Arxiu per a 'Autocrítica' Categories

30 des. 2014


Tancar un llibre i obrir-ne un altre

Classificat com a Autocrítica,PSICOLOGIA,Valors

No sé què ho fa, però quan arriben aquests darrers dies de l’any sembla que inevitablement ens sentim enduts a fer una espècie de balanç mental de l’any que hem passat. Ho fan els diaris, les TV, les revistes i em sembla que ho fem cadascú de nosaltres…Un any és un cicle vital, viscut amb més o menys intensitat i que pot haver passat sense pena ni glòria o, al contrari, un temps que ha tingut moments molt intensos i interessants i que potser fins i tot han deixat una marca indeleble a la nostra vida. Cadascú s’ho sabrà, però a mi em passa . I no sé si a tothom li passa una cosa similar…

Jo m’imagino aquests curts dies d’hivern que clouen l’any i que conviden a estar reclòs a casa a causa del fred, com una espècie de tancament d’un llibre que hem anat llegint i al que hem arribat a la fi.  No només passem pàgina, sinó que tanquem el llibre sencer. El tanquem i ens posem a pensar si ens ha agradat molt o poc, si potser n’esperàvem una altra cosa, si ha assolit o potser millorat les nostres expectatives o, tot al contrari, si ens ha defraudat. El cas és que l’hem llegit, l’hem acabat i ara toca obrir-ne un altre. Com us deia, és el que a mi em passa aquests dies. I també tinc un altre sentiment, que vindria a ser una cosa semblant. M’ho recorda una frase del gran Viktor Frankl, que diu que ” la vida no és un llibre que s’hagi de llegir, sinó un full en blanc que està esperant ser escrit”. Vol dir que ens cal mirar sempre endavant i que el passat ja ha passat i poca cosa hi podem fer per modificar-lo. De fet, no hi podem fer res. Potser dissimular-lo una mica, tal com fam molts llibres de memòries d’aquests que ara surten com a bolets. Tothom que es vulgui fer valer una mica escriu el seu llibre de memòries (ni que només tingui 40 anys i no n’hagi de viure molts més). No sé si és per dissimular una les coses lletges del seu passat i maquillar-lo una mica per tal de que no sigui tan horrible… Però ho fan tan malament, que no tenen cap mena de mania en falsejar descaradament la realitat i ho fan sense cap mena de rubor. ¿No s’adonen que, al final de tot, quasi tot se sap i tot surt a la llum?….

A fi de comptes a mi em sembla que el que importa quan s’arriba a aquesta línia psicològica que és un final d’any, és no fer-se trampes al solitari i fer l’inventari tan ben fet com sigui possible: això ho he fet bé, allò no tant, aquella cosa segur que la podia haver fet millor, potser aquella altra la vaig encertar del tot… I seguir amb els consells sempre tan plens de saviesa del gran psiquiatre austríac, Viktor Frankl, ell que pot parlar com ningú per pròpia experiència i que ens recomana buscar el sentit de la nostra vida, perquè la vida sempre té sentit, tot i que moltes vegades resta amagat sota les situacions més inversemblants. Perquè, pensant-ho bé, els encerts tenen sentit; com en tenen els errors, el sofriment, el dolor o les pèrdues. Tot, tot, ens pot servir de despertador per deixondir-nos de les nostres rutines i del nostre caminar per la vida amb els ulls clucs.

Cada fi d’any hauria de ser un agafar de nou la nostra llibertat que mantenim una mica rovellada i fer-la servir per convertir els esdeveniments i la vida sencera en alguna cosa amb sentit, si és que no l’hem perdut pel camí com ens passa massa sovint. La vida és plena de condicionaments de tota mena, però nosaltres som lliures per enfrontar-nos-hi i assumir una actitud positiva davant les coses. Cada fi d’any hauríem de fer el gest d’agafar el llibre que hem llegit, posar-lo a l’estanteria i triar-ne un de nou, o encara millor, agafar paper i llapis i intentar escriure’n un de nou cadascun de nosaltres. I, con diu, Frankl, no arribarem a ser nosaltres mateixos fins que no sortim i ens oblidem una mica del nostre “jo” per tal de trobar algú a qui estimar, alguna feina a fer o un sofriment al que li hem de trobar-li sentit.

Bon any nou a tots!

No hi ha resposta

14 set. 2011


No tinc temps!

Classificat com a Autocrítica

Ens queixem sovint que mai tenim temps per a res: no tenim temps per a fer les coses, no tenim temps per descansar, no tenim temps per visitar els amics, no tenim temps per escriure, no tenim temps per llegir, no tenim temps per pensar… És una excusa que fem servir molt. Massa i tot.

Però,  vet aquí  que la única cosa que tenim en realitat és només temps. Mentre tinguem vida, tindrem temps a la nostra disposició. Fins ara n’hem tingut per a fer mil coses i l’hem fet servir de mil maneres. Altra cosa és com l’hem aprofitat i com l’aprofitem i quines són les nostres prioritats.

I tant bo és el temps de treballar com el de descansar. Tant bo és aquell que sembla que és útil com aquell que ens pot semblar inútil. La utilitat o el valor de les coses fa de mal avaluar. A vegades perdre el temps pot ser un guany personal i un guany comunitari. Conec un jubilat que diu que ara és quan millor, més feliç i més intensament viu perquè fa coses pels demés i sense cap ànim de lucre personal.

Hauríem de pensar si tenim temps per perdre’l en una de les millors activitats possibles: perdre el temps!

No hi ha resposta

01 gen. 2011


Aprendre xinès

Classificat com a Autocrítica

Com és preceptiu, començo l’any pensant en quins bons propòsits em cal fer.

M’hi poso una estona seriosament i me’n surten un fotimer. En primer lloc em surten els típics: fer esport, aprimar-se, dedicar més temps a llegir i menys a l’ordinador ordinador, canviar alguna cosa del meu caràcter, ordenar els llibres, telefonar més a la família i als amics, deixar de fumar (ai no, que ja no fumo….), aprendre anglès, viatjar més…

Veig que són els de sempre i que són molts, massa per poder-los dur a terme tots. Em proposo –altra vegada molt seriosament- reduir-ne uns quants i quedar-me amb els fonamentals.No sé pas quins triar!

Després de tornar-hi a pensar una bona estona i veure que no me’n sortiré, decideixo canviar de propòsits com qui canvia de camisa. Total… ningú me’n demanarà comptes.

Decideixo, finalment, estudiar xinès. L¡altre dia a la tele vaig escoltar un expert -mot expert-  que deia seriosament –molt seriosament- que el xinès mandarí era la llengua del futur. Per tant, m’ho vaig creure a ulls clucs. Decideixo, per tant, començar a estudiar xinés mandarí aquest any 2011 (com costa escriure 2011 !!!).

Em disposo seriosament (altre cop seriosament)  a veure com ho puc fer i ho demano a Sant Google que, com sempre, m’ofereix totes les oportunitats del món i em porta fins a la pàgina adequada. Aquí està, davant els meus ulls la gran meravella http://www.xina.cat/ 

Entro, me la miro i me la remiro. M’ho torno a pensar una estona i definitivament arribo a la conclusió que deixaré aquest meu bon propòsit per l’any vinent i que, de moment, seguiré amb la meva vida de sempre.

Que tingueu tots un bon any nou, carregat de bons propòsits!

5 respostes

09 ag. 2010


Hem d’aprendre un llenguatge diferent?

Imatge5 La nostra manera de parlar habitual segurament que no és la més adequada per a poder-nos entendre. Emprem termes tècnics, freds i asèptics que més aviat ens dificulten la comunicació. No és el llenguatge més adequat per a comunicar-se bé. Què ens impedeix parlar amb el llenguatge de l’Amor, que és el llenguatge universal que entén tothom?. Si realment volem aprendre a parlar amb el llenguatge de l’Amor serà millor que comencem a pensar molt seriosament en renunciar a diverses coses …

-No hem de reaccionar intempestivament. Potser el veritable motiu de la reacció que experimentem sigui originat per situacions antigues que ja han quedat en el passat, però que en recordar-les, conscient o inconscientment, estem anul.lant l’altra persona que tenim al davant en aquell moment i que no té res a veure amb el nostre passat…

-Evitem de totes totes l’ús d’expressions ofensives. Millor que no les fem servir, ni amb els altres ni amb nosaltres mateixos, en cap moment. Amb aquestes frases "devastadores" que tan hàbilment fem servir, i que sabem que arriben
a la ferida de l’altra persona, a qui en realitat fem mal, és a nosaltres mateixos…

-No abandonem mai abruptament una conversa; és una manera de manifestar violència en contra de l’altra persona. Amb els monòlegs passa el mateix. En el fons, només es vol tenir "l’última paraula", no tenint en compte la perspectiva i els  arguments de l’altra persona, de manera que es pren la ruta fàcil de suspendre la conversa evitant encarar el que atempta contra el nostre poder, menyspreant l’altre amb la nostra fugida. Amb aquesta actitud, només aconseguirem quedar  sols.
No val la pena sermonejar perquè només és una forma de persecució que agredeix l’altre, obligant-lo a que t’escolti, manipulant la conversa i fent que es comporti com tu desitges.

-És inútil recrear-se en el passat. Reprendre picabaralles o ferides del passat per discutir sobre l’incident actual no permet que sanin les lesions que hi ha en tota  relació. El millor instrument per mantenir una comunicació pulcra, és el perdó.

-Acomiadem-nos de la ironia i el sarcasme. L’ús de frases irònico-sarcàstiques no només revesteix d’agressivitat el que es vol dir, sinó que fa que la comunicació es transformi en violenta …

-Necessitem tenir sempre la raó?. Lluitar per "tenir la raó" és lluitar per tenir el poder a la conversa, la qual cosa ens allunya dels altres, ja que "guanyar la batalla" per mitjà de la raó no ens farà feliços …

-Evitem les justificacions. "Explicació no demanada, acusació manifesta", diu el vell refrany. Fer aclariments que no s’han demanat, demostra que t’estàs sentint atacat, de manera que et defenses "a priori" en una reacció que és producte de la por i la ràbia.

-Abstenim-nos de censurar els sentiments aliens. Si respectem els sentiments dels altres, compartint els propis i explorant el que hi ha en el fons, podrem conèixer una mica millor l’altra persona, entendre-la i oferir el nostre suport.

-Ningú és infalible; no nosaltres mateixos en som! Sovint hem de practicar la prudència i cedir per arribar a un acord, ja que fins nosaltres mateixos ens podem equivocar …!

-No és necessari aixecar la veu. L’Amor mai crida sinó que més aviat xiuxiueja … Generalment no ens en adonem, però cada vegada que parlem a crits estem agredint el nostre interlocutor.

-Per a què disfressar missatges? És millor parlar amb claredat, transparència i veritat. Expressar-nos mitjançant "Indirectes"
verbals no condueix a res.

-Discutir és un sa intercanvi d’opinions, no un plet verbal. Darrere de tota discussió que s’ha fet repetitiva, generalment s’amaga un motiu totalment diferent del que aparentment va generar la discussió, però del qual no es va expressar res en el moment adequat, i resulta evident que encara van quedar coses per dir. Deixem d’acumular queixes, ofenses i  ressentiments. Si alguna cosa t’ha molestat de l’altra persona, parla-ho en el seu moment, o fes-ho a la major brevetat possible, si no ho pots fer en el mateix moment; però no acumulis motius per discutir alguna cosa fent que la situació es compliqui.
Oblida’t de

-Sempre guanyar les discussions no és el millor. Quan es guanya una discussió, gairebé sistemàticament perdem molt més del que podem imaginar.

-Renunciem a inferir amenaces o sembrar culpes. En amenaçar o culpabilitzar als altres, només juguem amb les seves emocions, la qual cosa aprofitem en benefici del nostre ego, alimentant-lo i sense adonar-nos que després, el nostre propi ego crescut es convertirà en el nostre pitjor enemic.

-No cedim a la temptació d’assumir coses i fer suposicions. Generalment els dubtes ens fan assumir o suposar allò que no entenem, i moltes coses simplement les donem "per fetes". És preferible preguntar i aclarir les coses per així tenir la certesa en el que diguem o fem.

-Mantinguem la discreció de les nostres discussions. No cal involucrar terceres persones en una discussió, ni buscar que altres intercedeixin per nosaltres o que es converteixin en els nostres defensors. Com a resultat de qualsevol d’aquestes actituds, la comunicació es dificulta, la qual cosa acaba per separar-nos dels altres, i conseqüentment, de l’Amor.

-Absolutament totes i cadascuna de les persones que trobem en la nostra vida representen una valuosa oportunitat d’aprendre alguna cosa. Segurament que hi ha algú en la teva vida amb qui et resulta particularment difícil
relacionar-te. Pren-lo com el teu mestre, perquè aquesta persona en realitat et mostra fins on arriba el teu veritable límit per estimar a algú.

-Sense excepció, totes les persones, incloent-te a tu mateix- donen o demanen amor en cada situació de les seves vides.
Cada estímul d’agressió que rebis, mira’l com una imploració d’amor per part de l’ "agressor" i respon davant aquest estímul amb amorosa comprensió. Recorda que cada vegada que et "defenses" amb un atac, a qui en realitat agredeixes és a tu mateix!

-Perdonar és veure la vida d’una altra manera; és veure-la des del cor, no des de la raó. Això que més et molesta dels altres, sí, d’aquesta persona en la qual estàs pensant, és precisament el que més necessites millorar en tu mateix, ja que l’agressió que veus en l’altre, en el fons no és més que un reflex de l’agressió que no ets capaç de veure en tu mateix, però que coneixes bé i per la qual et reconeixes en l’altre.

-Pots passar-te la vida esperant que els altres canviïn, i seguiràs esperant tota la vida perquè els altres no canviaran …
Només cal intentar una cosa molt senzilla … Descobreix el que l’altra persona sent, Identifica la causa d’aquesta emoció i troba a on vol en realitat arribar. Permet que l’altre expressi el que sent.

-No deixis fer vells els els problemes. Pregunta … Com a  humans, la nostra missió és tornar a l’amor,tornar a ser missatgers de l’Amor, provocar Amor al nostre voltant. No et permetis contaminar-te de l’absència de l’amor, que és on s’instal·la la por.

-El món sencer és un ressò: només repeteix el que tu dius
… És un mirall: reflecteix la teva pròpia imatge.
… És un bumerang: et torna el que li has enviat.
Tu pots decidir el que vols sentir, el que vols veure, el que vols rebre … si realment ho vols …

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

04 nov. 2009


Mirada endins i mirada enfora

Classificat com a Autocrítica

Per ser justos, hauríem d’aprendre a mirar una mica més cap a dins nostre. Cap enfora normalment ja ho fem i, a vegades, massa i tot. Mirem els altres, critiquem els altres, els veiem la brossa de l’ull i no veiem la biga que tenim dins del nostre.

Aquest text que algú m’ha fet arribar retrata exactament el que ens passa massa vegades a la majoria de nosaltres.

"Els vull explicar algunes coses de les que m’he adonat m’he adonat recentment…

Que la cantonada de casa meva és dues vegades més lluny que abans …  I
a més hi ha una petita pujada en què abans no m’havia fixat ….

Que m’he adonat que els graons de les escales ara són molt més alts … 
Que no serveix de res demanar-li a la gent que parli més clar, perquè
tots ara parlen tan baix que no s’entén gairebé res…

Que la roba que vull comprar ara la fan tan petita, sobretot a la cintura i als malucs, que em resulta molt desagradable posar-me-la …

Que la gent ha canviat i que ara és molt més jove que quan jo ho era ..
I de l’altra banda, la gent de la meva edat és molt més vella que jo…
Tant és així que l’altre dia em vaig trobar amb una antiga coneguda i ha
envellit tant … … que no em va reconèixer…

També he deixat de córrer darrere de l’autobús, perquè m’he adonat que ara surt molt més ràpid que abans….

Tot això ho he reflexionat aquest matí, mentre m’ arreglava davant del
mirall …

A propòsit…  Us heu adonat que els miralls ja no són tan nítids i clars com fa 50 anys?"

Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara