Resultats de la recerca per a "jutge Baltasar garzón"

25 gen. 2010


Jutges de vius i de morts.

Classificat com a Justícia

Els que no estem posats en el complicat món de la justícia no sabem massa com va la cosa. Jo tampoc no ho sé massa, si us he de ser sincer. Però notícies com la que comentava en el post d’ ahir sobre el cas del diari Egunkaria fan pensar. Fa pensar que un jutge pugui tenir tant poder a les seves mans i que disposi al seu lliure arbitri de la vida i la honorabilitat d’una persona, d’una empresa, d’una família, etc.

Perquè hi ha jutges que es creuen quasi com Déu i es creuen petits déus. Garzón és un d’aquests jutges. Hi ha sis jutjats d’instrucció a l’Audiència Nacional. Si féssim entre els lectors d’aquest bloc una enquesta sobre els noms dels seus titulars la majoria no en sabria dir més d’un o dos. I un d’ells seria segur Baltasar Garzón. Què passa a l’Audiència Nacional?. Per què tots els assumptes de rellevància pública, o la majoria d’ells, li toquen al Jutjat de Garzón (el famós Jutjat Central d’ Instrucció Nº 5?  L’altre dia llegia una explicació que donava un expert i que no reproduiré perquè és llarga i una mica difícil d’entendre. Però és fruit d’una lògica i no pas de la "casualitat". més aviat és fruit de la "causalitat". Fan tocar els assumptes a qui volen i quan volen. És així de senzill.

De senzill i de trist. Perquè això no és justícia. No és justícia tancar un diari perfectament democràtic (no era pas un pamflet…) com Egunkaria i acusar a tothom de pertànyer a ETA i fer esperar un munt d’anys a fer el judici. Hi han judicis que no s’arriben a produir mai perquè la gent es mor abans… El problema de fons és de l’existència o no de seguretat jurídica en el marc de les relacions que ens hem donat com a societat moderna, civilitzada i occidental. Tot val en benefici de la persecució del delicte? No és arbitrari jutjar d’aquesta manera? Quantes causes s’han sobresegut després d’un temps quedant amb el cul a l’aire la pobra persona que va ser jutjada, a vegades amb proves ben ridícules…

S’ha escrit molt de les pressions que el jutge Garzón fa sobre confidents els jutges no en poden tenir, però Garzón en té…) i dels mètodes que fa servir per aconseguir proves… Garzón arriba a fer coses que cap jutge fa: com anar a visitar els magistrats de les Sales a demanar-los que no revoquin tal o tal decisió seva, això és una clara trampa i violació del seu deure d’integritat. L’advocat ja mort Rafael Pérez Escolar comptava en les seves tertúlies que estava convençut que Garzón feia negoci -i no petit- amb el seu jutjat, deia que era aparèixer l’advocat "fulano de tal" i que arxivava automàticament la causa del client d’aquest advocat. Garzón utilitza com a moneda d’ús les coaccions a imputats i testimonis "o cantes o et fico a la presó i et mantinc allà sine die", això és molt sabut. Per això la policia procedeix en els seus macro operacions a detencions just a la guàrdia de Garzón, quan no tinguin apanyat ja amb Garzón el "escolta, et donem això i tu acabes l’assumpte i et llueixes amb l’operació" "Ok col·legues?".

Possiblement algun dia s’aniran saben més coses de Garzón, encara que ja se’n van saben algunes de sota mà. I potser algun dia li tocarà a ell també ser jutjat. Només cal que surti "un altre Garzón". La justícia té coses estranyes. Recordem que Alcapone va se empresonat per delicte de frau fiscal  encara que tenia a la col·lecció de la seva existència nombrosos crims…

 

Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

26 jul. 2012


“Operació Garzón”

Classificat com a Democràcia,Drets humans,Tortura

En aquest blog he parlat del jutge GARZÖN vàries vegades. La darrera va ser quan el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, el 2 de novembre del 2004, va donar la raó als condemnats en aquell judici i va condemnar l’estat espanyol per tortures.

Acabo de veure el documental ‘Operació Garzón’ i us he de dir que no us el perdeu de cap de les maneres perquè val la pena de veritat i entendreu molt millor tot el que va passar ara fa justament 20 anys. Els impulsors d’aquest documental se sumen així a la commemoració dels vint anys dels fets i d’alguna manera ens recorden que tenim molt bona memòria per a certes coses i molt dolenta per a d’altres. Ens hauria de fer vergonya, molta vergonya, que s’hagi parlat tantes i tantes hores –fins a la saturació i l’avorriment- de les Olimpíades del 92 i no s’hagi dit res d’aquell episodi vergonyós.

Perquè aquell episodi tan ben organitzat  i  pensat per anar de forma indiscriminada contra l’independentisme català va ser una vergonya. Vergonya, en primer lloc, per al jutge Garzón (que en el documental mira de justificar-se com pot);  en un segon lloc per als polítics d’aquell temps que no van reaccionar en un primer moment (potser una mica millor després) com corresponia a persones elegides democràticament en un Estat de dret; vergonya també per a tot un Estat espanyol on encara campava pels seus aires la tortura com a mètode corrent en les comissaries i els quarters; vergonya per als cossos de seguretat d’aquest Estat i per als jutges i magistrats que hauries de ser la garantia de que els drets humans es compleixen per a tothom…

I si algú en surt tocat i enfonsat és aquest jutge estrella -que vol ser mediàtic com sigui- que es diu Garzón i que s’apunta al que sigui si sap que ha de sortir als diaris. El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació dels vint-i-cinc detinguts, i disset van denunciar tortures. Garzón no en va fer cas i va donar per bones les declaracions fetes sota tortura, ens explica el documental. El dia de la presentació els promotors del documental van dir: ‘Garzón va vulnerar els drets humans amb l’Operació Garzón, com va sentenciar el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg dotze anys després, condemnant l’estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura pel fet d’haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments, tot i les proves existents. Però l’aparell polític i jurídic del moment, no ha segut mai, de moment, al banc dels acusats.’

El documental es pot comprar enviant un correu a: [email protected].

I, per acabar, només unes preguntes: Després de 20 anys val la pena seguir parlant tant d’aquella Barcelona ‘92 i amagar –sí, amagar- episodis tant importants per a Catalunya com aquests que acabo de citar? Seguirem tenint a gratcient tanta mala memòria històrica i seguirem essent tant mesells, insensibles i miserables com per no aixecar la veu davant fets com aquests?

No hi ha resposta

09 nov. 2017


Pobra justícia!

Classificat com a Justícia

Pobra justícia! En la il·lustració que acompanya aquest text la veiem assetjada, rodejada, encerclada pel poder de les porres que, en últim terme, és el poder de qui mana picar ben fort quan li convé. La força bruta i salvatge que hem vist aquests dies va tot sovint contra persones justes que defensen causes justes. Però hi ha una altra força que actua molt més sibil·linament, més dissimuladament, amagada darrere lleis i Constitucions. És allò que anomenem poder judicial i que a hores d’ara  ja no està al servei de la Justícia, si no del partit governant o més aviat de la classe política en general.

En aquests moments ja sabem qui manega les cireres a Españistán. El PP, aquest partit que és de llarg el més corrupte d’Europa, fa temps que actua sense cap mena de vergonya es dedica a la la substitució de jutges i fiscals que fan la seva feina de forma correcta -que també n’hi ha, només faltaria!- per altres afins a les seves idees polítiques o susceptibles de poder ser convençuts. I aquests jutges i fiscals violen constantment l’esperit de la llei (que a fi de comptes és el que compta) per interpretar-la a benefici d’aquells que els indiquen. El PP fa les reformes necessàries per acabar amb la Justícia Universal a Españistán i, a cops de decret o de la forma que sigui, rebaixen el temps considerat apte per a la prescripció de delictes relacionats amb la corrupció o l’allarguen indefinidament per tal de que passi el temps i la gent se n’oblidi o buscant el temps més favorable pels seus interessos…

Quan veiem gràficament representada la la Justícia tots la veiem com una dama amb túnica llarga, balança i espasa en mà i els ulls embenats. Però quan ens hi fixem una mica amb més detall i ens posem a parlar del poder judicial, de la seva suposada independència política i de la imparcialitat amb la qual ha d’exercir, ens adonem que la realitat és ben diferent. Almenys a Españistán,  un país governat pels hereus dels que van fer de la manipulació dels tribunals i dels seus components una arma per represaliar  la població i inclinar la balança a favor seu. Només cal fixar-se que, des que es van començar a destapar els casos de corrupció política en diverses trames i al llarg i ample de la geografia espanyola, jutges i fiscals al capdavant d’aquests casos han estat apartats, traslladats, jubilats, condemnats i fins i tot inhabilitats. Serveixin d’exemple els següents noms que tots podem recordar prou bé: Jutge Baltasar Garzón (cas Gürtel), jutge Elpidio Silva (Cas Blesa), jutge José Castro (cas Nóos), jutge Pablo Ruz  (cas Gurtel), jutge Santiago Vidal (redactar un esborrany de la constitució catalana), jutge Mercedes Alaya (cas ERO), jutge Eloy Velasco  (Operació Creuer i Operació Púnica), fiscal Manuel López Bernal (cas Auditori).

Aquests són només els casos que pel seu pes polític estan més a la vista de l’opinió pública i dels mitjans de comunicació. Però ens poden donar una idea del que pot estar passant quan no surt a la llum pública. Segurament aquestes pràctiques no són res de nou des que oficialment “vivim en Democràcia”, però el desvergonyiment amb en el qual en els últims anys actuen les forces polítiques, sense importar-los la opinió dels ciutadans, és un símptoma de que alguna cosa s’està podrint i comença a fer molta pudor a Españistán.

Amb tot el que fa referència al tema de la independència catalana va rapidíssim i busquen, troben o bé s’inventen les penes més dures per delictes que alguns entesos diuen que són inexistents. I mentre els polítics governants del PP van fugint d’estudi, neguen respostes aclaridores al Parlament a les preguntes de l’oposició i es passen casos com Gürtel, sobresous, targetes black, caixa B i altres pel folre. I no només no tenen la dignitat de dimitir, com ho faria qualsevol polític en un país democràtic, sinó que encara tenen ínfules per encarar-se amb aquells que els pregunten i que tenen tot el dret de saber.

I, per acabar-ho d’adobar, encara tenen els grups de comunicació i la premsa més influent al seu costat. Però això és un altre tema i ho haurem de deixar per un altre dia…

 

Una resposta fins a ara

12 febr. 2012


2 de Novembre de 2004: finalment, algú fa justícia

Classificat com a Independència,Justícia,POLÍTICA

"Va començar el segon interrogatori. Va ser semblant a l’anterior, encara que amb diferències: els cops als braços i les cames anaven acompanyats de cops als genitals i al cap; aquests últims es van efectuar amb una guia de telèfons. També em pegaven cops plans a les orelles amb les mans mentre no paraven d’insultar-me. Durant l’interrogatori em van fer agafar amb la mà uns cables i em van dir que estaven connectats a una bateria de camió i que si no deia el que ells volien connectarien el camió".

Aquest és una part del relat que el periodista PERE MARTÍ fa al diari ARA d’avui de les tortures que va patir un dels detinguts en l’anomenada operació Garzón, que va consistir a detenir 45 independentistes entre el 29 de juny i el 14 de juliol del 1992, pocs dies abans de la inauguració dels Jocs Olímpics.

L’operació del jutge Garzón va aixecar una onada d’indignació ciutadana, no només per la percepció que era desproporcionada, sinó també pel tuf polític que amagava: frenar la reivindicació independentista durant els Jocs .

Però el que va aixecar més polèmica van ser les tortures que van rebre els detinguts a les dependències de la direcció general de la Guàrdia Civil a Madrid. Molts d’ells, quan van passar a l’Audiència Nacional a declarar davant de Garzón, van denunciar les tortures i fins i tot van mostrar al jutge les seqüeles físiques que tenien als braços, a l’esquena o a la panxa. El jutge no es va creure les denúncies i no va obrir cap investigació. L’aleshores director general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, avalava la decisió del jutge: "No s’ha detectat cap lesió procedent de maltractaments. Els detinguts de Terra Lliure són terroristes, i no pas àngels de la caritat i, per tant, el fet que se’ls emmanilli és raonable perquè els hem trobat cloratita i armes". Tot això ho va dir abans de ser processat per corrupció i fugir a Laos.

Al judici, el fiscal va demanar l’indult, total o parcial, per a la majoria dels detinguts i només 18 dels 45 detinguts van ser condemnats a penes lleus. Però els processats no van desistir i van portar les seves denúncies al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, que el 2 de novembre del 2004 els va donar la raó i va condemnar l’estat espanyol per tortures. El ressò social d’aquest cas va laminar la credibilitat de Garzón a Catalunya i ara que el jutge ha estat apartat de la carrera molts li han retret aquell episodi.

Exactament és el que vull retreure-li jo. Entre les moltes coses bones que, sens dubte ha fet, n’ha fet moltes de dolentes, que també s’haurien de posar a la balança. El que passa és que mentre va ser un jutge estrella tothom li reia les gràcies, ningú gosava aturar-lo, el govern l’usava en profit propi i ningú li retreia res (bé, algú sí). Però poc ressò se’n feia l’opinió pública dels retrets, encara que anava col.leccionant enemics pel camí. Són els que ara li han caigut al damunt, potser de forma injusta i per actuacions prou  discutibles.

Jo ja havia parlat tres vegades del jutge Garzón perquè es veia venir el que finalment ha passat. Podeu veure-ho a

-El 7 d’abril de 2010 : MEMORIA SELECTIVA DEL JUTGE GARZÓN.

– El 25 de gener de 2010: Jutge de vius i morts.

– El 17 de Febrer de 2010: Veure passar el cadàver del teu enemic.

Fins aquí hem arribat. Que ha estat injusta la condemna? Potser sí. Però un jutge de la talla d’ell havia de saber i calibrar millor fins on podia arribar i què podia fer. Als seus enemics només els ha calgut esperar l’ocasió propícia…

I una vegada més queda patent com n’és de galdosa la justícia espanyola, que sembla no tenir criteris o que els criteris són molt esbiaixats. Tant esbiaixats, que acaben fent perdre tota la confiança en la justícia que moltes vegades fa pagar justos per pecadors i que sabem que els poderosos se n’escapen prou bé.  I -el que és pitjor- sembla que ningú vol fer res per arreglar-la.

CARLES BONAVENTURA I CABANES, en un treball que va obtenir el PREMI BARNILS titulat “El llarg camí per eradicar la tortura” (http://www.proutortura.net/cami-eradicar-tortura.pdf) , ja ens explica que encara avui es donen massa episodis injustos que queden impunes i on tothom mira cap a una altra banda. “Els maltractaments i les pràctiques degradants contra els detinguts encara persisteixen en ple segle XXI, també en estats del Primer Món com l’espanyol, en els quals, almenys sobre el paper, regeix l’estat de dret. Malgrat els silencis oficials, la pràctica de la tortura no és exclusiva dels països subdesenvolupats i sotmesos a règims dictatorials brutals. En el Primer Món, i també a l’Estat espanyol, els governs de la majoria d’estats "democràtics" no han renunciat a uns mètodes que els permeten obtenir informació d’una manera ràpida i efectiva encara que sigui a costa de vulnerar els principis més fonamentals, la Declaració de Drets Humans i els mateixos textos legals de què es doten les democràcies occidentals per salvaguardar l’estat de dret. Les denominades per algú en el seu dia "clavegueres de l’Estat" en la majoria dels casos continuen vigents”.

I, per acabar, deixo tres entrevistes prou interessants perquè les llegiu quan tingueu una mica de temps:

 
1.-JOSEP POVEDA. Portaveu de l’Associació Memòria Contra la Tortura
"Per derogar la legislació antiterrorista tan sols cal voluntat política"
– Com és que un cop guanyat el cas al Tribunal d’Estrasburg van decidir continuar la lluita contra la tortura a l’Estat espanyol?
– "Abans que es dictés sentència, ja havíem iniciat els tràmits per constituir l’AMCT. L’associació és l’eina nascuda de la voluntat d’un grapat d’independentistes detinguts i torturats el 92 per dur a terme el compromís d’eradicar la tortura. La sentència favorable va ser una victòria de la qual podem treure i aportar una interessant experiència."
– Quins són els objectius de l’AMCT?
– "La finalitat de la nostra entitat és l’eradicació de la tortura. Per fer-ho hem previst treballar en diversos àmbits en suport a les víctimes tant jurídicament com psicològicament. La denúncia d’aquesta pràctica per contribuir a sensibilitzar l’opinió pública i mantenir la memòria col·lectiva són dos altres aspectes en què es basa la nostra tasca."
– A part de la proposició no de llei aprovada al Parlament i de la moció subscrita pel Congrés dels Diputats que més han fet fins ara?
– "Ens hem presentat com a acusació popular en els processos de Sergio López, detingut i torturat durant la Cimera Europea del 2002 celebrada a Barcelona, i de Jordi Vilaseca, del cas de Torà. Estem col·laborant en l’organització del I Encontre de Víctimes de Tortures, que es farà a l’octubre a Barcelona, organitzat per EXIL. I hem traduït al català el Protocol d’Istanbul, una eina de gran ajut per al col·lectiu professional mèdic sobre com actuar en un cas de maltractaments o tortures. A més, estem integrats en la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, que és la plataforma que fa el seguiment de la ratificació del Protocol Facultatiu contra la tortura, que l’Estat espanyol ha signat."
– Es deixarà de torturar algun dia a l’Estat espanyol?
– "Desgraciadament, la resposta no la tinc. El que sí que està a les nostres mans és el compromís per denunciar-la. De fet, si som capaços de fer que la tortura surti del silenci que la manté impune haurem recorregut bona part del camí."
– Per què en aquest Estat la majoria de víctimes de tortura són bascos i catalans?
– "Que la tortura és usada pels cossos policials contra tota dissidència política i social és obvi. A l’Estat espanyol això ha continuat invariablement després de la mort del dictador. El 2004 s’han recopilat quasi un miler de denúncies per maltractaments i tortures."
– Veu possible modificar la legislació antiterrorista espanyola?
– "Modificar-la no du enlloc. Cal derogar-la. Per fer-ho tan sols cal voluntat política."
– Com pot ser que hi hagi tantes denúncies per tortures en un estat com l’espanyol que signa gairebé tots els tractats internacionals en aquesta matèria?
– "La corrupció i el manteniment d’unes estructures gairebé intactes del passat règim franquista en la judicatura i cossos policials espanyols fan que funcioni quasi a la perfecció la maquinària que fa possible que s’aixequi entorn de la tortura un mur pràcticament insalvable de silenci i una quasi total impunitat."

2.-MARCEL DALMAU. Artista visual detingut i torturat l’any 1992
"La tortura afecta l’ànima, la destrossa"
– Per què es tortura en els estats pretesament democràtics?
– "Perquè la democràcia, en el millor dels casos, és només un horitzó a perseguir i perseverar. En realitat, vivim en societats plutocràtiques (mana el diner) i el nom no fa la cosa. Precisament, en nom de molts noms sacralitzats, déu, pàtria, llibertat, igualtat, etc., s’han comès i justificat tota mena d’atrocitats. Cal estar sempre alerta en la defensa dels
drets humans i molt especialment quan els estats creen espais opacs a la ciutadania."
– Per què els mitjans de comunicació són tan reticents a parlar obertament dels casos de tortura quan tenen lloc al propi país?
– "Perquè són més la veu de l’amo que la veu de la ciutadania a qui diuen servir. Per exemple, referent al nostre cas, l’any 92 van destituir de manera fulminant un periodista
de TV3 i tot l’equip que feia el programa radiofònic L’orquestra de Catalunya Ràdio."
– La gent del carrer veu la problemàtica de la tortura com una cosa aliena?
– "No només passa amb la tortura… La gent no vol “complicar-se la vida” i es construeix un mur d’ignorància interessada per tal que la consciència no els intranquil·litzi."
– A l’Estat espanyol hi ha prou garanties judicials per als detinguts?
– "No. Si algú en té cap dubte –sempre hi ha algun marcià–, només cal que llegeixi les recomanacions i els informes d’organismes internacionals creats pels mateixos estats per vetllar per aquestes qüestions."
– I pel que fa als polítics, quina valoració en fa en relació amb aquesta matèria?
– "Els polítics –hi ha alguna excepció– en són els responsables més conscients. Són els que creen els espais opacs abans esmentats, són els que fabriquen els veritables instruments de tortura: les lleis especials i els cossos per a la repressió. Però no en sortiran indemnes: que recordin la revisió recent de França amb Algèria. La història no perdona."
– Què es pot fer per lluitar contra els torturadors?
– "Molt fàcil: no alimentar-los ideològicament, no indultar-los, no condecorar-los. I, òbviament, perseguir-los jurídicament. Just el contrari del que es fa a l’Estat espanyol. Aquí persegueixen qui denuncia tortures. És un escàndol descomunal veure com es passegen pels mitjans de comunicació i són aplaudits personatges com Felipe González, que justifiquen grups criminals com els GAL, que van torturar persones fins a la mort."
– Com pot afectar la tortura la vida d’una persona?
– "La tortura afecta l’ànima, la destrossa. Si la persona torturada sobreviu, potser pot tornar a aixecar el cap, fins i tot amb més força, però alguna cosa es trenca definitivament. Ser objecte de la més extrema crueltat no crec que es pugui oblidar mai. No en va, tothom que és brutalment torturat implora una mort ràpida. Vaig passar dos anys i un dia a la presó (en quatre presons) i no m’ha traumatitzat. En canvi, aquell grapat de dies, aquelles hores, hores infinites i difícilment descriptibles, em re visiten encara diàriament, i ja fa tretze anys."

3.-SEBASTIÀ SALELLAS. Advocat del col·lectiu de demandants del 92
"L’Estat deixa al calaix el deure de garantir la dignitat del detingut"
– Què ha de fer un ciutadà que ha estat torturat en una detenció?
– "Ha de ser visitat immediatament per un metge, que li ha de fer una revisió a fons per determinar les lesions físiques (amb radiografies, TAC…). És millor que sigui un metge de medicina interna. Cal fer fotografies dels hematomes, erosions… També ha de valorar amb un advocat de confiança quan ha de presentar la denúncia al jutjat. Caldrà
també una diagnosi del psicòleg clínic per determinar l’abast del xoc posttraumàtic de les tortures. Si està pres, ha de fer-hi intervenir la família perquè presenti la denúncia i faci valorar el cas per metges dels serveis penitenciaris i, si cal, per metges externs."
– De tota manera, la majoria de denúncies per tortures s’acaben arxivant, no?
– "El problema és de prova dels fets de la tortura i també dels autors o torturadors. Els metges forenses i de la policia que visiten els detinguts, especialment en el marc de les lleis antiterroristes, no tenen definit un protocol que concreti la normo praxi mèdica en aquests casos, i els reconeixements mèdics que es fan no preveuen el vessant psicològic, ni la tortura blanca (que no deixa rastre). Aparentment, és fàcil deduir que la bossa al cap, els taps a les orelles i les benes als ulls són tortures, però fan impossible la identificació de l’autor. A més, els jutges no tenen en compte la situació policial prèvia a la declaració. D’aquí, que cadascú tregui les conclusions de per què s’arxiven les denúncies."
– La legislació de l’Estat espanyol protegeix més els torturadors que els torturats?
– "L’Estat espanyol, i qualsevol estat, deixa al calaix el seu deure de garantir la dignitat de la persona detinguda. Des d’aquesta perspectiva, el detingut perd la condició de persona
i és tractat com una bèstia enemiga. Això, que per al ciutadà del carrer és increïble, quan estem en el marc de l’anomenat terrorisme es converteix en una cobertura del torturador i en una des protecció del torturat, que no té cap eina legal de defensa."
– El va sorprendre la resolució del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg?
– "No esperava una resolució tan clara sobre les tortures dels fets del 92, que esquitxa el senyor Garzón i tot el sistema de garanties als detinguts a l’Estat. Llàstima que la premsa, els col·legis d’advocats i les facultats de dret no hagin fet cas d’aquesta sentència."
– El rerefons de la pràctica de la tortura a l’Estat Espanyol és polític?
– "S’ha demostrat en el cas Laza-Zabala i en el nostre el rerefons polític d’un Estat obsessionat a amagar com sigui la realitat nacional d’un poble. La garzonada del 92 neix per trencar la dinàmica independentista de Catalunya davant el món durant els Jocs."
– Quin sentit té l’existència de l’Audiència Nacional?
– "Ara, amb les preteses reformes del model d’Estat, ha de desaparèixer. És la perversió de la justícia per culpa de les pressions a què està sotmesa políticament."
– Il·legalitzacions de partits, legislació antiterrorista… és prou independent la justícia espanyola del poder polític?
– "No."

4 respostes

07 abr. 2010


Memòria selectiva de Garzón.

Classificat com a General

El jutge instructor de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón revela en el seu llibre de memòries "Un mundo sin miedo", que publicà l’any 2005,  que coneixia la infiltració d’un agent del CESID a l’ independentisme radical català. Aquesta infiltració policial i la posterior ràtzia indiscriminada de detencions l’estiu del 1992 va acabar, tres anys després, en un macro judici a 25 dels més de 40 independentistes detinguts inicialment.

L’any 1996 tots ells van ser indultats. Una vintena van denunciar tortures per part de la Guàrdia Civil. El Tribunal Internacional de Drets Humans d’Estrasburg va fer pública la sentència del judici fet el 18 de novembre de 2003 contra l’estat espanyol, per l’anomenada ‘Operació Garzón’: el cas de les tortures infligides per la guàrdia civil a una colla d’independentistes catalans l’estiu del 1992, quan Baltasar Garzón era el jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola. El Tribunal va condemnat l’estat per no investigar les denúncies de tortures fetes pels independentistes, però establia que no podia acreditar els maltractaments i les tortures per ‘falta de proves’ perquè va passar fa massa temps. El Tribunal obligà l’estat a indemnitzar per danys morals amb 8.000 euros cadascun dels 15 denunciants (120.000 euros) i a pagar les costes del procés (12009 euros).

En aquests moments en que Garzón passa moments delicats i que segurament serà suspès de sou i feina i inhabilitat entre 12 i 20 anys vull recordar que no tot són èxits en la carrera d’aquest jutge mediàtic i que s’ha equivocat moltes vegades i de forma greu  tal com explico al principi. Això no vol dir que jo no hagi aplaudit moltes de les seves actuacions i que moltes vegades ha estat just i valent. Això cal reconèixer-ho i ho reconec sense recança.

Però així com ell en el seu llibre de memòries  és selectiu i passa de puntetes sobre alguns dels seus sonats fracassos (hi dedica al tema dels independentistes catalans només dues pàgines) i recorda només el que vol recordar, cal que nosaltres també siguem una mica selectius i tinguem una mica de memòria. Cal que recordem també aquestes "actuacions estranyes" de Garzón, i aquesta en particular que van ser "durament criticada" pel sector nacionalista català i altres forces polítiques, que la van titllar d’oportunista". Entre altres, la va criticar el mateix president de la Generalitat Jordi Pujol.

D’un metge n’hem d’esperar que curi; d’un mestre, que ensenyi i eduqui; d’un mecànic, que ens arregli el cotxe espatllat. D’un jutge se n’ha d’esperar que sigui just i que no miri només cap a un costat. El panorama és prou ampli i el paisatge té coses boniques i lletges a tots costats. Per tant, cal mirar a tot arreu i no només allà on convé.

Ara aquest jutge, -que té complex de "Jesucrist, jutge de vius i morts"-, tal com l’ha anomenat el filòsof Gustavo Bueno, tindrà temps  per reflexionant que no es pot anar per la vida pensant que sempre es guanya. Tenia massa enemics que l’estaven esperant a la cantonada…

 


Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

17 febr. 2010


Veure passar el cadàver del teu enemic.

Classificat com a General

Hi ha un proverbi xinès que diu: "Seu a la porta de casa teva i tard o d’hora veuràs passar el cadàver del teu enemic". Vol dir que hem de tenir paciència, que les coses arriben un dia o altre, que no cal tenir presses. A vegades callar i deixar passar el temps és la millor virtut i la millor manera de fer.

Això és el que deuen pensar en aquests moments els enemics del jutge Garzón, que són molts i molt variats. "A todo cerdo le llega su San Martín" diuen en castellà. Al jutge superestrella Gazón sembla que ja li ha arribat. Un dia d’aquest tornarà a sortir als diaris, però ja no com Superman, tal com ens tenia acostumats. Es va convertir en "Supergarzón " quan va encausar els GAL, quan es va voler dedicar a la política (i no li va sortir bé), quan va processar a Pinochet i amb les causes d’extermini de l’ Operació Còndor. Posava a la presó a presumptes terroristes d’ Eta, a independentistes catalans o a narcotraficants sense pensar-s’ho gaire i amb gran parafernàlia. Alguns, poc després havies de ser alliberats perquè no hi havia proves de res.

Ha buscat sempre el protagonisme i durant una bona colla d’anys l’ ha trobat. Se’n va anar a Nova York per donar-se a conèixer fent conferències pagades pel Banc Santander i sembla que per retornar algun favor. Els seus enemics es freguen ara es mans esperant veure passar al seu cadàver (figurativament, és clar) i pensant: "Tan llest que eres i no t’has adonat que hi ha una Llei d’Amnistia"… Aquests pròxims dies sentirem a parlar molt de prevaricació.

La llei té això: encara que a vegades és injusta i té els seus racons foscos ens recorda que tots som (o hauríem de ser) iguals davant la llei. Garzón també, és clar. Veurem en què queda tot plegat però sembla que ho té una mica cru perquè hi ha molta gent que sap manegar les lleis com ell -o millor encara- i li tenen ganes de valent.

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta