Arxiu per a 'Impostos' Categories

09 maig 2014


Jo també vivia a Andorra

Classificat com a Impostos

Hisenda ha investigat Montserrat Caballé per haver defraudat Hisenda i un jutjat de Barcelona li ha imputat un delicte per frau de més 500.000 euros de l’any 2010. Aquest mateix matí un jutge s’ha desplaçat a casa seva, perquè ella ha al·legat problemes de mobilitat per anar al jutjat, i l’ha interrogat durant una hora i mitja. Montserrat Caballé diu que el 2010 vivia a Andorra. Assegura –i sembla que no li ha crescut pas el nas des que ho va dir- que “aquell any va viure gairebé cada dia a Andorra, no a la capital catalana com assegura la fiscalia, i que només baixava a Barcelona per anar al metge o per agafar avions a l’aeroport del Prat”.

Mireu, posats a dir,  jo també podria dir que hi vivia a Andorra perquè durant molts anys hi vaig anat una bona colla de diumenges (ja sabeu que encara s’hi pot comprar bé algunes coses pels baixos impostos que hi ha al Principat: alguna ampolla d’alcohol, una mica de tabac, alguna cosa d’electrònica…) i baixava a Mollerussa a treballar durant la resta de dies de la setmana. Fins i tot em sembla que algun dia vaig veure la famosa “soprano espanyola” entrar o sortir d’algun banc quan jo entrava al caixer automàtic a treure alguns –pocs- euros. Per tant, això d’haver defraudat a Hisenda res de res perquè “la soprano ha explicat que qui li feia les declaracions de la renda era un assessor fiscal, que també la va ajudar a crear empreses a Andorra per tal de cobrar els seus honoraris al país pirinenc. Però aquest assessor fiscal va morir fa tres anys”.

No puc negar que a mi Andorra m’agrada. El “país del Pirineus” -com en diuen ara- té paisatges preciosos i és un país extremadament particular en molts aspectes. Quan alguns amics o familiars de l’ Uruguai em visiten, quasi sempre tenen curiositat i ganes de conèixer Andorra i jo els hi porto amb molt de gust. Perquè, sabeu, jo, de jove, vaig treballar un parell d’estius fent de cambrer a Andorra, com fèiem molt estudiants –a la desapareguda “Cava Les Tines” d’Andorra la Vella. “Cava Les Tines” era un lloc peculiar que el propietari sabia bé com aprofitar i treure’n força rendiment: entre les hores de menjar feia de bar, a l’hora de dinar i de sopar es convertia en un restaurant barat i de nit era una “boite”. Els cambrers érem tots estudiants que mai n’havíem vist de més fresques i que no sabíem res de l’ofici; però no calia perquè de seguida en vam aprendre. Juntament amb el pare, la mare i la filla, tiràvem endavant aquell negoci familiar tres o quatre estudiants que llogaven cada estiu, no cal dir que sense contracte ni assegurança de cap mena, tal com era costum en aquells anys. Allà vaig aprendre a servir taules amb rapidesa, tot portant tres o quatre plats a l’hora, a córrer esperitat entre taules de gent afamada i assedegada de sangria i a servir paelles fetes a les corredisses. La majoria de clients eren estrangers (la majoria francesos) i em sembla que sempre trobaven bo l’arròs per allò de que era un plat “typical spanish” famós.

Per més que el propietari s’esforçava una mica en decorar l’espai amb motius catalans i el propi local ja cridava força l’atenció per l’original entrada amb dues immenses tines de fusta -dins de les quals s’hi podia degustar vins de tota mena i de dubtosa condició- no aconseguia massa els seus propòsits. Als aprenents de cambrer ens feia dur una barretina a l’espatlla i una faixa vermella, com abillament que cridés l’atenció i que ens distingís com a catalans. No crec que ho aconseguís massa… Recordo, això sí, que ens pagaven poc i ens feien treballar molt. Les poques hores lliures que ens quedaven només les fèiem servir per descansar una mica, veure’ns amb altres companys i fer petar la xerrada  tot prenent una cervesa. No teníem esma ni ganes de gran cosa més. Quan anàvem a dormir –amuntegats en una petita habitació que l’amo havia llogat en una casa particular- estàvem tan rendits que ni ens adonàvem gaire de l’explotació laboral que sofríem. Però érem joves i ho aguantàvem tot!

Com que en aquells estius no vaig tenir temps de poder conèixer Andorra, sempre em va quedar el cuquet i les ganes d’anar-hi a passejar i poder gaudir dels molts racons bonics que té. Per això hi he tornat tantes i tantes vegades des de llavors… Tantes, que quasi bé podria dir com la Caballé que hi visc. I puc  jurar amb el cap ben alt i, si cal, sobre la Bíblia, que no és el meu paradís fiscal. I, si aquesta malvada gent d’ Hisenda no s’ho creuen, que vingui el propi ministre Montoro amb la seva rialleta de ratolí a investigar-me!

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz31EgIPhfm

No hi ha resposta

02 jul. 2013


Proxenetes oficials

Classificat com a Impostos

L’economista XAVIER SALA-I-MARTÍN explica en un interessant post del seu blog, titulat “Messi, Google y el truco del "doble irlandés", tot l’assumpte de la demanda judicial d’ Hisenda contra Messi. La majoria dels mortals no hi entenem gaire d’aquestes coses perquè els nostres sous no donen per fer gaires tripijocs amb els nostres diners i ja fem prou si arribem a fi de mes. Però és interessant i curiós saber com juguen les grans fortunes amb els seus diners i com fan complicades enginyeries financeres per tal d’estalviar-se impostos trobant mètodes i escletxes legals per fer-ho…

Jo crec que els que guanyen molts diners –persones o empreses- és prou just, equitatiu i saludable que paguin més impostos que els que no guanyen gran cosa o potser fins i tot no guanyen res; però també és cert que no deu ser gaire bonic veure com l’Estat t’atraca a mà armada i s’aprofita de forma indeguda de la teva feina: una cosa és la justícia social i una altra el saqueig o l’extorsió, vingui d’on vingui (i si ve de l’ Estat encara és pitjor). Per això s’han inventat i consolidat els paradisos fiscals i les mil i una argúcies legals per pagar els mínims impostos. Sala-i-Martín explica amb detall com s’ho fan grans empreses com Google o Facebook i personatges com Messi i altres famosos per a pagar menys amb el “"truc” anomenat “doble irlandès”. Llegiu l’article que és molt il·lustratiu. Acaba l’article amb aquestes paraules:

“D’alguna manera, el ministre Montoro s’ha aprofitat de la imatge de Messi igual que s’aprofita de la imatge de quantitat de famosos per extorsionar-los-hi uns quants milions d’euros. I és que això d’amenaçar la gent que viu de la seva imatge perquè acabin pagant per tal d’evitar escàndols és una pràctica habitual de l’Agència Tributària espanyola. De passada, el fisc aprofita el nom de les persones a les que persegueix per fer la campanya de  "conscienciació" de la resta dels ciutadans perquè no tinguin temptacions de defraudar a hisenda. El més irònic és que hisenda utilitza el nom d’aquests famosos per fer la seva pròpia campanya sense pagar ni un euro i, el que és pitjor, sense pagar impostos per això”.

Podríem dir que el que fa el Sr. Montoro és el que fan els xulos, no en el sentit de fatxendes, fanfarrons i provocadors –que també-, sinó en el sentit que col·loquialment s’empra aquesta paraula per designar les persones que viuen a costa d’una o més prostitutes (i que tenen com a sinònims: macarra, macarró, alcahuet o proxeneta). Sí, podríem dir que l’ Estat moltes vegades actua exactament com un proxeneta que exprimeix i extorsiona tan com pot. A alguns més que altres, és clar!. Catalunya en sap un bon tros d’això i segur que alguns dels ciutadans més rics també ho saben.

El mal, però, no és tan aquest, perquè ja he dit que jo sóc partidari que els rics paguin més impostos per tal d’anivellar d’alguna manera les diferències i fer una societat més justa. El mal, en realitat, rau en què a alguns els toca pagar perquè Hisenda els té sota la seva mirada i altres se n’escapen impunement perquè ningú els controla. Si tots paguéssim els impostos que ens correspon segons la llei no podríem dir res, aniríem tots molt millor i altra cosa seria… El mal és que les actituds xulesques que fan servir ministres com Montoro no ajuden gens ni mica a que la gent sigui més responsable a l’hora de pagar, sinó que més aviat provoquen l’efecte contrari: la gent busca nous mètodes per defraudar i es confirma allò de que “feta la llei, feta la trampa”. I són actitud xulesques les d’aquell individu que amenaça i exigeix que li paguin quan ell és el primer deutor. Un exemple el tenim amb l’ Estat, que no paga el que per llei li deu a la Generalitat i, en canvi, exigeix que la Generalitat pagui: una actitud de perfecte macarra!

D’acord que Messi pagui el que hagi de pagar i el que li correspongui segons la llei. Però com ell, tots els altres!. Que si no hi hagués tants defraudadors podrem mantenir els hospitals, les escoles o els tallers ocupacionals com el que jo treballo i al que cada dia que passa hi arriba menys subvencions.

No hi ha resposta

20 febr. 2011


Impostar els impostos

Classificat com a Impostos

Els que canten saben bé què vol dir “impostar” la veu, o sigui, graduar-la de tal manera que no hagin de forçar l’aparell vocal. En definitiva, vol dir situar-la al lloc precís (de l’italià impostare, que deriva de posto ‘lloc, situació precisa’).

Això mateix ha de passar amb els impostos, que s’han de pagar per contribuir a pagar els serveis comuns que tots fem servir i per solidaritat. Fins aquí, estem d’acord i cap ciutadà s’hi pot negar. Altra cosa és que aquests impostos siguin justos i –potser el més important- que després es gastin bé. Perquè tots fem servir les carreteres, l’enllumenat públic, els hospitals, les escoles, etc., però també es fan servir per altres coses, com per exemple finançar partits polítics, sindicats, cadenes de TV públiques, serveis duplicats o triplicats, aeroports mal situats, empreses d’aviació, ajudes vàries a teatres, cines o esports.

I és aquí on caldria veure si aquest impostos estan ben impostats. Si són a lloc; si són justos. En temps de vaques grasses sembla que no ve tant d’aquí i “passa bou per bèstia grossa”. Sempre s’hauria de vigilar com es gasten els nostres diners, però en temps de crisi s’hauria de vigilar encara molt més. I no em vull queixar de que els catalans paguem molt i ens retornen poc. Això ja ho sabem tots i està més que demostrat i explicat.

Em vull queixar de que uns siguin afavorits i altres desfavorits. Uns, com els diputats, cobren unes pensions i la resta, unes altres de ben distintes. Uns no declaren, o declaren la meitat dels seus ingressos i la resta ho declarem tot perquè estem en nòmina. Uns (clients electorals) reben suculentes subvencions per mantenir viva una activitat que moltes vegades és deficitària, i a la resta els costa mantenir-se com autònoms o PIMES. Uns cobren el subsidi anomenat PER treballant un parell de mesos l’any i fent trampes de forma incontrolada i a d’altres no els subvencionen absolutament res. Aquestes desigualtats són les que fan ràbia.

Cóm es pot demanar que Catalunya, per exemple, ha de reduir despeses, quan el Govern de Madrid segueix gastant sense sentit fent AVES en llocs i moments que no corresponen i deixant el corredor del mediterrani per no se sap quan? Com es pot entendre que segueixin ministeris que han quedat buits de contingut?

Totes aquestes coses són les que em fan dubtar que ens costarà sortir de la crisis. Alguns brillants economistes diuen que ens queda encara una colla d’anys. Tant de bo s’equivoquin. Però veient el panorama i la inutilitat del Govern de Zapatero per gestionar l’economia només ens pot quedar la confiança que vinguin de fora i ens vagin dient el que hem de fer, com vulgars escolanets que només els queda dir “Amén”.

No hi ha resposta

16 febr. 2011


Quin gos tan bo!

Classificat com a Catalunya,España,Impostos,POLÍTICA

Un carnisser estava a punt de tancar la carnisseria quan va veure entrar un gos. Va mirar d’espantar-lo, però el gos va tornar. Llavors es va adonar que l’animal portava un sobre a la boca. Encuriosit, el carnisser va obrir el sobre i en el seu interior va trobar un bitllet de 50 € i una nota que deia: "Si us plau: envieu-me amb el gos 1 kg de carn picada de vedella i un pollastre".

Sorprès, el carnisser va agafar els diners, va col.locar la carn picada i el pollastre en una bossa, la va donar al gos, però es va oblidar tornar-li el canvi. El gos va començar a grunyir i a  ensenyar-li els ullals. En adonar-se de l’oblit, el carnisser va posar el canvi a la bossa, el gos es va calmar, va agafar la bossa amb la boca i va sortir de la carnisseria.

El carnisser, impressionat, va decidir seguir el gos i va tancar a corre-cuita el seu negoci. L’animal va baixar pel carrer fins al primer semàfor, on es va asseure a la vorera i va esperar per poder creuar. Després va travessar el carrer i va caminar fins a una parada d’autobús, amb el carnisser seguint-lo de prop. A la parada, quan va veure que arribava l’autobús correcte, va pujar seguit del carnisser. Després d’una estona, el carnisser –bocabadat- va observar que el gos, dret sobre les potes del darrere, tocava el timbre per baixar, sempre amb la bossa a la boca.

Gos i carnisser van anar caminant pel carrer fins que l’animal es va aturar en una casa, on va posar la bossa al costat de la porta i, enretirant-se una mica, es va llançar contra ella, colpejant-la  fortament. Va repetir l’acció diverses vegades, però ningú va respondre des de la casa.

En el súmmum de la sorpresa, el carnisser va veure el gos prendre la bossa amb la boca, envoltar la casa, saltar una tanca i dirigir-se cap a una finestra. Un cop allà, va rascar amb les potes el vidre diverses vegades, sense deixar anar la bossa, i després va tornar a la porta.

En aquest moment, un home va obrir la porta … i va començar a cridar i a colpejar brutalment al gos! El carnisser va córrer fins a aquell home per a impedir-ho, dient-li:
-Però què està fent vostè?. El seu gos és un geni!….És un gos únic!.

L’home, evidentment molest, va respondre:
-Què geni, ni què històries! És la segona vegada aquesta setmana que aquest cony de gos s’oblida de les claus …. i m’agafa sempre tot ensabonat a la dutxa!.

              PERSONATGES D’AQUESTA OBRA
AMO
: El paper de l’amo el fa sempre Espanya a qui no li està res prou bé. No en té prou que Catalunya estiri el carro, sigui la vaca que muny tothora i el gos que va a buscar el diari o la carn. Per més que s’esforci i acompleixi molt més enllà del seu deure Espanya no en té mai prou. Sempre estarem per sota de les seves expectatives i els tindrem malcontents. Seria hora de marxar o de que ens facin fora.

GOS: El paper de gos el fa Catalunya, a qui fa segles que li toca el paper de “cornut i pagar el beure”. Ara la Sra. Salgado li demana al Govern català que potser podria posar algun impost més per a reduir el dèficit. Quina barra, no?

CARNISSER: El paper de carnisser el fa gent molt diversa: jutges, polítics, periodistes, intel·lectuals… que veuen com va la història, saben bé qui té raó, però callen. Alguns callen i altres encara donen raó a l’amo. Perquè defensar Catalunya no queda bé, no ven i està mal vist. Pensen que ja ens espavilarem i que és millor que en sortim sols.

4 respostes

18 set. 2009


Qui paga, mana?

Allò tan sabut de "qui paga, mana" no sempre és veritat. I no és veritat pel que fa als nostres impostos. Ja n’hem parlat tantes vegades que el tema ja fa pudor… Però no per això crec que hem de deixar de parlar-ne. I encara que ens diguin que els catalans ens queixem sempre i no estem mai content, no hem de callar i dir ben alt i clar allò que creiem que han d’escoltar.

Aquesta introducció ve a tomb perquè comencem a estar tips de pagar impostos i que altres se n’aprofitin. M’explicaré: Els catalans paguem i no manem. Paguem tants impostos -o més- que Madrid i quan hem d’agafar un avió per anar a la majoria de països hem de passar inevitablement per Madrid, perdent temps i diners. Caldria fer només uns quants càlculs ben senzills per veure quants diners perdem els catalans (i també altres "perifèrics", és clar) quan hem d’agafar un avió per anar, per exemple a l’ Uruguai, que és el que em va tocar fer a mi la setmana passada.

La meva sogra ha estat amb nosaltres durant tres mesos. És una persona gran i vam voler estalviar-li maldecaps en fer canvis d’avió. Per tant, vam dir-li que agafés bitllet fins a Madrid i que ja l’aniríem a buscar allà. I així ho vam fer. I, és clar, la vam tenir d’acompanyar també a Madrid pel retorn a casa seva. NO hi ha vols directes des de Barcelona i no pas perquè a les companyies no els interessi. És perquè AENA no vol. L’aeroport de Barcelona no pot tenir vols internacionals directes a molts països, gràcies a AENA, que és qui mana en aquests assumptes. Cal dir-ho ben clar perquè és així. D’alguna manera s’ha d’alimentar el faraònic aeroport de Barajas, I tots a passar pel tub! Tothom cap a Madrid! És igual que hagis de perdre temps i diners… Difícil ho tindrà Spanair, establerta a Barcelona, si no es pot gestionar de forma autònoma…

Si un dia poguéssim ser amos dels nostres aeroports ens els podríem gestionar com volguéssim. I veuríem que, evidentment, molts destins es podrien fer directament des de Barcelona, amb els corresponents avantatges en tots sentits. Però això no convé a AENA i, per això el Govern farà mans i mànigues per no deixar-se escapar aquesta mamella tan plena i sempre a punt de munyir que és Barcelona.

I els nostres polítics incapaços de fer res més que anar escoltant promeses i terminis que no arriben mai. Una vergonya tot plegat!

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

2 respostes