Arxiu per a 'Intolerància' Categories

21 jul. 2014


Proporcionalitat

La proporció és la relació que hi ha entre una part amb el tot o d’una cosa amb una altra, quant a magnitud, quantitat o grau. I, és clar, la desproporció és tot el contrari d’això.

He començat parlant de proporció i desproporció  perquè aquests dies reflexionava sobre aquests conceptes a partir d’aquest clima de guerra oberta que s’està donant aquest dies entre Israel i Palestina i de com hauríem de ser molt curosos a l’hora d’analitzar les coses per no ser injustos. Justícia equival a proporcionalitat i quan les coses no són degudament proporcionades en tots els sentits, podem parlar d’injustícia. No és el mateix robar fruita d’un supermercat, robar una bossa d’una estrebada, robar un banc o robar milions falsejant comptes i robant diner públic. Suposo que fins aquí tots ho arribem a comprendre si tenim una mica de sentit comú. Per tant, no hauríem de posar al mateix sac un noi palestí que tira pedres als soldats, Hamàs que llança coets i la resposta salvatge, homicida i totalment desproporcionada que Israel fa contra el poble civil de Palestina. Desproporció! Pura desproporció!

Volem buscar culpables? Busquem-los. Com deia ahir mateix en el meu apunt, en trobarem a totes bandes. D’alguna manera “tots som culpables”. Els que lluiten allà des de fa anys, fins a les gran potències que no han fet res més que callar també des de fan molts anys. El qui calla –i atorga- pot ser tan culpable com ells. I, de fet, ho és. Perquè durant molts anys han atribuït la mateixa responsabilitat a l’ocupant i a l’ocupat, al poderós i al dèbil, a l’assassí  i a l’assassinat, al que aixafa i al que és aixafat, al que fa la llei i té el poder i els mecanisme per a no acomplir-la i al que l’ha d’acomplir sense haver-la fet. D’això se’n diu injustícia, i prou!. No cal buscar eufemismes.

En aquest conflicte –com en molts altres- acostumen a pagar justos per pecadors. Deia GIDEON LEVY (un periodista israelià ) que haurien de canviar tots “la consciència i el sentiment”. Però jo em pregunto qui pot fer més  per tal de que les coses vagin per un altre camí? Qui pot canviar les coses? No és proporcional ni podem establir paral·lelismes entre una nació, les vides econòmica, cultural, social i emocional de la qual van ser completament destruïdes i una nació en la qual la immensa majoria de la gent pot seguir amb la seva vida com si res hagués passat; no hi ha paral·lelisme entre un poble que ha estat empresonat, tancat entre murs, constantment humiliat i un altre de persones lliures en el seu propi Estat sobirà.

Falta proporció perquè es parteix d’un nivell diferent. És com aquell parit de futbol en què un dels contrincants parteix amb un avantatge de 6 a 0. Aquí es pot aplicar allò de “tenir la paella pel mànec”. Mentre alguns tenen la paella i també el mànec, altres no tenen ni paella ni res a a dins. Diem-ho obertament: uns ho tenen quasi tot i els altres no tenen res; uns tenen el poder i els altres no poden res; uns manen i altres només obeeixen; uns controlen i els altres són controlats…Malauradament, aquí la força del poder i el poder de la força els tenen només un. I aquest poder i aquesta força la fan servir quan volen i com volen perquè no hi han organismes internacionals, ni Estats ni ningú que hi digui res. I, si hi algú hi diu alguna cosa, s’ho passen pel forro olímpicament. Si les Nacions Unides, els grans Estats i els mateixos interessats no s’hi posen seriosament no hi haurà res a fer i seguirà encara molts dies el reguitzell de morts de població civil que es veurà atrapada com conills dins d’una gàbia sense poder sortir cap enlloc. Només els caldrà esperar el míssil que caigui sobre el seu cap i l’hora de la mort.

Deia que aquest conflicte m’ha fet pensar en el concepte de proporcionalitat. I de seguida ho he traslladat aquí a casa nostra, sabent com sé que les coses no són pas iguals. Però sí que ens podríem fer algunes preguntes interessants com aquestes…

Qui té el poder real aquí a casa nostra? Qui té la bossa dels calers i els administra com vol? Qui té la clau per solucionar les coses? Qui vol dialogar i a qui no li interessa gaire fer-ho? Qui rep les conseqüències de “no voler fer cas, de ser rebel, de ser inconformista amb la situació actual, qui és el que no fa bondat i, per tant, rep sempre el càstig, generalment també quasi sempre de forma desproporcionada en forma de vetos, de lleis injustes, de represàlies de tota mena?… Si us plau, que cadascú ho pensi una mica i s’ho contesti.

Una resposta fins a ara

25 juny 2014


Caça de bruixes

laiaDNIAnthony

Al maig passat ja va passar a Tàrrega, com ens explicava DIRECTE.CAT . Ara ha tornat a passar aSabadell, segons ens explica també el 3-24.CAT d’avui. Sembla que aquests no són els únics cassos i que darrerament està passant massa freqüentment com perquè sigui una casualitat. No són els dos únics cassos en què la Policia no accepta una signatura perquè –fent servir el seu cervell malalt- hi descobreix signes independentistes. En un altre cas, una persona explicava en un diari, que el policia de torn li va dir a un nen: “ni símbolos, ni dibujos, ni dedicatorias a la novia”.

Tàrrega, aquesta rúbrica que podeu veure aquí mateix en forma d’estel d’una nena de 9 anys, de nom Laia (que tramitava el document d’identitat amb la seva mare) va ser el motiu de que el policia s’empipés com una mona i li negués el document d’identitat. A Sabadell, la signatura d’aquest noi de 16 anys –que també podeu veure aquí- tampoc va agradar al funcionari espanyol, que hi va descobrir unes quatre barres delatores del seu independentisme mal dissimulat… i li va denegar el passaport que sol·licitava. Davant d’aquests fets, només hi ha una pregunta: On anirem a parar?. Fins on arribarà la paranoiad’aquesta gent? Se’n pot dir d’això senzillament “caça de bruixes”?

Com tots sabeu, una paranoia és una malaltia mental que es caracteritza per l’aparició d’idees fixes, delirants, obsessives i absurdes, basades en fets falsos i infundats sobre un tema. Aquesta gent –o qui els ha donat les ordres pertinents- és clar que sofreixen paranoia i hauran de mirar de tractar-se urgentment si no volen acabar malament. Jo creia que la signatura i la rúbrica era quelcom personal i que es podia fer amb total llibertat. Es veu que no. A partir d’ara, qualsevol ratlla horitzontal, vertical, inclinada massa a la dreta o massa a l’esquerra, podrà ser interpretada com a independentista, persona de dretes, d’esquerres, pertanyent a una organització terrorista, col·leccionista de taps de cava, amant dels animals, constructor, dibuixant o artista de circ… A partir d’ara, haurem d’anar alerta amb la nostra signatura perquè podrien interpretar que som gent perillosa, disposada fins i tot a posar alguna bomba en algun lloc. Pel que es veu, tot és qüestió d’interpretació! A partir d’ara és ben clar que una professió amb molt de futur serà la de grafòleg, que ja sabeu que són aquells que endevinen tot el que hi ha darrere del que escrivim.

I la caça de bruixes és quelcom que va en la mateixa direcció: era un fenomen de l’edat mitjana i del renaixement a Europa occidental i consistia en un conjunt de mesures inquisitorials contra persones sospitoses de bruixeria o perilloses per a la societat. Milers de persones van ser perseguides, acusades i fins i tot ajusticiades per accions i idees que s’interpretaven com a perilloses. Modernament, en algunes societats s’ha seguit caçant bruixes de tota mena, buscant bocs expiatoris i considerant molta gent com a dissidents incòmodes i causant de problemes diversos. Tal com podem veure constantment, alguns polítics i alguns funcionaris fan ben vigent i ben actual aquesta realitat…

Ja que no hi ha gaire feina, jo suggereixo als nois i noies que en busquen i no en troben, que es dediquin al tema de la grafologia, a interpretar lletres, signatures i qualsevol cosa escrita a mà; però també tindran un gran futur si poden arribar a interpretar el que s’hagi escrit amb ordinador o lletra d’impremta. Serà interessant analitzar –i poder descobrir- per quin motiu una persona ha escrit el que ha escrit, la manera com ho ha fet, quin estil ha fet servir, el color de la lletra, etc. d’un text qualsevol. A partir d’ara potser hi haurà policies que interpretaran les paraules, les frases, si el text és curt o llarg, si s’ha fet servir tal o qual adjectiu, si té els marges massa amples o massa estrets, el tipus de paper, si hem fet servir tipografia True Type o Post Script…

Serà molt interessant, a partir d’ara, interpretar què vol dir fer servir un tipus de lletra o un altre. Per exemple: una persona que fa servir un tipus de lletra determinat voldrà dir que pensa d’una determinada manera i, per tant, se li podrà denegar el passaport o se’l podrà perseguir. No és el mateix –ni de bon tros- escriure un text amb un tipus de font tipogràfica o amb un altre. A partir d’ara caldrà estudiar disseny gràfic per tal de no ficar la pota, poder evitar alguna multa o fins i tot que algun funcionari policial massa rigorós, complidor i primmirat ens pugui posar a la presó. Ves a saber què en pot pensar de la nostra manera de presentar un text, una signatura o simplement què en pot pensar de la nostra manera de mirar-lo. Fins i tot potser buscaran policies experts en interpretar mirades per tal de saber el que pensem (vull dir en general, no pas el què pensem d’ells…).

I, per acabar, un exemple per tal de que vosaltres mateixos pugueu fer aquest exercici que us deia. Podreu comprovar de primera mà i personalment que de cap manera no vol dir el mateix i que es pot interpretar de manera molt diversa la següent frase:

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

2 respostes

10 abr. 2014


Amb nocturnitat, premeditació i traïdoria

Fornells de la Selva, Bescanó, Serinyà. Celrà, Ivars d’Urgell, Palau d’ Anglesola, Cabrils… Endevinalla: què tenen de comú aquests pobles? Segurament que ja ho heu endevinat, després de llegir avui els diaris: en tots ells s’ha tallat el pal on hi havia penjades estelades o bé s’han cremat directament. Com a bons feixistes, han actuat amb nocturnitat, premeditació i traïdoria.

Us imagineu que ara els independentistes sortíssim a la nit i ens poséssim tots a cremar banderes espanyoles? L’endemà, els diaris i les televisions ho aprofitarien per fer bullir l’olla uns quants dies i ens acusarien de tot el pitjor que ens puguem imaginar. Normalment, els independentistes no acostumem a actuar així o, si per cas, hauríem d’evitar fer-ho per tots els mitjans. hauríem de demostrar-los que nosaltres volem ser diferents i que no volem rebaixar-nos a la seva alçada. Hauríem de mostrar a tot el món que aquí volem fer les coses amb pau i respecte. Nosaltres no hauríem de consentir el joc brut i demostrar que no volem violència de cap mena. Nosaltres, si no ens agrada la bandera espanyola, no la posem i santes pasqües! I quan ens manen posar-la, ho fem “per imperatiu legal”, tal com ha fet l’ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, posant una placa on ho diu clarament. No seria pas una mala idea aquesta! A tots els llocs on hàgim de posar la bandera espanyola -perquè la llei així ho mana- hi podríem afegir una placa com aquesta ( tot i que em temo que aviat farien una altra llei que prohibiria posar plaques explicatives)…

Aquesta notícia d’avui reflexa tristament el que està passant actualment a Espanya: alguns es poden saltar la llei, poder fer les barrabassades que vulguin, poden robar, poden violentar les lleis amb interpretacions totalment personals i partidistes i no passa res. Amb aquesta mena de gent es fa la vista grossa i se’ls permet jugar amb les cartes marcades. Ells poden fer trampa. En canvi, altres estan en el punt de mira de jutges, fiscals i tribunals de tota mena per tal de tallar de soca-rel qualsevol intent que a ells els sembli que va més enllà del que consideren permès. I les seves permissions –tots ho sabem- són sempre tan subjectives que ja comença a fer fàstic! Aviat no ens permetran ni respirar…

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2yWjHyZrj

No hi ha resposta

19 febr. 2014


Discrepància i respecte

Classificat com a Amistat,Intolerància,SOCIETAT,Valors

Ja he explicat alguna altra vegada que molts dels apunts del meu blog sorgeixen del  que escolto de bon matí a la ràdio. Una notícia, un comentari, una entrevista… Qualsevol paraula o concepte pot fer que comenci a fer rodolar la bola del meu pensament i llavors hom no sap ja on anirà a parar i on es deturarà. Aquest matí, tot escoltant a trossos la tertúlia de Catalunya Ràdio (com acostumo a fer mentre vaig amb la furgoneta) he escoltat que un dels tertulians –Miquel Sàmper– deia que havia perdut un parell d’amics per discrepància política. Resulta que un d’ells feia un any que no li parlava perquè el Miquel s’havia posicionat com a favorable a que hi hagués consulta a Catalunya.

No sé si jo tinc la sort de tenir una amics molt tolerants i si el fet que explica el Sr. Samper és  poc o molt freqüent. Crec que no ho és gaire i, si ho fos, voldria dir que els amics del Sr Sàmper no són amics de veritat o que són persones intransigents i de ment molt tancada. Aquest tipus de persona segurament que no és intransigent només amb el seu amic, sinó que també ho der ser amb la família, a la feina i en totes les seves relacions socials. I potser fins i tot ho és amb ell mateix.

En el meu blog sempre he expressat obertament la meva opció política, he criticat el que m’ha semblat i he expressat amb total llibertat els meus punts de vista sobre les coses. Alguna vegada he rebut comentaris en desacord amb el que deia i els he acceptat amb total normalitat perquè crec que és totalment natural que la gent no pensi igual. Amb algun amic que pensa molt diferent –políticament parlant- també n’hem parlat i no ens hem posat d’acord. Però no per això hem deixat de ser amics.

A tots –a mi també- ens aniria molt bé aprendre a ser més tolerants, a posar-nos al lloc de l’altre, a comprendre punts de vista diversos, a dialogar una mica més, a saber respectar-nos –no pel que diem o pensem, per l’estatus social que tenim, o per la ideologia- pel sol fet de que som persones humanes. Tota persona és digna de respecte, vingui d’on vingui, sigui del color de pell que sigui i de cap manera hauríem de posar-nos al seu nivell si ell no és capaç de tenir respecte als demés. El diàleg és intercanvi d’idees diverses i a vegades fins i tot contraposades. Diàleg és parlar i escoltar. Diàleg és obrir la pròpia ment per poder entendre una mica la ment de l’altre.El diàleg vertader sempre enriqueix i amplia el nostre pensament. El diàleg ajuda a ser tolerant i més respectuós i ens ajuda a creure allò que es diu sempre (però que potser no ens creiem massa) de que no hi ha una única veritat absoluta sinó que més aviat hi ha petites veritats, totes elles relatives però potser igual d’interessants.

Discrepància i respecte haurien d’anar sempre junts. Ja han passat els temps de la uniformitat total, dels totalitarismes, els temps en què discrepar significava presó o guillotina. Ja haurien d’haver passat els temps de la Inquisició, de les persecucions o dels gulags. El món cada cop és més gran, més obert, més complex  i les persones cada cop hem de tenir un pensament més flexible i més obert, la qual cosa no vol dir que no hàgim de tenir conviccions profundes. Una cosa no és contraposa a l’altra sinó tot al contrari.

Trencar una amistat perquè l’altre pensa diferent trobo que és una gran falta de maduresa. Com us deia abans, jo he tingut la sort de no perdre cap amic per discrepàncies polítiques, religioses o esportives, que són els temes que més frenètics ens posen normalment. Si trenquéssim una amistat per això, demostraria no saber conviure amb la diferència, seria no respectar l’altre, creure que només jo tinc la raó i, per tant, que d’alguna manera sóc més important i estic en una posició superior, amb la consegüent i lògica conseqüència que, tan aviat com pugui, imposaré el meu parer. No em caldrà demanar opinió, ni em caldrà consultar perquè partiré de la base de que jo tinc la raó i, per tant, puc imposar el meu punt de vista. Llavors, puc passar per damunt de l’altre, el puc trepitjar, el puc anihilar, el puc minoritzar, el puc liquidar i en puc fer el que vulgui. L’altre perd tot tipus de valor.

Aprendre a conviure des de la diferència amb respecte em sembla que és el repte que tenim tots en aquests moments. Han de començar els polítics  però hem de continuar tots els ciutadans i hem de mirar d’ajudar-los una mica.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2tnY6PoDR

No hi ha resposta

29 des. 2011


Sobre fanatismes i intoleràncies

Classificat com a Fanatismes,Intolerància

A partir d’un apunt que vaig fer el dia 18 passat sobre l’Existència històrica de Jesús en rèplica a un altre de Sánchez Piñol, vaig rebre un comentari firmat per AUREOLUX però que, en realitat, venia d’ un tal  Josep Oriol Grau que –per l’adreça del correu- deu treballar a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i que em deia el següent:

Havia escrit un comentari, però com que no era favorable a l’opinió del Sr. J.Pubill, l’han fet desaparèixer. Un exemple més d’intolerància religiosa. Sr. Pubill, no el penso llegir mai més.

Aquest senyor parla d’intolerància fent servir la mentida i la desqualificació i, per tant, sent ell mateix exemple d’intolerància en no voler iniciar un diàleg com cal entre gent educada. Primerament, perquè no és veritat que hagués rebut cap comentari previ de part seva i, segonament, perquè l’únic comentari seu que he rebut segueix estant allà. Després d’haver-li demanat que el torni a escriure per tal de que el pugui llegir tothom, segueixo esperant una resposta de part seva, resposta que no ha arribat mai. Es veu que ha acomplert la seva “amenaça” de no llegir-me més i, per tant, no el deu haver vist…

Però a propòsit d’aquest episodi d’intolerància religiosa de la que m’acusa, voldria parlar d’intolerància i de fanatisme en general, que en el fons s’assemblen molt i que em dóna la sensació que, d’un temps ençà, es tornen a fer ben presents en molts llocs del món. Resulta que els que abans eren tractats (i segur que en molts cassos ho eren) d’intolerants, ara són les víctimes d’aquesta mateix intolerància per part d’una majoria (que abans era minoria). S’han canviat les tornes, però seguim igual!. Allò de que “Els teus drets s’acaben on comencen els meus” no s’ha acabat d’entendre per una bona majoria!

La intolerància seria tot comportament, forma d’expressió o actitud que viola o denigra els drets del proïsme, o convida a violar-los o negar-los perquè, o ens pensem que els altres no tenen segons quins drets o perquè creiem que els drets propis són superiors. I el fanatisme és quelcom semblant, ja que ve a ser una passió exacerbada i desmesurada cap a una causa determinada (religiosa, política, esportiva, etc) que fa que tampoc es respectin els drets dels que no participen d’aquesta causa.

Malauradament, persones així en trobem a tots els àmbits i a tot arreu. I no sé si podem dir que  abans n’hi havia més que ara o si seguim més o menys igual. Avui mateix portava el diari el cas dels jueus ultraortodoxos que s’han revoltat perquè una dona va asseure’s a la part del davant de l’autobús o perquè alguna nena anava a l’escola mostrant els cabells… Us recorda alguna cosa això? No us recorda la Rosa Parks, aquella dona negra que l’any 1955 es va negar a aixecar-se del seu lloc reservat als blancs també en un autobús?

I dins de l’ Església catòlica en tenim un grapat d’exemples al llarg de la història, des de la Inquisició, fins a negar la llibertat d’opinió a molts teòlegs o als intents actuals de tapar -com sigui- la pederàstia en alguns països. I què me’n dieu de les bombes que posen a les esglésies catòliques els islamistes radicals? O dels grups nazis que es veuen en alguns camps de futbol o en algunes manifestacions? I de tants i tants països on hi ha establert el pensament únic i la dissidència de qualsevol tipus és mal vista? Aquest mal és tan de dretes com d’esquerres.

El pensament únic, sembla un mal que es va estenent al món a través dels mercats, dels nous llenguatges informàtics i de les autopistes de la informació. El filòsof francès Roger Garaudy en diu Monoteisme del Mercat i té com a característica la subtil eliminació de la diversitat per mitjà de les noves tecnologies, el control de la informació, amb la conseqüent incidència en l’opinió dels ciutadans i en l’opinió pública. Haurem d’anar alerta, doncs, en aquests sentit tots. Tothom té dret a opinar i -fins i tot- a opinar diferent, no us sembla?

|

2 respostes

31 oct. 2010


Ve de lluny aquesta mania persecutòria!

Ja us aviso d’entrada –i el que avisa no és traïdor- que aquest post és d’aquells que deixen regust amarg a la boca i agror al cor. D’aquells que no fan massa per llegir en un matí de diumenge que, en teoria, hauria de ser relaxat i hauria de servir per no fer-nos mala sang. però és que vaig rebre aquestes dades ahir d’un amic i no em puc estar de transmetre-us-les.

Espero que no us espatlli el dia!!

Declaracions històriques manifestament anticatalanes

*1625 – Conde Duque de Olivares: “Ahora que os hemos asimilado y no tendréis que gastaros dinero en luchar contra nosotros, parece razonable que nos paguéis con impuestos”.

*1725 – José Patiño: “… es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)…”.

*1906 – Revista “Ejercito y Armada”:* “Hay que castellanizar a Cataluña … Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”.

*1907 – La revista militar: “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertat, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.

*1927 – Juan Llarch: “Obligar a usar el castellano en Cataluña es hacerles un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas”.

*1934 – Manuel Azaña: “una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años”.

*1938 – General Queipo de Llano: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”.

*1939 – Governador Militar Aymat: “¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del  sol que os alumbra!.

*1968 – Luis de Galinsonga: “Todos los catalanes son una mierda”.

*1968 – Manuel Fraga Iribarne:* “Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue  ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general  Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar”.

*1981 – Santiago Bernabéu: “Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes”.

*1984 – Leopoldo Calvo Sotelo: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”.

*1984 – José Prat: “Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano”.

*1984 – Felipe González: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.

*1993 – Pedro Pacheco: “Vascos y catalanes son buitres prestos a recoger la  carroña”.

*1994 – Mercedes de la Merced : “Me preocupa que la
Guardia Civil pueda  llegar a depender de Jordi Pujol, hoy Presidente de la Generalitat , y mañana  de cualquier loco que la pueda presidir”.

*2001 – Juan Carlos I: “… a nadie se le obligó nunca a hablar en  castellano; fueron los pueblos más diversos
quienes hicieron suyo por  voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”.

*2006 – Alfonso Guerra: “Nos hemos cepillado el Estatut”.

*2008 – L’alcalde d’Agón (Aragó): “¡Que los catalanes se mueran de sed, los jóvenes estan hartos de la opresión catalana”, ”Es muy probable que el  pueblo se tome la justicia por su mano y destruyan las tuberías del trasvase  y otras instalaciones, si no reciben justa recompensa por las molestias que  la Generalitat ha causado”.

*2009 – Alicia Sánchez Camacho: “No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular a les escoles”.

 
Sense comentaris…..

No hi ha resposta

13 març 2010


Bombes a la consciència.

Es poden posar bombes als mercats, a les mesquites, als restaurants, als avions i també es pot provar de posar-ne a la consciència d’una persona per veure si esclata. Es pot provar de fer-ho esclatar tot però a base de molta degradació moral com és el cas d’Al-Qaida del Magrib Islàmic i els seus segrestos.

I no em queixo pel fet que els darrers segrestats siguin catalans i per més inri cooperants que anaven a entregar un carregament d’ajuda humanitària. Se’n queixaria qualsevol persona amb dos dits de front. Se n’han queixat molts musulmans. Llegia les paraules d’un ‘notable’ musulmà que critica el «grau de degradació i derrota» de les cèl lules de Bin Laden al Magrib, a les quals acusa de «segrestar espanyols ancians no combatents que arribaven amb ajuda per als nens». Aquest ‘notable’ compara la captura dels cooperants amb la «voladura de llars d’infants», «bombes en els mercats» i «atemptats en avions» dels que culpa a Al-Qaida. «El Totpoderós (Al·là) -recorda l’ imam als dirigents de AQMI- va dir que matar una persona és matar a tota la humanitat».

Hi han molts crítics islamistes que reclamen en els fòrums de AQMI l’ immediat alliberament dels catalans , tal com ho van fer al seu moment amb la parella  italiana alliberada fa pocs dies, «abans que sigui massa tard» i retreuen als terroristes d’Al-Qaida al Magrib la imatge que estan donant de la ‘jihad’ (guerra santa ) a l’exterior.

El segrest dels cooperants catalans el passat 29 de novembre a Mauritània ha obert un fort debat intern entre les files d’Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI). Aquesta dissidència s’ha fet especialment patent en les més importants pàgines web de ‘Fundació Al-Andalus’, l’òrgan d’expressió de AQMI, que té una productora que periòdicament confecciona vídeos d’apologia terrorista i en què reivindica els atemptats i segrestos. En les mateixes pàgines en què els terroristes de la franquícia de Bin Laden al Magrib anuncien la captura de la parella italiana Sergio Cicala i Filomena Kabouree (i exhibeixen les seves fotos i passaports), «reconeguts jihadistes» de AQMI, segons els analistes dels serveis de seguretat espanyols, com ‘Abu Ibrahim’, demanen «perdó a Al·là» per la captura dels occidentals i diuen sentir-se particularment «avergonyits» pel segrest dels «vells» occidentals. «És una vergonya per a la nació», apunta un dels imams.

I més vergonya encara -diria jo- és fer un comunicat com el que han fet amb motiu de l’ alliberament d’ Alícia Gámez,  i amb el vídeo on surt ella amb el cap cobert amb un mocador islàmic i la cara difuminada. Al seu costat hi ha Roque Pascual i Albert Vilalta, amb la cama embenada per unes ferides de bala. Tots tres estan flanquejats pels seus segrestadors fortament armats. El comunicat vol justificar l’alliberament d’Alicia Gámez "perquè es va convertir a l’ islam i pel seu mal estat de salut". Segons diuen, Gámez s’hi va convertir de forma voluntària (posant-li una bomba dins del seu cap i en la seva consciencia, diria jo). Els faltava dir que s’hi va convertir de forma ben voluntària i amb tot el gust del món, per acabar de ser més ridícula la cosa i el comunicat sencer.

Una autèntica vergonya!

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,,

No hi ha resposta

06 des. 2009


Vel o gorra?

  El hi jab o vel islàmic no significa sempre el mateix, ni en totes les cultures ni per a totes les dones que el porten. Mentre per a algunes és una opció personal que expressa la seva religiositat o bé una reivindicació cultural, per altres és una obligació social o familiar, moltes vegades de clares connotacions masclistes.

Sigui com sigui, el seu ús en l’àmbit públic ha generat nombroses polèmiques en molts països. França ho va prohibir el 2004 a les escoles públiques, en l’administració i en els hospitals, juntament amb qualsevol altre signe religiós ostensible. A Bèlgica, el consell escolar de la regió de Flandès acaba d’anunciar que farà il legal l’ús a partir del 2010. A Espanya, en canvi, el principi general és l’acceptació de la simbologia religiosa personal i fins al moment no hi ha hagut greus problemes amb aquest assumpte. Tampoc a Catalunya, tot i ser la comunitat autònoma amb més alumnes musulmans, segons la Unió de Comissions Islàmiques d’Espanya.

No obstant això, La Vanguardia (12 d’ Octubre) va informar d’un incident en un institut de Mollerussa (Lleida) que semblava trencar la tolerància existent amb l’ús del vel islàmic a les escoles. De fet, la protesta no era pròpiament pel vel de les dues alumnes sinó que, en realitat, els alumnes rebels estaven en contra de la norma que els prohibeix portar gorra o qualsevol altre objecte al cap. És aquest un matís important perquè converteix una protesta que inicialment semblava intolerant en tot el contrari. Sembla ser que volia ser una protesta en contra de certes lleis i a favor de la llibertat de portar cada un el que li sembli millor.

De totes formes, aquest tema del vel tard o d’hora serà un problema si no es mira d’eradicar la intolerància d’uns i altres. Perquè hi ha, certament, molta intolerància en grups musulmans radicals. Però també n’hi ha en grups cristians, polítics, esportius, etc Només cal anar a certs camps de futbol i escoltar que crida certa gent contra alguns jugadors. O les agressions que van fer els jugadors d’un equip de futbol de Barcelona a un altre format per jugadors llatinoamericans.

La metxa es pot encendre en qualsevol moment i tots plegats tenim molta feina a fer, em sembla, si no volem mals pitjors.

Etiquetes de Technorati: ,,,,

No hi ha resposta