Arxiu per a 'RELIGIÓ' Categories

22 des. 2021


BON NADAL 2021

Classificat com a Nadal

BON NADAL 2021

I BON ANY 2022!

Art Romànic català: Església Santa Maria d' Avià

Art romànic català: Església Santa Maria d’Avià.

 

NADAL és estar en pau amb Déu, és poder-li donar gràcies: gràcies per un altre any, per un altre Nadal, per seguir encara vius després d’aquest altre any pandèmic.

NADAL és estar en pau amb els germans: gràcies per poder seguir estimant-nos, per poder continuar la cursa de la vida i poder començar un any més.

Que no ens falti la motivació per la lluita de viure; la solidaritat amb tots aquells que ho passen malament; l’abraçada que regala afecte i demana perdó.

NADAL, com ens diu l’estimat i recordat PERE CASALDÀLIGA, és

 

Any Nou, Temps Nou,
alternatiu
en Política, en Economia, en Religió.
Contra els grans projectes de mort,
el gran projecte de la Vida.
Contra el consumisme depredador
entre armes i agrotòxics,
consumim indignació
amb tendresa i militància.
Visquem en
plenitud.

Pere Casaldàliga, 2011

Comentaris tancats a BON NADAL 2021

30 set. 2021


XAVIER NOVELL

Classificat com a Església

Els diaris i les teles van anar plens durant uns dies de la renúncia «per motius personals» del bisbe Xavier Novell de Solsona. El temps, que ho cura tot i la lava del volcà canari ho ha anat tapant i oblidant. Els mitjans de comunicació són així…  És lògic, però, que la notícia al seu moment xoqués i desconcertés  molta gent, per inesperada en el cas del Xavier i perquè no es dóna gaire sovint la renúncia d’un bisbe en les circumstàncies en què s’ha donat.

Han anat passant els dies, he llegit un munt d’articles sobre el tema, n’he parlat amb molta gent i anava pensant que no em calia escriure res més perquè ja ho ha fet altres millor del que jo ho podria fer i perquè considerava que la decisió que ell ha pres és tan personal, íntima i respectable que poca cosa hi podria dir. Algú, però, m’ha demanat la meva opinió, sabent que amb el bisbe Xavier ens coneixíem de feia molt temps i sabent també que algunes altres vegades havia escrit sobre ell en aquest mateix blog. Per tant, al final he decidit escriure alguna cosa, sense entrar a jutjar la decisió de la renúncia que va «lliurement presentar per raons estrictament personals» i de la que ens parlava la nota de premsa del bisbat de Solsona el dia 23 d’agost del 2021, a les 12 del migdia. Les decisions personals són sempre respectables en tots els àmbits de la vida (fins i tot si no acabem d’entendre-les o compartir-les), però penso que aquest cas té altres derivades que sí que seria convenient poder analitzar i valorar. És el que intentaré fer en aquest apunt, sense pretendre ser exhaustiu i fixant-me només en algunes.

1. La decisió d’un bisbe a renunciar al seu càrrec no és un fet qualsevol, ni quotidià i em sembla que no es pot ventilar l’assumpte amb un simple comunicat de premsa. L’opacitat dins de l’església és un fet massa habitual que potser podia servir en altres temps, però que ara ja no es pot justificar perquè significa tractar com criatures els fidels, que considero que es mereixen alguna explicació més. A vegades no cal donar detalls, però sí que cal donar explicacions. Considero que ho havia d’haver fet el mateix bisbe Xavier i possiblement s’hauria estalviat molt del safareig que ha hagut de suportar. M’ha arribat el rumor de què no li han deixat fer. Molt malament!

2. La norma del celibat és un altre tema que caldria reflexionar i, a hores d’ara urgent de canviar. No hauria de ser imposat, sinó elegit lliurament dins de l’església; segueix essent un tema sense resoldre i cada dia es tornarà més greu i més difícil d’acceptar. Hi ha estudis seriosos que diuen que la dimissió de l’estatus clerical arriba a un 25% des dels anys setanta del segle passat fins ara. Caldria parar-se i mirar de conèixer de prop la realitat de com el viuen els capellans i els motius de fons dels quals un dia decidiren donar un tomb a la seva vida i, superant moltes dificultats, van aconseguir viure amb normalitat enmig d’un món canviant i una església jeràrquica, retrògrada en molts sentits, prepotent i centralitzada. Molts d’ells van elegir, simplement, viure la seva fe d’una forma més lliure i en una frontera de línies una mica difuminades. Veiem en alguns relats que s’han publicat en forma de llibre testimonis de vida, de fe, de tendresa, d’humanitat, de llibertat i de tossuda esperança de com es pot viure la fe de manera diferent i de com es pot somiar una església també diferent («Curascasados. Historias de fe y ternura» amb coordinació de Ramon Alario y Tere Cortés. MOCEOP)

3. L’elecció dels bisbes -i també dels capellans- s’hauria de fer d’una manera molt diferent de com es fa actualment. No se solucionarien tots els problemes, però se n’evitarien molts. Les comunitats locals haurien d’assumir més protagonisme a l’hora de l’elecció d’aquella persona (home o dona) que els presidís. Les comunitats s’haurien de tornar més acollidores i no tan impositives; més igualitàries i no tan jerarquitzades; no tan enfocades al culte i més a la vida de la gent; comunitats de recerca i compromís a viure en positiu en el món actual, que ha deixat de ser el món d’anys enrere. Les situacions canvien ràpidament i la societat també. L’Església acostuma sempre a fer tard i a no donar les respostes que la gent necessita i espera en el moment adequat. Ens trobem en molts llocs bisbes i capellans conflictius, no acceptats per una bona majoria de fidels, allunyats de la gent, amb tics autoritaris i maneres d’actuar poc evangèliques que fan que l’estructura eclesial sigui cada cop menys creïble i més allunyada d’allò que Jesús hauria volgut que fos.

4. Estic segur que la societat en general -i també el Poble de Déu- acceptaria de bon grat els canvis que portessin al fet que els bisbes i capellans es mostressin més humans per haver aconseguit ser més lliures, superant les servituds legals i jeràrquiques, per apostar per una església que es refia de l’Esperit de Jesús de Natzaret i optar pels pobres i les víctimes. No sempre és fàcil i pot ser molt dur caure del cavall, com Sant Pau, i baixar del cavall del clericalisme, baixar del pedestal i posar-se al nivell dels altres creients. No és fàcil, però és urgent i necessari.

Una resposta fins a ara

09 ag. 2021


UN ANY SENSE EL BISBE PERE

Classificat com a Pere Casaldàliga

Ahir va fer un any de la mort del bisbe Pere Casaldàliga. La Televisió de Catalunya va recordar-lo al Canal 33 amb un programa molt bonic, ple de múltiples testimonis i fragments d’entrevistes que ens el van tornar a fer ben proper.

La figura del bisbe Pere creix a mesura que passa el temps i a mesura que veiem com la institució eclesial no acaba de fer un pas decidit cap a una altra manera de ser església que seria molt més propera a com hauria volgut Jesús que fóssim els seus seguidors. El bisbe Pere, crec jo, seria un bon camí a seguir per aconseguir d’una vegada aquest canvi.

Durant una gran part de la seva vida, Pere Casaldàliga (1928), pensador, poeta i circumstancialment bisbe de São Félix do Araguaia, va viure dedicat a treballar a favor dels indígenes, dels camperols i a la causa de la justícia. Era bisbe catòlic ordenat, però no com la majoria de bisbes que estem acostumats a veure. Sempre es va negar, per exemple, a vestir com a tal i portant ell mateix una vida de pobresa com la majoria de gent d’on vivia. Quan es coneix la pobresa o s’està a prop d’ella, molt de la perspectiva vital d’un canvia a la força.

La seva obra de caràcter espiritual, pastoral i sobretot poètica és ingent, i ha estat traduïda a molts idiomes. Pel testimoni de la seva vida com de les seves obres, Casaldàliga és tot un referent en tota la comunitat eclesial llatinoamericana. Solia dir que els seus principals mestres espirituals eren Jesús de Natzaret, Francesc d’Assís, Teresa de Lisieux, Carles de Foucault, i formadors que havia tingut al llarg dels seus estudis eclesiàstics, companys de l’episcopat a Amèrica Llatina. I que en poesia s’inspirava en les obres de Sant Joan de la Creu i d’Antonio Machado.

ALGUNES FRASES SEVES:
-“Tot és relatiu, menys Déu i la fam”.
-“No n’hi ha prou amb ser creient. Cal ser creïble”.
-“Un dels pecats importants de l’Església, santa i pecadora, és la manca de capacitat per unir-se les esglésies, absolutitzant el que no és absolut, i no responent al testament de Jesús,
“que tots siguin u .
-“He tingut moments tristos, però com
que continuo tenint esperança, no arriba a ser un drama, una tragèdia. No crec que pugui dir que he viscut tristeses grans. Relativitzar perquè l’esperança continua donant garantia posterior a tots els fracassos, a totes les decepcions. Jo dic en un lloc d’un diari meu “Déu és amor, nosaltres som amor, traïció i por, però també esperança” i aquesta esperança resol totes les decepcions i totes les tristeses, tots els fracassos”.
-“El meu desig és que s’acabi la fam al món, que s’acabi la fabricació d’armes, la carrera armamentista, que s’acabi la guerra sobretot aquesta guerra per religió o sostinguda per religions”.
-“
Les meves tres majors preocupacions són que l’església, les esglésies, no s’uneixin, que no siguem capaços d’administrar aquest món que donaria per a tots i hàgim de seguir vivint enmig d’una humanitat on les dues terceres parts no tenen el dret a viure. I en el dia a dia, les nostres fallades i les dels agents de pastoral”.
-“Em penedeixo de moltes coses. De tot una mica. Podia haver-ho fet millor, amb més esperança fins i tot, amb més senzillesa, amb més generositat. Jo recordo sempre la frase d’aquell sant que deia que quan es presentés davant de Déu li demanaria: “oblida’t de les meves bones obres, parlarem només dels meus fracassos, dels meus pecats que això tu ho saps resoldre molt bé, oblida’t de les meves bones obres”.
-“Dels pobles indígenes he après la convivència amb la natura, un cert sentit de comunitat, i relativitzar també moltes coses que la nostra civilització considera absolutes”.
-“En la meva infància vaig sentir moltes vegades del meu pare i de la mare:
‘Nosaltres som pobres.’ Ja inculcat en la infància, poc després amb contactes, amb anàlisi i convivències religioses, he anat sentint realment que l’opció pels pobres ha de ser opció fonamental per a l’Església. Una opció que defineixi a l’Església recordant aquella frase de Van-der Meerch: ‘La veritat, Pilat, és estar de la banda dels pobres.’ Per a l’Església també”.
-“Els grans reptes o desafiaments que té plantejats l’Església del tercer mil·lenni són ecumenisme i el macro ecumenisme. La pobresa estructural de les seves institucions. La profecia contra sistemes, estructures que maten, que exclouen, que prohibeixen. Llavors seria, la unió de les mateixes esglésies, la profecia diària, una profecia que denuncia, anuncia i consola”.
-“Si fos nomenat Papa (és un acudit), tres serien les decisions primeres i més importants que prendria: la primera seria suprimir l’estat Pontifici i que el Papa deixés de ser Cap d’Estat. La segona, posar en suspens, en dubte, la cúria romana, i la tercera convocar una trobada, digu
em-ne Concili, si voleu, veritablement ecumènic, per refer totalment la cúria romana, per redefinir el ministeri de Pere i per proposar-amb serietat l’enculturació dels diferents pobles i la relativització del que és relatiu, que podia ser el mateix celibat sacerdotal, legislacions rígides, en el dret canònic, de vegades en litúrgia, en pastoral”.
-“Jo sóc un fill obedient de l’església, però al mateix temps no puc permetre que se segueixin utilitzant mètodes antidemocràtics en la relació dels bisbes, nomenant sense la menor consulta amb la comunitat local”.
-“Mai he emprat els símbols de poder episcopal. Amb tot respecte als germans que la fan servir, crec que no són símbols ni gestos evangèlics. Estan vinculats a estatus i seria el més lògic prescindir d’escut, prescindir de mitra, de bàcul, i celebrar les eucaristies amb simplicitat. No crec que li faci cap bé a l’Església tota aquesta simbologia”.
-“Per a mi, un home o una dona espiritual és viure en profunditat, assumir opcions dignes d’una vida humana. Ser coherent, obrir-se a les necessitats del proïsme. Celebrar la vida”.
-“L’anomenat tercer món és un escàndol en la història humana. Perquè tercer món per definició significa un món prohibit, marginat, explotat, inferior”.
-“Per a mi la vida eterna és la convivència plena amb el Déu viu, i amb tots els fills i filles de Déu”.

Una resposta fins a ara

12 gen. 2021


PARTURIENT MONTES, NASCETUR RIDICULUS MUS.

Classificat com a Església

«Pariran les muntanyes i naixerà un ridícul ratolí». El Part de les muntanyes és el títol d’una faula d’Esop (s. VI aC), que després va recollir Horaci a la seva Epístola als Pisons, 139. És una breu faula que explica com les muntanyes comencen a retrunyir com si donessin signes de voler parir, esglaiant a tothom que ho sent. Després, però, de tant soroll i de senyals tan impactants, les muntanyes pareixen només un petit ratolí. Esop ens vol dir que hi ha coses que esperem que esdevinguin importants i després veiem que queden en no res.

Això és el que a mi em sembla que ha passat amb una notícia que acabo de llegir: el Papa ha determinat, a través d’un ‘Motu proprio’, l’accés de les dones als ministeris de Lectorat i Acolitat, els anomenats ‘ministeris laics’ que des de Pau VI estaven reservats a homes. Per primera vegada, una dona pot exercir de forma oficial un acte ministerial a l’Església i exercir des de l’altar. Dit d’una altra manera: a partir d’ara les dones podran llegir les Sagrades Escriptures a la missa i tenir cura del servei de l’altar, ajudar el sacerdot en la celebració de la missa, distribuir la comunió, exposar el Sagrament o instruir els fidels que porten el Missal, la creu o els ciris. Però tot això no es feia ja a la pràctica? Tots sabem que sí i que és una cosa comuna a tot el món catòlic. Ara, en la seva Carta Apostòlica “Spiritus Domini”, el Papa Francesc modifica el cànon 230.1 del Codi de Dret Canònic i oficialitza el que ja és comú arreu.

Els estudiosos de la història del dret saben que l’origen de la Declaració dels Drets Humans és a la religió. Aquesta és la tesi que va plantejar i va defensar el professor Georg Jellinek, en el seu interessant estudi La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, que es va publicar en 1895. L’afirmació de Jellinek, sobre aquest assumpte, és clara i contundent: “La idea de consagrar legislativament aquests drets naturals, inalienables i inviolables de l’individu, no és d’origen polític, sinó religiós” (oc, cap. VII, edic. Granada, Comares, 2009, pg. 86). És a dir, la declaració dels DDHH no té el seu origen en la Revolució (s. XVIII), sinó en la Reforma (s. XVI).

El teòleg José María Castillo fa notar que, no obstant això, és lamentable que, a hores d’ara, l’Església hagi gestionat aquest assumpte de manera que la declaració dels Drets Humans, en qüestions molt bàsiques, està més a prop de l’Evangeli que del Dret Canònic. Amb un exemple, n’hi haurà prou: si es busca la paraula “dona”, en l’índex de matèries del vigent Codi de Dret Canònic, la paraula «dona» (i tot el que conté i expressa) ni apareix en la legislació de l’Església. Sens dubte, als responsables d’aquest assumpte ni els interessa esmentar a la dona i, pel que es veu, ni la dignitat, ni els drets, de més de la meitat de la població mundial.

O sigui, que molt soroll per a res! Seguim tenint una Església massa rovellada pels temps que corren.

Una resposta fins a ara

24 des. 2020


FESTES I PESTES

Classificat com a Nadal

Enmig de les moltes pors, tristeses, sofriments i llàgrimes d’aquest any molt difícil per tanta i tanta gent segueix naixent Jesús…

Igualment desitjo a tothom que ve aquí

BON NADAL 2020 

i que l’any vinent sigui millor…

NADALA

-Sentinella, què hi ha de la nit?

Què hi ha de la crisi?

-Des d’on ho preguntes?

Preguntes des de la fam

o des del consumisme?

El crit dels pobres

sacseja les teves preguntes?

Pastors marginals

canten la Bona Nova,

amb flautes i silencis,

contra els grans mitjans,

els mitjans dels grans.

Ens ha nascut un Nen,

un Déu se’ns ha donat.

Cal néixer de nou,

nus com l’infant,

descalços de cobdícia,

de por i de poder,

sobre la terra vermella.

Cal néixer de nou,

oberts al Misteri,

ungits d’Esperança.

Pere Casaldàliga (Nadal del 2012)

2 respostes

05 des. 2020


RECONEIXEMENT «ÀNIMA» PER A PERE CASALDÀLIGA

Classificat com a Pere Casaldàliga

El Bisbe Pere Casaldàliga i Àngel Pujol en una entranyable imatge

 

Era el 8 d’agost. En plena pandèmia, i quan aquest blog encara restava mut, va morir el bisbe Pere Casaldàliga. Vaig estar temptat a escriure alguna cosa sobre ell perquè els que m’heu anat seguint durant aquests 12 anys de blog sabeu del meu respecte reverent envers ell. Vaig pensar que ja hi hauria ocasió de parlar-ne més endavant.

Ara, en ocasió de l’acte que el divendres 11 de desembre es farà aquí a Mollerussa, aprofito per parlar altre cop del bisbe Pere. Aquest dia està previst atorgar-li la distinció del «V Reconeixement Ànima» a l’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga. Els Reconeixements Ànima Ciutat de Mollerussa, impulsats per l’Ajuntament de Mollerussa i el Centre d’Iniciatives Solidàries Ángel Olaran i en memòria d’Àngel Pujol, han volgut reconèixer en la seva cinquena edició l’obra social duta a terme pel bisbe Pere Casaldàliga i Pla. L’acta de la decisió del jurat recull que «la distinció s’atorga a l’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga per la lluita a favor del medi ambient i la contínua denúncia de la situació de l’Amazònia així com per continuar impulsant i inspirant moviments socials pels drets i la justícia social a l’Araguaia on gràcies a la tasca de l’eclesiàstic, que fou el primer a denunciar públicament la situació de l’Amazònia, s’han organitzat 15 comunitats rurals recuperades als grans latifundis que exploten la regió».

El lliurament es farà en un acte al Teatre L’Amistat de Mollerussa el divendres 11 de desembre a partir de dos quarts de 7 de la tarda i seguint les restriccions marcades en prevenció de la Covid-19 per la qual cosa tindrà aforament limitat i caldrà reservar per assistir-hi a través d’un formulari que es pot trobar a mollerussa.cat/reconeixementsanima. També es podrà seguir en directe l’emissió de l’acte a través de l’enllaç de YouTube: https://youtu.be/HUv4hawNhlE.

Josep Maria Pujol, ha remarcat el paral·lelisme entre la causa que es reconeix en aquest premi i la que defensa l’entitat que presideix donant suport a la tasca del missioner Angel Olaran a Etiòpia. El Pare Olaran també estarà a l’Acte, donat que va sortir per temes personals del país africà abans que esclatés el conflicte bèl·lic en la zona del Tigray. Àngel Pujol, germà de l’actual president, qui fou fundador i president del Centre d’Iniciatives Solidàries Ángel Olaran, va conèixer in situ en un viatge a Brasil l’any 2009, el bisbe Pere i les seves causes. Àngel Pujol tenia molt interès a conèixer persones i entitats que es dedicaven a la Cooperació i a ajudar als altres. Els Reconeixements Ànima van néixer després de la mort de l’Àngel i serveixen per recordar i preservar la seva memòria; i, a la vegada, homenatjar les persones i entitats també amb ‘Ànima’ solidària.

El bisbe Pere és molt cert que era tot el que reconeix aquest premi: un activista compromès fins al moll de l’os pels drets dels camperols i dels pobles indígenes del Brasil; també és cert que indirectament va fer una gran tasca tasca a favor del medi ambient i de lluita contra el canvi climàtic amb la seva defensa de la supervivència de l’Amazònia. Però el bisbe Pere era i representava molt més que això. Ho diuen molt millor del que ho podria dir jo el Jordi Corominas i el Joan Albert Vicens en un text que van escriure en motiu dels seus 90 anys:


«
Cal tocar-lo, abraçar-lo, per adonar-se de la bellesa d’una persona com Pere Casaldàliga: tendre i exigent, indignat i ple de sentit de l’humor, fràgil i dur, valent en les seves debilitats, contemplatiu i polític, fill de pastors, amant del petit poble que el va veure néixer i ciutadà del món, defensor dels indígenes i de totes les causes dels més perjudicats. Nostàlgic i esperançat, dolç i aïrat. La seva vida mateixa és un vers, una escletxa vers un món altre, que sense escapar de l’immens sofriment que sovint ens envolta, dóna la mà, per caminar i obrir més escletxes, a tots els marginats i els que pateixen, en un vast moviment de rebel·lia i esperança. Perquè l’última paraula no és la de la mort, ni la dels poderosos sinó la de l’amor. És ben conegut que l’han intentat matar diverses vegades per la seva denúncia de la injustícia, per la seva llibertat davant de tot poder i fins i tot davant de les seves pròpies pors i temors».

…D’aquí aquesta sensació compartida per molts que hem tingut la sort de compartir uns dies amb ell a Sao Felix, independentment de si som cristians o no, que paraules com “regne de Déu”, “església”, “evangeli”, “Jesús”, no són buides ni vanes, sinó que cobren en la figura del Pere tota la seva carnalitat i actualitat. “En el Jesús que ell expressa, en l’església que ell viu, en el Regne que ell espera, sí que hi creuria”,  ens deia una amiga atea a la qual el Pere va explicar amb moltes senzillesa la seva fe.
El Pere
deixa empremta en tots els que s’acosten a ell perquè tot en ell, amb les seves contradiccions i dificultats humanes, amb la seva taula sempre a punt per compartir, amb el seu “palau episcopal” sempre obert, amb el seu humor sorneguer, amb la seva tendresa a flor de pell, ens mostra un cristianisme i una església palpables que revelen el millor de cada un de nosaltres. Hom sent al costat del Pere que la duresa de la vida, els sentiment de buit, de derrota, de fracàs, de marginació, de sofriment queden transformats. El Pere, com a cristià, no et predica el Regne de Déu, te’l fa sentir. Al seu costat et sents millor, més persona, més escoltat, amb més ganes de lluitar, amb més esperança, amb més alegria, il·lusió i fortalesa interior».

 

No hi ha resposta

13 febr. 2020


EL NOM NOVELL

Classificat com a Pere Casaldàliga,Poesia

Aprofitant que ara tinc més temps, estic rellegint llibres antics. Alguns d’ells -no gaires- m’han acompanyat durant anys i han fet molts quilòmetres amb mi. Quan els miro tan ben arrenglerats a la meva biblioteca m’entra certa nostàlgia i sembla que em diuen que els torni a agafar perquè encara tenen moltes coses a dir-me. Alguns llibres no te’ls acabes, tot i ser vells i que se’l nota molt en el color esgrogueït de les pàgines, en les desgastades cobertes i en els desllomats lloms d’anys de brega. Alguns comencen a ser vells com jo, tot i que mantenen un esperit ben jove. Tot rellegint-los, ressonen dins meu paraules i conceptes que m’han ajudat a viure i a creure d’una determinada manera i que encara m’ajuden a seguir vivint i creient més o menys com sempre.

Un d’aquests llibres que estic rellegint és el del bisbe Pere Casaldàliga «Yo creo en la justicia y en la esperanza», que porta data del 1975. Mentre el vaig llegint anoto frases, les repenso y m’adono com d’actuals són encara. La lluita que ell portava a favor dels «posseiros», dels sense terra, dels indígenes, dels peons esclavitzats per terratinents sense escrúpols i dels més desfavorits al Brasil en aquells anys, segueix sent ben actual amb un fanàtic Bolsonaro que mira de destruir tot el que hagi pogut fer pels més desfavorits el Partit dels Treballadors de Lula que, tot i fer algunes coses mal fetes, va fer-ne moltes més de bones.

A la pàgina 94 del llibre m’he trobat amb un poema del bisbe Pere que no m’he pogut estar de copiar i que us l’ofereixo. Es titula «El nom novell», que va néixer com diu ell mateix «processat per la justícia, bo i escrivint a la mare» i que diu així:

EL NOM NOVELL

Plor i silenci i crit,

és la paraula que m’omple ara

la boca i l’esperit.

Que mai encara

jo no havia arribat

a entendre, mare:

la lli-ber-tat!

(Amb tots els que lluitaren i moriren per Ella;

amb tots els qui la varen cantar i patir i somniar…

jo la canto i la pateixo

i la gaudeixo, una mica

la lliure Llibertat!

Aquella, vull dir, mare, tota plena

amb que el Crist ens va lliurar.)

Si em bategeu un altre cop, un dia,

amb l’aigua dels sanglots i la memòria,

amb el foc de la mort i de la Glòria…:

digueu a Déu i al món

que m’heu posat

el nom

de Pere-Llibertat!

————————————————-

I per acabar, informar-vos que, amb motiu dels seus 90 anys (ara ja en té 92), es va crear un nou portal online amb tota la seva bibliografia, disponible per tot el públic i per a la seva descàrrega gratuïta, per sol·licitud expressa d’en Pere. Llibres, articles, poemes i molts més continguts de l’autor s’estan pujant al portal, per tal que tota la seva obra quedi amb accés garantit per a unes quantes dècades, fins i tot quan ja no estiguem aquí.

Accedir-hi és molt fàcil: Tots els continguts estan emmagatzemats en la plataforma Academia.edu i Pere Casaldàliga hi te el seu propi espai. Pots veure els documents, descarregar-los, comentar-los online amb altres usuaris, fer-te seguidor del portal (FOLLOW – SEGUIR) i rebre notificacions. Fes una ullada a la biblioteca online d’en Pere AQUI.

José María Concepción Rodríguez
Administrador de Obra y archivo
Biblioteca Online Pedro Casaldáliga

 

No hi ha resposta

20 des. 2019


BON NADAL!

Classificat com a Nadal

(text anònim modificat. Dibuix de https://www.agustindelatorre.com/)

DIUEN D’AQUEST NEN…

Que si va néixer ahir, que si ha nascut avui, que si va néixer aquí, que si va néixer allà.

Que si eren reis, que si eren mags.

Que si tenia germans, que si no en tenia.

Que quants pans i quants peixos.

Que si va morir als 33, que si va morir als 36.

Que on és, que quan torna.

Que si és Déu o no ho és…

El cas és que a mi em va agafar la mà quan més ho necessitava.

Em va ensenyar a somriure i agrair les petites coses.

Em va ensenyar a plorar i a compadir-me.

Em va ensenyar a despertar-me per saludar el sol i a dormir amb la consciència tranquil·la.

Em va ensenyar a caminar a poc a poc i totalment descalç.

Em va ensenyar a abraçar a tothom i a abraçar-me a mi mateix.

Em va ensenyar moltes coses: a estimar-me molt, a estimar el que tinc al costat i, si ho necessita, a donar-li la mà.

Em va ensenyar a escoltar quan m’està parlant en la quotidianitat, en la senzillesa; quan m’envia missatges de tota mena i que, per escoltar-lo, he de tenir el cor obert.

Em va ensenyar que un «gràcies» o un «perdó» ho poden canviar tot.

Em va ensenyar que la força més gran és l’amor i que el contrari a l’amor és la por.

Em va ensenyar com m’estima a través de mil detalls.

Em va ensenyar que els miracles sí que existeixen.

Em va ensenyar que si jo no perdono, sóc jo qui es queda presoner de la rancúnia i que per perdonar, primer he de perdonar-me.

Em va ensenyar que no sempre rebré bé per bé, però que he de fer el bé malgrat tot.

Em va ensenyar a confiar en mi i a aixecar la veu davant de la injustícia.

Em va ensenyar a buscar dins meu i no a fora.

Deixa que m’allunyi, sense enfadar-se. Que surti a conèixer la vida. A equivocar-me i aprendre. I sempre em segueix cuidant i esperant.

Fins i tot em va deixar aprendre d’altres mestres sense posar-se gelós. Perquè és de necis no escoltar tot allò que parli d’amor. I perquè avui, més que mai, entenc que tots parlen del mateix.

Em va ensenyar que només sóc aquí durant un temps i només per ocupar un espai molt petit a la història.

I em va demanar que sigui feliç i visqui en pau; que m’esforci cada dia a ser millor i a compartir la meva llum coneixent les meves ombres; que gaudeixi, que rigui, que valori. Diu que Ell sempre serà amb mi; que encara que dubti i tingui por, confiï, ja que en això consisteix la fe: confiar a Ell malgrat jo mateix…

Ell es diu Jesús. Va néixer pobre i segueix naixent pobre. Que des del seu pobre bressol ens beneeixi i ens ajudi a celebrar l’autèntic Nadal.

BON NADAL I BON ANY NOU A TOTS ELS QUE EM LLEGIU!

Mollerussa, Nadal de 2019.

No hi ha resposta

17 nov. 2019


SI DÉU VOL

Classificat com a Cinema,RELIGIÓ,Vida i mort

Tarda freda de dissabte. Havent dinat i després d’una curta becaina reparadora i sense cap ganes de sortir enlloc per refredat que duc al damunt, em disposo a veure alguna de les pel·lícules que la majoria d’emissores ens ofereixen en aquesta hora. Tampoc és que sigui gaire exigent en aquest camp i, per tant, només acostumo a buscar alguna cosa per entretenir-me. Quan m’interessa alguna pel·lícula en concret vaig al cine.

La sorpresa d’ahir va ser topar-me amb una senzilla i divertida comèdia italiana a TV3, el protagonista de la qual era un cardiòleg ateu recalcitrant a qui, de cop i volta, se li presenta una situació difícil de digerir per a ell: el seu fill, un estudiant de medicina en qui havia dipositat moltes esperances reuneix tota la família perquè els vol anunciar alguna cosa molt important. Ells, que l’han vist sortir sovint de nit amb un amic, intenten preparar-se anímicament per escoltar una mica anguniosos el que creuen que els dirà: que és gai. I tots queden sorpresos quan, en lloc d’això, els anuncia que vol fer-se capellà. I és aquí quan la cosa comença a posar-se interessant i a donar tombs inesperats fins ben bé a un final una mica inesperat.

La pel·lícula es titula SI DÉU VOL (SE DIO VUOLE) –una comèdia italiana del 2015 i que té com a director Edoardo Falcone- enganxa des del primer moment per tota una bona sèrie de gags còmics que té al principi, tots ells molt ben aconseguits. Però la comèdia, tot i conservar les característiques durant tota l’estona, ens va plantejant de mica en mica altres qüestionaments força seriosos i alhora interessants: els valors típics d’un metge liberal i famós, però molt cregut i força dictatorial amb els que l’envolten; el retrat d’una família burgesa que és un desastre i fa aigües per tots costats; el fet que un sotrac fort en la vida d’una persona pot canviar-la de dalt abaix; la relació que s’estableix entre ell, metge ateu, descregut i menjacapellans i un capellà que es cola sense voler en la seva vida…

La pel·lícula em va agradar i em va fer pensar una bona estona que una bona sotragada en la vida d’una persona generalment va molt bé i acostuma a ser positiva. Ens trobem amb sotragades de moltes menes: de salut, d’amics que ens fallen, de familiars que no ens entenen i a qui nosaltres no entenem, de feina, de cops de sort o de desgàcies inesperats … Una bona sotragada ens acostuma a humanitzar, a fer-nos baixar els fums, a relativitzar certes coses i a donar-ne importància a altres. Les sotragades vitals acostumen a ser sempre doloroses i desconcertants i no sempre sabem treure’n profit. Algunes persones les superen, les accepten com una realitat transformadora i positiva. Fan que la seva vida canviï i fins i tot millori. Però per desgràcia també pot passar el contrari i fer que la persona s’enfonsi del tot i es perdi irremeiablement. La vida és aquesta pretesa ruleta que no sabem on ens porta?

Si per algunes persones la vida està en mans de Déu (fins no fa gaire era comuna l’expressió «fins demà, si Déu vol»), per altres Déu és un concepte estrany, llunyà o alguna cosa que no pot existir de cap manera. Però també és cert que quan ens trobem en la solitud més profunda de nosaltres mateixos normalment sorgeixen les mateixes preguntes tant en els creients com en els no creients perquè la malaltia, la solitud, els desenganys, etc., ens posen tots al mateix nivell i no hi ha diners, ni poder, ni res que ens estalviï certs dolors materials o espirituals i certes experiències vitals. Per això mateix vaig trobar molt interessant la conversa entre el metge i el capellà davant la pera madura que penjava de l’arbre: el capellà deia que la pera no cauria només per la força de la gravetat sinó que cauria quan Déu volgués i a l’hora menys pensada. D’aquesta frase s’extreu el títol de la pel·lícula… Cadascú veurà com entoma aquest SI DÉU VOL. Però sí que he de dir que em va semblar que al metge li serveix per replantejar-se la vida quan veu que la pera cau davant seu, volent Déu o sense voler. 

No hi ha resposta

28 set. 2019


S’HA MORT MOSSÈN TRONXO

Classificat com a Església,Josep Maria Ballarín

S’ha mort Mossèn Ramon Maria Anglerill, rector de Gósol, un gran amic de Mossèn Ballarín i un d’aquells rectors en qui es va inspirar per crear el personatge de MOSSÈN TRONXO, segurament el llibre més popular de Mossèn Ballarín. De totes maneres -i si hem de ser sincers-, Mossèn Tronxo no és una sola persona, sinó que són tot el munt de capellans que hi havia escampats (cada cop en queden menys) per tants i tants poblets petits d’aquests mons de Déu. En el pròleg del llibre ja ens ho fa saber: «Al padrí Soques, al Ramon Maria, als meus antics deixebles que volten el greny, a tots els qui, com ells, encara són de la mena. La més bella, pobra i santa, fidel, silenciosa i oculta que ha donat l’església. Els rectors del tronxo».

Mossèn Ramon és un d’aquests representants dels rectors de pagès, d’aquests personatges arrelats tan profundament al terròs que s’hi han quedat servint fidelment fins a la seva mort a tothom que trobaven al seu camí. Ja ho diu a la primera frase del llibre: «No volia acabar els torrons sense un homenatge al rector de pagès». Mossèn Ballarín reconeixia que «no en sóc de mena, he vingut al tronxo de lluny, però els companys del rostoll m’han fet dels seus. Des d’aquell dia. De quan un veí de curs em deixava els llibres de la carrera perquè jo no tenia quartos per comprar-me’ls. AQUESTA TE LA DEVIA, RAMON».

Aquest bon home que s’acaba de morir, i que s’havia deixat feia anys una llarga barba de patriarca bíblic que el caracteritzava, resulta que deixava els llibres al seu company de la mateixa manera que després s’asseia al cafè del poble a fer la botifarra com un més del poble i deixant poc a poc la seva vida per aquells camins de muntanya, anant de parròquia en parròquia i servint tothom, sense cap distinció de persones i de forma callada i silenciosa. Per això mateix era tan estimat i per això mateix el 2012 Gósol va fer-li un homenatge amb motiu dels seus 50 anys de sacerdoci.

I com ell, es van morint poc a poc aquesta mena de capellans d’espardenya o xiruca, que han aixafat tanta pols i han caminat tants camins que ja se saben els topants de memòria. Els topants de la terra i els topants dels cors de la gent perquè estan totalment arrelats a la terra, a les tradicions i al país i han fet de la seva vida un servei al poble. Uns capellans que es van forjar en uns anys durs de postguerra i en uns seminaris on els cigrons rebotaven de tan poc cuits com eren i el bacallà i la cansalada de donya Urraca era el plat dels pobres en aquells temps. Mossèn Tronxo ens mostra la vida i la manera de fer de tot un tipus de capellans molt característics d’aquells temps i que, a mida que es vagin morint, trobarem molt a faltar. Molts d’ells no necessitaven gaire teologia ni llatí, ni encícliques per arribar a la gent i mostrar l’amor incondicional de Jesús pels més humils. Com deia el professor Roca Ricart en una crítica que feia al llibre Mossèn tronxo, «aquesta mena de capellans no entenen de política ni d’economia, però coneixen a la perfecció la gent i els seus problemes perquè connecten plenament amb ella. Coneixen la terra i les persones que la treballen com ningú no es pot ni imaginar. S’estimen cada arbre, cada pedra, cada ocell, perquè en ells veuen la grandesa de Déu. No coneixen ni l’enveja ni la malícia i el seu únic pecat és passar les hores de lleure jugant a la “botifarra” amb els veïns, i fins i tot engrescar-se quan no guanyen. A la vegada són capaços de viure una religiositat molt pura -per íntima- mancada de vicis i de prejudicis, d’esquemes i de preceptes. Tenen una concepció tan vitalista de la vida (valga la redundància), que fins i tot són capaços de xarrar amb la Mare de Déu (a la que anomenen mestressa) i amb un escolanet de cartró (el mocós), en un manifest intent de superar la solitud a què de vegades es veuen lligats. Gràcies a la seua fe i al seu temperament, més cívic que místic, atenyen resoldre tota índole d’afers que se’ls presenten, no sols a ells, sinó a qualsevol dels seus parroquians; i inclús als que no ho són. Amb una tal dedicació i una gran senzillesa aconsegueixen guanyar-se l’estima i la confiança de tothom, afecte que es converteix en l’única recompensa que reben per la seua tasca, a banda del treball ben fet. Els actes de mossèn Tronxo ixen del cor.»

Com en sortien els de mossèn Ramon, ben demostrats i testimoniats per tots aquells que els coneixien. Descansi en pau.

 

2 respostes

23 ag. 2019


CASALDÀLIGA I L’ECOTEOLOGIA

Classificat com a Pere Casaldàliga

Aquests dies el món sencer assisteix impertorbable -i com si no anés amb tots nosaltres- a aquest tètric espectacle de la selva brasilera cremant per tots costats. Les notícies ens diuen que el rècord d’incendis amenaça la selva amazònica. Ja no és només la tala indiscriminada d’arbres l’únic perill que amenaça la selva amazònica, al Brasil, un dels pulmons del planeta. Ara s’hi han afegit els incendis a aquest gran desastre. Segons dades oficials, entre gener i les tres primeres setmanes d’agost s’han registrat 71.497 incendis forestals en tot Brasil, el major nombre en set anys, una mica més de la meitat d’ells a l’Amazònia. El nombre d’incendis és un 83% superior al del mateix període de 2018, segons les dades divulgades per l’estatal Institut Nacional d’Investigacions Espacials (INPE, en les seves sigles en portuguès), i recollits per Efe. El INPE comptabilitza els incendis amb l’ajuda d’imatges de satèl·lit. Segons els càlculs de l’organisme, 38.228 d’aquests incendis (el 52,5%) es van detectar en estats de l’Amazònia. L’organització no governamental Institut de Recerca Ambiental de l’Amazònia (IPAM, en les seves sigles en portuguès), associa l’augment d’incendis a la desforestació promoguda pels terratinents, així com als incendis incontrolats de grans ramaders  per desbrossar trams de selva.

Com ja sabeu fa molt anys que llegeixo i segueixo el bisbe Pere Casaldàliga, un bisbe profètic i un dels principals impulsors de la Teologia de l’Alliberament. Ja fa més de 50 anys que va arribar a la regió de São Félix do Araguaia, al Matto Grosso, i una de les primeres coses que va fer en veure la crua realitat va ser comprendre que la lluita contra la injustícia suposava posar-se al costat de les persones empobrides i, per tant, enfrontar-se als rics terratinents. La seva primera carta pastoral es va titular “Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social”. Això, en una regió de selva com aquella, significa donar suport a la petita pagesia, a la població indígena i a la gent que sobrevivia de la pesca als rius, davant dels abusos dels terratinents i, avui dia, de les grans transnacionals del agronegoci. En una paraula: això va ser una acció profètica avançada als temps.

Quan ningú en parlava, ell ja parlava d’ecoteologia, aquesta vessant de la teologia cristiana que sosté que, per viure veritablement el compromís, hem de defensar-nos de l’espoli a la natura i a la gent més desafavorida. Segons les seves pròpies paraules: “Avui en dia, hi ha diferents teologies de l’alliberament. El que s’ha fet és incorporar més explícitament temes, sectors de la societat, de la vida, que abans no eren tan considerats. Han anat sorgint les qüestions associades als indígenes, les dones, l’ecologia, els nens del carrer… Ara, es tracta d’una teologia enriquida per les reivindicacions d’aquests grups emergents i, per això, la Teologia de l’Alliberament ja és molt plural en els seus objectius, sempre dins de la reivindicació de l’alliberament“.

El bisbe Pere fa molts anys que ve denunciant l’estratègia del gran capital brasiler, i per tant, mundial, que fomenta que les classes desfavorides s’enfrontin entre si, oblidant així qui és el veritable enemic. D’aquesta manera, sembla que la lluita per la terra que mantenen els indígenes col·lisionés amb els interessos de la pagesia, de les poblacions descendents dels esclaus, i tots ells, al seu torn, amb l’ambientalisme. I ara, amb el president Bolsonaro, aquestes classes capitalistes dominants han trobat el moment adequat per arrasar la selva, les cultures i els drets dels pobles a cara descoberta i sense remordiments de cap tipus. Fins i tot Bolsonaro ha arribat al súmmum de culpar les ONG de cremar la selva…

El bisbe Pere deia ja fa anys: “Dins d’aquesta visió de globalitat vaig descobrir per fi que el planeta és la nostra única casa. I no hi ha manera de salvar-nos nosaltres si no salvem el planeta. Millor encara: és bo recordar que podem desaparèixer completament els homes i el planeta seguirà. Fins per egoisme, diríem, ara nosaltres només ens salvem si és amb el planeta”.

Els que el coneixen i els que l’han anat a veure al seu terreny expliquen que Casaldàliga s’ha caracteritzat pel compromís i per l’austeritat. Expliquen que mai ha acceptat luxes, ni comoditats tecnològiques que no poguessin utilitzar també les brasileres i brasilers més pobres. Sempre ha viatjat amb autobús, hores i hores, fins i tot dies de viatge per acudir als seus compromisos. Mai en avioneta. Casa seva, sempre amb la porta oberta i acollidora, ha estat una de les últimes de São Félix do Araguaia a tenir nevera. I és que, per Casaldàliga, el consumisme és el gran dimoni del nostre temps. Amb ell, a més de devorar el planeta i emmalaltir-lo amb les nostres escombraries, ens fem còmplices del capitalisme i de la seva crueltat. Si tenim alguna cosa de sobres, li estem robant a algú. “Mentre que creguem que podem tenir tot el que vulguem, no hi ha solució”. “Fins ara el consumisme ha estat vist com un excés de vanitats, que si cal tenir quaranta parells de sabates, dues televisions, etc. Però això és molt més seriós: es consumeixen drets, es consumeixen necessitats. Si hi ha un 20% de persones i famílies que estan en la situació d’estar bé, que viuen en la civilització del benestar, hi ha un 80% que no té el fonamental. El consumisme és capitalista, i tot el dolent que té el capitalisme ho té el consumisme “. D’alguna manera, la seva aposta per viure austerament, de viure amb menys, plasma la proposta ecologista del decreixement. Viure amb menys els que tenim massa, perquè puguin viure millor totes les persones.

El bisbe Pere, somrient i sempre molt afectuós, contagia esperança. “La utopia és filla de l’esperança. I l’esperança és l’ADN de la raça humana. Poden prendre’ns tot menys la fidel esperança, com dic en un poema. Ara bé, ha de ser una esperança creïble, activa, justificable i que actua “.

En els seus 50 anys a São Félix algunes coses han millorat o, almenys, han empitjorat més lentament, gràcies a la seva tasca de denúncia. El bisbe emèrit i les persones amb les que ha format durant tant de temps equip són els més potents agents de transformació social de la zona i estan entre els actors clau de la lluita sociopolítica al Brasil. Per això mateix van estar al capdavant de les primeres denúncies a la dictadura, van recolzar activament el naixement de moviments com el Moviment de Defensa de la Terra. Els seus èxits són patents: “Quan jo vaig venir a Amèrica Llatina els negres, en la seva immensa majoria, no es reconeixien com a tals. Fins i tot, s’estiraven els cabells perquè no semblessin cabells de negre. Ara estan recuperant el seu orgull, la seva identitat. Una cosa semblant ha passat amb la població indígena. Quan vaig arribar al Brasil es deia que hi havia 150.000 indis, mentre avui hi ha un milió. En aquesta regió, per exemple, els indígenes tapirapé van reconquerir el seu territori, els karajá han reconquistat una part dels seus territoris, els xavante també … i tot això té esperit de Teologia de l’Alliberament”. I això, a més de fer justícia, té molt a veure amb la conservació de les últimes restes de selva que queden a la regió. No en va els millors espais conservats a la regió són els territoris indígenes.

En l’actualitat, malalt de Parkinson, continua implicat en la defensa de la natura i dels drets humans i dels pobles. Ha estat una veritable sort haver-lo tingut i haver-lo conegut, ara que la seva vida va arribant al final. En xancletes, com la resta dels habitants de l’Araguaia, amb pas tremolós, ben dirigit, continua el camí actiu cap a un món més just, més ecològic. En resum, més humà.

No hi ha resposta

21 jul. 2019


SIGUEM COMUNICACIÓ!

Classificat com a Comunicació,Pere Casaldàliga

SIGUEM COMUNICACIÓ!

Siguem comunicació,

que per a això hem nascut

de la boca de Déu!

Siguem comunicació,

perquè la seva Paraula

es comunica en pròpia carn.

Siguem comunicació,

perquè hem estat marcats

pel testimoni del seu Esperit.

Comuniquem-nos, germans, comuniquem-nos.

Diguem la veritat contra tota mentida.

Cridem l’esperança contra tota tristesa.

Donem el missatge suprem de l’amor contra tot egoisme.

Amansim la cridadissa

del propi cor atabalat.

Ensenyorim-nos dels mitjans de comunicació,

perquè els fills del Senyor no poden ser esclaus.

Escoltem totes les coses,

escoltem totes les ales,

escoltem totes les passes.

No podem deixar-nos aïllar, sords o muts,

ni per la por,

ni pel lucre,

ni per cap ordre dels dominadors.

Ajuntem totes les nostres boques en un sol crit de justícia

per damunt del mar de mons diversos,

per sobre de la muntanya de totes les estructures.

Que parli el poble per la ràdio,

que parli el poble des de la premsa,

que parli el poble en la TV.

Que parli el poble la veritat. Que la veritat parli al poble.

La veritat.

De dalt estant de les teulades

fins al cor del món.

A l’entorn del bramul que atueix els humans

fem foc i força a la humana llibertat

per a la notícia del Regne.

Cridem l’Evangeli.

Siguem paraula transmissora de la Paraula,

verbs del Verb, que s’encarna sempre

en el veïnat de Natzaret,

en les perifèries de Betlem,

a la vora del llac de la turba famolenca,

en els carrers de la ciutat on ressonen

els crits del mercat, la festa i els clarins de l’Imperi,

davant del Sanedrí i del Pretori,

en la creu que carreguen a les espatlles

del Servent sofert, en la silenciada vida del sepulcre,

en la vencedora tarda del Diumenge.

Si un dia no podem parlar amb paraules,

parlem amb la vida en peu de testimoni.

Parlem amb els ulls als germans atordits.

Parlem, sobretot, a les oïdes del Pare.

I potser, protestarem

amb la paraula major de la sang, proclamada

com a pregó de la Pasqua.

PERE CASALDÀLIGA

(Poema del llibre “A l’aguait del Regne”. Barcelona: Claret, 1989

No hi ha resposta

09 maig 2019


MÀRTIRS

Fa poc més de mig any que van fer sant l’arquebisbe assassinat de El Salvador ÒSCAR ROMERO. No calia. El poble ja el considerava un màrtir i, per tant, ja el tenia com un sant. Els màrtirs són persones que ens conviden a continuar la lluita i els somnis pels quals ells van donar la vida. El bisbe Pere Casaldàliga -un autèntic profeta dels nostres temps- deia en referència a Romero i a tantes i tantes persones que lluiten i donen la seva vida diàriament per la llibertat i la justícia: «Ai de l’església si oblida els seus màrtirs!». Jo diria que també «ai d’aquella societat que oblida els seus lluitadors!».Per tant, no només hauríem de parlar de «màrtirs cristians» sinó que podríem posar al mateix sac totes aquelles dones i homes, líders obrers o camperols, indígenes, sindicalistes, estudiants, polítics… que han estat empresonats, exiliats o assassinats per haver lluitat per una societat socialment equitativa i lliure, de manera que es fes realitat aquell principi que diu que «a ningú li hauria de sobrar res per tal de que a ningú li falti res».

És encara vàlid lluitar per utopies? Segur que sí. Perquè, què seria del món sense gent utòpica?. Romero, per exemple, ni tan sols va tenir el suport de Joan Pau II quan va anar a visitar-lo al Vaticà. Va haver de passar per un veritable calvari d’humiliacions i desdenys fins que no va ser rebut pel papa, que tampoc va ser gens receptiu davant de la situació de persecució que estava sofrint ell mateix i davant les massacres i violència que sofria el seu poble. Joan Pau II únicament li va dir que no tenia temps de llegir els informes que li presentava i que la única cosa que havia de fer era reconciliar-se amb el govern de El Salvador, un govern repressor contra les organitzacions camperoles que Romero considerava intolerable.

Davant d’això, Romero podia fer dues coses: abaixar el cap i tornar-se submís a les indicacions del Vaticà o revelar-se davant d’una flagrant injustícia com la que veia cada dia. Va optar per la segona i, per tant, va optar per allò més complicat. Si hagués optat pel primer camí, sabia del cert que seria premiat amb el solideu vermell de cardenal de la «Santa Església Catòlica». Amb una trajectòria d’ortodòxia fidel hom «fa carrera», com vulgarment es diu. I no només dins de l’església, sinó arreu. L’establishment no vol persones massa crítiques i complicades. Vol corders que segueixin el ramat i no pas cabres que vagis al seu aire… Poca gent es complica la vida quan ja són vells. Canviar seguretats per perills i certeses amassades amb els anys per noves incerteses, és més aviat una aventura per a joves. Als vells els costa canviar. És llei de vida. I també és llei de la història que a mida que una autoritat adquireix més poder, més s’allunya de la gent i més insensible es torna el seu cor. Vas pujant i et vas allunyant de la realitat perquè l’alçada emborratxa i aïlla.

Òscar Romero va trencar aquestes dues lleis: es va «convertir» quan ja tenia 60 anys i va ser quan va pujar a l’escalafó dels càrrecs eclesiàstics del seu país quan es va atansar de veritat a la gent i a la realitat. Romero va creure que s’havien de defensar els drets humans fonamentals quan, acabat de nombrar arquebisbe de San Salvador, els militars van assassinar el sacerdot jesuïta Rutilio Grande, un bon amic seu. Va dir que «si a ell el van matar per fer el que feia, a ell li tocava fer el mateix camí». Per aquesta causa va començar a lluitar i per això mateix va morir. A mida que va anar descobrint el sofriment del seu poble per la pobresa i la repressió a la que estava sotmès va anar descobrint el seu camí.

Totes les societats, totes les comunitats -religioses o laiques- haurien de descobrir els seus profetes i els seus màrtirs. Màrtirs que potser no han mort, però sí que sofreixen presó o exili. Crec que mereixen de part nostra el reconeixement i l’agraïment per la seva aportació a fer una societat més justa, més igualitària i més lliure.

 

No hi ha resposta

20 abr. 2019


Notre Drame

Classificat com a RELIGIÓ

——————————————————-

Para Dios vale infinitamente más un niño que todas las catedrales del mundo juntas

La primera noticia personal que recibí del incendio de la Catedral de París fue el WhatsApp de un amigo que decía:

“La Catedral de París en llamas en Semana Santa, ¿será un signo?”

Mi respuesta fue esta: “Cuando los discípulos reclamaron la atención de Jesús sobre la grandeza del templo de Jerusalén El contestó: ‘no quedará piedra sobre piedra’. El verdadero templo de Dios son los seres humanos. Al final no se nos va a preguntar por ningún templo, ninguna catedral, ninguna basílica, solo por los seres humanos: ‘tuve hambre, tuve sed… Mateo 25,31-46. San Pablo dice:  ‘el templo vivo de Dios donde El habita son los seres humanos” . (Ver 1ª Corintios 3,16-17).

La primera cita la recogen tres Evangelistas, signo de su autenticidad. Marcos la narra así en 13,1-2: “Al salir del templo, uno de sus discípulos le dice: “Maestro, mira qué piedras, y qué construcciones”. Jesús le contestó: “¿Ves esas grandiosas construcciones? No quedará piedra sobre piedra que no sea derruida”.

Jesús no vino a enseñarnos a  construir iglesias, ni catedrales, ni basílicas. Vino a enseñarnos a:

  • a amarnos unos a otros,
  • a sentir hambre y sed de justicia,
  • a dar de comer al hambriento,
  • a dar de beber al sediento,
  • a vestir al desnudo,
  • a acoger al forastero (inmigrante),
  • a atender al enfermo,
  • a visitarlo en la cárcel.

Podemos ver los textos en Juan 13,34-35, Mateo 5,6 ó Lucas 6,21 y Mateo 25,31-46.

Hemos visto a la gente llorar mirando las llamas, otros que no podían ni mirar, otros comentando que Notre Dame es el monumento más visitado del mundo con 15 millones de turistas al año.

De esos 15 millones, seguro que no van ni un millón al año, al menos a visitar a los más pobres de Africa, de Suramérica, o de la India, ni mucho menos a quedarse con ellos para acompañarlos, enseñarles a superar el hambre, la sed, el frío, la enfermedad, para que puedan vivir allí un poco más dignamente y no tengan que emigrar exponiéndose a perder la vida por el camino o pasar mil penurias si llegan a destino. Ni a echar una mano a los miles de mujeres africanas que alimentan a sus recién nacidos con huevos de hormiga porque sus pechos no dan leche ni la pueden conseguir, o peor aun los dejan abandonados en cualquier lugar o en el fondo de una letrina porque no tienen absolutamente nada que darles, o les rompen un brazo o una pierna para que den más pena y ponerlos a pedir. Esto no son frases sensacionalistas, son hechos concretos que están sucediendo todos los días.

A la Francia que llora Notre Dame y va a gastar muchos millones en reconstruirla, habría que preguntarle qué está haciendo con el Niger donde con su multinacional Areva extrae uranio para alimentar a sus 59 centrales nucleares, mientras que el Níger tiene un IDH de tan solo 0,354, que refleja un país en extrema pobreza con PIB 360 € por persona y año en 2017, escasamente 1 € al día, situándose así entre los tres países más pobres (empobrecidos) del mundo.

En el mundo desarrollado hemos sustituido a Dios por la religión,  y profanado así el mensaje liberador integral del hombre, que envío al mundo por medio de su Hijo Jesucristo, para que todo ser humano pudiera llegar a vivir dignamente.

Los poderosos de hoy económica y políticamente, que se consideran los amos del mundo, pasan tan indiferentes ante el sufrimiento de los cientos de millones de oprimidos, “que son como locos enamorados de la muerte, que no tienen la honradez de reconocer que matan para robar”, como las materias primas a los países pobres.

A ver si nos comprometemos todos a luchar por un mundo más justo y digno para todos los seres humanos y toda la creación, porque: “Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, pueden cambiar el mundo” (Eduardo Galeano), y así entre todos hacemos de él el mejor templo vivo de Dios para todos los seres humanos, pues “yo he venido para que todos tengan vida y vida en abundancia, dice Jesucristo.


BONA PASQUA A TOTS!


 

No hi ha resposta

05 abr. 2019


“SANTO SUBITO”

Classificat com a Església,Fòrum Ondara

“Santo subito!” va ser el crit en italià que es va poder escoltar i llegir en alguna pancarta als funerals de Joan Pau II, a Roma, el 8 d’abril del 2005. No era una iniciativa espontània, sinó que va ser molt ben dirigida i preparada per un dels moviments catòlics emergents durant el seu pontificat -els Focolars- i que va mobilitzar un bon grup de fidels, especialment joves.

Aquest tipus d’iniciatives no són pròpies només de l’església, sinó que també passa en els  actes multitudinaris que els partits polítics fan en campanyes electorals (preparem-nos aquests propers mesos!), en esdeveniments esportius, en concerts d’alguns músics emblemàtics, etc. “Nihil novum sub sole”, que deien els llatins. El que no veig gaire clar és que aquest tipus d’efervescències serveixin per gran cosa -si no és per esbravar-se-, perquè el temps ho va posant tot al seu lloc, la pols de l’oblit va reposant irremeiablement damunt les coses i la mateixa història posa els esdeveniments i personatges al lloc que els toca;  de fet, acostuma a quedar només allò o aquells/es que han estat importants i transcendents i que han deixat algun tipus de marca inesborrable. Les campanyes i els intents diversos per netejar imatges han existit sempre i molts ho continuaran intentant, però generalment amb intents fallits.

Exactament això és el que pensava jo quan  aquestes darreres setmanes llegia al Full Diocesà de Solsona ( ho podreu trobar AQUÍ ), una setmana darrera l’altra, elogis i més elogis del que fou bisbe de Solsona i recent traspassat bisbe Jaume Trasserra. N’hi havia per tant? El Full del dia 3 de Febrer va donar la notícia de la seva mort, com corresponia. Però és que els del dia 10, 17, 24 de febrer, 3 i 24 de març va seguir publicant testimonis enaltidors, encomiàstics, falaguers, laudatoris i fins i tot ditiràmbics. Ni un de sol una mica crític o, almenys, que donés veu a gent d’alguna altra corda i que potser pogués fer referència a alguna ombra que, com tota persona, devia tenir també.

Avui he rebut el full setmanal  “FENT CAMÍ PER LA SEGARRA RURAL”, que edita el grup de Parròquies de l’Arxiprestat de la Segarra, al bisbat de Solsona. Hi ha un escrit dels capellans que formen el Fòrum Ondara i del qual ja n’he parlat alguna altra vegada. El transcric aquí perquè crec que és justament l’altra veu que fa falta i que és silenciada reiteradament en els mitjans oficials del Bisbat. Podeu trobar els resums de les seves reunions i dels butlletins que publiquen AQUÍ. De totes maneres, us transcric el darrer escrit per si el voleu llegir directament.

EL RECORD DEL BISBE TRASERRA

La mort del que fou bisbe de Solsona, Jaume Traserra, ha obert un debat sobre el seu record com a bisbe d’aquesta diòcesi i la seva actuació. Comprenem –i molt– el sentiment del seu adlàter, amic, company, dofí i finalment successor com a bisbe, Xavier Novell. Entenem el seu sentiment davant la mort del bisbe Traserra i l’acompanyem en el sentiment. Aquest sentiment personal, però, no creiem que sigui motiu suficient per fer una campanya en el Full Diocesà de lloances i “canonització accelerada” d’un bisbe que va provocar una greu crisi en tot el bisbat important criteris aliens a una diòcesi rural com Solsona i establint un cordó sanitari entre un presbiteri que sempre s’havia mantingut agermanat, agermanament propiciat per una diòcesi petita on tots ens coneixem. Al costat de les coses positives, que sens dubte tenia, la seva actuació com a bisbe en el seu conjunt no ho va ser tant i va provocar conflictes en els capellans, en les parròquies, en les autoritats municipals, conflictes que ja portava com a rèmora de la seva diòcesi d’origen, sobretot amb l’arquebisbe titular. Les opinions aportades durant setmanes en el Full Diocesà, no deixen de ser criteris de persones particulars sobre la persona de Jaume Traserra, que segurament en les distàncies curtes era educat, refinat, amb sentit de l’humor i amable. Tanmateix, no creiem que el Full sigui el lloc idoni per reflectir aquestes opinions personals sobre la seva persona. Igualment, en la semblança que el mateix Full va publicar sobre la seva actuació com a bisbe, hi ha una evident asèpsia en tractar la seva trajectòria, ometent (no sabem si voluntàriament) aspectes importants del seu pas per Solsona. Creiem que no s’haurien d’haver publicat tants elogis i sí haver presentat la mort del bisbe discretament, deixant només per al seu funeral (amb transport pagat per als assistents) l’expansió emocional i sentimental del seu successor, que comprenem i acceptem. Tanmateix, en ares de no fer cap tort a la història, volem manifestar també que durant el seu pontificat, la realitat viscuda per molts al bisbat va estar marcada per un trencament amb etapes anteriors; per eliminar iniciatives que estaven donant molt de fruit, com ara l’Ajuda a l’Església que era una manera d’entendre l’economia de comunió de béns com un servei pastoral; per anular qualsevol record del bisbe anterior, Antoni Deig; per ignorar tota una assemblea diocesana del 1996-1998 (bisbe, capellans, seglars) fruit del Concili Provincial Tarraconense del 1995; per deixar en l’oblit a un sacerdot no permetent que escrivís més al Full Diocesà per tenir més obertura de mires que ell; per marginar sacerdots grans i/o malalts relegant-los a simples adscrits a alguna parròquia; per adular els sacerdots joves, fent-los creure que ells salvarien una església en declivi obviant les experiències i lliurament de sacerdots amb una gran trajectòria pastoral; per convertir les oficines del bisbat en un lloc educadament amagat a on t’havies d’esperar com un foraster, quan fins llavors era la casa oberta a tots; per una gestió econòmica no transparent basada en “fer diners” per sobre de l’atenció pastoral a parròquies i municipis, utilitzant, a més, l’economia com a instrument de poder… En fi, per fer de la diòcesi el seu camp de treball personal no inclusiu, de la qual cosa encara en paguem les conseqüències i pensem que les ferides ocasionades tardaran molt en cicatritzar.

Fòrum Ondara-7 i 14 d’abril de 2019 Núm. 1049

 

No hi ha resposta

06 gen. 2019


CARTA ALS REIS

Classificat com a RELIGIÓ

Tot mirant la cavalcada dels Reis a la tele i veient les cares plenes d’il·lusió dels nens i nenes, recordava les cartes què fèiem als Reis quan érem petits. Bé, recordava les meves cartes, però em sembla que totes s’assemblaven una mica. Totes les cartes dels nens i nenes de tot el món -fossin rics o pobres- pecaven per demanar massa. A les cartes sempre demanàvem coses, algunes de les quals resulta que mai arribaven. Potser érem massa ambiciosos… Els pares ja feien el possible per fer-nos entendre que els Reis no podien fer contents a tots els nens del món, perquè érem molts i no podien arribar a tot arreu. Però nosaltres no ho acabàvem d’entendre perquè pensàvem que per alguna cosa eren Reis Mags i, per tant, podien fer tot el que volguessin.

El cas és que tots els nens i nenes que fan la carta als Reis acostumen a demanar molt més del que seria raonable. Per si de cas hi ha sort… I amb el temps van descobrint que els Reis són els pares, que no són mags i que en la màgia acostuma a haver-hi trampa, encara que no es vegi a simple vista. I és llavors quan els cau el món al damunt. Però, si ho pensem bé, els grans fem el mateix, caiem en el mateix error i podem constatar que ens costa poc demanar. O si no, què és el que fem quan resem els que encara resem de tant en tant? Ens és molt fàcil demanar i no ens recordem gaire d’agrair. Ens costa poc demanar impossibles i ens costa més posar-nos a treballar per fer possibles totes les nostres il·lusions i esperances. És cert que aquella frase que va fer famosa el maig del 68 i que deia: «Siguem realistes. Demanem l’impossible» és una frase molt maca i molt suggerent, però també sabem que per aconseguir els impossibles hem de posar-nos a treballar en coses possibles.

He sentit algú que deia que havia deixat de resar Déu perquè no escoltava mai les seves oracions i que havia arribat a la conclusió de què Déu no era totpoderós i bo perquè, si ho fos, ens escoltaria i faria alguna cosa més per curar les nostres penes i totes les desgràcies que es produeixen al món. Tenim, en general, idees molt equivocades sobre Déui no ens adonem que demanar no hauria de ser res més que prendre consciència de les nostres necessitats, compartir-les amb Déu i comprometre’ns a resoldre-les d’acord amb les nostres possibilitats. I Ell ens pot ajudar perquè sabem que Ell creu en els homes i per això va enviar Jesús. Perquè Jesús tingués i sentís les mateixes necessitats, els mateixos dolors que nosaltres. I perquè caminés al nostre costat, compartint, escoltant, estimant, protestant i, en definitiva, vivint al costat nostre. Déu no és totpoderós si nosaltres no fem la nostra part de la feina i a Jesús no li va estalviar res, ja des del seu naixement en la pobresa i la debilitat total. Jesús no va buscar ni tenir mai poder, però sí que va caminar al costat dels dèbils i ens vaensenyar que l’única sortida que tenim és la bondat i la fraternitat.

Una gran majoria de coses que creiem i que ens van ensenyar sobre Déu les hauríem de passar pel sedàs de la crítica. Sant Agustí ja deia que tot el que diem de Déu no és Déu i que, com diu el bisbe Pere Casaldàliga, hauríem de deixar a Déu ser Déu i, simplement, intentar viure’l, respirar-lo, transparentar-lo amb el testimoni de la nostra vida, sense tantes paraules, definicions i dogmes. Hauríem de deixar que els Reis Mags siguin només Reis i conservin les il·lusions i ens portin esperança. La feina grossa l’hem de fer nosaltres.

2 respostes

01 ag. 2018


TOTA L’OBRA DEL BISBE PERE CASALDÀLIGA ON-LINE

Classificat com a Pere Casaldàliga

El bisbe Pere va complir 90 anys aquest febrer passat. Com tothom sap el bisbe Pere té parkinson. Adriano Ciocca, l’actual bisbe de São Félix do Araguaia, comenta que la malaltia, que de fa anys pateix el bisbe Pere, segueix la seva implacable cursa, que ara ja no pot ni parlar, però que «la presència d’en Pere Casaldàliga es un ànim, una força, una bandera constant. El seu testimoni és l’Evangeli de Nostre Senyor, no només de paraula sinó amb el seu compromís de vida».
JOSÉ MARÍA CONCEPCIÓN RODRÍGUEZ,un bon amic del Bisbe Pere, ha cregut convenient fer-li un regal d’aniversari per aquests 90 anys i ha tingut la bona idea de fer un portal en línia amb tota la seva bibliografia disponible a tothom per a fer-ne descàrrega gratuïta per exprès desig del bisbe Pere. Ell mateix en serà l’administrador de tota l’obra i de l’arxiu-biblioteca online. Llibres, articles, poemes i molts més continguts de l’autor es van pujant al portal per a que tota la seva obra quedi establement garantida per sempre.
Accedir-hi és molt fàcil. Tots els continguts estan emmagatzemats a la plataforma Academia.edu, on podem veure els títols, descarregar-los, comentar-los online amb altres interessats, fer-nos seguidors del portal i rebre notificacions.
SI VOLEU FER-HI UNA ULLADA, PODEU FER-HO AQUI.
La presència i el testimoni del bisbe Pere es mantenen vius a través del temps i continuen injectant esperança a tots aquells que desitgin comprometre’s en la construcció d’un altre món possible, més just, fratern, igualitari, en pau; d’una altra església més senzilla, pobre comunitària i profètica; d’unes altres relacions entre les persones on primi el respecte a les diferents opcions, a l’amistat, la cordialitat, la solidaritat.
Parlar i reflexionar de tots aquests valors en un món que sembla cada cop més desgavellat segueix essent una tasca necessària i imprescindible i l’obra del bisbe Pere ens hi pot ajudar.

No hi ha resposta

26 març 2018


SETMANA SANTA

Classificat com a RELIGIÓ,Setmana Santa

 
 
SETMANA SANTA
Brisa de primavera als palmons i a la vida,
indignació sagrada flamejant al pensament,
la justícia corrompent-se en la mentida,
l’autoritarisme xipollejant en el ressentiment.
Setmana Santa de debò, doncs:
la de poders innobles que ofeguen la paraula,
que atien l’odi i que omplen les presons,
que volen l’exclusiva del banc i de la taula,
pròdigues en cops, eixorques en solucions.
Setmana Santa de debò, doncs:
no la d’ingènues cançons enamorades,
de creences ensucrades i de fes sense raons;
la setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant… Setmana Santa fins al fons.
David Jou Mirabent. 2018

Comentaris tancats a SETMANA SANTA

16 febr. 2018


En el nom del Pere

Classificat com a Pere Casaldàliga

Avui el bisbe PERE CASALDÀLIGA fa 90 anys.
Un dels textos més bonics que he llegit aquests dies és aquest del David Fernàndez que us poso a continuació.
Per molts anys bisbe Pere!
———————————-
«¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?
Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer»
Blai Bonet, ‘Crist de Port-Royal’, L’Evangeli segons un de tants (1967)
Puntal ferm en terra fràgil, rere el llarg camí amb totes les polsegueres i traginant incansablement l’esperança mai no vençuda, Pere Casaldàliga fa avui noranta anys. Aviat és dit. I sempre arran de terra, sempre dempeus i sempre de cara contra el brutal poder de la indiferència, més subtil i menys cruel –aparentment– que la resta de poders, però finalment tan devastador, tan degradador i tan còmplice com els altres.
Caminant descalç, referent vigent i referència ineludible per tots els que se senten interpel·lats –commoguts, inquietats, indignats– per les injustícies locals i globals, Casaldàliga va optar fa molt per la dignitat de les perifèries contra la centralitat criminal de tots els palaus i totes les jerarquies. Ètica de la resistència, pedagogia de l’alliberament i praxi de la transformació social, fins i tot d’aniversari el regal és invers: celebrem comunitàriament una integritat lúcida, una decència a prova d’atemptats i amenaces i la coherència perseverant fins a les més darreres i solemnes conseqüències, totes les que implica viure lliure –com el vent– donant i donant-se solidàriament sense esperar res en canvi. Ho va dir. Però passa que ho ha fet. I sí. Travessat pels rius, no tornarà d’Araguaia a Balsareny perquè no li cal i perquè allà ha après que de terra n’hi ha només una –la injustícia– i és des d’aquella des d’on ens xiula que va aprendre el respecte i l’estima per totes les cultures, reconnectant amb la pròpia, el valor intrínsec de la diversitat entre iguals i la consciència ecologista. Des de la demanda clara, paraula de Casaldàliga, que ‘un poble només és lliure quan és independent, autònom i sobirà’.
A aquella terra castigada pel que castiga el món –l’afany de lucre, el terrorisme del poder i la indiferència inhumana pel dolor aliè–, hi va arribar el 1968. I mentre París anunciava el maig roig que mai no va ser, ell encetava una revolució que encara dura i perdura. Mig segle enrere, a l’Amèrica Llatina, les aspiracions socials i populars eren a punt de ser esmicolades i desaparegudes sota l’horror perpetrat per les dictadures militars que reberen el suport, altra volta, de tots els palaus i totes les jerarquies contra els quals en Pere –mai en nom propi, sinó en nom dels altres, dels oblidats, dels cansats, dels afònics, dels invisibles i dels que vindran– es rebel·lava.
Cinquanta anys després, noranta de fermesa nascuda d’aquell haiku paradoxal de Benedetti que canta i balla que els febles de veritat mai no es rendeixen, les paraules justes –les que fan, filen i retornen justícia– han surat sintèticament de la mà d’un amic proper. Ho sintetitza en Joan Soler, company de viatge i claretià de l’assemblea araguaiana: ‘Amb cap fatiga per consellera, amb cap por per carcellera, amb cap odi per bandera, amb cap mentida per amiga, amb cap “titulitis” per mestra, amb cap diner ni poder per pontífex: només amb els teus peus i les teues mans i el teu cos i el teu cervell humilment compartits.’ Així, això, és Casaldàliga i totes les seves nits i matinades compartides. Ni por ni fatiga ni mentida.
Sempre, des de les primeres notícies sobre els ‘teòlegs de l’alliberament’ que als primers noranta s’escolaven en un institut de la Vila de Gràcia –precari en cargoleres, però digníssim en educació– he sentit un profund respecte que em feia emmudir del tot. Diem Casaldàliga avui. Que és com dir Monsenyor Romero. Ignacio Ellacuria. Joan Alsina. O Antoni Llidó. I tots els altres noms. Amb el pas del temps, cada vegada que els rememoro més s’acreix la gratitud, més a prop m’hi sento. De fet, inversament proporcional en distància a algunes esquerres celestials que diuen molt però fan poc i que, fins i tot quan fan, fan la contrària d’allò que diuen. Engolides per la trama –una trama de poder– de la teranyina mediàtica, econòmica, electoral o institucional que Casaldàliga sempre ha denunciat i de què sempre ha fugit. En el tòpic fàcil, alguns ens retreien que hi fèiem alguns anticapitalistes esgarriats tan a prop del cristianisme del base. Cercar respostes? Bastir alternatives? Foragitar els mercaders del temple? Teixíem, continuem teixint, complicitats i solidaritats. En la resposta necessària els diem –i els diem encara– que mai no hem trobat militants solidaris tan honestos ni companys infatigables tan sòlids ni tan conscients que la lluita no s’acaba mai. Com en Jaume Botey. Ho hem dit moltes vegades, amb somriure còmplice: el punt de trobada no ha estat debatre sobre el paradís al cel, sinó compartir la lluita contra els inferns de la terra. ‘E a luta?’ –recorda Paco Escribano–: és allò que et deia en Pere després de dir-te ‘bon dia’. La lluita i la causa: humanitzar la humanitat.
Parafrasejant la Marina Garcés, al final descobrim que no hi ha sobirania millor ni més efectiva que estar lluny dels que manen i ben a prop dels que lluiten. Això ha anat fent Pere Casaldàliga, en el cada dia quotidià d’aquestes darreres dècades: un acte ininterromput de generositat i compromís, en moments difícils i estones pitjors. Una veu resistent que no reclama tant si hi ha un altre món possible –perquè ja sap que sí i que depèn de nosaltres–, sinó com carai permetem que aquest encara sigui possible. Hi ha qui no espera, fa; hi ha qui mai no desespera, actua. Per això, que diria l’Abelló, com que som filles i fills d’aquesta terra tan trepitjada, hem sortit rebels.
Contra la inhumanitat del moment, i fins i tot en el silenci de la malaltia, Casaldàliga és avui un efecte mirall. Ens posa davant les nostres complaences funestes, les falses seguretats i els conforts aparents. Avui, ara i aquí –rellegint-lo, reescoltant-lo– és com si es fes més evident que mai que els utòpics del tot són els qui creuen que tot anirà bé si tot continua igual.
Perquè entre les distopies reals i les utopies fracassades, queda encara per sort l’eutopia que sempre ha reclamat construir: els bons llocs. El sí-llocs habitables i compartibles contra els no-llocs de la injustícia. I sí, sóc ateu però sóc creient alhora: crec en en Pere. No el conec, però és com si el conegués de sempre. Hi creia ahir i hi creuré més demà. Però, sobretot, hi crec avui, enmig de la intempèrie del present. Divisa Casaldàliga, quan continua essent tard, però aquest és tot el temps que tenim a mà per a continuar fent futur:
«Sigueu lúcids, sigueu ferms.
Estigueu units.
Responeu a la persecució amb esperança.
Responeu a la por amb unió.»
Felicitats pels noranta, estimat, però sobretot, noranta mil vegades gràcies.
Per tot i per tant. I perquè amb tu, seguim i seguirem.
Indesinenter i sense defallir.
Tal com ens has ensenyat.
I a totes les Araguaies del món.
DAVID FERNÀNDEZ

Comentaris tancats a En el nom del Pere

26 nov. 2017


CARDENALS SENSE NORD

Classificat com a Església,Nacionalisme

En un article titulat Querida Cataluña a VIDA NUEVA el cardenal Fernando Sebastián parla sobre els nacionalismes i, en concret, sobre el nacionalisme català. Diu que «els nacionalismes són sempre victimistes». El P. Hilari Raguer de Montserrat, ha fet una rèplica al cardenal Sebastián per a ser publicat a la mateixa revista Vida Nueva. Però, ai las!, resulta que no li volen publicar. Segons ell mateix explica “a Vida Nueva es neguen a publicar la meva rèplica. Diu el director: que arran d’algunes coses que han publicat sobre el procés, s’han donat de baixa molts subscriptors, uns contra i altres a favor”. Per això diu que mirarà de difondre aquest escrit per algun altre camí. Ja ho ha fet a PERIODISTA DIGITAL i el podeu llegir clicant damunt l’enllaç.

I ara un altre cardenal de l’església catòlica, apostòlica i romana. Aquesta vegada l’ínclit Cañizares -en una entrevista a La Razón-, que diu que «no es pot ser independentista i bon catòlic». Més d’un ja li ha dit públicament que això de repartir carnets de «bon catòlic» és molt greu perquè és un assumpte polític i, com a mínim, és un tema totalment discutible. Si fos un tema que afectés alguna veritat de fe o doctrina moral encara en podríem parlar. Però d’una opció purament política i totalment lliure democràtica ni s’hauria de plantejar. Qui són els bons catòlics? Només els votants del PP? Només aquells que voten els partits del nostre gust i preferència? I si un dia la sacrosanta Constitució espanyola es modifiqués i permetés la independència, què haurien de fer els catòlics? Quins serien, llavors, els bons i els mals catòlics?.

L’església catòlica, apostòlica i romana s’ha equivocat moltes vegades al llarg de la història i ha hagut de rectificar algunes posicions preses i potser fins i tot una mica comprensibles a causa dels temps que vivien. Crec que alguns d’aquests cardenals, bisbes o capellans tan contraris a les independències i als nacionalismes haurien de revisar els seus postulats, els seus esquemes mentals i mirar una mica enrere. Per exemple un fet que va passar fa una mica més de 500 anys: al desembre de 1510, una petita comunitat de frares dominics desembarca a l’illa caribenya de La Española (avui territori de la República Dominicana i Haití). Aquesta comunitat missionera, encapçalada per Pedro de Còrdova, procedia del convent de Sant Esteve de Salamanca, un dels centres més famosos i més oberts de l’Ordre Dominicana. És una comunitat pobra i que vol anunciar la Paraula des del seu context d’inserció en la realitat de la conquesta espanyola: des de feia 19 anys els habitants de les anomenades Índies occidentals patien l’explotació i maltractaments, perquè els conqueridors només buscaven or i fer-se rics amb la sang dels indis als quals tractaven com animals.

La comunitat analitza els fets, examina a la llum de l’evangeli la inhumana opressió que pateixen els indígenes, es posa de part d’ells i conscient de la gravetat de la situació decideix denunciar-la públicament davant els conqueridors i notables espanyols, entre els quals hi havia l’almirall Diego de Colon, el fill de Cristòfor Colon. Entre tots els membres de la comunitat elaboren el sermó que encarreguen pronunciar a fra Antonio de Montesinos, bon predicador. Fa un sermó profètic i trencador el 21 de desembre de 1511, que ens ha arribat gràcies a Bartolomé de las Casas, llavors «cura encomendero», present en el temple:

Esta voz, dijo él, dice que todos estáis en pecado mortal y en él vivís y morís, por la crueldad y tiranía que usáis con estas inocentes gentes. Decid ¿con qué derecho y con qué justicia tenéís en tan cruel y horrible servidumbre aquestos indios? ¿Con qué autoridad habéis hecho tan detestables guerras a estas gentes que estaban en sus tierras mansas y pacíficas, donde tantas infinitas de ellas, con muertes y estragos nunca oídos, habéis consumido? ¿Cómo los tenéis tan opresos y fatigados, sin darles de comer ni curarlos de sus enfermedades, que de los excesivos trabajos que les dais incurren y se os mueren y por mejor decir, los matáis, por sacar y adquirir oro cada día? ¿Y qué cuidado tenéis de quien los doctrine, y conozcan a su Dios y criador, sean bautizados, oigan misa, guarden las fiestas y domingos? ¿Estos no son hombres? ¿No tienen ánimas racionales? ¿No estáis obligados a amarlos como a vosotros mismos? ¿Esto no entendéis? ¿Cómo estáis en tanta profundidad de sueño tan letárgico dormidos? Tened por cierto que en el estado en que estáis no os podéis más salvar que los moros o turcos que carecen o no quieren la fe de Cristo”.

L’impacte del sermó va ser enorme, «los dejó atónitos, a muchos como fuera de sentido, a otros más empedernidos y algunos como compungidos, pero a ninguno, a lo que yo entendí, convertido», anota el cronista. Diego Colón i els notables van sortir indignats i van decidir reprendre el predicador per aquella doctrina nova i escandalosa que anava contra el rei. Exigien una pública retractació. El diumenge següent, Montesinos va pujar altre cop a la trona i, en lloc de retractar-se, va dir que des de llavors no confessaria els espanyols, ni els donaria l’absolució i va recalcar que podien queixar-se allà on volguessin, però que ells seguirien predicant l’evangeli de Jesús.

Parlant d’aquest sermó, el gran teòleg Gustavo Gutiérrez, fa esment a una cosa fonamental: tant Diego Colón com el rei i tots aquells capitosts no es van equivocar en el judici que van fer del sermó, ja que es van adonar que aquell sermó no només qüestionava la manera com eren tractats els indis sinó que atacava de soca-rel la mateixa conquesta i l’injust sistema colonial espanyol.

Aquestes autoritats de l’església catòlica, apostòlica i romana que només veuen nacionalismes arreu (però que només veuen els dels altres i no veuen el seu nacionalcatolicisme) no s’adonen que hi ha una cosa que es diu drets humans i que els valors evangèlics, si no es basessin en els drets humans, no serien evangèlics. Per a ells els nacionalismes i el dret a la independència dels pobles es veu que és un pecat. Però, en canvi, no veuen cap pecat en certes estructures econòmiques neoliberals que oprimeixen pobles sencers, certs poders mundials que miren només els interessos dels propis mercats i que creen diferències abismals entre pobres cada cop més pobres i rics cada cop més rics. Aquestes autoritats de l’església catòlica, apostòlica i romana segueixen adormits en una son letàrgica inacabable i no veuen ni critiquen les caixes B d’algun partit dels més corruptes d’Europa. Els passa com aquell nunci italià a l’Argentina de Videla que, mentre jugava elegantment a tenis els caps de setmana amb el dictador argentí, milers de ciutadans eren torturats i desapareixien a Buenos Aires. Es veu que cadascú mira cap allà on vol…

No hi ha resposta

11 ag. 2017


Ens falten uns quants Xirinacs…

Classificat com a Sense categoria

A Xirinacs se l’ha titllat de tot, molts se l’han volgut apropiar i portar-lo al seu terreny. Se l’ha volgut classificar, però Xirinacs fou un home inclassificable, únic. D’aquells que no caben en cap calaix.

Acabo de llegir a VilaWeb un article que val la pena. Si, voleu, us estalvio anar-hi i us el reprodueixo aquí. Si el llegim amb atenció podrem comprendre com en aquests moments en farien molta falta uns quants Xirinacs.

———————————————————————————————————————————

Avui fa deu anys de l’Acte de Sobirania de Lluís Maria Xirinacs

L’11 d’agost de 2007 es va trobar al paratge de Can Pegot, a Ogassa, el cos sense vida de l’activista i polític antifranquista, filòsof i independentista.

Tal dia com avui de fa deu anys, Lluís Maria Xirinacs va fer el seu darrer ‘acte de sobirania’. Tenia setanta-cinc anys i havia decidit passar els seus últims dies en solitud, tal com deia la nota que duia a la butxaca quan, l’11 d’agost de 2007, van trobar el seu cos sense vida al paratge de Can Pegot, a Ogassa, sota la muntanya de Sant Amanç. Referent de la lluita antifranquista i independentista, va ser un precursor de la desobediència civil al nostre país.

En un calaix del seu despatx de la Fundació Randa, va deixar escrit que volia acabar els seus dies ‘en la soledat i el silenci’. Ara bé, lluitador incansable, també va deixar-hi un últim testament polític, l’Acte de sobirania:

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
Ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs
6 d’agost del 2007’

La mort de Xirinacs va causar una gran commoció, sobretot per la determinació expressada fins al darrer moment. Segons els seus companys de la Fundació Randa, més que un suïcidi, Xirinacs es va deixar morir quan ja es trobava molt feble.

Del seminari a l’Assemblea de Catalunya
Lluís Maria Xirinacs va néixer a Barcelona el 1932, i a vint-i-dos anys va fer-se sacerdot. Quan en tenia trenta-quatre, va rebutjar els diners que l’estat donava a l’Església i va portar començar una vaga de fam contra la vinculació entre l’Església i l’estat.

L’11 de març de 1966, va participar en la tancada dels caputxins de Sarrià, ‘La caputxinada’, i en la posterior fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants. Per aquests fets, el bisbe el va expulsar definitivament de la diòcesi de Solsona i, de fet, va esdevenir el primer capellà a rebutjar la paga de l’estat.

Entre els anys seixanta i setanta, va fer cinc vagues de fam més, va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya i el règim franquista el va empresonar dues vegades (1972 i 1974-75). Seguidor de les tesis de Ghandi i de la lluita des de la no-violència, va romandre a peu dret davant la porta de la presó Model de Barcelona dotze hores cada dia durant un any i nou mesos, fins que no es va aprovar la llei de l’amnistia.

El senat i el no a la constitució
El 1977, amb les primeres eleccions democràtiques espanyoles, Xirinacs s’hi va presentar com a independent i, amb més de mig milió de vots, va arribar a ser senador per Barcelona. Explicava, però, que no tenia cap intenció d’esdevenir un ‘professional de la política’. Va participar activament en el debat constituent mitjançant esmenes i, més endavant, també en el debat estatutari. Conscient, però, de les limitacions del text, es va posicionar a favor del no en el referèndum sobre la constitució espanyola.

El retorn al carrer
El 1980 va abandonar la política activa, tot i que no va deixar la lluita, i va començar a estudiar un nou model social i polític des del Centre d’Estudis Joan Bardina, juntament amb Agustí Chalaux. Sí que va deixar el sacerdoci, l’any 1990. El 2000 va tornar a protestar de manera activa per la independència.

Sempre va advocar per la independència dels Països Catalans, i l’any 2000 va fer una vaga de fam a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per a defensar-la. Xirinacs va ser condemnat el 2004 per l’Audiència Nacional espanyola per un delicte d’enaltiment del terrorisme perquè l’Onze de Setembre del 2002, en un discurs al Fossar de les Moreres, es va declarar ‘amic d’ETA’, amb la intenció de posar en relleu que, d’acord amb els principis no violents que havia defensat tota la seva vida, no totes les violències eren iguals.

El 2005, va ser detingut quan va acudir a renovar-se el carnet d’identitat i el van empresonar. De primer, a la Model, unida per sempre a la seva figura com a captaire de la pau en l’època de la lluita per l’amnistia dels presos franquistes; i després, a Can Brians. Una ràpida i intensa mobilització ciutadana, amb la intervenció també de diversos partits polítics, va fer que hi passés tot just unes hores, a presó.

Durant els seus últims anys, Lluís Maria Xirinacs va continuar treballant des d’iniciatives com la Fundació Randa, sorgida de la fusió entre la Fundació Tercera Via i l’Escola d’Estudis Polítics Randa, o l’Arbre d’Assemblees del Poble. Entre altres coses, feia cursos per a donar a conèixer Globàlium, un sistema filosòfic i de pensament ideat per ell mateix.

Podeu veure a YouTube, si voleu, el documental Xirinacs, a contracorrent clicant damunt l’enllaç.

No hi ha resposta

02 juny 2017


Davant les glosses dominicals del Bisbe Novell

Classificat com a Església



DAVANT LES GLOSSES DOMINICALS DEL BISBE NOVELL 
Els capellans reunits en el Fòrum Ondara ens sentim especialment sorpresos pels darrers escrits del bisbe Novell al Full Diocesà. Podríem dir que a cada glossa la fa grossa, al menys mediàticament parlant. I ens sap molt greu que el nostre bisbat de Solsona s’associï a polèmiques estèrils, unes polèmiques que en res ens ajuden a la nostra tasca evangelitzadora d’anunciar el missatge alliberador de Jesucrist en un món que necessita balsàmics en lloc de vinagre.
Concretament ens estranya la darrera glossa en què afirma –a través d’una pregunta retòrica– que “el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents” és a causa d’una figura paterna simbòlicament absent o esvaïda. Anem a pams!
És cert que els canvis culturals i sociològics estan traçant uns rols diferents a la masculinitat i la feminitat. S’està desdibuixant la línia divisòria i s’està passant d’una cultura patriarcal a una altra de més igualitària, una realitat que també està provocant canvis en els models de família tradicionals i n’estan sortint d’altres models. Això és una realitat.
També és veritat que en la major part dels adolescents apareix, tal com ho ha explicat sempre la psicologia evolutiva, una “confusió” en la seva personalitat que també afecta la seva sexualitat; un trasbals necessari per a la seva maduració i arribada a l’edat adulta.
Ara bé, establir una relació de causa efecte entre les dues realitats és aplicar una interpretació dubtosa de les teories psicoanalistes de Freud, la qual cosa, pel cap baix està molt lluny d’assemblar-se a l’actitud que ha de tenir l’Esglé- sia en la lectura dels signes dels temps i en l’atenció a les persones immerses en aquesta realitat, segons el model que hem après de l’Evangeli.
Pel que fa a les teories de Freud, és cert que va problematitzar (‘neurotitzar’, en dirien alguns) la sexualitat humana… però tota la sexualitat, no només l’homosexual. Podríem preguntar: com és que el bisbe no planteja que potser els nens heterosexuals ho són perquè tenen una mare absent o perquè busquen la germana que no han tingut? Com és que la suposada “patologia” només l’aplica a la sexualitat minoritària, l’homosexual, i per això la condemna com a patològica? Però no és missió de l’església aplicar aquestes teories, sinó alliberar les persones mitjançant el missatge de l’amor i la misericòrdia de Déu.
Desitjaríem que el nostre bisbe prengués les decisions de manera coŀlegiada, fos més prudent en les seves manifestacions i no es fiqués en fangars que dificulten la veritable missió i imatge que, a través nostre, ha d’oferir l’Església al món d’avui.
http://www.bisbatdesolsona.org/ondara

No hi ha resposta

11 maig 2017


«FENT CAMÍ»: número 1000

Classificat com a Bisbe Deig,Església,Jesús Huguet

Aquells valents que corren curses de marató saben que a vegades costen molt d’acabar i que hi ha moments en què les forces flaquegen i hom se sent defallir. «FENT CAMÍ per la Segarra rural» és un full que ha editat durant 20 anys el grup de parròquies de l’Arxiprestat de la Segarra del Bisbat de Solsona. La setmana vinent publicarà el número 1000. No es pot negar que han fet un llarg camí i que han fet honor al títol de la publicació! 

Una autèntica marató, que ha passat per moments difícils gràcies també a algun bisbe d’infausta memòria (d’aquells que en lloc de “fer olor a ovella”, com demana el Papa Francesc, més aviat fan olor a colònia fina) dels que darrerament han caigut a Solsona.

FENT CAMÍ és un senzill full parroquial sense pretensions. Aquests tipus de fulls parroquials, però, tenen la seva importància, tot i que no sempre se’ls reconeix. A vegades tenen més influència que les gran encícliques, que no llegeix ningú. Fan aquella feina de formiga que no es veu, però que hi és, és eficient i que es nota. Com aquelles llargues corrues de formigues que, a còpia de passar pel mateix lloc una vegada i una altra, deixen un rastre ben evident i marquen un camí que costa molt esborrar.

Aquesta setmana FENT CAMÍ fa una petita ressenya històrica de tot aquest llarg itinerari que serà bo que llegiu amb les seves pròpies paraules. Des d’aquí vull agrair-los tota la bona feina feta, desitjar-los llarga vida i estic segur que seran molts els que s’afegiran a aquest merescut reconeixement i a aquests bons desitjos.

PETITA RESSENYA HISTÒRICA DE QUASI 1000 números de «FENT CAMÍ»

Comença amb el número 0, al 21 de setembre de 1997. Des d’un principi va tenir el Full la benedicció del Bisbe Deig. I sempre ha volgut ser un acompanyament als nostres pobles i poblets, fent-ne història escrita amb les diferents activitats que s’hi realitzaven i amb la seva demografia. Des del començament (en el número 2) es va intentar fer ressenyes històriques dels nostres pobles. Primerament senzilles i, després amb els anys, més completes. L’apartat del «Quimet, l’escolanet» fou molt llegit i esperat pel seu bon humor.

El 23 de setembre de 2001 donàvem la benvinguda al Bisbe Jaume i, amb motiu del número 200, vam demanar-li per carta que ens fes un escrit de salutació als nostres lectors i de felicitació per haver arribat als 200 números. Ens va contestar que “en un full on s’hi escriuen coses contra el Papa, ell no hi escriuria mai” i més endavant tres articles d’aquest full van provocar la destitució fulminant de l’Arxipreste. De fet, vàrem continuar, com abans, essent molt respectuosos i crítics amb aquelles coses que el pas dels temps ens han anat donant la raó. A partir del mes de maig del 2004, sovint s’han anat publicant les famoses “xàldigues de Mossèn Huguet”, ja que les van prohibir publicar al Full Diocesà. Aquests articles han estat molt orientadors i també crítics en algunes actuacions de l’església.

Al número 500, el 21 d’octubre de 2007, el mateix Mossèn Jesús Huguet ens feia un escrit de felicitació pel llarg camí que anàvem fent, i al final ens deia “si fos bisbe, us beneiria amb les dues mans” i ens animava a continuar. Al 25 d’abril del 2010 re empreníem la història dels nostres pobles amb el nom “Els nostres campanars”. En aquests articles hi sortien dades de l’alçada del campanar, de les característiques del temple i altres històries del poble. Així hem “FET CAMÍ” durant gairebé 20 anys. Estem contents d’estar a les portes del número MIL!

En aquests anys hi haureu trobat un acompanyament, una HISTÒRIA, un seguit de celebracions i festes, com també el pas dels capellans per la Segarra. Molts d’ells han col·laborat també en aquest Full. Amb el pas dels anys hem anat essent cada cop menys a fer el Full fins que, en arribar als 20 anys, quedem solament 2. Aprofitem aquesta visió panoràmica per dir-vos que, al costat dels encerts i lloances que ens heu prodigat, també, segur, hi ha hagut desencerts, equivocacions i fins i tot potser algú s’ha pogut sentir ofès. Així, doncs, a tots us diem cordialment MOLTES GRÀCIES!

Edita: Grup de parròquies de l’Arxiprestat de la Segarra. Bisbat de Solsona

E-mail = [email protected]

web= www.efulls.com

No hi ha resposta

14 abr. 2017


Repensar la resurrecció

Classificat com a RELIGIÓ

Andrés Torres Queiruga és un teòleg gallec molt interessant. Té un llibre que es titula «Repensar la resurrección» (Trotta, Madrid 2003), on fa un intent molt interessant perreflexionar i reinterpretar el que és el nucli de la fe cristiana: la resurrecció de Jesús. Vull aportar, en aquests dies sants per als creients, algunes de les seves reflexions.
Ja des del primer moment, les primeres comunitats cristianes van tenir aquesta preocupació -com bé ho reflecteixen els escrits paulins-, preocupació que s’ha anat estenent fins avui. El nucli de la fe cristina ja de bon principi va consistir en creure i tenir la convicció vital de que la mort de Jesús a la creu no va ser la darrera cosa sinó que ell seguia viu d’alguna manera i que, tot i que d’una manera distinta, ell en persona segueix viu, present i actuant en la comunitat cristiana i en la història humana. Pels creients això significa que el destí de Jesús és el nostre destí, l’il·lumina i ens dóna l’esperança de què el Déu de Jesús és el «Déu de vius» que, com a Jesús, ressuscita tots els morts. En conseqüència, la resurrecció demana i possibilita un estil específic de vida que, marcada pel seguiment de Jesús, és ja «vida eterna».
Els estudis bíblics i els canvis culturals que s’han anat produint ha fet que s’hagi posat fi d’una vegada a la lectura literal dels textos bíblics i que ja no podem anar-hi a buscar una acta notarial del que va passar, però sí que hi podem trobar un sentit nou darrere de la lletra. Ara tenim una nova cosmovisió que ens obliga a llegir la resurrecció en coordenades diferents a les proposades en la seva versió original. Per sort, s’ha produït un enorme canvi entre un manual de teologia preconciliar i un tractat actual en la manera de veure la resurrecció, tan en l’aspecte quantitatiu com qualitatiu.
Ara ja ningú mitjanament seriós confon la resurrecció amb la revivificació o retorn a la vida d’un cadàver. Per tant, ningú la posa en paral·lel ni se la confon amb les «resurreccions»vàries que surten a la Bíblia. La resurrecció de Jesús, la vertadera resurrecció, significa un canvi radical en l’existència, en la mateixa manera de ser: una manera transcendent, que suposa la comunió plena amb Déu i escapa per definició a les lleis que regeixen les relacions i les experiències en el món empíric. Per això ja no la podem comprendre sota la categoria de miracle, puix en si mateixa no és perceptible ni verificable empíricament. Fins al punt que, per aquesta mateixa raó, fins i tot es reconeix de manera quasi unànime que no es pot qualificar de fet històric. La qual cosa no implica, és clar, negar la seva realitat, sinó més aviat insistir en el fet que és una altra realitat: no mundana, no empírica, no verificable per mitjà dels sentits, de la ciència o de la història ordinària.
Tots nosaltres podríem donar fe d’experiències personals ben reals i que de cap manera podríem demostrar empíricament. I no podem demostrar ni la mateixa experiència ni el com s’ha produït. Hi ha experiències que van molt més enllà del món real, demostrable, empíric. Hi ha experiències misterioses, indemostrables i totalment reals perquè estan fora de les lleis mundanes. Només es poden intuir fent servir el que en podríem dir la «lògica de la llavor»: qui podria, si no fos que ho podem comprovar a posteriori, veure com és possible la continuïtat entre l’aglà i el roure?. Ja ho va dir Sant Pau: «Amb la resurrecció dels morts passa una cosa semblant. Se sembra un cos corruptible, i ressuscita incorruptible; se sembra un cos sense honor, i ressuscita gloriós; és sembrat feble, i ressuscita ple de força. És sembrat un cos terrenal, i ressuscita un cos espiritual. Perquè, així com hi ha un cos terrenal, també hi ha un cos espiritual» (1 Cor 15, 42-44).
BONA PASQUA A TOTS!

2 respostes

20 març 2017


NADAR ENTRE DUES AIGÜES

Classificat com a Església

64555943b68398e3d7b41dd34a9b06a0

Jordi Llisterri entrevistaCATALUNYARELIGIO.CAT Philip Pullella, que és el corresponsal de l’agència Reuters al Vaticà. És, per tant, un dels periodistes més entesos en els assumptes vaticanistes. El que escriu allà sobre el Vaticà ho reproduiran els mitjans de comunicació de tot el món.

Pullella fa una sèrie de consideracions que cal tenir en compte. Opina que el Papa Francesc avança més del que a vegades pot semblar. Dóna una dada que ell considera important: “Francesc ja ha renovat el 40% del col·legi cardenalici, els qui elegiran el seu successor. I ho ha fet amb perfils que són pocs habituals i provinent de les perifèries”. Amb dos o tres consistoris més de Francesc, l’Església ja no pot tornar enrere”. També diu:“A mi, vist de prop, em sembla que Francesc està molt bé” i creu que “s’ha exagerat el conflicte entre els conservadors i el papa Francesc”. Diu que els immobilistes fan més soroll que la força que tenen i no creu que majoritàriament “la cúria estigui contra el papa, però qualsevol burocràcia costa molt de canviar”.

No seré jo qui desmenteixi una persona tan entesa com ell i, vist a la distància i des de fora, podria estar força d’acord amb molts de seus punts de vista. Però també em faig unes quantes consideracions –potser no tan optimistes com les seves- després de quatre anys de pontificat. Cal tenir en compte que és «papa» però també és «jesuïta» amb tota l’ambivalència que el terme connota. No podem negar que ha dit coses, ha fet gestos i passos molt interessants, que a molts ens ham omplert d’esperança. Però no puc negar que molts esperàvem alguna cosa més i que emprengués de forma més decidida reformes que a mi em semblen urgents. Em sembla que, tot i fer de papa, ha fet massa de jesuïta. Ha insinuat coses que després no s’han vist per enlloc i que és molt probable que la Cúria les hagi frenat o alentit. He recollit unes quantes coses que, a parer de molts, no acaben de canviar o que desdiuen l’esperit d’obertura que havia apuntat.

Ha seguit amb canonitzacions, algunes d’elles endogàmiques com s’acostumaven a fer i fins i tot una mica discutibles. Ha reconegut miracles, esdeveniments sanitaris l’explicació dels quals hauria de quedar fora del dictamen jeràrquic. Ha creat cardenals, en reconeixement d’un arcaic Col·legi històricament desprestigiat i eclesiàsticament artificial. No ha tingut valor per contradir, amb gestos o amb paraules, la misògina decisió de Wojtyla respecte al sacerdoci femení i a l’ordenació d’homes casats. No s’ha suprimit ni debilitat dicasteris que impedeixen o alenteixen la descentralització ideada pel Vaticà II i desitjada pel mateix Bergoglio. No ha subscrit la Declaració Universal de Drets Humans ni altres 15 convenis de l’ONU a la línia de la mateixa Declaració. No ha suavitzat la verticalitat centralista en nomenaments episcopals ni s’escolta al poble pel seu nomenament. Continua havent-hi nuncis arreu del món que fan més feina de polític que no pas de pastor. Escolten molt als polítics i molt poc al poble. I la conseqüència és llavors allò que diuen: «De Roma ve allò que a Roma va»…

I podríem seguir enumerant temes la solució dels quals constitueix un desideràtum dels que van treballar per una Església diferent: jesuànica, exemplar, autèntica. Decisions i reformes que cauen dins l’àmbit de les actuals competències personals del papa, sense necessitat d’un concili o de l’avinença dels seus col·laboradors. En llatí hi havia un sil·logisme referit al dogma de la Immaculada que deia: “Potuit, voluit ergo fecit” (Podia, volia, per tant, ho feia). És el sofisma scotista sobre el qual un papa megalòman va fonamentar el dogma marià indigerible i tantes i tantes altres coses sense fonaments històrics clars i fins i tot molt discutibles. Si un papa pot fer reformes eclesiàstiques ineludibles i vol de veritat fer-les, es poden fer. Com deia algú, aparentment, Bergoglio vol. Dubtosament, Francesc vol. Legalment, canònicament, el Papa pot. Doncs, per què no ho fa? És el que no acaba de quedar prou clar i potser ja seria hora que es donessin algunes explicacions i no es nadés entre dues aigües. En això el papa segueix sent molt “jesuïta”.

No hi ha resposta

15 març 2017


HIJAB SÍ, HIJAB NO

Classificat com a Islam

Els nostres cossos, nosaltres decidim

Ja hi tornem a ser! Cíclicament torna la polèmeica i pensem que no s’ha acabat pas, ni s’acabarà, de moment. El tema té molt recorregut perquè és un tema important, que toca la sensibilitat profunda de moltes persones i que la societat occidental no acaba de resoldre prou bé, des del meu punt de vista, perquè és un tema complicat i perquè té moltes vertents. Es un degoteig constant de notícies i discussions apassionades el que constantment surt als mitjans sobre l’ús de l’anomenat hijab, mocador islàmic o vel islàmic, que com ja se sap, és el mocador que, en molts països de cultura musulmana, les dones es posen al cap per cobrir-se els cabells i el coll quan estan en públic. És el vel més usat entre les dones musulmanes d’arreu del món i també a Europa a causa de la creixent immigració de persones àrabs. L’ús del hijab varia segons la zona, en alguns indrets és obligatori com a part de la xaria o llei islàmica (com a l’Iran o a l’Aràbia Saudita), mentre que en d’altres està restringit a esferes privades (Turquia, França) i en d’altres és opcional (Marroc). El seu ús està creixent en diferents països occidentals (és a dir, culturalment no islàmics) com a símbol d’identitat afegit.

No fa gaires dies, per exemple, es va fer popular l’article Maestras con hiyab y otros disparates d’ Arturo Pérez Reverte. No cal dir que va tenir molta ressonància mediàtica i respostes de tot tipus, coneixent la forma prepotent d’expressar-se que té aquest escriptor i que a vegades ratlla fins i tot la mala educació.

També ha estat molt comentada la notícia d’ahir mateix, en la que el  Tribunal de Luxemburg determinava que Les empreses podran prohibir el vel islàmic a la feina. Cal tenir en compte que aquest tribunal distingeix molt bé l’espai privat dels espais públics, fet que per a mi és essencial.

Encara no fa un any que l’escriptora de Vic, d’origen marroquí, Najat El Hachmi escrivia un article a El Periódico titulat ELS NOSTRES COSSOS, NOSALTRES DECIDIM i que podreu llegir en el següent enllaç:{Najat El Hachmi}

 Els nostres cossos, nosaltres decidim . Com que considero que és una visió sobre el tema prou important us el transcric íntegre aquí per si no teniu ganes d’anar-lo a buscar.

DIVENDRES, 26 D’AGOST DEL 2016

De petites ens ho van ensenyar, ens van dir: nenes, noies, quan comenceu a ser dones, vestiu-vos com cal, tapeu-vos els cossos perquè en ells hi ha la temptació, la vergonya, el dimoni. El nostre desig d’homes és impetuós, irrefrenable i no el podem controlar, és més fàcil que sigueu les dones les que us dissimuleu sota les teles per no provocar-lo. A la zona d’on jo vinc, al nord del sud i a l’est de l’oest, ens manaven de cobrir-nos els caps un cop casades, per distingir-nos de les solteres, perquè res no era més deshonrós que assetjar la dona d’altri. Assetjar la filla o la germana d’altri no era tan greu.Ens deien que ens cobríssim les parts que incitaven a les conductes prohibides i abans i tot de tenir cul o pits ja sabíem que aquestes eren carns delictives. Tampoc no era tanta la controvèrsia, llavors, els vestits de mares i àvies, generosos trossos de tela, no deixaven gaire marge a la transgressió. Per això no hi insistien gaire, en els missatges per reglamentar la indumentària de les dones.

Però de sobte tot es va capgirar, tres huracans que no havíem triat van trasbalsar-ho tot: el primer huracà va ser la modernitat que va entrar a les cases, als nostres gustos fent-nos descobrir noves formes de vestir, de portar els cabells, de modificar-nos l’aparença més enllà dels antics tatuatges, la henna temporal o el khol acabat de moldre per les àvies. Vam conèixer pantalons, camises, després punts i licres que s’arrapaven al cos, obertures mai imaginades.El segon huracà va ser l’emigració que ens va abocar, pobles sencers, a les desconegudes terres europees on ens hauríem de pensar de nou com si haguéssim sortit del no res, on hauríem de picar pedra per entendre les arrels i decidir lliurement, se suposa que ara sí, com volíem conjugar totes aquestes peces, la tradició, la feminitat, la religió, la democràcia i el gust i l’estètica, és clar.Encara no havíem començat a pensar-hi que va arribar el tercer huracà, el de la por, el de la contrició, el que ens instava a frenar-nos les ànsies de canvi, el que ens diu, en boca de tèrbols telepredicadors de pa sucat amb oli, amb tota la barba que vulgueu, això sí, que el principal perill per a la supervivència de la nostra religió, la volguéssim o no, érem nosaltres mateixes i sobretot, sobretot, els nostres cossos.

En tot això vam créixer, cada matí que davant del mirall havíem de decidir què ens posàvem, una cosa tan supèrflua que ara era el centre de tot. Que segons què dúiem o no damunt del cos, voldria dir unes coses o unes altres, que portéssim el que portéssim seríem sempre un missatge, un posicionament al mig d’una frontera que no sabíem on començava i on acabava, en ser més dels uns que dels altres. Que si et poses mocador ets dels uns, que si pantalons ajustats, dels altres, que si maquillatge, d’aquests, que si faldilla llarga fins als peus, d’aquells.Per això no trigaven a arribar les contradiccions, pantalons que treuen l’aire i cap tapat, enormes ulls ombrejats, llavis vermells i gel·laba. Unes van optar per cobrir-se perquè això les feia sentir segures, arrecerades. També n’hi havia que ho havien decidit ben conscientment després de llegir les fonts i fer l’esforç d’interpretar-se elles soles la pròpia religió, sense barbuts de pa sucat amb oli pel mig. N’hi va haver que un bon dia, fartes que els demanessin de dissimular-se a les noves terres, que els diguessin mira que n’ets de mora, es van fer més mores que mai amb un mocador ben vistós, així, al mig de la classe i ara sí que tindreu motius per dir-me que no m’integro.Moltes altres vam decidir, contra tot tòpic, desfer-nos de les robes de les nostres mares, treure’ns la vergonya del cos femení, destapant-lo fins on permetia el gust estètic i no pas la moral. Vam triar aquesta opció per no pagar amb les nostres carns cap suposada lluita de civilitzacions ni religions, per no marcar-nos la pell amb teles esdevingudes símbols identitaris. A les que vam triar no tapar-nos ens va agafar un orgull de cos de dona, fora el prohibit, fora la vergonya i la deshonra. Si és temptació, que ho sigui, és el vostre problema. Ensenyaríem el que ens donés la gana per desfer-nos precisament de totes les escopinades que ens lliscaven damunt la pell de feia segles i que ens titllaven d’impures. Nosaltres ens vam aferrar a aquesta actitud perquè ens donava poder, era desafiar els preceptes, encarar-se amb l’herència patriarcal amb les carns i els ossos i reclamar, de pas, també el nostre dret al desig. Ho vam pagar, és clar, no va ser fàcil.Segons com vesteixes és que demanes guerra, de manera que empassa’t les persecucions diàries, les mirades i les paraules malsonants a segons quins barris, empassa-t’ho tot perquè tu t’ho has buscat. Però hem resistit, encara que a vegades eren els mateixos autòctons, els sense religió i criats en democràcia els que ens deien noia, n’has fet un gra massa, ¿vols dir que al teu país t’hi deixarien anar, així de fresca i cenyida? Ens vam fer immunes als comentaris d’uns i altres perquè per damunt de tot volíem defensar la presència del nostre cos, la nostra presència en l’espai públic, sense restriccions de cap mena. Fins al topless i les platges nudistes, vam arribar algunes.
I gairebé ja ho havíem aconseguit, ja havíem oblidat que les nostres carns poguessin ser camp de batalla. I de sobte ens arriba la fotografia que plasma una agressió en tota regla: dos policies s’acosten a una dona a Niça i la fan desvestir. S’estava la senyora allà estirada, ni havia entrat a l’aigua però no marxen fins que ella ensenya prou carn. Un cop de puny, una humiliació. Perquè és dona, perquè el seu origen, recent o remot, és el que és, perquè és d’una classe social determinada. No s’atrevirà, no, el francès que governa a fer desvestir les xequeses del golf que es passegen pels Champs-Élysées negres fins als ulls. Ens bull la sang davant la instantània i de sobte hem reculat en el temps i som, de nou, en el punt d’haver de conquerir altre cop l’espai públic on a ells, els homes, ningú no els farà despullar-se, ni els diran com han d’anar. Ens bull la sang i el nosaltres que crèiem tan sòlid canvia, ens engloba de nou a totes, tapades i destapades, perquè per damunt de tot és el nosaltres de ser dones.

2 respostes

20 des. 2016


Quin Nadal celebrem?

Classificat com a Cristianisme,Leonardo Boff,Nadal

Ernst Bloch, filòsof marxista i ateu, diu:

“L’estable, el fill del fuster,

el predicador enmig de gent senzilla

i el patíbul final

són el resultat del material històric

i no pas fruit del material daurat,

preferit per la llegenda”.

Explica el teòleg Leonardo Boff que Nadal és un mite cristià. Però és un mite veritable. Des de fa almenys 50 anys, l’exegesi bíblica sobre aquests textos mostra que no es tracta d’un relat històric, sinó d’alta i refinada teologia elaborada pels evangelistes Mateu i Lluc (Marc i Joan no diuen res de la infància de Jesús) per provar que Jesús era realment el Messies, el fill de David i el fill de Déu.

Amb aquesta finalitat, recorren a gèneres literaris, que semblen història però que són en realitat recursos literaris, com, per exemple, els Mags d’Orient (que representen els pagans i dels savis), els pastors (els més pobres i considerats pecadors per tractar amb animals que els feien legalment impurs), l’Estrella i els àngels (per mostrar el caràcter diví de Jesús), Betlem, que no seria una referència geogràfica sinó un significat teològic: el lloc, segons les profecies, d’on vindria el Messies, diferent de Natzaret, totalment desconeguda, on probablement hauria nascut Jesús. I així altres tòpics.

Però el més important de tot és que enfront dels relats tan commovedors del Naixement podem dir que estem davant d’un grandiós mite, entès positivament com ho fan els antropòlegs: el mite com la transmissió d’una veritat tan profunda que només el llenguatge mític, figurat i simbòlic és adequat per expressar-la. És la funció de tots els mites que han creat la majoria de cultures i religions. Un mite és veritable quan el sentit que vol transmetre és veritable i il·lumina tota la comunitat. Així el Naixement de Jesús és un mite cristià ple de veritat, de proximitat de Déu i de familiaritat.

Nosaltres fem servir avui altres mites per mostrar la rellevància de Jesús. Per exemple és significatiu un mite antic que l’Església va aprofitar en la litúrgia de Nadal per revelar la commoció còsmica davant el naixement de Crist i que diu així:

«Quan la nit anava per la meitat del seu curs es va fer un profund silenci. Llavors, les fulles xerraires van callar com mortes. Llavors, el vent que xiuxiuejava va quedar quiet en l’aire. Llavors, el gall que cantava es va aturar enmig del seu cant. Llavors, les aigües del rierol que corrien, es van paralitzar. Llavors les ovelles que pasturaven es van quedar immòbils. Llavors, el pastor que aixecava el seu bastó va quedar petrificat. En aquest moment tot va parar, tot es va suspendre, tot va fer silenci: naixia Jesús, el salvador de la humanitat i de l’univers ».

NADAL vol comunicar-nos que Déu no és aquesta figura severa i d’ulls penetrants que vol escrutar les nostres vides. Apareix com un nen. No jutja, només vol rebre afecte i jugar.

I vet aquí que del Pessebre va venir una veu que em va xiuxiuejar:

«Oh, criatura humana, per què tens por de Déu?. No veus que la seva mare va faixar el seu fràgil cos?. No t’adones que ell no amenaça ni condemna ningú?. No sents com plora suaument?. Més que ajudar, necessita ser ajudat i rebre afecte. No saps que ell és Déu-amb-nosaltres com tots nosaltres?». I ja no pensem més, donem pas al cor que sent, es compadeix i estima. Quina altra cosa podríem fer davant d’un Nen sabent que és Déu humanitzat?

Potser ningú hagi escrit millor sobre el Nadal i el Nen Jesús que l’escriptor portuguès Fernando Pessoa, que diu: «Ell és l’etern nen, el Déu que faltava. El és el diví que riu i que juga. És un nen tan humà que és diví».

Més tard van transformar el Nen Jesús en Sant Nicolau, en Santa Claus i, finalment, en el Pare Noel. No té importància, perquè en el fons, l’esperit de bondat, de proximitat i de regal diví hi és en tots ells. Per això l’editorialista Francis Church del The New York Sun, l’any 1897, va estar molt encertat en respondre a Virgínia, una nena de 8 anys que li va escriure: “Estimat Editor: digues-me la veritat: Existeix el Pare Noel?”.

I ell sàviament li va respondre:

«Sí, Virgínia, el Pare Noel existeix. És tan cert com que existeix l’amor, la generositat i la devoció. I tu saps que tot això existeix de veritat i aporta més bellesa i alegria a la nostra vida. Que trist seria el món si no existís el Pare Noel! Seria tan trist com si no hagués nenes com tu. No existiria la fe dels infants, ni la poesia i la fantasia, que fan la nostra existència lleu i bonica. Però per això hem d’aprendre a veure amb els ulls del cor i de l’amor. ¿Si hi Pare Noel? Gràcies a Déu viu i viurà sempre que hi hagi nens grans i petits que han après a veure amb els ulls del cor».

Procurem mirar sempre amb els ulls del cor i no només per Nadal. Malauradament la majoria de nosaltres hem estat educats per mirar només amb els ulls de la raó i en la vida, ja ho sabem prou, no tot és “raonable”.

BON NADAL I BON ANY 2017 a tots els amics i seguidors d’aquest blog.

No hi ha resposta

08 des. 2016


DOGMÀTICS

Classificat com a RELIGIÓ

Un cop per setmana rebo al meu correu l’escrit setmanal que el teòleg brasiler Leonardo Boff publica a SERVICIOS KOINONIA. Són textos que, estant-hi o no plenament d’acord, ajuden i fan pensar. I això de pensar mai no és endebades. L’escrit d’aquesta setmana parla d’algunes facetes poc conegudes de Fidel Castro. Jo no parlaré d’aquest personatge perquè ja tothom n’ha parlat a bastament i el que se’n parlarà encara… La història, com a tothom, l’anirà posant al lloc que li correspon i tots ens en podrem fer una composició més exacta de la seva vida i de la seva obra.

No parlaré de Fidel, però sí que voldria parlar d’una frase amb què Boff encapçala el seu escrit. Diu ell que «cada cosa o cada persona té moltes facetes. Com vaig dir una vegada, cada punt de vista és la vista des d’un punt. Cadascun ocupa un punt en aquest planeta i en la societat de la qual forma part. I des d’aquest punt veu la realitat que aquest punt permet veure. Així que no podem absolutitzar cap punt de vista com si fos l’únic. Això dóna origen als fonamentalismes i a les discriminacions».

Quanta raó que té! Em sembla que molts ensenyaments de la història que hauríem d’haver après ens els hem saltat. Es veu que aquell dia no vam anar a classe… Critiquem constantment els fonamentalismes de tot tipus que la humanitat ha hagut de patir i resulta que estem caient en els mateixos errors de sempre. La nostra tendència és la del blanc i negre i ens oblidem dels indispensables matissos. Ho fem amb les persones, amb els esdeveniments, amb els països, amb les teories filosòfiques o teològiques… Ho fem quasibé amb tot i caiem, sense voler, en els mateixos tòpics de sempre, en els mateixos estereotips i en els mateixos prejudicis. Ens costa canviar el xip mental que s’ha instal·lat al nostre cap i obrir una mica el cervell a nous aires. Critiquem els dogmes i tots nosaltres estem temptats a ser dogmàtics per poc que ens descuidem.

Una persona m’ha fet arribar una nota -molt amable i educada, s’ha de dir tot- dient que jo criticava el dogma de la Immaculada Concepció (la festa d’avui) en el meu apunt anterior. Ben bé no crec que fos una crítica, sinó que més aviat era una pregunta llençada a l’aire sobre si els dogmes i la vida cristiana han d’anar tan inevitablement units com ens han fet creure; era una simple pregunta sobre la utilitat dels dogmes, del seu context històric i de cóm els dogmes han arribar a ser-ho dins de l’església. És clar que hi han hagut teòlegs que hi han reflexionat molt sobre aquest tema i, per tant, no pretenc pas fer-ho millor que ells. El gran teòleg Karl Rhaner deia que els dogmes no havien de ser punts d’arribada sinó més aviat punts de partida de cara a viure i entendre millor la fe cristiana. Volia dir amb això que un dogma no ha de ser mai una cosa tancada sinó una qüestió oberta. En el si de l’església a vegades no es qüestiona tant el cos de doctrina sinó el funcionament autoritari per mitjà del qual una institució diu als seus membres què han de pensar, com si fossin nens petits, i els obliga a acceptar fòrmules marcades per un temps i una cultura molt allunyada dels temps actuals. Fins i tot els dogmes s’han de poder mirar, aprofundir i explicar amb les dades i les visions noves que proporcionen els estudis teològics i bíblics que es van fent. La teologia, com qualsevol altra ciència, no hauria de tenir cap límit ni cap línia vermella que no es pugui traspassar si el que es pretén és buscar la veritat; i ja sabem que la veritat es busca moltes vegades una mica a les palpentes, en la penombra i entre llums i ombres i sense la pretensió d’aconseguir-la sencera. No hi ha una sola veritat -de la que nosaltres pretenem fer-nos-en amos i senyors-, sinó que hi ha petites veritats. Per això quan es parla de dogmes, inevitablement s’ha de parlar també d’heretgies, que també contenen petites o grans veritats que s’han de tenir en compte. Dogma i heretgia van plegats i han estat les heretgies les que han fet avançar la teologia. Explicael teòleg José Arregi que va conviure durant molts anys amb un franciscà vell i savi que deia sovint : «De tota la història de l’ Església, només m’interessen els heretges. Només ells han aportat alguna cosa vertadera». El mateix Rhaner va escriure que «l’heretgia no només és sana i necessària. És també inevitable».

Aquest any hem inaugurat l’ any dedicat a Martí Luter, «el millor teòleg cristià», com l’anomenava Daniel Olivier, sacerdot catòlic i professor de l’ Institut Catòlic de París. El 31 d’ Octubre de 2017 s’acompliran 500 anys d’aquell dia en què Martí Luter, profund creient, brillant professor i genial escriptor, va clavar a la porta de l’església del palau de Wittenberg les 95 tesis contra la venda d’indulgències. I cal dir també que Luter no estava sol, sinó que amb ell hi havia la majoria dels esperits més il·luminats d’aquell temps: Erasme, Moro, Valdés, Vives… I com a resposta la jerarquia romana va fer el pitjor que es podia fer: va posar en marxa la Contrareforma que encara arrosseguem fins ara. No tots tenien la raó, però sí que tots tenien una part de raó. Desgraciadament uns i altres va acabar aliant-se amb el poder i van començar les guerres en nom de la religió (quin contrasentit!), a favor o en contra d’uns dogmes i unes institucions que feien aigües per tot arreu i ja llavors es veia que no tenien gaire sentit perquè el món, la cultura i la visió de les coses començava a canviar d’una manera espectacular.

Per tant, recordem allò que dèiem al principi: cada punt de vista és només la vista des d’un punt i estarà bé celebrar l’any Luter i que Roma reconeixi al final, tal com el Papa Francesc va suggerir en el seu viatge a Suècia, que Luter va ser profeta evangèlic d’un nou temps. I recordar també que de dogmàtics no n’hi ha només dins de les esglésies…


3 respostes

04 des. 2016


LA IMMACULADA CONSTITUCIÓ

Classificat com a CULTURA,RELIGIÓ,SOCIETAT

trafico2-199x300

Al pas que anem, aviat els joves no sabran si aquests dies se celebra la diada de la Immaculada Concepció o de la immaculada constitució. Simplement sabran que són uns dies de pont pels que tenen la sort de treballar i que potser hauran de fer llargues cues a les carreteres. Ahir em preguntava una noia de 20 anys què era això de la Immaculada i per quin motiu se celebrava. Jo li vaig preguntar si sabia perquè també se celebrava el dia de la Constitució i, tal com esperava, tampoc en treia massa l’aigua clara. Fa anys, el famós periodista Salvador Alsius va escriure un llibre que es titulava HEM PERDUT L’OREMUS (Edicions La Campana, 1998). Hauria de ser un llibre imprescindible pels temps que vivim perquè es diu, i amb raó, que els nois i les noies d’avui no reben prou informació sobre una sèrie de fets, personatges i temes religiosos que són bàsics en l’àmbit cultural en el qual vivim. Això fa que els joves –però tambè tots els ciutadans que tinguin aquests buits culturals– no puguin entendre el significat de moltes obres d’art, textos, pel·lícules, actes litúrgics, festivitats i expressions d’ús popular que es basen en el coneixement de la cultura catòlica. Un coneixement que és independent de la creença religiosa.

Tothom que vulgui adquirir –o recuperar– unes mínimes nocions sobre fets i pautes que han influït d’una manera molt profunda en la cultura social que respirem pels quatre costats hauria de llegir aquest llibre i no n’hauria de fer una lectura ràpida sinó que s’hi hauria de parar una estona. De fet, a tots ens aniria prou bé tornar a repassar i a raonar perquè hi ha tanta cultura cristiana amagada sota les frases i les paraules del nostre viure quotidià i ni ens en adonem. Salvador Alsius va triat 1.000 temes d’una gran diversitat –personatges i fets històrics, ritus, referències bíbliques i evangèliques, costums religiosos, etc.–, i cada un el va explicar amb tot rigor i, alhora, amb la màxima concisió informativa i amb un llenguatge precís i clar. El volum es completa amb un índex de mès de 600 expressions lingüístiques que, provenint de l’àmbit religiós, són usades en la llengua col·loquial, com estripar-se les vestidures, fer la pasqua, passar un calvari, plorar com una Magdalena, sancta sanctorum, època de vaques grasses, vendre’s per un plat de llenties,etc. Hem perdut l’Oremus. Petita Enciclopèdia de la Cultura Catòlica és un llibre imprescindible per a no confondre les festes que celebrarem -o ja no- aquesta setmana. No és el mateix la Immaculada Concepció que la diada de la Costitució, per més que els noms puguin ser semblants i molts els confonguin, com he pogut comprovar més d’una vegada. O potser més que confondre’ls, simplement és fruit d’una incultura enciclopèdica (com deia un professor meu). M’agradaria que aquests dies alguna tele sortís al carrer i comencés a preguntar què és i què significa cada una de les dues festes; segurament que tindríem moltes sorpreses, degut a la indigència cultural i religiosa d’alguna gent.

No sé si encara té massa sentit celebrar festes com aquestes. Vull dir celebrar-les tal com se celebren ara, havent-se buidat de sentit per una gran part de la societat. Potser caldria un bon sotrac -cultural, polític i religiós- per tal de que hi hagués una reacció forta que despertés la gent del somni dels justos en el què estan instal·lats. Quan les coses no van gaire bé (per no dir molt malament) cal una bona sotragada. Caldria veure si aquesta Constitució és la adequada i respon a les inquietuts dels moments actuals que viu Espanya. I potser caldria revisar també si certes creences religioses han d’anar unides a dogmes com el de la Immaculada. Si la fe s’ha de basar en dogmes com aquests anem bén arreglats!. Jo penso que la fe hauria de ser tota una altra cosa i hauria d’anar més lligada amb la vida i amb els problemes de la gent…

Eduardo Galeano, en el seu llibre «Los hijos de los días» explicava que quan Pepe Figueres va arribar a la presidència de Costa Rica i va veure que s’havien de fer molts canvis per tal de que les coses canviessin una mica al país, va dir la cèlebre frase: «Aquí lo único que anda mal es todo». I el primer que va fer va ser suprimir les forces armades, tot i que molts van anunciar que seria una gran catàstrofe pel país i quasi la fi del món. Però el món va seguir donant voltes i Costa Rica es va salvar d’una vegada per totes de les guerres i dels cops d’ Estat i ara és un país prou pròsper, si el comparem amb altres de la zona.

Aquí caldria fer canvis dràstrics per tal de que les coses es moguessin una mica i poguéssim sortir d’aquest estancament d’aigües podrides on estem instal·lats en tots nivells. Aquí també podem comprovar quel’únic que va malement és tot plegat i que potser hi hauria d’haver algú que es decidís d’una punyetera vegada a fer canvis de veritat i en profunditat. Però ja veiem que ningú vol sentir a parlar de res que s’hi assembli. Tot al contrari: els grans partits fan els seus tripijocs per tal de que, fent veure que fan algun canvi, res canviï de veritat. Per tant, amics meus, no tindrem més remei que per decret seguim celebrant la Immaculada Costitució i els que encara som creients seguirem celebrant la festa de la Immaculada Concepció, festa que teològicamenttambé és força discutible, per més que sigui dogma de fe (un concepte que va ser afirmat com a dogma pel papa Pius IX el 8 de desembre de 1854 i que va ser fruit d’unes ciscumstàncies una mica especials).

Ni políticament ni eclesialment parlant anirem gaire lluny seguint pels camins vells de sempre. M’agrada la decissió que han pres alguns ajuntaments de no tancar les portes dels Ajuntaments i treballar com si res passés. Haurien de ser molts més els que ho fessin. És una llàstima, però les coses costen massa de canviar i tenim massa tendència cap a l’immovilisme. O el què és pitjor: a caminar enrere com els crancs.

No hi ha resposta

16 nov. 2016


PAU V, UN ALTRE PAPA D’ORIGEN CATALÀ?

Classificat com a Església,Història

Aquells a qui els agrada remenar papers a les biblioteques es troben de tant en tant amb alguna grata sorpresa. És el cas de la MONTSE MONTESINOS, una col·laboradora habitual de INH (INSTITUT NOVA HISTÒRIA). No fa gaires dies, en una agradable sobretaula amb una colla d’amics, aquesta professora jubilada -que modestament diu que no és historiadora però que des de sempre li ha agradat- ens comentava que des que es va jubilar va començar a dedicar temps a aquesta afició seva i va començar a remenar llibres i documents antics. L’avantatge d’estar jubilat, tenir molt més temps i ganes de fer coses porta a poder fer les coses que potser mai s’havien pogut fer en altres èpoques de la vida…

Ens deia la Montse que tot fullejant el Tractat d’Armoria d’en Jaume Ramon Vila, un llibre manuscrit del segle XVII on s’hi poden trobar dibuixats i pintats gairebé tots els escuts d’armes que tenien aleshores quelcom a veure amb la Corona Catalanoaragonesa i que es custodia actualment a la Biblioteca de Catalunya, es va trobar amb els escuts de la Santa Seu i el de l’Església Romana com a entitats genèriques i que aquests escuts en segueix un altre, també a tota pàgina, mostrant les armes del Papa Paulo V Borghese i que va acompanyat d’una amplia i detallada explicació, redactada pel mateix Jaume Ramon Vila. Explicava que li va estranyar aquesta particularitat, ja que era l’únic papa en tots els quatre volums de l’obra que té aquest tracte de preferència, de manera que va sentir curiositat per saber el perquè. Així, doncs, es va posar a llegir amb cura i mentre avançava en la lectura, va aparèixer en el text el mot “Barcelona”, i, a continuació, salta la sorpresa: arran de la seva recent elecció com a Pontífex Màxim -parlem de l’any 1605-, els representants del Consell de Cent de la Ciutat volien enviar-li una carta de felicitació i reconeixement com a fill d’una família barcelonina que en temps reculats havia marxat a establir-se a Itàlia. Per tant, podíem trobar-nos amb un Papa Borghese d’arrel catalana? Un membre d’una família tan poderosa a Roma, originària de Barcelona? Qui vulgui saber-ho, que llegeixi aquest interessant article clicant damunt d’aquest enllaç PAULO V BORGHESE, UN ALTRE PAPA D’ORIGEN CATALÀ. Pau V va ser Papa entre 1605 i 1621. Nascut Camilo Borguese d’una noble família de Siena, després de cursar estudis de dret canònic a les universitats de Perusa i Pàdua es va dedicar a l’advocacia. L’any 1596, Climent VIII el nomenà cardenal i a la mort de Lleó XI va ser escollit Papa. 

Ens explicava la Montse que aquest Institut Nova Història, que dirigeix l’historiador Jordi Bilbeny, fa anys que sorprenen afirmant i tractant de demostrar coses com les següents:

a) Que Cristòfol Colom era català, de família noble de Barcelona.

b) Que la empresa de la Descoberta de les Índies va ser una empresa, en principi catalana. Castella no hi va tenir res a veure fins uns anys després.

c) Que hi va haver, a partir d’aleshores, una ofensiva de censura d’impremta, amb decrets reials, sobretot de Felip II, per amagar i tergiversar les gestes de la corona catalanoaragonesa en favor de la creixent hegemonia de Castella i que es va continuar en mans de la Inquisició durant els segles següents. Felip V, enemic acèrrim dels catalans va posar-hi tot de la seva part.

d) Així, l’INH troba proves que la literatura catalana del segle XVI, tan rica fins el XV, desapareix de sobte amb una sobtada “decadència” i emergeix el segle d’Or de les lletres castellanes amb obres “castellanes” traduïdes del català, tal com s’ha demostrat amb el Tirante el Blanco, castellà fins a principis del segle XX quan es van robar dos exemplars al Vaticà, del segle XVI escrits en català.

S’està demostrant també que El Quixot va ser escrit per Miquel Sirvent, valencià de Xixona, en català, i traduït potser per ell mateix al castellà.

e) S’estudia la identitat de molts Conqueridors d’Amèrica amb nom extremeny i se’ls identifica amb noms i cognoms de militars catalans de les grans cases nobles catalanes, (els Cardona, per ex,) que eren els qui lògicament tenien els mitjans, el poder de convocatòria i formació per endegar empreses de conquesta. No tot ho podia pagar la corona.

En definitiva, al segle XVI es va tenir interès especial en promocionar en tot Castella i arraconar els Països catalans i Aragó tot posant una gran manta al damunt per intentar amagar coses. Al cap dels segles, si es busca i rebusca una mica, es van trobant les proves d’algunes coses amb les que no hi comptàvem. Si entrem al Web de l’INH potser ens podem estorar una mica amb tot el que allà s’hi publica, com per exemple que Sta Teresa podria haver estat una abadessa de Pedralbes, noble, en lloc d’una monja filla de pare convers, o que Hernán Cortés era un noble aragonès emparentat amb la família reial, etc, etc, etc.

Puguin o no puguin demostrar-se del tot aquestes coses, sí que pot resultar interessant llegir-ho. Animo a fer-ho a qui encara no ho conegui perquè segurament que en sortireu tan sorpresos com en vaig sortir jo.

2 respostes

23 oct. 2016


LA PÀTRIA DEL COR

Classificat com a Església,RELIGIÓ

Avui se celebra el DOMUND (Domingo Mundial de las Misiones). El DOMUND és una jornada que l’església celebra a tot el món per ajudar als missioners en la seva labor evangelitzadora en els territoris de missió. Els temps han canviat molt i els anomenats “territoris de missió” també. Caldria veure si el primer i més urgent territori de missió no el tenim aquí, ben a prop de tots nosaltres… Però això ja seria un altre tema; com ho seria veure si aquestes jornades s’adiuen als temps actuals i si a vegades no ens enganyem confonent caritat amb justícia.
Els més grans segur que recordareu aquells temps en què els nens i nenes sortíem aquest dia al carrer en actitud pidolaire amb aquelles guardioles de fang implorant una almoina per als negrets de l’Àfrica o els xinets famèlics de no se sabia on, però que identificàvem pel gorret de Mandarí. Les guardioles tenien una ranura al cap i reproduïen els trets i els colors característics de cada raça. Per sort això ja ha passat a la història i ara les coses s’intenten fer d’una altra manera. Justament es va intentar fer d’una altra manera el pregó d’aquest any, que es va encomanar a la polèmica i polemista Pilar Rahola (per a disgust d’una bona colla i -també cal dir-ho- per alegria d’una altra). Personalment crec que va ser un encert i és justament per això que m’ha semblat interessant recollir el seu pregó aquí perquè diu coses molt interessants. Per ser que es diu “agnóstica” trobo que l’encerta força i que entén molt millor que molts catòlics de què va això del  Regne de Déu i quina interpretació tan ajustada fa de l’ Evangeli.
TEXT DEL PREGÓ DEL DOMUND 2016 PRONUNCIAT PER PILAR RAHOLA A LA SAGRADA FAMILIA DE BARCELONA

Podreu trobar la versió en castellà d’aquest pregó al següent enllaç

http://www.domund.org/2016/10/la-patria-del-corazon.html

LA PÀTRIA DEL COR

Excel·lentíssim arquebisbe Joan Josep Omella, monsenyors, autoritats, amigues i amics, bona tarda.

No puc començar aquest pregó sense compartir els sentiments que, en aquest precís moment, em tenen el cor en un puny. Sóc a la Sagrada Família, allà on, com deia el poeta Joan Maragall, s’hi congria un món nou, el món de la pau. I sóc aquí perquè he rebut l’immerescut honor de ser la pregonera d’un grandiós acte d’amor que, en nom de Déu, ens permet creure en l’esser humà. Si em disculpen la sinceritat, poques vegades m’he sentit tan apel.lada per la responsabilitat i, alhora, tan emocionada per la confiança.

No sóc creient, per bé que algun bon amic em diu que sóc la no creient més creient que coneix. Però he de ser sincera, perquè, tot i que em commou l’espiritualitat que percebo en un lloc sant com aquest, i admiro profundament l’elevada transcendència que batega al cor dels creients, Déu em resulta un concepte fugisser i esquívol. Tanmateix, aquesta dificultat per entendre la divinitat no m’impedeix veure a Déu en cada acte solidari, en cada gest d’entrega i estima al proïsme que fan tants creients, precisament perquè creuen. ¡Quina idea lluminosa, quin ideal tan elevat sacseja la vida de milers de persones que un dia decideixen sortir de casa seva, travessar fronteres i horitzons iaterrar als indrets més abandonats del món, en aquells forats negres del planeta que no surten ni als mapes! Quina revolta interior han de viure, quina grandesa d’ànima han de tenir, dones i homes de fe, l’amor a Déu dels quals els porta a entregar la vida al servei de la humanitat. No imagino cap revolució més pacífica, ni cap més fita més grandiosa.

Vivim temps convulsos que ens han deixat malmesos en les creences, orfes d’ideologies i perduts en laberints de dubtes i pors. Som una humanitat fràgil i espantada que camina en la boira, gairebé sempre sense bruixola. En aquest moment de desconcert, amenaçats per ideologies totalitàries, afanys desaforats de consum i per buidatge de valors, el capteniment d’aquests creients que entenen Déu com una inspiració d’amor i d’entrega, és un far de llum, certament, en la tenebra.

Parlo d’ells, dels missioners, i aquest mot tan antic com la pròpia fe cristiana, no endebades els cristians van començar a sortir de la seva terra, per anar a la terra de tots, des dels principis dels temps, aquest mot, deia, ha estat embrutit manta vegades,arrossegat pel fang del menyspreu. És cert que els missioners tenen un doble desig, una doble missió: són portadors de la paraula cristiana i, alhora, servidors de les necessitats humanes. És a dir, ajuden i evangelitzen, i poso l’accent en aquest darrer verb, perquè és el que ha patit els atacs més furibunds, sobretot per part de les ideologies que se senten incòmodes amb la solidaritat, quan es fa en nom de Crist.D’aquesta incomoditat atàvica, en neix el menyspreu de molts.

No cal dir que és evident que les crítiques històriques a determinades pràctiques en nom de l’evangelització, són pertinents i necessàries. Estic convençuda, tot llegint el Nou Testament, que el mateix Jesús les rebutjaria. Però no estem a l’Edat Mitjana, ni segles enllà, quan, en nom del Déu cristià, es van perpetrar accions ben poc cristianes. Desgraciadament, el nom de tots els déus s’usa endebades per fer el mal, i aquest fet tan humà, té molt poc a veure amb la idea transcendent de la divinitat. Però alhora cal posar en valor l’entrega de milers i milers de cristians, al llarg dels segles, que han fet un treball d’evangelització, convençuts que trametre els valors fraternals, d’humilitat, l’entrega, la pau, el diàleg, trametre, doncs, els valors del missatge de Jesús, era bo per a la humanitat. Si és pertinent fer proselitisme polític, quan, qui ho fa, creu que defensa una ideologia que millorarà el món, ¿per què no ha de ser pertinent portar la paraula d’un déu lluminós i bondadós, que també aspira a millorar el món? Per què, em pregunto, i és una pregunta retòrica, fer propaganda ideològica és correcte, i evangelitzar no ho és? És a dir, per què anar a ajudar al proïsme és correcte, quan es fa en nom d’un ideal terrenal, i no ho és, quan es fa en nom d’un ideal espiritual? I em permeto la gosadia de respondre: perquè els qui ho rebutgen, ho fan també per motius ideològics, i no per posicions ètiques.

Ho vull dir, doncs, des de la meva condició de no creient: la missió d’evangelitzar és, també, una missió de servei a l’ésser humà, sia quina sia la seva condició, identitat, cultura, idioma…, perquè els valors cristians són valors universals que entronquen directament amb els drets humans. No cal dir que em refereixo a la paraula de Déu com a font de bondat i de pau, i no a l’ús de déu com a idea de poder i d’imposició. Però, amb aquesta salvetat pertinent, el missatge cristià, especialment en un temps de manca de valors sòlids i transcendents, és una poderosa eina, transgressora i revolucionària, la revolució del qual no vol matar ningú, sinó salvar a tothom.

Permetin-me que ho expliciti d’una manera gràfica: si la humanitat es reduís a una illa amb un centenar de persones, sense cap llibre, ni cap escola, ni cap coneixement, però s’hagués salvat el text dels Deu Manaments, podríem tornar a alçar la civilització moderna. Tot està allà, estimaràs al proïsme com a tu mateix, no robaràs, no mataràs, no parlaràs en fals…, la sortida de la jungla, l’ideal de la convivencia! De fet, si em disculpen la facècia, només caldria que els polítics apliquessin les lleis del catecisme, perquè no hi hagués corrupció, ni falsedat, ni manca d’escrúpols. El catecisme, sens dubte, és el programa polític més sòlid i fiable que podem imaginar.

I de la idea menystinguda, criticada i tan sovint rebutjada de l’evangelització, a un altre concepte igualment demonitzat: el concepte de la caritat. Quantes persones de bé que se senten implicades amb la idea progressista de la solidaritat, i en lloen les bondats indiscutibles que la motiven, no suporten, en canvi, el concepte de la caritat cristiana. I uso el terme amb totes les seves lletres: caritat cristiana, conscient de com empipa aital motivació en determinats ambients ideològics. Tanmateix, aquesta idea que personalment trobo lluminosa, però que altres consideren paternalista i fins i tot prepotent, ha estat el sentiment que ha motivat a milions de cristians, al llarg dels segles, a servir als altres. I quan parlem dels altres, parlem de servir als desarrelats, als oblidats, als perduts, als marginats, als malalts, als invisibles. Qui som nosaltres, gent acomodada en la nostra feliç ètica laica, per posar en qüestió la moral religiosa que tant de bé ha fet a la humanitat! La caritat cristiana ha estat el sentiment pioner que ha sacsejat la consciència de molts creients, decidits a entregar la vida pròpia, per millorar la vida de tots.

I no em refereixo només als missioners actuals, als més de cinc cents catalans, o als gairebé tretze mil de tot l’estat, repartits arreu del món, allà on cal l’ajuda més extrema, sinó també a aquells llunyans cristians que, en l’amor a la seva fe, van protagonitzar gestes heroiques. Què podem dir, per exemple, dels mercedaris que es bescanviaven per persones que estaven preses en terres musulmanes, com a acte sublim de sacrifici propi, en favor dels altres? El mateix ideal espiritual que motivava Sant Serapióa anar fins al Magrib, entrar en la presó d’un sultà i alliberar a un desconegut,convençut que aquell acte d’amor era un tribut a Déu, és el mateix que va motivar laIsabel Solà i Matas, una jove infermera catalana, ingressada a la Congregació de Jesús Maria, a estar divuit anys a Guinea i vuit a Haití, fins que fou assassinada. Durant tots aquests anys d’entrega, va deixar la seva estela de bondat i servei, i gràcies a ella, per exemple, existeix ara el Projecte Haití, un centre d’atenció i rehabilitació de mutilatsque fabrica pròtesis per als haitians que no tenen recursos. La coneixien com “la monja dels peus”, perquè, gràcies a ella molts haitians pobres havien tingut una segona oportunitat.

Més de vuit-cents anys separaven un Sant Serapió, d’una Isabel Solà, i en mil anys, el mateix alt ideal de servei i entrega els motivava, empel·lits per la creença en un Déu d’amor.

I com la Isabel, tants d’altres missioners, monges, capellans i seglars, morts en qualsevol racó del món, assassinats, abatuts per virus terribles, caiguts en les guerres de la foscor.  Com no recordar al germà Manuel García Viejo, membre de l’Orde de Sant Joan de Déu, i que després de 52 anys dedicats a la medecina a l’Àfrica, es va infectar d’èbola a Sierra Leone i va morir. O al seu company d’orde Miguel Pajares, que des dels dotze anys dedicava la seva vida als més pobres i que regentava un hospital a una de les zones de Libèria més castigades pel virus. Tots ells caiguts en el servei a la humanitat, motivats per la seva fe religiosa i per la bondat de la seva ànima. La Isabel, en Manuel, en Miguel són la metàfora del que significa l’ideal del missioner: el d’estimar sense condicions, ni concessions. Si Déu és el responsable de tal entrega completa, de tal sentiment poderós que travessa muntanyes, identitats, idiomes, cultures, religions i fronteres, per aterrar en el cor mateix de l’ésser humà, si Déu motiva tal viatge extraordinari, com no voler que sigui a prop nostre, fins i tot a prop d’aquells que no coneixem l’idioma per parlar-li.

Deia la Isabel Solà, el 2011, en un vídeo blog per demanar ajuda per el seu centre de pròtesis:

 “Us preguntareu com puc seguir vivint a Haití, entre tanta pobresa i misèria, entre terratrèmols, huracans, inundacions i còlera. L’única cosa que podria dir és que Haití és ara l’únic lloc on puc estar i guarir el meu cor. Haití és casa meva, la meva família, el meu treball, el meu sofriment i la meva alegria, i el meu lloc de trobada amb Déu”.

No trobo paraules més intenses per descriure la força grandiosa de l’amor. He dit a l’inici d’aquest pregó que no sóc creient de Déu, i aquesta afirmació és tan sincera, com segurament trista. Estem tan sols davant la mort, els que no tenim Déu per companyia! Però sóc una creient fervent de tots aquests homes i dones que, gràcies a Déu, ens donen intenses lliçons de vida, apòstols infatigables de la creença en la humanitat. ElPapa Francesc ha demanat, en el missatge per aquest DOMUND, que els cristians surtin de la seva terra i portin el seu missatge d’entrega, però no perquè els obliga una guerra, o la fam, o la pobresa o la dissort, com tantes víctimes hi ha al món, sinó perquè els motiva el sentit de servei i la fe transcendent. És un viatge cap al centre de la humanitat. Aquesta crida ens apel·la a tots, als creients, als agnòstics, als ateus, als que senten i als que dubten, als que creuen i als que neguen, o no saben, o voldrien i no poden. Les missions catòliques són una ingent força de vida, un immens exèrcit de soldats de la pau, que ens donen esperança a la humanitat, cada vegada que sembla perduda.

Només puc dir gràcies per l’entrega, gràcies per l’ajuda, gràcies pel servei, gràcies, mil gràcies per creure en un Déu de llum, que ens il·lumina a tots.

Pilar Rahola. 15 d’octubre de 2016 

No hi ha resposta

16 ag. 2016


Donar la vida per una causa

Classificat com a Pere Casaldàliga

Fa molts anys ja que vaig veure una pel·lícula italiana que em va agradar molt, però que no recordava massa ni qui era el director. Gràcies a internet he pogut saber que es titulava Maccheroni i que el director era Ettore Scola. Es tracta de la història de dos antics amics que es retroben després de molts anys. Un d’ells recorda molt bé l’amistat i l’altre pràcticament no es recorda de res. La memòria té aquestes coses… La mateixa cosa viscuda per dues persones, a un se li ha quedat gravada per sempre i l’latre l’ha oblidada completament. Però en tota amistat hi han coses que queden i que costa que s’esborrin del tot. És com aquell arbre que sembla que és mort, però que si es torna a regar i cuidar torna a brotar i torna a reviure.

En aquesta pel·lícula hi ha una deliciosa seqüència en què diuen: “La vida elegeix a qui estima.La mort en sí mateixa no existeix perquè mai pot esborrar el que una persona ha fet durant la seva vida. Pot esborrar la mort els seus mèrits i el seu llegat? No. de cap manera. Així que… MORT què ets? No ets res de res. Ja t’agradaria ser tan important com la VIDA, però la Vida dura tota una vida i tu, Mort, només dures un instant, un moment de res. Només existeixes el moment què arribes”.

Aquests dies ha corregut la notícia (per segona vegada en molt poc temps) de la mort del bisbe Pere Casaldàliga. Tots els que l’estimem i el seguim, sabem que el bisbe Pere està molt delicat de salut. El “germà Parkinson” –com diu ell mateix amb el bon humor i la fina ironia que el caracteritza- l’acompanya fidelment des de fa una colla d’anys. Ja en té 88 i, per tant, ja no és jove i ha de conviure amb les dificultats pròpies de l’edat i de la malaltia. Però, de moment, de morir-se res de res. Diu que no en té pas ganes… La foto que acompanya aquest apunt ens diuen que va ser feta aquesta mateixa setmana.
La mort és no-res si ho comparem amb tota una vida plena i rica. La mort és un pas, un moment, cap a una altra realitat que no sabem qcom es ni què és. Però sí que podem saber què ha estat la vida d’una persona, i tot el seu llegat. Els creients i els no creients potser no ens posarem d’acord en el que hi ha després, però sí que ens podem posar d’acord amb el que hi ha hagut aquí. Podem saber i valorar els fruits que ha donat la vida fecunda de moltes persones que han passat per aquest món fent el bé i mirant de fe-lo millor. Podem valorar –fins i tot sense posar-nos del tot d’acord- les causes per les que han lluitat, viscut i potser fins i tot mort algunes persones. Però ningú podrà negar que viure i lluitar per les causes en què un creu no és una cosa digna de lloança i que mereix el respecte de tothom. El bisbe Pere ens deixa un munt de riquesa en les seves lluites i això és el que importa.

Fa pocss dies que va morir també un altre lluitador, potser menys conegut i potser més contravertit. Em refereixo a l’uruguaià Eleuterio Fernández Huidobro. Molts no el coneixereu de res. Deixeu que us en parli una mica el seu amic i ex president de l’ Uruguai José (Pepe) Mujica.  Eleuterio Fernández Huidobro (conegut com «El Ñato») va ser un polític, escriptor i periodista uruguaià pertanyent al Frente Amplio. Va ser ministre de Defensa durant la presidència de José Mujica i la segona presidència de Tabaré Vázquez. Va ser un dels fundadors i principals dirigents del Movimiento de Liberación nacional-Tupamaros. Va caure presoner el 8 d’octubre de 1969 i es va fugar de la presó de Punta Carretas juntament amb altres 110 presos al setembre de 1971. Va ser detingut novament el 14 d’ abril de 1972 i va passar 12 anys a la presó durant la dictadura cívico-militar. Va ser alliberat al 1985. Eleuterio Fernández Huidobro va ser una de les figures clau per entendre la vida política uruguaiana durant els darrers 50 anys.
JAIME FUENTES, bisbe de Minas (Uruguai) el va voler acomiadar amb una emotiva carta titulada HASTA EL CIELO; ÑATO!, tot i les desavinences que havien tingut en alguns moments de la seva vida. I un altre testimoni que m’agradaria aportar és el del seu amic José Mujica, que va voler dir-li adéu al cementiri amb aquestes paraules:

Quisiera tener un poco del humor, dentro del drama, que tenía el ‘Ñato’, para soportar los enviones que nos plantea la existencia. Pero simplemente diré, a nombre de los viejos compañeros, que pertenecemos a un tiempo que se va. Que soñamos con un mundo en el que lo mío y lo tuyo no nos separara, y pusimos nuestra juventud, y seguramente nos equivocamos mucho, y hemos estado prisioneros de pasiones, de sueños, de un mundo lo mejor posible para los seres humanos, de esperanzas, y pagamos con desalientos, y derrotas, pero siempre con una cuota de esperanza y humor para volvernos a levantar y volver a empezar.
Hemos estado prisioneros de cuanta cosa puede existir, menos del odio, porque aprendimos, en base a soledad y la distancia a lo largo de los años, que la lucha de la liberación es por los oprimidos, pero es también por los opresores. Por un mundo mucho mejor que el que nos ha tocado vivir.
Aprendimos con Mandela, a soledad de reja y silencio, la dura verdad, que le cuesta muchísimo entender a muchos queridos y antiguos compañeros, que es no hay lugar para odiar, el lugar es para apasionarse y querer.
Quisiera creer en Dios y en el más allá, para tal vez jugar al truco y organizar mejor el infierno y el paraíso, que algunos defectos ha de tener. Pero no puedo creer.
Sé perfectamente que vas a vivir allí donde haya una causa que redimir, donde haya gente aplastada, olvidada, donde haya un sueño por el que vale la pena comprometer la vida para luchar. Vas a estar vivo y presente querido compañero, frente a todas las injusticias. ¡Hasta siempre. Hasta siempre compañero!”.

Vida i causes. Causes i vida. Són coses que van molt juntes en el recorregut d’algunes persones. Donar la vida per una causa no és cap broma. A vegades és molt difícil i perillòs. Gràcies a Déu que segueix havent-hi moltes persones que creuen més en la vida que en la mort i que val la pena donar la vida per alguna cosa que s’ho valgui. Persones que tenen esperança i que creen esperances. Que lluiten perquè el món sigui una mica més just i que es posen al costat dels que més ho necessiten. No sempre són entesos per tothom, ni tenim l’obligació de compartir al cent per cent les seves postures. Però sí que cal tenir-los respecte i entendre que tothom té el dret de poder-se equivocar en un moment donat. Fa poc que deia el bisbe Pere: “El meu somni al jubilar-me era anar a l’Àfrica, per estar en oració i solidaritat amb els germans d’aquell continent marginat. La salut, no obstant això, ja no secunda el meu somni i no vull donar feina a ningú. A Europa ja no hi tornaré. Em quedo al Tercer Món”.

Doncs que sigui encara per molt temps!

No hi ha resposta

18 juny 2016


Cardenals i cardenals

Classificat com a Església

En el darrer apunt que vaig publicar parlava d’un cardenal; concretament parlava del cardenal Cañizares de València i li feia una crítica que a mi em semblava ben merescuda. Algú m’ha escrit dient-me que era molt injusta aquesta crítica i que el cardenal tenia prou raó en tot això que ha dit i fet aquests dies i que ha aixecat molta polseguera. Són punts de vista ben respectables. Com també de respectable deu ser-ho el meu. I miraré d’explicar-me.

Jo penso que no tots els cardenals, bisbes, capellans o cristians són iguals i pensen el mateix. I per això avui he volgut recollir les paraules d’un altre cardenal força diferent en la manera de pensar i de fer. Parlo del CARDENAL MONTENEGRO. Francesco Montenegro és bisbe d’ Agrigento i a la Conferència Episcopal Italiana és el president de la Comissió de Migracions des del 2013 i presideix la Fundació “Migrantes”. S’ha involucrat profundament en tots els esforços que es fan per ajudar a desenes de milers d’immigrants que travessen el Mediterrani i desembarques a les illes italianes de Lampedusa i Sicília com a primera etapa del seu llarg i perillós viatge cap a Europa. El cardenal Montenegro va acompanyar el Papa Francesc quan va visitar Lampedusa  el juliol de 2013 en el seu primer viatge oficial fora de Roma.

No cal dir que aquest pensa molt diferent de Cañizares. Només cal llegir aquestes paraules que va recollir ahir mateix la revista SIR (Servizio Informazione Religiosa).

17 de juny de 2016

Davant dels 366 cadàvers d’emigrants morts durant el naufragi del 3 d’octubre de 2013 a Lampedusa “vaig tenir una gran crisi de fe, que encara em marca”: ho ha confiat, davant d’una sala d’actes ben plena d’estudiants, el cardenal Francesco Montenegro, arquebisbe d’Agrigento i president de Càritas italiana, durant el diàleg sobre migracions que ahir a la nit va organitzar el Centre Astalli a la Universitat Pontifícia Gregoriana.

“Trobar-se davant de 366 cadàvers et fa sentir aixafat i espantat – ha explicat – Ser al moll de Lampedusa i veure aquells rostres em va provocar una crisi de fe; no només vaig sentir a Déu llunyà, sinó que realment no el vaig sentir. Llavors vaig veure un policia que plorava com un nadó. Aquella mateixa nit vaig escriure al Papa per explicar-li el meu problema, que com a bisbe hauria hagut d’ajudar els altres i, en canvi, estava fora de lloc.” El que passa avui dia a Europa, ha continuat, és “un tema feixuc que no el podem situar en la caritat sinó en la justícia”. El problema no és la immigració sinó la injustícia que hi ha al món i el món es regeix per aquesta injustícia. Si no comencem a combatre la injustícia, no es trobaran les solucions”. “Nosaltres ens hem rentat les mans i continuem estant a les grades, com al Colisseu – ha afirmat – i amb el polze cap amunt o cap avall, decidim el destí d’aquells que poden viure o morir”. Per contra, ha conclòs, “hem de començar a viure la cultura de l’acollida, que és la capacitat de mirar l’altre als ulls, i l’altre està feliç perquè veu reconeguda la seva dignitat humana”.

Com diu el títol, hi ha cardenals i cardenals. A mi, certament, alguns em mereixen més respecte que altres (pel que diuen, pel que pensen i fins i tot estèticament em sento més a prop a uns que a d’altres). Aquest Cardenal italià va per tot arreu amb la seva Vespa blava i mai s’ha vestit amb aquella llarga cua vermella.

No hi ha resposta

15 juny 2016


Aquests cardenals!

Classificat com a Església

Un home que es disfressa de la manera que veiem a la foto no és de fiar. Jo no me’n fiaria d’aquesta mena de pallassos! I si aquest home és un cardenal de l’església catòlica  que cada dos per tres fa manifestacions sospitoses encara me’n fiaria menys. La Fiscalia Provincial de València va obrir diligències d’Investigació Penal contra el cardenal i arquebisbe de València, Antonio Cañizares, com a presumpte autor d’un delicte d’odi contra els homosexuals i les dones. Segons el Codi Penal, en cas de ser processat, el cardenal podria enfrontar fins a tres anys de presó. És clar que no anirà a la presó –ni cal, certament-, però sí que és clar que una persona que diu les coses que diu hauria d’anar a aquell l’infern en el que ell deu creure (si hi fos, cosa que jo no crec).

Com que estic segur que no hi ha aquesta mena d’infern que ens van fer creure que hi havia, sí que hi hauria d’haver alguna forma de càstig per a persones com el Cañizares. Carmen Andreu, la fiscal encarregada de determinar si monsenyor Cañizares ha comès un delicte contra el col·lectiu gai i contra el feminista és la fiscal delegada de delictes d’odi. La representant del Ministeri Públic haurà d’investigar la denúncia presentada pel col·lectiu Lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals que va denunciar l’arquebisbe per les seves “condemnables declaracions homòfobes i masclistes contra les persones homosexuals i el moviment feminista”. Cañizares va carregar durant una homilia contra la “important escalada contra la família per part de dirigents polítics, ajudats per altres poders com el ‘imperi gai’ i certes ideologies feministes”, subratllant que les “lleis que comenten la ideologia de gènere” (en clara referència a les legislacions que advoquen per la igualtat efectiva entre home i dona) són “les més insidioses que hi ha hagut en tota la història de la Humanitat”. Aquestes paraules, unides a moltes altres frases poc o gens encertades del prelat van acabar amb la paciència de Lambda, que farts dels menyspreus del cardenal van decidir presentar una denúncia. I trobo que van fer molt ben fet.

Totes aquestes paraules de l’ínclit Cañizares van portar al prelat a rebre una reprimenda del Papa Francesc qui, segons fonts vaticanes, li va recordar que “Espanya està vivint un moment electoral i polític molt complicat en què l’Església ha de ser instrument constructiu, i no element desestabilitzador”. Però em sembla que no n’ha fet gaire cas…

El cardenal Cañizares ha cultivat altres perles. També va dir coses prou espatarrants i força fora de to sobre els refugiats: “Aquesta invasió de refugiats és del tot blat net?”.  O sobre les eleccions catalanes passades: “No entrem en valoracions polítiques, però des del punt de vista moral el que succeeixi el 27 de setembre planteja unes qüestions de summa gravetat”, era la seva forma de descriure les eleccions catalanes i, a més, va afegir, “Déu vol la unitat, és el que li és grat, encara que ens entestem a obrar el contrari, per raons que res tenen a veure amb l’Evangeli ” va dir durant una vigília convocada per pregar per la unitat d’Espanya.

Ha carregat contra  tots, especialment contra l’esquerra. Però també li va semblar el PP massa tou  quan temps enrere es va aprovar la reforma de l’avortament, de la qual va dir que: “El Govern, oblidant els seus principis, desdient-se de gestos anteriors i tornant-se enrere de les promeses electorals , va aprovar una mínima reforma, més real que aparent, de la llei vigent que consagra el dret a l’avortament “.

En fi, que aquesta no és la meva església. No és la església dels pobres (agafant el mot pobre en tots sentits de la paraula) que va voler Jesús i que em dóna la sensació que vol el Papa Francesc. Per què us penseu que ha tingut el Papa tant interès en establir la festa de Santa Maria Magdalena? El cardenal Cañizares no l’hauria fet mai una cosa així.

2 respostes

18 maig 2016


Xirinacs, a contracorrent

Classificat com a Vida i mort

Ahir TV3 va estrenar en el seu programa “Sense ficció”el documental “Xirinacs, a contracorrent”. El vaig mirar amb interès perquè Xirinacs va ser una figura que em va cridar l’atenció ja des de ben jove i perquè considero que Catalunya no hauria d’oblidar alguna de les seves lliçons en uns moments en que la ètica i la dignitat política sembla que s’han fos per art de màgia. A Xirinacs se li podran discutir moltes coses i se li podran retreure molts errors, però va ser una persona que ens va donar una lliçó de dignitat admirable tant en la seva vida com sobretot i de forma especial amb la seva lúcida i peculiar mort.

El documental  (que es pot recuperar clicant AQUÍ) fa una evolució cronològica de la vida de Xirinacs, destacant tots els episodis de la lluita contra el poder en el context en què succeïren. Recorda la seva trajectòria i aprofundeix en les motivacions d’aquest excapellà que va acabar passant per la presó, que va acabar fent vagues de fam i enfrontant-se al poder. I alhora també parla del seu entorn, dels seus amics, dels qui el van seguir i dels qui el van oblidar i menysprear i per què.

Xirinacs, a contracorrent ressegueix la vida de Lluís Maria Xirinacs a través de les aportacions de diversos entrevistats entre els quals hi ha les seves germanes Anna Maria i Montserrat Xirinacs, l’economista Arcadi Oliveres, l’escriptor Lluís Busquets, els activistes polítics Jaume Asens i David Fernández i figures històriques del catalanisme com Miquel Sellarès i Jordi Carbonell.

Xirinacs va ser candidat tres anys consecutius al Premi Nobel de la Pau, va fer diverses vagues de fam i es va passar més de sis-cents cinquanta dies davant la presó Model de Barcelona demanant l’amnistia. Però també va ser un home polèmic: l’any 2002 es va declarar “Amic d’ETA” i va fracassar en l’intent de crear un partit polític, que no va obtenir representació parlamentària. A més de l’acció política, també va elaborar un model filosòfic que encara avui es desenvolupa i va treballar en un sistema econòmic alternatiu al capitalisme i el comunisme. Acusat d’il·luminat o boig per alguns, per a d’altres es tracta d’un referent de la no violència i la pau.

El documental acaba amb unes declaracions molt aclaridores del seu metge de capçalera i que jo –ni potser la majoria de gent- desconeixia. Resulta que fou el seu metge qui l’acompanyà el 6 d’agost de 2007, dia del seu 75è aniversari, al paratge de Can Pegot, al terme municipal d’Ogassa, sota la muntanya de Sant Amanç. Xirinacs li va demanar. Aquell lloc va ser escollit per ell per a ser el seu punt Omega. Va ser l’11 d’agost que van trobar el seu cadàver en aquest bosc del Ripollès, on va voler passar els seus últims dies amb “la meva soledat i el meu silenci”. Aquesta voluntat, la declarava un escrit que deixà al seu despatx, en el qual recordava també haver viscut 75 anys en uns Països Catalans ocupats i recriminava als líders polítics catalans llur “covardia” en matèria de nacionalisme. Encara que alguns mitjans van donar per fet que s’havia suïcidat, l’autòpsia revelà que Xirinacs s’havia deixat morir per inanició, en un acte de sobirania pròpia.

Fou justament aquest acabament del programa el que a mi em va fer pensar en un interessant llibre de Hans Küng, un text breu de l’any 2014 amb el que als seus 86 anys, afectat per un Parkinson progressiu, va voler coronar la seva vida i la seva obra. El títol “Mort feliç”constitueix molt més que un simple testament vital i vol ser tot un programa de vida. Jo no he llegit el llibre, però sí que vaig llegir i guardar un bonic text de José Arregi on el comentava.

Küng diu que triar la forma i el moment de morir no és cap contradicció sinó que és simplement la realització de la paradoxa de la vida: només es pot ser feliç donant-se. I és també la paradoxa de la mort que es fa donació i es torna decisió, expressió, culminació de la vida. La mort pot ser feliç, ja que la vida que es dóna no mor. I per a H. Küng això no és cap joc de paraules buit, sinó que és l’horitzó que il·lumina la seva vida sencera inclosa la mort. Sap del que parla, doncs a això ha consagrat els seus inesgotables energies físiques, emocionals, intel·lectuals, espirituals.

Mort feliç o eutanàsia significa morir sense tristesa i sense dolor, o amb el mínim de tristesa i de dolor inevitable. Morir en plena consciència. Acomiadar serenament dels éssers estimats. Assumir sense angoixa la pena de la separació; a la pena hi ha consol, en l’angoixa no; la pena no impedeix la felicitat, l’angoixa sí.

Morir en profund assentiment a tota la vida, acceptant-ho tot, dient sí a tot, també a les ferides sofertes i, el que és molt més difícil, a les ferides infligides: no he estat perfecte, ho sento, però a això he arribat, i així està bé; m’agradaria que moltes coses haguessin estat millors, però està bé com està; dic sí a tot, sense justificar res. Dir: “La meva obra està acabada: aquí us la deixo”. I no cal que sigui una “gran obra”, com la de Hans Küng, ni ningú pot mesurar la grandesa de l’obra per la grandària o el nombre o la qualitat dels llibres escrits, ni per l’èxit aconseguit, o l’influx exercit. Coronar la vida humilment. Morir en pau.

Doncs bé, com a creient, pensador i humanista, afirma Küng: en el moment en que la meva vida ja no posseeix per a mi qualitat humana suficient, puc i he de triar aquesta “mort feliç”, digna, bella, bona. Mort germana, no enemiga. Hi ha un temps per viure i un temps per morir. I jo puc, he de decidir-ho responsablement. “L’ésser humà té el dret a morir quan no té cap esperança de seguir portant el que segons la seva opinió és una existència humana”. Refusar, perllongar indefinidament la vida temporal forma part de l’art de viure i de la fe en la vida eterna. Ja s’havia pronunciat en el mateix sentit fa 20 anys, el 1995, en un altre llibre (Morir dignament, Trotta 1997) escrit en col·laboració amb el seu amic i col·lega Walter Jens.

Assistim a un canvi radical de paradigma. La legislació social dels diversos països -amb comptades excepcions com Holanda o Suïssa- pateix encara un gran retard respecte de l’opinió social. I el retard és més gran en el cas de la jerarquia eclesial. Sostenir, com sosté, que només és lícita l’ajuda passiva” (desconnectar un aparell d’alimentació o de respiració, per exemple) no deixa de ser una ficció. ¿Hi ha tanta diferència entre desconnectar un aparell i proporcionar una dosi major de morfina que em portarà a la mort o al descans final? La jerarquia eclesiàstica corre el risc de tornar a equivocar-se, com es va equivocar a propòsit dels mètodes de contracepció o de fecundació anomenats “artificials”.

Triar la mort de manera humana és la forma final de triar la vida de manera humana. I la humanitat no està definida ni dictada per una divinitat exterior ni representada per cap religió. El creient hauria de poder tenir una mort feliç com a definitiva donació confiada de si a la Realitat primera i última, com a trànsit a la Realitat profunda, a la Realitat Fontal, a la Vida sense origen ni fi.

Dir que no podem triar la mort perquè no som amos de la vida és una màxima tramposa. No som amos de la vida ni de la mort, però som responsables de la vida i, per tant, també de la mort, i aquí no és decisiva la distinció entre creient i no creient. No només podem, sinó que hem de triar responsablement -dic responsablement- quan i com morir, sense altre límit que el nostre benestar i el benestar comú, començant pel de les persones més properes. I els metges i les persones més properes haurien de poder  atendre la demanda de qui lliurement els demana -o de qui lliurement hagués deixat expressada aquesta demanda-un ajut per a ben morir.

És una exigència de la cura de la vida, i no hi ha un altre mandat diví ni una altra divinitat que la Vida, la cura d’aquesta vida, la Bondat i el Bon Viure.

No hi ha resposta

13 maig 2016


Condecorar guàrdies civils

Avui voldria aportar per a tots aquells que no el coneguin aquest text que acabo de llegir en el Facebook del bisbe de Tànger, Monsenyor Santiago Agrelo Martínez.

Ja n’he parlat alguna altra vegada d’aquest bisbe, que parla clar i evangèlicament. Considero que és un testimoni valuós que cal escoltar entre tanta grisor, foscor i entre tants silencis vergonyants com abunden en l’episcopat espanyol. Podreu trobar també el text en aquest enllaç

https://www.facebook.com/agrelomartinez?fref=nf

Cadena 13 TV. Programa: “El Cascabel”. Día 12 de mayo.
La noticia es: «El Ministerio del Interior ha decidido condecorar a los ocho guardias civiles que la semana pasada fueron absueltos definitivamente de la acusación de haber maltratado a un migrante en la valla de Melilla, según ha anunciado el titular del Departamento en funciones, Jorge Fernández Díaz. »

Los comentarios en la tertulia: Los guardias civiles, unos héroes, a los que sólo podemos estar agradecidos por el servicio que prestan. Los emigrantes, unos delincuentes, agresivos, que no tienen derecho alguno a acercarse a nuestras fronteras.

Me repugna que se apalee a nadie. Me asombra y me sobrecoge que un Ministro del Gobierno de España condecore a quienes golpean –con razón o sin ella- a personas indefensas. Me indigna que en la televisión de la Conferencia Episcopal Española se exalte a quienes apalean a emigrantes, y se dé a entender que los apaleados son agresores violentos, números sin derechos, como si todo lo que se les debe fuesen los golpes que se les dan. Me pregunto si es eso lo que piensan los obispos que pagan a quienes eso dicen.

A esos emigrantes, acosados por el hambre, las enfermedades, las penalidades, las fuerzas del orden y hasta por los elementos de los que dispone el buen Dios, se les priva de derechos, se les trata como desechos, y se les criminaliza para que la sociedad los considere desechables. En 13 TV olvidan que esos hijos de nadie son los predilectos de Dios; olvidan que la Palabra de Dios se hizo carne, no para que hubiese obispos ni periodistas sobre la tierra, sino para que hubiese buenas noticias para los pobres.

Si en una televisión se exalta la violencia contra los emigrantes, se desprecia a los sin papeles como si en esa condición dejasen de tener derechos y necesidades personales, se pisotea el evangelio, yo jamás pensaría que esa televisión pueda ser de la Iglesia.
¡Si los es, es un escándalo!

No hi ha resposta

27 abr. 2016


Crucifixos

Classificat com a RELIGIÓ,SOCIETAT

 

IMAG1563Llegeixo en el Blog de Cristianisme i Justícia un article de TERE IRIBARREN titulat CRUCIFIJOS. De manera curta i concisa ens diu magistralment què significa la creu i el crucificat. I ho fa recordant una antiga anècdota molt adequada pel missatge que ella ens vols donar en el seu apunt.

Si voleu llegir-lo directament a la pàgina web del blog, ho podreu fer clicant en aquest enllaç. De totes formes, m’ha semblat que valia la pena facilitar-ne també el contingut íntegre i ací el teniu a continuació:

Crucifijos

“Patxi López quita crucifijos del congreso”. Leo la noticia y me acuerdo de otra que allí por 1979  salió  en los periódicos.

Cuando Tierno Galván fue a ocupar el despacho oficial en el Ayuntamiento, sobre la mesa de trabajo encontró  un crucifijo. Uno de los acompañantes del señor Tierno sugirió la oportunidad de retirarlo. El viejo profesor -como cariñosamente se le llamaba- dijo: «Dejen el crucifijo donde está. Es un símbolo de paz».

Tierno Galván, siendo agnóstico reconocido, consideró que la separación entre Iglesia y Estado no le obligaba a quitar el crucifijo del Ayuntamiento de Madrid, como pedían otros de su partido, puesto que se trata de un recuerdo de un hombre justo que fue víctima de los poderosos. El crucifijo es algo más que un símbolo cristiano.

Se dice también que siendo ya alcalde intentaron quitar el crucifijo de su despacho, a lo que respondió: “La contemplación de un hombre justo que murió por los demás no molesta a nadie. Déjenlo donde está.”

Esto me lleva a una reflexión que quiero compartir: A muchas personas de formación cristiana, la cruz se les ha convertido en factor de resignación. El dolor de Jesús, como el de tantos hombres  y mujeres que han sido asesinados por defender la justicia, ha sido abaratado por una tradición de la piedad católica que ha desfigurado el sentido real de la cruz y  ha banalizado la seriedad del drama.

La cruz es el resultado de una vida entregada, de una vida que no se resignó ante la injusticia establecida. Y en vez de ser un motivo de sumisión, es un lugar de resistencia y lucha.

Me pregunto si en el presente el quitar la cruz es ahorrarse el esfuerzo y el dolor de la lucha contra los poderosos de este mundo injusto.

Estamos en tiempos que deberíamos bajar a muchos crucificados de la historia y no sería  tan comprensible que un signo tan provocador lo apartásemos de nuestra mirada.

Alguna altra vegada he escrit que no sóc partidari de posar creus als llocs públics perquè són llocs que pertanyen a tothom, són llocs de tots, llocs compartits per gent de tota mena. En una societat laica això no toca. Però una cosa és un lloc públic i una altra un lloc privat. Una cosa és posar-ne i una altra és treure’n. Una cosa és respecte i tolerància i una altra la intolerància cega i la falta de respecte per als signes religiosos de tota mena. No cal compartir les idees per a respectar-les. A mi no em fa mal que un musulmà o un jueu expressin la seva fe i exposin signes religiosos als seus llocs de culte o al jardí de casa seva. Tampoc em molesta que vagin pel carrer amb la vestimenta corresponent a la seva cultura o religió (amb la única condició de que han de poder ser identificats i, per tant, han de mostrar la cara). Tot això no em molesta si, al mateix temps els cristians també poden mostrar els seus signes allà on sigui. La fe –qualsevol tipus de fe o creença-és una qüestió personal, respectable i, per tant, tolerable si es fa servir el sentit comú i no s’exposa amb formes agressives o imposades, com han fet massa vegades al llarg de la història algunes religions (també la cristiana).

Quan, per exemple, veiem aquests dies en els noticiaris de la TV els ulls de tants nens, que ens miren esgotats de tant plorar i de tant sofriment, no podem fer altra cosa que sentir dolor i ràbia i no tenim dret ni ens cal saber ni esbrinar la procedència o la religió. En el fons d’aquest ulls només hi hem de veure una creu immensa i un dolor inexplicable. És la mateixa creu de sempre, la de tants i tants innocents que al llarg de la història han sofert alguna forma de crucifixió. Però, com bé diu la Tere Iribarren, tot això que contemplem esgarrifats cada dia ha de ser un motiu de resistència i lluita i no pas de submissió i d’acceptació de tanta i tanta injustícia. I si la mort d’aquell innocent crucificat al Gòlgota té algun sentit és justament el de l’esperança d’una vida més fraterna i més justa per a tots. Per tant, no s’hi val esquivar les creus i els crucificats que trobem pel camí i no s’hi val esquivar tantes creus reflectides en el fons de tants i tants ulls d’innocents amb els que ens creuem cada dia pel carrer.

No hi ha resposta

23 març 2016


Creure: per què i per a què?

Classificat com a Espiritualitat,Setmana Santa

6

Aquests dies, que per alguns són Sants, (caldria preguntar-se si la Setmana Santa ho és de santa per a la majoria) sempre m’agrada fer –i fer-me-reflexions de caire espiritual. Trobo que són dies molt adequats per reflexionar sobre la nostra fe tots aquells que creiem.

Alguns encara creiem, tot i que em dóna la sensació que cada dia ni ha més gent que ho fa sortint dels camins oficials i habituals. He sentit dir a molts: jo crec, però crec a la meva manera. I ens podríem preguntar si encara val la pena tenir fe o creure en Déu, en un món en el que es dóna molta importància en el veure, en el tocar, en l’aquí i l’ara, en el carpe diem, en tot el que sigui material i comprovable, en tot allò que es pugui mesurar i pesar. Aquí ens caldria recordar l’apòstol Tomàs en aquell passatge de l’Evangeli quan li diuen que han vist el Senyor  i ell respon: “… Doncs jo “si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la ma dins el costat, jo no creuré pas,” aquest sant apòstol, Tomàs, podria ser molt bé patró de molts que diuen avui mateix amb ell: “si no ho veig, no ho crec” (Joan 20, 19-31).

La foto que acompanya aquest text ens diu que, davant certes coses, l’actitud potser hauria de ser exactament la contrària. “Algunes coses han de ser cregudes per a ser vistes”. Hi han coses que no es veuen ni es toquen. La frase no és res més que una invitació a canviar la nostra actitud davant certes realitats i que no sempre el més raonable és creure només en tot allò que és comprovable. Moltes vegades ens hem de refiar de la paraula dels altres, com un nen que es refia del que li diu la mare, o l’alumne es refia del que li explica el mestre. S’ho creuen sense demanar explicacions perquè es refien d’aquella persona i creuen que no els enganyarà. A tots ens passa que molt sovint ens hem de refiar dels companys o d’algunes persones a qui creiem només perquè ens mereixen confiança. Sí o no? Ens explica l’ Evangeli que al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: “Pau a vosaltres.” Després digué a Tomàs. “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, siguis creient.” Tomàs li va respondre: “Senyor meu i Déu meu!” Jesús li diu: “Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!”.

Creure sense haver vist. No sempre és fàcil. Alguns diuen que ells no rebutgen Déu però que se n’han anant allunyant sense saber ben bé per quins motius i sense plantejar-s’ho  gaire a fons. El que els passa és que no encerten què han de creure i tampoc veuen molt clar per a què et pot servir la fe. Per què no comencem per fer-nos algunes preguntes?

Potser la primera pregunta que sorgeix en el nostre interior és la més senzilla i, a la vegada, la més complicada: ¿Per què creure? Canvia alguna cosa la vida el fet de creure o no creure? Serveix la fe realment per a alguna cosa? Aquesta pregunta només és possible quan pensem equivocadament que tenir fe és creure una sèrie de coses enormement estranyes que res tenen a veure amb la vida i quan no s’ha viscut mai l’experiència viva de Déu.  És aquella experiència única i profunda de sentir-se acollit per Ell enmig de la solitud i l’abandó, sentir-se consolat en el dolor i la depressió, sentir-se perdonat en el pecat i el pes de la culpabilitat, sentir-se enfortit en la impotència i caducitat, sentir-se impulsat a viure, estimar i crear vida enmig de la fragilitat.

Per tant, per què creure? Per viure la vida amb més plenitud. Per situar-ho tot en la seva veritable perspectiva i dimensió. Per viure fins i tot els esdeveniments més banals i insignificants amb més profunditat. Per atrevir-te a ser humà fins al final. Per no ofegar el teu desig de vida fins a l’infinit. Per defensar la veritable llibertat sense retre el teu ser a qualsevol ídol esclavitzant. Per romandre obert a tot l’amor, tota la veritat, tota la tendresa que es pot encabir en l’ésser. Per seguir treballant la teva pròpia conversió amb fe. Per no perdre l’esperança en l’home i en la vida. I podríem seguir i trobaríem tantes respostes personals com creients.

Estic rellegint aquests dies el llibre  TESTIMONI D’AMOR. ESGLÉSIA I PAÍS, que és un recull de textos de Mossèn JESÚS HUGUET. A la pàgina 135 hi ha un text titulat Un animal de realitats en què recull un text  de Jordi Pujol que deia: “Als vint-i-tres anys jo era un jove de molta fe. Ho veia tot molt clar, amb una claredat gairebé petulant. Ara també tinc fe, però es troba embolcallada pel misteri. És la fe viscuda des de l’acceptació que no tot es pot entendre, que la nostra capacitat de comprensió és limitada. La mirada no et permet veure més enllà de l’horitzó. Podria ser que en aquest més enllà no hi hagués res. però tu saps, o creus que creus, o vols creure, que hi ha alguna cosa sense saber ben bé què. Un gran esperit, una gran ànima, l’ànima de tot. Una infinita, positiva i activa força moral. Això és Déu”.

El misteri. El dubte. La permanent incertesa basada, però, en la confiança. Creure sense veure-hi, o sense veure-re-hi del tot, però entreveient la llum. L’entreveure. El caminar una mica a les palpentes. L’interrogar-se constantment. No fer servir la tàctica de l’estruç -ens diu Mossèn Huguet-, “que pot servir per a les qüestions relatives però que no serveix per a les qüestions fonamentals en què hi va tota l’existència. perquè és perquè, com diria el filòsof Zubiri, sóc un animal de realitats i per això he de confessar que m’he passat tota la vida furgant en el misteri, tot i saber que no l’arribaré a desentranyar mai”.Racionalment no podem passar de la racionalitat. Aquell que pretengui dominar racionalment les coses de Déu, ell mateix , amb la seva actitud, es barra el camí de la fe. Com diu la guineu del Petit Príncep, només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls. Però hi ha intuïcions que són encertades del tot.

No hi ha resposta

21 març 2016


Sobre Jesús de Natzaret

Classificat com a RELIGIÓ

“Per aquest temps va viure Jesús, un home savi. Va ser autor d’obres increïbles i el mestre de tots els homes que acullen la veritat amb plaer. Va atreure molts jueus i també molts pagans. I encara que Pilat el va condemnar a morir a la creu per instigació de les autoritats del nostre poble, els seus anteriors adeptes no li van ser deslleials. I fins al dia d’avui hi ha el llinatge dels cristians, que s’anomenen així en referència a ell “.

– Flavi Josep (37-100), “Antiguitats Jueves,” (18,63s), historiador jueu.

———————————————-

“Va expulsar de Roma els jueus, que provocaven aldarulls contínuament a instigació de Crist”.

– Suetoni (69 – 140), Divus Claudius 25,4; Vides dels dotze cèsars).

———————————————-

“Per acabar amb els rumors, Neró va presentar com a culpables i va sotmetre als més rebuscats turments a qui el poble anomenava cristians, menyspreats per les seves ignomínies. Aquell de qui prenien el nom, Crist, havia estat executat en el regnat de Tiberi pel procurador Ponç Pilat; l’execrable superstició, momentàniament reprimida, irrompia de nou no només per la Judea, origen del mal, sinó també per la Ciutat, lloc en el qual de tot arreu conflueixen “.

– Tàcit (55 – 125), advocat, senador i procònsol, en els seus Anals (115-117) relata la història de Roma des de l’any 14 al 68 a partir de documents oficials.

———————————————–


“Al cor de tot home hi ha un buit que té la forma de Déu. Aquest buit no pot ser omplert per cap cosa creada. Pot ser omplert únicament per Déu, a qui podem conèixer mitjançant Crist Jesús “.

– Blaise Pascal (1623 – 1662), matemàtic, físic i filòsof francès.

—————————————————–

“Hem de suposar que la història evangèlica és mera ficció? […] Al contrari, la història de Sòcrates, que ningú s’atreveix a posar en dubte, no està tan comprovada com ho està la de Jesucrist “.

– Jean-Jacques Rousseau (1712 – 1778), escriptor i filòsof francès.

—————————————————

“Jesús va ser un treballador de categoria superior, el sistema de moralitat va ser el més benvolent i sublim que probablement s’hagi ensenyat mai … Es va adonar de la incorrecció de les idees dels seus avantpassats sobre la deïtat i la moralitat i va assumir la tasca de dur-los als principis d’un deisme pur, i a nocions més correctes dels atributs de Déu, per reformar les seves doctrines morals segons el model de la raó, la justícia i la filantropia “.

– Thomas Jefferson (1743 – 1826), tercer president dels Estats Units d’Amèrica.

————————————————

“Crist és l’ideal de la perfecció moral, prototip de l’actitud moral, ideal del bé, mestre de designis divins, però personalment molt humà”.

– Immanuel Kant (1724 – 1804), filòsof alemany.

———————————————-

“Qui d’entre els seus seguidors, o d’entre els seus prosèlits, podia inventar-se les paraules que se li atribueixen a Jesús, o imaginar-se la vida i el caràcter que es revelen en els Evangelis? Certament no els pescadors de Galilea “.

– John Stuart Mill (1806 – 1863), filòsof, polític i economista anglès.

———————————————

image“Aquest bon missatger va morir tal com va viure, tal com va ensenyar… per mostrar com s’ha de viure. El que ell va llegar a la humanitat és la pràctica. El seu comportament davant els jutges, davant els galifardeus, davant els acusadors, davant tota classe de calúmnia i burla. El seu comportament a la creu. Ell no oposa resistència, no defensa el seu dret, no dóna cap pas per apartar de si el més extrem, més encara, no provoca … i ell prega, pateix, estima amb qui estima, en els que li fan mal. Les paraules dites al lladre a la creu contenen l’evangeli etern … No defensar-se, no enfurir-se, no fer responsable a ningú … Per contra, no oposar resistència, ni tan sols al malvat, sinó estimar-lo”.

– Friedrich Wilhelm Nietzsche (1844 – 1900), “El anticrist,” Aliança, Madrid, 1992, pàg. 65, filòsof alemany.

———————————————-

“Cal deixar-se guiar només per Jesús, el sanador del malalt, el ressuscitador dels morts, l’amic de tots els afligits i depauperats, el mestre pacient que va vessar llàgrimes de compassió per les nostres debilitats”.

– Charles Dickens (1812 – 1870), escriptor britànic.

————————————————

“Durant trenta-cinc anys de la meva vida he estat nihilista en l’exacta accepció de la paraula, […] un home que no creu res. Fa cinc anys vaig trobar la fe; vaig creure en la doctrina de Jesús, i tota la meva vida va canviar de sobte “.

– Lleó Tolstoi (1828 – 1910), novel·lista rus.

————————————————

“La grandesa de l’home es pot mesurar pel que deixa plantat perquè es desenvolupi, i si va posar o no a pensar a altres en noves direccions amb un vigor que persisteix després d’ell. Si s’aplica aquesta prova, Jesús està en primer lloc “.

– Herbert George Wells (1866 – 1946), historiador, filòsof i sociòleg anglès.

———————————————

“Ell creia potser en la resurrecció de la carn, a la manera judaica, no en la immortalitat de l’ànima, a la manera platònica grega … Les proves d’això es poden veure en qualsevol llibre d’exegesi honrada … Els jesuïtes … ens vénen amb la cantarella aquesta del regnat social de Jesucrist, i amb aquest criteri polític volen tractar els problemes polítics i els econòmics i socials … el Crist no té res a veure ni amb el socialisme ni amb la propietat privada … Ell va dir que el seu regne no era d’aquest món “.

– Miguel de Unamuno (1864 – 1936), escriptor i filòsof espanyol.

—————————————

“L’esperit del Sermó de la Muntanya s’inspira en la meva gairebé mateixa fascinació que el Bhagavad-Gita. Aquest sermó és l’origen del meu afecte a Jesús “.

– Mahatma Gandhi (1869 – 1948), advocat, pensador i polític indi.

————————————

“Ningú pot llegir els Evangelis sense sentir la presència real de Jesús. La seva personalitat vibra en cada paraula. No és possible crear un mite amb aquesta vida “.

– Albert Einstein (1879 – 1955), físic d’origen alemany.

——————————————

“No podríem trobar fonament millor per construir sobre ell que l’ètica cristiana i com més seguim de prop el Sermó de la Muntanya, més possibilitats tindrem d’aconseguir l’èxit en els nostres esforços”.

– Winston Churchill (1874 – 1965), polític i estadista britànic.

———————————————

“És interessant i significatiu el que un historiador, sense cap prejudici teològic algun, descobreixi que no pot descriure el progrés de la humanitat honradament sense donar un lloc de prominència a un mestre pobre de Natzaret … Un historiador com jo, que ni tan sols es diu cristià , descobreix que el quadre va girant irresistiblement al voltant de la vida i al caràcter d’aquest home tan significatiu “.

– Will James Durant (1885 – 1988), filòsof, escriptor i historiador nord-americà.

——————————————-

“Jo no crec en la seva resurrecció, però no amagaré l’emoció que sento davant Crist i el seu ensenyament. Davant ell i davant la seva història, no experimento més que respecte i admiració “.

– Albert Camus (1913 – 1960), novel·lista i filòsof francès d’origen algerià.

——————————————–

El descobridor del paper que té el perdó en l’esfera dels afers humans va ser Jesús de Natzaret. El fet que fes aquest descobriment en un context religiós no és raó per prendre-ho amb menys serietat en un sentit estrictament secular “.

– Hannah Arendt (1906 – 1975), filòsofa política alemanya.

———————————————–

“Jesús va fer Déu accessible per a tots … va recórrer el camí que abans d’ell havien obert els profetes jueus. El seu Déu no prohibeix casar-se amb les filles dels infidels ni recomana exterminar altres pobles; diu que tots els justos constitueixen un poble … Per a ell no hi ha grecs ni jueus … Que no hi ha pobles triats, estimats per Déu i per la història més que altres, destinats per això a dominar per la força a altres pobles en nom d’un dret qualsevol … que els valors fonamentals de la humanitat són patrimoni de tots i que aquesta constitueix un poble: heus aquí una idea que ha vingut a ser part inalienable del nostre món espiritual gràcies a la doctrina de Jesús”.

– Leszek Kolakowski (1927 – 2009), “Els marxistes i la causa de Jesús,” Segueix-me, Salamanca, 1976, filòsof polonès.

———————————————

“Els seus mètodes eren diferents. Ell procedia per insinuacions, per respectuoses invitacions i apel·lacions al més profund de l’home. Mai va violentar consciències ni imposar dogmàticament les seves pròpies conviccions. És ociós recordar que no va imposar sancions ni condemnar ningú al silenci. Alguna vegada, els seus deixebles li van demanar que fes baixar foc del cel per donar el seu merescut als dissidents, però Jesús va rebutjar asprament la seva proposta. I els seus millors seguidors van parlar sempre amb ‘parresia’, és a dir, amb una llibertat que afrontava el risc. És la llibertat que mou als que confien que la veritat és noble i s’obre pas per si mateixa “.

– Manuel Fraijó, teòleg i filòsof, “Fragments d’Esperanza”, pàg. 355, Verb Diví 1996.

No hi ha resposta

18 març 2016


Mossèn Ballarín: retorn a casa

Avui se’ns ha mort Mossèn Ballarín. Ha anat a buscar la pau i els silencis d’aquella casa de Matadepera on hi va passar a la seva joventut 6 llargs anys de malaltia.

Mossèn, sempre dèieu que no sabíeu pas com seria el judici  i que esperàveu que Déu jutgés més la lleugeresa del cor que l’embalum de les bones obres. I que esperàveu no haver de saber què era l’infern.

Mossèn, també dèieu que esperàveu que la glòria tingués molt d’aquell silenci familiar, quiet, meravellat i acompanyat de la vostra cambra de malalt de Matadepera.

Mossèn, dèieu que el cel té regust d’home perquè l’ha fet el fill de l’ Home. Més que no pas una capgirada de tot allò que som, el cel és l’assolida de tot allò que voldríem ser. És el retrobament del silenci que tots enyorem perquè, en el fons som fets de silencis vius, cercant a les palpentes una vida que se’ns aturi de plena. El cel és l’aturada gràvida i eterna en Déu, amb santa Maria i els nostres. El cel és a casa.

Mossèn, dèieu que la casa de Matadepera no era tan sols un passat i un present, sinó que era un demà en l’esperança. L’entrada als cels ha de ser, dèieu, un retorn a aquesta cambra, a la casa de la santa pobresa escrostonada, xica i acollidora, feta silencis de malalt.

Mossèn, dèieu també que, arribat malalt de la terra, esperàveu que Déu us rebés a la llinda, us dugués a una cambra com aquella de Matadepera  i us digués: -Au, bordegàs, reposa i dorm despert.

…I que us deixés passar estones a la porta de casa per a veure-hi la cara de sorpresa dels amics ateus que no s’ho esperaven, la mirada reposada d’una vella amb rosaris que ja s’ho espera així.

…I que esperàveu que el Senyor amb mans de fuster us aconduís al pedrís del cap del carrer per a veure, en el balç de la terra, com tot retorna cap a Ell.

Mossèn, segur que tot això avui mateix ha sigut tal com us ho heu imaginat. Descanseu en pau.

2 respostes

19 febr. 2016


Recepta per recuperar la fe

Classificat com a RELIGIÓ

Al món es poden trobar encara alguns exemplars estranys  que conserven una cosa que se’n diu FE.  Altres diuen que no n’han tingut mai i que no val la pena perdre-hi ni un minut en aquestes bestieses. També es troben alguns exemplars que diuen que en algun temps n’havien tingut però que ara ja han deixat de tenir-ne. Seria bo posar-se una mica d’acord en què vol dir tenir fe, perquè –ben mirat- de fe tots en tenim en alguna cosa, en alguna persona i potser fins i tot en Déu.

Veient aquest dies la tele o escoltant algunes tertúlies he recordat que una vegada vaig contemplar en un carrer molt cèntric d’una gran ciutat una escena que trobo que és equiparable al que a vegades escoltem aquests dies parlant de l’Església o dels creients. Ho dic pels nivells d’intolerància, obcecació, fanatisme i sectarisme que noto en certs ambients i en certes persones que, per la seva educació, trajectòria i posició política, sembla que haurien de tenir la ment una mica més oberta. Teníem la idea de que les dretes estaven formades per persones de mentalitat tancada i les esquerres estaven reservades per gent més oberta (per dir-ho de manera ben planera). Cada cop em convenço més que res d’això succeeix.

L’escena de la que parlava va passar, deia,  en un carrer cèntric d’una gran ciutat. Un carrer ple de tot: botigues, músics, mims, mags, gent passejant, badant…. Una mena de formiguer humà, vaja! En un moment determinat vaig veure algú que, damunt d’una caixa de fusta per tal de que el veiessin millor, començava a cridar que Jesús ens estima i que ens salva. Uns quants badocs s’hi aturaven una estona però poca cosa més. Jo també m’hi vaig parar per veure què deia. De cop i volta, però, va passar una cosa curiosa: es veu que aquell dia el predicador havia preparat una sessió extraordinària per impactar una mica més, en veure que els seus mètodes d’evangelització necessitaven canviar una mica per tal de ser més efectius. En lloc d’un orador, aquell dia eren tres o quatre més, tots ben equipats d’un bon amplificador i micròfon sense fil amb bluetooth (es veu que la paraula del Senyor toca més consciències en alta fidelitat). A més, van sortir una colla d’amics perquè donessin ambient amb algun “Al·leluia!” ben potent i diversos “Amén” i uns “Oh, yeah!” molt “Gospel“.

El discurs dels predicadors era el de sempre. Quan vaig veure els dos primers, amb la seva colla d’acòlits, vaig recordar aquella història del virtuós del violí que va tocar un Stradivarius al metro de Washington. Si ningú es va parar llavors per apreciar la bellesa, és obvi que cridar ben alt i fort trossos d’un llibre que després de dos mil·lennis al mercat cada cop es llegeix menys és un esforç estèril. Un dels predicadors vaig veure que s’havia embrancat en una discussió amb un vianant ateu. El nivell del debat era el que cal esperar de dos fanàtics. Vaig pensar que hauria sigut millor que haguessin seguit tranquil·lament la xerrada en un dels cafès que hi havia per allà. Estarien més còmodes i podrien parlar més tranquils… Res d’això. Quan es van cansar de cridar sense escoltar-se gens ni mica, l’ateu va marxar i va arribar un musulmà. Després es van acostar un parell d’adolescents. Més tard, un homosexual. El predicador es va embrancar amb tots. Els debats no eren brillants i sempre acabaven amb tots dos interlocutors comprensiblement convençuts que l’altre era massa gilipolles per veure la llum.

Me’n vaig anar carrer avall amb un somriure: Vaig pensar que cap d’ells va aprendre gran cosa d’aquells intercanvis de molts crits i poques idees. El nivell intel·lectual tampoc era gran cosa, però si s’haguessin escoltat una mica i no haguessin anat amb tantes idees preconcebudes tot hauria canviat una mica. Em sorprendria que algun dels participants sabés qui va ser Plató, com s’escriu Nietzsche o en quin segle va viure Confuci. Cap d’ells segurament que no havia estudiat mai la Bíblia amb una mica de profunditat i de manera rigorosa. Però tots s’atrevien a opinar i tots semblava que en sabien molt. Com amb el futbol, que tots hi entenem molt i tots ens atrevim a discutir-ne de manera aferrissada.

Aquesta mena d’escenes en què un predicador evangelista inculte, homòfob i intolerant o bé un tertulià analfabet religiós i posseïdor de la veritat absoluta aixequen prepotents la veu, són les que poden fer tornar la fe; si no la fe en Déu, almenys la fe i l’esperança en què la humanitat encara pot progressar molt, podent comprovar el baix nivell de la incultura religiosa en el que estem instal·lats. L’escala és llarga i tardarem anys a pujar-la. Però no podem perdre l’esperança.

2 respostes

18 gen. 2016


Contra el papa

Classificat com a RELIGIÓ

Tal com suggereix l’autor del blog amic Elnouburxeta vull fer córrer avui un article, escrit pel director de Religión Digital, José Maria Vidal.És prou interessant com per llegir-lo i pensar-lo detingudament. Personalment m’hi adhereixo perquè el considero prou lúcid i clar com per retratar el moment transcendental i delicat que viu l’ Església catòlica. No sé si els canvis profunds que el Papa Francesc vol tirar endavant arribaran a bon port. Reconec que no li serà fàcil, tot i que seria molt necessari i convenient. Però la Cúria és la Cúria i els Papes passen i ells es queden… L’article descriu prou bé tots els entrebancs que troba pel camí. És cert que l’article parla en general i no pot entrar en detalls concrets de cada país -en trobaríem tants!- però ja que l’article està escrit a Espanya, trobo a faltar algun comentari sobre els dos grans búnquers integristes espanyols com son 13TV i la COPE, dos mitjans de comunicació vinculats amb l’Església que fan fàstic, vergonya i que sembla que ningú hi vulgui posar remei…

Aquí teniu l’article de José M. Vidal:

Están al acecho. Como los cazadores despechados. Llevan tres años sin cobrarse la pieza y ya disparan sin parar, a todo lo que se mueve. Incluido al Papa. Sobre todo al Papa Francisco. Los ‘cazadores’ eclesiásticos son los talibanes de siempre (obispos, curas y laicos), los que, durante años, impartieron carnets de catolicismo para elegidos, de docrtrina íntegra y de principios innegociables.

Los obispos-cazadores vivieron como príncipes y no consienten que el Papa les deje en evidencia. Los curas son algunos de los que, sin demasiados méritos ni celo pastoral, aprovecharon la situación para colocarse cada vez más arriba en el escalafón clerical. Y, ahora, no quieren bajar peldaños.

Y los laicos son sus monaguillos, laicos clericalizados e ideologizados. Los que convirtieron la fe en doctrina y dejaron de lado el Evangelio. Los que disparan ya sin rebozo alguno desde sus pequeñas pero numerosas terminales mediáticas.

Cardenales de todos conocidos (Burke, Sodano, Re, Bertone, Ruini…y un largo etcétera). Y, entre nosotros, Rouco y los obispos de su cuerda y línea, como Demetrio, Munilla o Reig. Por hablar sólo del trio de tenores episcopales más temeriario del suelo patrio. Los tres obispos que cada vez que abren la boca baja el pan de la credibilidad eclesial.

También abundan los curas ‘trabucaires’, diocesanos y de los movimientos neoconservadores. Los que congelaron el Concilio y se olvidaron de salir a las calles. Los que enterraron la parábola del buen samaritano en el cajón de los olvidos y ciñeron el seguimiento de Jesús al Catecismo y al Código de Derecho Canónico.

En los últimos tiempos destaca como cazador avezado el antiguo corresponsal religioso de ABC y fundador de los Franciscanos de María, el padreSantiago Martín. Desde Roma y a través de grabaciones en vídeo lanza soflomas contra la “confusión” creada por el Papa Francisco en la Iglesia, advierte que los católicos fetén están desertando de ir a Roma y que Bergoglio diluye la sagrada doctrina católica en el sincretismo, con el último video que acaba de lanzar sobre el diálogo interreligioso.

Obispos y curas están apoyados, en España, por una serie de laicos ultramontanos, que son los que siempre dan la cara, a través de sus terminales de Internet: Son los infovaticanos y los infocatólicos de todo pelaje y condición que arremeten, directa e indirectamente, contra todo lo que venga de Roma. Contra todo lo que salga de la boca o de la pluma del Papa Francisco.

Ellos, tan papistas antaño, ahora se rasgan les vestiduras y acusan al Papa argentino de todos los males de la Iglesia. Actuales y por venir. En un primer momento, tiraban la piedra y escondían la mano. Ahora ya no se ocultan y lanzan sus pedradas abiertamente. Venga o no venga a cuento. Han convertido al Papa en un muñeco del pim-pam-pum y se han aficionado a jugar con él a diario. Arrojándole todo tipo de proyectiles: chinas, cantos, piedrecitas, pedruscos y pedradas.

La consigna es darle ‘leña al mono’ por muy Papa que sea. Para intentar desacreditarlo (¡qué ilusos!) y para que desista de su ‘revolución tranquila’, de su reforma evangélica. Para que deje de predicar el Evangelio de los pobres. Para que se amilane y desista. Y, si no lo hace (¡que no lo hace ni lo hará!), lo mínimo que le desean es que se muera o que lo mueran (como a Juan Pablo I), que dice el obispo de Ferrara, monseñor Negri.

Sólo ansían que el pontificado de Francisco sea una tormenta de verano, una pesadilla pasajera. Y que las aguas eclesiales vuelvan a su cauce, al de ellos, al de la Iglesia-aduana y fortaleza asediada por los enemigos de dentro y de fuera. Más de dentro (quintacolumnistas nos llaman) que de fuera. Porque ya se sabe que no hay peor cuña que la de la misma madera.

Y es que, como dice Andrea Tornielli, el autor del libro entrevista con el Papa ‘El nombre de Dios es misericordia’, “cuando las críticas no son sinceras, sino hechas sobre la base de prejuicios, cuando se convierten en sistemáticas, incluso ridículas, por su insistencia y por su inconsistencia, al final se vuelven en contra de quienes las hacen”.

Cegados por la fe convertida en ideología no ven la primavera. Y no son capaces de entender que Francisco es un regalo de Dios para el mundo y para la Iglesia. Ciegos, no descubren la primavera, a pesar de tenerla ante sus ojos. Y no quieren aceptar que nadie puede parar la primevera en primavera.

“Los que lapidan a Francisco… por sistema.” José María Vidal-Religión Digital

No hi ha resposta

05 gen. 2016


Els tres reis eren dos

Classificat com a Nadal,RELIGIÓ

Els tres Reis d’ Orient eren dos i van resultar ser els pares. No recordo bé en quin moment vaig descobrir aquest fet. Em sembla que va ser a l’escola quan els nens més grans –segurament per sentir-se més importants- ho anaven xerrant en secret als més petits. Els fet és que en algun moment es va trencar aquell encantament que durant els anys de la nostra infantesa sentíem els nens pels Reis d’Orient. De mica en mica es va anar esfumant aquella il·lusió infantil, tot i que ens guardàvem prou bé de fer veure que ja sabíem la crua realitat. Pensàvem que d’aquesta manera els Reis anirien arribant, cosa que no teníem tant segur que passés si els pares hagessin arribat a saber que nosaltres ja havíem descobert el misteri.
Durant anys, les dates anteriors a les festes de Nadal foren plenes d’unes quantes il·lusions: primer per fer el pessebre, després per donar de menjar i beure al tió i finalment per fer la carta als Reis amb la secreta esperança de que es creguessin tota la història que els escrivia amb la millor bona lletra possible (allà els explicava que m’havia portat bé i que, per tant, em mereixia tot allò que els demanava. I no faltava mai la promesa que l’any vinent encara em portaria millor….). En aquells temps de la meva infantesa només hi havia aquestes tres o quatre il·lusions molt ben filtrades pels pares, que anaven prou justos de butxaca com per fer-nos veure que els Reis havien de portar joguines a molts i molts nens i que, per tant, no havíem d’abusar de la seva generositat fent una llista molt llarga. A casa meva no hi havia arbre de Nadal, ni Pare Noel, ni grans regals. Tot era molt senzill, molt casolà, molt segons les tradicions catalanes i els regals acostumaven a ser coses útils. Els meus “Reixos” –com diem aquí al Pla d’ Urgell- em deixaven més aviat carteres d’anar a l’escola, pissarres, estoigs de llapis de colors Alpino o alguna peça de roba… Predominava la utilitat a la diversió, tot i que de tant en tant no puc negar que també queien algunes joguines.
A Castellnou –el meu poble- els Reis arribaven en tren. Vull dir que l’estació del tren, a les afores del poble, era el lloc ideal per a preparar la gran festa dels nens. Des d’allà, en una carreta una mica disfressada i estirada per un tractor qualsevol, entraven al poble. A vegades deixaven els regals al balcó de les cases i altres vegades anaven fins a l’església. Allà, una vegada rebuts amb un parlament, anaven cridant els noms de tots els nens que tenien algun paquet i que esperaven amb frisança que els anomenessin. En aquells llunyans temps els grans magatzems per departaments els desconeixíem i les joguines que demanàvem eren molt senzilles. La gran varietat només es donava a Barcelona i nosaltres, pobrets nens de poble, encara no ho havíem descobert. El posterior Pare Noel, tan obès, tan rotund i de barba tan blanca -com veiem avui a tot arreu, -encara no havia arribat i desconeixíem totalment les grans novetats que portava dins el sac. Els seu paper, en aquell temps, el feien els patges dels Reis amb molta més discreció, però amb la mateixa efectivitat.
La cartera de desitjos dels nens de llavors devia ser la mateixa que la dels ara i les cartes les dipositàvem a les bústies de Correos; amb la diferència que llavors la situació no era tant boiant com la d’ara i ens conformàvem –quin remei!- amb poca cosa perquè no havíem tastat encara el gust de l’abundància. Però tampoc no ens feia cap falta per a ser feliços, la veritat sigui dita…  Per als nens i nenes de llavors, el que comptava era la nit del 5 de gener on tot era màgia, ansietat i també somni, literal i metafòric. Era una nit en què costava dormir. Qualsevol soroll et feia parar l’orella i et feia pensar que els Reis ja eren allà i deixaven els regals vora les sabates que havíem deixat ben enllustrades i ben arrenglerades al balcó al costat del menjar i el beure pels camells. Quantes nits mal dormides portem a l’esquena els que ara tenim ja més anys dels que voldríem! I quantes matinades il·lusionades del dia de Reis encara recordem, baixant d’una revolada del llit i corrent cap al balcó! Aquells misteriosos i generosos Mags que, quan anàvem a “doctrina” ens havien ensenyat que arribaven a la cova de Betlem amb les seves ofrenes d’or, encens i mirra, ara ens deixaven també regals a nosaltres…
De mica en mica, i gairebé sense que ens n’adonéssim, la màgia monàrquica es va anar esfumant i devaluant i vam anar creient cada cop més amb els pares, amb el seu esforç, amb les seves subtils maneres de fer-nos feliços que, al cap i a la fi, és del que es tractava. I ens vam anar conformant amb la nova situació i ho vam anar comprenent -si no de grat, per força- i vam procurar continuar sent feliços.
Alguns ens hem anat tornant republicans del tot  (acèrrims republicans, fins i tot) però seguim creient incomprensiblement amb aquests mateixos Reis d’ Orient i fins i tot seguim esperant el nostre preuat regal: que ben aviat ens puguin portar la tan desitjada REPÚBLICA CATALANA. Que així sigui!

Una resposta fins a ara

03 gen. 2016


Pregó nadalenc

Classificat com a Nadal

 

Temps enrere recordo haver llegit una interessant entrevista de Laia de Ahumada a Joan Escales, rector d’ Enviny, al Pallars Sobirà. Si voleu, la podeu llegir aquí: Entrevista a Joan Escales.

Justament avui un amic m’ha fet arribar el Pregó de Nadal que ha escrit aquest any. Com que encara som en temps nadalenc i considero que és prou bonic com per llegir-lo pausadament, us el transcric

PREGÓ DE NADAL 2015

S’apropa Nadal!

Quan comença Nadal?

Nadal comença quan comencem a somiar en ell. Així ho vivíem en la nostra infantesa. El que feia bonic el Nadal era l’espera. Per tant, tractaré de descriure com l’esperàvem i el vivíem, en aquells temps.

-Jo recordo de ben petit, en el meu poblet dels Pirineus, Enviny, quan sentia les primeres esquelles de les ovelles que baixaven de les muntanyes i trencaven el silenci del poble, em feien pensar en Nadal.

-M’ho recordaven també el bel ensordidor dels corderets, a l’hora d’afillar, quan esperaven les seves mares al corral per a popar.

-La fal·lera dels nens a la sortida d’estudi que ens passàvem la tarda a l’alzinar en busca de soques i d’arbres caiguts per a preparar la foguera de la Nit de Nadal.

Despertava també la il·lusió de Nadal veure com la nostra amiga que havia estat amagada durant tot l’any, apareixia vestia de blanc al cim de les muntanyes enviant-nos com a missatge de la seva arribada les primeres volvetes de neu.

-Quantes vegades en aixecar-me al matí i obrir la finestra, ens trobàvem amb la sorpresa d’un paisatge que no s’assemblava gens al que estàvem acostumats a veure. Mig metre o un metre de neu: les cases, els carrers i els conreus, els arbres, vestit tot del mateix color; semblava com si despertés en un altre poble, que aquell no era el meu.

-I què bonic era veure com els homes, cada un en la parcel·la de davant de casa seva, s’obrien camí entre la neu fent ruta amb la pala per a poder transitar pels carrers que semblaven tots anivellats pel gruix de neu que els cobria.

-Les festes de Nadal estan teixides de records bonics i de persones que ja no hi són, però el Nadal és com una veu que els crida, i tornen… Pensem-hi, pensem-hi, i posem-hi noms: Pares, padrins, germans… (Donar la paraula a ells).Tot ens parlava de Nadal. L’ambient del poble… Es respirava alegria a les famílies, als carrers. A mi els pares, en aquetes festes, em semblaven diferents pel seu bon humor, per la seva tendresa, especialment el pare, més aviat seriós. Els germans, vivíem els preparatius com si fos ja Nadal. Vivíem tan il·lusionats… Recordo que el primer any de seminari no ens van deixar anar a casa per Nadal… Quant em vaig enyorar… I és que, “per nadal cada ovella al seu corral” Enyorava els pares, els padrins, els germans, en aquelles vetllades a la vora del foc. Tots reunits allí amb alguna família del poble que els pares havia invitat: “Veniu, veniu a passar vetllada”. I allí reunits, amb el gran ardor del foc, fent bullir la caldera del menjar dels tocinos, sense tele ni radio, ens passaven les hores explicant històries, passant el rosari, cantant cançons de Nadal i fent alguna becaina, i no acabàvem mai la reunió sense regar-ho amb el porró del vi de la toneta del racó.

-I el pessebre, fet amb la il·lusió de tots: uns portaven la molsa, altres, les escorces, i els pares compraven les figuretes i nosaltres les col·locàvem.

-I la tronca… Era una escena encantadora veure com els germanets més petits, desprès de retirar-se uns minuts a la sala per a pregar, mentre els pares fornien la tronca, tornaven disparats, i trucaven amb tota la seva força i la seva fe: “Tronca de Nadal, per la virtut que Déu t’ha donat, caga torrons per aquest forat”.

– I la falla, aquella foguera que enceníem al vespre en sortir de Completes, i cremava tota la Nit de Nadal. És ben cert, el que feia gran les Festes, era l’espera, somiar en elles, i així s’allargaven, i s’allargaven.

Per això l’Església fa una llarga preparació de Nadal. Com en diem d’aquest temps de preparació?… Advent. Són 4 setmanes de preparació i d’espera. Aquest és el sentit de l’Advent

-Nadal ens feia pensar també en el gall. a més dels torrons, les panses i figues. Però el gall era el plat típic del dinar de Nadal. Les mestresses s’hi lluïen, no era com ara que en mengem a tot hora.

-I el dia de cap d’Any amb les neules i les orellanes i el ninou, la recapta dels nens pel poble…

-I els Reis, oh els Reis! la febre amb que eren esperats fins a les tantes de la nit, i quan la son podia més que la il·lusió de veure’ls passar, quan ja estàvem dormint, llavors actuaven els pares, que nosaltres pensàvem que eren el Reis d’Orient.

-En aquell temps no hi havia “Gordo”, però aquella alegria del poble que ens aplegava tots a la Missa del Gall, el dia de Nadal, era la millor loteria. Jesús ja podia néixer. La il·lusió amb que l’havíem preparat era el seu bressol.

Joan Escales

No hi ha resposta

27 des. 2015


Església per ateus

Classificat com a PSICOLOGIA,RELIGIÓ

Avui diumenge aquest conglomerat tan original i particular (per dir-ho d’alguna manera) que és la CUP-Crida Constituent té una assemblea molt important a Sabadell per decidir un assumpte transcendental pel nostre país: el de votar si s’accepta la proposta de pacte de Junts pel Sí i es facilita la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat. Veurem què en surt de tot plegat…
Quan sento a parlar d’assemblees em venen al cap, com una llambregada, dues imatges d’aquest tipus d’actes. Segurament que no tenen gran cosa a veure entre si, però a les dues se les anomena assemblea. La primera imatge és la de les mogudes assemblees que fèiem quan érem estudiants i que la majoria que hem tingut la sort de poder estudiar en un institut o en una facultat suposo que encara tenim prou presents. Eren les assemblees que es feien per decidir si es prenien certes decisions (si es feia vaga o no, per exemple) i que normalment, tot i que volien ser el màxim de democràtiques, acabaven com el rosari de l’aurora per les inqualificables manipulacions de que eren objecte o per l’olla de cols en què es convertien la majoria de les vegades. Confesso que en tinc força mal record i la conclusió que n’he tret és que una assemblea és una cosa molt delicada si es vol fer correctament i democràtica.… L’altra imatge d’assemblea que em ve al cap i que, com he dit, no té gran cosa a veure amb la que he descrit, és l’assemblea dominical catòlica, el que anomenem popularment missa, vaja. La paraula assemblea, a fi de comptes, no vol dir altra cosa que reunió o aplec de persones que es troben per deliberar, prendre acords o en el cas de les religions per celebrar.
No parlaré avui de l’assemblea de la CUP d’avui, tot i ser molt important. Parlaré d’unes assemblees que han sorgit darrerament i que, quan vaig llegir la notícia, em va fer molta gràcia. Resulta que l’any 2013, Sanderson Jones y Pippa Evans, dos humoristes britànics van tenir la idea de crear una església pensada per a ateus i la van batejar com Sunday Assembly. Aquesta Assemblea Dominical ve a ser com una església sense Déu, amb el seus temples, amb una espècie una mica particular de capellans o pastors, amb l’atmosfera típica de qualsevol església dominical: famílies senceres amb nens que escolten un sermó inspirador, lectures,cançons, almoines, etc. Només hi falta Déu. Es veu que l’objectiu principal d’aquest moviment és trobar una nova manera de conèixer gent amb idees afins, participar en la comunitat i reunir-se en un ambient dominat per la fe de que Déu no existeix. Curiosa similitud amb les esglésies tradicionals, no trobeu?
El moviment sembla que s’estén ràpidament per tot el món, però principalment als EEUU on aquesta mena de moviments, sectes i esglésies arrelen ràpidament i sembla que hi troben el terreny abonat com per créixer-hi ràpidament. Alguns diuen que és degut i que és l’expressió del creixent nombre d’estatunidencs  que es troba al marge de qualsevol filiació religiosa però que, per altra banda , troba a faltar el caliu interior i exterior d’una creença. I es veu que, com que no el troben en la creença, el busquen en la descreença… Però està ben demostrat que les persones necessitem el caliu d’una comunitat que en molts cassos és religiosa. I per altra banda, quan hom s’allunya d’una religió, busca aquest caliu i aquest acompanyament afectiu en algun altre grup.
En un estudi que va fer el Fòrum Pew sobre Religió i Vida Pública es va presentar un estudi l’any passat segons el qual el 20% de las persones a EUA no tenen afiliació religiosa, un augment del 15% en comparació con els darrers 5 anys. Amb tot, aquests mateixos investigadors de Pew van subratllar que la categoria també va abraçar majories de persones que van manifestar que creien en Déu però que no tenen vincles amb la religió organitzada i persones que es consideren “espirituals” però no “religioses”. “L’ Assemblea Dominical vol arribar a aquest univers de persones que han deixat la fe però que troben a faltar la sensació de comunitat que l’església els oferia”, va dir Phil Zuckerman, professor d’ Estudis Seculars del Pitzer College a Claremont. i deia encara una altra cosa:“Als EUA hi ha l’opinió de que si hom no és religiós, no és patriota. Crec que moltes persones no creients o practicants diuen: ‘Escolti, esperi un moment. Nosaltres fem caritat, som bones persones, bons pares i tan bons ciutadans com els demés, i ara començarem a anar a una església perquè tothom en tingui una prova’.  Encara són una minoria, però ja n’hi ha uns quants”.

Mentre escrivia aquest petit apunt, m’ha arribat un correu del blogaire català Joan Gil (som només amics virtuals i lectors comuns dels nostres blogs) i del que us he parlat alguna altra vegada. Viu als EEUU des de fa moltíssims anys. El seu blog es diu ELS EUA SÓN DIFERENTS i val la pena llegir-lo perquè ens dóna sempre el seu punt de vista sempre interessant de les coses des de la perspectiva d’un català que coneix molt bé els EUA. Va viure molts anys a Nova York i ara viu a Fort Worth (Texas). M’explica que ha canviat d’habitatge i altres detalls quotidians.  I em diu una cosa que trobo que té molta semblança a això que explicava més amunt.

“Preferiria veure el Pirineu, però al Nord de Texas hi ha territoris alts i parcs molt macos; però per veure muntanyes caldria anar en cotxe durant hores. Fort Worth, com gairebé tot Texas és un país riquíssim, on tothom ofereix feina, en part gràcies al petroli i el gas natural però també amb una indústria que per Catalunya bé la voldríem. Només que la gent són molt reaccionaris i els polítics són més burros i pitjors que el PPSOE. Gairebé tothom pertany a alguna de les sectes integristes més o menys afiliades amb els Baptistes del Sud. La tele digital de Dallas-Fort Worth té unes 60 emissores, de les quals prop de 20 són propietat de sectes  religioses”.
Tal com van les coses, no dubto gens ni mica que aquesta nova església per a ateus tindrà un èxit espatarrant. Allà ja l’està aconseguint i, com tot, quasi estic segur que tard o d’hora també arribarà aquí.

2 respostes

23 des. 2015


Bon Nadal, bon solstici… o el que vulgueu!

Classificat com a Nadal

Veig que en certs cercles s’està imposant parlar del “solstici d’hivern” en lloc de parlar del Nadal, com s’ha fet durant segles en la nostra cultura i en el nostre context. Ja he rebut diverses felicitacions de Nadal on no es fa cap referència a Nadal. Veig que ho fa notar també Jaume P. Sayrach en el seu blog CAPVESPRE parlant d’aquest tema.
Veig que molt arreglen la situació proposant una cosa, tot negant-ne una altra, sense saber que l’origen del Nadal cristià fa servir la idea del solstici d’hivern per donar-li un sentit nou. Però l’origen és exactament el mateix. Entenc que a certes persones -si no són creients-els molestin les referències religioses i no en vulguin parlar. Ho respecto. El que ja no entenc tant és que es vulguin esborrar olímpicament segles de cultura cristina i es vulguin amagar conceptes que formen part de la cultura occidental des de fa més de dos mil anys i que aquestes actituds una mica repatànies embolcallades en modernitat no deixen de ser molt antigues, força carques, curtes de vista i no fan més que anar-nos empobrint paulatinament. Aviat la canalla anirà a un museu, veurà un quadre d’un Naixement i preguntaran que renoi és allò i què significa. Crec que es poden saber les coses sense haver-les de compartir necessàriament; el que no es pot és voler-les compartir sense saber-ne res… Com molt bé fa notar Jaume P. Sayrach, “ateus fervorosos com Oriana Fallacci i André Comte-Sponville, alhora que  afirmaven el seu ateisme, s’han confessat culturalment cristians. I, com ells, moltíssimes persones no creients”.
Als mateixos cristians “ens costa veure Déu en la carn/història, en els nens que naixen, en els pobres expulsats de la terra, com a “carn” de fam o de canó… Per això és urgent entendre bé que vol dir que Déu s’ha encarnat, que neix i espera (germina) en la debilitat forta de la vida dels homes i de les dones de la terra” (X.Pikaza). I si ens costa als creients, ja entenc que encara més els costi als no creients. Per això vull aportar, per acabar, un text de mossèn Dalmau, rector de Gallifa, que ens mostra el que és i el que no és el nadal des d’una perspectiva cristiana.
Nadal és Jesús. Humanitat fràgil i joiosa d’un infant. Home i dona pels altres que passen pel món fent el bé i amb consciència de Déu com a Pare.
Nadal és Maria. Omplir-se de l’esperit de Déu que humanitza aquest món. Allibera i solidaritza.
Nadal és Josep. Persona bona i justa.
Nadal és Betlem. Perifèria humana, intempèrie, allunyada del poder del temple i dels palaus.
Nadal són els pastors. Marginats.
Nadal són els savis d’Orient, Saviesa humana, humil, generosa i esperançada, que cerca i llegeix els signes dels temps, de la terra i del cel.
Nadal és Emmanuel. Déu desconegut i sempre misteriós. Déu amb nosaltres.
Nadal és la fugida a Egipte. Exiliat, immigrant, refugiat, sense sostre. sense papers, desnonat, el que plora, l’oblidat.
Nadal és el càntic. Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que ell estima.
Nadal és l’estel. L’estelada que guia als savis d’Orient i d’arreu alliberant a persones i pobles dels Herodes poderosos d’aquest món.
I Nadal no és ….. el poder establert, arbitrari, dèspota i assassí d’Herodes.No és el grassonet Papa Noël. No és el “m’agrada el Nadal” de El Corte Inglés. No és la loteria del Nadal.
No és la musiqueta i la cançoneta ensucrades. No és l’època de rebaixes de Nadal. No és la disbauxa en consum i en menjar golut. No és el Freixenet que se’n riu de tot un poble.
Bon Nadal, bones festes i bon solstici a tots… i cadascú que esculli el que millor li sembli!

3 respostes

17 nov. 2015


Pere Casaldàliga ens felicita el Nadal

Classificat com a Nadal,Pere Casaldàliga

felicitació 2015Com cada any, la felicitació de Nadal més matinera i més puntual que rebo acostuma a arribar de molt lluny. M’arriba de São Félix do Araguaia, allà al Mato Grosso brasiler. Com podeu suposar, és la del bisbe Pere Casaldàliga. També aquest any ha sigut així. Ja fa dies que l’he rebuda. El Pere és previsor…

I també com sempre, el bisbe Pere recull algun fet important dels que han marcat l’any i, com no podia ser d’una altra manera ha reflexionat en la seva felicitació (il·lustrada com és habitual pel seu amic Maximino Cerezo Barredo)  sobre el drama dels refugiats, personalitzats i encarnats tots ells en Aylan Kurdi. el nen sirià que va morir ofegat a les platges de Turquia el 2 setembre de 2015. Aquest nen kurd de tres anys  va aparèixer ofegat en una platja de Turquia. Les fotos en què apareix el seu cos mort i la foto en què es veu un agent de la policia turca transportant el seu cadàver van donar la volta al món i posen de manifest la gran problemàtica de la crisi humanitària siriana. Al costat del petit van morir també el seu germà de cinc anys Galip i la seva mare, Rehan, a més de com a mínim altres dotze sirians que viatjaven des de Turquia en dos pasteres amb destinació a Grècia. L’únic membre de la família Kurdi que es va embarcar i va sobreviure va ser el pare, Abdullah. La fotògrafa turca Nilüfer Demir és l’autora d’aquella imatge.

Nadal 2015 Poema Casaldàliga

 Casaldàliga 2015.CastellanoCom podeu veure, el bisbe Pere reflexiona sobre aquest drama humanitari que toca viure a la humanitat en aquests darrers temps i que no ens hauria de deixar dormir en pau. El bisbe Pere ens demana que no ens deixi dormir en pau, com tampoc el deu deixar dormir a ell, tenaç defensor sempre de la humanitat més pobra. Ell sempre ha demanat ‘humanitzar la humanitat’  i ha lluitat per defensar les causes dels drets de les persones i dels pobles; sobretot de les persones i dels pobles marginats i fins i tot prohibits. Sempre ha dit que aquestes han estat les seves causes, però també haurien de ser les causes de tots nosaltres: Les seves causes: ‘la terra, l’aigua, l’ecologia; les nacions indígenes; el poble negre; la solidaritat; la veritable integració continental; l’eradicació de qualsevol marginació, de qualsevol imperialisme, de qualsevol colonialisme; el diàleg interreligiós i intercultural; la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humana que és l’existència d’un primer món i d’un tercer món (i d’un quart món també), quan som un sol món, la gran família humana, filla del Déu de la vida’.

Pere Casaldàliga 2015 Ja vellet i malalt, com podem veure en aquestes fotografies fetes de ben poc, segueix creient en moltes utopies i en l’Evangeli, que segons ell mateix diu ‘és una utopia encara més gran!’: “Utopia necessària com el pa de cada dia. No la utopia quimèrica que ens duria a un “no-lloc”, sinó un procés esperançat que navega cap a un “altre lloc”, un “bon lloc”: eutopia!

En moments complicats com els que viu la humanitat, cal seguir escoltant atentament les paraules d’aquest profeta dels nostres dies que va pronunciar quan va rebre el Premi Internacional Catalunya 2006.

“Cal reinventar una economia de la convivència”, demanava Edgar Morin. El poble guaraní parla de “l’economia de la reciprocitat”. I el petit poble myky, en aquest Mato Grosso, proclama com un dels seus dogmes fonamentals que “viure és conviure”. Sense prepotències, sense exclusions. Sent reconeguts tots i totes com a persones en la dignitat radical de la “raça humana”. Els pobles indígenes, normalment, quan s’autoanomenen, es classifiquen com a “gent”, “humanitat”; després ve el cognom, la designació particular de cada poble, de cada cultura, de cada història. Identitats col•lectives que configuren la humanitat com una sola i plural. La globalització actual, amb tots els seus pecats, greus, té com a contrapartida la virtut de fer que avui, com mai, la humanitat se senti “una”. Estem descobrint, per necessitat, que naveguem en el mateix vaixell. “El xoc de civilitzacions” o “l’aliança de civilitzacions” són l’alternativa inevitable. Com que ara ens trobem tots amb tots, hem d’optar per xocar els uns contra els altres, en la intolerància i en l’agressió, o per abraçar-nos en la comprensió i en la complementarietat.

… “Les nacions són continguts, no fronteres”, afirmava Baltasar Porcel. Els murs, els filats, les tanques, les lleis d’intolerància no són una solució humana. Els “bàrbars del sud” acabaran trencant les fronteres de la separació. “La fam no té fronteres”, cridava el supervivent d’una pastera africana. Aquests nous bàrbars acabaran envaint el terra, la casa, la taula, l’ànima dels privilegiats d’un primer món: primer en abundància; primer en insensibilitat? La tasca més essencial de la humanitat és la tasca d’humanitzar-se. …Pere Casaldàliga 2015-2

Per a la nostra fe cristiana, el mateix Déu es va encaixar en la mesura humana de l’home Jesús de Natzaret. Malauradament, durant segles, i encara avui, les religions són, massa sovint, fonamentalisme, divisió i fins i tot guerra. És hora de creure en unitat plural en el Déu de la vida i de l’amor, i de practicar la religió com a justícia, servei i companyia. Un Déu que separa la humanitat és un ídol mortífer. La tasca primordial i comuna d’humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat. L’Evangeli segons sant Lluc (10, 25-37) ens ofereix la paràbola paradigmàtica per a aquesta praxi humanitzadora. El mestre de la Llei respon correctament la pregunta de Jesús sobre els manaments. Coneixia el Catecisme, com a mínim la seva lletra. No obstant això, “per tal de justificar-se”, el doctor de la religió pregunta al seu torn: “I qui és el meu proïsme?”. La resposta de Jesús és desconcertant i provocadora; per al doctor de la Llei, per a tot el poble que l’escoltà “en aquells temps” i també per a nosaltres, que l’escoltem avui, aquí. El proïsme és aquell o aquella a qui jo m’acosto, i que posa en primer lloc els que han caigut en el camí, les persones marginades, les dones violentades i sotmeses, els emigrants suspectes, els estranys dels quals m’estimo més no saber res, tan ocupat com estic amb els meus negocis o potser amb el meu culte… M’he de fer proïsme descobrint el pròxim, buscant-lo, acollint-lo, donant i donant-me al seu servei. Sense fer “accepció de persones”. Sense por de contaminar-me amb un samarità heterodox. Només estimo el proïsme en la mesura en què surto –lliure, obert, solidari– a trobar-lo, acostant-m’hi, acostant-lo a mi. La humanitat no s’humanitza amb aparells i formulacions (útils al seu temps i de la forma adequada), sinó amb l’aproximació humana de cadascun i cadascuna, de cada persona i de cada poble.

Humanitzar la humanitat, practicant la proximitat. La Teologia de l’Alliberament ens ha recordat que la veritable ortodòxia es verifica en l’ortopraxi. L’essència de Déu “consisteix a estimar”, ens diu al Nou Testament la primera carta de Joan (4, 8.16). El fet d’haver sortit de Catalunya, d’Espanya, d’Europa, d’haver passat per l’Àfrica i d’haver vingut a viure de forma definitiva al Mato Grosso brasiler d’aquesta Nostra Amèrica m’ha universalitzat l’ànima. I el contacte apassionat amb la causa indígena i la causa negra m’ha ajudat a redescobrir la identitat de les persones i dels pobles amb alteritat i amb complementarietat. El fet d’acostar-me “al poder dels sense poder” (Václav Havel), en l’opció pels pobres, en el moviment popular, en les comunitats eclesials de base i en les pastorals socials, em va fer despertar definitivament a la indignació i al compromís; i també a l’esperança.

No hi ha resposta

18 oct. 2015


Els seminaris d’abans…

Classificat com a Amistat,Església

PA177554

Ahir vam fer la trobada anual de companys del Seminari de Solsona. La nostra 29a trobada i amb més gent que mai, ja que ens vam aplegar 55 persones (comptant-hi algunes senyores que, com cada any, els plau acompanyar-nos). Aquest any ens vam trobar a Balsareny, ben vigilats en tot moment pel seu castell encimbellat que vam visitar després d’una bonica passejada pel cuidat bosc de ribera que hi ha al peu del plàcid Llobregat. I, és clar, no podia faltar un bon dinar, que vam anar a fer-lo a Gaià. Ja se sap que al voltant d’una taula és un bon lloc per parlar i per recordar anècdotes i històries.

Com que  alguns companys em van animar a que fes la petita crònica que cada any escric d’aquesta trobada, m’hi poso amb molt de gust. Vull fent constar, però, que aquest any m’he estimat més deixar la veu a Mn Climent Forner que, amb motiu dels 400 anysPA177569del Bisbat de Solsona –que van celebrar-se l’any 1993-, va escriure un breu article dels seus records de seminarista. Ningú com ell ho podia fer millor i, per això, crec que tots els companys que ho llegiran –si encara no ho han fet- en gaudiran i podran rememorar moltes de les coses que explica Mn Climent. En darrer terme aquestes trobades no són res més que un motiu per retrobar records i per passar revista del que fem i com estem cadascú de nosaltres. Més o menys com els cotxes vells, que els toca passar la ITV cada any…PA177591

 

 

EL SEMINARI DE SOLSONA: UNA MICA D’HISTORIA. Climent Forner

(L’EROL: revista cultural del Berguedà. 1993: Núm. 41: 400 anys del Bisbat de Solsona )

No em proposo pas d’escriure tota la història del seminari de Solsona, sinó una part, i ben petita, d’aquesta història: la que va de primers d’octubre de 1940 a darrers de maig de 1952. Són els anys que jo hi vaig viure i dels quals puc donar testimoni, per bé que el testimoni d’un home vell pugui resultar més o menys esgrogueït o idealitzat pel temps. On vaig escriure sobre això mateix, quan encara era jove o mes jove que ara, és al llibre 25 anys de presència i de fidelitat,dedicat al Dr Josep Pont i Gol, aleshores arquebisbe de Tarragona (1976), i avui també, només que emèrit, i per molts anys! La vivència d’aquells anys també la vaig reflectir en laCarta a l’amic canonge (novembre de 1968), que podeu llegir a Liridunvau, liridonvon,Obra poètica II, Edicions de L’Albi, Berga, 1989. És aquella que comença:”Amic del doble cor…”

Començaré per dir que no trobo gens estrany que L’EROL, volent publicar un monogràfic sobre el bisbat de Solsona amb motiu dels 400 anys de la seva creació, hagi pensat en el seminari. Perquè el seminari de qualsevol bisbat, sobretot d’un bisbat petit i rural corn el nostre, és molt important. És corn el rovell de l’ou, o la mare dels ous, que se’n diu. 0 corn la clau de volta d’un edifici. I això perquè d’allà, d’aquella santa casa, n’han sortit fornades i fornades de capellans, tots els capellans diocesans, per bé que alguns d’ells, després, acabada la carrera, hagin anat a ampliar estudis a Roma o allà on sigui. La “Universitat” solsonina, encimbellada al turó de St Magí, no donava per més. La majoria de nosaltres, els “tronxos» que en diu Mn. Ballarin, el poc o molt que sabem ho vam aprendre allà. Amb totes les seves deficiències, el seminari es la mare que ens va d’allà. I que Deu li ho pagui.

L’edifici del seminari

Des de l’erecció del bisbat (1593) que es va pensar en un seminari, corn es natural d’ençà del concili de Trento. Corn recorda el Dr Llorens, ja el primer bisbe, Lluís Sanç, havia pensat en l’edifici i les rendes de l’hospital d’en Llobera, però els frares dominics, mes vius, se li avançaren. El bisbe Lassala, igualment. Però de fet, i després de moltes gestions fracassades, tant de part del bisbat corn de l’ajuntament, no fou fins l’any 1846 que l’esmentat edifici es va convertir en seminari diocesà inaugurant-s’hi el primer curs. Superada finalment la crisi que afectava la mateixa subsistència del bisbat corn a tal, això és, l’any 1894, es va acabar la nova ala del centre docent (començada el 1846), donant peu al seminari Major per a filosops i teòlegs.

La gent, tanmateix, quan parla avui del seminari de Solsona es refereix, no a aquella antiga i senyorial construcció dels Llobera (convertida amb els anys en Escola Parroquial, en seu del Consell Comarcal del Solsonès i en no sé quantes coses més), sinó en aquell conjunt d’edificacions que coronen el turó de St. Magí, camí de l’actual institut de Batxillerat. La part mes antiga, que té forma de creu, el seminari Menor que se’n deia aleshores i després fou escola parroquial, va ser construïda, i ben precàriament per cert, pel bisbe solsoní, Dr. Ramon Riu, l’any 1896. La part nova, el seminari Major, que s’hi adhereix corn un apèndix, es obra del Dr. Vicenç Enrique i Tarancon (1948). I fet aquest resum històric d’unes pedres mortes, pas-sem a fer el d’unes pedres vives, les persones, les verament importants.

Els seminaristes

Corn indicava al començament, em referiré nomes als anys 1940-1952. Sabeu què? Els cadells de capella de «in illo tempore» havíem arribat a ser 150. Ho heu llegit be? Cent cinquanta! Entre gramàtics (cinc primers cursos), filosops (tres) i teòlegs (quatre). Repeteixo: 150. Solament el meu curs, els de Stalingrado, corn ens va batejar el Dr. Llorens, ja érem 40! I això que feia un fred que pelava (ai, quan bufava la boira de la Torregassa!) i amb una fam de postguerra que només podíem apagar a mitges gràcies als cigrons i a les patates de Mn. Benet, el majordom providencial. I pensar que avui, amb totes les comoditats del món, només en tenim quatre de seminaristes, quatre (que resideixen al seminari interdiocesà de Barcelona i estudien a la facultat de Teologia, convertit ara el turó de St. Magí en residència per a capellans en actiu, lloc de reunions i casa d’exercicis).

La vida que portàvem aquella colla d’aspirants a capellà fora molt llarga d’explicar fil per randa. Només us diré que, malgrat tot, no sols conservem un bon record d’aquella santa casa els clergues que encara ens aguantem, sinó que fins i tot els seminaristes que van anar penjant els hàbits al llarg de la carrera, també el conserven, com ho demostren algunes trobades conjuntes de condeixebles que se celebren de tant en tant. Algun misteri hi deu haver. Això que, com apuntava, de fred i de fam (almenys als primers anys de la postguerra), Deu n’hi do. El caliu d’aquella amistat, però, no hi ha hagut cendres que l’apaguessin. Ni l’apagaran.

Un dia normal. Ens devíem llevar a les sis o quarts de set del mati. Corrents a rentar-se la cara a través d’aquells dormitoris tan llargs que no s’acabaven mai. Com que hi havia mes nassos que lavabos, havies de fer cua, t’havies d’esperar. I cap a la capella. Això si, sense poder-te posar gens de colònia al cap, perquè si te n’hi posaves unes gotes i l’«amo. (el Dr. Miralles) t’ensumava tot passant, ja l’havies feta. Mitja hora de meditació. Després missa. I cap a esmorzar, a veure a qui li tocaria el crostó de pa més gros. Al mig del menjador hi havia una estufa que no tirava ni a tiros, només feia fum i fum i fum. Una estoneta d’esbarjo, una estoneta d’estudi, i a classe. Tot, sempre, a tocs de timbre. Entre classe i classe, a jugar al pati. Al migdia, abans de dinar, a la capella: res de l’àngelus, lectura espiritual i visita al Santíssim. En havent dinat, hi havia l’estona de pati més llarga del dia. Era l’hora dels grans partits de futbol. No us en rigueu, no. Ni el Barça. Era l’època del Ramallets, Besora, Kubala, Reixach… I nosaltres, a imitar-los, només que amb la sotana arremangada butxaques endins, ja que no ens la podíem treure. Fins i tot, quan el partit s’ho valia, el Dr. Miralles, es a dir, el rector, havia arribat a treure el sac d’honor. Miracle! Hi havia un davanter centre que tenia un xut tan potent que semblava el Koeman: era el Ton, el nostre bisbe actual. Encara em sembla que el veig amb un mocador al cap per eixugar-se la suor. Era terrorífic. Ah, i alerta a trencar cap vidre, que el senyor majordom te’l feia pagar trinco-trinco.

Be, érem en havent dinat. Esgotat el temps d’esplai, a estudiar una mica, i a classe una altra vegada. Berenar, jugar, i dues hores de vetlla o d’estudi, que no te les estalviava ningú. Fins que a rosari, sopar, passejar un quart d’hora pels claustres, visita a la capella i a dormir, que demà serà un altre dia. Em descuidava de dir que durant els àpats, fora dels diumenges i festes de guardar, no xerràvem sinó que llegíem talment corn si fóssim monjos: el lector de torn anava fullejant la Bíblia, vides de sants, històries de missioners, etc. Cap als darrers cursos, els més grans s’estrenaven a predicar fent un sermonet abans de menjar les sopes. D’atipar-nos ens atipàvem tant corn podíem ni que fos nomé a base de muntanyes de cigrons. Tothom esperava els divendres de Quaresma: era el dia de l’any que, fent penitència, menjàvem millor: bacallà amb panses. Manoi! N’hi havia per llepar-s’hi els dits.

Les tardes dels dijous i dels diumenges sortíem a passejar cap a St. Bernat, la Mare de la Font, carretera d’Olius… De dos en dos. Semblàvem formiguetes sotana, valona, bonet… Ordenats fins que, ja als afores, ens podíem dispersar més o menys, més aviat menys que més. Perquè si t’atrevies a fumar un cigarret d’estranquis (parlo dels seminaristes petits) o a acostar-te a alguna casa de pagès a menjar pa amb tomàquet, i aquest gran pecat es descobria, pobre de tu! Hi havia després un sis d’octubre que et podia amenaçar de fer fora del seminari, encara que tot s’acabés amb aigua de roses.

Allò que era encisador de veritat era el mes de maig. Ah, corn el recordo! Cada dia, corn a final de la celebració, cantàvem els goigs d’alguna Marededéu: “Assistiu-nos, gran Senyora,/de Falgars intitulada…”  Amb les finestres, ben obertes, la flaire primaveral dels arbres i les plantes que entrava capella endins barrejant-se amb els refilets dels ocells que ens feien la competència… Ah, manoi! Allò hauria sigut un cel si no fos que s’acostava el mes de juny, l’època dels exàmens. I les noies de cal Faldilles que ens escoltaven des de l’ampit de la finestra i que sense voler confoníem amb els àngels del retaule esculpit pelCamps i Arnau… Ara en sèrio: l’amor a Maria i l’amor a l’Eucaristia ens eren inculcats a cops de plàtica que feien entendrir.

Podríem baixar a molts més detalls de la vida d’aquell temps, però no acabaríem mai: els certàmens literaris de la Puríssima on tots els capellans lletraferits del bisbat havien esmolat les seves armes; les vetllades de sant Tomàs; la missa conventual dels diumenges del matí a la catedral, amb aquella renglera de canonges al fons del presbiteri tot fantasmagòrics; les vespres dels diu-menges a la tarda tan gregorianament celestials; les vacances de Nadal i d’estiu (les de Setmana Santa les va suprimir el bisbe Tarancon); els dies de recés; les tandes d’exercicis espirituals la funció sabatina, etc., etc., etc. I de tant en tant, com deia, algun sis d’octubre a la cel·la del rector. I les notes al final de curs: Meritus, Benemeritus (en b minúscula i B majúscula), Meritissimus, Laureatus… Hi ha un fet extraordinari que no me’l puc deixar al tinter: la publicació, el mes de març de l’any 1950, de L’Infantil, aquella revisteta de no-res que va començar essent un full propagandístic del Dia del Seminari i es convertiria en la primera revista infantil de la postguerra a Catalunya. La il·lusió i les suades que ens va costar! Valia 50 cèntims i ben aviat en vam arribar a tirar 2.000 exemplars mensuals.

Superiors i professors

Aquest apartat sí que no el podem ometre: el dels nostres ínclits superiors i professors. Es a dir, el dels nostres pares en la fe. Ja he citat el Dr. Miguel Mira-les, l’«amo» que li dèiem de motiu, tan bona persona corn era però tan poc competent corn a educador de joventut. Algú, no jo, l’ha definit corn un home de molt bona fe, però d’una ignorància enciclopèdica. Que des del cel ens perdoni per les moltes vegades que, sense voler, li havíem fet saltar la dentadura postissa. Mn. Benet Malagarriga, el majordom: un sant d’aquells que no pugen als altars perquè no tenen padrins. I quins parenostres més gruixuts que deia ja de bon matí I les estonades que es passava tot sol agenollat als peus del sagrari en silenci o donant-se cops al cap: Benet, Benet, que n’ets de ruc. I els sacs de patates que ens feia traginar d’un lloc a l’altre. El Dr. Josep Pont i Gol, el professor, el prefecte, l’amic… Sort n’hi va haver d’ell. Almenys jo sort en vaig tenir. Clar, ordenat, preparat, amablement exigent, sabia ensenyar corn ningú: història, geografia, àlgebra, filosofia… Tenia un carisma: li havies d’estudiar per força, de tant corn et guanyava la voluntat. No saber la lliçó si te la preguntava, era fer-li un tort. Va ser ell qui, a més a més, ens va inculcar de forma indeleble l’esperit missioner i l’amor a l’Església de Catalunya o que és a Catalunya (per dir-ho amb termes teològicament més exactes, políticament no tan sospitosos), representada pel qui anys a venir resultaria ser el seu predecessor a la seu tarragonina, el cardenal Vidal i Barraquer. Gràcies a ell també, el seminari de Solsona fou el primer de Catalunya on es va començar d’ensenyar català, per bé que no oficialment, poc després d’iniciada la dècada dels quaranta. I fent pinya amb el Dr. Pont, durant uns anys, Mn. Josep Armengou, el capellà de Berga, “a la sazón” pare espiritual i director de la Schola Cantorum del seminari. Mort el bisbe Comellas i a causa d’una ventada ben passatgera, ambdós amics serien defenestrats del cenacle i anirien a raure a Gepils-sur-mer, o ca la Gepilsa, una masia dels afores. Allí es fundaria al cap de poc la cèlebre Penya d’Horeb amb ells dos, el Dr. Saladrigues, Mn. Maria Ruiz, Mn. Antoni Palou… El Dr. Ramon Espert: Senyors, traiem-nos el barret davant d’aquest homenàs i professoràs. Ensenyava moral amb tota l’autoritat moral, que ja es dir. Exigent amb ell mateix corn un asceta clàssic, també ho era amb els seus alumnes. Semblava autoritari, però era molt humà, molt conciliador, molt tendre. Estimava la diòcesi amb un amor apassionat d’espòs. Apostòlic corn era, l’havia recorregut de dalt a baix i de baix a dalt, predicant missions, septenaris, novenaris, exercicis… S’enorgullia de la seva procedència humil: la seva mare venia cacauets pel carrers de Berga, la ciutat que un dia l’havia d’enterrar al panteó dels fills il·lustres. Devem ser molts els clergues que encara conservem els seus apunts professorals, per bé que en l’actualitat ens serveixin de ben poc. Ara, el seu testimoni d’home recte, de bon cor, de ment lúcida i de fe heroica és i serà inesborrable. No és estrany que fos el conseller de tots els bisbes. I bisbe que hauria pogut ser ell mateix si hagués volgut, si no hagués renunciat a tal honor. El Dr. Joan Coromina que de capellà de l’Ametlla de Merola va venir a ensenyar-nos llatí als de quart curs. I molt que ens feia treballar. .,;Qué dice que qué?. El Dr. Pere Sampons, amb aquella cara vermella de bona persona, ni que llegís les lliçons a tall d’orador. Mn. Antoni Palou, el mític professor de grec i de literatura, a qui tant devem els lletraferits d’aquelles calendes, i també prefecte una mica polèmic. Un gran amic. I el Dr. Joaquim Canudas, director de la Schola Cantorum, a més de superior i professor. I Mn. Anton Santa-maria, l’angèlic pare espiritual dels darrers anys. I el Dr. Sebastià Pont, tan ponderat i sapient. Ah, i el Dr. Salvador Saladrigues, professor de Sagrada Escriptura, ingenu corn un infant. I el Dr. Ramon Miguel, enèrgic professor de dret canònic. I Mn. Rafel Escuder, secretari del bisbe Tarancon i mestre de teologia fonamental. I el Dr. Antoni Fontanet, que professava Historia Sagrada i més tard es faria felipó. I el Dr. Antoni Llorens, és clar, professor de teologia dogmàtica, d’història de l ‘art i no recordo de què mes (no li estudiàvem gaire, tan bona persona corn era i tan brillant i competent quan volia). Prou, prou. Segur que em deixo noms encara… El Dr. Gras, tens no, que més tard, ja no a nosaltres, ensenyaria filosofia i esdevindria majordom una mica problemàtic, tot i la seva murrieria. Això sense fer esment de Mn. Abras, el beneficiat de la catedral que ens pujava a confessar cada setmana, els dissabtes em penso: “Ego to absolvo”. I es que en devíem fer molts de pecats que setmanalment haguéssim de passar per la reixeta! Ai, Deu meu! Un últim nom, aquest si, el servos servirem Dei, el fàmul Celoni, la rateta que escombrava l’escaleta i d’amagat, en compliment d’ordres superiors, s’entretenia a arrencar de l’enciclopèdia Espasa algunes il·lustracions massa d’allò. Ah, i les benemèrites i sacrificades monges que no veiem mai o ben poc, però sí que sentíem a través del torn del menjador: “Diga”.

Etcètera

Aquest seria més o menys el retaule d’aquell temps que he intentat d’evocar, pobre de mi, amb tot l’amor i amb tot l’humor possible. Vist amb els meus ulls, naturalment. Repeteixo: són només els personatges dels anys 1940-1952. Després del meu curs (dels 40 inicials en vam acabar 14), el seminari s’aniria mantenint durant un cert temps, i vindrien altres professors, superiors i seminaristes. Però els de Stalingrado ja no hi seríem, o ja érem en un altre front: el del concili i el post concili Vaticà II.

Prou. Diu que en la lluita per la recuperació del bisbat de Solsona (any 1933) el seminari, al costat d’altres institucions, va jugar-hi un paper important, i és natural. Ni que fos una “Universitat de pagès”, n’havien sortit o hi havien exercit el magisteri figures eclesiàstiques tan rellevants corn el filòsof Comellas i Cluet, el filòleg Marià Grandia, el liturgista Josep Vendrell, el musicòleg i educador Ricard Penina, el music Llorenç Riu…

En resum: gràcies al seminari som el que som els capellans i, en certa manera, tots els fidels solsonins: som el que som i tal com som. Déu ens hi conservi en allò que tenim de bo i ens ajudi a superar-nos. Al cap d’allà som molt joves: només tenim 400 anys!

No hi ha resposta

12 jul. 2015


Com més vells, més lliures

Classificat com a Amèrica Llatina,Església

Hi ha un lector del meu blog que -ell també- té un blog molt interessant. Es diu Joan Gil (es firma JOANOT) i el seu interessant blog es diu  Els EUA són diferents. Us recomano vivament que doneu un tomb per casa seva i llegiu els seus articles d’anàlisis profunds i ben argumentats. El Joan és un metge català, ara ja jubilat, que ha passat una bona part de la seva vida treballant als EEUU. De tant en tant deixa algun comentari als meus apunts. Ja fa un parell de cops que, quan he parlat del Papa Francesc, em diu que “en Francesc és encara millor del que semblava i que, escoltant-lo, em va impressionar com poca gent i cap polític ho ha fet”. A mi m’impressiona la vitalitat que demostra tenir el Joan, tot i ser ja ben gran i, a més trobo que té tota la raó del món.

Deia d’ell mateix Jose Saramago que “com més vell es feia, més lliure era i com més lliure, més radical”. No sé si a tots els vells els passa alguna cosa semblant. En alguns cassos segurament que és tot el contrari. Però sí que tenim exemples que donen la raó a Saramago. Monsenyor Romero, per exemple, en va ser un altre cas clar. De jove era un capellà molt conservador (com ell mateix reconeix) i quan el van fer bisbe i va anar veient tota la pobresa i tota la injustícia que hi havia al seu bisbat va anar revoltant-se interiorment i es va anar tornant cada cop més radical a l’hora de defensar la dignitat de la seva gent. I un altre exemple, entre molts altres, el trobaríem en José Luís Sampedro, que semblava que com més vell es feia, més radical es tornava.

La vellesa, per sí mateixa, no podríem pas dir que porti llibertat. Més aviat tot el contrari. La vellesa ens  limita físicament, ens treu forces, ens fa sentir d’una manera o altra el pes dels anys, ens va apaivagant els ànims, ens va afegint dissimuladament xacres de tota mena i, en una paraula, la vellesa no sempre és un regal ni la podem mirar amb l’optimisme que ens volen fer veure alguns. Sí, però, que a vegades es produeix una cosa ben curiosa: tot i les limitacions que hem dit, la maduresa ens va donant llibertat interior i molta més llibertat d’esperit. I aquesta mena de llibertat ens pot fer tornar més lliures i radicals en la nostra visió de les coses i en la manera d’expressar les nostres opinions. És com aquell pres que deia al seu carceller: pots tancar el meu cos però no pots subjectar la meva imaginació ni el meu pensament. Tot sovint veiem vells que són autèntics esperits lliures i que fan molta sana enveja.

I un altre personatge que sembla que cada dia és més lliure –i radical. és el Papa Francesc. I per això, com deia el meu amic Joan, no deixa de sorprendre’ns a tots. Fins i tot sorprèn al que el coneixien com a cardenal de Buenos Aires. Tres o quatre anys enrere diuen que Francesc no hauria dit el que diu i amb la força i convicció que ho diu. I no cal dir que no ho ho haurien dit els Papes anteriors, sempre tan curosos amb les expressions, amb les formes rebuscades i diplomàtiques típiques del Vaticà. I ara arriba un Papa que diu les coses de forma planera, clara i contundent; i, a més, ho acompanya amb gestos significatius per tal de reforçar aquestes mateixes paraules i per tal de que tot quedi meridianament clar. M’agradaria recollir aquí algunes d’aquestes frases.

  • A Brasil el 2013 ja va dir una frase que marcava el rumb del que ell volia:“Hagan lío!”. Moveu-vos, feu-vos sentir, sortiu al carrer…
  • Ara, en la seva primera gira llatinoamericana, Francesc ha dit: “no se achiquen!” davant tota la immensa feina que tenen els que lluiten per canviar les estructures injustes. I va seguir dient als representants dels moviments socials:“ustedes, los más humildes, los explotados, los pobres y excluidos, pueden y hacen mucho (…) en los grandes procesos de cambio, nacionales, regionales y mundiales”. “Me atrevo a decirles que el futuro de la humanidad está, en gran medida, en sus manos”. Els va invitar a la “participación protagónica” i a “promover alternativas creativas”, en la búsqueda cotidiana de las “tres T… trabajo, techo y tierra”.
  • Alguns esperaven recriminacions als presidents esquerranoso i, en canvi, li va agrair al president equatorià “su consonancia con mi pensamiento”. I li va desitjar “con mis mejores deseos para que pueda lograr lo que quiere para el bien de su pueblo”. I davant Evo Morales, que no té gens de bona relació amb l’ Església catòlica local va reconèixer que “Bolivia está dando pasos importantes para incluir a amplios sectores en la vida económica, social y política del país” y “cuenta con una Constitución que reconoce los derechos de los individuos, de las minorías, del medio ambiente, y con unas instituciones sensibles a estas realidades”.
  • I va fer una referència a tot el conjunt d’ Amèrica Llatina quan va dir “Las palabras sonque en estos últimos años, los gobiernos de la región aunaron esfuerzos para hacer respetar su soberanía, la de cada país, la del conjunto regional, que tan bellamente, como nuestros padres de antaño, llaman la Patria Grande”.  “La Iglesia no puede ni debe estar ajena a este proceso (de cambio) en el anuncio del Evangelio”.
  • I ha dit més coses: “La primera tarea es poner la economía al servicio de los pueblos. Los seres humanos y la naturaleza no deben estar al servicio del dinero. Digamos NO a una economía de exclusión e inequidad donde el dinero reina en lugar de servir. Esa economía mata. Esa economía excluye. Esa economía destruye la madre tierra.”.
  • “La segunda tarea es unir nuestros pueblos en el camino de la paz y la justicia. Los pueblos del mundo quieren ser artífices de su propio destino. Quieren transitar en paz su marcha hacia la justicia. No quieren tutelajes ni injerencias donde el más fuerte subordina al más débil. (…) Ningún poder fáctico o constituido tiene derecho a privar a los países pobres del pleno ejercicio de su soberanía y, cuando lo hacen, vemos nuevas formas de colonialismo que afectan seriamente las posibilidades de paz y de justicia.” Per això va exhortar: “Digamos NO, entonces, a las viejas y nuevas formas de colonialismo. Digamos SI al encuentro entre pueblos y culturas. Felices los que trabajan por la paz”.
  • “La tercera tarea, tal vez la más importante que debemos asumir hoy, es defender la madre tierra. La casa común de todos nosotros está siendo saqueada, devastada, vejada impunemente”. Per això “es imprescindible que, junto a la reivindicación de sus legítimos derechos, los pueblos y organizaciones sociales construyan una alternativa humana a la globalización excluyente” perquè “no hacerlo es un pecado grave”.
  • I algunes frases més encara per criticar “la concentración monopólica de los medios de comunicación social”, per dir que “el destino universal de los bienes no es un adorno discursivo de la doctrina social de la Iglesia” perquè “es una realidad anterior a la propiedad privada”; per reconèixer que “se han cometido muchos y graves pecados contra los pueblos originarios de América en nombre de Dios y pedir humildemente perdón, no sólo por las ofensas de la propia Iglesia sino por los crímenes contra los pueblos originarios durante la llamada conquista de América”; per recordar a Bolívia el jesuïta Lluis Espinal assassinat el 1980 per la dictadura de García Meza i per reconèixer al Paraguai, a las Madres de Plaza de Mayo. I va recordar que “la Iglesia, sus hijos e hijas, son una parte de la identidad de los pueblos en Latinoamérica. Identidad que, tanto aquí como en otros países, algunos poderes se empeñan en borrar, tal vez porque nuestra fe es revolucionaria, porque nuestra fe de- safía la tiranía del ídolo dinero”.

Trobo que ens donen a tots molt bones lliçons tots aquests vellets… no us sembla?

No hi ha resposta

20 juny 2015


Morir de pena

Classificat com a Ecologia,Església

null

Diuen que les persones poden morir de pena. Fins i tot li han posat nom. En diuen “síndrome del cor trencat” i els entesos diuen que és una malaltia induïda per l’estrès, que produeix una  insuficiència cardíaca similar a un infart, però amb les artèries coronàries normals. Un estrès emocional brusc i sobtat, però al mateix temps permanent en el temps en forma de ràbia, por, sofriment molt gran, accident o malaltia greus, etc. poder arribar a col·lapsar una persona. I això no passa només amb humans. S’han constatat cassos en animals de companyia, sobretot gossos que han perdut de repent els seus amos i s’han mort –o s’han deixat morir- de tristesa, deixant de menjar i perdent les ganes de viure.
El nostre món també pot morir de pena, per dir-ho d’alguna manera. Pot arribar a un col·lapse, tal com ens avisen des de fa temps molts reconeguts científics. Però sembla que no ens en acabem d’adonar i no fem prou per arreglar-lo una mica i deixar un món digne per als que han de venir darrere nostre. És cert que els governs i els polítics podrien fer alguna cosa més del que fan. Però cadascú de nosaltres també, perquè cadascú de nosaltres forma part d’aquesta casa que en diem planeta Terra i que entre tots hauríem de cuidar, netejar i millorar.
Això és exactament el que el Papa Francesc ha volgut recordar-nos amb aquesta encíclica que acaba de publicar titulada “Laudato Si “ (Lloat Sigueu). El medi ambient, l’impacte de l’home en ell i la seva relació amb la distribució de la riquesa són assumptes que afecten a tots i trobo molt bé que el Papa Francesc hi hagi dit la seva. I encara trobo millor que ho hagi fet –inspirat en Francesc d’ Assis- en un to planer, recollint els punts de vista majoritàriament compartits per la comunitat científica i pel sentit comú. I ho fa amb un escrit que no va dirigit, com tantes altres vegades, només al catòlics i parlant de temes que interessaven més aviat poc, adoptant posicions conservadores i anant anys enrere dels interessos i preocupacions de la gent. No, ara no. Francesc parla de qüestions que ens toquen de ben a prop a tots, que ens interessen a tots; de la pobresa imposada com una pistola que apunta al cap de milions de persones. Parla a tothom, com a responsables que som de la nostra petita o gran part de la terra que ens ha tocat viure i que hem de cuidar i estimar. Com a les persones, hem d’estimar la terra i hauríem de crear amb ella un vincle amorós que ens la fes estimar molt més del que l’estimem ara.
Aquesta encíclica -segons he pogut llegir- es veu que ha desfermat la ira dels conservadors dels EE.UU., com per exemple el candidat republicà a la Casa Blanca Jeb Bush, catòlic i germà de l’ expresident George W. Bush. Ell i altres grans empresaris amb interessos econòmics arreu del món diuen que no s’ha de barrejar religió i política i que això del medi ambient és un assumpte que no incumbeix al Papa. Algú fins i tot s’ha atrevit a titllar-lo de massa lliberal i de“marxista” per la seva posició aperturista en qüestions socials i per les seves crítiques al “capitalisme salvatge” i a la “dictadura de l’ economia”. I Rick Santorum, candidat republicà de cara a las presidencials del 2016 i fervent catòlic,  va dir també en una entrevista de ràdio que “l’ església s’ha equivocat en qüestions científiques vàries vegades” i que hauria de “ deixar la ciència als científics” i “centrar-se en qüestions de “teologia i moral”. I com ells, el republicà Jim Inhofe, alguns periodistes del conservador canal Fox News  o Michael McKenna. Com si no hi hagués milers i milers de científics catòlics que pensen com el Papa i que li donarien totalment la raó… O com si ells, que de científics en tenen ben poc, poguessin parlar-ne i els demés no…
Personalment, no només aplaudeixo el Papa per parlar de temes actuals i que preocupen a bona part de la humanitat, sinó que crec que l’Església s’hauria de posicionar molt més en els temes que preocupen de veritat i hauria de donar la veu lliurament a tothom que sigui capaç de donar noves opinions i obris nous camins per solucionar els problemes que té plantejats la humanitat. Només llavors l’ Església es tornarà a fer portaveu de la doctrina de Jesús i es tornarà a fer escoltar.

No hi ha resposta

Anteriors »