Etiqueta arxiu 'Democràcia'

15 des. 2019


DIGNITAT I CORATGE

Classificat com a Democràcia

Entre les fotos i vídeos de l’actuació que la Guàrdia Civil va fer a quatre domicilis de Sabadell a primera hora del 23 de setembre en què es van detenir una desena de membres dels CDR hi trobem aquesta imatge que encapçala aquest apunt. És una foto que, com deia la Núria Cadenas en UN ARTICLE a VilaWeb, tot i ser «una fotografia molt trista, és alhora molt bonica, molt simple i molt significativa. La fotografia és del matí, quan encara no havíem tingut temps de pair allò que feien (que ens feien): la cinta de plàstic que tanca el carrer, un grup de guàrdies civils que vigilen una porta (un grup de guàrdies civils i un mosso d’esquadra, l’únic que no duu ulleres de sol però que també hi és, allà, i hi participa), furgonetes, sirenes i, a sobre d’ells, recolzat a la finestra, un home gran, cabells blancs, rostre seriós, que treu enfora una senyera. Vull dir que en compte de tancar-se a casa, cortines, porticons i ja passarà, en compte del no t’hi emboliquis o del tristíssim ‘alguna cosa deuen haver fet si els detenen’, aquell home de Sabadell va sortir a denunciar l’assalt, l’ocupació, la injustícia. Aquell home com a exemple i paradigma».

És cert. Aquest home és un exemple de dignitat, però també de coratge, d’atreviment i d’audàcia enmig d’aquell clima de violència innecessària i de ràtzia rabiosa. I ho podem anomenar amb totes les lletres «ràtzia» perquè aquest tipus d’actuacions a què ens tenen acostumats massa sovint les «forces d’inseguretat» espanyoles (incloent-hi també malauradament algunes actuacions dels Mossos) són exactament el que significa aquesta paraula:la incursió en un territori per robar o destruir. No són detencions ordinàries i dins dels cànons d’un Estat democràtic. Ho fan com si les persones a qui van a detenir fossin uns terribles i perillosos terroristes que guarden grans arsenals d’armes. Ho fan rebentant portes i deixant els pisos remenats, cap per avall i produint un enorme daltabaix en les persones i les coses. Han de demostrar que tenen força i que l’apliquen quan volen i de la forma que volen. Força bruta, bestial, que així fa més patxoca quan surt a les teles. Més patxoca i més por, que en darrer terme és del que es tracta. Espantar, aterrir i demostrar qui és cadascú. I el cas és que després de tenir els detinguts dies i dies a la presó en unes condicions indignes d’un país que es diu democràtic (però cada dia veiem més que no en té res) els van deixant en llibertat sense gaire proves ni arguments i oblidant que la culpabilitat ha de ser demostrada i no pas suposada. El que dèiem: ganes d’aterrir, de fer por i d’escarmentar.

Jo em pregunto si tot plegat servirà d’alguna cosa i si tot aquest sofriment donarà algun fruit. Alguns llibres sobre el procès que han sortit (a hores d’ara ja n’hi deu haver un centenar) van clarificant les coses i van donant dades interessants. Llibres dels mateixos presos o exiliats i algun altre molt interessant fet per periodistes. Jo no n’he llegit encara cap i només m’he limitat a entrevistes, però m’adono que, tot i les coses no es van fer gens bé, en el fons de tot plegat hi ha un desig de venjança i de prepotència de part de qui té la força. Els uns potser vas ser massa passerells, però els altres han sigut i segueixen essent botxins sense escrúpols, sense ànima i fent servir totes les mentides, totes les argúcies i tot el poder d’un Estat que de cap manera ens el podem creure els que creiem en la democràcia.

A mi em fan riure alguns quan diuen que Espanya és un estat de dret, que hi ha separació de poders i que no s’ha fet res més que aplicar la llei. Quina llei, quina justícia? A Rússia, a la Xina, a Turquia i a alguns països àrabs també hi ha constitucions, jutges i judicis. Però ja sabem com van les coses i anem pel camí de ser com ells. Per això mateix a mi no m’interessa gens ni mica formar part d’aquesta farsa.

No hi ha resposta

02 març 2019


DEMOCRÀCIA. DEMO…QUÈ?

Classificat com a Democràcia

CUANDO ESTÁBAMOS LEJOS

(Idea VilariñoBraulio López)

Tanto añorar y añorarte,
tanto soñar y esperarte,
tanto penar y sufrir,
tanto rodar para al fin
dar con los huesos aquí.
Y encontrarte y no encontrarte.

Qué lindo iba a ser volver
a vivir en democracia.
–¿En demo, qué?
–En democracia.
–Tutelada.
–En democracia.
–Recortada.
–En democracia.
–Vigilada.
–En democracia.
–Bien mandada.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver a este aujero.
¡Ojo!, que aunque lo llame aujero,
yo lo quería y lo quiero.

Sin embargo, tanto tiempo,
tanto tiempo que esperé,
y ahora ni sé si me cuentan
una firmita que eché.

La gente cantaba fuerte,
lo del «tiranos, temblad».
Pero qué querés, hermano,
por fuerte que se cantó,
los que seguimos temblando,
somos siempre vos y yo.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver.

Cuando estábamos lejos, compañero.

Aquest poema de la gran poeta uruguaiana IDEA VILARIÑO, que després es convertí en una popular cançó interpretada pel duo més famós a l’Uruguai «LOS OLIMAREÑOS», m’ha fet pensar molt en el tipus de democràcia que estem vivint a Espanya en aquests moments: una democràcia cada dia més tutelada, retallada, vigilada i ben manada, com diu molt bé la cançó. Quan es posen les lleis per damunt de la voluntat del poble la democràcia comença a fer figa. Quan se sacralitza una Constitució que ha quedat més vella que els nostres vestits de primera comunió i quan només es vol interpretar de manera restrictiva dient que no hi cap un referèndum d’autodeterminació quan, d’altra banda, reputats experts diuen tot és contrari vol dir que no anem bé. Aquests dies ho podem constatar escoltant el judici a l’anomenat procés català.

El senador del PDeCAT, Josep Lluís Cleries, ho acaba de denunciar quan assegura que l’informe de la Guàrdia Civil que inclou Torra en la investigació judicial de l’1-O deixa en “evidència” que “hi ha una persecució de les idees” i que “la democràcia espanyola està en caiguda lliure”. Una bona majoria d’entesos coincideixen que en aquest judici els delictes dels quals se’ls acusa “no s’aguanten per enlloc i que el veredicte hauria de ser l’absolució”.

Uns jutges prevaricadors han fabricat un relat fals en connivència amb un partit corrupte i ple de merda fins al coll; uns altres partits que fins ara teníem com a democràtics els han donat suport per allò de «la sagrada unidad d’Espanya», i ara es troben que han de fer cabre els delictes dins d’aquest relat, encara que hagin de forçar les lleis fins a límits insospitats.

Seguir el judici per TV significa haver d’aguantar personatges que no es recorden de res, que no assumeixen cap responsabilitat i que, si han de mentir, ho fen sense cap mena d’escrúpol. L’única esperança que ens queda és que aquesta potinejada tan colossal passarà als tribunals europeus. Llavors, però, els acusats ja s’hauran menjat uns quants anys de presó injusta.

Un altre cop vergonya, vergonya i més vergonya per aquesta Espanya on la democràcia tira enrere com els crancs. Democràcia?. Demo…què?.

2 respostes

03 febr. 2019


UNA DEMOCRÀCIA MALALTA

Classificat com a Democràcia

Posted on 3 febrer, 2019by jpg

Quan en algunes tertúlies o programes de TV sento algú que sacralitza la llei o la Constitució i les posa per damunt de tota la resta, em poso nerviós perquè a mi em van ensenyar -i m’ho crec de veritat – que per damunt de tot hi ha les persones i que les lleis estan fetes per a les persones i no pas al revés. Dit d’una altra manera: el que hauria de comptar és l’esperit de la llei i la seva justa interpretació i no pas l’esclavatge de la lletra d’aquesta llei. Per això algunes sentències d’alguns jutges semblen més d’un altre planeta que no pas de la terra. Justament perquè estan faltades del mínim sentit comú i no toquen gens de peus a terra.

Amb tot el que estem vivint aquests dies al nostre país això queda palpablement demostrat. Podem comprovar que la democràcia està prou malalta perquè algú es disposi a començar a fer alguna cosa. Disfressem de democràcia actuacions que no són gens democràtiques i creem una façana com en aquells westerns que es rodaven al desert d’Almeria: al darrere de la façana no hi havia res. Millor dit, sí que hi ha els partits de sempre, les eleccions de sempre, els parlaments de sempre…; però constatem que res de tot això serveix per a solucionar els problemes i donar resposta a les inquietuds de la gent. Tenim una aparent democràcia revestida, això sí, de vestits ben bonics que anomenem lleis o Constitució, sense que se’ns torni vermella la cara de vergonya. Darrere d’aquestes lleis hi ha molt sovint corrupció, favoritisme, nepotisme, clientelisme i les aliances espúries i necessàries per a una governabilitat sospitosa i plena d’uns vicis que provoquen grans estralls. I també sabem tots en quines circumstàncies es va fer la Constitució espanyola i potser ja seria hora de què comencessin a reformar-la…

Estic totalment d’acord amb el capellà i columnista brasiler Alfredo J. Gonçalves quan diu que «sembla que els partits polítics facin tot el possible per desencisar la gent perquè sovint fan exactament tot el contrari d’allò que entenem per democràcia. D’aquí la desconfiança i la desil•lusió creixents de la societat amb relació a la política i els polítics, als partits, als governs i als parlaments, així com a la lleialtat dels promotors i a les decisions dels jutges. La democràcia, en la seva concepció més original i genuïna, es pot dir que ha canviat del camp de la política al camp dels moviments socials. O, en termes més exactes, de l’àmbit de l’Estat a l’àmbit de la societat civil».

Per desgràcia nostra això encara no ha succeït entre nosaltres i, pel que sembla, tardarà a passar. Una altra política i una altra democràcia són possibles, però fem ben poca cosa per aconseguir-ho. El sistema de representació en tres poders del règim democràtic –legislatiu, judicial i executiu- es troba totalment desequilibrat i desacreditat. Els sectors dominants de la societat han institucionalitzat un cercle viciós en què el poder econòmic compra els llocs claus del poder polític, el qual, al seu torn, garanteix a través de la llei el seu domini perpetu sobre la resta de sectors. El Congrés es converteix en una espècie de taulell de negocis, on gran part dels polítics està més interessada en projectes de poder que no pas en projectes d’Estat. Elegit per les capes populars, el parlamentari sovint acaba ignorant les seves necessitats bàsiques a canvi de beneficis personals, familiars o de classe. La cadena de representativitat s’interromp i la població més necessitada queda a la intempèrie, fet que s’agreuja encara més amb la corrupció crònica de les institucions públiques. La distància entre els problemes que afligeixen la població, d’una banda, i els projectes debatuts a les sessions del Parlament i del Senat, de l’altra, mai no ha estat tan gran.

El Pare A.Gonçalves escriu sovint sobre els problemes del seu Brasil, però el que diu serveix exactament per a nosaltres. El descrèdit del sistema representatiu ha portat a debat l’anomenada democràcia directa o participativa. Experiències com ara plebiscits populars, referèndums, projectes de llei a partir de les bases i assemblees populars, entre d’altres, mostren la possibilitat de noves vies de participació en les decisions pel que fa als destins del país.

Veient el que veiem aquests dies i a les portes d’un judici totalment polititzat i manipulat (des del mateix tribunal que haurà de dictar sentència fins a l’acusació -un partit com Vox-) trobo que és d’urgent necessitat crear nous canals, nous mecanismes i nous instruments de control de la res publica per part dels diversos sectors de la població. Si volem salvar la democràcia bé caldrà fer alguna cosa, no trobeu?

No hi ha resposta

27 set. 2018


L’INFERN D’ESPANYA

Classificat com a Democràcia

S’atansa l’1 d’octubre, data d’amarg record per Catalunya. Ara farà un any que van enviar una colla de bèsties a atonyinar catalans pel simple fet de voler votar en un Referèndum sobre la independència de Catalunya. Entre cops de porra i mil dificultats vam votar més de dos milions de ciutadans. Durant un any hem pogut comprovar les conseqüències de tot plegat.

Ja feia molts anys que estàvem vivint en una involució permanent. Alguns ho negaven de forma reiterada i cínicament, però l’1-O ens va donar la raó i tothom ho va poder veure perquè aquelles terribles imatges van fer la volta al món. Espanya semblava que hauria estat capaç de passar de l’infern del franquisme al purgatori d’una transició que semblava que podia ser passable i possible cap a un estat democràtic de veritat. Al cap i a la fi, hem pogut comprovar que aquest invent que molta gent ha lloat durant anys no ha estat més que un gran bluf i que Espanya s’ha convertit en un Estat fracassat. En una paraula, hem tingut una transició-mentida on no es van fer els deures. En lloc d’anar endavant, hem anat enrere i al dia d’avui seguim tenint jutges, militars i institucions amb massa tics franquistes. Un Estat que no ha sabut buscar sortides correctes a les inquietuds dels ciutadans.

A la Divina Comèdia, Dante Alighieri ens diu que els que tenen la desgràcia d’anar a l’infern es troben escrit a la porta d’entrada la següent frase: «Lasciate ogni speranza, voi que intrate!» «Els que entreu aquí, perdeu tota esperança. No hi ha res després d’això. No hi ha res més que això. No tinguis falses esperances. No hi ha més oportunitats. No hi ha més misericòrdia. No hi ha més perdó. Tot acaba aquí».

Espanya és el nostre infern. Vull dir l’infern dels catalans i el d’alguns altres pobles d’aquest Estat en ruïnes. És clar que en volem fugir. Qui no voldria fugir de l’infern si pogués?. Per a molts altres, en canvi, és la glòria i, és clar, a aquests no les parleu de marxar ni volen sentir de cap manera que nosaltres els abandonem. No en volen sentir a parlar perquè hi han trobat moltes prerrogatives i molts privilegis. Hi sortirien perdent massa…

D’Espanya ja no cal esperar-ne res més. Han donat tot el que podien donar i s’ha demostrat que no han entès res. No ens han entès ni ens volen entendre. El mal és que encara som dins d’aquest infern i només ens queda l’esperança de poder-ne sortir algun dia. A Espanya li podríem aplicar la frase que Dante escriu a la porta de l’infern.

Tot i que moltes doctrines diuen que l’infern, com a lloc concret, no existeix; o bé, com diu Schopenhauer que «l’infern és el món”; o, com diu Sartre, que «l’infern són els altres», jo he arribat a la conclusió que l’infern és Espanya, entre molts altres inferns que podem trobar per aquests mons de Déu. Sens dubte que eren grans inferns els camps de concentració de Hitler i del doctor Mengele. Ho han estat -i ho són- tants i tants llocs on hi ha guerres, amb la corresponent destrucció de territoris i persones. Però Espanya va pel camí de ser un petit o gran infern del qual no en deixen sortir milions de persones que aspiren a alguna cosa millor que la que tenim. Aspirem a tenir una democràcia com Déu mana i no ens deixen. Serà degut al fet que tenen terror a què la gent s’expressi lliurement? Serà que no creuen en la democràcia? Serà que les lleis espanyoles cada dia són més injustes? Serà que… Chi lo sa!

No hi ha resposta

08 maig 2018


FORA PORS

Classificat com a Democràcia,PSICOLOGIA

Quan una bona colla de catalans ens llevem de bon matí, esperem que el dia sigui millor que els dies que hem viscut aquests darrers temps. Hem viscut uns mesos on hi ha hagut molts dies foscos, dies que no ens han deixat veure el sol. Però ens llevem cada matí perquè tenim esperança que les cosesmilloraran a poc a poc i que «ens en sortirem», com diu la cançó d’Obeses.
Aquests darrers mesos l’estat espanyol ha desplegat una autèntica guerra psicològica contra persones i institucions catalanes. S’ha valgut del poder i de la guerra bruta per castigar, fer por i, en molts casos, venjar-se. Perquè han fet servir tots els mecanismes al seu abast per empresonar, destituir, perseguir, amenaçar i fer por de la manera que sigui. Amb impunitat total a Espanya (poques veus s’han sentit per parar els peus a tanta injustícia) i amb molt silenci en una Europa que no sabem ben bé cap on va, en quina democràcia creu i què és el que vol.
Quan ens llevem cada matí, molts catalans hem de refermar la nostra esperança i espolsar-nos la por i el desànim de damunt. Ens cal seguir somniant en alguna realitat millor i en un país millor. No podem defallir en els nostres somnis mentre seguim en la vida de cada dia i mentre seguim creient que al voltant nostre hi segueix havent moltes persones meravelloses que treballen per fer un món millor, des de la presó, des de l’exili, des d’una feina anònima o des de casa. Persones que segueixen lluitant i que no tenen por, ni temen fracassar tot i les equivocacions que puguem anar cometent. Però estem segurs que no malgastem la nostra energia inútilment i que de tot això en sortirà alguna cosa bona. No podem deixar de fer coses ni podem perdre oportunitats per por. No podem gastar tota la nostra energia en les pors i en les inseguretats i abandonar els somnis, els projectes i les il·lusions. La por paralitza, bloqueja i ens impedeix explorar nous horitzons, precisament els horitzons on es troben els somnis. Per tant, fora pors, fora desànims i acceptem els riscos de camins nous. Si l’objectiu és un país nou i millor, una república que ens allunyi una mica de les misèries d’Espanya, llavors trobarem l’energia necessària per seguir tot i els riscs que això comporta.

Comentaris tancats a FORA PORS

27 set. 2017


Democràcia precintada

Classificat com a Democràcia

Democràcia de molt baix nivell. Democràcia precintada. Democràcia tutelada i vigilada. Aquest tipus de democràcia és la que tenim a Espanya per més que no es vulgui reconèixer. A Europa els periodistes ja ho comencen a veure clar, tot i que les autoritats europees encara fan l’orni. La realitat, però, és que a Espanya una vertadera democràcia encara fa por perquè arrosseguem massa tics franquistes. Parlar de democràcia i, a la vegada, tapar la boca al poble és una autèntica farsa i una mentida. Com ho seria parlar d’humanisme i negar els homes; com ho seria parlar de salut i tancar hospitals; com ho seria parlar de cultura i tancar escoles.
Quan la democràcia es converteix només en una paraula, en un mot buit de contingut, vol dir que hem perdut una de les coses essencials en una societat: la igualtat i la participació. En una democràcia no hi pot haver amos i esclaus, gent que pugui parlar i altres a qui se’ls tapi la boca. Quan en un país no es permet de cap de les maneres poder fer un referèndum, és que hi ha molta por a la llibertat d’expressió. Hi ha molta por als resultats que en poden sortir perquè ells saben prou bé que a Catalunya hi ha un profund descontentament i un cansament per com se’ns està tractant que ja ha arribat al límit. Quan ens parlen de Constitució i de lleis, però són ells els primers que se les passen per l’arc del triomf, no es pot dir que el clima democràtic sigui gaire bo. En una democràcia els valors de llibertat i igualtat són essencials, però a Espanya això no passa. Aquí les lleis es fan a mida i s’apliquen encara més a mida d’uns quants. Les minories queden sempre marginades perquè mai a la vida podran canviar cap llei
Ho deia un brillant sociòleg de la Universitat de Brasília, Pedro Demo, quan parlava del cop d’Estat encobert que han sofert els brasilers fa ben poc:«La nostra democràcia és una representació nacional d’hipocresia refinada, plena de lleis “boniques”, però fetes sempre en última instància per l’elit dominant per tal de fer-les servir a profit seu». El cop parlamentari que han tingut al Brasil s’inscriu dins d’aquest ideari, com s’hi inscriu des de fa una llarga temporada aquí a Espanya tot el seguit de lleis i actuacions judicials al servei d’un partit corrupte com el PP i d’unes oligarquies a les quals ja els està bé deixar les coses com estan. La Constitució i els drets cada cop compten menys i, si cal, s’instaura un règim d’excepció com el que estem vivint aquests dies a Catalunya on els jutges determinen l’esfera de la política. Dir que els nostres jutges i tribunals no són manipulats -i alguns d’ells manifestament corruptes- i no veure que estan al servei d’un partit que els recompensa prou bé, és fer-se el cec per no veure la realitat. I el que resulta encara més vergonyós és que hi ha altres partits que es diuen democràtics que callen vergonyosament i passen per alt tots aquests fets.
I, per buscar una mica de caliu, Rajoy se’n va a EEUU i es troba que fins i tot aquest president mig tocat de l’ala que tenen allà va dir davant seu ahir: «Crec que ningú sap si podran celebrar el referèndum. Crec que el president Rajoy dirà que no el poden fer, però em sembla que la gent s’hi oposarà molt». Els catalans ens hi hem oposat tant i estem tan decidits a fer el referèndum que Rajoy ha envaït de tal manera Catalunya amb policies i guàrdia civils com no s’havia vist mai per tal d’evitar-lo.
Però diumenge «la gent s’hi oposarà molt» i de totes les maneres possibles a tots els intents i entrebancs per tal de què no puguem fer el referèndum. Totes les amenaces, tots els precintes, tota la policia i tots els bastons a les rodes per evitar-lo quedaran ben retratades, registrades als diaris i a les televisions de tot el món i quedarà en evidència quina mena de democràcia té Espanya.

No hi ha resposta

22 set. 2017


Les mans brutes de Rajoy

Classificat com a Democràcia

 
Quan el diputat d’Esquerra Republicana, Gabriel Rufián, es va assabentar de tot el que passava a Barcelona aquest dimecres, va adreçar-se a Rajoy i li va etzibar durant la sessió de control: “saque sus sucias manos de las instituciones catalanas”.
Un partit com el PP, que és el que he tingut més casos de corrupció, no té l’autoritat moral per fer el que està fent. Un partit que no només té les mans brutes, sinó que en té les butxaques i tot ell està brut de tant arrossegar-se per les clavegueres de l’Estat, no pot defensar la legalitat de les seves actuacions i apel·lar constantment a la llei (a una llei feta a la seva mida i amb unes institucions que ha posat al seu servei) per defensar les seves desproporcionades actuacions d’aquests dies a Catalunya.
Hauríem de recordar al PP, als partits que li donen ple suport i als altres que callen com covards davant aquestes flagrants injustícies que no hi tenen dret a fer el que fan. Cap dret! Potser tenen la força, però no tenen la raó, i ells ho saben.
L’historiador Josep Pinyol i Balasch ha escrit un text que resumeix prou bé tot allò que Catalunya ha hagut de passar. Ell defensa que «el Parlament de Catalunya hauria d’aprovar una Apel·lació a les Nacions Unides que evidenciï que el poble català ha exhaurit tots els recursos legals i polítics possibles dins de l’Estat espanyol per exercir el seu dret a l’autodeterminació. Per tant es troba en una situació de total indefensió davant dels poders espanyols i només pot invocar a la comunitat internacional per a quèels drets com a poble que li reconeix el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics.

En aquesta apel·lació cal justificar la demanda recordant que Catalunya no és una colònia, però si un país annexat per dret de conquesta. L’any 1715 els Decrets de Nova Planta van annexar-la per la força al Regne de Castella, el qual va canviar el seu nom, l’any 1812, pel de Regne d’Espanya. Catalunya tenia constitucions, legislació, Parlament i Govern propis, és a dir el mateix estatus polític que Portugal o Castella en temps de Felip II, Felip III i Felip IV. Es va establir un règim d’ocupació militar presidit per un Capità General, seguit de l’intent d’assimilació cultural i identitària, amb la persecució de la nostra llengua. El poble català ha resistit al llarg de tres segles, lluitant per recuperar les lleis i constitucions abolides el 1715. Aquesta resistència va comportar tres guerres carlines i bombardeigs de Barcelona al segle XIX; les dictadures del General Primo de Ribera, la rebel·lió militar de 1936, la guerra civil i el règim feixista del General Franco al segle XX. La proclamació de la II República va permetre l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1932.

 
En aquest document caldria recordar les condicions amb què el poble català va donar el seu consentiment a la Constitució espanyola de 1978. Sortíem de quaranta anys de règim militar, s’havia restablert la Generalitat i la nova Carta Magna reconeixia l’existència de nacionalitats, tot i que es fonamentava en la unitat d’Espanya. Sobretot reconeixia de manera implícita el poble català com a subjecte polític perquè el seu Estatut d’Autonomia havia de ser pactat de manera bilateral al Congrés i aprovat en referèndum de tots els ciutadans. En canvi els estatuts regionals eren lleis orgàniques ordinàries. Però, després del Cop d’Estat del 23-F, es va tractar l’autonomia catalana com una autonomia de règim comú; una nació que havia tingut l’estatut polític de Portugal era relegat al tractament d’una autonomia provincial com La Rioja o Cantàbria.
 
L’apel·lació a les Nacions Unides hauria de recordar que El Parlament de Catalunya va voler canviar aquesta evolució autonòmica amb un nou Estatut, que va ser aprovat el setembre del 2005. Aquesta aprovació va desencadenar una greu campanya anticatalana de tints xenòfobs en la que van participar totes les institucions de l’Estat espanyol, inclòs l’Estat Major de l’exèrcit. L’Estatut va ser aprovat al Congrés de Diputats espanyol, després de profundes retallades acceptades per la part catalana. Finalment va ser aprovat en referèndum pel poble català, l’any 2006.

El Partit Popular, impulsor de la campanya xenòfoba va impugnar l’Estatut aprovat en referèndum davant el Tribunal ConstitucionalLa rigorosa legalitat de la part catalana va ser contestada per la prevaricació del Tribunal Constitucional espanyol que va modificar l’Estatut de Catalunya amb la seva sentència de l’any 2010. Aquesta modificació vulnera l’article 152.2 de la Constitució Espanyola que estableix: “una vegada hagin estan sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents”. El Tribunal Constitucional no podia modificar l’Estatut, només podia d’ordenar la repetició de tot el procediment, que culmina en un nou referèndum.

El resultat és que Catalunya es regeix per un Estatut diferent del que van aprovar els seus ciutadans. El Regne d’Espanya, mitjançant el seu T.C., ha reinterpretat de manera unilateral la Constitució de 1978. Ara nega l’existència del poble català, al que titlla de “subespècie”. Només reconeix la sobirania de les Corts espanyoles, en les que els catalans sempre estem en minoria, en una situació de total indefensió.

Finalment la denúncia davant la comunitat internacional hauria d’explicar que la indignació davant la sentència del T.C. va fer sortir més d’un milió de persones al carrer el juliol de 2010 a protestar. L’any 2012 un milió i mig de catalans es van manifestar a favor de la independència. El President de la Generalitat va convocar eleccions anticipades que van ser guanyades pels partidaris d’una consulta sobre la independència. Dos terços dels nous diputats van aprovar la Declaració de Sobirania que proclama que el poble català és subjecte històric i políticper tant protegit pel Pacte Internacional dels Drets Polítics i Civils.

Amb la Declaració de Sobirania el poble català ha abjurat del consentiment a la Constitució espanyola. L’any 2013 prop de dos milions de catalans van fer una cadena humana de 400 quilòmetres evocant la dels Països Bàltics per independitzar-se de la Unió Soviètica. L’any 2014 una massa humana més gran encara va fer la concentració de protesta més gran de la història d’Europa a les dues principals avingudes de Barcelona. El Govern espanyol ha ignorat totalment aquestes protestes populars i els resultats electorals.

El Tribunal Constitucional ha anul·lat la Declaració de Sobirania i el Congrés dels Diputats va refusar la petició d’un referèndum sobre la independència presentada pel Parlament de Catalunya amb el 80% dels vots. La majoria del Parlament català va aprovar una llei de consultes no referendàries i la celebració d’una d’aquestes sobre la independència de Catalunya. El Govern espanyol ha declarat il·legal aquesta llei fins i tot abans d’estar redactada i la convocatòria d’una consulta sobre la independència. L’ha impugnada davant del Tribunal Constitucional que s’ha reunit d’urgència, fet que no havia passat en els seus 36 anys d’existència, per a suspendre-la i tot fa preveure que la declararà anticonstitucional.

Davant d’aquests fets el Parlament de Catalunya, representant legal del poble català, apel·la a l’Assemblea General de les Nacions Unides, al seu Consell de Seguretat i al Secretari General perquè siguin conscients de la dramàtica història de Catalunya des de 1714 i de la seva situació d’indefensió actual davant dels poders espanyols per tal que instin al Regne d’Espanya a complir l’article primer del Pacte Internacional sobre Drets Civils i Polítics que ha signat i que estableix: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”. També cal demanar que les Nacions Unides arbitrin la manera com el poble català ha de realitzar el referèndum d’autodeterminació.

Les Nacions Unides tenen el Comitè de Descolonització per decidir els casos de les nacions colonitzades, però no hi ha un comitè anàleg pel casos d’annexió forçosa d’un país. Aquesta absència dificultarà la tramitació d’una apel·lació del Parlament de Catalunya. Però la seva aprovació tindrà una profunda influència en la internacionalització del procés perquè el plantejaria en termes de dret internacional. D’aquesta manera el conflicte català deixaria de ser vist com un plet polític intern espanyol, recorregut totalment exhaurit, i prendria el caire d’una reclamació d’autodeterminació”.

 
Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari

No hi ha resposta

19 set. 2017


“Pablito Coletas”, que la cosa va de democràcia!

Classificat com a Democràcia

El títol pot anar per Pablo Iglesias, com ho podria dir a tota una colla de gent que es diu d’esquerres, que tenen molts doctorats i llicenciatures en Ciències Polítiques, que s’omplen la boca de democràcia, però que no han entès res de res del tema de Catalunya. Alguns d’ells són alumnes de l’eminent professor Ramon Cotarelo però es veu que el dia que va explicar aquesta lliçó no devien anar a classe. Altres us ensenyaran un llarg currículum de lluita contra el franquisme i no sé quantes coses més. Tots ells es diuen molt demòcrates, molt d’esquerres, creuen molt en la lluita per l’alliberament dels pobles, molt parlar de drets humans, molt bla bla bla… però no gaire cosa més. La veritat és que la gran majoria d’allò que diuen que són les esquerres espanyoles i la majoria d’intel·lectuals que es diuen progressistes ha desaparegut del “ruedo”, el vent se’ls ha emportat i s’ha fet el silenci més absolut entorn al denominat “problema catalán”.
El tema és que no han entès res i quan ha arribat l’hora de defensar el més important no hi són. No s’adonen que el tema no va d’independència -que potser també- sinó que el tema va de democràcia, El tema, nois, va de preservar les llibertats que vam perdre durant molts anys de franquisme i que semblava que amb una transició mig coixa havíem anat recuperant de mica en mica i amb moltes penes i treballs. Ja fa temps, però, que s’ha vist que la cosa no anava prou bé, que enlloc d’avançar retrocedíem i tota aquesta colla han anat callant i dissimulant.
Ho acaba d’escriure MANUEL CASTELLS a La Vanguardia (a La Vanguardia!!!) amb un text net i clar que titula REPRESIÓN. Tot el que passa durant aquests darrers temps i, sobretot aquests darrers dies, per aturar el Referèndum es pot resumir en aquesta paraula: repressió pura i dura. Els que ja som una mica grans i encara no hem agafat alguna d’aquelles malalties que fan perdre la memòria, aquests dies ens recorden aquells vells temps de la dictadura franquista. Més refinada. Més dissimulada. Però tan i tan semblant en alguns aspectes, que no enganya a ningú. S’han posat les lleis per damunt de les urnes; els tribunals, per damunt de les llibertats; la policia per damunt de la llibertat d’expressió. Sense gaire rubor ni gaire vergonya han fet desaparèixer la separació de poders i ara ja tot s’ha convertit en un “totum revolutum” del que no se’n treu l’aigua clara. Els experts en dret no es posen gens d’acord i, a fi de comptes tots s’hi perden pels viaranys d’un dret que aquí a Espanya no és gens dret sinó que més aviat és molt tort. I qui més hi perd en tot aquest batibull és Catalunya i els catalans, com quasi sempre. Tant difícil és deixar fer un referèndum acordat? No ho han fet en altres països? Retreuen al Govern, diu Manuel castells, que no hi hagi garanties per a aquest referèndum. Com volen que n’hi hagi si no donen marge legal per a la seva preparació?
I fa una mica de feredat tornar a veure Guàrdia Civils escorcollant impremtes, policies anant darrere cartells, paperetes i urnes, alcaldes que són citats als jutjats… com en altres temps. Malament rai si algú de fora amb una mica de poder no fa posar seny a Rajoy. Malament rai si les coses les volen arreglar reprimint. I malament rai si els partits que encara creuen una mica en la llibertat no diuen alguna cosa. Quan els toqui a ells, llavors es queixaran, però els haurem de recordar que el silenci còmplice tard o d’hora es paga. I es paga car.

 

No hi ha resposta

13 set. 2017


FUENTEOVEJUNA

Quan estudiàvem el batxillerat ens parlaven a la classe de literatura castellana de FUENTEOVEJUNA, una de les obres de teatre més famoses de Lope de Vega. Narra la revolta d’un poble contra els abusos de poder del seu governador Fernán Gómez, que es dedicava, entre altres coses, a empaitar les noies del poble i fer abús constant del seu poder, que per alguna cosa era el governador… Un dia es fixa en una noia anomenada Laurencia, a qui intenta seduir sense gaire èxit. Per això mira de convèncer com sigui el seu pare perquè sigui ell qui la convenci d’estar amb ell. La noia sempre mostra refús i prefereix el seu enamorat, Frondoso.

Quan es casen Frondoso i Laurencia irromp el governador, deté Frondoso i reclama el dret de cuixa amb la núvia. El dret de cuixa (ius primae noctis) era el dret del senyor a tenir relacions sexuals amb una dona del seu domini a la seva nit de noces (i per tant a gaudir de la seva virginitat). Després de ser violada i colpejada s’escapa i reclama justícia als homes de la població, als quals acusa de covards per permetre que sempre acabi guanyant el més poderós. Aquests, commoguts, assalten la residència de Fernán Gómez, alliberen Frondoso i maten el governant i alguns dels seus servents. Un criat escapa i va a buscar els reis.Quan els enviats reials pregunten qui ha comès el crim, només obtenen com a resposta que ha estat Fuenteovejuna, tot el poble. Els diferents testimonis refusen confessar malgrat que reben tortura i amenaces i expliquen els abusos del difunt, fins que obtenen el perdó reial.

Tot aquest preàmbul només vol servir per preguntar-nos si no ha arribat el moment de ser Fuenteovejuna davant les amenaces per terra, mar i aire que estan rebent un munt de catalans que s’hi estan jugant molt en aquest delicat moment que vivim. Com a l’obra de teatre, potser l’única arma que tenim per a fer front a la injustícia i no permetre que ens passin pel damunt és acompanyar, fer pinya –com més grossa millor- i mirar que no només siguin uns quants a qui toqui rebre i hagin de ser només ells els protagonistes d’aquesta història. Si hi ha d’haver algun protagonista ha de ser el poble sencer o tota aquella part del poble que creu en aquest projecte tan il·lusionant. Serà la unió de poble i dirigents qui aconseguirà vèncer el tirà de torn. Si els que creiem en la llibertat i que la vertadera democràcia és el poder del poble, hem d’estar units en aquests moments perquè els serà impossible castigar tota la col·lectivitat. Seran massa els que estaran disposats a desobeir unes lleis injustes, uns tribunals corruptes, un Estat que no respon al que molta gent demana i un PP que és el més corrupte (en tots els sentits i en tots els àmbits) i el primer a interpretar a la seva mida les lleis i, si ha convingut, a canviar-les en profit seu. Parlen d’una legalitat que fa riure quan pronuncien la paraula i titllen d’il·legal una cosa tan democràtica com un referèndum.

Aquest govern és el mateix que l’any 2006 va recollir signatures contra l’Estatut de Catalunya i només cal mirar una mica enrere per veure qui hi ha a la fotografia que il·lustra aquest text i què va fer aquesta tropa que diu que ells no hi tenen res a veure amb el que està passant. Vergonya, senyors, vergonya!

3 respostes

05 febr. 2017


VOLEM UN PAÍS DIGNE

Classificat com a Democràcia

1320novembre2028129Els catalans volem un país digne i per poder-ho aconseguir ens cal recuperar la dignitat que des de fa segles ens està robant un estat espanyol totalment indigne. I per poder tenir un país digne només tenim un camí: el dret a decidir el nostre futur, un futur que volem molt diferent del present que ens toca patir.

Ens cal construir urgentment un país millor i més just en tots sentits perquè això que tenim no s’aguanta per enlloc. Si volem ser dignes ens haurem d’esforçar a construir unes institucions dignes que ajudin a fer ciutadans dignes. Caldrà una millor educació, una millor justícia social i millor justícia en general, una millor sanitat, una millor política, etc… Caldrà enfortir una democràcia que ha caigut en el descrèdit total perquè cada cop s’ha difuminat més la divisió de poders. Ara ja no sabem on és el legislatiu, l’executiu i el judicial. Està tot tan barrejat que ja no sabem qui manarà que ens jutgi, amb quines lleis ens jutjaran, com seran interpretades, qui ens jutjarà o per quins motius ens jutjaran. No em negareu que cada dia ens donen més motius i arguments per dubtar de la imparcialitat de la justícia i per desconfiar.

Demà, 6 de Febrer, se celebra a Barcelona un judici que cap país autènticament democràtic s’atreviria a fer sense que li caigués la cara de vergonya. Es jutjaran uns polítics que no han fet res més que escoltar els desitjos del poble. I no pas d’una part petita d’aquest poble, sinó d’una gran majoria. Catalunya va ser un país ocupat militarment en un moment de la seva història i mai cap règim ni govern durant tres-cents anys no ha permès que els catalans s’autodeterminessin sobre el seu destí col·lectiu. I ara estem disposats a fer-ho perquè tenim mil arguments i mil motius per defensar poder votar el nostre futur i arguments jurídics suficients com per voler que la nostranació tingui tot el dret a constituir-se en Estat propi. Una altra cosa és que no se’ns vulgui reconèixer i permetre aquest dret…

Per això demà al matí s’aplegarà una munió de gent (i molts més que no hi serem físicament però sí que hi serem en esperit) davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per a donar suport a l’expresident Artur Mas, a l’exvicepresidenta Joana Ortega i a l’exconsellera Irene Rigau. Ells estan acusats d’un delicte de desobediència i prevaricació com a responsables del 9-N., però tots els que vam anar a votar hauríem d’estar al seu costat per defensar la democràcia, perquè anar a votar no pot ser mai un delicte.

16299474_1254975341263353_8692976691190895966_n (1).jpg

Publicat dins de Democràcia, Sin categoría | Etiquetat com a | Edita

No hi ha resposta

08 gen. 2017


Fem un acudit: parlem de democràcia a Espanya.

Classificat com a Democràcia

Ja sé que molts defensen que Espanya és una democràcia i que aquest invent de les autonomies ha estat el gran invent del S XX. Jo ja fa anys que en sóc molt escèptic i cada dia que passa em convenço més que Espanya s’està convertint dissimuladament i de mica en mica en una pseudodemocràcia totalment ostatge de la mentalitat d’un Estat tardofranquista. Aquí segueix manant el mateix establishment de sempre format per les elits financeres-empresarials, polítiques, militars, jerarquia catòlica, unes elits intel·lectuals amorrades a les menjadores del poder i uns mitjans de comunicació cada dia més pseudofranquistes (controlats pel poder del PP).
És bo no oblidar que el que tenim és el resultat del «tejerazo» del 1981, en el que els líders polítics confinats al Congrés van ser “convidats” a acceptar un acord tàcit pel qual es declarava intocable l’estatus quo (establishment) associat al sistema monàrquic ( joancarlisme), al sistema polític bipartidista (implantació de les llistes tancades i de la Llei D’Hont) i a la defensa de la “unitat indissoluble de la nació espanyola”. És bo recordar com es va fer l’actual Constitució, amb els militars ben drets i espiant rere la porta. Aquí molts pocs s’atreveixen a aixecar la veu i s’ha anat creant una deriva totalitària emparada per l’espiral del silenci de la majoria dels mitjans de comunicació de masses. El que realment s’ha establert a Espanya és una distòpia, terme encunyat a finals del segle XIX per John Stuart Mill com a alternativa a Eutopia o utopia, emprat per Tomàs Moro. Distòpia seria “una utopia negativa on la realitat transcorre en termes antagònics als d’una societat ideal”. Les distòpies se situen en ambients tancats o claustrofòbics emmarcats en sistemes antidemocràtics, on l’elit governant es creu investida del dret a envair tots els àmbits de la realitat en els seus plans físic i virtual i fins i tot, en nom de la sacrosanta seguretat de l’Estat.
La deriva totalitària de l’Estat espanyol està ben emparada per l’espiral del silenci dels mitjans de comunicació de masses de l’establishment (PRISA, Vocento, Grup Planeta, Grup Godó, Grup Zeta, Editorial Prensa Ibérica, Unidad Editorial, TVE i Mediaset España, COPE, 13TV, Intereconomia…). Una fórmula de solapament cognitiu que instaura la censura a través d’una deliberada i sufocant acumulació de missatges d’un sol signe (tot l’entorn abertzale és ETA i el nacionalisme català és diabòlic, etc.), amb el que es produiria un procés en espiral o bucle de retroalimentació positiva.
Després de la formació d’un nou Govern en minoria de Rajoy -que compta amb la col·laboració directa de Ciutadans i l’abstenció estratègica i vergonyant del PSOE-, assistirem, com a molt, a l’escenificació de la metamorfosi del règim del 78 mitjançant una reforma edulcorada de l’actual Constitució vigent que implementarà un Estat monàrquic, jacobí i euro cèntric, seguint la màxima del gatopardisme ( “Canviar-ho tot perquè res no canviï”) i a la instauració d’un règim autocràtic. L’autocràcia seria la forma de Govern exercida per una sola persona (en aquest cas un partit) amb un poder absolut, il·limitat, inflexible, centralista i autoritari. Els sistemes autocràtics (governs de facto), serien doncs una mena de dictadures invisibles sustentats en sòlides estratègies de cohesió (manipulació de masses) i repressió social (promulgació de decrets llei que voldrien semblar constitucionals però no ho seran mai a la vida, per més que quedin revestits pel vernís democratitzador del Tribunal Constitucional de torn (Llei Mordassa).
De mica en mica anem veient que es va incrementant -de forma molt subtil, això sí- la censura a molts nivells. Es liquida, per exemple, la representació institucional aconseguida per EH Bildu en base al suport popular; es prohibeix rotundament la celebració d’un referèndum sobre la independència a Catalunya; es prohibeix la crítica a la monarquia i es fa una interpretació totalment restrictiva de la Constitució, mesures que retraten l’evident final de la més llarga experiència pseudo democràtica de la història de l’Estat espanyol.
Al pas que anem, parlar de democràcia aquí serà cada cop més un acudit dolent. Els de dins ja fa temps que n’estem convençuts. I els de fora haurien de venir a veure-ho de prop i segur que queden esgarrifats.

No hi ha resposta

23 maig 2015


Cal votar “Ajuntaments per la independència”

Classificat com a Independència,POLÍTICA

Demà serà un dia important i no hem de confondre’ns ni barrejar les coses. Aquests dies ens han predicat amb molt bones paraules i amb moltes promeses. Tantes, que potser se’ns fa difícil i tot poder distingir les unes de les altres. Des de fa temps que intenten per tots els mitjans possibles confondre’ns, dividir-nos i desanimar-nos. Des de fora, no cal dir-ho. Ho veiem cada dia i hi posen molts esforços. Hi ha ministres espanyols només dedicats a això des de fa temps. Però el més trist és que també intenten fer-ho alguns des d’aquí mateix. Tenim molts cavalls de Troia dins de casa i no ens en adonem. Les eleccions de demà són un pas més -molt important, això sí- per a la independència del nostre país i no l’hauríem de desaprofitar.

Siguem clars: Cal que recordem que només el vot a CDC, ERC, CUP,SI i Reagrupament garanteix la victòria independentista. Els altres, a la meva manera de veure, només són fum, teranyines i pals a les rodes per al futur d’una Catalunya lliure. Per tant, alerta i no ens deixem enredar. Ahir mateix ja va intentar enredar la troca des de Barcelona l’ Ada Colau quan va atribuir el suport de l’ex President d’ Uruguai, Pepe Mujica, a la seva candidatura BcnenComú. I, com ella, molts altres intentaran enredar-nos amb arguments i fal·làcies més o menys clares.  José Mujica ha hagut de desmentir el suport a la candidatura d’Ada Colau amb una carta prou dura com per fer pujar els colors a la cara a qui va donar la notícia i va manipular de forma tan barroera la foto que es van fer.

En una dura carta signada per l’assistent del ex-president d’Uruguai, Fernando Ferrón, aquest desmenteix el suport de José Mujica a la candidatura de Colau i l’acusa d’una burda manipulació. Recorda que l’ex-president es trobava de visita privada a Barcelona i, com fa sempre, mai no nega una salutació a qui se li atansa. Tothom sap l’estil proper i planer de Mujica. Davant de l’evidència, l’equip de coordinació de campanya de Barcelona en Comú ha explicat que va ser “un error” publicar un comunicat en què s’assegurava que José Mujica donava suport a Ada Colau. La demagògia i el populisme de Colau han quedat al descobert. Nou i lamentable lerrouxisme, molt poca ètica i força barra que, en plena campanya electoral i aprofitant que Mujica estava al Bar Zurich de Plaça Catalunya de Barcelona esmorzant, Colau ho aprofités en clau electoral. La foto va ser utilitzada i enviada als mitjans de comunicació, alguns dels quals van titular, “Mujica vota Ada Colau”. Ho han hagut de desmentir amb la següent carta:.

Estimada Montserrat,
Compartimos su malestar y su preocupación. El Sr. Mujica no dió ningún apoyo político a nadie, primero porque está en un viaje privado y como es característico en él no niega nunca ni un saludo ni una foto a nadie.
Lo lamentable y poco ético es que alguien en plena campaña electoral y donde el Sr. Mujica, en el bar Zurich de Plaza Cataluña donde estaba desayunando, permitió el poder hablar a varias personas entre ellas dos periodistas que ya le habían realizado reportajes en Uruguay y una tercera persona con la que había compartido mesa y charla en Montevideo.
Entendemos que hubo un aprovechamiento indebido de su figura y de su buen hacer.
Por parte nuestra lamentamos esta manipulación. Mujica no se lo merece.”
Un saludo,
Fernando Ferrón

Ens emplenem la boca massa sovint amb la paraula democràcia i després la fem servir molt malament. Caldria ser més curós i recordar que, en seu origen, la paraula grega es formada per dues paraules:demos (que es tradueix com “poble”) i kratós (que vol dir “poder” o “govern”). En l’ actualitat s’ entén que la democràcia és un sistema en el que el poder no radica en una sola persona sinó que es distribueix entre tots els ciutadans. Per tant, les decisions s’haurien de prendre segons l’opinió de la majoria. La qual cosa vol dir que, si en un Ajuntament la majoria de regidors vol posar una bandera determinada  al balcó ho hauria de poder fer. Avui, això tan elemental, no és possible perquè tenim una democràcia tutelada que fa més por que una pedregada i que, si en en volem deslliurar, només ho podrem fer essent independents i podent-nos organitzar per nosaltres mateixos per mitjà d’una Constitució força millor de que se’ns va imposar fa anys i que no els ha interessat modificar gens ni mica (o que han modificat al seu gust quan i en el què els ha interessat).

Hem de tenir ben clar, doncs, que PSC, PP, ICV-EUiA, Ciudadanos, Podemos I Barcelona en Comú només ens garantiran ajuntaments súbdits d’Espanya i, per tant, cal no fer-los cas. Demà, doncs, cal que fem un pas més cap al pas definitiu del proper 27 de setembre i votar llistes que ens puguin dur clarament cap a la independència. Sense els Ajuntaments, Consells Comarcals i Diputacions en mans de persones que creguin de debò en la independència i sobretot sense una Barcelona independentista el procés resta tocat. Alerta, doncs, i no ens deixem entabanar. Que no ens omplin el cap d’il·lusions, d’idees agradables però falses i que no ens enganyin més amb bones paraules, que exactament això és el que vol dir la paraula “entabanar”…

No hi ha resposta

07 febr. 2015


“DON PEPE” FIGUERES

Classificat com a Democràcia,POLÍTICA

(Foto: Moment en què Don Pepe enderroca simbòlicament el Cuartel de Bellavista)

José Figueres Ferrer, conegut com  “Don Pepe” va ser per tres cops President de Costa Rica. Ell sempre havia destacat el seu origen català i deia que havia nascut a Costa Rica de casualitat, ja que ho va fer un parell de mesos després que els seus pares hi haguessin arribat des de Catalunya -concretament des d’ Os de Balaguer- com qualsevol emigrant que busqués nous horitzons. El seu pare era un metge d’Os de Balaguer, Mariano Figueres Forges, i la seva mare una mestra d’escola de Reus, Francisca Ferrer Minguella. La llengua que sempre van parlar a casa va ser el català i sempre va estar en contacte amb catalans ja que de ben jove acompanyava el seu pare a les tertúlies polítiques que un nombrós grup de catalans tenien a la Impremta Alsina, propietat d’un d’ells. Per això, quan el 9 de Novembre de 1956 –en la seva tercera presidència- va voler anar a conèixer el poble dels seus orígens, va poder fer servir el català durant tota la visita que hi va fer i en els discurs, cosa que no va agradar gaire a les autoritats d’aquell temps que l’acompanyaven. Ho explica un periodista de Costa Rica en un deliciós article Don Pepe Figueres al diari La Nación.

Don Pepe era tot un personatge. Tenia un gran caràcter i una gran personalitat, tal com ho mostra el documental Don Pepe Figueres, de Claudi Lauria  i que va produir i passar TV3 fa uns anys. Se n’han dit moltes coses i molt bones d’aquest home perquè no va ser un President qualsevol i la seva biografia és apassionant. No era només polític, sinó que era un intel·lectual de talla i un reformista avançat al seu temps. Quan el President Calderón va pretendre desconèixer el resultat de les eleccions del 1948, que atorgaven la victòria a Otilio Ulate, Figueres va liderar el moviment revolucionari que va aconseguir finalment el poder. Des del mateix moment que va ser President de la Junta Provisional va dictar una sèrie de mesures de gran transcendència com la dissolució de l’exèrcit i la nacionalització de la banca, abans d’entregar el poder a Otilio Ulate, que és a qui li tocava. Després va ser elegit President ell mateix  per tres mandats i va fer una política molt interessant  que va convertir-lo en un referent per a l’esquerra democràtica d’Amèrica Llatina.

És cert, però, que una de les coses que més s’han destacat de la seva biografia ha estat sempre el fet de que l’ 1 de desembre de 1948 abolís l’exèrcit al Cuartel Bellavista (actual Museo Nacional de Costa Rica), amb les paraules següents: «No quiero un ejército de soldados, sino uno de educadores». Sempre va mostrar interès en millorar el nivell d’educació del país, amb la qual cosa Costa Rica es va convertir en una de les primeres nacions al món en no contar amb forces armades. Un episodi que ha passat a la història: L’1 de desembre de 1948, després d’una dolorosa confrontació armada que va deixar uns 2.000 morts, el president José Figueres Ferrer, que havia triomfat en la contesa, es va dirigir a l’antic Cuartel Bellavista, a la capital, i amb un cop de mall contra una torrassa va convertir el recinte militar en un centre de cultura, on encara ara funciona el Museu Nacional. L’abolició de l’Exèrcit constitueix la major gesta d’abast històric i cívic que des de Costa Rica hagi dictat cap govern, i que sense cap dubte constitueix un dels actes més significatius i de major rellevància que s’hagués adoptat a Llatinoamèrica al llarg del segle XX.

La Història ressalta el fet que José Figueres Ferrer hagi estat l’únic general victoriós que va decidir dissoldre el seu exèrcit i que va comunicar la decisió en els següents termes:

“L’Exèrcit regular de Costa Rica, digne successor de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional, fa lliurament avui la clau d’aquesta caserna a les escoles, perquè sigui convertit en un centre cultural. La Junta Fundadora de la Segona República declara oficialment dissolt l’Exèrcit nacional, per considerar suficient per a la seguretat del nostre país l’existència d’un bon cos de Policia (…). Els homes que tacaren de sang recentment  un país de pau comprenem la gravetat que poden assumir aquestes ferides en Amèrica Llatina i la urgència que deixin de sagnar. No esgrimim el punyal de l’assassí, sinó el bisturí del cirurgià. Com a cirurgians ens interessa ara, més que l’operació practicada, la futura salut de la nació, que exigeix que aquesta ferida tanqui aviat, i que sobre ella es formi una cicatriu més sana i més forta que el teixit original (…). Som sostenidors definits de l’ideal d’un nou món a Amèrica. A aquesta pàtria de Washington, Lincoln, Bolívar i Martí, volem avui dir-li: Oh Amèrica altres pobles fills teus també t’ofrenen les seves grandeses. La petita Costa Rica desitja oferir-te sempre, com ara, juntament amb el seu cor, el seu amor a la civilitat, a la democràcia, a la vida institucional “.

Boniques paraules, que no es van quedar només en paraules, com passa massa vegades en els discursos dels polítics. Va ser capaç de posar els fonaments a un país que ha estat model de tantes i tantes coses, que molts n’haurien d’aprendre. Llibertat i democràcia és el que fa falta a tants i tants llocs que veuen retrocedir uns drets conquerits que mai s’haurien d’haver perdut. Tal com deia Genís Sinca en un article al diari ARA “sembla que la història d’emigració dels pares, sempre tan clavada a dins, li havia fet prendre consciència de la pobresa endèmica que afectava Costa Rica.

Quan va ajuntar i entrenar un petit exèrcit de voluntaris revolucionaris que els van seguir fidelment i amb els que va guanyar la guerra els va dir: “Quan el poble perd la seva sobirania, no només té el dret sinó el deure de lluitar per recuperar-la”.  I quan va abolir l’exercit que ell mateix havia vençut militarment va dir: “Si l’abolim, tindrem menys gent per mantenir”. A canvi, es va comprometre a desfer el seu. Encara més: un cop va tenir la milícia desmantellada, la seva i la dels altres, com a president del país va dimitir: “Ara farem una cosa que es diu democràcia: Ara votarem”.

Paraules que fan de bon escoltar i que alguns haurien de mirar de seguir…

No hi ha resposta

25 juny 2014


Caça de bruixes

laiaDNIAnthony

Al maig passat ja va passar a Tàrrega, com ens explicava DIRECTE.CAT . Ara ha tornat a passar aSabadell, segons ens explica també el 3-24.CAT d’avui. Sembla que aquests no són els únics cassos i que darrerament està passant massa freqüentment com perquè sigui una casualitat. No són els dos únics cassos en què la Policia no accepta una signatura perquè –fent servir el seu cervell malalt- hi descobreix signes independentistes. En un altre cas, una persona explicava en un diari, que el policia de torn li va dir a un nen: “ni símbolos, ni dibujos, ni dedicatorias a la novia”.

Tàrrega, aquesta rúbrica que podeu veure aquí mateix en forma d’estel d’una nena de 9 anys, de nom Laia (que tramitava el document d’identitat amb la seva mare) va ser el motiu de que el policia s’empipés com una mona i li negués el document d’identitat. A Sabadell, la signatura d’aquest noi de 16 anys –que també podeu veure aquí- tampoc va agradar al funcionari espanyol, que hi va descobrir unes quatre barres delatores del seu independentisme mal dissimulat… i li va denegar el passaport que sol·licitava. Davant d’aquests fets, només hi ha una pregunta: On anirem a parar?. Fins on arribarà la paranoiad’aquesta gent? Se’n pot dir d’això senzillament “caça de bruixes”?

Com tots sabeu, una paranoia és una malaltia mental que es caracteritza per l’aparició d’idees fixes, delirants, obsessives i absurdes, basades en fets falsos i infundats sobre un tema. Aquesta gent –o qui els ha donat les ordres pertinents- és clar que sofreixen paranoia i hauran de mirar de tractar-se urgentment si no volen acabar malament. Jo creia que la signatura i la rúbrica era quelcom personal i que es podia fer amb total llibertat. Es veu que no. A partir d’ara, qualsevol ratlla horitzontal, vertical, inclinada massa a la dreta o massa a l’esquerra, podrà ser interpretada com a independentista, persona de dretes, d’esquerres, pertanyent a una organització terrorista, col·leccionista de taps de cava, amant dels animals, constructor, dibuixant o artista de circ… A partir d’ara, haurem d’anar alerta amb la nostra signatura perquè podrien interpretar que som gent perillosa, disposada fins i tot a posar alguna bomba en algun lloc. Pel que es veu, tot és qüestió d’interpretació! A partir d’ara és ben clar que una professió amb molt de futur serà la de grafòleg, que ja sabeu que són aquells que endevinen tot el que hi ha darrere del que escrivim.

I la caça de bruixes és quelcom que va en la mateixa direcció: era un fenomen de l’edat mitjana i del renaixement a Europa occidental i consistia en un conjunt de mesures inquisitorials contra persones sospitoses de bruixeria o perilloses per a la societat. Milers de persones van ser perseguides, acusades i fins i tot ajusticiades per accions i idees que s’interpretaven com a perilloses. Modernament, en algunes societats s’ha seguit caçant bruixes de tota mena, buscant bocs expiatoris i considerant molta gent com a dissidents incòmodes i causant de problemes diversos. Tal com podem veure constantment, alguns polítics i alguns funcionaris fan ben vigent i ben actual aquesta realitat…

Ja que no hi ha gaire feina, jo suggereixo als nois i noies que en busquen i no en troben, que es dediquin al tema de la grafologia, a interpretar lletres, signatures i qualsevol cosa escrita a mà; però també tindran un gran futur si poden arribar a interpretar el que s’hagi escrit amb ordinador o lletra d’impremta. Serà interessant analitzar –i poder descobrir- per quin motiu una persona ha escrit el que ha escrit, la manera com ho ha fet, quin estil ha fet servir, el color de la lletra, etc. d’un text qualsevol. A partir d’ara potser hi haurà policies que interpretaran les paraules, les frases, si el text és curt o llarg, si s’ha fet servir tal o qual adjectiu, si té els marges massa amples o massa estrets, el tipus de paper, si hem fet servir tipografia True Type o Post Script…

Serà molt interessant, a partir d’ara, interpretar què vol dir fer servir un tipus de lletra o un altre. Per exemple: una persona que fa servir un tipus de lletra determinat voldrà dir que pensa d’una determinada manera i, per tant, se li podrà denegar el passaport o se’l podrà perseguir. No és el mateix –ni de bon tros- escriure un text amb un tipus de font tipogràfica o amb un altre. A partir d’ara caldrà estudiar disseny gràfic per tal de no ficar la pota, poder evitar alguna multa o fins i tot que algun funcionari policial massa rigorós, complidor i primmirat ens pugui posar a la presó. Ves a saber què en pot pensar de la nostra manera de presentar un text, una signatura o simplement què en pot pensar de la nostra manera de mirar-lo. Fins i tot potser buscaran policies experts en interpretar mirades per tal de saber el que pensem (vull dir en general, no pas el què pensem d’ells…).

I, per acabar, un exemple per tal de que vosaltres mateixos pugueu fer aquest exercici que us deia. Podreu comprovar de primera mà i personalment que de cap manera no vol dir el mateix i que es pot interpretar de manera molt diversa la següent frase:

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

2 respostes

16 ag. 2013


Quan la religió és un impediment

La llarga història de les desavinences religioses es repeteix i es repeteix feixugament. Abans i ara; aquí i allà. Les religions haurien d’unir i, en canvi, separen. Haurien de crear pau i massa vegades sembren odi. Les persones i els pobles en general no hem sabut ser tolerants i seguim sense saber-ne. Hauríem de creure més en l’espiritualitat que no pas en la religió i, en canvi, creiem més en la religió mal entesa que no pas en l’espiritualitat. Jo cada cop desconfio més de les religions dogmàtiques justament perquè els dogmes acostumen a tancar el cap i el cor; serveixen més per posar límits al camp de la llibertat intel·lectual que no pas per obrir ments i cors.

Avui, mentre dinava, escoltava que a Egipte tornava a haver-hi –com ahir- enfrontaments i morts al carrer. I en gran part d’això gràcies als fanatismes religiosos. I parlo en general perquè avui els trobem als països àrabs, on les esperançadores primaveres han fracassat gràcies a aquests fanatismes, però demà els trobarem en un altre lloc, alimentats per uns fanatismes semblants. Potser havíem posat massa esperances en unes primaveres que no han fet res més que alimentar les roses fins ara a l’estiu, quan el foc de l’integrisme, la sequera de la intolerància i la calor del fanatisme ho asseca tot.

A Naguib Mahfuz la seva novel·la “FILLS DEL NOSTRE BARRI” quasi li costa la vida. Un fanàtic el va apunyalar perquè van considerar-la blasfema i a l’autor enemic de l’islam quan sempre va ser un gran defensor de la tolerància i de la democràcia. Deia que “la democràcia és la única solució. Hem d’obrir-nos. Com més finestres s’obrin, més aconseguirem que s’imposi la voluntat del poble”. Sempre va ser un home moderat políticament i religiosa i deia que els autèntics enemics del poble eren la ignorància, la pobresa, les dictadures i les malalties. Recordava també que l’autèntica causa àrab és el dret a un futur de llibertats i dignitat.

Ell veia clar allò que dèiem al començament: que les religions han de saber conviure, han de ser tolerants i que hi ha uns valors universals que han de ser compartits per tothom. Malauradament ens falta encara molt per creure’ns-ho.

No hi ha resposta

09 jul. 2013


Prepotència espanyola

Classificat com a Democràcia

Estem acostumats a la prepotència que acostumen a gastar els governs espanyols amb els que ells consideren súbdits o inferiors. Jo dic que aquesta actitud no és res més que reminiscències de la relació metròpoli-colònia a la que Espanya es va acostumar durant alguns segles. Primerament les  colònies les tenien a ultramar i, quan les van perdre, van buscar-ne altres de més properes. Però la mentalitat segueix.

Per això el cap de la diplomàcia espanyola, José Manuel Garcia-Margallo, va tenir aquella primera reacció tan fora de lloc i tan fora de to envers el president de Bolívia i l’incident amb el seu avió quan va dir que “ Espanya no ha de disculpar-se amb Bolívia pels problemes que va tenir quan va sobrevolar Europa”. Típic!. No ho van veure pas així els presidents de sis països membres de la Unasur (l’Argentina, Bolívia, l’Equador, Surinam, l’Uruguai i Veneçuela) quan van exigir a Espanya, França, Itàlia i Portugal que demanin "disculpes públiques" per haver denegat el trànsit aeri a l’avió oficial d’ Evo Morales i van afirmar que "el greuge sofert pel president Morales ofèn no només el poble bolivià sinó totes les nostres nacions".

I és exactament així com van encara pel món alguns països: amb prepotència. No creuen en el diàleg, amb el pacte, amb el respecte a les lleis i a la raó. Creuen només en la força, que és el que han fet servir durant segles i a la que estan molt acostumats. Ho veiem també amb EEUU i altres països que han manat molt i segueixen tractant els demés com a súbdits. A l’escut nacional de Xile hi ha una llegenda que diu: “Por la razón o la fuerza”; frase que es remunta a l’època de la independència i que podríem considerar una versió moderna del lema llatí “aut consiliis aut ense” (“o per consells o per espasa”), en referència al clàssic dualisme saber-poder que podem trobar al pensament platònic i que més tard es representaria amb la balança (com a símbol de la justícia, de la raó i del Dret) i l’espasa (com a símbol del poder i de la força).

Per això podem parlar clarament de prepotència espanyola; o sigui, d’abús de poder amb els que considera inferiors. Ells són els millors, els superiors i els perfectes mentre que els altres són inferiors, pitjors i imperfectes. Ells són els mestres que ho saben tot i els altres son els aprenents que no saben res. per això podem mirar per damunt de l’espatlla i poden tenir complex de superioritat sense que se n’hagin d’avergonyir. A ells no els cal negociar ni respectar perquè parteixen de la base que els que tenen la raó únicament són ells. Per això quan parlen ho fan com aquest ministre del PP i quan actuen ho fan des d’una superioritat moral que s’atorguen ells mateixos i que ningú els ha donat.

Amb els països llatinoamericans els governs espanyols acostumen a actuar així. I si són d’esquerres encara més perquè ja se sap que han d’estar bé amb l’amo ianqui, que és qui dóna les indicacions oportunes. No importa que EEUU sigui qui fa les escoltes il·legals i espiï qui li sembli. Els és igual ficar-se en la intimitat de la gent, dels organismes i dels mateixos governs però –això sí- el pobre extècnic de la CIA, el nord-americà Edward Snowden, acusat de filtrar informació confidencial sobre els programes d’espionatge dels EUA i la Gran Bretanya, no té dret a res ni a ser asilat per algun país. Qui li doni asil ja es pot anar preparant…. Les amenaces són ben clares!

Una autèntica marranada a la llibertat i a la democràcia que tant proclamen!

No hi ha resposta

30 juny 2013


El dia que la dona va votar per primera vegada a l’Amèrica del Sud

Classificat com a Democràcia,Uruguai

imageimage
 

CERRO CHATO és un petit poble de l’interior de l’ Uruguai que no destacaria per res en particular si no fos perquè allà, el dia 3 de Juliol de 1927, s’hi fa fer un plebiscit on va votar per primera vegada una dona en tota l’ Amèrica del Sud. Ens diuen les cròniques de l’època que “que la primera mujer en reivindicar su derecho a ejercer la ciudadanía fue una mujer de color, de 90 años, inmigrante del Brasil, llamada Rita Ribera”.

Com a cosa curiosa cal destacar que el plebiscit es va fer degut a la singular situació geogràfica que té aquest petit poble: Cerro Chato es troba situat a la cruïlla de tres “Departamentos” (vindrien a ser les nostres províncies) en la 8 ° secció del departament de Durazno, 4 ° secció de Florida i la 6 ° secció de Treinta y Tres, sobre la ruta n ° 7 i al quilòmetre 280 de la via fèrria Montevideo-Melo, més precisament als 33 ° 06 ‘latitud S, i als 55 ° 06’ longitud O. Volien arreglar aquesta anòmala situació i que la jurisdicció del poble passés a un sol Departamento. Van votar, va guanyar Durazno per ampla majoria però, no obstant això, els resultats del plebiscit mai van ser presos en consideració per les autoritats de l’època, i la iniciativa d’annexió es va perdre en el temps, mantenint fins avui la mateixa situació que en 1927, situació que ja no volen canviar justament per la seva singularitat. Per això cada any aquest dia recorden amb goig aquell “Plebiscito de cerro Chato” i aquesta curiosa situació se la prenen amb prou bon humor quan diuen que

 

Los “Cerrochatenses” tienen otro privilegio en su localidad, ya que es el único lugar del país, donde en un clásico boliche se puede “cantar” truco en Durazno y decir “quiero” en Treinta y Tres, ante
la sorprendida mirada del parroquiano sentado en Florida, cuyo “tintillo” está al alcance de su mano… pero en Durazno

Què té de particular, que mereixi ser recordat un plebiscit d’un petit poble perdut enmig del camp fa més de 80 anys enrere? És que el Plebiscit del 3 de Juliol de 1927, va ser un fet històric per a l’Amèrica Llatina ja que va ser la primera vegada que la dona va poder sufragar. Per contextualitzar, la importància d’aquest fet només cal que comparem algunes dates de països de rellevància mundial:

El primer estat a oferir el sufragi universal (i també permetre a les dones presentar-se a eleccions per al parlament) va ser Austràlia del Sud en 1902 i Tasmània en 1903.

Portugal, de 1931 a 1971, només podien votar les dones que tenien la secundària aprovada. Del 71 en endavant va ser universal.

Sud Àfrica, de 1930 a 1994, només podien sufragar les dones blanques. Del 94 en endavant també va passar a ser universal.

Regne Unit, de 1918-1928 accedien al vot les dones de 30 anys; a partir de 1928 podien votar de 18 anys en endavant.

Kuwait, des del 2005 poden votar totes les dones majors de 18 anys.

A Espanya, el dret al vot de les dones va ser reconegut a la Constitució de 1931, i la primera vegada que van poder exercir aquest dret va ser en les eleccions generals de novembre de 1933. La dictadura de Franco va anul·lar el sufragi femení i les eleccions lliures, que no es van poder a exercir fins el 1976 durant la Transició espanyola.

No hi ha resposta

22 nov. 2012


Advertència als votants catalans

Classificat com a Catalunya,Democràcia,POLÍTICA

Explica Eduardo Galeano al seu llibre “El mundo al revés” que al segle dotze, el geògraf oficial del regne de Sicília, Al-Idrisi, va traçar el mapa del món, el món que Europa coneixia, amb el sud a dalt i el nord a baix. Això era habitual en la cartografia d’aquells temps. I així, amb el sud a dalt, va dibuixar el mapa sud-americà, vuit segles després, el pintor uruguaià Joaquín Torres García. El nostre nord és el sud, va dir. Per anar al nord, els nostres vaixells baixen, no pugen.

Si el món està, com ara està, cap per avall, no caldria fer-li donar el tomb, perquè pugui plantar-se de forma natural damunt dels peus?

Vivim en un món al revés en molts aspectes. Però això encara es fa molt més evident en aquesta pelleringa d’ Espanya que ens han deixat els dos gran partits que l’han desgovernada aquests darrers any. Sí, em refereixo al PP i al PSOE, que han fet les coses exactament al revés de com s’haurien d’haver fet.

Cal que aquests dies abans de les eleccions ens preguntem, doncs, si volem seguir en aquesta Espanya que s’ha convertit en el paradigma del “món al revés” on les coses estan totes fora de lloc i ben al revés de com haurien d’estar.

Caldria advertir a tota la població catalana que el diumenge vagi a votar que hi han governants que fan de la mentida la seva veritat, que  que fan del govern un instrument en benefici seu i que aquests mateixos governants demostren cada dia que no creuen en la democràcia.

Caldria advertir a tota la població que hi han mitjans de comunicació que han nascut per a ser mitjans d’incomunicació, de confusió, creadors de realitats delirants, de manipulacions i de mentides permanents i, que per tant, hem d’estar molt alerta amb les seves intoxicacions.

També caldria advertir a tothom que no tingui por a tantes amenaces i mentides perquè gaire pitjor no podem estar. Els que estan a l’atur que vagin pensant que aquesta Espanya actual no els donarà feina. Tot al contrari, més aviat els dirà que vagin a buscar-la a fora perquè aquí no la trobaran.

Cal advertir als que tenen la casa hipotecada que vigilin per no perdre-la. Les lleis d’aquesta Espanya irracional no els ajudaran gens ni mica.

Cal que sàpiguen que les lleis, en aquesta Espanya actual, estan fetes pels rics i pels poderosos i sota el principi de “feta la llei, feta la trampa”.  I cal que sàpiguen que molts jutges estan especialitzats en interpretar-les en contra dels interessos del poble. Per tant, cal veure a qui votem diumenge, si volem desempallegar-nos d’una vegada d’aquest llast tan pesat.

En aquesta Espanya actual la democràcia és una paraula buida i ningú té cap interès en donar-li contingut. Potser seria hora d’anar creant un nou Estat on la democràcia comencés a tenir sentit i la Constitució servís al poble.

Cal advertir que, si volem seguir en aquesta Espanya actual, haurem d’aprendre a caminar enrere -com els crancs- perquè enlloc d’anar endavant anirem sempre més enrere.

Si voleu seguir vivint immersos en la por, en la foscor, en la dependència i en l’esclavatge mental seguiu votant els grans partits espanyols que ens han portat a la ruïna total i que no saben per on sortir-se’n.

Si voleu una Espanya al revés, on un colpista com Tejero és capaç de denunciar un demòcrata com el president Mas, seguiu votant l’estatus quo actual.

Però si creieu que una altra realitat és possible, voteu qualsevol partit que ens pugui dur la necessària INDEPENDÊNCIA que ens pot fer lliures d’una vegada d’aquest amo tan fastigós!

No hi ha resposta

20 oct. 2012


L’immobilisme fatal

La psicologia ens diu que la majoria de gent és reticent al canvi, tot i que els progressos de la humanitat s’han fet en base als canvis, la majoria d’ells volguts i buscats per la necessitat de la mateixa humanitat i alguns altres sobrevinguts purament per xiripa i casualitat. El cas és que -tot i ser necessaris i convenients- els canvis costen de fer a la major part de les persones.

Són moltes les raons per les que hom es resisteix al canvi, tot i que les principals es podrien resumir en la por al fracàs, en el fet de reconèixer que potser estàvem equivocats i en la por al desconegut.

Les persones i els pobles que han sabut canviar a temps són els que han tirat endavant i en temps de crisi és quan són més necessaris aquests canvis, tot i que també ens podem trobar que és precisament en aquestes situacions complicades quan més ens hi resistim perquè la por augmenta. Per tant, un dels principals problemes que se’ns presenta en aquests moments tan delicats -i tan interessants- que estem vivint els catalans  és com s’han de superar aquestes pors.

La introducció de canvis interfereix amb l’autonomia i pot fer que les persones sentin que han perdut el control sobre la situació i, en general, sobre el territori que creuen dominar. Quan això passa no es tracta d’una qüestió política, sinó més aviat d’un assumpte de poder. Exactament això és el que passa amb Espanya en aquests moments. Senten que se’ls en va el poder de les mans i que ja no determinen ells, acostumats com estaven a fer-ho des de segles. Els fa por l’autodeterminació d’altres que no són ells (que sempre han tingut el poder). Un líder intel · ligent és capaç de generar canvis permetent que els altres prenguin les seves decisions i convidant a que tothom s’involucri en  aquests nous canvis. És exactament tot el contrari el que fan el governs espanyols de torn perquè aquesta mena de situacions els creen incerteses. I es tanquen en banda i rebutgen qualsevol tipus de noves possibilitats. És factible que la majoria de les persones decideixi mantenir-se en la mateixa línia de sempre -tot i que no s’hi trobin bé- ja que prefereixen allò de que val més “boig conegut que savi per conèixer”. Però no s’adonen que es tanquen les portes a situacions noves i riques. I tampoc deixen que aquesta decisió es pugui dur a terme perquè a por se’ls menja. Parlen de democràcia però la tenen guardada amb tanques per tal de que ningú pugui exercir-la…

Referint-nos a Catalunya i en els líders que han de dur endavant aquests canvis, el millor que poden fer és inspirar seguretat i certesa. És missió dels líders crear seguretat en el procés de canvi, i per això no hi ha res més inspirador de lliurar mesures clares, simples i directes als que es veuran involucrats en el canvi. Per això és tant important portar les coses de forma serena i no deixar.se emportar per les provocacions. Un bon líder ha d’evitar tant  com pugui caure en la temptació de fer canvis en secret. Com més públiques i clares siguin les coses, millor. Sempre és millor començar el procés de canvi des de la base, és a dir, des de la presa de contacte que tenen els destinataris del canvi amb el que es vol implantar. I, per tant, el que cal és una consulta, un referèndum o alguna cosa semblant (diguem-li com li diguem).

Els entesos, dels quals parlava abans, ens expliquen que els éssers humans som criatures d’hàbits, éssers de costums i per això tot canvi significa una nova perspectiva que s’ha d’analitzar i això sempre és complicat. Les rutines es tornen processos automàtics -cal moltes vegades fer la mateixa cosa per sentir-se segur- d’acord als fins que cadascú té, i per això tot procés de canvi tendeix a sacsejar la consciència de la resta generant molèstia, confusió i distracció.

Els líders han d’intentar minimitzar el nombre de diferències que suposa el canvi de la rutina que tota persona té, ja que és en aquest aspecte on trobem major resistència al canvi. Sempre que sigui possible cal mantenir les coses familiars, d’aquesta manera mantenim a les persones enfocades en el que és realment important i permetem que psicològicament no es tanquin al canvi.

Tot canvi suposa la implantació de noves estratègies, mètodes i processos per aconseguir el que desitgem, per això tot canvi suposa una modificació de la identitat que cadascú té, d’una altra manera no podríem deixar el que vivim en el passat per afrontar els desafiaments que suposa el present i futur. Els éssers humans som un cúmul d’experiències que, sense importar si són bones o dolentes, ens forja per al que ve més endavant. Però què passa quan reneguem d’aquesta experiència que tenim? És molt probable que les persones actuïn de manera defensiva, ja que costa deixar de ser el que som per convertir-nos en alguna cosa millor. El més problemàtic dels sentiments en aquest sentit és el reconèixer que estàvem equivocats i acceptar que cal canviar certes coses.

Ara és el moment dels líders i dels entesos. Són ells qui ens han de donar seguretat refutant tot l’argumentari (a vegades ridícul i fora de lloc) que ens caurà al damunt: pors, amenaces, crides a l’ordre i mil coses més. Cal escoltar-ho, cal refutar-ho i cal tirar endavant amb decisió, valentia i tota la murrieria del món cap aquest nou camí que estim desbrossant. Pensem que el món ens observa i pensem que hi tenim molt a guanyar –i poc a perdre. si ho sabem fer bé. 

No hi ha resposta

26 jul. 2012


“Operació Garzón”

Classificat com a Democràcia,Drets humans,Tortura

En aquest blog he parlat del jutge GARZÖN vàries vegades. La darrera va ser quan el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, el 2 de novembre del 2004, va donar la raó als condemnats en aquell judici i va condemnar l’estat espanyol per tortures.

Acabo de veure el documental ‘Operació Garzón’ i us he de dir que no us el perdeu de cap de les maneres perquè val la pena de veritat i entendreu molt millor tot el que va passar ara fa justament 20 anys. Els impulsors d’aquest documental se sumen així a la commemoració dels vint anys dels fets i d’alguna manera ens recorden que tenim molt bona memòria per a certes coses i molt dolenta per a d’altres. Ens hauria de fer vergonya, molta vergonya, que s’hagi parlat tantes i tantes hores –fins a la saturació i l’avorriment- de les Olimpíades del 92 i no s’hagi dit res d’aquell episodi vergonyós.

Perquè aquell episodi tan ben organitzat  i  pensat per anar de forma indiscriminada contra l’independentisme català va ser una vergonya. Vergonya, en primer lloc, per al jutge Garzón (que en el documental mira de justificar-se com pot);  en un segon lloc per als polítics d’aquell temps que no van reaccionar en un primer moment (potser una mica millor després) com corresponia a persones elegides democràticament en un Estat de dret; vergonya també per a tot un Estat espanyol on encara campava pels seus aires la tortura com a mètode corrent en les comissaries i els quarters; vergonya per als cossos de seguretat d’aquest Estat i per als jutges i magistrats que hauries de ser la garantia de que els drets humans es compleixen per a tothom…

I si algú en surt tocat i enfonsat és aquest jutge estrella -que vol ser mediàtic com sigui- que es diu Garzón i que s’apunta al que sigui si sap que ha de sortir als diaris. El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació dels vint-i-cinc detinguts, i disset van denunciar tortures. Garzón no en va fer cas i va donar per bones les declaracions fetes sota tortura, ens explica el documental. El dia de la presentació els promotors del documental van dir: ‘Garzón va vulnerar els drets humans amb l’Operació Garzón, com va sentenciar el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg dotze anys després, condemnant l’estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura pel fet d’haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments, tot i les proves existents. Però l’aparell polític i jurídic del moment, no ha segut mai, de moment, al banc dels acusats.’

El documental es pot comprar enviant un correu a: [email protected].

I, per acabar, només unes preguntes: Després de 20 anys val la pena seguir parlant tant d’aquella Barcelona ‘92 i amagar –sí, amagar- episodis tant importants per a Catalunya com aquests que acabo de citar? Seguirem tenint a gratcient tanta mala memòria històrica i seguirem essent tant mesells, insensibles i miserables com per no aixecar la veu davant fets com aquests?

No hi ha resposta

15 març 2012


Espanya és exemple de democràcia?

Classificat com a Democràcia

Molt sovint ens omplim la boca parlant de democràcia sense analitzar massa si realment ho som o no. Perquè si féssim cas a la realitat, l’analitzéssim una mica i fóssim una mica més crítics potser ens enduríem alguna sorpresa. Això és el que m’he endut jo quan he llegit les dades que The Economist dóna cada any en el seu anàlisi. No sé si són fiables o no. Potser algú que sàpiga més del tema m’ho podrà confirmar, però pel que he pogut esbrinar podríem dir que són dades serioses i fiables.

L’índex de democràcia és un mesurament fet per la Unitat d’Intel·ligència de The Economist (EIU per les sigles en anglès), a través del qual es pretén determinar el rang de democràcia a 167 països, dels quals 166 són estats sobirans i 165 són estats membres de les Nacions Unides. Aquest estudi va ser publicat per primera vegada l’any 2006 i ha tingut posteriors actualitzacions en 2008 i 2010.  The Economist basa els resultats en 60 indicadors que s’agrupen en cinc diferents categories: procés electoral i pluralisme, llibertats civils, funcionament del govern, participació política i cultura política. Pel que fa a la classificació que es fa als països d’acord a la seva puntuació, aquesta es divideix de la següent manera: països amb democràcia plena, països amb democràcia defectuosa, països amb règims híbrids i països amb règims autoritaris.

Si voleu trobar els resultats de l’any 2011 podeu anar a la següent pàgina: Índex de democràcia

Metodologia emprada
Com es descriu en l’informe, l’índex democràtic és una mitjana ponderada, basada en les respostes brindades a un qüestionari d’unes 60 preguntes, cadascuna de les quals permet triar una de dues o tres respostes alternatives possibles (a manera d’opció múltiple omultiple choice).
La majoria de les respostes corresponen a "avaluacions d’experts", encara que l’informe no dóna més precisions sobre ells, ni de la seva quantitat, ni si són empleats de The Economist o catedràtics independents, ni tampoc sobre la seva nacionalitat.
Algunes de les preguntes són respostes a través d’enquestes d’opinió dutes a terme en els respectius països. No obstant, en el cas dels països de règim polític tancat en major o menor mesura, dins dels quals no es poden dur a terme enquestes independents que donin resultats concloents, s’usen resultats prèviament obtinguts per a països de sistema de govern similar, a més de algunes avaluacions per part d’experts.
Finalment, l’índex de democràcia resultant, arrodonit a un decimal, decideix la ubicació del país en la petita taula que es mostra a continuació:

Democràcies plenes- Entre 8 i 10 punts.
Democràcies defectuoses- Entre 6 i 7,9 punts.
Règims híbrids- Entre 4 i 5,9 punts.
Règims autoritaris- Menys de 4 punts.

Els primers 25 països són els següents:
1. Noruega 9,80
2. Islàndia 9,65
3. Dinamarca 9,52
4. Suècia 9,50
5. Nova Zelanda 9,26
6. Austràlia 9,22
7. Suïssa 9,09
8. Canadà 9,08
9. Finlàndia 9,06
10. Països Baixos 8,99
11. Luxemburg 8,88
12. Irlanda 8,56
13. Àustria 8,49
14. Alemanya 8,34
15. Malta 8,28
16. República Txeca 8,19
17. Uruguai 8,17
18. Regne Unit 8,16
19. Estats Units 8,11
20. Costa Rica 8,10
21. Japó 8,08
22. Corea del Sud 8,06
23. Bèlgica 8,05
24. Maurici 8,04
25. Espanya 8,02

 

Per acabar unes consideracions:

Us heu fixat que l’Uruguai està per davant del Regne Unit i d’ Estats Units i d’Espanya, per exemple?

Us heu fixat que Espanya és el darrer dels països considerats “democràcies plenes”?

Us heu fixat que hi ha països molt importants que estan en un lloc no tan destacat com podríem pensar i que n’hi han altres més desconeguts que tenen un alt índex de democràcia?

Potser caldria que Espanya no s’ho cregués tant, no se sentís tan important, no pensés que és exemple de res i que n’aprengués una mica d’altres països bastant més humils i que són més demòcrates sense fer-ne escarafalls?

2 respostes

14 febr. 2011


L’aigua ja bull

Deia Nelson Mandela que “quan l’aigua ja ha començat a bullir, ja no serveix de res apagar el foc” perquè el mal ja està fet. Els que ja som una mica grans en sabem una mica de dictadures. I els que són grans del tot, encara en saben més. Ells la van viure en pròpia carn de forma brutal i descarnada i nosaltres la vam anar sofrint una mica més pausada i més dissimulada. És allò de la “dictadura” i la “dictablanda”, joc de paraules que sona millor en castellà.

Alguns països àrabs sembla que s’estan contagiant ànsies de llibertat aixafades i aturades des de fa molts anys. Aquestes coses sembla que va per zones i per temps. La política té uns “tempos” que jo –ni potser ningú- sap ben bé con funcionen. Llatinoamèrica, per exemple, sap de què va això: En pocs anys una colla de països van caure en mans de dictadors sanguinaris que van destruir moltes vides i moltes il·lusions i, de cop i volta, aquests mateixos dictadors van anar caient un desprès de l’altre com una filera de fitxes de dominó. Hi tenia alguna cosa a veure EEUU amb tot allò? És clar que sí. Recordeu allò que deia Henry Kissinger: “Pinochet és un fill de puta, però és el  ‘nostre’ fill de puta”.

Hi té alguna cosa a veure ara amb el què passa als països àrabs del nord d’Àfrica? Segurament que no tant com abans però, sens dubte, també hi té molt a veure perquè gran part dels països àrabs viuen aixafats per les botes de dictadors des de fa molts anys i EEUU no diu res. Al contrari, ja li va bé i és molt amic d’alguns d’ells. I quan no li va bé intervé amb molt poca traça, però intervé. En aquest sentit Obama a mi m’ha decebut molt. N’esperava d’ell una altra classe de política, una altra classe de relacions amb aquests tipus de règims i condemnes més clares. Es veu que sóc un idealista i no toco gens de peus a terra!.

Com deia Mandela, “l’aigua ja ha començat a bullir” i ara costarà molt apagar el foc. De fet, ara ja no hi són a temps del tot. Ara només cal esperar a veure si, com aquells incendis d’estiu, el foc segueix propagant-se sense aturador. Ara molts pobres desesperats han vist que les possibilitats hi són. Ara hi han mitjans de comunicació que és quasi impossible amagar i aturar. Aquesta revolució que acabem de veure ja l’han batejada com a “revolució Facebook” justament perquè aquesta pàgina web hi va tenir molt a veure. Ha començat Tunis, ha seguit Egipte i ara sembla que Argèlia i el Iemen. Fins on arribaran? Fins on ells puguin o vulguin. Perquè les guerres les fan els rics, però les revolucions les fan els pobres. I, mentrestant, Europa muda. Quina vergonya!

No hi ha resposta

12 febr. 2011


Percebo la teva grandesa, Egipte

Classificat com a Sense categoria

El temps se’n riu de totes les coses, però les piràmides se’n riuen del temps…

http://mdemartona.blogspot.com/

Llegint el blog MÉS ENLLÀ m’he trobat aquesta bonica foto de les piràmides, amb aquesta encara més bonica frase que podeu llegir a sota.

No conec Egipte però és d’aquells països que sempre m’han fascinat. És d’aquells antics països plens de riquesa i de saviesa antiga que han anat a menys. Com aquelles famílies riques que s’han arruïnat però que darrere les runes transparenta el que hi havia hagut i que encara hi ha, potser ple de la pols de l’oblit.

Tant de bo aquest poble i els seus dirigents sàpiguen trobar el camí que els dugui cap a la democràcia i el benestar que tan desitgen i tan necessiten.

Percebo la teva grandesa, Egipte,

en les en ments derruïdes,

en les piràmides mil·lenàries,

en els cossos arruïnats,

en les vides joves destruïdes

i en els éssers esfondrats.

Escolto el teu crit de llibertat

en ulls dels infants,

en els rostres demacrats,

en les mans balbes i implorants

i en els éssers empresonats.

Espero amb tu, Egipte,

un futur millor,

una esperança retrobada,

un petit miracle africà.

Sort, Egipte.

2 respostes

05 oct. 2010


Llibertat de premsa i democràcia

CADAL (CENTRO PARA LA APERTURA Y EL DESARROLLO DE AMERICA LATINA) és una publicació compromesa amb la democràcia i els drets  humans a l’ Amèrica Llatina. Té una secció que es titula “Alertas a la Libertad de Prensa” on el periodista Hernán Alberro hi va afegint els audios que fan referència a quest tema. N’hi ha un munt de dos anys ençà.

La llibertat de premsa és fonamental per a a democràcia de qualsevol país. A les dictadures, per desgràcia, ja sabem com anaven les coses i sabem com van… Simplement n’he recollit uns quants exemples dels darrers que ha afegit, però n’hi han moltíssims més.

Quan parlem de llibertat de premsa volem dir que la gent ha de poder dir les coses sense pressions de cap mena. però també volem dir que els grans grups, les grans cadenes no han de monopolitzar les notícies. Per això és bo que en els països hi hagi diaris de totes les tendències per tal que la gent pugui triar.

Alguns exemples:

: 24/9/2010
Mario Pinto periodista y responsable del semanario Impacto Campo Grande de Mato Grosso do Sul en Brasil se refiere al secuestro de la publicación por parte de las autoridades con motivo de la mención del gobernador del estado.

   :: 15/9/2010
El periodista chileno César Baeza, editor de “el ciudadano.cl” se refiere al arresto sufrido por el corresponsal del medio producto de unas fotografías tomadas a carabineros en zona de conflicto mapuche.

   :: 3/9/2010
Arnulfo Aguilar director de Radio Uno de Honduras se refiere al acoso sufrido por su medio y demás periodistas opositores.

  :: 17/8/2010
El corresponsal en Cuba del diario español El Mundo, Ivan García, describe la intimidación que recibió por parte del gobierno de los hermanos Castro.

  :: 5/8/2010
El periodista Gabriel Bustamante de FM Ayolas de Paraguay se refiere a las amenazas de muerte y agresiones que sufrió por realizar denuncias de corrupción contra funcionarios.

  :: 30/7/2010
Philip Moreno corresponsal en Arauca de RCN de Colombia comparte los hechos de su deportación por parte del gobierno venezolano.

:: 22/7/2010
Pedro González, coordinador de XEDD Radio La Tremenda de Nueva León en México, se refiere al asesinato de su colega Marco Aurelio Martínez Tijerina tras una semana que se cobró a dos periodistas en ese país.

   :: 15/7/2010
El periodista de investigación de El Periodico, Marvin del Cid, se refiere a la amenaza que recibió en Guatemala.

   :: 8/7/2010
Leovigilio Moran del Diario La Voz de Michoacán se refiere al asesinato de su colega Hugo Olivera en México.

  :: 18/6/2010
El hijo del periodista asesinado Luis Arturo Mondragón Morazan y productor de su noticiero describe los hechos ocurridos en El Paraíso, Honduras.

   :: 15/6/2010
El periodista Alfredo Fermín de El Carabobeño de Venezuela se refiere a la condena impuesta por la justicia sobre su colega Francisco Pérez por delitos de opinión.

   :: 2/6/2010
El periodista Leiderman Ortiz Berrío relata el atentado que sufrió en la ciudad colombiana de Caucasia.

   :: 28/5/2010
Oscar Ayala Bogarín, directorio de noticias del diario Última Hora de Paraguay, se refiere al acto de repudio violento que el medio recibió por parte de funcionarios públicos.

   :: 21/5/2010
Sergio Vieira, Jefe de Reportajes del Diario do Grande ABC de San Pablo se refiere al caso de censura que sufre el periódico por pedido de un prefecto local.

   :: 14/5/2010
El periodista gráfico de Efe, Carlos Ortega describe las agresiones sufridas por él y varios colegas suyos por parte de la policía en Cali.

  :: 7/5/2010
Jorte Ott Anderson, periodista y propietario de un canal en Colón, Hondruas se refiere a las amenazas recibidas por él y por su colega Ricardo Oviedo por informar sobre abusos a los derechos humanos.

   :: 30/4/2010
Periodista independiente cubana Magaly Norvis Otero Suárez se refiere a la prisión impuesta a los periodistas Diana Virgen García y Calixto Ramón Martínez Arias en Cuba.

   :: 22/4/2010
El Jefe de Corresponsales del periódico estatal Cambio de Michoacán de México se refiere a la desparición del corresponsal del diario en el municipio de Paracho, Ramón Ángeles Zalpa.

  :: 16/4/2010
Victor Tejeda, dueño de Canal 53, Cibao TV Club de República Dominicana describe la situación del cierre de su canal por parte de las autoridades.

   :: 8/4/2010
Adela Gómez de Caleta Olivia, Santa Cruz, Argentina explica por qué decidió dejar el periodismo.

   :: 30/3/2010
Una colega de los periodistas Bayardo Mairena y Manuel Juárez asesinados en Honduras se refiere al caso.

   :: 22/3/2010
Rafael Gómez Gómez, Director de noticias de Voz de Montería, se refiere al asesinato de su compañero Clodomiro Castilla en el Departamento de Córdoba en Colombia.

   :: 12/3/2010
Johana Chapas, periodista del Canal 51 de Honduras se refiere al asesinado de su colega Joseph Hernández Ochoa, incidente en el que resultó herida otra periodista.

  :: 5/3/2010
Mario Cordero, jefe de redacción de La Hora de Guatemala se refiere a la visita intimidatoria que recibió el diario por parte de funcionarios del Ministerio Público.

   :: 26/2/2010
La reportera gráfica Claudia Fortich se refiere a la amenaza de muerte que recibió en su celular en Cartagena, Colombia.

   :: 18/2/2010
El periodista y titular de FM Frontera en Chaco, Argentina, se refiere a las agresiones que sufrió por parte del intendente y sus guardaespaldas por cubrir una manifestación contra fumigación en la zona.

:: 12/2/2010
Ricardo González, de Article19 se refiere a la situación de libertad de prensa que vive México con 3 periodistas asesinados en lo que va del año.

   :: 2/2/2010
Periodista independiente cubano Juan Carlos Reyes Ocaña se refiere al arresto que sufrió por parte de las autoridades.

  :: 29/1/2010
El director de noticias de Teleamazonas, Carlos Jijón se refiere al irregular proceso por el cual el gobierno ecuatoriano le aplica una suspensión del aire de 72 horas.

   :: 19/1/2010
Juan José Quispe, abogado defensor de Alejandro Carrascal Carrasco director del semanario peruano Nor Oriente se refiere al encarcelamiento del periodista.

Ser periodista –segons on- es veu que és perillós. Sobretot si es vol ser objectiu, veraç i es vol informar…

No hi ha resposta

23 març 2009


Impunitats.

Classificat com a Drets humans,POLÍTICA

"El més atroç de les coses dolentes de la gent dolenta, és el silenci de la bona gent "

(Mahatma Gandhi)


A l’ Uruguai volen derogar la Llei de l’ Impunitat. D’aquí 30 dies hi haurà un Plebiscit per derogar una llei inconstitucional, encara vigent al país, que viola absolutament els drets humans.
És el moment de corregir aquest error, producte de la por d’aquella
època, i tancar aquesta ferida per sempre, a més d’utilitzar totes les
vies possibles per trobar les restes dels desapareguts.
Costa tant derogar aquestes lleis, resta de dictadures passades? Doncs sembla que sí. A molts països llatinoamericans s’ha intentat i a tots ha costat molt i no sempre s’ha aconseguit.

I no cal que anem tant lluny. Aquí hem quelcom semblant amb la qüestió de les fosses comunes, dels papers de Salamanca, o de la retirada de signes franquistes.

Fa vergonya que a hores d’ara encara puguis passar per carrers on hi han penjades plaques de feixistes declarats. I una estàtua de Franco es va retirar fa ben poc temps.

Des d’aquest petit racó de món i des d’aquest encara més petit racó de la blogosfera, desitjo que als meus amics uruguaians els vagi bé i puguin aconseguir les firmes necessàries per guanyar el Plebiscit i que cada família pugui saber on són els seus familiars desapareguts i es posis a llum pública tots els disbarats dels temps foscos de la dictadura.

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

No hi ha resposta

22 març 2009


“L’amo fa el mosso, i el mosso fa l’amo”

«L’amo fa el mosso, i el mosso fa l’amo». Aquesta dita catalana significa que la manera d’esser del superior sol influir damunt el súbdit, i viceversa.

La paraula MOSSO ja significa en si mateixa que és algú que està al servei d’ algú altre i és quelcom que no hauríem d’oblidar. És clar que això, que podria servir en general, vull aplicar-ho avui als Mossos d’ Esquadra en particular, després de veure el que ha passat aquests dies de càrregues policials als ciutadans. I dic bé: als ciutadans. Perquè allà no van rebre només els estudiants. Van rebre periodistes, gents que passava pel carrer, dones amb nens, persones grans, etc

Sense entrar en el fons de la qüestió de si s’havia de fer o no el desallotjament, el que sí que vull dir és el següent:

1. L’actuació dels Mossos va ser totalment desproporcionada. Quan s’actua s’ha de vigilar que no hi hagi extralimitacions. Ens queixàvem, per exemple, de quan Israel bombardejava Palestina i les bombes mataven tot el que trobaven a sota, fossin civils o el que sigui.Aquí va ser semblant.

2. Els Mossos tenen uns caps que els manen. No sé si aquests caps saben manar o estan influenciats per algú. El que sí que és cert és que els caps no han sabut manar o els Mossos no han sabut obeir. Totes les feines són delicades. Però la de la Policia és absolutament delicada. La llei és la llei i s’ha de fer complir en tots els àmbits i en totes les situacions. I s’ha de ser just sempre: no es pot ser dur amb uns i tendre amb altres. Els Mossos estan al servei dels ciutadans. De tots els ciutadans: també d’aquells que són a casa seva i són molestats per sorolls, per baralles de carrer, per tràfic de drogues o perquè hi ha algú que circula malament.

3. Aquests tipus d’actuacions fan mal a la vista en un país desenvolupat on els mitjans són molts per tal de no tenir d’arribar a la violència gratuïta. Haurien de revisar protocols d’actuació i veure com ho fan altres policies. Per més que diguin que la nostra policia té un “alt grau de preparació” és veu i es demostra que no és veritat. Un petit grup d’estudiants els causa problemes. Què passarà quan els enfrontaments siguin amb un grup gran de gent?

4. I per acabar: No s’hauria de fer mai realitat aquell altre refrany que diu: «Mossos vingueren que de casa ens tragueren». Els polítics no haurien d’oblidar que  estan al servei del poble i un Conseller que no fa bé la seva feina, ja sap el que li toca si té una mica de dignitat..

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,,

No hi ha resposta

22 març 2009


“L’amo fa el mosso, i el mosso fa l’amo”

«L’amo fa el mosso, i el mosso fa l’amo». Aquesta dita catalana significa que la manera d’esser del superior sol influir damunt el súbdit, i viceversa.

La paraula MOSSO ja significa en si mateixa que és algú que està al servei d’ algú altre i és quelcom que no hauríem d’oblidar. És clar que això, que podria servir en general, vull aplicar-ho avui als Mossos d’ Esquadra en particular, després de veure el que ha passat aquests dies de càrregues policials als ciutadans. I dic bé: als ciutadans. Perquè allà no van rebre només els estudiants. Van rebre periodistes, gents que passava pel carrer, dones amb nens, persones grans, etc

Sense entrar en el fons de la qüestió de si s’havia de fer o no el desallotjament, el que sí que vull dir és el següent:

1. L’actuació dels Mossos va ser totalment desproporcionada. Quan s’actua s’ha de vigilar que no hi hagi extralimitacions. Ens queixàvem, per exemple, de quan Israel bombardejava Palestina i les bombes mataven tot el que trobaven a sota, fossin civils o el que sigui.Aquí va ser semblant.

2. Els Mossos tenen uns caps que els manen. No sé si aquests caps saben manar o estan influenciats per algú. El que sí que és cert és que els caps no han sabut manar o els Mossos no han sabut obeir. Totes les feines són delicades. Però la de la Policia és absolutament delicada. La llei és la llei i s’ha de fer complir en tots els àmbits i en totes les situacions. I s’ha de ser just sempre: no es pot ser dur amb uns i tendre amb altres. Els Mossos estan al servei dels ciutadans. De tots els ciutadans: també d’aquells que són a casa seva i són molestats per sorolls, per baralles de carrer, per tràfic de drogues o perquè hi ha algú que circula malament.

3. Aquests tipus d’actuacions fan mal a la vista en un país desenvolupat on els mitjans són molts per tal de no tenir d’arribar a la violència gratuïta. Haurien de revisar protocols d’actuació i veure com ho fan altres policies. Per més que diguin que la nostra policia té un “alt grau de preparació” és veu i es demostra que no és veritat. Un petit grup d’estudiants els causa problemes. Què passarà quan els enfrontaments siguin amb un grup gran de gent?

4. I per acabar: No s’hauria de fer mai realitat aquell altre refrany que diu: «Mossos vingueren que de casa ens tragueren». Els polítics no haurien d’oblidar que  estan al servei del poble i un Conseller que no fa bé la seva feina, ja sap el que li toca si té una mica de dignitat..

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,,

No hi ha resposta