Arxiu per a 'Decepció' Categories

24 jul. 2016


Desencantats?

Classificat com a Decepció,Independència

Hi han persones que tenen la virtut d’encantar, de fascinar, d’encisar. Hi han persones que, com més les coneixes i les tractes de prop, semblen encara molt millors del que t’imaginaves. També n’hi han altres que d’entrada poden semblar aspres, poc simpàtiques, gens atraients però, un cop tractades, et fan canviar de parer. I també passa el contrari. Hi han persones que d’entrada et produeixen un dolç arravatament i quedes fascinat a l’instant, però que una vegada les vas coneixent et van desencantant i desenganyant.

Això passa molt sovint amb els polítics que, amb tota la bona fe que encara ens queda, hi depositem moltes esperances, o bé ja de bon començament els les retirem totes. Possiblement no hauríem de fer ni una cosa ni l’altra. Més aviat hauríem de fer cas a aquella dita de l’ Evangeli que diu : «Per les seves obres els coneixereu» (Mt 7,15). Vull dir que d’entrada no ens hauríem de deixar encaterinar tan fàcilment i potser tampoc hauríem de ser tan desconfiats. És un bon principi aquell de deixar 100 dies de coll a qualsevol polític i, seguint aquest mateix criteri, també a qualsevol altra persona que no coneguem prou. Ja anirem veient com es comporten i el temps ja anirà dient la seva i aniran deixant rastre les seves bones o males obres…

No puc deixar de confessar que jo m’he tornat un més d’aquesta llarga i àmplia munió de desencantats que va deixant això que denominem «procés» i tot l’ambient que l’acompanya. I no pas perquè no hi cregui, ni perquè no vegi que la independència de Catalunya sigui l’únic camí que ens queda i que seria la millor solució per a tots. El desencantament em ve pel fet de que veig que falta més unitat i que no hi ha un camí prou clar i compartit per la majoria d’independentistes; i també perquè cada cop es fa més patent allò de «tants caps, tants barrets» i, per tant, si no aconseguim una mica d’unitat d’acció i criteris no arribarem a bon port. Està bé que les coses es debatin i que el procés no es pugui fer amb la velocitat que esperàvem i de la manera que s’intuïa de bon començament. Potser les expectatives eren massa elevades i -ingenus de nosaltres- ens havíem fet més il·lusions del compte. Potser vam posar el nivell massa alt i ara veiem que ens resulta molt difícil arribar-hi. Però el que jo imaginava no era cap utopia o, si voleu, seguix essent la mateixa utopia de sempre. Perquè d’alguna manera s’ha de seguir creient en utopies tot pensant que que es poden realitzar. I creure en utopies amb els peus ben plantats a terra és el que dóna esperança.

De mica en mica ens hem anant preparant psicològicament i ideològica per aquest moment que, tard o d’hora, estic segur que arribarà. Cal trobar la forma millor, la més eficaç, la més pacífica, la més democràtica, la menys conflictiva sense deixar de ser audaços i valents quan arribi el moment. Però cal ser astuts com les serpents, però candorosos com els coloms, com diu l’evangeli (Mt 10,26). Creure en la independència de Catalunya és creure que podem fer un país nou, millor per a tots, més just, menys corrupte, tenint en compte els sectors més desfavorits, mirant de no deixar ningú a les cunetes de la vida.

Creure en la independència de Catalunya és voler aconseguir objectius audaços i allunyar aquells defectes arrelats de segles. Sabem que no ho aconseguirem mai del tot perquè l’ambició humana, el diner, les poltrones i els càrrecs (amb tots els privilegis que comporten), les temptacions de tota mena que tots tenim en major o menor grau no ens permetran fer un país perfecte. Ja ho sabem. Però hem d’aspirar a fer-lo molt millor que el que tenim. Hem de procurar allunyar les il·legalitats i procurar elegir gent que pensi més en al país que no pas en ells mateixos. No hem de ser conformistes podent arribar tan lluny com hem somiat. Potser una mica desencantats, però molt esperançats.

No hi ha resposta

14 juny 2011


Elogi del fracàs

Classificat com a Decepció,PSICOLOGIA,SOCIETAT

Alejandro Dolina és un escriptor argentí que té un llibre titulat “CRÓNICAS DEL ÁNGEL GRIS” on explica la història del que podria ser un fracàs.

Els fracassos generalment no s’expliquen i queden enterrats en l’anonimat. Els carrers, els bancs de les places i a les nits els caixers automàtics de bancs i caixes saben bé què són els fracassos i els fracassats. Saben de les seves llàgrimes barrejades amb vòmits de vi, de la pudor enganxada al cos pels molts dies sense dutxar-se  i sabrien dir-nos millor que ningú –si poguessin parlar- el que hi ha darrere d’aquells cossos que arrosseguen el fracàs retratat a la cara. Aquests serien els fracassos que es fan més evidents, els públics els que es mostren a la societat amb tota la seva clamorosa duresa.

Després hi ha els altres. Els anònims. Els que es viuen de portes i d’ànima endins. Fracassos que s’arrosseguen tota la vida i es porten callats. Fracassos que no s’expliquen a ningú o, com a molt, a l’amic o amiga íntims. Aquests són la majoria…

Llegint aquest text de Dolina he pensat en tots els milers i milers de persones que es troben descoratjats perquè la seva vida no ha acomplert les expectatives que hi havien posat i que han provocat en ells aquest sentiment de derrota o de fracàs que els acompanyarà silenciosament tota la vida.

"Francisco va ser sempre crac. Dominava la pilota com ningú, era ràpid i rematava amb les dues cames. Els veïns del carrer Granaderos s’admiraven en veure’l fer meravelles al mig del carrer. Va jugar en molts equips infantils i després en alguns equips de barri bastant millors.
El seu somni era jugar a primera. Conèixer la fama, banyar-se en ovacions. També cobejava la fortuna: cases, actuacions, diners, seguretat per a la seva família.
Una tarda, cert dirigent d’un club gran el va veure en un partit de barri.
Va realitzar alguns entrenaments amb els professionals i va anar bastant bé la cosa. Al final el van provar en un amistós d’estiu contra el Ferencvaros d’Hongria.
El camp estava ple. Faltava un minut i estaven zero a zero. Va agafar la pilota, serè en la seva acció. Va eludir dos contraris i va enfrontar al porter. Va pensar en el futur, en el contracte, en nom repetit per les multituds, en els viatges, en la glòria.
Li va sortir un xut miserable, fluix, enredat i la pilota va passar a tres metres de la porteria.
Va jugar un parell de partits amb el reserva i després va aconseguir una feina bastant bona al ferrocarril ".

2 respostes

10 gen. 2010


Darrere la neu…

Sota aquest paisatge nevat, impol·lut meravellós,

hi ha el mateix de sempre:

les mateixes impureses, les mateixes brutícies, els mateixos defectes.

Per fora blanc i per dins negre. Com el cor de molta gent.

Potser la neu ho tapa. Però la realitat quotidiana és la que és.

I amb això no vull dir que una sigui millor que l’altra.

Cada realitat és la que és; cada una al seu temps:

temps de neu, temps de calor,

temps de gaudi i temps de sofrença,

temps de viure, temps de sobreviure i temps de morir.

Cada cosa al seu temps i un temps per a cada cosa.

Ocupar-se és millor que pre-ocupar-se.

Gaudim de la neu i del fred, encara que costi.

Gaudim d’aquest paisatge que durarà poc.

Com la vida mateixa, que és prou curta.

Una abraçada des del fred.

 

Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

12 nov. 2009


Quin món de mones!.

Aquesta expressió tan catalana, amb què hom  manifesta un cert desengany del món, per les tribulacions, falsedats, etc., que s’hi esdevenen, no és pas d’ara. A Castellnou, el meu poble de naixement, hi havia "Lo vell Tano" que sempre la deia. De ben petit li havia sentit dir una vegada i una altra. Per tant, vol dir que ja fa almenys 60 anys que el nostre món és un món de mones…

La vida és feta de desenganys, falsedats i mals de tota mena, ja ho sabem. Al paradís terrenal ja n’ hi trobem una bona colla i podríem anar seguint al llarg dels segles. Però també hi han, gràcies a Déu, les coses bones, les bones persones, les bones paraules i, sobretot, les bones accions.

Sembla que ara és temps de renovació, de regeneració, de tornar a començar, de tornar a il·lusionar, de voler tornar a fer les coses bé. No ens ho prediquen els capellans (aquests ja ho fan sempre) però ens ho prediquen els polítics, els empresaris, els sociòlegs i tota la colla de tertulians de les ràdios i la TV que surten cada dia.

D’acord. Però estem tan acostumats a que ens enganyin; a que les coses no siguin com ens diuen; a que les paraules no vulguin dir res o a que vulguin dir justament el contrari del que volen dir que  ja no fem cas de res. Per exemple, jo m’imagino al vicepresident Joan Franquesa, que ha presentat la dimissió com a directiu del FC Barcelona al president de l’entitat, Joan Laporta, per mitjà d’una carta de renúncia, com deu estar el pobre home. Resulta que fa una carta, dona totes les explicacions que pot…. i ningú li fa cas, ningú el creu. Tots els diaris diuen que del que diu, res de res. Que les raons són ben bé unes altres i que gira i que tomba. El cas és que la seva carta és paper moll  i no només no ha servit per aclarir res sinó que ha servit per a empitjorar-ho i fer especulacions i càbales.

El que dèiem: quin món de mones!

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

12 maig 2009


“Una confessió “ de Lleó Tolstoi.

 

Lleó Tolstoi té un llibre que convindria llegir en moment de depressió i crisi com aquests. La depressió pot ser personal i social. Les dues es retroalimenten. La gent, a vegades, pel fet de veure les coses negres creu que tot es negre. I en temps de crisi, de tant parlar-ne, cada dia hom és més procliu a l’angoixa i a la depressió encara que moltes vegades no hi hagi motius personals.

El llibre es diu “ Una confessió” i l’escriu quan estava a prop de fer 50 anys i ja era ric, famós i admirat. Però de cop i volta va entrar en una profunda crisi.  La descriu així: “La meva vida es va aturar. Podia respirar, menjar, beure i dormir; de fet, no podia no respirar, no menjar, no beure i no dormir. Però no hi havia vida en mi perquè no tenia desitjos. Si desitjava alguna cosa, sabia per endavant que d’això no en resultaria res, tant si es realitzés com si no. Si un fada se m’ hagués aparegut i m’hagués ofert fer realitat tots els meus desitjos, no hagués sabut què demanar.”
Amb aquests símptomes, avui segurament li haurien diagnosticat una depressió. Però el 1880 no s’havien inventat el Lexatín ni el Prozac. Per sort per la humanitat, Tolstoi va sortir a pols del seu pou i va escriure aquest llibre impagable, on ho explica amb el seu talent de narrador excepcional. Després d’estar a la vora del suïcidi, el comte mundà i escriptor d’èxit es va metamorfosià en el cristià heterodox que coneixem, el profeta de barba blanca i brusa camperola que predicava la no violència i va ser el mestre de Gandhi.

Una de les causes del malestar de la nostra societat jo crec que és perquè ho volem tot. Ja tenim molt, però encara volem més. Estàvem acostumats a viure bé i semblava que la cosa no tindria aturador. I ara sembla que tot se’n va en orris i que ja no hi ha res a fer. I això de fer sacrificis no va amb la manera de ser i de fer la la gent d’avui. Possiblement la gent que va viure les necessitats de la postguerra sí que ho podria entendre. Però la majoria de gent ja ha viscut massa bé.

Escoltant alguna de les propostes dels nostres polítics estava pensant que cap d’ells no s’atreveix a dir la veritat i dir les coses tal com són. I no s’atreveixen a formular propostes una mica dures perquè perdrien vots.

La lectura de Tolstoi ens aniria bé en aquests moments i ens seria de molta més utilitat que escoltar els discursos del debat de política general al Congrés dels Diputats.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,

Una resposta fins a ara

04 maig 2009


Decebedors i decebuts.

No voldria semblar o ser pessimista. Una cosa és semblar-ho i una altra ser-ho. Però a vegades ens podem sentir decebuts de certes coses o de certes persones i és llavors quan ens envolta el pessimisme.

Però també podem veure les coses des del punt de vista positiu. M’explicaré: quan una persona, una institució, una situació, o qualsevol altra cosa ens decep, a vegades és l’origen i el punt de sortida d’una nova situació i de noves actituds. És com les crisis. Si se saben aprofitar són purificadores.

El diccionari ens diu que DECEBRE vol dir enganyar. No respondre, algú o alguna cosa, a allò que hom n’esperava. Desenganyar.

Segurament que tots hem decebut als altres i tots ens hem sentit decebuts. Per tant, tots hem d’entonar el “mea culpa”. Acomplir les expectatives sempre és perillós perquè pot ser que l’altre esperi molt més del que hom pot donar. I quan hom dóna el que pot, no està obligat a més, diuen.

I per entendre millor el que vull dir, posaré dos exemples:

1.-ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA. És un partit al que moltíssims catalans havien dipositat moltes expectatives. Només cal veure els resultats que va treure en les darreres eleccions. Em dona la sensació que està decebent a molts catalans. Per culpa seva? Per culpa del qui tenia més expectatives de les degudes? Possiblement una mica do tot. Però certament que no s’han fet les coses bé des del meu punt de vista. I això els passarà factura. Segur!

2.-EL BARÇA. L’any passat ens va acabar de decebre a tots. Després d’uns bons anys de bon futbol, tot plegat es va anar dissolent com un terròs de sucre en el cafè i l’equip va començar a entrar en una espècie de desídia. Hi havíem dipositats masses esperances? Els jugadors van deixar de fer la seva feina? Els encarregats van tancar els ulls, van deixar fer a cadascú el que volgués i se’n van anar a jeure?  Doncs segurament que una mica de tot.

I els exemples podrien seguir en tots els camps. Per tant, quan sentim frustrades les nostres esperances, quan ens sentim decebuts per alguna cosa, persona o situació haurem de mirar cap a fora, però també haurem de mirar cap a dins de nosaltres mateixos. Potser llavors veurem que hauríem de tocar més de peus a terra, no ser tan babaus, buscar noves sortides, tenir imaginació per fer altres coses i buscar el costat positiu de les coses.

Esquerra Republicana de Catalunya em sembla que està en un camí totalment equivocat i es tanca en si mateix, fa callar les boques crítiques i no obre camins de sortida nous. Els seus dirigents creuen que tenen la raó i la veritat absoluta. Ells s’ho trobaran…

En canvi el Barça aquest any ha fet tot el contrari. Els seu President va entregar l’equip a una persona molt intel·ligent, com ho és en Guardiola,  que ha sabut transformar un equip, una afició i un entorn en quelcom nou, innovador i il·lusionant. De decepció, hem passat a il·lusió i satisfacció.

Sempre hi ha un decebut perquè hi ha algú que decep. No ho oblidem. Però també és veritat que de la decepció en pot sortir coses noves.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

5 respostes