Etiqueta arxiu 'ECONOMIA'

04 març 2021


RENDA BÀSICA UNIVERSAL

Classificat com a ECONOMIA

En uns moments en què tanta gent ho està passant malament potser seria el moment de posar-se seriosament a estudiar l’aplicació de la Renda Bàsica, que també a vegades s’anomena universal, de supervivència o incondicional. Se n’ha parlat molt, però s’ha fet molt poc per aplicar-la. Hi ha hagut alguns intents i experiències que sembla que han reeixit prou. I el que és més important: sembla que tècnicament és molt possible dur-la a terme i gens utòpica.

Els entesos diuen que la Renda Bàsica és una mesura de caràcter universal que dóna una seguretat econòmica bàsica. La proposta és que l’import sigui igual o superior allindar de la pobresa. És una proposta que no estigmatitza com ho fan les ajudes condicionades i, al mateix temps, salva l’escull dels controls burocràtics i requisits de comprovació que tenen la majoria d’aquests ajuts que, d’altra banda, s’han revelat insuficients i poc eficaços, com ha quedat palès amb la Renda Garantida de Ciutadania que cobreix només un 10% de les famílies que hi tenen dret. La Renda Bàsica Incondicional posa sobre la taula el dret a garantir la seva existència econòmica. Aquest plantejament xoca amb un sistema centrat en el benefici econòmic d’uns quants i comporta canvis socials i econòmics de llarg abast.

La revista SINPERMISO, –que es pot llegir gratuïtament i que és molt seriosa en el tractament dels temes- té uns monogràfics interessantíssims sobre aquest tema. Podeu llegir-los clicant aquí:

Monográficos | Sin Permiso

El portal electrònic de SINPERMISO és una revista electrònica setmanal i s’articula al voltant d’una revista semestral del mateix nom (el primer número en suport paper va aparèixer a principis de 2006). El nucli promotor de SINPERMISO el compon un equip de persones de banda i banda de l’Atlàntic i de tres generacions diferents. Procedeixen de subcultures acadèmiques diverses: economistes, historiadors, filòsofs, politòlegs, publicistes, matemàtics i hispanistes. I vénen de diferents corrents de la tradició socialista, en l’ampli sentit del terme, que inclou a les socialdemocràcies, als laborismes, als diferents comunismes, a l’anarquisme obrer i al sindicalisme revolucionari.

Val la pena dedicar-hi una estona.

Una resposta fins a ara

29 nov. 2020


COMPRAR AL BARRI O A INTERNET?

Classificat com a ECONOMIA

No podem negar que el comerç de proximitat té uns avantatges clars enfront d’altres tipus de comerç: podem veure i tocar el producte; coneixem qui ens despatxa i ens pot oferir el seu consell; tenim immediatament el producte; en molts casos sabem que el producte és fet o cultivat vora de casa; crea i manté llocs de treball del nostre entorn, etc. És necessari mantenir aquest tipus de comerç, però la realitat és que cada dia en desapareixen més i amb la pandèmia això s’ha agreujat. Anys enrere els seus competidors eren les cadenes i grans superfícies. Ara els ha sortit un competidor encara més potent i més perillós: el comerç electrònic o el que es coneix com a «e-commerce». 

No cal dir que el comerç electrònic també té uns avantatges i per aquest motiu creix tant i tan ràpidament. Diuen els entesos que uns dels aspectes positius que té és justament que estan deslocalitzats del punt de venda i la reducció de costos que això els suposa. Poden abaratir el preu final perquè s’estalvien lloguers de locals, la llum i molts impostos. Estan sempre oberts, molts d’ells treballen sense estocs i no fan res més que ser purs intermediaris d’un producte que ens envia directament la fàbrica o un proveïdor que ells tenen.

Uns i altres també tenen desavantatges, òbviament, i cal ser-ne conscients i sospesar-les. Em sembla, però, que si ho mirem globalment hi veurem una lluita molt desigual i, si els petits començos no s’espavilen, acabaran morint molts d’ells. El petit comerç s’haurà d’especialitzar molt i buscar nous camins i noves estratègies en un món cada cop més global, més connectat, i on les lleis capitalistes imperen tant si volem com si no. No hem d’oblidar tampoc que la greu i llarga crisi econòmica que ens toca viure farà que molta gent hagi de mirar cada cop més on pot estalviar algun euro per poder arribar a fi de mes.

De tot això en tenim tots experiències diàries i segur que en podríem explicar un fotimer. Aquí n’exposo una de ben personal, que fa referència a uns medicaments que es poden comprar sense recepta tant a les farmàcies del nostre poble com a internet. Veient la diferència de preu i que la majoria de les vegades has de fer cua dues vegades a la farmàcia (una per encomanar-los i una altra per anar-los a buscar) perquè quasi mai els tenen en estoc i els han de demanar, no estem temptats tots a encomanar-los a una farmàcia online i que ens els portin a casa? I també em pregunto per què hi ha d’haver tanta diferència en el preu dels mateixos pantalons, les mateixes sabates, el mateix joguet, el mateix mòbil, el mateix medicament… si tot plegat surt dels mateixos laboratoris o de les mateixes fàbriques… Que algú m’ho expliqui, si us plau!

Heus aquí l’exemple concret del que us parlava (tinc el corresponent tiquet per si voleu comprovar-ho):

FARMÀCIA DOSFARMA (Internet) 

VS   

FARMÀCIA HABITUAL DEL POBLE

-Dosfarma: Xerostom Dentífrico 50m 3,75 €/ud.   

A la farmàcia habitual 7,55 €/ud.

-Dosfarma: Xerostom Colutorio Boca Seca 250ml 5,23 €/ud. 

A la farmàcia habitual 10,80 €/ud.

-Dosfarma: Xerostom Sustituto Salival en Gel 25 m 5,23 €/ud 

A la farmàcia habitual 10,65 €/ud.

3 respostes

20 set. 2015


MAMMÓ

Classificat com a ECONOMIA,Ètica i Moral

Quant al mes d’ Abril vaig escriure en aquest mateix blog un apunt que titulava AQUEST ANY TOCA COMUNIÓ ho feia perquè havia rebut un comunicat del meu banc que em va fer plantejar unes quantes coses. Si ho voleu llegir, només cal que cliqueu d’amunt de l’enllaç que us he posat. Deia allà que seguia amb el BBVA, el meu banc de molts anys, per pura inèrcia i, si he de ser sincer, per mandra. No sabeu pas com de llarg i pesat és canviar certes coses als bancs o a les oficines públiques una vegada t’han enganxat! Fer un canvi de dades pot ser un calvari, una font d’absurdes equivocacions i un munt de trucades telefòniques i molta paciència. Per ser client d’alguna companyia o entitat tot són facilitats i tot és de color de rosa. Per sortir-ne ja tot és una altra cosa…

El cas és que, a partir d’aquell dia, vaig començar a plantejar-me seriosament si calia canviar la meva modesta i gens boiant situació econòmica de lloc. Anar-la portant des del meu banc de sempre a algun altre que tractés amb més cura els meus diners. Ja sé que és un petit gra de sorra sense importància, però molts grans de sorra fan una platja sencera. Deia llavors: “Sóc a aquest banc per pura inèrcia i per la típica mandra de canviar de banc. Ja sé que això no hauria de ser excusa de res i que més d’una vegada m’he plantejat si hauria de seguir en aquest banc, doncs hi ha coses que no m’agraden gens ni mica i que potser ja seria hora de passar-me d’una vegada a la banca ètica….”. Ja ho he fet. Des de fa un parell de mesos que sóc client de TRIODOS BANK i no sabeu pas com de content vaig quedar ahir quan llegia: TRIODOS BANK ES DESMARCA DEL PRONUNCIAMENT DE LA BANCA CONTRA LA INDEPENDÈNCIA

Els bancs i els diners tenen una relació íntima, indestriable, pecaminosa, necessària. Els diners són la seva raó de ser. És el seu objectiu. És la seva lògica: fer-ne cada dia més, tenir-se cada cop més i fer-los servir allà on produeixin més sense miraments de cap mena. Això ja ho sabíem tots, encara que intenten amagar-ho tot dient que ells estan al servei de la gent, que hi són per ajudar-nos. Però no ens ho creiem. Cada cop ens ho creiem menys. El diner no té entranyes i sabem que, entre moltes altres coses, dóna poder. I ja sabem que tenir poder és el que compta. Molt poder. Tant com sigui possible. Amb el poder es pot fer quasi tot amb total impunitat i sense cap tipus de conseqüències com veiem cada dia.  Ja ho deia Francisco de Quevedo: PODEROSO CABALLERO ES DON DINERO” (…Y pues es quien hace iguales al rico y al pordiosero… da autoridad al gañán y al jornalero… su fuerza humilla al cobarde y al guerrero… Más valen en cualquier tierra, (Mirad si es harto sagaz), sus escudos en la paz, que rodelas en la guerra, pues al natural destierra, y hace propio al forastero. Poderoso caballero es don Dinero).

Mammó era el déu sirià de la riquesa i aquest terme és utilitzat al Nou testament per a descriure l’abundància o avarícia material. És una paraula d’origen arameu que significa “riquesa”, però té una etimologia confusa. Sembla que pot derivar de la paraula hebrea “matmon“, que significa “tresor”.  També s’utilitza en hebreu aquesta paraula per a simbolitzar “diners” (ממון.). La paraula grega per Mammó, és μαμωνας (mamonas). Com deia, la trobem -entre altres llocs- al Sermó de la muntanya, a la paràbola de l’administrador injust (Lluc 16,13) o a l’Evangeli de Mateu (Mt 6,24): 24 »Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner”. És veritat això que diu Jesús? Sempre és tan dolent el diner?. De veritat que no té entranyes? No en podria tenir? Si es fa servir tal com l’acostumen a fer servir els bancs potser sí que l’afirmació és correcta. Només cal tenir una mica de memòria –com escriu Vicent Sanchis en un article al Punt Avui mateix- i recordar que

 “només fa quatre dies de les preferents, dels desnonaments, del desastre de les caixes, de les targetes de Rodrigo Rato, de les indemnitzacions milionàries als executius més descarats del món i del rescat europeu. Per acabar d’arrodonir el descrèdit, els executius dels principals bancs espanyols han tornat a anunciar beneficis descomunals entre la indiferència o la ràbia de la majoria de l’opinió pública. Els mateixos senyors que s’han equivocat en tot i que han alterat les consciències més santes, ara gosen donar lliçons d’estratègia nacional als seus clients. O no tenen vergonya o són uns desgraciats i han hagut de cedir a les pressions del govern de Rajoy, que els controla fins al punt de fer-los fer el més magre paper. Diuen que se’n van si Catalunya s’independitza? Bon viatge. Es pensen que fan caritat? Es mouen per negoci. Si ells no en volen fer, vindran uns altres a aprofitar-se’n.

Potser aquests altres bancs dels que parla Vicent Sanchis és la banca ètica. Em sembla que la gent cada com som més sensibles a certs temes i crec fermament que ha arribat l’hora de la banca ètica si aquesta sap aprofitar el moment. La crisi ens ha ajudat a veure moltes coses. Ens ha obert els ulls i ens ha fer enfrontar-nos amb la crua realitat, com diu Charles Eisenstein en el seu llibre Economía Sagrada. La crisi ens ha fet afrontar la realitat i hem hagut de reconèixer que els deutes de molts països no podran ser pagats mai a la vida. “El que necessitarem és una versió moderna de les reformes econòmiques de Soló a Atenes fa 2.600 anys. Caldrà perdonar el deute i canviar les nostres convencions sobre els diners i la propietat”, diu Eisenstein. Potser ha arribat el moment de sortir de  l’Era de la Usura i anar cap a una altra Era que encara no té nom, però que s’anirà definint poc a poc. Mentre arriba la reforma “solónica” caldrà anar fent passos. En països com Grècia i Espanya, on l’economia “monetària” ja no funciona, la gent està redescobrint la necessitat de sortir a l’encontre de les necessitats reals i retirar-se parcialment de les estructures econòmiques existents. Els pagesos o els ramaders, per exemple, han trobat fórmules per arribar directament als consumidors. S’estan creant més i més cooperatives, bancs de temps , monedes complementàries i altres alternatives “.

Eisenstein vaticina que assistirem a una reinvenció dels sistemes d’intercanvi que esborrarà les tradicionals fronteres entre el «regne monetari» i el “no monetari”. “No estic parlant de la completa desmonetització de la nostra societat”, adverteix. “Seguirem necessitant els diners, sobretot per funcionar a nivell internacional o a gran escala. Però part de la resposta serà tornar a la producció local per a moltes de les coses que fem servir diàriament i que enriqueixen les nostres vides. I no parlo només de la relocalització del sistema de producció d’aliments, també en sectors com la construcció i els serveis “.

I els catalans davant de tot això tenim ara l’ocasió d’or per respondre a les amenaces de la gran banca: passar-nos -poc a poc i amb bona lletra- a la banca ètica.

No hi ha resposta

15 març 2014


Dimitris Christoulas i la dignitat

Recordeu aquell jubilat grec que es deia Dimitris Christoulas  i que es va suïcidar públicament disparant-se un tret al cap a la plaça Sintagma d’Atenes, situada davant del Parlament grec? Va triar aquesta forma de morir com a protesta per la seva situació personal i per la situació social general de Grècia provocada per la crisi econòmica i pel seu deute extern, que ell considerava odiosa o il·legítima.

Christoulas era un farmacèutic jubilat, estava casat i tenia una filla, Emmi Christoulas. Va vendre la farmàcia que regentava el 1994 i vivia d’una pensió que ell mateix s’havia anat pagant sense ajuda de l’ Estat. Va deixar una nota manuscrita que van trobar a la seva butxaca que deia:

 El Govern de Tsolakoglou ha aniquilat tota possibilitat de supervivència per a mi, que es basava en una pensió molt digna que jo havia pagat pel meu compte sense cap ajuda de l’Estat durant 35 anys. I com que la meva avançada edat no em permet reaccionar d’una altra manera (encara que si un compatriota grec agafés un kalaixnikov, jo li donaria suport) no veig altra solució que posar fi a la meva vida d’aquesta forma digna per no haver d’acabar furgant als contenidors d’escombraries per poder subsistir. Crec que els joves sense futur agafaran algun dia les armes i penjaran cap per avall als traïdors d’aquest país a la plaça Syntagma, com els italians van fer amb Mussolini a 1945.                                                              Dimitris Christoulas, 4 d’abril de 20121

Si no hi ha res de nou, d’aquí menys de dos mesos em jubilaré. Com tantes i tantes persones confio poder viure de la pensió que em toqui després de molts anys treballats. És el que correspondria. Seria lo just, no us sembla? Però cada dia sembla més clar que aquest injust i podrit sistema capitalista en el que vivim no resistirà i se n’anirà en orris tot plegat. Veurem el què quedarà i en què quedaran les pensions de milers de persones, en què quedaran els serveis socials d’un estat de benestar que s’havia anat construint de mica en mica i amb molt d’esforç i, pel que sembla, sobre bases falses. Pel que expliquen economistes entesos –no pas jo- s’havia construït una gran mansió sense fonaments sòlids que poguessin aguantat aquest immens edifici. En una paraula, s’ha construït sobre un gran engany que, encara avui, ens volen fer creure que no és tal. Cada dia ens trobem amb declaracions de persones amb unes immenses galtes i molta cara dura que ens parlen que ja sortim de la crisi, que això ja està fet, que ja es veu la llum al final del túnel i que ja es veuen brots verd… I ens ho volen fer creure persones que tothom sap que són uns “trileros”, que ens ho diuen per distreure la nostra atenció i veure de quina manera ens poden robar una mica més sense que ens en adonem. Tenen por que si ens en adonéssim sortíssim al carrer amb armes, com deia Christoulas.

Per ser digne no cal suïcidar-se, certament. Però és una dolorosa decisió més que cal respectar, sobretot davant de la profunda desesperació d’una persona que veu que ho ha perdut tot i que té molt mal present i encara pitjor futur. Persones que han de remenar contenidors per poder menjar veuen com l’Estat està ajudant als bancs, als banquers mafiosos i està donant totes les facilitats del món als rics i poderosos per tal de que puguin seguir robant. Els milions de persones dignes que hi ha veuen amb desesperació que, si seguim així, no hi haurà pensions per als vells, no hi haurà residències, no hi haurà ajudes socials, no hi haurà una sanitat pública de certa qualitat, no hi haurà una educació digna i no hi haurà gran cosa més que una administració de la misèria per anar tirant.

Em direu catastrofista? No ho sóc. Més aviat sóc tot el contrari i segueixo tenint esperança i ganes de lluitar per uns ideals en què he cregut durant anys i en els que encara segueixo creient, tot i que cada dia m’ho posen més difícil. Si per cas, no m’acuseu a mi i digueu-ho als economistes que encara volen ser sincers, o a persones serioses que escriuen tot això que he portat aquí. Hi ha molta gent que parla clar i diuen que aquest sistema s’ha de canviar urgentment perquè no funciona. I entre aquests que parlen clar hi ha gent de totes les tendències, de totes les professions i de totes les escoles (Niño Becerra, Arcadi Oliveras, Teresa Forcades, Marc Vidal, Josep Manuel Novoa, Sala i Martín i, per suposat, molts més).

Després de veure tot el que estem veient dia a dia, una cosa em queda clara: que caldrà seguir lluitant molt, protestant molt, fer molts esforços, canviar governs i formes de fer, canviar polítics i dirigents, canviar esquemes, segurament que haurem de continuar sortint al carrer i tot per fer-nos escoltar i defensar alguns drets, sense els quals no hi ha dignitat possible… Caldrà no deixar-nos entabanar amb promeses, caldrà molta lluita i molta esperança de que les coses poden canviar i millorar. I caldrà creure que gestos com el de Dimitris Christoulas  i d’altres semblants no són inútils.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2w2Os0V3v

6 respostes

02 febr. 2014


Pedagogia, necessitem pedagogia!

Classificat com a ECONOMIA,Finançament

En el darrer apunt que feia en aquest blog parlava de la necessitat de que algun economista de prestigi sortís al pas del que ens explicava aquest -no sé fins on- il·lustre economista (i avui he sabut que va ser un dels fundadors de Ciutadans) que es diu Ángel de la Fuente. Aquest economista, rellogat pel ministre Montoro perquè ens expliqui als pobrets i ignorants catalans això de les Balances Fiscals, ens diu que a partir d’ara ja no es diran així i que s’ha de canviar el nom perquè els resultats que donaven eren una “font d’independentistes”. És d’aquells que creu encara que “mort el gos, morta la ràbia”. Li deu semblar que canviant el nom, canviarà la percepció de la realitat i potser fins i tot creu que canviarà la realitat mateixa…

En l’apunt anterior parlava de trucs de “màgia potàgia”, de jocs de mans i mentides i demanava amb urgència que algú ben informat ens expliqués en què consisteixen aquests trucs. Doncs bé, ja n’ha sortit un i es diu Xavier Sala i Martín. Tots coneixem l’original home de les americanes de colors, però tots sabem també que és un economista de prestigi reconegut mundialment i al que jo li destacaria una altra característica: té la rara habilitat de fer-se entendre. És com aquells bons professors que hom ha tingut en algun moment de la seva vida i que el recordes sempre perquè et va fer entendre les coses de manera fàcil i pràctica. (Gràcies Mn. Muntada perquè ens vau ensenyar català i castellà d’aquesta manera!). Com en són d’importants les explicacions planeres i ben pedagògiques d’algunes coses!

Deia que el professor Sala i Martín sap explicar amb claredat  les coses. Si ho voleu comprovar podeu escoltar-lo en qualsevol de les tertúlies radiofòniques on intervé o al programa Divendres de TV3, on ens dóna unes delicioses classes d’economia  per als que no en sabem un borrall. En el programa del dia 29/01/14 ens va explicar “Què són els comptes públics regionalitzats? Quina és la diferència amb les balances fiscals? Era exactament el que jo demanava. Espero que surtin altres persones enteses i ens ho segueixin explicant per tal de que cada dia puguem ser una mica menys rucs i, per tant, que no ens puguin prendre tan el pèl.

Us deixo els següent enllaç on podreu trobar aquesta interessant classe del professor Sala i Martín.

http://www.tv3.cat/videos/4880031/Classe-deconomia-amb-Xavier-Sala-i-Marin-290114

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2sBzw1dek

No hi ha resposta

12 nov. 2013


“Fins aviat, gàngster”

Classificat com a ECONOMIA,Justícia,POLÍTICA,SOCIETAT

El diputat de la CUP David Fernández li ha acabat dient a l’expresident de Bankia, Rodrigo Rato, davant la comissió d’investigació de les caixes al Parlament: “Fins aviat, gàngster”. Potser les formes de David Fernández podien ser millors. Potser les paraules que acostuma a fer servir aquest diputat poden sonar massa fortes a l’oïda. Potser es podria dir el mateix d’una altra manera… Potser les formes podrien ser unes altres tot i que en el fons té tota la raó en el que diu. Davant personatges com Rodrigo Rato, la duresa deu ser la única forma que es pot fer servir per tal de que es puguin colar per alguna escletxa d’aquesta muralla de pedra amb que es presenta aquesta gent alguna cosa que els pugui tocar els sentiments (si és que en tenen). A cara dura no els guanya ningú, certament i a vegades fins i tot sembla que no tinguin cor. Ningú com ells sap espolsar-se millor les puces de damunt i sembla que ells no hi tinguin cap responsabilitat en els desastres de bancs com Bankia i semblants. Si te’ls escoltes una estona, fins i tot poden fer-te creure que són uns sants que no han trencat mai cap plat. Per això no acabo de trobar malament del tot que hi hagi algú que els digui a la cara que són uns gàngsters perquè, en realitat és el que són.

També ha tingut temps  David Fernàndez de dir a la presidenta de la comissió, la popular Dolors Montserrat, que hauria de "defensar més als ciutadans i protegir menys els banquers". Aquesta frase m’ha recordat el que va dir no fa gaires dies el president d’Uruguai, Pepe Mujica, quan recordava que si les societats no miren de fomentar elements que assegurin la redistribució per a poder viure i sostenir-se “el funcionament de l’economia i el mercat, per si mateixos, no tindran mai en consideració les penúries dels que queden pel camí”. Aquest home té una cosa que jo considero fonamental en un governant: té la dèria d’ajudar els més dèbils. El capitalisme ferotge en el que estem instal·lats no ho té en compte això i aquest és el seu gran mal i el seu gran defecte. Si volem una societat justa hem de mirar pels més pobres i pels que més sofreixen, la majoria de vegades ni tan sols per culpa seva. El president Mujica deia: “No te preocupes mucho por los más ricos ya que ellos se arreglan solos”.

¿Què n’ha de fer la societat dels aturats, dels malalts, dels vells, dels discapacitats, dels infants sense família, etc? ¿Quins són els mecanismes, les mesures i les polítiques socials que cal implementar per tal de que no quedin persones sense cap tipus d’ajuda? Un govern i una societat que no miri pels seus membres més necessitats podem dir sense cap mena d’embut que no són justos ni equitatius i, per tant, porten el camí d’acabar malament. S’ha de crear recursos per a redistribuir la riquesa i aquest és el sentit i la finalitat última que han de tenir els impostos, que sempre han de ser més alts en els rics.

Convé, per tant, que algú els recordi als “Ratos” de torn (i personatges semblants) que no ha estat just el que han fet i que han de pagar d’alguna manera per les seves responsabilitats. Ho hauria de fer la justícia, però això no passa sempre perquè aquesta mena de gent té prou poder per a fer que els jutges mirin cap a un altre costat. Per tant, trobo bé que hi hagi algú que els recordi les coses que han fet malament i posi els punts sobre les is.

3 respostes

23 juny 2013


Gent curiosa

Classificat com a ECONOMIA,SOCIETAT

Eduardo Galeano a “BOCAS DEL TIEMPO” ens aporta unes quantes preguntes prou interessants –i algunes ben simpàtiques- per tal que ens facin pensar una mica:

Gente curiosa

Soledad, de cinco años, hija de Juanita Fernández:
– ¿Por qué los perros no comen postre?
Vera, de seis años, hija de Elsa Villagra:
– ¿Dónde duerme la noche? ¿Duerme aquí, abajo de la cama?
Luis, de siete años, hijo de Francisca Bermúdez:
– ¿Se enojará Dios, si no creo en él?  Yo no sé cómo decírselo.
Marcos, de nueve años, hijo de Silvia Awad:
– Sí Dios se hizo solo, ¿cómo pudo hacerse la espalda?
Carlitos, de cuarenta años, hijo de María Scaglione:
– Mamá, ¿a qué edad me sacaste la teta?  Mi psicóloga quiere saber…

Eduardo Galeano – Bocas del tiempo.

Jo n’hi afegiria algunes més:

-Per què Hisenda investiga tant a alguns i tan poc a altres? Per què Hisenda persegueix molt més de prop als catalans que a altres, tal com es pot comprovar comparant el nombre d’inspeccions fiscals fetes a Catalunya i a altres llocs d’ Espanya?

-Per què Blesa surt tan aviat de la presó i d’altres s’hi consumeixen anys i panys havent fet malifetes molt menors?

-Per què hi han famílies –algunes reials- que són inabordables, opaques, impossibles d’investigar i, per tant, intocables?

-Per què no es publica i s’investiga més a fons el que va dir el NEW YORK TIMES referent als comptes secrets a Suïssa i el frau fiscal d’alguns espanyols, tal com ha escrit el professor VICENÇ NAVARRO al seu blog ?

“Una discusión importante de tales artículos es el ocultamiento por parte de Emilio Botín y de su familia de unas cuentas secretas establecidas desde la Guerra Civil en la banca suiza HSBC. Por lo visto, en las cuentas de tal banco había 2.000 millones de euros que nunca se habían declarado a las autoridades tributarias del Estado español. Pero, un empleado de tal banco suizo, despechado por el maltrato recibido por tal banco, decidió publicar los nombres de las personas que depositaban su dinero en dicha banca suiza, sin nunca declararlo en sus propios países. Entre ellos había nada menos que 569 españoles, incluyendo a Emilio Botín y su familia, con grandes nombres de la vida política y empresarial.

Según el New York Times, esta práctica es muy común entre las grandes familias, las grandes empresas y la gran banca. El fraude fiscal en estos sectores es enorme. Según la propia Agencia Tributaria española, el 74% del fraude fiscal se centra en estos grupos, con un total de 44.000 millones de euros que el Estado español (incluido el central y los autonómicos) no ingresa”.

-Per què sempre han de pagar els més pobres els pecats dels més rics?

-Per què durant les crisis sempre passa que n’hi han uns quants que es fan més rics, mentre que la gran majoria es tornen més pobres?

I podríem seguir fent-nos preguntes d’aquest estil. Però no acabaríem!

No hi ha resposta

03 juny 2013


Aquest sistema no és de fiar

Classificat com a CÀRITAS,ECONOMIA,Església,SOCIETAT

 

I no ho dic jo. Ho diu molta gent. Gent entesa: economistes, pensadors, filòsofs, periodistes, alguns bisbes i alguns capellans… I ho diu Càritas! I ja sabem que Càritas és de fiar perquè deu ser, de totes les institucions, la que toca més de peus a terra i toca la realitat de ben a prop. Ens diu que hem d’anar cap a un nou model econòmic i social perquè:
1. El Sistema Econòmic actual NO ÉS DE FIAR. No vol que visquem SENZILLAMENT.
2. El Sistema ens diu: Treballi per VIURE EN LA RIQUESA tancat en el seu món de benestar. Vostè s’ho mereix tot. Per això treballa.
3. VISQUI EN LA RIQUESA consumint. Nosaltres pensem per vostè. Estigui a l’última moda en tot. Per això treballa.
4. VISQUI EN LA RIQUESA indiferent al que passa al món.
5. VISQUI EN LA RIQUESA retent culte al senyor del Sistema. En ell té tot el seu Crèdit.
Sacrifiqui-li el seu temps i esforç. El sistema és feliç amb el seu lliurament fidel i devot.
6. …Fins que arribà la CRISI del Sistema… I el senyor del Sistema va prémer el botó
d’alarma per salvar-se…
7. El Sistema prescindeix de les persones més vulnerables.
8. LES PERSONES SÓN EL MÉS IMPORTANT.
Prou d’utilitzar-nos a benefici d’uns quants!. “El primer capital que cal SALVAGUARDAR i VALORAR és l’ÉSSER HUMÀ, la persona en la seva integritat: car l’home i la dona són l’autor, el centre i el de tota activitat econòmica-social.” (Cf. Caritas in Veritate, núm. 25)
9. La crisi actual i els problemes amb què s’enfronta el desenvolupament requereixen una nova síntesi humanista que superi les desviacions i els problemes dramàtics a què ens han conduït el sol creixement econòmic, l’absolutització de la tècnica i la redacció de la interioritat i espiritualitat humana, i que ens ofereixi valors de fons sobre els quals construir un futur millor. Aquest valor de fons és la dignitat de la persona.(Cf. Caritas in Veritate, núms. 21 i 27)
10. CÀRITAS és el compromís decidit i organitzat de la comunitat cristiana per atendre, ajudar i acompanyar les PERSONES EXCLOSES pel sistema i DIGNIFICAR-LES.
11. AVUI, la principal font d’exclusió és la DESOCUPACIÓ provocada pel Model econòmic.
Davant els milions de persones sense feina, a les Càritas parroquials i diocesanes han sorgit diverses iniciatives:
Acompanyar en la cerca de feina. Orientar i informar laboralment; Promoure espais de trobada d’aturats, grups d’autoajuda; Captar o rebre ofertes de treball d’empreses i contractadors de les zones on hi ha les Càritas.Promoure la realització i l’accés a cursos i tallers formatius;Ajudar a l’autofeina mitjançant assessorament, microcrèdits;Crear empreses d’inserció i donar-hi suport; Sensibilitzar, implicar i mobilitzar la comunitat per tal de crear xarxes de contactes i d’informació on es detectin ofertes de treball o necessitats.
Des de Càritas promovem un treball que permeti a tothom viure amb DIGNITAT, realitzar-se com a persones,contribuir al bé comú i lluitem per aconseguir-ho. No promovem un treball la finalitat del qual sigui viure EN LA RIQUESA, sinó viure DIGNAMENT, amb senzillesa.
12. Càritas és també un punt de trobada on acudeixen les PERSONES COMPROMESES i CREIENTS per, junt amb els exclosos, canviar aquest Sistema Econòmic i Social.          13. ¿Però què puc fer jo per canviar aquest Sistema?¿Per on puc començar?
14. Càritas et proposa fer alguna cosa que està a les teves mans…                                                                             15. Per canviar el Sistema, abans has de començar per tu mateix, i trencar allò del Sistema que tens a dins.
16. Agafeu el martell de la SENZILLESA per trencar amb l’estil de vida que ens imposa el Sistema Econòmic i Social actual, i promoure el canvi… en allò que depèn de nosaltres.                                                                                                                  17. Trencar amb el viure muntats a l’onada del CONSUMISME, del desitjar TENIR i POSSEIR sempre més i més…
18. Trencar amb el viure INDIVIDUALISTAMENT… amb l’anar sempre a la meva, a la meva conveniència.                           19. “Avui la humanitat apareix molt més activa que abans. Aquest major veïnatge ha de transformar-se en vertadera comunió… Que es reconeguin com a part d’una sola família,
que col·labora amb vertadera comunió i està integrada per éssers que no simplement viuen els uns al costat dels altres (…) La criatura humana, quant a naturalesa espiritual, es realitza en les relacions interpersonals. Com més les viu de manera autèntica, més madura també en la pròpia identitat personal. La persona es valoritza no pas aïllant-se sinó posant-se en relació amb els altres i amb Déu.  (Caritas in Veritate,53).                                                                             20. Trencar amb el viure ACCELERADAMENT… descurant les coses importants de la Vida.                                              21. “El desenvolupament de l’ésser humà i dels pobles depèn també de les solucions que es donen als problemes de caràcter espiritual. El desenvolupament ha d’abraçar, a més d’un progrés material, un d’espiritual, perquè l’home és un en cos i ànima… L’ésser humà es desenvolupa quan creix espiritualment, quan la seva ànima es coneix a si mateixa i la veritat que Déu li ha imprès germinalment, quan dialoga amb ell mateix i amb el seu Creador (…) Una societat del benestar, materialment desenvolupada però que oprimeix
l’ànima (esperit), no està ben orientada cap a un autèntic desenvolupament.” (Caritas in Veritate,76)                        22. Si de debò trenques amb tot el que aquí t’ha proposat Càritas, viuràs SENZILLAMENT i faràs possible que altres, senzillament, puguin viure.                                                   23. Tenim a les nostres mans el poder de la SENZILLESA. Amb ella, senzillament, podrem
canviar aquest Model Econòmic i Social.“Sou la llum del món” (Mt 5,14) … per ser testimonis que una altra manera de viure és possible ARA.

(Extret de la Campanya de Càritas d’enguany)

2 respostes

28 abr. 2013


Bancs i banquers (2)

Classificat com a ECONOMIA

Seguint amb el mateix tema d’ahir i sabent que parlar dels bancs –i, sobretot, de les males pràctiques d’alguns banquers- és un assumpte del que en podríem parlar molt i no acabaríem mai, avui m’agradaria aturar-me en un altre aspecte: el de les execucions hipotecàries, un assumpte gravíssim que cada dia toca a més gent i que aquest govern incompetent del PP no sap (o no vol) resoldre, com és evident que no sap resoldre la majoria d’assumptes que té entre mans i que ens porta a tots cap al precipici

El diari ‘El País’ publicava fa uns dies aquest gràfic que veieu aquí, extret d’un estudi del Colegio de Registradores de España, que deia:

“El fin de la burbuja inmobiliaria provocó, solo durante el año 2012, que la banca se quedara con 30.034 primeras viviendas por impago de los créditos, una media de 115 desahucios por día hábil o, lo que es lo mismo, uno cada 15 minutos. El número de viviendas, de primera y segunda residencia, que se quedaron los bancos el año pasado, asciende a 38.778, según el mismo informe. Otro dato que muestra la crudeza de la situación es que la banca admitió 11.441 daciones en pago en primera vivienda ante la insolvencia de sus clientes. Y, por último, el informe afirma que en 2012 se iniciaron 65.778 procesos de ejecución hipotecaria”.

Un autèntic problema social, per tant, que el Govern del PP no vol resoldre. Sembla que alguns governs autonòmics s’ho miren amb una mica més de sensibilitat i busquen maneres de resoldre el problema. El d’Andalusia ha estat el primer en fer un Decret LLei que, entre altres coses, regula l’expropiació temporal d’habitatges propietat dels bancs.I segur que seguiran altres per aquest camí perquè, tal com van les coses no sembla just ni raonable deixar més gent al carrer, podent trobar solucions com es podrien trobar. Ja seria hora que algú s’enfrontés obertament als bancs i els digués que no n’hi ha prou de guanyar diners sinó que han de tenir també una funció social en moments com els actuals. I que si a ells els han ajudat, potser també ha arribat l’hora que ells ajudin una mica.És intolerable acceptar sense indignar-se una notícia com la que porten avui els diaris: “Els quinze membres del consell d’administració de la Sareb van guanyar 142.917 euros al desembre del 2012, el primer mes de funcionament del conegut com a "banc dolent", dels quals 32.916 euros els va rebre la presidenta, Belén Romana”.

És en aquest sentit que ha parlat l’artista, activista i creador Dionisio González, un asturià de naixença però que viu i treballa a Sevilla, que és Doctor en Belles Arts i professor de la Universitat de Sevilla, molt famós pel disseny de les seves cases (que alguns diuen que són impossibles, però que ell les defensa com a molt possibles). Opinant sobre el Decret de la Junta d’Andalusia deia:

“Me parece una ley defensiva ante una ley abusiva. Da la sensación de que el decreto de expropiación de la Junta más que un golpe de efecto es un golpe de afecto. Esta situación llega después de muchos suicidios y escenas dramáticas que han enrojecido a la Unión Europea que nos impuso unas reglas demasiado severas. Sin embargo, ya sabemos que es más fácil que caiga un Gobierno que un banco. Hasta ahora hemos salvado a los bancos y ellos nos han correspondido con el mayor de los desafectos y la inhumanidad”.

On és el dret a una vivenda digna que recull la Constitució? Qui es cuida de fer-lo acomplir? On són mes mesures adequades per tal de posar una mica re racionalitat als drets fonamentals de les persones, que cada dia són més conculcats i més oblidats?. Els grans culpables d’aquest desgavell són els governs  i els bancs i caixes. Els governs perquè no fan lleis adequades i una mica més justes. I els bancs i caixes perquè s’estan beneficiant molt de tot plegat posant com excusa la crisi i fent pagar tots els plats trencats a la pobra gent que ha quedat sense feina i sense poder pagar les hipoteques. Ja sabem que alguns han estirat més els braç que la màniga però també és cert que els bancs en són en gran part culpables per no haver pres prou mesures i no haver explicat bé la lletra petita. Bancs, constructores, immobiliàries, ajuntaments… tots en són una mica culpables. Per tant, a tots ells els correspon ara d’arreglar una mica la situació tan desesperada per a moltes famílies que, de cop i volta, es veuen al carrer i sense ni poder menjar.

2 respostes

26 abr. 2013


Bancs i banquers

Classificat com a ECONOMIA

image001

Avui rebia un correu on explicava que la banca a Espanya (el que llavors s’anomenava taula de canvi) va aparèixer durant el regnat de Jaume I El Conqueridor (1213-1276). La legislació romana i goda que regia aquest negoci va ser substituïda.

Aquests són alguns dels articles d’aquella nova legislació bancària que havia sortit:

El 13 febrer 1300 es va establir que qualsevol banquer que es declarés en fallida seria humiliat per tot el poble, per un pregoner públic i forçat a viure en una estricta dieta de pa i aigua fins que tornés als seus creditors la quantitat completa dels seus dipòsits.

El 16 maig 1301 es va decidir que els banquers estarien obligats a obtenir fiances i garanties de terceres parts per poder operar i aquells que no ho fessin no se’ls permetria estendre unes estovalles sobre les seves taules on treballaven. El propòsit d’això era fer saber a tothom que aquells banquers no eren tan solvents com aquells que usaven estovalles, és a dir, que estaven recolzats per fiances. Qualsevol banquer que trenqués aquesta regla (per exemple, que operés amb unes estovalles, però sense fiança) seria declarat culpable de frau.

No obstant això  i malgrat tot, els banquers aviat van començar a enganyar els seus clients. A causa d’aquests enganys, el 14 agost 1321 es va establir que aquells banquers que no complissin immediatament els seus compromisos, se’ls declararia en fallida, i si no pagaven els seus deutes en el termini d’un any, caurien en desgràcia pública, el que seria pregonat per portaveus per to el poble. Immediatament després, el banquer seria decapitat directament davant del seu taulell i les seves propietats venudes per pagar als seus creditors.

Existeixen evidències documentals de que això es complia. Per exemple, el banquer català Francesc Castelló, va ser decapitat directament davant seu taulell en 1360, en estricte compliment de la llei.

I acabava el correu amb aquest apunt: A  veure si PRENEM NOTA … Per qui comencem?

Jo no seria tan dràstic. No cal arribar al límit de decapitar ningú. Però sí que potser alguns banquers necessitarien que se’ls fes “escrache” i es fessin públics els abusos que cometen. És immoral que, en plena crisi, amb la necessitat urgent de crear feina i necessitant préstecs per a subsistir moltes empreses completament viables, no prestin diners i només pensin en augmentar els seus beneficis. Els bancs han estat ajudats amb milers de milions i ells no són capaços d’ajudar a qui ho necessita per fer que la societat pugui seguir funcionant mitjanament bé en un moment de crisi. Avui mateix, per exemple, llegia que
el BBVA ha guanyat 1.734 milions d’euros el primer trimestre, un 72% més que al mateix període de l’any passat, sobretot gràcies a la bona marxa dels mercats emergents i a la venda d’actius. I com aquest, alguns més. Ja sé que els bancs existeixen per guanyar diners i que no són Càritas… Però d’aquí a tancar l’aixeta del crèdit en un moment com el que estem vivint hi va un bon tros.

Potser sí que haurem de començar aprendre nota i haurem de començar a posar els nostres pocs diners en altres bancs. L’anomenada banca ètica pot ser una bona solució.

No hi ha resposta

16 abr. 2013


Legitimitats il·legítimes

Ja sé que aquest títol pot semblar contradictori perquè les coses són legítimes o il·legítimes (d’acord o no a la llei), però difícilment poden ser les dues coses a la vegada. Potser sí que és veritat, però jo penso que hi han lleis tan injustes que esdevenen il·legítimes i, per tant, difícils d’entendre i acomplir. Per exemple, les lleis que provenen d’una dictadura. Però d’aquest tema no en parlaré perquè no hi entenc i ja hi filòsofs del dret que n’han parlat.

Del que volia parlar és del famós “escrache” o escarni, tan de moda aquests dies. En aquest tema tampoc els juristes es posen gens d’acord si és legítim o no. Però sí que podríem dir que hi han coses tan vergonyants i tan sense sentit que provoquen en la societat formes noves de revolta, justament perquè aquesta mateixa societat ha deixat de creure en les lleis i en les institucions. Segueix sent un escarni a la intel·ligència seguir parlant d’una Europa social en uns moments en que ho és tot, menys social. Es creu en els mercats, en els interessos d’alguns països, en interessos polítics, es creu que el neoliberalisme és l’únic i millor camí per sortir de la crisi (cosa totalment discutible) però no es creu en fer noves polítiques socials pensant en els més pobres.

I per aquest motiu s’ha arribat on s’ha arribat: s’han buscat noves formes de protesta i s’han trobat gràcies a internet i les noves tecnologies. S’està passant de la indignació a la revolta social perquè ens hem anat fent grans i ja hem deixat de creure en massa coses: no creiem en España; no creiem en les institucions; tampoc en les lleis i en els que les apliquen; no creiem en aquesta democràcia ni en un Estat que s’està descomponent per la mateixa corrupció que experimenta a tots els nivells; no creiem en una justícia que està sota els dictàmens del poder polític i que reforma les lleis a la seva conveniència (la llei de l’embut). Els tribunals no donen abast a tants casos de corrupció, a tant lladronici, a tanta mentida disfressada de veritat, a tantes coses que abans potser no es posaven en dubte i que ara fan aigües per tots costats…

Davant d’aquest estat de coses, què cal fer? Què cal creure? Com s’ha d’actuar? Com es poden defensar els pobres desgraciats a qui els han pres la casa o els quatre estalvis que tenien? No hi han raons absolutament objectives per escridassar aquells que són culpables i que van encara pel carrer amb el cap ben alt?. No hi ha cap manera de fer-los pagar el que han fet, encara que només sigui escridassant-los i fent-los passar una mica de vergonya?. Com es pot dir que els que fan “escraches” estan incomplint la llei, si els mateixos polítics l’estan incomplint permanentment i són ells qui han trencat totes les regles més sagrades que ha de tenir una societat democràtica?. Què és legítim i què il·legítim?…

No m’estranya, doncs, que els ciutadans posin la confiança en altres moviments socials i en altres formes de constituir una societat. S’està creant una nova societat i la majoria dels que ens governen no ho saben veure. S’està gestant un terratrèmol en el si de la societat que algun dia d’aquests explotarà. Ja serà massa tard i llavors tot seran laments per no haver-se’n adonat a temps!

No hi ha resposta

27 nov. 2012


Ens deixaran triar la forma de morir

Classificat com a ECONOMIA,POLÍTICA

No vull pas fer de comentarista polític, perquè no hi entenc gaire i no en sé gens, però sí que puc donar la meva opinió com una persona més del carrer. I això és el que faré un dia més, seguint amb tots aquests apunts que he anat fent aquests dies passats, centrats en els esdeveniments polítics que ens toca viure.  Aquest blog no ha pretès mai parlar només de política, sinó que pretén parlar de moltes més coses. Però ja hi haurà temps de parlar, si Déu vol.

Estic pensant que ja cal que ens preparem per aquests propers temps. Si fins ara només s’ha parlat de retallades, a partir d’ara parlarem de quina deu ser la millor forma de morir sense patir massa. Podrem anar pensant si morir de gana o de set; si morir decapitat o esquarterat; podrem triar si ofegats o cremats; si serà millor morir congelat o asfixiat… En fi, que ja ens podem posar a pensar quina pot ser la millor manera, a no ser que revertim aquesta situació tan fosca posant de seguida mans a la feina.

La manera de posar-nos en moviment i mirar de plantar cara a la situació, és procurar de totes les formes possibles fer un Govern fort. Des de Madrid miraran d’aprofitar aquest moment d’incerteses i ens negaran –encara més- el pa i la sal. M’equivocaria molt si les coses anessin d’una altra forma i miressin de “comprar” el President Mas amb un plat de llenties. Potser ho farien en un altre moment en què ells anessin llarg d’armilla, però ara ells també estan amb l’aigua al coll i no tenen diners per convidar a gaires sopars de duro. Per tant, preparem-nos a patir.

La única sortida, doncs, serà que es deixin de punyetes i de retrets CIU i Esquerra i es posin d’acord per anar junts on sigui i lluitar pel País si és que tant se l’estimen com diuen. Tots han fet coses malament (i moltes!) però ara seria el pitjor moment d’airejar-les. De moment sembla que ja s’han començat a fet l’ullet i han anat deixant anar cosetes… Doncs endavant i si s’hi vol afegir algú més, benvingut sigui. En moments com els actuals no hi ha altra sortida i, si tenen sentit de país penso que s’hi hauria d’afegir algú més. Els puristes sobren i ara hauran d’actuar els pràctics perquè el dia a dia serà molt dur. O ens salvem junts, o naufragarem junts i no se salvarà ni l’apuntador.

Necessàriament hauran d’administrar la misèria. Han quedat molt lluny els temps de les vaques grasses. A ningú agraden les retallades però són necessàries i inevitables i només els quedarà l’elecció d’on s’han de fer i ningú quedarà content. Ja es poden anar posant mans a la feina! És urgent!

2 respostes

30 ag. 2012


Qui ens governa?

Classificat com a POLÍTICA

Jesús Rodríguez Barrio 

Profesor de Análisis Económico en la Universidad Nacional de Educación a Distancia

 

 

4-6-2012 (20:23)
¿Sabéis quiénes son Lucas Papademos (actual dirigente Griego tras la dimisión de Papandreu) y Mariano Monti (ahora al frente del gobierno italiano)? ¿Sabéis quién es Mario Draghi (actual presidente del Banco Central Europeo)? ¿Sabéis qué es Goldman Sachs?

Goldman Sachs: es uno de los mayores bancos de inversión mundial y co-responsable directo, junto otras entidades como la agencia de calificación Moody’s, de la crisis actual, y uno de sus mayores benficiarios. Sólo a modo de pincelada, en 2007 ganaron 4 mil millones de dólares en operaciones que desembocaron en el desastre actual.

Papademos: Actual primer ministro griego, tras la dimisión Papandreu. No elegido por el pueblo.
– Ex-gobernador del Banco de la Reserva Federal de Boston entre 1993 y 1994.
– Vicepresidente del Banco Central Europeo de 2002 a 2010.
– Miembro de la Comisión Trilateral desde 1998, fundada por  Rockefeller, lobby neo-liberal (se dedican a comprar políticos a cambio de sobornarles)
– Ex-Gobernador del Banco de Central Grecia entre 1994 y  2002. Falseó las cuentas de déficit público del país con la ayuda activa de Goldman Sachs, lo que condujo en gran parte a la actual crisis que sufre el país.

Mariano  Monti: Actual primer ministro de Italia tras la dimisión de Berlusconi. No elegido por el pueblo.
– Ex-director europeo de la Comisión Trilateral antes mencionada.
– Ex-miembro del equipo directivo del grupo Bilderberg.
– Asesor de Goldman Sachs durante el periodo en que ésta ayudó a ocultar el déficit del gobierno griego.

Mario  Draghi: Actual presidente del Banco Central Europeo, en sustitución de Jean-Claude Trichet.
– Ex-director ejecutivo del Banco Mundial entre 1985 y 1990.
– Vicepresidente por Europa de Goldman Sachs entre 2002 y 2006, periodo en que se realizó el falseo antes mencionado.

Hay que ver la cantidad de gente que trabajaba para Goldman Sachs…
Bien, qué casualidad, todos de la mano de Goldman Sachs. Los que crearon la crisis se presentan ahora como la única opción viable para salir de la misma, en lo que la prensa estadounidense está empezando a llamar “El gobierno de Goldman Sachs en Europa”.

¿Como lo hicieron?

Os lo explico:

Animaron a los inversores a invertir en productos sub-prime que sabían que era productos basura, y al mismo tiempo se dedicaron a apostar en bolsa por el fracaso de los mismos. Eso es solo la punta del iceberg, y está muy documentado, podéis investigarlo. Mientras leéis este e-mail se están forrando a base de especulación sobre las deudas soberanas.

Se tiende a querer hacernos pensar que la crisis ha sido una especie de resbalón, pero la realidad apunta a que detrás de élla hay una voluntad perfectamente orquestada de hacerse con el poder directo en nuestro continente, en una maniobra sin precedentes en la Europa del siglo XXI. La estrategia de los grandes bancos de inversión y agencias de calificación es una variante de otras llevadas a cabo anteriormente en otros continentes, se viene desarrollando desde el inicio de la crisis y ésta, desde mi punto de vista, está siendo la siguiente:

1. Hundimos a los países mediante la especulación en bolsa/mercado. Los volvemos locos de miedo a lo que dirán los mercados, que nosotros controlamos, cada día.

2. Los obligamos a recurrir a préstamos para mantenerlos en Status Quo, o “salvarlos”. Estos préstamos están estrictamente calculados para que los países no los puedan pagar, como es el caso de Grecia que no podría haber cubierto su deuda ni aunque su gobierno vendiera el país entero, y no es ninguna metáfora, es matemática.

3. Exigimos recortes sociales y privatizaciones en detrimento de los ciudadanos, bajo la amenaza de que si los gobiernos no los llevan a cabo, los inversores se retirarán por miedo a no poder recuperar el dinero invertido en la deuda de esos países y demás inversiones.

4. Se crea un altísimo nivel de descontento social, propicio para que el pueblo, ya sonado, acepte cualquier cosa con tal de salir de la situación.

5. Colocamos a nuestros hombres donde mejor convenga.

Si os parece ciencia ficción, informaos: este tipo de estrategias están perfectamente documentadas y se han venido utilizando con distintas variantes a lo largo el siglo XX y  XXI en otros países, notablemente en latinoamérica por parte de los EEUU cuando se dedicaban, y se siguen dedicando en la medida que pueden, a asfixiar económicamente mediante la deuda exterior por ejemplo a países de América Central, para crear descontento social y aprovecharlo para colocar a dirigentes afines a sus intereses.

Ahora esto está pasando en Europa, y ya no es que lo haga  EEUU, sino que lo hace la industria financiera internacional. Y lo que está ocurriendo, bajo la mirada impotente y/o cómplice de nuestros gobiernos, es el mayor robo jamás realizado en la historia de la humanidad y a escala planetaria; son golpes de estado y violaciones flagrantes de la soberanía de los estados y sus pueblos.

Es muy fácil informaros en internet. Decídselo a vuestros amigos, pasad el e-mail a cualquiera que pueda estar interesado, yo que sé. Se nos están comiendo vivos… La gente tiene que saberlo.

Gracias por leerlo.

No hi ha resposta

16 ag. 2012


Seguim amb el menjar…

Classificat com a Ecologia,ECONOMIA,Pobresa

Seguint amb el tema d’ ahir –de dóna per molt- seguirem parlant del malbaratament dels aliments. Segons CUKMI, una pla web dedicada al menjar, més del 30% dels aliments que es compren van a parar a les escombraries. Per exemple, les restes de carn de vaca, porc i pollastre que es llencen a les llars dels Estats Units són equivalents a més de 1.000.000 d’animals. I això, representa una despesa d’energia que el món no es pot permetre. Ja no dic els països rics, sinó el món sencer.

En Xavi, un lector del meu blog, em deixava ahir un comentari ple de sentit comú i amb una pregunta que a la vegada era ben realista però també plena d’utopia. Es preguntava:

“ ¿què podríem fer-hi a banda del consum responsable de cadascú? Hi ha molt gent que tot això li rellisca, ¿caldria fer lleis per limitar el consum, potser amb multes? Si tots els recursos estiguessin ben canalitzats i justament repartits viuríem en un món millor. Però en aquest món de capitalisme salvatge això no té cabuda. Cal, doncs, canviar el món.”

Canviar el món! Doncs potser sí que serà necessari i imprescindible si volem seguir vivint-hi tots una mica dignament. Perquè del que es tracta és d’això: no que uns puguin viure dignament i altres es morin en la misèria. Potser per alguns estalviar diners no és un incentiu prou important perquè en tenen de sobres. Tampoc potser ho és col · laborar amb accions individuals perquè no empitjori el medi ambient. Però hi ha una raó que gairebé ningú discuteix i que fa que les persones –per dur que tinguin el cor- puguin canviar de mentalitat: llençar menjar en un món on gairebé 1000 milions es moren de fam no està bé.  La catàstrofe humanitària que afecta a Somàlia i altres països d’Àfrica, és una amenaça imminent de més de 10 milions de persones que es troben a la vora de la mort per no tenir què menjar. Unes persones viuen en l’abundància i altres en la misèria.

I per acabar un cosa ben pràctica. Heu ací 5 consells per no llençar menjar basats en Do Your Part for everyday Green Living i Love food hate waste

  1. Avaluar: Saber exactament quins aliments hi ha i què no hi ha a la casa. Guardar les sobres sempre en recipients transparents per ajudar a mantenir un registre d’elles. Estar atent als venciments i sempre moure els aliments que tenen venciment pròxim a la part del davant del frigorífic per usar-los abans. Saber quines són les proporcions necessàries. Adquirir menjar fresc considerant quan es menjarà.
  2. El congelador és teu amic: El congelador pot fer que gairebé qualsevol aliment duri fresc durant mesos. Llavors, si simplement no tens ganes de menjar l’endemà les sobres d’avui, l’ideal és congelar. El congelador també és bo per proveir d’aliments bàsics. Per exemple, pots congelar un quantitat extra de salsa en diversos contenidors cada un amb la proporció correcta per a la família. A més, es pot aprofitar la congelació per apilar verdures i fruites de temporada. 
  3. Guardar també les petites restes: Les petites restes d’aliments també poden guardar.se. Mig sandvitx? Sí, a la nit pot ser un aperitiu o pot completar el dinar de l’endemà. Reciclar les petites restes de menjar consisteix simplement a trobar-li novament una nova oportunitat, que segur que la pot tenir.
  4. Compres més intel · ligents: El millor consell és fer una llista de compres i cenyir-se a ella quan s’està al supermercat. D’una altra manera és molt fàcil deixar-se portar per la compra d’articles o aliments que realment no es necessiten. La planificació dels teus menjars per avançat ajuda a crear una llista d’ingredients i evitar les compres per impuls que pot acabar fàcilment a les escombraries. El menjar a les escombraries és el resultat de la manca de planificació.
  5. Disposar sempre dels "Bàsics": Enllaunats, vegetals, carn i peix congelats, diferents tipus de pastes, arròs i altres cereals, són elements essencials amb una vida útil molt llarga, el que permetrà combinar-los amb les restes de menjar i produir nous plats.

Bon appétit! i bon estiu!

No hi ha resposta

14 ag. 2012


Amb el menjar no s’hi juga!

Classificat com a Ecologia,ECONOMIA,SOCIETAT

Encara que no sóc massa de mirar TV, aquest diumenge passat vaig sentir la curiositat per veure el programa 30 Minuts de TV3 i confesso que em va impactar. Es titulava EL MENJAR QUE LLANCEM. Mireu-lo, si no l’heu vist!

Serà perquè de petit a casa meva em van ensenyar que el menjar no s’havia de llançar mai perquè al món hi ha molta gent que no en té, o serà perquè durant molts anys de la postguerra espanyola el menjar no sobrava massa, jo sempre he estat molt sensible en aquest tema. Per això el programa em va escandalitzar en poder veure que es llançava tones de menjar no només a França (on estava gravat el vídeo) sinó arreu dels països rics.

Llançar menjar té alguna cosa d’obscè i fins i tot podríem considerar-ho un pecat i una immoralitat. Ara, en aquest instant, hi ha més de 1000 milions de persones al món que pateixen  fam crònica. Mil milions!. Deixar de llençar menjar hauria de ser un tema d’educació obligatòria als col·legis i hauria de ser una prioritat urgent reeducar a la gent perquè redueixi la quantitat de menjar que llança a les escombraries. I el pitjor és que la major part d’aquest menjar està en condicions de ser menjat. És a dir, no són deixalles, sinó menjat completament apte per a ser consumit.

A Anglaterra han fet una campanya titulada "LoveFood HateWaste" (Amor als aliments, Odi a les escombraries) que diu que la composició de les deixalles comestibles es divideix de la següent manera: dels menjars i begudes que es podrien evitar, 2.2 milions de tones són perquè es cuina, prepara o serveix massa menjar; i 2.9 milions de tones es llencen perquè no es van usar abans de la data de venciment. És a dir, un ús negligent dels aliments produeix escombraries alimentàries.

Llançar menjar fa mal a tota l’economia. Des dels ingressos de les persones, fins els costos de l’Estat i l’impacte en el medi ambient.

Rànquing de les escombraries alimentària (Gran Bretanya)
860.000 tones de vegetals frescos i amanides
870.000 tones de begudes
500.000 tones de fruites fresques
680.000 tones de panificats
660.000 tones de menjar fet i precuinat
290.000 tones de carn i peix
530.000 tones de lactis i ous
190.000 tones de coques i postres
67.000 tones de snacks

Llegeixo que l’estratègia per reduir el malbaratament d’aliments per part de la població es basa en donar-li eines d’informació per modificar els hàbits. LoveFood identifica, entre altres, les següents raons per les quals la gent llança menjar:

-Manca de planificació en les compres (es compra més del que es va a utilitzar)
-Poc coneixement de com guardar els aliments
-Manca de coneixement en la capacitat de cuinar (especialment, per cuinar amb el que tenim i per controlar les porcions)
-Confusions en la interpretació de la etiquetes.

Segons un article publicat pel diari La Vanguardia, els espanyols llancen entre el 10 i el 15% dels aliments que compren, uns 60 quilograms de menjar per any per cada habitant. Els nord-americans arriben a llançar entre 30 i 40%. Les persones que viuen soles malgasten més, i els que més saben de cuina llancen menys.

Per abundància indolent, per negligència, per distracció, per falta d’organització, per ignorància domèstica, i per moltes altres raons, el món llança immenses quantitats de menjar a les escombraries. Menjar que necessiten altres per poder viure. Potser hauríem de començar a fer com el restaurant japonès Wafu, a Austràlia,  que multa les persones que deixen menjar al plat. En realitat, els clients que no deixen els seus plats buits tenen dues opcions: o acabar-se tots els aliments que els han servit, o pagar una multa. El restaurant busca d’aquesta manera destacar que els recursos naturals són limitats, i el valor sagrat del menjar.

2 respostes

05 ag. 2012


“Doctor Doom”

Classificat com a Crisi,ECONOMIA,España

El professor Noruiel Roubini va assegurat en una cimera inversora a Las Vegas que Espanya perdrà l’accés als mercats a finals d’any i "hauran d’exigir un rescat". Una situació que farà que "estigui un altre any o dos anys sense aconseguir finançament". Problemes que durien al país al sortir de l’euro d’aquí a tres anys.

El professor de la Universitat de Nova York, conegut com a “Doctor mort” (Dr. Doom), per la seva visió pessimista sobre l’economia que li va permetre avançar la crisi actual, no ha estat gens optimista per al 2013. "S’aproxima una tempesta mundial perfecta per al 2013 en què l’economia dels EUA podria tornar a caure en recessió i la zona euro podria començar a trencar-se. Segons el Doctor Mort es reuniran quatre factors clau perquè es produeixin turbulències en l’economia mundial. Segons ell hi haurà problemes de creixement dels EUA, Europa seguirà en crisi, veu un conflicte militar a l’Iran i una desacceleració forta dels mercats emergents, particularment la Xina. "Si ajuntes els problemes de la zona euro amb la desacceleració dels EUA i la Xina, hi ha inevitablement un xoc de trens el proper any".

On més problemes veu Roubini és en el futur d’Europa, on els països perifèrics s’enfronten a la impossibilitat de pagar els seus deutes segons les seves previsions. El guru econòmic ha reconegut que la vista està centrada en els problemes fiscals de Grècia, Portugal i Espanya, "encara que es podria estendre a l’economia global". "Grècia serà el primer país a reestructurar el seu deute i en sortir de l’euro, encara que altres també se n’aniran". "A finals d’any, Espanya perdrà l’accés als mercats", segons ha reconegut el propi Roubini en una entrevista a la CNBC. "Finalment, acabaran demanant un rescat, que els mantindrà fora dels mercats durant un any o dos", ha apuntat. Una situació que desencadenarà en una reestructuració del seu deute que provocaria que al final "fins i tot Espanya pugui sortir de la zona euro, encara que no serà en els pròxims 12 mesos". Segons ha matisat després, aquesta sortida es produiria aquí a uns tres anys.

Aquest és el panorama que ens espera per més que l’inefable senyor Rajoy ho vulgui amagar. Els que no entenem res d’economia només podem “mirar, escoltar i callar” com aquella famosa llegenda dels tres monos savis. Però cal recordar que en el món de les finances succeeixen coses com les que es relaten en la pel · lícula Pretty Woman. La recordeu?. Allà es veu com com el coprotagonista Richard Gere es dedica a PARLAR MALAMENT DE LES EMPRESES QUE DESITJA COMPRAR, AMB L’OBJECTIU DE PROVOCAR PROBLEMES I OBLIGAR-LES A ACCEPTAR LA SEVA "AJUDA". En el món real, això també passa. Per als especuladors és important parlar malament d’Espanya, per tal de crear-li problemes, aconseguir que Espanya no pugui pagar els seus deutes i hagi de pagar interessos més alts. D’aquesta forma s’aconsegueix que Espanya hagi de demanar ajut A AQUELLS QUE LA VOLEN ENFONSAR (per comprar el país i els seus habitants a preu de saldo). Ja fa dies que aquesta realitat l’anem veient i, pel que sembla, s’agreujarà.

Això s’assembla també al famós cas dels bombers que havien de ser acomiadats perquè no hi havia feina i es dedicaven a calar foc a la muntanya per tal de que els contractessin i poguessin seguir treballant… Aquí hi ha molta gent calant foc i esperant que es cremi tot!

No hi ha resposta

11 jul. 2012


Cada dia més pobres…els pobres

Classificat com a Crisi,ECONOMIA

Ara fa un any, milers de persones ocupaven places i carrers plens d’indignació. Era el moviment dels indignats. Què se n’ha fet de tot allò? Avui, amb el que ha dit Rajoy al Congrés i amb les mesures econòmiques que  ens esperen, haurien de sortir altre cop al carrer. Perquè avui tots som una mica més pobres. Molts d’ells potser ja s’han mort de gana. O potser s’han mort de fàstic. O d’avorriment.

La indignació s’ha fet més gran dia a dia. però la reacció a aquesta indignació no s’ha vist gaire per enlloc. Però em sembla que la cosa canviarà i aquests propers mesos poden passar coses greus, com han passat a Grècia o a Portugal.

Eduardo Galeano, en el seu llibre Los hijos de los días, recull algunes de les frases que es van poder veure escrites en parets i pancartes:

Nos dijeron “¡a la puta calle!”, y aquí estamos.

Apaga la tele y enciende la calle.

La llaman crisis, pero es estafa.

No falta dinero: sobran ladrones.

Los mercados gobiernan. Yo no los voté.

Ellos toman las decisiones por nosotros, sin nosotros.

Se alquila esclavo económico.

Estoy buscando mis derechos. ¿Alguien los ha visto?

Si no nos dejan soñar, no los dejaremos dormir.

Potser serà hora de posar-nos a pensar qui ens ha enganyat tant i tant i com ens han enganyat. Potser serà hora de pensar com hem pogut ser tant rucs per deixar-nos enganyar tant i tant. Primer ens va enganyar Zapatero i, com que alguns sembla que no em van tenir prou, van votar Rajoy, que encara ha estat més mentider i serà molt pitjor governant perquè es fa el fatxenda sabent que  no pot fer altra cosa que obeir i dir “sí, senyora Merkel”.

L’any passat estàvem indignats. Ara estem indignats i som molt més pobres.

No hi ha resposta

30 maig 2012


Qui és qui a a BANKIA

Classificat com a ECONOMIA

 

Aquest majúscul escàndol de Bankia té culpables. Altra cosa és que es vulguin investigar. En un Estat amb cara i ulls i que no fes riure com fa riure Espanya, les coses s’investigarien, se sabrien i es depurarien responsabilitats. Aquí no ho crec perquè hi ha massa vergonyes per tapar i són experts especialistes en tapar-se-les els uns als altres. Hi tenen la mà trencada, vaja!

Per començar caldria assenyalar els principals culpables, cosa que fa E-NOTICIES en un bon article-resum històric del procés que ha portat Bankia on és ara. Tots ells són 10 coneguts personatges del PP i són ells els responsables d’enfonsar l’entitat. Ells i tot un munt de maniobres polítiques, la deixadesa d’alguns banquers i la passivitat dels reguladors

Alguns dels principals responsables de la situació són:
Esperanza Aguirre. La presidenta de la Comunitat de Madrid va provocar la destitució de Miguel Blesa de la presidència de Caja Madrid per controlar l’entitat en el seu enfrontament amb Alberto Ruiz Gallardón. Aguirre va intentar posar en la presidència a la seva mà dreta, Ignacio González, vicepresident de la Comunitat. Ruiz Gallardón va donar suport a Blesa i, després, com a alternativa, a Rodrigo Rato. Rajoy va decidir a favor de Rato.
Alberto Ruiz Gallardón. L’alcalde de Madrid va utilitzar Caja Madrid per enfrontar-se a Esperanza Aguirre. Va intentar que Blesa es mantingués en la presidència de l’entitat, i després, quan va comprendre que era inviable, va impulsar la candidatura de Rodrigo Rato, que va guanyar gràcies al suport de Rajoy.
Rodrigo Rato. L’exvicepresident econòmic d’Aznar, que havia protagonitzat una fuga no explicada de la presidència del Fons Monetari Internacional, va mantenir des de la presidència de Caja Madrid, i després de BFA-Bankia, l’entramat d’interessos polítics i immobiliaris creat pel PP.
José María Aznar. Va reforçar el control del PP sobre Caja Madrid imposant al seu amic Miguel Blesa a la presidència.Igualment, des del PP i la Generalitat del País Valencià, va mantenir en l’òrbita del partit a Bancaixa i la seva filial, el Banc de València, recentment intervingut pel Banc d’Espanya.
Miguel Ángel Fernández Ordóñez. El governador del Banc d’Espanya, que va ser secretari d’Estat amb Felipe González i amb José Luis Rodríguez Zapatero, va incomplir totalment les seves funcions de regulador i va permetre que Caja Madrid, Bancaixa i posteriorment Bankia adquirissin un risc immobiliari insostenible. Va mantenir la ficció de la suposada solidesa del sistema financer espanyol.
Miguel Blesa. Com a president de Caja Madrid nomenat pel seu amic Aznar, va impulsar l’entrada de la caixa en negocis immobiliaris immobiliaris molt arriscats financerament però beneficiosos per a empreses i entitats afins al partit.Recolzat per Alberto Ruiz Gallardón, va ser destituït per la pressió d’Esperanza Aguirre.
Elena Salgado. La vicepresidenta econòmica de Zapatero no s’ha atrevit a prendre mesures contra la politització i l’excessiu risc immobiliari de Caja Madrid i de Bancaixa i, després, de BFA-Bankia. Amb la complicitat de Zapatero i del governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, va fer desistiment de les seves responsabilitats davant la gran influència del sector de la construcció i la politització de les caixes.
Francisco Camps. Tant Bancaixa com la CAM-intervinguda i després venuda al Banc Sabadell-van ser un dels escenaris de l’enfrontament d’interessos entre l’expresident de la Generalitat valenciana i el seu antecessor en el càrrec, Eduardo Zaplana. Tots dos van fomentar la implicació d’ambdues entitats en el sector immobiliari, amb uns riscos financers excessius.
Eduardo Zaplana. President de la Generalitat valenciana fins que Aznar el va portar al Govern de l’Estat, va intentar fusionar Bancaixa amb la CAM per reforçar el control del PP sobre les finances del País Valencià. Camps, enfrontat amb Zaplana, va impedir la fusió, i les dues caixes van patir les conseqüències dels seus enfrontaments. Va col · locar a les dues entitats en un risc excessiu en el sector immobiliari.
José Luis Olivas. És l’home fort del PP en el sistema financer valencià. Va ser conseller d’Economia i vicepresident de la Generalitat, i va ocupar la presidència interinament entre la sortida de Zaplana i l’entrada de Camps. President de Bancaixa i del Banc de València-intervingut pel Banc d’Espanya-, filial de la caixa, va arribar a la vicepresidència dels BFA-Bankia, i va haver d’abandonar el càrrec després enfrontar-se amb Rato, durant el procés d’intervenció del Banc d’ València.

I si amb això no n’hi hagués prou, podem exposar públicament quins són els càrrecs assignats a dit que “treballen” a Bankia. Aquell aforisme que diu que"la dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó que també ho ha de semblar" ells se’l passen pel forro. No només no són honrats sinó que ja ni es preocupen de semblar-ho. Creuen amb la impunitat total a ulls cecs i saben que aquí ningú investigarà res ni els demanaran comptes. tant de bo la pressió popular fos ben elevada i comencessin a citar-los als jutjats…

Aquí teniu tota la colla d’endollats:

Santiago Alarcó Canosa. Consejero de Deoleo en representació de la Sociedad de Promoción y Participación Empresarial Caja Madrid. Alarcó és ex cunyat del presidente de Bankia, Rodrigo Rato i germà d’ Ángeles, recientment nombrada Presidenta de Paradores Nacionales.

Claudio Aguirre Pemán. Conseller de Caja Madrid. Cosí d’ Esperanza Aguirre. Fou el responsable de Merrill Lynch a Espanya i Portugal.

Juan Chozas Pedreño. Director de Recursos de Bankia. Exsecretari general de Empleo y Relaciones Laborales durant els boverns d’ Aznar. Col·laborador entusiasta de la FAES.

Jesús Pedroche Nieto. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. Expresident de l’ Asamblea de Madrid. Exconseller del Gobierno Regional de Madrid.

Ricardo Romero de Tejada.Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. Exsecretari General del PP a la Comunidad de Madrid. Exalcalde de Majadahonda.

Mayte Jiménez. Esposa de Salvador Victoria, Consejero de Asuntos Sociales del Gobierno d’ Esperanza Aguirre. Fou nombrada consellera de Caja Madrid Pensiones, empresa participada per Bankia el 2009.

Nieves Alarcón Castellanos. Esposa de l’ exsecretari General del PP madrileny, Francisco Granados i actualment Senador. Fou nombrada l’any 2008 Consellera de Caja Madrid Pensiones, empresa participada per Bankia.

Ángel Acebes. Exministre de l’ Interior del Gobierno de Aznar. Exdiputat per Ávila. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

Manuel Lamela. Consejero de Cibeles Corporación. Exconseller de Sanidad y de Transportes d’ Esperanza Aguirre. Exdirector de Gabinet de Rodrigo Rato en la seva etapa de Ministro de Economía. President del Comité de Auditoría de Bankia.

Carmen Cavero Mestre. Cunyada de Ignacio González, Vicepresidente del Gobierno de Aguirre. Vocal del Consejo de Caja Madrid Cibeles. Consejera de Bankia.
Mercedes de la Merced. Exeurodiputada i exteniente de Alcalde del Ayuntamiento de Madrid. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

Estanislao Rodríguez- Ponga. Exsecretario de Estado de Hacienda amb Rodrigo Rato. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

José Manuel Fernández Norniella. Expresident del Consejo Superior de Cámaras de Comercio. Exsecretario de Estado de Comercio y Turismo . Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.

Mercedes Rojo Izquierdo. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. Exasesora d’Esperanza Aguirre.

Maria Zaplana Barceló. Filla d’ Eduardo Zaplana. Becària a Caja Madrid.

Elena Pisonero. Consellera de Caja Madrid. Exjefa de Gabinete de Rodrigo Rato. Exdiputada i en l’ actualitat Presidenta d’ Hispasat.

Quin gran pomell de floretes, no? Si investiguessin una mica a fons haurien de fer les presons de l’ estat espanyol més grans perquè em sembla que n’hi hauria d’anar una bona colla.

3 respostes

17 abr. 2012


La “patotera” Cristina Kirchner

Classificat com a Argentina,ECONOMIA,POLÍTICA

La notícia que va saltar a les portades ahir va ser l’expropiació de Repsol/YPF per part de l’ Argentina. Alguns deien que ja es veia venir perquè feia temps que es coïa. Segurament. Argentina ha volgut aprofitar un moment de debilitat extrema d’ Espanya i ha pensat que “a perro flaco todo son pulgas”.

He mirat de seguir la notícia però no n’he acabat de treure’n l’aigua clara i he escoltat opinions de tot tipus. Per això he volgut saber què en pensa un català que s’ha passat quasi tota la seva vida allà i li he demanat la seva opinió. Me l’ha donada de forma franca i clara. Considero que és un punt de vista interessant i per això us la vull transmetre.

El meu amic considera que donar una opinió en relació a la nacionalització d’YPF en poques ratlles li és molt difícil, perquè per una banda diu que està d’acord (“mai s’hauria d’haver privatitzat, cosa que va fer el lladre Menem, un altre peronista com aquesta pocavergonya que tenim de presidenta”) i per altra, qualsevol cosa que faci aquesta boja, dona motiu per desconfiar-hi.

Segueix dient el meu amic: “En aquest país, des que jo recordo -excepte (sobretot) Arturo Illia i Raúl Alfonsín- els presidents han estat o inútils (de la Rua) o corruptes, i fins i tot assassins (tots els peronistes –o sigui feixistes, encara que aquesta barruda de Cristina Fernández i abans el seu marit Néstor Kirchner, es diguin d’esquerres– Juan D. Perón, Carlos Menem, Duhalde i aquests dos ja esmentats i tots els militars). Veritablement és quasi bé impossible entendre com pot ser que un país que als anys ’40 era la setena potència mundial, hagi caigut tant a baix.

Tornant a la qüestió YPF, en el seu discurs, la impresentable  Cristina ha dit, entre altres coses “…soy una jefa de Estado, no una patotera…” (s’anomenen patoteros aquells que ataquen en grup a gent que va sola, o en una quantitat menor que ells). Doncs aquest govern utilitza al mètode del patoterismo per atacar als opositors, de manera que no sé com no li cau la cara de vergonya en dir-ho.

En conclusió YPF, que va ser gairebé regalada per Menem, junt amb Aerolineas Argentinas, els ferrocarrils i tantes altres coses als anys ’90, ha de tornar a ser argentina, però no hi tinc gaires esperances de que això passi com hauria de ser”.

Suposo que el meu amic tindria moltes més coses a dir i possiblement seguirem parlant-ne en els pròxims dies. Per això esperarem a veure com van les coses. de totes maneres, jo he arribat a la conclusió de que molta gent estaria d’acord en el fons de la qüestió i, per suposat, mai podem estar d’acord amb la forma.

I, per altra banda, possiblement li surti car a l’ Argentina aquest cop d’efecte que ha volgut donar aquesta dona amb l’expropiació. Es van equivocar llavors quan van malvendre uns patrimonis importants i s’estan equivocant ara quan els volen recuperar d’aquesta manera. Van ser prepotents llavors i encara ho són més ara. I qui en sortirà guanyant de tot plegat? El poble argentí? Ho dubto molt. Aquestes companyies estrangeres tendeixen a espoliar els països i tendeixen a comportar-se com a nous colonitzadors, certament. Però els governs d’aquests països es comporten encara pitjor i encara són més lladres (només cal veure l’augment de patrimoni de la família Kirchner en aquests anys de presidència…).

Anirem seguint els esdeveniments…

2 respostes

08 març 2012


Hi ha alternatives

Classificat com a ECONOMIA,SOCIETAT

En aquests temps en que llegir els diaris és rebre una dosi de desànim, resulta estimulant comprovar que HI HA ALTERNATIVES. “HAY ALTERNATIVAS. Propuestas para crear empleo y bienestar en España”, és el nou llibre de Vicenç Navarro, Juan Torres y Alberto Garzón.  Així ho afirmen aquests autors, tot esperant que contribueixi a noves reflexions que impulsin un ànim positiu per travessar aquests moments tan durs.

El llibre diu coses com:
– Que la crisi mundial és el que ja sabem tots: terrorisme financer.
– Que Espanya és l’únic país de l’OCDE on els salaris reals no han crescut en els últims 15 anys.
– Que no hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, sinó que els salaris han estat per sota de les nostres necessitats.
– Que fa 20 anys, la diferència salarials entre directius i assalariats era de 10-20 vegades superior i ara és fins 100-200 vegades superior.
– Que els països que estan suportant bé la crisi són els països del nord d’Europa, on els serveis socials ocupen un 25% mentre que a Espanya només un 9% del pressupost.
– Que quan ens diuen que cal reduir la despesa pública, i reduir els sous per generar riquesa i ocupació, cal fer tot el contrari, i això ho explica amb tot luxe de detalls el llibre.
– Que la diferència entre Suècia i Espanya és que allà els rics paguen els impostos, i aquí només els paguen els treballadors amb nòmina. La majoria de les grans empreses espanyoles, només declara un 10% dels seus guanys, i les grans fortunes, un 1%, i per això utilitzen els paradisos fiscals i altres estratagemes, comptant amb l’ajuda inestimable dels seus companys, els bancs, que els ajuden a desviar i amagar els seus fons.
– Que en els ajustos realitzats en altres països d’Europa, les grans empreses no van acomiadar als seus empleats, només van reduir la jornada de treball. Per tant no es va generar atur.
– Que els plans d’austeritat que ens imposen només dirigeixen les economies cap al desastre.
– Que l’origen de tot això està en les tesis de l’economia NEOLIBERAL que van imposar al món R. Reagan i Thatcher. (Això ho explica molt bé Naomi Watts en el seu llibre i documental: la doctrina del xoc).
– Que a Espanya-amb els 40 anys de dictadura, on el poder de la banca i els empresaris estava molt unida a la política-encara segueix aquesta tendència: el poder de classe. (Veure pàg. 109-110)
– Que caldria nacionalitzar les caixes d’estalvis, perquè aquests diners realment serveixi al poble, i a les petites i mitjanes empreses. Ara s’està fent tot el contrari.
– Que el 0,66% de la població mundial té el 66% dels ingressos mundials anuals.

També diu que a Espanya no hi ha cap raó perquè estiguem malament econòmicament, només que, s’ha muntat un sistema tal (socialitzar pèrdues i privatitzar guanys), que mentre els bancs i les grans fortunes no paren de guanyar diners, la població és cada dia més pobre i està més escanyada econòmicament i laboralment.

Si voleu descarregar-vos gratuïtament el llibre ho podeu fer a la pàgina web d’  ATTAC.ES  on explica que temps enrere l’Editorial Aguilar va mostrar el seu interès a publicar aquest llibre que va prologar Noam Chomsky.

”Quan ja s’havia concretat com a data de publicació el llibre el 19 d’octubre i s’havia començat la seva promoció al web d’Aguilar i en llibreries, els editors ens van comunicar que l’empresa desitjava endarrerir sense altra explicació de per mig, el que ens va obligar lamentablement a desestimar la publicació en aquesta editorial. Es confirmava així com resulta de difícil difondre a Espanya, en els moments en que són més necessàries que mai, com ara, idees alternatives al pensament únic que predomina en el debat polític i social.
Per solucionar aquesta situació hem optat per oferir la nostra obra gratuïtament en format pdf a través de la xarxa i en una nova edició impresa en Edicions Sequitur que, amb la col · laboració d’ATTAC Espanya, s’ha arriscat a publicar ràpidament aquest llibre que estarà en llibreries a l’ preu de 10 euros a partir del 31 d ‘octubre.
Tenim la ferma convicció que només fent que la ciutadania sàpiga el que de veritat està succeint en la nostra economia i divulgant les alternatives que existeixen a aquesta aguda crisi del capitalisme podrem sortir-ne amb més ocupació i benestar social, com vam demostrar en aquest llibre.
Per això cridem a divulgar aquesta versió en pdf, a estudiar-la i difondre les seves propostes i demanem a tots els lectors que es converteixin ells i elles mateixes en distribuïdors del llibre un cop que es trobi imprès.
Contra la censura dels grans oligopolis i el pensament únic que imposen els poders econòmics, financers i mediàtics defensem la pluralitat i la llibertat de pensament coneixent i difonent el pensament crític.
Us demanem a tots i totes la vostra col · laboració per demostrar als que han intentat silenciar aquest text que el seu temps s’està acabant”.

"Gairebé tot el que hom faci serà insignificant, però és molt important que hom ho faci."
Mahatma Gandhi

No hi ha resposta

25 febr. 2012


Cultura casino

Classificat com a Catalunya,CULTURA,ECONOMIA,SOCIETAT

La meva relació amb els casinos és molt minsa i efímera. És de quan era jove i feia de guia de turisme durant els estius per guanyar algun dineret. Treballava en una agència de viatges de Vielha, a la Vall d’ Aran, en aquests casos solíem play slots online uk perquè estem de viatge la major part del temps, i portàvem gent a passejar per aquell tan bonic Pirineu francès, que teníem allà a la vora mateix. Entre els viatges habituals hi havia un passeig per la veïna ciutat de Luchon, una petita, bonica i ja una mica decadent ciutat on la burgesia francesa prenia passava els estius prenent banys termals, tal com era moda antigament. En la visita a la ciutat no hi podia faltar mai el passeig pels jardins del Casino, que ens obrien una estona especialment per nosaltres i ens permetien fer algunes jugades a la ruleta, i star slots games, cosa que en aquell temps no estava permès aquí.

Aquesta és la meva única relació amb els casinos o amb el joc. No m’agrada jugar i no entenc massa com la gent encara espera fer-se rica amb el joc i li agrada tant aquest ambient de moviment desenfrenat, soroll, llums i presses. Per això no acabo d’entendre massa aquest terrabastall que s’ha format aquests dies amb el projecte Eurovegas per si ve o no ve a Catalunya. I tampoc acabo d’entendre massa aquest deler dels nostre Govern que sembla voler tornar a repetir el famós “Bienvenido Mr Marshall”. No seria millor posar la vista en altres metes més productives?

Que aquest projecte podria portar turisme de qualitat, feina i riquesa? Potser sí, però també n’hi han molts que hi entenen una mica i diuen que no és tant així i que junt amb els avantatges –que és cert que n’hi ha alguns- hi han molt i grans inconvenients i que projectes d’aquesta mena no porten enlloc. El President Mas deia que portaria a Catalunya un turisme de qualitat i no “de borratxera”. “Es tracta de fer hotels, restaurants, comerços, centres de lleure, espectacles permanents i convencions. Això és atraure turisme que ens interessa, no és el de borratxera, sinó el que deixa diners”, ha argumentat Mas, que ho ha considerat “perfectament compatible” amb el model industrial i de recerca català. De fet, el president ho ha comparat amb Califòrnia, on Silicon Valley conviu amb Hollywood. “Ho farem el millor que puguem per intentar atraure aquesta inversió”.

Ja veurem què queda de tot plegat i, de fet, jo no ho acabo de veure gens de clar després del que he anant escoltant. Per això m’han vingut al cap les reflexions del prestigiós sociòleg Zygmunt Bauman i de l’intel·lectual francès George Steiner que parlen de la “cultura casino” com la cultura de l’ instantani i episòdic i que comporta la fi de la política tal com la coneixem. La nostra és una època de menjar ràpid, però també de pensadors ràpids i d’oradors ràpids “(Zigmunt Bauman,  “La societat assetjada”).

I segueix dient Steiner: “No resulta sorprenent que els productes culturals avui dia es calculin “per a un màxim impacte i una instantània obsolescència”: per capturar l’atenció han de ser impactants (més impactants que els seus competidors); però només poden tenir una durada efímera, perquè estan obligats a fer-los lloc a nous impactes”. Steiner descriu la manera resultant de ser-en-el-món com a cultura casino: cada partida és breu, una partida reemplaça a l’altra en ràpida successió, i els premis en joc canvien amb velocitat sorprenent, i sovint es devaluen abans que el joc acabi. I, per descomptat, en tot casino hi ha una varietat de jocs, cadascun dels quals intenta atreure potencials jugadors amb llums de colors i promeses de premis inaudits calculades per eclipsar els altres jocs del mateix edifici.

En un casino, i així mateix en una cultura casino, no té gaire sentit planificar a llarg termini. Un ha de prendre cada partida com ve. Cada partida és un episodi tancat en si mateix: guanyar o perdre una partida no influeix sobre el resultat de les partides següents. El temps que es passa en un casino és una sèrie de nous començaments, cadascun dels quals porta ràpidament a un fi, i la vida que compon la cultura casino es llegeix com un recull de relats breus, i no com una novel·la.
La televisió sintonitza bé amb les habilitats i les conductes que la cultura casino fomenta i conrea i, induïda pel seu instint de supervivència, s’esforça per sintonitzar cada vegada millor. És per això que els presentadors de notícies fan els seus parlaments drets, i no asseguts darrere de les taules, alhora que les paraules que pronuncien vénen acompanyades de sons rítmics, com els d’un metrònom, que els serveixen per emfatitzar el ràpid pas del temps . Les sales d’urgències dels hospitals es converteixen en l’ambientació predilecta dels programes de ficció: en cap altre costat la vida es veu amb major realisme, i es posa de manifest de manera més ostensible la fugacitat de la fortuna i l’infortuni. En innombrables programes de preguntes i respostes, guanya el dit que fa sonar el timbre més ràpid, i no la ment que més pensa. La velocitat per respondre compte més que el cabal de coneixements del que provenen les respostes: el coneixement que demora en sortir a la llum més que l’instant fugaç que se’ls concedeix als participants no compta per a res: surfejar ràpid, no bussejar profund, d’això es tracta la vida “com se la veu a la televisió”. L’èxit d’un surfista depèn de la seva habilitat per mantenir-se sobre la superfície.

La cultura casino de la instantaneïtat i episòdic comporta la finalitat de “la política tal com la coneixem”. Per això els nostres governants no miren lluny ni tenen cap mena de perspectiva. Necessiten sobreviure el dia a dia i són capaços de vendre’s la pell del primer llop que cacen per poder anar passant, fent ben seva la màxima de “qui dia passa, any empeny”.

 

 

No hi ha resposta

08 gen. 2012


Utopia: Una altra lliçó de Galeano

M’agrada, de tant en tant, llegir o escoltar Eduardo Galeano. Per vàries raons:

-Primer, perquè sempre -sí, sempre- diu coses interessants, encara que no sempre s’hi hagi d’estar d’acord en tot.

-Després, perquè convé reflexionar de tant en tant si no volem que el cervell es rovelli. I Galeano té la capacitat de fer reflexionar sempre.

-I en tercer lloc, per un motiu que potser us semblarà intranscendent, però que a mi m’agrada recordar: a més de parlar de coses “serioses”, parla del futbol. És d’aquells intel·lectuals que, no només no rebutgen amb fàstic el futbol com fan alguns puritans, sinó que li agrada, hi entén, el defensa com a joc i ha sabut escriure sobre el futbol de manera admirable. En aquesta gravació també en parla una mica cap al final (minut 25). No us ho perdeu, que val la pena. I no us perdeu la lectura final…

2 respostes

02 gen. 2012


Així funciona l’economia?

Classificat com a ECONOMIA

D’economia –i de números en general- no hi entenc gens. Per a mi, qualsevol xifra que passi de 1000 ja comença a ser un misteri. Per això avui, quan m’ha arribat aquest correu m’hi he perdut en llegir-lo. I he pensat que si l’economia és això seria molt fàcil d’arreglar tot. Però no deu ser ben bé així, suposo. Per això espero que algun entès dels que em llegeixen m’ho expliqui.

El correu que he rebut explica el següent:

Era un mes d’agost calorós, en una petita poblet de la costa, en plena temporada de vacances. Fa dies que està caient una pluja torrencial, el poblet sembla desert i els botiguers comencen a fer mala cara.

Fa dies que la crisi està assotant aquest lloc, tots tenen deutes i viuen a base de crèdits.

Per fortuna, arriba un rus mafiós folrat de diners i entra en l’únic petit hotel del lloc. Demana una habitació. Posa un bitllet de 100 euros en la taula de la recepcionista i se’n va a veure les habitacions.

El cap de l’hotel agafa el bitllet i surt corrent a pagar els seus deutes amb el carnisser.

Aquest agafa el bitllet i corre a pagar el seu deute amb el criador de porcs.

Al seu torn aquest surt corrents per pagar el que li deu al molí proveïdor d’aliments per a animals.

L’amo del molí agafa el bitllet al vol i corre a liquidar el seu deute a una prostituta a la qual fa temps que no li paga. (En temps de crisi, fins i tot ella ofereix serveis a crèdit).

La prostituta, amb el bitllet a la mà, surt corrent cap al petit hotel on havia portat als seus clients les últimes vegades (i que encara no havia pagat ) i li lliura el bitllet a l’amo de l’hotel.

En aquest mateix moment baixa el magnat rus, que acaba de fer una ullada a les habitacions, i diu que no n’hi agrada cap, agafa el bitllet que havia depositat prèviament i se’n va.

I aquí és on ve el meu problema perquè no acabo d’entendre res: Ningú ha guanyat un euro, però ara tota la ciutat viu sense cap deute i mira el futur amb confiança!

Algú m’explica que si els diners circulessin s’acabaria la crisi. És realment així? És tot tan fàcil? Jo segueixo sense entendre res.

No hi ha resposta

14 des. 2011


Balances Fiscals, espoli secular: resulta que ja ve de lluny!

Classificat com a ECONOMIA,POLÍTICA

Un amic em fa arribar un text molt interessant. És d’un llibre de Geografia de Catalunya de Francisco Flos i Calcat (any 1896). Com podreu veure, ja s’hi detalla l´espoliació fiscal de Catalunya.

Al pas que anem, d´aquí a un segle potser algú altre reenviarà als nostres compatriotes els greuges actuals de l´espoliació fiscal de sempre. Algun dia serem capaços de trencar aquest malefici?

image

image

image

2 respostes

07 des. 2011


Ja ens l’han aixecada, Conseller! (la camisa…)

Classificat com a ECONOMIA,POLÍTICA

“Ens estan intentant aixecar la camisa”, ha afirmat contundentment el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, davant la confirmació que el govern de Zapatero no pagarà els 759 milions d’euros corresponents a la disposició addicional tercera de l’Estatut.

No, Conseller, no és un intent, és un fet i és un fet consumat. Un fet habitual i ja antic. És una aixecada de camisa més i en tota la regla. Ens l’han aixecat tantes vegades que ja sembla que ens hi hem acostumat i tot i ja ni tenim capacitat d’indignació. Sembla que ningú tingui res a dir… Ho heu sentit, senyors del PSC? Són els vostres de Madrid qui ho diuen i ens neguen el pa i la sal per poder sobreviure. Ni la viu-viu podrem fer aviat…

Que 759 milions no són res? Que no ens trauran el ventre de pena? Potser no, però a mi em van ensenyar que “A dones, sants i minyons, no els prometis si no els dons”. Potser podríem afegir-hi "”a catalans…” Perquè això ja no és només “falta de seriositat i de responsabilitat” i “una maniobra tan grollera que posarà en qüestió la credibilitat històrica d’aquest govern (espanyol). Això s’assembla més al “timo de la estampita” que a res més. “Si són capaços de fer aquestes grolleries que no hauran fet?”, ha dit el Conseller Mas-Colell. Tots ho sabem prou el que han fet, al llarg de la història i en aquests darrers anys. Jo encara no entenc com hi ha gent que se’n fien un pèl d’aquesta gent. Han baixat vots, però encara no entenc com no n’han baixat més!

Avui estava força indignat el Conseller i ha acabat dient que  “és un cas de barra”. És un cas de “barra”, és un ESPOLI en tota regla el que fa l’Estat espanyol amb Catalunya (i deixi-ho dir amb totes les lletres, ben alt i ben fort, senyora Presidenta del Parlament), és un robatori (et prenen el que és teu), és una befa, és una escopinada a la cara, és… Que cadascú ho qualifiqui com vulgui, però podríem trobar molts sinònims per dir el mateix.

El dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat puja a 16.434 milions d’euros.

El dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat gairebé no s’ha mogut en l’últim lustre. L’Executiu d’Artur Mas considera que aquest va ser del 8,4% del producte interior brut (PIB) el 2009, l’últim any amb dades disponibles, la qual cosa suposa un increment d’una dècima respecte al 2005. Aquesta proporció equival a 16.434.000 d’euros. Així ho ha anunciat aquesta tarda al Parlament el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, que ha constatat que Catalunya té un "dèficit fiscal estructural" amb l’Estat d ‘"entre el 8% i el 8,5% del PIB català ". Mas-Colell ha considerat que, tot i el nou model de finançament autonòmic, "no s’ha produït cap canvi significatiu" entre 2005 i 2009 i ha jutjat que és situació no és "res raonable".

DIARI EL PAIS (26/10/11)

No hi ha resposta

29 nov. 2011


La nova hipoteca Espanya

Classificat com a ECONOMIA,Humor

-Hola, bon dia. Miri, venia perquè he vist que m’han cobrat, erròniament, 180 EUR.

-Ah, no! No és cap error. És la seva nova hipoteca Espanya.
-Però si jo no l’he demanada!!!
-No, no cal demanar-la. La hi assignem automàticament pel sol fet de ser titular de la llibreta Catalunya.
-Automàticament? Però, i quins avantatges hi tinc, doncs?

-Ui, molts! Pensi que és el que se’n diu una llibreta solidària.

-Li explico: Amb els seus diners es podran, per exemple, regalar ordinadors portàtils als titulars de la targeta Extremadura o bé peatges d’autopista als propietaris d’un compte Castella.
-Però… si jo no en tinc d’ordinador!!!. I he de pagar les autopistes cada cop que viatjo!!!. I per mi què hi haurà?

-Per mi, per mi… Au, home, no sigui tan egoista! Que a vostè no li ve d’aquests 180 EUR al mes!
-Que no em ve de… però… i doncs?… així ho estem pagant tota la família? La meva dona? El meus dos fills? -Sí, sí, és clar. Tots els titulars.
-Però això són més de 700 EUR cada mes!!! És una vergonya!!!
-Miri, amb franquesa, entre vostè i jo… sí, és un escàndol! Però bé, com que té un contracte de permanència de ‘per vida’ no hi ha res a fer. Les condicions són així!
-Doncs miri, sap què li dic? Que a la que pugui canviaré de banc!!! Au, que tingui bon dia senyora…?

Elena Salgado, Elena Salgado. Bon dia.

Des de fa 300 anys, els catalans hem estat uns imbècils.

Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans?

No, es tracta…
… de deixar de ser imbècils!!!.

(Text anònim. Almenys per a mi)

No hi ha resposta

26 nov. 2011


El que tenim i el que ens falta

Classificat com a Crisi,ECONOMIA,SOCIETAT

La felicitat diuen que  no depèn del que ens falta sinó del bon ús del que tenim. Aquesta afirmació trobo que és veritat sempre, però més encara en els temps actuals on tenim la impressió de que estem perdent –o ens estan prenent- el poc o molt que teníem. Ho dic per les retallades, que cada dia són més, més intenses i sembla que cada dia fan més mal. L’altre dia escoltava a un Conseller del Govern de Mas que ja havíem tocat os i que ja no podíem rostar més el pernil. Ja no hi havia res més per retallar i per escurar. I jo vaig pensar immediatament: però encara ens queda l’os!

Quan estudiava em van ensenyar que els ossos tenien una triple funció: la de sosteniment del cos, la de protecció d’alguns òrgans (cervell, cor, pulmons) i la de possibilitar el moviment (a tall de palanques mogudes pels músculs). I tot això és degut a les dues grans virtuts que tenen: són durs i són elàstics. No seria hora de que ens adonéssim de que potser hem perdut moltes coses però que encara ens ens queda l’os, l’esquelet que ens sosté?

Podem ser molt infeliços si només ens fixem en el que no tenim, en el que hem perdut, en el que ens falta. Però podem ser feliços i podem començar a sortir de la depressió si ens fixem en el molt que tenim, en el que ens queda i –sobretot- si comencem a pensar  en la manera com hem de fer bon ús del que tenim. Però aquí és on es coneix un bon Govern, un poble i les persones mateixes: en les dificultats. Era molt fàcil gastar en aquests anys passats on semblava que hi havia de tot i els pressupostos eren expansius.

Ahir al vespre vaig anar a escoltar una conferència de l’economista Germà Bel al Centre Cultural d’aquí de Mollerussa. Ens va explicar d’on venim, on som i cap on anem. Va fer un retrat quasi perfecte de l’evolució de les coses d’aquests darrers anys. És el que tenen els economistes: que parlen molt bé del que ha passat però no saben gaire –com quasi bé ningú- del que vindrà. De totes maneres, sí que sabem alguna cosa en aquests moments: que encara ens tocarà viure inevitablement una colla d’anys durs. Això no ens ho treu ningú.

Per tant, què hem de fer? Lamentar-nos només? Em sembla que no. Podrem criticar més o menys què retallen i on. Ahir llegia que ara toca a la CCMA la retallada i que podem perdre canals de TV i potser alguna emissora de ràdio. Ja sabem que és dur i que –sobretot la TV en català- és un element essencial per a la supervivència de la nostra llengua. Però si desapareixen dos canals voleu dir que no seguirem endavant? No podran continuar sent líders i fent una tele de qualitat com fins ara? No podran seguir sent excel.lents, com ho són fins ara, amb el que queda?

Abans dèiem que els ossos eren durs però també flexibles. Aquí és on s’ha de veure la duresa i el tremp que durant aquests anys han anat agafant els nostres mitjans públics i la forma com podem ser flexibles davant d’una adversitat que serà un “os dur de rosegar”. Ens haurem d’aprimar, potser només “ens quedarà la pell i l’os” o potser fins i tot “no ens quedarà cap os sencer”. Però és el moment de “no tenir cap os a la panxa” i “trencar-nos els ossos” en la feina.

No vull ser un paladí de les retallades, ni de res en concret perquè no hi entenc un borrall d’aquestes coses. Déu nos en guard! Però suposo que les coses no es fan perquè sí, ni per gust. És fan per pura i dura necessitat. Per tant, haurem de mirar de sobreviure, tirar endavant i esperar que aquest mal trago passi com més aviat millor i que aquestes retallades donin bons fruits.

No hi ha resposta

22 nov. 2011


Ressaca

Classificat com a ECONOMIA,Europa

La ressaca és el moviment de retrocés que fa l’aigua després d’haver llepat suaument la platja o després d’haver-se desfet en una gran onada. També té una altra accepció la paraula ressaca (també es diu ressaga o rissaga) i és quan en refereix a la pesadesa de cap produïda per una ingestió massiva o excessiva d’alcohol o d’una altra droga.

La ressaca acostuma a deixar molta porqueria quan el mar no és massa net -com acostuma a succeir sovint- i ens torna gran part de la porqueria que els humans hi aboquem, pensant-nos (i autoenganyant-nos) que ens desempalleguem per sempre d’allò que hi llancem.

I això és el que ens està passant en aquests moments: hem creat molta porqueria, hem construït molt més del compte i des necessitats, hem consumit i abocat tantes restes al nostre mar personal i al de la nostra societat que ara ens està retornant amb escreix tantes coses fetes i amb tan poca responsabilitat. Aquí ningú ha controlat; ningú ha fiscalitzat; els governs han gastat a desdir; hem fet vies d’AVE, aeroports o obres públiques sense to ni so, sense sentit i sense mesurar les conseqüències. Els bancs deixaven diners inclús sense demanar-los i sense valorar si es podrien tronar i nosaltres els acceptàvem i ens els gastàvem alegrement. I el fruit de tot això és el que ara ens toca viure i fent-nos-es conscients de cop i massa tard.

Altres països encara ho han fet pitjor que nosaltres i les conseqüències ja les veiem. La CEE es va ampliar molt alegrement i s’hi van afegir països que no estaven preparats. Semblava que hi havia ajudes per tothom i la festa va durar el que va durar. I ara arriba la ressaca, els mals de cap, els vòmits i les inquietuds. La CEE s’ha tornat una mòmia arcaica i pesada i les decisions que s’han de prendre no es prenen perquè no hi ha les autoritats ni els òrgans pertinents per prendre-les. Falta agilitat i  lideratge de veritat. La Merkel i el Sarkozy no són líders sinó que són uns simples representants interessats d’uns països que tenen molts interessos que ballen en la corda fluixa en llocs com Grècia, Portugal o Espanya i que estan molt interessats en que no es perdin bous i esquelles.

Seguirem esperant a veure com acaba aquest drama. Tant de bo acabi mig bé i no sigui com aquells drames en que moria fins i tot l’apuntador…

No hi ha resposta

04 nov. 2011


La crisi financera explicada als nens

Classificat com a ECONOMIA

Segueixo amb el tema més actual de tots, amb el  perill de fer-me pesat. En parla tothom i potser massa i tot. Però és que el tema  és molt preocupant perquè toca de prop i de forma crua cada cop a més gent. I el pitjor de tot és que els que ens ho haurien d’explicar no ho saben fer gaire bé, ho fan tan complicat com aquells metges que parlen amb noms tècnics i el malalt surt del consultori sense haver entès res de res.

Avui m’ha arribat una explicació tan senzilla del que és la crisi financera que fins i tot la podrien entendre els nens. Voleu llegir-la? Aquí la teniu:

La Heidi és la propietària d’un bar a Berlín, que va poder comprar amb un préstec bancari. Com és natural, vol augmentar les vendes, i decideix permetre que els seus clients, la majoria dels quals són alcohòlics en atur, beguin avui i paguin un altre dia. Va anotant en un quadern tot el que consumeixen cadascun dels seus clients. Aquesta és una manera com una altra qualsevol de concedir préstecs.

Nota: Però en realitat, no li entra a caixa cap diner físic.

Molt aviat, gràcies al boca a boca, el bar de la Heidi es comença a omplir de més clients.
Com que els seus clients no han de pagar a l’instant, la Heidi decideix augmentar els beneficis pujant el preu de la cervesa i del vi, que són les begudes que els seus clients consumeixen en major quantitat. El marge de beneficis augmenta vertiginosament.

Nota: Però en realitat, és un marge de beneficis virtual, fictici, la caixa segueix estant buida d’ingressos comptants.

Un empleat del banc més proper, molt emprenedor, i que treballa de director a la secció de servei al client, s’adona que els deutes dels clients del bar són actius d’alt valor, i decideix augmentar la quantitat del préstec a la Heidi . L’empleat del banc no veu cap raó per preocupar-se, ja que el préstec bancari té com a base per a la seva devolució els deutes dels clients del bar.

Nota: Aneu enxampant la dimensió del castell de cartes?

A les oficines del banc els directius converteixen aquests actius bancaris en "beguda-bons", "alcohol-bons" i "vomita-bons" bancaris. Aquests bons passen a comercialitzar-se i a canviar de mans en el mercat financer internacional. Ningú comprèn en realitat què signifiquen els noms tan rars d’aquests bons; tampoc entenen quina garantia tenen aquests bons, ni tan sols si tenen alguna garantia o no. Però com que els preus segueixen pujant constantment, el valor dels bons puja també constantment.

Nota: El castell de cartes creix i creix i no para de créixer, però tot és mentida, no hi ha al darrere cap solidesa monetària que ho sustenti. Tot són "bons", és a dir, paperets que "representen" tenir valor sempre que el castell de cartes se sostingui.

No obstant això, encara que els preus segueixen pujant, un dia un assessor de riscos financers que treballa en el mateix banc (assessor al qual, per cert, acomiaden aviat a causa del seu pessimisme) decideix que ha arribat el moment de demanar a la Heidi el pagament del seu préstec bancari, i la Heidi, al seu torn, exigeix ​​als seus clients el pagament dels deutes contrets amb el bar.
Però, és clar, els clients no poden pagar els deutes.

Nota: ¡¡¡Perquè segueixen sense tenir ni un cèntim! Han pogut beure cada dia al bar perquè "es comprometien" a pagar els seus deutes, però el diner físic no existeix.

La Heidi no pot tornar els seus préstecs bancaris i entra en fallida.

Nota: I la Heidi perd al bar.

Els "beguda-bons" i els "alcohol-bons" pateixen una caiguda d’un 95% del seu valor. Els "vomito-bons" van lleugerament millor, ja que només cauen un 80%.
Les companyies que proveeixen al bar de Heidi, que li van donar llargs terminis per als pagaments i que també van adquirir bons quan el seu preu va començar a pujar, es troben en una situació inèdita. El proveïdor de vins entra en fallida, i el proveïdor de cervesa ha de vendre el negoci a una altra companyia de la competència.

Nota: Perquè els proveïdors de vins i cerveses també li fiaven a la Heidi, creient que estaven segurs que cobrarien amb escreix al cap del temps. Com que no han pogut cobrar, donat que els diners no existeixen, el deute de la Heidi se’ls ha menjat a ells.

l el govern intervé per salvar el banc, després de converses entre el president del govern i els líders dels altres partits polítics.
Per poder finançar el rescat del banc, el govern introdueix un nou impost molt elevat que pagaran els abstemis.

Nota: Que és el que de veritat ha passat?. Senzillament: que amb els impostos dels ciutadans innocents, els governs han tapat el forat financer creat per l’estupidesa dels bancs.

No hi ha resposta

03 nov. 2011


El tot o res

Classificat com a ECONOMIA,POLÍTICA

M’agrada passejar-me pels alguns blogs amics (que llegeixo quasi religiosament); m’agrada escoltar les tertúlies d’algunes ràdios (altres, no les considero prou serioses); m’agrada llegir diaris i revistes que parlin de temes actuals… Tot plegat perquè m’agrada estar al dia de les qüestions d’actualitat i aprendre una mica de qui considero que en saben prou de les coses com per poder opinar amb criteri. Doncs, tot i això, hi han alguns temes dels quals no en trec l’aigua clara perquè escolto o llegeixo coses tan variades i tan contradictòries que jo, pobre de mi, no sóc capaç de desxifrar. En altres temes sí que hi veig una unanimitat tant aclaparadora que ja ni fa falta pensar-hi gens ni mica perquè ja sabem que les coses transcorreran tal com tothom prediu.

Però el que em fa més ràbia és el desconcert en què s’ha establert Europa en aquests darrers temps sense que ningú fos  capaç de preveure -encara que només fos una mica- el està passant. Alguns preveien la crisi, però ni la preveien tan grossa ni preveien aquest guirigall en que estan ficats els principals països i el cul de sac on han portat als pobres ciutadans més pobres i desfavorits d’alguns d’aquests països.

Grècia és la primera en pagar el pato (però, esperem-nos, que darrere vindran més països). Estan tan escanyats i veuen el precipici tan a prop que Papandreu planteja una d’aquelles jugades que fan als casinos els jugadors que veuen que ho perden tot: jugar al tot o res i plantejar un referèndum que s’ha vist obligat a desconvocar immediatament per les pressions dels “grans”. És per això que la majoria d’ells van decidir activar-se en els star slots games, ja que no poden controlar-se quan estan al casino terrestre, ja sigui guanyant o perdent diners, no poden deixar de jugar i continuar jugant fins perdre tot. La jugada de Papandreu era de tan alt risc, que de sortir malament no només deixaria a Grècia fora de l’Eurozona, sinó que podria generar un efecte dòmino que comenci per Itàlia i Espanya, acabant potser amb la desaparició de la moneda única. I això no ho poden permetre, de moment. Una aposta temerària. Una aposta de persona desesperada. Però una aposta que segurament que no portarà enlloc, segons diuen alguns entesos perquè Grècia ja no pot pagar ni els interessos del deute.

I doncs, què s’ha de fer? Pel que sembla ningú ho sap. Potser la única sortida serà invoca els déus de l’ Olimp per tal de que donin alguna idea. Però no hi ha mal que per bé no vingui  -com diu el refrany- i aquesta situació tan extrema farà que Europa s’adoni que no pot romandre en aquest estadi intermedi: o avança cap a una economia totalment unificada, o l’Eurozona es comença a ensorrar com un castell de cartes. Veurem ben aviat cap on tirarem…

I, entretant, aquí començarem una campanya electoral que es preveu bruta i enverinada, on un tal Rubalcaba també haurà de jugar al tot o res si no vol perdre per golejada. I jo em pregunto: i davant d’aquest perill tan gran que suposa per Catalunya una majoria absoluta del PP els partits catalans no tenen res a dir o a fer? Continuaran comportant-se com gat i gos? No podrien anar una mica junts per poder parar -almenys una mica- el cop a Madrid?

No hi ha resposta

29 set. 2011


Estalviem?

Classificat com a Crisi,ECONOMIA,POLÍTICA

Algú deia que portar un país és, més o menys, com portar una casa: s’han d’equilibrar les entrades i les sortides i, si és possible, tenir sempre un raconet pel que pugui passar. Hi estic totalment d’acord i, si ens creguéssim aquest principi de sentit comú, aniríem molt millor.

Potser ara estem vivim una situació excepcional perquè s’ha ajuntat la crisi provocada (i prou previsible si no haguéssim tancat els ulls a la realitat) amb el malbaratament de recursos que hem fet estirant més el braç que la màniga. Ara ens tocarà patir però uns anys, però ens em podem sortir si els governants posen una mica de sentit comú a les coses.

Gastar? Sí, l’imprescindible. Estalviar? Tot el que puguem i més. Evitar situacions similars en el futur? És clar que sí. No podem seguir el ritme que portàvem en cap sentit, pel nostre propi bé i pel bé de la humanitat sencera. Compartir? Segurament que haurem d’aprendre a compartir i els que tenen més hauran de començar a ajudar (voluntàriament o obligats) als que no tenen tant. Les futures lleis hauran d’anar per aquest camí.

Corre per la xarxa un text que ja m’ha arribat vàries vegades i que ahir el vaig rebre altre cop. M’hi vaig parar una estona. I vaig pensar que no seria una mala idea començar-lo a posar en pràctica.

El text ens proposa estalviar més de 45.000 milions d’euros sense massa esforça esforç i seria una cosa històrica i revolucionària. Jo no m’he parat a comptar ni tampoc sabria fer-ho. Per tant, el que diu aquest text ho deixo en consideració dels que en sapigueu més i ja em direu si és veritat el que diu i si és possible. Diu que AMB LA MEITAT de 45.000 milions, s’acabaria LA CRISI A ESPANYA.

Què passaria si en les eleccions del 20 de novembre -per al Govern- en obrir les urnes apareguessin buits tots els sobres dels vots per al senat? La interpretació lògica seria que els espanyols ¡no volem senadors! i, per tant, desapareixeria i ens estalviaríem l’innecessari Senat.

L’escriu ens proposa APUNTAR-NOS A LA IDEA i fer com NORUEGA, SUÈCIA, ​​DINAMARCA, QUE NO TENEN SENAT.

Amb la papereta del Senat en blanc es podrà ELIMINAR EL SENAT, ja que, si no surt cap nom triat, no podran nomenar  cap senador.

NORUEGA, SUÈCIA, ​​DINAMARCA, NO TENEN SENAT, ALEMANYA NOMÉS 100 SENADORS.
EEUU UN SENADOR PER CADA ESTAT.

ELS GRANS TEÒRICS DEL DRET INTERNACIONAL I CONSTITUCIONAL OPINEN QUE ÉS UNA CAMBRA INNECESSÀRIA, PRESCINDIBLE I QUE ESTÀ EN EXTINCIÓ,
Seria bonic que fóssim els primers a extingir-lo amb el vot i sense despeses afegides.

PER QUÈ HEM DE MANTENIR 260 SENADORS? D’aquesta manera estalviarem 3500 MILIONS D’EUROS CADA ANY.

El text proposa ELIMINAR LA PENSIÓ VITALÍCIA DE TOTS ELS DIPUTATS, SENADORS I ALTRES "PARES DE LA PÀTRIA".
ELIMINAR A TOTS els diplomàtics excepte un ambaixador i un cònsol a cada país. (No és possible que gastem en això més que Alemanya i el Regne Unit).

Amb això, i amb rebaixar un 30% les partides 4, 6 i 7 dels PRESSUPOSTOS GENERALS DE L’ESTAT (Transferències a sindicats, partits polítics, fundacions opaques i diversos)
s’estalviarien més de 45.000 milions d’euros i no caldria tocar les pensions ni els sous dels funcionaris, com tampoc caldria retallar 6.000 milions d’euros en inversió pública.

AMB LA MEITAT DELS DINERS QUE L’ESTAT estalviaria AMB AQUESTES MESURES, s’acabaria LA CRISI A ESPANYA.
Hauríem de fer entre tots que canviés la llei electoral i fer que la democràcia sigui més participativa, on la nostra opinió -la dels ciutadans- sigui qui governi, no una papereta cada quatre anys i que facin amb ella el que vulguin sense donar comptes ni explicacions. D’alguna manera els anomenats INDIGNATS ja han començat a fer camí cap aquí… Ara potser caldria afegir-se a la comitiva i tant de bo s’hi posés algú al davant, si fos un partit polític potser millor.

Cal que espavilem d’una vegada! No podem seguir adormits i ensopits! SI HI ESTÀS D’ACORD, dóna-li la màxima difusió.

No hi ha resposta

14 març 2011


Socialitzar només les pèrdues i mai els guanys

Classificat com a ECONOMIA,Ètica i Moral,POLÍTICA

Sempre em pregunto qui fa les lleis. Vull dir: qui hi ha darrere dels que fan les lleis? Quin tipus de pressions reben els nostres polítics? De tant en tant, s’explica alguna cosa i surt als diaris que algú ha cobrat de sota mà o ha fet algun “xanxullo”. Però poques vegades surt el que de veritat importa.Els llestos de sempre quasi sempre surten impunes.

Com és que, quan l’economia anava bé, ningú mirava prim. Bancs i caixes guanyaven muntanyes de diners i ningú els demanava comptes. Tot valia. I els clients no en participàvem gens d’aquesta bonança. Com a màxim, t’oferien diners sense gaires avals i fent la vista ben grossa. Controls? Ni un. Devien pensar que algú altre enterraria el darrer…

Les empreses que es dedicaven al totxo van omplir-se les butxaques fent tot tipus de disbarats. Van estirar més el braç que la màniga. Amb quatre dies es feien rics. Quan tenien els diners desapareixien. I ara que tothom s’espavili com pugui.

I així podríem anar explicant com els especuladors han fet l’agost durant una colla d’anys. Capten a interessos baixos i presten a interessos alts. I així i tot, ara demanen ajuda al Govern. I l’ajuda consisteix en pagar entre tots allò que han fet malament només uns quants. Mai se socialitzen els guanys sinó que només se socialitzen les pèrdues.

Qui ha d’intervenir? Se suposa que l’Estat, fent lleis que no permetin certs abusos. On són aquestes lleis? Es fan complir? Fins quan se seguirà amb la mala pràctica de finançar indústries i sectors que se sap que fracassaran. Premiar el fracàs, subvencionar sense sentit i seguir donant a tort i a dret pals de cec no porta enlloc.

Com pot seguir tenint confiança el ciutadà quan veu aquestes coses. Aquí, no només no hi ha ètica. Tampoc hi ha estètica.

No hi ha resposta

08 gen. 2011


Lligats de mans i peus

Classificat com a Crisi,ECONOMIA

Passades les festes nadalenques tornem a la crua realitat de cada dia i ens trobarem de patac amb la llarga costa amunt d’un mes de gener que serà cruel perquè ens trobarem amb apujades generalitzades dels productes que més fem servir. Ens en recordarem prou d’aquest més de Gener!

Ens han anunciat que, quan farem ús de la sanitat pública, ens donaran la factura del que costaria la nostra visita, la nostra operació o la nostra estada a l’hospital. Potser no està malament del tot aquesta innovació. Però a mi em sembla que és malaguanyat el paper, malaguanyada la tinta, malaguanyat temps que passaran les impressores imprimint-ho i malaguanyat el temps que passaran els funcionaris fent tota aquesta feina…

Perquè el problema no és tant si gastem més o menys en la cosa mèdica (que es gasta molt, certament), sinó en com estem lligats de mans i peus els catalans amb el dèficit fiscal que arrosseguem i que, pel que s’ha vist, els Reis Mags d’Orient no han tingut el bon gust d’arreglar-nos.

Llegia aquest matí un article d’en CARLES BOIX  (catedràtic de ciència política i afers públics a Princeton University. La seva recerca i docència se centren en les àrees d’economia política i política comparada) que el problema que tenim no és només de tresoreria (que també ho és). El problema no és que la Conselleria d’Economia hagi anunciat aquesta setmana que la Generalitat té un dèficit de 7.200 milions d’euros o el 3,6% del PIB català. El problema no és tampoc que l’única solució passi per eliminar 4.600 milions d’euros dels pressupostos públics, és a dir, una setena part de tota la despesa directa de la Generalitat o, en altres termes, un 2,5% del PIB català (cosa no impossible, però molt difícil, segons diuen els entesos).

El problema real és com s’arregla el dèficit fiscal. Segons Boix “El problema fiscal de Catalunya és, més enllà de la gestió més o menys encertada de la fiscalitat per part del govern anterior, la conseqüència directa de l’estructura pressupostària existent a l’Estat”… “L’Estat de les autonomies ha descentralitzat la gestió quotidiana de molts serveis però ha mantingut un sistema de “solidaritat” que deixa sense recursos suficients Catalunya, País Valencià i Illes Balears”.”Aquesta situació obliga els governs d’aquestes regions a endeutar-se per fer front a una demanda de serveis socials, sanitaris i educatius inflexible”.

Per tant, el problema no és només de tresoreria sinó que l’escanyament actual té un responsable directe: un sistema fiscal que atenta als interessos de Catalunya, que lliga aquest país de cap a peus, i que cal trencar.

5 respostes

14 des. 2010


No seria hora d’acabar amb el PER?

Classificat com a Crisi,ECONOMIA

El “Plan de Empleo Rural , conegut popularment com el PER, va néixer el 1984 de la mà del Govern socialista presidit per Felipe González. En principi aquest subsidi estatal era destinat als agricultors extremenys i andalusos que no podien treballar de forma continuada durant l’any.

Els subsidis agrícoles -vigents 25 anys després en el camp andalús i extremeny- van néixer amb el pretext de fomentar l’ocupació agrícola, generar llocs de treball i, en definitiva, crear riquesa per evitar l’exili de milers de treballadors.

Quin ha estat el resultat? Què s’ha aconseguit? S’ha aconseguit que Andalusia i Extremadura segueixen ostentant el vergonyós honor de liderar les regions més pobres d’Espanya i les taxes més elevades de desocupació.  El PER només ha servit per comprar el vot socialista amb el que s’enriqueixen centenars de càrrecs polítics de les dues regions. De fet, el pla es va convertir des del seu naixement en un brou de cultiu idoni per fomentar la corrupció i mantenir en la inactivitat i en el mercat negre a milers de jornalers. A Andalusia és comú comprar “peonadas” i fer mil tripijocs per poder viure tot l’any treballant només un mes.

Té sentit seguir així? És just i equitatiu que uns se’n puguin aprofitar i altres no? Posats a subvencionar potser caldria pensar en subvencionar altres activitats més productives. I si ens ho subvencionessin des de fora, millor encara!

Amb aquesta manera de pensar mai sortirem de la crisi perquè els governs segueixen amb la mentalitat antiga que deia: “¡Qué inventen ellos!”. I així anem….

No hi ha resposta

19 nov. 2010


Un mal negoci

Classificat com a España

Gràcies FARO per il·lustar tant bé la realitat!

I, a continuació, us deixo un text interessant. No sé si les xifres són totes exactes. Però la maror de fons que retrata sí que ho és. Us el deixo en castellà, tal com va sortir a La Vanguardia. Ara que venen eleccions farem bé de llegir-ho i pensar-ho.

Un mal negocio
La Vanguardia
David García | 03/08/2010 – 10:32 horas
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.
Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.
Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.
Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?
Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?
Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?
Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del suleitmotiv nacional.

2 respostes

15 nov. 2010


Qui s’estreny el cinturó?

Classificat com a ECONOMIA,SOCIETAT

“Estrènyer-se el cinturó” és la frase que en primer lloc els ve a la boca a alguns dels polítics que manen. Estaria bé si tots ens l’estrenyéssim. Però em sembla que no és així i sempre toca als mateixos.

Ara han apujat els impostos amb l’excusa que Espanya té els impostos més baixos de tota la U.E. Suposo que no han mirat prou bé els salaris que tenim, perquè si ho haguessin fet potser haurien de callar. Perquè si mirem el salari mínim interprofessional fixat per Eurostat per al 2010 veurem que és el següent als diferents països:

Luxemburg 1.610 €
Irlanda 1.462 €
Holanda 1.357 €
Bèlgica 1.336 €
França 1.321 €
Gran Bretanya 1.148 €
Grècia 681 €
España 600 €
Portugal 497 €
Polònia 334 €
Romania 137 €
Bulgària 112 €

Altres dades a tenir en compte:

Mantenim, entre tots, a prop de 2.000 diputats i senadors (comptant els eurodiputats espanyols). "Xina" en té 2.900 aproximadament. (Sobren les paraules).

Tenim un parc mòbil al servei dels polítics de 35.000 vehicles. I no pas dels barats: L’Audi A8, el Volkswagen Phaeton, el Lexus GS-450 i els Mercedes són els models preferits pels nostres polítics. Espanya en té tants com el Japó. I encara que pugui sonar a broma, el segueixen de prop els dos països europeus més afectats per la recessió: Grècia i Portugal.

D’això se’n diu estrènyer-se el cinturó? El primer que se li ha acudit a un govern socialista (que es diu d’esquerres "sic"), per pal.liar el dèficit ha estat atracar als vells congelant les seves pensions, cosa que en el seu discurs en arribar al poder vehementment va dir que no faria.

Per què no es retallen les despeses supèrflues?; per què no se suprimeixen ministeris que ja no tenen sentit quan les transferències ja han estat fetes?; per què no se suprimeixen els 600 assessors del Sr Zapatero?(que voldríem saber què assessoren..) Per què els ministres van a Brussel·les en tres avions militars el mateix dia com una vegada va passar?

En aquesta campanya electoral que tenim sentirem moltes promeses. Un munt. Algunes de ben inconcretes i altres irrealitzables. O promeses de coses que no depenen de nosaltres sinó que depenen de Madrid (l’excusa perfecta per no complir-les). La gran promesa que ens haurien de fer hauria de ser la de reduir despeses urgentment i dir-nos exactament en què. Suposo que poden concretar i suposo que ho poden fer. Si és que en tenen ganes, és clar.

No hi ha resposta

27 març 2009


El preu del menjar

Classificat com a Crisi

En les últimes setmanes, els preus internacionals del menjar han tornat a baixar a nivells "normals" després d’estar pels núvols una bona colla de mesos. Però la  FAO, amb motiu del Dia Mundial de l’Alimentació insisteix que la fam al món continua creixent. Aquesta potser és una crisi que no fa tants titulars com la financera o la del petroli, però és la més cruel, perquè la vida de moltes persones està en risc.

Aquesta reflexió me la faig a partir d’una notícia que vaig escoltar fa uns dies: un restaurant de Barcelona ha decidit treure el preu del menú. Tothom qui vulgui podrà anar a menjar i, a l’hora de pagar, se’ls portarà un sobre on cadascú podrà posar-hi el que vulgui. El propietari deia que fins ara no estava pas descontent dels resultats.

Perquè caldria preguntar-nos: és necessari seguir pagant tant pels dinars o sopars que es fan a molts restaurants? Els preus no són realment abusius, si mirem els preus de les matèries primeres? Cal que el primer món gastem tant em menjar mentre els altres móns es moren de gana? Parlem de crisi: però sabrem adaptar la nostra vida a la crisi?

Hom no sap el que és passar gana fins que un dia en passa. Hom no sap el que és anar a peu fins que un dia es queda sense cotxe. Hom no sap que és la crisi fins que es queda sense feina i la seva vida canvia totalment.

Seguim vivint per damunt de les nostres possibilitats en quasi tots els terrenys i encara no ens en hem adonat. L’home, a diferència dels animals, menja fins afartar-se. Menja sense gana. Llença el menjar, el crema, el destrueix per raons de mercat. Això jo no ho he acabat d’entendre mai, encara que m’ho han explicat. Com no entenc que d’una ampolla de vi se’n pugui pagar 1000 euros. Em moriré sense entendre-ho.

Tan animals que seguim essent en tantes coses i aquesta característica d’ells, tan bona i que hauríem d’haver conservat, resulta que l’hem abandonada. Potser haurem d’aprendre de nou dels animals!

 

Etiquetes de Technorati: Menjar,Economia,Crisi

No hi ha resposta

08 març 2009


“Si el ruc porta picarol, la somera també en vol”

Classificat com a Crisi,POLÍTICA

Aquesta dita catalana l’hauríem de tenir present en aquests moments de crisi generalitzada. Es parla molt de la crisi però em sembla que ningú sap ben bé què en sortirà de tot plegat. Tot dependrà de com es comportin els grans països després que s’injectin diners fresquets a les seves economies.

Aquests dies he llegit opinions de tots els gustos i de gent que, en principi, sembla seriosa. Però ja sabem que els economistes només encerten allò que ja ha passat. Més o menys com tothom…

Però si alguna cosa veig en comú en tots ells és que de la crisi se’n sortirà poc a poc. Que no s’arranjaran les coses d’un dia per un altre. Que durarà una colla d’anys i que els grans països seran la màquina de tren que estiri els demés. I algú diu que possiblement hi hagi alguna màquina nova estirant l’economia mundial. O sigui, que sortiran alguns països reforçats i segurament que seran ells qui liderin una nova economia.

Com deia abans, tot plegat són opinions i, de fet, en aquests moments ningú sap ben bé què en sortirà de tot plegat.

Per tant, penso que és un moment adequat de pensar la dita catalana que poso de títol: són moments per no voler-ho tot, per no demanar-ho tot, per no fer projectes faraònics. Són moments de treballar com les formigues. Poc a poc i bona lletra. Fent feina menuda. Aprofitant el que tenim. No sentir enveja dels que tenen més.

Però també són bons moments per a pensar què som, què és el que tenim, com ho podem aprofitar millor, quins plans de futur són possibles. Per això necessitem líders que marquin camí. I ho dic, sobretot, per Catalunya que està immersa en la incertesa i sense cap líder al davant que marqui camins.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

2 respostes

26 des. 2008


Obriu els paraigües: caurà pedra grossa.

Classificat com a Catalunya,Crisi,POLÍTICA

S’està preparant tormenta. Tot fa olorar que les coses vénen maldades. Ens podem equivocar, però tothom, menys el PSC-PSOE (més PSOE que PSC), tenen poques paraules d’esperança i optimisme. Tot anirà bé, segons ells i Catalunya sortirà afavorida; Zapatero complirà la seva paraula (jajaja…) i tot seran flors i violes.

Però el que se’ns atansa és tota una altra cosa. El xàfec serà gros, segons comenta la resta del món assenyat i lúcid. I és que no hi ha motius que ens puguin fer pensar el contrari. Vegem:

-El diner ha desaparegut. Els que en tenen, l’amaguen i els que no en tenen no en troben per enlloc. El mercats estan parats del tot i seguiran parats una bona temporada. Quant Bancs aniran tancant?…

-L’Estatut sortirà més pelat que una gallina abans d’anar cap a l’olla. Ja podem preparar plans A,B, C i D…. que no hi haurà res a fer per contestar amb una mica de dignitat a un Tribunal que de constitucional no en té res. En podrien dir Tribunal Polític, que seria més exacte. I com a bona “voz de su amo” i com a bons tutors de lo “ejpañol” de la “unidad de España” donaran café para todos i ben descafeïnat per tal de que no ens faci mal i no ens posi nerviosos. Heu vist que satisfets n’han sortit de la Moncloa una tal Aguirre, un tal Camps i genteta d’aquest tipus?.

-Ara no tenim una RENFE que funcioni ni la tindrem. Com que no hi ha diners, no hi haurà RENFE, ni Rodalies ni res de res. Condemnats a anar en bici, a peu o en cotxe particular (caldrà aprofitar-ho ara que la gasolina és barata i abans de que es tripliqui el preu, cosa que passarà aviat, diu algú…)

-Tindrem un gran aeroport a Barcelona però mig buit. Com que no tindrem vols internacionals, la meitat de l’aeroport no servirà de res. L’economista Tremosa “dixit”. I els catalans que vagin demanant un aeroport internacional amb cara i ulls que a les Castilles ni se n’assabenten ni se’n volen assabentar per cuidar els propis interessos de Barajas.

-El finançament de Catalunya  ja us podeu imaginar el que serà. De bon principi pinten bastos perquè és el pitjor moment de la història i, és clar, no ens podran donar ni la meitat del que ens mereixem per justícia i necessitem si no volem ser un vagó de cua. Ara ja no sm locomotora ni res. Som el vagó del carbó per seguir alimentant unes altres locomotores.

-I la llengua, i la cultura. I les ajudes socials que ja no arribaran a temps per a molts vells, i la sanitat i les empreses que tancaran, i la gent que quedarà sense feina, i els emigrants que es tornaran conflictius quan no puguin ni menjar ni tornar al seu país….

-Internacionalment, Catalunya és desconeguda i maltractada (tema Seleccions esportives) i ningú la defensa ni diu res. Al contrari, és Ejpaña mateixa qui posa pals a la roda a tot arreu on puguem aixecar una mica el cap.

Podríem anar seguint una bona estona. Ens esperen problemes grans i governs petits. El PSC no ha estat a l’alçada , ni hi està i no cal pas esperar que hi estigui. ERC està fent el ridícul, un dia sí i l’altre també llepant el cul de qui mana. La facció més digna ha de callar, de moment.

Ja podem obrir el paraigües que caurà una pedregada que ens matarà si no ens aixopluguem aviat. D’aquí a pocs dies començarem a veure-ho i ja no pararem per una bona temporada.

Mala manera de començar l’any!

Etiquetes de Technorati: ,,,

Una resposta fins a ara

20 nov. 2008


Xavier Sala i Martín: “Meritissimus cum laude”

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA


Acabo de llegir un article de Sala i Martín, en aquest mateix diari, titulat “Avergonyit”. Si li hagués de posar nota, li posaria un 10 rodó.

El trobo perfecte. Perfecte perquè rebat, un a un, tots els punts de l’acusació pública que ens feia un diari no fa massa dies. El que s’havia d’haver fet des del Govern -si s’havia de fer alguna cosa- era el que ha fet el professor: defensar-se amb arguments. Opinió tothom en pot tenir. Raó, només en tenen els que tenen arguments vàlids. Jo puc opinar sobre química o meteorologia i dir tants disbarats com vulgui. Com que no en sé un borrall d’aquests temes, puc dir mil tonteries, dir que és la meva opinió i quedar tan ample. Però si algú que en sap em fa explicar aquesta opinió, faré el ridícul.

Per tant, considero que, amb tants arguments com tenim, no els hem fet servir. No hem sabut defensar-nos. La Generalitat tenia prou gent preparada per a posar les coses al seu lloc. Aquest article s’hauria d’enviar al diari. Professors, tècnics, especialistes en mil matèries haurien de parlar més i millor. Sala i Martín serà discutible en moltes coses (segur que en les jaquetes de colors ho és….) però no ho serà en el fet de que parla “clar i català”. A Sala i Martín se l’entén. Sap divulgar. I, a més d’opinió, té raons.

I, el que és més important: TË RAÓ. Ara només cal que, persones com ell ho facin saber. A diaris, a revistes. On sigui. S’ha de fer saber que la veritat no és aquella que la COPE, EL Mundo, The Economist, Ciutadans, etc volen imposar. La veritat és una altra ben diferent. La veritat és la que exposa en Sala i Martín.

No hi ha resposta

08 oct. 2008


Els meus milers d’euros.

Classificat com a ECONOMIA

He anat al banc i he volgut treure els milers d’ euros que em guarden.Sabeu que no me’ls han volgut donar?

Tot han estat excuses: que si avui no els tenim; que si els necessitem per poder-los deixar a altra gent i així poder seguir fent més calers; que  si torna demà que potser te’n podrem donar algun…

Els bancs. Ai els bancs! Resulta que quan tot va bé  et prometen l’oro i el moro, però quan les coses comencen a pintar malament tot són bones paraules i promeses que mai no es compleixen.Què ho fa que els tinguem tant poca confiança en moments difícils?Perquè han de garantir coses que per si mateixes ja haurien d’estar garantides? Si els meus diners són meus, perquè no me’ls donen. A l’Argentina es va fer famós el “corralito”. Si ens descuidem, encara hi haurà “corralito” aquí… Veurem com pintaran les coses. Però , de moment, pinten fosques….

Sort que quasi no n’hi tinc de diners…. Allò del començament ha estat un somni que m’ha durat un parell de minuts.

No hi ha resposta