Arxiu per a 'Catalunya' Categories

30 març 2020


CONFINATS AMB POESIA: JAUME AGELET I GARRIGA

Classificat com a Catalunya,Poesia

JAUME AGELET I GARRIGA va nàixer a Lleida l’any 1888. Estudià batxillerat al Col·legi de Sant Ignasi de Sarrià i a l’ Institut de Lleida. Es llicencià en Dret i l’any 1920 ingressà a la carrera Diplomàtica.

El mateix ens explica: «La lectura, en la meva adolescència, de les obres de Maragall que m’ensenyaren camins de poesia, fou un encantament. Més tard, vaig sentir altres veus també amb devoció, i entre elles fou la de Tagore, per a mi, una de les més entenedores… Anys enrere, en una ocasió, vaig dir que la poesia és un moment de llum en el misteri que ens envolta. Llum negra, llum blanca, llum de tots colors. Crec en la «paraula viva» de l’autor del «Cant espiritual», en la missió rectora de la inspiració. Cal abandonar-se a l’impuls indefinible que engendra el vers. I aturar-se quan l’impuls s’atura».

DIA DELS MORTS

Venen, erts i crescuts,

els morts d’olor de rosa.

Arriben blancs, amb els llavis eixuts

i la sina desclosa.

Obren les portes com planyívols vents

i fan l’estada freda.

L’alè glaçat dels morts

torna groga l’arbreda.

Sota d’uns bancs retorts

un estol d’infants morts

menja la fruita tendra.

Damunt la taula, avui,

el pa blanc s’esmicola com la cendra.

(Del llibre Hostal dels núvols)

PORTES

Anar obrint, tancant portes

dels dies, tot cercant

claredats, encalçant,

com un vent, ombres mortes,

fins que no es sentiran

batre mai més les portes.

(Del llibre L’escalf del graner)

SOM HERBA, POTSER

Som herba, potser,

dels dies pastura?

Som aigua insegura

d’un pobre reguer?

Ens crea la faula?

Som l’eco darrer

d’alguna paraula

que hom no sap d’on ve?

EL FRED DE LA MORT

La mort, oh traspassats, us purifica.

Oh àngels enterrats i de gest franc,

somrient una mica!

Oh llarg somriure blanc!

Oh el fred dens de la mort que ara us abriga,

després del foc del viure cada jorn!

Oh la pols que revola al vostre entorn!,

que és terra esmicolada de fatiga.

La passa dels vivents,

camí de l’hora obscura,

esberla el gran silenci, amb ecos lents,.

Aixequen els xiprers llur blavor dura.

Del cel ungida és cada llosa.

Oh morts,

abandonats de sol, oblidats de la rosa!

(Del llibre La gàbia de la faula)

Disseny web: bestwebsitehosting.ca

No hi ha resposta

15 oct. 2019


ENCARA SORT QUE NO ELS HAN PENJAT!

Classificat com a Catalunya,Justícia,POLÍTICA

No s’ha atrevit a tant aquesta caterva de jutges, braç executor d’un estat que cada cop tira més cap al feixisme. Però se’ls nota que les ganes les tenien totes. I no només aquests jutges indignes i injustos. Amb ells -i amb les mateixes ganes- partits com el PP, el PSOE (PSC), CIUDADANOS, VOX i tot un reguitzell de feixistes que ara no cal ni que s’amaguin ni amaguin les seves opinions. Més aviat sembla que gaudeixen veient com va deteriorant-se la democràcia.
Aquesta bona gent condemnada i els que se n’han hagut d’anat a l’exili per no passar per les seves brutes mans ho pagaran amb anys de presó i molt dolor personal i familiar. Però aquest Estat feixista no se’n sortirà i tard o d’hora ho pagarà.
Les conseqüències a curt plaç seran fatals, però la veritat finalment guanyarà!

No hi ha resposta

15 juny 2019


NO HO TORNAREM A FER!

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

No, no ho tornarem a fer. No pas si ho fem com ho estem fent fins ara. Desunits. Enfrontats en allò més secundari i oblidant el que és fonamental. Sense perspectiva clara. Sense tenir ben present el que ha passat i sense una fita clara d’on volem anar. No ho farem, si seguim mirant egoísticament cadascú per casa seva. Per la seva butxaca. Per la seva poltrona. Sense un pla comú i consensuat en allò que és fonamental en aquests moments. No, així no ho tornarem a fer…

El president d’Òmnium Cultural, JORDI CUIXART, va deixar caure davant el tribunal del Suprem, amb una valentia infinita que l’honora, aquesta frase: HO TORNAREM A FER!. Recollia el sentiment clar de moltíssima gent que mentè els ànims per seguir endavant malgrat tot. El Jordi deia que no es penedia de res només començar el seu torn de paraula allà al Suprem. Deixava clar que per ell el més important era refermar-me en tots els exercicis de drets fonamentals”. Se m’està jutjant per ser el 10è president d’Òmnium, se’ns jutja per manifestar-nos, per expressar-nos i per votar”, ha assegurat, “Doncs ho tornarem a fer com fins ara, pacíficament i amb tota la determinació”.

No ho tornarem a fer si equivoquem el camí. Si no anem junts. Si tenim massa pressa. Si no preparem bé les tàctiques i les estratègies per posicionar-nos davant d’uns poders d’un Estat molt més fort que nosaltres; que ens vol aniquilar, que vol arrabassar-nos coses que ja consideràvem adquirides per sempre. Amb un simple 155 s’ha tornat a fer amo absolut de la situació i ha demostrat que el Govern de la Generalitat és el que és. Poca cosa. Simbòlic. Sense poder real. Per a ells una autonomia més a qui lligaran les mans quan els convingui i a qui retiraran tot allò que els faci nosa.

Davant d’això només queda el recurs de la unitat. Saber que no ens cal anar a guerres que ja d’antuvi tenim perdudes. Allò que deia ERC de que separats seríem més ja hem vist que no només no és veritat sinó que hi estem perdent molt. Tots i a tot arreu. A la Generalitat. Als Ajuntaments. A les Diputacions. Arreu. El primer que cal fer és reconèixer-ho i buscar una estratègia comuna davant d’aquest trista i desesperant situació. Si no és d’aquesta manera, no no tornarem a fer. Cal un lideratge compartit, parlat, consensuat. Cal fer menys declaracions patriòtiques, però buides de contingut, i més accions efectives. Cal fer menys actes de protesta folklòrics i més actes efectius. Potser ha arribat l’hora de fer una desobediència civil. Davant lleis injustes i tribunals contaminats s’haurà de buscar altres fórmules més efectives. Sempre pacífiques, això sí. Això no ho podem abandonar mai si no volem perdre la raó que ens hem guanyat a pols. Caldrà una desobediència no violenta i unitat. Molta unitat. Només així HO TORNAREM A FER!

No hi ha resposta

15 maig 2019


COL·LABORACIONISTES O RESISTENTS?

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Fa un parell de dies que em va trucar un amic i, entre altres coses, vam parlar de l’actualitat política, tal com ho venim fent sempre que ens veiem o ens trobem. Ell, que és una persona força radical en molts aspectes i amb un elevat grau de consciència política i social, fa temps que es mostra obertament desenganyat de la realitat que viu el nostre país. Diu que ja ha deixat de votar i noto que ja ni vol estar alerta de com es van desenvolupant les coses políticament parlant. Podríem afegir-lo com un més al sac dels desenganyats que cada dia em dóna la impressió que és més ple. En un moment de la conversa em va preguntar si jo havia anat a votar a les darreres eleccions. Quan li vaig dir que sí, em va dir: «Com un espanyolet més!». Li vaig reconèixer que sí; que encara que no em sentís gens ni mica espanyol, la realitat és la que és i que, fins que no siguem independents, jo votaré per aquells que d’una manera més o menys encertada ens poden portar cap a la desitjada independència. Ho faré des d’un esperit crític, però ho faré.

A França, durant l’ocupació nazi, els francesos van definir les dues situacions bàsiques possibles davant d’aquella realitat amb dos noms molt ben posats: el col·laboracionisme i la resistència. Es tracta de dues actituds diametralment diferents davant d’una mateixa situació donada.

Per a uns, el que havia passat era irreversible i atès que no se li pot demanar a una persona comú ni la força d’un màrtir per entregar la seva vida per allò que creu, ni l’esperit d’anacoreta per a sostreure’s totalment del seu medi, deduïen que no hi havia més remei que plegar-se davant allò inevitable que els havien imposat i accedir a formar part d’aquella realitat.

Per als altres, la situació imposada també estava més enllà de les seves possibilitats concretes d’impedir-la, però es negaren a legitimar-la amb el seu consentiment i encara menys amb la seva col·laboració.

Si això ho portem a l’actual situació catalana, també podríem trobar actituds semblants a les que he descrit. El meu amic és l’anacoreta que fuig de la realitat i es refugia a la muntanya esperant millors temps. N’hi ha d’altres que són obertament col·laboracionistes i, sense cap mena de rubor ni de vergonya, ho declaren obertament i accepten la realitat tal com és. Però també n’hi ha molts que creiem que en aquests moments algunes formes de resistència són necessàries, com ho van ser en altres moments de la història d’aquest país. L’ésser humà és lliure, però no ho és deslligat de la realitat ni ho és mai totalment per més que alguns ho intentin. Ser lliure és ser artífex de la pròpia vida i escollir el propi destí. Però en la vida de tots nosaltres hi ha moltes coses donades, és a dir, coses que trobem al nostre voltant i fora del nostre abast, fora de la nostra voluntat o fins i tot contra la nostra voluntat i respecte a les quals no puc fer res. Però l’ésser humà no és lliure només respecte a aquell terreny de la seva vida que està buid i que ell va omplint amb decisions pròpies i autònomes, sinó que també ho és en la forma com se situa davant de les condicions donades que no pot canviar. És lliure de dir: ho accepto, m’ho empasso, m’hi avinc, o de dir: no puc fer res per evitar-ho però que no comptin amb mi per un paper en aquest sainet. En el fons la persona es va fent lliure sobretot en la manera com actua davant d’allò que troba en la seva vida i que no prové dels seus designis.

Alguna cosa molt similar passa amb els pobles i les nacions; a vegades treballen la seva llibertat en un espai obert on poden determinar-se al seu albir. Però la majoria de vegades han de forjar el seu futur, la seva societat i, en definitiva, la seva vida amb molts elements imposats, més enllà de l’abast immediat de les seves possibilitats concretes de canviar-los o impedir-los. La llibertat d’aquest poble -o la seva renúncia- es va donant en la manera com aquest poble se situa i es mou davant d’aquest present condicionat. Es va donant en el lenta comprensió de que la llibertat a la que pot accedir no és absoluta, però a la vegada no es pot refugiar en l’excusa de que, perquè no puc aconseguir tot el que vull no faig res. El discurs que fan alguns de la llibertat perfecta i absoluta moltes vegades no és res més que un camuflatge per a tapar de forma decorosa la incapacitat d’elaborar la llibertat possible, la por a conquerir la llibertat real.

Tot somni d’un futur millor per a Catalunya suposarà sempre una superació del passat i qualsevol projecte de canvi inclourà, de forma velada o explícita, una desautorització del que patim en aquests moments i suposarà sempre un major o menor grau de rebel·lia. I si podem aconseguir un esperit de resistència sense agressivitat, encara millor. Perquè l’esperit de resistència ha de ser hàbil, seriós i sense donar arguments al contrari. És el que ens permetrà la llibertat interior fins i tot davant d’allò que ens volen imposar i que ens pot semblar inevitable. És allò que aconsegueix que se segueixin fent coses quan sembla que no es pot fer gran cosa. És el que preserva incòlumes els valors que alguns volen arrasar amb molta mala intenció i mala baba. És allò que va teixint dia a dia les accions -potser petites, però molt importants- que faran que ens anem atansant de mica en mica a l’ideal que volem. No es tracta de proclamar només que volem un demà millor, sinó d’anar-lo fent amb allò que és possible per arribar a l’impossible, com diu Lluís Llach en una cançó seva.

No hi ha resposta

12 oct. 2018


LA UNIÓ FA LA FORÇA

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Corre una frase que diu: «Quan Nostre Senyor vingui a la terra no ens trobarà units, però ens trobarà reunits». I és cert. Si d’alguna cosa estic segur -i ja ho he escrit més d’una vegada en aquest blog- és que ens reunim molt, –massa potser– però ens unim ben poc. I no hauríem d’oblidar que en política, com en la majoria d’àmbits de la vida, la unió fa la força. És en moments com aquests que estem vivim en els últims temps quan és més imprescindible i més la necessitem aquesta unió, que els partits polítics catalans sembla que s’entesten no voler. És moment de fixar-se més en el que ens uneix que no pas en el que ens separa i tenir ben present l’objectiu comú final.

No sóc ningú per dir com ho han de fer, però sí que els diria el què han de fer. Em sembla que una gran majoria de catalans estaríem d’acord en demanar-los que tinguin ben clar quin és l’enemic comú i quines formes de lluita i quines estratègies han de mirar de trobar per a fer-hi front. Formes de lluita n’hi ha moltes i han canviat al llarg de la història. Ara hauríem de trobar la més adequada i la que més s’adaptés a les condicions històriques que li toca viure a aquesta Catalunya assetjada per jutges sense escrúpols que s’han convertit en escolanets de governs corruptes i per lleis injustes, injustament interpretades i aplicades. Quan hom et vol fer mal és legítim defensar-te i fer-ho de la millor i més intel·ligent manera possible.

És evident que faran l’impossible per tal que no aconseguim la independència i, si la volem aconseguir, ens tocarà ser activistes i rebels d’una manera diferent de com ho eren en temps passats les persones que també van ser inconformistes amb tot el que trobaven que era injust i que volien canviar. Ja sé que serà difícil trobar el punt de coincidència entre l’anarquisme consubstancial que porta l’ADN d’algun partit polític, la rebel·lia «políticament correcta» d’algun altre i la «políticament incorrecta» que sens dubte tocarà exercir en algun moment o altre. Ens tocarà ser activistes d’una altra manera a com ho havíem sigut en altres temps i ens caldrà buscar noves estratègies i formes d’operar. Els partits sembla que d’això no se n’adonen i, per poc que badin, perdran el tren de la història que passa volant davant seu. La ciutadania cada cop confia menys en sindicats, partits i grups tancats que sembla que tinguin com a única consigna seguir regles teledirigides, inamovibles, intocables i indestructibles. No s’adonen que avui la gent vol ser més democràtica i participativa; que la gent no se sent còmoda seguint consignes unificades sota una sola etiqueta. La gent és cada dia més diversa i valora més la diversitat, que no vol dir tenir objectius comuns. Les formes poden ser diferents; els objectius han de ser comuns.

En algun moment caldrà desobeir i s’hauran de trobar noves formes de desobediència, de rebel·lia, de resistència passiva o de lluita social. I caldrà fer-ho sense violència i tan pacíficament com sigui possible si volem ser creïbles i respectats; potser ens caldrà destruir des de dins i no des de fora; potser haurem de conservar institucions per canviar-les i millorar-les; potser haurem de deixar de ser antisocials i buscar més aviat conformar comunitat i grup amb uns mínims objectius comuns; potser haurem de deixar radicalitats que divideixen i no porten enlloc i anar cap a un treball col·laboratiu entre persones d’ideologia diversa si no volem caure en la frustració que no faria més que portar-nos a seguir com sempre; potser haurem de ser fins i tot «políticament correctes» per tal de passar el més desapercebuts possible en un ambient totalment hostil i perseguidor de qualsevol espurna de rebel·lió. Dit d’una altra manera: potser caldrà inventar rebel·lions més silencioses, que no les percebin fins que ja no siguin capaços d’aturar-les i sufocar-les, perquè ja hem pogut comprovar que en aquest país fer-se massa visible com a rebel no només és molt perillós sinó que és estúpid. Com que aquí no podem comptar amb les garanties bàsiques de qualsevol democràcia haurem de fer-ho d’una altra manera. Però ho haurem de fer inevitablement i els partits ja s’hi poden començar a arromangar si no volen que la gent els abandoni totalment. Menys reunions i més unió!

No hi ha resposta

24 març 2018


Catalunya, la ignomínia està en marxa!

Classificat com a Catalunya

L‘1dex és un diari suís. GABRIEL LAFLÈCHE és un col·laborador habitual que hi ha escrit un duríssim article titulat CATALOGNE. L’IGNOMINIE EST EN MARCHE on explica explica les principals diferències entre catalans i espanyols i perquè cada regió es comporta d’una manera o altra.
Clicant AQUÍ podreu llegir l’article traduït al castellà.
———————–
TEXT ÍNTEGRE DE L’ARTICLE
 
Si un volgués descriure d’un cop el caràcter de l’espanyol, quin seria?
Bàsicament, l’espanyol és en l’inconscient col·lectiu, el que ha aixafat les civilitzacions d’Amèrica del Sud. Un conqueridor, un guerrer, un soldat orgullós de les seves batalles. A més, l’espanyol, segons ell, mai ha conegut una derrota. Algunes decepcions, si de cas. El tipus de batalla no és important: és un soldat! Un guerrer que troba la seva raó de ser a l’enfrontament, l’aniquilació de l’altre i la humiliació del que ha sotmès. Si ell és un home, un bou o un molí, és el mateix. Ell ha conquerit, ell és fort i valent! Si la baralla va ser desigual, ridícula o burlesca no li importa. El seu objectiu és mostrar la seva vàlua rebaixant l’orgull del derrotat. I si perd una batalla? Ell mateix esborra l’esdeveniment de la seva memòria i història. L’espanyol és un personatge de la mitologia ibèrica: no és de cap regió en particular. Però la regió que millor s’ajusta a aquesta descripció és Castella o el govern de Madrid. D’aquí prové l’olor pestilent de la testosterona. No obstant això, una constant és notable: Castro va ser gallec, Franco va ser gallec, Rajoy és gallec, Hitler … Oh, no, no ell! Ell era austríac “Els espanyols” són els països de la posta del sol, com deien els romans. Seria el país on anem a fer la migdiada?, com el govern de Madrid.
I el català, qui és?
El seu llegat històric el converteix en un comerciant. El fenici, el venecià de la península Ibèrica. En primer lloc perquè el seu dret consuetudinari d’herència el va obligar a convertir-se en un: el dret de “l’heroi”, són només els fills grans els que hereten sense compartir les propietats. Això va obligar als cadets a establir-se a la ciutat i convertir-se en burgesos. És a partir d’aquest moment que el teixit urbà, comercial i industrial es torna més dens a Catalunya. Quan Castella va provocar la caiguda del monopoli del comerç amb les Amèriques a finals del segle 18, Catalunya es va beneficiar de l’auge econòmic. A més, el decret de Felip V que prohibeix als catalans fer política només reforça aquest activisme econòmic i intel·lectual.
Catalunya ha estat una terra d’acollida des de l’antiguitat. Els fluxos migratoris de tota la conca mediterrània fan d’aquesta regió un recés de pau per a molts pobles. Aquesta elaboració i aquestes migracions són part integrant de la riquesa cultural i econòmica de Catalunya. Per exemple: durant la inquisició, el comte de Barcelona va ser l’únic que va castigar els culpables del genocidi del barri jueu de Barcelona.
Llavors, com poden coexistir dues societats, dues mentalitats tan diametralment diferents?
Un, jeràrquic i absolutista, en què la gent té por el poder i compleix amb les regles, que no va viure la Revolució Industrial, que va dirigir la Contrareforma i va ignorar la Il·lustració. I l’altre compost per comerciants, artesans i joglars, en què el poder és “pactisé”, que va viure la revolució del mercat i després la Revolució Industrial, que va practicar la tolerància, va estimular la innovació i convertir la democràcia en una realitat natural i compartit.
El que està succeint avui a Catalunya és el malson del conqueridor: les persones a les quals tracta de subjugar l’estat espanyol es resisteixen i es neguen a sotmetre. Per tant, l’estat espanyol tracta d’aplicar les tècniques rebels que ell entén i que funcionarien en si mateix: sotmetre a la violència i la humiliació.
La humiliació …
Establerta en institució pel govern espanyol mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Aquesta violència insidiosa, emocional i destructiva. Aquesta violència practicada per l’estat però també legalitzada per l’estat. Ara es permet als mitjans de comunicació, polítics i gent del carrer, intimidar, insultar i menysprear als catalans. Com en el franquisme complet. Un temps beneït pel govern actual, ja que va permetre que tots menyspreessin i oprimissin a l’altre de manera legal. Per obligar als catalans diàriament a acceptar com s’han de sotmetre a la condescendència més despectiva. En la forma del racisme més desagradable.
Sabies que?
En el període franquista, es van prohibir altres idiomes que no fossin el castellà. Quan una persona parlava una de les llengües prohibides, català, basc, gallec, es contestava de la manera més mal educada: “Hablame cristiano!”Aquesta història explica la diferència entre el conquistador i el bàrbar. El mateix succeeix en l’actualitat.
Avui, aquest tipus de pràctica novament es permet. Segons Ramon Blázquez, l’allau d’ignomínies i vexacions derivades de l’aplicació de l’article 155 va ser programada pel govern. És persistent i violent a la premsa, especialment en la televisió i en les xarxes socials. Fins i tot el País Basc, va dir, durant els períodes d’atacs terroristes més violents, no ha patit aquest tipus d’assetjament, humiliació, insults, desqualificacions i insults.
Hi ha dues cares en aquest torrent d’ignomínies: la primera és frontal i primària. Aquest és l’insult i el menyspreu públic quan escoltes Ana Rosa Quintana a dir de l’exvicepresident del Govern català, Oriol Junqueras “capoll” o quan Eduardo Inda qualifica l’expresident del govern català, Carles Puigdemont a “merda”. A això se sumen tots els altaveus de dubtosa qualitat i els diversos fòrums de discussió o d’entreteniment que s’involucren en una cursa a l’insult i la ignomínia.
La segona cara d’aquesta vergonya, i potser la pitjor, és la manipulació dels mitjans. Fortament orquestrat a la premsa, articles d’opinió, editorials i expandiu en excés en totes les agències de notícies. Coordinat com ha de ser, el repertori anticatalà és força unànime en els termes utilitzats: desafiament d’independència, cop, consulta il·legal, l’adoctrinament contra el govern central, …. La violència dels atacs, la forma descarada es veu cada dia i la permissivitat de les autoritats a aquesta noble causa genera moltes denúncies penals per difamació, mostra de què manera el govern Madrid va decidir enfonsar en el menyspreu i la humiliació al poble català sense cap límit ètic.
Davant aquest desig medieval de perdre el seu honor davant l’enemic, reconeixem la impotència i la debilitat del govern espanyol. Mentre fa tot el possible per matar el poble català humiliant, no s’adona que els seus valors no són els dels catalans. Els catalans són obstinats, cautelosos i resistents. Han passat tres-cents anys des que l’espanyol va intentar doblegar-la primera vegada. Però és ineludible: Catalunya serà independent o no ho serà. Els catalans estan aferrats a la idea de república tant com els espanyols a la dictadura. Els catalans saben, i especialment senten profundament en les seves ànimes, que la seva salvació està en la independència. No podran viure a Espanya perquè el seu govern sempre els tractarà com una colònia. Els catalans saben que algun dia viuran, ells o els seus fills, al seu país i que compartiran els seus valors democràtics i respecte a tots aquells que vulguin ser catalans.
I els espanyols també ho saben …

Comentaris tancats a Catalunya, la ignomínia està en marxa!

21 gen. 2018


UNA ANOMALIA ANOMENADA CATALUNYA

Classificat com a Catalunya

UNA CONFERÈNCIA DE MATTHEW TREE. Ja aviso per endavant que és una mica llarga, però val la pena.

Conferència explicant Catalunya als estudiants americans. Forma part dels Emma Dialogues, del Col·lectiu Emma. La seguiren una cinquantena d’estudiants vinguts de les universitats més presitigioses del EUA a través dels Consortium for Advanced Studies in Barcelona (CASB). 
En la conferència, Tree explica als estudiants el seu descobriment de la nació catalana i les vivències que ha tingut d’ençà que és al nostre país. També repassa els principals fets de la història de Catalunya i els últims esdeveniments polítics, com les consultes sobre la independència, la manifestació del 10-J i el creixement general de l’independentisme.
————————————————————————————————————–
 
 
TRENTA-TRES ANYS VIVINT EN UNA ANOMALIA ANOMENADA CATALUNYA’ o ‘EL PICNIC QUE HAVIA DE TENIR LLOC’ (Mattew Tree)
He estat en contacte amb Catalunya durant 40 anys,33 dels quals hi he viscut. Per tant,crec que tinc el dret de parlar de Catalunya des d’un punt de vista purament personal. Al cap i a la fi, Catalunya ha ocupat una part de la meva vida més llarga que la viscuda a Londres, la ciutat on vaig néixer. Per diverses raons, Catalunya ha estat una font de fascinació sense fi. Els meus fills són catalans. I Catalunya, des de fa dècades fins al dia d’avui, ha estat l’únic lloc del planeta en què realment em sento com a casa.
Segurament mai no hauria arribat a conèixer Catalunya tan bé si no hagués estat per un casament inusual al registre civil de l’Ajuntament de Londres (el 1978, quan tenia 19 anys); el mestre de cerimònies era un barbut jovial que no prenia el nostre casament seriosament, perquè donava per descomptat que volíem casar-nos perquè la meva xicota espanyola – així jo pensava d’ella, aleshores – podria quedar-se al país. Tenia raó. (Espanya encara no havia entrat a la UE i la meva xicota havia rebut una visita recent de dos policies de paisà del departament d’immigració que li van dir que tenia dues setmanes per fer les maletes). Va ser una cerimònia ràpida, ja que els únics convidats eren els mateixos testimonis. La nostra idea era que el casament havia de ser un secret, però els matrimonis, com els assassinats, sempre s’acaben descobrint, tard o d’hora. Ella ho va comentar a la seva germana, la germana a la resta de la família, i al cap de pocs mesos vaig anar a Catalunya per primer cop, per conèixer els sogres. L’única pista que tenia pel que feia a la meva destinació era el llibre de George Orwell, ‘Homenatge a Catalunya’, (que no és pas cap homenatge a Catalunya) i un parell de coses que la meva dona m’havia dit sobre el fet que ella era catalana, un adjectiu que no em deia absolutament res. Això sí, tenia la sensació desagradable que allò de ser català era quelcom exclusiu, al qual –al contrari d’ella– jo no pertanyia. Em feia una mica gelós i tot. Potser, o potser no, sabia que el català era un idioma. No me’n recordo. Sí que estic segur que no tenia cap intenció d’aprendre’l. En general, les paraules català i Catalunya van donar peu a una mena de picor mental que no em molestava ni a rascar.
Tenia una certa por a l’hora de conèixer la família de la meva dona, ja que per a ells jo devia ser escandalosament jove. Però el seu germà gran, que em recollir de l’estació, va resultar ser un home del tot simpàtic, com la resta de la família. Això sí, una cosa va quedar clara de seguida: si volia conversar amb qualsevol persona que no fos la meva dona (en anglès) o el seu germà gran (en el meu francès defectuós) calia que aprengués si més no un dels dos idiomes que gairebé tothom parlava al poble.
Aquesta va ser l’època en què el règim de Franco s’estava desfent, molt a poc a poc. Feia poc Tarradellas havia tornat a casa i estava negociant el segon Estatut d’Autonomia. Alguns dels botiguers havien catalanitzat els rètols dels seus establiments, però d’altres els havien deixat en castellà perquè creien que aviat hi hauria un cop d’estat i el català tornaria a ser prohibit. Aquesta precarietat lingüística havia creat una certa confusió entre els catalanoparlants (90% de la població, en aquest poble en concret). Per començar, ningú sabia com lletrejar en català perquè aquest idioma havia estat prohibit a l’escola, però tots hi escrivien de totes maneres, amb uns errors ortogràfics tan notables com inevitables. Anys de repressió els havien fet pessimistes pel que feia al futur del català, però a la vegada estaven orgullosos que havia sobreviscut tant. Quan van veure que jo estava intentant decidir quin idioma aprendre, català o espanyol, em deien que els encantaria si aprengués el català, però que seria un idioma mort abans de l’any 2000. (Pel que fa als mitjans, aviat vaig descobrir que només hi havia un diari en català, i que al circuit català de TVE, només s’emetien quatre programes de baix pressupost al migdia; a les notícies, les locals es podien explicar en català; les notícies internacionals s’havien d’explicar en castellà). I com que el català era la llengua per defecte de gairebé tothom que coneixia, vaig decidir aprendre aquest primer. Vaig tornar a Londres breument i a Londres vaig descobrir que un catedràtic de la universitat de Sheffield, Alan Yates, havia acabat de publicar un llibre que es deia i es diu ‘Teach Yourself Catalan’, cosa que em va semblar miraculosa ja que tenia la impressió que era l’única persona britànica que volia aprendre aquest idioma. Poc després, vaig tornar al poble per una estada de sis mesos.
A primera vista el català em va semblar estrany, amb les seves combinacions complexes de pronoms febles (‘L’hi dono’) i verbs que de vegades acabaven en ‘eix’ (llegeixo) i de vegades no (‘llanço’), amb els seus accents oberts i tancats, les seves ç i la dièresi; amb els seus partícips passats capriciosos i el seu pretèrit tan increïblement fàcil (vaig anar). Sonava rar, també, amb les seves elles ampul·loses (‘ocell’, ‘lluna’, ‘Lluís Llach’); el seu exèrcit de monosíl·labs (‘poc’, ‘foc’, ‘boc’) i la xeix (‘xiuxiuejar’, ‘xandall’, ‘xalar”). Sonava com una barreja d’ones que es trencaven contra la sorra i un cloquejar brusc. Mentrestant, començava a parlar amb la gent, la joventut de tota la qual havia transcorregut sota Franco; i llegia ficció en català per primer cop, cosa que em va ensenyar que el català també es parlava a València i Mallorca, entre d’altres llocs; mirava una història de Catalunya en què hi havia fotos de presidents catalans anteriors, de policia catalana, de bitllets de banc impresos en català, i a poc a poc se’m va acudir que alguna cosa inexplicablement equivocada i injusta havia tingut lloc en aquest racó d’Europa. Com era possible que tota aquesta història, tota aquesta literatura, tota aquesta gent que parlava aquesta llengua que cloquejava i esquitxava alhora no havien estat ni tan sols mencionades al país on vaig néixer? Com era possible que una cultura sencera hagués pogut ser amagada en plena vista de les generacions de turistes estrangers que havien inundat Catalunya durant les últimes tres dècades? Una cultura, pel que veia, que havia produït uns artistes de primera fila com ara Dalí i Miró, sense que ningú sabés que ells també havien pertangut a aquesta mateixa cultura catalana, una cultura que – com gairebé totes – havia absorbit influències estrangeres alhora que havia construït una xarxa íntima pròpia (Dalí que rebia lliçons de postura de Francesc Pujols; Miró que s’inspirava amb els poemes de Foix). Com ara possible que ningú que jo coneixia a Anglaterra, ningú tenia la més remota idea que tot això existia? El meu cunyat em va aclarir alguns detalls. No havia vist una senyera fins que tenia 14 anys, de tan prohibida que havia estat. Els llibres en català havien estat completament prohibits, amb l’excepció d’algun text religiós, al llarg de les primeres dècades de la dictadura; hi havia casos de gent llançada des dels tramvies per haver parlat en català, o apallissats per haver demanat el seu torn en una fleca en català (per esmentar dos exemples documentats). Al principi de la Transició, els polítics catalans no podien viatjar a l’estranger en una capacitat oficial i els grups de teatre catalans no podien fer gires internacionals amb cartells que indicaven que eren, precisament, grups de teatre catalans. El que vull dir amb tot plegat és que era obvi, totalment obvi fins i tot al noi poc viatjat i menys informat de 19 anys que jo era, que tot plegat era una immensa anomalia europea. Una anomalia, perquè havia estat reprimida amb una duresa que delatava una forta dosi d’odi per part de les autoritats centrals. I una anomalia, perquè si la catalanitat hagués sobreviscut fins al punt que continuava sent ben viva, era a causa de classes de català clandestines, penjaments de banderes clandestins, impremtes clandestines, biblioteques personals clandestines, xerrameca clandestina; havia sobreviscut perquè moltíssims catalans havien practicat la desobediència civil durant molts anys. Hi tenien la mà trencada. I hi havia una altra cosa que feia que Catalunya fos anòmala…
A finals dels anys seixanta, tres autocars van arribar al poble i en va baixar un poble andalús sencer: escenes semblants tenien lloc arreu de Catalunya fins a mitjan anys setanta. Al principi, aquest fenomen migratori va generar una actitud de ‘nosaltres i ells’, tant de part dels catalans com de la dels nouvinguts. Molts catalans fins i tot tenien problemes a l’hora d’entendre els accents del sud d’Espanya, i molts dels que provenien del sud, evidentment no entenien el català, i no tenien gaires possibilitats ni necessitats de fer-ho, atès que la majoria treballava en feines que cansaven força, i el fet que socialment, feien pinya (tal com feien els catalans diguem-ne nadius). I la supressió del català fins a finals del setanta tampoc no va ajudar gaire. Cada ‘bàndol’ tenia una actitud de sentir-se una mica superior a l’altre. Per exemple, era habitual que diversos clients de la pastisseria regida pels pares de la meva dona insistien que se’ls adrecés en castellà fins i tot quan no hi havia cap problema de comprensió (per exemple, una senyora a qui se li havia dit que tal pastís valia ‘trenta pessetes’ va insistir que li’n diguessin el preu en castellà: ‘treinta pesetas’). D’altra banda, hi havia catalans que gastaven un cert esnobisme envers els nouvinguts, tot declarant que tenien poca cultura i poques possibilitats d’integrar-se. Feliçment, tot això ja començava a canviar. Hi havia cada cop més matrimonis mixtos. Els joves solien ser més inclusius que els seus pares i avis. (El meu cunyat em recomanar el llibre ‘Els altres catalans’, escrit originalment en castellà per un ‘nouvingut’ que ja havia passat uns quants anys a Catalunya: Paco Candel; diria que ‘Els altres catalans –un best-seller en tota regla a Catalunya– va marcar el començament del desglaç entre els catalans ‘nadius’ i els que havien arribat feia relativament poc.
La meva dona i jo ens van acabar separant –coses que passen– i vaig tornar a Londres durant quatre anys, on continuava llegint en català i parlant amb amics catalans que visitaven la ciutat. El 1984 –un altre títol “orwellià”- vaig tornar a Catalunya, concretament a Barcelona, solter i per un temps indefinit. Hi havia hagut força canvis. Hi havia una ràdio i una televisió públiques en llengua catalana. La Generalitat havia estat restaurada. Més gent parlava català i semblava que gairebé tothom l’entenia; o sigui, la tensió lingüística dels setanta anava desapareixent. Però des del punt de vista estranger Catalunya encara no existia. Els turistes solien anar cap a la costa, on una mena d’Espanya tòpica i falsa havia estat preparada especialment per a ells, sovint per empresaris catalans: “tablaos” mediocres, “souvenirs” tauromàquics, sangria a dojo. Quan els turistes s’arriscaven a visitar Barcelona, la gent els assenyalava, en part perquè n’hi havia tan pocs i en part perquè solien portar biquinis i banyadors…
L’actitud del govern central envers Catalunya variava, al meu punt de vista, entre una tolerància a contracor i restriccions descarades. Per exemple, Madrid va bloquejar el senyal del segon canal públic, el Canal 33 que es va haver d’emetre il·legalment fins que el govern central es va dignar a atorgar-lo una llicència. O bé, Madrid feia esforços persistents per reduir l’ús del català a les escoles. Un any després del 23-F, el govern va introduir la LOAPA, la Llei d’Harmonització del Procés Autonòmic, la funció de la qual era limitar les competències de les comunitats autònomes en general, i les de Catalunya en particular. Madrid volia fer veure, em va semblar, que mirava Catalunya amb una mena d’indiferència agressiva. L’arribada dels Jocs Olímpics va marcar un abans i després pel que feia a la relació de Catalunya amb el govern central i, de fet, amb el món sencer. La divisió fins aleshores latent entre Catalunya i Espanya va començar a mostrar-se. Quan el rei Juan Carlos va visitar l’estadi olímpic, el 1989, el van xiular. La Crida va fer el que va poder per penjar pancartes que deien FREEDOM FOR CATALONIA als llocs on hi havia més càmeres 9 de televisió. El català va ser el quart idioma oficial dels Jocs, malgrat que els senadors del PP van afirmar que això era ‘anticonstitucional’. I quan la Generalitat va publicar una sèrie d’anuncis a uns mitjans internacionals que deien que Barcelona era el capital d’un país que es deia Catalunya, molts espanyols es van enfadar (cosa que dóna peu a una pregunta òbvia: per què?).
Però potser la indicació més gran de la divisió entre Catalunya i Espanya van ser les audiències dels Jocs a la televisió: 2 milions a Catalunya, amb una població de sis milions; i vuit milions a Espanya, que tenia una població de 40 milions i escaig. I –és clar– hi havia la detenció de 25 persones acusades de pertànyer a Terra Lliure –que ja s’havia auto-dissolt-; 17 de les quals van ser torturades, un fet que Madrid no va ni explicar ni va investigar. Una actitud que delatava una tolerància zero envers l’independentisme català que no encaixava gens amb la llibertat d’expressió de pensaments, creences i opinions aparentment protegida per la Constitució. A partir del 1992, un tipus diferent de turista va començar a visitar Barcelona: turistes diguem neoculturals que, tanmateix, criticaven tot allò català per què el veien com a nacionalista en sentit més dretà i xenòfob de la paraula. Tot el que és català perquè, segons ells, és ‘nacionalista’. Qualsevol fet que contradeia aquesta idea fixa, o bé s’obviava o bé es rebutjava. Per exemple, en una festa vaig sentir com una noia anglesa que estava parlant amb una catalana, li va demanar el nom. En sentir que la catalana es deia Jordina, l’anglesa va dir ‘No, no, dóna’m la versió espanyola del teu nom, si us plau’. O bé, una noia que vaig conèixer i que havia viscut dos anys a Barcelona, em va dir: ‘No tinc res contra els catalans, però vull que em deixin viure a Espanya.’
Aquest tipus de mentalitat tancadíssima – per no dir arrogant – era més que frustrant per qualsevol persona, com jo mateix, que parlava català, i coneixia la història de Catalunya i que llegia literatura en català. Em va semblar que aquesta gent vivia en un univers paral·lel, una realitat que jo no veia enlloc. I també sabia que el costat negatiu d’un cert catalanisme present als anys setanta – les queixes sobre els nouvinguts del sud etc. – estava a les acaballes. I que cada cop hi havia més independentistes catalans i que aquests solien ser d’esquerres i antiracistes i antifeixistes. La immensa majoria dels grups feixistes i racistes, d’altra banda, solien ser defensors a ultrança d’Espanya. A més a més, no podia sinó adonar-me que ara hi havia molta més gent nascuda fora de l’estat espanyol que havien après el català. Entre els amics i coneguts i saludats avui en dia, per exemple, conec catalanoparlants d’Holanda, Alemanya, Cuba, Perú, Eslovènia, Txèquia, Tanzània, Senegal, Guinea-Conakry, Itàlia, Grècia, Índia, Amèrica…i la Gran Bretanya. * Durant els primers anys del nou mil·lenni, alguna cosa començava a canviar al món polític català. L’Estatut d’aleshores, o sigui, el segon Estatut des dels anys trenta, s’havia tornat clarament insuficient, en bona part perquè Madrid constantment bloquejava les transferències de competències acordades o fins i tot utilitzava les queixes de petits grupuscles anticatalans per bloquejar competències ja transferides. Com se sap, tots els partits al parlament de Catalunya menys el PP van confegir un tercer Estatut d’Autonomia que en el seu format original hauria atorgat a Catalunya el mateix estatus semi-federal del qual Euskadi havia gaudit ja durant molts anys. Va ser aprovat per referèndum a Catalunya, ribotejat amb rialletes però aprovat per les Corts espanyoles, i després enviat pel PP i el Defensor del Poble, que era del PSOE, al Tribunal Constitucional, que va trigar quatre anys llargs per aniquilar-lo ben aniquilat. L’endemà, 1.100.000 persones van protestar als carrers de BCN sobre aquesta ingerència poc legal (segons l’article 152.2 de la Constitució, l’Estatut retocat hauria d’haver estat aprovat una segona vegada per referèndum a Catalunya). La manifestació va ser obviada tant pels mitjans espanyols com pels estrangers, tot i que va marcar el començament del creixement crucial del moviment independentista català. Com se sap, els anys 2012, 2013, 2014, 2015, 2016 i 2017 van veure una sèrie de manifestacions absolutament anòmales al continent europeu. Mai, però mai en la història sencera d’Europa, una població de set milions i mig d’habitants havia muntat manifestacions completament pacífiques d’entre un i dos milions de persones durant sis anys seguits. A més, mentre tot això passava, el 2014, la Generalitat va organitzar una consulta no-vinculant sobre la independència, legal segons l’article 144 de l’Estatut d’Autonomia. Un portaveu del govern central va dir, foteta, que en el cas que tingués lloc seria una ‘barbacoa’.
A la barbacoa, gairebé 2,500,000 persones van votar, 81% d’ells a favor de la independència. El periodista Pere Martí, que va publicar un llibre sobre la consulta, va dir en una entrevista a Catalunya Ràdio que l’executiu espanyol s’havia quedat bocabadat, esbalaït i sense paraules. Al cap i la fi, la seva actitud sempre havia estat la de fer veure que a Catalunya no passava res alhora que asseguraven a líders europeus preocupats per les manifestacions, que, en les paraules del Sr. Rajoy: ‘la immensa majoria de catalans volen romandre dins d’Espanya’. Més endavant Madrid va inhabilitar el president de Catalunya, Artur Mas, la vice-presidenta i la consellera d’ensenyament i els va imposar multes d’entre 24,000€ i 36,000€. Al setembre de 2017, els tres van rebre l’ordre de pagar una fiança de 5,2 milions d’euros al cap de poques setmanes, sota l’amenaça de l’embargament dels seus patrimonis. Que acaben de ser embargats, per cert.
Mentrestant el nou president, Carles Puigdemont, va anunciar que l’única solució política a l’augment del vot independentista seria un referèndum vinculant. Va fer 18 intents formals de negociar aquest referèndum; Madrid no en volia ni parlar. De fet, va ser només després de la divuitena reunió – i això m’ho va explicar Puigdemont en persona – que Madrid finalment va creure que el parlament tiraria endavant amb el referèndum. Tot i això, fins a l’últim moment Madrid va fer veure que no estava gens preocupat, ja que, segons l’executiu del PP, que ho va proclamar a tort i a dret, no hi hauria cap referèndum.
Al 19 de setembre uns deu mil efectius de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van ser traslladats a Catalunya. Van començar a fer ràtzies a impremtes i diaris locals, tot buscant urnes i paperetes. El 20 de setembre, van escorcollar diverses conselleries, tot detenint 14 funcionaris de la Generalitat que van portar, emmanillats, a la caserna de la Guàrdia Civil a BCN. Mentrestant, policies nacionals amb fusells de bales de goma (il·legals a Catalunya) van envoltar la seu de la CUP. Al setembre dia 29, el portaveu actual del “Gobierno”, Méndez de Vigo, va anunciar per enèsima vegada que no hi hauria cap referèndum però si la gent volia organitzar un pícnic, doncs endavant. El pícnic va tenir lloc a l’ú d’octubre. Mai en la història recent d’Europa, tanta gent pacífica havia fet pinya per protegir uns col·legis electorals d’unes forces d’ordre que no dubtava a utilitzar una violència policial impensable contra civils indefensos. A l’Europa occidental, si més no, no s’havia vist una brutalitat oficial semblant des de fa quatre dècades. Si la violència feia por, l’actitud dels representants de l’estat espanyol en feia encara més. Els polítics mentien pels descosits als mitjans afins i als periodistes estrangers, que no podien creure el que sentien, a saber: que la policia havia actuat correctament, que si hi havia hagut violència era perquè la gent l’havia 14 provocada, que només hi havia hagut dos ferits, que no hi havia hagut cap referèndum (de fet, 2,286,217 persones hi havien votat malgrat tot, 90,18% d’elles a favor de la independència). El rei espanyol, que va tenir una oportunitat perfecta per calmar els ànims, demanar disculpes per les ferides i els danys i tot seguit iniciar un diàleg, va resultar ser, al llarg d’un discurs autoritari i ple de mala bava que va xocar mitja Europa, un portaveu més del PP. En un intent d’evitar un empitjorament del conflicte, el president Puigdemont va intentar fer un pacte amb un Madrid que no va voler pactar res.
Tot seguit, Puigdemont va autoritzar el parlament a prendre les mesures que considerés necessàries i d’aquí la declaració de la república catalana independent, el divendres 17 d’octubre. * Pel que fa a les seqüeles, tots les sabem: les indicacions que el govern central faria servir violència extrema en el cas que s’implementés la república; les detencions de líders cívics i consellers elegits democràticament; la fugida a l’exili del president i quatre consellers més, per internacionalitzar el conflicte; l’aplicació abusiva i il·legal de l’article 155 de la Constitució, que ha tancat el parlament, imposat eleccions autonòmiques, traslladat bens culturals, i que a poc a poc va posant en marxa investigacions dels Mossos d’Esquadra, dels alcaldes, dels funcionaris i dels periodistes dels mitjans públics, als quals s’han prohibit una tirallonga de frases que podrien ser interpretades com a declaracions polítiques, de la mateixa manera que s’han prohibit llaços grocs i fonts grogues.
Catalunya ha deixat de somriure. Però el fet és que, tard o d’hora, el que havia de passar –el referèndum de l’ú d’octubre- ha acabat passant. Com més temps no es busca una solució seriosa a una situació anòmala –i dintre el marc de la democràcia espanyola i de la Unió Europea, Catalunya ha estat l’anomalia més gran de totes– la situació arribarà a un punt en què es torna més anòmala que mai. En què, per dir-ho així, la seva anormalitat esdevindrà tan visible, tan òbvia, tan palesa i evident i manifesta i palpable, que ningú no el pot ni obviar ni ignorar, per molt que facin veure que això és el que estan fent. I això és on som ara mateix. De fet, el que ha aconseguit l’anomenat Procés és que Catalunya sigui al mapa internacional, que arreu del planeta la gent s’ha assabentat de la seva existència, de la seva idiosincràsia i dels seus problemes. Una condició imprescindible per a la independència futura. Sota una dictadura com la de Franco, es pot amagar qualsevol cosa, fins que una democràcia posterior la tregui a la llum del dia. El problema és que Madrid mai no ha volgut, durant quaranta anys de simulada democràcia, treure la condició anòmala de Catalunya a la llum del dia. Tot el contrari: l’ha tractat com la gent de vegades tracta un pidolaire qualsevol: creient que si fas veure que ni el veus ni l’escoltes, desapareixerà. Però Catalunya no desapareixerà pas, en bona part perquè deu ser l’únic pidolaire del món que dóna més diners del que rep. D’aquí el gran error de Madrid, de tots els governs de Madrid: si no escoltes i no veus, no aprens res i acabes inventant explicacions que no tenen res a veure amb la realitat. L’explicació que Madrid està donant ara per l’explosió de desobediència civil democràtica que hi ha hagut recentment a Catalunya, és que és el resultat d’una conxorxa organitzada per quatre polítics radicals i que només cal eliminar aquests polítics perquè tot torni a ser com abans. Madrid no ha volgut veure ni escoltar que a Catalunya hi ha un moviment immens a favor de la independència: segurament l’únic de les seves característiques a tot Europa. Un moviment que consisteix en ciutadans provinents de totes les classes socials, de tots els orígens geogràfics, i d’edats ben diferents. Ciutadans com ara l’alcalde d’Esponellà, un poble de 456 habitants a la comarca del Pla de l’Estany. A l’ ú d’octubre, a Esponellà, com arreu de Catalunya, els habitants i la gent dels pobles propers van envoltar el col·legi electoral per evitar que la policia hi entrés. Desenes d’efectius de la Guàrdia Civil van obrir-se camí entre la gent utilitzant la força, però l’urna ja havia estat amagada; van esbotzar les portes de l’ambulatori local, creient que l’urna hi era, però no. Mai no la van trobar. Dies després, en una conversa amb un periodista local, l’alcalde va dir: ‘Ostres, però aquell dia hi havia tanta, tanta gent aquí. Més fins i tot que al nostre Dia de la Carbassa’. I Madrid creu que tot el que Catalunya necessita són cada cop més càstigs per fer front a ‘radicals’ indesitjables com l’alcalde d’Esponellà.

No hi ha resposta

22 des. 2017


«Somos la puta ley»

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Recordeu la notícia que es va publicar sobre l’altercat que van protagonitzar 7 policies nacionals (un d’ells el cap dels antiavalots) en un bar del Born de Barcelona en plena invasió de Piolins? Els amos del bar van haver de trucar als Mossos perquè almenys dos d’ells van arribar molt beguts (o fins i tot «alguna cosa més, segons alguns testimonis) i van produir una batussa monumental, amb molèsties als clients i destrosses al bar. Com que els amos eren italians, els nois van confondre l’italià amb el català i van exhortar-los de mala manera a que fessin servir el castellàa perquè «Barcelona es España» i perquè «Somos la puta ley aquí en Barcelona y aquí cerráis y abrís cuando decidamos nosotros!». Ho podeu llegir en aquest enllaç d’ El Periódico.

Aquest és el gran problema de «Rajoy y sus muchachos»; és el problema d’alguns altres partits d’àmbit espanyol, de molts periodistes madrilenys i d’una bona part de la societat espanyola que només coneix la realitat catalana a través del filtre que els posen. No viuen aquí i no saben res del que passa a Catalunya. S’han pensat que amb un 155 imposat a cops de porra i com un cop d’estat encobert ja ho tenien tot solucionat. Però res d’això els ha sortit bé i el problema català (problema per a ells) subsisteix i potser encara més gros.

Una bona part d’Espanya respira franquisme sociològic, cosa que a Catalunya ja no és així. Catalunya ja està en una altra etapa. Segueixen pensant que amb «la puta ley» ja en tenen prou i no s’adonen que aquest problema –tard o d’hora- l’hauran d’afrontar políticament. L’aposta al tot o res els ha sortit malament i ara veurem com se’n sortiran. El problema segueixen tenint-lo damunt la taula i més greu encara perquè l’han judicialitzat. I en un Estat on la separació de poders fa olor a podrit la cosa es complica. Ara ja no hem de témer només a un PP podrit per la corrupció. Ara, a més de la policia i la guàrdia civil, hem de témer la justícia amb una colla de jutges al seu servei i que interpreten les lleis i la constitució a la seva peculiar manera i en contraposició a com ho fan centenars de professors de dret, d’advocats i de les lleis de la majoria de països d’ Europa. El President Puigdemont pot passejar-se lliurament per tot el món menys per Espanya. Alguna cosa deu voler dir això i se n’haurien de donar vergonya si en tinguessin una mica.

Després de tots els recursos dels que han disposat; després del discurs de la por; després de l’ajuda d’un rei que s’ha posat descaradament al seu costat i en contra de moltíssims catalans; després del 155; després de l’ajuda inestimables de l’ IBEX 35 i després d’unes eleccions fetes a la seva mida –i perdudes-, segueixen tenint el problema sobre la taula i els «catalans de la ceba» seguim amb la mateixa idea i força més dolguts i ferits (per les porres i pel menyspreu). I fins i tot se n’hi han afegit alguns més. A parer meu, per tant, l’única sortida possible és que els grans partits d’àmbit espanyol s’adonin d’un punyetera vegada que han de fer fora el PP de la manera que sigui i que busquin algun camí de sortida, que no pot ser altre que polític, com ho faria qualsevol estat democràtic i modern. I a veure si Europa obre una mica els ulls i dóna un cop de mà. Ja seria hora…

No hi ha resposta

21 oct. 2017


RESTAURAR LA LEGALITAT

Classificat com a Catalunya,Independència

El president espanyol, Mariano Rajoy, ha dit que el Consell de Ministres que es reuneix aquest matí de dissabte de manera extraordinària “aprovarà mesures per restaurar la legalitat en l’autogovern de Catalunya”.

-I per què no restaura una mica de la molta vergonya que han perdut?

-I per què no restauren una mica de dignitat de la molta que han perdut?

-I per què no restauren una mica de veritat després de tantes i tantes mentides que ens estan dient?

-I per què no restauren la separació de poders, cosa fonamental en un Estat de dret?

-I per què no restauren els drets humans que han vulnerat repetidament?

-I per què no restauren una mica la dignitat que han arrabassat a tantes i tantes persones a cops de porra?

-I per què no ens retornen tot el que ens han pres durant anys i panys en tots sentits: cultural, econòmic, social, humà?

I per què no restauren la llibertat que té una persona o una comunitat a autogovernar-se i a triar el que vol ser i com vol ser?

I per què no restauren els drets nacionals que ens han arrabassat tantes vegades al llarg de la història i que ara es disposen a fer-ho una vegada més?

Ens ho explica l’ historiador Jaume Sobrequés:

«Catalunya va ser víctima, a principi del segle XVIII, de la invasió militar dels exèrcits francocastellans i va ser assimilada de manera violenta a un estat aliè. Els exèrcits esmentats i l’estat que aquests van crear van anorrear tots els elements propis d’aquell estat català: el seu govern, la Generalitat de Catalunya, vigent des de mitjan segle XIV; les corts, plenament constituïdes des del segle XIII; el dret públic i les constitucions que regulaven, des del segle XIII també, la vida política del país; la moneda amb què es feien les transaccions econòmiques; l’organització territorial (vegueries) i local (el Consell de Cent, per exemple); la llengua amb què els ciutadans d’aquell estat s’expressaven; o les universitats on s’educaven els seus fills. Aquells exèrcits van mantenir de manera permanent l’ocupació militar del país i van donar suport a l’espoli fiscal avui vigent. Són encara, als nostres dies, d’acord amb allò que diu la inefable Constitució Espanyola, la “garantia” per evitar la secessió d’una part de la sagrada unitat de la pàtria, espanyola, és clar.

Així, doncs, Catalunya va ser un país ocupat militarment en un tombant malastruc de la seva història. Mai cap règim ni govern durant tres-cents anys no ha permès que els catalans s’autodeterminessin sobre el seu destí col·lectiu. El 1932 (Estatut de Núria), el 1978 (Constitució Espanyola), el 1979 (Estatut de Sau) i el 2006 (Estatut vigent), simplement, es va deixar triar el poble de Catalunya entre si volia formar part d’un estat unitari i centralista o s’estimava més que Espanya fos un estat amb autonomies, o si havíem de tenir o no unes determinades competències “cedides” per les Corts de l’Estat. Mai si volíem que Catalunya esdevingués o no un país independent. Com a resultat d’aquesta situació, Catalunya continua sent un país ocupat. Ja sé que això pot semblar dur a les ànimes pusil·lànimes i a aquells que creuen que encara hi ha possibilitat d’entesa i de conllevancia amb Espanya. Els textos oficials borbònics després de la desfeta van afirmar que es posava fi a l’estat català pel dret de conquesta. Entre 1705 i 1714, Catalunya va ser conquerida militarment i va tornar-ho a ser entre 1938 i 1939.

En síntesi, la majoria de catalans volem només recuperar allò que érem abans que es produís aquella ocupació. Com han fet, en els darrers segles, tants països conquerits. Em sembla que això ho pot entendre la comunitat internacional. I, com a mínim, volem que se’ns deixi preguntar al nostre poble si ja li està bé continuar sent un país sotmès o vol tornar a ser allò que era abans de 1714, un lliure. Aquesta és la qüestió».

No hi ha resposta

14 oct. 2017


EN STANDBY

Classificat com a Catalunya,Independència

stand-by

Tots hem sentit a parlar del standby, oi? El mode “d’espera” o “de repòs”. Així és com estem aquests dies, tot esperant com s’acaba aquesta Declaraciód’independència de Catalunya en standby. I ja sabem que en els aparells elèctrics l’standby consumeix energia. No tanta com quan estan encesos, però més que no pas quan estan apagats del tot. És allò que s’anomena consum fantasma.

Aquests dies estem consumint molta energia, encara que no ho sembli. Uns, fent incansables gestions de tota mena i de forma silenciosa. Em sembla que ni ens ho imaginem, com no ens imaginem tota l’energia que gasta un aparell domèstic quan no està apagat del tot i només veiem aquella delatora llumeta vermella que ens indica que està dormint, però que està ben viu i a punt de rebre ordres i posar-se immediatament en marxa. Els altres, esperant ambfrisança, tensió i incertesa a veure com acabarà tot aquest llarg camí ple d’obstacles que s’ha anat fent durant aquests anys. A vegades «qui espera, desespera», diu la dita popular. Però també és veritat que en molts casos l’espera val la pena.

Per una de les parts ja sabem que no hi ha cap disposició a pactar res, a dialogar res i ja tenen el bastó preparat a punt de tornar a donar tantes garrotades com puguin. No estic segur que aquesta vegada siguin tan brutals i salvatges perquè saben que el món els mira atentament, que potser algú pot parar-los els peus i saben que encara quedaran pitjor del com han quedat fins ara. I per l’altra part, sabent-se com se sap més feble en molts punts, estudia totes les estratègies possibles i mira d’avaluar els costs i les conseqüències.

Estant com estem en aquest standby que posa neguitós a tothom ens trobem amb què molts i molts catalans demanem que s’activi d’una vegada l’aparellsense saber del cert cap on ens durà aquesta misteriosa crida a la llibertat a la qual aspirem amb tant delit i per la que tantes i tantes persones han lluitat,però que tenim la secreta esperança que ens durà a un lloc millor. La llibertat, com la vida, és sempre arriscada. Ens podem equivocar a l’hora de prendre les decisions, però les hem de prendre. Com aquelles aus que quan arriben els primers freds emprenen el vol cap a una altra terra amb l’única aspiració de buscar el millor per a elles. És l’eterna i misteriosa crida de la VIDA que ens impulsa a anar endavant i a arriscar.

Fins arribar a aquest punt hem cremat moltes etapes i algunes persones han lluitat molt. Ara ens toca la decisió final, que dependrà del nostre Parlament, del nostre President i dels nostres representants, però que saben que tenen una gran part del poble darrere seu. No ha estat ni és només la seva lluita ni la seva decisió sinó que ho és la d’una majoria que ha decidit triar allò que els ha semblat millor per a ells i per a tothom. Una decisió difícil, arriscada i plena d’incerteses, però una decisió feta amb tota la llibertat que ens ha estat possible. Una llibertat a voler ser com a poble tot allò que se’ns ha negat sistemàticament durant molt temps i amb molta més intensitat i desvergonyiment en aquests darrers temps.

Sabem bé que la nostra decisió repercutirà en nosaltres i en molta més gent perquè el món cada cop s’ha fet més petit, estem tots molt més interelacionats i tots depenem de tots. Però l’aspiració que tenim a la independència no vol dir aspiració a l’aïllament i a posar fronteres. Vol dir simplement que aspirem a una més gran obertura al món per poder trobar coses millors, poder ser nosaltres mateixos i arribar més lluny del que ens permeten anar unes lleis que han quedat desfasades i que, en lloc de fer-nos lliures, ens fan esclaus. Al final de tot, hom decideix allò que és millor segons la seva pròpia consciència, «recinte sagrat i inviolable de tota persona i no es pot obligar a ningú a actuar contra la seva consciència», tal com va dir el mateix Concili Vaticà II (Dignitatis humanae 2) i que i ningú té el dret a impedir-ho en nom de lleis i Constitucions que es converteixen enabsolutes i intocables. I això que val pel subjecte individual val també, de manera anàloga, pels subjectes col·lectius (per exemple, per a les nacions sense estat), que han de poder decidir sobre el seu propi destí, tal com ha fet Escòcia amb tota normalitat i en base a una impecable democràcia.

Un Estat que prefereix una unió forçosa a una separació pactada, que converteix la seva Constitució en un dogma rígid, que s’erigeix en únic sobirà i impedeixi decidir als pobles que el formen no és un Estat democràtic per més que ho proclami i se n’ompli la boca. Jo no vull pertànyer a un Estat que aixequi murs per aquells que hi volen entrar i per aquells que en volen sortir.

No hi ha resposta

09 oct. 2017


L’HORA DEL POBLE

Classificat com a Catalunya,Independència

 

Tots esperem amb frisança les 6 de la tarda de demà. Esperem a veure què dirà i com dirà l’Honorable President de Catalunya, Carles Puigdemont, que el poble català vol independitzar-se d’una Espanya que ens menysté i ens humilia permanentment de fa segles, però amb més intensitat, si cal, aquests darrers temps.

Però ens equivocaríem si penséssim que és el President Pigdemont, amb tot el seu Govern, els que demà a la tarda seran protagonistes. Els protagonistes de debò són tota aquesta majoria de catalans que el diumenge, dia 1 d’ octubre, van sortir amb decisió, fermesa i valentia a dir que ja n’hi havia prou de sotmetiment i que volem una república independent.

Aquests dies hem pogut veure amb ràbia i tristesa una vegada i una altra tota la repressió que aquest tan poc democràtic govern del PP va manar fer a les forces d’ordre (o més aviat de desordre) públic. Així i tot, el poble va aguantar amb estoïcisme, infinita paciència i pacifisme gandià totes les càrregues policials i, a cada càrrega, s’anava carregant de raó, de raons i determinació per tirar endavant tot allò que un dia va decidir començar. És per això mateix que el Govern de Catalunya s’ha sentit reforçat i legitimat a dur fins al final aquest procés que vam començar ja fa temps amb mil i una dificultats.

Demà serà un dia important i caldrà estar més que mai al costat dels nostres representants i governants i fer-los confiança perquè fins ara no ens han fallat i ells han estat els primers en donar la cara sense por. Demà caldrà seguir sent pacífics, estar més serens i units que mai i continuar amb aquesta «revolució dels somriures», tal com la va batejar la Muriel Casals. No tinguem pressa. Mirem de no equivocar-nos. Cal estar disposats a dialogar tant com faci falta. Caldrà anar a buscar els negociadors que faci falta i asseure’ns a la taula tant temps com sigui necessari. Caldrà que algú obligui al govern espanyol a acceptar-ho i fer negociacions d’igual a igual. Però, com que tenim la raó, estem convençuts que al final la raó triomfarà.

No volem discutir res des de l’enfrontament sinó des del respecte als altres. No ens enfrontem a ningú. No volem el mal de ningú. Només volem ser nosaltres mateixos i decidir el nostre futur amb llibertat i no continuar amb la ignomínia que significa la situació actual.

Demà acompanyem el Govern i el Parlament cadascú allà on sigui. Molts hi seran físicament presents per donar-los força i escalf. Els altres ho farem en esperit, però també hi serem. Però cal que recordem tots una cosa: caldran molts herois, però no ens calen màrtirs. Hem de procurar que tots puguem fer el cim.

 

 

No hi ha resposta

07 oct. 2017


QUAN A ESPANYA LA COVARDIA ESDEVÉ VIRTUT

Classificat com a Catalunya,Drets humans,Violència

1506970117394

-¿Mamá, dónde está papa?

-En Cataluña, hijo, defendiendo la Constitución.

-¿Y cómo se defiende la Constitución?

-Pegando porrazos a gente que quiere votar. A viejecitas indefensas, a jovénes con las manos en alto en son de paz y gritando «Somos gente pacífica», a familias sentadas entorno a una mesa charlando animadamente…

Aquesta hauria de ser la conversa entre un fill de policia o guardia civil amb la seva mare si de veritat volgués ser honesta. Però estic segur que seran totes unes altres converses ben distintes les que se sentiran a milers de llars espanyoles durant aquests llargs dies de vergonya i mentides.

No sé què diran els llibres d’història del que va passar diumenge passat a Catalunya. De mica en mica s’aniran decantant les notícies, de la mateixa manera com es decanta un vi per tal de veure exactament quin és i com és el pòsit que deixa. I una de les coses que s’hi veurà i hi destacarà serà, sense cap mena de dubte, les ignominioses, bestials, covardes i desproporcionades càrregues que la policia i la guàrdia civil van fer a molts llocs de Catalunya.

Si tot el que vam poder veure aquell dia ja és una cosa terrible i molt greu en un Estat que pertany a la Unió Europea i que es diu democràtic, encara ho és més que des del primer moment ho volguessin negar tergiversant els fets i volent-los negar. Les imatges i els vídeos han fet la volta al món i l’evidència de la seva bàrbara actuació ha estat tan gran que s’han quedat sense explicacions lògiques i plausibles.

I fou llavors quan van començar a buscar subterfugis i a donar explicacions sense cap mena de credibilitat. A més, ho han anat fent enarborant la bandera del compliment de la llei embolicant-ho tot amb la mentida. Aquesta segona invasió dels bàrbars ha ferit la sensibilitat de tothom amb un mínim de sentit comú i la dignitat de tot un poble. I encara més quan es van sabent detalls de com van anar les coses. Ha estat tot tan greu que ells mateixos comencen a demanar perdó de forma dissimulada. Se’n comencen a adonar del que han fet i alguns se’n donen vergonya.

Per això afirmo sense cap mena de temor al títol d’aquest apunt que el que van fer la majoria d’aquelles bèsties va ser una covardia. I m’hi reafirmo després d’haver llegit la crònica dels fets que van passar a Callús i que va viure en primera persona el Jordi Badia i Pujol a VilaWeb i que podeu llegir clicant AQUÍ. El text, a més, ens fa adonar d’una cosa que ja s’havia insinuat des del primer moment però que, a poc a poc, s’ha anat podent comprovar: que els guàrdies civils es van acarnissar especialment en pobles petits i que la policia ho van fer en llocs molt determinats de capitals grans. Si en voleu uns exemples, us en deixo uns quants aquí:

  • Tothom va poder veure l’entrada triomfal que van fer aquells salvatges a cops de mall al local electoral de Sant Julià de Ramis. Sabeu per què justament allà? Doncs perquè allà era on havia de votar el President Puigdemont.
  • Un altre cas que va estremir tothom fou el de Fonollosa, un poblet de 250 habitants on anys enrere va ser alcalde el diputat David Bonvehí, coordinador executiu del PDECat. S’hi van presentar 50 o 60 matons i van entrar com en cavall d’ Atila destrossant-ho tot.
  • Un tercer cas és de l’institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada. A Sant Joan de Vilatorrada, tothom sospita que hi van anar per fer pagar al pallasso Jordi Pessarrodona, regidor d’ERC a l’Ajuntament d’aquest poble i molt conegut a la comarca per la seva feina. El Jordi s’havia fet una foto al costat d’un policia a Barcelona amb el seu nas de pallasso i es veu que no li van perdonar aquest gran insult al seu alt honor de policies-madelman. Aquests covards el diumenge es van venjar estomacant-lo tant com van poder i deixant-lo baldat i humiliat a terra.
  • I com a Sant Joan de Vilatorrada o a Sant Julià de Ramis, els vàndals van fer-ho a Sabadell, on votava la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell. O a Sant Vicenç dels Horts, on hi votava el Vicepresident Junqueras); o aSant Carles de la Ràpita, on hi votava Josep Lluís Salvadó, a qui ja l’havien tractat d’humiliar detenint-lo de mala manera i emmanillant-lo com un delinqüent qualsevol; o tractant d’assaltant el col·legi de Verges (vila natal de Lluís Llach), lloc on els habitants del poble van tallar-hi els accessos eficaçment i no van poder fer gaires barrabassades. Però, com que el diumenge no hi van poder fer mal a plena llum del dia, la venjança va arribar dimecres a la nit d’amagat i de la forma més covarda i vergonyosa possible quan van rebentar totes les rodes dels cotxes que van trobar. I, és clar, hi havien d’afegir a aquest trist panorama encara les quatre capitals de provincia, que també tenen per a ells un caràcter simbòlic.

Com fa constar Jordi Badia en la seva crònica, «la immensa majoria de municipis atacats van ser petits. Fonollosa té 251 habitants. Callús, 2.057. Una bona colla no arriben a deu mil habitants: Alcarràs(9.297), Roquetes (8.165), Sant Esteve Sesrovires(7.644)… Però per què van anar-hi, a tants pobles petits? Hi heu pensat? Si la cosa era endur-se urnes carregades de vots, per què no es van concentrar tots a Barcelona i l’àrea metropolitana? Si haguessin segrestat totes les urnes de la capital sí que haurien invalidat el resultat del referèndum. És ben clar: van anar a poblets per trobar-hi poca resistència. I hi van anar amb dotacions exagerades. Les ordres eren de fer mal i que s’escampés la por. Segrestar urnes era l’excusa. La intenció de debò era atemorir: que tot Catalunya tingués por. Per tant, com més quantitat de notícies arribessin, millor per a la seva tàctica psicològica. I van triar la via dels covards: desenes i desenes d’agents armats i protegits amb casc contra un grapat d’homes i dones de pobles petits, amb les mans alçades i cridant ‘Som gent pacífica!’. Són tan covards com els qui els envien i els aplaudeixen: Rajoy, Sáenz, Rivera, Arrimadas, Guerra… I els qui s’ho miren i callen: P. Sánchez, Iceta, Ros (Coscubiela?)… Tots s’oposen al referèndum no pas perquè sigui «il·legal», sinó perquè saben que el perdrien. Covards».

No hi ha resposta

06 oct. 2017


CARTA ABIERTA AL SR ALFONSO GUERRA SOBRE LA ENSEÑANZA DEL ODIO EN CATALUÑA .

Classificat com a Catalunya,Mentides,PSICOLOGIA

58

CARTA ABIERTA AL SR ALFONSO GUERRA SOBRE LA ENSEÑANZA DEL ODIO EN CATALUÑA .

Sr Alfonso Guerra,

Después de ver en TV su intervención en una radio estatal, quiero dirigirme a Vd. como catalana y como profesional de la psicología clínica infanto-juvenil que durante muchos años se ha dedicado a entender el mundo emocional de los niños y seguir muy de cerca su aprendizaje y evolución.

En mi trabajo, desde hace mas de 40 años, en un CSMIJ (centro de salud mental infanto-juvenil) he tenido la oportunidad de colaborar estrechamente con escuelas públicas y concertadas de la ciudad de Barcelona, así como con los equipos de atención psicopedagógica (EAP) y le puedo asegurar con total rotundidad que en Cataluña se enseña el currículum adecuado a cada edad, pero sobretodo se enseña a amar a Cataluña, jamás a odiar a España.

Seguro que Vd. es conocedor que el ser humano aprende en la escuela, pero sobretodo aprende de la familia y de la calle. Cuando esos españoles tan patriotas despiden a la Guardia Civil con frases como “a por ellos”, están dando la gran clase magistral de odio hacia los catalanes. Los niños, quizás no entiendan lo que está pasando, pero ven a sus padres, abuelos, tías y vecinos vociferar ”a por ellos”. En sus mentes aún frágiles empieza a forjarse la idea de que los catalanes deben ser muy malos que hay que ir por ellos. Así, Sr Guerra, nace el odio, pero el odio de Vds. hacia nosotros, los catalanes. No al revés.

Pero sigamos, llega la Guardia Civil a Cataluña y se encuentra con un pueblo pacífico que sólo quiere votar y arremeten brutalmente contra él. Rompen mobiliario, destrozan puertas de acceso, se aporrea a abuelos, ancianas, se tira por el suelo a mucha gente joven y a una de ellas le rompen tres dedos uno a uno.. Que le voy a contar!! Vd. Ya lo debe saber, lo habrá visto, aunque en las TV españolas no han salido esas imágenes, sólo las que les han interesado mostrar. En el caso de que no las haya visto, muy amablemente se les puedo facilitar. Las tengo casi todas.

Pero sigamos con el aprendizaje del odio. Cuando el día termina, esos guardias civiles celebran por todo lo alto su hazaña, alteran el orden público increpando a gente buena que sólo toma un café en una terraza, además echan por el balcón del hotel donde están alojados botellas llenas de orina contra aquellos que están en la calle gritando que se vayan. Pero no por ser Guardia civiles, sino por alterar el orden público; si hubieran sido hooligans ingleses igualmente les hubiéramos echado. Esto no es producto de mi imaginación, está denunciado, si es que se avienen a aceptar denuncias o prefieren decir que es un tema del 0,001 por ciento de afectados.

¿Que aprenden de todo esto los niños españoles?, pues que el Sr ministro Zoido viene a darles las gracias “felicidades por vuestro comportamiento” y estos guardias civiles, que muchos tendrán hijos, regresaran a sus casas con orgullo, enseñando a sus hijos que el odio y la violencia tiene premio.

Así Sr Guerra se hace la escuela del odio, así enseñan Vds. en las calles españolas a los futuros españoles para que sigan odiando a lo catalanes. ¿Y en su entrevista hablaba de odio? ¿supongo que se referiría al suyo?. Que tenga un buen día. Ah! Y estoy a su disposición por si quiere intercambiar amablemente sobre educación, aprendizaje y emoción. De otras cosas no sé mucho, pero de eso creo que entiendo un poco.

Rosa Agulló Gasull

Dra. en psicología i psicóloga clínica

2 respostes

05 oct. 2017


CARTA OBERTA AL REI D’ESPANYA

Classificat com a Catalunya

Us convido a llegir aquesta carta de la Montserrat Camps Gaset al seu blog QUADERNS GRECS

Majestat,

us heu deixat perdre una magnífica ocasió de fer de Rei. Només teníeu una oportunitat, i era d’or, per estendre ponts d’entesa, i ni tan sols us n’heu adonat. Els ponts, fràgils, han caigut al vostre pas.

No esperava que us mostréssiu partidari de la independència de Catalunya. No esperava tampoc que revoquéssiu el Decret de Nova Planta del vostre antecessor, de qui dueu el nom. No esperava tan sols que acceptéssiu, així, en públic, que la sagrada unitat d’Espanya es pot dissoldre. No esperava que ens donéssiu la raó.

Esperava que estiguéssiu més informat, vós que parleu moltes llengües que els vostres súbdits governants no parlen. Esperava que llegíssiu la premsa estrangera, que sabéssiu, com a bon Rei, distingir la veritat de la mentida. Esperava que tinguéssiu el discerniment de saber de quins consellers us podeu fiar, i que no són els aduladors que papallonegen per la vostra cort vuitcentista. Esperava que escoltéssiu la veu discordant que no afalaga, per trobar la saviesa que s’espera d’un Rei.

Us han ensenyat els parlars d’Espanya, però no els feu servir. No heu dit ni una paraula en català, que coneixeu. Heu estudiat un idioma d’Espanya, però no heu après a escoltar les raons i les parles diverses dels seus fills. Ni la parla, ni les raons.

Esperava que diguéssiu que la violència no va enlloc. Que si algú s’havia ultrapassat en l’exercici de les ordres, era reprovable. Que investigaríeu per què avui tants catalans i tants estrangers diuen que a Catalunya hi va haver violència. Esperava que diguéssiu que no acceptareu mai la violència contra els vostres súbdits, ni que sigui per ordre d’alguns governants. Que per això sou Rei, per garantir que ningú no farà mal a un súbdit desarmat.

Potser perquè vaig llegir, de jove, molt Lope de Vega i molt Calderón de la Barca, i molta poesia èpica medieval, m’esperava un Rei que s’alcés en defensa de la justícia, que allargués la mà als vassalls maltractats, es comprometés a castigar els qui els han fet mal i donés als seus súbdits la seguretat que es trobaven a casa. A tots.

Esperava que proposéssiu diàleg. Que entenguéssiu i féssiu entendre a tot Espanya que hi ha súbdits vostres que no se senten a gust sent-ho, i que val la pena escoltar-los, perquè són els vostres súbdits, o almenys és el que ens diuen. Esperava que us oferíssiu a construir ponts, a desfer malentesos, a donar raons perquè tothom vegi que la llei que defenseu és bona per a tothom i, que si no ho és, la canviareu perquè tothom hi surti guanyant.

Esperava que els meus amics, companys i parents que no volen la independència es trobessin acompanyats i compresos quan avui s’han manifestat amb mi en contra de la violència. Esperava que els donéssiu, que ens donéssiu, raons per argumentar que la independència és pitjor que ser súbdit vostre.

Només heu repetit les paraules i els arguments del partit que governa. No heu posat ni una espurna de novetat ni de llum en el vostre discurs. No heu demostrat que hàgiu vist res, que hàgiu entès res. No heu estat per damunt dels partidismes, com hauria d’estar un Rei.

Heu demostrat que no sou el Rei de tots els espanyols. No sou el Rei dels catalans que no enteneu, però tampoc no sou el Rei dels espanyols que volen una altra Espanya, amb Catalunya a dintre. No sou el Rei dels espanyols que no volen un Rei.

Avui podíeu demostrar que té sentit, per als espanyols, tenir monarquia en lloc de República, que el pes de la dinastia no és més poderós que el seny i el criteri de l’individu que la representa. Podíeu demostrar que el que mai no vau guanyar per les urnes ho heu adquirit per la vostra intel·ligència. Podíeu demostrar que, amb la vostra actitud, us heu fet digne d’una corona que el poble mai no va triar.

L’únic que heu demostrat és que, si només sabeu repetir el que diu el govern, no feu cap falta.

Adéu, Espanya.

No hi ha resposta

06 ag. 2017


Jordi Pujol: MEMÒRIES (1930-1980)

Classificat com a Catalunya,Jordi Pujol,POLÍTICA

memories-jordi-pujol_historia-duna-conviccio

Acabo de llegir la primera part de lesmemòries del President Pujol escrites pel periodista Manuel Cuyàs i publicades el 2007 (Memòries 1930-1980). Em direu que, com sempre, vaig una mica tard. Segur que sí. Però hi ha coses, hi ha llibres, hi ha personatges, hi ha temes que no caduquen mai i són intemporals. Ara que tot porta data de caducitat i ens recomanen que ens hi hem de fixar molt si no volem morir enverinats, sempre és profitós -i molt- retornar a temes antics i passats de moda (per alguns).

Ja sabem que unes memòries sempre han d’anar acompanyades de molts interrogants. Els personatges que les escriuen expliquen exactament el que són i no deformen la narració? Estic segur que a qualsevol llibre de memòries se li podria retreure un pilot de coses i d’inexactituds. És segur que ningú explica exactament el que va passar. Tots ho expliquen des de la seva visió personal, des de la cara del prisma totalment i necessàriament parcial com sempre acostuma a passar.

Tenia ganes de llegir aquest primer llibre de les memòries del President Pujol perquè és un període que jo no vaig poder viure totalment en primera persona des de dins. El primer període perquè jo encara no havia nascut o era molt jove. I el darrer període el vaig viure des de l’Uruguai i, tot i que feia esforços d’estar al dia d’allò què passava a Catalunya, era difícil en aquells temps estar-ne al corrent i al dia. Ara, amb internet, seria tot molt diferent.

Una conclusió de la lectura d’aquesta primera part de les memòries? Que ja estaria satisfet de què la majoria de nosaltres haguéssim fet per Catalunya una mil·lèsima part del que va fer ell. Sempre ha estat de moda fer llenya de l’arbre caigut i en el cas del President Pujol, no ha estat diferent. Què ens ha decebut en un munt de coses? És clar. En tenim motius d’estar decebuts? És clar que tenim motius d’estar decebuts d’algunes coses del seu comportament. Qui, però, no ha d’estar decebut de moltes coses del seu comportament i qui no ha tingut més d’un cop vergonya aliena de comportaments d’alguna gent que haurien de ser exemples públics? Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra…

Per acabar, només diré que ha estat prou alliçonador llegir el llibre i que -com explicava Manuel Cuyàs quan va parlar amb ell per primera vegada sobre la famosa confessió de l’ex-president de la Generalitat el 25 de juliol del 2014–, podria estar totalment d’acord amb la frase que Pujol li va dir: ‘Això em passa perquè sóc més burro del que tothom es pensa’.

No crec que ningú pugui negar que Pujol ha estat molt llest i ha donat molts tombs a quasi tots els seus adversaris polítics en tots els seus anys de vida política. Si en féssim un capmàs em sembla que el resultat seria ben positiu. Però també és cert que ha espatllat molt les coses per «ser més burro del que tothom es pensa» en algunes coses i en alguns moments. Ell mateix ho reconeix i la història tampoc no ho deixarà passar.

Però, ara que l’arbre ja és a terra i ja tothom n’ha fet prou llenya, no acabo d’entendre perquè no afegeix un altre volum a les seves memòries i ens explica tota la merda que ell ha pogut veure de ben a prop en altres líders que no fan més que fer-se el pinxo i que, si els traguessin els draps bruts al sol, haurien de córrer a amagar-se…

No hi ha resposta

01 ag. 2017


FALTEN 2 MESOS

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Avui és 1 d’agost. Falten dos mesos justos per al referèndum de l’1 d’octubre. M’ha semblat oportú reiniciar avui el blog, que ha estat en silenci durant una colla de dies. Durant aquest temps de «parada i fonda» han passat moltes coses. De fet, sempre passen moltes coses al món -de tota mena-, tot i que no sempre els donem la importància que en realitat tenen o bé no ens hi fixem prou, perquè algunes ens queden molt lluny físicament o emocionalment.
Sí que vivim ben intensament, però, aquí al nostre país l’ambient polític, que s’ha convertit en un no-parar, en un torcebraç continu, en una prova de força, en un estira-i-arronsa entre el Govern de Catalunya i el de Madrid. I això anirà en augment durant aquests dos mesos que queden. La temperatura pujarà en tots sentits i segur que més d’un en sortirà escaldat. Però és el que toca, un cop arribats en aquest punt, i és el que correspon fer després de veure que no tenim altres sortides dignes. Ja ha passat el temps de discutir si Catalunya té dret o no a l’autodeterminació i, per tant, a constituir-se en estat. S’ha discutit llargament, i hem vist que hi ha opinions de tots colors provinents de professors de Dret Constitucional de prou prestigi. Com que ni ells es posen d’acord -ni potser s’hi posaran mai-, ha arribat l’hora de passar a l’acció i fer els darrers quilòmetres de la cursa que fa temps que vam començar. Ara som ja a tocar de la meta i cal que tots els que estem convençuts de què Catalunya pot acollir-se al dret a l’autodeterminació -aquest dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en el dret internacional a partir de la Carta de les Nacions Unides del 1946 i reconegut, novament, el 1976-, acabem de fer l’esforç final.
Per la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, la qüestió és ben clara, segons recullen en una anàlisi jurídica del gener del 2013: “És un dret inalienable de Catalunya, com a comunitat nacional, poder decidir sobre el seu futur, ja sigui dintre de l’Estat on està integrat o separant-se’n per constituir un nou estat sobirà, segons ho decideixi la voluntat majoritària, democràticament i pacíficament expressada, dels seus ciutadans.”
 
Per tant, avui reprenem aquest blog, ben reposats després de tants dies de panxa enlaire i de tanta ociositat que, com s’acostuma a dir, és la mare de tots els vicis. I ja som a una edat que, si cal que en conservem algun vici, haurem de procurar que sigui del bons, com és el de llegir i escriure.
Bon estiu i guardeu-vos de la calor.

Una resposta fins a ara

08 maig 2017


Somiatruites ridículs

Hi ha una pel·lícula anglesa titulada «Sufragistas» en castellà (dir. Sarah Gavron, 2015) que ens parla del moviment sufragista que va néixer a Anglaterra abans de la Primera Guerra Mundial. Ens explica la lluita d’unes dones que volen i lluiten per la igualtat. Primer ho intenten amb protestes pacífiques i, quan veuen que no en treuen res, es van radicalitzant de mica en mica amb el perill de perdre tot el que tenen i fins i tot jugant-s’hi la vida.

La pel·lícula comença amb els arguments d’alguns polítics contraris al vot femení durant el debat parlamentari celebrat l’any 1912 i que decidia sobre aquesta qüestió:

«Les dones no tenen el temperament calmat, ni l’equilibri mental per a emetre un judici sobre assumptes polítics. Si permetem que les dones votin, es perdrà l’estructura social. Les dones estan ben representades pels seus pares, germans i marits. Una vegada concedit el vot, serà impossible parar-les. A continuació les dones exigiran el dret a convertir-se en parlamentàries, en ministres, en jutges…»

La lluita d’aquestes dones -com tantes i tantes lluites titàniques que s’han donat al llarg de la història- ha donat fruit i ara tenim parlamentàries, ministres i jutges i la societat és molt millor del que era. Vist en perspectiva aquelles situacions provoquen una barreja d’incredulitat i indignació. Però gràcies a aquelles sufragistes, als que van lluitar de forma incansable contra l’esclavatge o contra la discriminació racial, el món avui és una mica més just, tot i que caldrà seguir lluitant en molts fronts. L’arbitrarietat jurídica o fins i tot lleis clarament injustes segueixen vigents en moltes parts del món, violentant clarament drets fonamentals de les persones o manipulant les lleis a caprici dels poderosos.

La lluita que molts catalans estem lliurant aquests dies contra un Estat que s’ha dedicat a fer lleis a mida d’una majoria que no respecta les minories em recorda totes aquestes lluites. Negar el vot i la veu a milions de ciutadans, jugar brut, fer servir els fils del poder que controlen i que utilitzen sempre en bé seu, no és democràtic, per més que s’omplin la boca amb la paraula democràcia. Un Estat així no és digne de seguir estant dins d’una Europa que té per objectiu la llibertat i el benestar dels ciutadans. No podem ni volem seguir sent ciutadans de tercera i hem de fer valer la nostra dignitat. Ara més que mai hem de donar suport als polítics nostres que lluiten per poder aconseguir-ho. Cal donar-los suport i demanar la unitat de tots els demòcrates. I quan la història miri enrere dirà que aquella colla de catalans valents tenia raó, tot i ser minoria dins d’un Estat espanyol podrit i corromput fins al moll de l’os per polítics corruptes. A vegades els més racionals són aquells que són tractats d’irracionals i somiatruites ridículs.

No hi ha resposta

23 abr. 2017


Sant Jordi gloriós

Classificat com a Catalunya

Sant Jordi gloriós
Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d’aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l’estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Sagarra (1894-1961)
 
 
Sant Jordi (Diòspolis, Palestina, v. 270 – Nicomèdia,Bitínia, 303), va ésser un militar romà d’origen grec convertit al cristianisme i mort com amàrtir per no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l’Islam, esdevenint un dels sants més populars, especialment durant l’edat mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.
La Diada de Sant Jordi a Catalunya és una festa que se celebra el 23 d’abril amb el Dia del Llibre i la Fira de les Roses, símbols de la cultura i l’amor, i és també una jornada que reivindica la cultura catalana. És el dia dels enamorats, i per això des del segle XV és costum regalar una rosa vermella «com la sang» a l’estimada. A la dècada de 1930 s’hi afegeix el costum de regalar un llibre al noi, amb motiu del dia del llibre.

Una resposta fins a ara

03 març 2017


POLICIA, CATALANOFÒBIA I RUQUERIA

Classificat com a Catalunya

Els conceptes de policia, catalanofòbia i ruqueria no necessàriament van sempre junts ni, per lògica, hi haurien d’anar. Però no sé per quins set sous ens trobem que moltes vegades hi van. Massa vegades!. Hom dóna per suposat que una persona que ha de fer un servei al ciutadà hauria de ser summament curós a l’hora de respectar els drets dels ciutadans a qui està servint. Però malauradament això no passa només als cossos policials. Sembla estrany que una persona que haestudiat una carrera universitària, o que fins i tot es podria considerar un intel·lectual, sigui incapaç d’entendre que un català no pugui parlar el català normalment i fer valer el dret afer-lo servir al seu país. És estrany que no entenguin que això no és res dolent, que no no fem per tocar el botet, ni és cap malaltia contaminant com sembla que ho entenen alguns. Fins i tot una persona sense estudis i amb una mica de sentit comú sembla que ho hauria d’entendre i veiem que no sempre és així. És ignorància, cretinisme, estupidesa o més aviat és purament i simple catalanofòbia?
Per exemple, llegeixo a que un ciutadà del País Valencià va ser denunciat per dirigir-se en valencià a dos policies. Podeu llegir la notícia sencera als següents enllaços dels diaris EL PUNT/AVUI, EL NACIONAL o VILAWEB. També massa sovint llegim notícies relacionades amb policies que, tot i exercint la seva feina en un lloc on es parla una altra llengua que no és el castellà, ni l’entenen, ni la volen entendre, ni respecten el dret que el ciutadà té a parlar-la. Quina formació reben aquest policies? Què els ensenyen a les escoles de policia? Serà que per ser policia val qualsevol, tingui educació o no?. Podíem llegir també aquests dies que el Ministeri d’ Interior anul·la la prova d’ortografia de les oposicions a la policia nacional perquè els opositors es van queixar de la dificultat de l’examen. Es veu que per ser policia no cal saber ni ortografia i ni cal saber la llengua del país. Amb un castellà amb faltes d’ortografia a la denúncia que van escriure ja en tenen prou per exercir de forma prepotent la seva catalanofòbia:”En retiradas (SIC) ocasiones se le dice que no hablamos valenciano y que se dirija a los actuantes en castellano a lo que se niega en retiradas (SIC) ocasiones manifestando que realizamos un servicio de chulería, exposa la denúncia. I sabeu quina era la gran «dificultat» de l’examen que feia que hi hagués massa suspensos?. Ho podem veure a la prova que es va fer el passat 14 de gener per ocupar 2.700 places de l’escala bàsica de policia. La prova consistia en descobrir 28 paraules escrites de manera incorrecta d’un llistat de 100. Per fer la prova tenien 8 minuts i entre cent paraules de la llista hi havia termes com“cascabel”, “claraboya”, “biquini”, “carriño”, “cián”, “cerebración”, “aruñar”, “yuyo”, “champurrear” o “diunvirato”. Què us en sembla de l’enorme dificultat d’aquest examen?
Un altre exemple, aquest personal i ben recent: una professora de la Universitat de Granada es queixava a Facebook de la prepotència i complexe de superioritat que tenim els catalans. La seva queixa era de que quan anava a un congrés a Barcelona algun professor feia la ponència en català o en anglès. Però ella no es queixava de qui ho feia en anglès sinó del que tenia la barra i la mala educació de fer-ho en català… Li vaig respondre intentant explicar-li que si no es feia servir el català a Barcelona on es faria servir. A la Xina, potser? No ho va entendre.
La catalanofòbia ve de lluny, com ho ha pogut anar documentant una iniciativa nascuda a finals de l’any passat i que l’han batejada com a WIKIPÈDIA DE LA CATALANOFÒBIA. S’estrena amb més de mil casos i vol ser una Base de Dades de la Catalanofòbia. Al ritme que es produeixen els casos els darrers temps ja deuen ser moltíssims més i segur que ja en podríem fer un bon llibre. Veient el panorama que ens espera en els propers temps val més prendre-s’ho amb calma, amb bon humor i per damunt de tot no perdre els nervis.

No hi ha resposta

04 gen. 2017


AQUESTA PESADA BOIRA…

Classificat com a Natura,Pla d' Urgell

Escric des del Pla d’Urgell que, com molts territoris de les Terres de Ponent,estem abonats a la boira. Els que coneixeu la comarca ja sabeu que la boira és un dels fenòmens atmosfèricsquasi imprescindibles als hiverns del Pla i no es pot negar que li donen personalitat pròpia. Ja sé que hi ha grans defensors de la boira però, què voleu que us digui, a mi tants dies seguits de boira no em fan gens de gràcia i ja els hi regalo.
 L’hivern que estem transitant es veu que vol fer honor a aquesta acostumada, pesada i ja massa monòtona grisor i s’hi està lluint de valent. En una paraula: que vol quedar bé i fer honor als hiverns del Pla. N’hi ha que sembla que vulguin ser una mica més benignes amb nosaltres i, com aquells perdonavides de les pel·lícules, es fan els magnànims i ens en obsequien amb pocs dies. Però el més normal és que la tinguem molts i molts dies seguits.La boira és molt bonica si només et visita tres o quatre dies, si no has de sortir de casa, si no has de conduir o treballar a fora, si vols lluir-te amb alguna foto artística o si tens un bon foc que t’escalfi la casa i prou temps de sobra per passar l’estona sense grans obligacions…D’altra forma, la boira és un greu inconvenient, un problema gros i un gran entrebanc per a poder fer vida normal.

Orientar-se dins d’una boira espessa és fa difícil perquè difumina la realitat i t’enganya amb traïdoria. Les formes netes desapareixen, perdem els punts de referència i sembla que totes aquelles certeses a les que estem tan ben agafats quedin també difuminades. La boira espessa produeix inseguretat en tots sentits i s’afegeix a les moltes inseguretats que ens toca viure en aquests dies. Certes inseguretats, a mida que em faig gran, cada cop em fan més por i, com la boira, aquelles promeses i aquelles incertes certeses que ens fan els polítics no m’agraden; malament rai quan ens diuen que no ens cal patir per les pensions, pels llocs de treball, per la crisi econòmica i que aquest any que comencem serè molt millor i que, encara que no ens ho diguin obertament, ens pinten un panorama en el que sembla que podrem lligar els gossos amb llonganisses.

Tota Europa viu actualment hores d’inquietud, en part perquè en l’horitzó mundial s’han desdibuixat algunes certeses que semblaven definitives i en part perquè semblava que estàvem ben encaminats i que la Unió Europea seria una unió real que ens ajudaria a tots a viure millor; a que hi hagués més justícia distributiva i que, en definitiva, tots hi sortiríem guanyant perquè els països rics ajudarien els més pobres. Ens ho havien dit tantes vegades que ens ho vam creure. I ara veiem que res d’això és veritat, que cadascú mira només pels seus interessos i que la Unió Europea es dissol de mica en mica com un terròs de sucre en una tassa de cafè, que resulta cada dia més amarg i difícil d’empassar-se. Els anglesos, que acostumen a ser gent molt pragmàtica, diuen que ells se’n van, que en aquesta olla de grillsen què s’ha tornat Europa ells no hi tenen res a fer; als Estats Units guanya les eleccions un personatge indecent i impredictible, que ja veurem per on ens porta. El món en general, no només no s’acaba d’arreglar i estabilitzar una mica, sinó que sembla que cada cop hi ha més punts calents i en conflicte. Tot això ens deixa amb mal regust de boca i en una incòmodaincertesa. Massa boira arreu hi veig…

Segons ens explica l’Agència Catalana de Meteorologia –el  METEO.CAT-, aquestmes de desembre que acabem de passar«la boira va aparèixer a les nostres comarques 26 dies dels 31 que té el mes. D’aquests 26 dies, 21 van ser de boira persistent, de manera que no es va veure el sol per boira baixa o boira alta, malgrat que no van ser els 21 dies consecutius. Per altra banda, la boira vamarcar l’evolució dels termòmetres, sobretot en un tram final del mes caracteritzat per una tendència descendent que només es va trencar al final. Van ser dies amb una amplitud tèrmica mínima i amb temperatures per sota dels 5º C». Si hi sumem els dies d’aquest mes de gener recent començat ja devem sumar 30 o 31 dies. I encara no s’ha acabat això…
La boira és un fenomenincert i traïdor perquè, quan menys t’ho penses, ja tens el perill al damunt. Ho saben aquells que s’han de moure en vehicle en dies de boira baixa i acaben cansats d’haver de posar tanta atenció i tots els sentits en estat d’alerta durant hores. Les certeses ens donen un cert benestar psicològic i són necessàries per no perdre els estreps. Però no ens tocarà cap més remei que acostumar-nos a entomar les incerteses dels dies boira com les d’aquest hivern i situacions complicades en tots els àmbits que haurem d’anar desxifrant com puguem. Potser ens hem de fer càrrec que s’han acabat les certeses i que el nostre món s’ha tornat líquid, inconstant, ple d’inseguretats, vacil·lacions i interrogants, com deia el sociòleg Zygmunt Bauman en el seu llibre que es va posar de moda fa un parell o tres d’anys.
 
Caldrà rearmar-nos psicològicament de confiança, i buscar nous camins i noves oportunitats en aquest any que comencem. Un any que ha de ser fonamental pels catalans, però també ho serà per la resta del món. Un any ple de perspectives i d’inseguretats que no necessàriament han de ser totes dolentes. Les oportunitats cal saber-les aprofitar quan passen i caçar-les al vol perquè, si no, poden tardar molt temps a tornar a passar. No hem d’esperar que les coses ens les portin els Reis Mags o que ens caiguin del cel. Tot el que vulguem aconseguir ens ho haurem de guanyar, treballant molt i amb molta imaginació. Serà feina dels polítics trobar el camí adequat, però serà feina nostra empènyer-los i fer-los-hi costat quan calgui. Sense massa presses i calculant bé on posem els peus per no caminar en fals. Amb o sense boira el futur és a les nostres mans i caldrà gestionar-lo amb molta cura.

Una resposta fins a ara

11 oct. 2016


RAONS

Classificat com a Català,Immigració

14479531_1702991256477705_1878618155589777922_nUn dia d’aquests vaig llegir un un article de lENGELBERT MONTALÀ, portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Mollerussa, titulat «Un bosc de vels. El Mohammed i l’Ibrahim». Em va agradar tant que el vaig guardar per tal de poder-ne parlar algun dia aquí i oferir-vos l’enllaç per si el voleu llegir. Us exhorto a que ho feu perquè estic segur que us agradarà. Trobo que és un article assenyat i molt equilibrat que parla del problema de la integració de l’emigració; un tema delicat, del que se n’ha parlat molt i que tots el tenim a la boca en un moment o altre i del qual em sembla que n’opinem massa vegades amb molta lleugeresa.

L’article parla de dos nens àrabs que cada dia l’Engerbert troba jugant al carrer quan torna de la feina, camí cap a casa. El que ell explica em recordà els nens magribins que jo trobava en una placeta de Mollerussa quan sortia a passejar la Lluna -la nostra gosseta- i com s’apropaven a fer-li carícies i dir-li alguna cosa; aprofitàvem aquell moment per parlar una estoneta de futbol o de qualsevol altre tema i, igual que l’ Engelbert, ho fèiem en català perquè entre ells parlen i juguen en català. Això, que passa en pobles petits, és difícil que passi en els barris de les ciutats grans.

Ahir a la tarda vaig viure un episodi que m’ha fet relacionar d’una manera automàtica l’article que us deia, la notícia que llegíem als diaris fa tres o quatre dies sobre aquella la jutgessa d’Olot -que va comminar a les advocades que «no faltessin a la cortesia i parlessin castellà»- i el que vaig veure ahir a La Granja, un barri de Tarragona amb molta immigració magribina. És evident que als pobles petits els nens immigrants parlen fàcilment català perquè no hi ha els barris-guetos que s’han anat formant a les gran ciutats. Als pobles, tant els nens com els grans, es barregen molt més fàcilment i es més difícil formar grans guetos. En canvi, en barris com La Granja, Torreforta, Camp Clar -i tant altres de grans ciutats catalanes- la gent parla àrab o castellà. S’escolta parlar el català en comptades ocasions. Coneguts meus que ara viuen allà, quan vivien a Mollerussa intentaven parlar el català i ho feien prou bé. Ara que viuen allà ja no el parlen mai i quasi l’han oblidat del tot. L’excusa que m’han donat -parlant del tema amb ells- és que en aquests barris és parla tant l’àrab perquè són molts i s’hi ha format una espècie de microclima àrab. I quan han de parlar amb els autòctons ho fan en castellà perquè és la llengua que primer xaporregen. És la que escolten arreu i la que primer aprenen.

Aquesta tarda he hagut de parlar amb un noi que deu fer 10 o 12 anys que viu a La Granja i quasi no parla castellà ni català. Diu que en el seu dia a dia parla únicament l’àrab perquè les seves relacions són quasi només amb gent d’origen àrab: va a comprar a botigues àrabs, treballa en un bar on la clientela és àrab, el seu mecànic és àrab, els locutoris del barri on fa la seva vida són d’àrabs, els seus veïns diu que són quasi tots àrabs, etc. etc… Jo pensava: Què es pot fer en aquests cassos perquè aquesta gent deixi de viure en un autèntic gueto i s’incorpori d’alguna manera al país on viuen i que els acull? Què es pot fer perquè surtin una mica d’aquest petit món on viuen? Què s’ha de fer, també, amb una jutge o amb funcionaris que fa anys que s’arrosseguen per Catalunya i no són capaços, ja no només de dir unes paraules en català, sinó ni tan sols d’entendre’l? Hi han guetos físics i guetos culturals perquè no s’ha treballat prou per trencar aquestes dinàmiques. Què s’ha de fer amb aquesta partits que veuen la immersió lingüística com una espècie de pesta que ho arrasarà tot i que miren de combatre-la amb tots els mitjans? Què s’ha de fer per salvar la nostra llengua –minoritària i minoritzada-, les nostres tradicions o la nostra manera de fer i de viure, si els tribunals espanyols retallen i retallen competències i més competències del govern català i miren d’uniformar-ho tot i espanyolitzar tant com poden els nens catalans com pretenia Wert, aquell ministre d’infausta memòria?.

L’Engelbert Montalà ens dóna algunes pistes en el seu interessant article. Ell diu que tots podem aportar el nostre granet d’arena si mirem de ser una mica més acollidors. I és veritat. Tots hi podem fer alguna cosa, per petita que sigui. S’han de combatre els prejudicis i els guetos perquè són un obstacle gran per per una societat igualitària i no tan discriminatòria com la que tenim ara. Hem d’aprendre dels errors en què han caigut altres societats -com la francesa, per exemple- que van acollir molt abans que nosaltres milers i milers d’immigrants i que no han sabut fer la feina ben feta. Hi ha nens nascuts en alguns barris que pràcticament no han sortit mai d’aquell petit i reduït món del seu barri i quan ho han fet ha estat només per anar amb els seus pares al Marroc a l’estiu. L’esport i les activitats lúdiques, que són formes extraordinàries d’integració. les fem servir prou? Els ajuntaments hi dediquen prou esforços?

L’estat espanyol ens ajudarà poc en això i més aviat ens posarà pals a les rodes. L’ofensiva ha crescut en aquests darrers temps i encara ho farà més. Haurem de lluitar molt i ens haurem de defensar amb imaginació i amb els pocs o molts recursos que tinguem. Però la veritat és que cansa aquest lluita desproporcionada que hem de lliurar cada dia contra un Estat molt més poderós que nosaltres i que té les armes que tots coneixem: lleis, tribunals, diaris, emissores, ràdios, cadenes de TV, mitjans econòmics i polítics de tota classe i que, no content amb tot això, encara es dedica a fer guerra bruta (hi ha alguna guerra neta?) contra les institucions catalanes. Cansa tant tot això! Però és exactament el moment per no defallir, dir ben alt el què no volem ser i allò què sí que volem aconseguir. Que no tinguem raons per quedar-nos és la millor raó per marxar. És el moment de plantar cara a aquesta Espanya podrida i moribunda que està fent aigües per tots costats. Com a símptoma de tanta decadència és molt simbòlica la mort de la cabra de la legió… Que l’enterrin ben fonda, embolicada amb la bandera espanyola, i que es quedin amb les seves neures i ànsies de grandesa i a nosaltres que ens deixin fer la nostra, que ja ens espavilarem.

No hi ha resposta

16 febr. 2016


Raons del cor, raons del cap

Classificat com a Catalunya,Independència

Pascal deia: “El cor té raons que la raó no pot entendre”. Cap i cor no van sempre a l’uníson. Quan diem cor, volem dir sentiments -per dir-ho ras i curt-, tot i que els psicòlegs no hi estarien d’acord perquè aquest esquema dualista ha quedat antiquat per a la psicologia actual. En realitat, però, els sentiments afecten tot el cos i es poden trobar símptomes d’alteració a tot l’organisme quan s’experimenta una emoció intensa. Voler entendre per què es tenen uns sentiments i no uns altres, no és fàcil. Suposo que deu dependre de la manera de ser de cada persona, de la seva manera de pensar, de veure les coses, de les circumstàncies en què ha viscut o viu, de les influències que rep, etc. De totes maneres mai podrem explicar del tot com dos germans, per exemple, que es van criar en un mateix entorn familiar, que van tenir una educació semblant, etc. poden arribar a pensar de manera tan diferent. La lògica no sempre juga al nostre favor a l’hora de poder-ho explicar. Però també és veritat que hi han coses o persones que influeixen decisivament en la nostra manera de ser, de fer o de sentir,

Això és el que ens explica Gabriel Fernàndez i Díaz (1972, Montevideo, Uruguai) en un bonic article sobre Muriel Casals titulat TENIES RAÓ, MURIEL i que podeu llegir a Nació Digital. Actualment el Gabriel és regidor d’Acció Social a l’Ajuntament de Sabadell per Esquerra Republicana de Catalunya. En un  blog que té ens explica que fou gerent de Stop Sida i director de “Ciutadans pel Canvi” i secretari general de la Fundació Escolta Josep Carol (Escoltes Catalans). Va arribar a Catalunya a l’any 2003, per a exercir tasques professionals a la Fundació Autònoma Solidària (Universitat Autònoma de Barcelona) i realitzar el Postgrau de Mediació per a la Integració Social (UAB). Des de desembre de 1998 a abril de 2003 va ser designat Director Executiu del Moviment Scout de l’Uruguai.

Una de les coses que han fet que el Gabriel senti Catalunya com la sent fou degut a com la Muriel el va acollir ja abans de trepitjar en nostre país. En aquest article ho explica. El sentiment de formar part d’un país, d’un poble, d’una comunitat, és una realitat indestriable i no es pot explicar només de manera racional sinó que s’hi barregen també els sentiments.  Els sentiments determinen la voluntat tant o més que la raó i no podem escapar-nos-es i bandejar-los com si res perquè d’alguna manera sempre afloren, a menys que ens convertim en màquines insensibles, sense cap tipus de sentiments. Els humans (i per descomptat també els animals) tenim sentiments, en el sentit que som capaços de commoure’ns, de sentir alguna cosa vers un altre subjecte o objecte.

Una bona majoria de catalans volem la independència del nostre país perquè ens hem sentit maltractats durant segles. Coneixem una mica la nostra història i l’hem hagut de sofrir de manera més o menys dura. Però és que juntament amb els que en diríem “catalans de sempre” hi trobem també un munt de “nous catalans” que veuen i senten el mateix que nosaltres i per poc que coneguin les injustícies que hem hagut de suportar els catalans al llarg de la història de seguida se senten identificats amb nosaltres. Molts d’ells porten dels seus països uns sentiments semblants als nostres i alguns han hagut de marxar dels seus països per maltractaments i injustícies semblants. Per això és tan important tenir com a models persones com la Muriel, que amb la seva actitud serena, discreta, gens crispada però ferma, ha sabut encapçalar, entre altres, un procés que ens ha de portar a un país millor. I com ella hem de saber aplegar més gent, fer la colla més gran, fer més pedagogia, fer el cercle cada cop més gran. Ara que no hi és, és quan més la trobarem a faltar.

No hi ha resposta

15 febr. 2016


Estimada Muriel

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

Estimada Muriel,
‘Estimem-nos’, ens deia sempre la Muriel, ‘estimem-nos que això és tan bonic’. I aquest ha sigut sempre un lema net de la nostra entitat durant aquests anys. Mai tan poques paraules han tingut tanta força.
Això és el que, en bona mesura, hem fet des d’Òmnium i, si m’ho permeteu, des d’amplis espais de l’independentisme i el conjunt del sobiranisme. Hi ha alguna cosa en nosaltres d’aquest entorn familiar, de gent que s’estima i que vol el millor per als altres, sense gaires més floritures.
És una família que està en pau amb ella mateixa. Hem après a conviure i a compartir tendresa i sensibilitat, en la gran diversitat. És així com ens respectem els uns als altres. Amb molts matisos, sí, amb tots els matisos per estimar-nos.
La Muriel ha estat sempre una dona forta, valenta, de pensament lliure, vehement fins i tot quan calia, una dona que ens ha ensenyat a fer servir les paraules per explicar-nos més bé. Aquesta dona ens ha ensenyat a ser tan suaus amb les paraules, a exposar amb tanta delicadesa les idees, que per tots nosaltres ha estat una veritable mestra.
No ha estat mai una dona de pensament únic. Crítica i ferma defensora de les seves posicions, no defugia mai la discussió i intentava sempre trobar el punt de trobada. De la Muriel hem après a esforçar-nos, perquè “res no ens serà regalat”. La seva exigència és encara avui un motor. Només amb aquesta empenta ens ho podem exigir tot; ho podem guanyar tot.
‘Òmnium és màgic’, li hem sentit dir tantes vegades. ‘La gent se’ns acosta i ens interpel·la, ens comparteix els seus neguits i els hem d’escoltar’. Era la seva obsessió: escoltar.
I per això mai tenia pressa. La recordem conversant tranquil·lament amb la gent de la casa: compartint impressions, informant-se sobre temes ben diversos, sempre disposada a aprendre. Una presidenta amb els seus rituals: una gran lectora de diaris; la vèiem sovint tornar cap al despatx amb tota la premsa del dia sota el braç. Una persona infatigable, capaç d’anar en un sol dia de les Terres de l’Ebre a l’Empordà per estar a prop de la gent d’Òmnium al territori. I quan ho feia, intentava dedicar-hi tant de temps com podia. Sopars i conversa distesa i, si calia, “colònies” fins l’endemà.
Intel·ligent, astuta, múrria i amb molt sentit de l’humor. Combinava un cos fràgil amb una fortalesa d’esperit enorme. Penso en alguns dels seus discursos més importants: el 10J, els 50 anys d’Òmnium, la Declaració de Santa Coloma o el Concert per la Llibertat. I tot el que vindria després amb les campanyes que hem fet els últims anys. Per ella sovint era un ‘petit calvari’ sortir a escena, però sempre se sabia sobreposar; sabia que parlava en nom de la gran família d’Òmnium, que ens tenia sempre al darrera i notava el nostre escalf. La seva serenitat en molts moments complicats ha estat una referència per a tots.
Per això hem volgut seguir el seu exemple. Per això hem après a persistir. A trobar la síntesi dels missatges, a vèncer la por amb l’esperança, a no confondre mai la sinceritat amb la imposició de les nostres idees. I hem après també a estimar una mica més la cultura i a cuidar els mots i a ser lliures i a voler per a tothom la mateixa llibertat, ‘a ser cada dia una mica millors’.
Anem a per totes Muriel, ho saps, però també saps que et trobarem molt a faltar.
Jordi Cuixart-President d’Òmnium Cultural

No hi ha resposta

29 des. 2015


2015, un any fastigós

Classificat com a Catalunya,PAÏSOS,SOCIETAT

Quan acaba l’any sempre procuro fer una mica de resum. Va bé fer una mica de balanç de caire general i també personal. He mirat de fer un recull de coses positives i negatives i he estat una estona pensant com podria definir aquest any. Al final, he arribat a la conclusió que, entre moltes opcions, no li estaria gens malament dir-li “any fastigós”. Miraré d’explicar perquè li atribueixo aquest adjectiu. Fastigós és sinònim d’avorrit, repugnant, pesat, feixuc, etern i interminable. En un any passen moltes coses i, és clar, ni totes són bones no totes dolentes, però sí que se m’ha fet una mica llarg i ja tinc ganes de girar el full del darrer mes del calendari i llençar-lo a la paperera.
Mireu, els catalans estem en una mena de carreró sense sortida després d’uns anys de moletes esperances. No donaré la culpa a ningú perquè la tenim tots una mica. Però la majoria d’ànims estan molt calmats i cada cop més baixos veient que no ens en acabem de sortir. A nosaltres ens han escanyat econòmicament i la gran majoria dels països europeus es troben bastant o molt endeutats. Sembla que la única sortida –ben poc imaginativa, per cert- que tenen els estats que componen la Unió per superar els diferents nivells de dèficit fiscal és cobrir-lo amb major endeutament . El nivell d’atur és molt alt, especialment en la joventut, i les perspectives no són bones.
Els economistes, tot i que no es posen tots d’acord i no l’encerten gaire, estan bastant d’acord en que la situació no té bones perspectives. Com que jo no hi entenc gens d’aquests temes, ho deixo a les seves mans i al seu criteri. Però em fa por el futur, ho he de confessar.
Els moviments independentistes de certs països (per exemple els de Catalunya, els d’Escòcia, els de Còrcega i molts altres que no acaben d’aflorar), junt amb els desitjos de sortir de la Unió Europea de molts anglesos, afegeixen inestabilitat a la situació i no es creen camins de sortida. Més aviat tothom els té por i es frenen com sigui. Només els acceptaran si no hi tenen altre remei i com a mal menor. A Europa li falta imaginació, líders d’alt nivell com havia tingut en altres temps i li sobra por. Davant d’escenaris complexos i difícils, Europa es replega igual que un cargol o un estruç que amaga el cap a la sorra. Li deu semblar que amagant els problemes se solucionaran ells solets… Creixen els partits anti sistema perquè la gent n’està tipa d’aquesta situació sense sortida, però la resposta és la por i posar el fre.
Per acabar-ho d’adobar, s’hi ha sumat a aquest complex escenari la massiva emigració des d’Àfrica, Orient i els Balcans cap a les regions més industrialitzades d’Europa fugint de la guerra i de la fam i cada dia veiem als diaris i a la TV imatges de tot tipus d’embarcacions plenes de desesperats que arriben a les seves costes i de processons de gent que miren d’arribar a Europa a peu o de la manera que sigui. Alguns tenen prou sort i són rescatats dels naufragis i rescatats en alta mar. Els menys afortunats arriben morts, ja siguin víctimes de les pràctiques mafioses dels traficants o els perills del mar. Uns acaben el seu viatge cap a la UE xops, bruts i morts de fred  i altres que creuen a peu el Sàhara i acaben intentant escalar els filats de punxes de Ceuta i Melilla. Uns escapen de la guerra a Síria i l’Iraq, tractant d’arribar a Grècia i Turquia i altres aprofiten aquests èxodes a la recerca de millors oportunitats i abandonen les seves terres (Albània, Kosovo, Macedònia i Sèrbia) i es desplacen caminant, en col·lectius, trens o dins de camions, de vegades amb finals horribles com aquell del camió en un “pàrquing” d’Àustria. Hongria s’ha apressat a construir un mur al llarg de la seva frontera per impedir el pas d’aquesta gent i altres països ja es disposen a fer-ho en veure que la EU no fa gran cosa i els acords de Schengen són cada cop més qüestionats. Tampoc hem d’oblidar el conflicte que s’ha produït a Ucraïna, atiat pels russos, i amb cap intenció de solucionar-lo per part de ningú. Això ha donat com a resultat, entre altres coses, en un augment de despeses improductives, tant en armament com en preparatius de defensa, en diversos països de l’est d’Europa, creixent el flux d’emigrants ucraïnesos, principalment cap a Polònia, Rússia, Alemanya i Grècia.
Per sort no tot són males notícies. És molt positiva per a la UE, la brusca caiguda del preu del petroli que ha fet que en certs països van hi hagi indicis d’una lleu recuperació. La manca de mà d’obra a Alemanya abans d’aquesta crisi, va ser suplerta per turcs, espanyols, portuguesos i després per treballadors de l’est europeu, però a mesura que la situació a Polònia, República Txeca, Lituània, Hongria, Eslovènia i Eslovàquia ha anat millorant, aquesta disponibilitat ha anat augmentant i aquest buit l’omplirà aquesta incessant onada migratòria, la més gran des del final de la segona guerra mundial,  i  potser podrà ser absorbida i posada a treballar en els països d’acollida, tot i la dificultat de l’idioma i les diferències culturals i religioses. Cal destacar que en molts països s’han vist reaccions contra els estrangers justament pels seus costums, la seva cultura, la diferència de raça o color de pell i per l’amenaça que alguns perceben respecte d’ells sobre la seva seguretat, la dels seus fills, o les seves fonts de treball. A més, avui dia està a flor de pell el tema de la religió. Gran part de la UE és cristiana, si bé bastant laica. Molts immigrants porten creences i pràctiques que preocupen. L’Islam, que s’associa al terrorisme, produeix rebuig. França i Gran Bretanya tenen una gran població musulmana bastant integrada, (hi ha àrabs en càrrecs públics) alhora que existeixen barris perifèrics molt conflictius. Altres encara no els tenen assimilats i desconfien.
La crisi migratòria no disminuirà. La crisi econòmica seguirà encara una bona temporada. Els polítics s’enfronten a reptes difícils i cercar formes de reduir el flux de refugiats en els seus llocs d’origen és una mica complicat i absorbir més gent encara ho serà més. Angela Merkel s’ha posat a exercir el lideratge en l’ajuda als refugiats i tots els estats, d’acord a les seves economies, són convocats a ajudar els que han entrat perquè puguin integrar-se, aportar al creixement d’Europa i al seu propi benestar. Però veig que les coses van molt lentes i les necessitats són urgents. Un assumpte que ben portat podria solucionar aquest greu problema que es viu en aquesta part de món i podria contribuir a impulsar l’activitat econòmica de les seves pàtries adoptives. No obstant això, els dilemes subsisteixen i el futur és complicat.
I els catalans esperant a veure com aniran les coses i una mica cansats i fastiguejats. L’he anomenat any fastigós justament perquè hi ha massa coses surant a l’aire i no sabem com ni quan cauran. Haurem d’estar preparats per entomar-les, no perdre la paciència, anar a comprar ànims i resistir activament, vingui el que vingui.
Bon any nou a tots els que em llegiu, moltes gràcies per la vostra lectura, pels vostres comentaris i que l’any 2016 el puguem anomenar amb un altre nom més esperançador.

2 respostes

10 des. 2015


La casa pairal

Antigüedades: Estufa, cocina económica de hierro fundido. - Foto 1 - 49957635

Aquests darrers dies he hagut de tornar, per circumstàncies personals, a la casa pairal, la casa on vaig néixer i on vaig passar els primers anys de la meva vida a Castellnou de Seana. Feia molts anys que la teníem llogada a un matrimoni que, una vegada jubilat de taxista a Barcelona, va venir a buscar al poble pau, tranquil·litat i un tros de terra per a fer-hi un hortet i distreure-s’hi una mica. El pas dels anys -inevitable llei de vida- fa que anem carregant sense que ens n’adonem petites o grans nafres a la nostra motxilla personal fins que ja no podem més i ens haguem de caure rendits sota el seu pes. És el que els va passar al matrimoni format pel Camilo i l’Angelina, que per causa de la malaltia inevitablement van haver d’anar a una residència on acabar de passar la resta dels seus dies i on poguessin estar més ben cuidats. Per desgràcia l’Angelina hi va poder ser poc temps…

El cas és que van deixar la nostra casa pairal després de 25 anys de viure-hi i ara, una vegada buida, hi hem entrat de nou. Ahir m’hi vaig passejar una estona tot sol, rememorant silenciosament records i vivències, mirant una mica nostàlgicament cada racó, escoltant el parlar de cada cosa i de cada espai convertit en imatge i observant tot allò que, en veure-ho novament després de tants anys, em tornava a parlar amb mots ben entenedors i em transportava als ja llunyans anys de la meva infantesa i joventut. Només un parell de gats que entren i surten esperant potser que el Camilo els doni de menjar i beure trencaven el silenci i em miraven com dient: “-Seràs tu qui ens alimentarà i ens farem mútua companyia a partir d’ara?. No nois –els vaig respondre-, només hi vindré de passada i ja veurem què serà de la casa”…

La casa és una casa senzilla, de família humil, força semblant a moltes de les típiques cases de pagès d’un poble qualsevol del Pla d’ Urgell, que es composaven:

-d’una planta baixa, amb entrada a peu de carrer, on es guardaven les bicicletes i les motos. Posteriorment, a mida que van anar desapareixent els animals, es va anar fent lloc pels tractors i pels cotxes que poc a poc van anar arribant. Les plantes baixes servien també per guardar-hi algunes eines i era el lloc d’entrada dels animals que cada família tenia per conrear la terra i que menava a l’estable i a un corral que hi havia a la part posterior on s’hi criaven gallines, conills, algun porc i potser algun altre animal per ajudar al sosteniment de l’economia familiar, no massa boiant en aquells temps de la meva infantesa. També acostumava a haver-hi el pou de l’aigua que es bevia a cada cas quan encara no hi havia aigua corrent.

un primer pis on s’hi feia pràcticament tota la vida familiar; a l’hivern al redós d’una estufa de llenya situada en molts cassos a la cuina –en el nostre cas era una cuina econòmica exactament igual a la de la foto- on, a més de cuinar i menjar, s’hi passaven les llargues vesprades d’hivern tot escoltant la ràdio, esgrunant pinyes de panís o triant les pedres dels fesols i dels cigrons que es posarien en remull i ens cruspiríem l’endemà amb un tros de cansalada del porc que s’havia matat, confitat i que ens alimentaria al llarg de l’any. A les nits d’estiu es feia encara molta vida al carrer. A les llargues tardes de primavera o d’estiu les dones cosien a l’ombra tot fent rotllana i esperant que arribés la marinada i refresqués una mica les xafogoses tardes d’aquesta plana xardorosa. i passant revista a tot allò que hagués passat –o no- al poble. La tertúlia s’allargava fins a la nit, hora en què s’hi afegien alguns homes quan ja havien tornat de les feines del camp. Eren moments de descans i d’animada tertúlia, mentre els nens corríem i jugàvem enmig d’un carrer on encara no hi passaven gaires cotxes.

-En un segon pis hi havia inevitablement les golfes, on s’hi guardava entre la pols i les teranyines les coses que no servien, el gra per alimentar les bèsties, les tomaques de penjar i alguna altra fruita de l’hort, les tines d’oli d’oliva i els resultats saborosos de la matança del porc. Allà s’hi podien trobar ben penjats i afilerats en una bona formació els pernills, les llonganisses, els xoriços, les botifarres blanques i negres, els bulls…  Ah!… i les tupines amb els confitats de llonganissa i costella de porc. A casa nostra també hi ha una petita terrassa on, de petits hi jugàvem i on hi podíem prendre el sol i l’aire.

Mentre ahir passejava sol i pensatiu per la casa i remenava algun calaix d’algun armari vell que hi han deixat i m’emmirallava en algun mirall polsós i picat pels anys, pensava en tot el que s’hi ha viscut dins de les quatre parets de qualsevol casa. Moltes alegries i moltes penes. Moltes preocupacions, molts projectes il·il·lusionants i més d’una frustració íntima i silenciosa; llàgrimes i rialles ben barrejades; dies grisos i dies lluminosos. La vida personal i familiar de moltes generacions, en alguns cassos, queda discretament guardada dins de les cases i oblidada lentament amb el temps que tot ho pot i ho esborra. Pensava com la vida de cadascú és exactament la suma de totes aquestes realitats, sense poder-nos-en estalviar, encara que vulguem, cap d’elles; van arribant indefectiblement quan el destí –o qui sigui- ho designa arbitràriament. I el pitjor és que no sabem mai quan ens tocarà cada cosa, ni en l’ordre en què vindran, ni si serà el moment més adequat o més impropi per entomar-les. El cas és que arriben i tant de bo siguem prou savis com per saber-ne trobat en cadascuna la seva lliçó vital.

Mirava retrospectivament la vida dels pares, dels padrins, dels germans, la meva pròpia vida, amb tots els canvis i mudances que hem anat fent tots plegats. Palplantat davant aquell mirall opac -que reflectia al seu torn un altre munt de miralls- pensava en aquesta altra altra mudança que està a punt de produir-se en nosaltres aviat. Si Déu vol i res no es torç, d’aquí a uns mesos ens n’anirem a viure al poble, tot i que no pas en aquesta casa pairal una mica massa atrotinada. Una vegada jubilats, hem pensat que pot ser una bona experiència començar un altre tipus de vida –encara més calma i més tranquil·la-, cuidant un petit hort i fent vida de poble. Per fortuna no sóc com alguns pixapins a qui molesten els cants dels galls o el so de les campanes…

2 respostes

06 oct. 2015


Un text imprescindible

Classificat com a Catalunya,Independència,LITERATURA

Hi han realitats que són difícils d’explicar. O potser son difícils d’entendre. O ves a saber si és que són difícils d’entendre perquè no les sabem explicar prou bé… No em voldria enredar. Però el cert és que per algunes persones hi han coses tan misterioses (i sembla que massa complicades) i realitats tan extremadament enrevessades  que, potser perquè són massa evidents per nosaltres, massa simples i massa normals no ens cap al cap que altres no siguin capaços d’entendre. Una d’aquestes coses és l’explicació del què significa ser català, el què és Catalunya per a molts de nosaltres, perquè volem la independència, etc, etc. Ho dic perquè ja fa molts anys que em trobo amb aquesta realitat quan ho vull explicar a segons qui. Sembla que a alguns els parli amb una llengua estranya perquè no m’entenen gens ni mica, tot i que també és cert que alguns altres sembla que m’han entès perfectament. Serà qüestió de prejudicis?… Deixo aquí la pregunta i qui vulgui pensar-hi que ho faci.

Avui us vull deixar un text que potser pot ajudar alguns a entendre millor aquest tema. Està escrit per un escriptor argentí del qual ja n’he parlat alguna altra vegada i que us recomano vivament si encara no el coneixeu. Es diu Hernán Casciari i té un blog que es diu ORSAI. Si hi entreu i el llegiu, us ben asseguro que no us decebrà gens ni mica. El seu darrer apunt es titula UNA CANCION DE CUNA. Us el transcric per si no el voleu anar a llegir al seu blog. Trobo que és un text -com sempre fa ell-, molt ben escrit, però sobretot molt aclaridor per aquells que són incapaços d’entendre certes coses.

Una canción de cuna 

En diciembre se cumplen quince años desde que vivo en un país que no es el mío. Caí en Barcelona por casualidad, porque conocí a una catalana y me quedé a vivir con ella. Pero podría haber conocido a una madrileña, o a una andaluza, y entonces no escribiría esto. Porque ahora, quince años después, empiezo a entender a los catalanes y a sus asuntos. No quiero decir que me convencieron (un argentino que cambia de opinión es un uruguayo) pero sí puedo confesar que cuando llegué, en el año 2000, sus afanes de independencia me daban risa.

Así como ahora el Barça es la excusa global para que los extranjeros vislumbren el conflicto catalán, en los tiempos analógicos los argentinos teníamos únicamente a Serrat como ancla de conocimiento geopolítico. Pero como somos narcisos, preferíamos que Serrat nos hablara sobre nuestros traumas, y no sobre el suyo. La primera vez que escuché el idioma catalán fue cuando di vuelta un casete y empezó a sonar una canción que se llama«Pare», que quiere decir Padre. Yo tenía doce años y apreté el botón de stop. Pensé que la cinta patinaba y que la voz de Serrat había empezado a sonar en reversa, como en esos discos de Kiss que, cuando se escuchan marchatrás, nombran a Lucifer.

Es raro lo que nos pasa a los argentinos con lo catalán: convivimos con su cultura (porque en el siglo veinte llegaron un montón) pero no tenemos clara su huella. Cuando decimos patedefuásabemos que viene del francés, cuando decimoslaburo entendemos que atrás hubo italianos, pero cuando decimos capicúa no sabemos que eso significa cabeza-y-cola. Ni que el nombre Maricel fue siempre mar-y-cielo. Ni que el modo argentino de decir piyama, cambiando la jota por el yeísmo, también es un legado de ellos.

Es por esto que lo primero que pensé, cuando llegué a Barcelona, es que los catalanes eran snobs. Que se querían diferenciar, que se sospechaban privilegiados respecto del resto, que lo que tenían no era tirria sobre lo madrileño sino una obsesión oculta. Tenía la intuición de que su amor por la lengua era sobreprotección. Que cuidaban a su idioma como los padres cuidan a un chico débil que no se puede defender; que no lo dejaban vivir en paz, que no le abrían el portón para que jugara con otras lenguas en la plaza. Que encerraban a su idioma en casa y entornaban las ventanas. Que le tomaban la temperatura cada hora y media, creyendo que se iba a morir si no lo abrazaban fuerte. Creí, en esos años, que un día se iban a dar cuenta, tarde y sin remedio, que de tanto cuidar la lengua se la habían mordido.

Le contaba a mi mujer que, cuando somos criaturas, a los chicos argentinos nos meten en un sistema escolar en el que nos enseñan a decir «yo, tú, él, nosotros, vosotros, ellos» durante doce años, y que después salimos a la calle y no decimos ni tú ni vosotros nunca más. Le decía que no se preocupara tanto, que se relajara. «¡Pero qué dices! ¡Lo vuestro es una jerga, no puedes comparar!», me contestaba ella. En esas discusiones descubrí que no hay ofensa mejor para enojar a un nativo que llamar dialecto a su idioma,folclore a su hábito y dulce de leche tonto a su crema catalana. Y a mí me encanta meter cizaña y levantar el dedito, incluso sin comprender el problema. (Un argentino que cierra la boca cuando no entiende es un uruguayo).

Y fue entonces que España entera, con Cataluña incluida, me empezó a dar risa y muchas ganas de hacerle burla. Hacer burla, en Argentina, se dicesacar la lengua. ¿Cómo era posible que una extensión geográfica del tamaño de Buenos Aires se tomara en serio la esquizofrenia de tantos idiomas y culturas? Era como si de repente los nacidos en Mar del Plata quisieran hablar en marplatense, como si los nacidos en Chascomús dejaran de creer en Papá Noel y empezaran a cagar a palos a un tronco en Navidad, como si los de Bahía Blanca pretendieran participar del próximo Mundial de Fútbol con bandera propia. No tenía sentido.

En medio de todas las risas que me provocaba el conflicto catalán, nació mi hija Nina y empecé a hacer lo posible para que no fuera ni catalana ni española, sino argentina. Tenía en contra el contexto (sus dos abuelos, su madre, el sistema educativo, la programación de TV3) pero me creí fuerte. Puse todos los relojes de mi casa con un retraso de cinco horas, conecté parabólicas para que viera Canal 13 y Telefé por la mañana, le inoculé Charly García y dulce de leche por la tarde, le enseñé que los lunes se podía faltar a la escuela si el domingo jugaba Racing de madrugada. Y ella entendió todo.

Mi hija sabe decir «yo, vos, él, nosotros, ustedes, eyos», sabe decir yuvia, sabe conversar en abstracto y la enloquecen los alfajores triples y la pascualina. Pero cuando llegan los once de septiembre se manifiesta en la calle y sabe por qué se manifiesta, y en verano conversa en voz baja con su madre sobre lo que le pasaba a su abuela en los tiempos de Franco. Y sobre todo esto: cuando habla dormida usa su lengua materna.

De repente pasó algo: me deje de reír. Ya no me burlé. Me empezó a provocar orgullo que mi hija tenga una patria que defender. Porque yo también tengo una, sin importar donde viva. Lo repito ahora y me parece un siglo: en diciembre cumplo quince años en un país que no es el mío. Y no hay un momento del día en que no piense, al menos una vez, qué hora es ahí.

Cuando me fui de casa pensé que esta otra casa se llamaba España, pero ahora sé que tiene otro nombre. No lo supe cuando me lo explicaron. No lo supe cuando me quisieron mostrar mapas. Lo supe cuando empecé a sentir amor por la palabra que la nombra.

Ahora me descubro fantaseando con que mi hija, que nació en la Clínica del Pilar —donde nace media Barcelona—, tenga un día el nombre completo de esa patria en el documento de identidad, como yo tengo el nombre completo de la mía. Y aunque nací por casualidad a trescientos cuarenta kilómetros de Uruguay (y me encantaría ser uruguayo, porque son como nosotros pero sin los errores) soy irremediablemente argentino: mis defectos son los míos y quiero vivir con ellos. Fue mi error creer que la canción «Pare», de Serrat, era un casete trabado en el walkman, una cinta del reverso. Y me encanta ese error. Nunca hubiera sospechado, esa tarde de mis doce años, que un día iba a tener una hija de la misma edad y que ella, al nombrarme frente a sus amigas, me llamaría el meu pare.

—El meu pare…

Cuando Nina me dice así (todavía no lo sabe, pero ya lo sabrá) yo me convierto en una canción de cuna que ella me canta al revés, y que me deja dormir tranquilo.

Hernán Casciari
Martes 6 De Octubre, 2015

No hi ha resposta

02 oct. 2015


Còmplices i col·laboradors necessaris

La por. El silenci. La vergonya. El propi interès. La desídia. La negligència. La complicitat… Totes aquestes coses –i segurament que algunes més- són elements necessaris perquè injustícies i maldats de tota mena es puguin fer realitat. Tots sabem que en un crim, per exemple, hi ha l’autor directe i, en molts cassos, una colla de còmplices. No he estudiat dret penal ni en sé absolutament res, però no em fa cap falta per saber que un còmplice és responsable penal d’un delicte o d’una falta per haver col·laborat d’una manera o altra en l’execució del fet. Una vegada descoberts els còmplices, podrem discutir sempre els matisos i si la complicitat és més o menys directa i de si hi ha hagut cooperació necessària o no.

Això que es dóna en alguns delictes i faltes, també passa de forma molt més desapercebuda en molts aspectes del nostre dia a dia. Si ho mirem bé, tots som més o menys culpables d’algunes coses no prou exemplars que succeeixen al nostre voltant. Potser caldria que  analitzéssim una mica millor totes les nostres complicitats implícites o explícites i segurament que en trobaríem tantes que ens posaríem les mans al cap esgarrifats.

Partint de la base que a tots ens caldria fer aquest personal examen de consciència, m’agradaria parlar d’aquest immund partit de dretes espanyol que es diu PP i de les nombroses complicitats que li ha costat ben poc trobar en les seves accions vergonyants contra una bona part de la societat i de forma directa i molt especial contra el poble català aquests darrers anys. Parlem clar i català: els grans còmplices del PP en allò que ells mateixos han definit com a “problema català”, són la majoria de partits d’àmbit estatal (de dreta, de centre i d’esquerra), les institucions de Justícia de l’ Estat plenes de membres posats a dit i disposats en tot moment a ballar el ball que toqui, la mateixa Monarquia, la major part de la jerarquia eclesiàstica, l’exèrcit, una gran part d’intel·lectuals, la gran banca i la majoria de mitjans de comunicació. Amb el tema de Catalunya, tots ells s’entenen perfectament i es coordinen de forma natural, meravellosa –i malèfica- i sense cap mena d’esforç. Només cal que mireu atentament la foto que encapçala aquest apunt… No és cap novetat perquè fa segles que dura, tot i que aquests darrers anys s’ha intensificat enormement amb els governs del PP. Tots aquests que he anomenat són els cooperadors necessaris per arribar on hem arribat i així cal jutjar-los sense cap mena de rubor. Alguns ho són, per no haver mogut ni un sol dit i per no haver dit ni una sola paraula davant de les flagrants injustícies. D’això se’n diu silenci còmplice o pecat d’omissió. Altres, pecant directament de mala fe i sabent prou bé el que feien. Només cal veure la mala baba que hi ha darrere d’algunes sentències judicials, darrere d’algunes lleis i en els continus intents d’asfíxia econòmica a que ens tenen sotmesos. D’això en podem dir a dreta llei un evident mal govern en contra de Catalunya

Qualsevol jutge mitjanament just i lliure podria fer sortir a la llum moltes de les injustícies que sovint ens ha tocat patir en aquests darrers anys. Però no diuen res i col·laboren ben contents amb aquest PP de majoria absoluta que, a hores d’ara, ja ni ho intenta amagar. Sap que anar contra Catalunya li dóna vots i molt bon rendiment i, per tant, no cal amagar-ho ni dissimular-ho. Ja sé que alguns em direu que torno amb la mateixa cançó de sempre i que torno a fer el discurs del victimisme i de la queixa (sempre ens acusen del mateix) i que els governs catalans en tenen una bona part de culpa de tot el que passa. No negaré pas que aquí no hem fet les coses prou bé i que n’hem fet moltes de malament, però això no és excusa per no reconèixer que se’ns està castigant molt durament, molt més del que mereixem i se’ns aplica una vara d’amidar totalment trucada. I el que és pitjor: qui ens castiga és el que menys hauria de fer-ho perquè és el més corrupte de tots.

No els agrada que parlem d’espoli però la realitat i l’ evidència fa que això nostre ho sigui en tota regla. Mirem alguns exemples? Mirem-los: els estudiants catalans reben només el 5% de totes les beques de l’ Estat i els estudiants de Madrid en reben el 58%… Si tinguéssim seguretat social pròpia la nostra renda per càpita augmentaria uns 2.400€ l’any… El “Ministeri de Cultura” fa una despesa anual per cada espanyol de 47 euros i per cada català només de 5 euros… Aquí encara viatgem amb el 40% dels trens construïts per l’Estat durant la dècada dels 70 -i que ells van considerar obsolets-, mentre que Madrid només té el 4%…Cada any el Ministerio de Fomento deixa d’invertir una bona part del que ens tocaria per llei i entretant fa autopistes que van buides de cotxes en altres llocs d’ espanya i AVES que costen una milionada i que aniran sense passatgers i només faran que donar pèrdues…A Catalunya, per l’AVE, el govern va invertir 316 euros per català, però en el mateix any va invertir 1.198 per andalús, 894 per madrileny, 574 per aragonès i 407 per castellanomanxec…Com podem conformar-nos a que el dèficit fiscal català ells el rebaixin a 8.500 milions d’euros –un 4,35% del PIB–, per bé que, emprant el mateix mètode, la Generalitat calculi que era d’11.000 milions?… Com podem tolerar que per cada 12,7 milions d’euros que s’inverteixen en medi-ambient a l’aeroport del Prat, s’inverteixin 300 milions al de Barajas?… Entre 1985 i 2005 només s’han es van construir a Catalunya 20 quilòmetres d’autovies mentre que a Madrid se’n van acabar prop de 900 en idèntic… A Catalunya només s’inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyol anual tot i aportar el 22% del mateix PIB espanyol?… I els peatges de les autopistes que nosaltres hem de pagar religiosament i a altres els surten totalment gratis… I podríem seguir, seguir i seguir amb un llarg i evident rosari de greuges. Espanya és un mal negoci en tots sentits i ho seguirà sent sempre mentre no marxem perquè ens considera i ens tracta com una colònia. I ha arribat el moment que una gran part de catalans diem que ja n’estem tips de colonitzadors!

Com podem ser catalans i sentir-nos espanyols –com ells voldrien- si cada dia ens menyspreen, ens espolien, ens maltracten, ens menteixen, i no reconeixen els nostres drets més elementals? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa? Com pot ser que encara hi hagi algú que es deixi enganyar veient tot això? Tret d’honroses excepcions, a Espanya no hi tenim gaires amics que ens defensin, ni aliats que alcin la veu. Al contrari. D’Espanya només ens en cal esperar recriminacions, acusacions, incomprensió i molta mala llet. Pocs ens defensaran allà. Tampoc ho farà l’esquerra espanyola que, com deia no fa gaires dies Julià de Jòdar en un article “la pitjor esquerra que pot tenir un país és una esquerra hipòcrita”. Per això ara trobo que és ser molt curt de vista i tenir molt poc sentit polític nosaltres mateixos “ens fem el llit” –com vulgarment es diu- els uns als altres i actuem de tal manera que només fem que perjudicar-nos a nosaltres mateixos. Als còmplices de fora caldrà sumar-hi els col·laboradors necessaris de dins per fer descarrilar el tren de la independència? Espero que no siguem tan rucs per permetre-ho.

No hi ha resposta

23 set. 2015


Voteu amb el cap; voteu amb el cor; però no voteu amb el cul!

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

11873434_899354486820650_6409802611670621783_n

Aquesta frase que encapçala l’apunt d’avui l’acabo d’escoltar a la ràdio. L’ha dit l’economistaSala i Martín. Trobo que és una bona frase per resumir tot el que hem hagut d’escoltar, patir i viure aquests darrers temps. És un bon consell, tenint en compte que encara hi pot haver molta gent que, després d’amenaçar-nos amb tota mena de plagues, vagi a votar amb por o amb el cul petit, com se sol dir quan hom fa les coses amb por. També es fa servir l’expressió “fer una cosa amb el cul” quan volem dir que la fem de forma maldestra, sense pensar i sense gaire cura. Anar a votar diumenge s’ha de fer amb el cap, amb el cor però de cap manera amb el cul i encara menys amb el cul petit. Que això quedi ben clar!

Diumenge és un dia massa important com perquè no anem a depositar el nostre vot amb molta cura, tenint molt clar el què votarem i fer-ho sense cap tipus de por i amb toral llibertat d’esperit. Hem de votar allò que que el nostre cor desitja i allò que potser sempre hem somniat llargament i que mai havíem cregut del tot que fos possible aconseguir. Ara pot ser el moment de fer-ho possible i, per tant, hem d’actuar en conseqüència. Amb el cor lliure i el cap clar. Per això crec que és molt oportuna l’editorial conjunta que més de cent mitjans catalans publiquen a partir d’avui i que recullo a continuació. Les associacions catalanes de premsa, revistes i mitjans digitals membres de la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals (AMIC, ACPC i APPEC) agrupa més de cinc-cents mitjans d’informació i ens diuen el següent:

VOTEU EN GRAN

És imminent l’instant en què milions de ciutadans d’aquest país, individualment davant l’urna, hauran de respondre a un emplaçament col·lectiu. D’aquesta jornada pot emergir, o no, un procés d’emancipació nacional basat en l’exercici democràtic, una superació del marc que deriva de la transició política de finals dels anys setanta del segle passat. Algun dia els historiadors fixaran l’inici del procés en el qual estem immersos com a societat però, avui, volem cridar l’atenció sobre els símptomes preocupants que s’han aguditzat al llarg d’aquests dies de campanya electoral.

És intolerable la pressió que s’ha exercit sobre els mitjans de comunicació públics d’aquest país. Una manifestació massiva, coberta informativament per mitjans dels cinc continents, ha estat equiparada per la Junta Electoral Central a un simple espai de propaganda. TV3 ha estat obligada, via blocs electorals, a cedir espais suposadament informatius a voluntat dels partits que no van participar a la manifestació, sense cap mena de justificació periodística. Aquestes arbitrarietats, combinades amb una actitud agressivament propagandística dels mitjans de Madrid, ha fet irrespirable el clima informatiu d’una campanya que hauria d’haver estat un espai de debat entre projectes polítics, tots igualment legítims.

Tots els mecanismes de l’estat s’han orientat a la intimidació dels electors catalans, que han estat bombardejats amb tota mena de mentides, exageracions i distorsions de la realitat. Contra la il·lusió d’un projecte d’emancipació s’hi ha contraposat l’amenaça d’una suposada venjança orquestrada per l’estat espanyol a nivell internacional. Contra l’acció d’un sí, la immobilitat d’un no.

Per tot plegat, els mitjans que som més arran de carrer i que la defensa del país i de la seva gent, forma part del nostre ADN, volem deixar clar que aquesta és una societat madura, que confia en si mateixa per a la construcció del propi futur. No hi ha res que no es pugui decidir a través de les urnes. Així que, voteu el que voteu, voteu en gran.

No hi ha resposta

21 ag. 2015


Un bateig del segle passat a El Poal

Classificat com a CULTURA,LITERATURA,Pla d' Urgell

Salvar la nostra pròpia identitat ha estat i està sent la feina callada de molta gent al llarg dels anys. Al període conegut com La Renaixença hi va haver molta gent que va fer feina de formigueta per salvar d’alguna manera la nostra llengua, les nostres tradicions i tot el que actualment és conegut com a cultura popular o folklore. Alguns d’aquests folkloristes foren : Marià Aguiló, Francesc Pelagi Briz, Francesc Maspons i Labrós, Pau Bertràn i Bros, Aureli Capmany, Joan Amades, Ramon Violant i Simorra, Valeri Serra i Boldú.

Aquest darrer és de la nostra terra i en aquest apunt d’avui el voldria recordar. Valeri Serra i Boldú (Castellserà-Urgell- 1874 – Barcelona 23 de juny de 1938) ha estat un dels més destacats estudiosos del folklore català. Estudià als escolapis de Balaguer i després peritatge mercantil a Barcelona. Des que el 1896 conegué Jacint Verdaguer, féu de veritable deixeble i col·laborador seu, especialment a la revista “La Creu del Montseny” (1899-1900), i compartí el seu ideari de catalanisme catòlic i conservador, alhora que anà encarrerant els seus interessos envers el folklore religiós, seguint el consell de mossèn Cinto.

Mort Verdaguer, i casat i instal·lat a Bellpuig, Valeri Serra fundà i dirigí el setmanari “Lo Pla d’Urgell” (1912-1921), a través del qual participà activament en les qüestions de caire econòmic, polític i religiós que es donaren en aquells temps a la gran plana urgellenca. Hi publicà també en forma de seccions o sèries d’articles, obres importants com el Calendari folklòric de l’Urgell (1914-15) i Mossèn Cinto Verdaguer (1915).

Periodista, biògraf de Verdaguer i folklorista, l’any 1919 es traslladà a Barcelona on féu de professor a l’Escola d’Agricultura. Treballà a l’administració catalana i després a La Vanguardia. Reconegut ja com a periodista i folklorista professional, publicà monografies d’interès turístic sobre Bellpuig, Tàrrega, Lleida, reculls de rondalles, el Llibre d’Or del Rosari a Catalunya (1925) i una revista especialitzada en estudis de folklore, l’Arxiu de Tradicions Populars (1928-1935).

Voldria aportar avui unes interessants Notes de viatge escrites el 1900 en les que descriu amb tot tipus de detall com era la festa d’un bateig en aquell temps. Jo, tot i haver nascut una bona colla d’anys després, recordo molt bé com algunes d’aquestes escenes que explica la narració es conservaven exactament com quan jo era petit i anava a “plegar” confits als batejos i als casaments al meu poble… Gaudiu-la exactament tal com ell la va escriure.

NOTES DE VIATGE. Valeri Serra i Boldú (1900)

Me van venir a buscar a Linyola per anar a un bateig a Poal, un poblet del cor del Pla d’Urgell que “si de dia sempre hi penso,lo somio cada nit”.

La tartana anava tot lo de pressa que puga anar un vehícul, deixant enrere camps i vinyes, i, com que la distància és petita i la carretera molt bona, en un santiamén vàrem ser-hi.

La gent que havien de concórrer al bateig anaven arribant. Primer la padrina, després lo padrí; la padrina, que era casada, acompanyada de dugues amigues també casades. L’acompanyament del padrí era compost de més solters que casats, ja que era solter qui convidava.

I, mentre se feien los preparatius d’arreglar la comitiva per anar a la iglésia, a la cuina tot era plomar feram i coure carn a la graella.

S’ordenaren la canalla dels sillonets i tovalloles, darrere seu s’arrengleraren los hòmens i a darrere la padrina amb les acompanyantes. Quina patxoca feien aquelles tres joves totes tres fresques i més eixerides que un pèsol! Tancava la comitiva la madrina o llevadora portant agombolada la criatura que en prou feines se veia, ja que estava ficada entremig d’una pila de robatge de lo que més bo que hi degué haver a les botigues.

Los repics de les campanes, que van sentir-se promptament, indicaren que la paga havia sigut bona per als campaners i ens convencérem de lo mateix al sentir lo que durava la tocada.

Ja tinguérem cristiana la criatura i ens disposàrem a sortir mentres lo padrí, en Joanet de Térmens, amania els confits.

Sortir al carrer i voltar-nos tota la canalla del poble tot va ser u: lo padrí va començar a tirar confits i la comitiva es desfeia, xiquets, xiquetes i dones se disputaven fins un confit que anava on anava i la qüestió era agafar-lo. Aixís i després d’esparramar unes quantes lliures de confits i, mentres tots los elements citats del poble anaven arroplegant los confits que havien caigut a les entrades i per les arreus que hi havia pel carrer, entràvem a casa.

Nos disposàrem a tirar coses seguint la costum del país i sortírem al balcó amb una paperinassa de confits i un cove de nous. Tirant-les per tots los indrets del carrer va repetir-se l’escena de la sortida de l’iglésia tirant confits: tothom se’n barallava.

La Narcisa, padrina, i les seues acompanyantes Casilda i Josepa no es van volguer quedar enrere i també varen sortir a distribuir bones platerades de confits.

Després se va donar la paga als dels sillonets i tovalloles, consistent en mitja presa de xocolata, lo mateix que als amics i companys del petit hereu de la casa.

I una vegada s’hagué complert amb lo poble, la casa va disposar-se a complir amb la gent del bateig.

Vam sentar-nos a taula i, entre la gresca que és de suposar, vàrem anar buidant aquelles plates acurullades de costelles i rostits de tota mena.

I, com que entre una cosa i altra s’anava fent tard, van començar a arreglar-se les tartanes i marxaren los demés lluny cap a Térmens i després los de Bellvís quedant-nos a dormir allí nosaltres per a esperar la Narcisa i la Pepa que, junts amb la Casilda, devíem anar a Linyola al dia següent.

A Linyola vam entusiasmar-nos per a fer una altra festa plegats a Ivars, i mentres nos despedíem fins a dos dies més tard, jo m’engrescava per anar a Bellcaire.

De matinet, entre tres i onze anàrem a Bellcaire a l’endemà, a saludar la família i bons amics que hi tinc.

Vegérem a la parentela, saludàrem al diputat provincial don Francisco Corberó, a sa distingida senyora i hermosa filla Xaviera, acompanyats sempre de la Marieta, la cosineta aixerida.

Eren les set del dematí següent que en Francisco Bosch ens passava a buscar per anar a dinar a Ivars.

Amb los parents i amics anàrem a veure els adornos de l’altar del Mes de Maria, a la Mare de Déu de l’Horta en sa capella i a beure un vas d’aigua a la fonteta de la Mare de Déu per agafar millor gana per a fer aixís més honor al dinar que engiponà la Dolors.

Mossèn Ramon no perdonà medi de fer-nos agradable l’estada, i val a dir que entre la Magina i el Valeri Segarra ens van donar a entendre que lo mateix era marxar aquella nit que a l’endemà al dematí.

Ho acceptàrem amb la Casilda i, tot recollint cançons populars i procurant distreure el dia esperant que parés de ploure, vingué la tarda sens que ho logréssim. Però no parà i calia anar a veure la senyora Josepa fins a Bellvís que, per cert, me guardava tot un sarró de cançons de ronda.

Valeri Serra i Boldú, «Crònica. Notes de viatge», Lo Teatre Regional, núm. 437 (23 de juny de 1900).

Vull fer notar que les fotos són tretes del blog Memòries de Poblet i són propietat de Celvisió, i pertanyen a la seua pàgina www.celvisio.com,

2 respostes

18 ag. 2015


Mollerussa, un petit poble del S. XVII

Classificat com a Mollerussa,Pla d' Urgell

Cosme III de Mèdici, príncep hereu del gran ducat de Toscana,  va fer un llarg viatge per Espanya i Portugal des del 18 de setembre de 1668 fins al 19 de març de 1669. Posteriorment, va continuar el seu recorregut per Irlanda, Anglaterra, Holanda i França.
A Espanya, va iniciar el viatge a Catalunya i va anar visitant diferents ciutats i pobles fins arribar a Extremadura.  Des de Badajoz, el dia 9 de gener va passar a Portugal per tal de continuar el seu viatge allà.
Cosme de Mèdici anava acompanyat dels escriptors Lorenzo Magalotti iFilippo Corsini que van anar prenent notes del viatge. A la Introducció deViaje de Médicis por España y Portugal, se senyala:
«Por la impresión que dan los pueblos, tenemos que decir, a nuestro pesar, que la impresión que los viajeros se llevan no parece ser demasiado halagüeña. La condición, generalmente miserable, suscita unos juicios no siempre amables […] Pero, aparte del carácter miserable que se reconoce a esos pueblos, lo que más disgusta a los refinados florentinos es la suciedad que domina en ellos. Y no sólo pueblos, o pueblecitos como Torrija o Guadalajara, sino ciudades como Alcalá, las que presentan calles generalmente intolerables por el mal olor determinado por la costumbre de vaciar en ella, durante el día, las peores suciedades.»
Cosme de Mèdici també l’acompanyava el pintor i arquitecte Pier María Baldi que va fer una interessant col·lecció d’aquarel·les, amb vistes panoràmiques d’algunes localitats per on passaven i que il·lustren la crònica del viatge.
Les aquarel·les que il·lustren la crònica oficial que va redactar Magalotti es poden visualitzar, si es té una mica de paciència, fent clic a la imatge:
Portada
Viaje de Cosme de Médicis por España y Portugal (1668-1669) [Material gráfico] : láminas / [por
 Pier Maria Baldi] ; edición y notas por Ángel Sánchez Rivero y Ángela Mariutti de Sánchez Rivero
 . -- Madrid: Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, Centro de Estudios
Históricos, [1933] (Fototipia Hauser y Menet)
3 h., LXXI lám. en una carpeta ; 50 x 63 cm

MAGALOTTI, Lorenzo, 1637-1712
Viaje de Cosme de Médicis por España y Portugal (1668-1669) / edicion y notas por Angel Sánchez Rivero y Angela Mariutti de Sánchez Rivero. – Madrid : Sucesores de Rivadeneyra, [1933]. – XXVI, 347 p. + 1 pasta (3 f., 71 estampas) ; 25 cm, 51×67 cm
Quina la fem? blog de J M MIR  és un blog que publica interessants dades històriques, geogràfiques i de cultura popular, especialment de les nostres terres de ponent. Avui li copio aquest apunt que fa referència a l’aquarel·la de Mollerussa  que va fer Baldi en aquest viatge.

[723] Mollerussa, un petit poble del segle XVII

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.
«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
Detall de l’obra d’aquest dibuixant italià, que acompanyà, entre setembre de 1668-69, el príncep hereu del Gran Ducat de Toscana, Cosme III de Mèdici, un dels prínceps renaixentistes més destacats de la seua època, i que d’acord amb les idees del moment volia ampliar horitzons i veure món. Pier Maria Baldi pintà aquarel·les de les ciutats per on la comitiva ducal va anar passant durant aquell any i les làmines que ens han arribat són un dels més destacats retrats de les poblacions i ciutats ibèriques siscentistes. Segurament, aquesta és la primera vista mai feta de Mollerussa, fa uns tres-cents cinquanta anys.

La present imatge no pot fer honor a l’original. Vista en mida grossa, és desoladora: ni un arbre, ni un signe de vida fins allà on la vista allarga. Això era la plana urgellenca: el clot del dimoni, temperatures extremes d’estiu i d’hivern, un graner els anys que plovia, un pla desèrtic els anys de sequera (cliqueu damunt per fer la foto una mica més gran).

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.
«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
L’animació humana de la imatge, situada a l’extrem, encara la fa més inhòspita. Sota aquells bats de sol, el trànsit per la plana lleidatana de població en població no era gens agradable. La solitària creu de terme marcava l’arribada al poble venint de Lleida en direcció cap a l’est.
1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.
«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
Detall dels dos viatges a cavall de mules i del seu criat, a peu.
1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.
«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
Cap arbre a l’horitzó, només la solitud que la creu de terme encara reforçava, allà gens acompanyada. No ho conec del cert, però diria que no, que aquesta creu, probablement d’origen medieval, no ens ha pervingut fins avui.
1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.
«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
Detall del poble envoltat d’un mur que més aviat fa l’efecte que és de tàpia més que no pas de pedra.  En primer terme, la portalada d’accés que es trobava venint de Lleida. La vila no tenia gaires cases, era prou petita. De fet, així serà fins a l’arribada de l’aigua del Canal d’Urgell. Destaca la torra rere la portalada, al costat d’un casalot que podria ben bé correspondre’s amb la coneguda Casa Forta, que féu les funcions d’ajuntament fins als anys 1950.
1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.
«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
L’església de Sant Jaume, llavors a la dreta. El canvi de situació es produí a mitjan segle XX. Llavors, Isidre Puig Boada, arquitecte diocesà, presenta un projecte de construcció d’una nova església, prevista a l’altra banda de carretera d’on es trobava l’església vella. En l’expedient de reconstrucció, s’informa d’un acord amb l’Ajuntament per tal de rectificar el traçat de la carretera que passava entre la Casa Consistorial i les restes de l’església parroquial, de manera que l’Ajuntament adquiria el solar i restes de la parròquia, i a canvi li cedia un solar contigu a la municipalitat d’aleshores. Aquest acord tardà anys a portar-se a terme, i les restes de l’església vella no foren definitivament enrunades fins a l’any 1957, per bé que les obres de l’església nova s’havien començat l’any 1949 i s’inaugurava l’any 1952.
1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.
«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M.Baldi.
Detall del mur de la vila per la banda oest, mentre que per la contrària sembla com si les mateixes cases s’afilerin per fer un carrer de vila closa.
1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.
«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M.Baldi.
Detall del poble per la banda més oriental, arribant de Tàrrega i Bellpuig. Sembla que unes pletes i un hostal rebien el viatger que creuava el pla.

No hi ha resposta

14 ag. 2015


Mollerussa, capital

La gent de la comarca ja el coneixeu, però altres possiblement no. Avui us vull portar un fragment  del llibre El jardí de la boira, de Francesc Pascual, un personatge polifacètic del meu poble que sap fer bé tot el que toca: escriu, pinta, canta…
Ens explica la Viquipèdia que Francesc Pascual Greoles (Castellnou de Seana, Pla d’Urgell, 1934) va estudiar al seminari de Solsona, però no hi va arrelar i va passar-se a la cançó, la poesia i la pintura. Membre dels Setze Jutges dels primers anys, va formar part del grup Can 64 de Lleida, grup de cantautors amb els quals ha publicat un llibre i un CD testimonial (1996). Com a pintor ha realitzat una dotzena d’exposicions i, com a escriptor, ha publicat diversos llibres de temàtiques diverses. Pas a pas ha esdevingut un escriptor reconegut. Comptabilitza una quinzena d’obres publicades en solitari, i unes quantes més en col·laboració.
És un escriptor de molt bon llegir, agut i detallista que d’una manera prioritària ha centrat les seues obres en la gent, els costums i els esdeveniments de la terra on viu, el Pla d’ Urgell. Alguns dels seus llibres són:
La Golarda. Lleida: Lleida: Pagès, 1991
El jardí de la Boira. Lleida: Pagès, 1994
Les bigues mestres. Lleida: Pagès, 1999
El clot de l’aigua. Lleida: Pagès, 2002
Perfum d’alfàbrega. Lleida: Pagès, 2004
Pas de pardal. Lleida: Pagès, 2004
Soca d’olivera. Lleida: Pagès, 2007
Des de la plana verda. Pòrtic. 2007
Camp de concentració. Bolero. Lleida: Pagès, 2013
Una casa amb teulada. Lleida: Pagès 2014
Els arbres perduts. Lleida: Pagès 2008
Miquel Boldú, un home Hilton. Lleida: Pagès.2009
La raó trobada. Lleida: Pagès 2010
En els fragments que recullo avui ens parla de Mollerussa -la capital d’aquesta comarca- tal com ell la veia fa ja una colla d’anys

Francesc Pascual, El jardí de la boira.1993, p. 56-59 i 106-107 (fragments)

És més un fenomen social que una extraordinària atracció d’esbargiment. Una concentració tan massiva de gent només es pot comparar a un dia de Barça, al Camp Nou.
Riuades de jovent cridaner, ben peixat, mudat; maco. Incomptables cotxes als aparcaments de banda i banda de la carretera, fins a llocs d’impossible accés. Llum, bullida a l’ambient, gent contenta, em va semblar; riallera…
Em van portar a resseguir dependències i vam petar a una sala-soterrani del complex on hi havia instal·lada una «bolera», billars, ping-pongs, maquinetes de joc, unes a tocar de les altres, un bar concorregut i arreu un combinat de gent de la nostra quinta i canalleta més jove.
—Aquesta és la sala de la gent de coneixement; com nosaltres.
—Pots pensar! Aquí engormandeixen les criatures, donen confiança als pares que els acompanyen i fa de «semillero». Després, ve el que ve.
El Jaume i el Blai van trobar i saludar tots els herois de la guerra.
—D’on surt tant personal?
—A tots els pobles escombren!
Després em van menar a la sala gran del primer replà, on ens van deixar entrar sense pagar, ja que el Jaume coneixia el porter i tenia arguments:
—Portem a pasturar aquest pobre home de Barcelona, que no s’ha mogut mai de la vora del mar.
—Eduqueu-lo, eduqueu-lo. I no us foteu a ballar que segurament que hi teniu la canalla i us veuran. Que ja sou grandets!
—Doncs encara n’hi ha que ens guanyen.
—I més de cent.
En aquella sala, el soroll esquerdava els ossos. Llums embogidores, dolls de jovent pertot arreu, caps, mans enlaire a la pista de ball, foscor… una gran caverna! Tothom entrepassegava, cridava, xisclava… I aquell llum!
—Traieu-me d’aquí, que em tornaré boig!
—Això és vida, xiquet!
—Per això et queixes? Doncs espera’t!
En una altra sala del costat —no sé ni com hi vam entrar— el soroll infernal de la música (o el que fos) feia trontollar la roba. Sortia de sota de les sabates, pujava cames amunt, xopant i anegant-te; molestíssim. Tan fosc que, instintivament, em vaig agafar al braç del Blai per no perdre’m. Tufera de fum, ambientadors i de vés a saber què; irrespirable. Tothom bevent i enganxats, ajuntats els uns als altres; parelles morrejant-se pertot arreu…
***
Efectivament, Mollerussa, un dissabte a la nit, és una experiència. Plena de bars i restaurants, on no hi pots entrar de tan plens, els carrers curulls de jovent juganer, crits, soroll, cotxes fins a la saturació…
Vaig voler entrar a l’Amistat, que funciona. Conserva el seu encant de cafè de poble, amb les taules de clients fent la partideta, els billars en activitat i una barra circular on no hi havia un lloc per demanar una beguda.
La Societat Recreativa l’Amistat és una institució que encara és viva tot i els anys de la seva fundació. S’ha modernitzat, s’ha adequat a la circumstància actual i campeja. Organitza el concurs anual de vestits de paper, participa i munta campionats de billar, té un bingo. La gran sala del teatre l’han reconvertida en cinema…; rutlla. L’empenta de l’ambient actual que impera a Mollerussa sembla no afectar-la gaire. Almenys externament.
Vam deixar el baf de caliquenyo de Fondarella que impregnava el cafè i vam sortir a donar un tomb pel carrer, especialment pel carrer de l’Estació on el moviment era més intens.
—On van tota aquesta canalla?
—Hi ha una altra discoteca per a la gent més jove, aquí mateix.
—Si no fos tan viu tot plegat, semblaria artificial.
—És Mollerussa, xiquet!
—Abans la gent, per a divertir-se, baixava a Barcelona.
—Ara pugen aquí. Hi ha poca gent que vulgui la gran ciutat per distreure’s. Ho té tot a casa i ben servit.
—Han capgirat l’ordre establert. Nosaltres teníem un altre equilibri.
—Aquest poble ha trasbalsat tots els altres i les cases. És com un imant irresistible que marca el nord.
—En tots els aspectes, ja que si vols sortir de la rutina has de petar aquí.
—Maquinària, reparació, serveis…
—Ja ho veig, ja!
—És bo, home. Així la sang es belluga que prou estancats estàvem.
—Però ningú es queda al poble! El jovent, acostumat al que ha tastat, defuig fermar-se i s’estableix a Mollerussa. Encara que tingui la feina a casa.
—Doncs malament.
—Això no se sap encara. De moment, barreja, coneix altres tendències i s’espavila…
—Es va massa de pressa.
—Nosaltres anàvem prou a poc a poc! Érem de l’arca de Noè i ara, si no et bellugues, t’encalles.
—És imparable. No fa per nosaltres, si bé ens cal pujar al carro.
***
Estesa damunt del Merlet, la franja més beneïda del Pla d’Urgell, sense una minsa pujadeta ni baixadeta de res, esbatanada per la carretera n-ii i la via del ferrocarril, ha sabut, com una heura insistent, treure brancatge per on ha pogut, vencent barreres i sortint-se amb la seva.
Com a ciutat —ningú ho ponderà això—, és lletja amb ganes. Pintada, mudada, perfumada, estocada…; lletja! Només la part nova comença a tenir una mica de cara i ulls; ampla, ben estructurada, amb plantes arreu… La Mollerussa de sempre acabarà per tenir mèrit si bé de moment, per molta remodelació que hi fan, bons edificis reconstruïts, places esplendoroses com la de l’Ajuntament; és neulada de naixença i no hi pot fer més.
Pels que l’hem coneguda de sempre: millorada, embellida i tot. Objectivament, sense traça ni relleu.
Plena de bancs, comerços moderns, garatges, indústries, bars i restaurants a cada cantonada, edificacions noves —enderrocades les velles—, carrers encertadament pavimentats… Té el posat de curullada com cap més altra de la província. Indiscutiblement. Rica, suficient, potentada… i estranyament acollidora a la vegada. Segurament que encara és tan «jove» que no ha après a vinclar-se i és com és; natural.
La plaça Major amb la capelleta de Sant Isidori —si no la saps, no la trobes— és un dels únics racons encara recomanables. El carrer Mossèn Cinto i tota la Vilaclosa, l’arrel. Sí, d’anys ja en té ja, el que passa és que no es veuen.
A la gent de la meva volada —estic segur que coincideixen— ens fa la impressió que s’ha construït una ciutat nova de trinca on era la vella i de la bullida n’ha sortit ramificacions fetes carrers cap on s’ha pogut, a tort i a dret. Només ara, amb l’avinguda de la Pau i la del Canal, comences a veure-hi una mica d’orientació. S’ha construït tant i tant de pressa que els tècnics municipals —si en tenien— no van collar una trista placeta enlloc, poso per cas. Amb tot, és admirable. L’empenta de Mollerussa mereix tots els elogis.
Francesc Pascual, El jardí de la boira, Lleida, Pagès, 1993, p. 56-59 i 106-107 (fragment). 

No hi ha resposta

11 ag. 2015


Estacions fantasmes

 

11239654_919732281418854_6694939627768799825_nÉs una ofensa, un insult a la intel·ligència i un gran desvergonyiment entrar a la pàgina web d’ ADIF i llegir-hi:

Adif, (Administrador de Infraestructuras Ferroviarias), és una entitat pública empresarial dependent del Ministeri de Foment. Adif exerceix un paper principal com a dinamitzador del sector ferroviari, fent del ferrocarril el mitjà de transport per excel·lència i facilitant l’accés a la infraestructura en condicions d’igualtat. Adif té com a missió fonamental enllaçar ferroviàriament les distintes estacions que poblen els nostres territoris. I de fer-ho de forma segura. Aquesta feina exigeix l’esforç constant de mantenir i conservar en perfecte estat totes les nostres vies, catenàries, sistemes de senyalització, centres de control de la circulació i, per descomptat, les nostres estacions.

375px-Estacio_Renfe_CastellnouL’estació del poble on vaig néixer, Castellnou de Seana, com moltíssimes altres estacions perdudes per la geografia espanyola, desmenteixen aquestes paraules. El tren va arribar a Castellnou de Seana el 1860 amb la posada en servei del tram de Manresa a Lleida i va significar per aquests territoris de ponent un gran avenç en tots els sentits. L’estació va disposar de diverses vies i va tenir molta vida. Encara recordo quan, de ben petit, hi havia muntanyes de remolatxa esperant ser carregada per a fer-ne sucre. Actualment és una estació fantasma convertida en un un simple baixador amb una trista marquesina-refugi per aixoplugar els viatgers de les inclemències meteorològiques. Encara es mantenen dretes les parets de l’edifici de viatgers de l’estació, situat a la dreta de les vies, que era de dues plantes. Però es troba de fa anys en un estat totalment ruïnós, com també s’hi troba l’antic moll de mercaderies.
PB090195Tot i que la línia fos del 1860, Castellnou, durant anys no va tenir estació. No es va construir fins a finals dels anys 50 amb la participació de tot el poble pel sistema de “joves”, és a dir, cada família aportava un membre com a treballador mitjançant un calendari de rotacions. Aquella bonica estació, que havia costat tants esforços i tanta suor construir, ara és un esquelet mort i abandonat. ADIF és un organisme tan incompetent i desgraciat que no ha estat capaç de donar algun tipus de servei i aprofitament a aquestes estacions i ha preferit deixar que es deterioressin. En el cas de Castellnou encara és més greu el fet, essent com va ser que fou construïda pel mateix poble. Podien haver-la retornat al poble, o llogar-la com a habitatge. Almenys algú l’hauria aprofitat i no l’hauríem de veure amb la mala ganya que fa ara…
PB090208Aquestes estacions abandonades fan pena. I fan ràbia. Els matolls i la brutícia han envaït tots els racons i el temps i l’abandonament s’han anat menjant tot l’edifici. Els coloms hi han fets nius i ho han deixat tot ple d’excrements. El sol s’ha anat menjant amb els anys la pintura i els vents han anat aixecant les teules i s’han emportat tots els bons records que hi poguessin quedar. Silencis llargs s’han fet amos del lloc i ara ja no serveix ni perquè els passavolants hi puguin passar la nit com abans solien fer perquè jo no hi queden finestres ni portes i fins i tot pot resultar perillós perquè el vent passa massa rabent i esperitat, emportant-se fins i tot els pocs bons ànims que puguin tenir  i omplint el lloc de pors difuses i de mals pensaments. A l’antiga sala d’espera hi quedava una cadira tan corcada que no aguantaria ni el pes d’un infant. I a terra vidres, pols i excrements. No s’hi ha vist encara cap fantasma, però no descarteu pas que ho hi sigui…

Vergonya, molta vergonya hauria de tenir aquest Ministeri –que l’anomenen de Foment- i que, si fomenta alguna cosa és només la bogeria, la irracionalitat i el malbaratament dels recursos públics. En un país normal això no passaria i tots aquests irresponsables ja serien a la presó per no saber administrar de forma adequada el diner públic i ja no dic per lladres, que en alguns cassos s’ha ben provat que van posar la mà a la caixa i que les comissions a les empreses constructores corrien a dojo. Digueu-me, si no, quin sentit té deixar morir aquestes línies de rodalies i gestionar de la manera que ho fa les mitjanes i llargues distàncies.

Han fet des de fa anys l’absurda aposta per l’alta velocitat sabent que no surten els comptes ni els sortiran mai, segons han explicat els experts més experts en aquests temes.Entre 2011 i 2013, l’Estat va perdre prop de 1.000 milions d’euros en la gestió de la xarxa ferroviària, especialment per les inversions en alta velocitat. En temps de crisi és doblement pecat pressupostar diners per a construir noves línies, sabent com saben que l’operativa ferroviària no és capaç de cobrir despeses i, per tant, obliga a l’ Estat a posar fons per tal de compensar les pèrdues. Irracional, totalment irracional i fins i tot podria ser delicte. Van darrere dels que posen estelades posant multes i ningú es cuida de posar a la presó a aquests ineptes que ens governen. Com no hem de tenir ganes de marxar ben lluny i no veure’ls mai més a tota aquesta gentussa inepta i malbaratadora!

PB090304El mateix Tribunal de Cuentas ens diu que el deute d’ADIF es va situar per damunt dels 12.500 milions d’eurosl’any 2013 i es preveu que encara pugi més si segueixen entestant-se de la forma tan obstinada com ho han fet els diferents Gobiernos de España a voler completar la xarxa d’alta velocitat que tenen planejada. Semblen no tenir cervell ni capacitat per entendre que si aquests diners els destinessin al ferrocarril convencional –que és el que utilitza la majoria de ciutadans, i que utilitzarien molt més si fos una mica millor- afavoririen més gent, en un espai de temps més curt i amb menys impacte mediambiental. Tots els Estats seriosos s’estan replantejant això de l’alta velocitat i la tendència és readaptar les línies existents a les necessitats actuals. Aquí no. España es diferente i, a aquest pas, ho seguirà sent sempre. El ferrocarril convencional –els denominats Regionals, Rodalies i Llarga Distància–, és utilitzat per la immensa majori d’usuaris però rep només el 17% de las inversions. I, al contrari, el Tren d’ Alta Velocitat rep un 76% de las inversions. És el món al revés si es té en compte que la millora de les línies convencionals permetria circular a velocitats de fins a 220Km/h, aconseguint temps molt competitius comparats amb l’AVE, que té una velocitat mitjana de 222km/h, però només amb una quarta part de la inversió i un gran estalvi energètic. I, a més, podríem millorar moltíssim el transport de mercaderies que és només d’un 3,8% a Espanya, davant d’un 22% d’Alemanya o el 18% de mitjana a la UE.

PB090196Una autèntica ruïna en tots sentits i, a més, ben demostrada per una de les persones que més entén d’aquests temes:Germà Bel. Ell ho té molt clar: “l’AVE ha estat el prototipus d’uns anys meravellosos d’España. És una inversió política, sense cap sentit des del punt de vista econòmic”. Bel, considera que ni tan sols les àrees metropolitanes de Madrid y Barcelona són prou grans com per a que la inversió tingui sentit. “L’alta velocitat només té sentit en ciutats molt poblades com París o les ciutats japoneses”, diu Germà Bel.

Té algun sentit tot això? És racional tot plegat? Vivim al primer món –on se suposa que les coses s’acostumen a fer amb cap i peus- o vivim en un país corrupte,i on les coses es fan per altres interessos i no pas pel bé i l’interès general? Ningú és capaç de fer parar les obres i tota aquesta bogeria que té entre cella i cella aquest PP inepte i corrupte? No es podria fer servir tot aquest munt de milions per altres finalitats més profitoses?  Sembla que no. Aquí som més quixots que ningú i ningú ens ha d’ensenyar res,  ni s’estila reconèixer ni corregir errors. Espanyols!!!

(Fotografies de Bernat Borràs- www.trenscat.com)

No hi ha resposta

09 ag. 2015


La Maria de l’Estany

Antoni Coll i Gilabert  és un periodista i escriptor que va néixer a Ivars d’Urgell el 1943. Entre els seus llibres té una novel·la  titulada Com una barca al mig de l’estany (Barcelona, Proa, 2001).

Us en deixo un fragment:

Quan la Maria tancava els ulls, veia la seva vida com una barqueta al mig de l’estany, sota una tempesta. Vivia amb els seus pares en una masia vora l’estany d’Ivars, una casa de paret seca que havia pertangut als seus avis, ja morts. La Maria era de complexió prima, tenia els omòplats sortits, els braços musculosos i les cames àgils. La noia posseïa des de petita un rostre agraciat que anà canviant amb els anys, però que mai no perdé el seu atractiu natural. El seu treball consistia a vendre el peix de l’estany pels pobles de la rodalia, els plans d’Urgell, i també a cuinar-lo a la masia per als caçadors que hi anaven per matar ànecs i gaudir d’una jornada deliciosa al llac.

El seu pare, en Mingo Montanya, era un pagès de boina i faixa, un home d’aspecte esprimatxat, però amb més energia de la que podia fer suposar la seva figura escardalenca. Mai no tingué oportunitat de seguir estudis després de complir els dotze anys, però la seva intel·ligència natural i un seny i sentit comú innats acostumaven a compensar-li les limitacions culturals quan en tenia necessitat. No posseïa terres més enllà d’un hortet tocant a la masia, i es dedicava a les tasques agrícoles per a les cases benestants, els amos de les quals li tenien dipositada tota la confiança.

La Montserrat de l’Estany, com la gent de la contrada anomenava la mare de la Maria, era una dona menuda, popular a tots els pobles del voltant, que recorria sovint amb un ruquet que estirava una petita carreta, fins al dia que l’animal li va clavar una guitza que li afectà greument el nervi ciàtic. Des d’aleshores anava coixa i les seves filles miraven de substituir-la en els seus desplaçaments, sobretot la Maria, perquè la Rosa es casà ben jove amb un fuster de Mollerussa i se’n va anar a viure a casa del seu home.

La Maria es féu càrrec del treball més feixuc. Baixava a les sèquies a pescar anguiles i crancs, es ficava dins l’estany a pescar i es corbava damunt l’herba per buscar-hi cargols en temps de pluja.

Al castell del Remei, una finca propera on hi havia un col·legi de religioses, les monges li havien ensenyat les quatre coses elementals que a una noieta en aquella època li calia saber: cosir, rentar, planxar, cuinar, administrar la llar i també una mica de lletra i bon capteniment en la seva relació amb les persones; uns coneixements que li van resultar molt útils i que potenciaren els seus dons naturals de laboriositat i simpatia. Ni tan sols quan se sentia molt cansada no amagava als altres un somrís franc, que davallava de la seva mirada d’argent viu fins a la boca entreoberta, que mostrava unes dents perfectament arrenglerades.

El ruquet era tan fràgil que la Maria no pujava al carro per tal de no afegir-hi més càrrega de la que l’animalet podia arrossegar; només estirar la carreta ja era esforç suficient per al pobre ase. La noia l’agafava pel ronsal i caminava al seu costat sobre la pols d’aquells camins entrecreuats que formaven una autèntica xarxa i convertien el Pla d’Urgell en un intricat laberint per al foraster.

L’havia recorregut infinites vegades, aquell laberint, en totes direccions. Coneixia el punt exacte on es trobaria amb un desviament, un canyisser, l’ombra d’un salze o d’una noguera i la font d’aigua fresca en un talús del terreny. De retorn a casa, després d’aquests periples pels pobles veïns, arribava fatigada, posava els peus en remull en una petita sèquia que passava per sota la figuera i al cap de pocs moments reprenia l’activitat i ajudava la seva mare en les tasques domèstiques.

Guaitant des de les finestres altes de la masia podia veure el seu pare treballant els conreus de ca l’Aragonès. Ella acudia a ajudar-lo en el temps d’aplegar les ametlles o collir les olives. Tenia igualment experiència en la verema i s’enfilava als cirerers per disputar-ne el fruit als ocells durant les poques setmanes que passen des que comencen a acolorir-se fins que estan madures.

—Maria! —cridaven a vegades els pagesos en veure-la passar pel costat d’algun camp—. Vols fer un glopet? —i li oferien el càntir o el porró, amb aire paternal, tot mirant-se-la tan jove encara, amb les cames i els braços prims, la figura esvelta, els pits poc prominents i el cabell recollit en una trena.

—Mingo, tens una filla que val un imperi —deien al pare el diumenge al cafè del poble. I els mateixos elogis feien a la seva mare quan la Montserrat anava a comprar pa en una masia veïna que tenia forn.

El pare conreava l’hortet en una parcel·la de terreny inclinat vora el camí que davallava de la masia a l’estany. Allí hi feia mongetes, albergínies, pebrots, enciams, cols i tomaqueres que s’enfilaven en espiral per les canyes plantades i decantades expressament perquè es creuessin i es recolzessin les unes amb les altres. També destinava quatre o cinc solcs per fer-hi melons, síndries i carbasses.

De l’hort estant, es veien les dues barques lligades a una petita plataforma de fusta que servia d’embarcador i on acabava el camí que anava a la masia fins al llac.

Quan eren petites, a la Maria li agradava pujar en una barca en companyia de la seva germana, i travessar l’estany d’una vora a l’altra. Des de ben menudes, les dues noies havien après a nedar, cosa poc freqüent en aquell temps, però que donava tranquil·litat als seus pares, convençuts que les aventures aquàtiques de les noies no representaven cap perill. Prendre el bany, navegar, ajaçar-se a la barca i deixar-se encegar per la llum del sol, o contemplar la lluna en les nits plàcides, eren els jocs ingenus d’una infantesa que s’estroncà aviat per la necessitat de col·laborar en el treball familiar.

Antoni Coll, Com una barca al mig de l’estany, Barcelona, Proa, 2001, p. 9-12 (fragment).

No hi ha resposta

06 ag. 2015


Tanca el mític BIG BEN

Classificat com a Pla d' Urgell,SOCIETAT

Fa poc més d’una setmana que va arribar la notícia. Es rumorejava de feia temps, però sempre hi havia l’esperança de que a última hora algú el salvaria. No ha estat així. Les entranyes dels bancs no acostumen a tenir sentiments. La pela és la pela!

Ja molts altres han parlat del que va significar aquest mític complex de lleure durant 39 anys, que és el que ha durat al cap i a la fi.  Han estat vàries les generacions que han gaudit de l’establiment, sigui de la discoteca o del restaurant i se’n podria escriure un munt d’històries. De fet algú ja ho ha fet, i per aquest motiu m’ha vingut de gust recollit un text del conegut escriptor lleidatà Vidal Vidal.  Mitja Espanya coneixia la Big Ben i va esdevenir sense cap mena de dubte un fenomen sense precedents a l’època dels 80. Era capaç de congregar milers de persones de tota Catalunya, Aragó i fins i tot d’altres llocs d’Espanya. Fins i tot s’hi havien organitzat autocars des de ciutats llunyanes per poder gaudir de les actuacions d’artistes de primer nivell que hi venien a actuar.

Va provocar un revulsiu en relació a la composició de les parelles dels casaments per la interrelació comarcal, molt tancada fins aleshores, i sols reservada als pocs que sortien a estudiar fora de casa, tot un fenomen demogràfic que va transformar molts pobles.

Com alguns ja han fet notar, era lògicament insostenible que a les comarques de Lleida hi hagués dues discoteques de les més grans d’aquell temps. Però van conviure i retro alimentar-se l’una a l’altra durant molt temps. El món ha canviat, els models d’oci també i la crisi econòmica ha acabat de fer-hi la resta. En aquests darrers anys aquest sector ha anat esllanguint-se i han anat caient les més petites. Però ara també li ha arribat l’hora a les grans. Primerament va morir la Wonder de Lleida i ara la Big Ben de Mollerussa (que, en realitat, estava situada al terme municipal de Golmés).

L’ escriptor Vidal Vidal la veia així fa ja uns anys:

Generació Big Ben (Vidal Vidal-1999)

Un nom ha dominat el panorama lúdic a les comarques de Ponent durant dues llargues dècades, des de principis dels setanta a meitat dels noranta: Big-Ben. La macro discoteca dreçada entre Mollerussa i Golmés ha exercit un protagonisme gairebé exclusiu, a penes sense competències. Però a banda de la seva dimensió com a centre d’esbarjo juvenil, aquell complex recreatiu ha funcionat com a gresol de veïnatges diversos, trencant la tradicional endogàmia localista dels pobles d’aquestes comarques, que en realitat no han estat tan sols les limítrofes: en els temps àlgids del Big-Ben, es comptaven per centenars els clients provinents de paratges ben allunyats, des de l’Alt Pirineu fins a la ciutat de Barcelona, o algunes poblacions d’Aragó endins. Mai no es va arribar a fer un estudi estadístic de la procedència dels parroquians de la casa —la Casa Gran, com la coneixíem els assidus, i ha estat una llàstima, perquè el resultat hauria donat algunes sorpreses curioses.

Però què era —i és encara, perquè Big-Ben continua obert, però ja sense aquell paper hegemònic, per bé que encara majoritari en el sector— allò que atreia tan poderosament els joves i no tan joves que feien fins a tres o quatre hores de cotxe cada dissabte i diumenge per passar una estona en aquesta mena de paradís de l’oci nocturn, aquest modern mercat de cares boniques, que haurien dit els folkloristes decimonònics del país, incapaços d’imaginar les magnituds d’un tal fenomen. Un fenomen social. Hi ha hagut explicacions de totes classes, incidint sobretot en l’efecte multiplicador de la multitud congregada: gent crida gent.

Una tal concentració, setmana rere setmana, al llarg de tants anys, va propiciar un desert dins d’aquest àmbit a les contrades veïnes, però també a la llarga l’aparició d’establiments menors —en certa manera subsidiaris— a la mateixa ciutat de Mollerussa, esdevinguda capital indiscutible de la moguda ponentina.

La gràcia principal i una de les raons més probables d’un èxit tan inusitat radica en el component democràtic, això és interclassista i alhora inter generacional, de les diverses sales de la discoteca. Cada sector, cada edat, cada colla d’acord amb els diferents nivells determinats per l’origen social o comarcal, trobava —i encara troba— el seu racó fosc en el recinte. Ningú no s’hi sentia estrany. D’aquí que sempre s’hi apleguessin uns aforaments tan espectaculars (parlem de 3.000 o fins 5.000 persones per cada sessió). D’aquí també que molts, moltíssims, dels matrimonis celebrats en els últims més de vint anys a la plana de Lleida siguin de parelles que es van conèixer o intimar a les seves pistes de ball o repenjats a les concorregudes barres.

Tota una generació Big-Ben marcada pel fenomen. I els fills d’aquells pioners que avui acudeixen com en un ritual a la Casa Gran. Perquè Big-Ben continua la marxa, reduïdes i retocades lleugerament les pretensions, que ja no poden ser tan acaparadores, convertida en l’oferta cap a un públic familiar, tan heterogeni com sempre.

Vidal Vidal, «Generació Big Ben», dins Jaume Barrull i Conxita Mir (ed.), Memòria del segle xx, Lleida, Diari Segre, 1999, p. 384.

No hi ha resposta

04 ag. 2015


Una plàcida passejada

Som a l’estiu i aparentment sembla que no passa res, però els substrats polítics i socials del nostre país es mouen frenèticament. Alguns han parat uns dies per agafar forces i respirar fondo per airejar els pulmons de cara a l’esforç que s’atansa. Seran mesos d’infart, sens dubte.Tot semblarà que fa pujada i que no acabem d’arribar mai al cim. Estic segur que podrem cantar –amb tota la raó- allò de “el carrer fa pujada i me’n vaig a peu”. La pujada que ens espera serà forta durant aquests propers mesos i haurem de desbrossar a fons i treure molts pals de les rodes; pals que ens posaran des de Madrid i pals que ens posaran gent d’aquí mateix. Pals federalistes, unionistes, pals de tots colors que ens faran agafar moltes emprenyades. Cal, doncs, aprofitar a fons les vacances per fer ioga mental que ens ajudi a guardar el necessari equilibri per no perdre els estreps. Sigui passejant per verds corriols de muntanya o remullant els peus amb la sorra de la platja, a tots ens caldrà agafar forces per l’esprint final. Tot serà bo i correcte si tot ens dóna ànims per omplir els pulmons i per no acabar la bufera en el moment més delicat i quan la necessitem de veritat. Perquè, estigueu-ne segurs, ens esperen temps de grans esbufecs.
Entretant, jo miro de prendre-m’ho amb calma passejant la gosseta – la Lluna- sota l’ombra dels plataners del Canal d’ Urgell.Quan em vaig jubilar vam creure que era el moment adequat per anar a buscar un gosset que em fes companyia en els meus passejos. I realment ha estat així: jo la faig passejar la Lluna i ella em fa passejar a mi. Fem un bon tàndem tots dos, tot i que amb aquesta calor sembla que tot el país -gossos inclosos- tingui ganes de quedar-se ben quiet a l’ombra o, com a molt, moure’s plàcidament a ritme de passeig tranquil de bicicleta o a peu. Tot i que costa molt, hauríem de caminar molt més tots plegats perquè ens milloraria la salut física i la mental. Que no és poca cosa!
I parlant de passejar, és ideal fer-ho al voltant de l’ Estany d’ Ivars i Vila-Sana aprofitant la fresca del matí o cap al tard per poder gaudir de les incomparables postes de sol que, gratuïtament i generosa, ens ofereix aquestaplana d’ Urgell fèrtil i esponerosa. Cada any hi acostumo a anar-hi unes quantes vegades perquè cada època té els seus encants. M’hi passejo, li dono el tomb, faig alguna foto i respiro fondo. L’estany és bonic sempre però és diferent a cada estació de l’any. Les passejades són sempre pausades i molt agradables. És fàcil poder fer-hi la volta sencera a peu o en bicicleta (que us la llogaran allà mateix) perquè el perímetre ronda els 6 Km amb un camí planer i agradable. Fins i tot els més agosarats podran fer un passeig en barca… El passeig es pot fer amb nens i, si voleu podreu fer parada i fonda en alguna de les tres zones de pic-nic que hi ha estratègicament situades o contemplar l’aigua, el paisatge o les aus des d’algun dels bonic miradors que també podreu trobar. Ah!, i una cosa important: allà no us arribaran les contínues amenaces del PP que hem d’aguantar dia sí i dia també. A l’estany hi trobareu fauna molt diversa però, per sort, no s’hi cria aquesta rara fauna unionista, provocadora i apocalíptica que apel·la constantment a la por i a mantenir un status quo que ja avorreix de tan conegut.
Per als que no hi heu anat mai, sapigueu que podreu gaudir d’una gran riquesa de fauna i flora i que l’espai natural de l’Estany d’Ivars compta amb 2 zones d’arribada amb pàrquing, 4 àrees de descans, 4 miradors i 2 aguaits d’observació de l’avifauna, a més d’un recorregut degudament senyalitzat amb indicacions verticals i plafons informatius. L’Estany d’Ivars i Vila-Sana és un espai natural protegit dins de la Xarxa Natura 2000. Està considerat com una Zona d’Especial Protecció d’Aus (ZEPA) i Lloc d’Importància Comunitària (LIC). Inclòs dintre del Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya.

No hi ha resposta

01 ag. 2015


Una truita amb bledes a l’ Estany d’ Ivars

En el llibre “El Pla d’Urgell. Memòria i paisatge”`(Autor/s: Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll), hi trobem una exquisida compilació de textos literaris dedicats al Pla d’Urgell, una comarca que existia ja molt abans de que oficialment li’n fessin.

Entre aquests textos, en trobem recollit un de Jacint M. Capella que es titula “Una truita amb bledes” i que es va publicar per primera vegada al diari catalanista conservador La Renaixença l’any 1893. És una narració breu, encara amb ortografia prefabriana. La història comença amb un exemple pres de la historiografia del nostre país veí, un cas ocorregut al rei Pere I el Cruel de Castella.  Explica com el rei, desorientat en una cacera, es conforma amb un plat de sopes, mort de fam. L’exemple vol ser clar: la necessitat, fisiològica en aquesta ocasió, doblega fins i tot els més altius. Quan el rei volgué, en una altra ocasió, tornar a menjar sopes, no li agradaren pas: «la gana fou lo secret de les sopes d’aquella cacera». A semblança del reial exemple, el narrador explicarà un cas similar, «en una cacera que anys enrere férem quatre amics a l’estany d’Ivars d’Urgell. Un d’aquells, caçador vell, fou lo nostre cicerone; los altres no hi havíem estat mai ni coneixíem lo terreno».

Aquí recollirem només la part que fa referència a l’ Estany d’ Ivars. La descripció de la vestimenta dels visitants; del viatge amb tren fins a l’estació de Bellpuig i d’allà fins a l’ estany; la descripció del paisatge ï tota l’explicació de la cacera és una autèntica delícia.

Una truita amb bledes

Quantes vegades m’he recordat de les sopes de don Pere en excursions, en caçeres i fins en viatges a llunyanes terres! Més d’un cop he pogut comprovar la veritat del secret d’aquelles sopes: la gana; mes de molts, cap com en una cacera que anys enrere fèrem quatre amics a l’ Estany d’ Ivars d’ Urgell. Un d’aquells, caçador vell, fou lo nostre cicerone; els altres no hi havien estat mai ni coneixien el terreny.

Era una matinada del mes de desembre, freda i bonica com una miss inglesa. Amb los trajos de panna ben forrats de baieta, la gorra peluda que ens tapava el clatell, calçant lleugera espardenya, amb lo sarró i escopeta al coll, los plaids o mantes de viatge a la mà i portant un centenar de cartutxos per barba, ens trobàrem plegats los quatre companys a l’estació del Nord. Lo tren sortia a les 8.10 del meridià de Madrid i devíem arribar a Bellpuig, si no teníem cap desgràcia, a la 1.42. Aixís fou. Prenguérem en lo trajecte truites d’aquelles que tant renom han donat al restaurant de l’estació de Manresa, les remullàrem amb vi de la carabassa que tots portàvem i a l’hora fixa (rara avis en los camins de ferro espanyols), desembarcàvem a l’estació de Bellpuig. Pensàvem trobar-hi, si no un bon dinar, al menos alguna cosa per a menjar. A l’estació no hi havia res d’això. Hi trobàrem solament una taula amb un sellonet (càntir) d’aigua, quatre anissos, rosquilles, borregos, aiguardent, vi ranci i una noia molt rodanxona, de galtes rosades, amb faldilleta curta, mocador florejat clar al cap i fosc al pit, que, riallera, ens preguntava si volíem beure… Quines ganes teníem tots d’ensenyar-li les dents!

Acceptàrem, pagant, un borrego i una copeta de vi ranci, i en Ramon, lo nostre cicerone, mirant lo rellotge i dient-nos que teníem de fer tres hores llargues de camí, emprengué la marxa, seguint-lo tots a bon pas. Llavors, amb lo cori-mori que sentia jo, avivat pel borrego amb vi, em recordà el fet del rei don Pere. Tot just començàvem la nostra ruta de tres llargues hores que devíem fer, la meitat a peu i l’altra a cavall de les cames, per aquells plans d’Urgell, amb aquell griso que, baixant del Pirineu nevat, condensava l’alè en lo mostatxo i penetrava fins al moll de l’os, malgrat nostre ben forrat trajo! I tot això tenint sols per lastre una truita i un borrego!

Lo paisatge es desenrotllava davant nostre amb sos camps de blat i ordi, vinyes i erms. Pocs arbres trencaven aquella monòtona planúria, aixecant al cel ses despullades branques. Solament l’olivera i un que altre pi tenien fullatge. La borrosa silueta del campanar d’Ivars s’obirava al lluny, i darrere, més enllà, el blanc Pirineu semblava un biscuit glacé que feia frisança el mirar-ho.

Feia bona estona que caminàvem. En Ramon, amb la pipa a la boca, que mai deixava, xuclant com una criatura el biberón; l’Emili, embadalit amb lo paisatge; lo Tono, xerrant com una cotorra amb sa parla valenciana que ens distreia, i jo, pensant en les sopes de don Pere el Cruel, rei de Castella. De tant en tant, un vol de pebrets (1) s’aixecava a tret de canó dels humils camps, enlairant-se, repetint son crit conegut: «T’he vist, t’he vist.» —passaven los corbs i les cucales per damunt de nosaltres, alts, molt alts, flairant alguna rossa per a fer-ne un bon àpat, i jo, pobre de mi, no podent volar com ells, m’entretenia a filosofar sobre les preeminències de l’home, del rei de la creació, que en aquell moment climatèric se veia inferior a aquells éssers, no podent satisfer una de ses primeres necessitats.

Lo campanar d’Ivars, acabant en punta, dret com un espàrrec, era nostre guia; el vèiem sempre al davant, com també les cases del poble, i encara n’érem lluny després de dues hores de caminar. Lo dia declinava i el fred era més viu; no ens podíem entretenir escopetejant els aucells, perquè es feia tard i teníem just lo temps per a arribar a l’estany abans no fos fosc. Apretàrem lo pas, i cantant, xiulant i bromejant a estones nos acostàrem al poble. Res teníem que fer-hi, perquè, segons deia en Ramon, lo Senén, lo pescador de l’estany i sos fills, a quins ell coneixia, anaven poc al poble, on trobaríem només que les dones, una la muller i l’altra la filla del Senén. Los homes, nit i dia, quan no treballaven a la terra, eren a l’estany, vora del qual hi tenien una barraca, les barques i els seus enginys de pesca. Deixàrem, doncs, lo poble a la dreta i, veient-nos prop de la fi del nostre itinerari, tot era fer preguntes a en Ramon sobre un munt de coses a les quals amb prou feines podia contestar. Se parlà de la cacera, del plan que calia adoptar perquè tingués bon èxit, i, finalment, la conversa recaigué sobre el sopar que ens esperava. En Ramon se les prometia molt felices. Trobaríem de tot: carn, viram, peix sortint de l’estany, bon pa, millor vi i sobretot bona cara. Quina bouillabaisse faríem amb lo peix! Ni la del restaurant Roubion de Marsella fóra millor, i això que d’aquell restaurant pot dir-se verament lo que d’aquelles cajetillas de l’Havana: «Mi fama por el orbe vuela!» Malgrat aqueixa circumstància, estàvem resolts a fer-li la competència amb los barbs, tenques i anguiles de l’estany d’Ivars.

No teníem llagosta. Què hi feia? Ne tiràvem de plans, ne férem tants, de menús i de projectes de color de rosa, que mai penso pugui amb més veritat aplicar-se a ningú la faula de la lletera, i recordar amb més oportunitat aquell adagi francès: «Pour faire un civet il faut d’abord voir un lièvre.»

Estàvem a la vista de l’estany. Lo sol ponent reflectia sos raigs d’or rogenc sobre aquella immensitat d’aigua que l’oreig a penes movia; se sentien les esquelles dels bous i dels bens que tornaven al corral; cantava el vailet; xisclava la xibeca, i davant de nosaltres, al bell mig del lluent, les veus discordants de mils d’ànecs de totes menes, de cabussons, fotges, rasclons i polles d’aigua donaven l’últim adéu al dia que finia, formant lo tot un himne d’una harmonia estranya, salvatge, indescriptible que se’n pujava dret al cel, i commovent la nostra ànima per lo sublim de l’espectacle, feia que del fons d’ella n’ixqués muda, mes no menos fervorosa, una pregària al Creador.

A tret de bala s’aixecava, feta de tàpia, la barraca del Senén. Lo sol era post quan trucàrem a la porta. Obrí un home vell, encara verd, alt i robust, afeitat de cara, vestit a l’estil d’Urgell, amb barretina que nova degué ser morada i calçant sos peus uns descomunals esclops plens de palla. Teníem davant al Senén. La presentació d’en Ramon fou curta; el pescador nos rebé com s’acostuma en terra catalana: bé, molt bé; amb poques paraules i menos cumpliments.

La barraca del Senén no era gaire espaiosa. L’entrada estava plena d’eines de pagès, collars d’animals, coves, xarxes, fitores i altres enginys de pesca. Al fons, separada per una paret, hi havia l’estable, la peça més gran de la casa; a la dreta, la llar i a l’esquerra el celler que també servia de rebost. A la dreta, a l’escassa claror d’un llum d’oli, s’hi veien dos bancs de fusta, tres cadires de boga, baixes i esbotzades, una taula bruta de taques amb un porró verd mig ple de vi al damunt; a les parets una paella, unes graelles, los goigs del Sant Cristo de Balaguer casi esborrats pel fum, i fent joc un paper com una auca, brut de mosques, amb un dibuix representant a un jove que en una mà tenia una bandera tricolor enlaire i a l’altra un sabre: eren los versos de l’himne de Rouget de l’Isle, La Marseillaise. N’hi havia per a tots los gustos.

Deixàrem penjades les armes i els sarrons, i ens acostàrem al foc. Lo que havíem vist no era massa tranquil·litzador per a la gana que tots teníem. Anàvem a saber a la fi «si sería verdad tanta belleza», si podíem donar crèdit a les paraules d’en Ramon. Ell fou qui s’encarregà de trencar lo glaç. A les poques paraules que li respongué el Senén me caigueren les ales del cor i vaig sentir enrunar-se el castell de cartes que nostra gana havia aixecat. La Maria (la muller), amb lo Senentet i el Ventura (los fills) havien sortit aquell migdia cap a Balaguer emportant-se’n lo peix per a vendre, i junts amb la Rosa (la noia) no tornarien fins l’endemà a l’hora de dinar; se n’havien emportat la clau de la casa del poble, on hi havia el recapte (la viram), lo tocino i demés queviures, i tindríem de passar com poguéssem per aquella nit. Aixís parlà el Senén, oferint-nos amb tota bona voluntat son sopar. Lo sopar d’un home per a cinc, dels que quatre s’haurien menjat les ganes de caminar d’un coix! I quin sopar! Un plat de bledes bullides, dos ous i panets d’Urgell, grossos com lo puny, poc cuits com lo pa de munició i durs com palets de riera! Adéu, bouillabaisse, beefsteck i pollastre saltat! Devíem renunciar generosament, com aquell castellà, «a la mano de Leonor». Nostra situació era com la del rei don Pere, si no pitjor. En tot lo dia teníem dintre el cos només que la truita i el borrego, després de prop de quatre hores de camí, carregats amb cent cartutxos, les armes, los sarrons i les mantes de viatge! Teníem gana; tanta o més que aquell rei de les sopes amb all i ranció de porc.

Mai m’han agradat les bledes. Un de mos passats, a qui dec semblar-me quant al gust del paladar, forçat per son pare a menjar-ne, passà una malatia que el posà a les portes de la mort, tant li costà el pair-les. Aquell sant baró, un cop bo i després hereu de nostra casa, segons he sentit contar més d’una volta al meu pare, se’n recordà sempre i consignà en son testament lo fet, prohibint a sos descendents que poguessen mai obligar a ningú a menjar d’aquell cataclasme. Tenia molta raó, però en aquella barraca no hi havia altra cosa.

Lo consell en ple dels quatre famolencs caçadors, amb la vènia del vell Senén, resolgué fer una truita amb los dos ous i les bledes. Magre sopar, veritat?

Una paella d’aram feixuga, amb un rajolí d’oli, fou posada al foc i, un cop foren les bledes sofregides, s’hi tiraren los dos ous. Qui la feia lligar, aquella truita? Ho provàrem tots en va. Lo Senén agafà la paella i, posant-hi un plat dessobre, volgué girar la truita per a coure-la de l’altre cantó. Mai penso haver seguit amb tant d’interès semblant maniobra, que tingué malauradament un resultat fatal. Relliscant-li el plat, decantà un xic massa la paella, i la tan desitjada truita caigué enmig de les brases, ensems que un crit unànime de ràbia i fam sortia de nostres pits i totes les mans s’aplegaven per a salvar del foc nostre pobre sopar. —Struggle for life! —vaig dir jo entre dents. Sí, en aquell moment, se veia la lluita per la vida; era certa llavors la teoria de Darwin.

Menjàrem tots d’aquelles bledes brutes de cendra i socarrades; d’aquells renyonets del pla d’Urgell, bons per a carregar-ne un canó, i beguérem assedegats un vinet molt bo… per a fer-ne el vinagre de Bully.

Ja havíem sopat: estàvem cansats de la caminada i desitjàvem anar al llit. Lo Senén nos ensenyà l’estable, ple el sostre de teranyines, brut de fems per terra, on es trobava tota sola una somera carregada de nafres. No hi havia a la casa altre llit que la pallissa de l’estable i era prou gran per a dormir-hi tots. Allí, en aquell racó de món, a la claror d’un llumot d’oli penjat a la tàpia, sense despullar-me, ben embolicat amb lo plaid de viatge, amb lo ventre buit i regirat de fàstic i ple el cap de pensaments falaguers per a l’endemà, me vaig endormir sobre aquell jaç de palla, repetint mentalment aquells versos de Victor Hugo:

Oh! Demain, c’est la grande chose!

De quoi demain sera-t-il fait?(2)

Etc. Etc.

Per molt dolent que fos lo dia de demà, al menos per a sopar tindríem altra cosa que aquella famosa truita amb bledes.

———————————–

(1) Cogullades marines a l’Urgell. [Nota de l’autor.]

(2) Es tracta de dos versos del poema «Napoléon II», de Les chants du crépuscule (1836), de Victor Hugo.

Jacint M. Capella, «Una truita amb bledes», La Renaixença, núm. 40-42 (1893), p. 625-632 (fragment).

No hi ha resposta

30 jul. 2015


Estany d’ Ivars i Vila-Sana

Com que som a l’estiu i amb aquestes calorades que ens regala no em ve gaire de gust escriure sobre segons quins temes, he decidit recollir alguns textos extrets d’ací i d’allà sobre l’ Estany d’ Ivars i Vila-Sana.
Alguns ja coneixeu aquest bell indret del Pla d’ Urgell però, per a qui no el conegui, pot ser interessant. A més, passejar-se entorn d’un beneït toll d’aigua com aquest, amb el bat de sol que cada dia ens cau al damunt, pot ser refrescant i relaxant, a més de ser mentalment saludable deixar una mica de banda certs temes que fan mal al fetge de tan pesats de digerir.
 
L’Estany d’Ivars i Vila-sana (el Pla d’Urgell – les Terres de Lleida) és una llacuna d’aigua dolça recuperada després d’una colla d’anys d’haver estat dessecada. Es tracta de l’estany interior de Catalunya més gran quant a dimensions i acull una important diversitat biològica. Va ser una de les zones humides més importants de la Catalunya interior fins a la seva dessecació l’any 1951. Aquest estany, ben viu encara a la memòria popular, ha reeixit amb el projecte de recuperació i condicionament ecològic que s’hi ha executat.
D’ençà que el 2005 es va iniciar la inundació, l’estany ja mostra un paisatge plenament transformat amb una important diversitat biològica. Les seves dimensions són molt importants: 126 hade làmina d’aigua que constitueixen un perímetre de gairebé 6 km, amb una amplada màxima de 800 m, una longitud de 2.200 m i una profunditat mitjana d’1,9 m. Actualment, l’aigua prové delcanal d’Urgell i es correspon a la mateixa dotació que fins fa poc temps s’emprava per conrear aquestes terres. Originàriament, era un estany endorreic que gairebé s’assecava a l’estiu i que amb l’arribada de les aigües del canal es va convertir en una gran zona humida.
Des del punt de vista ornitològic l’estany d’Ivars i Vila-sana s’ha convertit en una de les zones humides més importants de Catalunya pel que fa a l’observació de les aus. Hi destaca la diversitat d’espècies que es poden observar: més de 200 al llarg de l’any, entre sedentàries, estivals, hivernants o de pas. D’altra banda, a l’hivern s’hi donen concentracions de centenars d’ànecs, fotges, gavines, fredelugues, etc. que han comportat que l’estany esdevingui la principal zona humida de l’interior de Catalunya.
 
L’estany disposa de dos punts d’informació situats a les zones d’arribada: (una al costat sud-est: accés des d’Ivars) i l’altra al costat nord-oest (accés des de Vila-sana i Vallverd), d’on parteixen els itineraris naturals equipats amb miradors, aguaits i plafons d’interpretació ambiental. En conjunt es tracta d’un espai natural de gran interès ecològic i preparat per fer-hi agradables passejades a peu i amb bicicleta. Al llarg del perímetre,  la profunditat és molt baixa (menys d’1 metre), de manera que proliferen les comunitats lacustres. I la profunditat màxima no arriba als quatre metres. Al llarg de l’estany s’hi han recreat illes amb diferents formes, pendents, alçades i emplaçaments que afavoreixen la fauna, especialment els ocells, amb punts de descans, alimentació i reproducció.
L’estany està situat a la comarca del Pla d’Urgell, entre les poblacions d’Ivars d’Urgell (2 km a l’oest), Vila-sana (2 km al nord-est) i Vallverd (a 1 km al sud). La capital comarcal, Mollerussa, es troba a tan sols 8 km de l’estany, mentre que Lleida es troba a 35 km i Barcelona a 140 km. Des de l’autovia A2 i a través de les respectives sortides d’Ivars d’Urgell o Vila-sana, s’hi accedeix amb menys de 10 km. També, des de qualsevol de les poblacions de l’entorn, s’hi arriba per camins rurals ben senyalitzats.
Més informació: http://www.estanyivarsvilasana.cat/ Fotos Núria Tomàs

No hi ha resposta

09 jul. 2015


Francesc a Llatinoamèrica

Aquest Papa Francesc és un home que acostuma a parlar clar i català. Vull dir que, quan diu les coses que diu, se l’entén. Ha canviat formes i ha canviat el llenguatge; i per això fa coses i diu coses que a alguns els deu costar digerir. Als nacionalistes espanyols, per exemple, els deu fer una mica mal a l’orella sentir algunes coses de les que diu. Només fa un parell de dies que en aquest mateix blog recollia unes paraules seves en què deia que “en alguns casos, les separacions resulten «inevitables i moralment necessàries». Ja sé que en aquella ocasió no es referia als catalans farts d’aguantar un amo mal tractador, però no ens caldria fer gaires esforços per tal de poder-ho aplicar perfectament a la nostra relació política amb Espanya.
Aquests dies és a Llatinoamèrica i torna a dir coses prou interessants com per anar-lo seguint. A l’ Equador, en ocasió de la celebració del Bicentenari de la independència d’Hispanoamèrica, no va dir el que va dir per nosaltres, però altre cop ens ho podem atribuir perfectament. O, si no, llegiu-ho vosaltres mateixos:
“El “crit d’independència” d’Hispanoamèrica va ser un crit nascut de la consciència de la falta de llibertats, d’estar essent oprimits i saquejats.  A aquell crit de llibertat propagat fa poc més de 200 anys no li va faltar convicció ni força, tot i que només va ser contundent quan va deixar els personalismes de banda.”
Tot i que se n’ha escrit molt i s’han fet estudis de tota mena de les causes de la independència d’aquests països, em sembla que aquestes paraules del Papa són un resum perfecte de per què s’arriba on s’arriba. I, per altra banda, no us sembla que podria estar parlant perfectament per nosaltres i que aquestes paraules les podríem aplicar a la situació política catalana actual?. A Llatinoamèrica els anhels d’independència van córrer com un regueró de pólvora una vegada van decidir-se a espolsar-se els colonitzadors que els sotmetien. Va començar Haití el 1804 i de seguida van continuar Equador, Bolívia (1809), Veneçuela, Argentina, Colòmbia, Mèxic, Xile (1810), Uruguai, Paraguai, El Salvador (1811), Perú (1820), Panamà (1821), Brasil (1822), República Dominicana (1844) i Cuba (1902).
A què va ser degut tot plegat? És evident que no hi ha una sola causa i que un dels factors principals és el mateix desenvolupament, maduració i presa de consciència que les societats fan d’elles mateixes i el desig de llibertat que totes elles tenen. Però hi han altres factors que, sens dubte hi ajuden, com per exemple, el grau de deteriorament moral i nivell de corrupció a que arriba la classe dirigent; o a la mentalitat colonitzadora que encara subsisteix en el subconscient de molts governants i polítics espanyols. Encara creuen que tot ha de seguir passant per Madrid i que les coses no es poden fer sense el seu permís. Perfecta mentalitat de colonitzadors.
Ahir a Bolívia va parlar d’un català que va deixar-hi allà la seva vida. Em refereixo al jesuïta Lluís Espinal. El Papa es va referir a ell amb les següents paraules:”El Padre Luis Espinal predicó el Evangelio, ese Evangelio molestó: por eso lo eliminaron“. Només arribar a Bolívia, Bergoglio va voler anar a la “curva Achachicala”, el lloc on el 21 de març de 1980 van assassinar al jesuïta català. Alguns ho han interpretat com un reconeixement del seu martiri i ja són molts els que reclamen la beatificació d’ Espinal. Una vegada allà va ordenar para el cotxe i, davant una gernació que feia 35 anys esperant un gest com aquest va demanar un minut de silenci i va resar un Pare Nostre. “Les pido que no se olviden de rezar por él, por un hermano nuestro, víctima de intereses de los que no querían que se luchara por la libertad de Bolivia. El padre Espinal predicó el Evangelio que nos hace libres. Que Jesús lo tenga junto a él”, va dir el Papa.
A principis del segle XIX van començar els moviments d’independència de les colònies americanes d’Espanya i Portugal. La Il·lustració francesa va servir de justificació ideològica per a la guerra d’ independència de la majoria de països llatinoamericans, però no va ser exactament aquesta la causa que la va originar. Més aviat va ser l’afartament que sentia aquella gent del domini polític, social i econòmic que Espanya i Portugal exercien sobre ell. Eren autèntics colonitzadors i ells es van començar a sentir brutalment colonitzats, amb tot el que comporta aquest terme. Van deixar de sentir-se persones lliures i van començar a sentir-se esclaus, justament perquè eren tractats com a tals. I això, amics meus, és de les coses que més revolten quan hom ho descobreix i ho sent dins seu. Burocràcia centralitzadora, prohibicions absurdes, impostos abusius, pèrdua de costums pròpies per imposició d’unes altres sobrevingudes i estranyes, imposició per la força de la creu i de l’espasa de noves creences i noves formes de vida, prohibicions i restriccions de tota mena… Totes aquestes coses van anar covant el malestar i van anar fent créixer el descontentament. La gent es va sentir oprimida i van començar a somniar poder ser sobirans de la seva pròpia existència.
Us sona a alguna cosa aquesta melodia? A mi sí que em sona i em sona ben a prop. Tant de bo sapiguem interpretar-la com ho van fer exemplarment, amb valentia, decisió i unitat-, tots aquests països. No ens haurà arribat aquest moment a nosaltres ara?.

3 respostes

29 juny 2015


Adeuwert.cat

Classificat com a Catalunya,CULTURA,Llengua

Arran del relleu de José Ignacio Wert al capdavant del Ministeri d’Educació espanyol VilaWew recull una excel·lent idea que la Plataforma per la Llengua ha engegat. No és res més que una campanya perquè tothom pugui fer-li arribar una postal de comiat amb missatges que recorden les accions i polèmiques que ha protagonitzat contra el català. Amb Adeuwert.cat, l’entitat ‘pretén de donar veu a la ciutadania per a fer evident el malestar que ha causat el ministre durant tota la legislatura amb la seva política contra la llengua catalana, l’escola catalana i contra el model d’immersió lingüística, reconegut internacionalment’.
Rajoy s’ha desempallegat d’un dels seus ministres més polèmics. Com sempre, ha estat prou covard (per això s’acostuma a fer la puta i la ramoneta com a bon gallec o  amagar-se darrera d’una pantalla de plasma) i ha anat pel camí més fàcil. No li servirà de res perquè el seu substitut Iñigo Méndez de Vigo és de la mateixa fusta. Serà difícil que el nou ministre es plantegi derogar la polèmica LOMQE perquè aquesta gent del PP són de pensament únic, d’idees fixes i encara no han après el que significa respectar els pobles i les seves llengües. Per ells faran!
El cas és que des d’aquesta pàgina web es pot enviar una postal de comiat a l’ínclit ex-ministre amb el benintencionat intent de col·lapsar el seu correu electrònic amb milers de postals de comiat. Que sàpiga què pensem els catalans d’ell!, diu la invitació. Per a fer-ho més fàcil hi ha uns formularis per omplir amb les nostres dades i amb uns missatges predeterminats. Està bé. És una manera de facilitar les coses. Però aquestes coses ja sabem el recorregut que tenen…
Però, pensant-ho bé, no està gens malament la idea. Jo ja li he enviat la meva postal amb un text de Manuel de Pedrolo. Possiblement jo hauria estat molt més agressiu i li hauria dit alguna cosa més. Com que no ho he pogut fer allà, ho faig aquí.
Mira, Wert, hauries de saber que una bona majoria de catalans estem molt emprenyats amb tu pel poc respecte que has mostrat envers nosaltres i envers la nostra llengua. Has falsejat la realitat –i ho saps- dient que els nois i noies catalans no saben prou castellà. Vas dir que no tenien “prou competència lingüística en castellà” quan la crua realitat de les dades ens diu que, com a mínim, la tenen com a la resta de de l’Estat i fins i tot hi ha alguns estudis que indiquen que el nivell és superior.
Senyor Wert (això de senyor, és un dir, perquè com diem per aquí “de porc i de senyor se n’ha de venir de mena” i aquest no és el teu cas) saps prou bé que a Catalunya les dues llengües conviuen amb total normalitat i que, si alguna surt perdedora, és el català. Només cal que et passegis per qualsevol barri de Catalunya. Saps també prou bé que la majoria de canals de TV emeten la seva programació en castellà. Saps prou bé que el català està en inferioritat de condicions en tots els àmbits i que, si no el defensem nosaltres, no el defensarà ningú. Potser va ser sense voler, però ho vas dir prou clar: “Hay que españolizar a los niños catalanes”. Un lapsus linguae? Segurament. Però vas dir exactament el que pensaves i durant tot el temps que has estat ministres has mirat de fer. Tu i tots els teus correligionaris del PP no heu fet més que ser tan bel·ligerants com heu pogut amb la nostra llengua. I, per acabar-ho d’adobar, ara se us hi ha afegit la Punset de Ciudadanos. Només faltava això!
Senyor Wert, sabem que no ets ruc. Sabem que ets una persona preparada. Què ho fa que t’has tornat així? Com és que una persona com tu diu el que diu i fa el que fa? Només hi ha una explicació: “poderoso caballero es don dinero” . O dit d’una altra manera: dóna molt bo asseure’s a la taula dels poderosos i tenir la sensació de que hom té poder. És pot ser arrogant i no passa res. Es por claudicar de les conviccions de joventut i no passa res. Es pot canviar de pell com les serps i no passa res. El poder és el poder, i de moment el teniu vosaltres. Però se us acaba. A tu ja se t’ha acabat i aviat se’ls acabarà a tots els del PP. Com diu la dita, “Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar”…
Senyor Wert, el pitjor de tot és que marxes tu i al teu lloc n’hi posen un que pensa com tu. Poca cosa guanyarem i estic segur que seguireu emprenyant fins al darrer segon que maneu. Sou tan miserables que no teniu en compte tots aquests anys de bona sintonia, de bona convivència i de pau en l’àmbit de l’ensenyament i de la llengua. Heu decidit fer-ne problema de forma artificial i ho heu aconseguit. No som nosaltres qui hem dividit la població. Heu estat vosaltres que heu creat un problema on no n’hi havia. Tothom sap que Catalunya és un país d’acollida i que aquí tothom és ben rebut, vingui d’on vingui i parli la llengua que parli. Aquí sabem acollir. Aquí tothom se sent acollit, fora d’alguns éssers estranys que la única cosa que volen és crear problemes.
Senyor Wert i senyors del PP: no us en sortireu. Estem massa avesats a lluitar i no sereu vosaltres els que ens tapareu la boca i ens lligareu les mans. Seguirem lluitant. I en aquest terreny de la llengua i la cultura estigueu ben certs que guanyarem.

No hi ha resposta

22 juny 2015


L’autèntic problema

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

48 Així que el filisteu s’avançà per enfrontar-se amb David, aquest va sortir dels rengles de l’exèrcit i corregué a plantar-li cara. 49 David va ficar la mà al sarró, en tragué una pedra, brandà la fona i va encertar el filisteu al mig del front. La pedra se li va clavar al front i ell caigué de cara a terra. 50 David havia vençut el filisteu i l’havia mort només amb la fona i una pedra, sense empunyar l’espasa. *(I Samuel 17, 48-50).
Tots coneixem aquesta història de David i Goliat, recollida a la Bíblia i tots sabem bé el que significa: és la victòria del petit davant del gran, del desvalgut enfront del poderós. No sempre el gran ha de guanyar inevitablement, per més que el petit sembla tenir-ho tot en contra. El problema que normalment tenim és que confonem el ser més fort amb ser més bèstia, amb el que té més força física. No sempre és així i a vegades el més fort té molt múscul i poc cap. Els llatins a aquest li deien  brutus, que  vol dir estúpid, brutal o irracional. D’aquí ve també la denominació jugar brut, que vol dir actuar no pas amb el cap i de forma lògica i recta, sinó amb trampes i amb trucs il·lícits. I molt sovint aquesta suposada superioritat és la seva més gran feblesa i debilitat, tal com ens explica el psicòleg Malcom Gladwell, cèlebre autor de La clau de l’èxit (Taurus, 2007). En un altre llibre seu ha re formulat el mite de David i Goliat defensant que els desvalguts, inadaptats i els febles (o, millor dit, els underdogs, una cosa així com “els previsibles perdedors”) no són en realitat les víctimes, sinó aquells que, precisament per les seves dificultats, arriben més lluny.
No sé si aquesta teoria és vàlida o no i si la podríem confirmar sempre. Potser no. Però em va bé per explicar-me a mi mateix per què he de tenir esperança i per què els catalans ho tenim millor del que sembla en aquests moments tan delicats, políticament parlant. És clar, però, que hem de ser més vius que forts. O dit d’una altra manera: hem de fer virtut de la nostra necessitat i hem de convertir en fortalesa la nostra aparent feblesa. No sé si ho sabrem fer i tindrem prou traça per fer-ho. No sé si ens ho acabem de creure prou. D’alguna manera a tots ens agrada sentir-nos febles quan sabem que no som poderosos com altres. Però hem de saber que la fortalesa és només una aparença, ens recorda Gladwell. Tots els Goliat tenen importants punts febles que un contrincant avesat pot descobrir i aprofitar.  “Si el més fort guanya totes les batalles, no hi ha cap esperança per a la resta de nosaltres, oi?”. Fins i tot els poderosos prefereixen identificar-se amb el desvalgut: “Si els mateixos que tenen tot el poder, tots els diners i tota l’autoritat són els que han de guanyar totes les baralles, ¿per a què seguir endavant? Així que aquesta història serveix per als que no tenim grans esperances, però hem de pensar que de tant en tant podem arribar al cim. Això és absolutament cert, i és del que tracten les històries dels underdogs “.
On és doncs l’autèntic problema? Mirem de descobrir-ho amb un exemple: Imaginem-nos una empresa relativament petita que s’enfronta a grans desafiaments degut al moment de crisi que li toca viure. Per començar, actua en un mercat interior que s’ha estancat o potser fins i tot reduït. Imaginem-nos que aquesta empresa té una petita porció del mercat i s’enfronta a un competidor dominant. Per si faltés alguna cosa, aquest competidor dominant té el poder i els mecanismes d’un Estat, rep tots els subsidis que necessita i que li permet, si cal, regalar el que produeix. L’empresa petita, en canvi, ha de vendre el seu a un preu que, com a mínim, li permeti recuperar uns costos extremadament rígids. Amb totes aquestes dades a la mà, el pronòstic és senzill: en poc temps l’empresa dominant acabarà per quedar-se amb tot el mercat, per la simple raó que està regalant el que l’altra ven.
Però, què passa si no és això el que realment veiem que passa i si, en contra de tot pronòstic, l’empresa gran i subsidiada no deixa de perdre clients durant de mica en mica, mentre que l’empresa petita aconsegueix vendre el seu producte cada vegada a més gent i fins i tot sap trobar clients a l’estranger? La resposta òbvia l’hem de trobar en l’enorme diferència que hi ha en la qualitat del producte. El producte que ven l’empresa gran cada dia té menys atractiu. S’ha comprovat que ha perdut competitivitat al mercat. Per tant, és el moment adequat per al petit, per al que té un producte atractiu, de qualitat i il·lusionador.
Per tant, en el mateix problema podem trobar el camí per a la solució. Tot és qüestió de saber plantejar-lo bé, de ser més viu i més llest que el contrari, de saber definir l’estratègia adequada i anar més units del que estem ara. Allò de que la unió fa la força segueix essent veritat i ens ho hem de creure. Per a mi, aquest és l’autèntic problema i també la única solució. I és exactament el que em preocupa veient el que estic veient…

No hi ha resposta

18 maig 2015


El dia del gos

Classificat com a Mollerussa,SOCIETAT,Tradicions

Aquí a Mollerussa avui és “el dia del gos”. Segurament que molts dels que llegeixin l’expressió “dia del gos”preguntaran : dia del què? És normal que certes expressions només es facin servir en algunes comarques i siguin totalment desconegudes en altres. Aquí al Pla d’ Urgell és aquesta amb expressió que s’ha batejat des de temps immemorials l’endemà del dia de la festa major, que abans era considerat també com a mitja festa («el gos» significa la peresa de treballar en tal dia). Ens explica aquest significat el blog EL DIA DEL GOS“L’explicació, com qualsevol expressió popular, no és única i varia en funció del lloc d’origen. D’aquesta manera, podria fer referència a l’aprofitament que s’acostuma a fer del que ha quedat, de les viandes de festa dels dies anteriors, però també podria fer referència al fet que l’endemà del dia gros de festa major, la gent dorm fins ben tard per recuperar forces, fent que tot el poble s’impregni d’un silenci que sols els lladrucs del gossos trenquen”. («El dia del què?», al blog El dia del gos (http://eldiadelgos.blogspot.com).

Deia que aquí a Mollerussa avui és el dia del gos perquè aquest darrer cap de setmana hem fet Festa Major en honor de Sant Isidori. La Viquipèdia ens diu que Isidor de Quios o Isidori (el nom pel que és anomenat a Mollerussa, d’on és patró) (Alexandria, Egipte, s. III –Quios, Grècia, 251) fou un marí egipci, cristià i màrtir durant les persecucions de l’emperador Deci. De totes maneres, això del dia del gos era abans. Ara, l’endemà de la Festa Major tothom ha d’anar a fitxar, tal com correspon a una societat moderna on ja no hi ha gaire temps per la mandra, a no ser que hom estigui jubilat (com és el meu cas), o s’estigui en l’atur, que malauradament és el cas de molts.

Parlem de Festa Major i no pas de Setmana Gran, senyors del BBVA! Això de Semana Grande és molt propi d’ Euskadi  i no sé si d’algun altre lloc, però aquí no ho fem servir i queda una mica ridícul (i poc entenedor) anar a treure diners d’un caixer i trobar-se amb un rètol que diu que canviarà l’horari del banc per la Setmana Gran. No sé de qui va ser la idea del cartell i qui n’és el responsable. Però trobo que és tenir molt poca sintonia amb el país i poca sensibilitat amb els clients catalans batejar com a Setmana Gran una cosa que s’ha dit sempre Festa Major. Deu ser cosa dels bancs que, en general, cada vegada tenen menys sensibilitat amb els clients per més que se n’omplin la boca tot sovint i no s’adonen que són els clients qui els donen vida i no pas al revés. Ahir mateix vaig decidir posar-me amb contacte amb un banc dels anomenats ètics per tan de fer-me’n client i anar abandonant progressivament el de sempre…

Tant de bo puguem anar celebrant moltes festes majors més i tant de bo que siguem capaços de transformar-les punt de trobada d’una comunitat local que es reuneix anualment a l’entorn d’uns escenaris comuns –la plaça, els pavellons, l’església, els actes culturals, festius o esportius, etc – i que afirma la seva existència com a col·lectiu a partir d’uns referents simbòlics compartits, cosa cada cop més difícil amb la varietat d`ètnies i cultures cada com més diverses que conforma la nostra societat. Perquè m’he adonat que als actes de les Festes Majors hi participen molt poc els nouvinguts i caldria veure de fer alguna cosa més per tal de que també es convertís en una festa que trobessis propera i en la que s’hi trobessin còmodes. Caldrà pensar-ho.

No hi ha resposta

23 març 2015


Veïns

Tenir bons veïns és una cosa molt interessant. I útil. A vegades, la família i els amics els tenim lluny i no gens a mà en aquells moments d’urgència en què necessitem algú. I aquest algú que tenim més a mà són els veïns que, si son bons i hi tens bones relacions, hi pots comptar per a tot el que convingui. En canvi, si no hi tens  confiança o directament estàs a mata-degolla amb ells –com a vegades succeeix- estàs ben fregit i et trobes amb una espècie d’indefensió total.

Pensava en això mentre llegia un text de Juan Martín Posadas(un conegut meu que havia estat senador a l’Uruguai i que ara es dedica a escriure) que parlava de com en poden ser de perillosos els veïns. Ell es referia a l’ Argentina i al Brasil, dos gegants que poden aixafar el ‘paisito’ només que moguin un mil·límetre un dit del peu, i que els seus respectius problemes político-econòmics hi arriben sempre com un tsunami molt perillós. Tot i que és un llarg debat, molt creuen que l’Uruguai va néixer gràcies als bons afers i múltiples tripijocs de Lord Ponsonby, un altiu i eficient diplomàtic anglès que el govern de Londres va enviar al Río de la Plata. Al desembre de 1824 el Parlament anglès va reconèixer les Províncies Unides del Rio de la Plata i hi va signar un acord comercial. Quan la província Cisplatina es va revoltar contra el seu aliat, l’Imperi de Brasil i Buenos Aires va donar suport als díscols orientals, Londres es va posar en campanya per arreglar les coses i va encarregar la tasca als seus hàbils diplomàtics i va enviar-hi a Lord John Ponsonby, com Enviat Extraordinari i Ministre Plenipotenciario. Tot i que va deixar escrit que allà no s’hi trobava gens a gust, Ponsonby es va mostrar extraordinàriament apte i eficient per a la tasca que li van encomanar. El seu objectiu era aconseguir la pau, mantenir les aliances i afavorir el comerç sense involucrar militarment Anglaterra. Per a això va identificar amb lucidesa cadascun dels actors, la seva personalitat i els seus interessos i va aconseguir una comprensió rica i complexa de tots ells. També va veure la potencialitat de la Banda Oriental per assumir el seu propi destí: el millor port del Plata, sòl fèrtil, el millor clima de la regió. “Molts dels seus habitants […] són tan cultes com qualsevol persona de Buenos Aires i molt capaços de constituir un govern independent, probablement […] ben administrat.”

Complerts els seus objectius va tornar a Londres i aviat li van encomanar una nova destinació amb una certa similitud amb la que acabava de dur a terme. El Congrés de Viena, que estava reorganitzant Europa, va reunificar després de tres segles Holanda i Bèlgica per aconseguir una potència forta enmig de Prússia i França. Però Guillem I, incapaç de tancar ferides seculars, no es comportava com a monarca del “Regne Unit dels Països Baixos” sinó com a rei holandès i ocupant de Bèlgica. El 25 d’agost de 1830 al teatre de la Monnaie de Brussel·les, es representava una òpera: “La Muette de Portici”. Quan el tenor cantava l’“Amor sagrat de la pàtria / doneu-nos l’audàcia i l’orgull”, el públic va sortir del teatre al crit de “Visca la llibertat”, i es va reunint una multitud revoltada per tot el país. Guillem I va enviar 12.000 soldats a Brussel·les, hi va haver uns 1.200 morts d’ambdós bàndols i al novembre un Congrés Nacional belga va declarar la independència.

L’1 de desembre va arribar Lord Ponsonby amb la recurrent missió d’aconseguir la pau i mantenir l’equilibri europeu sense involucrar militarment Anglaterra. Una altra vegada va posar en joc la seva mirada autònoma i de llarg termini, notable coneixement dels homes, energia i capacitat per adequar les seves apostes a la marxa dels esdeveniments. Primer va recolzar als “orangistes”, partidaris dels holandesos, per evitar que els belgues s’unissin a França. Però un dia, mentre caminava per Brussel·les va veure una baralla entre nens; un d’ells va insultar l’altre dient-li: “francès pollós”. Probablement li van venir a la memòria aquells llunyans orientals que toleraven malament als porteños i brasilers. L’endemà va anar a veure a Jean-Baptiste Nothomb, un dels líders belgues i li va dir: “Creu que els belgues tenen la força per esdevenir una nació lliure? Se sent capaç de respondre per aquest país? Si és així compti amb mi “. “El regne de Bèlgica va néixer en aquest moment”, diria després amb orgull. Per imposar l’alternativa del príncep bavarès Leopold, Ponsonby va proposar, va negociar i va amenaçar. Al Congrés es va llegir una carta seva on donava a entendre que si s’hi oposaven, les coses podrien anar tan malament que es podria arribar “fins a la mateixa extinció de la paraula` belga` “.

L’any 1832 va ser enviat a Turquia, un polvorí internacional que el va tenir com a protagonista durant nou anys. Altre cop hi va intervenir amb una certa reconeguda eficiència. Guizot, el polític i historiador francès, va realitzar una interessant observació sobre el caràcter de Ponsonby i per extensió a la diplomàcia britànica en general: No estava integrada per mers funcionaris, executors dòcils de les ordres d’un govern, sinó per aristòcrates amb segles de ” pràctica en un govern constitucional “. D’allí la seva independència de criteri respecte als seus propis ministres. “Lord Ponsonby va arribar a l’ambaixada de Constantinoble dient:`sóc aquí perquè vaig voler, i faré el que vulgui i me n’aniré quan em sembli bé`”. Era un diplomàtic que sabia fer la seva feina i creia de veritat que valia la pena fer-la bé.

Tota aquesta llarga història sobre aquest bon home m’ha fet pensar en què és molt important tot el que els catalans puguem anar fent en aquests temps tant interessants que estem vivint com a poble que necessita una sortida,que la busca i que segur que, tard o d’hora, la trobarà. Cal anar preparant el terreny, cal anar construint estructures d’estat i no deixar que ens prenguin les poques que tenim, tal com està decidit a fer el PP (ho veiem cada dia). I, si fos possible, tot això ho haurien de fer en bloc tots els partits que creuen en la independència –cadascú a la seva manera, però que hi creuen-.

Crec necessari i imprescindible que es facin les coses bé i sense presses. En moments com aquest cal no tenir pressa –tot i que en tinguem molta- i que és millor allò de ‘poc a poc i bona lletra’ o com diuen els castellans ‘vísteme despacio que tengo prisa’.  Nosaltres hem de mirar de fer les coses tan bé com sapiguem, però tot i així no hem d’oblidar mai que tenim uns veïns que poden ser aliats i facilitar-nos molt les coses o poden ser enemics aferrissats que mirin de posar tants pals a les rodes com els sigui possible. D’Espanya ja sabem que n’hem d’esperar. Però ¿i dels demés membres de la Comunitat Europea?. ¿Ho treballem prou? ¿Serem prou vius i pràctics com per anar a convèncer aquells que en realitat manen? Potser caldria que aprenguéssim una mica de la història i convèncer als que en realitat tenen l’autèntic poder i manen de veritat al món, que siguin tan pragmàtics com ho va ser Lord Ponsonby i Anglaterra en aquelles ocasions. Una mirada seriosa o una paraula de la Merkel, per exemple, val més que mil discursos abrandats de Rajoy i tots els pals a la roda que ens vulgui posar. Caldria no oblidar-ho.

No hi ha resposta

10 febr. 2015


El tren del record

Classificat com a Castellnou de seana

25789_cat_ADAPTA_638_180

(Col·laboració per a l’Anuari Castellnou de Seana 2014, que es va presentar per la Festa major d’ enguany) . En la foto, una vista general del centre de Castellnou de Seana.

—————————————————————————————

EL TREN DEL RECORD

Era un dia de finals de Setembre. Em sembla que era el dia de Sant Miquel de l’any 1959 quan agafava l’Alsina Graells, passada la costa del Pont del Rei de la Carretera Reial, amb destí al Seminari de Solsona. M’acompanyava el pare, una maleta vella de fusta que el pare ja havia fet servir anys abans, un vell baül ple de coses personals, un matalàs d’escuma marca Pirelli que havíem anat a comprar uns dies abans a Lleida i moltes expectatives, força il·lusions i una mica de por per la incertesa del que m’esperava. Només havia passat fora de casa alguna temporada d’estiu a casa dels avis materns i poca cosa més. Aquell dia, per tant, va ser quan vaig tenir la sensació de que marxava definitivament del lloc de la meva infància: el petit poble de Castellnou de Seana.

Pensant-ho bé ara, potser no va ser aquell dia que me’n vaig adonar, perquè amb 11 anyets un encara no s’adona de gran cosa. Però sí que en realitat aquell dia va resultar ser –amb la perspectiva dels anys- com una espècie de trencament amb el poble, amb els amics, amb una realitat que havia viscut des de la meva infantesa. Els Seminaris d’aquell temps et feien viure en un altre món, en una bombolla que es transformava sovint en una espècie d’absurda i cruel ruptura vital amb el teu món, el teu entorn i amb la teva gent. Allò era un dur internat on s’hi passava fred a l’hivern, una mica de gana i on et deixaven tornar al teu poble només tres mesos a l’estiu i dues setmanes per Nadal. I tot això, sempre amb un ferri control i un marcatge ben proper i directe del rector del poble. No et deixaven anar al cine –per allò de la moral i els bons costums-, et controlaven la vida, les amistats, els que feies i el que deixaves de fer. A final d’estiu el rector rubricava una espècie de certificat que donava compte de la teva conducta i que havies de presentar als superiors. Uns altres temps, certament, però uns temps que queden ben gravats al record.

Ja de més grandet, hom s’espavilava per buscar feina durant l’estiu, generalment fora del poble. Tot plegat feia que te n’anessis deslligant poc a poc i que els llaços s’anessin afluixant lentament i inevitable. Però, tot i aquesta espècie de trencament, he tingut sempre molt clar que Castellnou és el meu poble. Sempre he tingut ben clar d’on venia i quines eren les meves arrels i d’alguna manera també he tingut sempre ben present en mi aquell principi que diu: “Si no saps d’on vens, com pots saber on vas?”. La vida et porta per camins tan diversos, inimaginables, inesperats -i a vegades estranys- que és fàcil que un es pugui despistar (sortir de la pista), perdre el rumb i acabar sense saber ni on vas, ni d’on vens. I això trobo que no és bo. Caminar perdent el nord, sense saber –encara que només sigui una mica- on vols anar no ho recomano a ningú. Per això és sempre molt psicològicament saludable tenir referències exactes i segures, com pugui ser-ho el poble on has nascut o viscut, la família, els amics, l’olor d’aquella terra que t’impregna l’ànima o l’horitzó d’un paisatge que mai a la vida et podràs treure del cap.

Sempre que torno al poble i passo per davant de la casa on vaig néixer, trepitjo els seus carrers, entro a l’església o veig de lluny la inconfusible silueta del campanar amb les cases arrecerades entorn seu, no puc deixar de sentir una nostàlgia immensa i una espècie de malenconia de la meva infància. Aquell és el meu poble!. Allò és quelcom meu! De cop em venen una colla de records que s’han quedat com a marques indelebles en el meu cervell. Recordo aquella plaça de terra, envoltada de grans plataners, on jugàvem a futbol; els horts on hi havia alguna fruita per anar a collir d’amagat; el grup d’amics que ens reuníem per anar a “fullar nius” amb una canya llarga, en la que hi lligàvem un filferro en forma de ganxo al cap; les guerres a cops de pedra contra els nens d’altres barris, o qualsevol altra malifeta que el Sr. Reynal es cuidava prou bé de repassar l’endemà a l’escola. Perquè, inevitablement, tot arribava a les oïdes del Sr. Reynal, que procurava anar redreçant com podia aquells nens una mica torçats i salvatges. Jo, que vivia més o menys a la meitat del carrer de Sant Blai, anava “al poble” quan havia d’anar a comprar a Cal Bessó, a l’església per fer d’escolà a Mn Josep, al cafè de Cal Jocs o a “estudi”. I anàvem a “les casetes” quan passàvem de Cal Manjon i anàvem a jugar a futbol en alguna d’aquelles eres que hi havia a la sortida del poble, amb la seguretat de que l’ Antoni de Ca l’Aranya tindria una pilota de cuir per jugar, en un temps que tenir una bona pilota era tot un luxe.

Recordo com de ben petit anava amb el padrí a prendre el sol als munts de feixos de llenya que el pastisser Macel·lí tenia per al seu forn. Allà s’hi reunien una colla de padrins a passar l’estona i fer petar la xerrada. Com a diversió ben barata, el vell Jandó s’havia acostumat a fer-nos córrer al voltant de la plaça als nens que voltàvem per allà i com a premi teníem algun caramel dels que sempre portava a la butxaca… I recordo com la Rosita, sempre riallera, em despatxava el pa de quilo que diàriament havia d’anar a buscar –pel fet de ser el germà gran- pel consum diari de casa…

Records i més records! No s’acaben mai si et poses a recordar… Una coneguda cantant francesa de la meva joventut –Françoise Hardy– deia  en aquella cançó “La maison où j’ai grandi” (La casa en la què he crescut) “quan miro el passat i veig la casa on he crescut, em venen al cap un munt de coses”… “Quan vaig deixar aquell moment de la meva infància ja sabia que hi deixava el meu cor. Tots els meus amics envejaven la meva sort en anar a la ciutat, però jo encara penso en la seva felicitat i en les seves rialles i em deia: “Tornaré algun dia, un matí qualsevol, entre les vostres rialles; sí, algun dia agafaré el primer tren del record”… “El temps ha passat i aquí estic, buscant en va la casa que estimava”…

Tornar a un lloc després de molts anys -“agafar el tren del record”- és exposar-se a trobar que ja res no és igual, que les coses inevitablement han canviat molt, perquè el món sencer ha canviat molt, les persones hem canviat també molt i, naturalment, ja res no és com era. Però el poble és aquí i el podem reconèixer tot i que hagin canviat les places, les cases, els rostres… El poble, és el poble i sempre està disposat a que hi puguem tornar, sempre ens rep amb els braços oberts i sempre hi trobarem alguna cosa d’allò que ens va fer com som, d’allò que va alimentar el nostre cos i el nostre esperit; al nostre poble sempre li haurem d’agrair el que ens va donar i el que ens va oferir; haurem d’agrair la generositat dels mestres, dels amics, dels veïns, de la família, dels costums, dels infinits detalls d’una cultura antiga que es va passant de generació en generació, en silenci i sense adonar-nos-en. El poble fa la gent, la gent fa el poble i tots junts fem aquesta terra –aquest altre Poble amb majúscula- que tant estimem i pel que tots lluitem, cadascú a la seva manera.

Alguns s’omplen la boca amb allò de que “són ciutadans del món”, com volent dir que són gent de mentalitat oberta, que no són pobletans, provincians, gent tancada, que accepten la diversitat cultural, que han corregut món, gent sense banderes, gent que creu molt en la globalitat… Està molt bé tot això de voler ser ciutadans del món. Però potser que no s’oblidessin que hi ha unes arrels i que el “món gran” comença amb el “petit món” que ens va parir i ens va veure néixer i créixer. En un gran arbre té la mateixa importància el que es veu com el que no es veu. Les arrels són tan importants com el tronc o les rames. Millor dit: sense arrels, ni tronc ni rames no són res i a la primera ventada se’n va tot a terra. Per poder ser de tot arreu, primerament s’ha de ser d’un lloc i s’ha de recordar que tots tenim uns orígens que ens han fet com som o el que som. Per tant, ens cal mirar enllà, sempre més lluny, però sense oblidar mirar de tant en tant aquell raconet on vam néixer.

No hi ha resposta

02 gen. 2015


Què ens portarà aquest any?

Classificat com a Amistat,Catalunya,Independència

SDC10787

Al darrer apunt que escrivia al blog -ja a les darreres escorrialles de l’any- deia que un canvi d’any ve a ser com una fita o un moment important en el cicle vital de cadascú. El simple fet de despenjar de la paret el calendari antic i substituir-lo per un de nou, ja ens indica que alguna cosa canvia. Acostumem a penjar calendaris novíssims, flamants i amb unes fotos resplendents que ens acompanyaran i alegraran la vista tot un any. Quan jo faig aquest gest tan insignificant sempre em faig la pregunta: què ens portarà aquest any?. I mai podem contestar amb certesa i la resposta sempre queda ballant a l’aire; realment mai no ho podem saber i quasi sempre l’any nou ens dóna alguna sorpresa… Cada nou any  -i de fet cada dia- ens porta moltes coses bones i dolentes; però també és cert que cada any es produeix algun fet força més transcendent que els altres, que ens deixa una marca significativa per bé o per mal.

Ara fa justament un any (era el dia 4 de gener) que rebia un correu electrònic d’un amic que no feia gaire que havia conegut. Feia més o menys un parell d’anys. Em refereixo al Josep M  (Zum) Boix Masramon. Ens vam conèixer a través d’aquest blog i, només per això sol,  considero que ja ha valgut la pena que un dia hagués tingut la bona idea de començar-lo. D’una altra manera, és molt probable que mai a la vida ens haguéssim trobat i conegut. Es veu que ell anava entrant al meu blog i, de tant en tant, m’anava deixant algun comentari. Jo no sabia qui era, fins que un dia em va escriure un correu molt bonic explicant-me que em llegia, qui era ell i com sintonitzaven els nostres pensaments en un munt de coses. Ben poc temps després -el 3 d’ abril de 2014- Josep M (Zum) Boix Masramon es moria d’un càncer a Sant Miquel de Campmajor als 69 any d’edat.

Deia que era el 4 de gener de 2014 quan rebia –suposo que juntament amb una altra bona colla d’amics i familiars- un correu seu. La malaltia no l’havia deixat felicitar el Nadal com ell hauria volgut. I se’n dolia. Voldria fer públic ara aquest correu, estant com estic ben segur que a ell no li sabria gens de greu i que potser fins i tot li agradaria prou. Deia així:

A m i c s,        

M’hauria agradat fer-vos aquestes ratlles camí del Nadal. O bé arribats ja com qui diu a Betlehem  amb Maria, Josep i l’Infant, embolcallats tots per la bondat, la justícia i la pau.

Però els dies han anat passant i la cavalcada imparable del 2014 se’ns endú endavant. De moment, segueixo hospitalitzat a l’hospital Josep Trueta de Girona, perquè m’han diagnosticat una  creixença del càncer que crèiem extingit. El tractament que estic rebent és immillorable, digne d’una Catalunya independent i millor que la que coneixem. Pel que fa a calendari, els metges prefereixen no arriscar res. En fi, pau, serenor i molta calma.

És veritat que de tant en tant em ve a trobar la recança per tantes coses precioses, les més habituals de cada dia que m’agradaria dur a terme. Però ara se’m va fent clar que el camí que se’m proposa és un altre: agafar el bastó i emprendre com a fill pròdig la direcció de la casa del Pare del Cel. M’han ensenyat que la seva compassió i comprensió sobrepassen tot el que podem entendre de manera que hi vaig amb tota confiança, dient amb el salmista i amb el Nabí Estic en mans del Senyor, ¿com podeu dir-me ves-te’n arran, ocell, per les muntanyes? sóc a les seves mans cosa a desfer i refer. ¿Què hi fa si passo d’aquest món? Déu ve.

El meu deute amb cadascun de vosaltres és molt gran, ja que n’he rebut molt més del que jo he donat. Us desitjo el bo i millor per aquest 2014 confiant que juntament amb el nostre país Catalunya, fareu passos decisius cap a la dignitat, la llibertat i  la justícia.

Rebeu una abraçada estreta,

Z u mSDC10791

Com podeu veure, aquesta va ser un dels regals enverinats amb que ens va obsequiar l’any 2014 als familiars i amics seus. Una molt mala notícia per començar l’any. L’estiu anterior havíem tingut l’ocasió de poder-nos conèixer personalment aquí al Pla d’Urgell -on ell hi tenia molts antics i  bons amics-, en una trobada que vaig explicar al seu moment en un apunt del meu blog i que titulava  L’abraçada amb l’amic irreal. Va ser tota una tarda de xerrada tranquil·la a l’ombra d’una alzina. Era una persona amb qui feia de bon parlar i, sobretot, de bon escoltar. Vam acceptar la seva invitació a una proposta que ens havia fet un temps abans de veure’ns algun dia a casa seva a les Comaleres de Falgons, en un bonic paratge a cavall del Pla de l’Estany i la Garrotxa, a les envistes del Canigó. Em deia en una altre correu anterior:

No són pas poques les ocasions en què les vostres contribucions a la reflexió col.lectiva desvetllen ressons i sintonies dins meu. Tot plegat em porta a fer-vos una proposta un xic agosarada. Ens faria il·lusió conèixer-vos i compartir una estona del camí que tots estem fent. Com aquells qui coincidint en un entreforc, asseguts en un prat o a la vora de la llar de foc, posen en comú reflexions, notes de viatge, pistes, horitzons vitals, silencis… Per després reprendre la recerca, cadascú amb nou alè i cantant Amistat uneix-nos, llibertat deslliura’ns.

No vam arribar a temps de poder anar a visitar-lo casa seva i em va saber greu. Però sí que vam arribar a temps de poder-nos trobar una tarda sencera al Pla d’ Urgell i gaudir del seu somriure ample i de la seva serenor tranquil·la. Escoltant-lo ho notaves en ell un pou de saviesa, feta de meditacions i silencis i que sortia amb les paraules justes per expressar conviccions profundes. Per això voldria acabar aquest apunt amb unes altres paraules seves que podrien ser ben bé uns excel·lents desitjos per aquest any que acabem d’encetar:

Confio que els catalans, siguin quines siguin les seves arrels, trobarem com avançar resoltament cap a la dignitat i la llibertat. Ja sabeu com aprecio els altres pobles ibèrics, però ara penso que ens cal fer aquest pas en bé de tots. Hi ha hagut moltes oportunitats per a resoldre-ho  –no solament aquests trenta-cinc anys, sinó durant segles–, i no hem pogut, o no ho han volgut els qui podien. Tant de bo ara que la força bruta no pot impedir-ho fem aquest pas endavant amb fermesa. En bé de tots.

Que així sigui, Zum! I tu des del cel dóna’ns un cop de mà…

Una resposta fins a ara

17 des. 2014


El meu paisatge

Classificat com a Catalunya,Païsatges,Pla d' Urgell

Joan Maragall, en el seu conegut poema Cant Espiritualdiu que li agrada el món on viu, sense especificar-ne un lloc concret:

“Si el món ja és tan formós, / Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, / què més ens podeu dâ en una altra vida? // Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre, / i el cos que m’heu donat, Senyor, / i el cor que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!” (Joan Maragall, Cant Espiritual).

Però tots tenim un paisatge preferit, que sentim nostre, que estimem potser més que els altres; potser perquè sentim que hi tenim posades ben fondes les nostres arrels i perquè, des que vam obrir els ulls, l’hem vista, ens ha acaronat, hem respirat el seu aire i hem begut de la seva llum. Els paisatges han ajudat molt a ser com som i d’alguna manera ens marca profundament. Una vegada vaig sentir a dir a un òptic-optometrista que fins i tot influeix més del que ens pensem en el tipus de visió que tenim perquè l’habitud de l’ull a un tipus de paisatge determinat fa que l’ull –i per tant la nostra visió- tendeixi a que tinguem miopia o hipermetropia. L’ull s’acostuma ja des del moment de la naixença a mirar grans distàncies o a mirar curt. Es veu que no és el mateix plana oberta o vall de muntanya tancada. No sé si és exactament així… Però sí que estic segur que el paisatge pot influir més o menys en l’estat d’ànim, en la nostra manera de veure les coses, en el caràcter, etc.

Jo sóc del Pla d’ Urgell i, per tant, estic acostumat i m’agrades les planures amb aquelles postes de sol llargues i de mil colors. Aquí a la nostra terra sembla que el sol no se’n vulgui anar, tot el contrari de les valls muntanyenques en què el sol es pon de patac i en un tres i no res es queden fosques. A mi m’agrada prou la plana d’ Urgell, amb els seus cultius, les seves sèquies i canals, els seus colors, les seves boires, els seus freds i les seves calors, els seus arbres i les quadrícules del seus cultius. La qual cosa, però, no treu que també m’agradi prou la muntanya i el mar o altres paisatges ben diferents. Però jo m’he acostumat al meu i m’hi sento còmode. Gaires dies de mar o de muntanya em cansen i sembla que ja tinc ganes de tornar a la plana riallera del meu Pla d’Urgell.

Perquè la mà de l’home ha convertit aquella plana agresta i dura en quelcom rialler, alegre i fàcil d’habitar. Les terres que integren aquesta plana interior del nostre país eren conegudes amb el topònim d’origen àrab «Mascançà» i també com el «clot de l’infern» o «la plana del diable». Tot això succeïa, és clar, molt abans de que Pau Vila en tracés uns límits aproximats el 1931, d’acord amb la topografia que marca uns límits naturals ben determinats i que actualment comprèn vàries comarques administratives La plana d’ Urgell sobrepassa, per tant, els límits del que estrictament és la nova comarca anomenada Pla d’Urgell. Abans d’arribar-hi l’aigua aquesta plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi, encara que ja al segle XVIII va començar a colonitzar-se i a transformar-se de veritat quan va començar a ser conreada més seriosament i s’hi va començar a sembrar, sobretot gra. Els anys que la pluja acompanyava els pagesos anaven vivint, però els anys de sequera, malament rai! . A partir del 1862, amb l’arribada de l’aigua, les coses van canviar totalment i llavors la transformació ja va ser radical.

M’agrada la plana d’ Urgell en les seves diferents estacions de l’any perquè trobo que la fan tan diferent que dóna bo contemplar-la en cada un dels seus moments. I tots els moments són bons i tots tenen la seva gràcia. Com les persones que, si sabem parar-nos-hi una mica, trobarem que són boniques en cada moment de la seva vida, des de la innocent infantesa fins a l’arrugada vellesa.

M’ha fet escriure aquest breu apunt algunes lectures ben interessants que acabo de llegir en aquesta pàgina web titulada  CENTRE DE RECERQUES DEL PLA D’URGELL “MASCANÇÀ”. Hi trobareu material de tota mena, sigui històric sociològic, econòmic, geogràfic, etc. d’aquesta plana. Que us sigui de bon profit la seva lectura.

No hi ha resposta

20 nov. 2014


Jo no he votat… encara.

Classificat com a Catalunya,Independència

DSC_0021

El 9N em va agafar de viatge a Canàries, tal com us explicava en l’apunt anterior. Quan vaig saber que aquell dia podria votar el SÍ-SÍ i que justament m’agafaria a fora, vaig sentir una profunda decepció pensant que em perdria aquest moment tan esperat i tan excepcional. Però tenia el viatge demanat i em va semblar que no l’havia d’anular. Després vaig saber que podria anar a votar fins el dia 25 i vaig quedar més tranquil.

Encara no ho he fet, però ho faré. I tant que ho faré! Serà un granet d’arena més en aquest camí cap a la independència que entre tots anem fent mica en mica. Jo estava convençut que el 9N seria un èxit, tal com va ser, per més que alguns els menystinguessin i el tractessin de botifarrada… Per què s’empipen tant i tant els molesta si només era una botifarrada sense importància? La realitat autèntica és que s’han anat adonant que la cosa va seriosament i que un gran gentada està disposada i ben decidida a anar fent passos. Potser podien ser més, però jo trobo que no ha estat pas malament i que segur que s’hi afegirà molta més gent si fem les coses bé.

Aquell dia era a Tenerife. Quan feia la maleta el primer que vaig pensar va ser que no podia oblidar posar-hi la samarreta amb la V i la frase “ARA ÉS l’HORA”. De seguida vaig pensar que, ja que no podia ser a Mollerussa votant, faria el gest simbòlic de passejar-me tot el dia per Tenerife amb aquesta samarreta. I així va ser.

Ja a l’hora de l’esmorzar a l’hotel vaig trobar alguns catalans que ens vam saludar efusivament i algun d’ells va considerar que havia estat una bona pensada lluir-la justament aquell dia. Ens vam desitjar sort. I durant el dia. mentre passejàvem, notava que molts se la miraven (alguns amb curiositat i altres amb il·lusió). Ens anàvem informant de com anaven les coses i ens animàvem mútuament. No vaig recollir cap comentari negatiu o ofensiu i, en canvi, una bona colla de positius. Fins i tot un cambrer em va dir: “Bon dia y suerte para los catalanes” .


Deia que aniré a votar a la Subdelegació del Govern a Lleida i ho faré amb il·lusió, tot i que trobo que les coses no acaben d’anar bé del tot, segons la meva percepció i el meu entendre. Trobo a faltar més unitat entre els partits; trobo que hi hauria d’haver menys baralles, menys mirades de reüll i mirar més tots junts a la fita que hem d’assolir. Crec que és hora de deixar els tacticismes egoistes i saber que és l’hora de la unitat i de la generositat. Hem de pensar que ningú és imprescindible, però que tots som necessaris. Som una petita baula de la cadena o un petit gra d’arena. Però imprescindibles tots. Crec també que ara no és l’hora de les presses. Cal buscar la pedra ferma on posar el peu per travessar el riu en aquest moment delicat i no enfonsar-nos. Poc a poc i bona lletra, diuen. Cal fer passos segurs, meditats i ben calculats. I, per damunt de tot: UNITAT en l’objectiu. Crec que anem per bon camí si som capaços d’anar junts. El vot que depositaré a l’urna de cartró, el dipositaré amb aquesta secreta esperança de que les coses aniran bé i amb molta, molta il·lusió.

No hi ha resposta

19 oct. 2014


Tant els fa

Classificat com a Catalunya,España

Tant els fa veure els carrers i les places plens de gent cridant independència. Ells segueixen immòbils amb la seva. Ningú els fa baixar del burro. “Els que es manifesten avui no representen el poble de Catalunya”, deia la Camacho avui mateix veient la Plaça de Catalunya de Barcelona plena. Segueixen obstinats en dir que tota aquesta gernació no representa res. Aquest no són catalans, ni representen Catalunya, ni res que s’hi assembli. Els únics bons catalans són ells. Els que volen que tot segueixi com sempre, que tot sigui com sempre ha estat i que diuen que no hi ha cap motiu per haver de triar entre el pare i la mare, encara que el pare o la mare (és igual qui sigui el mal tractador) et pegui, et maltracti, et faci passar gana i ni reconegui la teva existència. Res de res! Cal quedar-se a casa, aguantar amb cristiana resignació el que t’ha tocat i fer el que s’ha fet sempre. I la gran raó que donen és que Espanya fa no sé pas quants segles que existeix (segurament que ja existia abans de la creació del món, tot i que ells no ho sabessin). O sigui: com que Espanya existeix des de l’eternitat més eterna… no hi ha cap necessitat de moure’s.

Tant els fa que molta gent vulgui moure’s i hi tingui tot el dret. Tant els fa que potser fins i tot sigui una gran majoria qui ho vulgui. D’això no cal ni parlar-ne. Res de res! No, no i no! És igual que molts vulguin dir Sí i Sí. Que no se’n parli més. No es pot fer res, no es pot opinar, no es pot votar, no es pot obrir la boca. La democràcia no és res de tot això. L’autèntica democràcia és que tot segueixi com ells volen que segueixi. No s’atreveixen a dir-ho, però consideren que ja estem prou de sort que ens deixin viure, que ens deixin existir. Que encara gràcies de tenir tot el que tenim i que som prou afortunats. Que ens queixem de vici. Que som uns victimistes. Que mai en tenim prou i no estem mai contents…Van pel món de perdona-vides i dient-nos que hauríem d’estar prou orgullosos de ser espanyols i que – a més- n’hauríem d’estar ben agraïts.

Tant els fa que el món canviï i que nosaltres tinguem ganes de canviar certes coses. Ells no ho veuen,  no poden canviar i no deixen que els demés canviïn perquè creuen fermament que vivim en el millor dels mons possibles. Per tant, res no pot, ni cal canviar, ni poden entendre que altres sí que vulguin fer-ho. Com poden voler marxar, si Espanya és l’ Arcàdia, el paradís més feliç que el paradís terrenal de la Bíblia! Mira que hi ha catalans desagraïts!

Tant els fa que faci anys i panys que molts vulguin marxar d’aquesta Espanya maltractadora, altiva, poc justa i que no reconeix els altres com a iguals, sinó que només els reconeix com a súbdits. No ha volgut reconèixer mai que hi hagi molta gent que vulgui marxar; que no ha volgut escoltar veus que li han dit ben fort i ben clar; que ho han demanant una i cent vegades, que ho hagin escrit, que ho hagin intentat. No hi ha hagut manera… Mai han volgut escoltar ni els de dretes ni els d’esquerres. Ni abans ni ara. No és estrany que no ho pugui entendre gent tan justeta i illetrada del PP com José María Aznar, José Antonio Monago, José Ramón Bauzá o Alberto Fabra i CIA. Ho és una mica més, que tampoc ho entengui gent aparentment més moderna, llegida, viatjada i oberta del PSOE com Leguina, Felipe González o Alfonso Guerra i CIA. I ja no parlo de gent d’alguns altres partits que només van a buscar la poltrona i el diner fàcil que cau cada final de mes. Tampoc s’entén massa que no hi hagi cap intel·lectual espanyol (n’hi ha algun de perdut que em vulgui portar la contrària?) que en vulgui saber res. La majoria d’ells: “no saben, no contestan” o en són totalment contraris. És com una misteriosa impossibilitat natural i consubstancial en el fet de ser espanyol que els inhabilita; és com si no tinguessin orelles, ni ulls, ni cor, ni cervell, ni sensibilitat, ni res. Una incapacitat natural que els incapacita per copsar altres realitats que no siguin les acostumades, les familiars i les de sempre. Tot el nou els fa una por terrible i irracional.

En aquest aspecte –com en tants altres. hem retrocedit molt. Massa.  Per això vull acabar amb un article de José Martínez Ruiz, Azorín, que va escriure quan encara era un jove escriptor tot just arribat de la seva terra valenciana i que sembla que encara guardi record dels seus orígens, de les seves arrels i de la seva historia. Quan ho va escriure, encara no estava contaminat per un franquisme que ho va anar envaint tot i que va deixat aquesta terra erma que tenim avui. A veure si això fa pensar una mica a alguns cervells tancats…

En su integridad (1931)

Digamos dos palabras -sin importancia- acerca del asunto Cataluña. Para decidir en el asunto Cataluña se puede leer o no leer; se puede leer mucho o no leer nada. Si no se lee nada, se acepta el resultado de un largo proceso de siete siglos y se da el fallo favorable a Cataluña; si leemos, habremos de encontrarnos, frente a nosotros, pobres lectores, con una ingente montaña de papel. […]

Todas las disciplinas: la historia, el derecho, la filosofía de la historia, la historia del derecho, la estética, la etnografía, el folklore, la poesía erudita, la poesía popular, la novela, la sociología, el derecho consuetudinario, la filología; todas las disciplinas, en suma, estudiadas para demostrar que Cataluña tiene una vitalidad propia, que Cataluña es una nación. […]

Las teorías que antaño corrían como válidas han sido reemplazadas por teorías nuevas. Creíamos conocer el ideario de los catalanistas, y tenemos que estudiar de nuevo sus programas; otras doctrinas están

ahora en curso. Los hombres se suceden y las ideas también. Y en este gigantesco remolino, a lo largo tan sólo de los últimos cincuenta años, por encima de la muchedumbre de nombres de políticos y de teorizantes, emergen en la memoria los nombres de Mañé y Flaquer, Almirall, el doctor Robert, Prat de la Riba, Maragall, Torras Bages, Cambó, Rovira y Virgili… ¡Qué vida tan intensa la de esta nación desde hace siete siglos!

La ondulación de la historia de Cataluña es interesante; nada más curioso e instructivo. Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama. […]

Una historia de siete o más siglos, […] y cuatro centurias de inquietud. De inquietud para Cataluña y de preocupación para el resto de España. No ha habido sosiego ni para Cataluña ni para el resto de España en ese largo período. […] Y es hora de que la inquietud y la preocupación terminen. Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más dilación, hacer que Cataluña viva su vida. […]

De l’article de José Martínez Ruiz, Azorín (Monòver, Alacant, 1873 – Madrid, 1967), inclòs a Crisol el 19 d’agost de 1931. (Copiat de peces històriques triades per Josep Maria Casasús)

Trobaríem avui a la premsa de Madrid opinions com la del gran articulista espanyol de la seva generació?. Em sembla que, ni mirades amb lupa, en trobarem cap. Quina vergonya d’ Espanya! Com no voler-ne marxar?

2 respostes

30 set. 2014


Democràcia vigilada

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Espanya segueix  essent molt diferent. Els agrada que sigui diferent. Volen que sigui diferent. Recordeu aquell lema franquista que deia Spain is different? Doncs, això. Segueix ben vigent en molts aspectes.

A Espanya segueixen havent-hi temes que no es poden tocar i que molts creuen que han de seguir com sempre. Són temes tabús i, és clar, el que creuen aquests governants amb ADN franquista que tenim és dir NO. Sempre dir NO. MariaNO, MariaNO, MariANORajoy fa honor al seu nom i es veu que només li van ensenyar a dir que NO.

Ens hi podem empipar, poden fer-nos agafar mala llet, poden mirar de fer-nos perdre la paciència, poder mirar de cansar-nos. Ho faran. No hi ha dubte que ho faran de la manera que sigui. La seva democràcia és tan original que en podríem dir democràcia vigilada. Ja ho va dir l’ ínclit Alfonso Guerra: “Montesquieu ha muerto”. Els socialistes espanyols van ferit-lo de mort i aquests franquistes del PP l’han acabat de rematar. Ara ja és ben mort i enterrat. Allò de la divisió de poders ja no saben ni el que és. Aquests dies ho hem tornat a veure un cop més i, de forma vergonyant, tots han corregut darrere l’amo a llepar-li el cul i a dir que ells són els únics que poden dir què és o què no és la democràcia. Ells en tenen la tutela perquè creuen que en són els amos.

I als que pensem que la democràcia és tota una altra cosa, només ens queda el recurs de persistir sense desanimar-nos en la fidelitat a uns ideals de llibertat que creiem veritables.Creiem fermament tenir la raó i estem carregats d’arguments. De part seva no n’hem escoltat cap. Ens caldrà molta paciència i unitat… i anar fent el nostre camí pas a pas. I que ens detinguin a tots, si poden! Serà difícil que puguin detenir, jutjar i empresonar tot un poble. Perquè els mateixos que volem democràcia som els que volem que hi hagi habitatge per tothom i serveis socials dignes. Els que exigeixen un sostre també exigiran democràcia. Els que han perdut la feina i s’han vist al carrer veuran que la situació només es podrà arreglar amb més democràcia i amb més justícia. I la gent cada cop exigirà més i no podran emmordassar tothom, ni hi haurà prou policia per controlar-ho tot a cops de porra.

No podran fer callar tots els que s’adonin de mica en mica que tenim governants incapaços i que, si depèn d’ells, no podrem sobreviure en aquestes condicions. No podran detenir a tots els que es queixin i cada dia n’hi haurà més que es queixaran. Perquè els joves es cansaran de no trobar feina, els treballadors que estan a l’atur voldran treballar i les mares voldran donar menjar als seus fills. I els funcionaris es cansaran de no cobrar les pagues extres. I els metges es cansaran de no tenir mitjans. Els bombers de no poder apagar focs i els mestres de tenir les aules plenes i haver d’ensenyar el que el ministre Wert els dicti. Dubto que ens puguin domesticar a tots. No sé si podran tancar totes les boques. No sé si podran desallotjar totes les places. No sé si podran jutjar tots els desobedients…

Perquè, al cap i a la fi, potser l’últim recurs serà la desobediència civil. I no podran detenir tots els desobedients. No tindran prou jutges ni prou presons. Això sí: només ens podran vèncer si no anem units, si ens precipitem i si no sabem tenir paciència. Després de tants anys… ja no ens vindrà d’una mica més!

No hi ha resposta

27 set. 2014


Houston, tenim un problema

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

Quan  el 13 abril 1970 l’astronauta Jack Swigert va dir la famosa frase “Houston, tenim un problema” durant l’accidentat viatge del’Apol·lo 13,  just després d’observar que una gran quantitat de llums d’advertència es van encendre en sèrie indicant la pèrdua de dues de les tres fonts generadores d’energia tots es van posar en estat d’alerta. A partir d’aquell moment, tots –els de dalt i els de baix- es van adonar que tenien un problema greu  i es van disposar a entomar-lo per tal de poder-lo solucionar.

La frase ha fet fortuna i, des de llavors, s’ha fet servir per mil situacions diferents quan sorgeix un problema imprevist en un moment determinat. Avui és un dia important per Catalunya perquè fa només una estona que el President Mas ha firmat el decret per convocar la consulta el proper 9 de novembre, una consulta per poder decidir el futur polític del nostre país.

¿Podem dir, doncs, que tenim un problema (i aquest no és pas imprevist, sinó que era totalment previsible), sabent que el decret serà recorregut i que la maquinària de l’ Estat s’ha posat a treballar des de fa temps per evitar de la forma que sigui que les coses es puguin anar desenvolupant com una gran part de catalans volem? Potser sí. Però, com en el cas de l’ Apol·lo 13, em sembla que el problema serà una mica de tots. No el tenim només nosaltres. Aniria bé recordar una mica la història de com va anar aquella missió. L’Apol·lo 13 era el setè vol del programa Apol·lo, llançat en direcció a la Lluna mitjançant un coet del tipus Saturn 5. Va ser una missió espacial que tenia com missió efectuar un allunatge a la regió Fra Mauro, però una explosió a bord de la nau en el seu camí a la Lluna va obligar la tripulació a avortar la missió i orbitar al voltant de la Lluna sense assolir la seva comesa de dur el cinquè i el sisè ésser humà a la superfície lunar. A l’Apol·lo 14 se li va re assignar aquesta tasca, que va completar amb èxit.

D’aquí potser en podríem treure uns quants ensenyaments que m’agradaria compartir:

El primer és que els problemes no s’han de negar ni amagar. Els problemes hi són i a la vida en trobem de tota mena. El que cal fer és afrontar-los i buscar-los-hi solucions. I si el problema és compartit, la solució també s’hauria de buscar de forma compartida, cosa que, en aquest cas, sembla que una part no està disposada a fer. Cal afrontar la realitat i veure que el món canvia i les aspiracions de la gent també poden ser unes altres de com eren uns anys enrere.

El segon és que cadascú ha d’assumir la seva pròpia responsabilitat. En aquest moment els principals responsables de buscar sortides són Rajoy i Mas. Doncs que s’hi posin ja! Segur que hi han sortides i solucions a aquest problema concret i segur que si es posen a dialogar seriosament les trobaran. El que no pot ser és que tothom es quedi allà on és sense adonar-se que el problema persistirà  en el temps i que si no es busca solució ara, tornarà a plantejar-se més endavant i haurem perdut el temps de forma miserable. En realitat, els problemes de la vida són desafiaments i oportunitats per créixer, millorar i anar endavant. Resignar-se al que tenim, no voler tocar res, no fer res, no millorar res… és una forma de morir. Tot l’univers està en constant evolució i els pobles i les persones formen part d’aquest univers que hem de millorar tenint somnis que ens poden semblar impossibles però que no ho són si ens posem a treballar obstinadament per fer-los realitat. I els pobles –com les persones- tenen el dret i el deure de triar el seu propi destí i el seu propi camí.

El tercer pensament que em sorgeix en aquest moment tan important és que ens cal tenir constància, perseverança, treballar durament, paciència, habilitat, unitat i segurament que encara em deixo moltes més virtuts necessàries i indispensables per moments com aquests. Però hem de creure que les tenim aquestes virtuts i que som capaços de tirar endavant perquè ens espera un futur que val la pena. Per això ens cal veure aquest moment com un moment engrescador i fascinant.

El quart és que hem de pensar que no som més que ningú, ni millors que ningú. Simplement que som diferents i volem elegir el nostre futur perquè aquest present i aquesta realitat no ens agrada, ens té lligats de mans i peus i no ens deixa ser el que volem ser. Ens sentim més esclaus que no pas amos del nostre destí i no hi estem d’acord. Volem construir una realitat nova tot sabent que no serà perfecta –la realitat mai és perfecta-, que ens costarà molt i que li haurem d’anar polint els defectes. Però serà la nostra. Només demanem que respectin la nostra identitat i que cada poble pugui ser allò que vol ser. Per damunt de les lleis hi ha la voluntat, sabent que qualsevol llei es pot canviar si la voluntat d’una majoria vol fer-ho.

I el cinquè i darrer pensament que vull expressar és que ens hem d’adonar del moment que estem vivint. Que és un moment important, una oportunitat que ens ha arribat i que no hem de deixar escapar. I que, si se’ns escapa ara, haurem de seguir treballant per aconseguir-la més endavant. Les oportunitats a la vida arriben a vegades sense voler; però moltes altres vegades (quasi sempre) perquè es busquen i es treballen. Per tant, ens hem de convèncer tots plegats que no hi ha res definitiu, que tot es va construint i que passaran governs, presidents, tribunals, i forces polítiques majoritàries.I que les oportunitats no s’acaben mai del tot. Vol dir que hem d’estar sempre preparats i ben preparats.

No hi ha resposta

20 set. 2014


S’ha esquerdat la casa

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

José Antonio Donaire és un home sensat, que escriu molt bé i és diputat  pel PSC al Parlament de Catalunya. Ell mateix explica que “Un dia, no sé ben bé perquè, em van escollir per anar a les llistes del PSC al Parlament i, per a la meva sorpresa vaig ser nomenat diputat”.  Te un  blog que es diu DE BAT A BAT, que us convido a llegir si teniu una estona vagarosa. Jo m’hi passo algunes estones i m’ho passo bé. El 12 de Setembre va escriure una anotació que es titula Siete argumentos para votar,  i que trobo que seria bo i molt saludable que llegís molta gent.. Gent d’aquí i gent d’allà, com ell mateix diu. Potser més la gent d’allà que la d’aquí…

Les seves refutacions a 7 possibles arguments per a no votar les resumeix en els següents apartats:

  • Es ilegal. La soberanía del pueblo español reside en el pueblo español
  • Es una imprudencia: Es mayoritario el sí
  • Es táctico. Cataluña no se quiere ir, solo mejorar su situación
  • Es falaz. Los catalanes están manipulados
  • Es peligroso. Una consulta dividirá la sociedad
  • Es absurdo. A Cataluña le iría peor fuera de España
  • Es insolidario. A España le va a ir peor sin Cataluña

No estic pas d’acord amb tot el que diu, és clar, però trobo que és un escrit raonable (ple de raó i de raons), que es pot compartir o no, però que pot servir com a punt de partida per una bona reflexió i per un inexistent –però necessari- diàleg amb tots els que no es considerin talibans. Considero que ell és una mica optimista respecte a la societat espanyola, però és el seu respectable punt de vista que jo no acabo de compartir.

Aquest escrit el vaig llegir ahir a la tarda i avui, mentre feia el meu passeig matinal, l’anava mastegant, remugant i pensant poc a poc. Estem en un moment delicat en què la casa se’ns esquerda. Hi han hagut una sèrie de moviments sísmics que han remogut de tal manera la realitat que ja res no és igual com era.  La casa se’ns ha esquerdat  i se’ns ha tornat inhabitable. Una gran esquerda –d’aquelles en què hi passa la claror- fa de mal mirar, fa basarda, però té un avantatge: ens avisa de que el perill és gran i que cal fer alguna cosa (a no ser que fem com els estruços que amaguen el cap sota l’ala). Una esquerda ens deixa veure l’exterior i ens convida a sortir fora. Una gran escletxa en una paret deixa passar la llum exterior i il·lumina l’interior. Ens pot fer veure el què tenim, com vivim, com estem i, al mateix temps, ens diu que hi ha més vida fora de la casa i potser fins i tot vida millor, sense una atmosfera tan enrarida, un ambient nou i més confortable. Les escletxes grosses deixen passar l’aire i ens deixondeixen.

Davant un panorama de desfeta com el que estem vivint es poden fer tres coses:

-Deixar la casa com està -amb esquerdes i a punt de caure- i seguir vivint-hi com si res hagués passat. No cal dir que el risc de que ens caigui la casa al damunt és un risc força gran i , per tant, serem ben rucs de voler seguir vivint-hi.

-Mirar de reparar la casa. Avaluarem el mal que té i farem les necessàries correccions per tal de veure si podem seguir-hi vivint o no. Caldrà buscar un bon arquitecte, veure què s’hi pot fer i si es pot aprofitar alguna cosa o si cal derruir-ho tot. Caldrà asseure’s, avaluar la situació, conversar una bona estona i posar-se d’acord.

-Fer una casa nova. Després de veure que el terratrèmol ha deixat l’edifici molt tocat i que ja no es pot aprofitar gran cosa, decidim anar-nos-en a una altre lloc. Potser arribem a la conclusió de que l’estructura està tocada de mort i, per tant, haurem de fer una casa nova i començar de nou. La casa es pot fer al mateix carrer, al mateix barri, a la mateixa ciutat o marxar ben lluny (a un altre país).

Els terratrèmols tenen aquestes coses. Aquí no hi estem massa acostumats perquè no és país de grans sismes, però potser que ens hi anem acostumant. Es poden donar i, de fet, ja s’estan donant. Caldrà veure la resposta que uns i altres li donem.

No hi ha resposta

Anteriors »