Etiqueta arxiu 'Internet'

03 jul. 2018


XAFARDEIG INTERNÀUTIC

Classificat com a Internet

Qui més qui menys tots tenim com una espècie de tendència innata al xafardeig. Sense voler, se’ns escapa un comentari, una paraula, que després veiem que era innecessària i fins i tot contraproduent. I ara, amb aquest invent d’internet, encara es fa més present el xafardeig i de seguida ens posem a fer safareig de qualsevol tema sense ni adonar-nos-en.
El que no sabia és que la paraula «xafardeig»prové de «safareig» que, al seu torn, prové de la paraula àrab «saharij». I no és estrany que hagi estat així perquè hi ha una relació clara: els safaretjos eren lloc de comentaris diversos i lloc de tafaneig, ja que es reunien moltes de les dones d’un poble, algunes de les quals (sobretot les més joves) s’hi passaven tot el dia fins que s’eixugués la roba. Els safaretjos complien una autèntica i necessària funció social en un tempos que no hi havia altra cosa que les ràdios i que les notícies corrien molt a poc a poc.
Ara que ja han desaparegut els safaretjos públics i que només han quedat per a fer-hi visites turístiques, n’ha sortit un altre molt més potent: internet. Internet -a més de moltes altres qualitats i defectes- és el modern safareig on s’hi aboca tot i de seguida algunes persones xafarderes de mena es cuiden d’anar a buscar-ho i escampar-ho per tot el món. Ho hem vist darrerament amb els tuits que van costar la dimissió de l’ex ministre de cultura Màxim Huerta i ara ho acabem de veure amb l’altre ministre Pedro Duque i les seves afirmacions sobre l’escola pública i privada. El risc que corren ara els que siguin nomenats per un càrrec important és que, en qüestió de minuts, tot un exèrcit de detectius aficionats, enemics diversos i gent sense escrúpols aniran a remenat casa teva per veure si troben algun cadàver a l’armari o alguna porqueria en algun racó per tal de mostrar-la ràpidament a tot el món. I, és clar, tots tenim pecats més o menys grossos que no volem que surtin massa a la llum pública, cosa impossible del tot en els temps que ens ha tocat viure.
Pedro Duque, actual ministre de Ciència, Innovació i Universitats, es veu que va menystenir fa uns mesos l’educació pública i confessava que ell mateix havia hagut de portar els seus fills a un col·legi privat, perquè allà es prenen més seriosament l’ensenyament d’idiomes. Alguns han sortit immediatament en defensa de l’educació pública amb arguments ben contundents i li han dit que no és veritat que l’educació privada espanyola sigui superior a la pública. De fet, només a l’àrea d’idiomes, hi ha més col·legis bilingües públics que concertats, i el 2016 el psicòleg Alfredo Hernando va realitzar un estudi en el qual va concloure que els centres públics són més innovadors que els privats tant en estratègies com en resultats. Quant a l’àmbit de les universitats, que és competència directa del seu ministeri, Pedro Duque hauria de repassar les últimes estadístiques, ja que només hi ha una universitat privada entre les deu primeres d’Espanya i aquesta queda en un gens honorable setè lloc.
De tot això en podem extreure tots una bona lliçó: alerta amb el que fem o diem perquè, com diu el títol de la premiada novel·la del periodista Xavier Bosch, al final «SE SABRÀ TOT».

No hi ha resposta

24 juny 2013


L’abraçada amb l’amic irreal

Puc dir amic a una persona que no conec físicament? Què significa, en realitat, conèixer? Coneixem realment als que ens envolten? Totes aquestes preguntes em feia ahir mentre anava a conèixer, a trobar-nos i a passar una estona amb una persona que jo ja considerava amiga, tot i no haver-nos conegut encara “personalment”. Perquè, pensant-ho bé, què vol dir “conèixer personalment” (com solem dir ordinàriament) una persona?.  Per sintonitzar amb algú és necessari conèixer-se físicament, haver estat junts, haver parlat, haver conviscut?. Un munt de vegades convivim, treballem, compartim fins i tot moltes hores amb un grapat de persones amb les que no establim cap mena de comunicació profunda. De fet, si ho analitzem una mica, la majoria de relacions que tenim són relacions tirant a superficials.

Deia que ahir a la tarda em feia tot aquest munt de reflexions mentre anàvem amb la meva dona a conèixer físicament una persona amb la que havíem tingut una comunicació –que ara anomenaríem “virtual”- al llarg de vora dos anys. Ens vam conèixer a través d’aquest blog. Ell el llegia i un dia se li va ocórrer deixar un comentari, que jo li vaig contestar. I va venir un correu, i després un altre, i un altre… Durant aquest temps ens hem anat escrivint, hem comentat coses, hem compartit realitats ben dures (com la de la seva greu malaltia), ens hem sentit agermanats en una colla de coses i hem viscut un tros de vida –cadascú la seva, certament- en certa comunió. Des d’un moment determinat s’establiren uns llaços que jo qualificaria d’amistat, tot i sabent que era un tipus d’amistat una mica peculiar. Però quina amistat no és peculiar?

Llegia no fa gaire com Marcello Rosati Vitali, (doctor en Filosofia y professor de la Universidad de Pisa, autor de varis llibres i articles especialitzats sobre comunicacions, fenomenologia i corporeïtat) explicava que va el 1985 quan un informàtic anomenat Jaron Lanier va utilitzar per primera vegada la paraula "virtual" per qualificar el camp de les noves tecnologies. Si volem ser precisos, Lanier va utilitzar aquesta expressió per designar la realitat que estava en joc en les experiències sensorials completes -és a dir les experiències en les quals tots els sentits estan implicats- amb l’ajuda d’un mitjà electrònic. Aquesta realitat es diferencia evidentment d’aquella amb la qual estem en contacte habitualment. Per aquesta raó va sentir la necessitat d’utilitzar un adjectiu nou per caracteritzar-la: es tracta d’una "quasi-realitat", d’una "realitat virtual". Jaron Lanier segurament no s’imaginava que aquesta paraula -que ell utilitzava probablement com a sinònim de "fictici", o de "imaginari"- tenia significats filosòfics complexos i caracteritzava de manera inesperada les paraules a les quals es referia. Des que el terme "virtual" (del llatí “virtualis”) neix a l’Edat Mitjana com a traducció de la paraula aristotèlica “dinaton” fins arribar al sentit actual ha passat per moltes fases diverses i segurament que ha adquirit també molts sentits diferents fins que hem arribat al punt que aquest concepte de "virtual" comporta ara un significat alhora més vast, més profund, més ric i més precís el de “quasi-realitat o pseudo-realitat” de la que parlava Jaron Lanier. Deixo aquest estudi per als filòsofs i altres entesos en comunicació per tal de que ens en treguin l’entrellat i ens expliquin millor el que és…

La realitat-real, però, (sí, aquesta que en definitiva és la que compta) és que ahir a la tarda vam passar tres hores molt agradables parlant, compartint vida, història i històries personals i passant-nos d’allò més bé amb aquest amic, trobat i abraçat per primera vegada de forma física aquesta tarda, un amic virtual convertit en amic de carn i ossos (de fet, més ossos que carn… ja que encara s’està refent de la seva malaltia) en un pati i en un entorn molt tranquil i bucòlic d’un poblet petit de la Plana d’ Urgell, sota l’ombra d’un arbre, respirant aire pur i compartint una ratafia i una coca casolana  (gens virtuals, per cert) en les que hi cantaven els àngels. I van passar i repassar un munt de temes; i van arreglar el món; i si la marinada massa fresca no ens n’hagués fet fora potser encara hi seríem…

I pensava avui -mentre escrivia aquest apunt- que ja són 5 els amics virtuals que se m’han fet reals, que he pogut abraçar, des que l’ant 1996 vaig tenir el meu primer ordinador i des que, un parell d’anys més tard, em vaig començar a connectar a internet i vaig començar a retrobar antigues amistats i a fer-ne de noves. Aquest és el gran avantatge d’aquest món anomenat virtual –però que és ben real- que ens ofereix internet i que, ben aprofitat, té un munt de coses positives com aquesta que us acabo d’explicar.

5 respostes

23 gen. 2011


Les piulades del Twitter i la intimitat

Porto avui un acudit que il:lustra perfectament–em sembla a mi- el que ens està passant a la majoria dels que fem servir ordinadors, telèfons mòbils i altres eines modernes i sofisticades d’aquest tipus. Sense ni adonar-nos-en, fem que qualsevol cosa anodina, habitual, personal, sense importància i sense cap gràcia, es transformi en important, transcendent, pública, coneguda i publicada.

Amb els mòbils, els ordinadors (un conegut meu els anomena “orinadors”), el twitter, el facebook i les xarxes socials estenem la nostra roba íntima i particular a les cordes públiques sense cap mena de pudor ni vergonya. La màxima de que “la roba bruta es renta a casa” ja no serveix més. Ara es renta al carrer, als platós de TV, a les ràdios, a les xarxes socials i es fa bugada de tot. Allò que abans s’amagava per pudor ara ja no s’amaga. Amb gran normalitat el privat es fa públic i es comparteix fàcilment. No sé si ens hi han anat acostumant a aquest canvi les TV, amb els seus programes del cor on els sentiments afloren, es critiquen, surten a la llum i es fa la dissecció d’allò més íntim dels éssers humans, o a què és degut. El cas és que s’ha fet un gir copernicà en aquest aspecte..

La quotidianitat, allò que és normal perquè passa cada dia, -com el caminar cap a la feina, dinar, rentar-nos la cara o anar a fer un cafè- ho donem a conèixer, li donem importància, ho piulem, ho twitegem, ho convertim en SMS i anunciem com a grans novetats que “en aquest moment estic pujant a l’autobús”, “estic menjant a un xinès” o estic a punt de dutxar-me.

Això és bo o és dolent? No ho sé. Sí que sé, però que és símptoma de què la gent és molt més desinhibida, més lliure (?) i més espontània. Ens felicitem públicament pel Face i el que ens diem ho sap mig món.  On ens portarà tot això? Tampoc no ho sé. Potser a un Wikileaks universal que se’ns engolirà com un diluvi….

No hi ha resposta

08 gen. 2009


Relacions virtuals

Classificat com a General

L’altre dia parlàvem amb una amiga sobre les relacions virtuals. Em preguntava què n’opinava jo.Al final de tot plegat, va ser ella qui més va opinar i, per tant, és ella qui  m’ha fet la feina avui…Si em llegeix, ja veurà que no he fet més que copiar les seves apreciacions, afegint-hi algun comentari de tant en tant, ja que estem bastant d’acord en els punts de vista.Jo diria que les relacions virtuals seran bones o dolentes segons l’ús que en fem. Jo crec que el fons de tot plegat és si diem la veritat o mentim. En les nostres relacions reals algunes vegades no diem la veritat. Diem mitges veritats, mitges mentides, veritats senceres, grans mentides, petites mentides…  I amb algunes persones concretes diem el que ell o ella sentir perquè no volem perdre el temps o perquè ja sabem no sabrà acceptar allò que li hauríem de dir, però que és incapaç d’acceptar.Les relacions virtuals tenen alguns AVENTATGES:-Ens relacionem amb persones que viuen a milers kilòmetres de distància. Ens podem enriquir amb punts de vista diversos. Podem sentir punts de vista totalment diferents als nostres. podem viure realitats impensables fa una colla d’anys enrere.-Ens sentim lliures per dir o fer el que un vulgui, perquè som lluny, no ens veiem las cara i moltes vegades ni ens coneixem ni ens coneixerem mai. Podem opinar obertament i ens des acomplexem.-Ens sentim nosaltres mateixos quan arribem a establir una relació sana i rica: no ens importa demostrar ser  més intel.ligent, ni mes macos, ni més cultes … Ens mostrem sense caretes. Ens mostrem tal com som i no ens fa vergonya dir-ho ni reconèixer-ho. Som molt més transparents.A vegades, però, també tenen alguns INCONVENIENTS:-Ens podem inventar  la realitat i la podem deformar. Podem dir coses que no són. Podem mentir descaradament. Fer fantasia i explicar una realitat que mai hem pogut assolir.-Ens podem enganxar a aquest tipus de relacions “virtuals” i podem abandonar les relacions que en diem “normals”.En fi, podríem trobar més aspectes, tant positius com negatius, però deixarem la reflexió per un altre dia.Etiquetes de Technorati: ,

3 respostes