Arxiu per a 'Església' Categories

13 febr. 2020


EL NOM NOVELL

Classificat com a Pere Casaldàliga,Poesia

Aprofitant que ara tinc més temps, estic rellegint llibres antics. Alguns d’ells -no gaires- m’han acompanyat durant anys i han fet molts quilòmetres amb mi. Quan els miro tan ben arrenglerats a la meva biblioteca m’entra certa nostàlgia i sembla que em diuen que els torni a agafar perquè encara tenen moltes coses a dir-me. Alguns llibres no te’ls acabes, tot i ser vells i que se’l nota molt en el color esgrogueït de les pàgines, en les desgastades cobertes i en els desllomats lloms d’anys de brega. Alguns comencen a ser vells com jo, tot i que mantenen un esperit ben jove. Tot rellegint-los, ressonen dins meu paraules i conceptes que m’han ajudat a viure i a creure d’una determinada manera i que encara m’ajuden a seguir vivint i creient més o menys com sempre.

Un d’aquests llibres que estic rellegint és el del bisbe Pere Casaldàliga «Yo creo en la justicia y en la esperanza», que porta data del 1975. Mentre el vaig llegint anoto frases, les repenso y m’adono com d’actuals són encara. La lluita que ell portava a favor dels «posseiros», dels sense terra, dels indígenes, dels peons esclavitzats per terratinents sense escrúpols i dels més desfavorits al Brasil en aquells anys, segueix sent ben actual amb un fanàtic Bolsonaro que mira de destruir tot el que hagi pogut fer pels més desfavorits el Partit dels Treballadors de Lula que, tot i fer algunes coses mal fetes, va fer-ne moltes més de bones.

A la pàgina 94 del llibre m’he trobat amb un poema del bisbe Pere que no m’he pogut estar de copiar i que us l’ofereixo. Es titula «El nom novell», que va néixer com diu ell mateix «processat per la justícia, bo i escrivint a la mare» i que diu així:

EL NOM NOVELL

Plor i silenci i crit,

és la paraula que m’omple ara

la boca i l’esperit.

Que mai encara

jo no havia arribat

a entendre, mare:

la lli-ber-tat!

(Amb tots els que lluitaren i moriren per Ella;

amb tots els qui la varen cantar i patir i somniar…

jo la canto i la pateixo

i la gaudeixo, una mica

la lliure Llibertat!

Aquella, vull dir, mare, tota plena

amb que el Crist ens va lliurar.)

Si em bategeu un altre cop, un dia,

amb l’aigua dels sanglots i la memòria,

amb el foc de la mort i de la Glòria…:

digueu a Déu i al món

que m’heu posat

el nom

de Pere-Llibertat!

————————————————-

I per acabar, informar-vos que, amb motiu dels seus 90 anys (ara ja en té 92), es va crear un nou portal online amb tota la seva bibliografia, disponible per tot el públic i per a la seva descàrrega gratuïta, per sol·licitud expressa d’en Pere. Llibres, articles, poemes i molts més continguts de l’autor s’estan pujant al portal, per tal que tota la seva obra quedi amb accés garantit per a unes quantes dècades, fins i tot quan ja no estiguem aquí.

Accedir-hi és molt fàcil: Tots els continguts estan emmagatzemats en la plataforma Academia.edu i Pere Casaldàliga hi te el seu propi espai. Pots veure els documents, descarregar-los, comentar-los online amb altres usuaris, fer-te seguidor del portal (FOLLOW – SEGUIR) i rebre notificacions. Fes una ullada a la biblioteca online d’en Pere AQUI.

José María Concepción Rodríguez
Administrador de Obra y archivo
Biblioteca Online Pedro Casaldáliga

 

No hi ha resposta

28 set. 2019


S’HA MORT MOSSÈN TRONXO

Classificat com a Església,Josep Maria Ballarín

S’ha mort Mossèn Ramon Maria Anglerill, rector de Gósol, un gran amic de Mossèn Ballarín i un d’aquells rectors en qui es va inspirar per crear el personatge de MOSSÈN TRONXO, segurament el llibre més popular de Mossèn Ballarín. De totes maneres -i si hem de ser sincers-, Mossèn Tronxo no és una sola persona, sinó que són tot el munt de capellans que hi havia escampats (cada cop en queden menys) per tants i tants poblets petits d’aquests mons de Déu. En el pròleg del llibre ja ens ho fa saber: «Al padrí Soques, al Ramon Maria, als meus antics deixebles que volten el greny, a tots els qui, com ells, encara són de la mena. La més bella, pobra i santa, fidel, silenciosa i oculta que ha donat l’església. Els rectors del tronxo».

Mossèn Ramon és un d’aquests representants dels rectors de pagès, d’aquests personatges arrelats tan profundament al terròs que s’hi han quedat servint fidelment fins a la seva mort a tothom que trobaven al seu camí. Ja ho diu a la primera frase del llibre: «No volia acabar els torrons sense un homenatge al rector de pagès». Mossèn Ballarín reconeixia que «no en sóc de mena, he vingut al tronxo de lluny, però els companys del rostoll m’han fet dels seus. Des d’aquell dia. De quan un veí de curs em deixava els llibres de la carrera perquè jo no tenia quartos per comprar-me’ls. AQUESTA TE LA DEVIA, RAMON».

Aquest bon home que s’acaba de morir, i que s’havia deixat feia anys una llarga barba de patriarca bíblic que el caracteritzava, resulta que deixava els llibres al seu company de la mateixa manera que després s’asseia al cafè del poble a fer la botifarra com un més del poble i deixant poc a poc la seva vida per aquells camins de muntanya, anant de parròquia en parròquia i servint tothom, sense cap distinció de persones i de forma callada i silenciosa. Per això mateix era tan estimat i per això mateix el 2012 Gósol va fer-li un homenatge amb motiu dels seus 50 anys de sacerdoci.

I com ell, es van morint poc a poc aquesta mena de capellans d’espardenya o xiruca, que han aixafat tanta pols i han caminat tants camins que ja se saben els topants de memòria. Els topants de la terra i els topants dels cors de la gent perquè estan totalment arrelats a la terra, a les tradicions i al país i han fet de la seva vida un servei al poble. Uns capellans que es van forjar en uns anys durs de postguerra i en uns seminaris on els cigrons rebotaven de tan poc cuits com eren i el bacallà i la cansalada de donya Urraca era el plat dels pobres en aquells temps. Mossèn Tronxo ens mostra la vida i la manera de fer de tot un tipus de capellans molt característics d’aquells temps i que, a mida que es vagin morint, trobarem molt a faltar. Molts d’ells no necessitaven gaire teologia ni llatí, ni encícliques per arribar a la gent i mostrar l’amor incondicional de Jesús pels més humils. Com deia el professor Roca Ricart en una crítica que feia al llibre Mossèn tronxo, «aquesta mena de capellans no entenen de política ni d’economia, però coneixen a la perfecció la gent i els seus problemes perquè connecten plenament amb ella. Coneixen la terra i les persones que la treballen com ningú no es pot ni imaginar. S’estimen cada arbre, cada pedra, cada ocell, perquè en ells veuen la grandesa de Déu. No coneixen ni l’enveja ni la malícia i el seu únic pecat és passar les hores de lleure jugant a la “botifarra” amb els veïns, i fins i tot engrescar-se quan no guanyen. A la vegada són capaços de viure una religiositat molt pura -per íntima- mancada de vicis i de prejudicis, d’esquemes i de preceptes. Tenen una concepció tan vitalista de la vida (valga la redundància), que fins i tot són capaços de xarrar amb la Mare de Déu (a la que anomenen mestressa) i amb un escolanet de cartró (el mocós), en un manifest intent de superar la solitud a què de vegades es veuen lligats. Gràcies a la seua fe i al seu temperament, més cívic que místic, atenyen resoldre tota índole d’afers que se’ls presenten, no sols a ells, sinó a qualsevol dels seus parroquians; i inclús als que no ho són. Amb una tal dedicació i una gran senzillesa aconsegueixen guanyar-se l’estima i la confiança de tothom, afecte que es converteix en l’única recompensa que reben per la seua tasca, a banda del treball ben fet. Els actes de mossèn Tronxo ixen del cor.»

Com en sortien els de mossèn Ramon, ben demostrats i testimoniats per tots aquells que els coneixien. Descansi en pau.

 

2 respostes

23 ag. 2019


CASALDÀLIGA I L’ECOTEOLOGIA

Classificat com a Pere Casaldàliga

Aquests dies el món sencer assisteix impertorbable -i com si no anés amb tots nosaltres- a aquest tètric espectacle de la selva brasilera cremant per tots costats. Les notícies ens diuen que el rècord d’incendis amenaça la selva amazònica. Ja no és només la tala indiscriminada d’arbres l’únic perill que amenaça la selva amazònica, al Brasil, un dels pulmons del planeta. Ara s’hi han afegit els incendis a aquest gran desastre. Segons dades oficials, entre gener i les tres primeres setmanes d’agost s’han registrat 71.497 incendis forestals en tot Brasil, el major nombre en set anys, una mica més de la meitat d’ells a l’Amazònia. El nombre d’incendis és un 83% superior al del mateix període de 2018, segons les dades divulgades per l’estatal Institut Nacional d’Investigacions Espacials (INPE, en les seves sigles en portuguès), i recollits per Efe. El INPE comptabilitza els incendis amb l’ajuda d’imatges de satèl·lit. Segons els càlculs de l’organisme, 38.228 d’aquests incendis (el 52,5%) es van detectar en estats de l’Amazònia. L’organització no governamental Institut de Recerca Ambiental de l’Amazònia (IPAM, en les seves sigles en portuguès), associa l’augment d’incendis a la desforestació promoguda pels terratinents, així com als incendis incontrolats de grans ramaders  per desbrossar trams de selva.

Com ja sabeu fa molt anys que llegeixo i segueixo el bisbe Pere Casaldàliga, un bisbe profètic i un dels principals impulsors de la Teologia de l’Alliberament. Ja fa més de 50 anys que va arribar a la regió de São Félix do Araguaia, al Matto Grosso, i una de les primeres coses que va fer en veure la crua realitat va ser comprendre que la lluita contra la injustícia suposava posar-se al costat de les persones empobrides i, per tant, enfrontar-se als rics terratinents. La seva primera carta pastoral es va titular “Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social”. Això, en una regió de selva com aquella, significa donar suport a la petita pagesia, a la població indígena i a la gent que sobrevivia de la pesca als rius, davant dels abusos dels terratinents i, avui dia, de les grans transnacionals del agronegoci. En una paraula: això va ser una acció profètica avançada als temps.

Quan ningú en parlava, ell ja parlava d’ecoteologia, aquesta vessant de la teologia cristiana que sosté que, per viure veritablement el compromís, hem de defensar-nos de l’espoli a la natura i a la gent més desafavorida. Segons les seves pròpies paraules: “Avui en dia, hi ha diferents teologies de l’alliberament. El que s’ha fet és incorporar més explícitament temes, sectors de la societat, de la vida, que abans no eren tan considerats. Han anat sorgint les qüestions associades als indígenes, les dones, l’ecologia, els nens del carrer… Ara, es tracta d’una teologia enriquida per les reivindicacions d’aquests grups emergents i, per això, la Teologia de l’Alliberament ja és molt plural en els seus objectius, sempre dins de la reivindicació de l’alliberament“.

El bisbe Pere fa molts anys que ve denunciant l’estratègia del gran capital brasiler, i per tant, mundial, que fomenta que les classes desfavorides s’enfrontin entre si, oblidant així qui és el veritable enemic. D’aquesta manera, sembla que la lluita per la terra que mantenen els indígenes col·lisionés amb els interessos de la pagesia, de les poblacions descendents dels esclaus, i tots ells, al seu torn, amb l’ambientalisme. I ara, amb el president Bolsonaro, aquestes classes capitalistes dominants han trobat el moment adequat per arrasar la selva, les cultures i els drets dels pobles a cara descoberta i sense remordiments de cap tipus. Fins i tot Bolsonaro ha arribat al súmmum de culpar les ONG de cremar la selva…

El bisbe Pere deia ja fa anys: “Dins d’aquesta visió de globalitat vaig descobrir per fi que el planeta és la nostra única casa. I no hi ha manera de salvar-nos nosaltres si no salvem el planeta. Millor encara: és bo recordar que podem desaparèixer completament els homes i el planeta seguirà. Fins per egoisme, diríem, ara nosaltres només ens salvem si és amb el planeta”.

Els que el coneixen i els que l’han anat a veure al seu terreny expliquen que Casaldàliga s’ha caracteritzat pel compromís i per l’austeritat. Expliquen que mai ha acceptat luxes, ni comoditats tecnològiques que no poguessin utilitzar també les brasileres i brasilers més pobres. Sempre ha viatjat amb autobús, hores i hores, fins i tot dies de viatge per acudir als seus compromisos. Mai en avioneta. Casa seva, sempre amb la porta oberta i acollidora, ha estat una de les últimes de São Félix do Araguaia a tenir nevera. I és que, per Casaldàliga, el consumisme és el gran dimoni del nostre temps. Amb ell, a més de devorar el planeta i emmalaltir-lo amb les nostres escombraries, ens fem còmplices del capitalisme i de la seva crueltat. Si tenim alguna cosa de sobres, li estem robant a algú. “Mentre que creguem que podem tenir tot el que vulguem, no hi ha solució”. “Fins ara el consumisme ha estat vist com un excés de vanitats, que si cal tenir quaranta parells de sabates, dues televisions, etc. Però això és molt més seriós: es consumeixen drets, es consumeixen necessitats. Si hi ha un 20% de persones i famílies que estan en la situació d’estar bé, que viuen en la civilització del benestar, hi ha un 80% que no té el fonamental. El consumisme és capitalista, i tot el dolent que té el capitalisme ho té el consumisme “. D’alguna manera, la seva aposta per viure austerament, de viure amb menys, plasma la proposta ecologista del decreixement. Viure amb menys els que tenim massa, perquè puguin viure millor totes les persones.

El bisbe Pere, somrient i sempre molt afectuós, contagia esperança. “La utopia és filla de l’esperança. I l’esperança és l’ADN de la raça humana. Poden prendre’ns tot menys la fidel esperança, com dic en un poema. Ara bé, ha de ser una esperança creïble, activa, justificable i que actua “.

En els seus 50 anys a São Félix algunes coses han millorat o, almenys, han empitjorat més lentament, gràcies a la seva tasca de denúncia. El bisbe emèrit i les persones amb les que ha format durant tant de temps equip són els més potents agents de transformació social de la zona i estan entre els actors clau de la lluita sociopolítica al Brasil. Per això mateix van estar al capdavant de les primeres denúncies a la dictadura, van recolzar activament el naixement de moviments com el Moviment de Defensa de la Terra. Els seus èxits són patents: “Quan jo vaig venir a Amèrica Llatina els negres, en la seva immensa majoria, no es reconeixien com a tals. Fins i tot, s’estiraven els cabells perquè no semblessin cabells de negre. Ara estan recuperant el seu orgull, la seva identitat. Una cosa semblant ha passat amb la població indígena. Quan vaig arribar al Brasil es deia que hi havia 150.000 indis, mentre avui hi ha un milió. En aquesta regió, per exemple, els indígenes tapirapé van reconquerir el seu territori, els karajá han reconquistat una part dels seus territoris, els xavante també … i tot això té esperit de Teologia de l’Alliberament”. I això, a més de fer justícia, té molt a veure amb la conservació de les últimes restes de selva que queden a la regió. No en va els millors espais conservats a la regió són els territoris indígenes.

En l’actualitat, malalt de Parkinson, continua implicat en la defensa de la natura i dels drets humans i dels pobles. Ha estat una veritable sort haver-lo tingut i haver-lo conegut, ara que la seva vida va arribant al final. En xancletes, com la resta dels habitants de l’Araguaia, amb pas tremolós, ben dirigit, continua el camí actiu cap a un món més just, més ecològic. En resum, més humà.

No hi ha resposta

21 jul. 2019


SIGUEM COMUNICACIÓ!

Classificat com a Comunicació,Pere Casaldàliga

SIGUEM COMUNICACIÓ!

Siguem comunicació,

que per a això hem nascut

de la boca de Déu!

Siguem comunicació,

perquè la seva Paraula

es comunica en pròpia carn.

Siguem comunicació,

perquè hem estat marcats

pel testimoni del seu Esperit.

Comuniquem-nos, germans, comuniquem-nos.

Diguem la veritat contra tota mentida.

Cridem l’esperança contra tota tristesa.

Donem el missatge suprem de l’amor contra tot egoisme.

Amansim la cridadissa

del propi cor atabalat.

Ensenyorim-nos dels mitjans de comunicació,

perquè els fills del Senyor no poden ser esclaus.

Escoltem totes les coses,

escoltem totes les ales,

escoltem totes les passes.

No podem deixar-nos aïllar, sords o muts,

ni per la por,

ni pel lucre,

ni per cap ordre dels dominadors.

Ajuntem totes les nostres boques en un sol crit de justícia

per damunt del mar de mons diversos,

per sobre de la muntanya de totes les estructures.

Que parli el poble per la ràdio,

que parli el poble des de la premsa,

que parli el poble en la TV.

Que parli el poble la veritat. Que la veritat parli al poble.

La veritat.

De dalt estant de les teulades

fins al cor del món.

A l’entorn del bramul que atueix els humans

fem foc i força a la humana llibertat

per a la notícia del Regne.

Cridem l’Evangeli.

Siguem paraula transmissora de la Paraula,

verbs del Verb, que s’encarna sempre

en el veïnat de Natzaret,

en les perifèries de Betlem,

a la vora del llac de la turba famolenca,

en els carrers de la ciutat on ressonen

els crits del mercat, la festa i els clarins de l’Imperi,

davant del Sanedrí i del Pretori,

en la creu que carreguen a les espatlles

del Servent sofert, en la silenciada vida del sepulcre,

en la vencedora tarda del Diumenge.

Si un dia no podem parlar amb paraules,

parlem amb la vida en peu de testimoni.

Parlem amb els ulls als germans atordits.

Parlem, sobretot, a les oïdes del Pare.

I potser, protestarem

amb la paraula major de la sang, proclamada

com a pregó de la Pasqua.

PERE CASALDÀLIGA

(Poema del llibre “A l’aguait del Regne”. Barcelona: Claret, 1989

No hi ha resposta

09 maig 2019


MÀRTIRS

Fa poc més de mig any que van fer sant l’arquebisbe assassinat de El Salvador ÒSCAR ROMERO. No calia. El poble ja el considerava un màrtir i, per tant, ja el tenia com un sant. Els màrtirs són persones que ens conviden a continuar la lluita i els somnis pels quals ells van donar la vida. El bisbe Pere Casaldàliga -un autèntic profeta dels nostres temps- deia en referència a Romero i a tantes i tantes persones que lluiten i donen la seva vida diàriament per la llibertat i la justícia: «Ai de l’església si oblida els seus màrtirs!». Jo diria que també «ai d’aquella societat que oblida els seus lluitadors!».Per tant, no només hauríem de parlar de «màrtirs cristians» sinó que podríem posar al mateix sac totes aquelles dones i homes, líders obrers o camperols, indígenes, sindicalistes, estudiants, polítics… que han estat empresonats, exiliats o assassinats per haver lluitat per una societat socialment equitativa i lliure, de manera que es fes realitat aquell principi que diu que «a ningú li hauria de sobrar res per tal de que a ningú li falti res».

És encara vàlid lluitar per utopies? Segur que sí. Perquè, què seria del món sense gent utòpica?. Romero, per exemple, ni tan sols va tenir el suport de Joan Pau II quan va anar a visitar-lo al Vaticà. Va haver de passar per un veritable calvari d’humiliacions i desdenys fins que no va ser rebut pel papa, que tampoc va ser gens receptiu davant de la situació de persecució que estava sofrint ell mateix i davant les massacres i violència que sofria el seu poble. Joan Pau II únicament li va dir que no tenia temps de llegir els informes que li presentava i que la única cosa que havia de fer era reconciliar-se amb el govern de El Salvador, un govern repressor contra les organitzacions camperoles que Romero considerava intolerable.

Davant d’això, Romero podia fer dues coses: abaixar el cap i tornar-se submís a les indicacions del Vaticà o revelar-se davant d’una flagrant injustícia com la que veia cada dia. Va optar per la segona i, per tant, va optar per allò més complicat. Si hagués optat pel primer camí, sabia del cert que seria premiat amb el solideu vermell de cardenal de la «Santa Església Catòlica». Amb una trajectòria d’ortodòxia fidel hom «fa carrera», com vulgarment es diu. I no només dins de l’església, sinó arreu. L’establishment no vol persones massa crítiques i complicades. Vol corders que segueixin el ramat i no pas cabres que vagis al seu aire… Poca gent es complica la vida quan ja són vells. Canviar seguretats per perills i certeses amassades amb els anys per noves incerteses, és més aviat una aventura per a joves. Als vells els costa canviar. És llei de vida. I també és llei de la història que a mida que una autoritat adquireix més poder, més s’allunya de la gent i més insensible es torna el seu cor. Vas pujant i et vas allunyant de la realitat perquè l’alçada emborratxa i aïlla.

Òscar Romero va trencar aquestes dues lleis: es va «convertir» quan ja tenia 60 anys i va ser quan va pujar a l’escalafó dels càrrecs eclesiàstics del seu país quan es va atansar de veritat a la gent i a la realitat. Romero va creure que s’havien de defensar els drets humans fonamentals quan, acabat de nombrar arquebisbe de San Salvador, els militars van assassinar el sacerdot jesuïta Rutilio Grande, un bon amic seu. Va dir que «si a ell el van matar per fer el que feia, a ell li tocava fer el mateix camí». Per aquesta causa va començar a lluitar i per això mateix va morir. A mida que va anar descobrint el sofriment del seu poble per la pobresa i la repressió a la que estava sotmès va anar descobrint el seu camí.

Totes les societats, totes les comunitats -religioses o laiques- haurien de descobrir els seus profetes i els seus màrtirs. Màrtirs que potser no han mort, però sí que sofreixen presó o exili. Crec que mereixen de part nostra el reconeixement i l’agraïment per la seva aportació a fer una societat més justa, més igualitària i més lliure.

 

No hi ha resposta

05 abr. 2019


“SANTO SUBITO”

Classificat com a Església,Fòrum Ondara

“Santo subito!” va ser el crit en italià que es va poder escoltar i llegir en alguna pancarta als funerals de Joan Pau II, a Roma, el 8 d’abril del 2005. No era una iniciativa espontània, sinó que va ser molt ben dirigida i preparada per un dels moviments catòlics emergents durant el seu pontificat -els Focolars- i que va mobilitzar un bon grup de fidels, especialment joves.

Aquest tipus d’iniciatives no són pròpies només de l’església, sinó que també passa en els  actes multitudinaris que els partits polítics fan en campanyes electorals (preparem-nos aquests propers mesos!), en esdeveniments esportius, en concerts d’alguns músics emblemàtics, etc. “Nihil novum sub sole”, que deien els llatins. El que no veig gaire clar és que aquest tipus d’efervescències serveixin per gran cosa -si no és per esbravar-se-, perquè el temps ho va posant tot al seu lloc, la pols de l’oblit va reposant irremeiablement damunt les coses i la mateixa història posa els esdeveniments i personatges al lloc que els toca;  de fet, acostuma a quedar només allò o aquells/es que han estat importants i transcendents i que han deixat algun tipus de marca inesborrable. Les campanyes i els intents diversos per netejar imatges han existit sempre i molts ho continuaran intentant, però generalment amb intents fallits.

Exactament això és el que pensava jo quan  aquestes darreres setmanes llegia al Full Diocesà de Solsona ( ho podreu trobar AQUÍ ), una setmana darrera l’altra, elogis i més elogis del que fou bisbe de Solsona i recent traspassat bisbe Jaume Trasserra. N’hi havia per tant? El Full del dia 3 de Febrer va donar la notícia de la seva mort, com corresponia. Però és que els del dia 10, 17, 24 de febrer, 3 i 24 de març va seguir publicant testimonis enaltidors, encomiàstics, falaguers, laudatoris i fins i tot ditiràmbics. Ni un de sol una mica crític o, almenys, que donés veu a gent d’alguna altra corda i que potser pogués fer referència a alguna ombra que, com tota persona, devia tenir també.

Avui he rebut el full setmanal  “FENT CAMÍ PER LA SEGARRA RURAL”, que edita el grup de Parròquies de l’Arxiprestat de la Segarra, al bisbat de Solsona. Hi ha un escrit dels capellans que formen el Fòrum Ondara i del qual ja n’he parlat alguna altra vegada. El transcric aquí perquè crec que és justament l’altra veu que fa falta i que és silenciada reiteradament en els mitjans oficials del Bisbat. Podeu trobar els resums de les seves reunions i dels butlletins que publiquen AQUÍ. De totes maneres, us transcric el darrer escrit per si el voleu llegir directament.

EL RECORD DEL BISBE TRASERRA

La mort del que fou bisbe de Solsona, Jaume Traserra, ha obert un debat sobre el seu record com a bisbe d’aquesta diòcesi i la seva actuació. Comprenem –i molt– el sentiment del seu adlàter, amic, company, dofí i finalment successor com a bisbe, Xavier Novell. Entenem el seu sentiment davant la mort del bisbe Traserra i l’acompanyem en el sentiment. Aquest sentiment personal, però, no creiem que sigui motiu suficient per fer una campanya en el Full Diocesà de lloances i “canonització accelerada” d’un bisbe que va provocar una greu crisi en tot el bisbat important criteris aliens a una diòcesi rural com Solsona i establint un cordó sanitari entre un presbiteri que sempre s’havia mantingut agermanat, agermanament propiciat per una diòcesi petita on tots ens coneixem. Al costat de les coses positives, que sens dubte tenia, la seva actuació com a bisbe en el seu conjunt no ho va ser tant i va provocar conflictes en els capellans, en les parròquies, en les autoritats municipals, conflictes que ja portava com a rèmora de la seva diòcesi d’origen, sobretot amb l’arquebisbe titular. Les opinions aportades durant setmanes en el Full Diocesà, no deixen de ser criteris de persones particulars sobre la persona de Jaume Traserra, que segurament en les distàncies curtes era educat, refinat, amb sentit de l’humor i amable. Tanmateix, no creiem que el Full sigui el lloc idoni per reflectir aquestes opinions personals sobre la seva persona. Igualment, en la semblança que el mateix Full va publicar sobre la seva actuació com a bisbe, hi ha una evident asèpsia en tractar la seva trajectòria, ometent (no sabem si voluntàriament) aspectes importants del seu pas per Solsona. Creiem que no s’haurien d’haver publicat tants elogis i sí haver presentat la mort del bisbe discretament, deixant només per al seu funeral (amb transport pagat per als assistents) l’expansió emocional i sentimental del seu successor, que comprenem i acceptem. Tanmateix, en ares de no fer cap tort a la història, volem manifestar també que durant el seu pontificat, la realitat viscuda per molts al bisbat va estar marcada per un trencament amb etapes anteriors; per eliminar iniciatives que estaven donant molt de fruit, com ara l’Ajuda a l’Església que era una manera d’entendre l’economia de comunió de béns com un servei pastoral; per anular qualsevol record del bisbe anterior, Antoni Deig; per ignorar tota una assemblea diocesana del 1996-1998 (bisbe, capellans, seglars) fruit del Concili Provincial Tarraconense del 1995; per deixar en l’oblit a un sacerdot no permetent que escrivís més al Full Diocesà per tenir més obertura de mires que ell; per marginar sacerdots grans i/o malalts relegant-los a simples adscrits a alguna parròquia; per adular els sacerdots joves, fent-los creure que ells salvarien una església en declivi obviant les experiències i lliurament de sacerdots amb una gran trajectòria pastoral; per convertir les oficines del bisbat en un lloc educadament amagat a on t’havies d’esperar com un foraster, quan fins llavors era la casa oberta a tots; per una gestió econòmica no transparent basada en “fer diners” per sobre de l’atenció pastoral a parròquies i municipis, utilitzant, a més, l’economia com a instrument de poder… En fi, per fer de la diòcesi el seu camp de treball personal no inclusiu, de la qual cosa encara en paguem les conseqüències i pensem que les ferides ocasionades tardaran molt en cicatritzar.

Fòrum Ondara-7 i 14 d’abril de 2019 Núm. 1049

 

No hi ha resposta

01 ag. 2018


TOTA L’OBRA DEL BISBE PERE CASALDÀLIGA ON-LINE

Classificat com a Pere Casaldàliga

El bisbe Pere va complir 90 anys aquest febrer passat. Com tothom sap el bisbe Pere té parkinson. Adriano Ciocca, l’actual bisbe de São Félix do Araguaia, comenta que la malaltia, que de fa anys pateix el bisbe Pere, segueix la seva implacable cursa, que ara ja no pot ni parlar, però que «la presència d’en Pere Casaldàliga es un ànim, una força, una bandera constant. El seu testimoni és l’Evangeli de Nostre Senyor, no només de paraula sinó amb el seu compromís de vida».
JOSÉ MARÍA CONCEPCIÓN RODRÍGUEZ,un bon amic del Bisbe Pere, ha cregut convenient fer-li un regal d’aniversari per aquests 90 anys i ha tingut la bona idea de fer un portal en línia amb tota la seva bibliografia disponible a tothom per a fer-ne descàrrega gratuïta per exprès desig del bisbe Pere. Ell mateix en serà l’administrador de tota l’obra i de l’arxiu-biblioteca online. Llibres, articles, poemes i molts més continguts de l’autor es van pujant al portal per a que tota la seva obra quedi establement garantida per sempre.
Accedir-hi és molt fàcil. Tots els continguts estan emmagatzemats a la plataforma Academia.edu, on podem veure els títols, descarregar-los, comentar-los online amb altres interessats, fer-nos seguidors del portal i rebre notificacions.
SI VOLEU FER-HI UNA ULLADA, PODEU FER-HO AQUI.
La presència i el testimoni del bisbe Pere es mantenen vius a través del temps i continuen injectant esperança a tots aquells que desitgin comprometre’s en la construcció d’un altre món possible, més just, fratern, igualitari, en pau; d’una altra església més senzilla, pobre comunitària i profètica; d’unes altres relacions entre les persones on primi el respecte a les diferents opcions, a l’amistat, la cordialitat, la solidaritat.
Parlar i reflexionar de tots aquests valors en un món que sembla cada cop més desgavellat segueix essent una tasca necessària i imprescindible i l’obra del bisbe Pere ens hi pot ajudar.

No hi ha resposta

16 febr. 2018


En el nom del Pere

Classificat com a Pere Casaldàliga

Avui el bisbe PERE CASALDÀLIGA fa 90 anys.
Un dels textos més bonics que he llegit aquests dies és aquest del David Fernàndez que us poso a continuació.
Per molts anys bisbe Pere!
———————————-
«¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?
Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer»
Blai Bonet, ‘Crist de Port-Royal’, L’Evangeli segons un de tants (1967)
Puntal ferm en terra fràgil, rere el llarg camí amb totes les polsegueres i traginant incansablement l’esperança mai no vençuda, Pere Casaldàliga fa avui noranta anys. Aviat és dit. I sempre arran de terra, sempre dempeus i sempre de cara contra el brutal poder de la indiferència, més subtil i menys cruel –aparentment– que la resta de poders, però finalment tan devastador, tan degradador i tan còmplice com els altres.
Caminant descalç, referent vigent i referència ineludible per tots els que se senten interpel·lats –commoguts, inquietats, indignats– per les injustícies locals i globals, Casaldàliga va optar fa molt per la dignitat de les perifèries contra la centralitat criminal de tots els palaus i totes les jerarquies. Ètica de la resistència, pedagogia de l’alliberament i praxi de la transformació social, fins i tot d’aniversari el regal és invers: celebrem comunitàriament una integritat lúcida, una decència a prova d’atemptats i amenaces i la coherència perseverant fins a les més darreres i solemnes conseqüències, totes les que implica viure lliure –com el vent– donant i donant-se solidàriament sense esperar res en canvi. Ho va dir. Però passa que ho ha fet. I sí. Travessat pels rius, no tornarà d’Araguaia a Balsareny perquè no li cal i perquè allà ha après que de terra n’hi ha només una –la injustícia– i és des d’aquella des d’on ens xiula que va aprendre el respecte i l’estima per totes les cultures, reconnectant amb la pròpia, el valor intrínsec de la diversitat entre iguals i la consciència ecologista. Des de la demanda clara, paraula de Casaldàliga, que ‘un poble només és lliure quan és independent, autònom i sobirà’.
A aquella terra castigada pel que castiga el món –l’afany de lucre, el terrorisme del poder i la indiferència inhumana pel dolor aliè–, hi va arribar el 1968. I mentre París anunciava el maig roig que mai no va ser, ell encetava una revolució que encara dura i perdura. Mig segle enrere, a l’Amèrica Llatina, les aspiracions socials i populars eren a punt de ser esmicolades i desaparegudes sota l’horror perpetrat per les dictadures militars que reberen el suport, altra volta, de tots els palaus i totes les jerarquies contra els quals en Pere –mai en nom propi, sinó en nom dels altres, dels oblidats, dels cansats, dels afònics, dels invisibles i dels que vindran– es rebel·lava.
Cinquanta anys després, noranta de fermesa nascuda d’aquell haiku paradoxal de Benedetti que canta i balla que els febles de veritat mai no es rendeixen, les paraules justes –les que fan, filen i retornen justícia– han surat sintèticament de la mà d’un amic proper. Ho sintetitza en Joan Soler, company de viatge i claretià de l’assemblea araguaiana: ‘Amb cap fatiga per consellera, amb cap por per carcellera, amb cap odi per bandera, amb cap mentida per amiga, amb cap “titulitis” per mestra, amb cap diner ni poder per pontífex: només amb els teus peus i les teues mans i el teu cos i el teu cervell humilment compartits.’ Així, això, és Casaldàliga i totes les seves nits i matinades compartides. Ni por ni fatiga ni mentida.
Sempre, des de les primeres notícies sobre els ‘teòlegs de l’alliberament’ que als primers noranta s’escolaven en un institut de la Vila de Gràcia –precari en cargoleres, però digníssim en educació– he sentit un profund respecte que em feia emmudir del tot. Diem Casaldàliga avui. Que és com dir Monsenyor Romero. Ignacio Ellacuria. Joan Alsina. O Antoni Llidó. I tots els altres noms. Amb el pas del temps, cada vegada que els rememoro més s’acreix la gratitud, més a prop m’hi sento. De fet, inversament proporcional en distància a algunes esquerres celestials que diuen molt però fan poc i que, fins i tot quan fan, fan la contrària d’allò que diuen. Engolides per la trama –una trama de poder– de la teranyina mediàtica, econòmica, electoral o institucional que Casaldàliga sempre ha denunciat i de què sempre ha fugit. En el tòpic fàcil, alguns ens retreien que hi fèiem alguns anticapitalistes esgarriats tan a prop del cristianisme del base. Cercar respostes? Bastir alternatives? Foragitar els mercaders del temple? Teixíem, continuem teixint, complicitats i solidaritats. En la resposta necessària els diem –i els diem encara– que mai no hem trobat militants solidaris tan honestos ni companys infatigables tan sòlids ni tan conscients que la lluita no s’acaba mai. Com en Jaume Botey. Ho hem dit moltes vegades, amb somriure còmplice: el punt de trobada no ha estat debatre sobre el paradís al cel, sinó compartir la lluita contra els inferns de la terra. ‘E a luta?’ –recorda Paco Escribano–: és allò que et deia en Pere després de dir-te ‘bon dia’. La lluita i la causa: humanitzar la humanitat.
Parafrasejant la Marina Garcés, al final descobrim que no hi ha sobirania millor ni més efectiva que estar lluny dels que manen i ben a prop dels que lluiten. Això ha anat fent Pere Casaldàliga, en el cada dia quotidià d’aquestes darreres dècades: un acte ininterromput de generositat i compromís, en moments difícils i estones pitjors. Una veu resistent que no reclama tant si hi ha un altre món possible –perquè ja sap que sí i que depèn de nosaltres–, sinó com carai permetem que aquest encara sigui possible. Hi ha qui no espera, fa; hi ha qui mai no desespera, actua. Per això, que diria l’Abelló, com que som filles i fills d’aquesta terra tan trepitjada, hem sortit rebels.
Contra la inhumanitat del moment, i fins i tot en el silenci de la malaltia, Casaldàliga és avui un efecte mirall. Ens posa davant les nostres complaences funestes, les falses seguretats i els conforts aparents. Avui, ara i aquí –rellegint-lo, reescoltant-lo– és com si es fes més evident que mai que els utòpics del tot són els qui creuen que tot anirà bé si tot continua igual.
Perquè entre les distopies reals i les utopies fracassades, queda encara per sort l’eutopia que sempre ha reclamat construir: els bons llocs. El sí-llocs habitables i compartibles contra els no-llocs de la injustícia. I sí, sóc ateu però sóc creient alhora: crec en en Pere. No el conec, però és com si el conegués de sempre. Hi creia ahir i hi creuré més demà. Però, sobretot, hi crec avui, enmig de la intempèrie del present. Divisa Casaldàliga, quan continua essent tard, però aquest és tot el temps que tenim a mà per a continuar fent futur:
«Sigueu lúcids, sigueu ferms.
Estigueu units.
Responeu a la persecució amb esperança.
Responeu a la por amb unió.»
Felicitats pels noranta, estimat, però sobretot, noranta mil vegades gràcies.
Per tot i per tant. I perquè amb tu, seguim i seguirem.
Indesinenter i sense defallir.
Tal com ens has ensenyat.
I a totes les Araguaies del món.
DAVID FERNÀNDEZ

Comentaris tancats a En el nom del Pere

26 nov. 2017


CARDENALS SENSE NORD

Classificat com a Església,Nacionalisme

En un article titulat Querida Cataluña a VIDA NUEVA el cardenal Fernando Sebastián parla sobre els nacionalismes i, en concret, sobre el nacionalisme català. Diu que «els nacionalismes són sempre victimistes». El P. Hilari Raguer de Montserrat, ha fet una rèplica al cardenal Sebastián per a ser publicat a la mateixa revista Vida Nueva. Però, ai las!, resulta que no li volen publicar. Segons ell mateix explica “a Vida Nueva es neguen a publicar la meva rèplica. Diu el director: que arran d’algunes coses que han publicat sobre el procés, s’han donat de baixa molts subscriptors, uns contra i altres a favor”. Per això diu que mirarà de difondre aquest escrit per algun altre camí. Ja ho ha fet a PERIODISTA DIGITAL i el podeu llegir clicant damunt l’enllaç.

I ara un altre cardenal de l’església catòlica, apostòlica i romana. Aquesta vegada l’ínclit Cañizares -en una entrevista a La Razón-, que diu que «no es pot ser independentista i bon catòlic». Més d’un ja li ha dit públicament que això de repartir carnets de «bon catòlic» és molt greu perquè és un assumpte polític i, com a mínim, és un tema totalment discutible. Si fos un tema que afectés alguna veritat de fe o doctrina moral encara en podríem parlar. Però d’una opció purament política i totalment lliure democràtica ni s’hauria de plantejar. Qui són els bons catòlics? Només els votants del PP? Només aquells que voten els partits del nostre gust i preferència? I si un dia la sacrosanta Constitució espanyola es modifiqués i permetés la independència, què haurien de fer els catòlics? Quins serien, llavors, els bons i els mals catòlics?.

L’església catòlica, apostòlica i romana s’ha equivocat moltes vegades al llarg de la història i ha hagut de rectificar algunes posicions preses i potser fins i tot una mica comprensibles a causa dels temps que vivien. Crec que alguns d’aquests cardenals, bisbes o capellans tan contraris a les independències i als nacionalismes haurien de revisar els seus postulats, els seus esquemes mentals i mirar una mica enrere. Per exemple un fet que va passar fa una mica més de 500 anys: al desembre de 1510, una petita comunitat de frares dominics desembarca a l’illa caribenya de La Española (avui territori de la República Dominicana i Haití). Aquesta comunitat missionera, encapçalada per Pedro de Còrdova, procedia del convent de Sant Esteve de Salamanca, un dels centres més famosos i més oberts de l’Ordre Dominicana. És una comunitat pobra i que vol anunciar la Paraula des del seu context d’inserció en la realitat de la conquesta espanyola: des de feia 19 anys els habitants de les anomenades Índies occidentals patien l’explotació i maltractaments, perquè els conqueridors només buscaven or i fer-se rics amb la sang dels indis als quals tractaven com animals.

La comunitat analitza els fets, examina a la llum de l’evangeli la inhumana opressió que pateixen els indígenes, es posa de part d’ells i conscient de la gravetat de la situació decideix denunciar-la públicament davant els conqueridors i notables espanyols, entre els quals hi havia l’almirall Diego de Colon, el fill de Cristòfor Colon. Entre tots els membres de la comunitat elaboren el sermó que encarreguen pronunciar a fra Antonio de Montesinos, bon predicador. Fa un sermó profètic i trencador el 21 de desembre de 1511, que ens ha arribat gràcies a Bartolomé de las Casas, llavors «cura encomendero», present en el temple:

Esta voz, dijo él, dice que todos estáis en pecado mortal y en él vivís y morís, por la crueldad y tiranía que usáis con estas inocentes gentes. Decid ¿con qué derecho y con qué justicia tenéís en tan cruel y horrible servidumbre aquestos indios? ¿Con qué autoridad habéis hecho tan detestables guerras a estas gentes que estaban en sus tierras mansas y pacíficas, donde tantas infinitas de ellas, con muertes y estragos nunca oídos, habéis consumido? ¿Cómo los tenéis tan opresos y fatigados, sin darles de comer ni curarlos de sus enfermedades, que de los excesivos trabajos que les dais incurren y se os mueren y por mejor decir, los matáis, por sacar y adquirir oro cada día? ¿Y qué cuidado tenéis de quien los doctrine, y conozcan a su Dios y criador, sean bautizados, oigan misa, guarden las fiestas y domingos? ¿Estos no son hombres? ¿No tienen ánimas racionales? ¿No estáis obligados a amarlos como a vosotros mismos? ¿Esto no entendéis? ¿Cómo estáis en tanta profundidad de sueño tan letárgico dormidos? Tened por cierto que en el estado en que estáis no os podéis más salvar que los moros o turcos que carecen o no quieren la fe de Cristo”.

L’impacte del sermó va ser enorme, «los dejó atónitos, a muchos como fuera de sentido, a otros más empedernidos y algunos como compungidos, pero a ninguno, a lo que yo entendí, convertido», anota el cronista. Diego Colón i els notables van sortir indignats i van decidir reprendre el predicador per aquella doctrina nova i escandalosa que anava contra el rei. Exigien una pública retractació. El diumenge següent, Montesinos va pujar altre cop a la trona i, en lloc de retractar-se, va dir que des de llavors no confessaria els espanyols, ni els donaria l’absolució i va recalcar que podien queixar-se allà on volguessin, però que ells seguirien predicant l’evangeli de Jesús.

Parlant d’aquest sermó, el gran teòleg Gustavo Gutiérrez, fa esment a una cosa fonamental: tant Diego Colón com el rei i tots aquells capitosts no es van equivocar en el judici que van fer del sermó, ja que es van adonar que aquell sermó no només qüestionava la manera com eren tractats els indis sinó que atacava de soca-rel la mateixa conquesta i l’injust sistema colonial espanyol.

Aquestes autoritats de l’església catòlica, apostòlica i romana que només veuen nacionalismes arreu (però que només veuen els dels altres i no veuen el seu nacionalcatolicisme) no s’adonen que hi ha una cosa que es diu drets humans i que els valors evangèlics, si no es basessin en els drets humans, no serien evangèlics. Per a ells els nacionalismes i el dret a la independència dels pobles es veu que és un pecat. Però, en canvi, no veuen cap pecat en certes estructures econòmiques neoliberals que oprimeixen pobles sencers, certs poders mundials que miren només els interessos dels propis mercats i que creen diferències abismals entre pobres cada cop més pobres i rics cada cop més rics. Aquestes autoritats de l’església catòlica, apostòlica i romana segueixen adormits en una son letàrgica inacabable i no veuen ni critiquen les caixes B d’algun partit dels més corruptes d’Europa. Els passa com aquell nunci italià a l’Argentina de Videla que, mentre jugava elegantment a tenis els caps de setmana amb el dictador argentí, milers de ciutadans eren torturats i desapareixien a Buenos Aires. Es veu que cadascú mira cap allà on vol…

No hi ha resposta

11 ag. 2017


Ens falten uns quants Xirinacs…

Classificat com a Lluís M. Xirinacs

A Xirinacs se l’ha titllat de tot, molts se l’han volgut apropiar i portar-lo al seu terreny. Se l’ha volgut classificar, però Xirinacs fou un home inclassificable, únic. D’aquells que no caben en cap calaix.

Acabo de llegir a VilaWeb un article que val la pena. Si, voleu, us estalvio anar-hi i us el reprodueixo aquí. Si el llegim amb atenció podrem comprendre com en aquests moments en farien molta falta uns quants Xirinacs.

———————————————————————————————————————————

Avui fa deu anys de l’Acte de Sobirania de Lluís Maria Xirinacs

L’11 d’agost de 2007 es va trobar al paratge de Can Pegot, a Ogassa, el cos sense vida de l’activista i polític antifranquista, filòsof i independentista.

Tal dia com avui de fa deu anys, Lluís Maria Xirinacs va fer el seu darrer ‘acte de sobirania’. Tenia setanta-cinc anys i havia decidit passar els seus últims dies en solitud, tal com deia la nota que duia a la butxaca quan, l’11 d’agost de 2007, van trobar el seu cos sense vida al paratge de Can Pegot, a Ogassa, sota la muntanya de Sant Amanç. Referent de la lluita antifranquista i independentista, va ser un precursor de la desobediència civil al nostre país.

En un calaix del seu despatx de la Fundació Randa, va deixar escrit que volia acabar els seus dies ‘en la soledat i el silenci’. Ara bé, lluitador incansable, també va deixar-hi un últim testament polític, l’Acte de sobirania:

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
Ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs
6 d’agost del 2007’

La mort de Xirinacs va causar una gran commoció, sobretot per la determinació expressada fins al darrer moment. Segons els seus companys de la Fundació Randa, més que un suïcidi, Xirinacs es va deixar morir quan ja es trobava molt feble.

Del seminari a l’Assemblea de Catalunya
Lluís Maria Xirinacs va néixer a Barcelona el 1932, i a vint-i-dos anys va fer-se sacerdot. Quan en tenia trenta-quatre, va rebutjar els diners que l’estat donava a l’Església i va portar començar una vaga de fam contra la vinculació entre l’Església i l’estat.

L’11 de març de 1966, va participar en la tancada dels caputxins de Sarrià, ‘La caputxinada’, i en la posterior fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants. Per aquests fets, el bisbe el va expulsar definitivament de la diòcesi de Solsona i, de fet, va esdevenir el primer capellà a rebutjar la paga de l’estat.

Entre els anys seixanta i setanta, va fer cinc vagues de fam més, va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya i el règim franquista el va empresonar dues vegades (1972 i 1974-75). Seguidor de les tesis de Ghandi i de la lluita des de la no-violència, va romandre a peu dret davant la porta de la presó Model de Barcelona dotze hores cada dia durant un any i nou mesos, fins que no es va aprovar la llei de l’amnistia.

El senat i el no a la constitució
El 1977, amb les primeres eleccions democràtiques espanyoles, Xirinacs s’hi va presentar com a independent i, amb més de mig milió de vots, va arribar a ser senador per Barcelona. Explicava, però, que no tenia cap intenció d’esdevenir un ‘professional de la política’. Va participar activament en el debat constituent mitjançant esmenes i, més endavant, també en el debat estatutari. Conscient, però, de les limitacions del text, es va posicionar a favor del no en el referèndum sobre la constitució espanyola.

El retorn al carrer
El 1980 va abandonar la política activa, tot i que no va deixar la lluita, i va començar a estudiar un nou model social i polític des del Centre d’Estudis Joan Bardina, juntament amb Agustí Chalaux. Sí que va deixar el sacerdoci, l’any 1990. El 2000 va tornar a protestar de manera activa per la independència.

Sempre va advocar per la independència dels Països Catalans, i l’any 2000 va fer una vaga de fam a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per a defensar-la. Xirinacs va ser condemnat el 2004 per l’Audiència Nacional espanyola per un delicte d’enaltiment del terrorisme perquè l’Onze de Setembre del 2002, en un discurs al Fossar de les Moreres, es va declarar ‘amic d’ETA’, amb la intenció de posar en relleu que, d’acord amb els principis no violents que havia defensat tota la seva vida, no totes les violències eren iguals.

El 2005, va ser detingut quan va acudir a renovar-se el carnet d’identitat i el van empresonar. De primer, a la Model, unida per sempre a la seva figura com a captaire de la pau en l’època de la lluita per l’amnistia dels presos franquistes; i després, a Can Brians. Una ràpida i intensa mobilització ciutadana, amb la intervenció també de diversos partits polítics, va fer que hi passés tot just unes hores, a presó.

Durant els seus últims anys, Lluís Maria Xirinacs va continuar treballant des d’iniciatives com la Fundació Randa, sorgida de la fusió entre la Fundació Tercera Via i l’Escola d’Estudis Polítics Randa, o l’Arbre d’Assemblees del Poble. Entre altres coses, feia cursos per a donar a conèixer Globàlium, un sistema filosòfic i de pensament ideat per ell mateix.

Podeu veure a YouTube, si voleu, el documental Xirinacs, a contracorrent clicant damunt l’enllaç.

No hi ha resposta

02 juny 2017


Davant les glosses dominicals del Bisbe Novell

Classificat com a Església



DAVANT LES GLOSSES DOMINICALS DEL BISBE NOVELL 
Els capellans reunits en el Fòrum Ondara ens sentim especialment sorpresos pels darrers escrits del bisbe Novell al Full Diocesà. Podríem dir que a cada glossa la fa grossa, al menys mediàticament parlant. I ens sap molt greu que el nostre bisbat de Solsona s’associï a polèmiques estèrils, unes polèmiques que en res ens ajuden a la nostra tasca evangelitzadora d’anunciar el missatge alliberador de Jesucrist en un món que necessita balsàmics en lloc de vinagre.
Concretament ens estranya la darrera glossa en què afirma –a través d’una pregunta retòrica– que “el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents” és a causa d’una figura paterna simbòlicament absent o esvaïda. Anem a pams!
És cert que els canvis culturals i sociològics estan traçant uns rols diferents a la masculinitat i la feminitat. S’està desdibuixant la línia divisòria i s’està passant d’una cultura patriarcal a una altra de més igualitària, una realitat que també està provocant canvis en els models de família tradicionals i n’estan sortint d’altres models. Això és una realitat.
També és veritat que en la major part dels adolescents apareix, tal com ho ha explicat sempre la psicologia evolutiva, una “confusió” en la seva personalitat que també afecta la seva sexualitat; un trasbals necessari per a la seva maduració i arribada a l’edat adulta.
Ara bé, establir una relació de causa efecte entre les dues realitats és aplicar una interpretació dubtosa de les teories psicoanalistes de Freud, la qual cosa, pel cap baix està molt lluny d’assemblar-se a l’actitud que ha de tenir l’Esglé- sia en la lectura dels signes dels temps i en l’atenció a les persones immerses en aquesta realitat, segons el model que hem après de l’Evangeli.
Pel que fa a les teories de Freud, és cert que va problematitzar (‘neurotitzar’, en dirien alguns) la sexualitat humana… però tota la sexualitat, no només l’homosexual. Podríem preguntar: com és que el bisbe no planteja que potser els nens heterosexuals ho són perquè tenen una mare absent o perquè busquen la germana que no han tingut? Com és que la suposada “patologia” només l’aplica a la sexualitat minoritària, l’homosexual, i per això la condemna com a patològica? Però no és missió de l’església aplicar aquestes teories, sinó alliberar les persones mitjançant el missatge de l’amor i la misericòrdia de Déu.
Desitjaríem que el nostre bisbe prengués les decisions de manera coŀlegiada, fos més prudent en les seves manifestacions i no es fiqués en fangars que dificulten la veritable missió i imatge que, a través nostre, ha d’oferir l’Església al món d’avui.
http://www.bisbatdesolsona.org/ondara

No hi ha resposta

11 maig 2017


«FENT CAMÍ»: número 1000

Classificat com a Bisbe Deig,Església,Jesús Huguet

Aquells valents que corren curses de marató saben que a vegades costen molt d’acabar i que hi ha moments en què les forces flaquegen i hom se sent defallir. «FENT CAMÍ per la Segarra rural» és un full que ha editat durant 20 anys el grup de parròquies de l’Arxiprestat de la Segarra del Bisbat de Solsona. La setmana vinent publicarà el número 1000. No es pot negar que han fet un llarg camí i que han fet honor al títol de la publicació! 

Una autèntica marató, que ha passat per moments difícils gràcies també a algun bisbe d’infausta memòria (d’aquells que en lloc de “fer olor a ovella”, com demana el Papa Francesc, més aviat fan olor a colònia fina) dels que darrerament han caigut a Solsona.

FENT CAMÍ és un senzill full parroquial sense pretensions. Aquests tipus de fulls parroquials, però, tenen la seva importància, tot i que no sempre se’ls reconeix. A vegades tenen més influència que les gran encícliques, que no llegeix ningú. Fan aquella feina de formiga que no es veu, però que hi és, és eficient i que es nota. Com aquelles llargues corrues de formigues que, a còpia de passar pel mateix lloc una vegada i una altra, deixen un rastre ben evident i marquen un camí que costa molt esborrar.

Aquesta setmana FENT CAMÍ fa una petita ressenya històrica de tot aquest llarg itinerari que serà bo que llegiu amb les seves pròpies paraules. Des d’aquí vull agrair-los tota la bona feina feta, desitjar-los llarga vida i estic segur que seran molts els que s’afegiran a aquest merescut reconeixement i a aquests bons desitjos.

PETITA RESSENYA HISTÒRICA DE QUASI 1000 números de «FENT CAMÍ»

Comença amb el número 0, al 21 de setembre de 1997. Des d’un principi va tenir el Full la benedicció del Bisbe Deig. I sempre ha volgut ser un acompanyament als nostres pobles i poblets, fent-ne història escrita amb les diferents activitats que s’hi realitzaven i amb la seva demografia. Des del començament (en el número 2) es va intentar fer ressenyes històriques dels nostres pobles. Primerament senzilles i, després amb els anys, més completes. L’apartat del «Quimet, l’escolanet» fou molt llegit i esperat pel seu bon humor.

El 23 de setembre de 2001 donàvem la benvinguda al Bisbe Jaume i, amb motiu del número 200, vam demanar-li per carta que ens fes un escrit de salutació als nostres lectors i de felicitació per haver arribat als 200 números. Ens va contestar que “en un full on s’hi escriuen coses contra el Papa, ell no hi escriuria mai” i més endavant tres articles d’aquest full van provocar la destitució fulminant de l’Arxipreste. De fet, vàrem continuar, com abans, essent molt respectuosos i crítics amb aquelles coses que el pas dels temps ens han anat donant la raó. A partir del mes de maig del 2004, sovint s’han anat publicant les famoses “xàldigues de Mossèn Huguet”, ja que les van prohibir publicar al Full Diocesà. Aquests articles han estat molt orientadors i també crítics en algunes actuacions de l’església.

Al número 500, el 21 d’octubre de 2007, el mateix Mossèn Jesús Huguet ens feia un escrit de felicitació pel llarg camí que anàvem fent, i al final ens deia “si fos bisbe, us beneiria amb les dues mans” i ens animava a continuar. Al 25 d’abril del 2010 re empreníem la història dels nostres pobles amb el nom “Els nostres campanars”. En aquests articles hi sortien dades de l’alçada del campanar, de les característiques del temple i altres històries del poble. Així hem “FET CAMÍ” durant gairebé 20 anys. Estem contents d’estar a les portes del número MIL!

En aquests anys hi haureu trobat un acompanyament, una HISTÒRIA, un seguit de celebracions i festes, com també el pas dels capellans per la Segarra. Molts d’ells han col·laborat també en aquest Full. Amb el pas dels anys hem anat essent cada cop menys a fer el Full fins que, en arribar als 20 anys, quedem solament 2. Aprofitem aquesta visió panoràmica per dir-vos que, al costat dels encerts i lloances que ens heu prodigat, també, segur, hi ha hagut desencerts, equivocacions i fins i tot potser algú s’ha pogut sentir ofès. Així, doncs, a tots us diem cordialment MOLTES GRÀCIES!

Edita: Grup de parròquies de l’Arxiprestat de la Segarra. Bisbat de Solsona

E-mail = [email protected]

web= www.efulls.com

No hi ha resposta

20 març 2017


NADAR ENTRE DUES AIGÜES

Classificat com a Església

64555943b68398e3d7b41dd34a9b06a0

Jordi Llisterri entrevistaCATALUNYARELIGIO.CAT Philip Pullella, que és el corresponsal de l’agència Reuters al Vaticà. És, per tant, un dels periodistes més entesos en els assumptes vaticanistes. El que escriu allà sobre el Vaticà ho reproduiran els mitjans de comunicació de tot el món.

Pullella fa una sèrie de consideracions que cal tenir en compte. Opina que el Papa Francesc avança més del que a vegades pot semblar. Dóna una dada que ell considera important: “Francesc ja ha renovat el 40% del col·legi cardenalici, els qui elegiran el seu successor. I ho ha fet amb perfils que són pocs habituals i provinent de les perifèries”. Amb dos o tres consistoris més de Francesc, l’Església ja no pot tornar enrere”. També diu:“A mi, vist de prop, em sembla que Francesc està molt bé” i creu que “s’ha exagerat el conflicte entre els conservadors i el papa Francesc”. Diu que els immobilistes fan més soroll que la força que tenen i no creu que majoritàriament “la cúria estigui contra el papa, però qualsevol burocràcia costa molt de canviar”.

No seré jo qui desmenteixi una persona tan entesa com ell i, vist a la distància i des de fora, podria estar força d’acord amb molts de seus punts de vista. Però també em faig unes quantes consideracions –potser no tan optimistes com les seves- després de quatre anys de pontificat. Cal tenir en compte que és «papa» però també és «jesuïta» amb tota l’ambivalència que el terme connota. No podem negar que ha dit coses, ha fet gestos i passos molt interessants, que a molts ens ham omplert d’esperança. Però no puc negar que molts esperàvem alguna cosa més i que emprengués de forma més decidida reformes que a mi em semblen urgents. Em sembla que, tot i fer de papa, ha fet massa de jesuïta. Ha insinuat coses que després no s’han vist per enlloc i que és molt probable que la Cúria les hagi frenat o alentit. He recollit unes quantes coses que, a parer de molts, no acaben de canviar o que desdiuen l’esperit d’obertura que havia apuntat.

Ha seguit amb canonitzacions, algunes d’elles endogàmiques com s’acostumaven a fer i fins i tot una mica discutibles. Ha reconegut miracles, esdeveniments sanitaris l’explicació dels quals hauria de quedar fora del dictamen jeràrquic. Ha creat cardenals, en reconeixement d’un arcaic Col·legi històricament desprestigiat i eclesiàsticament artificial. No ha tingut valor per contradir, amb gestos o amb paraules, la misògina decisió de Wojtyla respecte al sacerdoci femení i a l’ordenació d’homes casats. No s’ha suprimit ni debilitat dicasteris que impedeixen o alenteixen la descentralització ideada pel Vaticà II i desitjada pel mateix Bergoglio. No ha subscrit la Declaració Universal de Drets Humans ni altres 15 convenis de l’ONU a la línia de la mateixa Declaració. No ha suavitzat la verticalitat centralista en nomenaments episcopals ni s’escolta al poble pel seu nomenament. Continua havent-hi nuncis arreu del món que fan més feina de polític que no pas de pastor. Escolten molt als polítics i molt poc al poble. I la conseqüència és llavors allò que diuen: «De Roma ve allò que a Roma va»…

I podríem seguir enumerant temes la solució dels quals constitueix un desideràtum dels que van treballar per una Església diferent: jesuànica, exemplar, autèntica. Decisions i reformes que cauen dins l’àmbit de les actuals competències personals del papa, sense necessitat d’un concili o de l’avinença dels seus col·laboradors. En llatí hi havia un sil·logisme referit al dogma de la Immaculada que deia: “Potuit, voluit ergo fecit” (Podia, volia, per tant, ho feia). És el sofisma scotista sobre el qual un papa megalòman va fonamentar el dogma marià indigerible i tantes i tantes altres coses sense fonaments històrics clars i fins i tot molt discutibles. Si un papa pot fer reformes eclesiàstiques ineludibles i vol de veritat fer-les, es poden fer. Com deia algú, aparentment, Bergoglio vol. Dubtosament, Francesc vol. Legalment, canònicament, el Papa pot. Doncs, per què no ho fa? És el que no acaba de quedar prou clar i potser ja seria hora que es donessin algunes explicacions i no es nadés entre dues aigües. En això el papa segueix sent molt “jesuïta”.

No hi ha resposta

20 des. 2016


Quin Nadal celebrem?

Classificat com a Cristianisme,Leonardo Boff,Nadal

Ernst Bloch, filòsof marxista i ateu, diu:

“L’estable, el fill del fuster,

el predicador enmig de gent senzilla

i el patíbul final

són el resultat del material històric

i no pas fruit del material daurat,

preferit per la llegenda”.

Explica el teòleg Leonardo Boff que Nadal és un mite cristià. Però és un mite veritable. Des de fa almenys 50 anys, l’exegesi bíblica sobre aquests textos mostra que no es tracta d’un relat històric, sinó d’alta i refinada teologia elaborada pels evangelistes Mateu i Lluc (Marc i Joan no diuen res de la infància de Jesús) per provar que Jesús era realment el Messies, el fill de David i el fill de Déu.

Amb aquesta finalitat, recorren a gèneres literaris, que semblen història però que són en realitat recursos literaris, com, per exemple, els Mags d’Orient (que representen els pagans i dels savis), els pastors (els més pobres i considerats pecadors per tractar amb animals que els feien legalment impurs), l’Estrella i els àngels (per mostrar el caràcter diví de Jesús), Betlem, que no seria una referència geogràfica sinó un significat teològic: el lloc, segons les profecies, d’on vindria el Messies, diferent de Natzaret, totalment desconeguda, on probablement hauria nascut Jesús. I així altres tòpics.

Però el més important de tot és que enfront dels relats tan commovedors del Naixement podem dir que estem davant d’un grandiós mite, entès positivament com ho fan els antropòlegs: el mite com la transmissió d’una veritat tan profunda que només el llenguatge mític, figurat i simbòlic és adequat per expressar-la. És la funció de tots els mites que han creat la majoria de cultures i religions. Un mite és veritable quan el sentit que vol transmetre és veritable i il·lumina tota la comunitat. Així el Naixement de Jesús és un mite cristià ple de veritat, de proximitat de Déu i de familiaritat.

Nosaltres fem servir avui altres mites per mostrar la rellevància de Jesús. Per exemple és significatiu un mite antic que l’Església va aprofitar en la litúrgia de Nadal per revelar la commoció còsmica davant el naixement de Crist i que diu així:

«Quan la nit anava per la meitat del seu curs es va fer un profund silenci. Llavors, les fulles xerraires van callar com mortes. Llavors, el vent que xiuxiuejava va quedar quiet en l’aire. Llavors, el gall que cantava es va aturar enmig del seu cant. Llavors, les aigües del rierol que corrien, es van paralitzar. Llavors les ovelles que pasturaven es van quedar immòbils. Llavors, el pastor que aixecava el seu bastó va quedar petrificat. En aquest moment tot va parar, tot es va suspendre, tot va fer silenci: naixia Jesús, el salvador de la humanitat i de l’univers ».

NADAL vol comunicar-nos que Déu no és aquesta figura severa i d’ulls penetrants que vol escrutar les nostres vides. Apareix com un nen. No jutja, només vol rebre afecte i jugar.

I vet aquí que del Pessebre va venir una veu que em va xiuxiuejar:

«Oh, criatura humana, per què tens por de Déu?. No veus que la seva mare va faixar el seu fràgil cos?. No t’adones que ell no amenaça ni condemna ningú?. No sents com plora suaument?. Més que ajudar, necessita ser ajudat i rebre afecte. No saps que ell és Déu-amb-nosaltres com tots nosaltres?». I ja no pensem més, donem pas al cor que sent, es compadeix i estima. Quina altra cosa podríem fer davant d’un Nen sabent que és Déu humanitzat?

Potser ningú hagi escrit millor sobre el Nadal i el Nen Jesús que l’escriptor portuguès Fernando Pessoa, que diu: «Ell és l’etern nen, el Déu que faltava. El és el diví que riu i que juga. És un nen tan humà que és diví».

Més tard van transformar el Nen Jesús en Sant Nicolau, en Santa Claus i, finalment, en el Pare Noel. No té importància, perquè en el fons, l’esperit de bondat, de proximitat i de regal diví hi és en tots ells. Per això l’editorialista Francis Church del The New York Sun, l’any 1897, va estar molt encertat en respondre a Virgínia, una nena de 8 anys que li va escriure: “Estimat Editor: digues-me la veritat: Existeix el Pare Noel?”.

I ell sàviament li va respondre:

«Sí, Virgínia, el Pare Noel existeix. És tan cert com que existeix l’amor, la generositat i la devoció. I tu saps que tot això existeix de veritat i aporta més bellesa i alegria a la nostra vida. Que trist seria el món si no existís el Pare Noel! Seria tan trist com si no hagués nenes com tu. No existiria la fe dels infants, ni la poesia i la fantasia, que fan la nostra existència lleu i bonica. Però per això hem d’aprendre a veure amb els ulls del cor i de l’amor. ¿Si hi Pare Noel? Gràcies a Déu viu i viurà sempre que hi hagi nens grans i petits que han après a veure amb els ulls del cor».

Procurem mirar sempre amb els ulls del cor i no només per Nadal. Malauradament la majoria de nosaltres hem estat educats per mirar només amb els ulls de la raó i en la vida, ja ho sabem prou, no tot és “raonable”.

BON NADAL I BON ANY 2017 a tots els amics i seguidors d’aquest blog.

No hi ha resposta

16 nov. 2016


PAU V, UN ALTRE PAPA D’ORIGEN CATALÀ?

Classificat com a Església,Història

Aquells a qui els agrada remenar papers a les biblioteques es troben de tant en tant amb alguna grata sorpresa. És el cas de la MONTSE MONTESINOS, una col·laboradora habitual de INH (INSTITUT NOVA HISTÒRIA). No fa gaires dies, en una agradable sobretaula amb una colla d’amics, aquesta professora jubilada -que modestament diu que no és historiadora però que des de sempre li ha agradat- ens comentava que des que es va jubilar va començar a dedicar temps a aquesta afició seva i va començar a remenar llibres i documents antics. L’avantatge d’estar jubilat, tenir molt més temps i ganes de fer coses porta a poder fer les coses que potser mai s’havien pogut fer en altres èpoques de la vida…

Ens deia la Montse que tot fullejant el Tractat d’Armoria d’en Jaume Ramon Vila, un llibre manuscrit del segle XVII on s’hi poden trobar dibuixats i pintats gairebé tots els escuts d’armes que tenien aleshores quelcom a veure amb la Corona Catalanoaragonesa i que es custodia actualment a la Biblioteca de Catalunya, es va trobar amb els escuts de la Santa Seu i el de l’Església Romana com a entitats genèriques i que aquests escuts en segueix un altre, també a tota pàgina, mostrant les armes del Papa Paulo V Borghese i que va acompanyat d’una amplia i detallada explicació, redactada pel mateix Jaume Ramon Vila. Explicava que li va estranyar aquesta particularitat, ja que era l’únic papa en tots els quatre volums de l’obra que té aquest tracte de preferència, de manera que va sentir curiositat per saber el perquè. Així, doncs, es va posar a llegir amb cura i mentre avançava en la lectura, va aparèixer en el text el mot “Barcelona”, i, a continuació, salta la sorpresa: arran de la seva recent elecció com a Pontífex Màxim -parlem de l’any 1605-, els representants del Consell de Cent de la Ciutat volien enviar-li una carta de felicitació i reconeixement com a fill d’una família barcelonina que en temps reculats havia marxat a establir-se a Itàlia. Per tant, podíem trobar-nos amb un Papa Borghese d’arrel catalana? Un membre d’una família tan poderosa a Roma, originària de Barcelona? Qui vulgui saber-ho, que llegeixi aquest interessant article clicant damunt d’aquest enllaç PAULO V BORGHESE, UN ALTRE PAPA D’ORIGEN CATALÀ. Pau V va ser Papa entre 1605 i 1621. Nascut Camilo Borguese d’una noble família de Siena, després de cursar estudis de dret canònic a les universitats de Perusa i Pàdua es va dedicar a l’advocacia. L’any 1596, Climent VIII el nomenà cardenal i a la mort de Lleó XI va ser escollit Papa. 

Ens explicava la Montse que aquest Institut Nova Història, que dirigeix l’historiador Jordi Bilbeny, fa anys que sorprenen afirmant i tractant de demostrar coses com les següents:

a) Que Cristòfol Colom era català, de família noble de Barcelona.

b) Que la empresa de la Descoberta de les Índies va ser una empresa, en principi catalana. Castella no hi va tenir res a veure fins uns anys després.

c) Que hi va haver, a partir d’aleshores, una ofensiva de censura d’impremta, amb decrets reials, sobretot de Felip II, per amagar i tergiversar les gestes de la corona catalanoaragonesa en favor de la creixent hegemonia de Castella i que es va continuar en mans de la Inquisició durant els segles següents. Felip V, enemic acèrrim dels catalans va posar-hi tot de la seva part.

d) Així, l’INH troba proves que la literatura catalana del segle XVI, tan rica fins el XV, desapareix de sobte amb una sobtada “decadència” i emergeix el segle d’Or de les lletres castellanes amb obres “castellanes” traduïdes del català, tal com s’ha demostrat amb el Tirante el Blanco, castellà fins a principis del segle XX quan es van robar dos exemplars al Vaticà, del segle XVI escrits en català.

S’està demostrant també que El Quixot va ser escrit per Miquel Sirvent, valencià de Xixona, en català, i traduït potser per ell mateix al castellà.

e) S’estudia la identitat de molts Conqueridors d’Amèrica amb nom extremeny i se’ls identifica amb noms i cognoms de militars catalans de les grans cases nobles catalanes, (els Cardona, per ex,) que eren els qui lògicament tenien els mitjans, el poder de convocatòria i formació per endegar empreses de conquesta. No tot ho podia pagar la corona.

En definitiva, al segle XVI es va tenir interès especial en promocionar en tot Castella i arraconar els Països catalans i Aragó tot posant una gran manta al damunt per intentar amagar coses. Al cap dels segles, si es busca i rebusca una mica, es van trobant les proves d’algunes coses amb les que no hi comptàvem. Si entrem al Web de l’INH potser ens podem estorar una mica amb tot el que allà s’hi publica, com per exemple que Sta Teresa podria haver estat una abadessa de Pedralbes, noble, en lloc d’una monja filla de pare convers, o que Hernán Cortés era un noble aragonès emparentat amb la família reial, etc, etc, etc.

Puguin o no puguin demostrar-se del tot aquestes coses, sí que pot resultar interessant llegir-ho. Animo a fer-ho a qui encara no ho conegui perquè segurament que en sortireu tan sorpresos com en vaig sortir jo.

2 respostes

23 oct. 2016


LA PÀTRIA DEL COR

Classificat com a Església,RELIGIÓ

Avui se celebra el DOMUND (Domingo Mundial de las Misiones). El DOMUND és una jornada que l’església celebra a tot el món per ajudar als missioners en la seva labor evangelitzadora en els territoris de missió. Els temps han canviat molt i els anomenats “territoris de missió” també. Caldria veure si el primer i més urgent territori de missió no el tenim aquí, ben a prop de tots nosaltres… Però això ja seria un altre tema; com ho seria veure si aquestes jornades s’adiuen als temps actuals i si a vegades no ens enganyem confonent caritat amb justícia.
Els més grans segur que recordareu aquells temps en què els nens i nenes sortíem aquest dia al carrer en actitud pidolaire amb aquelles guardioles de fang implorant una almoina per als negrets de l’Àfrica o els xinets famèlics de no se sabia on, però que identificàvem pel gorret de Mandarí. Les guardioles tenien una ranura al cap i reproduïen els trets i els colors característics de cada raça. Per sort això ja ha passat a la història i ara les coses s’intenten fer d’una altra manera. Justament es va intentar fer d’una altra manera el pregó d’aquest any, que es va encomanar a la polèmica i polemista Pilar Rahola (per a disgust d’una bona colla i -també cal dir-ho- per alegria d’una altra). Personalment crec que va ser un encert i és justament per això que m’ha semblat interessant recollir el seu pregó aquí perquè diu coses molt interessants. Per ser que es diu “agnóstica” trobo que l’encerta força i que entén molt millor que molts catòlics de què va això del  Regne de Déu i quina interpretació tan ajustada fa de l’ Evangeli.
TEXT DEL PREGÓ DEL DOMUND 2016 PRONUNCIAT PER PILAR RAHOLA A LA SAGRADA FAMILIA DE BARCELONA

Podreu trobar la versió en castellà d’aquest pregó al següent enllaç

http://www.domund.org/2016/10/la-patria-del-corazon.html

LA PÀTRIA DEL COR

Excel·lentíssim arquebisbe Joan Josep Omella, monsenyors, autoritats, amigues i amics, bona tarda.

No puc començar aquest pregó sense compartir els sentiments que, en aquest precís moment, em tenen el cor en un puny. Sóc a la Sagrada Família, allà on, com deia el poeta Joan Maragall, s’hi congria un món nou, el món de la pau. I sóc aquí perquè he rebut l’immerescut honor de ser la pregonera d’un grandiós acte d’amor que, en nom de Déu, ens permet creure en l’esser humà. Si em disculpen la sinceritat, poques vegades m’he sentit tan apel.lada per la responsabilitat i, alhora, tan emocionada per la confiança.

No sóc creient, per bé que algun bon amic em diu que sóc la no creient més creient que coneix. Però he de ser sincera, perquè, tot i que em commou l’espiritualitat que percebo en un lloc sant com aquest, i admiro profundament l’elevada transcendència que batega al cor dels creients, Déu em resulta un concepte fugisser i esquívol. Tanmateix, aquesta dificultat per entendre la divinitat no m’impedeix veure a Déu en cada acte solidari, en cada gest d’entrega i estima al proïsme que fan tants creients, precisament perquè creuen. ¡Quina idea lluminosa, quin ideal tan elevat sacseja la vida de milers de persones que un dia decideixen sortir de casa seva, travessar fronteres i horitzons iaterrar als indrets més abandonats del món, en aquells forats negres del planeta que no surten ni als mapes! Quina revolta interior han de viure, quina grandesa d’ànima han de tenir, dones i homes de fe, l’amor a Déu dels quals els porta a entregar la vida al servei de la humanitat. No imagino cap revolució més pacífica, ni cap més fita més grandiosa.

Vivim temps convulsos que ens han deixat malmesos en les creences, orfes d’ideologies i perduts en laberints de dubtes i pors. Som una humanitat fràgil i espantada que camina en la boira, gairebé sempre sense bruixola. En aquest moment de desconcert, amenaçats per ideologies totalitàries, afanys desaforats de consum i per buidatge de valors, el capteniment d’aquests creients que entenen Déu com una inspiració d’amor i d’entrega, és un far de llum, certament, en la tenebra.

Parlo d’ells, dels missioners, i aquest mot tan antic com la pròpia fe cristiana, no endebades els cristians van començar a sortir de la seva terra, per anar a la terra de tots, des dels principis dels temps, aquest mot, deia, ha estat embrutit manta vegades,arrossegat pel fang del menyspreu. És cert que els missioners tenen un doble desig, una doble missió: són portadors de la paraula cristiana i, alhora, servidors de les necessitats humanes. És a dir, ajuden i evangelitzen, i poso l’accent en aquest darrer verb, perquè és el que ha patit els atacs més furibunds, sobretot per part de les ideologies que se senten incòmodes amb la solidaritat, quan es fa en nom de Crist.D’aquesta incomoditat atàvica, en neix el menyspreu de molts.

No cal dir que és evident que les crítiques històriques a determinades pràctiques en nom de l’evangelització, són pertinents i necessàries. Estic convençuda, tot llegint el Nou Testament, que el mateix Jesús les rebutjaria. Però no estem a l’Edat Mitjana, ni segles enllà, quan, en nom del Déu cristià, es van perpetrar accions ben poc cristianes. Desgraciadament, el nom de tots els déus s’usa endebades per fer el mal, i aquest fet tan humà, té molt poc a veure amb la idea transcendent de la divinitat. Però alhora cal posar en valor l’entrega de milers i milers de cristians, al llarg dels segles, que han fet un treball d’evangelització, convençuts que trametre els valors fraternals, d’humilitat, l’entrega, la pau, el diàleg, trametre, doncs, els valors del missatge de Jesús, era bo per a la humanitat. Si és pertinent fer proselitisme polític, quan, qui ho fa, creu que defensa una ideologia que millorarà el món, ¿per què no ha de ser pertinent portar la paraula d’un déu lluminós i bondadós, que també aspira a millorar el món? Per què, em pregunto, i és una pregunta retòrica, fer propaganda ideològica és correcte, i evangelitzar no ho és? És a dir, per què anar a ajudar al proïsme és correcte, quan es fa en nom d’un ideal terrenal, i no ho és, quan es fa en nom d’un ideal espiritual? I em permeto la gosadia de respondre: perquè els qui ho rebutgen, ho fan també per motius ideològics, i no per posicions ètiques.

Ho vull dir, doncs, des de la meva condició de no creient: la missió d’evangelitzar és, també, una missió de servei a l’ésser humà, sia quina sia la seva condició, identitat, cultura, idioma…, perquè els valors cristians són valors universals que entronquen directament amb els drets humans. No cal dir que em refereixo a la paraula de Déu com a font de bondat i de pau, i no a l’ús de déu com a idea de poder i d’imposició. Però, amb aquesta salvetat pertinent, el missatge cristià, especialment en un temps de manca de valors sòlids i transcendents, és una poderosa eina, transgressora i revolucionària, la revolució del qual no vol matar ningú, sinó salvar a tothom.

Permetin-me que ho expliciti d’una manera gràfica: si la humanitat es reduís a una illa amb un centenar de persones, sense cap llibre, ni cap escola, ni cap coneixement, però s’hagués salvat el text dels Deu Manaments, podríem tornar a alçar la civilització moderna. Tot està allà, estimaràs al proïsme com a tu mateix, no robaràs, no mataràs, no parlaràs en fals…, la sortida de la jungla, l’ideal de la convivencia! De fet, si em disculpen la facècia, només caldria que els polítics apliquessin les lleis del catecisme, perquè no hi hagués corrupció, ni falsedat, ni manca d’escrúpols. El catecisme, sens dubte, és el programa polític més sòlid i fiable que podem imaginar.

I de la idea menystinguda, criticada i tan sovint rebutjada de l’evangelització, a un altre concepte igualment demonitzat: el concepte de la caritat. Quantes persones de bé que se senten implicades amb la idea progressista de la solidaritat, i en lloen les bondats indiscutibles que la motiven, no suporten, en canvi, el concepte de la caritat cristiana. I uso el terme amb totes les seves lletres: caritat cristiana, conscient de com empipa aital motivació en determinats ambients ideològics. Tanmateix, aquesta idea que personalment trobo lluminosa, però que altres consideren paternalista i fins i tot prepotent, ha estat el sentiment que ha motivat a milions de cristians, al llarg dels segles, a servir als altres. I quan parlem dels altres, parlem de servir als desarrelats, als oblidats, als perduts, als marginats, als malalts, als invisibles. Qui som nosaltres, gent acomodada en la nostra feliç ètica laica, per posar en qüestió la moral religiosa que tant de bé ha fet a la humanitat! La caritat cristiana ha estat el sentiment pioner que ha sacsejat la consciència de molts creients, decidits a entregar la vida pròpia, per millorar la vida de tots.

I no em refereixo només als missioners actuals, als més de cinc cents catalans, o als gairebé tretze mil de tot l’estat, repartits arreu del món, allà on cal l’ajuda més extrema, sinó també a aquells llunyans cristians que, en l’amor a la seva fe, van protagonitzar gestes heroiques. Què podem dir, per exemple, dels mercedaris que es bescanviaven per persones que estaven preses en terres musulmanes, com a acte sublim de sacrifici propi, en favor dels altres? El mateix ideal espiritual que motivava Sant Serapióa anar fins al Magrib, entrar en la presó d’un sultà i alliberar a un desconegut,convençut que aquell acte d’amor era un tribut a Déu, és el mateix que va motivar laIsabel Solà i Matas, una jove infermera catalana, ingressada a la Congregació de Jesús Maria, a estar divuit anys a Guinea i vuit a Haití, fins que fou assassinada. Durant tots aquests anys d’entrega, va deixar la seva estela de bondat i servei, i gràcies a ella, per exemple, existeix ara el Projecte Haití, un centre d’atenció i rehabilitació de mutilatsque fabrica pròtesis per als haitians que no tenen recursos. La coneixien com “la monja dels peus”, perquè, gràcies a ella molts haitians pobres havien tingut una segona oportunitat.

Més de vuit-cents anys separaven un Sant Serapió, d’una Isabel Solà, i en mil anys, el mateix alt ideal de servei i entrega els motivava, empel·lits per la creença en un Déu d’amor.

I com la Isabel, tants d’altres missioners, monges, capellans i seglars, morts en qualsevol racó del món, assassinats, abatuts per virus terribles, caiguts en les guerres de la foscor.  Com no recordar al germà Manuel García Viejo, membre de l’Orde de Sant Joan de Déu, i que després de 52 anys dedicats a la medecina a l’Àfrica, es va infectar d’èbola a Sierra Leone i va morir. O al seu company d’orde Miguel Pajares, que des dels dotze anys dedicava la seva vida als més pobres i que regentava un hospital a una de les zones de Libèria més castigades pel virus. Tots ells caiguts en el servei a la humanitat, motivats per la seva fe religiosa i per la bondat de la seva ànima. La Isabel, en Manuel, en Miguel són la metàfora del que significa l’ideal del missioner: el d’estimar sense condicions, ni concessions. Si Déu és el responsable de tal entrega completa, de tal sentiment poderós que travessa muntanyes, identitats, idiomes, cultures, religions i fronteres, per aterrar en el cor mateix de l’ésser humà, si Déu motiva tal viatge extraordinari, com no voler que sigui a prop nostre, fins i tot a prop d’aquells que no coneixem l’idioma per parlar-li.

Deia la Isabel Solà, el 2011, en un vídeo blog per demanar ajuda per el seu centre de pròtesis:

 “Us preguntareu com puc seguir vivint a Haití, entre tanta pobresa i misèria, entre terratrèmols, huracans, inundacions i còlera. L’única cosa que podria dir és que Haití és ara l’únic lloc on puc estar i guarir el meu cor. Haití és casa meva, la meva família, el meu treball, el meu sofriment i la meva alegria, i el meu lloc de trobada amb Déu”.

No trobo paraules més intenses per descriure la força grandiosa de l’amor. He dit a l’inici d’aquest pregó que no sóc creient de Déu, i aquesta afirmació és tan sincera, com segurament trista. Estem tan sols davant la mort, els que no tenim Déu per companyia! Però sóc una creient fervent de tots aquests homes i dones que, gràcies a Déu, ens donen intenses lliçons de vida, apòstols infatigables de la creença en la humanitat. ElPapa Francesc ha demanat, en el missatge per aquest DOMUND, que els cristians surtin de la seva terra i portin el seu missatge d’entrega, però no perquè els obliga una guerra, o la fam, o la pobresa o la dissort, com tantes víctimes hi ha al món, sinó perquè els motiva el sentit de servei i la fe transcendent. És un viatge cap al centre de la humanitat. Aquesta crida ens apel·la a tots, als creients, als agnòstics, als ateus, als que senten i als que dubten, als que creuen i als que neguen, o no saben, o voldrien i no poden. Les missions catòliques són una ingent força de vida, un immens exèrcit de soldats de la pau, que ens donen esperança a la humanitat, cada vegada que sembla perduda.

Només puc dir gràcies per l’entrega, gràcies per l’ajuda, gràcies pel servei, gràcies, mil gràcies per creure en un Déu de llum, que ens il·lumina a tots.

Pilar Rahola. 15 d’octubre de 2016 

No hi ha resposta

16 ag. 2016


Donar la vida per una causa

Classificat com a Pere Casaldàliga

Fa molts anys ja que vaig veure una pel·lícula italiana que em va agradar molt, però que no recordava massa ni qui era el director. Gràcies a internet he pogut saber que es titulava Maccheroni i que el director era Ettore Scola. Es tracta de la història de dos antics amics que es retroben després de molts anys. Un d’ells recorda molt bé l’amistat i l’altre pràcticament no es recorda de res. La memòria té aquestes coses… La mateixa cosa viscuda per dues persones, a un se li ha quedat gravada per sempre i l’latre l’ha oblidada completament. Però en tota amistat hi han coses que queden i que costa que s’esborrin del tot. És com aquell arbre que sembla que és mort, però que si es torna a regar i cuidar torna a brotar i torna a reviure.

En aquesta pel·lícula hi ha una deliciosa seqüència en què diuen: “La vida elegeix a qui estima.La mort en sí mateixa no existeix perquè mai pot esborrar el que una persona ha fet durant la seva vida. Pot esborrar la mort els seus mèrits i el seu llegat? No. de cap manera. Així que… MORT què ets? No ets res de res. Ja t’agradaria ser tan important com la VIDA, però la Vida dura tota una vida i tu, Mort, només dures un instant, un moment de res. Només existeixes el moment què arribes”.

Aquests dies ha corregut la notícia (per segona vegada en molt poc temps) de la mort del bisbe Pere Casaldàliga. Tots els que l’estimem i el seguim, sabem que el bisbe Pere està molt delicat de salut. El “germà Parkinson” –com diu ell mateix amb el bon humor i la fina ironia que el caracteritza- l’acompanya fidelment des de fa una colla d’anys. Ja en té 88 i, per tant, ja no és jove i ha de conviure amb les dificultats pròpies de l’edat i de la malaltia. Però, de moment, de morir-se res de res. Diu que no en té pas ganes… La foto que acompanya aquest apunt ens diuen que va ser feta aquesta mateixa setmana.
La mort és no-res si ho comparem amb tota una vida plena i rica. La mort és un pas, un moment, cap a una altra realitat que no sabem qcom es ni què és. Però sí que podem saber què ha estat la vida d’una persona, i tot el seu llegat. Els creients i els no creients potser no ens posarem d’acord en el que hi ha després, però sí que ens podem posar d’acord amb el que hi ha hagut aquí. Podem saber i valorar els fruits que ha donat la vida fecunda de moltes persones que han passat per aquest món fent el bé i mirant de fe-lo millor. Podem valorar –fins i tot sense posar-nos del tot d’acord- les causes per les que han lluitat, viscut i potser fins i tot mort algunes persones. Però ningú podrà negar que viure i lluitar per les causes en què un creu no és una cosa digna de lloança i que mereix el respecte de tothom. El bisbe Pere ens deixa un munt de riquesa en les seves lluites i això és el que importa.

Fa pocss dies que va morir també un altre lluitador, potser menys conegut i potser més contravertit. Em refereixo a l’uruguaià Eleuterio Fernández Huidobro. Molts no el coneixereu de res. Deixeu que us en parli una mica el seu amic i ex president de l’ Uruguai José (Pepe) Mujica.  Eleuterio Fernández Huidobro (conegut com «El Ñato») va ser un polític, escriptor i periodista uruguaià pertanyent al Frente Amplio. Va ser ministre de Defensa durant la presidència de José Mujica i la segona presidència de Tabaré Vázquez. Va ser un dels fundadors i principals dirigents del Movimiento de Liberación nacional-Tupamaros. Va caure presoner el 8 d’octubre de 1969 i es va fugar de la presó de Punta Carretas juntament amb altres 110 presos al setembre de 1971. Va ser detingut novament el 14 d’ abril de 1972 i va passar 12 anys a la presó durant la dictadura cívico-militar. Va ser alliberat al 1985. Eleuterio Fernández Huidobro va ser una de les figures clau per entendre la vida política uruguaiana durant els darrers 50 anys.
JAIME FUENTES, bisbe de Minas (Uruguai) el va voler acomiadar amb una emotiva carta titulada HASTA EL CIELO; ÑATO!, tot i les desavinences que havien tingut en alguns moments de la seva vida. I un altre testimoni que m’agradaria aportar és el del seu amic José Mujica, que va voler dir-li adéu al cementiri amb aquestes paraules:

Quisiera tener un poco del humor, dentro del drama, que tenía el ‘Ñato’, para soportar los enviones que nos plantea la existencia. Pero simplemente diré, a nombre de los viejos compañeros, que pertenecemos a un tiempo que se va. Que soñamos con un mundo en el que lo mío y lo tuyo no nos separara, y pusimos nuestra juventud, y seguramente nos equivocamos mucho, y hemos estado prisioneros de pasiones, de sueños, de un mundo lo mejor posible para los seres humanos, de esperanzas, y pagamos con desalientos, y derrotas, pero siempre con una cuota de esperanza y humor para volvernos a levantar y volver a empezar.
Hemos estado prisioneros de cuanta cosa puede existir, menos del odio, porque aprendimos, en base a soledad y la distancia a lo largo de los años, que la lucha de la liberación es por los oprimidos, pero es también por los opresores. Por un mundo mucho mejor que el que nos ha tocado vivir.
Aprendimos con Mandela, a soledad de reja y silencio, la dura verdad, que le cuesta muchísimo entender a muchos queridos y antiguos compañeros, que es no hay lugar para odiar, el lugar es para apasionarse y querer.
Quisiera creer en Dios y en el más allá, para tal vez jugar al truco y organizar mejor el infierno y el paraíso, que algunos defectos ha de tener. Pero no puedo creer.
Sé perfectamente que vas a vivir allí donde haya una causa que redimir, donde haya gente aplastada, olvidada, donde haya un sueño por el que vale la pena comprometer la vida para luchar. Vas a estar vivo y presente querido compañero, frente a todas las injusticias. ¡Hasta siempre. Hasta siempre compañero!”.

Vida i causes. Causes i vida. Són coses que van molt juntes en el recorregut d’algunes persones. Donar la vida per una causa no és cap broma. A vegades és molt difícil i perillòs. Gràcies a Déu que segueix havent-hi moltes persones que creuen més en la vida que en la mort i que val la pena donar la vida per alguna cosa que s’ho valgui. Persones que tenen esperança i que creen esperances. Que lluiten perquè el món sigui una mica més just i que es posen al costat dels que més ho necessiten. No sempre són entesos per tothom, ni tenim l’obligació de compartir al cent per cent les seves postures. Però sí que cal tenir-los respecte i entendre que tothom té el dret de poder-se equivocar en un moment donat. Fa poc que deia el bisbe Pere: “El meu somni al jubilar-me era anar a l’Àfrica, per estar en oració i solidaritat amb els germans d’aquell continent marginat. La salut, no obstant això, ja no secunda el meu somni i no vull donar feina a ningú. A Europa ja no hi tornaré. Em quedo al Tercer Món”.

Doncs que sigui encara per molt temps!

No hi ha resposta

18 juny 2016


Cardenals i cardenals

Classificat com a Església

En el darrer apunt que vaig publicar parlava d’un cardenal; concretament parlava del cardenal Cañizares de València i li feia una crítica que a mi em semblava ben merescuda. Algú m’ha escrit dient-me que era molt injusta aquesta crítica i que el cardenal tenia prou raó en tot això que ha dit i fet aquests dies i que ha aixecat molta polseguera. Són punts de vista ben respectables. Com també de respectable deu ser-ho el meu. I miraré d’explicar-me.

Jo penso que no tots els cardenals, bisbes, capellans o cristians són iguals i pensen el mateix. I per això avui he volgut recollir les paraules d’un altre cardenal força diferent en la manera de pensar i de fer. Parlo del CARDENAL MONTENEGRO. Francesco Montenegro és bisbe d’ Agrigento i a la Conferència Episcopal Italiana és el president de la Comissió de Migracions des del 2013 i presideix la Fundació “Migrantes”. S’ha involucrat profundament en tots els esforços que es fan per ajudar a desenes de milers d’immigrants que travessen el Mediterrani i desembarques a les illes italianes de Lampedusa i Sicília com a primera etapa del seu llarg i perillós viatge cap a Europa. El cardenal Montenegro va acompanyar el Papa Francesc quan va visitar Lampedusa  el juliol de 2013 en el seu primer viatge oficial fora de Roma.

No cal dir que aquest pensa molt diferent de Cañizares. Només cal llegir aquestes paraules que va recollir ahir mateix la revista SIR (Servizio Informazione Religiosa).

17 de juny de 2016

Davant dels 366 cadàvers d’emigrants morts durant el naufragi del 3 d’octubre de 2013 a Lampedusa “vaig tenir una gran crisi de fe, que encara em marca”: ho ha confiat, davant d’una sala d’actes ben plena d’estudiants, el cardenal Francesco Montenegro, arquebisbe d’Agrigento i president de Càritas italiana, durant el diàleg sobre migracions que ahir a la nit va organitzar el Centre Astalli a la Universitat Pontifícia Gregoriana.

“Trobar-se davant de 366 cadàvers et fa sentir aixafat i espantat – ha explicat – Ser al moll de Lampedusa i veure aquells rostres em va provocar una crisi de fe; no només vaig sentir a Déu llunyà, sinó que realment no el vaig sentir. Llavors vaig veure un policia que plorava com un nadó. Aquella mateixa nit vaig escriure al Papa per explicar-li el meu problema, que com a bisbe hauria hagut d’ajudar els altres i, en canvi, estava fora de lloc.” El que passa avui dia a Europa, ha continuat, és “un tema feixuc que no el podem situar en la caritat sinó en la justícia”. El problema no és la immigració sinó la injustícia que hi ha al món i el món es regeix per aquesta injustícia. Si no comencem a combatre la injustícia, no es trobaran les solucions”. “Nosaltres ens hem rentat les mans i continuem estant a les grades, com al Colisseu – ha afirmat – i amb el polze cap amunt o cap avall, decidim el destí d’aquells que poden viure o morir”. Per contra, ha conclòs, “hem de començar a viure la cultura de l’acollida, que és la capacitat de mirar l’altre als ulls, i l’altre està feliç perquè veu reconeguda la seva dignitat humana”.

Com diu el títol, hi ha cardenals i cardenals. A mi, certament, alguns em mereixen més respecte que altres (pel que diuen, pel que pensen i fins i tot estèticament em sento més a prop a uns que a d’altres). Aquest Cardenal italià va per tot arreu amb la seva Vespa blava i mai s’ha vestit amb aquella llarga cua vermella.

No hi ha resposta

15 juny 2016


Aquests cardenals!

Classificat com a Església

Un home que es disfressa de la manera que veiem a la foto no és de fiar. Jo no me’n fiaria d’aquesta mena de pallassos! I si aquest home és un cardenal de l’església catòlica  que cada dos per tres fa manifestacions sospitoses encara me’n fiaria menys. La Fiscalia Provincial de València va obrir diligències d’Investigació Penal contra el cardenal i arquebisbe de València, Antonio Cañizares, com a presumpte autor d’un delicte d’odi contra els homosexuals i les dones. Segons el Codi Penal, en cas de ser processat, el cardenal podria enfrontar fins a tres anys de presó. És clar que no anirà a la presó –ni cal, certament-, però sí que és clar que una persona que diu les coses que diu hauria d’anar a aquell l’infern en el que ell deu creure (si hi fos, cosa que jo no crec).

Com que estic segur que no hi ha aquesta mena d’infern que ens van fer creure que hi havia, sí que hi hauria d’haver alguna forma de càstig per a persones com el Cañizares. Carmen Andreu, la fiscal encarregada de determinar si monsenyor Cañizares ha comès un delicte contra el col·lectiu gai i contra el feminista és la fiscal delegada de delictes d’odi. La representant del Ministeri Públic haurà d’investigar la denúncia presentada pel col·lectiu Lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals que va denunciar l’arquebisbe per les seves “condemnables declaracions homòfobes i masclistes contra les persones homosexuals i el moviment feminista”. Cañizares va carregar durant una homilia contra la “important escalada contra la família per part de dirigents polítics, ajudats per altres poders com el ‘imperi gai’ i certes ideologies feministes”, subratllant que les “lleis que comenten la ideologia de gènere” (en clara referència a les legislacions que advoquen per la igualtat efectiva entre home i dona) són “les més insidioses que hi ha hagut en tota la història de la Humanitat”. Aquestes paraules, unides a moltes altres frases poc o gens encertades del prelat van acabar amb la paciència de Lambda, que farts dels menyspreus del cardenal van decidir presentar una denúncia. I trobo que van fer molt ben fet.

Totes aquestes paraules de l’ínclit Cañizares van portar al prelat a rebre una reprimenda del Papa Francesc qui, segons fonts vaticanes, li va recordar que “Espanya està vivint un moment electoral i polític molt complicat en què l’Església ha de ser instrument constructiu, i no element desestabilitzador”. Però em sembla que no n’ha fet gaire cas…

El cardenal Cañizares ha cultivat altres perles. També va dir coses prou espatarrants i força fora de to sobre els refugiats: “Aquesta invasió de refugiats és del tot blat net?”.  O sobre les eleccions catalanes passades: “No entrem en valoracions polítiques, però des del punt de vista moral el que succeeixi el 27 de setembre planteja unes qüestions de summa gravetat”, era la seva forma de descriure les eleccions catalanes i, a més, va afegir, “Déu vol la unitat, és el que li és grat, encara que ens entestem a obrar el contrari, per raons que res tenen a veure amb l’Evangeli ” va dir durant una vigília convocada per pregar per la unitat d’Espanya.

Ha carregat contra  tots, especialment contra l’esquerra. Però també li va semblar el PP massa tou  quan temps enrere es va aprovar la reforma de l’avortament, de la qual va dir que: “El Govern, oblidant els seus principis, desdient-se de gestos anteriors i tornant-se enrere de les promeses electorals , va aprovar una mínima reforma, més real que aparent, de la llei vigent que consagra el dret a l’avortament “.

En fi, que aquesta no és la meva església. No és la església dels pobres (agafant el mot pobre en tots sentits de la paraula) que va voler Jesús i que em dóna la sensació que vol el Papa Francesc. Per què us penseu que ha tingut el Papa tant interès en establir la festa de Santa Maria Magdalena? El cardenal Cañizares no l’hauria fet mai una cosa així.

2 respostes

18 maig 2016


Xirinacs, a contracorrent

Classificat com a Lluís M. Xirinacs,Vida i mort

Ahir TV3 va estrenar en el seu programa “Sense ficció”el documental “Xirinacs, a contracorrent”. El vaig mirar amb interès perquè Xirinacs va ser una figura que em va cridar l’atenció ja des de ben jove i perquè considero que Catalunya no hauria d’oblidar alguna de les seves lliçons en uns moments en que la ètica i la dignitat política sembla que s’han fos per art de màgia. A Xirinacs se li podran discutir moltes coses i se li podran retreure molts errors, però va ser una persona que ens va donar una lliçó de dignitat admirable tant en la seva vida com sobretot i de forma especial amb la seva lúcida i peculiar mort.

El documental  (que es pot recuperar clicant AQUÍ) fa una evolució cronològica de la vida de Xirinacs, destacant tots els episodis de la lluita contra el poder en el context en què succeïren. Recorda la seva trajectòria i aprofundeix en les motivacions d’aquest excapellà que va acabar passant per la presó, que va acabar fent vagues de fam i enfrontant-se al poder. I alhora també parla del seu entorn, dels seus amics, dels qui el van seguir i dels qui el van oblidar i menysprear i per què.

Xirinacs, a contracorrent ressegueix la vida de Lluís Maria Xirinacs a través de les aportacions de diversos entrevistats entre els quals hi ha les seves germanes Anna Maria i Montserrat Xirinacs, l’economista Arcadi Oliveres, l’escriptor Lluís Busquets, els activistes polítics Jaume Asens i David Fernández i figures històriques del catalanisme com Miquel Sellarès i Jordi Carbonell.

Xirinacs va ser candidat tres anys consecutius al Premi Nobel de la Pau, va fer diverses vagues de fam i es va passar més de sis-cents cinquanta dies davant la presó Model de Barcelona demanant l’amnistia. Però també va ser un home polèmic: l’any 2002 es va declarar “Amic d’ETA” i va fracassar en l’intent de crear un partit polític, que no va obtenir representació parlamentària. A més de l’acció política, també va elaborar un model filosòfic que encara avui es desenvolupa i va treballar en un sistema econòmic alternatiu al capitalisme i el comunisme. Acusat d’il·luminat o boig per alguns, per a d’altres es tracta d’un referent de la no violència i la pau.

El documental acaba amb unes declaracions molt aclaridores del seu metge de capçalera i que jo –ni potser la majoria de gent- desconeixia. Resulta que fou el seu metge qui l’acompanyà el 6 d’agost de 2007, dia del seu 75è aniversari, al paratge de Can Pegot, al terme municipal d’Ogassa, sota la muntanya de Sant Amanç. Xirinacs li va demanar. Aquell lloc va ser escollit per ell per a ser el seu punt Omega. Va ser l’11 d’agost que van trobar el seu cadàver en aquest bosc del Ripollès, on va voler passar els seus últims dies amb “la meva soledat i el meu silenci”. Aquesta voluntat, la declarava un escrit que deixà al seu despatx, en el qual recordava també haver viscut 75 anys en uns Països Catalans ocupats i recriminava als líders polítics catalans llur “covardia” en matèria de nacionalisme. Encara que alguns mitjans van donar per fet que s’havia suïcidat, l’autòpsia revelà que Xirinacs s’havia deixat morir per inanició, en un acte de sobirania pròpia.

Fou justament aquest acabament del programa el que a mi em va fer pensar en un interessant llibre de Hans Küng, un text breu de l’any 2014 amb el que als seus 86 anys, afectat per un Parkinson progressiu, va voler coronar la seva vida i la seva obra. El títol “Mort feliç”constitueix molt més que un simple testament vital i vol ser tot un programa de vida. Jo no he llegit el llibre, però sí que vaig llegir i guardar un bonic text de José Arregi on el comentava.

Küng diu que triar la forma i el moment de morir no és cap contradicció sinó que és simplement la realització de la paradoxa de la vida: només es pot ser feliç donant-se. I és també la paradoxa de la mort que es fa donació i es torna decisió, expressió, culminació de la vida. La mort pot ser feliç, ja que la vida que es dóna no mor. I per a H. Küng això no és cap joc de paraules buit, sinó que és l’horitzó que il·lumina la seva vida sencera inclosa la mort. Sap del que parla, doncs a això ha consagrat els seus inesgotables energies físiques, emocionals, intel·lectuals, espirituals.

Mort feliç o eutanàsia significa morir sense tristesa i sense dolor, o amb el mínim de tristesa i de dolor inevitable. Morir en plena consciència. Acomiadar serenament dels éssers estimats. Assumir sense angoixa la pena de la separació; a la pena hi ha consol, en l’angoixa no; la pena no impedeix la felicitat, l’angoixa sí.

Morir en profund assentiment a tota la vida, acceptant-ho tot, dient sí a tot, també a les ferides sofertes i, el que és molt més difícil, a les ferides infligides: no he estat perfecte, ho sento, però a això he arribat, i així està bé; m’agradaria que moltes coses haguessin estat millors, però està bé com està; dic sí a tot, sense justificar res. Dir: “La meva obra està acabada: aquí us la deixo”. I no cal que sigui una “gran obra”, com la de Hans Küng, ni ningú pot mesurar la grandesa de l’obra per la grandària o el nombre o la qualitat dels llibres escrits, ni per l’èxit aconseguit, o l’influx exercit. Coronar la vida humilment. Morir en pau.

Doncs bé, com a creient, pensador i humanista, afirma Küng: en el moment en que la meva vida ja no posseeix per a mi qualitat humana suficient, puc i he de triar aquesta “mort feliç”, digna, bella, bona. Mort germana, no enemiga. Hi ha un temps per viure i un temps per morir. I jo puc, he de decidir-ho responsablement. “L’ésser humà té el dret a morir quan no té cap esperança de seguir portant el que segons la seva opinió és una existència humana”. Refusar, perllongar indefinidament la vida temporal forma part de l’art de viure i de la fe en la vida eterna. Ja s’havia pronunciat en el mateix sentit fa 20 anys, el 1995, en un altre llibre (Morir dignament, Trotta 1997) escrit en col·laboració amb el seu amic i col·lega Walter Jens.

Assistim a un canvi radical de paradigma. La legislació social dels diversos països -amb comptades excepcions com Holanda o Suïssa- pateix encara un gran retard respecte de l’opinió social. I el retard és més gran en el cas de la jerarquia eclesial. Sostenir, com sosté, que només és lícita l’ajuda passiva” (desconnectar un aparell d’alimentació o de respiració, per exemple) no deixa de ser una ficció. ¿Hi ha tanta diferència entre desconnectar un aparell i proporcionar una dosi major de morfina que em portarà a la mort o al descans final? La jerarquia eclesiàstica corre el risc de tornar a equivocar-se, com es va equivocar a propòsit dels mètodes de contracepció o de fecundació anomenats “artificials”.

Triar la mort de manera humana és la forma final de triar la vida de manera humana. I la humanitat no està definida ni dictada per una divinitat exterior ni representada per cap religió. El creient hauria de poder tenir una mort feliç com a definitiva donació confiada de si a la Realitat primera i última, com a trànsit a la Realitat profunda, a la Realitat Fontal, a la Vida sense origen ni fi.

Dir que no podem triar la mort perquè no som amos de la vida és una màxima tramposa. No som amos de la vida ni de la mort, però som responsables de la vida i, per tant, també de la mort, i aquí no és decisiva la distinció entre creient i no creient. No només podem, sinó que hem de triar responsablement -dic responsablement- quan i com morir, sense altre límit que el nostre benestar i el benestar comú, començant pel de les persones més properes. I els metges i les persones més properes haurien de poder  atendre la demanda de qui lliurement els demana -o de qui lliurement hagués deixat expressada aquesta demanda-un ajut per a ben morir.

És una exigència de la cura de la vida, i no hi ha un altre mandat diví ni una altra divinitat que la Vida, la cura d’aquesta vida, la Bondat i el Bon Viure.

No hi ha resposta

13 maig 2016


Condecorar guàrdies civils

Avui voldria aportar per a tots aquells que no el coneguin aquest text que acabo de llegir en el Facebook del bisbe de Tànger, Monsenyor Santiago Agrelo Martínez.

Ja n’he parlat alguna altra vegada d’aquest bisbe, que parla clar i evangèlicament. Considero que és un testimoni valuós que cal escoltar entre tanta grisor, foscor i entre tants silencis vergonyants com abunden en l’episcopat espanyol. Podreu trobar també el text en aquest enllaç

https://www.facebook.com/agrelomartinez?fref=nf

Cadena 13 TV. Programa: “El Cascabel”. Día 12 de mayo.
La noticia es: «El Ministerio del Interior ha decidido condecorar a los ocho guardias civiles que la semana pasada fueron absueltos definitivamente de la acusación de haber maltratado a un migrante en la valla de Melilla, según ha anunciado el titular del Departamento en funciones, Jorge Fernández Díaz. »

Los comentarios en la tertulia: Los guardias civiles, unos héroes, a los que sólo podemos estar agradecidos por el servicio que prestan. Los emigrantes, unos delincuentes, agresivos, que no tienen derecho alguno a acercarse a nuestras fronteras.

Me repugna que se apalee a nadie. Me asombra y me sobrecoge que un Ministro del Gobierno de España condecore a quienes golpean –con razón o sin ella- a personas indefensas. Me indigna que en la televisión de la Conferencia Episcopal Española se exalte a quienes apalean a emigrantes, y se dé a entender que los apaleados son agresores violentos, números sin derechos, como si todo lo que se les debe fuesen los golpes que se les dan. Me pregunto si es eso lo que piensan los obispos que pagan a quienes eso dicen.

A esos emigrantes, acosados por el hambre, las enfermedades, las penalidades, las fuerzas del orden y hasta por los elementos de los que dispone el buen Dios, se les priva de derechos, se les trata como desechos, y se les criminaliza para que la sociedad los considere desechables. En 13 TV olvidan que esos hijos de nadie son los predilectos de Dios; olvidan que la Palabra de Dios se hizo carne, no para que hubiese obispos ni periodistas sobre la tierra, sino para que hubiese buenas noticias para los pobres.

Si en una televisión se exalta la violencia contra los emigrantes, se desprecia a los sin papeles como si en esa condición dejasen de tener derechos y necesidades personales, se pisotea el evangelio, yo jamás pensaría que esa televisión pueda ser de la Iglesia.
¡Si los es, es un escándalo!

No hi ha resposta

18 març 2016


Mossèn Ballarín: retorn a casa

Avui se’ns ha mort Mossèn Ballarín. Ha anat a buscar la pau i els silencis d’aquella casa de Matadepera on hi va passar a la seva joventut 6 llargs anys de malaltia.

Mossèn, sempre dèieu que no sabíeu pas com seria el judici  i que esperàveu que Déu jutgés més la lleugeresa del cor que l’embalum de les bones obres. I que esperàveu no haver de saber què era l’infern.

Mossèn, també dèieu que esperàveu que la glòria tingués molt d’aquell silenci familiar, quiet, meravellat i acompanyat de la vostra cambra de malalt de Matadepera.

Mossèn, dèieu que el cel té regust d’home perquè l’ha fet el fill de l’ Home. Més que no pas una capgirada de tot allò que som, el cel és l’assolida de tot allò que voldríem ser. És el retrobament del silenci que tots enyorem perquè, en el fons som fets de silencis vius, cercant a les palpentes una vida que se’ns aturi de plena. El cel és l’aturada gràvida i eterna en Déu, amb santa Maria i els nostres. El cel és a casa.

Mossèn, dèieu que la casa de Matadepera no era tan sols un passat i un present, sinó que era un demà en l’esperança. L’entrada als cels ha de ser, dèieu, un retorn a aquesta cambra, a la casa de la santa pobresa escrostonada, xica i acollidora, feta silencis de malalt.

Mossèn, dèieu també que, arribat malalt de la terra, esperàveu que Déu us rebés a la llinda, us dugués a una cambra com aquella de Matadepera  i us digués: -Au, bordegàs, reposa i dorm despert.

…I que us deixés passar estones a la porta de casa per a veure-hi la cara de sorpresa dels amics ateus que no s’ho esperaven, la mirada reposada d’una vella amb rosaris que ja s’ho espera així.

…I que esperàveu que el Senyor amb mans de fuster us aconduís al pedrís del cap del carrer per a veure, en el balç de la terra, com tot retorna cap a Ell.

Mossèn, segur que tot això avui mateix ha sigut tal com us ho heu imaginat. Descanseu en pau.

2 respostes

17 nov. 2015


Pere Casaldàliga ens felicita el Nadal

Classificat com a Nadal,Pere Casaldàliga

felicitació 2015Com cada any, la felicitació de Nadal més matinera i més puntual que rebo acostuma a arribar de molt lluny. M’arriba de São Félix do Araguaia, allà al Mato Grosso brasiler. Com podeu suposar, és la del bisbe Pere Casaldàliga. També aquest any ha sigut així. Ja fa dies que l’he rebuda. El Pere és previsor…

I també com sempre, el bisbe Pere recull algun fet important dels que han marcat l’any i, com no podia ser d’una altra manera ha reflexionat en la seva felicitació (il·lustrada com és habitual pel seu amic Maximino Cerezo Barredo)  sobre el drama dels refugiats, personalitzats i encarnats tots ells en Aylan Kurdi. el nen sirià que va morir ofegat a les platges de Turquia el 2 setembre de 2015. Aquest nen kurd de tres anys  va aparèixer ofegat en una platja de Turquia. Les fotos en què apareix el seu cos mort i la foto en què es veu un agent de la policia turca transportant el seu cadàver van donar la volta al món i posen de manifest la gran problemàtica de la crisi humanitària siriana. Al costat del petit van morir també el seu germà de cinc anys Galip i la seva mare, Rehan, a més de com a mínim altres dotze sirians que viatjaven des de Turquia en dos pasteres amb destinació a Grècia. L’únic membre de la família Kurdi que es va embarcar i va sobreviure va ser el pare, Abdullah. La fotògrafa turca Nilüfer Demir és l’autora d’aquella imatge.

Nadal 2015 Poema Casaldàliga

 Casaldàliga 2015.CastellanoCom podeu veure, el bisbe Pere reflexiona sobre aquest drama humanitari que toca viure a la humanitat en aquests darrers temps i que no ens hauria de deixar dormir en pau. El bisbe Pere ens demana que no ens deixi dormir en pau, com tampoc el deu deixar dormir a ell, tenaç defensor sempre de la humanitat més pobra. Ell sempre ha demanat ‘humanitzar la humanitat’  i ha lluitat per defensar les causes dels drets de les persones i dels pobles; sobretot de les persones i dels pobles marginats i fins i tot prohibits. Sempre ha dit que aquestes han estat les seves causes, però també haurien de ser les causes de tots nosaltres: Les seves causes: ‘la terra, l’aigua, l’ecologia; les nacions indígenes; el poble negre; la solidaritat; la veritable integració continental; l’eradicació de qualsevol marginació, de qualsevol imperialisme, de qualsevol colonialisme; el diàleg interreligiós i intercultural; la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humana que és l’existència d’un primer món i d’un tercer món (i d’un quart món també), quan som un sol món, la gran família humana, filla del Déu de la vida’.

Pere Casaldàliga 2015 Ja vellet i malalt, com podem veure en aquestes fotografies fetes de ben poc, segueix creient en moltes utopies i en l’Evangeli, que segons ell mateix diu ‘és una utopia encara més gran!’: “Utopia necessària com el pa de cada dia. No la utopia quimèrica que ens duria a un “no-lloc”, sinó un procés esperançat que navega cap a un “altre lloc”, un “bon lloc”: eutopia!

En moments complicats com els que viu la humanitat, cal seguir escoltant atentament les paraules d’aquest profeta dels nostres dies que va pronunciar quan va rebre el Premi Internacional Catalunya 2006.

“Cal reinventar una economia de la convivència”, demanava Edgar Morin. El poble guaraní parla de “l’economia de la reciprocitat”. I el petit poble myky, en aquest Mato Grosso, proclama com un dels seus dogmes fonamentals que “viure és conviure”. Sense prepotències, sense exclusions. Sent reconeguts tots i totes com a persones en la dignitat radical de la “raça humana”. Els pobles indígenes, normalment, quan s’autoanomenen, es classifiquen com a “gent”, “humanitat”; després ve el cognom, la designació particular de cada poble, de cada cultura, de cada història. Identitats col•lectives que configuren la humanitat com una sola i plural. La globalització actual, amb tots els seus pecats, greus, té com a contrapartida la virtut de fer que avui, com mai, la humanitat se senti “una”. Estem descobrint, per necessitat, que naveguem en el mateix vaixell. “El xoc de civilitzacions” o “l’aliança de civilitzacions” són l’alternativa inevitable. Com que ara ens trobem tots amb tots, hem d’optar per xocar els uns contra els altres, en la intolerància i en l’agressió, o per abraçar-nos en la comprensió i en la complementarietat.

… “Les nacions són continguts, no fronteres”, afirmava Baltasar Porcel. Els murs, els filats, les tanques, les lleis d’intolerància no són una solució humana. Els “bàrbars del sud” acabaran trencant les fronteres de la separació. “La fam no té fronteres”, cridava el supervivent d’una pastera africana. Aquests nous bàrbars acabaran envaint el terra, la casa, la taula, l’ànima dels privilegiats d’un primer món: primer en abundància; primer en insensibilitat? La tasca més essencial de la humanitat és la tasca d’humanitzar-se. …Pere Casaldàliga 2015-2

Per a la nostra fe cristiana, el mateix Déu es va encaixar en la mesura humana de l’home Jesús de Natzaret. Malauradament, durant segles, i encara avui, les religions són, massa sovint, fonamentalisme, divisió i fins i tot guerra. És hora de creure en unitat plural en el Déu de la vida i de l’amor, i de practicar la religió com a justícia, servei i companyia. Un Déu que separa la humanitat és un ídol mortífer. La tasca primordial i comuna d’humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat. L’Evangeli segons sant Lluc (10, 25-37) ens ofereix la paràbola paradigmàtica per a aquesta praxi humanitzadora. El mestre de la Llei respon correctament la pregunta de Jesús sobre els manaments. Coneixia el Catecisme, com a mínim la seva lletra. No obstant això, “per tal de justificar-se”, el doctor de la religió pregunta al seu torn: “I qui és el meu proïsme?”. La resposta de Jesús és desconcertant i provocadora; per al doctor de la Llei, per a tot el poble que l’escoltà “en aquells temps” i també per a nosaltres, que l’escoltem avui, aquí. El proïsme és aquell o aquella a qui jo m’acosto, i que posa en primer lloc els que han caigut en el camí, les persones marginades, les dones violentades i sotmeses, els emigrants suspectes, els estranys dels quals m’estimo més no saber res, tan ocupat com estic amb els meus negocis o potser amb el meu culte… M’he de fer proïsme descobrint el pròxim, buscant-lo, acollint-lo, donant i donant-me al seu servei. Sense fer “accepció de persones”. Sense por de contaminar-me amb un samarità heterodox. Només estimo el proïsme en la mesura en què surto –lliure, obert, solidari– a trobar-lo, acostant-m’hi, acostant-lo a mi. La humanitat no s’humanitza amb aparells i formulacions (útils al seu temps i de la forma adequada), sinó amb l’aproximació humana de cadascun i cadascuna, de cada persona i de cada poble.

Humanitzar la humanitat, practicant la proximitat. La Teologia de l’Alliberament ens ha recordat que la veritable ortodòxia es verifica en l’ortopraxi. L’essència de Déu “consisteix a estimar”, ens diu al Nou Testament la primera carta de Joan (4, 8.16). El fet d’haver sortit de Catalunya, d’Espanya, d’Europa, d’haver passat per l’Àfrica i d’haver vingut a viure de forma definitiva al Mato Grosso brasiler d’aquesta Nostra Amèrica m’ha universalitzat l’ànima. I el contacte apassionat amb la causa indígena i la causa negra m’ha ajudat a redescobrir la identitat de les persones i dels pobles amb alteritat i amb complementarietat. El fet d’acostar-me “al poder dels sense poder” (Václav Havel), en l’opció pels pobres, en el moviment popular, en les comunitats eclesials de base i en les pastorals socials, em va fer despertar definitivament a la indignació i al compromís; i també a l’esperança.

No hi ha resposta

18 oct. 2015


Els seminaris d’abans…

Classificat com a Amistat,Església

PA177554

Ahir vam fer la trobada anual de companys del Seminari de Solsona. La nostra 29a trobada i amb més gent que mai, ja que ens vam aplegar 55 persones (comptant-hi algunes senyores que, com cada any, els plau acompanyar-nos). Aquest any ens vam trobar a Balsareny, ben vigilats en tot moment pel seu castell encimbellat que vam visitar després d’una bonica passejada pel cuidat bosc de ribera que hi ha al peu del plàcid Llobregat. I, és clar, no podia faltar un bon dinar, que vam anar a fer-lo a Gaià. Ja se sap que al voltant d’una taula és un bon lloc per parlar i per recordar anècdotes i històries.

Com que  alguns companys em van animar a que fes la petita crònica que cada any escric d’aquesta trobada, m’hi poso amb molt de gust. Vull fent constar, però, que aquest any m’he estimat més deixar la veu a Mn Climent Forner que, amb motiu dels 400 anysPA177569del Bisbat de Solsona –que van celebrar-se l’any 1993-, va escriure un breu article dels seus records de seminarista. Ningú com ell ho podia fer millor i, per això, crec que tots els companys que ho llegiran –si encara no ho han fet- en gaudiran i podran rememorar moltes de les coses que explica Mn Climent. En darrer terme aquestes trobades no són res més que un motiu per retrobar records i per passar revista del que fem i com estem cadascú de nosaltres. Més o menys com els cotxes vells, que els toca passar la ITV cada any…PA177591

 

 

EL SEMINARI DE SOLSONA: UNA MICA D’HISTORIA. Climent Forner

(L’EROL: revista cultural del Berguedà. 1993: Núm. 41: 400 anys del Bisbat de Solsona )

No em proposo pas d’escriure tota la història del seminari de Solsona, sinó una part, i ben petita, d’aquesta història: la que va de primers d’octubre de 1940 a darrers de maig de 1952. Són els anys que jo hi vaig viure i dels quals puc donar testimoni, per bé que el testimoni d’un home vell pugui resultar més o menys esgrogueït o idealitzat pel temps. On vaig escriure sobre això mateix, quan encara era jove o mes jove que ara, és al llibre 25 anys de presència i de fidelitat,dedicat al Dr Josep Pont i Gol, aleshores arquebisbe de Tarragona (1976), i avui també, només que emèrit, i per molts anys! La vivència d’aquells anys també la vaig reflectir en laCarta a l’amic canonge (novembre de 1968), que podeu llegir a Liridunvau, liridonvon,Obra poètica II, Edicions de L’Albi, Berga, 1989. És aquella que comença:”Amic del doble cor…”

Començaré per dir que no trobo gens estrany que L’EROL, volent publicar un monogràfic sobre el bisbat de Solsona amb motiu dels 400 anys de la seva creació, hagi pensat en el seminari. Perquè el seminari de qualsevol bisbat, sobretot d’un bisbat petit i rural corn el nostre, és molt important. És corn el rovell de l’ou, o la mare dels ous, que se’n diu. 0 corn la clau de volta d’un edifici. I això perquè d’allà, d’aquella santa casa, n’han sortit fornades i fornades de capellans, tots els capellans diocesans, per bé que alguns d’ells, després, acabada la carrera, hagin anat a ampliar estudis a Roma o allà on sigui. La “Universitat” solsonina, encimbellada al turó de St Magí, no donava per més. La majoria de nosaltres, els “tronxos» que en diu Mn. Ballarin, el poc o molt que sabem ho vam aprendre allà. Amb totes les seves deficiències, el seminari es la mare que ens va d’allà. I que Deu li ho pagui.

L’edifici del seminari

Des de l’erecció del bisbat (1593) que es va pensar en un seminari, corn es natural d’ençà del concili de Trento. Corn recorda el Dr Llorens, ja el primer bisbe, Lluís Sanç, havia pensat en l’edifici i les rendes de l’hospital d’en Llobera, però els frares dominics, mes vius, se li avançaren. El bisbe Lassala, igualment. Però de fet, i després de moltes gestions fracassades, tant de part del bisbat corn de l’ajuntament, no fou fins l’any 1846 que l’esmentat edifici es va convertir en seminari diocesà inaugurant-s’hi el primer curs. Superada finalment la crisi que afectava la mateixa subsistència del bisbat corn a tal, això és, l’any 1894, es va acabar la nova ala del centre docent (començada el 1846), donant peu al seminari Major per a filosops i teòlegs.

La gent, tanmateix, quan parla avui del seminari de Solsona es refereix, no a aquella antiga i senyorial construcció dels Llobera (convertida amb els anys en Escola Parroquial, en seu del Consell Comarcal del Solsonès i en no sé quantes coses més), sinó en aquell conjunt d’edificacions que coronen el turó de St. Magí, camí de l’actual institut de Batxillerat. La part mes antiga, que té forma de creu, el seminari Menor que se’n deia aleshores i després fou escola parroquial, va ser construïda, i ben precàriament per cert, pel bisbe solsoní, Dr. Ramon Riu, l’any 1896. La part nova, el seminari Major, que s’hi adhereix corn un apèndix, es obra del Dr. Vicenç Enrique i Tarancon (1948). I fet aquest resum històric d’unes pedres mortes, pas-sem a fer el d’unes pedres vives, les persones, les verament importants.

Els seminaristes

Corn indicava al començament, em referiré nomes als anys 1940-1952. Sabeu què? Els cadells de capella de «in illo tempore» havíem arribat a ser 150. Ho heu llegit be? Cent cinquanta! Entre gramàtics (cinc primers cursos), filosops (tres) i teòlegs (quatre). Repeteixo: 150. Solament el meu curs, els de Stalingrado, corn ens va batejar el Dr. Llorens, ja érem 40! I això que feia un fred que pelava (ai, quan bufava la boira de la Torregassa!) i amb una fam de postguerra que només podíem apagar a mitges gràcies als cigrons i a les patates de Mn. Benet, el majordom providencial. I pensar que avui, amb totes les comoditats del món, només en tenim quatre de seminaristes, quatre (que resideixen al seminari interdiocesà de Barcelona i estudien a la facultat de Teologia, convertit ara el turó de St. Magí en residència per a capellans en actiu, lloc de reunions i casa d’exercicis).

La vida que portàvem aquella colla d’aspirants a capellà fora molt llarga d’explicar fil per randa. Només us diré que, malgrat tot, no sols conservem un bon record d’aquella santa casa els clergues que encara ens aguantem, sinó que fins i tot els seminaristes que van anar penjant els hàbits al llarg de la carrera, també el conserven, com ho demostren algunes trobades conjuntes de condeixebles que se celebren de tant en tant. Algun misteri hi deu haver. Això que, com apuntava, de fred i de fam (almenys als primers anys de la postguerra), Deu n’hi do. El caliu d’aquella amistat, però, no hi ha hagut cendres que l’apaguessin. Ni l’apagaran.

Un dia normal. Ens devíem llevar a les sis o quarts de set del mati. Corrents a rentar-se la cara a través d’aquells dormitoris tan llargs que no s’acabaven mai. Com que hi havia mes nassos que lavabos, havies de fer cua, t’havies d’esperar. I cap a la capella. Això si, sense poder-te posar gens de colònia al cap, perquè si te n’hi posaves unes gotes i l’«amo. (el Dr. Miralles) t’ensumava tot passant, ja l’havies feta. Mitja hora de meditació. Després missa. I cap a esmorzar, a veure a qui li tocaria el crostó de pa més gros. Al mig del menjador hi havia una estufa que no tirava ni a tiros, només feia fum i fum i fum. Una estoneta d’esbarjo, una estoneta d’estudi, i a classe. Tot, sempre, a tocs de timbre. Entre classe i classe, a jugar al pati. Al migdia, abans de dinar, a la capella: res de l’àngelus, lectura espiritual i visita al Santíssim. En havent dinat, hi havia l’estona de pati més llarga del dia. Era l’hora dels grans partits de futbol. No us en rigueu, no. Ni el Barça. Era l’època del Ramallets, Besora, Kubala, Reixach… I nosaltres, a imitar-los, només que amb la sotana arremangada butxaques endins, ja que no ens la podíem treure. Fins i tot, quan el partit s’ho valia, el Dr. Miralles, es a dir, el rector, havia arribat a treure el sac d’honor. Miracle! Hi havia un davanter centre que tenia un xut tan potent que semblava el Koeman: era el Ton, el nostre bisbe actual. Encara em sembla que el veig amb un mocador al cap per eixugar-se la suor. Era terrorífic. Ah, i alerta a trencar cap vidre, que el senyor majordom te’l feia pagar trinco-trinco.

Be, érem en havent dinat. Esgotat el temps d’esplai, a estudiar una mica, i a classe una altra vegada. Berenar, jugar, i dues hores de vetlla o d’estudi, que no te les estalviava ningú. Fins que a rosari, sopar, passejar un quart d’hora pels claustres, visita a la capella i a dormir, que demà serà un altre dia. Em descuidava de dir que durant els àpats, fora dels diumenges i festes de guardar, no xerràvem sinó que llegíem talment corn si fóssim monjos: el lector de torn anava fullejant la Bíblia, vides de sants, històries de missioners, etc. Cap als darrers cursos, els més grans s’estrenaven a predicar fent un sermonet abans de menjar les sopes. D’atipar-nos ens atipàvem tant corn podíem ni que fos nomé a base de muntanyes de cigrons. Tothom esperava els divendres de Quaresma: era el dia de l’any que, fent penitència, menjàvem millor: bacallà amb panses. Manoi! N’hi havia per llepar-s’hi els dits.

Les tardes dels dijous i dels diumenges sortíem a passejar cap a St. Bernat, la Mare de la Font, carretera d’Olius… De dos en dos. Semblàvem formiguetes sotana, valona, bonet… Ordenats fins que, ja als afores, ens podíem dispersar més o menys, més aviat menys que més. Perquè si t’atrevies a fumar un cigarret d’estranquis (parlo dels seminaristes petits) o a acostar-te a alguna casa de pagès a menjar pa amb tomàquet, i aquest gran pecat es descobria, pobre de tu! Hi havia després un sis d’octubre que et podia amenaçar de fer fora del seminari, encara que tot s’acabés amb aigua de roses.

Allò que era encisador de veritat era el mes de maig. Ah, corn el recordo! Cada dia, corn a final de la celebració, cantàvem els goigs d’alguna Marededéu: “Assistiu-nos, gran Senyora,/de Falgars intitulada…”  Amb les finestres, ben obertes, la flaire primaveral dels arbres i les plantes que entrava capella endins barrejant-se amb els refilets dels ocells que ens feien la competència… Ah, manoi! Allò hauria sigut un cel si no fos que s’acostava el mes de juny, l’època dels exàmens. I les noies de cal Faldilles que ens escoltaven des de l’ampit de la finestra i que sense voler confoníem amb els àngels del retaule esculpit pelCamps i Arnau… Ara en sèrio: l’amor a Maria i l’amor a l’Eucaristia ens eren inculcats a cops de plàtica que feien entendrir.

Podríem baixar a molts més detalls de la vida d’aquell temps, però no acabaríem mai: els certàmens literaris de la Puríssima on tots els capellans lletraferits del bisbat havien esmolat les seves armes; les vetllades de sant Tomàs; la missa conventual dels diumenges del matí a la catedral, amb aquella renglera de canonges al fons del presbiteri tot fantasmagòrics; les vespres dels diu-menges a la tarda tan gregorianament celestials; les vacances de Nadal i d’estiu (les de Setmana Santa les va suprimir el bisbe Tarancon); els dies de recés; les tandes d’exercicis espirituals la funció sabatina, etc., etc., etc. I de tant en tant, com deia, algun sis d’octubre a la cel·la del rector. I les notes al final de curs: Meritus, Benemeritus (en b minúscula i B majúscula), Meritissimus, Laureatus… Hi ha un fet extraordinari que no me’l puc deixar al tinter: la publicació, el mes de març de l’any 1950, de L’Infantil, aquella revisteta de no-res que va començar essent un full propagandístic del Dia del Seminari i es convertiria en la primera revista infantil de la postguerra a Catalunya. La il·lusió i les suades que ens va costar! Valia 50 cèntims i ben aviat en vam arribar a tirar 2.000 exemplars mensuals.

Superiors i professors

Aquest apartat sí que no el podem ometre: el dels nostres ínclits superiors i professors. Es a dir, el dels nostres pares en la fe. Ja he citat el Dr. Miguel Mira-les, l’«amo» que li dèiem de motiu, tan bona persona corn era però tan poc competent corn a educador de joventut. Algú, no jo, l’ha definit corn un home de molt bona fe, però d’una ignorància enciclopèdica. Que des del cel ens perdoni per les moltes vegades que, sense voler, li havíem fet saltar la dentadura postissa. Mn. Benet Malagarriga, el majordom: un sant d’aquells que no pugen als altars perquè no tenen padrins. I quins parenostres més gruixuts que deia ja de bon matí I les estonades que es passava tot sol agenollat als peus del sagrari en silenci o donant-se cops al cap: Benet, Benet, que n’ets de ruc. I els sacs de patates que ens feia traginar d’un lloc a l’altre. El Dr. Josep Pont i Gol, el professor, el prefecte, l’amic… Sort n’hi va haver d’ell. Almenys jo sort en vaig tenir. Clar, ordenat, preparat, amablement exigent, sabia ensenyar corn ningú: història, geografia, àlgebra, filosofia… Tenia un carisma: li havies d’estudiar per força, de tant corn et guanyava la voluntat. No saber la lliçó si te la preguntava, era fer-li un tort. Va ser ell qui, a més a més, ens va inculcar de forma indeleble l’esperit missioner i l’amor a l’Església de Catalunya o que és a Catalunya (per dir-ho amb termes teològicament més exactes, políticament no tan sospitosos), representada pel qui anys a venir resultaria ser el seu predecessor a la seu tarragonina, el cardenal Vidal i Barraquer. Gràcies a ell també, el seminari de Solsona fou el primer de Catalunya on es va començar d’ensenyar català, per bé que no oficialment, poc després d’iniciada la dècada dels quaranta. I fent pinya amb el Dr. Pont, durant uns anys, Mn. Josep Armengou, el capellà de Berga, “a la sazón” pare espiritual i director de la Schola Cantorum del seminari. Mort el bisbe Comellas i a causa d’una ventada ben passatgera, ambdós amics serien defenestrats del cenacle i anirien a raure a Gepils-sur-mer, o ca la Gepilsa, una masia dels afores. Allí es fundaria al cap de poc la cèlebre Penya d’Horeb amb ells dos, el Dr. Saladrigues, Mn. Maria Ruiz, Mn. Antoni Palou… El Dr. Ramon Espert: Senyors, traiem-nos el barret davant d’aquest homenàs i professoràs. Ensenyava moral amb tota l’autoritat moral, que ja es dir. Exigent amb ell mateix corn un asceta clàssic, també ho era amb els seus alumnes. Semblava autoritari, però era molt humà, molt conciliador, molt tendre. Estimava la diòcesi amb un amor apassionat d’espòs. Apostòlic corn era, l’havia recorregut de dalt a baix i de baix a dalt, predicant missions, septenaris, novenaris, exercicis… S’enorgullia de la seva procedència humil: la seva mare venia cacauets pel carrers de Berga, la ciutat que un dia l’havia d’enterrar al panteó dels fills il·lustres. Devem ser molts els clergues que encara conservem els seus apunts professorals, per bé que en l’actualitat ens serveixin de ben poc. Ara, el seu testimoni d’home recte, de bon cor, de ment lúcida i de fe heroica és i serà inesborrable. No és estrany que fos el conseller de tots els bisbes. I bisbe que hauria pogut ser ell mateix si hagués volgut, si no hagués renunciat a tal honor. El Dr. Joan Coromina que de capellà de l’Ametlla de Merola va venir a ensenyar-nos llatí als de quart curs. I molt que ens feia treballar. .,;Qué dice que qué?. El Dr. Pere Sampons, amb aquella cara vermella de bona persona, ni que llegís les lliçons a tall d’orador. Mn. Antoni Palou, el mític professor de grec i de literatura, a qui tant devem els lletraferits d’aquelles calendes, i també prefecte una mica polèmic. Un gran amic. I el Dr. Joaquim Canudas, director de la Schola Cantorum, a més de superior i professor. I Mn. Anton Santa-maria, l’angèlic pare espiritual dels darrers anys. I el Dr. Sebastià Pont, tan ponderat i sapient. Ah, i el Dr. Salvador Saladrigues, professor de Sagrada Escriptura, ingenu corn un infant. I el Dr. Ramon Miguel, enèrgic professor de dret canònic. I Mn. Rafel Escuder, secretari del bisbe Tarancon i mestre de teologia fonamental. I el Dr. Antoni Fontanet, que professava Historia Sagrada i més tard es faria felipó. I el Dr. Antoni Llorens, és clar, professor de teologia dogmàtica, d’història de l ‘art i no recordo de què mes (no li estudiàvem gaire, tan bona persona corn era i tan brillant i competent quan volia). Prou, prou. Segur que em deixo noms encara… El Dr. Gras, tens no, que més tard, ja no a nosaltres, ensenyaria filosofia i esdevindria majordom una mica problemàtic, tot i la seva murrieria. Això sense fer esment de Mn. Abras, el beneficiat de la catedral que ens pujava a confessar cada setmana, els dissabtes em penso: “Ego to absolvo”. I es que en devíem fer molts de pecats que setmanalment haguéssim de passar per la reixeta! Ai, Deu meu! Un últim nom, aquest si, el servos servirem Dei, el fàmul Celoni, la rateta que escombrava l’escaleta i d’amagat, en compliment d’ordres superiors, s’entretenia a arrencar de l’enciclopèdia Espasa algunes il·lustracions massa d’allò. Ah, i les benemèrites i sacrificades monges que no veiem mai o ben poc, però sí que sentíem a través del torn del menjador: “Diga”.

Etcètera

Aquest seria més o menys el retaule d’aquell temps que he intentat d’evocar, pobre de mi, amb tot l’amor i amb tot l’humor possible. Vist amb els meus ulls, naturalment. Repeteixo: són només els personatges dels anys 1940-1952. Després del meu curs (dels 40 inicials en vam acabar 14), el seminari s’aniria mantenint durant un cert temps, i vindrien altres professors, superiors i seminaristes. Però els de Stalingrado ja no hi seríem, o ja érem en un altre front: el del concili i el post concili Vaticà II.

Prou. Diu que en la lluita per la recuperació del bisbat de Solsona (any 1933) el seminari, al costat d’altres institucions, va jugar-hi un paper important, i és natural. Ni que fos una “Universitat de pagès”, n’havien sortit o hi havien exercit el magisteri figures eclesiàstiques tan rellevants corn el filòsof Comellas i Cluet, el filòleg Marià Grandia, el liturgista Josep Vendrell, el musicòleg i educador Ricard Penina, el music Llorenç Riu…

En resum: gràcies al seminari som el que som els capellans i, en certa manera, tots els fidels solsonins: som el que som i tal com som. Déu ens hi conservi en allò que tenim de bo i ens ajudi a superar-nos. Al cap d’allà som molt joves: només tenim 400 anys!

No hi ha resposta

12 jul. 2015


Com més vells, més lliures

Classificat com a Amèrica Llatina,Església

Hi ha un lector del meu blog que -ell també- té un blog molt interessant. Es diu Joan Gil (es firma JOANOT) i el seu interessant blog es diu  Els EUA són diferents. Us recomano vivament que doneu un tomb per casa seva i llegiu els seus articles d’anàlisis profunds i ben argumentats. El Joan és un metge català, ara ja jubilat, que ha passat una bona part de la seva vida treballant als EEUU. De tant en tant deixa algun comentari als meus apunts. Ja fa un parell de cops que, quan he parlat del Papa Francesc, em diu que “en Francesc és encara millor del que semblava i que, escoltant-lo, em va impressionar com poca gent i cap polític ho ha fet”. A mi m’impressiona la vitalitat que demostra tenir el Joan, tot i ser ja ben gran i, a més trobo que té tota la raó del món.

Deia d’ell mateix Jose Saramago que “com més vell es feia, més lliure era i com més lliure, més radical”. No sé si a tots els vells els passa alguna cosa semblant. En alguns cassos segurament que és tot el contrari. Però sí que tenim exemples que donen la raó a Saramago. Monsenyor Romero, per exemple, en va ser un altre cas clar. De jove era un capellà molt conservador (com ell mateix reconeix) i quan el van fer bisbe i va anar veient tota la pobresa i tota la injustícia que hi havia al seu bisbat va anar revoltant-se interiorment i es va anar tornant cada cop més radical a l’hora de defensar la dignitat de la seva gent. I un altre exemple, entre molts altres, el trobaríem en José Luís Sampedro, que semblava que com més vell es feia, més radical es tornava.

La vellesa, per sí mateixa, no podríem pas dir que porti llibertat. Més aviat tot el contrari. La vellesa ens  limita físicament, ens treu forces, ens fa sentir d’una manera o altra el pes dels anys, ens va apaivagant els ànims, ens va afegint dissimuladament xacres de tota mena i, en una paraula, la vellesa no sempre és un regal ni la podem mirar amb l’optimisme que ens volen fer veure alguns. Sí, però, que a vegades es produeix una cosa ben curiosa: tot i les limitacions que hem dit, la maduresa ens va donant llibertat interior i molta més llibertat d’esperit. I aquesta mena de llibertat ens pot fer tornar més lliures i radicals en la nostra visió de les coses i en la manera d’expressar les nostres opinions. És com aquell pres que deia al seu carceller: pots tancar el meu cos però no pots subjectar la meva imaginació ni el meu pensament. Tot sovint veiem vells que són autèntics esperits lliures i que fan molta sana enveja.

I un altre personatge que sembla que cada dia és més lliure –i radical. és el Papa Francesc. I per això, com deia el meu amic Joan, no deixa de sorprendre’ns a tots. Fins i tot sorprèn al que el coneixien com a cardenal de Buenos Aires. Tres o quatre anys enrere diuen que Francesc no hauria dit el que diu i amb la força i convicció que ho diu. I no cal dir que no ho ho haurien dit els Papes anteriors, sempre tan curosos amb les expressions, amb les formes rebuscades i diplomàtiques típiques del Vaticà. I ara arriba un Papa que diu les coses de forma planera, clara i contundent; i, a més, ho acompanya amb gestos significatius per tal de reforçar aquestes mateixes paraules i per tal de que tot quedi meridianament clar. M’agradaria recollir aquí algunes d’aquestes frases.

  • A Brasil el 2013 ja va dir una frase que marcava el rumb del que ell volia:“Hagan lío!”. Moveu-vos, feu-vos sentir, sortiu al carrer…
  • Ara, en la seva primera gira llatinoamericana, Francesc ha dit: “no se achiquen!” davant tota la immensa feina que tenen els que lluiten per canviar les estructures injustes. I va seguir dient als representants dels moviments socials:“ustedes, los más humildes, los explotados, los pobres y excluidos, pueden y hacen mucho (…) en los grandes procesos de cambio, nacionales, regionales y mundiales”. “Me atrevo a decirles que el futuro de la humanidad está, en gran medida, en sus manos”. Els va invitar a la “participación protagónica” i a “promover alternativas creativas”, en la búsqueda cotidiana de las “tres T… trabajo, techo y tierra”.
  • Alguns esperaven recriminacions als presidents esquerranoso i, en canvi, li va agrair al president equatorià “su consonancia con mi pensamiento”. I li va desitjar “con mis mejores deseos para que pueda lograr lo que quiere para el bien de su pueblo”. I davant Evo Morales, que no té gens de bona relació amb l’ Església catòlica local va reconèixer que “Bolivia está dando pasos importantes para incluir a amplios sectores en la vida económica, social y política del país” y “cuenta con una Constitución que reconoce los derechos de los individuos, de las minorías, del medio ambiente, y con unas instituciones sensibles a estas realidades”.
  • I va fer una referència a tot el conjunt d’ Amèrica Llatina quan va dir “Las palabras sonque en estos últimos años, los gobiernos de la región aunaron esfuerzos para hacer respetar su soberanía, la de cada país, la del conjunto regional, que tan bellamente, como nuestros padres de antaño, llaman la Patria Grande”.  “La Iglesia no puede ni debe estar ajena a este proceso (de cambio) en el anuncio del Evangelio”.
  • I ha dit més coses: “La primera tarea es poner la economía al servicio de los pueblos. Los seres humanos y la naturaleza no deben estar al servicio del dinero. Digamos NO a una economía de exclusión e inequidad donde el dinero reina en lugar de servir. Esa economía mata. Esa economía excluye. Esa economía destruye la madre tierra.”.
  • “La segunda tarea es unir nuestros pueblos en el camino de la paz y la justicia. Los pueblos del mundo quieren ser artífices de su propio destino. Quieren transitar en paz su marcha hacia la justicia. No quieren tutelajes ni injerencias donde el más fuerte subordina al más débil. (…) Ningún poder fáctico o constituido tiene derecho a privar a los países pobres del pleno ejercicio de su soberanía y, cuando lo hacen, vemos nuevas formas de colonialismo que afectan seriamente las posibilidades de paz y de justicia.” Per això va exhortar: “Digamos NO, entonces, a las viejas y nuevas formas de colonialismo. Digamos SI al encuentro entre pueblos y culturas. Felices los que trabajan por la paz”.
  • “La tercera tarea, tal vez la más importante que debemos asumir hoy, es defender la madre tierra. La casa común de todos nosotros está siendo saqueada, devastada, vejada impunemente”. Per això “es imprescindible que, junto a la reivindicación de sus legítimos derechos, los pueblos y organizaciones sociales construyan una alternativa humana a la globalización excluyente” perquè “no hacerlo es un pecado grave”.
  • I algunes frases més encara per criticar “la concentración monopólica de los medios de comunicación social”, per dir que “el destino universal de los bienes no es un adorno discursivo de la doctrina social de la Iglesia” perquè “es una realidad anterior a la propiedad privada”; per reconèixer que “se han cometido muchos y graves pecados contra los pueblos originarios de América en nombre de Dios y pedir humildemente perdón, no sólo por las ofensas de la propia Iglesia sino por los crímenes contra los pueblos originarios durante la llamada conquista de América”; per recordar a Bolívia el jesuïta Lluis Espinal assassinat el 1980 per la dictadura de García Meza i per reconèixer al Paraguai, a las Madres de Plaza de Mayo. I va recordar que “la Iglesia, sus hijos e hijas, son una parte de la identidad de los pueblos en Latinoamérica. Identidad que, tanto aquí como en otros países, algunos poderes se empeñan en borrar, tal vez porque nuestra fe es revolucionaria, porque nuestra fe de- safía la tiranía del ídolo dinero”.

Trobo que ens donen a tots molt bones lliçons tots aquests vellets… no us sembla?

No hi ha resposta

20 juny 2015


Morir de pena

Classificat com a Ecologia,Església

null

Diuen que les persones poden morir de pena. Fins i tot li han posat nom. En diuen “síndrome del cor trencat” i els entesos diuen que és una malaltia induïda per l’estrès, que produeix una  insuficiència cardíaca similar a un infart, però amb les artèries coronàries normals. Un estrès emocional brusc i sobtat, però al mateix temps permanent en el temps en forma de ràbia, por, sofriment molt gran, accident o malaltia greus, etc. poder arribar a col·lapsar una persona. I això no passa només amb humans. S’han constatat cassos en animals de companyia, sobretot gossos que han perdut de repent els seus amos i s’han mort –o s’han deixat morir- de tristesa, deixant de menjar i perdent les ganes de viure.
El nostre món també pot morir de pena, per dir-ho d’alguna manera. Pot arribar a un col·lapse, tal com ens avisen des de fa temps molts reconeguts científics. Però sembla que no ens en acabem d’adonar i no fem prou per arreglar-lo una mica i deixar un món digne per als que han de venir darrere nostre. És cert que els governs i els polítics podrien fer alguna cosa més del que fan. Però cadascú de nosaltres també, perquè cadascú de nosaltres forma part d’aquesta casa que en diem planeta Terra i que entre tots hauríem de cuidar, netejar i millorar.
Això és exactament el que el Papa Francesc ha volgut recordar-nos amb aquesta encíclica que acaba de publicar titulada “Laudato Si “ (Lloat Sigueu). El medi ambient, l’impacte de l’home en ell i la seva relació amb la distribució de la riquesa són assumptes que afecten a tots i trobo molt bé que el Papa Francesc hi hagi dit la seva. I encara trobo millor que ho hagi fet –inspirat en Francesc d’ Assis- en un to planer, recollint els punts de vista majoritàriament compartits per la comunitat científica i pel sentit comú. I ho fa amb un escrit que no va dirigit, com tantes altres vegades, només al catòlics i parlant de temes que interessaven més aviat poc, adoptant posicions conservadores i anant anys enrere dels interessos i preocupacions de la gent. No, ara no. Francesc parla de qüestions que ens toquen de ben a prop a tots, que ens interessen a tots; de la pobresa imposada com una pistola que apunta al cap de milions de persones. Parla a tothom, com a responsables que som de la nostra petita o gran part de la terra que ens ha tocat viure i que hem de cuidar i estimar. Com a les persones, hem d’estimar la terra i hauríem de crear amb ella un vincle amorós que ens la fes estimar molt més del que l’estimem ara.
Aquesta encíclica -segons he pogut llegir- es veu que ha desfermat la ira dels conservadors dels EE.UU., com per exemple el candidat republicà a la Casa Blanca Jeb Bush, catòlic i germà de l’ expresident George W. Bush. Ell i altres grans empresaris amb interessos econòmics arreu del món diuen que no s’ha de barrejar religió i política i que això del medi ambient és un assumpte que no incumbeix al Papa. Algú fins i tot s’ha atrevit a titllar-lo de massa lliberal i de“marxista” per la seva posició aperturista en qüestions socials i per les seves crítiques al “capitalisme salvatge” i a la “dictadura de l’ economia”. I Rick Santorum, candidat republicà de cara a las presidencials del 2016 i fervent catòlic,  va dir també en una entrevista de ràdio que “l’ església s’ha equivocat en qüestions científiques vàries vegades” i que hauria de “ deixar la ciència als científics” i “centrar-se en qüestions de “teologia i moral”. I com ells, el republicà Jim Inhofe, alguns periodistes del conservador canal Fox News  o Michael McKenna. Com si no hi hagués milers i milers de científics catòlics que pensen com el Papa i que li donarien totalment la raó… O com si ells, que de científics en tenen ben poc, poguessin parlar-ne i els demés no…
Personalment, no només aplaudeixo el Papa per parlar de temes actuals i que preocupen a bona part de la humanitat, sinó que crec que l’Església s’hauria de posicionar molt més en els temes que preocupen de veritat i hauria de donar la veu lliurament a tothom que sigui capaç de donar noves opinions i obris nous camins per solucionar els problemes que té plantejats la humanitat. Només llavors l’ Església es tornarà a fer portaveu de la doctrina de Jesús i es tornarà a fer escoltar.

No hi ha resposta

21 maig 2015


“Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig”

Classificat com a Bisbe Deig

Bibe Deig

Acabo de llegir el llibre “Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig”, del qual us parlava el dia 27 d’ Abril en l’apuntUNA ESGLÉSIA SIMPÀTICA. El llibre es presentava -acabat de sortir de la impremta i encara amb olor a tinta nova- el divendres 24 d’ Abril a Fondarella (Pla d’Urgell), en el marc del segon memorial dedicat al també desaparegut mossèn Jesús Huguet, fill d’aquesta localitat i estret col·laborador del bisbe Deig, que va morir l’any 2003.

Ara l’Associació d’Amics del bisbe Deig ens convida “a un esdeveniment llargament esperat i que es produirà a la ciutat deSolsona, el divendres 29 de maig, a les 9 del vespre, al Casal Cívic Xavier Jounou: la presentació de l’obra coral“Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig”, editada per l’Associació d’Amics del Bisbe Deig, que ha comptat amb la col·laboració de la Diputació de Lleida i en la qual han participat 17 personalitats ben reconegudes”.  Tots ells són persones que el van conèixer i tractar ben de prop i “entre tots ofereixen una pinzellada acurada de les diverses facetes i etapes d’un home tan polièdric i carismàtic com el navassenc Antoni Deig, bisbe de Menorca i de Solsona, i una de les personalitats cabdals de l’església catalana de finals del s. XX.
A l’acte hi prendran part: Carles Tejedor, Ramon Segués, Mn. Climent Forner i Salvador Cardús,  autors d’algun dels capítols del llibre”.

La veritat és que aquesta miscel·lània és un llibre que recomano vivament. Primer, perquè es fa molt fàcil de llegir degut a que tot el munt de col·laboradors ho fan tots molt bé. I desprès, perquè cadascú aporta alguna cosa interessant –algunes de ben inèdites- sobre el bisbe Deig. Entre tots fan un bon retrat d’aquest home que, en paraules del que fou el seu secretari –Jordi Orobitg-”tenia la ferma convicció que estimar Déu volia dir estimar la Pàtria i el Món” i això ha va saber fer sempre i molt bé, des del lloc on li va tocar estar en cada moment. Ho va fer sempre d’una manera ben discreta, amb naturalitat i fent-se estimar per tothom que el va conèixer de prop. La seva infantesa a Navàs, els seus anys al seminari, els anys a Sogorb i Tarragona com a secretari del bisbe Pont i Gol, el pas pel Bisbat de Menorca i després Solsona són alguns dels aspectes de la trajectòria del bisbe Deig que narren els autors del llibre, que acaba de veure la llum però que es va començar a gestar l’any 2010.

No en diré res més. Només recomanar que el llegiu.

No hi ha resposta

30 abr. 2015


La cara fosca de l’ Església

Dilluns parlava d’una Església simpàtica, d’una Església on hi havia gent com el Bisbe Deig o Mossèn Huguet, que es feia estimar i respectar per tothom. Aquesta és una cara de l’Església que, per sort existeix i és molt nombrosa. És l’Església que, a imatge i semblança de Jesús, passa pel món fent el bé i mirant de fer-lo millor per mitjà de l’amor.

Però, com qualsevol institució, l’ Església té llums i ombres i, lamentablement, avui cal parlar de la cara fosca, tètrica, trista i llòbrega d’aquesta mateixa Església. I cal parlar-ne inevitablement després d’haver vist l’impactant reportatge dels periodistes Montse Armengou i Ricard Belis “Els internats de la por” i que  TV3 va emetre el dimarts.

No és que hagi estat cap sorpresa, ni cap primícia, la notícia que durant el franquisme -i fins i tot durant una colla d’anys després-, hi hagués internats que no van ser pas gaire modèlics. Era un rumor que corriasotto voce i ja havien sortit als diaris més d’una vegada notícies al respecte. El que a mi personalment em va sorprendre fou descobrir que n’hi hagués tants, que fos una pràctica tan estesa i que durés tant temps aquest calvari per a milers de nens, nenes i joves. Em va sorprendre saber que fins ben entrada la democràcia, milers de nens i nenes continuessin tancats en internats, col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d’Auxilio Social, convertits en una mena de presó per a aquests infants on molts d’ells van patir abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses. El reportatge –molt dur però molt ben fet- va tenir la virtut de destapar aquest passat, a base de testimonis personals, que ha estat massa anys ocult i silenciat. A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nens sota la seva tutela, a Espanya aquests abusos no han estat mai reconeguts, jutjats ni reparats.

Congregacions religioses pertanyents a l’ Església Catòlica, junt amb algunes institucions civils ben conegudes en aquella llarga nit franquista- en tenen una bona part de culpa i hauria de ser l’ Església Catòlica la primera interessada en esclarir tant com sigui possible els fets i a demanar perdó per tantes vexacions, maltractaments i abusos, perquè és un deute amb les persones que van passar per aquells centres disfressats de pietat, educació i religió catòlica mal entesa i exercida amb crueltat. A aquells homes i dones que expressaven el seu testimoni al reportatge del dimarts ningú els ha demanat perdó ni els ha compensat de tot els mal que els van fer durant anys i panys. Tot el que allà s’hi va escoltar és tan terrible que fa esgarrifar i ens fa adonar de com de malament s’ha fet la transició en tots sentits. No només s’han amagat fets vergonyants de tota mena, sinó que s’han buscat premeditadament els mecanismes legals i polítics necessaris per tal de que aquests fets quedin impunes.

El reportatge s’organitza bàsicament amb el testimoni esgarrifós d’aquestes persones, assegudes en mobles coberts de llençols, com de cases deshabitades on un dia convindria treure la pols, aixecar les catifes i escombrar la porqueria. I, de tant en tant, mentre s’escolta el seu relat, les imatges del NO-DO de l’època, mostrant colles de nens contentíssims, fent gimnàs, menjant saludablement, jugant al pati d’establiments d’Auxilio Social, a les Llars Mundet o al preventori de tuberculosi de Guadarrama.  Tota una mentida institucional que ha durat fins fa quatre dies i que encara molts segueixen amagant o negant. Aquest reportatge és una peça més d’aquest gran puzle que, el dia que entre tots siguem capaços de fer-lo sencer, ens mostrarà el retrat del que va ser la llarga i cruel dictadura franquista.Ens falten encara molts detalls d’aquella època fosca d’una societat emmanillada, tancada en ella mateixa pels poders fàctics d’una dictadura cruel  i massa ben acompanyada i massa beneïda per una colla de gent d’església que era mereixedora de dir-se cristiana. Ens farien falta uns quants programes més d’aquests per adonar-nos de moltes coses que ens han amagat durant massa temps.

No hi ha resposta

27 abr. 2015


Una Església simpàtica

Classificat com a Bisbe Deig,Església,Jesús Huguet

La finalitat de l’Església no és ser simpàtica. La seva finalitat i missió és la de viure i difondre l’evangeli de Jesús. Però si això ho fa d’una manera simpàtica, atractiva, cordial, suggeridora, propera i molt humana, molt millor, no us sembla? En el seu origen, la paraula simpatia (que ve del grec) vol dir patir amb’, o sigui sentir, patir, alegrar-se, estar al costat de l’altre. Exactament això és el que vam voler celebrar el divendres passat a Fondarella (El Pla d’Urgell) unes 200 persones al Segon memorial dedicat a Mossèn Jesús Huguet, un home savi, senzill, humil i que sabia transmetre amb el seu fer quotidià la imatge d’una Església simpàtica perquè la sabia fer molt propera a la vida de les persones. De totes les persones, sense distincions de cap mena. Proposava una església oberta a tothom i que compartia les alegries i les penes dels homes i dones del seu temps.

El president de la Diputació de Lleida i alcalde de Fondarella, Joan Reñé, va exercir d’amfitrió en l’acte dedicat a mossèn Jesús Huguet, fill de Fondarella (Pla d’Urgell) i estret col·laborador del també desaparegut bisbe Antoni Deig. Per això es va aprofitar l’acte per presentar el llibre Miscel·lània. Homenatge al Bisbe Antoni Deig, acabat de sortir de la impremta. En aquest segon memorial hi va haver com a convidada Sor Lucia Caram que, després de veure un audiovisual sobre mossèn Huguet, es va manifestar contenta de poder estar al poble natal de mossèn Huguet a qui va admirar, primer, pel seus escrits al Full Diocesà, quan la monja tot just havia arribat a Catalunya -després d’estar uns anys a València- i d’haver arribat de la seva Argentina natal i després com a persona. Ja sabem que Sor Lucia no decep mai i que sempre diu coses interessants. En aquesta ocasió va destacar el llenguatge senzill del mossèn a l’hora de parlar de la fe, que el feia molt proper a la gent i molt lluny del llenguatge dels alts estaments de l’Església “plens de paraules sense contingut”. Va seguir destacant que el mossèn era un home bo i lliure que “molestava la jerarquia per la seva llibertat” i que això li va comportar problemes com, per exemple,  que vetessin els seus escrits al Full Diocesà. I va destacar que, com també va passar amb el bisbe Deig, “la gent es va adonar a qui havien perdut” quan van morir. Va destacar per damunt de tot en la “bondat i tendresa” de mossèn Jesús, va parar-se una mica en analitzar la situació actual, social i política, on cal un compromís sincer de llibertat per superar la indignació i sensació d’estafa que han generat els estaments “macro polítics” i les jerarquies eclesiàstiques. Catalunya –va dir- ha de ser un lloc on poder viure amb dignitat, fet que li permetrà recórrer “el camí de llibertat” en el que estem posats.

Mossèn Jesús Huguet i el bisbe Antoni Deig. Dues grans persones que fan que l’ Església sigui simpàtica per a tothom perquè la fan vertadera i propera. Dues persones que van col·laborar estretament, que es van enriquir mútuament i que van ser una llum que va il·luminar fortament el país en un moment determinat. Acabo de començar la lectura de la Miscel·lània, amb un ric recull de textos de persones que van conèixer i que van ser molt properes al Bisbe Deig, com Carles Tejedor, Joan Reñé, Josep M. Badia i Masgrau, Climent Forner, Miquel Barbarà, Francesc Romeu, Sebastià Taltavull, Ramon Segués, Lucía caram, Josep Pont, Jesús Huguet, Francesc Balcells, Jordi Orobitg, Salvador Cardús, Bernabé Dalmau, Francesc-Marc Álvaro, Enric Juliana, Antoni Puigverd, Albert Sáez  i Joan, J. Busqueta. Trobo que és un bon llibre; un llibre necessari perquè puguem conèixer encara més el Bisbe Deig en totes les seves distintes facetes ja que cadascú presenta aquella part de la seva vida que més coneix.

Mossèn Huguet, llavors rector de Navès i a qui el bisbe Antoni va donar importants responsabilitats a la Diòcesi de Solsona, explica aquella rica etapa de col·laboració  i recorda especialment l’any 1991, quan el Bisbe de Solsona va reclamar una Confederació Episcopal Catalana en el transcurs d’un seminari religiós organitzat a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. Segons relata Mossèn Huguet en el llibre, el bisbe Deig s’havia convertit en una veu discordant per defensar obertament que ”a Catalunya l’Església ha de ser catalana i, com més catalana sigui, més universal serà”.

Un acte, doncs, aquest de divendres totalment just i necessari. Cal servar memòria agraïda de persones com ells que tant de bé han fet a l’ església i al país. Tant de bo es puguin seguir celebrant anualment els memorials de totes dues tal com pretenen fer les dues associacions: els Amics de Mossèn Huguet i els Amics del Bisbe Deig.

No hi ha resposta

19 abr. 2015


Aquest any toca comunió?

Classificat com a Consumisme,Església,SOCIETAT

Fa un munt d’anys que sóc client del BBVA, com a conseqüència de que n’era de Banca Catalana i quan va ser absorbida pel BBVA em vaig quedar amb ells per pura inèrcia, per habitud, per costum i per sentit pràctic. Hi cobrava la nòmina, hi coneixia els empleats, hi tenia la hipoteca del pis, el compte corrent, hi pago els rebuts, i ara hi cobro la pensió… Com deia, tot plegat per pura inèrcia i per la típica mandra de canviar de banc. Ja sé que això no hauria de ser excusa de res i que més d’una vegada m’he plantejat si hauria de seguir en aquest banc, doncs hi ha coses que no m’agraden gens ni mica i que potser ja seria hora de passar-me d’una vegada a la banca ètica….

M’hi ha acabat de fer pensar una comunicació que vaig rebre del BBVA amb el següent títol: ¿Este año toca comunión? Llegiu-lo, que n’hi ha per sucar-hi pa!. Ja sé que un banc té, per definició, guanyar diners i un sentit monetari de les coses; ja sé que la vida i les persones per a ells existeixen per a treure’n profit. Ja sé també que davant dels diners no tenen cap mena d’escrúpols i que plantegen les coses per veure si els seus clients piquen l’ham i per veure com els poden esprémer una mica més. No acostumem a reaccionar tal com caldria.Som així de carallots, incloent-m’hi jo mateix.

La pregunta que ens fa el BBVA -per ella mateixa- ja té el seu quid? Això de que la comunió toqui fer-la, com si fos una obligació o una imposició social o familiar, em pensava que era cosa d’altres temps i que ara la gent era molt més lliure, molt més moderna i que no estava per brocs  ni per aquests romanços de capellans com és la primera comunió. Es veu que no. Sembla que la gent encara està molt enganxada als costums socials i que la primera comunió –que en molts cassos també és la darrera- encara és una cosa vigent per una bona majoria de famílies. No cal dir que, quan dic això, no em refereixo pas a aquelles famílies cristianes convençudes que creuen que han d’educar els seus fills segons unes creences que ells consideren bones i que, per tant, la primera comunió dels seus infants entra dins de la més absoluta normalitat. Quan parlo d’aquesta proposta del BBVA, em refereixo a aquelles famílies per les quals la primera comunió és purament un acte social sense gaire més sentit que el de celebrar una mena de festa sense saber massa què celebren. Per això la proposta que els fa el banc és la que és. Veiem com veu el BBVA aquest acte? Llegiu, llegiu…

 Blog BBVA by Equipo BBVA

En España somos de tradiciones: las verbenas del pueblo, la Semana Santa… y en mayo, cada año sin falta: las comuniones. Una costumbre que se mantiene con fuerza a pesar del gasto importante que supone para una familia: según la FUCI en 2014 el coste medio de una comunión fue de 2.412 €, la cifra supera los 3.000 € si vives en Madrid, Barcelona, Valencia o San Sebastián.

Si este año tienes una comunión entre manos y no la has previsto con suficiente antelación tranquilo, es posible celebrarla sin que suponga un enorme descalabro en tus finanzas familiares eso sí, tendrás que “trabajarla” un poco más para encajar el presupuesto, ¿hemos dicho presupuesto?, te ayudamos a darle forma recopilando las partidas que lo componen y dándote algunas ideas para adelgazarlas:

-Traje de comunión ( y lo que le rodea). Inversión importante, sobre todo si es para una niña (para que nos vamos a engañar, los vestidos cuestan más). Entre 80 y 300 € de presupuesto. Consejos para abaratar el coste: si no puedes (o no quieres) pedirlo prestado puedes alquilarlo o dar una vuelta por un outlet. Recomendación extra: que sea un traje o vestido reutilizable para otras ocasiones.  No olvides meter en el presupuesto los zapatos, adornos varios y peluquería;  puedes gastar desde 30€ hasta el infinito así que opta por un look sencillo ;).

-El “convite”. Si tienes en mente una comunión-boda calcula entre 40 – 65 € por cubierto. A ésto se le añaden el recuerdo para cada invitado (calendario con foto o similar, a 1 ó 2 € por persona) y, si hay muchos niños, algún espectáculo de animación (mago, etc.).  ¿Cómo abaratar esta partida?,dedica tiempo a buscar restaurante: algunos incluyen en el precio animación o disponen de parque infantil, otros lanzan ofertas pudiendo encontrar preciosdesde unos 15€ por cubierto.  Echa un vistazo al número de invitados, a lo mejor puedescelebrarla en casa contratando un catering (presupuesto libre) o preparando algo tú mismo. En cuanto al recuerdo para los invitados puedes diseñarlo tú mismo e imprimirlo a través de una imprenta online. Quizá estés pensando en hacerlo en casa con tu impresora: calcula antes cuánto vale el tóner y cuánta tinta necesitarás.

-Las fotos y el vídeo. Entre 250 y 700€ según los servicios contratados. Una buena idea para abaratarlo es contratar un único reportaje para la ceremonia para todos los niños. Para el convite probablemente sea suficiente  con las fotos familiares.

-La familia. Una partida que suele olvidarse: padre, madre, hermanos… ese día nuestra vestimenta debe ir acorde: ropa, algún complemento y peluquería es lo más habitual. Primero echa un vistazo al armario y a la hora de comprar, compra algo que puedas reutilizar y combinar con lo que ya tienes. Recuerda los consejos para el vestido de comunión que has leído más arriba.

¿Mucho verdad?, quizá por eso muchas familias se están planteando aplazarla a otro año. Otras buscan la manera de llevarla a cabo para que su hijo haga la comunión con el resto de sus compañeros. Si estás en ese segundo grupo aquí tienes tres opciones a valorar:

– Negocia con el restaurante, el fotógrafo, la tienda de trajes… y pacta un pago a plazos. Cada vez es más común ofrecerlo como una ventaja extra o se concede para no perder una venta.

Tarjeta de crédito. Según la modalidad de pago es posible que no pagues interés, o que pagues poco.

– Préstamo personal. Dependiendo de la cantidad de dinero que necesites y de la liquidez con la que cuentes puede salirte más a cuenta solicitar un préstamo y pagar la comunión poco a poco en lugar de en pocos plazos o de un solo golpe.

Sobre todo, no pierdas el norte ni desesperes: dedícale tiempo y trata de ajustarse al presupuesto en la medida de lo posible, tus finanzas familiares te lo agradecerán.

Què us en sembla? No és una autèntica perla aquest text? Per desgràcia encara hi han massa cassos de famílies que es fan aquest plantejament i segueixen aquest esquemes tan tronats. Em costa que, des de fa molts anys, molts capellans malden per trobar algun tipus de solució i respostes adequades a aquesta trista realitat i que la catequesi als nens i als mateixos partes va dirigida a canviar aquesta mentalitat tan encarcarada. Però sé molt bé que no hi ha res a fer. Potser perquè una altra part de capellans ja els va bé seguir així i perquè es veu que costa molt canviar esquemes. Doncs, sí: aquest any toca comunió per a moltes famílies. El que potser caldria és que es plantegessin seriosament com ajudar a celebrar aquest sagrament de forma adequada als seus fills…

2 respostes

07 març 2015


Mossèn Huguet

Classificat com a Església,Jesús Huguet

Demà farà tres anys que va morir d’accidentMossèn Jesús Huguet. Avui, l’Associació d’Amics de Mossèn Huguet ha preparat un acte d’homenatge i record al Teatre Comarcal de Solsona. Ho fa amb una conferència i amb la presentació del llibre Testimoni d’amor. Església i País, un recull de textos del mossèn publicats prèviament a la revista El Pregó.

De Mossèn Huguet ja se n’han dit moltes coses. I totes bones, em sembla. No és fàcil que hi hagi tanta unanimitat entorn a una persona, però és que tots els que el coneixíem coincidim en reconèixer que era un home de moltes i grans virtuts. Una persona que es feia estimar, vaja. Jo en destacaria dues: la bonhomia que li traspuava per tots els porus  i la intel·ligència que amagava sota la capa de la modèstia i de la discreció. I encara n’hi afegiria una altra: el que deia o escrivia, ho feia d’una forma clara, diàfana i senzilla per tal de que tothom ho pogués entendre..Per això cal aplaudir i agrair tota la feina que ha fet l’ Associació per recollir en un altre llibre els seus articles d’opinió per tal de que els puguem tornar a assaborit o potser perquè alguns els descobreixin per primer cop. Segur que serà un bon complement al ja conegut llibre Xàldigues. I segur que valdrà la pena llegir-lo.

I ja que parlem de Mossèn Huguet, caldria parlar d’aquesta modesta revista que s’anomena EL PREGÓ i que va sortir a la llum pública per primera vegada el març de 1994. És una publicació quinzenal d’opinió i informació eclesial que surt els dies 1 i 15 de cada més. No és una publicació qualsevol. Va ser -i segueix essent- l’eina adequada i necessària  que un grup de cristians han trobar per impulsar el projecte d’una publicació que aportés una visió lliure i crítica i des d’una òptica creient, sobre fets i esdeveniments de l’àmbit eclesial i social. El Pregó té els dos objectius que figuren escrits en la mateixa capçalera: “El Pregó eclesial d’informació i opinió.” I això, en el marc de les línies marcades pel concili Vaticà II i amb l’atenció posada en l’evolució de la cultura i els costums de la nostra societat, en progressiu procés de secularització.  Mossèn Huguet en va ser un dels puntals des del mateix inici, junt amb el seu director Casimir Martí i tota una colla dels col·laboradors més lúcids que pot aportar el nostre país.

Si el cristianisme i el món no es pot mirar des d’una visió moderna i crítica ja el podem enterrar. No servirà per a res i serà un fòssil molt bonic per estar en un museu i per a ser estudiat. Però tota aquesta colla de gent va creure que el cristianisme no era res d’això i van intentar de dir-ho a través dels seus escrits i de la seva visió lúcida i lliure del món, de la fe i del diàleg que hi ha d’haver entre tots els camps del coneixement. Els temes més polèmics s’han de poder tractar, dialogar i debatre. Mai s’han d’amagar i s’hi ha de buscar resposta a través de formulacions de la fe noves, tant en el llenguatge com en les formulacions. Mossèn Huguet creia en tot això i va ser valent per dir-ho i escriure-ho encara que li comportés problemes, fins al punt de que un dia li van dir que no podia escriure més en els òrgans oficials. Però com que era un esperit lliure va seguir fent el que va creure que havia de fer; seguir escrivint. El Pregó va ser un dels llocs que el van seguir acollint. Per això cal donar-li les gràcies en aquest moment en que es recolliran tots els seus articles publicats en aquesta revista.

Que la memòria de Mossèn Huguet resti ben present entre nosaltres perquè s’ho val.

No hi ha resposta

03 març 2015


L’àtic de Rouco Varela

Classificat com a Església

El Papa Francesc està fent, de mica en mica, una veritable revolució a l’Església. En la famosa entrevista que li va fer el jesuïta italià Antonio Spadaro, director de la Civilttà Cattolica, ja deixava anar tot un seguit de pistes per on volia anar i, per als que no el coneixíem, de seguida vam adonar-nos què pensava, com parlava i com volia actuar en un munt de qüestions. Manifestava un radical canvi de perspectiva en el dir i en el fer de com anaven les coses al Vaticà en aquests darrers anys.  En l’entrevista va dir:”Veig l’Església com un hospital de campanya després d’una batalla. Que inútil és preguntar-li a un ferit si té alts el colesterol o el sucre! Cal curar les ferides. Ja parlarem després de la resta “. Tot un signe de com s’hauria d’actuar de forma urgent en l’Església catòlica.

El Cardenal Arquebisbe emèrit de Madrid, Antonio María Rouco Varela, sembla que no s’ha assabentat que corren nous aires. Sis mesos després del seu cessament, per fi ha abandonat el palau arquebisbal. Sembla que li sabia molt greu marxar-ne i no en tenia cap ganes ni cap pressa… El “cardenal okupa” (com li diuen, amb cert sarcasme, els capellans de la diòcesi)  se n’ha anat a viure finalment a un altre lloc, però no pas a un lloc qualsevol. Ha anat a viure a un àtic de luxe  (370 metres quadrats, sis habitacions i quatre cambres de bany) que, segons diuen els diaris, només la reforma d’aquesta nova residència del purpurat ha costat més de mig milió d’euros, que haurà d’assumir el nou arquebisbe,Carlos Osoro. Quina gràcia que que li haurà fet!

Rouco Varela es veu que no llegeix ni escolta el Papa, que no es cansa de dir que vol “una Església pobra i per als pobres” i no para de fer gestos simbòlics per dir-nos el que vol de l’Església. Els gestos sempre són molt més importants que les paraules. O dit d’una altra manera: les paraules han d’anar acompanyades de gestos perquè, si no, no volen dir res. I no cal dir que els gestos que fa són a hores lluny de la manera de fer de Rouco. Els gestos simbòlics de Francisco tenen un profund regust evangèlic, fan olor de evangeli i a Jesús de Natzaret. Per això, no solament els seus gestos sinó les seves mateixes paraules són acollides ara d’una manera nova tant per creients com per no creients. A Buenos Aires ja ho feia i ara vol seguir fent-ho. Quan era cardenal ja era discutida la seva manera de fer i les seves paraules per tot un munt de gent que, tot i que es deia catòlica, estaven en l’extrem oposat de com era ell. Ara es troba amb el mateix problema a dins mateix del Vaticà. Es veu que hi ha un bon grup de gent que li fa la guitza –per dir-ho suaument- i no veu amb gens de bons ulls tots els canvis que està disposat a fer, sigui com sigui. Els que el coneixen diuen que és un home molt tossut i que no els serà gens fàcil fer-lo tirar enrere.

Rouco Varela no en fa gaire cas, però molts altres bisbes espanyols tampoc sembla que en vulguin fer perquè la majoria han callat com a morts i algun fins i tot ha sortit a defensar-lo dient que “una diòcesi té l’obligació de sostenir als seus bisbes emèrits, i buscar la manera d’oferir un lloc necessari i digne perquè pugui seguir mantenint una presència en aquesta diòcesi”. Concretament això ho va dir el portaveu de la Conferència Episcopal, José María Gil Tamayo, responent d’aquesta manera a la qüestió del famós àtic que la diòcesi ha pagat al cardenal Rouco Varela.

En un extrem hi tenim Rouco Varela. En l’altre,  Pere Casaldàliga, que fa anys que fa aquest camí que ara marca el Papa Francesc. Quan era bisbe i havia d’anar a les reunions de la Conferència Episcopal a Brasília li criticaven que perdés dos dies anant-hi en autobús, enlloc d’anar-hi en avió. Ell sempre donava la següent resposta: “Passo el mateix temps que els pagesos de la meva diòcesi, que han de perdre dos dies per anar a Brasília a vendre un sac de fesols”. Rouco se n’ha anat a viure en un àtic de luxe. Casaldàliga s’ha retirat en una casa humil enmig de la seva gent, tot i estar malalt de Parkinson. Durant tots els anys que ha estat bisbe ha lluitat a favor dels indígenes, dels camperols i dels més desfavorits. La seva gran causa va ser sempre la de la justícia. Es va negar sempre a vestir de forma estranya. Va viure sempre pobrament i va estar sempre al costat dels pobres. Ha estat un referent dins de l’ Església i ell sempre ha dit que els seus referents són Jesús de Natzaret, Francesc d’Assis, Teresa de Lisieux i Carles de Foucault.

Alguna vegada ha dit que les seves grans preocupacions són que l’Església, les Esglésies, no s’uneixin, que no siguem capaços d’administrar aquest món de tal forma que tothom tingués el suficient i que no haguem de viure en un món on dos de les terceres parts sembla que no tenen dret a viure. Sempre ha manifestat el desig de que s’acabi la fam al món i s’acabi la fabricació d’armes i la carrera armamentista. I, per acabar, que s’acabin les guerres, sobretot les guerres de religions. Sempre explicava que quan era petit escoltava als seus pares dir “Nosaltres som pobres” i que això va fer que cregués fermament que aquesta havia de ser l’opció fonamental de l’ Església. Una opció que defineixi l’ Església recordant aquella frase de Van-der Meerch: ‘La veritat, Pilat, és estar al bàndol dels pobres.’ Per a l’Església aquesta també ha de ser la única veritat.”

Una altra vegada va dir: “Si jo fos nomenat Papa (és un acudit), tres serien les decisions primeres i més importants que prendria: la primera seria suprimir ‘’l’Estat Pontifici i que el Papa deixés de ser Cap d’ Estat. La segona, posar en suspens, en entredit la cúria romana, y la tercera convocar una trobada –diem-li Concili si voleu-, vertaderament ecumènica, per a refer totalment la cúria romana, per a redefinir el ministeri de Pere i per a proposar amb serietat la inculturació dels diferents pobles i la relativització del que és relatiu, que podria  ser el propi celibat sacerdotal, legislacions rígides, en el dret canònic, a vegades en la litúrgia i en la pastoral.”

Vaja, més o menys com Rouco Varela!

No hi ha resposta

11 des. 2014


Retorn pairal

Classificat com a LITERATURA,Pere Casaldàliga,Poesia

86 anys. Li tremolen les mans a causa del “germà Parkinson” (com ell mateix diu sovint) i la veu se li va fonent, però no li tremolen les paraules. La seva tènue veu segueix ferma i les seves paraules fan tremolar com sempre perquè segueix predicant la utopia. Fan tremolar els malvats perquè denuncien la injustícia i segueix parlant “clar i català” com ha fet sempre. Fan tremolar els cors, si s’escolten amb atenció. Xacrós i tot, segueix lúcid i lluitador com sempre. Ens acaba d’enviar, com cada any, la seva felicitació de Nadal. No és un poema més.

El Lluís, un amic de Balsareny -el seu poble- m’ha fet arribar un CD amb un recull de poemes, extrets del seu llibre “Encara avui respiro en català”.  8 poemes recitats  i acompanyats de música que es van interpretar a Balsareny, el poble on hi té les seves arrels però que ens donen el retrat perfecte del que és el Bisbe-poeta Pere: una universalitat amb fondes arrels catalanes. En una entrevista que la va fer Mònica Terribas, el 2005, Casaldàliga diu això:

«Per què no puc ser jo un català sincer, obert, ferm, feliç amb la meva identitat, i ser solidari amb el món? Respectar totes les altres identitats. El que passa és que, així com ha costat tant, i encara costarà, de defensar els drets de les persones, estem encara a l’abecé pel que fa al dret dels pobles. I els pobles grans han imposat les seves identitats i han negat les identitats petites».
La mateixa força, autenticitat i compromís que ha posat en la seva vida i en les seves causes, l’ha posat en la seva poesia. De nen ja deia que volia ser poeta perquè hi veia una bona manera d’expressar allò que sentia en el seu cor. I ho ha aconseguit. I tant que ho ha aconseguit!. Casaldàliga és un molt bon poeta, amb una obra extensa i en tres llengües, cosa gens fàcil. Us deixo aquí el darrer poema que hi ha al CD: Retorn pairal

Retorn pairal

 Retornar és tornar a viure,

les branques tornant-se arrels.

L’escaiença de la mort

revifalla el naixement.

Primavera d’utopies,

estius de justícia ardent,

tardors d’angúnies ventades,

fecundes morts dels hiverns.

Si molts camins van a Roma

i pocs menen a Betlem,

tots els viaranys dels homes

cerquen amb fretura Déu.

Casa Nostra, Pare Nostre,

quan més anem, més tornem.

Ja ho he dit moltes vegades:

jo vaig néixer a cal Lleter.

Cinquanta quilos de nervis

salvats d’un dijous llarder.

Llobregat d’aigües vermelles,

les mines de Balsareny,

Pla de Bages, Catalunya,

Espanya, Europa, Occident,

racó de món i del Món,

poble dels Pobles i meu.

Faig olor de llet de vaca

i porto un cor de pagès.

Si mai no he fangat la terra,

sempre la terra em colpeix.

Un feix de neguits, la mare,

i els ulls blaus amb l’espurneig

dels tractants que van a fira

i albiren de lluny les dents

dels cavalls d’un bon negoci,

dels negocis a bon temps.

El pare, xeixa provada,

obaga de pensaments,

eixida de somnis nobles,

Candàliga a cor batent.

Quatre fills i la fortuna

entre torretes i fems.

Les sis vaques holandeses,

sant Antoni del porquet,

l’hort del riu vora la síquia,

feina i fe, neteja i seny.

Anant al Castell, sortíem,

berenàvem llibertat.

La riera de les pedres,

farigoles i pardals,

viacrucis, matamoros,

el vent fuet del serrat.

Dolça la Verge de marbre,

Pau Bròquil esperitat.

Llepades de sang primera

voravia de Navàs.

Cap a Berga, les colònies

i la Patum i Queralt.

A Sallent, idees noves

i Claret l’adelerat.

Manresa i la Santa Cova,

bona per a fer-s’hi sant.

I al capdavall Barcelona,

bona de bossa i de mar.

Al daltabaix de les presses,

el teixidor Llobregat.

I al capdamunt de la tarda,

la roca de Montserrat.

Escolà per dinastia,

passa-son i passa-fred,

i passa la pobra capta

i capta l’esguard de Déu.

L’església, mai acabada,

s’emplena d’obres i creix.

Creix el Sant Crist com un home

de debò, sagnant-me el bes.

Més alt toquen les campanes

quan més sord el campaner.

Les padrines matineres

i alguna noia fidel.

Les Germanes, toca-minsa.

Voleiades, els Mossens.

Els Mossens que tot ho saben

i ens van fent el que serem.

Menjarem plates de crema

quan serà per sant Josep

i beurem nissos flairosos

per la Verge del Roser.

Collirem raïm i figues,

trobarem molsa i bolets.

Cantarem les Caramelles

i farem els Pastorets.

Al Casal els grans conspiren

amors, política i Déu.

I els petits, com de puntetes,

el món dels grans albirem.

Els manyans fan flaire crua,

tèbia olor els pastissers.

No hi seran totes les flaires

pel florir dels ametllers.

“Catalans i cristians”,

si hem de ser-ho “no ens planyeu”.

Les cançons porten banderes,

malastrucs porten els vents.

Amaguem els sants de pressa,

la persiana abaixeu!

“És la guerra”, aquella guerra

que no s’acaba mai més.

Que en diran “la nostra guerra”,

quan era la guerra d’ells.

La colla sense Doctrina,

verda la carn i el cap verd,

madurs els ulls i el silenci

de viure tant en poc temps.

Quin regal em donarien

els desertors del Cortès,

morts a la fosca frontera

sense olivars ni llorers,

ni vencedors ni vençuts,

morts, morts, morts, morts, morts només…?

El tiet mossèn Lluís

em deixarà un queixal seu,

com un corcó de martiri

que encara em cargola el tremp,

i em passarà el calze d’or

per a la sang de tots tres.

La pàtria es ‘nava fent xica,

la Pàtria es ‘nava fent gran.

I el Regne se m’emportava

a l’altra banda del mar,

per a no tornar mai més

i tornar del Món estant.

Pairal era allò que ho era,

ara ja tot és pairal.

L’àliga i la garsa blanca,

les sis vaques i els jaguars

i aquest doll de l’Araguaia

que em ve ple de Llobregats.

L’eixida i la Patria Grande,

Guadalupe i Montserrat.

… L’amor pairal de cal Pare

tot ho va tornant pairal.

Els bols de llet que ens bevíem

i la sang que ens vessaran.

Pairal, la terra dels Homes,

i Déu, la Casa Pairal.

[Encara avui respiro en català, Ed. Claret, 1987]

No hi ha resposta

11 oct. 2014


Pere Llibertat

Avui he rellegit Pere Casaldàliga. De tant en tant, m’agrada agafar algun llibre seu i rellegir algun fragment o algun poema. Sempre hi trobo frases brillants, pensaments profunds i interessants, conceptes vigorosos que quasi sempre em fan pensar una llarga estona. Casaldàliga té la virtut de dir grans veritats amb frases curtes i contundents i mostrant en tot moment un grau tan alt de llibertat interior que fa que pugui dir el que vulgui i de la manera que vulgui, sense pensar en com s’ho prendran (o potser sent ben conscient de com s’ho prendran) els que l’escoltin o el llegeixin.

Demà és el 12 d’Octubre i, com cada any, alguns celebraran el mal anomenat Descobriment d’Amèrica i coses semblants. Fets que, vistos en perspectiva, trobo que es fan difícils de celebrar i de digerir. Cal tenir un bon estómac per celebrar tots els crims i les barbaritats que es van cometre a Llatinoamèrica. Però es veu que hi ha gent que tenen un bon païdor! El mateix Pere ens recorda que l’Agenda Llatinoamericana i Mundial va néixer per estimular la consciència i l’actuació alternatives. I aquella consciència i aquella actuació es traduirien en el servei a les Grans Causes, de la Nostra Amèrica, del Tercer Món, del Món.

Avui he tornant a llegir uns versos de Casaldàliga en un llibre editat a Nicaragua que es titula “Cantares de la entera libertad” i que va escriure a l’any 1984 dedicat al que ell en diu la “Nueva Nicaragua”. Diuen:

¡Ay frágil Libertad,

espacio donde el aire se hace incómodo

como un útero abierto!

La llibertat, si és autèntica, sempre és incòmoda. Incòmoda per a un mateix i potser encara més per als altres. La llibertat demana, reclama i necessita sempre el seu espai, que no sempre és comprés pels demés que, a la vegada reclamen l’espai de la seva pròpia llibertat. Quan una persona no se sent lliure, quan la major part d’un poble no se sent lliure i reclama un espai de llibertat propi perquè la que té la veu insuficient, està fent un pas per a créixer i per a ser allò que vol ser. I és aquest xoc d’aspiracions el que fa que es creï un espai i un incòmode on sembli que es faci difícil respirar. I, per altra banda, és el desig d’aire nou el que es busca per a poder seguir respirant i vivint.

L’espai sempre incòmode de la llibertat !, que diu Casaldàliga. La vida i l’obra del Pere Casaldàliga és la d’un home lliure del que en podem aprendre molt i la paraula LLIBERTAT sempre ha estat present a la seva vida i en la qual ha cregut fermament en tots els moments de la seva vida. L’ Agenda Llatinoamericana d’aquest any 2014 fa de la llibertat el tema i el repte i on hi trobem un text  “a manera d’introducció fraterna”  escrit per Pere Casaldàliga que es titula LLIBERTAT, LLIBERTAT!. on ens torna a recordar unes quantes coses importants:

La primera: Tal com diu Mercedes Sosa “Hermano, dame tu mano, vamos juntos a buscar una cosa pequeñita que se llama libertad” . La Mercedes, amb tendresa revolucionària, qualifica la llibertat com una cosa petitona. Vatua, quina petitesa. Petitona i grandiosa, com el misteri de la llibertat de cada persona i de cada poble i de tota la història humana. Tendrament petitona com un fetus, espantosament gran com l’odi.

La segona: Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort. El tema cal abordar-lo en totes les seves dimensions, cercant conèixer i viure la llibertat integral, que té moltes vessants, que és un do i una conquesta. És als himnes de totes les nacions i a totes les antologies. És essencial a totes les religions. La religió, en darrera instància és el diàleg entre dues llibertats absolutes: Déu i la persona humana. En la fe cristiana, concretament, proclamem que Crist ens ha alliberat per tal que fóssim veritablement lliures. Ell ens va assegurar: “La veritat ens farà lliures”. Ser lliures, fer-se lliures, acollir la llibertat com un procés espiritual i una vivència política és anar humanitzant sempre més la nostra humanitat. Sabent amb esperit autocrític i crític quants són els enemics que assetgen la nostra llibertat; de llibertat a llibertinatge a vegades només hi va un joc de justificacions i aquesta “cosa petitona” mor, com un ocell sense ales, en el nostre cor, en la nostra família, en la nostra feina, en la nostra ciutadania, en la nostra vida personal i en la nostra Societat. I de cop i volta ens descobrim esclaus, esclaus de la por, de l’egoisme, del diner, del consumisme, de l’ambició, del poder…

La tercera: Parlem de llibertat i parlem d’alliberament. No es pot defugir l’alliberament amb espiritualismes o amb personalismes desencarnats. La llibertat és política; a la nostra Agenda és política amb aquella opció clara que propugnen els zapatistes: “sempre des de sota i a l’esquerra”.

La quarta: La veritable llibertat és comunitària, un exercici de relacions que donen i reben. Jo sóc lliure si tu ets lliure. “No hi ha llibertat sense igualtat”. Tampoc hi ha llibertat sense dignitat, una dignitat tantes vegades massacrada per ideologies i sistemes, víctima d’egoismes individuals o col•lectius, però també vencedora amb resistències exemplars que s’obren camí entre reixes, marginacions, tortures i censures. La llista dels màrtirs de la llibertat és infinita.

La cançó de la Mercedes ens ho demana: “anem junts a cercar” la llibertat i l’alliberament. Espavilem la consciència que portem i ens emportem “un poble en la nostra veu”. No ens deixem prendre “aquesta cosa petitona” que garanteix la nostra dignitat. “És la nostra terra la que espera sense distàncies ni fronteres”. Contra tots els tirans, malgrat tots els imperis, indignant-nos cada dia i traduint en actes i processos imparables la nostra indignació.

Definitivament:

Sense por a la Llibertat, que és la més deshumanitzadora de les pors.

Sense por a la Llibertat, que és dir sense por a la Vida.

No hi ha resposta

03 set. 2014


Gestos simbòlics

Classificat com a Església,POLÍTICA

carta papa

Hi han gestos que són simbòlics, com ho poden ser certs objectes, paraules o signes. Tots sabem que una bandera no és només un drap amb uns colors determinats, com no ho és un himne o una imatge d’una marca esportiva famosa. El símbol és allò que sobrepassa el significat corrent i adquireix connotacions noves però entenedores. Si un símbol no s’entén, no serveix per gran cosa.

El Papa Francesc és un home de paraules entenedores i de gestos simbòlics. Les seves paraules tenen regust a evangeli i volen ser properes a les persones. Durant aquest temps que és Papa (com sembla que ja ho feia quan era cardenal a Buenos Aires) ha anat acompanyant les seves paraules amb un munt de gestos -més o menys importants- però tan entenedors que sovint tothom els comenta, els recull i els destaca. No cal enumera-los perquè tothom els té ben presents.  Tot i això, n’hi va haver un que va ser molt comentat: va deixar de viure a les estances dels Papes per anar a viure a Santa Marta. Ell mateix ho explica en una carta a un capellà argentí amic seu, el  Padre Enrique Martínez, rector de l’ Anunciación del Señor, al barri Cochangasta, de la diòcesis de La Rioja a l’ Argentina.

Querido Quique: Hoy recibí la carta del pasado 1° de mayo. Me trajo mucha alegría, la descripción de la Fiesta Patronal me trajo aire fresco. Yo estoy bien y no he perdido la paz frente a un hecho totalmente sorpresivo, y esto lo considero un don de Dios. Procuro tener el mismo modo de ser y de actuar que tenía en Bs As, porque, si a mi edad cambio, seguro que hago el ridículo.

No quise ir al Palacio Apostólico a vivir, voy sólo a trabajar y a las audiencias. Me quedé a vivir en la Casa Santa Marta, que es una casa (donde nos alojábamos durante el Cónclave) de huéspedes para obispos, curas y laicos. Estoy a la vista de la gente y hago la vida normal: misa pública a la mañana, como en el comedor con todos, etc. Esto me hace bien y evita que quede aislado.

Quique, saludos a tus feligreses. Te pido, por favor, que reces y hagas rezar por mí. Saludos a Carlos y Miguel. Que Jesús te bendiga y la Virgen Santa te cuide. Fraternalmente, Francisco. Vaticano, 15 de mayo 2013“.

En el seu viatge a Brasil de l’estiu passat va fer un  extens discurs davant del comitè de coordinació de la Conferència Episcopal Llatinoamericana (Celam) que caldria recordar de tant en tant perquè marca un munt de pautes del que hauria de ser l’Església de Jesús. Era una clara i oberta crida a renovar l’Església. Entre altres coses, recalcava:

 “els bisbes han de homes que estimin la pobresa; homes que no tinguin psicologia de prínceps; que no siguin ambiciosos; capaços de vetllar sobre el ramat que se’ls ha confiat i ser vigilants del seu poble. Sobre tot, cuidar l’esperança del seu poble”.

Més d’una vegada he escrit sobre el bisbe de Solsona, Xavier Novell. Quasi sempre he estat crític –o molt crític- amb paraules o actituds seves. Avui no podia deixar passar l’oportunitat de fer tot el contrari. Avui toca felicitar-lo per dos motius: el primer, per la glossa dominical que publicarà el Full Diocesà aquest pròxim diumenge, on reitera el suport a que se celebri una consulta sobre el futur polític de Catalunya; i el segon, perquè cal felicitar-lo pel seu gest  de deixar el palau episcopal i anar a viure en una habitació de la residència del Seminari.

Trobo que les dues coses estan molt en la línia que marcava el Papa. Per una banda es posa al costat de la defensa d’un dels drets fonamentals del poble de Catalunya , com és el de poder votar el 9N i al costat dels desitjos d’un gran majoria de persones del poble català i, per altra banda, ha fet un gest de senzillesa i de més normalitat en la seva forma de viure. Gràcies, bisbe Xavier, per aquests dos gestos.

No hi ha resposta

15 ag. 2014


Signes d’esperança

Classificat com a Església,RELIGIÓ

carta Papa

M’ha semblat bé recollir avui dues cartes que he trobat interessants, sobretot per un motiu: per la proximitat comunicativa que mostren totes dues. Una de les coses que normalment fallaven a l’ Església –i que tant es troben a faltar- era aquesta comunicació propera entre jerarquia i simples fidels. I com més alta era la jerarquia, més llunyania amb els fidels i amb el món en general (i, per tant, amb tot tipus de persones, siguin creient o no creient). Massa diplomàcia, massa política, massa semblança amb la manera de fer dels governants dels Estats, massa llunyania de la frescor evangèlica originària . Tot plegat, no ha fet gens de bé.

Sembla que aquest Papa va voler trencar amb això ja des del principi i ja des del primer moment va fer signes clars de que vol ser i actuar d’una altra manera. Crec que és un bon intent! Aquesta carta que recullo avui n’és una petita mostra. Un signe més d’esperança d’aquest intent de fer una Església més propera i més humana. I n’és una altra mostra l’altra carta que recullo; una carta que li dirigia una religiosa poc després d’haver estat elegit Papa.

Símptomes de que les coses van canviant? Segurament que sí. N’hi ha prou amb això? Segurament no. Serà possible una nova forma de comunicació i de comunió dins de l’ Església. Esperem-ho. Per exemple a l’hora de nomenar bisbes, les maneres haurien de ser totalment diferents i la feina dels Nuncis també s’hauria de revisar de dalt a baix. S’hauran d’anar fent passos en aquests sentits i aquesta és justament la gran esperança de molts en els moments actuals que viu l’Església, una esperança que no pot ser defraudada un cop més.

  • Aquesta primera carta és del Papa Francesc i l’acaba d’enviar –manuscrita- a la presidenta de Abuelas de Plaza de Mayo, Estela de Carlotto.

Vaticano, 7 de agosto 2914

Sra. Estela de Carlotto

Muy estimada Señora:

Por medio de estas líneas quiero hacerme cercano a Usted en estos días en que usted se ha reencontrado con su nieto. Sé que es una alegría para la abuela que ha recorrido un largo camino de sufrimiento. Un sufrimiento que no la paralizó sino que la sostuvo en la lucha. Y hoy, por esa constancia en la lucha, no es solo su nieto el que la acompaña sino también otros 114 que han recuperado su identidad.

Gracias Señora por su lucha. Me alegro de corazón y pido al Señor que le retribuya tanto tesón y trabajo.

Quedo a su disposición, y por favor, le pido que no se olvide de rezar por mí. Que Jesús la bendiga y la Virgen Santa la cuide.

Cordialmente

Francisco

  • I aquesta altra és la que DOLORES ALEIXANDRE, RSCJ, li enviava al Papa Francesc poc després de ser elegit Papa.
  • Carta al Papa Francisco

    “Han ido a buscarte casi hasta el fin del mundteixy ha sido un acierto: gracias por haber aceptado quedarte, sin poder volver a recoger tus cosas. Menos mal que los zapatos que llevas parecen cómodos…”.

Hermano Francisco: Nunca pensé que me dirigiría así a un papa, pero como en tu saludo inicial no nos llamaste “hijos e hijas”, sino “hermanos y hermanas”, siento que tengo permiso para hacerlo. Y me sale también un tú, aunque llenísimo de respeto, porque no me imagino llamando de usted a un hermano de verdad, y el vos argentino no me va a salir.

En el diario La Nación del 14 de marzo, he leído que tu elección “ha resultado balsámica”, y me ha parecido un adjetivo perfecto para calificar lo que nos está pasando desde que nos saludaste desde el balcón, con aquel tono en el que se mezclaban la timidez y la confianza.

Primer efecto balsámico: te vemos distendido y hasta bromista (¡qué maravilla, un papa con sentido del humor…!), sin dar en ningún momento la impresión de estar abrumado por el peso de esa responsabilidad agobiante y desmesurada que los papas se han ido echando sobre los hombros, como si les tocara a ellos solos encargarse de toda la Iglesia universal. Como si no existieran los otros pastores, como si el Pueblo de Dios fuera un fardo con el que cargar y no una comunidad de hombres y mujeres capaces de iniciativa y con deseos de participar y de colaborar, como soñamos con el Concilio.

Tú, en cambio, estás consiguiendo comunicarnos la convicción de que ese camino que comienzas lo vas a hacer acompañado por todos nosotros. Qué manera tan franciscana por lo sencilla y tan ignaciana por su lucidez de señalar un nuevo estilo eclesial.

Porque si lo que deseas es que se nos reconozca por la fraternidad, el amor y laconfianza, empiezan a sobrar y a estorbar (hace tiempo que a bastantes ya nos estaban sobrando y estorbando…) tantas conductas, prácticas y costumbres en las que se han ido confundiendo la dignidad con la magnificencia y losolemne con lo suntuoso.

Resulta una sorpresa balsámica sentir que ahora te tenemos como cómplice en el deseo de ir cambiando esas usanzas e inercias que nadie se decidía a declarar obsoletas y ante cuya incongruencia habían dejado de dispararse las alarmas. No son cuestiones irrelevantes, son indicadores que revelan una preocupante atrofia de los sensores que tendrían que haber puesto alerta, hace mucho, de que estaban en contradicción con los usos de Jesús.

Así que bienvenida sea esa tarea que emprendes de volver a la frescura del Evangelio y a la radicalidad de sus palabras: ya nos estamos dando cuenta de que, en lo que toca a los pobres, no vas a darnos tregua.

Comienzas tu camino en momentos de extrema debilidad de la Iglesia. Lo mismo que aquel joven que huyó desnudo en el huerto, a ella le han sido arrancadas las vestiduras con las que se protegía: secretismo, hermetismo, ocultamiento, negación de lo evidente. Pero es precisamente ahora, cuando aparece desnuda y despojada ante la mirada enjuiciadora del mundo, cuando se le presenta inesperadamente una ocasión maravillosa: la de revestirse, por fin, únicamente, del manto de la gloria de su Señor.

Nos has confiado la tarea de sostenerte con nuestra oración, y en estos momentos estoy pidiendo para ti unas cuantas cosas: paciencia ante el rastreo que la prensa está haciendo de tu pasado y que es una consecuencia de lo que dijiste a los periodistas: “Habéis trabajado, ¿eh?, habéis trabajado…”. Pues eso, se han crecido y siguen trabajando.

También pido que no te agobien más de la cuenta las expectativas descomunales que estás despertando y que te sientas muy libre (y muy hábil también) para elegir a quienes creas que pueden ayudarte en el gobierno de la Iglesia, aunque suponga un ERE para la Curia.

Vas a encontrar muchas piedras en ese camino: críticas, resistencias y hasta zancadillas, así que, siguiendo la recomendación de tu preciosa homilía el día de san José, trata de custodiarte un poco a ti mismo. Y por si no aciertas del todo, que se ocupen de ello las santas de la Iglesia de Roma: Cecilia, Inés, Domitila, Tatiana, Agripina, Demetria, Martina, Basilisa, Melania, Anastasia, Digna, Emérita, Martina, Sabina.

Han ido a buscarte casi hasta el fin del mundo y ha sido un acierto: gracias por haber aceptado quedarte, sin poder volver a recoger tus cosas. Menos mal que los zapatos que llevas parecen cómodos.

Muchos nos sentimos ahora responsables de rezar por ti, aunque no seamos de tu diócesis, y nos alegra saber que estás también encargado de velar por la Iglesia universal. De pronto, está recobrando sentido llamar papa al obispo de Roma.

Que el Señor te bendiga, te guarde y derrame sobre ti el bálsamo de su paz.

Podreu trobar aquesta carta de DOLORES ALEIXANDRE al nº 2.842 de Vida Nueva.

No hi ha resposta

16 jul. 2014


Bisbesses

Classificat com a Església,España,SOCIETAT

Parlem molt sovint de bisbes i, en canvi, molt poc de bisbesses. I això és degut a que en la nostra cultura cristiana-catòlica aquest és un tema que no toca debatre, com molts altres temes, que històricament no s’han pogut debatre per ordre directa de Roma.

Aquesta setmana hem llegit la notícia quel’Església d’Anglaterra ha aprovat l’accés de les dones a l’episcopat, com ja tenen altres províncies de la Comunió Anglicana (Estats Units, Canadà, Sud-Àfrica, Austràlia i Nova Zelanda). O sigui, que és possible que abans de nadal ja tinguem la primera bisbessa. No és que no hagi costat. Ha costat molt, però ha valgut la pena. Ja començava a ser hora que algú comencés seriosament a culminar dins d’una Església un camí que la societat ha començat ja fa una colla d’anys: el de la plena igualtat de la dona amb amb l’home en el si d’aquesta confessió. Un camí emprès el 1994, quan van ser ordenades les primeres sacerdotesses. El sínode de l’Església d’Anglaterra, reunit a York, ha donat finalment el seu suport al compromís assolit l’any passat per permetre l’accés de les dones a l‘episcopat. I el més interessant és que ha estat una decisió democràtica amb el beneplàcit dels dos terços de cada un dels tres col · legis que formen el sínode: el dels bisbes, el dels clergues i el dels laics. Ja començaria a ser hora que l’Església Catòlica en comencés a prendre nota i fes algun gest valent d’aquesta classe en temes com el del celibat, ordenació de dones, etc. No diuen que el Papa Francesc és un home valent. Que comenci a demostrar-ho remenant una mica aquests temes que preocupen més del que sembla als fidels, que fins ara han tingut molt poca veu i encara menys de vot.

Estic segur que aquest tipus de decisions són només qüestió de temps. Que arribaran, però que arribaran tard com sempre arriben les coses a l’Església catòlica. No és dogma de fe i és només qüestió de costums. Unes costums que necessàriament han de canviar, tal com ha canviat el món de forma imparable i inevitable. Possiblement sigui la mateixa necessitat i les pròpies pressions qui ho accelerin i crec que és un greu error frenar-ho com ho estan frenant a Roma.

Si ens en anem més a prop, caldria recordar com eren considerades les dones no fa pas massa anys aquí al nostre país. N’he trobat un document que val la pena rellegir amb atenció i pensar-lo seriosament. No m’he pogut resistir a la temptació de recollir-lo. El deixo en castellà perquè il·lustra millor la mentalitat i el vocabulari d’aquells anys. És un text que està tret del Manual que s’entregava a Espanya a les dones que feien el “Servicio Social en la Sección Femenina” (era obligatori, excepte que et casessis o no necessitessis algun document com el passaport, etc. però llavors havies de prometre que el faries en un termini determinat.

La Sección Femenina era una mena de servei militar en què moltes havien de fer un treball de costura que solia durar tres mesos. La senyora que recull aquests records explica que en la seva època, a les companyes per volien treure el passaport per anar als concerts dels Rollings, Pink Floyd i tota la gent que es negava a actuar a Espanya per la dictadura franquista, prometien fer el Servei Social, és a dir, que calia fer-ho, però ja en aquest temps moltes compraven la “canastra” (la cistella on hi havia totes les labors exigides i que s’havia de presentar a les autoritats), en una botiga, la lliuraven, i els donaven el paper a mesura que estava fet el servei.

Aquest text que recullo és del 1.960, però no m’estranyaria que encara trobéssim molta gent que es guiï per aquests principis

Guía de la buena esposa

Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero.

Prepárate: retoca tu maquillaje, coloca una cinta en tu cabello. Hazte un poco más interesante para él. Su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo, y uno de tus deberes es proporcionárselo.

Durante los días más fríos deberías preparar y encender un fuego en la chimenea para que él se relaje frente a él. Después de todo, preocuparse por su comodidad te proporcionará una satisfacción personal inmensa.

Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada, elimina zumbidos de lavadora o aspirador. Salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos.

Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta en cambio comprender su mundo de tensión y estrés, y sus necesidades reales. Si tú tienes alguna afición, intenta no aburrirle hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparados con los de los hombres. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así; no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar.

Què us en sembla? Tot un text com per estudiar-lo detingudament i fer-ne un estudi sociològic d’un temps i d’un país, no?

No hi ha resposta

31 maig 2014


Caram, Sor Lucía!

Classificat com a Església

Feia temps que volia parlar de SOR LUCÍA CARAM, aquesta monja argentina que ha esdevingut mediàtica i que ara ja coneix tothom. Ahir va venir aquí a Mollerussa a presentar el seu llibre “A DIOS ROGANDO”. Ja ha vingut unes quantes vegades més, perquè en aquesta ciutat és molt respectada i apreciada . L’any passat, per exemple, va ser convidada a llegir la glossa de la Diada el dia 11 de Setembre, trencant el costum de que ho faci algú fill de la ciutat o de la comarca. I uns mesos abans va venir a presentar el seu llibre “MI CLAUSTRO ES EL MUNDO”.

Vaig conèixer Sor Lucía a través de l’associació AMICS DEL BISBE DEIG, de la que ella n’és una dels membres fundadors i de seguida em vaig interessar per saber més coses d’ella. Vaig saber que tenia un blog que es diu SINTONÍA CORDIAL i vaig començar a llegir-la. No ho he deixat de fer perquè m`he adonat  que és una persona que val la pena escoltar, pel què diu i per la manera com ho diu.

Ella és monja contemplativa, però viu més fora del convent que dins perquè li agrada estar en contacte amb la gent. Va néixer el 1966 a Tucumán (Argentina), però des del 1989 que viu aquí (5 anys a València i després a Manresa). El Convent, diu ella, és un espai privilegiat per pregar, estudiar, “contemplar”, i una plataforma immillorable per acollir, compartir, escoltar i predicar, amb la paraula i el silenci. Des del convent intenta obrir-se a l’experiència de Déu i al món; i a força de sintonitzar amb la Paraula, ho fa amb els seus germans els homes i dones de qualsevol raça, religió o condició social.

Tot un exemple del que hauria de ser l’Església de Jesús, una Església a qui estima molt tot i sent molt crítica amb ella. És una persona que sap comunicar el missatge de Jesús; ho fa amb valentia i sense pèls ala llengua, fet que li ha portat crítiques de tota mena. Ella, però, sembla insensible a tot aquest enrenou i sembla que encara l’estimulen més. Per això és tant mediàtica i s’ha fet tan popular

. Els mitjans la criden perquè saben que ella és un bon esquer i perquè saben que el que dirà no deixarà indiferent a ningú.

Aquesta dona és un esperit lliure que diu el que pensa i pensa prou bé el que diu, agradi o no. Sembla  incansable i hom no sap com pot aguantar tot el tràfec que porta dia a dia. Ella diu que té rere seu un bon equip de gent que treballa unida il·lusionada per unes causes que consideren nobles, justes i necessàries en un temps de crisi econòmica com la que estem vivint. És cert: llegint els seus articles, els seus llibres i escoltant-la atentament hom s’adona que té raó i que sap exposar molt bé i amb contundència les raons del que creu i del que viu. És d’aquelles persones que remouen consciències adormides; que desperten polèmica –dins i fora de l’Església- , però que ajuden a apropar a l’ Església a molta gent que passa olímpicament d’ella justament perquè la veuen –potser injustament- fora de la realitat o molt allunyada. Segurament que no és així i que hi ha de tot a la vinya del Senyor. Però persones com la Lucía caram són necessàries per remoure una mica el vesper. Com em deia una persona en sortir de l’acte d’ahir: “Amb aquesta Església jo també hi podria creure i fins i tot la fe que ella predica no em resulta una cosa estranya i allunyada”.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz33JI7hLo3

No hi ha resposta

23 maig 2014


El Papa s’enfada

Classificat com a Església

bruno-vespa-attovagliato-324332

Ja haureu llegit o escoltat la notícia: el Papa es veu que s’ha enfadat molt quan s’ha assabentat d’un luxós, molt elegant i força car àpat que es fa fer en una terrassa del Vaticà el dia de les canonitzacions dels dos Papes. Si encara ho heu llegit la notícia, la podreu trobar clicant aquí: LA VANGUARDIA

No sé si l’enuig, el disgust i la irritació que diuen que ha sentit anirà gaire més enllà. Els que el coneixen una mica expliquen que el tarannà del Papa Francesc és el d’una persona ferma en el fons i tolerant en les formes. Una vegada mostrat el disgust, possiblement farà saber a qui correspongui que aquestes coses no li agraden i que en el futur s’han d’evitar com sigui. Per altra banda ell sap molt bé que anar contra unes maneres de fer centenàries, contra un “aparell del partit” (la Cúria) és complicat. És ben sabut que al Vaticà la Cúria mana molt més que el Papa; un Papa que, ja es va presentar des de bon principi com a simple “bisbe de Roma”, que vol observar formes senzilles i a qui no li agraden els títols altisonants que s’havien fet servir fins ara, com per exemple Summe Pontífex de l’ Església Universal, Vicari de Crist, Successor del Príncep dels Apòstols, Summe Pontífex de l’ església Universal, Patriarca d’ Occident, Primat d’Itàlia, Arquebisbe i Metropolità de la província Romana, Sobirà de l’ estat de la Ciutat del Vaticà, Servent dels Servents de Déu…

Per tant, és normal que s’hagi enfadat perquè aquesta mena d’actes van totalment en contra del que ell pensa, de com ell és i de com ell creu que ha de ser l’Església. Ja n’ha deixat mostres en altres ocasions i ha fet gestos que han esdevingut signes clars per on ell vol anar. Aquest dies estava llegint el que un bon historiador i també bon coneixedor del Vaticà –Celso Alcaina- deia sobre sobre l’origen dels títols que feien servir els Papes i que l’ “Anuari Pontifici ” reprodueix cada any en una de les primeres pàgines en encapçalar les dades sobre el papa. Són títols que, segons ell, alguns són indeguts o falsos. D’altres són exagerats. Un és heretat impúdicament l’emperador. D’altres són assumits abusivament i escandalosa. L’últim és hipòcrita i fleuma.

El Papa Francesc sap molt bé que amb aquesta mena d’actes i refinaments hi van relacionats pompes, vestimentes, riqueses, poder, hipocresia, corrupció, negocis i manipulacions de tota mena. Més o menys com diuen que passa a la llotja del Bernabeu entre polítics i grans empresaris… Segurament que farà un munt d’esforços per minimitzar aquestes males pràctiques tan ben apreses i tan enganxades d’anys i panys de vida cortesana, però dubto molt que pugui aturar-ho. La Cúria està pensada com la “Intendència de l’ Església” i com a pal de paller del funcionament del Vaticà, que no hem d’oblidar que és un Estat. Tots sabem que sense una bona intendència res no pot funcionar. I si aquest Papa no és capaç de canviar aquesta forma d’organització, res no funcionarà tal com ell voldria i els seus constants esforços per mostrar un altre rostre d’aquesta Església vella i arrugada no serviran per a res. Li espera, per tant, una bona feina!; feina que han anat fent des de fa uns mesos 8 cardenals de tots els continents i que ha volgut que siguin els seus “consellers” i que no s’ocuparan només de la reforma de la Cúria, sinó també de com s’ha de governar l’Església universal en els temps actuals. Veurem. De moment no es nota encara gran cosa ni s’han pres grans decisions, tot i que potser la corrent, com en alguns rius, va per sota i no es veu.

De totes maneres, em sembla que alguns encara no s’han assabentat que s’han de fer servir uns altres mètodes i que l’Església s’ha de moure amb un altre esperit, que és -ni més ni menys- que l’esperit de Jesús de Natzaret. Com a creient, desitjo ferventment que Francesc de Roma se’n surti i que els seus gestos siguin encomanadissos. No serà gens fàcil perquè aquella intendència de la que parlàvem abans segueix creient i confiant el que sempre ha cregut: que els Papes passen i que la Cúria es queda.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz32YzJaS7X

No hi ha resposta

16 maig 2014


13TV, la biga, la palla i els sepulcres blanquejats

Quan llegiu aquest títol tan estrany, segurament que no entendreu res i us preguntareu on vull anar a parar. Miraré  d’explicar-me tan bé com pugui, tot i el risc de no aconseguir-ho prou bé…

Començaré recordant dues cites evangèliques que poden ajudar a entendre les coses: La primera és de l’evangeli de Sant Lluc 6,41-42 on Jesús diu: 

“Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: “Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull”, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà”.

I la segona cita és de l’ evangeli de Sant Mateu 23.27 on Jesús torna a dir:

“Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d’ossos i de tota mena d’impuresa!”

Aquestes dues cites ens poden servir per entendre millor la notícia que he llegit avui i les seves derivades. Resulta que la repugnant cadena dels bisbes 13TV va alertar en un dels seus fastigosos programes (“Mas claro agua”) d’un vídeo que un jove de Jerez havia penjat a You Tube  i que aplaudia l’assassinat d’ Isabel Carrasco. Tres dies després la policia interrogava el jove i el detenia. No seré pas jo qui defensi aquells que per les xarxes socials publiquin injúries i opinions  manifestament ofensives contra persones o institucions. Crec fermament que certes coses no s’haurien de publicar mai de la vida i no està malament que la llei les persegueixi.

Però també és cert que, amb aquest mateix criteri, podríem condemnar als periodistes i a les cadenes que veuen les brosses a l’ull dels altres i no veuen les bigues del seu propi ull. I també és cert que al ministre de l’Interior li podríem recordar que tant injuriosa és una frase contra un membre del PP que contra el President dels catalans o contra els catalans en general; imjúries que constantment trobem a les xarxes i que ningú es cuida de perseguir judicialment. O tots moros, o tots cristians, no us sembla? Tant delicte deu ser una cosa com l’altra…

El fons de la qüestió és el de sempre: molt sovint veiem els petits defectes dels altres i no veiem els grans defectes propis o els dels nostres amics i aliats. Dit d’una altra manera: als mitjans que ens són afins i que ens defensen, els perdonem tots els defectes i els mirem amb tota la bondat del món. És el que fa el PP amb certs mitjans de comunicació que els són afins i que tenen patent de cors per dir el que vulguin i fer crítiques ben gruixudes a qui vulguin (amb mentides i distorsions de la realitat incloses) i no passa res. I quan un pobre noi –anònim i desgraciat- es passa en un comentari, tothom a córrer darrere seu per detenir-lo de seguida. Una manera d’entendre la llibertat d’expressió ben particular, no us sembla?

No sé si el Papa Francesc coneix de primera mà el que es diu en una cadena de televisió amb majoria d’accions de la Conferència Episcopal Espanyola com 13TV. Segurament que no en deu saber res; altrament no crec que ho permetés i segurament que els recordaria les paraules de Jesús contra els fariseus per abocar opinions contra els altres que no es permetrien contra sí mateixos i contra els seus amics; sepulcres blanquejats molt bonics per fora i plens de porqueria per dins. I els bisbes catalans –tots ells- ¿no haurien de fer alguna cosa més per tal que aquesta cadena de TV canviés la seva línia editorial i fos una mica més evangèlica i en la línia que vol el Papa Francesc?

I ara fem un salt i anem a un altre assumpte. Posats a dubtar, també dubto que el Papa Francesc estigués gaire d’acord amb normatives com la que acaba d’imposar el bisbe Novell, -bisbe més aviat amb olor a naftalina que no pas a ovella, com vol el Papa que facin olor els bisbes- sobre si els advocats que tramiten causes de nul·litat matrimonials han d’estar batejats o no. Aniria bé que el bisbe Novell repassés aquell passatge de l’ evangeli on els fariseus busquen Jesús per posar-lo a prova amb el tema del divorci: “Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?” (Mc 10,2-16). Els fariseus prou bé que sabien el que deia la llei de Moisès -la “recta doctrina” i l’oficial- però es dirigeixen a Jesús amb malícia per posar-li un parany, a veure què diu, i després acusar-lo d’anar contra la llei. Ells sabien prou bé que Jesús posava la llei al servei de les persones i no les persones al servei de la llei.

Potser aquesta seria una bona oportunitat per a que el bisbe Novell es preguntés si el que diu el dret canònic (la llei oficial) és paraula de Déu o simplement paraula d’home que es pot canviar si cal i que es pot dispensar, com ara mateix ho fan la majoria de tribunals eclesiàstics en el cas que ens ocupa. Com molt bé li ha recordat Simeó Miquel, degà del col·legi d’advocats de Lleida, “les parts tenen el dret a escollir l’advocat que els inspiri més confiança, sense tenir en compte si està batejat o no” i “que no li sembla gens bé que es coarti aquesta llibertat per una qüestió de creença religiosa”.

I potser encara ens podríem fer algunes preguntes més: ¿Al bisbe Xavier no li caldria meditar una mica com ell se situa davant d’aquesta llei? Els fariseus són aparentment fidels a la lletra –com sembla que ho vol ser el bisbe de Solsona-, però em sembla que profundament infidels a l’esperit. ¿Què és més important: que un advocat (estigui o no batejat), porti un cas de nul·litat amb honradesa i rectitud o que estigui batejat o sense batejar? ¿Què és més important: la lletra de la llei o l’esperit? ¿La llei ha de servir per fer justícia, per humanitzar i per ajudar a qui ho necessiti o per discriminar i posar les coses encara més difícils del que són? ¿No seria potser millor repassar les tasses judicials i mirar de rebaixar-les una mica, que no pas plantejar-se aquesta “collonada”que ha plantejat el bisbe? ¿No ens va ensenyar Jesús que cal posar per damunt de la lletra de la llei -per molt justa que ens sembla que pugui ser aquesta lletra- l’esperit d’aquesta mateixa llei?

I per acabar, us deixo aquí un comentari-aportació que he llegit avui a Religión Digital d’un tal TIBIO (espero que siguin certes les dades que dóna) referida a aquesta notícia

Pero si lo que hay que hacer es ELIMINAR la inutilidad del abogado en estos procedimientos (¡no digamos del procurador!)
DATOS REALES QUE JURO POR DIOS QUE CONOZCO EN CARNE PROPIA:
1er pago al abogado: 500 €
2º pago al abogado: 500 €
1er pago al tribunal eclesiástico: 365 €
Pago a la psicóloga: 225 €
2º pago al tribunal eclesiástico: 735 €
3er pago al abogado: 500 €
4º pago al abogado: 500 €
Pago al tribunal eclesiástico de la diócesis vecina: 300 €
Pago al procurador: 350 €
TOTAL: 3.975 €
Conclusión canallesca: abogado (precio de amigo por no hacer NADA, pues ni pisó el obispado) 2.000 € (más 350 procurador); para los curas 1.100 €, la mitad (que ya está bien también, ojo). ESTO NO PUEDE SER.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz31tvYQmqF

No hi ha resposta

15 abr. 2014


Convertit per una mirada

Tot buscant una foto que il·lustrés el text del meu apunt anterior sobre Barrabàs, vaig anar a parar a la pel·lícula “La Passió de Crist” de Mel Gibson, que recordo haver-la anat a veure quan la van estrenar l’any 2004. He de confessar que no em va agradar massa perquè vaig trobar que hi havia massa “sang i fetge”, tot i que procurava ser força fidel als evangelis.

Com deia, buscava una foto de Barrabàs i em va agradar l’actor que feia de Barrabàs en aquell film. No el coneixia de res, cosa gens estranya en mi,  ja que no sóc gaire aficionat al cine. No en sabia res d’ell, ni sabia com es deia, però em va cridar l’atenció una entrevista que li feien i un article on deia que havia escrit un llibre que es titula DE BARRABÀS A JESÚS, CONVERTIT PER UNA MIRADA. Resulta que aquest actor es diu Pietro Sarubbi, és italià i té una vida força interessant. Explica que va retrobar la fe a partir de la pel·lícula, en el moment en que creuen una mirada amb l’actor que fa de Jesús. “Quan les nostres mirades es van creuar, va ser un gran impacte. Vaig sentir com si hi hagués una corrent elèctrica entre nosaltres. Va ser com si no veiés més a Jim Caviezel, sinó que veia al propi Jesús”. Explica que a partir d’aquell moment la seva vida no seria mai més la mateixa.

Tan potent pot ser una mirada, em pregunto? Certament que ho pot ser! Una mirada, un gest, una acció, una persona, un llibre, una paraula, un esdeveniment, un lloc, un moment concret de la nostra vida… Qualsevol d’aquestes coses poden canviar-nos la vida i, en molts cassos, així ha estat en la vida de moltes persones. Potser cadascú de nosaltres sabria reconèixer una d’aquestes circumstàncies si ens poséssim a analitzar una mica la nostra curta o llarga existència. Algunes  persones ho han escrit o explicat i ho reconeixen obertament sense amagar-ho.

Si tornem al personatge bíblic de Barrabàs no hi ha dubte que Jesús li va canviar la vida en el moment en que el poble, per aclamació i d’una manera una mica inexplicable, van intercanviar el lloc de tots dos. El que havia de ser penjat a la creu havia de ser Barrabàs i, al final, va ser Jesús. Crida una mica l’atenció que la gent rebés Jesús el dia de la seva entrada a Jerusalem d’una manera triomfal –amb palmes i rams, com es rebien els personatges triomfadors- i que aquesta mateixa gent l’elegís pocs dies després per posar-lo al lloc del malfactor Barrabàs. Serà que el poble sempre ha estat molt manipulable i fàcil de dirigir? Hem canviat gaire en tot s aquests anys? Em sembla que no pas gaire i ballem massa sovint al so que toquen i tirem cap on bufa el vent.

A Pietro Sarubbi el va canviar una mirada. A tot aquell poble covard i adotzenat no els hauria canviat la seva vida si haguessin sabut mirar la cara de Jesús, un home just i lliure que, si per alguna cosa va venir a aquest món, va ser per fer-nos a tots una mica més lliures? I els que ens diem cristians no hauríem de mirar més els ulls de Jesús per veure què ens vol dir amb la seva mirada? L’església no hauria de mirar més Jesús i veure què li cal fer per a ser més autèntics, menys hipòcrites, i saber-se posar- si cal- en lloc dels molts barrabassos que trobaria al seu voltant? Sembla que el Papa Francesc ha començat a fer gestos d’aquests i ha demanat que ens cal canviar moltes coses. Tindrem por a fer aquests canvis que se’ns demanen?

La mirada compassiva de Jesús segur que ens pot canviar i ens hauria de canviar. Ell mirava sense jutjar i deixava de costat els moralismes sense sentit. Ell entrava al fons del cor de les persones amb la seva mirada i no feia distincions de persones com acostumem  a fer massa sovint nosaltres. Encara hi ha massa cristians –molts bisbes entre ells- que són capaços de jutjar els homosexuals, els divorciats i, els que no creuen; encara n’hi ha massa que volen imposar una moral catòlica a una societat que és laica, i que està molt bé que ho sigui, perquè això ens dóna la necessària llibertat a tots per triar ser el que vulguem ser en una societat oberta, moderna i canviant. Encara n’hi ha massa que es pensen que són millors que els demés i que tenen dret a mirar-se a segons qui amb una absurda superioritat per damunt de l’espatlla i amb una altivesa que segur que no tenia Jesús…

Aquests dies de Setmana Santa són uns bons dies per als creients per pensar una mica en totes aquestes coses  i per mirar els ulls de Jesús i demanar-li què vol de nosaltres. I també són uns bons dies per mirar el Barrabàs que tinguem més a mà per tal d’ajudar-lo sense jutjar-lo i per donar-li aquella mà que potser mai ningú li ha donat.

L’actor Pietro Sarubbi explica en el seu seu llibre que, a partir d’aquella mirada, va canviar la seva vida en tots els àmbits: en el familiar, en el professional, en el social, en el seu caràcter. I també fa algunes reflexions interessants quan diu que “Barrabàs és un símbol de la nostra civilització. És l’home que Jesús va substituir a la creu i el va salvar. Jesús representa tota la humanitat i salva”. “Mai havia passat res semblant en tots els anys de la meva carrera. Faig el possible perquè aquella mirada continuï sent important per a mi tots els dies”.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2yzlpj5s7

3 respostes

02 abr. 2014


Motius per viure i motius per morir

Estava escoltant aquests dies que TV3 va passar la sèrie “Descalç sobre la terra vermella”una antiga entrevista al bisbe Pere Casaldàliga i em va fer pensar una frase que va dir. La frase, més o menys, era la següent: “Si no tenim raons per viure, menys en tindrem per morir”. Vaig pensar que en aquesta frase s’hi resumia força bé la vida del bisbe Pere, que sempre ha proclamat que el més important no és ell, sino les seves causes.

El diccionari diu que la causa és el motiu o la raó per obrar i el bisbe Pere sempre ha dit que les seves causes més grans són el motiu i la raó per viure i per morir, si arriba el cas d’haver de morir. Un profeta no és aquell que endevina el futur (com a vegades ens pensem), sinó que l’autèntic profeta és aquell que sap trobar la paraula exacta i el camí correcte per viure el present, tot i que hagi d’anar a contracorrent, ser malvist i perseguit. I el bisbe Pere crec que és un dels profetes del nostre temps que caldria escoltar amb atenció perquè ens obre molts camins nous.

En l’entrevista que deia, el bisbe Pere es referia sobretot al primer món, aquest món que vivia segur, ufanós del seu benestar, mirant-se massa el melic i pensant potser massa en sí mateix. La crisi que ens ha afectat aquests darrers anys potser ens pot fer pensar que no podem estar tan segurs o que les assegurances no ho cobreixen tot. Segur que no cobreixen el més important i l’essencial per viure amb sentit. Sembla com si aquest primer món satisfet s’hagi sentit, de cop i volta, dèbil, insegur i fràgil. Allò que ens donava seguretat ha caigut de cop i volta. Els ídols que ens havíem fet han caigut i hem descobert de forma brusca el seu  taló d’Aquil·les, fent-nos adonar sobtadament i forma brutal que si ens falten valors com la llibertat, la dignitat, el sentit de la justícia i del compartir, la llibertat interior i exterior, etc… no tenim res. Potser ens havíem tornat massa indiferents amb el dolor del món, amb la pobresa, amb els que la vida ha deixat abandonats a la cuneta. Havíem passat massa vegades de llarg, tot girant la vista cap a un altre costat i fent-nos els desentesos.

Casaldàliga ens parla que la crisi que sofrim és molt més que una crisi econòmica i que segurament que el que hi ha en el fons és una crisi de valors, del mateix sistema i una crisi global. Llegia en una de les circulars que des de fa anys ens envia als amics (una circular de l’any 2009) que deia: “La gran crisi econòmica actual és una crisi global de la Humanitat que no es resoldrà amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà, el capitalisme segueix sent homicida, ecocida, suïcida “.

Això connecta perfectament amb el que Víktor Frankl -el gran psiquiatre que va haver de viure els camps de concentració nazis- quan afirma que la societat actual ha caigut, en molts cassos, en cert conformisme o avorriment existencial. I hem de lluitar contra això mirant de discernir què fem, com ho fem i amb si té algun sentit el què fem. Si tenim raons profundes per viure, també en tindrem per morir i tindrem esperança. no tindrem pors absurdes i sabrem trobar les eines per sortit de la crisi i de les crisis existencials que ens afecten com a persones i com a societat. Sabrem compartir més i millor la feina, el temps, les riqueses i les pobreses, sabrem integrar els que diferents a nosaltres, sabrem mirar d’igual a igual, sabrem valorar la importància de l’ètica en les relacions personals i humanes. Sabre, en un aparaula, canviar les relacions humanes i socials i, a fi de comptes, la societat.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2xlH0x2C0

No hi ha resposta

30 març 2014


Han mort dos capellans savis

Classificat com a Catalunya,CULTURA,Església,Mestres

Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, l’actual Escola Arrels II.

Ahir van morir –tots dos al mateix dia- dos capellans que jo coneixia. Els dos, unes grans persones, uns sants barons i dues persones molt sàvies. Són Mn. Josep M Ferran i Mn. Modest Prats. El primer, capellà del bisbat de Solsona i l’altre de Girona. Dos persones singulars, molt coneguts i estimats en els seus àmbits. La casualitat ha fet que morissin el mateix dia dues persones que vaig tenir la sort de que haguessin estat professors meus i, sobretot, d’haver conegut..

Mossèn Ferran el coneixia molt de prop. Va fer tot el que va poder per ensenyar-me Matemàtiques i Geometria al Seminari de Solsona però, tot i la seva bona voluntat, no se’n va sortir. No sóc del ram del números. De totes formes, en guardo un molt bon record d’ell. Parlo per mi, però em sembla que la majoria de companys hi estarien d’acord. Tots li dèiem “El Padrinet” per la seva manera de caminar una mica corbada i el seu posat tranquil i bonhomiós. A vegades tenia una rialla una mica sorneguera que hom no sabia massa com identificar. Encara el veig ara, arribant a l’hora justa amb la seva inseparable bicicleta, per donar-nos la classe. Venia de la seva Escola Professional, on segurament que ja havia fet dues o tres classes abans. Es desplaçava sempre en bicicleta, fora de que fes molt mal temps. Era un brillant enginyer de ponts i camins que s’havia fet capellà i, d’entrada, això ja ens causava un gran respecte. A més, el bisbe Tarancón li va encarregar deposar en marxa una Escola Professional a Solsona, encàrrec que va complir a la perfecció i on hi va dedicar gran part dels seus esforços i de la seva vida. El curs 1962-1963 va començar l’activitat acadèmica de l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, de la que ell en va ser director durant molt anys. Però, com que ell deia que abans de tot era capellà, sempre va tenir una parròquia de pagès on bolcar la seva passió evangelitzadora els caps de setmana. Ha fet de capellà de pagès fins els darrers moments de la seva vida.

Vaig tenir la sort de tractar-lo de ben a prop durant un any en què jo també vaig estar a l’ Escola Professional de Solsona i on, durant les vacances d’estiu, vam compartir un inoblidable viatge –amb un cotxe llogat i dormint en càmpings- amb dos companys més per Itàlia, Suïssa i França. Mn. Ferran era un home bo, senzill, generós amb els seu temps i els seus pocs bens, un home savi que semblava que a vegades vivia una mica a la lluna però que tocava sempre molt de peus a terra. Que descansi en pau!

Mn. Modest Prats el vaig conèixer molt poc i no el vaig tractar mai personalment. Ens va fer – esporàdicament – algunes classes  a la Facultat de Teologia dels jesuïtes a Sant Cugat del Vallès. Era un bon teòleg i un gran filòleg. “El capellà savi” de Girona -tal com el va definir Pasqual Maragall- i a qui els ha agermanat l’Alzheimer en aquests darrers anys. D’on el recordo més és de la tertúlia “Postres de músic”, a l’hora de la migdiada a Catalunya Ràdio, no recordo bé si amb el malaguanyat Ramon Barnils o amb Josep M Solé i Sabaté dirigint-la. Jo, en aquella època, anava a repartir amb una furgoneta alvèols per a fruita (que fabriquem a ACUDAM, centre on treballo) i recordo que aquella tertúlia em feia sempre molta companyia i m’alegrava una estona la feina en aquella hora tan feixuga dels calorosos estius del Pla d’ Urgell. D’aquells temps recordo unes tertúlies d’un nivell intel·lectual molt alt, sempre molt interessants, molt punyents i agudes (amb Sergi Pàmies, Quim Monzó, Jordi Vendrell, etc). I vull deixar constància també que em va agradar molt el seu llibre “Les homilies de Medinyà, que vaig llegir acabat de publicar el 2011, un recull de sermons i homilies tant de qüestions religioses com cíviques i ètiques en general. Que descansi en pau també.

Només una petita reflexió: Cóm continuem tenint-ne necessitat de persones com ells!. Són aquestes persones les que deixen petja en la vida de la gent i en la vida d’un país. Persones que generalment no surten massa als diaris ni són massa conegudes, (no és aquest el cas de Mn. Modest Prats). Persones que no fan soroll, però que fan molta feina i molt ben feta. Ho vaig poder comprovar personalment  l’any passat quan, amb motiu de que l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona i l’actual Escola Arrels II va fer els 50 anys de funcionament, vam reunir-nos allà un munt de gent (ex alumnes, ex professors, amics de Mn. Ferran) i tots estàvem d’acord que tot allò no existiria ni hauria tirat endavant sense l’ànima i l’esperit de Mn. Ferran. No tinc cap dubte que seguirem tenint moltes persones com ells i que sabran seguir els seus passos.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2xSdsU71r

2 respostes

21 març 2014


Descalç sobre la terra vermella

El dia 8 de desembre explicava en aquest mateix blog que hi havia hagut una Primavera en plena tardor a Balsareny. S’hi va celebrar el dia anterior el 2n Fòrum de Balsareny sobre les causes del bisbe Pere Casaldàliga on vaig tenir la sort de poder assistir. Explicava allà com havia transcorregut la diada i deia que un dels plats forts del dia va ser la presentació per  part de Francesc Escribano de la mini sèrie “Descalç sobre la terra vermella” i de la posterior estrena en dues sessions: la primera pels assistents al fòrum i després una altra per a tot el poble de Balsareny que, com tothom sap, és el poble natal de Pere Casaldàliga.

Ja explicava allà mateix que va ser un autèntic gaudi de tres hores i que després s’estrenaria per TV3. Ha arribat el moment de l’estrena, com ja deveu haver vist en les promocions que aquests dies en fa la cadena. TV3 la passarà en dos dies (dilluns i dimarts vinent a les 21.50 h.) i simplement dir que la recomano vivament. Qui la vegi no en sortirà defraudat.

Els que seguiu una mica aquest blog ja coneixeu la meva devoció pel bisbe Pere i per les seves causes. La pel·lícula ho explica molt bé i ell mateix ha expressat als seus autors que tot el que es veu, o be ha passat realment o podia haver passat perfectament. Ell en va quedar molt content del treball fet.

Pere Casaldàliga és un home que ha mirat de ser radicalment fidel a l’evangeli des de la situació concreta –un punt perdut dins de l’extensa Amazònia, al Brasil- que va triar quan tenia 40 anys. Amèrica Llatina va tenir la mala sort de ser conquerida i saquejada per europeus sense massa escrúpols. Guerrers i religiosos europeus (la creu i l’espasa) van imposar allà de forma molt cruel la seva manera de fer, el seu pensament, les seves lleis i les seves costums i la seva religió sense cap mena de respecte als indígenes i a la terra. Casaldàliga s’ha revelat contra tot això, seguint el pensament que la Teologia de l’alliberament ha intentat explicar i aplicar. Aquests teòlegs i els seus seguidors han cregut que l’ evangeli de Jesús no tenia res a veure amb allò que els conqueridors de cossos i ànimes havien imposat durant segles. Per això Casaldàliga –i tants altres- han lluitat molt per canviar les condicions de vida d’aquella gent, per extirpar la violència física i  cultural a la que han estat sotmesos, per superar el racisme imperant, per canviar les condicions de treball esclavitzador i les agressions de tota mena. Moltes persones com ell han deixat la vida i la pell en la lluita per la dignitat i la llibertat d’aquells pobles subjugats.

Tot això explica la pel·lícula i mira d’aproximar-se tant bé com pot a aquesta realitat a través del bisbe Pere i els seus col·laboradors del seu bisbat. Ens ho anirà mostrant a través de paraules, de frases lapidàries, d’actituds valentes, de pensaments revolucionaris portats a la vida senzillament i com si no tinguessin cap importància. Segurament per això mateix són revolucionaris. Perquè van penetrant en  cor i el pensament de la gent dia a dia, gest a gest, paraula a paraula, abraçada a abraçada, pas a pas sobre una terra vermella de natural, però vermella també per la molta sang vessada.

Veieu-la. Gaudiu-la. Us agradarà.

8 respostes

12 març 2014


R.I.P, Rouco Varela

Classificat com a Església

“Requiescat in pace” (Reposi en pau), cardenal  Rouco Varela!. No li desitjo pas la mort, tot i que aquest acrònim s’acostuma a fer servir per acomiadar els difunts. Simplement li desitjo que descansi en pau ara que ja no és el president de la Conferència Episcopal Española. Que descansi en pau ell i que deixi descansar en pau als demés, que durant anys ha tingut massa temps i ànims per fer moure tots els fils de l’ Església espanyola. També és cert que els vents li anaven a favor i ningú s’atreví a trencar-li la girada perquè tothom sabia que a Roma hi tenia bons puntals.

Descansi en pau, cardenal Rouco Varela, després del llarg, monotemàtic i avorrit discurs d’ahir. Un discurs que, com era de suposar, era “més del mateix”: clamar contra l’avortament, posicionar-se a favor de la família tradicional, reivindicar les classes de Religió, lamentar-se per “l’amenaça de les possibles ruptures insolidàries”, més laments pel negre panorama que es viu a Espanya (que ell va definir de post cristianisme), vanagloriar-se d’haver lluitat en tot moment per tutelar la doctrina catòlica i contra la secularització i sempre amb un discurs fosc, carregat de paraules i conceptes tèrbols, partidistes, distorsionant la realitat social i eclesial, etc.

Va ser el cardenal Rouco Varela de sempre, al que ens tenia acostumats durant aquests llargs i foscos anys de mandat, on tot ho tenia controlat i en els quals va donar una imatge d’Església d’allò més tradicional, tancada i esbiaixada del tot cap a la dreta, com si no existís -ni pogués existir- un altre tipus d’Església, una Església de mirada oberta a la societat plural que és Espanya actualment i comprensiva amb els problemes que els toca viure als homes i dones d’avui.

Que descansi en pau i que deixi sortir els nous brots i les noves llavors que sembla que vol sembrar el Papa Francesc, un home amb un altre tipus de discurs i amb una altra mirada sobre el món i les persones. A veure si amb el nou President Ricardo Blázquez podem deixar enrere d’una vegada aquesta Església fosca, antiga en tots sentis, inquisidora, ancorada en el passat més atrotinat  i comencem a construir-ne una altra amb una cara nova, on hi hagi lloc per a la misericòrdia i per a tothom que vulgui atansar-s’hi. Necessitem i volem una església acollidora, mare, germana, propera, oberta, dialogant, lliure, pobra, senzilla, amable i més cristiana. Perquè, com ha dit algú, s’hauria de veure si bisbes i cardenals com Rouco Varela ho són gaire de cristians…

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2vmAbxmPC

2 respostes

28 febr. 2014


Déu és d’esquerres

Classificat com a Església,Immigració

“Déu és d’esquerres”. Ho acaba de dir un arquebisbe. Un arquebisbe gallec amb molts pocs fidels i un home peculiar. És Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger, qui ha dit aquesta frase, considerada ja com una espècie de “blasfèmia” per alguns. Però no ha dit només això, sinó que ha dit moltes coses més. I totes ben interessants i polèmiques. Tant interessants, que valdria la pena que tots les llegíssim, siguem creients o no creients. Les hauria de llegir tothom que cregui encara en la dignitat de les persona, siguin quines siguin i vinguin d’on vinguin. Podeu llegir aquesta interessant entrevista de Paco Cerdà al diari LEVANTE.

Recordo haver llegit, ja fa anys, un article de Manuel Vicent en el que deia que els intel·lectuals d’esquerra parlaven d’un Déu d’esquerres i que els reaccionaris parlaven d’un Déu de dretes quan, en realitat, la majoria de predicadors el situen -amb tota la seva bona voluntat- operant en la zona centre. Una bona mica de raó crec que té aquest escriptor, si fem cas de la majoria de paraules que escoltem en boca d’una gran majoria de la jerarquia, especialistes en tirar pilotes fora, nedar i guardar la roba i no parlar mai massa clar. La teologia i la pastoral que s’ensenya en les facultats de teologia és plena de “distingos” i subtileses intel·lectuals que no porten gaire enlloc. En certs moments postconciliars semblava que s’havia fet una mica de camí per tal de que la teologia toqués de peus a terra. Tot allò se’n va anar en orris.

A mi m’agrada que la gent sigui clara i diàfana i que els bisbes parlin clar, com en aquest cas ho fa l’arquebisbe Agrelo, o com ho ha fet sempre el bisbe Casaldàliga i, per suposat. molts altres. També és cert que parlen molt clar un altre tipus de bisbes. Està bé que cadascú es retrati. Jo entenc que Joan Pau II i Benet XVI hagin omplert el món de bisbes reaccionaris com Rouco Varela. És la manera que té Roma d’imposar les directrius que vol i de controlar les diòcesis. A Roma no agrada que hi hagi bisbes massa lliures. Els Nuncis proposen noms de gent de la seva corda, els fan bisbes i ja està. Res de consultar al poble de Déu perquè consultar és massa perillós. De tant en tant en pot sortir algun que surt una mica del camí, però ja s’asseguren prou que la majoria siguin ben fidels i obedients. Jo em pregunto, però, si no n’hi podria haver també alguns més com Agrelo, que parlen de problemes que viuen molt de prop, que algú ha de resoldre i que no es poden aplaçar fins a l’infinit? M’agradaria que els bisbe fossin persones d’esperit lliure i que poguessin parlar amb llibertat. El Papa Francesc és una mica així i aquest és un dels motius pels quals em cau molt bé.

Va ser el gran teòleg protestant Karl Barth qui solia dir que ell feia pregària amb la Bíblia en una mà i el diari en l’altra. Una vertadera intuïció perquè la teologia no consisteix només en parlar del sexe dels àngels i en fer equilibris en la corda fluixa. La teologia no pot ser un escapisme ni pot tenir una actitud evasiva dels problemes de les persones. Tal com deia el Vaticà II en la Constitució Pastoral el creient ha d’assumir “els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de pateixen” (GS,1).  És el que fa l’arquebisbe Agrelo des de Tànger i és el que diu en veu alta per a tothom que el vulgui escoltar. Ell sap del què parla. El problema de l’emigració el viu de prop. Estaria bé que tant Espanya com els altres països de la Comunitat Europea escoltessin persones com ell. L’emigració no s’atura amb tanques de ganivetes afilades  ni amb parets ben altes, així com un riu no es para amb murs, perquè arriba un moment en què l’aigua passa per damunt o fa caure els murs. Déu no sé si és de dretes o d’esquerres; el que sé és que Déu creu en la persona humana, l’estima i la vol feliç. I aquests immigrants que es juguen la vida per poder arribar a Europa com sigui no ho deuen poder ser de feliços a casa seva, si fan el que fan per poder-ho ser una mica.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2uepn0uaG

5 respostes

13 febr. 2014


Obrir i tancar finestres

Classificat com a Església

Ahir va fer un any que Benet XVI va renunciar al Pontificat. Un del Papes més conservadors dels darrers anys, una persona que havia ajudat a tancar tantes portes i tantes finestres, una persona que havia apostat  i marcat clarament els camins més tradicionals per on havia de caminar l’Església, paradoxalment va obrir amb la seva renúncia una finestra per on s’ha colat un aire nou al Vaticà.

No estic massa segur si aquesta corrent d’aire serà suficient per ventilar i airejar unes estances tancades i amb pudor de resclosit d’anys i anys. Feia molt temps que l’ Església havia tancat portes i finestres, havia mirat més cap endins que cap enfora com si s’hagués d’auto protegir d’alguna cosa o si tingués por al que passava al món. I a fora, el món anava avançant, es feia noves preguntes, vivia altres realitats i, en general, es feia poc cas del que venia de Roma, que es veia un clos tancat, poc permeable als problemes moderns i sense capacitat de respostes adequades. Però sí que és cert dóna la sensació que un aire nou ha entrat al Vaticà -i en això tothom hi està d’acord- amb el Papa Francesc. Però n’hi haurà prou amb això?

Un any després de la renúncia de Benet XVI les coses es veuen diferents, tant des de dins com des de fora. Aquest home va fer un gest revolucionari sense ser revolucionari i sense que sapiguem encara el fons de la qüestió i els motius profunds que el van portar a fer-lo. Un gest que no s’havia fet durant segles. Una renúncia que ha portat a una altra manera de veure l’ Església, el Papat; a unes noves esperances, a unes noves formes, uns nous aires i unes noves paraules. Unes paraules que es fan entenedores, properes i planeres i uns gestos que tothom entén. Però em torno a preguntar: n’hi haurà prou amb això?

Despertar esperances, crear expectatives, fer promeses i fer un pintat de façana no basta quan es necessita una reforma a fons, perquè la casa perilla de caure i hi ha esquerdes i forats per tot arreu. Voler apuntalar una edifici que està mig en ruïnes només serveix per passar una temporada mentre es dissenyen les actuacions a fons que tothom sap que s’han de fer i es decideixen les qüestions fonamentals. No sé si, després d’un any, es pot intuir alguna cosa… De promeses se n’han fet i algun intent també es veu. Però també s’hi entreveuen anades i vingudes, passos en fals, indecisions i contradiccions clamoroses.

Francesc té un altre aire, certament. Ve de Sud Amèrica. Ha mamat, tocat i patit altres realitats i ha viscut molt de prop situacions que molts altres dirigents de l’ església no han viscut mai de prop i que no s’aprenen a la Gregoriana de Roma.Hi ha coses que s’han de viure i hi han camins que s’han de recórrer enfangant-se o embrutant-se de pols. Ja sé que això no és garantia de res. Però pot ser un punt a favor de Francesc i una cosa a tenir en compte. Potser Francesc tampoc és cap revolucionari (quasi m’atreviria a afirmar rotundament que no ho és), però pot trobar-se en una tessitura i unes circumstàncies  que l’obliguin a fer una revolució, més o menys gran, dins de l’Església. Serà capaç? Ho podrà fer? Hi està disposat? Un any encara potser és poc temps, però sí que s’han de començar a veure coses concretes. Diuen que a partir de la tardor vinent se’n començaran a veure algunes. Esperarem.

 Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2tEs9iCmP

No hi ha resposta

17 des. 2013


Pere Casaldàliga felicita el Nadal

Classificat com a Església,Nadal,Pere Casaldàliga

“Ni a Betlem ni a Lampedusa”. Casaldàliga felicita el Nadal

“Ni a Betlem ni a Lampedusa”. Casaldàliga felicita el Nadal Com cada any el bisbe Pere Casaldàliga ha enviat la seva felicitació de Nadal. Un text amb gran difusió que sempre ha fet marcat per l’actualitat i per la radicalitat evangèlica. Aquest any, la carta és en forma de poema.

Nadal 2013

Encara “no hi ha lloc per a ells”
ni a Betlem ni a Lampedusa.

Nadal és un sarcasme?
“Si el teu Regne no és d’aquest món”,
què véns a fer aquí
subversiu, esgarriacries?

Per ser el Déu-amb-nosaltres
has de ser-ho en la impotència,
amb els pobres de la Terra,
així, petit, així,
nu de tota glòria,
sense altre poder que el fracàs,
sense altre lloc que la mort,
però sabent que el Regne
és el somni del teu Pare,
i també és el nostre somni.

Encara hi ha Nadal,
en la Pau de l’Esperança,
en la vida compartida,
en la lluita solidària,
¡Regne endins, Regne endins!

Nadal 2013 /Any nou 2014
Pere Casaldàliga

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2nlRbeTu5

No hi ha resposta

10 des. 2013


Llibertat, llibertat!

Classificat com a Llibertat,Pere Casaldàliga

Llibertat, llibertat!

“Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort.” ens diu Pere Casaldàliga, en un deliciós text que publica la coneguda Agenda Llatinoamericana 2014. Us convido a llegir-lo:

Amb la seva veu tel·lúrica, eco de moltes veus ancestrals, Mercedes Sosa ens fa una invitació entranyablement humana:
“Hermano, dame tu mano,
vamos juntos a buscar
una cosa pequeñita
que se llama libertad”.

La nostra Agenda 2014 acull la invitació fent de la llibertat el tema i el repte. La Mercedes, amb tendresa revolucionària, qualifica la llibertat com una cosa petitona. Vatua, quina petitesa. Petitona i grandiosa, com el misteri de la llibertat de cada persona i de cada poble i de tota la història humana. Tendrament petitona com un fetus, espantosament gran com l’odi.
Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort.

Abordem a l’Agenda el tema llibertat en totes les seves dimensions, cercant conèixer i viure la llibertat integral, que té moltes vessants, que és un do i una conquesta. És als himnes de totes les nacions i a totes les antologies. És essencial a totes les religions. La religió, en darrera instància és el diàleg entre dues llibertats absolutes: Déu i la persona humana. En la fe cristiana, concretament, proclamem que Crist ens ha alliberat per tal que fóssim veritablement lliures. Ell ens va assegurar: “La veritat ens farà lliures”. Ser lliures, fer-se lliures, acollir la llibertat com un procés espiritual i una vivència política és anar humanitzant sempre més la nostra humanitat. Sabent amb esperit autocrític i crític quants són els enemics que assetgen la nostra llibertat; de llibertat a llibertinatge a vegades només hi va un joc de justificacions i aquesta “cosa petitona” mor, com un ocell sense ales, en el nostre cor, en la nostra família, en la nostra feina, en la nostra ciutadania, en la nostra vida personal i en la nostra Societat. I de cop i volta ens descobrim esclaus, esclaus de la por, de l’egoisme, del diner, del consumisme, de l’ambició, del poder…

Parlem de llibertat i parlem d’alliberament. No es pot defugir l’alliberament amb espiritualismes o amb personalismes desencarnats. La llibertat és política; a la nostra Agenda és política amb aquella opció clara que propugnen els zapatistes: “sempre des
de sota i a l’esquerra”.

La veritable llibertat és comunitària, un exercici de relacions que donen i reben. Jo sóc lliure si tu ets lliure. “No hi ha llibertat sense igualtat”. Tampoc hi ha llibertat sense dignitat, una dignitat tantes vegades massacrada per ideologies i sistemes, víctima d’egoismes individuals o col·lectius, però també vencedora amb resistències exemplars que s’obren camí entre reixes, marginacions, tortures i censures. La llista dels màrtirs de la llibertat és infinita.

En ocasió de les commemoracions del mal anomenat Descobriment d’Amèrica, l’Agenda Llatinoamericana i Mundial va néixer per estimular la consciència i l’actuació alternatives. I aquella consciència i aquella actuació es traduirien en el servei a les Grans Causes, de la Nostra Amèrica, del Tercer Món, del Món. I seguim destacant a cada Agenda el moment històric i crític d’aquelles Grans Causes. Els textos firmats són responsabilitat de l’autor, però és tota l’Agenda que acull temes conflictius, de candent actualitat, amb esperit amplament ecumènic i macro ecumènic. Dialogant ens humanitzem. Repassant els 22 números de la nostra Agenda conforta veure com aquest diàleg s’ha fet efectiu i actualitzat; com han entrat en el cercle militants populars, estudiants i professors, polítics, agents de pastoral, animadors de comunitat.

La cançó de la Mercedes ens ho demana: “anem junts a cercar” la llibertat i l’alliberament. Espavilem la consciència que portem i ens emportem “un poble en la nostra veu”. No ens deixem prendre “aquesta cosa petitona” que garanteix la nostra dignitat. “És la nostra terra la que espera sense distàncies ni fronteres”. Contra tots els tirans, malgrat tots els imperis, indignant-nos cada dia i traduint en actes i processos imparables la nostra indignació.

Definitivament:
Sense por a la Llibertat, que és la més deshumanitzadora de les pors.
Sense por a la Llibertat, que és dir sense por a la Vida.


PERE CASALDÀLIGA – L’Agenda Llatinoamericana Mundial 2014

No hi ha resposta

08 des. 2013


Primavera en plena tardor a Balsareny

Classificat com a Església,Pere Casaldàliga

Parlar de primavera en plena tardor aquí al Pla d’ Urgell pot semblar un estirabot i un contrasentit  perquè fa tres o quatre dies que se’ns hi ha instal·lat una boira baixa i pixanera que deixa els cossos i l’ambient general gèlids de veritat. Per això potser tenim tantes ganes de fugir d’aquesta grisor meteorològica  i anar a buscar el sol que alegra els ulls i dóna caliu.

I també potser  perquè hem tingut molts anys –massa anys-  de cru hivern eclesial, és que ara tenim tantes ganes de buscar el sol primaveral al que ens convida Balsareny amb el seu Fòrum per trobar una mica de caliu als cors. Parlo de la primavera que vam anar a buscar i que vam trobar ahir a Balsareny tot el bon grup d’assistents al 2n Fòrum de Balsareny, on es va reflexionar durant tot el dia entorn de les causes del bisbe Pere Casaldàliga, fill del poble i profeta universal d’un món i d’una Església diferents.

L’any passat es va celebrar el primer Fòrum, dedicat al 50è aniversari de la inauguració del Concili Vaticà II i a les causes del bisbe Pere, una de les persones que més i millor va saber copsar l’esperit i la lletra del Concili. Aquest any s’ha volgut commemorar els 50 anys de l’encíclica “Pau a la Terra” de Joan XXIII amb unes molt interessants reflexions de dues persones que hi tenen molt a dir sobre aquests temes i que en saben molt:el jesuïta Josep M Benítez i l’Arcadi Oliveres.

El P. Benítez, historiador i professor de la Universitat Gregoriana de Roma, va fer unes reflexions molt interessants, agudes i en algun moment amb cert sentit de l’humor, sobre l’ Encíclica. Va fer-nos reflexionar sobre el text i els seus conceptes claus i sobre el context i moment històric en que va néixer la “Pacem in Terris”. Com a bon professor d’ història ho va brodar i ens va fer entendre molt més aquesta encíclica, que va ser clau per encetar una nova etapa dins de l’Església i el món.

I va deixar a l’ Arcadi Oliveres que ens parlés del meta text i de tot allò que l’encíclica va remoure i de les conseqüències que encara avui són evident en el món actual. Com sempre, l’ Arcadi ens va metrallar amb un munt de dades que sempre ajuden molt a entendre els camins actuals per on transcorre el món i els sistemes econòmics que el fan rutllar (o potser justament fan que no rutlli massa)…

I un plat fort del Fòrum va arribar a la tarda amb la presentació per part de Francesc Escribano de la mini sèrie “Descalç sobre la terra vermella” i de la posterior estrena, en un primer passi, per a tots els assistents al Fòrum i, en un segon passi, per a tot el poble de Balsareny. Varen ser tres hores d’autèntic gaudi. Un treball molt ben realitzat sobre els any del bisbe Pere al Brasil i tota la feina que hi ha intentat fer durant tots aquests anys. Ens va confessar el Francesc Escribano que, quan el bisbe Pere va veure la mini sèrie, acompanyat d’alguns pocs familiars i amics va confessar que tots els fets i personatges reals que apareixen a la sèrie eren totalment fidels a la realitat. I que els fets i personatges ficticis (que també inevitablement apareixen en qualsevol pel·lícula) podien ser també perfectament reals. En una paraula: que hi va donar el seu vistiplau total. Ara, a esperar que s’estreni (segurament que al febrer) a TV3 i posteriorment a TV1 en versió castellana. S’està treballant encara en la versió brasilera per tal de portar-la també al Brasil.

Com us deia al principi, un autèntic dia de primavera pel clima, les paraules i l’ambient que es va respirar al Fòrum i que sembla que es comença a respirar a l’ Església amb el Papa Francesc. Hem passat una llarga i fosca travessia per un desert eclesial (que també reflexa molt bé la mini sèrie amb els interrogatoris força inquisitorials que va haver de sofrir a Roma el bisbe Pere en mans del llavors Prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe, cardenal Ratzinger), on  s’han tancat més portes i finestres que no pas se n’han obert; una època en què l’Església s’ha anat quedant enrere i fins i tot ha retrocedit en molts aspectes, mentre el món en general feia molts passos endavant en la majoria d’ àmbits. L’Església, si no vol perdre el carro i quedar fora de joc, s’ha de fer present arreu i ha de donar respostes amb paraules que s’entenguin, tal com ho fa Francesc, uns aspecte que jo valoro molt personalment i que trobo que és urgent que es posi de manifest. La fustigada teologia de l’ alliberament era una de les coses que va aconseguir: fer que vida i fe fossin una sola cosa, anessin de la mà i que fossin  intel·ligibles per a les persones d’avui.

Un grup d’amics del bisbe Pere publica un petit butlletí titulat “’Araguaia amb el bisbe Casaldàliga” on recull cartes  i notícies del bisbe Pere. A la carta número 75 (novembre 2013) , hi ha un article sobre el Papa Francesc i el bisbe Pere. Un dels paràgrafs explica que a l’agost es va celebrar el Capítol General de l’ordre dels Agustins i la Missa d’obertura va ser celebrada pel Papa Francesc, el qual va voler saludar a cadascun dels presents un cop acabada la celebració. Quan va tocar el torn, va parlar amb el P. Paulo Gabriel, que li va dir: “Els agustins tenim una comunitat a la Prelazia de Sâo Felix do Araguaia. Jo he viscut 20 anys amb Dom Pedro Casaldàliga i ara vinc de ser-hi quasi tot el mes d’agost amb ell”. El Papa Francesc li va respondre: “Digui-li que el porto al cor.”

Cal que portem al cor el bisbe Pere, però sobretot cal que hi portem les seves causes i que surti molta gent atrevida com ell per tal de que puguin fer el relleu necessari. Gent com la que ha preparat el Fòrum en són un bon exemple. Gràcies.

No hi ha resposta

Anteriors »