Arxiu per a 'Llengua' Categories

09 ag. 2016


Pobresa de llenguatge

Classificat com a LITERATURA,Llengua

Hi ha un vídeo a You Tube que es titula “Pelajes entreverados”, que podreu escoltar si cliqueu https://www.youtube.com/watch?v=TtACnXjsRgI És una milonga dedicada als diferents pelatges dels cavalls. En una sola cançó hi surten 54 noms de pelatges diferents. A mi me la van fer escoltar quan vaig arribar per primera vegada a l’Uruguai, ara al desembre ja farà 40 anys. Em van dir que em podria ser útil per entendre la riquesa del llenguatge que cada poble té. I a fe de Déu que era veritat. Els primers dies no entenia res i pensava que la gent tenia una manera de parlar molt estranya i que a vegades ni semblava castellà. Em va cridar poderosament l’atenció els múltiples sentits que donaven a les paraules. Allò de parlar en doble sentit allà en saben molt. I no només en doble, sinó que a vegades en triple o més sentits. Jo m’hi perdia fàcilment en aquella selva i em semblava que no en sortiria. A poc a poc, però, un en va aprenent i, a més, jo vaig tenir la sort de tenir companys que m’hi van ajudar molt. Recordo especialment al Llorenç Mambrilla, que va ser qui em va fer escoltar per primera vegada aquesta cançó que us he dit –entre moltes altres- i em va passar una llibreta que ell va fer servir quan va arribar al país per primera vegada, on hi anotava l’equivalent d’una paraula criolla o gautxa al català o al castellà d’ Espanya. Tot i que a l’ Amèrica llatina es parli castellà, hi ha un munt de paraules que és incapaç d’entendre una persona qualsevol arribada d’Espanya i que tota la vida ha viscut en castellà. És que el castellà d’aquí no és el castellà d’allà, ni de bon tros! Ni les paraules, ni els girs, ni les formes gramaticals, ni els accents, ni els usos quotidians…

Això que passa amb els noms dels diferents tipus i colors dels pèls dels cavalls, passa també en tots els camps. Un pagès de tota la vida no dirà arbre –així de manera genèrica- a un presseguer o a un oliver, per exemple, sinó que especificarà el nom de cada arbre. Cada ofici té els seus noms propis i les persones que el exerceixen els fan servir sense ni adonar-se’n perquè ja des de petit han après els noms de les seves eines i dels seus oficis. Desgraciadament s’ha anat perdent vocabulari –jo el primer- i sembla que poca cosa s’hi pot fer si no es canvien els currículums educatius. El llenguatge s’aprèn llegint els clàssics i els grans autors, passejant-se pels llocs i fixant-se com parla cadascú. I si no ho entenem, preguntant què vol dir aquella paraula o aquella expressió. Tenir un vocabulari pobre voldrà dir no poder expressar correctament allò que un pensa i que vol comunicar. No es podrà fer entendre bé, tindrà poca conversa i, a més, serà avorrida. Cal llegir, cal consultar els diccionaris, cal trobar els sinònims que expressin exactament allò que volem dir i en el context en què ho volem dir.

Alguns professors atribueixen aquesta creixent pobresa de llenguatge a les noves tecnologies, a què es llegeix i s’escriu menys que abans. També detecten moltes més faltes d’ortografia i una sintaxi cada cop més estrafeta. No es tracta de fer servir paraules estranyes, complicades i difícils, sinó d’anar ampliant el llenguatge amb paraules i expressions noves i mirar de fer-les servir correctament. L’estiu és un bon moment per a buscar una estona per llegir. Tenim més temps, estem més relaxats i ens movem per llocs diferents dels habituals. Si hi posem una mica d’interès, escoltarem paraules noves que podrem anar incorporant al nostre llenguatge.

I recordem allò de què la nostra llengua l’hem de preservar i salvar cadascú de nosaltres. Ningú més ho farà.

2 respostes

29 juny 2015


Adeuwert.cat

Classificat com a Catalunya,CULTURA,Llengua

Arran del relleu de José Ignacio Wert al capdavant del Ministeri d’Educació espanyol VilaWew recull una excel·lent idea que la Plataforma per la Llengua ha engegat. No és res més que una campanya perquè tothom pugui fer-li arribar una postal de comiat amb missatges que recorden les accions i polèmiques que ha protagonitzat contra el català. Amb Adeuwert.cat, l’entitat ‘pretén de donar veu a la ciutadania per a fer evident el malestar que ha causat el ministre durant tota la legislatura amb la seva política contra la llengua catalana, l’escola catalana i contra el model d’immersió lingüística, reconegut internacionalment’.
Rajoy s’ha desempallegat d’un dels seus ministres més polèmics. Com sempre, ha estat prou covard (per això s’acostuma a fer la puta i la ramoneta com a bon gallec o  amagar-se darrera d’una pantalla de plasma) i ha anat pel camí més fàcil. No li servirà de res perquè el seu substitut Iñigo Méndez de Vigo és de la mateixa fusta. Serà difícil que el nou ministre es plantegi derogar la polèmica LOMQE perquè aquesta gent del PP són de pensament únic, d’idees fixes i encara no han après el que significa respectar els pobles i les seves llengües. Per ells faran!
El cas és que des d’aquesta pàgina web es pot enviar una postal de comiat a l’ínclit ex-ministre amb el benintencionat intent de col·lapsar el seu correu electrònic amb milers de postals de comiat. Que sàpiga què pensem els catalans d’ell!, diu la invitació. Per a fer-ho més fàcil hi ha uns formularis per omplir amb les nostres dades i amb uns missatges predeterminats. Està bé. És una manera de facilitar les coses. Però aquestes coses ja sabem el recorregut que tenen…
Però, pensant-ho bé, no està gens malament la idea. Jo ja li he enviat la meva postal amb un text de Manuel de Pedrolo. Possiblement jo hauria estat molt més agressiu i li hauria dit alguna cosa més. Com que no ho he pogut fer allà, ho faig aquí.
Mira, Wert, hauries de saber que una bona majoria de catalans estem molt emprenyats amb tu pel poc respecte que has mostrat envers nosaltres i envers la nostra llengua. Has falsejat la realitat –i ho saps- dient que els nois i noies catalans no saben prou castellà. Vas dir que no tenien “prou competència lingüística en castellà” quan la crua realitat de les dades ens diu que, com a mínim, la tenen com a la resta de de l’Estat i fins i tot hi ha alguns estudis que indiquen que el nivell és superior.
Senyor Wert (això de senyor, és un dir, perquè com diem per aquí “de porc i de senyor se n’ha de venir de mena” i aquest no és el teu cas) saps prou bé que a Catalunya les dues llengües conviuen amb total normalitat i que, si alguna surt perdedora, és el català. Només cal que et passegis per qualsevol barri de Catalunya. Saps també prou bé que la majoria de canals de TV emeten la seva programació en castellà. Saps prou bé que el català està en inferioritat de condicions en tots els àmbits i que, si no el defensem nosaltres, no el defensarà ningú. Potser va ser sense voler, però ho vas dir prou clar: “Hay que españolizar a los niños catalanes”. Un lapsus linguae? Segurament. Però vas dir exactament el que pensaves i durant tot el temps que has estat ministres has mirat de fer. Tu i tots els teus correligionaris del PP no heu fet més que ser tan bel·ligerants com heu pogut amb la nostra llengua. I, per acabar-ho d’adobar, ara se us hi ha afegit la Punset de Ciudadanos. Només faltava això!
Senyor Wert, sabem que no ets ruc. Sabem que ets una persona preparada. Què ho fa que t’has tornat així? Com és que una persona com tu diu el que diu i fa el que fa? Només hi ha una explicació: “poderoso caballero es don dinero” . O dit d’una altra manera: dóna molt bo asseure’s a la taula dels poderosos i tenir la sensació de que hom té poder. És pot ser arrogant i no passa res. Es por claudicar de les conviccions de joventut i no passa res. Es pot canviar de pell com les serps i no passa res. El poder és el poder, i de moment el teniu vosaltres. Però se us acaba. A tu ja se t’ha acabat i aviat se’ls acabarà a tots els del PP. Com diu la dita, “Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar”…
Senyor Wert, el pitjor de tot és que marxes tu i al teu lloc n’hi posen un que pensa com tu. Poca cosa guanyarem i estic segur que seguireu emprenyant fins al darrer segon que maneu. Sou tan miserables que no teniu en compte tots aquests anys de bona sintonia, de bona convivència i de pau en l’àmbit de l’ensenyament i de la llengua. Heu decidit fer-ne problema de forma artificial i ho heu aconseguit. No som nosaltres qui hem dividit la població. Heu estat vosaltres que heu creat un problema on no n’hi havia. Tothom sap que Catalunya és un país d’acollida i que aquí tothom és ben rebut, vingui d’on vingui i parli la llengua que parli. Aquí sabem acollir. Aquí tothom se sent acollit, fora d’alguns éssers estranys que la única cosa que volen és crear problemes.
Senyor Wert i senyors del PP: no us en sortireu. Estem massa avesats a lluitar i no sereu vosaltres els que ens tapareu la boca i ens lligareu les mans. Seguirem lluitant. I en aquest terreny de la llengua i la cultura estigueu ben certs que guanyarem.

No hi ha resposta

01 set. 2014


Com vaig aprendre català

Classificat com a CULTURA,Escola,Llengua,Mestres

Signe-català

Aquest estiu he anat seguint la secció EXPLICA’NS LA TEVA HISTÒRIA  al diari ARA i m’ha semblat un gran encert d’aquest diari. M’ha semblat una secció molt interessant. Cada dia demanaven a personatges (de tots els àmbits de la societat catalana)  que expliquessin com van entrar en contacte amb el català com a llengua de cultura quan l’ensenyament oficial no oferia aquesta oportunitat. Ha estat tant interessant – i alliçonador- veure les respostes d’aquests personatges públics, com veure les de persones anònimes que també explicaven  la seva pròpia història. El resultat han estat 436 Comentaris o històries d’allò més diverses i enriquidores. Amb aquest material es podria fer un treball històric i sociològic ben interessant, perquè retrata fidelment uns anys molt obscurs de la dictadura, tret d’algunes persones grans que van poder aprendre català durant la Segona República. I després diran que el català no ha estat perseguit! Aquí hi ha la prova més fefaent de que ho va estar, i molt!

La lectura d’aquests testimonis em va fer recordar els meus ja llunyans anys d’adolescència, quan vaig començar a estudiar i escriure la meva llengua. El primer que vaig fer va ser buscar i rellegir “Pinya de rosa”, una obra del gran mestre de la llengua Joaquim Ruyra. Les seves històries –tan ben contades, tan ben escrites i amb un llenguatge ric com pocs escriptors poder tenir- m’han transportat a aquells llunyans anys adolescents. A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a lesEscoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica, tot i que elscatalà10 mestres del meu poble ens feien les explicacions de les lliçons en català amb força naturalitat. A més, jo vaig tenir la sort de que el meu primer mestre (el recordat i estimat Sr. Reynal) em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluis M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE. Era l’any 1962, la matrícula costava 100 pessetes i donaven totes les facilitats per poder-lo fer. Encara guardo els fulls d’inscripció, el llibre SIGNE:Normes pràctiques de gramàtica catalana(1962) i les lliçons corregides pel professor que em van assignar (el Sr. Joan Blanquer, també de Sabadell)M’ha fet gràcia fer-ne un escaneig per guardar-los i poder-vos-els mostrar.

L’any 1959 vaig entrar al Seminari de Solsona. Als Seminaris catalans hi havia una espècie de microclima on el català hi era present amb total normalitat. A Solsona les classes es feien totes en català, es jugava en català i es vivia en català, cosa que no succeïa a les escoles i instituts públics. El professor de català i castellà que tots els condeixebles recordem sempre amb molt d’afecte fou Mn. Antoni Muntada que, amb mètodes casolans (papers multicopiats) senzills i pràctics, ens va ensenyar prou bé el català perquè poguéssim defensar-nos bé. Un dels millors records que tinc de les seves classes és com ens dictava les extraordinàries proses del llibrePinya de Rosa i per aquest motiu, en rellegir-los aquests dies benignes d’estiu, em ressonaven de forma tan nostàlgica i dolça aquelles admirables narracions com “La vetlla dels morts”, “L’aniversari del noi Guixer” i altres. N’he pogut tornar a gaudir com quan les vaig escoltar per primera vegada en aquells dies llunyans.

català12Avui he anat a buscar a la llibreria de casa el llibre SIGNE i li he anat traient amb cura la pols, alhora que anava traient la  pols als meus records. Girava poc a poc les pàgines subratllades, anava revisant tots aquells exercicis tan plens de faltes d’ortografia, corregits i plens de petits comentaris que el meu professor assignat m’enviava de cada lliçó que jo li enviava…

Ho hauríem de fer més sovint això de treure la pols de la memòria, i no pas per simple nostàlgia. Ho hauríem de fer per valorar aquells esforços de tanta i tanta gent que, de forma anònima, discreta, altruista i a vegades clandestina, ens han ajudat a arribar fins aquí on som. Tenim el que tenim gràcies a ells, que ens van fer entendre que conservar la llengua i no perdre aquest immens tresor que alguns (aquests malvats del PP) ens volen robar, era una tasca necessària i indefugible. Moltes gràcies a tots ells.

No hi ha resposta

30 gen. 2014


Els capta-socis d’ Òmnium Cultural

Classificat com a Catalunya,CULTURA,Llengua

Ahir em va telefonar una senyora per preguntar-me si em volia fer soci d’ Òmnium Cultural. Fins aquí tot normal. A tots ens han trucat un munt de vegades per vendre’ns alguna cosa, per fer.nos socis d’alguna organització o fins i tot una vegada em van predicar una estona per si volia formar part d’una nova església que algú havia fundat no feia gaire. Per tant, a ningú li ve de nou rebre trucades d’aquesta mena. De totes formes, jo sempre miro de distingir molt bé entre el tipus de trucades del que se’n diu actualment “telemàrqueting”: unes són clarament per a fer negoci pur i dur i altres són per a finalitats benèfiques. A les primeres, normalment ni me les escolto i les tallo de seguida. Avui no em referiré a aquestes trucades sinó a les segones, amb les quals ja hi tinc una altra mena d’actitud i, si puc, me les escolto.

Ahir, com deia, en vaig rebre una per si volia fer-me soci d’Òmnium Cultural, una entitat que conec prou bé i a la que li tinc molt de respecte i simpatia. Per tant, la “televenedora” que em va telefonar ja tenia, d’entrada,  una bona part del camí fet i aplanat per l’empatia que jo tinc per aquesta entitat cultural que tant ha fet pel nostre país i, segurament, encara tant li resta per fer. Per això em va saber greu escoltar i veure com de malament enfocava les coses. Em sembla (ho dic humilment i sense entendre gens d’aquestes qüestions) que ho havia de fer d’una altra manera de com ho va fer. Ho dic perquè em sembla que aquesta senyora, si continua tal com ho va fer amb mi, pocs socis aconseguirà per a Òmnium Cultural. I és una llàstima que Òmnium li pagui per fer una feina tan mal feta, tot i que he de reconèixer que va ser en tot moment molt ben educada. Però va fallar de forma garrafal –segons el meu parer- en unes quantes coses bàsiques que m’ha semblat que seria bo explicar-les després d’haver-hi pensat una estona.

El que haurien de fer en primer lloc és saludar i demanar si vull rebre la trucada o no. Després em sembla que haurien de preguntar si coneixem l’entitat i les seves activitats i mirar de començar un mínim diàleg. La senyora en qüestió va començar un discurs que a mi se’m va fer etern perquè va durar ben bé un parell o tres de minuts. Un discurs llegit o après de memòria, dit de forma molt ràpida, sense pauses, donant per suposat que jo no sabia res del que m’explicava i sense donar-me cap oportunitat de preguntar ni intervenir.

Està bé que els venedors siguin proactius, decidits i impetuosos. però entre poc i massa! Està bé que cantin tots els aspectes bons de l’organització i aportin tots els arguments que puguin, però jo m’anava preguntant a mi mateix mentre parlava si tot aquell llarg discurs tan entusiasta era necessari i com és que, ja d’entrada, no hagués mirat d’esbrinar si jo en sabia alguna cosa i si potser ja n’era soci i tot. Em sembla que havia de preguntar si m’interessava o no i, en tot cas, anar resolent les possibles objeccions que jo li posés per no fer-me’n soci. Un bon venedor hauria de saber fer això de manera agradable i convincent, mirant de no cansar, de no molestar i de no fer-se massa pesat. És veritat que em va anar explicant les coses, les quotes, les formes de pagament, etc… però es va oblidar de demanar-me en algun moment si em podia interessar o no. No hauria d’haver hagut de començar per aquí i mirar d’establir el mínim diàleg que reclamava abans?

Ja aviso a la gent d’ Òmnium Cultural que amb aquesta senyora no crec que aconsegueixin fer gaires socis. Abans haurien de mirar que canviés una mica l’estil, el to, el ritme de metralleta que feia servir etc. En cap moment vaig veure una persona interessada en escoltar. No era una persona que sabés escoltar perquè en cap moment em va donar l’oportunitat de parlar. No era una venedora que sabés adaptar-se a la persona que tenia a l’altra banda del seu telèfon i em feia l’efecte que el discurs era el mateix per a tothom, cosa que considero un greu error.

Ho sento per Òmnium Cultural, però em sembla que ho havia de dir i em sembla que els seus venedors no haurien de ser com els de les companyies telefòniques (que acostumen a ser molt pesats), com els que venen viatges o vacances. Òmnium Cultural té un prestigi guanyat d’anys i és una llàstima que no prepari millor els seus venedors.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2rumpibqy

2 respostes

21 gen. 2014


Carta als etnocides Fabra i Bauzà

Senyors  Alberto Fabra i José Ramón Bauzà:

No sé ben bé com adreçar-me a vostès. Podria parlar-los com a Presidents de la Generalitat Valenciana i del Govern de les Illes Balears; podria dirigir-me a vostès simplement com a polítics d’unes Comunitats Autònomes, tal com a vostès els agrada dir. Prefereixo, però, dirigir-me a vostès com a persones que haurien de saber què és una llengua, una cultura, un país, una història, uns costums i unes arrels que mereixen ser respectats, guardats i transmesos a unes persones que ho esperen, s’ho mereixen i hi tenen dret.

I el primer que se m’acut de dir és que vostès són uns genocides culturals. Potser aquesta paraula els semblarà una mica gruixuda i els farà mal a les orelles però si anem al diccionari veurem que la definició de “genocida” és prou adequada per a vostès.  El diccionari diu el següent:

GENOCIDA: adj i m i f Dit de l’estat, l’organització, la persona, etc., que ordena o comet un genocidi.

I si anem a veure què és un “genocidi”, el diccionari ens diu:

GENOCIDI: m POLÍT Extermini d’un poble o d’una ètnia.

    2 genocidi cultural Etnocidi.

ETNOCIDI: m ANTROP Extinció deliberada d’una cultura per una altra.

Per tant, senyors Fabra i Bauzà, a vostès se’ls pot anomenar etnocides amb total propietat perquè durant el seu mandat  vostès no han fet més que intentar matar una cultura, extingir-la, negar-la, amagar-la i implantar-ne una altra. I ho han fet amb tots els mitjans dels que disposen, que són molts.

Vostès, senyors Fabra i Bauzà, són una peça més i uns conspicus seguidors de tota una llarga tradició, molt ben apresa i executada pel partit al qual vostès pertanyen: el Partido Popular. Tots sabem d’on arrenca aquest partit i com al seu moment va anar arreplegant totes les molles i tota l’herència franquista. Tots sabem com aquest partit ha anat representant i segueix representant tot el més ranci, el més tronat, el pitjor de la cultura espanyola. La cultura espanyola té molta més riquesa i moltes més coses interessants i dignes de guardar i divulgar que les que vostès volen imposar amb una gran miopia, curtedat de mires i molta, molta, mala fe. A la seva pàgina web diuen que “al PP le interesan las personas, lo que piensan, sus preocupaciones y sus necesidades”. Ho diuen seriosament això o han pretès fer una broma de mal gust?

Amb excuses de mal pagador i amb arguments que fan riure han anat buscant la manera d’anar desmuntant tot el que pot fer olor a català. Han fet les lleis pertinents per treure competències, per impedir el que vostès en diuen “excesos autonómicos” i que no són més que competències que qualsevol Govern hauria de poder tenir. No només no reconeixen competències, maneres de ser i de fer que feia anys que funcionaven, sinó que ara fan tot el possible per treure-les i imposar-ne unes altres. Per aquesta raó a vostès se’ls pot anomenar etnocides i no s’haurien d’ofendre.

Escric aquesta carta mentre escolto per la ràdio que d’aquí una hora les emissions de Catalunya Ràdio no es podran escoltar més al país Valencià, com ja fa temps que no es pot veure TV3. Els valencians podien escoltar català gràcies a la xarxa de repetidors d’Acció Cultural del País Valencià, xarxa que havia pagat amb els seus diners i que mantenia gràcies als seus migrats mitjans justament perquè encara hi han persones prou dignes com per lluitar per una llengua i una cultura pròpies. A les Balears s’han fet lleis per tal que el català s’ensenyi menys a les aules. Tot plegat, un autèntic pla genocida.

I així com encara hi ha un munt de persones dignes, lluitadores i generoses a tots aquests llocs, també se’n troben altres com vostès mateixos que són tot el contrari: persones que no estimen ni tan sols el seu patrimoni cultural, que no miren un bé comú que s’ha de conservar com és una llengua i una cultura, no estimen la seva gent i les coses pròpies. Per això els torno a repetir que són vostès uns etnocides amb tots els ets i uts. Vostès no són dignes de presidir pobles tan dignes com són els valencians i els balears i no en són dignes perquè no miren pel bé del seu poble i per conservar una riquesa que han heretat de segles. Vostès són indignes, però també són ignorants. Vostès no entenen ni saben què és una cultura, un poble. Vostès no saben res i no ho volen saber, que és molt pitjor

Però estiguin ben segurs que vostès no guanyaran. Als pobles que volen viure no els fan morir fàcilment persones com vostès. Franco prou que ho va intentar i no ho va aconseguir. Aprenents franquistes com vostès tampoc aconseguiran matar una cultura i una llengua que és prou forta per aguantar adversitats com aquestes que ens toca sofrir altra vegada. Ja ho poden anar tenint ben clar i se’n poden anar convencent: al País Valencià se seguirà parlant valencià i a les Balears les diverses variants balears del català; i això perquè molta gent ho seguirà volent i lluitarà per tal de que així sigui.

I, per acabar, només desitjar que aqueta malvestat passi com més aviat millor. Esperem que el poble sigui prou lúcid com per castigar amb els seus vots persones nefastes com vostès i com mereixen les  accions i les polítiques d’un PP que ha fet retrocedir les coses 50 anys enrere. Potser els pot semblar que estan guanyant batalles, però estiguin ben segurs que no guanyaran la guerra.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2r43bgiB5

2 respostes

06 maig 2013


Neixen dues noves llengües

Classificat com a Llengua

Difícilment es pot fer més el ridícul. Alguns fa temps que el fan al País Valencià i a Mallorca. Ara els volen emular els aragonesos amb una llei que s’aprovarà amb els vots del Partido Popular y del Partido Aragonés.

Deu ser difícil fer-ho pitjor. Per això encara estic impressionat pel que acabo de llegir a La Vanguardia :

Lleida (ACN). – La càmera parlamentària d’Aragó votarà aquest dijous la llei de llengües que dóna al català el nom de llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental (LAPAO) i l’aragonès, llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca (LAPAPYP).

Què me’n dieu?

No hi ha resposta

19 febr. 2011


Camps: Un altre que viu a les cavernes (mentals)

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) pot semblar que ha perdut el seu desigual combat amb la Generalitat Valenciana. Però estic segur que el fet de tallar les emissions de TV3 els ha fet més bé que mal. Els ha reforçat moralment. Ha estat la gota que ha fet vessar el vas i ha fet que el seu crit ressonés arreu i, de boca en boca, arribés a tot el món.

Han perdut una més de les moltes batalles que han hagut de lliurar; però estan més a prop de guanyar la guerra.

Perquè és una guerra justa contra la dictadura mental que vol imposar un Camps acorralat.

Perquè és una guerra a favor dela llibertat d’expressió.

Perquè és una guerra contra la intolerància que practica el PP.

Perquè és una guerra contra les idees cavernícoles del PP.

Perquè, encara que no vulguin, hi ha una unitat lingüística que abasta un territori molt més extens del que ells creuen i volen.

Perquè les llengües no volen saber de línies frontereres sobre un mapa. Les llengües les parlen les persones i les persones volen ser lliures. I vostè, Sr Camps, no ho podrà evitar.

Aquest vídeo ens ensenya una cosa fonamental: quan hom cau, és fonamental tornar-se a aixecar. I ACPV s’aixecarà tantes vegades com sigui necessari.

Fem pinya tots plegats, fem-los companyia i animem-los a tornar-se aixecar!





No hi ha resposta

10 gen. 2011


L’ÀNIMA DE LES LLENGÜES

Classificat com a Catalunya,España,Llengua,PAÏSOS

Les llengües tenen ànima. Com les persones i les coses. Quan entres a una casa hi pots veure com són les persones que hi viuen. Quan escoltes una persona pots saber com és per les seves paraules i les seves expressions.

Ahir m’escrivia des de Nova York en JUANOT, que té un blog que es diu “NOVA YORK ÉS DIFERENT”, comentant-me un post meu i preguntant-me què volia dir una paraula típicament lleidatana i que ell no coneixia. Li contestava que la llengua catalana –com quasi totes les llengües- tenen moltes varietats dialectals i que cada una mostra d’alguna manera la manera de ser d’on es parla. La realitat es diu, es mostra, es retrata des d’una perspectiva concreta i a partir d’una manera de parlar concreta.

Vaig rebre aquest escrit anònim (almenys per mi) que retrata això que dic:

LA LLENGUA DIU MOLT DE NOSALTRES:
Ells diuen ‘perro viejo’ i ‘mosquita muerta’ allà on nosaltres diem ‘gat vell’ i ‘gata maula’.
La sort màxima de la rifa és un masculí ‘el gordo’, allà, i un femení, ‘la grossa’, aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui ‘Virgen’ i nosaltres que sigui ‘Mare de Déu’.
Ells paguen ‘impuestos’, que ve d”imponer’, i nosaltres ‘contribucions’ que ve de ‘contribuir’.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns ‘sinvergüenzas’, mentre que els corresponents catalans són, només, uns ‘poca-vergonyes’.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen ‘madera’ quan nosaltres toquem ‘ferro’.
Allà celebren cada any les ‘Navidades’ mentre que aquí amb un sol ‘Nadal’ anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un ‘bon dia’ i una ‘bona nit’ cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días’ i ‘buenas noches’ diaris.
A Espanya es veu que ho donen tot, dar besos, abrazos, pena, paseos … ‘ mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets ‘fer petons, abraçades, pena, un tomb…’.
Allà diuen ‘¡oiga!’ quan aquí filem mes prim amb un ‘escolti!’
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen ‘morenos’ i nosaltres ‘rossos’, colors que s’oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment ‘almeja’ i aquí ‘figa’, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells ‘hablan’ -i fan!- aquí ‘enraonem’, és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú ‘adiestran’ i aquí ‘ensinistrem’. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l’ensenyament sobre la ‘destra’ (dreta) i els altres sobre la ‘sinistra'(esquerra)…

 

Tota una concepció del món, doncs, s’endevina rere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d’una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

2 respostes

17 nov. 2010


Un Babel constant

No fa massa estona que parlava amb una amiga del soroll i del silenci. Alguns necessiten soroll per viure. Necessiten soroll, moviment, llums, música forta, estímuls visuals i auditius de tota mena i poden treballar, viure i funcionar entre crits. Encara més: necessiten tot això per poder viure a pler.

Altres, –i aquest és el meu cas- necessitem silenci. Alguns necessiten silenci total. No és exactament el meu cas, que podria qualificar de quasi-silenci. El meu hàbitat ideal seria el silenci trencat per una música de fons, si pot ser clàssica o simplement música relaxant. És quan em sento bé i és quan puc pensar, llegir o escriure aquestes tonteries (bé, no vull ser tant negatiu i ho deixaré en reflexions…) que ara mateix esteu llegint.

Aquesta conversa que us deia m’ha fet recordar una cosa que vaig llegir fa molt de temps i que no sé exactament on ni de qui és. Però ja us dic d’entrada que no és meu aquest text que volia ser una exegesi una mica humorística del passatge bíblic de la torre de Babel, que és a on cada dia ens atansem més. El nostre món se’ns torna cada cop més sorollós, ple de brogit, música, imatges, flaixos, notícies, xerrameca de tota mena i cada com hi han més canals de TV, més diaris, més emissores de ràdio, més revistes i més informació que ens omple el cap i també el cor i que ens deixa mentalment mig estabornits.

El text al que feia referència i que ve molt a tomb mb tot això,  deia més o menys així:

Al principi dels temps cada home i cada dona parlava una llengua diferent, i per a les coses essencials s’entenien per signes i senyals, de manera que tots vivien en pau. Un dia a algú se li va ocórrer, en algun dels molts moments d’oci que tenien i entre cacera i cacera, d’anar edificant una torre alta, ben alta, i els veïns s’hi van anar afegint una mica per curiositat, o per amistat o per allò de voler ser una mica més que la tribu del costat…

El cas és que la torre va anar pujant tant i tant que Jahvé es va preocupar, doncs podien arribar fins al cel i molestar-lo. Ja se sap que a Jahvé el molesta molt el soroll… Va pensar què podia fer per aturar aquells homes tan decidits i tan treballadors i aviat va trobar la solució: va fer que tots parlessin la mateixa llengua, de manera que aviat van començar a discutir i a barallar-se, i la torre es va quedar a mig fer, sense acabar i amb la seguretat de que allò no continuaria gràcies a les moltes opinions i als molts debats que contínuament suscitava. Per això a aquella torre la van anomenar "Babel", que vol dir "confusió.

3 respostes

05 set. 2010


Col·lectiu EMMA

Classificat com a Català,Catalunya,Llengua

El debat sobre el català ha creuat les fronteres de Catalunya i Espanya i ha arribat als EEUU. Llegia fa poc que el Col·lectiu Emma (col·lectiu que mira de "desfacer entuertos" i desmuntar mentides que corren sobre Catalunya) recollia una resposta del diari NYTIMES a una estudiant que volia saber quina ciutat de l’Estat espanyol era millor per anar-hi a estudiar.

Carolyn Fanning mirava de decidir on anar per al semestre d’hivern el 2011, i tenia cinc ciutats: Barcelona, València, Alacant, Sevilla i Granada. Va demanar als diaris que l’ajudessin a on anar. Tenia la inquietud de que "el català a Barcelona podia ser un problema", segons va dir en la seva pregunta el diari.

I el diari li va respondre que Barcelona és una ciutat internacional i cosmopolita, plena d’estrangers que van triar la capital catalana com a lloc per viure, treballar o simplement passar-hi uns dies de descans. Ningú els ha obligat a fer-ho i crec que la seva elecció es va basar en diverses raons: la societat de la pròpia ciutat i també la pròpia cultura catalana, de ment oberta, així com el seu sabor mediterrani i europeu, entre d’altres.

Tot i que hi ha idees errònies i moltes vegades tendencioses sobre les lleis que regulen l’ús del català  i sobre el mateix nacionalisme català, el NY TIMES li dóna una resposta precisa per tal que Carolyn Fanning i altres estudiants universitaris puguin oblidar les seves preocupacions: "[Barcelona] és una metròpoli bilingüe amb els rètols dels carrers, els diaris i programes de televisió en català i espanyol".

D’altra banda, el diari recomana Barcelona com la "millor aposta" sobre la llista que té en ment perquè és una ciutat amb un "clima excel lent, fàcil accés a les històriques ciutats de Girona (sic) i Tarragona i els Pirineus, així com la seva espectacular arquitectura, la cuina notable i una vida nocturna hedonista ", i per altra banda, el Nytimes afegeix:" De les cinc ciutats, és la més propera a la resta d’Europa, i tot just a una o dues hores de vol al nord d’Àfrica ".

Molt bé per al NYTIMES! Primerament, perquè és veritat i perquè la resposta evita les mentides que alguns polítics espanyols i els mitjans de comunicació estan repetint tots els dies sense proves de cap mena. Només hi ha un petit error: Barcelona no és una ciutat bilingüe en el sentit estricte de la paraula: Barcelona és una ciutat catalana, que hauria de tenir com a llengua pròpia el català en tots els sentits si les coses fossin normals. Les persones que viuen a la ciutat i tenen el català com a llengua habitual diària és inferior al 50 per cent. I totes les que no el tenen, no troben cap inconvenient per a fer-hi una vida normal en tots els sentits. I no són perseguits. I a Barcelona -i a Catalunya en general- fins ara hi ha cabut tothom i hi seguirà cabent tothom que vingui en so de pau.

I si no parla català, en molts àmbits ho tindrà molt més fàcil que els mateixos catalans a poder-lo fer servir. Només cal mirar una cartellera de cinema i veure quantes pel·lícules hi ha en català i quantes en castellà. Només cal veure els canals de TV que hi ha en català i en castellà, Només cal veure quantes classes en català i quantes en castellà en dicten a les universitats…. El camí que ens cal recórrer és molt llarg encara; però és molt fàcil per a qui vulgui fer-ho encara que vingui de l’altra part de món. La mostra la tenim en tants i tants d’estrangers que ja parlen català per vergonya del que fa tota una vida que viuen aquí i encara no saben que un "cafè amb llet" és un "café con leche"…

 

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta