Des del Bages

En l’Evangeli de demà tenim la sorpresa que Jesús rep l’Esperit després de rebre el Baptisme de Joan. Tot indica que la vida de Jesús tindrà un nou rumb: L’esperit l’acompanya cap al Desert i després cap a Galilea per anunciar el Nou Regne de Déu! Joan ens havia dit abans que ell batejava amb aigua per preparar el camí d’un que batejarà amb L’Esperit Sant. Jesús rep l’Esperit Sant sense massa trasbals, no passa al mateix a la Pentecosta  ni quan el rep la comunitat pagana del centurió Corneli. En totes aquestes aparicions no hi ha un administrador ni un ritus concret. Això sí, tots els qui el reben ho fan en la seva pròpia llengua. No coneixem la reacció de Joan Baptista, més aviat sembla que no ho entén pel que vindrà després. Jesús, un cop a Galilea: expulsarà dimonis, acollirà i curarà a tot tipus de gent marginada: leprosos, paralítics, coixos…Canvia la vida de la gent: els fa tornar a néixer gràcies a l’Amor i a la vida de l’Esperit que els transmet. I Déu s’hi complau. Uns 15 anys més tard, després de la mort i resurrecció de Jesús, Pere està mig trasbalsat per viure a casa de pagans: a casa de Simó el pelleter a Jafa i a la  del centurió Corneli a la ciutat moderna i romana de Cesarea (per la tradició jueva viure en una casa pagana era contaminar-se, ja que eren considerats impurs) , però Ell  dirà ” Déu no fa accepció de persones” i ens recordarà que “ Jesús va ser ungit per l’Esperit Sant (baptisme) per  alliberar els oprimits …” (Fets,10,34-38.) Tot seguit serà interromput per l’Esperit Sant, que es posarà sobre cristians circumcisos ( els creients que havien acompanyat Pere) i pagans de la casa de Corneli. Els primers es quedaren fora de sí, no ho entenien, i Pere corre a batejar-los! (Fets 10,44-48) Quin contrast amb el fer serè de Jesús!

A l’Esperit Sant no el podem marcar, bufa quan vol i allà on vol desvetllant l’Amor i la Llibertat. Ja cal que afinem l’oïda i obrim les pupil·les si volem veure’l i sentir-lo en el dia a dia, en un moment en què les institucions polítiques i religioses es repleguen i s’allunyen. D’oportunitats no ens en manquen:  gent malalta, amb sofriments de tota classe, també  gent que acull i somriu, que treballa bé, nens que juguen, altres que ploren… Podem teixir complicitats perquè no es faci accepció de persones, perquè es millori la nostra esquerdada casa comuna. Si els cristians ens ho proposéssim i no esperéssim ordres, la Bona Nova, el Nou Regne, creixeria i s’expandiria i l’Església es transformaria, en seria la seva imatge. Evitem  judicis fàcils, escoltem ,preguntem i preguem perquè trobem la resposta adequada. De paradoxes i sorpreses no en falten, llegim-les bé, que l’Esperit hi deu ser i podem tornar a renéixer! Que bonic quan veiem una persona amb un rumb nou i diem: ”Ha tornat a néixer

Regió7 11 de gener 20220

BAPTISME DE JOAN I DE JESÚS, AIGUA I LLUM!

Aquest diumenge l’Església celebra el Baptisme de Jesús, que tanca el cicle de la seva infància i obre la vida de Jesús com a home adult i públic. Jesús rep el baptisme de Joan en el Jordà, però immediatament en sortir de l’aigua rep l’Esperit Sant amb una veu que diu:” Tu ets el meu Fill, avui t’he engendrat”. Jesús ha tornat a néixer, és possible! Anem a pams. Avui aquest món de teofanies ens és estrany, però en aquell temps era una forma d’expressar una experiència personal. Fixem-nos quins contrastos: Joan s’ha apartat dels sacerdots i dels sacrificis del temple i porta una vida austera invitant a la gent a convertir-se , a canviar de vida interior, tot batejant-los, ja que la fi del temps s’apropa;  en canvi, Jesús , el fet de batejar-lo sembla que ens indiqui només que assumeix ser com un qualsevol dels qui es bategen, però l’Esperit Sant el fa tornar a néixer. Aquest tornar a néixer per l’acció de l’Esperit és el que ens explica la nova missió messiànica d’inaugurar el Nou Regne acollint els marginats i proclamant un Any de Gràcia com símbol d’una  època de plenitud. El baptisme de Joan es fa amb aigua= purificació, perdó dels pecats; en canvi, el baptisme de Jesús consisteix a rebre l’Esperit Sant que transforma, il·lumina, fa prendre un camí nou, el del Nou Regne. Una altra pregunta: però no és el Fill de Déu? Per què s’ha d’omplir de l’Esperit? La resposta és clara, també és fill de dona, fill de Maria, a qui la monja, Maria Jesús de Àgreda (s.XVII) feia dir: ”Jesús és el Fill de Déu i meu”. Jesús ha passat pels condicionaments espacio-temporals i psicològics com qualsevol de nosaltres, per això el trobem pregant en aquesta ocasió i en altres.

Nosaltres també volem ser moltes vegades com qualsevol altre, ens sentim identificats amb altres per causes comunes i està molt bé, però el nostre camí l’hem de fer cadascú de nosaltres. I de vegades això ens pot angoixar perquè pot comportar deixar enrere una etapa i unes persones i no sempre es presenta amb clara evidència. L’Esperit  Sant segur que vol eixamplar el nostre cor i il·luminar la nostra ment, per tant posem-nos a les seves mans, deixem-nos omplir com Jesús. Aquest és el sentit d’engendrament o néixer de nou i de trobar-nos en el nou Regne. I no oblidem en un moment de tanta decadència institucional, l’Esperit Sant pot bufar allà on vol; ens cal una bona mirada als altres , que també són fills de Déu, per acollir-los amb tot allò de més bo amb què se’ns apropen.

Jaume Obradors

La fórmula  trinitària amb el Nom del Pare, del Fill i de l’Esperit San és una síntesi elaborada del gran misteri cristià, que tot i trobar-se ja en els evangelis no tindrà una definició dogmàtica fins al s. IV, i una Festa dedicada fins a l’any 1000. Compte amb les formes elaborades, ja que se’ns poden tornar buides! Per als cristians i , també, per als qui no se’n consideren, el que compta és l’experiència de la vida, la de Jesús i la de qualsevol, cristià o no. Diumenge passat celebràvem la Pentecosta, l’acció de l’Esperit, no aliena a la vida de Jesús des del seu Baptisme a la seva Resurrecció com tampoc ho és a la vida de qualsevol home, cristià o no.  I Jesús no fa altra cosa que confiar-se a Déu (Pare) i fer la seva voluntat .Qui mana aquí? sembla que ningú, perquè formen una sola comunitat o comunió plena. No hi té sentit la jerarquia ni la subordinació, només hi té sentit la coordinació, en la igualtat i la diferència. La implicació de les tres persones és màxima. Allà on es troba Jesús hi ha el Gran Misteri. I ja sabem quan ens hi aproximem o el tenim proper: quan ens reunim amb el seu nom,  quan tenim cura dels més necessitats i ens els estimem. És a dir, sempre ens acompanya malgrat a voltes l’esquivem. Aquesta transcendència tan propera i tan condescendent no ens mana, no ens fa submisos , sinó lliures si li diem Sí, si l’acollim. En les comunitats de fe, en les mateixes famílies o allà on ens trobem ens hem d’acompanyar uns als altres , no esperant ordres, més aviat disposem-nos a escoltar invitacions. Aleshores qui ens vegi o qui se’ns acosti dirà: ”Oh quina meravella d’homes i de dones, de família o de comunitat!”

Sant Basili (s IV) va anar a estudiar filosofia neoplatònica a Atenes. La trinitat neoplatònica: L’U>el Demiug> l’Ànima del Món, sí que es caracteritzava  per una jerarquia i una gradació d’éssers majors a inferiors. Però quan va tornar cap a casa seva, a la Capadòcia, es va trobar amb una família transformada en comunitat, on els esclaus eren homes lliures, i la seva germana, Santa Macrina, pastava el pa com un esclau. Sant Basili, encara no batejat, es va fer batejar, es va fer monjo, va arribar a bisbe i va ser dels primers teòlegs que va defensar la igualtat en la diferència i la coordinació de les persones trinitàries. ¿No serà perquè va veure el canvi d’una família patriarcal convertida en una comunitat d’iguals, tot i ser molt diferents, conforme al que deien els evangelis? I quines festes que devien celebrar!

Jaume obradors Suades

Publicat avui a regió 7

Trets biogràfics d’Isidre Soler

Primer de tot he de fer palès que l’Auca que tenim entre mans s’ha fet en un treball de grup on s’han debatut paraules, rimes i dibuixos, tot i així, hi ha tres persones, sense les quals no tindríem L’Auca que tenim: Ton Obradors, col·lega de l’Isidre i expert amb rodolins, Maria Estruch, etnolingüista i biògrafa de l’Isidre ; i la Núria Puigdellívol, veterinària i bona dibuixant, que n’ha fet les boniques vinyetes . Bé, L’Isidre va néixer a Palà el 15 de maig de 1918, als 2 anys va passar a viure a L’Hostal, sota Castelladral; als 3 anys a Filaborres on va viure 52 anys. El 1973 se’n va a Navàs , on va viure fins al 20 de maig de 2008. Sense canviar de casa ni de poble va viure en dos municipis: Castelladral i Navàs, ai las!

S’ha dit que els homes som animals polifacètics i polifònics, L’Isidre n’és un model: pagès, bon vinyataire i bon segador, carboner, tallador i pelador de pins, peó de camins, cap de colla i bon mestre d’aquests oficis; teixidor, sereno… Amic de la conversa, d’humor i ironia fina. Qualsevol cosa que feia se li esqueia , sonava bé!

Era també un home molt sensible per a bé i per a mal: rebel contra les injustícies, admirador de la gent treballadora i humil, a qui tractava de bons patriotes; home de família sense família, valgui la paradoxa. Es relacionava amb la mainada amb una gran tendresa i visitava els companys malalts. I molt agraït a qui havia tingut cura d’ell. Tanmateix, la mateixa sensibilitat el fa exacerbar davant de fets no racionals: el fet que el seu pare traslladés la família de Palà a ser un simple estadant de l’Hostal,  sense que la seva mare pogués anar a treballar a la fàbrica i no tenir cap conill o gallina a casa, tals sols perquè ell pogués anar cuidar les vinyes que tenia a la Capsada, no ho va acabar de pair mai:” Va ser una mala passada per sempre!” L’Isidre es va posar al costat de la mare, ajudant-la en les feines domèstiques. No és estrany, doncs, que al final de la seva vida digués: rento els plats perquè sóc republicà. L’Isidre és l’antifigura del pare o espòs patriarca.

Als vuit anys el treuen de l’escola per fer de pastor d’ un ramadet de  12 cabretes. La visita d’un capellà de família de la mare, li qüestionarà el que està fent, però qui tindria cura de la mare? Es pregunta. Ell no pot ser un nen normal com els que veia anar a escola o les festes de Castelladral, mentre ell guardava: ni escola ni festes! Es deleix del que poden fer els altres. Dels anys 1931 al 36 guanyarà uns diners i participarà en les festes del poble.  Vindrà la postguerra: ho perdrà tot: els pocs diners, la salut a Aranda del Duero, i un cop a casa, moriran el germà Joan, la germana Carmeta  i la mare Àngela només en 4 anys. I ell aguanta i es refà a poc a poquet . A partir dels cinquanta vindran un anys de bonança.  Tanmateix  la modernitat li farà pam i pipa i es quedarà sol, mig malalt, poca feina i sense tenir ningú per a fer colla, perquè ha arribat la transformació mecànica al camp .  Decideix anar a treballar a la fàbrica cal Forcada i a viure a Navàs, no havia de ser fàcil! Haurà de tramitar la invalidesa. Més tard passarà també una jubilació ambivalent: mantindrà un excel·lent relació amb els Veïns i Amics de Castelladral ,i veu com és d’agraïda la seva memòria! Dibuixarà cases antigues de memòria, escriurà llegendes, narrarà fets socials i autobiogràfics… Atreu a joves motivats per la natura, l’etnografia,  la història. Però l’esquena i el cor li donen maldecaps i a causa de la malaltia de la seva esposa, s’hauran de traslladar a la Residència on viurà la resta dels dies, diguem-ho suau, força amargat, i sentint-se un dissortat.

No és estrany que un home que ha hagut de passar tantes contradiccions es lamenti a voltes a l’estil de Job: “tant treballar, tant patir per res, ho he perdut tot, valdria més no haver nascut!”. El 1999 escriu com li agradaria que fos el seu funeral : senzill i amb una creu sobre el taüt que ell mateix en dissenya la confecció amb quatre elements de l’aspre naturalesa en què ell ha treballat i viscut. Tot un símbol de la seva vida.  Com qualsevol símbol fa pensar i té quelcom d’ inefable i indesxifrable.  Isidre! vull acabar amb una imatge d’agraïment: Tu, malgrat tot, has estat un bon samarità, dissortat i  nafrat sí, però resistent, molt resistent!, res a veure amb un fill pròdig que se la campava.

Moltes gràcies, Isidre!

Jaume Obradors

Castelladral, 6 de maig de 2018

He tingut la sort d’acompanyar Mn Josep, cada setmana, durant 7 anys a la Presó dels Lledoners. Els primers dies, quan jo m’hi trobava més estrany, recordo que passàvem pel pati i saludava els presos amb aquell bon diaaa! ple d’afecte. Es prestava a col·laborar amb allò més inversemblant, un dia un intern ens va demanar trossos de cuir per fer unes pilotes de frontó, ell va fer jo en tinc! I no hi va haver cap problema per entrar-lo. Un altre dia un indi ens diu:” tinc un germà a Girona ,però no sé a on viu?” .Jo tinc amics a Girona, digue’m el barri?- li va respondre- I l’adreça del germà va sortir. Tot i que després va costar de fer-los comunicar, ja que l’intern tenia por de represàlies i no li contestava les cartes. Ens demanaven de fer trucades a familiars, era el primer a anotar-les. I per les mares feia el que podia. Darrerament, quan alguna mare no podia venir al Centre a visitar el seu fill, intentàvem buscar-li un voluntari de Creu Roja o de Càritas del seu poble perquè l’apropés al Centre. I quan ho aconseguíem ell se’l veia feliç!
En Josep va defensar que es construís la Presó dels Lledoners, quan ningú la volia, i donava tres raons: 1) Els presos els hem de tenir a prop de casa i no als Monegros, 2) Les mares, que són les més pobres, els han de tenir a prop per poder-los visitar, i 3) Donarà feina a la comarca i ens farà més solidaris. Així és com ha succeït: cada cop hi treballa més gent de la comarca i som molts els voluntaris que hi anem.
També estimava molt els voluntaris. A cap de nosaltres ens ha fet cap reny, avisar-nos, sí! I quan algú tenia problemes amb un funcionari del Centre hi patia, principalment si se li retirava el carnet. Tenia dues o tres màximes que li havia sentit repetir diverses vegades: tothom qui no estigui en contra el que fem, endavant! No us faci mai por una persona que es dediqui als pobres! I si li deies, em sembla que aquests ens enreden? Contestava: Potser sí, però també ens enreden els bancs! No cal patir-hi. Recordo una vegada que va dir a un funcionari :”Hauria de parlar amb tal noi, perquè té un problema”, el funcionari li va respondre:” Ah! si un intern té un problema, jo també el tinc! Te’l vaig a buscar.” El Josep va dir : “aquest sí que se’ls estima” . Una vegada un funcionari li va gastar un broma: “Què necessita, senyor Millet?” va quedar sorprès, però s’ho va agafar bé: “aquest té humor!” Aquest fet es va tornar a repetir, però aleshores el Josep ja s’hi afegia i seguia el joc, i ens ho passàvem bé! Era bonhomiós i un savi, alguns interns així el van batejar: “el savi”.
Era un biblista i se’n considerava. Un dia em va dir :” els meus nebots em retreuen que només llengües mortes, llengües mortes, i reia… Tenia una capacitat sintètica extraordinària, aquest estiu- en unes xerrades que vàrem organitzar- els va explicar la Història bíblica de Josep, fill de Jacob, que és llarguíssima, i els va agradar, no es van avorrir. Després m’ho comentaven:” molt maca aquella historia “ . L’Institut de Ciències de la Religió de la Facultat de Teologia el va fer tutor d’un intern que hi està fent un curs on-line. N’estava molt content i em deia: “ potser me’l deixaran examinar i tot”. Fa pocs dies em va dir: ”Entra a l’ordinador- ell ja no podia-, treu l’esquema de l’Evangeli de Lluc, que és l’últim que li falta”. I afegia: “Aquests “esquemes els he fet jo, no els trobaràs enlloc. Jo la Bíblia l’estudio directament, el meu mestre és Josep Rius-Camps”
Gràcies a Jesús, el nostre mestre, i a tu Josep per haver-nos acompanyat a tots !
Jaume Obradors suades
Comiat a Mn Josep Escós i Sarsanedas, Navarcles, 23 de febrer de 2018

Excel•lent debat entre Julián Carón i Pilar Rahola. Per mi és evident que l’evangeli és tant sorprenent i fascinant que si s’hi entra no se’n surt: és un amor de bojos! Mn Ballarín deia: A mi ja m’han donat el carnet de boig i, per això, em deixen fer i dir. Antoni Badia, jesuïta, molt més radical que Julián Carron ens deia:” Digueu a Mn Ballarin que el carnet de boig s’ha de renovar!” Aquestes aforismes ens ho feien pasar molt bé: jajaja…! Mn Ballarín, que jo sàpiga no el van foragitar de la Facultat de Teologia, l’Antoni Badia, sí, en època del Bisbe Carles. L’altre dia ens deia la Victòria Molins: “L’amor no fracasa mai”se sobreentenia, malgrat els fracasos diaris. Ella mateixa poc abans havia dit:” darrerament he tingut tres fracasos estrepitosos”.Joan Bastista va fracasar, Jesús, també, i no parlem dels apòstols que en plena eufòria de conversions, deixaven sense menjar les vídues dels cristians hel•lènics. I Pere, una mica enfadat va abandonar l’Església de Jerusalem. I Pau, que practicava aquell principi:” primer als de casa”, és a dir , quan arribava a una ciutat se n’anava a predicar a la Sinagoga, fracassava. Sembla que necessitem fracasar per estimar! Per reconduir el nostre ego!, una i altra vegada. La nostra naturalesa, el nostre llenguatge i tot el que sentim i fem es caracterítza per ser ambigu, com diu Lluís Duch, també expulsat de la facultat de Teologia pel bisbe Carles. Déu meu, quina matoseria!
He trobat el discurs de Carron molt interessant, tanmateix amb un llenguatge massa vell. A mi m’agrada parlar de petits gestos que esdeven gran símbols, que facinen, que ens impliquen com fa el papa Francesc. Recordeu el gest de rentar els peus a presoners, que alguns no eren ni cristians, i sense confessar-los!!! Quina trangressió de la moral tradicional! Evidentment un gest profètic. Els símbols transgredeixen i ens il•luminen, és el que feia Jesús constantment, per això li deien Mestre, Mesias, Fill d’Home… i vés a saber què més!
Estem en una crisi d’humanitat concloïen els dos, provocada pels poders constituïts. Teresa forcades concreta una mica més:” Hi ha tres característiques de la nostra intstitució mil•lenària que són frontalment contràries a l’Evangeli: la connivencia amb el poder, la misoginia estructural i el clericalisme” . Si no combatim amb gestos clars aquestes característiques, será difícil convèncer els ansiosos de llibertat, democràcia i germanor. Cal crear espais de llibertat diuen, d’acord, però el lloc més adient és en la comunitat, quan estem homes i dones davant per davant, fent rotllana, sigui al temple, en un espai humà o a la muntanya. Si les comunitats no són espais de llibertat de ben poc serviran els debats d’àgora.
Rahola li qüestionava la part del llibre on parla del matrimoni, Carrón s’ha defensat invocant la llibertat de viure’l entregant-se mútuament, creant comunitat enfront la globalització que la destrueix. També ha fet una defensa del celibat com un donar-se als altres a canvi de res, amor pur, sense cap instrumentalització. Jo tampoc hi he vist massa novetat. En Ballarin deia :” El sexe cadascú el porta com pot i la gent és molt més tolerant amb les flaqueses del sexe que amb l’acumulació dels diners. Hem dit que l’home per naturalesa és ambigú i el sexe també, no en podem sortir de la seva ambiguïtat. Podem reconduir-la, sí; eliminar-la, no. Podeu escoltar el video a https://youtou.be/cDD9hifNgmo

“Benaventurats els pobres…” Ep! va de persones!

Recordo que una vegada Mn Josep Ballarín ens deia:” Les benaurances són el programa del Regne en contraposició a la Llei. Parlo de la dècada dels seixanta. Per mi fou una grata sorpresa que mai més m’ha deixat. Fins aleshores havia pensat que el Credo, els manaments de la Llei de Déu … eren la doctrina que havia de saber i seguir tot bon cristià. En l’Evangeli de Mateu no es així: Jesús el primer que fa és posar en pràctica les benaurances en terres de Galilea: cura leprosos, allibera endimoniats i acull els necessitats…,després reuneix els deixebles i els explica les benaurances i continuarà desplegant-les amb paràboles . Jesús és un benaventurat més que, més tard, ajusticiaran a Jerusalem. Les benaurances esclataran com flors el dia del Judici Final ( Mt 25,35-45). Tal com ho manifesten les lectures de diumenge: l’evangeli de Mateu 5,1-12 i Sant Pau en I Corintis 1,26-28 les benaurances eren el nervi de les primeres comunitats: ”… en la vostra comunitat no s’hi troben pas gaires savis segons la carn, ni gaires poderosos ni gaires aristòcrates… ; ha escollit les capes baixes de la societat, allò que és menyspreable, que no compta, per avergonyir allò que compta”.
Tot i que avui ja no es “vagi a doctrina”, sinó a fer catequesi, els catecismes encara prioritzen les grans paraules sobre Déu Pare, Fill i Esperit Sant; i deixen les benaurances i la càritas per al final; encara avui com es feia a Jesús , Monsenyors fan preguntes trampa sobre les veritats morals absolutes de la Tradició(llei) al Papa Francesc, que per sort tampoc contesta. Diguem-ho clar, molts cristians d’avui no donem la talla de les benaurances. Tots podem ser uns benaurats, ja que la nostra vida és feble i es troba a l’intempèrie. Tanmateix n’hi ha molts que l’aigua els arriba el coll! I això no s’arregla en grans campanyes que duren el que duren i es limiten a un repartiment burocràtic i passiu de béns. Cal crear relacions de bon veïnatge i reconeixement mutu d’entitats i de tothom qui es dediqui a la solidaritat i, sobretot, bona política atenta a les necessitats socials i a les diverses veus crítiques. Aquest és el meu prec avui!
Publicat a Regió 7, secció opinió, 28 de gener
Jaume Obradors Suades

Als afores es contraposa al Centre, Al centre hi hauria la plenitud, i, en canvi, als afores la intempèrie, allà on fa fred i amb mal temps. Al centre seria el Paradís, però el paradís no existeix, només existeixen els afores, d’aquí que parlem dels afores sense centre. De fet, fins fa ben poc jo no parlava de felicitat, perquè la felicitat com estat no existeix i , a més a més, no li agradava l’ús que es feia de la felicitat, principalment en el llibres d’autoajuda, on es pauta la felicitat amb 10 o més frases: la frustració està garantida. Els afores són la condició humana. El Paradís és impossible tant en el passat com en el futur. No hem de pensar la nostra situació com una situació de caiguda. El mite del Paradís pot tenir altres substituïdors com la Natura en Rousseau. Per Rousseau l’home ha estat expulsat de la Natura.
Tot són afores, no hi ha plenitud. La Idea de perfecció esdevé inhòspita : o s’estavella o no s’hi pot viure. Els afores tot essent enigmàtics, també són sorprenents, hi ha també l’infinit, no en el sentit clàssic de indeterminat, sinó en el sentit que no ho pots acabar de tancar, no és només una qüestió de mancança.

El sentit no està donat. L’important és el gest de l’empara, de casar, d’unir els elements. És una sort poder casar. No tothom opina el mateix. Hi ha qui creu que el més humà és el conflicte, però jo penso que és una degeneració. Violar vol dir saltar-se tota distància. Indiferència és igual a distància absoluta. El casar és anar cap a l’altre guardant la distància. Les paraules també poden violar les distàncies: l’insult. L’insult és també una forma de violació. La violència és molt radical, però l’empara encara ho és més. El bé,l’amor és més radical perquè va més a l’arrel, pesa més, va més al fons que la violència o el mal.

Viure és una cosa bona. Concepte biològic de viure: són les característiques dels éssers vius; en canvi el concepte filosòfic de vida consisteix en vida viscuda, la vida és la vida que és viu, nosaltres sentim que vivim. Aquesta definició contrasta amb les definicions lògiques, però és que no tot és lògic. Sentir-se viu és plaent, és un goig. És una experiència subjectiva i universal.

El goig de viure pot quedar afectat. Actuar bé és el mateix que ser feliç. L’expressió “vas bé” vol dir estàs ben orientat, una acció ben orientada; és gratificant sentir-la a dir. Una expressió:”això està molt bé” seria equivalent l’expressió grega “poietica” (en grec) , que vol dir allò que emergeix. En grec també hi ha l’expressió eudaimonia per dir la felicitat: allò bo en relació als déus, allò ben orientat que fa proper el diví. Va reivindicar el nom propi Felix per indicar la felicitat, ja que Fèlix vol dir aquell que és fecund, aquell que genera ( Fent referència al còmic de Felix el Gato, va dir que Felix treu de la maleta allò que ajuda els altres. La felicitat és una acció que generant dóna
La generositat, ser generós, fer accions que generen. L’empara també genera. El pagès ho sap molt bé, ampara les plantes petites perquè es facin grans. Els pares també protegeixen els fills perquè es facin grans

La violència accentua la intempèrie. Tot allò que es genera és pot degenerar . Si hi ha esperança és perquè el bé pesa més que el mal. Tal acció portarà la felicitat no és correcta, si no és ja feliç. A preguntes del públic sobre la normalitat del conflicte o del creixement a través del conflicte va respondre que a la intempèrie el que sí hi ha és tensió

10 de novembre a 20 hores a la sala del CASINO,Manresa

Isidre Soler, el “Filaborres”, (1918-2008), va passar més de 50 anys de la seva vida a Castelladral, on se’l reconeix encara avui com un bosquerol de soca arrel, “un home de paraula”, que coneixia a fons l’ofici de pagès, escriptor autodidacta, amant de la natura i expert en donar raó de tots i cadascun dels indrets del territori castelladrenc. Vuit anys després de la seva mort, l’AAVV de Castelladral l’ha recordat en un acte Íntim, emotiu i ple de memòria viscuda.
Els seus amics Ton Obradors, Susanna Ribera, Jaume Obradors, i Maria Estruch, van oficiar un acte de reconeixement, diumenge a la tarda, que va aplegar unes 80 persones, amics i veïns de Castelladral, familiars i gent que havia conegut l’Isidre Soler. Entre els familiars hi havia la seva germana Aurora.
El llegat d’aquest singular personatge queda recollit en 23 llibretes manuscrites, que la família va donar a l’AAVV i Amics de Castelladral, per tal de custodiar, d’inventariar el material i estudiar el seu contingut que s’expressa través d’un llenguatge genuí i ric.
Els ponents van traçar el perfil d’un personatge amb carisma, amable, just de lletra però d’una basta cultura, transmissor de saber, de llegendes i vocabulari, mestre d’oficis perduts com el tallar i pelar pins, carboner, caçador i pagès, dels que en sabia «tots els trucs», va concloure Ton Obradors. La memòria de la seva vida està plena d’episodis molt dramàtics, com les vivències de guerra civil i una malaltia que va castigar-lo durant 9 anys, la mort de dos germans petits i la mare prematurament.
Nou anys abans de la seva mort, Isidre Soler va escriure el seu testament espiritual i va demanar un taüt senzill cobert amb dues rames de pi, quatre sarments de cep, un manyoc d’espigues de blat i dos rams de boix grèvol lligat amb fil blanc del nº 14, «que és més fort». Amb aquests elements i l’emoció a flor de pell, els promotors de l’homenatge van fer una creu, davant d’una imatge d’Isidre Soler.
Els allà presents es van conjurar per plantar un teix en algun indret de Castelladral en record perenne del «Filaborres», i salvaguardar un dels últims precs que va fer en vida, quan va demanar trasplantar uns teixos que tenia a l’hort i que les excavadores finalment van trinxar per aixecar un gran edifici a Navàs.
Web de l’Ajuntament de Navàs

El text de l’evangeli de Lc 12,49-53 té en comú amb l’evangeli de Mt 10,34-36 i amb l’evangeli apòcrif de Tomàs 16 la dita que Jesús ha vingut a crear desavinences amb les famílies. Ressalto aquesta coincidència en els tres evangelis per visualitzar la transcendència d’aquest text, ja sigui per la seva antiguitat ja sigui pel missatge. Pel que fa a l’antiguitat se sol dir que quan Lc i Mateu coincideixen ( més encara si hi coincideix l’evangeli de Tomàs) pressuposa una tradició més antiga . D’altra banda tant la forma com el contingut és xocant: Jesús hauria vingut a dividir les famílies. No sembla que s’ho hagi pogut inventar la comunitat. I és versemblant que Jesús si actuï així? Podia estar d’acord Jesús amb l’estatu quo de la família patriarcal i teocràtica de Palestina? Recordem que una vegada Jesús s’enfronta a la seva família i afegeix que la seva família són els qui fan la voluntat de Déu( Mc 3,31-35). Jesús havia ja inaugurat el Nou Regne, que no tenia res a veure en cap regne d’aquest món. El nou regne consistia a acollir la gent marginada i, fins i tot, empestada, de qui calia allunyar-se segons la vella família. És lògic, doncs, que vulgui crear noves famílies més obertes i acollidores. L’entrega amorosa d’un pare o mare, d’un fill o filla… a les persones més mal vistes de la societat pot crear desavinences, tant en temps de Jesús com després ! I avui? També. Ens hem d’acostumar al llenguatge dur de Jesús quan parla de realitzar el projecte a favor de pobres i desheretats (costarà molt!) i el llenguatge suau quan parla amb aquests

Lc posa aquesta dita després de dues sentències de to messiànic: Jesús ha vingut a calar foc (purificació) a la terra i ja crema, a rebre un baptisme (al•lusió a la seva mort i resurrecció). Jesús s’angoixa en veure la seva dilació en el temps. Les desavinences familiars en són també un signe. No es tracta, però, d’un to menor, ja que el foc i el baptisme existencial també ens pertanyen. Tothom vol un país nou, però no vindrà regalat. Quan se’ns diu que ens l’hem de guanyar ens trobem massa posseïts, no pel foc (Esperit), sinó per banalitats i pors a les discòrdies. És un text dur com d’altres que fan referència a la riquesa o al matrimoni, tanmateix no es poden interpretar literalment ni fora del gran context de la vida del Nou Regne.
Publicat a Regió 7, 13 d’agost 2016