Arxiu per a 'Islam' Categories

15 març 2017


HIJAB SÍ, HIJAB NO

Classificat com a Islam

Els nostres cossos, nosaltres decidim

Ja hi tornem a ser! Cíclicament torna la polèmeica i pensem que no s’ha acabat pas, ni s’acabarà, de moment. El tema té molt recorregut perquè és un tema important, que toca la sensibilitat profunda de moltes persones i que la societat occidental no acaba de resoldre prou bé, des del meu punt de vista, perquè és un tema complicat i perquè té moltes vertents. Es un degoteig constant de notícies i discussions apassionades el que constantment surt als mitjans sobre l’ús de l’anomenat hijab, mocador islàmic o vel islàmic, que com ja se sap, és el mocador que, en molts països de cultura musulmana, les dones es posen al cap per cobrir-se els cabells i el coll quan estan en públic. És el vel més usat entre les dones musulmanes d’arreu del món i també a Europa a causa de la creixent immigració de persones àrabs. L’ús del hijab varia segons la zona, en alguns indrets és obligatori com a part de la xaria o llei islàmica (com a l’Iran o a l’Aràbia Saudita), mentre que en d’altres està restringit a esferes privades (Turquia, França) i en d’altres és opcional (Marroc). El seu ús està creixent en diferents països occidentals (és a dir, culturalment no islàmics) com a símbol d’identitat afegit.

No fa gaires dies, per exemple, es va fer popular l’article Maestras con hiyab y otros disparates d’ Arturo Pérez Reverte. No cal dir que va tenir molta ressonància mediàtica i respostes de tot tipus, coneixent la forma prepotent d’expressar-se que té aquest escriptor i que a vegades ratlla fins i tot la mala educació.

També ha estat molt comentada la notícia d’ahir mateix, en la que el  Tribunal de Luxemburg determinava que Les empreses podran prohibir el vel islàmic a la feina. Cal tenir en compte que aquest tribunal distingeix molt bé l’espai privat dels espais públics, fet que per a mi és essencial.

Encara no fa un any que l’escriptora de Vic, d’origen marroquí, Najat El Hachmi escrivia un article a El Periódico titulat ELS NOSTRES COSSOS, NOSALTRES DECIDIM i que podreu llegir en el següent enllaç:{Najat El Hachmi}

 Els nostres cossos, nosaltres decidim . Com que considero que és una visió sobre el tema prou important us el transcric íntegre aquí per si no teniu ganes d’anar-lo a buscar.

DIVENDRES, 26 D’AGOST DEL 2016

De petites ens ho van ensenyar, ens van dir: nenes, noies, quan comenceu a ser dones, vestiu-vos com cal, tapeu-vos els cossos perquè en ells hi ha la temptació, la vergonya, el dimoni. El nostre desig d’homes és impetuós, irrefrenable i no el podem controlar, és més fàcil que sigueu les dones les que us dissimuleu sota les teles per no provocar-lo. A la zona d’on jo vinc, al nord del sud i a l’est de l’oest, ens manaven de cobrir-nos els caps un cop casades, per distingir-nos de les solteres, perquè res no era més deshonrós que assetjar la dona d’altri. Assetjar la filla o la germana d’altri no era tan greu.Ens deien que ens cobríssim les parts que incitaven a les conductes prohibides i abans i tot de tenir cul o pits ja sabíem que aquestes eren carns delictives. Tampoc no era tanta la controvèrsia, llavors, els vestits de mares i àvies, generosos trossos de tela, no deixaven gaire marge a la transgressió. Per això no hi insistien gaire, en els missatges per reglamentar la indumentària de les dones.

Però de sobte tot es va capgirar, tres huracans que no havíem triat van trasbalsar-ho tot: el primer huracà va ser la modernitat que va entrar a les cases, als nostres gustos fent-nos descobrir noves formes de vestir, de portar els cabells, de modificar-nos l’aparença més enllà dels antics tatuatges, la henna temporal o el khol acabat de moldre per les àvies. Vam conèixer pantalons, camises, després punts i licres que s’arrapaven al cos, obertures mai imaginades.El segon huracà va ser l’emigració que ens va abocar, pobles sencers, a les desconegudes terres europees on ens hauríem de pensar de nou com si haguéssim sortit del no res, on hauríem de picar pedra per entendre les arrels i decidir lliurement, se suposa que ara sí, com volíem conjugar totes aquestes peces, la tradició, la feminitat, la religió, la democràcia i el gust i l’estètica, és clar.Encara no havíem començat a pensar-hi que va arribar el tercer huracà, el de la por, el de la contrició, el que ens instava a frenar-nos les ànsies de canvi, el que ens diu, en boca de tèrbols telepredicadors de pa sucat amb oli, amb tota la barba que vulgueu, això sí, que el principal perill per a la supervivència de la nostra religió, la volguéssim o no, érem nosaltres mateixes i sobretot, sobretot, els nostres cossos.

En tot això vam créixer, cada matí que davant del mirall havíem de decidir què ens posàvem, una cosa tan supèrflua que ara era el centre de tot. Que segons què dúiem o no damunt del cos, voldria dir unes coses o unes altres, que portéssim el que portéssim seríem sempre un missatge, un posicionament al mig d’una frontera que no sabíem on començava i on acabava, en ser més dels uns que dels altres. Que si et poses mocador ets dels uns, que si pantalons ajustats, dels altres, que si maquillatge, d’aquests, que si faldilla llarga fins als peus, d’aquells.Per això no trigaven a arribar les contradiccions, pantalons que treuen l’aire i cap tapat, enormes ulls ombrejats, llavis vermells i gel·laba. Unes van optar per cobrir-se perquè això les feia sentir segures, arrecerades. També n’hi havia que ho havien decidit ben conscientment després de llegir les fonts i fer l’esforç d’interpretar-se elles soles la pròpia religió, sense barbuts de pa sucat amb oli pel mig. N’hi va haver que un bon dia, fartes que els demanessin de dissimular-se a les noves terres, que els diguessin mira que n’ets de mora, es van fer més mores que mai amb un mocador ben vistós, així, al mig de la classe i ara sí que tindreu motius per dir-me que no m’integro.Moltes altres vam decidir, contra tot tòpic, desfer-nos de les robes de les nostres mares, treure’ns la vergonya del cos femení, destapant-lo fins on permetia el gust estètic i no pas la moral. Vam triar aquesta opció per no pagar amb les nostres carns cap suposada lluita de civilitzacions ni religions, per no marcar-nos la pell amb teles esdevingudes símbols identitaris. A les que vam triar no tapar-nos ens va agafar un orgull de cos de dona, fora el prohibit, fora la vergonya i la deshonra. Si és temptació, que ho sigui, és el vostre problema. Ensenyaríem el que ens donés la gana per desfer-nos precisament de totes les escopinades que ens lliscaven damunt la pell de feia segles i que ens titllaven d’impures. Nosaltres ens vam aferrar a aquesta actitud perquè ens donava poder, era desafiar els preceptes, encarar-se amb l’herència patriarcal amb les carns i els ossos i reclamar, de pas, també el nostre dret al desig. Ho vam pagar, és clar, no va ser fàcil.Segons com vesteixes és que demanes guerra, de manera que empassa’t les persecucions diàries, les mirades i les paraules malsonants a segons quins barris, empassa-t’ho tot perquè tu t’ho has buscat. Però hem resistit, encara que a vegades eren els mateixos autòctons, els sense religió i criats en democràcia els que ens deien noia, n’has fet un gra massa, ¿vols dir que al teu país t’hi deixarien anar, així de fresca i cenyida? Ens vam fer immunes als comentaris d’uns i altres perquè per damunt de tot volíem defensar la presència del nostre cos, la nostra presència en l’espai públic, sense restriccions de cap mena. Fins al topless i les platges nudistes, vam arribar algunes.
I gairebé ja ho havíem aconseguit, ja havíem oblidat que les nostres carns poguessin ser camp de batalla. I de sobte ens arriba la fotografia que plasma una agressió en tota regla: dos policies s’acosten a una dona a Niça i la fan desvestir. S’estava la senyora allà estirada, ni havia entrat a l’aigua però no marxen fins que ella ensenya prou carn. Un cop de puny, una humiliació. Perquè és dona, perquè el seu origen, recent o remot, és el que és, perquè és d’una classe social determinada. No s’atrevirà, no, el francès que governa a fer desvestir les xequeses del golf que es passegen pels Champs-Élysées negres fins als ulls. Ens bull la sang davant la instantània i de sobte hem reculat en el temps i som, de nou, en el punt d’haver de conquerir altre cop l’espai públic on a ells, els homes, ningú no els farà despullar-se, ni els diran com han d’anar. Ens bull la sang i el nosaltres que crèiem tan sòlid canvia, ens engloba de nou a totes, tapades i destapades, perquè per damunt de tot és el nosaltres de ser dones.

2 respostes

07 gen. 2015


El concepte de guerra santa (gihad)

Classificat com a Islam,RELIGIÓ

Amb atemptats de l’islamisme radical com el d’avui a París sembla que la humanitat, no només no avança, sinó que retrocedeix una colla de segles. Tots tenim a la memòria les guerres santes -més o menys justificades per raons religioses- per part de quasi totes les religions. Les croades d’infausta memòria; les persecucions de tota mena contra heretges o membres d’altres religions, la imposició del cristianisme a Amèrica llatina, etc. Els més grans encara recordem com a l’escola ens anomenaven la guerra civil espanyola com una croada. Ha estat en vigència durant segles la temptació de voler imposar per la força la religió del vencedor o del més fort. I sembla que seguim així en molts llocs del món. En l’àmbit islàmic, molts conflictes actuals són qualificats de guerra santa (gihad) pels seus actors.

Quan fa uns anys em vaig interessar per conèixer una mica l’islam, vaig comprar un parell o tres de llibres que em van recomanar. Entre ells hi havia el de SEYYED HOSSEIN NASR, VIDA Y PENSAMIENTO EN EL ISLAM (Herder, 1985). Vaig intentar llegir-lo i entendre’l per tal de comprendre una mica millor l’islam. No me’n vaig sortir -ho confesso- tot i que aquest prestigiós autor és dels pocs autors musulmans contemporanis que escriuen en llengües europees. Ell ho fa concretament en anglès, per bé que aquest llibre que tinc a casa està traduït al castellà. Encara no fa gaires dies que el tornava a agafar per veure si podia digerir aquest conjunt d’assajos escrits des d’una perspectiva de l’historiador científic que reflexiona sobre temes com religió i secularització, sentit de la llibertat, ciència i filosofia en la tradició musulmana. En general no he pogut digerir-lo, fora de petis capítols, com per exemple, el que fa referència a Jesús vist a través de l’ islam o l’estudi tipològic de la cultura islàmica. Però, en general, aquesta lectura em resulta tan allunyada del meu pensament que se’m fa força estranya.

Tots hem sentit a dir moltes vegades que els 5 pilars bàsics de l’islam són: La professió de fe (xahada), la pregària ritual (salat), l’almoina (zakat), el dejuni durant el mes de ramadà (sawm) i el Pelegrinatge a la Meca (hajj). Pet tant, tots els punts són completament acceptables, bé que que potser ens resultin distants i estranys a la nostra cultura. Però, arribats en aquest punt, ens podríem preguntar d’on surt el concepte de gjihad (guerra santa) –del qual se’n parla tant-, interpretat de diversa manera dins del mateix món musulmà i tant distant de la forma de pensar de l’home modern occidental.. Segons alguns musulmans,Jihad , no és més que “l’esforç per guanyar el favor de Déu. El Gran jihad o intern és la lluita contra el mal dins de la pròpia ànima. El Petit jihad o extern, són els esforços que el creient ha de fer pel que fa a l’entorn exterior”. Per tant, no hi cabria la violència que alguns islamistes radicals propugnen i porten a la pràctica, com en el cas dels atemptats terroristes que cometen arreu i que, si hem de ser justos, no són compartits per la major part del mateix món musulmà.

Fa només un parell de dies que es va celebrar una conferencia contra el fonamentalisme islàmic en una de les més prestigioses universitats sunnites. Ens ho explica Mons. Anba Antonios Aziz Mina, bisbe copte catòlic de Guizeh : «La conferència organitzada per la Universitat d’al-Azhar (El Caire) per condemnar el terrorisme i l’extremisme islàmic és un fet de gran importància històrica. I no sé si a Occident algú se n’ha adonat ». La Universitat islàmica del Caire, considerada el centre teològic més important de l’Islam sunnita, va organitzar aquesta conferència per reflexionar sobre la controvertida qüestió de la relació entre el món islàmic i el fonamentalisme. Va comptar amb la participació de 700 acadèmics i representants de la vida política, social i religiosa – incloent alguns líders de les comunitats cristianes d’Orient – de 120 països i va fer una clara condemna del fonamentalisme.

«És la primera vegada – subratlla Mons. Anba Antonios Aziz – que una institució islàmica tan influent diu clarament que les teories utilitzades pels terroristes i extremistes per justificar les seves accions violentes amb l’Alcorà representen una perversió del veritable Islam. Fins ara, les institucions i acadèmies islàmiques eren gairebé sempre molt tímides en la condemna d’aquestes derives. La condemna més arribava sol davant fets atroços concrets de terrorisme, i es referia generalment un acte violent concret. Ara es dirigeix a tota la ideologia malalta que està darrere de les estratègies de l extremisme de marca islamista. És un pas important, i esperem que produeixi resultats concrets ».

I caldria recordar també com, ja al mes de març de 2005, la COMISSIÓ ISLÀMICA D’ESPANYA va emetre una fàtua condemnant el terrorisme i el grup Al Qaeda. En un dia trist com el d’avui caldria recordar-ho per no posar a tothom dins del mateix sac.

Una resposta fins a ara

29 maig 2010


Des de darrere.

Classificat com a Islam,RELIGIÓ

Aicha López, nascuda a Albacete, porta nicab des del 28 de setembre, un dia després de casar-se amb l’imam de Lleida, Abdelwahab Houzi, a qui va denunciar davant la Guàrdia Civil al març per poligàmia. Ara, amb 42 anys, viu a Alacant.

–¿Com es veu la vida darrere?
–Jo no veia la vida, jo vull veure-hi bé. Estic convençuda que a la llarga el burca ha de donar problemes de visió. És una exageració. S’ha de mirar la gent, és vital veure-hi, mirar als ulls. En un viatge a Granada de totes dues amb els nostres marits, la gent ens deia coses. A mi em preguntaven: «¿Tu ets la liberal?»

(D’una entrevista de EL Periódico d’avui)

A mi m’agradaria saber també altres visions des de darrere. Nosaltres veiem aquests ulls, però aquests ulls també ens veuen a nosaltres. Així com nosaltres opinem, també ells haurien d’opinar. Potser caldria més explicacions i més diàleg per poder-nos entendre millor

 

Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

13 març 2010


Bombes a la consciència.

Es poden posar bombes als mercats, a les mesquites, als restaurants, als avions i també es pot provar de posar-ne a la consciència d’una persona per veure si esclata. Es pot provar de fer-ho esclatar tot però a base de molta degradació moral com és el cas d’Al-Qaida del Magrib Islàmic i els seus segrestos.

I no em queixo pel fet que els darrers segrestats siguin catalans i per més inri cooperants que anaven a entregar un carregament d’ajuda humanitària. Se’n queixaria qualsevol persona amb dos dits de front. Se n’han queixat molts musulmans. Llegia les paraules d’un ‘notable’ musulmà que critica el «grau de degradació i derrota» de les cèl lules de Bin Laden al Magrib, a les quals acusa de «segrestar espanyols ancians no combatents que arribaven amb ajuda per als nens». Aquest ‘notable’ compara la captura dels cooperants amb la «voladura de llars d’infants», «bombes en els mercats» i «atemptats en avions» dels que culpa a Al-Qaida. «El Totpoderós (Al·là) -recorda l’ imam als dirigents de AQMI- va dir que matar una persona és matar a tota la humanitat».

Hi han molts crítics islamistes que reclamen en els fòrums de AQMI l’ immediat alliberament dels catalans , tal com ho van fer al seu moment amb la parella  italiana alliberada fa pocs dies, «abans que sigui massa tard» i retreuen als terroristes d’Al-Qaida al Magrib la imatge que estan donant de la ‘jihad’ (guerra santa ) a l’exterior.

El segrest dels cooperants catalans el passat 29 de novembre a Mauritània ha obert un fort debat intern entre les files d’Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI). Aquesta dissidència s’ha fet especialment patent en les més importants pàgines web de ‘Fundació Al-Andalus’, l’òrgan d’expressió de AQMI, que té una productora que periòdicament confecciona vídeos d’apologia terrorista i en què reivindica els atemptats i segrestos. En les mateixes pàgines en què els terroristes de la franquícia de Bin Laden al Magrib anuncien la captura de la parella italiana Sergio Cicala i Filomena Kabouree (i exhibeixen les seves fotos i passaports), «reconeguts jihadistes» de AQMI, segons els analistes dels serveis de seguretat espanyols, com ‘Abu Ibrahim’, demanen «perdó a Al·là» per la captura dels occidentals i diuen sentir-se particularment «avergonyits» pel segrest dels «vells» occidentals. «És una vergonya per a la nació», apunta un dels imams.

I més vergonya encara -diria jo- és fer un comunicat com el que han fet amb motiu de l’ alliberament d’ Alícia Gámez,  i amb el vídeo on surt ella amb el cap cobert amb un mocador islàmic i la cara difuminada. Al seu costat hi ha Roque Pascual i Albert Vilalta, amb la cama embenada per unes ferides de bala. Tots tres estan flanquejats pels seus segrestadors fortament armats. El comunicat vol justificar l’alliberament d’Alicia Gámez "perquè es va convertir a l’ islam i pel seu mal estat de salut". Segons diuen, Gámez s’hi va convertir de forma voluntària (posant-li una bomba dins del seu cap i en la seva consciencia, diria jo). Els faltava dir que s’hi va convertir de forma ben voluntària i amb tot el gust del món, per acabar de ser més ridícula la cosa i el comunicat sencer.

Una autèntica vergonya!

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,,

No hi ha resposta

28 gen. 2010


Els drets de la dona a l’ islam.

Classificat com a Drets humans,Islam

 

Seguint amb el tema d’ahir, vull explicar que he parlat moltes vegades amb amics musulmans del paper de la dona a l’ islam, dels seus drets i del seu estatus social. Sempre hi ha hagut coses que no acabava d’entendre, sobretot veien la realitat d’alguns països musulmans. L’explicació que m’han donat aquests amics, que considero més entesos i intel·ligents, és que cada país és diferent i que les interpretacions de l’ Alcorà són diverses, com ho són també les de la Bíblia.

Llegia fa un parell de dies  que  Souad El Hadri, la primera advocada musulmana en doctorar-se a la Facultat de Dret de València, realitza una nova lectura de l’Alcorà i la Sunna en el seu llibre ‘Els drets de la dona a l’ islam i el seu estatut personal al Magreb’ .

Aquest llibre és la seva tesi doctoral  i la va escriure per a desterrar les lectures masclistes predominants en la jurisprudència islàmica.  Sobre aquesta qüestió, ha narrat que la seva tesi, reconeguda amb un Cum Laude, la va idear per a respondre al principal problema al qual s’enfronten les feministes musulmanes: existeix o no un principi d’igualtat a l’ islam?. I la seua resposta és que sí. Per aquesta raó, se centra en la seva obra a rebutjar les "lectures masclistes i patriarcals" que han prevalgut sobre el llibre sagrat de l’ islam i de la paraula de Mahoma.

Qui vulgui saber més sobre les opinions d’aquesta advocada, podrà trobar una bona entrevista a la revista CONSUMER

http://www.consumer.es/web/es/solidaridad/derechos_humanos/2008/04/19/176303.php

Considero que és ben interessant tot el que diu, sobretot quan, com deia en el post d’ahir, ens està arribant una gran onada d’integrisme a la que caldrà fer-hi front. I no estarà gens malament que els arguments vinguin dels propis musulmans….

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

27 gen. 2010


Burka sí; burka no.

[Vel+islamic.jpg]

Aquesta polèmica s’està instal·lant en la societat francesa i d’aquí ben poc la tindrem aquí. Les coses -tant les bones com les dolentes-ens arriben tard, però ens arriben. Hi haurem d’anar pensant…

De moment aquí han començat alguns intents de polèmica pel mocador al cap a les escoles i instituts. Però inevitablement ens arribarà el tema de la burka. Com podeu veure al gràfic superior, que vaig treure del diari EL País perquè em va semblar clar i alliçonador, la burka és la peça que tapa completament el cos, amb cara i ulls inclosos.

Les  preguntes són: la nostra societat occidental ha de permetre que als serveis públics una dona pugui anar així? Sense desmerèixer els valors que pugui tenir la religió musulmana, la societat occidental ha de reconèixer aquest dret a vestir així en els serveis públics? La burka no és un símbol clar de l’ integrisme islàmic? I vull fer la distinció entre "llocs" públics (com per exemple el carrer, i "serveis" públics (com el transport públic, un hospital o un centre d’ensenyament).

Les nostres lleis civils no crec que permetin que algú pugui anar amb la cara tapada i, per tant, no poder ser reconegut (jo, no ho sé. No sóc jurista). I no només per seguretat, perquè sota una burka s’hi pot amagar el que vulgueu. No sols per seguretat sinó també perquè les nostres relacions interpersonals es basen en la igualtat, en mirar-nos als ulls, en poder-nos veure la cara.

I finalment, em pregunto; quina mena d’interpretació fan aquestes persones de l’ islam? Dins del mateix islam hi han molts erudits que no hi estan gens d’acord amb aquesta interpretació tan integrista de l’ Alcorà i pensen que això és un rebaixament i una menys tinença de la dona. Cal que la nostra societat reforci aquests conceptes permetent aquestes pràctiques que xoquen frontalment amb els valors de la nostra societat accidental?

Podem anar-hi pensant, perquè la qüestió la tenim aquí mateix…

Etiquetes de Technorati: ,,,

2 respostes

06 des. 2009


Vel o gorra?

  El hi jab o vel islàmic no significa sempre el mateix, ni en totes les cultures ni per a totes les dones que el porten. Mentre per a algunes és una opció personal que expressa la seva religiositat o bé una reivindicació cultural, per altres és una obligació social o familiar, moltes vegades de clares connotacions masclistes.

Sigui com sigui, el seu ús en l’àmbit públic ha generat nombroses polèmiques en molts països. França ho va prohibir el 2004 a les escoles públiques, en l’administració i en els hospitals, juntament amb qualsevol altre signe religiós ostensible. A Bèlgica, el consell escolar de la regió de Flandès acaba d’anunciar que farà il legal l’ús a partir del 2010. A Espanya, en canvi, el principi general és l’acceptació de la simbologia religiosa personal i fins al moment no hi ha hagut greus problemes amb aquest assumpte. Tampoc a Catalunya, tot i ser la comunitat autònoma amb més alumnes musulmans, segons la Unió de Comissions Islàmiques d’Espanya.

No obstant això, La Vanguardia (12 d’ Octubre) va informar d’un incident en un institut de Mollerussa (Lleida) que semblava trencar la tolerància existent amb l’ús del vel islàmic a les escoles. De fet, la protesta no era pròpiament pel vel de les dues alumnes sinó que, en realitat, els alumnes rebels estaven en contra de la norma que els prohibeix portar gorra o qualsevol altre objecte al cap. És aquest un matís important perquè converteix una protesta que inicialment semblava intolerant en tot el contrari. Sembla ser que volia ser una protesta en contra de certes lleis i a favor de la llibertat de portar cada un el que li sembli millor.

De totes formes, aquest tema del vel tard o d’hora serà un problema si no es mira d’eradicar la intolerància d’uns i altres. Perquè hi ha, certament, molta intolerància en grups musulmans radicals. Però també n’hi ha en grups cristians, polítics, esportius, etc Només cal anar a certs camps de futbol i escoltar que crida certa gent contra alguns jugadors. O les agressions que van fer els jugadors d’un equip de futbol de Barcelona a un altre format per jugadors llatinoamericans.

La metxa es pot encendre en qualsevol moment i tots plegats tenim molta feina a fer, em sembla, si no volem mals pitjors.

Etiquetes de Technorati: ,,,,

No hi ha resposta