Arxiu per a 'Educació' Categories

13 jul. 2019


LA INDIGNITAT DE MOLTS

Classificat com a Educació,Mentides,Valors

Em sembla que era l’any passat que vaig llegir un text que em va agradar i que vaig guardar. Si mal no recordo, era una carta al director del diari ARA. Era un text d’en JAUME FARRÉS,un professor jubilat d’OLESA DE MONTSERRAT. Deia així:

L’essència de l’educació és la dignitat. A la Passió d’Olesa, referint-se als fariseus,saduceus i doctors de la llei, entre d’altres, Jesús diu: “Ai de vosaltres, malvats, que sou com les sepultures: pel defora emblanquinats i per dintre podridures! […] Si sembreu l’odi i el fàstic per allà on aneu passant, com escapareu del càstig de Déu, que us està mirant? Serpents, raça d’escurçons, perquè sou gent corrompuda, veuran les generacions la vostra raça perduda…”

I és que la història està farcida de personatges que sembren l’odi i el fàstic. Oi, Sr. Albert Rivera? Això l’hi diu un professor jubilat que, a més d’ensenyar matemàtiques, ha procurat inculcar valors (honestedat, responsabilitat,respecte, tolerància, capacitat de diàleg, empatia, sentit de la justícia, capacitat d’esforç i sacrifici, honradesa, solidaritat…) per tal que els alumnes tinguessin l’oportunitat de pensar en llibertat i, d’aquesta manera, al marge dels seus coneixements acadèmics, esdevinguessin persones dignes. Al cap i a la fi, aquesta és l’essència de l’educació. El missatge d’adoctrinament que vostè intenta inocular, perversament, no hi té res a veure.

JAUME FARRÉS (OLESA DE MONTSERRAT)

El text l’he recuperat avui, quan he llegit que, per fi, el jutjat que investigava el cas ha decidit arxivar les causes contra els professors de l’Institut El Palau, de Sant Andreu de la Barca. Encara que el mal ja estigui fet i sigui impossible sostreure tot el sofriment que han hagut de passar aquests docents, almenys s’ha demostrat que tot era fals i que hi hauria d’haver alguna manera  de castigar tota la indignitat i les mentides de tots els mitjans de comunicació i partits polítics unionistes que van perseguir de manera despietada aquestes persones que possiblement no feien res més que complir la seva obligació i fer la seva feina com millor sabien. No cal dir que molt millor que tota aquesta púrria que es va inventar tota aquesta gran mentida.

Malauradament, aquest tipus de feina bruta la saben fer molt bé alguns partits i mitjans que ara callaran i faran veure que no ha passat res. I malauradament, també, hi podríem afegir a la llista d’escampadors professionals de merda a una bona colla de variats testimonis que vam poder escoltar al judici del procés. Testimonis a qui uns jutges totalment parcials van deixar mentir descaradament en no deixar veure -i així poder confrontar objectivament- tot el munt de vídeos amb el que ells testificaven. Aquests mateixos jutges no van permetre a molts altres testimonis poder parlar i expressar-se tal com haurien volgut i com les defenses demanaven.

De tot plegat només se’n pot treure una conclusió: aquest judici ha estat una farsa i la sentència que se n’espera serà una indecència digna d’un país molt poc democràtic. I tan de bo m’equivoqui…

No hi ha resposta

04 maig 2017


Escoles rurals a l’ Uruguai

Classificat com a Educació,Uruguai

L’Uruguai és un país unes 5 vegades més gran que Catalunya i uns 3 milions i mig d’habitants, dels quals 1 milió i mig viuen a Montevideo, la capital, i tota la seva conurbació urbana. Catalunya en té 7 milions i mig. Per tant, és evident que l’Uruguai és un país poc poblat i pel que fa a l’interior de país molt poc poblat. Dic això perquè ens fem càrrec del que signifiquen en aquell país les escoles rurals que, des de fa moltíssims anys, és una de les institucions modèliques al país. A l’Uruguai hi ha 1.125 escoles rurals, on hi assisteixen 24.000 nens i nenes, amb molt sacrifici perquè en molts casos hi han d’anar a cavall, en bicicleta o a peu perquè no n’hi pot haver a tots els centres poblats.

Aquest noi que veieu muntat a cavall n’és un bon exemple. Es diu Raül i era l’únic nen que durant una bona temporada anava a l’escola de Paso de los Carros, al departament de Paysandú a l’Uruguai. En els seus bons temps aquesta escola va arribar a tenir 80 alumnes però a poc a poc les famílies de la zona van anar marxant cap a Montevideo o cap a altres departaments. El Raül fa el 5è curs i de dilluns a divendres mare i fill recorren 9 quilòmetres a cavall per anar a l’escola i 9 més per tornar.

La directora i única mestra d’aquesta escola rural és la Sílvia Argañaz i no és pas ella sola la que fa classe als nois uruguaians que viuen en llocs perduts de l’interior del país. De les 1.125 escoles rurals, 790 -és a dir el 70%- només tenen un sol docent, que és a la vegada director o directora del centre i encarregats de tot el que us podeu imaginar: obrir i tancar l’escola, mantenir-la neta, encendre el foc a l’hivern, arranjar qualsevol cosa que s’espatlli, fer de cuinera, etc.). Alguna d’aquestes escoles no té llum i en la majoria no hi arriba internet. Segons dades d’un parell d’anys enrere, hi ha 590 escoles rurals que tenen menys de 10 alumnes, 250 amb menys de 5 i 20 que només en tenen un. La mitjana del sou d’un mestre rural és d’uns 800 euros i pot arribar a 1000 si és director o directora a més d’una bonificació per a la jubilació.

Us explico un altre cas?. Cada diumenge a les 12 de la nit, l’Iris Peralta i la seva filla de 5 anys deixen casa seva a Fray Bentos (a la frontera amb l’Argentina) per agafar un autobús que la portarà al seu lloc de treball, que és a 230 quilòmetres de casa seva. És la petita escola de Rincón de Ramírez, departament de Treinta y Tres, a la que hi assisteixen tres alumnes (més la seva nena) i on encara no hi ha arribat la llum. Arriben cap a les sis de la matinada a poble Grecco. Allà agafen un taxi, que la mestra paga amb diners de la seva butxaca, per arribar a destinació. Quan s’atansa el cap de setmana, mare i filla tanquen les portes de l’escola per emprendre el llarg recorregut de tornada a casa i l’anhelat retrobament de la petita amb el seu pare, que s’ha quedat a Fray Bentos treballant a la seva fusteria. De dilluns a divendres, l’escola és la seva llar. Els seus altres dos fills, avui de 19 i 20 anys, també van acompanyar a la seva mare a cada destinació. D’aquesta manera van fer primària fins a cinquè curs.

En una entrevista que li han fet diu que «la feina en una escola rural no la canvio per res del món». L’Iris, fa 19 anys que fa de mestra, dels quals només un treballant a la ciutat. «La meva decisió es deu a la tranquil·litat del medi i el suport de la gent. A ciutat, els pares van poca a les escoles pels seus fills», confessa. «Ensenyar per sobre qualsevol cosa», és el seu lema. La vocació per ensenyar ha fet que la paraula “obstacle” no existeixi en la vida de l’Iris. No importa el clima. Tampoc l’estat de la carretera i si hi ha o no transport disponible. Ella procura espavilar-se com sigui. Sempre va buscant algú que la porti i quasi sempre ho aconsegueix. Les comoditats en aquestes escoles rurals gairebé no existeixen. A l’escola en la qual avui fa classes i viu amb la seva filla i l’auxiliar, no hi ha energia elèctrica. Tenen un termo a gas i una deteriorada estufa de llenya. La llenya li donen a l’«estancia» que tenen més a prop i d’on vénen els únics alumnes. I tot i que els donen l’esmorzar, no tenen nevera. El menjar la guarden en una casa veïna a 500 metres de distància.

“Veus què fem?… Aquestes coses les hem viscut gairebé tots els mestres rurals”, explica entre rialles. I encara que per ella seguiria de per vida fent classes al camp, l’Iris té previst “fer l’esforç” de treballar a la ciutat per tal de què la seva petita tingui contacte amb altres mestres i altres nens abans d’entrar a l’institut.

Parlem de vocació? Això és vocació

No hi ha resposta

23 febr. 2017


LES PORTES DEL CEL

Classificat com a Educació

Dilluns passat Sant Pere va haver d’obrir de bat a bat la porta del cel per tal de que hi pogués entrar la imponent figura de Xavier Melgarejo, psicòleg i pedagog, mort prematurament als 53 anys a causa d’un càncer de pulmó, ell que no havia fumat mai de la vida…

Era un dels bons referents en el camp de l’educació al nostre país. Jo no el coneixia personalment i només el vaig poder escoltar una vegada en una xerrada que va fer, ara fa un parell d’anys, a Mollerussa. Ens va parlar del seu darrer llibre «Gracias, Finlandia» on exposa les bondats del sistema educatiu finlandès, basat en tres elements: el valor de la lectura, l’estima de la infància i la preparació del professorat.

Segons expliquen els entesos, era una de les persones que més sabia de temes d’educació al nostre país i, segons aquests mateixos entesos, l’educació és una de les inversions més efectives i rendibles que pot fer un país. Un euro invertit en educació diuen que es multiplica per cinc i, per tant, no ens hauria de saber greu invertir-hi. Alguns es pensen que per millorar l’educació només cal fer una nova i enèsima reforma educativa, fer grans canvis en els llibres de text o comprar força ordinadors a les escoles. Els llibres de text segurament que són els menys importants, cosa que les editorials no deuen voler escoltar ni de lluny perquè és un bon negoci. Per comprar els llibres de text els pares quasi bé s’han de vendre el nen i els nens, per poder-los carregar, ja han de portar motxilles amb rodes de tant que pesen. Aviat hauran de llogar un taxi per anar a l’escola de tant carregats com aniran. No han entès encara que no són els llibres els que ensenyen; són els mestres amb la seva traça per treure tot el que hi ha de millor dins de cada nen i nena. No caldria tantes assignatures de noms exòtics i estranys i crec que seria millor anar a les quatre o cinc importants de sempre. Sembla que no cal ensenyar humanitats i filosofia perquè són assignatures que desvetllen massa i, ja se sap, no convé tenir ciutadans massa desvetllats…

El Xavier Melgarejo ens explicava que Finlàndia havia sabut teixir prou bé tots els fils com per bastir una educació pionera al món i de les que treu millors resultats globals. Potser s’hauria d’anar fent una mirada cap allà i aprendre totes les coses bones que diuen que té l’educació finlandesa. I en un temps de crisi com el que estem vivint, és urgent pensar en una educació gratuïta per tothom i preservar la igualtat d’oportunitats. Amb això ja hauríem fet un bon començament.

No hi ha resposta

06 maig 2015


Justificant

Classificat com a Educació,Mestres

Un text com per a pensar-hi una estona. I més si tenim en compte que tenim ministres d’ Educació com Wert o presidents de govern com Rajoy…

“Avui he hagut de fer-li un justificant al meu fill per al seu mestre de l’Institut, ja que ha faltat perquè ha anat al metge. Evidentment, ho he redactat correctament, dirigint-me a ell de vostè i iniciant l’escrit amb un “Benvolgut Sr. professor”.

Quan el meu fill ho ha llegit s’ha quedat esbalaït i m’ha preguntat perquè escrivia un simple justificant amb tanta correcció, ja que solament era pel “profe”. I ha afegit: “Ni que fos el president del govern”.

I li he respost el següent:

Benvolgut fill, possiblement, un mestre, és una de les poques persones en aquest món a les quals deus respecte, ja que d’ell depèn que en el futur siguis una persona educada i amb coneixements.

D’ell depenen, també, els presidents de govern i qualsevol altra professió.
Per les seves classes han passat totes les persones que ens trobarem en la nostra vida.

President de govern, pot ser-ho qualsevol, com pots veure en els últims temps.

Mestres només poden ser-ho alguns, únicament els disposats a portar una vida de lliurament i esforç, inculcant valors i coneixements al ben més preuat d’un pare: els seus fills.

Cada dia cedeixo el meu lloc al mestre durant gran part del dia perquè col·labori amb la teva educació, però MAI permetria que un president del govern ho fes.

És per això, que li demostro respecte i afecte.

Si aquest justificant fos per a un president de govern, possiblement ni ho escriuria, perquè a un president de govern, a qualsevol president de qualsevol govern, li importa poc la teva educació”.

M’ha mirat somrient, i m’ha dit: “tens raó”.

No hi ha resposta

30 abr. 2015


La cara fosca de l’ Església

Dilluns parlava d’una Església simpàtica, d’una Església on hi havia gent com el Bisbe Deig o Mossèn Huguet, que es feia estimar i respectar per tothom. Aquesta és una cara de l’Església que, per sort existeix i és molt nombrosa. És l’Església que, a imatge i semblança de Jesús, passa pel món fent el bé i mirant de fer-lo millor per mitjà de l’amor.

Però, com qualsevol institució, l’ Església té llums i ombres i, lamentablement, avui cal parlar de la cara fosca, tètrica, trista i llòbrega d’aquesta mateixa Església. I cal parlar-ne inevitablement després d’haver vist l’impactant reportatge dels periodistes Montse Armengou i Ricard Belis “Els internats de la por” i que  TV3 va emetre el dimarts.

No és que hagi estat cap sorpresa, ni cap primícia, la notícia que durant el franquisme -i fins i tot durant una colla d’anys després-, hi hagués internats que no van ser pas gaire modèlics. Era un rumor que corriasotto voce i ja havien sortit als diaris més d’una vegada notícies al respecte. El que a mi personalment em va sorprendre fou descobrir que n’hi hagués tants, que fos una pràctica tan estesa i que durés tant temps aquest calvari per a milers de nens, nenes i joves. Em va sorprendre saber que fins ben entrada la democràcia, milers de nens i nenes continuessin tancats en internats, col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d’Auxilio Social, convertits en una mena de presó per a aquests infants on molts d’ells van patir abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses. El reportatge –molt dur però molt ben fet- va tenir la virtut de destapar aquest passat, a base de testimonis personals, que ha estat massa anys ocult i silenciat. A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nens sota la seva tutela, a Espanya aquests abusos no han estat mai reconeguts, jutjats ni reparats.

Congregacions religioses pertanyents a l’ Església Catòlica, junt amb algunes institucions civils ben conegudes en aquella llarga nit franquista- en tenen una bona part de culpa i hauria de ser l’ Església Catòlica la primera interessada en esclarir tant com sigui possible els fets i a demanar perdó per tantes vexacions, maltractaments i abusos, perquè és un deute amb les persones que van passar per aquells centres disfressats de pietat, educació i religió catòlica mal entesa i exercida amb crueltat. A aquells homes i dones que expressaven el seu testimoni al reportatge del dimarts ningú els ha demanat perdó ni els ha compensat de tot els mal que els van fer durant anys i panys. Tot el que allà s’hi va escoltar és tan terrible que fa esgarrifar i ens fa adonar de com de malament s’ha fet la transició en tots sentits. No només s’han amagat fets vergonyants de tota mena, sinó que s’han buscat premeditadament els mecanismes legals i polítics necessaris per tal de que aquests fets quedin impunes.

El reportatge s’organitza bàsicament amb el testimoni esgarrifós d’aquestes persones, assegudes en mobles coberts de llençols, com de cases deshabitades on un dia convindria treure la pols, aixecar les catifes i escombrar la porqueria. I, de tant en tant, mentre s’escolta el seu relat, les imatges del NO-DO de l’època, mostrant colles de nens contentíssims, fent gimnàs, menjant saludablement, jugant al pati d’establiments d’Auxilio Social, a les Llars Mundet o al preventori de tuberculosi de Guadarrama.  Tota una mentida institucional que ha durat fins fa quatre dies i que encara molts segueixen amagant o negant. Aquest reportatge és una peça més d’aquest gran puzle que, el dia que entre tots siguem capaços de fer-lo sencer, ens mostrarà el retrat del que va ser la llarga i cruel dictadura franquista.Ens falten encara molts detalls d’aquella època fosca d’una societat emmanillada, tancada en ella mateixa pels poders fàctics d’una dictadura cruel  i massa ben acompanyada i massa beneïda per una colla de gent d’església que era mereixedora de dir-se cristiana. Ens farien falta uns quants programes més d’aquests per adonar-nos de moltes coses que ens han amagat durant massa temps.

No hi ha resposta

03 febr. 2015


Fer volar un estel

Classificat com a Educació

No he estat mai capaç de fer volar un estel. Deu ser perquè, de petit, mai ningú me’n va ensenyar i al meu poble no hi havia tradició. No sé si era per causa de que teníem tirada cap a jocs més moguts, com jugar a futbol, per exemple. No ho sé. Una cosa ben certa, però, és que alguna vegada he sentit sana enveja veient com un nen construïa amb quatre canyes i un tros de roba un estel i després el feia volar amb la destresa d’un autèntic artista. Em va explicar una vegada un d’aquests petits artistes –un mocós de 7 o 8 anys- que t’has de fixar, primer que res, si el vent bufa fort o no. Es veu que la manera d’aixecar-lo és distinta. Si hi ha un vent fort i constant, l’elevació es fa ràpidament i és relativament fàcil. En canvi, quan hi ha poc vent, l’elevació s’ha de fer més lentament en un constant i difícil joc de tensions i afluixaments del fil. Com deia abans, tot un art! Què n’és de bonica la senzillesa de fer volar un estel!

M’ha fet pensar en aquesta tan antiga, tan senzilla, tan universal i tan bonica forma de distracció o joc infantil, unes paraules del llavors cardenal de Buenos Aires Jorge Mario Bergoglio, que llegia un dia d’aquests i que vaig voler guardar. Ell parlava de la semblança entre l’educació d’un infant o d’un adolescent i el fet de fer volar un estel. Es veu que ell s’hi havia passat moltes estones de petit, veient la propietat amb què s’expressava i les paraules que feia servir. Una de les coses que més m’agraden d’aquest Papa és que quan parla es fa entendre. Fa servir paraules i expressions senzilles i l’argot que fa servir la gent del carrer. En el seu cas, fa servir moltes expressions populars argentines però que, de fet, tothom les entén.

El cardenal Bergoglio va utilitzar, en ocasió d’una trobada amb pares d’adolescents, una frase que resumeix l’art de fer volar un estel i l’art d’educar. El tema en qüestió era l’educació. Una educació que, segons ell, havia d’estar signada per l’autoritat i al mateix temps tendir cap a la llibertat. La frase era¡Aflojale que colea!”  (Afluixa que cueja) i fa referència a un moviment típic dels estels, aquest objecte construït artesanalment que pot elevar-se i volar gràcies a la contraposició de dues forces que s’equilibren i es regulen: la força del vent i la tensió d’un o diversos fils que, ben utilitzats, mantenen l’objecte en la posició adequada per planejar.  L’essència de l’estel es troba en la forta inclinació dels nens que entren a la adolescència cap a tot el que, amb gran llibertat, es desprèn de la terra i s’eleva cap al cel.

M’agradaria exposar les paraules textuals de Bergoglio perquè les trobo molt sàvies i seria bo pensar-les una estona, ara que tan es parla d’educació (i en aquests temps en què aquesta desgràcia de ministre Wert que ens ha caigut al damunt), no fa més que fer canvis i provatures sense solta ni volta. Jo no hi entenc d’aquests temes, però les següents paraules de Bergoglio les trobo molt assenyades:

“Qui treballa amb nois i no resa és molt difícil que tingui saviesa. Una saviesa que humanament jo diria de l’estel. Saber remuntar un estel. Qui no sap remuntar un estel no sap treballar amb nois. Quan tu remuntes  un estel has de mirar com està el vent, d’on hauràs d’estirar. Comença donant corda i més corda fins que ja està, té substrats d’aire per planejar i comença a pujar, a pujar i a pujar. De cop sembla que s’embogeix … llavors has d’afluixar perquè cueja, perquè no t’aguanta més; després li fas una bona estirada i l’estabilitzes de nou. Saber remuntar un estel. Saber quan cal afluixar perquè està cuejant i quan cal fer una bona estirada perquè ha estabilitzar-se. És un treball pacient. És un treball que exigeix despreniment. O sigui, els nois que jo acompanyo no són per a mi, no són els meus fills. Són perquè creixin i aixequin vol i volin sols després ».

Educar. Quina feina més delicada i important! Ni massa mà ampla, ni massa mà estreta. Saber trobar l’equilibri entre una cosa i una altra… Llibertat i responsabilitat… Ensenyar el camí, donar-los les eines, perquè els nois i noies puguin afrontar els riscos i els perills que inevitablement els oferirà la vida… Donar corda i frenar quan calgui… Tenir paciència i prendre’s el temps que calgui… Donar les imprescindibles oportunitats d’equivocar-se i saber corregir els rumb quan sigui necessari…

“¡Aflojale que colea!” . Una frase que ens remet a la infància, a aquells dies tranquils i prou feliços com perquè sabéssim gaudir d’una pilota, d’un estel, d’una bicicleta vella, d’unes simples bales de fang, de vidre o de ferro  i dels simples i tan llunyans patacons. No necessitàvem telèfons mòbils, ni tablets, ni les videoconsoles actuals. Eren altres temps, és clar, i jugàvem al carrer i a l’aire lliure; passant fred, calor, pluja o vent segons el temps de l’any i sofríem totes les inclemències del temps sense immutar-nos. Ni ens en adonàvem… Però érem prou feliços, no us ho sembla?

No hi ha resposta

20 juny 2014


Fi de curs

Aquests dies són molt especials per a milers d’estudiants i també pels equips docents que, durant un any més, han mirat de fer –segurament que amb més paciència i esforç del que ens imaginem-  la tasca sempre difícil d’ensenyar, però també tan necessària i tan imprescindible. Transmetre coneixements, actituds, valors, virtuts; ensenyar i educar no és només tasca de l’escola, és clar, sinó que ho és de la família i de tota la societat. Però també és cert que l’escola és un àmbit privilegiat  per aprendre, ensenyar, transmetre, compartir, conviure, per fer un munt d’assajos o per comparar teoria i pràctica .

Són els darrers dies del curs i, per tant, l’agenda dels centres escolars està plena d’actes  de comiat; actes que estaran plens de paraules i gestos d’agraïment, de records i anècdotes i d’alguna llagrimeta. Tot plegat embolcallat amb una certa dosi de nostàlgia. Aquells ullets tan oberts i plens d’il·lusió quan començaven un curs, ara potser es tancaran entra llagrimetes i abraçades en els més petits. Els més grans miraran de dissimular-les i ploraran cor endins. S’acaba un curs, es tanca una etapa, s’obre tot un panorama de vacances plenes de sol, platja, muntanya o viatges esperats i merescuts. Es tanca una petita etapa i se’n obre una altra.

Els infants i els joves hauran après un munt de coses noves fascinants o potser hauran descobert també que la vida no sempre és tan bonica com imaginaven, que els mestres no sempre els han entès prou bé, que hi ha amics fidels i altres que no ho han estat gens. Un munt d’infants i joves potser hauran descobert aquest curs que és important preparar-se per la vida, però també que la vida no sempre és justa i que mai estem prou preparats per enfrontar-nos-hi.. Potser hauran descobert que hi ha il·lusions trencades i somnis esfumats. I també noves il·lusions i projectes…

Els més petits potser no s’adonaran de gran cosa, però sí que se n’hauran adonat els més grans, que potser hauran descobert això que se’n diu sexe, amor o ves a saber exactament què… Els hauran dit que han d’estudiar, que s’han de preparar molt pel futur, però potser hauran pogut comprovar de primera mà que hi ha molta crisi i que el futur és fosc. Saben que d’aquí uns anys hauran de treballar, però també saben que cada dia hi ha menys feina, que l’atur els espera a cada cantonada i que potser durant mols anys no podran marxar de casa dels pares, tot i tenir-ne unes ganes que se’n moren!…

Hauran trobat professors de tota mena: tipus durs, que els hauran exigit molt i que potser els hauran semblat o hauran estat injustos, despietats i malvats. Però també n’hauran trobat altres que hauran estat acollidors, propers, comprensius i que els hauran estimat i ajudat molt. Professors que els hauran obert els ulls i ensenyat camins nous. Uns i altres hauran servit per transmetre-los-hi coses, lliçons i actituds que els poden servir per un futur que no sempre serà tan protector mom l’ambient d’una escola. En les empreses, en l‘esport, en l’economia, en la vida en general, potser trobaran caps i competidors molt menys comprensius i amb menys paciència i bona voluntat que els seus professors actuals…

Potser hauran tingut oportunitat durant aquest curs  de descobrir que el món canvia molt ràpidament i que ells ja no són com els seus pares i encara menys com els seus padrins; que els seus amics d’ara ja no són exactament iguals com els de fa uns anys; que ara juguen i es distreuen amb unes altres coses; que ara es vesteixen diferent de com ho feien fa dos anys enrere i que tot sembla ser una mica marejador de tan ràpid com va. Potser hauran après que cal aprendre de tot i de tots: dels errors, de les oportunitats, dels llibres, de les persones, del cine, de les circumstàncies favorables i de les desfavorables… I potser hauran començat a veure que hi ha gent que ha nascut amb la flor al cul i altra gent que ha estat marcada per la desgràcia i la constant mala sort…

Si han sabut obrir prou els ulls, potser tota aquesta colla de nois i noies hauran descobert que la vida pot ser molt bonica o molt lletja, però que ho serà més o menys segons com la mirem i com l’entomem. Potser hauran pogut descobrir que hi ha gent que mana pel sol  fet d’haver nascut en una determinada família –real o irreal-, sense cap mèrit per la seva part; descobrirà que hi ha rics infeliços i pobres molt feliços; gent analfabeta molt sàvia i gent amb moltes carreres totalment inculta i insensible; potser hauran après que val més una posta de sol que una nit de discoteca; o un minut màgic de natura que moltes hores avorrides de classe…

Potser hauran après que realitat i ficció no sempre es poden destriar fàcilment i que, si badem, ens podem trobar immergits i confosos entre aquests dos àmbits i, per tant, totalment desorientats. I caldrà que aprenguin un dia o altre –si encara no ho han après- que en alguns moments val la pena anar a poc a poc, avaluar bé els riscos o potser en altres moments arriscar-se sense avaluar-los tant…

Tot plegat és saviesa que es va aprenent durant els cursos escolars. Per tant, ara a descansar, a prendre sol i aire, però sabent també que durant les vacances es pot seguir aprenent i s’han d’aprendre moltes altres coses que no s’aprenen a l’escola.

Bones i profitoses vacances per a tots els estudiants!

No hi ha resposta

29 set. 2013


Marea verda a les Balears

A les Illes Balears estan passant coses. De mica en mica s’ha anat formant una marea verda que, no en tingueu cap mena de dubte, arrasarà tots els TICS, tots els decrets plens de malla llet, de mala baba i de molt males intencions que aquest inepte i autoritari President anomenat Bauzá vol aplicar.

Avui Palma es prepara per a una mobilització multitudinària a les 18.00 contra el decret de llengües i la política educativa de Bauzá. Una manifestació que serà un èxit perquè li dóna suport la gran majoria de la comunitat educativa, sindicats, pares i mares i una gran part de la societat, tal com s’ha anat comprovant durant aquests dotze dies de vaga que els mestres de les Illes Balears han fet. Una vaga indefinida que com més va és més forta, més potent i es carrega de més raons cada dia que passa.

Des d’aquest insignificant blog em vull afegir a tota aquesta gran corrent de solidaritat que de tots els racons dels Països Catalans ha sortit cap a les Balears.

Ànims, que el que defenseu és fonamental per seguir existint com a poble que estima la seva llengua i la seva riquesa cultural. I recordeu que, quan toqui votar una altra vegada, cal deixar el PP ben sol i desarmar-lo per tal que no pugui fer cap més intent de massacre cultural.

2 respostes

09 ag. 2013


Regal enverinat

Classificat com a Educació

Fa uns mesos que va córrer la notícia de que la periodista Janell Burly, col·laboradora de Huffington Post, va publicar una nota en la que explicava que li va regalar al seu fill Greg Hoffman, de 13 anys, un iPhone, però amb certes condicions: el regal portava com acompanyant un contracte de 18 punts que el noi havia de firmar si volia el regal. La mare explicava que únicament intentava ensenyar-li al seu fill adolescent com conviure i ser amo d’un aparell molt sofisticat i que passés que l’aparell fos amo d’ell.

He recollit aquests 18 punts i cadascú podrà jutjar-los. Potser jo no estaria del tot d’acord amb tots ells, ni amb aquesta condició tan dràstica que la mare li va imposar al seu fill. Sí, però, que hi estic amb moltes de les condicions i amb l’esperit de fons que tenen aquestes normes. Els telèfons actuals diuen que són cada dia més intel·ligents i que són capaços de fer un munt de coses. Jo només tinc, encara, el típic telèfon per fer trucades i la major part del temps el tinc apagat. Encara funciona amb el telèfon fix que qualsevol dia ens anunciaran que ens treuen. Les èpoques canvien i no s’hi pot fer res més que anar-s’hi adaptant o quedar-se al marge per sempre més, la qual cosa també considero que és una ruqueria. Amb més o menys gràcia i amb més o menys ganes considero que hem d’anar ballant el ball que toquen fins que puguem. Això sí, intentant com aquesta senyora vol ensenyar al seu fill, mirant de ser amos de la tecnologia cada cop més sofisticada que ens envolta i no haver de mirar compulsivament el telèfon cada moment i haver d’estar connectats a internet permanentment.

A la carta que acompanyava al mòbil, la mare d’aquest xaval establia les següents condicions al jove Greg:

1. És el meu telèfon [de la mare]. Jo l’he comprat i l’he pagat. Jo te’l cedeixo. No sóc la millor?
2. Sempre sabré la contrasenya.
3. Si sona, respon. És un telèfon. Digues hola, sigues educat. Mai ignoris la trucada si és del teu pare o de la mare. Mai la ignoris.
4. Dóna’ns el telèfon a les 19:30 h. si l’endemà tens classes, i a les 21:00 h.el cap de setmana. S’apagarà durant la nit i es tornarà a encendre a les 07:30 h. Respecta els horaris de les altres famílies, com a nosaltres ens agrada que també ens respectin.
5. El telèfon no anirà amb tu a l’escola. Conversa amb la gent amb la qual després t’envies missatges. És una habilitat social.
6. Si et cau a la banyera, a terra o es trenca, tu ets el responsable de pagar la reparació. Has de tenir aquesta despesa prevista.
7. No facis servir la tecnologia per mentir o riure’t d’algú. No participis en converses que poden ferir altres. Sigues un bon amic o almenys allunya’t d’aquestes situacions.
8. No enviïs missatges, correus o contactis amb gent amb la que no ho faries en persona.
9. No converses pel telèfon mòbil amb les persones a les que no portaries a casa.
10. Res de porno. Busca a internet informació i comparteix-ho amb mi. Si tens qualsevol dubte pregunta a algú. Preferiblement al teu pare o a mi.
11. Apaga’l o posa-ho en silenci quan estiguis en públic. Sobretot en els restaurants, cinemes o quan estiguis parlant amb una persona. No siguis mal educat, no deixis que un iPhone  et canviï.
12. No enviïs o rebis imatges de les parts íntimes de ningú. No en facis broma. Algun dia hi seràs temptat encara que siguis molt intel·ligent. És perillós i pots arruïnar la teva adolescència. És una mala idea. El ciberespai és més gran i poderós que tu. I és difícil fer que alguna cosa desaparegui, inclosa la mala reputació.
13. No facis fotos i vídeo de tot. No hi ha necessitat de documentar la teva vida sencera. Viu les teves experiències. S’emmagatzemaran en la teva memòria per sempre.
14. De tant en tant deixa el telèfon a casa i sent-te segur amb la decisió. No és una extensió de cos. Aprèn a viure sense això.
15. Descàrrega música nova o vella o diferent de la que escolten milions de persones al mateix temps. La teva generació té accés a més cançons que mai ningú ha tingut opció abans. Gaudeix d’aquest avantatge. Expandeix els teus horitzons.
16. Els jocs de paraules, puzles o els d’entrenament mental són els millors.
17. Mantingues els ulls oberts. Mira el món que passa al teu voltant. Mira per les finestres. Escolta als ocells. Fes passejades. Parla amb desconeguts. Fes-te preguntes sense utilitzar Google.
18. Si perds el rumb et retiraré el telèfon. Ens asseurem a parlar sobre això i començarem de nou. Tu i jo estem aprenent sempre. Estic en el teu equip i estem junts en aquesta tasca.

No hi ha resposta

03 abr. 2013


PAIDEIA EN FAMÍLIA

Classificat com a Educació

Fa un parell d’anys que vaig escoltar una paraula anglesa que no havia escoltat mai (jo, d’anglès no en sé gens ni mica) en una entrevista per la ràdio. L’entrevista em va interessar i vaig voler saber més del tema. La famosa paraula que us deia era “homeschooling” que vol dir “educació a la llar”. Buscant per internet sobre el tema vaig anar a parar a un blog que es diu PAIDEIA EN FAMILIA i que he anat seguint més o menys fidelment durant aquest temps. Resulta que aquest blog s’acomiada de tots els molts seguidors que té. Una llàstima, perquè era molt interessant i, almenys a mi, em feia repensar moltes coses justament perquè era una visió diferent sobre molts aspectes de la vida.

El dia que hi vaig entrar per primera vegada em va enganxar una frase de la famosa antropòloga cultural Margaret Mead que hi ha com a subtítol del blog. Diu: “LA MEVA IAIA VOLIA QUE FOS UNA DONA CULTA, PER AIXÒ NO EM VA PORTAR A L’ESCOLA”. La frase em va fer pensar i vaig creure que, en molts aspectes, tenia molta raó. I possiblement cada dia en té més, gràcies als plans d’educació que els diferents governs s’han anat inventant i que sembla que competeixen per veure si el nou pot ser més dolent que l’anterior.

No sóc pas especialista en educació ni voldria pensar que el meu parer pugui tenir cap valor. però sí que el meu sentit comú (el menys comú del tots els sentits massa vegades) em diu que cada dia s’educa pitjor. I les mostres són cada dia més evidents i només ens cal resseguir algunes opinions dels entesos i del que diuen alguns professors d’universitat de com els arriben els estudiants. Alguns professors diuen que no saben escriure sense faltes d’ortografia, que llegeixen tan malament que moltes vegades no són capaços de comprendre el que llegeixen i que es fa molt difícil seguir els programes…

L’educació a casa és un tema molt debatut i no tots s’hi posen d’acord. Deu tenir les seves pegues i les seves avantatges. En molts aspectes deu ser molt fàcil i en altres molt difícil. I el que potser és més important: per a la majoria de famílies és impossible de fer.

Us deixo les raons que l’autora d’aquest blog donava per tal de que la seva família fes  homeschooling. Cadascú que opini el que vulgui.

Nuestras razones para hacer homeschooling

Educamos en familia porque la única alternativa que conocemos sería la escuela y ese es un lugar feo para los niños.
Educamos en familia porque queremos que nuestros hijos sigan siendo siempre sabios.
Educamos en familia porque nos encanta ver crecer a nuestros pequeños, un poco salvajes, fuertes, sanos y sobre todo libres.
Educamos en familia porque necesitamos tener tiempo para soñar, para ser…sin prisas ni horarios ajenos a nuestros ritmos.

Educamos en familia porque nuestra obligación es proteger a nuestros hijos mientras ellos no estén preparados para hacerlo solos.
Educamos en familia porque no nos interesa que esta sociedad absurda y egoísta les inculque sus anti valores.
Educamos en familia porque tenemos la certeza de que si nuestros cuatro hombrecitos crecen seguros de si mismos y felices, de alguna manera estamos haciendo de este mundo un lugar más habitable.
Educamos en familia porque el tiempo de estar con los críos pequeños es muy corto y no queremos perderlo en despedidas.

Educamos en familia porque aunque amamos el silencio, es lindo oír y sentir la casa, siempre tan llena de vida.
Educamos en familia porque queremos que nuestros hijos puedan ver nacer, amamantar, acariciar, consolar, criar a sus hermanos pequeños.
Educamos en familia pues pensamos que los primeros años del ser humano son especialmente "sagrados" y que hay que cuidarlos mucho.
Educamos en familia pues es la opción educativa que mejor se adapta a nuestra manera de vivir y entender la vida.
Educamos en familia porque nos encantaría que cuando nuestros hijos fuesen maduros, aún les repiqueteasen porqués.

Educamos en familia pues aunque a veces es sacrificado, por lo general es una labor muy gratificante.
Educamos en familia pues nos gusta la belleza. ¿Puede existir algo más bonito que aprender día a día junto a tus hijos?
Educamos en familia porque no admitimos etiquetas para nuestros hijos.
Educamos en familia porque los niños han de poder ser niños, y necesitan jugar y jugar, sin obligaciones desmesuradas para su edad.
Educamos en familia porque ya hay bastantes fracasos escolares.
Educamos en familia pues queremos una educación de calidad.
Educamos en familia pues creemos en la familia como educadora y no en el Estado.
Educamos en familia porque es bueno que los niños pasen muchas horas al día en contacto con la naturaleza.
Educamos en familia porque nos gustan los retos.
Educamos en familia porque nuestros hijos necesitan y desean estar junto a nosotros.
Educamos en familia pues la vida es la gran escuela. No queremos tenerlos en una "burbuja".
Educamos en familia porque como padres responsables tenemos derecho a ello y a que se reconozca y apoye nuestra opción.
Educamos en familia porque como todos los padres del mundo deseamos lo mejor para nuestros pequeños y hoy por hoy nuestro corazón nos dice que estamos bien así…

No hi ha resposta

14 des. 2012


Wert vol inventar la sopa d’all

Classificat com a CULTURA,Educació

Parlar d’educació no és fàcil i tampoc em sento gens capacitat per fer-ho. Però, des del sentit comú, sí que em sento amb dret de dir-hi la meva sobre aquesta llei que vol fer aquest cap WERT que és Ministro de Cultura, Educación y Deporte d’aquesta cosa anomenada España.

El ministre Wert es pensa que ha inventat la sopa d’all i no s’adona que la cosa és força més complicada del que sembla i que la reforma d’una Llei d’Educació hauria de ser, com a mínim, parlada i consensuada perquè afecta a milers de nens i nenes i a milers de mestres i professors que hauran d’aplicar-la.

La frase “INVENTAR LA SOPA D’ALL” ja se sap que s’aplica en sentit indeterminat -però sempre poc respectuós- als fanfarrons i pretensiosos que es creuen posseïts de suficiència i el ministre Wert és una d’aquestes persones plenes de fanfarroneria i estic segur que també de molta mala intenció. Forma part d’un Govern que feia temps que tenia ganes de reformar una llei que no li agradava gens ni mica i ara que té majoria absoluta ho ha aprofitat sense mirar les conseqüències que això pot portar.

El ministre Wert assegura que es tracta d’una reforma pràctica i instrumental que busca millorar la competitivitat dels alumnes espanyols i nega un caràcter ideològic o re centralitzador de competències. El projecte eleva al 75% la capacitat de l’Estat de regular els continguts educatius, retallant el marge d’actuació de les comunitats autònomes i estableix un sistema de fins a quatre exàmens obligatoris i comuns per a tots els alumnes entre els 8 i els 17 anys. Wert justifica els canvis per "els mals resultats del sistema educatiu i per la dispersió de continguts a nivell territorial". Com podeu suposar, tot plegat són excuses de mal pagador que no se les creu ningú.

L’educació és un material molt sensible i ple de desafiaments, sobretot en un món que està canviant a mil per hora. Segurament que no tot està inventat, però sí que hi han molts aspectes que ja han estat ben provats i s’ha vist que no han donat resultats bons. El ministre Wert s’entesta en ensopegar amb la mateixa pedra altre cop i vol encaminar l’educació espanyola cap a l’utilitarisme capitalista, cap al pensament únic i no pas cap a l’humanisme i cap a la llibertat. Segons ell, s’ha de preparar estudiants per un mercat on el capital és amo i senyor i de cap manera es pot preparar gent que pensi. No cal formar. N’hi ha prou en instruir. No cal fer persones lliures. Cal fer robots que, una vegada programats, no donen cap problema i són peces molt valuoses pel mercat capitalista. Educar implica no només aprendre  a fer sinó que, sobretot, implica aprendre a ser, a conviure, a cuidar, a ser persona lliure com molt bé deia el gran educador brasiler Paulo Freire.

Wert vol fer persones-robot amb un pensament únic i controlades des d’una sala situada a Madrid. Des d’allà es dirà el que es pot fer i el que no es pot fer, el que s’ha de dir i el que no. Visca el pensament únic i mori la intel·ligència! Wert és un bon deixeble de Millan Astray quan va deixar anar la famosa frase davant d’ Unamuno:“¡Abajo la inteligencia! ¡Viva la muerte!”

Wert no creu que els pobles puguin ser lliures i creatius. No creu que puguin buscar els seus propis camins amb les seves pròpies maneres de ser. Wert no creu en la diversitat. Wert –en una paraula- vol fer un salt enrere de 50 anys i tornar a una espanya d’esclaus, que és el que era llavors. Si una llei d’ educació no ajuda a fer la gent més lliure i no respecta les diversitats culturals dels pobles no servirà per a res i ja d’inici neix morta. El ministre Wert s’equivoca i s’entesta en l’equivocació. Però no se’n sortirà!

No hi ha resposta

27 ag. 2012


Un salt en el temps

Classificat com a Educació

Ahir, en la trobada anual que fem els cosins Gamisans, vam fer una visita al Museu de l’ Escola Rural de Castellar de la Ribera, al Solsonès. Un autèntic, interessant –i una mica nostàlgic, per què no reconèixer-ho?- salt en el temps de més de 50 anys! Tots els cosins tenim una edat similar i tots vam tenir una experiència també semblant de l’escola de la nostra infantesa.

El Museu de l’Escola Rural de Castellar de la Ribera vol donar a conèixer l’evolució de l’escola rural al llarg del segle XX i fins als nostres dies. El Museu de l’Escola Rural està ubicat a Cal Sastre. Es tracta d’una masia que des del 1926 i fins el 1974 va acollir l’escola rural del municipi i proposa un recorregut per l’escola durant el primer terç del segle XX, l’escola rural a la Segona República i durant el franquisme i l’escola rural actual. El museu mostra també una aula de l’escola rural del poble de manera intacta i tal com era a la postguerra.P8262776

Entrant en aquella aula retornàvem, d’alguna manera, a la nostra infantesa en veure aquelles parets plenes de fotos, de mapes i d’ objectes plens de records (a vegades bons i altres potser no tant). Llegint frases d’aquells llibres, oberts estratègicament en certes pàgines molt ben triades, et retrobaves amb un tipus d’educació implantada pel franquisme i que ens va marcar molt a tots. L’educació durant el franquisme fou el model d’organització de l’educació implantat durant la dictadura del Generalísimo Franco (1939-1975). Com qualsevol model educatiu, aquest pretenia la  transmissió de valors propis del sistema polític franquista i, a la vegada, eliminar l’obra educativa de la Segona República Espanyola, difonent a les escoles els principis ideològics dels vencedors de la Guerra (In)Civil Espanyola, establint un ideari pedagògic basat en el nacionalcatolicisme i depurar del magisteri el personal docent no afí al règim.

Si et fixes en els llibres que hi són exposats pots veure que els materials lectius o els mitjans de d’expressió emprats havien de passar la censura eclesiàstica o la governamental per tal d’evitar continguts que podien ser considerats massa liberals. Els llibres de text havien de ser fidels als principis del Movimiento i per tant quedaven prohibits tots aquells aspectes relacionats amb els corrents científics i pedagògics europeus. L’escola, com la resta d’Espanya, es trobava immersa en una autarquia cultural, amb omnipresència dels continguts i valors de la religió catòlica.

P8262775Tal com explica l’article corresponent de la Wiquipèdia, l’escola franquista, com tots els sistemes educatius, es caracteritzava sobretot en l’etapa del primer franquisme (1939-59), per aportar a les aules els valors patriòtics i religiosos del règim:

  • Es penjaven el crucifix, el quadre de la Immaculada i el retrat de Franco a cada aula.
  • Obligació de resar el Parenostre a l’inici de la jornada lectiva.
  • Per entrar a l’aula calia dir la frase, a tall de cortesia "Ave Maria Purísima" que s’havia de respondre amb "sin pecado concebida".
  • Pujar i abaixar la bandera a l’inici de la jornada escolar i quan aquesta finalitzava, acompanyant l’acció de la cantada de l’himne de la falange el Cara al Sol.

En els primers temps del franquisme, professors i alumnes havien d’assistir obligatòriament a la missa dels diumenges, processons.

L’ensenyament es feia tot en castellà (tret de llocs petits i apartats com en el cas d’aquesta escola rural) i hi havia una separació de matèries a cursar per als nois i les noies. Els nois havien de cursar la matèria de "Formación del Espíritu Nacional" i les noies "Labores del Hogar".

S’invertia poc en educació i per aquest motiu les escoles públiques o Nacionales, amb pocs recursos i condicions precàries, acollien els alumnes de les classes populars; mentre que les classes benestants duien els seus fills/es a les escoles privades, la majoria d’ordes religiosos, que comptaven amb més recursos i tenien el control de l’ensenyament secundari i la formació de les elits.

En fi, tota una bonica experiència que us convido a tastar a tots aquells que ja comenceu a tenir uns anyets i que segur que aquestes imatges us diran alguna cosa. Nosaltres ens ho vam passar molt bé i la visita ens va agradar.

Una resposta fins a ara

02 set. 2011


Les mentides sobre l’escola catalana

Classificat com a CULTURA,Educació,Escola

Ja m’hi he trobat moltes vegades i –si voleu que us sigui sincer- és molt desagradable: haver de defensar-se de mentides i de prejudicis és de les coses més difícils, perquè els estereotips i els esquemes mentals -creats des de fa temps i per mitjans molt poderosos- estan molt arrelats.

I una d’aquestes mentides és la que corre a les espanyes que aquí al nostre país està pràcticament prohibit el castellà i que a les escoles només s’ensenya català. És el tòpic que es cuida bé d’escampar la caverna mediàtica cada dia des de les seves emissores i diaris, refermats per les injustes sentències dels caducats i podrits tribunals espanyols.

Ara ens tornem a trobar amb el mateix de sempre: l’auto del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que fa complir la injusta sentència del Tribunal Constitucional. Dic injusta amb tota raó: perquè sempre escombren cap a casa i qualsevol interpretació que es pugui fer de la llei sempre (ho heu llegit bé) SEMPRE és en contra de Catalunya. Si això és justícia, que baixi Déu del cel i ho vegi!

Ho diu clarament Muriel Casals: "Ho vivim com una agressió i una persecució a la llengua catalana". Una agressió més que s’afegeix a la llarga llista d’agressions històriques contra el nostre país.

Jo no hi entenc gaire d’aquestes coses i no puc opinar sobre models educatius. Però sí que llegeixo coses de gent entesa que diuen que la immersió lingüística és de les millors coses que s’han fet en democràcia a Catalunya. I ara venen i ens ho foten per terra! Dramàtic!

Podeu llegir vosaltres mateixos un d’aquests articles que us deia. Es titula:

Gràcies a la immersió lingüística. Models d’escola i models d’educació lingüística.(Revista Òmnium . Tardor 2010. Número 15) d’un especialista en el tema que es diu Joan Badia Pujol i que demostra clarament que l’escola catalana s’ensenya com s’ha d’ensenyar.

“A Catalunya l’escola es defineix com a "escola catalana en llengua i en continguts". Això vol dir que, en principi, i tenint en compte el tractament de les llengües oficials –català, castellà–, no hi ha models diferents: totes les escoles de Catalunya fan un tractament similar de la llengua en el currículum.

• Amb petites variants, totes les escoles fan l’escolarització infantil (parvulari, a l’inici de l’escolarització bàsica) en català.

• L’aprenentatge de la lectura i l’escriptura també es fa en català en la pràctica totalitat dels centres educatius.

• S’introdueix el castellà de manera progressiva (primer oralment i després en textos escrits) al llarg del període que va entre els 5 i els 8 anys.

• S’imparteixen classes de castellà i de català, en horari equivalent, durant l’educació primària i secundària (entre 4, 3 i 2 hores, depenent del nivell i del curs).

• El català és la llengua vehicular de la gran majoria de matèries del currículum escolar, excepció feta de la llengua estrangera -i del castellà, òbviament.

• Els darrers deu anys ha augmentat el nombre de centres que introdueixen la tercera llengua (anglès, majoritàriament) a parvulari o als primers cursos de primària. Així com també han augmentat els centres de primària i de secundària que imparteixen continguts no lingüístics en anglès (o en francès).

Pel que fa als continguts, hom segueix el currículum oficial prescrit per la Generalitat de Catalunya . De fet, el currículum català adapta els ensenyaments mínims dictats per l’Estat a la realitat catalana. Aquest és l’equilibri que hom ha trobat per encaixar les competències pròpies de la Generalitat en el marc de l’ensenyament comú que propugna la Constitució espanyola per a tots els ciutadans de l’Estat espanyol.”

Però, així i tot, la mentida continua!

Una resposta fins a ara

27 jul. 2011


Aquests bojos que ensenyen

Classificat com a Educació,Ensenyament,Mestres

Són a punt d’arribar les vacances per alguns. Altres ja les han començat. Tothom té el dret –i el deure- de fer vacances. Es diu que els mestres en tenen massa, que són uns privilegiats… No ho sé. El que sí que sé és que tal com està el panorama avui en necessiten moltes i que se les mereixen.

Aquest text que m’ha arribat l’he trobat molt adequat en aquests moments i us el deixo, esperant que us agradi tant com em va agradar a mi.

“AQUESTS BOJOS QUE ENSENYEN”. Jo els conec. Els he vist moltes vegades. Són rars. Alguns surten ben d’hora al matí i ja són a l’escola una hora abans, altres surten de l’escola una hora més tard perquè tenen entrevistes amb els pares que treballen i no poden anar-hi a una altra hora, altres recorren cada dia més de 100Km d’anada i 100 més de tornada. Són bojos.

A l’estiu els donen vacances, però no desconnecten del tot, pensen en les seves classes, preparen tasques per al curs següent. A l’hivern parlen molt, sempre porten caramels de mel i llimona a la butxaca, altres van sempre amb una ampolla d’aigua al damunt. La seva gola sempre està adolorida, però segueixen ensenyant, de vegades forcen la seva veu, però segueixen transmetent els seus coneixements amb afecte i il.lusió.
Jo els he vist, no estan bé del cap. Surten d’excursió amb els seus alumnes i s’encarreguen de gestionar autoritzacions, recollida de diners i responsabilitat extra.

Què serà d’ells i elles. A la nit somien amb l’escola, se’ls apareixen planetes, ecosistemes i personatges històrics. He escoltat que arriben carregats amb quadernets i exàmens, que han corregit la tarda anterior a casa seva.

Són dones i homes, casats, solters, … de diferents edats, però a tots els apassiona la seva feina, veure créixer als seus alumnes, ajudar-los i aconseguir d’ells ciutadans competents.

Els he vist moltes vegades. Estan malament del cap. Alguns diuen d’ells que viuen molt bé, però els han retallat el sou i segueixen treballant fins i tot més que abans, alguns no miren ni la seva nòmina perquè la seva passió per l’ensenyament els fa cecs a pensar en el cobrament. Gaudeixen amb el que fan, encara que hi hagi pares que no els valorin, els critiquin i fins i tot els treguin autoritat, (de vegades fins els agredeixen), però ells segueixen endavant.

Estan malament del cap. A les tardes es queden per fer cursos de formació i no els importa perdre temps del seu oci per reciclar-se. Diuen que són autocrítics i que fan balanç de les seves experiències educatives, que es frustren quan no surten les coses com esperaven, que s’alegren quan els seus alumnes avancen.

Estan malament del cap, jo els he vist. Diuen d’alguns que van ser molt importants, que sempre tenen paraules d’ànim; diuen només que són MESTRES i que se senten MOLT ORGULLOSOS DE SER-HO.
Si en coneixeu algun envieu-li aquest text, potser s’hi senti identificat i potser estarà content. "
Amb afecte per a tots els mestres. BON ESTIU!

4 respostes

24 març 2011


Per sortir de la crisi: valors i ètica

Una de les causes de la gran crisi que estan patint alguns països estic convençut que és la falta de valors i la falta d’ètica en el món econòmic, polític, professional i en molts altres àmbits. Hem arribat a uns límits on sembla que tot val i que tot és igual. Sembla que les lleis siguin per saltar-se-les i el més llest és aquell que més enganya, el que més roba, el que aixafa més caps i el que fa més trampes.

Si volem sortir de la crisi, una de les coses fonamentals que ens caldrà fer serà recuperar valors. I d’això se n’ha d’aprendre. L’ésser humà no neix bo per naturalesa. El bé s’ha d’aprendre. I, per tant, algú l’haurà d’ensenyar, l’haurà de promoure i l’haurem de tornar a posar al lloc on correspon. Les persones no estan programades sinó que es veuen obligades a decidir contínuament sobre com i cap on volen dirigir la seva vida. L’origen de la moral està en la necessitat de decidir com es vol viure, malgrat pressions socials i els condicionaments biològics i culturals.

L’escola i la universitat, en aquest sentit, juguen un rol fonamental ja que, com a agents reproductors i socialitzadors dels valors presents en la societat, es converteix en l’espai on es pot començar el canvi . Aquest dies estic llegint un llibre que em van regalar, que tracta sobre aquest tema i que val molt la pena. Es titula

“Educació en valors, actituds personals i ètica professional en el marc de l’espai europeu d’educació superior”  de diversos autors. Coordinació de Misericòrdia Camps (Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2009. Recerca, 12, 1a ed.)

La contraportada ja indica i resumeix una mica el camí cap on transcorre el llibre: “Cada vegada més universitats estan preocupades per incloure en el seu ensenyament la formació en ètica professional, actituds i valors, dins una concepció de formació integral de l’alumnat, per tal que pugui actuar com a agent de canvi en la seva comunitat. Amb aquest llibre es pretén poder facilitar que l’alumnat incorpori i integri en el seu fer professional i en la seva vida valors com la tolerància, la justícia, la solidaritat o l’empatia; sigui capaç de treballar en equip, conviure i cooperar des del respecte amb altres persones; sigui responsable, i manifesti un comportament ètic.”

Com diu la Cori Camps al final de la presentació que fa del llibre “aquest moment és especialment important per poder desenvolupar un projecte d’educació en valors, actituds personals i ètica professional i creiem que contribuirà a millorar la qualitat docent, però també a formar bon professionals i bons ciutadans”. Jo només hi afegiria que això que propugnes és essencial per poder tirar endavant en un moment tan delicat com el que estem vivint i per no tornar a cometre els mateixos errors.

No hi ha resposta

15 març 2011


Homenatge als mestres

Classificat com a Educació,Escola,Mestres

El mestre uruguaià José María Firpo (1917-1979)  es va fer famós per col.leccionar aquestes “perles” que es troben en qualsevol examen de qualsevol escola de qualsevol país del món. Ell les va recopilar i les va publicar en forma de llibres amb els títols  “Que porquería es el glóbulo” i “La mosca es un incesto”.

Us recomano aquests llibres per passar una bona estona.  Ara som en altres temps. Ens hem tornat tots més moderns i, a més dels exàmens escrits, tenim el telèfon mòbil amb els corresponents SMS. Un altre mestre uruguaià –Óscar Cabrera– n’ha fet també una recopilació. Esperem que un dia es decideixi a publicar-ho, sigui en forma de llibre electrònic o de blog per estar més al dia i amb les noves formes de comunicació dels actuals temps.

Us en deixo un tast i …que us hi divertiu!

Notas o SMS al maestro Oscar Cabrera

• Maestro mire que la Tati no yeba el CD del libro que lo perdió cuando junto con otros a la salida hicieron una competensia de lanzamiento de CD al aire y el de ella se voló para la casa de una gente y no lo pudimos recuperar.
———————————–
• Maestro: Después de saludarlo le comunico que hoy no boy porque me duele la cabeza y la barrija de unos guevos fritos rebueltos con pollo, ensalada, mayonesa con poroto con fariña boniato y arroz con leche que comí. Mi madre me hizo un te de carqueja si no mejoro me yebará al dotor porque puede ser apeniciti. Bairon.

———————————–

*Don Maestro: Mi hijo no fue a la escuela hoy porque le lavé los championes porque los que le dio la maestra Ana Mary no se los quiere poner porque dice que deben ser de algun chuleciento.
——————————–

*Maestro: Estoy muy malo con usted porque me dejó repetidor y no puedo seguir yunto con la Anita. Pero algún día, cuando yo sea dotor y uste esté viejito yeno de reuma y desacalabrado me boy a cobrar.

———————————

• Señor : Pedro no va a la escuela por que tiene gómitos
impulsivos de unos aperiás con porotos y moñatos que se comió.

——————————–
• El Nelson va tarde porque tuvo que dar vuelta que se le olvido la XO en el cagón.

——————————–

+ Señor maestro:  Le pido que lo deje al Raúl un mes en penitencia porque me falsificó la firma en el carné y ni siquiera me lo amostró.
—————————

* Maestro: Desearía que si mañana hay canto porque la profesora falta bastante, no la deje cantar porque le duele muncho la garganta, y que no vaya a la gimnasia porque anda con un mal yeito en un tendón de un porraso que se dió, que no la deje jugar al balón, ni tomara agua fría que le sige doliendo la garganta y que tampoco la mande a sentar muy atrás porque no ve nada, y que no se siente con el Nelson porque le roba los colores , o con el Robinson que le come la goma ni con Ana porque le enseña palabrotas y menos con Halizon que está yena de piojos y la contagia.
—————————–

• Maestro Jose no va al Club de ciencias porque hay mucho piche suelto y capaz que usted no lo cuida como debe.

—————————–

• La Cecilia no fue a la escuela esta semana porque anda putiando por la caye y no ay quien pueda con ella. Si la reto me amenasa con ir al INAME y si la dejo haser lo que quiera el INAME dise que no la cuido. Que hago? Podía venir usted a buscarla.
—————————-

*Carlitos no yeva los ranacuajo que le pidió porque las
canaletas solo tienen agua podrida, pero le lleva ese perrito que pa estudiarlo debe ser igual.

——————————-
• El Bruno no encontró los renacuajos, en su lugar le lleva esa araña que también tiene meta morfinosis porque los a los huevos los tiene en una bolsita..
——————————-

*Maestro la Noelia inventó que teníamos campo en Arbolito porque quería medir el viento con usted, pero es mentira solo tenemos una vaca, y si sigue diciendo eso la voy a moler a palos porque me van a sacar el Plan de Mergencia.

——————————
• No le voy a levantar la computadora a Nicolás porque no me hace caso ni me respeta. Que se quede sin computadora denla para otro niño de esos que no tienen células.
——————————

• Mire maestro que Robinson le comió la merienda a Sabrina solo por joder y no porque estuviera muerto de hambre. El padre está en Haití pero cuando venga lo acomoda, ahí le mando un pan con mortadela.

——————————–

* Señor maestro: La Leticia no se va a ser socia de CODEOM porque en esas cooperativas siempre hay una manga de comunistas.
——————————
• Anita perdio el cede que venía con el libro porque el hermano dijo que lindo y lo tiro contra el viento y hasta ahora lo estamos buscando no sabemos adonde voló, mi marido lo molio a lasasos y le digo que si no lo encuentra le va a sacar otro del lomo. Perdone maestro.

——————————–

• Las Mari puso el cede en el dbd del libro y asta ahora no lo
pudimos sacar parese que el dbd se trancó y ai que yabarlo a un ténico pero eso sera cuando tenga dinero asi que disculpe pero no puede yebar el cede.
——————————

*Cuando saqe una quinela con la plata del plan le pago todo el año la fomento. Menos mal que uste no pide plata pa fotocopias ni pa los viages porque sino se hiba a quedar alfabeto, poque mi compañero está sin trabajo y no tenemos mas remedio que ir juntando en la basura pa poder sustituirnos.
——————————

No hi ha resposta

27 febr. 2011


Shakira mou el cul i fa moure els caps

Classificat com a CULTURA,Educació,Ensenyament,Escola

Una amiga m’acaba d’enviar aquest vídeo amb una nota que diu: “No deixis de veure’l – té traducció i és molt interessant! (almenys per a mi)”.

Sabeu quina ha estat -us sóc ben sincer- la meva primera reacció en veure que era un vídeo de Shakira?.

-“Ara m’he de posar a mirar un vídeo de Shakira, que no m’agrada gens com canta, ni com balla, ni és el tipus d’artista que acostumo a escoltar o mirar?”. Em sembla que mai abans havia escoltat amb atenció res d’ella, ni havia vist cap vídeo. Simplement era una artista que no m’interessava gens ni mica. Amb aquests antecedents que us explico m’he posat a veure el vídeo; amb una mica de curiositat i esperant veure a la noia cantant i ballant de la manera particular com ho acostuma a fer.

I he vist el que no m’esperava. Reconec que moltes vegades ens movem per prejudicis. Massa vegades ens succeeix això. Reconec que no està bé i penso que hauríem de corregir aquesta manera de fer i de pensar, si volem que la nostra ment s’obri una mica, cosa que ens és ben necessària a tots.

L’inicial recel es transforma amb l’agradable sorpresa d’una noia educada, parlant en un perfecte anglès (segons diuen, ja que jo no en sé gens) i fent un excel.lent discurs de més de deu minuts i sense cap mena de guió ni suport escrit dirigit als estudiants de l’ Oxford University!

Trobo que va fer un molt bo i intel-ligent discurs sobre el futur de la humanitat, sobre els valors de l’educació, sobre la seva implicació amb causes socials al seu país i dient coses prou interessants i que fan pensar una mica. He canviat la imatge que tenia d’aquesta noia, encara que artísticament segueixi sense agradar-me.

Veieu el vídeo, si no el coneixeu, i a veure si us agrada tant com a mi.

5 respostes

20 gen. 2011


No pot ser excusa de res, però és la raó de tot

Els aldarulls, els cotxes cremats i els actes vandàlics que s’han produït aquests dies a Salt són símptoma d’alguna cosa. Em direu que és tan evident, que ja ni cal parlar-ne. Potser és evident i potser alguns ja ho tenen estudiat i analitzat. Però, si és així, s’hauria d’explicar i divulgar més.Aquestes coses no es donen perquè sí i sense cap motiu en particular. Els d’aquest cap de setmana passat tenien l’origen en el suport que un grup de joves volien donar al noi que fa una setmana va caure daltabaix d’un cinquè pis en intentar escapar de la policia per haver robat una moto. Aquest noi va quedar greument ferit i avui mateix ha mort.

S’hauria de buscar la raó de tot això; o sigui, allò que explica, fa entenedora, fonamenta, justifica, aquests fets. No ens hauríem d’enganyar i amagar el cap sota l’ala. Si no mirem les causes i les analitzem una mica, ens enganyarem a nosaltres mateixos i ens equivocarem.

Els aldarulls no han de ser una excusa. No ho poden ser. No es pot fer servir un un desgraciat accident per cremar contenidors i cotxes. No és just, ni adequat i és, simplement, una mostra d’incivisme, una cosa de que que n’anem sobrats darrerament. Darrera de tot això hi han unes causes que entre tots hem de trobar. Les autoritats han de ser els primers en analitzar-les i segurament que ja ho han fet. Però, a més de les autoritats, ho han de fer els partits, les sociòlegs, els organisme cívics i tothom que hi pugui aportar alguna cosa. Perquè l’alcaldessa de Salt, tota sola, no podrà resoldre-ho. Aquest tipus de problemes van molt més enllà i s’hi ha d’implicar tota la societat per tal que aquest punts calents no arribin a ser un incendi que no es pugui apagar.

Unes causes són clares: concentració en certs barris o certes ciutats d’immigració, condicions econòmiques i socials precàries, falta de feina, nivells de cultura i educació també força baixos, fracàs escolar molt alt degut a totes aquestes circumstàncies i joves amb nul.les expectatives de futur i, alguns d’ells,  manipulats per gent sense escrúpols i malfactors. Gent dolenta que aprofita qualsevol cosa per manipular menors d’edat i mirar de pescar en aigües tèrboles.

La societat hi podria fer alguna cosa més de la que fa. Els jutges no haurien de deixar anar delinqüents amb desenes de condemnes en ferm. Els policies haurien de vetllar molt més del que ho fan i perseguir aquells que saben que són capaços de desestabilitzar. però amb això sol no n’hi ha prou. S’han de buscar camins educatius i d’integració social nous. Segurament s’haurien de buscar noves vies i provar noves fórmules.

Tot això val diners, vol esforç, vol persones amb molta dedicació, però és el que més rendirà en el futur. Un amic meu – en Lluís Massana– que ha dedicat la seva vida a l’educació i que s’ha jubilat aquests dies deia en una entrevista que li feien: "La societat es canvia formant les persones". Lluís Massana, ha intentat fer a l’Escola Inter municipal del Penedès el mateix que feia en la lluita clandestina al temps de la dictadura: canviar les coses, transformar. “Era el que jo i el que tothom volia fer en aquella època. Però bé, en termes concrets, el que volia fer era bàsicament formar ciutadans lliures; lliures, participatius i implicats socialment. Avui és el model normal, però llavors era una cosa extraterrestre i… bé, el cas és que al començar vam tenir problemes”.

Certament que va tenir problemes, però dono fe que els nois i noies que va formar li ho han agraït molt i el resultat va ser exce.lent, segons els mateixos testimonis d’alguns alumnes. Aquest és el camí que caldria fer urgentment en aquest llocs.

Una resposta fins a ara

25 des. 2010


Qui diu que el piano s’hagi de tocar amb les mans?

“PENSO QUE EN LA MEVA VIDA NOMÉS TINC DOS CAMINS:

-L’UN EM PORTARIA A MORIR RÀPIDAMENT.

-L’ALTRE EM PORTARÀ A UNA VIDA MERAVELLOSA.

NINGÚ DIU QU EEL PIANO S’HAGI DE TOCAR AMB LES MANS”

Aquesta manera de pensar de Liu Wei, -aquest noi xinès-, és la que fa falta avui a la nostra societat en general i al món de l’educació dels joves en particular.

M’agradaria saber on ha quedat en aquests darrers anys el valor de l’esforç i la superació. Si per cas, dels pocs “valors” que s’han ensenyat ha estat el de guanyar diners sense esforç. I així anem…

Alguns han fet grans fortunes especulant, fent totes les trampes possibles i comprant i venent sense fre perquè en cada operació hi guanyaven moltíssim. Però ja veiem on ens ha portat tot plegat.

Seria hora de tornar a valorar l’esforç i en sentit de superació, no per guanyar diners, sinó per ser millors persones i aconseguir la felicitat. Aquest noi xinès ens ensenya el camí: molt d’esforç, molta sang, suor i llàgrimes i molta imaginació. Encara que el piano s’hagi tocat tota la vida amb les mans, ell ens diu que també es pot tocar amb els peus (o amb el que convingui….)

Bona reflexió per aquestes festes. No us sembla?

2 respostes

19 nov. 2010


Eduquem o des-eduquem?

Classificat com a Educació

No hi ha resposta

15 nov. 2010


Eduquem o des-eduquem?

Classificat com a Educació

 

Gabilondo parla de la sentència d’un jutge i de la reacció d’uns pares…. Em sembla que la clava!

No hi ha resposta

20 oct. 2010


Educar abans i educar ara

Classificat com a Educació

Caricatura guanyadora en un Congrés sobre educació.image0011 (1)

-Quines notes són aquestes?           -Quines notes són aquestes?

—————————————————————–

Aquesta caricatura va ser la guanyadora en un congrés sobre educació i vida sostenible celebrat a Sao Paulo. "Tothom pensa en deixar un" planeta millor "per als nostres fills …

Quan el que hauria de pensar és en deixar millors fills per al Planeta. "
Necessitem començar JA!

Un fill aprèn del respecte i l’honor dins de casa, on rep l’exemple de la seva família, així aprèn a viure al seu país, a  conviure en societat
i es torna un adult compromès en tots els aspectes, sobretot en respectar el planeta on viu.

Potser el nen de la primera caricatura sigui el pare de la segona …
alguna cosa va passar en el medi que va alterar l’escala de valors …
queda subjecte a l’opinió de cadascú.

"El pitjor analfabet és l’analfabet polític. No sent, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu dels fesols, del pa, de la farina, del vestit, de la sabata i dels remeis, depenen de decisions polítiques. El analfabet polític és tan ase que s’enorgulleix i eixampla el pit dient que odia la política. No sap que de la seva ignorància política neix la prostituta, el menor abandonat i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte, titella i lacai de les empreses nacionals i multinacionals ".

Bertolt Brecht.

Una resposta fins a ara

22 set. 2010


Tolerància 0

Classificat com a Educació,Escola

pizarra

Si anéssiu a matricular al vostre fill a un Institut i, en lloc d’un cartell de benvinguda us trobéssiu una pissarra amb el text que cito a continuació, a quin país diríeu que esteu?

 

Acerca del uniforme: Las hembras no usarán más de un par de aretes. Las camisas y blusas se usarán por dentro. No se les harán pinzas, recortes para ajustar al cuerpo o que queden por encima de la saya o pantalón. No sustraer los bolsillos. Las sayas deberán tener  un largo de 4 centímetros por encima de  las rótulas de las rodillas. No se permitirán sayas pélvicas, decoloradas o con marcas de planchado. Los pantalones deberán ajustarse a la altura de los zapatos. No se permiten pantalones pélvicos. Las hembras no usarán maquillaje. No se permiten pulsos, collares, cadenas ni anillos. Los atributos religiosos no podrán estar visibles. Los zapatos serán cerrados y las medias blancas y largas. No se portarán MP3, MP4, celulares. Los varones no usarán aretes, presillas ni piercing . Los cintos deberán ser sencillos y sin hebillas excéntricas, grandes o a la moda, estos deberán ser de color negro o carmelita.

Acerca del cabello: Los pelados, peinados y afeitados deben ser los correctos, eliminando toda excentricidad y modismos ajenos al  uso del uniforme. No se permite en los varones: el pelo largo, pintado, pinchos largos, ni figuras en el cabello. Las hembras no usarán aretes colgantes. Las prendas a usar en el cabello deben ser: azul, blancas o negras. Estas tendrán un tamaño acorde. El cabello de los varones no debe exceder los 4 centímetros.

Ho heu endevinat? Potser no, però segur que us en heu imaginat algun. Doncs sí: aquest país és Cuba.  I això ho explica Yoani Sánchez en el seu blog; diu que és el que es va trobar el dia que va acompanyar a matricular el seu fill Teo al preuniversitari.

Sobra cap més comentari, em sembla.

 

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

26 jul. 2010


Jo voldria un President que digués aquestes coses…

Classificat com a Educació,Uruguai

Aquest home que veieu aquí, als seus hivernacles de flors, és el Pepe Mujica, actual President d’Uruguai.

Se n’havien rigut molt d’ell perquè deien que un pagès com ell faria quedar malament el país i que no el representaria bé. S’ha dit d’ell quasi tot el que es podia dir de dolent. Els seus detractors se n’han cuidat bé… Però també se n’han dit moltes coses bones, sobretot aquells que el coneixen de ben a prop.

Políticament pot ser discutible i no sé si serà un bon President o no. Cal donar-li una mica de temps i esperar una mica, no us sembla?

Jo ja estaria content que el meu President -i molts altres Presidents- diguessin i creguessin les coses que diu ell en aquest text que us poso a continuació.Són coses que s’entenen i no són paraules buides. Tot al contrari: marquen molt bé tot un camí que, si es pogués seguir, podria transformar un país.

José Mujica  (Presidente de Uruguay):


Ustedes saben mejor que nadie que en el conocimiento y la cultura no sólo hay esfuerzo sino también placer.


Dicen que la gente que trota por la rambla, llega un punto en el que entraen una especie de éxtasis donde ya no existe el cansancio y sólo le queda el placer.

Creo que con el conocimiento y la cultura pasa lo mismo. Llega un punto donde estudiar, o investigar, o aprender, ya no es un esfuerzo y es puro disfrute.

¡Qué bueno sería que estos manjares estuvieran a disposición de mucha gente!

Qué bueno sería, si en la canasta de la calidad de la vida que el Uruguay puede ofrecer a su gente, hubiera una buena cantidad de consumos intelectuales.

No porque sea elegante sino porque es placentero.

Porque se disfruta, con la misma intensidad con la que se puede disfrutar un plato de tallarines.

¡No hay una lista obligatoria de las cosas que nos hacen felices!

Algunos pueden pensar que el mundo ideal es un lugar repleto de shoppingcenters.

En ese mundo la gente es feliz porque todos pueden salir llenos de bolsas de ropa nueva y de cajas de electrodomésticos.

No tengo nada contra esa visión, sólo digo que no es la única posible.

Digo que también podemos pensar en un país donde la gente elige arreglar las cosas en lugar de tirarlas, elige un auto chico en lugar de un auto grande, elige abrigarse en lugar de subir la calefacción.

Despilfarrar no es lo que hacen las sociedades más maduras. Vayan a Holanda y vean las ciudades repletas de bicicletas. Allí se van a dar cuenta de que el consumismo no es la elección de la verdadera aristocracia de la humanidad. Es la elección de los noveleros y los frívolos.

Los holandeses andan en bicicleta, las usan para ir a trabajar pero también para ir a los conciertos o a los parques.

Porque han llegado a un nivel en el que su felicidad cotidiana se alimenta tanto de consumos materiales como intelectuales.

Así que amigos, vayan y contagien el placer por el conocimiento.

En paralelo, mi modesta contribución va a ser tratar de que los uruguayos anden de bicicleteada en bicicleteada.

LA EDUCACION ES EL CAMINO

Y amigos, el puente entre este hoy y ese mañana que queremos tiene un nombre y se llama educación.

Y mire que es un puente largo y difícil de cruzar.

Porque una cosa es la retórica de la educación y otra cosa es que nos decidamos a hacer los sacrificios que implica lanzar un gran esfuerzo educativo y sostenerlo en el tiempo.

Las inversiones en educación son de rendimiento lento, no le lucen a ningún gobierno, movilizan resistencias y obligan a postergar otras demandas.
Pero hay que hacerlo.

Se lo debemos a nuestros hijos y nietos.

Y hay que hacerlo ahora, cuando todavía está fresco el milagro tecnológico de Internet y se abren oportunidades nunca vistas de acceso al conocimiento.

Yo me crié con la radio, vi nacer la televisión, después la televisión encolores, después las transmisiones por satélite.

Después resultó que en mi televisor aparecían cuarenta canales, incluidos los que trasmitían en directo desde Estados Unidos, España e Italia.

Después los celulares y después la computadora, que al principio sólo servía para procesar números.

Cada una de esas veces, me quedé con la boca abierta.

Pero ahora con Internet se me agotó la capacidad de sorpresa.

Me siento como aquellos humanos que vieron una rueda por primera vez.

O como los que vieron el fuego por primera vez.

Uno siente que le tocó en suerte vivir un hito en la historia.

Se están abriendo las puertas de todas las bibliotecas y de todos los museos; van a estar a disposición, todas las revistas científicas y todos los libros del mundo.

Y probablemente todas las películas y todas las músicas del mundo.

Es abrumador.

Por eso necesitamos que todos los uruguayos y sobre todo los uruguayitos sepan nadar en ese torrente.

Hay que subirse a esa corriente y navegar en ella como pez en el agua.

Lo conseguiremos si está sólida esa matriz intelectual de la que hablábamos antes.

Si nuestros chiquilines saben razonar en orden y saben hacerse las preguntas que valen la pena.

Es como una carrera en dos pistas, allá arriba en el mundo el océano deinformación, acá abajo preparándonos para la navegación trasatlántica.

Escuelas de tiempo completo, facultades en el interior, enseñanza terciaria masificada.


Y probablemente, inglés desde el preescolar en la enseñanza pública.

Porque el inglés no es el idioma que hablan los yanquis, es el idioma con el que los chinos se entienden con el mundo.

No podemos estar afuera. No podemos dejar afuera a nuestros chiquilines.

Esas son las herramientas que nos habilitan a interactuar con la explosión universal del conocimiento.

Este mundo nuevo no nos simplifica la vida, nos la complica..

Nos obliga a ir más lejos y más hondo en la educación. No hay tarea más grande delante de nosotros.

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

20 juny 2010


El blog de la Ventafocs!

La meva amiga Ventafocs té un blog acabat d’estrenar, que l’ha anomenat"INTERESSANT". La meva amiga tot just comença, però ho ha fet amb tanta il·lusió, que estic segur que ho serà de veres d’interessant el seu blog. Aneu-hi i passegeu-vos-hi una estona. L’adreça és la següent:

http://ventafocs-interessant.blogspot.com/

La meva amiga Ventafocs és mallorquina i ahir ens va regalar un post que comença dient: "Sóc mallorquina, parlo mallorquí i xerr català, o a l’inrevés, com vosaltres vulgueu". Ens diu que alguns no ho entenen això tan evident. I és cert. Això de la llengua comuna és tan senzill i evident que alguns han esmerçat molts esforços en complicar-ho i enverinar-ho.

La gràcia de tot plegat jo trobo que està en el fet que les tonalitats, la musicalitat i l’accent divers d’aquesta llengua comuna ens dóna una riquesa incomparable. I de totes aquestes  tonalitats, possiblement la més musical de totes és la que parlen a les illes daurades, que -al seu torn- també té cada una el seu color i la seva guspira encesa. És com un gran arc de Sant Martí que ens aixopluga i ens aplega a tots amb tota la varietat de colors. I en aquesta varietat hi ha la riquesa, una riquesa que no hem de deixar perdre cuidant i mimant la nostra llengua i fent-la servir tant com puguem.

Hem tingut la immensa sort que, al llarg dels anys, moltes persones d’arreu d’aquesta comunitat han treballat molt per aquesta llengua comuna. Només cal destacar la ingent tasca que va significar el  Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll. I la de tants altres lingüistes que seria llarg enumerar.

Però avui voldria destacar-ne un, que aquest dijous passat acaba de donar la seva darrera classe com a professor de la Universitat de Barcelona. És el Joan Solà, una persona senzilla i humil que ha fet una feina de formiga, una feina callada però que donarà fruits amb total seguretat. Acaba les classes, però continuarà treballant per la llengua comuna en una tasca que ja ha començat: l’elaboració de la nova gramàtica que ha de publicar l’ Institut d’Estudis Catalans, institució de la qual Solà, n’és vicepresident des del juny del 2009.

Per molts anys Dr. Solà!


Etiquetes de Technorati: ,,,

Una resposta fins a ara

17 juny 2010


Presumir d’incultura.

Classificat com a CULTURA,Educació

Una notícia d’aquests dies: Els nens catalans no saben llegir i escriure prou bé. No arriben als nivells desitjats en les avaluacions que els han fet. Sembla que la mitjana ha anat baixant any rere any.

M’agradaria saber el per què d’aquest fet, perquè les explicacions que ens ha fet el Conseller d’ Ensenyament no em convencen gens ni mica. Inclús les he considerades pròpies d’aquell que vol amagar el cap sota l’ala i no voler fer-se responsable de la situació.

D’entrada he de dir que d’aquests assumptes no en sé gens ni mica i seria bo que algun educador o educadora hi digués la seva i em desmentís el que diré a continuació. Segurament que hi deu haver molta gent que ens ho sabria explicar. M’agradaria que ho fes en l’espai que hi ha per contestar.

Jo crec que una raó molt important de la incultura que es va apoderant d’una bona part del nostre jovent és deguda als models que veuen. Els nens i els joves estan convençuts que per a fer calés i triomfar en la vida no cal estudiar. Que no cal perdre temps estudiant llengua, història, geografia o matemàtiques. Pràcticament creuen que amb el Google ja n’hi ha prou i amb els ordinadors i les calculadores ja ho poden fer tot. Per això falla la comprensió d’un escrit, el saber-se expressar mitjanament bé, el poder entendre el món en si mateix i tot el que hi passa.

I per què passa això? perquè veuen futbolistes que no saben parlar i  triomfen. Veuen artistes de cine que són famosos només per la seva cara bonica o  pel físic que tenen. Hi han presentadors que no saben ni parlar ni expressar-se, però què importa això si els seus programes tenen un èxit total d’audiència?. Hi ha gent que "viu del conte"  i ja en té prou en portar un cognom famós o de provenir de la família d’on provenen.

I el pitjor de tot: aquesta gent encara presumeix de que no saben res i que no cal saber res. Ho criden amb veu alta sense cap tipus de rubor i tothom els aplaudeix. Jo em compadeixo dels pobres mestres que suposo que deuen fer el que poden però que no hi tenen res a fer.

Etiquetes de Technorati: ,

5 respostes

14 juny 2010


Pedagogia o andragogia?

Classificat com a Educació,POLÍTICA

Fer pedagogia: Paraula màgica, frase que es repeteix a tort i a dret. Sempre acabem dient el mateix: "Hem de fer pedagogia de…". Quan parlem de política des d’una visió catalana de les coses sempre acabem dient que no ens entenen i que hem de fer pedagogia per veure si finalment ens entenen.

Fa segles que no ens entenen. I , pel que sembla, no tenen massa intenció d’entendre’ns. Ni intenció, ni ganes ni -potser-capacitat. Hi ha coses que jo crec que són tan, tan difícils, que a mi em semblen ja impossibles. Hi han persones capacitades i persones incapacitades per a certes coses i , per tant, mai podran arribar a assolir aquells nivells de coneixements o comprensió que nosaltres volem que tinguin. Quan obres certs diaris i llegeixes certes coses ho veus. Quan veus aquest farsa del Tribunal Constitucional que no saben ni traure’s la feina de les mans comproves aquesta evidencia: no permetran mai que Catalunya tingui poder perquè no ho poden entendre.

La pedagogia és l’art, la tècnica o la ciència de l’ensenyament, o de l’educació. Pedagogia ve del grec,  (παιδαγωγία).  La paraula paida o paidos es refereix a nois. Un nen té sempre el cervell molt més obert que un adult. És molt més fàcil que un nen aprengui i entengui certes coses que un adult, que està ple de judicis i prejudicis difícils de canviar. Certament que un adult pot canviar però amb una tècnica apropiada per a fer-ho-

Per això potser caldria que parléssim d’andragogia  -del grec andros(home)- i que vol dir: ensenyar a adults. Hauríem de canviar molts paràmetres a hora de voler fer-nos entendre perquè la primera cosas que hauríem de fer és destruir mites i prejudicis enquistats en el cervell i en la societat. I s’hauria de fer sense por, obertament, amb cert ànim provocador, que és la única manera de que es trenquin els esquemes. Els nostres polítics haurien de fer urgentment classes d’andragogia. A Catalunya tenim molts bons professionals que ho podrien fer molt bé.

Uns quant mites a trencar:

Que fora de Madrid hi ha vida; que podem viure perfectament sent independents; que podem tenir una altra llengua, una altra manera de fer i no passa res; que no tots els catalans som dolents i que no tenim ganes de tocar els pebrots; que quan pretenem fer les coses a la nostra manera és per algun motiu; que quan diem que no ens entenen és "exactament-perquè-ens-adonem-que- no-ens-entenen"; que quan veus que les coses es fan amb els peus i no amb el cap (obres públiques, corredor mediterrani, ports i aeroports.) ja veus que mai les coses podran anar bé; que quan veus que la Constitució és per alguns un text més sagrat que la Santa Bíblia i que sembla que no es pot tocar ni una coma…. doncs ja es veu per on poden anar les coses.

Per tant, demano que a partir d’ara no es faci més pedagogia i que es comenci a fer urgentment andragogía. crac que l’educació d’adults és molt més urgent que l’educació de nens…. amb el permís dels mestres!

Etiquetes de Technorati: ,

2 respostes

05 maig 2010


"DIOS HA MUERTO"… i la intel·ligència també!

Classificat com a Educació,FILOSOFIA

Agafant la frase de Nietzsche "Dios ha muerto" i fent-la servir com a títol del ser treball, l’Àlex Guàrdia Berdiell, que cursa 2n de Batxillerat a l’ Institut Màrius Torres de Lleida, ha quedat finalista del IV concurs periodístic Josep Pernau. Tot llegint el breu article m’anava esgarrifant i, en acabar, m’he esgarrifat del tot veient el nivell. He pensat: Si aquest article l’han donat com a finalista….quin era el nivell dels altres? També he de reconèixer, en honor a la veritat, que alguns dels premiats s’ho mereixien i que estaven molt bé tant en el fons com en la forma.

Però l’esgarrifança no l’he sentida tant per aquest article en si, sinó pel jurat que el va premiar (un jurat que no conec). Perquè trobo que és un article mal redactat, confús, desordenat, que empra arguments pseudofilosòfics amb pedanteria i mala traça, que només  serveixen per barrejar coses i enredar la troca. Segurament que el noi ha fet el que ha pogut però segur que no ho han fet les persones que n’han fet la valoració. Per això jo he afegit al títol "Dios ha muerto" la frase "i la intel·ligència també", perquè considero que no és intel·ligent, pedagògic i formatiu premiar un treball de tan baixa qualitat. Quan no s’arriba a un cert nivell sempre queda el recurs de declarar desert el premi i no pas baixar el llistó. Si l’ excel·lent periodista Josep Pernau aixequés el cap em sembla que no hi estaria d’acord i també s’esparveraria…

I per acabar. Una altra cosa que m’ha sorprès de la colla d’articles premiats que he estat llegint aquests dies, ha estat que n’hi ha un munt de redactats en castellà. Ja sé que qualsevol de les dues llengües es podia fer servir, però això em confirma el que un amic meu, professor de català d’un institut em deia: que el nivell de català tan oral com escrit ha baixat de forma tan accentuada que ja hi ha molts nois i noies que arriben a la universitat sense poder-lo fer servir de forma mitjanament correcta, cosa que no succeeix amb el castellà, em deia ell.

Potser caldrà que hi pensem una mica en tot això i que les autoritats competents mirin de fer alguna cosa.

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

01 des. 2009


Mal educats o no educats?

Quasi cada dia, quan torno de treballar, trobo l’escala del bloc de pisos on visc ple de papers, de burilles i de brutícia. Això ho hem detectat els veïns des de fa uns 6 o 7 anys cap aquí i tots estem d’acord a què és degut i qui és qui embruta. No voldria ser injust i no vull posar a tothom dins del mateix sac, però sí que tots coincidim en que hi hagi tanta brutícia és degut a tipus de veïnatge que ha anat entrat en els darrers anys. I no vull ser més explícit.

Però aquest fet m’ha portat a pensar en que hi ha persones mal educades i persones que no han estat mai educades. La diferència és gran i no és només de matís. Hi ha aquell jove, per exemple, que embruta perquè porta dins seu una espècie de ressentiment amb els pares, amb la família i amb la societat en general. És com una forma de protestar callada. Però aquest jove sap molt bé el que fa perquè els seus pares i l’escola, des de ben petit, li han ensenyat unes normes de comportament social determinades. Després les seguirà o no…

I després hi ha l’altre tipus de persona que mai a la vida li han dit que no ha d’embrutar perquè a la seva cultura i al seu país potser no donen cap importància a aquestes coses. Potser no ha anat mai a una escola. Potser no ha viscut mai en un pis. Potser ha viscut sempre al carrer enmig de la pobresa i la brutícia. I aquí ha de viure en un pis, amb unes normes de comportament amb els veïns que li resulten totalment estranyes. Al seu país no havia un horari per a no fer soroll. Aquí no pot entendre que al seu pis no pugui xerrar fort o posar música. No ho entén perquè potser mai ningú li ha explicat…

No n’hi ha prou, per altra banda, la formació intel·lectual sense l’adquisició d’uns bons hàbits. L’ordre, la neteja, la perseverança, les normes socials o el respecte als altres no s’aprenen en els llibres o acadèmies.

Etiquetes de Technorati:

5 respostes

16 nov. 2009


El TANGRAM.

Classificat com a Educació

Segurament que la majoria dels que em llegiu ja sabeu el que és un TANGRAM. Pels que no ho sàpiguen, us diré que el Tangram és un joc xinès molt antic anomenat Chi Chiao Pa, que vol dir taula de la saviesa. El puzle consta de set peces o "tans" que surten de tallar un quadrat en cinc triangles de diferents formes, un quadrat i un trapezi.

1 quadrat
2 triangles grans
1 triangle mitjà
2 triangles petits
1 trapezi

A partir de d’aquestes peces es poden realitzar multitud de figures de característiques diverses: animals, persones, vaixells, figures abstractes, … A part de tractar-se d’un joc més aviat divertit, pot emprar-se per a facilitar l’estimulació de diferents habilitats de caràcter clau per a l’aprenentatge. En aquest sentit podríem citar les següents:

Orientació espacial
Estructuració espacial
Coordinació viso motora
Atenció
Raonament lògic espacial
Percepció visual
Memòria visual
Percepció de figura i fons

Encara que originalment estaven catalogades només alguns centenars de formes, avui dia existeixen més de 10.000 formes diverses i també variacions amb més o menys peces.

Per acabar us deixo una adreça on podreu descarregar-lo al vostre ordinador i poder jugar. Als que no hi hàgiu jugat mai, us recomano que el proveu. Ja veureu que us agradarà.

http://www.juegotangram.com.ar/

Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

24 oct. 2009


Eduquem?

Classificat com a Educació,Escola

Etiquetes de Technorati:

 

Amb el permís de:

 www.e-faro.info

No hi ha resposta

22 oct. 2009


Aznar, catedràtic d’ Ètica!

Classificat com a Educació,Ètica i Moral

"El ex presidente del Gobierno José María Aznar, será, a partir del 9 de noviembre, catedrático de la Universidad Católica San Antonio (UCAM), donde dirigirá la cátedra Ética, política y humanidades, que contará, entre otros profesores, con dirigentes del PP como Manuel Pizarro, Jaime Mayor Oreja o Ramón Luis Valcárcel."

Amb la mateixa estupefacció que ho llegiu vosaltres ho he llegit jo. Acudit de mal gust? Innocentada fora de temps? Doncs sembla que no. Sembla que és veritat. Amb la quantitat d’assignatures que hi ha, i li donen la càtedra d’ Ètica! Voleu dir que sap el que vol dir aquesta paraula? Voleu dir que n’ha sentit a parlar mai d’ Ètica?

Jo suggeriria altres matèries per a les que sí que el crec molt preparat i que demà mateix podria començar a donar classes. Per exemple:

-Teoria i pràctica de la mentida.

-Cóm anar pel món amb una cara ben dura i amb bigoti hitlerià.

-Cóm ser franquista sense que ho sembli gaire.

-Cóm parlar català "en la intimidad".

-Cóm justificar guerres injustificables.

I si m’apureu, trobaríem encara moltes més assignatures per aquest "paio" tan culte, que faria quedar bé qualsevol lloc on vagi. Sobretot, quedarien molt bé tots els seus amics valencians del PP (Camps, Correa, El Bigotes, Roca, etc…) Per què no els dóna abans unes classes accelerades d’ Ètica a tots aquests amiguets seus que sembla que no en saben massa?

Perquè no els parla d’ Ètica als seus amics Bush i Berlusconi, als del PP de Mallorca i València, especialment?

En fi, que aquest any sembla que els Sants Innocents han arribat abans d’hora! I una cosa: jo us aconsellaria que no us hi matriculéssiu, ni a aquesta assignatura…ni a aquesta "Universitat UCAM" tan singular.

 

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

03 ag. 2009


Incloure i no excloure.

Classificat com a DISCAPACITAT,Educació,SOCIETAT

Acabo de llegir d’una experiència a Dinamarca d’una empresa que dóna feina a autistes. I ha estat un èxit. Tots els que treballem en el món dels discapacitats sabem que no és una cosa gens fàcil integrar-los en les empreses, diguem-ne "normals". Com no ho és integrar un nen amb certes discapacitats a l’escola i en la mateixa societat.

Si voleu llegir la notícia més llargament, us dono l’enllaç:

http://www.rosario3.com/noticias/enserio/noticias.aspx?idNot=53864

Ara es parla molt d’ EDUCACIÓ INCLUSIVA. No és només una moda més. És un enfocament educatiu, una actitud vital, basat en la valoració de la diversitat com a element enriquidor del procés d’ensenyament i aprenentatge i, en conseqüència, afavoridor del desenvolupament humà. El concepte d’educació inclusiva és més ampli que el d’integració. A fi de comptes, integrar és voler fer igual aquell que és diferent. I tampoc és ben bé això, encara que hi ha d’haver parcel·les de la vida en que han de ser més o menys homogènies en una societat per tal de que els mecanismes no grinyolin.

L’educació inclusiva implica que tots els nens i nenes d’una determinada comunitat aprenguin junts independentment de les seves condicions personals, socials o culturals, inclosos aquells que presenten una discapacitat. Es tracta d’una escola que no posa requisits d’entrada ni mecanismes de selecció o discriminació de cap tipus, per fer realment efectius els drets a l’educació, a la igualtat d’oportunitats i a la participació. A l’escola inclusiva  tots els alumnes es beneficien d’un ensenyament adaptat a les seves necessitats i no només els que presenten necessitats educatives especials.

Són temes complicats i difícils de solucionar a la realitat de cada dia però, pel que es veu, s’hi està reflexionant. I no hi ha res millor que els experts reflexionen i posin sobre la taula els temes per tan de confrontar-los i dialogar-los.

Ens hi va els nostre futur com a societat .

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

12 jul. 2009


Teclat virtual per a discapacitats.

Classificat com a Ciència,DISCAPACITAT,Educació

Quan llegia, fa ben pocs dies, la notícia de que la Universitat de Lleida ha desenvolupat un teclat i un ratolí virtuals per a discapacitats motrius me’n vaig alegrar sincerament perquè aquests petits passos faciliten enormement la vida d’un tipus de persones que, d’altra manera, es quedarien molt limitats de cara a poder fer servir les noves tecnologies.

Jo, que treballo amb nois discapacitats psíquics -però alguns d’ells també amb greus dificultats motrius-, me n’adono d’aquesta necessitat quan veig la dificultat d’alguns paralítics cerebrals, per exemple, per a fer servir l’ordinador degut al descontrol dels seus moviments.

En el centre on treballo, a més d’altres activitats educatives molt interessants, tenen un taller d’informàtica amb educadores especialitzades que han adaptat algun ordinador amb ginys especials com ara una pantalla tàctil o adaptacions diverses de ratolins i teclats. Tot plegar fa que els usuaris puguin gaudir (i de veritat que ho fan) amb l’ordinador connectant-se a internet, podent fer múltiples exercicis educatius i no quedant-se despenjats d’aquesta desenfrenada cursa tecnològica a la que ens empeny el món actual.

Per això notícies com aquesta de la Universitat de Lleida són notícies excel·lents. El "VIRTUALKEYBORD 1.0" el podreu trobar i descarregar gratuïtament, si us interessa, a

http://robotica.udl.es/

Expliquen que és una simulació virtual de pulsacions de teclat amb la que es facilita l’escriptura per mitjà d’un sistema de predicció de paraula. Permet reduir en un 40% les pulsacions de les tecles ja que el sistema aconsegueix predir automàticament algunes de les paraules escrites en textos de 15.000 a 20.000 paraules, fet que suposa un estalvi d’unes 7.000 paraules. Ofereix 5 diccionaris que incorpores les paraules  més usuals del català, castellà, anglès, francès i italià. A més, compta amb un sistema d’aprenentatge automàtic que permet ampliar la seva base de paraules i crear nous diccionaris en qualsevol llengua que tingui alfabet romànic.

Ben vinguda aquesta nova eina i gràcies a Dr. Jordi Palacin, director científic de la Càtedra INDRA i a tots els seus col·laboradors de la Universitat de Lleida.

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

20 juny 2009


Amb H o sense?

Avui dinava amb uns amics condeixebles i comentàvem, com habitualment i indefectible es fa en aquestes ocasions, de les “batalletes” que tots junts vam viure i, a vegades, sobreviure.

Comentàvem dels professors que vàrem tenir, de les classes, de si havíem aprofitat el temps o no. Alguns sortien molt mal parats i altres els elevàvem als altars. I parlàvem de com ens havien ensenyat a llegir, a escriure, a redactar, a no fer massa faltes d’ortografia, etc  I ho comparàvem amb el jovent actual que es diu que cada dia escriuen pitjor. Algú ho atribuïa, entre altres causes, als missatges de mòbil on fan servir unes paraules que, si hom no hi està acostumat, resulten d’allò tan misterioses i poc entenedores. Les escurcen i les malmeten de tal manera que faria plorar a un escriptor clàssic. Diuen que és un signe del temps i que no s’hi pot lluitar. No n’estic segur. Potser s’hi podria fer alguna cosa més…

No pot ser que ja no hi hagi esdrúixoles accentuades, hagin desaparegut les H, les SS i les S intercanviades, i la nostra Ç ja estigui en vies d’extinció. Les regles ortogràfiques ja no existeixen i la sintaxi ja ni se sap què és, perquè costa molt entendre què volen dir quan parlen. No se saben expressar mínimament en una conversa normal.  Yoani Sánchez, la bloguera cubana, explicava que un alumne, en un aparaula de 5 lletres havia fet 4 faltes. La paraula era “CIVIL” i l’alumne havia escrit “SIBIR”. Sort n’ hi va haver del context de la frase per poder entendre el que volia dir!.

Que potser la gramàtica s’hauria de modificar i que s’haurien de canviar certes regles? Potser si. No ho sé. Però segur que es podria fer alguna cosa més mentre tinguem la gramàtica que tenim, penso jo, i algunes normes sempre hi haurà d’haver, no’?

En la tertúlia d’avui tots nosaltres donàvem les gràcies a aquells professors que van esforçar-se en que escriguéssim i llegíssim bé. L’ortografia és l’expressió d’una cultura general que té la seva base en la lectura i els llibres

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,,

2 respostes

04 juny 2009


Massa snobisme, em sembla.

Vaig llegir una vegada que, un matí d’un dia qualsevol, un noi va entrar a una estació de Metro, vestit amb uns pantalons texans, una samarreta barata i va situar-se a prop de l’entrada …  Extreu un violí de la caixa i comença a tocar amb entusiasme per a tota la gent que passa per allà. És l’hora punta del matí.
Durant els 45 minuts que va estar tocant el violí, va ser pràcticament ignorat per tots els passatgers del Metro. Ningú sabia, que aquest músic, era precisament Joshua Bell, un dels millors violinistes del món, executant sense parar les peces musicals més consagrades de la història, amb un instrument molt especial, un violí Stradivarius, estimat en un valor de més de 3 milions de dòlars.
Uns dies abans, Bell, havia tocat a La Simfònica de Boston, on els millors llocs per al concert costaven la “irrisòria” xifra de 1000 dòlars cada entrada. Tenia 41 anys d’edat. En plegar de tocar al metro tenia en la seva funda del violí, que havia posat a terra davant seu, 32 dòlars.

Aquesta experiència, que es va gravar en vídeo, mostra als homes i dones que caminen molt ràpid, cadascun anant a la seva, però tots indiferents al so del violí … La iniciativa va ser realitzada pel Diari The Washington Post, amb la finalitat de llançar un debat sobre el valor de l’art, i del seu context.

CONCLUSIONS? Tantes com vulgueu, però jo en destacaria tres:

– Estem acostumats a donar valor a les coses només quan estan en un determinat context. En aquest cas, Bell, era una obra d’art en si mateix, però fora de context, un artefacte de luxe sense l’etiqueta de la marca. Les marques blanques no són apreciades encara que el producte sigui idèntic al d’una marca famosa. Un nou ric o un famós mai comprarà una marca blanca.

– La societat actual no fa més que crear snobs. Gent sense criteri ni personalitat.Només està bé el que la societat accepta, el que surt a la TV, el que està de moda, la pel·lícula més anunciada, el llibre més venut, aquell que està dins uns paràmetres determinats.

– No caldria plantejar-nos quin tipus d’educació donem als nostres nens i el nostre jovent? N’ hi haurà prou en retirar els llibres de text i donar-los un ordinador portàtil a cada un? Amb la facilitat que tenim actualment a les fonts del coneixement i on tot ho trobem al Google, no hauríem de canviar alguns criteris i formes d’educar?

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

09 maig 2009


Pobre psiquiatra!.

Classificat com a Educació,Humor,Mentides,PSICOLOGIA

 

Vaig entrar al consultori, em vaig treure l’abric i em vaig atansar fins al  divan.
Em vaig asseure; no estava en condicions d’estirar-me.
Havia de mirar la cara del meu analista. D’altra manera no hauria estat  capaç d’emetre una sola paraula. Sabia que el que havia descobert podia canviar el curs de la meva teràpia. Percebia que per primera vegada estava a punt de desxifrar per què m ‘afectava tant no entendre la realitat, una cosa que els passa també a molts polítics, només que a ells no els importa.
Mirant-lo als ulls, li vaig dir al meu terapeuta:
"La meva mare, el meu pare i els meus educadors m’han enganyat tota la vida. Sempre".
I sense immutar-me vaig anar desfent  el nus de la meva angoixa. "… I no van ser només mentides . Jo puc perdonar-los que m’hagin assegurat que si prenia la sopa creixeria. Però no puc perdonar-los aquestes calúmnies que van afectar la meva vida per sempre. "
Amb la càrrega addicional de saber que no podia recordar-les totes, vaig començar a enumerar les que encara ressonaven en el meu turmentat cervell:
– Si et passa alguna cosa al carrer, truca a la Policia, que ells t’ajudaran.
– Els lladres tenen por a la Policia.
– Jutge no ho pot ser qualsevol; primer ha de demostrar la seva honestedat. 
– Per integrar un partit polític has de  tenir la mateixa línia de pensament que la resta dels teus companys.
– Si volem guanyar molts diners has de treballar molt.
– El que roba va a la presó.
– Els periodistes han de ser objectius i en cap moment mostrar la seva ideologia; només han d’informar i això serveix per formar.
– Si ho han dit per la tele, és veritat.
– Al final, sempre guanyen els bons.
-Catalunya és un país ric, amb moltes possibilitats, per això aquí ningú
es mor de fam. 
– El banc és el lloc més segur per a guardar els diners.
– El client sempre té raó.
– Si ets honest sempre t’ anirà bé a la vida.
– Els meus drets acaben on comencen els dels altres i viceversa.
– Els polítics són els representants del poble.
– Un president, quan assumeix, declara el seu patrimoni, i quan acaba
el seu mandat no pot tenir més que quan va assumir.
– Després de les eleccions, el candidat que va perdre es posa a disposició del
que va guanyar per ajudar-lo.
– Cap país pot immiscuïir-se en assumptes interns d’un altre.
– Tots els ciutadans tenen els mateixos drets i obligacions.
– Com es menja aquí, no es menja enlloc.
– Els països rics ajuden els països pobres.
– L’esclavitud es va acabar fa molt temps i està prohibit que els nens treballin.
– Després de treballar tota la vida, el premi és que pots jubilar-te i viure
sense treballar.

En arribar en aquest punt, em vaig penedir de mirar-li la cara al meu terapeuta … Ell també estava plorant a llàgrima viva, mentre destrossava el retrat familiar que fins aquell moment estava sobre la taula de la consulta i que cuidava com un tresor.

Etiquetes de Technorati: ,,

3 respostes

25 abr. 2009


Maternitat/paternitat.

La maternitat no és només el fet de portat el fill o la filla 9 mesos al ventre i després parir-lo. La maternitat i la paternitat és, essencialment, el fet de voler el fill, de desitjar-lo. Més encara: és acceptar-lo si arriba sense ser esperat o desitjat en aquell moment.

Els ventres s’obren i deixen anar un nen o una nena però les ments es tanquen des d’aquell precís moment en moltíssims cassos. I al contrari: hi han ments tancades a la paternitat o maternitat concreta d’un fill o una filla, però obertes a la humanitat.

Estic esperant una col·laboració que vaig demanar a una amiga meva que va tenir un nen essent ja madura. No acaba d’arribar però me l’ha promès i sé que un dia d’aquests m’arribarà. Quan m’arribi el publicaré. Serà la mirada d’una mare ja veterana en un determinat moment de la seva vida. Sé que serà interessant la seva exposició.

Jo no tinc fills i moltes vegades m’he preguntat cóm és la paternitat des del punt de vista de qui sí que en té. O biològics, o adoptats. Però la mirada sobre el fill és necessàriament diferent de qui en té i de qui no en té. Hi han mirades diferents però no pas millors unes de les altres.

Tota aquesta reflexió me l’he fet a partir d’uns comentaris d’uns pares que defensaven aferrissadament el seu fill en una situació que tenia poca defensa…. Però pensava: és el seu fill; és la seva visió de les coses. Hi tenen dret. Tenen dret a veure els seus fills de determinada

manera però també tenen l’obligació de veure les coses tan objectivament com sigui possible.

Això deu ser educar: mirar amb amor un nen i ser capaç de castigar-lo o corregir-lo si és necessari.

 

Etiquetes de Technorati: Educació,Maternitat/paternitat,Psicologia

No hi ha resposta

08 abr. 2009


MINISTRA DE ….QUINA CULTURA?

Classificat com a CULTURA,Educació,POLÍTICA

Estem ben arreglats amb aquesta ministra que ens ha regalat Zapatero avui!!! Com que no ho sabria dir millor, us deixo amb el post que una autoritat en matèria de Tecnologia i Sistemes d’Informació com és ENRIQUE DANS va escriure dimarts.

 

http://www.enriquedans.com/2009/04/una-pesadilla-angeles-gonzalez-sinde-ministra-de-cultura.html

 


Una pesadilla: Angeles González-Sinde, ministra de cultura

 

Relevos en el gabinete. Un gobierno que se enroca en sus posturas y en su composición, y con él, la peor noticia que la red podría recibir: la designación nada menos que de Ángeles González-Sinde, hasta ahora Presidenta de la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España (AACCE), como ministra de cultura.

Un nombramiento que por su carácter de auténtica provocación, debería hacer saltar todas las alarmas de la red, equivalente a haber nombrado a un miembro del Ku Klux Klan o a un talibán como ministro de igualdad: recordar la pasada gala de los Goya, con esta mujer insultando a todos los internautas y reclamando mayor protección contra eso que denomina “piratería”, hace que se nos pongan todos los pelos de punta.

En lugar de buscar una persona equilibrada, moderna, capaz de entender el nuevo escenario tecnológico en el que se desarrolla la creación cultural, se ha decidido optar por una persona radical, retrógrada, incapaz de entender algo como la red, y obsesionada por la criminalización de las descargas y por obtener prebendas de las empresas de telecomunicaciones. Una persona que califica el canon como claramente insuficiente, cuya designación destruye cualquier posibilidad de alcanzar un equilibrio entre los derechos de los internautas y de los ciudadanos en general y los de esos creadores aferrados a modelos de negocio imposibles hoy en día y que están dispuestos a llevar a todo el mundo a la cárcel con tal de mantener su situación. La decisión de poner a esta mujer ahí es, en realidad, un clarísimo pago por el apoyo de la farándula durante la campaña electoral: a todos los efectos, bien podían haber puesto a Teddy Bautista y llamar a la cartera “Ministerio de la SGAE”.

Decididamente, una muy, muy mala noticia. Vienen tiempos muy oscuros a la red.

ACTUALIZACIÓN: Interesante récord… Ángeles González-Sinde aún no ha tomado posesión, y ya cuenta con grupo propio en Facebook pidiendo que se vaya. La descripción no podía ser más clara, “Aún no has jurado el cargo como ministra pero nosotros ya te la tenemos jurada. Dispuesta a darle la puntilla al P2P en España. O tú o nosotros”.

ACTUALIZACIÓN II: “La elección de González-Sinde, una provocación de Zapatero contra Internet“, lectura recomendable en la web de la Asociación de Internautas. Y ya tenemosbanner,

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

18 març 2009


La bona sembra a Castellnou de Seana.

Classificat com a Educació,Franco

El dia 8 de febrer  feia una entrada parlant de “La bona sembra” , un llibre fet per gent de Castellnou de Seana, sobre els mestres que ha tingut el poble de després de la guerra fins avui.

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/category/castellnou-de-seana/

Feia aquell dia una petita ressenya de l’acte i us prometia que parlaria del llibre quan l’hagués llegit. Ja l’he llegit i l’he gaudit. És un llibre més dins de la col·lecció Estudis Castellnouencs, que dirigeix el meu cosí Miquel Galitó Pubill amb molt bon criteri i que mereix sempre l’ interès  de molta gent del poble, de la comarca i d’ una bona colla de gent amiga del poble.

Parlar de temes locals té el perill de quedar-se tancat en interessos tancats, petits i locals. Però també és cert que els temes generals no tenen mai cap interès si no tenen arrels i no toquen el cor de gent concreta. Cada persona és un món. Cada país i cada poble és distint. Però hi ha una rel comuna, uns interessos comuns, uns desitjos comuns  que fan que certs temes no siguin ni particulars ni generals: són simplement temes importants.

I un d’aquests temes és el de l’ensenyament. Tots hem tingut mestres a la nostra vida que han deixat una petja profunda. A vegades molt profunda! Tant profunda, que en moltes ocasions han dirigit la vocació de moltíssimes persones d’arreu del món. Grans homes han fet el que han fet i han estat el que han estat gràcies als seus mestres, que en un moment donat de la seva vida van saber encarrilar aquella incipient vocació i aquells incipients neguits sobre una cosa determinada.

El llibre del que us parlo avui consta de tres grans parts:

1. Els nostres mestres. Hi ha la relació de mestres que han passat pel poble i es dóna la veu a alguns mestres que encara són vius o a alguns dels seus fills.

2. Els alumnes. Hi ha col·laboracions d’una colla d’alumnes on hi han records, anècdotes i històries ben vives i interessants.

3. Identitats. El grup de redacció del llibre fa una sèrie d’interessants comentaris, que volen ser com un recull de tot plegat i que situen una mica tot l’ambient escolar d’una trista postguerra, de com es va anar sortint d’aquell clima ranci i tancat (no pas per culpa dels mestres, precisament) i com el poble s’ha anat espavilant per donar el que va poder als mestres d’un poble petit i als nens de Castellnou.

Tot plegat, un llibre molt interessant, que encara donarà per molts més comentaris. Com que hi ha més dies que llonganisses….només us dic que CONTINUARÂ!!!

Etiquetes de Technorati: ,,,,

No hi ha resposta

16 març 2009


“Quod natura non dat, Salmantica non praestat”.

Classificat com a Educació

 

Allò que la naturalesa no dóna, (la Universitat) Salamanca no ho concedeix.

He recordat aquesta frase avui, quan uns companys de feina m’han dit que anaven a Salamanca a un seminari, un congrés o alguna cosa semblant. He de dir, per endavant, que aquest comentari no va per a ells. Vol ser una reflexió, un comentari en general, sobre el món de la universitat i dels estudis i la seva relació amb la vida laboral i de la vida en general.

M’ha fet recordar un professor que vaig tenir, que tenia la mania d’anar distribuint els millors alumnes a universitats famoses. Deia: tu aniràs a Roma; tu, a Salamanca; tu, a Comilles; tu a la Sorbona… i així anava predint el futur dels millors estudiants. La veritat és que en va endevinar ben pocs futurs i tots hem fet el que hem pogut a la vida sense anar a grans universitats. Per dir-ho d’una altra manera: la millor universitat és la vida mateixa i, en definitiva, és la que millor ensenya.

Aquesta frase llatina, de totes maners, considero que és prou profunda i ens diu tota una colla de coses que voldria comentar:

1. Quan no hi ha fusta, pocs mobles farem. Si no hi ha base, ja podem fer. Si hom no té un mínim d’intel·ligència, ja podem anar estudiant tant com vulguem i ja podem anar a les universitats més prestigioses i ja podem fer tants cursos com vulguem: serem tan rucs com al principi.

2. Les persones més intel·ligents no són les que han estudiat més ni són aquelles que tenen més títols penjats a la paret. La intel·ligència no és només coneixements, sinó la forma d’aplicar aquests coneixements a la vida en general.

3. He conegut gent analfabeta que donava mil voltes a molta gent amb títol universitari. Tenia sentit comú, habilitats, coneixements adquirits en la vida pràctica, bona memòria, esforç,  etc. Els ha anat bé a la vida sense haver anat a l’escola. Però han posat tot allò que és necessari per viure i per viure feliç. D’aquestes persones podríem dir: “Quod natura non dat, reddere cura potest (Allò que la naturalesa no dóna, l’esforç ho pot proporcionar.)

4. El món universitari i el món de l’empresa en el nostre país no han anat mai junts ni s’han entès massa bé. En aquest sentit, EEUU i alguns altres països ens donen mil voltes. Allà els estudis són per poder treballar un dia en una empresa. I moltes empreses ja van directament a la universitat a buscar els seus treballadors.

5. La universitat de Salamanca antigament tenia molt prestigi. Aquella persona que havia tingut la possibilitat d’estudiar a Salamanca tenia un prestigi social notable. I d’alguna manera volien dir: “Aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. O el que és el  mateix: volien dir ruc a una persona, però ho feien d’una manera fina i amb un refrany llatí, que sempre queda més bé. I encara n’ hi ha un altre de refrany que va en el mateix sentit: “El que asno fue a Roma, asno torna”. O aquest altre: “El que llega jumento, no sale sabio”

6. Els estudis no fan miracles. Fan falta estudis i dots naturals per a les feines i per a totes les professions. Per això em sembla tan important recuperar la formació professional, tan abandonada i menystinguda durant una colla d’anys.

Etiquetes de Technorati:


 

No hi ha resposta

12 març 2009


Estic fart d’aquesta vida.

Classificat com a Delinqüència,Educació

“Estic fart d’aquesta vida, ningú reconeix el meu potencial”. Aquestes foren les paraules de Tim Kretschmer, l’estudiant que ha matat 15 persones d’una escola.

Què volia dir amb aquestes paraules? Què significaven? Què pot portar a un noi de 17 anys a fer un disbarat d’aquesta envergadura?

Possiblement hi deuen haver moltes causes. Possiblement alguna era essencial per explicar un comportament semblant. Possiblement hi havia moltes causes que no se sabran mai. Possiblement hi havia algun tipus de disfunció greu de conducta o algun tipus de malaltia mental. És igual. No ho acabarem de saber mai.

Però sí que sabem que aquest tipus de frustracions greus que sofreixen alguns adolescents algunes vegades es podrien evitar si en les escoles i en les famílies es donessin algunes circumstàncies que actualment no es donen i que possiblement s’haurien de revisar. Un amic meu educador de llarga trajectòria sempre em diu: la canalla d’ara va lligada massa llarg. Va solta. Ell sempre diu que els nens i nenes, els nois i noies d’avui en dia s’haurien de fermar una mica més curt. I ell no ho diu en el sentit de treure’ls llibertat. Ho diu perquè la infantesa i la joventut són temps d’aprenentatge, temps de corregir, temps d’aprendre, temps de proves, temps d’aprendre on són els límits, temps d’aprendre lleis i normes, responsabilitats….

I hem passat per un llarg temps on res de tot això semblava que no tenia cap importància. Un llarg temps on l’educació de molts joves en deixava en mans de no se sap qui. El meu amic educador diu que això s’hauria d’acabar urgentment si volem salvar una joventut on cada dia tindrà més oportunitats de fer més coses perquè el món cada dia s’obrirà més. I amb ell, les possibilitats.

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,

No hi ha resposta

07 març 2009


Un jutge amb sentit comú.

Classificat com a Educació


A Granada hi ha un jutge que s’ha fet molt popular per les seves sentències creatives, educadores i orientadores. Es diu Emilio Calatayud. És un jutge que aplica el sentit comú  i creu en les segones oportunitats. Diu que s’han de posar límits als fills.

Acaba de publicar un llibre: ‘Reflexions d’un jutge de menors’ (editorial Dauro), en què insereix un’ Decàleg per formar un delinqüent ‘.

És molt interessant, i diu així:

1: Comenci des de la infància donant al seu fill tot el que demani. Així creixerà convençut que el món sencer li pertany.

2: No es preocupi per la seva educació ètica o espiritual. Esperi que arribi a la majoria d’edat perquè pugui decidir lliurement.

3: Quan digui paraulotes, rigui-li les gràcies. Això l’animarà a fer coses més gracioses.

4: No el renyi ni li digui que està malament quelcom del que fa. Podria crear complexos de culpabilitat.

5: Recolliu tot el que ell deixa escampat: llibres, sabates, roba, joguines. Així s’acostuma a carregar la responsabilitat sobre els altres.

6: Deixi llegir tot el que caigui a les seves mans. Cuidi que els seus plats, coberts i gots estiguin esterilitzats, però no que la seva ment s’ompli d’escombraries.

7: Discuteixi sovint amb el seu cònjuge en presència del nen, així a ell no li farà  massa mal el dia en que la família, potser per la seva pròpia conducta, quedi destrossada per sempre.

8:-Doni-li tots els diners que vulgui gastar. No arribés a sospitar que per disposar de diners és necessari treballar.

9: Satisfaci tots els seus desitjos, apetits, comoditats i plaers. El sacrifici i l’austeritat podrien produir frustracions.

10: Posi’s de la seva part en qualsevol conflicte que tingui amb els seus professors i veïns. Pensi que tots ells tenen prejudicis contra el seu fill i que de veritat el que volen fer és fastiguejar.

"I quan el seu fill sigui ja un delinqüent, proclami que mai vàreu poder fer res per ell".

Si el voleu escoltar en una xerrada de 10 minuts aneu a la següent adreça:

http://www.youtube.com/watch?v=K2GTauJT5Vg

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

05 març 2009


Passejant pel meu poble.

Classificat com a Educació

El meu blog es titula A PEU perquè caminar, passejar, pujar i baixar muntanyes i tot el que sigui moure’s crec que és quelcom molt bo. Ara bé: una cosa és predicar el que s’ha de fer i una altra fer-ho. He de confessar que camino poc i que cada dia em costa més.

Però, sens dubte, el passeig és un exercici molt convenient que contribueix molt a la salut del cos i fa que l’esperit estigui millor disposat a les activitats que li són pròpies; es transforma en distracció si es fa acompanyat i se li afegeix converses agradables.

Jo surto molt sovint a passejar pel poble amb els nois del nostre taller. Ens movem, fem una mica d’exercici i també aprofitem per comprar alguna cosa que ens pugui fer falta. Aprofitem per parlar sobre alguns temes, sobretot d’educació vial, i mirem de conèixer millor el nostre poble. Mirem de que, quan caminem, no entorpim la circulació d’altres vianants, mirem de caminar de forma educada, pausadament, més o menys alineats per tal de no donar-nos cops de colze uns als altres i de tal manera que puguem parlar sense haver de cridar.

Us semblarà que tot plegat no té cap importància i potser direu: “i aquest de què ens parla!”…. Doncs sí que té importància per als nostres nois i noies tot això perquè és una forma de socialització prou important i necessària i que a vegades no s’ha fet prou bé a les famílies.

Quan camino miro d’observar. Sobretot, observo les cares de la gent i les seves reaccions. És molt interessant i a vegades divertit. També altres vegades és enutjós. Trobes gent que saluda amb molta simpatia als nostres nois que com podem imaginar, moltes vegades saluden a tothom, el coneguin o no…. Altres vegades veus cares de prevenció i salutacions forçades i poc franques. I, per fi, hi ha aquell mal educat que et passa per sobre, si et descuides i que no té en compte que al davant seu hi té discapacitats psíquics…

És un dels avantatges d’anar a peu. I de cara al bon temps, em proposo fermament caminar una mica més.

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

23 febr. 2009


Parlem de valors o vivim els valors?

Classificat com a Educació,Valors

Fa dies que dono voltes al tema dels valors. Fa dies que llegeixo sobre el tema i, la veritat és que he trobat articles ben enriquidors i que m’han obert nous horitzons mentals sobre aquest tema. De fet, penso seguir profunditzant una mica més encara perquè és un tema que m’interessa.

I tot plegat, ha estat a causa del tema de les vagues de mestres que s’estan anunciant i, sobretot, arrel d’una conversa amb un company a qui van fer fora de la feina de forma molt injusta, des del meu punt de vista: Van aprofitat una malaltia. És una de les coses més covardes que trobo que es poden fer a una persona ja que al fet de quedar-te sense feina és un pes més (una pesada llosa, diria jo) que s’afegeix a la mateixa malaltia. És com si estiguessis vora un precipici i vinguessin per darrere, amb traïdoria, i t’espenyessin al buit. És el que li va passar al meu amic i deu ser el que passa quan creus que et fan una gran injustícia i no pots dir ni fer res. Bé: sí que podries fer, però és un moment en que no estàs amb ganes de fer gran cosa. Ja estàs prou enfonsat i desesperat com per remenar més la merda.

Els mestres han d’ensenyar valors i educar en els valors. És clar que no ells només. La família, la societat….també ho han de fer. Però l’escola és un lloc essencial. Penso que no es pot parlar de valors a un alumne i  no cal que fem grans programacions per parlar d’aquest tema, si després no som capaços de viure’ls  personalment entre els mateixos companys, entre la família, a l’empresa, amb els amics, etc. Seria una greu contradicció, no trobeu?

Continuarà….

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

28 des. 2008


Santa innocència!

Classificat com a Educació

Avui és el dia dels Sants Innocents. Una tradició dels diaris era donar com a notícia vertadera una gran mentida;  això sí: ben disfressada de veritat per tal que no ho semblés.

Aquí va una notícia. Veritat? Mentida? Us puc ben assegurar que és tristament verídica. I així ens va a tots, gràcies a aquest tipus d’educació actual on tot pot ser traumàtic si no anem en compte. Protegim tant els nostres nens i nenes que només ens falta embolicar-los amb cotó fluix…

Moltes escoles a Gran Bretanya van renunciar a l’ús de la tinta vermella per corregir els treballs dels estudiants, per considerar "agressiu", "amenaçant", "inapropiat" i "desmotivant".
En aquestes escoles es van donar als docents instruccions clares: els errors s’han de marcar, sense exagerar, amb llapis o llapis que escriguin amb colors menys xocants, com el verd, el blau, el rosa o el groc.
"El color vermell, va explicar al Daily Mail el Sr.Richard Sammonds, director del Crofton Junior Scholl de Orpington (Kent), pot ser més aviat desmotivant per als alumnes. Té connotacions negatives, d’escola vella".
Però no tots estan d’acord: per a molts mestres, la tinta vermella segueix sent "la manera més ràpida d’identificar els errors".

i, que se sàpiga, la tinta vermella encara no ha traumatitzat ningú.

Santa Innocència!

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

05 set. 2008


Caques de gos

Classificat com a Educació,SOCIETAT

Anant cap a la feina, ahir vaig aixafar una caca de gos. Tinc la sort de tenir la feina a tres minuts de casa a peu. Per tant, vol dir que hi vaig xino-xano, tot pasejant.Hi ha una noia prop de casa que cada dia treu 6 gossos a passejar o, millor dit, a cagar a la gespa que hi ha vora el canal que travessa Mollerussa. Un dia li vaig dir que si havia calculat mai quants quilos de merda deixaven els seus gossos durant un any al mig del carrer…  Em va contestar malament i va dir-me que valia més que em cuidés de la meva feina… És d’aquelles noies que encara no han après educació i que encara mai ningú els ha explicat que, si tenen gos, haurien de recollir les caques.Ahir em va tocar el rebre a mi, però segur que molts han hagut de fregar-se els peus per culpa d’aquest 6 (a vegades són 7) gossos. Em sembla que als col·legis hauran d’incorporar  -si no hi és encara- una classe en la que s’explique això: que els carrers són de tots i que certes coses no s’hi poden fer. Caca, per exemple.

No hi ha resposta