Arxiu per a 'Ecologia' Categories

04 set. 2019


LA COBDICIADA TERRA

Classificat com a Natura,Vida i mort

La cobdícia és el desig excessiu d’adquirir riqueses. La cobdícia -o l’avarícia, que és el mateix- no té límit i per al cobdiciós es fa realitat allò de “com més tens, més vols”. La terra -i les riqueses que conté, tant a la superfície com al subsòl-, és evidentment que és una de les coses més desitjades actualment pels poderosos per poder exprimir-la fins al límit.

Avui m’ha estat rondant una bona estona pel tupí aquesta gran desgràcia dels incendis, molts d’ells fruit d’aquest desig sense fi per poder accedir a la terra, tot rellegint un llibre de l’any 1978 titulat “Diálogos en Mato grosso con Pedro Casaldáliga”, escrit pel seu amic Teófilo Cabestrero. Ja llavors, comentant com estaven castigades les selves amazòniques, el bisbe Pere fa aquest comentari: “D’aquí poc, tot això que ara veus tan verd s’omplirà de foc i s’inundarà de fum. Quan se’n va l’aigua de les puges, cremen per al latifundi quilòmetres i més quilòmetres de selva i de bosc”. Per tant, la cobdícia dels latifundistes és una cosa antiga i mortal per aquella naturalesa verge i per a tots els que hi viuen. Els petits propietaris d’aquelles terres, amb 10,20,30 i fins i tot 40 anys (“posseiros” que van prendre possessió legalment reconeguda de les seves terres) són expulsats pels tentacles poderosos dels latifundistes i pel foc que els crema allò que creien seu.

He recordat les esgarrifoses imatges que hem vist del Brasil i també les d’aquest estiu ben a prop nostre. Ja sé que no tots els incendis són provocats, però sí que cada cop n’hi ha més que ho són per poder aconseguir llicències d’obres o terra nova per cultivar; i tot això sense adonar-nos gaire de tot el mal que estem fent al pobre planeta terra. Els incendis de l’Amazònia duren mesos i mesos per tal d’obtenir recursos naturals per a la indústria de la fusta, de la ramaderia, de l’agricultura extensiva i l’explotació minera. I això ve succeint des de la dècada dels 60 del segle passat.

La imatge és impressionant: el roig d’un foc impossible d’aturar, de cop, es transforma en fum i negror. Tot queda negre i socarrimat. Tot devastat. El foc no crema només un paisatge fet d’arbres o cultius. El foc s’emporta molts esforços, moltes il·lusions, mitjans de vida de molta gent, molt passat i posa en qüestionament el futur de molta gent. Al Brasil s’emporta selves mil·lenàries i aquí terres de cultiu regades per la suor de generacions de pagesos que hi han deixat la pell i que, de cop i volta, veuen que no els queda res. Si aquest pagesos han de marxar, ens quedarà una gran part de país abandonada.

Trobo que caldria fer-hi alguna cosa més a aquests desastres que es produeixen any rere any. Trobo que caldria replantejar-se entre tots quin país volem i com el volem. I cal pensar si redistribuir millor els diners que ens arriben d’Europa i els dels nostres impostos. És cert que cal ajudar la gent, però potser caldria pensar en ajudar aquells que més ho necessiten i amb criteris que no siguin purament economicistes. Cal ajudar la indústria, certament, perquè dóna feina a molta gent; però cal ajudar també la pagesia que, potser no són tants, però fan una feina prou important com la de cuidar els nostre paisatge i la nostra terra.

No sé com s’ha de fer perquè no sóc cap tècnic i aquestes coses s’han de deixar en mans dels entesos. Però caldria pensar si ens cal importar tanta fruita quan aquí la paguen tan malament a qui la produeix; si les ametlles o les avellanes catalanes no són prou bones com per haver d’importar-ne de fora, tot i que potser surtin més barates (cosa, per altra banda, una mica incomprensible). No serà que alguns s’hi fan l’agost en aquestes importacions? No és por aturar una mica o, almenys, modificar-ne les tendències? No ens caldria ja parlar més de comerç just començant per casa, d’aranzels, de lleis de lliure comerç i, en definitiva, de justícia, per tal de que tothom pugui viure una mica més dignament?. Preguntes i més preguntes…

No hi ha resposta

04 gen. 2017


AQUESTA PESADA BOIRA…

Classificat com a Natura,Pla d' Urgell

Escric des del Pla d’Urgell que, com molts territoris de les Terres de Ponent,estem abonats a la boira. Els que coneixeu la comarca ja sabeu que la boira és un dels fenòmens atmosfèricsquasi imprescindibles als hiverns del Pla i no es pot negar que li donen personalitat pròpia. Ja sé que hi ha grans defensors de la boira però, què voleu que us digui, a mi tants dies seguits de boira no em fan gens de gràcia i ja els hi regalo.
 L’hivern que estem transitant es veu que vol fer honor a aquesta acostumada, pesada i ja massa monòtona grisor i s’hi està lluint de valent. En una paraula: que vol quedar bé i fer honor als hiverns del Pla. N’hi ha que sembla que vulguin ser una mica més benignes amb nosaltres i, com aquells perdonavides de les pel·lícules, es fan els magnànims i ens en obsequien amb pocs dies. Però el més normal és que la tinguem molts i molts dies seguits.La boira és molt bonica si només et visita tres o quatre dies, si no has de sortir de casa, si no has de conduir o treballar a fora, si vols lluir-te amb alguna foto artística o si tens un bon foc que t’escalfi la casa i prou temps de sobra per passar l’estona sense grans obligacions…D’altra forma, la boira és un greu inconvenient, un problema gros i un gran entrebanc per a poder fer vida normal.

Orientar-se dins d’una boira espessa és fa difícil perquè difumina la realitat i t’enganya amb traïdoria. Les formes netes desapareixen, perdem els punts de referència i sembla que totes aquelles certeses a les que estem tan ben agafats quedin també difuminades. La boira espessa produeix inseguretat en tots sentits i s’afegeix a les moltes inseguretats que ens toca viure en aquests dies. Certes inseguretats, a mida que em faig gran, cada cop em fan més por i, com la boira, aquelles promeses i aquelles incertes certeses que ens fan els polítics no m’agraden; malament rai quan ens diuen que no ens cal patir per les pensions, pels llocs de treball, per la crisi econòmica i que aquest any que comencem serè molt millor i que, encara que no ens ho diguin obertament, ens pinten un panorama en el que sembla que podrem lligar els gossos amb llonganisses.

Tota Europa viu actualment hores d’inquietud, en part perquè en l’horitzó mundial s’han desdibuixat algunes certeses que semblaven definitives i en part perquè semblava que estàvem ben encaminats i que la Unió Europea seria una unió real que ens ajudaria a tots a viure millor; a que hi hagués més justícia distributiva i que, en definitiva, tots hi sortiríem guanyant perquè els països rics ajudarien els més pobres. Ens ho havien dit tantes vegades que ens ho vam creure. I ara veiem que res d’això és veritat, que cadascú mira només pels seus interessos i que la Unió Europea es dissol de mica en mica com un terròs de sucre en una tassa de cafè, que resulta cada dia més amarg i difícil d’empassar-se. Els anglesos, que acostumen a ser gent molt pragmàtica, diuen que ells se’n van, que en aquesta olla de grillsen què s’ha tornat Europa ells no hi tenen res a fer; als Estats Units guanya les eleccions un personatge indecent i impredictible, que ja veurem per on ens porta. El món en general, no només no s’acaba d’arreglar i estabilitzar una mica, sinó que sembla que cada cop hi ha més punts calents i en conflicte. Tot això ens deixa amb mal regust de boca i en una incòmodaincertesa. Massa boira arreu hi veig…

Segons ens explica l’Agència Catalana de Meteorologia –el  METEO.CAT-, aquestmes de desembre que acabem de passar«la boira va aparèixer a les nostres comarques 26 dies dels 31 que té el mes. D’aquests 26 dies, 21 van ser de boira persistent, de manera que no es va veure el sol per boira baixa o boira alta, malgrat que no van ser els 21 dies consecutius. Per altra banda, la boira vamarcar l’evolució dels termòmetres, sobretot en un tram final del mes caracteritzat per una tendència descendent que només es va trencar al final. Van ser dies amb una amplitud tèrmica mínima i amb temperatures per sota dels 5º C». Si hi sumem els dies d’aquest mes de gener recent començat ja devem sumar 30 o 31 dies. I encara no s’ha acabat això…
La boira és un fenomenincert i traïdor perquè, quan menys t’ho penses, ja tens el perill al damunt. Ho saben aquells que s’han de moure en vehicle en dies de boira baixa i acaben cansats d’haver de posar tanta atenció i tots els sentits en estat d’alerta durant hores. Les certeses ens donen un cert benestar psicològic i són necessàries per no perdre els estreps. Però no ens tocarà cap més remei que acostumar-nos a entomar les incerteses dels dies boira com les d’aquest hivern i situacions complicades en tots els àmbits que haurem d’anar desxifrant com puguem. Potser ens hem de fer càrrec que s’han acabat les certeses i que el nostre món s’ha tornat líquid, inconstant, ple d’inseguretats, vacil·lacions i interrogants, com deia el sociòleg Zygmunt Bauman en el seu llibre que es va posar de moda fa un parell o tres d’anys.
 
Caldrà rearmar-nos psicològicament de confiança, i buscar nous camins i noves oportunitats en aquest any que comencem. Un any que ha de ser fonamental pels catalans, però també ho serà per la resta del món. Un any ple de perspectives i d’inseguretats que no necessàriament han de ser totes dolentes. Les oportunitats cal saber-les aprofitar quan passen i caçar-les al vol perquè, si no, poden tardar molt temps a tornar a passar. No hem d’esperar que les coses ens les portin els Reis Mags o que ens caiguin del cel. Tot el que vulguem aconseguir ens ho haurem de guanyar, treballant molt i amb molta imaginació. Serà feina dels polítics trobar el camí adequat, però serà feina nostra empènyer-los i fer-los-hi costat quan calgui. Sense massa presses i calculant bé on posem els peus per no caminar en fals. Amb o sense boira el futur és a les nostres mans i caldrà gestionar-lo amb molta cura.

Una resposta fins a ara

31 jul. 2016


Temps de collita

Classificat com a Ecologia,Natura

L’estiu és temps de collita. És el temps en què la terra es torna agraïda de veritat i retorna tot l’esforç i les suors de qui l’ha cuidada, si no és que el mal temps n’hagi fet alguna de les seves. La terra acostuma a ser agraïda sempre si se la tracta bé. Això ho saben bé els pagesos que, durant mil·lennis, l’han anat coneixent de mica en mica.
Primerament només la trepitjaven per anar a caçar i per moure’s d’un lloc a l’altre. De mica en mica es van anar fent seva una petita extensió i se la van anar estimant a base d’amanyagar-la amb la seva suor. Va ser quan es va anar abandonant el nomadisme i la gent va començar a establir-se en un lloc. La terra és un dels motius perquè la gent s’arreli en un lloc i s’hi quedi a viure. La terra fa l’home i l’home fa la terra.
Com ja he explicat aquests darrers dies, he canviat de casa i de poble. He passat de viure en un bloc de pisos en una ciutat petita, a viure en una casa de poble amb terreny suficient per a arbres, jardí i fins i tot per poder-hi fer hort. Realment és un canvi prou important com per notar que l’estil de vida és força diferent, tot i que mai he estat home de ciutat. Mai m’ha agradat gaire viure en ciutats grans.
Ara m’he de plantejar aprendre a fer certes coses que no havia fet mai com, per exemple, fer hort. Els coneguts em diuen que és molt fàcil i que tot és posar-s’hi. Ho hauré d’intentar perquè ja sé que, tot i essent més fàcil i còmode comprar certes coses al supermercat -i potser fins i tot més econòmic-, poder menjar allò que tu mateix has plantat i cuidat té tot un altre sentit. I també un altre gust, especialment si ha crescut de forma natural i sense gaires insecticides. Diuen que és possible poder fer hort sense gaires fertilitzants i productes químics. Fer un petit hort propi estic segur que aporta un munt de beneficis (i no parlo només dels de tipus econòmic) perquè és tota una lliçó veure com neixen, creixen les plantes i es cullen els fruits. Miraré si és possible fer aquí a casa un hort ecològic i procurar que les hortalisses, plantes, arbres i llegums que es conreïn es basin en tècniques que respectin el procés natural dels aliments que se sembren. Ja se m’han ofert bons mestres per a ensenyar-me’n.
Ara serà qüestió d’anar-m’hi posant de mica en mica, tot i que per a certs cultius ja m’hauré arribat tard. Cada cultiu s’ha de fer en l’època de l’any que sigui més propícia. Per exemple, hi ha cultius que necessiten ser plantats a l’estiu, i d’altres que necessiten fer-ho a l’hivern. Gràcies a l’horta orgànica s’aconsegueix fer coincidir cada sembra amb l’època de l’any que toca, cosa que no passa amb molts altres cultiu d’hivernacle que podem se cultivats de forma artificial durant tot l’any. I, pel que m’han explicat, un dels punts forts de l’horta orgànica és que no es fa ús de productes químics artificials perquè s’acceleri la producció o perquè el cultiu surti més bonic i amb major calibre, sinó que es prepara bé el sòl amb fertilitzants naturals perquè el cultiu creixi bé i sa. I finalment, el control de les plagues no es fa amb pesticides químics, sinó que es tracten amb pesticides orgànics, cosa molt més natural i molt menys tòxic per al cultiu.
Ja podeu veure, doncs, tota la feina que m’espera… tenint ben present aquell refrany que diu “que el camí de l’infern està ple de rajoles de bones intencions”. Val més una bona obra que mil bones intencions.

3 respostes

20 juny 2015


Morir de pena

Classificat com a Ecologia,Església

null

Diuen que les persones poden morir de pena. Fins i tot li han posat nom. En diuen “síndrome del cor trencat” i els entesos diuen que és una malaltia induïda per l’estrès, que produeix una  insuficiència cardíaca similar a un infart, però amb les artèries coronàries normals. Un estrès emocional brusc i sobtat, però al mateix temps permanent en el temps en forma de ràbia, por, sofriment molt gran, accident o malaltia greus, etc. poder arribar a col·lapsar una persona. I això no passa només amb humans. S’han constatat cassos en animals de companyia, sobretot gossos que han perdut de repent els seus amos i s’han mort –o s’han deixat morir- de tristesa, deixant de menjar i perdent les ganes de viure.
El nostre món també pot morir de pena, per dir-ho d’alguna manera. Pot arribar a un col·lapse, tal com ens avisen des de fa temps molts reconeguts científics. Però sembla que no ens en acabem d’adonar i no fem prou per arreglar-lo una mica i deixar un món digne per als que han de venir darrere nostre. És cert que els governs i els polítics podrien fer alguna cosa més del que fan. Però cadascú de nosaltres també, perquè cadascú de nosaltres forma part d’aquesta casa que en diem planeta Terra i que entre tots hauríem de cuidar, netejar i millorar.
Això és exactament el que el Papa Francesc ha volgut recordar-nos amb aquesta encíclica que acaba de publicar titulada “Laudato Si “ (Lloat Sigueu). El medi ambient, l’impacte de l’home en ell i la seva relació amb la distribució de la riquesa són assumptes que afecten a tots i trobo molt bé que el Papa Francesc hi hagi dit la seva. I encara trobo millor que ho hagi fet –inspirat en Francesc d’ Assis- en un to planer, recollint els punts de vista majoritàriament compartits per la comunitat científica i pel sentit comú. I ho fa amb un escrit que no va dirigit, com tantes altres vegades, només al catòlics i parlant de temes que interessaven més aviat poc, adoptant posicions conservadores i anant anys enrere dels interessos i preocupacions de la gent. No, ara no. Francesc parla de qüestions que ens toquen de ben a prop a tots, que ens interessen a tots; de la pobresa imposada com una pistola que apunta al cap de milions de persones. Parla a tothom, com a responsables que som de la nostra petita o gran part de la terra que ens ha tocat viure i que hem de cuidar i estimar. Com a les persones, hem d’estimar la terra i hauríem de crear amb ella un vincle amorós que ens la fes estimar molt més del que l’estimem ara.
Aquesta encíclica -segons he pogut llegir- es veu que ha desfermat la ira dels conservadors dels EE.UU., com per exemple el candidat republicà a la Casa Blanca Jeb Bush, catòlic i germà de l’ expresident George W. Bush. Ell i altres grans empresaris amb interessos econòmics arreu del món diuen que no s’ha de barrejar religió i política i que això del medi ambient és un assumpte que no incumbeix al Papa. Algú fins i tot s’ha atrevit a titllar-lo de massa lliberal i de“marxista” per la seva posició aperturista en qüestions socials i per les seves crítiques al “capitalisme salvatge” i a la “dictadura de l’ economia”. I Rick Santorum, candidat republicà de cara a las presidencials del 2016 i fervent catòlic,  va dir també en una entrevista de ràdio que “l’ església s’ha equivocat en qüestions científiques vàries vegades” i que hauria de “ deixar la ciència als científics” i “centrar-se en qüestions de “teologia i moral”. I com ells, el republicà Jim Inhofe, alguns periodistes del conservador canal Fox News  o Michael McKenna. Com si no hi hagués milers i milers de científics catòlics que pensen com el Papa i que li donarien totalment la raó… O com si ells, que de científics en tenen ben poc, poguessin parlar-ne i els demés no…
Personalment, no només aplaudeixo el Papa per parlar de temes actuals i que preocupen a bona part de la humanitat, sinó que crec que l’Església s’hauria de posicionar molt més en els temes que preocupen de veritat i hauria de donar la veu lliurament a tothom que sigui capaç de donar noves opinions i obris nous camins per solucionar els problemes que té plantejats la humanitat. Només llavors l’ Església es tornarà a fer portaveu de la doctrina de Jesús i es tornarà a fer escoltar.

No hi ha resposta

25 nov. 2013


El ball dels estornells

Classificat com a Ecologia,Natura

Quan arriba aquest temps, i com cada captard vaig a acompanyar amb la furgoneta un parell de nois del centre on treballo a casa seva, quedo encantat amb l’espectacle que brinden de forma ben generosa i desinteressada els immensos estols d’estornells a tothom que es vulgui parar una estona a contemplar-los. Un autèntic espectacle -meravellós i gratuït- i que em sembla que no sabem valorar prou.

Prop de la posta de sol és l’hora que aquests ocells busquen refugi en els arbres de les ciutats i pobles per dormir-hi, després d’haver devastat ferotgement els camps d’olivers i fruiters durant tot el dia. Ben tips, en aquesta hora van buscant el recer i la millor temperatura de la ciutat per dormir i és en aquests moments quan acostumen a volar en bandades de milers i durant llargues estones es passegen pel cel en una frenètica i misteriosa dansa que sembla que no s’hagi d’acabar mai. Formen al cel figures de ritmes canviants i majestuosos que, per la majoria dels que ens parem a mirar-los, no som capaços d’entendre com les poden fer sense xocar els uns amb els altres.

I vatua listo que també se saben fer escoltar! Produeixen un guirigall considerable abans de triar la rama de l’arbre on dormiran. Sembla que no acabin de trobar mai el lloc adequat! Quan ja sembla que s’hi hagin ajocat, de cop i volta tornen a emprendre el vol i tornen a ennuvolar el sol que es pon i tornen a la frenesia exultant i totalment sincronitzada de les seves danses.

Ja sé que aquesta visió, potser una mica massa poètica, no la poden tenir de cap de les maneres els pagesos als que se’ls mengen la fruita o les olives. I tampoc la deuen tenir els alcaldes, que han de mirar de tenir el poble net i endreçat i que se’ls fa força difícil amb tots aquets milers i milers de nous habitants que els arriben cada nit. De bon matí,  quan tornen a fugir esperitats a buscar-se la vida, deixen sota els arbres totes les restes fecals de la seva collita diürna. Però la natura és això: un s’aprofita de l’altre i les espècies s’adapten de manera extraordinària a les condicions més favorables per a ells i els costa ben poc anar a trobar el menjar on se’ls ofereix en millors condicions. I els cultius extensius que modernament s’han imposat els fa de bon tros les coses molt més fàcils!

Però no podem negar que la meravellosa escena d’un capvespre acolorit per una posta de sol emmarcada en núvols tenyits de mil colors es veu vivament reforçada en aquest temps pel vol dels milers d’estornells i els seus ràpids i bruscos canvis de direcció  i formant estructures inimaginables i impossibles en grups tan nombrosos i que es mouen amb la sincronització d’un ballet que ha assajat milers d’hores… És bonic veure, per altra banda, quan una gran formació es disgrega de cop i volta i forma un altre esbart dansaire ben autònom en l’espai immens d’un cel daurat.

La tardor! Un moment de l’any molt bonic perquè sembla que, junt amb la primavera, és quan hom s’adona que la natura és més canviant i té molta més vida. Els verds es converteixen en ocres, els ocres en daurats i els daurats en vermellosos en pocs dies. Les muntanyes canvies d’aspecte i  és quan són més boniques; els boscos es tornen misteriosos i encantats amb tota la simfonia de colors que són capaços de produir els seus arbres. Es despullen de dalt i omplen el terra amb les seves fulles que ajuden a guardar la humitat necessària i són el caliu pels deliciosos bolets que després aniran a collir tanta i tanta gent.

La tardor! Un bon temps per encantar-nos amb la mare naturalesa, passejar poc a poc, saber apreciar i assaborir tots aquests regals que en fa. Almenys, sapiguem respectar-la! 

No hi ha resposta

22 oct. 2012


Els insectes ens salvaran la vida?

Classificat com a Ecologia

Llegia aquets dies un article a ALANDAR que em va cridar l’atenció. Deia que amb prou feines una setmana de diferència, dos diaris europeus de referència, El País i Le Monde, han publicat sengles i amplis reportatges cantant les excel · lències de menjar insectes. El diari espanyol parla de llagosta i cucs mexicans, el francès, de mosques, tèrmits i escorpins -entre d’altres- xinesos. I en tots dos, després del lògic enfocament exòtic -cal vendre, al cap i a la fi-, batega la mateixa amagada conclusió: les bestioles són la solució ideal per acabar amb la fam al món.

Uns 2,5 milions de persones al món, principalment a Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina ja inclouen insectes en la seva dieta. Nosaltres també podem fer-ho. Només hem de canviar els nostres esquemes mentals i rebutjar el fàstic que ens produeixen. És que no som capaços de degustar viscosos mol · luscs crus, fins i tot vius, com les ostres o cargols cuits en la seva pròpia bava? Quin problema hi ha amb unes erugues del bambú seques, larves de vespes al wok, libèl · lules amb curri o qualsevol altra de les 200 espècies d’insectes considerades comestibles?

Encara que ho sembli, no és una idea de bomber. La FAO (Organització de Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació) considera que el desenvolupament de la "entomofàgia" pot ser un bon substitut futur de la carn i el peix. La majoria dels insectes aporten els mateixos elements nutricionals -proteïnes, lípids, minerals- que la carn. O fins i tot més: els tèrmits, per exemple, són el segon aliment amb més contingut en ferro, després de les llenties.

Cal no menysprear els avantatges ecològiques. El seu "cultiu" a penes necessita aigua o energia, mentre que la cria d’animals – per a alimentació humana- el pinso, per cert, també pot contenir insectes, sobretot el dels peixos-consumeix actualment el 70 per cent de les terres cultivables i el 9 per cent de l’aigua dolça, i és responsable del 18 per cent de les emissions de gasos amb efecte hivernacle.

Certament, les espècies exòtiques, que cal importar, poden sortir cares. Però els productes estrella, segons les investigacions de l’empresa xinesa Yunnan Insect Biotechnologies, una de les precursores d’aquesta indústria, estan a l’abast de qualsevol país: la mosca comuna i l’escarabat. No només els poden menjar humans i animals, sinó que la seva "cria", amb segó d’arròs, no contamina i serveix fins i tot per a la indústria farmacèutica: la quitina, principal component de la seva closca, té més propietats immunitàries i antimicrobianes que qualsevol lacti "probiòtic ".

I, donat el ritme al qual es reprodueixen, el seu cultiu o la seva caça surten molt més barats i eficients que, posem per cas, alimentar un porc a casa tot un any. A l’eteri món interneter, a més, hi ha multitud de suculentes receptes amb insectes.

Us hi animeu? Si és així, que us aprofiti!

No hi ha resposta

16 ag. 2012


Seguim amb el menjar…

Classificat com a Ecologia,ECONOMIA,Pobresa

Seguint amb el tema d’ ahir –de dóna per molt- seguirem parlant del malbaratament dels aliments. Segons CUKMI, una pla web dedicada al menjar, més del 30% dels aliments que es compren van a parar a les escombraries. Per exemple, les restes de carn de vaca, porc i pollastre que es llencen a les llars dels Estats Units són equivalents a més de 1.000.000 d’animals. I això, representa una despesa d’energia que el món no es pot permetre. Ja no dic els països rics, sinó el món sencer.

En Xavi, un lector del meu blog, em deixava ahir un comentari ple de sentit comú i amb una pregunta que a la vegada era ben realista però també plena d’utopia. Es preguntava:

“ ¿què podríem fer-hi a banda del consum responsable de cadascú? Hi ha molt gent que tot això li rellisca, ¿caldria fer lleis per limitar el consum, potser amb multes? Si tots els recursos estiguessin ben canalitzats i justament repartits viuríem en un món millor. Però en aquest món de capitalisme salvatge això no té cabuda. Cal, doncs, canviar el món.”

Canviar el món! Doncs potser sí que serà necessari i imprescindible si volem seguir vivint-hi tots una mica dignament. Perquè del que es tracta és d’això: no que uns puguin viure dignament i altres es morin en la misèria. Potser per alguns estalviar diners no és un incentiu prou important perquè en tenen de sobres. Tampoc potser ho és col · laborar amb accions individuals perquè no empitjori el medi ambient. Però hi ha una raó que gairebé ningú discuteix i que fa que les persones –per dur que tinguin el cor- puguin canviar de mentalitat: llençar menjar en un món on gairebé 1000 milions es moren de fam no està bé.  La catàstrofe humanitària que afecta a Somàlia i altres països d’Àfrica, és una amenaça imminent de més de 10 milions de persones que es troben a la vora de la mort per no tenir què menjar. Unes persones viuen en l’abundància i altres en la misèria.

I per acabar un cosa ben pràctica. Heu ací 5 consells per no llençar menjar basats en Do Your Part for everyday Green Living i Love food hate waste

  1. Avaluar: Saber exactament quins aliments hi ha i què no hi ha a la casa. Guardar les sobres sempre en recipients transparents per ajudar a mantenir un registre d’elles. Estar atent als venciments i sempre moure els aliments que tenen venciment pròxim a la part del davant del frigorífic per usar-los abans. Saber quines són les proporcions necessàries. Adquirir menjar fresc considerant quan es menjarà.
  2. El congelador és teu amic: El congelador pot fer que gairebé qualsevol aliment duri fresc durant mesos. Llavors, si simplement no tens ganes de menjar l’endemà les sobres d’avui, l’ideal és congelar. El congelador també és bo per proveir d’aliments bàsics. Per exemple, pots congelar un quantitat extra de salsa en diversos contenidors cada un amb la proporció correcta per a la família. A més, es pot aprofitar la congelació per apilar verdures i fruites de temporada. 
  3. Guardar també les petites restes: Les petites restes d’aliments també poden guardar.se. Mig sandvitx? Sí, a la nit pot ser un aperitiu o pot completar el dinar de l’endemà. Reciclar les petites restes de menjar consisteix simplement a trobar-li novament una nova oportunitat, que segur que la pot tenir.
  4. Compres més intel · ligents: El millor consell és fer una llista de compres i cenyir-se a ella quan s’està al supermercat. D’una altra manera és molt fàcil deixar-se portar per la compra d’articles o aliments que realment no es necessiten. La planificació dels teus menjars per avançat ajuda a crear una llista d’ingredients i evitar les compres per impuls que pot acabar fàcilment a les escombraries. El menjar a les escombraries és el resultat de la manca de planificació.
  5. Disposar sempre dels "Bàsics": Enllaunats, vegetals, carn i peix congelats, diferents tipus de pastes, arròs i altres cereals, són elements essencials amb una vida útil molt llarga, el que permetrà combinar-los amb les restes de menjar i produir nous plats.

Bon appétit! i bon estiu!

No hi ha resposta

14 ag. 2012


Amb el menjar no s’hi juga!

Classificat com a Ecologia,ECONOMIA,SOCIETAT

Encara que no sóc massa de mirar TV, aquest diumenge passat vaig sentir la curiositat per veure el programa 30 Minuts de TV3 i confesso que em va impactar. Es titulava EL MENJAR QUE LLANCEM. Mireu-lo, si no l’heu vist!

Serà perquè de petit a casa meva em van ensenyar que el menjar no s’havia de llançar mai perquè al món hi ha molta gent que no en té, o serà perquè durant molts anys de la postguerra espanyola el menjar no sobrava massa, jo sempre he estat molt sensible en aquest tema. Per això el programa em va escandalitzar en poder veure que es llançava tones de menjar no només a França (on estava gravat el vídeo) sinó arreu dels països rics.

Llançar menjar té alguna cosa d’obscè i fins i tot podríem considerar-ho un pecat i una immoralitat. Ara, en aquest instant, hi ha més de 1000 milions de persones al món que pateixen  fam crònica. Mil milions!. Deixar de llençar menjar hauria de ser un tema d’educació obligatòria als col·legis i hauria de ser una prioritat urgent reeducar a la gent perquè redueixi la quantitat de menjar que llança a les escombraries. I el pitjor és que la major part d’aquest menjar està en condicions de ser menjat. És a dir, no són deixalles, sinó menjat completament apte per a ser consumit.

A Anglaterra han fet una campanya titulada "LoveFood HateWaste" (Amor als aliments, Odi a les escombraries) que diu que la composició de les deixalles comestibles es divideix de la següent manera: dels menjars i begudes que es podrien evitar, 2.2 milions de tones són perquè es cuina, prepara o serveix massa menjar; i 2.9 milions de tones es llencen perquè no es van usar abans de la data de venciment. És a dir, un ús negligent dels aliments produeix escombraries alimentàries.

Llançar menjar fa mal a tota l’economia. Des dels ingressos de les persones, fins els costos de l’Estat i l’impacte en el medi ambient.

Rànquing de les escombraries alimentària (Gran Bretanya)
860.000 tones de vegetals frescos i amanides
870.000 tones de begudes
500.000 tones de fruites fresques
680.000 tones de panificats
660.000 tones de menjar fet i precuinat
290.000 tones de carn i peix
530.000 tones de lactis i ous
190.000 tones de coques i postres
67.000 tones de snacks

Llegeixo que l’estratègia per reduir el malbaratament d’aliments per part de la població es basa en donar-li eines d’informació per modificar els hàbits. LoveFood identifica, entre altres, les següents raons per les quals la gent llança menjar:

-Manca de planificació en les compres (es compra més del que es va a utilitzar)
-Poc coneixement de com guardar els aliments
-Manca de coneixement en la capacitat de cuinar (especialment, per cuinar amb el que tenim i per controlar les porcions)
-Confusions en la interpretació de la etiquetes.

Segons un article publicat pel diari La Vanguardia, els espanyols llancen entre el 10 i el 15% dels aliments que compren, uns 60 quilograms de menjar per any per cada habitant. Els nord-americans arriben a llançar entre 30 i 40%. Les persones que viuen soles malgasten més, i els que més saben de cuina llancen menys.

Per abundància indolent, per negligència, per distracció, per falta d’organització, per ignorància domèstica, i per moltes altres raons, el món llança immenses quantitats de menjar a les escombraries. Menjar que necessiten altres per poder viure. Potser hauríem de començar a fer com el restaurant japonès Wafu, a Austràlia,  que multa les persones que deixen menjar al plat. En realitat, els clients que no deixen els seus plats buits tenen dues opcions: o acabar-se tots els aliments que els han servit, o pagar una multa. El restaurant busca d’aquesta manera destacar que els recursos naturals són limitats, i el valor sagrat del menjar.

2 respostes

26 oct. 2011


Tardor

Classificat com a Natura,PSICOLOGIA,SOCIETAT

La tardor sempre m’inspira sentiments ambivalents. Per una banda anem deixant enrere un temps de sol, de claror, de viure al carrer, de platges, muntanyes i natura, de sol clar, d’ aire saludable, de descans i de vacances.

I per altra banda recomença el curs acadèmic, recomença el que és la quotidianitat, els primers freds que conviden a arrecerar-se a casa, a escoltar música, a llegir, a la reflexió. El dia s’escurça. La nit s’allarga. El temps canvia.

Mirem els arbres i veiem que van perdent les fulles, una a una, lentament, com si es resistissin a morir. Com ens resistim cadascun de nosaltres a que acabin de morir les nostres il·lusions, les nostres esperances, els nostres anhels, tot allò que ens fa sentit encara vius. L’estiu em sembla una estació plena de vida, mentre que la tardor és el temps en que aquesta vida es va escolant i va marxant poc a poc.

No ens acabem de conformar a que arribi l’hivern cru, aquell hivern que ho mata tot. Ens hi resistim perquè no volem perdre els darrers brins d’esperança, les nostres últimes fulles que encara conserva l’arbre de la nostra ànima.

I la situació econòmica en la que vivim sembla que vol acaba d’establir-nos en una situació de tardor que potser tira encara cap a un hivern massa llarg i massa dur. Esperem que aquets propers temps no siguin massa durs. Conservem les fulles que puguem en el nostre arbre personal…

4 respostes

04 oct. 2011


“El Llibre dels secrets d’agricultura” o “Llibre del prior”

Classificat com a Ecologia

Resum de l’obraEl Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril”. Escrita per Fra Miquel Agustí,Prior del Temple de Perpinyà, -nascut a Banyoles el 1560 i mort el 1630- el 1617 amb una única edició en català i successives edicions en castellà. Es tracta d’una obra fonamental per la història de l’agricultura, ramaderia, economia agrària, així com l’etnobotànica, farmacologia, producció de mel i seda, manescalia així com de la llengua catalana. Coneguda inicialment, amb cert to despectiu com a “Llibre del Prior” o “Libro del Prior”.

El professor Xavier Luna i Batlle, Departament de Filologia Catalana de la UAB, que ens ha cedit l’exemplar i n’ha fet la introducció d’on exposa que, malgrat tractar-se d’una compil.lació d’escrits,  la font principal de la publicació es deu a l’obra “L’agriculture et la maison rustique” dels metges Charles Estienne i Jean Libéault, llibre clàssic de l’edat moderna occidental publicat en llatí el 1554 i traduït al francés el 1564 amb l’avantítol a l’anglés com “The Countrey Farm”. Es en l’edició de 1606 en que es va fonamenta la traducció de Fra Miquel.

L’obra d’Agusti ha patit així mateix una controvèrsia considerable tenint en compte que se l’ha acusat directament de plagi de l’edició francesa. Aquesta acusació no es pot fer tant fàcilment en el context del segle XVII ja que era una pràctica habitual copiar fragments de textos sencers i adaptar-los a la realitat del moment. El mateix Estienne atribueix els seus textos a fonts clàssiques que podien ser ben be vincular-se ambVarró o Columel.la.

L’autor banyolí traduí literalment l’edició francesa, si be reduint part del text original i incorpora informació relativa a les terres catalanes, especialment a les del nord-est anterior al Tractat dels Pirineus. No obstant, l’estructura de l’obra es bastant diferent que l’original en francès. Si be en l’edició original tot dona voltes sobre la casa, com un element de modernitat que pretén entroncar amb els clàssics: 1. Casa com a centre vital, 2. Jardí  amb herbes d’us curatiu i culinari, 3. Hort de fruiters, 4. Prats de pastura, 5. Camps de gra, 6. Vinya, 7: Bosc per la fusta i la cacera; mentre que en l’edició catalana la línia argumental es el temps i la seva predicció, i tant sols en el llibre tercer apareix la casa com a argument principal.

Un altre aspecte diferenciador entre ambdues edicions es que en la catalana apareix el terme “secret” segurament com a “manera de fer”, “allò que s’ha de saber” o també pel gust barroquitzant del moment. Una altra versió seria l’explicada pel mestre Emili Giralt que l’atribueix a Antoine Mizauld (1520-1578) autor de “Phaenomena sive aeriae ephemerides”.

El destinatari de l’obra, a diferencia de l’edició francesa en que apareix el “fermié” o masover, es en la catalana el “pare de família” que s’ha d’ocupar personalment de tot el que te al seu càrrrec -el terme masover es d’aparició mes tardana a Catalunya. Aquest “pare” ha de ser versat en les feines de casa (mestressa), medicina i manescalia, i l’ofici de pastor. Es concep el món agrari com un tot capacitat d’autoabastir-se, amb capacitat per vetllar per tots els temes de producció, profilaxi, i curació de bens, animals i persones. Segons el mestre Giralt es tracta d’un “Vademècum agropecuari i farmacopea domèstica”.

Per altra banda, tenint en compte l’objectiu d’aquest blog, també convé incidir en l’altra part del títol “pastoril”: es tracta d’una obra en que hi te una significació especial tot allò relacionat amb les explotacions ramaderes i per extensió a tot tipus d’animals vinculats a la granja com poden ser gallines i aviram en general, conills, porcs, bous i mules, abelles i cucs de seda. I relacionat amb les espècies ramaderes hi te una importància destacable la predicció del temps a partir del comportament dels animals.

En efecte, el títol “pastoril” queda identificat amb l’explotació del bestiar en general i s’explicita en el fragment: “ofici pastoril, ço es en nodrir tota mena d’animals domèstichs, axí terrestres com volàtils, ab llur descripció en particular de quiscú d’ells y de llurs malaltias, ab la menescalia per a curar-los” [fol 143r]. Hi trobarem diferents punts de vista que afecten als animals de granja com: característiques que afavoreixen una bona producció animal, la cura i profit dels mateixos, maneres de curar les seves ferides i malalties; així com els perills que amenacen al bestiar com els atacs del llop. Dona també amb molta cura,i entre moltes altres informacions, recomanacions precises pels pastors i mossos de quadres.

Podeu consultar aquesta edició:

Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril / [Miquel Agustí].- [Vilafranca del Penedès : Edicions i Propostes Culturals Andana], cop. 2007.-XXXI p., 194 f., [12] f. : il. ; 31 cm.- Facsím., Barcelona : en la estampa de Esteue Liberôs, 1617.- ISBN : 9788496995000 (cart.).- Proleg (atipic) / Emili Giralt i Raventós – vii – ix ; Introducció / Xavier Luna i Batlle – p: xi-xxxi. A les biblioteques universitàries catalanes.

Edicions digitals:

Edició en línia en castellà 1712

Edició en línia en castellà 1722

Bibliografia complementària:

– Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril / Miquel Agustí ; estudis preliminars de Lluís Argemí … [et al.].- Barcelona : Alta Fulla, 1988.- 45, [424] p., [1] f. pleg. de làm. : il.; 30 cm.- Estudis preliminars: Presentació / Lluís Argemí- p: 5-10; “La Gàbia gran no fa millor l’aucell”: l’arquitectura rural postremença i el “siti i forma de la casa” segons Miguel Agustí / Joaquim Garriga – p: 11-20; El “Llibre dels Secrets d’Agricultura” i la prosa catalana del barroc / Modest Prats i Albert Rossich – p: 21-38; Les Edicions del “Prior” / Amadeu J Soberanas – p: 39-45.- El podeu localitzar a biblioteques universitàries catalanes

– Variacio historica i dialectal dins els SECRETS d’AGRICULTURA (1617) de Miquel Agusti / Xavier Luna.- a: Miscel·lània Joan Veny, Josep Massot i Muntaner, Volum 5 / Josep Massot i Muntaner.- L’Abadia de Montserrat, 2004.- ISBN 8484154475.- Parcialment en digital

Els tractats d’agricultura i l’alimentació pagesa a l’època moderna / Maria Mercè Gras i Casanovas, M. Àngels Pérez i Samper.- Estudis d’Història Agraria.-Any: 1999 Núm.: 13.- p. 63-106

– Les fonts del Llibre dels secrets d’Agricultura de Miquel Agustí. El MS754 de la Biblioteca de Catalunya i el MS291 de la Bibliothèque Nationale de France / Maria Antònia Martí Escayol.-   a:    Afers. Fulls de recerca i pensament 2008 ,Vol.23,Num.60 .- p: 289-312

– Un record per a Miguel Agustí, autor del “Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril” / Vila, Pep.- a:     Revista de Catalunya 2000 ,Num.153.- p: 125-141

– La veterinària a Catalunya durant el segle XVIII, un article d’Alfons Zarzoso (Quiro news 25/10/2008)

Vol 3. Edat moderna / coordinadora, Eva Serra ; autors, Manuel Ardit … a:  Història agrària dels Països Catalans / director: Emili Giralt i Raventós ; coordinador: Josep M. Salrach Publicació Barcelona : Fundació Catalana per a la Recerca [etc.], 2004-2008.- El podeu localitzar a biblioteques universitàries catalanes ,i parcialment a google books en previsualització limitada

No hi ha resposta

04 oct. 2011


Agricultura ecològica a CAL PAUET de l’ Espunyola

Classificat com a Ecologia

llibresecretsagustiEl diumenge parlava de l’agradable trobada que havíem tingut amb un grup d’amics de jovenesa. Explicava que aquestes trobades fa 25 anys que les fem i que cada any hi ha uns companys que les preparen amb tot detall. Per això –a part de la trobada en si mateixa- sempre hi podem gaudir d’un motiu agradable que acompanya el dia.

Aquest any la trobada la vam  fer a l’ Espunyola (Berguedà) a la masia CAL PAUET, on el Pep Bover ens va introduir en els desconeguts secrets (per a la majoria de nosaltres) de l’agricultura ecològica que ell practica, junt amb el Damià i la resta de la família, des de l’any 1994. Ens va fer viure ben de prop tot el llarg procés que ells realitzen per poder alimentar el seu bestiar de manera sana i poder viure de la terra, cosa que cada dia es fa més difícil si es volen fer les coses ben fetes.

No us puc resumir la xerrada perquè jo no en sabria prou. Però sí que us puc recomanar una visita a CAL PAUET que segur que us agrada i on podreu adquirir una carn de xai immillorable. Sí que vull, però, fer constar un detall que ell ens va explicar: va fer la cita d’un llibre sobre la pagesia, la ramaderia i la vida del camp que ell considerava el millor llibre que s’ha escrit a Catalunya. Es tracta de l’obra “El Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril”. Escrita per Fra Miquel Agustí, Prior del Temple de Perpinyà, -nascut a Banyoles el 1560 i mort el 1630- el 1617 amb una única edició en català i successives edicions en castellà. Es tracta d’una obra fonamental per la història de l’agricultura, ramaderia, economia agrària, així com l’etnobotànica, farmacologia, producció de mel i seda, manescalia així com de la llengua catalana. Coneguda inicialment, amb cert to despectiu com a “Llibre del Prior” o “Libro del Prior”.

El professor XAVIER LUNA i BATLLE, del Departament de Filologia Catalana de la UAB n’ fet la introducció d’on exposa que, malgrat tractar-se d’una compil.lació d’escrits,  la font principal de la publicació es deu a l’obra “L’agriculture et la maison rustique” dels metges Charles Estienne i Jean Libéault, llibre clàssic de l’edat moderna occidental publicat en llatí el 1554 i traduït al francés el 1564 amb l’avantítol a l’anglés com “The Countrey Farm”. Es en l’edició de 1606 en què es va fonamentar la traducció de Fra Miquel.

Podeu trobar la resta de l’article a la següent adreça:

https://achv.wordpress.com/2009/09/23/el-llibre-dels-secrets-dagricultura-o-llibre-del-prior/

No hi ha resposta

31 ag. 2010


Plaers barats

Hi ha una frase de José Luís Matín Descalzo que trobo genial i que hauríem de fer nostra de forma urgent en aquests moments que ens toca viure. La frase és la següent: "No me preocuparía que en el mundo que viene tuviéramos que apretarnos un poco el cinto a cambio de que aprendiéramos a estirar el alma."

Els que van anunciar que després de l’estiu vindria el punt més fort de la crisi em sembla que tindran raó. Ara, a més de veure que els comptes corrents estan quasi buits, ens arribaran en forma de sorpresa amarga els dispendis que vam fer amb la targeta de crèdit sense adonar-nos-en i una mica  (o del tot) inconscients.

Alguns ja fa temps que s’estrenyen el cinturó. Tant, que ja no els queda cap forat. Altres hauran de vigilar una mica més. És el que toca i no ens hauria d’agafar per sorpresa, justament perquè era una sorpresa anunciada. Però, fora dels cassos greus d’aquells que passen gana literalment o que els costa un munt arribar a fi de mes, passar una mica d’estretor ens podria anar bé a tots i ens ajudaria a valorar totes aquelles riqueses barates que tenim a l’abast, com són l’amistat, les postes de sol bellíssimes, escoltar música o llegir un bon llibre. Són plaers que tenim a tocar dels tits i que no els assaborim, no els valorem i els deixem passar de llarg un dia i un altre.

A vegades no som rics simplement perquè no sabem ser-ho. Fins i tot diria que no ho som perquè no volem ser-ho. Anem darrera d’un tipus de riquesa (diners i béns materials) i no veiem un altre tipus de riquesa que ens passa per davant i no sabem veure perquè tenim els ulls tapats. Tenir salut, tenir amics, tenir fills, sentir-nos estimats i valorats, poder estimar profundament, tenir feina, poder moure’ns, passejar, fer esport, tenir accés a la cultura, a la sanitat… Tot això ens fa rics i tot això és "ser" ric. Podem disposar-ne cada dia i no sabem disposar-ne ni gaudir-ne.

Perquè hi ha riqueses caríssimes i riqueses barates. I seria dramàtic que mentre la gent passa la vida plorant i planyent-se per no poder assolir els béns cars, deixessin de trobar els que tenim a l’abast de la mà. Crec que seria la millor teràpia pensar en totes aquestes coses ara que hem acabat l’estiu i que la gran majoria estem a les portes de tornar a la feina. Deixem-nos de punyetes de l’estrès post-vacances i de totes aquestes coses. Siguem positius i posem-nos les ulleres bones; aquelles que ens fan veure i mirar millor; aquelles que ens fan veure un món no pas color de rosa -que no ho és-, però sí que ens fan veure que tenim moltes coses bones a  l’abast de les nostres mans. Unes ulleres que no venen a les òptiques però que les tenim a la butxaca i no ens les posem.

Bona entrada a la feina els que us hi posareu demà o en el propers dies i no deixem que ens envaeixin nostàlgies, tristeses i mandres. Podem ser feliços. Siguem-ho!

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,,

2 respostes

12 ag. 2010


Dies d’estiu al Pla d’ Urgell

Classificat com a A PEU,GENERAL,Natura,Pla d' Urgell

 

La fidelitat germinarà de la terra

i la bondat guaitarà des del cel.

El Senyor donarà la pluja

i la nostra terra donarà el seu fruit.

(Salm 85,12-12)

 

Els dies d’estiu al Pla d’ Urgell són dies febrosos i moguts. Una activitat frenètica sorgeix arreu i en cada tros hi ha algú fent  feina. L’estiu és l’època de la collita, l’època de recollir els fruits de la terra i els fruits de la suor del pagès. Uns esforços i una suor que van començar mesos enllà i que ara arriben a bon port, si pel camí no hi ha hagut la desgràcia d’alguna pedregada, d’alguna gelada o alguna altra inclemència del temps que ho hagi engegat tot a rodar.

Per això tanta pressa i tant frenesí. Els hi va la supervivència de la resta de l’any. És temps de collir la fruita i a cada racó hi veus un tractor i uns homes i dones enfeinats. A qualsevol racó sents els crits i la xerrameca de la gent mentre cull la fruita. Crits, riures i xerinola que fan la dura i suada jornada més curta i més amena. La gent va i ve formiguejant dels camps a les càmeres i de les càmeres als camps. Allà es guardarà amatentment la fruita per anar-la venent al llarg de l’any. Gràcies a aquests mètodes tan moderns d’atmosfera controlada podem tenir fruita variada quasi durant tot l’any.

El pagès és aquella persona que mira cap a terra i cap al cel al mateix temps. Inevitablement ho ha de fer així perquè les collites no depenen ni totalment d’ell, ni totalment del cel. Per això el pagès acostuma a ser un home fidel a la terra, arrelat a un lloc i ha après a ser un ésser sofert i esperançat. Perquè aquesta combinació de coses mamades i viscudes d’anys i panys i transmeses de pares a fills han fet que hagi esdevingut una persona completament distinta a la de la ciutat. El pagès acostuma a ser més calmat, més tranquil, més observador i una persona que toca de peus a terra. La mateixa terra l’ha fet ser com és.

El pagès és aquella persona que es relaciona amb la terra, que la mira i que l’observa veient-hi moltes més coses de les que hi veiem els que només hi passem de pas, passejant o com a simples turistes. El pagès no hi veu el que hi ha, sinó que hi veu el que hi haurà. Mira la terra amb amor i amb esperança albira totes les seves possibilitats futures i hi veu tot allò ocult que se’ns escapa als demés. No es limiten a recollir: sembren, planten, cuiden, ordenen, netegen, reguen, abonen….sabent que allà hi ha riquesa i que aflorarà tard o d’hora . Saben esperar, saben somiar tot tocant de peus a terra. Això és ser pagès.

I el que és més important: viuen aquí. No se n’han anat. La proverbial fidelitat del pagès és una de les lliçons que hauríem d’aprendre; i hauríem de recobrar urgentment -els que l’hàgim perduda- aquesta ànima pagesa tan necessària per a viure i transitar per la vida.

Bona collita!

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

04 ag. 2010


Caminar i pensar

Classificat com a A PEU,Mollerussa,Natura,Pla d' Urgell

P8010001La meva segona caminada de l’estiu tenia el secret i autoimposat repte d’arribar al Salt del Duran, que són 10 quilòmetres -més o menys- des de Mollerussa. He sortit de casa a les 8 del matí i he pogut veure com començaven a muntar les parades del mercat els més matiners. És que els dimecres és mercat a Mollerussa. Un mercat que aplega tota la comarca del Pla d’ Urgell (formada per 16 municipis) i fins i tot gent de les comarques veïnes. És un mercat amb molta tradició i on s’hi troba una mica de tot i on la gent hi va no només a comprar sinó a badar, a passejar, a trobar-se amb els amics, a fer tertúlia i a passar un matí una mica diferent. Avui ja es notava que molta gent fa vacances perquè la presència de gent jove era més nombrosa. 

El fet de caminar a mi m’ajuda a pensar. Caminar és canviar de lloc, canviar de perspectiva i de visió. Veure coses noves, detalls nous, cares noves. És fixar-se en detalls que a voltes passes desapercebuts i que només es veuen si hom es mou. Moure’s significa pensar i pensar significa moure’s, caminar físicament i imaginàriament, remugar pensaments, paraules i conceptes. Pensar és crear, produir, avançar i imaginar coses noves o reviure coses velles. És sortir del jaç on habitualment estem ajaguts per començar a recórrer camins nous. És convertir-se de gat a gos, tenint en compte que els gats es passen la vida quiets i adormits i els gossos, en canvi, els agrada estar en moviment i anar d’un lloc a l’altre.

Durant el trajecte m’he trobat una colla de gent que ja tornava quan jo només feia que començar el camí. M’he imaginat que era com la vida: quan uns hi van, els altre ja en tornen. Uns són matiners i altres són tardaners. Però tots hem de fer el nostre propi camí i hem de viure la nostra pròpia experiència vital. He trobat joves i vells, gent que anava sola, matrimonis,  dos amics, tres amigues… Tots ens saludem com si ens coneguéssim de tota la vida, cosa que en altres circumstància no es fa. A què és degut aquest canvi? Aquest ha estat un altre motiu de reflexió mentre caminava i escoltava música.

I pensava també: què estaran pensant tota aquesta gent? de quins temes parlaran? Quina transcendència tindrà la seva conversa? Quines confidències es faran?…. Caminar significa  cansar-se però també relaxar-se. relaxar el cos i la ment; oxigenar el pensament i oxigenar el nostre cos amb la verdor dels camps i dels arbres. A més, cada paisatge ajuda a construir un pensament diferent: no és igual passejar per la muntanya que pel pla. No és el mateix passejar vora l’aigua que en un desert. El lloc fa que els pensament sigui tancat o obert; panoràmic, fosc, lluminós, opressiu, net o brut. El paisatge -el que veiem- influeix tant com el que escoltem. Una visió pot transformar igual com una paraula. El paisatge fa el país i també fa les persones.

Totes aquestes coses les anava pensat avui mentre caminava i pensava també la sort que tenia de poder-ho fer, perquè no tothom pot caminar. I pensava també que no és pas el mateix caminar que anar en cotxe. No és igual veure les coses de pressa i corrents o poder-ho fer pausadament, podent contemplar els detalls; podent contemplar la flor morada d’un camp d’alfals florit i a punt de segar; poder contemplar el pagès com amb el seu tractor va sulfatant els arbres i els va mimant per tal de que donin el fruit tan esperat.

Seguirem caminant i seguirem pensant…. Bon estiu a tots els que heu començat les vacances.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,

Una resposta fins a ara

19 abr. 2010


Eyjafjallajökull frá Valahnúk

Classificat com a Natura

El déu Vulcà, fill de Júpiter i Juno i marit de Venus, era en la mitologia romana, el déu del foc, dels metalls i del volcans; forjador del ferro i creador d’art, armes i armadures per a déus i herois.

El déu Vulcà sembla que ara s’ha enfadat a Islàndia i ha manat a les seves forces subterrànies que es revoltin una mica. Ha manat a un volcà de nom impronunciable que en faci una de les seves i espanti una mica al personal.

Que ja està bé de tanta prepotència i tantes ínfules!. Ja està bé de que aquests idiotes i pobres mortals de pa sucat amb oli es creguin que són immortals i posseïdors de poders absoluts i que ho poden fet tot!

Que ja està bé que es creguin dominadors de la naturalesa i de l’univers sencer. Es pensen que ho poden tot, pobrets infeliços!

No volen recordar que ells són un puntet dins de l’univers que ni es veu. No volen recordar que abans d’ells l’univers va anar fent de les seves durant milions d’anys i que encara no ha parat.

En el principi dels temps, quan les fosques nits cobrien la creació i el foc candent corria per terra enmig de la roca viva, sense més vida que un lleu oxigen, un primer símptoma de vida va anar fent-se pas en aquesta llarga història de la creació.

D’aquesta humil vida n’hem sortit nosaltres, amb la nostra tècnica moderna, els nostres invents, els nostres avions, els nostres ordinadors que calculen l’incalculable…

Però ens hem oblidat que un simple volcà de nom impronunciable, allà en un raconet d’ Islàndia, pot paralitzar-ho quasi tot: aeroports tancats, gent dormint a terra, esperant no se sap què ni quan podran tornar a casa seva. Un simple volcà de nom impronunciable fa baixar les borses i fa caure les accions de les grans, potents i prepotents companyies aèries.

Potser estaria bé que hi penséssim una mica en tot el nostre "poder" que, de cop i volta, se’ns torna no-res i ens fa ser una mica més humils del que generalment acostumem a ser…

 

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta