Arxiu per a 'Mollerussa' Categories

18 ag. 2015


Mollerussa, un petit poble del S. XVII

Classificat com a Mollerussa,Pla d' Urgell

Cosme III de Mèdici, príncep hereu del gran ducat de Toscana,  va fer un llarg viatge per Espanya i Portugal des del 18 de setembre de 1668 fins al 19 de març de 1669. Posteriorment, va continuar el seu recorregut per Irlanda, Anglaterra, Holanda i França.
A Espanya, va iniciar el viatge a Catalunya i va anar visitant diferents ciutats i pobles fins arribar a Extremadura.  Des de Badajoz, el dia 9 de gener va passar a Portugal per tal de continuar el seu viatge allà.
Cosme de Mèdici anava acompanyat dels escriptors Lorenzo Magalotti iFilippo Corsini que van anar prenent notes del viatge. A la Introducció deViaje de Médicis por España y Portugal, se senyala:
«Por la impresión que dan los pueblos, tenemos que decir, a nuestro pesar, que la impresión que los viajeros se llevan no parece ser demasiado halagüeña. La condición, generalmente miserable, suscita unos juicios no siempre amables […] Pero, aparte del carácter miserable que se reconoce a esos pueblos, lo que más disgusta a los refinados florentinos es la suciedad que domina en ellos. Y no sólo pueblos, o pueblecitos como Torrija o Guadalajara, sino ciudades como Alcalá, las que presentan calles generalmente intolerables por el mal olor determinado por la costumbre de vaciar en ella, durante el día, las peores suciedades.»
Cosme de Mèdici també l’acompanyava el pintor i arquitecte Pier María Baldi que va fer una interessant col·lecció d’aquarel·les, amb vistes panoràmiques d’algunes localitats per on passaven i que il·lustren la crònica del viatge.
Les aquarel·les que il·lustren la crònica oficial que va redactar Magalotti es poden visualitzar, si es té una mica de paciència, fent clic a la imatge:
Portada
Viaje de Cosme de Médicis por España y Portugal (1668-1669) [Material gráfico] : láminas / [por
 Pier Maria Baldi] ; edición y notas por Ángel Sánchez Rivero y Ángela Mariutti de Sánchez Rivero
 . -- Madrid: Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, Centro de Estudios
Históricos, [1933] (Fototipia Hauser y Menet)
3 h., LXXI lám. en una carpeta ; 50 x 63 cm

MAGALOTTI, Lorenzo, 1637-1712
Viaje de Cosme de Médicis por España y Portugal (1668-1669) / edicion y notas por Angel Sánchez Rivero y Angela Mariutti de Sánchez Rivero. – Madrid : Sucesores de Rivadeneyra, [1933]. – XXVI, 347 p. + 1 pasta (3 f., 71 estampas) ; 25 cm, 51×67 cm
Quina la fem? blog de J M MIR  és un blog que publica interessants dades històriques, geogràfiques i de cultura popular, especialment de les nostres terres de ponent. Avui li copio aquest apunt que fa referència a l’aquarel·la de Mollerussa  que va fer Baldi en aquest viatge.

[723] Mollerussa, un petit poble del segle XVII

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.
«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
Detall de l’obra d’aquest dibuixant italià, que acompanyà, entre setembre de 1668-69, el príncep hereu del Gran Ducat de Toscana, Cosme III de Mèdici, un dels prínceps renaixentistes més destacats de la seua època, i que d’acord amb les idees del moment volia ampliar horitzons i veure món. Pier Maria Baldi pintà aquarel·les de les ciutats per on la comitiva ducal va anar passant durant aquell any i les làmines que ens han arribat són un dels més destacats retrats de les poblacions i ciutats ibèriques siscentistes. Segurament, aquesta és la primera vista mai feta de Mollerussa, fa uns tres-cents cinquanta anys.

La present imatge no pot fer honor a l’original. Vista en mida grossa, és desoladora: ni un arbre, ni un signe de vida fins allà on la vista allarga. Això era la plana urgellenca: el clot del dimoni, temperatures extremes d’estiu i d’hivern, un graner els anys que plovia, un pla desèrtic els anys de sequera (cliqueu damunt per fer la foto una mica més gran).

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.
«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
L’animació humana de la imatge, situada a l’extrem, encara la fa més inhòspita. Sota aquells bats de sol, el trànsit per la plana lleidatana de població en població no era gens agradable. La solitària creu de terme marcava l’arribada al poble venint de Lleida en direcció cap a l’est.
1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.
«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
Detall dels dos viatges a cavall de mules i del seu criat, a peu.
1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.
«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
Cap arbre a l’horitzó, només la solitud que la creu de terme encara reforçava, allà gens acompanyada. No ho conec del cert, però diria que no, que aquesta creu, probablement d’origen medieval, no ens ha pervingut fins avui.
1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.
«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
Detall del poble envoltat d’un mur que més aviat fa l’efecte que és de tàpia més que no pas de pedra.  En primer terme, la portalada d’accés que es trobava venint de Lleida. La vila no tenia gaires cases, era prou petita. De fet, així serà fins a l’arribada de l’aigua del Canal d’Urgell. Destaca la torra rere la portalada, al costat d’un casalot que podria ben bé correspondre’s amb la coneguda Casa Forta, que féu les funcions d’ajuntament fins als anys 1950.
1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.
«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
L’església de Sant Jaume, llavors a la dreta. El canvi de situació es produí a mitjan segle XX. Llavors, Isidre Puig Boada, arquitecte diocesà, presenta un projecte de construcció d’una nova església, prevista a l’altra banda de carretera d’on es trobava l’església vella. En l’expedient de reconstrucció, s’informa d’un acord amb l’Ajuntament per tal de rectificar el traçat de la carretera que passava entre la Casa Consistorial i les restes de l’església parroquial, de manera que l’Ajuntament adquiria el solar i restes de la parròquia, i a canvi li cedia un solar contigu a la municipalitat d’aleshores. Aquest acord tardà anys a portar-se a terme, i les restes de l’església vella no foren definitivament enrunades fins a l’any 1957, per bé que les obres de l’església nova s’havien començat l’any 1949 i s’inaugurava l’any 1952.
1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.
«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M.Baldi.
Detall del mur de la vila per la banda oest, mentre que per la contrària sembla com si les mateixes cases s’afilerin per fer un carrer de vila closa.
1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.
«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M.Baldi.
Detall del poble per la banda més oriental, arribant de Tàrrega i Bellpuig. Sembla que unes pletes i un hostal rebien el viatger que creuava el pla.

No hi ha resposta

14 ag. 2015


Mollerussa, capital

La gent de la comarca ja el coneixeu, però altres possiblement no. Avui us vull portar un fragment  del llibre El jardí de la boira, de Francesc Pascual, un personatge polifacètic del meu poble que sap fer bé tot el que toca: escriu, pinta, canta…
Ens explica la Viquipèdia que Francesc Pascual Greoles (Castellnou de Seana, Pla d’Urgell, 1934) va estudiar al seminari de Solsona, però no hi va arrelar i va passar-se a la cançó, la poesia i la pintura. Membre dels Setze Jutges dels primers anys, va formar part del grup Can 64 de Lleida, grup de cantautors amb els quals ha publicat un llibre i un CD testimonial (1996). Com a pintor ha realitzat una dotzena d’exposicions i, com a escriptor, ha publicat diversos llibres de temàtiques diverses. Pas a pas ha esdevingut un escriptor reconegut. Comptabilitza una quinzena d’obres publicades en solitari, i unes quantes més en col·laboració.
És un escriptor de molt bon llegir, agut i detallista que d’una manera prioritària ha centrat les seues obres en la gent, els costums i els esdeveniments de la terra on viu, el Pla d’ Urgell. Alguns dels seus llibres són:
La Golarda. Lleida: Lleida: Pagès, 1991
El jardí de la Boira. Lleida: Pagès, 1994
Les bigues mestres. Lleida: Pagès, 1999
El clot de l’aigua. Lleida: Pagès, 2002
Perfum d’alfàbrega. Lleida: Pagès, 2004
Pas de pardal. Lleida: Pagès, 2004
Soca d’olivera. Lleida: Pagès, 2007
Des de la plana verda. Pòrtic. 2007
Camp de concentració. Bolero. Lleida: Pagès, 2013
Una casa amb teulada. Lleida: Pagès 2014
Els arbres perduts. Lleida: Pagès 2008
Miquel Boldú, un home Hilton. Lleida: Pagès.2009
La raó trobada. Lleida: Pagès 2010
En els fragments que recullo avui ens parla de Mollerussa -la capital d’aquesta comarca- tal com ell la veia fa ja una colla d’anys

Francesc Pascual, El jardí de la boira.1993, p. 56-59 i 106-107 (fragments)

És més un fenomen social que una extraordinària atracció d’esbargiment. Una concentració tan massiva de gent només es pot comparar a un dia de Barça, al Camp Nou.
Riuades de jovent cridaner, ben peixat, mudat; maco. Incomptables cotxes als aparcaments de banda i banda de la carretera, fins a llocs d’impossible accés. Llum, bullida a l’ambient, gent contenta, em va semblar; riallera…
Em van portar a resseguir dependències i vam petar a una sala-soterrani del complex on hi havia instal·lada una «bolera», billars, ping-pongs, maquinetes de joc, unes a tocar de les altres, un bar concorregut i arreu un combinat de gent de la nostra quinta i canalleta més jove.
—Aquesta és la sala de la gent de coneixement; com nosaltres.
—Pots pensar! Aquí engormandeixen les criatures, donen confiança als pares que els acompanyen i fa de «semillero». Després, ve el que ve.
El Jaume i el Blai van trobar i saludar tots els herois de la guerra.
—D’on surt tant personal?
—A tots els pobles escombren!
Després em van menar a la sala gran del primer replà, on ens van deixar entrar sense pagar, ja que el Jaume coneixia el porter i tenia arguments:
—Portem a pasturar aquest pobre home de Barcelona, que no s’ha mogut mai de la vora del mar.
—Eduqueu-lo, eduqueu-lo. I no us foteu a ballar que segurament que hi teniu la canalla i us veuran. Que ja sou grandets!
—Doncs encara n’hi ha que ens guanyen.
—I més de cent.
En aquella sala, el soroll esquerdava els ossos. Llums embogidores, dolls de jovent pertot arreu, caps, mans enlaire a la pista de ball, foscor… una gran caverna! Tothom entrepassegava, cridava, xisclava… I aquell llum!
—Traieu-me d’aquí, que em tornaré boig!
—Això és vida, xiquet!
—Per això et queixes? Doncs espera’t!
En una altra sala del costat —no sé ni com hi vam entrar— el soroll infernal de la música (o el que fos) feia trontollar la roba. Sortia de sota de les sabates, pujava cames amunt, xopant i anegant-te; molestíssim. Tan fosc que, instintivament, em vaig agafar al braç del Blai per no perdre’m. Tufera de fum, ambientadors i de vés a saber què; irrespirable. Tothom bevent i enganxats, ajuntats els uns als altres; parelles morrejant-se pertot arreu…
***
Efectivament, Mollerussa, un dissabte a la nit, és una experiència. Plena de bars i restaurants, on no hi pots entrar de tan plens, els carrers curulls de jovent juganer, crits, soroll, cotxes fins a la saturació…
Vaig voler entrar a l’Amistat, que funciona. Conserva el seu encant de cafè de poble, amb les taules de clients fent la partideta, els billars en activitat i una barra circular on no hi havia un lloc per demanar una beguda.
La Societat Recreativa l’Amistat és una institució que encara és viva tot i els anys de la seva fundació. S’ha modernitzat, s’ha adequat a la circumstància actual i campeja. Organitza el concurs anual de vestits de paper, participa i munta campionats de billar, té un bingo. La gran sala del teatre l’han reconvertida en cinema…; rutlla. L’empenta de l’ambient actual que impera a Mollerussa sembla no afectar-la gaire. Almenys externament.
Vam deixar el baf de caliquenyo de Fondarella que impregnava el cafè i vam sortir a donar un tomb pel carrer, especialment pel carrer de l’Estació on el moviment era més intens.
—On van tota aquesta canalla?
—Hi ha una altra discoteca per a la gent més jove, aquí mateix.
—Si no fos tan viu tot plegat, semblaria artificial.
—És Mollerussa, xiquet!
—Abans la gent, per a divertir-se, baixava a Barcelona.
—Ara pugen aquí. Hi ha poca gent que vulgui la gran ciutat per distreure’s. Ho té tot a casa i ben servit.
—Han capgirat l’ordre establert. Nosaltres teníem un altre equilibri.
—Aquest poble ha trasbalsat tots els altres i les cases. És com un imant irresistible que marca el nord.
—En tots els aspectes, ja que si vols sortir de la rutina has de petar aquí.
—Maquinària, reparació, serveis…
—Ja ho veig, ja!
—És bo, home. Així la sang es belluga que prou estancats estàvem.
—Però ningú es queda al poble! El jovent, acostumat al que ha tastat, defuig fermar-se i s’estableix a Mollerussa. Encara que tingui la feina a casa.
—Doncs malament.
—Això no se sap encara. De moment, barreja, coneix altres tendències i s’espavila…
—Es va massa de pressa.
—Nosaltres anàvem prou a poc a poc! Érem de l’arca de Noè i ara, si no et bellugues, t’encalles.
—És imparable. No fa per nosaltres, si bé ens cal pujar al carro.
***
Estesa damunt del Merlet, la franja més beneïda del Pla d’Urgell, sense una minsa pujadeta ni baixadeta de res, esbatanada per la carretera n-ii i la via del ferrocarril, ha sabut, com una heura insistent, treure brancatge per on ha pogut, vencent barreres i sortint-se amb la seva.
Com a ciutat —ningú ho ponderà això—, és lletja amb ganes. Pintada, mudada, perfumada, estocada…; lletja! Només la part nova comença a tenir una mica de cara i ulls; ampla, ben estructurada, amb plantes arreu… La Mollerussa de sempre acabarà per tenir mèrit si bé de moment, per molta remodelació que hi fan, bons edificis reconstruïts, places esplendoroses com la de l’Ajuntament; és neulada de naixença i no hi pot fer més.
Pels que l’hem coneguda de sempre: millorada, embellida i tot. Objectivament, sense traça ni relleu.
Plena de bancs, comerços moderns, garatges, indústries, bars i restaurants a cada cantonada, edificacions noves —enderrocades les velles—, carrers encertadament pavimentats… Té el posat de curullada com cap més altra de la província. Indiscutiblement. Rica, suficient, potentada… i estranyament acollidora a la vegada. Segurament que encara és tan «jove» que no ha après a vinclar-se i és com és; natural.
La plaça Major amb la capelleta de Sant Isidori —si no la saps, no la trobes— és un dels únics racons encara recomanables. El carrer Mossèn Cinto i tota la Vilaclosa, l’arrel. Sí, d’anys ja en té ja, el que passa és que no es veuen.
A la gent de la meva volada —estic segur que coincideixen— ens fa la impressió que s’ha construït una ciutat nova de trinca on era la vella i de la bullida n’ha sortit ramificacions fetes carrers cap on s’ha pogut, a tort i a dret. Només ara, amb l’avinguda de la Pau i la del Canal, comences a veure-hi una mica d’orientació. S’ha construït tant i tant de pressa que els tècnics municipals —si en tenien— no van collar una trista placeta enlloc, poso per cas. Amb tot, és admirable. L’empenta de Mollerussa mereix tots els elogis.
Francesc Pascual, El jardí de la boira, Lleida, Pagès, 1993, p. 56-59 i 106-107 (fragment). 

No hi ha resposta

18 maig 2015


El dia del gos

Classificat com a Mollerussa,SOCIETAT,Tradicions

Aquí a Mollerussa avui és “el dia del gos”. Segurament que molts dels que llegeixin l’expressió “dia del gos”preguntaran : dia del què? És normal que certes expressions només es facin servir en algunes comarques i siguin totalment desconegudes en altres. Aquí al Pla d’ Urgell és aquesta amb expressió que s’ha batejat des de temps immemorials l’endemà del dia de la festa major, que abans era considerat també com a mitja festa («el gos» significa la peresa de treballar en tal dia). Ens explica aquest significat el blog EL DIA DEL GOS“L’explicació, com qualsevol expressió popular, no és única i varia en funció del lloc d’origen. D’aquesta manera, podria fer referència a l’aprofitament que s’acostuma a fer del que ha quedat, de les viandes de festa dels dies anteriors, però també podria fer referència al fet que l’endemà del dia gros de festa major, la gent dorm fins ben tard per recuperar forces, fent que tot el poble s’impregni d’un silenci que sols els lladrucs del gossos trenquen”. («El dia del què?», al blog El dia del gos (http://eldiadelgos.blogspot.com).

Deia que aquí a Mollerussa avui és el dia del gos perquè aquest darrer cap de setmana hem fet Festa Major en honor de Sant Isidori. La Viquipèdia ens diu que Isidor de Quios o Isidori (el nom pel que és anomenat a Mollerussa, d’on és patró) (Alexandria, Egipte, s. III –Quios, Grècia, 251) fou un marí egipci, cristià i màrtir durant les persecucions de l’emperador Deci. De totes maneres, això del dia del gos era abans. Ara, l’endemà de la Festa Major tothom ha d’anar a fitxar, tal com correspon a una societat moderna on ja no hi ha gaire temps per la mandra, a no ser que hom estigui jubilat (com és el meu cas), o s’estigui en l’atur, que malauradament és el cas de molts.

Parlem de Festa Major i no pas de Setmana Gran, senyors del BBVA! Això de Semana Grande és molt propi d’ Euskadi  i no sé si d’algun altre lloc, però aquí no ho fem servir i queda una mica ridícul (i poc entenedor) anar a treure diners d’un caixer i trobar-se amb un rètol que diu que canviarà l’horari del banc per la Setmana Gran. No sé de qui va ser la idea del cartell i qui n’és el responsable. Però trobo que és tenir molt poca sintonia amb el país i poca sensibilitat amb els clients catalans batejar com a Setmana Gran una cosa que s’ha dit sempre Festa Major. Deu ser cosa dels bancs que, en general, cada vegada tenen menys sensibilitat amb els clients per més que se n’omplin la boca tot sovint i no s’adonen que són els clients qui els donen vida i no pas al revés. Ahir mateix vaig decidir posar-me amb contacte amb un banc dels anomenats ètics per tan de fer-me’n client i anar abandonant progressivament el de sempre…

Tant de bo puguem anar celebrant moltes festes majors més i tant de bo que siguem capaços de transformar-les punt de trobada d’una comunitat local que es reuneix anualment a l’entorn d’uns escenaris comuns –la plaça, els pavellons, l’església, els actes culturals, festius o esportius, etc – i que afirma la seva existència com a col·lectiu a partir d’uns referents simbòlics compartits, cosa cada cop més difícil amb la varietat d`ètnies i cultures cada com més diverses que conforma la nostra societat. Perquè m’he adonat que als actes de les Festes Majors hi participen molt poc els nouvinguts i caldria veure de fer alguna cosa més per tal de que també es convertís en una festa que trobessis propera i en la que s’hi trobessin còmodes. Caldrà pensar-ho.

No hi ha resposta

04 ag. 2010


Caminar i pensar

Classificat com a A PEU,Mollerussa,Natura,Pla d' Urgell

P8010001La meva segona caminada de l’estiu tenia el secret i autoimposat repte d’arribar al Salt del Duran, que són 10 quilòmetres -més o menys- des de Mollerussa. He sortit de casa a les 8 del matí i he pogut veure com començaven a muntar les parades del mercat els més matiners. És que els dimecres és mercat a Mollerussa. Un mercat que aplega tota la comarca del Pla d’ Urgell (formada per 16 municipis) i fins i tot gent de les comarques veïnes. És un mercat amb molta tradició i on s’hi troba una mica de tot i on la gent hi va no només a comprar sinó a badar, a passejar, a trobar-se amb els amics, a fer tertúlia i a passar un matí una mica diferent. Avui ja es notava que molta gent fa vacances perquè la presència de gent jove era més nombrosa. 

El fet de caminar a mi m’ajuda a pensar. Caminar és canviar de lloc, canviar de perspectiva i de visió. Veure coses noves, detalls nous, cares noves. És fixar-se en detalls que a voltes passes desapercebuts i que només es veuen si hom es mou. Moure’s significa pensar i pensar significa moure’s, caminar físicament i imaginàriament, remugar pensaments, paraules i conceptes. Pensar és crear, produir, avançar i imaginar coses noves o reviure coses velles. És sortir del jaç on habitualment estem ajaguts per començar a recórrer camins nous. És convertir-se de gat a gos, tenint en compte que els gats es passen la vida quiets i adormits i els gossos, en canvi, els agrada estar en moviment i anar d’un lloc a l’altre.

Durant el trajecte m’he trobat una colla de gent que ja tornava quan jo només feia que començar el camí. M’he imaginat que era com la vida: quan uns hi van, els altre ja en tornen. Uns són matiners i altres són tardaners. Però tots hem de fer el nostre propi camí i hem de viure la nostra pròpia experiència vital. He trobat joves i vells, gent que anava sola, matrimonis,  dos amics, tres amigues… Tots ens saludem com si ens coneguéssim de tota la vida, cosa que en altres circumstància no es fa. A què és degut aquest canvi? Aquest ha estat un altre motiu de reflexió mentre caminava i escoltava música.

I pensava també: què estaran pensant tota aquesta gent? de quins temes parlaran? Quina transcendència tindrà la seva conversa? Quines confidències es faran?…. Caminar significa  cansar-se però també relaxar-se. relaxar el cos i la ment; oxigenar el pensament i oxigenar el nostre cos amb la verdor dels camps i dels arbres. A més, cada paisatge ajuda a construir un pensament diferent: no és igual passejar per la muntanya que pel pla. No és el mateix passejar vora l’aigua que en un desert. El lloc fa que els pensament sigui tancat o obert; panoràmic, fosc, lluminós, opressiu, net o brut. El paisatge -el que veiem- influeix tant com el que escoltem. Una visió pot transformar igual com una paraula. El paisatge fa el país i també fa les persones.

Totes aquestes coses les anava pensat avui mentre caminava i pensava també la sort que tenia de poder-ho fer, perquè no tothom pot caminar. I pensava també que no és pas el mateix caminar que anar en cotxe. No és igual veure les coses de pressa i corrents o poder-ho fer pausadament, podent contemplar els detalls; podent contemplar la flor morada d’un camp d’alfals florit i a punt de segar; poder contemplar el pagès com amb el seu tractor va sulfatant els arbres i els va mimant per tal de que donin el fruit tan esperat.

Seguirem caminant i seguirem pensant…. Bon estiu a tots els que heu començat les vacances.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,

Una resposta fins a ara