Arxiu per a 'Castellnou de seana' Categories

10 des. 2015


La casa pairal

Antigüedades: Estufa, cocina económica de hierro fundido. - Foto 1 - 49957635

Aquests darrers dies he hagut de tornar, per circumstàncies personals, a la casa pairal, la casa on vaig néixer i on vaig passar els primers anys de la meva vida a Castellnou de Seana. Feia molts anys que la teníem llogada a un matrimoni que, una vegada jubilat de taxista a Barcelona, va venir a buscar al poble pau, tranquil·litat i un tros de terra per a fer-hi un hortet i distreure-s’hi una mica. El pas dels anys -inevitable llei de vida- fa que anem carregant sense que ens n’adonem petites o grans nafres a la nostra motxilla personal fins que ja no podem més i ens haguem de caure rendits sota el seu pes. És el que els va passar al matrimoni format pel Camilo i l’Angelina, que per causa de la malaltia inevitablement van haver d’anar a una residència on acabar de passar la resta dels seus dies i on poguessin estar més ben cuidats. Per desgràcia l’Angelina hi va poder ser poc temps…

El cas és que van deixar la nostra casa pairal després de 25 anys de viure-hi i ara, una vegada buida, hi hem entrat de nou. Ahir m’hi vaig passejar una estona tot sol, rememorant silenciosament records i vivències, mirant una mica nostàlgicament cada racó, escoltant el parlar de cada cosa i de cada espai convertit en imatge i observant tot allò que, en veure-ho novament després de tants anys, em tornava a parlar amb mots ben entenedors i em transportava als ja llunyans anys de la meva infantesa i joventut. Només un parell de gats que entren i surten esperant potser que el Camilo els doni de menjar i beure trencaven el silenci i em miraven com dient: “-Seràs tu qui ens alimentarà i ens farem mútua companyia a partir d’ara?. No nois –els vaig respondre-, només hi vindré de passada i ja veurem què serà de la casa”…

La casa és una casa senzilla, de família humil, força semblant a moltes de les típiques cases de pagès d’un poble qualsevol del Pla d’ Urgell, que es composaven:

-d’una planta baixa, amb entrada a peu de carrer, on es guardaven les bicicletes i les motos. Posteriorment, a mida que van anar desapareixent els animals, es va anar fent lloc pels tractors i pels cotxes que poc a poc van anar arribant. Les plantes baixes servien també per guardar-hi algunes eines i era el lloc d’entrada dels animals que cada família tenia per conrear la terra i que menava a l’estable i a un corral que hi havia a la part posterior on s’hi criaven gallines, conills, algun porc i potser algun altre animal per ajudar al sosteniment de l’economia familiar, no massa boiant en aquells temps de la meva infantesa. També acostumava a haver-hi el pou de l’aigua que es bevia a cada cas quan encara no hi havia aigua corrent.

un primer pis on s’hi feia pràcticament tota la vida familiar; a l’hivern al redós d’una estufa de llenya situada en molts cassos a la cuina –en el nostre cas era una cuina econòmica exactament igual a la de la foto- on, a més de cuinar i menjar, s’hi passaven les llargues vesprades d’hivern tot escoltant la ràdio, esgrunant pinyes de panís o triant les pedres dels fesols i dels cigrons que es posarien en remull i ens cruspiríem l’endemà amb un tros de cansalada del porc que s’havia matat, confitat i que ens alimentaria al llarg de l’any. A les nits d’estiu es feia encara molta vida al carrer. A les llargues tardes de primavera o d’estiu les dones cosien a l’ombra tot fent rotllana i esperant que arribés la marinada i refresqués una mica les xafogoses tardes d’aquesta plana xardorosa. i passant revista a tot allò que hagués passat –o no- al poble. La tertúlia s’allargava fins a la nit, hora en què s’hi afegien alguns homes quan ja havien tornat de les feines del camp. Eren moments de descans i d’animada tertúlia, mentre els nens corríem i jugàvem enmig d’un carrer on encara no hi passaven gaires cotxes.

-En un segon pis hi havia inevitablement les golfes, on s’hi guardava entre la pols i les teranyines les coses que no servien, el gra per alimentar les bèsties, les tomaques de penjar i alguna altra fruita de l’hort, les tines d’oli d’oliva i els resultats saborosos de la matança del porc. Allà s’hi podien trobar ben penjats i afilerats en una bona formació els pernills, les llonganisses, els xoriços, les botifarres blanques i negres, els bulls…  Ah!… i les tupines amb els confitats de llonganissa i costella de porc. A casa nostra també hi ha una petita terrassa on, de petits hi jugàvem i on hi podíem prendre el sol i l’aire.

Mentre ahir passejava sol i pensatiu per la casa i remenava algun calaix d’algun armari vell que hi han deixat i m’emmirallava en algun mirall polsós i picat pels anys, pensava en tot el que s’hi ha viscut dins de les quatre parets de qualsevol casa. Moltes alegries i moltes penes. Moltes preocupacions, molts projectes il·il·lusionants i més d’una frustració íntima i silenciosa; llàgrimes i rialles ben barrejades; dies grisos i dies lluminosos. La vida personal i familiar de moltes generacions, en alguns cassos, queda discretament guardada dins de les cases i oblidada lentament amb el temps que tot ho pot i ho esborra. Pensava com la vida de cadascú és exactament la suma de totes aquestes realitats, sense poder-nos-en estalviar, encara que vulguem, cap d’elles; van arribant indefectiblement quan el destí –o qui sigui- ho designa arbitràriament. I el pitjor és que no sabem mai quan ens tocarà cada cosa, ni en l’ordre en què vindran, ni si serà el moment més adequat o més impropi per entomar-les. El cas és que arriben i tant de bo siguem prou savis com per saber-ne trobat en cadascuna la seva lliçó vital.

Mirava retrospectivament la vida dels pares, dels padrins, dels germans, la meva pròpia vida, amb tots els canvis i mudances que hem anat fent tots plegats. Palplantat davant aquell mirall opac -que reflectia al seu torn un altre munt de miralls- pensava en aquesta altra altra mudança que està a punt de produir-se en nosaltres aviat. Si Déu vol i res no es torç, d’aquí a uns mesos ens n’anirem a viure al poble, tot i que no pas en aquesta casa pairal una mica massa atrotinada. Una vegada jubilats, hem pensat que pot ser una bona experiència començar un altre tipus de vida –encara més calma i més tranquil·la-, cuidant un petit hort i fent vida de poble. Per fortuna no sóc com alguns pixapins a qui molesten els cants dels galls o el so de les campanes…

2 respostes

14 ag. 2015


Mollerussa, capital

La gent de la comarca ja el coneixeu, però altres possiblement no. Avui us vull portar un fragment  del llibre El jardí de la boira, de Francesc Pascual, un personatge polifacètic del meu poble que sap fer bé tot el que toca: escriu, pinta, canta…
Ens explica la Viquipèdia que Francesc Pascual Greoles (Castellnou de Seana, Pla d’Urgell, 1934) va estudiar al seminari de Solsona, però no hi va arrelar i va passar-se a la cançó, la poesia i la pintura. Membre dels Setze Jutges dels primers anys, va formar part del grup Can 64 de Lleida, grup de cantautors amb els quals ha publicat un llibre i un CD testimonial (1996). Com a pintor ha realitzat una dotzena d’exposicions i, com a escriptor, ha publicat diversos llibres de temàtiques diverses. Pas a pas ha esdevingut un escriptor reconegut. Comptabilitza una quinzena d’obres publicades en solitari, i unes quantes més en col·laboració.
És un escriptor de molt bon llegir, agut i detallista que d’una manera prioritària ha centrat les seues obres en la gent, els costums i els esdeveniments de la terra on viu, el Pla d’ Urgell. Alguns dels seus llibres són:
La Golarda. Lleida: Lleida: Pagès, 1991
El jardí de la Boira. Lleida: Pagès, 1994
Les bigues mestres. Lleida: Pagès, 1999
El clot de l’aigua. Lleida: Pagès, 2002
Perfum d’alfàbrega. Lleida: Pagès, 2004
Pas de pardal. Lleida: Pagès, 2004
Soca d’olivera. Lleida: Pagès, 2007
Des de la plana verda. Pòrtic. 2007
Camp de concentració. Bolero. Lleida: Pagès, 2013
Una casa amb teulada. Lleida: Pagès 2014
Els arbres perduts. Lleida: Pagès 2008
Miquel Boldú, un home Hilton. Lleida: Pagès.2009
La raó trobada. Lleida: Pagès 2010
En els fragments que recullo avui ens parla de Mollerussa -la capital d’aquesta comarca- tal com ell la veia fa ja una colla d’anys

Francesc Pascual, El jardí de la boira.1993, p. 56-59 i 106-107 (fragments)

És més un fenomen social que una extraordinària atracció d’esbargiment. Una concentració tan massiva de gent només es pot comparar a un dia de Barça, al Camp Nou.
Riuades de jovent cridaner, ben peixat, mudat; maco. Incomptables cotxes als aparcaments de banda i banda de la carretera, fins a llocs d’impossible accés. Llum, bullida a l’ambient, gent contenta, em va semblar; riallera…
Em van portar a resseguir dependències i vam petar a una sala-soterrani del complex on hi havia instal·lada una «bolera», billars, ping-pongs, maquinetes de joc, unes a tocar de les altres, un bar concorregut i arreu un combinat de gent de la nostra quinta i canalleta més jove.
—Aquesta és la sala de la gent de coneixement; com nosaltres.
—Pots pensar! Aquí engormandeixen les criatures, donen confiança als pares que els acompanyen i fa de «semillero». Després, ve el que ve.
El Jaume i el Blai van trobar i saludar tots els herois de la guerra.
—D’on surt tant personal?
—A tots els pobles escombren!
Després em van menar a la sala gran del primer replà, on ens van deixar entrar sense pagar, ja que el Jaume coneixia el porter i tenia arguments:
—Portem a pasturar aquest pobre home de Barcelona, que no s’ha mogut mai de la vora del mar.
—Eduqueu-lo, eduqueu-lo. I no us foteu a ballar que segurament que hi teniu la canalla i us veuran. Que ja sou grandets!
—Doncs encara n’hi ha que ens guanyen.
—I més de cent.
En aquella sala, el soroll esquerdava els ossos. Llums embogidores, dolls de jovent pertot arreu, caps, mans enlaire a la pista de ball, foscor… una gran caverna! Tothom entrepassegava, cridava, xisclava… I aquell llum!
—Traieu-me d’aquí, que em tornaré boig!
—Això és vida, xiquet!
—Per això et queixes? Doncs espera’t!
En una altra sala del costat —no sé ni com hi vam entrar— el soroll infernal de la música (o el que fos) feia trontollar la roba. Sortia de sota de les sabates, pujava cames amunt, xopant i anegant-te; molestíssim. Tan fosc que, instintivament, em vaig agafar al braç del Blai per no perdre’m. Tufera de fum, ambientadors i de vés a saber què; irrespirable. Tothom bevent i enganxats, ajuntats els uns als altres; parelles morrejant-se pertot arreu…
***
Efectivament, Mollerussa, un dissabte a la nit, és una experiència. Plena de bars i restaurants, on no hi pots entrar de tan plens, els carrers curulls de jovent juganer, crits, soroll, cotxes fins a la saturació…
Vaig voler entrar a l’Amistat, que funciona. Conserva el seu encant de cafè de poble, amb les taules de clients fent la partideta, els billars en activitat i una barra circular on no hi havia un lloc per demanar una beguda.
La Societat Recreativa l’Amistat és una institució que encara és viva tot i els anys de la seva fundació. S’ha modernitzat, s’ha adequat a la circumstància actual i campeja. Organitza el concurs anual de vestits de paper, participa i munta campionats de billar, té un bingo. La gran sala del teatre l’han reconvertida en cinema…; rutlla. L’empenta de l’ambient actual que impera a Mollerussa sembla no afectar-la gaire. Almenys externament.
Vam deixar el baf de caliquenyo de Fondarella que impregnava el cafè i vam sortir a donar un tomb pel carrer, especialment pel carrer de l’Estació on el moviment era més intens.
—On van tota aquesta canalla?
—Hi ha una altra discoteca per a la gent més jove, aquí mateix.
—Si no fos tan viu tot plegat, semblaria artificial.
—És Mollerussa, xiquet!
—Abans la gent, per a divertir-se, baixava a Barcelona.
—Ara pugen aquí. Hi ha poca gent que vulgui la gran ciutat per distreure’s. Ho té tot a casa i ben servit.
—Han capgirat l’ordre establert. Nosaltres teníem un altre equilibri.
—Aquest poble ha trasbalsat tots els altres i les cases. És com un imant irresistible que marca el nord.
—En tots els aspectes, ja que si vols sortir de la rutina has de petar aquí.
—Maquinària, reparació, serveis…
—Ja ho veig, ja!
—És bo, home. Així la sang es belluga que prou estancats estàvem.
—Però ningú es queda al poble! El jovent, acostumat al que ha tastat, defuig fermar-se i s’estableix a Mollerussa. Encara que tingui la feina a casa.
—Doncs malament.
—Això no se sap encara. De moment, barreja, coneix altres tendències i s’espavila…
—Es va massa de pressa.
—Nosaltres anàvem prou a poc a poc! Érem de l’arca de Noè i ara, si no et bellugues, t’encalles.
—És imparable. No fa per nosaltres, si bé ens cal pujar al carro.
***
Estesa damunt del Merlet, la franja més beneïda del Pla d’Urgell, sense una minsa pujadeta ni baixadeta de res, esbatanada per la carretera n-ii i la via del ferrocarril, ha sabut, com una heura insistent, treure brancatge per on ha pogut, vencent barreres i sortint-se amb la seva.
Com a ciutat —ningú ho ponderà això—, és lletja amb ganes. Pintada, mudada, perfumada, estocada…; lletja! Només la part nova comença a tenir una mica de cara i ulls; ampla, ben estructurada, amb plantes arreu… La Mollerussa de sempre acabarà per tenir mèrit si bé de moment, per molta remodelació que hi fan, bons edificis reconstruïts, places esplendoroses com la de l’Ajuntament; és neulada de naixença i no hi pot fer més.
Pels que l’hem coneguda de sempre: millorada, embellida i tot. Objectivament, sense traça ni relleu.
Plena de bancs, comerços moderns, garatges, indústries, bars i restaurants a cada cantonada, edificacions noves —enderrocades les velles—, carrers encertadament pavimentats… Té el posat de curullada com cap més altra de la província. Indiscutiblement. Rica, suficient, potentada… i estranyament acollidora a la vegada. Segurament que encara és tan «jove» que no ha après a vinclar-se i és com és; natural.
La plaça Major amb la capelleta de Sant Isidori —si no la saps, no la trobes— és un dels únics racons encara recomanables. El carrer Mossèn Cinto i tota la Vilaclosa, l’arrel. Sí, d’anys ja en té ja, el que passa és que no es veuen.
A la gent de la meva volada —estic segur que coincideixen— ens fa la impressió que s’ha construït una ciutat nova de trinca on era la vella i de la bullida n’ha sortit ramificacions fetes carrers cap on s’ha pogut, a tort i a dret. Només ara, amb l’avinguda de la Pau i la del Canal, comences a veure-hi una mica d’orientació. S’ha construït tant i tant de pressa que els tècnics municipals —si en tenien— no van collar una trista placeta enlloc, poso per cas. Amb tot, és admirable. L’empenta de Mollerussa mereix tots els elogis.
Francesc Pascual, El jardí de la boira, Lleida, Pagès, 1993, p. 56-59 i 106-107 (fragment). 

No hi ha resposta

11 ag. 2015


Estacions fantasmes

 

11239654_919732281418854_6694939627768799825_nÉs una ofensa, un insult a la intel·ligència i un gran desvergonyiment entrar a la pàgina web d’ ADIF i llegir-hi:

Adif, (Administrador de Infraestructuras Ferroviarias), és una entitat pública empresarial dependent del Ministeri de Foment. Adif exerceix un paper principal com a dinamitzador del sector ferroviari, fent del ferrocarril el mitjà de transport per excel·lència i facilitant l’accés a la infraestructura en condicions d’igualtat. Adif té com a missió fonamental enllaçar ferroviàriament les distintes estacions que poblen els nostres territoris. I de fer-ho de forma segura. Aquesta feina exigeix l’esforç constant de mantenir i conservar en perfecte estat totes les nostres vies, catenàries, sistemes de senyalització, centres de control de la circulació i, per descomptat, les nostres estacions.

375px-Estacio_Renfe_CastellnouL’estació del poble on vaig néixer, Castellnou de Seana, com moltíssimes altres estacions perdudes per la geografia espanyola, desmenteixen aquestes paraules. El tren va arribar a Castellnou de Seana el 1860 amb la posada en servei del tram de Manresa a Lleida i va significar per aquests territoris de ponent un gran avenç en tots els sentits. L’estació va disposar de diverses vies i va tenir molta vida. Encara recordo quan, de ben petit, hi havia muntanyes de remolatxa esperant ser carregada per a fer-ne sucre. Actualment és una estació fantasma convertida en un un simple baixador amb una trista marquesina-refugi per aixoplugar els viatgers de les inclemències meteorològiques. Encara es mantenen dretes les parets de l’edifici de viatgers de l’estació, situat a la dreta de les vies, que era de dues plantes. Però es troba de fa anys en un estat totalment ruïnós, com també s’hi troba l’antic moll de mercaderies.
PB090195Tot i que la línia fos del 1860, Castellnou, durant anys no va tenir estació. No es va construir fins a finals dels anys 50 amb la participació de tot el poble pel sistema de “joves”, és a dir, cada família aportava un membre com a treballador mitjançant un calendari de rotacions. Aquella bonica estació, que havia costat tants esforços i tanta suor construir, ara és un esquelet mort i abandonat. ADIF és un organisme tan incompetent i desgraciat que no ha estat capaç de donar algun tipus de servei i aprofitament a aquestes estacions i ha preferit deixar que es deterioressin. En el cas de Castellnou encara és més greu el fet, essent com va ser que fou construïda pel mateix poble. Podien haver-la retornat al poble, o llogar-la com a habitatge. Almenys algú l’hauria aprofitat i no l’hauríem de veure amb la mala ganya que fa ara…
PB090208Aquestes estacions abandonades fan pena. I fan ràbia. Els matolls i la brutícia han envaït tots els racons i el temps i l’abandonament s’han anat menjant tot l’edifici. Els coloms hi han fets nius i ho han deixat tot ple d’excrements. El sol s’ha anat menjant amb els anys la pintura i els vents han anat aixecant les teules i s’han emportat tots els bons records que hi poguessin quedar. Silencis llargs s’han fet amos del lloc i ara ja no serveix ni perquè els passavolants hi puguin passar la nit com abans solien fer perquè jo no hi queden finestres ni portes i fins i tot pot resultar perillós perquè el vent passa massa rabent i esperitat, emportant-se fins i tot els pocs bons ànims que puguin tenir  i omplint el lloc de pors difuses i de mals pensaments. A l’antiga sala d’espera hi quedava una cadira tan corcada que no aguantaria ni el pes d’un infant. I a terra vidres, pols i excrements. No s’hi ha vist encara cap fantasma, però no descarteu pas que ho hi sigui…

Vergonya, molta vergonya hauria de tenir aquest Ministeri –que l’anomenen de Foment- i que, si fomenta alguna cosa és només la bogeria, la irracionalitat i el malbaratament dels recursos públics. En un país normal això no passaria i tots aquests irresponsables ja serien a la presó per no saber administrar de forma adequada el diner públic i ja no dic per lladres, que en alguns cassos s’ha ben provat que van posar la mà a la caixa i que les comissions a les empreses constructores corrien a dojo. Digueu-me, si no, quin sentit té deixar morir aquestes línies de rodalies i gestionar de la manera que ho fa les mitjanes i llargues distàncies.

Han fet des de fa anys l’absurda aposta per l’alta velocitat sabent que no surten els comptes ni els sortiran mai, segons han explicat els experts més experts en aquests temes.Entre 2011 i 2013, l’Estat va perdre prop de 1.000 milions d’euros en la gestió de la xarxa ferroviària, especialment per les inversions en alta velocitat. En temps de crisi és doblement pecat pressupostar diners per a construir noves línies, sabent com saben que l’operativa ferroviària no és capaç de cobrir despeses i, per tant, obliga a l’ Estat a posar fons per tal de compensar les pèrdues. Irracional, totalment irracional i fins i tot podria ser delicte. Van darrere dels que posen estelades posant multes i ningú es cuida de posar a la presó a aquests ineptes que ens governen. Com no hem de tenir ganes de marxar ben lluny i no veure’ls mai més a tota aquesta gentussa inepta i malbaratadora!

PB090304El mateix Tribunal de Cuentas ens diu que el deute d’ADIF es va situar per damunt dels 12.500 milions d’eurosl’any 2013 i es preveu que encara pugi més si segueixen entestant-se de la forma tan obstinada com ho han fet els diferents Gobiernos de España a voler completar la xarxa d’alta velocitat que tenen planejada. Semblen no tenir cervell ni capacitat per entendre que si aquests diners els destinessin al ferrocarril convencional –que és el que utilitza la majoria de ciutadans, i que utilitzarien molt més si fos una mica millor- afavoririen més gent, en un espai de temps més curt i amb menys impacte mediambiental. Tots els Estats seriosos s’estan replantejant això de l’alta velocitat i la tendència és readaptar les línies existents a les necessitats actuals. Aquí no. España es diferente i, a aquest pas, ho seguirà sent sempre. El ferrocarril convencional –els denominats Regionals, Rodalies i Llarga Distància–, és utilitzat per la immensa majori d’usuaris però rep només el 17% de las inversions. I, al contrari, el Tren d’ Alta Velocitat rep un 76% de las inversions. És el món al revés si es té en compte que la millora de les línies convencionals permetria circular a velocitats de fins a 220Km/h, aconseguint temps molt competitius comparats amb l’AVE, que té una velocitat mitjana de 222km/h, però només amb una quarta part de la inversió i un gran estalvi energètic. I, a més, podríem millorar moltíssim el transport de mercaderies que és només d’un 3,8% a Espanya, davant d’un 22% d’Alemanya o el 18% de mitjana a la UE.

PB090196Una autèntica ruïna en tots sentits i, a més, ben demostrada per una de les persones que més entén d’aquests temes:Germà Bel. Ell ho té molt clar: “l’AVE ha estat el prototipus d’uns anys meravellosos d’España. És una inversió política, sense cap sentit des del punt de vista econòmic”. Bel, considera que ni tan sols les àrees metropolitanes de Madrid y Barcelona són prou grans com per a que la inversió tingui sentit. “L’alta velocitat només té sentit en ciutats molt poblades com París o les ciutats japoneses”, diu Germà Bel.

Té algun sentit tot això? És racional tot plegat? Vivim al primer món –on se suposa que les coses s’acostumen a fer amb cap i peus- o vivim en un país corrupte,i on les coses es fan per altres interessos i no pas pel bé i l’interès general? Ningú és capaç de fer parar les obres i tota aquesta bogeria que té entre cella i cella aquest PP inepte i corrupte? No es podria fer servir tot aquest munt de milions per altres finalitats més profitoses?  Sembla que no. Aquí som més quixots que ningú i ningú ens ha d’ensenyar res,  ni s’estila reconèixer ni corregir errors. Espanyols!!!

(Fotografies de Bernat Borràs- www.trenscat.com)

No hi ha resposta

10 febr. 2015


El tren del record

Classificat com a Castellnou de seana

25789_cat_ADAPTA_638_180

(Col·laboració per a l’Anuari Castellnou de Seana 2014, que es va presentar per la Festa major d’ enguany) . En la foto, una vista general del centre de Castellnou de Seana.

—————————————————————————————

EL TREN DEL RECORD

Era un dia de finals de Setembre. Em sembla que era el dia de Sant Miquel de l’any 1959 quan agafava l’Alsina Graells, passada la costa del Pont del Rei de la Carretera Reial, amb destí al Seminari de Solsona. M’acompanyava el pare, una maleta vella de fusta que el pare ja havia fet servir anys abans, un vell baül ple de coses personals, un matalàs d’escuma marca Pirelli que havíem anat a comprar uns dies abans a Lleida i moltes expectatives, força il·lusions i una mica de por per la incertesa del que m’esperava. Només havia passat fora de casa alguna temporada d’estiu a casa dels avis materns i poca cosa més. Aquell dia, per tant, va ser quan vaig tenir la sensació de que marxava definitivament del lloc de la meva infància: el petit poble de Castellnou de Seana.

Pensant-ho bé ara, potser no va ser aquell dia que me’n vaig adonar, perquè amb 11 anyets un encara no s’adona de gran cosa. Però sí que en realitat aquell dia va resultar ser –amb la perspectiva dels anys- com una espècie de trencament amb el poble, amb els amics, amb una realitat que havia viscut des de la meva infantesa. Els Seminaris d’aquell temps et feien viure en un altre món, en una bombolla que es transformava sovint en una espècie d’absurda i cruel ruptura vital amb el teu món, el teu entorn i amb la teva gent. Allò era un dur internat on s’hi passava fred a l’hivern, una mica de gana i on et deixaven tornar al teu poble només tres mesos a l’estiu i dues setmanes per Nadal. I tot això, sempre amb un ferri control i un marcatge ben proper i directe del rector del poble. No et deixaven anar al cine –per allò de la moral i els bons costums-, et controlaven la vida, les amistats, els que feies i el que deixaves de fer. A final d’estiu el rector rubricava una espècie de certificat que donava compte de la teva conducta i que havies de presentar als superiors. Uns altres temps, certament, però uns temps que queden ben gravats al record.

Ja de més grandet, hom s’espavilava per buscar feina durant l’estiu, generalment fora del poble. Tot plegat feia que te n’anessis deslligant poc a poc i que els llaços s’anessin afluixant lentament i inevitable. Però, tot i aquesta espècie de trencament, he tingut sempre molt clar que Castellnou és el meu poble. Sempre he tingut ben clar d’on venia i quines eren les meves arrels i d’alguna manera també he tingut sempre ben present en mi aquell principi que diu: “Si no saps d’on vens, com pots saber on vas?”. La vida et porta per camins tan diversos, inimaginables, inesperats -i a vegades estranys- que és fàcil que un es pugui despistar (sortir de la pista), perdre el rumb i acabar sense saber ni on vas, ni d’on vens. I això trobo que no és bo. Caminar perdent el nord, sense saber –encara que només sigui una mica- on vols anar no ho recomano a ningú. Per això és sempre molt psicològicament saludable tenir referències exactes i segures, com pugui ser-ho el poble on has nascut o viscut, la família, els amics, l’olor d’aquella terra que t’impregna l’ànima o l’horitzó d’un paisatge que mai a la vida et podràs treure del cap.

Sempre que torno al poble i passo per davant de la casa on vaig néixer, trepitjo els seus carrers, entro a l’església o veig de lluny la inconfusible silueta del campanar amb les cases arrecerades entorn seu, no puc deixar de sentir una nostàlgia immensa i una espècie de malenconia de la meva infància. Aquell és el meu poble!. Allò és quelcom meu! De cop em venen una colla de records que s’han quedat com a marques indelebles en el meu cervell. Recordo aquella plaça de terra, envoltada de grans plataners, on jugàvem a futbol; els horts on hi havia alguna fruita per anar a collir d’amagat; el grup d’amics que ens reuníem per anar a “fullar nius” amb una canya llarga, en la que hi lligàvem un filferro en forma de ganxo al cap; les guerres a cops de pedra contra els nens d’altres barris, o qualsevol altra malifeta que el Sr. Reynal es cuidava prou bé de repassar l’endemà a l’escola. Perquè, inevitablement, tot arribava a les oïdes del Sr. Reynal, que procurava anar redreçant com podia aquells nens una mica torçats i salvatges. Jo, que vivia més o menys a la meitat del carrer de Sant Blai, anava “al poble” quan havia d’anar a comprar a Cal Bessó, a l’església per fer d’escolà a Mn Josep, al cafè de Cal Jocs o a “estudi”. I anàvem a “les casetes” quan passàvem de Cal Manjon i anàvem a jugar a futbol en alguna d’aquelles eres que hi havia a la sortida del poble, amb la seguretat de que l’ Antoni de Ca l’Aranya tindria una pilota de cuir per jugar, en un temps que tenir una bona pilota era tot un luxe.

Recordo com de ben petit anava amb el padrí a prendre el sol als munts de feixos de llenya que el pastisser Macel·lí tenia per al seu forn. Allà s’hi reunien una colla de padrins a passar l’estona i fer petar la xerrada. Com a diversió ben barata, el vell Jandó s’havia acostumat a fer-nos córrer al voltant de la plaça als nens que voltàvem per allà i com a premi teníem algun caramel dels que sempre portava a la butxaca… I recordo com la Rosita, sempre riallera, em despatxava el pa de quilo que diàriament havia d’anar a buscar –pel fet de ser el germà gran- pel consum diari de casa…

Records i més records! No s’acaben mai si et poses a recordar… Una coneguda cantant francesa de la meva joventut –Françoise Hardy– deia  en aquella cançó “La maison où j’ai grandi” (La casa en la què he crescut) “quan miro el passat i veig la casa on he crescut, em venen al cap un munt de coses”… “Quan vaig deixar aquell moment de la meva infància ja sabia que hi deixava el meu cor. Tots els meus amics envejaven la meva sort en anar a la ciutat, però jo encara penso en la seva felicitat i en les seves rialles i em deia: “Tornaré algun dia, un matí qualsevol, entre les vostres rialles; sí, algun dia agafaré el primer tren del record”… “El temps ha passat i aquí estic, buscant en va la casa que estimava”…

Tornar a un lloc després de molts anys -“agafar el tren del record”- és exposar-se a trobar que ja res no és igual, que les coses inevitablement han canviat molt, perquè el món sencer ha canviat molt, les persones hem canviat també molt i, naturalment, ja res no és com era. Però el poble és aquí i el podem reconèixer tot i que hagin canviat les places, les cases, els rostres… El poble, és el poble i sempre està disposat a que hi puguem tornar, sempre ens rep amb els braços oberts i sempre hi trobarem alguna cosa d’allò que ens va fer com som, d’allò que va alimentar el nostre cos i el nostre esperit; al nostre poble sempre li haurem d’agrair el que ens va donar i el que ens va oferir; haurem d’agrair la generositat dels mestres, dels amics, dels veïns, de la família, dels costums, dels infinits detalls d’una cultura antiga que es va passant de generació en generació, en silenci i sense adonar-nos-en. El poble fa la gent, la gent fa el poble i tots junts fem aquesta terra –aquest altre Poble amb majúscula- que tant estimem i pel que tots lluitem, cadascú a la seva manera.

Alguns s’omplen la boca amb allò de que “són ciutadans del món”, com volent dir que són gent de mentalitat oberta, que no són pobletans, provincians, gent tancada, que accepten la diversitat cultural, que han corregut món, gent sense banderes, gent que creu molt en la globalitat… Està molt bé tot això de voler ser ciutadans del món. Però potser que no s’oblidessin que hi ha unes arrels i que el “món gran” comença amb el “petit món” que ens va parir i ens va veure néixer i créixer. En un gran arbre té la mateixa importància el que es veu com el que no es veu. Les arrels són tan importants com el tronc o les rames. Millor dit: sense arrels, ni tronc ni rames no són res i a la primera ventada se’n va tot a terra. Per poder ser de tot arreu, primerament s’ha de ser d’un lloc i s’ha de recordar que tots tenim uns orígens que ens han fet com som o el que som. Per tant, ens cal mirar enllà, sempre més lluny, però sense oblidar mirar de tant en tant aquell raconet on vam néixer.

No hi ha resposta

21 jul. 2012


El Miquel Galitó i Pubill

220784_1832276818688_5531902_oFa un parell de dies que acabem d’enterrar el meu cosí Miquel. Era jove (69 anys) de cos, però encara ho era més de cor i d’esperit. Aparentava molts menys anys dels que tenia perquè sempre havia trobat la manera de buscar coses que li omplissin la vida d’il·lusió i d’ al·licients, que és la millor manera de viure.

Parlar del Miquel Galitó i Pubill se’m faria complicat perquè tinc massa records personals i no sabria massa per on començar. Deixaré aquests records personals amb una mica de llàstima, però sí que vull parlar d’una de les virtuts que ell tenia i que jo considero fonamental: l’arrelament al poble de Castellnou de Seana, que és on havia nascut i d’on se n’havia anat de ben jovenet.

En el cas del Miquel és fa ben patent allò de que a la universalitat s’hi accedeix a través de la particularitat. O dit d’una altra manera: de la mateixa manera que un arbre va clavant les arrels ben fondes per tal de poder fer unes rames ben frondoses, els humans necessitem tenir unes bones arrels que ens diguin d’on venim per tal de poder tenir ben clar també cap on anem.  Només si valorem com cal els nostres orígens, les nostres arrels, les nostres tradicions, els nostres valors, la nostra terra, els nostres records i la nostra genealogia podrem saber qui som, d’on venim i on anem. I això ho aconseguirem mirant.nos, pensant-nos, repensant-nos, investigant-nos, bussejant en les profunditats del nostre ésser individual i del nostre ésser com a poble. I és d’aquesta manera que podrem integrar-nos i llençar-nos després cap a la conquesta de l’universal, aportant-hi les nostres diferències i les nostres particularitats. Per això no crec de cap manera –com no ho creia el Miquel- en Estats homogeneïtzadors, unificadors, curts de vista i de gambals. Per això ens caldrà tornar a reivindicar el valor de la singularitat en moments tan delicats com els actuals.

El Miquel de ben jove va anar a viure a Barcelona però tenia sempre l’orella, els ulls -i tots els sentits- posats a Castellnou, on hi venia sempre que podia i on hi tenia la casa pairal que cuidava amb molt d’amor. Per això va treballar tant -junt amb altres amics del poble- per fer néixer i dur endavant una iniciativa prou singular per un poble petit com Castellnou, com és la col·lecció de llibres -escrits tots ells  per fills de Castellnou- com és ”Estudis castellnouencs". Ell en va ser el director i l’ànima durant 25 anys.

El Miquel era com un arbre arrelat profundament a Castellnou amb rames a Barcelona i a molts altres llocs. L’arbre, encara que no es pot moure, a la seva manera va fent camí. Va enfonsant les arrels terra endins i va estenent les branques en totes direccions per captar la llum que l’envolta. Aquesta és la seva manera de caminar per la vida. El Miquel era d’aquesta mena d’arbres que a l’estiu donaven ombra -i on s’hi podia arrecerar tothom qui volia- i a l’hivern descansaven per tal de poder agafar la força necessària per poder fruitar amb generositat a l’estiu.  Recordo com una vegada em va convidar a col·laborar en una recerca històrica per un llibre que preparava i em va saber greu haver-li de dir que no, que jo no servia per aquestes coses, i que era millor que ho fes ell, que ho faria molt millor que jo. Per això parlava amb uns i altres i mirava d’”enredar” tanta gent com podia en els seus projectes.

Castellnou el trobarà a faltar. I la seva família. I els amics, I els parents. Persones així deixen buits difícils de tapar. I encara que no hi ha gent imprescindible, sí que hi ha gent necessària. I el Miquel era d’aquestes persones tan necessàries que, a voltes, es tornaven imprescindibles. Per això avui podem dir, sense risc a equivocar-nos, que el Miquel fa honor a aquell refrany que diu: “Només quan cau l’arbre podem saber-ne realment l’alçària». L’absència del Miquel ens farà veure, valorar i comprendre fins on arribava la seva alçària com a persona.

En la missa de comiat un amic seu va llegir el “Cant espiritual” de Joan Maragall perquè va dir que al Miquel li agradava molt. Podríem acabar amb uns versos d’aquest Cant, tot esperant que hagi trobat la Pàtria definitiva on un dia segur que ens podrem trobar amb ell.                                     

“Tant se val! Aquest món, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal: 
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, 
és ma pàtria, Senyor: i no podria 
ésser també una pàtria celestial?”

Joan Maragall

4 respostes

04 febr. 2010


Festa Major de Castellnou de Seana.

Castellnou de Seana -a la comarca del Pla d’ Urgell- és el meu poble. Ahir, festa de Sant Blai, va celebrar la Festa Major, que s’allargarà fins al cap de setmana.

Vull destacar dues característiques de la Festa Major de Castellnou:

En primer lloc, que mai hi falten les orelletes per a tot el poble i per als visitants. Aquest any he llegit que se n’han fet 600, que es van repartir després de la missa com ja és tradicional.

Les orelletes són un dolç de pasta plana, fina i rodona, fregit i ensucrat. Segons ens explica la Viquipèdia, és idèntic a les orellanes balears, les bunyetes nord-catalanes i els crespells d’Argelers (a Menorca i Mallorca, aquest nom designa uns pastissets o galetes amb forma de flor: vegeu crespell), el crespeth a la Vall d’Aran, les aurelhetas occitanes o lesorejuelas, un dolç de Castella.

Al Pla d’Urgell se’n fan generalment durant les diferents Festes Majors d’hivern. Els ingredients principals són: els ous, la farina, el llevat, l’anís, el moscatell, la matafaluga i l’oli d’oliva.

I en segon lloc, l’altra cosa que ja s’ha fet tradicional i que ja l’any passat vaig destacar-ne la importància: la presentació del 20è volum de la col·lecció Estudis Castellnouencs que es farà diumenge vinent. Aquest any ha fet el llibre la Ramona Sanfeliu, mestra filla del poble, amb el títol “Passejant pel meu poble”.

I cal destacar-ne la importància perquè és un poble molt petit que ha estat capaç de fer un llibre cada any -i ja són 20-; perquè tots els escriptors són fills del poble i perquè són interessants i necessaris, ja que recullen la història, els fets i les tradicions nostres.

Per tant, des d’aquí vull felicitar-los a tots per la feina que fan i per l’esforça que hi posen tots plegats a fer-la ben feta.

Etiquetes de Technorati: ,,,

2 respostes

16 abr. 2009


Sembrar, regar i collir.

Ja us vaig parlar d’aquest llibre presentat a Castellnou de Seana, amb motiu de la Festa Major d’aquest any. És el llibre número 19 de la col·lecció Estudis Castellnouencs. Una col·lecció editada per Pagès Editors des del seu inici i que, com ens deia avui el mateix editor, és exemplar en molts sentits. Entre altres, que editar llibres no significa fer grans tirades i vendre’ns molts.

Aquest petit poble del Pla d’ Urgell té 800 habitants i els llibres que es publiquen són temes que es redueixen a coses del poble.  Però no per això no deixen de ser interessants i demostra que un tema específic pot tenir interès general.

El llibre d’aquest any toca el tema dels mestres, de l’ensenyament a Castellnou de Seana. D’aquí el títol: d’una bona sembra en depèn una bona collita si hi ha una bona saor quan toca. Els mestres són els que sembren i les llavors van creixent i van fent el seu camí. Cada llavor és única i cada llavor dóna el seu preuat fruit. I, pel que es veu, a Castellnou hi va haver una bona sembra.

El llibre recull records d’alguns mestres que encara són vius i d’una colla d’alumnes que expressen els seus records, quasi sempre nostàlgics, però també quasi sempre bons records. Donava bo veure alguns dels mestres que vam conèixer. Donava bo veure les abraçades que es donaven amb alumnes, ara ja homes i dones ben drets i fets. Alguns pares i altres ja avis. I la vida és això: ser agraït amb aquells que van sembrar una bona llavor en temps no massa fàcils i amb molts pocs mitjans al seu abast .

Gràcies a tots els mestres que vam tenir. En bona part, gràcies a ells som el que som. Personalment tinc un gran record del Sr. Josep Reynal. Estic segur que el gust per la lectura va ser una de les llavors que va sembrar ell en la meva vida. Recordo que em regalava uns llibres de l’editorial Bruguera que eres obres clàssiques reduïdes i adaptades als nens. Entre el text hi havia intercalada la mateixa història en forma de còmic. Era un sistema ben enginyós: normalment es començava pel còmic i s’acabava llegint el text sencer. A mi personalment, això és el que em despertà el gust a llegir i és de les coses que recordo amb més intensitat del Sr. Reynal, un dels mestres “històrics” al nostre poble i desaparegut ja fa uns quants anys. He de confessar que el dia del seu enterrament vaig plorar a l’església a la missa de cos present. Contínuament em venien a la memòria petits detalls de la nostra relació. Una relació molt rica que va durar tota la vida a través de visites personals, primerament i per carta posteriorment degut a la distància. Però el que sí que us puc assegurar és de les moltes llavors que lle va sembrar, que va anar regant durant molts anys, juntament amb moltes altres persones i que segur que han donat el seu fruit, potser no tant abundós com hauríem d’haver esperat: però fruit agraït, a fi de comptes, per la molta get que l’hem pogut recollir.

Etiquetes de Technorati: Mestres,Ensenyament,Castellnou de Seana

Una resposta fins a ara