Arxiu per a 'DISCAPACITAT' Categories

01 des. 2019


RECORDANT LA DISCAPACITAT

Classificat com a DISCAPACITAT

El proper 3 de desembre es celebra el Dia Internacional de les persones amb discapacitat. Cal un dia especial per pensar-hi? Sí, encara és necessari perquè sovint ens oblidem que hi ha un immens col·lectiu amb necessitats funcionals diverses que reclama més atenció de la societat. Una societat avançada ho demostra tenint en el seu punt de mira els col·lectius més necessitats (necessitats en tots els aspectes que pugueu imaginar).

El terme discapacitat (acceptat per molts i discutit per molts altres) fa referència a dificultats físiques o mentals, com la discapacitat sensorial, cognitiva o intel·lectual, trastorns mentals o diversos tipus de malalties cròniques. 

Les persones amb discapacitat esdevenen la «minoria més amplia del Món» (la OMS calcula que 1 de cada 7 persones al Món està afectada per algun tipus de discapacitat: uns 1.000 milions de persones, dels quals uns 100 milions són nens) i de forma molt generalitzada tenen tasses de pobresa més altes, pitjor accés a l’educació i a llocs de treball qualificats.Existeixen importants dificultats per l’accés al transport o a la informació, menys recursos per defensar els seus drets i sovint importants discriminacions socials i manca de legislació que faciliti la seva integració.

 Les persones amb discapacitat són més vulnerables a patir actes violents: els nens discapacitats i els adults amb problemes mentals tenen quatre vegades més risc de patir violència. La ignorància respecte les discapacitats acostuma a estar darrera la estigmatització i la discriminació. L’accessibilitat i la inclusió de les persones amb discapacitat són drets fonamentals reconeguts per la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Sense elles es coarta la possibilitat de gaudir d’altres drets. Al seu article 9 La Convenció demana que els discapacitats puguin accedir a una vida independent i participar de forma activa en el desenvolupament de la societat i sol·licita als estats membres que prenguin les mesures apropiades per donar-lis ple accés a l’activitat quotidiana i eliminar els obstacles a la seva integració.

Us adjunto un vídeo de JAVIER ROMAÑACH que ara fa un any que ens va deixar i del qual la premsa quasi no en va parlar, quan va ser una persona que apareixerà en tots els llibres d’història del futur que parlin sobre la diversitat funcional.

 

No hi ha resposta

12 abr. 2019


EL SECTOR DE LA disCAPACITAT

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

Unes 6.000 persones del sector d’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual i especials dificultats es van manifestar ahir a Barcelona per exigir millores en el finançament públic de les entitats i dels Centres Especials de Treball (CET) per revertir les retallades i congelacions que pateixen des de fa anys, unes reduccions que, segons les empreses i les entitats del sector, han provocat «una precarització progressiva en la qualitat de l’atenció a aquestes persones». En el conjunt de Catalunya posa en risc 10.000 llocs de treball i també els serveis d’atenció a 40.000 persones amb discapacitat.

Una seixantena de persones del centre ACUDAM de Mollerussa hi han participat, junt amb altres persones provinents de més de 200 entitats de Catalunya associades a l’AEES Dincat (Associació Empresarial d’Economia Social-Discapacitat Intel·lectual de Catalunya). Tota aquesta gent ha sortit al carrer per alertar i denunciar la insostenibilitat dels serveis d’atenció a persones amb discapacitat. A Lleida perillen 650 llocs de treball de persones amb discapacitat, provinents d’11 Centres Especials de Treball (CETs). Han de fer front a un augment d’1,5 milions d’euros anuals per poder pagar als seus treballadors amb discapacitat. La mobilització ha denunciat la situació límit en què es troben les entitats i fer visible l’escenari generalitzat de desprotecció i vulnerabilitat del sector, després de 10 anys de finançament i tarifes de serveis congelats. Els fons públics dedicats als serveis de suport a les persones amb discapacitats van patir greus retallades amb la crisi econòmica del 2008. Des d’aleshores, fa 10 anys que estan congelades.

El departament de Treball ha explicat que Catalunya ha “complert amb els seus compromisos” i ha assegurat que seguirà fent front a tots els acords als quals s’ha compromès amb les entitats i empreses del sector. El secretari de Treball també ha avançat que la Generalitat iniciarà els tràmits i “les accions legals” per “exigir a l’Estat el compliment de les seves obligacions”. “No pot seguir passant que l’Estat tingui compromisos i obligacions de finançament i que segueixi posant al llom de la ciutadania de Catalunya la responsabilitat de donar-hi resposta”, ha etzibat el secretari, que també ha explicat que aquest any, tot i que les normes estatals preveuen repartir els recursos en funció de les persones ateses, “això no es complirà”. “Ens arribaran el 16% dels recursos quan ens correspondria el 22%”, ha assegurat Ginesta.

Malament rai quan un país deixa de banda els seus ciutadans més febles i més necessitats!

 

No hi ha resposta

19 març 2019


EL VOT I LES PERSONES AMB DISCAPACITAT

Classificat com a DISCAPACITAT


Democracia plena también para los discapacitados

La Creu del Sud és el blog d’en FRANCESC MATEU I HOSTA, metge, director d’Oxfam Intermón a Catalunya des del 2004 i moltes altres coses dins del seu àmbit professional. Però fora de l’àmbit professional és membre d’Espai21, un col·lectiu de pares i mares amb fills amb la Sd de Down i de la Plataforma Ciutadana per l’Escola Inclusiva que reuneix moltes entitats que treballen per la inclusió de tots els infants a l’escola.

Però en Francesc Mateu és també pare d’un fill amb Síndrome de Down i, com és natural, s’ha indignat amb una disposició del BOE referent a una recent reforma de la llei electoral que permet votar a les persones discapacitades. Trobo que és prou interessant com per portar-lo al meu blog i difondre aquest interessant article. Si el voleu llegir al mateix blog, cliqueu AQUÍ

Fiscalitzar el vot de les persones amb discapacitat?

Article publicat originariament al diari ARA en versió una mica redudida: bit.ly/ARAvotJoan19CAT

El passat 6 de desembre coincidint amb el 40 aniversari de la Constitució el BOE va publicar una reforma de la llei electoral que permetia votar a les persones discapacitades acabant així amb una anomalia històrica de la democràcia espanyola. Tots els que tenim fills discapacitats coneixem els raonaments absurds i les decisions arbitràries de molts jutges que durant anys han intervingut per negar aquest dret: se’ls preguntava per exemple quants senadors aporta Catalunya al senat o distingir entre un sindicat i un partit polític. I quanta gent no votaria a l’Estat espanyol si apliquéssim aquest criteri a tothom? Afortunadament, i seguint les consignes del dret internacional, aquest dret s’ha recuperat i en les properes eleccions podran votar 100.000 persones i escaig.

A les portes d’una època carregada de convocatòries electorals ja ens disposàvem a gaudir d’aquesta primera oportunitat, quan ens hem trobat amb una nova disposició del BOE, aquesta vegada per mandat de la Junta electoral, que ens ha deixat glaçats. La Junta electoral, en una disposició més ideològica que tècnica, ha decidit limitar el dret aprovat pel govern i fiscalitzar el seu exercici, ja que, encara que admet que no es pot “evitar” que els discapacitats puguin votin, qualsevol membre de la taula, apoderat o interventor, podrà valorar si el seu vot és “conscient, lliure i/o voluntari” i, si considera que no ho és, ho haurà de fer constar a l’acta i apuntar el nom i el DNI de la persona discapacitada. Ni apoderats ni interventors poden tenir la capacitat de decidir si un vot és conscient, lliure i voluntari i molts menys en el cas d’una persona amb discapacitat, perquè avaluar una persona i treure conclusions no és quelcom que es pugui fer mentre vota.

Algú s’imagina que en entrar a un col·legi electoral hagués de passar el filtre d’interventors o apoderats que decidissin si el nostre vot és conscient, lliure o voluntari? Us passa pel cap? Quines preguntes ens farien per determinar aquesta llibertat, consciència o voluntarietat? Quanta gent no podria votar en aquest cas? Caceres de bruixes de votants? Avaluaran la capacitat de molts avis i àvies ingressats a residències? La de molta gent que vota a partits disposats a retallar fins i tot el dret a vot si tenen l’oportunitat? No sembla acceptable, però quan parlem de persones discapacitades sovint acceptem raonaments que no hauríem d’acceptar. Com que les nostres capacitats són les majoritàries menyspreem les seves, i pensem que la diferència els inhabilita. El dret a votar, com qualsevol altre dret humà, és inherent al fet de ser persona i prou.

Fa uns dies Arcadi Espasa posava en dubte el seu dret a la salut i educació públiques i ara els aprovem el dret a vot per qüestionar-ho immediatament després. Prou! Pensant en el meu fill, em sembla surrealista que amb la il·lusió de les seves primeres eleccions, algú comenci a investigar sobre la seva capacitat o llibertat de votar el que vol votar. Prou vegades cada dia ja suportem les microvulneracions (o no tant micro) de drets que tenen perquè ara també hagin de passar un tràngol així al col·legi electoral. Si no es pot impedir el vot, quin és l’objectiu d’aquest dictamen? Criminalitzar a les persones amb discapacitat i perpetuar la idea que qualsevol pot qüestionar la seva consciència, llibertat o voluntarietat.

És molt greu. Ara, qualsevol persona, encara que no tingui cap formació, podrà jutjar, sembrar sospites i decidir si el vot del meu fill és lliure, conscient i voluntari. Tenint en compte que en aquestes eleccions hi haurà apoderats i interventors de partits predisposats a retallar drets dels ciutadans i ciutadanes, ni fet a mida. Un abús de poder contra els més vulnerables per part d’una Junta Electoral ancorada en el passat, i que només s’entén com a revenja per una llei que no els deu haver agradat.
Exigim que la Junta electoral canviï aquesta disposició. No pot ser que els teòrics garants d’un procés siguin els principals sospitosos de negar els drets del mateix procés. El meu fill amb la Síndrome de Down té, a hores d’ara, més clar a qui vol votar que els seus germans. Si això no es canvia, haurem d’entendre que no som a un estat de dret, sinó a un estat que atorga a qualsevol el poder d’interpretar el dret d’un tercer, sobretot si aquest pertany a un col·lectiu vulnerable.

Si voleu col.laborar, hi ha una campanya oberta de signatures perque deroguin el decrethttp://chng.it/B5Vn7ZCQbT 

No hi ha resposta

04 oct. 2018


NORMAL O SUBNORMAL?

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

Llegia fa pocs dies a VilaWeb un article del professor ANTONI CASTELLS TALENS amb aquest mateix títol NORMAL O SUBNORMAL? Que jo he fet servir per al meu apunt d’avui. Val la pena que el llegiu si teniu una mica de temps, ja que el professor Castells parla des de la pròpia experiència, que en realitat és quan millor es diuen i s’expressen les coses. És clar que tots podem i tenim el dret a parlar del que sigui, només faltaria! Però tots sabem per experiència pròpia que normalment es parla de manera diferent d’un tema quan et toca d’aprop o quan et toca de lluny i només teoritzem. No és el mateix parlar d’una malaltia, d’una mala experiència familiar, d’una pèrdua o d’una feina quan ho hem experimentat en primera persona.
Tot això ve a tomb perquè avui comencen els Jocs Special Olympics a La seu d’Urgell-Andorra 2018 i que duraran quatre intensos dies. I també ve a tomb per un comentari que he escoltat sobre aquestes persones amb capacitats diferents que m’ha fet pensar immediatament en l’article que us citava del professor Castells. Com que jo no podria pas millorar tot el que ell diu sobre el que significa normalitat i subnormalitat, us prego que el llegiu i en treien les vostres pròpies conclusions.
He de confessar que jo vaig aprendre molt quan durant 29 anys vaig tenir la sort de tractar amb aquestes persones a la feina que feia a ACUDAM, un taller per a persones de capacitats diferents que és una referència a la comarca del Pla d’Urgell. Vaig aprendre molt i, em sembla, que va canviar la meva percepció, la manera d’entendre certes coses i la meva visió de la vida i de certs valors que la societat atorga a les coses. Tots hem fet molts passos en aquest sentit i no ens podem queixar de com hem evolucionat. Però també és cert que encara falta molt camí a recórrer, si tenim en compte algunes expressions que encara podem escoltar o que nosaltres mateixos diem sense adonar-nos-en. Els Jocs Special Olympics ens ensenyen una cosa fonamental per a la vida: no és millor aquell que ho aconsegueix, sinó que fins i tot pot ser millor aquell que ho intenta sense aconseguir-ho…
Bons Jocs Special Olympics, campions!

No hi ha resposta

08 gen. 2018


Incapacitats per votar?

Classificat com a DISCAPACITAT

Al llarg de història s’han utilitzat moltes paraules per designar les persones amb alguna discapacitat: “incapacitats”, “minusvàlids”, “deficients”, etc. Tots aquests termes impliquen,amb més o menys grau -tot i no ser-ne conscients-, un concepte pejoratiu. Per això darrerament es prefereix parlar de «persones amb capacitats diferents” i s’assumeix que algunes persones poden tenir alguna discapacitat en concret però tenen moltes altres capacitats. Sovint les paraules “deficiència”, “discapacitat” i “minusvalidesa” s’utilitzen com a sinònims però descriuen matisos diferents. La deficiència ens parla del trastorn de l’òrgan, la discapacitat ens parla del trastorn de la persona i la minusvalidesa ens parla del trastorn a escala de societat.
Unes 4.000 persones catalanes amb discapacitat intel·lectual no van poder votar en les eleccions del 21 de desembre passat i es calcula que a tot Espanya hi ha unes 95.000 persones incapacitades judicialment. Sovint, les famílies modifiquen el grau de capacitat per protegir-los però, d’aquesta manera i moltes vegades sense ser-ne conscient, els anul·len el dret de sufragi i perquè puguin recuperar el dret de vot un metge forense i un jutge han d’avaluar la seva capacitat; i no sempre és fàcil. Els jutges aproven la incapacitació a petició de la família, per evitar que persones discapacitades intel·lectualment o amb algun trastorn mental puguin patir algun tipus d’abús o d’estafa. Ara bé, també comporta no poder votar. Les associacions que representen els discapacitats intel·lectuals han engegat ara una campanya per recuperar aquest dret perquè consideren que en molts cassos poden saber perfectament el que han de votar, com ho pot saber -o no- tanta i tanta gent dels que en diem «normal». Quants cassos hem vist d’ancians que viuen en residències com són acompanyats a votar amb el sobre i la papereta ja preparada per una altra persona i sense saber què voten?.

El Congrés ja va fer un primer pas per reformar la llei electoral per poder reconèixer el dretde vot de totes les persones amb discapacitats intel·lectuals, però a hores d’ara encara no s’han s’han tramitat els canvis. Juan Endara, de l’Associació de Discapacitats Intel·lectuals de Catalunya (DINCAT), explica: “Una figura de protecció com la incapacitació s’està convertint en una vulneració de drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. Totes les persones són influenciables. No hi ha manera de saber si algú és més o menys influenciable, i totes les persones haurien de tenir aquest dret fonamental. És la persona qui s’hauria de fer la idea de les decisions que pren i, amb l’exercici de la seva llibertat, triar els seus representants polítics”.

Per què és important respectar el dret al vot?. Perquè és un dret que, a partir de certa edat, tothom té i els drets han de ser respectats a tota persona per principi. Les persones amb capacitats diferents són més influenciables que altra gent?. Depèn. Si no es fa un examen a tots els ciutadans per votar, per què s’ha de fer les persones amb discapacitat?. Quanta gent de la que vota a l’ínclit Rajoy, per exemple, sap exactament què vota? Qui de nosaltres s’ha llegit els programes electorals dels partits abans d’anar a votar?. Si ens fessin un examen estic segur que la majoria suspendria.

No hi ha resposta

10 abr. 2017


Qüestionar l’herència

Classificat com a DISCAPACITAT

personatges-amb-discapacitats

Llegeixo avui als diaris que el pub FISSURE de Lleida prohibeix l’entrada de joves amb Down. I no només una vegada, sinó dues.Exactament la nit de divendres 31 de març i la matinada del dissabte 8 d’abril. Per aquest motiu l‘Associació Down Lleida ha denunciat aquest dilluns a la Fiscalia els propietaris del pub, tot i que posteriorment aquests han hagut de demanar disculpes per tot l’enrenou mediàtic en què s’han vist involucrats.

El tema de la diversitat funcional és un tema que hauríem de tractar amb molta més sensibilitat de la que acostumem a fer-ho perquè, potser sense voler, ferim moltes sensibilitats. Normalment diem que no som racistes, ni homòfobs, ni xenòfobs, ni misògins -i potser no ho som conscientment- però al llarg del dia, si analitzéssim bé les nostres accions, les nostres paraules o les nostres actituds, trobaríem que no és ben bé així. I això ens passa perquè tenim tota una sèrie de conceptes heretats, de costums, de maneres de fer o de parlar que conformen la nostra vida i ens fan ser d’una determinada manera sense que ni en siguem conscients. A vegades han de ser els altres qui ens en facin adonar de fets com aquests que exposava al principi. Creiem que l’ordre natural de les coses és el que hem mamat des de petits i que el normal és allò que hem vist tota la vida, que culturalment i socialment vam aprendre un dia, que potser ningú no ens ha qüestionat mai de veritat i que anem reproduint de manera inconscient.

La vida és un aprenentatge continu, acostumem a dir. I és cert. Però també hauria de ser un desaprenentatge d’alguns esquemes heretats que no són correctes avui en dia i que hauríem de fer l’esforç d’anar abandonant. Ens cal qüestionar urgentment aquella càrrega que portem al damunt des de petits i que avui ja ens fa més nosa que servei en un món que ha canviat i que encara canviarà més ràpidament. Cal que ens adonem que les coses ja no són com eren i que demà ja no seran igual que avui. I qui no sàpiga fer aquest pas és pell. Per poder avançar hem de posar en solfa tot allò que vam aprendre i hem de veure si encara ens serveix.

A aquelles persones que la vida els ha «regalat» limitacions severes d’algun tipus no cal que la societat els ho posi més difícil. A més, ja seria hora de començar a parlar de drets i fer-los valer de la manera que sigui. Els sufragistes dels EEUU van haver de lluitar dur per a poder exercir el seu dret. Els negres igualment. I les dones, i els homosexuals i els immigrants… Si hem fet un món molt injust per a moltes persones, ja començaria a ser hora d’anar-lo desfent i fer-ne un de nou, més just i on la igualtat sigui norma i no pas excepció. El que ens sembla natural, normal, allò de sempre, no vol dir que sigui el millor… i potser ni tan sols és bo. Qüestionem-ho i llavors ho comprovarem.

No hi ha resposta

26 maig 2016


Què vol dir ‘diversitat funcional’?

Demà, divendres 27 de Maig, a les 20h i a la sala d’actes de la Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell (Av. Jaume I) de Mollerussa, ACUDAM organitza una conferència + col·loqui amb Mònica Terribas. A la conferència i el posterior col·loqui mirarem de reflexionar sobre la relació dels mitjans de comunicació i les persones amb discapacitats diverses.

No es pot posar en dubte que els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental com a constructors d’opinió i, per tant, també el tindran a l’hora de trencar els estereotips que sovint es tenen sobre certs col·lectius de persones. Les paraules donen forma al pensament i són més poderoses del que ens pensem. No només designen objectes, persones o conceptes sinó que també conformen el pensament i aquest, a la vegada, condiciona les nostres actituds. Per això, per canviar actituds inadequades, perjudicials, equivocades o injustes és necessari començar a canviar la forma en que parlem i la terminologia que fem servir.

Per sort, s’ha fet un llarg camí a l’hora de parlar i tractar les diferents formes de discapacitats. Però falta molt i tots tenim tendència a caure en els errors de sempre perquè no ens acabem d’acostumar a tractar el tema amb naturalitat i, per tant, les persones es veuen afectades per la qualificació més o menys negativa que acompanyen les nostres paraules o actituds. Ho fem la majoria de vegades sense cap mala intenció, però ho fem. Caldria que aprenguéssim a definir les persones pel que són i no pels títols que tenen, pels diners, pels càrrecs o pels diagnòstics que els metges els han assignat. Per això hauríem d’aprendre d’una vegada que les persones no són la seva discapacitat sinó que la tenen. Com la tenim tots, per altra banda, en algun o altre aspecte de la nostra persona o de la nostra vida.

Com deia, s’han fet molts passos en quant a paraules, conceptes, maneres de fer i de tractar certes discapacitats. I el pas que s’està fent actualment -i que és molt interessant-és el que va cap a una substitució progressiva de la paraula “discapacitat” per “diversitat funcional”. Aquesta expressió la va anar gestant i fent-la pública el Foro de Vida Independiente (FVI), un moviment de persones amb discapacitat que ha reflexionat molt i molt bé sobre aquest tema. Caldria que tots féssim un passeig per la seva pàgina web i segur que ens seria molt profitós. Entretant, mirarem si aquesta conferència-col·loqui amb la Mònica Terribas ens resulta prou interessant i ric com per aprendre’n una mica més. Ja en parlarem…

No hi ha resposta

01 des. 2015


A.M.O.R. i integració social

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

JUNEDAINCURSIÓ és un projecte d’integració social que acabo de conèixer fa quatre dies. Recordeu que en el meu darrer apunt us parlava d’una obra de teatre que feien un grup de nois i noies d’ACUDAM i d’altres tallers i centres de les terres de ponent? Doncs tot això que us explicaré avui és obra de Juneda InCursió Social, que “és un projecte singular i experimental que incideix en els col·lectius vulnerables como son les persones de la tercera edat i els discapacitats, que normalment no tenen la possibilitat de participar en activitats creatives, que donin ales a la seva imaginació i els aporti il·lusió a la seva rutina en els centres on estan ingressats”, segons ells mateixos ens diuen.

Aquest curs el projecte està centrat en un procés on els participants es convertiran en creadors i protagonistes d’una experiència teatral, s’enriquiran de l’intercanvi i la convivència amb altres col·lectius i tindran l’oportunitat de pujar dalt de l’escenari d’un teatre, acompanyats per un grup de professionals especialitzats en les arts escèniques d’àmbit social.

Quan vaig llegir per primer cop la paraula “INCURSIÓ” no la vaig acabar d’entendre i vaig anar al diccionari. Allà hi diu que té dos significats: “1 Entrada en un territori amb intenció hostil. 2 fig Entrada en un domini que no és el propi.”. Vaig adonar-me de seguida que la primera accepció no podia ser i que de ben segur que es referia a la segona. Vaig poder veure també que la paraula “incursionar” no existeix en català, tot i que sí que existeix la paraula “incursió” i designa tot aquell acte que suposi un endinsament en alguna cosa nova o desconeguda. En molts cassos s’utilitza en sentit militar. No obstant això, també es pot fer servir aquest terme per assenyalar que una persona està iniciant-se en alguna cosa diferent a la que solia fer o nova del tot.

L’acte d’incursionar o endinsar-se en alguna cosa o en un lloc sempre té a veure una mica amb la curiositat. Això és així pel fet que és la curiositat el que fa que una persona comenci alguna cosa nova, s’interessi per alguna cosa desconeguda, decideixi endinsar-se en un territori desconegut per veure què hi ha allà, etc. Sempre que parlem d’una incursió estem parlant d’una cosa que no es coneix, que no se sap com és, quins perills implica o quins beneficis pot significar. Quan una persona incursiona en una activitat nova, per exemple un esport, una cursa, una àrea fins a aquest moment desconeguda, està donant per fet que hi ha coses d’aquesta activitat o àrea que no coneix i amb les quals li agradaria estar en contacte o que li agradaria aprendre.

JUNEDAINCURSIÓ aquest curs ha assajat i estrenat un espectacle teatral que han anomenat A.M.O.R., una mirada als diferents vessants de l’amor. Els que l’han vist diuen que és un espectacle emocionant, fet per persones especials. El públic que l’ha vist va quedar meravellat per la fantàstica posada en escena i pel treball que van fer tots els actors i actrius. Emoció, tendresa, humor…un espectacle teatral de molt nivell i professionalitat que no ens podem perdre els que som d’aquestes terres ponentines. La van estrenar el 28 de novembre al Teatre Municipal de Juneda,  i la representaran el 3 de desembre alTeatre Escorxador de Lleida i el 4 de desembre al Teatre Amistat de Mollerussa.

Aquests tipus d’activitats acostumen a ser molt útils, interessants i agradoses a qui hiincursiona. No sempre són fàcils però acostumen a donar molt bon resultat perquè ajuden a afrontar situacions noves i a descobrir habilitats que potser un mateix desconeixia. Es creen noves relacions socials que enriqueixen la vida, s’adquireixen noves habilitats i formes d’expressió i s’ho passen molt bé estan junts. Estableixen ponts entre ells i creen llaços d’amistat. Com he pogut parlar o llegir alguna vegada, els pares de molts d’aquests nois i noies que neixen amb alguna discapacitat es preocupen i s’obsessionen per si aconseguiran o no determinades funcionalitats bàsiques (parlar, caminar, control d’esfínters, autonomia en la vida diària), així com a objectius intel·lectuals també essencials (llegir, escriure, calcular …). No obstant això, quan el temps passa i creixen, es van fent conscients de l’ enormement important que resulta per a la seva felicitat la integració social. Les seves manifestes dificultats per establir -ja des de petits- relacions socials en molts cassos amb nens de la seva edat acaba generant patiment, angoixa i ansietat, especialment en el cas de nens als que precedeix algun germà gran, que constitueix el seu referent i les relacions socials del quals aspiren a imitar. I com que són els majors experts en comunicació no verbal i absorbeixen aquests sentiments de la família,  poden acabar passant factura a la seva autoestima.

Aquestes activitats que fan amb persones semblants a ells (com en aquest cas del teatre) fan que puguin arribar a sentir-se capaços i orgullosos de les seves capacitats, que són moltes i més del que ells mateixos i nosaltres pensem. Per això és tan necessari estimular aquestes incursions a noves activitats i acceptar la seva manera de ser i funcionar per tal de poder gaudir de l’ésser únic i especial que cadascú d’ells és. Per això són tan necessàries també tota mena d’activitat d’integració social com, per exemple, no oblidar-se de incloure’ls i fer-los partícips del nostre entorn i de la nostra vida: convidar-los a les festes d’aniversari familiars o veïnals, a menjar o passar algun dia a casa d’algun familiar o anar d’excursió o viatge com qualsevol altre membre de la família.

Per tant, i per acabar, convidar-vos des d’aquí a tots a anar-los a veure en aquesta obra de teatre. Aquest any ACUDAM celebra 40 anys de la seva fundació i ho anem celebrant amb diferents actes durant tot l’any. Aquesta representació és un acte més que volem compartir amb tots.

RECORDEU: AQUEST DIVENDRES DIA 4 DE DESEMBRE OBRA DE TEATRE A.M.O.R. AL TEATRE L’AMISTAT DE MOLLERUSSA A LES 20:30.

No hi ha resposta

27 nov. 2015


A.M.O.R.: Un espectacle emocionant

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

Hi havia una vegada un home que tenia com a malnom “MEDIOHOMBRE”. Fa molt temps d’això. Era un estrateg fantàstic i un lluitador formidable. Era un mariner basc que es deia BLAS DE LEZO.
Aquest sobrenom li venia de la seva condició de coix, manco i borni … Deien les males llengües que tampoc tenia l’oïda massa fina a causa de la continuada exposició a l’artilleria.
A més d’això, va patir nombroses ferides en diverses batalles que van acabar de forjar el seu caràcter. Va ser oficial de l’armada. La seva vida sencera donaria per a una sèrie de televisió, plena de situacions heroiques. Però sens dubte n’hi ha una que destaca sobre totes les altres de manera singular: el setge de Cartagena d’Índies de 1741. Amb només 6 vaixells i amb prou feines 3000 homes, va haver de defensar la plaça davant del setge d’una formidable Armada Anglesa formada per 186 vaixells (60 més que l’Armada Invencible de Felip II) que sumaven 2000 canons i 23600 homes. Edward Vernon, almirall anglès al comandament de l’Armada, estava tan convençut de la infal·libilitat de la missió, que va enviar emissaris amb la notícia de la rendició de la plaça abans que aquesta fos presa. Amb una gran mostra d’enginy, habilitat i saber fer, Blas de Lezo va aconseguir l’impossible: derrotar l’enemic, al que va posar en retirada, i salvar Cartagena d’Índies.
Així que Vernon, derrotat i humiliat, va tornar a Anglaterra havent perdut 50 naus i 11.000 homes, amb una tropa desmoralitzada i havent de comunicar en persona a Jordi II que aquesta victòria que li havia anunciat (i per a la qual ja s’havien encunyat monedes commemoratives en circulació) no havia existit.
L’enuig del rei va ser tan majúscul que va prohibir, sota pena de mort, relatar l’incident en els llibres d’història i parlar sobre això.
Coix, manco i borni. “Mediohombre”. Alerta a qui considerem discapacitat !!!

A què ve aquesta història? Doncs a que una colla de nois i noies d’alguns tallers de les terres de ponent a qui diem discapacitats ens oferiran aquests pròxims dies una experiència teatral que es titula A.M.O.R. i que diuen que està molt i molt bé. Seríem capaços la majoria de nosaltres a pujar a un escenari i fer teatre tan bé com ho fan ells?

El teatre com a teràpia emocional. EL teatre com a element integrador. El teatre com a diversió. El teatre com alguna cosa molt interessant per a tothom. Aquesta obra A.M.O.R. també el podrem veure a Mollerussa. Reserveu el divendres 4 de desembre per anar al Teatre l’Amistat, a les 20.30 h. Diversió i emoció!

A.M.O.R. obra de teatre en el que hi participaran persones de l’ACUDAM.……
NO US LA PODEU PERDRE!!!!!!!

No hi ha resposta

02 maig 2015


El caliu d’una llar

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

Aquest dijous vam enterrar el David. Tenia 81 anys i era el més vell de la Residència d’ ACUDAM. Feia 32 anys que va començar a treballar a l’ACUDAM i va ser dels que va estrenar la Residència que es va construir l’ any 1997. Vol dir que  hi va ser 18 anys.

Els que llegiu habitualment aquest blog ja sabeu que jo hi vaig treballar durant 29 anys i, per tant, vaig conèixer el David quasi des del principi. Els primers anys l’anava a buscar i el retornava cada dia a casa seva de Vila-Sana. Fins que va ingressar a la Residència  i ja hi va restar definitivament.

El David era tota una institució entre nosaltres i jo diria que a tot el Pla d’ Urgell. El fet que el seu germà tingués una empresa d’autocars i fes excursions i prestés serveis a tots els pobles de la plana i que als seus anys de joventut el David l’acompanyés en els viatges feia que el conegués quasi tothom. També era molt conegut perquè no faltava mai a les Festes Majors dels pobles de la comarca. Normalment hi anava a peu però, com que tothom el coneixia, de seguida trobava algú que el pugés al cotxe. No li calia aixecar el dit perquè la gent ja parava només en veure’l…

Com us deia, el David feia 32 anys que era a l’ ACUDAM i és ben conegut que la primera feina que es va fer al taller va ser enfilar tubs de plàstic en ganxos metàl·lics per a fer tires llargues que es tallaven a mida per a fer cortines per a portes i finestres. El David va ser, per tant, dels primers en fer aquesta feina i la va fer durant tants anys que ja la feia a ulls clucs. Un dia algú fa ver una foto de les seves mans enfilant tubs de cortina, foto que es va convertir posteriorment en una ceràmica -símbol d’ ACUDAM- que s’entrega en certes ocasions com a obsequi o record del centre. Les mans d’aquesta foto que teniu aquí al costat són, doncs, les mans del David treballant.

Amb motiu dels 35 any de l’associació es va fer fet un llibre que recollia els trets més importants que han marcat la vida d’ ACUDAM i que intentava explicar tota la trajectòria fins llavors. Volent-me unir a aquell esdeveniment, vaig un poema a aquestes mans que tant simbolitzen per a tots els que formem part de la gran família d’ ACUDAM. Aquest any ja en fem 40 i, per tant, el podem adaptar a aquesta celebració.

LES MANS D’ACUDAM

Aquestes són les teves mans, David…

Però són molt més que les teves mans

perquè ens representen a tots

els que durant aquest 40 anys d’ ACUDAM

hem anat enfilant -durant moltes i moltes hores-

tubs de cortina, milers d’ il·lusions i somnis

entre silencis, riures, cansaments

o solituds acompanyades.

Perquè aquestes mans, David,

són també les del Francesc, les de l’ Albert,

les del Xavier, les del Joan, les del Josep

o les de l’ Isidre, el Jordi, i les de tots aquells

que ja fa anys que volen cel enllà…

Aquestes mans són les mans de tots

els que han construït  durant aquests 40 anys

aquesta realitat que segueix florint dia a dia.

Perquè aquestes mans han sabut treballar,

però també han sabut acaronar el rostre amic

o ajudar el company que encara no en sabia prou.

Són les mans de tots aquells

que tan aviat construeixen palaus al vent

com traginen somnis perduts;

les mateixes mans que avui aferren il.lusions

i que demà potser esqueixaran penes,

però que sempre estaran disposades per a l’abraçada al company

o esteses i generoses per al perdó.

Perquè darrere d’aquestes mans

sempre hi ha cors grans, tendres i innocents.

Cors plens de senzillesa i sense prejudicis.

Darrere d’aquestes mans hi ha moltes grans persones.

Per molts anys ACUDAM!

Per a celebrar aquest 40 anys ACUDAM s’ha proposat ampliar l’actual Llar–Residència davant la necessitat d’atendre millor els seus membres més grans. Els anys passen i la realitat imposa nous servis per a donar millor atenció a tots els residents que, com en el cas del David, es van fent cada cop més grans. Per aquest motiu s’afegiran 12 places més a les 24 ja existents a la Residència i a les altres 24 dels pisos-llars. La construcció del nou equipament coincideix, doncs, amb els 40 anys de l’entitat que ha preparat un seguit d’activitats per celebrar-ho i que, des de la pàgina web, des del Facebook i des d’aquest mateix blog anirem comunicant i comentant.

El més important és, però, que les persones amb capacitats diferents trobin un lloc com ACUDAM que es converteixi en casa seva, una vegada han de deixar les seves famílies perquè els pares es fan molts grans, emmalalteixen, moren o per altres motius de força major. És en aquest moment quan és necessària una segona llar on s’hi trobi el caliu familiar del qual tots n’estem necessitats. A la residència d’ ACUDAM no hi ha aquella emblemàtica llar de foc que hi havia antigament a les cases i on hi havia penjats els clemàstecs  a la xemeneia de la llar, on s’hi penjaven les olles, els perols, etc., que s’havien de posar a escalfar al foc. Aquelles llars que durant els temps de fred no s’apagaven mai doncs de bon matí sempre es trobava caliu sota les cendres. Només calia enretirar una mica la cendra i allà sota hi trobàvem les brases sempre a punt per revifar el foc nou del dia i que encara servien per encendre els fogons per fer bullir la tassa de llet o per fer la torrada abans de marxar a l’escola.

A la residència d’ ACUDAM no hi ha llar de foc,  però sí que hi ha el caliu que donen els cuidadors i cuidadores. En donen testimoni cada dia les famílies i en podem donar constància també tots els que, com en al cas del David, han estat cuidats fins al darrer moment en què ha estat acompanyat en els seus darrers moments per la seva família natural i per tota l’altra gran família d’ACUDAM. Aquest tipus de residències assistides són cada cop més necessaris perquè estan adreçats a persones que necessiten una assistència integral per dur a terme les activitats de la vida diària, és a dir a persones amb un alt grau de dependència, que necessiten atenció i supervisió constant i que, per circumstàncies sociofamiliars, requereixen la substitució de la llar.

Amb iniciatives com aquesta crec que és la millor manera de celebrar 40 anys d’una institució com la nostra i espero i desitjo des d’aquí que en siguin molts més.

No hi ha resposta

22 abr. 2015


El cromosoma que et sobra

Classificat com a DISCAPACITAT

La síndrome de Down (SD) és un trastorn genètic causat per la presència d’una còpia extra del cromosoma 21, o una part del mateix, en comptes dels dos habituals (trisomia del parell 21). Es caracteritza per la presència d’un grau variable de retard mental i uns trets físics peculiars que li donen un aspecte recognoscible. És la causa més freqüent de discapacitat psíquica congènita i deu el seu nom a John Langdon Haydon Down que va ser el primer a descriure aquesta alteració genètica en 1866, encara que mai va arribar a descobrir les causes que la produïen. Al juliol de 1958 un jove investigador, Jérôme Lejeune, va descobrir que la síndrome és una alteració en l’esmentat parell de cromosomes.(WIKIPÈDIA)

La Mònica Terribas va escriure un poema per a un ésser excepcional: per al seu fill Marc. Ho explica d’aquesta manera tan bonica:

“Cada dia entrevisto persones que ja sé el que em respondran. No són excepcionals. En canvi, en Marc cada dia em respon coses sorprenents perquè és un ésser excepcional”, va dir la periodista Mònica Terribas en l’acte de presentació, a l’FNAC de la plaça Catalunya, del seu poema Al cromosoma que et sobra, que va escriure just quatre dies després que va néixer el seu fill, que té síndrome de Down. “Vaig escriure aquest poema quan encara païa el significat del fet inesperat del naixement d’en Marc, quan encara estava en estat de xoc. Però suposo que en aquell moment i vist el que vaig escriure, el meu inconscient sabia millor que el meu conscient que m’havia passat una cosa excepcional”, va dir.

El poema, en què la Mònica parla del cromosoma 21 d’en Marc com d’un ésser amb vida i per això la il·lustradora Anna Terricabras l’ha dibuixat en forma de dent de lleó, fa així:

“AL CROMOSOMA QUE ET SOBRA”

Al cromosoma que et sobra
li direm el cromosoma tranquil
i l’anirem trobant, quan sigui,
barrejat en gestos i paraules.
Al cromosoma que et sobra
l’empaitarem pel pati
amb jocs i pilotes.
Al cromosoma que et sobra
el vestirem d’albades
i nits d’estels.
Al cromosoma que et sobra
el pentinarem amb colors
i l’adormirem amb rialles.
Al cromosoma que et sobra
l’ensenyarem a viure
feliç de ser qui és
dins dels teus ulls titànics.

Al cromosoma que et sobra, que ahir va recitar Beatriz Ruiz, ha ajudat moltes mares quan intentaven assumir la identitat del seu fill, com Alba Ayala, impulsora de l’edició del poema i autora del bloc Guillem21, on explica la seva experiència. Els diners de la venda del llibret aniran a parar a la Fundació Catalana Síndrome de Down, “que ha aconseguit que aquestes persones tinguin una vida incardinada a la societat, que s’ha enriquit amb la seva diversitat”. Creada per Montserrat Trueta, la Fundació la dirigeix la seva filla Katy Trias.

No hi ha resposta

08 abr. 2015


Aquest any ACUDAM compleix 40 anys

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

alt

ACUDAM fa 40 anys! . Que una associació com aquesta arribi amb tan bona salut en els temps que corren és una excel·lent notícia. ACUDAM és una associació sense afany de lucre situada a Mollerussa i que vol ajudar a les persones de les nostres comarques amb discapacitat intel·lectual a dur una vida de qualitat i el més autònoma possible. Aquesta va ser la idea inicial i aquest és l’objectiu que encara avui –i esperem que sigui per molts anys més- persegueix.

ACUDAM sorgeix l’any 1975 a partir de l’afany d’uns pares que veien com la societat no facilitava els recursos necessaris per tal de que els seus fills amb algun grau de discapacitat intel·lectual es poguessin desenvolupar amb una certa normalitat. Eren uns temps on encara hi havia poca sensibilitat social i política en el tractament d’aquests temes. Tampoc hi havia gaires ajudes i només aquells pares que van embarcar-se en aquella aventura saben les dificultats de tota mena que van trobar; dificultats que al llarg dels anys han anat superant amb molt bona nota i molt encert.

Aquests pares, juntament amb un grup de voluntaris i amb l’ajuda d’algun polític i institucions que van endevinar la necessitat de donar un cop de mà a una iniciativa tan bona i que ja llavors van mostrar una gran sensibilitat, van buscar i trobar els recursos necessaris per començar aquesta bona obra i poder continuar-la amb tot els altres recursos que avui disposa. Un recursos que han anat creixent de mica en mica i que avui són molts i molt rics en tots sentits. Recursos pensats i basats en el treball, l’ocupació terapèutica i l’educació i cura de totes les persones que necessitin els seus serveis.

ACUDAM va començar constituint-se en quatre grans centres de serveis:

  • els TALLERS PLA D’URGELL, situats primerament només a Mollerussa i en aquests moments també a Vila-Sana, on hi ha quasi tota la producció industrial i a Castellnou de Seana, on hi ha els vivers de plantes.
  • la RESIDÈNCIA I LES LLARS, on hi ha les persones que s’han hagut de quedar a viure permanentment allà, degut a que les seves famílies no han pogut seguir atenent-los per raons diverses.
  • el col·legi SILOÉ, actualment un col·legi públic situat a Mollerussa que està fent camí de forma autònoma però que sempre ha estat molt unit a l’ Associació.
  • la LLAR SANTA ANNA DEL CASTELL DEL REMEI, al terme de Penelles i que també s’ha tornat un centre totalment autònom però que segueix tenint múltiples vincles amb l’Associació.

Sempre s’ha procurat treballar en 4 grans àrees:

  1. Àrea d’ ATENCIÓ A LA PERSONA: Atenció pedagògica directa al Col·legi Siloé  i als Tallers Pla d’ Urgell; atenció psicològica, treball social i fisioteràpia.
  2. Àrea de TREBALL: Hi ha el Servei de Teràpia Ocupacional que atén les persones amb un grau de discapacitat igual o superior al 65%, el Servei d’Orientació per la Integració, que procura integrar algunes d’aquestes persones  a la vida laboral d’empreses de la zona i el Centre Especial de Treball  on hi treballes totes aquelles persones que tenen capacitat laboral i que moltes d’elles estan donades d’alta a la Seguretat Social com un treballador més. A totes se’ls busca el lloc més adequat segons les seves capacitats o habilitats, pensant sempre el seu millor desenvolupament personal.
  3. Àrea d’HABITATGE: La formen les Llar-Residència  les Llars-Apartaments i la Llar Santa Anna del Castell del Remei. Segons el grau d’incapacitat i la major o menor necessitat d’atenció a cada persona se li busca el lloc és adequat per a viure-hi.
  4. Àrea d’ ESPORT I LLEURE: Es fan activitats esportives, d’oci, tallers, sortides, activitats d’integració social, etc. per a tots els que puguin fer-les

Durant aquests 40 anys s’ha fet un llarg camí i s’ha anat construint un bonic somni, pedra a pedra i amb molt d’esforç. Però com que aquell somni ACUDAM sap que no s’ha acabat, vol seguir treballant per aconseguint noves fites. Per això aquest any celebrarà amb una sèrie d’actes aquests 40 anys, amb molta il·lusió i amb l’entusiasme de que s’ha de seguir aquest camí. ACUDAM ens convida a tots a acompanyar-los en tots els actes que ha preparat i a celebrar-ho amb ells.

No hi ha resposta

22 febr. 2015


Des de la discapacitat

Classificat com a DISCAPACITAT

La realitat és una. Podríem dir que és alguna cosa ben objectiva. Però la visió sobre la realitat és sempre molt subjectiva. Cadascú la veu des del seu angle, des de la seva situació, des del seu estat d’ànim, etc.  Podríem dir que la vida és tal com la veiem, tal com la percebem.

Sobre el tema de la discapacitat també se’n poden tenir moltes visions, no sempre coincidents. Però sí que en parlarem molt diferent si ens toca viure-la de prop. Això és el que ens diu la Mònica Terribas en una entrevista que li van fer el febrer de 3013 al blog 52 tallats i un tovalló, un blog que parla sobre discapacitat i salut mental. Recullo una resposta d’aquesta entrevista:

És una de les poques persones que hem entrevistat que pot parlar de manera directa sobre discapacitat. Ha canviat la teva visió del món?
La meva vida és la que és. Jo estic casada amb una persona que té una lesió medul·lar des dels 27 anys, i que ara en té 47, i tinc un fill amb síndrome de Down. La meva vida consisteix a aprendre d’ells. L’avantatge de viure amb una persona amb discapacitat és que la seva visió de la realitat és infinitament més rica que la de les persones que, aparentment, creiem que som normals. Aquesta cosa que ens fa tanta ràbia de la suposada normalitat, aquesta mirada condescendent que sempre tenim sobre l’altre que té unes capacitats que nosaltres considerem que poden ser inferiors a les que altres persones tenen. D’una banda, ells tenen una mirada molt més aguda sobre les coses que realment són essencials de la vida. Aquest és un factor fonamental. Ells tenen la capacitat de detectar què és prioritari i nosaltres ens perdem en l’accessori d’una manera sistemàtica. De l’altra, és que tots els valors i tota la part emocional de la vida – sobretot això ho he après del Marc, el meu fill – és la màxima preocupació. No es l’aconseguir fites, sinó el fer que tot l’entorn sigui feliç. I quan t’adones que per a ell l’important és que tu estiguis bé, la resta és completament accidental. Per mals tràngols que tu passis, l’únic que ell vol és que tu somriguis davant dels problemes. I això t’obliga a relativitzar molt les coses que, en un moment donat, et semblen insuperables.

Mònica Terribas* (Barcelona, 16 de gener de 1968). La discapacitat forma part del dia a dia de Mònica Terribas. La periodista explica que, tant el seu fill amb síndrome de Down com el seu marit, que es mou en cadira de rodes, l’han ajudat a valorar allò que realment és prioritari a la vida i a relativitzar les dificultats quotidianes. “La meva vida consisteix a aprendre d’ells”, assegura. Ex-directora de TV3, consellera delegada i editora del diari Ara i ara al capdavant del Matí de Catalunya Ràdio, confessa que la velocitat a la qual funciona el seu ofici li deixa molt poques estones per fer altres activitats fora de la feina. És per això que, en el seu temps lliure, “blinda” poder dedicar-se a la família. “Si fas altres coses, és temps que els treus a ells”, considera. D’altra banda, la importància que dóna a l’educació també l’ha dut a exercir de professora a la Universitat Pompeu Fabra. Periodista de professió i vocació, Mònica Terribas confessa “tenir la sort” de fer un ofici que li agrada.

No hi ha resposta

05 maig 2014


Camina amb mi i no per mi.

Ahir donava bo fer la passejada entorn a l’ estany d’ Ivars i Vila-sana. Feia un dia esplèndid i tots els que hi vam anar vam poder fer la volta a l’estany, tot passejant relaxadament i en un clima molt agradable. “CAMINA AMB MI, NO PER MI” era el lema de la 3a. Volta Solidària que el Consorci de l’ Estany d’ Ivars i Vila-sana i ACUDAM organitzaren aquest any.

L’estany d’Ivars i Vila-sana, per a qui no ho sàpiga,  és una antiga llacuna d’aigua dolça que fa anys es va dessecar i que posteriorment es va recuperar definitivament l’any 2009. Es tracta de l’estany interior de Catalunya més gran quant a dimensions (126 hectàrees) i acull una important diversitat biològica.
Al llarg d’un perímetre de prop de 6 quilòmetres s’hi ha fet un camí per on poder passejar i contemplar una gran riquesa d’aus i peixos. La profunditat màxima no arriba als quatre metres i s’hi han recreat illes amb diferents formes, pendents, alçades i emplaçaments que afavoreixen la fauna, especialment els ocells, amb punts de descans, alimentació i reproducció.

La fauna de l’espai és un dels seus patrimonis principals amb espècies de gran interès, sobretot pel que fa als ocells. Els diferents estudis de seguiment ecològic han constatat la presència a l’espai de 241 espècies de vertebrats, 29 de les quals corresponen a mamífers, 201 a ocells, 6 a rèptils, 5 a amfibis i 5 a peixos. Pel que fa als invertebrats, existeixen algunes espècies interessants de libèl·lules i odonats.

El recorregut és totalment accessible i reuneix les condicions per gaudir-ne amb tota la família ja que es poden fer passejades tranquil·les a peu, en bicicleta o a cavall. També es poden fer passejades en barca per l’interior de l’estany. L’espai disposa de diferents equipaments: Dues àrees d’arribada: una al costat sud-est (accés des d’Ivars) i l’altra al costat nord-oest (accés des de Vila-sana i Vallverd).
Aquestes àrees disposen de zona d’aparcament de vehicles, punts d’informació i serveis. Des d’aquestes Àrees parteix un itinerari de visita de 2,6 km que les enllaça. Durant el recorregut hi ha miradors de diversos tipus i situats en punts estratègics amb panoràmiques privilegiades sobre l’estany. Hi ha també casetes d’observació d’ocells, passarel·les de fusta, zones de descans amb taules de fusta i bancs, embarcadors en dues zones on és permesa la navegació en barques del propi estany i sense motor per no molestar la fauna. Al llarg del recorregut hi anirem trobant plafons informatius i interpretatius sobre l’espai, la fauna i la flora.

Fou en aquest entorn privilegiat que vam poder passejar ahir tots els amics i simpatitzants d’ ACUDAM. Els que seguiu aquest blog, ja sabeu que ACUDAM és una institució molt arrelada i amb molt de prestigi per la seva bona tasca en aquestes comarques de ponent. I no és per què sí: a l’octubre farà any 40 anysque treballa discretament –amb una feina callada però efectiva com la de les formigues-per donar unes condicions de vida millors als discapacitats intel·lectuals de les nostres comarques. La volta solidària a l’estany aquest any ha anat, per tant,  a favor d’ACUDAM no pas sense motius. La gent d’aquestes comarques de ponent considera i estima aquesta institució com una cosa pròpia i molt propera perquè acull, dóna feina i atén a més de 100 persones amb més o menys grau de discapacitat.

No és estrany, doncs, que aquesta III Volta Solidària de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, que es va celebrar ahir diumenge, reunís més de 250 persones sota el lema Camina amb mi i no per mi. Familiars, amics, treballadors, socis de la institució i gent més o menys sensible i propera a aquest tema, es van desplaçar al parc natural, per gaudir de la caminada i al mateix temps solidaritzar-se amb les persones que tenen una discapacitat i que lluiten per a aconseguir el màxim d’autonomia i l’assoliment dels drets de les persones, segons va explicar Angelina Roure, presidenta d’ ACUDAM, entitat a qui es va destinar la recaptació de l’activitat. L’acció també ha promogut la reflexió entorn de la discapacitat, ja que al llarg del recorregut s’han pogut anar llegint cartells amb frases com si fossin aforismes. Durant tota la setmana es podrà continuar fent donatius per a l’ACUDAM a través del Consorci de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, que lliurarà totes les donacions a l’entitat pròximament.

P5044594

Totes les persones que han caminat, especialment famílies i socis de l’ACUDAM, han pogut fer-se una fotografia al photocall que ha muntat l’ACUDAM (les imatges es poden veure al seu Facebook) i també fer una beguda al punt d’avituallament que ha habilitat Cal Valls al final del recorregut. Les persones inscrites han rebut, a més a més, un obsequi, fruit d’un sorteig que ha premiat totes les butlletes.

HPIM0257

Els detalls als participants els van aportar, l’associació ACUDAM, el Consorci de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, el Consell Comarcal del Pla d’Urgell, el Patronat de Turisme del Pla d’Urgell, GUSTUM, l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell, Gust d’Hort, Fruites Calvís, Vinagres Badia, Productes Naturals de Golmés, Nous del Palau, Nous Panadès del Poal, Castell del Remei, Espai Natura, Camamilla de Linyola, el Rebost de Ponent, Loteria Salado i el bar l’Ateneu de Tàrrega.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz30qsnVI6n

No hi ha resposta

19 nov. 2013


Volen amagar-me. Defensa’m!

Classificat com a DISCAPACITAT

Volen amagar-me. Defensa’m és el lema de la campanya de sensibilització ciutadana que posa en marxa la Federació ALLEM a les Terres de Lleida. Aquesta iniciativa vol fer palès que les retallades posen en perill els 30 anys de feina en la inclusió social i laboral de les persones amb discapacitat intel·lectual (DID) i, sobretot, els drets d’aquest col·lectiu.

La campanya promou una recollida de signatures per sol·licitar mocions de defensa dels drets de les persones amb DID als ajuntaments, així com un pacte social i unitari dels parlamentaris i parlamentàries lleidatans perquè blindin a la cambra catalana les partides pressupostàries que garanteixen aquests drets.

La Federació ALLEM (Agrupació Lleidatana d’Entitats d’Atenció a Persones amb Discapacitat) aplega 16 entitats sense ànim de lucre de les Terres de Lleida i forma part de Dincat.

Dincat és el grup de referència de la discapacitat intel·lectual a Catalunya. Aquest paper està legitimat per la força de les entitats i persones que formen Dincat:

  • Més de 300 entitats associades al grup.
  • 31.000 persones amb discapacitat intel·lectual són ateses en algun dels serveis que ofereixen les entitats associades (7 de cada 10 persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya).
  • 12.000 professionals treballen a les nostres entitats, dels quals 5.500 són persones amb discapacitat.
  • Sumem esforços: Dincat és el representant català per al col·lectiu de la discapacitat intel.lectual a organitzacions autonòmiques, estatals i internacionals com COCARMI, Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, FEAPS, Inclusion Europe i Inclusion International.

Les organitzacions que estan en l’origen de Dincat, APPS-Federació catalana pro persones amb discapacitat intel·lectual i Coordinadora de Tallers per a persones amb discapacitat psíquica de Catalunya, tenen darrera seu una història de més de tres dècades al servei del col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual.

El que comunament en diem “món de la discapacitat” és un àmbit on s’hi aplega un món de persones molt diferents i amb necessitats també molt diferents. Però tenen una cosa en comú totes elles: són persones més dependents que la majoria i, per tant, amb més necessitat d’ajuda que la majoria. Segons xifres de l’ Organització Mundial de la Salud (OMS), s’estima que el 15% de la població mundial està composta per persones amb discapacitat. En altres temps –feliçment força llunyans- aquesta valuosa i necessària ajuda la prestava la família o institucions benèfiques. Poc a poc, la societat ha anat evolucionant d’un concepte de caritat cap a un concepte de drets. Els més necessitats d’una societat no se’ls ha d’ajudar per compassió sinó que se’ls ha d’ajudar perquè hi tenen dret com qualsevol altre. Si volem ser justos, inclús podríem dir que hi tenen més drets perquè les seves necessitats són majors i, en general, els seus drets es veuen conculcats massa vegades. Quan la societat, per causa de la crisi o per altres circumstàncies, es torna injusta sabeu amb qui se’n torna més i a qui toca més el rebre? Amb els més pobres, amb els discapacitats, amb els que tenen menys poder, menys influència i menys veu  per a fer-se escoltar.

No podem deixar perdre el que amb tant esforços i durant tants anys s’ha fet. Aquí podrien sortir un munt de testimonis de gent que durant anys ha treballat per aixecar un centre o per donar respostes adequades a les necessitats de tants i tants discapacitats. Per això és necessària la col·laboració de tothom en aquests moments tan delicats en què la vida i la continuïtat de molts centres penja d’un fil. Si us demanen per firmar, firmeu, si us plau! Serà un bop de mà.

No hi ha resposta

30 oct. 2013


Molt bé, bisbe Pardo!

La cosa fa temps que és prou greu com per a que algú hi digués alguna cosa. I, per fi, el bisbe Pardo de Girona l’ha dit, l’ha dit prou bé i ha parlat clar. Ja era hora! I els altres bisbes catalans no hi tenen res a dir?. El Bisbe de Girona, Francesc Pardo, va aprofitar l’homilia que va fer ahir per Sant Narcís per lamentar l’actitud de la cadena de televisió 13 TV.

Aquest canal de TV té com a principal accionista en aquests moments la “Conferencia Episcopal Española” i diu que “la seva programació es basa en la difusió dels valors i credo de l’Església Catòlica, tot centrant-se en continguts per a tots els membres de la família”. Això seria molt discutible en alguns programes i totalment fals en altres. Perquè atiar el foc constantment contra Catalunya en les tertúlies, ser tant partidistes com són i tan poc objectius en la majoria de les opinions i ser tant poc plurals no és cap “valor” i més aviat seria un “contravalor”. Això mateix ja passava exactament amb la Cadena COPE (ara força menys) i ja n’havia parlat alguna vegada que m’estranyava que ningú de pes de l’església catalana digués res. O, almenys, que no ho digués clar i alt. Em consta que “sotto voce” sí que s’havia dit alguna cosa i s’havien fet algunes gestions perquè algun locutor deixés d’insultar i, fins i tot, al final van fer-lo fora de l’emissora. Ara hauria de passar el mateix en aquest canal de TV i, almenys els bisbes catalans, haurien d’elevar la seva protesta com ho ha fet el bisbe de Girona amb aquestes paraules: “Demano perdó públicament pels insults i els menyspreus d’una cadena de televisió vinculada als bisbes”.

Aquesta és la primera cosa que volia destacar del bisbe Pardo. Però n’hi ha un parell més que són tan o més importants i que potser poden passar desapercebudes. Les va dir en la mateixa homilia ahir a la Catedral. Va dir que és ‘“una gran riquesa que hi hagi projectes polítics diferents que desitgin diverses configuracions polítiques per a Catalunya”. En aquest sentit, va fer una crida perquè l’Església sigui “promotora del diàleg”, “demani informació i raons de cada opció política i de les seves conseqüències”. També va reclamar, però, que no es menystingui ni s’atemoreixi “el qui té opcions diferents de les pròpies” i s’evitin els insults i menyspreus. Així mateix, va tornar a reivindicar el dret dels ciutadans a participar en una consulta. “Com a Església cal recordar i defensar els drets fonamentals dels ciutadans, entre els quals el de poder opinar i ser escoltats en decisions fonamentals que afecten la seva vida i la societat”, va exposar. (Diari El Punt/AVUI).

I, finalment n’hi ha una tercera -que vull destacar de forma especial perquè ens toca molt de prop al sector social en el que treballo- i és que va aprofitar l’homilia per fer un toc d’atenció als governants sobre les polítiques d’ajustaments pressupostaris: “Permeteu-me que, com a captaire, faci un prec als qui teniu la responsabilitat de la polis, els polítics: si és del tot necessari retallar, feu-ho per dalt no per baix.” I va destacar especialment “els actes de generositat de moltes i moltes persones que, d’una manera anònima, han ajudat d’altres persones perquè puguin viure”, reconeixent el treball d’entitats com ara Càritas, el Banc dels Aliments, la Creu Roja i els patronats.

Justament aquest dies els centres lleidatans que donen suport a les persones amb discapacitat intel·lectual estan fent una recollida de firmes i una “Campanya en defensa de les persones amb discapacitats intel·lectuals” per tal de que puguin tenir dret a una vida digna, al treball i a l’habitatge. Des del 2010 s’han reduït tant les subvencions que corren perill aquests drets i, per tant, corre perill una de les parts més febles de la societat com són els discapacitats intel·lectuals. Un retrocés en aquest àmbit tal com s’està produint la societat no se’l pot permetre. Com deia el bisbe Pardo molt encertadament: “SI ÉS DEL TOT NECESSARI RETALLAR, FEU-HO PER DALT I NO PER BAIX”.

2 respostes

31 ag. 2013


Carta a una diputada del PP

La NATIVIDAD LÓPEZ LANGA és una amiga madrilenya que té un blog que es diu “Enfermería en el ámbito escolar” i que llegeixo sempre perquè parla de coses del meu ram. Ella és infermera en un centre de discapacitats i parla de les coses que la fan viure, patir i gaudir cada dia.

La Natividad es veu que va treballar amb la Diputada que anava a l’ Ave que es va accidentar a Galícia i que després ha fet unes declaracions que han aixecat polseguera. Li ha adreçat la següent carta que encapçala amb el títol “DESMEMORIADOS HISTÓRICOS”:

(Carta a una Diputada de la Asamblea de Madrid del PP)

Ilma. Sra. Dª Mª Teresa Gómez- Limón Amador:

Ante todo alegrarme y felicitarla por salir herida solamente del fatal accidente ocurrido en ese Alvia  que descarriló en Angrois (Galicia), entiendo los momentos que está pasando física y anímicamente y le deseo una pronta y total recuperación.

Aunque nos conocemos y trabajamos juntas cuando ambas iniciábamos sendas profesiones sanitarias en un Centro de Educación Especial, sigo llamándola de usted y más siendo Ilustrísima y del PP, vaya a ser que ciertas familiaridades sean delictivas que en estos tiempos que corren hay que al menos tratar de mantener las formas de hace bastantes años atrás, los que nos han hecho retroceder usted y los de su partido político, que son los que están ahora gobernando y por tanto imagino que saben encajar la crítica ciudadana.

Es curioso, por emplear términos suaves, el primero que me venía a la mente (escandaloso) y no lo voy a emplear, que indagando por la red parece que hubiera usted iniciado su carrera política desde el CDS y claro los que la conocimos antes de esa etapa sabemos que la inició en el PCE, ha ido ascendiendo (¿) y creo que por todos los partidos que entonces pensábamos que eran de izquierdas, amén de los distintos  sindicatos “de clase”, y si esta memoria mía no me falla que incluso estaba afiliada a dos a la vez, aunque igual la confundo con otros compañeros de la época, que fueron trepando en la escala político-sindical, mientras otros que vimos en qué consistían algunas maniobras  renunciamos a ello, quedándonos a pie de obra y con la perspectiva de los años y viendo lo que estamos viendo me siento al menos una persona más libre y digna que muchos de ustedes, dicho desde el respeto y en este caso no puedo decir desde el cariño.

Hace pocos meses la escuché en una tertulia o debate televisivo, me avisaron que usted salía en el mismo donde defendía la transparencia de los políticos, de los partidos, la dejaron hablar poco y ya entonces pensé en escribirle unas letras, pero su mismo partido y sus disculpas posteriores por la llamada al orden me hicieron desistir ya que vi que se quedó en agua de borrajas la transparencia que supuestamente usted defendía, estrategias que no le habrán gustado mucho a sus compis de partido o quién sabe si es una maniobra orquestada por ustedes, voces críticas dentro del partido, mira qué bien.

Pero cuando ayer me entero por la prensa de que está pidiendo la destitución de los presidentes de RENFE y ADIF, que no digo que igual tengan su responsabilidad, no es el objeto de estas líneas, pensé simplemente que difícil lo va a tener “la Gómez-Limón” (como la nombramos coloquialmente en el curro), ya no hay más partidos por la derecha del PP, claro que le queda alguno por probar como UPyD.

Y siguiendo el tono tranquilo de este escrito, me atrevo a preguntarle que como Diputada Madrileña en Educación,¿qué ha hecho usted por defender una enseñanza pública y de calidad?, ¿que ha votado usted en este y otros temas y por tanto asume su responsabilidad y dimitirá?, preguntaría mucho más, con estas dos respuestas claras y sin ambigüedades me basta.

En una cosa sí estoy de acuerdo, en que la “cultura de la dimisión” en España es de analfabetismo total, es más, si alguien con cargo técnico y/o político comete una grave irregularidad incluso punible, como máximo se le cambia de organismo e incluso lo ascienden, impensable en muchos países europeos con similares modelos pseudodemocráticos como el nuestro y ¡ay! del empleadillo de mil euros mensuales que meta la patilla….

Sigan aprovechando ustedes y todo el elenco de  políticos españoles que el pueblo, los ciudadanos, incluso los que votamos y no sabemos si volveremos a hacerlo más, estamos con miedo a las represalias laborales sobre todo y la mayoría dormida, hablo en plural por costumbre, pero a pesar de ustedes que no miran por el bienestar de la sociedad en su conjunto, muchos asalariados no responsables de la actual crisis y  que estamos pagando sus irresponsabilidades económicas y organizativas, sí seguimos trabajando y mucho y peor pagados y no estamos aletargados.

Y para finalizar y haciendo uso de una frase que es muy conocida por todos les diría a la clase política actual:váyanse todos, den la oportunidad de regeneración política y que nuevos líderes y de  manera comprometida y no lucrativas de por vida, nos hagan volver a creer en los valores por los que muchos luchamos hace décadas, incluida usted Ilma. Sra., codo a codo con sus compañeros,  a mi lado no iba usted, sí recuerdo que ya apuntaba maneras en las Asambleas de Trabajadores del Centro y siempre pensé y pienso que no solamente es inteligente, también muy lista.

Deseándole ánimo y fuerza en su restablecimiento de salud, se despide atentamente.

Madrid 22 de Agosto de 2013

Fdo: Natividad López Langa

Enfermera en el ámbito educativo de la Comunidad de Madrid

“La dignidad es el respeto que una persona tiene de sí misma y quien la tiene no puede hacer nada que lo vuelva despreciable a sus propios ojos”.

Concepción Arenal

Una resposta fins a ara

06 ag. 2013


Els que sobren

La nostra societat –malauradament- mai ha estat massa justa i durant molts segles fins i tot ha estat molt injusta. Era normal deixar abandonats a la seva sort els que no podien seguir els seus ritmes i no entraven en els paràmetres del que se’n deia “normalitat”. Com a molt, se’n feien càrrec les seves famílies o algunes institucions benèfiques. S’havia anat progressat positivament en aquest sentit durant aquests darrers anys de més abundància econòmica, però sembla que tot el que siguin ajudes socials s’ha aturat molt amb la crisi i, si ens descuidem, retornarem a la societat injusta i desequilibrada d’anys enrere.

Ahir llegia un text de Pedro Zabala, professor  de Dret, que titula LA IMPUDICIA DE LOS VIEJOS. És un text escrit amb una molt fina ironia, on es pregunta què cal fer amb els que no caben a nostra societat i que, per altra banda, tenen els seus drets i els reclamen ben justament. Què cal fer amb els que “sobren”? Ell parla dels vells, dels malalts, de les persones dependents, dels emigrants, dels sense sostre, de les dones, de les minories sexuals, de les persones i organitzacions defensores dels drets humans, d’aquests cristians que s’han pres seriosament el missatge de Jesús en les Benaurances.

La crisi afecta a una gran majoria de la societat, però afecta sobretot als més dèbils en tots els sentits. Els parlaments, els encarregats de fer les lleis, els encarregats de fer-les complir procuren prou bé que la crisi no afecti negativament els rics, els poderosos, els bancs, els que mouen els fils d’aquest món de mones… No fos cas que els fessin enfadar!. Si cal procurar per algú i si cal tractar bé algú, els primers a seure a la taula del ric Epuló són ells. I les engrunes ja les donarem als pobres Llàtzers, que poc a poc van quedant fora del sistema. Potser fins i tot deixarem que els gossos els llepin les ferides i els donarem unes engrunes que cada dia són més minses i amb més gent per repartir-les. Una autèntica vergonya d’un sistema cada com més injust amb les minories desprotegides de tot tipus!

I arribats en aquest punt podríem parlar de casa nostra, de com aquest injust sistema de repartiment ens perjudica i com afecta cada com més, per exemple, a milers de nens mal alimentats tal com a denunciat aquests dies el Síndic de Greuges. Cal independitzar-se políticament però cal independitzar-se també urgentment d’aquest sistema injust. Cal pensar en una societat molt més justa i que no deixi fora aquestes bosses de persones desgraciades que sembla que ja no serveixin per a res més que per anar cap al contenidor com una escombraria més de les que genera aquest sistema.

I, si voleu concretar encara més, podríem parlar de les retallades a les persones amb discapacitat intel·lectual, que és un camp que conec ben de prop perquè hi treballo. La situació ha anat de mal en pitjor, tal com fa notar la Lourdes Sellarès, treballadora social de la Fundació Maresme, en un article aparegut fa un parell de mesos on recull tota una sèrie de dades que fan pensar de veritat. “Des de desembre de 2012, la Generalitat no dóna resposta a cap nova demanda de servei per a persones amb discapacitat intel·lectual, cosa que suposa l’exclusió social, sobretot per aquelles persones que necessiten un lloc de treball o accedir a serveis assistencials  (centres de dia/residències).”

Les entitats sense ànim de lucre que treballen en aquest camp ens trobem amb una situació d’ofec econòmic i, de forma semblant, s’hi troben moltes famílies.Si la situació es manté, anem a un retrocés de 30 anys en els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. Caldrà fer alguna cosa? Caldrà que el repartiment dels diners es faci d’una altra manera?

2 respostes

03 des. 2012


El meu príncep

Classificat com a DISCAPACITAT

Avui és el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat.  Per recordar tots els milers i milers de persones que sofreixen discapacitats us ofereixo aquest bonic escrit extret del web  “En sentido figurado” que recull una sèrie de textos sobre la discapacitat recollits en el llibre

“ESTAMOS CON EL AUTISMO 3” (Abril, 2010)

www.ensentidofigurado.com

MI PRÍNCIPE

¿Sabes, hijo mío?, te soñé mientras que te mecías cadenciosamente dentro de mi vientre. Te soñé en un mundo donde absolutamente tú y sólo tú eras amo y señor.

Con los miedos propios de una madre primeriza, me cuidé, me alimenté, me esforcé constantemente para estar en condiciones de recibirte con bombo y platillos tal como mi amado hijo lo merece.

Llegado el día, al intentar verme reflejada en tus pequeñas pupilas transparentes como las de los mares donde tú navegabas, supe que cualquier cosa que yo hiciera por ti, por nosotros, sería poco.

Al paso del tiempo, me fui percatando de comportamientos que decían los demás “no son normales”, analicé una y mil veces la situación, ya que yo sólo te puedo ver y saber con mi corazón.

Ahora entiendo que seguirás siendo el príncipe que soñé, en un lejano territorio, donde no habitas más que tú, mis intervenciones son esporádicas, incluso con mis intentos permanentes de adentrarme en tu reino.

¿Sabes, hijo mío?, lo que para todos es común, para nosotros, para ti y para mí,es un triunfo maravilloso: cuando logro reflejarme en tus ojos de aguas profundas, sé que mi adorado príncipe está allí.

Adriana Gutiérrez Espinosa

Argentina, marzo 2010

©Derechos reservados

EN LA FOTO:

“Al rescate de la princesa”, por Thiago, de 6 años.

No hi ha resposta

01 des. 2012


Carta d’un discapacitat a la Sra. Societat

Classificat com a DISCAPACITAT

El 3 de desembre es commemora el Dia Internacional del Discapacitat o Dia Mundial de les Persones amb Discapacitat. És un dia en què es pretén conscienciar la població que les persones que presenten alguna discapacitat tenen els mateixos drets que totes aquelles que no són discapacitades

 

Benvolguda Sra. Societat:

Vostè potser no em coneix gaire però jo sí que la conec a vostè i per això l’escric. L’escric perquè necessito que m’ajudi i perquè sé que té encara la capacitat d’ajudar-me, tot i que vivim moments econòmics complicats. Moments, però, que encara són més difícils per a mi i per als que sofrim algun tipus de discapacitat.

He de reconèixer que vostè ens ha anat reconeixent cada cop més i ens ha anat ajudant en els darrers anys per tal de poder-nos integrar millor a la societat. Però és que ara és un moment clau i és quan més necessitem la seva ajuda. Ara, si vostè no ens ajuda desapareixerem. En aquests moments de dificultats i de retalls socials, si ens retalleu ens abandoneu. I si ens abandoneu, desapareixerem.

Miri, Sra. Societat: Jo no sóc guapo, ni elegant ni ben plantat. No tinc bona presència, ni sóc sempre jove, ni potser tinc un currículum brillant (tal com demanen els anuncis de feina). Però sí que tinc més necessitats d’ajuda que molts altres justament perquè tinc més dificultats. La vida no m’ha fet els regals que potser ha fet a altres i, si algun regal m’ha fet, han sigut moltes dificultats, molts més problemes i entrebancs que, això sí, m’han servit per refermar la meva voluntat i fer que el meu caràcter sigui molt més fort que el de la majoria. Jo he après a aguantar coses que la majoria de gent no aguantaria. He après a veure les coses des d’un punt de vista diferent i potser molt més ric perquè és ple de matisos i petits detalls.

Miri, Sra. Societat, l’escric per demanar-li que ens ajudi a ser iguals que l’altra gent i a que ens tinguin el mateix respecte que s’ha de tenir a qualsevol altre ciutadà del món. Li demano que ordeni als governs que facin les accions i els programes necessaris per tal de que puguem treballar en feines adequades per a nosaltres, tenir la mateixa qualitat de vida que una altra persona sense tantes discapacitats i sentir-nos una part més de la societat. Nosaltres estem preparats per a fer moltes més feines de la que vostè es pensa. Ser discapacitat no significa ser un inútil que no és capaç de res. Simplement és una condició que tenim i que es fa visible en algunes deficiències com la discapacitat sensorial, cognitiva, intel·lectual o física. Però tenim les mateixes capacitats de qualsevol altra persona per estimar, per treballar, per gaudir, per formar-nos, per fer amics, per viure i per desitjar arribar a ser una persona feliç com vol ser-ho qualsevol altra sense tantes limitacions. 

Per tant, humilment però amb molta fermesa i convicció

-Li demano, Sra. Societat, que faci les lleis i posi els mitjans necessaris per fer-nos la vida una mica més senzilla eliminant barreres arquitectòniques que ens limiten encara més del que naturalment ho estem i fent-nos més fàcil l’accessibilitat als llocs.

-Li demano, Sra. Societat, que els mitjans de transport siguin adaptats per tal de que hi puguem accedir fàcilment i poder anar als llocs amb la mateixa llibertat com ho pugui fer qualsevol ciutadà.

– I  per acabar li demano, Sra. societat, que faciliti a les persones amb discapacitats i a les seves famílies els recursos i la informació necessaris per accedir als serveis, als centres, a les prestacions i ajudes disponibles per a nosaltres  i a crear-ne de nous, si fos necessari, per tal de que puguem parlar de vostè com una persona digna, sensible, justa capaç de crear una societat modèlica.

Amb confiança espero la seva resposta. Entretant, rebi el meu reconeixement per tot el que està fent dia a dia per tots nosaltres. Moltes gràcies.

Una resposta fins a ara

30 set. 2012


Sumant capacitats

Classificat com a ARTS,DISCAPACITAT

Anna Vives és una noia de 27 anys amb síndrome de Down, que ha creat la seva pròpia tipografia per escriure en qualsevol processador de textos, com el WORD.

És aquesta tipografia amb la que llegiu aquest text ara mateix.

L’ Anna pretén difondre-la i potenciar els valors associats amb la lletra: la igualtat social i la importància del treball en equip mitjançant l’addició de capacitats.

El BARÇA estudia incorporar aquesta tipografia en les accions i activitats del club i fins i tot podria utilitzar-la a les samarretes. Això, però, depèn de l’OK de Nike.
L’Anna, que és fan incondicional del BARÇA, va dir que la faria "molt feliç" que servís la seva idea "per ajudar".

Podeu entrar a la pàgina web de l’ Anna i hi trobareu coses molt interessants. I si voleu descarregar de franc aquesta tipografia, que es diu ANNA BETA, podeu fer-ho clicant aquí:

www.annavives.com

 

 Molta sort, Anna, i tant de bo pugueu veure la teva lletra a les samarretes del barça. Seria tota una fita!

No hi ha resposta

15 set. 2012


100.000 raons

Classificat com a DISCAPACITAT

A partir del dimarts 11 de Setembre aquí a Catalunya s’ensumen uns nous aromes, s’ensumen aires de llibertat i d’independència. Però la llibertat, la independència i el voler ser amos del propi destí comporta les petites lluites de la quotidianitat, les dificultats del dia a dia i els petits passos que es fan sense que ningú se n’adoni (però que són imprescindibles). Som en un moment màgic, però també delicat perquè la Llibertat (en majúscula) està feta de petites llibertats, de petites coses que ens permeten ser una mica més lliures, més dignes i persones més felices. I aquesta és la lluita del dia a dia que ens pertoca a tots.

En aquest dia a dia ens cauen retallades i cops per tot arreu. Unes retallades que, sens dubte, a qui més perjudiquen és als més febles i els cops més forts els reben les persones amb discapacitat intel·lectual i a les seves famílies. Per això, quan aquests dies llegia el manifest que FEAPS (acrònim  de Confederación Española de Organizaciones en favor de las Personas con Discapacidad Intelectual) ha publicat no fa massa, pensava que tothom té moltes raons per lluitar i per voler una millor qualitat de vida, però que ells són dels que tenen més raó i més raons per queixar-se. Unes raons vàlides, respectables i justes que ens poden ajudar a posar-nos en la seva pell per poder-los entendre una mica més quan es queixen.

Per això la FEAPS parla que tenim més de 100.000 raons per lluitar, referint-se als més de cent mil discapacitats intel·lectuals que hi ha a Espanya i que l’actual situació de crisi econòmica s’està convertint també en una crisi social perquè deixa desatesos un munt de gent que necessita ajudes social de forma urgent i continuada. Les mesures adoptades per les diferents administracions públiques de l’Estat i de la majoria
de comunitats autònomes estan vulnerant clarament els drets de més de 100.000 persones amb discapacitat intel · lectual o del desenvolupament i de les seves famílies.

Durant anys s’ha lluitat molt per aconseguir drets i ara no és moment de claudicar i cal recordar a les administracions que els deutes s’han de pagar i que els retards en els pagaments de contractes signats fan anar molt malament a moltes famílies i és un greuge que es fa a un col·lectiu bastant més necessitat que els bancs, per exemple, a qui s’ajuda sense miraments i on s’aboca diners a sacs.

S’ha de saber que el deute de les administracions públiques a FEAPS supera a tot Espanya la xifra de 73 milions d’euros. Aquesta situació posa en perill el suport i els serveis que es presten a les persones amb discapacitat intel · lectual o del desenvolupament i les seves famílies. Això fa impossible garantir que cadascuna d’elles tingui un projecte vital de qualitat, i que lluitem per la igualtat d’ oportunitats i la plena ciutadania tal com correspon.

El manifest de FEAPS segueix amb tot un memorial de greuges, de promeses incomplertes i d’injustícies flagrants que posaria vermell a qui tingués una mica de vergonya (però es veu que tenim uns governants que d’aquesta cosa en gasten poc… -vull dir de vergonya-). Per això, tot convidant-vos a llegir-lo sencer, us transcric la seva part final.

Davant aquesta situació, les persones amb discapacitat intel · lectual o del desenvolupament, les seves famílies, els professionals i voluntaris, els dirigents i la societat que ens acompanya, declaren:
Que les dificultats no són noves per a nosaltres: ens hem enfrontat a elles, i les hem superat, des del nostre naixement com a organització fa mig segle.
Que les persones i les organitzacions que formem FEAPS som les primeres que estem posant l’espatlla en aquesta crisi, fent un esforç extra, sacrificant-nos perquè no afecti a la nostra gent, i per complir amb una responsabilitat que
correspon en última instància a l’Estat, i que aquest ens ha derivat.
Que romandrem units en aquestes circumstàncies d’extrema dificultat.
Que direm, alt i clar, que les retallades i impagaments suposen una flagrant vulneració de drets reconeguts en la Constitució Espanyola i en la Convenció de la ONU sobre drets de les persones amb discapacitat.
Que el que reclamem, no és només diners: és una qüestió de drets, d’inclusió social, d’igualtat d’oportunitats … En definitiva, de ciutadania per a nosaltres i per a la resta de col · lectius en risc d’exclusió amb què ens solidaritzem.
Que no estem disposats a abandonar aquesta lluita: correm el risc de retrocedir dècades, d’acabar amb tot el que s’ha aconseguit després vides senceres de lluita i esforç, i tornar a
ser ciutadans de segona.
Que representem a més de 100.000 persones, i per això, tenim més de 100.000 raons per lluitar. No romandrem impassibles: mentre una sola persona amb discapacitat intel · lectual o del desenvolupament es trobi en una situació que l’avoqui a la marginació o a la pobresa, seguirem lluitant per ella.
Que la nostra reivindicació és tasca de tots els ciutadans i ciutadanes d’aquest país, perquè la societat que volem és una societat de persones, una societat més justa i solidària per a totes.
Per tot això, fem una crida als ciutadans i ciutadanes perquè s’uneixin a
nostra lluita:
¡PER LA NOSTRA DIGNITAT!
¡PELS NOSTRES DRETS!
¡PER LA NOSTRA INCLUSIÓ!

No hi ha resposta

30 ag. 2012


El poder de la voluntat

Classificat com a DISCAPACITAT,ESPORTS

 

Lao-Tsé afirmava sàviament …

"Aquell que obté una victòria sobre un altre home és fort,
però qui obté una victòria sobre ell mateix, és poderós "

Els Jocs Paralímpics de Londres han començat. Se celebraran del 29 d’agost al 9 de setembre de 2012, només dues setmanes després de la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics. Els Jocs Paralímpics són el segon esdeveniment esportiu mundial després dels Olímpics.

 

Quina és la història dels Jocs Paralímpics?

– La idea dels Jocs Paralímpics prové del neuròleg alemany Ludwig Guttmann, qui va organitzar el 1948 una competència esportiva per soldats ferits en la Segona Guerra Mundial a l’hospital de Stoke Mandeville, Regne Unit.
– El 1952, en participar atletes holandesos al costat dels britànics, van tenir lloc els primers jocs internacionals per atletes amb discapacitat amb 130 participants.
– El 1960, la ciutat amfitriona va ser Roma i va ser la primera que va utilitzar les instal · lacions olímpiques per als Jocs Paralímpics; van competir 400 atletes de 23 països i es van lliurar medalles en 57 disciplines.
– Per Londres 2012, s’esperen 12 dies de competicions amb 20 esports paralímpics, 21 disciplines i 471 esdeveniments, 20 seus per competències, 4200 atletes i 163 nacions participants.

L’esport paralímpic suposa, segurament molt més que en qualsevol altre esport, el triomf de l’afany de superació, la perseverança i la voluntat des de la discapacitat.

Una vegada dit això, és necessari també fer notar l’injust tractament que presta la societat als Jocs Paralímpics. Per començar, ja va ser vergonyós que, en la passada cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics, s’apagués la flama olímpica, desmuntessin els cèrcols i enviessin la bandera olímpica a Brasil, estant com estava encara pendent la celebració dels Jocs Paralímpics. Per què els Jocs Olímpics i Paralímpics no es fan al mateix temps i després es clausura tot l’esdeveniment? Tampoc seria tant difícil…

I també s’ha de considerar una injustícia que les subvencions que reben uns i altres atletes no siguin semblants, o l’abismal diferència de compensació econòmica rebuda per medalla. I el súmmum dels súmmums és que fins i tot les medalles són diferents en mida, essent força més petites les paralímpiques.

Ens podríem preguntar si l’esforç d’aquests atletes val menys i, per tant, si també valen menys les seves medalles…

No hi ha resposta

23 ag. 2012


“Darrere d’una mirada”

Classificat com a DISCAPACITAT,SOCIETAT,Uruguai

“DETRAS DE UNA MIRADA” és una mostra fotogràfica a cel obert de nens i adults amb Síndrome de Down que es va inaugurar fa ben pocs dies als carrers de Montevideo. Una bonica iniciativa que vol mostrar diverses situacions de la vida quotidiana d’aquestes persones i que té com a objectiu promoure una millor inclusió en la societat uruguaiana.

La iniciativa va ser impulsada per un grup de pares que integren l’Associació Down de l’Uruguai que es van inspirar en la idea original d’Eva Snoijink, una fotògrafa holandesa que l’any 2008 va publicar el llibre anomenat “De Upside van Down”. L’obra, amb més de 100 fotografies de nois amb Síndrome de Down i testimonis dels seus pares, tenia com a objectiu allunyar els mites que existeixen al voltant de la vida de les persones amb aquest trastorn genètic. Com a conseqüència, en països com Holanda i Espanya també es van exhibir, en espais públics, fotografies d’estudi preses a nens amb Síndrome de Down.

Aprofito per recordar que aquí ben a prop de casa meva hi ha un noi amb Síndrome de Down –el Quim de Tàrrega– que té un blog molt ben elaborat, on hi va explicant coses de la seva vida quotidiana. Us animo a entrar-hi per poder escoltar el Quim com explica de viva veu les seves inquietuds i les seves coses

http://elmondelquim.wordpress.com/

No hi ha resposta

19 jul. 2012


MOTXILA21

Classificat com a DISCAPACITAT,GENERAL,PSICOLOGIA

Motxila21 és un grup de música format per 12 nois amb Síndrome de Down i 9 voluntaris, sorgit per l’amor a la música i l’esforç de la superació.

D’on sorgeix el nom del grup? La Motxilla és aquesta “càrrega” que porten a l’esquena aquestes persones per ser com són i el 21 fa referència al cromosoma 21 que marca la seva diferència amb la resta de persones. Aquest cromosoma que fa que les persones amb Síndrome de Down siguin el que són: Persones que necessiten expressar-se, divertir-se, comunicar-se. En definitiva, fer el que tots desitgem i estimem.

El grup sorgeix l’any 2005 per iniciativa de Mari Jose (ajudant de saxos), mare de Borja, un xaval amb Síndrome de Down i Ainhoa ​​(acordió) germana de Aintzane, també amb Síndrome de Down, a causa de la inquietud d’ambdues per la música i la discapacitat. Posteriorment, es va demanar ajuda a Mikel Barrenetxea (direcció i plats) i també es van unir al grup Maribi (timbal) i Ainhoa ​​(baix). Va ser llavors quan aquell grup de percussió, es va convertir en Motxila 21.

Les seves variades melodies es barregen amb les veus. Els seus ritmes accelerats es barregen amb la més enèrgica melodia. L’agitada personalitat d’alguns es barreja amb la quietud d’altres. Però el talent i la creativitat són de tots ells.

Tots naixem amb una motxilla a l’esquena. Això sí: alguns la porten plena de pedres i d’altres de monedes d’or. Però cadascú ha de portar la seva i, el que és més important, ha d’aprendre a portar la pròpia motxilla.

Diuen que hi havia uns joves deixebles d’un monjo tibetà que li demanaven insistentment que els ensenyés què era el perdó. Així, sol · lícit el mestre, els va demanar que l’endemà portessin una motxilla, una pedra de 3 quilos, un quilo de carn de bou i tres bonics tomàquets ben vermells, i ell els ensenyaria el que és el perdó. L’endemà van arribar els deixebles amb els seus elements i es van asseure en cercle amb el seu mestre. Ell els va demanar que posessin la pedra, la carn i els tomàquets dins de la motxilla. Quan ho van fer els va demanar que es posessin drets i que es carreguessin la motxilla a l’esquena, i els va dir: “Ara, anireu a fer el que feu sempre, però no us podeu treure la motxilla de l’esquena per cap motiu i tornareu en aquest mateix lloc exactament d’aquí a 10 dies”.

Tot seguit es va acomiadar de tots. A mesura que transcorria el temps, la motxilla de cada un s’anava fent més i més desagradable. La carn va començar a podrir-se i els tomàquets es van rebentar i el suc corria per l’esquena i les cames dels deixebles. El pes de la pedra semblava fer-se cada vegada més insuportable. La carn es deteriorava cada dia més. Al desè dia van aparèixer cada un d’ells i els va rebre el monjo, demanant-los-hi les motxilles i fent-los passar a rentar-se. Un cop van estar llestos tots els va demanar que compartissin el que havien après. I ells van reportar el següent:

· El pes de la motxilla em feia corbar l’esquena

· La motxilla m’impedia descansar adequadament

· L’olor de la motxilla no em permetia respirar

· La motxilla m’impedia fer les meves obligacions diàries

· La molèstia constant de la motxilla m’ha fet desatendre els meus assumptes

· Les persones s’allunyaven de mi quan jo apareixia

· No podia riure per la molèstia de la motxilla

· Em vaig veure impedit de passar la motxilla a algú, ningú la volia

· Les mosques i altres insectes no em donaven respir i no tenia tranquil · litat

· No vaig poder ajudar a ningú mentre vaig carregar la meva motxilla

Llavors el monjo els va dir que no perdonar era precisament mantenir-se en el disgust, la negativitat, el ressentiment, la ràbia i el dolor. Era caminar amb la motxilla a l’esquena.

Perdonar és treure la motxilla. Perdonar és no tenir-la. El perdonar és una expressió d’amor. Perdonar és poder recordar sense dolor.

Perdonar és acceptar el que va passar, i que va ser una lliçó apresa. No vol dir donar la raó a qui et va fer mal, a qui et va ferir, a qui et va ofendre. Ni tampoc vol dir que el que va passar hagi estat alguna cosa sense importància. Però ja va passar, i no tornarà. El passat és passat, i el passat no torna.

En acceptar el que va passar comença el procés d’alliberament. La falta de perdó ens fa esclaus del ressentiment, del dolor, de la ràbia, de la frustració. La falta de perdó ens manté en una presó sense reixes. Freda. Fosca. Lúgubre. Negativa. La falta de perdó ens acosta a la malaltia. Encara més, una de les claus principals del perdó és perdonar-se un mateix.

2 respostes

18 maig 2012


Això SÍ que NO. Omplim l’ Arc del Triomf

Classificat com a DISCAPACITAT,GENERAL

Té raó en Josep Maria Rañé, President del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, quan diu que «les coses barates, al final surten cares».

En temps de retallades -inevitables, imposades i fins i tot necessàries- cal mirar bé on es retalla. Perquè el problema no és retallar, sinó d’on es retalla. Si li prenem mil euros a un ric no li farem gaire mal. Però si n’hi prenem 20 a un pobre n’hi fem molt perquè segurament que ho haurà de treure del que menja. El problema de les retallades és que es fan malament, molt malament. S’està fent pagar els plats trencats als que menys culpa en tenen de la trencadissa i se’ls pren l’únic plat que els queda per poder anar menjant alguna engruna que cau de la taula dels rics.

Es corre el gran risc que les retallades de les aportacions als programes socials, així com a les ONG i les entitats socials que es dediquen a l’atenció dels col · lectius més febles, acabin resultant molt més cares que l’estalvi que suposen. La nostra, tot i el que es diu, no és una societat subsidiada. És més, el nivell d’organitzacions privades sense ànim de lucre, que mitjançant el voluntariat supleixen les evidents mancances del nostre feble Estat del Benestar són una expressió evident d’autoorganització social i solidaritat organitzada.

Moltes d’elles són reconegudes (Caritas, Creu Roja, FIAS) en la seva lluita contra la pobresa o la marginació social i d’altres no tant, com passa amb els centres especials de treball i centres ocupacionals destinats a les persones amb discapacitats. No obstant això, totes aquelles persones que reben les seves atencions estan en deute permanent amb elles. Però ja sigui mitjançant les retallades de la renda mínima, o ara la supressió de les polítiques actives d’ocupació i els programes d’ajuda a les persones amb discapacitat no només s’està posant en risc la cura dels més febles, sinó la viabilitat dels que organitzaven l’aportació desinteressada.
Els criteris comptables no poden ser els únics per governar l’economia. Recuperar a les persones que abandonem en el camí i reconstruir el teixit associatiu que les cuida costarà molt en el futur. El barat ens sortirà molt car, en termes de cohesió social.

Per aquesta raó aquest diumenge 20 de maig omplirem l’Arc de Triomf de Barcelona en un acte reivindicatiu en resposta als pressupostos del govern espanyol en els quals la partida destinada a les politiques actives d’ocupació a Catalunya, es redueix un 56% respecte al passat any.

Entitats, treballadors, familiars i representants d’entitats socials i d’institucions, junts farem pinya per aglutinar suports i generar consens per defensar el dret al treball de les persones amb discapacitat intel·lectual i trastorn mental. Esperem a tots els que vulguin solidaritzar-se amb aquesta causa tant justa en defensa d’una part de les persones més dèbils de la nostra societat.

Dades de l’acte:

Data: Diumenge 20 de maig de 2012
Hora: 10.30h – 13:30h
Lloc: Passeig Lluís Companys (Arc de Triomf), Barcelona

No hi ha resposta

14 maig 2012


Sóc un discapacitat indignat

Classificat com a Crisi,DISCAPACITAT,SOCIETAT

Sóc un discapacitat intel·lectual indignat. Encara que sigui discapacitat per a moltes coses, em queda intacta la meva capacitat d’indignació. Estic indignat amb tot el que ens caurà al damunt si s’aproven els pressupostos que ha preparat el PP i que, com que té majoria, podrà tirar endavant de la manera que li sembli millor.

L’imminent aprovació d’aquets pressupostos del Govern Espanyol redueix la partida destinada a Catalunya, per a la nostra reinserció laboral, un 56% respecte a l’any passat. Això farà que els nostres drets adquirits durant anys, la nostra qualitat de vida i la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat intel·lectual se sentiran notablement disminuïts i gens garantits.

Vull recordar a aquest PP, que té milers de milions per ajudar bancs que han fet fallida per la negligència i la mala fe del seus dirigents, que nosaltres també som persones amb els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà i que l’Estat té l’obligació de vetllar per nosaltres justament perquè som més febles que altres.

Vull recordar al PP que la persona amb discapacitat és un ciutadà de ple dret, subjecte a drets i deures com qualsevol altre. Això vol dir que té dret a aspirar al nivell de qualitat de vida més alt possible, en totes les seves dimensions: Benestar emocional; bones relacions interpersonals; benestar material; desenvolupament de la persona, tant en l’àmbit personal com en el social i laboral; benestar físic; autodeterminació; inclusió social; exercici dels seus drets i obligacions.

Per això, perquè estic molt indignat i perquè veig que se’ns prendran tots aquest drets, aniré el proper diumenge 20 de maig a la trobada reivindicativa, participativa i cívica que la federació DINCAT ha convocat a l’ Arc de Triomf de Barcelona junt amb els meus companys d’altres centres i molts familiars i amics.

DINCAT (Discapacitat intel·lectual de Catalunya) és una entitat federativa que agrupa 310 entitats socials d’arreu de Catalunya que dóna serveis i recolzament a les persones amb discapacitat i especials dificultats. Actualment representa 31.000 persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament, el 70% de les persones afectades. La missió de Dincat és vetllar perquè aquest col·lectiu tingui assegurats els seus drets socials, econòmics i polítics, pugui exercir-los en igualtat de condicions amb la resta de la ciutadania i tingui les màximes oportunitats per desenvolupar el seu projecte de vida amb
dignitat i qualitat.

Com diu Pere Casaldàliga, amb la famosa crisi vivim massa exclusions. Però aquestes exclusions la passen els petits, la gent normal; els poderosos, no passen crisi. Els poderosos fan passar la crisi als més dèbils i als més febles i fan servis la crisi com excusa per reforçar el seu poder econòmic.

Però potser també té una part positiva: està servint per despertar consciències. La creixent indignació que es produeix arreu és un senyal que les coses canvien o que les coses poden i han de canviar. És un pas important, perquè fa que vagi naixent poc a poc una consciència unitària mundial contra la desigualtat. I, com diu també Pere Casaldàliga, “s’ha de lluitar amb indignació però també amb esperança.”

3 respostes

18 març 2012


Discapacitats i habilitats

Classificat com a DISCAPACITAT

Oscar Pistorius: "Tinc dues discapacitats i un milió d’habilitats"

Aquestes paraules que va pronunciar aquest atleta al Global Sports Fòrum de Barcelona i que avui tornava a llegir, m’han fet pensar que això és una gran realitat, si ho pensem bé.

Pels que no ho sàpiguen, Òscar Pistorius és un atleta sud-africà de 20 anys que, quan era nadó, va patir l’amputació de les seves dues cames a causa d’una malformació degenerativa de les extremitats. Avui és un exemple per a molts discapacitats ja que malgrat la seva "discapacitat" ha anat aconseguint tots els objectius que s’havia proposat, entre els quals hi ha el de poder arribar a ser un dels homes més ràpids del planeta.Cal destacar que l’Òscar corre contra atletes sense problemes físics, cosa que augmenta el valor del seu èxit.

"Discapacitat significa que hi ha alguna cosa que els altres poden fer i el discapacitat no. En aquest sentit NO SÓC UN MINUSVÀLID, NOMÉS EM FALTEN LES CAMES. No he vist res encara que altres puguin fer i jo no", havia dit en una altra ocasió. Òscar Pistorius és un home amb molta voluntat i esperit de superació. Aquestes són premisses necessàries per a tota persona qualificada com a discapacitada. Però la realitat és que tots tenim moltes discapacitats i un milió d’habilitats, com diu aquest atleta. Per tant, la qüestió és de conèixer bé i desenvolupar allò que ens falta. En la vida tot pot ser normal i tot pot ser anormal. De fet, no existeix allò que en diem “normal”. Perquè, qui és normal? Què és normal? Val la pena fixar-nos en la normalitat que marca una societat que és patològica en molts aspectes?. No existeix l’ésser humà "normal", l’essència d’ésser humà consisteix en què no hi ha dues persones iguals. Som, doncs, infinitament diversos i cadascun construïm un jo i un món coherents, siguin quines siguin les nostres limitacions, capacitats, cultura, etc.
La discapacitat la referim a la interacció amb l’entorn, no és una característica intrínseca de cap persona. Sentir-nos diferents no és una cosa repudiable, sinó la constatació d’una realitat irrefutable: tots som diferents. Una altra cosa és que s’hagi pres una mesura fal·laç de la "normalitat" que exclou i discrimina a moltes persones, empobrint –a fi de comptes- a tota la societat, ens diu Isabel Díaz, creadora de la “Fundación para la Integración de Discapacidades”.

Per tant, pensem-ho bé i creiem-nos aquesta gran veritat: “podem tenir moltes discapacitats, però encara tenim moltes més habilitats”.

3 respostes

26 gen. 2012


Ballo per dins

Classificat com a Cinema,DISCAPACITAT

Es pot ballar per dins i es pot ballar per fora. Així com es pot riure o plorar per dins i per fora. I no sempre succeeix simultàniament sino que a vegades es riu per fora i es plora per dins. O viceversa. El títol d’aquest post “Ballo per dins” és el títol d’una excel.lent pel·lícula que aquests dies vèiem (i la treballàvem) a la feina.

Com molts ja saben, treballo en un centre de discapacitats intel·lectuals i trobo que és molt adequada perquè et fa reflexionar sobre la feina que fem. Però no és només útil i adequada per a gent que treballa amb discapacitats sinó que por servir de reflexió a qualsevol que vulgui mirar al seu voltant i sàpiga comprendre que tots estem molt més interconnectats del que ens imaginem i que tots servim i som servidors al mateix temps i, per tant, tots som molt més dependents del que ens pot semblar. I que es pot servir de moltes maneres: amb ànima o sense ànima. I que, professionalment, hauríem de millorar moltes coses per fer la vida més feliç als altres i per ser més feliços nosaltres mateixos, que és del que es tracta en darrera instància, crec jo.

Aquesta és la paraula clau de la pel·lícula: dependència. O, si voleu, independència o interdependència.

"Inside I’m Dancing" (que és el seu títol en anglès) explica la història de Michael, un jove de 24 anys amb paràlisi cerebral que des de fa molt de temps viu al Centre Residencial Carrigmore per a Discapacitats. La seva vida es transforma quan s’instal·la en aquell centre el rebel Rory O’Shea. Michael es queda sorprès en descobrir que el xerraire Rory, que només pot moure la seva mà dreta, és capaç d’entendre el seu gairebé inintel·ligible forma de parlar. El caràcter dinàmic i rebel de Rory serveix per animar Michael, i el porta a conèixer el món que hi ha més enllà de Carrigmore.

Junts els dos homes aconsegueixen vèncer el sistema i s’instal·len en un pis. Contracten la bonica Siobhan com la seva ajudant personal, perquè cuini, netegi i s’ocupi de les seves necessitats. La noia es converteix aviat en un element essencial perquè els dos protagonistes tinguin èxit en el seu intent de portar una vida independent, però ella també comença a adonar-se que la seva responsabilitat, per molt gratificant que li resulti, li porta moltes complicacions.

“Ballo per dins” és una història que reflecteix la necessitat i viabilitat de la vida independent, en persones amb diversitat funcional o discapacitat, brindant una visió interessant sobre la figura de l’assistent personal i les múltiples possibilitats que aquesta elecció pot afavorir.

FITXA TÈCNICA
TÍTOL ORIGINAL: Rory O’Shea Was Here (Inside I’m Dancing)
ANY: 2004
DURACIÓ: 100 min
PAÍS: Regne Unit
DIRECTOR: Damien O’Donnell
GUIÓ: Jeffrey Caine (GUIÓ) Christian O’Reilly (HISTÒRIA)
MÚSICA: David Julyan
REPARTIMENT: James McAvoy, Steven Robertson, Romola Garai, Brenda Fricker
PRODUCTORA: Coproducció GB-Irlanda-Francia
GÈNERE: Drama

2 respostes

09 gen. 2012


El món del Quim

Hola em dic Quim.
El dia 7 d’octubre de 2011 vaig fer 16 anys.
Tinc la Síndrome de Down i estudio a l’Institut Manuel de Pedrolo i també vaig dos dies a l’escola Alba. Els dimecres a la tarda vaig a Down Lleida i els dissabtes a l’esplai. També m’agrada nadar, passejar i sortir amb els amics.

Aquesta és la presentació que fa el Quim del seu vídeoblog. Un vídeoblog que només té un parell de mesos de vida però que està tenint un èxit rotund en tots els sentits.

No us explicaré pas com és. S’ha de veure i s’ha d’escoltar. Possiblement passeu del somriure a la llàgrima perquè hi han emocions a flor de pell i una frescor que no es paga amb diners.

Potser alguns ja els coneixeu. Però, pels que no els coneixeu, us recomano vivament que hi entreu. Podreu descobrir-hi un noi molt simpàtic que parla d’una colla de temes des d’una visió determinada i un pare que ha trobat un bon instrument de comunicació a través de breus filmacions en vídeo.

El trobareu a la següent adreça  http://elmondelquim.wordpress.com/

No hi ha resposta

11 des. 2011


Un nen especial

Classificat com a DISCAPACITAT

És una història una mica llarga però és commovedora i crec que val la pena. És d’un senyor argentí que es diu Claudio Alberto Ricciuti (Pedrovivo)

Com que a mi m’ha agradat molt, vull compartir-la!

 

El meu Àngel de la guarda pesa cent quilos, és ros i té ulls celestes. És el meu germà petit i és un nen especial.
Quan va néixer Fabián, el meu germà petit, jo tenia cinc anys d’edat i òbviament vaig sentir gelosia per aquest intrús de galtes rodones i d’ulls celestes que em desplaçava del centre d’atenció dels meus pares.

Els dos primers anys van transcórrer sense més novetat, però uns mesos abans de complir el meu germanet els tres anys, el meu món va deixar de tenir colors quan la mare em va explicar els motius pels quals el nou integrant de la família tenia estranys comportaments: "El teu germanet va néixer amb una profunda deficiència mental ".

Durant una temporada vam viure confosos. No sabíem que passava, negàvem la malaltia i afirmàvem una suposada equivocació en el diagnòstic dels metges. Després, la meva família va rebre la visita d’una senyora amb un vestit de tela molt lleugera, tan lleugera que semblava surar al voltant del seu cos prim i alt i ens fregava la cara provocant pessigolleigs incòmodes. Era la Senyora Vergonya que venia acompanyada per la seva cosina, una vella soltera de rostre indefinit i canviant que sempre vesteix de negre, molt sòbria, la Senyoreta Culpa. Totes dues es van instal · lar a casa, disposades a viure còmodament, ben alimentades en la càlida ignorància i la por dels seus habitants.

És molt probable que es coneguin històries de pares que han tingut fills amb capacitats especials, però rares vegades es coneix la problemàtica des de la vivència del germà. No és senzill sobrepassar l’estat de confusió i temor davant la presència d’un germà diferent. Emocions contradictòries s’entrellacen amb dubtes que de vegades ni tan sols es manifesten. No tots reaccionen de la mateixa manera. Alguns pretendran ignorar fins que es convencen que no es pot tapar el sol amb un sol dit. Altres li donen al tema tanta transcendència que els fa oblidar de la seva pròpia vida. Els germans d’un nen "especial" som persones que experimentem un camí diferent al de la resta. Ens interroguem una i mil vegades … perquè el meu germà és diferent?, Seran minusvàlids meus fills?, De qui és la culpa? ¿Pateix el meu germanet?, Per què es comporta de manera tan estranya? Vivim envoltats en la incertesa: podrà curar-se?, Millorarà el meu germanet?, Què faré amb ell quan la mare ja no hi sigui?

L’experiència social del germà d’un nen especial és diferent. Sorgeixen dificultats per no saber com parlar amb els seus amics sobre el nen diferent. Enfrontem les burles i imaginem el suposat rebuig de les nostres futures parelles. Hauré de fer-me càrrec del meu germà en morir els meus pares? Hauré de portar-lo a viure amb mi? És raonable que la meva dona i els meus fills hagin d’afrontar la responsabilitat de conviure amb un ésser especial? Podré actuar justament amb la meva família i amb el meu germà?

Vam trigar una mica de temps en adonar-nos que som tan especials com el nou integrant de la família. I d’aquesta manera, vam començar a transitar el camí que ens va permetre transmutar la vergonya en orgull.

La Senyora Vergonya i la tenaç Senyoreta Culpa van viure amb nosaltres molt de temps fins a arribar a conèixer-nos molt bé. Per descomptat que elles sempre troben col · laboradors. Doncs no falten els que sense dissimular comenten: “en alguna cosa s’han d’haver equivocat, sinó el nen hauria nascut bé” o aquells que sense veure la biga del seu ull afirmen “per alguna cosa Déu li ha enviat aquest noi, alguna cosa hauran fet”.

Com a germà em sentia culpable de ser sa. De vegades, m’identificava amb ell, imposant-me limitacions. Negant-me absolutament la felicitat.

Realment no resulta senzill convidar els amics a casa on habita un nen de reaccions imprevisibles de boca bavejant, que s’enfada fàcilment, que a penes et mira a la cara i al que poc li pots ensenyar perquè res pot aprendre, que actua de manera estranya sense que ningú sàpiga el perquè.

Com que el meu germà no podia relacionar-se amb la gent, vaig començar a excloure’m voluntàriament de la societat per "compartir" la seva soledat. Va ser tan gran l’abandonament que vaig fer de mi mateix, que intentava prohibir-me tot allò que el meu germanet no podia fer: “Si el meu germà no pot anar a ballar i divertir-se, jo tampoc he de fer-ho” “Si el meu germà no pot tenir una parella i estimar, jo tampoc l’havia tenir … Si el meu germà no pot casar-se i tenir fills, jo tampoc els tindré …” deia quan era adolescent.

Així vaig començar a prohibir-me ser feliç. Fent molt propi un problema que no volia compartir, com si fos just malgastar tanta capacitat de donar amor contingut en una sola persona.
Els anys van passar i la confusió -així com la fantasia de trobar cures miraculoses- van cedir davant d’una clara realitat: El meu germà mai seria com els germans dels meus amics i tots havíem de acceptar-lo tal i com era.

Ell exigia major dedicació. La mare ocupava tot el dia en l’atenció de les seves necessitats. Veritablement mare estava sola – tot i que el pare vivia- no perquè el pare fos un mal tipus, sinó perquè no podia enfrontar aquesta realitat. Cadascun patia en solitud sense trobar consol. Mai es van adonar que fins el sofriment, quan es comparteix, és menys dolorós.

A poc a poc vaig haver ocupar el lloc del pare. Potser el pes que es va posar sobre la meva esquena va ser molt, i aquesta pressió em va torbar tant que em va impulsar a prendre distància. I me’n vaig anar lluny. Encara sentint que allunyar-me era semblant a una traïció, perquè vaig pensar que l’abandonava. Avui, molts anys després, m’adono que he estat jo qui s’havia abandonat a si mateix quan pensava que el meu germanet era un càstig de Déu. La presència del meu germanet va ser frustrant quan jo no tenia edat suficient per comprendre.

Amb el temps vaig aprendre que en lloc de patir aquest dolor seria molt millor abraçar-me a ell i trobar una forma diferent de veure les coses. Vaig advertir que el meu germà era un àngel que havia vingut a la terra per mostrar-se com un punt de referència, perquè aquells que ens sentim vençuts perquè no tenim el treball apropiat o abatuts perquè alimentem un amor no correspost o perquè no podem comprar aquest desitjat automòbil o fer aquest viatge somiat, ens adonem que, tot i així, som afortunats. Perquè els homes comprenguin que l’amor està molt més a mà que l’odi, abans de partir del Cel, Déu els disminueix algunes capacitats perquè aquests àngels puguin complir la seva missió. Per això aquí els anomenem disminuïts.

Avui tinc 53 anys, i envoltat dels meus tres meravellosos fills puc dir que la vida m’ha donat enormes benediccions. És clar, ni falta fa dir que tot l’hi dec al meu àngel de la guarda!

Claudio Alberto Ricciuti (Pedrovivo)

2 respostes

06 des. 2011


ACUDAM: 35 anys d’història

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

Llibre-ACUDAM_thumb2Un dia d’aquests  explicava que, amb motiu dels 35 anys de recorregut, ACUDAM havia fet un llibre amb els fets més importants que s’han viscut durant aquests anys.

Doncs bé, el llibre ja és aquí. Amb una atractiva i suggeridora portada -que sembla voler recollir ben relligats amb un cordill tots els papers, documents, sentiments i història de l’entitat de tots aquests anys- el llibre ens presenta en 140 pàgines  tot el que ha estat, és i procurarem que sigui ACUDAM.

Una sèrie de persones vinculades a la institució des de bon principi- han anat recollint dades pacientment, mirant de treure la pols dels papers d’arxius que potser mai ningú havia mirat i també mirant de treure la pols del record d’un munt de persones que encara són vivies i poden explicar tots i cada un dels passos fets amb molt de treball i molta suor.

Comença el llibre explicant el que és l’ Associació, el seu organigrama, els orígens (Octubre de 1974) una mica dubitatius d’uns pares que, per altra banda, estaven ben ben decidits a que els seus fills i filles  poguessin ser atesos en un centre que possiblement llavors mai s’haurien imaginat el que ha arribat a ser.

Segueix el llibre explicant pas a pas el que són els TALLERS PLA D’URGELL, la RESIDÈNCIA I LES LLARS D’ACUDAM, com treballa l’ EQUIP TÈCNIC per donar l’atenció adequada a les persones ateses, els ESPORTS I LLERE que es realitza dins i fora del centre, el COL·LEGI SILOÉ d’educació especial per a nens en edat escolar i, finalment, la LLAR SANTA ANNA del Castell del Remei on s’atenen persones amb discapacitat intel·lectual severa.

Acaba l’obra amb uns Annexos prou interessants. El primer és un recorregut, any per any, de les dades més important que han de quedar per la història. Un segon annex amb els noms de les personalitats que han visitat Acudam durant aquests anys. En tercer lloc un annex amb el nom de totes les persones que han format part de la Junta Directiva. Un quart annex amb el nom de la plantilla actual de directius, tècnics, monitors, comercials, administratius i col·laboradors. I, per últim, un annex amb la llista de les persones ateses als nostres centres

En fi, un bonic treball que ajudarà a recordar i donarà ànims per anar continuant en aquesta tasca, a vegades amable i lleugera i altres més feixuga i més difícil, però sempre necessària i estimulant veient com es veuen els fruits que ha donat ACUDAM i els que , sens dubte, encara donarà en el futur.

Per molts anys a tots els que han ajudat a fer ACUDAM i per molts anys i moltes gràcies als autors del llibre que, sens dubte, hi han destinat moltes hores preparant-lo.

Addenda

1. Aquest escrit és d’iniciativa i de responsabilitat totalment meva. Estic treballant a l’ACUDAM des de fa 26 anys i conec moltes coses de la institució, però no les conec pas totes; per tant, com que no hi era als primers moments de la seva fundació, m’he de refiar del que m’expliquen uns i altres.  Sí que vull deixar constància que l’escrit no ha estat ni suggerit, ni demanat, per ningú d’ ACUDAM.

2. Faig aquests aclariments després d’algunes converses que he tingut amb persones que han llegit el llibre i també aquest escrit meu. Algunes d’aquestes persones estan d’acord amb el contingut del llibre i algunes altres m’han fet arribat el seu malestar perquè diuen que la narració dels fets és esbiaixada i que reflecteix la visió només d’una part de gent. En una paraula: a alguns els ha agradat el llibre i a altres no, cosa totalment normal en qualsevol llibre.

3. L’escrit pretén ser només testimoni d’un fet: la presentació d’un llibre sobre 35 anys d’història d’ACUDAM, institució a la que pertanyo des de fa molts anys, m’estimo molt i sé tot el bé que fa. També sé que és una institució molt respectada i valorada a la nostra comarca.

4. Aquest escrit no vol posicionar-se a favor ni en contra de ningú ni vol afavorir cap opinió. Si per cas, tothom sap que aquest blog és obert als comentaris de tothom i serà publicat qualsevol comentari que pugui fer qualsevol persona.


Una resposta fins a ara

03 des. 2011


Discapacitats

Classificat com a DISCAPACITAT

Al llarg dels darrers anys la percepció del concepte de discapacitat ha experimentat una gran transformació, tant el el llenguatge com en el concepte. Per sort! No tothom ha evolucionat, certament, però sí que la societat en conjunt ha millorat molt la perspectiva i ara es veuen les coses de diferent manera. Amb els anys, s’ha passat d’emprar paraules gruixudes i denigrants com idiota, subnormal o retardat mental a dir-se discapacitat físic o intel.lectual, que és una manera bastant més adequada, encara que no del tot real.

Perquè, qui de nosaltres no és discapacitat en relació a un altre? Si ens posem a comparar-nos, tots ho som en major o menor grau. Jo no sé cantar, no sé pintar i no sé arreglar un cotxe. Tu no saps escriure, no saps conduir i potser ni saps expressar-te. I ell no sap tocar la guitarra, no sap cuinar i no sap fer una simple divisió. Cadascú té capacitats i incapacitats manifestes i, per tant, tots som molt capaços i –a la vegada- molt incapaços. Depèn per a què, depèn d’on som o per on ens movem que anem més segurs o més insegurs.

Diguem-ho com vulguem dir-ho, sí que el que es demana en un dia com el d’avui, en què celebrem el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, és que siguem una mica més sensibles i conscients d’aquesta realitat anomenada “incapacitat” i transformem en capacitats les incapacitats més manifestes.

Perquè els Governs han de saber que el model assistencialista (que considerava una persona amb discapacitat invàlida i dependent)  ja ha passat a millor vida i que l’enfocament paternalista de l’atenció ha evolucionat cap a un model basat en el desenvolupament dels drets humans i en la integració social d’aquests col·lectius.

La discapacitat és la impossibilitat o la dificultat de la persona que presenta un trastorn físic o mental per al desenvolupament normal de la seva activitat. Però podem buscar noves activitats on cadascú es pugui desenvolupar com correspon.

Les persones amb discapacitat severa poden tenir dificultats en la seva integració educativa, laboral o social com a conseqüència d’una deficiència previsiblement permanent, de caràcter congènit o no, en les seves capacitats físiques, psíquiques o sensorials. Però aquí és justament on hi entra la responsabilitat dels governs pel que fa a la garantia del respecte dels drets de les persones amb discapacitat. Recau en els governs i les seves polítiques d’actuació, com ho reconeix de forma clara la Generalitat de Catalunya. Potser haurem d’esperar millors temps per dedicar-hi més esforços econòmics però el cal que el camí vagi cap aquesta direcció. 

4 respostes

03 des. 2011


Les mans d’ACUDAM

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

Aquesta ceràmica que veieu aquí representa unes mans enfilant tubs de plàstic per a cortines. D’alguna manera han esdevingut el símbol d’ACUDAM, associació dedicada des de fa més de 35 anys a l’atenció dels discapacitats intel.lectuals de la comarca del Pla d’ Urgell.

La ceràmica es va fer en base a una foto d’un noi que estava enfilant tubs de cortina, la primera feina que es va fer al nostre taller i que es continua fent encara ara. Aquesta ceràmica s’entrega com a obsequi, record i símbol d’ACUDAM.

Amb motiu dels 35 any de l’associació s’ha fet un llibre que recull els trets més importants que han marcat la vida d’ ACUDAM i que intenta explicar tota la trajectòria fins al dia d’avui,

Unint-me a aquest esdeveniment, he volgut també fer un poema a aquestes mans que tant simbolitzen per a tots els que formem part d’ ACUDAM.

LES MANS D’ACUDAM

mans engarçant

Aquestes són les teves mans, David…


Però són molt més que les teves mans

perquè ens representen a tots

els que durant aquest 35 anys d’ ACUDAM

hem anat enfilant -durant moltes i moltes hores-

tubs de cortina, milers d’il.lusions i somnis

entre silencis, riures, cansaments

o solituds acompanyades.


Perquè aquestes mans, David,

són també les del Francesc, les de l’ Albert,

les del Xavier, les del Joan, les del Josep

o les de l’ Isidre, el Jordi, i les de tots aquells

que ja fa anys que volen cel enllà…

Aquestes mans són les mans de tots

els que han construït  durant aquests 35 anys

aquesta realitat que segueix florint dia a dia.


Perquè aquestes mans han sabut treballar

però també han sabut acaronar el rostre amic

o ajudar el company que encara no en sabia prou.

Són les mans de tots aquells

que tan aviat construeixen palaus al vent

com traginen somnis perduts;

les mateixes mans que avui aferren il.lusions

i que demà potser esqueixaran penes,

però que sempre estaran disposades per a l’abraçada al company

o esteses i generoses per al perdó.


Perquè darrere d’aquestes mans

sempre hi ha cors grans, tendres i innocents.

Cors plens de senzillesa i sense prejudicis,

Darrere d’aquestes mans hi ha moltes grans persones.

Per molts anys ACUDAM!

2 respostes

27 nov. 2011


Per on comencem a retallar?

Classificat com a Acudam,Crisi,DISCAPACITAT

Fan ràbia les retallades. Fan més ràbia, encara, quan et toquen de prop. Fa molta més ràbia quan no estan prou ben fetes. I en fan moltíssima quan les critiques les fan els que n’han estat els causants.

Voleu exemples? En podríem donar un munt de cada un dels apartats que he citat a dalt. I segurament que no ens posaríem d’acord, sobretot perquè cadascú les veu des d’una òptica diversa i encara més si et toquen de ben a prop. Algunes són de sentit comú. Voleu un exemple? Encara que sigui de les terres de ponent no puc defensar inversions a l’aeroport d’Alguaire en aquests moments. Segurament que no calen més inversions, però sí que puc dir ben alt que el Govern de Madrid ens vol tocar allò que no sona quant no dóna els permisos corresponents per poder volar i rebre vols internacionals, podent-ho fer i després d’haver promès per activa i passiva que ho faria. Això no és només retallar, sinó ofegar, no deixar viure i tocar el botet. I tot plegat, perquè aquest aeroport no depèn d’AENA i, per tant, ells no podran control.lar-lo de la manera que volen.

Podem discutir si retallar sanitat, educació, TV o el que vulgueu, però no es pot retallar als que ja no poden viure ni sobreviure com, per exemple, alguns centres de discapacitats psíquics, que és el que conec i que també em toca de prop. Si es queixen els professionals de la Ràdio i TV catalana, encara amb més raó es pot queixar un sector com el nostre que es dedica a unes persones de les més necessitades de la societat i que , per elles mateixes, no faran cap tipus de protesta ni es queixaran a la TV.

Demà fem la presentació d’un llibre sobre la història d’ ACUDAM, el centre de discapacitats psíquics on treballo. Ja en parlaré un altre dia del llibre, que recull 35 anys d’història d’aquest centre, plena de bons moments, de moments difícils, de molts sacrificis i molta feina per part de molta gent –professionals, voluntaris i col.laboradors diversos- que s’hi han deixat la pell. Nosaltres tenim la sort d’anar-nos-en sortint de moment, però hi han centres que ja han hagut de reduir personal i algun ha hagut de tancar. Demà tindrem la visita del conseller Cleries, del Departament de Família i benestar Social. No sé què ens dirà, però segur que no hi haurà grans ajudes i segurament que molt bones paraules. Ja farien prou que acomplissin amb el que deuen i paguessin quan toca les subvencions.

Entretant, encara hi han càrrecs amb sous potser massa alts, serveis que se segueixen mantenint -molt més deficitaris que els nostres i que no acompleixen el servei social que acomplim els centres de discapacitats psíquics- i que se seguiran mantenint ves a saber fins quant…

No és cap queixa. És simplement una crida a fer les coses molt millor del que s’estan fent per part de les autoritats i a no protestar pel fet de protestar per part de la ciutadania. Fer les coses amb justícia ja sé que és difícil, però en moments com els actuals és imprescindible.

No hi ha resposta

13 nov. 2011


Poema per a un nen gran

Classificat com a DISCAPACITAT,Poesia

Poema per a un nen gran

Exactament, què ets?

Ets un nen dins d’un cos gran.

Ets una il.lusió constant.

Ets bondat, llum i música.

No cal que diguis res

perquè els teus ulls ja ho diuen tot.

Els ulls, el rostre, els gestos

són aquell mirall que mostra la teva ànima,

plena de senzillesa, noblesa i amor,

amistat, innocència i abraçades,

riures, plors i fantasies,

somnis, generositat i desitjos.

Ens hauràs de perdonar

perquè no sempre sabem tractar-te com correspon:

com a un nen gran, una ànima de nen en un cos d’adult.

O bé et tractem com a adult, sense ser-ho del tot,

o bé et tractem com un nen, també sense ser-ho de tot.

I què ets, doncs?

Una persona a qui massa vegades empetitim

i fem menys del que en realitat és.

La teva grandesa moral és superior a la de la majoria d’adults

perquè el que compta és l’ànima i no pas el cos;

No són les habilitats, la rapidesa,

la paraula o les capacitats físiques les que compten,

sinó les teves abraçades, que valem més que tot l’or del món

i els teus somriures que alegren el dia,

i ens enjoien la vida.

A vegades les teves frustracions ens fan tan mal a nosaltres

com te’n fan a tu, que sempre necessites gronxar somnis

i no sempre ho aconsegueixes.

No t’entenem, tu mateix no ens acabes d’entendre,

i  tu segurament que no ens entens a nosaltres

perquè hem oblidat la senzillesa del tracte

i la importància de les coses primàries,

de les coses fonamentals i més necessàries.

Hem oblidat les teves lliçons diàries,

tot allò que constantment ens ensenyes

i nosaltres passem per alt.

Ens ensenyes a estimar

i nosaltres no ho aprenem.

3 respostes

27 oct. 2011


Per la discapacitat: Macaco “Mensajes del agua”

Classificat com a DISCAPACITAT,GENERAL

Aquest Scene Mob s’ha realitzat per commemorar el 40è aniversari d’ECOM.

El seu objectiu és promoure la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat física, per això hem volgut recrear escenaris de la vida real (una escola, una pista esportiva, la terrassa d’un bar…) on interactuen amb normalitat persones amb i sense discapacitat.

ECOM és un moviment associatiu, creat el 1971, que aglutina més de 175 associacions de persones amb discapacitat física de tot l’Estat espanyol (145 de les quals són de Catalunya). La nostra raó de ser és afavorir l’enfortiment del moviment associatiu de la discapacitat física (oferint informació, assessorament, formació… a les entitats federades), així com representar i defensar els interessos de les persones amb discapacitat física i les entitats davant l’Administració Pública i en els diferents òrgans de participació. Així mateix, actuem en tots els àmbits socials (educació, transport, sanitat, laboral, lleure, esport…) per defensar l’exercici dels drets de les persones amb discapacitat física i afavorir la seva autonomia personal.

Si voleu conèixer-nos més a fons o col·laborar amb nosaltres, visiteu-nos a:http://www.ecom.cat (Directors: Santi Hausmann i Daniel Feixas)

Una iniciativa de:
http://www.ecom.cat

Producció:
Lou Comunicació: http://webdelou.com
Astronaut Video Marketing: http://astronautsite.com

No hi ha resposta

17 febr. 2011


Abraçades

Fa uns dies que estic de baixa degut a una operació de vesícula biliar que ha anat molt bé, però que ha interromput el ritme normal de la meva vida. Tot plegat, poc més de dues setmanes de baixa mèdica i, per tant, sense poder anar a treballar.

Feia dies que volia anar al taller on treballo a veure els companys de feina i els nois i noies que hi treballen perquè els trobava a faltar una mica. Sé que ells també em trobaven a faltar a mi perquè alguns em telefonaven i m’ho deien. És bonic sentir-se apreciat i estimat. No vaig voler anar-hi abans perquè sabia que rebrien un munt d’abraçades i sabia també que alguns dels nois i noies del taller abracen amb molt d’afecte, però amb molta força i sense prou control. Tenia por de que premessin massa fort la meva panxeta foradada per tres llocs…

Avui he considerat que ja era hora i podia anar-hi. Hi he anat i, efectivament, se m’han tirat al damunt i he hagut d’anar-los parant poc a poc. Però la visita m’ha fet pensar una cosa: l’important que és per als nois i noies del taller d’abraçar fort, d’abraçar molt i de ser abraçats. L’abraçada és la mostra patent de l’afecte que sentim els un pels altres i fa sorgir a fora el que tenim dins dels cors.  Aquesta és la força que té una abraçada i l’important que és abraçar i sentir-se abraçat. Amb un avantatge: a cada abraçada que donem, en rebem automàticament una altra.

Una abraçada sincera fa sentir-te a prop d’algú i serveix per expressar un munt de coses i la podem fer servir per a  un munt de circumstàncies, siguin tristes o alegres. Una abraçada pot significar amor, acolliment, tendresa, acompanyament, protecció, mostra d’afectes i expressió de paraules callades i de coses que no es poden dir d’una altra manera perquè no es poden expressar amb paraules. Amb una bona abraçada pots rebre moltes coses i, a la vegada, en pots donar també moltes. És en certs moments de la vida quan t’adones de la necessitat que tenim tots de donar i rebre abraçades. Avui me n’he adonat i ho he agraït. Gràcies a tots.

 

 

 

5 respostes

11 gen. 2011


Black dog

Classificat com a Acudam

Què us han portat els Reis?. Aquesta era avui la pregunta més usual i repetida al nostre taller. Els nois i noies d’ ACUDAM, els educadors, els tècnics…tornàvem avui a treballar després de 15 dies de vacances nadalenques, em sembla que ben merescudes.

A diferència de molts altres treballadors, els usuaris d’ ACUDAM es moren de ganes de tornar al taller ocupacional o al centre especial de treball per a fer les activitats i la feina que han anat aprenent, a vegades amb certa dificultat i altres vegades tan ràpidament com ho faríem nosaltres. Al nostre taller cadascú fa la feina segons les habilitats , l’autonomia i les possibilitats de cadascú.

Però el que més esperen és trobar retrobar-se amb els seus amics, amigues i el seu ambient, al que ja s’han habituat i on s’hi troben com el peix a l’aigua.

Una noia que té moltes dificultats per a parlar i, per tant, per a fer-se entendre ens volia explicar, ens volia explicar que els Reis li havien deixat un gosset. Fins aquí tot bé. I ens explicava que era petit. També molt bé aquest segon pas.

Tercer pas: saber el nom. Cóm es diu el gosset?. I ella que ens contesta amb un so semblant a “Ac”. Que no.  Potser “Jack”? No, no!.

Després d’una bona estona que si “Jack”, que si “Ac”, que si “Llac”, que si “Clac”… Així hem estat assajant i imaginant noms una bona estona, fins que ja quasi havíem decidit deixar-ho.

Finalment ha arribat la clau que ens obria la porta. Un monitor va i li pregunta de quin color era el gosset. Ella respon: negre.

-“Black”, es diu “Black”…. Evidentment! Negre en anglès es “Black”.

Per fi ho hem aconseguit. Ella s’ha pogut expressar i nosaltres l’hem pogut entendre. Exactament és això la comunicació. poder-nos expressar, poder transmetre les nostres vivències, les nostres històries, els sentiments, els desitjos, els anhels, els contes, les tristeses i les coses que ens fan sofrir; també les il·lusions i les coses boniques que ens passen, com aquesta de que els Reis ens deixen un gosset negre que es diu “Black”.

A la llibreta de comunicació que té aquesta noia, feta amb fotos, dibuixos, paraules i icones diverses, (que ella busca poc a poc, pacientment i on finalment troba i assenyala amb el dit allò que busca) avui hi hem afegit aquest gosset negre que veieu a dalt, amb la paraula “Black” a sota. A partir d’avui li serà ben fàcil explicar a tothom que els Reis li han deixat un gosset que es diu “Black” , que és negre i que és petit.  Bé, és petit ara, però ja creixerà prou!.

No hi ha resposta

25 des. 2010


Qui diu que el piano s’hagi de tocar amb les mans?

“PENSO QUE EN LA MEVA VIDA NOMÉS TINC DOS CAMINS:

-L’UN EM PORTARIA A MORIR RÀPIDAMENT.

-L’ALTRE EM PORTARÀ A UNA VIDA MERAVELLOSA.

NINGÚ DIU QU EEL PIANO S’HAGI DE TOCAR AMB LES MANS”

Aquesta manera de pensar de Liu Wei, -aquest noi xinès-, és la que fa falta avui a la nostra societat en general i al món de l’educació dels joves en particular.

M’agradaria saber on ha quedat en aquests darrers anys el valor de l’esforç i la superació. Si per cas, dels pocs “valors” que s’han ensenyat ha estat el de guanyar diners sense esforç. I així anem…

Alguns han fet grans fortunes especulant, fent totes les trampes possibles i comprant i venent sense fre perquè en cada operació hi guanyaven moltíssim. Però ja veiem on ens ha portat tot plegat.

Seria hora de tornar a valorar l’esforç i en sentit de superació, no per guanyar diners, sinó per ser millors persones i aconseguir la felicitat. Aquest noi xinès ens ensenya el camí: molt d’esforç, molta sang, suor i llàgrimes i molta imaginació. Encara que el piano s’hagi tocat tota la vida amb les mans, ell ens diu que també es pot tocar amb els peus (o amb el que convingui….)

Bona reflexió per aquestes festes. No us sembla?

2 respostes

03 des. 2010


Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Classificat com a DISCAPACITAT

No saber, no poder, intentar i no poder. Amargor. Llàgrimes. Frustració.

Voler i no poder. Intentar-ho i no poder. Somniar i no poder.

Incapacitat. Discapacitat. Limitacions.

Qui no en té? Qui no en tindrà? Qui no n’ha tingut?

La solució està en acceptar-nos tal com som i acceptar els altres tal com són. Llavors veurem les nostres pròpies discapacitats i valorarem una mica millor les dels altres.

No hi ha resposta

18 oct. 2010


El cazo de Lorenzo

Classificat com a DISCAPACITAT,GENERAL

El Cazo de Lorenzo d’ Isabelle Carrier és un excel·lent llibre sobre “la diferència”. Som tots diferents (encara que a vegades no ho sabem o no ho vulguem saber) però moltes vegades no sabem comprendre “la diferència”.

Amb paraules simples i unes tendres il·lustracions l’autora recrea el dia a dia d’un nen diferent: les seves dificultats, els obstacles que ha d’afrontar, les ajudes que troba per superar-les, les formes de fer-ho, etc.

És un conte metafòric que commou el lector de l’edat que sigui perquè és d’aquells llibres que van directes al cor i que els entén tothom amb un mínim de sensibilitat. He trobat un vídeo on hi han totes les il·lustracions del llibre i que estic segur que us agradarà.

10 NORMES BÀSIQUES SOBRE “LA DIFERÈNCIA”

1.-El futur d’un nen diferent depèn en gran part de la capacitat que tinguem per estimar-lo, per acceptar tal com és i per a projectar-se cap al model d’identificació futur, propi de la seva cultura i del seu medi ambiental,

2 .- El ple desenvolupament d’un nen diferent s’aconsegueix a través d’un diagnòstic el més precoç possible i a través de l’aplicació de tècniques d’estimulació i activació individuals i harmòniques per al nen en qüestió dins del seu entorn.

3 .- Perquè el clima afectiu ambiental sigui adequat a cada cas i perquè el programa d’estimulació sigui harmònic, hem de partir del diagnòstic de nivell de cada nen i del màxim coneixement del seu projecte genètic, deixant al marge patrons de valoració supraindividuals basats en els valors estadístics més freqüents.

4 .- Hem de aconseguir el punt òptim de cada nen sense valorar de manera primordial les comparacions per l’edat.

5 .- Els programes de tractament han de basar-se en una visió interdisciplinària del nen i del seu procés de desenvolupament.

6 .- Creiem que el desenvolupament del nen diferent té les seves arrels més primàries en l’entorn familiar. Per això creiem que tot programa de tractament ha de ser aplicat de forma unipersonal i a partir de la pròpia família, reafirmant en tot moment els llaços d’unió psicoafectiva i d’identificació que constitueixen el punt de partida fonamental de l’incipient JO. Aconseguir un nucli familiar sòlid amb relacions de comunicació estables i positives cap al nen diferent, serà doncs un dels primers objectius de l’estratègia d’acció. Crear l’entorn familiar i inserir després a dins el corresponent entorn terapèutic.

7 .- Un cop finalitzada la primera etapa de desenvolupament, la pròpiament familiar, és molt important ampliar el seu enclavament terapèutic amb la inclusió d’un monitor de reeducació unipersonal, els diversos terapeutes i el mestre del col.legi al qual va el nen.

8 .- La integració escolar ha de ser fruit del desenvolupament assolit pel nen diferent i MAI s’ha de fer com a conseqüència de les pressions socio-familiars o legals. Com a conclusió proposem que el nen s’incorpori al grup que correspongui al seu nivell maduratiu, independentment de la seva edat cronològica, i sempre conservant a més el tractament individual.

9 .- L’últim gran repte del procés de desenvolupament d’un nen és arribar a la plenitud de la seva integració social i superar les barreres que l’estructura social de l’entorn posa davant del seu desenvolupament psicosexual.

10 .- Som conscients que el camí proposat és un camí de difícil camí tant per al nen com per als pares, els educadors, els monitors, els mestres i els professionals.


No hi ha resposta

10 oct. 2010


Viure la pròpia vida

Classificat com a DISCAPACITAT

Cadascú hauria de poder viure autònomament la seva vida, però no sempre és possible i fàcil fer-ho. Alguns neixen amb les capacitats necessàries per aconseguir-ho i, de mica en mica, les van adquirint i desenvolupant a mida que creixen. És la típica maduració que s’aconsegueix amb l’educació, la família i la mateixa societat, que fan que hom pugui esdevenir autònom.

Altres, no ho aconseguiran mai perquè la seva discapacitat molt profunda els ho impedeix. Però hi han molts graus de discapacitat i amb les ajudes necessàries (d’un altre tipus i adaptades a ells)  algunes persones també podran aconseguir un grau prou alt i satisfactori d’autonomia. Perquè, com dèiem abans, d’ajudes n’hem hagut de menester tots, encara que potser d’un altre tipus.-

Aquest és el cas que vull comentar avui: El cas de vuit joves amb síndrome de Down que, des de fa quasi un any, viuen l’experiència de viure soles en un pis. És la notícia que portava La Vanguardia del dia 4 d’Abril de 2010. És un nou programa a la Fundació Catalana Síndrome de Down (FCSD) que dóna suport a la gent per independitzar-se i que s’anomena “Me’n vaig a casa”.

L’Ariadna, la Clara i l’Eugènia són tres exemples dels vuit únics casos de persones amb síndrome de Down que formen part del programa, que ara atén a 42 persones i és pioner a Espanya. Bàsicament, ofereix l’ajuda essencial i personalitzada a les persones discapacitades per emancipar-se."Donem una xarxa de suports professionals i familiars que s’adapten a les necessitats de cada persona. Prèviament se’ls prepara per afrontar l’economia de la llar-quant cobren i quant gastaran-, la cuina, la higiene i altres aspectes de la casa. Després , reben la visita periòdica d’una educadora -dues o quatre vegades per setmana-que segueix planificant amb ells les despeses de la llar, el control de metges, l’agenda, i els ajuda a reflexionar sobre les vicissituds viscudes. A mesura que les persones s’assenten a la llar, aquestes visites van dilatant. També es crea un "cercle de confiança" que està format per algun familiar, amic, company de treball i / o veí. Són persones de referència que es reuneixen de tant en tant per si necessiten alguna cosa  i a les que saben que poden recórrer si es veuen necessitats.

Interessant, no?

No hi ha resposta

08 maig 2010


Discapacitat jo? Igual que tu.

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

El primer discapacitat espanyol amb síndrome de Down que ha acabat una carrera universitària es diu Pablo Pineda. Ha fet de mestre durant tres dies en una escola pública de la ciutat de Còrdova i ha inculcat la tolerància davant la diferència durant aquests dies. Després ho ha deixat perquè tenia altres coses importants en la seva vida.

Pablo Pineda, que va néixer amb síndrome de Down a Màlaga fa 30 anys, és diplomat en Magisteri i està a punt d’acabar la carrera de Psicopedagogia.
Pineda va explicar en declaracions exclusives a Efe que l’experiència que ha tingut en els últims tres dies, en què ha exercit de professor a una escola, ha estat "realment apassionant i inoblidable" ja que la resposta i la convivència amb els nens i els professors ha resultat "emocionant". En aquests dies ha respost als dubtes dels alumnes de tots els cursos de l’escola i ha participat en diverses activitats amb ells que, segons ell, "sentien curiositat per tot".
En aquest sentit, ha assenyalat que espera haver pogut canviar la mentalitat de molts d’aquests alumnes pel que fa a la síndrome de Down, perquè els nens "són esponges que es queden amb tot".

No obstant, ha subratllat que ha estat una explicació mútua, ja que s’ha sorprès de la mentalitat i de l’actitud de molts d’aquests nens, als quals ha explicat que el Down no és una malaltia, sinó "un conjunt de característiques" .
Pineda ha indicat que ha lluitat molt dur durant tota la seva vida contra la indiferència dels seus companys de classe, especialment durant la seva etapa a l’ institut, de manera que ha tractat d’inculcar als nens que "no han de discriminar les persones amb síndrome de Down ".

Pablo Pineda també ha fet d’actor. va ser guardonat amb la Concha de Plata al Festival Internacional de Cine de San Sebastián de 2009 por la seva participació a la pel·lícula Yo, también. A la pel·lícula interpreta el paper d’un llicenciat universitari amb Síndrome de Down, tal com és ell en la vida real que és llicenciat en Psicopedagogia.

Pineda viu a Màlaga i va treballar a l’ Ajuntament. És Diplomat en Magisteri, professor d’ Educació Especial i llicenciat en Psicopedagogia.

I , per acabar, unes reflexions que em faig a mi mateix:

-Qui no és discapacitat en algun aspecte de la seva vida?

-Qui pot dir que ho sap fer tot?

-Qui no necessita ajuda?

-Qui és tan autosuficient que no necessita de ningú més?

 

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

30 abr. 2010


Per molts anys ACUDAM!

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

 

  AVUI

ACUDAM

FA

35 ANYS

PER

MOLTS

ANYS!!

 

 

 

 

 

DSC00213DSC00231 DSC00219

 

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

29 abr. 2010


ACUDAM 35 anys: I aquesta història seguirà… (3)

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

ACUDAM – Associació Comarcal Urgell d’Ajuda al Minusvàlid

L’any 2003 va ser concedida la CREU DE SANT JORDI a ACUDAM "Pel valuós treball que aquesta entitat, des de la seva creació l’any 1975, desenvolupa en el camp de l’atenció, la formació i la integració laboral i social dels discapacitats psíquics. La seva actuació, que abasta totes les poblacions de la comarca del Pla d’Urgell i algunes de l’ Urgell i de les Garrigues, constitueix un exemple de servei i l’expressió solidària dels millors valors humans".

Aquest breu text que il·lustrava la concessió de la Creu de Sant Jordi resumeix el que és ACUDAM o, millor dit, el que vol ser. Durant aquests anys hi han hagut moltes dificultats, molts esforços, molta gent compromesa i moltes hores de feina, la majoria de vegades ben feta. I no cal amagar que també hi ha hagut errors, injustícies i potser coses no prou ben fetes. Crec que en tota obra humana passa això però s’ha de valorar la feina feta amb un col·lectiu que no tenia res i ara té moltes coses gràcies a ACUDAM.

El diumenge passat, dia 25, més de 200 persones vam celebrar amb un dinar i una festa els 35 anys de la seva fundació.  Uns 35 anys que són tot un llarg camí recorregut i un punt de partida d’un camí per recórrer, que esperem que també sigui llarg. Hi han hagut algunes etapes claus i molt arriscades en el seu desenvolupament. Per sort, s’ha encertat sempre el camí correcte i s’ha pogut créixer i arribar a la gran obra i la gran empresa que ara és ACUDAM. Perquè també s’ha convertit en una gran empresa que dóna feina a discapacitats i no discapacitats, sobretot des que s’ha instal·lat la part de producció al polígon industrial de Vila-Sana.

L’any 2003  el President Jordi Pujol va inaugurar les instal.lacions de l’empresa ACUDAM (Polígon Industrial de Vila-sana, Clot Rodó, 4) per tal de poder seguir amb les feines tradicionals que s’han anat fent a través dels anys, com son la confecció de cortines de diferents tipus, persianes, alvèols per a envasar fruita i per a usos industrials, envasat de ferreteria, vivers d’oliveres, treballs per a tercers, etc. Aquestes noves instal.lacions industrials al polígon ocupaven 3.750 metres quadrats construïts i una superfície total de 4.250 mestres quadrats en aquesta primera fase. Posteriorment s’ha tornat a augmentar la capacitat, degut novament a una falta alarmant d’espai, a uns quants milers de metres quadrats més.

Com ja explicàvem un altre dia, ACUDAM va ser fundada l’any 1975. Primer va crear un col.legi d’educació especial, el CEE Siloè i l’any 1977 va començar a funcionar provisionalment un taller ocupacional, ubicat a les instal.lacions de la mateixa escola. Posteriorment, l’Ajuntament va facilitar uns locals i es van augmentar els serveis i recursos humans per donar atenció a les persones amb discapacitat de la comarca. L’any 1982 es creà el Centre Especial de Treball amb la finalitat d’assegurar un treball remunerat i normalitzat a les persones que hi realitzen un treball productiu integrador.

ACUDAM dóna atenció a més de 150 persones amb discapacitat intel.lectual, de les quals una seixantena estan contractades al Centre Especial de Treball i la resta són al Servei de Teràpia Ocupacional, en el qual es realitzen ocupacions amb objectius terapèutics.

Seguirem un altre dia amb la història….

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

22 abr. 2010


De la dependència cap a l’autonomia.

Els nois i noies de l’ACUDAM ens han regalat amb motiu de Sant Jordi un llibret molt bonic, fruit de la feina que han anat fent amb la Gemma i la Irene, les dues educadores que treballen amb ells en els cursos de formació que fan al llarg de l’any.

Un altre dia ja us presentaré els seus textos i els dibuixos deliciosos que els acompanyen. Però avui vull fixar-me amb el títol del llibret, que l’han titulat : "EL PAS DE LA DEPENDÈNCIA CAP A L’AUTONOMIA". Ells fan referència a la vida de les persones amb alguna discapacitat intel·lectual i de les ajudes que necessiten per poder fer les activitats bàsiques de la vida diària i poder arribar a una certa autonomia personal en la seva vida diària. Com us dic, un altre dia ja en parlarem més llargament d’aquest llibret tan interessant que han fet.

Però a mi el títol m’ha suggerit una altra cosa i he pensat que també podríem dir: "DE LA DEPENDÈNCIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA" en la vida de tots nosaltres.

El procés de creixement en tots els sentits -també en el sentit polític- és el procés natural que va des de la dependència cap a l’autonomia, per tornar altra volta cap a la dependència al final del cicle vital. Ho tenim com a exemple en l’ésser humà o en qualsevol altra espècie animal. Naixem indefensos, immadurs, dependents, fràgils… i, a mida que ens anem fent grans, anem madurant i ens anem fent independents i autònoms fins que arribem a la vellesa que ens tornem fràgils i dependents altra volta. És la indefugible llei de la vida que ens toca recórrer a tots.

Políticament parlant passa (o hauria de passar) igualment.  En sentit polític cal dir que aquest procés no pot ser truncat així com així. No és lògic, ni natural ni res… Un poble -igual que una persona- no pot tenir marcat al seu front el jou de l’esclavatge sinó que té el dret a la llibertat plena i a l’autonomia total i cal que vagi fent el recorregut natural de qualsevol ésser.

potser caldria pensar-hi una mica aquests dies que tenim l’oportunitat de contestar com a poble el nostre futur votant el que volem ser. El sol fet d’anar a votar ja és important, no us sembla.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

16 abr. 2010


ACUDAM 35 anys: Segueix la història (2)

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

ACUDAM és una entitat que va néixer per cobrir unes necessitats concretes: ajudar el discapacitat psíquic. Per això molts socis són pares, familiars i amics de famílies que tenen al seu si algun discapacitat. I per això ajuden desinteressadament i sense cap ànim de lucre aquesta associació de de fa 35 anys.

L’associació és com un gran tronc amb tres rames:PA130021

1- El TALLER PLA D’URGELL, amb tres grans divisions: El Taller Ocupacional, on hi ha els nois amb menys capacitat de treball i , per tant, amb més grau de discapacitat. El Centre Espacial de Treball, on hi han el nois amb una certa  capacitat de treballar i, per tant, afiliats a la Seguretat Social com un treballador més. El SOI, que és el servei d’orientació a la integració i pretén oferir un espai en el que es treballen aspectes laborals i d’ajustament social i personal de cara a una possible integració al centre especial de treball.

2.- El COL·LEGI SILOÉ, que és un col·legi públic d’educació especial per a nois  i noies amb discapacitats psíquiques de diferents nivells. Normalment s’escolaritzen fins als 18 o 20 anys, que és quans molts d’ells passen al Taller Pla d’Urgell.

3- LLAR SANTA ANNA DEL CASTELL DEL REMEI, gestionada i dirigida totalment pels Germans Franciscans de Creu Blanca des de fa més de 30 anys, on hi són acollides persones greument afectades i que viuen allà en règim de residència permanent. 

SERVEIS

ACUDAM dóna servei a les famílies d’una colla de pobles de la comarca del Pla d’ Urgell i d’algun de fora de la comarca. Els serveis que ofereix s’han anat incrementant de mica en mica a mida que ha anat creixent.

Servei de transport i Residència: Als primers temps, els nois que anaven a treballar a ACUDAM  eren recollits als seus pobles amb una furgoneta de bon matí i se’ls tornava a casa seva a la tarda. Actualment, a més d’aquest servei de transport, també hi ha una residència i uns pisos tutelats per a nois i noies que ja no tenen pares o a qui la família ja no pot atendre a casa seva.

Servei de menjador: També ofereix un servei de menjador per als que vulguin fer-ne ús que evita desplaçaments i facilitat treballar una de les àrees funcionals més importants i que seria difícil treballar en un altre espai i en una altra situació: la d’habilitats de la llar.

Serveis d’Ajustament personal i social: Hi ha també uns altres serveis que es consideren fonamentals per a donar un servei complert i necessari actualment. Sense ells, els nois i noies d’ ACUDAM no serien ben atesos.

Entre aquests serveis hi ha el Servei psicobiològic i conductual que té com a objectiu assumir el màxim nivell de salut mental.

També hi ha el Servei Psicopedagògic i social que té per objectiu oferir atenció individualitzada a les persones que assisteixen i treballen al Centre, així com a les seves famílies.

Un altre servei és el de Suport a la integració laboral, que té com a objectiu potenciar la integració social i laboral, posant especial èmfasi en el pas del Centre Ocupacional al Centre Especial de Treball i des d’aquí a la empresa normalitzada en els cassos que sigui possible.

També tenim Servei mèdic, complementari a la sanitat pública i específicament destinat al tipus de persones i malalties d’un lloc com ACUDAM. Dins d’aquest apartat s’hi podria incloure el Servei d’ Optometria i el Servei de Rehabilitació.

També es dóna molta importància a la Gimnàstica i l’esport com a activitats que ajuden a evitar i prevenir el deteriorament psicomotriu. Els esports que es fan al llarg de l’any són el futbol, el bàsquet, l’atletisme, la natació i encara algun altre. Es participa a totes les competicions que organitza l’ ACELL (Associació Catalana de l’ Esport i el Lleure), de la qual en som membres.

I per tal que els dies festius i caps de setmana no s’avorreixin, s’ofereix també un servei d’ Oci, lleure i temps lliure que ofereix sortides, cine, ball, teatre i activitats diverses.

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

13 abr. 2010


ACUDAM 35 anys: Una mica d’història(1).

Classificat com a Acudam,DISCAPACITAT

ACUDAM (Associació Comarcal d’ Ajuda al Minusvàlid) va néixer un dia d’abril de l’any 1975. Vol dir això que aquest mes fem 35 anys, que ja són una colla d’anys!

I ha durat tants anys -i en durarà molts més, si Déu vol- perquè va ser la resposta a una necessitat d’aquells moments a un problema determinat d’uns pares d’una comarca. En aquells temps encara no existia la comarca d’ El Pla d’ Urgell, com existeix ara, però si que aquestes nostres terres eren conegudes com la plana d’Urgell.

El problema d’aquells pares era que tenien uns fills i unes filles amb discapacitat intel·lectual o amb disminució psíquica i no hi havia cap recurs per poder-los atendre. I gràcies a l’empenta d’aquell petit grup de pares; gràcies a la seva il·lusió i a que era gent molt emprenedora, ara encara tenim ACUDAM i podrem celebrar els 35 anys aquest pròxim diumenge 25 d’ Abril

I ho celebrarem amb una caminada popular al matí, un dinar de germanor i una festa a la tarda que animarà la coneguda Regina Do Santos, amiga i col·laboradora de Special Olympics Catalunya.

Tots els grans arbres van començar amb una petita llavor. Totes les gran obres generalment comencen amb una petita il·lusió d’ algú que va creixent amb l’esforç i l’ajuda de molta altra gent. Aquells primers pares van començar a fer unes reunions per parlar del tema que els preocupava i ben aviat van aprovar uns Estatuts i es van fixar la meta de fer una escola per als seus fills. I van posar-se a treballar seriosament i al cap de ben pocs dies ja havien fet més de 200 socis amb quota de socis protectors. Això va permetre iniciar els tràmits per crear un Col·legi d’ Educació Especial.

Al mes de Novembre de 1975 ja es va inaugurar l’escola d’ educació especial "SILOÉ" amb 16 alumnes procedents de diversos pobles de la plana en un edifici provisional cedit desinteressadament per una empresa local. L’ any 1980 ja es va poder disposar d’un edifici propi i va aconseguir passar a ser un Centre Públic amb una dotació de tres unitats amb els seus corresponents professors especialistes en seu d'AcudamPedagogia Terapèutica.

Però faltaven encara dos serveis imprescindibles per a poder acomplir els objectius proposats: un servei de transport i un servei de menjador.

El 5 de juliol de 1977 es va iniciar de forma provisional i precària el funcionament d’ un TALLER OCUPACIONAL que va començar amb 12 persones, dedicat a fabricar cortines de plàstic. eren nois i noies que ja havien superat l’edat escolar i que s’havien de quedar a casa seva, voltar pels carrers o ser internats en centres psiquiàtrics.

Aquest taller va començar de forma experimental durant un estiu a les aules del col·legi SILOÉ i l’experiència va resultar tan positiva que l’Ajuntament de Mollerussa va cedir temporalment uns locals on s’hi van arribar a atendre 17 joves.

De seguida aquell local va fer-se petit i després de llargues negociacions es va comprar per 13.860.000 pts l’antic xalet de la Casa Canal d’ Urgell. Aquesta quantitat va ser pagada mitjançant un crèdit bancari avalat pels mateixos pares.DSC00158

Amb els anys l’espai ha anat creixent i ha anat variant segons les   necessitats fins que van arribar en una primera fase a 2.500 m2 construïts sobre un terreny de 4.000 m2. Actualment ha crescut molt més, degut a la compra d’unes quantes grans naus industrials al polígon de Vila-sana, cosa que ens permet tenir un Centre Especial de Treball que dona ocupació a un munt de nois i noies i tenir lloc suficient per poder treballar amb comoditat.

I un altre dia continuarem amb aquesta història tan bonica…

 

Etiquetes de Technorati: ,

4 respostes

12 abr. 2010


El concepte de discapacitat.

Classificat com a DISCAPACITAT

El Col.lectiu Zotikos està format per Óscar Martínez i Jordi Planella. Neix l’any 2008 amb la finalitat de produir i provocar mirades crítiques sobre la discapacitat. La major part dels seus treballs i temes de discussió, així com la docència que imparteixen, van dirigits a la formació d’educadors socials, psicopedagogs, treballadors familiars, treballadors socials, etc.

Exerciten la mirada crítica cap a les formes establertes d’anomenar  l’ALTRE (sense opció de rèplica). El seu fonament teòric s’inscriu en el marc general dels Disability Studies.

Parlar de la discapacitat és sempre difícil i és un repte continu perquè la discapacitat és un prisma amb moltes cares. I és un prima viu i evolutiu. Aquesta evolució s’ha fet tan ràpidament que la mateixa societat està tenint dificultats de digerir aquests constants canvis de visió, deguts a professionals i estudiosos que hi posen il·lusió, imaginació i temps.

Els autors del llibre que us presento avui, l’Òscar Martínez i el Jordi Planella" són persones que pretenen això que us deia. I és sempre d’agrair que hi hagi persones prou valentes per crear noves visions sobre aquest tema.

Un dels autors favorits seus, i que citen al seu llibre, és Tomás Castillo, (del qual ja us en vaig parlar un dia en aquest mateix blog) http://blogs.avui.cat/jaumepubill?s=tomas+castillo 

fa una reflexió interessant:  "Es un fenómeno común, todas las personas conoceremos la discapacidad, sobre todo en la ancianidad
Hace unos años, los discapacitados estaban condenados a permanecer en el ámbito privado. ¿Para ser cuidados o para ser olvidados? Hoy hay evidencias de que ninguna persona con discapacidad necesita vivir recluida. Al contrario, vivir en sociedad abierta lleva a un grado cada vez mayor de independencia y desarrollo personal. Y de enriquecimiento para la sociedad".

Això és el que els autors d’aquest llibre pretenen també.

ALTERANDO LA DISCAPACIDAD

AUTORS: Jordi Planella i Óscar Martínez Rivera (Col.lectiu Zotikos)
COL · lecció: Manuals
NÚM. COL · lecció: 154
TEMA: Psicologia i CC. de l’Educació
NÚM. Pàgines: 158
ISBN :978-84-9788-120-3
FORMAT: 14 x 21 cm., Rústica
PUBLICACIÓ: 03/2010
"ALTERANDO LA DISCAPACIDAD" fa una anàlisi de la discapacitat que pretén no deixar indiferent al lector. Sota una mirada crítica, el Col.lectiu Zotikos, exposa idees sobre la construcció històrica, social, antropològica i corporal de la discapacitat, així com aspectes rellevants al voltant de l’habitatge i l’ocupació lligat a la nova economia. El text fa referència tant al passat (construint els aspectes més rellevants fins arribar al segle XXI) com al present (amb pinzellades que fan referència a temes pendents, com tot el referent a l’àmbit laboral). Sens dubte, és una publicació tant per a professionals del sector com per a aquelles persones amb ganes de qüestionar sobre els límits, però també les capacitats i les diferències. El text, en alguns aspectes és contundent, emotiu i amb ràfegues de preguntes sense respostes per generar reflexió i promoure d’aquesta manera que la lectura continuï després de l’última pàgina.

La presentació del llibre la realitzaran el dimecres, 21 d’abril, a la Biblioteca de la Fundació Pere Tarrés (C. Santaló, 37 de Barcelona) (cal confirmar assistència a [email protected]).

La informació sobre la presentació la trobareu a: http://www.peretarres.org/wps/wcm/connect/peretarres_ca/peretarres/home/informacio_corporativa/comunicacio/agenda/agenda/agenda/presentaciollibreoscarmartinez

I la informació detallada sobre el llibre la poden trobar a http://www.editorialuoc.cat/index.php?main_page=product_info&cPath=1&products_id=596

http://www.colectivozotikos.org

 

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

Anteriors »