Etiqueta arxiu 'Independència'

11 set. 2019


L’HORA DE COMENÇAR A DESOBEIR?

Classificat com a Independència

L’Anuari de l’Associació Catalana de Sociologia certificava, ja a l’any 2013, un creixement dels moviments socials com a resposta a l’augment del descontentament social i de la desafecció cap a la política. Tot plegat, deien llavors, són signes evidents i comprovables d’uns canvis en profunditat. Aquest descontentament ciutadà s’ha anat convertint en indignació profunda per una bona part de catalans davant l’ignomínia i les injustícies que estem vivint tots plegats, però algunes persones i famílies especialment.

Som en un altre 11 de setembre. Farem un altre cop una gran manifestació. Escoltarem altre cop uns discursos ben abrandats i molt, molt, patriotes. Escoltarem altre cop paraules massa buides dels líders dels partits polítics que ens prometran coses que després no acompliran i que fan que tots ens anem cansant, desenganyant, indignant una mica més. Però en què queda tot plegat?. En poca cosa. Veiem com, incomprensiblement, els partits sobiranistes són incapaços de posar-se d’acord en allò fonamental. Tot força decebedor. Un panorama decebedor que fa que aquests mateixos sociòlegs dels que parlava constatessin llavors un descontentament ciutadà creixent que estic segur que actualment encara ha augmentat molt més davant la distància creixent -que es pot convertir en abisme- entre ciutadans i polítics. Si en alguna cosa encara tenim una mica de confiança és en els moviments socials sorgits de la societat civil. I poca cosa més. Hem avançat molt, certament, però sembla que ara estem una mica encallats. El que és una evidència és que cada cop hi ha més gent que el que de veritat vol és la independència. Hem de buscar la forma de marxar d’aquesta podrida Espanya que no ens dóna res de bo i ens pren el més valuós que tenim: el dret a decidit què volem ser i on volem anar.

L’anuari del què parlava també constatava el nombre creixent de persones i moviments que comparteixen la idea de la insubmissió civil, fiscal, social i cultural i destaca que “la majoria dels nostres conciutadans continuen en una indignació que busca canals d’expressió. Molts s’organitzen, i cada vegada són més els que se subleven davant una degradació de les seves condicions de vida i de treball i dels serveis públics”. I jo hi afegeixo que també davant les retallades constants de llibertats. I em pregunto si no ha arribat el moment de posar fil a l’agulla i començar a desvetllar-nos i mirar d’exercir de forma efectiva totes aquestes aspiracions. Potser ens falta que algú es posi al davant i ens guiï en aquest camí, que sempre serà tortuós i difícil. Imaginar i estudiar amb molt deteniment quines són les formes més adequades al nostre país i en aquest moment per tirar endavant. Tenim molts teòrics que han escrit sobre el tema de la desobediència civil i molts d’ells han posat en pràctica, amb resultats prou bons i convincents, les seves conviccions. Recordem, sinó, Henri David Thoreau, Lleó Tolstoi, Mohandas Gandhi, Rosa Parks, Martin Luther King, Bertrand Russell, Emma Goldman, Albert Schweitzer, Lanza del Vasto, Hannah Arendt o el nostre Lluís M. Xirinacs…

El que sí ha demostrat la història és que algunes formes de desobediència civil no-violenta es poden utilitzar com a mètode de conflicte polític, disrupció i escalada i que hem d’aprofitar el seu poder per crear un canvi que duri. I, per acabar, unes paraules de Gandhi quan declarava davant d’un tribunal que el jutjava justament perquè havia practicat la desobediència civil: “No per estalviar-me la pena que em vulgueu infligir ni per cap manca de respecte a la vostra autoritat sinó per demostrar-vos que em calia obeir a la llei més alta de l’ésser humà: la llei de la consciència.” (Autobiography, part v, cap. xv).

BONA DIADA A TOTS!

Una resposta fins a ara

27 jul. 2019


TANTS CAPS, TANTS BARRETS

Classificat com a Independència,POLÍTICA

Ahir dinar amb companys. Alguns d’ells fins i tot amics. Ahir vam ser una bona colla. Vora una vintena. Cada mes ens trobem i dinem junts un dia. No cal dir que el dinar és el que menys compta. El que compta és la trobada, les converses, el caliu, els records i la sobretaula.

Ahir, com devia passar en la majoria de converses en aquest país, tocava parlar de l’actualitat política catalana i de com cadascú veu la situació actual i el futur pròxim. Tot i que constatàvem i partíem de la base de que la majoria dels que sèiem a la taula érem dimonis independentistes amb banyes i cua (així s’ho pensen una bona colla d’àngels de la guarda de les essències nacionalistes espanyoles), a l’hora de la discussió va passar allò tan normal de “tants caps, tants barrets”.

Algú deia que els catalans som com els jueus, que quan es reuneixen tres jueus hi ha quatre opinions sobre la taula. La realitat que vam poder constatar ahir és que una gran majoria de catalans tenim molt clar el destí però molt poc el camí. Que estem molt dividits en “el com” hem d’arribar allà on volem arribar. I que els partits polítics (i els líders potser més que ningú) en tenen bona part de culpa. Massa opinions, massa caps i massa barrets, si volem fer alguna cosa de profit i arribar al lloc que aquesta gran majoria volem i desitgem.

Pensant-ho una mica, no sé si és normal, això que ens està passant. Crec que estem oblidant el que és principal i perdem el temps en allò secundari. Recordeu allò del dit i les estrelles? No podem entretenir-nos alegrement en mirar el dit que assenyala el cel si al darrere hi tenim tot un univers d’estrelles. Si ens posem ara mateix a discutir sobre el camí, segurament que no ens posarem d’acord i no en traurem l’aigua clara. I no vull dir amb això que no segui legítim tenir opinions diverses, però hi ha moments a la vida en què ens hauríem de posar d’acord, fer pinya i deixar les foteses dels petits detalls i concentrar-nos en el que és important. La unitat d’acció és bàsica en aquests moments.

Aquests mesos que tenim a tocar seran molt importants: hi haurà una sentència que pot ser clau pel futur d’aquest país i que l’hauríem d’entomar amb unitat d’acció; Espanya està sense govern definitiu i ja veurem què passa; hi haurà un 11 de setembre amb les corresponents mobilitzacions… Aquests pròxims mesos seran claus i nosaltres podem seguir discutint acaloradament sobre el sexe dels àngels.

Xevi Xirgo, el director del diari El Punt/Avui, deia temps enrere que un dels mals del procés és que, malgrat proclamar a tort i a dret que és necessària una gran unitat en moments com els actuals, tothom va a la seva. Anem a la guerra, i no és una guerra menor, i ho fem amb dos o tres (o quatre o cinc) quarters generals del procés. I cadascú amb la seva raó. Caram. Jo, què volen que els digui, preferiria que de quarter general només n’hi hagués un. Un quarter general dels aliats.

No hi ha resposta

15 juny 2019


NO HO TORNAREM A FER!

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

No, no ho tornarem a fer. No pas si ho fem com ho estem fent fins ara. Desunits. Enfrontats en allò més secundari i oblidant el que és fonamental. Sense perspectiva clara. Sense tenir ben present el que ha passat i sense una fita clara d’on volem anar. No ho farem, si seguim mirant egoísticament cadascú per casa seva. Per la seva butxaca. Per la seva poltrona. Sense un pla comú i consensuat en allò que és fonamental en aquests moments. No, així no ho tornarem a fer…

El president d’Òmnium Cultural, JORDI CUIXART, va deixar caure davant el tribunal del Suprem, amb una valentia infinita que l’honora, aquesta frase: HO TORNAREM A FER!. Recollia el sentiment clar de moltíssima gent que mentè els ànims per seguir endavant malgrat tot. El Jordi deia que no es penedia de res només començar el seu torn de paraula allà al Suprem. Deixava clar que per ell el més important era refermar-me en tots els exercicis de drets fonamentals”. Se m’està jutjant per ser el 10è president d’Òmnium, se’ns jutja per manifestar-nos, per expressar-nos i per votar”, ha assegurat, “Doncs ho tornarem a fer com fins ara, pacíficament i amb tota la determinació”.

No ho tornarem a fer si equivoquem el camí. Si no anem junts. Si tenim massa pressa. Si no preparem bé les tàctiques i les estratègies per posicionar-nos davant d’uns poders d’un Estat molt més fort que nosaltres; que ens vol aniquilar, que vol arrabassar-nos coses que ja consideràvem adquirides per sempre. Amb un simple 155 s’ha tornat a fer amo absolut de la situació i ha demostrat que el Govern de la Generalitat és el que és. Poca cosa. Simbòlic. Sense poder real. Per a ells una autonomia més a qui lligaran les mans quan els convingui i a qui retiraran tot allò que els faci nosa.

Davant d’això només queda el recurs de la unitat. Saber que no ens cal anar a guerres que ja d’antuvi tenim perdudes. Allò que deia ERC de que separats seríem més ja hem vist que no només no és veritat sinó que hi estem perdent molt. Tots i a tot arreu. A la Generalitat. Als Ajuntaments. A les Diputacions. Arreu. El primer que cal fer és reconèixer-ho i buscar una estratègia comuna davant d’aquest trista i desesperant situació. Si no és d’aquesta manera, no no tornarem a fer. Cal un lideratge compartit, parlat, consensuat. Cal fer menys declaracions patriòtiques, però buides de contingut, i més accions efectives. Cal fer menys actes de protesta folklòrics i més actes efectius. Potser ha arribat l’hora de fer una desobediència civil. Davant lleis injustes i tribunals contaminats s’haurà de buscar altres fórmules més efectives. Sempre pacífiques, això sí. Això no ho podem abandonar mai si no volem perdre la raó que ens hem guanyat a pols. Caldrà una desobediència no violenta i unitat. Molta unitat. Només així HO TORNAREM A FER!

No hi ha resposta

27 gen. 2019


LUCIA, EMBOLICA QUE FA FORT

Classificat com a Immigració,Independència


g

Reconec que he llegit només una novel·la de la LUCIA ETXEBARRIA, però sé que és reconeguda com una bona escriptora. Reconec també que estic molt d’acord en una part de les seves opinions sobre diversos temes que he escoltat o llegit. També és veritat que en altres, gens ni mica.

Acabo de llegir un article seu titulat EL NIÑO DEL POZO Y LOS NIÑOS DEL MAR. En quasi tot el que hi escriu hi estic d’acord. Però he de reconèixer que hi fa una afirmació totalment gratuïta, força mal intencionada i sense cap mena de fonament quan diu: «En primer lugar, nosotros somos primates, primates ligeramente evolucionados. Y es fácil manipularnos. Es fácil hacernos pensar en términos de ‘nosotros contra ellos’. Y como expliqué en el artículo del pasado domingo, eso es lo que están haciendo ahora muchos políticos: Bolsonaro, Trump, Vox, los partidarios del ‘brexit’, los independentistas catalanes. Hacer pensar que las personas que no son de tu patria no tienen tus mismos derechos».

Senyora Lucía, vols dir que has de posar al mateix sac Bolsonaro Trump, Vox, els partidaris del brexit i els independentistes catalans? Et sembla que és ètica una opinió com aquesta, deixada anar com de passada, sense cap mena d’argumentació i sense venir gaire a tomb? Vols dir que no fas allò que diu la dita castellana de que«aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid…» deixar-ne anar una de ben grossa per enredar una mica la troca i embolica que fa fort, com diem els catalans?

Et sembla, Lucía, que els independentistes catalans som racistes, intolerants, supremacistes (com ens acusa més d’un i de dos) i que pensem que els que no són catalans no tenen els nostres mateixos drets?.Potser no saps que un d’aquests vaixells que rescaten persones al mar és el OPEN ARMS, que pertany a una ONG de Badalona i que el seu fundador -l’Òscar Camps-, és més català que el pa amb tomàquet o la sardana?.

Potser no saps que una gran part de les ajudes que rep per poder dur a terme aquesta tasca humanitària surten de les butxaques de molts catalans i que el port de Barcelona és dels pocs on es pot refugiar?.

Potser no saps tampoc que el ple de l’ Ajuntament de Barcelona (que potser no havies caigut que és una ciutat catalana) va reclamar al Ministeri de Foment el desbloqueig immediat del vaixell retingut al port de Barcelona per tal de poder seguir fent la seva labor solidària i que la proposta va ser aprovada amb els vots de Barcelona en Comú, PDECat, CUP i els regidors no adscrits, mentre el PP i Ciudadanos van abstenir-se i el PSC hi va votar en contra?

Potser tampoc saps quins són els partits independentistes i quins són els espanyolistes o, si ho vols més fi, els unionistes? Potser tampoc saps quants immigrants acull Catalunya en comparació a altres llocs d’ Espanya i com aquí mirem d’atendre’ls tan bé com sabem i podem.

Lucía, no s’hi val fer trampa. És com si posés a tu o a les teves novel·les al mateix sac que algun altre autor o una altra literatura d’aquelles que fan vomitar. A vegades val la pena llegir dues vegades el que s’escriu…

No hi ha resposta

16 nov. 2017


Els covards del 155

Classificat com a Independència

Em direu que sóc una mica pesat amb aquesta dèria que m’ha agafat darrerament de parlar de dret, jo que no n’he estudiat ni en sé gens. Però tinc el vici de llegir i de voler-me assabentar de certes coses. I una de les coses que, llegint ací i allà, alguns eminents professors m’han ensenyat és que el Gobierno de España, que s’omple la boca amb la cantarella de què els catalans no compleixen la Constitució, està dient una solemne mentida o, si voleu, una veritat a mitges. I aquesta cantarella ja ha esdevingut com una espècie de mantra dels nacionalistes espanyols de tot tipus de pelatge (ministres, periodistes, tertulians, primeres figures d’alguns partits, etc.). Perquè més d’un i més de dos juristes estan d’acord en el fet que els primers que no compleixen la sacrosanta Constitució són ells. I no pas quan apliquen el famós article 155 sinó en molts altres punts. O dit d’una altra manera: interpreten i apliquen la Constitució com els dóna la gana i com els surt dels bemolls… I ja sabem per experiència que en un partit de futbol, per exemple, quan l’àrbitre va descaradament a favor d’un dels dos equips, l’altre ho té molt complicat per guanyar.

Exactament això és el que passa a Espanya en aquests moments. Ho diuen molts juristes, entre ells el sevillà JOAQUIN URÍAS, professor de Dret Constitucional i exlletrat del Tribunal Constitucional en un article titulat “UNA APLICACION INCONSTITUCIONAL DEL ARTICULO 155”. Però això no és pas el pitjor. A més d’aplicar-lo de forma discrecional, sense criteri definit i de manera totalment incorrecta segons alguns entesos, ho fan de tal manera que el que pretenen és humiliar fins a l’infinit aquells a qui li apliquen.

És molt possible que la majoria dels que volem la independència de Catalunya hàgim pecat d’ingenus i no crèiem que aquests bàrbars que governen Espanya poguessin anar tan enllà. I no pas per ganes -que d’això els en sobra-, sinó perquè pensàvem que Europa els faria mantenir les formes, els contindria i els impediria que sortissin d’alguns límits sagrats en les democràcies. Res de tot això va passar i ja hem comprovat que no n’hi va haver prou. És veritat que els han renyat una mica d’amagat, però encara els han permès massa coses. Des del mateix Govern de la Generalitat, fins al darrer independentista perdut al racó més llunyà d’aquest país, hem de reconèixer que hem estat més o menys ingenus. Uns més que altres, tot sigui dit. Però ser ingenus no està renyit amb ser dignes i conseqüents amb la nostra manera de pensar i no ha de ser impediment per lluitar per allò que creiem. Dins de la meva ingenuïtat crec que tot el que ha passat en aquests darrers temps no ha estat en va. És una llavor més que hem plantat i ja veureu que algun dia traurà el cap i es farà una planta que donarà fruit. Són passos endavant cap a una meta que algun dia aconseguirem.

Tot i l’aparent desfeta, el que no hauríem de permetre és que ens humiliïn amb lleis ignominioses i abusives tal com han fet i pretenen seguir fent. Ho van fer amb els Jordis, amb el President i els Consellers, amb la Presidenta del Parlament, amb el Major Trapero, amb milers de funcionaris que han de treballar sota la seva atenta mirada i amb tanta i tanta gent que han citat a declarar, que han espiat i perseguit. I seguiran fent-ho si els ho permetem. Per això és mot important que cadascú, des del seu lloc, faci el que pugui per dir-los amb petits o grans gestos que no ens sotmetrem, per més escarni i violència que apliquin. Ens poden prendre moltes coses i intentaran fer-ho de la forma més ignominiosa, pública i evident, en alguns casos, i de manera més discreta i amagada en altres, com ja van fer-ho el 1712 quan des de Madrid es dicten instruccions secretes als corregidors del territori català amb aquella frase tan coneguda que deia: «Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado». Ens podran prendre moltes coses, deia, però no ens prendran la dignitat si nosaltres no volem.I ens hauríem de conjurar tots els que creiem en la llibertat per no deixar-nos-la prendre.Tenim temps, recursos i, sobretot, tenim la gent.

Ja no ens ve d’aquí!. Els catalans estem molt acostumats a rebre menyspreus perquè històricament quasi sempre ens ha tocat rebre i ja sabeu que la raó la vol tenir sempre el vencedor i aquell que té la xurriaca. Aquests dies ho veiem més que mai en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials. Dubto que gaires pobles més hagin rebut tants insults, injúries, exabruptes, vexacions, humiliacions, tant odi verbal i tants ultratges amb tan poc temps. Però no en tenen prou amb això i encara hi afegeixen una altra cosa: la mentida com a argument. I d’això alguns mitjans de comunicació veiem que en van plens i tenen molts periodistes a sou que els fan la gara-gara amb columnes i editorials que fan fàstic i autèntic terror per tantes falsedats i manipulacions com fan servir i sense cuidar el més mínim nivell d’ètica periodística. O si voleu, d’ètica en general. Fins i tot ens volen humiliar i robar-nos el dret a defensar-nos tractant de covards als membres del Govern de Catalunya per defensar-se justament de la tirania constitucional. De veritat que són covards si s’estan jugant la llibertat, l’exili i el patrimoni?. No seran més aviat ells els covards que, per una mica d’alfals fresc a la menjadora, diuen el que els diuen que han de dir?.

I parlant de covards i miserables: he llegit que el Borbó ens va fer creu i ratlla després de veure com el vàrem rebre en la manifestació contra el terrorisme de finals d’agost. «Esto no va a quedar así», diuen que va dir als seus íntims. I per això es va posicionar com vam poder veure al seu discurs en favor del 155. Amb aquesta vergonyosa aplicació del 155 no fem més que carregar-nos de raons i de raó per poder marxar algun dia d’aquesta Espanya governada per miserables, xantatgistes i lladres sense vergonya ni moral.

I, per acabar volia dir una cosa: vist com han anat les coses i amb molta mala gana i perquè no em queda més remei, vull dir que votaré la llista on hi figuri el President de la República, Carles Puigdemont, a les pròximes eleccions del 21D. I a veure si totes les altres llistes independentistes són capaces d’una vegada de fer pinya en aquest tem i anar plegats per poder recuperar el que ens han furtat.

No hi ha resposta

21 oct. 2017


RESTAURAR LA LEGALITAT

Classificat com a Catalunya,Independència

El president espanyol, Mariano Rajoy, ha dit que el Consell de Ministres que es reuneix aquest matí de dissabte de manera extraordinària “aprovarà mesures per restaurar la legalitat en l’autogovern de Catalunya”.

-I per què no restaura una mica de la molta vergonya que han perdut?

-I per què no restauren una mica de dignitat de la molta que han perdut?

-I per què no restauren una mica de veritat després de tantes i tantes mentides que ens estan dient?

-I per què no restauren la separació de poders, cosa fonamental en un Estat de dret?

-I per què no restauren els drets humans que han vulnerat repetidament?

-I per què no restauren una mica la dignitat que han arrabassat a tantes i tantes persones a cops de porra?

-I per què no ens retornen tot el que ens han pres durant anys i panys en tots sentits: cultural, econòmic, social, humà?

I per què no restauren la llibertat que té una persona o una comunitat a autogovernar-se i a triar el que vol ser i com vol ser?

I per què no restauren els drets nacionals que ens han arrabassat tantes vegades al llarg de la història i que ara es disposen a fer-ho una vegada més?

Ens ho explica l’ historiador Jaume Sobrequés:

«Catalunya va ser víctima, a principi del segle XVIII, de la invasió militar dels exèrcits francocastellans i va ser assimilada de manera violenta a un estat aliè. Els exèrcits esmentats i l’estat que aquests van crear van anorrear tots els elements propis d’aquell estat català: el seu govern, la Generalitat de Catalunya, vigent des de mitjan segle XIV; les corts, plenament constituïdes des del segle XIII; el dret públic i les constitucions que regulaven, des del segle XIII també, la vida política del país; la moneda amb què es feien les transaccions econòmiques; l’organització territorial (vegueries) i local (el Consell de Cent, per exemple); la llengua amb què els ciutadans d’aquell estat s’expressaven; o les universitats on s’educaven els seus fills. Aquells exèrcits van mantenir de manera permanent l’ocupació militar del país i van donar suport a l’espoli fiscal avui vigent. Són encara, als nostres dies, d’acord amb allò que diu la inefable Constitució Espanyola, la “garantia” per evitar la secessió d’una part de la sagrada unitat de la pàtria, espanyola, és clar.

Així, doncs, Catalunya va ser un país ocupat militarment en un tombant malastruc de la seva història. Mai cap règim ni govern durant tres-cents anys no ha permès que els catalans s’autodeterminessin sobre el seu destí col·lectiu. El 1932 (Estatut de Núria), el 1978 (Constitució Espanyola), el 1979 (Estatut de Sau) i el 2006 (Estatut vigent), simplement, es va deixar triar el poble de Catalunya entre si volia formar part d’un estat unitari i centralista o s’estimava més que Espanya fos un estat amb autonomies, o si havíem de tenir o no unes determinades competències “cedides” per les Corts de l’Estat. Mai si volíem que Catalunya esdevingués o no un país independent. Com a resultat d’aquesta situació, Catalunya continua sent un país ocupat. Ja sé que això pot semblar dur a les ànimes pusil·lànimes i a aquells que creuen que encara hi ha possibilitat d’entesa i de conllevancia amb Espanya. Els textos oficials borbònics després de la desfeta van afirmar que es posava fi a l’estat català pel dret de conquesta. Entre 1705 i 1714, Catalunya va ser conquerida militarment i va tornar-ho a ser entre 1938 i 1939.

En síntesi, la majoria de catalans volem només recuperar allò que érem abans que es produís aquella ocupació. Com han fet, en els darrers segles, tants països conquerits. Em sembla que això ho pot entendre la comunitat internacional. I, com a mínim, volem que se’ns deixi preguntar al nostre poble si ja li està bé continuar sent un país sotmès o vol tornar a ser allò que era abans de 1714, un lliure. Aquesta és la qüestió».

No hi ha resposta

14 oct. 2017


EN STANDBY

Classificat com a Catalunya,Independència

stand-by

Tots hem sentit a parlar del standby, oi? El mode “d’espera” o “de repòs”. Així és com estem aquests dies, tot esperant com s’acaba aquesta Declaraciód’independència de Catalunya en standby. I ja sabem que en els aparells elèctrics l’standby consumeix energia. No tanta com quan estan encesos, però més que no pas quan estan apagats del tot. És allò que s’anomena consum fantasma.

Aquests dies estem consumint molta energia, encara que no ho sembli. Uns, fent incansables gestions de tota mena i de forma silenciosa. Em sembla que ni ens ho imaginem, com no ens imaginem tota l’energia que gasta un aparell domèstic quan no està apagat del tot i només veiem aquella delatora llumeta vermella que ens indica que està dormint, però que està ben viu i a punt de rebre ordres i posar-se immediatament en marxa. Els altres, esperant ambfrisança, tensió i incertesa a veure com acabarà tot aquest llarg camí ple d’obstacles que s’ha anat fent durant aquests anys. A vegades «qui espera, desespera», diu la dita popular. Però també és veritat que en molts casos l’espera val la pena.

Per una de les parts ja sabem que no hi ha cap disposició a pactar res, a dialogar res i ja tenen el bastó preparat a punt de tornar a donar tantes garrotades com puguin. No estic segur que aquesta vegada siguin tan brutals i salvatges perquè saben que el món els mira atentament, que potser algú pot parar-los els peus i saben que encara quedaran pitjor del com han quedat fins ara. I per l’altra part, sabent-se com se sap més feble en molts punts, estudia totes les estratègies possibles i mira d’avaluar els costs i les conseqüències.

Estant com estem en aquest standby que posa neguitós a tothom ens trobem amb què molts i molts catalans demanem que s’activi d’una vegada l’aparellsense saber del cert cap on ens durà aquesta misteriosa crida a la llibertat a la qual aspirem amb tant delit i per la que tantes i tantes persones han lluitat,però que tenim la secreta esperança que ens durà a un lloc millor. La llibertat, com la vida, és sempre arriscada. Ens podem equivocar a l’hora de prendre les decisions, però les hem de prendre. Com aquelles aus que quan arriben els primers freds emprenen el vol cap a una altra terra amb l’única aspiració de buscar el millor per a elles. És l’eterna i misteriosa crida de la VIDA que ens impulsa a anar endavant i a arriscar.

Fins arribar a aquest punt hem cremat moltes etapes i algunes persones han lluitat molt. Ara ens toca la decisió final, que dependrà del nostre Parlament, del nostre President i dels nostres representants, però que saben que tenen una gran part del poble darrere seu. No ha estat ni és només la seva lluita ni la seva decisió sinó que ho és la d’una majoria que ha decidit triar allò que els ha semblat millor per a ells i per a tothom. Una decisió difícil, arriscada i plena d’incerteses, però una decisió feta amb tota la llibertat que ens ha estat possible. Una llibertat a voler ser com a poble tot allò que se’ns ha negat sistemàticament durant molt temps i amb molta més intensitat i desvergonyiment en aquests darrers temps.

Sabem bé que la nostra decisió repercutirà en nosaltres i en molta més gent perquè el món cada cop s’ha fet més petit, estem tots molt més interelacionats i tots depenem de tots. Però l’aspiració que tenim a la independència no vol dir aspiració a l’aïllament i a posar fronteres. Vol dir simplement que aspirem a una més gran obertura al món per poder trobar coses millors, poder ser nosaltres mateixos i arribar més lluny del que ens permeten anar unes lleis que han quedat desfasades i que, en lloc de fer-nos lliures, ens fan esclaus. Al final de tot, hom decideix allò que és millor segons la seva pròpia consciència, «recinte sagrat i inviolable de tota persona i no es pot obligar a ningú a actuar contra la seva consciència», tal com va dir el mateix Concili Vaticà II (Dignitatis humanae 2) i que i ningú té el dret a impedir-ho en nom de lleis i Constitucions que es converteixen enabsolutes i intocables. I això que val pel subjecte individual val també, de manera anàloga, pels subjectes col·lectius (per exemple, per a les nacions sense estat), que han de poder decidir sobre el seu propi destí, tal com ha fet Escòcia amb tota normalitat i en base a una impecable democràcia.

Un Estat que prefereix una unió forçosa a una separació pactada, que converteix la seva Constitució en un dogma rígid, que s’erigeix en únic sobirà i impedeixi decidir als pobles que el formen no és un Estat democràtic per més que ho proclami i se n’ompli la boca. Jo no vull pertànyer a un Estat que aixequi murs per aquells que hi volen entrar i per aquells que en volen sortir.

No hi ha resposta

09 oct. 2017


L’HORA DEL POBLE

Classificat com a Catalunya,Independència

 

Tots esperem amb frisança les 6 de la tarda de demà. Esperem a veure què dirà i com dirà l’Honorable President de Catalunya, Carles Puigdemont, que el poble català vol independitzar-se d’una Espanya que ens menysté i ens humilia permanentment de fa segles, però amb més intensitat, si cal, aquests darrers temps.

Però ens equivocaríem si penséssim que és el President Pigdemont, amb tot el seu Govern, els que demà a la tarda seran protagonistes. Els protagonistes de debò són tota aquesta majoria de catalans que el diumenge, dia 1 d’ octubre, van sortir amb decisió, fermesa i valentia a dir que ja n’hi havia prou de sotmetiment i que volem una república independent.

Aquests dies hem pogut veure amb ràbia i tristesa una vegada i una altra tota la repressió que aquest tan poc democràtic govern del PP va manar fer a les forces d’ordre (o més aviat de desordre) públic. Així i tot, el poble va aguantar amb estoïcisme, infinita paciència i pacifisme gandià totes les càrregues policials i, a cada càrrega, s’anava carregant de raó, de raons i determinació per tirar endavant tot allò que un dia va decidir començar. És per això mateix que el Govern de Catalunya s’ha sentit reforçat i legitimat a dur fins al final aquest procés que vam començar ja fa temps amb mil i una dificultats.

Demà serà un dia important i caldrà estar més que mai al costat dels nostres representants i governants i fer-los confiança perquè fins ara no ens han fallat i ells han estat els primers en donar la cara sense por. Demà caldrà seguir sent pacífics, estar més serens i units que mai i continuar amb aquesta «revolució dels somriures», tal com la va batejar la Muriel Casals. No tinguem pressa. Mirem de no equivocar-nos. Cal estar disposats a dialogar tant com faci falta. Caldrà anar a buscar els negociadors que faci falta i asseure’ns a la taula tant temps com sigui necessari. Caldrà que algú obligui al govern espanyol a acceptar-ho i fer negociacions d’igual a igual. Però, com que tenim la raó, estem convençuts que al final la raó triomfarà.

No volem discutir res des de l’enfrontament sinó des del respecte als altres. No ens enfrontem a ningú. No volem el mal de ningú. Només volem ser nosaltres mateixos i decidir el nostre futur amb llibertat i no continuar amb la ignomínia que significa la situació actual.

Demà acompanyem el Govern i el Parlament cadascú allà on sigui. Molts hi seran físicament presents per donar-los força i escalf. Els altres ho farem en esperit, però també hi serem. Però cal que recordem tots una cosa: caldran molts herois, però no ens calen màrtirs. Hem de procurar que tots puguem fer el cim.

 

 

No hi ha resposta

13 set. 2017


FUENTEOVEJUNA

Quan estudiàvem el batxillerat ens parlaven a la classe de literatura castellana de FUENTEOVEJUNA, una de les obres de teatre més famoses de Lope de Vega. Narra la revolta d’un poble contra els abusos de poder del seu governador Fernán Gómez, que es dedicava, entre altres coses, a empaitar les noies del poble i fer abús constant del seu poder, que per alguna cosa era el governador… Un dia es fixa en una noia anomenada Laurencia, a qui intenta seduir sense gaire èxit. Per això mira de convèncer com sigui el seu pare perquè sigui ell qui la convenci d’estar amb ell. La noia sempre mostra refús i prefereix el seu enamorat, Frondoso.

Quan es casen Frondoso i Laurencia irromp el governador, deté Frondoso i reclama el dret de cuixa amb la núvia. El dret de cuixa (ius primae noctis) era el dret del senyor a tenir relacions sexuals amb una dona del seu domini a la seva nit de noces (i per tant a gaudir de la seva virginitat). Després de ser violada i colpejada s’escapa i reclama justícia als homes de la població, als quals acusa de covards per permetre que sempre acabi guanyant el més poderós. Aquests, commoguts, assalten la residència de Fernán Gómez, alliberen Frondoso i maten el governant i alguns dels seus servents. Un criat escapa i va a buscar els reis.Quan els enviats reials pregunten qui ha comès el crim, només obtenen com a resposta que ha estat Fuenteovejuna, tot el poble. Els diferents testimonis refusen confessar malgrat que reben tortura i amenaces i expliquen els abusos del difunt, fins que obtenen el perdó reial.

Tot aquest preàmbul només vol servir per preguntar-nos si no ha arribat el moment de ser Fuenteovejuna davant les amenaces per terra, mar i aire que estan rebent un munt de catalans que s’hi estan jugant molt en aquest delicat moment que vivim. Com a l’obra de teatre, potser l’única arma que tenim per a fer front a la injustícia i no permetre que ens passin pel damunt és acompanyar, fer pinya –com més grossa millor- i mirar que no només siguin uns quants a qui toqui rebre i hagin de ser només ells els protagonistes d’aquesta història. Si hi ha d’haver algun protagonista ha de ser el poble sencer o tota aquella part del poble que creu en aquest projecte tan il·lusionant. Serà la unió de poble i dirigents qui aconseguirà vèncer el tirà de torn. Si els que creiem en la llibertat i que la vertadera democràcia és el poder del poble, hem d’estar units en aquests moments perquè els serà impossible castigar tota la col·lectivitat. Seran massa els que estaran disposats a desobeir unes lleis injustes, uns tribunals corruptes, un Estat que no respon al que molta gent demana i un PP que és el més corrupte (en tots els sentits i en tots els àmbits) i el primer a interpretar a la seva mida les lleis i, si ha convingut, a canviar-les en profit seu. Parlen d’una legalitat que fa riure quan pronuncien la paraula i titllen d’il·legal una cosa tan democràtica com un referèndum.

Aquest govern és el mateix que l’any 2006 va recollir signatures contra l’Estatut de Catalunya i només cal mirar una mica enrere per veure qui hi ha a la fotografia que il·lustra aquest text i què va fer aquesta tropa que diu que ells no hi tenen res a veure amb el que està passant. Vergonya, senyors, vergonya!

3 respostes

06 set. 2017


«AMAR ES PARA SIEMPRE»

Classificat com a Independència

ywn1zgl0nc5kuec_57631_6256_1

Mentre mig país està ben distret mirant la famosa sèrie de Antena 3 «Amar es para siempre», uns quants patriotes s’estan barallant al Parlament per dur aquest país cap a la desconnexió definitiva d’una Espanya que no ens entén, que no ens vol entendre i que no té cap ganes de deixar-nos marxar. Això de que «amar es para siempre» ells s’ho prenen al peu de la lletra, en fan un dogma com en els temps de Franco en què el divorci no estava permès i hom havia d’aguantar, encara que fos per la força.

Hi ha uns quants milions de catalans que creuen que aquest amor per sempre que Espanya ens vol imposar fa anys que s’ha acabat a causa de molts factors i que ara ha arribat el moment de dir prou i que hem decidit divorciar-nos d’una punyetera vegada. Entre els molts factors que ens han fet arribar fins aquí, els més decisius són la falta de respecte que rebem permanentment, els mals tractes de tot tipus, la presa de pèl permanent, el tracte com a nens petits, l’amenaça contínua, l’espoli econòmic, la permanent marxa enrere i retallades de l’Estatut d’Autonomia, la degradació de la democràcia per la constant manipulació dels governs de Madrid de les institucions de l’Estat i la cada cop menys clara divisió de poders, base fonamental de qualsevol estat democràtic, etc., etc.

Ens en sortirem o no, però hem arribat a un punt de no retorn. Serà interessant veure com s’acaba tot i si la lluita serà llarga i aferrissada o no. De totes maneres, que els quedi ben clar que això de «amar es para siempre» s’ha acabat per una bona part del poble català. Ara, als catalans que encara ens queda una mica de dignitat i empenta només ens falta posar-nos al costat dels nostres dirigents, demostrar-los que no es troben sols i que darrere seu hi ha milions de persones. El referèndum s’ha de fer de la manera que sigui i demostrar-los que som majoria. Ara toca als nostres dirigents fer els passos necessaris amb molt de compte, però amb molta decisió. I demostrar que la pressió i la por que intentaran posar-nos al damunt no compten per a res. Serà tot molt llarg. Serà molt dur. Tocarà sofrir. Però qui ens pot assegurar que no ens en sortirem?

No hi ha resposta

08 maig 2017


Somiatruites ridículs

Hi ha una pel·lícula anglesa titulada «Sufragistas» en castellà (dir. Sarah Gavron, 2015) que ens parla del moviment sufragista que va néixer a Anglaterra abans de la Primera Guerra Mundial. Ens explica la lluita d’unes dones que volen i lluiten per la igualtat. Primer ho intenten amb protestes pacífiques i, quan veuen que no en treuen res, es van radicalitzant de mica en mica amb el perill de perdre tot el que tenen i fins i tot jugant-s’hi la vida.

La pel·lícula comença amb els arguments d’alguns polítics contraris al vot femení durant el debat parlamentari celebrat l’any 1912 i que decidia sobre aquesta qüestió:

«Les dones no tenen el temperament calmat, ni l’equilibri mental per a emetre un judici sobre assumptes polítics. Si permetem que les dones votin, es perdrà l’estructura social. Les dones estan ben representades pels seus pares, germans i marits. Una vegada concedit el vot, serà impossible parar-les. A continuació les dones exigiran el dret a convertir-se en parlamentàries, en ministres, en jutges…»

La lluita d’aquestes dones -com tantes i tantes lluites titàniques que s’han donat al llarg de la història- ha donat fruit i ara tenim parlamentàries, ministres i jutges i la societat és molt millor del que era. Vist en perspectiva aquelles situacions provoquen una barreja d’incredulitat i indignació. Però gràcies a aquelles sufragistes, als que van lluitar de forma incansable contra l’esclavatge o contra la discriminació racial, el món avui és una mica més just, tot i que caldrà seguir lluitant en molts fronts. L’arbitrarietat jurídica o fins i tot lleis clarament injustes segueixen vigents en moltes parts del món, violentant clarament drets fonamentals de les persones o manipulant les lleis a caprici dels poderosos.

La lluita que molts catalans estem lliurant aquests dies contra un Estat que s’ha dedicat a fer lleis a mida d’una majoria que no respecta les minories em recorda totes aquestes lluites. Negar el vot i la veu a milions de ciutadans, jugar brut, fer servir els fils del poder que controlen i que utilitzen sempre en bé seu, no és democràtic, per més que s’omplin la boca amb la paraula democràcia. Un Estat així no és digne de seguir estant dins d’una Europa que té per objectiu la llibertat i el benestar dels ciutadans. No podem ni volem seguir sent ciutadans de tercera i hem de fer valer la nostra dignitat. Ara més que mai hem de donar suport als polítics nostres que lluiten per poder aconseguir-ho. Cal donar-los suport i demanar la unitat de tots els demòcrates. I quan la història miri enrere dirà que aquella colla de catalans valents tenia raó, tot i ser minoria dins d’un Estat espanyol podrit i corromput fins al moll de l’os per polítics corruptes. A vegades els més racionals són aquells que són tractats d’irracionals i somiatruites ridículs.

No hi ha resposta

27 des. 2016


ANY NOU, ANY MILLOR?

Classificat com a Independència

L’any passat acabava l’any amb un apunt titulat 2015: Un any fastigós. Aquest any el podria acabar amb un títol semblant perquè, certament, no podem dir que les perspectives siguin gaire millors en cap àmbit. Ni des d’una perspectiva mundial ni catalana, la cosa està per tirar coets i per fer gaire xerinola. En molts aspectes més aviat s’ha retrocedit de forma evident i amb Trump als EEUU la cosa encara pinta més malament…
Però no m’agrada ser negatiu del tot i sempre penso en aquella famosa frase que diu que quan una porta es tanca, se n’obre una altra. O aquella altra que diu que Déu escanya però no ofega. Fins i tot en les situacions més negatives hem de trobar un bri d’esperança. Si no, malament rai! El més fumut és quan entre la porta que es tanca i la que s’obra hi ha un passadís fosc, interminable, d’aquells que no s’acaben mai. És difícil caminar quan no es veu la llum al final del túnel i quan s’esperen el brots nous i no acaben de sortir mai ni mai més. És lògic preguntar-se si hi ha alguna llum que ens espera a la sortida del túnel o si la llavor que esperem que germini és viva o ja s’ha mort i, per tant ja podem anar esperant asseguts… En algunes ocasions és ben normal que l’esperança defalleixi i els interrogants es facin persistents i creixin en cada moment que passa. I és normal quan alguns entabanadors ens prometen coses que sabem del cert que no acabaran d’arribar mai. Ens han enredat tantes vegades que ja ens hem tornat com aquells gats escaldats que s’allunyen ben de pressa de l’aigua calenta.
Però, per altra banda, també tots tenim l’experiència d’allò de que no hi ha mal que duri cent anys i això és el que al cap i a la fi ens dóna esperança i el que fa que la flameta que tots portem dins nostre no s’acabi d’apagar i ens ajudi a que nosaltres mateixos ens creem les pròpies oportunitats que ni existeixen. Els processos acostumen a ser llargs, incerts i fastigosos en tots els àmbits i s’han d’anar inventant constantment amb molta imaginació. Són aquests passadissos llargs que no sabem on ens portaran, tot i que hem d’estar ben segurs que la sortida hi és i la porta ja és oberta i que el que ens cal fer és caminar, lluitar, fer el camí necessari i posar els mitjans per arribar-hi. Potser ens caldrà canviar els mètodes, potser ens caldrà variar el rumb; potser haurem de fer de la necessitat virtut; potser totes aquestes dificultats que anem trobant ens faran créixer, transformar-nos i ser prou forts per quan arribi el moment decisiu. La qüestió és no caure en el fatídic desànim total.
Sempre m’ha fet pensar aquella expressió castellana que diu ‘de perdidos al río’, que no vol dir res més que perduts per perduts, la manta al coll i endavant les atxes. Un cop començada una cosa arriscada hem de mirar de dur-la a terme com sigui i acceptant totes les conseqüències. Perdut per perdut, m’agafo allà on puc. No hi ha res a perdre i molt a guanyar i, ja que hi som a un pas, ja no ve d’aquí. Catalans, aquest nou any ha de ser històric. Ara sí!

BON ANY NOU I QUE TANT DE BO SIGUI NOU DE VERITAT!

4 respostes

12 set. 2016


“Estem a punt”

Classificat com a Independència

Imatge de la Diada de Catalunya 2016 a Lleida. (Foto: Agustí Arbonés)
ESTEM A PUNT. Aquest poema “ESTEM A PUNT” és de Josep Pedrals i el podreu trobar a You Tube clicant damunt d’aquest enllaç.

Perseveràvem, tossuts,

per una il·lusió inconcreta

i ara que està a cinc minuts,

que tenim la roba feta,

anem tots de previnguts,

de ganduls, perepunyetes?

“Altre cop tornar-se a moure?”

“Calen més preparatius?”

És just aquest, el motiu:

que es va fent tard i vol ploure!

Si aquest any no hi insistim

per fatiga o per recel,

penseu que això penja prim,

que va molt just, ve d’un pèl.

Si hem estat tan insistents

i ens hem posat colze a colze,

afinem els instruments

que ja estem a punt de solfa.

És perquè no falta gaire,

ho tenim molt acostat,

ja quasi se’n sent la flaire,

està a la punta del nas.

Tenim un peu a l’estrep.

Hi som a frec, ben arran.

L’arribada és imminent,

ho estem gairebé tocant.

Tenim fetes les maletes,

el país ja trenca el bull.

Ens acostem a la meta.

ESTEM A PUNT.

No hi ha resposta

07 abr. 2016


Camins i dreceres

Classificat com a Independència

Acabo de llegir un magistral article de PERE CARDÚS CARDELLACH sobre el que ens hem posat d’acord en anomenar “procés català”. Trobo que és molt encertat el nom que li hem donat a aquest llarg camí que estem fent cap a la independència de Catalunya. És un procés perquè aquestes coses no es fan de cop, ni surten com bolets si no es fan a base de revolucions i violència. I aquest no és el nostre cas. No ho ha de ser de cap manera perquè ja hem après que aquest mai pot ser el camí.

L’article del que us parlo es titula “La via oficial, la via pedra a la sabata i la via berguedana” i l’ha publicat avui a VilaWeb. Llegiu-lo, si us plau, que trobo que és molt lúcid i aclaridor. Acaba dient: “Això (la independència) no es farà sense trencar cap plat. Val la pena que el plat es trenqui quan decideixi el bàndol català. Tot passa pel moment que algú faci creure Espanya. Perquè algú faci creure Espanya, cal que Catalunya esdevingui una ‘qüestió ineludible’. Val la pena de fer-ho sense crear una situació més caòtica del compte. Però alguns s’hauran d’escabellar. Si no hi estem disposats, és que devem pensar que no val la pena. I sí que val la pena.”
A alguns llocs s’hi pot anar de diverses maneres, amb mitjans diversos, amb diferents ritmes de marxa, per camins rals o per dreceres intricades. Hi ha un adagi català que diu. “Si vols fer drecera no deixis la carretera”, que vol dir que val més no deixar el camí segur per un altre d’insegur. Però és justament aquí i ara que ens caldria fer la pregunta de si som al camí segur o si més aviat no som en un cul-de-sac. Per tant, cal veure si aquest procés iniciat val la pena acabar-lo o no. Jo estic amb el Pere Cardús i crec que hem d’estar disposats a fer-lo i que val la pena.
L’hem de fer per autopista, tranquil·lament, prenent-nos tot el temps del món i fent parades a cada fonda que trobem pel camí o més aviat hem de mirar de fer-ne via i, si cal, agafar alguna drecera? Heus aquí la qüestió, que diria aquell … L’article del que us parlo planteja diverses solucions i ens ajuda a pensar què ens cal fer i com. Les dreceres a vegades són perilloses perquè, tot i que abreugen el camí, poden fer que ens perdem si no les encertem. Les dreceres són perdedores si no coneixem bé el terreny que xafem, si no anem ben equipats i si no tenim un bon guia. És cert que, si l’encertem, arribarem abans a aquell objectiu desitjat i amb menys esforç. Però arriscarem més i potser perdrem bous i esquelles. Per anar per la drecera s’ha de ser molt eficaç, tenir les coses molt clares, fer una gran pinya, tenir una gran majoria, anar tots a l’una i treure’ns  tots els dubtes del damunt. I això no és gens fàcil, com podem comprovar ara mateix, perquè el nostre procés és molt particular. Com que l’estem creant i mai ningú l’ha fet, és possible que anem tots una mica a les palpentes. No trobarem gaire ajuda de ningú fins que no hi estiguem ben embarcats i les coses es vagin complicant (i no només per nosaltres, sinó que inevitablement les coses es complicaran per tots, espanyols i europeus inclusos). El procés ha d’arribar a ser una “qüestió ineludible” per a tots i s’haurà d’arribar a un punt en que tots es vegin obligats a seure per parlar i solucionar la qüestió.
Justament aquest dies s’ha anunciat que cinquanta-cinc anys després d’haver escrit Manuel de Pedrolo “ACTE DE VIOLÈNCIA”, el 1961, i quaranta-un després que fou publicada (Edicions 62, 1975), l’editorial de Carcaixent (Ribera Alta), Sembra Llibres, reedita la novel·la de Pedrolo. Caldria llegir-la (o rellegir-la) perquè allà es parla d’insubmissió i de desobediència, situacions que d’una manera o altra ens tocarà viure. Caldrà trencar algun plat –o molts- i caldrà fer-ho encara que ens sàpiga greu perquè la vaixella potser era aquella que ens van regalar quan ens vam casar i feia molts anys que ens acompanyava i li teníem molt d’afecte.

No hi ha resposta

16 febr. 2016


Raons del cor, raons del cap

Classificat com a Catalunya,Independència

Pascal deia: “El cor té raons que la raó no pot entendre”. Cap i cor no van sempre a l’uníson. Quan diem cor, volem dir sentiments -per dir-ho ras i curt-, tot i que els psicòlegs no hi estarien d’acord perquè aquest esquema dualista ha quedat antiquat per a la psicologia actual. En realitat, però, els sentiments afecten tot el cos i es poden trobar símptomes d’alteració a tot l’organisme quan s’experimenta una emoció intensa. Voler entendre per què es tenen uns sentiments i no uns altres, no és fàcil. Suposo que deu dependre de la manera de ser de cada persona, de la seva manera de pensar, de veure les coses, de les circumstàncies en què ha viscut o viu, de les influències que rep, etc. De totes maneres mai podrem explicar del tot com dos germans, per exemple, que es van criar en un mateix entorn familiar, que van tenir una educació semblant, etc. poden arribar a pensar de manera tan diferent. La lògica no sempre juga al nostre favor a l’hora de poder-ho explicar. Però també és veritat que hi han coses o persones que influeixen decisivament en la nostra manera de ser, de fer o de sentir,

Això és el que ens explica Gabriel Fernàndez i Díaz (1972, Montevideo, Uruguai) en un bonic article sobre Muriel Casals titulat TENIES RAÓ, MURIEL i que podeu llegir a Nació Digital. Actualment el Gabriel és regidor d’Acció Social a l’Ajuntament de Sabadell per Esquerra Republicana de Catalunya. En un  blog que té ens explica que fou gerent de Stop Sida i director de “Ciutadans pel Canvi” i secretari general de la Fundació Escolta Josep Carol (Escoltes Catalans). Va arribar a Catalunya a l’any 2003, per a exercir tasques professionals a la Fundació Autònoma Solidària (Universitat Autònoma de Barcelona) i realitzar el Postgrau de Mediació per a la Integració Social (UAB). Des de desembre de 1998 a abril de 2003 va ser designat Director Executiu del Moviment Scout de l’Uruguai.

Una de les coses que han fet que el Gabriel senti Catalunya com la sent fou degut a com la Muriel el va acollir ja abans de trepitjar en nostre país. En aquest article ho explica. El sentiment de formar part d’un país, d’un poble, d’una comunitat, és una realitat indestriable i no es pot explicar només de manera racional sinó que s’hi barregen també els sentiments.  Els sentiments determinen la voluntat tant o més que la raó i no podem escapar-nos-es i bandejar-los com si res perquè d’alguna manera sempre afloren, a menys que ens convertim en màquines insensibles, sense cap tipus de sentiments. Els humans (i per descomptat també els animals) tenim sentiments, en el sentit que som capaços de commoure’ns, de sentir alguna cosa vers un altre subjecte o objecte.

Una bona majoria de catalans volem la independència del nostre país perquè ens hem sentit maltractats durant segles. Coneixem una mica la nostra història i l’hem hagut de sofrir de manera més o menys dura. Però és que juntament amb els que en diríem “catalans de sempre” hi trobem també un munt de “nous catalans” que veuen i senten el mateix que nosaltres i per poc que coneguin les injustícies que hem hagut de suportar els catalans al llarg de la història de seguida se senten identificats amb nosaltres. Molts d’ells porten dels seus països uns sentiments semblants als nostres i alguns han hagut de marxar dels seus països per maltractaments i injustícies semblants. Per això és tan important tenir com a models persones com la Muriel, que amb la seva actitud serena, discreta, gens crispada però ferma, ha sabut encapçalar, entre altres, un procés que ens ha de portar a un país millor. I com ella hem de saber aplegar més gent, fer la colla més gran, fer més pedagogia, fer el cercle cada cop més gran. Ara que no hi és, és quan més la trobarem a faltar.

No hi ha resposta

06 oct. 2015


Un text imprescindible

Classificat com a Catalunya,Independència,LITERATURA

Hi han realitats que són difícils d’explicar. O potser son difícils d’entendre. O ves a saber si és que són difícils d’entendre perquè no les sabem explicar prou bé… No em voldria enredar. Però el cert és que per algunes persones hi han coses tan misterioses (i sembla que massa complicades) i realitats tan extremadament enrevessades  que, potser perquè són massa evidents per nosaltres, massa simples i massa normals no ens cap al cap que altres no siguin capaços d’entendre. Una d’aquestes coses és l’explicació del què significa ser català, el què és Catalunya per a molts de nosaltres, perquè volem la independència, etc, etc. Ho dic perquè ja fa molts anys que em trobo amb aquesta realitat quan ho vull explicar a segons qui. Sembla que a alguns els parli amb una llengua estranya perquè no m’entenen gens ni mica, tot i que també és cert que alguns altres sembla que m’han entès perfectament. Serà qüestió de prejudicis?… Deixo aquí la pregunta i qui vulgui pensar-hi que ho faci.

Avui us vull deixar un text que potser pot ajudar alguns a entendre millor aquest tema. Està escrit per un escriptor argentí del qual ja n’he parlat alguna altra vegada i que us recomano vivament si encara no el coneixeu. Es diu Hernán Casciari i té un blog que es diu ORSAI. Si hi entreu i el llegiu, us ben asseguro que no us decebrà gens ni mica. El seu darrer apunt es titula UNA CANCION DE CUNA. Us el transcric per si no el voleu anar a llegir al seu blog. Trobo que és un text -com sempre fa ell-, molt ben escrit, però sobretot molt aclaridor per aquells que són incapaços d’entendre certes coses.

Una canción de cuna 

En diciembre se cumplen quince años desde que vivo en un país que no es el mío. Caí en Barcelona por casualidad, porque conocí a una catalana y me quedé a vivir con ella. Pero podría haber conocido a una madrileña, o a una andaluza, y entonces no escribiría esto. Porque ahora, quince años después, empiezo a entender a los catalanes y a sus asuntos. No quiero decir que me convencieron (un argentino que cambia de opinión es un uruguayo) pero sí puedo confesar que cuando llegué, en el año 2000, sus afanes de independencia me daban risa.

Así como ahora el Barça es la excusa global para que los extranjeros vislumbren el conflicto catalán, en los tiempos analógicos los argentinos teníamos únicamente a Serrat como ancla de conocimiento geopolítico. Pero como somos narcisos, preferíamos que Serrat nos hablara sobre nuestros traumas, y no sobre el suyo. La primera vez que escuché el idioma catalán fue cuando di vuelta un casete y empezó a sonar una canción que se llama«Pare», que quiere decir Padre. Yo tenía doce años y apreté el botón de stop. Pensé que la cinta patinaba y que la voz de Serrat había empezado a sonar en reversa, como en esos discos de Kiss que, cuando se escuchan marchatrás, nombran a Lucifer.

Es raro lo que nos pasa a los argentinos con lo catalán: convivimos con su cultura (porque en el siglo veinte llegaron un montón) pero no tenemos clara su huella. Cuando decimos patedefuásabemos que viene del francés, cuando decimoslaburo entendemos que atrás hubo italianos, pero cuando decimos capicúa no sabemos que eso significa cabeza-y-cola. Ni que el nombre Maricel fue siempre mar-y-cielo. Ni que el modo argentino de decir piyama, cambiando la jota por el yeísmo, también es un legado de ellos.

Es por esto que lo primero que pensé, cuando llegué a Barcelona, es que los catalanes eran snobs. Que se querían diferenciar, que se sospechaban privilegiados respecto del resto, que lo que tenían no era tirria sobre lo madrileño sino una obsesión oculta. Tenía la intuición de que su amor por la lengua era sobreprotección. Que cuidaban a su idioma como los padres cuidan a un chico débil que no se puede defender; que no lo dejaban vivir en paz, que no le abrían el portón para que jugara con otras lenguas en la plaza. Que encerraban a su idioma en casa y entornaban las ventanas. Que le tomaban la temperatura cada hora y media, creyendo que se iba a morir si no lo abrazaban fuerte. Creí, en esos años, que un día se iban a dar cuenta, tarde y sin remedio, que de tanto cuidar la lengua se la habían mordido.

Le contaba a mi mujer que, cuando somos criaturas, a los chicos argentinos nos meten en un sistema escolar en el que nos enseñan a decir «yo, tú, él, nosotros, vosotros, ellos» durante doce años, y que después salimos a la calle y no decimos ni tú ni vosotros nunca más. Le decía que no se preocupara tanto, que se relajara. «¡Pero qué dices! ¡Lo vuestro es una jerga, no puedes comparar!», me contestaba ella. En esas discusiones descubrí que no hay ofensa mejor para enojar a un nativo que llamar dialecto a su idioma,folclore a su hábito y dulce de leche tonto a su crema catalana. Y a mí me encanta meter cizaña y levantar el dedito, incluso sin comprender el problema. (Un argentino que cierra la boca cuando no entiende es un uruguayo).

Y fue entonces que España entera, con Cataluña incluida, me empezó a dar risa y muchas ganas de hacerle burla. Hacer burla, en Argentina, se dicesacar la lengua. ¿Cómo era posible que una extensión geográfica del tamaño de Buenos Aires se tomara en serio la esquizofrenia de tantos idiomas y culturas? Era como si de repente los nacidos en Mar del Plata quisieran hablar en marplatense, como si los nacidos en Chascomús dejaran de creer en Papá Noel y empezaran a cagar a palos a un tronco en Navidad, como si los de Bahía Blanca pretendieran participar del próximo Mundial de Fútbol con bandera propia. No tenía sentido.

En medio de todas las risas que me provocaba el conflicto catalán, nació mi hija Nina y empecé a hacer lo posible para que no fuera ni catalana ni española, sino argentina. Tenía en contra el contexto (sus dos abuelos, su madre, el sistema educativo, la programación de TV3) pero me creí fuerte. Puse todos los relojes de mi casa con un retraso de cinco horas, conecté parabólicas para que viera Canal 13 y Telefé por la mañana, le inoculé Charly García y dulce de leche por la tarde, le enseñé que los lunes se podía faltar a la escuela si el domingo jugaba Racing de madrugada. Y ella entendió todo.

Mi hija sabe decir «yo, vos, él, nosotros, ustedes, eyos», sabe decir yuvia, sabe conversar en abstracto y la enloquecen los alfajores triples y la pascualina. Pero cuando llegan los once de septiembre se manifiesta en la calle y sabe por qué se manifiesta, y en verano conversa en voz baja con su madre sobre lo que le pasaba a su abuela en los tiempos de Franco. Y sobre todo esto: cuando habla dormida usa su lengua materna.

De repente pasó algo: me deje de reír. Ya no me burlé. Me empezó a provocar orgullo que mi hija tenga una patria que defender. Porque yo también tengo una, sin importar donde viva. Lo repito ahora y me parece un siglo: en diciembre cumplo quince años en un país que no es el mío. Y no hay un momento del día en que no piense, al menos una vez, qué hora es ahí.

Cuando me fui de casa pensé que esta otra casa se llamaba España, pero ahora sé que tiene otro nombre. No lo supe cuando me lo explicaron. No lo supe cuando me quisieron mostrar mapas. Lo supe cuando empecé a sentir amor por la palabra que la nombra.

Ahora me descubro fantaseando con que mi hija, que nació en la Clínica del Pilar —donde nace media Barcelona—, tenga un día el nombre completo de esa patria en el documento de identidad, como yo tengo el nombre completo de la mía. Y aunque nací por casualidad a trescientos cuarenta kilómetros de Uruguay (y me encantaría ser uruguayo, porque son como nosotros pero sin los errores) soy irremediablemente argentino: mis defectos son los míos y quiero vivir con ellos. Fue mi error creer que la canción «Pare», de Serrat, era un casete trabado en el walkman, una cinta del reverso. Y me encanta ese error. Nunca hubiera sospechado, esa tarde de mis doce años, que un día iba a tener una hija de la misma edad y que ella, al nombrarme frente a sus amigas, me llamaría el meu pare.

—El meu pare…

Cuando Nina me dice así (todavía no lo sabe, pero ya lo sabrá) yo me convierto en una canción de cuna que ella me canta al revés, y que me deja dormir tranquilo.

Hernán Casciari
Martes 6 De Octubre, 2015

No hi ha resposta

02 oct. 2015


Còmplices i col·laboradors necessaris

La por. El silenci. La vergonya. El propi interès. La desídia. La negligència. La complicitat… Totes aquestes coses –i segurament que algunes més- són elements necessaris perquè injustícies i maldats de tota mena es puguin fer realitat. Tots sabem que en un crim, per exemple, hi ha l’autor directe i, en molts cassos, una colla de còmplices. No he estudiat dret penal ni en sé absolutament res, però no em fa cap falta per saber que un còmplice és responsable penal d’un delicte o d’una falta per haver col·laborat d’una manera o altra en l’execució del fet. Una vegada descoberts els còmplices, podrem discutir sempre els matisos i si la complicitat és més o menys directa i de si hi ha hagut cooperació necessària o no.

Això que es dóna en alguns delictes i faltes, també passa de forma molt més desapercebuda en molts aspectes del nostre dia a dia. Si ho mirem bé, tots som més o menys culpables d’algunes coses no prou exemplars que succeeixen al nostre voltant. Potser caldria que  analitzéssim una mica millor totes les nostres complicitats implícites o explícites i segurament que en trobaríem tantes que ens posaríem les mans al cap esgarrifats.

Partint de la base que a tots ens caldria fer aquest personal examen de consciència, m’agradaria parlar d’aquest immund partit de dretes espanyol que es diu PP i de les nombroses complicitats que li ha costat ben poc trobar en les seves accions vergonyants contra una bona part de la societat i de forma directa i molt especial contra el poble català aquests darrers anys. Parlem clar i català: els grans còmplices del PP en allò que ells mateixos han definit com a “problema català”, són la majoria de partits d’àmbit estatal (de dreta, de centre i d’esquerra), les institucions de Justícia de l’ Estat plenes de membres posats a dit i disposats en tot moment a ballar el ball que toqui, la mateixa Monarquia, la major part de la jerarquia eclesiàstica, l’exèrcit, una gran part d’intel·lectuals, la gran banca i la majoria de mitjans de comunicació. Amb el tema de Catalunya, tots ells s’entenen perfectament i es coordinen de forma natural, meravellosa –i malèfica- i sense cap mena d’esforç. Només cal que mireu atentament la foto que encapçala aquest apunt… No és cap novetat perquè fa segles que dura, tot i que aquests darrers anys s’ha intensificat enormement amb els governs del PP. Tots aquests que he anomenat són els cooperadors necessaris per arribar on hem arribat i així cal jutjar-los sense cap mena de rubor. Alguns ho són, per no haver mogut ni un sol dit i per no haver dit ni una sola paraula davant de les flagrants injustícies. D’això se’n diu silenci còmplice o pecat d’omissió. Altres, pecant directament de mala fe i sabent prou bé el que feien. Només cal veure la mala baba que hi ha darrere d’algunes sentències judicials, darrere d’algunes lleis i en els continus intents d’asfíxia econòmica a que ens tenen sotmesos. D’això en podem dir a dreta llei un evident mal govern en contra de Catalunya

Qualsevol jutge mitjanament just i lliure podria fer sortir a la llum moltes de les injustícies que sovint ens ha tocat patir en aquests darrers anys. Però no diuen res i col·laboren ben contents amb aquest PP de majoria absoluta que, a hores d’ara, ja ni ho intenta amagar. Sap que anar contra Catalunya li dóna vots i molt bon rendiment i, per tant, no cal amagar-ho ni dissimular-ho. Ja sé que alguns em direu que torno amb la mateixa cançó de sempre i que torno a fer el discurs del victimisme i de la queixa (sempre ens acusen del mateix) i que els governs catalans en tenen una bona part de culpa de tot el que passa. No negaré pas que aquí no hem fet les coses prou bé i que n’hem fet moltes de malament, però això no és excusa per no reconèixer que se’ns està castigant molt durament, molt més del que mereixem i se’ns aplica una vara d’amidar totalment trucada. I el que és pitjor: qui ens castiga és el que menys hauria de fer-ho perquè és el més corrupte de tots.

No els agrada que parlem d’espoli però la realitat i l’ evidència fa que això nostre ho sigui en tota regla. Mirem alguns exemples? Mirem-los: els estudiants catalans reben només el 5% de totes les beques de l’ Estat i els estudiants de Madrid en reben el 58%… Si tinguéssim seguretat social pròpia la nostra renda per càpita augmentaria uns 2.400€ l’any… El “Ministeri de Cultura” fa una despesa anual per cada espanyol de 47 euros i per cada català només de 5 euros… Aquí encara viatgem amb el 40% dels trens construïts per l’Estat durant la dècada dels 70 -i que ells van considerar obsolets-, mentre que Madrid només té el 4%…Cada any el Ministerio de Fomento deixa d’invertir una bona part del que ens tocaria per llei i entretant fa autopistes que van buides de cotxes en altres llocs d’ espanya i AVES que costen una milionada i que aniran sense passatgers i només faran que donar pèrdues…A Catalunya, per l’AVE, el govern va invertir 316 euros per català, però en el mateix any va invertir 1.198 per andalús, 894 per madrileny, 574 per aragonès i 407 per castellanomanxec…Com podem conformar-nos a que el dèficit fiscal català ells el rebaixin a 8.500 milions d’euros –un 4,35% del PIB–, per bé que, emprant el mateix mètode, la Generalitat calculi que era d’11.000 milions?… Com podem tolerar que per cada 12,7 milions d’euros que s’inverteixen en medi-ambient a l’aeroport del Prat, s’inverteixin 300 milions al de Barajas?… Entre 1985 i 2005 només s’han es van construir a Catalunya 20 quilòmetres d’autovies mentre que a Madrid se’n van acabar prop de 900 en idèntic… A Catalunya només s’inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyol anual tot i aportar el 22% del mateix PIB espanyol?… I els peatges de les autopistes que nosaltres hem de pagar religiosament i a altres els surten totalment gratis… I podríem seguir, seguir i seguir amb un llarg i evident rosari de greuges. Espanya és un mal negoci en tots sentits i ho seguirà sent sempre mentre no marxem perquè ens considera i ens tracta com una colònia. I ha arribat el moment que una gran part de catalans diem que ja n’estem tips de colonitzadors!

Com podem ser catalans i sentir-nos espanyols –com ells voldrien- si cada dia ens menyspreen, ens espolien, ens maltracten, ens menteixen, i no reconeixen els nostres drets més elementals? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa? Com pot ser que encara hi hagi algú que es deixi enganyar veient tot això? Tret d’honroses excepcions, a Espanya no hi tenim gaires amics que ens defensin, ni aliats que alcin la veu. Al contrari. D’Espanya només ens en cal esperar recriminacions, acusacions, incomprensió i molta mala llet. Pocs ens defensaran allà. Tampoc ho farà l’esquerra espanyola que, com deia no fa gaires dies Julià de Jòdar en un article “la pitjor esquerra que pot tenir un país és una esquerra hipòcrita”. Per això ara trobo que és ser molt curt de vista i tenir molt poc sentit polític nosaltres mateixos “ens fem el llit” –com vulgarment es diu- els uns als altres i actuem de tal manera que només fem que perjudicar-nos a nosaltres mateixos. Als còmplices de fora caldrà sumar-hi els col·laboradors necessaris de dins per fer descarrilar el tren de la independència? Espero que no siguem tan rucs per permetre-ho.

No hi ha resposta

26 set. 2015


Jornada de reflexió

Classificat com a Independència,POLÍTICA

 

                                  POLÍTIC EN CAMPANYA ELECTORAL

 

 

 CIUTADÀ EN JORNADA DE REFLEXIÓ

 

 

POLÍTIC EN PLE MÍTING

 

MOMENT DE PARLAR

O MOMENT DE SEGUIR CALLANT?

 

 EL MÀXIM SOMNI D’UN GOVERNANT

 

 

537912_310003845788263_1050548155_n

TERCERES VIES

 

APROFITEM-LO

DEMÀ ES EL DIA

No hi ha resposta

23 set. 2015


Voteu amb el cap; voteu amb el cor; però no voteu amb el cul!

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

11873434_899354486820650_6409802611670621783_n

Aquesta frase que encapçala l’apunt d’avui l’acabo d’escoltar a la ràdio. L’ha dit l’economistaSala i Martín. Trobo que és una bona frase per resumir tot el que hem hagut d’escoltar, patir i viure aquests darrers temps. És un bon consell, tenint en compte que encara hi pot haver molta gent que, després d’amenaçar-nos amb tota mena de plagues, vagi a votar amb por o amb el cul petit, com se sol dir quan hom fa les coses amb por. També es fa servir l’expressió “fer una cosa amb el cul” quan volem dir que la fem de forma maldestra, sense pensar i sense gaire cura. Anar a votar diumenge s’ha de fer amb el cap, amb el cor però de cap manera amb el cul i encara menys amb el cul petit. Que això quedi ben clar!

Diumenge és un dia massa important com perquè no anem a depositar el nostre vot amb molta cura, tenint molt clar el què votarem i fer-ho sense cap tipus de por i amb toral llibertat d’esperit. Hem de votar allò que que el nostre cor desitja i allò que potser sempre hem somniat llargament i que mai havíem cregut del tot que fos possible aconseguir. Ara pot ser el moment de fer-ho possible i, per tant, hem d’actuar en conseqüència. Amb el cor lliure i el cap clar. Per això crec que és molt oportuna l’editorial conjunta que més de cent mitjans catalans publiquen a partir d’avui i que recullo a continuació. Les associacions catalanes de premsa, revistes i mitjans digitals membres de la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals (AMIC, ACPC i APPEC) agrupa més de cinc-cents mitjans d’informació i ens diuen el següent:

VOTEU EN GRAN

És imminent l’instant en què milions de ciutadans d’aquest país, individualment davant l’urna, hauran de respondre a un emplaçament col·lectiu. D’aquesta jornada pot emergir, o no, un procés d’emancipació nacional basat en l’exercici democràtic, una superació del marc que deriva de la transició política de finals dels anys setanta del segle passat. Algun dia els historiadors fixaran l’inici del procés en el qual estem immersos com a societat però, avui, volem cridar l’atenció sobre els símptomes preocupants que s’han aguditzat al llarg d’aquests dies de campanya electoral.

És intolerable la pressió que s’ha exercit sobre els mitjans de comunicació públics d’aquest país. Una manifestació massiva, coberta informativament per mitjans dels cinc continents, ha estat equiparada per la Junta Electoral Central a un simple espai de propaganda. TV3 ha estat obligada, via blocs electorals, a cedir espais suposadament informatius a voluntat dels partits que no van participar a la manifestació, sense cap mena de justificació periodística. Aquestes arbitrarietats, combinades amb una actitud agressivament propagandística dels mitjans de Madrid, ha fet irrespirable el clima informatiu d’una campanya que hauria d’haver estat un espai de debat entre projectes polítics, tots igualment legítims.

Tots els mecanismes de l’estat s’han orientat a la intimidació dels electors catalans, que han estat bombardejats amb tota mena de mentides, exageracions i distorsions de la realitat. Contra la il·lusió d’un projecte d’emancipació s’hi ha contraposat l’amenaça d’una suposada venjança orquestrada per l’estat espanyol a nivell internacional. Contra l’acció d’un sí, la immobilitat d’un no.

Per tot plegat, els mitjans que som més arran de carrer i que la defensa del país i de la seva gent, forma part del nostre ADN, volem deixar clar que aquesta és una societat madura, que confia en si mateixa per a la construcció del propi futur. No hi ha res que no es pugui decidir a través de les urnes. Així que, voteu el que voteu, voteu en gran.

No hi ha resposta

12 set. 2015


Res no és gratis

Classificat com a Dignitat,Independència,Llibertat

Llegia avui que el periodista català Arcadi Espada escriu al diari EL MUNDO” que “siente por esos cientos de miles un profundo desprecio” (es refereix a tota la gernació que ahir vam anar a la Via Lliure) i, d’alguna manera ens ve a tractar com a “personas con deficiencias cognitivas de algún género” pel fet d’escoltar i fer cas dels missatges de l’ ANC. Tampoc n’hem de fer gaire cas de la gent que escriu al “inmundo EL MUNDO” dirigir per un tal Marhuerda i que arreplega tot allò que no vol ningú. Ja sabem que aquest diari és un diari de rebotats, de gent amb males digestions i que escriuen quan després d’una bona fartanera els puja la bilis i l’han d’escopir d’alguna manera o altra.Tenim altres cassos d’il·lustres catalans (Boadella, Sostres i alguns altres) que pateixen aquest mateix mal i, de tant en tant, es despengen amb coses d’aquestes per cridar l’atenció; perquè d’altra manera no s’entén.

Fa temps que sento dir que els independentistes ens comportem com un ramat de xais que seguim mansament uns quants il·luminats (el President Mas o Junqueres són els seus principals focus d’atenció). Pocs arguments ens donen per poder afirmar això, però ho repeteixen com una inacabable lletania un dia i un altre sense adonar-se que la seva posició és molt més fàcil que la nostra. Diu que Mas “no ha tingut el coratge, l’elemental decència democràtica de dir als seus súbdits que la independència només podrà aconseguir-se amb sang, suor i llàgrimes” com diu també Josep Fontana: “Tota independència necessita d’una guerra d’independència”.

El senyor Arcadi ha de saber que no som tan rucs per no adonar-nos que res és gratis i tampoc som tan ingenus com per no saber que la independència de Catalunya ens costarà sang, suor i llàgrimes –i potser més d’una cagarrina- en una Espanya profundament antidemocràtica i tancada a qualsevol tipus de negociació, com es faria en qualsevol altre Estat on la democràcia no fos només una paraula que es fa servir per quedar bé i on és més important que l’imperi pur i dur de la llei (que generalment es converteix en llei de l’embut). Està bé que ell es conformi amb el que té i estigui content amb la llibertat que li concedeixen graciosament. No hi tinc res a dir. Tampoc tinc res a dir que alguns s’acostin a la menjadora que el poderós Estat els omple cada dia i on hi troben tot tipus de facilitats. Estar al costat del Poder és la posició més còmoda, senzilla i fàcil. Però és possible que molts dels catalans que ahir vam anar a la Via Lliure no en tinguem prou i vulguem alguna cosa més. Es veu que això és molt difícil d’entendre per alguns que no “tenen les deficiències cognitives” que ens atribueix a nosaltres i que es veu que ells deuen ser éssers superiors i amb facultats especials per entendre les coses. Res no és gratis. La llibertat i la dignitat tampoc ho són.

Però jo no m’atreviria a donar tantes lliçons com ho fan ells i a aquests savis de pa sucat amb oli els aniria bé la lliçó que un alumne va donar a un professor seu en plena classe. Expliquen que en una classe d’una famosa universitat un dels alumnes, inesperadament, li va preguntar al professor: – “¿Vostè sap com es capturen els porcs senglars?” …El professor va creure que era un acudit i esperava una resposta divertida … El jove va respondre que no era un acudit i li va continuar explicant:- “Vostè pot capturar senglars buscant un lloc al bosc on vegi que s’hi passegen. Després hi tira en aquell indret una mica de blat de moro. Els porcs vindran diàriament a menjar el blat de moro. Per a ells és un regal diari que els surt gratis. Quan s’acostumen a venir-hi diàriament vostè construeix una tanca a un costat. Quan s’han acostumat a la tanca i ells segueixen venint cada dia a menjar el blat de moro, vostè construeix un altre costat de la tanca … Ells s’hi van acostumant i cada dia tornen a menjar la seva ració de blat de moro. Vostè poc a poc a poc va fent la tanca fins que només hi quedi una porta d’entrada. Els senglars seguiran venint i un dia, quan siguin a dins menjant, només li caldrà instal·lar la porta i podrà capturar fàcilment tot el grup. És així de simple. En un instant els senglars perden la seva llibertat. Quan se n’adonin començaran a córrer desesperats dins de la tanca, però ja no tindran res a fer. Estan sotmesos. Després, seguiran menjant el blat de moro que tindran cada dia fàcilment i grati. S’hi hauran acostumat i fins i tot s’oblidaran dels temps que s’havien de buscar el menjar ells mateixos. hauran acceptat l’esclavitud sense ni adonar-se’n”…

3 respostes

30 ag. 2015


Por ti, soy independentista

Classificat com a Independència

Segueixo des de fa temps un blog que cada dia m’agrada més.  Es diu BLOG SOCIETAT ANÒNIMA i normalment comenta temes d’actualitat fent servir un cert contingut d’humor força àcid i molta, molta agudesa. És un blog molt ben escrit i, des d’aquí, us animo a llegir-lo.

Avui publica aquest apunt que no m’he pogut resistir a la temptació de reproduir-lo.

 

Por ti, soy independentista

dedo

Es la prepotencia. Es la chulería. Es el autoritarismo. Es la agresividad. Es el insulto. Es el menosprecio. Es esa actitud de perdonavidas que te mira por encima del hombro. Es la vocación de chulo de discotecas o matón de futbolines. Es la patética insuficiencia para pactar o negociar. Es la falta más absoluta de inteligencia emocional o social. Es el imperialismo codificado en el ADN. Es la colonización integral.

Es también el paternalismo castrador. Es esa especie de desafío a la gravedad que proporciona la levitación por encima del bien y del mal. Es el desplazamiento de culpa. Es la negación de las neurosis colectivas. Es el miedo a lo desconocido. Es la incapacidad secular por admitir y potenciar la diversidad. Es la ignorancia como actitud vital. Es la negación como militancia.

Es la puta manía de dividir el mundo entre buenos y malos. Es la enfermiza disposición para ocultar la complejidad. Es la censura. Es la mentira. Es la tergiversación. Es el maniqueísmo. Es la demagogia disfrazada de ideología.

Eres tú. En definitiva, eres tú. Eres tú, que crees saber más que nosotros sobre nuestra propia historia. Eres tú el que fractura. Eres tú el que castra. Eres tú el que indigna. Eres tú, que hablas como si te hubieses tragado un millón de manuales de autoayuda. Eres tú y tu pomposidad. Eres tú y tu “mira tu DNI”. Eres tú y tu “háblame en español, que estamos en España”. Eres tú y tus chistes xenófobos. Eres tú, que manipulas palabras, cifras, encuestas, opiniones, realidades y todo aquello que invalida tus teorías. Eres tú y la infamia. Eres tú y la ignominia. Eres tú y tu cinismo. Eres tú y tus falsedades. Por ti, soy independentista.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook

No hi ha resposta

14 jul. 2015


Ja tenim el tren; ara a pujar-hi tots!

Classificat com a Independència

Sembla que per fi hi ha acord per fer una llista unitària de cara al 27-S. Ja tenim el tren; ara a pujar-hi tots, afegint-hi tots els vagons possibles. Hem de fer un tren ben llarg i que faci goig.
Ha costat, certament. No entenc massa perquè als catalans ens costa tant posar-nos d’acord. Som capaços de discutir-ho tot: el nom de la llista, qui l’ham de composar, com s’ha de fer, qui l’ha de fer, quan s’ha de fer, el color, les formes i la mare que ho va parit tot… A mi –i em sembla que a una bona majoria- tan ens fa el nom i la majoria de detalls. Els arbres ens fan perdre la visió del bosc i les pedres del camí ens fan perdre el camí. Em sembla que la majoria n’estem una mica tips de tantes discussions que no serveixen per altra cosa que per perdre el temps, desinflar els ànims i anar perdent llençols en cada bugada i, al final de tot, córrer el perill de perdre bous i esquelles.
Sembla que hi ha un acord bàsic. Al·leluia! Ara cal sumar tot el sumable. Ara és el moment de convèncer a tots aquells indecisos, els decebuts, els hamletians, animar els sobiranistes i convertir els infidels unionistes que encara no han vist la llum i no han caigut del cavall. Ara és l’hora de creure i fer creure que podem guanyar i que forjar la independència és el millor per tothom i que tots hi sortirem guanyant.
Ja tenim el tren. Ara cal carregar ben carregada de carburant la màquina i anar-hi afegint vagons. De moment ja en tenim uns quants: CDC, ERC, CUP, MES, DC, ANC, ÒMNIUM; AMI… i s’hi afegiran un munt d’associacions, institucions, clubs i gent de tota mena de la societat civil. Mirem de treure tots els obstacles de la via. Netegem de brossa tan com puguem la via.
Els que passeu al davant, si us plau, no feu malbé l’acord. És un moment que cal que tots tinguin grandesa de mires i mirin més pel país que per ells mateixos. Potser cal pensar que en un moment com aquest els principals enemics no els tenim fora sinó que segurament que som nosaltres mateixos.
Ens hi va molt. Ens hi va la llibertat i un futur millor per al nostre poble.

No hi ha resposta

09 jul. 2015


Francesc a Llatinoamèrica

Aquest Papa Francesc és un home que acostuma a parlar clar i català. Vull dir que, quan diu les coses que diu, se l’entén. Ha canviat formes i ha canviat el llenguatge; i per això fa coses i diu coses que a alguns els deu costar digerir. Als nacionalistes espanyols, per exemple, els deu fer una mica mal a l’orella sentir algunes coses de les que diu. Només fa un parell de dies que en aquest mateix blog recollia unes paraules seves en què deia que “en alguns casos, les separacions resulten «inevitables i moralment necessàries». Ja sé que en aquella ocasió no es referia als catalans farts d’aguantar un amo mal tractador, però no ens caldria fer gaires esforços per tal de poder-ho aplicar perfectament a la nostra relació política amb Espanya.
Aquests dies és a Llatinoamèrica i torna a dir coses prou interessants com per anar-lo seguint. A l’ Equador, en ocasió de la celebració del Bicentenari de la independència d’Hispanoamèrica, no va dir el que va dir per nosaltres, però altre cop ens ho podem atribuir perfectament. O, si no, llegiu-ho vosaltres mateixos:
“El “crit d’independència” d’Hispanoamèrica va ser un crit nascut de la consciència de la falta de llibertats, d’estar essent oprimits i saquejats.  A aquell crit de llibertat propagat fa poc més de 200 anys no li va faltar convicció ni força, tot i que només va ser contundent quan va deixar els personalismes de banda.”
Tot i que se n’ha escrit molt i s’han fet estudis de tota mena de les causes de la independència d’aquests països, em sembla que aquestes paraules del Papa són un resum perfecte de per què s’arriba on s’arriba. I, per altra banda, no us sembla que podria estar parlant perfectament per nosaltres i que aquestes paraules les podríem aplicar a la situació política catalana actual?. A Llatinoamèrica els anhels d’independència van córrer com un regueró de pólvora una vegada van decidir-se a espolsar-se els colonitzadors que els sotmetien. Va començar Haití el 1804 i de seguida van continuar Equador, Bolívia (1809), Veneçuela, Argentina, Colòmbia, Mèxic, Xile (1810), Uruguai, Paraguai, El Salvador (1811), Perú (1820), Panamà (1821), Brasil (1822), República Dominicana (1844) i Cuba (1902).
A què va ser degut tot plegat? És evident que no hi ha una sola causa i que un dels factors principals és el mateix desenvolupament, maduració i presa de consciència que les societats fan d’elles mateixes i el desig de llibertat que totes elles tenen. Però hi han altres factors que, sens dubte hi ajuden, com per exemple, el grau de deteriorament moral i nivell de corrupció a que arriba la classe dirigent; o a la mentalitat colonitzadora que encara subsisteix en el subconscient de molts governants i polítics espanyols. Encara creuen que tot ha de seguir passant per Madrid i que les coses no es poden fer sense el seu permís. Perfecta mentalitat de colonitzadors.
Ahir a Bolívia va parlar d’un català que va deixar-hi allà la seva vida. Em refereixo al jesuïta Lluís Espinal. El Papa es va referir a ell amb les següents paraules:”El Padre Luis Espinal predicó el Evangelio, ese Evangelio molestó: por eso lo eliminaron“. Només arribar a Bolívia, Bergoglio va voler anar a la “curva Achachicala”, el lloc on el 21 de març de 1980 van assassinar al jesuïta català. Alguns ho han interpretat com un reconeixement del seu martiri i ja són molts els que reclamen la beatificació d’ Espinal. Una vegada allà va ordenar para el cotxe i, davant una gernació que feia 35 anys esperant un gest com aquest va demanar un minut de silenci i va resar un Pare Nostre. “Les pido que no se olviden de rezar por él, por un hermano nuestro, víctima de intereses de los que no querían que se luchara por la libertad de Bolivia. El padre Espinal predicó el Evangelio que nos hace libres. Que Jesús lo tenga junto a él”, va dir el Papa.
A principis del segle XIX van començar els moviments d’independència de les colònies americanes d’Espanya i Portugal. La Il·lustració francesa va servir de justificació ideològica per a la guerra d’ independència de la majoria de països llatinoamericans, però no va ser exactament aquesta la causa que la va originar. Més aviat va ser l’afartament que sentia aquella gent del domini polític, social i econòmic que Espanya i Portugal exercien sobre ell. Eren autèntics colonitzadors i ells es van començar a sentir brutalment colonitzats, amb tot el que comporta aquest terme. Van deixar de sentir-se persones lliures i van començar a sentir-se esclaus, justament perquè eren tractats com a tals. I això, amics meus, és de les coses que més revolten quan hom ho descobreix i ho sent dins seu. Burocràcia centralitzadora, prohibicions absurdes, impostos abusius, pèrdua de costums pròpies per imposició d’unes altres sobrevingudes i estranyes, imposició per la força de la creu i de l’espasa de noves creences i noves formes de vida, prohibicions i restriccions de tota mena… Totes aquestes coses van anar covant el malestar i van anar fent créixer el descontentament. La gent es va sentir oprimida i van començar a somniar poder ser sobirans de la seva pròpia existència.
Us sona a alguna cosa aquesta melodia? A mi sí que em sona i em sona ben a prop. Tant de bo sapiguem interpretar-la com ho van fer exemplarment, amb valentia, decisió i unitat-, tots aquests països. No ens haurà arribat aquest moment a nosaltres ara?.

3 respostes

01 jul. 2015


Separacions inevitables i necessàries

Classificat com a Independència

Ho ha dit el Papa Francesc. No arriba a paraula de Déu, però és paraula de Papa. Déu n’hi do! Potser no us ho creureu, però el Papa ha dit textualment: “En alguns casos, les separacions resulten «inevitables i moralment necessàries».

Parlava de Catalunya? No, no sigueu malpensats.Es veu que no. Però, amb totes les vegades que hem dit que això de Catalunya i Espanya és com un matrimoni malavingut que ha arribat al cap del camí, podríem aplicar aquestes paraules del Papa, dedicades al matrimoni, a les deteriorades relacions entre Espanya i Catalunya. Un dia després de la publicació del «Instrumentum Laboris» per al proper Sínode de la família, en què el Vaticà planteja com fer front als grans problemes que sacsegen avui la institució familiar, Francisco va dedicar la seva audiència general d’ahir a les parelles trencades i a les traïcions conjugals. Davant les desenes de milers de fidels congregats a la plaça de Sant Pere, el Pontífex va dir que en alguns casos, les separacions resulten «inevitables i moralment necessàries». Algunes de les reflexions que feia el Papa eren les següents: “Aquestes situacions són aquelles en les que s’ha de «salvar el cònjuge més feble» o quan s’ha de protegir els «fills petits dels danys més greus causats per la prepotència i per la violència, per l’enviliment i l’explotació, per la distància i la indiferència».

Em sembla que, mutatis mutandis, els arguments del Papa ens poden servir per argumentar el nostre dret a decidir si ens quedem o decidim marxar d’una punyetera vegada. A vegades cal salvar el més feble, s’ha de salvaguardar la ciutadania de la prepotència i la violència, l’enviliment, l’explotació per la distància i la indiferència que cada dia es fan més patents. Bons arguments. I en trobaríem molts més, com per exemple, el dret democràtic a triar el que volem ser i com volem ser; a poder decidir la llengua amb la que vull aprendre, escriure o parlar; el dret a ser un país normal que fa servir la seva llengua les 24 hores del dia i en en tots els àmbits; el dret a no ser insultat constantment pel fet de ser català; perquè vull que la meva cultura tingui igualtat d’oportunitats com qualsevol altra; perquè vull triar la manera de ser solidari, quan vull ser-ho i amb qui vull ser-ho; perquè vull que els meus impostos se’m retornin de forma més justa i es distribueixin amb una mica d’intel·ligència; perquè no tinc cap obligació d’acceptar Caps d’ Estat imposats i prefereixo poder-lo triar jo; perquè ja ens han maltractat prou al llarg de la nostra dilatada història i començo a tenir ganes de ser respectat; perquè… perquè…. perquè…

La llista es faria tan llarga que no acabaria ni demà. I com diu el Papa, “en alguns casos, les separacions resulten «inevitables i moralment necessàries». 

Una resposta fins a ara

22 juny 2015


L’autèntic problema

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

48 Així que el filisteu s’avançà per enfrontar-se amb David, aquest va sortir dels rengles de l’exèrcit i corregué a plantar-li cara. 49 David va ficar la mà al sarró, en tragué una pedra, brandà la fona i va encertar el filisteu al mig del front. La pedra se li va clavar al front i ell caigué de cara a terra. 50 David havia vençut el filisteu i l’havia mort només amb la fona i una pedra, sense empunyar l’espasa. *(I Samuel 17, 48-50).
Tots coneixem aquesta història de David i Goliat, recollida a la Bíblia i tots sabem bé el que significa: és la victòria del petit davant del gran, del desvalgut enfront del poderós. No sempre el gran ha de guanyar inevitablement, per més que el petit sembla tenir-ho tot en contra. El problema que normalment tenim és que confonem el ser més fort amb ser més bèstia, amb el que té més força física. No sempre és així i a vegades el més fort té molt múscul i poc cap. Els llatins a aquest li deien  brutus, que  vol dir estúpid, brutal o irracional. D’aquí ve també la denominació jugar brut, que vol dir actuar no pas amb el cap i de forma lògica i recta, sinó amb trampes i amb trucs il·lícits. I molt sovint aquesta suposada superioritat és la seva més gran feblesa i debilitat, tal com ens explica el psicòleg Malcom Gladwell, cèlebre autor de La clau de l’èxit (Taurus, 2007). En un altre llibre seu ha re formulat el mite de David i Goliat defensant que els desvalguts, inadaptats i els febles (o, millor dit, els underdogs, una cosa així com “els previsibles perdedors”) no són en realitat les víctimes, sinó aquells que, precisament per les seves dificultats, arriben més lluny.
No sé si aquesta teoria és vàlida o no i si la podríem confirmar sempre. Potser no. Però em va bé per explicar-me a mi mateix per què he de tenir esperança i per què els catalans ho tenim millor del que sembla en aquests moments tan delicats, políticament parlant. És clar, però, que hem de ser més vius que forts. O dit d’una altra manera: hem de fer virtut de la nostra necessitat i hem de convertir en fortalesa la nostra aparent feblesa. No sé si ho sabrem fer i tindrem prou traça per fer-ho. No sé si ens ho acabem de creure prou. D’alguna manera a tots ens agrada sentir-nos febles quan sabem que no som poderosos com altres. Però hem de saber que la fortalesa és només una aparença, ens recorda Gladwell. Tots els Goliat tenen importants punts febles que un contrincant avesat pot descobrir i aprofitar.  “Si el més fort guanya totes les batalles, no hi ha cap esperança per a la resta de nosaltres, oi?”. Fins i tot els poderosos prefereixen identificar-se amb el desvalgut: “Si els mateixos que tenen tot el poder, tots els diners i tota l’autoritat són els que han de guanyar totes les baralles, ¿per a què seguir endavant? Així que aquesta història serveix per als que no tenim grans esperances, però hem de pensar que de tant en tant podem arribar al cim. Això és absolutament cert, i és del que tracten les històries dels underdogs “.
On és doncs l’autèntic problema? Mirem de descobrir-ho amb un exemple: Imaginem-nos una empresa relativament petita que s’enfronta a grans desafiaments degut al moment de crisi que li toca viure. Per començar, actua en un mercat interior que s’ha estancat o potser fins i tot reduït. Imaginem-nos que aquesta empresa té una petita porció del mercat i s’enfronta a un competidor dominant. Per si faltés alguna cosa, aquest competidor dominant té el poder i els mecanismes d’un Estat, rep tots els subsidis que necessita i que li permet, si cal, regalar el que produeix. L’empresa petita, en canvi, ha de vendre el seu a un preu que, com a mínim, li permeti recuperar uns costos extremadament rígids. Amb totes aquestes dades a la mà, el pronòstic és senzill: en poc temps l’empresa dominant acabarà per quedar-se amb tot el mercat, per la simple raó que està regalant el que l’altra ven.
Però, què passa si no és això el que realment veiem que passa i si, en contra de tot pronòstic, l’empresa gran i subsidiada no deixa de perdre clients durant de mica en mica, mentre que l’empresa petita aconsegueix vendre el seu producte cada vegada a més gent i fins i tot sap trobar clients a l’estranger? La resposta òbvia l’hem de trobar en l’enorme diferència que hi ha en la qualitat del producte. El producte que ven l’empresa gran cada dia té menys atractiu. S’ha comprovat que ha perdut competitivitat al mercat. Per tant, és el moment adequat per al petit, per al que té un producte atractiu, de qualitat i il·lusionador.
Per tant, en el mateix problema podem trobar el camí per a la solució. Tot és qüestió de saber plantejar-lo bé, de ser més viu i més llest que el contrari, de saber definir l’estratègia adequada i anar més units del que estem ara. Allò de que la unió fa la força segueix essent veritat i ens ho hem de creure. Per a mi, aquest és l’autèntic problema i també la única solució. I és exactament el que em preocupa veient el que estic veient…

No hi ha resposta

26 maig 2015


Som uns caps de carabassa!

Classificat com a Independència,POLÍTICA

“Ser un cap de carabassa” és una expressió  catalana que significa ser poc llest., ésser tòtil curt, ésser ruc, ésser pallús, ésser cap de suro o coses semblants. Després de veure els resultats de les eleccions municipals –que, la veritat sigui dita, m’han deixat un regust agredolç- em sembla que els catalans que volem la independència hauríem de fer alguna cosa per a pressionar els partits que la defenses per tal de que deixin de fer el pallús i vagin una mica més units cap a l’únic objectiu important en aquests moments. I que facin alguna cosa concreta per tal de que se sumi com més gent millor a aquest projecte il·lusionador.

Sí, em dóna la sensació de que som poc llestos i, si no canviem les estratègies i no anem plegats, no arribarem enlloc. S’han fet un munt d’anàlisis dels resultats de diumenge i encara se’n faran molts més. Durarà dies i dies la comèdia i hi donarem tombs i més tombs. Farem números a tort i a dret i,com sempre, tots tiraran l’aigua cap al seu molí. Pocs seran els que reconeixeran els propis errors i tots, de portes enfora, semblaran contents i satisfets. Si poguéssim entrar, però, a les cuines i poguéssim escoltar el que s’hi diu i veure el que s’hi cou, potser no veuríem tantes bones cares i hi trobaríem una mica més de preocupació. I trobo que, tot i els bons resultats globals per als independentistes, no podem estar satisfets de com han anat algunes coses i encara menys de com poden anar en aquests mesos que falten, si no s’esclareixen ràpidament certes qüestions i els partits no posen negre sobre blanc el que pensen sobre aquest tema. Cal pensar només en sumar i sumar per fer gruix i tenir més força.

Mentre uns s’organitzen, s’uneixen i fan front comú, els altres es dediquen a fer bullir l’olla de les diferències, a treure les volves de pols de tots els racons possibles i a barallar-se per futileses i coses sense cap importància. Per això dic que som uns caps de carbassa i molt poc llestos; i ho dic amb una certa decepció, perquè sembla que no sabem distingir el que és important d’allò secundari, l’urgent del que no ho és, les coses que ens uneixen de les que ens separen. Tenim davant nostre una lluna lluent, encisadora, somrient i a l’abast de la mà i no la veiem perquè ens dediquem a mirar el dit que l’assenyala, com diu la famosa dita taoista. El savi sap veure la lluna i el neci només veu el dit. Això és el que ens passa, per desgràcia…

Aquestes eleccions trobo que han donat prou pistes -i prou clares- com per pensar que la gent comença a estar farta del PP, d’alguns partits tradicionals i de les formes de fer política que tenim. Una bona majoria de gent vol un canvi i em sembla que està prou ben disposada a donar la confiança a qui vulgui fer-lo. Qui serà capaç de fer-lo? Serem tan estúpids, tan necis de no veure que hem d’anar junts cap al mateix objectiu i que ens hem de posar d’acord com sigui?

No hi ha resposta

23 maig 2015


Cal votar “Ajuntaments per la independència”

Classificat com a Independència,POLÍTICA

Demà serà un dia important i no hem de confondre’ns ni barrejar les coses. Aquests dies ens han predicat amb molt bones paraules i amb moltes promeses. Tantes, que potser se’ns fa difícil i tot poder distingir les unes de les altres. Des de fa temps que intenten per tots els mitjans possibles confondre’ns, dividir-nos i desanimar-nos. Des de fora, no cal dir-ho. Ho veiem cada dia i hi posen molts esforços. Hi ha ministres espanyols només dedicats a això des de fa temps. Però el més trist és que també intenten fer-ho alguns des d’aquí mateix. Tenim molts cavalls de Troia dins de casa i no ens en adonem. Les eleccions de demà són un pas més -molt important, això sí- per a la independència del nostre país i no l’hauríem de desaprofitar.

Siguem clars: Cal que recordem que només el vot a CDC, ERC, CUP,SI i Reagrupament garanteix la victòria independentista. Els altres, a la meva manera de veure, només són fum, teranyines i pals a les rodes per al futur d’una Catalunya lliure. Per tant, alerta i no ens deixem enredar. Ahir mateix ja va intentar enredar la troca des de Barcelona l’ Ada Colau quan va atribuir el suport de l’ex President d’ Uruguai, Pepe Mujica, a la seva candidatura BcnenComú. I, com ella, molts altres intentaran enredar-nos amb arguments i fal·làcies més o menys clares.  José Mujica ha hagut de desmentir el suport a la candidatura d’Ada Colau amb una carta prou dura com per fer pujar els colors a la cara a qui va donar la notícia i va manipular de forma tan barroera la foto que es van fer.

En una dura carta signada per l’assistent del ex-president d’Uruguai, Fernando Ferrón, aquest desmenteix el suport de José Mujica a la candidatura de Colau i l’acusa d’una burda manipulació. Recorda que l’ex-president es trobava de visita privada a Barcelona i, com fa sempre, mai no nega una salutació a qui se li atansa. Tothom sap l’estil proper i planer de Mujica. Davant de l’evidència, l’equip de coordinació de campanya de Barcelona en Comú ha explicat que va ser “un error” publicar un comunicat en què s’assegurava que José Mujica donava suport a Ada Colau. La demagògia i el populisme de Colau han quedat al descobert. Nou i lamentable lerrouxisme, molt poca ètica i força barra que, en plena campanya electoral i aprofitant que Mujica estava al Bar Zurich de Plaça Catalunya de Barcelona esmorzant, Colau ho aprofités en clau electoral. La foto va ser utilitzada i enviada als mitjans de comunicació, alguns dels quals van titular, “Mujica vota Ada Colau”. Ho han hagut de desmentir amb la següent carta:.

Estimada Montserrat,
Compartimos su malestar y su preocupación. El Sr. Mujica no dió ningún apoyo político a nadie, primero porque está en un viaje privado y como es característico en él no niega nunca ni un saludo ni una foto a nadie.
Lo lamentable y poco ético es que alguien en plena campaña electoral y donde el Sr. Mujica, en el bar Zurich de Plaza Cataluña donde estaba desayunando, permitió el poder hablar a varias personas entre ellas dos periodistas que ya le habían realizado reportajes en Uruguay y una tercera persona con la que había compartido mesa y charla en Montevideo.
Entendemos que hubo un aprovechamiento indebido de su figura y de su buen hacer.
Por parte nuestra lamentamos esta manipulación. Mujica no se lo merece.”
Un saludo,
Fernando Ferrón

Ens emplenem la boca massa sovint amb la paraula democràcia i després la fem servir molt malament. Caldria ser més curós i recordar que, en seu origen, la paraula grega es formada per dues paraules:demos (que es tradueix com “poble”) i kratós (que vol dir “poder” o “govern”). En l’ actualitat s’ entén que la democràcia és un sistema en el que el poder no radica en una sola persona sinó que es distribueix entre tots els ciutadans. Per tant, les decisions s’haurien de prendre segons l’opinió de la majoria. La qual cosa vol dir que, si en un Ajuntament la majoria de regidors vol posar una bandera determinada  al balcó ho hauria de poder fer. Avui, això tan elemental, no és possible perquè tenim una democràcia tutelada que fa més por que una pedregada i que, si en en volem deslliurar, només ho podrem fer essent independents i podent-nos organitzar per nosaltres mateixos per mitjà d’una Constitució força millor de que se’ns va imposar fa anys i que no els ha interessat modificar gens ni mica (o que han modificat al seu gust quan i en el què els ha interessat).

Hem de tenir ben clar, doncs, que PSC, PP, ICV-EUiA, Ciudadanos, Podemos I Barcelona en Comú només ens garantiran ajuntaments súbdits d’Espanya i, per tant, cal no fer-los cas. Demà, doncs, cal que fem un pas més cap al pas definitiu del proper 27 de setembre i votar llistes que ens puguin dur clarament cap a la independència. Sense els Ajuntaments, Consells Comarcals i Diputacions en mans de persones que creguin de debò en la independència i sobretot sense una Barcelona independentista el procés resta tocat. Alerta, doncs, i no ens deixem entabanar. Que no ens omplin el cap d’il·lusions, d’idees agradables però falses i que no ens enganyin més amb bones paraules, que exactament això és el que vol dir la paraula “entabanar”…

No hi ha resposta

25 abr. 2015


Més val enginy que força.

Classificat com a Independència

La coneguda dita popular de que més val enginy que força no és pas nova. Ja surt alcapítol 9 de l’ Eclesiastès, un llibre de la Bíblia escrit fa més o menys 2.200 anys. Aquest llibre és un llibre ple de saviesa, una saviesa que sembla que hem oblidat els homes i dones del segle XXI. Guaiteu què ens diu:

11 Encara he vist més coses sota el sol: no són els més àgils els qui guanyen la cursa, ni els més forts els qui vencen en el combat; ni són els savis els qui tenen segur el menjar, ni els intel·ligents els qui es fan rics, ni els qui saben moltes coses els qui es guanyen l’amistat. Perquè a tothom li arriba el temps i el contratemps. 12 De fet, l’home ignora la seva hora. Com els peixos agafats per la xarxa traïdora o com els ocells enxampats al parany, així són atrapats els homes per l’hora infausta que d’improvís els cau al damunt. 13 Encara he vist sota el sol un cas referent a la saviesa que m’ha semblat important. 14 Hi havia una ciutat petita, amb pocs habitants. Un rei poderós anà a atacar-la: hi va posar setge i va construir contra ella grans torres d’assalt.15 En aquella ciutat hi havia un home pobre però savi que, gràcies a la seva saviesa, hauria pogut salvar-la; però a ningú no se li va acudir de recórrer a un home pobre com ell. 16 Doncs bé, jo afirmo que val més la saviesa que la força. Tanmateix, quan un home savi és pobre, la gent el menysprea i no escolta els seus consells. 17 Val més escoltar les paraules d’un savi dites amb calma que els crits d’un capitost de necis. 18 Val més la saviesa que les màquines d’atac. Però un sol error malmet molta cosa bona.

Saviesa, enginy, esperit d’invenció, habilitat, aptesa a trobar els mitjans d’aconseguir o d’executar alguna cosa… Totes aquestes paraules amb significat tan semblant resumeixen el que els catalans hauríem de tenir ben present en aquests moments tan delicats que vivim i que em dóna la impressió que ens falta una mica. Ahir un munt de gent va omplir el Palau Sant Jordi i fins i tot alguns es van quedar fora en un acte convocat conjuntament per Òmnium, ANC i AMI. Molt bé. És un acte més d’afirmació d’allò que fa temps que diem que volem ser. Una demostració més de que molts catalans estan ben predisposats a fer els passos necessaris per a ser independents. Però no n’hi ha prou en dir-ho. Fins ara hem tingut molt bona voluntat, hem omplert carreteres, places, avingudes, hem fet tot el que ens han proposat, hem fet cas a les diverses crides, hem signat no sé pas quants manifestos i tot el que ha fet falta per dir ben alt i fort que ja no aguantem més aquests situació i que volem d’una vegada un estat català independent.

Per tant, tot això que hem fet fins ara ha estat molt bé i, si cal, encara farem més actes multitudinaris. Però amb això no no n’hi ha prou. Ara ens cal ser pràctics i posar els mitjans necessaris per guanyar. I, per guanyar, potser caldrà fer les coses una mica diferent de com s’han fet fins ara. L’anomenada societat civilha empès, ha passat al davant, ha tingut imaginació i crec que ha fet les coses molt ben fetes. Jo diria que quasi era impossible fer-les millor. Un 10 ben rodó per totes aquestes associacions que han passat al davant. Ara caldria que fessin les coses molt millor del que les han fetes els partits polítics. Fins ara no les han fes pas massa. Han posat massa sovint els seus interessos particulars, els del seu partit, per davant dels del país amb un miopisme difícil d’entendre. A parer meu em sembla que s’han equivocat de llarg en no voler anar junts, en no anar tots a la una en un objectiu prioritari en aquests moments i en no explicar-se millor. Des de Madrid se n’estan alegrant molt i no poden deixar de somriure veient com no ens acabem de posar d’acord.

Ara vindran les eleccions municipals i cadascú podrà veure les forces amb què compta. Alguns potser caldrà que deixin la por a l’armari i comencin a ser més decidits. Altres potser caldrà que facin el pas decisiu per deixar uns companys de viatge que no veuen gens clar això de la independència. Hi tenen tot el dret, és clar. Altres caldrà que clarifiquin al que creuen perquè fins ara només fan que nedar i guardar la roba. Com més clars siguin tots en aquest tema, millor. Ara bé, els que ho tinguin clar han de fer el pas per sumar. Els partits que creguin en una Catalunya independent que posin un punt comú al seu programa per tal de que ens hi puguem unir i fer els passos finals junts i, si pot ser, una mica ben avinguts.

Val més enginy que força, diu la dita popular plena de saviesa. Segurament que ens caldran les dues coses. D’enginy n’hi hem posat força i ens caldrà esprémer-lo fins a la darrera gota. Ens caldrà molta saviesa per poder decidir el millor per Catalunya i tota la força que tenim la veurem aviat. A veure si amb enginy i força ho acabem d’aconseguir…

No hi ha resposta

23 març 2015


Veïns

Tenir bons veïns és una cosa molt interessant. I útil. A vegades, la família i els amics els tenim lluny i no gens a mà en aquells moments d’urgència en què necessitem algú. I aquest algú que tenim més a mà són els veïns que, si son bons i hi tens bones relacions, hi pots comptar per a tot el que convingui. En canvi, si no hi tens  confiança o directament estàs a mata-degolla amb ells –com a vegades succeeix- estàs ben fregit i et trobes amb una espècie d’indefensió total.

Pensava en això mentre llegia un text de Juan Martín Posadas(un conegut meu que havia estat senador a l’Uruguai i que ara es dedica a escriure) que parlava de com en poden ser de perillosos els veïns. Ell es referia a l’ Argentina i al Brasil, dos gegants que poden aixafar el ‘paisito’ només que moguin un mil·límetre un dit del peu, i que els seus respectius problemes político-econòmics hi arriben sempre com un tsunami molt perillós. Tot i que és un llarg debat, molt creuen que l’Uruguai va néixer gràcies als bons afers i múltiples tripijocs de Lord Ponsonby, un altiu i eficient diplomàtic anglès que el govern de Londres va enviar al Río de la Plata. Al desembre de 1824 el Parlament anglès va reconèixer les Províncies Unides del Rio de la Plata i hi va signar un acord comercial. Quan la província Cisplatina es va revoltar contra el seu aliat, l’Imperi de Brasil i Buenos Aires va donar suport als díscols orientals, Londres es va posar en campanya per arreglar les coses i va encarregar la tasca als seus hàbils diplomàtics i va enviar-hi a Lord John Ponsonby, com Enviat Extraordinari i Ministre Plenipotenciario. Tot i que va deixar escrit que allà no s’hi trobava gens a gust, Ponsonby es va mostrar extraordinàriament apte i eficient per a la tasca que li van encomanar. El seu objectiu era aconseguir la pau, mantenir les aliances i afavorir el comerç sense involucrar militarment Anglaterra. Per a això va identificar amb lucidesa cadascun dels actors, la seva personalitat i els seus interessos i va aconseguir una comprensió rica i complexa de tots ells. També va veure la potencialitat de la Banda Oriental per assumir el seu propi destí: el millor port del Plata, sòl fèrtil, el millor clima de la regió. “Molts dels seus habitants […] són tan cultes com qualsevol persona de Buenos Aires i molt capaços de constituir un govern independent, probablement […] ben administrat.”

Complerts els seus objectius va tornar a Londres i aviat li van encomanar una nova destinació amb una certa similitud amb la que acabava de dur a terme. El Congrés de Viena, que estava reorganitzant Europa, va reunificar després de tres segles Holanda i Bèlgica per aconseguir una potència forta enmig de Prússia i França. Però Guillem I, incapaç de tancar ferides seculars, no es comportava com a monarca del “Regne Unit dels Països Baixos” sinó com a rei holandès i ocupant de Bèlgica. El 25 d’agost de 1830 al teatre de la Monnaie de Brussel·les, es representava una òpera: “La Muette de Portici”. Quan el tenor cantava l’“Amor sagrat de la pàtria / doneu-nos l’audàcia i l’orgull”, el públic va sortir del teatre al crit de “Visca la llibertat”, i es va reunint una multitud revoltada per tot el país. Guillem I va enviar 12.000 soldats a Brussel·les, hi va haver uns 1.200 morts d’ambdós bàndols i al novembre un Congrés Nacional belga va declarar la independència.

L’1 de desembre va arribar Lord Ponsonby amb la recurrent missió d’aconseguir la pau i mantenir l’equilibri europeu sense involucrar militarment Anglaterra. Una altra vegada va posar en joc la seva mirada autònoma i de llarg termini, notable coneixement dels homes, energia i capacitat per adequar les seves apostes a la marxa dels esdeveniments. Primer va recolzar als “orangistes”, partidaris dels holandesos, per evitar que els belgues s’unissin a França. Però un dia, mentre caminava per Brussel·les va veure una baralla entre nens; un d’ells va insultar l’altre dient-li: “francès pollós”. Probablement li van venir a la memòria aquells llunyans orientals que toleraven malament als porteños i brasilers. L’endemà va anar a veure a Jean-Baptiste Nothomb, un dels líders belgues i li va dir: “Creu que els belgues tenen la força per esdevenir una nació lliure? Se sent capaç de respondre per aquest país? Si és així compti amb mi “. “El regne de Bèlgica va néixer en aquest moment”, diria després amb orgull. Per imposar l’alternativa del príncep bavarès Leopold, Ponsonby va proposar, va negociar i va amenaçar. Al Congrés es va llegir una carta seva on donava a entendre que si s’hi oposaven, les coses podrien anar tan malament que es podria arribar “fins a la mateixa extinció de la paraula` belga` “.

L’any 1832 va ser enviat a Turquia, un polvorí internacional que el va tenir com a protagonista durant nou anys. Altre cop hi va intervenir amb una certa reconeguda eficiència. Guizot, el polític i historiador francès, va realitzar una interessant observació sobre el caràcter de Ponsonby i per extensió a la diplomàcia britànica en general: No estava integrada per mers funcionaris, executors dòcils de les ordres d’un govern, sinó per aristòcrates amb segles de ” pràctica en un govern constitucional “. D’allí la seva independència de criteri respecte als seus propis ministres. “Lord Ponsonby va arribar a l’ambaixada de Constantinoble dient:`sóc aquí perquè vaig voler, i faré el que vulgui i me n’aniré quan em sembli bé`”. Era un diplomàtic que sabia fer la seva feina i creia de veritat que valia la pena fer-la bé.

Tota aquesta llarga història sobre aquest bon home m’ha fet pensar en què és molt important tot el que els catalans puguem anar fent en aquests temps tant interessants que estem vivint com a poble que necessita una sortida,que la busca i que segur que, tard o d’hora, la trobarà. Cal anar preparant el terreny, cal anar construint estructures d’estat i no deixar que ens prenguin les poques que tenim, tal com està decidit a fer el PP (ho veiem cada dia). I, si fos possible, tot això ho haurien de fer en bloc tots els partits que creuen en la independència –cadascú a la seva manera, però que hi creuen-.

Crec necessari i imprescindible que es facin les coses bé i sense presses. En moments com aquest cal no tenir pressa –tot i que en tinguem molta- i que és millor allò de ‘poc a poc i bona lletra’ o com diuen els castellans ‘vísteme despacio que tengo prisa’.  Nosaltres hem de mirar de fer les coses tan bé com sapiguem, però tot i així no hem d’oblidar mai que tenim uns veïns que poden ser aliats i facilitar-nos molt les coses o poden ser enemics aferrissats que mirin de posar tants pals a les rodes com els sigui possible. D’Espanya ja sabem que n’hem d’esperar. Però ¿i dels demés membres de la Comunitat Europea?. ¿Ho treballem prou? ¿Serem prou vius i pràctics com per anar a convèncer aquells que en realitat manen? Potser caldria que aprenguéssim una mica de la història i convèncer als que en realitat tenen l’autèntic poder i manen de veritat al món, que siguin tan pragmàtics com ho va ser Lord Ponsonby i Anglaterra en aquelles ocasions. Una mirada seriosa o una paraula de la Merkel, per exemple, val més que mil discursos abrandats de Rajoy i tots els pals a la roda que ens vulgui posar. Caldria no oblidar-ho.

No hi ha resposta

02 gen. 2015


Què ens portarà aquest any?

Classificat com a Amistat,Catalunya,Independència

SDC10787

Al darrer apunt que escrivia al blog -ja a les darreres escorrialles de l’any- deia que un canvi d’any ve a ser com una fita o un moment important en el cicle vital de cadascú. El simple fet de despenjar de la paret el calendari antic i substituir-lo per un de nou, ja ens indica que alguna cosa canvia. Acostumem a penjar calendaris novíssims, flamants i amb unes fotos resplendents que ens acompanyaran i alegraran la vista tot un any. Quan jo faig aquest gest tan insignificant sempre em faig la pregunta: què ens portarà aquest any?. I mai podem contestar amb certesa i la resposta sempre queda ballant a l’aire; realment mai no ho podem saber i quasi sempre l’any nou ens dóna alguna sorpresa… Cada nou any  -i de fet cada dia- ens porta moltes coses bones i dolentes; però també és cert que cada any es produeix algun fet força més transcendent que els altres, que ens deixa una marca significativa per bé o per mal.

Ara fa justament un any (era el dia 4 de gener) que rebia un correu electrònic d’un amic que no feia gaire que havia conegut. Feia més o menys un parell d’anys. Em refereixo al Josep M  (Zum) Boix Masramon. Ens vam conèixer a través d’aquest blog i, només per això sol,  considero que ja ha valgut la pena que un dia hagués tingut la bona idea de començar-lo. D’una altra manera, és molt probable que mai a la vida ens haguéssim trobat i conegut. Es veu que ell anava entrant al meu blog i, de tant en tant, m’anava deixant algun comentari. Jo no sabia qui era, fins que un dia em va escriure un correu molt bonic explicant-me que em llegia, qui era ell i com sintonitzaven els nostres pensaments en un munt de coses. Ben poc temps després -el 3 d’ abril de 2014- Josep M (Zum) Boix Masramon es moria d’un càncer a Sant Miquel de Campmajor als 69 any d’edat.

Deia que era el 4 de gener de 2014 quan rebia –suposo que juntament amb una altra bona colla d’amics i familiars- un correu seu. La malaltia no l’havia deixat felicitar el Nadal com ell hauria volgut. I se’n dolia. Voldria fer públic ara aquest correu, estant com estic ben segur que a ell no li sabria gens de greu i que potser fins i tot li agradaria prou. Deia així:

A m i c s,        

M’hauria agradat fer-vos aquestes ratlles camí del Nadal. O bé arribats ja com qui diu a Betlehem  amb Maria, Josep i l’Infant, embolcallats tots per la bondat, la justícia i la pau.

Però els dies han anat passant i la cavalcada imparable del 2014 se’ns endú endavant. De moment, segueixo hospitalitzat a l’hospital Josep Trueta de Girona, perquè m’han diagnosticat una  creixença del càncer que crèiem extingit. El tractament que estic rebent és immillorable, digne d’una Catalunya independent i millor que la que coneixem. Pel que fa a calendari, els metges prefereixen no arriscar res. En fi, pau, serenor i molta calma.

És veritat que de tant en tant em ve a trobar la recança per tantes coses precioses, les més habituals de cada dia que m’agradaria dur a terme. Però ara se’m va fent clar que el camí que se’m proposa és un altre: agafar el bastó i emprendre com a fill pròdig la direcció de la casa del Pare del Cel. M’han ensenyat que la seva compassió i comprensió sobrepassen tot el que podem entendre de manera que hi vaig amb tota confiança, dient amb el salmista i amb el Nabí Estic en mans del Senyor, ¿com podeu dir-me ves-te’n arran, ocell, per les muntanyes? sóc a les seves mans cosa a desfer i refer. ¿Què hi fa si passo d’aquest món? Déu ve.

El meu deute amb cadascun de vosaltres és molt gran, ja que n’he rebut molt més del que jo he donat. Us desitjo el bo i millor per aquest 2014 confiant que juntament amb el nostre país Catalunya, fareu passos decisius cap a la dignitat, la llibertat i  la justícia.

Rebeu una abraçada estreta,

Z u mSDC10791

Com podeu veure, aquesta va ser un dels regals enverinats amb que ens va obsequiar l’any 2014 als familiars i amics seus. Una molt mala notícia per començar l’any. L’estiu anterior havíem tingut l’ocasió de poder-nos conèixer personalment aquí al Pla d’Urgell -on ell hi tenia molts antics i  bons amics-, en una trobada que vaig explicar al seu moment en un apunt del meu blog i que titulava  L’abraçada amb l’amic irreal. Va ser tota una tarda de xerrada tranquil·la a l’ombra d’una alzina. Era una persona amb qui feia de bon parlar i, sobretot, de bon escoltar. Vam acceptar la seva invitació a una proposta que ens havia fet un temps abans de veure’ns algun dia a casa seva a les Comaleres de Falgons, en un bonic paratge a cavall del Pla de l’Estany i la Garrotxa, a les envistes del Canigó. Em deia en una altre correu anterior:

No són pas poques les ocasions en què les vostres contribucions a la reflexió col.lectiva desvetllen ressons i sintonies dins meu. Tot plegat em porta a fer-vos una proposta un xic agosarada. Ens faria il·lusió conèixer-vos i compartir una estona del camí que tots estem fent. Com aquells qui coincidint en un entreforc, asseguts en un prat o a la vora de la llar de foc, posen en comú reflexions, notes de viatge, pistes, horitzons vitals, silencis… Per després reprendre la recerca, cadascú amb nou alè i cantant Amistat uneix-nos, llibertat deslliura’ns.

No vam arribar a temps de poder anar a visitar-lo casa seva i em va saber greu. Però sí que vam arribar a temps de poder-nos trobar una tarda sencera al Pla d’ Urgell i gaudir del seu somriure ample i de la seva serenor tranquil·la. Escoltant-lo ho notaves en ell un pou de saviesa, feta de meditacions i silencis i que sortia amb les paraules justes per expressar conviccions profundes. Per això voldria acabar aquest apunt amb unes altres paraules seves que podrien ser ben bé uns excel·lents desitjos per aquest any que acabem d’encetar:

Confio que els catalans, siguin quines siguin les seves arrels, trobarem com avançar resoltament cap a la dignitat i la llibertat. Ja sabeu com aprecio els altres pobles ibèrics, però ara penso que ens cal fer aquest pas en bé de tots. Hi ha hagut moltes oportunitats per a resoldre-ho  –no solament aquests trenta-cinc anys, sinó durant segles–, i no hem pogut, o no ho han volgut els qui podien. Tant de bo ara que la força bruta no pot impedir-ho fem aquest pas endavant amb fermesa. En bé de tots.

Que així sigui, Zum! I tu des del cel dóna’ns un cop de mà…

Una resposta fins a ara

20 nov. 2014


Jo no he votat… encara.

Classificat com a Catalunya,Independència

DSC_0021

El 9N em va agafar de viatge a Canàries, tal com us explicava en l’apunt anterior. Quan vaig saber que aquell dia podria votar el SÍ-SÍ i que justament m’agafaria a fora, vaig sentir una profunda decepció pensant que em perdria aquest moment tan esperat i tan excepcional. Però tenia el viatge demanat i em va semblar que no l’havia d’anular. Després vaig saber que podria anar a votar fins el dia 25 i vaig quedar més tranquil.

Encara no ho he fet, però ho faré. I tant que ho faré! Serà un granet d’arena més en aquest camí cap a la independència que entre tots anem fent mica en mica. Jo estava convençut que el 9N seria un èxit, tal com va ser, per més que alguns els menystinguessin i el tractessin de botifarrada… Per què s’empipen tant i tant els molesta si només era una botifarrada sense importància? La realitat autèntica és que s’han anat adonant que la cosa va seriosament i que un gran gentada està disposada i ben decidida a anar fent passos. Potser podien ser més, però jo trobo que no ha estat pas malament i que segur que s’hi afegirà molta més gent si fem les coses bé.

Aquell dia era a Tenerife. Quan feia la maleta el primer que vaig pensar va ser que no podia oblidar posar-hi la samarreta amb la V i la frase “ARA ÉS l’HORA”. De seguida vaig pensar que, ja que no podia ser a Mollerussa votant, faria el gest simbòlic de passejar-me tot el dia per Tenerife amb aquesta samarreta. I així va ser.

Ja a l’hora de l’esmorzar a l’hotel vaig trobar alguns catalans que ens vam saludar efusivament i algun d’ells va considerar que havia estat una bona pensada lluir-la justament aquell dia. Ens vam desitjar sort. I durant el dia. mentre passejàvem, notava que molts se la miraven (alguns amb curiositat i altres amb il·lusió). Ens anàvem informant de com anaven les coses i ens animàvem mútuament. No vaig recollir cap comentari negatiu o ofensiu i, en canvi, una bona colla de positius. Fins i tot un cambrer em va dir: “Bon dia y suerte para los catalanes” .


Deia que aniré a votar a la Subdelegació del Govern a Lleida i ho faré amb il·lusió, tot i que trobo que les coses no acaben d’anar bé del tot, segons la meva percepció i el meu entendre. Trobo a faltar més unitat entre els partits; trobo que hi hauria d’haver menys baralles, menys mirades de reüll i mirar més tots junts a la fita que hem d’assolir. Crec que és hora de deixar els tacticismes egoistes i saber que és l’hora de la unitat i de la generositat. Hem de pensar que ningú és imprescindible, però que tots som necessaris. Som una petita baula de la cadena o un petit gra d’arena. Però imprescindibles tots. Crec també que ara no és l’hora de les presses. Cal buscar la pedra ferma on posar el peu per travessar el riu en aquest moment delicat i no enfonsar-nos. Poc a poc i bona lletra, diuen. Cal fer passos segurs, meditats i ben calculats. I, per damunt de tot: UNITAT en l’objectiu. Crec que anem per bon camí si som capaços d’anar junts. El vot que depositaré a l’urna de cartró, el dipositaré amb aquesta secreta esperança de que les coses aniran bé i amb molta, molta il·lusió.

No hi ha resposta

27 set. 2014


Houston, tenim un problema

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

Quan  el 13 abril 1970 l’astronauta Jack Swigert va dir la famosa frase “Houston, tenim un problema” durant l’accidentat viatge del’Apol·lo 13,  just després d’observar que una gran quantitat de llums d’advertència es van encendre en sèrie indicant la pèrdua de dues de les tres fonts generadores d’energia tots es van posar en estat d’alerta. A partir d’aquell moment, tots –els de dalt i els de baix- es van adonar que tenien un problema greu  i es van disposar a entomar-lo per tal de poder-lo solucionar.

La frase ha fet fortuna i, des de llavors, s’ha fet servir per mil situacions diferents quan sorgeix un problema imprevist en un moment determinat. Avui és un dia important per Catalunya perquè fa només una estona que el President Mas ha firmat el decret per convocar la consulta el proper 9 de novembre, una consulta per poder decidir el futur polític del nostre país.

¿Podem dir, doncs, que tenim un problema (i aquest no és pas imprevist, sinó que era totalment previsible), sabent que el decret serà recorregut i que la maquinària de l’ Estat s’ha posat a treballar des de fa temps per evitar de la forma que sigui que les coses es puguin anar desenvolupant com una gran part de catalans volem? Potser sí. Però, com en el cas de l’ Apol·lo 13, em sembla que el problema serà una mica de tots. No el tenim només nosaltres. Aniria bé recordar una mica la història de com va anar aquella missió. L’Apol·lo 13 era el setè vol del programa Apol·lo, llançat en direcció a la Lluna mitjançant un coet del tipus Saturn 5. Va ser una missió espacial que tenia com missió efectuar un allunatge a la regió Fra Mauro, però una explosió a bord de la nau en el seu camí a la Lluna va obligar la tripulació a avortar la missió i orbitar al voltant de la Lluna sense assolir la seva comesa de dur el cinquè i el sisè ésser humà a la superfície lunar. A l’Apol·lo 14 se li va re assignar aquesta tasca, que va completar amb èxit.

D’aquí potser en podríem treure uns quants ensenyaments que m’agradaria compartir:

El primer és que els problemes no s’han de negar ni amagar. Els problemes hi són i a la vida en trobem de tota mena. El que cal fer és afrontar-los i buscar-los-hi solucions. I si el problema és compartit, la solució també s’hauria de buscar de forma compartida, cosa que, en aquest cas, sembla que una part no està disposada a fer. Cal afrontar la realitat i veure que el món canvia i les aspiracions de la gent també poden ser unes altres de com eren uns anys enrere.

El segon és que cadascú ha d’assumir la seva pròpia responsabilitat. En aquest moment els principals responsables de buscar sortides són Rajoy i Mas. Doncs que s’hi posin ja! Segur que hi han sortides i solucions a aquest problema concret i segur que si es posen a dialogar seriosament les trobaran. El que no pot ser és que tothom es quedi allà on és sense adonar-se que el problema persistirà  en el temps i que si no es busca solució ara, tornarà a plantejar-se més endavant i haurem perdut el temps de forma miserable. En realitat, els problemes de la vida són desafiaments i oportunitats per créixer, millorar i anar endavant. Resignar-se al que tenim, no voler tocar res, no fer res, no millorar res… és una forma de morir. Tot l’univers està en constant evolució i els pobles i les persones formen part d’aquest univers que hem de millorar tenint somnis que ens poden semblar impossibles però que no ho són si ens posem a treballar obstinadament per fer-los realitat. I els pobles –com les persones- tenen el dret i el deure de triar el seu propi destí i el seu propi camí.

El tercer pensament que em sorgeix en aquest moment tan important és que ens cal tenir constància, perseverança, treballar durament, paciència, habilitat, unitat i segurament que encara em deixo moltes més virtuts necessàries i indispensables per moments com aquests. Però hem de creure que les tenim aquestes virtuts i que som capaços de tirar endavant perquè ens espera un futur que val la pena. Per això ens cal veure aquest moment com un moment engrescador i fascinant.

El quart és que hem de pensar que no som més que ningú, ni millors que ningú. Simplement que som diferents i volem elegir el nostre futur perquè aquest present i aquesta realitat no ens agrada, ens té lligats de mans i peus i no ens deixa ser el que volem ser. Ens sentim més esclaus que no pas amos del nostre destí i no hi estem d’acord. Volem construir una realitat nova tot sabent que no serà perfecta –la realitat mai és perfecta-, que ens costarà molt i que li haurem d’anar polint els defectes. Però serà la nostra. Només demanem que respectin la nostra identitat i que cada poble pugui ser allò que vol ser. Per damunt de les lleis hi ha la voluntat, sabent que qualsevol llei es pot canviar si la voluntat d’una majoria vol fer-ho.

I el cinquè i darrer pensament que vull expressar és que ens hem d’adonar del moment que estem vivint. Que és un moment important, una oportunitat que ens ha arribat i que no hem de deixar escapar. I que, si se’ns escapa ara, haurem de seguir treballant per aconseguir-la més endavant. Les oportunitats a la vida arriben a vegades sense voler; però moltes altres vegades (quasi sempre) perquè es busquen i es treballen. Per tant, ens hem de convèncer tots plegats que no hi ha res definitiu, que tot es va construint i que passaran governs, presidents, tribunals, i forces polítiques majoritàries.I que les oportunitats no s’acaben mai del tot. Vol dir que hem d’estar sempre preparats i ben preparats.

No hi ha resposta

13 maig 2014


Han tallat una branca, però no podran matar les arrels

Classificat com a Independència

El Pi de les tres branques-1905

El Pi de les Tres branques-1905

————————————–

Aquesta matinada han serrat una de les tres branques del mític pi que cantà Jacint Verdaguer com a símbol de la unitat dels territoris de parla catalana.

Aquests territoris de Catalunya, País Valencià i les Illes es veuen simbolitzats en les tres branques que surten del tronc comú d’aquest pi monumental, esdevenint així una metàfora de la unitat dels Països Catalans.

Situat al Pla de Campllong (Berguedà), el Pi, amb més de 25 metres d’alçada, presideix una esplanada i al seu voltant s’organitza cada any un aplec de contingut patriòtic i reivindicatiu de la unitat dels Països Catalans. Algunes creences populars assenyalen que la seva naixença es remunta al segle XVI, assolint al segle XVIII una grandària considerable. El Pi va ésser durant la seva història testimoni de les batalles de les guerres carlines. Més endavant, durant la Renaixença, esdevé un símbol pel moviment excursionista català, que el converteix en un indret de pelegrinatge i visita.

Jacint Verdaguer, a través del seu poema “El Pi de les Tres Branques”, el dota del caràcter de símbol nacional, tot i rememorant un suposat somni del rei en Jaume I que, al peu del Pi, augurava les conquestes i regnat de Catalunya, Mallorca i València.

LO PI DE LES TRES BRANQUES

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
“Com una torre és son tronc
que s’esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s’abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya. (…)

Unides veu a les tres
com les tres cordes d’una arpa
com les tres nimfes d’eixa mar,
d’aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d’eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
-Preguem, que sols Déu és gran,
los hòmens són ombra vana;
preguem que sia aqueix pi
l’arbre sagrat de la pàtria”.

Fragment del poema

Jacint Verdaguer (1845-1902)

 

IMG_5623A principis del segle XX, s’hi comencen a celebrar trobades de joves patriotes separatistes, majoritàriament de la Unió Catalanista, que edifiquen una torreta de protecció del tronc en ser-los cedit el terreny per part del propietari. A partir d’aleshores, cada any s’hi celebrarà un aplec patriòtic, fins el 1924 en què, sota la dictadura de Primo de Rivera, l’acte de veneració fou prohibit. Re empresa la celebració de l’Aplec amb la República, fou altre cop prohibida amb la dictadura del general Franco, que coincideix amb la mort de l’arbre. Malgrat la mort, ja fa més de 50 anys, s’hi continua celebrant cada any el tradicional Aplec del Pi de les Tres Branques com un símbol de lluita per les llibertats nacionals

Salvat diverses vegades d’ésser talat, ha superat al llarg dels anys tota mena d’agressions i maltempsades, com es pot veure en aquesta foto, en que es veuen els peus dels troncs tots rostats per les agressions rebudes. Aquesta matinada passada l’agressió ha anat una mica més enllà i han serrat tota sencera una de les branques. No s’adonen que podran fer tots els intents possibles per tallar les branques i fer desaparèixer el pi, però mai podran matar del tot les arrels catalanes que simbolitza aquest arbre. De moment, amb les dues branques que queden, el PI dibuixa la V de Victòria, de Votar i de Valors i ens diu a tots que VENCEREM!

El primitiu pi va morir ja fa anys, però a uns 200 metres d’on es troba situat el Pi, hi ha un altre pi amb tres branques, conegut popularment com el Pi Jove, amb prop de 20 metres d’alçada, ben viu, tot i les agressions que també ha rebut, i que simbolitza la renascuda lluita de les noves generacions per la unitat del nostre territori nacional, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAEl dos Pins han patit constants i simbòlics atacs de “patriotes espanyolistes” que, des de la ignorància i la barbàrie –molt característics en ells- han cregut que amb l’odi perpetu podran matar l’esperit dels països de parla catalana. Però no ho aconseguiran. Tot al contrari: aquesta mena d’atacs -tant físics com morals-, no fan més que reforçar el nostre convenciment que que guanyarem la lluita, tot i que ens costi anys i molta suor. Guanyarem la lluita perquè sabem fefaentment que les nostres arrels són tan importants com les arrels d’un arbre; que el nostre passat és tan imprescindible com el nostre futur i que l’un i l’altre van indefectiblement units.

Refarem el Pi tallat i cada una de les rames dels països de parla catalana també es refaran i faran el seu camí. Que ningú en tingui cap mena de dubte!

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz31btOINdJ

3 respostes

24 abr. 2014


Dependència emocional política

Quan es parla de “dependència emocional” normalment ens referim a les relacions de parella i fins i tot alguns la consideren un trastorn de la personalitat per la seva extrema necessitat afectiva que tenen algunes persones a restar lligades a una altra. Com dèiem, normalment ho referim a la relació de parella. A mi em sembla, però, que podríem anar una mica més enllà i veuríem que la dependència es troba en molts altres àmbits. En el polític, entre ells.

Per poder-ho entendre millor hauríem de partir de la base que cada persona és individual, única i irrepetible, tot i que necessitem la relació imprescindible amb altres. El que ens fa feliços és justament l’equilibri adequat entre ser un ésser autònom i independent i saber tenir relacions socials (amor, família, amistat…)

Avui el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha dit a Barcelona que “potser per anar ràpid és millor anar sol, però per arribar lluny és millor anar ben acompanyat”. Sr. Rajoy: potser aquesta afirmació podria ser fins i tot veritat si es produís com vostè l’expressa. Però és que trobo que la premissa és falsa i, per tant, el resultat és fals. Justament perquè vostè parteix de la base que la companyia és bona i jo trobo que això és molt discutible, per no dir totalment fals.

Sr. Rajoy: Diguem-ho clar d’una punyetera vegada! Vostès parteixen de la base que hi ha uns amos i uns esclaus i la relació que sempre estableixen és la típica d’amo-esclau. La típica frase d’una parella d’enamorats “No puc viure sense tu” vostès la interpreten com: no puc viure sense tu perquè et necessito, et manipulo, et faig servir, et mano, t’exprimeixo…Perquè, Sr. Rajoy, jo entenc les sanes relacions des del punt de vista de la igualtat i de la llibertat i no pas des de la dependència. I vostès han mirat de crear una espècie de dependència emocional política que no volen que es trenqui de cap manera. La dependència i l’estar enganxat a una persona o al que sigui, a la llarga, Sr. Rajoy, cansa molt, fa consumir molta energia i no és mentalment saludable. Això crea esclaus i jo –com la majoria de catalans, em sembla- no volem ser esclaus.

Per curar les dependències emocionals els especialistes recomanen aprendre a desenganxar-se d’allò que fa mal sense adonar-nos-en. Per sort, una gran part de catalans s’ha anat adonant del què li fa mal i ha decidit desenganxar-se’n i allunyar-se’n d’una vegada. Vol allunyar de la seva vida d’una vegada per totes aquesta sensació de dependència que ens angoixa cada dia més. Als que no s’ho acaben de creure els diria si encara no pateixen aquesta mena de síndrome anomenat “dependència emocional” perquè, tal com diu el psicòleg clínic Walter Riso,“si considerem que alguna cosa o algú és indispensable en la nostra vida, estem a l’ombra d’un amo” (Despegarse sin anestesia. Edit, planeta).

Una gran majoria de catalans ha decidit que ja som prou grans i que ja podem anar sols pel món. Sr Rajoy: Si poguéssim votar i que cadascú pogués exposar lliurement les seves raons, veuria que hi ha una majoria de catalans que ja no veu necessari i indispensable caminar amb Espanya i que més aviat ho considerem una nosa. Per tant, de ben acompanyats no ens en sentim gens ni mica; just tot el contrari: ens sentim molt mal acompanyats i molt mal tractats des de sempre. No podem viure sense menjar, sense beure i sense respirar, però podem viure sense pare, sense mare, sense parella, sense mòbil, sense cadenes de TV estatals, sense plans d’educació espanyolitzadors i sense Espanya… Podem viure sense exèrcit, podem viure sense monarquia i fins i tot segurament que podríem viure sense lliga nacional de futbol perquè les distàncies a Europa cada cop s’han fet més petites i potser podríem triar fins i tot on volem jugar… Res de tot això és indispensable per viure i viure bé. Potser fins i tot podríem ser bons veïns -si vostès volguessin ser-ho- i potser fins i tot ens podríem mirar amb més simpatia perquè no ens sentiríem tan condicionats. La llibertat i capacitat d’auto governar-nos que ens donaria aquesta nova situació ens faria dir la frase tal com originàriament és i no pas tal com l’ha dit vostè Sr. Rajoy: “Val més sols que mal acompanyats”

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2zq9P1t6M

No hi ha resposta

10 abr. 2014


Amb nocturnitat, premeditació i traïdoria

Fornells de la Selva, Bescanó, Serinyà. Celrà, Ivars d’Urgell, Palau d’ Anglesola, Cabrils… Endevinalla: què tenen de comú aquests pobles? Segurament que ja ho heu endevinat, després de llegir avui els diaris: en tots ells s’ha tallat el pal on hi havia penjades estelades o bé s’han cremat directament. Com a bons feixistes, han actuat amb nocturnitat, premeditació i traïdoria.

Us imagineu que ara els independentistes sortíssim a la nit i ens poséssim tots a cremar banderes espanyoles? L’endemà, els diaris i les televisions ho aprofitarien per fer bullir l’olla uns quants dies i ens acusarien de tot el pitjor que ens puguem imaginar. Normalment, els independentistes no acostumem a actuar així o, si per cas, hauríem d’evitar fer-ho per tots els mitjans. hauríem de demostrar-los que nosaltres volem ser diferents i que no volem rebaixar-nos a la seva alçada. Hauríem de mostrar a tot el món que aquí volem fer les coses amb pau i respecte. Nosaltres no hauríem de consentir el joc brut i demostrar que no volem violència de cap mena. Nosaltres, si no ens agrada la bandera espanyola, no la posem i santes pasqües! I quan ens manen posar-la, ho fem “per imperatiu legal”, tal com ha fet l’ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, posant una placa on ho diu clarament. No seria pas una mala idea aquesta! A tots els llocs on hàgim de posar la bandera espanyola -perquè la llei així ho mana- hi podríem afegir una placa com aquesta ( tot i que em temo que aviat farien una altra llei que prohibiria posar plaques explicatives)…

Aquesta notícia d’avui reflexa tristament el que està passant actualment a Espanya: alguns es poden saltar la llei, poder fer les barrabassades que vulguin, poden robar, poden violentar les lleis amb interpretacions totalment personals i partidistes i no passa res. Amb aquesta mena de gent es fa la vista grossa i se’ls permet jugar amb les cartes marcades. Ells poden fer trampa. En canvi, altres estan en el punt de mira de jutges, fiscals i tribunals de tota mena per tal de tallar de soca-rel qualsevol intent que a ells els sembli que va més enllà del que consideren permès. I les seves permissions –tots ho sabem- són sempre tan subjectives que ja comença a fer fàstic! Aviat no ens permetran ni respirar…

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2yWjHyZrj

No hi ha resposta

06 abr. 2014


Aquesta és l’hora i el millor moment

Classificat com a Independència,Poesia

No te rindas

Hi ha un poema de Mario Benedetti (tot i que alguns diuen que no és de la seva autoria) que ve com l’anell al dit pel moment polític que viu Catalunya. Un moment certament delicat, però molt esperançador i il·lusionador per als que creiem fermament que podem ser alguna cosa millor del que som, que podem anar fressant un camí nou, tot desempallengant-nos   d’una vegada d’aquesta Espanya que no ens ha volgut entendre mai, no ens ha estimat ni respectat mai en el passat, ni ens respecta ara i que,  per les mostres evidents que mostren cada dia, no té intenció d’estimar-nos i respectar-nos mai.

És cert. Després d’una infinitat de menyspreus, de tractar-nos com a súbdits, de no voler reconèixer-nos la pròpia personalitat, de mirar-nos  amb malfiança des de fa segles, no sembla que les coses hagin de canviar. Ni amb aquest govern ni amb cap altre. La Monarquia i els Governs espanyols són prepotents i estan sempre més disposats al “NO” que no pas al SÍ” o al “PARLEM-NE”. Parteixen de la base que aquí no s’ha de parlar de res i aquest és el país de l’”ordeno y mando”. I d’aquesta manera ja es veu que no es pot anar massa lluny. Millor dit: ja es veu que no es pot anar enlloc. Per això cal adonar-se que aquesta és la millor hora i el millor moment per dir-los adéu i emprendre el vol. És el moment de decidir trencar amb Espanya -tan pacíficament i educadament com sigui possible, això sí- i el moment de començar amb resolució un nou Estat que, sense cap mena de dubte, sabrem construir i que serà ben rebut per Europa, tot i les típiques reticències inicials. Sabem que comporta un esforç considerable, que enclou dificultats i riscs. Però ho hem de fer. Hem de gosar fer-ho i tenir el coratge necessari. D’alguna forma ells mateixos ens hi estan empenyent amb menyspreus diaris. Amb l’aprovació del full de ruta cap a la independència que proposava l ‘ACN ahir a Tarragona i l’anunci de mobilització de l’Onze de Setembre en forma de V, ‘de victòria, de voluntat, de votar’ la societat catalana s’està encaminant cap aquesta fita.

Per tant, res més adient que aquest poema, que es titula “NO TE RINDAS”  i on al final de tot  hi trobem una frase que dibuixa exactament un moment com aquest. És la que diu:

“Porque ésta es la hora y el mejor momento”.

NO TE RINDAS

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos,
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque ésta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.


Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2y6LcJHbo

3 respostes

17 març 2014


Diccionari de manies

Hi han diccionaris de tota mena: etimològics, de definicions, de sinònims, ortogràfics, enciclopèdics…  N’hi han per a tots els caps de la ciència, de la tècnica i de tots els àmbits de la vida: de filosofia, mèdics, d’art, d’esports… També hi ha un diccionari de manies. Ho he descobert avui, tot llegint un article al diari sobre un vídeo que s’ha posat de moda aquest dies i que es titula ELEUTEROMANIA. Com que no sabia què significava aquesta paraula he anat al diccionari, com acostumo a fer en aquestes ocasions.  Trobo que és una sort que hi hagin tants diccionaris, sobretot per aquells que tenim la “mania” de consultar-los (com es deu dir la mania de consultar diccionaris?).

Ara no parlaré del vídeo ni del seu contingut, però sí que us recomano vivament que el mireu perquè trobo que és molt bo. És fet per quatre estudiants de publicitat de la Universitat Pompeu Fabra. Nois joves i, pel que es veu, futurs cracks en aquest món tan complex de la publicitat. L’article explicava per què havien escollit aquesta paraula “eleuteromania” -que jo no havia sentit mai- i deien que vol dir “intens i irresistible desig de llibertat”. I, segons es veu, hi ha molta gent que té aquesta mania i sembla que darrerament s’està estenent de manera perillosa a Catalunya, tot i que hi han les autoritats pertinents molt ben disposades a aturar-ho. Us ben asseguro que de ganes, mitjans i diners n’hi posen molts!

Tornant al tema dels diccionaris i de les manies. Resulta que hi ha un diccionari de manies, d’obsessions, fòbies i coses d’aquestes. M’hi he passat una bona estona llegint noms estranys, totalment desconeguts per a mi i comprovant quanta gent estranya hi ha per aquests mons de Déu. Tots hem sentit a parlar alguna vegada de cleptomania, de nimfomania, de mitomania, i d’algunes més. Però ¿heu sentit a parlar mai d’ablutomania (Obsessió crònica per banyar-se),  d’aritmomania (Obsessió per contar i pels números), de cinomanía (entusiasme intens pels gossos) o de Katisomania (compulsió incontrolable por asseure’s)? I d’aquestes manies estranyes en trobarem un fotimer si anem a consultar aquest estrany diccionari que –tot i tenint-ne una bona  col·lecció- comprovava que n’hi faltaven moltes més. De fet, no acabaríem mai de batejar totes es manies que tenim els humans. Per exemple, com en podríem dir de la mania de fer referèndums o consultes? Aquesta mania no l’he trobada en aquest diccionari i trobo que hi podria molt ben ser, no us sembla?

Una resposta fins a ara

22 febr. 2014


“Val més ser cap d’arengada que cua de lluç”

Classificat com a Corrupció,Independència

És indiscutible que certs titulars enganxen. Aquesta és una qualitat necessària per a un bon periodista, tot i que aquesta vegada no era el periodista qui feia el titular sinó el senyor Manuel Lara que deia sense cap mena de rubor que “ell era més catalanista que els independentistes”. El periodista que li fa l’entrevista és aquest xalat de Salvador Sostres, que ara escriu al diari EL MUNDO. Em repugnen força tant Salvador Sostres com Manuel Lara. I no cal dir que encara em fa venir més basques, nàusees i fàstic aquest immund diari (aquesta sòrdida cosa, que diria ell referint-se al diari El Punt/Avui) al que ara escriu. Com deia abans, avui el Sostres semblava que volia fer la gara-gara  a l’amo del Grup Planeta Planeta, tot i haver-ne parlat tan malament en altres ocasions.

El senyor Lara es despenja amb afirmacions com aquesta: «Soy más catalanista que los independentistas. Fíjate si soy catalanista, y fíjate si creo en Cataluña, que yo no quiero un país que en el peor de los casos sea como Moldavia y en el mejor, como Dinamarca. ¿Por qué tendríamos que conformarnos con estas migajas? Es mucho más importante y mucho más serio liderar España. Quiero una Cataluña fuerte, potente y brillante que lidere España». Però el senyor Lara no deu adonar-se que, amb la independència que reclamem, el que és justament busquem és tota una altra cosa de la que diu ell. I la busquem perquè mai ens han deixat liderar res ni ser res del que voldríem ser i mereixíem ser. Tal com diu el refrany “VAL MÉS SER CAP D’ARENGADA QUE CUA DE LLUÇ” o, com dirien en castellà, “Más vale ser cabeza de ratón que cola de león “.

El senyor Lara no en té prou amb aquesta “engruna” que és Dinamarca. Ell vol molt alguna cosa més que aquestes molles; ell vol el pa sencer i desitja una Catalunya forta, potent brillant i líder. Però, desgraciadament, no ens explica com ho aconseguirem i quins deuen ser els mitjans per aconseguir-ho. No es deu adonar d’una evidència clamorosa i diàriament constatable: constantment se’ns nega el pa i la sal i els mínims mitjans per poder ser tot això de veritat i tal com ens correspondria. No s’adona que estem tips de tanta befa, de tanta indignitat, de tant menyspreu, de tant espoli i estem tips d’una Espanya que no té cap mena de qualitat institucional ni moral i que, amb el pas que anem, enlloc de progressar adequadament no fem més que enfonsar-nos en el fang de la corrupció cada cop més.

Hi ha uns components essencials per fer un país de Champions, que és al que hauríem d’aspirar a ser: el nivell de la moral pública i la qualitat de les institucions. Cap de les dues coses són mitjanament bones a Espanya. Aquí ens podem permetre un alt grau de corrupció a tots els estament i no passa res (o passa poca cosa). Aquí la filla del Rei es pot permetre riure’s del mort i de qui el vetlla, tenir la fiscalia a favor seu i que un funcionari d’ Hisenda li faci les declaracions de renda per tal de que no la puguin enxampar per enlloc. Un país decent no es pot permetre aquestes coses i una societat que vulgui ser alguna cosa amb cara i ulls, decent i, per tant, tenir-se respecte a si mateixa i als seus ciutadans no pot permetre’s unes institucions corcades fins a la medul·la i on els tres poders de l’ Estat (legislatiu, executiu i judicial) no puguin ser autònoms, lliures i actuar sense pressions de cap mena.

Que potser tot això és massa utòpic? Potser sí. Però el senyor Lara sap molt bé que les coses ara no van pas així, que tampoc hi anaven en els temps de la dictadura franquista –que el seu pare va saber aprofitar prou bé- i que un imperi com el seu no surt de forma espontània com els bolets. El senyor Lara potser ha treballat molt, però també sap molt bé i de primera mà el que són les pressions, el joc brut i els camins foscos i pudents de les cloaques perquè ell mateix ha estat un d’aquests personatges que s’hi ha sabut moure com el peix a l’aigua en aquest sòrdid món. La indecència de molts s’ha convertit en virtut i sembla que ja li està bé que continuï essent així i que no és necessari canviar. En un altre país que vulgui aspirar a ser net i on les pautes de conducta d’una persona vulguin anar pel camí de la decència es veu que al  Sr. Lara no li interessa ser-hi i per això va dir una vegada que, si Catalunya esdevingués independent, “portaria el seu imperi a Sevilla, Saragossa, Madrid o Cuenca”. Per mi ja pot començar a preparar les caixes, que persones amb aspiracions com les seves trobo que tampoc ens fan cap falta per més que es vanti de que «soy la única persona que conozco que tengo la Creu de Sant Jordi y la Medalla de la Guardia Civil» i segurament que fins i tot un munt de medalles més. Per desgràcia ens consta poc donar medalles i les fem anar a dojo…

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/2014/02/val-mes-ser-cap-darengada-que-cua-de.html#ixzz2u05qr4UK

2 respostes

04 febr. 2014


Donar-nos de baixa

Classificat com a Independència,Llibertat

Considero que la llibertat és, per exemple,  poder-me donar de baixa d’una companyia elèctrica o telefònica que m’ha fet una marranada i contractar-ne una altra que em vingui més de gust. O si considero que al consell d’administració d’aquesta empresa hi han personatges que, essent ministres, polítics o personatges públics m’han tractat anteriorment molt malament.

La llibertat és poder deixar d’anar a un bar o a un restaurant on no m’hagin tractat prou bé o hagin fet veure que no m’entenien si parlava en català. Considero que la llibertat és poder deixar d’anar a un supermercat on, per exemple, no retolin en català, o que el seu propietari hagi reconegut haver donat diners a un partit polític que considero que tampoc no m’ha tractat gens bé. També penso que sóc lliure si puc deixar d’anar a fer turisme a un lloc que no em vingui de gust i, en canvi, triar-ne un altre que sí que em ve de gust anar-hi pel motiu que sigui. Considero que sóc lliure si ni tan sols em cal donar explicacions de si prefereixo un lloc o un altre. Simplement, trio les coses perquè vull, perquè tinc els meus arguments personals i potser perquè sóc una persona una mica estranya. Però em sento lliure perquè puc triar.

Puc triar el que vull menjar, com vull vestir, on vull viure. Puc triar els programes de la tele que vull veure i els diaris que vull llegir. Potser fins i tot puc canviar de feina si la que tinc no m’agrada gens ni mica, tot i que ara això cada cop sigui més difícil. Però sí que puc triar la música que vull escoltar i la marca de cotxe que vull comprar. Puc triar els amics que tinc, puc triar la forma de viure, el que vull llegir o si el diumenge vull anar a passejar o vull quedar-me a casa.

Tenim la sort –encara- de poder triar moltes coses en la nostra vida, sobretot si hem tingut la sort de que la vida ens hagi regalat tantes i tantes coses bones com ens ha regalat als que vivim en les riques societats occidentals. “Gracias a la vida, que nos ha dado tanto”, cantava Violeta Parra. I és veritat. La vida ens regala constantment moltes coses que no valorem si les tenim i que trobem molt a faltar si deixem de tenir-les. Diuen que és molt fàcil anar ascendint en l’escala social i, en canvi, és molt dur haver de descendir-ne. Com difícil és considerar que semblava que començaríem a ser una mica més lliures políticament i, de mica en mica, hem anant comprovant que tot plegat se n’ha anat a la merda i que estem fent passos enrere dia a dia.

I, com que vull ser lliure, considero que ja n’hi ha prou. Considero que podem seguir vivint conformats amb el que tenim, amb el que estem acostumats o podem triar formes noves de viure. Podem estar conformes, resignats, submisos i acceptar al que hi ha o podem revoltar-nos i estar disconformes amb les coses. Ser lliure també és poder fer aquesta tria interna i decidir com volem ser i triar els mitjans per ser-ho. Si no puc triar res important, considero que no em deixen ser lliure.

Aquests dies se senten veus que ens diuen que no vivim sols i que no podem decidir només nosaltres sols. Doncs decidim tots. Posem els mitjans necessaris per tal de que la gent es pugui sentir lliure i pugui triar. Ens diuen que és com si visquéssim en una escala de veïns on hi han molts pisos i, per tant, ens hem de posar d’acord de quin color pintarem la barana de l’escala o la façana. Doncs, posem-nos d’acord! I si no ens en posem i decidim marxar d’aquest edifici i anar-nos-en a un altre perquè aquest no ens agrada prou? No, això no ho podem decidir, ens diuen. Es veu que no podem marxar i hem d’estar eternament lligats a aquesta escala, a aquests veïns, a la manera de fer d’aquesta gent, tant si ens agrada com si no ens agrada…

És el que jo no entenc. Per què no puc triar? Per què he d’estar eternament lligat a una Sagrada Constitució que no es pot tocar en els temes que a ells no els interessen? Si em puc donar de baixa de tantes i tantes coses; si puc canviar i triar-ne tantes altres de la meva vida, per què no puc triar marxar d’aquest edifici i fer-me una casa nova al meu gust? Si considero que amb aquests veïns no m’hi podré entendre mai, que mai ens posarem d’acord, que el president de l’escala no escolta les meves queixes, que no veig cap futur a la manera de viure que jo voldria, per què no puc anar-me’n?

Espanya ens roba. Ens roba la llibertat!

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2sONA1Kwa

No hi ha resposta

17 gen. 2014


De cap a l’infern!

Classificat com a Humor,Independència

A certs temes va bé posar-hi una mica d’humor, no us sembla? Aquest text apòcrif que corre per internet l’hi posa en un tema molt seriós.

Si es culmina el procés que ha de dur-nos a la independència, el que ens passarà, segons les autoritats espanyoles, és que quedarem fora:
– De la Unió Europea
– De l’ euro.
– De l’ Organització del Tractat de l Atlàntic Nord (OTAN)
– De l’ Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE)
– De l’ Organització de Nacions Unides (ONU)
– Del territori Schengen
– De l’ Organització de les Nacions Unides per a la Ciència, l’ Educació i la Cultura (UNESCO)
– De les Cumbres Iberoamericanas ,
I, tot i que no ho hagin dit, treballen secretament perquè també quedem fora:
– Del sistema solar
– Del sistema planetari
– De la llei de la gravetat
– Del sistema mètric decimal
– De les normes convencionals de pesos i mesures
– De l’ hemisferi nord i al marge del meridià de Greenwich
Es deixen, però, el més important: que quedarem fora d’ Espanya.
És a dir, que ja mai més no tindrem:
– Ni Rajoy o Aznar com a presidents del govern, ni Rubalcaba com a vicepresident, ni Bono com a ministre de Defensa, ni Trujillo com a responsable d Habitatge, ni Wert com a titular d Educació i Cultura, ni Ruiz Gallardón a Justícia, ni Margallo a Afers Exteriors, ni Cristóbal Montoro a Hisenda i Administracions Públiques, ni Guerra com a diputat del mateix parlament o presidint la comissió d’ afers constitucionals.
– Ens perdrem el missatge de cap d’ any del rei d Espanya
– Ja no estarem al dia del que diguin els presidents i ex-presidents de certes comunitats autònomes en relació a nosaltres.
Tampoc tindrem:
– L exèrcit espanyol
– La policia nacional
– La Guàrdia civil
– El CNI
Ni estarem sota l’ empara de la justícia espanyola i el seu sistema jurídic imparcial, ràpid i sensible a la doble oficialitat lingüística.
– No gaudirem més d’ ambaixades i consolats del Regne d’ Espanya
– Ni tindrem DNI i passaport espanyols.
– No podrem representar Espanya, cantant en castellà, al festival d’ Eurovisió
– No gaudirem de l’ Institut Cervantes !!!
– Per a no quedar desinformats, haurem de seguir per satèl·lit: Les cadenes de televisió 13TV, Intereconomia, etc. i la vida quotidiana i les misèries de cantants, toreros, comentaristes casposos, membres de la casa reial, estafadors, corruptes.
I el pitjor de tot:
– Fora d’ Espanya, la Conferència Episcopal espanyola deixarà de tenir-nos presents en les seves oracions i no passaran més el rosari per a la nostra salvació eterna.
– Els esportistes catalans ja no podran guanyar més medalles, ni campionats, ni copes en nom d’ Espanya
– Ens perdrem el goig de veure onejar la bandera espanyola i escoltar la música del seu himne.
– Haurem de comprar d’ estranquis els dècims de la seva loteria nacional o els cupons de l’ ONCE.

En fi, serà un cop molt dur!
No se si  ens en sortirem i serem capaços de superar-ho!!
Com ho veieu?

2 respostes

09 gen. 2014


Ni temerari, ni perillós

Classificat com a Independència,POLÍTICA

La presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals va preguntar al ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García Margallo: “Per què no ens deixen votar?” “No seria la democràcia i escoltar la veu del poble català la millor sortida per afrontar la situació actual. La resposta de Margallo: “Demanar allò possible és sensat, demanar allò probable és temerari, demanar allò impossible és altament perillós”.

Aquest sembla ser el punt màxim on es pot arribar actualment en el diàleg amb el Gobierno de España. Fins ara… I, possiblement, per una temporada serà així. D’aquí a uns mesos ja ho veurem, ja que les coses, en política, poden canviar d’un dia per l’altre. Hi va haver una primera fase en que no en feien cas i deien que el suflé baixaria de la mateixa manera que havia pujat. Després hi va haver una etapa de negació rotunda i prou. Ara ja estem en una altra fase: ja ha arribat el moment de buscar monició (no pas arguments) i preparar les armes per anar a la guerra, una guerra amb un desequilibri molt gran entre els combatents. Vindria a ser com David i Goliat, el conegut exemple bíblic. I ja sabeu com va acabar la història…

Al ministre García Margallo només se li hauria de dir una cosa: el que una bona majoria del poble de Catalunya demana és totalment possible i, tal com ell mateix diu, és sensat. Tothom sap que els catalans som persones assenyades i que el seny és una de les virtuts més reconegudament catalanes. També caldria recordar-li a aquest senyor que demanar una cosa probable no té res de temerari, justament perquè -com indica el diccionari- una cosa probable és aquella que té més raons en pro que no pas en contra de la seva certesa o realització. Per tant, aquí es va equivocar de mig a mig i, sense voler, no fa més que donar-nos al raó.

Però on estic totalment en desacord és amb la seva tercera afirmació on indica que “demanar allò impossible és altament perillós”. I li explicaria a aquest senyor que, tal com ve dient Miguel Herrero de Miñón ja fa temps, “a la Constitució hi “té cabuda tot” el que la voluntat política consensuada vulgui “que hi càpiga” tot i que “una altra cosa és que convingui o no”. Caldria recordar a aquest senyor ministre que possiblement d’aquests temes Herrero de Miñón en sap força més que ell, no en va és un reconegut expert en dret i va ser un dels set pares de la Constitució espanyola.

Conclusió: Ens volen fer creure que poder fer la consulta o no és una assumpte de dret quan, simplement és un assumpte polític. Com diu Herrero de Miñón, el que succeeix és que no els convé i, com que no els convé, ho neguen i ho prohibeixen. Només caldria que ho volguessin fer per poder-ho fer. Ras i curt: no volen que fem la consulta per altres raons i potser ja seria hora i caldria que ens les expliquessin. Si no les expliquen i només prohibeixen i prohibeixen… potser podrien parlar de qualsevol altra cosa i no d’un Estat de dret, com diuen que és aquesta cosa cada dia més estranya anomenada Espanya.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2pvnlM2j3

No hi ha resposta

03 gen. 2014


Una cosa no treu l’altra

Classificat com a Crisi,Dignitat,Independència

Ahir vaig anar a visitar uns amics que feia temps que no veia. Vam parlar molta estona i de molts temes. Vam repassar el món de dalt a baix i, sobretot, vam parlar de les dificultats que estan passant algunes famílies amb la crisi, justament perquè a ells els ha tocat de ple.

Vam parlar de Catalunya i del camí que hem iniciat cap a la independència. Inevitablement va sortir el tema de si el Govern donava massa prioritat a aquest i no tant al tema de la crisi i de les retallades. És clar que per a ells –igual que per a moltes famílies- la crisi, els desnonaments i els problemes econòmics són la principal preocupació. Estàvem tots d’acord que potser s’hauria pogut fer alguna cosa més per prevenir primer, i per pal·liar després, tant de sofriment. I estàvem d’acord també que els  polítics haurien de ser els primers a donar exemple, cosa que no passa sempre, ni de bon tros.

Però jo sostinc que una cosa no treu l’altra i que es poden fer i s’han de fer les dues a la vegada. Que no són pas contradictòries sinó que són totalment complementàries. I, si anem una mica més lluny, hauríem de coincidir en què la crisi catalana és deguda –no en tota, però sí en bona part -a que el Gobierno de España no ens paga els 8.000 milions que ens deu. I no accepto que em diguin que això sigui victimisme barat, sinó que és simplement la realitat a la que ens ha acostumat España, que no paga el que deu per llei i per justícia i es gasta els calers seguint fent projectes d’AVE ruïnosos o comprant material bèl·lic sense sentit, per exemple. Sense aquests diners que ens deuen ells saben molt bé que tenen una Catalunya escanyada i totalment a les seves mans. Depenem econòmicament d’ells i se n’aprofiten tant com poden i sense cap mena de rubor. És com una empresa o una família: si no li paguen el que li deuen, ells tampoc no poden pagar i han de retallar o han de tancar. No hi ha cap més sortida.

Llegia no fa massa l’ informe d’ Intermón Oxfam nº 34 del mes de juny d’aquest any  titulat La empresa española y los derechos humanos en que s’estudia com la famosa “Marca España” (representada per empreses com Ebro Foods, Pescanova, Agrogeba, Hidralia Energía, Bionaor, Acciona, Iberdrola y Renovalia) no fa més que cultivar la pobresa fora del país amb molt males pràctiques i violant sistemàticament els drets humans. Podeu llegir-lo i us posareu les mans al cap de tant d’horror com s’hi pot llegir. Aquest informe evidencia les males pràctiques d’ aquestes empreses espanyoles a països del tercer món (aquests dies ho podem veure amb Sacyr) i denuncia la política d’ulls clucs i de mirar cap un altre lloc per part del Gobierno que “s’absté de fer avaluacions de l’impacte dels crèdits que els ofereix”. Tot plegat una vergonya!

Ja sé que hi han empreses catalanes que deuen actuar de manera semblant; però és precisament per això que volem una Catalunya independent, on aquestes coses no puguin passar i que sigui més justa,  i equitativa i amb una mica més de sensibilitat social. No reclamem la independència perquè sí. Hi han un munt de motius i un munt de raons, tot i saber que això no serà cap Arcàdia i que caldrà molt d’esforç per aconseguir-ho. Però el que no és tolerable és que les coses segueixin com ara i que no s’hi faci res.

El passat octubre es va fundar una plataforma independentista que es diu SÚMATE, constituïda majoritàriament per gent vinguda de fora de Catalunya i que molts d’ells ni tan sols parlen català. El seu president es diu Eduardo Reyes i en una entrevista que li feien deia frases com aquestes:”Prefereixo morir-me de gana lliure, que mig menjar com un esclau“. O bé aquesta altra. Ahora más que nunca, la Cataluña social que queremos y necesitamos merece decidir democráticamente su futuro y construir una Cataluña soberana”.

El problema, doncs, no és que no es puguin fer les dues coses alhora (combatre els efectes de la crisi i voler la independència), sinó que el problema és que España no fa –ni en vol fer- cap de les dues coses: ni independència, ni justícia social. No volen entendre que les reclamacions que fem els catalans no són només per problema de diners. És un problema de dignitat i d’aspiracions a viure millor, però –i sobretot- a ser millors.

 Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2pMEtVCnY

No hi ha resposta

12 des. 2013


Ningú és, si es prohibeix que altres siguin

Classificat com a Autodeterminació,POLÍTICA

La frase que encapçala aquest apunt és de Paulo Freire, el conegut pedagog brasiler. És la frase que m’ha vingut automàticament al cap quan avui, una vegada coneguda la pregunta i la data de la consulta que els partits catalans favorables al dret a decidir han fet pública, han arribat tot un allau de declaracions per part dels contraris a que els ciutadans catalans puguin opinar al respecte.

Vull fer una petit aclariment pels amics que em llegeixen d’altres llocs del món i que potser no saben massa de què va la cosa. Es tracta simplement de que una bona majoria de catalans volem ser consultats si volem seguir essent part de l’ Estat espanyol o si volem ser un Estat independent. Volem tenir dret a opinar i no ens deixen. Diuen que no hi tenim dret. La pregunta que el 9 de novembre de 2014 es farà serà la següent: “Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?”.

Quan a la meva joventut vaig llegir per primera vegada Paulo Freire vaig entendre la gran diferència entre una educació que fabrica ciutadans-xais, que segueixen el ramat sense qüestionar-se res i una educació que fa ciutadans crítics i madurs. Recordo haver llegit dos llibres que em van obrir la ment en molts aspectes: L’educació com pràctica de llibertat” i la Pedagogia de l’oprimit“. I, junt amb aquests, un altre llibre que també va marcar profundament la meva manera de pensar: “La por a la llibertat“, de Erich Fromm.

Heus aquí l’arrel del problema en el que en diem encara –fins quan?- democràcies. Algunes d’aquestes estranyes democràcies encara tenen por a la llibertat dels ciutadans, a qui consideren més aviat súbdits que res més. La seva lògica és la lògica del que ostenta el poder i, per tant, mana segons les seves conveniències.  Et diu que no es pot parlar de segons quines coses perquè estan fora de la llei. I la llei l’han fet unes majories que han decidit que, per canviar aquesta mateixa llei, es necessiten altre cop majories difícils d’assolir. Per tant –diuen- modifiqueu les lleis i podreu consultar. Però ho posen tan difícil que, la majoria de vegades és impossible. No et diuen com s’ha de fer, ni t’ho permeten fer. Es veu que una consulta deu ser un acte revolucionari difícil de pair per aquesta gent…

Però aquesta gent no s’adona que ells tampoc seran res si prohibeixen que els demés puguin ser el que ells vulguin ser. Són tan curts de vista que no s’adonen que, tard o d’hora, la gent és el que vol ser i fa el que vol fer perquè, gràcies a Déu, la societat és cada cop més madura i, si cal, surt al carrer a reclamar allò que creu just i, també si cal, es revolta. Potser el temps de la revolta es va atansant i ells no se n’adonen. Revolta o insubmissió, que és una altra arma en mans del poble. La gent cada cop està menys disposada a només obeir i dir amén. Podran posar mil traves a la consulta que els catalans volem fer però no podran impedir que els catalans ens expressem d’una forma o altra. Sabrem trobar els camins adequats i, si cal, serem insubmisos a unes lleis injustes. No seria la primera vegada que la desobediència civil canviés situacions que semblaven impossibles de canviar. Les prohibicions produeixen malestar i, a fi de comptes, desperten consciències. Les prohibicions injustes no fan més que produir rebuig i allunyar encara més. L’Estat espanyol vol una educació tipus WERT i no pas una educació tipus Paulo Freire. Els fa por la llibertat. Els fa por que la gent pensi per si mateixa. Els fa por fins i tot que pensin. Els fa por que sortim a volar i per això ens tallen les ales. Els fa por que vulguem navegar per un oceà de llibertat buscant nous camins i per això no fan més que tirar àncores i frenar, i frenar, i frenar. Però podem desobeir les seves lleis injustes. Podem ser el que vulguem ser i em sembla que ja ens hem començat a arromangar i a treballar-hi fort. El que ha esdevingut avui no és res més que un pas més en el camí d’aquesta llibertat.

2 respostes

26 oct. 2013


A fora hi fa fred; a dins tot put.

Classificat com a Independència,POLÍTICA

El ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, ens adverteix en to paternalista i amb una falsa bonhomia (a la que se li veu el llautó de lluny) que  “qualsevol territori que se segregui d’Espanya quedaria automàticament fora d’Europa "on fa molt de fred".

Miri, senyor Montoro, potser a fora hi farà molt de fred, però a dins hi fa molta pudor. Espanya put per tots costats i vostès -la genteta del PP- són un dels principals causants d’aquesta pudor. Morir de fred o  caure en la basca de la mort és una agonia similar i, què vol que li digui, jo prefereixo poder triar de quin mal he de morir o, si puc, fins i tot prefereixo poder buscar-me la vida per mirar de viure com pugui o com vulgui. Vostès, per no deixar, no deixen viure, ens condemnen a mort i causen tan fàstic i tan enuig que només escoltant-los a un li venen ganes de marxar ben lluny per no haver-los de veure mai més.

Senyor Montoro, recorda aquella famosa frase de la coneguda obra de Shakespeare, “Hamlet”, on es deia “ALGUNA COSA FA OLOR A PODRIT A DINAMARCA”?. Avui, senyor Montoro, Dinamarca ja no put. La que put és Espanya, perquè està podrida la Justícia, la Monarquia i n’estan les Institucions de tota mena. Aquí ningú controla res i són els “amiguetes” dels manaires els únics que poden sobreviure amb unes lleis que són com les de la selva: els més forts es mengen tots els altres. Aquí es pot empastifar amb mentides en plena campanya electoral per tal de canviar els resultats i no passa res. Ahir mateix llegíem als diaris que la magistrada del Jutjat d’Instrucció número 3 de Madrid, María Isabel Durántez Gil, ha arxivat les querelles que van presentar el president de la Generalitat, Artur Mas; l’expresident Jordi Pujol; l’actual conseller d’Empresa i Ocupació, Felip Puig; i la Generalitat de Catalunya contra els periodistes Esteban Urreiztieta i Eduardo Inda per les informacions publicades al diari ‘El Mundo’ a mitjans de novembre del 2012, just abans de les eleccions al Parlament, i que relacionaven els querellants amb comptes bancaris a l’estranger i amb sumes cobrades en el marc del cas Palau. La jutgessa argumenta que les peces publicades queden justificades per l’exercici del dret a la llibertat d’informació.

Senyor Montoro i CIA: no tenim cap interès en quedar-nos perquè aquí tot fa massa pudor. No cal que s’escarrassin donant-nos consells. En lloc de consells el que han de fer és deixar-nos tranquils per poder fer el nostre propi camí.  

5 respostes

01 oct. 2013


Que s’independitzi Espanya

Classificat com a Independència

L’inefable Wert va dir fa temps que volia “espanyolitzar Catalunya”. I, tot i que es van abraonar contra ell, ja va dir que no cediria (recordem que tenen majoria absoluta) i ho seguirà intentant –ell i tot el PP en pes- fins on els sigui possible, amb lleis que afavoreixin tant el castellà que un dia podrien arribar a ofegar les altres llengües fins a fer-les morir.

La lliberal Esperanza Aguirre va dir dies enrere que s’havia de "catalanitzar Espanya"  i ara diu que no, que el que volia dir era que s’ha "catalanitzar Catalunya" (una visió ben original del que ella considera què és Catalunya). Una altra que mira de dur l’aigua al seu molí amb paraules fines i encisadores. Li deu semblar que mirant de dir coses boniques, afables i “piropejant”  als catalans ens comprarà. Potser a alguns sí, però dubto que a la majoria els faci canviar de parer veient com van les coses i negant.nos constantment el pa, la sal i aviat l’aire per respirar. Per acabar de reblar el clau diu una cosa que m’ha fet riure: ha dit que “la Constitució prohibeix la secessió". O sigui, que ja ni compta que les Constitucions es poden reformar i on ara diuen una cosa, després en poden dir una altra. Tot és voler. Diu que l’article dos la Constitució prohibeix que Catalunya s’independitzi, i encara ha anat més lluny: "La llei prohibeix la secessió no només a Espanya, sinó a tots els països occidentals".

Aquesta mateixa senyora ha demanat fer una “reflexió conjunta” per veure què ha passat a Catalunya que ha anat creixent la "desafecció" respecte d’Espanya, tot i que ella ja n’ha tret la seva pròpia conclusió: la culpa la tenen les autoritats catalanes. Arribats en aquest punt, jo crec que no val la pena reflexionar gran cosa més perquè per aqueta mena de gent les coses són tan clares que per a ells és perdre el temps donar més voltes a l’assumpte.Els seus arguments són clars: la Constitució no es pot canviar perquè ja està bé com està. Es com la Bíblia que, com a màxim, es pot interpretar però mai canviar. Però tots ja sabem des d’ara quina mena d’interpretació en faran. Sempre una interpretació restrictiva i a favor seu. I si els calgués canviar la Constitució (cosa que van fer quan els va convenir) també sabem quins canvis hi farien.  

Si Catalunya no volen que s’independitzi d’Espanya, que s’independitzi Espanya de Catalunya. Totes aquestes veus que s’escolten Ebre enllà de que fem nosa, que som un problema, que no estem mai contents, que som la pell del dimoni, etc, se les haurien de prendre seriosament i buscar la forma de que, si no podem marxar nosaltres, que ens abandonin ells. Potser estaríem prou satisfets tots plegats i segur que a una gran majoria no ens sabrà gens de greu.  Millor que fos una entesa ben amistosa, deixant clar que aquí tenim les portes obertes a tothom que vulgui venir, així com també cal que sàpiguen tots aquells que aquí no s’hi trobin bé que també poden marxar quan vulguin perquè la gent no ha d’estar obligada a viure on no s’hi troba bé. Seguiríem sent amics. Això que sembla de sentit comú, alguns no ho acaben d’entendre. Jo, si a un país no m’hi trobo bé, me’n vaig i en busco un altre on m’hi senti bé. I tots contents i en pau!. Jo crec en la llibertat de moviments i que cadascú ha d’establir-se –legalment, això sí- allà on vulgui. Aquest és un principi sagrat a Europa i fins i tot ha fet que Brusel·les amenaci fins i tot amb sancions a França si expulsa gitanos arribats d’altres països.

No sé si s’han preguntat per què molts necessitem i volem marxar?. Per què molts dels que van venir ja s’hi troben bé aquí i no tenen cap ganes de tornar als seus llocs d’origen i fins i tot aspiren a la independència de Catalunya?. Per què tenen tant pànic a que hi hagi una consulta clara i enreden la troca amb segones i  terceres vies i històries estranyes?. D’aquesta Espanya, que ni fa ni deixa fer, se’n pot dir un Estat democràtic?.

No hi ha resposta

04 ag. 2013


Cadena de blogs per la independència

Classificat com a Blogs,Independència

Amb la Marxa cap a la Independència i la manifestació del passat Onze de Setembre, els catalans vam evidenciar l’existència d’una majoria social favorable a la independència i vam empènyer la classe política a fer les passes necessàries per a la consecució d’un Estat independent.

Aquest 11 de Setembre, cal convertir la Diada en l’avantsala de la independència. El món ha de tornar a mirar cap a Catalunya per a que vegi quina és la voluntat majoritària i democràtica del poble català i, alhora, reforçar el procés que ha de permetre als catalans d’assolir la llibertat no més tard del 2014.  Ara és l’hora de la Via Catalana. Enllaçats, units, resseguint el país amb una cadena humana per tal de convertir en realitat l’anhel majoritari dels catalans, esdevenir un nou Estat d’Europa.

Per garantir que tothom tindrà el seu lloc a la història, muntarem un dispositiu fotogràfic aeri i terrestre perquè quedi constància de cada català i catalana que ha contribuït al llarg del recorregut a fer possible la Via Catalana.

Hi ha antecedents de cadenes humanes. El 23 d’agost del 1989, els ciutadans d’Estònia, Letònia i Lituània van fer la Via Bàltica enllaçant amb una cadena humana les seves tres capitals per a reivindicar les seves ànsies de llibertat. A la primavera següent ja eren països independents gràcies a la gran mobilització i a la repercussió internacional aconseguida.

Continuant, doncs, amb noves iniciatives que estan fent visible la voluntat d’un ampli sector de catalans d’assolir la independència del nostre país, n’ha sorgit una altra ben interessant: LA CADENA DE BLOGS PER LA INDEPENDÈNCIA. Emulant la cadena humana que enllaçarà Catalunya de nord a sud, també està en marxa una cadena, en aquest cas de blogs, que al llarg de la setmana de l’Onze de Setembre, i seguint un ordre establert, publicaran apunts sobre qualsevol aspecte que ens belluga i ens motiva per forma part d’aquesta cadena, ja sigui amb imatges, textos, poemes, pensaments, humor…

Així, el meu blog A PEU -que és el número 168 de la cadena- s’ha volgut afegir a aquesta iniciativa i quedarà enllaçat amb LO ROGLE, que és el blog número 167 de la cadena i amb el 169, que és el blog de l’ Albert AMB CRITERI PROPI

Per a més informació i per poder fer un seguiment d’aquesta proposta bloguera  podeu consultar http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com

4 respostes

10 jul. 2013


Mossèn Ballarín es mulla pel procés independentista

Ballarín

Lluís Bou recull al diari EL SINGULAR DIGITAL una carta de Mossèn Ballarín on defensa Mas i el procés independentista.

Mossèn Josep Maria Ballarín ha fet una contundent defensa del president Artur Mas i del procés independentista que viu Catalunya, en el nou llibre que ha escrit titulat "Pluja neta, bassals bruts", en el qual ha decidit parlar de política.

En la forma d’una carta adreçada a Mas, Ballarín fa un repàs molt gràfic d’episodis històrics i surt en defensa del president de la Generalitat per tal que condueixi el procés sobiranista, davant els atacs que ha rebut. L’autor de ‘Mossèn Tronxo’ aposta amb realisme escèptic de pagès per "una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa".

Publiquem com avenç editorial la carta completa de Ballarín, que inicialment era un article a El Matí Digital. Es pot llegir com un dels capítols del volum editat per Efadós.

"President

Amic Mas, no et tracto d’honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i  honorabilitats.

De la mena que et costarà que la gent t’entengui, no tens res de l’èpica gloriosa del President Macià ni d’aquella follia urgellenca del malaurat Companys.  I no crec que et puguin comparar als polítics que fan el borinot per la mediàtica.

No esperis que ningú t’acabi d’entendre en allò més bell que ets.

Ni èpic cabdill de pobles, ni revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç de ficar-se a les merdissaires de la política del país.

Ets el tipus d’home més estrany que produeix la política d’aquest país, sense jugar a la botifarra, sense menar ramat d’ovelles, sense tenir una botigueta per les Rambles, sense remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairebé enlloc en aquest país i en el seu govern.

Ves què et dic, ets un home normal, la mena més estranya d’homes que hi ha al món, fet per tenir dona i canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per al treball ben fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la garlopa. I amb aquest estil has fet política demostrant que l’instint de mestre Pujol no l’enganyava.

De patac vas trobar-te amb aquells d’enllà.  Com que no em ve d’una ratlla t’ho explicaré com un dels meus records del temps de la República.  Discutint de l’Estatut de Catalunya un que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant: "mierda para el Estatuto" i "muera Catalunya". Nogensmenys que el José Antonio Primo de Ribera li va respondre que "Catalunya era una part d’Espanya" i feia l’elogi del nostre país i de la seva gent, però la vessava, hi afegia que quan una part d’Espanya volia separar-se calia lligar-la més fort sense contemplacions perquè no fugís.

Aquest era l’esperit del Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar mestre Franco.

Per no allargar-me a la bestiesa del "café para todos" i la llarga història que hem patit d’ençà de la transició, tots els governs d’enllà sabent-ho o no sabent-ho no van sortir de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.

I en aquestes vas sortir tu.  Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un forjador catalans, i molt menys anant de gairell com l’edifici de Bankia, mai no serà capaç de saber què s’amaga de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.

Així va arribar un dia en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar d’independència. Val a dir, que la gent et va entendre perquè això de la independència la portem en el subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè se’ns arronsa el melic tenint-ho per impossible.

I vet ací.  Sense foguerades patriòtiques, sense escarafalls, sense fanatismes i sense odis tu havies trobat un camí.

Ja hi vam ser. Em fa vergonya pensar que aquesta terra meva produeix tants imbècils per centímetre quadrat. Va ser un clamor, havies perdut les eleccions. Mentida, les havies guanyades talment el que tenia més escons no arribava a la meitat dels teus, però amb escons o sense  els pollastrets de vuit rals t’han picotejat sense compassió ni respecte.

He patit per tu, te les han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva persona no ja com a home de cada dia sinó com a polític.  Estic per dir que en aquest merder de xafarderies, callant i apesarat, tu ets l’únic camí.

Tu ets l’únic camí. I que callin les granotes dels bassals de mala pluja. T’han bastonejat, amb el que diuen els diaris d’enllà, no cal fer-ne cabal i espero que el seny català que tenen alguns dels polítics, benauradament, se’ls imposi per trobar una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa.

Josep M. Ballarín"

No hi ha resposta

28 juny 2013


El Concert per la Llibertat

D’aquí a ben pocs dies farà 28 anys d’aquella bonica nit de dissabte en què s’escaigué el 6 de Juliol de 1985 i que, junt amb la que ara és la meva dona, vam tenir la sort d’assistir al concert que Lluís Llach va oferir al Camp del Barça i on més de 100.000 persones vam vibrar i gaudir d’un inoblidable concert.

Demà dissabte -28 anys després- el Camp del Barça tornarà a vibrar altre cop en un concert que han anomenat “CONCERT PER LA LLIBERTAT” on hi participaran artistes catalans i internacionals de diverses generacions que interpretaran cançons pròpies en una primera part i les cançons més emblemàtiques de Lluís Llach en la segona part del concert.

Aquesta vegada no hi seré, però sí que el seguiré en directe per TV3 perquè serà, sens dubte, un gran esdeveniment ple de sentit, de contingut i de significació. Podríem preguntar-nos si cal un concert “per la llibertat”. Sí que cal, perquè -com molt bé han dit els organitzadors- el Concert per la Llibertat serà un gran esdeveniment de país, un clam de la societat civil per reclamar, a través del llenguatge universal de la música, el dret del poble català i de tots els pobles del món a poder decidir lliurement i democràtica el propi futur.

L’11 de setembre de 2012, més d’un milió de persones es van manifestar a Barcelona amb el desig de poder exercir la pròpia sobirania cap a l’estat propi. El Concert per la Llibertat vol ser una nova ocasió perquè la veu del poble sigui escoltada dins i fora de Catalunya, i un esdeveniment que contribueixi a implicar tothom en la construcció del futur col•lectiu del país.

S’ha parlat aquest dies que hi han hagut fortes pressions a alguns artistes per tal que no hi participin i alguns ja s’han fet enrere. Jo crec que no cal donar massa importància a aquest fet ja que la participació cal que sigui ben lliure i espontània i qui no en tingui ganes, o no comparteixi la idea, que no hi participi. Cal sentir-se lliure per poder ser lliure. I ser lliure vol dir –abans de tot- respectat l’opinió dels demés i de cap manera hem de fer com la “caverna mediàtica” que pressiona amb males arts, amb males formes i fins i tot amb amenaces. No hem de ser com ells ni posar-nos a la seva altura perquè nosaltres som demòcrates i nosaltres cal que fem el camí que ens hem marcat i que s’hi afegeixi qui vulgui sense pressions de cap mena.

Sí, però, que serà un acte important per motius diversos: serà un acte únic que agruparà més de seixanta artistes, perquè és fa en un espai emblemàtic, perquè serà un acte històric, perquè serà una de les demostracions cíviques i polítiques més importants de l’any, perquè el món sabrà que volem ser lliures per decidir el nostre futur, perquè després de molts segles, ara és el moment, ara és la nostra oportunitat.

No hi ha resposta

15 juny 2013


Por a la por = pànic

Classificat com a Independència,PSICOLOGIA

Són temps moguts, complicats i difícils els que estem vivint. Hi han molts fronts oberts i poques possibles sortides. Cada dia sabem amb més certesa que no en sortirem de forma ràpida d’aquesta situació i això crea inestabilitat, incerteses i por.

Els psicòlegs diuen que tenir por és normal i és una forma d’auto protegir-nos davant d’un entorn desconegut i a voltes feréstec. Tenir por, doncs, és normal. Ara bé, avergonyir-nos de la nostra por, amagar-la o dissimular-la no és bo i els psicòlegs diuen que és l’inici d’una futura fòbia. Cal ser, doncs, realistes i reconèixer les nostres fragilitats –que tots en tenim, i moltes- i mirar les pors de cara. Per tant, no hem de tenir por a les pors si no volem caure en el pànic. I ja sabem que el pànic és el descontrol i justament en moments crítics el que menys ens podem permetre és el descontrol. L’ ideal seria poder controlar la realitat però, com que això no és sempre possible, més que mai necessitem controlar-nos nosaltres mateixos. I això ja és més possible, tot i que sigui difícil. Però aquests mateixos psicòlegs dels que parlava ens diuen que és possible trencar el cercle viciós de les pors que ens tenallen, ens esclavitzen i no ens deixen ser lliures.

Canviar la forma de mirar les coses ens pot ajudar. Posarem uns quants exemples: dia sí, dia també, ens envien des d’Espanya missatges negatius, missatges terrorífics, missatges apocalíptics per tal de fer-nos sentir por. Si ens independitzem, diu el Ministre d’Exteriors, José Manuel Garcia-Margallo, perdria Catalunya fins un 25% del seu PIB. No entenc massa aquesta preocupació per nosaltres. Que ens deixi ser pobres, si volem ser-ho! També ens diuen que quedaríem exclosos de la UE i que, en quedar fora del mercat interior, suposaria tot un desastre per nosaltres. Altre cop es tornen a preocupar per nosaltres aquesta bona gent espanyola. Mireu si ens estimen!

Quedar-nos dins d’ Espanya significa ser rics, pròspers, poder cobrar les pensions, poder ser algú en el món, poder anar pel món amb el cap ben alt, poder estudiar, poder treballar, poder produir i poder vendre, ser rics, ser ben vistos, poder ser ciutadans europeus, etc. etc. És clar, tot això des del seu punt de vista. Des del nostre potser no és ben bé així…

No serà que tota aquesta xerrameca és deguda a que la por i potser fins i tot el pànic el tenen ells? No serà que aquesta por tan tòxica que, cada dia i en petites dosis, en envien sigui deguda a un pànic horrorós a que marxem?. No serà que potser no tenen arguments de valor i per això cauen en l’amenaça? Ja se sap que qui no té arguments racionals fa servir la força bruta i la irracionalitat. Per tant, em sembla que el que pertoca és canviar la visió de les coses. Veure que ens en podem sortir perfectament sense ells; que potser encara podem estar millor sense l’espoli permanent a que ens sotmeten; que potser ens podem governar fins i tot millor nosaltres sols; que el futur pot ser molt millor si ens traiem les pors –i la son- de damunt. Cal canviar la mirada. Cal que no fem massa cas de la por tòxica i de les amenaces. I restar tranquils i anar fent el nostre camí. Poc a poc i amb bona lletra. Amb millor lletra –això sí- de la que estem fent fins ara. Cal millorar força. Sense por i sense pors i sabent que el pànic el tenen ells.

No hi ha resposta

13 juny 2013


Proclames de la independència

Classificat com a Història,Independència

Això sí que és adoctrinament i no pas la llei Wert!. Si el ministre Wert conegués aquesta “perla” la faria estudiar (en español, com correspon) a tots els nens i nenes catalans per espanyolitzar-los ben espanyolitzats i què esdevinguessin autèntics patriotes.

Som a l’època de la guerra contra el francès. Es veu que algú va voler adoctrinar les tropes i el poble  i va fer el document que trobareu a continuació. Aprofitant la pedagogia utilitzada en l’ensenyament del Catecisme Catòlic -per mitjà de preguntes i respostes- incitava al poble a complir les seves obligacions ciutadanes, que no eren altres que la derrota i expulsió dels invasors de la “Pàtria”.

Encara que aquest document no pot catalogar-se com una proclama sí que és un mitjà publicitari amb la mateixa finalitat. Hi va haver dos catecismes: El Civil i l’Espanyol.

El Catecisme Civil és un breu compendi de les obligacions de tot espanyol, coneixement de la seva llibertat, i explicació del seu gènere, útil en les actuals circumstàncies per a l’ensenyament dels nens d’ambdós sexes.

El Catecisme Espanyol, que és el que avui portem aquí, conté algunes variants respecte al Catecisme Civil, ja que tenia per objecte fomentar l’entusiasme polític. Doncs, per combatre i vèncer l’enemic tots els mitjans eren bons.

Es dividia en sis capítols amb la finalitat que comprenguessin les tropes els deures extraordinaris que els imposava “la Pàtria” en les seves crítiques circumstàncies. La Junta Suprema Gubernativa del Reino el 10 de maig de 1810, va ordenar la seva circulació entre els soldats, "perquè calia -deia- que coneguin les obligacions en què estan constituïts, de defensar la Religió i altres justes causes per les que lluiten, i es penetrin bé de la doctrina infal·lible i certa que persuadeix la gloriosa empresa de la nostra defensa contra la tirania ". Corria a càrrec dels capellans llegir-lo en les casernes els dies festius.

 

DEDICATORIA.
A la Nación Ilustre que te has armado contra el gran bruto de la Francia, a ti dedico esta pequeña obra de mi imaginación acalorada, sea pues de tu aprobación y sírvate de diversión, y estímulo con lo que lograré mi deseo.

CATECISMO  ESPAÑOL

CAPITULO I

Dime, hijo, ¿qué eres tú?
— Soy español, por la gracia de Dios.
— ¿Que quiere decir español?
— Hombre de bien.
— ¿Que obligaciones tiene un español?
— Tres: ser cristiano y defender la patria y el rey.
¿Quién es nuestro rey?
— Fernando VII.
¿Con qué ardor debe ser amado?
— Con el más vivo y cual merecen sus virtudes y sus desgracias.
¿Quién es el enemigo de nuestra felicidad?
— El emperador de los franceses.
¿Quién es este hombre?
— Un malvado, un ambicioso, principio de todos los males., fin de todos los bienes y compuesto y deposito de todos los vicios.
¿Cuántas naturalezas tiene?
— Dos, una diabólica y otra humana.
¿Cuántos emperadores hay?
— Uno verdadero en tres personas engañosas.
¿Cuáles son?
— Napoleón, Murat y Godoy.
¿Es más malvado uno que otro?
— No, padre; los tres son iguales.
¿De qué origen proviene Napoleón?
— Del pecado.
¿Y Murat?
— De Napoleón.
¿Y Godoy?
— De la intriga de los dos.
¿Qué es lo que caracteriza al primero?
— El orgullo y el despotismo.
¿Y al segundo?
— El robo y la crueldad
¿Y al tercero?
— La lascivia, la traición y la ignorancia.

CAPITULO II

¿Qué son los franceses?
— Antiguos cristianos y herejes modernos.
¿Quién los ha conducido á semejante esclavitud?
— La falsa filosofía y la corrupción de costumbres.
¿De qué sirven á Napoleón?
— Los unos de aumentar su orgullo, los otros son los instrumentos de su iniquidad para exterminar el género humano.
¿Cuando se acabará su atroz despotismo?
— Ya se halla cercano su fin.
¿De dónde nos puede venir esta esperanza?
— De los esfuerzos que haga nuestra amada patria
¿Qué es patria?
— La reunión de muchos gobernados por un rey, según nuestras leyes.
¿Que castigo merece un español que falta a sus justos deberes?
— La infamia, la muerte material reservada al traidor, y la muerte civil para sus descendientes.
¿Cual es la muerte material?
— La privación de la vida.
¿Y  la muerte civil?
— La confiscación de los bienes y la privación de los honores que la república concede a todos los leales y valientes ciudadanos.

CAPITULO III

¿Quien es éste que ha venido á España?
— Murat, la segunda persona de esa trinidad.
¿Cuales son sus principales empleos?
— Engañar, robar y oprimir.
¿Que doctrina quiere enseñarnos?
— La depravación de costumbres.
¿Quien nos puede libertar de semejante enviado?
— La unión y las armas.
¿Es pecado asesinar a un francés?
—No, padre; se hace una obra meritoria, librando á la patria de estos violentos opresores.

CAPITULO IV

— ¿Que quiere decir valor?
— Una fuerza de espíritu que busca con calma y prudencia el momento de la victoria.
¿Es necesaria la subordinación para conseguirla?
— Sí, porque ella es su alma.
¿A quién debemos esta subordinación?
— A todos los jefes.
¿Quien es el joven más obediente y el más querido de la patria?
— El que reúne al valor los principios de honor y el desinterés personal
¿Quiénes son los que desean los empleos y honores antes de merecerlos?
— Los ignorantes, los orgullosos, y gente inútil que no sabe obedecer.
¿Qué debemos hacer en el combare?
— Aumentar la gloria de la nación, defender nuestros hermanos y salvar la patria.
¿Quienes deben tomar las armas?
— Todo el que pueda, los designados por el gobierno menos necesarios para los destinos públicos
¿Qué obligaciones tiene el resto?
— Contribuir á los buenos sucesos de la guerra por un generoso patriotismo, ayudando a la patria con los bienes que de ella ha recibido.
¿Qué debe hacer el que nada tiene?
— Rogar a Dios por la prosperidad de las armas españolas, desempeñar el destino que se le confíe y de esta manera contribuir al bien público.
¿De quién debemos esperar nuestra felicidad?
— De Dios, de la lealtad, de la pericia de nuestros jefes, de nuestra obediencia y de nuestro valor.

CAPITULO  V

¿Cual debe ser la política de los españoles?
— Las máximas de Jesucristo.
¿Cuáles son las de nuestros enemigos?
— Las de Maquiavelo.
¿En qué consisten éstas?
— En el egoísmo.
¿Cuáles son las demás?
— El amor propio, la ruina y la destrucción de nuestros semejantes.

CAPITULO VI

¿Por qué medios estos tiranos han engañado á nuestros pueblos?
— Por la seducción, la bajeza y la traición.
¿Estos medios son legítimos para apoderarse de una corona que no les pertenece?
— No, al contrario; son atroces, y debemos resistir con valor á este hombre que se ha hecho rey por medios tan injustos como abominables.
¿Qué felicidades debemos esperar?
— Las que los tiranos no nos pueden dar.
¿Cuáles son?
— La seguridad de nuestros derechos, el libre uso de nuestro santo culto, el restablecimiento monárquico con arreglo á las constituciones españolas y las relaciones con la Europa.
Pero, ¿no las teníamos?
— Sí, padre; mas degradadas por la adulación de las autoridades que nos han gobernado.
¿Quién debe restablecerlas y asegurarlas?
— La España reunida en Cortes, á quien sólo compete este derecho, tan luego como tenga sacudido el yugo extranjero.
¿Quien nos autoriza á esta grande empresa?
— Fernando VII, que deseamos de todo nuestro corazón ver entrar entre nosotros por los siglos de los Siglos. Amen.

No hi ha resposta

Anteriors »