Arxiu per a 'Internet' Categories

03 jul. 2018


XAFARDEIG INTERNÀUTIC

Classificat com a Internet

Qui més qui menys tots tenim com una espècie de tendència innata al xafardeig. Sense voler, se’ns escapa un comentari, una paraula, que després veiem que era innecessària i fins i tot contraproduent. I ara, amb aquest invent d’internet, encara es fa més present el xafardeig i de seguida ens posem a fer safareig de qualsevol tema sense ni adonar-nos-en.
El que no sabia és que la paraula «xafardeig»prové de «safareig» que, al seu torn, prové de la paraula àrab «saharij». I no és estrany que hagi estat així perquè hi ha una relació clara: els safaretjos eren lloc de comentaris diversos i lloc de tafaneig, ja que es reunien moltes de les dones d’un poble, algunes de les quals (sobretot les més joves) s’hi passaven tot el dia fins que s’eixugués la roba. Els safaretjos complien una autèntica i necessària funció social en un tempos que no hi havia altra cosa que les ràdios i que les notícies corrien molt a poc a poc.
Ara que ja han desaparegut els safaretjos públics i que només han quedat per a fer-hi visites turístiques, n’ha sortit un altre molt més potent: internet. Internet -a més de moltes altres qualitats i defectes- és el modern safareig on s’hi aboca tot i de seguida algunes persones xafarderes de mena es cuiden d’anar a buscar-ho i escampar-ho per tot el món. Ho hem vist darrerament amb els tuits que van costar la dimissió de l’ex ministre de cultura Màxim Huerta i ara ho acabem de veure amb l’altre ministre Pedro Duque i les seves afirmacions sobre l’escola pública i privada. El risc que corren ara els que siguin nomenats per un càrrec important és que, en qüestió de minuts, tot un exèrcit de detectius aficionats, enemics diversos i gent sense escrúpols aniran a remenat casa teva per veure si troben algun cadàver a l’armari o alguna porqueria en algun racó per tal de mostrar-la ràpidament a tot el món. I, és clar, tots tenim pecats més o menys grossos que no volem que surtin massa a la llum pública, cosa impossible del tot en els temps que ens ha tocat viure.
Pedro Duque, actual ministre de Ciència, Innovació i Universitats, es veu que va menystenir fa uns mesos l’educació pública i confessava que ell mateix havia hagut de portar els seus fills a un col·legi privat, perquè allà es prenen més seriosament l’ensenyament d’idiomes. Alguns han sortit immediatament en defensa de l’educació pública amb arguments ben contundents i li han dit que no és veritat que l’educació privada espanyola sigui superior a la pública. De fet, només a l’àrea d’idiomes, hi ha més col·legis bilingües públics que concertats, i el 2016 el psicòleg Alfredo Hernando va realitzar un estudi en el qual va concloure que els centres públics són més innovadors que els privats tant en estratègies com en resultats. Quant a l’àmbit de les universitats, que és competència directa del seu ministeri, Pedro Duque hauria de repassar les últimes estadístiques, ja que només hi ha una universitat privada entre les deu primeres d’Espanya i aquesta queda en un gens honorable setè lloc.
De tot això en podem extreure tots una bona lliçó: alerta amb el que fem o diem perquè, com diu el títol de la premiada novel·la del periodista Xavier Bosch, al final «SE SABRÀ TOT».

No hi ha resposta

24 juny 2013


L’abraçada amb l’amic irreal

Puc dir amic a una persona que no conec físicament? Què significa, en realitat, conèixer? Coneixem realment als que ens envolten? Totes aquestes preguntes em feia ahir mentre anava a conèixer, a trobar-nos i a passar una estona amb una persona que jo ja considerava amiga, tot i no haver-nos conegut encara “personalment”. Perquè, pensant-ho bé, què vol dir “conèixer personalment” (com solem dir ordinàriament) una persona?.  Per sintonitzar amb algú és necessari conèixer-se físicament, haver estat junts, haver parlat, haver conviscut?. Un munt de vegades convivim, treballem, compartim fins i tot moltes hores amb un grapat de persones amb les que no establim cap mena de comunicació profunda. De fet, si ho analitzem una mica, la majoria de relacions que tenim són relacions tirant a superficials.

Deia que ahir a la tarda em feia tot aquest munt de reflexions mentre anàvem amb la meva dona a conèixer físicament una persona amb la que havíem tingut una comunicació –que ara anomenaríem “virtual”- al llarg de vora dos anys. Ens vam conèixer a través d’aquest blog. Ell el llegia i un dia se li va ocórrer deixar un comentari, que jo li vaig contestar. I va venir un correu, i després un altre, i un altre… Durant aquest temps ens hem anat escrivint, hem comentat coses, hem compartit realitats ben dures (com la de la seva greu malaltia), ens hem sentit agermanats en una colla de coses i hem viscut un tros de vida –cadascú la seva, certament- en certa comunió. Des d’un moment determinat s’establiren uns llaços que jo qualificaria d’amistat, tot i sabent que era un tipus d’amistat una mica peculiar. Però quina amistat no és peculiar?

Llegia no fa gaire com Marcello Rosati Vitali, (doctor en Filosofia y professor de la Universidad de Pisa, autor de varis llibres i articles especialitzats sobre comunicacions, fenomenologia i corporeïtat) explicava que va el 1985 quan un informàtic anomenat Jaron Lanier va utilitzar per primera vegada la paraula "virtual" per qualificar el camp de les noves tecnologies. Si volem ser precisos, Lanier va utilitzar aquesta expressió per designar la realitat que estava en joc en les experiències sensorials completes -és a dir les experiències en les quals tots els sentits estan implicats- amb l’ajuda d’un mitjà electrònic. Aquesta realitat es diferencia evidentment d’aquella amb la qual estem en contacte habitualment. Per aquesta raó va sentir la necessitat d’utilitzar un adjectiu nou per caracteritzar-la: es tracta d’una "quasi-realitat", d’una "realitat virtual". Jaron Lanier segurament no s’imaginava que aquesta paraula -que ell utilitzava probablement com a sinònim de "fictici", o de "imaginari"- tenia significats filosòfics complexos i caracteritzava de manera inesperada les paraules a les quals es referia. Des que el terme "virtual" (del llatí “virtualis”) neix a l’Edat Mitjana com a traducció de la paraula aristotèlica “dinaton” fins arribar al sentit actual ha passat per moltes fases diverses i segurament que ha adquirit també molts sentits diferents fins que hem arribat al punt que aquest concepte de "virtual" comporta ara un significat alhora més vast, més profund, més ric i més precís el de “quasi-realitat o pseudo-realitat” de la que parlava Jaron Lanier. Deixo aquest estudi per als filòsofs i altres entesos en comunicació per tal de que ens en treguin l’entrellat i ens expliquin millor el que és…

La realitat-real, però, (sí, aquesta que en definitiva és la que compta) és que ahir a la tarda vam passar tres hores molt agradables parlant, compartint vida, història i històries personals i passant-nos d’allò més bé amb aquest amic, trobat i abraçat per primera vegada de forma física aquesta tarda, un amic virtual convertit en amic de carn i ossos (de fet, més ossos que carn… ja que encara s’està refent de la seva malaltia) en un pati i en un entorn molt tranquil i bucòlic d’un poblet petit de la Plana d’ Urgell, sota l’ombra d’un arbre, respirant aire pur i compartint una ratafia i una coca casolana  (gens virtuals, per cert) en les que hi cantaven els àngels. I van passar i repassar un munt de temes; i van arreglar el món; i si la marinada massa fresca no ens n’hagués fet fora potser encara hi seríem…

I pensava avui -mentre escrivia aquest apunt- que ja són 5 els amics virtuals que se m’han fet reals, que he pogut abraçar, des que l’ant 1996 vaig tenir el meu primer ordinador i des que, un parell d’anys més tard, em vaig començar a connectar a internet i vaig començar a retrobar antigues amistats i a fer-ne de noves. Aquest és el gran avantatge d’aquest món anomenat virtual –però que és ben real- que ens ofereix internet i que, ben aprofitat, té un munt de coses positives com aquesta que us acabo d’explicar.

5 respostes

24 abr. 2011


L’era de la informació

Som a l’era de la informació. Alguns diuen que fins i tot en tenim massa perquè ens és humanament impossible llegir-la digerir-la i assimilar-la.

Però serà veritat aquests afirmació? El fet de tenir desenes de canals de Tv, d’emissores i de diaris; el fet de tenir ordinadors i tel`fons mòbils que ens mantenen connectats en tot moment no significa que el món estigui informat perquè les anomenades “autopistes de la informació” no arriben pas de la mateixa manera a tot arreu. Només cal que mirem –els que tenim al blog un mapa de visites- d’on ens venen les visites que queden reflectides en una munió de puntets sobre el mapa del món. De seguida ens adonarem que la majoria de visites venen d’unes determinades zones de l’hemisferi nord.

La informació avui no està pas distribuïda de manera equànime i democràtica i no és una eina de desenvolupament important a l’abast de tots els habitants del planeta. Llegia fa ben poc que “dues terceres parts de la població mundial ni tan sols ha fet una trucada telefònica en tota la seva vida” i que el 90% dels servidors d’internet són en països del nord.

Allò de que “el sud també existeix”, és de moment una utopia en alguns camps importants del saber i de la vida humana. Una utopia injusta i irrealitzable fins ara perquè el món ric no li interessa per a res que surti del clot on és ara.

Tenim com a exemple vergonyós de tot això les companyies telefòniques, que només cobreixen els llocs del territori on hi poden tenir guanys i les lleis les afavoreixen sempre de manera i cap govern és capaç d’obligar-les a complir amb els seus deures. Ja sabem que els seus interessos són principalment guanyar diners i repartir dividends –com més millor- però el que estem veient és indecent: envien gent  a l’atur (que haurem de pagar entre tots) mentre els dirigents es reparteixen grans sous. En una paraula: una indecència en un país en crisi greu!

Una resposta fins a ara

23 gen. 2011


Què és el Facebook i per a què serveix?

Classificat com a Internet,MITJANS DE COMUNICACIÓ

Això és un complement de l’apunt d’ahir, per posar-hi un toc d’humor.


No hi ha resposta

23 gen. 2011


Les piulades del Twitter i la intimitat

Porto avui un acudit que il:lustra perfectament–em sembla a mi- el que ens està passant a la majoria dels que fem servir ordinadors, telèfons mòbils i altres eines modernes i sofisticades d’aquest tipus. Sense ni adonar-nos-en, fem que qualsevol cosa anodina, habitual, personal, sense importància i sense cap gràcia, es transformi en important, transcendent, pública, coneguda i publicada.

Amb els mòbils, els ordinadors (un conegut meu els anomena “orinadors”), el twitter, el facebook i les xarxes socials estenem la nostra roba íntima i particular a les cordes públiques sense cap mena de pudor ni vergonya. La màxima de que “la roba bruta es renta a casa” ja no serveix més. Ara es renta al carrer, als platós de TV, a les ràdios, a les xarxes socials i es fa bugada de tot. Allò que abans s’amagava per pudor ara ja no s’amaga. Amb gran normalitat el privat es fa públic i es comparteix fàcilment. No sé si ens hi han anat acostumant a aquest canvi les TV, amb els seus programes del cor on els sentiments afloren, es critiquen, surten a la llum i es fa la dissecció d’allò més íntim dels éssers humans, o a què és degut. El cas és que s’ha fet un gir copernicà en aquest aspecte..

La quotidianitat, allò que és normal perquè passa cada dia, -com el caminar cap a la feina, dinar, rentar-nos la cara o anar a fer un cafè- ho donem a conèixer, li donem importància, ho piulem, ho twitegem, ho convertim en SMS i anunciem com a grans novetats que “en aquest moment estic pujant a l’autobús”, “estic menjant a un xinès” o estic a punt de dutxar-me.

Això és bo o és dolent? No ho sé. Sí que sé, però que és símptoma de què la gent és molt més desinhibida, més lliure (?) i més espontània. Ens felicitem públicament pel Face i el que ens diem ho sap mig món.  On ens portarà tot això? Tampoc no ho sé. Potser a un Wikileaks universal que se’ns engolirà com un diluvi….

No hi ha resposta

10 set. 2010


Un somni de dos mesos

Classificat com a Internet,LITERATURA

Feia vora dos mesos que es trobaven cada nit al Fecebook. Cap dels dos havia posat el nom vertader i s’havien conegut de casualitat a través d’una amiga que era amiga de l’amiga. Total; que s’havien acceptat mútuament la invitació i es van fer amics.

Cada nit el ritual era semblant: Hola! Cóm estàs? Bé, i tu?. I començava una conversa, al principi curta i convencional, però cada cop més llarga, més densa i més trascendent. En el fons, sempre hi havia un deix d’afecte i la necessitat de compartir coses. Semblava que hi havia sintonia emocional.

En el fons de tot plegat el que hi havia era una necessitat de compartir la soledat d’unes vides trencades. Es donava la casualitat que els dos s’havien separat feia 6 mesos; els dos vivien a Barcelona; als dos els agradava el cinema i els dos tenien 40 anys.

No sabien gran cosa més l’un de l’altra. Fins llavors no havia sorgit la necessitat d’explicar-se gaires intimitats i més aviat semblava que tinguessin ganes de bandejar aquesta qüestió.

Però una nit va sortir a la conversa el fet de trobar-se un dia i sopar junts. La proposició va sortir d’ell i la resposta va ser un silenci llarg, dens i poc habitual fins aleshores…. Però va acceptar, no sabia ben bé per quin motiu, A fi de comptes, feia ja força temps que xatejaven i es tenien prou confiança.

Van quedar per al pròxim dissabte, a les 10- al restaurant “El Racó”, a la part alta de Barcelona. El nerviosisme va anar creixent durant aquells dies en els dos. Aquell dissabte els dos es van passar una bona estona triant la roba que es posarien. Els dos consideraven que aquell moment era important i que podia ser el punt de partença d’una nova vida. Els dos hi havien posar molta expectació i una amaga i incerta esperança.

Quan ella va entrar al restaurant hi va veure poca gent. Només dues o tres taules ocupades per parelles que ja estaven sopant. Va fer una ullada ràpida i va ser llavors quan allà en un racço del fons va veure-hi una persona sola. Havia de ser ELL necessàriament. No hi havia cap més persona sola en tot el local, S´hi va anar atansant poc a poc mentre el cor li batia a cent per hora. I, de cop, es va parar; paralitzada; immòbil.

Aquella persona era el seu ex marit. Va adonar-se, de cop i volta, que havia estat xatejant durant dos mesos amb el seu ex.

Va donar mitja volta i se’n va anar corrents. L’aire fresc del carrer va anar-la retornant de l’ensurt i va anar caminant carrer avall hores i hores,,,

Etiquetas de Technorati: ,

No hi ha resposta

04 jul. 2010


La solitud i les xarxes socials

Hi han moltes menes de relacions socials i de solituds en la vida i cadascú les sent i les viu a la seva manera. Perquè una mateixa situació es pot viure de moltes maneres i, de fet, cadascú la viu a la seva manera…

Hi ha la solitud del llit del malalt (que uns la saben anar portant i per a altres és un desfici insuportable), la que es troba en els boscos perduts en plena muntanya, en una nit en ple desert  i la d’algunes persones enmig del soroll de la ciutat…

Hi ha aquella solitud amarga que se sent al més  profund i amagat racó de l’ànima quan hom se sent incomprès, injustament jutjat o abandonat. La solitud d’aquell que no estima i no és estimat..

Llegia fa uns dies unes paraules de la periodista mallorquina Llúcia Ramis, (“Egosurfing” -Premi Josep Pla 2010) que parlava de com internet ha canviat les nostres relacions personals. És cert: abans per poder fer relacions s’anava amb la colla d’amics, s’entrava a un grup, una associació o un club, s’anava a una discoteca i se sortia. Ara -diu ella- "els joves de menys de 20 anys ja no saben el que és la intimitat". "És paradoxal que per entrar a una ret social el primer que has de fer és asseure’t tot sol davant de l’ordinador".

Ara tenir un amic és tan fàcil com entrar al Facebook i fer un clic. Al cap de pocs dies, si et descuides una mica-estàs ple d’amics. D’amics? Bé, diguem que uns més que altres. A vegades són simples coneguts amb els quals no tenim gaire en comú i amb els quals no ens comunicarem mai de forma més o menys sincera i profunda. Però el Facebook en diu amics… I -vulguem-ho o no, ens agradi o no- les formes de relació han canviat encara que potser les solituds són les mateixes de sempre. Diu la Llúcia Ramis que en aquesta darrera novel·la seva "li interessa mostrar el fet que com més sistemes de cerca tenim (GPS, Google, Facebook…) ens sentim més perduts i insatisfets… El que volem és que ens busquin a nosaltres.".

No sé si sempre és així. Però sí que sé que les persones necessitem relacionar-nos, crear uns lligams socials que ens ajuden a ser nosaltres mateixos, ens posen en un lloc determinat i concret del món, ens assignen un rol i -busquem nosaltres o ens busquin els altres- ens sentim més persones, més feliços i ,és nosaltres mateixos quan ens relacionem i ens relacionem bé.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,

Una resposta fins a ara

13 ag. 2009


BLORGIA.COM

portada

Aquesta és la portada d’un nou portal que està en marxa des del  febrer d’aquest any. És nou. És un recent nascut. És encara un bebè. Però promet molt. Fa cara de que serà interessant. Encara no el podem jutjar del tot perquè està creixent de mica en mica. `

Però, com un deia, promet. Es diu:

Blorgia.com     (RED DE CONOCIMIENTO)

És interessant perquè és un portal temàtic amb articles prou interessants. Són articles curts, divulgadors, senzills però seriosos. Per aquest motiu, el portal se subtitula "Red de conocomiento"; perquè vol ser un lloc on trobar fàcilment informació sobre infinitat de temes que, de mica en mica, s’aniran ampliant. De moment es troba informació sobre:

Blogs
Tecnologia
Viatges
Llar
Salut
Actualitat
Jocs
Apostes
Cuina
Cine

Entreu-hi. Coneixeu-lo. Ja veureu que us agradarà.

 

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta