Etiqueta arxiu 'Art'

27 ag. 2014


Pensaments davant d’un mausoleu

Classificat com a ARTS,familia,Vida i mort

Ja sé que això de ser jove o vell és una cosa relativa i discutible. L’edat és la que és -és cert- i l’any que vam néixer és el que marca la nostra edat real. Però segueix sent una cosa relativa perquè, primerament, no sabem quants anys més ens tocarà viure i, per tant, si ens en queda molts o pocs; i després, és com cadascú se sent o es vol sentir. Podem ser relativament vells i sentir-nos joves i podem ser relativament  vells i sentir-nos vells del tot. I també és possible –i potser cada cop més freqüent- que hi hagi joves que se sentin ben vells o que hi hagi persones que aquesta qüestió ni se la plantegen, ni els preocupi gens ni mica…

D’aquest tema (gens nou, per altra banda i potser una mica gastat i tot) en parlàvem el diumenge en la trobada del cosins Gamisans que fem cada any quan, a l’hora de comprar les entrades per visitar elConvent de Sant Bartomeu de Bellpuig, em vaig adonar que quasi tots els cosins estem jubilats o rondem l’edat de la jubilació. Pràcticament tots ja vam poder entrar amb el corresponent descompte que fan a jubilats i pensionistes.

Havíem anant una estona abans a veure el famós -i potser poc valorat- mausoleu de Ramon Folch de Cardona-Anglesola (Bellpuig, 1467 – Nàpols, 1522) que es troba en un lateral de l’església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig i està considerat com una de les millors obres renaixentistes de Catalunya, gràcies a la qualitat dels seus elements escultòrics figuratius i ornamentals així com a la composició. A la seva mort, la seva esposa Elisabet de Requesens va encarregar a l’escultor italià Giovanni da Nola un fastuós mausoleu per a les despulles del seu marit, militar i marí bellputxenc que va va destacar com a almirall sota les ordres de Ferran el Catòlic en les campanyes del nord d’Àfrica i Itàlia, i va ser nomenat virrei de Sicília i Nàpols. El mausoleu va ser esculpit entre el 1522 i el 1530 en marbre blanc de Carrara sota una estructura d’arc de triomf en què l’artista simbolitza la victòria humana sobre la mort a partir de la fama aconseguida en vida. El mausoleu va haver de ser transportat per peces fins al convent de Sant Bartomeu, que ell mateix va encarregat el 1507. Ramon Folc de Cardona i Anglesola, senyor de Bellpuig, que exercia el càrrec de virrei a Nàpols i Sicília tenia el propòsit de construir un marc on ubicar el seu mausoleu, influït pels costums de la noblesa napolitana per a la qual un mausoleu de marbre i capella pròpia era un senyal més de poder i magnificència. A la vegada, la donació als franciscans garantia la intercessió de la comunitat per a la salvació de la seva ànima. Allà va ser inhumat, doncs, el cos de Folch de Cardona-Anglesola en primera instància. L’abandó del convent després de la seva desamortització va motivar el trasllat del sepulcre a l’església parroquial l’any 1841.(En podeu llegir més sobre el tema a l’estudi que en fa l’historiador del meu poble JOAN YEGUAS GASSÓ titulat “El mausoleu de Bellpuig: història i art del Renaixement entre Nàpols i Catalunya”)

Aquest personatge va morir als 55 anys. Comentàvem, entre els cosins, que era jove encara. Vist des d’una perspectiva actual sí que ho era, però en aquell temps no es vivia pas tants anys. Les epidèmies i les malalties arrasaven poblacions senceres i algunes no es podien curar. Per tant, això de ser jove o vell és molt relatiu i, en definitiva, el que ho marca és l’estat del propi cos i de l’esperit de cadascú. Quan ja no es camina tant lleuger; quan ja es pugen i baixen escales amb certa dificultat i esbufegant; quan ja et fan certs comentaris a l’estil de “Com et conserves per l’edat que tens!”; quan ja no et preocupes massa o gens per certes coses i comences a preocupar-te per altres; quan ja vas mirant enrere amb nostàlgia i endavant amb una mica més de respecte o fins i tot una certa por de com ho feies quan eres jove… vol dir que no et sents, no et veuen – i per tant no deus ser-  tan jove.

imageRamon Folch de Cardona-Anglesola és representat al mausoleu en una posició com si dormís plàcidament. Jo, mirant aquella figura, em sentia atret sobretot pel seu rostre. Hi veia placidesa, serenitat i repòs. Sembla com si estigués somniant episodis  llunyans d’una vida plena de vivències de tota mena, de lluites, de victòries i de derrotes… Com qualsevol vida que, per més interessant i victoriosa que sigui, arriba fins aquets punt (amb mausoleu o sense). És com si ens digués a tots: “Fins aquí he arribat. Aneu-vos preparant, que també cada un de vosaltres hi arribarà!”.

I és que és així. Davant d’un monument funerari tan espatarrant com aquest hauríem de pensar, potser encara amb més raó, que la mort no és res més que una part de la vida, que enes iguala a tots i que tots ens anem atansant poc a poc a aquest moment. Segurament que la majoria de nosaltres no tindrem cap monument, cap estàtua, ni ens recordaran gaire. Com a molt sortirà una esquela més o menys gran als diaris. I poca cosa més. Però no ens equivoquéssim pas: cada un de nosaltres haurem viscut la nostra pròpia vida, sempre valuosa per sí mateixa, per més que ens hagi semblat anònima, anodina, sense cap interès o insubstancial del tot. No hi ha cap vida insubstancial i tots haurem deixat la nostra petita petja. Davant d’aquest monument pensava que ja he arribat a la tardor de la vida, però també sé que la tardor és una de les estacions més boniques de l’any.  És època de caure les fulles (els cabells de molts de nosaltres ja fa temps que han caigut) i és època d’anar-se preparant per al gran descans de l’hivern.

Tant de bo tots els cosins Gamisans que anualment ens reunim tinguem una llarga tardor i que puguem trobar-nos amb salut l’any vinent.

No hi ha resposta

30 set. 2012


Sumant capacitats

Classificat com a ARTS,DISCAPACITAT

Anna Vives és una noia de 27 anys amb síndrome de Down, que ha creat la seva pròpia tipografia per escriure en qualsevol processador de textos, com el WORD.

És aquesta tipografia amb la que llegiu aquest text ara mateix.

L’ Anna pretén difondre-la i potenciar els valors associats amb la lletra: la igualtat social i la importància del treball en equip mitjançant l’addició de capacitats.

El BARÇA estudia incorporar aquesta tipografia en les accions i activitats del club i fins i tot podria utilitzar-la a les samarretes. Això, però, depèn de l’OK de Nike.
L’Anna, que és fan incondicional del BARÇA, va dir que la faria "molt feliç" que servís la seva idea "per ajudar".

Podeu entrar a la pàgina web de l’ Anna i hi trobareu coses molt interessants. I si voleu descarregar de franc aquesta tipografia, que es diu ANNA BETA, podeu fer-ho clicant aquí:

www.annavives.com

 

 Molta sort, Anna, i tant de bo pugueu veure la teva lletra a les samarretes del barça. Seria tota una fita!

No hi ha resposta

07 febr. 2012


Antoni Tàpies: un artista compromès

Classificat com a ARTS,Pintura

Algú ha dit que l’ Antoni Tàpies no va haver de deixar de ser, sentir-se i manifestar-se català per arribar a ser un artista universal. Ho comparteixo plenament. Tàpies va ser en tot moment un home compromès amb el seu país.

Aquesta és la la lliçó que haurien d’aprendre molts artistes, cantants, esportistes, escriptors, etc. que, per poder ser famosos, es pensen que han de deixar de ser i mostrar-se catalans. I així ens va!

L’any 1970 va dir: ‘La situació social i polític del meu país sempre ha tingut una repercussió en la meva obra.’

Aquest compromís es reflecteix en tot moment: en moltíssimes de les seves  pintures hi apareixen les quatre barres de la bandera catalana i inscripcions de caràcter polític. També va fer -de forma desinteressada-  moltíssims cartells per a commemorar, rememorar o inaugurar episodis importants en la història del seu país. Ell els considerava importants i s’hi adheria.

Serà més o menys entesa la seva obra; agradarà més o menys, però el que no podem negar és que va ser un artista que es va fer respecta perquè va saber crear un estil propi en l’art d’avantguarda del segle XX. Els entesos diuen que va saber combinar tradició i innovació en un estil abstracte, però ple de simbolisme. Com a gran exponent del moviment artístic conegut amb el nom d’informalisme, va rebre nombrosos reconeixements que testifiquen el valor de la seva obra, ara mateix escampada per museus de tot el món.

Descansi en pau!

No hi ha resposta

08 des. 2011


A vegades…

Classificat com a Pintura,Poesia,Uruguai

imagen flor (1)Quadre anomenat “Conserva tu luz” de Florencia Astori, artista uruguaiana, que aquests dies presenta a Montevideo una exposició de 22 quadres titulada

"Sin Perder el Color de tu Alma" .

Junt amb cada obra es mostrarà la música utilitzada par a donar llum i contingut a les idees que naixien par a ser dibuixades; idees que giren a l’entorn de temàtiques com són l’ amor, la música, la dona.
La materialització se realitzà amb aqüarel.les i tintes amb carbonets.

"Un día decidí hacer un dibujo, y me senté a escuchar música. Un día decidí hacer una canción, y me senté a elegir colores".

(Florencia Astori)

A VECES

A veces pensábamos que lo teníamos…

a veces lo perdimos…

a veces lo disfrutamos…

a veces lo compartimos…

y el dia que nos faltó

supe que ya no estabas.

Hay gente que aún lo tiene

hay gente que decidió perderlo

antes de perderse o perderme

y también prefiero

que se pierdan

los que no quieren pasar tiempo conmigo.

(Poema de M.G.)

No hi ha resposta

28 oct. 2011


No és res més que un déu caigut

Classificat com a ARTS,POLÍTICA

Fotos tretes del blog “El arte es basura” de l’ artista Francisco de Pájaro.

Vull aprofitar unes fotos que he vist en un blog que us recomano -si teniu una estona- per parlar d’un senyor (?) anomenat Gregorio Peces-Barba. Aquest blog és obra d’un artista de carrer que es diu Francisco de Pájaro i es titula EL ARTE ES BASURA.

A què ve, em direu, aquesta estranya connexió entre Don Gregorio i aquest art-escombraries? Doncs, senzillament, que les paraules que aquest home ha dit fa un parell de dies m’han fet pensar en aquell aforisme llatí :”Corruptio optimi, pessima” (la corrupció del millor –o dels millors- es transforma en la pitjor cosa). Aquesta dita clàssica la podem aplicar a moltes persones, institucions, situacions o coses que en altres temps excel·lien en el seu àmbit i  després s’han tornat en el pitjor de tot. Es donen molts cassos d’aquest tipus i és una autèntica llàstima. L’envelliment de les persones, per exemple, ja és trist per si mateix. Però si aquest envelliment va acompanyat de repapieig és tràgic!

Peces-Barba ha estat una espècies de déu profà en una Espanya que mai ha acabat d’entendre res del que està passant -fa segles- al seu voltant. Un “padre de la Patria”, tot un símbol d’obertura democràtica en temps de la dictadura quan escrivia a “Cuadernos para el diálogo” de Ruiz Jiménez (un altre mite que se n’ha anat en orris). Les vegades que jo havia gaudit llegint coses interessants en aquella mítica revista! Eren altres temps i aquesta gent encara tenien el cap a lloc i gaudien de totes les facultats. Però ja se sap que les facultats van minvant i, amb els anys, hom és procliu a perdre el senderi, repapiejar i dir bajanades.

És com l’art d’aquest artista urbà del que us parlo avui. Fa art de qualsevol deixalla. Qualsevol cosa pot convertir-se en art, però també l’art en sí mateix és escombraries, diu ell. L’excels pot transformar-se en porqueria i la porqueria pot ser excelsa; depèn de com es miri i depèn de com es facin servir les paraules i les coses.

Don Gregorio, miri de no fer més el ridícul que “el arte es basura” i potser vostè s’està convertint en escombraries sense adonar-se’n!

3 respostes

13 abr. 2011


Sembrem estrelles

Classificat com a ARTS

Sejalec“, (1907) pintura a l’oli del pintor impressionista eslovè Iván Grohar (1867 – 1911).

Aquesta pintura  va inspirar més tard Bernard Bučo i en va fer una estàtua de bronze com homenatge al pintor.

Hi han imatges que per si mateixes no diuen res. Però si els donem significat, tot canvia. L’altre dia vaig trobar la imatge d’aquesta estàtua i em va agradar molt. Podríem dir que em va impactar força quan vaig llegir l’explicació que l’acompanyava. Aquesta escultura que hi ha en un carrer de Kaunas (Lituània) es diu “Sembrador d’estrelles”.

Durant el dia possiblement que passi desapercebuda. Un bronze més, herència de l’època soviètica, com mostra la foto.

Però quan la nit arriba, l’ombra de l’estàtua li dóna tot un sentit diferent i la transforma totalment. Llavors és quan l’estàtua justifica el seu títol i el seu nom passa a tenir, ara sí, veritable sentit.

Les estrelles que hi han pintades a la paret, junt amb l’ombra de l’estàtua formen el preciós i poètic conjunt que fa que tot cobri un nou sentit i una nova significació.

Sembrar estrelles. Quina cosa tan poètica! El fet de sembrar ja és una cosa bonica perquè significa esperança, confiança en el futur. Algunes vegades, hom sembra i mai veurà la collita. La veuran altres. Però l’esforç de sembrar és essencial. De moment potser pot semblar que les coses no tenen sentit. Fins i tot la collita es pot malmetre. Però, més tard,tot té sentit. El temps, les circumstàncies, la vida, l’esforç, l’exemple, la pluja, les nits i els dies…fan que la sembra creixi i es converteixi en collita generosa.

Ens cal recollir la collita de les sembres que altres van fer. Però ens cal sembrar també per tal que altres recullin els fruits de la nostra sembra i l’aprofitin, la transformin i la millorin.

És com en el cas de l’estàtua. L’interessant és que l’objectiu original no tenia res a veure amb les estrelles, sinó només representar un símbol històric. Tanmateix, és curiós veure com l’art del carrer pot donar un altre sentit a les coses i dotar-les de major bellesa. El responsable de les estrelles és Morfai, un autèntic artista urbà que li ha donat a l’estàtua un segon significat mitjançant un intel.ligent joc d’ombres.

No deixem de sembrar estrelles, encara que en alguns moments no es vegin i encara que ens pugui semblar que no té sentit. Un dia –o una nit- floriran…

No hi ha resposta

31 gen. 2011


El litigi de l’art sacre a la Franja de Ponent (1)

Classificat com a Museu de Lleida

Els que heu anant seguint el meu blog haureu pogut comprovar que un dels temes que m’han anat interessant  ha estat el del litigi que té Lleida sobre l’art sacre procedent de la franja de Ponent. Sempre he parlat del tema com un simple afeccionat  i reconeixent que no hi entenc gens. Però sí que el tema em preocupa i em dol perquè veig que no s’estan fent les coses rectament i que, a la fi, prevalen interessos obscurs que amaguen la realitat.

Buscant sobre el tema, vaig trobar un blog on es parla molt –i bé- del tema. És el blog de l’ Aleix Barberà Giné http://eixrestaura.blogspot.com/ L’Aleix és diplomat en conservació i restauració de béns culturals (ESCRBCC), en l’especialitat d’escultura.  Per tant, és un bon coneixedor sobre temes d’art. Quan li vaig demanar permís (i que molt generosament em va concedir) per poder fer servir dades del seu blog em deia que hi havia un llibre que estudiava molt bé el tema i que us l’aporto per si hi ha algú interessat en aprofundir sobre el tema. El llibre és el següent:

CASANOVA, Eugeni. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d’art. Pagès Editors. Lleida, 2008.

Des d’avui, i durant uns dies, us aportaré uns quants apunts del blog de l’ Aleix Barberà, animant-vos alhora d’entrar al seu blog, que considero molt interessant.

Les obres en litigi

Silverio Nieto, director del Servei Jurídic Civil de la Conferència Episcopal Espanyola, ordenava lliurar a Barbastre les obres que estableix al seu informe del 8 de setembre de 2005, que el nunci i la Congregació per als Bisbes van assumir íntegrament. Les obres que hi figuren són 107, de les quals Nieto va considerar que quinze pertanyien a Lleida. N’hi ha trenta que van ingressar al museu en l’època del bisbe Malla i que el bisbat reconeix que estan en dipòsit i s’avé a lliurar.

Era obvi que el Museu Diocesà reunia peces de tota la diòcesi, però ningú en coneixia els detalls. El museu, instal·lat inicialment al Palau Episcopal de Lleida, va estar durant el llarg període dels bisbe Malla sense prosperar: les peces no estaven exposades o ho estaven de manera irregular; no hi havia catàlegs ni documentació ni es coneixia la procedència de les obres.

El novembre de 1993, amb la inauguració de l’exposició Pulchra, es pretenia donar a conèixer les millors peces del Museu, estudiar-les i presentar-les en un bon catàleg; però segons la conservadora del museu Carmen Berlabé, el catàleg es va fer amb escassedat de dades, de manera que s’ha hagut de rectificar. Tot i això, el bisbat de Barbastre es va basar en les peces que aquest catàleg atribuïa erròniament a parròquies aragoneses per reclamar-les. A més a més, des de l’Aragó també van recercar als números del Boletín Oficial del Obispado de Léridade l’època per incloure altres peces en la seva demanda.

Per a la realització del catàleg es va estudiar el Boletín, la revista del seminari Esperanza i un catàleg concís que feu mossèn Armengol el 1936, quan les obres enmig de la Guerra Civil havien de començar un seguit de trasllats.

Posteriorment a Pulchra continuà una extensa recerca a càrrec de Carmen Berlabé i el professor de la UdL Francesc Fité. Es van buscar coincidències entre el catàleg de 1936 i les publicacions del bisbat. Els números d’inscripció que es van fer servir al final de la guerra, quan les peces del museu van sortir cap a Saragossa, també van ser útils per localitzar i datar obres. La forma d’ingrés (donació, permuta i compra) també era fonamental

http://eixrestaura.blogspot.com/2010/12/el-litigi-de-lart-sacre-la-franja-de_21.html

No hi ha resposta

21 gen. 2011


Baixada de pantalons (o de sotana)

Classificat com a Església,Museu de Lleida

Una arqueta del segle XIV, una de les obres en litigi.

El que s’esperava ha arribat. Es veia venir. Els Bisbes catalans s’han abaixat els pantalons davant de les pressions del Vaticà en el litigi de les obres d’art del Museu de Lleida i avui han emès un comunicat conjunt en què demanen que les obres d’art sacre que es disputen les diòcesis de Lleida i Barbastre-Montsó siguin lliurades a la diòcesi aragonesa, com va demanar el Vaticà el febrer del 2009 mitjançant un escrit formulat per la Secretaria d’Estat Vaticana i que es va fer arribar al bisbe de Lleida, Joan Piris.

Els nostres Bisbes demostren ser més romans que catalans. Demostren molt poca fermesa davant de les pressions i jo, com a català i cristià, no puc entendre aquesta actitud. Els meus bisbes no defensen les nostres coses. Semblava que sí, però ha sigut que no. D’això jo en dic falta de dignitat, abaixar-se els pantalons (o la sotana) i covardia davant d’alguns grans poders fàctics  (civils i eclesiàstics) que han pressionat molt fort.

Catalunya potser no pinta gran cosa davant del món. Som molt petits. Però és clar que no pinta res davant el Vaticà. Amb això, es demostra una vegada més. I si en tota aquesta història es troben traïdors dins de la mateixa església catalana, molt millor, perquè així el resultat final quedarà més dissimulat. És com a Troia, que l’enemic era dins del cavall. Es buscaran tants subterfugis com vulgueu, però les obres d’art deixaran de ser nostres (com es demostra prou bé en els darrers documents que no s’han volgut acceptar com a prova) si el Govern català no hi posa remei i fermesa.

Serem petits, serem poc importants, no ens donaran la raó… però, almenys, siguem ferms i dignes en defensar el que creiem fermament  que és nostre. Almenys que no diguin que hem perdut la dignitat, la única cosa que li queda a la víctima de la injustícia, la única cosa que et queda quan t’ho han pres tot. Catalunya s’ha sabut defensar al llarg de la història i, gràcies a això, conservem la llengua, les costums, les institucions i cert prestigi internacional. No deixem que ens prenguin una cosa més… I els Bisbes catalans potser que vagin pensant en confessar-se d’aquest greu pecat d’omissió i de la covardia que estan demostrant.

3 respostes