amb un profund sentit d’Estat.

L’estat espanyol ha respost a aquesta lleialtat amb la denegació del reconeixement de Catalunya com a nació; i ha concedit una autonomia limitada, més administrativa que política i en procés de recentralització; un tractament econòmic profundament injust i una discriminació lingüística i cultural.

L’Estatut d’Autonomia, aprovat pel Parlament i el Congrés, i referendat per la ciutadania catalana, havia de ser el nou marc estable i durador de relació bilateral entre Catalunya i Espanya. Però va ser un acord polític trencat per la sentència del Tribunal Constitucional i que fa emergir noves reclamacions ciutadanes.

Recollint les demandes d’una gran majoria de ciutadans de Catalunya, el Parlament, el Govern i la societat civil han demanat repetidament acordar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

Davant la constatació que les institucions de l’Estat han rebutjat tota negociació, han violentat el principi de democràcia i autonomia, i han ignorat els mecanismes legals disponibles a la Constitució, la Generalitat de Catalunya ha convocat un referèndum per a l’exercici del dret a l’autodeterminació reconegut en el dret internacional.

L’organització i celebració del referèndum ha comportat la suspensió de l’autogovern de Catalunya i l’aplicació de facto de l’estat d’excepció.

La brutal operació policial de caire i estil militar orquestrada per l’estat espanyol contra ciutadans catalans ha vulnerat, en moltes i repetides ocasions, les seves llibertats civils i polítiques i els principis dels Drets Humans, i ha contravingut els acords internacionals signats i ratificats per l’ Estat espanyol.

Milers de persones, entre les quals hi ha centenars de càrrecs electes i institucionals i professionals vinculats al sector de la comunicació, l’administració i la societat civil, han estat investigades, detingudes, querellades, interrogades i amenaçades amb dures penes de presó.

Les institucions espanyoles, que haurien de romandre neutrals, protegir els drets fonamentals i arbitrar davant del conflicte polític, han esdevingut part i instrument d’aquests atacs i han deixat indefensa la ciutadania de Catalunya.

Malgrat la violència i la repressió per intentar impedir la celebració d’un procés democràtic i pacífic, els ciutadans de Catalunya han votat majoritàriament a favor de la constitució de la República catalana.

La constitució de la República catalana es fonamenta en la necessitat de protegir la llibertat, la seguretat i la convivència de tots els ciutadans de Catalunya i d’avançar cap a un Estat de dret i una democràcia de més qualitat, i respon a l’impediment per part de l’estat espanyol de fer efectiu el dret a l’autodeterminació dels pobles.

El poble de Catalunya és amant del dret, i el respecte a la llei és i serà una de les pedres angulars de la República. L’estat català acatarà i farà complir legalment totes les disposicions que conformen aquesta declaració i garanteix que la seguretat jurídica i el manteniment dels acords subscrits formarà part de l’esperit fundacional de la República catalana.

La constitució de la República és una mà estesa al diàleg. Fent honor a la tradició catalana del pacte, mantenim el nostre compromís amb l’acord com a forma de resoldre els conflictes polítics. Alhora, reafirmem la nostra fraternitat i solidaritat amb la resta de pobles del món i, en especial, amb aquells amb qui compartim llengua i cultura i la regió euromediterrània en defensa de les llibertats individuals i col·lectives.

La República catalana és una oportunitat per corregir els actuals dèficits democràtics i socials i bastir una societat més pròspera, més justa, més segura, més sostenible i més solidària.

En virtut de tot el que s’acaba d’exposar, nosaltres, representants democràtics del poble de Catalunya, en el lliure exercici del dret d’autodeterminació, i d’acord amb el mandat rebut de la ciutadania de Catalunya,

CONSTITUÏM la República catalana, com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social.

DISPOSEM l’entrada en vigor de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.

INICIEM el procés constituent, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant.

AFIRMEM la voluntat d’obrir negociacions amb l’estat espanyol, sense condicionants previs, adreçades a establir un règim de col·laboració en benefici de les dues parts. Les negociacions hauran de ser, necessàriament, en peu d’igualtat.

POSEM EN CONEIXEMENT de la comunitat internacional i les autoritats de la Unió Europea la constitució de la República catalana i la proposta de negociacions amb l’estat espanyol.

INSTEM a la comunitat internacional i les autoritats de la Unió Europea a intervenir per aturar la violació de drets civils i polítics en curs, i a fer el seguiment del procés negociador amb l’Estat espanyol i ser-ne testimonis.

MANIFESTEM la voluntat de construcció d’un projecte europeu que reforci els drets socials i democràtics de la ciutadania, així com el compromís de continuar aplicant, sense solució de continuïtat i de manera unilateral, les normes de l’ordenament jurídic de la Unió Europea i les de l’ordenament de l’estat espanyol i de l’autonòmic català que transposen aquesta normativa.

AFIRMEM que Catalunya té la voluntat inequívoca d’integrar-se tan ràpidament com sigui possible a la comunitat internacional. El nou Estat es compromet a respectar les obligacions internacionals que s’apliquen actualment en el seu territori i a continuar sent part dels tractats internacionals dels quals és part el Regne d’Espanya.

APEL·LEM als Estats i a les organitzacions internacionals a reconèixer la República catalana com Estat independent i sobirà.

INSTEM al Govern de la Generalitat a adoptar les mesures necessàries per fer possible la plena efectivitat d’aquesta Declaració d’independència i de les previsions de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.

FEM una crida a tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes de la República catalana a fer-nos dignes de la llibertat que ens hem donat i a construir un Estat que tradueixi en acció i conducta les inspiracions col·lectives.

Els legítims representants del poble de Catalunya:

Barcelona, 10 d’octubre de 2017

No hi ha resposta

29 nov. 2017


Anar de mal a pitjor

Classificat com a Poesia,POLÍTICA

SILVIA DELGADO FUENTES, 1968, és una poetessa vasca. En aquest moment del 155 m’agradaria dir el que diu ella, però no en sé prou. Per això li he manllevat dos textos que poden ser molt adients pel moment que ens toca viure (i sofrir).

Breve autobiografía

Empiezo a escribir muy tarde, a los 28 años, edad en la que paro en seco y comienzo a replantearme mi lugar en el mundo. A partir de esa fecha leo sin orientación, mastico libros de narrativa, ensayo, todo lo que cae en ms manos, hasta que descubro que el lenguaje poético es el que mejor descifro y en adelante mi empeño será seguir las huellas que fueron dejando los poetas.

Me nace la conciencia entre los versos. Mi militancia desde entonces es con la poesía. Escribo con urgencia, con la urgencia que dicta el dolor de la violencia. Moriré sin renunciar a mi oficio. Ojalá sean útiles mis versos.

Libros publicados:

– No está prohibido llorar con los supervivientes (Autoedición) 2005 poesia142

– Canción inútil para Palestina (Editorial Sodepaz) 2007

– Las cuarenta chimeneas del infierno (Ayuntamiento de Sevilla) 2008

– Los partos de la bestia (Autoedición) 2010.

Blog: Si vis pacen. Opiniones de una poeta en pie de guerra

SOSPECHO QUE SOY TERRORISTA

Yo antes no era así, vivía feliz mirando tele, trabajando en precario, leyendo poco.
Bebía cervezas, masticaba chicle, iba de compras, saludaba al jefe… Todo iba bien. Pagaba mis deudas , soñaba con que me tocara la lotería, con ir de vacaciones, con estar un día completo en la cama, en fin, cosas sencillas, compraba el periódico los domingos, saludaba de lejos a las vecinas, felicitaba las navidades a mi familia, todo bien , todo correcto.
Pero últimamente no sé qué me pasa, no sé cuando empezó todo, no sé, ciertamente, si el inicio estuvo en la ley de partidos, o fue antes, no sé si se agravó mi crisis con las detenciones, no sé verdaderamente si tuvo la culpa Bush o Aznar o Garzón o Marlaska, no sé si es por la censura, por la tortura o por la manipulación. No sé si tiene algo de responsabilidad en mi situación, Palestina o Irak o Guantánamo o Soto del Real, no sé si es porque llevan esposados a los jóvenes, a los emigrantes, a los disidentes, no sé si es por las huelgas de hambre, por los muertos de hambre, por los muertos de pena.
No sé si es por tanta mentira, por tanto descuartizador, por tanto mercader, por tanta impunidad, por tanta mordaza a sueldo.
Sospecho que soy terrorista. He empezado a respirar sin pedir permiso, a pensar sin pedir permiso, a hablar sin pedir permiso y esto dicen, es el peor de los síntomas en una sociedad aterrorizada como la nuestra donde la palabra es la peor de las amenazas.
PUEDE IR A PEOR
Puede haber más detenciones, pueden perseguir a más independentistas, a más tuiteros, a más maestros, a más cantantes, a más poetas, a más políticos, a más rebeldes, a más desobedientes, a más viejos, jóvenes, mujeres, hombres.
Pueden seguirte por las redes y darte caza.
Cazarte en casa o en la calle.
Pueden enviarte a la cárcel y olvidar después tu nombre.
Pueden ponerte multas por evitar desahucios, por llevar una camiseta, por votar, por iniciar debates, por escribir, por denunciar, por levantar el puño, por temblar de frío, por quejarte en silencio o a gritos.
Pueden hacer que te calles con golpes o presidio.
Pueden hacer lo que sea pa que  obedezcas.
Pueden convertir esta tierra en una cárcel inmensa, en una cárcel de miedo, en una cárcel sin rejas.
Pueden ir a peor las cosas,  claro que pueden.
Porque el pueblo que ni come ni trabaja está quieto y agarrado a la bandera  rojigualda. En lugar de combatir contra ella y sus cadenas prefiere conformarse con las migajas de libertad que le quedan.

No hi ha resposta

01 nov. 2017


José Manuel Maza Martín, fiscal de Rajoy

Classificat com a GENERAL,Justícia,POLÍTICA

El PP està convertint el Reino de España, sense cap mena de vergonya ni rubor, en Españistán. La justícia deixa de ser justícia per convertir-se en venjança pura i dura. Tenim un president del Gobierno i el partit que li dóna suport esquitxats per delictes de corrupció per tots costats. Tenim reprovats el ministre de Justícia, el secretari d’Interior, el Fiscal de l’Estat, el Fiscal Anticorrupció, el ministre d’Hisenda i Funció Pública. I no pas per assumptes sense importància sinó per prendre decisions polítiques en benefici de presumptes delinqüents.  I aquí no passa res.

Ben bé sembla que a Espanñistán la reprovació política significa ben poca cosa. L’oposició reprova però no fa cap moció de censura per fer-los fora. O sigui, que es converteix tot plegat en una cosa simbòlica sense cap efecte pràctic i els reprovats es queden per seguir delinquint i, el que és pitjor, jutjant tranquil·lament altres persones. És com si poséssim una guilla a guardar el galliner…

Hi ha una web molt interessant que es titula losgenoveses.net i que es dedica a resseguir una mica la biografia de certa gentussa. És interessant llegir-la per poder entendre millor certes coses de les que estan passant. Per exemple, és interessant en aquests moments resseguir la biografia del fiscal MAZA.  Llegiu, llegiu…

FISCALES GENERALES DE RAJOY : JOSE MANUEL MAZA MARTÍN

BIOGRAFÍA NO OFICIAL NI AUTORIZADA

La biografía no oficial que hoy traemos a nuestros lectores ha tomado como título prestado una de las obras de teatro de humor más conocidas de Miguel Miura. Y es que a José Manuel Maza Martín, el actual Fiscal General del Estado, apenas 100 días después de su designación por Rajoy, gracias al dicharachero Presidente de Murcia, se le acumulan los problemas y las explicaciones. Comencemos por un rápido repaso a su trayectoria.

Familia y estudios
Todo apunta que nació en Madrid un 23 de octubre de 1951. Sus diferentes curriculum confirman que se licenció en Derecho y en Historia por la Universidad Complutense de Madrid. En los años 70 hizo doblete para ingresar en la Administración de Justicia. Primero en 1975 en la Carrera Judicial y poco después, con un temario similar, en la Fiscal en 1978, donde su acreditada “modestia” no es obstáculo para recordar al resto de los humanos que fue el primero de su promoción. En fechas precisas (1978-1984) se dice que también ejerció como abogado y como letrado de la Red Nacional de Ferrocarriles.

De su vida familiar tan solo se conoce que está divorciado de una magistrada, actualmente Presidenta de una de las Secciones de la Sala de lo Contencioso-Administrativo del Tribunal Superior de Justicia de Madrid (TSJM) y que tienen un hijo que ejerce la abogacía. Se autoproclama un segoviano compulsivo, ciudad donde tiene su segunda residencia.

Un juez de orden y tan conservador como estaba previsto
Su trayectoria en el escalafón judicial ( en la fiscal apenas ejerció ) se resume muy resumidamente en los siguientes destinos:

Cangas del Morrazo (Pontevedra); Alcorcón (Madrid) y Valencia. De 1987 a 1989 fue Juez Decano de los Juzgados de Distrito de Madrid. Y entre Julio de 1988 y Febrero de 2002 Presidente de la Sección Primera de la Audiencia Provincial de Madrid.

En ese año 2002, el CGPJ tuvo a bien nombrarle magistrado de la Sala Segunda del Tribunal Supremo (“Sala Penal”), en sustitución de Adolfo Prego, que a su vez había sido nombrado a propuesta del PP, vocal del CGPJ. En esta Sala ha permanecido hasta su nombramiento como Fiscal General del Estado.

Por último se comunica que en la década de los 90 fue portavoz de la asociación conservadora de jueces y magistrados “Unión Judicial Independiente” (UJI).

Polifacético y omnipresente profesor de cursos y seminarios a granel
Pero sin duda llama la atención a cualquier observador neutral su ingente capacidad de trabajo que lejos de ceñirse en exclusiva a su labor como juez no ha dudado en hacerla extensible, al igual que otros colegas del Tribunal Supremo, a ejercer de conferenciante y/o profesor en todo tipo de seminarios, cursos y master (normalmente retribuidos) a lo largo y ancho de la península y fuera de la misma. Para los más curiosos se sugiere que pinchen en este enlace y podrán comprobar su documentada presencia en este tipo de actos paralelos a su actividad como magistrado del Tribunal Supremo.

Como no podía ser de otra manera, también ha mantenido vínculos con la genovesa FAES. De hecho está documentada su participación como Ponente y o asistente, al menos en dos seminarios, celebrados en los años 2003 y 2014.

Tercer Fiscal General del Estado del Gobierno de Rajoy
Y en estas estábamos cuando “sorprendentemente” en el primer Consejo de Ministros celebrado tras ser Rajoy investido (11.11.16), se pone en marcha su nombramiento como Fiscal General del Estado, sustituyendo a la desde entonces aún todavía más sorprendida Consuelo Madrigal que fue cesada (no renovada) en el puesto que desempeñaba desde Enero del 2015.

Sobre las causas últimas de su nombramiento y del cese de su predecesora, los rumores son tan variopintos como dispersos. En cambio sus efectos, a los 100 días de su toma de posesión comienzan a vislumbrase con una nitidez cada día más nítida.

Y es que como se pudo comprobar en su comparecencia ante la Comisión de Justicia del Congreso de los Diputados, más de un grupo parlamentario, entre ellos PSOE y Podemos, manifestaron sus reservas sobre el candidato Maza. Y no era para menos a la vista de su trayectoria, alguna que otra sentencia y puntos de vista variopintos. En todo caso, pasado el tramite parlamentario, su nombre y nuevo cargo apareció en el BOE a finales de ese mes de noviembre para a continuación tomar posesión. Uno de los resultados mas visibles es su futura nómina que ascenderá a 113.838,96 euros brutos anuales + trienios.

Maza y un señor de Murcia
En los últimos días, gracias entre otras cosas, a lo bocazas que ha sido y es Pedro Antonio Sánchez López, por el momento Presidente de la Región de Murcia, su papel al frente de la Fiscalía General se ha puesto en cuestión. Y es que a pesar de sus intentos de minimizar la cuestión, el hecho cierto es que sin venir a cuento, ha decidido desautorizar a las dos fiscales anticorrupción que estando adscritas al sumario “Púnica” que instruye el juez Velasco, titular del Juzgado Central de Instrucción nº 6 de la Audiencia Nacional, tenían previsto solicitar que el locuaz de Pedro Antonio Sánchez López fuera investigado por haber cometido 3 presuntos delitos en la denominada PS3 que a su vez investiga la trama Púnica en esa Comunidad Autónoma.

De momento hay diversidad de opiniones sobre las razones que le han llevado a intervenir en esta causa. Los hay que sostienen que ha recibido presiones del Ministro Catalá, sospechoso habitual en este tipo de asuntos, y los hay que además añaden que Rajoy no puede estar muy lejos de la cadena de mando que se ha activado para salvar a susodicho PAS. La consecuencia de momento es que Maza tendrá que hacer un hueco en su agenda para comparecer en la Comisión de Justicia e intentar explicar lo inexplicable.

Maza y un señor de La Rioja
Simultáneamente se ha publicado con todo lujo de detalles que algo similar ha podido suceder con otra causa judicial que se ha instruido en un Juzgado de Logroño. Y que en resumen ha podido suponer que también la Fiscalía haya cambiado de criterio en relación a las responsabilidades penales de Pedro Sanz, ex Presidente de esa Comunidad y en la actualidad Vicepresidente del Senado. Sea como fuere, Maza muy a su pesar, también está llamado a dar una explicación inexplicable.

Y como no hay dos sin tres, los mas suspicaces (y sus razones tienen) añaden el caso de la “mordida toledana” que como nuestros lectores recordarán se está investigando en un juzgado de Toledo. Y es que también para sorpresa de propios y extraños, el Fiscal Jefe de Toledo no se le ocurre otra que presentar un escrito solicitando el archivo de las actuaciones cuando es publico y notorio que la instrucción está en plena actividad. Se da la feliz circunstancia que el abogado de Cospedal es Adolfo Prego, ex compañero de Maza en el Tribunal Supremo. El mundo genovés cabe un pañuelo.

Otras cuestiones de interés

Por último, como magistrado de la Sala II del Tribunal Supremo, a través de un voto particular defendió con entusiasmo la inhabilitación del juez Baltasar Garzón por abrir una causa que investigara los crímenes del franquismo.

Al igual que su predecesores nombrados por los gobiernos de Aznar, desde Jesús Cardenal hasta Consuelo Madrigal pasando por Eduardo Torres Dulce, se declara antiabortista convencido.

Y para rizar el rizo, el pasado 22 de febrero 2017, tras reunir al Consejo Fiscal, ha llevado a termino una “purga” selectiva en puestos claves en la Fiscalía.

Una resposta fins a ara

11 oct. 2017


«SPAIN IS DIFFERENT»

Classificat com a POLÍTICA

«Spain is different», deia l’eslògan que va inventar el franquista Fraga allà als anys 60. Volien que España fos diferent i a fe de Déu que ho van aconseguir. Encara ara és diferent. Aquí encara la Policia i la Guàrdia Civil pot sortir a colpejar bestialment pels carrers sense que passi absolutament res. Si llavors l’eslògan era veritat –així es presentaven arreu del món-, segueix sent-ho ara que governen els hereus de Franco. Sí, aquesta gent del PP no són res més que aquells d’Alianza Popular, un partit fundat per Fraga. Franco va procurar deixar la cosa «atada y bien atada» i per això va ressuscitar la monarquia i va elegir i adoctrinar un rei que acomplís fil per randa els seus somnis. Per això mateix van procurar fer una Constitució a la seva mida, tutelada ben de prop per un exèrcit ple de franquistes. Els famosos «Padres de la Constitución» van fer el que van poder per fer un text mitjanament potable però és evident que no se’n van sortir. Alguns diuen que en aquelles circumstàncies no es podia haver fet altra cosa.

Però han passat molts anys, han passat governs de dretes i alguns que es deien d’esquerres i aquí no s’ha tocat res. Tenim una Constitució que fa anys que no serveix però que ningú s’atreveix a tocar, com tampoc ningú s’ha plantejat mai preguntar sobre la forma de govern que voldrien els espanyols. Ja els està bé aquest statu quo perquè així ningú els pren el poder que han aconseguit en tots els àmbits. Aquells governants que es deien d’esquerres ara estan tots asseguts als consells d’administració de les grans empreses de l’estat, embutxacant-se milions sense fer absolutament res i, per tant, ja els està bé la situació. I els cadells de Franco, aquest PP corrupte com ningú, segueix governant amb la connivència d’institucions corruptes com ells i amb una majoria d’espanyols que els aplaudeix i els riu les gràcies. Realment «Spain is different!»…

Per això parlar ara amb el PP d’alguna cosa amb cap i peus que faci referència a la democràcia és perdre el temps. Si no saben, ni han sabut mai, què és això de democràcia. Parlar de democràcia amb un partit com el PP, d’origen franquista fins al moll de l’os i amb interessos econòmics i de tota mena, és perdre el temps. Ens han anat enganyant durant mols anys i nosaltres, pobres ingenus ens hem deixat enganyar. He de confessar que jo també he estat ingenu creient que Europa ens ajudaria una mica. Deu ser perquè estic mal informat, sóc massa innocent i massa babau. Però ja veig que Europa mira només els propis interessos i es veu que els interessa més l’economia que no pas el respecte als drets humans i la convivència de tots els pobles d’Europa amb respecte i igualtat.

El que va passar ahir al Parlament de Catalunya potser era l’única sortida que hi havia. No ho sé i estic que hi haurà gent més sàvia i entesa que ens ho explicarà. Però algun dia haurem de deixar de ser càndids i ingenus tot esperant un diàleg d’allà on no en pot sortir. Diuen que «on no n’hi ha, no en raja» i de Madrid d’aquesta aigua no en rajarà mai. Per tant, he de confessar que la sortida que va tenir el President Puigdemont devia ser l’única que tenia, però que no tindrà futur amb aquest PP franquista i corrupte que té d’interlocutor. Jo seguiré fent confiança fins al final en els nostres governants i sóc dels que creu que s’ha de dialogar i buscar sortides fins al darrer segon. Però si no trobem complicitats a fora i no trobem algú que agafi pel clatell i faci asseure’s a taula a aquests franquistes corruptes, poca cosa en podem esperar de tot plegat. Perquè ja es veu que d’aquest PSOE -que és igual de dretes com Rajoy- i de Ciudadanos – la marca blanca del PP- no en sortirà res de bo. I a Podemos tota la força els surt per la boca però no cristal·litza en res concret. Ara tots aquests ens seguiran dient que si fem bondat i ens portem bé ens donaran l’oro i el moro i fins i tot ja ens diuen que es podrà canviar la Constitució d’aquí a sis mesos. Simples caramels, promeses i enganys… Però també ens diuen que si no fem bondat hi haurà garrot una altra vegada.

Aquesta és l’ España diferent que seguim tenint, on les coses no s’arreglen amb diàleg i política sinó amb lleis restrictives, tribunals corruptes i cop de bastó. D’aquesta España jo no en vull saber res.

No hi ha resposta

02 oct. 2017


“AGENTES DEL DESORDEN”

Classificat com a Drets humans,POLÍTICA

El diumenge a Catalunya els anomenats “agentes del orden” es van convertir en“agentes del desorden” durant tot el dia. I a la nit, aquests bèsties (que tenen més testosterona que cervell) es van fer una foto davant el seu Piolín, que han publicat triomfants amb la llegenda Orgullosos de vosotros y con LA SATISFACCION DEL DEBER CUMPLIDO”.
Veient això, jo em faig un seguit de preguntes:
-Qui va ser el boig que manar fer aquesta carnisseria contra un poble que estava votant tranquil·lament, o fent un dinar popular, o simplement passejant i acompanyant familiars o amics que votaven o estaven en un col·legi electoral?
-Un agent de l’ordre ha d’estomacar tothom qui tingui al davant de forma tan discriminada i brutal com van fer-ho policies nacionals i guàrdia civil?
-Jo tenia entès que un agent de l’ordre públic és aquell que s’encarrega de la seguretat i l’ordre públics. Aquests animalots que han vingut a estomacar han acomplert aquesta feina o més aviat han fet tot el contrari?
-Si comparem la bona feina que el diumenge van fer el Mossos d’Esquadra amb la mala feina que va fer guàrdia Civil i la Policia Nacional no hi trobaríem unes quantes i notables diferències?
-Ja sabem que en les Forces i Cossos de Seguretat hi ha un principi fonamental que es diu obediència. Però aquesta obediència ha de ser cega? Sota l’empara i el paraigua de què s’anomena «obediència deguda» s’hi pot aixoplugar qualsevol excés? No es van excedir molts d’aquests animalots que van arribar a Catalunya per obrir caps i fer sang indiscriminadament amb una mirada d’odi que feia feredat?
Diego Pérez de los Cobos, el coronel de la Guàrdia Civil que el PP ha posat davant de l’operatiu, era la persona més adequada, coneixent tot el seu passat?. Segons diuen molts professionals del dret seria una mica discutible posar-lo a manar el Mossos d’Esquadra de la forma com es va fer.
–Jo no entenc res de lleis ni sé un borrall de dret. Però he llegit que hi ha la llei orgànica 2/86 de les forces i cossos de seguretat que, a més de tenir en compte uns principis bàsics d’actuació que es fonamenten en «actuar amb absoluta neutralitat política i imparcialitat» i amb «integritat i dignitat», remarca la importància de la subjecció –sempre dins de l’exercici professional– als principis de jerarquia i subordinació, especificant que«l’obediència deguda en cap cas podrà emparar ordres manifestament il·legals». Alguns entesos en el camp del dret es qüestionen seriosament si eren totalment impecables i ajustades a la llei les ordres que aquest senyor va donar i fins i tot si ho eren les del jutge. Però es veu que totes aquestes coses tan trivials el diumenge no comptaven gaire…
Podríem seguir fent-nos preguntes d’aquesta mena durant un any seguit. No cal. Val més que mirem amb una mica d’atenció les imatges que els mitjans ens han anat proporcionant durant aquestes darreres hores o que analitzem allò que molts ciutadans han hagut de patir en la seva pròpia carn (mai millor dit). I no ens queda més remei que constatar una cosa: hi ha bèsties que es comporten molt millor que aquestes bèsties humanes que ens han enviat. I que en alguns casos es fa realitat aquella frase que diu «com més conec la policia, menys por tinc als delinqüents». Però, per sort, no tots són iguals. Necessitem i ens mereixem una policia que vetlli per l’ordre públic i que no vingui a posar desordre. De desordre ens en sobra.

No hi ha resposta

15 set. 2017


POLÍTICS

Classificat com a POLÍTICA

De polítics, bàsicament, n’hi ha de dues menes: el que hi és per guanyar-s’hi la vida (que hi té tot el dret del món, només faltaria) i el que hi és per vocació. Si es vol fer bé, la tasca política no sempre és fàcil i hem de reconèixer que moltes vegades són tractats injustament. O dit d’una altra manera: els posem tots al mateix sac, tot i sabent que no tots són iguals. Cal que sempre siguem crítics amb unes persones que cobren -més o menys- amb diners públics; amb diners meus o teus que ens han costat molt esforços. Per tant farem bé en fiscalitzar cada euro dels que ells guanyen i com destinen els que passen per les seves mans. Caldrà ser encara més dur i crític amb aquells que han demostrat ser ineptes, amb aquells que són uns aprofitats, que fan servir el càrrec en benefici propi o que només hi són per embutxacar-se tot el que poden. A aquests tenim el deure d’assenyalar i denunciar.

El bon polític és aquell que sap el que ha de fer per al seu país i creu que ho ha de fer simplement perquè és el millor per a la majoria del poble (pel bé de la polis). No sempre és fàcil tenir aquesta visió de conjunt i trobar els mecanismes per aconseguir que la societat se’l cregui. Per això és tan necessari que el polític s’expliqui i, encara més, que es faci entendre. Tots els països necessiten dirigents polítics que sàpiguen detectar els mals que afligeixen un país i que facin creure a una majoria de gent que el seu partit és capaç de corregir-los. Per aquestes dues virtuts tan necessàries per un polític cal tenir dues coses: nas i lideratge. El nas per ensumar i detectar bé el problema; i lideratge per fer creure a la gent que han de dipositar la confiança en ell per solucionar els problemes buscant les mesures apropiades.

En aquests anys de democràcia, Catalunya ha tingut polítics de tota mena. Alguns d’ells han estat líders brillants i indiscutibles i altres han sigut més grisos que la cendra. No sé ben bé si tots han treballat pel país o més aviat pel seu partit. No sé ben bé si tots en podrien sortir ben parats d’una crítica o si més aviat molts d’ells en sortirien malparats i deixant més d’un pèl a la gatera. Sigui com sigui -i a la meva manera de veure-, crec sincerament que en aquests moments Catalunya té uns dirigents polítics que fan honor al seu nom i uns altres que més aviat fan llàstima. En tenim uns que han detectat què és el que necessita Catalunya en aquests moments i estan decidits a fer-ho; i en tenim uns altres que només pensen en el seu hortet i si perdran vots o no. Aquests darrers són polítics compromesos amb el fracàs, mentre que els primers són polítics compromesos amb el país. Els primers desil·lusionen perquè ens prediquen que cal seguir per un camí que ja hem comprovat que  ens porta al fracàs i a un cul-de-sac. Els altres han cregut i han fet creure que tot pot ser d’una altra manera, que podem fer un país nou i diferent.

Aquestes dues visions de la realitat han fet que cada cop més creixi la gent que creu que és un bon moment per fer un pas endavant i fer un país nou. Cada cop hi ha més gent que creu en uns polítics i deixa de creure en uns altres. Com deia un amic meu que es va dedicar molts anys a la política “el polític és el que sap no només el que un país necessita, sinó que entén o percep tot allò que és capaç d’aguantar en termes de canvi i transformació, i com fer-ho perquè ho aguanti”. El governant pot tenir molts plans i molts assessors, però només podrà realitzar allò que la societat estigui en disposició de fer. Per tant, la tasca política per excel·lència serà crear aquesta disposició (que es crea per la paraula i per l’exemple) i vincular-la a una confiança en les capacitats de conducció del seu equip i el seu Partit. Governar no és donar-li solucions a la gent sinó crear les condicions de suport social per a l’acceptació i implementació de les mesures adequades.

Un tècnic pot saber molt bé quins són dels problemes, pot veure les solucions, però no entén que, sent tan visibles els problemes i clares les solucions, hi hagi tanta dificultat i vacil·lació per encarar-les. El polític sap que només es pot fer el que el teixit social i cultural del país permet que es pugui fer; l’assumpte no és tenir molts tècnics en el seu equip sinó molts polítics de veritat que generin condicions perquè la societat -que acostuma a ser timorata, conservadora, aferrada als vells esquemes, més egoista i calculadora avui que en altres temps- s’animi a secundar la proposta de deixar anar tot allò vell i construir alguna cosa nova. El polític reeixit és el que aconsegueix fer factible allò necessari i, a més, sap les graduacions i coneix els passos intermedis: per arribar al graó 10 cal animar-se primer a passar de l’un al dos, fins que després tot vagi seguint amb certa fluïdesa.

La política no és qualsevol cosa i els polítics no són tots iguals. Cal tenir-ho present i els catalans -més que ningú- ens en podem adonar prou bé en uns moments molt durs per a molta gent que s’hi està deixant la pell. És moment de fer pinya. és moment d’anar tota a la una.

No hi ha resposta

13 set. 2017


FUENTEOVEJUNA

Quan estudiàvem el batxillerat ens parlaven a la classe de literatura castellana de FUENTEOVEJUNA, una de les obres de teatre més famoses de Lope de Vega. Narra la revolta d’un poble contra els abusos de poder del seu governador Fernán Gómez, que es dedicava, entre altres coses, a empaitar les noies del poble i fer abús constant del seu poder, que per alguna cosa era el governador… Un dia es fixa en una noia anomenada Laurencia, a qui intenta seduir sense gaire èxit. Per això mira de convèncer com sigui el seu pare perquè sigui ell qui la convenci d’estar amb ell. La noia sempre mostra refús i prefereix el seu enamorat, Frondoso.

Quan es casen Frondoso i Laurencia irromp el governador, deté Frondoso i reclama el dret de cuixa amb la núvia. El dret de cuixa (ius primae noctis) era el dret del senyor a tenir relacions sexuals amb una dona del seu domini a la seva nit de noces (i per tant a gaudir de la seva virginitat). Després de ser violada i colpejada s’escapa i reclama justícia als homes de la població, als quals acusa de covards per permetre que sempre acabi guanyant el més poderós. Aquests, commoguts, assalten la residència de Fernán Gómez, alliberen Frondoso i maten el governant i alguns dels seus servents. Un criat escapa i va a buscar els reis.Quan els enviats reials pregunten qui ha comès el crim, només obtenen com a resposta que ha estat Fuenteovejuna, tot el poble. Els diferents testimonis refusen confessar malgrat que reben tortura i amenaces i expliquen els abusos del difunt, fins que obtenen el perdó reial.

Tot aquest preàmbul només vol servir per preguntar-nos si no ha arribat el moment de ser Fuenteovejuna davant les amenaces per terra, mar i aire que estan rebent un munt de catalans que s’hi estan jugant molt en aquest delicat moment que vivim. Com a l’obra de teatre, potser l’única arma que tenim per a fer front a la injustícia i no permetre que ens passin pel damunt és acompanyar, fer pinya –com més grossa millor- i mirar que no només siguin uns quants a qui toqui rebre i hagin de ser només ells els protagonistes d’aquesta història. Si hi ha d’haver algun protagonista ha de ser el poble sencer o tota aquella part del poble que creu en aquest projecte tan il·lusionant. Serà la unió de poble i dirigents qui aconseguirà vèncer el tirà de torn. Si els que creiem en la llibertat i que la vertadera democràcia és el poder del poble, hem d’estar units en aquests moments perquè els serà impossible castigar tota la col·lectivitat. Seran massa els que estaran disposats a desobeir unes lleis injustes, uns tribunals corruptes, un Estat que no respon al que molta gent demana i un PP que és el més corrupte (en tots els sentits i en tots els àmbits) i el primer a interpretar a la seva mida les lleis i, si ha convingut, a canviar-les en profit seu. Parlen d’una legalitat que fa riure quan pronuncien la paraula i titllen d’il·legal una cosa tan democràtica com un referèndum.

Aquest govern és el mateix que l’any 2006 va recollir signatures contra l’Estatut de Catalunya i només cal mirar una mica enrere per veure qui hi ha a la fotografia que il·lustra aquest text i què va fer aquesta tropa que diu que ells no hi tenen res a veure amb el que està passant. Vergonya, senyors, vergonya!

3 respostes

06 ag. 2017


Jordi Pujol: MEMÒRIES (1930-1980)

Classificat com a Catalunya,Jordi Pujol,POLÍTICA

memories-jordi-pujol_historia-duna-conviccio

Acabo de llegir la primera part de lesmemòries del President Pujol escrites pel periodista Manuel Cuyàs i publicades el 2007 (Memòries 1930-1980). Em direu que, com sempre, vaig una mica tard. Segur que sí. Però hi ha coses, hi ha llibres, hi ha personatges, hi ha temes que no caduquen mai i són intemporals. Ara que tot porta data de caducitat i ens recomanen que ens hi hem de fixar molt si no volem morir enverinats, sempre és profitós -i molt- retornar a temes antics i passats de moda (per alguns).

Ja sabem que unes memòries sempre han d’anar acompanyades de molts interrogants. Els personatges que les escriuen expliquen exactament el que són i no deformen la narració? Estic segur que a qualsevol llibre de memòries se li podria retreure un pilot de coses i d’inexactituds. És segur que ningú explica exactament el que va passar. Tots ho expliquen des de la seva visió personal, des de la cara del prisma totalment i necessàriament parcial com sempre acostuma a passar.

Tenia ganes de llegir aquest primer llibre de les memòries del President Pujol perquè és un període que jo no vaig poder viure totalment en primera persona des de dins. El primer període perquè jo encara no havia nascut o era molt jove. I el darrer període el vaig viure des de l’Uruguai i, tot i que feia esforços d’estar al dia d’allò què passava a Catalunya, era difícil en aquells temps estar-ne al corrent i al dia. Ara, amb internet, seria tot molt diferent.

Una conclusió de la lectura d’aquesta primera part de les memòries? Que ja estaria satisfet de què la majoria de nosaltres haguéssim fet per Catalunya una mil·lèsima part del que va fer ell. Sempre ha estat de moda fer llenya de l’arbre caigut i en el cas del President Pujol, no ha estat diferent. Què ens ha decebut en un munt de coses? És clar. En tenim motius d’estar decebuts? És clar que tenim motius d’estar decebuts d’algunes coses del seu comportament. Qui, però, no ha d’estar decebut de moltes coses del seu comportament i qui no ha tingut més d’un cop vergonya aliena de comportaments d’alguna gent que haurien de ser exemples públics? Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra…

Per acabar, només diré que ha estat prou alliçonador llegir el llibre i que -com explicava Manuel Cuyàs quan va parlar amb ell per primera vegada sobre la famosa confessió de l’ex-president de la Generalitat el 25 de juliol del 2014–, podria estar totalment d’acord amb la frase que Pujol li va dir: ‘Això em passa perquè sóc més burro del que tothom es pensa’.

No crec que ningú pugui negar que Pujol ha estat molt llest i ha donat molts tombs a quasi tots els seus adversaris polítics en tots els seus anys de vida política. Si en féssim un capmàs em sembla que el resultat seria ben positiu. Però també és cert que ha espatllat molt les coses per «ser més burro del que tothom es pensa» en algunes coses i en alguns moments. Ell mateix ho reconeix i la història tampoc no ho deixarà passar.

Però, ara que l’arbre ja és a terra i ja tothom n’ha fet prou llenya, no acabo d’entendre perquè no afegeix un altre volum a les seves memòries i ens explica tota la merda que ell ha pogut veure de ben a prop en altres líders que no fan més que fer-se el pinxo i que, si els traguessin els draps bruts al sol, haurien de córrer a amagar-se…

No hi ha resposta

01 ag. 2017


FALTEN 2 MESOS

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Avui és 1 d’agost. Falten dos mesos justos per al referèndum de l’1 d’octubre. M’ha semblat oportú reiniciar avui el blog, que ha estat en silenci durant una colla de dies. Durant aquest temps de «parada i fonda» han passat moltes coses. De fet, sempre passen moltes coses al món -de tota mena-, tot i que no sempre els donem la importància que en realitat tenen o bé no ens hi fixem prou, perquè algunes ens queden molt lluny físicament o emocionalment.
Sí que vivim ben intensament, però, aquí al nostre país l’ambient polític, que s’ha convertit en un no-parar, en un torcebraç continu, en una prova de força, en un estira-i-arronsa entre el Govern de Catalunya i el de Madrid. I això anirà en augment durant aquests dos mesos que queden. La temperatura pujarà en tots sentits i segur que més d’un en sortirà escaldat. Però és el que toca, un cop arribats en aquest punt, i és el que correspon fer després de veure que no tenim altres sortides dignes. Ja ha passat el temps de discutir si Catalunya té dret o no a l’autodeterminació i, per tant, a constituir-se en estat. S’ha discutit llargament, i hem vist que hi ha opinions de tots colors provinents de professors de Dret Constitucional de prou prestigi. Com que ni ells es posen d’acord -ni potser s’hi posaran mai-, ha arribat l’hora de passar a l’acció i fer els darrers quilòmetres de la cursa que fa temps que vam començar. Ara som ja a tocar de la meta i cal que tots els que estem convençuts de què Catalunya pot acollir-se al dret a l’autodeterminació -aquest dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en el dret internacional a partir de la Carta de les Nacions Unides del 1946 i reconegut, novament, el 1976-, acabem de fer l’esforç final.
Per la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, la qüestió és ben clara, segons recullen en una anàlisi jurídica del gener del 2013: “És un dret inalienable de Catalunya, com a comunitat nacional, poder decidir sobre el seu futur, ja sigui dintre de l’Estat on està integrat o separant-se’n per constituir un nou estat sobirà, segons ho decideixi la voluntat majoritària, democràticament i pacíficament expressada, dels seus ciutadans.”
 
Per tant, avui reprenem aquest blog, ben reposats després de tants dies de panxa enlaire i de tanta ociositat que, com s’acostuma a dir, és la mare de tots els vicis. I ja som a una edat que, si cal que en conservem algun vici, haurem de procurar que sigui del bons, com és el de llegir i escriure.
Bon estiu i guardeu-vos de la calor.

Una resposta fins a ara

12 juny 2017


«Si no trenquem el silenci, morirem en el silenci»

Classificat com a Música,POLÍTICA

Després d’una llarga i fecunda carrera de 55 anys damunt dels escenaris RAIMON ha deixat de cantar. Tanca la carrera amb 40 discos, 6 llibres i una vintena de premis. RAIMON és un dels cantants que m’ha acompanyat durant molts i molts anys de la meva vida. Primer en casset, després en CD i darrerament per Spotify. És un dels pocs cantautors que puc dir amb raó que m’ha despertat emocions profundes i que considero que tenen un lloc important en la meva vida, tot i que no sóc d’allò que se’n podria dir gaire musical.

Una de les cançons mítiques del cantant de Xàtiva és la titulada CONTRA LA POR, de l’any 1968, i que diu:

Contra la por (1968)
(Raimon)

Anem dient les coses pel seu nom!
Si no trenquem el silenci
morirem en el silenci.

Contra la por és la vida,
contra la por és l’amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por.

Anem dient les coses pel seu nom!

Tots els que han sofert
el pes de la immensa bota
i l’afilada espasa,
saben el que és la por,
i saben que és difícil
dir les coses pel seu nom.

Contra la por és la vida,
contra la por és l’amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por,
sense por, sense por.

Els catalans vivim moments en els quals la por serà un factor important. Ja fa temps que intenten posar-nos la por al cos amb amenaces de tot tipus, però ara ha arribat el moment en què les amenaces es convertiran en fets. I, per altra banda, és el moment en què «si no trenquem el silenci, morirem en el silenci». Aquell silenci dens de la dictadura al que Raimon es referia s’ha convertit en un silenci imposat per un Estat espanyol i per uns partits majoritaris -nacionalistes espanyols i molt poc demòcrates- que s’han conjurat tots plegats amb totes les seves institucions, totes les seves forces i tot el seu poder contra les aspiracions d’una gran part del poble català. No només no han volgut buscar sortides a unes legítimes aspiracions, sinó que han tancat totes les portes retallant tant com han pogut i passant el ribot a un Estatut d’ Autonomia que havíem triat i que consideràvem ben nostre. No només no ens el van respectar, sinó que han portat als tribunals i interpretant de manera abusiva i restrictiva totes les lleis que el nostre Parlament ha fet amb tot el dret que li correspon com a portaveu dels ciutadans catalans. Per això és el moment de trencar definitivament un silenci llarg, dens i imposat que ha durat massa anys. Quan no et donen cap sortida, hom se l’ha de buscar com sigui. Un tant per cent considerable -potser majoria i tot- els hem dit de totes les maneres possibles que no volem formar part d’Espanya: els ho hem dit votant, xiulant l’himne, manifestant-nos als carrers i a les carreteres, amb una majoria de diputats al Parlament, amb paraules i fets de tota mena. No ho han entès o no ho han volgut entendre. No sóc de xiular himnes, ni de grans manifestacions, però considero que a vegades s’ha de buscar allò que cridi l’atenció internacionalment perquè el que és a Espanya no se’ns vol escoltar.

Durant anys i panys, cantants com en RAIMON van fer cançons per protestar per tots aquests fets, contra una dictadura franquista que tothom veia asfixiant i totalment injusta; durant anys la gent es jugava la vida sabent que et podien obrir el cap simplement per protestar o per anar a un concert; durant anys alguns es van atorgar el poder de dir què es podia cantar o no; durant anys la censura va ser massa present en la societat espanyola i, pel que es veu, molts encara volen que segueixi present.

Xiular un himne, o xiular el Rei, per exemple, pot considerar-se de més o menys mala educació però en una democràcia mai no hauria de prohibir-se (a USA es pot cremar una bandera i es considera com a llibertat d’expressió). Aquí, en canvi, certes crítiques a un Rei corrupte fins al moll dels ossos et poden portar a la presó i ho critiquen la majoria de mitjans audiovisuals espanyols. Xiular a Gerard Piqué, en canvi, es troba normal i ho justifiquen amb mil arguments que es treuen de la màniga per l’ocasió. Avui mateix una bona colla de diaris, ràdios i TV han criticat Guardiola per haver parlat en l’acte d’ahir a Montjuïc, simplement per fer-se portaveu de les aspiracions ben legítimes de milers de catalans. Coherència? Cap ni una. Nacionalisme espanyol? Tot el que vulgueu i més…

A RAIMON, en un concert a Madrid contra la violència d’ETA, se’l va xiular i insultar per cantar en català i José Sacristán, que presentava l’acte, va haver de demanar silenci i respecte davant d’una actitud totalment intolerant d’una part del públic. Va dir que se sentia avergonyit d’aquella actitud. Aquesta intolerància perdura fins avui a bona part de les Espanyes i es veu clarament que no s’ha fet una transició com Déu mana i que els grans problemes de fons persisteixen. El mateix José Sacristán, anys més tard i ja sense ETA, sortia a la tele donant la seva opinió sobre la crisi d’Espanya, sobre la pobresa, la corrupció, la impunitat, etc. I deia que continuava sentint-se avergonyit per tot el que estava passant, justament perquè es va mitificar la transició com una cosa modèlica, quan en realitat va ser una pantomima on es van oblidar i perdonar massa pecats importants i on a bufons com Boadella encara els donen papers importants en el vodevil en què estan instal·lats.

En aquestes Espanyes profundes encara hi perviu la cultura de l’odi, del menyspreu i de la intolerància i on personatges franquistes de soca-rel tenen lloc als partits majoritaris, vot i veu als tribunals corruptes i titelles d’un PP més corrupte que mai i carta lliure per dir i fer el que volen. Ara més que mai cal aprofitar l’ocasió per dir que «si no trenquem el silenci, morirem en el silenci».

No hi ha resposta

08 juny 2017


Aquests valents del PP

Ja tornen a ser aquí aquests valents del PP (Partit Porqueria) amb l’eslògan que van estrenar el mes passat de «La Catalunya valenta». Tota la valentia que diuen tenir en realitat no és altra cosa que por. Veuen com el caurà damunt de manera imminent un gran conflicte -que no han sabut ni saben com gestionar- amb l’anunci del referèndum que demà farà el President Puigdemont. Esperaven que no arribaria mai i que tot plegat es quedaria en una «algarabía», com deia Rajoy.
Resulta que la Catalunya valenta no és la del PP -no són ells-, sinó que els autèntics valents són els que han decidit dir prou i han tirat endavant les coses. Els autèntics valents són els que un dia decideixen plantar-se, deixar la por a casa i posar les urnes per veure què passa.
El PP és com aquell gos que ataca quan té por. A casa nostra tenim una gosseta yorkshire terrier la Lluna-, que vam anar a buscar a una protectora i, per tant, no sabem el seu passat perquè l’havien abandonat. La nostra gosseta és poc juganera, molt dormilega i d’allò més mansa amb les persones; es deixa acariciar per tothom i es mostra molt tranquil·la en la majoria de situacions, però es torna agressiva molt sovint amb els altres gossos, especialment si són grossos. Jo ho atribueixo al record una mica traumàtic d’algun atac que devia patir de petita. Quan veu un altre gos es posa en actitud d’alerta i per no res l’ataca, sense mirar si l’altre gos és molt més gros que ella i sense adonar-se que se la poden cruspir sencera d’una queixalada. Alguns entesos m’han dit que no és altra cosa que por i una forma de defensa.
El nostre inefable i corrupte PP (Partit Porqueria) cada cop té més por i sovint surt amb actituds «xulesques», més pròpies d’un pinxo de discoteca que no pas d’un partit seriós i demòcrata. Com fa la nostra Lluna, ataca perquè se les veu venir i els ha agafat la por i les cagarrines. Un bon espècimen d’aquesta banda de corruptes que governa bona part d’Espanya és el president del PPC, Xavier García Albiol, que ara amenaça als jubilats catalans dient-los que tres de cada deu es quedaran sense pensió si Catalunya arriba a serindependent. No crec que es pugui ser més matusser, més groller i bast per tergiversar la realitat i gosar fer servir aquesta mena de mentides.
Com que no tenen arguments fan servir l’amenaça, la mentida, la distorsió de la realitat i l’argument de la por. Tots sabem prou bé que, després d’haver buidat la caixa de les pensions, els futurs jubilats que realment corren perill són els que es quedin a Espanya i que en una Catalunya independent les pensions podrien ser millors. I no ho dic jo això, sinó que ho diuen els entesos. Ara es dedicaran a anar a les llars de jubilats a escampar la por entre els avis i les àvies sense cap mena de pudor i vergonya. Caldrà estar atents.

Una resposta fins a ara

25 abr. 2017


Dolent com un mal poema

Classificat com a POLÍTICA,SOCIETAT

Diego Bedoya, germà de la Creu Blanca, assassinat a Veneçuela.

————————————————————————————————————————

Quan escoltem els discursos del President de Veneçuela, Nicolás Maduro, parlant de conspiració internacional i de com els enemics exteriors volen acabar amb la revolució bolivariana, em sembla escoltar la mateixa vella i tronada cançó que fan servir sempre els dictadors i els populistes de tots els temps, que són incapaços de fer autocrítica i no reconeixen mai els propis errors i no fan més que projectar-los cap als altres. Els discursos d’aquesta mena de governants ja només fan riure -o plorar de tristesa- i provoquen la befa del poble. Són discursos buits, plens de mentides, de falses promeses, d’un patriotisme fals i d’una realitat distorsionada. Discursos que ja ningú es creu perquè contrasten massa amb la dura realitat que toca viure cada dia a un poble sofrent.

Veneçuela és a tocar del precipici i en qualsevol moment pot esclatar una guerra civil, si no canvien les coses de forma immediata. La societat no aguanta més el caos, la pobresa i la gana que els ineptes governants d’aquest país han instal·lada a un sofert poble que, com sempre, en reben les conseqüències els més febles.

Ahir vaig tenir ocasió d’escoltar en viu i en directe la narració d’un germà franciscà de Creu Blanca del Castell del Remei que havia estat a Veneçuela no fa gaire. Ens contava el que va passa en una casa d’acollida de gent gran i de discapacitats que l’orde religiós té a La Victoria (Veneçuela). Resulta que el diumenge de Rams el germà Diego Bedoya -el superior que regentava aquesta casa- va ser víctima de l’extrema situació d’inseguretat i violència que viu el país. Durant la nit va sofrir un atracament i van trobar el seu cos decapitat al despatx del centre, on també s’hi van trobar a faltar objectes, diners i aliments. Segons explicava aquest germà, que té fil directe amb la gent d’allà, la situació dels seus centres i de milers i milers de persones és una situació extrema: no tenen aliments, ni medicines, ni les coses més essencials per viure de forma digna. En molts casos no es poden aconseguir ni amb diners perquè no hi ha la majoria de coses bàsiques per a viure.

Escoltar Maduro i escoltar aquestes narracions terribles de primera mà fa que hom es posi a comparar i a pensar com encara tenen l’atreviment d’obrir la boca per intentar fer creure les seves mentides. A Maduro ja no se’l creu ningú, com no es creuen a Castro a Cuba, ni a tants líders populistes que volen tapar la realitat amb mentides. En aquests països només viuen mitjanament bé aquells que s’ajoquen sota l’ombra del partit. La corrupció i les corrupteles de tota mena són el pa de cada dia i quan en els seus discursos invoquen contínuament la pàtria, la gent riu per no plorar. De quina pàtria parlen? La seva pàtria no és res més que la seva butxaca perquè aquesta mena de gent de patriotes no en tenen res.

Però, desgraciadament, no passen només allà aquestes coses. Aquí també en sabem alguna cosa d’aquesta mena de porqueria i les clavegueres cada dia baixen més plenes de merda. Alguns patriotes han mostrat públicament les vergonyes davant de jutges i tribunals i des de fa una temporada també aquí són el pa de cada dia aquest tipus de notícies. També aquí tenim una colla de patriotes que, quan s’omplen la boca amb frases patriòtiques, ja no commouen ningú. Aquests dies veiem com mig PP s’ha d’asseure davant de jutges i l’altre mig és a la presó. I serien molts més si no tinguessin comprades i lligades de mans i peus institucions que haurien de ser independents però que no ho són de cap de les maneres. Les paraules i les promeses d’aquests criminals encorbatats ja no haurien d’enganyar a ningú mitjanament intel·ligent. Les seves paraules ens deixen totalment freds i indiferents. Com un mal poema o una mala novel·la que deixem de llegir perquè ja ens avorreix.

No hi ha resposta

06 abr. 2017


L’HORA DE LA TRANSGRESSIÓ

Classificat com a POLÍTICA

cruzar-linea-1Ahir vaig tenir la santa paciència de seguir una bona estona la compareixença de l’exministre de l’Interior Fernández Díaz i el llavors director de l’oficina Antifrau de Catalunya Daniel de Alfonso. Dir que em vaig indignar escoltant aquests personatges mentiders i covards és poc. Va arribar un moment que semblava que estava assistint a una pel·lícula, no sé si de terror, de gàngsters, de ciència-ficció o simplement d’aquelles tan dures pròpies del neorealisme italià. En poca estona vaig escoltar tantes mentides, tantes incongruències, tant desafiament, tanta falsa superioritat moral i tanta fatxenderia que pensava com pot ser que tot un poble pogués seguir suportant persones com ells en llocs destacats de la vida pública. En els països democràtics gent d’aquesta mena ja faria temps que haurien dimitit o bé serien a la presó. Aquí no, aquí encara gallegen amb el cap ben alt i sense cap tipus de vergonya.

Per començar, cap dels dos va reconèixer que haguessin escoltat les gravacions. Si els criden a comparèixer justament per causa d’aquestes gravacions, com poden -pregunto jo- comparèixer dient que no les han escoltades i afirmant amb tota la barra que han estat manipulades? Com saben si han estat manipulades, o no, si no les han escoltades?. Ni mentir amb una mica de traça saben fer! Això que el diputat Rufian els anava recordant tot sovint aquell precepte que diu: No mentiràs

Davant situacions com aquestes no ens queda altra sortida que dir adéu a un Estat que ens pren el pèl i ens acusa de transgressors de la llei quan ell mateix és el primer transgressor, quan ell mateix és el primer manipulador i interpretador malèvol de les lleis a través dels òrgans de què disposa. O mirem de fer que la política sigui una cosa una mica més digna, o pleguem tots i esquincem la baralla. No cal perdre temps en Comissions d’investigació o anant a Madrid a què se’ns rifin permanentment…

Em sembla que potser ha arribat l’hora de la transgressió clara i directa d’aquestes lleis injustes que tothom pot saltar-se, menys nosaltres. Desobeir les lleis, les ordres o els preceptes arribarà un moment que caldrà fer-ho tant sí com no, si d’una vegada volem alliberar-nos d’aquesta tropa. Ha arribat el moment de superar alguns límits i rebel·lar-se. Ha arribat el moment de dir prou i ja és hora de què el Govern de Catalunya ens indiqui el camí que cal recórrer per veure d’una vegada per totes si som majoria o no els que volem desfer-nos d’aquesta cosa tètrica que s’anomena Espanya. Com a demòcrates acceptarem el resultat que la majoria voldrà, però estic segur que, si deixessin fer les coses com correspon, serem majoria els que voldrem marxar. Han estat segles de persecució sistemàtica i de tripijocs de tota classe per fer-nos desaparèixer i no ho han aconseguit. Han buscat les pessigolles a tothom que pugui tenir una mica d’influència i ho han fet sense manies en els moments que han cregut més convenients per ells. Han jugat brut durant segles, però ara ja ens tiren permanentment la cavalleria al damunt perquè veuen que estem decidits a marxar. Ha arribat el moment de dir prou i el moment de transgredir la línia vermella. Per dignitat i perquè sabem que tenim raó. Deixem l’autoodi, les divisions, les manies i totes les claudicacions que hem anat fent al llarg de la història. Deixem de banda el passat i mirem només el futur. No podem claudicar més davant d’aquesta gentota i ens hem d’armar de coratge perquè, com ens diu Quim Gibert en el llibre ELOGI DE LA TRANSGRESSIÖ (fet per diversos autors), “anem curts de coratge a l’hora d’avançar agosaradament cap a tots els obstacles que ens priva de ser un poble normal, un poble lliure”. I, com diu també el professor Ramon Camats, un altre dels autors del llibre, “que si aquests estats intenten imposar criteris de justícia basats en la força, apareix el dret a la desobediència i, si escau, a la revolta pacífica”.

No hi ha resposta

02 abr. 2017


Piqué i la llotja del Bernabeu

Classificat com a Futbol,POLÍTICA

palco-bernabeu-partido-real-madrid_1012409252_6719237_1020x5741

Aquest dimecres passat el jugador del Barça, Gerard Piqué, va fer unes explosives declaracions després del partit de la selecció espanyola en la que ell va tenir-hi un paper destacat. Els periodistes li van estirar la llengua i, ja se sap, quan a Piqué li estiren la llengua fa com les serps. A vegades pica i pica fort. I aquesta vegada va picar fort. Podeu llegir les declaracions AQUÍ.

No va dir res que no se sabés i fos de domini públic. La llotja del Bernabeu és molt més que una llotja on hi van convidats a veure partits de futbol. Potser com moltes altres, però aquesta és una llotja especial perquè hi va la flor i nata de tota classe de poders espanyols. Hi van polítics, jutges, banquers i tutti quanti… La veritat és que Piqué té més raó que un sant quan diu que allà s’hi mouen els fils del país (suposo que volia dir de l’Estat, perquè a Espanya de països n’hi ha més d’un). Els fils, com en els teatres de titelles, s’han de moure sense que es vegin i la gràcia justament és aquesta: moure els fils sense que es noti i fent veure que els personatges es mouen per si mateixos. Tots sabem que el món es mou molt sovint per interessos de tota mena i, com que no els sabem o ho fem veure, quedem contents i enganyats… i tots tan feliços.

Ja sabeu que jo vaig viure una colla d’anys a l’Uruguai i recordo que allà es donava una cosa similar. L’equivalent a la llotja del Bernabeu allà serien els asados a las estancias, que vindrien a ser als cortijos o a qualsevol gran propietat d’un terratinent. En temps del dictador Franco aquests intercanvis de favors i interessos es feien en les grans caceres que li preparava algun d’aquells estómacs agraïts tan abundants en aquells dies. Llegia no fa gaire en un diari uruguaià que el senador Besozzi va organitzar un d’aquests asados a la seva estancia de Soriano i que va fer parlar molt perquè hi havia l’expresident Mujica i gent d’altres partits i, com sol passar, tothom va mirar «de arrimar el ascua a su sardina», com diuen els castellans.

Si hom vol ser veritablement independent s’ha de vigilar molt a acceptar certes invitacions. Explica un amic meu -exsenador uruguaià- que hi havia un famós i molt respectat comentarista de futbol d’aquell país -Carlos Solé- que sempre deia: “yo no como asados ni con jueces ni con jugadores”. Era un home que es declarava independent i que feia de la seva independència un tresor. I no acceptava invitacions per tal de què després pogués plantar la canya a qui fos i que no hi hagués cap tipus de sospita.

Reunir-se amb els poderosos i els famosos de tota mena té el seu atractiu. Normalment és una bona inversió que al cap i a la fi acaba donant bons rendiments. Pot ser vanitat, interès, fama, sortir als diaris… o el que vulgueu. Però anar a la llotja del Bernabeu o que t’aconvidin a certs llocs és una temptació a la qual és molt fàcil sucumbir. Veure a segons qui allà i després lligar caps per coses que succeeixen a despatxos o audiències no costa gaire. Deien que la dona del César no només havia de ser honesta sinó que ho havia de semblar. Doncs, això. Gerard Piqué té tota la raó del món quan diu el que diu. I és molt difícil contradir-lo veient el que estem veient i comparant, per exemple, els judicis que han engegat a Messi o a Neymar per evasió d’impostos i com deixen de banda al madridista Cristiano Ronaldo. O, si fem la comparació,veurem la deferència amb què alguns jutges tracten alguns polítics assidus a la llotja madridista i la salvatge lupa que fan servir amb altres polítics independentistes. Quan diem «blanco y en botella» tots endevinem de seguida que es tracta de llet, de tant obvi i evident com és. Doncs igualment quan Piqué parla dels fils que es mouen a la llotja del Bernabeu tots sabem de quin fils es tracten. I no cal fer-se el desentès ni defensar-se parlant de valors perquè ja sabem quins valors fa servir el senyor Florentino.

No hi ha resposta

29 març 2017


Quan fou mort el combregaren

Classificat com a Partido Popular (PP),POLÍTICA

El refranyer popular acostuma a ser molt savi. En una frase curta pot arribar a dir moltes coses i coses d’una gran profunditat. Quan un auxili o remei arriba tard es fa servir el refrany que encapçala aquest text: «Quan era mort el combregaren», que en castellà podríem trobar l’equivalent en aquell refrany que fa: «A buena hora, mangas verdes».

Aquest refrany el faria servir per explicar el que va succeir ahir amb l’inefable Rajoy, que ve a Barcelona, fa quatre promeses ja velles i reiteradament incomplertes davant d’una colla de fans que se’l miraven satisfets com si veiessin Nostre Senyor -admiradors incondicionals d’un enigmàtic personatge que ni ell mateix sap ben bé on va- i torna a marxar cap a Madrid satisfet d’ell mateix i content com unes pasqües. Deixa anar unes quantes promeses que sap ben bé que mai es compliran i queda tan ample. Fa més de 20 anys que els governs de Madrid prometen coses que després no fan. És el «timo de la estampita» amb el que ens enreden sempre i, babaus de nosaltres, hi caiem amb les quatre potes.

Jo no ho entenc! De veritat que no entenc com aquesta gent del PP té les penques de fer aquesta mena de sainets sense ni enrogir ni una molla. I tampoc entenc com encara es deixen prendre el pèl escoltant embadalits tantes promeses i tantes mentides. Només cal veure les cares dels que eren a primera fila de l’auditori per veure que són gent comprada o, si voleu, gent que s’ha venut al millor postor. Gent amb grans interessos econòmics que han de quedar bé de la manera que sigui amb el govern. Germà Bel, una de les persones més enteses en tot el que fa referència a infraestructures desmunta en un article tot el que aquest beneit que tenim de Presidente va dir. Ho podeu trobar si us hi voleu entretenir una estona. Com deien els de LA COMPETÈNCIA a Rac1: «:Rajoy a Catalunya prometent 3900M € en Rodalies. “Jau Rajoy! Tú, en la colonia, prometer caballo de hierro pero sólo hay cabra de cartón”».

Dilluns passat, per exemple, el ministre de Foment espanyol va pujar a un tren en proves per arribar a Castelló i fer-se la fotografia explicant que arribarà aviat a la capital de la Plana. Des del mateix tren fa una piulada, sorprenent, per dir que el corredor mediterrani avança perquè Castelló serà més a prop de Madrid. Ja ho veieu, el corredor del Mediterrani passant per Madrid. Qualsevol dia diran que faran arribar el mar a Madrid i alguns s’ho creuran. Apropen Castelló a Madrid i l’allunyen de València perquè els entesos descobreixen que so que l’arribada del TGV Madrid-Castelló causarà un retard de vuit minuts i mig en tots els altres trens que fan la ruta entre València i Castelló. I, si ho analitzem bé veurem com els 3,7 milions de passatgers que cada any van de València a Castelló perdran vuit minuts de la seva vida per trajecte per tal que els 116.000 usuaris que Renfe creu que tindrà el TGV vagin una mica més de pressa, com fa notar VICENT PARTAL a VilaWeb. Dit d’una altra manera: trenta-un viatgers de rodalia hauran d’aguantar un retard de vuit minuts i mig per cada (presumpte) viatger que tindrà el TGV.

Ahir Mariano Rajoy va fer de «trilero» altre cop . Va repetir, per enèssima vegada, les promeses que han fet per arreglar rodalia i que ja va prometre el ministre socialista Pepín Blanco fa una colla d’anys enrere. Rajoy va prometre ahir 4.000 milions d’euros en els trens de rodalia de Barcelona fins al 2025. I Blanco havia promès 4.000 milions d’euros en els trens de rodalia de Barcelona que s’hi havien d’haver esmerçat entre el 2008 i el 2015. Ho heu llegit bé: és la mateixa xifra. Però encara és més greu que d’aquells diners promesos només en va arribar el 10%. El govern espanyol va prometre 4.000 milions i en van arribar 400. I si encara ens volem indignar més, cal dir ben alt i fort que el famós túnel que han construït entre Chamartín i Barajas, a Madrid, pagat amb els diners del corredor mediterrani, costa 935 milions.

Ens tracten de rucs, però no tots ho som i alguns sabem veure les coses i potser algun dia la gran majoria de catalans veuran l’estafa permanent que ens fan i llavors tots a córrer perquè els catalans no marxis. I podrem dir amb tota la raó: «Quan fou mort el combregaren».

2 respostes

Anteriors »