23 juny 2011

Una furtiva llàgrima

Publicat en 19:12 sota Escola,Mestres

La senyoreta Bosch és mestra. Ahir va acomiadar els nens i les nenes entre plors i abraçades. Era el darrer dia de classe i semblava que se n’anessin a la guerra i que no s’haguessin de veure mai més.

No se n’anaven a cap país llunyà sinó que simplement començaven les vacances d’estiu, massa llargues pels pares i massa curtes per als alumnes.

Durant el curs s’han establert uns lligams molt forts i, a vegades, inexplicables. Però uns lligams tan reals i tan vius que en aquest moment fa mal interrompre’ls. Lligams de companyonia, d’amistat, de complicitats, d’amors que comencen a despertar.

Moltes hores compartides: d’aula, de jocs, de riures i de baralles. Són moltes hores d’estar junts compartint la intimitat, les converses, les confessions íntimes i els secrets compartits.

Un curs escolar dóna per molt i es pot arribar a fer molt llarg en alguns moments. Però la realitat ens diu que ha estat molt curt i ha estat un vist i no vist. I ara se n’adonen. Ara que veuen que s’ha acabat i que demà ja no tindran l’amic o l’amiga al seu costat.

Entre les llàgrimes i les abraçades dels seus alumnes, la senyoreta Bosch mira de consolar-los i animar-los. Els diu que l’estiu passa volant i que el setembre és a tocar.

Ells es prometen xatejar, enviar-se SMS i telefonar-se. Es diuen que es trobaran molt a faltar. No es decideixen a marxar i, quan ho fan, les llàgrimes regalimen cara avall durant una bona estona.

La senyoreta Bosch ha hagut de fer el cor fort durant una bona estona. I quan la senyoreta Bosch entra cap dins de l’escola a buscar la seva bossa, li regalima una furtiva llàgrima galta avall. Ella també els trobarà a faltar.

2 respostes

2 respostes a “Una furtiva llàgrima”

  1. Josep Àngel Colomésen 24 juny 2011 en 22:40 1

    La imatge que retrates m’encanta. La professió de mestre és vocacional. Si no, ho passa fatal tothom, el mestre i els nens. El retrat és magnífic i arriba endins. Endavant Jaume!

  2. Jaume Pubillen 26 juny 2011 en 9:57 2

    Saps, Josep Àngel, que el relat ha agradat a altres mestres… Alguns m’ho han fet saber. Un em comentava que formava part de l’educació (com un tret essencial) aquesta comunicació afectiva que s’estableix entre mestre i alumne. Jo també ho crec així.
    Una abraçada

Comentaris RSS

Deixi una contestació

*