Intents fallits de poesia

Aquesta ceràmica que veieu aquí representa unes mans enfilant tubs de plàstic per a cortines. D’alguna manera han esdevingut el símbol d’ACUDAM, una entitat sense ànim de lucre i declarada d’utilitat pública que es va crear l’any 1975 al Pla d’ Urgell, per iniciativa de mares, pares i famílies de persones amb discapacitat intel·lectual. Inscrita al registre  d’associacions de la Generalitat de Catalunya amb nº 178. La seva missió és proporcionar els serveis i els suports necessaris perquè cadascuna de les persones amb capacitats diferents pugui desenvolupar una vida de qualitat i el més autònoma possible. És també part de la seva missió donar suport a totes les famílies de les persones ateses.

La ceràmica es va fer en base a una foto d’un noi que estava enfilant tubs de cortina, la primera feina que es va fer al nostre taller i que es continua fent encara ara. Aquesta ceràmica s’entrega com a obsequi, record i símbol d’ACUDAM.

Amb motiu dels 35 any de l’associació esva fer un llibre que recull els trets més importants que han marcat la vida d’ ACUDAM i que intenta explicar tota la trajectòria fins al dia d’avui,

Unint-me a aquest esdeveniment, he volgut també fer un poema a aquestes mans que tant simbolitzen per a tots els que formem part d’ ACUDAM.

LES MANS D’ACUDAM

Aquestes són les teves mans, David…

Però són molt més que les teves mans

perquè ens representen a tots

els que durant aquest 35 anys d’ ACUDAM

hem anat enfilant -durant moltes i moltes hores-

tubs de cortina, milers d’il.lusions i somnis

entre silencis, riures, cansaments

o solituds acompanyades.

Perquè aquestes mans, David,

són també les del Francesc, les de l’ Albert,

les del Xavier, les del Joan, les del Josep

o les de l’ Isidre, el Jordi, i les de tots aquells

que ja fa anys que volen cel enllà…

Aquestes mans són les mans de tots

els que han construït  durant aquests 35 anys

aquesta realitat que segueix florint dia a dia.

Perquè aquestes mans han sabut treballar

però també han sabut acaronar el rostre amic

o ajudar el company que encara no en sabia prou.

Són les mans de tots aquells

que tan aviat construeixen palaus al vent

com traginen somnis perduts;

les mateixes mans que avui aferren il.lusions

i que demà potser esqueixaran penes,

però que sempre estaran disposades per a l’abraçada al company

o esteses i generoses per al perdó.

Perquè darrere d’aquestes mans

sempre hi ha cors grans, tendres i innocents.

Cors plens de senzillesa i sense prejudicis,

Darrere d’aquestes mans hi ha moltes grans persones.

Per molts anys ACUDAM!

——————————————————————–

LÍMITS

Catalunya limita al Nord amb una Europa

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Limita al Sud amb el germà País Valencià

tan lluny i tan a prop,

tan germà!.

A l’ Est, amb les sàvies aigües mediterrànies

que acullen altres pobles germans,

bressol de la nostra cultura

i que ens han fet tal com som.

I a l’ Oest

ai, aquest ponent

que ens envia vent i gent

que ens glaça el cor

i no ens entén.

Limitem a ponent

amb una covarda,

vella, tan salvatge terra

de la que m’agradaria d’allunyar-me’n

sense oblidar, però, que a fi de comptes

els límits els tenim –o no- dins nostre

i els posarem allà on nosaltres vulguem.

————————————————————————–

DARRERE D’AQUESTA MIRADA

Darrere d’aquesta mirada,

uns dies més brillant

i altres més opaca,

hi ha tot un bosc profund

a vegades fosc,

a vegades idíl·lic,

però sempre interessant,

perquè hi trobem vida, soroll,

rialles, crits i també silencis.

Hi ha llargs silencis que la gent no coneix,

silencis que la gent no comprèn;

llargs silencis trencats només per la llum de la lluna

o els raig de sol entre els arbres.

En aquests silencis l’ànima se’t buida

per reomplir-se de nou.

Els ecos de les veus humanes queden lluny

i només sents la teva pròpia veu interior

i els cants dels ocells molt a prop

que et retornen a la vida

quan ressonen en la teva ànima.

A estones prefereixes l’ombra perquè et regala

aquells moment tan profunds i introspectius

i en altres moments busques la claror del sol

perquè et connecta de nou amb la vida exterior.

Però darrere d’aquest ulls sempre hi ets tu

i sempre hi ha aquest bosc profund

per poder-hi anar a passar una estona.

————————————————————————

ANIVERSARI

Fer anys és sumar afanys

fer anys és sumar penes

és sentir que encara

corre la sang per les venes.

Fer anys és sumar vida

fer anys és restar etapes

és sentir que encara

se n’obriran de més guapes.

Fer anys és porgar records

fer anys és girar el rostre

és sentir que encara

tot pot ser nostre.

Fer anys és sentir-se viu

fer anys és estar masegat

és sentir que encara

tot afany no està rosegat.

Fer anys és amorosir l’ànima

fer anys és abassegar afanys

és sentir que encara

podem posar molta vida als anys.

—————————————————————-

PARE NOSTRE

Pare nostre, Pare Sant, on ets?

Ets a la terra o al cel?

Tu, Pare Sant, hauràs de ser una mica a tot arreu

perquè sols no ens en sortim.

La crisi, la gana i la injustícia es menja mig món

mentre ell, el Sant Pare, va a Madrid

i s’envolta de milers de joves

que l’aclamaran

i l’escoltaran amb més o menys atenció

i que han de saber que ell no és el Pare Sant

sinó només el Sant Pare que ve de Roma.

Mira de fer-te present també allà

perquè no sé si santificaran prou el teu nom

i si ajudaran a construir el teu Regne

-un regne de pau,

de justícia,

de veritat

i d’amor-

i tampoc estic segur que facin la teva voluntat

aquí a la terra com es fa en el cel.

No sé si tots aquests milers de joves,

el Sant Pare,

els bisbes,

els cardenals

i tots nosaltres

fem massa la vostra voluntat…

Segurament que no.

Perquè, si no sabem repartir el nostre pa de cada dia

no ens podreu perdonar aquesta gran ofensa

que és la pobresa i la misèria del nostre món.

Us demanem avui el nostre pa de cada dia

perquè demà serà ja massa tard

i no podrem repartir-lo

entre els que ja hauran mort de gana.

No permeteu que caiguem en la gran temptació

de creure’ns els millors,

els únics posseïdors de la veritat,

els únics mestres,

i els únics que coneixen el camí del cel,

el camí de la felicitat

Deslliureu-nos del mal de l’orgull

i deslliureu el món de qualsevol mal.

Amén.

——————————————————————

ELS SOMNIS (l)

Algú diu que els somnis són tan delicats

que a la mínima distracció es trenquen en mil trossos.

Diu algú que se’ls ha de tractar amb molta cura,

no remoure’ls massa,

no fer massa soroll prop seu,

deixar que vagin creixent al seu propi ritme

i mai, mai de la vida, empènyer-los,

ni obligar-los a que s’afanyin.

Algú també diu que els somnis són més somnis

si travessen el temps a cavall de l’amor,

si es mantenen assedegats en la nit

sense pressa a l’abraçada i a la carícia.

ELS SOMNIS (II)

Quan un somni dorm no el despertis.

Despertar un somni és remoure-ho tot,

remoure un immens univers

que s’està construint en planetes imaginaris,

universos ficticis i reals, alhora.

Planetes generalment feliços i, a vegades, no tant.

Els somnis volen pau, volen tranquil.litat, volen temps.

Els somnis volen!

Com l’aire i com els núvols que viatgen sense rumb,

a vegades sense pressa

i altres massa ràpidament.

El somni és com el núvol

que s’infla i es desinfla,talment les nostres il.lusions,

talment la mateixa vida, plena de desitjos incomplerts.

Com aquell núvol que adquireix noves formes,

que es fa i es desfà, que regalima aigua

i regala una mica d’ombra i frescor durant els estius roents.

Com la mateixa vida. Com nosaltres mateixos que ens anem fent i desfent.

El somni vola, s’aixeca, cau, va i ve.

Exactament com nosaltres mateixos.

————————————————————–

ENTRE SILENCIS

En silenci -i amb silencis- parlen les nostres mirades

perquè saben dir millor el que els llavis voldrien dir.

Entre silencis i mirades passen aquelles hores curtes

-massa curtes al meu gust- però plenes de sentiments.

Les paraules són les justes i les necessàries

per tal que no semblin invasores

d’un territori sagrat, on el silenci és amo i senyor

perquè és qui millor expressa els sentiments.

Quan el meu cor trist s’arrastra pel terra polsós

entre cards, pedres i espines

els meu ulls busquen adelerats alguna cosa esperançadora.

I troben aquell sol que surt temorós i tímid entre boires

mentre va transformant silenciosament i lenta les coses,

mentre va canviant la freda realitat i ja sembla tot menys trist.

I mentre me’n vaig amb el cor encongit penso

que no podré dir mai que he oblidat un amor;

diré, només, que he aconseguit parlar-ne sense plorar

perquè un amor és inoblidable per sempre més.

——————————————————————-

AQUELL NEN QUE NO VA NÉIXER

Aquell nen que no va néixer a vegades torna.

Torna de molt lluny i s’instal·la dins el cor i el cap

de la mare a qui encara li plora l’ànima….

i li demana contes i cançons….

i mirades tendres…

i abraçades llargues.

Aquell nen que no va néixer a vegades torna…

i demana jugar una estona…

i que l’ajudin a fer els deures…

i que el portin a jugar a futbol…

i que li facin un plat d’aquells espaguetis que tant li agraden.

Aquell nen que no va néixer…

ha entrat a la universitat…

ara està enamorat d’una noia molt maca….

i comença a treballar i a patir per les coses que veu…

a patir per un món que no li agrada.

Aquell nen que no va néixer …

somia somnis impossibles…

i necessita explicar-los a algú a cau d’orella….

i torna sovint per dir-li a sa mare que no pateixi…

que ell és feliç en la seva no-vida, en el seu no-res…..

en el seu cel llunyà d’estances càlides i felices…

i quan torna li diu que l’estima molt…

que ha de mirar d’oblidar i de seguir endavant…

i que la vida continua i que ha de ser feliç.

Aquell nen que no va néixer…

quan torna silenciosament i en qualsevol moment…

dóna les gràcies a la seva mare per tot…

per  tot l’amor que li va donar…

per la cura que va tenir d’ell en aquell curt temps…

per tot el que van compartir junts…

i li diu: Gràcies, mare!

—————————————————————

TESTAMENT

M’agradaria poder un dia escriure aquest testament…

En arribar, fill meu, l’hora de marxar

et deixaré en herència els meus núvols,

cotons per fer-te més tebis els nius de l’absència.

Núvols encara calents de suor i de sang,

el vapor de la terra que engendra els ideals.

Et deixaré les claus de totes les meves presons

i unes ales ansioses de superar antigues repressions

de somriures negats, de braços rebutjats,

de pors admeses, de goigs mutilats.

En el mateix manat, amb ales i amb núvols,

et deixaré -doblegat- un horitzó

perquè el puguis desplegar cada matí

i poder obrir la teva aventura vital cap a noves direccions.

I un carretada de coratge

perquè no t’enganyin els que menteixen,

perquè no et trepitgin els que manen,

perquè no et comprin els que tenen.

El que et deixo és el que jo he tingut i cultivat

i si ho acceptes, fill,

quan somiïs i volis i lluitis i protestis

jo viuré amb tu.

—————————————————————–

LES ARRUGUES

Cada arruga és un solc,

cada solc un passat,

cada passat un dolor,

cada dolor un creixement.

A cada solc una llavor,

a cada llavor un futur,

a cada futur un somni,

a cada somni una realitat.

Els presents són fets de passats,

els passats fonamenten els futurs,

els futurs ho aplegaran tot.

Benaurat temps que ens fas viure!

Benaurat viure que ens fas créixer!

Benaurat créixer que ens fa arrugues!

Benaurades arrugues que ens fan únics!

El temps  pot ser feixuc, esperançat,

dur, relatiu, creatiu,

decebedor o il·lusionador…

però el temps sempre és un regal!

————————————————————

LA CANÇÓ DE LA VIDA

A la cançó de la vida cal que li posem les notes.

Avui una, demà una altra.

La cançó de la vida no s’acaba d’acabar mai.

Podem cantar per tot:

pel dia que neix i per la nit que se’n va;

pel sol, per la pluja o per la boira;

La cançó de la vida

és cantar l’ahir i el demà;

és cantar aquest dia trist que volem que s’acabi

o aquell ahir que no s’havia d’haver acabat mai.

Podem cantar l’haver marxat o l’espera de tornar;

La cançó de la vida és anar posant i treient notes

per tal de fer una bona melodia

aquell dia que ens toqui interpretar-la de veritat.

——————————————————————

TARDORENCA

L’ ufanós arbre de casa ha plorat com cada tardor

les seves llàgrimes en forma de fulles;

unes ocres, altres torrades, altres encara daurades,

però totes ja sense força i sense vida.

Una fulla ha anat surant amb peresa

en el seu descens per l’aire encara tebi

i durant la caiguda pausada i silenciosa

ha tingut temps d’esgarrifar-se una mica.

Només una mica.

Perquè ha pogut aterrar amb discreció

mentre espantava unes formigues

que traginaven com sempre la seva pesada càrrega.

Han quedat immòbils i perplexes uns moments

reüllant cap dalt i esperant el pitjor,

tot deixant potser una minúscula rama,

o potser un pètal sec d’una flor desconeguda,

o tal volta una petita espina robada d’un roser llunyà,

o potser una ploma ves a saber de quin ocell…

En la seva caiguda també ha aixafat una gota de rosada…

Sense voler! Sí, sense voler!

Tot sense voler…

acomplint la natura involuntàriament el seu destí.

——————————————————————-

PLANETA FELIÇ

Portava dins el cor una bossa de llàgrimes

que deixà anar damunt la seva cara.

Portava riures amagats i esperances marcides

que van anar desvetllant plegats.

Portava també una bossa de fruites tropicals

que van menjar tots dos àvidament.

Portava un munt de somnis despenjats de la lluna

que van contemplar tots dos plegats.

Portava un sac de terra vermella

que omplí en els seus viatges al planeta feliç.

Portava il.lusions, fracassos i una llarga història

que ara comparteixen els seus cors ben junts.

I al seu cor hi portava esperança.

I al seu interior hi quedava encara força.

I a la ment molta imaginació.

I, junts, van anar reconstruint llaços,

trenant somnis,

i donant-se vida.

——————————————————————–

PER SORTIR-NE VIU

De tant imaginar-te, somriure’t i esperar-te

he arribat a cansar-me.

En el somni em pregunto si ets tu i respiro la teva arribada,

potser ja sense creure-hi massa.

No em demanis llargues explicacions perquè no en tinc,

ni em llevis aquesta idea tan vaga que encara tinc de tu.

De tu ara ja no en queda res més

que una petita làmina borrosa,la pàtina d’un simple record.

Si un dia arribes, si et sembla avinent aproximar-te, senzillament serà una altra cosa.

Segur que serà una altra cosa,

perquè tindràs magnitud i consistència

i calor i color.

Però ara no és res. Comprens  ?

Ara només és a l’aire el lloc on t’estimo,

és un lloc indefinit on vius i on visc.

És pel record d’aquella mà teva que penjava dormida,

quasi sostinguda en el teu alè,

que sento la forma real i vertadera de les coses,

i entenc els colors i els seus reflexos.

Tot hi cap en l’espai pausat del meu cap

però se’m fa massa immensa la teva absència

i prem massa fort al cervell. M’estrangula

i em desfibra els pensaments.

La respiració es torna panteix i vetllo mentre brama la nit

pel forat que vas deixar a casa meva i al meu temps.

La teva ombra camina insomne buscant el dia

mentre a la frontera de l’amor moren les coses.

És com en una subtil frontera entre la platja i el mar

on es juga la paradoxa de l’amor,

perquè sempre l’arena retorna a les seves resseques dunes

i l’aigua torna a besar el delicat corall de les seves profunditats.

Siguem clars:

D’aquells temps només en queda el ressò d’una veu,

una pell rosada i la superfície de les coses

polida pels bells records.

Res més.

Potser també algun crit apagat

que s’emporta lluny la teva memòria,

la teva manera de ser riu, de ser aire,

de ser vida, de ser hola i adéu.

Un dia algú altre para tota la maquinària,

ho deté tot i ho redueix a veu, a pell,

a superfície oferta, entregada,

mentre dins d’un mateix la oculta soledat espera i tremola.

En aquest precís moment és quan em dic:

Mira, quan tinguis ganes de morir-te

amaga el cap sota el coixí,

posa’t a comptar milers de xais;

queda’t uns quants dies sense menjar

i potser tornaràs a percebre què bonica que és la vida:

carn, fesols, pa, formatge i un bon vi…

Queda’t sense dona i sense amics: ja veuràs…

Quan tinguis ganes de morir-te

no facis tant xivarri: mor-te de tot i prou.

Només així en sortiràs viu!

—————————————————————

Poema per a un nen gran

Exactament, què ets?

Ets un nen dins d’un cos gran.

Ets una il.lusió constant.

Ets bondat, llum i música.

No cal que diguis res

perquè els teus ulls ja ho diuen tot.

Els ulls, el rostre, els gestos

són aquell mirall que mostra la teva ànima,

plena de senzillesa, noblesa i amor,

amistat, innocència i abraçades,

riures, plors i fantasies,

somnis, generositat i desitjos.

Ens hauràs de perdonar

perquè no sempre sabem tractar-te com correspon:

com a un nen gran, una ànima de nen en un cos d’adult.

O bé et tractem com a adult, sense ser-ho del tot,

o bé et tractem com un nen, també sense ser-ho de tot.

I què ets, doncs?

Una persona a qui massa vegades empetitim

i fem menys del que en realitat és.

La teva grandesa moral és superior a la de la majoria d’adults

perquè el que compta és l’ànima i no pas el cos;

No són les habilitats, la rapidesa,

la paraula o les capacitats físiques les que compten,

sinó les teves abraçades, que valem més que tot l’or del món

i els teus somriures que alegren el dia,

i ens enjoien la vida.

A vegades les teves frustracions ens fan tan mal a nosaltres

com te’n fan a tu, que sempre necessites gronxar somnis

i no sempre ho aconsegueixes.

No t’entenem, tu mateix no ens acabes d’entendre,

i  tu segurament que no ens entens a nosaltres

perquè hem oblidat la senzillesa del tracte

i la importància de les coses primàries,

de les coses fonamentals i més necessàries.

Hem oblidat les teves lliçons diàries,

tot allò que constantment ens ensenyes

i nosaltres passem per alt.

Ens ensenyes a estimar

i nosaltres no ho aprenem.

——————————————————————

ATEMPTAT

Un altre atemptat.

És indiferent on sigui. La sang ho taca tot altre cop.

Les persones són les mateixes arreu i la sang és vermella arreu.

Per molt que alguns embrutin tot el que toquen

sempre hi haurà algú disposat a netejar.

Per molt baix que ens vulguin fer arribar

sempre hi haurà l’intern desig de surar.

Per fort que sigui el corrent de brutícia

sempre es desplegarà un pont salvador davant nostre.

Trobarem les forces necessàries

i els aliats que ens ajudin a sortir d’aquesta tragèdia

a la que alguns malvats ens porten.

Sang ben vermella, encara calenta.

Dolor subterrani, íntim i silenciós.

Plors dissimulats i llàgrimes regalimant rostre avall

i uns ulls demanant, si us plau, una mica de solidaritat,

d’acompanyament.

Emocions descontrolades que afloren arreu,

pels porus de tot el cos i, sobretot, del cor.

Dures escenes arreu,

orfes agafats al coll de la mare morta.

Germans i amics separats per sempre més.

Rostres inoblidables de qui es queda

per suportar el buit profund de l’absència sense retorn.

Però poc a poc tothom torna a casa

i la ciutat s’envolta de silenci.

Però, poc a poc la vida triomfa

i, com sempre, l’esperança esdevé l’única eina necessària.

———————————————————-
ATMOSFERA IRRESPIRABLE
L’aire s’ha tornat irrespirable
en aquesta terra que crema per dins i per fora.
Cremen els boscos. I amb ells
es cremen les llibertats,
massa esperances
i tantes i tantes il·lusions compartides.
Veiem com s’estan encadenant
les paraules i els pensaments,
les llibertats i els anhels
i com s’estan engarjolant persones íntegres
i somnis que es començaven a fer realitat.
Cada dia ens toca respirar aire irrespirable,
ens hem d’empassar mentides podrides
i hem d’escoltar veredictes de negres togues
repetint sempre les mateixes podrides falsedats.
Entretant, alguns han hagut de baixar foscos esglaons
cap a obscures cel·les carceràries;
Entretant, alguns han de beure l’agre licor de exili;
i a tots ens toca mastegar la ració diària de mentides
mentre se’ns crema aquesta terra per dins i per fora.
Ens crema l’ànima tanta mentida,
tanta falsedat i tanta porqueria televisada i escrita.
Vivim dins d’una bassa d’aigües corruptes
i enyorem l’aire una mica més pur,
les esperances i lluites d’altres temps passats.
Ens toca viure en una terra cremada
on tot se’ns torna fosc i sense esperança,
on els que haurien d’agermanar-se per fer el mateix camí
es barallen per un trist plat de llenties.
Encara haurem de seguir aixafant terra cremada
i els peus se’ns seguiran embrutant una vegada més
d’aquesta pols negra i ofendosa que ho impregna tot
mentre anem fent camí.
Encara ens haurem d’empassar a glopades infinites
aquest aire enrarit que ens paralitza els pulmons,
que ens tempta a parar de caminar
i ens paralitza les cames i el cor.
Però cal seguir, amics, cal persistir
tot i aquest aire irrespirable.
————————————————————

CEL ENLLÀ

Un any després de la mort de la nostra mare…

A vegades quan miro el cel

o miro el mar

et veig allà lluny,

entre dos núvols.

A vegades quan miro el mar

et veig en la línia de l’horitzó,

allà al fons de tot,

en un raconet,

feliç, petita, quieta, pensativa,

fent ganxet, passant el rosari

o escoltant la ràdio.

A vegades, moltes vegades,

et voldria aquí per poder estar junts

i acompanyar-nos mútuament una estona

sense dir-nos gran cosa.

Però sí que parlaríem del temps,

del fred o de la calor,

de com estàs o com deixes d’estar,

de la família i dels amics,

i de les darreres notícies.

I també del Barça,

perquè t’agradava saber que havia guanyat.

Parlaríem d’aquesta maleïda crisi

que ho ha fet malbé tot

i em diries que ja passarà

i em parlaries amb paraules tranquil·les

com si fos la teva darrera cançó de bressol,

els teves darreres paraules protectores,

els teus darrers consells

aquells que ho tranquil·litzen tot,

aquells que ens tranquil·litzen a tots.

Però haurem d’anar fent el nostre camí sense tu

-o amb tu-

però acompanyant-nos des de lluny,

guiant-nos en aquests moments foscos,

traient esperança d’on n’hi hagi

buscant aquí i allà ,

i encenent guspires

que ens vagin il·luminant el nostre caminar.

No ens deixis mai, mare, que et necessitem

per no anar perduts i errants

pels camins incerts d’aquest món.


ÉS LA VIDA AIXÒ?

Néixer. Agafar un glop d’aire amb el primer plor.

Un crit. La primera lluita per viure.

Una esgarrapada a la pròpia història.

Aprendre a caminar, caminar sempre, dia a dia.

Passar els anys en solitud, però acompanyats.

Aprendre a volar sol. Viure sol

o trobar parella i viure mil primaveres en l’amor.

Fer del món una sola casa

i suportar tempestes fins pensar que quasi tot està perdut,

fins sentir el dolor i la pèrdua

i trobar de tant en tant alguna bonança i respirar agraït.

Aprendre a viure la bellesa i la fragilitat que conté la vida,

la pròpia vida.

Submergir-se, deixar-se amarar.

Que tot l’ésser respiri, bategui, sofreixi, gaudeixi.

També unir esforços, viure els somnis,

crear companys de camí, demanar ajuda.

Acceptar la diferència.

Donar i rebre. Avui tu i demà jo.

Viure i morir, regalar vida,

buscar motius per viure,

Acceptar el cercle com és però, si cal, trencar-lo,

acceptant-te tu com ets, acceptant l’altre com és.

Estimar i estimar-te.

Sempre i cada dia seguir en l’aprenentatge de l’amor

i assumir-ho tot:

vida i mort,

mur, esquerda, opressió o llibertat,

joia, obertura, esperança.

El que és i el que pot ser.

La meva força i la meva fragilitat.

Si cal, un crit, un clam, un plor,

un gràcies, un renec,

una pregària, un cant,

un somni, un anem, un junts.

Saber que vivim en comunitat

malgrat saber que sóc un JO únic.

I viure en la solitud sabent-nos acompanyats.

Davant l’horror cercar sempre la llum,

la justícia i l’esperança.

La vida és tant terra eixuta com terra assadollada,

aridesa i abundància, riquesa i pobresa.

Una esperança sempre a l’horitzó. Un camí vers la llum.

Buscar un objectiu,

viure sense por, desprendre’ns de tot

per aprendre a volar sense res.

Aprendre a deixar coses i despullar-nos poc a poc de tot,

per quedar-nos només amb allò essencial.

L’essencial,

el que de veritat importa i allò que cap diner pot comprar:

amor, tendresa, respecte,

joia, companyia, pau.

La tendresa d’una abraçada i l’escalfor d’un cos,

el somriure d’una mare, els ulls de l’amant,

el cant de la natura, els amics, els companys,

la llum de la tarda,el repòs vora el riu.

El silenci. Buscar el silenci.

Al final de tot la llum del nostre viure,

allò que ens dóna ales.

Poder així seguir el nostre vol

fins arribar així al nostre darrer dia.

Sense cap por enlairar-nos, fondre’ns,

deixar-ho ja tot i ser u amb l’U,

volar eternament lliures i tornar a ser criatures

amb els ulls ben oberts cap a la llum

amb un sí als llavis i un gràcies al cor.


3 respostes

3 respostes a “Intents fallits de poesia”

  1. M’ha agradat molt la poesia “LÍMITS”. Moltes felicitats!

  2. Juanjoen 07 juny 2016 en 10:23 2

    M’han agradat totes en general i en especial La cançó de la vida.
    Felicitats.

  3. Jaume Pubillen 08 juny 2016 en 8:20 3

    Gràcies, Vicenç i Juanjo. La meva poesia és molt casolana, però em serveix per expressar sentiments, pensaments, il·lusions, decepcions, eufòries, tristeses… Si alguna agrada a qui la llegeix vol dir que d’alguna manera hem connectat. I això m’agrada. Gràcies.

Comentaris RSS

Deixi una contestació

*