A PEU

Reprodueixo un article interessant d’en Josep Maria Solé i Sabaté sobre el canal Segarra-Garrigues.

Aquesta obra havia de ser la culminació, ara fa uns 150 anys, de la construcció del Canal d’Urgell. La transformació d’una zona de les més pobres de Catalunya per convertir-la en una àrea què mercès a la inversió de la tecnologia industrial aplicada en un medi rural ha esdevingut una de les zones agrícoles i agroindustrials de les més avançades del món. Un somni nascut a la Catalunya medieval que va haver d’esperar cinc segles per començar a fer-se realitat, una transformació que s’explica de forma lúcida i crítica a l’Espai Cultural a la Casa Canal a Mollerussa. Els noms de Clot del Dimoni, Forat de l’Infern o Desert de l’Urgell que identificaven també aquest territori són una prova de la duresa climàtica i de l’escassetat de pluges d’aquestes terres. El Canal d’Urgell, operatiu a partir dels anys 60 del segle XIX, va canviar la mentalitat de la gent. Van passar de treballar zones pobres de secà a ser pagesos de les cada cop més ubèrrimes terres de regadiu, no sense haver de sofrir problemes de tota mena i pagant alhora un fort peatge fins a esdevenir propietaris de l’aigua i de la terra sobre la qual fins aleshores la gran majoria malvivien, els qui no emigraven. Una emigració forçosa que significava una sagnia demogràfica i que es dirigia a fer de mà d’obra de tot tipus a Barcelona i voltants.

La transformació en terra de regadiu de zones de les comarques de la Segarra i les Garrigues, de cota més alta, ha estat un afany volgut des dels inicis de la democràcia i la recuperació de la Generalitat. Ara, tothom creia, hi havia el govern del país pel impulsar-ho, que l’aigua de l’occident de Catalunya provinent del Pirineu s’usaria per desenvolupar les comarques del Ponent. Es va començar a treballar aviat, però també promptament van arribar els problemes. Començant per Europa i acabant amb la situació actual. Aquesta obra imprescindible per a la Catalunya interior mai no va ser ben explicada i defensada, quan es féu l’ingrés d’Espanya a la UE, pels representants espanyols, des de Marín, Cañete i cia. fins a tota mena de representants i tècnics que havien de defensar la complexitat dels interessos agrícoles. Polítics a priori políticament heterogenis, a posteriori d’igual infausta memòria –aquí podríem incloure el desastre matusser perpetrat al món de l’avellana–, malgrat els fastos i les festes que de tant en tant els dediquen els seus companys de partit corresponent, del PSOE o el PP.

L’Europa humida i la del nord –la de pes més determinant– no entén el regadiu, no comprèn el fet de regar fora del règim natural de pluges. Fins i tot havia arribat a plantejar la limitació de l’ajut a les zones que el feien. La UE acollí amb incredulitat la proposta d’ampliació a la zona nord-est del canal de la zona regada, cosa que significa elevar la cota al marge dret del canal i per decantació convertir en zona regada el territori adjacent. Per part catalana s’acceptaren totes les condicions que la UE dictà, això és, concentració parcel·lària i reg per pressió (aspersors, goters, pivots) en bé de l’eficiència, la disminució del consum de l’aigua, les garanties en la producció i fer els cultius en un calendari més precís i ajustat. La Catalunya de Ponent el que fa i pretén és produir aliments per a les persones i per al bestiar. En tot el conjunt la seva activitat final suposaria produir el 50% de les necessitats agrícoles de tot Catalunya. Un guany indiscutible. I un afegitó clau que hi ha (Mare de Déu!) qui l’oblida, garantir a la gent la possibilitat de viure al seu propi territori. A finals del segle XX i principis d’aquest s’avançà en el projecte. També aparegueren els indocumentats matussers o els qui posaven bastons a les rodes per un partidisme sectari. Alhora la UE reclamà la protecció de l’alosa becuda, el sisó i l’àliga de cua barrada a les zones estepàries. Fins al present mai no s’ha presentat cap projecte que afirmi que els cultius tradicionals –ametllers, oliveres, cereals autòctons– amb reg de suport siguin incompatibles amb aquestes aus. Tampoc mai s’ha signat cap informe de cap biòleg o científic reconegut on es digui quina és la superfície necessària per a cada una d’aquestes aus per viure amb plenes garanties naturals. S’ha vist i es coneix fins i tot que hi ha zones regades on les aus s’hi han instal·lat. Després de xifres que pugen i baixen per part del ministeri i una Generalitat dividida entre els partits que componen el govern, les inicials 70.000 ha de reg han passat a ser 30.000 ha. S’han perdut, de moment, pel camí, 40.000 ha. Bastant més de la meitat. I les negociacions amb Brussel·les pel pedregar.

La sensació que ha quedat al país és de profunda frustració; el que hauria de ser festa i il·lusió generalitzada s’ha convertit en un atzucac que no pot tapar inauguracions apressades. El súmmum més evident fou ni tan sols convidar a la inauguració de l’inici del reg del Canal Segarra-Garrigues els impulsors del Manifest de Vallbona, la gent del país que més han reflexionat i treballat per un canal més implicat en el territori. Una obra que generava les més grans esperances, el completar el somni d’aigua fet realitat. El canal principal el paga el ministeri i la xarxa secundària la Generalitat, per uns acords que des del darrer govern Pujol fins al present ningú discuteix i que han acabat provocant un gran malestar entre els pagesos i el món rural. Què hi ha darrere de tantes limitacions de superfície, dubtes en les decisions, incògnites i secretismes que van des de no saber el preu de l’aigua (sic!) als costos? Hom sospita que darrere de tota aquesta manca de transparència el que es vol és la connexió de conques i no hi ha coratge polític per dir-ho. Tothom creu que connectar conques de rius és obrir de forma vergonyant l’aixeta per dur aigua a les zones industrials de Catalunya, això és, Barcelona i zona metropolitana. La gent té memòria i se’n recorda de l’intent de prendre aigua del Segre fa només quatre dies.

I si es comencés a parlar clar, què passaria? Tots els implicats en aquest tema tan important per a les Terres de Lleida s’haurien de treure les màscares, des d’un ecologisme que no sempre és benintencionat, de vegades una argúcia per confondre els qui van de bona fe, a castradors de riquesa. D’opcions que només veuen les Terres de Lleida, plenes de rius d’aigua sense indústria, mirant alhora les zones industrials amb escassetat del preuat líquid. Una aigua necessària en tota zona industrial que, s’ha de recordar, ara per ara resulta cara, en part transvasada i amb fort impacte contaminador. I que en tindrà encara més amb la dessalinitzadora a ple rendiment. Particularment crec que s’hauria d’anar, com en tantes coses del país, cap un pacte nacional de l’aigua. Així es podria saber quina és la zona regable lògica i natural del Segarra-Garrigues sense perjudicar ni aus ni sers humans que volen viure, lògicament, allà on tenen el seu niu. Seguir el dictamen científic, signat amb noms i cognoms, fet per biòlegs i naturalistes. Si hi ha aigua sobrera –dictamen també avalat per tècnics de reconegut prestigi–, que sigui el territori que el té qui se’n beneficiï, ja sigui pel seu intercanvi, que garanteixi la modernització necessària a les actuals zones regables i la ferma aposta per crear un teixit agroindustruial a la Catalunya interior, o com es cregui més convenient a partir del pacte nacional. Un acord que pot marcar centúries en el futur de Catalunya. En definitiva, ser primer que tot honestos en el sentit nacional del país i valents per iniciar el vell somni d’aquells que per patriotisme, cultura i veritable ecologisme creien en l’equilibri territorial de Catalunya, lluny d’omplir-se la boca amb paraules buides de veritable sentit. Arreu del món hi ha empreses que negocien amb l’aigua de què disposen, i les Terres de Lleida necessiten capital. L’aigua que sí tenen les terres de Ponent és un bé de primer ordre. També cal no ser rucs o treure’s la bena dels ulls, els interessos dels partits d’abast estatal ja han demostrat a bastament la desconsideració que tenen per les zones regades de Ponent. Els seus interessos electorals passen per Espanya i les zones industrials, on hi ha la pedrera màxima de vots; a més a més, a Catalunya sempre apareixen els partits catalans, que en defensa dels seus interessos nacionals no els deixen via lliure per fer i desfer com, comèdia a banda, veritablement volen i desitgen.

Terres de regadiu del Canal Segarra-Garrigues.

Josep Pla, que a més de ser un gran escriptor era un gran viatger i molt bon observador, ja escrivia l’any 1961 que quan travessava la plana d’ Urgell "el gran llençol agrari que agafa també territoris de la Noguera, de les Garrigues i del Segrià, a més de l’ Urgell pròpiament dit", veia "un bon país, consolidat, estable, ric; un país per a viure-hi."

Aquesta bona impressió que dóna aquesta plana agrícola és deguda a l’ aigua i res més que a l’aigua. Abans de la construcció del Canal d’ Urgell aquestes terres eren una estepa àrida i pobra. Si teniu ocasió de visitar l’instructiu i modern Museu que hi ha a Mollerussa sobre el Canal d’ Urgell, ho entendreu de seguida.

El mateix Josep Pla continua explicant-nos que "la història del canal és molt curiosa. Se’n començà a parlar a l’època de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya -tal com ho senten-, i se’n continuà parlant durant els regnats de Felip II i de Ferran VI. Inspirat pels consells de la seva colla de manefles italians, Carles II donà ordres de fer alguns estudis que no tingueren avenir.

Hem d’arribar al 1850 per a veure la constitució a Barcelona d’una empresa a la qual són concedit, per beneplàcit regi, els regadius de l’ Urgell a base del projecte elaborat per l’enginyer Andrés i Puigdoller. Puigdoller era el propietari de Raïmat, la gran finca que comprà després el senyor Raventós. L’empresa de Puigdoller fracassà, i es constituí després, sempre amb capital de Barcelona, la societat Girona Hermanos y Clavé y Compañía, que fou el nucli bàsic de la que fou després Societat Anònima del Canal de Urgel, empresa que construí el canal, sota la direcció de l’intel·ligent arquitecte Domènec Cardenal. Fou una labor ingent que avui encara impressiona si tenim en compte que entre 1855 i 1860 hom disposava d’escassos mitjans tècnics. El Canal fou construït a base d’un conveni amb els futurs usuaris, anomenat Conveni de Madrid, pel qual la Companyia constructora tenia el dret de fer seva una novena part dels fruits de les terres regades pel canal.
(…) L’obra de base tingué 145 quilòmetres de llarg; passa pels termes municipals d’Artesa de Segre, Montgai, Preixens, Agramunt, Claravalls, Anglesola, Bellpuig d’Urgell, Arbeca, les Borges Blanques i Puigverd i mor altra vegada al Segre, entre Albatàrrec i Montoliu. La zona plana i exempta, closa en aquest arc que el riu tanca, rep l’aigua per quatre sèquies principals -a part les dues sèquies que reguen la part baixa de la ribera de Sió. (…)

Malgrat d’escassetat d’aigua i la insuficiència del cabal que la companyia ve obligada a donar per tal de beneficiar-se del Conveni de Madrid, la prosperitat i el progrés de la comarca han estat immensos. Actualment la comarca té bones comunicacions ferroviàries i la travessa una xarxa de carreteres. El canal ha estat la clau de la transformació de l’ Urgell. Els primers anys del regadiu foren deplorables, no pas solament des del punt de vista de la sanitat del país, per l’extensió i la intensitat del paludisme que s’hi produí, sinó econòmicament, tant per als usuaris com per a l’empresa; però, vençuts els entrebancs d’aquelles heroiques dècades, l’aigua transformà l’estepa en un jardí i convertí la mísera comarca del 1850 en l’empori agrícola que ara tenim, empori dotat d’un magnífic afany de millorament i d’ampliació del regatge a l’ -Urgell per la construcció del subcanal o canal auxiliar, i la regulació del Segre, obres incorporades a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. El canal ha estat un factor de vida molt potent."

Doncs a partir d’ara mateix, aquests terres de regadiu s’ampliaran amb l’entrada en funcionament del Canal Segarra-Garrigues. Ens en hem de felicitar, tot i les crítiques que se’n puguin fer. Però s’ha de reconèixer que és una gran obra que donarà riquesa a molta gent.

Un altre dia ja en tornarem a parlar.