Etiqueta arxiu 'Justícia'

24 gen. 2021


NEGACIONISTES

Classificat com a Justícia

La terra no és rodona. Alguns ens ho volen fer creure perquè ells s’ho creuen i pensen que és plana, tal com creien a l’edat mitjana. I amb aquests mateixos criteris, molts creuen que no hi ha pandèmia. Que no hi ha virus o, com a molt, un virus inventat, fabricat vés a saber on i amb quines intencions. Sembla mentida, però n’hi ha molts d’aquests.

Veient el que estem veient aquests dies, ja no ens hem d’estranyar de res: els jutges volent fer de metges i posen data a les eleccions com si fossin els que més saben del tema; alguns polítics estan totalment despistats i no saben on són, ni on situar-se (oi, Sr. Illa? És ministre vostè o cap de llista d’un partit?); alguns negacionistes de la COVID, que parlen com si fossin grans especialistes i en sabessin més que ningú. Estem immersos en un poti-poti que no sé pas com ens en sortirem…

Jo crec que molts jutges són, simplement, negacionistes. Per ells no existeix ni virus, ni perill de cap mena i marquen dates per les eleccions com aquell que res. No importa gens ni mica el que diguin els que realment hi entenen i tampoc no els importa gaire posar en perill la gent i, en conseqüència, omplir els hospitals de malalts. Són com aquells joves (i no només joves) que organitzen festes com si res no passés i com si no poguessin passar sense copes, balls, amiguets o amiguetes i sense una estona de «bon rotllo», com diuen ells. Sense màscara, sense distància, sense cap precaució. Com si tot tornés a ser normal. No sé si no s’adonen de la gravetat de la situació o no se’n volen adonar. Les conseqüències de tanta disbauxa i de tanta irresponsabilitat surten al cap de ben pocs dies, però això a ells no els importa gaire. Són joves i, per tant, pensen que ho poden aguantar tot. I no pensen en els seus pares, els seus avis i en la resta de la societat. I, per tant, seguirem amb UCIS saturades, sanitaris esgotats i enfadats -amb raó- i una pandèmia que no s’acabarà mai. I, pel que es veu, alguns jutges del TSJC actuen de manera semblant: amb total imprudència, falta de responsabilitat, amb molt poc sentit del deure i de la justícia, amb fatxenderia i ganes de tocar allò que no sona…

Algú va dir que de tot això en sortiríem millors. No només no en sortirem millors, sinó que ens estem tornant molt egoistes i tornant a caure en els mateixos defectes de sempre. Trobo que és una llàstima no aprofitar l’ocasió per canviar totes aquelles coses que no funcionaven prou bé i procurar de fer una societat una mica millor i més justa. Però ja veig que tenim uns polítics incapaços i ja estic ensumant que se’ns tornarà a escapar el tren una vegada més.

 

 

No hi ha resposta

27 febr. 2020


VÍCTIMES, VICTIMARIS I BOTXINS

Classificat com a Justícia

Ahir va ser notícia una taula (que n’han dit de diàleg). Els que van preparar tota la parafernàlia de la trobada no sé com ho van fer. Tinc entès que ja va ser difícil posar-se d’acord amb detalls de protocol i totes aquelles coses que després es veuran per la tele. Però el que encara no he entès és la forma de la taula en si mateixa. No ho podien fer de forma més matussera i més barroerament, a no ser que ho fessin d’una forma ben conscient i buscada. En lloc d’una taula rodona, on es poden veure la cara tots, on tots estan en una posició d’igualtat i on es la forma de conversar millor, hi posen una taula llarga, estreta, de vidre, on tots estan cara a cara, com si volguessin demostrar ja d’entrada que estan ben enfrontats. No calia que ho fessin tan evident i tan patent perquè això ja ho sabíem tots. Només de veure’ls d’aquella manera la cosa ja feia mal d’ulls i, si molts ja no hi creiem gens ni mica en els resultats que en puguin sortir, veient allò encara ens confirma més que no hi ha cap ganes d’entendre’s. Quasi sempre una imatge val més que mil paraules.

Dit això, veurem que aquestes mil paraules (rectifico, milions de paraules) que es diran uns als altres no trauran cap a res si abans no s’estableix ben clarament qui és la víctima, qui és el botxí i qui són els victimaris. I això no sembla pas que ho tinguin gaire clar aquells que han acceptat aquesta mena de diàleg estrany perquè no hi tenien més remei. A veure si del defecte se’n pot arribar a fer virtut i la situació es pot encarrilar. Concedeixo aquí la raó a aquells que diuen que val més això que no pas res…

Aviat farà un any (el 4 d’abril de 2019) que Jordi Cuixart ens va adreçar als socis d’Òmnium Cultural una carta escrita des de la sala d’espera del Suprem on deia que estava una mica cansat d’escoltar «hores i més hores com es qüestiona sistemàticament l’exercici de drets fonamentals» en un judici que ell considera que «no és exactament un judici farsa sinó un judici polític d’Estat… Un Estat que veiem com dia sí dia també deshumanitza i converteix les víctimes en botxins per a justificar la violència policial. No permeten contrastar les declaracions amb els vídeos perquè els espanta la veritat». Segueix dient en Jordi Cuixart que «a l’Estat, tenim davant una dreta cada cop més extrema que competeix amb el feixisme i un PSOE acomplexat incapaç de combatre’l.

Per tant, penso que caldria que clarifiquéssim conceptes i tinguéssim ben clar qui és cadascú recorrent –com ho faig moltes vegades- al diccionari que diu:

Víctima: -Persona sacrificada a l’odi, a la venjança d’algú, que algú fa patir.

Victimari: -El qui, en els sacrificis, assistia el sacerdaot, encenent el foc, lligant la víctima i subjectant-la.

Botxí: -Persona que executa les penes de mort i altres penes corporals.
-Persona que castiga sense pietat, que tortura, turmenta, fa sofrir, algú.

Quantes persones són autèntiques víctimes i estan sofrint a Catalunya -i fora d’ella- càstigs i venjances injustes, desproporcionades, faltades de rigor, molt discutibles i pròpies d’un Estat que no podem anomenar democràtic de cap de les maneres?.

Quantes persones s’han convertit en victimaris per haver estat còmplices de tot aquest enorme desgavell amb el seu silenci, la seva col·laboració, les seves mentides, els seus tripijocs, les seves especulacions electorals?

Quantes persones s’han convertit directament en botxins, no amb penes de mort (ara ja no es poden fer aquestes salvatjades a Europa), però sí amb penes corporals, de presó, de maltractaments físics i psicològics, sense pietat de cap mena, distorsionant les lleis, volent fer mal pel fet de fer mal?

Pensem-ho una mica ara que comencen a parlar. Tant de bo m’equivoqui, però pronostico que tot plegat serà un diàleg de sords del qual no en traurem res més que promeses d’un Estat que les incompleix sistemàticament i sense cap mena de rubor i vergonya. Ja ho dic, tant de bo m’equivoqui.

No hi ha resposta

20 febr. 2020


TORNEN ELS GULAGS A ESPAÑA!

Classificat com a Justícia

Resulta que ara hem pogut descobrir algun fiscal especialista en trastorns psicològics. Deu ser una afició particular que cultiva en hores de lleure… Ho dic perquè la Fiscalia va demanar a la jutgessa de vigilància penitenciària de Manresa que denegués el permís de tres dies que Jordi Cuixart va demanar. Considera que Cuixart «no admet el delicte que va cometre» i s’agafa al «ho tornarem a fer» i, per acabar-ho d’adobar, es posa en pla psicopatòleg i parla de «distorsió cognitiva». La jutgessa «de provincias», peròsembla que té una mica més de sentit comú que l’alta autoritat de Madriz i replica al fiscal que ni la durada de la pena ni la gravetat del delicte són factors que incideixin a l’hora d’autoritzar permisos, i fins i tot destaca que «el Tribunal Suprem va rebutjar incloure a la sentència una limitació d’aquests permisos». I afegeix que dir «Ho tornarem a fer» és legítima llibertat d’expressió i que no està obligat legalment a penedir-se.

Resulta que aquesta Espanya, a qui li cau la baba de satisfacció quan parla de democràcia, té encara una bona part de l’estructura del poder judicial (jutges i fiscals, especialment) que encara enyora els gulags que, com sabeu, servien per a reeducar els dissidents en presons i camps de treball correctius (que eren autèntics camps de concentració) a base de treballs forçats, càstigs i sistemes de reeducació més o menys sofisticats. Pel que es veu, creuen molt poc en la llibertat de consciència i d’expressió i encara pensen que es pot castigar per les idees que hom té. I ho demostren amb l’acarnissament que demostren cada cop que algun dels presos polítics demanen algun dels drets que els corresponen i als que aspiren legítimament.

Veient el que estem veient, jo més aviat miraria de crear gulags per reeducar alguns jutges i fiscals que encara no han entès com s’ha d’aplicar la llei i quin és el seu sentit primigeni. Avui mateix el fiscal Zaragoza publica un article al diari que fa feredat llegir-lo. Demana més mà dura a l’hora d’aplicar les lleis. No s’adonen que en la majoria dels cassos la mà dura serveix per ben poc i que el camí correcte és un altre totalment diferent. Però no es pot demanar «peras al olmo», com diuen en castellà, si la majoria d’aquesta gentussa ha mamat franquisme des del seu naixement i conservaran una mena de virus feixista dins seu fins al dia que els enterrin.

Una bona mostra de tot això que dic la trobem també en l’inefable Tribunal de Cuentas, que ja a l’any 2014 en un article al diari EL País titulat “Los lazos de parentesco del Tribunal de Cuentas” posava al descobert aquesta gran màfia que era i que encara continua sent. La cosa no només no ha canviat gens sinó que encara s’ha agreujat. Les seves intervencions a l’hora de demanar les fiances per als presos polítics catalans són fastigosament execrables i abominables fins a l’infinit. Com deia: plenament dignes d’una autèntica màfia. Que és el que són.

No hi ha resposta

06 des. 2019


VERGONYA EM FARIA…

Classificat com a Justícia

Quan alguna vegada he escoltat la frase «Li hauria de fer vergonya, però com que no en té…» penso perquè algunes coses avergonyeixen a alguns i a altres no els fan ni fred ni calor. Per exemple penso en aquests jutges del suprem que acaben de dictar una sentència que a ulls de molts entesos és totalment injusta i desproporcionada. Penso també en aquells policies nacionals, guàrdia civils i mossos d’esquadra que durant aquest darrers mesos han apallissat un poble indefens de manera totalment bestial i sense miraments de cap mena i saltant-se tranquil·lament els protocols. I podríem seguir per moltes altres professions en què les actuacions d’alguns dels seus membres no respecten l’ètica professional ni els drets humans de les persones amb qui han de tractar.

Per què aquesta pèrdua de dignitat no fa pujar els colors i avergonyeix a molts, quan és evident que les seves actuacions estan fora de lloc? No tenen vergonya? Evidentment que no tenen vergonya, ni sentit de culpabilitat, ni sentit del ridícul, ni sentit de la injustícia, ni res que s’hi pugui assemblar. La vergonya és una emoció que sentim quan ens adonem que estem perdent la dignitat i no fem allò que creiem que hauríem de fer i que ens enganyem a nosaltres mateixos. A vegades la vergonya va acompanyada de ràbia o de tristesa perquè ens adonem que estem exposant les nostres debilitats als altres i també a nosaltres mateixos. A vegades ens sentim despullats -i com a conseqüència d’això avergonyits-, com explica el llibre del Gènesi que es van sentir Adam i Eva al paradís quan es van adonar que havien desobeït i la desobediència els havia deixat «les vergonyes» al descobert i sense protecció. En la nostra societat acostumaven a anar junts (cada cop menys) la vergonya i l’anar despullat; o el trencament de certes normes socials; o la desobediència a certes lleis, etc.

Per aquest motiu em sembla que molts haurien de sentir vergonya: alguns jutges per la sentència aberrant que acaben de fer a una bona gent que no feia més que seguir el mandat dels que els havien elegit. Una sentència que no és res més que la confabulació d’uns poders establerts molt potents, d’uns polítics temerosos, d’uns testimonis falsos, d’un recargolament de la llei fins a l’extrem i d’una voluntat de revenja sense límit. És clar que hi ha d’haver lleis per a fer les relacions socials possibles. Però també és cert que la llei està feta en bé de la persona i no per fer la persona esclava de la llei. Recordeu allò de «feta la llei, feta la trampa» o allò de la «llei de l’embut»? Si fem que la llei sigui una cosa rígida i immutable estem anant contra l’esperit de la mateixa llei. Avui, dia que commemorem que es va fer a Espanya una Constitució l’any 1978 (i en unes circumstàncies molt excepcionals) potser seria el moment de pensar si és prou adequada al nostre temps i a la nostra societat i si no caldria canviar algunes coses, adaptar-la a noves generacions i a noves aspiracions d’una bona part del poble que no hi està gens d’acord.

Els que som cristians sabem també que Jesús va ser víctima d’un judici injust i d’una llei feta per conservar el poder establert. Per Jesús, d’acord amb la tradició bíblica, la justícia no l’estableix la llei, sinó que és l’aspiració de donar a cadascú allò que li correspon, més enllà d’allò que en un moment donar decidim atorgar-li i que potser arriba un moment en què ens adonem que és un límit totalment injust. Per això durant la història hi ha hagut persones que han decidit traspassar aquest límit, trencar la llei i, gràcies a això, el món i les societats han avançat i moltes persones s’han pogut alliberar de tantes i tantes esclavituds en què al llarg de la història s’han vist sotmeses.

————————————————————

ARTICLE RECOMANAT

Va ser un judici horrible’: la dura crítica contra la sentència de Ferrajoli, un dels juristes més prestigiosos

Luigi Ferrajoli, considerat el pare del garantisme penal, critica durament la sentència del Tribunal Suprem espanyol i les vulneracions de drets fonamentals

https://www.vilaweb.cat/noticies/luigi-ferrajoli-critica-sentencia-proces-tribunal-suprem/

Una resposta fins a ara

03 nov. 2019


RAMIRO GARCÍA DE DIOS: UN JUTGE QUE PARLA CLAR.

Classificat com a Justícia

Que la justícia espanyola està molt podrida ja ho sabíem. No tota, és clar, perquè encara hi ha gent que fa bé la seva feina. Però pel que fa a les altes estructures de poder podem dir clarament que estan corcades fins al més profund. També ho intuíem. I tots aquells que l’han de tocar de prop cada dia ho saben, però pocs són capaços de dir-ho obertament. Quan ja fa molts anys enrere algú va dir que “la justicia es un cachondeo”, tenia tota la raó. Per tant, la cosa ve de lluny.

Que una part de la policia tampoc fa bé la seva feina també ho sabíem. I sabíem que a algunes brigades d’antidisturbis se’ls estava tolerant moltes pràctiques feixistes i massa violència. I sabíem que els seus responsables feien la vista grossa i que les investigacions quedaven en res. Aquests dies ho podem veure als carres de Catalunya sense que ni tinguin la vergonya d’amagar-se. Que aquesta no és la policia d’un Estat de dret i que s’omple la boca de respectar els drets humans també ho sabíem.

Quan la justícia és injusta i es permet que ho sigui, no és justícia. A aquesta justícia podríem anomenar-la de qualsevol altra manera: farsa, burla, comèdia, astracanada, sainet, simulació, “teatro del malo”, impostura, mofa, pantomima…  Feu servir qualsevol d’aquestes expressions i totes us aniran bé per designar una cosa que s’ha desprestigiat tant que ja ningú se’n refia. I si la justícia pot ser qualsevol d’aquestes coses, els judicis en són la conseqüència directa i, per tant, el resultat d’algunes resolucions judicials una flagrant injustícia.

Ens ho explicava ahir -sense pèls a la llengua- al programa FAQS de TV3 un jutge que s’acaba de jubilar i que tothom coneix per dir les coses clares. I no ara, sinó que les ha dit sempre. FAQS és un programa que ens roba algunes hores de son, que podria ser una mica més curt, però que val la pena. És una veu diferent a la de molts mitjans de comunicació manipulats i que es venen descaradament per quatre monedes d’or gran capital  i als grans poders polítics i econòmics.

El vídeo que us porto és la intervenció d’aquest jutge al programa. Tot i ser una mica llarg, val la pena.

 

CORREDISSES

Apallissen, mare.
Ara les anomenem forces d’inseguretat.
Han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Com tu, mare, els policies tenen fills;
intentem practicar la pietat, però els seus amos
fan com que s’enfaden, mare,
perquè cremem contenidors.
Però ells han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Han dit que ells saben quina és la solució.
I la solució és seua.
Seua només, mare.
No els hi queda marge, ja,
ni tampoc ganes ni vergonya, per exigir-nos silenci
ara que arribem al llindar del dolor, l’esquelet
despullat del crit.
Apallissen, mare.
Són seues les lleis que no guareixen
les ferides que ens fan bramar.
La ferida no ens l’hem feta nosaltres.
No m’esperes aquesta nit, mare.

Irene Climent

No hi ha resposta

15 oct. 2019


ENCARA SORT QUE NO ELS HAN PENJAT!

Classificat com a Catalunya,Justícia,POLÍTICA

No s’ha atrevit a tant aquesta caterva de jutges, braç executor d’un estat que cada cop tira més cap al feixisme. Però se’ls nota que les ganes les tenien totes. I no només aquests jutges indignes i injustos. Amb ells -i amb les mateixes ganes- partits com el PP, el PSOE (PSC), CIUDADANOS, VOX i tot un reguitzell de feixistes que ara no cal ni que s’amaguin ni amaguin les seves opinions. Més aviat sembla que gaudeixen veient com va deteriorant-se la democràcia.
Aquesta bona gent condemnada i els que se n’han hagut d’anat a l’exili per no passar per les seves brutes mans ho pagaran amb anys de presó i molt dolor personal i familiar. Però aquest Estat feixista no se’n sortirà i tard o d’hora ho pagarà.
Les conseqüències a curt plaç seran fatals, però la veritat finalment guanyarà!

No hi ha resposta

14 abr. 2019


LA FARSA CONTINUA DESPRÉS DE MÉS DE 2000 ANYS

Classificat com a Justícia

Fa un parell d’anys que l’advocat sevillà JOSÉ ANTONIO MARTÍNEZ va repassar des del punt de vista jurídic el procés judicial que va acabar amb la mort de Jesús el Galileu. La conclusió que en treu de l’estudi és que va estar ple d’irregularitats i que, com que no el podien processar formalment per blasfèmia, el van acusar fins i tot d’insubmissió fiscal. La notícia la podeu llegir al següent enllaç: El proceso judicial contra Jesucristo fue una ‘farsa’.

Aquest advocat -doctor en Dret penal i Ciències Criminals per la Universitat de Sevilla- conclou que el procés que va patir Jesús no tenia com a finalitat jutjar-lo, sinó matar-lo. Diu que “desde el punto de vista jurista fue infame por las innumerables irregularidades cometidas a lo largo del proceso, lleno de crasas y flagrantes ilegalidades e indefensión”, ja que“el sumo Sacerdote ya tenía previsto dar muerte a Jesús” i que van decidir “hacer una farsa de un juicio sin garantías jurídicas, con apariencia de legalidad procesal y judicial, presentando testigos falsos, pero aún así, no lograron conseguir pruebas ciertas que le incriminaran en delito alguno”.

Us sona una mica tot aquest tema? Ara que ve Setmana Santa i que milions de persones creiem en aquest Jesús i recordem la seva mort i resurrecció, no fóra sobrer reflexionar com ho poden arribar a ser d’injustos alguns judicis i com d’indefenses es poden sentir algunes persones davant de tanta justícia injusta. Jesús, com tantes i tantes persones al llarg de la història, també va estar pres, va ser discriminat i va haver de viure en carn pròpia l’oprobi, la mala Justícia que li van aplicar uns mals jutges en un judici preparat amb tot el cinisme per condemnar-lo a la creu, que en aquell temps era la pitjor mort a la qual es podia condemnar un acusat.

Sí, és clar, ja heu entès que vull parlar dels presos polítics i exiliats catalans. Aquesta farsa de judici que s’està fent al tribunal Suprem de Madrid es pot qualificar amb totes les lletres com a «FARSA». I no ho dic jo, que de lleis no hi entenc gens ni mica, sinó que ho diuen centenars d’entesos en Dret i lleis. Per més que alguns vulguin defensar el contrari, aquest judici és com un partit de futbol amb un àrbitre comprat per un dels equips. Per tant, ja podem fer gols, que el contrari sempre en farà un més i guanyarà el partit perquè estrafaran el reglament fins on calgui per tal que el contrari guanyi el partit. No puc acabar d’entendre, veient el que estem veient, que encara hi hagi algun prestigiós advocat de la defensa d’algun dels presos -com el mateix Sr. Melero- que pugui dir que el cap d’aquesta banda de jutges que formen el tribunal Constitucional ho fan prou bé… Serà perquè guarden fins a cert punt les formes i les aparences, però no pas perquè el judici sigui gaire just a parer de molts experts en el tema.

M’he passat moltes estones llegint una pàgina que un grup de juristes, professors de dret d’arreu de l’estat espanyol i entitats pels drets humans han impulsat amb el nom de INTERNATIONAL TRIAL WHATCH (Catalan Referendum case). En aquest lloc hi trobareu uns informes setmanals extraordinaris que supervisen i posen a l’abast del públic el judici del procés per tal de determinar si es respecten ‘el dret de defensa, l’existència i la durada de la presó preventiva, el judici imparcial, l’equilibri de parts, la pràctica de proves’ i la competència del Suprem en el cas. No cal dir que el resultat de la lectura d’aquestes pàgines és demolidor per un judici ple d’anomalies en un Estat que es diu democràtic, però que resulta que no ho és gaire si mirem com funciona la justícia…

El què dèiem: després de més de 2000 anys, resulta que hi han judicis que continuen essent una autèntica farsa!

Una resposta fins a ara

13 febr. 2019


UN JUDICI ESPERPÈNTIC

Classificat com a Justícia,POLÍTICA

Es diu sovint que la premsa és el quart poder. I segurament que és veritat. Però també sabem que ho és tant per bé com per mal. Tots sabem que una notícia es pot servir en safata de plata, però pot ser una gran mentida o una gran manipulació. Avui he trobat una entrevista feta per SATO DÍAZ al diari CUARTOPODER, que és un diari prou crític amb la realitat com perquè ens el llegim amb una certa atenció. Aquest diari ens servirà les notícies des d’una altra perspectiva i això sempre és bo i enriquidor. L’entrevista m’ha semblat prou interessant com per portar-la aquí, tot i ser una mica llarga. Us la deixo…

—————————————————————————————-
 Sato Díaz, lunes, 11 de febrero de 2019 

Hoy comienza en el Tribunal Supremo el macrojuicio contra los dirigentes políticos y sociales catalanes encarcelados por los hechos del otoño pasado, momento cumbre del proceso independentista. Un juicio de los más importantes de la historia española por sus repercusiones políticas, que será observado con lupa desde fuera y dentro del Estado español por una gran cantidad de periodistas de todo el mundo. Además, las sentencias que redacte el Supremo supondrán un nuevo punto de inflexión en el conflicto territorial con Catalunya, las consecuencias políticas de este juicio serán de gran relevancia para la recomposición de nuevos consensos, o la dificultad a los mismos, en el corto y medio plazo político. Hablamos, en cuartopoder.es, con una de las caras más visibles del entorno de los comunes en su relación con el soberanismo y con todo lo relacionado a los presos políticos catalanes.

Jaume Asens (Barcelona, 1972) es coportavoz de Barcelona En Comú en el Ayuntamiento de Barcelona y responsable municipal del Área de Derechos de la Ciudadanía, Participación y Transparencia. Abogado de profesión, defensor de los derechos humanos, ha actuado como defensa de activistas y personalidades políticas y sociales en muchas ocasiones. Entre los casos más conocidos en los que ha participado se encuentra la acusación contra Luis Bárcenas en 2013 y las acusaciones en el caso Millet, caso Palau o Ciutat Vella. Políticamente, además de miembro destacado de Barcelona En Comú y Catalunya En Comú, fue uno de los impulsores del manifiesto “Mover ficha”, que dio lugar a la aparición de Podemos como candidatura a las elecciones europeas de 2014.

— Òmnium Cultural tiene una campaña llamada “Juicio a la Democracia”. ¿Cree usted también que este juicio supone un juicio a la democracia española?— Desenmascarar las derivas despóticas en el seno de un régimen democrático no es fácil. Decía Montesquieu que no existe peor tiranía que la ejercida bajo la ley con apariencia de justicia. También decía Platón que la peor forma de injusticia es la justicia simulada. Y este juicio es un esperpento tiránico con apariencia de justicia. Este juicio tiene poco que ver con la justicia. Por eso, el papel de los que somos juristas es clave para desenmascarar esa arbitrariedad disfrazada de derecho. El catedrático sevillano de derecho constitucional, Perez Royo, es uno de los más lúcidos en esa tarea. Él dice que el juicio no es un acto de justicia sino un ejercicio vengativo de persecución contra unos opositores políticos. Derecho Penal del Enemigo en estado puro. No se juzgan hechos sino ideas. Y se rompe esa idea que nos había vendido que en democracia cualquier idea es defendible por medios políticos y pacíficos.Con el conflicto vasco, siempre se repetía esa letanía. Y ahora nos encontramos que se pide penas de prisión más altas para unos políticos pacifistas que para quien se ha integrado en una organización que comete asesinatos. Eso significa una banalización brutal de la distinción entre medios pacíficos y medios violentos. Las reglas del juego han volado por los aires. Están aplicando el mismo rodillo de la plantilla vasca a un conflicto armado protagonizado por una minoría que a un conflicto que tiene detrás a más del 80% de los catalanes y que gira alrededor de unas urnas. No es extraño que Casado diga impunemente que en Cataluña se sigue la agenda de ETA. Necesitan inventarse que ha existido violencia para aplicarles las mismas receptas de la política antiterrorista.Ahora mismo la realidad política en España pivota a través de este proceso judicial. De hecho, como dice el periodista Enric Juliana, el Supremo se ha convertido en el principal guionista de la política española, marca sus ritmos. Incluso desde el propio Supremo se ha decidido quién debe ser president de la Generalitat y quién no.

— Parece cada vez más claro que no existe voluntad política por parte del Estado de resolución de este conflicto, estamos ante un caso evidente de judicialización de la política.

— El juicio no es más que una pieza de una estrategia represiva global de una derecha que se ha apropiado de la mayoría de resortes del poder para terminar con el independentismo. Para convertir una reivindicación democrática en una cuestión criminal. Como en otras ocasiones, España se muestra incapaz de abordar democráticamente un conflicto político. Su reacción violenta es la de un nacionalismo orgulloso y de raíz imperial que se siente herido. Nos muestra el lado más oscuro de un Estado que se quita las caretas en medio de un estado de opinión exaltada por la caverna mediática. Lo que está pasando no se ha visto nunca en Europa.El mejor espejo de esa barbarie jurídica, de hecho, es la que proviene de Europa. Lo que viene, por ejemplo, de las invectivas del Consejo de Europa, de los relatores internacionales o del Comité de derechos humanos. En la mayoría de países europeos lo que pasó en Cataluña se interpretó como actos de naturaleza política que deberían de tolerarse en democracia desde el punto de vista penal. No todo lo que puede ser ilegal es delictivo. La realización de un referéndum puede ser contraria a derecho, pero no es un crimen. Es un acto político que, en la medida en que además puede ser invalidado, no genera ningún efecto. A la política hay que combatirla desde la política. Eso es lo que dice, por ejemplo, la sentencia del tribunal alemán. A Puigdemont lo detuvieron en Alemania pensando que allí, a diferencia de Bélgica, les darían la razón. Y el mazazo judicial fue espectacular. Tampoco hay que olvidar que los otros exiliados están en libertado en los otros tres países donde están. Si todos ellos estuvieran en España estarían en prisión. Esa es la mejor prueba de que se trata de una persecución política.El frente internacional liderado por el abogado Gonzalo Boyé es un boquete gigante a la línea de flotación del juicio. Lo que en un lugar se percibe como hechos delictivos gravísimos contra el orden constitucional, con penas de hasta 40 años de cárcel, en el otro no pasan de ser simples hechos políticos sin relevancia penal. El otro boquete es el de la causa penal que se sigue en un juzgado de Barcelona donde desde el Ayuntamiento estamos ejerciendo la acusación contra los policías que cargaron contra ciudadanos indefensos. Allí donde el juez de Barcelona no ve violencia en los manifestantes sino en la policía, en el Supremo ven un conato de rebelión. Es el mundo al revés. El Supremo cree que los policías actuaron correctamente, sin uso excesivo de la fuerza, y son los dirigentes políticos los que deben ir a la cárcel acusados de sedición y organización armada.En ese contexto, tiene sentido la campaña de Òmnium de la que hablábamos antes sobre el “Juicio a la Democracia”. Quieren que el acusado pase a ser acusador, y el acusador pasa a sentarse al banquillo de los acusados. Como el juicio es político hay que hacerle frente también con argumentos políticos. Los jueces y los fiscales han hecho de políticos exaltados. Por eso el debate tiene que ir a la raíz del problema: la violación de los derechos civiles y políticos de la mayoría de los catalanes.

— Desde algunos sectores del independentismo se asegura que “la sentencia ya está escrita”. ¿Comparte esta afirmación?

— No es solo una opinión de los independentistas. Son muchos en la derecha que actúan como si la condena ya estuviera dictada. En el PP y Ciudadanos hablan de prohibir los indultos o de en qué prisión deben cumplir la condena. Y ellos de todo eso saben de lo que hablan. No olvidemos que Cosidó afirmaba que controlan por detrás lo que sucede allí. No olvidemos que el ministro de Justicia del PP, Catalá, siempre anticipaba sin rubor el contenido de las resoluciones judiciales.O sea que sí. Me gustaría equivocarme pero creo que la sentencia está escrita en términos generales. Habrá condena y será dura. “Más dura será la caída”, decía la Fiscalía. Ya sabemos lo que piensa la derecha política y mediática. También los fiscales o magistrados de su órbita. Ahora solo falta saber los detalles de la condena.

— Algunos juristas consideran que el Tribunal Supremo no es el competente para este juicio. ¿Lo comparte? ¿Por qué?

— Los hechos sucedieron en Catalunya. Es allí donde deberían juzgarse. En un Estado de derecho, el derecho a ser juzgado por el juez ordinario y predeterminado por ley es un pilar fundamental de un sistema de justicia con garantías. Y en este caso, somos muchos los juristas que creemos que se ha vulnerado ese derecho. El juicio debería celebrarse ante el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya y no en el Supremo. Ese es uno de los aspectos de ilegitimidad del juicio. El otro derivado de este es que se priva a los acusados del derecho a recurrir la sentencia en segunda instancia ya que el Supremo es el último eslabón de la pirámide judicial.Hasta que llegó el independentismo, estos hechos nunca habían sido competencia del Supremo o de la Audiencia Nacional. Los casos más famosos de sedición, como el de los controladores aéreos, se juzgaron siempre en audiencias provinciales. De hecho, el juez Garzón intentó investigar por rebelión los crímenes fruto del golpe franquista y se le dijo que eso no era competencia suya. ¿Por qué sucede eso ? Pues la respuesta ya la podemos encontrar en la querella inicial del fiscal Maza, la de “Más dura será la caída”. Allí ya se apuntaba lo que dijo hace poco el fiscal de la Audiencia Nacional, Pedro Rovira. La tesis es que los magistrados que trabajan en Catalunya están contaminados por el ambiente. No es un argumento nuevo.Aunque en Catalunya no hay violencia, se utiliza el mismo argumento que en la lucha antiterrorista del País Vasco. El Supremo ya revocó, por ejemplo, la condena por torturas a Portu y Sarasola con la idea de la falta de imparcialidad de los jueces residentes allí. La idea era que los jueces que vivían allí se confundían porque vivían allí. Y veían torturas donde no había nada. Desde Madrid, en cambio, se veía lo correcto.  Ahora pasa lo mismo. Es muy cínico decir que en Madrid a los magistrados no les influye el clima de exaltación e intransigencia nacionalista. Estoy seguro que muchos de los magistrados del Supremo se levantan cada día leyendo el ABC o La Razón. Los tribunales centralizados son muy permeables al inquisitorial ambiente político y mediático que se respira en la capital del Estado. Si quieren jueces totalmente ajenos al conflicto, que miren a Europa. El ambiente del tribunal alemán o belga sí que no es el mismo que el de Madrid o Catalunya. Llarena, en una de sus resoluciones, se pone como parte agredida por lo sucedido. Esos magistrados como él sí son parte del conflicto, los europeos no.

— El Gobierno ha activado la diplomacia, para contrarrestar la imagen exterior que el juicio y el independentismo puedan dar durante estos meses. En este sentido, una de las expresiones que se intenta contrarrestar es el de presos políticos. ¿Son, los dirigentes sociales y políticos catalanes que han estado en prisión preventiva más de un año presos políticos? ¿Por qué?

— Lo de la campaña de Borrell, déjeme que le diga que creo que vulnera la directiva europea que obliga a los poderes públicos a no interferir el derecho a la presunción de inocencia de cualquier acusado.Y sobre si son presos políticos, me parece claro. Lo explica muy bien el que fue el jefe de los fiscales en Cataluña, José María Mena. No hay duda que lo que les ha llevado a la prisión es su actividad política. Los partidos y medios del régimen dicen que no han sido enviados a prisión por sus ideas, sino por delitos previstos en el Código Penal. El enfoque puramente legal, no obstante, hace aguas. Desde esa óptica, no hay presos políticos en ninguna parte. O si se reconocen, son los de otros países u otros tiempos.No existe ningún estado que reconozca tener presos políticos. Siempre hay un artículo del Código Penal que avala su persecución. Hasta en Corea del Norte se apela a la ley para encarcelar a los disidentes. Ni siquiera se le concedió esa condición al más célebre de los presos políticos, Nelson Mandela. El gobierno sudafricano lo encarceló por un delito parecido al de los presos políticos catalanes. Mahatma Ghandi no tuvo tampoco tal reconocimiento. Las autoridades británicas coloniales lo condenaron por sedición. Un cambio de criterio en ese aspecto solo se produce si previamente hay una ruptura con el régimen dominante. Los presos antifranquistas, por ejemplo, tuvieron que esperar al fin del franquismo para que eso sucediera. En la Ley de Amnistía de 1977 se amnistiaban precisamente los actos de intencionalidad política. Los disidentes antifranquistas fueron, de hecho, juzgados también por rebelión y sedición por el régimen de los golpistas del 1936. En la propia Ley de Amnistía se hacía referencia a esos delitos como actos políticos susceptibles de ser amnistiados. La invocación de esos delitos suele ser un recurso habitual para perseguir a los opositores.¿Quiénes son, entonces, los “presos políticos”? No existe una definición universal aceptada y, por ello, el asunto suele ser motivo de todo tipo de disputas. Normalmente, se considera como tal quien ha resultado arrestado por sus actividades políticas, especialmente si son críticas o muestran oposición a un Gobierno. La Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa fijó, en el 2012, algunos criterios. Consideraba que lo eran cuando, por ejemplo, existía motivación política en sus actos o en la voluntad de las autoridades para encarcelarlo. También cuando el proceso judicial era claramente injusto y con un contenido político significativo.Sea como sea, el debate de fondo es fundamentalmente político. Tiene que ver con la opinión que se tenga del preso y del régimen que lo encarcela. Buena prueba de ello es la diferente vara de medir que utilizan unos y otros en función de quien sea quien. Los que suelen caracterizar a los independentistas como peligrosos golpistas no dudan luego en otorgan la categoría de presos políticos a opositores venezolanos como Leopoldo López o considerar un acto democrático el reciente golpe de estado de la oposición. Y ello, a pesar de los métodos defendidos por unos y otros. Mientras los primeros apelan a la desobediencia civil pacífica, los segundos llamaban a derrocar al presidente a través también de métodos no pacíficos que han terminado en ocasiones con decenas de muertos.Otro ejemplo sintomático de esa disparidad de trato la vimos con los activistas del 15-M que rodearon el Parlament en el 2011. No pocos de los que exigen ahora la libertad de sus compañeros presos reclamaban entonces tratar a los disidentes como sediciosos. Merecían, según ellos, ir a la Audiencia Nacional para ser condenados a más de cinco años de cárcel. Uno de los gestos de mayor dignidad ha sido, precisamente, ver esos mismos represaliados saliendo a defender la libertad de quienes les querían meter entre rejas a ellos.

— La plataforma International Trial Watch pretende llevar observadores internacionales al juicio, pero el Supremo parece que no les facilitará espacio dentro de la sala. ¿Qué opina?

— Que es un error. Vamos a ver un juicio bajo la batuta de VOX donde no se deja entrar a observar el juicio a premios nobeles de la paz o ex relatores de la ONU. El Supremo va a hacer esfuerzos en dar la apariencia de imparcialidad para contrarrestar la imagen pública que tiene ahora y poder golpear luego con más dureza. Pero es muy mal  inicio empezar vetando a los observadores. Es poco inteligente.

— Rebelión, sedición. ¿Por qué defiende que estos delitos no tienen cabida teniendo en cuenta los hechos del otoño del año pasado?

— No es que lo defienda yo es que es lo que dice la mayoría de catedráticos de Derecho Penal de España en un manifiesto. Ni rebelión ni sedición, dicen. También lo dicen prestigiosos ex magistrados del Supremo como Xavier O’Callaghan, Martín Pallín o Joaquín Giménez. Y es lo que piensan también los jueces en Bélgica, Alemania, Escocia o Suiza. En un estado de derecho es delito lo que está así regulado en el Código Penal. Y cuando se define la sedición se exige un alzamiento público y tumultuario. Ni lo de la concentración del 27 de septiembre ni lo del 1-O son eso. Decir lo contrario es cargarse el derecho de protesta y, por tanto, la democracia. Desde esa perspectiva, lo de la PAH podría ser interpretado también como sedición.El momento más perverso de su relato fantasioso es cuando responsabiliza a los acusados de la violencia policial del 1-O.  O cuando equipara que haya violencia con que pueda haberla. Eso es tanto como legalizar el pre-crimen: juzgar a alguien no por lo que ha hecho sino por lo que pudo haber hecho y no hizo. También es un insulto a la inteligencia cómo interpretan el episodio de los Jordis encima del coche. Lo que hicieron era ayudar a que la manifestación no se fuera de las manos. Pedían a la gente que se fuera a casa.Sobre la rebelión, cuando el Código Penal la define está pensando en los dos golpes militares del último siglo, el del 1936 y el 23-F. El Supremo, para esquivar la norma, hace un relato retorcido, artificioso, con el que equipara una insurrección armada como la de Tejero con las protestas pacíficas y sin armas de los independentistas. Para sostener el artificio, necesitan hacer una redefinición distorsionada del concepto de violencia para construir un escenario de violencia sin violencia. Les importa poco que para ello tenga que contradecir las previsiones de la ley y lo que había dicho de forma repetida en el pasado. No creo que ni ellos se crean ese relato, pero lo necesitan para el objetivo que buscaban con esa incriminación: quitarles el acta de diputados y dejarles fuera de juego. Eso explica, por ejemplo, que la Audiencia Nacional, donde se juzga sólo a la cúpula policial, no tenga necesidad de recurrir a la acusación de rebelión. La jueza Lamela afirma categóricamente en el procesamiento que no hubo la violencia de la rebelión en los acontecimientos de septiembre y del 1-O.No podemos olvidar que Marchena ya había hecho algo parecido cunado fue ponente de la sentencia sobre los indignados del 15-M que rodearon el Parlament en protesta por los recortes sociales de Mas. Entonces ya se asoció la presión ambiental que allí se vivió con la violencia. La Audiencia Nacional  les absolvió. A excepción de un caso, los magistrados consideraban que no existían pruebas de participación en los altercados contra aquellos que estaban sentados en el banquillo. Eso generó mucha indignación en los propios miembros de la clase política afectada por unos hechos. A mí no se me olvida que muchos de ellos hicieron lo posible para que los hechos fueran juzgados en la Audiencia Nacional, y no en los juzgados Barcelona. Y que les pedían hasta 6 años de prisión.Lejos de la socorrida apelación al respeto por las decisiones judiciales, CIU, PP, PSC y Ciudadanos salieron en tromba a rechazar la absolución y exigieron al Parlament recurrir el fallo ante el Supremo. Tampoco se me olvida que ERC se abstuvo e IC-EUiA junto a la CUP se opusieron. La ofensiva unió, también, a buena parte de las cabeceras de la prensa madrileña y catalana. Finalmente, Marchena tumbó la sentencia y consideró que la simple presencia de los manifestantes en el lugar de los hechos ya era suficiente para condenarles. No hacía falta que hubieran hecho ningún acto concreto de violencia. Entonces, esa decisión fue aplaudida por muchos de los que ahora se indignan cuando el Supremo utiliza un argumento parecido pero esta vez contra sus compañeros de partido. Y es que mucha gente de la ex CIU o ERC se creen que los abusos empiezan ahora con la persecución de los independentistas. Esto viene de lejos. Algunos llevamos toda la vida luchando contra ellos. También cuando los protagonizaban sus gobiernos.Tampoco se me olvida que cuando llevamos la petición de indulto al Pleno del Ayuntamiento para que los jóvenes del 15-M no entraran a la cárcel, CIU se opuso. Todo eso que he vivido no me lleva para nada al resentimiento. Ni me impide sentir la injusticia que están viviendo ahora ellos en carne propia. Una injustica es una injusticia. Y hay que solidarizarse con quien la sufre aunque sea un adversario que no ha hecho lo propio con los tuyos. De hecho, ahora me siento emocionalmente muy vinculados tanto a ellos como a sus familiares.

— ¿Cómo valora que la figura de la acusación popular la ostente un partido político, el ultraderechista Vox?

— Me recuerda a cuando fue Falange quien logró sentar al juez Garzón en el banquillo de acusados por intentar investigar los crímenes del franquismo. El acusado logró girar la tortilla y sentar al acusador en el banquillo. Ahora, la presencia de un partido postfranquista, machista y xenófobo como Vox ejerciendo la acusación con fines electorales es una imagen que nos vuelve a retorcer el estómago.Es indignante que utilice el juicio como su plató televisivo para hacerse autobombo. Y lo más grave es que el Supremo va de la mano de los ultras. Si no fuera por Vox, el exconsejero Forn estaría ya en libertad. Lo de Vox es una de las cosas que les cuesta más entender en Europa y las defensas lo van a utilizar en su campaña de internacionalización del conflicto.

— Si la sentencia es condenatoria, ¿cómo puede afectar a la situación política y al conflicto territorial?

— Tras la imagen de centenares de heridos que tan solo querían poner una papeleta en una urna, creo que entramos en la dimensión desconocida. Cuando un Estado democrático no confía en resolver los conflictos con métodos democráticos, se abren todas las cajas de pandora. Vivimos un estado de excepción encubierto que empezó incluso antes de allí.Creo que todo empieza con la imposición del Estatut del PP contra la voluntad de los catalanes. Y frente lo que se había pactado en el Congreso o en el Parlament. Allí es donde se produjo lo que Pérez Royo caracterizó como una suerte de golpe de Estado. El pacto constitucional se lo cargaron ellos de forma unilateral. El Tribunal Constitucional le dio al PP la llave de la Constitución territorial como si fuera su propiedad privada. Desde entonces, se apropiaron de la Constitución aquellos que al inicio estuvieron en contra de ella. El independentismo es una respuesta a todo eso. Con el PP en el poder, se convierte en Catalunya en la fuerza hegemónica. La aplicación del 155 del PP, Ciudadanos y PSOE volvió a poner encima de la mesa que el derecho penal es la auténtica constitución para Catalunya. Y desde entonces ha sido imposible volver a hacer política.Los poderes del Estado en manos de la derecha están desbocados. En España ahora mismo no se puede hablar de nada más que de lo que la derecha considera debe hablarse. Y un PSOE que ha olvidado su tradición republicana y antifranquista se ve arrastrado a ese marco. Por el contrario, las fuerzas del cambio no disponemos de suficiente músculo para desbloquear la situación con una alternativa democrática. Pueden pasar años hasta que tengamos la oportunidad de empezar a desmontar todo el andamiaje de excepcionalidad que la derecha ha levantado para cercar la democracia y el ejercicio del derecho a la autonomía.

— El domingo vimos una manifestación multitudinaria en Madrid por la unidad de España. No fue tan masiva como se esperaba, pero refleja un ambiente en el Estado de confrontación contra el independentismo.

— Es evidente que el conflicto ha servido para cerrar filas en España. No había pasado nada parecido desde épocas muy oscuras. Hay un retroceso en el espíritu del tiempo, en el ambiente democrático a raíz de lo de Catalunya, pero también en el resto del Estado. Se vio cuando se aplicó el 155, se ha visto con los delitos de odio, con el secuestro de libros, el veto a obras de arte o las condenas a raperos por sus letras. Hay una regresión que tiene que ver con lo que está pasando en Catalunya, pero allí se están aplicando medidas de excepción que luego se desplazan a otros fenómenos. La concepción que se está imponiendo, por ejemplo con lo de la sedición, amenaza el derecho de protesta en todo el Estado.Lo que está en juego es la democracia en todo el Estado y no sólo en Catalunya. Contemplada con la gravedad que los hechos se merecen, la persecución política que estamos viviendo desatan los fantasmas evocados por la vieja advertencia de Niemöller. Primero les tocó a unos, luego a los otros, y más adelante a mí, pero ya era tarde. Ojalá la advertencia llegue también a los que miran hacia otro lado y piensan que esto es sólo un problema de los independentistas.No hay que olvidar que, en España, los regímenes democráticos han sido breves paréntesis o anomalías. Hay valores de la democracia que tienen un arraigo débil, sobre todo cuando la cuestión nacional está en juego. A la derecha le ha costado mucho asumir un marco de libertades y de pluralidad. Por eso, Gil de Biedma decía que de todas las historias de la Historia, sin duda la más triste es la de España. Pues eso.

Una resposta fins a ara

28 des. 2018


INNOCENT DE MI

Classificat com a Drets humans,Justícia,Llibertat

Sí, avui dia dels Sants Innocents, m’he decidit a continuar aquest blog que havia deixat abandonat durant una temporada.
Innocent de mi, decideixo continuar-lo sabent que hauré d’escriure més o menys el mateix de sempre i que hauré de seguir avorrint-vos amb les meves dèries de sempre.
Perquè, innocent de mi, segueixo tenint esperança que algunes coses canviïn, tot i que sé prou bé que serà difícil veient el que està passant. Acabem un any que no ha estat gens bo per una gran majoria de catalans i veiem com ens han estat prenent el pèl una colla de jutges i polítics que no han sortit encara d’aquest franquisme sociològic que viu una gran part de la societat espanyola i que, pel que es preveu, no en sortiran pas durant aquest any que estem a punt de començar i que tampoc, probablement, ja no en sortiran mai més. Allò de què van deixar-ho tot «atado y bien atado» es veu que era veritat.
Innocent de mi, confiava una mica en el que en diem democràcia i que les esquerres espanyoles sabrien fer ús d’allò que anomenem llibertats individuals i socials; confiava una mica en -pel que es veu- aquesta espècie en extinció que en diem intel·lectuals espanyols (que, per definició, vol dir que hauria de ser gent que fa servir l’intel·lecte); confiava en què les institucions europees vetllarien una mica més pels drets humans i per les llibertats individuals i la dels pobles.
Confiava, innocent de mi, en el fet que moltes coses anirien una mica diferent de com han anat. Innocent de mi, confiava també que algunes persones aixecarien la veu davant de tanta injustícia i que els presos polítics que encara tenim a les presons a hores d’ara ja serien tots a casa seva.
Innocent de mi, encara segueixo esperant. Les utopies es veu que es fan esperar i que és moment d’esperar contra tota esperança. Perquè estic segur que arribaran nous temps. Tard, però arribaran.
Que tingueu un bon any nou i gràcies a tots els que passeu per aquí.

Una resposta fins a ara

25 jul. 2018


UNA GUILLA PER GUARDAR EL GALLINER?

Classificat com a Justícia


Seria prudent posar una guineu a guardar el galliner? Suposo que tots estaríem d’acord en què seria una idea de ximple i que el resultat seria trobar totes les gallines mortes l’endemà.
Doncs això que sembla tan evident i de sentit comú no sembla que ho tinguin en compte alguns. M’explicaré poc a poc per tal de fer-me entendre i perquè la història que us explicaré és una mica llarga. Però em sembla que al final podrem lligar caps i arribarem a la conclusió del títol d’aquest apunt.
1. Llegeixo a el diario.es la notícia de que «Llarena dará una conferencia en Uruguay sobre “la fuerza vinculante de los tribunales internacionales” en el primer aniversario del 1-O». De seguida penso: Ho he llegit bé? Llarena parlant d’un tema que, com hem pogut veure, li causa una repugnància infinita i que no se’l creu gens ni mica. Només cal llegir el que va dir sobre els jutges alemanys quan els va acusar d’haver anticipat un judici als independentistes investigats sense tenir-ne, segons ell, cap competència. Ataca tranquil·lament els jutges alemanys per haver conferit al testimoni del President Puigdemont «un valor probatori» sense haver-lo comparat amb «l’extensa» investigació feta a Espanya. Els alemanys no es van creure les invencions de Llarena, com no se les creu ningú amb un dit de front.
2. Llegeixo avui mateix una altra notícia a El Punt/Avui: «La justícia europea diu que es pot rebutjar una euroodre si hi ha “risc” que es violi el dret a “un jutge independent”. He pensat també de seguida: Ho haurà escoltat bé això el senyor jutge Llarena? Jo he pensat que potser això es podria aplicar als nostres jutges, que d’independents no en tenen res per més que ells defensen aferrissadament que sí.
3. Llegeixo també que la coordinació del curs de l’ Uruguai va a càrrec del magistrat de l’Audiència de Barcelona i exjutge degà de la capital catalana José Manuel Regadera Sáenz, que com Llarena pertany a la conservadora Associació Professional de la Magistratura (APM), majoritària a la carrera. A més d’aquest curs sobre protecció de consumidors en el qual participarà el jutge Llarena, el programa també inclou altres dos cursos especialitzats en violència de gènere, que també se celebrarà a Montevideo al setembre. Violència de gènere i José Manuel Regadera poden anar junts o més aviat són coses impossibles de barrejar igual que l’aigua i l’oli? Més aviat això darrer si tenim en compte el que li va passar a aquest jutge l’any 2011 segons explicava El País«La Audiencia de Barcelona ha confirmado la multa de 360 euros impuesta al ex juez decano de Barcelona José Manuel Regadera por una falta de lesiones a raíz de la pelea conyugal que le costó el cargo en 2009».
4. Per tant, lligant caps, veig que aquests cursos d’especialització judicial per a magistrats iberoamericans els organitza l’ Aula Iberoamericana del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) y la Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo (AECID). Tot plegat la «crème de la crème» del conservadurisme espanyol més conservador. I veig també que hi ha molt amiguisme ideològic en tots aquest cursos oficials.
I veig també com, a fi de comptes, no tenen gens en compte el sentit comú i posen a donar xerrades a dues guilles a un grup de gallines a qui no els garanteixo gaire bon final. Un jutge que no creu en la justícia europea els xerrarà sobre justícia europea. I un altre jutge condemnat per violència conjugal parlarà sobre violència de gènere… Ja m’hi agradaria ser-hi per veure què diuen!

No hi ha resposta

16 abr. 2018


En estat de bona esperança

Classificat com a Justícia

Aquí tots esperem. Certament que no tots esperem el mateix desenllaç. Però tots esperem que aquesta situació d’impàs i de cul-de-sac s’acabi d’una punyetera vegada i milions de persones esperem que s’acabi bé. No sé si podríem dir que estem vivint en un país en estat de bona esperança. I ja sabem que esperar alguna cosa amb massa il·lusió es fa sempre llarg i és sempre certa aquella cosa tan repetida de «qui espera, desespera». Es pot esperar passivament, mansament i callada, com aquell gos mesell que espera el cop i ja ni el sent perquè s’hi ha acostumat. Però també hi ha aquella altra espera activa del que no es conforma amb la situació i que protesta de la millor manera que creu i pot. A vegades amb ràbia i amb dolor, sí, tot i que miren de fer-te callar amb amenaces de tota mena.
Fa mesos que esperem que hi hagi algú amb una mica de sensibilitat, amb una mica de vergonya per la manera que fan les coses i digui que d’aquesta manera no. Esperem que algun jutge quan es llevi de bon matí i es renti la cara, es miri al mirall i el mirall li digui que és un pocavergonya, un fals i un prevaricador. Esperem que quan es miri al mirall li caigui la cara de vergonya. Però passen els mesos i es veu que a una colla de gent ja no els queda vergonya. No volem cap tracte especial. Només volem que apliquin aquelles lleis que algun dia van aprendre a la facultat, que no les retorcin i les malinterpretin. Algun dia devien creure en la justícia… Ara no hi creuen ni ells ni hi podem creure nosaltres. Ara sabem prou bé -ingenus de nosaltres- que la justícia està tan contaminada que sovint ja no és justícia. O que deixa de ser-ho és quan s’aplica a segons qui. Ara sabem que a la Justícia li ha caigut la bena que sempre porta als ulls i ara mira molt bé a qui jutja, a qui ha de condemnar i a qui ha de deixar en llibertat.
Potser pensareu que quan escric tot això em pesa més el cor que el cap. No, el que reclamo és la mateixa justícia per a tos i, si fos possible, com més justa millor. Ja sé que poca cosa puc fer escrivint en aquest blog i que potser tampoc serviran de gaire les grans manifestacions de protesta pacífiques que es fan arreu. I potser se’ns farà tan llarga l’espera que ens podem arribar a cansar. Però ens cal continuar fent coses, cridant, escrivint o protestant de la manera que creguem més oportuna. Sí, fins i tot resant cada nit perquè la situació canviï i demanant-li a Déu que ens doni forces per seguir lluitant cada dia sense perdre l’esperança i perquè no la perdin ni caiguin en l’oblit els que estan empresonats o a l’exili. A algunes persones o a algunes causes justes, per desgràcia, els passa exactament això. Amb el temps es van oblidant i això és molt trist. Quants presos són a la presó per una justícia mal aplicada i sense possibilitats de sortir perquè ningú es recorda d’ells?
Si voleu que us ho digui, em costa entendre aquests jutges desgraciats i males persones. No paro de preguntar-me si no tenen uns pares, uns fills, una família, uns amics… Si no sentiran un mínim de respecte, de compassió, per unes persones grans que l’únic que fan és preocupar-se pels seus fills. Em pregunto què deuen pensar quan veuen tot el dolor que estan causant. Ho veuen realment? No s’adonen que són injustos quan jutgen i es creuen a ulls clucs informes falsos de la Guàrdia Civil i falsejats a propòsit? Quina cosa més miserable i dolenta és això de creure’s amb autoritat i fer-la servir malament! En realitat ells no són res més que uns pobres desgraciats, però tenen el poder i la força (bruta) sobre nosaltres i la poden fer servir de la manera que creguin millor, sabent que poden fotre’ns la vida i ja veiem que no perden ocasió de fer-ho.
Un dia aquests jutges pocavergonyes i prevaricadors van citar algunes persones molt ben triades o les van fer agafar per la policia, els van ficar en un furgó sense cap mena de respecte ni mirament i cap a la presó s’ha dit… Sense judici i sense proves. No en calen. Potser no els han trobat res o ben poca cosa. Però no cal, ni tampoc els deixen anar. No em demanin que els expliqui per què. Jo no ho sé. Molts prestigiosos juristes tampoc ho saben. Ells sí que ho sabem encara que no hi hagi proves ni motius. Simplement aquí passen aquestes coses. M’han explicat que hi ha altres llocs en què això no passa. Hi ha llocs on la justícia pretén ser justa.
Esperarem. Seguirem en estat de bona esperança i mirarem de no perdre-la. Des d’aquí una abraçada a tots els que estan sofrint d’una manera o altra l’embat i l’envestida d’una justícia impròpia d’un país que es diu democràtic i que jo ja no només dubto que ho sigui sinó que estic convençut que ho està deixant de ser cada dia que passa.

Comentaris tancats a En estat de bona esperança

06 abr. 2018


EL «LLARENO» SOLITARIO

Classificat com a Justícia

El jutge Llarena està trist. Què li passa al jutge Llarena? Doncs, ni més ni menys, que acaba de rebre una solemne bufetada de part de la justícia de quatre països europeus (no un ni dos; quatre!). La justícia de cap d’aquests països seriosos i demòcrates ha acceptat la novel·la fantàstica del jutge Llarena, aquest jutge que volia ser el «llanero solitario» com el protagonista d’aquell western de fa anys. I quan dic novel·la fantàstica no em refereixo al fet que fos molt bo el seu relat -auto, en diuen els juristes-, sinó que tot ell és inventat com si fos una novel·la de ciència-ficció. I aquest relat resulta que no se l’han cregut altres jutges una mica més seriosos que alguns dels jutges prevaricadors i llepaculs que tenim aquí.

La pel·lícula «El llanero solitario» va ser un rotund fracàs de crítica i de taquilla. Era l’adaptació d’un serial radiofònic que explicava les aventures d’un heroi supervivent de l’atac d’una banda de malfactors a un grup de Rangers. Amb l’ajuda de l’indi Toro i del seu cavall Silver, «el llanero solitario» recorre el país per venjar-se dels malfactors i fer triomfar la justícia. Es veu que Llarena ha volgut emular-lo, però ho ha fet tan malament i amb tan poca traça que se n’hi ha anat en orris tot el castell de cartes que havia construït. Si la pel·lícula va ser un total fracàs, tot el muntatge del govern espanyol contra l’independentisme català n’està sent un altre igualment de gros.

El govern del PP (molt ben acompanyat per Ciudadanos i PSOE) hauria de sentir tanta vergonya que hauria de dimitir. La justícia espanyola ha quedat tant en ridícul que costarà anys en refer-se. La majoria de mitjans de comunicació espanyols han fet tan el ridícul com ells i, com a mínim, haurien de rectificar ara mateix i demanar perdó per tant mentida a primera plana i tanta deformació del fets. haurien de fer un profund examen de consciència i examinar-se de si estan informant o més aviat desinformant conscientment i amb tota la mala llet possible. Amb tot aquest muntatge malgirbat no han fet més que posar en solfa de forma molt seriosa la democràcia espanyola; ara ja no se la creu ningú i és una riota a tot el món.

I ara mateix han de sortir en llibertat tots els encausats i que algú refaci de la manera que sigui tot aquest desastre.

Comentaris tancats a EL «LLARENO» SOLITARIO

09 nov. 2017


Pobra justícia!

Classificat com a Justícia

Pobra justícia! En la il·lustració que acompanya aquest text la veiem assetjada, rodejada, encerclada pel poder de les porres que, en últim terme, és el poder de qui mana picar ben fort quan li convé. La força bruta i salvatge que hem vist aquests dies va tot sovint contra persones justes que defensen causes justes. Però hi ha una altra força que actua molt més sibil·linament, més dissimuladament, amagada darrere lleis i Constitucions. És allò que anomenem poder judicial i que a hores d’ara  ja no està al servei de la Justícia, si no del partit governant o més aviat de la classe política en general.

En aquests moments ja sabem qui manega les cireres a Españistán. El PP, aquest partit que és de llarg el més corrupte d’Europa, fa temps que actua sense cap mena de vergonya es dedica a la la substitució de jutges i fiscals que fan la seva feina de forma correcta -que també n’hi ha, només faltaria!- per altres afins a les seves idees polítiques o susceptibles de poder ser convençuts. I aquests jutges i fiscals violen constantment l’esperit de la llei (que a fi de comptes és el que compta) per interpretar-la a benefici d’aquells que els indiquen. El PP fa les reformes necessàries per acabar amb la Justícia Universal a Españistán i, a cops de decret o de la forma que sigui, rebaixen el temps considerat apte per a la prescripció de delictes relacionats amb la corrupció o l’allarguen indefinidament per tal de que passi el temps i la gent se n’oblidi o buscant el temps més favorable pels seus interessos…

Quan veiem gràficament representada la la Justícia tots la veiem com una dama amb túnica llarga, balança i espasa en mà i els ulls embenats. Però quan ens hi fixem una mica amb més detall i ens posem a parlar del poder judicial, de la seva suposada independència política i de la imparcialitat amb la qual ha d’exercir, ens adonem que la realitat és ben diferent. Almenys a Españistán,  un país governat pels hereus dels que van fer de la manipulació dels tribunals i dels seus components una arma per represaliar  la població i inclinar la balança a favor seu. Només cal fixar-se que, des que es van començar a destapar els casos de corrupció política en diverses trames i al llarg i ample de la geografia espanyola, jutges i fiscals al capdavant d’aquests casos han estat apartats, traslladats, jubilats, condemnats i fins i tot inhabilitats. Serveixin d’exemple els següents noms que tots podem recordar prou bé: Jutge Baltasar Garzón (cas Gürtel), jutge Elpidio Silva (Cas Blesa), jutge José Castro (cas Nóos), jutge Pablo Ruz  (cas Gurtel), jutge Santiago Vidal (redactar un esborrany de la constitució catalana), jutge Mercedes Alaya (cas ERO), jutge Eloy Velasco  (Operació Creuer i Operació Púnica), fiscal Manuel López Bernal (cas Auditori).

Aquests són només els casos que pel seu pes polític estan més a la vista de l’opinió pública i dels mitjans de comunicació. Però ens poden donar una idea del que pot estar passant quan no surt a la llum pública. Segurament aquestes pràctiques no són res de nou des que oficialment “vivim en Democràcia”, però el desvergonyiment amb en el qual en els últims anys actuen les forces polítiques, sense importar-los la opinió dels ciutadans, és un símptoma de que alguna cosa s’està podrint i comença a fer molta pudor a Españistán.

Amb tot el que fa referència al tema de la independència catalana va rapidíssim i busquen, troben o bé s’inventen les penes més dures per delictes que alguns entesos diuen que són inexistents. I mentre els polítics governants del PP van fugint d’estudi, neguen respostes aclaridores al Parlament a les preguntes de l’oposició i es passen casos com Gürtel, sobresous, targetes black, caixa B i altres pel folre. I no només no tenen la dignitat de dimitir, com ho faria qualsevol polític en un país democràtic, sinó que encara tenen ínfules per encarar-se amb aquells que els pregunten i que tenen tot el dret de saber.

I, per acabar-ho d’adobar, encara tenen els grups de comunicació i la premsa més influent al seu costat. Però això és un altre tema i ho haurem de deixar per un altre dia…

 

Una resposta fins a ara

01 nov. 2017


José Manuel Maza Martín, fiscal de Rajoy

Classificat com a GENERAL,Justícia,POLÍTICA

El PP està convertint el Reino de España, sense cap mena de vergonya ni rubor, en Españistán. La justícia deixa de ser justícia per convertir-se en venjança pura i dura. Tenim un president del Gobierno i el partit que li dóna suport esquitxats per delictes de corrupció per tots costats. Tenim reprovats el ministre de Justícia, el secretari d’Interior, el Fiscal de l’Estat, el Fiscal Anticorrupció, el ministre d’Hisenda i Funció Pública. I no pas per assumptes sense importància sinó per prendre decisions polítiques en benefici de presumptes delinqüents.  I aquí no passa res.

Ben bé sembla que a Espanñistán la reprovació política significa ben poca cosa. L’oposició reprova però no fa cap moció de censura per fer-los fora. O sigui, que es converteix tot plegat en una cosa simbòlica sense cap efecte pràctic i els reprovats es queden per seguir delinquint i, el que és pitjor, jutjant tranquil·lament altres persones. És com si poséssim una guilla a guardar el galliner…

Hi ha una web molt interessant que es titula losgenoveses.net i que es dedica a resseguir una mica la biografia de certa gentussa. És interessant llegir-la per poder entendre millor certes coses de les que estan passant. Per exemple, és interessant en aquests moments resseguir la biografia del fiscal MAZA.  Llegiu, llegiu…

FISCALES GENERALES DE RAJOY : JOSE MANUEL MAZA MARTÍN

BIOGRAFÍA NO OFICIAL NI AUTORIZADA

La biografía no oficial que hoy traemos a nuestros lectores ha tomado como título prestado una de las obras de teatro de humor más conocidas de Miguel Miura. Y es que a José Manuel Maza Martín, el actual Fiscal General del Estado, apenas 100 días después de su designación por Rajoy, gracias al dicharachero Presidente de Murcia, se le acumulan los problemas y las explicaciones. Comencemos por un rápido repaso a su trayectoria.

Familia y estudios
Todo apunta que nació en Madrid un 23 de octubre de 1951. Sus diferentes curriculum confirman que se licenció en Derecho y en Historia por la Universidad Complutense de Madrid. En los años 70 hizo doblete para ingresar en la Administración de Justicia. Primero en 1975 en la Carrera Judicial y poco después, con un temario similar, en la Fiscal en 1978, donde su acreditada “modestia” no es obstáculo para recordar al resto de los humanos que fue el primero de su promoción. En fechas precisas (1978-1984) se dice que también ejerció como abogado y como letrado de la Red Nacional de Ferrocarriles.

De su vida familiar tan solo se conoce que está divorciado de una magistrada, actualmente Presidenta de una de las Secciones de la Sala de lo Contencioso-Administrativo del Tribunal Superior de Justicia de Madrid (TSJM) y que tienen un hijo que ejerce la abogacía. Se autoproclama un segoviano compulsivo, ciudad donde tiene su segunda residencia.

Un juez de orden y tan conservador como estaba previsto
Su trayectoria en el escalafón judicial ( en la fiscal apenas ejerció ) se resume muy resumidamente en los siguientes destinos:

Cangas del Morrazo (Pontevedra); Alcorcón (Madrid) y Valencia. De 1987 a 1989 fue Juez Decano de los Juzgados de Distrito de Madrid. Y entre Julio de 1988 y Febrero de 2002 Presidente de la Sección Primera de la Audiencia Provincial de Madrid.

En ese año 2002, el CGPJ tuvo a bien nombrarle magistrado de la Sala Segunda del Tribunal Supremo (“Sala Penal”), en sustitución de Adolfo Prego, que a su vez había sido nombrado a propuesta del PP, vocal del CGPJ. En esta Sala ha permanecido hasta su nombramiento como Fiscal General del Estado.

Por último se comunica que en la década de los 90 fue portavoz de la asociación conservadora de jueces y magistrados “Unión Judicial Independiente” (UJI).

Polifacético y omnipresente profesor de cursos y seminarios a granel
Pero sin duda llama la atención a cualquier observador neutral su ingente capacidad de trabajo que lejos de ceñirse en exclusiva a su labor como juez no ha dudado en hacerla extensible, al igual que otros colegas del Tribunal Supremo, a ejercer de conferenciante y/o profesor en todo tipo de seminarios, cursos y master (normalmente retribuidos) a lo largo y ancho de la península y fuera de la misma. Para los más curiosos se sugiere que pinchen en este enlace y podrán comprobar su documentada presencia en este tipo de actos paralelos a su actividad como magistrado del Tribunal Supremo.

Como no podía ser de otra manera, también ha mantenido vínculos con la genovesa FAES. De hecho está documentada su participación como Ponente y o asistente, al menos en dos seminarios, celebrados en los años 2003 y 2014.

Tercer Fiscal General del Estado del Gobierno de Rajoy
Y en estas estábamos cuando “sorprendentemente” en el primer Consejo de Ministros celebrado tras ser Rajoy investido (11.11.16), se pone en marcha su nombramiento como Fiscal General del Estado, sustituyendo a la desde entonces aún todavía más sorprendida Consuelo Madrigal que fue cesada (no renovada) en el puesto que desempeñaba desde Enero del 2015.

Sobre las causas últimas de su nombramiento y del cese de su predecesora, los rumores son tan variopintos como dispersos. En cambio sus efectos, a los 100 días de su toma de posesión comienzan a vislumbrase con una nitidez cada día más nítida.

Y es que como se pudo comprobar en su comparecencia ante la Comisión de Justicia del Congreso de los Diputados, más de un grupo parlamentario, entre ellos PSOE y Podemos, manifestaron sus reservas sobre el candidato Maza. Y no era para menos a la vista de su trayectoria, alguna que otra sentencia y puntos de vista variopintos. En todo caso, pasado el tramite parlamentario, su nombre y nuevo cargo apareció en el BOE a finales de ese mes de noviembre para a continuación tomar posesión. Uno de los resultados mas visibles es su futura nómina que ascenderá a 113.838,96 euros brutos anuales + trienios.

Maza y un señor de Murcia
En los últimos días, gracias entre otras cosas, a lo bocazas que ha sido y es Pedro Antonio Sánchez López, por el momento Presidente de la Región de Murcia, su papel al frente de la Fiscalía General se ha puesto en cuestión. Y es que a pesar de sus intentos de minimizar la cuestión, el hecho cierto es que sin venir a cuento, ha decidido desautorizar a las dos fiscales anticorrupción que estando adscritas al sumario “Púnica” que instruye el juez Velasco, titular del Juzgado Central de Instrucción nº 6 de la Audiencia Nacional, tenían previsto solicitar que el locuaz de Pedro Antonio Sánchez López fuera investigado por haber cometido 3 presuntos delitos en la denominada PS3 que a su vez investiga la trama Púnica en esa Comunidad Autónoma.

De momento hay diversidad de opiniones sobre las razones que le han llevado a intervenir en esta causa. Los hay que sostienen que ha recibido presiones del Ministro Catalá, sospechoso habitual en este tipo de asuntos, y los hay que además añaden que Rajoy no puede estar muy lejos de la cadena de mando que se ha activado para salvar a susodicho PAS. La consecuencia de momento es que Maza tendrá que hacer un hueco en su agenda para comparecer en la Comisión de Justicia e intentar explicar lo inexplicable.

Maza y un señor de La Rioja
Simultáneamente se ha publicado con todo lujo de detalles que algo similar ha podido suceder con otra causa judicial que se ha instruido en un Juzgado de Logroño. Y que en resumen ha podido suponer que también la Fiscalía haya cambiado de criterio en relación a las responsabilidades penales de Pedro Sanz, ex Presidente de esa Comunidad y en la actualidad Vicepresidente del Senado. Sea como fuere, Maza muy a su pesar, también está llamado a dar una explicación inexplicable.

Y como no hay dos sin tres, los mas suspicaces (y sus razones tienen) añaden el caso de la “mordida toledana” que como nuestros lectores recordarán se está investigando en un juzgado de Toledo. Y es que también para sorpresa de propios y extraños, el Fiscal Jefe de Toledo no se le ocurre otra que presentar un escrito solicitando el archivo de las actuaciones cuando es publico y notorio que la instrucción está en plena actividad. Se da la feliz circunstancia que el abogado de Cospedal es Adolfo Prego, ex compañero de Maza en el Tribunal Supremo. El mundo genovés cabe un pañuelo.

Otras cuestiones de interés

Por último, como magistrado de la Sala II del Tribunal Supremo, a través de un voto particular defendió con entusiasmo la inhabilitación del juez Baltasar Garzón por abrir una causa que investigara los crímenes del franquismo.

Al igual que su predecesores nombrados por los gobiernos de Aznar, desde Jesús Cardenal hasta Consuelo Madrigal pasando por Eduardo Torres Dulce, se declara antiabortista convencido.

Y para rizar el rizo, el pasado 22 de febrero 2017, tras reunir al Consejo Fiscal, ha llevado a termino una “purga” selectiva en puestos claves en la Fiscalía.

Una resposta fins a ara

27 març 2017


El Constitucional ara s’anomenarà (in)Constitucional

Classificat com a Constitució,Justícia

El Tribunal Constitucional és un patata. Fa una temporada que s’ha proposat -o li han proposat- cridar l’atenció amb sentències contràries a tot el que els va arribant del que es va cuinant a foc lent a Catalunya. Però la Constitució que ells interpreten, molt a la seva manera i conveniència, ja es veu que no serveix en molts camps de la vida política i social. Perquè ja no és només en el tema polític català, sinó en molts altres temes. El món canvia ràpidament i tant el text constitucional com aquests senyors i senyores que l’interpreten estan tan ancorats al passat i amb una mentalitat tan caduca que ja no saben respondre a les inquietuds i als nous problemes que molta gent té avui. Les seves respostes a les qüestions que els proposen cada cop són més inconstitucionals o, dit d’una altra manera, cada vegada toquen menys de peus a terra.

Per exemple -i en un terreny que no és el polític- els membres del Tribunal (in) Constitucional d’aquest país van sentenciar que la segregació dels alumnes, la funcionalitat dels quals no s’ajustés a la de la majoria estadística de la població, era legal. Aquesta sentència va ser dictada ja fa tres anys i, des de llavors, diverses famílies han tingut la valentia de recórrer-la davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg i segueixen a l’espera que es reconegui als seus fills el dret a una educació inclusiva i a les seves famílies el de la lliure elecció del centre (dret que només es compleix per a l’alumnat normo-funcional).

Un altre exemple que vaig llegir no fa gaires dies: aquest mateix Tribunal ha rebutjat admetre a tràmit el recurs presentat per una altra família que demanava que es restablís el dret al vot a la seva filla amb discapacitat intel·lectual. No sé si sabíeu que a les persones amb discapacitat intel·lectual se’ls hauria d’examinar per poder votar. Per què no a tothom i només a ells, pregunten molts pares? (Podeu ampliar la informació sobre el cas en aquest fantàstic article de Melisa Tuya). Els membres del (in) Constitucional segueixen amb pas ferm cap a aquesta sentència definitiva que confirmi legalment el que ja es va aplicant sovint en la pràctica: que les persones amb diversitat funcional no són SUBJECTES de dret, sinó OBJECTES de favors.

I encara un altre exemple: Per si algú no ho sap encara, l’article 56 del Codi Civil Espanyol exigeix a les persones amb discapacitat intel·lectual que vulguin contraure matrimoni un informe mèdic favorable i un certificat expedit per un notari. Per acabar-ho d’adobar, a finals del passat any es va produir una gran mobilització en el món de la diversitat arran de la reforma de l’esmentat article que ampliava els supòsits inclosos en aquesta exigència i afegia a les deficiències mentals (alerta amb l’expressió …) i intel·lectuals, també les sensorials. És a dir, que a partir de llavors també les persones sordes, cegues i sordcegues necessitarien el “permís” de dos complets desconeguts per poder casar-se:

Quienes deseen contraer matrimonio acreditarán previamente en acta o expediente tramitado conforme a la legislación del Registro Civil, que reúnen los requisitos de capacidad y la inexistencia de impedimentos o su dispensa, de acuerdo con lo previsto en este Código. Si alguno de los contrayentes estuviere afectado por deficiencias mentales, intelectuales o sensoriales, se exigirá por el Secretario judicial, Notario, Encargado del Registro Civil o funcionario que tramite el acta o expediente, dictamen médico sobre su aptitud para prestar el consentimiento.”

Ho podeu llegir altra vegada en aquest article de la mateixa Melisa Tuya.

Algunes sentències dels tribunals espanyols (no sé si a altres països passa el mateix de forma tan exagerada com aquí) són tan desconcertant, tan partidistes, tan estanyes, tan allunyades del sentit comú, que farien riure si no afectessin tanta gent i la fessin sofrir. Una justícia que el poble no entengui, no és justícia per més que diguin que s’ajusta a la llei. Tots sabem que hi ha lleis injustes i, per tant, que s’han de canviar urgentment. A Espanya creuen que posant pedaços ja n’hi haurà prou i no entenen que el que ja no serveix és la mateixa Constitució i que conservar un cadàver no treu cap a res. Perquè aquesta Constitució ja no és res més que un cadàver putrefacte.

No hi ha resposta

17 febr. 2017


CRÒNICA D’UNA SENTÈNCIA ANUNCIADA

Classificat com a Justícia

La famosa novel·la de Gabriel García Márquez «Crónica de una muerte anunciada» ja ens diu com com acaba des de la primera frase de la primera pàgina: “El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana…” L’escriptor no ens vol amagar res. Per tant, la sorpresa no cal que la busquem en cap moment i només ens cal saber que el més interessant de la novel·la és tota la narració dels fets i com García Márquez, aquest gran mestre de la narració, ens ho explica.

La sentència que s’ha conegut aquest matí sobre el Cas Nóos no podíem esperar que fos altra cosa que la «crònica d’una sentència anunciada» per ser qui eren els personatges jutjats i per com veiem que funciona la justícia espanyola. ¿Recordeu aquells discursos nadalencs del Rei on cada dos per tres se’ns recordava que tots els espanyols som iguals davant la llei i que, quan els escoltàvem, tots ens fèiem un tip de riure perquè allò no s’ho creia ningú? Doncs exactament això és el que ha passat: que hem pogut comprovar que no tots som iguals davant la llei, per més que l’insigne advocat Roca i Junyent ens hagi refregat pels morros aquest mateix matí que «això demostra que tots som iguals davant la llei», mentre levitava d’alegria, segons les seves pròpies paraules.

Quan el 2014 Cristina de Borbó va declarar davant del jutge Castro es va fer la distreta i la desmemoriada. Ens recorden les cròniques que només va contestar a 15 de les 400 preguntes del jutge, al·legant la «confiança que tenia en el seu marit». Durant la vista, com es va anar veient, les paraules de la infanta es van centrar en tirar pilotes fora. En concret va dir 59 vegades ‘no ho recordo’, 189 ‘no ho sé’, 23 ‘no recordo’ i 58 ‘ho desconec’. Ja ho veieu: com per regalar-li una carretada de cues de pansa, que diuen que conserven la memòria.

Una altra desmemoriada famosa que hem pogut escoltar aquests dies als tribunals ha estat la exministra del PP, Ana Mato, enredada juntament amb el seu exmarit i un munt de càrrecs públics en l’anomenada «trama de la Gürtel». Ella tampoc no sabia quan guanyava el seu marit, no sabia res de les nombroses i elevades despeses familiars, dels cotxes d’alta gama que tenien al garatge de casa i d’un Jaguar que va aparèixer al jardí de casa sense que ningú sabés d’on havia sortit. Es va fer la beneita i va tirar tantes pilotes fora com va poder. I ja veureu com en surt sense deixar gaires pèls al forat de la gatera…

Ens prenen per rucs i potser ho semblem i tot. Aquí tothom calla i ningú s’atreveix a dir res a personatges tan importants perquè certes coses en aquesta Espanya torera encara es toleren massa bé. ¿Ningú els ha explicat a aquestes senyores -i als seus advocats- que estem al segle XXI i que hi han coses que no se les creu ningú?. No s’adonen aquests insignes advocats i jutges que aquest tipus de defenses que fan de les seves clientes més aviat haurien de ser agreujants que no pas atenuants? Ningú els ha explicat que a mitjans del segle passat sí que podia passar alguna cosa així perquè a les dones en aquells temps se’ls imposaven unes altres obligacions i poc podien posar cullerada en els assumptes familiars considerats importants?. En aquell temps, per desgràcia, la majoria de dones encara eren poc considerades socialment i la majoria no accedia encara als estudis.

Els senyors jutges que els ha tocat jutjar aquestes egrègies senyores els podien haver regalat, juntament amb la sentència, el següent Manual que s’entregava a les dones que en temps franquistes havien de fer l’anomenat «Servicio Social» a la Seccion Femenina i que va ser vigent almenys fins l’any 1960 (i potser algun més encara).


Guía de la buena esposa

Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero.

Prepárate: retoca tu maquillaje, coloca una cinta en tu cabello. Hazte un poco más interesante para él. Su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo, y uno de tus deberes es proporcionárselo.

Durante los días más fríos deberías preparar y encender un fuego en la chimenea para que él se relaje frente a él. Después de todo, preocuparse por su comodidad te proporcionará una satisfacción personal inmensa.

Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada, elimina zumbidos de lavadora o aspirador. Salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos.

Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta en cambio comprender su mundo de tensión y estrés, y sus necesidades reales. Si tú tienes alguna afición, intenta no aburrirle hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparados con los de los hombres. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así; no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar.


No hi ha resposta

14 febr. 2017


MAGALDI, LA FISCAL DEL CABELL MERAVELLÓS

Classificat com a Justícia

La fiscal en cap de Barcelona, Anna Maria Magaldi ha fet avui una roda de premsa tota ofesa i enfadada pel que va passar divendrespassat a la sortida del judici del 9-N. Ha explicatavui la seva versió dels fets. Ho podeu seguir, fil per randa a ELNACIONAL.CAT i a altres mitjans.

Fa una colla d’afirmacions que m’agradaria comentar. Per començar la roda de premsa afirma amb un to indignat i alhora victimista: “Jo no menteixo mai”. Dedueixo que pensa que els demés acostumem a mentir quan parlem i que a ella -potser per ser fiscal, o perquè creu que és d’una casta més elevada- li hem de suposar una major perfecció, una superioritatmoral i una integritat que els altre pobres mortals no tenim i mai podrem aconseguir. Hi han jutges, fiscals i papes de Roma que menteixen com els demés, tenen els mateixos defectes de tothom i són igualment creïbles -o no- com qualsevol altra persona. Per tant, a vostè ens la creurem, o no, si ens demostra que el que diu s’ajusta a la veritat i ho pot demostrar. Les imatges que hem pogut veure no deixen les coses massa clares i potser els mossos d’esquadra que van veure l’escena de prop podran donar més detalls. Després d’afirmar que vostè no menteix mai, ha seguit assegurant que els manifestants sabien perfectament qui era perquè, diu: “Sóc conegudíssima, no només pel meu meravellós cabell”. I què vol dir amb això? És clar que l’escridassada anava per vostè i ja pot suposar que també pel aquesta justícia arnada que representa.

En un moment de la roda de premsa assegura que va témer per la seva integritat i que estudiarà l’actitud del jove que se li va acostar i la va increpar. Fa molt ben fet si creu que hi ha delicte. Però també potser hauria d’estudiar altres cassos d’amenaces i delictes de tota mena -similars i potser més greus fins i tot-, que els fiscals deixen que passin desapercebuts quan haurien d’actuar d’ofici. Senyora Magaldi, no creu que en alguns cassos filen molt prim i en altres fan els ulls molt grossos depenent de qui es tracta?. Només caldria que mirés una mica a Facebook i en trobarà tants cassos com vulgui, si s’hi vol passar una estona…

Tots hem pogut veure la seva sortida del Palau de Justícia i la seva baixada per les. Més aviat semblava una vedet a qui li agrada cridar l’atenció que no pas una persona que vol passar desapercebuda. Només li faltava saludar; el somriure de superioritat que va regalar al públic ja el va saber posar prou bé… I té raó quan diu que alguns es van dirigir a vostèsabent qui era. Em fa gràcia quan diu: «Sóc molt fumadora i portava unes quantes hores sense fumar. Davant meu hi havia un grup d’unes 20 o 30 persones que estaven al darrere d’unes tanques, al costat, un nombre indeterminat de càmeres de televisió». Justifica d’aquesta manera aquella baixada per les escales i la seva actitud desafiant amb els manifestants: “Vaig començar a baixar les escales. A la segona, van començar els crits de ‘fora, fora, fora la justícia espanyola’. Jo no podia baixar corrent les escales, abaixar el cap i sortir corrent d’aquella situació. S’estaven dirigint a mi com a membre d’una institució de l’Estat. Per això em vaig mantenir dreta, ferma i mirant aquelles persones, durant uns segons que em van semblar interminables. Aquesta actitud m’imagino que no devia agradar els ciutadans”. Doncs no, senyora Magaldi, aquestes actituds no agraden gens als ciutadans quan veuen que la justícia espanyola no és igual per a tots, que tenen la mà trencada per portar ràpidament a la fiscalia certes coses i saben fer molt né l’orni per deixar-ne passar moltes altres, la qual cosa indigna força, com pot suposar. Per què no dirigeixen més la vista cap a ministres del govern del PP o cap a membres de la casa reial? Ja sé que alguns estan per damunt de la llei i són «inviolables» i no se’ls pot jutjar. Però no seria hora ja que s’abandonés això tan estrany de la immunitat i que els fiscals miressin una mica més de prop els actes i negocis privats del rei, per exemple? No caldria mirar de prop algun ministre de l’Interior i altres persones i organismes de l’ Estat que saben nadar molt bé per les clavegueres i saben ruixar ben ruixats de merda certes persones i inventar-se el que sigui per enfonsar la seva trajectòria política?.

No justificaré els insults a ningú i comprenc que a una fiscal de «cabell meravellós» com vostè no li agradin. Però sàpiga que certes coses tampoc ens agraden al comú dels mortals, que devem ser persones de carn i ossos com vostè. Afirma que no va provocar ningú i que només els miro, no els insulto, ni faig botifarra i els trec la llengua. Només hauria faltat això! Però al meu poble diuen que «qui no vulgui pols que no vagi a l’era» i em sembla que vostè aquell dia tenia moltes ganes de quedar plena de pols. D’altra manera no hauria fet aquella baixada triomfal. Només li hauria faltat una catifa vermella com fan les gran estrelles de Hollywood…

Una altra afirmació seva que m’ha fet una mica de gràcia: “Jo no sóc altra gent, sóc la fiscal en cap de Barcelona”, com volent deixar clar que vostè representa una institució de l’Estat i que insultar-la a vostè no és el mateix que insultar qualsevol altra persona. Deia també: Jo no sóc un polític i això no va en el càrrec. I malament seria que hi arribés a anar”. N’està segur? A vostè no se li pot dir res i a un polític sí? Serà pel seu «cabell meravellós» o per algun altre motiu?. Ens ho haurà d’explicar més tot això perquè, jo almenys, segueixo sense entendre-ho. Com ha dit algú avui, em sembla que vostè té la pell molt fina i sàpiga que aquesta justícia no se la creu ningú…

Una resposta fins a ara

06 març 2016


Una jutgessa violadora

Classificat com a Justícia

A Vitòria -ni més ni menys que al Jutjat de Violència sobre la Dona número 1!- una jutgessa va violar la dignitat i la intimitat d’una dona, que ja havia estat violada anteriorment i havia presentat denúncia, quan li va preguntar textualment: ¿Cerró bien las piernas?, ¿cerró toda la parte de los órganos femeninos?”. A una ofensa, a una extralimitació, a una suposició tan malèvola com aquesta jo en dic violació sense cap mena de recança. Aquesta pobra dona devia pensar: On he anat a parar, Déu meu! Per uns instants es devia sentir doblement abusada i violada, perquè primerament va ser-ho físicament (havia denunciat dos agressions sexuals) i després en la seva dignitat de persona.

M’imagino aquesta pobra dona, embarassada de quatre mesos, sortint del jutjat atònita, estupefacta i sense entendre res. Me l’imagino perdent-se pels carrers de Vitòria arrossegant una tristesa infinita que no la deixava ni caminar. Me l’imagino asseguda en qualsevol banc d’un parc d’aquella bonica i pulcra ciutat amb la mirada perduda i acompanyada només per algun colom que se li atansava sense ni que ella el veiés.

Me l’imagino entotsolada en un llarg i profund silenci mirant més cap endins que no pas cap enfora. Me l’imagino mirant-se a si mateixa, contemplant pesadament el seu passat, tot allò tan desagradable que li ha succeït, obrint la bossa de mà i  traient d’esma el mòbil, fixant la mirada a la pantalla, passant els dits per les tecles sense buscar res en concret. Simplement per distreure’s i anar remugant pensaments.

Me l’imagino immòbil, com una estàtua de carn, passant les hores, perdent el sentit del temps i sense sentir el fred de la tarda que es va acabant. D’ella potser només criden l’atenció els seus ulls que de tant en tant comencen a brillar, a humitejar-se fins al punt que un riuet brillant comença a córrer cara avall. Només llavors la seva mà quieta es mou per treure’s un mocador de paper de la butxaca i eixugar-se delicadament i pausada aquelles furtives llàgrimes que ragen sense parar acompanyades d’algun sanglot profund i molt dens. El plor és silenciós, discret i subtil, com per a que ningú dels que passen per allà se’n pugui adonar. En un moment determinat sembla que allò desembocarà en una tempesta de plors, llàgrimes abundants i sanglots sorollosos. Res d’això no passa. De mica en mica aquell rostre es va asserenant de nou i torna a restar quiet i estàtic aquell cos gelat per fora que conté a dins un cor congelat pel desencís  i la frustració.

La dona segueix asseguda amb la dignitat intacta. Aquella dignitat que una jutgessa indigna de la seva funció i del seu càrrec li volia arrabassar i que no ha pogut. De tant en tant respira fondo i deixa anar un sospir allargassat que sembla voler recórrer tot el parc i que, finalment es perd entre els arbres i la foscor. Perquè ja s’ha fet fosc i, tot i això, la dona no sembla tenir ganes de tornar a casa. Sent necessitat d’aquella solitud del parc i de la foscor que la protegeix. Protegeix més la foscor de la nit que no pas una jutgessa indigna, mediocre i injusta, deu pensar ella.

I finalment s’aixeca d’una revolada. Aquell cos sembla recobrar tota la força que aparentava no tenir i es posa a caminar decidida, tot arreglant-se d’un cop de cap els negres cabells llargs i acabant-los de retocar amb la mà dreta. Sembla que la seva cara ha recobrat la serenitat que una jutgessa malcarada, que durant anys no deu haver fet res més que complir una feina mecànica, de funcionària robotitzada i sense ànima ni sentiments, li volia prendre.

Ni aquesta dona, ni cap altra dona, ni cap ciutadà es mereix un tracte així. Esperem que algú se n’adoni i l’aparti del càrrec per una temporada. Potser serà la única manera de que se li estovin els sentiments que potser algun dia havia tingut i comprengui que no es poden tractar les persones amb la poca consideració amb què ho ha fet ella.

Text dedicat a totes les dones que han sofert injustícies múltiples en motiu del dia internacional de les dones que se celebra el 8 de Març. 

Una resposta fins a ara

29 febr. 2016


Sobre la justícia

Classificat com a Justícia,POLÍTICA

La justícia ha de ser justa i proporcionada. Això que sembla una perogrullada no ho és sempre i aquí a Espanya encara menys. Ho veiem cada dia amb uns tribunals i uns jutges que no paren de fer el ridícul sempre que poden. No tots, és clar, però sí que una bona majoria. I l’escala podria anar des del món de l’esport (Déu n’hi do la parcialitat de les sentències esportives!) fins a les sentències del Tribunal Constitucional. La parcialitat, la discrecionalitat, l’arbitrarietat, la vel·leïtat, la capritxositat i la volubilitat de que fan gala alguns tribunals faria caure la cara de vergonya a una persona mitjanament normal. Però com que sembla que no en tinguin –i si en tenen, la dissimulen prou bé- no passa res i ells segueixen anant per aquests mons de Déu tan amples i amb el cap ben alt i, el que és pitjor, tenint-nos a tots per rucs.

De fet, el principi de proporcionalitat hauria de servir per a regir-nos en tots els ordres de la nostra vida i per això aquest principi és una columna fonamental en l’ordenament jurídic de tots els països que volen ser civilitzats. Ja ho deia Sant Tomàs en la seva Summa Teològica (I-II, c. 95, a. 3) quan es referia a com havia de ser la llei humana: deia que havia de ser justa, possible segons les naturalesa i les costums del país, proporcionada als llocs i als temps i convenient per a la conducta humana. El pensament de Sant Tomàs segueix vigent en molts aspectes encara avui i hauria d’estar present en els diversos debats sobre la legitimitat de les lleis que promulguen els estats i que haurien de servir per garantir la convivència o la justícia per a tots els membres, especialment per aquells que tenen menys garanties pel fet de ser socialment dèbils, desvalguts o que no tenen veu.

He fet tota aquesta llarga introducció perquè demà surt de la presó Arnaldo Otegi, un d’aquests cassos paradigmàtics de tot això que deia més amunt. En un cert moment de la seva vida va formar part d’un comando d’ETA, va participar en un segrest, el van jutjar i va anar a la presó els anys que li corresponien. En un altre moment de la seva vida aquest home va anar canviant -com molt bé ens explica Antoni Batista, un dels periodistes que millor coneixen el país basc i que millor coneixen Otegi- cap a posicions dialogants i encarades a que l’ETA més dura i sanguinària deixés definitivament la violència i entrés a un camí de pau. L’Antoni Batista l’ha entrevistat vàries vegades, s’hi ha acostat, l’ha escoltat i diu que aquest home tindrà un gran paper en l’ Euskadi del futur. El que sí que és clar és que aquest home ha estat un dels que ha patit aquesta discrecionalitat de la justícia espanyola. Quan va sortir de la presó la única cosa que va intentar fou re encaminar una organització violenta cap a la vida política normal, fet que la hipòcrita llei de partits espanyola va considerar il.legal.

En Toni Soler en ho explica al seu blog: “Per aquest delicte polític, Otegi haurà passat més de sis anys a la presó, ni un dia menys, sense cap opció a reducció de pena. Perquè ens en fem una idea, el general Galindo, condemnat per la mort de Lasa i Zabala, només va passar 4 anys a la presó (i l’havien condemnat a 70 anys). I el general Armada, cervell del 23-F, va ser condemnat a 30 anys i només en va complir 5. En el cas d’Otegi, doncs, es pot parlar de desproporció i fins i tot d’acarnissament, que només s’explica per motius polítics. En efecte, els poders de l’Estat l’han vist com una amenaça justament perquè semblava l’únic líder capaç d’apartar el món abertzale de la violència i convertir-lo en una força de govern. L’empresonament d’Otegi ha estat condemnat per tots els partits bascos, tret de PP i Ciutadans, i el Premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel l’ha considerat “una ofensa a la humanitat”.

“A l’Estat no l’interessa ETA, però sí que li interessa agitar el fantasma d’ETA perquè amb aquest fantasma contamina l’independentisme”, assegura Antoni Batista. L’Estat espanyol el que no pot guanyar a les urnes ho porta als tribunals. Als seus tribunals. A aquells tribunals dels quals parlava al principi d’aquest apunt. I així ens va… Cap persona civilitzada i mitjanament raonable i democràtica; cap país que apreciï una mica la democràcia i que l’estimi una mica i la vulgui, no podrà entendre això que passa a Espanya.

2 respostes

28 ag. 2015


On és la justícia?

Classificat com a Justícia

En aquests convulsos dies d’agost, quan milers de persones són foragitats dels seus respectius països per la guerra, la fam i la misèria i es veuen obligats a deixar les seves vides entre filats de fulles tallants o al fons del mar, és quan es fa més urgent una reflexió serena del què és la justícia, si n’hi ha una mica i, en cas afirmatiu, preguntar-se on s’amaga. Perquè, la veritat sigui dita, aquesta justícia no es veu per enlloc i resta ben amagada.

Ja ho deia Bertolt Brecht: “no hem d’acceptar allò que és habitual com una cosa natural. Perquè en temps de desordre, de confusió organitzada, d’humanitat deshumanitzada, res ha de semblar-nos natural, res no ha de semblar impossible poder canviar”. No hem d’acceptar de cap manera aquesta gran injustícia que s’està donant a Europa en un munt de fronts. Sembla que Europa estigui morta perquè no es veu recció de cap mena. Sembla que als que tallen el bacallà ja els estigui bé el que passa i no els ve d’un mort més o menys. Al contrari: sembla que quan veuen algú que treu el cap, encara miren d’enfonsar-lo més. O, si no, mirem el que fan amb Grècia o el que estan fent ara amb els milers de refugiats que, desesperats, busquen un metre quadrat on viure amb una mica de pau i poder ser una mica feliços.

Caldria tornar a llegir en aquests moments Hannah Arendt, una pensadora d’origen jueu que va escriure sobre l’activitat política, el totalitarisme i la modernitat. Neix a Hannover el 1906, és alumna brillant, entre 1924 i 1928, de mestres com Heidegger, Guardini, Husserl o Jaspers i que col·labora després amb la resistència sionista a Alemanya. Després de ser detinguda i posada en llibertat, Hannah fuig a París amb la seva mare. A França és secretària general de Youth Aliyah, agència jueva per a Palestina; s’encarrega de rescatar nens jueus d’Àustria i Txecoslovàquia; es casa amb Heinrich Blücher; és internada en un camp de refugiats. El 1941 s’exilia amb el seu marit als Estats Units, s’estableixen en Nova York i comença a treballar com periodista. Comprova de primera mà la immensa capacitat de manipulació del periodisme nazi i sap que els periodistes creen en gran mesura la cultura d’una època, perquè la gent veu la realitat a través de les seves històries.

Europa, en aquest sentit, és una vergonya. Poca gent aixeca el crit indignat pel què està passant i poca gent sembla disposada a fer alguna cosa. Espanya encara és una vergonya més gran. Ens caldria un munt d’ Hannah Arendt per airejar una mica tota la merda que s’amaga sota les catifes. Per Hannah Arendt l’ofici periodístic és per destapar la veritat que massa sovint és amagada per les mentides oficials i, per això, realitza una sèrie de reportatges sobre el judici al nazi Adolf Eichmann, a Jerusalem. Reportatges que van ser publicats per The New Yorker el 1963. En aquests articles, així com en el llibre on són compilats, Eichmann a Jerusalem, Hannah s’atreveix a airejar una veritat sepultada pel judaisme oficial: que molts jueus havien col·laborat amb els seus botxins a les tasques de reclutament per a l’enviament als camps, i també en la supervisió de treballs i matances en aquells inferns. “El paper que van jugar els dirigents jueus en la destrucció del seu propi poble constitueix, sens dubte, un dels capítols més tenebrosos de la ja tenebrosa història dels patiments dels jueus a Europa”. El llibre va ser prohibit a Israel i va desencadenar una campanya internacional contra la seva autora. El fet que la periodista fos una dona jueva amb enorme prestigi intel·lectual i moral, no va fer més que augmentar l’ofensa i l’escarment. Però la veritat ja no podia ocultar-se. En el propi llibre, Hannah reconeix que “centenars de milers de bondadosos americans de classe mitjana hauran après d’aquests articles que els líders jueus d’Europa van ser covards, ineptes i fins i tot col·laboracionistes; que la comunitat jueva va ajudar als nazis a complir el seu objectiu de genocidi racial “.

Això mateix està passant a Europa i, en concret a Espanya. Sembla que ningú vulgui aprendre la lliçó. Aquesta gentussa del PP en són especialistes consumats. Han refinat els mètodes fins a l’extrem i s’estan tornant especialistes de la manipulació i de la mentida. Amaguen tan com poden les seves pròpies misèries i busquen urgentment i amb ànsia desenfrenada culpables en qualsevol lloc. Si s’ha de fer joc brut, se’n fa. Si s’ha de mentir, es menteix. Si s’ha d’inventar proves falses, s’inventen. Si s’ha de comprar jutges i fiscals, es compren. Si s’ha de fer espectacle mediàtic, se’n fa. Si s’han de manipular teles i diaris, es manipulen. Si s’han de decapitar les ànsies de llibertat d’un poble es busquen els mitjans que calgui per fer-ho. Tot, absolutament tot el que calgui, per amagar la seva pròpia merda, les seves pròpies mancances i mirant de transformar la seva (poca) vergonya en accions nobles, justes i beneficioses per Espanya (és el que diuen). Són tan cínic com per dir que ells no fan distincions de cap mena… Creuen que són rucs i que no veiem les coses!

Però jo seguiré preguntant-me: on és la justícia en tot això? On són els bons periodistes, els bons intel·lectuals, els bon escriptors, els bons polítics que destapin aquesta gran comuna que ja fa anys que fa pudor i que ja no es pot aguantar més? On són els valents que diguin d’una vegada per totes que aquesta Europa no és la que volem i que aquesta Europa no ens servirà per a res de bo. Ni ens farà més lliures, ni més feliços, ni més justos, ni més humans, ni més fraterns. Potser és el moment de preguntar-nos: cap on anem? Cap on volem anar?

Una resposta fins a ara

28 febr. 2015


Adéu, Pepe; benvingut, jutge Vidal

Demà diumenge, aquest petit gran país que és l’ Uruguai canviarà de president. José “Pepe” Mujica deixarà el seu càrrec i assumirà com a nou president Tabaré Vázquez, del mateix bloc d’esquerres Frente Amplio (FA) i que ja va ser president entre el 2005 i el 2010. Ahir al vespre es va voler acomiadar de la seva gent en un acte protocol·lari però amb un alt contingut d’emotivitat i agraïment emotiu. S’acomiadà del seu poble i el seu poble d’ell: “No me voy, estoy llegando. Me voy a ir con el último aliento”.“Querido pueblo: ¡Gracias por tus abrazos, críticas, cariño y, sobre todo, gracias por tu hondo compañerismo cada una de las veces que me sentí solo!”

A hores d’ara ja tothom coneix el Pepe. S’ha fet famós en tot el món pel seu tarannà, la seva manera de parlar -planera i popular-, els seus discursos plens de contingut social i per la seva manera de viure i veure la vida. Alguns adversaris polítics de pell massa fina (fonamentalment de dins del mateix país) no podien sofrir que s’expressés en la forma que ho feia, potser perquè se li entenia tot i no feia servir els circumloquis i les formes que fan servir la majoria de polítics. El Pepe, si convenia, les deixava anar pel broc gros i això li havia creat més d’un problema, cosa que semblava no importar-li massa de totes maneres. Cap dels seus adversaris, però, no li arriba a la sola de les sabates. Molts d’ells deuen tenir molta més cultura, moltes carreres, es deuen expressar amb molta més correcció, però cap d’ells podrà dir les coses que diu ell i com ho diu ell. Cap d’ells arribarà mai al poble com hi ha arribat el Pepe.

Una de les últimes frases que li he llegit, parlant de la justícia, ha estat la següent:

“La Justicia, esa señora que ponen con una venda en los ojos y una balanza en las manos… eso no existe, porque la Justicia refleja el peso de las clases que dominan en una sociedad”.

I ha afegit:“los instrumentos jurídicos están sometidos a la historia, y la historia es una lucha de clases”. I parlant de l’ Uruguai ha dit que “funciona con un sistema jurídico acorde con el pasado, pero no con los cambios necesarios en el presente”. “Si tú en Uruguay le querés poner un impuesto a la tierra, a la concentración de la tierra, te lo terminan declarando inconstitucional. Como en todo el mundo y siempre en la historia, la juridisprudencia fue pensada e instalada por las clases dominantes, las capas conservadoras”.

Déu n’hi do tot el que ha dit aquest bon home, no us sembla? Se’n va un home savi. Potser sense gaires estudis, però molt savi. Adéu Pepe! I segueix parlant que sempre dóna bo escoltar-te.

I de l’ Uruguai, passem cap aquests verals nostres, cada dia més tristos, més retrògrades i més cavernícoles. Recordeu què va dir Pedro Pacheco, fa ja uns quants anys?. Va dir que “la justicia es un cachondeo”  i se li van tirar al damunt amb judici inclòs. La diferència és clara: allà a l’ Uruguai hom pot dir les coses que ha dit el Pepe sobre la justícia i no passa res.Una autèntica democràcia permet això i més. La veritable democràcia aguanta tot tipus d’opinions sempre que s’expressin pacíficament. Aquí aquestes coses no es poden dir i, amb l’impressionant i vergonyós retrocés democràtic que està experimentant aquesta Espanya que diuen que és moderna i que no és res més la de “charanga y pandereta” de sempre, tampoc es poden fer certes coses.

Si no, que li diguin al jutge Santiago Vidal, que fa només un parell de dies l’ínclit CGPJ el sentencià i l’apartà tres anys de la carrera judicial per haver redactat un esbós de Constitució Catalana.  Benvingut jutge Vidal a la crua realitat i a la palestra. Ara li tocarà defensar les llibertats i la justícia sense toga, però la lluita serà exactament la mateixa. Al jutge Vidal l’han condemnat amb una sentència molt estranya i força in intel·ligible en els temps que corren. El mateix José María Mena(Jurista. Ex Fiscal en cap de Catalunya)sortia a la seva defensa i escrivia a LA LAMENTABLE

“Es inaceptable cualquier persecución por causa de las utopías, los sueños, las ideas, aunque discrepemos de ellas, cuando se expresan de forma pacífica, civilizada y democrática. Santiago Vidal, con su estudio, y con su ideal independentista, no ha quebrantado su lealtad a la suprema ley hoy vigente en España, no ha violado su deber de independencia judicial, no ha cometido ninguna conducta indigna. La grave amenaza que se cierne sobre él es injusta, contraria a los principios democráticos, y además, inútil.”

Aquesta justícia jo no la reconec. De quina justícia em parlen? La justícia, si no manté el criteri d’equitat que li és indispensable si vol ser justa, no pot caure en aquest tipus d’aberracions interpretatives com les del CGPJ. Jo no sóc jurista ni hi entenc res d’aquests temes, però hi han coses de sentit comú i tan evidents que cauen pel seu propi pes i tothom veu que a l’hora de ser jutjat tothom no és igual. Essent militant del PP es pot ser president de tribunals i es poden fer moltes coses i no passa res. Tothom veu que moltes de les sentències que surten d’aquests tribunals de Madrid no s’aguanten per enlloc i simplement es poden qualificar de molt poc democràtiques. No ho dic jo, sinó que ho diuen juristes tan ben preparats com els mateixos que les dicten. Simplement que uns són imparcials i els altres partidistes i molt parcials. Sembla que aquesta mena de justícia el que pretén fer és tot el contrari del que hauria de ser; en lloc de crear harmonia i entesa,  només fa que crear discòrdia. En lloc de buscar concòrdia, només fa que buscar brega.

La representació de la deessa JUSTÏCIA com una dona que porta els ulls tapats, la balança en una mà i l’espasa a l’altra i que vol representar que no mira ni fa distinció de persones; que sospesarà com cal les diverses proves a favor o en contra i que, finalment, castigarà als culpables aquesta mena de gent la converteix en una gran caricatura amb aquest tipus de sentències –i ja en tenim un bon grapat- que no fan més que desconcertar i empetitir el lliure pensament de la gent.

Molts presidents voldrien deixar la seva presidència com l’ha deixada Mujica, rebent l’escalfor i l’afecte d’una gran majoria del seu poble. No serà així com ho haurà de deixar Rajoy, n’estic segur. Si els espanyols són una mica llestos, el faran marxar amb la cua entre cames i, si es descuida, amb una puntada de peu al cul.

Una resposta fins a ara

10 juny 2014


España, “la roja y la rota”

Classificat com a Crisi,Futbol,Justícia,SOCIETAT

Jesús Pardal.

Quan José Calvo Sotelo va dir allò de “Antes una España roja que una España rota” no parlava de la selecció de futbol espanyola. Aquests pròxims dies ens espera una “marea roja” molt forta. I tornarem a sentir les frases de sempre: “que la selecció espanyola uneix tots els espanyols” i que “una España unida favorece a todos” i que “los nacionalismos no hacen más que perjudicar a todos” i “romper España” i el bla, bla, bla de sempre…

Ja que aquest dies alguns recorden aquesta frase de Calvo Sotelo, també podrien recordar un altre text seu que en aquesta hora de crisi econòmica també ens podria anar bé:

“Muchas veces he pensado que la raíz real del problema de España no es política, sino económica, y que la receta de nuestros males, por ser de índole económica, se ahogará en germen ante el quietismo obstinado de gran parte de las clases conservadoras. La incomprensión egoísta de multitud de ciudadanos pudientes, aferrados a nociones quiritarias cual si viviésemos muchas centurias atrás, puede depararnos días desastrosos, porque las aguas represadas se sueltan en torbellino cuando rompen la esclusa”. (“Mis Servicios al Estado. Seis años de gestión”, 1931.)

I ens podria anar bé reflexionar-ho una mica quan aquest dies s’ha sabut que els premis dels internacionals de “la roja” per reeditar el seu triomf a la Copa del Món seran: 72.000 euros per cap per arribar a quarts; 180.000 per arribar a les semifinals; 360.000 per trepitjar la final i 720.000 per guanyar-la. O sigui, més que ningú (330.000 percebran brasilers i francesos i 300.000 alemanys). Ja era desorbitada i exagerada la xifra que li va tocar a cada jugador, al Mundial de Sudàfrica ara fa quatre anys. Ni més ni menys que 600.000 euros! Aquests nois –tots ells mig morts de gana- van guanyar 600.000 euros en un mes!. Algú ha pensat quants anys hauria de treballar un mestre, una infermera, un treballador de qualsevol fàbrica? Això vol dir 20.000 euros per dia. Així els 23 futbolistes que van guanyar el mundial fa quatre anys, van cobrar pràcticament 14 milions d’euros. I només per arribar a la final, ja haguessin aconseguit cadascun 120.000 euros. Però aquest any, tot i la crisi, les primes han augmentat…

Llegia fa uns mesos en aquest diari digital ANDALUCES.ES que hi havia un noi –JESÚS PARDAL– que es guanyava la vida fent xurros, fregint peix, fent pollastres a l’ast, venent assegurances, baixant les escombraries d’alguns veïns dels pisos als contenidors … Aquest noi de Cadis podria ensenyar a molta gent –futbolistes inclosos- què vol dir guanyar-se la vida. Estava desesperat. A punt de ser pare, aquest cuiner que va treballar fins i tot un any a París, va tornar a Cadis l’estiu de 2011 pensant que hauria feina a l’hostaleria en aquesta època, “com sempre”. Però es va equivocar i va passar l’estiu, la tardor i “no trobava res”. Sense ajudes, amb una nena en camí i vivint amb sis persones a casa de la seva sogra amb la pensió de l’àvia, no va veure altra sortida que convertir el contenidor en el seu lloc de treball. “Jo volia feina, no demanar almoina, i em van explicar que fa molts anys, un home baixava les escombraries i vaig pensar, per què no?”. Assegura “no sentir vergonya” i que “la gent més senzilla és la més solidària”. El seu anunci va obtenir resposta. Al voltant d’uns cinquanta clients -si se’ls pot dir així- van sol·licitar els seus particulars serveis. Molts eren gent gran però també “no tan grans” que, sobretot, ho feien “per ajudar”. De fet, encara avui li donen menjar per a la seva nena.

El Jesús compagina això amb un contracte a mitja jornada que ha aconseguit en un rostidor de pollastres. A la tarda, ven assegurances dels morts. A les set, agafa la bici o va caminant fins al barri del Turó del Moro per baixar les escombraries d’una desena de clients que segueixen fidels al servei. I a les vuit, torna al rostidor. I així, dia rere dia. Si teniu una mica de temps, llegiu la crònica que hi trobareu més detalls d’aquest noi que, tot i això, no perd l’esperança i diu que “el dia de demà, la meva filla no podrà dir que no m’he buscat la vida per poder tirar endavant la meva família. Amb això em quedo “.

Aquest noi no sé en quina situació està ara. Potser igual o pitjor. Potser no tindrà temps ni ganes de veure “la roja” perquè tornarà a casa cansat i amb ganes d’anar a dormir. Potser els jugadors li podrien donar un cop de mà i passar-li uns quants euros de tot el que guanyaran en aquest mes…

5 respostes

13 abr. 2014


Barrabassades

Classificat com a Justícia,Setmana Santa

Comença la Setmana Santa per als que som creients. En la missa d’avui, tot escoltant l’Evangeli, m’ha cridat l’atenció el passatge on s’explica l’indult de Barrabàs i la condemna de Jesús. Deu venir d’aquí la paraula “barrabassada”, que s’identifica a un gros disbarat o a alguna cosa feta amb insensatesa i sense massa seny. El poble va preferir que indultessin  Barrabàs abans que a Jesús. Recordem el passatge de l’evangelista Marc 15,6 (Mt 27,15-26Lc 23,13-25Jn 18,39-19,16)

Jesús, condemnat a mort
Cada any, per la festa de Pasqua, Pilat els deixava lliure el pres que ells demanaven. 7 Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els sediciosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. * 8 La gent, doncs, va pujar * i demanaven a Pilat allò que els solia concedir. 9 Pilat els digué:
—¿Voleu que us deixi lliure el rei dels jueus? *
10 Deia això perquè s’adonava que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. 11 Però els grans sacerdots van incitar la gent perquè demanessin la llibertat de Barrabàs. 12 Pilat els replicà:
—Què voleu que en faci, doncs, del qui anomeneu el rei dels jueus?
13 Ells tornaren a cridar:
—Crucifica’l! *
14 Pilat els deia:
—Però quin mal ha fet?
Ells cridaren encara més fort:
—Crucifica’l!
15 Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs i va entregar Jesús, després de fer-lo assotar, * perquè fos crucificat.

Deia que m’ha cridat l’atenció aquest passatge perquè l’he relacionat de seguida amb una notícia que vaig llegir ahir al diari PÚBLICO

“El Gobierno ha indultado a Francisco Segundo Domingo Vaquero, exdirector de una sucursal del Banco Santander condenado por robar 30.000 euros a un cliente. Domingo fue condenado por un delito continuado de falsedad en documento mercantil en concurso con otro delito continuado de apropiación indebida por extraer dinero de la cuenta de un cliente, cuando aún dirigía una sucursal del Santander en Esguevillas de Esgueva, Valladolid”.

Aquesta pràctica – cada dia més discutida i denunciada des de fa anys pel ‘Observatori de la Laïcitat’, per considerar-la “anacrònica i injustificada”- sembla que té l’origen al segle XVIII. El 1759, una epidèmia de pesta a Màlaga va obligar a les autoritats a suspendre les processons. Desobeint la prohibició, els presos de la presó malaguenya es van amotinar per escapar-se i poder anar a la processó pels carrers portant a coll la imatge d’un Crist.

Justos o no, els indults especials de Setmana Santa han anat continuant fins ara. L’actual  ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, no fa pas gaires dies que va pronunciar una conferència a Esade de Barcelona i on va dir que la funció dels indults és “no convertir en injustícia el que sembla una resolució justa”.  I va continuar fent una afirmació que cada dia es veu com a més discutible: “El Govern no ha concedit ni un indult a condemnats per corrupció”, i va garantint després: “I mentre sigui ministre de Justícia no en concedirà”. “Els indults han de reparar l’excés de rigor de l’aplicació de la llei en un cas concret. Això no vol dir desautoritzar els tribunals”, va aclarir.

És talment així, Sr Ministre? Potser caldria aclarir-ho una mica més tot això! Tampoc fa massa dies que el dirigent d’IU Gaspar Llamazares ha acusat Gallardón de mentir, i ha posat com a exemple els indults que el Consell de Ministres va atorgar a l’exalcalde i tres exregidors d’Abdalajis (Màlaga), tots del PP, acusats de prevaricació urbanística. El portaveu del PSOE a la Comissió de Justícia, Julio Villarrubia, i el diputat d’ERC Joan Tardá també han assenyalat que l’Executiu ha concedit “bastants” indults a condemnats per corrupció en aquests dos anys.

És tradicional que les confraries de penitents sol·licitin aquesta mesura de gràcia per a aquells reus de l’àmbit de la seva província que compleixen els requisits de qualsevol indult ordinari, com són: que estigui complint condemna en l’actualitat i que concorrin raons de justícia, equitat o utilitat pública.Doncs resulta que els últims quatre governs de Rajoy, Zapatero, Aznar i González han estat esquitxats per una polèmica comú: la concessió d’indults que han creat una gran controvèrsia, com són els d’un kamikaze defensat per un diputat del PP, el banquer Alfredo Sáenz, un col·laborador d’ETA, el jutge Javier Gómez de Liaño, els acusats per muntar el GAL, Rafael Vera i Barrionuevo, l’alcalde de Marbella, Jesús Gil i Gil (en dos ocasions) o Alfonso Armada, un dels colpistes del 23-F. Tots tenen en comú que s’han lliurat de les seves condemnes per aquesta mesura de gràcia dels governs.

La Fundació ciutadana CIVIO té una pàgina que s’anomena  EL INDULTÓMETRO. És interessant i molt pedagògic donar-hi una ullada. Podrem comprovar com la nostra democràcia té molta opacitat i molt poca transparència. En tots els àmbits, i no pas només en el judicial.Em sembla que seguim fent moltes més barrabassades del que pertocaria i en deixem passar de massa grosses. El silenci, el passotisme i l’omertà (aquells silencis que fan part del codi d’honor de la màfia siciliana) són moneda massa corrent en la nostra societat, que segueix condemnant justos com Jesús i segueix deixant anar Barrabassos i delinqüents de guant i coll de camisa blancs i emmidonats perquè tenen molta afinitat al poder. Ja justícia massa vegades es converteix en injustícia i deixa de ser justa. Hauríem de preguntar-nos més sovint qui fa la tria d’aquests indults i com es fa…

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2ylUJx36b

No hi ha resposta

10 febr. 2014


Un nou tipus d’amnèsia

Classificat com a Justícia

No, l’amnèsia no és cap malaltia. És només un trastorn en què un individu ha perdut completament o parcialment la memòria i sorgeixen dificultats a l’hora de recordar fets, persones o dates. Com que jo de temes mèdics no hi entenc, he anat a veure què en diu la Wikipedia. Allà s’explica de forma abreujada quines poden ser les causes, els tipus i de si es cura o no. Ha estat una lectura ben profitosa per poder entendre algunes coses que van passar a Mallorca el dissabte passat. Ja us deveu imaginar del que parlo: d’una infanta de la casa dels Borbons que, pel que sembla, ha sofert un sobtat atac d’amnèsia…

S’ha parlat molt de les malalties que arrosseguen els Borbons. Però no s’havia sentit a dir mai que patissin d’amnèsia. Segons ens explica el Dr. Amadeu Martín Rey y Cabieses  (Doctor en Història. Llicenciat en Medicina i Cirurgia) la dinastia borbònica a Espanya, gairebé tan endogàmica com la precedent austríaca, no ha patit –no obstant això- els embats de les malalties pròpies dels matrimonis consanguinis. És cert i conegut que una de les malalties que acompanyen des des de fa segles als Borbons és la hemofília. I un altre doctor -Pedro Gargantilla , autor del llibre “Las enfermedades de los Borbones”- afirma que també s’hi troben altres coses en aquesta família: per exemple l’estranya depressió de Felip V, que el va sumir en el silenci més absolut i el va fer abandonar la seva higiene personal, conferint-li una imatge de captaire esparracat i fora de Ferran VI, que era una persona hipocondríaca, tuberculosa i amb atacs d’epilèpsia;  i si ens fixem en el primer rei espanyol de la Casa Borbó fins a la infanta Eliodor, hereva dels actuals Prínceps d’Astúries, passant per infants amb sífilis, reines amb asma i algun cas de bogeria, molts han estat els representants d’aquesta dinastia sobre els quals han sorgit nombroses polèmiques sobre la seva salut física i mental, la seva personalitat i el seu caràcter.

Jo, d’aquestes coses no en puc dir res perquè sé molt poca història i, a més sóc molt poc seguidor del que fan o han deixat de fer les monarquies. No només la d’aquí, sinó que cap monarquia m’emociona gaire i, per tant, no segueixo gaire res del que fan. Però una cosa sí que he pogut comprovar en l’ infanta Cristina: aquesta noia pateix un greu trastorn d’amnèsia. I, pel que sabem d’ella, no és ni per lesions cerebrals causades per un accident o tumors; ni per fets traumàtics en els que el cervell ha esborrat tota la informació com a causa de defensa i de manera temporal; ni per forts traumatismes o cops; ni se sap tampoc que consumeixi substàncies nocives com ara drogues i alcohol; ni tan sols té una edat avançada on podríem anar a buscar la causa. Res de tot això hi ha. És una noia normal i corrent –si volem considerar-ho així- que treballa a La Caixa i que deu fer prou bé la seva feina perquè no l’has acomiadada pas encara…

Per tant, on carai hem d’anar a buscar aquesta greu amnèsia que sofreix? Com us deia abans, he hagut de mirar la Wikipedia per poder tenir algun mínim indici d’on pot venir. I he trobat els següents tipus d’amnèsia:

  • Amnèsia retrògrada: és la dificultat per a recordar fets que ocorregueren abans de la malaltia o el trauma cranial que provocà l’amnèsia de l’individu.
  • Amnèsia anterògrada: és la dificultat per a guardar records que ocorren després de la malaltia o el trauma causant de l’amnèsia.
  • Amnèsia global: és la dificultat per a recordar fets tant anteriors com posteriors a la malaltia o el trauma sofert.
  • Amnèsia Específica: és la dificultat per a recordar informació referent a la via sensorial que degué guardar-la. Per exemple: sentir-se incapaç de recordar un nom o una xifra, però poder recordar perfectament un fet visual, tàctil o olfactiu.
  • Amnèsia transitòria: és la dificultat per a recordar fets després de la malaltia o el traumatisme cranial, però que va desapareixent a poc a poc.
  • Amnèsia progressiva: és la que va augmentant de forma progressiva, com en els casos de demència com l’Alzheimer altres demències.
  • Pèrdua de la memòria de tipus senil: pèrdua de memòria benigna i està relacionada amb la vellesa.
  • Amnèsia Psicògena o Simulada: és la que es caracteritza perquè els records propers i llunyans estan alterats de forma recognoscible. Per exemple: un individu que no recorda els seu nom.
  • Hipoamnèsia: Disminució de la capacitat de la memòria degut a una dificultat tant en la fixació com l’evocació.

Una vegada llegit tot això ja vaig entenent –tot i no essent-ne expert- quina podria ser el tipus d’amnèsia d’aquesta noia: la seva amnèsia és diu amnèsia supersimulada i el  metge que la tracta es diu Roca i Junyent, un doctor que té una clínica amb 240 doctors  (ai no,  no són doctors sinó que són advocats) i que diuen que factura 28’5 milions d’euros a l’any. Segons explica El Confidencial diuen d’ell: “No és barat, però és segur”. I, si entrem a la seva pàgina web veurem, que té oficines a “Barcelona, ​​Madrid, Palma de Mallorca, Lleida, Girona i Xangai”.

No està malament. El Rei va saber triar i devia pensar: “No serà barat, però serà segur”.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2sxIUPCeW

No hi ha resposta

07 febr. 2014


8 de febrer: “Dia internacional de la rampa”

Entre la llarga col·lecció dels “Dies internacionals de…” n’hi podríem afegir un de nou. A partir de demà podríem afegir-hi el “Dia internacional de la rampa” en commemoració a la poc triomfal baixada –encara no se sap si en cotxe o a peu- que haurà de fer demà l’infanta Cristina Federica Victoria Antonia de la Santísima Trinidad de Borbón y Grecia al Jutjat de Palma. Sembla que el nucli de la qüestió sigui aquest: si baixarà a peu o encotxada; si l’interrogatori serà llarg o no; si es podrà gravar només en àudio o també en vídeo.

Gastem saliva i tinta en aquestes coses sense importància i deixem de parlar de l’essencial: de si és culpable o no d’un delicte fiscal molt greu i de blanqueig de capitals, com sembla ser que és, junt amb el seu marit. Les proves són tantes i tan evidents que s’ha de mirar obertament cap a un altre costat per no veure-ho. Però ja sabem com acostuma a ser la justícia a a Espanya i recordem que un tal Pedro Pacheco, alcalde de Jerez, va definir-la ara fa 30 anys com “La justicia es un cachondeo”. Si féssim una col·lecció dels cassos de “cachondeo” judicial que hi ha hagut en tots aquests anys, no acabaríem. La justícia a Espanya fa llàstima en tots sentits: és lenta, és imparcial i, per tant, injusta, els tribunals estan formats per gent caducada i nombrats pels grans partits per afavorir-los obertament quan toqui, els jutjats no tenen mitjans. La justícia en aquest país fa plorar i segueix essent “un cachondeo”. El mateix Felipe González –personatge gens dubtós- deixava anar al mes de març de 2010 aquestes dues perles: “La Justicia está hecha unos zorros por el ganao que hay dentro”; “Nos ha costado menos cambiar a las Fuerzas Armadas que a la Justicia”.

I ara, quan tenim cassos de corrupció a dojo (la majoria d’ells mal resolts) i amb polítics, banquers i personatges públics emmerdats fins al coll, ens entretenim en si l’ infanta baixarà aquell pla inclinat fins a la porta del darrere del Jutjat a peu o en cotxe. I quina importància té això! En el que s’haurien de fixar els periodistes i el que haurien d’investigar els diaris és en aquestes “menudeses” de fraus fiscals, contractes foscos i tripijocs escandalosos amb diners públics. Hi ha tanta gent esquitxada i tant poc investigada –i, per tant, condemnada-  que fa nàusees. En cassos com aquest de Nóos s’hauria d’estirar del fil fins a saber -i fer-ho públic- qui s’hi va embutxacar diners i a qui afavorien aquesta mena de contractes fantasma. S’hauria de saber quants diners públics s’han malversat, cosa que és molt més important que no pas fer públic quan guanya cada un dels membres de la Casa Reial (no us sembla una mica sospitós que ho hagin fet públic ara?). Aquí es prioritza  la investigació en alguns temes i s’envia els inspectors fiscals on els convé (sobretot si fan referència a Catalunya) i se’n deixen d’investigar molts altres infinitament més greus. Aquí es passen massa coses per alt i es tanca els ulls per no veure-ho a massa temes molt  més seriosos; passen tantes coses, que fa sospitar que hi ha molta gent mafiosa en aquest món i alguns jutges que han volgut ser una mica justos o han volgut anar una mica més enllà del que està permès ho han acabat pagant molt car. Com voleu que seguim creient en la justícia veient tot aquest panorama!

Demà es parlarà dels milers de periodistes que hi haurà a la famosa rampa, dels 200 policies que hi han posat per la seguretat de la infanta, de com anava vestida, dels molts canals de TV de tot el món i de tots els mitjans informatius que hi haurà a la famosa rampa, etc. Però ja veureu que, sobretot els mitjans espanyols, posaran l’èmfasi en tot allò més secundari i ningú parlarà del més important. I es mirarà de protegir per damunt de tot la quasi intocable Casa Reial. Deu ser per allò de que tots som iguals davant la llei…

Tampoc vull ser injust: Segur que alguns mitjans sí que en parlaran, però seran minoria i no seran pas els mitjans més importants i més influents. Com fins ara, vaja! I, si no, comprovem-ho i mirem demà els informatius i llegim els titulars i ho podrem comprovar. La justícia segueix essent “un cachondeo” i els mitjans de comunicació espanyols més influents un altre.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2sfSSXQrk

No hi ha resposta

28 set. 2013


“Billy el Niño” i el franquisme.

Classificat com a Dictadura,Franco,Justícia

Franco va morir el 1975 però el franquisme segueix força viu en algunes capes de la societat i, més o menys amagat, en punts neuràlgics d’organisme oficials, governs, funcionariat, cossos i forces de l’ Estat, poder judicial, etc. Massa sovint surten als diaris personatges que mostren, sens cap mena de vergonya ni rubor, tics franquistes que després de 40 anys ja seria hora que haguessin desaparegut.

La transició espanyola -que ens van vendre com a modèlica- cada vegada és més evident que no va ser res més que un cant a la impunitat i un intent d’amagar sota l’estora un munt de porqueria que, de fer-se evident, hauria estat insuportable per uns governs que es volien dir democràtics i que potser ho volien ser però que no ho han acabat d’aconseguir, justament perquè no han volgut fer net. I la prova més evident l’anem tenint a mida que passa el temps i anem veient tot el que s’amaga a les cloaques de l’ Estat i tota la pudor que desprèn després de tant temps de guardar cadàvers amagats als armaris. Diuen que el temps ho cura tot però em sembla que, en certs aspectes, no és ben bé així. A vegades el temps no fa més que mostrar encara més evidents unes cicatrius que potser inicialment no es veien massa, però que el pas del temps ha agreujat i ha profunditzat en lloc de curar-les.

Ara ha arribat la jutge argentina María Servini de Cubría disposada a regirar una mica aquest passat tan incòmode per a Rajoy i alguns dels seus, molts d’ells hereus del franquisme més terrorífic. Un franquisme que tenia personatges emblemàtics com “Billy el Niño” com a peons necessaris col·laboradors de la dictadura i que han estat protegits fins ara no se sap ben bé per qui. Però és evident que han estat ben protegits i no els ha calgut fugir ni amagar-se enlloc. Tots ells han seguit fent les seves vides, tenint els seus negocis i, alguns d’ells fins i tot traient pit. A Alemanya els nazis van haver de fugir i amagar-se a les selves d’alguns països sud americans. Aquí –per vergonya nostra- ni això han hagut de fer.  Alguns ja han mort, però altres són ben vius i viuen prou tranquils. Ara arriba una jutge argentina i demana a Rajoy que extradeixi quatre repressors del franquisme, als quals en podrien seguir molts més. En aquests assumptes tot és començar i tot és voler anar estirant el fil. Mai se sap on ens poden dur les coses… Entre aquests imputats hi trobem un personatge del qual, els que ja tenim certa edat, en vam sentir a parlar molt perquè era un dels torturadors més famosos:  l’ex inspector de la “Brigada Político Social” José Antonio González Pacheco, conegut per tothom com a  “Billy el Niño”, temible personatge que gaudia moltíssim interrogant, amenaçant, apallissant i agafant  les seves víctimes pels cabells i arrossegant-los per les cel·les de tortura. I un altre personatge imputat que també hi trobem és el famós “Comisario Muñecas”, l’ex guàrdia civil Jesús Muñecas Aguilar, que actualment viu tranquil·lament a Madrid on hi regenta un centre hípic.

Tant de bo arribem a temps de fer justícia a aquests personatges i serveixi per treure drapets al sol en una Espanya que darrerament s’ha especialitzat en mirar enrere massa nostàlgicament. ¿Serà que molts dels que ens governen pensen encara  allò de que “cualquier tiempo pasado fue mejor”?

No hi ha resposta

08 juny 2013


Quan la llei no t’empara mai

Classificat com a Constitució,Justícia

Respectar la legalitat és bo i desitjable, però no sempre la legalitat és justa. Dit d’una altra manera: no sempre el que és legal és just, ni el que és il·legal és injust. Per tant, quan veiem que una cosa pot ser injusta –per legal que sigui- cal posar els mitjans per canviar-la. En això consisteix la democràcia i és el seu fonament.

Dic això pensant en la Constitució espanyola i en les interpretacions restrictives, parcials i interessades que en fa sempre el Tribunal Constitucional. La Constitució espanyola ha caigut en el més absolut descrèdit, de la mateixa manera que hi han caigut les institucions públiques, els partits polítics o la Monarquia. En una enquesta que es va fer l’any passat sortien un resultats que evidenciaven aquest fet: El 44,6% de la població creia que la Constitució es respectava "poc o gens", mentre que per a un 26,7% es respectava "una mica" i, només el 21,2% pensava que es complia "bastant o molt". L’estudi era del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS.  El 67,5% dels espanyols, segons el CIS està insatisfet del funcionament de la nostra democràcia i cada vegada són més les veus que defensen una reforma constitucional i, fins i tot, l’obertura d’un procés constituent. La presidenta de la Unió Progressista de Fiscals, Maria Moretó deia que "la causa d’aquesta situació no és la Constitució, sinó la legislació que s’està aprovant i que va en contra de certs drets que, precisament, recull la Carta Magna, de manera algunes d’aquestes lleis podrien ser inconstitucionals".

Davant d’aquest panorama a un li queda la sensació que a España alguns juguen permanentment en camp contrari, amb arbitres comprats, amb una pilota trucada, amb el sol de cara, amb el camp sec i la graderia plena d’enemics. Amb aquestes condicions, abans de jugar el partit hom ja sap que el partit el perdrem sigui com sigui i juguem com juguem. I quan planteges canviar les condicions i les normes de joc et diuen que no, que ni parlar-ne d’aquest tema… Les valoracions que la majoria de la premsa ha fet de la nova composició del Tribunal Constitucional  han coincidit en que hi haurà una majoria de magistrats conservadors que seran la cadena de transmissió del Govern de PP. Ja sabem què ens espera, doncs, de cada resolució que hagin de dictar…

Quina sortida queda, doncs? Cada vegada hi ha més gent que ja sap quina és i la té prou clara. El que segurament no tenim massa clar és la manera com ho hem de fer per canviar aquesta situació i aquí trobo que és on rau fonamentalment el problema. Si no ens posem d’acord els que sempre en sortim perdedors no ens en sortirem, tot i que el nombre de desenganyats cada dia és més nombrós i caldrà veure fins on aguanta la pressió de l’olla abans no exploti. 

I per acabar, unes paraules que recull Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència de Barcelona, citant la sentència del Tribunal internacional de justícia de La Haia sobre la independència de Kosovo.  Entre d’altres coses, diu: "Quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica preval aquesta segona".

2 respostes

14 febr. 2012


Dos ninots indultats

Classificat com a Justícia,Tradicions

A València ja es viu clima de falles. Les falles és d’aquelles realitats que, si no s’és valencià, em sembla que no s’acaben d’entendre del tot. Almenys és el que em passa a mi, així com em passa amb  la Patum de Berga, els correbous de les terres de l’Ebre o els Carnestoltes de Sitges, que es viuen profundament en aquests llocs i deixen força indiferent a la majoria que no acaba d’entendre algunes d’aquestes tradicions, justament perquè es veuen i es viuen a distància i no s’han mamat de petit.

A les Falles s’indulten Ninots. Aquest any es veu que han vingut una mica avançades i aquests dies passats ja han indultat dos NINOTS importants. Es diu que a partir d’ara els malfactors de guant blanc, tots aquells que són molt fins fent negocis o col·leccionant bitllets de banc de forma estranya, faran cua perquè els jutgin al País Valencià ja que allà la justícia es veu que és poc justa i surt barat fer segons quines coses. Si segueix corrent la veu hi haurà cua i fins i tot vindran de l’estranger per a ser jutjats aquí. Seria bo per rebaixar una mica les llistes de l’atur. Un tal Iñaki es veu que ja s’hi ha anotat i ja és a la llista (si és que abans fins i tot no s’escapa de ser jutjat!)

No hi ha resposta

12 febr. 2012


2 de Novembre de 2004: finalment, algú fa justícia

Classificat com a Independència,Justícia,POLÍTICA

"Va començar el segon interrogatori. Va ser semblant a l’anterior, encara que amb diferències: els cops als braços i les cames anaven acompanyats de cops als genitals i al cap; aquests últims es van efectuar amb una guia de telèfons. També em pegaven cops plans a les orelles amb les mans mentre no paraven d’insultar-me. Durant l’interrogatori em van fer agafar amb la mà uns cables i em van dir que estaven connectats a una bateria de camió i que si no deia el que ells volien connectarien el camió".

Aquest és una part del relat que el periodista PERE MARTÍ fa al diari ARA d’avui de les tortures que va patir un dels detinguts en l’anomenada operació Garzón, que va consistir a detenir 45 independentistes entre el 29 de juny i el 14 de juliol del 1992, pocs dies abans de la inauguració dels Jocs Olímpics.

L’operació del jutge Garzón va aixecar una onada d’indignació ciutadana, no només per la percepció que era desproporcionada, sinó també pel tuf polític que amagava: frenar la reivindicació independentista durant els Jocs .

Però el que va aixecar més polèmica van ser les tortures que van rebre els detinguts a les dependències de la direcció general de la Guàrdia Civil a Madrid. Molts d’ells, quan van passar a l’Audiència Nacional a declarar davant de Garzón, van denunciar les tortures i fins i tot van mostrar al jutge les seqüeles físiques que tenien als braços, a l’esquena o a la panxa. El jutge no es va creure les denúncies i no va obrir cap investigació. L’aleshores director general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, avalava la decisió del jutge: "No s’ha detectat cap lesió procedent de maltractaments. Els detinguts de Terra Lliure són terroristes, i no pas àngels de la caritat i, per tant, el fet que se’ls emmanilli és raonable perquè els hem trobat cloratita i armes". Tot això ho va dir abans de ser processat per corrupció i fugir a Laos.

Al judici, el fiscal va demanar l’indult, total o parcial, per a la majoria dels detinguts i només 18 dels 45 detinguts van ser condemnats a penes lleus. Però els processats no van desistir i van portar les seves denúncies al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, que el 2 de novembre del 2004 els va donar la raó i va condemnar l’estat espanyol per tortures. El ressò social d’aquest cas va laminar la credibilitat de Garzón a Catalunya i ara que el jutge ha estat apartat de la carrera molts li han retret aquell episodi.

Exactament és el que vull retreure-li jo. Entre les moltes coses bones que, sens dubte ha fet, n’ha fet moltes de dolentes, que també s’haurien de posar a la balança. El que passa és que mentre va ser un jutge estrella tothom li reia les gràcies, ningú gosava aturar-lo, el govern l’usava en profit propi i ningú li retreia res (bé, algú sí). Però poc ressò se’n feia l’opinió pública dels retrets, encara que anava col.leccionant enemics pel camí. Són els que ara li han caigut al damunt, potser de forma injusta i per actuacions prou  discutibles.

Jo ja havia parlat tres vegades del jutge Garzón perquè es veia venir el que finalment ha passat. Podeu veure-ho a

-El 7 d’abril de 2010 : MEMORIA SELECTIVA DEL JUTGE GARZÓN.

– El 25 de gener de 2010: Jutge de vius i morts.

– El 17 de Febrer de 2010: Veure passar el cadàver del teu enemic.

Fins aquí hem arribat. Que ha estat injusta la condemna? Potser sí. Però un jutge de la talla d’ell havia de saber i calibrar millor fins on podia arribar i què podia fer. Als seus enemics només els ha calgut esperar l’ocasió propícia…

I una vegada més queda patent com n’és de galdosa la justícia espanyola, que sembla no tenir criteris o que els criteris són molt esbiaixats. Tant esbiaixats, que acaben fent perdre tota la confiança en la justícia que moltes vegades fa pagar justos per pecadors i que sabem que els poderosos se n’escapen prou bé.  I -el que és pitjor- sembla que ningú vol fer res per arreglar-la.

CARLES BONAVENTURA I CABANES, en un treball que va obtenir el PREMI BARNILS titulat “El llarg camí per eradicar la tortura” (http://www.proutortura.net/cami-eradicar-tortura.pdf) , ja ens explica que encara avui es donen massa episodis injustos que queden impunes i on tothom mira cap a una altra banda. “Els maltractaments i les pràctiques degradants contra els detinguts encara persisteixen en ple segle XXI, també en estats del Primer Món com l’espanyol, en els quals, almenys sobre el paper, regeix l’estat de dret. Malgrat els silencis oficials, la pràctica de la tortura no és exclusiva dels països subdesenvolupats i sotmesos a règims dictatorials brutals. En el Primer Món, i també a l’Estat espanyol, els governs de la majoria d’estats "democràtics" no han renunciat a uns mètodes que els permeten obtenir informació d’una manera ràpida i efectiva encara que sigui a costa de vulnerar els principis més fonamentals, la Declaració de Drets Humans i els mateixos textos legals de què es doten les democràcies occidentals per salvaguardar l’estat de dret. Les denominades per algú en el seu dia "clavegueres de l’Estat" en la majoria dels casos continuen vigents”.

I, per acabar, deixo tres entrevistes prou interessants perquè les llegiu quan tingueu una mica de temps:

 
1.-JOSEP POVEDA. Portaveu de l’Associació Memòria Contra la Tortura
"Per derogar la legislació antiterrorista tan sols cal voluntat política"
– Com és que un cop guanyat el cas al Tribunal d’Estrasburg van decidir continuar la lluita contra la tortura a l’Estat espanyol?
– "Abans que es dictés sentència, ja havíem iniciat els tràmits per constituir l’AMCT. L’associació és l’eina nascuda de la voluntat d’un grapat d’independentistes detinguts i torturats el 92 per dur a terme el compromís d’eradicar la tortura. La sentència favorable va ser una victòria de la qual podem treure i aportar una interessant experiència."
– Quins són els objectius de l’AMCT?
– "La finalitat de la nostra entitat és l’eradicació de la tortura. Per fer-ho hem previst treballar en diversos àmbits en suport a les víctimes tant jurídicament com psicològicament. La denúncia d’aquesta pràctica per contribuir a sensibilitzar l’opinió pública i mantenir la memòria col·lectiva són dos altres aspectes en què es basa la nostra tasca."
– A part de la proposició no de llei aprovada al Parlament i de la moció subscrita pel Congrés dels Diputats que més han fet fins ara?
– "Ens hem presentat com a acusació popular en els processos de Sergio López, detingut i torturat durant la Cimera Europea del 2002 celebrada a Barcelona, i de Jordi Vilaseca, del cas de Torà. Estem col·laborant en l’organització del I Encontre de Víctimes de Tortures, que es farà a l’octubre a Barcelona, organitzat per EXIL. I hem traduït al català el Protocol d’Istanbul, una eina de gran ajut per al col·lectiu professional mèdic sobre com actuar en un cas de maltractaments o tortures. A més, estem integrats en la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, que és la plataforma que fa el seguiment de la ratificació del Protocol Facultatiu contra la tortura, que l’Estat espanyol ha signat."
– Es deixarà de torturar algun dia a l’Estat espanyol?
– "Desgraciadament, la resposta no la tinc. El que sí que està a les nostres mans és el compromís per denunciar-la. De fet, si som capaços de fer que la tortura surti del silenci que la manté impune haurem recorregut bona part del camí."
– Per què en aquest Estat la majoria de víctimes de tortura són bascos i catalans?
– "Que la tortura és usada pels cossos policials contra tota dissidència política i social és obvi. A l’Estat espanyol això ha continuat invariablement després de la mort del dictador. El 2004 s’han recopilat quasi un miler de denúncies per maltractaments i tortures."
– Veu possible modificar la legislació antiterrorista espanyola?
– "Modificar-la no du enlloc. Cal derogar-la. Per fer-ho tan sols cal voluntat política."
– Com pot ser que hi hagi tantes denúncies per tortures en un estat com l’espanyol que signa gairebé tots els tractats internacionals en aquesta matèria?
– "La corrupció i el manteniment d’unes estructures gairebé intactes del passat règim franquista en la judicatura i cossos policials espanyols fan que funcioni quasi a la perfecció la maquinària que fa possible que s’aixequi entorn de la tortura un mur pràcticament insalvable de silenci i una quasi total impunitat."

2.-MARCEL DALMAU. Artista visual detingut i torturat l’any 1992
"La tortura afecta l’ànima, la destrossa"
– Per què es tortura en els estats pretesament democràtics?
– "Perquè la democràcia, en el millor dels casos, és només un horitzó a perseguir i perseverar. En realitat, vivim en societats plutocràtiques (mana el diner) i el nom no fa la cosa. Precisament, en nom de molts noms sacralitzats, déu, pàtria, llibertat, igualtat, etc., s’han comès i justificat tota mena d’atrocitats. Cal estar sempre alerta en la defensa dels
drets humans i molt especialment quan els estats creen espais opacs a la ciutadania."
– Per què els mitjans de comunicació són tan reticents a parlar obertament dels casos de tortura quan tenen lloc al propi país?
– "Perquè són més la veu de l’amo que la veu de la ciutadania a qui diuen servir. Per exemple, referent al nostre cas, l’any 92 van destituir de manera fulminant un periodista
de TV3 i tot l’equip que feia el programa radiofònic L’orquestra de Catalunya Ràdio."
– La gent del carrer veu la problemàtica de la tortura com una cosa aliena?
– "No només passa amb la tortura… La gent no vol “complicar-se la vida” i es construeix un mur d’ignorància interessada per tal que la consciència no els intranquil·litzi."
– A l’Estat espanyol hi ha prou garanties judicials per als detinguts?
– "No. Si algú en té cap dubte –sempre hi ha algun marcià–, només cal que llegeixi les recomanacions i els informes d’organismes internacionals creats pels mateixos estats per vetllar per aquestes qüestions."
– I pel que fa als polítics, quina valoració en fa en relació amb aquesta matèria?
– "Els polítics –hi ha alguna excepció– en són els responsables més conscients. Són els que creen els espais opacs abans esmentats, són els que fabriquen els veritables instruments de tortura: les lleis especials i els cossos per a la repressió. Però no en sortiran indemnes: que recordin la revisió recent de França amb Algèria. La història no perdona."
– Què es pot fer per lluitar contra els torturadors?
– "Molt fàcil: no alimentar-los ideològicament, no indultar-los, no condecorar-los. I, òbviament, perseguir-los jurídicament. Just el contrari del que es fa a l’Estat espanyol. Aquí persegueixen qui denuncia tortures. És un escàndol descomunal veure com es passegen pels mitjans de comunicació i són aplaudits personatges com Felipe González, que justifiquen grups criminals com els GAL, que van torturar persones fins a la mort."
– Com pot afectar la tortura la vida d’una persona?
– "La tortura afecta l’ànima, la destrossa. Si la persona torturada sobreviu, potser pot tornar a aixecar el cap, fins i tot amb més força, però alguna cosa es trenca definitivament. Ser objecte de la més extrema crueltat no crec que es pugui oblidar mai. No en va, tothom que és brutalment torturat implora una mort ràpida. Vaig passar dos anys i un dia a la presó (en quatre presons) i no m’ha traumatitzat. En canvi, aquell grapat de dies, aquelles hores, hores infinites i difícilment descriptibles, em re visiten encara diàriament, i ja fa tretze anys."

3.-SEBASTIÀ SALELLAS. Advocat del col·lectiu de demandants del 92
"L’Estat deixa al calaix el deure de garantir la dignitat del detingut"
– Què ha de fer un ciutadà que ha estat torturat en una detenció?
– "Ha de ser visitat immediatament per un metge, que li ha de fer una revisió a fons per determinar les lesions físiques (amb radiografies, TAC…). És millor que sigui un metge de medicina interna. Cal fer fotografies dels hematomes, erosions… També ha de valorar amb un advocat de confiança quan ha de presentar la denúncia al jutjat. Caldrà
també una diagnosi del psicòleg clínic per determinar l’abast del xoc posttraumàtic de les tortures. Si està pres, ha de fer-hi intervenir la família perquè presenti la denúncia i faci valorar el cas per metges dels serveis penitenciaris i, si cal, per metges externs."
– De tota manera, la majoria de denúncies per tortures s’acaben arxivant, no?
– "El problema és de prova dels fets de la tortura i també dels autors o torturadors. Els metges forenses i de la policia que visiten els detinguts, especialment en el marc de les lleis antiterroristes, no tenen definit un protocol que concreti la normo praxi mèdica en aquests casos, i els reconeixements mèdics que es fan no preveuen el vessant psicològic, ni la tortura blanca (que no deixa rastre). Aparentment, és fàcil deduir que la bossa al cap, els taps a les orelles i les benes als ulls són tortures, però fan impossible la identificació de l’autor. A més, els jutges no tenen en compte la situació policial prèvia a la declaració. D’aquí, que cadascú tregui les conclusions de per què s’arxiven les denúncies."
– La legislació de l’Estat espanyol protegeix més els torturadors que els torturats?
– "L’Estat espanyol, i qualsevol estat, deixa al calaix el seu deure de garantir la dignitat de la persona detinguda. Des d’aquesta perspectiva, el detingut perd la condició de persona
i és tractat com una bèstia enemiga. Això, que per al ciutadà del carrer és increïble, quan estem en el marc de l’anomenat terrorisme es converteix en una cobertura del torturador i en una des protecció del torturat, que no té cap eina legal de defensa."
– El va sorprendre la resolució del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg?
– "No esperava una resolució tan clara sobre les tortures dels fets del 92, que esquitxa el senyor Garzón i tot el sistema de garanties als detinguts a l’Estat. Llàstima que la premsa, els col·legis d’advocats i les facultats de dret no hagin fet cas d’aquesta sentència."
– El rerefons de la pràctica de la tortura a l’Estat Espanyol és polític?
– "S’ha demostrat en el cas Laza-Zabala i en el nostre el rerefons polític d’un Estat obsessionat a amagar com sigui la realitat nacional d’un poble. La garzonada del 92 neix per trencar la dinàmica independentista de Catalunya davant el món durant els Jocs."
– Quin sentit té l’existència de l’Audiència Nacional?
– "Ara, amb les preteses reformes del model d’Estat, ha de desaparèixer. És la perversió de la justícia per culpa de les pressions a què està sotmesa políticament."
– Il·legalitzacions de partits, legislació antiterrorista… és prou independent la justícia espanyola del poder polític?
– "No."

4 respostes

24 gen. 2012


Actuar d’ofici

Classificat com a Futbol,Justícia

No sóc jurista i més aviat soc una mica al·lèrgic als termes jurídics. He llegit sentències que semblen escrites en una llengua d’un altre planeta. Deu ser perquè el comú dels mortals no les puguem entendre…

Aquests dies es parla molt que s’hauria “d’actuar d’ofici”. Què deu voler dir? En poques paraules –i de manera senzilla- deu voler dir que és quan un funcionari o un organisme té coneixement de que una norma no es compleix com s’hauria de complir  i llavors els responsables tenen l’obligació d’investigar i d’indagar què ha passat, perquè la mateixa llei els indica que aquestes són les seves funcions i la seva obligació. (Si no és així, que algú m’ho corregeixi).

En aquesta Espanya de toreros, castanyoles, panderetes i caspa –molta caspa- l’imperi de la llei és un imperi molt particular: aquí la llei s’aplica depenent de qui és l’implicat. No us ho creguéssiu pas allò de que “todos los españoles son iguales ante la ley”!

En el cas del futbol la llei s’aplica molt sovint segons de quin color és la camiseta. I, per acabar-ho d’adobar, la llei l’aplica un jutge únic (una fórmula magistral per evitar controvèrsies) anomenat Alfredo Flórez Plaza. És jutge únic del Comité de Competición de la RFEF i té un llarg historial de sentències estranyes des de Febrer de 2003, que és quan va prendre possessió. Té només 85 anys.

El Codi Disciplinari de la Reial Federació Espanyola de Futbol conté, perfectament definida, la facultat del jutge únic del Comitè de Competició per actuar "d’ofici" quan consideri que es cometen actes extra esportius en un partit de futbol i que no van ser recollits (qualsevol quina sigui la causa, sospitosa o no) pel "jutge de primera instància" (l’àrbitre). En una paraula, com en qualsevol altre"delicte".

Veurem què farà aquest senyor perquè, després d’una setmana, encara no ha tingut temps de reunir-se amb si mateix (no hem quedat que és jutge únic?). Però, per si encara no sap què hauria de fer, li recordaré algunes de les coses que els diaris van dir aquests dies:

El País: El Madrid perdió ante el Barça. Y Pepe pisó a Messi. El portugués, deliberadamente con el delantero en el suelo, apuntó con su pie al paso flanqueando al argentino, y atinó en la mano del ‘diez’. El jugador del Real Madrid es reincidente, tras los sonados casos de Casquero (Getafe) y Xavi Torres (Levante).

David Sánchez (Futboleros): "Pepe es un idiota".

José Damián González (Punto Pelota): "Yo no castigaría a Pepe, directamente no debe seguir en el Madrid. Pepe necesita una camisa de fuerza metafóricamente hablando".

Óscar Pereiro (Punto Pelota): "Es una vergüenza, no se puede permitir. Este tipo no sé qué hace jugando al fútbol, no tengo palabras".

Joaquín Ramos Marcos (Punto Pelota): "Lo de Pepe es para pensárselo bien. No sé si hay que quedarse con él hasta final de temporada o que se vaya ya. Esto yo no lo había visto en el Madrid".

Elías Israel (Punto Pelota): "La imagen del Madrid está quedando en entredicho con Pepe, es indigno".

Lluís Mascaró (Punto Pelota): "Lo de Pepe es lamentable. Alguien en el club le tendría que decir que no pierda los nervios porque no es normal".

Siro López (Punto Pelota): "Pepe es un impresentable, y no interesa que siga en la plantilla. Es más lo que resta que lo que suma".

Roberto Palomar: "El comportamiento de Pepe en el Clásico, y en otros muchos partidos que constituyen para él un auténtico historial delictivo, es intolerable. Sólo la providencia evita que cada uno de estos encuentros se convierta en una carnicería. El Real Madrid, en la persona de Florentino Pérez, debe valorar muy seriamente la posibilidad de deshacerse de un jugador que es una vergüenza para el Real Madrid, que no está ni a la altura de la historia del club, ni a la altura de sus compañeros ni de la profesión de futbolista".

Way Rooney: "Pepe. Menudo idiota. Hay gente que te hace perder la paciencia".

"Ja, ja. Este gol pone a Pepe en su sitio".

Joan Vehils (director de Sport) —"El Comité de Competición debería actuar de oficio"–: "El Comité de Competición debería servir para algo en una imagen tan clara que además es una agresión, y por lo tanto debería actuar de oficio al margen de que el Barça lo denuncie o el árbitro lo refleje en el acta".

Santi Nolla (director de Mundo Deportivo) —¡Pepe, fuera del fútbol!–: "No cabe en el fútbol de hoy. Pertenece al Jurásico de los carniceros. Pepe no salió ayer expulsado del Bernabéu, a pesar de protagonizar una acción vergonzante para él, su entrenador y su club. El tipo se detuvo, vio dónde estaba la mano de Messi, apoyada en el suelo, y la pisó al más puro estilo de un violento forajido".

J.M Artells (director adjunto Mundo Deportivo) —Pepe, pandillero y cobarde–: "Pepe simplemente es un cobarde y esas imágenes pisando malvadamente a Messi en el suelo dieron la vuelta al mundo para escarnio de un jugador violento e inestable y para vergüenza del club. El crack que hace feliz al mundo, pisoteado y volteado por un rival que destilaba rabia y resentimiento. Muy triste. Pepe da asco. Iracundo y farsante".

Quim Doménech: "No sé lo cree nadie, ahora Pepe es igual como humorista que como agresivo. El Madrid se equivoca más y lo ha empeorado con esta pseudodisculpa de Pepe. Para salir ahí, decir lo que ha dicho y reírse de la gente del fútbol, que no salga".

Piqué: "No tengo un compañero como Pepe en el vestuario. Pero todo el mundo lo vio, todo. Las opiniones marcan. No me planteo tener un compañero que actúe como Pepe. Hay un árbitro que lo puede ver o no, pero hay gente que se dedica a ello. Hay imágenes. Si hacen bien su trabajo, veremos qué deciden"

Després de tot això potser aquest senyor ho podria tenir una mica més clar. Veure…

2 respostes

30 des. 2010


Tenim un bon Codi Penal?

Classificat com a SOCIETAT

Un grup d’experts en dret: catedràtics, jutges i advocats han creat la Plataforma: “Otro derecho penal es posible” i han publicat un dossier en el qual desmunten amb estudis seriosos 13 mites populars sobre els qui delinqueixen:

1. S’afirma que el sistema penitenciari espanyol és benèvol, en canvi és el més repressiu d’Europa :
. La tassa de criminalitat a Espanya és menor que la mitjana europea:
-2008: la tassa de delictes a Espanya és de 46’7 per cada 1000 habitants; a Europa de 70’4
-La delinqüència a Espanya globalment descendeix des de fa 20 anys (Boletín Criminológico del Instituto Interuniversitario de Criminología, nº 116, de setiembre-ocubre 2009); ara bé, Espanya té un dels percentatges de presos més alts d’Europa. En els últims 30 anys s’ha quadruplicat: 1980: 18.583 presos; 2009: 76.771 presos. En els últims 9 anys han augmentat un 70 %: 1900, 45.309 persones; 2009, 76.771
– En el Codi Penal de 1995 s’elimina la redempció de les penes . Aproximadament el 80 % de presos compleix íntegrament la seva pena en la presó. Hi ha qui ha comès delictes sense sang i, tot i així, té una acumulació de penes, que de fet és com si tingués una pena perpètua.

2. S’hauria d’implantar la pena perpètua,de fet existeixen penes perpètues, que per la seva acumulació d’anys de presó i per la seva impossibilitat de revisió són més estrictes que les perpètues d’alguns estats europeus.

3. El perfil mitjà dels presos és d’alta perillositat , doncs no, la majoria no estan empresonats per cometre actes greus i violents.

4. Les presons són còmodes i segures. Són espais en què la mort té una presència constant.

5. De l’existència d’una correlació directa entre augment de delictes i el nombre de persones preses, a la desvinculació entre el nombre d’infraccions penals i l’augment de persones empresonades.

6. Els delictes són expressió de la llibertat humana. Una gran majoria de presos tenen un vinculació directa amb situacions d’exclusió social. És molt fàcil de carregar-los la culpa i fer-los servir de cap de turc.

7. Del sistema penal protegeix les víctimes, al sistema penal les manté en sofriment sense oferir diferents possibilitats de reparació del dany.

8. Només es compleix una part de les penes. Les penes es compleixen íntegrament i la gran majoria de presos ho fan en recinte penitenciari.

9. S’haurien de limitar els permisos per seguretat ciutadana. Doncs bé, els permisos de sortida són un instrument rehabilitador necessari, humanitzador i d’escàs risc.

10. La llei del menor és molt tova i no castiga, ara bé, la intervenció penal entre majors de 14 anys i menors de 18 és superior a la dels adults, i les sancions acostumen a ser molt més dures.

11. De la pretesa eficiència del sistema penal a la manifesta incapacitat del sistema penal per resoldre satisfactòriament els conflictes.

12. N’entren per una porta i en surten per una altra a molts entren a la presó, fins i tot, sense haver estat jutjats.

13. Del pressupòsit els delinqüents, en general, són persones sense moral i compassió a, en més casos del que es pensa, tenen un sentiment de penediment i estarien disposats a reparar el dany causat.

Sobre el desenvolupament de totes aquestes 13 tesis, aneu a Otro derecho penal es posible 

http://www.otroderechopenal.aldeasocial.org
   

(Extret del blog de l’amic Jaume Obradors Suades “Des del Bages”)

No hi ha resposta

29 des. 2010


La justícia restaurativa

Classificat com a Sense categoria

L’amic Jaume Obradors,  en el seu blog Des del Bages, explica la seva experiència de voluntariat a la presó Els Lledoners. Em sembla prou interessant difondre-la.

 

Després de sis mesos d’exercir el voluntariat en una de les presons més modernes de Catalunya: Els Lledoners (Bages)

Aquest juliol passat vaig començar d’anar, com a voluntari del SEPAP, una mica atemorit, a la Presó dels Lledoners. Ara ja m’hi passejo molt més relaxadament. Encara recordo les zigazagues que vaig haver de fer el primer dia abans d’arribar als mòduls, les quals em van fer perdre l’orientació de l’espai. En arribar davant dels mòduls, vaig poder contemplar un Santuari i unes muntanyes que m’eren familiars, però que no acabava de situar, perquè estava desorientat. I no us penseu pas que el dia següent ho entengués, em va costar molt. Ja sé que jo tinc una memòria visual desastrosa, tanmateix sóc de la zona! A mi aquest fet ja em diu molt, després de saber que un pres d’una presó espanyola quan li van preguntar què faria el primer dia que sortís, va respondre: un Km en línia recta. Un company veterà de l’entitat ens comentava que els presos quan surten per primer cop es troben totalment desorientats i no saben cap a on han d’anar.

Un altre fet important: els primers presos amb qui vàrem conversar eren nois de 30 a 40 anys que ja portaven 10 anys o més a la presó i els en quedaven uns altres tants, tot i no haver matat a ningú – segons ells-. Han sortit, han tornat a entrar, tenen judicis pendents. Tenen dones amb fills a fora de la presó amb les quals algun no ha conviscut mai. I t’adones que la pobresa s’estén a tota la seva família. Més endavant vaig començar a descobrir els immigrants: magrebins,asiàtics, sud-americans, de l’est, sud-saharians…amb moltes dificultats per entendre’ns. Aquests darrers encara estan més tenallats per la misèria, tot i que fa poc que hi són: alguns enxampats al Port per portar droga, altres per discutir-se amb la seva ex-dona al carrer. Recordo un sud-americà, molt ben educat i amb estudis secundaris amb quatre anys de presó per haver intentat passar droga al Port de Barcelona – poca en devia portar, ja que les penes per entrar droga eren molt dures: 9 anys de presó. Ara amb el nou Codi Penal, que va entrar en vigor el dia 23 de desembre passat, s’han reduït molt, sempre que no formin part d’una xarxa. La dona d’aquest últim noi fa poc va tenir un accident en què va morir el seu fill de dos anys. El vaig trobar abatut i sense ni un euro per poder comunicar-se amb la seva dona, que vivia a casa dels seus germans al seu país. De la nova situació d’aquest noi me’n vaig assabentar per aquells primers amb qui vaig entrar en conversa als primers dies: també a la presó hi ha gestos semblants al bon samarità de l’evangeli!

La situació és molt complexa i la diversitat és enorme: nois de moltes nacionalitats barrejats amb altres d’aquí de llarga i curta durada: un còctel explosiu al mig del pati, l’únic lloc comú de vida social. Tots voldrien treballar i no hi ha treball , i encara menys, redempció de les penes. Amb tot, voldria deixar molt clar que hi he trobar molt bona acollida per part dels nois i noies funcionaris que fan els serveis de vigilància, des del director al simple vigilant, passant per les assistents i treballadores socials. No m’ho pensava. Evidentment parlo en general, a tot arreu hi ha de tot.

Bé, mentrestant m’he anant formant una mica i he descobert que la millor justícia és la restaurativa: aquella en què la víctima i l’agressor es poden reconciliar. Per la víctima és important poder veure el rostre de l’agressor i poder-li demanar per què ho va fer, altrament dirà mil penjaments sobre la justícia, ja que no es traurà l’agressor del seu imaginari per més que se’l condemni. Els qui tenen experiència de mediació t’expliquen casos de reconciliació gairebé impensables. Però el dret penal espanyol no va per aquí. Els jutges estan educats en una justícia punitiva: a tal delicte, tal pena. Una versió atenuada de la llei del talió: ull per ull, dent per dent. Les violències sempre sorgeixen d’unes crisis, és a dir, d’altres violències que són difícils de suportar. Les presons són “el chivo expiatorio”, és a dir, el sacrifici de l’altre per restaurar el desequilibri, la crisi que s’ha provocat en no acceptar el diferent per por d’alguns de perdre la seva bona situació (estic aplicant la teoria de l’antropòleg francès René Girard sobre l’origen de la violència i la necessitat del sacrifici o de la víctima emissària per restablir l’ordre diví i/o humà. És evident que tant l’actitud de Jesús de Natzaret com la no-violència impliquen una consciència totalment diferent: Jesús no vol víctimes ni cap sacrifici! S’ha acabat el fet de culpabilitzar els més febles! Però això potser només ho entenen els més senzills! El mite de Nadal – amb sentit antropològic- per més que posi en relleu la gratuïtat i la transcendència dels fets, aquesta sempre potencia el Sí de la voluntat de cada membre: Josep, Maria i Jesús. A l’inrevés del mite grec d’Èdip, en el qual aquest mata el seu pare, s’ajunta amb la mare – sense saber-ho- i queda cec per la ceguesa del Destí. Tampoc s’assembla al mite de la Deessa de la Raó de la Il·lustració, la il·lusió que amb la intel·ligència ho resoldrem tot, denunciat profèticament per Nietzsche i els moviments d’avantguarda de principis del segle XX, i consumat el seu esfondrament per les dues guerres mundials, pel feixisme, nazisme i estalinisme. No oblidem que la il·lustració va justificar la compra d’esclaus sud-africans per garantir que els europeus poguessin continuar tirant safrà a l’olla, en canvi el mite de Nadal és universalment inclusiu: olla per a tothom, altrament no s’entén el pessebre.

No hi ha resposta

01 nov. 2010


Som afortunats

Classificat com a Drets humans,Justícia,Pobresa

Fa una temporada que vaig rebre un d’aquests PPS que corren i que em va enviar un amic. El vaig guardar com acostumo a fer. Alguns no els he llegit més però aquest em va quedar gravat i avui l’he volgut aprofitar per a la meva reflexió.

No sé si des dades són exactes o no. Però aquest fet no és massa important. L’important és el missatge que ens vol donar. El PPS diu que si poguéssim reduir la població de tota la Terra a un petit poblet  d’exactament 100 habitants, mantenint les proporcions existents en l’actualitat, el resultat seria alguna cosa més o menys així. Hi hauria:

57 asiàtics
21 europeus
4 persones de l’hemisferi oest (tant nord com sud)
8 africans
6 persones tindrien el 59% de la riquesa de tota la vila i els 6 (sí 6 de 6) serien nord americans
.

De les 100 persones,
80 viurien en condicions infrahumanes.
70 serien incapaços de llegir
50 patirien de desnutrició
1 persona estaria a punt de morir
1 nadó estaria a punt de néixer
Només 1 (sí, només 1) tindria educació universitària i només
hi hauria 1 persona amb ordinador.

En analitzar el nostre món des d’aquesta perspectiva tan comprimida és quan veiem més clarament la necessitat d’acceptació, entesa, i educació de les persones. Per això caldria que penséssim …

Si ens hem aixecat aquest matí amb més salut que malaltia, llavors som més afortunat que els milions de persones que no sobreviuran aquesta setmana.

Si no hem experimentat mai els perills de la guerra, la soledat d’estar empresonats, l’agonia de ser torturats o les punxades de la inanició, llavors estem millor que 500 milions de persones.

Si tenim menjar a la nevera, roba a l’armari, un sostre on refugiar-nos i un lloc on dormir, vol dir que som més rics que el 75% de la població mundial.

Si guardem diners al banc, a la cartera i tenim algunes monedes a la tauleta de nit… ja estem entre el 8% més ric d’aquest món.

Si podem llegir aquestes paraules som molt més afortunats que els més de 2.000.000.000 de persones d’aquest món que no poden o no saben llegir.

Els afortunats d’aquest món hauríem de treballar com si no necessitéssim tant els diners, hauríem d’estimar com si mai no ens haguessin ferit i hauríem d’estar contents per tot els que tenim ara i per totes les immenses possibilitats que tenim a les mans.

Una resposta fins a ara

02 abr. 2009


Dura lex, sed lex.

Classificat com a POLÍTICA

 
Dura Lex Sed Lex:  “La llei és dura, però és la llei”.

Aquest aforisme llatí és veu que només és aplicable a alguns, segons quan i segons com. Les lleis, que són fetes per complir-se, es veu que cada vegada són més subjectives i cada vegada és menys necessari complir-les.

Ho dic per tot el que ens toca patir –i ens tocarà patir, encara- en referència a l’Estatut. Qui hauria de fer complir la llei és el primer en no complir-la. I aquí ningú diu res. Vull dir, ningú important. Vull dir, algú que es podria i s’hauria de fer sentir. Vull dir el Govern, per exemple. Vull dir tots els partits catalans que un dia ens van fer creure que votar l’ Estatut era necessari i important.

Doncs es veu que no. Es veu que és tan poc important aquest llei que tots se la poden passar pel forro. Quin cas haurem de fer a les lleis d’ara en endavant? Caldrà seguir-les complint?. Segurament que si deixéssim de pagar a Hisenda, per exemple, al dia següent tindríem la policia a casa i cap a la garjola falta gent….

O sigui, que això de que la llei és la llei, res de res. Més aviat hauríem de dir: “feta la llei, feta la trampa”. Perquè si troben raons per a no complir l’Estatut, aprovat legalment a Madrid, ja podem trencar la baralla. Ja no hi han regles de joc ni hi ha res. I l’Estat de Dret, amb que s’omplen tant la boca ja no existeix. Darrerament cada cop en veiem més exemples. Quan convé il·legalitzar un partit es fan les pertinents lleis per fer-ho. Quan es vol posar algú a la presó o es vol que algú no en surti, s’agafa la llei pertinent i s’aplica “sui generis” …i tots contents i enganyats.

Si els romans alguna cosa bona van fer va ser fer lleis. I amb les lleis, un Imperi i uns ciutadans que creien que la llei els emparava. Aquí  aviat no ens quedarà res: ni llei que ens empari ni jutges que la facin complir.

Etiquetes de Technorati: ,,,

Una resposta fins a ara

23 març 2009


Impunitats.

Classificat com a Drets humans,POLÍTICA

"El més atroç de les coses dolentes de la gent dolenta, és el silenci de la bona gent "

(Mahatma Gandhi)


A l’ Uruguai volen derogar la Llei de l’ Impunitat. D’aquí 30 dies hi haurà un Plebiscit per derogar una llei inconstitucional, encara vigent al país, que viola absolutament els drets humans.
És el moment de corregir aquest error, producte de la por d’aquella
època, i tancar aquesta ferida per sempre, a més d’utilitzar totes les
vies possibles per trobar les restes dels desapareguts.
Costa tant derogar aquestes lleis, resta de dictadures passades? Doncs sembla que sí. A molts països llatinoamericans s’ha intentat i a tots ha costat molt i no sempre s’ha aconseguit.

I no cal que anem tant lluny. Aquí hem quelcom semblant amb la qüestió de les fosses comunes, dels papers de Salamanca, o de la retirada de signes franquistes.

Fa vergonya que a hores d’ara encara puguis passar per carrers on hi han penjades plaques de feixistes declarats. I una estàtua de Franco es va retirar fa ben poc temps.

Des d’aquest petit racó de món i des d’aquest encara més petit racó de la blogosfera, desitjo que als meus amics uruguaians els vagi bé i puguin aconseguir les firmes necessàries per guanyar el Plebiscit i que cada família pugui saber on són els seus familiars desapareguts i es posis a llum pública tots els disbarats dels temps foscos de la dictadura.

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

No hi ha resposta

12 gen. 2009


La justícia és cega. I paralítica….

Classificat com a POLÍTICA

 

Vistes algunes sentències i vistes com van les coses al món de la justícia podríem dir que la justícia no és només cega sinó que pateix moltes mancances més: És cega, és sorda, és manca, és paralítica…  Els que diuen que va sobre rodes suposo que més aviat voldran dir que va en cadira de rodes.

Bé, més que la justícia en si mateixa, alguns jutges i algunes de les instàncies que han d’aplicar la llei i, inclús, alguns dels que fan les lleis. El congrés dels diputats a vegades sembla més aviat un lloc on fer a gust unes llargues migdiades. S’haurien de fer lleis justes i lleis que afavorissin la major part dels ciutadans. I no és així, ni de bon tros! El Congrés, a vegades, sembla més un edifici on hi puguin fer niu els coloms que no pas una fàbrica de lleis justes. Les lleis són com les salsitxes: val més no saber com van ser elaborades. Es pacta quasi tot. I molts dels pactes van acompanyats de molts diners. A vegades el Congrés sembla més un mercat. Recordeu, si no, què passa quan s’han de votar els pressupostos generals… I no cal dir que els que porten el pes del mercadeig  són els que més manen i els que tenen més veu. La veu i el vot, encara que es digui que tots en tenen, no és veritat que la tinguin per igual tots els grups.

Això, al ’hora que es fan les lleis. A l’hora d’aplicar-les o interpretar-les la cosa va molt pitjor. Algunes sentències que es poden llegir són impossibles d’entendre. Es impossible entendre que s’obrin causes sense base jurídica i inventant-se les bases jurídiques. És impossible d’entendre que un parell o tres de grups de persones que no representen res ni ningú puguin asseure a tot un Lehendakari al banc dels acusats. És impossible d’entendre que es puguin il·legalitzar partits segons vagi bé o no en un moment donat. Segons el vent bufi a favor o en contra…

El que dèiem: que la justícia és cega, però qui l’aplica sembla que està borratxo. Borratxo…o que és més viu del compte!

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta