Arxiu per a 'Mestres' Categories

06 maig 2015


Justificant

Classificat com a Educació,Mestres

Un text com per a pensar-hi una estona. I més si tenim en compte que tenim ministres d’ Educació com Wert o presidents de govern com Rajoy…

“Avui he hagut de fer-li un justificant al meu fill per al seu mestre de l’Institut, ja que ha faltat perquè ha anat al metge. Evidentment, ho he redactat correctament, dirigint-me a ell de vostè i iniciant l’escrit amb un “Benvolgut Sr. professor”.

Quan el meu fill ho ha llegit s’ha quedat esbalaït i m’ha preguntat perquè escrivia un simple justificant amb tanta correcció, ja que solament era pel “profe”. I ha afegit: “Ni que fos el president del govern”.

I li he respost el següent:

Benvolgut fill, possiblement, un mestre, és una de les poques persones en aquest món a les quals deus respecte, ja que d’ell depèn que en el futur siguis una persona educada i amb coneixements.

D’ell depenen, també, els presidents de govern i qualsevol altra professió.
Per les seves classes han passat totes les persones que ens trobarem en la nostra vida.

President de govern, pot ser-ho qualsevol, com pots veure en els últims temps.

Mestres només poden ser-ho alguns, únicament els disposats a portar una vida de lliurament i esforç, inculcant valors i coneixements al ben més preuat d’un pare: els seus fills.

Cada dia cedeixo el meu lloc al mestre durant gran part del dia perquè col·labori amb la teva educació, però MAI permetria que un president del govern ho fes.

És per això, que li demostro respecte i afecte.

Si aquest justificant fos per a un president de govern, possiblement ni ho escriuria, perquè a un president de govern, a qualsevol president de qualsevol govern, li importa poc la teva educació”.

M’ha mirat somrient, i m’ha dit: “tens raó”.

No hi ha resposta

01 set. 2014


Com vaig aprendre català

Classificat com a CULTURA,Escola,Llengua,Mestres

Signe-català

Aquest estiu he anat seguint la secció EXPLICA’NS LA TEVA HISTÒRIA  al diari ARA i m’ha semblat un gran encert d’aquest diari. M’ha semblat una secció molt interessant. Cada dia demanaven a personatges (de tots els àmbits de la societat catalana)  que expliquessin com van entrar en contacte amb el català com a llengua de cultura quan l’ensenyament oficial no oferia aquesta oportunitat. Ha estat tant interessant – i alliçonador- veure les respostes d’aquests personatges públics, com veure les de persones anònimes que també explicaven  la seva pròpia història. El resultat han estat 436 Comentaris o històries d’allò més diverses i enriquidores. Amb aquest material es podria fer un treball històric i sociològic ben interessant, perquè retrata fidelment uns anys molt obscurs de la dictadura, tret d’algunes persones grans que van poder aprendre català durant la Segona República. I després diran que el català no ha estat perseguit! Aquí hi ha la prova més fefaent de que ho va estar, i molt!

La lectura d’aquests testimonis em va fer recordar els meus ja llunyans anys d’adolescència, quan vaig començar a estudiar i escriure la meva llengua. El primer que vaig fer va ser buscar i rellegir “Pinya de rosa”, una obra del gran mestre de la llengua Joaquim Ruyra. Les seves històries –tan ben contades, tan ben escrites i amb un llenguatge ric com pocs escriptors poder tenir- m’han transportat a aquells llunyans anys adolescents. A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a lesEscoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica, tot i que elscatalà10 mestres del meu poble ens feien les explicacions de les lliçons en català amb força naturalitat. A més, jo vaig tenir la sort de que el meu primer mestre (el recordat i estimat Sr. Reynal) em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluis M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE. Era l’any 1962, la matrícula costava 100 pessetes i donaven totes les facilitats per poder-lo fer. Encara guardo els fulls d’inscripció, el llibre SIGNE:Normes pràctiques de gramàtica catalana(1962) i les lliçons corregides pel professor que em van assignar (el Sr. Joan Blanquer, també de Sabadell)M’ha fet gràcia fer-ne un escaneig per guardar-los i poder-vos-els mostrar.

L’any 1959 vaig entrar al Seminari de Solsona. Als Seminaris catalans hi havia una espècie de microclima on el català hi era present amb total normalitat. A Solsona les classes es feien totes en català, es jugava en català i es vivia en català, cosa que no succeïa a les escoles i instituts públics. El professor de català i castellà que tots els condeixebles recordem sempre amb molt d’afecte fou Mn. Antoni Muntada que, amb mètodes casolans (papers multicopiats) senzills i pràctics, ens va ensenyar prou bé el català perquè poguéssim defensar-nos bé. Un dels millors records que tinc de les seves classes és com ens dictava les extraordinàries proses del llibrePinya de Rosa i per aquest motiu, en rellegir-los aquests dies benignes d’estiu, em ressonaven de forma tan nostàlgica i dolça aquelles admirables narracions com “La vetlla dels morts”, “L’aniversari del noi Guixer” i altres. N’he pogut tornar a gaudir com quan les vaig escoltar per primera vegada en aquells dies llunyans.

català12Avui he anat a buscar a la llibreria de casa el llibre SIGNE i li he anat traient amb cura la pols, alhora que anava traient la  pols als meus records. Girava poc a poc les pàgines subratllades, anava revisant tots aquells exercicis tan plens de faltes d’ortografia, corregits i plens de petits comentaris que el meu professor assignat m’enviava de cada lliçó que jo li enviava…

Ho hauríem de fer més sovint això de treure la pols de la memòria, i no pas per simple nostàlgia. Ho hauríem de fer per valorar aquells esforços de tanta i tanta gent que, de forma anònima, discreta, altruista i a vegades clandestina, ens han ajudat a arribar fins aquí on som. Tenim el que tenim gràcies a ells, que ens van fer entendre que conservar la llengua i no perdre aquest immens tresor que alguns (aquests malvats del PP) ens volen robar, era una tasca necessària i indefugible. Moltes gràcies a tots ells.

No hi ha resposta

20 juny 2014


Fi de curs

Aquests dies són molt especials per a milers d’estudiants i també pels equips docents que, durant un any més, han mirat de fer –segurament que amb més paciència i esforç del que ens imaginem-  la tasca sempre difícil d’ensenyar, però també tan necessària i tan imprescindible. Transmetre coneixements, actituds, valors, virtuts; ensenyar i educar no és només tasca de l’escola, és clar, sinó que ho és de la família i de tota la societat. Però també és cert que l’escola és un àmbit privilegiat  per aprendre, ensenyar, transmetre, compartir, conviure, per fer un munt d’assajos o per comparar teoria i pràctica .

Són els darrers dies del curs i, per tant, l’agenda dels centres escolars està plena d’actes  de comiat; actes que estaran plens de paraules i gestos d’agraïment, de records i anècdotes i d’alguna llagrimeta. Tot plegat embolcallat amb una certa dosi de nostàlgia. Aquells ullets tan oberts i plens d’il·lusió quan començaven un curs, ara potser es tancaran entra llagrimetes i abraçades en els més petits. Els més grans miraran de dissimular-les i ploraran cor endins. S’acaba un curs, es tanca una etapa, s’obre tot un panorama de vacances plenes de sol, platja, muntanya o viatges esperats i merescuts. Es tanca una petita etapa i se’n obre una altra.

Els infants i els joves hauran après un munt de coses noves fascinants o potser hauran descobert també que la vida no sempre és tan bonica com imaginaven, que els mestres no sempre els han entès prou bé, que hi ha amics fidels i altres que no ho han estat gens. Un munt d’infants i joves potser hauran descobert aquest curs que és important preparar-se per la vida, però també que la vida no sempre és justa i que mai estem prou preparats per enfrontar-nos-hi.. Potser hauran descobert que hi ha il·lusions trencades i somnis esfumats. I també noves il·lusions i projectes…

Els més petits potser no s’adonaran de gran cosa, però sí que se n’hauran adonat els més grans, que potser hauran descobert això que se’n diu sexe, amor o ves a saber exactament què… Els hauran dit que han d’estudiar, que s’han de preparar molt pel futur, però potser hauran pogut comprovar de primera mà que hi ha molta crisi i que el futur és fosc. Saben que d’aquí uns anys hauran de treballar, però també saben que cada dia hi ha menys feina, que l’atur els espera a cada cantonada i que potser durant mols anys no podran marxar de casa dels pares, tot i tenir-ne unes ganes que se’n moren!…

Hauran trobat professors de tota mena: tipus durs, que els hauran exigit molt i que potser els hauran semblat o hauran estat injustos, despietats i malvats. Però també n’hauran trobat altres que hauran estat acollidors, propers, comprensius i que els hauran estimat i ajudat molt. Professors que els hauran obert els ulls i ensenyat camins nous. Uns i altres hauran servit per transmetre-los-hi coses, lliçons i actituds que els poden servir per un futur que no sempre serà tan protector mom l’ambient d’una escola. En les empreses, en l‘esport, en l’economia, en la vida en general, potser trobaran caps i competidors molt menys comprensius i amb menys paciència i bona voluntat que els seus professors actuals…

Potser hauran tingut oportunitat durant aquest curs  de descobrir que el món canvia molt ràpidament i que ells ja no són com els seus pares i encara menys com els seus padrins; que els seus amics d’ara ja no són exactament iguals com els de fa uns anys; que ara juguen i es distreuen amb unes altres coses; que ara es vesteixen diferent de com ho feien fa dos anys enrere i que tot sembla ser una mica marejador de tan ràpid com va. Potser hauran après que cal aprendre de tot i de tots: dels errors, de les oportunitats, dels llibres, de les persones, del cine, de les circumstàncies favorables i de les desfavorables… I potser hauran començat a veure que hi ha gent que ha nascut amb la flor al cul i altra gent que ha estat marcada per la desgràcia i la constant mala sort…

Si han sabut obrir prou els ulls, potser tota aquesta colla de nois i noies hauran descobert que la vida pot ser molt bonica o molt lletja, però que ho serà més o menys segons com la mirem i com l’entomem. Potser hauran pogut descobrir que hi ha gent que mana pel sol  fet d’haver nascut en una determinada família –real o irreal-, sense cap mèrit per la seva part; descobrirà que hi ha rics infeliços i pobres molt feliços; gent analfabeta molt sàvia i gent amb moltes carreres totalment inculta i insensible; potser hauran après que val més una posta de sol que una nit de discoteca; o un minut màgic de natura que moltes hores avorrides de classe…

Potser hauran après que realitat i ficció no sempre es poden destriar fàcilment i que, si badem, ens podem trobar immergits i confosos entre aquests dos àmbits i, per tant, totalment desorientats. I caldrà que aprenguin un dia o altre –si encara no ho han après- que en alguns moments val la pena anar a poc a poc, avaluar bé els riscos o potser en altres moments arriscar-se sense avaluar-los tant…

Tot plegat és saviesa que es va aprenent durant els cursos escolars. Per tant, ara a descansar, a prendre sol i aire, però sabent també que durant les vacances es pot seguir aprenent i s’han d’aprendre moltes altres coses que no s’aprenen a l’escola.

Bones i profitoses vacances per a tots els estudiants!

No hi ha resposta

30 març 2014


Han mort dos capellans savis

Classificat com a Catalunya,CULTURA,Església,Mestres

Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, l’actual Escola Arrels II.

Ahir van morir –tots dos al mateix dia- dos capellans que jo coneixia. Els dos, unes grans persones, uns sants barons i dues persones molt sàvies. Són Mn. Josep M Ferran i Mn. Modest Prats. El primer, capellà del bisbat de Solsona i l’altre de Girona. Dos persones singulars, molt coneguts i estimats en els seus àmbits. La casualitat ha fet que morissin el mateix dia dues persones que vaig tenir la sort de que haguessin estat professors meus i, sobretot, d’haver conegut..

Mossèn Ferran el coneixia molt de prop. Va fer tot el que va poder per ensenyar-me Matemàtiques i Geometria al Seminari de Solsona però, tot i la seva bona voluntat, no se’n va sortir. No sóc del ram del números. De totes formes, en guardo un molt bon record d’ell. Parlo per mi, però em sembla que la majoria de companys hi estarien d’acord. Tots li dèiem “El Padrinet” per la seva manera de caminar una mica corbada i el seu posat tranquil i bonhomiós. A vegades tenia una rialla una mica sorneguera que hom no sabia massa com identificar. Encara el veig ara, arribant a l’hora justa amb la seva inseparable bicicleta, per donar-nos la classe. Venia de la seva Escola Professional, on segurament que ja havia fet dues o tres classes abans. Es desplaçava sempre en bicicleta, fora de que fes molt mal temps. Era un brillant enginyer de ponts i camins que s’havia fet capellà i, d’entrada, això ja ens causava un gran respecte. A més, el bisbe Tarancón li va encarregar deposar en marxa una Escola Professional a Solsona, encàrrec que va complir a la perfecció i on hi va dedicar gran part dels seus esforços i de la seva vida. El curs 1962-1963 va començar l’activitat acadèmica de l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, de la que ell en va ser director durant molt anys. Però, com que ell deia que abans de tot era capellà, sempre va tenir una parròquia de pagès on bolcar la seva passió evangelitzadora els caps de setmana. Ha fet de capellà de pagès fins els darrers moments de la seva vida.

Vaig tenir la sort de tractar-lo de ben a prop durant un any en què jo també vaig estar a l’ Escola Professional de Solsona i on, durant les vacances d’estiu, vam compartir un inoblidable viatge –amb un cotxe llogat i dormint en càmpings- amb dos companys més per Itàlia, Suïssa i França. Mn. Ferran era un home bo, senzill, generós amb els seu temps i els seus pocs bens, un home savi que semblava que a vegades vivia una mica a la lluna però que tocava sempre molt de peus a terra. Que descansi en pau!

Mn. Modest Prats el vaig conèixer molt poc i no el vaig tractar mai personalment. Ens va fer – esporàdicament – algunes classes  a la Facultat de Teologia dels jesuïtes a Sant Cugat del Vallès. Era un bon teòleg i un gran filòleg. “El capellà savi” de Girona -tal com el va definir Pasqual Maragall- i a qui els ha agermanat l’Alzheimer en aquests darrers anys. D’on el recordo més és de la tertúlia “Postres de músic”, a l’hora de la migdiada a Catalunya Ràdio, no recordo bé si amb el malaguanyat Ramon Barnils o amb Josep M Solé i Sabaté dirigint-la. Jo, en aquella època, anava a repartir amb una furgoneta alvèols per a fruita (que fabriquem a ACUDAM, centre on treballo) i recordo que aquella tertúlia em feia sempre molta companyia i m’alegrava una estona la feina en aquella hora tan feixuga dels calorosos estius del Pla d’ Urgell. D’aquells temps recordo unes tertúlies d’un nivell intel·lectual molt alt, sempre molt interessants, molt punyents i agudes (amb Sergi Pàmies, Quim Monzó, Jordi Vendrell, etc). I vull deixar constància també que em va agradar molt el seu llibre “Les homilies de Medinyà, que vaig llegir acabat de publicar el 2011, un recull de sermons i homilies tant de qüestions religioses com cíviques i ètiques en general. Que descansi en pau també.

Només una petita reflexió: Cóm continuem tenint-ne necessitat de persones com ells!. Són aquestes persones les que deixen petja en la vida de la gent i en la vida d’un país. Persones que generalment no surten massa als diaris ni són massa conegudes, (no és aquest el cas de Mn. Modest Prats). Persones que no fan soroll, però que fan molta feina i molt ben feta. Ho vaig poder comprovar personalment  l’any passat quan, amb motiu de que l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona i l’actual Escola Arrels II va fer els 50 anys de funcionament, vam reunir-nos allà un munt de gent (ex alumnes, ex professors, amics de Mn. Ferran) i tots estàvem d’acord que tot allò no existiria ni hauria tirat endavant sense l’ànima i l’esperit de Mn. Ferran. No tinc cap dubte que seguirem tenint moltes persones com ells i que sabran seguir els seus passos.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2xSdsU71r

2 respostes

27 jul. 2011


Aquests bojos que ensenyen

Classificat com a Educació,Ensenyament,Mestres

Són a punt d’arribar les vacances per alguns. Altres ja les han començat. Tothom té el dret –i el deure- de fer vacances. Es diu que els mestres en tenen massa, que són uns privilegiats… No ho sé. El que sí que sé és que tal com està el panorama avui en necessiten moltes i que se les mereixen.

Aquest text que m’ha arribat l’he trobat molt adequat en aquests moments i us el deixo, esperant que us agradi tant com em va agradar a mi.

“AQUESTS BOJOS QUE ENSENYEN”. Jo els conec. Els he vist moltes vegades. Són rars. Alguns surten ben d’hora al matí i ja són a l’escola una hora abans, altres surten de l’escola una hora més tard perquè tenen entrevistes amb els pares que treballen i no poden anar-hi a una altra hora, altres recorren cada dia més de 100Km d’anada i 100 més de tornada. Són bojos.

A l’estiu els donen vacances, però no desconnecten del tot, pensen en les seves classes, preparen tasques per al curs següent. A l’hivern parlen molt, sempre porten caramels de mel i llimona a la butxaca, altres van sempre amb una ampolla d’aigua al damunt. La seva gola sempre està adolorida, però segueixen ensenyant, de vegades forcen la seva veu, però segueixen transmetent els seus coneixements amb afecte i il.lusió.
Jo els he vist, no estan bé del cap. Surten d’excursió amb els seus alumnes i s’encarreguen de gestionar autoritzacions, recollida de diners i responsabilitat extra.

Què serà d’ells i elles. A la nit somien amb l’escola, se’ls apareixen planetes, ecosistemes i personatges històrics. He escoltat que arriben carregats amb quadernets i exàmens, que han corregit la tarda anterior a casa seva.

Són dones i homes, casats, solters, … de diferents edats, però a tots els apassiona la seva feina, veure créixer als seus alumnes, ajudar-los i aconseguir d’ells ciutadans competents.

Els he vist moltes vegades. Estan malament del cap. Alguns diuen d’ells que viuen molt bé, però els han retallat el sou i segueixen treballant fins i tot més que abans, alguns no miren ni la seva nòmina perquè la seva passió per l’ensenyament els fa cecs a pensar en el cobrament. Gaudeixen amb el que fan, encara que hi hagi pares que no els valorin, els critiquin i fins i tot els treguin autoritat, (de vegades fins els agredeixen), però ells segueixen endavant.

Estan malament del cap. A les tardes es queden per fer cursos de formació i no els importa perdre temps del seu oci per reciclar-se. Diuen que són autocrítics i que fan balanç de les seves experiències educatives, que es frustren quan no surten les coses com esperaven, que s’alegren quan els seus alumnes avancen.

Estan malament del cap, jo els he vist. Diuen d’alguns que van ser molt importants, que sempre tenen paraules d’ànim; diuen només que són MESTRES i que se senten MOLT ORGULLOSOS DE SER-HO.
Si en coneixeu algun envieu-li aquest text, potser s’hi senti identificat i potser estarà content. "
Amb afecte per a tots els mestres. BON ESTIU!

4 respostes

23 juny 2011


Una furtiva llàgrima

Classificat com a Escola,Mestres

La senyoreta Bosch és mestra. Ahir va acomiadar els nens i les nenes entre plors i abraçades. Era el darrer dia de classe i semblava que se n’anessin a la guerra i que no s’haguessin de veure mai més.

No se n’anaven a cap país llunyà sinó que simplement començaven les vacances d’estiu, massa llargues pels pares i massa curtes per als alumnes.

Durant el curs s’han establert uns lligams molt forts i, a vegades, inexplicables. Però uns lligams tan reals i tan vius que en aquest moment fa mal interrompre’ls. Lligams de companyonia, d’amistat, de complicitats, d’amors que comencen a despertar.

Moltes hores compartides: d’aula, de jocs, de riures i de baralles. Són moltes hores d’estar junts compartint la intimitat, les converses, les confessions íntimes i els secrets compartits.

Un curs escolar dóna per molt i es pot arribar a fer molt llarg en alguns moments. Però la realitat ens diu que ha estat molt curt i ha estat un vist i no vist. I ara se n’adonen. Ara que veuen que s’ha acabat i que demà ja no tindran l’amic o l’amiga al seu costat.

Entre les llàgrimes i les abraçades dels seus alumnes, la senyoreta Bosch mira de consolar-los i animar-los. Els diu que l’estiu passa volant i que el setembre és a tocar.

Ells es prometen xatejar, enviar-se SMS i telefonar-se. Es diuen que es trobaran molt a faltar. No es decideixen a marxar i, quan ho fan, les llàgrimes regalimen cara avall durant una bona estona.

La senyoreta Bosch ha hagut de fer el cor fort durant una bona estona. I quan la senyoreta Bosch entra cap dins de l’escola a buscar la seva bossa, li regalima una furtiva llàgrima galta avall. Ella també els trobarà a faltar.

2 respostes

24 març 2011


Per sortir de la crisi: valors i ètica

Una de les causes de la gran crisi que estan patint alguns països estic convençut que és la falta de valors i la falta d’ètica en el món econòmic, polític, professional i en molts altres àmbits. Hem arribat a uns límits on sembla que tot val i que tot és igual. Sembla que les lleis siguin per saltar-se-les i el més llest és aquell que més enganya, el que més roba, el que aixafa més caps i el que fa més trampes.

Si volem sortir de la crisi, una de les coses fonamentals que ens caldrà fer serà recuperar valors. I d’això se n’ha d’aprendre. L’ésser humà no neix bo per naturalesa. El bé s’ha d’aprendre. I, per tant, algú l’haurà d’ensenyar, l’haurà de promoure i l’haurem de tornar a posar al lloc on correspon. Les persones no estan programades sinó que es veuen obligades a decidir contínuament sobre com i cap on volen dirigir la seva vida. L’origen de la moral està en la necessitat de decidir com es vol viure, malgrat pressions socials i els condicionaments biològics i culturals.

L’escola i la universitat, en aquest sentit, juguen un rol fonamental ja que, com a agents reproductors i socialitzadors dels valors presents en la societat, es converteix en l’espai on es pot començar el canvi . Aquest dies estic llegint un llibre que em van regalar, que tracta sobre aquest tema i que val molt la pena. Es titula

“Educació en valors, actituds personals i ètica professional en el marc de l’espai europeu d’educació superior”  de diversos autors. Coordinació de Misericòrdia Camps (Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2009. Recerca, 12, 1a ed.)

La contraportada ja indica i resumeix una mica el camí cap on transcorre el llibre: “Cada vegada més universitats estan preocupades per incloure en el seu ensenyament la formació en ètica professional, actituds i valors, dins una concepció de formació integral de l’alumnat, per tal que pugui actuar com a agent de canvi en la seva comunitat. Amb aquest llibre es pretén poder facilitar que l’alumnat incorpori i integri en el seu fer professional i en la seva vida valors com la tolerància, la justícia, la solidaritat o l’empatia; sigui capaç de treballar en equip, conviure i cooperar des del respecte amb altres persones; sigui responsable, i manifesti un comportament ètic.”

Com diu la Cori Camps al final de la presentació que fa del llibre “aquest moment és especialment important per poder desenvolupar un projecte d’educació en valors, actituds personals i ètica professional i creiem que contribuirà a millorar la qualitat docent, però també a formar bon professionals i bons ciutadans”. Jo només hi afegiria que això que propugnes és essencial per poder tirar endavant en un moment tan delicat com el que estem vivint i per no tornar a cometre els mateixos errors.

No hi ha resposta

15 març 2011


Homenatge als mestres

Classificat com a Educació,Escola,Mestres

El mestre uruguaià José María Firpo (1917-1979)  es va fer famós per col.leccionar aquestes “perles” que es troben en qualsevol examen de qualsevol escola de qualsevol país del món. Ell les va recopilar i les va publicar en forma de llibres amb els títols  “Que porquería es el glóbulo” i “La mosca es un incesto”.

Us recomano aquests llibres per passar una bona estona.  Ara som en altres temps. Ens hem tornat tots més moderns i, a més dels exàmens escrits, tenim el telèfon mòbil amb els corresponents SMS. Un altre mestre uruguaià –Óscar Cabrera– n’ha fet també una recopilació. Esperem que un dia es decideixi a publicar-ho, sigui en forma de llibre electrònic o de blog per estar més al dia i amb les noves formes de comunicació dels actuals temps.

Us en deixo un tast i …que us hi divertiu!

Notas o SMS al maestro Oscar Cabrera

• Maestro mire que la Tati no yeba el CD del libro que lo perdió cuando junto con otros a la salida hicieron una competensia de lanzamiento de CD al aire y el de ella se voló para la casa de una gente y no lo pudimos recuperar.
———————————–
• Maestro: Después de saludarlo le comunico que hoy no boy porque me duele la cabeza y la barrija de unos guevos fritos rebueltos con pollo, ensalada, mayonesa con poroto con fariña boniato y arroz con leche que comí. Mi madre me hizo un te de carqueja si no mejoro me yebará al dotor porque puede ser apeniciti. Bairon.

———————————–

*Don Maestro: Mi hijo no fue a la escuela hoy porque le lavé los championes porque los que le dio la maestra Ana Mary no se los quiere poner porque dice que deben ser de algun chuleciento.
——————————–

*Maestro: Estoy muy malo con usted porque me dejó repetidor y no puedo seguir yunto con la Anita. Pero algún día, cuando yo sea dotor y uste esté viejito yeno de reuma y desacalabrado me boy a cobrar.

———————————

• Señor : Pedro no va a la escuela por que tiene gómitos
impulsivos de unos aperiás con porotos y moñatos que se comió.

——————————–
• El Nelson va tarde porque tuvo que dar vuelta que se le olvido la XO en el cagón.

——————————–

+ Señor maestro:  Le pido que lo deje al Raúl un mes en penitencia porque me falsificó la firma en el carné y ni siquiera me lo amostró.
—————————

* Maestro: Desearía que si mañana hay canto porque la profesora falta bastante, no la deje cantar porque le duele muncho la garganta, y que no vaya a la gimnasia porque anda con un mal yeito en un tendón de un porraso que se dió, que no la deje jugar al balón, ni tomara agua fría que le sige doliendo la garganta y que tampoco la mande a sentar muy atrás porque no ve nada, y que no se siente con el Nelson porque le roba los colores , o con el Robinson que le come la goma ni con Ana porque le enseña palabrotas y menos con Halizon que está yena de piojos y la contagia.
—————————–

• Maestro Jose no va al Club de ciencias porque hay mucho piche suelto y capaz que usted no lo cuida como debe.

—————————–

• La Cecilia no fue a la escuela esta semana porque anda putiando por la caye y no ay quien pueda con ella. Si la reto me amenasa con ir al INAME y si la dejo haser lo que quiera el INAME dise que no la cuido. Que hago? Podía venir usted a buscarla.
—————————-

*Carlitos no yeva los ranacuajo que le pidió porque las
canaletas solo tienen agua podrida, pero le lleva ese perrito que pa estudiarlo debe ser igual.

——————————-
• El Bruno no encontró los renacuajos, en su lugar le lleva esa araña que también tiene meta morfinosis porque los a los huevos los tiene en una bolsita..
——————————-

*Maestro la Noelia inventó que teníamos campo en Arbolito porque quería medir el viento con usted, pero es mentira solo tenemos una vaca, y si sigue diciendo eso la voy a moler a palos porque me van a sacar el Plan de Mergencia.

——————————
• No le voy a levantar la computadora a Nicolás porque no me hace caso ni me respeta. Que se quede sin computadora denla para otro niño de esos que no tienen células.
——————————

• Mire maestro que Robinson le comió la merienda a Sabrina solo por joder y no porque estuviera muerto de hambre. El padre está en Haití pero cuando venga lo acomoda, ahí le mando un pan con mortadela.

——————————–

* Señor maestro: La Leticia no se va a ser socia de CODEOM porque en esas cooperativas siempre hay una manga de comunistas.
——————————
• Anita perdio el cede que venía con el libro porque el hermano dijo que lindo y lo tiro contra el viento y hasta ahora lo estamos buscando no sabemos adonde voló, mi marido lo molio a lasasos y le digo que si no lo encuentra le va a sacar otro del lomo. Perdone maestro.

——————————–

• Las Mari puso el cede en el dbd del libro y asta ahora no lo
pudimos sacar parese que el dbd se trancó y ai que yabarlo a un ténico pero eso sera cuando tenga dinero asi que disculpe pero no puede yebar el cede.
——————————

*Cuando saqe una quinela con la plata del plan le pago todo el año la fomento. Menos mal que uste no pide plata pa fotocopias ni pa los viages porque sino se hiba a quedar alfabeto, poque mi compañero está sin trabajo y no tenemos mas remedio que ir juntando en la basura pa poder sustituirnos.
——————————

No hi ha resposta

16 abr. 2009


Sembrar, regar i collir.

Ja us vaig parlar d’aquest llibre presentat a Castellnou de Seana, amb motiu de la Festa Major d’aquest any. És el llibre número 19 de la col·lecció Estudis Castellnouencs. Una col·lecció editada per Pagès Editors des del seu inici i que, com ens deia avui el mateix editor, és exemplar en molts sentits. Entre altres, que editar llibres no significa fer grans tirades i vendre’ns molts.

Aquest petit poble del Pla d’ Urgell té 800 habitants i els llibres que es publiquen són temes que es redueixen a coses del poble.  Però no per això no deixen de ser interessants i demostra que un tema específic pot tenir interès general.

El llibre d’aquest any toca el tema dels mestres, de l’ensenyament a Castellnou de Seana. D’aquí el títol: d’una bona sembra en depèn una bona collita si hi ha una bona saor quan toca. Els mestres són els que sembren i les llavors van creixent i van fent el seu camí. Cada llavor és única i cada llavor dóna el seu preuat fruit. I, pel que es veu, a Castellnou hi va haver una bona sembra.

El llibre recull records d’alguns mestres que encara són vius i d’una colla d’alumnes que expressen els seus records, quasi sempre nostàlgics, però també quasi sempre bons records. Donava bo veure alguns dels mestres que vam conèixer. Donava bo veure les abraçades que es donaven amb alumnes, ara ja homes i dones ben drets i fets. Alguns pares i altres ja avis. I la vida és això: ser agraït amb aquells que van sembrar una bona llavor en temps no massa fàcils i amb molts pocs mitjans al seu abast .

Gràcies a tots els mestres que vam tenir. En bona part, gràcies a ells som el que som. Personalment tinc un gran record del Sr. Josep Reynal. Estic segur que el gust per la lectura va ser una de les llavors que va sembrar ell en la meva vida. Recordo que em regalava uns llibres de l’editorial Bruguera que eres obres clàssiques reduïdes i adaptades als nens. Entre el text hi havia intercalada la mateixa història en forma de còmic. Era un sistema ben enginyós: normalment es començava pel còmic i s’acabava llegint el text sencer. A mi personalment, això és el que em despertà el gust a llegir i és de les coses que recordo amb més intensitat del Sr. Reynal, un dels mestres “històrics” al nostre poble i desaparegut ja fa uns quants anys. He de confessar que el dia del seu enterrament vaig plorar a l’església a la missa de cos present. Contínuament em venien a la memòria petits detalls de la nostra relació. Una relació molt rica que va durar tota la vida a través de visites personals, primerament i per carta posteriorment degut a la distància. Però el que sí que us puc assegurar és de les moltes llavors que lle va sembrar, que va anar regant durant molts anys, juntament amb moltes altres persones i que segur que han donat el seu fruit, potser no tant abundós com hauríem d’haver esperat: però fruit agraït, a fi de comptes, per la molta get que l’hem pogut recollir.

Etiquetes de Technorati: Mestres,Ensenyament,Castellnou de Seana

Una resposta fins a ara