Arxiu per a 'MITJANS DE COMUNICACIÓ' Categories

29 maig 2020


TEMPS DE CALLAR

Classificat com a Informació

En aquest temps de confinament m’ha passat una cosa curiosa. Jo, que era d’escoltar força la ràdio, llegir diaris i procurar estar ben informat, m’he trobat que cada cop sentia menys ganes de notícies, de tertúlies i de xerrameca. Poc a poc vaig anar deixant d’escoltar la ràdio i cada dia que passava escoltava menys notícies. Mirava televisió, però de seguida em van embafar les rodes de premsa del Gobierno d’Espanya (amb aquells estaquirots ridículs plens de medalles i ferralla al pit); i m’embafaven també les interminables rodes de premsa del Govern de la Generalitat, per la qual cosa vaig optar per escoltar música i llegir llibres, potser com una sortida per sobreviure davant aquella dura i crua realitat que ens mostrava la televisió d’uns hospitals que no donaven l’abast i gent que es moria víctima d’un virus misteriós i cruel. Trobava en tot plegat massa paraules buides, massa escenificació i ganes de protagonisme en un moment que la realitat desbordava qualsevol explicació. No els negaré bona intenció, però no n’hi havia prou.
Deia que em vaig refugiar en la lectura -potser fugint inconscientment d’alguna por desconeguda- i crec que em va anar molt bé. Triava llibres i articles que m’ajudessin a reflexionar i a asserenar-me. Entretant, també m’anava adonant que em marxaven les ganes d’escriure res. I, com que encara em dura aquesta espècie d’indolència i apatia, he decidit fer un temps de silenci i deixar d’escriure en aquest blog. No sé fins quan. He pensat que per no tenir res a dir, val més callar.
Per tant, adéu. Potser ens retrobarem algun dia quan aquesta «nova normalitat» no sigui tant nova i sigui més normalitat.

3 respostes

21 jul. 2019


SIGUEM COMUNICACIÓ!

Classificat com a Comunicació,Pere Casaldàliga

SIGUEM COMUNICACIÓ!

Siguem comunicació,

que per a això hem nascut

de la boca de Déu!

Siguem comunicació,

perquè la seva Paraula

es comunica en pròpia carn.

Siguem comunicació,

perquè hem estat marcats

pel testimoni del seu Esperit.

Comuniquem-nos, germans, comuniquem-nos.

Diguem la veritat contra tota mentida.

Cridem l’esperança contra tota tristesa.

Donem el missatge suprem de l’amor contra tot egoisme.

Amansim la cridadissa

del propi cor atabalat.

Ensenyorim-nos dels mitjans de comunicació,

perquè els fills del Senyor no poden ser esclaus.

Escoltem totes les coses,

escoltem totes les ales,

escoltem totes les passes.

No podem deixar-nos aïllar, sords o muts,

ni per la por,

ni pel lucre,

ni per cap ordre dels dominadors.

Ajuntem totes les nostres boques en un sol crit de justícia

per damunt del mar de mons diversos,

per sobre de la muntanya de totes les estructures.

Que parli el poble per la ràdio,

que parli el poble des de la premsa,

que parli el poble en la TV.

Que parli el poble la veritat. Que la veritat parli al poble.

La veritat.

De dalt estant de les teulades

fins al cor del món.

A l’entorn del bramul que atueix els humans

fem foc i força a la humana llibertat

per a la notícia del Regne.

Cridem l’Evangeli.

Siguem paraula transmissora de la Paraula,

verbs del Verb, que s’encarna sempre

en el veïnat de Natzaret,

en les perifèries de Betlem,

a la vora del llac de la turba famolenca,

en els carrers de la ciutat on ressonen

els crits del mercat, la festa i els clarins de l’Imperi,

davant del Sanedrí i del Pretori,

en la creu que carreguen a les espatlles

del Servent sofert, en la silenciada vida del sepulcre,

en la vencedora tarda del Diumenge.

Si un dia no podem parlar amb paraules,

parlem amb la vida en peu de testimoni.

Parlem amb els ulls als germans atordits.

Parlem, sobretot, a les oïdes del Pare.

I potser, protestarem

amb la paraula major de la sang, proclamada

com a pregó de la Pasqua.

PERE CASALDÀLIGA

(Poema del llibre “A l’aguait del Regne”. Barcelona: Claret, 1989

No hi ha resposta

24 febr. 2019


DEONTOLOGIA PROFESSIONAL

Classificat com a Informació

Anys enrere, quan volíem assabentar-nos d’alguna notícia escoltàvem la ràdio, llegíem algun dels pocs diaris als quals teníem accés o miràvem l’única cadena de TV que hi havia. Tot plegat feia que la informació que teníem de les coses era realment molt limitada. Actualment el panorama ha canviat del tot. Amb internet tenim accés a un munt d’informació que fins i tot se’ns pot fer excessiva i inabastable. Cada dos per tres ens anuncien l’arribada d’una nova capçalera digital a l’univers mediàtic, cosa que sempre és una bona notícia. Sembla que la tendència és que, a poc a poc, aniran minvant els diaris de paper i augmentaran els diaris digitals. Al capdavall, em sembla que aquest fet hauria de ser motiu d’alegria per a tots els que creiem en la llibertat d’expressió i en la saludable policromia mediàtica.
No obstant això, veig que alguns nostàlgics de temps pretèrits no estan massa contents perquè diuen que estan proliferant -sobretot a Internet-, mitjans que, amb vocació generalista, estableixen per endavant el seu ideari polític i la balança està desequilibrada sota el pes de l’opinió enfront del de la informació. I es queixen de què això crea un problema deontològic d’origen: quan hagin de triar entre objectivitat o fidelitat a la ideologia fundacional, a vegades confosa amb línia editorial, a qui obeiran, es pregunten? Aquests mateixos es queixen de què quan un mitjà de comunicació es declara republicà, marxista, falangista o nacionalista, en el fons ens està advertint que els seus periodistes també ho són. I si algú no ho és, és igual, escriurà com si ho fos. Que les seves informacions estan al servei de «la causa». Que supedita el rigor informatiu al cap polític o ideològic.
Jo els preguntaria si aquests senyors no creuen en allò que s’anomena deontologia professional, que és el conjunt de principis i regles ètiques que regulen i guien una activitat professional. Aquestes normes determinen els deures mínimament exigibles als professionals en l’acompliment de la seva activitat. Totes les persones tenen, amb tot el dret del món, la seva manera de pensar o els seus valors. Però això no hauria de ser obstacle de què, quan un metge opera, un advocat defensa, o un jutge jutja, ho facin amb criteris ètics i respectant la seva pròpia deontologia professional. Si un periodista menteix descaradament, no és un bon periodista. Com no ho és un lampista que intencionadament no fa bé la seva feina. O un paleta, o un mestre, o un capellà…
Per tant, jo ja em conformaria que, quan llegeixo un diari, sabés de quina ideologia és i que estigués segur de què no m’enganya quan em dóna informació. Una altra cosa és quan em dóna opinió. Amb la informació hauríem d’estar sempre d’acord i hauria d’estar segur que no em menteix; amb l’opinió no cal, perquè ell pot tenir la seva i jo la meva. I aquí és on hi ha el problema la major part de les vegades. I no cal dir que aquest principi pot servir per a un periodista qualsevol i també pel jutge Llarena, que va construir un castell damunt de l’arena i, pel que sembla, en qualsevol moment caurà del tot (deontologia professional: zero). I, si no, temps al temps…

No hi ha resposta

21 gen. 2019


FAKE NEWS

Classificat com a Informació

Cada dia més sentim a parlar de les fake news. Sembla que és un mal inevitable en aquesta era digital on les notícies corren més que la pólvora i en moments fan la volta al món sense temps de contrastar res. Les Fake news, un terme que s’ha posat de moda per designar la desinformació i les mentides que trobem cada dia corrent per la xarxa a vegades tenen més credibilitat que la mateixa veritat. És veritat que sempre hi ha hagut desinformació (ara ho anomenem fake news o postveritat) i flagrants mentides. Ha existit sempre, tot i que en altres formats, però les xarxes socials han ajudat a expandir aquesta plaga d’una manera que sembla imparable. Són “informacions” que ens arriben per Whatsapp, Facebook, Twitter o Instagram, una varietat de canals que fa difícil aturar aquesta tendència.

Sabem distingir una notícia o una imatge real d’una falsa? S’ha elaborat guies de coses que ens hem de preguntar abans de compartir una informació: quina és la font (si és anònima, fiable, si hi ha testimonis…); quin és el mitjà en què s’ha difós el missatge (ho comparteix una pàgina que no és un mitjà de comunicació?, en quants mitjans s’ha publicat?…), i en relació amb el contingut (qüestions com la data de la informació, si aquesta és partidista o subjectiva, morbosa, si crida a l’acció, si té faltes d’ortografia…). Seria important no expandir rumors, notícies o continguts sense comprovar-ne l’origen. Qüestionar-se tot allò que us grinyola o que trobeu sospitós és un símptoma de maduresa crítica, que facilita l’exercici dels nostres drets com a ciutadans.

Un dels temes més actuals envoltats de moltes mentides (o almenys mitges veritats) és el tema de l’immigració.Amb el lema “Para que no te engañen VOXES falsas, ni te hagan cómplice de maltratar a quienes son más débiles que tú», un grup de membres de la Comunitat Sant Tomàs d’Aquino, pertanyent a Cristianes i Cristians de Base de Madrid han publicat un text amb dades preses de l’Institut nacional d’Estadística 2018 (INE) amb dades de 2017, Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Oficina Econòmica de Presidència de Govern i Eurostat. Aquí van els 7 punts que ells han resumit. Seria bo que ens paréssim una estona a pensar-los i a contrastar-los amb tot el que ens arriba sobre el tema.

  1. ¡No nos invaden!En España vivimos 46.528.024 personas de las que 4.419.621 son extranjeros, 32,3% de la UE y los 67,7% del resto del mundo (5,3% de Europa no en la UE, 31% de América Latina, 16,3% de África y 15,2% del resto del mundo (INE).
  2. ¡No masifican nuestra escuela!De las 8.127.822 matriculaciones en la escuela no universitaria, los/as extranjeros representan el 8,5%; con un abandono escolar del 35,8% frente al 15,8% de los nativos (INE).
  3. ¡No congestionan nuestros centros sanitarios!Aunque acuden a urgencias un 3,2% más que los nativos por retiro de “tarjetas sanitarias”, visitan un 7% menos al médico de cabecera y un 16,7% menos al especialista. Consumen solo el 5% del gasto total de sanidad en España (Científicos del CSIC).
  4. ¡No nos quitan el puesto de trabajo!De los 22,7 millones de población activa, el 17, 2% está en paro: el 15,8% son nativos y el 28% extranjeros (INE).
  5. ¡Incrementan nuestra economía!En un 30% la incrementaron entre el 1995 y 2010 (¡y en un 50% entre el 2000 y 2005!) (Oficina Económica de Presidencia de Gobierno).
  6. ¡Mantienen nuestra precaria natalidad! De los 416.583 nacimientos que tuvimos en 2017, el 18,2% se produjeron entre los/as extranjeros (INE).
  7. ¡Rejuvenecen nuestra población!Frente a los 44 años de media de la población nativa europea, los/as migrantes tienen una media de 37 años (Eurostat).

No hi ha resposta

25 nov. 2018


PARÈNTESI

Classificat com a Blogs

La primera accepció al diccionari de la paraula PARÈNTESI és la que és un dels signes de puntuació que fem servir quan escrivim. Però també hi ha una accepció que defineix el parèntesi com a «suspensió o interrupció» d’alguna cosa.
Això és el que faré amb aquest blog: un parèntesi. I espero que sigui només una interrupció i no pas una suspensió. De totes maneres, el temps ho dirà. En aquestes darreres setmanes he estat molt atabalat amb altres assumptes (especialment amb la mudança que acabem de fer) i les pròximes seguiran essent també una mica complicades. Per tant, he decidit que el millor era fer un parèntesi. I com que algú m’ha preguntat què passava i el motiu d’aquesta poca activitat al blog, he pensat que hohavia d’explicar i avisar.
Espero tornar a donar senyals de vida en algun moment -que espero que sigui aviat- i gràcies per l’interès que alguns m’heu demostrat…

No hi ha resposta

03 jul. 2018


XAFARDEIG INTERNÀUTIC

Classificat com a Internet

Qui més qui menys tots tenim com una espècie de tendència innata al xafardeig. Sense voler, se’ns escapa un comentari, una paraula, que després veiem que era innecessària i fins i tot contraproduent. I ara, amb aquest invent d’internet, encara es fa més present el xafardeig i de seguida ens posem a fer safareig de qualsevol tema sense ni adonar-nos-en.
El que no sabia és que la paraula «xafardeig»prové de «safareig» que, al seu torn, prové de la paraula àrab «saharij». I no és estrany que hagi estat així perquè hi ha una relació clara: els safaretjos eren lloc de comentaris diversos i lloc de tafaneig, ja que es reunien moltes de les dones d’un poble, algunes de les quals (sobretot les més joves) s’hi passaven tot el dia fins que s’eixugués la roba. Els safaretjos complien una autèntica i necessària funció social en un tempos que no hi havia altra cosa que les ràdios i que les notícies corrien molt a poc a poc.
Ara que ja han desaparegut els safaretjos públics i que només han quedat per a fer-hi visites turístiques, n’ha sortit un altre molt més potent: internet. Internet -a més de moltes altres qualitats i defectes- és el modern safareig on s’hi aboca tot i de seguida algunes persones xafarderes de mena es cuiden d’anar a buscar-ho i escampar-ho per tot el món. Ho hem vist darrerament amb els tuits que van costar la dimissió de l’ex ministre de cultura Màxim Huerta i ara ho acabem de veure amb l’altre ministre Pedro Duque i les seves afirmacions sobre l’escola pública i privada. El risc que corren ara els que siguin nomenats per un càrrec important és que, en qüestió de minuts, tot un exèrcit de detectius aficionats, enemics diversos i gent sense escrúpols aniran a remenat casa teva per veure si troben algun cadàver a l’armari o alguna porqueria en algun racó per tal de mostrar-la ràpidament a tot el món. I, és clar, tots tenim pecats més o menys grossos que no volem que surtin massa a la llum pública, cosa impossible del tot en els temps que ens ha tocat viure.
Pedro Duque, actual ministre de Ciència, Innovació i Universitats, es veu que va menystenir fa uns mesos l’educació pública i confessava que ell mateix havia hagut de portar els seus fills a un col·legi privat, perquè allà es prenen més seriosament l’ensenyament d’idiomes. Alguns han sortit immediatament en defensa de l’educació pública amb arguments ben contundents i li han dit que no és veritat que l’educació privada espanyola sigui superior a la pública. De fet, només a l’àrea d’idiomes, hi ha més col·legis bilingües públics que concertats, i el 2016 el psicòleg Alfredo Hernando va realitzar un estudi en el qual va concloure que els centres públics són més innovadors que els privats tant en estratègies com en resultats. Quant a l’àmbit de les universitats, que és competència directa del seu ministeri, Pedro Duque hauria de repassar les últimes estadístiques, ja que només hi ha una universitat privada entre les deu primeres d’Espanya i aquesta queda en un gens honorable setè lloc.
De tot això en podem extreure tots una bona lliçó: alerta amb el que fem o diem perquè, com diu el títol de la premiada novel·la del periodista Xavier Bosch, al final «SE SABRÀ TOT».

No hi ha resposta

09 febr. 2018


TVE: la pocavergonya feta tele!

He rebut, suposo que com tots els pensionistes, l’optimista carta de la ministra Fàtima Báñez amb la gran notícia de que ens apugen la pensió un 0’25%. Ja veurem fins quan podran aguantar i si tardarem molt temps que ens diguin que d’augments res de res… He estat durant una setmana a l’Argarve, al sud de Portugal, en un d’aquests viatges de l’Imserso cada dia pitjor organitzats i en pitjors condicions, potser per les famoses retallades que, vulguis o no, arriben arreu i, per tant, també als jubilats. El viatge fins a Portugal va anar prou bé (AVE Lleida-Sevilla i bus Sevilla- Albufeira)i semblava que prometia una bona estada perquè va estar tot prou ben organitzat. En arribar ens van portar a dinar a un restaurant on ens van donar un menú discretet, però suficient. En arribar a l’hotel (un mastodont de 400 habitacions-apartaments), ja vam veure que la cosa no prometia gaire doncs tots ens queixàvem de que les habitacions eren molt fredes. A nosaltres ens en va tocar una que tenia un aparell d’aire condicionat que devia funcionar al 50 per cent i que va fer que ens constipéssim i mig ens engripéssim. Però la tornada encara va ser més terrible perquè ens van deixar tirats a l’estació de Sevilla durant més de dues hores amb el regal d’un pícnic que consistia en dos petits entrepans difícils d’empassar, una poma i una botelleta d’aigua.

Hi hauria unes quantes coses més per explicar, un altre dia ja en tornaríem a parlar si vingués a tomb. Avui voldria parlar de TVE, que era la única cadena de TV que es podia sintonitzar en castellà a l’hotel. Em sembla que era el canal internacional que aquesta cadena emet per satèl·lit. He de dir que jo -per principi i per salvaguarda de la meva salut mental i equilibri emocional- no miro mai els informatius d’aquesta cadena i, com a molt, algun programa molt concret que em pugui interessar. Allà vaig tenir ocasió de veure algun informatiu que, de tant partidista i favorable al PP, es convertia en un episodi quasi vomitiu. Sort en tenia del telèfon mòbil que em permetia poder veure altres canals i escoltar altres emissores.

En un dels programes que vaig tenir ocasió de veure entrevistaven a Josep Lluís Clèries. Eren el presentador i tres feres ferotges més que es notava que estaven disposats a cruspir-se’l de la manera que fos. Mentre anava veient els atacs despiadats que el pobre home va haver d’aguantar durant una bona estona, pensava que tenen tan poca vergonya que ja ni amaguen el partidisme i deuen pensar que això és el més normal. TV3, al seu costat, és un canal que els hauria de fer envermellir de vergonya, tot i que constantment la titllen de partidista i no sé quantes coses més.

Una bona colla de periodistes de TVE ja es van queixar públicament de la cobertura que van fer del referèndum a Catalunya i val dir que sentien vergonya de pertànyer a una casa que manipula d’aquesta manera. Recordaven llavors als dirigents de la casa «l’obligatorietat d’informar amb independència i pluralitat». Es veu que la queixa no devia arribar mai al lloc que corresponia perquè segueixen manipulant i aquí no passa res.

Què esperen els partits «d’esquerres» de presentar una moció de censura i fer fora del govern aquesta colla de corruptes indesitjables per tal de que aquesta España que tant veneren i tant s’estimen tingui una altra cara una mica més democràtica i presentable?.

Comentaris tancats a TVE: la pocavergonya feta tele!

01 set. 2017


UNA COSA ANOMENADA ÈTICA

Classificat com a MITJANS DE COMUNICACIÓ

No podem callar més davant les opinions que, nit rere nit, s’expressen en les tertúlies de 13 TV.” Aquesta és la queixa que una trentena de capellans de la diòcesi de Tarragona ha fet a través d’una carta dirigida al president de la Conferència Episcopal Espanyola. No és nou aquest tema. Fa anys que s’arrossega i ja se n’havien queixat els bisbes catalans. Pel que es veu, poc cas els van fer i tot ha seguit més o menys igual.
Aquesta falta d’ètica professional que demostren els dos principals mitjans de comunicació de la Conferència Episcopal Espanyola com son la COPE i 13 TV són el paradigma i l’exemple perfecte de què no hauria de ser un mitjà de comunicació que vulgui ser plural, lliure i creïble. Una societat plural ha de tenir mitjans plurals, tot i saber que sempre n’hi haurà alguns que no respectaran aquest principi. Però el problema no és que alguns mitjans de comunicació tinguin una línia editorial partidista. Cadascú té la que té i és ben lliure de triar la que vulgui, si és visible, clara i no es vulgui dissimular. El problema sorgeix quan veiem que entenen d’una forma ben peculiar allò que s’anomena ètica professional. Quan no hi ha ètica no hi pot haver ètica professional. Quan un mitjà de comunicació creu que tot és vàlid per tal de què una notícia s’escampi, anem malament. Això és un principi necessari en el camp periodístic, però ho és també en qualsevol altra professió i per aquest motiu existeixen els codis deontològics que regulen qualsevol activitat professional. La deontologia forma part de l’ètica normativa i presenta una sèrie de principis i regles que haurien de ser d’obligat compliment.
 Suposo que aquest problema ha existit sempre, però sí que podem comprovar que aquests darrers temps s’ha agreujat perillosament. En el cas dels mitjans de comunicació de la Conferència Episcopal Espanyola tot esdevé molt més greu perquè, essent com haurien de ser uns mitjans que difonguessin valors humans i cristians, el que fan massa sovint és difondre antivalors. La Conferència Episcopal Espanyola sosté i finança uns mitjans que tenen un fons ideològic marcat per la intolerància i l’odi a tot allò que sigui políticament diferent del que ells pensen i molt sovint difonen valors contraris als de l’evangeli de Jesús. Són molts els que creiem que és reprovable i denunciable que uns mitjans de comunicació de l’església facin servir un to agressiu i humiliant com el que utilitzen contra aquells que pensen de manera diferent al pensament ultraconservador que ells tenen, tot ignorant el pluralisme ideològic de la mateixa església i sense mantenir el mínim respecte a la persona, valor essencial i comú de la democràcia i de l’humanisme cristià.
Els bisbes, que tant sovint parlen de moral i tan sovint la consideren fonamental pel comportament de les persones, no haurien d’oblidar que abans hi ha una cosa que es diu ètica. I sense ètica, poca moral hi pot haver…

No hi ha resposta

07 jul. 2017


Parada i fonda

Classificat com a Blogs

Mosaic de ceràmica fet per la ceramista uruguaiana Rosina Rubio

 

L’expressió «Parada i fonda» es fa servir des de molt antic. Una expressió derivada de la forma de viatjar d’altres temps, uns temps en què les coses es feien necessàriament de forma més lenta perquè els mitjans de locomoció eren uns altres i la forma de mesurar el temps també era diferent.

No fa pas massa anys que per fer qualsevol trajecte una mica llarg s’havia de fer una parada al camí per menjar, descansar i, a vegades, per dormir. Actualment una bona colla de viatges es fan en un sol dia i a unes velocitats increïbles; es marxa de casa de bon matí i es torna al vespre per dormir a casa després d’haver fet un munt de quilòmetres.

Aquest blog farà «parada i fonda» durant una temporada. Durant els 9 anys que fa que l’escric, mai havia fet una parada llarga. Ara necessito parar una temporada. No sé fins quan. El temps ho dirà.

Que passeu un bon estiu!

4 respostes

21 set. 2016


Per què escrivim?

Classificat com a Blogs,LITERATURA

Les persones necessitem comunicar-nos d’alguna manera. Els dibuixos que descobrim a les cavernes dels neandertals i les primeres escriptures dels humans civilitzats són formes de comunicació. Les persones sempre han tingut aquesta necessitat i han buscat qualsevol mitjà per fer-ho. Alguns tenen facilitat per parlar; altres en tenen per interpretar; altres per dibuixar; altres per escriure. Tots necessitem comunicar i acostumem a buscar la millor forma per fer-ho. Alguns tenen molta facilitat per fer-ho i a altres els costa molt. Les paraules són comunicació. Els silencis també. I ho és la cara i el cos, i els gestos i la manera de vestir. Als que ens agrada escriure, ho fem perquè tenim alguna cosa a dir. De fet, tots tenim moltes coses a dir. El que més costa, a vegades, és dir-les. No tothom sap o vol expressar-se. Tenim por al què diran, perquè pensem que no sabem expressar-nos, per vergonya, etc…

Les xarxes socials –tot i els enormes defectes que podem trobar-hi- tenen la virtut de que han ajudat a molta gent a expressar-se. És com si fos una eina que ajuda a començar i que, posteriorment, alguns s’animen a passar a altres mitjans més complexos. Les xarxes socials fan que ens surti aquell impuls primari que tots tenim a expressar-nos a través d’una foto, d’un pensament, d’una afirmació que ens repugna o, al contrari, d’alguna amb què ens sentim totalment identificats. A alguns els és molt fàcil expressar sentiments i altres busquen més la distància emocional. Però tot plegat són formes d’expressió totalment vàlides per compartir idees o realitats que vivim.

Els blogs acostumen a ser això: eines per expressar-nos, per crear connexions amb altres o fins i tot per aclarir-nos nosaltres mateixos. Escriure fa que hagis de pensar què diràs, com ho diràs, per quin motiu ho vols dir i et veus obligat a prendre’t aquell temps necessari per posar les idees en ordre. Normalment no escrivim perquè ens llegeixin, tot i que sempre s’agraeix saber que hi ha algú a l’altra banda que potser està interessat en allò que escrius. I, per damunt de tot, s’agraeix que hi hagi algun comentari sobre allò que hom ha escrit, sense que s’hagi d’estar d’acord al cent per cent amb els punts de vista. Generalment els blogs que tenen més èxit són aquells que plantegen aspectes i punts conflictius i, per tant, creen un intercanvi de comentaris molt rics. També és cert que, a vegades, hi ha discussions de molt baix nivell i fins i tot invectives ben barroeres i poc educades. Sé d’algun blog que ha hagut de tancar els comentaris perquè s’hi abocaven intolerables insults personals.

Posar-se a escriure és prendre’s una estona per a un mateix, aïllar-se del món, deixar anar la imaginació, fer treballar una estona el cervell (diuen els especialistes que escriure retarda l’envelliment del cervell), recordar, buscar la paraula o l’expressió més adequada per expressar allò que tens dins del cap i que vols comunicar de la millor manera possible. Els blogs no acostumen a ser escrits amb textos molt treballats; més aviat la majoria de les vegades són textos espontanis i sense massa pretensions literàries. No cal dir que també hi ha excepcions i que hi han blogs d’un gran qualitat literària i molt ben escrits.

Compartir el que hom escriu ja és per ell mateix un acte de valentia perquè sabem que allò pot generar simpatia o antipatia a qui ho llegeixi. De totes maneres, si es fa des de la honestedat, generalment es crea una empatia molt interessant que ve reflectida en forma de comentaris ben interessants. Tots tenim coses per explicar. Tots tenim punts de vista sobre els temes que la vida ens va regalant. Tots els éssers humans tenen la seva història i alguns la tenen ben interessant i, per tant, és una llàstima que no la comparteixin. A tots ens han passat moltes coses, hem conegut llocs i persones molt interessants i tots tenim moles històries per explicar i punts de vista per opinar. El tema és prendre’s la llibertat necessària i atorgar-se el permís per fer-ho, eliminant els prejudicis que tots tenim en algun moment i sabent que tenim sempre la llibertat d’imposar-nos els límits que vulguem. Els blogs donen molta llibertat i cadascú ha de trobar la comoditat en aquesta llibertat. Diuen que els blogs van passant de moda poc a poc i són substituïts per altres coses. Potser sí. Però entretant aniré escrivint en aquest blog i n’aniré llegint. N’hi ha tants d’interessants!

No hi ha resposta

01 jul. 2016


Mudances

Classificat com a Blogs,PSICOLOGIA,Vacances

Estic de mudança i n’estic fins al monyo de tants tràfecs i de tantes caixes. Qualsevol mudança  porta molt enrenou, trasbals infinits i maldecaps de tota mena. Jo sóc més aviat de rutines. En situacions de mudança s’han de lligar mil caps i s’ha de pensar en mil coses. I per uns dies vius envoltat de caixes. Tot plegat fa que sorgeixin molts nervis i es produeixi una sensació claustrofòbica. Sort que ja s’acaba!

No he fet cas a la famosa dita de d’  Ignasi de Loiola, el fundador dels jesuïtes, que de manera molt sàvia deia: “En tiempos de tribulación no hacer mudanzas”. Ja sé que ell no es referia a un canvi de casa i de poble com és el meu cas. No es referia a mudances materials sinó a mudances espirituals i a la manera de comportar-se en qualsevol temps difícil i turbulent. Però tota mudança porta inquietud i nervis.

No sé si calia fer-ho. Una vegada jubilat i havent arribat el moment que tocaria restar tranquil i més aviat quiet, m’he embrancat en una mudança. Me’n torno al poble on vaig néixer. Vol dir que per uns dies hauré de fer vacances del blog perquè prou feina tindré a posar ordre a la nova casa i acostumar-me a un nou ambient, un nou ritme de vida i a un munt del coses diferents. Quan em llevi de bon matí veuré un nou paisatge i tot em semblarà diferent. Hauré d’acostumar-me a fer vida de poble i a trobar un altre ritme de vida. Hauré de trobar aquelles coses que m’ajudin a sentir-me bé amb mi mateix i amb l’entorn. Penso que m’hi sabré acostumar. De totes maneres ja ho veurem… Hauré d’aprendre a veure i viure un entorn nou, a mirar-lo amb mirada nova i aconseguir contemplar aquesta nova vida  per tal de poder viure-la i sentir-la de manera nova i trobar-m’hi bé.

Per tant, no feu cas ni us estranyeu que durant uns dies no escrigui res. Faré un descans i quan estigui situat de nou i en tingui ganes, ja hi tornaré. No sé si seran molt o pocs dies. Ja ho veurem. Ningú m’empeny ni ningú m’obliga a res. Però  prometo tornar a enredar-vos amb els meus escrits a tots aquells que teniu la gentilesa i la infinita paciència de llegir-me.

Que tingueu un bon estiu i fins aviat.

2 respostes

05 juny 2016


40 anys de futbol en català

40 anys LaTdP

Un període de 40 anys ja és un bon recorregut. I si aquest recorregut s’ha hagut de fer amb no massa mitjans i molt d’esforç, encara té més importància. Ahir es va celebrar la festa per commemorar els 40 anys de La Transmissió d’en Puyal, 40 anys de narracions de futbol en català amb Joaquim Maria Puyal al capdavant.

Va ser el 5 de setembre de 1976 quan va fer la primera narració d’un partit en català, des de Ràdio Barcelona. Deu anys després va continuar a Catalunya Ràdio… i fins ara!.Eren uns temps aquells que les coses no eren fàcils pel català per més que més d’un ho vulgui negar i restar-li importància. Ara tot és molt més fàcil. Cal agrair, per tant, aquells pioners que van ser uns visionaris i sabent que a través del futbol podien normalitzar un àmbit important de la vida catalana. Hi ha ajudat, sens dubte, aquesta etapa gloriosa del Barça que ho ha guanyat quasi tot. Moltes gràcies i per molts anys a tot el llarg equip de col·laboradors que durant aquesta etapa ha tingut el Puyal i que ens han fet gaudir com ningú de la narració d’un esport tan popular i amb tants seguidors.

I per una altra banda jo m’atreviria a dir que aquest tipus de transmissió tan particular i única –per a mi la millor, i amb diferència- que ha sabut fer el Puyal ha ajudat a democratitzar la visió d’aquest esport, elevar-lo de categoria i ampliar-ne l’àmbit d’audiència. Potser no m’explico massa bé i segur que ho fa molt millor el famós escriptor uruguaià Eduardo Galeano, en el seu llibre  Fútbol a sol y sombra (1995), quan fa la següent afirmació: “¿En qué se parece el fútbol a Dios? En la devoción que le tienen muchos creyentes y en la desconfianza que le tienen muchos intelectuales”. És exactament així, tot i que cada vegada menys. Fa uns anys semblava que fos un pecat gravíssim que un intel·lectual tingués la gosadia de parlar de futbol. Dir que el futbol t’agrada i confessar que es miren partits de futbol per TV ja no és cap pecat mortal, ni venial. Ja ha deixat de ser pecat, com ho han deixat de ser moltes altres coses absurdes… Per sort s’han anat canviant visions i esquemes en molts àmbits i també en aquest!

I si han canviat les transmissions, també han canviat els futbolistes. Que un futbolista pugui parlar bé, fer un discurs coherent o fer reflexions interessants també és cada cop més normal. Com ho és –i ho hauria de ser encara més sovint- trobar de tant en tant una entrevista interessant en un diari esportiu. Potser fins i tot vendrien més diaris si ho intentessin… És el bon regust que em va quedar a mi no fa gaires dies tot llegint una entrevista que va concedir Bojan Krkić  a Joan Monfort  (DIARI SPORT). Llegir una entrevista plena de sentit comú i veure com un noi jove no ha perdut el cap tot i tenir diners i fama és reconfortant. I també s’ha de dir que no és ell sol qui fa quedar bé al gremi del futbolistes. En trobaríem molts més, tot i ser ben cert que acaba de ser encara el més comú i normal. El més normal i decebedor és veure com el futbol s’està convertint en un espectacle amb pocs protagonistes, molts espectadors, en un circ mediàtic i en un espectacle on s’hi mouen molts diners i un dels negocis més lucratius del món. I als futbolistes els empresaris el compren, el venen, el cedeixen, el traspassen com una mercaderia més: i molts d’ells es deixen portar a canvi de la promesa de més fama i més diner. I com més èxit té i més diners guanya, més lligat està.

He volgut recollir algunes de les respostes de l’entrevista a Bojan, un noi del Pla d’ Urgell que va entrar de ben petit al Barça, fins arribar al primer equip -on s’hi va estar quatre anys- però que els camins del futbol el van portar lluny del Camp Nou i ara gaudeix en l’Stoke City.

-“En el futbol hi ha situacions injustes perquè és una persona la que decideix si jugues o no… Pots no estar-hi d’acord i hi ha moments que hom no ho entén, però he arribat a la conclusió que en el futbol, ​​com menys preguntes et facis, millor”.

-“A la llarga, quan em retiri, podré dir que he jugat al Britannia Stadium un dimecres a les set de la tarda amb fred i vent. Saps? No sempre cal jugar a Camp Nous, Old Traffords i amb climes agradables. Això també forma part del futbol, ​​són experiències que t’emportes”.

-“Abans, sincerament, mai no m’hauria imaginat el fet de jugar en un altre equip. Portava dotze anys al Barça. I ara, doncs sí. M’he adonat i he après que el més important en el futbol a l’hora d’acabar una carrera són les experiències. Més que els títols. El que vius en el dia a dia només ho saps tu. Els títols, doncs sí, tens allà quatre copes que has guanyat en un prestatge, però allò no et dóna res. El que veritablement et dóna és el que has crescut com a persona, com a jugador, les experiències que has viscut en diferents llocs, els idiomes … Tot!”

-“Quan em retiri vull estar prop de casa, però no estar a prop de casa meva, sinó prop de la meva gent. I poder traslladar totes les experiències que he adquirit gràcies al futbol. Sobretot amb gent que comença, que alternin el col·legi amb el futbol. Aquesta etapa és una etapa important i complicada. Potser sent entrenador, assessor … L’objectiu és compartir una mica les meves vivències. Quan més gratificat em sento pel futbol és quan algú em demana fer un vídeo quan algú es casa i els fa il·lusió. O perquè una nena ha superat una malaltia. O perquè ho necessita. És quan més orgullós em sento de ser futbolista, el poder traslladar aquesta força que tenim el dia de demà em faria il·lusió”.

-“Per a mi no hi haurà res tan bonic com aquella etapa de jugador del planter. Recordo perfectament del primer dia que vaig arribar, amb nou anys, a fer les proves. No parlava castellà, per a res, només el de l’assignatura de l’escola. I vaig començar a parlar-ho amb gent que venia de diferents llocs, d’Andalusia … D’aquella època em queden moltes coses: els encarregats de cuidar-nos li donaven molta importància, no al futbol, ​​sinó a l’educació, a com comportar-te fora del Barça”.

-Què és més difícil, fer-se famós o deixar de ser-ho? “Tots els canvis són impactants. Però a mi això no m’inquieta perquè tinc molt clar qui sóc, de qui m’envolto. I sí, és la vida, un dia vam deixar de ser anònims i vam passar a ser a coneguts i quan deixarem el futbol potser haurem de tornar a ser anònims. Jo sempre he intentat fer la vida normal practicant futbol. Vaig a Barcelona i em moc amb metro. I a Londres també”.

-“En el futbol importa més ​​el cap que el talent. Moltíssim més. He vist molt talent que no ha triomfat per no tenir cap.

No hi ha resposta

26 maig 2016


Què vol dir ‘diversitat funcional’?

Demà, divendres 27 de Maig, a les 20h i a la sala d’actes de la Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell (Av. Jaume I) de Mollerussa, ACUDAM organitza una conferència + col·loqui amb Mònica Terribas. A la conferència i el posterior col·loqui mirarem de reflexionar sobre la relació dels mitjans de comunicació i les persones amb discapacitats diverses.

No es pot posar en dubte que els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental com a constructors d’opinió i, per tant, també el tindran a l’hora de trencar els estereotips que sovint es tenen sobre certs col·lectius de persones. Les paraules donen forma al pensament i són més poderoses del que ens pensem. No només designen objectes, persones o conceptes sinó que també conformen el pensament i aquest, a la vegada, condiciona les nostres actituds. Per això, per canviar actituds inadequades, perjudicials, equivocades o injustes és necessari començar a canviar la forma en que parlem i la terminologia que fem servir.

Per sort, s’ha fet un llarg camí a l’hora de parlar i tractar les diferents formes de discapacitats. Però falta molt i tots tenim tendència a caure en els errors de sempre perquè no ens acabem d’acostumar a tractar el tema amb naturalitat i, per tant, les persones es veuen afectades per la qualificació més o menys negativa que acompanyen les nostres paraules o actituds. Ho fem la majoria de vegades sense cap mala intenció, però ho fem. Caldria que aprenguéssim a definir les persones pel que són i no pels títols que tenen, pels diners, pels càrrecs o pels diagnòstics que els metges els han assignat. Per això hauríem d’aprendre d’una vegada que les persones no són la seva discapacitat sinó que la tenen. Com la tenim tots, per altra banda, en algun o altre aspecte de la nostra persona o de la nostra vida.

Com deia, s’han fet molts passos en quant a paraules, conceptes, maneres de fer i de tractar certes discapacitats. I el pas que s’està fent actualment -i que és molt interessant-és el que va cap a una substitució progressiva de la paraula “discapacitat” per “diversitat funcional”. Aquesta expressió la va anar gestant i fent-la pública el Foro de Vida Independiente (FVI), un moviment de persones amb discapacitat que ha reflexionat molt i molt bé sobre aquest tema. Caldria que tots féssim un passeig per la seva pàgina web i segur que ens seria molt profitós. Entretant, mirarem si aquesta conferència-col·loqui amb la Mònica Terribas ens resulta prou interessant i ric com per aprendre’n una mica més. Ja en parlarem…

No hi ha resposta

13 maig 2016


Condecorar guàrdies civils

Avui voldria aportar per a tots aquells que no el coneguin aquest text que acabo de llegir en el Facebook del bisbe de Tànger, Monsenyor Santiago Agrelo Martínez.

Ja n’he parlat alguna altra vegada d’aquest bisbe, que parla clar i evangèlicament. Considero que és un testimoni valuós que cal escoltar entre tanta grisor, foscor i entre tants silencis vergonyants com abunden en l’episcopat espanyol. Podreu trobar també el text en aquest enllaç

https://www.facebook.com/agrelomartinez?fref=nf

Cadena 13 TV. Programa: “El Cascabel”. Día 12 de mayo.
La noticia es: «El Ministerio del Interior ha decidido condecorar a los ocho guardias civiles que la semana pasada fueron absueltos definitivamente de la acusación de haber maltratado a un migrante en la valla de Melilla, según ha anunciado el titular del Departamento en funciones, Jorge Fernández Díaz. »

Los comentarios en la tertulia: Los guardias civiles, unos héroes, a los que sólo podemos estar agradecidos por el servicio que prestan. Los emigrantes, unos delincuentes, agresivos, que no tienen derecho alguno a acercarse a nuestras fronteras.

Me repugna que se apalee a nadie. Me asombra y me sobrecoge que un Ministro del Gobierno de España condecore a quienes golpean –con razón o sin ella- a personas indefensas. Me indigna que en la televisión de la Conferencia Episcopal Española se exalte a quienes apalean a emigrantes, y se dé a entender que los apaleados son agresores violentos, números sin derechos, como si todo lo que se les debe fuesen los golpes que se les dan. Me pregunto si es eso lo que piensan los obispos que pagan a quienes eso dicen.

A esos emigrantes, acosados por el hambre, las enfermedades, las penalidades, las fuerzas del orden y hasta por los elementos de los que dispone el buen Dios, se les priva de derechos, se les trata como desechos, y se les criminaliza para que la sociedad los considere desechables. En 13 TV olvidan que esos hijos de nadie son los predilectos de Dios; olvidan que la Palabra de Dios se hizo carne, no para que hubiese obispos ni periodistas sobre la tierra, sino para que hubiese buenas noticias para los pobres.

Si en una televisión se exalta la violencia contra los emigrantes, se desprecia a los sin papeles como si en esa condición dejasen de tener derechos y necesidades personales, se pisotea el evangelio, yo jamás pensaría que esa televisión pueda ser de la Iglesia.
¡Si los es, es un escándalo!

No hi ha resposta

03 maig 2016


Paper o digital?

Fa molt temps que no compro un diari de paper. I, pel que diuen, aquesta és una tendència general imparable. Jo estic subscrit a un diari digital i n’acostumo a repassar uns quants més; i això mateix crec que ja ho fa la majoria de gent. I ho fan de manera especial els joves amb el cada dia més imparable ús del mòbil. Els venedors de diaris de paper expliquen el que tots ja sabem: el paper es ven cada vegada menys. El periodisme (periodistes i empreses) haurien de prendre bona nota d’aquest fet i n’haurien de prendre especialment els diaris digitals si no volen arribar a aquest mateix punt sense retorn. No n’hi ha prou amb informar, sinó que s’ha de fer bé. La gent cada cop busca i espera més una informació de qualitat i una informació a la que hi pugui accedir amb rapidesa i comoditat.

Quan comprava el diari els diumenges recordo que marxava carregat de suplements, col·leccionables d’enciclopèdies o de qualsevol altra cosa i cupons per obtenir objectes de tota mena. En algun moment vaig creure que la gent comprava més el diari per tota aquesta faramalla que l’acompanyava que no pas pel mateix diari i per informar-se. Aquesta fal·lera col·leccionista sembla que ja ha anat de baixa i sembla que aquest model de premsa les empreses ja el van descartant de mica en mica perquè s’adonen que, si volen salvar els diaris de paper, hauran d’anar per altres camins. I l’únic camí és fer, com deia abans, una informació de qualitat, especialitzada i honesta. Se suposa que per això existeix el periodisme i existeixen els bons periodistes. Cada vegada és més difícil ser independent perquè les empreses es mouen per grans, obscurs i inconfessables interessos. Aquests dies hem vist com el president del grup Prisa, Juan Luís Cebrián, ha imposat la censura a alguns periodistes i fins i tot n’ha fet fora algun. Trobo que és un molt mal camí aquest que han emprès algunes empreses periodístiques i em sembla que a fi de comptes ho pagaran car.

El futur es presenta negre per aquells que no siguin honestos, independents i innovadors. El que ha arribat als diaris de paper, arribarà també als digitals si no corregeixen certs errors i no aprenen la lliçó. Aquells que pensen que sobreviuran generant clics amb informacions de curiositats de baix contingut, tests de temes diversos, vídeos virals, “memes”, il·lusions òptiques, títols enganyosos, falses notícies i fotos de culs i pits, estan equivocats. I comprovo amb cert estupor que alguns diaris digitals tiren per aquest camí. Jo ja n’he deixat de llegir-ne algun per aquest motiu i, com jo, molta gent farà el mateix. Hom vol informació i no pas enganys i mentides. Quan t’adones que et prenen el pèl, marxes a un altre lloc on trobes que encara creuen en el respecte al lector.

La informació de qualitat, lliure i independent serà el veritable negoci del periodisme del futur, diuen als entesos. I a mi em sembla que tenen tota la raó del món.

No hi ha resposta

10 gen. 2015


Què escric avui?

Classificat com a A PEU,Blogs

Aquest any 2015 que acaba de nàixer -tan menut i ja tan pocavergonya- només fa que portar-nos males vibracions i males notícies. L’acabem de començar i ja hem hagut de rebre i comentar aquesta mala notícia de la salvatjada de París  tacada amb sang innocent. Mal començament i massa males notícies per un any acabat d’estrenar…

Aquí a casa nostra els polítics que s’haurien d’entendre tampoc s’acaben d’entendre. Amb alguns ja no cal comptar-hi perquè ja hem vist que des de sempre només saben fer el titella (i és que són titelles de veritat perquè els seus fils els mouen des de Madrid)  Els que de veritat compten no s’entenen i jo no sé si només és per fer el paperot, per fer veure qui els té més grossos i marcar una mica de paquet, o si realment tota aquesta mena de  comèdia és de veritat i si és només un sainet o si a fi de comptes tot acaba en drama. Esperem que sigui simplement una espècie de novel·la de suspens d’aquelles que justament són bones perquè creen expectació i angoixa, però que al final es lliguen caps, es descobreix l’assassí i tothom queda content. Està bé crear una mica d’intriga, però els nostres polítics potser es passen una mica. I em refereixo als polítics que de veritat sembla que creuen en això que tanta gent somiem, que veiem que es pot aconseguir i que se’n diu independència. No sóc d’aquells que es pensen que arribarà demà mateix i que servirà per lligar els gossos amb llonganisses; sinó que més aviat sóc dels que creuen que simplement som a l’inici d’un camí llarg i feixuc però que, justament per això donarà els seus fruits, i podrem viure millor tots plegats. Però penso que hem iniciat un camí que ens cal fer junts i ben decidits. és el moment de fer pinya i és el moment que es farà cert allò de que “la unió fa la força”. Ja vindran prou obstacles de fora com per posar-nos pals a la rodat nosaltres mateixos.

Per això, a l’hora de posar-me a escriure l’apunt d’avui, he hagut de pensar una mica què calia escriure o comentar. Podia parlar altre cop de política o de males notícies… Els que teniu la paciència de llegir-me,  ja veieu que parlo una mica de tot i generalment sempre miro de comentar alguna cosa de les que passen, a vegades simplement com a reflexió en veu alta d’allò que jo penso. Fora dels blogs especialitzats en algun tema concret (alguns d’ells molt ben escrits i seriosos), veig que n’hi ha una bona majoria que són més superficials –aquest és un d’ells- i que serveixen més per desfogar les manies, lesneures o les fòbies que cadascú té, que no pas per una altra cosa. I he arribat a la conclusió que no em cal escriure més sobre males notícies perquè els diaris ja en van prou plens…

Per això he pensat, a l’hora de triar el tema d’avui, que tornaria a reflexionar en veu alta sobre el que vull que sigui el meu blog i, ja que comencem un nou any, si cal continuar-lo o no. Alguna vegada m’han dit com m’ho faig per escriure tant i tant sovint i la resposta és que de temes sempre n’hi ha i que la principal dificultat, en definitiva, és més aviat la de triar. Normalment tinc un munt de temes actuals o guardats en una carpeta. A vegades es fan vells i ja no serveixen. Els llanço a la paperera i tal dia farà un any.. Però a vegades em serveixen com a punt de reflexió per un tema actual o intemporal. Perquè tenim la sort de que hi han temes que no es fan mai vells. Ja els filòsofs grecs hi pensaven; hi van seguir pensant a l’Edat Mitja i seguim pensant-hi i parlant-ne ara. Perquè jo considero que un blog com el meu ha de ser això: un lloc on parlar dels temes que es parlen en família, amb un amic o amb qualsevol desconegut. Un blog serveix per compartir opinions i perquè tothom hi pugui dir la seva, si li ve de gust.

I potser repetiré el que ja he dit alguna altra vegada; però a mi el blog em serveix per fer una parada de tant en tant, asseure’m a pensar una mica i fer l’intent –no sempre reeixit- d’expressar allò que penso. Un blog ajuda a observar, a garbellar, a aprendre, a escriure, a dubtar i una cosa que jo valoro molt: a rebre opinions semblants o diverses -cada cop menys, per cert- dels pocs o molts lectors que hom té. De tant en tant rebo una grata sorpresa en forma de comentari o de correu d’alguna persona que no coneixes de res i que diu que et llegeix i t’anima a seguir. Aquesta serà la il·lusió que intentaré mantenir durant aquest any que comença i enviar una gran abraçada als amics que em segueixen.

I també des d’aquest lloc tan humil goso demanar-li al nou any que, si us plau, procuri acabar una mica millor del que ha començat!

No hi ha resposta

14 ag. 2014


De què toca parlar avui?

Als blogs hi acostumem a llegir les coses que passen. És clar que hi ha blogs especialitzats, que només parlen d’un tema o dos i deixen els temes d’actualitat de banda. No és el cas d’aquest blog. Jo parlo del que em sembla i quan em sembla, però generalment l’actualitat m’empeny a parlar del que passa.

I de què toca parlar avui? Podria escriure –més aviat que parlar- de molts temes. L’actualitat sempre té temes interessants. I si no els té, ens els inventem. Al mes d’agost diuen que no hi ha temes i que els diaris omplen las pàgines amb coses intranscendents que es tornen interessant de cop.  No és veritat. La vida és vida sempre. I la vida segueix el seu ritme estiu, hivern, primavera i tardor. I la vida sempre és interessant, sempre ens diu coses si la volem escoltar i sempre podem dir-hi la nostra.

Avui podria parlar de moltes coses: d’un tema frívol com és el de la sanció que el TAS ha mantingut al futbolista uruguaià Suárez per la seva mossegada repetitiva; del virus d’ Ebola que segueix matant africans; de les dificultats econòmiques que passen els països i les persones; dels emigrants que no paren d’arribar aquests dies amb pasteres o dels que estan hores i hores enfilats en les tanques per poder passar a Europa. Podria parlar de la fita històrica del bilió d’euros –sí, ho heu llegit bé: un bilió- que ha assolit el deute espanyol amb Rajoy (270 mil milions més des que va arribar ell el 2011). No sé si ens hi hem fixat prou bé, però un bilió d’euros és un milió de milions, o sigui que té ni més ni menys que 12 zeros= 1.000.000.000.000. Ens podríem fer la pregunta de “qui pagarà tot això?” i intentar buscar la resposta que tots ja sabem. Ningú. Això diuen els entesos que és impossible pagar-ho.Com que no entenc de números, ja ni m’hi poso…

Podríem parlar de moltes coses. Algunes greus, altres no tan greus. Algunes importants i d’altres gens ni mica. L’actualitat ens regala mil notícies cada dia. Però avui vull parlar d’una que acabo de saber i que ha passat aquí al meu costat:

“Un nen de 3 anys va morir ahir a Mollerussa després de passar pel CAP i per l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida sense que se li hagués detectat cap malaltia greu. El petit, Alassane Sané Ba, d’origen subsaharià, tenia una germana bessona i la seua família viu des de fa anys a la ciutat. L’informe mèdic remès als Mossos d’Esquadra i al jutjat indica que va morir d’una sèpsia generalitzada”.

La notícia sortirà a pocs diaris. La notícia no sortirà potser a la tele. La notícia és una notícia més? No pas per als seus pares i familiars. A l’ Àfrica moren molts nens i molts adults per l’ Ebola, per la malària, per falta d’aigua potable, de medicaments o d’aliments. Ja ho sabem i generalment en parlem poc –o gens ni mica-, o en parlem només quan alguna cosa se’ns presenta com una amenaça en forma d’epidèmia, o quan mor un missioner a qui traslladen amb tota la parafernàlia possible.

Però el dolor dels pares del nen africà que mor –el de l’ Àfrica i el d’aquí a Mollerussa- és el mateix. Potser els d’allà ja s’ho esperaven i preveien que la vida dels seus infants corria molts perills i podien morir. En canvi, els d’aquí se sentien prou segurs perquè eren a Europa i aquí aquestes coses no acostumen a passar…  Però resulta que no és veritat i que aquestes coses passen igual i els nens moren aquí i allà i les preguntes davant la mort són les mateixes, el dolor és el mateix i la nostra passivitat acostuma a ser la mateixa.

Suposo que quan uns pares perden un fill les llàgrimes són semblants arreu; el plor és igualment amarg i les preguntes de què hi ha darrere aquest dolor són les mateixes. A l’ Àfrica potser donen per suposat que un nen pot morir encara més fàcilment un adult i aquí donem per suposat que primer es moren els padrins, després els pares i finalment ens moren els nens quan arriben a vells. Sí, és clar, és la seva i la nostra lògica. És el que tocaria. Però la lògica a vegades falla… I les preguntes es queden sense resposta, tan aquí com allà… I nosaltres i ells ens quedem sense paraules davant la mort d’un innocent.

Són les mateixes preguntes sense resposta que es feia Albert Camus a “La pesta” fa una colla d’anys i l’únic sentit que hi trobava a tot plegat era el de la solidaritat d’uns metges que ho donen tot pels demés enmig d’una ciutat assetjada pel còlera. Són aquests valors potser els que fan que el món pugui anar rodant més o menys bé: metges que treballen amb condicions infames a l’ Àfrica i metges que deuen seguir fent el que poden aquí a Catalunya, tot i les retallades. Missioners i missioneres que donen la seva vida de forma anònima i desinteressada pels més pobres i desvalguts arreu del món; nois i noies pertanyents a ONG’S que regalen els millors anys de la seva vida per fer el bé. I així podríem anar seguint amb milers i milers d’exemples.

Tant de bo que aquestes morts i aquests actes de generositat ens comportin una reflexió profunda i la convicció de que un dels valors fonamentals de la humanitat és el de la solidaritat. Tant de bo que valorem la vida humana per si mateixa allà on sigui i siguin quines siguin les creences. Que la nostra indiferència estival no ens acabi d’adormir del tot i que, com Camus a La pesta, seguim creient fermament la seva màxima fonamental: “En l’home hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu ” .

No hi ha resposta

04 ag. 2014


Corruptes actius i passius

 

José María Castillo és un teòleg que cal llegir. Jo procuro fer-ho de tant en tant i sempre en trec molt profit. Ahir llegia el darrer apunt que titula“Los corruptos vamos a misa”. El trobareu en el seu blog  “TEOLOGÍA SIN CENSURA”. En aquest apunt diu que hi ha dos tipus de corruptes: els actius i els passius. Els actius són els que maten, roben, menteixen, ofenen o fan mal de la manera que sigui. Els passius són els que callen o creuen els braços davant els atropellaments i les injustícies que cometen altres i que s’haurien de denunciar, però els corruptes passius callen o es queden quiets, per no complicar-se la vida. Amb l’activitat d’uns i la passivitat d’altres es produeix la societat corrupta, monstre de totes les violències i causa d’interminables sofriments.

Això m’ha fet pensar en unes paraules que va dirigir el papa Francesc fa uns mesos als membres de l’associació de ràdio i televisions d’inspiració catòlica presents a Itàlia. Més o menys els va dir que els pitjors pecats dels mitjans de comunicació són la calúmnia, la difamació, però sobretot, la desinformació. Vindria a ser, més o menys, el que deia el teòleg Castillo. Quan un mitjà menteix obertament, difama, s’inventa una notícia, diu mitges veritats, insinua fets no provats o manipula descaradament la realitat–com veiem tantes vegades- es transforma en un corrupte actiu. Perquè massa sovint pensem que la corrupció només és assumpte de diners. Sí, també ho és. Però potser n’hi han altres de molt pitjors que no pas la purament econòmica. Recordo que el papa Francesc deia que la falta de respecte per les persones o pels valors és una cosa greu, com ho són la calúmnia o difamació, que ell qualifica de “pecats mortals”. Però deia que encara era més greu la desinformació, “el dir les coses a mitges”, no no dir-les (amagar-les), perquè no permet a qui veu la televisió, escolta la ràdio o llegeix els diaris “fer-se un judici de valor, perquè no té elements per poder-se’l fer”.

La majoria de gent –pobres de nosaltres- no tenim els mitjans necessaris per contrastar les notícies i si ningú ens informa correctament traurem conseqüències equivocades de les coses i farem judicis de valor equivocats. Com a màxim disposem de fonts diverses que a vegades més aviat ens emboliquen la troca perquè sovint donen informacions totalment contràries de la realitat. Qui té raó? A qui hem de fer cas?. Quan fem un judici sobre una persona el podrem fer just? Tindrem els elements necessaris per fer-lo? Penso que, quan tothom cau amb crueltat sobre un cas de corrupció com ara el de Jordi Pujol, si no hauríem de veure abans qui ha pecat de passivitat i ha callat coses que potser sabia. Si hem de ser sincers, crec que la majoria no en sabia de la missa la mitat de tot aquest cas i per això ha sorprès tant. I no val allò de “jo ja ho deia”, “jo ja ho sospitava”, “tothom ho sabia”… Doncs, no. Perquè aquests havien d’haver denunciat les coses llavors i no pas ara.

I unes altres preguntes que ens caldria fer: Per què han esperat tant a destapar les coses si feia anys que diuen que ho sabien?. I l’Estat perquè no ho ha perseguit abans?. Tots els diners dels corruptes, tots els diners amagats en paradisos fiscals durant tants anys, han estat diners estafats al ciutadà més necessitat. Si volen fer pedagogia els que manen, primer de tot han de ser ells qui han de ser rectes i han de perseguir el malfactor. No n’hi ha prou de ser sensacionalista en un moment donat i aixecar la catifa per tal de que es vegi ben bé la merda que hi ha a sota. La catifa cal aixecar-la cada dia i la neteja s’ha de fer sense fer gaire soroll. Val més ser responsable, discret i efectiu que no pas espectacular i poc efectiu. Alguns diuen que encara hi ha massa diner brut i negre per aquests mons de Déu i que no posen massa interès en perseguir-lo perquè darrere hi ha interessos massa clars.

Els grans grups de comunicació espanyols em sembla que tindrien alguna cosa a dir i potser caldria que entonessin el “mea culpa”, perquè només aixequen la llebre quan els interessa. Segons què, prou que ho esbomben i ho divulguen ràpidament. Però segons quines altres coses bé prou que se les callen!. I aquí voldria fer un esment especial a 13TV i la COPE, els mitjans anomenats “dels bisbes” que són el paradigma més clar d’aquesta manera bruta, obscena i contaminadora d’informar. Ja seria hora que La Conferència Episcopal Espanyola hi fes alguna cosa!

En el discurs que citava abans, el papa Francesc reclamava al mitjans d’informació catòlics a Itàlia tres coses: “VERITAT, BONDAT i BELLESA”. Les tres juntes.  Donar la informació de la forma més veraç possible i contrastant les coses; fer-ho amb bondat, de forma amable i sense destil·lar verí;  i fer-ho de la forma ,és atractiva que es pugui, sense mal gust, sense expressions grolleres, de forma educada. Quina feinada, no? Però és el que correspondria i el que el poble necessita.

José Maria Castillo acabava el seu article recordant aquelles famoses paraules de Martin Luther King que deia que “quan parlem del segle XX, el més greu no seran les malifetes dels malvats sinó el silenci de les bones persones “. Doncs això és el que ens hauríem d’aplicar també cadascú de nosaltres.Perquè molts dels corruptes anem a missa

No hi ha resposta

17 juny 2014


L’hora dels llepaculs

Ja fa dies que ha començat una comèdia bufa, que segur que persistirà una llarga temporada. Aquests pròxims dies agafarà gruix, pujarà com el suflé i s’escamparà com una taca d’oli per la majoria de mitjans espanyols sense cap mena de dubte ni de rubor. Ja l’hem començat a veure d’una manera ben descarada en les anomenades “revistes del cor” on, des del mateix moment que es va saber que Juan Carlos I abdicava, es van posar frenèticament mans a l’obra per començar a omplir pàgines  i pàgines molt ben farcides d’idíl·liques fotos d’una monarquia que fa figa, però que sembla que -entre tots- estiguin obligats a salvar rentant-li la cara tan bé com poden. Després han anat seguint alguns diaris, emissores de ràdio i canals de TV…

Una bona colla de mitjans de comunicació espanyols s’han posat  la granota de treball per tal d’adular i afalagar tant com sigui possible els nous monarques (l’antic i el nou). Com que aquí no ens estem de res, sembla que no en tenim prou amb un monarca sol i, per decret llei, el govern espanyol de Mariano Rajoy s’ho ha fet venir bé per aprovar els títols i honors que els corresponen als reis Joan Carles i Sofia quan el seu fill Felip assumeixi la corona espanyola després de l’abdicació de el seu pare: seguiran sustentant els títols de reis. I, posats a fer, també s’elabora una norma perquè el monarca tingui una protecció legal especial quan deixi el tron​​. Tot lligat i ben lligat, a imatge i semblança del que va voler fer Franco…

Els mitjans, doncs, s’han disposat a afalagar servilment -tant com sigui possible, i més- la monarquia i li busquen totes les virtuts i les excel·lències que no tenen o que no es veuen per enlloc (si més no, en el cas de l’espanyola). En una paraula: s’han posat en la millor disposició llepaire, a veure qui llepa el cul millor i demostrar qui la té més llarga (la llengua, s’entén….). A veure qui ho fa millor, de manera més fina i més complerta, se suposa que per treure’n després els màxims beneficis. S’ha de mirar de caure en gràcia des de bon principi. Trobo que és molt poc edificant i massa servil aquesta actitud de voler-nos vendre –tant sí com no- un peix ja molt passat o bé l’oferta d’un altre que encara s’ha de pescar.

No sé on vaig llegir-ho (perdoneu la meva mala memòria), però algun periodista dels que encara es mantenen dignes va dir una frase que vaig trobar molt encertada: “Jo que creia que teníem una monarquia exemplar, i el que teníem era una merda de llibertat de premsa”. Perquè en aquest país, quan es tracta de criticar certes coses no es pot fer; quan es tracta, en canvi, de fer de llepaculs ja és tota una altra cosa. Corrents i de pressa –com si hi hagués molta por- la Zarzuela i els dos grans partits polítics s’han posat d’acord per fer coses que són vergonyants i quan algun dia se sàpiguen quedaran tots ben retratats. I potser ho anirem sabent tot més aviat del que ells mateixos es pensen. Espanya és encara un país de cecs on el borni és rei i, si m’apureu, fins i tot un cec pot ser rei sense gaire esforç; fins no fa gaire hi ha hagut molta por a criticar aquesta institució on tot es feia bé i tot era de color de rosa. Per sort, sembla que ja han començat a sortir coses i més que en sortiran. I sembla també que Espanya no és tan monàrquica com semblava.

I, PER ACABAR, UNA RECOMANACIÓ: haurem de comprar el nou còmic de 75 pàgines titulat“ORGULLO Y SATISFACCIÓN” que demà publicaran els dibuixants que van dimitir de EL JUEVES després de la censura imposada per l’editorial RBA. Tots els detalls es poden trobar AQUÍ . Els autors ens expliquen que amb aquest còmic volen dir adéu a Juan Carlos I i donar la benvinguda a Felipe VI. Molta sort!

http://jaumepubill.blogspot.com.es/

No hi ha resposta

06 juny 2014


Censura, autocensura i obscurs interessos

L’actualitat ens ofereix normalment tants temes que a vegades es fa difícil elegir-ne un, tot i que aquest blog no pretén només tocar els temes del dia a dia. És cert que puc triar parlar-ne o no i que sóc totalment lliure d’escriure del què vulgui. És cert també que els meus comentaris no serveixen absolutament per res més que per desfogar-me en algun moment o simplement per exposar públicament les meves reflexions o punts de vista. No arriben enlloc, no tinc pretensió de cap mena i no n’espero res més que fer-me passar les ganes d’escriure.

Avui, però,  no m’he pogut estar de comentar el degoteig de notícies que surten en relació a la revista “EL JUEVES” i de la colla de col·laboradors que la van abandonant. Tots ho deveu saber: RBA, propietària de la revista, fa retirar la portada sobre l’abdicació del rei –que ja estava feta i a punt de sortir- i els diu als col·laboradors que “prohibeix tocar, fins a nova ordre, la monarquia en portada” de la publicació. El grup propietari de la publicació els ha transmès el missatge que “a dintre podem fer el que vulguem, però a la portada no es pot tractar la monarquia”. D’això se’n diu simplement CENSURA i alguns col·laboradors no els ha donat la gana de passar per aquest tub imposat i se n’han anat donant cadascú la seva particular explicació.

Entenc el dret que té cadascú a casa seva de fer el que vulgui i imposar les normes que vulgui. El que no entenc tant és que es faci bandera d’una llibertat  que, en realitat, no existeix tant com sembla. Jo no comprava ni llegia EL JUEVES perquè no és una revista del meu gust i del meu estil, però entenc que en una societat oberta i democràtica hi han d’haver mitjans d’informació crítics. Però crítics amb tot i amb tots. El que ja no entenc tant és que només es pugui criticar algunes coses i altres no. No havíem quedat que érem lliberals, lliures, democràtics, moderns, avançats i tot el que vulgueu? No havíem quedat que no estava gens bé això de bloquejar comptes de Facebook o Twitter, com ha passat i encara passa en alguns països? No havíem quedat que no és tolerable que -com passa a la Xina- es vulgui controlar la missatgeria mòbil, els diaris o les cadenes de TV?

S’ha criticat –i amb raó- la Inquisició i Torquemada. Occident s’omple la boca sobre llibertats individuals i socials. Critiquem  que en alguns països àrabs tinguin les dones sotmeses i sense drets. Critiquem països (Veneçuela, Equador, Cuba, Turquia, Xina, Corea del Nord… i tant d’altres) que coarten les llibertats i la informació als seus ciutadans. Criticàvem a Franco i l’estricta censura que imposava en tots els àmbits… Podríem seguir una bona estona i podríem parlar també del que passa aquí a casa nostra i voltants. Els governs de tots colors s’ha fet un fart de prohibir, directament o indirecta, amb maneres obscures i sibil·lines, exposicions, notícies, programes de TV, llibres, obres d’art, etc

Però el pitjor de la censura no és la censura en sí mateixa. El pitjor és l’autocensura que ens imposem per por a represàlies, perquè no ens donaran feina, perquè ens retiraran les subvencions o ajudes, perquè no tindrem publicitat. El pitjor és la por i les múltiples formes de pors. El pitjor és que nosaltres mateixos ens tallem les ales per por a volar i nosaltres mateixos ens tanquem dins la gàbia. Deia abans que tothom té dret a fer el que vulgui a casa seva. Només faltaria! Però hem pensat què és el millor? El dret a callar hi és, però i el deure a parlar on queda? Tan greu pot ser un pecat de comissió que un d’omissió i, en canvi, acostumem a posar-los en sacs diferents, a no valorar-los igual i les balances amb que els pesem tampoc són massa afinades. El cas de El JUEVES és un exemple evident i només cal felicitar els professionals que han dit que no volen jugar en aquest joc, ni els semblen gens bé les regles farisaiques i interessades que els imposen.

Llegia una vegada que la periodista i escriptora ROSA MONTERO explicava que una revista estrangera li va demanar una col·laboració. Volien un article cada dos mesos i d’entrada li van dir que podia ser sobre un tema completament lliure. Però explica que després van afegir: “hi ha, però una petita, limitació: no podràs fer menció de política, de religió o de sexe”. I acabava dient irònicament la Rosa Montero: però és que hi ha potser altres temes de què parlar? Sí, ja ho sabem que hi ha milers de temes per poder parlar o escriure.

Però cal posar limitacions d’aquesta mena per no esverar el ramat? No farem un ramat de xais obedients que només caldrà que segueixin el pastor que algú els posa al davant? Parlem molt de llibertat, però a l’hora de la veritat potser en fem servir menys de la que caldria.

I aquesta és la portada de EL JUEVES que no van voler publicar. Tampoc n’hi havia per tant, em sembla… La publico en honor d’aquests professionals que han tingut la dignitat i el valor de deixar la revista

.

No hi ha resposta

16 maig 2014


13TV, la biga, la palla i els sepulcres blanquejats

Quan llegiu aquest títol tan estrany, segurament que no entendreu res i us preguntareu on vull anar a parar. Miraré  d’explicar-me tan bé com pugui, tot i el risc de no aconseguir-ho prou bé…

Començaré recordant dues cites evangèliques que poden ajudar a entendre les coses: La primera és de l’evangeli de Sant Lluc 6,41-42 on Jesús diu: 

“Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: “Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull”, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà”.

I la segona cita és de l’ evangeli de Sant Mateu 23.27 on Jesús torna a dir:

“Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d’ossos i de tota mena d’impuresa!”

Aquestes dues cites ens poden servir per entendre millor la notícia que he llegit avui i les seves derivades. Resulta que la repugnant cadena dels bisbes 13TV va alertar en un dels seus fastigosos programes (“Mas claro agua”) d’un vídeo que un jove de Jerez havia penjat a You Tube  i que aplaudia l’assassinat d’ Isabel Carrasco. Tres dies després la policia interrogava el jove i el detenia. No seré pas jo qui defensi aquells que per les xarxes socials publiquin injúries i opinions  manifestament ofensives contra persones o institucions. Crec fermament que certes coses no s’haurien de publicar mai de la vida i no està malament que la llei les persegueixi.

Però també és cert que, amb aquest mateix criteri, podríem condemnar als periodistes i a les cadenes que veuen les brosses a l’ull dels altres i no veuen les bigues del seu propi ull. I també és cert que al ministre de l’Interior li podríem recordar que tant injuriosa és una frase contra un membre del PP que contra el President dels catalans o contra els catalans en general; imjúries que constantment trobem a les xarxes i que ningú es cuida de perseguir judicialment. O tots moros, o tots cristians, no us sembla? Tant delicte deu ser una cosa com l’altra…

El fons de la qüestió és el de sempre: molt sovint veiem els petits defectes dels altres i no veiem els grans defectes propis o els dels nostres amics i aliats. Dit d’una altra manera: als mitjans que ens són afins i que ens defensen, els perdonem tots els defectes i els mirem amb tota la bondat del món. És el que fa el PP amb certs mitjans de comunicació que els són afins i que tenen patent de cors per dir el que vulguin i fer crítiques ben gruixudes a qui vulguin (amb mentides i distorsions de la realitat incloses) i no passa res. I quan un pobre noi –anònim i desgraciat- es passa en un comentari, tothom a córrer darrere seu per detenir-lo de seguida. Una manera d’entendre la llibertat d’expressió ben particular, no us sembla?

No sé si el Papa Francesc coneix de primera mà el que es diu en una cadena de televisió amb majoria d’accions de la Conferència Episcopal Espanyola com 13TV. Segurament que no en deu saber res; altrament no crec que ho permetés i segurament que els recordaria les paraules de Jesús contra els fariseus per abocar opinions contra els altres que no es permetrien contra sí mateixos i contra els seus amics; sepulcres blanquejats molt bonics per fora i plens de porqueria per dins. I els bisbes catalans –tots ells- ¿no haurien de fer alguna cosa més per tal que aquesta cadena de TV canviés la seva línia editorial i fos una mica més evangèlica i en la línia que vol el Papa Francesc?

I ara fem un salt i anem a un altre assumpte. Posats a dubtar, també dubto que el Papa Francesc estigués gaire d’acord amb normatives com la que acaba d’imposar el bisbe Novell, -bisbe més aviat amb olor a naftalina que no pas a ovella, com vol el Papa que facin olor els bisbes- sobre si els advocats que tramiten causes de nul·litat matrimonials han d’estar batejats o no. Aniria bé que el bisbe Novell repassés aquell passatge de l’ evangeli on els fariseus busquen Jesús per posar-lo a prova amb el tema del divorci: “Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?” (Mc 10,2-16). Els fariseus prou bé que sabien el que deia la llei de Moisès -la “recta doctrina” i l’oficial- però es dirigeixen a Jesús amb malícia per posar-li un parany, a veure què diu, i després acusar-lo d’anar contra la llei. Ells sabien prou bé que Jesús posava la llei al servei de les persones i no les persones al servei de la llei.

Potser aquesta seria una bona oportunitat per a que el bisbe Novell es preguntés si el que diu el dret canònic (la llei oficial) és paraula de Déu o simplement paraula d’home que es pot canviar si cal i que es pot dispensar, com ara mateix ho fan la majoria de tribunals eclesiàstics en el cas que ens ocupa. Com molt bé li ha recordat Simeó Miquel, degà del col·legi d’advocats de Lleida, “les parts tenen el dret a escollir l’advocat que els inspiri més confiança, sense tenir en compte si està batejat o no” i “que no li sembla gens bé que es coarti aquesta llibertat per una qüestió de creença religiosa”.

I potser encara ens podríem fer algunes preguntes més: ¿Al bisbe Xavier no li caldria meditar una mica com ell se situa davant d’aquesta llei? Els fariseus són aparentment fidels a la lletra –com sembla que ho vol ser el bisbe de Solsona-, però em sembla que profundament infidels a l’esperit. ¿Què és més important: que un advocat (estigui o no batejat), porti un cas de nul·litat amb honradesa i rectitud o que estigui batejat o sense batejar? ¿Què és més important: la lletra de la llei o l’esperit? ¿La llei ha de servir per fer justícia, per humanitzar i per ajudar a qui ho necessiti o per discriminar i posar les coses encara més difícils del que són? ¿No seria potser millor repassar les tasses judicials i mirar de rebaixar-les una mica, que no pas plantejar-se aquesta “collonada”que ha plantejat el bisbe? ¿No ens va ensenyar Jesús que cal posar per damunt de la lletra de la llei -per molt justa que ens sembla que pugui ser aquesta lletra- l’esperit d’aquesta mateixa llei?

I per acabar, us deixo aquí un comentari-aportació que he llegit avui a Religión Digital d’un tal TIBIO (espero que siguin certes les dades que dóna) referida a aquesta notícia

Pero si lo que hay que hacer es ELIMINAR la inutilidad del abogado en estos procedimientos (¡no digamos del procurador!)
DATOS REALES QUE JURO POR DIOS QUE CONOZCO EN CARNE PROPIA:
1er pago al abogado: 500 €
2º pago al abogado: 500 €
1er pago al tribunal eclesiástico: 365 €
Pago a la psicóloga: 225 €
2º pago al tribunal eclesiástico: 735 €
3er pago al abogado: 500 €
4º pago al abogado: 500 €
Pago al tribunal eclesiástico de la diócesis vecina: 300 €
Pago al procurador: 350 €
TOTAL: 3.975 €
Conclusión canallesca: abogado (precio de amigo por no hacer NADA, pues ni pisó el obispado) 2.000 € (más 350 procurador); para los curas 1.100 €, la mitad (que ya está bien también, ojo). ESTO NO PUEDE SER.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz31tvYQmqF

No hi ha resposta

07 febr. 2014


8 de febrer: “Dia internacional de la rampa”

Entre la llarga col·lecció dels “Dies internacionals de…” n’hi podríem afegir un de nou. A partir de demà podríem afegir-hi el “Dia internacional de la rampa” en commemoració a la poc triomfal baixada –encara no se sap si en cotxe o a peu- que haurà de fer demà l’infanta Cristina Federica Victoria Antonia de la Santísima Trinidad de Borbón y Grecia al Jutjat de Palma. Sembla que el nucli de la qüestió sigui aquest: si baixarà a peu o encotxada; si l’interrogatori serà llarg o no; si es podrà gravar només en àudio o també en vídeo.

Gastem saliva i tinta en aquestes coses sense importància i deixem de parlar de l’essencial: de si és culpable o no d’un delicte fiscal molt greu i de blanqueig de capitals, com sembla ser que és, junt amb el seu marit. Les proves són tantes i tan evidents que s’ha de mirar obertament cap a un altre costat per no veure-ho. Però ja sabem com acostuma a ser la justícia a a Espanya i recordem que un tal Pedro Pacheco, alcalde de Jerez, va definir-la ara fa 30 anys com “La justicia es un cachondeo”. Si féssim una col·lecció dels cassos de “cachondeo” judicial que hi ha hagut en tots aquests anys, no acabaríem. La justícia a Espanya fa llàstima en tots sentits: és lenta, és imparcial i, per tant, injusta, els tribunals estan formats per gent caducada i nombrats pels grans partits per afavorir-los obertament quan toqui, els jutjats no tenen mitjans. La justícia en aquest país fa plorar i segueix essent “un cachondeo”. El mateix Felipe González –personatge gens dubtós- deixava anar al mes de març de 2010 aquestes dues perles: “La Justicia está hecha unos zorros por el ganao que hay dentro”; “Nos ha costado menos cambiar a las Fuerzas Armadas que a la Justicia”.

I ara, quan tenim cassos de corrupció a dojo (la majoria d’ells mal resolts) i amb polítics, banquers i personatges públics emmerdats fins al coll, ens entretenim en si l’ infanta baixarà aquell pla inclinat fins a la porta del darrere del Jutjat a peu o en cotxe. I quina importància té això! En el que s’haurien de fixar els periodistes i el que haurien d’investigar els diaris és en aquestes “menudeses” de fraus fiscals, contractes foscos i tripijocs escandalosos amb diners públics. Hi ha tanta gent esquitxada i tant poc investigada –i, per tant, condemnada-  que fa nàusees. En cassos com aquest de Nóos s’hauria d’estirar del fil fins a saber -i fer-ho públic- qui s’hi va embutxacar diners i a qui afavorien aquesta mena de contractes fantasma. S’hauria de saber quants diners públics s’han malversat, cosa que és molt més important que no pas fer públic quan guanya cada un dels membres de la Casa Reial (no us sembla una mica sospitós que ho hagin fet públic ara?). Aquí es prioritza  la investigació en alguns temes i s’envia els inspectors fiscals on els convé (sobretot si fan referència a Catalunya) i se’n deixen d’investigar molts altres infinitament més greus. Aquí es passen massa coses per alt i es tanca els ulls per no veure-ho a massa temes molt  més seriosos; passen tantes coses, que fa sospitar que hi ha molta gent mafiosa en aquest món i alguns jutges que han volgut ser una mica justos o han volgut anar una mica més enllà del que està permès ho han acabat pagant molt car. Com voleu que seguim creient en la justícia veient tot aquest panorama!

Demà es parlarà dels milers de periodistes que hi haurà a la famosa rampa, dels 200 policies que hi han posat per la seguretat de la infanta, de com anava vestida, dels molts canals de TV de tot el món i de tots els mitjans informatius que hi haurà a la famosa rampa, etc. Però ja veureu que, sobretot els mitjans espanyols, posaran l’èmfasi en tot allò més secundari i ningú parlarà del més important. I es mirarà de protegir per damunt de tot la quasi intocable Casa Reial. Deu ser per allò de que tots som iguals davant la llei…

Tampoc vull ser injust: Segur que alguns mitjans sí que en parlaran, però seran minoria i no seran pas els mitjans més importants i més influents. Com fins ara, vaja! I, si no, comprovem-ho i mirem demà els informatius i llegim els titulars i ho podrem comprovar. La justícia segueix essent “un cachondeo” i els mitjans de comunicació espanyols més influents un altre.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2sfSSXQrk

No hi ha resposta

21 gen. 2014


Carta als etnocides Fabra i Bauzà

Senyors  Alberto Fabra i José Ramón Bauzà:

No sé ben bé com adreçar-me a vostès. Podria parlar-los com a Presidents de la Generalitat Valenciana i del Govern de les Illes Balears; podria dirigir-me a vostès simplement com a polítics d’unes Comunitats Autònomes, tal com a vostès els agrada dir. Prefereixo, però, dirigir-me a vostès com a persones que haurien de saber què és una llengua, una cultura, un país, una història, uns costums i unes arrels que mereixen ser respectats, guardats i transmesos a unes persones que ho esperen, s’ho mereixen i hi tenen dret.

I el primer que se m’acut de dir és que vostès són uns genocides culturals. Potser aquesta paraula els semblarà una mica gruixuda i els farà mal a les orelles però si anem al diccionari veurem que la definició de “genocida” és prou adequada per a vostès.  El diccionari diu el següent:

GENOCIDA: adj i m i f Dit de l’estat, l’organització, la persona, etc., que ordena o comet un genocidi.

I si anem a veure què és un “genocidi”, el diccionari ens diu:

GENOCIDI: m POLÍT Extermini d’un poble o d’una ètnia.

    2 genocidi cultural Etnocidi.

ETNOCIDI: m ANTROP Extinció deliberada d’una cultura per una altra.

Per tant, senyors Fabra i Bauzà, a vostès se’ls pot anomenar etnocides amb total propietat perquè durant el seu mandat  vostès no han fet més que intentar matar una cultura, extingir-la, negar-la, amagar-la i implantar-ne una altra. I ho han fet amb tots els mitjans dels que disposen, que són molts.

Vostès, senyors Fabra i Bauzà, són una peça més i uns conspicus seguidors de tota una llarga tradició, molt ben apresa i executada pel partit al qual vostès pertanyen: el Partido Popular. Tots sabem d’on arrenca aquest partit i com al seu moment va anar arreplegant totes les molles i tota l’herència franquista. Tots sabem com aquest partit ha anat representant i segueix representant tot el més ranci, el més tronat, el pitjor de la cultura espanyola. La cultura espanyola té molta més riquesa i moltes més coses interessants i dignes de guardar i divulgar que les que vostès volen imposar amb una gran miopia, curtedat de mires i molta, molta, mala fe. A la seva pàgina web diuen que “al PP le interesan las personas, lo que piensan, sus preocupaciones y sus necesidades”. Ho diuen seriosament això o han pretès fer una broma de mal gust?

Amb excuses de mal pagador i amb arguments que fan riure han anat buscant la manera d’anar desmuntant tot el que pot fer olor a català. Han fet les lleis pertinents per treure competències, per impedir el que vostès en diuen “excesos autonómicos” i que no són més que competències que qualsevol Govern hauria de poder tenir. No només no reconeixen competències, maneres de ser i de fer que feia anys que funcionaven, sinó que ara fan tot el possible per treure-les i imposar-ne unes altres. Per aquesta raó a vostès se’ls pot anomenar etnocides i no s’haurien d’ofendre.

Escric aquesta carta mentre escolto per la ràdio que d’aquí una hora les emissions de Catalunya Ràdio no es podran escoltar més al país Valencià, com ja fa temps que no es pot veure TV3. Els valencians podien escoltar català gràcies a la xarxa de repetidors d’Acció Cultural del País Valencià, xarxa que havia pagat amb els seus diners i que mantenia gràcies als seus migrats mitjans justament perquè encara hi han persones prou dignes com per lluitar per una llengua i una cultura pròpies. A les Balears s’han fet lleis per tal que el català s’ensenyi menys a les aules. Tot plegat, un autèntic pla genocida.

I així com encara hi ha un munt de persones dignes, lluitadores i generoses a tots aquests llocs, també se’n troben altres com vostès mateixos que són tot el contrari: persones que no estimen ni tan sols el seu patrimoni cultural, que no miren un bé comú que s’ha de conservar com és una llengua i una cultura, no estimen la seva gent i les coses pròpies. Per això els torno a repetir que són vostès uns etnocides amb tots els ets i uts. Vostès no són dignes de presidir pobles tan dignes com són els valencians i els balears i no en són dignes perquè no miren pel bé del seu poble i per conservar una riquesa que han heretat de segles. Vostès són indignes, però també són ignorants. Vostès no entenen ni saben què és una cultura, un poble. Vostès no saben res i no ho volen saber, que és molt pitjor

Però estiguin ben segurs que vostès no guanyaran. Als pobles que volen viure no els fan morir fàcilment persones com vostès. Franco prou que ho va intentar i no ho va aconseguir. Aprenents franquistes com vostès tampoc aconseguiran matar una cultura i una llengua que és prou forta per aguantar adversitats com aquestes que ens toca sofrir altra vegada. Ja ho poden anar tenint ben clar i se’n poden anar convencent: al País Valencià se seguirà parlant valencià i a les Balears les diverses variants balears del català; i això perquè molta gent ho seguirà volent i lluitarà per tal de que així sigui.

I, per acabar, només desitjar que aqueta malvestat passi com més aviat millor. Esperem que el poble sigui prou lúcid com per castigar amb els seus vots persones nefastes com vostès i com mereixen les  accions i les polítiques d’un PP que ha fet retrocedir les coses 50 anys enrere. Potser els pot semblar que estan guanyant batalles, però estiguin ben segurs que no guanyaran la guerra.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2r43bgiB5

2 respostes

27 des. 2013


Els famosos resums de l’any que s’acaba

Classificat com a MITJANS DE COMUNICACIÓ

Quan arriben en aquestes dates els mitjans de comunicació tenen el costum de fer els seus resums de les notícies que ells consideren més importants. No diré pas que sigui un mal costum i fins i tot ajuda a fer un repàs mental del que hem viscut els darrers mesos.

Però, si ens hi fixem una mica, veurem com cada mitjà tira l’aigua al seu molí i selecciona –i a vegades manipula- les notícies segons la seva conveniència. N’hi ha algunes, que per la seva importància intrínseca, coincidiran en tots els mitjans, però d’altres hom es podria preguntar per quins set sous figuren com a notícies destacades. La resposta és òbvia: normalment surten les coses que més convenen als interessos dels que manen, dels més grans i dels més poderosos en tots sentits: els països, les empreses, els mitjans, les economies, els governants que més poder tenen són els que imposen la seva llei sense cap mena de pudor. En voleu un exemple? Mireu el dibuix que encapçala aquest post en forma d’arbre. No és res més ni menys que els productes que més consumim tots plegats. No costa gaire d’adonar-se que estem en mans de 10 grans empreses multinacionals que fan de nosaltres quasi el que elles volen ( a no ser que fem un gran esforç per sortir de les seves ferotges grapes). A fi de comptes mengem i consumim els productes que ells volen i que quasi ens imposen sense que ens en adonem de manera molt ben estudiada i amb les formes més sofisticades que ens puguem imaginar

I així en tot. Els mitjans ens diran que les grans notícies d’aquest any han estat, per exemple,  la renúncia sorprenent de Benet XVI i l’elecció del Papa Francesc; o l’accident del tren AVE a Galícia; o les bombes que van esclatar a la marató de Boston; o la mort de Chávez; o les filtracions d’Edward Snowden sobre els programes de vigilància de l’ Agència de Seguretat Nacional (NSA) d’ EEUU; o la mort de Mandela; o que el Govern de Catalunya ha convocat una consulta per la Independència del nostre país… Tot això  -és cert- ha estat notícia. És el que sortirà als diaris.

Però, ¿no ho han estat també altres coses que no es publicaran enlloc i que són tan importants en si mateixes i tan necessàries com per que el món segueixi funcionant?. En la vida diària hi han milions de coses que es fan de manera rutinària i anònima i a les que no hi donem cap importància. Per exemple, cuidar els pares ja vells i malats; o un familiar que no es pot valdre per si mateix;ser voluntari d’una ONG o d’una institució d’ajuda als demés; escoltar una persona que ho necessita; fer de pagès en el lloc més remot del món; fer el dinar cada dia per tal que la família pugui menjar; conduir un autobús; ensenyar una colla de nois i noies amb poques ganes d’aprendre; arreplegar cada nit els milions de tones d’escombraries que generen els pobles i les ciutats; atendre amb paciència i bona cara un malalt en un hospital; aixecar-se cada matí per anar a treballar… I tantes i tantes coses més que són importants i no sortiran mai als diaris. Totes aquestes coses fan que la vida sigui més agradable i el món una mica millor. De totes aquestes coses no en faran cap resum anual ni sortirà com a notícia als mitjans.

Potser hauríem de canviar una mica el xip i fixar-nos una mica més en aquestes petites-grans coses. I tampoc estaria gens malament que en els temps de crisi i depressió que estem els diaris ens anessin donant alguna píndola d’aquestes per la nostra salut mental i moral. Està bé que ens parlin de tots els lladregots que hi ha per aquests mons de Déu i que es lliuraran de la presó pel nom que porten o per les influències que faran servir sobre jutges i institucions podrides. Però encara estaria millor que, de tant en tant, ens regalessin amb una bona notícia d’aquestes altres, ¿no us sembla?.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2ohSstbTE

2 respostes

09 nov. 2013


La llibertat reporta beneficis

En el meu darrer apunt escrivia com d’ignominiós ha sigut el PP valencià en tots aquests anys de govern i com la cirereta d’aquest pastís l’han posada en tancar la RTV pública valenciana.

Però –i anant una mica més enllà en les reflexions- jo em pregunto com han pogut aguantar tants anys els treballadors d’aquella casa tot això. I només arribo a una conclusió: per por. Tots hem tingut por alguna vegada i sabem prou bé el que significa i com ens tenalla, com coarta la nostra manera de fer i pensar, com engabia les nostres emocions i les nostres accions,  com ens fa sentir malament internament i com ens fa sentir traïdors amb nosaltres mateixos. Si som sincers, haurem de confessar que tots hem estat covards massa vegades i no hem fet o no hem dit el que sabíem que havíem de fer o dir.

I això és el que els ha passat als treballadors de la TV valenciana que, alliberats ara de la por i enfortits per l’enuig i la indignació, estan confessant públicament i sense embuts -i en una espècie de catarsi col·lectiva-, tot el que han hagut de passat durant aquests anys de desvergonyiment “PPero”. Hauria de ser lectura obligatòria el que una periodista d’aquest canal  (Iolanda Màrmol) va penjar al seu Twitter fa un parell de dies i que podeu llegir aquí: MIS MENTIRAS EN CANAL 9

A tots ens ha faltat valentia més d’una vegada i, és molt probable, que als periodistes d’aquella casa també. Tots hem estat massa prudents infinitat de vegades. Tots hem tingut massa por en massa ocasions. Tots hem estat massa covards i massa muts. Tots hauríem d’entonar molts “mea culpa” per molts moments vergonyosos de la nostra vida. Ens falta llibertat i ens falta creure en els beneficis de la llibertat. Beneficis de tots tipus. Potser no sempre a curt termini, però segur que sí sempre a llarg termini. Beneficis psicològics i també probablement beneficis materials. Diuen els diaris que aquests dies en què els mateixos treballadors s’han auto imposat la llibertat informativa ha crescut moltíssim l’audiència de Canal 9. I és que amb la llibertat i amb la veritat sempre s’hi guanya en tots sentits. Mirem de no oblidar-ho.

I, per acabar, potser ens convindria recordar aquell cèlebre poema del pastor luterà Martin Niemüller (1892-1984),  que va ser un dels primers i més tenaços crítics del nazisme i va constituir un moviment de resistència denominat Església Confessional.

Com a símbol de la resistència antinazi va ser arrestat per la Gestapo el 1937 i declarat culpable de traïció, sent confinat fins al final de la guerra als camps de concentració de Sachsenhausen i Dachau. Va salvar la vida de miracle. Després de la guerra, va pronunciar moltes conferències, cloent-les sovint amb aquest poema que s’ha fet famós:

 Primer van agafar els comunistes,
i jo no vaig dir res perquè no era comunista.

Després es van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè no era jueu.

Després, van venir a buscar els obrers;
no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista.

Més tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res perquè jo era protestant.

I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per protestar.

Martin Niemüller

No hi ha resposta

06 nov. 2013


Ignomínia

El Govern de la Generalitat Valenciana ja fa anys que dóna mostres de tenir molt poca vergonya i molta cara dura en els seus comportaments. No ho he comprovat, però estic segur que és al PP del País Valencià on hi ha hagut més corrupció, més imputats  i més condemnats per corrupció. Vist en perspectiva i després d’una bona colla d’anys d’ostentar el poder, podem afirmar –sense por a equivocar-nos i sense cap mena de por a fer un judici esbiaixat- que la conducta del PP valencià mereix el qualificatiu que he posat com a títol a aquest post: IGNOMÍNIA, conducta ignominiosa, menyspreu públic i un cabàs ple fins dalt d’accions infames. Tota una col·lecció d’irregularitats i males pràctiques és el que hem pogut comprovar durant els anys de Govern del PP. La darrera peça d’aquesta col·lecció l’estem vivint aquest dies amb el tancament de Canal 9 (la TV pública valenciana), que s’acaba d’anunciar.

Els treballadors d’aquest mitjà ja han parlat i han explicat moltes vegades que la TV valenciana era una televisió manipuladora i manipulada pel PP fins al moll de l’os. Tots hem pogut seguir de ben a prop els tancaments dels repetidors de TV3 al País Valencià i les poques ganes que han tingut sempre d’arreglar una situació anòmala i totalment antidemocràtica. El Govern del PP s’ha valgut sempre de procediments irregulars per fer valer els seus tics dictatorials, cosa que es veu que ha sabut copiar molt bé darrerament el PP de Mallorca. Aquesta gent són incorregibles!

No acabo d’entendre com la bona gent valenciana encara no ha obert els ulls i encara és capaç de suportar tanta ignomínia, tanta mentida, tanta corrupció i tanta hipocresia institucionalitzada i oficialitzada. Aquesta gent deixaran un país totalment podrit, desolat i arrasat i els efectes sobre el futur seran notables si se segueix construint una societat sense ètica i valors. Perquè una societat funcioni mitjanament bé, els seus governants han de ser gent una mica decent. Hem pogut comprovar –i ara ja parlo en general- on ha portat la corrupció, les coses mal fetes i la cultura del “pelotazo”: a la ruïna total i al sofriment de milions de persones que han de pagar les conseqüències de les coses mal fetes  per polítics irresponsables. Què més es pot fer a més d’indignar-se? No votar-los mai més, jutjar-los i posar-hi al seu lloc gent honesta. A veure si entre tots en serem capaços.

No hi ha resposta

08 oct. 2013


Presentar un llibre

Classificat com a Blogs,LITERATURA

4-10-2013: Mollerussa. Centre Cultural. Presentació del llibre de Jaume Pubill Gamisans, "A peu. Caminant a poc a poc s'observa millor la vida"Suposo que als escriptors que han escrit i presentat molts llibres ja no els deu fer tanta il·lusió com me’n va fer a mi el divendres passat, quan em van presentar el meu primer –i únic- llibre “A PEU” al centre Cultural de Mollerussa. Com que us prometia que us en faria una petita crònica, aquí va.

Primerament vaig voler dir unes paraules d’agraïment a les prop de 100 persones que van assistir a l’acte i vaig voler fer una mica d’explicació de com havia nascut el llibre i de les motivacions que m’havien portat a començar el meu blog, convertit ara en llibre. Després vaig presentar el presentador i vaig voler agrair-li públicament la seva bona disposició des del primer moment.

El presentador del llibre va ser un vell conegut meu i de molts dels assistents -Mn. Ignasi Montraveta- i seguidor del meu blog. Per aquests dos motius vaig poder-li demanar que em fes aquest favor: perquè tenia la confiança necessària per poder-li demanar i perquè sabia que ja havia llegit molts dels meus posts escrits durant els primers quatre anys de blog. Per tant, ja tenia feina avançada i ara, no va fer més que llegir-se durant tres setmanes la tria que ha sortit publicada en forma de llibre  per poder-ne fer una mica de ressenya. Per a mi va estar molt encertat i crec que va saber resumir plenament els principals aspectes que toco al llibre.

Ho devia fer tan bé, que es van esgotar tots els exemplars que vaig posar a la venda. Vaig quedar molt curt i vaig haver de fer llista, per tal de demanar-ne més i anar-los entregant a tots els que en van demanar. Espero tenir-los en un termini de 10 o 12 dies i poder-los anar fent arribar als seus destinataris. Si hi ha algun interessat de fora de Mollerussa que el vulgui, pot entrat al web de l’ Editorial EL TOLL on trobarà la forma de demanar-lo i li enviaran a casa.

I, per acabar, voldria fer unes reflexions que em semblen interessants en un moment com aquest. El fet d’escriure un llibre quasi sempre és conseqüència directa d’haver-ne llegit molts abans, cosa que no garanteix que el resultat sigui bo. Però és difícil escriure sense anteriorment haver llegit. Per això considero importantíssim que els infants comencin a llegir ja de ben jovenets i que no parin de llegir durant la resta de la seva vida. Per això jo vaig voler agrair públicament al meu primer mestre, el Sr. Josep Reynal, que m’inoculés aquest bon virus de la lectura.

A mi m’agrada escriure de forma senzilla. Com més senzill millor. Al blog vaig triar deliberadament aquesta manera de dir les coses, de forma espontània i sense fer  massa correccions, perquè trobo que es la forma de fer un blog viu i lleuger. Potser fins i tot, alguna vegada he pecat de massa lleugeresa… Però és la forma que he triat i en la que m’hi sento millor. Es una forma de deixar-me anar i sentir-me lliure expressant les pròpies reflexions i opinions (potser no sempre prou matisades), tot i sabent que no seran compartides per molts. Però tampoc m’importa massa i penso que, a fi de comptes, tothom és lliure de llegir-me o no i que podem respectar-nos sense haver necessàriament de pensar igual.

Escriure el blog m’ha fet perdre moltes hores però m’ha enriquit molt en tots sentits. Per tant, no me’n penedeixo gens ni mica i, de moment, penso anar-lo seguint. Reconec que, a l’hora de fer-ne un llibre, potser havia d’haver corregit una mica més, però no vaig tenir ni humor ni ganes i vaig preferir deixar-ho pràcticament tot com estava. Ja em perdonareu si hi trobeu massa errors.

I, per acabar, només dir-vos que el llegiu i que tant de bo us agradi. I, si fos possible, que em féssiu arribar els vostres comentaris i la vostra crítica, com més sincera millor. Gràcies a tots.

3 respostes

03 oct. 2013


Presentació del llibre “A PEU”

Classificat com a Blogs,LITERATURA

1-PORTADA2-Contraportada

Aquesta és la portada i la contraportada del llibre que l’ Editorial “EL TOLL” d’Ontinyent (La Vall d’Albaida, País Valencià) m’acaba d’editar i que demà presentarem al CENTRE CULTURAL de MOLLERUSSA a les 9 del vespre.

Els que aneu seguint el blog potser ja ho haureu llegit perquè ja fa dies que vaig penjar, dins del meu blog, una plana dedicada al llibre on explico una mica de què va. Per tant, si us interessa, podeu llegir-ho clicant aquí.

Vull fer notar que, des que l’editorial es va posar en contacte amb mi,  fins ara que el presento ha passat exactament un any. Tota una llarga gestació, que sembla haver arribat a bon terme i ja ho veieu: ja tenim la criatura aquí i sembla que ben eixerida, ben maca i robusta. Ha sortir un totxo de més de 400 pàgines!. Ara només falta que us agradi…

La presentació vaig demanar si la volia fer un vell amic i confés fidel seguidor del blog: MN. IGNASI MONTRAVETA. No vaig haver d’insistir gens perquè de seguida em va dir que sí de forma ben generosa i vaig adonar-me que s’ho agafava amb molt interès. Per tant, segur que ho farà molt bé i valdrà la pena escoltar-lo. Moltes gràcies Mn. Ignasi!.

I, per acabar, només dir-vos que hi esteu tots convidats, tot i sabent que alguns de vosaltres sou de molt lluny i no podreu pas venir. Però us ho havia de fer saber… I també us prometo fer-ne una petita crònica per explicar-vos com ha anat.

Si algú vol adquirir algun exemplar del llibre el pot demanar directament a l’EDITORIAL EL TOLL  i us el serviran directament.

4 respostes

04 ag. 2013


Cadena de blogs per la independència

Classificat com a Blogs,Independència

Amb la Marxa cap a la Independència i la manifestació del passat Onze de Setembre, els catalans vam evidenciar l’existència d’una majoria social favorable a la independència i vam empènyer la classe política a fer les passes necessàries per a la consecució d’un Estat independent.

Aquest 11 de Setembre, cal convertir la Diada en l’avantsala de la independència. El món ha de tornar a mirar cap a Catalunya per a que vegi quina és la voluntat majoritària i democràtica del poble català i, alhora, reforçar el procés que ha de permetre als catalans d’assolir la llibertat no més tard del 2014.  Ara és l’hora de la Via Catalana. Enllaçats, units, resseguint el país amb una cadena humana per tal de convertir en realitat l’anhel majoritari dels catalans, esdevenir un nou Estat d’Europa.

Per garantir que tothom tindrà el seu lloc a la història, muntarem un dispositiu fotogràfic aeri i terrestre perquè quedi constància de cada català i catalana que ha contribuït al llarg del recorregut a fer possible la Via Catalana.

Hi ha antecedents de cadenes humanes. El 23 d’agost del 1989, els ciutadans d’Estònia, Letònia i Lituània van fer la Via Bàltica enllaçant amb una cadena humana les seves tres capitals per a reivindicar les seves ànsies de llibertat. A la primavera següent ja eren països independents gràcies a la gran mobilització i a la repercussió internacional aconseguida.

Continuant, doncs, amb noves iniciatives que estan fent visible la voluntat d’un ampli sector de catalans d’assolir la independència del nostre país, n’ha sorgit una altra ben interessant: LA CADENA DE BLOGS PER LA INDEPENDÈNCIA. Emulant la cadena humana que enllaçarà Catalunya de nord a sud, també està en marxa una cadena, en aquest cas de blogs, que al llarg de la setmana de l’Onze de Setembre, i seguint un ordre establert, publicaran apunts sobre qualsevol aspecte que ens belluga i ens motiva per forma part d’aquesta cadena, ja sigui amb imatges, textos, poemes, pensaments, humor…

Així, el meu blog A PEU -que és el número 168 de la cadena- s’ha volgut afegir a aquesta iniciativa i quedarà enllaçat amb LO ROGLE, que és el blog número 167 de la cadena i amb el 169, que és el blog de l’ Albert AMB CRITERI PROPI

Per a més informació i per poder fer un seguiment d’aquesta proposta bloguera  podeu consultar http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com

4 respostes

03 ag. 2013


Piulem o parlem?

Segurament que vaig a contracorrent i pot sonar una mica estrany això que diré: no m’agrada twitter i m’agrada encara menys aquesta mena d’escriptura –si se’n pot dir així- que fan servir molts, sobretot joves, on s’estalvien les vocals i el text es torna una mena de jeroglífic consonàntic on hem d’anar endevinant què volen dir. Ja sé que cada cosa té el seu lloc i que twitter pot servir perfectament per a transmetre una notícia, per enllaçar un article i fer circular ràpidament aquesta mena d’immediatesa a la que estem tots tan enganxats. Potser per això sí que serveix, però per a poca cosa més. Trobo que és una eina interessant però una mica pobra.

Els que em coneixeu ja sabeu que jo sóc més aviat de poques paraules i que m’agrada la concreció. M’agrada allò que es diu “d’anar al gra” i detesto més aviat la palla. M’agrada dir les coses de forma senzilla i de la manera menys rebuscada possible i, potser per aquest fet, no m’agraden massa els autors romàntics. Deu ser per això que twitter no m’agrada tant perquè em limiti a escriure en 140 caràcters (en això segurament que hi estaria prou d’acord) sinó perquè trobo que es fa servir força malament. Trobo que es twiteja pel fet de twitejar i sense intenció ni necessitat de dir res important la major part de les vegades: “Stic morzant un caf+llet i dpres a la platja”. Molt bé, i què?. Hem pensat què busquem quan fem una piulada? Potser només busquem estar connectats per fugir una mica de les nostres solituds… Hem pensat si als demés els interessarà gaire, gens o molt el que diem? Cal economitzar tant el llenguatge per dir una sola frase?

Hem catalanitzat “twitejar” per “piular” i això està bé. Però cal no oblidar que que “piulen” alguns animals i “parlen” les persones. A veure si el twitter ens farà tornar més animalons del comptes i ens prendrà la riquesa de les paraules i de l’expressió escrita. De molt petits ens van ensenyar a llegir i a escriure, els nostres mestres van esforçar-se molt per fer-nos redactar una mica bé i que aprenguéssim una mica de gramàtica i sintaxi; a expressar amb el llenguatge oral o escrit els nostres sentiments i el nostre món i el que hi passa. Trobo que seria una llàstima abandonar tot aquest esforç per caure en l’economia excessiva del llenguatge que, segurament que ens portarà a un empobriment general de la nostra expressió, tal com documenten alguns professors d’universitat que diuen que els arriben alumnes que no saben redactar i que no els entenen quan escriuen. La bona literatura hauria de seguir tenint un lloc destacat en la nostra vida i a l’hora d’escriure hauríem d’emmirallar-nos en els bons autors de sempre,  i en aquells actuals que són capaços –encara- de dir coses boniques i de manera excelsa amb paraules i frases ben construïdes. No és pas el mateix dir una cosa ben dita o mal dita!

Segurament que tots ens ho vam passar bé en algun moment de la nostra vida llegint algun autor en concret que va saber fer-nos arribar els seus sentiments fins al fons del nostre cor. Hauríem d’aprofitar l’estiu per retrobar-lo, rellegir-lo i reforçar de nou el gust per la lectura i hauríem de recobrar altre cop aquell autor que ens va fer plorar, riure o somniar. Hauríem de llegir-lo de nou i potser fins i tot intentar nosaltres de fer alguna cosa semblant, tot i sabem que segurament mai podrem arribar a fer-ho tan bé.

Llegir, escriure, retrobar el gust per la lectura i l’escriptura és un bon moment aquest de l’estiu i les vacances. Al mar, a la muntanya o a recer de casa nostra amb l’aire condicionat que ens dóna confort i ens fa estar en condicions adequades. Molt bones vacances a tots aquells que, com jo, les comencem aquests dies! Bon estiu!

No hi ha resposta

24 juny 2013


L’abraçada amb l’amic irreal

Puc dir amic a una persona que no conec físicament? Què significa, en realitat, conèixer? Coneixem realment als que ens envolten? Totes aquestes preguntes em feia ahir mentre anava a conèixer, a trobar-nos i a passar una estona amb una persona que jo ja considerava amiga, tot i no haver-nos conegut encara “personalment”. Perquè, pensant-ho bé, què vol dir “conèixer personalment” (com solem dir ordinàriament) una persona?.  Per sintonitzar amb algú és necessari conèixer-se físicament, haver estat junts, haver parlat, haver conviscut?. Un munt de vegades convivim, treballem, compartim fins i tot moltes hores amb un grapat de persones amb les que no establim cap mena de comunicació profunda. De fet, si ho analitzem una mica, la majoria de relacions que tenim són relacions tirant a superficials.

Deia que ahir a la tarda em feia tot aquest munt de reflexions mentre anàvem amb la meva dona a conèixer físicament una persona amb la que havíem tingut una comunicació –que ara anomenaríem “virtual”- al llarg de vora dos anys. Ens vam conèixer a través d’aquest blog. Ell el llegia i un dia se li va ocórrer deixar un comentari, que jo li vaig contestar. I va venir un correu, i després un altre, i un altre… Durant aquest temps ens hem anat escrivint, hem comentat coses, hem compartit realitats ben dures (com la de la seva greu malaltia), ens hem sentit agermanats en una colla de coses i hem viscut un tros de vida –cadascú la seva, certament- en certa comunió. Des d’un moment determinat s’establiren uns llaços que jo qualificaria d’amistat, tot i sabent que era un tipus d’amistat una mica peculiar. Però quina amistat no és peculiar?

Llegia no fa gaire com Marcello Rosati Vitali, (doctor en Filosofia y professor de la Universidad de Pisa, autor de varis llibres i articles especialitzats sobre comunicacions, fenomenologia i corporeïtat) explicava que va el 1985 quan un informàtic anomenat Jaron Lanier va utilitzar per primera vegada la paraula "virtual" per qualificar el camp de les noves tecnologies. Si volem ser precisos, Lanier va utilitzar aquesta expressió per designar la realitat que estava en joc en les experiències sensorials completes -és a dir les experiències en les quals tots els sentits estan implicats- amb l’ajuda d’un mitjà electrònic. Aquesta realitat es diferencia evidentment d’aquella amb la qual estem en contacte habitualment. Per aquesta raó va sentir la necessitat d’utilitzar un adjectiu nou per caracteritzar-la: es tracta d’una "quasi-realitat", d’una "realitat virtual". Jaron Lanier segurament no s’imaginava que aquesta paraula -que ell utilitzava probablement com a sinònim de "fictici", o de "imaginari"- tenia significats filosòfics complexos i caracteritzava de manera inesperada les paraules a les quals es referia. Des que el terme "virtual" (del llatí “virtualis”) neix a l’Edat Mitjana com a traducció de la paraula aristotèlica “dinaton” fins arribar al sentit actual ha passat per moltes fases diverses i segurament que ha adquirit també molts sentits diferents fins que hem arribat al punt que aquest concepte de "virtual" comporta ara un significat alhora més vast, més profund, més ric i més precís el de “quasi-realitat o pseudo-realitat” de la que parlava Jaron Lanier. Deixo aquest estudi per als filòsofs i altres entesos en comunicació per tal de que ens en treguin l’entrellat i ens expliquin millor el que és…

La realitat-real, però, (sí, aquesta que en definitiva és la que compta) és que ahir a la tarda vam passar tres hores molt agradables parlant, compartint vida, història i històries personals i passant-nos d’allò més bé amb aquest amic, trobat i abraçat per primera vegada de forma física aquesta tarda, un amic virtual convertit en amic de carn i ossos (de fet, més ossos que carn… ja que encara s’està refent de la seva malaltia) en un pati i en un entorn molt tranquil i bucòlic d’un poblet petit de la Plana d’ Urgell, sota l’ombra d’un arbre, respirant aire pur i compartint una ratafia i una coca casolana  (gens virtuals, per cert) en les que hi cantaven els àngels. I van passar i repassar un munt de temes; i van arreglar el món; i si la marinada massa fresca no ens n’hagués fet fora potser encara hi seríem…

I pensava avui -mentre escrivia aquest apunt- que ja són 5 els amics virtuals que se m’han fet reals, que he pogut abraçar, des que l’ant 1996 vaig tenir el meu primer ordinador i des que, un parell d’anys més tard, em vaig començar a connectar a internet i vaig començar a retrobar antigues amistats i a fer-ne de noves. Aquest és el gran avantatge d’aquest món anomenat virtual –però que és ben real- que ens ofereix internet i que, ben aprofitat, té un munt de coses positives com aquesta que us acabo d’explicar.

5 respostes

19 abr. 2013


Voleu un llibre per Sant Jordi?

Classificat com a Blogs,Pobresa,SOCIETAT,Voluntariat

con cartones por la calleCada any, quan arriba Sant Jordi, ens arriba una gran inundació, no pas d’aigua sinó de llibres. Llibres nous arreu. Un munt. Una autèntica benedicció si no fos perquè són massa i hom no pot arribar a tots els que voldria llegir. Però està bé que n’hi hagi molts perquè sempre n’hi ha algun que fa el pes i acabes comprant-lo i llegint-lo, cosa que està molt bé, no trobeu?.

Aquest any ja tinc triat –i demanat al propi autor-el llibre que compraré. És d’un amic virtual (no ens coneixem personalment) que té un blog que jo segueixo amb total devoció perquè trobo que val molt la pena. El blog es diu  "CON CARTONES POR LA CALLE" i l’autor és l’ ENRIQUE RICHARD, un voluntari de la Fundació Arrels. Com que el llibre l’ha auto editat ell mateix només es pot adquirir a Arrels Fundació (Riereta, 24), a la llibreria Claret (Roger de Llúria, 5) i a la rambla del Raval per Sant Jordi.

I per què us el recomano amb tant interès, sense ni tan sols haver-lo llegit?. Doncs perquè el llibre no és res més que una compilació de les vivències i les profundes reflexions que l’ Enrique ha anat plasmant al seu blog des de l’any 2007, encara que la seva relació amb les persones que viuen al carrer ja porta 10 anys. Jo l’he anat seguint durant una colla danys i ell sempre explica que la única cosa que pretenen aquests voluntaris és compartir temps, relació, companyia… Escoltant amb respecte, sense prometre res i estant –simplement- al seu costat. Tal com explica en un reportatge que li va fer  Rosa Mari Sanz a El Periódico, cada dimarts des de fa una dècada, Enrique Richard es troba amb Puri González per recórrer carrers de Barcelona i observar aquells a qui pocs miren, persones que han fet d’un banc, una plaça, un caixer o qualsevol racó un lloc on passar la nit i també part del dia. Homes i dones amb una pobresa cronificada que no desitgen gaire cosa més que una mica d’atenció i respecte. O simplement que els deixin tranquils.

Aquest llibre convida a la reflexió i denuncia situacions d’injustícia, alhora que reflecteix la manera de treballar d’un equip de 18 persones que acompanyen desenes de sense sostre. A vegades, fins i tot, fins a la mort.  L’Enrique explica que les persones dormen al ras són una mica més de 800 a tota la ciutat, al marge de les 700 persones instal·lades en assentaments i les 1.300 allotjades en centres i albergs). «Després de set anys de relació amb nosaltres, un dia Juan José va accedir a dormir en una pensió. La primera nit ho va fer a terra, al damunt de les rajoles fredes de l’habitació».

Però encara que l’èxit de la seva feina pugui semblar que una persona aconsegueixi una vida normalitzada, Richard no ho veu necessàriament així. «És molt relatiu. Hi ha qui està bé al carrer i no fa mal a ningú. Encara que sigui difícil d’entendre», explica. I recorda sense amagar la sensació de fracàs Enrique, a qui no hi havia manera de convèncer perquè dormís sota un sostre. «Demà hi aniré, demà hi aniré», deia sempre. Al cap de setmanes, mesos, insistint-hi, va acceptar una habitació. Al cap de tres dies, o potser quatre, va morir. «Era home de carrer. Només volia veure les estrelles quan es llevava…»

Durant aquesta dècada, aquest voluntari confessa que el carrer li ha ensenyat, entre moltes altres coses, que a fora hi ha poques amistats, que els que viuen en la pobresa extrema són desconfiats i menteixen per sobreviure, que la majoria pateix addiccions que vénen d’abans, que una mica de responsabilitat tenen de la seva situació, i que una vegada s’hi troben, el més urgent no és el més important. «Recordo un cop que preocupats per la salut d’un home li vam anar a preguntar pel seu dit. Tenia necrosi. ‘¡Tothom em pregunta pel dit. Ningú pregunta per mi!», ens va dir enfadat. «La urgència per a ell no era el més important. Per això el que intentem és entrar en la persona. Cadascú té un somni», assegura. I no té per què ser un sostre.

Però hi ha casos que no poden esperar gaire i preocupen de manera especial Arrels: el d’aquells en edat laboral amb dures situacions que encara no són cròniques. Aquesta oenagé ha vist com des de l’inici de la crisi, el 2007, s’ha quadruplicat el nombre de persones sense casa ateses de la franja d’entre 20 i 35 anys, i s’ha doblat entre els de 35 i 50. Per això, planegen reforçar el seu equip de voluntaris de carrer, passant dels 18 actuals a un centenar, i aplicar l’estratègia Housing first (vivenda primer), que funciona en altres països i que aposta per allotjar en pisos sense sostre sense condicionar l’accés a la participació de processos socioeducatius.

Una resposta fins a ara

27 gen. 2013


La veritat us farà lliures

La frase de Jesús “La veritat us farà lliures” , que recull l’Evangelista Joan (Jo. 8,31) en el seu evangeli, hauria de ser com una espècie d’estrella polar que orientés la comunicació de l’ Església. D’alguna manera és el que el cardenal arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, va demanar als periodistes dels diferents mitjans de comunicació que es van reunir amb ell en un dinar de germanor per tal de celebrar la festivitat del sant patró d’aquesta professió, Sant Francesc de Sales, que es va escaure aquest dijous passat, 24 de gener.

El cardenal va agrair als mitjans de comunicació la seva col·laboració en divulgar la “bona notícia de l’Església, i la tasca eclesial a favor dels més desafavorits, especialment en aquest temps de crisi”. “Necessitem la vostra tasca – va afegir – per comunicar, encara millor, el paper de l’Església en la nostra societat, compromesa a construir una societat més justa, més humana; i necessitem, també, la vostra col·laboració per fer arribar l’anunci de l’Evangeli, a tanta gent que cerca un sentit a la seva vida. Us agraeixo profundament la vostra col·laboració, sempre professional i eficaç”.

S’ha de ser cec o molt curt de vista per no veure tota la bona tasca que fa l’ església arreu del món. I, és cert, que cal divulgar-la com es mereix, cosa que no sempre es fa i que, per tant, fa molt bé de demanar el cardenal Sistach als periodistes.

Però també és cert que no sempre l’església és exemple de transparència i de veritat en els seus propis mitjans de comunicació; això mateix que ell demana als periodistes, tota la societat li demana a l’església. En són dos bons exemples d’aquesta falta d’ètica i de menyspreu a la pluralitat i a la veritat la Cadena COPE i 13tv, que tenen com a principals accionistes la Conferència Episcopal Española. La COPE era  famosa en aquest sentit quan tenia Jiménez Losantos  -amb els seus atacs indiscriminats, furibunds i plens d’odi contra institucions i autoritats catalanes- com a mascaró de proa i principal avalador de la línia editorial d’aquella cadena. Al final, van ser tantes les crítiques i les pressions que el van fer fora i la cosa es va temperar una mica.

Però resulta que el 2010 va néixer 13tv i sembla que segueix també amb els mateixos defectes de la COPE. Ells diuen que tenen dues màximes: pluralitat i respecte, i també diuen que està oberta a totes les postures, opinions i creences, cosa que no he vist massa quan alguna vegada –realment poques- he escoltat algun noticiari o tertúlia. Potser l’episcopat català hi hauria de dir alguna cosa davant de tanta impunitat d’alguns comentaristes d’aquesta cadena…

I no només són alguns mitjans d’informació de l’església els que no fan massa cert això de que “la veritat us farà lliures”, sinó que és el mateix Vaticà i molts bisbes els que amaguen massa coses que, quan es descobreixen, fan molt de mal justament perquè es veu la clara intencionalitat d’amagar-les. El Vaticà mateix és un bon exemple de traïcions i un niu de males arts; de cardenals que es fan la punyeta els uns als altres; de bancs i diners que són massa opacs; de nomenaments de bisbes més moguts per criteris polítics que no pas pastorals, etc. etc.

Per tant, està bé que es demani respecte a l’Església, però l’ Església també hauria de mostrar una cara força més neta cap a la societat i hauria de fer un esforç bastant més gran en dir la veritat i en denunciar la corrupció i la injustícia amb valentia i sense por.

No hi ha resposta

19 gen. 2013


65 anys

Classificat com a Blogs,Jubilació,PSICOLOGIA

Avui faig 65 anys. És d’aquelles coses que sembla que no han d’arribar mai però que un dia arriben. Quan era més jove m’imaginava les persones de 65 anys ja velles. Potser sí que ja ho sóc una mica, però encara no me’n sento pas de vell. Fins i tot crec que pot ser una bon moment per buscar alguna forma de renaixement…

Els 65 anys és l’edat de la jubilació. A mi em queda ja molt a prop i segurament que podré jubilar-me d’aquí a pocs mesos. Però el més important és que em trobo bé i, per tant, celebrar aquests anys no vol dir res més que haver tingut l’oportunitat d’haver viscut moltes experiències, haver pogut veure i viure moltes coses, haver conegut moltes persones excepcionals, haver pogut tenir moltes oportunitats en la vida i haver viscut molts més  bons moments que no pas dolents. Per tant, només em cal donar gràcies a Déu i a tantes i tantes persones que m’han ajudat a caminar per poder arribar al lloc on sóc avui.

I, per acabar, vull desvetllar-vos un petit secret que per a mi ha estat un bon regal d’aniversari: avui he enviat a l’editorial el que serà, si no hi ha res de nou,  el meu primer llibre. Us ho explico per tal de que participeu també una mica de la meva alegria: Resulta que fa una uns mesos el responsable de l’editorial EL TOLL  (Ontinyent-La Vall d’ Albaida) em va enviar un correu electrònic proposant-me editar en llibre una selecció de continguts del meu blog perquè considerava que era interessant. No cal dir que, en un primer moment, va ser una sorpresa l’oferiment i que, després d’aquesta inicial sorpresa, va arribar la il·lusió, sobretot perquè mai m’havia passat pel cap editar les coses que jo he anat escrivint durant aquest més de quatre anys de blogaire.

Durant aquest temps he anat fent una selecció dels apunts que he considerat més interessants i avui mateix els hi he enviat. Ara, tot queda a les seves mans per tal que en facin el que els sembli millor. Si un dia arriba a sortir aquest llibre, d’alguna manera serà el reflex de les mirades diverses que jo he anat fent a alguns punts concrets de la vida durant aquests darrers quatre anys. Un llibre que haurà nascut del blog que vaig iniciar el dia 24 d’ Agost de 2008 i que molt amablement va acollir en aquell moment el diari AVUI i que encara ara el tinc allotjat al diari EL PUNT/AVUI amb aquest mateix títol i allà el trobareu fins que potser un dia em cansi i el plegui.

Un blog que va néixer sense cap mena de pretensió i encara menys la de que un dia pogués convertir-se en llibre. Quan un dia em van escriure la gent del diari AVUI i em van demanar si el podien incloure entre els blogs destacats del diari -perquè, em van dir, que els semblava interessant- ja vaig estar ben content. Només em van demanar una condició: que cada setmana hi escrivís un parell o tres de vegades, cosa que he complert amb escreix i amb molt de gust. Ara potser arribarà en forma de llibre perquè -també una altra agradable sorpresa- l’editorial EL TOLL s’hi ha interessat. D’altra forma no crec que hauria tingut l’atreviment de publicar.

El blog va començar com un simple “divertimento”, un entreteniment que vaig considerar que podia ser profitós per a mi, així com una manera d’ajudar-me a reflexionar sobre mi mateix, sobre les coses que passaven i que em passaven. La vida -la realitat- és tan complexa i polièdrica que, per poder-la copsar i entendre una mica, és convenient aturar-se a mirar-la i, si pot ser, mirar-la de tots els costats possibles. Com més punts de vista tinguem de les coses millor. El blog ha volgut ser això.

Un blog, per tant,  fet de mirades. Les mirades sobre algunes coses de la vida que aquí trobareu, seran les que han fet els meus ulls al llarg de més de quatre anys. Per tant, serà la meva mirada en aquell moment concret en què es van produir els esdeveniments i la manera com jo els vaig mirar en aquell moment. Vindrien a ser com flaixos d’una realitat molt concreta, a vegades ben objectiva i altres segurament que molt subjectiva. Hi han coses que no les veiem, tot i fer segles que són al nostre costat i passar-hi per la vora cada dia, perquè no ens hi hem fixat prou. Hi han coses que no les veiem perquè no les hem descobert i quan les descobrim quedem meravellats i ja no podem deixar de mirar-les mai més. Hi ha mirades que ens marquen profundament. Hi han realitats que les mirem amb displicència i les deixem de mirar de seguida perquè no ens interessen prou o potser perquè no ens interessen gens.

Per tant, ara ens toca a tots seguir endavant: a mi em toca seguir escrivint i a vosaltres us toca seguir llegint-me i, si és possible, comentant-me.

Moltes gràcies a tots els que m’heu felicitat avui: als fidels seguidors del blog i als amics que de tant en tant hi entren també a tafanejar. Gràcies a tots.

14 respostes

05 des. 2012


“El Mundo” i els vàters

Jo, que reconec que encara sóc un bona fe, avui he entrat a la pàgina web d’aquell diari tan immund que anomenen “El Mundo” per veure si hi havia algun indici de rectificació, aclariment o qualsevol indici de disculpa després que el comissari en cap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de la policia estatal, Manuel Vázquez, hagi assegurat que el suposat esborrany policial sobre el cas Palau que va publicar “el diari més immund del món” durant la campanya electoral i que destapava suposats comptes corrents a Suïssa d’Artur Mas i Jordi Pujol “no ha estat elaborat per funcionaris de la unitat”. Ja podeu imaginar, doncs, d’on ha nascut l’informe, qui el va elaborar, amb quina mala intenció i el per què va sortir en plena campanya electoral. El magistrat que investiga l’espoli del Palau li va demanar a Vázquez que validés l’informe, que no anava signat ni datat. Ara, vistes les coses, els jutges haurien de fer camí ràpid a partir de les denúncies que es van fer i esperem que a aquesta porqueria de diari li toquin el crostó.

Reconec que he entrat la la seva pàgina web per pura curiositat i sense la més mínima esperança de trobar cap rectificació. Però pensava que potser s’haurien inventat alguna excusa per no quedar tan retratats. Però ja veig que els és absolutament igual quedar com uns mentiders i un porcs. I està comprovat que els és igual que les mentides i la merda que tant sovint deixen anar quedi escampada i els és igual qui hagi quedat esquitxat…  Una vegada oberta la cloaca deuen pensar que s’espavili aquell que hagi quedat esquitxat i que es netegi, si pot. En una paraula: mala gent!

Deia que no hi he trobat rectificacions ni res d’això, però sí que hi he trobat un titular que m’ha cridat l’atenció. Deia així:

 “El mundo necesita mil millones de retretes"

I de seguida he pensat: què volen dir?.  És  “El Mundo” qui necessita aquesta quantitat de vàters?  Serà que aquest diari és tan brut que en necessita tants?  Tanta gent treballa a la redacció de “El Mundo”? De fet, per poder inventar-se tantes mentides, tanta porqueria i tant falsos informes i esborranys sí que deuen necessitar molts caganers ? Qui deu ser el que fa la cagarada més grossa en aquell diari?  Potser el J.P. Ramírez?

De rectificació a la notícia de l’esborrany no n’he trobat cap però de merda n’hi he trobat molta. Sempre em pregunto com pot subsistir un diari d’aquestes característiques, si no és que els seus lectors siguin masoquistes i els agradi esmorzar cada dia amb un bon plat de merda a la taula i amb informació distorsionada…

No hi ha resposta

19 nov. 2012


Els comptes secrets (JP ) de Suïssa són meus

Té raó el diari “EL MUNDO”:  a Suïssa, a Liechtenstein  -i s’han oblidat d’Andorra, de Barbados, de les Illes Cook , de les Illes Salomó, de Xipre, de Gibraltar, de les Bahames… i d’altres tants llocs- hi han uns comptes amb les inicials JP. No ho puc negar més: són meves!

Confesso que aquest diari, que acostuma a ser tan “seriós” i tan ben informat sempre – no s’equivoca en les sigles, però sí que ho fa en les persones. No són les inicials de la persona que ells diuen sinó que són les meves. En tots aquests països hi han comptes secrets amb les inicials JP – que repeteixo que són les meves inicials-, però el que no han descobert encara és que en tinc molts més que encara no han pogut descobrir. Per sort encara em queden molts més  paradisos fiscals on poder amagar les comissions que em donen uns i altres.

I per poder-me defensar ben defensat de totes aquestes descobertes tan impressionants, ja miraré de buscar-me algun informe  com el que aquest diari ha buscat –i ha trobat fàcilment- a la Unidad Central de Delinciencia Económica y Fiscal (UDEF). Quina casualitat, no?, que aquest informe surti a la llum justament ara, a una setmana de les eleccions catalanes!

I ara parlant seriosament. Hi ha un director de diari -un tal Pedro J. Ramírez- que es especialista en periodisme grog (jo en diria més aviat marronós, com a color de caca). Aquest director dirigeix una espècie de pamflet que es diu “EL MUNDO” (el “inmundo  EL MUNDO”, que deia aquell). Justament per això ven tants diaris en una Espanya casposa, antiga i àvida de carn podrida. Tots coneixem l’anticatalanisme furibund d’aquest diari i com en moltes altres ocasions s’ha inventat històries d’aquesta mena.

No sé si ara té raó o no. Si té proves serioses o no. M’agradaria creure que no és més que una invenció i una manipulació més com les que ja ens té acostumats. El bon periodisme és aquell que aporta proves i, fins ara, aquest diari marronós l’únic que fa és aportar misteriosos esborranys fets per un misteriós policia que ningú sap ben bé qui és. Ni el mateix Ministre de l’ Interior sap res d’aquest informe i diu que se n’ha assabentat pels diaris… Vergonyós!. Una pallassada més de les moltes que ens tenen acostumats aquesta gent del PP.

Jo només demano que si hi ha proves de qualsevol il·legalitat en qualsevol camp surtin a la llum, es publiquin i que els jutges actuïn. No em serveix que s’ocultin delinqüents monetaris ni delinqüents de cap tipus. Però tampoc em serveix que es donin notícies esbiaixades o directament falses i inventades. Si no hi han proves, o si se n’inventen, que actuïn també els jutges, i que ho facin amb una mica de celeritat. Els culpables d’un delicte –siguin quins siguin- seria bo que els coneguéssim. I si pogués ser abans de diumenge vinent, millor!

No hi ha resposta

16 maig 2012


Liebster Blog Awards

Classificat com a Blogs

 

Fa un parell de dies una amiga em deixa un comentari al meu blog i em diu que passi pel seu blog que hi ha un regal per a mi. Hi passo encuriosit i trobo que es tracta d’un premi molt especial que es diu Liebster Blog Awards. Sincerament he de dir que jo no en coneixia l’existència, però reconec que m’ha fet il·lusió -molta il·lusió- rebre’l. I me n’ha fet per dos motius:

Primerament pel fet de venir de meva amiga Ventafocs, que té el blog INTERESSANT (http://ventafocs-interessant.blogspot.com.es/ ) un blog ple de sensibilitat, poesia i que el llegeixo sempre amb molta complaença.

I un segon motiu és perquè aquests premis els donen els mateixos blogaires a altres blogs que, segons el seu criteri, s’ho mereixen. Funcionen com una cadena i el seu origen és imprecís, tot i que sembla que van començar a Alemanya. Quan un blogaire rep el premi (consistent en un "banner" amb un logo) l’ha d’enganxar al seu blog i llavors n’ha de premiar cinc més. Han de ser, això sí, blogs amb menys de 200 seguidors, i ha de publicar els seus noms i fer un breu comentari dels motius pels quals els ha premiat. Són uns premis humils i anònims que ja han donat la volta al món i que converteixen a qui els rep en premiat i jurat alhora, i suposen un petit reconeixement públic.

Tinc per costum llegir diàriament alguns blogs i en tinc a la llista un munt -tots ells molt interesants. que llegeixo quan puc. El món dels blogaires és un molt molt ric, molt interessant i molt divers. Justament per això sempre s’hi troben sorpreses agradables i sempre hi trobes algun blog que t’enganxa, a vegades sense saber massa per què, però el fet és que t’hi quedes i en fas casa teva amb el permís –o no- de l’amo. Justament aquí hi trobo la gràcia: hi entres quan vols; no cal saludar ni cal acomiadar-se (encara que sempre fa gràcia que et deixin algun comentari….); pots xafardejar tant com vols i pots estar d’acord o no amb el que hi diuen, però trobo que sempre és bo trobar punts de vista diversos que enriqueixen el propi.

He de dir que m’ha costat molt triar-ne només 5 perquè trobo que n’hi han molts que en són mereixedors. Alguns d’ells els hauria premiat però he vist que ja tenien aquest premi i tampoc és qüestió d’acaparar trofeus (això només ho pot fer el Barça!). Però, com que les normes diuen que se n’ha de triar només 5, ho faré esperant que també tots ells els faci il·lusió rebre el premi i segueixin la cadena si els plau fer-ho.

Els meus 5 blogs premiats són els següents:

1. ELNOUBURXETA

2. PAU A LA TERRA

3. IRÒNICAMENT

4. OLGA XIRINACS

5.TONI CASANY

Cada un d’aquest blogs és molt diferent dels altres en contingut, en estil, en maneres d’enfocar els temes. Cada un té la seva personalitat  i tots ells els considero molt interessants i enriquidors. Tots ells m’agraden molt.

Si els premiats voleu seguir la cadena heu de fer el següent:

1. Copiar i enganxar el premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho va atorgar.
2. Nominar als teus 5 blocs preferits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un comentari en els seus blocs per fer-los saber que van rebre el guardó.
3. Esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blogs.

3 respostes

09 gen. 2012


El món del Quim

Hola em dic Quim.
El dia 7 d’octubre de 2011 vaig fer 16 anys.
Tinc la Síndrome de Down i estudio a l’Institut Manuel de Pedrolo i també vaig dos dies a l’escola Alba. Els dimecres a la tarda vaig a Down Lleida i els dissabtes a l’esplai. També m’agrada nadar, passejar i sortir amb els amics.

Aquesta és la presentació que fa el Quim del seu vídeoblog. Un vídeoblog que només té un parell de mesos de vida però que està tenint un èxit rotund en tots els sentits.

No us explicaré pas com és. S’ha de veure i s’ha d’escoltar. Possiblement passeu del somriure a la llàgrima perquè hi han emocions a flor de pell i una frescor que no es paga amb diners.

Potser alguns ja els coneixeu. Però, pels que no els coneixeu, us recomano vivament que hi entreu. Podreu descobrir-hi un noi molt simpàtic que parla d’una colla de temes des d’una visió determinada i un pare que ha trobat un bon instrument de comunicació a través de breus filmacions en vídeo.

El trobareu a la següent adreça  http://elmondelquim.wordpress.com/

No hi ha resposta

16 nov. 2011


Ringggg, Ringggg, Ringggg…

Classificat com a MITJANS DE COMUNICACIÓ

Es veu que algú ha començat a atrevir-se a fer-ho: Llegeixo a internet que ja hi ha alguns restaurants que a l’entrada decomissen als clients els seus telèfons mòbils. Diu que ja hi comença a haver un corrent de persones que busca recobrar el plaer de menjar, beure i conversar sense que els ring, ring dels telèfons interrompin i sense veure altres comensals que donin voltes com gats darrere un ratolí entre les taules mentre parlen a crits.

Jo no sóc gaire de parlar per telèfon. El just i necessari. La major part del temps el tinc apagat. També reconec que hi ha gent que el necessita per la seva feina i li resulta quasi imprescindible. Però també hem de reconèixer que des que hi ha el mòbils ja quasi no es pot sostenir una conversa una mica llarga d’una tirada perquè sona el mòbil de l’interlocutor i et deixen amb la paraula a la boca.

Explicava una persona  que un dia estava en una reunió de treball que simplement es va dissoldre perquè tres de les cinc persones que estàvem a la taula van començar a atendre les seves trucades urgents pel mòbil. Explicava que era un caos indescriptible de converses al mateix temps.

És possible que aquesta tendència cada cop vagi a més i segurament que el món camina cap aquí. Però no em direu que no és una llàstima que el telèfon es converteixi en un intrús en certs llocs i en certs moments. No es pot anar a un concert, a un cinema o a missa que no soni més d’un mòbil. És lògic que algunes vegades hom s’oblidi d’apagar-lo, però ja no ho és tant que segueixin sonant després d’haver-se avisat per megafonia que s’apaguin els telèfons. Amb avisos i tot, els mòbils segueixen sonant.

Una cosa curiosa i que sembla que també va a més. Abans, la gent solia buscar un racó per parlar i les converses es procurava que fossin privades, sobretot si es parlava de certs temes. Ara ja no; ara ja s’ha perdut el pudor i es pot parlar de qualsevol tema i amb veu ben alta (serà perquè els demés se n’assabentin?) a l’autobús, en una terrassa d’un bar o al mig d’una plaça plena de gent. I es parla de temes que sembla mentida que es puguin parlar públicament… O el que és pitjor: parlar mentre es condueix un cotxe o –esparvereu-vos!- des d’una moto, tot i que es posin multes ben substancioses i, al meu parer, molt ben posades.

No es poden negar certes avantatges del mòbil, com el fet de poder localitzar o ser localitzat quasi a tot arreu. Però caldria no perdre el fet de parlar cara a cara, el fet de fer tertúlia amb tranquil.litat, el fet de compartir amb amics una sobretaula sense destorbs. Algú ha dit –potser amb raó- que el mòbil serveix per apropar les persones llunyanes i allunyar les properes …! Potser serà veritat.

2 respostes

21 oct. 2011


Fast food

Classificat com a MITJANS DE COMUNICACIÓ

Hi ha “menjar porqueria” (el conegut “fast food”) de molts tipus:

  • menjar porqueria pel nostre cos: heus aquí uns quants exemples:

  • menjar porqueria pel nostre cervell: heus aquí un exemple:

Simplement ho dic perquè aquesta cadena de TV es caracteritza pel seu baix nivell des programes. Com el menjar porqueria, els programes d’aquesta cadena també acostumen a ser força porqueria i es caracteritzen per idiotitzar la població addicta a aquesta cadena.

Un exemple ben recent és que Tele 5 va permetre que es fes la següent pregunta a un convidat:

Si tuvieras un hijo, qué preferirías: que fuera homosexual, que fuera negro o que fuera catalán“.

Bon nivell, no?

3 respostes

13 oct. 2011


1000 entrades!

Classificat com a Blogs

 

Tal com diu Eduardo Galeano –autor a qui jo admiro molt-

“Uno escribe a partir de una necesidad de comunicación y de comunión con los demás, para denunciar lo que duele y compartir lo que da alegría. Uno escribe contra la propia soledad y la soledad de los otros”.

Hi estic força d’acord  amb aquest text, però no del tot. Jo crec que s’escriu per necessitat. Encara que ningú et llegeixi i encara que sàpigues de cert que ningú llegirà mai allò que escrius. Tots hem començat escrivint poemes en la nostra joventut, amagant-los perquè ens feia vergonya que els demés els llegissin i, possiblement, acabant estripant-los. Però els escrivíem perquè ens sortia de dins; per necessitat.

Escriure ens ajuda a conèixer-nos, ajuda a explicar-nos i ajuda a explicar el que ens envolta. Ajuda a explicar el món i la nostra situació personal en un moment determinat en aquest univers en el que vivim, que ens fa viure i pensar d’una manera determinada.

Escriure, algunes vegades és un diàleg entre nosaltres i el que ens envolta i altres vegades potser és un monòleg amb nosaltres mateixos. És un continu rumiar (com les vaques) tot el que tenim dins l’estómac o dins el cor.

Aquest blog parteix d’aquesta necessitat i a vegades és monòleg, altres diàleg i altres és simplement plagi confessat públicament de coses que han dit altres i que a mi m’han agradat i que vull compartir.

Aquest blog neix de les ganes de dir coses, d’observar la realitat -si pot ser, poc a poc- i dir-hi la meva.  Per això el blog es diu A PEU i té com a subtítol : “Caminant a poc a poc s’observa millor la vida”. I, és clar, moltes vegades també hi ha la necessitat de compartir tot això amb altra gent que pot pensar igual o no. D’aquí la gràcia dels comentaris.

Tant de bo puguem seguir compartint per molts anys!

 

Gràcies a tots.

7 respostes

12 oct. 2011


999 entrades i 888 comentaris

Classificat com a A PEU,Blogs

 

image

Aquesta és la captura de pantalla que he fet avui del tauler del meu blog. Aquestes són, doncs, les curioses dades del meu blog al dia d’avui:

999 Entrades al blog

888 Comentaris

Un munt de temes més o menys ben escrits i un munt d’hores passades al blog.

A PEU vol ser un blog sense pretensions de cap mena. És un blog humil, senzill, obert a qualsevol tema i –per tant- potser una mica superficial. No sóc especialista en cap tema, no sé molt de res i molt poc de moltes coses. Per tant, no hi veniu a buscar gran cosa que no hi trobareu res que valgui massa la pena.

El dia de Sant Bartomeu –o sigui el 24 d’Agost- de 2008 començava e escriure el meu primer post que deia així:

Hola a tothom.

M’agrada anar a peu. No sóc un gran caminador, però m’agrada passejar. Trobo que és la manera de veure i observar millor les coses, les persones, els paisatges. I, entre tant, vas pensant… El bloc voldria que em servís per passejar per la vida, tot observant-la, i fer de tant en tant algun comentari gens pretensiós. Simplement dir el que penso. I si algú vol fer-ne un comentari, serà molt ben vingut.

Vol dir que ja fa tres anys que tinc el blog. Acabava d’arribar del Delta de l’ Ebre on havia passat uns dies de vacances. feia temps que llegia blogs i m’hi havia enganxat una mica. Durant aquells dies em vaig decidir a obrer-ne un, cosa que vaig fer tant aviat com vaig arribar a casa, amb molta il·lusió, amb moltes ganes, però també amb total desconeixement d’aquest mitjà.

I aquí em teniu! Demà, si Déu vol, escriuré el post número 1000. No serà cap post especial ni penso dir res de l’altre món, però sí que m’ha fet gràcia fer-ho notar. Els números rodons sempre tenen alguna cosa d’especial. O potser no en tenen res d’especial, però som nosaltres que els hi donem un significat. Potser és la il·lusió que ens fa…

No me’n penedeixo gens ni mica d’haver-lo començat, ni he sentit –encara- la temptació de deixar-lo. Tot al contrari: hi he passat molts bons moments i crec que m’ha servit de teràpia. Com que no esperava res, tampoc m’he sentit defraudat de res. M’hauria agradat tenir més comentaris per tal de poder debatre opinions i punts de vista. És veritat que algunes vegades n’he tingut algun que no s’ha fet públic perquè m’ha arribat via Mail. Però estic content dels que he rebut i dono les gràcies a tots els que, de forma assídua o ocasional, hi han entrat i segueixen entrant-hi. Alguns sé que em seguiu amb molta fidelitat perquè m’ho heu dit personalment i m’heu animat a continuar, sense entendre de la meva part què és el que hi trobeu exactament per seguir al peu del canó. És igual. A vegades fem les coses sense massa raons i sense motius explícits.

Per tant, seguiré mentre en tingui ganes i vosaltres també seguiu llegint-me mentre en tingueu ganes. Ni jo, ni vosaltres, ens hem de sentir obligats a res.

Moltes gràcies.

4 respostes

12 oct. 2011


El Hornero: treball alegre i humil

Classificat com a Blogs

El “hornero”  (Furnarius) és  un gènere d’aus que es troben a Sud Amèrica i s’anomenen així perquè el seu niu té forma de forn de fang. Es poden trobar al Brasil, Uruguai, Paraguai, Bolívia, Equador, República Dominicana i Argentina (que la té com a au nacional).

Segons el país se la coneix amb diversos noms: hornero, casero, Alonso García, alonsito, joão-de-barro o forneiro i encara amb alguna altra denominació.

El més característic d’aquest ocell és la manera com fa el niu i la gran feina que hi posa, com podreu comprovar si mireu el vídeo que us mostro. L’interès que posa el hornero en l’elaboració del seu meravellós niu exemplifica la profunda virtut de treballar amb alegria i humilitat. Per a la seva construcció, la parella treballa contínuament, des del matí al crepuscle, i utilitza fang, arrels, palletes, fem o crinera de cavall, tenint el seu pic com a única eina. Amb temps favorable i disponibilitat de fang (4 o 6 kg) acaba el seu niu en 6 o 8 dies, en condicions menys favorables trigarà 15. De tant en tant, el hornero fa una parada en la seva feina, i la seva parella es posa al seu costat, aleshores canten i aletegen com si ho volguessin celebrar.

El niu, un cop sec, adquireix gran resistència. L’interior està dividit per mitjà d’un envà en dues zones: una major, on s’instal·larà la càmera de cria, i una anterior, més petita, que és la continuació de l’entrada.

Per què us parlo avui del hornero? Doncs perquè la construcció d’un blog trobo que és -més o menys- com la construcció d’un niu: esforç continuat, feina menuda i senzilla, passar-se moltes estones rumiant, buscant o escrivint i esperant sempre que el resultat sigui bo, cosa que no s’aconsegueix sempre.

Aquest blog s’acosta als 1000 posts i he pensat que una forma de celebrar-ho és recordant tot l’esforç que hi he anat posant, talment la construcció d’un niu d’ hornero que, per cert en tinc un a casa i sempre l’he trobat una obra admirable en tots els sentits.

2 respostes

06 oct. 2011


Tele 5 i altres contenidors d’escombraries

Classificat com a MITJANS DE COMUNICACIÓ

Fa uns anys que pràcticament no miro la tele. Per tant, no puc opinar massa sobre els programes que fan, ni sobre la seva qualitat. Darrerament, si m’interessa algun programa en concret el miro després per internet. Una gran cosa això de poder mirar TV a la carta, no trobeu?

Però avui llegia que ha sortit una pàgina de Facebook (que ha tingut força èxit) que s’anuncia amb aquesta foto que us poso més amunt. Trobo que està prou bé i és molt encertada. Des del seu inici Tele5 sempre s’ha caracteritzat per ser el contenidor d’escombraries millor de tots. Allà hi trobareu tot el millor, però en dolent. És el Top Ten de la porqueria.

Però no és la única cadena. Es parla d’ Intereconomia, Tele Madrid, de Canal 9 i d’alguna altra més, que lluiten per ser tan dolentes com Tele5. I no només és la televisió qui corre per aquests camins. Hi han emissores de ràdio que Déu n’hi do l’aferrissada competència que li fan en baixa qualitat! La Cope n’era un bon exemple. Ara diuen que s’ha moderat una mica però que encara conserva força tics d’aquells temps de Losantos i CIA i que encara hi queda gent que destil·la bilis. Un altre que destil·la tones de bilis és l’ínclit Carlos Herrera des de Onda 0, on l’altre dia va carregar contra la Rahola i –ja de passada- contra Catalunya i els catalans. Ja s’ho faran!

Segurament que si en féssim una mica de seguiment no acabaríem. Però jo sóc d’aquells acèrrims fidels a poques emissores. Potser tres o quatre i prou: un parell de generalistes, una o dos de notícies i un parell més de música clàssica. Penso que no val la pena fer-se mala sang escoltant segons qui i segons què.

I també passa el mateix amb els llibres. No tot és or el que lluu. D’aquesta foto de més amunt jo diria que algun llibre per mi ja es pot suïcidar que no ploraré gens ni mica… Perquè no cal ser càndids i pensar que la majoria de literatura és bona. Actualment es publica molt –massa- i hi ha de tot i, com a tot arreu; més que mai, cal obrir una mica els ulls i triar. Jo el que acostumo a fer és a deixar-me aconsellar i seguir una mica les crítiques que surten, sobretot si són d’algun crític a qui jo hi tingui confiança. I així i tot em trobo amb algun fracàs ben sonat. És clar que tot són gustos i, com diuen, sobre gustos no hi ha res escrit. Ara que les nits començaran a fer-se llargues haurem de començar a prendre’ns temps per llegir una mica més.

No hi ha resposta

29 ag. 2011


Blogs i actualitat

Sovint llegeixo les publicacions temps després de la seva aparició, per la senzilla raó que no puc llegir-ho tot quan acaba de sortir (a més, en última instància, també vaig llegir la Il·líada gairebé tres mil anys més tard)”

Autor: Umberto Eco (Alessandria, Piemont, 1932), escriptor italià.

Acabo de llegir al blog Diccitionari (un blog que es dedica a recollir cites interessants) aquesta que us acabo de posar aquí al damunt. M’ha fet pensar en els tipus de blogs que llegeixo. És com una espècie de mania això de llegir blogs. Abans llegia més llibres i ara llegeixo més articles, diaris i –sobretot- blogs. Ja he explicat més d’una vegada que el meu blog va néixer del fet de llegir-ne d’altres, alguns molt interessants.

Llegeixo blogs de tota mena i ben diferents els uns dels altres. Alguns els segueixo amb una fidelitat tant indestructible que els seus autors se’n farien creus. Altres, només els llegeixo de tant en tant però m’agrada deixar-m’hi caure alguna estona recordant algun bon moment que vaig passar llegint algun post anterior. Alguns no em deceben mai i altres em deceben tan sovint que, al cap d’uns dies, els oblido per sempre més. I –finalment- hi ha aquells als que hi aterro per pura casualitat i per pura xiripa, anant d’un lloc a l’altre per matar el temps.

Hi ha una varietat de blogs tan gran que es fa quasi impossible fer-ne una classificació ben feta. Però jo diria que hi han dos grans grups: els que tracten temes d’actualitat i els que toquen temes intemporals. Uns i altres els trobo prou interessants perquè és bo estar al dia de les coses i tenir diferents punts de vista de la realitat. Però potser encara ho és més d’interessant aquell post que et fa pensar, que et fa gaudir, que et transporta, que et fa vibrar l’esperit amb paraules profundes o simplement boniques i adequades.

Per això li dono tota la raó a Umberto Eco: les coses interessants no importa massa quan les llegim. Importa llegir-les. Sigui més d’hora o més tard. Per tant, seguiré amb la meva dèria de llegir blogs, fet que a l’estiu és sempre més interessant perquè hi ha més temps. Us ho recomano!

2 respostes

26 ag. 2011


El “GRAN EIX FERRMED”

Classificat com a ECONOMIA,MITJANS DE COMUNICACIÓ

El Gran Eix FERRMED

El transport ferroviari és essencial. De fet, el transport en general ho és. Ho és el de carretera i l’aeri. Però els entesos diuen que el més important de tots és el ferroviari. Per què no es potencia més? Simplement per interessos personals de cada un dels països europeus que, com en tantes altres coses, no tenen una visió global d’ Europa sinó que miren només els propis interessos amb una visió de miop. Els països segueixen essent curts de vista, no només en el tema del transport sinó en tantes i tantes coses, fins al ridícul.

I aquí a Espanya no són diferents les coses. Potser encara són pitjors perquè el centralisme està molt arrelat. L’exemple el tenim amb el Corredor del Mediterrani, tan essencial i que no hi ha manera de que tiri endavant. Madrid és molt Madrid i, fins fa ben poc, tenia com a gran aliat la València de Camps. Ara sembla que les coses volen canviar. Veurem…

Des de l’any 2004 es recomana:

  • la millora de la competitivitat europea a través de la promoció dels anomenats "Estàndards FERRMED",
  • la potenciació de les connexions dels ports i aeroports amb seus respectius "hinterlands",
  • la impulsió del Gran Eix Ferroviari de mercaderies Escandinàvia-Rin-Roine-Mediterrània Occidental
  • i a un desenvolupament més sostenible a través de la reducció de la pol.lució i de les emissions de gasos que afecten el canvi climàtic.

És el que s’anomena Gran Eix Ferroviari de mercaderies Escandinàvia-Rin-Roine-Mediterrani Occidental ​​ i que comprèn la zona de major activitat econòmica i logística, incloent els principals ports i aeroports, de la UE. L’estudi que s’ha fet sobre el transport europeu contempla tots els modes de transport, amb l’objectiu d’avaluar i reequilibrar de forma òptima, preveient una participació del ferrocarril de l’ordre d’un 30 a 35% del conjunt del trànsit terrestre de llarga distància.

El tronc principal de la xarxa del Gran Eix FERRMED, -connecta prèviament el nord de Suècia, Finlàndia, Rússia i els Estats Bàltics-, s’inicia a Stockholm, travessa els estrets de Öresund i Fehmarn, connecta en ventall tots els ports de l’oest Delmar Bàltic i del Mar del Nord així com la Gran Bretanya i uneix els principals ports fluvials.

Des Koblenz, el tronc principal es subdivideix en dos ramals:
El ramal principal Oest, que transcorre a través de les valls del Rin i del Roine passant de l’un a l’altre a través de Luxembourg i Metz, discorre per tota la costa mediterrània més occidental des de Marsella i Gènova fins a Algeciras, s’aproxima al Marroc i Algèria  i interconnecta els eixos est-oest més importants de la Unió Europea.

El ramal principal Est, transcorre cap al sud per la vall del Rin des Koblenzhasta Basel i Berna i des d’aquí, creuant els Alps Suïssos, fins Milano, Torino i Gènova.

A més, es prenen en consideració totes les línies incloses en la xarxa inherent al Gran Eix FERRMED, especialment dels dos ramals paral.lels addicionals:

  • un que comença a Saint Petersburg i es dirigeix ​​a Tallin, Riga, Klaipeda, Kaliningrad, Gdansk, Szczein, Berlin, Nuremberg, Munic, Innsbruck, Verona, Bologna, Livorno i Civitavechia.
  • un altre que comença a Duisburg i continua cap a Amsterdam i Rotterdam i d’allí cap a Anvers, Brussel, París, Llemotges, Tolosa i Barcelona (i possible connexió addicional fins a Lleida i Saragossa).
  • També es tenen en compte totes les interconnexions Est-Oest que estan situades a l’àrea d’influència del Gran Eix FERRMED.

Direcció EST
· Des de Suècia cap Finlàndia i el Nord de Rússia.
· Des d’Holanda, Bèlgica, Luxemburg i França cap a Alemanya.
· Des de França cap a Suïssa i Itàlia.
· Des d’Alemanya, Suïssa i Itàlia cap als països de l’Est de la UE.
· Des d’Algeciras / Tànger cap a Algèria.
Direcció OEST
· Des de Suècia cap a Noruega
· Des de França cap al Regne Unit.
· Des de la costa mediterrània occidental cap a la costa atlàntica      francesa, la part central d’Espanya i Portugal.
· Des de Tànger cap a Rabat i Casablanca.

Així, el "concepte Gran Eix FERRMED" incorpora les àrees que van des de Saint Petersburg a Rússia, passant pel sud de Finlàndia, Estònia, la major part de Letònia, i la part occidental de Lituània, la ciutat de Kaliningrad a Rússia, la meitat sud de Suècia, l’àrea de la ciutat d’Oslo a Noruega, Dinamarca, la major part d’Alemanya, una fracció del nord-oest de Polònia, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, el sector sud-oriental de la Gran Bretanya, la major part de França, Suïssa, Lichtensein, la cantonada occidental d’Àustria, el nord-oest d’Itàlia, Andorra, la part est i meridional d’Espanya i finalment el nord del Marroc i d’Algèria.

En temps de crisi econòmica és quan és més necessària aquesta gran obra perquè hi sortiríem guanyant tos i molt. És el que diuen els entesos i és de les poques vegades que es posen d’acord. Potser valdrà la pena escoltar-los.

No hi ha resposta

30 jul. 2011


Ara a barrufar junts!

Classificat com a MITJANS DE COMUNICACIÓ

El Punt i l’ Avui a partir de demà es convertiran en una sola capçalera. Ara que s’han tornat a posar de moda el Barrufets en forma de pel·lícula, podríem dir que aquests dos diaris barrufaran junts a partir de demà encara amb més força. Una de les accepcions de la paraula Barrufet és la de “Vent fort i arremolinat, que alça molta polseguera i, segons diu la gent, porta el dimoni dintre”. Portin o no portin el dimoni dintre, sí que estic segur que aquest nou-vell diari aixecarà molta polseguera amb la renovada força que agafarà a partir d’ara.

Jo li demanaria, des d’aquest humil raconet, que EL PUNT AVUI, a partir d’ara, sigui una mica més dimoni (una altra accepció de la paraula Barrufet que s’empra encara a Mallorca), una mica més dolentó, una mica més valent. Caldrà que sigui més dimonió, més agosarat, més ferm, més crític amb les injustícies, per tal de que Catalunya tingui un diari de referència que aixequi la veu a l’hora de defensar les causes justes i els atacs que contínuament pateix.

Ja sé que tots dos diaris sempre han estat un referent en aquest sentit i sempre s’han posat a primera fila a l’hora d’aixecar la veu per Catalunya. Però ara ho hauran de fer més perquè estan bufant aires de tempesta. Una tempesta que ens pot agafar a tots amb el cul a l’aire si no vigilem, perquè sembla que tots plegats estan disposats a retrocedir en aquest invent que se’n diu “Estado de las autonomías”. Ara ja no creuen ni en les autonomies ni en res que pugui significar escapar-se’l-hi una mica de poder de les mans. Estan disposats a tornar a un enyorat Estat jacobí-franquista on tot el poder el tinguin ells i puguin fer i desfer a pleret. Ja ho veurem ben aviat…

La intenció que ha manifestat el Grup Hermes Comunicacions en el  blog que ha obert per anar explicant els projectes, ha estat la d’unir forces, fer més gran el diari en tots sentits, fer-lo més potent unint col·laboradors de prestigi i tenint una sana ambició de cara a un futur molt competitiu, però també molt prometedor si les coses es fan bé. I fins ara les coses s’han fet prou bé com per pensar que seguirem tenint per molts anys un diari de prestigi on poder anar a pouar bona informació, bones opinions cada dia i on poder gaudir de plomes de gran nivell.

Que hi hagi molta sort!

No hi ha resposta

09 maig 2011


La dictadura de la comunicació

Classificat com a MITJANS DE COMUNICACIÓ

Aquests dies tindria ganes de parlar de política, tenint com tenim a tocar les eleccions municipals. Escoltarem un munt de frases, promeses buides i mentides que ens poden arribar a cansar…

Aquests dies segueixo tenint ganes de parlar de tota la brutícia i de les injustícies que s’escampen en el món del futbol; sobretot les que escampa aquest personatge portuguès i pocavergonya que entrena un equip de les espanyes, que pel que es va veient de senyor no en té res. “De porc i de senyor se n’ha de venir de mena!”, diu una dita catalana que podríem aplicar aquí perfectament…

Aquests dies tindria ganes de parlar aquí al blog de moltes coses però, per circumstàncies personals, no tinc temps ni ganes. Però sí que he estat pensant molt aquest dies que allò de que una mentida repetida desenes de vegades, al final sembla una veritat. He estat pensant com ho poden arribar a ser de manipuladors certs mitjans de comunicació que transformen veritats en mentides i mentides en veritats…

Prefereixo copiar un text ja clàssic, que ens convindria repassar de tant en tant i que ens pot fer bé a tots.

 

El gran dictador. Discurs final

Ho sento, però no vull ser emperador. No és la meva feina. No vull manar ni conquerir ningú. M’agradaria ajudar tothom, si fos possible; jueus, gentils, negres, blancs. Tots ens hem d’ajudar els uns als altres. Hem de viure de la felicitat dels altres, no pas de la seva misèria. No hem d’odiar ni menysprear ningú. En aquest món hi ha espai per a tothom. La terra és rica i n’hi ha per a tothom. El camí de la vida pot ser lliure i bonic; però hem perdut el camí.

La cobdícia ha enverinat les ànimes dels homes, ha aixecat en el món barricades d’odi, ens ha dut a la misèria i al vessament de sang. El creixement ha estat molt ràpid, i hem caigut tots a la trampa. La maquinària, que genera abundància, ens ha deixat a les escapces. La ciència ens ha fet cínics; la intel·ligència ens ha fet tornar durs i sense sentiments. Pensem massa i escoltem massa poc. Més que no pas maquinària, ens cal humanitat. Més que no pas intel·ligència, ens cal amor i tendresa. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta i tot se n’anirà en orris.

L’avió i la ràdio ens han acostat més. La veritable naturalesa d’aquests avenços clama per la bondat en l’home, clama per la fraternitat universal, per la unitat de tots nosaltres. Fins i tot ara, la meva veu està arribant a milions d’éssers de tot el món, a milions d’homes, dones i nens desesperats, víctimes d’un sistema que tortura els homes i empresona els innocents. A tots aquells que puguin escoltar-me, els dic: "No desespereu".

La desgràcia que ens ha caigut damunt no és més que el pes de l’avarícia, l’odi d’uns homes impius que tenen por del progrés humà. L’odi dels homes passarà, i els dictadors moriran, i el poder que van arrabassar al poble tornarà al poble. Els homes morirem, però la llibertat no morirà mai.

Soldats ! No us lliureu a aquestes bèsties que us menyspreen, que us esclavitzen; que governen les vostres vides; que us diuen què heu de fer, què heu de pensar i què heu de sentir! Que us obliguen a fer instrucció, que us fan passar gana, que us tracten com a bestiar i us utilitzen com a carn de canó. No us lliureu a aquests homes inhumans, a aquests homes màquina que tenen ànima i cord de màquina! Vosaltres no sou màquines! Sou homes! Teniu l’amor de la humanitat als vostres cors! No odieu! Només odien aquells a qui ningú no estima! Només els inhumans odien!

Soldats! No lluiteu per l’esclavatge! Lluiteu per la llibertat! En el capítol disset de sant Lluc hi ha escrit que “el regne de Déu es troba dintre l’home”. No pas dintre d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes! Dintre vosaltres! Vosaltres, el poble, teniu el poder! El poder de crear màquines, el poder de crear felicitat! Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer que aquesta vida sigui lliure i bella, de fer d’aquesta vida una aventura meravellosa. Per tant, en nom de la democràcia, fem servir aquest poder, unim-nos tots. Lluitem per un món nou, per un món digne, que doni als homes la possibilitat de treballar, que doni un futur al jovent i seguretat als ancians.

Prometent-vos tot això, les bèsties han pujat al poder. Però mentien! No l’han complert pas, aquesta promesa! Ni la pensen complir! Els dictadors s’han fet la llibertat per a ells mateixos, però han esclavitzat el poble. Unim-nos, doncs, per alliberar el món, per acabar amb les fronteres dels països, per acabar amb la cobdícia, amb l’odi i amb la intolerància! Lluitem per un món en què la raó, la ciència i el progrés portin la felicitat per a tothom. Soldats, en nom de la democràcia, unim-nos!

Hannah!, pots escoltar-me? Onsevulla que estiguis, alça els ulls! Mira, Hannah! Els núvols s’escampen i el sol s’hi obre pas! Ja sortim de la foscor i entrem a la claror! Entrem en un món nou, un món més just, on els homes s’elevaran per damunt de l’odi, de la cobdícia i de la brutalitat! Mira, Hannah! L’esperit de l’home té ales i, per fi, pot començar a volar! Volar cap a l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança! Cap al futur! El gloriós futur que et pertany a tu, i a mi, i a tots nosaltres! Aixeca els ulls, Hannah! Aixeca els ulls!

http://www.youtube.com/watch?v=ttUOAOpnp7k&feature=fvsr

No hi ha resposta

24 abr. 2011


L’era de la informació

Som a l’era de la informació. Alguns diuen que fins i tot en tenim massa perquè ens és humanament impossible llegir-la digerir-la i assimilar-la.

Però serà veritat aquests afirmació? El fet de tenir desenes de canals de Tv, d’emissores i de diaris; el fet de tenir ordinadors i tel`fons mòbils que ens mantenen connectats en tot moment no significa que el món estigui informat perquè les anomenades “autopistes de la informació” no arriben pas de la mateixa manera a tot arreu. Només cal que mirem –els que tenim al blog un mapa de visites- d’on ens venen les visites que queden reflectides en una munió de puntets sobre el mapa del món. De seguida ens adonarem que la majoria de visites venen d’unes determinades zones de l’hemisferi nord.

La informació avui no està pas distribuïda de manera equànime i democràtica i no és una eina de desenvolupament important a l’abast de tots els habitants del planeta. Llegia fa ben poc que “dues terceres parts de la població mundial ni tan sols ha fet una trucada telefònica en tota la seva vida” i que el 90% dels servidors d’internet són en països del nord.

Allò de que “el sud també existeix”, és de moment una utopia en alguns camps importants del saber i de la vida humana. Una utopia injusta i irrealitzable fins ara perquè el món ric no li interessa per a res que surti del clot on és ara.

Tenim com a exemple vergonyós de tot això les companyies telefòniques, que només cobreixen els llocs del territori on hi poden tenir guanys i les lleis les afavoreixen sempre de manera i cap govern és capaç d’obligar-les a complir amb els seus deures. Ja sabem que els seus interessos són principalment guanyar diners i repartir dividends –com més millor- però el que estem veient és indecent: envien gent  a l’atur (que haurem de pagar entre tots) mentre els dirigents es reparteixen grans sous. En una paraula: una indecència en un país en crisi greu!

Una resposta fins a ara

23 març 2011


Quin paper tan galdós el del PSC!

Parlar de Vicent Partal  és parlar d’un periodista íntegre, lluitador, lliure,avançat als temps i un gran entès en el món de la informàtica i internet. Jo recordo les moltíssimes vegades que l’escoltava  per Catalunya Ràdio intentant explicar de forma planera coses que per a mi formaven part d’un nou i estrany món: el d’internet. Jo no entenia gran cosa, la veritat sigui dita, però intuïa que allò era important i que un dia ben proper seria fonamental en el nostre món. I així ha estat.

Vicent Partal és un dels culpables de que a mi se’m despertés una mica aquest cuquet de la informàtica i que un dia m’hi comencés a endinsar. A partir d’aquí va ser quan vaig començar a entrar al diari digital que ell va fundar: . Va ser aquest diari qui més va furgar en un cas que semblava estrany i contradictori. És el que s’ha anomenat Cas Vilaró. Això va ser l’any 2008 i ara cueja i trona a ser actual aquest cas perquè l’Ajuntament de Barcelona s’ha querellat contra Vicent Partal. Tots els partits –excepte el PSC- han vist que no hi havia cap motiu per tirar endavant aquest querella i que la llibertat de premsa és quelcom fonamental en una democràcia.

Tots ho han vist clar menys el PSC, que altre cop i com en altres àmbits i situacions fa un paper ben galdós, tant aquí Catalunya com a Madrid, on continuen essent –sense cap tipus de vergonya- “la voz de su amo”. Un amo que els té ben ensenyats i ben marcats. No seria hora ja de que es fessin grans?

Si voleu adherir-vos al manifest per la llibertat de premsa, ho podreu fer a traves d’aquest manifest que trobareu a VILAWEB

Amb VilaWeb, per la llibertat de premsa

Els sotasignats rebutgem que l’Ajuntament de Barcelona es querelli contra el diari VilaWeb.
Pensem que VilaWeb va fer la feina d’aclariment i d’investigació que correspon als mitjans en un cas en què l’opacitat i l’ocultació de dades per l’alcaldia són demostrables, com en el ‘cas Vilaró’.
En conseqüència, demanem que el consistori retiri la querella i no pagui, amb diners dels ciutadans, els advocats del senyor Vilaró en la seva querella particular.
Alhora, reafirmem la nostra confiança en el rigor professional i ètic que VilaWeb ha demostrat des del principi i donem el nostre suport al seu director, Vicent Partal.

Fins aquest moment, hi ha 5.140 adhesions.
La solidaritat amb VilaWeb s’expressa avui a les set al Col·legi de Periodistes

En l’acte obert a tothom hi prendran la paraula el degà del Col·legi, Josep M. Martí, i el director de VilaWeb, Vicent Partal

Al Col·legi de Periodistes (Rambla de Catalunya, 10 principal, Barcelona) es farà, avui a les set del vespre, un acte de suport a VilaWeb, per la querella que l’Ajuntament de Barcelona ha presentat contra el diari per les informacions publicades sobre el cas Vilaró. Hi prendran la paraula el degà del Col·legi, Josep M. Martí, i el director de VilaWeb, Vicent Partal.

No hi ha resposta

Anteriors »