Arxiu per a 'Uruguai' Categories

28 març 2020


CONFINATS AMB POESIA: LIBER FALCO

Classificat com a Poesia,Uruguai

LIBER FALCO és un dels gran poetes uruguaians. Va néixer el 4 d’octubre de 1906 a Montevideo. Va pertànyer a una família obrera (el pare era forner) i va passar la seva infància en un barri pobre de Montevideo.

Referint-se a la seva infància, va dir el poeta en un reportatge: «Potser la pròpia uniformitat d’aquest paisatge on va aparèixer la meva mirada de nen em va obligar a pensar i llavors em va semblar la vida una cosa una mica monòtona però també bastant misteriosa». D’aquesta infància va quedar en Falco una adhesió definitiva a les formes humils de la vida i una estima cap a les coses elementals.
Va cursar fins segon o tercer any d’educació secundària. La seva formació posterior, enterament autodidacta, va consistir en lectures de Fedor Dostoievski, Lleó Tolstoi, Roman Rolland i Antonio Machado. Es va interessar també en la poesia llatinoamericana, especialment per l’obra de César Vallejo.
Va començar a escriure als 16 anys. Els seus primers versos tractaven sobre la solidaritat social, en confluència amb els ideals anarquistes del poeta. Va escriure molts dels seus poemes en un altell, acompanyat només de dues cadires, la taula i una prestatgeria amb llibres.
Durant la seva joventut va exercir variats i modestos oficis: va ser perruquer, venedor de pa, impressor i, ocasionalment, corrector en diaris i editorials. L’any 1935, als 29 anys, va contreure matrimoni amb Dilia Fernández, qui seria la seva companya durant tota la seva vida. La parella no va tenir fills.
Va publicar el seu primer llibre en 1940, Cometas sobre los muros, als 34 anys, amb els diners obtinguts de la venda d’una sucursal de fleca que tenia instal·lada en un garatge davant de casa. Posteriorment, el 1942, va editar Equis Andacalles. El 1946 va aparèixer Días y noches. Els tres llibres capitals de Líber Falco es van reunir sota el títol Tiempo y tiempo(1956), obra que el poeta preparava quan es va morir i que els seus amics de la revista Asir van publicar en forma pòstuma.
L’amic seu poeta, Mario Arregui, ens descriu la seva imatge amb aquestes precioses paraules: «Ese hombre – delgado, de estatura mediana, con cierto aire no de enfermo pero sí de convalesciente, vestido con un traje azul o marrón que puede ser bastante nuevo però que parece viejo – camina a pasos lentos e invigilados (…) Lleva la cabeza – cuyo pelo es de un rubio desganado – un poco inclinada hacia adelante, lleva como semidormidos los ojos celestes que no miran nada, o que miran apenas sólo lo imprescindible. Durante el dia generalmente anda solo; en los anocheceres y en las noches, suele ir con amigos y entonces va un poco más en la tierra y más despierto, aunque con frecuencia también se ensimisma y se pierde».

DESPEDIDA

La vida es como un trompo, compañeros.
La vida gira como todo gira,
y tiene colores como los del cielo.
La vida es un juguete, compañeros.

A trabajar jugamos muchos años,
a estar tristes o alegres, mucho tiempo.
La vida es lo poco y lo mucho que tenemos;
la moneda del pobre, compañeros.

A gastarla jugamos muchos años
entre risas, trabajos y canciones.
Así vivimos días y compartimos noches.
Mas, se acerca el invierno que esperó tantos años.

Cuando el Sol se levanta despertando la vida
y penetra humedades y delirios nocturnos,
cómo quisiera, de nuevo, estar junto a vosotros
con mi antigua moneda brillando entre las manos!

Mas, se acerca el invierno que esperó tantos años.
Adiós, adiós, adiós, os saluda un hermano
que gastó su moneda de un tiempo ya pasado.
Adiós, ya se acerca el invierno que esperó tantos años.

DESGRACIA
Perdona, pero tú no sabes.
¿Sabes lo que es estar solo, solo,
volver a casa a las dos de la mañana,
mojar un pan mohoso, triste y duro,
roerlo solo,
y sentado en una orilla del mundo
ver a los astros que rutilan
y no saber qué preguntar ni qué decir,
y confundir las hambres, y roer solo tú allá…
Un pan mohoso, triste y duro?

Perdona, yo anduve un día, mucho tiempo,
calles y calles junto a puertas y paredes,
nadie dijo mi nombre;
sólo tú una vez, y qué locura,
para tu frente de violetas
tuve una risa de dos dientes

No hi ha resposta

24 nov. 2019


AVUI L’URUGUAI VOTA NOU PRESIDENT

Classificat com a Uruguai

Tot sovint parlo d’Uruguai perquè ja sabeu que, després de Catalunya, és com la meva segona pàtria. És un país que estimo profundament, on vaig passar vuit anys de la meva vida i on hi vaig deixar i encara hi conservo molts bons amics. Per tant, no podia deixar de parlar-ne avui que fan la segona i definitiva volta a les eleccions a president de la República.

L’Uruguai té tres milions i mig d’habitants, distribuïts en un territori que fa més o menys 5 vegades Catalunya. Per tant, ben poc poblat, més encara si tenim en compte que una gran part de la població viu a la capital, Montevideo, i als seus voltants. Està entaforat, per bé o per mal, entre dos immensos països: l’Argentina i el Brasil. Ha estat poblat per immigrants vinguts majoritàriament d’Espanya, de França i d’Itàlia (entre ells molts republicans d’idees avançades com Garibaldi i molts anarquistes catalans cap al 1880). És un país laic, amb una educació d’inspiració francesa basada en tres principis: gratuïtat, obligatorietat i laïcitat. L’Uruguai, gràcies al seu gran desenvolupament econòmic, cultural i a la seva neutralitat democràtica era conegut com «la Suïssa d’Amèrica». La societat uruguaiana sempre ha intentat ser molt igualitària i té un principi molt arrelat en què diuen que «nadie es más que nadie», o sigui, que ningú és inferior als demés.

Tradicionalment hi ha hagut al país dos grans partits: «el blanco i el colorado», que s’han anat repartint el govern durant molts anys. L’any 1971 va formar-se el Frente Amplio, fruit d’una coalició de partits i corrents d’esquerra, que des del 2005 fins ara ha governat el país trencant la tendència que estava establerta i guanyant tres eleccions seguides. Cal dir que el país va sofrir dos períodes de dictadura (primer al 1930 i després al 1973) que van suposar una càrrega molt negativa pel país en tots sentits.

Avui, segons els sondatges d’opinió, es pot trencar la tendència d’aquests darrers 15 anys de governs d’esquerres, progressistes i amb un fort impacte social. A la primera volta va guanyar el candidat del Frente Amplio, però ara s’han unit blancos, colorados i militars i sembla que en poden sortir guanyadors entorn a un president del partit blanc a qui han donat suport els demés. Des del meu punt de vista seria una llàstima i un greu error; crec que el país hi sortiria perdent en molts sentit, però especialment pel que fa a drets humans i a aconseguir una societat més justa i igualitària i seria tornar als antics vicis de sempre que farien retrocedir el país en molts àmbits. Avui ningú pot negar una evidència: 700.000 persones han sortit durant aquests anys de govern d’esquerres de la situació de pobresa en la que vivien i s’han fet molts passos positius per reparar les violacions de drets humans que va haver-hi durant els anys de dictadura «cívicomilitar» (1973-1985) i per reparar d’alguna manera les víctimes del terrorisme d’Estat d’aquells anys.

És clar que els governs del Frente Amplio no han fet les coses prou bé (com passa amb tots els governs, per altra banda), però tothom reconeix que l’Uruguai ha tingut un gran creixement econòmic i social. Les estadístiques ho diuen i es nota al carrer. Un exemple n’és el PBI (el producte interior brut) que és ara tres o quatre vegades més gran del que era. Però també caldria que els uruguaians/es es fixessin una mica en allò que passa a altres països del seu entorn i comparessin.

Quedarem a l’expectativa i veurem què passa finalment. La llibertat dels ciutadans està per damunt de tot i ells seran els que elegiran qui els governa durant aquests propers anys amb totes les conseqüències que això comporta. Però jo els diria que vigilin perquè aquestes conseqüències poden ser nefastes.

 

No hi ha resposta

29 oct. 2018


URUGUAI ENTRE FLAMES

Classificat com a Uruguai

En un moment tan delicat  com el que viu Amèrica Llatina en aquests moments, he trobat un article al diari El País que crec que val la pena llegir: VIVIR EN UN VECINDARIO EN LLAMAS

És el comentari del llibre “La tenue virtud. Uruguay como excepción al caos en la región” de CLAUDIO FANTINI ( Ed. Planeta) i el firma MAGDALENA MARTÍNEZ

En un país de 3,4 millones de habitantes, rodeado de dos gigantes sumidos en una profunda crisis, muchos se preguntan hasta qué punto Uruguay podrá resistir al caos económico de Argentina y a la degradación institucional y democrática que sufre Brasil.La publicación de la La tenue virtud. Uruguay como excepción al caos en la región, del periodista Claudio Fantini, ha llegado pertinente, casi profética, ya que pudo captar el momento actual, a pesar de que nadie pronosticó la serie de turbulencias que sacudieron a la región en 2018. Fantini, de nacionalidad argentina y corazón rioplatense, compara la situación en varios países latinoamericanos tratando de que los uruguayos tomen plena conciencia de sus cualidades democráticas y de que las preserven a toda costa.“En el pueblo uruguayo, en sus deportistas, en sus artistas y en su clase dirigente (el resto de los Sudamericanos) encuentran, en términos generales, un nivel de decencia, humildad y sentido común que no hallan en sus respectivos países”, escribe el autor. Los datos son conocidos en la región: Uruguay tiene la mayor clase media y las menores diferencias sociales de Sudamérica. En medio de 12 años de crecimiento económico ininterrumpido, el país ha avanzado en una ambiciosa agenda de derechos: despenalización del aborto, legalización de la marihuana, matrimonio gay, ley de protección de las personas trans…La base de construcción de esta isla de estabilidad ha sido la moderación, lentitud en las decisiones, la capacidad política de crear consensos y el apego a la institucionalidad republicana.¿Son conscientes los uruguayos de esa virtud y podrán conservarla? El autor piensa que no se debe de dar nada por seguro en estos tiempos de violencia y demagogia. Al final del libro, el actual presidente del país, el socialdemócrata Tabaré Vázquez, así como dos expresidentes, Julio María Sanguinetti (Partido Colorado, conservador) y Luis Alberto Lacalle (Partido Nacional, centro derecha) ofrecen su visión, contrapuesta, de la realidad mundial y uruguaya. Forman parte de una generación de políticos (todos superan los 75 años) con una noción profunda de la democracia y el republicanismo. Para Uruguay, el relevo será un desafío que llega en medio de fuertes turbulencias en la región.

No hi ha resposta

06 jul. 2018


EN HONOR D’URUGUAI

Classificat com a Futbol,Uruguai

Acaben d’eliminar Uruguai del Mundial de Rússia. Potser fins i tot amb motiu. Uruguai no ha jugat gens bé i el seu porter ha fet una cantada digna del Liceu de Barcelona, de la Scala de Milà o de qualsevol altre gran teatre important.

Però, en honor d’Uruguai, s’ha de dir que és un país digne d’admiració. O, si no, quin altre país de poca cosa més de 3 milions d’habitants pot vantar-se de tenir la segona selecció de futbol millor del món segons la classificació mundial de la FIFA?. La seva selecció -coneguda com LA CELESTE- ha guanyat la Copa del Món de futbol dos cops i té, endemés, dues medalles d’or olímpiques. El futbol a l’Uruguai és un estil de vida, una cultura i com una forma de religió que es viu de manera molt intensa. A qualsevol racó del país hi veureu humils camps de futbol on sempre hi ha algú corrent darrere una pilota. Nens, joves i vells. El futbol forma part d’una manera de ser i de pensar.

Avui tot Uruguai s’ha paralitzat durant el partit. No es podien fer tràmits en la majoria d’oficines públiques i en moltes feines han canviat els horaris laborals, així com en col·legis i instituts. Com deia una autoritat pública es decidí fer-ho així “mereciendo la adhesión popular que siempre caracterizó a nuestro pueblo”. Hi ha hagut algunes oficines públiques de l’Estat que han canviat la seva rutina i han permès als seus funcionaris deixar de treballar per veure el partit. El Banco de la República va publicar un anunci als diaris dient que les seves oficines obriran obriran després que s’hagi acabat el partit.

Si teniu oportunitat, llegiu els relats d’Eduardo Galeano al seu llibre “Fútbol a Sol y Sombra” on no només parla de futbol sinó que retrata magistralment tota una manera de ser d’un país. Són una delícia!D’una manera semblant ho va fer Vázquez Montalban quan escrivia sobre el Barça aquí entre nosaltres perquè el futbol no és mai només un esport. Darrere el futbol hi ha tot un munt d’històries i tota una realitat social. Diu Galeano: «Todos los uruguayos nacemos gritando gol y por eso hay tanto ruido en las maternidades, hay un estrépito tremendo. Yo quise ser jugador de fútbol como todos los niños uruguayos. Jugaba de ocho y me fue muy mal porque siempre fui un ‘pata dura’ terrible. La pelota y yo nunca pudimos entendernos, fue un caso de amor no correspondido. También era un desastre en otro sentido: cuando los rivales hacían una linda jugada yo iba y los felicitaba, lo cual es un pecado imperdondable para las reglas del fútbol moderno”. 

És cert també que ara el futbol ja no és el que era. Ara és un esport professional que, a més d’espectacle, és un dels negocis més grossos (i potser més opacs, per no dir bruts) del món. No s’han de tenir només en compte els espectadors que veuen els partits en viu i en directe sinó que s´ha de comptar els milions i milions de persones que ho fan per distintes vies i per diferents mitjans. I tot això va associat a consum de béns i serveis, publicitat i diners. Molts diners no sempre ben repartits. Antigament els jugadors jugaven per uns colors. Ara fonamentalment es juga per diners i per interessos econòmics o polítics. La murga uruguaiana (grup que canta als carnavals) «Asaltantes con patente» cantava als anys 60:“Los futbolistas de antaño / eran en verdad leones / nunca jugaban por plata / metían la pata / y salían campeones…”.

A l’Uruguai se li ha acabat el somni. Tornen cap a casa, però diuen que ho fan amb el cap ben alt i orgullosos de ser uruguaians. Feien una mica de mal al cor les llàgrimes del jugador José María Giménez en ple partit quan s’adonava que ja estaven eliminats i ja no hi havia res a fer. Potser aquestes llàgrimes són signes de que en això del futbol encara no està tot perdut ni tot podrit…

No hi ha resposta

11 juny 2018


L’HÀBIT NO FA EL MONJO

Classificat com a Pepe Mujica,Uruguai


Hi ha un refrany que diu que «l’hàbit no fa el monjo». Hi estic completament d’acord. També hi ha una altra variant -i amb aquesta sí que no hi estic gens d’acord- que diu que «l’hàbit no fa el monjo, però hi ajuda». I no hi estic gens d’acord amb aquesta darrera variant perquè les persones les hem de valorar pel que fan i no pas per com van vestits o pel que diuen o representen. Els bons actors ens fan creure els personatges que representen però no són com ells i cadascú té vida pròpia, a vegades molt distinta al paper que representa al teatre. 
D’aquí un parell de diumenges (el 24/06/2018) TV3 ens oferirà, dins el nou programa «Quatre gats» que es va estrenar ahir amb una entrevista a Alex Salmond, una altra conversa amb l’expresident uruguaià JOSÉ MUJICA, que estic segur que serà interessant perquè aquest home sempre diu coses interessants. I aquí és on vull enllaçar amb el refrany que encapçala aquest apunt. El juliol del 2009, l’expresident Mujica sorprenia tothom anant a una sastreria de Montevideo per emprovar-se un vestit, ell que no hi havia anat mai. El seu assessor de campanya Francisco Vernazza, figura clau en el triomf de Mujica, l’havia acompanyat a la sastreria, on es va fer fotografiar emprovant-se’l i les fotos van sortir publicades en tots els mitjans nacionals.
Els que coneixem la llarga trajectòria del Pepe Mujica no ens va resultar gens estrany i res de l’altre món veure’l arribar al Palau Legislatiu en una moto Vespa i vestit de forma totalment senzilla, quan va assumir com a diputat el 1990. Aquell dia vestia com vestia sempre perquè, des que va sortir de la presó, es dedicava a fer de pagès i no està gens acostumat a posar-se americana i corbata. És una persona humil, que parla i viu de forma senzilla. No és d’aquells polítics que fan teatre. És un home honest, auster, clar, lliure i valent. Ha dit moltes vegades que no pot fer el que ell voldria fer, per més que sigui president, perquè hi ha poders molt més poderosos que ell i que sovint se sent lligat de mans i peus i no pot fer el que ell voldria. L’han acusat de populista, de fer servir un llenguatge impropi d’un president i de sobreactuar, però els que l’acusen de totes aquestes coses saben prou bé que res de tot això no és veritat i que, simplement el Pepe és el Pepe de sempre, sigui on sigui i parli amb qui parli. La seva vida diària ho diu…
Per què, doncs, el Pepe va anar a una sastreria i es va comprar un vestit nou? Doncs, senzillament, perquè tots sabem que en política la imatge importa i molt i perquè sabia prou bé que molts uruguaians li demanaven que es vestís d’una altra manera per anar a fòrums internacionals o per a rebre altres caps d’estat. Però el Pepe, amb corbata o sense, no deixa de ser mai el Pepe i tant a l’Uruguai com a fora tothom sap com és. El problema és que en política massa vegades les aparences, les paraules i les promeses es tornen més importants del compte. Massa sovint les aparences enganyen més del que seria necessari i alguns polítics aconsegueixen que la gent es quedi amb la imatge i oblidi el contingut. Per tant, podem afirmar sense por a equivocar-nos que, que com diu el refrany, l’hàbit no fa la cosa. I en el cas del Pepe Mujica encara menys. Va ser el Pepe qui va aixecar algunes banderes històriques de l’esquerra, com l’avortament, el matrimoni igualitari i la legalització del cultiu de la marihuana i ha estat el seu successor també del Frente Amplio, Tabaré Vázquez, qui ha mirat de seguir en la mateixa direcció. Veurem si ho podran aconseguir perquè l’Uruguai ha estat durant molts anys un país progressista però, paradoxalment, força conservador. Però ha arribat un moment en què les polítiques socials s’havien de dur a terme tant sí com no i això, diguin el que diguin, només ho ha intentat fer el Frente Amplio. Potser no se n’ha sortit del tot, però ha intentat fer un canvi profund en matèria de polítiques socials, cosa que no havien fet mai els partits tradicionals.
Per tant, des d’aquí  ja us emplaço a veure l’entrevista d’en Ricard Ustrell al Pepe el diumenge, dia 24. Segur que no us en penedireu.

No hi ha resposta

04 maig 2017


Escoles rurals a l’ Uruguai

Classificat com a Educació,Uruguai

L’Uruguai és un país unes 5 vegades més gran que Catalunya i uns 3 milions i mig d’habitants, dels quals 1 milió i mig viuen a Montevideo, la capital, i tota la seva conurbació urbana. Catalunya en té 7 milions i mig. Per tant, és evident que l’Uruguai és un país poc poblat i pel que fa a l’interior de país molt poc poblat. Dic això perquè ens fem càrrec del que signifiquen en aquell país les escoles rurals que, des de fa moltíssims anys, és una de les institucions modèliques al país. A l’Uruguai hi ha 1.125 escoles rurals, on hi assisteixen 24.000 nens i nenes, amb molt sacrifici perquè en molts casos hi han d’anar a cavall, en bicicleta o a peu perquè no n’hi pot haver a tots els centres poblats.

Aquest noi que veieu muntat a cavall n’és un bon exemple. Es diu Raül i era l’únic nen que durant una bona temporada anava a l’escola de Paso de los Carros, al departament de Paysandú a l’Uruguai. En els seus bons temps aquesta escola va arribar a tenir 80 alumnes però a poc a poc les famílies de la zona van anar marxant cap a Montevideo o cap a altres departaments. El Raül fa el 5è curs i de dilluns a divendres mare i fill recorren 9 quilòmetres a cavall per anar a l’escola i 9 més per tornar.

La directora i única mestra d’aquesta escola rural és la Sílvia Argañaz i no és pas ella sola la que fa classe als nois uruguaians que viuen en llocs perduts de l’interior del país. De les 1.125 escoles rurals, 790 -és a dir el 70%- només tenen un sol docent, que és a la vegada director o directora del centre i encarregats de tot el que us podeu imaginar: obrir i tancar l’escola, mantenir-la neta, encendre el foc a l’hivern, arranjar qualsevol cosa que s’espatlli, fer de cuinera, etc.). Alguna d’aquestes escoles no té llum i en la majoria no hi arriba internet. Segons dades d’un parell d’anys enrere, hi ha 590 escoles rurals que tenen menys de 10 alumnes, 250 amb menys de 5 i 20 que només en tenen un. La mitjana del sou d’un mestre rural és d’uns 800 euros i pot arribar a 1000 si és director o directora a més d’una bonificació per a la jubilació.

Us explico un altre cas?. Cada diumenge a les 12 de la nit, l’Iris Peralta i la seva filla de 5 anys deixen casa seva a Fray Bentos (a la frontera amb l’Argentina) per agafar un autobús que la portarà al seu lloc de treball, que és a 230 quilòmetres de casa seva. És la petita escola de Rincón de Ramírez, departament de Treinta y Tres, a la que hi assisteixen tres alumnes (més la seva nena) i on encara no hi ha arribat la llum. Arriben cap a les sis de la matinada a poble Grecco. Allà agafen un taxi, que la mestra paga amb diners de la seva butxaca, per arribar a destinació. Quan s’atansa el cap de setmana, mare i filla tanquen les portes de l’escola per emprendre el llarg recorregut de tornada a casa i l’anhelat retrobament de la petita amb el seu pare, que s’ha quedat a Fray Bentos treballant a la seva fusteria. De dilluns a divendres, l’escola és la seva llar. Els seus altres dos fills, avui de 19 i 20 anys, també van acompanyar a la seva mare a cada destinació. D’aquesta manera van fer primària fins a cinquè curs.

En una entrevista que li han fet diu que «la feina en una escola rural no la canvio per res del món». L’Iris, fa 19 anys que fa de mestra, dels quals només un treballant a la ciutat. «La meva decisió es deu a la tranquil·litat del medi i el suport de la gent. A ciutat, els pares van poca a les escoles pels seus fills», confessa. «Ensenyar per sobre qualsevol cosa», és el seu lema. La vocació per ensenyar ha fet que la paraula “obstacle” no existeixi en la vida de l’Iris. No importa el clima. Tampoc l’estat de la carretera i si hi ha o no transport disponible. Ella procura espavilar-se com sigui. Sempre va buscant algú que la porti i quasi sempre ho aconsegueix. Les comoditats en aquestes escoles rurals gairebé no existeixen. A l’escola en la qual avui fa classes i viu amb la seva filla i l’auxiliar, no hi ha energia elèctrica. Tenen un termo a gas i una deteriorada estufa de llenya. La llenya li donen a l’«estancia» que tenen més a prop i d’on vénen els únics alumnes. I tot i que els donen l’esmorzar, no tenen nevera. El menjar la guarden en una casa veïna a 500 metres de distància.

“Veus què fem?… Aquestes coses les hem viscut gairebé tots els mestres rurals”, explica entre rialles. I encara que per ella seguiria de per vida fent classes al camp, l’Iris té previst “fer l’esforç” de treballar a la ciutat per tal de què la seva petita tingui contacte amb altres mestres i altres nens abans d’entrar a l’institut.

Parlem de vocació? Això és vocació

No hi ha resposta

12 ag. 2016


El nostre ceibo

Classificat com a Amèrica Llatina,Argentina,Uruguai

Una de les grates sorpreses que m’he trobat al nou domicili ha estat trobar vora casa un arbre plenament florit que no és gens habitual a les nostres terres, que crida de seguida l’atenció i que m’ha recordat els temps que jo vaig viure a l’ Uruguai. Em refereixo a un ceibo,que el meu germà va plantar prop de casa ja fa uns quants anys i que recordo com va tenir prou maldecaps per fer-lo sobreviure. Els primers anys, petit i tendre com era, no suportava les baixes temperatures que es donen a l’hivern a la plana d’Urgell i uns quants graus sota zero aviat li rostien les rames. Tornaven a brotar amb persistència cada primavera, però al pobre ceibo li costava Déu i ajuda sobreviure. De seguida el meu germà va tenir la bona pensada de tapar-lo amb mantes tèrmiques i poc a poc va anar agafant cos i sembla que s’anà acostumant i adaptant al fred a mida que s’anava fent gran. Ara és un bon arbre que fa un bon goig -especialment en aquest temps que, com podeu veure a la foto, està tot florit- i fa una bona patxoca.
El ceibo (Erythrina crista-galli) és un arbre originari de Sud-amèrica i és conegut amb diferents noms:árbol del coral, bucaré, ceibo, cachimbo, flor de coral, pico de gallo, sananduva… Es troba amb abundància i de forma natural al costat dels rius i llocs humits, especialment al nord-est i centre oest d’ Argentina, a tot l’ Uruguai, a l’est de Bolívia, al sud del Brasil i a gran part del Paraguai. A l’Uruguai i a l’ Argentina és tan abundant que l’han designat com a arbre i flor nacional.
És un arbre que al seu ambient natural es fa força gros. Té una soca irregular, de fusta poc dura i, en moltes ocasions, surten vàries branques des de terra. Les flors són de color vermell i tenen un tacte avellutat molt elegant i una forma que, com diu el nom científic llatí, pot semblar una cresta de gall. Fa una tavella allargada plena de petites llavors de color fosc. D’una d’aquestes llavors arribada de l’ Uruguai va sortir el nostre ceibo i en podem presumir força, ja que és un exemplar únic pels nostres verals. Tothom qui el veu florit en queda fascinat i pregunta quina mena d’arbre és aquell. Es pot reproduir de dues formes: o sembrant les llavors o per esqueix. Pot ser un elegant arbre de jardí que segur que cridarà l’atenció si us decidiu a plantar-lo.
Hi ha una bonica llegenda a l’ Argentina, que s’ha anat transmetent per tradició oral sobre aquest arbre. Explica el següent:
«Cuenta la leyenda que en las orillas del Paraná vivía una indiecita fea, de rasgos toscos, llamada Anahí. Aunque era fea, en las tardes veraniegas deleitaba a toda la gente de su tribu guaraní con sus canciones inspiradas en sus dioses y el amor a la tierra de la que eran dueños… Pero llegaron los invasores, esos valientes, atrevidos y aguerridos seres de piel blanca, que arrasaron las tribus y les arrebataron las tierras, los ídolos, y su libertad.
Anahí fue llevada cautiva junto con otros indígenas. Pasó muchos días llorando y muchas noches en vigilia, hasta que un día en que el sueño venció a su centinela, la indiecita logró escapar, pero al hacerlo, el centinela despertó, y ella, para lograr su objetivo, hundió un puñal en el pecho de su guardián, y huyó rápidamente a la selva. El grito del moribundo carcelero, despertó a los otros españoles, que salieron en una persecución que se convirtió en cacería de la pobre Anahí, quien al rato, fue alcanzada por los conquistadores. Éstos, en venganza por la muerte del guardián, le impusieron como castigo la muerte en la hoguera. La ataron a un árbol e iniciaron el fuego, que parecía no querer alargar sus llamas hacia la doncella indígena, que sin murmurar palabra, sufría en silencio, con su cabeza inclinada hacia un costado. Y cuando el fuego comenzó a subir, Anahí se fue convirtiendo en árbol, identificándose con la planta en un asombroso milagro. Al siguiente amanecer, los soldados se encontraron ante el espectáculo de un hermoso árbol de verdes hojas relucientes, y flores rojas aterciopeladas, que se mostraba en todo su esplendor, como el símbolo de valentía y fortaleza ante el sufrimiento.»
Tot i la cruesa d’aquesta llegenda una mica trista, els pobles que l’han anat transmetent de pares a fills no li donen a aquest arbre connotacions negatives sinó exactament tot el contrari. A tota la regió del Plata hi ha infinitat de llegendes, cançons i poemes dedicats a aquesta vistosa flor i també per això a l’ Argentina l’any 1942 la flor del ceibo va ser designada símbol nacional, en competència amb altres boniques flors que es troben allà i la van incorporar a l’escut del país juntament amb la gorra frígia, que ja des de l’època romana era el distintiu dels lliberts i per aquest motiu durant la guerra d’Independència dels Estats Units i també durant la Revolució Francesa va ser adoptada com a símbol de la llibertat.

No hi ha resposta

15 abr. 2015


Dos escriptors

Classificat com a LITERATURA,Uruguai

Abans d’ahir la casualitat va fer que ens arribés la desgraciada notícia de la mort al mateix dia de dos escriptors mundialment reconeguts: el Nobel alemany de literatura Günter Grass, 87 anys, i l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano, 74 anys. Els coneixia a tots dos, però a Galeano el coneixia molt més i em quedava molt més proper. De Grass només vaig llegir –quan s’acabava de publicar fa ja molts anys-, la seva novel·la El timbal de llauna. Per tant, el conec molt poc i poca cosa en podria dir. Diguem, doncs, que era un escriptor que em quedava lluny, tot i que seguia les notícies d’ell que anaven sortint als diaris perquè li admirava molt el seu compromís amb la política i amb els drets humans.

Una altra cosa era Eduardo Galeano, del qual he parlat en moltes ocasions en aquest blog i que podeu repassar clicant AQUÍ si voleu. Per a mi era un escriptor molt interessant, que vaig descobrir l’any 1976 quan estava a punt d’anar a viure a l’ Uruguai i un amic em va donar Las venas abiertas de América Latina tot dient-me: “Si vols entendre una mica Amèrica Llatina has de llegir aquest llibre”. Des d’aquell precís moment em va enganxar aquest escriptor i ja no l’he deixat mai més. Em sembla que li he llegit tots els seus llibres més importants, un munt d’articles i he vist amb molt d’interès unes quantes entrevistes per televisió.

I per quin motiu em va enganxar tant, potser us preguntareu. Perquè era un gran pensador que sabia dir les coses d’una manera tan original, poètica i senzilla que enganxava. Només cal veure el munt de frases seves –curtes i rotundes- que corren per internet  i que sintetitzen tot un discurs, una opinió o una forma de pensar en un parell de línies Era un pensador d’esquerres que, com el seu col·lega alemany Günter Grass, estava compromès amb el món. Són d’aquella mena d’intel·lectuals que en podríem dir escriptors compromesos amb els febles, amb els perdedors, amb els que lluiten per alliberar-se i per la llibertat dels demés, amb els “Don Nadie” (que ell anomenava amb un neologisme que possiblement havia inventat ell mateix “els nadies” ); són gent que tenia una consciència moral molt alta i es convertien en consciència moral de tota una societat.

I aquí podríem entrar en l’etern debat de si els artistes, els escriptors, els intel·lectuals i tota aquella gent que té algun tipus d’influència ha de viure tancada en la seva torre d’ivori creant art, literatura o el que sigui per a ells mateixos i pel simple gaudi que aporta la creació pura; o si, al contrari, ha de viure ben en contacte amb els problemes de la gent, prenent partit i donant veu a aquells que no tenen veu, ficant-se enmig dels problemes, mullant-se –com vulgarment es diu- i complicant-se la vida. L’etern debat que sempre s’ha fet: apartar-se del món i mantenir-se pur o capbussar-s’hi fins a ofegar-s’hi, si cal, i tornar-se tan impur com sigui necessari. No cal dir que a mi m’agraden aquests darrers i segurament que és per això que m’agrada tant Eduardo Galeano.

Com que jo no sóc crític literari, ni sabria dir el que caldria i de la manera com caldria sobre l’obra de Galeano, només  vull animar-vos des d’aquí a que llegiu qualsevol llibre seu si encara no ho heu fet. M’imagino que des de dilluns a l’ Uruguai hi cau una suau i fina pluja de llàgrimes per al seu escriptor més il·lustre. I com els uruguaians, tots els seus lectors ens dóna la sensació que hem quedat una mica orfes i no ens podem acabar de creure que ens quedarem sense aquelles frases seves, tan ben dites, tan rodones, carregades amb aquella espurna d’ironia i de saviesa que només alguns grans escriptors són capaços de crear. Serà qüestió d’anar-lo repassant i rellegint. Serà la manera de no oblidar-lo i seguir tenint-lo viu en nosaltres.

No hi ha resposta

13 abr. 2015


Adéu, Eduardo

Classificat com a Amèrica Llatina,LITERATURA,Uruguai

11130281_760459510735387_7328187110604697650_n

“Hay un gran alboroto en el cielo. Està llegando Eduardo. El revoltoso, el poeta. Salen a recibirlo sus amigos de siempre, el gordo Soriano, Cortàzar, Benedetti, Juan Gelman con su hijo, y tantos otros… pero detràs de ellos, hay un rumor de alas, cobrizas y descalzas, humildes y màs inocentes que antes, son las almas de Latinoamèrica, aquellas que fueron ultrajadas, explotadas, contaminadas y torturadas, aquì en la Tierra.

Vienen a recibir al Hombre, ese que siempre los cuidò y los quiso, y los hizo visibles a travès de su inigualables palabras. Aquì abajo, los que sabemos su Verdad, estamos muy tristes, nos duelen las venas ahora màs abiertas que nunca. La sensibilidad ha perdido una mente y un corazòn, que nadie podrà reemplazar.

Don Eduardo era como mi papà. Y es muy grande decirle a un hombre que no conociste ni abrazaste, que es igual al hombre que màs amor te dio en la vida, pero es asì, los Maestros tienen ese don, ese aura, que nos ayuda a seguir siempre adelante aunque la herida duela infinitamente. Los pobres, las mujeres golpeadas, los poetas, la sabiduria, la humildad, el pueblo màs remoto de nuestro continente, los explotados, la alegrìa, los fumigados… todos absolutamente todos, nos sentimos un poco huèrfanos, un poco como esos niños que èl nos mostraba bañados de pureza, pese a los horrores.

¿Quien como èl para luchar contra los poderosos, los dictadores, la soberbia? ¿Quien como èl para mostrarnos que lo real es lo que sentimos, sea por una persona, por la naturaleza, o la justicia? Hoy somos màs pobres, se ha ido el Hombre sin fronteras, y el mejor homenaje es seguir leyendo sus Verdades, y ponernos siempre del lado de los que sufren las monstruosas injusticias humanas, sin dejar de lado la alegrìa y el buen romance. Me duele este dìa, aunque sabìa que podìa llegar, duele mucho, pero no me impide confesar que a Eduardo Galeano, lo amè y lo amarè siempre, como a aquel hombre de mi infancia, que por las tardes yo esperaba ansioso porque sabìa que en sus bolsillos habìa caramelos. Hasta siempre ser de luz, nos veremos siempre en un verso o en una puteada porque, “al fin y al cabo somos lo que hacemos para cambiar lo que somos.”

(Gaspar Ródenas)

No hi ha resposta

23 març 2015


Veïns

Tenir bons veïns és una cosa molt interessant. I útil. A vegades, la família i els amics els tenim lluny i no gens a mà en aquells moments d’urgència en què necessitem algú. I aquest algú que tenim més a mà són els veïns que, si son bons i hi tens bones relacions, hi pots comptar per a tot el que convingui. En canvi, si no hi tens  confiança o directament estàs a mata-degolla amb ells –com a vegades succeeix- estàs ben fregit i et trobes amb una espècie d’indefensió total.

Pensava en això mentre llegia un text de Juan Martín Posadas(un conegut meu que havia estat senador a l’Uruguai i que ara es dedica a escriure) que parlava de com en poden ser de perillosos els veïns. Ell es referia a l’ Argentina i al Brasil, dos gegants que poden aixafar el ‘paisito’ només que moguin un mil·límetre un dit del peu, i que els seus respectius problemes político-econòmics hi arriben sempre com un tsunami molt perillós. Tot i que és un llarg debat, molt creuen que l’Uruguai va néixer gràcies als bons afers i múltiples tripijocs de Lord Ponsonby, un altiu i eficient diplomàtic anglès que el govern de Londres va enviar al Río de la Plata. Al desembre de 1824 el Parlament anglès va reconèixer les Províncies Unides del Rio de la Plata i hi va signar un acord comercial. Quan la província Cisplatina es va revoltar contra el seu aliat, l’Imperi de Brasil i Buenos Aires va donar suport als díscols orientals, Londres es va posar en campanya per arreglar les coses i va encarregar la tasca als seus hàbils diplomàtics i va enviar-hi a Lord John Ponsonby, com Enviat Extraordinari i Ministre Plenipotenciario. Tot i que va deixar escrit que allà no s’hi trobava gens a gust, Ponsonby es va mostrar extraordinàriament apte i eficient per a la tasca que li van encomanar. El seu objectiu era aconseguir la pau, mantenir les aliances i afavorir el comerç sense involucrar militarment Anglaterra. Per a això va identificar amb lucidesa cadascun dels actors, la seva personalitat i els seus interessos i va aconseguir una comprensió rica i complexa de tots ells. També va veure la potencialitat de la Banda Oriental per assumir el seu propi destí: el millor port del Plata, sòl fèrtil, el millor clima de la regió. “Molts dels seus habitants […] són tan cultes com qualsevol persona de Buenos Aires i molt capaços de constituir un govern independent, probablement […] ben administrat.”

Complerts els seus objectius va tornar a Londres i aviat li van encomanar una nova destinació amb una certa similitud amb la que acabava de dur a terme. El Congrés de Viena, que estava reorganitzant Europa, va reunificar després de tres segles Holanda i Bèlgica per aconseguir una potència forta enmig de Prússia i França. Però Guillem I, incapaç de tancar ferides seculars, no es comportava com a monarca del “Regne Unit dels Països Baixos” sinó com a rei holandès i ocupant de Bèlgica. El 25 d’agost de 1830 al teatre de la Monnaie de Brussel·les, es representava una òpera: “La Muette de Portici”. Quan el tenor cantava l’“Amor sagrat de la pàtria / doneu-nos l’audàcia i l’orgull”, el públic va sortir del teatre al crit de “Visca la llibertat”, i es va reunint una multitud revoltada per tot el país. Guillem I va enviar 12.000 soldats a Brussel·les, hi va haver uns 1.200 morts d’ambdós bàndols i al novembre un Congrés Nacional belga va declarar la independència.

L’1 de desembre va arribar Lord Ponsonby amb la recurrent missió d’aconseguir la pau i mantenir l’equilibri europeu sense involucrar militarment Anglaterra. Una altra vegada va posar en joc la seva mirada autònoma i de llarg termini, notable coneixement dels homes, energia i capacitat per adequar les seves apostes a la marxa dels esdeveniments. Primer va recolzar als “orangistes”, partidaris dels holandesos, per evitar que els belgues s’unissin a França. Però un dia, mentre caminava per Brussel·les va veure una baralla entre nens; un d’ells va insultar l’altre dient-li: “francès pollós”. Probablement li van venir a la memòria aquells llunyans orientals que toleraven malament als porteños i brasilers. L’endemà va anar a veure a Jean-Baptiste Nothomb, un dels líders belgues i li va dir: “Creu que els belgues tenen la força per esdevenir una nació lliure? Se sent capaç de respondre per aquest país? Si és així compti amb mi “. “El regne de Bèlgica va néixer en aquest moment”, diria després amb orgull. Per imposar l’alternativa del príncep bavarès Leopold, Ponsonby va proposar, va negociar i va amenaçar. Al Congrés es va llegir una carta seva on donava a entendre que si s’hi oposaven, les coses podrien anar tan malament que es podria arribar “fins a la mateixa extinció de la paraula` belga` “.

L’any 1832 va ser enviat a Turquia, un polvorí internacional que el va tenir com a protagonista durant nou anys. Altre cop hi va intervenir amb una certa reconeguda eficiència. Guizot, el polític i historiador francès, va realitzar una interessant observació sobre el caràcter de Ponsonby i per extensió a la diplomàcia britànica en general: No estava integrada per mers funcionaris, executors dòcils de les ordres d’un govern, sinó per aristòcrates amb segles de ” pràctica en un govern constitucional “. D’allí la seva independència de criteri respecte als seus propis ministres. “Lord Ponsonby va arribar a l’ambaixada de Constantinoble dient:`sóc aquí perquè vaig voler, i faré el que vulgui i me n’aniré quan em sembli bé`”. Era un diplomàtic que sabia fer la seva feina i creia de veritat que valia la pena fer-la bé.

Tota aquesta llarga història sobre aquest bon home m’ha fet pensar en què és molt important tot el que els catalans puguem anar fent en aquests temps tant interessants que estem vivint com a poble que necessita una sortida,que la busca i que segur que, tard o d’hora, la trobarà. Cal anar preparant el terreny, cal anar construint estructures d’estat i no deixar que ens prenguin les poques que tenim, tal com està decidit a fer el PP (ho veiem cada dia). I, si fos possible, tot això ho haurien de fer en bloc tots els partits que creuen en la independència –cadascú a la seva manera, però que hi creuen-.

Crec necessari i imprescindible que es facin les coses bé i sense presses. En moments com aquest cal no tenir pressa –tot i que en tinguem molta- i que és millor allò de ‘poc a poc i bona lletra’ o com diuen els castellans ‘vísteme despacio que tengo prisa’.  Nosaltres hem de mirar de fer les coses tan bé com sapiguem, però tot i així no hem d’oblidar mai que tenim uns veïns que poden ser aliats i facilitar-nos molt les coses o poden ser enemics aferrissats que mirin de posar tants pals a les rodes com els sigui possible. D’Espanya ja sabem que n’hem d’esperar. Però ¿i dels demés membres de la Comunitat Europea?. ¿Ho treballem prou? ¿Serem prou vius i pràctics com per anar a convèncer aquells que en realitat manen? Potser caldria que aprenguéssim una mica de la història i convèncer als que en realitat tenen l’autèntic poder i manen de veritat al món, que siguin tan pragmàtics com ho va ser Lord Ponsonby i Anglaterra en aquelles ocasions. Una mirada seriosa o una paraula de la Merkel, per exemple, val més que mil discursos abrandats de Rajoy i tots els pals a la roda que ens vulgui posar. Caldria no oblidar-ho.

No hi ha resposta

28 febr. 2015


Adéu, Pepe; benvingut, jutge Vidal

Demà diumenge, aquest petit gran país que és l’ Uruguai canviarà de president. José “Pepe” Mujica deixarà el seu càrrec i assumirà com a nou president Tabaré Vázquez, del mateix bloc d’esquerres Frente Amplio (FA) i que ja va ser president entre el 2005 i el 2010. Ahir al vespre es va voler acomiadar de la seva gent en un acte protocol·lari però amb un alt contingut d’emotivitat i agraïment emotiu. S’acomiadà del seu poble i el seu poble d’ell: “No me voy, estoy llegando. Me voy a ir con el último aliento”.“Querido pueblo: ¡Gracias por tus abrazos, críticas, cariño y, sobre todo, gracias por tu hondo compañerismo cada una de las veces que me sentí solo!”

A hores d’ara ja tothom coneix el Pepe. S’ha fet famós en tot el món pel seu tarannà, la seva manera de parlar -planera i popular-, els seus discursos plens de contingut social i per la seva manera de viure i veure la vida. Alguns adversaris polítics de pell massa fina (fonamentalment de dins del mateix país) no podien sofrir que s’expressés en la forma que ho feia, potser perquè se li entenia tot i no feia servir els circumloquis i les formes que fan servir la majoria de polítics. El Pepe, si convenia, les deixava anar pel broc gros i això li havia creat més d’un problema, cosa que semblava no importar-li massa de totes maneres. Cap dels seus adversaris, però, no li arriba a la sola de les sabates. Molts d’ells deuen tenir molta més cultura, moltes carreres, es deuen expressar amb molta més correcció, però cap d’ells podrà dir les coses que diu ell i com ho diu ell. Cap d’ells arribarà mai al poble com hi ha arribat el Pepe.

Una de les últimes frases que li he llegit, parlant de la justícia, ha estat la següent:

“La Justicia, esa señora que ponen con una venda en los ojos y una balanza en las manos… eso no existe, porque la Justicia refleja el peso de las clases que dominan en una sociedad”.

I ha afegit:“los instrumentos jurídicos están sometidos a la historia, y la historia es una lucha de clases”. I parlant de l’ Uruguai ha dit que “funciona con un sistema jurídico acorde con el pasado, pero no con los cambios necesarios en el presente”. “Si tú en Uruguay le querés poner un impuesto a la tierra, a la concentración de la tierra, te lo terminan declarando inconstitucional. Como en todo el mundo y siempre en la historia, la juridisprudencia fue pensada e instalada por las clases dominantes, las capas conservadoras”.

Déu n’hi do tot el que ha dit aquest bon home, no us sembla? Se’n va un home savi. Potser sense gaires estudis, però molt savi. Adéu Pepe! I segueix parlant que sempre dóna bo escoltar-te.

I de l’ Uruguai, passem cap aquests verals nostres, cada dia més tristos, més retrògrades i més cavernícoles. Recordeu què va dir Pedro Pacheco, fa ja uns quants anys?. Va dir que “la justicia es un cachondeo”  i se li van tirar al damunt amb judici inclòs. La diferència és clara: allà a l’ Uruguai hom pot dir les coses que ha dit el Pepe sobre la justícia i no passa res.Una autèntica democràcia permet això i més. La veritable democràcia aguanta tot tipus d’opinions sempre que s’expressin pacíficament. Aquí aquestes coses no es poden dir i, amb l’impressionant i vergonyós retrocés democràtic que està experimentant aquesta Espanya que diuen que és moderna i que no és res més la de “charanga y pandereta” de sempre, tampoc es poden fer certes coses.

Si no, que li diguin al jutge Santiago Vidal, que fa només un parell de dies l’ínclit CGPJ el sentencià i l’apartà tres anys de la carrera judicial per haver redactat un esbós de Constitució Catalana.  Benvingut jutge Vidal a la crua realitat i a la palestra. Ara li tocarà defensar les llibertats i la justícia sense toga, però la lluita serà exactament la mateixa. Al jutge Vidal l’han condemnat amb una sentència molt estranya i força in intel·ligible en els temps que corren. El mateix José María Mena(Jurista. Ex Fiscal en cap de Catalunya)sortia a la seva defensa i escrivia a LA LAMENTABLE

“Es inaceptable cualquier persecución por causa de las utopías, los sueños, las ideas, aunque discrepemos de ellas, cuando se expresan de forma pacífica, civilizada y democrática. Santiago Vidal, con su estudio, y con su ideal independentista, no ha quebrantado su lealtad a la suprema ley hoy vigente en España, no ha violado su deber de independencia judicial, no ha cometido ninguna conducta indigna. La grave amenaza que se cierne sobre él es injusta, contraria a los principios democráticos, y además, inútil.”

Aquesta justícia jo no la reconec. De quina justícia em parlen? La justícia, si no manté el criteri d’equitat que li és indispensable si vol ser justa, no pot caure en aquest tipus d’aberracions interpretatives com les del CGPJ. Jo no sóc jurista ni hi entenc res d’aquests temes, però hi han coses de sentit comú i tan evidents que cauen pel seu propi pes i tothom veu que a l’hora de ser jutjat tothom no és igual. Essent militant del PP es pot ser president de tribunals i es poden fer moltes coses i no passa res. Tothom veu que moltes de les sentències que surten d’aquests tribunals de Madrid no s’aguanten per enlloc i simplement es poden qualificar de molt poc democràtiques. No ho dic jo, sinó que ho diuen juristes tan ben preparats com els mateixos que les dicten. Simplement que uns són imparcials i els altres partidistes i molt parcials. Sembla que aquesta mena de justícia el que pretén fer és tot el contrari del que hauria de ser; en lloc de crear harmonia i entesa,  només fa que crear discòrdia. En lloc de buscar concòrdia, només fa que buscar brega.

La representació de la deessa JUSTÏCIA com una dona que porta els ulls tapats, la balança en una mà i l’espasa a l’altra i que vol representar que no mira ni fa distinció de persones; que sospesarà com cal les diverses proves a favor o en contra i que, finalment, castigarà als culpables aquesta mena de gent la converteix en una gran caricatura amb aquest tipus de sentències –i ja en tenim un bon grapat- que no fan més que desconcertar i empetitir el lliure pensament de la gent.

Molts presidents voldrien deixar la seva presidència com l’ha deixada Mujica, rebent l’escalfor i l’afecte d’una gran majoria del seu poble. No serà així com ho haurà de deixar Rajoy, n’estic segur. Si els espanyols són una mica llestos, el faran marxar amb la cua entre cames i, si es descuida, amb una puntada de peu al cul.

Una resposta fins a ara

13 des. 2014


Espanya deporta. Uruguai acull

Parlar de drets humans és sempre delicat. Les mirades es poden tornar molt primfilades o molt laxes. És difícil ser just i equilibrat i no decantar-se cap a un costat o cap a l’altre d’acord amb pre-judicis o preses de posició intel·lectuals o polítiques predeterminades. Amb tot, hi han circumstàncies que són prou clares per poder-les jutjar sense cap mena de por i hi han fets que són clarament condemnables o lloables sense cap mena de distincions.

El fet que L’Uruguai hagi complert amb una promesa feta al govern de Barack Obama i hagi rebut aquesta setmana passada 6 presos de la presó de Guantánamo és un esdeveniment que ha despertat polèmica, sobretot dins del petit país llatinoamericà. Però és un fet que jo jutjo com a molt positiu, si mirem en quines condicions estan els 150 presos acusats de terrorisme, però sense un judici just i amb unes condicions de conculcació dels drets humans evidents. Tal com deia el President Mujica: “Luego de algunas gestiones contestamos que sí, porque hoy y siempre, con la excepción de los dolorosos años de la dictadura, el Uruguay ha sido un país de refugio ypara nosotros esta es una cuestión de principio”. Mujica, un ex guerriller  que va passar 14 anys a la presó durant el règim militar al seu país, va dir que “no nos podemos hacer los distraídos ante la formidable tragedia de gente que lleva 12, 13 años sin comunicación con el mundo y detenida sin causa probada, ni haber visto un fiscal o un juez. Sin ningún tipo de garantía. Esta es una vergüenza humana”.

L’Uruguai, des de sempre, ha estat tradicionalment  un país de refugi. Només cal recordar els anarquistes i republicans espanyols i altres expulsats dels seus països per motius polítics. Allà se’ls va donar acolliment i feina, cosa que no ha donat pas mals fruits si resseguim una mica la història. L’Uruguai és un país obert, acollidor, modern i capaç de ser model en molts aspectes, sobretot a partir dels darrers governs progressistes i d’esquerres. Parlar de drets humans no és omplir-se la boca amb paraules boniques com es fa sovint, sino que és –sobretot- exercir-los amb actes concrets com ha fet l’ Uruguai en aquesta ocasió. Penso que els uruguaians n’haurien d’estar ben orgullosos.

ENTREGAN A MARRUECOS A LOS INMIGRANTES ENCARAMADOS A LA VALLA DE MELILLAI, en contrast, trobem el que Espanya fa amb els immigrants de Melilla. L’Uruguai acull; Espanya deporta i apallissa. L’Uruguai és un país cada cop més obert i progressista i Espanya cada cop és un lloc més tancat i més retrògrada. Ho ha denunciat reiteradament l’organització Human Rights Watch,que va demanat al Govern d’Espanya que investigués si la Guàrdia Civil va colpejar als immigrants enfilats a la tanca de Melilla el 13 d’agost després de difondre un vídeo en què suposadament es veu a agents espanyols utilitzar les porres contra els subsaharians perquè baixin del filat. Ho va fer en un comunicat en què ha denunciat de nou les “deportacions sumàries” al Marroc dels immigrants que aconsegueixen pujar a la tanca.

“El dret d’Espanya de protegir les seves fronteres no li dóna carta blanca per abusar dels emigrants“, va assenyalat el subdirector d’Europa i Àsia Central de HRW, Benjamin Ward, a la nota difosa per l’organització de drets humans. “El Govern central i les autoritats locals de Melilla han de parar les deportacions il·legals i emprendre accions contra qualsevol agent de la Guàrdia Civil que faci ús excessiu de la força contra els immigrants”. HRW va difondre un vídeo “filmat per un periodista”, corresponent al dia 13 d’agost, en què “agents uniformats colpegen migrants en la part intermèdia de la tanca, situada en territori espanyol, just dins de la frontera”. En una altra part del vídeo es veu a “dues persones que estan sent arrossegades per força per agents de la Guàrdia Civil al costat espanyol de la frontera, cap a una part en la tanca i retornades al Marroc”. HRW critica les “deportacions il·legals: “Retornar immigrants al Marroc sense respectar el degut procés podria posar vides en perill”. “Espanya ha d’acabar amb aquestes expulsions il·legals sense demora”. Segons HRW, aquestes “expulsions” priven als immigrants de demanar asil o una altra protecció internacional. L’organització insisteix que la llei espanyola d’estrangeria obliga la Guàrdia Civil a acompanyar qualsevol immigrant detingut una comissaria de la Policia Nacional per la seva identificació i iniciar els procediments de deportació. “Els immigrants té dret a rebre l’assistència d’un intèrpret i un advocat durant el procés, perquè tinguin l’oportunitat de reclamar protecció internacional”, assenyala HRW en una nota.

A Espanya els Drets Humans cada dia es veuen més retallats, com explicava aquí mateix en l’apunt de fa un parell de dies. Per sort, hi han països en que encara es tenen en compte i els sindicats són força diferents dels nostres, que s’han tornat descafeïnats i sense suc ni bruc. El Plenario Intersindical de Trabajadores – Convención Nacional de Trabajadores (PIT-CNT) és la central sindical única de l’Uruguai i és la que ha ofert allotjament transitori als sis refugiats. Després dels corresponents reconeixements mèdics, han anat a una casa comuna i corrent, acompanyats de gent que està per ajudar-los en l’idioma i integrar-los en una ciutat que no coneixen i en un país que els ha obert el cor. Els dóna refugi i assessorament mentre s’analitza la situació dels sis refugiats i s’estudia quina pot ser la millor forma de normalitzar la situació d’aquestes persones. “En l’eventualitat que aquestes persones decideixin establir-amb les seves famílies al nostre país, oferim tot el nostre suport, al costat del nostre Institut Costa Duarte, de la mateixa manera que ho hem fet amb les famílies sirianes que han vingut al nostre país”, ha remarcat la central única de treballadors. Així mateix, segons ha transcendit, algunes empreses privades han reaccionat en forma favorable davant la petició del govern uruguaià i ofereixen feina als refugiats que saben fer diferents oficis

EEUU, que té moltes coses bones en tots els aspectes, encara manté aquesta taca de Guantánamo i se  li hauria d’exigir que tanqués d’una vegada per totes aquesta presó de Guantánamo, vergonya de la humanitat. Gestos com els que ha fet l’ Uruguai, si fossin seguits per altres països, podrien ajudar a aconseguir-ho i donarien una gran lliçó d’humanitat i respecte als drets de les persones.

No hi ha resposta

06 des. 2014


“Soy un paisano medio atravesado…” (Mujica 100×100)

Classificat com a Pepe Mujica,Uruguai

 
“EL PEPE D’AMÈRICA” ja està a punt d’anar-se’n. Al març deixa de ser President de l’ Uruguai. Marxa perquè, per llei, no es pot tornar a presentar; però marxa amb una feina força ben feta. El seguirà un President del Frente Amplio (de la mateixa coalició de partits d’esquerres que Mujica).
Ahir Mujica va ser ovacionat i tot l’auditori va aplaudir dempeus pel seu discurs en la cimera de presidents d’UNASUR (Unió de Nacions Sud-americanes). Com sempre, diu coses prou interessants com per escoltar-les amb atenció.
Un discurs emotiu, que us aconsello escoltar en aquest vídeo  si disposeu de 20 minutets….

No hi ha resposta

30 nov. 2014


Mujica: un President únic i (potser) irrepetible

Classificat com a Pepe Mujica,Uruguai

Serà difícil que hi hagi un altre President de Govern (ni a l’ Uruguai ni a cap altre lloc) semblant al Pepe Mujica. Demà, en aquest petit país de 3.3 milions d’habitants, s’elegeix un nou President de la República que totes les estadístiques diuen que seguirà sent del Frente Amplio. Sembla queTabaré Vázquez  (ja ho havia sigut) serà el nou President.

I no és pas per què sí que torna a guanyar el Frente. A més de Mujica, en té la culpa el tipus de polítiques que han fet en aquests 5 anys: Uruguai és avui un país amb una classe mitja que arriba fins al 68% de la població i han aconseguit arribar a que hi hagi només un 11% de pobresa i un 0,5% d’indigència. L’economia va créixer entre 2010 y 2013 a una mitja de 5,95%. La inflació arriba al 9% i l’atur al voltant del 6%. El PIB per càpita és de 16.351 dòlars.

Del Pepe Mujica ja s’ha dit quasi tot –tant de bo, com de dolent- i no cal repetir-ho perquè ja quasi bé ho sap tothom. El seu nom els seus gestos i la seva figura han donat la volta al món i han sortir a tots els mitjans. En general, se n’han dit d’ell moltes més coses bones que no pas dolentes, tot i que té els seus furibunds detractors (sobretot dins del país) com acostuma a passar sempre. Però una cosa ha aconseguit: deixarà el govern amb un alt grau de popularitat. Es enquestes diuen que un 62% d’uruguaians simpatitzen amb ell i un 58% aprova la seva gestió. Quants presidents no voldrien aquestes xifres!

El país que deixa Pepe Mujica jo trobo que està, doncs, prou bé i ell se’n sent satisfet perquè ha baixat molt el nivell de pobresa: Tot i això, quan un dia li van preguntar quin balanç en feia del seu mandat va dir que no li agradava gaire fer aquests tipus d’anàlisis perquè “eso es una cuestión de almacenero (tendero) y yo soy un luchador social”.

És això el que el fa únic i irrepetible: és un lluitador social, que sempre ha volgut ser molt proper al seu poble i ho ha aconseguit. L’estil de vida senzilla, la manera de parlar planera i les formes de govern poc habituals entre els mandataris del món l’han fet ser el que és i han despertat l’admiració mundial.

Sort, doncs, Uruguai i tant de bo pugueu seguir per aquest mateix camí una colla d’anys més!

No hi ha resposta

27 juny 2014


Una mossegada molt cara

Classificat com a Futbol,PSICOLOGIA,Uruguai

AP  y EFE

Des que Luís Suárez va mossegar fa quatre dies l’espatlla del jugador italià Giorgio Chiellini no es parlava de cap altra cosa per part  dels “futbolers” -i també dels que no ho són tant- per les conseqüències que podria portar aquella acció. Doncs ja tenim el resultat: 9 partits sense poder jugar amb la seva selecció, 4 mesos sense poder jugar cap partit de futbol i una multa de 82.000 euros..

El tema, però, no és només un tema futbolístic, sinó que es relaciona lateralment amb molts més, tant o més importants. Per això se n’ha parlat tant i les reaccions han estat tan fortes i contradictòries, tant a l’ Uruguai com a fora. Conec bé l’ Uruguai, la seva gent, la passió amb què viuen el futbol, les típiques rivalitats dels seus equips (sobretot entre Peñarol i Nacional), el que significa per a un país de poc més de tres milions d’habitats el futbol, que sembla que ja forma part de la seva idiosincràsia. Trobareu pocs uruguaians que no el visquin amb intensitat.

De LUIS SUAREZ ja en vaig parlar quan va tenir el darrer conflicte amb Patrice Evra ara fa dos anys, Però és que abans ja havia tingut altres conflictes d’aquest mateix tipus o semblants, pels quals ja havia estat sancionat altres vegades. Per tant, la cosa ve de lluny i podríem dir que és un reincident. I ja sabem que les reincidències es paguen perquè d’alguna manera deixen marcada la persona. Com més reincident, més marcat. I aquest home està marcat i ben marcat, Per tant, hauria de vigilar si vol que la seva carrera de gran jugador segueixi uns quants anys més.

Per això voldria analitzar una mica aquest fet i també el significat de tot el que l’envolta, amb el perill de ser mal interpretat i potser no deixar prou conforme als meus molts amics uruguaians que no ho veuran igual que jo. Però vull donar igualment el meu punt de vista, procurant ser tant objectiu i respectuós com pugui.

Per curiositat i per l’interès natural del qui ha viscut en un lloc i se l’estima, aquests dies he entrat a llegir els diaris uruguaians com faig sempre i m’he esverat una mica llegint el que he llegit. També he pogut anar seguint el que els meus amics han anat escrivint al seu Faceboock i he pogut comprovar que hi ha una espècie de gran -i potser una mica exagerada- indignació nacional. Fins i tot el meu admirat president Mujica hi ha dit la seva. He pogut llegir coses com aquestes: “El mundo contra Suárez, el mundo contra Uruguay”, escrivia l’eminent politòleg Daniel Chasquetti;  o bé aquesta altra, ja una mica més matisada i objectiva: “Suárez es inmaduro y autodestructivo. Pero, ¿la FIFA hablando de “mordidas”? ¡Es un enorme cártel de delincuentes, coimeros y mafiosos!” del director del respectat setmanari BUSQUEDAClaudio Paolillo, president de la Sociedad Interamericana de Prensa (SIP).

És justa la sanció? És excessiva? S’han aprofitat d’un home ja marcat per la seva forma de comportar-se en els camps de futbol? Tot això és discutible i jo no hi entraré. Però sí que vull fer unes quantes consideracions sobre aquest afer:

  1. La nostra societat té la tendència a “marcar” les persones i a marcar-les per sempre. Ens costa  entendre que una persona es pugui rehabilitar, canviar i costa depositar altre cop la confiança a una persona després que ha anat a la presó o n’ha fet alguna de grossa. Això seria per pensar-hi una mica tots i  examinar-nos si no som massa estrictes en el nostre jutjar i si potser donem massa poques oportunitats a que les persones canviïn.
  2. Cal tenir en compte que hi ha uns precedents objectius que no es poden amagar ni obviar. Llegeixo en algun diari (cosa que no sabia) que alguns psicòlegs ja li havien recomanat alguna forma de tractament per moderar aquests impulsos agressius que té. Pablo Martínez, psicòleg de la “Universidad La República de Uruguay” i especialitzat en medicina esportiva, explicava que a Luis Suárez ja se’l va tractar alguna vegada per la ira. “La mordida se da en aquellas personas que han tenido una niñez muy agresiva, muy carenciada y es una forma de defenderse de la agresión externa o de los mayores. En el caso de Suárez es como estar en un estadio de niño: ante la agresividad o la situación que lo desborda, otros jugadores dan un puñetazo, otros salivan, otros insultan y eso en el contexto del fútbol queda más desapercibido. Él ya estuvo tratado por un psicólogo por la ira y pensé que la tenía controlada. En este Mundial hubo alguna situación, algo que hizo que le saliera ese instinto más primario”.
  3. Les persones tenim totes un passat que ens marca i una història personal en forma de motxilla no sempre fàcil de descarregar. A vegades és una motxilla molt i molt pesada on s’hi amaguen maneres de ser, caràcter, educació, problemes familiars, etc. Luís Suárez també la porta com tots i caldria tenir-ho en compte a l’hora de fer una valoració moral de les seves accions i de la seva persona. Tothom qui el coneix –familiars i amics- diu que és una persona diferent dins del camp i fora. Tots coincideixen que és una excel·lent persona, però que ja des de petit era “calentón” i que tenia unes arrencades estranyes, degudes potser a la dura infantesa que va tenir. “No sé por qué tiene esos arranques, cuando tiene todo para ser feliz”, deia Lila, la seva àvia paterna. “Quizás el divorcio de los padres, las privaciones que pasaron. Siempre fue “calentón”… al igual que su padre, militar y también jugador de fútbol. Nunca pensamos que Luisito iba a ser el más famoso de todos con ese carácter”, explica Lila. Roberto Mezza, amic del seu pare i que va jugar amb ell en el Deportivo Artigas, explica que Suárez té a qui sortir: “Es igual que su padre. Nunca fue agresivo. Muchos lo tienen catalogado como mala persona y no es así, es buenísimo, hay cosas que pasan en una cancha de fútbol y después son discutidas por gente que nunca transpiró la camiseta”, explicava aquest home.
  4. Em sembla que la primera cosa que hauria de fer és demanar disculpes i començar immediatament un tractament seriós després d’aquest quart incident greu en la seva carrera professional. Per bé del seu bon nom i per no fer malbé un gran futur que encara té en el món del futbol. Però, per a que sigui creïble, ha de voler demostrar amb fets i  públicament que vol canviar aquesta manera de ser i demostrar que no és el tipus de persona que sembla que és.
  5. I, per acabar, dir a tots els uruguaians que no s’han de sentir atacats, com sembla que molts d’ells se senten. Tot i que pugui semblar injusta i desproporcionada la sanció, jo entenc que és una penalització que va dirigida al jugador i només al jugador. Des de lluny i vivint-ho tot amb més fredor i distància, jo els diria no s’ha d’entendre de cap manera com un atac a un país i a tots els seus habitants. Almenys a mi no m’ho sembla pas.

Ah! I tant de bo es facin efectius aquests rumors que corren insistentment de que li va darrere el BARÇA. Jo, com a fidel seguidor d’aquest equip, ja m’agradaria poder tenir un gran jugador com ell. Això sí, sense que sigui conflictiu i es dediqui a partir d’ara només a fer gols. A veure si hi haurà sort… i calés! Em sembla que ho sabrem d’aquí a ben pocs dies.

4 respostes

05 gen. 2014


El millor president del món

Classificat com a Pepe Mujica,Uruguai

Quan vaig llegir no fa gaires dies al diari EL OBSERVADOR de Montevideo que una revista havia proclamat “Mujica, el millor president del món” vaig pensar: ¡Mira, algú confirma el que jo ja fa temps que crec!. Jo ja fa temps que proclamo en aquest mateix blog la meva admiració pel president de l’ Uruguai i estic totalment d’acord en què Mujica és –de llarg- el millor president del món.

Una vegada satisfet  el meu ego pel fet que algú em donés la raó i compartís amb mi aquesta creença, em va interessar veure qui ho deia i si seria algun pelacanyes com jo. Em poso a buscar una mica i veig que qui ho diu és una prestigiosa revista britànica anomenada MONOCLE (de la qual jo no havia sentit a parlar mai, però es veu que és força important). És una revista generalista, especialitzada en estils de vida, assumptes internacionals i cultura general. I, posat a buscar, busco qui és el periodista que escriu l’article i veig que es diu Santiago Rodríguez Tarditi , del qual tampoc n’havia sentit a parlar mai –un altre cop per ignorància meva- però que també és un jove periodista colombià de llarga trajectòria i de reconegut prestigi. Anem bé, vaig pensar jo…

L’article –que podreu llegir si cliqueu al diari El Observador- es titula: “El héroe político no reconocido de Sudamérica”, i l’autor estableix la següent afirmació: “Contrariant les creences populars, el millor líder del món no és Barack Obama. Ho lamento pels alemanys, però tampoc ho és Angela Merkel. ¿François Hollande? No té cap possibilitat. El millor cap d’ estat en els nostres dies és José Mujica, el  president de l’Uruguai”. I, a continuació explica amb alguns detalls els motius.

Com que jo no sé anglès, no he pogut llegir el seu article sencer, però sí que puc donar també els meus motius (que potser seran repetitius pels que llegiu el meu blog) per argumentar aquesta afirmació del periodista colombià. A mi em sembla que per ser president d’un país no s’ha de ser ni alt, ni guapo, ni tenir moltes carreres, ni ser molt ric, tampoc cal tenir una intel·ligència descomunal, ni tenir una gran educació i un gran refinament. Res d’aquestes coses són imprescindibles, contràriament al que moltes vegades es pensa. Jo crec que únicament s’ha de ser una persona honesta, amb sentit comú i saber-se envoltar de gent amb aquestes mateixes qualitats i que sàpiguen una mica dels temes que els correspon tractar. Si un president aconsegueix fer un equip de persones que vulgui fer les coses ben fetes pensant sempre pel bé d’un país i treballant units segur que serà un bon president. I Mujica té moltes d’aquestes qualitats i per això han dit el que han dit.

Mujica és un home honest i un home amb uns ideals que ha mantingut tota la vida. Dins del seu país mateix hi ha gent que el considera poc fi –és pagès- i que és poc curós de la seva figura (aspecte personal, vestimenta, maneres de fer i de parlar…); consideren que té un passat de guerriller tupamaro que no l’ajuda massa (¿recordeu Mandela?); fins i tot diuen que els 15 anys de presó en condicions extremadament dures el van desconnectar de la realitat. Tot el contrari, diria jo. Va saber exactament quina era la realitat d’una dictadura militar ben cruel i, quan va sortir de la presó, va voler reconciliar-se amb tothom (exactament com Mandela) i els guerrillers tupamaros van voler integrar-se a través de partits democràtics en una societat que volien canviar. I, finalment, els ciutadans uruguaians els han donat la raó per dues vegades consecutives en les eleccions. I em sembla que els tornaran a donar la raó una tercera vegada. Alguna cosa deu voler dir, no?

El president Mujica és una persona normal, que ha sabut comportar-se com una persona normal sempre i, per tant, també ara com a president. Ha volgut viure a la seva casa de pagès de sempre, amb la mateixa austeritat de sempre i sent coherent amb les idees que sempre ha tingut. És un home honest i coherent, ¡que no és pas poc pels temps que corren!. Un home que viu amb el mínim vital  (ell mateix diu que va aprendre a viure sense res o, millor dit, amb el just) i que dóna gran part del seu sou per a obres socials perquè ell no ho necessita i n’hi han molts que ho necessiten més que ell (¿quants presidents a tot el món trobaríem que pensessin així?).

Molts l’acusen de demagog i populista. No sé pas què volen dir. El que fa Mujica és dir les coses pel seu nom  i “no andarse con rodeos”, com diuen allà. Jo ja voldria presidents populistes com ell que no ens enganyessin, que diguessin el que passa i ens amaguessin moltes menys coses de les que normalment ens amaguen. Fins i tot Mario Vargas Llosa –que no és gens ni mica sant de la meva devoció i és un reconegut home de dretes- publicava al diari El País de diumenge passat un article titulat EL EJEMPLO URUGUAYO on posava Uruguai com exemple de país lliberal, democràtic i valent. I com a exemple de valentia ha posat al president Mujica:

“ Ha hecho bien The Economist en declarar a Uruguay el país del año y en calificar de admirables las dos reformas liberales más radicales tomadas en 2013 por el Gobierno del presidente José Mujica: el matrimonio gay y la legalización y regulación de la producción, la venta y el consumo de la marihuana….” “La libertad tiene sus riesgos y quienes creen en ella deben estar dispuestos a correrlos en todos los dominios, no sólo en el cultural, el religioso y el político. Así lo ha entendido el Gobierno uruguayo y hay que aplaudirlo por ello. Ojalá otros aprendan la lección y sigan su ejemplo”.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2pWrZ6a1h

No hi ha resposta

28 nov. 2013


Uruguai

Classificat com a Uruguai

No fa gaires dies que vaig tenir una petita polèmica amb una senyora uruguaiana –que no coneixia de res- per un comentari que jo vaig fer al Facebook d’una amiga. Resulta que jo vaig fer un comentari positiu i favorable a unes paraules del President d’Uruguai que aquesta amiga havia transcrit al seu Facebook. La política, la religió, la pàtria, l’esport  i alguna altra més que em dec deixar, deuen ser de les coses que desperten més passions i, per tant, més polèmica quan es tracta de discutir punts de vista. I és que en aquests temes tots tenim els sentiments molt a flor de pell i les opinions – lògicament diverses- de seguida es confronten amb vehemència . Només cal veure els comentaris que sorgeixen a les xarxes socials, en els diaris digitals o en alguns blogs que tenen els comentaris oberts.

Aquesta senyora que us deia refutava la meva opinió favorable a les paraules que havia dit Pepe Mujica amb arguments “ad hominem” contra el President i contra mi i basant-se sobretot en que el Pepe havia estat un “tupamaro” (guerrilla urbana que actuà a l’ Uruguai els anys 60-70) i que jo no havia viscut aquella situació ni coneixia la realitat del país. No va servir de res que li expliqués que jo havia viscut 8 anys a l’ Uruguai, que tenia molts amics que havien viscut i m’havien explicat de primera mà el que havia passat en aquells anys, que havia llegit força sobre el tema i que les persones canvien i evolucionen amb el temps i que una afirmació pot ser completament compartida deixant a part qui l’hagi dit. En fi, que després d’una estona d’intercanviar l’un i l’altre els corresponents arguments, no ens vam posar d’acord. Tampoc passa res i això és la cosa més normal del món.

Però el que li volia dir a aquella senyora és que em sembla que conec una mica el país i la seva gent després d’aquells anys viscuts allà. M’estimo molt aquell país i m’estimo molt la seva gent, una gent que acostuma a ser tranquil·la, de mentalitat oberta, tolerant i acollidora i amb un tarannà profundament democràtic. El país és una rica barreja de gent vinguda de totes les part del món, que conserva molts trets típicament americans i altres profundament europeus. És un país petit on camp i ciutat viuen molt junts perquè la mateixa capital Montevideo és feta de cases baixes i barris on la gent viu i es coneix gairebé com als pobles. No els costa gens seure  prendre “mate” i fer petar la xerrada de forma pausada i fent que hom perdi la noció del temps. El ´”mate” no és només una beguda sinó que és tota una forma d’entendre la vida i de compartir-la. I el concepte del  temps allà tampoc té el mateix significat i es viu de la mateixa manera que a Europa, posem per cas. Algun dia miraré de fer-ne un comentari més ampli de totes aquestes coses.

Perquè conec i m’estimo força el país, els llocs i els noms (tots ells reals) m’ha fet gràcia rebre un escrit brillant que descriu en forma divertida, amable i amb força humor les presumptes contradiccions que sembla tenir i que algú –en un dia fora inspirat- va saber recollir. Aquest escrit és ben típic del reconegut humor uruguaià que, a vegades, sembla riure’s del mort i de qui el vetlla.

He de dir per endavant que a qui no conegui el país, els noms i els llocs potser no li dirà gran cosa aquest escric i potser no l’entendrà massa. Però als uruguaians i als qui el coneguin una mica, sí que els pot resultar divertit. Heus-lo aquí:

LOS URUGUAYOS SOMOS ASI:
Tenemos una cárcel llamada Libertad, un Arroyo Seco, un Cerro Chato y el Estadio Charrúa está en medio del Parque Rivera.

En Cerro Colorado ganan los Blancos y en la Blanqueada el Frente. Hay "llamadas" en Durazno, Melo y San Carlos, pero no en Tambores.

Un paseo para niños se llama Villa Dolores. En la Plaza Cagancha no hay baño y la Organización del Fútbol del Interior sesiona en Montevideo.

En Punta del Este los pobres viven en el barrio Kennedy y los ricos en el Cantegril. Si te vas para afuera, te vas para el Interior. En Aguas Dulces el agua es salada y en Tarariras no hay río ni arroyo.

Después de La Paz vienen Las Piedras. Los duraznos son de Canelones, y en la Isla de Flores no hay ni una margarita.

¿Cómo es posible que el único boxeador que llegó a pelear con Alí sea Evangelista? ¿Cómo es posible que Picasso nade, y de las Carreras escriba?
Cómo entender que los Treinta y tres orientales hayan sido como cuarenta, o que un húngaro nos hizo el himno
.

Sí, es entendible. Después de todo vivimos en un país que ni nombre tiene. Sólo sabemos que nuestra república está al oriente de un río llamado Uruguay. Definitivamente somos una manga de incoherentes. Por donde nos busquen.

Por ejemplo, veamos un poquito la política uruguaya:
No es necesario ser un atento observador para darse cuenta de que Rubio no sólo que no es rubio sino que, como si fuera poco, es calvo.
¡Blanco es colorado! Iglesias no va a misa. Pita no fuma. Platero era un sindicalista inteligente, Ache no tiene hache, Obispo no tomó la comunión, y a la ley para despenalizar el aborto Tabaré la hizo abortar.

En cualquier tema sucede lo mismo. La banda que gusta más se llama "No te va a gustar". El escudo de Florida dice "Libertad y Progreso". Pero Libertad está en San José y Progreso en Canelones. El Fata Delgado está cada vez más gordo. El músico que anda más clarito es el Negro Rada. Carrero anda en auto. Pepe Guerra es un tipo tranquilo.
Peinado no tiene un pelo. Bueno es malo, Casal es uno solo, Carrasco es del campo, y Del Campo es de la ciudad. Hornos es un jugador frío, Rocha es de Salto, Bizera juega sin nada en la cabeza, Peña es de Nacional, y a Gesto no se le mueve un solo músculo de la cara.

¿Tienen idea de cómo se llama la Escuela Nacional de Vitivinicultura?
Bien, supongamos que no tuviera nombre y nosotros le tuviéramos que poner uno. Pensemos…
¿Escuela de Vitivinicultura? ¿Escuela de Vitivinicultura, Calidad y Estilo? No, no se llama así. ¿Estirpe y excelencia? Nooo, tampoco.
La escuela de Vitivinicultura de este país dependiente del Consejo de Educación Técnico Profesional.
La escuela de Vitivinicultura del Uruguay, pilar del conocimiento del proceso de producción de vino, soporte del desarrollo de los vinos de nuestro país, se llama: Tomás Berreta.

Y por si fuera poco, el año futbolero en Uruguay empieza con un “Clausura” y termina con un “Apertura”.

 

2 respostes

03 set. 2013


Com viu el President més pobre del món

Classificat com a Pepe Mujica,POLÍTICA,Uruguai

No sé si és el President més pobre del món, però és possible que ho sigui. Un 70% del que guanya ho dóna a diverses entitats socials. És el President d’ Uruguai, un home molt peculiar. El mes de maig va concedir una entrevista a l’ Agència EFE ( que ens explica el diari LA PRENSA ) i van gravar aquest petit vídeo on la seva dona, la Senadora Lucía Topolansky, ens ensenya casa seva. Aquesta casa és la casa on ja vivia abans de ser President i segueix vivint-hi ara. Però no és només la casa, sinó tota la forma de viure i de veure la vida. És qüestió de mentalitat. És qüestió de ser coherent amb el que es pensa.

Aquest home ens deixa unes quantes frases interessants en aquesta entrevista:

“Mi manera de vivir es consecuencia del proceso de mi vida. He peleado hasta donde es posible por la igualdad y la equidad de los hombres”, afirma en tono reflexivo este exguerrillero que pasó catorce años en prisión, la mayoría durante la dictadura (1973-1985), y que el próximo lunes cumplirá 78 años.

Para Mujica, del bloque izquierdista Frente Amplio, “el mundo está prisionero hoy de la cultura de la sociedad de consumo y lo que está consumiendo es vida humana, en cantidades tremendas”, pues se ha perdido la capacidad de disfrutar del tiempo y olvidado la idea de que “estar vivo es un milagro”.

“La gente no compra con plata (dinero), compra con el tiempo que tuvo que gastar para tener esa plata. No se puede despilfarrar ese tiempo, hay que dejarle tiempo a la vida”, argumenta el mandatario, que preside un país de 3,3 millones de habitantes y que se vende a nivel turístico como el paraíso de la naturaleza y la tranquilidad.

Vestido con ropa y zapatillas deportivas de tonos grises y negros, Mujica recuerda entonces la célebre frase de Séneca de que “pobres son aquellos que precisan mucho”, aunque luego aclara que lo suyo no es un alegato a “la pobreza y la miseria”, sino a “la sobriedad” en el vivir.

2 respostes

30 juny 2013


El dia que la dona va votar per primera vegada a l’Amèrica del Sud

Classificat com a Democràcia,Uruguai

imageimage
 

CERRO CHATO és un petit poble de l’interior de l’ Uruguai que no destacaria per res en particular si no fos perquè allà, el dia 3 de Juliol de 1927, s’hi fa fer un plebiscit on va votar per primera vegada una dona en tota l’ Amèrica del Sud. Ens diuen les cròniques de l’època que “que la primera mujer en reivindicar su derecho a ejercer la ciudadanía fue una mujer de color, de 90 años, inmigrante del Brasil, llamada Rita Ribera”.

Com a cosa curiosa cal destacar que el plebiscit es va fer degut a la singular situació geogràfica que té aquest petit poble: Cerro Chato es troba situat a la cruïlla de tres “Departamentos” (vindrien a ser les nostres províncies) en la 8 ° secció del departament de Durazno, 4 ° secció de Florida i la 6 ° secció de Treinta y Tres, sobre la ruta n ° 7 i al quilòmetre 280 de la via fèrria Montevideo-Melo, més precisament als 33 ° 06 ‘latitud S, i als 55 ° 06’ longitud O. Volien arreglar aquesta anòmala situació i que la jurisdicció del poble passés a un sol Departamento. Van votar, va guanyar Durazno per ampla majoria però, no obstant això, els resultats del plebiscit mai van ser presos en consideració per les autoritats de l’època, i la iniciativa d’annexió es va perdre en el temps, mantenint fins avui la mateixa situació que en 1927, situació que ja no volen canviar justament per la seva singularitat. Per això cada any aquest dia recorden amb goig aquell “Plebiscito de cerro Chato” i aquesta curiosa situació se la prenen amb prou bon humor quan diuen que

 

Los “Cerrochatenses” tienen otro privilegio en su localidad, ya que es el único lugar del país, donde en un clásico boliche se puede “cantar” truco en Durazno y decir “quiero” en Treinta y Tres, ante
la sorprendida mirada del parroquiano sentado en Florida, cuyo “tintillo” está al alcance de su mano… pero en Durazno

Què té de particular, que mereixi ser recordat un plebiscit d’un petit poble perdut enmig del camp fa més de 80 anys enrere? És que el Plebiscit del 3 de Juliol de 1927, va ser un fet històric per a l’Amèrica Llatina ja que va ser la primera vegada que la dona va poder sufragar. Per contextualitzar, la importància d’aquest fet només cal que comparem algunes dates de països de rellevància mundial:

El primer estat a oferir el sufragi universal (i també permetre a les dones presentar-se a eleccions per al parlament) va ser Austràlia del Sud en 1902 i Tasmània en 1903.

Portugal, de 1931 a 1971, només podien votar les dones que tenien la secundària aprovada. Del 71 en endavant va ser universal.

Sud Àfrica, de 1930 a 1994, només podien sufragar les dones blanques. Del 94 en endavant també va passar a ser universal.

Regne Unit, de 1918-1928 accedien al vot les dones de 30 anys; a partir de 1928 podien votar de 18 anys en endavant.

Kuwait, des del 2005 poden votar totes les dones majors de 18 anys.

A Espanya, el dret al vot de les dones va ser reconegut a la Constitució de 1931, i la primera vegada que van poder exercir aquest dret va ser en les eleccions generals de novembre de 1933. La dictadura de Franco va anul·lar el sufragi femení i les eleccions lliures, que no es van poder a exercir fins el 1976 durant la Transició espanyola.

No hi ha resposta

06 juny 2013


Uruguai: un país petit

Classificat com a PAÏSOS,Pepe Mujica,Uruguai

En l’apunt anterior parlava que el “milhomes” Sr. Rajoy deia en la cloenda de la XXIX Reunió del Cercle d’Economia, que “necessitem ser grans, els petits no compten per res”. Justament aquests mateixos dies que proclamava tan cofoi tot això, voltava per aquí un home senzill i honest, President d’un país molt petit, tan en extensió com en habitants. Aquest home, que parla sempre de manera molt franca i peculiar, fent servir refranys i dites populars per tal de que tothom l’entengui, es diu José Mujica i és el President de l’ Uruguai.

No sé si havia escoltat, o no, les paraules de Rajoy però va dir coses que semblava que anaven dirigides directament al president espanyol. Coses que, si no les ha escoltat, potser caldria que ho fes. Li anirien bé per no vantar-se tant, no ser tant vanitós i deixar de dir estupideses com la frase que va dir. A més, sembla que les expressions de Mujica responien perfectament a la frase de Rajoy quan parlava dels països petits.

Mujica va dir coses prou interessants davant de més de 200 empresaris europeus, convocats pel Banco de Santander i va aprofitar per destacar els avantatges estratègics per la seva ubicació geogràfica ja que és la "porta de l’última reserva d’aliments amb què compta la humanitat a la desembocadura del riu Paranà”.

Mujica va dir que l’ Uruguai ofereix oportunitats d’inversió i de negocis i va fer una extensa exposició en què va subratllar els beneficis que presenta Uruguai per als inversors. A la xerrada va dir coses com aquestes:

“No nos caracterizamos por matarnos en el laburo. Nadie se muere por exceso de trabajo, pero no es un país corrupto, somos un país decente. Esta seriedad nos ha dado credibilidad en el ámbito internacional”.

També va expressar que Uruguai atorga "garanties polítiques, jurídiques i institucionals", va dir que "és fiable, perquè tots els governs han respectat invariablement les decisions i els compromisos assumits pels seus antecessors en nom de l’ Estat. L’Uruguai brinda "seguretat jurídica, perquè les regles de joc es respecten sempre, és un país amb nivells de corrupció molt baixos, i és un país respectat internacionalment, molt per sobre de les seves dimensions".

En un altre ordre, Mujica es va referir al fet que la realitat mundial actual mostra una tendència inequívoca a la formació de "grans espais econòmics". Va dir que això no vol dir que "les nacions perdin la seva rellevància, però no veure el que està passant és no entendre l’època que ens toca viure ".

Rajoy –i la majoria de governants espanyols- sembla que no han entès res de l’època en què viuen. Millor dit: encara viuen en el passat i sembla que no se’n volen moure. No han entès que avui qualsevol país, per petit que sigui, pot exportar fàcilment a tot el món i que el mercats ja no són els pobles veïns com en els segles anteriors, sinó ara que el mercat ja és tot el món. L’exemple de l’ Uruguai és clar i evident: un país que té  3.286.314 de persones (Espanya 47.265. 321) i que només té 176.215 km² (Espanya 504.645 km²) exporta carn arreu del món (més que l’ Argentina) i és capaç de sobreviure tan o millor que altres països molt més grans.  I tenim força més exemples: Noruega, Suècia, Luxemburg, Suïssa, Andorra, Islàndia, Mònaco, Liechtenstein, Brunei, Singapur, els Emirats Àrabs i tants altres… Cap d’aquests països viuen pas gens malament, tot i essent tots ells petits i ben diferents els uns dels altres. Cadascú s’espavila com pot i el fet de ser gran o petit cada cop importa menys. I, si volem filar més prim encara, podem dir que els països petits requereixen molta menys burocràcia, gasten menys i, per tant, poden reduir els impostos i estimular molt més les empreses i els factors productius que en països grans acostumen a ser molt més pesants i lents de reflexos.

Per tant, penso que el Sr. Rajoy i molts altres governats plens de somnis de grandesa i amb molta terra a l’Havana haurien d’escoltar i reflexionar tot això. Els aniria bé!

No hi ha resposta

30 març 2013


Anys de plom a l’ Argentina i l’ Uruguai

Classificat com a Argentina,Dictadura,Església,Uruguai

Vaig viure 8 anys a l’ Uruguai quan encara hi havia dictadura. Certament, el pitjor ja havia passat i quan jo hi vaig arribar l’any 1976, les coses semblava que s’anaven apaivagant, tot i que tenies la sensació de ser fèrriament espiat i controlat.

Llegia avui un article que m’ha fet retrocedir a aquells anys d’anys i m’ha semblat interessant recollir-lo. És clar que a mi m’ha interessat de forma especial perquè algunes de les persones que s’hi citen les coneixia personalment i les vaig poder tractar. El jesuïta Mons. Carlos Mullin, bisbe de Minas, era el meu bisbe i també vaig tractar Perico Pérez Aguirre que, entre altres coses, feia una gran feina amb menors sense família, que vivien al carrer i que ell recollia en un centre per donar-los menjar i educació. Vaig tenir la sort de poder conèixer de ben a prop varis centres de menors d’aquest tipus dirigits per capellans i he de confessar que feien una labor molt meritòria.

M’ha semblat interessant recollir aquest article del jesuïta JORGE SCURO perquè es parla molt –i segur que se’n seguirà parlant molt temps encara- del paper que va jugar l’actual Papa en el temps de la dictadura argentina. Aquest article és un testimoni més que pot ajudar a contrastar punts de vista ben diversos i d’aquesta manera formar-nos el nostre propi criteri.

Jesuitas en los años de plomo

Jorge Scuro- Montevideo
Conocí a Jorge Mario Bergoglio en febrero de 1966, estábamos en la década de los 20 años de edad. Él cursaba la licenciatura de teología y yo filosofía en el Colegio Máximo de San Miguel (Buenos Aires). Además de la convivencia en la misma casa religiosa se dio un particular vínculo, pues él era adjunto en la Cátedra de Metodología Científica que cursé ese año. En ese tiempo me delegó tareas de especial interés para mí, por lo tanto nuestros encuentros pasaron a ser más frecuentes.

En diciembre de 1969 fue ordenado sacerdote.
Unos años después fue designado provincial de la Provincia Argentina, es decir superior regional para la Argentina. Yo pertenecía a la Provincia Uruguaya, en aquel momento independiente, hoy anexada a la argentina.
Un hecho circunstancial hizo que volviéramos a encontrarnos. El viernes santo de 1975 fue detenido (raptado) por las Fuerzas Conjuntas uruguayas el padre provincial de Uruguay, Carlos Meharu, quien celebraba la liturgia de ese día, alrededor de las 20 horas en la Comunidad Cabré de los jesuitas, en la calle Soriano y Ejido. Estaban también “Perico” Pérez Aguire, cinco jesuitas más y 30 jóvenes laicos.
Estaba invitado a participar pero opté por ir a la liturgia del Colegio Seminario, a una cuadra de allí.
Eran las cinco y media de la madrugada del sábado santo cuando me despierta el teléfono. Era Jorge, un compañero jesuita. (Yo vivía en la Comunidad Pedro Fabro, el cias, en la calle Agraciada.) Me dice que Carlitos, el padre provincial, no había ido a dormir esa noche a su casa de Larrañaga y Caiguá. Esta comunicación ahora puede sorprender al lector. Pero recordemos que estábamos en plena dictadura y un cambio no avisado de rutinas podía ser indicio de cualquier cosa.
Inmediatamente me dirigí al Colegio Seminario, la casa principal y referente de los jesuitas en Uruguay. Allí me encuentro con Pablo, otro compañero, madrugador vocacional, quien me entera de lo sucedido en la noche anterior y me dice que están en la Jefatura de Policía. Camino-corro esas cuadras, confirmo la noticia, cruzo al bar de enfrente y acarreo más de cuarenta milanesas al pan. “Atendamos primero el cuerpo”, pensé. Luego llevamos unas frazadas.
¿Y ahora qué hacemos? Quien podía tomar decisiones estaba preso, el “socio” o sea el número dos, el padre Miguel Artola estaba en Colombia. El “consultor” más antiguo, el padre Andrés Assandri, estaba en Colonia del Sacramento. El rector de la comunidad más importante, Luis del Castillo, estaba en Rio de Janeiro. ¿Entonces? ¿Quién nos quedaba a mano para encarar un plan de acción?: el secretario, el padre Sancho, hombre mayor que quedó abatatado con la noticia. Nos miramos con Pablo constatando que estábamos solos.
Necesitábamos un interlocutor de absoluta confianza y a la mano. Se nos ocurre llamar a monseñor Carlos Mullin, jesuita, obispo de Minas. Sabíamos que tenía contactos con algunos gobernantes. Llegó esa misma tarde. Fue una buena elección pues los dos teníamos buen relacionamiento con él y su gesto paternal nos dio algo de calma.
Enseguida llamó al presidente de la República, Juan María Bordaberry: le contestan que estaba en su estancia de Durazno. Llama al ministro del Interior: estaba en la Semana de la Cerveza en Paysandú. Llama al general “Goyo” Álvarez, estaba en la Semana de Lavalleja en Minas. No se podía creer. Llegué a pensar que si Dios Padre llegara al Uruguay durante una santa y criolla Semana de Turismo tendría que recorrer las rutas de la patria montado en bicicleta para encontrar a alguno de sus fieles.
El paciente y tenaz monseñor Carlos Mullin, a quien no vi retroceder ante ninguna adversidad en varios años que conviví con él, se atrevió a jugar su última carta. Llamó al comandante en jefe de las Fuerzas Armadas y éste sí contesta. Monseñor saluda y rápidamente le dice que ponga en libertad, ya, al padre provincial y a todos los jesuitas y laicos que tenían presos. El general contesta: “Lo llamo en diez minutos, déjeme averiguar de qué se trata”.
Al rato suena el teléfono: “No pueden ser liberados pues pasarán el lunes a la justicia militar”. “¡De ningún modo!”, fue la respuesta. “Si no los libera mañana, domingo de Pascua, con las iglesias repletas hago leer un comunicado del Episcopado entablando juicio eclesiástico al Estado uruguayo.”
Yo pensaba que esta escena surrealista sólo podía darse entre monseñor Mullin y el general Vadora. La respuesta del general fue que no podía hacer eso pues él pondría soldados en las puertas de todas las iglesias y capillas de la República. La respuesta de monseñor fue fulminante: “Usted no tiene fuerza para hacer eso pues no puede controlar todos esos lugares entre las 6 de la mañana y las 21 horas”.
En el correr del domingo saldrían libres los laicos más jóvenes. En cuanto a los jesuitas, decían los militares, el martes podrían ser liberados quienes no tuvieran “antecedentes”. Perico y Carlitos no podrían salir.
Aquello no terminaría fácilmente. Había que hacer algo más fuerte.
El domingo de la pascua de resurrección fui a las cinco y veinte de la madrugada al aeropuerto pues sabía que había un vuelo a Buenos Aires. En esa época había vuelos con aviones pequeños de cuatro compañías, con frecuencias de unos 45 minutos. En ese primer vuelo matutino ya habíamos sacado en anteriores oportunidades a algún compañero perseguido. Me arriesgué a probar suerte.
Iba a Buenos Aires a encontrarme con mi amigo Jorge Mario Bergoglio. Estaba seguro de que me ayudaría, él era el provincial argentino. Nos encontramos en un bar en Corrientes y Callao. Llegó a la hora establecida. Le conté y me preguntó sin indagar: “¿Qué querés que haga?”. “¡Quiero hablar con el padre Arrupe!”, le dije. (Era nuestro padre general, en Roma, le dicen el “papa negro”.)
Sin más me dijo “Vamos”. “Esperame en la puerta del Salvador, necesito conseguir un auto.” Cuando llega subo y ya en marcha se saca el cuello romano, lo guarda en la guantera. Empieza a dar vueltas por Buenos Aires, ninguna telefónica le servía. “Nadie tiene que reconocerme.” Terminamos en Avellaneda en una casucha telefónica. En la cabina disca y habla directamente con el general. El alma me estaba volviendo al cuerpo. Le explica muy brevemente y me pasa el teléfono. Me presento, ¡no podía creerlo, se acordaba de mí! Hacía unos meses habíamos conversado en Roma. (Éramos unos 36 mil jesuitas en el mundo.). Le pedí que pidiera a la Santa Sede que enviara telegramas al Presidente, ministros del Interior y Defensa y a las FF.CC.
El lunes a primera hora llegaron todos los telegramas. Siguieron liberando a los laicos, los jesuitas y el martes por la mañana sin más trámite a Pérez Aguirre y Meharu.
Pasaron muchos años. En 1997, imprevistamente, me viene a ver Juan Luis Moyano, el viceprovincial argentino de los jesuitas, para pedirme que reciba a Orlando Yorio, uno de los jesuitas argentinos, junto a Francisco Jalics, secuestrado en 1976, de quienes tanto se ha hablado en los últimos días. Ambos, junto a Luis Dourron fueron mis compañeros y amigos durante los años de seminario. Jalics se radicó en Alemania, hasta hoy. Nunca escuché una sola palabra de reproche ni resentimiento en privado o en público contra el hoy Papa Francisco. En cambio Yorio, recuperada la democracia, volvió a la Argentina y fue nombrado párroco en Berazategui.
Un día, sufrió un atentado, pero quien resultó muerto fue su teniente cura, un joven sacerdote.
Instalamos a Yorio en una casita en la Costa de Oro y al poco tiempo Mons. Gottardi le confió la parroquia de Santa Bernardita, en Avenida Italia. Nos volvimos a tratar con frecuencia y conversamos mucho. Falleció tres años más tarde, el 9 de agosto de 2000.
Hay quienes hacen gárgaras con los dolores ajenos. Que se animen a presentar pruebas y no suspicacias, el que se sienta libre de errores que acuse con evidencias. Siento a Francisco como uno más de nosotros. ¿No era eso lo que queríamos? ¿O esperábamos al Arcángel Gabriel?"

2 respostes

16 març 2013


Les dictadures del Con Sud llatinoamericà

Un lector del meu blog em demana molt amablement en un correu electrònic que expliqui una mica més extensament el que apuntava en el meu darrer post sobre el nou Papa i les seves relacions amb la dictadura argentina dels anys 70.

Aquests dies ja se n’ha parlat molt i avui mateix el Vaticà ja ha fet un comunicat desmentint certes informacions que han aparegut als diaris de tot el món. La veritat és que jo sé ben poca cosa d’aquest afer en concret però sí que em refio del que ha dit el premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel, que ha sortit en defensa del Papa dient:"Hubo obispos que fueron cómplices de la dictadura, pero Bergoglio no". Esperem que el temps esclareixi les coses i es pugui saber la veritat. Entretant, em sembla que cal oferir-li el benefici del dubte i considerar-lo exempt de culpa.

Durant la dècada del 70 les dictadures militars van créixer com bolets al Con Sud d’Amèrica Llatina, implantant plans econòmics neoliberals, assassinant i empresonant milers de persones.  Els règims de facto que van prendre el poder a l’ Argentina, l’Uruguai, Xile, Bolívia, Paraguai i Brasil van ser coordinats i assistits pels EEUU, ja sigui directament a través de la CIA (Agència Central d’ Intel·ligència) o indirectament a través del FMI (Fons Monetari Internacional) o del BM (Banc Mundial). El cas és que totes aquestes dictadures van tenir unes característiques similars i una estreta col·laboració entre elles en el marc del “Plan Cóndor”, que va servir per a que els repressors coordinessin les seves accions de terrorisme d’ Estat.

Con deia en el post anterior, jo vaig poder viure de prop aquell període ja que vaig residir a l’ Uruguai des del Desembre del 1976 fins al Juny de 1983. Durant aquests anys vaig poder anar un parell o tres de vegades a l’ Argentina, una a Xile i algunes al Brasil. En tots els llocs vaig poder conèixer persones afectades directament o indirectament, intercanviar opinions sobre el terreny del que els va tocar sofrir a cada lloc. I -no cal dir-ho- puc parlar amb coneixement de causa del que va passar a l’ Uruguai amb testimonis directes d’amics que van ser torturats i empresonats durant aquells anys foscos.

Recordo que una de les coses que em van colpejar més profundament va ser el tenir coneixement del que s’anomenava “los vuelos de la muerte", una forma d’extermini que consistia en tirar al mar -en ple vol d’avions militars- els opositors polítics, alguns d’ells ja morts per la tortura i altres ben vius encara. Recordo que, ben pocs dies després d’arribar al país, em passejava per una plaça amb un amic i se’ns va atansar una persona. Era un policia que em va dir que em presentés com més aviat millor a la comissaria que em volia veure el Cap de Policia. Allà ja em van “llegir la cartilla” i em van dir què podia fer i què no. I que anés alerta amb el que deia perquè, com estranger que era, podia ser expulsat del país en qualsevol moment.

També recordo que, acabat d’arribar, els diaris van publicar que havien aparegut a les costes de l’ est de l’ Uruguai varis cossos parcialment desfets i mig menjats peixos o descompostos per la mateixa aigua del mar. I ja al 1977 van tornar a aparèixer-ne més als balnearis atlàntics de Santa Teresa, Mar del Tuyú i Cabo Polonio, a uns 300 quilòmetres al sud de la ciutat de Buenos Aires, lloc d’on venien amb tota probabilitat. Els cadàvers van ser enterrats com NN al cementiri de General Lavalle i els informes forenses deien que la causa de la mort havia estat “el choque contra objetos duros desde gran altura”. Nombrosos cossos recuperats de les costes argentines i uruguaianes van poder ser identificats com a provinents de diferents Centres Clandestins de Detenció: els primers que es van llençar al mar al Maig de 1976 van estar segrestats a Cmapo de Mayo; un altre grup llençat al mar al desembre de 1977 provenia de la ESMA (un dels pitjors llocs de tortura) i un tercer grup llençat al Febrer del 1978 havia estat a El Campito i a El Olimpo.

I acabaré amb la transcripció d’una carta oberta a la Junta Militar de l’escriptor i periodista Rodolfo Walsh que donava compte de la situació, tot i l’escassa informació que hi havia en aquells moments. Al mes de març de 1977, Walsh escrivia:

 

"Entre mil quinientas y tres mil personas han sido masacradas en secreto después que ustedes prohibieron informar sobre hallazgos de cadáveres que en algunos casos han trascendido, sin embargo, por afectar a otros países, por su magnitud genocida o por el espanto provocado entre sus propias fuerzas. Veinticinco cuerpos mutilados afloraron entre marzo y octubre de 1976 en las costas uruguayas, pequeña parte quizás del cargamento de torturados hasta la muerte en la Escuela de Mecánica de la Armada, fondeados en el Río de la Plata por buques de esa fuerza, incluyendo el chico de 15 años, Floreal Avellaneda, atado de pies y manos, "con lastimaduras en la región anal y fracturas visibles" según su autopsia. Un verdadero cementerio lacustre descubrió en agosto de 1976 un vecino que buceaba en el Lago San Roque de Córdoba, acudió a la comisaría donde no le recibieron la denuncia y escribió a los diarios que no la publicaron. Treinta y cuatro cadáveres en Buenos Aires entre el 3 y el 9 de abril de 1976, ocho en San Telmo el 4 de julio, diez en el Río Luján el 9 de octubre, sirven de marco a las masacres del 20 de agosto que apilaron 30 muertos a 15 kilómetros de Campo de Mayo y 17 en Lomas de Zamora. En esos enunciados se agota la ficción de bandas de derecha, presuntas herederas de las 3 A de López Rega, capaces de atravesar la mayor guarnición del país en camiones militares, de alfombrar de muertos el Río de la Plata o de arrojar prisioneros al mar desde los transportes de la Primera Brigada Aérea, sin que se enteren el general Videla, el almirante Massera o el brigadier Agosti…"

Fragmento de la Carta Abierta de un Escritor a la Junta Militar. Rodolfo Walsh, 24 de marzo de 1977.

I és cert i provat que en tota aquesta massacre i en tots aquests crims uns quants bisbes i capellans de l’Església Catòlica van beneir aquests mètodes o van fer la vista grossa i van callar davant de tantes atrocitats. L’any 1995, l’ex repressor de la ESMA Adolfo Scilingo, va explicar extensament al periodista Horacio Verbitsky la metodologia d’extermini que els propis botxins en deien vuelos. El testimoni va ser publicat després com a llibre, amb el títol “EL VUELO”. Scilingo, en els seu testimoni, detalla el procediment, l’autorització de l’ Església Catòlica, la utilització d’injeccions anestèsiques, la participació de metges en les operacions, els tipus d’avios (Electra, Skyvan), l’àmplia participació dels oficials, la utilització de l’aeroport militar que hi ha a Aeroparque (ciutat de Buenos Aires)…

 

¿Cuál ha sido su primer conocimiento sobre los vuelos de la muerte de la Esma?.

Los vuelos fueron comunicados oficialmente por Mendía (vicealmirante de la Armada) pocos días después del golpe militar de marzo de 1976. Se informó que el procedimiento para el manejo de los subversivos en la Armada sería sin uniforme y usando zapatillas, jeans y remeras. Explicó que en la Armada no se fusilarían subversivos ya que no se quería tener los problemas sufridos por Franco en España y Pinochet en Chile. Tampoco se "podía ir contra el Papa" pero se consultó a la jerarquía eclesiástica y se adoptó un método que la Iglesia consideraba cristiano, o sea gente que despega en un vuelo y no llega a destino. Ante las dudas de algunos marinos, se aclaró que "se tiraría a los subversivos en pleno vuelo". Después de los vuelos, los capellanes nos trataban de consolar recordando un precepto bíblico que habla de "separar la hierba mala del trigal".

Entrevista realizada por Martín Castellano a Adolfo Scilingo el 4 de octubre de 1997.

 

No hi ha resposta

11 març 2013


“Quan Déu no va saber qui era Déu”

Classificat com a Música,Uruguai

Molts dels que em llegiu potser no heu sentit a parlar mai d’ ALFREDO ZITARROSA (Montevideo, 10 de Març de 1936-Montevideo, 17de Gener de 1989).En canvi, no crec que hi hagi cap llatinoamericà que no hagi sentit a parlar d’ell ja que fou un cantant, compositor, poeta i periodista uruguaià, considerat una de les figures més destacades de la música popular del seu país i d’Amèrica Llatina.

Era un extraordinari cantor de folklore`. D’aquells que tenen força en la veu però, sobretot, en l’esperit i en el missatge. Va morir relativament jove, però va deixar petja profunda.

Eduardo Galeano ha escrit aquest impressionant text parlant d’ell i de la seva extraordinària força:

 

“Cuando Alfredo Zitarrosa murió en Montevideo, su amigo Juceca subió con él hasta los portones del Paraíso, por no dejarlo solo en esos trámites.

Y cuando volvió, nos contó lo que había escuchado.

San Pedro preguntó nombre, edad, oficio.

-Cantor-, dijo Alfredo.

El portero quiso saber: cantor de qué.

-Milongas-, dijo Alfredo.

San Pedro no conocía. Lo picó la curiosidad, y mandó:

-Cante.

Y Alfredo cantó. Una milonga, dos, cien.

San Pedro quería que aquello no acabara nunca.

La voz de Alfredo, que tanto había hecho vibrar los suelos, estaba haciendo vibrar los cielos.

Entonces Dios, que andaba por ahí pastoreando nubes, paró la oreja.

Y esa fue la única vez que Dios no supo quién era Dios”.

No hi ha resposta

15 oct. 2012


Una bona notícia: ara depenem de nosaltres

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

 

El 13 d’octubre de 1972 l’aeronau Fairchild F-227 de la Força Aèria Uruguaiana que tenia com a destí Santiago i viatjava amb 45 passatgers -majoritàriament estudiants i jugadors de rugbi d’un col·legi de Montevideo- es va estavellar a la serralada dels Andes. Dotze persones van morir en l’accident, mentre que altres 17 van anar morint en el transcurs dels dies. El 23 d’octubre una ràdio – a la qual es va aconseguir fer funcionar després de molt d’esforç- va anunciar als supervivents que la recerca s’havia suspès i els donaven per morts. En aquest moment els joves, debilitats per la falta de menjar, van prendre la decisió de menjar la carn dels seus companys morts per poder seguir vivint.

Aquest dissabte passat s’han complert 40 anys de la tragèdia dels Andes i els 16 supervivents van viatjar a Xile per recordar als 29 "amics i germans" que van morir a la serralada i alhora, "celebrar la vida".  Harley va explicar que hi jugaran un partit amistós contra el club Old Grangonian –amb el qual tenien de jugar aquell dia- i lluiran una samarreta molt semblant a la que tenien el 1972.

Els que heu seguit el meu blog ja sabeu que aquesta història a mi em fascina des de fa molts anys. He llegit llibres, he vist pel·lícules, he parlat amb gent que la va viure de ben a prop i, per tant, no podia deixar passar aquest aniversari per recordar-ho i parlar-ne.
Aquests dies he llegit diaris, entrevistes i articles que fan referència a aquest fet i, com sempre, hi torno a trobar, en les paraules de les persones que van sobreviure, molta saviesa i punts de vista que em fan emocionar i em fan reflexionar.

Per exemple unes paraules de Carlitos Páez, quan explica que Roberto Canessa es va adonar que havia d’encarar la serralada d’una vegada per totes (per buscar una sortida) quan va veure que un noi, que tenia les dues cames trencades, envejava els altres que podien caminar i podien fer coses pel grup. Explica que sempre hem de comparar la nostra situació amb la d’algú que estigui pitjor i que d’aquestes situacions desesperades normalment es troben nous camins de sortida. Explica també que, quan algú es va assabentar que havien suspès la recerca, un amic seu es va apropar cap a ell  i li va dir que tenia una bona notícia per donar-li.  Ho explica així:

“Gustavo Nicolich, que era el meu amic, més gran que jo, de sobte va entrar i es va dirigir a mi. Potser perquè era el més jove. Em diu, "Carlitos, tinc una bona notícia per donar-te". "Què ha passat, Coco?", Li dic. "Acabo d’escoltar una ràdio xilena i diuen que han suspès la recerca nostra i vindran a buscar les restes al febrer quan arribin els desglaços". I jo li dic, "Com que una bona notícia, fill de puta?!". El volia matar. Imagina’t, el noi malcriat, consentit, capritxós, li diuen com bona notícia que no el busquen més. Llavors em va agafar pel coll i em va dir, "Carlitos, saps per què és bona notícia? Perquè ara depenem de nosaltres i no dels de fora". I té una gran raó. Aquest dia va canviar la nostra història. Jo vaig escriure un llibre, "Després del dia deu", perquè em semblava que havia de quedar molt bé marcat el dia deu. Perquè va ser el dia que deixem de sobreviure i comencem a viure. És deixar d’esperar que vingui l’ajuda de l’exterior per buscar l’ajuda pròpia.

Quan li pregunten si va passar pel seu cap rendir-se contesta dient que

“el més atractiu era morir. El més difícil era viure. El gran mèrit en la nostra història va ser haver-li dit sempre que SÍ al NO. El permanent en la nostra història va ser sempre el NO. I nosaltres li vam dir que SÍ. Sempre va ser el no: l’accident, la notícia que no et busquen més, la decisió d’ alimentar dels teus companys morts, l’allau, després de l’allau trobar la cua i no poder fer funcionar la ràdio. Va ser una lluita totalment nostra. No m’agrada comparar històries, però la premsa de tot el món es va entestar a comparar la nostra història amb la dels miners de Xile. Algun punt en comú tenen, perquè les dues històries van ser a Xile, van durar 70 dies, ells van aparèixer el 13 d’octubre, que va ser el dia que nosaltres vam caure. Però la gran diferència va ser que al dia 14 el món va saber que estaven vius. Nosaltres al dia deu ens assabentem que el món sencer ens havia abandonat. Nosaltres vam ser els protagonistes de la història, ells, pobres, no podien fer res més que esperar que els rescatessin.

Això ho devia empitjorar, haver d’esperar 70 dies perquè us trobessin, li pregunta un periodista. I ell contesta:

Per sort no sabíem quant temps teníem per endavant. M’encantava com títol per al meu llibre, que l’havia proposat Canessa, "Potser demà". Perquè nosaltres ens barallàvem molt en el dia d’avui perquè succeís alguna cosa demà.

Unes bones paraules per a reflexionar, no trobeu? I, si les volem aplicar al moment polític i social que ens toca viure als catalans, també prou actuals i alliçonadores.

2 respostes

06 oct. 2012


Els dos mons

Classificat com a Pepe Mujica,POLÍTICA,Uruguai

El dia 20 de Setembre va haver-hi a l’ Uruguai un cicló molt fort que va causar dos morts, milers d’evacuats i moltes destrosses. Aquell mateix dia, juntament amb les fotos de les destrosses, va sortir una foto que va donar la volta al món: la del President Mujica amb un tall a la cara, tall causat per una xapa de zenc mentre ajudava un dels seus veïns pagesos a reparar un sostre de xapa, en ple temporal.

Si voleu és una simple anècdota sense importància, però si ho analitzem una mica, veurem que té la seva importància i, justament per això, la foto va recórrer pels mitjans i les xarxes socials com un exemple de la senzillesa d’un mandatari conegut arreu per la seva austera i peculiar manera de viure. Ja n’he parlat més d’una vegada en aquest mateix blog, però és que jo li dono molta importància a aquestes petites-grans coses. Aquell dia el President Mujica estava, com un pagès més, tractant que el vendaval no s’emportés la teulada de xapa d’un habitatge veí a la granja on viu. Perquè Mujica segueix vivint a la seva casa de sempre, un habitatge molt humil envoltat d’hivernacles on cultiva flors i fa el seu hort. 

Sense dubte, és una simple anècdota. Però una anècdota carregada d’ensenyaments que haurien imitar molts altres governants del món. Simplement ens hauria de fer reflexionar sobre el divorci que existeix entre la forma de vida dels dirigents i el poble. El contrast és tan fort, tan abismal, que determina bona part dels errors que aquests cometen a l’hora de prendre decisions. La majoria de polítics no saben el que és passar-ho malament tancats com estan dins dels seus cotxes oficials i mirant el món darrere dels vidres de les encatifades oficines dels edificis oficials i de les luxoses suites dels hotels. Els problemes de la gent del carrer els veuen tan, tant lluny que no els distingeixen i desapareixen dels seus ulls. Ells no acostumen a esperar per anar al metge; no acostumen a haver de fer mans i mànigues per pagar a final de mes; no acostumen a caminar pels carrers ni a ensumar la pudor rància de suor que se sent al metro després de llargues jornades de feines mal pagades.

Per això encara crida l’atenció gestos com el del President de l’ Uruguai que, cada dia abans d’anar a treballar a la seu del Govern, es lleva a casa seva, aixafa la pols dels camps, respira l’olor de l’aire lliure dels camps, dona de menjar als seus gossos i gats i, si cal, ajuda un veí a arreglar la teulada que s’emporta el vent. Mentre no es torni a aquest contacte quotidià i senzill amb la gent, la distància entre la vida política i la vida de la gent serà cada cop més abismal. Seran dos mons diferents: l’un serà un món real, autèntic, vertader i l’altre serà irreal, fictici i un món de mentida i de mentides.

A l’hora d’anar a votar caldrà tenir-ho en compte!.

No hi ha resposta

08 set. 2012


L’infern d’ Eduardo Galeano

Classificat com a LITERATURA,Uruguai

Com tothom sap, Eduardo Galeano és un dels més grans escriptors i pensadors llatinoamericans actuals. L’autor de "Las venas abiertas de América Latina", va rebre el dimarts de la setmana passada l’alta mèdica després d’estar internat 8 dies a l’ Hospital Britànic de Montevideo.  Galeano acaba de fer 72 anys aquest 3 de Setembre i ja fa anys que va patir un càncer, del qual sembla que es va refer prou bé perquè no ha deixat d’escriure i de viatjar per tot el món donant xerrades , conferències i presentant llibres. Sembla que ara només "se li han practicat molts estudis" simplement perquè estava esgotat de tanta activitat però que no pateix res greu.

Els que més o menys em seguiu ja sabeu que jo sóc un enamorat d’aquest escriptor, a qui sempre és un plaer llegir o escoltar. Sempre parla de temes seriosos, encara que a vegades ho faci amb ironia o humor.

Gran afeccionat al futbol, quan en parla ho fa molt seriosament també i és un gust llegir les seves opinions. Per això m’ha fet gràcia llegir que ara, una vegada deixat l’ hospital i ja descansant a casa seva, han explicat una anècdota graciosa que va succeir mentre estava internat. Resulta que un d’aquells dies d’hospital va arribar amb doble fractura Tony Pacheco, jugador de Peñarol i ídol de la seva afició, a qui van allotjat a l’habitació contigua a la de l’escriptor uruguaià, amant del futbol i fanàtic de Nacional. A l’ Uruguai hi han dos gran equips rivals -Peñarol i Nacional- i resulta que Galeano és seguidor acèrrim de Nacional.

En despertar el jugador de Peñarol de l’ anestèsia, Galeano va veure inundats els passadissos de l’hospital amb seguidors de Peñarol  lluint samarretes i banderes ja que s’esperaven per saludar el jugador. El periodista Darwin Desbocatti va relatar per ràdio que en aquest moment l’escriptor va cridar angoixat: "Sóc a l’infern, sóc a l’infern!". En sortir del malson, Galeano i el futbolista van intercanviar llibres: Galeano li va regalar “Los hijos de los días” i Pacheco la seva autobiografia “Simplemente Tony”.

Una simpàtica anècdota que va fer que Galeano sortís amb aquesta irònica frase dirigida als seguidors de Peñarol! Que es recuperi i que aviat puguem llegir algun altre llibre seu!

No hi ha resposta

23 ag. 2012


“Darrere d’una mirada”

Classificat com a DISCAPACITAT,SOCIETAT,Uruguai

“DETRAS DE UNA MIRADA” és una mostra fotogràfica a cel obert de nens i adults amb Síndrome de Down que es va inaugurar fa ben pocs dies als carrers de Montevideo. Una bonica iniciativa que vol mostrar diverses situacions de la vida quotidiana d’aquestes persones i que té com a objectiu promoure una millor inclusió en la societat uruguaiana.

La iniciativa va ser impulsada per un grup de pares que integren l’Associació Down de l’Uruguai que es van inspirar en la idea original d’Eva Snoijink, una fotògrafa holandesa que l’any 2008 va publicar el llibre anomenat “De Upside van Down”. L’obra, amb més de 100 fotografies de nois amb Síndrome de Down i testimonis dels seus pares, tenia com a objectiu allunyar els mites que existeixen al voltant de la vida de les persones amb aquest trastorn genètic. Com a conseqüència, en països com Holanda i Espanya també es van exhibir, en espais públics, fotografies d’estudi preses a nens amb Síndrome de Down.

Aprofito per recordar que aquí ben a prop de casa meva hi ha un noi amb Síndrome de Down –el Quim de Tàrrega– que té un blog molt ben elaborat, on hi va explicant coses de la seva vida quotidiana. Us animo a entrar-hi per poder escoltar el Quim com explica de viva veu les seves inquietuds i les seves coses

http://elmondelquim.wordpress.com/

No hi ha resposta

31 jul. 2012


Pepe Mujica:Un home lúcid i honest

Classificat com a GENERAL,Pepe Mujica,POLÍTICA,Uruguai

El president de l’ Uruguai, José Mujica, és un home lúcid, honest, senzill, sense gaires estudis però és un home que parla clar i directe com la gent del poble. El seu discurs a la Cimera de Rio de Janeiro ha estat comentat i aplaudit per tot el món. Va parlar davant representants dels 139 països present a la Cimera sobre “Desenvolupament Sostenible” inaugurada pel Secretari General de les Nacions Unides Ban Ki-moon.

He volgut recuperar aquest vídeo perquè crec que val la pena escoltar-lo amb atenció i difondre’l. Són veritats que no estem massa acostumats a escoltar en boca de polítics que, lamentablement, estan per altres coses. No va proposar plans ni va fer promeses. Ho va fer llençant a l’aire preguntes tan fonamentals sobre l’actual situació de la humanitat que sembla que podrien pecar d’innocents però que són preguntes que remouen la consciència de les persones i del món si ens les féssim seriosament.

Només cal anar als comentaris que van fer a You Tube els que el van veure i escoltar per veure l’admiració que desperta aquest home a tot el món. Necessitem presidents com ell. El món necessita polítics així si volem sortint-nos-en.

I, per acabar d’arrodonir aquest discurs i demostrar que aquest home parla seriosament i que es creu el que diu, vull mostrar-vos aquesta foto d’ell i la seva esposa -la senadora Lucía Topolansky- a casa seva preparant-se el dinar. Només cal veure com viuen per saber com són: donen el 90% dels seus sous de President i de Senadora i viuen d’una forma senzilla i discreta en la seva casa de sempre, una casa de camp amb ben poques comoditats.

Val més un gest que mil paraules! La felicitat, com les grans persones, es troba en les petites coses de cada dia.

2 respostes

05 jul. 2012


“José Mujica, el president de govern ‘més pobre’ del món”

Classificat com a Pepe Mujica,POLÍTICA,Uruguai

Aquesta és l’afirmació que feia en un article al diari ABC la periodista Irene Gómez Peña i que va fer furor a les xarxes socials. L’article diu que Mujica "és el cap d’Estat d’Uruguai i viu amb 1.000 euros, perquè els altres 9.000 del seu sou els destina a projectes d’ajuda".

"Diuen de José Mujica -Pepe per als amics- és l’home més honrat del món". "Es tracta d’un senyor de 76 anys, d’aspecte planer, amant del bon menjar i de la natura, que vesteix texans, camisa i boina. Fins aquí tot bé si no es tractés d’un president de govern, en aquest cas el de Uruguai ", comença la nota.

Després de fer un repàs de la vida del mandatari, el seu sou actual i les donacions que realitza per a fins socials, el text assenyala que "per sorpresa de tots, fa tan sols una setmana el president Mujica va oferir a través del Ministeri de Desenvolupament Social (Mides ) el palauet presidencial com a refugi per a indigents, en vista de la arribada de l’hivern a Uruguai, el proper 21 de juny ".

La nota inclou referències al passat de Mujica però també posa l’accent en el patrimoni del president i la seva dona la senadora Lucía Topolansky. En aquest sentit, assenyala que aquest ascendeix als 165.480 euros (4,2 milions de pesos) i inclou tres terrenys, tres tractors i dos cotxes de 1987, segons les dades presentades a la Junta de Transparència i Ètica de Uruguai, el passat mes d’abril. El seu salari com a cap d’Estat és de 10.237 euros al mes (260.259 pesos). A més, recorda l’article, des del mes de desembre va donar 125.000 euros (uns 2,5 milions de pesos uruguaians) al Plan Juntos, un programa oficial d’habitatge per a persones sense recursos, segons informava la publicació governamental "Polítiques". Fidel als seus ideals, afegeix ABC, José Mujica ha declarat que quan es retiri donarà part de la jubilació al Fons Raúl Sendic.

Aquest és l’article. Jo ja n’he parlat altres vegades d’aquest personatge perquè -tot i els seus defectes i sense compartir del tot la seva ideologia- és una persona fascinant. És un polític atípic del tot, ple de gestos que la majoria de polítics haurien d’aprendre. És un home admirable per la seva integritat en tots els àmbits. Per això el que diu l’article fa pensar una mica, sobretot quan en els països que sofreixen la crisi actual tan forta s’ han de retallar serveis públics i es mira de treure diners d’on sigui, generalment a costa dels més febles. És llavors quan molta gent es fa la pregunta: I per què els polítics no es retallen ells mateixos el sou?. Els cotxes, els helicòpters, els avions oficials per anar a veure partits de futbol, dobles i triples sous, dietes, recepcions, inauguracions i un munt de coses més fan que la gent que ho passa malament no acabi d’entendre el que passa.

Per això caldria llegir amb molta atenció la resposta que va donar el mateix Mujica a l’article quan algú li va preguntar què li semblava. Responia Mujica:

“Quiero tener tiempo para dedicarlo a las cosas que me motivan. Y si tuviera muchas cosas tendría que ocuparme de atenderlas y no podría hacer lo que realmente me gusta. Esa es la verdadera libertad, la austeridad, el consumir poco.La casa pequeña, para poder dedicar el tiempo a lo que verdaderamente disfruto. Si no, tendría que tener una empleada y ya tendría una interventora dentro de la casa. Y si tengo muchas cosas me tengo que dedicar a cuidarlas para que no me las lleven. No, con tres piecitas me alcanza. Les pasamos la escoba entre la vieja y yo; y ya, se acabó. Entonces sí tenemos tiempo para lo que realmente nos entusiasma. No somos pobres”.

No està malament, no us sembla?

No hi ha resposta

05 maig 2012


El suïcidi

Horacio Quiroga (Salto, 1878 – Buenos Aires, 1937) va ser un narrador uruguaià radicat a l’Argentina, considerat un dels millors contistes llatinoamericans de tots els temps. Horacio Quiroga es va suïcidar. La casualitat va fer que, mentre llegia un dels seus deliciosos contes, al diari sortia el comentari de que els experts reclamen no silenciar els suïcidis i asseguren que reconèixer-ne els símptomes ajudaria a evitar-ne. Aquests mateixos dies, Carmen Tejedor, en una entrevista a La Vanguadia sostenia que la millor fórmula per combatre el suïcidi és no amagar-lo ni tractant-lo com un tema tabú. "En aquesta societat ens sembla que si no es parla d’un problema, no existeix", denuncia. Carmen Tejedor, psiquiatra de l’ Hospital Sant Pau de Barcelona, ha estat directora durant diversos anys del programa de prevenció del suïcidi de l’Eixample i ha dedicat més de 20 anys a l’estudi del fenomen del suïcidi.

Tornant a l’escriptor, la seva biografia explica que les tragèdies van marcar la vida d’ Horacio Quiroga: el seu pare va morir en un accident de caça, i el seu padrastre -i posteriorment la seva primera esposa- es van suïcidar; a més, Quiroga va matar accidentalment d’un tret el seu amic Federico Ferrando. Després d’uns anys d’una producció literària plena d’èxit i de radicar-se definitivament a la província de Misiones a l’ Argentina, l’any 1927 va contreure segones núpcies amb una jove amiga de la seva filla Eglé, amb qui va tenir una nena. Dos anys després va publicar la novel·la “Pasado amor”, sense gaire èxit. El 1935 va publicar el seu últim llibre de contes, “Más allá”. Hospitalitzat a Buenos Aires, se li va descobrir un càncer gàstric, malaltia que sembla haver estat la causa que el va impulsar al suïcidi, ja que va posar fi als seus dies ingerint cianur.

No ens hem d’enganyar: el suïcidi segueix sent un tema tabú i un tema delicat. Però és un problema real de la salut pública que cal afrontar, ja que un total de 3.145 persones es van treure la vida a Espanya el 2010. Com molts altres temes difícils i potser molt complicats de resoldre, aquest tema cal posar-lo sobre la taula i deixar que els experts el debatin. Aquesta doctora diu que el tabú té l’origen en el fet que es creu que el suïcidi és una decisió lliure. Llavors, amb aquest concepte romàntic de la llibertat del suïcidi, si hi ha llibertat hi ha culpables. La societat acusa o responsabilitza de la mort per suïcidi als que estan al voltant de la persona que es mata, i això és un motiu per ocultar-ho. Però, esclar que no sempre hi ha llibertat i que moltes vegades és causa de problemes psicològics o d’altres menes. Com deia, és un tema molt complicat…

Eduardo Galeano, un altre gran escriptor uruguaià, en el seu recent llibre “Los hijos de los días” ens diu que Horacio Quiroga potser ens hauria explicat d’aquesta manera la seva pròpia mort:

Febrero 19 – Quizás Horacio Quiroga hubiera contado así su propia muerte

Hoy me morí.

En el año de 1937, supe que tenía un cáncer incurable.

Y supe que la muerte, que me perseguía desde siempre, me había encontrado.

Y enfrenté a la muerte, cara a cara, y le dije:

–Esta guerra acabó.

Y le dije:

–La victoria es tuya.

Y le dije:

–Pero el cuándo es mío.

Y antes de que la muerte me matara, me maté.

“Los hijos de los días” Eduardo Galeano (Ed. Siglo XXI)

No hi ha resposta

28 març 2012


El Pepe

Classificat com a Uruguai

José Mujica és el President de l’ Uruguai. El coneixen com “EL PEPE”. És una persona interessant. Ja n’he parlat altres vegades aquí mateix al meu blog. Un amic m’ha fet arribar aquest text que ja vaig posar una vegada. Però m’ha semblat prou interessant com per a tornar-lo a posar. El que no sabia era l’anècdota, que el retrata perfectament.

Anècdota
Este tipo es increíble. Días atrás el periodista radial de una radio de Cap. Federal, llamado Negro Oro, hablando con Teté Coustarot, quien contaba que estaba comiendo en un pequeño restaurant de Colonia, cuando se apareció el Pepe con su mujer, en SU VW escarabajo del 81. Todo el mundo asombrado (menos los del restaurant, pues son concurrentes periódicos) Habló con todos. Todos los respetaron cuando almorzaban y al irse, saco su billetera y pagó como uno más . Teté llamó al mozo que la estaba atendiendo y le preguntó cómo es que le cobraban al Presidente de la República. ?? A lo que el mozo le contestó: si no lo hacemos, nos mata y no viene más.
Pensá además que de lo que ganan él como Presi y su mujer como funcionaria, le donan el 70% a su partido. Cuando le preguntaron porqué , porque le debo a mi partido lo que soy y es norma. Además si hasta hoy pude vivir con $4.000 uruguayos y ahora entre mi Sra. y yo llegamos a los U$s 7.000 por mes. Para qué queremos más?

Dijo José Mujica  (Presidente de Uruguay):

LA EDUCACIÓN ES EL CAMINO


Ustedes saben mejor que nadie que en el conocimiento y la cultura no sólo hay esfuerzo sino también placer.
Dicen que la gente que trota por la rambla, llega un punto en el que entra en una especie de éxtasis donde ya no existe el cansancio y sólo le queda el placer.
Creo que con el conocimiento y la cultura pasa lo mismo. Llega un punto donde estudiar, o investigar, o aprender, ya no es un esfuerzo y es puro disfrute.
¡Qué bueno sería que estos manjares estuvieran a disposición de mucha gente!
Qué bueno sería, si en la canasta de la calidad de la vida que el Uruguay puede ofrecer a su gente, hubiera una buena cantidad de consumos intelectuales.
No porque sea elegante sino porque es placentero.
Porque se disfruta, con la misma intensidad con la que se puede disfrutar un plato de tallarines.
¡No hay una lista obligatoria de las cosas que nos hacen felices!
Algunos pueden pensar que el mundo ideal es un lugar repleto de shopping centers.
En ese mundo la gente es feliz porque todos pueden salir llenos de bolsas de ropa nueva y de cajas de electrodomésticos.
No tengo nada contra esa visión, sólo digo que no es la única posible.
Digo que también podemos pensar en un país donde la gente elige arreglar las cosas en lugar de tirarlas, elige un auto chico en lugar de un auto grande, elige abrigarse en lugar de subir la calefacción.
Despilfarrar no es lo que hacen las sociedades más maduras. Vayan a Holanda y vean las ciudades repletas de bicicletas. Allí se van a dar cuenta de que el consumismo no es la elección de la verdadera aristocracia de la humanidad. Es la elección de los noveleros y los frívolos.
Los holandeses andan en bicicleta, las usan para ir a trabajar pero también para ir a los conciertos o a los parques.
Porque han llegado a un nivel en el que su felicidad cotidiana se alimenta tanto de consumos materiales como intelectuales.
Así que amigos, vayan y contagien el placer por el conocimiento.
En paralelo, mi modesta contribución va a ser tratar de que los uruguayos anden de bicicleteada en bicicleteada.
Y amigos, el puente entre este hoy y ese mañana que queremos tiene un nombre y se llama educación.
Y miren que es un puente largo y difícil de cruzar.
Porque una cosa es la retórica de la educación y otra cosa es que nos decidamos a hacer los sacrificios que implica lanzar un gran esfuerzo educativo y sostenerlo en el tiempo.
Las inversiones en educación son de rendimiento lento, no le lucen a ningún gobierno, movilizan resistencias y obligan a postergar otras demandas.
Pero hay que hacerlo.
Se lo debemos a nuestros hijos y nietos.
Y hay que hacerlo ahora, cuando todavía está fresco el milagro tecnológico de Internet y se abren oportunidades nunca vistas de acceso al conocimiento.
Yo me crié con la radio, vi nacer la televisión, después la televisión en colores, después las transmisiones por satélite.
Después resultó que en mi televisor aparecían cuarenta canales, incluidos los que trasmitían en directo desde Estados Unidos, España e Italia.
Después los celulares y después la computadora, que al principio sólo servía para procesar números.
Cada una de esas veces, me quedé con la boca abierta.
Pero ahora con Internet se me agotó la capacidad de sorpresa.
Me siento como aquellos humanos que vieron una rueda por primera vez.
O como los que vieron el fuego por primera vez.
Uno siente que le tocó en suerte vivir un hito en la historia.
Se están abriendo las puertas de todas las bibliotecas y de todos los museos; van a estar a disposición, todas las revistas científicas y todos los libros del mundo.
Y probablemente todas las películas y todas las músicas del mundo.
Es abrumador.
Por eso necesitamos que todos los uruguayos y sobre todo los uruguayitos sepan nadar en ese torrente.
Hay que subirse a esa corriente y navegar en ella como pez en el agua.
Lo conseguiremos si está sólida esa matriz intelectual de la que hablábamos antes.
Si nuestros chiquilines saben razonar en orden y saben hacerse las preguntas que valen la pena.
Es como una carrera en dos pistas, allá arriba en el mundo el océano de información, acá abajo preparándonos para la navegación trasatlántica.
Escuelas de tiempo completo, facultades en el interior, enseñanza terciaria masificada.
Y probablemente, inglés desde el preescolar en la enseñanza pública.
Porque el inglés no es el idioma que hablan los yanquis, es el idioma con el que los chinos se entienden con el mundo. …..(Genial)
No podemos estar afuera. No podemos dejar afuera a nuestros chiquilines.
Esas son las herramientas que nos habilitan a interactuar con la explosión universal del conocimiento.
Este mundo nuevo no nos simplifica la vida, nos la complica..
Nos obliga a ir más lejos y más hondo en la educación.

José Mujica  (Presidente de Uruguay)

Una resposta fins a ara

07 març 2012


Cal saber…

Classificat com a LITERATURA,Poesia,Uruguai

Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo?

Que uno tiene que buscarlo y dárselo…
Que nadie establece normas, salvo la vida…
Que la vida sin ciertas "normas" pierde forma…
Que la forma no se pierde con "abrirnos"…
Que abrirnos no es amar indiscriminadamente…
Que no está prohibido amar…
Que también se puede odiar…
Que la agresión porque sí, hiere mucho…
Que las heridas se cierran…
Que las puertas no deben cerrarse…
Que la mayor puerta es el afecto…
Que los afectos, nos definen…
Que definirse no es remar contra la corriente…
Que no cuanto más fuerte se hace el trazo, más se dibuja…
Que negar palabras, es abrir distancias…
Que encontrarse es muy hermoso…
Que el Sexo forma parte de lo hermoso de la vida…
Que la vida parte del Sexo…
Que el por qué de los niños, tiene su porqué…
Que querer saber de alguien, no es sólo curiosidad…
Que saber todo de todos, es curiosidad malsana…
Que nunca está de más agradecer…
Que autodeterminación no es hacer las cosas solo…
Que nadie quiere estar solo…
Que para no estar solo hay que dar…
Que para dar, debemos recibir antes…
Que para que nos den también hay que saber pedir…
Que saber pedir no es regalarse…
Que regalarse en definitiva no es quererse…
Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos…
Que para que alguien sea, hay que ayudarlo…
Que ayudar es poder alentar y apoyar…
Que adular no es apoyar…
Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara…
Que las cosas cara a cara son honestas…
Que nadie es honesto porque no robe…
Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo…
Que para sentir la vida hay que olvidarse que existe la muerte…
Que se puede estar muerto en vida..
Que se siente con el cuerpo y la mente…
Que con los oídos se escucha…
Que cuesta ser sensible y no herirse…
Que herirse no es desangrarse…
Que para no ser heridos levantamos muros…
Que sería mejor construir puentes…
Que sobre ellos se van a la otra orilla y nadie vuelve…
Que volver no implica retroceder…
Que retroceder también puede ser Avanzar…
Que no por mucho avanzar se amanece más cerca del Sol…

Cómo hacerte saber que nadie establece normas, salvo la vida?

MARIO BENEDETTI

( Uruguai, 1920 )

No hi ha resposta

08 gen. 2012


Utopia: Una altra lliçó de Galeano

M’agrada, de tant en tant, llegir o escoltar Eduardo Galeano. Per vàries raons:

-Primer, perquè sempre -sí, sempre- diu coses interessants, encara que no sempre s’hi hagi d’estar d’acord en tot.

-Després, perquè convé reflexionar de tant en tant si no volem que el cervell es rovelli. I Galeano té la capacitat de fer reflexionar sempre.

-I en tercer lloc, per un motiu que potser us semblarà intranscendent, però que a mi m’agrada recordar: a més de parlar de coses “serioses”, parla del futbol. És d’aquells intel·lectuals que, no només no rebutgen amb fàstic el futbol com fan alguns puritans, sinó que li agrada, hi entén, el defensa com a joc i ha sabut escriure sobre el futbol de manera admirable. En aquesta gravació també en parla una mica cap al final (minut 25). No us ho perdeu, que val la pena. I no us perdeu la lectura final…

2 respostes

07 gen. 2012


Els malentesos

Aquests dies ha estat notícia el davanter uruguaià Luís Suárez. L’han suspès per 8 partits i amb una multa de 60 mil dòlars per haver dit “negre” al defensa francès Patrice Evra, que és de color negre. Ell s’ha disculpat públicament i ha assegurat no haver "utilitzat mai la paraula en to de menyspreu" i que volia disculpar-se "si amb això havia ofès a algú". L’entrenador del Liverpool, Kenny Dalglish, va defensar Suárez explicant que a l’Uruguai és habitual dir la paraula “negre” sense que tingui un to despectiu. Segons el parer d’experts lingüístics -va assegurar el tècnic- la paraula és "totalment acceptable" a la regió d’Uruguai de la qual procedeix Suárez. "La seva dona l’anomena així i no crec que se senti ofès per ella", va afegir l’entrenador escocès.

És totalment cert que tant a l’ Uruguai com a l’ Argentina la paraula no sempre té significat pejoratiu. Però mai sabrem del cert què es van dir i amb quin to s’ho van dir. El món del futbol té uns codis molt particulars i, si no s’entenen aquests codis, no s’entén res i es poden produir malentesos com en aquest cas. Recordeu aquell altre cas d’un jugador argentí que va dir a un àrbitre espanyol: “Y ahora qué has cobrado, che!” L’àrbitre no va entendre que la paraula “cobrar” allà té un altre significat (en un camp de futbol no vol dir cobrar diners) i va expulsar de forma fulminant el jugador argentí.

Malentesos o confusions d’aquesta mena són cada dia més habituals per la barreja de les diverses cultures, costums, llengües o maneres de ser d’un món que cada cop s’ha fet més petit i amb més barreges. Caldria que ho tinguessin en compte tant els que arriben a un nou país com els autòctons. Caldria més comprensió mútua i segurament que més tolerància.

Per acabar vull deixar-vos una història que va en aquesta direcció i que il·lustra prou bé aquesta mena de confusions i malentesos.

La història passa al menjador estudiantil d’una universitat alemanya. Una alumna rossa i inequívocament germana agafa la safata amb el menú al taulell de l’autoservei i després s’asseu en una taula. Llavors adverteix que ha oblidat els coberts i torna a aixecar-se per agafar-los. En tornar, descobreix amb estupor que un noi negre, probablement subsaharià pel seu aspecte, s’ha assegut al seu lloc i està menjant de la seva safata. D’entrada, la noia se sent desconcertada i agredida, però de seguida corregeix el seu pensament i suposa que l’africà no està acostumat al sentit de la propietat privada i de la intimitat de l’europeu, o fins i tot que potser no disposi de diners suficients per pagar-se el menjar , tot i que aquest és barat per l’elevat estàndard de vida dels nostres rics països. De manera que la noia decideix seure davant del noi i somriure amistosament. A la qual cosa l’africà contesta amb una altra blanc somriure. A continuació, l’alemanya comença a menjar de la safata intentant aparentar la major normalitat i compartint-la amb exquisida generositat i cortesia amb el noi negre. I així, ell es menja l’amanida, ella agafa la sopa, tots dos punxen paritàriament del mateix plat d’estofat fins acabar-lo. I, per acabar, l’un dóna es cruspeix el iogurt i l’altra de la peça de fruita. Tot això trufat de múltiples somriures educats, tímides per part del noi, suaument encoratjadores i comprensives per part d’ella. Acabat el dinar, l’alemanya s’aixeca per anar a buscar un cafè. I quan torna descobreix, a la taula veïna darrere d’ella, el seu abric col · locat sobre el respatller d’una cadira i una safata de menjar intacta.

2 respostes

12 des. 2011


Oblidar el passat?

Classificat com a Història,Uruguai

Parlant sobre la memòria històrica, a vegades he escoltat l’opinió de que el millor és passar pàgina sobre alguns fets del passat. Aquí a l’estat espanyol ho sabem prou bé. Durant anys i anys es va voler enterrar un passat fosc, originat per fets procedents d’una guerra civil i, alguns d’ells, com a conseqüència nefasta d’aquesta mateixa guerra.No cal dir que els anys de dictadura franquista van ajudar molt perquè només podia sortir ala llum pública una versió (la dels guanyadors) i, per tant, era el que  tocava en aquella situació, per més que a fora es publiquessin coses i historiadors prou seriosos posessin en qüestió la versió oficial en blanc i negre que es donava.

Va arribar la democràcia i es va fer una cosa que se n’ha dit “transició” i que alguns han dit que ha estat modèlica. Potser sí que al principi ho semblava, però a mida que han passat els anys dada cop és més discutible, primer que fos transició i segon que fos modèlica. I aquí estem ara pagant moltes de les conseqüències d’aquest fet i parlant de coses que ja fan una mica de vergonya haver-les de parlar després de tants anys. Un exemple és el que passa amb el Valle de los Caídos o el que passa e l’hora de desenterrar fosses comunes.Encara n’hi ha que s’apunten a la teoria de que és millor passar pàgina. És obsessió pel passat? És no voler oblidar? És tenir ànims de venjança? Jo crec que no. simplement és voler construir una societat sobre fonaments segurs com és la veritat de les coses, saber què va passar, qui va tenir culpa i qui no, recobrar l’honor de persones deshonrades per anys i estar segurs que no construirem un país sense reconstruir el passat.

Això mateix és el que està passant a l’ Uruguai en aquests moments. Un amic m’ha fet arribar un escrit del Sr Miguel Soler Roca, amic de Julio Castro, de qui vaig parlar fa ben pocs dies en aquest mateix blog (UNA HISTÒRIA TRISTA). El Sr Miquel Soler Roca va néixer a Barcelona l’any 1922 i de ben petit va arribar a Montevideo amb la seva família i després va ser mestre, pedagog i va adquirir gran prestigi i tenir càrrecs importants en el mon de l’educació a l’ Uruguai. Amb Julio Castro i Enrique Brayer Blanco, l’any 1949, van ser membres de la “Comisión redactora de los programas de estudio para las Escuelas Rurales en Uruguay”.

El Sr Miguel Soler Roca, ara a la seva vellesa, ha fet una emotiva declaració personal per deixar al seu lloc les coses. Us recomano que la llegiu perquè és molt alliçonadora. la podreu trobar, si us interessa, a la següent adreça http://www.pp.org.uy/?p=2529 DECLARACIÓN PERSONAL SOBRE LA IDENTIFICACIÓN DE LOS RESTOS DE JULIO CASTRO.

Esclarir la veritat és feina de tots i crec que tots hi hem de col · laborar amb el nostre petit o gran granet de sorra. Això que ara estan mirant de fer els uruguaians després de tants anys també ho hauríem de mirar de fer nosaltres aquí, cosa que no resultarà gens fàcil, i ja sabeu per quin motiu. El partit que ha guanyat les darreres eleccions no sembla estar per la labor i ha torpedinat durant anys alguns esforços que s’han fet en aquest sentit. Ara que són al poder seguiran fent-ho encara amb més força. Però cal dir als historiadors que segueixin la seva feina, que segur que a a llarga donarà fruit.

No hi ha resposta

08 des. 2011


A vegades…

Classificat com a Pintura,Poesia,Uruguai

imagen flor (1)Quadre anomenat “Conserva tu luz” de Florencia Astori, artista uruguaiana, que aquests dies presenta a Montevideo una exposició de 22 quadres titulada

"Sin Perder el Color de tu Alma" .

Junt amb cada obra es mostrarà la música utilitzada par a donar llum i contingut a les idees que naixien par a ser dibuixades; idees que giren a l’entorn de temàtiques com són l’ amor, la música, la dona.
La materialització se realitzà amb aqüarel.les i tintes amb carbonets.

"Un día decidí hacer un dibujo, y me senté a escuchar música. Un día decidí hacer una canción, y me senté a elegir colores".

(Florencia Astori)

A VECES

A veces pensábamos que lo teníamos…

a veces lo perdimos…

a veces lo disfrutamos…

a veces lo compartimos…

y el dia que nos faltó

supe que ya no estabas.

Hay gente que aún lo tiene

hay gente que decidió perderlo

antes de perderse o perderme

y también prefiero

que se pierdan

los que no quieren pasar tiempo conmigo.

(Poema de M.G.)

No hi ha resposta

30 set. 2011


DE QUÉ SE RIE SEÑOR MINISTRO?

Classificat com a Poesia,Uruguai

Els poemes de MARIO BENEDETTI no perden actualitat.

Avui us en porto un que és ben actual en aquests moments de dificultats econòmiques, de retallades socials i de molt sofriment de tots tipus per a molta gent…

 

 

¿DE QUÉ SE RIE?

(Seré curioso)

En una exacta
foto del diario
señor ministro
del imposible

vi en pleno gozo
y en plena euforia
y en plena risa
su rostro simple

seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

de su ventana
se ve la playa
pero se ignoran
los cantegriles

tienen sus hijos
ojos de mando
pero otros tienen
mirada triste

aquí en la calle
suceden cosas
que ni siquiera
pueden decirse

los estudiantes
y los obreros
ponen los puntos
sobre las íes

por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

usté conoce
mejor que nadie
la ley amarga
de estos países

ustedes duros
con nuestra gente
por qué con otros
son tan serviles

cómo traicionan
el patrimonio
mientras el gringo
nos cobra el triple

cómo traicionan
usté y los otros
los adulones
y los seniles

por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

aquí en la calle
sus guardias matan
y los que mueren
son gente humilde

y los que quedan
llorando de rabia
seguro piensan
en el desquite

allá en la celda
sus hombres hacen
sufrir al hombre
y eso no sirve

después de todo
usté es el palo
mayor de un barco
que se va a pique

seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe.

MARIO BENEDETTI  (Paso de los Toros, Uruguai, 14 de setembre de 1920Montevideo, 17 de maig de 2009

Una resposta fins a ara

09 set. 2011


Llums i ombres de Pepe Mujica

Classificat com a Pepe Mujica,Uruguai

 

Fa un any i mig que PEPE MUJICA és el President d’ Uruguai. Quan l’ex tupamaro va guanyar les eleccions va despertar gran expectació: per ser qui  havia estat  i per ser com era. Era un President que despertava moltes fílies i moltes fòbies. Des de bon principi va ser molt discutit i no li van donar ni una setmana de treva.

Un any i mig després ja es pot començar a fer un balanç del seu mandat. jo he anat seguint des de lluny aquesta trajectòria, he llegit diaris, opinions i m’he fet la meva pròpia imatge del Pepe. Però reconec que les esperances que vaig dipositar en el Pepe , en general, no han estat defraudades.

Però les meves opinions no serveixen de gran cosa, ni tenen cap mena autoritat perquè sóc un simple observador aficionat. Per això he volgut recollir l’opinió d’un expert com és OMER FREIXA (Argentí. Historiador y periodista free-lance. Professor d’ historia UBA, Facultad de Filosofía y Letras 2005.  Africanista i interessat en els conflictes mundials contemporanis) que em sembla una persona prou neutral com per a fer un retrat d’aquest moment que està vivint el President i l’ Uruguai.

És normal que la balança ofereixi èxits i fracassos en el desenvolupament del projecte del Frente Amplio. Veiem-les de forma resumida?

ÈXITS

-L’economia uruguaiana es troba estable i en creixement. La inflació està relativament sota control, en un 8% per al 2012. Els èxits són històrics: Uruguai registra la taxa d’atur més baixa de la seva història. Segons dades oficials, és del 6,3% durant aquest any. El mateix rècord es dóna amb la quantitat de gent empleada, 60% sobre la PEA, quan el 2001 era de 51,4%.

-El dèficit no és gaire alt, hi ha un augment sostingut de les exportacions i la restitució de reserves, indicador que abans de la crisi de 2002 era negatiu. El país el 2008 va aconseguir desviar l’impacte de la crisi internacional.

-Hi ha hagut un bon maneig de l’economia i més preocupació pels temes socials i la millora del sistema de salut.

-El país registra una taxa de mortalitat baixíssima (0,96%), una minva important del nombre d’indigents i un índex de pobresa que del 31,9% del 2004, avui es troba en 18,6%. El 43,6% de la població rep algun pla assistencial, mentre el 2004 era el 15,4%.

-En matèria de relacions exteriors, Uruguai és un actor respectable, les seves relacions amb la regió han millorat, i en particular amb l’Argentina.

-La continuïtat respecte de la gestió de Tabaré Vázquez marca la pauta. El govern de Vázquez va impulsar les grans reformes que l’esquerra venia prometent des dels noranta i l’actual govern sembla dedicat a perfeccionar i aprofundir les línies.

-"Respecte del Mercosur, Mujica denota més entusiasme que el seu predecessor. De fet, es veu una millora en les relacions bilaterals en general, amb acostaments a Brasil i Xile, les dues primeres nacions amb les quals comercia. Amb l’Argentina, l’efecte simbòlic d’un millor vincle resulta significatiu. Les agendes comprenen temes diversos i hi va haver resultats tangibles com el del tren Concòrdia-Salto, la planta de gas i el dragatge de Martín García que contribueixen a un millor clima enfront de traves comercials i altres provinents de sectors específics.
-La gestió de Mujica comporta un esperit més llatinoamericanista que la de Tabaré Vázquez i es mostra com un soci compromès. Mujica és part de l’esquerra moderada de la regió al costat de líders com Dilma Rousseff, Ricardo Lagos i Michelle Bachelet. En aquest sentit, hi ha una actitud coherent.

FRACASSOS

-Absència d’actitud presidencial i un estil que a vegades es torna capritxós en la presa de decisions.

-La popularitat així com la imatge sobre la gestió de Mujica han baixat: del 79% el juny de 2010 al 42% al juliol d’aquest any. Hi ha consens que aquesta caiguda sensible en els sondejos marca el final d’una ‘lluna de mel’, un fenomen que és usual en política.

-El principal problema polític el té a l’interior del seu partit. Posseïa en els primers temps una capacitat de seducció extraordinària, però ara s’observa que no troba la talla presidencial, no mostra una agenda ben pensada ni una capacitat de negociació aconseguida, aliant-se segons la conjuntura amb diversos sectors del Frente Amplio.

-Són tres els desafiaments que no ha acabat d’ afrontar:

El primer és la Llei de Caducitat, on les anades i tornades entorn de la seva anul·lació van minar el prestigi presidencial, en haver de xocar amb grups opositors dins del partit.

L’educació no va bé i no sembla haver acord en les solucions que formula el president i, d’altra banda, altres dirigents del FA.

I el darrer desafiament és la reforma de l’Estat, on es veuen les grans complicacions perquè apareixen focus de resistència per tot arreu i el mandatari es mostra feble per contenir-los.

El Cronista Comercial (Buenos Aires, Argentina)

No hi ha resposta

13 ag. 2011


Una d’indis

Classificat com a indígenes,Uruguai

Monument als darrers xarrues situat al Parc del Prado de Montevideo. Vol ser un homenatges a l’ètnia xarrua representada pel cacic Vaimaca, Tacuabé, Senaqué y Guyunusa.

La història que vull explicar avui és una història trista. Com moltes històries de pobles que no acaben  bé. Us vull explicar la història d’un poble indígena: els indis xarrues. L’interès per aquest poble va començar l’any 1976 quan vaig arribar a l’ Uruguai. Sabia que era un dels pocs estats llatinoamericans on no hi quedaven indígenes i em va interessar de seguida saber el per què.

La cultura i la ètnia xarrua va ser una població ameríndia (indígenes) d’ Amèrica del Sud que va poblar l’actual país d’Uruguai, nord-est de l’Argentina i al sud del Brasil. Eren un poble nòmada que se sustentava de la pesca i algunes petites collites. Per això no construeixen estructures permanents ja que vivien de forma errant en campaments.

No se sap massa coses  d’ells a causa de la seva ràpida eradicació en un moment primerenc en la història d’Uruguai. Els únics documents que han quedat són dels exploradors espanyols. En l’antiga llengua guaraní al terme Uruguai significa “la terra d’acolorides aus”.

Inicialment, ocupaven les dues marges del riu Uruguai, des Itapei fins el seu delta; més endavant van ampliar els seus dominis fins a les costes del Paranà i van ocupar el sud de Rio Grande do Sul (Brasil). El poble xarrua estava organitzat en tribus que es va subdividir en famílies. Hi va haver líders, però cap organització social real, totes les famílies es posaven al mateix nivell, sense diferències en l’hàbitat o la roba. Els líders tribals no tenien poders específics, però van obtenir privilegis com tenir diverses esposes. Les dones s’ocupaven de tasques domèstiques mentre els homes caçaven i recollien aliments. Les tribus xarrues en cas de perill o guerra reunien un consell d’ancians per prendre decisions importants. El suport mutu entre les famílies de la tribu era normal, el que va permetre tenir una societat cohesionada.

Abans de l’arribada de conqueridors eren caçadors-recol.lectors i utilitzaven armes rudimentàries com arcs i fletxes, masses, llances, i armes llancívoles (boleadoras), Després amb l’arribada dels europeus i la introducció del cavall, vivien capturant bestiar salvatge. Practicaven l’intercanvi amb les tribus veïnes dels que van obtenir les ceràmiques, cotó i carbasses (mates).

Expliquen les cròniques que eren alts, amb una mitjana de 1,68 m per a homes i 1,67 m per a les dones, d’aspecte seriós i taciturn, d’aspecte dur i ferotge. Es tatuaven la cara amb tres línies transversals. Per a les guerres i festes es pintaven la mandíbula superior de blanc. Eren ferotges en la guerra i amb els cranis dels seus enemics caiguts fabricaven gots cerimonials. En general, enterraven els seus morts als peus d’un turó o túmul i en l’enterrament posaven els objectes del mort com a armes, adorns, pells, etc. perquè creien en la vida després de la mort i creien que els morts necessitarien les seves pertinences terrenals personals.

L’extermini dels xarruas es va dur a terme a principis de la fundació de la República Oriental de l’Uruguai en l’episodi anomenat “Batalla de Salsipuedes”, que es va produir en 11 abril 1831 a la regió coneguda com Salsipuedes. Alguns l’anomenen matança ja que l’exèrcit d’Uruguai enganyà les tribus xarrues a una reunió per organitzar la defensa de les fronteres del nou país “Uruguai”.  Allà els van ser massacrats per un grup dirigit per Bernabé Rivera, nebot de Fructuoso Rivera que s’havia convertit feia ben poc en el primer president de l’Uruguai. Només uns quants van poder escapar aquesta massacre.  La matança de Salsipuedes no va significar l’extinció de tots els xarrues, però si la seva desaparició com a poble cultural. Sembla que no van quedar supervivents purs d’aquest poble, encara que les petjades físiques es poden trobar entre la població mestissa de l’Uruguai i Argentina. Segons el cens d’Argentina del 2001, hi ha 676 xarrues (la majoria són d’ascendència mestissa) que viuen a la província d’Entre Ríos.

Una de les coses més tristes d’aquesta història va ser l’episodi de Salsipuedes on Vaimaca Perú. Era un dels principals cacics, que es veu que tenia un posat cridaner i que era valent com tots els del seu poble, i va prestar servei voluntari en l’exèrcit d’Artigas. Va lluitar al costat del general Fructuoso Rivera en la defensa del territori uruguaià, enfront de les invasions de les potències. Va estar entre els xarrues convocats per Rivera, l’11 d’abril de 1831, per tornar a defensar el sòl ja habitat, és clar, per espanyols, criolls i aborígens. El punt de trobada era a vora del rierol Salsipuedes, entre Tacuarembó i Río Negro. Allà, els indis convocats com amics van ser traïts i assassinats a mansalva. Vaimaca Perú va ser portat al costat d’altres xarrues a París, on van ser exhibits com un atractiu de circ. També van arrossegar a aquesta humiliació a Senaqué, Tacuabé i Guyunusa, que estava embarassada. Diuen les cròniques: “Després de ser sotmès a diversos estudis i d’haver esgotat l’interès científic, és exhibit en un circ amb els seus germans xarrues, on pateixen un tracte cruel i inhumà. A conseqüència d’aquest maltractament i de la tristesa per estar lluny del seu sòl natal, Vaimaca mor el 13 setembre 1833 “. Les restes de Vaimaca van tornar a Montevideo el 17 de juliol de 2002.
Seguirem amb la història dels xarrues un altre dia.

No hi ha resposta

25 jul. 2011


Quan el futbol fa feliç

Classificat com a Futbol,Uruguai

“Panem et circenses” (Pa i Circ) és una frase llatina pejorativa que descriu la pràctica d’un govern que per mantenir tranquil·la la població o per ocultar fets controvertits proveeix a les masses d’aliment i entreteniment de baixa qualitat i amb criteris assistencials.

La frase la creà el poeta romà Juvenal i es troba a la seva Sàtira (10 81). En el seu origen descrivia el costum dels emperadors romans de regalar blat i entrades pel circ (curses de carros i altres) per tal de mantenir al poble distret de la política.

Aquesta introducció ve a tomb pel que va passar ahir a la Copa Amèrica que va guanyar ben merescudament URUGUAI i que va fer feliç tot un país i els milers i milers d’uruguaians escampats pel món. Ho he pogut comprovar a través dels molts amics “charrúas” que tinc i que deixaven frases d’alegria exultant al Facebook i missatges al correu electrònic.

Un país petit com l’ Uruguai, poc conegut a l’esfera mundial i que no dóna generalment grans notícies, es troba –de cop- amb un gran triomf esportiu que l’enorgulleix i li fa créixer l’autoestima. N’hi ha per tant, us preguntareu? Depèn de com es miri. Un triomf esportiu no deixa de ser simplement això. Però darrera hi ha tot un munt de connotacions. Els catalans ho entenem prou bé quan el nostre BARÇA guanya títols, prestigi i dóna una bona imatge a nivell mundial.

A l’ Uruguai li ha passat això: després d’una colla d’anys de pocs triomfs i amb un passat llunyà molt brillant, ara sembla que vol tornar a revifar tot aquell passat gloriós. L’Uruguai és campió d’Amèrica. Tan simple i tan complex a la vegada, perquè s’ha fet una feina ben feta; s’ha tornat a treballar amb humilitat des de fa un temps i el país s’ha pogut tornar a creure que, encara que sigui petit, pot tornar a ser gran si es continuen fent les coses ben fetes. Perquè aquest triomf significa molt més que un triomf del futbol i –com deia un diari uruguaià- perquè aquest circ dels pobles, que per aquells països és la gran forma de catarsi social, ha aconseguit una espècie de revolució en aquest petit país que és l’ Uruguai. L’entrenador -“el Maestro Tabárez”, com li diuen- ha dit que el fet que la gent surti als carrers a fer festa quan en tingui ganes i que s’alliberi  dels fantasmes del passat té molta importància. Que la gent sigui feliç, amb lo complicat que és quasi sempre…

El futbol pot fer feliç i et pot fer oblidar per una estona els problemes de la vida diària; pot fer pujar l’autoestima i pot fer-te creure que pots, si vols i hi poses tots els elements per fer les coses ben fetes. Fa créixer la il·lusió i fa veure les coses d’una altra manera. Això sí: pensant que només és un circ i que el pa no s’ha d’esperar del governant sinó que cal que te’l guanyis cada dia amb el teu esforç.

Una resposta fins a ara

13 des. 2010


José Gurvich, ceramista

José Gurvich és un ceramista uruguaià

Va néixer a Lituània el 1927, i arribà als 6 anys a l’Uruguai. El seu és Zusmanas Gurvicius. José Gurvich és el nom que va adoptar a l’Uruguai Va créixer i es va educar a Montevideo, al Barri Sud. L’adaptació de Gurvich al país d’adopció va ser ràpida.

Provinent d’una família molt humil, va treballar des dels 13 anys a una fàbrica d’impermeables de goma. Una jornada de 8 hores. Després de la feina, Gurvich anava a l’estudi de l’Escola Nacional de Belles Arts, on va estudiar amb José Cúneo. Aprenia violí amb David Julbe i allà va conèixer a Horacio Torres. El 1945, abandonà el Cercle de Belles Arts i va passar al Taller Torres García, on va començar dibuixant i pintant. Després seria docent en aquest taller.

Va participar en les moltes exposicions col.lectives del Taller TG, a Montevideo i a l’interior del país. Cap a 1950, pel seu contacte amb José Collell, descobreix la ceràmica. Al principi, juntament amb altres artistes del Taller Torres, compren les coses que ells pinten. Més tard comença a crear les seves pròpies obres, la majoria d’elles funcionals. El 1954 viatja a Europa. A Roma produeix i exposa ceràmiques a la galeria Sant Marc, el 1955.

A partir de 1955 va viatjar a Israel, Itàlia, Espanya i Grècia. Va viure i treballar en un Kibutz en tres oportunitats, on va reprendre les seves arrels jueves. . El 1957 es va mudar al barri del Cerro, a la casa que era del pintor Fonseca. El 1960 es va casar amb Julia Helena Añorga.

El 1962 va realitzar diversos murals. En aquest mateix any va néixer el seu fill Martín José. El 1963 va traslladar-se a la casa del Cerro, on va instal.lar dos tallers: un de pintura i un de ceràmica. En aquests anys va ensenyar a joves com Adolfo Nigro, Ernesto Vila i molts altres. Va exercir una gran tasca com a docent ressaltant especialment la importància de conèixer la història de l’Art. Pintava i, simultàniament, feia ceràmica.

A finals dels 60, va realitzar una sèrie de peces de ceràmica en les que va produir, en forma tridimensional, el món d’imatges fantasioses que també apareixen en la seva pintura. Els temes més freqüents són: la parella, els afectes, l’home còsmic, l’home i la dona universal, les formes espacials i les imatges basades en personatges de la realitat quotidiana.

El 1970 emigra a Nova York, amb la seva esposa i el seu fill. Ja instal lat, es relaciona amb els artistes del Taller TG i participa en diverses exposicions col.lectives.

La vida a Nova York no va ser fàcil. Tot i això, Gurvich va desenvolupar una intensa activitat artística. Va treballar molt en ceràmica, en exploracions escultòriques. Comença a fer projectes per enormes monuments. El 1974, José Gurvich mor d’una afecció cardíaca, als 47 anys, deixant diverses obres inacabades.

Les seves obres estan poblades d’imatges que combinen i registren elements de la iconografia religiosa jueva, la seva gran admiració pels mestres Pieter Brueghel, Jeroni Bosch i Marc Chagall i per sobretot les vivències i impressions d’una vida transcorreguda en llocs tan diversos com Montevideo, Israel i Nova York.

“Vull aturar l’espontaneïtat de la forma. Vull obrir una finestra en el no-res … en l’espai infinit. Vull fer un art que es dirigeixi cap al centre mateix de l’HOME” (José Gurvich)

Text extret del llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay” de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla.

No hi ha resposta

08 des. 2010


Marco López Lomba, un pioner

Des de molt jove, Marco Aurelio López Lomba es va interessar per l’art. Va ingressar al Círculo de Bellas Artes el 1936, on en particular apreciar l’obra de Cúneo i Laborde. Posteriorment va obtenir una beca de l’Escola Superior de Belles Arts de la Cárcova a Buenos Aires.

Més endavant va viatjar per Amèrica Llatina i va romandre diversos anys a l’altiplà bolivià. Va conèixer el Mato Grosso, Colòmbia, Equador i Europa. Va recórrer Itàlia i a Nàpols va estudiar la tècnica del fresc pompeià. Va acabar el seu viatge a París.

Va tenir el seu primer contacte amb la ceràmica a la fàbrica La Paz, a través del seu director Ariel Rodríguez. Aprèn i experimenta allí durant dos anys. Coneix després a Carlos Páez Vilaró i al costat d’aquest i Rodríguez, formen el Taller de Artesanos. La societat no dura molt i López Lomba es muda al seu taller al carrer Charrúa.

Cap a finals dels 50 i a partir de la dècada del 60, López Lomba produeix ceràmiques funcionals, amb gran cura de les formes, les textures, els dissenys, els esmalts. Va participar en mostres de creació en ceràmica a l’aire lliure, una de les quals la va realitzar en el marc de les concorregudes Firias de Arte del diari El País, organitzades per María Luisa Torrens.

En els seus esgrafiats predominen línies i figures geomètriques superposades, però també es troben alguns dissenys figuratius, com peixos, xarxes de pescadors, bous i cavalls.

A finals de 1960 va realitzar una exposició titulada Mostra de l’objecte, amb més de 150 peces, al Centre d’Arts i Lletres de El País.
“En treballar van sorgint, per si sols, la forma, el dibuix, el color i la textura. D’aquesta manera, així mateix, la composició segueix una harmonia naturalment contínua “, deia el 1961.

López Lomba compartia les seves proves i les seves recerques. En el seu taller es van formar, entre molts altres: Carlos Caffera, Duncan Quintela, Violeta Samacoitz, Alvar Colombo, Eduardo Rubio, José Bulmini i Sadi Lassús (molts dels que al seu torn van crear els seus propis tallers de docència).

“Tenia l’estampa dels antics artesans. Una deixadesa en el vestir, una permanent barba vermellosa, una mirada expectant i un càlid enteniment de la convivència humana “.(Nelson Di Maggio)

Text extret del llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay” de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla.

No hi ha resposta

30 nov. 2010


Eva Díaz Torres: la sorpresa del rakú

Classificat com a ARTS,Ceràmica,Uruguai

Eva Díaz Torres és una ceramista uruguaiana.

Eva Díaz Torres és una altra dels cinc grans ceramistes que estudia el llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay”. Miraré de fer un breu recull d’algunes de les dades del llibre.

Eva Díaz neix a Terrassa l’any 1943 Catalunya. És segona filla d’ Eduardo Díaz Yepes i la uruguaiana Olimpia Díaz Torres. Els seus pares s’instal·len a Catalunya, després d’haver enfrontat i patit a Madrid la caiguda del govern Revolucionari Espanyol davant l’exèrcit de Franco. És néta d’un dels més grans i més coneguts pintors de l’ Uruguai: Joaquín Torres García.

L’any 1947 la família es trasllada a viure a l’Uruguai a la casa de l’avi Joaquim Torres García. Allà l’Eva coneix els seus oncles i familiars, així com a alumnes i amics del seu avi, Alpuy, Castillo, Gurvich, entre altres

L’any 1959 l’Eva comunica al seu pare la seva decisió de fer ceràmica i li demana que la contacti amb Marco López Lomba. El seu pare no hi està massa d’acord, però de totes maneres l’Eva entra al taller de Torres García on comença a aprendre les bases de la tècnica amb José Gurvich.

L’any 1962 l’Eva es casa amb Gustavo Perera i comença a fer ceràmica. Va a classe amb Josep Collell, durant una temporada fins que a l’any 1964 comença a exhibir peces ceràmiques. D’aquesta primera etapa no es conserven peces, però probablement seguia els ensenyaments de Collell, treballant amb engalbes. En aquests anys, neixen les seves filles Jimena i Micaela.

L’ Any 1972 l’Eva és arrestada per donar suport a un moviment guerriller. És torturada i mantinguda presa durant vint mesos fins que a l’any 1974 Eva és alliberada i fuig amb la seva família a Buenos Aires, després a Costa Rica on no s’adapta, i per fi arriba a Barcelona on familiars i amics acullen a la família. L’ any 1975 s’instal·la a Sant Cugat del Vallès on compra un forn i reprèn la seva activitat ceràmica com a forma de supervivència. Realitza peces de baix cost (làmpades, per exemple) per vendre en fires i locals comercials. Torna a donar classes.

Des del 1975 fins al1985 Eva viu a Catalunya i viatja per Europa coneixent països, i cultures, visitant museus, exposicions. Paral.lelament treballa donant classes i exposa en forma individual i col.lectiva. El 1980 crea un taller per a producció, classes i estudi amb la ceramista Mariana Soler. El 1981 realitza un curs amb el ceramista argentí Jorge Fernández Chiti. Entre les fires en què participa hem de destacar la de Madrid (Fibart 82, 83) i la de Santa Llúcia de Barcelona. A Sant Cugat del Vallès, Eva instal·la un taller per a la seva creació personal i comença a experimentar nous camins. Comença a introduir-se en la tècnica del gres.

El 1985 l’Eva torna amb la seva família a l’Uruguai. Reprèn l’estudi dels materials ceràmics que troba a Uruguai i s’incorpora activament al treball de la Fundació Torres García influint dràsticament en la recuperació d’obres de Joaquín Torres García i en la posterior obertura del museu. És operada de càncer a Alemanya. Aquest mateix any decideix dedicar-se de ple al rakú

L’any 1989 Realitza la primera exposició individual amb ceràmiques en rakú a la Galeria Sud de Punta de l’Este. Es presenta el XXXVII Saló Municipal d’Expressió Plàstica. Les seves obres són admeses i el jurat li atorga el Primer Premi-adquisició. Exhibició de les obres en el Subte Municipal.

“Més que colors jo les anomeno textures, perquè en el rakú és més la textura que el color definit. Quan s’aconsegueix un vermell, és més una textura vermellosa, els metalitzats en els daurats són textures més que colors, perquè canvien segons la llum que es reflecteixi en ells “.

L’any 1991 realitza l’exposició de rakú a la sala d’Exposicions del Palacio Municipal, al carrer Soriano. Allà presenta la totalitat de les obres artístiques que havia creat mitjançant la tècnica de rakú. Donades a conèixer aquestes peces al públic per primera vegada, generen un gran impacte. Realitza el vídeo Eva Díaz Torres, rakú.

L’any 1993,després de vuit anys de lluita contra la seva malaltia, el 14 de febrer, mor a Montevideo.

“Les empremtes, els cops que presenten algunes obres són el reflex d’estats, de sentiments … el normal és que ells reflecteixin les angoixes, tot … La part expressiva del meu ceràmica està en això”.

“Crec que no hi ha res que sigui casualitat. Hi ha d’haver circumstàncies en la meva vida personal que també em van portar a això (el rakú). Però evidentment sempre em va fascinar moltíssim la part alquímica de la ceràmica … i … aquesta capacitat que tenim els éssers humans de transformar la matèria “.

No hi ha resposta

28 nov. 2010


Tomás Cacheiro i la naturalesa

Classificat com a Ceràmica,Tomás Cacheiro,Uruguai

Tomás Cacheiro és un dels grans ceramistes d`Uruguai.

Ara que tinc a les mans el llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay”, que una de les autores m’ha fet arribar molt amablement, m’adono de com ho és de desconegut el món de la ceràmica i de com es pot fer creació pura d’elements tan senzills i naturals com són l’argila, l’arena, els esmalts, el foc, l’aigua…

Quina misteriosa transformació fan els artistes d’aquests elements per tal de que es creïn coses tan boniques?.

El llibre de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla estudia 5 ceramistes. Hi ha una petita biografia de cada un d’ells, un estudi de la seva obra i fotos precioses de les seves creacions, així com un CD que ho acompanya i ho millora tot perquè és un suport meravellós per poder-ho veure als ordinadors.

M’he permès la llibertat de fer un video de cada un dels artistes que us aniré presentant aquí al blog per tal de que tots hi pugueu accedir amb més facilitat.

De Cacheiro ja n’he parlat en altres ocasions en aquest mateix blog i, si us interessa, podreu trobar-ho fàcilment. Les autores resumeixen la seva trajectòria artística amb la frase: “Una història lligada a la naturalesa”. És cert. Cacheiro va optar per anar a viure vora el riu i allà es va transformar personalment, va transformar l’entorn natural on vivia i va transformar la gent. Allà l’anava a veure molta gent. Allà a Averias va saber crea-hi un refugi de pau i llibertat en uns anys en que l’ Uruguai havia hagut de deixar la llibertat i les llibertats a casa ben guardades perquè la dictadura militat no permetia massa alegries. Amb, tot, Cacheiro també va saber transformar aquesta situació i va saber treure’n profit i arribar a ser un gran creador i un gran ceramista.

Mireu el video unes quantes vegades i ho podreu confirmar.

No hi ha resposta

26 jul. 2010


Jo voldria un President que digués aquestes coses…

Classificat com a Educació,Uruguai

Aquest home que veieu aquí, als seus hivernacles de flors, és el Pepe Mujica, actual President d’Uruguai.

Se n’havien rigut molt d’ell perquè deien que un pagès com ell faria quedar malament el país i que no el representaria bé. S’ha dit d’ell quasi tot el que es podia dir de dolent. Els seus detractors se n’han cuidat bé… Però també se n’han dit moltes coses bones, sobretot aquells que el coneixen de ben a prop.

Políticament pot ser discutible i no sé si serà un bon President o no. Cal donar-li una mica de temps i esperar una mica, no us sembla?

Jo ja estaria content que el meu President -i molts altres Presidents- diguessin i creguessin les coses que diu ell en aquest text que us poso a continuació.Són coses que s’entenen i no són paraules buides. Tot al contrari: marquen molt bé tot un camí que, si es pogués seguir, podria transformar un país.

José Mujica  (Presidente de Uruguay):


Ustedes saben mejor que nadie que en el conocimiento y la cultura no sólo hay esfuerzo sino también placer.


Dicen que la gente que trota por la rambla, llega un punto en el que entraen una especie de éxtasis donde ya no existe el cansancio y sólo le queda el placer.

Creo que con el conocimiento y la cultura pasa lo mismo. Llega un punto donde estudiar, o investigar, o aprender, ya no es un esfuerzo y es puro disfrute.

¡Qué bueno sería que estos manjares estuvieran a disposición de mucha gente!

Qué bueno sería, si en la canasta de la calidad de la vida que el Uruguay puede ofrecer a su gente, hubiera una buena cantidad de consumos intelectuales.

No porque sea elegante sino porque es placentero.

Porque se disfruta, con la misma intensidad con la que se puede disfrutar un plato de tallarines.

¡No hay una lista obligatoria de las cosas que nos hacen felices!

Algunos pueden pensar que el mundo ideal es un lugar repleto de shoppingcenters.

En ese mundo la gente es feliz porque todos pueden salir llenos de bolsas de ropa nueva y de cajas de electrodomésticos.

No tengo nada contra esa visión, sólo digo que no es la única posible.

Digo que también podemos pensar en un país donde la gente elige arreglar las cosas en lugar de tirarlas, elige un auto chico en lugar de un auto grande, elige abrigarse en lugar de subir la calefacción.

Despilfarrar no es lo que hacen las sociedades más maduras. Vayan a Holanda y vean las ciudades repletas de bicicletas. Allí se van a dar cuenta de que el consumismo no es la elección de la verdadera aristocracia de la humanidad. Es la elección de los noveleros y los frívolos.

Los holandeses andan en bicicleta, las usan para ir a trabajar pero también para ir a los conciertos o a los parques.

Porque han llegado a un nivel en el que su felicidad cotidiana se alimenta tanto de consumos materiales como intelectuales.

Así que amigos, vayan y contagien el placer por el conocimiento.

En paralelo, mi modesta contribución va a ser tratar de que los uruguayos anden de bicicleteada en bicicleteada.

LA EDUCACION ES EL CAMINO

Y amigos, el puente entre este hoy y ese mañana que queremos tiene un nombre y se llama educación.

Y mire que es un puente largo y difícil de cruzar.

Porque una cosa es la retórica de la educación y otra cosa es que nos decidamos a hacer los sacrificios que implica lanzar un gran esfuerzo educativo y sostenerlo en el tiempo.

Las inversiones en educación son de rendimiento lento, no le lucen a ningún gobierno, movilizan resistencias y obligan a postergar otras demandas.
Pero hay que hacerlo.

Se lo debemos a nuestros hijos y nietos.

Y hay que hacerlo ahora, cuando todavía está fresco el milagro tecnológico de Internet y se abren oportunidades nunca vistas de acceso al conocimiento.

Yo me crié con la radio, vi nacer la televisión, después la televisión encolores, después las transmisiones por satélite.

Después resultó que en mi televisor aparecían cuarenta canales, incluidos los que trasmitían en directo desde Estados Unidos, España e Italia.

Después los celulares y después la computadora, que al principio sólo servía para procesar números.

Cada una de esas veces, me quedé con la boca abierta.

Pero ahora con Internet se me agotó la capacidad de sorpresa.

Me siento como aquellos humanos que vieron una rueda por primera vez.

O como los que vieron el fuego por primera vez.

Uno siente que le tocó en suerte vivir un hito en la historia.

Se están abriendo las puertas de todas las bibliotecas y de todos los museos; van a estar a disposición, todas las revistas científicas y todos los libros del mundo.

Y probablemente todas las películas y todas las músicas del mundo.

Es abrumador.

Por eso necesitamos que todos los uruguayos y sobre todo los uruguayitos sepan nadar en ese torrente.

Hay que subirse a esa corriente y navegar en ella como pez en el agua.

Lo conseguiremos si está sólida esa matriz intelectual de la que hablábamos antes.

Si nuestros chiquilines saben razonar en orden y saben hacerse las preguntas que valen la pena.

Es como una carrera en dos pistas, allá arriba en el mundo el océano deinformación, acá abajo preparándonos para la navegación trasatlántica.

Escuelas de tiempo completo, facultades en el interior, enseñanza terciaria masificada.


Y probablemente, inglés desde el preescolar en la enseñanza pública.

Porque el inglés no es el idioma que hablan los yanquis, es el idioma con el que los chinos se entienden con el mundo.

No podemos estar afuera. No podemos dejar afuera a nuestros chiquilines.

Esas son las herramientas que nos habilitan a interactuar con la explosión universal del conocimiento.

Este mundo nuevo no nos simplifica la vida, nos la complica..

Nos obliga a ir más lejos y más hondo en la educación. No hay tarea más grande delante de nosotros.

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

16 jul. 2010


Maria Vuvuzela

Classificat com a Uruguai

Youpi, Maria Vuvuzela est née !!!

Un matrimoni de l’ Uruguai ha volgut registrar la seva filla, que ha nascut aquests dies de Mundial, com a Maria Vuvuzela, en honor d’aquest embafador instrument  que han hagut de suportar els que han seguit els partitsl i també en honor del bon paper que l’equip uruguaià ("la Celeste") ha fet en el campionat.

Després de viure 8 anys a l’ Uruguai us puc ben garantir que en pocs llocs del món hi deu haver noms propis tan estranys i extravagants. A mi em va sorprendre tant escoltar certs noms, que no me’n podia ni avenir i quasi bé no m’ho podia creure.

Jo a l’ Uruguai -i us ho puc ben garantir-,he vist noms com Atinencia Rodríguez o Enero Valiente. I d’aquest estil en trobaríem un munt perquè sembla que hi havia una certa tradició a posar noms una mica estranys i rebuscats.

Julio Barrenengoa Sañudo explica que al cementiri de Montevideo hi va veure una vegada una làpida amb el simpàtic nom de: Santiago Santiago Santiago. Hi ha un famós article de Leonardo Haberkom sobre noms extravagants que ell ha trobat a l’ Uruguai. Un exemple de noms estranys que ell cita podrien ser el següents:

-Flash

-Filete

-Democrático

-Amada Inglaterra

-Feo Lindo

-Libre Albedrío

-Marca Registrada

-Trademark

-Desdichado

-Preciosísima del Campo

-Subterránea Gadea

-Caricias de la Quintana

-Esclavitud Sánchez

-América Heroica

-Lucas Delirio (conocido político)

-Flor de un Día

-Napoleón Beethoven Javier

Explica  Amílcar Urrutuzú, director del Registro de Estado Civil, que canviar la identitat no és un tràmit que es faci habitualment ja que l’oficial encarregat de les inscripcions té la facultat de no acceptar els noms que el futur puguin provocar hilaritat, acudits o burles. Però, de fet, aquesta facultat queda a criteri del funcionari, ja que no existeix una llista de noms prohibits. I ja se sap que els criteris poden ser molt divergents i molt arbitraris.

Això ho ha arreglat una mica el Decreto Ley 15.462 que diu: "Los oficiales de la Dirección Nacional de Registros no inscribirán nombres de pila que sean extravagantes, ridículos, inmorales o que susciten equívocos respecto al sexo de la persona". Explica Urrutuzú que "anteriorment a la vigència d’aquesta llei, els noms que es posaven eren un autèntic disbarat" i ell mateix en dóna uns quants exemples que ha vist durant la seca carrera:

-Viva Nacional (Equip de futbol),

-Viva Peñarol (Equip de futbol)

-Hitler,

-Gaucho Punteador

-Milonguero

-José Ramón del Corazón de Jesús.

El subdirector del Registro Civil, Leader De Los Santos, afirma que és habitua a l’hora d’elegir un nom, fer-ho d’acord amb la moda de la telesèrie de moda o d’un esdeveniment important.  Recorda De Los Santos que igual va passar a la dècada del 50, quan molts nens se’ls va batejar amb el nom Maracaná (pel campionat guanyat en aquest estadi), o Obdulio (pel jugador Obdulio Varela, heroi d’aquell partit).

Per tant, no ens ha d’estranyar que ara uns pares vulguin posar Maria Vuvuzela a una filla seva nascuda aquests dies de glòria per la "celeste". No és estrany, però jo segueixo pensant que és de força mal gust…

 

 

Etiquetes de Technorati:

2 respostes

12 jul. 2010


La pilota com a bandera

Classificat com a Futbol,Uruguai

Eduardo Galeano és un dels millors escriptors que hi ha actualment a l’ Uruguai i a tot Amèrica Llatina. Escriptor i intel·lectual d’esquerres, compromès amb el seu país i amb les causes universals que ell creu justes i que, a vegades, massa persones creiem causes perdudes. Ell encara hi creu i lluita per defensar-les.

És un enamorat del futbol i no se n’amaga. Sempre diu que ser intel·lectual i ser amant del futbol no només no són coses contradictòries sinó que poden ser perfectament complementàries. Això sí: darrere del futbol a vegades hi han altres coses. Ell ens ho explica…

Té un llibre que és una delícia. Es titula "El fútbol, a sol y sombra". Avui us en vull deixar un fragment.

La pelota como bandera

En el verano de 1916, en plena guerra mundial, un capitán inglés se lanzó al asalto pateando una pelota. El capitán Nevill saltó del parapeto que lo protegía, y corriendo tras la pelota encabezó el asalto contra las trincheras alemanas. Su regimiento, que vacilaba, lo siguió. El capitán murió de un cañonazo, pero Inglaterra conquistó aquella tierra de nadie y pudo celebrar la batalla como la primera victoria del fútbol inglés en el frente de guerra.

Muchos años después, ya en los fines del siglo, el dueño del club Milan ganó las elecciones italianas con una consigna, Forza Italia!, que provenía de las tribunas de los estadios. Silvio Berlusconi prometió que salvaría a Italia como había salvado al Milan, el superequipo campeón de todo, y los electores olvidaron que algunas de sus empresas estaban a la orilla de la ruina.

El fútbol y la patria están siempre atados; y con frecuencia los políticos y los dictadores especulan con esos vínculos de identidad. La escuadra italiana ganó los mundiales del ’34 y del ’38 en nombre de la patria y de Mussolini, y sus jugadores empezaban y terminaban cada partido vivando a Italia y saludando al público con la palma de la mano extendida.

También para los nazis, el fútbol era una cuestión de Estado. Un monumento recuerda, en Ucrania, a los jugadores del Dínamo de Kiev de 1942. En plena ocupación alemana, ellos cometieron la locura de derrotar a una selección de Hitler en el estadio local. Le habían advertido:
-Si ganan mueren.

Entraron resignados a perder, temblando de miedo y de hambre, pero no pudieron aguantarse las ganas de ser dignos. Los once fueron fusilados con las camisetas puestas, en lo alto de un barranco, cuando terminó el partido.

Fútbol y patria, fútbol y pueblo: en 1934, mientras Bolivia y Paraguay se aniquilaban mutuamente en la guerra del Chaco, disputando un desierto pedazo de mapa, la Cruz Roja paraguaya formó un equipo de fútbol, que jugó en varias ciudades de Argentina y Uruguay y juntó bastante dinero para atender a los heridos de ambos bandos en el campo de batalla.

Tres años después, durante la guerra de España, dos equipos peregrinos fueron símbolos de la resistencia democrática. Mientras el general Franco, del brazo de Hitler y Mussolini, bombardeaba a la república española, una selección vasca recorría Europa y el club Barcelona disputaba partidos en Estados Unidos y en México. El gobierno vasco envió al equipo Euzkadi a Francia y a otros países con la misión de hacer propaganda y recaudar fondos para la defensa. Simultáneamente, el club Barcelona se embarcó hacia América. Corría el año 1937, y ya el presidente del club Barcelona había caído bajo las balas franquistas. Ambos equipos encarnaron, en los campos de fútbol y también fuera de ellos, a la democracia acosada.

Sólo cuatro jugadores catalanes regresaron a España durante la guerra. De los vascos, apenas uno. Cuando la República fue vencida, la FIFA declaró en rebeldía a los jugadores exiliados, y los amenazó con la inhabilitación definitiva, pero unos cuantos consiguieron incorporarse al fútbol latinoamericano. Con varios vascos se formó, en México, el club España, que resultó imbatible en sus primeros tiempos. El delantero del equipo Euzkadi, Isidro Lángara, debutó en el fútbol argentino en 1939. En el primer partido metió cuatro goles. Fue en el club San Lorenzo, donde también brilló Angel Zubieta, que había jugado en la línea media de Euzkadi. Después, en México, Lángara encabezó la tabla de goleadores de 1945 en el campeonato local.

El club modelo de la España de Franco, el Real Madrid, reinó en el mundo entre 1956 y 1960. Este equipo deslumbrante ganó al hilo cuatro copas de la Liga española, cinco copas de Europa y una intercontinental. El Real Madrid andaba por todas partes y siempre dejaba a la gente con la boca abierta. La dictadura de Franco había encontrado una insuperable embajada ambulante. Los goles que la radio transmitía eran clarinadas de triunfo más eficaces que el himno Cara al sol. En 1959, uno de los jefes del régimen, José Solís, pronunció un discurso de gratitud ante los jugadores, "porque gente que antes nos odiaba, ahora nos comprende gracias a vosotros". Como el Cid Campeador, el Real Madrid reunía la virtudes de la Raza, aunque su famosa línea de ataque se parecía más bien a la Legión Extranjera. En ella brillaba un francés, Kopa, dos argentinos, Di Stéfano y Rial, el uruguayo Santamaría y el húngaro Puskas.

A Ferenk Puskas lo llamaban Cañoncito Pum, por las virtudes demoledoras de su pierna izquierda, que también sabía ser un guante. Otros húngaros, Ladislao Kubala, Zoltan Czibor y Sandor Kocsis, se lucían en el club Barcelona en esos años. En 1954 se colocó la primera piedra del Camp Nou, el gran estadio que nació de Kubala: el gentío que iba a verlo jugar, pases al milímetro, remates mortíferos, no cabía en el estadio anterior. Czibor, mientras tanto, sacaba chispas de los zapatos. El otro húngaro del Barcelona, Kocsis, era un gran cabeceador. Cabeza de oro, lo llamaban, y un mar de pañuelos celebraba sus goles. Dicen que Kocsis fue la mejor cabeza de Europa, después de Churchill.

En 1950, Kubala había integrado un equipo húngaro en el exilio, lo que le valió una suspensión de dos años, decretada por la FIFA. Después, la FIFA sancionó con más de un año de suspensión a Puskas, Czibor, Kocsis y otros húngaros que habían jugado en otro equipo en el exilio desde fines de 1956, cuando la invasión soviética aplastó la resurrección popular.

En 1958, en plena guerra de la independencia, Argelia formó una selección de fútbol que por primera vez vistió los colores patrios. Integraban su plantel Makhloufi, Ben Tifour y otros argelinos que jugaban profesionalmente en el fútbol francés.

Bloqueada por la potencia colonial, Argelia sólo consiguió jugar con Marruecos, país que por semejante pecado fue desafiliado de la FIFA durante algunos años, y además disputó unos pocos partidos sin trascendencia, organizados por los sindicatos deportivos de ciertos países árabes y del este de Europa. La FIFA cerró todas las puertas a la selección argelina y el fútbol francés castigó a esos jugadores decretando su muerte civil. Presos por contrato, ellos nunca más podrían volver a la actividad profesional.

Pero después Argelia conquistó la independencia, el fútbol francés no tuvo más remedio que volver a llamar a los jugadores que sus tribunas añoraban.

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

03 jul. 2010


Hagamos un trato

Classificat com a LITERATURA,Poesia,Uruguai

Hagamos un trato

mans

Cuando sientas tu herida sangrar
cuando sientas tu voz sollozar
cuenta conmigo

(de una canción de Carlos Puebla)

 

 

 

Compañera
usted sabe
que puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo

si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo

si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo

pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo

MARIO BENEDETTI, poeta uruguaià.

Etiquetes de Technorati: ,,,

2 respostes

04 juny 2010


Coses d’internet.

Classificat com a LITERATURA,Uruguai

Internet és una gran eina. No ho podem negar!. És un mon obert, que s’expandeix com l’univers. Un món quasi infinit. Internet és una caixa on s’hi troba de tot. Quan hom necessita alguna cosa, va a aquest calaix meravellós, l’obre, remena una estona i, oh meravella!, allà hi ha allò que buscaves. Molt més del que buscaves! Allà hi trobes allò que ni coneixies i ni imaginaves.

Però aquest calaix extraordinari que és internet, aquest calaix de sastre, també es pot convertir en un "calaix desastre". Hi pot trobar tot el millor i tot el pitjor. Aquesta és una de les grandeses i misèries d’internet (com, per altra banda, passa amb altres coses) Per internet hi corren moltes veritats però també hi corren moltes mentides. Hi ha veritats, mitges veritats, mentides, rumors, informacions deformades, informacions autèntiques, milions de dades, títols i més títols, blogs i pàgines web a desdir…

I , a vegades, aquesta immensitat d’informació juga males passades. Us n’explico una que he descobert quasi sense voler. Resulta que tot sovint -i des de diferents llocs. m’arriba un text preciós, que sempre guardo esperant oferir-vos-el un dia. Sempre m’agrada compartir amb els amics coses que m’agraden i que considero que són útils, boniques, necessàries o imprescindibles.

Aquest text m’ha arribat amb diferents títols: "Porque no tengo DVD", "Desechando lo desechable", "Principio del vacío"…i potser encara amb algun altre més. I no només això: resulta que sempre m’ha arribat el text atribuint-lo a l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano. Doncs, res d’això. Com us deia, avui he descobert que l’autor no és Galeano sinó que és MARCIANO DURAN, també uruguaià i que l’autèntic títol del tex és "Desechando lo desechable". El tex forma part d’un llibre seu que es diu "La cuestión es darse maña", si no ho he entès malament.

Resulta que sóc un gran admirador de Galeano i li he llegit força llibres i articles. Si no el coneixeu, us el recomano vivament perquè considero que és molt bon escriptor i, sobretot, és un bon analista de la realitat llatinoamericana, encara que no sempre estic totalment d’acord amb ell. Llegiu-lo i veureu que val la pena. Mai li havia llegit aquest text del qual parlem. Però com que escriu tant i a tants llocs, pensava que no era gens estrany que no el conegués! I també he de confessar que mai havia sentit a parlar de Marciano Duran i que per a mi ha estat un agradable descobriment i que , a partir d’ara, miraré de seguir-li el rastre.

Per tant, he volgut deixar clares les coses per bé de la veritat i perquè considero que està bé allò de que !a cadascú el que sigui seu". Si voleu llegir i gaudir d’aquest text tan bonic i amb el que m’hi sento molt identificat, podeu anar al següent link

http://www.marcianoduran.com.uy/?p=176

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

22 maig 2010


Benedetti-Viglietti

Benedetti i Viglietti, "Mucho más que dos".

 

Aquesta setmana s’ha acomplert un any del decés de Mario Benedetti. Als que ens agrada la seva poesia sempre tenim el recurs d’anar-la a buscar als seus llibres. Però un ésser excepcional com ell es troba a faltar.

El músic, amic i company de sempre, Daniel Viglietti, ha dit: "El nostre país, la nostra societat, la nostra gent, però també tota Llatinoamèrica i tants lectors d’arreu del món, hem quedat com orfes d’aquest ésser humà i creador excepcional. Quanta falta ens fa la seva persona lluminosa, la seva ploma tendra i forta al mateix temps, la seva consciència crítica, el seu compromís amb la veritat i la seva exemplar humilitat! ".

Avui, val la pena recordar alguns dels conceptes expressats per Viglietti en ocasió del decés del seu amic. Deia Daniel Viglietti:

"He tingut, per damunt de tot, el dolor de perdre un amic molt essencial i al voltant d’això, el que compartim tots: el gran poeta, el novel·lista, el contista, l’assagista, l’autor de lletres per cançons, alguna època de periodista. I tot això és inseparable de l’ésser humà, perquè aquesta unitat entre l’ètica que ell encarnava i l’estètica que ell produïa va ser molt sencera. Tranquil, d’una manera sòbria, d’un perfil modest, de gent senzilla. Quan havia de posar al seu lloc algú "desubicat" o enemic, tenia l’energia i caràcter per fer-ho, però en la seva vida habitual, en les seves actuacions, en els seus recitals de poesia, en les entrevistes que concedia era sempre molt humà, molt senzillament humà.

Mario era un ideal en si mateix. No tenia por dels diminutius, no xifrava la mida i la quantitat per expressar el seu amor, potser perquè havia après que en aquest país tan sofert i tan esperançat alhora, les coses són així, molt com era ell, de vegades sense soroll , sense gestos, com se’n va anar. Així es va anar. De vegades calladament, de vegades ".

 

TE QUIERO

Tus manos son mi caricia
mis acordes cotidianos
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

 

tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro

 

tu boca que es tuya y mía
tu boca no se equivoca
te quiero porque tu boca
sabe gritar rebeldía

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

 

y por tu rostro sincero
y tu paso vagabundo
y tu llanto por el mundo
porque sos pueblo te quiero

y porque amor no es aureola
ni cándida moraleja
y porque somos pareja
que sabe que no está sola

 

te quiero en mi paraíso
es decir que en mi país
la gente viva feliz
aunque no tenga permiso

 

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Mario Benedetti

Etiquetes de Technorati: ,,,,