Arxiu per a 'Valors' Categories

24 gen. 2021


NEGACIONISTES

Classificat com a Justícia

La terra no és rodona. Alguns ens ho volen fer creure perquè ells s’ho creuen i pensen que és plana, tal com creien a l’edat mitjana. I amb aquests mateixos criteris, molts creuen que no hi ha pandèmia. Que no hi ha virus o, com a molt, un virus inventat, fabricat vés a saber on i amb quines intencions. Sembla mentida, però n’hi ha molts d’aquests.

Veient el que estem veient aquests dies, ja no ens hem d’estranyar de res: els jutges volent fer de metges i posen data a les eleccions com si fossin els que més saben del tema; alguns polítics estan totalment despistats i no saben on són, ni on situar-se (oi, Sr. Illa? És ministre vostè o cap de llista d’un partit?); alguns negacionistes de la COVID, que parlen com si fossin grans especialistes i en sabessin més que ningú. Estem immersos en un poti-poti que no sé pas com ens en sortirem…

Jo crec que molts jutges són, simplement, negacionistes. Per ells no existeix ni virus, ni perill de cap mena i marquen dates per les eleccions com aquell que res. No importa gens ni mica el que diguin els que realment hi entenen i tampoc no els importa gaire posar en perill la gent i, en conseqüència, omplir els hospitals de malalts. Són com aquells joves (i no només joves) que organitzen festes com si res no passés i com si no poguessin passar sense copes, balls, amiguets o amiguetes i sense una estona de «bon rotllo», com diuen ells. Sense màscara, sense distància, sense cap precaució. Com si tot tornés a ser normal. No sé si no s’adonen de la gravetat de la situació o no se’n volen adonar. Les conseqüències de tanta disbauxa i de tanta irresponsabilitat surten al cap de ben pocs dies, però això a ells no els importa gaire. Són joves i, per tant, pensen que ho poden aguantar tot. I no pensen en els seus pares, els seus avis i en la resta de la societat. I, per tant, seguirem amb UCIS saturades, sanitaris esgotats i enfadats -amb raó- i una pandèmia que no s’acabarà mai. I, pel que es veu, alguns jutges del TSJC actuen de manera semblant: amb total imprudència, falta de responsabilitat, amb molt poc sentit del deure i de la justícia, amb fatxenderia i ganes de tocar allò que no sona…

Algú va dir que de tot això en sortiríem millors. No només no en sortirem millors, sinó que ens estem tornant molt egoistes i tornant a caure en els mateixos defectes de sempre. Trobo que és una llàstima no aprofitar l’ocasió per canviar totes aquelles coses que no funcionaven prou bé i procurar de fer una societat una mica millor i més justa. Però ja veig que tenim uns polítics incapaços i ja estic ensumant que se’ns tornarà a escapar el tren una vegada més.

 

 

No hi ha resposta

27 febr. 2020


VÍCTIMES, VICTIMARIS I BOTXINS

Classificat com a Justícia

Ahir va ser notícia una taula (que n’han dit de diàleg). Els que van preparar tota la parafernàlia de la trobada no sé com ho van fer. Tinc entès que ja va ser difícil posar-se d’acord amb detalls de protocol i totes aquelles coses que després es veuran per la tele. Però el que encara no he entès és la forma de la taula en si mateixa. No ho podien fer de forma més matussera i més barroerament, a no ser que ho fessin d’una forma ben conscient i buscada. En lloc d’una taula rodona, on es poden veure la cara tots, on tots estan en una posició d’igualtat i on es la forma de conversar millor, hi posen una taula llarga, estreta, de vidre, on tots estan cara a cara, com si volguessin demostrar ja d’entrada que estan ben enfrontats. No calia que ho fessin tan evident i tan patent perquè això ja ho sabíem tots. Només de veure’ls d’aquella manera la cosa ja feia mal d’ulls i, si molts ja no hi creiem gens ni mica en els resultats que en puguin sortir, veient allò encara ens confirma més que no hi ha cap ganes d’entendre’s. Quasi sempre una imatge val més que mil paraules.

Dit això, veurem que aquestes mil paraules (rectifico, milions de paraules) que es diran uns als altres no trauran cap a res si abans no s’estableix ben clarament qui és la víctima, qui és el botxí i qui són els victimaris. I això no sembla pas que ho tinguin gaire clar aquells que han acceptat aquesta mena de diàleg estrany perquè no hi tenien més remei. A veure si del defecte se’n pot arribar a fer virtut i la situació es pot encarrilar. Concedeixo aquí la raó a aquells que diuen que val més això que no pas res…

Aviat farà un any (el 4 d’abril de 2019) que Jordi Cuixart ens va adreçar als socis d’Òmnium Cultural una carta escrita des de la sala d’espera del Suprem on deia que estava una mica cansat d’escoltar «hores i més hores com es qüestiona sistemàticament l’exercici de drets fonamentals» en un judici que ell considera que «no és exactament un judici farsa sinó un judici polític d’Estat… Un Estat que veiem com dia sí dia també deshumanitza i converteix les víctimes en botxins per a justificar la violència policial. No permeten contrastar les declaracions amb els vídeos perquè els espanta la veritat». Segueix dient en Jordi Cuixart que «a l’Estat, tenim davant una dreta cada cop més extrema que competeix amb el feixisme i un PSOE acomplexat incapaç de combatre’l.

Per tant, penso que caldria que clarifiquéssim conceptes i tinguéssim ben clar qui és cadascú recorrent –com ho faig moltes vegades- al diccionari que diu:

Víctima: -Persona sacrificada a l’odi, a la venjança d’algú, que algú fa patir.

Victimari: -El qui, en els sacrificis, assistia el sacerdaot, encenent el foc, lligant la víctima i subjectant-la.

Botxí: -Persona que executa les penes de mort i altres penes corporals.
-Persona que castiga sense pietat, que tortura, turmenta, fa sofrir, algú.

Quantes persones són autèntiques víctimes i estan sofrint a Catalunya -i fora d’ella- càstigs i venjances injustes, desproporcionades, faltades de rigor, molt discutibles i pròpies d’un Estat que no podem anomenar democràtic de cap de les maneres?.

Quantes persones s’han convertit en victimaris per haver estat còmplices de tot aquest enorme desgavell amb el seu silenci, la seva col·laboració, les seves mentides, els seus tripijocs, les seves especulacions electorals?

Quantes persones s’han convertit directament en botxins, no amb penes de mort (ara ja no es poden fer aquestes salvatjades a Europa), però sí amb penes corporals, de presó, de maltractaments físics i psicològics, sense pietat de cap mena, distorsionant les lleis, volent fer mal pel fet de fer mal?

Pensem-ho una mica ara que comencen a parlar. Tant de bo m’equivoqui, però pronostico que tot plegat serà un diàleg de sords del qual no en traurem res més que promeses d’un Estat que les incompleix sistemàticament i sense cap mena de rubor i vergonya. Ja ho dic, tant de bo m’equivoqui.

No hi ha resposta

20 febr. 2020


TORNEN ELS GULAGS A ESPAÑA!

Classificat com a Justícia

Resulta que ara hem pogut descobrir algun fiscal especialista en trastorns psicològics. Deu ser una afició particular que cultiva en hores de lleure… Ho dic perquè la Fiscalia va demanar a la jutgessa de vigilància penitenciària de Manresa que denegués el permís de tres dies que Jordi Cuixart va demanar. Considera que Cuixart «no admet el delicte que va cometre» i s’agafa al «ho tornarem a fer» i, per acabar-ho d’adobar, es posa en pla psicopatòleg i parla de «distorsió cognitiva». La jutgessa «de provincias», peròsembla que té una mica més de sentit comú que l’alta autoritat de Madriz i replica al fiscal que ni la durada de la pena ni la gravetat del delicte són factors que incideixin a l’hora d’autoritzar permisos, i fins i tot destaca que «el Tribunal Suprem va rebutjar incloure a la sentència una limitació d’aquests permisos». I afegeix que dir «Ho tornarem a fer» és legítima llibertat d’expressió i que no està obligat legalment a penedir-se.

Resulta que aquesta Espanya, a qui li cau la baba de satisfacció quan parla de democràcia, té encara una bona part de l’estructura del poder judicial (jutges i fiscals, especialment) que encara enyora els gulags que, com sabeu, servien per a reeducar els dissidents en presons i camps de treball correctius (que eren autèntics camps de concentració) a base de treballs forçats, càstigs i sistemes de reeducació més o menys sofisticats. Pel que es veu, creuen molt poc en la llibertat de consciència i d’expressió i encara pensen que es pot castigar per les idees que hom té. I ho demostren amb l’acarnissament que demostren cada cop que algun dels presos polítics demanen algun dels drets que els corresponen i als que aspiren legítimament.

Veient el que estem veient, jo més aviat miraria de crear gulags per reeducar alguns jutges i fiscals que encara no han entès com s’ha d’aplicar la llei i quin és el seu sentit primigeni. Avui mateix el fiscal Zaragoza publica un article al diari que fa feredat llegir-lo. Demana més mà dura a l’hora d’aplicar les lleis. No s’adonen que en la majoria dels cassos la mà dura serveix per ben poc i que el camí correcte és un altre totalment diferent. Però no es pot demanar «peras al olmo», com diuen en castellà, si la majoria d’aquesta gentussa ha mamat franquisme des del seu naixement i conservaran una mena de virus feixista dins seu fins al dia que els enterrin.

Una bona mostra de tot això que dic la trobem també en l’inefable Tribunal de Cuentas, que ja a l’any 2014 en un article al diari EL País titulat “Los lazos de parentesco del Tribunal de Cuentas” posava al descobert aquesta gran màfia que era i que encara continua sent. La cosa no només no ha canviat gens sinó que encara s’ha agreujat. Les seves intervencions a l’hora de demanar les fiances per als presos polítics catalans són fastigosament execrables i abominables fins a l’infinit. Com deia: plenament dignes d’una autèntica màfia. Que és el que són.

No hi ha resposta

06 des. 2019


VERGONYA EM FARIA…

Classificat com a Justícia

Quan alguna vegada he escoltat la frase «Li hauria de fer vergonya, però com que no en té…» penso perquè algunes coses avergonyeixen a alguns i a altres no els fan ni fred ni calor. Per exemple penso en aquests jutges del suprem que acaben de dictar una sentència que a ulls de molts entesos és totalment injusta i desproporcionada. Penso també en aquells policies nacionals, guàrdia civils i mossos d’esquadra que durant aquest darrers mesos han apallissat un poble indefens de manera totalment bestial i sense miraments de cap mena i saltant-se tranquil·lament els protocols. I podríem seguir per moltes altres professions en què les actuacions d’alguns dels seus membres no respecten l’ètica professional ni els drets humans de les persones amb qui han de tractar.

Per què aquesta pèrdua de dignitat no fa pujar els colors i avergonyeix a molts, quan és evident que les seves actuacions estan fora de lloc? No tenen vergonya? Evidentment que no tenen vergonya, ni sentit de culpabilitat, ni sentit del ridícul, ni sentit de la injustícia, ni res que s’hi pugui assemblar. La vergonya és una emoció que sentim quan ens adonem que estem perdent la dignitat i no fem allò que creiem que hauríem de fer i que ens enganyem a nosaltres mateixos. A vegades la vergonya va acompanyada de ràbia o de tristesa perquè ens adonem que estem exposant les nostres debilitats als altres i també a nosaltres mateixos. A vegades ens sentim despullats -i com a conseqüència d’això avergonyits-, com explica el llibre del Gènesi que es van sentir Adam i Eva al paradís quan es van adonar que havien desobeït i la desobediència els havia deixat «les vergonyes» al descobert i sense protecció. En la nostra societat acostumaven a anar junts (cada cop menys) la vergonya i l’anar despullat; o el trencament de certes normes socials; o la desobediència a certes lleis, etc.

Per aquest motiu em sembla que molts haurien de sentir vergonya: alguns jutges per la sentència aberrant que acaben de fer a una bona gent que no feia més que seguir el mandat dels que els havien elegit. Una sentència que no és res més que la confabulació d’uns poders establerts molt potents, d’uns polítics temerosos, d’uns testimonis falsos, d’un recargolament de la llei fins a l’extrem i d’una voluntat de revenja sense límit. És clar que hi ha d’haver lleis per a fer les relacions socials possibles. Però també és cert que la llei està feta en bé de la persona i no per fer la persona esclava de la llei. Recordeu allò de «feta la llei, feta la trampa» o allò de la «llei de l’embut»? Si fem que la llei sigui una cosa rígida i immutable estem anant contra l’esperit de la mateixa llei. Avui, dia que commemorem que es va fer a Espanya una Constitució l’any 1978 (i en unes circumstàncies molt excepcionals) potser seria el moment de pensar si és prou adequada al nostre temps i a la nostra societat i si no caldria canviar algunes coses, adaptar-la a noves generacions i a noves aspiracions d’una bona part del poble que no hi està gens d’acord.

Els que som cristians sabem també que Jesús va ser víctima d’un judici injust i d’una llei feta per conservar el poder establert. Per Jesús, d’acord amb la tradició bíblica, la justícia no l’estableix la llei, sinó que és l’aspiració de donar a cadascú allò que li correspon, més enllà d’allò que en un moment donar decidim atorgar-li i que potser arriba un moment en què ens adonem que és un límit totalment injust. Per això durant la història hi ha hagut persones que han decidit traspassar aquest límit, trencar la llei i, gràcies a això, el món i les societats han avançat i moltes persones s’han pogut alliberar de tantes i tantes esclavituds en què al llarg de la història s’han vist sotmeses.

————————————————————

ARTICLE RECOMANAT

Va ser un judici horrible’: la dura crítica contra la sentència de Ferrajoli, un dels juristes més prestigiosos

Luigi Ferrajoli, considerat el pare del garantisme penal, critica durament la sentència del Tribunal Suprem espanyol i les vulneracions de drets fonamentals

https://www.vilaweb.cat/noticies/luigi-ferrajoli-critica-sentencia-proces-tribunal-suprem/

Una resposta fins a ara

03 nov. 2019


RAMIRO GARCÍA DE DIOS: UN JUTGE QUE PARLA CLAR.

Classificat com a Justícia

Que la justícia espanyola està molt podrida ja ho sabíem. No tota, és clar, perquè encara hi ha gent que fa bé la seva feina. Però pel que fa a les altes estructures de poder podem dir clarament que estan corcades fins al més profund. També ho intuíem. I tots aquells que l’han de tocar de prop cada dia ho saben, però pocs són capaços de dir-ho obertament. Quan ja fa molts anys enrere algú va dir que “la justicia es un cachondeo”, tenia tota la raó. Per tant, la cosa ve de lluny.

Que una part de la policia tampoc fa bé la seva feina també ho sabíem. I sabíem que a algunes brigades d’antidisturbis se’ls estava tolerant moltes pràctiques feixistes i massa violència. I sabíem que els seus responsables feien la vista grossa i que les investigacions quedaven en res. Aquests dies ho podem veure als carres de Catalunya sense que ni tinguin la vergonya d’amagar-se. Que aquesta no és la policia d’un Estat de dret i que s’omple la boca de respectar els drets humans també ho sabíem.

Quan la justícia és injusta i es permet que ho sigui, no és justícia. A aquesta justícia podríem anomenar-la de qualsevol altra manera: farsa, burla, comèdia, astracanada, sainet, simulació, “teatro del malo”, impostura, mofa, pantomima…  Feu servir qualsevol d’aquestes expressions i totes us aniran bé per designar una cosa que s’ha desprestigiat tant que ja ningú se’n refia. I si la justícia pot ser qualsevol d’aquestes coses, els judicis en són la conseqüència directa i, per tant, el resultat d’algunes resolucions judicials una flagrant injustícia.

Ens ho explicava ahir -sense pèls a la llengua- al programa FAQS de TV3 un jutge que s’acaba de jubilar i que tothom coneix per dir les coses clares. I no ara, sinó que les ha dit sempre. FAQS és un programa que ens roba algunes hores de son, que podria ser una mica més curt, però que val la pena. És una veu diferent a la de molts mitjans de comunicació manipulats i que es venen descaradament per quatre monedes d’or gran capital  i als grans poders polítics i econòmics.

El vídeo que us porto és la intervenció d’aquest jutge al programa. Tot i ser una mica llarg, val la pena.

 

CORREDISSES

Apallissen, mare.
Ara les anomenem forces d’inseguretat.
Han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Com tu, mare, els policies tenen fills;
intentem practicar la pietat, però els seus amos
fan com que s’enfaden, mare,
perquè cremem contenidors.
Però ells han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Han dit que ells saben quina és la solució.
I la solució és seua.
Seua només, mare.
No els hi queda marge, ja,
ni tampoc ganes ni vergonya, per exigir-nos silenci
ara que arribem al llindar del dolor, l’esquelet
despullat del crit.
Apallissen, mare.
Són seues les lleis que no guareixen
les ferides que ens fan bramar.
La ferida no ens l’hem feta nosaltres.
No m’esperes aquesta nit, mare.

Irene Climent

No hi ha resposta

15 oct. 2019


ENCARA SORT QUE NO ELS HAN PENJAT!

Classificat com a Catalunya,Justícia,POLÍTICA

No s’ha atrevit a tant aquesta caterva de jutges, braç executor d’un estat que cada cop tira més cap al feixisme. Però se’ls nota que les ganes les tenien totes. I no només aquests jutges indignes i injustos. Amb ells -i amb les mateixes ganes- partits com el PP, el PSOE (PSC), CIUDADANOS, VOX i tot un reguitzell de feixistes que ara no cal ni que s’amaguin ni amaguin les seves opinions. Més aviat sembla que gaudeixen veient com va deteriorant-se la democràcia.
Aquesta bona gent condemnada i els que se n’han hagut d’anat a l’exili per no passar per les seves brutes mans ho pagaran amb anys de presó i molt dolor personal i familiar. Però aquest Estat feixista no se’n sortirà i tard o d’hora ho pagarà.
Les conseqüències a curt plaç seran fatals, però la veritat finalment guanyarà!

No hi ha resposta

13 jul. 2019


LA INDIGNITAT DE MOLTS

Classificat com a Educació,Mentides,Valors

Em sembla que era l’any passat que vaig llegir un text que em va agradar i que vaig guardar. Si mal no recordo, era una carta al director del diari ARA. Era un text d’en JAUME FARRÉS,un professor jubilat d’OLESA DE MONTSERRAT. Deia així:

L’essència de l’educació és la dignitat. A la Passió d’Olesa, referint-se als fariseus,saduceus i doctors de la llei, entre d’altres, Jesús diu: “Ai de vosaltres, malvats, que sou com les sepultures: pel defora emblanquinats i per dintre podridures! […] Si sembreu l’odi i el fàstic per allà on aneu passant, com escapareu del càstig de Déu, que us està mirant? Serpents, raça d’escurçons, perquè sou gent corrompuda, veuran les generacions la vostra raça perduda…”

I és que la història està farcida de personatges que sembren l’odi i el fàstic. Oi, Sr. Albert Rivera? Això l’hi diu un professor jubilat que, a més d’ensenyar matemàtiques, ha procurat inculcar valors (honestedat, responsabilitat,respecte, tolerància, capacitat de diàleg, empatia, sentit de la justícia, capacitat d’esforç i sacrifici, honradesa, solidaritat…) per tal que els alumnes tinguessin l’oportunitat de pensar en llibertat i, d’aquesta manera, al marge dels seus coneixements acadèmics, esdevinguessin persones dignes. Al cap i a la fi, aquesta és l’essència de l’educació. El missatge d’adoctrinament que vostè intenta inocular, perversament, no hi té res a veure.

JAUME FARRÉS (OLESA DE MONTSERRAT)

El text l’he recuperat avui, quan he llegit que, per fi, el jutjat que investigava el cas ha decidit arxivar les causes contra els professors de l’Institut El Palau, de Sant Andreu de la Barca. Encara que el mal ja estigui fet i sigui impossible sostreure tot el sofriment que han hagut de passar aquests docents, almenys s’ha demostrat que tot era fals i que hi hauria d’haver alguna manera  de castigar tota la indignitat i les mentides de tots els mitjans de comunicació i partits polítics unionistes que van perseguir de manera despietada aquestes persones que possiblement no feien res més que complir la seva obligació i fer la seva feina com millor sabien. No cal dir que molt millor que tota aquesta púrria que es va inventar tota aquesta gran mentida.

Malauradament, aquest tipus de feina bruta la saben fer molt bé alguns partits i mitjans que ara callaran i faran veure que no ha passat res. I malauradament, també, hi podríem afegir a la llista d’escampadors professionals de merda a una bona colla de variats testimonis que vam poder escoltar al judici del procés. Testimonis a qui uns jutges totalment parcials van deixar mentir descaradament en no deixar veure -i així poder confrontar objectivament- tot el munt de vídeos amb el que ells testificaven. Aquests mateixos jutges no van permetre a molts altres testimonis poder parlar i expressar-se tal com haurien volgut i com les defenses demanaven.

De tot plegat només se’n pot treure una conclusió: aquest judici ha estat una farsa i la sentència que se n’espera serà una indecència digna d’un país molt poc democràtic. I tan de bo m’equivoqui…

No hi ha resposta

14 abr. 2019


LA FARSA CONTINUA DESPRÉS DE MÉS DE 2000 ANYS

Classificat com a Justícia

Fa un parell d’anys que l’advocat sevillà JOSÉ ANTONIO MARTÍNEZ va repassar des del punt de vista jurídic el procés judicial que va acabar amb la mort de Jesús el Galileu. La conclusió que en treu de l’estudi és que va estar ple d’irregularitats i que, com que no el podien processar formalment per blasfèmia, el van acusar fins i tot d’insubmissió fiscal. La notícia la podeu llegir al següent enllaç: El proceso judicial contra Jesucristo fue una ‘farsa’.

Aquest advocat -doctor en Dret penal i Ciències Criminals per la Universitat de Sevilla- conclou que el procés que va patir Jesús no tenia com a finalitat jutjar-lo, sinó matar-lo. Diu que “desde el punto de vista jurista fue infame por las innumerables irregularidades cometidas a lo largo del proceso, lleno de crasas y flagrantes ilegalidades e indefensión”, ja que“el sumo Sacerdote ya tenía previsto dar muerte a Jesús” i que van decidir “hacer una farsa de un juicio sin garantías jurídicas, con apariencia de legalidad procesal y judicial, presentando testigos falsos, pero aún así, no lograron conseguir pruebas ciertas que le incriminaran en delito alguno”.

Us sona una mica tot aquest tema? Ara que ve Setmana Santa i que milions de persones creiem en aquest Jesús i recordem la seva mort i resurrecció, no fóra sobrer reflexionar com ho poden arribar a ser d’injustos alguns judicis i com d’indefenses es poden sentir algunes persones davant de tanta justícia injusta. Jesús, com tantes i tantes persones al llarg de la història, també va estar pres, va ser discriminat i va haver de viure en carn pròpia l’oprobi, la mala Justícia que li van aplicar uns mals jutges en un judici preparat amb tot el cinisme per condemnar-lo a la creu, que en aquell temps era la pitjor mort a la qual es podia condemnar un acusat.

Sí, és clar, ja heu entès que vull parlar dels presos polítics i exiliats catalans. Aquesta farsa de judici que s’està fent al tribunal Suprem de Madrid es pot qualificar amb totes les lletres com a «FARSA». I no ho dic jo, que de lleis no hi entenc gens ni mica, sinó que ho diuen centenars d’entesos en Dret i lleis. Per més que alguns vulguin defensar el contrari, aquest judici és com un partit de futbol amb un àrbitre comprat per un dels equips. Per tant, ja podem fer gols, que el contrari sempre en farà un més i guanyarà el partit perquè estrafaran el reglament fins on calgui per tal que el contrari guanyi el partit. No puc acabar d’entendre, veient el que estem veient, que encara hi hagi algun prestigiós advocat de la defensa d’algun dels presos -com el mateix Sr. Melero- que pugui dir que el cap d’aquesta banda de jutges que formen el tribunal Constitucional ho fan prou bé… Serà perquè guarden fins a cert punt les formes i les aparences, però no pas perquè el judici sigui gaire just a parer de molts experts en el tema.

M’he passat moltes estones llegint una pàgina que un grup de juristes, professors de dret d’arreu de l’estat espanyol i entitats pels drets humans han impulsat amb el nom de INTERNATIONAL TRIAL WHATCH (Catalan Referendum case). En aquest lloc hi trobareu uns informes setmanals extraordinaris que supervisen i posen a l’abast del públic el judici del procés per tal de determinar si es respecten ‘el dret de defensa, l’existència i la durada de la presó preventiva, el judici imparcial, l’equilibri de parts, la pràctica de proves’ i la competència del Suprem en el cas. No cal dir que el resultat de la lectura d’aquestes pàgines és demolidor per un judici ple d’anomalies en un Estat que es diu democràtic, però que resulta que no ho és gaire si mirem com funciona la justícia…

El què dèiem: després de més de 2000 anys, resulta que hi han judicis que continuen essent una autèntica farsa!

Una resposta fins a ara

13 febr. 2019


UN JUDICI ESPERPÈNTIC

Classificat com a Justícia,POLÍTICA

Es diu sovint que la premsa és el quart poder. I segurament que és veritat. Però també sabem que ho és tant per bé com per mal. Tots sabem que una notícia es pot servir en safata de plata, però pot ser una gran mentida o una gran manipulació. Avui he trobat una entrevista feta per SATO DÍAZ al diari CUARTOPODER, que és un diari prou crític amb la realitat com perquè ens el llegim amb una certa atenció. Aquest diari ens servirà les notícies des d’una altra perspectiva i això sempre és bo i enriquidor. L’entrevista m’ha semblat prou interessant com per portar-la aquí, tot i ser una mica llarga. Us la deixo…

—————————————————————————————-
 Sato Díaz, lunes, 11 de febrero de 2019 

Hoy comienza en el Tribunal Supremo el macrojuicio contra los dirigentes políticos y sociales catalanes encarcelados por los hechos del otoño pasado, momento cumbre del proceso independentista. Un juicio de los más importantes de la historia española por sus repercusiones políticas, que será observado con lupa desde fuera y dentro del Estado español por una gran cantidad de periodistas de todo el mundo. Además, las sentencias que redacte el Supremo supondrán un nuevo punto de inflexión en el conflicto territorial con Catalunya, las consecuencias políticas de este juicio serán de gran relevancia para la recomposición de nuevos consensos, o la dificultad a los mismos, en el corto y medio plazo político. Hablamos, en cuartopoder.es, con una de las caras más visibles del entorno de los comunes en su relación con el soberanismo y con todo lo relacionado a los presos políticos catalanes.

Jaume Asens (Barcelona, 1972) es coportavoz de Barcelona En Comú en el Ayuntamiento de Barcelona y responsable municipal del Área de Derechos de la Ciudadanía, Participación y Transparencia. Abogado de profesión, defensor de los derechos humanos, ha actuado como defensa de activistas y personalidades políticas y sociales en muchas ocasiones. Entre los casos más conocidos en los que ha participado se encuentra la acusación contra Luis Bárcenas en 2013 y las acusaciones en el caso Millet, caso Palau o Ciutat Vella. Políticamente, además de miembro destacado de Barcelona En Comú y Catalunya En Comú, fue uno de los impulsores del manifiesto “Mover ficha”, que dio lugar a la aparición de Podemos como candidatura a las elecciones europeas de 2014.

— Òmnium Cultural tiene una campaña llamada “Juicio a la Democracia”. ¿Cree usted también que este juicio supone un juicio a la democracia española?— Desenmascarar las derivas despóticas en el seno de un régimen democrático no es fácil. Decía Montesquieu que no existe peor tiranía que la ejercida bajo la ley con apariencia de justicia. También decía Platón que la peor forma de injusticia es la justicia simulada. Y este juicio es un esperpento tiránico con apariencia de justicia. Este juicio tiene poco que ver con la justicia. Por eso, el papel de los que somos juristas es clave para desenmascarar esa arbitrariedad disfrazada de derecho. El catedrático sevillano de derecho constitucional, Perez Royo, es uno de los más lúcidos en esa tarea. Él dice que el juicio no es un acto de justicia sino un ejercicio vengativo de persecución contra unos opositores políticos. Derecho Penal del Enemigo en estado puro. No se juzgan hechos sino ideas. Y se rompe esa idea que nos había vendido que en democracia cualquier idea es defendible por medios políticos y pacíficos.Con el conflicto vasco, siempre se repetía esa letanía. Y ahora nos encontramos que se pide penas de prisión más altas para unos políticos pacifistas que para quien se ha integrado en una organización que comete asesinatos. Eso significa una banalización brutal de la distinción entre medios pacíficos y medios violentos. Las reglas del juego han volado por los aires. Están aplicando el mismo rodillo de la plantilla vasca a un conflicto armado protagonizado por una minoría que a un conflicto que tiene detrás a más del 80% de los catalanes y que gira alrededor de unas urnas. No es extraño que Casado diga impunemente que en Cataluña se sigue la agenda de ETA. Necesitan inventarse que ha existido violencia para aplicarles las mismas receptas de la política antiterrorista.Ahora mismo la realidad política en España pivota a través de este proceso judicial. De hecho, como dice el periodista Enric Juliana, el Supremo se ha convertido en el principal guionista de la política española, marca sus ritmos. Incluso desde el propio Supremo se ha decidido quién debe ser president de la Generalitat y quién no.

— Parece cada vez más claro que no existe voluntad política por parte del Estado de resolución de este conflicto, estamos ante un caso evidente de judicialización de la política.

— El juicio no es más que una pieza de una estrategia represiva global de una derecha que se ha apropiado de la mayoría de resortes del poder para terminar con el independentismo. Para convertir una reivindicación democrática en una cuestión criminal. Como en otras ocasiones, España se muestra incapaz de abordar democráticamente un conflicto político. Su reacción violenta es la de un nacionalismo orgulloso y de raíz imperial que se siente herido. Nos muestra el lado más oscuro de un Estado que se quita las caretas en medio de un estado de opinión exaltada por la caverna mediática. Lo que está pasando no se ha visto nunca en Europa.El mejor espejo de esa barbarie jurídica, de hecho, es la que proviene de Europa. Lo que viene, por ejemplo, de las invectivas del Consejo de Europa, de los relatores internacionales o del Comité de derechos humanos. En la mayoría de países europeos lo que pasó en Cataluña se interpretó como actos de naturaleza política que deberían de tolerarse en democracia desde el punto de vista penal. No todo lo que puede ser ilegal es delictivo. La realización de un referéndum puede ser contraria a derecho, pero no es un crimen. Es un acto político que, en la medida en que además puede ser invalidado, no genera ningún efecto. A la política hay que combatirla desde la política. Eso es lo que dice, por ejemplo, la sentencia del tribunal alemán. A Puigdemont lo detuvieron en Alemania pensando que allí, a diferencia de Bélgica, les darían la razón. Y el mazazo judicial fue espectacular. Tampoco hay que olvidar que los otros exiliados están en libertado en los otros tres países donde están. Si todos ellos estuvieran en España estarían en prisión. Esa es la mejor prueba de que se trata de una persecución política.El frente internacional liderado por el abogado Gonzalo Boyé es un boquete gigante a la línea de flotación del juicio. Lo que en un lugar se percibe como hechos delictivos gravísimos contra el orden constitucional, con penas de hasta 40 años de cárcel, en el otro no pasan de ser simples hechos políticos sin relevancia penal. El otro boquete es el de la causa penal que se sigue en un juzgado de Barcelona donde desde el Ayuntamiento estamos ejerciendo la acusación contra los policías que cargaron contra ciudadanos indefensos. Allí donde el juez de Barcelona no ve violencia en los manifestantes sino en la policía, en el Supremo ven un conato de rebelión. Es el mundo al revés. El Supremo cree que los policías actuaron correctamente, sin uso excesivo de la fuerza, y son los dirigentes políticos los que deben ir a la cárcel acusados de sedición y organización armada.En ese contexto, tiene sentido la campaña de Òmnium de la que hablábamos antes sobre el “Juicio a la Democracia”. Quieren que el acusado pase a ser acusador, y el acusador pasa a sentarse al banquillo de los acusados. Como el juicio es político hay que hacerle frente también con argumentos políticos. Los jueces y los fiscales han hecho de políticos exaltados. Por eso el debate tiene que ir a la raíz del problema: la violación de los derechos civiles y políticos de la mayoría de los catalanes.

— Desde algunos sectores del independentismo se asegura que “la sentencia ya está escrita”. ¿Comparte esta afirmación?

— No es solo una opinión de los independentistas. Son muchos en la derecha que actúan como si la condena ya estuviera dictada. En el PP y Ciudadanos hablan de prohibir los indultos o de en qué prisión deben cumplir la condena. Y ellos de todo eso saben de lo que hablan. No olvidemos que Cosidó afirmaba que controlan por detrás lo que sucede allí. No olvidemos que el ministro de Justicia del PP, Catalá, siempre anticipaba sin rubor el contenido de las resoluciones judiciales.O sea que sí. Me gustaría equivocarme pero creo que la sentencia está escrita en términos generales. Habrá condena y será dura. “Más dura será la caída”, decía la Fiscalía. Ya sabemos lo que piensa la derecha política y mediática. También los fiscales o magistrados de su órbita. Ahora solo falta saber los detalles de la condena.

— Algunos juristas consideran que el Tribunal Supremo no es el competente para este juicio. ¿Lo comparte? ¿Por qué?

— Los hechos sucedieron en Catalunya. Es allí donde deberían juzgarse. En un Estado de derecho, el derecho a ser juzgado por el juez ordinario y predeterminado por ley es un pilar fundamental de un sistema de justicia con garantías. Y en este caso, somos muchos los juristas que creemos que se ha vulnerado ese derecho. El juicio debería celebrarse ante el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya y no en el Supremo. Ese es uno de los aspectos de ilegitimidad del juicio. El otro derivado de este es que se priva a los acusados del derecho a recurrir la sentencia en segunda instancia ya que el Supremo es el último eslabón de la pirámide judicial.Hasta que llegó el independentismo, estos hechos nunca habían sido competencia del Supremo o de la Audiencia Nacional. Los casos más famosos de sedición, como el de los controladores aéreos, se juzgaron siempre en audiencias provinciales. De hecho, el juez Garzón intentó investigar por rebelión los crímenes fruto del golpe franquista y se le dijo que eso no era competencia suya. ¿Por qué sucede eso ? Pues la respuesta ya la podemos encontrar en la querella inicial del fiscal Maza, la de “Más dura será la caída”. Allí ya se apuntaba lo que dijo hace poco el fiscal de la Audiencia Nacional, Pedro Rovira. La tesis es que los magistrados que trabajan en Catalunya están contaminados por el ambiente. No es un argumento nuevo.Aunque en Catalunya no hay violencia, se utiliza el mismo argumento que en la lucha antiterrorista del País Vasco. El Supremo ya revocó, por ejemplo, la condena por torturas a Portu y Sarasola con la idea de la falta de imparcialidad de los jueces residentes allí. La idea era que los jueces que vivían allí se confundían porque vivían allí. Y veían torturas donde no había nada. Desde Madrid, en cambio, se veía lo correcto.  Ahora pasa lo mismo. Es muy cínico decir que en Madrid a los magistrados no les influye el clima de exaltación e intransigencia nacionalista. Estoy seguro que muchos de los magistrados del Supremo se levantan cada día leyendo el ABC o La Razón. Los tribunales centralizados son muy permeables al inquisitorial ambiente político y mediático que se respira en la capital del Estado. Si quieren jueces totalmente ajenos al conflicto, que miren a Europa. El ambiente del tribunal alemán o belga sí que no es el mismo que el de Madrid o Catalunya. Llarena, en una de sus resoluciones, se pone como parte agredida por lo sucedido. Esos magistrados como él sí son parte del conflicto, los europeos no.

— El Gobierno ha activado la diplomacia, para contrarrestar la imagen exterior que el juicio y el independentismo puedan dar durante estos meses. En este sentido, una de las expresiones que se intenta contrarrestar es el de presos políticos. ¿Son, los dirigentes sociales y políticos catalanes que han estado en prisión preventiva más de un año presos políticos? ¿Por qué?

— Lo de la campaña de Borrell, déjeme que le diga que creo que vulnera la directiva europea que obliga a los poderes públicos a no interferir el derecho a la presunción de inocencia de cualquier acusado.Y sobre si son presos políticos, me parece claro. Lo explica muy bien el que fue el jefe de los fiscales en Cataluña, José María Mena. No hay duda que lo que les ha llevado a la prisión es su actividad política. Los partidos y medios del régimen dicen que no han sido enviados a prisión por sus ideas, sino por delitos previstos en el Código Penal. El enfoque puramente legal, no obstante, hace aguas. Desde esa óptica, no hay presos políticos en ninguna parte. O si se reconocen, son los de otros países u otros tiempos.No existe ningún estado que reconozca tener presos políticos. Siempre hay un artículo del Código Penal que avala su persecución. Hasta en Corea del Norte se apela a la ley para encarcelar a los disidentes. Ni siquiera se le concedió esa condición al más célebre de los presos políticos, Nelson Mandela. El gobierno sudafricano lo encarceló por un delito parecido al de los presos políticos catalanes. Mahatma Ghandi no tuvo tampoco tal reconocimiento. Las autoridades británicas coloniales lo condenaron por sedición. Un cambio de criterio en ese aspecto solo se produce si previamente hay una ruptura con el régimen dominante. Los presos antifranquistas, por ejemplo, tuvieron que esperar al fin del franquismo para que eso sucediera. En la Ley de Amnistía de 1977 se amnistiaban precisamente los actos de intencionalidad política. Los disidentes antifranquistas fueron, de hecho, juzgados también por rebelión y sedición por el régimen de los golpistas del 1936. En la propia Ley de Amnistía se hacía referencia a esos delitos como actos políticos susceptibles de ser amnistiados. La invocación de esos delitos suele ser un recurso habitual para perseguir a los opositores.¿Quiénes son, entonces, los “presos políticos”? No existe una definición universal aceptada y, por ello, el asunto suele ser motivo de todo tipo de disputas. Normalmente, se considera como tal quien ha resultado arrestado por sus actividades políticas, especialmente si son críticas o muestran oposición a un Gobierno. La Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa fijó, en el 2012, algunos criterios. Consideraba que lo eran cuando, por ejemplo, existía motivación política en sus actos o en la voluntad de las autoridades para encarcelarlo. También cuando el proceso judicial era claramente injusto y con un contenido político significativo.Sea como sea, el debate de fondo es fundamentalmente político. Tiene que ver con la opinión que se tenga del preso y del régimen que lo encarcela. Buena prueba de ello es la diferente vara de medir que utilizan unos y otros en función de quien sea quien. Los que suelen caracterizar a los independentistas como peligrosos golpistas no dudan luego en otorgan la categoría de presos políticos a opositores venezolanos como Leopoldo López o considerar un acto democrático el reciente golpe de estado de la oposición. Y ello, a pesar de los métodos defendidos por unos y otros. Mientras los primeros apelan a la desobediencia civil pacífica, los segundos llamaban a derrocar al presidente a través también de métodos no pacíficos que han terminado en ocasiones con decenas de muertos.Otro ejemplo sintomático de esa disparidad de trato la vimos con los activistas del 15-M que rodearon el Parlament en el 2011. No pocos de los que exigen ahora la libertad de sus compañeros presos reclamaban entonces tratar a los disidentes como sediciosos. Merecían, según ellos, ir a la Audiencia Nacional para ser condenados a más de cinco años de cárcel. Uno de los gestos de mayor dignidad ha sido, precisamente, ver esos mismos represaliados saliendo a defender la libertad de quienes les querían meter entre rejas a ellos.

— La plataforma International Trial Watch pretende llevar observadores internacionales al juicio, pero el Supremo parece que no les facilitará espacio dentro de la sala. ¿Qué opina?

— Que es un error. Vamos a ver un juicio bajo la batuta de VOX donde no se deja entrar a observar el juicio a premios nobeles de la paz o ex relatores de la ONU. El Supremo va a hacer esfuerzos en dar la apariencia de imparcialidad para contrarrestar la imagen pública que tiene ahora y poder golpear luego con más dureza. Pero es muy mal  inicio empezar vetando a los observadores. Es poco inteligente.

— Rebelión, sedición. ¿Por qué defiende que estos delitos no tienen cabida teniendo en cuenta los hechos del otoño del año pasado?

— No es que lo defienda yo es que es lo que dice la mayoría de catedráticos de Derecho Penal de España en un manifiesto. Ni rebelión ni sedición, dicen. También lo dicen prestigiosos ex magistrados del Supremo como Xavier O’Callaghan, Martín Pallín o Joaquín Giménez. Y es lo que piensan también los jueces en Bélgica, Alemania, Escocia o Suiza. En un estado de derecho es delito lo que está así regulado en el Código Penal. Y cuando se define la sedición se exige un alzamiento público y tumultuario. Ni lo de la concentración del 27 de septiembre ni lo del 1-O son eso. Decir lo contrario es cargarse el derecho de protesta y, por tanto, la democracia. Desde esa perspectiva, lo de la PAH podría ser interpretado también como sedición.El momento más perverso de su relato fantasioso es cuando responsabiliza a los acusados de la violencia policial del 1-O.  O cuando equipara que haya violencia con que pueda haberla. Eso es tanto como legalizar el pre-crimen: juzgar a alguien no por lo que ha hecho sino por lo que pudo haber hecho y no hizo. También es un insulto a la inteligencia cómo interpretan el episodio de los Jordis encima del coche. Lo que hicieron era ayudar a que la manifestación no se fuera de las manos. Pedían a la gente que se fuera a casa.Sobre la rebelión, cuando el Código Penal la define está pensando en los dos golpes militares del último siglo, el del 1936 y el 23-F. El Supremo, para esquivar la norma, hace un relato retorcido, artificioso, con el que equipara una insurrección armada como la de Tejero con las protestas pacíficas y sin armas de los independentistas. Para sostener el artificio, necesitan hacer una redefinición distorsionada del concepto de violencia para construir un escenario de violencia sin violencia. Les importa poco que para ello tenga que contradecir las previsiones de la ley y lo que había dicho de forma repetida en el pasado. No creo que ni ellos se crean ese relato, pero lo necesitan para el objetivo que buscaban con esa incriminación: quitarles el acta de diputados y dejarles fuera de juego. Eso explica, por ejemplo, que la Audiencia Nacional, donde se juzga sólo a la cúpula policial, no tenga necesidad de recurrir a la acusación de rebelión. La jueza Lamela afirma categóricamente en el procesamiento que no hubo la violencia de la rebelión en los acontecimientos de septiembre y del 1-O.No podemos olvidar que Marchena ya había hecho algo parecido cunado fue ponente de la sentencia sobre los indignados del 15-M que rodearon el Parlament en protesta por los recortes sociales de Mas. Entonces ya se asoció la presión ambiental que allí se vivió con la violencia. La Audiencia Nacional  les absolvió. A excepción de un caso, los magistrados consideraban que no existían pruebas de participación en los altercados contra aquellos que estaban sentados en el banquillo. Eso generó mucha indignación en los propios miembros de la clase política afectada por unos hechos. A mí no se me olvida que muchos de ellos hicieron lo posible para que los hechos fueran juzgados en la Audiencia Nacional, y no en los juzgados Barcelona. Y que les pedían hasta 6 años de prisión.Lejos de la socorrida apelación al respeto por las decisiones judiciales, CIU, PP, PSC y Ciudadanos salieron en tromba a rechazar la absolución y exigieron al Parlament recurrir el fallo ante el Supremo. Tampoco se me olvida que ERC se abstuvo e IC-EUiA junto a la CUP se opusieron. La ofensiva unió, también, a buena parte de las cabeceras de la prensa madrileña y catalana. Finalmente, Marchena tumbó la sentencia y consideró que la simple presencia de los manifestantes en el lugar de los hechos ya era suficiente para condenarles. No hacía falta que hubieran hecho ningún acto concreto de violencia. Entonces, esa decisión fue aplaudida por muchos de los que ahora se indignan cuando el Supremo utiliza un argumento parecido pero esta vez contra sus compañeros de partido. Y es que mucha gente de la ex CIU o ERC se creen que los abusos empiezan ahora con la persecución de los independentistas. Esto viene de lejos. Algunos llevamos toda la vida luchando contra ellos. También cuando los protagonizaban sus gobiernos.Tampoco se me olvida que cuando llevamos la petición de indulto al Pleno del Ayuntamiento para que los jóvenes del 15-M no entraran a la cárcel, CIU se opuso. Todo eso que he vivido no me lleva para nada al resentimiento. Ni me impide sentir la injusticia que están viviendo ahora ellos en carne propia. Una injustica es una injusticia. Y hay que solidarizarse con quien la sufre aunque sea un adversario que no ha hecho lo propio con los tuyos. De hecho, ahora me siento emocionalmente muy vinculados tanto a ellos como a sus familiares.

— ¿Cómo valora que la figura de la acusación popular la ostente un partido político, el ultraderechista Vox?

— Me recuerda a cuando fue Falange quien logró sentar al juez Garzón en el banquillo de acusados por intentar investigar los crímenes del franquismo. El acusado logró girar la tortilla y sentar al acusador en el banquillo. Ahora, la presencia de un partido postfranquista, machista y xenófobo como Vox ejerciendo la acusación con fines electorales es una imagen que nos vuelve a retorcer el estómago.Es indignante que utilice el juicio como su plató televisivo para hacerse autobombo. Y lo más grave es que el Supremo va de la mano de los ultras. Si no fuera por Vox, el exconsejero Forn estaría ya en libertad. Lo de Vox es una de las cosas que les cuesta más entender en Europa y las defensas lo van a utilizar en su campaña de internacionalización del conflicto.

— Si la sentencia es condenatoria, ¿cómo puede afectar a la situación política y al conflicto territorial?

— Tras la imagen de centenares de heridos que tan solo querían poner una papeleta en una urna, creo que entramos en la dimensión desconocida. Cuando un Estado democrático no confía en resolver los conflictos con métodos democráticos, se abren todas las cajas de pandora. Vivimos un estado de excepción encubierto que empezó incluso antes de allí.Creo que todo empieza con la imposición del Estatut del PP contra la voluntad de los catalanes. Y frente lo que se había pactado en el Congreso o en el Parlament. Allí es donde se produjo lo que Pérez Royo caracterizó como una suerte de golpe de Estado. El pacto constitucional se lo cargaron ellos de forma unilateral. El Tribunal Constitucional le dio al PP la llave de la Constitución territorial como si fuera su propiedad privada. Desde entonces, se apropiaron de la Constitución aquellos que al inicio estuvieron en contra de ella. El independentismo es una respuesta a todo eso. Con el PP en el poder, se convierte en Catalunya en la fuerza hegemónica. La aplicación del 155 del PP, Ciudadanos y PSOE volvió a poner encima de la mesa que el derecho penal es la auténtica constitución para Catalunya. Y desde entonces ha sido imposible volver a hacer política.Los poderes del Estado en manos de la derecha están desbocados. En España ahora mismo no se puede hablar de nada más que de lo que la derecha considera debe hablarse. Y un PSOE que ha olvidado su tradición republicana y antifranquista se ve arrastrado a ese marco. Por el contrario, las fuerzas del cambio no disponemos de suficiente músculo para desbloquear la situación con una alternativa democrática. Pueden pasar años hasta que tengamos la oportunidad de empezar a desmontar todo el andamiaje de excepcionalidad que la derecha ha levantado para cercar la democracia y el ejercicio del derecho a la autonomía.

— El domingo vimos una manifestación multitudinaria en Madrid por la unidad de España. No fue tan masiva como se esperaba, pero refleja un ambiente en el Estado de confrontación contra el independentismo.

— Es evidente que el conflicto ha servido para cerrar filas en España. No había pasado nada parecido desde épocas muy oscuras. Hay un retroceso en el espíritu del tiempo, en el ambiente democrático a raíz de lo de Catalunya, pero también en el resto del Estado. Se vio cuando se aplicó el 155, se ha visto con los delitos de odio, con el secuestro de libros, el veto a obras de arte o las condenas a raperos por sus letras. Hay una regresión que tiene que ver con lo que está pasando en Catalunya, pero allí se están aplicando medidas de excepción que luego se desplazan a otros fenómenos. La concepción que se está imponiendo, por ejemplo con lo de la sedición, amenaza el derecho de protesta en todo el Estado.Lo que está en juego es la democracia en todo el Estado y no sólo en Catalunya. Contemplada con la gravedad que los hechos se merecen, la persecución política que estamos viviendo desatan los fantasmas evocados por la vieja advertencia de Niemöller. Primero les tocó a unos, luego a los otros, y más adelante a mí, pero ya era tarde. Ojalá la advertencia llegue también a los que miran hacia otro lado y piensan que esto es sólo un problema de los independentistas.No hay que olvidar que, en España, los regímenes democráticos han sido breves paréntesis o anomalías. Hay valores de la democracia que tienen un arraigo débil, sobre todo cuando la cuestión nacional está en juego. A la derecha le ha costado mucho asumir un marco de libertades y de pluralidad. Por eso, Gil de Biedma decía que de todas las historias de la Historia, sin duda la más triste es la de España. Pues eso.

Una resposta fins a ara

28 des. 2018


INNOCENT DE MI

Classificat com a Drets humans,Justícia,Llibertat

Sí, avui dia dels Sants Innocents, m’he decidit a continuar aquest blog que havia deixat abandonat durant una temporada.
Innocent de mi, decideixo continuar-lo sabent que hauré d’escriure més o menys el mateix de sempre i que hauré de seguir avorrint-vos amb les meves dèries de sempre.
Perquè, innocent de mi, segueixo tenint esperança que algunes coses canviïn, tot i que sé prou bé que serà difícil veient el que està passant. Acabem un any que no ha estat gens bo per una gran majoria de catalans i veiem com ens han estat prenent el pèl una colla de jutges i polítics que no han sortit encara d’aquest franquisme sociològic que viu una gran part de la societat espanyola i que, pel que es preveu, no en sortiran pas durant aquest any que estem a punt de començar i que tampoc, probablement, ja no en sortiran mai més. Allò de què van deixar-ho tot «atado y bien atado» es veu que era veritat.
Innocent de mi, confiava una mica en el que en diem democràcia i que les esquerres espanyoles sabrien fer ús d’allò que anomenem llibertats individuals i socials; confiava una mica en -pel que es veu- aquesta espècie en extinció que en diem intel·lectuals espanyols (que, per definició, vol dir que hauria de ser gent que fa servir l’intel·lecte); confiava en què les institucions europees vetllarien una mica més pels drets humans i per les llibertats individuals i la dels pobles.
Confiava, innocent de mi, en el fet que moltes coses anirien una mica diferent de com han anat. Innocent de mi, confiava també que algunes persones aixecarien la veu davant de tanta injustícia i que els presos polítics que encara tenim a les presons a hores d’ara ja serien tots a casa seva.
Innocent de mi, encara segueixo esperant. Les utopies es veu que es fan esperar i que és moment d’esperar contra tota esperança. Perquè estic segur que arribaran nous temps. Tard, però arribaran.
Que tingueu un bon any nou i gràcies a tots els que passeu per aquí.

Una resposta fins a ara

03 nov. 2018


O MARXES, O ET TANQUEM!

Classificat com a Llibertat

Quan en un país molts ciutadans senten en el seu interior la disjuntiva de quedar-se al seu país i haver de callar si no vols anar a la presó o bé haver de marxar per sentir-se lliure, aquest país vol dir que té mala peça al teler. Ja sabeu de què parlo. Al nostre país a molts ciutadans se’ls presenta aquest dilema que comporta tota una sèrie d’inconvenients personals i familiars. Ser lliure vil dir poder-se’n sentir en tot moment sense por que t’engarjolin per dir o fer alguna cosa que no és delicte en si mateixa, però que alguns jutges malnascuts li ho consideren. La llibertat no és tal si darrere hi ha por i garrotada.

I això que és vàlid aquí entre nosaltres, també ho és en molts altres països on s’ha anat degradant de tal manera la democràcia que ja no en queda res. Per exemple aquest Brasil de Bolsonaro que ha agafat una deriva perillosíssima i on a hores d’ara ja hi ha molts brasilers que es plantegen marxar. Teòricament el món és de tots i tothom hauria de poder escollir on vol viure. O, si voleu, només hi hauria d’haver fronteres i policies per guardar l’ordre públic i la llibertat dels ciutadans. Quan un país fa lleis per evitar que els seus ciutadans siguin i se sentin lliures, malament rai!. Aquí ja sabem de què va l’assumpte i ho comencen a saber molts altres països que han elegit règims d’extrema dreta…

Llegia fa un parell de dies la periodista brasilera Patricia Alvarez, que viu a l’Uruguai –terra de Pepe Mujica- com explicava amb tota mena de detalls com emigrar al país veí en cas que la política brasilera persegueixi algú, fet que sembla que començarà a ser freqüent a partir d’ara. La victòria de Jair Bolsonaro s’ha convertit en un malson per a milers i milers de brasilers i les xarxes socials ja parlen de milers de persones que estan ben decidides per emigrar a l’Uruguai, un país que segueix sent progressista, molt més demòcrata que alguns dels seus veïns. La periodista detalla tots els documents i els passos que són necessaris per poder fer aquest pas de manera legal. Podeu llegir-ho AQUÍ.

No és trista una situació com aquesta en ple segle XXI? No és trist i indignant el que ens està passant a Catalunya amb gent a l’exili i gent a la presó? Partits polítics, associacions, entitats, personalitats de tots els camps, no hi podeu fer alguna cosa més per tal que aquestes coses no passin? No hi podria haver una mica més d’unitat en moments com aquests per poder fer una oposició i accions conjuntes amb cara i ulls?

No hi ha resposta

10 set. 2018


LA LLIBERTAT

Classificat com a Llibertat

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.

Joan Margarit i Consarnau (SanaüjaPonent11 de maig del 1938) és poeta, arquitecte i catedràtic jubilat de la Universitat Politècnica de Catalunya.

No hi ha resposta

25 jul. 2018


UNA GUILLA PER GUARDAR EL GALLINER?

Classificat com a Justícia


Seria prudent posar una guineu a guardar el galliner? Suposo que tots estaríem d’acord en què seria una idea de ximple i que el resultat seria trobar totes les gallines mortes l’endemà.
Doncs això que sembla tan evident i de sentit comú no sembla que ho tinguin en compte alguns. M’explicaré poc a poc per tal de fer-me entendre i perquè la història que us explicaré és una mica llarga. Però em sembla que al final podrem lligar caps i arribarem a la conclusió del títol d’aquest apunt.
1. Llegeixo a el diario.es la notícia de que «Llarena dará una conferencia en Uruguay sobre “la fuerza vinculante de los tribunales internacionales” en el primer aniversario del 1-O». De seguida penso: Ho he llegit bé? Llarena parlant d’un tema que, com hem pogut veure, li causa una repugnància infinita i que no se’l creu gens ni mica. Només cal llegir el que va dir sobre els jutges alemanys quan els va acusar d’haver anticipat un judici als independentistes investigats sense tenir-ne, segons ell, cap competència. Ataca tranquil·lament els jutges alemanys per haver conferit al testimoni del President Puigdemont «un valor probatori» sense haver-lo comparat amb «l’extensa» investigació feta a Espanya. Els alemanys no es van creure les invencions de Llarena, com no se les creu ningú amb un dit de front.
2. Llegeixo avui mateix una altra notícia a El Punt/Avui: «La justícia europea diu que es pot rebutjar una euroodre si hi ha “risc” que es violi el dret a “un jutge independent”. He pensat també de seguida: Ho haurà escoltat bé això el senyor jutge Llarena? Jo he pensat que potser això es podria aplicar als nostres jutges, que d’independents no en tenen res per més que ells defensen aferrissadament que sí.
3. Llegeixo també que la coordinació del curs de l’ Uruguai va a càrrec del magistrat de l’Audiència de Barcelona i exjutge degà de la capital catalana José Manuel Regadera Sáenz, que com Llarena pertany a la conservadora Associació Professional de la Magistratura (APM), majoritària a la carrera. A més d’aquest curs sobre protecció de consumidors en el qual participarà el jutge Llarena, el programa també inclou altres dos cursos especialitzats en violència de gènere, que també se celebrarà a Montevideo al setembre. Violència de gènere i José Manuel Regadera poden anar junts o més aviat són coses impossibles de barrejar igual que l’aigua i l’oli? Més aviat això darrer si tenim en compte el que li va passar a aquest jutge l’any 2011 segons explicava El País«La Audiencia de Barcelona ha confirmado la multa de 360 euros impuesta al ex juez decano de Barcelona José Manuel Regadera por una falta de lesiones a raíz de la pelea conyugal que le costó el cargo en 2009».
4. Per tant, lligant caps, veig que aquests cursos d’especialització judicial per a magistrats iberoamericans els organitza l’ Aula Iberoamericana del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) y la Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo (AECID). Tot plegat la «crème de la crème» del conservadurisme espanyol més conservador. I veig també que hi ha molt amiguisme ideològic en tots aquest cursos oficials.
I veig també com, a fi de comptes, no tenen gens en compte el sentit comú i posen a donar xerrades a dues guilles a un grup de gallines a qui no els garanteixo gaire bon final. Un jutge que no creu en la justícia europea els xerrarà sobre justícia europea. I un altre jutge condemnat per violència conjugal parlarà sobre violència de gènere… Ja m’hi agradaria ser-hi per veure què diuen!

No hi ha resposta

16 abr. 2018


En estat de bona esperança

Classificat com a Justícia

Aquí tots esperem. Certament que no tots esperem el mateix desenllaç. Però tots esperem que aquesta situació d’impàs i de cul-de-sac s’acabi d’una punyetera vegada i milions de persones esperem que s’acabi bé. No sé si podríem dir que estem vivint en un país en estat de bona esperança. I ja sabem que esperar alguna cosa amb massa il·lusió es fa sempre llarg i és sempre certa aquella cosa tan repetida de «qui espera, desespera». Es pot esperar passivament, mansament i callada, com aquell gos mesell que espera el cop i ja ni el sent perquè s’hi ha acostumat. Però també hi ha aquella altra espera activa del que no es conforma amb la situació i que protesta de la millor manera que creu i pot. A vegades amb ràbia i amb dolor, sí, tot i que miren de fer-te callar amb amenaces de tota mena.
Fa mesos que esperem que hi hagi algú amb una mica de sensibilitat, amb una mica de vergonya per la manera que fan les coses i digui que d’aquesta manera no. Esperem que algun jutge quan es llevi de bon matí i es renti la cara, es miri al mirall i el mirall li digui que és un pocavergonya, un fals i un prevaricador. Esperem que quan es miri al mirall li caigui la cara de vergonya. Però passen els mesos i es veu que a una colla de gent ja no els queda vergonya. No volem cap tracte especial. Només volem que apliquin aquelles lleis que algun dia van aprendre a la facultat, que no les retorcin i les malinterpretin. Algun dia devien creure en la justícia… Ara no hi creuen ni ells ni hi podem creure nosaltres. Ara sabem prou bé -ingenus de nosaltres- que la justícia està tan contaminada que sovint ja no és justícia. O que deixa de ser-ho és quan s’aplica a segons qui. Ara sabem que a la Justícia li ha caigut la bena que sempre porta als ulls i ara mira molt bé a qui jutja, a qui ha de condemnar i a qui ha de deixar en llibertat.
Potser pensareu que quan escric tot això em pesa més el cor que el cap. No, el que reclamo és la mateixa justícia per a tos i, si fos possible, com més justa millor. Ja sé que poca cosa puc fer escrivint en aquest blog i que potser tampoc serviran de gaire les grans manifestacions de protesta pacífiques que es fan arreu. I potser se’ns farà tan llarga l’espera que ens podem arribar a cansar. Però ens cal continuar fent coses, cridant, escrivint o protestant de la manera que creguem més oportuna. Sí, fins i tot resant cada nit perquè la situació canviï i demanant-li a Déu que ens doni forces per seguir lluitant cada dia sense perdre l’esperança i perquè no la perdin ni caiguin en l’oblit els que estan empresonats o a l’exili. A algunes persones o a algunes causes justes, per desgràcia, els passa exactament això. Amb el temps es van oblidant i això és molt trist. Quants presos són a la presó per una justícia mal aplicada i sense possibilitats de sortir perquè ningú es recorda d’ells?
Si voleu que us ho digui, em costa entendre aquests jutges desgraciats i males persones. No paro de preguntar-me si no tenen uns pares, uns fills, una família, uns amics… Si no sentiran un mínim de respecte, de compassió, per unes persones grans que l’únic que fan és preocupar-se pels seus fills. Em pregunto què deuen pensar quan veuen tot el dolor que estan causant. Ho veuen realment? No s’adonen que són injustos quan jutgen i es creuen a ulls clucs informes falsos de la Guàrdia Civil i falsejats a propòsit? Quina cosa més miserable i dolenta és això de creure’s amb autoritat i fer-la servir malament! En realitat ells no són res més que uns pobres desgraciats, però tenen el poder i la força (bruta) sobre nosaltres i la poden fer servir de la manera que creguin millor, sabent que poden fotre’ns la vida i ja veiem que no perden ocasió de fer-ho.
Un dia aquests jutges pocavergonyes i prevaricadors van citar algunes persones molt ben triades o les van fer agafar per la policia, els van ficar en un furgó sense cap mena de respecte ni mirament i cap a la presó s’ha dit… Sense judici i sense proves. No en calen. Potser no els han trobat res o ben poca cosa. Però no cal, ni tampoc els deixen anar. No em demanin que els expliqui per què. Jo no ho sé. Molts prestigiosos juristes tampoc ho saben. Ells sí que ho sabem encara que no hi hagi proves ni motius. Simplement aquí passen aquestes coses. M’han explicat que hi ha altres llocs en què això no passa. Hi ha llocs on la justícia pretén ser justa.
Esperarem. Seguirem en estat de bona esperança i mirarem de no perdre-la. Des d’aquí una abraçada a tots els que estan sofrint d’una manera o altra l’embat i l’envestida d’una justícia impròpia d’un país que es diu democràtic i que jo ja no només dubto que ho sigui sinó que estic convençut que ho està deixant de ser cada dia que passa.

Comentaris tancats a En estat de bona esperança

06 abr. 2018


EL «LLARENO» SOLITARIO

Classificat com a Justícia

El jutge Llarena està trist. Què li passa al jutge Llarena? Doncs, ni més ni menys, que acaba de rebre una solemne bufetada de part de la justícia de quatre països europeus (no un ni dos; quatre!). La justícia de cap d’aquests països seriosos i demòcrates ha acceptat la novel·la fantàstica del jutge Llarena, aquest jutge que volia ser el «llanero solitario» com el protagonista d’aquell western de fa anys. I quan dic novel·la fantàstica no em refereixo al fet que fos molt bo el seu relat -auto, en diuen els juristes-, sinó que tot ell és inventat com si fos una novel·la de ciència-ficció. I aquest relat resulta que no se l’han cregut altres jutges una mica més seriosos que alguns dels jutges prevaricadors i llepaculs que tenim aquí.

La pel·lícula «El llanero solitario» va ser un rotund fracàs de crítica i de taquilla. Era l’adaptació d’un serial radiofònic que explicava les aventures d’un heroi supervivent de l’atac d’una banda de malfactors a un grup de Rangers. Amb l’ajuda de l’indi Toro i del seu cavall Silver, «el llanero solitario» recorre el país per venjar-se dels malfactors i fer triomfar la justícia. Es veu que Llarena ha volgut emular-lo, però ho ha fet tan malament i amb tan poca traça que se n’hi ha anat en orris tot el castell de cartes que havia construït. Si la pel·lícula va ser un total fracàs, tot el muntatge del govern espanyol contra l’independentisme català n’està sent un altre igualment de gros.

El govern del PP (molt ben acompanyat per Ciudadanos i PSOE) hauria de sentir tanta vergonya que hauria de dimitir. La justícia espanyola ha quedat tant en ridícul que costarà anys en refer-se. La majoria de mitjans de comunicació espanyols han fet tan el ridícul com ells i, com a mínim, haurien de rectificar ara mateix i demanar perdó per tant mentida a primera plana i tanta deformació del fets. haurien de fer un profund examen de consciència i examinar-se de si estan informant o més aviat desinformant conscientment i amb tota la mala llet possible. Amb tot aquest muntatge malgirbat no han fet més que posar en solfa de forma molt seriosa la democràcia espanyola; ara ja no se la creu ningú i és una riota a tot el món.

I ara mateix han de sortir en llibertat tots els encausats i que algú refaci de la manera que sigui tot aquest desastre.

Comentaris tancats a EL «LLARENO» SOLITARIO

07 març 2018


Per què hi ha tanta injustícia?

Classificat com a Justícia,SOCIETAT

Per què hi ha tanta injustícia?

Ho palpem cada dia. Ens hauríem d’indignar cada dia veient com la injustícia impera en quasi tots els àmbits de la nostra societat. Jo m’indigno sovint veient certes resolucions d’alguns tribunals de justícia que, per definició, haurien de ser justos, però veiem com no ho són gens i com imparteixen justícia amb criteris abominables.

Tampoc no veiem acords entre tots els partits per a l’aprovació de projectes que puguin fer una societat millor i més justa. Tot al contrari. Normalment es fan projectes i s’aproven lleis per tal que els rics puguin continuar sent més rics a l’esquena dels pobres que, per tant, seran cada dia més pobres. Desgraciadament veiem com alguns que no ho necessiten s’apugen els sous i, en canvi, baixa el poder adquisitiu de milions de pensionistes que no poden arribar a fi de mes.

Veiem acords internacionals per fer la vida millor a una minoria, tot oblidant-se d’una gran majoria de pobres desgraciats: immigrants, refugiats, mares desesperades que en els èxodes obligats per guerres i fam han perdut marits i fills pel camí. Gent perduda per aquests camins fangosos que han perdut casa i família i mai més coneixeran on para la seva família; gent sense documents, sense direcció, sense ciutadania, sense res. Només gana, set i desesperació. Tractats pels governs i per les màfies com una mercaderia qualsevol.

Tots ens quedem indignats amb la insensatesa i la irresponsabilitat dels governs que, amb l’excusa de la crisi deixen morir la gent per aquests camins i mars de Déu. Quanta gent encara ha de viure sense aigua, sense energia elèctrica, sense casa, sense escola, sense el més imprescindible per a un ésser humà?.

La pregunta clau és: per què persisteixen la injustícia i la impunitat? Persisteixen perquè la nostra societat és controlada per una minoria, de la classe dominant, d’instal·lats, que pensen només a acumular riquesa, acumular poder. Enfront del capital internacional, són extremadament servils. Enfront del poble són violents i repressors. Aquesta minoria

que s’aprofita de l’Estat només per garantir els seus privilegis i augmentar-los encara més. Molts estats encara no han assimilat la Revolució Francesa de 1789, de la separació dels tres poders i del vot lliure i democràtic. Massa estats no creuen encara en la llibertat, en la igualtat i en la fraternitat. No saben què signifiquen aquestes paraules. O, si ho saben, fan com si no ho sabessin… Els Estats estan estructurats i organitzats per funcionar únicament en benefici d’una minoria. Com va dir una vegada el bisbe brasiler de Caxias, Mauro Morelli, «l’Estat brasiler és com una furgoneta, fet perquè càpiguen com a molt 10 persones. Al poble, amuntegat en les parades, li deixen triar el xofer, però només podran viatjar el 10% dels ciutadans».

La nostra societat necessita canvis radicals, que vagin a l’arrel dels problemes. I per això no només cal canviar de xofer. Necessitem canviar el tipus de transport perquè tots els ciutadans puguin «viatjar» i no només el 10%. Sense aquests canvis, les injustícies socials continuaran augmentant i la impunitat dels poderosos continuarà sent part de les regles del joc.

Comentaris tancats a Per què hi ha tanta injustícia?

09 nov. 2017


Pobra justícia!

Classificat com a Justícia

Pobra justícia! En la il·lustració que acompanya aquest text la veiem assetjada, rodejada, encerclada pel poder de les porres que, en últim terme, és el poder de qui mana picar ben fort quan li convé. La força bruta i salvatge que hem vist aquests dies va tot sovint contra persones justes que defensen causes justes. Però hi ha una altra força que actua molt més sibil·linament, més dissimuladament, amagada darrere lleis i Constitucions. És allò que anomenem poder judicial i que a hores d’ara  ja no està al servei de la Justícia, si no del partit governant o més aviat de la classe política en general.

En aquests moments ja sabem qui manega les cireres a Españistán. El PP, aquest partit que és de llarg el més corrupte d’Europa, fa temps que actua sense cap mena de vergonya es dedica a la la substitució de jutges i fiscals que fan la seva feina de forma correcta -que també n’hi ha, només faltaria!- per altres afins a les seves idees polítiques o susceptibles de poder ser convençuts. I aquests jutges i fiscals violen constantment l’esperit de la llei (que a fi de comptes és el que compta) per interpretar-la a benefici d’aquells que els indiquen. El PP fa les reformes necessàries per acabar amb la Justícia Universal a Españistán i, a cops de decret o de la forma que sigui, rebaixen el temps considerat apte per a la prescripció de delictes relacionats amb la corrupció o l’allarguen indefinidament per tal de que passi el temps i la gent se n’oblidi o buscant el temps més favorable pels seus interessos…

Quan veiem gràficament representada la la Justícia tots la veiem com una dama amb túnica llarga, balança i espasa en mà i els ulls embenats. Però quan ens hi fixem una mica amb més detall i ens posem a parlar del poder judicial, de la seva suposada independència política i de la imparcialitat amb la qual ha d’exercir, ens adonem que la realitat és ben diferent. Almenys a Españistán,  un país governat pels hereus dels que van fer de la manipulació dels tribunals i dels seus components una arma per represaliar  la població i inclinar la balança a favor seu. Només cal fixar-se que, des que es van començar a destapar els casos de corrupció política en diverses trames i al llarg i ample de la geografia espanyola, jutges i fiscals al capdavant d’aquests casos han estat apartats, traslladats, jubilats, condemnats i fins i tot inhabilitats. Serveixin d’exemple els següents noms que tots podem recordar prou bé: Jutge Baltasar Garzón (cas Gürtel), jutge Elpidio Silva (Cas Blesa), jutge José Castro (cas Nóos), jutge Pablo Ruz  (cas Gurtel), jutge Santiago Vidal (redactar un esborrany de la constitució catalana), jutge Mercedes Alaya (cas ERO), jutge Eloy Velasco  (Operació Creuer i Operació Púnica), fiscal Manuel López Bernal (cas Auditori).

Aquests són només els casos que pel seu pes polític estan més a la vista de l’opinió pública i dels mitjans de comunicació. Però ens poden donar una idea del que pot estar passant quan no surt a la llum pública. Segurament aquestes pràctiques no són res de nou des que oficialment “vivim en Democràcia”, però el desvergonyiment amb en el qual en els últims anys actuen les forces polítiques, sense importar-los la opinió dels ciutadans, és un símptoma de que alguna cosa s’està podrint i comença a fer molta pudor a Españistán.

Amb tot el que fa referència al tema de la independència catalana va rapidíssim i busquen, troben o bé s’inventen les penes més dures per delictes que alguns entesos diuen que són inexistents. I mentre els polítics governants del PP van fugint d’estudi, neguen respostes aclaridores al Parlament a les preguntes de l’oposició i es passen casos com Gürtel, sobresous, targetes black, caixa B i altres pel folre. I no només no tenen la dignitat de dimitir, com ho faria qualsevol polític en un país democràtic, sinó que encara tenen ínfules per encarar-se amb aquells que els pregunten i que tenen tot el dret de saber.

I, per acabar-ho d’adobar, encara tenen els grups de comunicació i la premsa més influent al seu costat. Però això és un altre tema i ho haurem de deixar per un altre dia…

 

Una resposta fins a ara

01 nov. 2017


José Manuel Maza Martín, fiscal de Rajoy

Classificat com a GENERAL,Justícia,POLÍTICA

El PP està convertint el Reino de España, sense cap mena de vergonya ni rubor, en Españistán. La justícia deixa de ser justícia per convertir-se en venjança pura i dura. Tenim un president del Gobierno i el partit que li dóna suport esquitxats per delictes de corrupció per tots costats. Tenim reprovats el ministre de Justícia, el secretari d’Interior, el Fiscal de l’Estat, el Fiscal Anticorrupció, el ministre d’Hisenda i Funció Pública. I no pas per assumptes sense importància sinó per prendre decisions polítiques en benefici de presumptes delinqüents.  I aquí no passa res.

Ben bé sembla que a Espanñistán la reprovació política significa ben poca cosa. L’oposició reprova però no fa cap moció de censura per fer-los fora. O sigui, que es converteix tot plegat en una cosa simbòlica sense cap efecte pràctic i els reprovats es queden per seguir delinquint i, el que és pitjor, jutjant tranquil·lament altres persones. És com si poséssim una guilla a guardar el galliner…

Hi ha una web molt interessant que es titula losgenoveses.net i que es dedica a resseguir una mica la biografia de certa gentussa. És interessant llegir-la per poder entendre millor certes coses de les que estan passant. Per exemple, és interessant en aquests moments resseguir la biografia del fiscal MAZA.  Llegiu, llegiu…

FISCALES GENERALES DE RAJOY : JOSE MANUEL MAZA MARTÍN

BIOGRAFÍA NO OFICIAL NI AUTORIZADA

La biografía no oficial que hoy traemos a nuestros lectores ha tomado como título prestado una de las obras de teatro de humor más conocidas de Miguel Miura. Y es que a José Manuel Maza Martín, el actual Fiscal General del Estado, apenas 100 días después de su designación por Rajoy, gracias al dicharachero Presidente de Murcia, se le acumulan los problemas y las explicaciones. Comencemos por un rápido repaso a su trayectoria.

Familia y estudios
Todo apunta que nació en Madrid un 23 de octubre de 1951. Sus diferentes curriculum confirman que se licenció en Derecho y en Historia por la Universidad Complutense de Madrid. En los años 70 hizo doblete para ingresar en la Administración de Justicia. Primero en 1975 en la Carrera Judicial y poco después, con un temario similar, en la Fiscal en 1978, donde su acreditada “modestia” no es obstáculo para recordar al resto de los humanos que fue el primero de su promoción. En fechas precisas (1978-1984) se dice que también ejerció como abogado y como letrado de la Red Nacional de Ferrocarriles.

De su vida familiar tan solo se conoce que está divorciado de una magistrada, actualmente Presidenta de una de las Secciones de la Sala de lo Contencioso-Administrativo del Tribunal Superior de Justicia de Madrid (TSJM) y que tienen un hijo que ejerce la abogacía. Se autoproclama un segoviano compulsivo, ciudad donde tiene su segunda residencia.

Un juez de orden y tan conservador como estaba previsto
Su trayectoria en el escalafón judicial ( en la fiscal apenas ejerció ) se resume muy resumidamente en los siguientes destinos:

Cangas del Morrazo (Pontevedra); Alcorcón (Madrid) y Valencia. De 1987 a 1989 fue Juez Decano de los Juzgados de Distrito de Madrid. Y entre Julio de 1988 y Febrero de 2002 Presidente de la Sección Primera de la Audiencia Provincial de Madrid.

En ese año 2002, el CGPJ tuvo a bien nombrarle magistrado de la Sala Segunda del Tribunal Supremo (“Sala Penal”), en sustitución de Adolfo Prego, que a su vez había sido nombrado a propuesta del PP, vocal del CGPJ. En esta Sala ha permanecido hasta su nombramiento como Fiscal General del Estado.

Por último se comunica que en la década de los 90 fue portavoz de la asociación conservadora de jueces y magistrados “Unión Judicial Independiente” (UJI).

Polifacético y omnipresente profesor de cursos y seminarios a granel
Pero sin duda llama la atención a cualquier observador neutral su ingente capacidad de trabajo que lejos de ceñirse en exclusiva a su labor como juez no ha dudado en hacerla extensible, al igual que otros colegas del Tribunal Supremo, a ejercer de conferenciante y/o profesor en todo tipo de seminarios, cursos y master (normalmente retribuidos) a lo largo y ancho de la península y fuera de la misma. Para los más curiosos se sugiere que pinchen en este enlace y podrán comprobar su documentada presencia en este tipo de actos paralelos a su actividad como magistrado del Tribunal Supremo.

Como no podía ser de otra manera, también ha mantenido vínculos con la genovesa FAES. De hecho está documentada su participación como Ponente y o asistente, al menos en dos seminarios, celebrados en los años 2003 y 2014.

Tercer Fiscal General del Estado del Gobierno de Rajoy
Y en estas estábamos cuando “sorprendentemente” en el primer Consejo de Ministros celebrado tras ser Rajoy investido (11.11.16), se pone en marcha su nombramiento como Fiscal General del Estado, sustituyendo a la desde entonces aún todavía más sorprendida Consuelo Madrigal que fue cesada (no renovada) en el puesto que desempeñaba desde Enero del 2015.

Sobre las causas últimas de su nombramiento y del cese de su predecesora, los rumores son tan variopintos como dispersos. En cambio sus efectos, a los 100 días de su toma de posesión comienzan a vislumbrase con una nitidez cada día más nítida.

Y es que como se pudo comprobar en su comparecencia ante la Comisión de Justicia del Congreso de los Diputados, más de un grupo parlamentario, entre ellos PSOE y Podemos, manifestaron sus reservas sobre el candidato Maza. Y no era para menos a la vista de su trayectoria, alguna que otra sentencia y puntos de vista variopintos. En todo caso, pasado el tramite parlamentario, su nombre y nuevo cargo apareció en el BOE a finales de ese mes de noviembre para a continuación tomar posesión. Uno de los resultados mas visibles es su futura nómina que ascenderá a 113.838,96 euros brutos anuales + trienios.

Maza y un señor de Murcia
En los últimos días, gracias entre otras cosas, a lo bocazas que ha sido y es Pedro Antonio Sánchez López, por el momento Presidente de la Región de Murcia, su papel al frente de la Fiscalía General se ha puesto en cuestión. Y es que a pesar de sus intentos de minimizar la cuestión, el hecho cierto es que sin venir a cuento, ha decidido desautorizar a las dos fiscales anticorrupción que estando adscritas al sumario “Púnica” que instruye el juez Velasco, titular del Juzgado Central de Instrucción nº 6 de la Audiencia Nacional, tenían previsto solicitar que el locuaz de Pedro Antonio Sánchez López fuera investigado por haber cometido 3 presuntos delitos en la denominada PS3 que a su vez investiga la trama Púnica en esa Comunidad Autónoma.

De momento hay diversidad de opiniones sobre las razones que le han llevado a intervenir en esta causa. Los hay que sostienen que ha recibido presiones del Ministro Catalá, sospechoso habitual en este tipo de asuntos, y los hay que además añaden que Rajoy no puede estar muy lejos de la cadena de mando que se ha activado para salvar a susodicho PAS. La consecuencia de momento es que Maza tendrá que hacer un hueco en su agenda para comparecer en la Comisión de Justicia e intentar explicar lo inexplicable.

Maza y un señor de La Rioja
Simultáneamente se ha publicado con todo lujo de detalles que algo similar ha podido suceder con otra causa judicial que se ha instruido en un Juzgado de Logroño. Y que en resumen ha podido suponer que también la Fiscalía haya cambiado de criterio en relación a las responsabilidades penales de Pedro Sanz, ex Presidente de esa Comunidad y en la actualidad Vicepresidente del Senado. Sea como fuere, Maza muy a su pesar, también está llamado a dar una explicación inexplicable.

Y como no hay dos sin tres, los mas suspicaces (y sus razones tienen) añaden el caso de la “mordida toledana” que como nuestros lectores recordarán se está investigando en un juzgado de Toledo. Y es que también para sorpresa de propios y extraños, el Fiscal Jefe de Toledo no se le ocurre otra que presentar un escrito solicitando el archivo de las actuaciones cuando es publico y notorio que la instrucción está en plena actividad. Se da la feliz circunstancia que el abogado de Cospedal es Adolfo Prego, ex compañero de Maza en el Tribunal Supremo. El mundo genovés cabe un pañuelo.

Otras cuestiones de interés

Por último, como magistrado de la Sala II del Tribunal Supremo, a través de un voto particular defendió con entusiasmo la inhabilitación del juez Baltasar Garzón por abrir una causa que investigara los crímenes del franquismo.

Al igual que su predecesores nombrados por los gobiernos de Aznar, desde Jesús Cardenal hasta Consuelo Madrigal pasando por Eduardo Torres Dulce, se declara antiabortista convencido.

Y para rizar el rizo, el pasado 22 de febrero 2017, tras reunir al Consejo Fiscal, ha llevado a termino una “purga” selectiva en puestos claves en la Fiscalía.

Una resposta fins a ara

30 set. 2017


1-Ohhhhhhhhhhhhh!!!!!!!!

Classificat com a Llibertat

Aquest 1 d’ Octubre, aquest 1-O, em desperta un gran OHHHH! d’admiració. Admiració per tot el camí que s’ha fet fins arribar aquí i admiració per tanta i tanta feina feta.
El Referèndum es podrà fer millor o pitjor degut a les especials circumstàncies en què s’ha vist envoltat. El resultat del Referèndum serà interpretat de mil maneres distintes. Però la foto finish que demà es podrà fer a Catalunya serà una foto molt potent, una foto que donarà la volta al món i que, no en tinc cap dubte, serà la mostra de què ha començat alguna cosa nova al nostre país. Ho començarem a veure a partir del dia 2.
Però una cosa ha quedat clara: que tot això que s’ha fet en aquest país es basa en un sol tema: l’ànsia de llibertat. Els catalans s’han pres la llibertat de dir prou en moltes coses. S’han pres la llibertat de dir, superant moltes pors, que del què es tracta és d’una de les coses més importants a la vida: de poder triar el propi camí perquè no estem d’acord amb el camí que ens han marcat uns altres. No només perquè sabem que tenim dret a votar, sinó perquè una persona lliure ha de tenir dret a decidir en tots els àmbits de la seva vida. També en l’àmbit polític, perquè creiem que som sobirans i que tenim drets que se’ns han de respectar. I a Espanya veiem que cada cop es conculquen més drets i les llibertats es miren de tancar amb pany i clau a l’armari. I, com que amb això no hi podem estar d’acord, ens hem decidit a prendre el nostre propi camí amb un Referèndum.
Per tant, un gran OHHH!!!! d’admiraració per haver-nos tret del damunt moltes pors. I com més pors hem allunyat de nosaltres, més llibertat personal hem aconseguit i més llibertat político-social aconseguirem.Creiem fermament que no necessitem el permís de ningú per ser qui som i per escollir el què volem ser i com volem ser.
Demà a votar amb llibertat perquè és la llibertat el què ens farà dignes, no ho oblidem.

No hi ha resposta

27 març 2017


El Constitucional ara s’anomenarà (in)Constitucional

Classificat com a Constitució,Justícia

El Tribunal Constitucional és un patata. Fa una temporada que s’ha proposat -o li han proposat- cridar l’atenció amb sentències contràries a tot el que els va arribant del que es va cuinant a foc lent a Catalunya. Però la Constitució que ells interpreten, molt a la seva manera i conveniència, ja es veu que no serveix en molts camps de la vida política i social. Perquè ja no és només en el tema polític català, sinó en molts altres temes. El món canvia ràpidament i tant el text constitucional com aquests senyors i senyores que l’interpreten estan tan ancorats al passat i amb una mentalitat tan caduca que ja no saben respondre a les inquietuds i als nous problemes que molta gent té avui. Les seves respostes a les qüestions que els proposen cada cop són més inconstitucionals o, dit d’una altra manera, cada vegada toquen menys de peus a terra.

Per exemple -i en un terreny que no és el polític- els membres del Tribunal (in) Constitucional d’aquest país van sentenciar que la segregació dels alumnes, la funcionalitat dels quals no s’ajustés a la de la majoria estadística de la població, era legal. Aquesta sentència va ser dictada ja fa tres anys i, des de llavors, diverses famílies han tingut la valentia de recórrer-la davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg i segueixen a l’espera que es reconegui als seus fills el dret a una educació inclusiva i a les seves famílies el de la lliure elecció del centre (dret que només es compleix per a l’alumnat normo-funcional).

Un altre exemple que vaig llegir no fa gaires dies: aquest mateix Tribunal ha rebutjat admetre a tràmit el recurs presentat per una altra família que demanava que es restablís el dret al vot a la seva filla amb discapacitat intel·lectual. No sé si sabíeu que a les persones amb discapacitat intel·lectual se’ls hauria d’examinar per poder votar. Per què no a tothom i només a ells, pregunten molts pares? (Podeu ampliar la informació sobre el cas en aquest fantàstic article de Melisa Tuya). Els membres del (in) Constitucional segueixen amb pas ferm cap a aquesta sentència definitiva que confirmi legalment el que ja es va aplicant sovint en la pràctica: que les persones amb diversitat funcional no són SUBJECTES de dret, sinó OBJECTES de favors.

I encara un altre exemple: Per si algú no ho sap encara, l’article 56 del Codi Civil Espanyol exigeix a les persones amb discapacitat intel·lectual que vulguin contraure matrimoni un informe mèdic favorable i un certificat expedit per un notari. Per acabar-ho d’adobar, a finals del passat any es va produir una gran mobilització en el món de la diversitat arran de la reforma de l’esmentat article que ampliava els supòsits inclosos en aquesta exigència i afegia a les deficiències mentals (alerta amb l’expressió …) i intel·lectuals, també les sensorials. És a dir, que a partir de llavors també les persones sordes, cegues i sordcegues necessitarien el “permís” de dos complets desconeguts per poder casar-se:

Quienes deseen contraer matrimonio acreditarán previamente en acta o expediente tramitado conforme a la legislación del Registro Civil, que reúnen los requisitos de capacidad y la inexistencia de impedimentos o su dispensa, de acuerdo con lo previsto en este Código. Si alguno de los contrayentes estuviere afectado por deficiencias mentales, intelectuales o sensoriales, se exigirá por el Secretario judicial, Notario, Encargado del Registro Civil o funcionario que tramite el acta o expediente, dictamen médico sobre su aptitud para prestar el consentimiento.”

Ho podeu llegir altra vegada en aquest article de la mateixa Melisa Tuya.

Algunes sentències dels tribunals espanyols (no sé si a altres països passa el mateix de forma tan exagerada com aquí) són tan desconcertant, tan partidistes, tan estanyes, tan allunyades del sentit comú, que farien riure si no afectessin tanta gent i la fessin sofrir. Una justícia que el poble no entengui, no és justícia per més que diguin que s’ajusta a la llei. Tots sabem que hi ha lleis injustes i, per tant, que s’han de canviar urgentment. A Espanya creuen que posant pedaços ja n’hi haurà prou i no entenen que el que ja no serveix és la mateixa Constitució i que conservar un cadàver no treu cap a res. Perquè aquesta Constitució ja no és res més que un cadàver putrefacte.

No hi ha resposta

17 febr. 2017


CRÒNICA D’UNA SENTÈNCIA ANUNCIADA

Classificat com a Justícia

La famosa novel·la de Gabriel García Márquez «Crónica de una muerte anunciada» ja ens diu com com acaba des de la primera frase de la primera pàgina: “El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana…” L’escriptor no ens vol amagar res. Per tant, la sorpresa no cal que la busquem en cap moment i només ens cal saber que el més interessant de la novel·la és tota la narració dels fets i com García Márquez, aquest gran mestre de la narració, ens ho explica.

La sentència que s’ha conegut aquest matí sobre el Cas Nóos no podíem esperar que fos altra cosa que la «crònica d’una sentència anunciada» per ser qui eren els personatges jutjats i per com veiem que funciona la justícia espanyola. ¿Recordeu aquells discursos nadalencs del Rei on cada dos per tres se’ns recordava que tots els espanyols som iguals davant la llei i que, quan els escoltàvem, tots ens fèiem un tip de riure perquè allò no s’ho creia ningú? Doncs exactament això és el que ha passat: que hem pogut comprovar que no tots som iguals davant la llei, per més que l’insigne advocat Roca i Junyent ens hagi refregat pels morros aquest mateix matí que «això demostra que tots som iguals davant la llei», mentre levitava d’alegria, segons les seves pròpies paraules.

Quan el 2014 Cristina de Borbó va declarar davant del jutge Castro es va fer la distreta i la desmemoriada. Ens recorden les cròniques que només va contestar a 15 de les 400 preguntes del jutge, al·legant la «confiança que tenia en el seu marit». Durant la vista, com es va anar veient, les paraules de la infanta es van centrar en tirar pilotes fora. En concret va dir 59 vegades ‘no ho recordo’, 189 ‘no ho sé’, 23 ‘no recordo’ i 58 ‘ho desconec’. Ja ho veieu: com per regalar-li una carretada de cues de pansa, que diuen que conserven la memòria.

Una altra desmemoriada famosa que hem pogut escoltar aquests dies als tribunals ha estat la exministra del PP, Ana Mato, enredada juntament amb el seu exmarit i un munt de càrrecs públics en l’anomenada «trama de la Gürtel». Ella tampoc no sabia quan guanyava el seu marit, no sabia res de les nombroses i elevades despeses familiars, dels cotxes d’alta gama que tenien al garatge de casa i d’un Jaguar que va aparèixer al jardí de casa sense que ningú sabés d’on havia sortit. Es va fer la beneita i va tirar tantes pilotes fora com va poder. I ja veureu com en surt sense deixar gaires pèls al forat de la gatera…

Ens prenen per rucs i potser ho semblem i tot. Aquí tothom calla i ningú s’atreveix a dir res a personatges tan importants perquè certes coses en aquesta Espanya torera encara es toleren massa bé. ¿Ningú els ha explicat a aquestes senyores -i als seus advocats- que estem al segle XXI i que hi han coses que no se les creu ningú?. No s’adonen aquests insignes advocats i jutges que aquest tipus de defenses que fan de les seves clientes més aviat haurien de ser agreujants que no pas atenuants? Ningú els ha explicat que a mitjans del segle passat sí que podia passar alguna cosa així perquè a les dones en aquells temps se’ls imposaven unes altres obligacions i poc podien posar cullerada en els assumptes familiars considerats importants?. En aquell temps, per desgràcia, la majoria de dones encara eren poc considerades socialment i la majoria no accedia encara als estudis.

Els senyors jutges que els ha tocat jutjar aquestes egrègies senyores els podien haver regalat, juntament amb la sentència, el següent Manual que s’entregava a les dones que en temps franquistes havien de fer l’anomenat «Servicio Social» a la Seccion Femenina i que va ser vigent almenys fins l’any 1960 (i potser algun més encara).


Guía de la buena esposa

Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero.

Prepárate: retoca tu maquillaje, coloca una cinta en tu cabello. Hazte un poco más interesante para él. Su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo, y uno de tus deberes es proporcionárselo.

Durante los días más fríos deberías preparar y encender un fuego en la chimenea para que él se relaje frente a él. Después de todo, preocuparse por su comodidad te proporcionará una satisfacción personal inmensa.

Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada, elimina zumbidos de lavadora o aspirador. Salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos.

Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta en cambio comprender su mundo de tensión y estrés, y sus necesidades reales. Si tú tienes alguna afición, intenta no aburrirle hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparados con los de los hombres. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así; no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar.


No hi ha resposta

14 febr. 2017


MAGALDI, LA FISCAL DEL CABELL MERAVELLÓS

Classificat com a Justícia

La fiscal en cap de Barcelona, Anna Maria Magaldi ha fet avui una roda de premsa tota ofesa i enfadada pel que va passar divendrespassat a la sortida del judici del 9-N. Ha explicatavui la seva versió dels fets. Ho podeu seguir, fil per randa a ELNACIONAL.CAT i a altres mitjans.

Fa una colla d’afirmacions que m’agradaria comentar. Per començar la roda de premsa afirma amb un to indignat i alhora victimista: “Jo no menteixo mai”. Dedueixo que pensa que els demés acostumem a mentir quan parlem i que a ella -potser per ser fiscal, o perquè creu que és d’una casta més elevada- li hem de suposar una major perfecció, una superioritatmoral i una integritat que els altre pobres mortals no tenim i mai podrem aconseguir. Hi han jutges, fiscals i papes de Roma que menteixen com els demés, tenen els mateixos defectes de tothom i són igualment creïbles -o no- com qualsevol altra persona. Per tant, a vostè ens la creurem, o no, si ens demostra que el que diu s’ajusta a la veritat i ho pot demostrar. Les imatges que hem pogut veure no deixen les coses massa clares i potser els mossos d’esquadra que van veure l’escena de prop podran donar més detalls. Després d’afirmar que vostè no menteix mai, ha seguit assegurant que els manifestants sabien perfectament qui era perquè, diu: “Sóc conegudíssima, no només pel meu meravellós cabell”. I què vol dir amb això? És clar que l’escridassada anava per vostè i ja pot suposar que també pel aquesta justícia arnada que representa.

En un moment de la roda de premsa assegura que va témer per la seva integritat i que estudiarà l’actitud del jove que se li va acostar i la va increpar. Fa molt ben fet si creu que hi ha delicte. Però també potser hauria d’estudiar altres cassos d’amenaces i delictes de tota mena -similars i potser més greus fins i tot-, que els fiscals deixen que passin desapercebuts quan haurien d’actuar d’ofici. Senyora Magaldi, no creu que en alguns cassos filen molt prim i en altres fan els ulls molt grossos depenent de qui es tracta?. Només caldria que mirés una mica a Facebook i en trobarà tants cassos com vulgui, si s’hi vol passar una estona…

Tots hem pogut veure la seva sortida del Palau de Justícia i la seva baixada per les. Més aviat semblava una vedet a qui li agrada cridar l’atenció que no pas una persona que vol passar desapercebuda. Només li faltava saludar; el somriure de superioritat que va regalar al públic ja el va saber posar prou bé… I té raó quan diu que alguns es van dirigir a vostèsabent qui era. Em fa gràcia quan diu: «Sóc molt fumadora i portava unes quantes hores sense fumar. Davant meu hi havia un grup d’unes 20 o 30 persones que estaven al darrere d’unes tanques, al costat, un nombre indeterminat de càmeres de televisió». Justifica d’aquesta manera aquella baixada per les escales i la seva actitud desafiant amb els manifestants: “Vaig començar a baixar les escales. A la segona, van començar els crits de ‘fora, fora, fora la justícia espanyola’. Jo no podia baixar corrent les escales, abaixar el cap i sortir corrent d’aquella situació. S’estaven dirigint a mi com a membre d’una institució de l’Estat. Per això em vaig mantenir dreta, ferma i mirant aquelles persones, durant uns segons que em van semblar interminables. Aquesta actitud m’imagino que no devia agradar els ciutadans”. Doncs no, senyora Magaldi, aquestes actituds no agraden gens als ciutadans quan veuen que la justícia espanyola no és igual per a tots, que tenen la mà trencada per portar ràpidament a la fiscalia certes coses i saben fer molt né l’orni per deixar-ne passar moltes altres, la qual cosa indigna força, com pot suposar. Per què no dirigeixen més la vista cap a ministres del govern del PP o cap a membres de la casa reial? Ja sé que alguns estan per damunt de la llei i són «inviolables» i no se’ls pot jutjar. Però no seria hora ja que s’abandonés això tan estrany de la immunitat i que els fiscals miressin una mica més de prop els actes i negocis privats del rei, per exemple? No caldria mirar de prop algun ministre de l’Interior i altres persones i organismes de l’ Estat que saben nadar molt bé per les clavegueres i saben ruixar ben ruixats de merda certes persones i inventar-se el que sigui per enfonsar la seva trajectòria política?.

No justificaré els insults a ningú i comprenc que a una fiscal de «cabell meravellós» com vostè no li agradin. Però sàpiga que certes coses tampoc ens agraden al comú dels mortals, que devem ser persones de carn i ossos com vostè. Afirma que no va provocar ningú i que només els miro, no els insulto, ni faig botifarra i els trec la llengua. Només hauria faltat això! Però al meu poble diuen que «qui no vulgui pols que no vagi a l’era» i em sembla que vostè aquell dia tenia moltes ganes de quedar plena de pols. D’altra manera no hauria fet aquella baixada triomfal. Només li hauria faltat una catifa vermella com fan les gran estrelles de Hollywood…

Una altra afirmació seva que m’ha fet una mica de gràcia: “Jo no sóc altra gent, sóc la fiscal en cap de Barcelona”, com volent deixar clar que vostè representa una institució de l’Estat i que insultar-la a vostè no és el mateix que insultar qualsevol altra persona. Deia també: Jo no sóc un polític i això no va en el càrrec. I malament seria que hi arribés a anar”. N’està segur? A vostè no se li pot dir res i a un polític sí? Serà pel seu «cabell meravellós» o per algun altre motiu?. Ens ho haurà d’explicar més tot això perquè, jo almenys, segueixo sense entendre-ho. Com ha dit algú avui, em sembla que vostè té la pell molt fina i sàpiga que aquesta justícia no se la creu ningú…

Una resposta fins a ara

09 febr. 2017


La por a la llibertat

Classificat com a Llibertat

José Martí, l’apòstol de la independència de Cuba, va dir en un discurs en homenatge a Adolfo Márquez Sterling, periodista cubà que va lluitar aferrissadament contra el colonialisme espanyol: «Porque el hombre que clama, vale más que el que suplica: el que insiste hace pensar al que otorga. Y los derechos se toman, no se piden; se arrancan, no se mendigan». Arribats a un cert punt, hauríem de tenir present aquest principi si no volem perdre la dignitat que tenim com a persones i com a poble. Quan s’ha procurat fer tot el possible per fer les coses dins de la llei; quan s’han intentat canviar lleisi que creiem injustes; quan ja no hi han més sortides dignes per a fer fer valer els nostres drets hem de creure que l’únic camí ja no és demanar-los, sinó prendre-nos-els. I no necessàriament s’ha de fer de forma violenta, sinó que hi han moltes formes pacífiques i imaginatives. I em sembla que serà exactament això el que ens caldrà fer, vist com transcorren les coses.
És clar que podrem podem parlar de conflicte de drets i és clar que ni els mateixos juristes s’acaben de posar d’acord en aquest terreny. Però almenys hauríem de tenir la possibilitat de discutir-ho. S’hauria de poder parlar de tot i s’haurien de poder posar en qüestió cert temes que no són de cap manera intocables ni «paraula de Déu». Els drets humans es defineixen generalment com aquelles llibertats, facultats, institucions o reivindicacions bàsiques que corresponen a tota persona pel simple fet de la seva condició humana, per tal de garantir-li una vida digna. Aquests drets es posseeixen independentment de quina sigui la situació legal o jurídica del país o regió en el que habita i de factors com l’estatus, l’ètnia, la nacionalitat o qualsevol altra circumstància de l’individu en qüestió. D’ençà a finals del segle XVIII es comença a concretar que els drets humans són inalienables i inherents a la persona. No poden ser concedits, limitats, canviats o venuts i tan sols poden ser assegurats o violats.
Quan un govern arriba al punt de que la única sortida que troba a una reivindicació de la majoria d’un poble és la negació i l’amenaça, malament rai! L’amenaça i la por són els principals enemics de la llibertat i hem arribat a un punt que l’estat espanyol únicament es val de l’amenaça de la por. I ho fa a través de tribunals manipulats i forçant el dret i les lleis a favor seu. Ho fa amenaçant, manipulant, fent servir les mateixes eines que sempre fan servir els escanyapobres: l’amenaça, la por i les pràctiques mafioses. Un mal camí aquest de l’extorsió fent ús de la força, del poder, dels tribunals coaccionadors, exigint, imposant, multant, judicialitzant, etc… perquè aquesta actitud no fa més que radicalitzar els conflictes i la lluita.
La por és un recurs que s’ha fet servir molt sovint al llarg de la història. Els dictadors en saben molt d’això. Però no només ells; ho fan servir certes empreses, certs governs que es diuen democràtics però que no en són gens ni mica; ho fan servir institucions i persones diverses que tenen poder. La por produeix angoixa perquè et posa davant d’un perill real o imaginari i no sempre tendim a reaccionar adequadament. El que estem veient aquests dies en el judici del 9-N que es desenvolupa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i que pretén aclarir si hi va haver o no delicte de l’expresident de la Generalitat Artur Mas i de les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau en aquell procés participatiu, és exactament això: la pretensió d’un judici fet per un tribunal-titella que, fent veure que fa un judici d’acord a la llei, no fa altra cosa que fer un judici polític fent servir conceptes com “delicte”, “acció il·legal”, “desobediència”, “prevaricació”, “saltar-se la llei”… consideracions totes elles gens tranquil·litzadores per al comú dels mortals. Pretenen donar una lliçó a uns quants per tal de fer por a la majoria. Influents diaris estrangers,referint-se al judici a Mas, Ortega i Rigau, expliquen als seus lectors, les excepcionals circumstàncies que han assegut al banc dels acusats tres governants que no han fet més que iniciar un procés participatiu en el qual inicialment i per unanimitat els fiscals del TSJC van considerar que no hi havia delicte. Si ho comparem amb els diaris, ràdios i televisions de Madrid no hi ha color Ells ja saben d’avant-mà el resultat i fins i tot un s’atreveix a titular en primera plana:“Veredicte per unanimitat”, donant per suposat que la sentència serà condemnatòria. Això és periodisme? Això és un país on hi impera la democràcia? Això no són pressions, ells que parlen de les pressions que fem els catalans?.
Jo no hi vull viure en un país on es donen aquestes coses…

 

No hi ha resposta

02 febr. 2017


Sentir-se indefens

Classificat com a Llibertat

Un dels contes preferits de JORGE BUCAY es titula “El elefante encadenado”. Hi he pensat inmediatament quan he vist la foto d’aquest cavall. Copio a continuació el conte per aquells que no els coneguin.

De pequeño me gustaba el circo. Me encantaban los espectáculos con animales y el animal que más me gustaba era el elefante. Me impresionaban sus enormes dimensiones y su fuerza descomunal. Después de la función, al salir de la carpa, me quedaba extrañado al ver el animal atado a una pequeña estaca clavada en el suelo con una cadena que le aprisionaba una de las patas. La cadena era gruesa, pero la estaca era un ridículo trozo de madera clavado a pocos centímetros de profundidad. Era evidente que un animal capaz de arrancar un árbol de cuajo también podía tirar de aquel minúsculo tronco y huir.

¿Por qué no la arranca y se escapa? —pregunté a mis padres.

Me contestaron que era porque estaba amaestrado. La respuesta, sin embargo, no me satisfizo. «Si estaba amaestrado, ¿por qué lo tenían atado?». Pregunté a parientes y maestros y pasó mucho tiempo, mucho, hasta que alguien que resultó ser un sabio me dio una respuesta convincente: «El elefante del circo no se escapa porque está atado a una estaca parecida desde que era muy, muy pequeño ».

Entonces me imaginé el elefante recién nacido y atado a una estaca. Seguro que el animal tiró y tiró tratando de liberarse. Debía terminar el día agotado porque aquella estaca era más fuerte que él. Al día siguiente debía volver a probar con el mismo resultado y al tercer día igual. Y así hasta que un día terrible para el resto de su vida, el elefante aceptó su impotencia y se resignó a su destino. Desde entonces, el elefante tenía grabado el recuerdo de su impotencia. Y lo que es peor, nunca más volvió a cuestionarse ese recuerdo y nunca más volvió a poner a prueba su fuerza.

A menudo a las personas nos pasa lo mismo. Vivimos encadenados a estacas que nos quitan libertad. Pensamos que «no podemos» hacer tal cosa o tal otra sencillamente porque un día, hace mucho tiempo, lo intentamos y no lo conseguimos. Entonces nos grabamos en la memoria este mensaje: «no puedo y no podré nunca». Esta creencia autoimpuesta nos ha limitado desde entonces y no la hemos cuestionado más. Seguramente ahora somos más fuertes y estamos más preparados, pero aquel recuerdo nos frena a la hora de intentar liberarnos.

El filòsof John Dewey ja deia que una societat lliure ha de produir persones lliures; o sigui, persones amb capacitat d’elecció i de descenniment per comprendre el que passa i el que els passa. Persones que que siguin capaces de canviar la seva situació si així lliurament ho decideixen. No han de ser persones que es regeixin pel que s’anomena «la indefensió apresa», terme que fa referència a la condició d’un ésser humà o un animal que ha après a comportar-se passivament, sense poder fer res, tot i tenint oportunitats, per canviar la seva situació. És trist que encara hi hagi un munt de persones que siguin incapaces de tenir el control de la seva situació vital per culpa de que els hagin fet creure que no poden fer res i que tot ha de seguir igual per sempre més.

El PP ens vol fer creure als catalans que no podem canviar la situació en la que estem. Fins i tot diuen més: que ells no poden ni volen canviar-la. Per tant, haurem de pensar que la única alternativa serà voler canviar-la nosaltres mateixos i no acceptar més com a «inevitable» l’actual situació. La seva consigna és que ens hem de resignar a seguir com estem i que , fem el què fem, no servirà de res perquè ells miraran d’evitar-ho com sigui. Saben que tenen el poder de la majoria i que poden evitar qualsevol legítima aspiració que surti dels seus esquemes i que a base de lleis i decrets convertiran en il·legítima.

Per tant, em faig algunes preguntes: Hem de ser elefants encadenats tota la vida sense poder elegir el nostre destí? Quina sortida tenim per canviar aquesta situació si se’ns barren tots els camins? Es pot parlar de democràcia en una situació com aquesta o més aviat hem de parlar d’autocràcia? Per què es mira en lupa determinades persones i s’ignoren altres que estan fent exactament el mateix? La llei és igual per a tothom, tal com ens prediquen contínuament?…

No hi ha resposta

30 des. 2016


16 coses que el Carles Capdevila ha après aquest 2016

Classificat com a Autoestima,Valors

Carles Capdevila acaba d’escriure aquestes sàvies reflexions. Me les faig meves i us les comparteixo. Valen la pena.
16 coses
que he après
aquest 2016
1. Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Quan es tanca una porta s’obren soletes un munt de finestres.
2. Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Té el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que per allà on passen milloren l’ambient.
3. Que en lloc de lamentar-nos quan el cos se’ns queixa i deixar anar un “maleït genoll”, tocaria valorar els anys que fa que ens suporta i es doblega al nostre servei. En lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que fa el que pot i més per mantenir-nos drets.
4. Que la joia de viure no té mètodes però té mestres. Convé acostar-nos, a l’espera del contagi, a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.
5. Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. I que la cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada.
6. Que no es pot discutir mai amb un imbècil. La clau és detectar-los i frenar-los abans, però això requereix una societat madura i respectuosa que ignori la provocació barata i admiri més els valors que no els resultats a qualsevol preu.
7. Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.
8. Que mai no és tard per aprendre a caminar, i que amb l’amic amb qui més camino som molt més amics des que caminem plegats: ets més sincer, més directe, més profund.
9. Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dóna més fruit que vigilar.
10. Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança.
11. Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir el sí entusiasta i possible al que vols hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.
12. Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.
13. Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem. I com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn. Només sent-hi de veritat, de tot cor, sempre, pots aprendre i ensenyar a ser-hi.
14. Que ens cal més mala llet i més esperança. Hem d’estar més emprenyats i més il·lusionats alhora. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l’inconformisme, amb ambició i amb la certesa absoluta que és possible.
15. Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.
16. Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure. No hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Que ens miren sempre amb bons ulls.
30 de desembre del 2016 DIARI ARA

Una resposta fins a ara

15 des. 2016


EL COSTAT BO

Classificat com a Valors

“Tots tenim un costat bo. O molt bo” és el lema de La Marató d’aquest any, que se centrarà en l’ictus i les lesions cerebrals i medul·lars traumàtiques. No cal dir que és una d’aquelles bones causes perquè hi col·laborem tots d’una manera o altra.

Però no em voldria fixar tant en el tema, sinó més aviat en el lema. Es parla molt sovint de com la societat va perdent valors, de les dificultats que tenim per sortir de la crisi justament perquè, en general, som poc solidaris, perquè cadascú va a la seva i perquè hi ha unes minories molt espavilades que s’aprofiten de les debilitats dels altres. Tot això té una part de veritat i és molt cert que si hi hagués una mica més de justícia social i equitat, les coses serien molt diferents. Però no podem generalitzar de cap de les maneres i jo no estic gens d’acord amb aquesta cançoneta de que tot és dolent, tot va malament i que no hi ha res a fer. Potser, de tant repetir-la, al final anirà quallant com aquelles mentides que, després de repetir-les moltes vegades alguns se les creuen.

I el meu desacord no és només conceptual sinó que és un desacord empíric. Vull dir que conec moltíssims cassos de gent absolutament bona i profundament solidària. Gent que, com diu el lema de La Marató, no té només un costat bo -o molt bo-, sinó que són gent bona per tots els costats per on els miris. I no és qüestió només de sort o de casualitat conèixer molts cassos impressionants de solidaritat. És més aviat procurar fixar-se una mica en les moltes persones que tenen bon cor i són bona gent. Entre molts irresponsables, trobem molts més responsables; entre molts lladres, hi trobem moltes més persones honrades; entre molts egoistes, hi trobem molts més generosos i solidaris. Tots sabem, per exemple, com són en aquests dies les condicions laborals de molta gent. Hi ha una precarietat total i fa molta llàstima i mal al cor escoltar algunes històries de gent que ha de treballar en condicions inhumanes i que a final de mes arriba amb un sou que no el permet viure dignament. Però, al costat d’això, trobes una altra gent que tenen treballadors al seu càrrec i miren de buscar les condicions necessàries per millorar-los les condicions encara que això els resti rendibilitat. Entre molts empresaris que es pensen que encara viuen en el temps dels esclaus i no s’adonen que el nom d’explotadors els va com l’anell al dit, també n’hi trobem d’altres que són honestos, que tenen sentit de la justícia, que són amables i considerats amb els seus treballadors. I potser no són tanta excepció de com ens podríem pensar. Si anéssim repassant totes les persones que han passat per la nostra vida possiblement el balanç no seria tan negatiu com ens podríem pensar i trobaríem moltes bones persones que ens influït o ajudat d’una manera o altra.

Tots sabem que hi ha molt poques persones perfectes, però també és veritat que tots tenim algun costat bo, o molt bo, com diu el lema de La Marató. La major part de la gent, encara que no sempre siguem del tot generosos, sí que ho som moltes vegades; encara que no sempre diguem la veritat, sí que la diem la majoria de les vegades i em sembla que la majoria de les vegades procurem actuar de la millor manera que sabem i com les circumstàncies ens permeten. Cal seguir creient que la majoria de les persones són bona gent, perquè estic convençut que en són. I si no ho són més és perquè potser no en saben més.

Propostes com les de La Marató -i tantes i tantes de similars- em fan creure que la humanitat no està perduda i que junt amb les queixes i les crítiques que hem de fer -perquè cal fer-les per no ser indolents i submisos- hem d’actuar de forma positiva deixant de banda la passivitat i el derrotisme. Potser no podrem canviar la realitat, però sí que podem canviar la nostra postura i la mirada davant de la realitat. Caldrà ser inflexibles amb aquells que facin les coses malament, però caldrà reconèixer i emmirallar-nos en aquells que fan les coses bé. I per sort, hi ha tanta i tanta gent en qui emmirallar-nos…

Deia Samuel Smiles que “la vida té el seu costat ombrívol i el seu costat brillant; de nosaltres depèn triar el que més ens plagui”. Les persones també tenen quasi sempre algun costat bo: mirem-lo.

Una resposta fins a ara

11 nov. 2016


227 AMICS

Classificat com a Amistat

Si mireu el meu Facebook veureu que tinc en aquests moments 227 amics. Segurament que en algun moment fins i tot n’havia tingut algun més. Com podeu comprendre és impossible tenir tants amics de veritat. Facebook fa trampa i fa que anomenem amics a simples companys, coneguts, saludats o fins i tots a persones completament desconegudes que, per alguna circumstància ens han demanat «amistat» i els hem posat a la llista.

Això no tindria més importància si fóssim conscients que d’amics, en realitat, n’acostumem a tenir ben pocs i que del que es tracta és de no acabar de devaluar la paraula que aquesta xarxa social tan alegrement ha posat de moda. D’aquesta classe d’amics del Facebook me’n surten 227, però en podria tenir 5000. Tot és qüestió de posar-s’hi i començar a demanar de manera desaforada amistat a tort i a dret. ¿Recordeu quan el cantant brasiler Roberto Carlos cantava aquella cançó que es va fer tan popular «Yo quiero tener un millón de amigos»? Doncs si mireu la seva pàgina oficial de Facebook veureu que ja en té 5.852.364. Com deia un: com per convidar-los a tots a fer una cervesa!

I, en canvi, considero que és molt important tenir amics. Però amics de veritat -i no pas d’aquests dels que parlava-; que no en cal gaires i aquí podríem fer bona aquella dita de «pocs i bons». No sempre és fàcil fer amics i encara és més difícil conservar-los. Anem tots molt atrafegats pensant en les nostres coses i en els nostres assumptes i no tots sabem perdre el temps en les coses que realment són essencials; en canvi, ens costa ben poc perdre’l en coses sense importància. Qüestió de saber triar… L’amistat pot néixer de diverses maneres. A vegades neix ja en la infantesa o en l’adolescència i perdura tota la vida. Altres vegades neix per casualitat en algun moment de la nostra vida simplement perquè dues persones tenen unes afinitats que fa que d’allà en neixin afectes perdurables sense saber ben bé com. La vertadera amistat és com un fil que es va estirant i estirant i no es trenca mai. Per lluny que estiguem físicament; per molt temps que passem sense veure’ns i fins i tot sense comunicar-nos gaire l’amistat pot perdurar d’una forma una mica misteriosa i sense que la puguem explicar. I tots necessitem aquell caliu, aquell lloc on sabem que serem escoltats i acollits si alguna vegada ho necessitem. I qui no ho necessita? Qui no necessita afectes, complicitats, carícies físiques o carícies a l’ànima?

Acabo de llegir una notícia que m’ha fet pensar com n’és de necessària l’amistat i com tots necessitem tenir el caliu d’algun amic. I si no és possible un amic, almenys l’afecte d’algú que se’ns acosti i que mostre algun tipus d’afecte amb nosaltres. La història tracta d’un adolescent anglès que es diu Ollie Jones i pateix l’anomenat autisme clàssic. Es tracta d’una forma moderada del trastorn que no el porta a comportaments compulsius, però retarda el seu desenvolupament. La seva condició fa que Ollie tingui pocs amics i, per tant, se senti sol. A punt de fer 15 anys, va escriure dues targetes d’aniversari per a si mateix. Hi posava:“De: Ollie. Per: Ollie. Per molts anys, Ollie! “. Quan la seva mare ho va llegir el seu cor es va encongir perquè reconeix que el seu fill no té amics perquè l’autisme és un trastorn complicat per poder tenir unes relacions normalitzades amb les altres persones. Llavors ella, des d’Exmouth (Regne Unit) va decidir compartir les targetes de l’Ollie a Facebook, esperant que algunes persones se sentissin motivades per enviar-li missatges al seu fill. Demanava que 10 o 12 persones li enviessin postals al seu fill pel seu aniversari. Deia així la nota que va posar el passat mes d’agot: “El meu fill és autista i complirà 15 anys. Li encanten les postals i se’n va escriure algunes a si mateix. Som una família petita i no té amics … Em podeu ajudar? Si tens una targeta vella al calaix, envia-li! Tens temps fins diumenge. Moltes gràcies “. Va afegir la direcció de la família i va esperar.

N’hi va haver prou en 48 hores perquè el post fos compartit més de 22 mil vegades i inspirés ni més ni menys que a 8 mil persones a enviar targetes d’aniversari a Ollie, a més d’un allau enorme de missatges a Facebook. Ah, i una ràdio local, commoguda per la història, va decidir reforçar la demanda de de targetes de la mare, multiplicant d’aquesta manera els resultats.

I van arribar postals del món sencer. El carter va haver de buscar el reforç d’un company perquè eren caixes i més caixes; i va dir-los que encara n’hi havia més al magatzem de Correus. Un detall: la gran majoria de les cartes i missatges enviats a l’Ollie provenien justament d’altres famílies amb algun membre que pateix autisme. “Només puc dir gràcies per la gentilesa, per l’amor i per la bona voluntat de tots, que és increïble. Moltes gràcies “, va dir la mare d’Ollie, emocionada i feliç.

Això no és encara amistat. però qui diu que d’aquest petit gest no en pugués sorgir alguna. A vegades justament ens falta aquest petit pas per tal de que sorgeixin amistats autèntiques….

No hi ha resposta

06 març 2016


Una jutgessa violadora

Classificat com a Justícia

A Vitòria -ni més ni menys que al Jutjat de Violència sobre la Dona número 1!- una jutgessa va violar la dignitat i la intimitat d’una dona, que ja havia estat violada anteriorment i havia presentat denúncia, quan li va preguntar textualment: ¿Cerró bien las piernas?, ¿cerró toda la parte de los órganos femeninos?”. A una ofensa, a una extralimitació, a una suposició tan malèvola com aquesta jo en dic violació sense cap mena de recança. Aquesta pobra dona devia pensar: On he anat a parar, Déu meu! Per uns instants es devia sentir doblement abusada i violada, perquè primerament va ser-ho físicament (havia denunciat dos agressions sexuals) i després en la seva dignitat de persona.

M’imagino aquesta pobra dona, embarassada de quatre mesos, sortint del jutjat atònita, estupefacta i sense entendre res. Me l’imagino perdent-se pels carrers de Vitòria arrossegant una tristesa infinita que no la deixava ni caminar. Me l’imagino asseguda en qualsevol banc d’un parc d’aquella bonica i pulcra ciutat amb la mirada perduda i acompanyada només per algun colom que se li atansava sense ni que ella el veiés.

Me l’imagino entotsolada en un llarg i profund silenci mirant més cap endins que no pas cap enfora. Me l’imagino mirant-se a si mateixa, contemplant pesadament el seu passat, tot allò tan desagradable que li ha succeït, obrint la bossa de mà i  traient d’esma el mòbil, fixant la mirada a la pantalla, passant els dits per les tecles sense buscar res en concret. Simplement per distreure’s i anar remugant pensaments.

Me l’imagino immòbil, com una estàtua de carn, passant les hores, perdent el sentit del temps i sense sentir el fred de la tarda que es va acabant. D’ella potser només criden l’atenció els seus ulls que de tant en tant comencen a brillar, a humitejar-se fins al punt que un riuet brillant comença a córrer cara avall. Només llavors la seva mà quieta es mou per treure’s un mocador de paper de la butxaca i eixugar-se delicadament i pausada aquelles furtives llàgrimes que ragen sense parar acompanyades d’algun sanglot profund i molt dens. El plor és silenciós, discret i subtil, com per a que ningú dels que passen per allà se’n pugui adonar. En un moment determinat sembla que allò desembocarà en una tempesta de plors, llàgrimes abundants i sanglots sorollosos. Res d’això no passa. De mica en mica aquell rostre es va asserenant de nou i torna a restar quiet i estàtic aquell cos gelat per fora que conté a dins un cor congelat pel desencís  i la frustració.

La dona segueix asseguda amb la dignitat intacta. Aquella dignitat que una jutgessa indigna de la seva funció i del seu càrrec li volia arrabassar i que no ha pogut. De tant en tant respira fondo i deixa anar un sospir allargassat que sembla voler recórrer tot el parc i que, finalment es perd entre els arbres i la foscor. Perquè ja s’ha fet fosc i, tot i això, la dona no sembla tenir ganes de tornar a casa. Sent necessitat d’aquella solitud del parc i de la foscor que la protegeix. Protegeix més la foscor de la nit que no pas una jutgessa indigna, mediocre i injusta, deu pensar ella.

I finalment s’aixeca d’una revolada. Aquell cos sembla recobrar tota la força que aparentava no tenir i es posa a caminar decidida, tot arreglant-se d’un cop de cap els negres cabells llargs i acabant-los de retocar amb la mà dreta. Sembla que la seva cara ha recobrat la serenitat que una jutgessa malcarada, que durant anys no deu haver fet res més que complir una feina mecànica, de funcionària robotitzada i sense ànima ni sentiments, li volia prendre.

Ni aquesta dona, ni cap altra dona, ni cap ciutadà es mereix un tracte així. Esperem que algú se n’adoni i l’aparti del càrrec per una temporada. Potser serà la única manera de que se li estovin els sentiments que potser algun dia havia tingut i comprengui que no es poden tractar les persones amb la poca consideració amb què ho ha fet ella.

Text dedicat a totes les dones que han sofert injustícies múltiples en motiu del dia internacional de les dones que se celebra el 8 de Març. 

Una resposta fins a ara

29 febr. 2016


Sobre la justícia

Classificat com a Justícia,POLÍTICA

La justícia ha de ser justa i proporcionada. Això que sembla una perogrullada no ho és sempre i aquí a Espanya encara menys. Ho veiem cada dia amb uns tribunals i uns jutges que no paren de fer el ridícul sempre que poden. No tots, és clar, però sí que una bona majoria. I l’escala podria anar des del món de l’esport (Déu n’hi do la parcialitat de les sentències esportives!) fins a les sentències del Tribunal Constitucional. La parcialitat, la discrecionalitat, l’arbitrarietat, la vel·leïtat, la capritxositat i la volubilitat de que fan gala alguns tribunals faria caure la cara de vergonya a una persona mitjanament normal. Però com que sembla que no en tinguin –i si en tenen, la dissimulen prou bé- no passa res i ells segueixen anant per aquests mons de Déu tan amples i amb el cap ben alt i, el que és pitjor, tenint-nos a tots per rucs.

De fet, el principi de proporcionalitat hauria de servir per a regir-nos en tots els ordres de la nostra vida i per això aquest principi és una columna fonamental en l’ordenament jurídic de tots els països que volen ser civilitzats. Ja ho deia Sant Tomàs en la seva Summa Teològica (I-II, c. 95, a. 3) quan es referia a com havia de ser la llei humana: deia que havia de ser justa, possible segons les naturalesa i les costums del país, proporcionada als llocs i als temps i convenient per a la conducta humana. El pensament de Sant Tomàs segueix vigent en molts aspectes encara avui i hauria d’estar present en els diversos debats sobre la legitimitat de les lleis que promulguen els estats i que haurien de servir per garantir la convivència o la justícia per a tots els membres, especialment per aquells que tenen menys garanties pel fet de ser socialment dèbils, desvalguts o que no tenen veu.

He fet tota aquesta llarga introducció perquè demà surt de la presó Arnaldo Otegi, un d’aquests cassos paradigmàtics de tot això que deia més amunt. En un cert moment de la seva vida va formar part d’un comando d’ETA, va participar en un segrest, el van jutjar i va anar a la presó els anys que li corresponien. En un altre moment de la seva vida aquest home va anar canviant -com molt bé ens explica Antoni Batista, un dels periodistes que millor coneixen el país basc i que millor coneixen Otegi- cap a posicions dialogants i encarades a que l’ETA més dura i sanguinària deixés definitivament la violència i entrés a un camí de pau. L’Antoni Batista l’ha entrevistat vàries vegades, s’hi ha acostat, l’ha escoltat i diu que aquest home tindrà un gran paper en l’ Euskadi del futur. El que sí que és clar és que aquest home ha estat un dels que ha patit aquesta discrecionalitat de la justícia espanyola. Quan va sortir de la presó la única cosa que va intentar fou re encaminar una organització violenta cap a la vida política normal, fet que la hipòcrita llei de partits espanyola va considerar il.legal.

En Toni Soler en ho explica al seu blog: “Per aquest delicte polític, Otegi haurà passat més de sis anys a la presó, ni un dia menys, sense cap opció a reducció de pena. Perquè ens en fem una idea, el general Galindo, condemnat per la mort de Lasa i Zabala, només va passar 4 anys a la presó (i l’havien condemnat a 70 anys). I el general Armada, cervell del 23-F, va ser condemnat a 30 anys i només en va complir 5. En el cas d’Otegi, doncs, es pot parlar de desproporció i fins i tot d’acarnissament, que només s’explica per motius polítics. En efecte, els poders de l’Estat l’han vist com una amenaça justament perquè semblava l’únic líder capaç d’apartar el món abertzale de la violència i convertir-lo en una força de govern. L’empresonament d’Otegi ha estat condemnat per tots els partits bascos, tret de PP i Ciutadans, i el Premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel l’ha considerat “una ofensa a la humanitat”.

“A l’Estat no l’interessa ETA, però sí que li interessa agitar el fantasma d’ETA perquè amb aquest fantasma contamina l’independentisme”, assegura Antoni Batista. L’Estat espanyol el que no pot guanyar a les urnes ho porta als tribunals. Als seus tribunals. A aquells tribunals dels quals parlava al principi d’aquest apunt. I així ens va… Cap persona civilitzada i mitjanament raonable i democràtica; cap país que apreciï una mica la democràcia i que l’estimi una mica i la vulgui, no podrà entendre això que passa a Espanya.

2 respostes

01 gen. 2016


Només vida

Classificat com a SOCIETAT,Valors,Vida i mort

La millor notícia que podíem llegir avui, el primer dia d’un nou any, és que ha estat localitzat amb vida el nen de 3 anys desaparegut a Camós, al Pla de l’Estany. El nen va desaparèixer ahir a la tarda mentre jugava amb altres companys prop de la casa rural Can Serrallonga, situada en una zona boscosa d’aquest municipi, mentre els seus pares descarregaven el cotxe per passar el cap d’any en una casa rural.
Aquella coneguda frase “Any nou, vida nova” jo la deixaria en “any nou, vida”. Simplement vida. De fet, la vida sempre és nova. Sempre passa alguna cosa encara que no vulguem. No cal dir que, si volem, en passen moltes més de coses. El nen ha estat trobat amb vida després de que més de 500 persones han passat tota la tarda del 31, tota la nit de cap d’any i tot aquest matí buscant-lo. Segurament que ha estat la nit de cap d’any més profitosa de la seva vida. Han perdut temps i forces per salvar una vida. Avui podran menjar els torrons i podran brindar amb cava ben satisfets de tot el que han fet tant els que ho havien de fer per obligació com els que ho han fet voluntàriament. Caldria que la societat agraís a tots ells les hores, els maldecaps, el fred, el cansament i l’ansietat que han posat buscant el nen.
Una societat que tingui gent així és una societat viva. Ja sabem que hi ha molta gent egoista, gent que només mira per ella mateixa, gent que només sap destruir en lloc de construir. Però només que n’hi hagi uns quants com aquests que han estat capaços de buscar el nen en una nit de cap d’any, deixant l’escalfor de la llar, la família, el raïm i els torrons, ja estem salvats. Heu vist mai el rastre que deixa una tortuga a l’arena de la platja quan torna al seu mar salvador? Doncs això mateix és el rastre que han deixat aquest munt de persones aquestes darreres hores. Un rastre salvador, un rastre que aquesta família no esborrarà mai de la seva memòria. Mentre hi hagi persones que vulguin deixar aquest rastre d’estrelles en el seu camí, el món està salvat.
Tots podem deixar un rastre bo si volem. No seria mala imatge en un primer dia de l’any la d’una tortuga anant cap al mar; com no ho seria la d’aquest munt de gent buscant frenèticament i sense parar el nen perdut. Són imatges que hauríem de guardar i imitar, preguntant-nos si tots nosaltres serem capaços de deixar un bon rastre com ells mirant de crear vida. Simplement vida. Perquè la vida que creem entorn nostre amb bons sentiments envers els demés sempre serà nova i donarà fruit.
Quina mena de petjades voldré deixar jo en aquest nou any?

No hi ha resposta

18 oct. 2015


Els seminaris d’abans…

Classificat com a Amistat,Església

PA177554

Ahir vam fer la trobada anual de companys del Seminari de Solsona. La nostra 29a trobada i amb més gent que mai, ja que ens vam aplegar 55 persones (comptant-hi algunes senyores que, com cada any, els plau acompanyar-nos). Aquest any ens vam trobar a Balsareny, ben vigilats en tot moment pel seu castell encimbellat que vam visitar després d’una bonica passejada pel cuidat bosc de ribera que hi ha al peu del plàcid Llobregat. I, és clar, no podia faltar un bon dinar, que vam anar a fer-lo a Gaià. Ja se sap que al voltant d’una taula és un bon lloc per parlar i per recordar anècdotes i històries.

Com que  alguns companys em van animar a que fes la petita crònica que cada any escric d’aquesta trobada, m’hi poso amb molt de gust. Vull fent constar, però, que aquest any m’he estimat més deixar la veu a Mn Climent Forner que, amb motiu dels 400 anysPA177569del Bisbat de Solsona –que van celebrar-se l’any 1993-, va escriure un breu article dels seus records de seminarista. Ningú com ell ho podia fer millor i, per això, crec que tots els companys que ho llegiran –si encara no ho han fet- en gaudiran i podran rememorar moltes de les coses que explica Mn Climent. En darrer terme aquestes trobades no són res més que un motiu per retrobar records i per passar revista del que fem i com estem cadascú de nosaltres. Més o menys com els cotxes vells, que els toca passar la ITV cada any…PA177591

 

 

EL SEMINARI DE SOLSONA: UNA MICA D’HISTORIA. Climent Forner

(L’EROL: revista cultural del Berguedà. 1993: Núm. 41: 400 anys del Bisbat de Solsona )

No em proposo pas d’escriure tota la història del seminari de Solsona, sinó una part, i ben petita, d’aquesta història: la que va de primers d’octubre de 1940 a darrers de maig de 1952. Són els anys que jo hi vaig viure i dels quals puc donar testimoni, per bé que el testimoni d’un home vell pugui resultar més o menys esgrogueït o idealitzat pel temps. On vaig escriure sobre això mateix, quan encara era jove o mes jove que ara, és al llibre 25 anys de presència i de fidelitat,dedicat al Dr Josep Pont i Gol, aleshores arquebisbe de Tarragona (1976), i avui també, només que emèrit, i per molts anys! La vivència d’aquells anys també la vaig reflectir en laCarta a l’amic canonge (novembre de 1968), que podeu llegir a Liridunvau, liridonvon,Obra poètica II, Edicions de L’Albi, Berga, 1989. És aquella que comença:”Amic del doble cor…”

Començaré per dir que no trobo gens estrany que L’EROL, volent publicar un monogràfic sobre el bisbat de Solsona amb motiu dels 400 anys de la seva creació, hagi pensat en el seminari. Perquè el seminari de qualsevol bisbat, sobretot d’un bisbat petit i rural corn el nostre, és molt important. És corn el rovell de l’ou, o la mare dels ous, que se’n diu. 0 corn la clau de volta d’un edifici. I això perquè d’allà, d’aquella santa casa, n’han sortit fornades i fornades de capellans, tots els capellans diocesans, per bé que alguns d’ells, després, acabada la carrera, hagin anat a ampliar estudis a Roma o allà on sigui. La “Universitat” solsonina, encimbellada al turó de St Magí, no donava per més. La majoria de nosaltres, els “tronxos» que en diu Mn. Ballarin, el poc o molt que sabem ho vam aprendre allà. Amb totes les seves deficiències, el seminari es la mare que ens va d’allà. I que Deu li ho pagui.

L’edifici del seminari

Des de l’erecció del bisbat (1593) que es va pensar en un seminari, corn es natural d’ençà del concili de Trento. Corn recorda el Dr Llorens, ja el primer bisbe, Lluís Sanç, havia pensat en l’edifici i les rendes de l’hospital d’en Llobera, però els frares dominics, mes vius, se li avançaren. El bisbe Lassala, igualment. Però de fet, i després de moltes gestions fracassades, tant de part del bisbat corn de l’ajuntament, no fou fins l’any 1846 que l’esmentat edifici es va convertir en seminari diocesà inaugurant-s’hi el primer curs. Superada finalment la crisi que afectava la mateixa subsistència del bisbat corn a tal, això és, l’any 1894, es va acabar la nova ala del centre docent (començada el 1846), donant peu al seminari Major per a filosops i teòlegs.

La gent, tanmateix, quan parla avui del seminari de Solsona es refereix, no a aquella antiga i senyorial construcció dels Llobera (convertida amb els anys en Escola Parroquial, en seu del Consell Comarcal del Solsonès i en no sé quantes coses més), sinó en aquell conjunt d’edificacions que coronen el turó de St. Magí, camí de l’actual institut de Batxillerat. La part mes antiga, que té forma de creu, el seminari Menor que se’n deia aleshores i després fou escola parroquial, va ser construïda, i ben precàriament per cert, pel bisbe solsoní, Dr. Ramon Riu, l’any 1896. La part nova, el seminari Major, que s’hi adhereix corn un apèndix, es obra del Dr. Vicenç Enrique i Tarancon (1948). I fet aquest resum històric d’unes pedres mortes, pas-sem a fer el d’unes pedres vives, les persones, les verament importants.

Els seminaristes

Corn indicava al començament, em referiré nomes als anys 1940-1952. Sabeu què? Els cadells de capella de «in illo tempore» havíem arribat a ser 150. Ho heu llegit be? Cent cinquanta! Entre gramàtics (cinc primers cursos), filosops (tres) i teòlegs (quatre). Repeteixo: 150. Solament el meu curs, els de Stalingrado, corn ens va batejar el Dr. Llorens, ja érem 40! I això que feia un fred que pelava (ai, quan bufava la boira de la Torregassa!) i amb una fam de postguerra que només podíem apagar a mitges gràcies als cigrons i a les patates de Mn. Benet, el majordom providencial. I pensar que avui, amb totes les comoditats del món, només en tenim quatre de seminaristes, quatre (que resideixen al seminari interdiocesà de Barcelona i estudien a la facultat de Teologia, convertit ara el turó de St. Magí en residència per a capellans en actiu, lloc de reunions i casa d’exercicis).

La vida que portàvem aquella colla d’aspirants a capellà fora molt llarga d’explicar fil per randa. Només us diré que, malgrat tot, no sols conservem un bon record d’aquella santa casa els clergues que encara ens aguantem, sinó que fins i tot els seminaristes que van anar penjant els hàbits al llarg de la carrera, també el conserven, com ho demostren algunes trobades conjuntes de condeixebles que se celebren de tant en tant. Algun misteri hi deu haver. Això que, com apuntava, de fred i de fam (almenys als primers anys de la postguerra), Deu n’hi do. El caliu d’aquella amistat, però, no hi ha hagut cendres que l’apaguessin. Ni l’apagaran.

Un dia normal. Ens devíem llevar a les sis o quarts de set del mati. Corrents a rentar-se la cara a través d’aquells dormitoris tan llargs que no s’acabaven mai. Com que hi havia mes nassos que lavabos, havies de fer cua, t’havies d’esperar. I cap a la capella. Això si, sense poder-te posar gens de colònia al cap, perquè si te n’hi posaves unes gotes i l’«amo. (el Dr. Miralles) t’ensumava tot passant, ja l’havies feta. Mitja hora de meditació. Després missa. I cap a esmorzar, a veure a qui li tocaria el crostó de pa més gros. Al mig del menjador hi havia una estufa que no tirava ni a tiros, només feia fum i fum i fum. Una estoneta d’esbarjo, una estoneta d’estudi, i a classe. Tot, sempre, a tocs de timbre. Entre classe i classe, a jugar al pati. Al migdia, abans de dinar, a la capella: res de l’àngelus, lectura espiritual i visita al Santíssim. En havent dinat, hi havia l’estona de pati més llarga del dia. Era l’hora dels grans partits de futbol. No us en rigueu, no. Ni el Barça. Era l’època del Ramallets, Besora, Kubala, Reixach… I nosaltres, a imitar-los, només que amb la sotana arremangada butxaques endins, ja que no ens la podíem treure. Fins i tot, quan el partit s’ho valia, el Dr. Miralles, es a dir, el rector, havia arribat a treure el sac d’honor. Miracle! Hi havia un davanter centre que tenia un xut tan potent que semblava el Koeman: era el Ton, el nostre bisbe actual. Encara em sembla que el veig amb un mocador al cap per eixugar-se la suor. Era terrorífic. Ah, i alerta a trencar cap vidre, que el senyor majordom te’l feia pagar trinco-trinco.

Be, érem en havent dinat. Esgotat el temps d’esplai, a estudiar una mica, i a classe una altra vegada. Berenar, jugar, i dues hores de vetlla o d’estudi, que no te les estalviava ningú. Fins que a rosari, sopar, passejar un quart d’hora pels claustres, visita a la capella i a dormir, que demà serà un altre dia. Em descuidava de dir que durant els àpats, fora dels diumenges i festes de guardar, no xerràvem sinó que llegíem talment corn si fóssim monjos: el lector de torn anava fullejant la Bíblia, vides de sants, històries de missioners, etc. Cap als darrers cursos, els més grans s’estrenaven a predicar fent un sermonet abans de menjar les sopes. D’atipar-nos ens atipàvem tant corn podíem ni que fos nomé a base de muntanyes de cigrons. Tothom esperava els divendres de Quaresma: era el dia de l’any que, fent penitència, menjàvem millor: bacallà amb panses. Manoi! N’hi havia per llepar-s’hi els dits.

Les tardes dels dijous i dels diumenges sortíem a passejar cap a St. Bernat, la Mare de la Font, carretera d’Olius… De dos en dos. Semblàvem formiguetes sotana, valona, bonet… Ordenats fins que, ja als afores, ens podíem dispersar més o menys, més aviat menys que més. Perquè si t’atrevies a fumar un cigarret d’estranquis (parlo dels seminaristes petits) o a acostar-te a alguna casa de pagès a menjar pa amb tomàquet, i aquest gran pecat es descobria, pobre de tu! Hi havia després un sis d’octubre que et podia amenaçar de fer fora del seminari, encara que tot s’acabés amb aigua de roses.

Allò que era encisador de veritat era el mes de maig. Ah, corn el recordo! Cada dia, corn a final de la celebració, cantàvem els goigs d’alguna Marededéu: “Assistiu-nos, gran Senyora,/de Falgars intitulada…”  Amb les finestres, ben obertes, la flaire primaveral dels arbres i les plantes que entrava capella endins barrejant-se amb els refilets dels ocells que ens feien la competència… Ah, manoi! Allò hauria sigut un cel si no fos que s’acostava el mes de juny, l’època dels exàmens. I les noies de cal Faldilles que ens escoltaven des de l’ampit de la finestra i que sense voler confoníem amb els àngels del retaule esculpit pelCamps i Arnau… Ara en sèrio: l’amor a Maria i l’amor a l’Eucaristia ens eren inculcats a cops de plàtica que feien entendrir.

Podríem baixar a molts més detalls de la vida d’aquell temps, però no acabaríem mai: els certàmens literaris de la Puríssima on tots els capellans lletraferits del bisbat havien esmolat les seves armes; les vetllades de sant Tomàs; la missa conventual dels diumenges del matí a la catedral, amb aquella renglera de canonges al fons del presbiteri tot fantasmagòrics; les vespres dels diu-menges a la tarda tan gregorianament celestials; les vacances de Nadal i d’estiu (les de Setmana Santa les va suprimir el bisbe Tarancon); els dies de recés; les tandes d’exercicis espirituals la funció sabatina, etc., etc., etc. I de tant en tant, com deia, algun sis d’octubre a la cel·la del rector. I les notes al final de curs: Meritus, Benemeritus (en b minúscula i B majúscula), Meritissimus, Laureatus… Hi ha un fet extraordinari que no me’l puc deixar al tinter: la publicació, el mes de març de l’any 1950, de L’Infantil, aquella revisteta de no-res que va començar essent un full propagandístic del Dia del Seminari i es convertiria en la primera revista infantil de la postguerra a Catalunya. La il·lusió i les suades que ens va costar! Valia 50 cèntims i ben aviat en vam arribar a tirar 2.000 exemplars mensuals.

Superiors i professors

Aquest apartat sí que no el podem ometre: el dels nostres ínclits superiors i professors. Es a dir, el dels nostres pares en la fe. Ja he citat el Dr. Miguel Mira-les, l’«amo» que li dèiem de motiu, tan bona persona corn era però tan poc competent corn a educador de joventut. Algú, no jo, l’ha definit corn un home de molt bona fe, però d’una ignorància enciclopèdica. Que des del cel ens perdoni per les moltes vegades que, sense voler, li havíem fet saltar la dentadura postissa. Mn. Benet Malagarriga, el majordom: un sant d’aquells que no pugen als altars perquè no tenen padrins. I quins parenostres més gruixuts que deia ja de bon matí I les estonades que es passava tot sol agenollat als peus del sagrari en silenci o donant-se cops al cap: Benet, Benet, que n’ets de ruc. I els sacs de patates que ens feia traginar d’un lloc a l’altre. El Dr. Josep Pont i Gol, el professor, el prefecte, l’amic… Sort n’hi va haver d’ell. Almenys jo sort en vaig tenir. Clar, ordenat, preparat, amablement exigent, sabia ensenyar corn ningú: història, geografia, àlgebra, filosofia… Tenia un carisma: li havies d’estudiar per força, de tant corn et guanyava la voluntat. No saber la lliçó si te la preguntava, era fer-li un tort. Va ser ell qui, a més a més, ens va inculcar de forma indeleble l’esperit missioner i l’amor a l’Església de Catalunya o que és a Catalunya (per dir-ho amb termes teològicament més exactes, políticament no tan sospitosos), representada pel qui anys a venir resultaria ser el seu predecessor a la seu tarragonina, el cardenal Vidal i Barraquer. Gràcies a ell també, el seminari de Solsona fou el primer de Catalunya on es va començar d’ensenyar català, per bé que no oficialment, poc després d’iniciada la dècada dels quaranta. I fent pinya amb el Dr. Pont, durant uns anys, Mn. Josep Armengou, el capellà de Berga, “a la sazón” pare espiritual i director de la Schola Cantorum del seminari. Mort el bisbe Comellas i a causa d’una ventada ben passatgera, ambdós amics serien defenestrats del cenacle i anirien a raure a Gepils-sur-mer, o ca la Gepilsa, una masia dels afores. Allí es fundaria al cap de poc la cèlebre Penya d’Horeb amb ells dos, el Dr. Saladrigues, Mn. Maria Ruiz, Mn. Antoni Palou… El Dr. Ramon Espert: Senyors, traiem-nos el barret davant d’aquest homenàs i professoràs. Ensenyava moral amb tota l’autoritat moral, que ja es dir. Exigent amb ell mateix corn un asceta clàssic, també ho era amb els seus alumnes. Semblava autoritari, però era molt humà, molt conciliador, molt tendre. Estimava la diòcesi amb un amor apassionat d’espòs. Apostòlic corn era, l’havia recorregut de dalt a baix i de baix a dalt, predicant missions, septenaris, novenaris, exercicis… S’enorgullia de la seva procedència humil: la seva mare venia cacauets pel carrers de Berga, la ciutat que un dia l’havia d’enterrar al panteó dels fills il·lustres. Devem ser molts els clergues que encara conservem els seus apunts professorals, per bé que en l’actualitat ens serveixin de ben poc. Ara, el seu testimoni d’home recte, de bon cor, de ment lúcida i de fe heroica és i serà inesborrable. No és estrany que fos el conseller de tots els bisbes. I bisbe que hauria pogut ser ell mateix si hagués volgut, si no hagués renunciat a tal honor. El Dr. Joan Coromina que de capellà de l’Ametlla de Merola va venir a ensenyar-nos llatí als de quart curs. I molt que ens feia treballar. .,;Qué dice que qué?. El Dr. Pere Sampons, amb aquella cara vermella de bona persona, ni que llegís les lliçons a tall d’orador. Mn. Antoni Palou, el mític professor de grec i de literatura, a qui tant devem els lletraferits d’aquelles calendes, i també prefecte una mica polèmic. Un gran amic. I el Dr. Joaquim Canudas, director de la Schola Cantorum, a més de superior i professor. I Mn. Anton Santa-maria, l’angèlic pare espiritual dels darrers anys. I el Dr. Sebastià Pont, tan ponderat i sapient. Ah, i el Dr. Salvador Saladrigues, professor de Sagrada Escriptura, ingenu corn un infant. I el Dr. Ramon Miguel, enèrgic professor de dret canònic. I Mn. Rafel Escuder, secretari del bisbe Tarancon i mestre de teologia fonamental. I el Dr. Antoni Fontanet, que professava Historia Sagrada i més tard es faria felipó. I el Dr. Antoni Llorens, és clar, professor de teologia dogmàtica, d’història de l ‘art i no recordo de què mes (no li estudiàvem gaire, tan bona persona corn era i tan brillant i competent quan volia). Prou, prou. Segur que em deixo noms encara… El Dr. Gras, tens no, que més tard, ja no a nosaltres, ensenyaria filosofia i esdevindria majordom una mica problemàtic, tot i la seva murrieria. Això sense fer esment de Mn. Abras, el beneficiat de la catedral que ens pujava a confessar cada setmana, els dissabtes em penso: “Ego to absolvo”. I es que en devíem fer molts de pecats que setmanalment haguéssim de passar per la reixeta! Ai, Deu meu! Un últim nom, aquest si, el servos servirem Dei, el fàmul Celoni, la rateta que escombrava l’escaleta i d’amagat, en compliment d’ordres superiors, s’entretenia a arrencar de l’enciclopèdia Espasa algunes il·lustracions massa d’allò. Ah, i les benemèrites i sacrificades monges que no veiem mai o ben poc, però sí que sentíem a través del torn del menjador: “Diga”.

Etcètera

Aquest seria més o menys el retaule d’aquell temps que he intentat d’evocar, pobre de mi, amb tot l’amor i amb tot l’humor possible. Vist amb els meus ulls, naturalment. Repeteixo: són només els personatges dels anys 1940-1952. Després del meu curs (dels 40 inicials en vam acabar 14), el seminari s’aniria mantenint durant un cert temps, i vindrien altres professors, superiors i seminaristes. Però els de Stalingrado ja no hi seríem, o ja érem en un altre front: el del concili i el post concili Vaticà II.

Prou. Diu que en la lluita per la recuperació del bisbat de Solsona (any 1933) el seminari, al costat d’altres institucions, va jugar-hi un paper important, i és natural. Ni que fos una “Universitat de pagès”, n’havien sortit o hi havien exercit el magisteri figures eclesiàstiques tan rellevants corn el filòsof Comellas i Cluet, el filòleg Marià Grandia, el liturgista Josep Vendrell, el musicòleg i educador Ricard Penina, el music Llorenç Riu…

En resum: gràcies al seminari som el que som els capellans i, en certa manera, tots els fidels solsonins: som el que som i tal com som. Déu ens hi conservi en allò que tenim de bo i ens ajudi a superar-nos. Al cap d’allà som molt joves: només tenim 400 anys!

No hi ha resposta

12 set. 2015


Res no és gratis

Classificat com a Dignitat,Independència,Llibertat

Llegia avui que el periodista català Arcadi Espada escriu al diari EL MUNDO” que “siente por esos cientos de miles un profundo desprecio” (es refereix a tota la gernació que ahir vam anar a la Via Lliure) i, d’alguna manera ens ve a tractar com a “personas con deficiencias cognitivas de algún género” pel fet d’escoltar i fer cas dels missatges de l’ ANC. Tampoc n’hem de fer gaire cas de la gent que escriu al “inmundo EL MUNDO” dirigir per un tal Marhuerda i que arreplega tot allò que no vol ningú. Ja sabem que aquest diari és un diari de rebotats, de gent amb males digestions i que escriuen quan després d’una bona fartanera els puja la bilis i l’han d’escopir d’alguna manera o altra.Tenim altres cassos d’il·lustres catalans (Boadella, Sostres i alguns altres) que pateixen aquest mateix mal i, de tant en tant, es despengen amb coses d’aquestes per cridar l’atenció; perquè d’altra manera no s’entén.

Fa temps que sento dir que els independentistes ens comportem com un ramat de xais que seguim mansament uns quants il·luminats (el President Mas o Junqueres són els seus principals focus d’atenció). Pocs arguments ens donen per poder afirmar això, però ho repeteixen com una inacabable lletania un dia i un altre sense adonar-se que la seva posició és molt més fàcil que la nostra. Diu que Mas “no ha tingut el coratge, l’elemental decència democràtica de dir als seus súbdits que la independència només podrà aconseguir-se amb sang, suor i llàgrimes” com diu també Josep Fontana: “Tota independència necessita d’una guerra d’independència”.

El senyor Arcadi ha de saber que no som tan rucs per no adonar-nos que res és gratis i tampoc som tan ingenus com per no saber que la independència de Catalunya ens costarà sang, suor i llàgrimes –i potser més d’una cagarrina- en una Espanya profundament antidemocràtica i tancada a qualsevol tipus de negociació, com es faria en qualsevol altre Estat on la democràcia no fos només una paraula que es fa servir per quedar bé i on és més important que l’imperi pur i dur de la llei (que generalment es converteix en llei de l’embut). Està bé que ell es conformi amb el que té i estigui content amb la llibertat que li concedeixen graciosament. No hi tinc res a dir. Tampoc tinc res a dir que alguns s’acostin a la menjadora que el poderós Estat els omple cada dia i on hi troben tot tipus de facilitats. Estar al costat del Poder és la posició més còmoda, senzilla i fàcil. Però és possible que molts dels catalans que ahir vam anar a la Via Lliure no en tinguem prou i vulguem alguna cosa més. Es veu que això és molt difícil d’entendre per alguns que no “tenen les deficiències cognitives” que ens atribueix a nosaltres i que es veu que ells deuen ser éssers superiors i amb facultats especials per entendre les coses. Res no és gratis. La llibertat i la dignitat tampoc ho són.

Però jo no m’atreviria a donar tantes lliçons com ho fan ells i a aquests savis de pa sucat amb oli els aniria bé la lliçó que un alumne va donar a un professor seu en plena classe. Expliquen que en una classe d’una famosa universitat un dels alumnes, inesperadament, li va preguntar al professor: – “¿Vostè sap com es capturen els porcs senglars?” …El professor va creure que era un acudit i esperava una resposta divertida … El jove va respondre que no era un acudit i li va continuar explicant:- “Vostè pot capturar senglars buscant un lloc al bosc on vegi que s’hi passegen. Després hi tira en aquell indret una mica de blat de moro. Els porcs vindran diàriament a menjar el blat de moro. Per a ells és un regal diari que els surt gratis. Quan s’acostumen a venir-hi diàriament vostè construeix una tanca a un costat. Quan s’han acostumat a la tanca i ells segueixen venint cada dia a menjar el blat de moro, vostè construeix un altre costat de la tanca … Ells s’hi van acostumant i cada dia tornen a menjar la seva ració de blat de moro. Vostè poc a poc a poc va fent la tanca fins que només hi quedi una porta d’entrada. Els senglars seguiran venint i un dia, quan siguin a dins menjant, només li caldrà instal·lar la porta i podrà capturar fàcilment tot el grup. És així de simple. En un instant els senglars perden la seva llibertat. Quan se n’adonin començaran a córrer desesperats dins de la tanca, però ja no tindran res a fer. Estan sotmesos. Després, seguiran menjant el blat de moro que tindran cada dia fàcilment i grati. S’hi hauran acostumat i fins i tot s’oblidaran dels temps que s’havien de buscar el menjar ells mateixos. hauran acceptat l’esclavitud sense ni adonar-se’n”…

3 respostes

28 ag. 2015


On és la justícia?

Classificat com a Justícia

En aquests convulsos dies d’agost, quan milers de persones són foragitats dels seus respectius països per la guerra, la fam i la misèria i es veuen obligats a deixar les seves vides entre filats de fulles tallants o al fons del mar, és quan es fa més urgent una reflexió serena del què és la justícia, si n’hi ha una mica i, en cas afirmatiu, preguntar-se on s’amaga. Perquè, la veritat sigui dita, aquesta justícia no es veu per enlloc i resta ben amagada.

Ja ho deia Bertolt Brecht: “no hem d’acceptar allò que és habitual com una cosa natural. Perquè en temps de desordre, de confusió organitzada, d’humanitat deshumanitzada, res ha de semblar-nos natural, res no ha de semblar impossible poder canviar”. No hem d’acceptar de cap manera aquesta gran injustícia que s’està donant a Europa en un munt de fronts. Sembla que Europa estigui morta perquè no es veu recció de cap mena. Sembla que als que tallen el bacallà ja els estigui bé el que passa i no els ve d’un mort més o menys. Al contrari: sembla que quan veuen algú que treu el cap, encara miren d’enfonsar-lo més. O, si no, mirem el que fan amb Grècia o el que estan fent ara amb els milers de refugiats que, desesperats, busquen un metre quadrat on viure amb una mica de pau i poder ser una mica feliços.

Caldria tornar a llegir en aquests moments Hannah Arendt, una pensadora d’origen jueu que va escriure sobre l’activitat política, el totalitarisme i la modernitat. Neix a Hannover el 1906, és alumna brillant, entre 1924 i 1928, de mestres com Heidegger, Guardini, Husserl o Jaspers i que col·labora després amb la resistència sionista a Alemanya. Després de ser detinguda i posada en llibertat, Hannah fuig a París amb la seva mare. A França és secretària general de Youth Aliyah, agència jueva per a Palestina; s’encarrega de rescatar nens jueus d’Àustria i Txecoslovàquia; es casa amb Heinrich Blücher; és internada en un camp de refugiats. El 1941 s’exilia amb el seu marit als Estats Units, s’estableixen en Nova York i comença a treballar com periodista. Comprova de primera mà la immensa capacitat de manipulació del periodisme nazi i sap que els periodistes creen en gran mesura la cultura d’una època, perquè la gent veu la realitat a través de les seves històries.

Europa, en aquest sentit, és una vergonya. Poca gent aixeca el crit indignat pel què està passant i poca gent sembla disposada a fer alguna cosa. Espanya encara és una vergonya més gran. Ens caldria un munt d’ Hannah Arendt per airejar una mica tota la merda que s’amaga sota les catifes. Per Hannah Arendt l’ofici periodístic és per destapar la veritat que massa sovint és amagada per les mentides oficials i, per això, realitza una sèrie de reportatges sobre el judici al nazi Adolf Eichmann, a Jerusalem. Reportatges que van ser publicats per The New Yorker el 1963. En aquests articles, així com en el llibre on són compilats, Eichmann a Jerusalem, Hannah s’atreveix a airejar una veritat sepultada pel judaisme oficial: que molts jueus havien col·laborat amb els seus botxins a les tasques de reclutament per a l’enviament als camps, i també en la supervisió de treballs i matances en aquells inferns. “El paper que van jugar els dirigents jueus en la destrucció del seu propi poble constitueix, sens dubte, un dels capítols més tenebrosos de la ja tenebrosa història dels patiments dels jueus a Europa”. El llibre va ser prohibit a Israel i va desencadenar una campanya internacional contra la seva autora. El fet que la periodista fos una dona jueva amb enorme prestigi intel·lectual i moral, no va fer més que augmentar l’ofensa i l’escarment. Però la veritat ja no podia ocultar-se. En el propi llibre, Hannah reconeix que “centenars de milers de bondadosos americans de classe mitjana hauran après d’aquests articles que els líders jueus d’Europa van ser covards, ineptes i fins i tot col·laboracionistes; que la comunitat jueva va ajudar als nazis a complir el seu objectiu de genocidi racial “.

Això mateix està passant a Europa i, en concret a Espanya. Sembla que ningú vulgui aprendre la lliçó. Aquesta gentussa del PP en són especialistes consumats. Han refinat els mètodes fins a l’extrem i s’estan tornant especialistes de la manipulació i de la mentida. Amaguen tan com poden les seves pròpies misèries i busquen urgentment i amb ànsia desenfrenada culpables en qualsevol lloc. Si s’ha de fer joc brut, se’n fa. Si s’ha de mentir, es menteix. Si s’ha d’inventar proves falses, s’inventen. Si s’ha de comprar jutges i fiscals, es compren. Si s’ha de fer espectacle mediàtic, se’n fa. Si s’han de manipular teles i diaris, es manipulen. Si s’han de decapitar les ànsies de llibertat d’un poble es busquen els mitjans que calgui per fer-ho. Tot, absolutament tot el que calgui, per amagar la seva pròpia merda, les seves pròpies mancances i mirant de transformar la seva (poca) vergonya en accions nobles, justes i beneficioses per Espanya (és el que diuen). Són tan cínic com per dir que ells no fan distincions de cap mena… Creuen que són rucs i que no veiem les coses!

Però jo seguiré preguntant-me: on és la justícia en tot això? On són els bons periodistes, els bons intel·lectuals, els bon escriptors, els bons polítics que destapin aquesta gran comuna que ja fa anys que fa pudor i que ja no es pot aguantar més? On són els valents que diguin d’una vegada per totes que aquesta Europa no és la que volem i que aquesta Europa no ens servirà per a res de bo. Ni ens farà més lliures, ni més feliços, ni més justos, ni més humans, ni més fraterns. Potser és el moment de preguntar-nos: cap on anem? Cap on volem anar?

Una resposta fins a ara

17 jul. 2015


Pallassos

Classificat com a Llibertat

Quan parlem dels pallassos hauríem de tenir ben present que la paraula té dues accepcions molt diferents. Ens ho diu el diccionari. Per una banda, la paraula ‘pallasso’  té el significat d’artista còmic i és l’aspecte positiu de la paraula. I per altra banda, fem servir també la paraula en sentit pejoratiu quan l’apliquem a aquella persona que pel seu capteniment poc seriós i inconsistent no mereix d’ésser tinguda sinó com un objecte de divertiment.

No sé si l’ Albert Boadella va ser en algun moment un bon actor, un bon còmic o un bon pallasso. Jo no vaig tenir l’oportunitat de veure’l actuar, però era tingut com a bon actor i, sobretot, va triomfar fent papers satírics. Ell i els Joglars eren especialistes fer sàtires ben àcides. Jo no sé si és sempre veritat allò que diuen en castellà de “quien tuvo, retuvo”. Potser sí. Però també és veritat que les coses s’acostumen a degradar amb el temps i la bis còmica del Boadella s’ha anat degradant de tal manera que ara aquest personatge ja no fa riure. Més aviat fa plorar de pena. És un ressentit que, de tant en tant, va deixant anar la bilis acumulada durant una temporada. I té una fixació tal envers Catalunya i tot el que faci olor a català que, quan té la mínima oportunitat, ho deixa anar sense miraments. Ho dic perquè vaig llegir que en una entrevista a ‘La Razón’  havia dit que “una ciutat com Barcelona, que es creu el melic del món, hagi passat a mans de la Colau i el seu equip és de la les coses més divertides“. I afegia que “una part de la burgesia catalana ha pujat al carro nacionalista i l’altra s’ha immers en un silenci absolut. Veure-la en aquest ridícul, en aquesta cosa tan casposa que ara domina la ciutat, em diverteix”.

Al Boadella li podríem recordar com n’era de casposa i ridícula l’alcaldessa de Madrid fins no fa gaire. Ell no ho devia voler veure perquè menjava de les seves mans.També era una cosa força divertida l’espectacle que donava. Però aquí no m’hi posaré pas perquè considero que cada ciutat és ben lliure d’escollir a qui vulgui. Això sí: que després cadascú s’atengui a les conseqüències.  Per tant, no defensaré la Colau, ni denigraré la Botella. Cadascú és ben lliure de tenir la seva opinió de les coses. Però sí que li recordaria al pallasso Boadella (i vull fer ús aquí de la segona accepció del terme) que la llibertat hauria de ser una cosa sagrada, tot i que sabem prou bé que mai podrem decidir amb total independència; però sí que tenim dret a escollir per nosaltres mateixos allò que considerem millor per a tots. És, per tant, ser lliure és una aspiració que mai farem realitat totalment però sí que podem tenir la legítima aspiració de voler-ho ser. I ho podrem ser si podem exercir el dret a decidir el que ens sembli millor, fins i tot amb el rics de no encertar-ho.

El Concili Vaticà II, va afirmar que la consciència és el “recinte sagrat” inviolable de tota persona i no es pot obligar a ningú a actuar contra la seva consciència” (Dignitatis humanae 2). I això no val només per als subjectes individuals sinó que val també per als subjectes col·lectius. O sigui, que val per a totes les nacions sense Estat com nosaltres. Hem de poder decidir sobre el nostre destí. És un dret natural i és un dret democràtic. I cap Constitució hauria d’impedir-ho i, si ho impedeix, vol dir que és una mala Constitució i caldria reformar-la a l’instant. Jo no vull pertànyer de cap manera a un Estat que aixequi parets tant per als qui vulguin entrar-hi com per als que en vulguin marxar. No vull pertànyer a un Estat que m’imposi una unió forçada. Vull un Estat que sigui prou democràtic com per poder-me oferir poder-me quedar a gust o poder triar una separació pactada si la vull. I si no és capaç d’això és un estat que no val la pena i no m’interessa per a res.

No hi ha resposta

28 febr. 2015


Adéu, Pepe; benvingut, jutge Vidal

Demà diumenge, aquest petit gran país que és l’ Uruguai canviarà de president. José “Pepe” Mujica deixarà el seu càrrec i assumirà com a nou president Tabaré Vázquez, del mateix bloc d’esquerres Frente Amplio (FA) i que ja va ser president entre el 2005 i el 2010. Ahir al vespre es va voler acomiadar de la seva gent en un acte protocol·lari però amb un alt contingut d’emotivitat i agraïment emotiu. S’acomiadà del seu poble i el seu poble d’ell: “No me voy, estoy llegando. Me voy a ir con el último aliento”.“Querido pueblo: ¡Gracias por tus abrazos, críticas, cariño y, sobre todo, gracias por tu hondo compañerismo cada una de las veces que me sentí solo!”

A hores d’ara ja tothom coneix el Pepe. S’ha fet famós en tot el món pel seu tarannà, la seva manera de parlar -planera i popular-, els seus discursos plens de contingut social i per la seva manera de viure i veure la vida. Alguns adversaris polítics de pell massa fina (fonamentalment de dins del mateix país) no podien sofrir que s’expressés en la forma que ho feia, potser perquè se li entenia tot i no feia servir els circumloquis i les formes que fan servir la majoria de polítics. El Pepe, si convenia, les deixava anar pel broc gros i això li havia creat més d’un problema, cosa que semblava no importar-li massa de totes maneres. Cap dels seus adversaris, però, no li arriba a la sola de les sabates. Molts d’ells deuen tenir molta més cultura, moltes carreres, es deuen expressar amb molta més correcció, però cap d’ells podrà dir les coses que diu ell i com ho diu ell. Cap d’ells arribarà mai al poble com hi ha arribat el Pepe.

Una de les últimes frases que li he llegit, parlant de la justícia, ha estat la següent:

“La Justicia, esa señora que ponen con una venda en los ojos y una balanza en las manos… eso no existe, porque la Justicia refleja el peso de las clases que dominan en una sociedad”.

I ha afegit:“los instrumentos jurídicos están sometidos a la historia, y la historia es una lucha de clases”. I parlant de l’ Uruguai ha dit que “funciona con un sistema jurídico acorde con el pasado, pero no con los cambios necesarios en el presente”. “Si tú en Uruguay le querés poner un impuesto a la tierra, a la concentración de la tierra, te lo terminan declarando inconstitucional. Como en todo el mundo y siempre en la historia, la juridisprudencia fue pensada e instalada por las clases dominantes, las capas conservadoras”.

Déu n’hi do tot el que ha dit aquest bon home, no us sembla? Se’n va un home savi. Potser sense gaires estudis, però molt savi. Adéu Pepe! I segueix parlant que sempre dóna bo escoltar-te.

I de l’ Uruguai, passem cap aquests verals nostres, cada dia més tristos, més retrògrades i més cavernícoles. Recordeu què va dir Pedro Pacheco, fa ja uns quants anys?. Va dir que “la justicia es un cachondeo”  i se li van tirar al damunt amb judici inclòs. La diferència és clara: allà a l’ Uruguai hom pot dir les coses que ha dit el Pepe sobre la justícia i no passa res.Una autèntica democràcia permet això i més. La veritable democràcia aguanta tot tipus d’opinions sempre que s’expressin pacíficament. Aquí aquestes coses no es poden dir i, amb l’impressionant i vergonyós retrocés democràtic que està experimentant aquesta Espanya que diuen que és moderna i que no és res més la de “charanga y pandereta” de sempre, tampoc es poden fer certes coses.

Si no, que li diguin al jutge Santiago Vidal, que fa només un parell de dies l’ínclit CGPJ el sentencià i l’apartà tres anys de la carrera judicial per haver redactat un esbós de Constitució Catalana.  Benvingut jutge Vidal a la crua realitat i a la palestra. Ara li tocarà defensar les llibertats i la justícia sense toga, però la lluita serà exactament la mateixa. Al jutge Vidal l’han condemnat amb una sentència molt estranya i força in intel·ligible en els temps que corren. El mateix José María Mena(Jurista. Ex Fiscal en cap de Catalunya)sortia a la seva defensa i escrivia a LA LAMENTABLE

“Es inaceptable cualquier persecución por causa de las utopías, los sueños, las ideas, aunque discrepemos de ellas, cuando se expresan de forma pacífica, civilizada y democrática. Santiago Vidal, con su estudio, y con su ideal independentista, no ha quebrantado su lealtad a la suprema ley hoy vigente en España, no ha violado su deber de independencia judicial, no ha cometido ninguna conducta indigna. La grave amenaza que se cierne sobre él es injusta, contraria a los principios democráticos, y además, inútil.”

Aquesta justícia jo no la reconec. De quina justícia em parlen? La justícia, si no manté el criteri d’equitat que li és indispensable si vol ser justa, no pot caure en aquest tipus d’aberracions interpretatives com les del CGPJ. Jo no sóc jurista ni hi entenc res d’aquests temes, però hi han coses de sentit comú i tan evidents que cauen pel seu propi pes i tothom veu que a l’hora de ser jutjat tothom no és igual. Essent militant del PP es pot ser president de tribunals i es poden fer moltes coses i no passa res. Tothom veu que moltes de les sentències que surten d’aquests tribunals de Madrid no s’aguanten per enlloc i simplement es poden qualificar de molt poc democràtiques. No ho dic jo, sinó que ho diuen juristes tan ben preparats com els mateixos que les dicten. Simplement que uns són imparcials i els altres partidistes i molt parcials. Sembla que aquesta mena de justícia el que pretén fer és tot el contrari del que hauria de ser; en lloc de crear harmonia i entesa,  només fa que crear discòrdia. En lloc de buscar concòrdia, només fa que buscar brega.

La representació de la deessa JUSTÏCIA com una dona que porta els ulls tapats, la balança en una mà i l’espasa a l’altra i que vol representar que no mira ni fa distinció de persones; que sospesarà com cal les diverses proves a favor o en contra i que, finalment, castigarà als culpables aquesta mena de gent la converteix en una gran caricatura amb aquest tipus de sentències –i ja en tenim un bon grapat- que no fan més que desconcertar i empetitir el lliure pensament de la gent.

Molts presidents voldrien deixar la seva presidència com l’ha deixada Mujica, rebent l’escalfor i l’afecte d’una gran majoria del seu poble. No serà així com ho haurà de deixar Rajoy, n’estic segur. Si els espanyols són una mica llestos, el faran marxar amb la cua entre cames i, si es descuida, amb una puntada de peu al cul.

Una resposta fins a ara

13 gen. 2015


∞∞∞Hipocresia infinita ∞∞∞

Classificat com a SOCIETAT,Valors

Veient la foto que tenim aquí al damunt i veient el que està succeint aquests dies, m’adono que una de les coses que més ressalten és la hipocresia en la que la majoria de països estem permanentment instal·lats. No descobreixo res de nou i ja ho han dit i escrit molts altres. Però voldria recalcar-ho i parar-m’hi una mica perquè em sembla que no ens acabem d’adonar que aquest és el nucli de la qüestió i el moll de l’os de molts problemes.

No ens agrada que ens enganyin, que ens prenguin per babaus, per criatures, per gent sense criteri i sense capacitat de discerniment. No ens agrada que ens prenguin el pèl, que ens vulguin fer creure que és blanc el que és negre o que ens vulguin fer beure a galet, com vulgarment es diu. No ens ho hauríem de creure tot: ni el que escoltem a les tertúlies, ni el que s’escriu, ni el que diu la televisió, ni el que corre per les xarxes socials. Normalment som massa crèduls i per això ens enreden tan sovint. I no em refereixo només als polítics. Que també, i molt! Com que veuen que ens ho empassem tot i ens deixem enredar tant sovint, cada dia hi ha més gent disposada a exercir aquesta mena d’esport que s’ha posat tant de moda. Jo crec que cada dia que passa hauríem d’obrir més l’ull, estar més desperts i ser més crítics, perquè la hipocresia, la mentida, els rumors i les ganes que tenen alguns de prendre’ns el pèl van en augment. Hi ha moments en què sembla que tot s’hi val, que tothom pot dir coses i fer acusacions sense massa fonament i, al cap i a la fi, cridar l’atenció per tal de vendre –o de vendre’s- una mica més.

La paraula hipocresia (hipokrisía) ve del grec i significa ‘representació teatral’. Quan anem al teatre sabem –o hauríem de saber- que allò és només una representació, que no és real. Quan els actors ho fan prou bé, fins i tot poden fer que ho oblidem i se’ns emporten durant una estona a un terreny indeterminat, a una dimensió on es barreja realitat i ficció. Són capaços de simular tan bé, d’assumir la mera aparença, de fingir una cosa que no és real –però que ho sembla- que són capaços de riure o plorar ells mateixos i de fer-nos riure, plorar, patir o sentir-nos transportats a un altre món als espectadors. Això està molt bé que ho facin els actors i les actrius, però ja no està tan bé que ho facin polítics, periodistes o banquers. Ens tornem tan infantils, que per moments ens ho creiem tot i inexplicablement deixem de ser crítics, objectius, madurs i equilibrats, per tornar-nos persones que comencem a creure’ns-ho tot, encara que ningú no ens donin arguments, dades, ni detalls. O que aquests siguin falsos, que és pitjor!

Estem immersos en l’imperi de la ficció, dels rumors i de la hipocresia infinita, en un temps en què ens envaeix tanta informació que no som capaços d’analitzar-la una mica, de contrastar-la, de digerir-la i per això estem força ben disposats empassar-nos-la sencera, tal com ve i sense ganes de fer gaires comprovacions. No tenim temps –ni ganes, a vegades- i tenim massa pressa. Exactament com quan tenim molta gana i poc temps per menjar; en aquestes situacions no sabem esperar, no masteguem i deglutim tal com ve i sense valorar-ne les conseqüències. Aquest any que comencem serà molt transcendent en molts aspectes. Políticament parlant, ens farem un tip de votar i em temo que ens comportarem altra vegada com acostumem a fer-ho: sense massa crítica, deixant-nos portar més pels sentiments que no pas per la raó, sense avaluar prou les coses. I justament aquest és el terreny abonat que esperen els entabanadors de sempre, els polítics hipòcrites i mentiders, aquells que prometen l’oro i el moro i després no donen res més que xavalla i encara se’ns n’ enriuen a la cara. Polítics que són capaços de treure’ns el pa de la boca per vendre’l i endur-se els diners a casa seva; polítics que són capaços de posar-se al davant d’una manifestació per la llibertat d’opinió quan al seus països no fan més que repudiar-la. Polítics que són capaços de dir ara, sense cap mena de rubor, tot el contrari del que deien ben pocs anys enrere. O periodistes que parlen sense gaires proves i basant-se en rumors i mitges frases tretes d’aquí i d’allà. O banquers que enganyen al mateix Banc d’ Espanya i, per tant, els costa ben poc d’enganyar-nos a nosaltres. O de catedràtics que fan llibres ben grossos plens de cites falses i de teories delirants… I podríem seguir una bona estona amb el ram dels entabanadors.

¿Què hi feien, entre els 50 líders que van assistir a la manifestació a París com a condemna del terrorisme i per la llibertat d’expressió, l’espanyol Mariano Rajoy, el turc Ahmet Davutoglu, l’hongarès, Viktor Orban, el gabonès Ali Bongo, els jordans, Abdalá II i Rania, el rus Serguéi Lavrov, l’egipci Sameh Shoukry, el jueu Benjamin Netanyahu? Tots ells incompleixen en els seus països la llibertat d’expressió i retallen de manera flagrant  alguns dels drets humans essencials. Hipocresia, hipocresia, pura i infinita hipocresia. La foto d’aquests dirigents ens la podien haver estalviat per no haver de passar vergonya aliena. No calia que haguessin anat a la manifestació i que als seus respectius països estiguessin una mica més alerta en respectar les llibertats dels ciutadans i en no mentir tant.

¿Quan serem prou valents i tindrem prou dignitat per dir prou i per canviar a través dels nostres vots aquest sistema podrit, corrupte i hipòcrita? Com per tenir-ho ben present aquest any, que haurem de votar-los unes quantes vegades…

3 respostes

05 gen. 2015


Bon dia, reis i reines

HPIM0594Tal com he titulat aquest apunt, podria semblar que em refereixo als Reis d’ Orient. I no, no em refereixo a aquells. Els d’ Orient són d’una altra mena. Jo em vull referir a totes aquelles persones més properes a nosaltres que saben dir cada dia a algú amb afecte:Bon dia, rei. Bon dia reina. Em refereixo a tots  aquells que són considerats reis i reines de la casa perquè algú molt proper els té en alta estima i consideració; algú els estima tant que els fa dir aquesta expressió tan afectuosa. Em refereixo a tots aquells que ells mateixos són reis i reines perquè saben estimar; em refereixo als que són estimats i que -el que encara és millor- se senten estimats.

És bonic estimar i sentir-se estimat. Sentir-se dir rei o reina per un pare, per una mare, per un amic, per una amiga, per un padrí o una padrina, o per un familiar sempre és agradable i fa pujar l’autoestima. Sentir-se important (que importes, que vals molt), sentir-se estimat per algú és molt necessari. S’ha estudiat i s’ha escrit molt de la importància que tenen els vincles afectius i emocionals per a l’afectivitat de les persones ja des del mateix moment del naixement i fins i tot des d’abans. No és pas el mateix un nen o una nena desitjats que uns altres no desitjats. Els seu desenvolupament no serà mai el mateix i el grau de felicitat que podrà assolir tampoc serà igual, tot i que això no vol dir pas que no pugui arribar a ser feliç. La psicòloga clínica i psicoanalista de l’IPB Marta Areny i Cirilo ens ho diu de la següent manera:

El bebè desitjat i cuidat es desenvoluparà feliçment. Ser objecte de satisfacció per a la mare o substitut permanent, el conformarà com a persona i l’estimularà al creixement i al descobriment i, per tant, al coneixement de l’entorn. A través d’un bon vincle matern podrà simbolitzar i sentir-se acompanyat pel que anomenem mare interna. Tant les primeres investigacions i observacions sobre el desenvolupament i comportament humà com les actuals coincideixen a demostrar-nos que els éssers humans són més feliços i es poden desenvolupar millor si se senten existir en el pensament i en el desig d’una altra persona i això els ajuda en el futur quan sorgeixen dificultats.

Voldria també apuntar per acabar que, sempre que l’inici no hagi estat molt catastròfic, l’ésser humà té la capacitat de resiliència (Cyrulnik,B. ,2002): és a dir que si ha anat malament al principi o durant l’evolució dels primers anys, i té una segona oportunitat, pot restaurar o sentir-se reparat. Això és el que podem comprovar en les teràpies que permeten tenir una vinculació amb el terapeuta o analista suficientment bona per permetre-li comprendre’s i reconstruir la seva història.

En vigília del dia de Reis ens caldria pensar en tots els reis i reines anònims, en tots aquests que ens porten cada dia el gran regal de la seva estima i caldria dir-los: moltes gràcies. Cal que els que ens sentim estimats agraïm als que ens estimen i que nosaltres aprenguem a estimar una mica més i a dir més sovint rei o reina. No cal pas que ens oblidem dels Reis d’ Orient, que també són prou importants per mantenir la il·lusió de tants infants d’arreu del món. Però aquests només tenen feina un dia. Els altres tenen la feina callada,mai prou reconeguda i massa sovint anònima de tot un any i potser de tota una vida.Gràcies a aquests reis i reines, podem viure molt millor perquè ens han ajudat a ser feliços des que érem ben petitets i estem segurs que podrem comptar amb ells tota la vida.

Aquest apunt el dedico especialment a la Dunia, la nostra fillola, que s’ha fet gran i ja ha acomplert 18 anys. Ens ha acompanyat i alegrat durant totes aquestes festes de Nadal. Ella és la nostra reina, però nosaltres per a ella també sabem que som els seus reis. Moltes gràcies.

No hi ha resposta

02 gen. 2015


Què ens portarà aquest any?

Classificat com a Amistat,Catalunya,Independència

SDC10787

Al darrer apunt que escrivia al blog -ja a les darreres escorrialles de l’any- deia que un canvi d’any ve a ser com una fita o un moment important en el cicle vital de cadascú. El simple fet de despenjar de la paret el calendari antic i substituir-lo per un de nou, ja ens indica que alguna cosa canvia. Acostumem a penjar calendaris novíssims, flamants i amb unes fotos resplendents que ens acompanyaran i alegraran la vista tot un any. Quan jo faig aquest gest tan insignificant sempre em faig la pregunta: què ens portarà aquest any?. I mai podem contestar amb certesa i la resposta sempre queda ballant a l’aire; realment mai no ho podem saber i quasi sempre l’any nou ens dóna alguna sorpresa… Cada nou any  -i de fet cada dia- ens porta moltes coses bones i dolentes; però també és cert que cada any es produeix algun fet força més transcendent que els altres, que ens deixa una marca significativa per bé o per mal.

Ara fa justament un any (era el dia 4 de gener) que rebia un correu electrònic d’un amic que no feia gaire que havia conegut. Feia més o menys un parell d’anys. Em refereixo al Josep M  (Zum) Boix Masramon. Ens vam conèixer a través d’aquest blog i, només per això sol,  considero que ja ha valgut la pena que un dia hagués tingut la bona idea de començar-lo. D’una altra manera, és molt probable que mai a la vida ens haguéssim trobat i conegut. Es veu que ell anava entrant al meu blog i, de tant en tant, m’anava deixant algun comentari. Jo no sabia qui era, fins que un dia em va escriure un correu molt bonic explicant-me que em llegia, qui era ell i com sintonitzaven els nostres pensaments en un munt de coses. Ben poc temps després -el 3 d’ abril de 2014- Josep M (Zum) Boix Masramon es moria d’un càncer a Sant Miquel de Campmajor als 69 any d’edat.

Deia que era el 4 de gener de 2014 quan rebia –suposo que juntament amb una altra bona colla d’amics i familiars- un correu seu. La malaltia no l’havia deixat felicitar el Nadal com ell hauria volgut. I se’n dolia. Voldria fer públic ara aquest correu, estant com estic ben segur que a ell no li sabria gens de greu i que potser fins i tot li agradaria prou. Deia així:

A m i c s,        

M’hauria agradat fer-vos aquestes ratlles camí del Nadal. O bé arribats ja com qui diu a Betlehem  amb Maria, Josep i l’Infant, embolcallats tots per la bondat, la justícia i la pau.

Però els dies han anat passant i la cavalcada imparable del 2014 se’ns endú endavant. De moment, segueixo hospitalitzat a l’hospital Josep Trueta de Girona, perquè m’han diagnosticat una  creixença del càncer que crèiem extingit. El tractament que estic rebent és immillorable, digne d’una Catalunya independent i millor que la que coneixem. Pel que fa a calendari, els metges prefereixen no arriscar res. En fi, pau, serenor i molta calma.

És veritat que de tant en tant em ve a trobar la recança per tantes coses precioses, les més habituals de cada dia que m’agradaria dur a terme. Però ara se’m va fent clar que el camí que se’m proposa és un altre: agafar el bastó i emprendre com a fill pròdig la direcció de la casa del Pare del Cel. M’han ensenyat que la seva compassió i comprensió sobrepassen tot el que podem entendre de manera que hi vaig amb tota confiança, dient amb el salmista i amb el Nabí Estic en mans del Senyor, ¿com podeu dir-me ves-te’n arran, ocell, per les muntanyes? sóc a les seves mans cosa a desfer i refer. ¿Què hi fa si passo d’aquest món? Déu ve.

El meu deute amb cadascun de vosaltres és molt gran, ja que n’he rebut molt més del que jo he donat. Us desitjo el bo i millor per aquest 2014 confiant que juntament amb el nostre país Catalunya, fareu passos decisius cap a la dignitat, la llibertat i  la justícia.

Rebeu una abraçada estreta,

Z u mSDC10791

Com podeu veure, aquesta va ser un dels regals enverinats amb que ens va obsequiar l’any 2014 als familiars i amics seus. Una molt mala notícia per començar l’any. L’estiu anterior havíem tingut l’ocasió de poder-nos conèixer personalment aquí al Pla d’Urgell -on ell hi tenia molts antics i  bons amics-, en una trobada que vaig explicar al seu moment en un apunt del meu blog i que titulava  L’abraçada amb l’amic irreal. Va ser tota una tarda de xerrada tranquil·la a l’ombra d’una alzina. Era una persona amb qui feia de bon parlar i, sobretot, de bon escoltar. Vam acceptar la seva invitació a una proposta que ens havia fet un temps abans de veure’ns algun dia a casa seva a les Comaleres de Falgons, en un bonic paratge a cavall del Pla de l’Estany i la Garrotxa, a les envistes del Canigó. Em deia en una altre correu anterior:

No són pas poques les ocasions en què les vostres contribucions a la reflexió col.lectiva desvetllen ressons i sintonies dins meu. Tot plegat em porta a fer-vos una proposta un xic agosarada. Ens faria il·lusió conèixer-vos i compartir una estona del camí que tots estem fent. Com aquells qui coincidint en un entreforc, asseguts en un prat o a la vora de la llar de foc, posen en comú reflexions, notes de viatge, pistes, horitzons vitals, silencis… Per després reprendre la recerca, cadascú amb nou alè i cantant Amistat uneix-nos, llibertat deslliura’ns.

No vam arribar a temps de poder anar a visitar-lo casa seva i em va saber greu. Però sí que vam arribar a temps de poder-nos trobar una tarda sencera al Pla d’ Urgell i gaudir del seu somriure ample i de la seva serenor tranquil·la. Escoltant-lo ho notaves en ell un pou de saviesa, feta de meditacions i silencis i que sortia amb les paraules justes per expressar conviccions profundes. Per això voldria acabar aquest apunt amb unes altres paraules seves que podrien ser ben bé uns excel·lents desitjos per aquest any que acabem d’encetar:

Confio que els catalans, siguin quines siguin les seves arrels, trobarem com avançar resoltament cap a la dignitat i la llibertat. Ja sabeu com aprecio els altres pobles ibèrics, però ara penso que ens cal fer aquest pas en bé de tots. Hi ha hagut moltes oportunitats per a resoldre-ho  –no solament aquests trenta-cinc anys, sinó durant segles–, i no hem pogut, o no ho han volgut els qui podien. Tant de bo ara que la força bruta no pot impedir-ho fem aquest pas endavant amb fermesa. En bé de tots.

Que així sigui, Zum! I tu des del cel dóna’ns un cop de mà…

Una resposta fins a ara

30 des. 2014


Tancar un llibre i obrir-ne un altre

Classificat com a Autocrítica,PSICOLOGIA,Valors

No sé què ho fa, però quan arriben aquests darrers dies de l’any sembla que inevitablement ens sentim enduts a fer una espècie de balanç mental de l’any que hem passat. Ho fan els diaris, les TV, les revistes i em sembla que ho fem cadascú de nosaltres…Un any és un cicle vital, viscut amb més o menys intensitat i que pot haver passat sense pena ni glòria o, al contrari, un temps que ha tingut moments molt intensos i interessants i que potser fins i tot han deixat una marca indeleble a la nostra vida. Cadascú s’ho sabrà, però a mi em passa . I no sé si a tothom li passa una cosa similar…

Jo m’imagino aquests curts dies d’hivern que clouen l’any i que conviden a estar reclòs a casa a causa del fred, com una espècie de tancament d’un llibre que hem anat llegint i al que hem arribat a la fi.  No només passem pàgina, sinó que tanquem el llibre sencer. El tanquem i ens posem a pensar si ens ha agradat molt o poc, si potser n’esperàvem una altra cosa, si ha assolit o potser millorat les nostres expectatives o, tot al contrari, si ens ha defraudat. El cas és que l’hem llegit, l’hem acabat i ara toca obrir-ne un altre. Com us deia, és el que a mi em passa aquests dies. I també tinc un altre sentiment, que vindria a ser una cosa semblant. M’ho recorda una frase del gran Viktor Frankl, que diu que ” la vida no és un llibre que s’hagi de llegir, sinó un full en blanc que està esperant ser escrit”. Vol dir que ens cal mirar sempre endavant i que el passat ja ha passat i poca cosa hi podem fer per modificar-lo. De fet, no hi podem fer res. Potser dissimular-lo una mica, tal com fam molts llibres de memòries d’aquests que ara surten com a bolets. Tothom que es vulgui fer valer una mica escriu el seu llibre de memòries (ni que només tingui 40 anys i no n’hagi de viure molts més). No sé si és per dissimular una les coses lletges del seu passat i maquillar-lo una mica per tal de que no sigui tan horrible… Però ho fan tan malament, que no tenen cap mena de mania en falsejar descaradament la realitat i ho fan sense cap mena de rubor. ¿No s’adonen que, al final de tot, quasi tot se sap i tot surt a la llum?….

A fi de comptes a mi em sembla que el que importa quan s’arriba a aquesta línia psicològica que és un final d’any, és no fer-se trampes al solitari i fer l’inventari tan ben fet com sigui possible: això ho he fet bé, allò no tant, aquella cosa segur que la podia haver fet millor, potser aquella altra la vaig encertar del tot… I seguir amb els consells sempre tan plens de saviesa del gran psiquiatre austríac, Viktor Frankl, ell que pot parlar com ningú per pròpia experiència i que ens recomana buscar el sentit de la nostra vida, perquè la vida sempre té sentit, tot i que moltes vegades resta amagat sota les situacions més inversemblants. Perquè, pensant-ho bé, els encerts tenen sentit; com en tenen els errors, el sofriment, el dolor o les pèrdues. Tot, tot, ens pot servir de despertador per deixondir-nos de les nostres rutines i del nostre caminar per la vida amb els ulls clucs.

Cada fi d’any hauria de ser un agafar de nou la nostra llibertat que mantenim una mica rovellada i fer-la servir per convertir els esdeveniments i la vida sencera en alguna cosa amb sentit, si és que no l’hem perdut pel camí com ens passa massa sovint. La vida és plena de condicionaments de tota mena, però nosaltres som lliures per enfrontar-nos-hi i assumir una actitud positiva davant les coses. Cada fi d’any hauríem de fer el gest d’agafar el llibre que hem llegit, posar-lo a l’estanteria i triar-ne un de nou, o encara millor, agafar paper i llapis i intentar escriure’n un de nou cadascun de nosaltres. I, con diu, Frankl, no arribarem a ser nosaltres mateixos fins que no sortim i ens oblidem una mica del nostre “jo” per tal de trobar algú a qui estimar, alguna feina a fer o un sofriment al que li hem de trobar-li sentit.

Bon any nou a tots!

No hi ha resposta

25 nov. 2014


Sentiment de discriminació

Classificat com a Justícia,PSICOLOGIA,SOCIETAT

Avui, mentre prenia el cafè escarxofat al sofà, anava veient a la tele el reportatge de tots els disturbis que s’estan produint a la ciutat de Ferguson (Missouri) aquests darrers dies, després de la mort del jove Michael Brown a mans d’un policia. Em feien pensar les paraules del President Obama, procurant posar tranquil·litat i mirant de suavitzar les tensions en un moment molt delicat d’una població suburbana dels Estats Units majoritàriament negra i molt colpejada per la pobresa, amb la majoria de policies blancs i amb una administració molt deficient, segons ens expliquen els periodistes. Un autèntic còctel Molotov amb totes les condicions idònies per esclatar perillosament!

L’assassinat de Brown és només part d’un problema molt més seriós i arrelat en aquella població des de fa temps; un problema que s’uneix a la resta de factors que incrementen la tensió racial a la petita ciutat de Missouri. La petita ciutat de Ferguson té 21.135 habitants, dels quals al voltant de 15 mil són habitants afroamericans. Una proporció que no es veu reflectida en el seu cos policial, en què només tres dels 53 agents són negres. Una altra realitat és que en les últimes tres dècades, Ferguson ha patit una espectacular transformació a causa de la desocupació. Va passar de tenir un 85% d’habitants blancs, el 1980, a un 33% el 2012.

Un altre aspecte important és l’índex de pobresa, que registra un constant creixement. Un de cada quatre residents viu per sota del llindar de pobresa (establert pel Banc Mundial com les persones que reben menys de US $ 2 diaris) i un atur del 13%. Almenys 14 mil habitants de raça negra són pobres a Ferguson. Els alts índexs de pobresa suburbana en aquest llocs generen institucions policials, sanitàries i educatives amb administracions deficients i insuficients.

Aquest seria el retrat d’un gran problema que no és dóna només allà, sinó que es va generalitzant arreu ampliant les diferències de tot tipus entre les classes socials. I, és clar, els problemes, quan s’agreugen, s’enquisten i perduren en el temps, acostumen a créixer fins que un dia sorgeix una espurna que els fa explotar. En el fons, però, sempre hi trobem una cosa comú: el sentiment de discriminació, d’injustícia o de maltractament que perceben aquestes persones que van entrant en la cada cop més gran bossa dels pobres, degut a la precarietat de les infraestructures i de les institucions per afrontar els reptes i els problemes de tipus social d’unes institucions i d’uns governs que no fan ni de bon tros tot el que podrien fer. Aquest és el fons del problema, segons la meva manera de veure.

Els que entenen d’aquests temes de sentiments, sensacions i emocions diuen que tenim tres cervells:; l’emocional (cervell límbic), el racional (cervell prefrontal) i el de les sensacions (cervell de sensacions). Segons expliquen, el cervell emocional és més ràpid que el cervell racional i davant un estímul extern, és el primer en reaccionar. Emoció, sentiment i estats d’ànim no són termes que signifiquin la mateixa cosa, tot i que no és fàcil diferenciar-los. Les diferències tenen a veure amb el funcionament del cervell i també amb el temps i la variació i graduació que poden patir les emocions. Es veu que, a nivell general  -i salvant excepcions- l’emoció té una durada curta, és intensa i respon a estímuls externs. En canvi, l’estat d’ànim té una durada més llarga, és menys intensa i respon a estímuls interns. És el que diuen els entesos…

Les persones o els pobles que tenen aquest sentiment normalment busquen sortides quan veuen que ningú –a vegades ni elles mateixes- sap gestionar adequadament la diversitat i els problemes que aquesta mateixa diversitat porta inherents. La diversitat és bona i les diferències entre les persones existeixen i són normals. Els factors que distingeixen unes persones d’altres són molts i molt diversos: edat, sexe,  formació, capacitats, personalitat, ideologia, classe social, origen, creences…El que no és normal és que aquesta diversitat porti a desigualtats i injustícies flagrants. Si aquesta diversitat no se sap gestionar o es té la convicció de que es gestiona malament és quan afloren els conflictes i, en lloc de ser quelcom positiu, es torna un problema i una font de conflictes. Si hom se sent discriminat per motiu de sexe, color, ètnia, idees polítiques o religioses, etc. és quan neix i creix el sentiment d’injustícia i es desenvolupa al cap i a la fi algun tipus de desig de revolta, causa d’aquest mateix descontentament..

Les comparacions són odioses i no sempre adequades, ja ho sé. Tot i ser molt diferent el que està passant a EEUU del que passa a Catalunya o en altres parts d’ Europa, jo ho hi trobat algun tipus d’associació. Estem creant un món on sembla que el que menys compta són les persones i que es base en l’economia liberal pura i dura. Per què hi ha tan descontentament? Per què els partits tradicionals sembla que ja no són capaços de donar resposta a aquests reptes? No s’ha anat creant aquí a casa nostra –amb tota raó i fonament- aquest mateix sentiment de maltractament i d’injustícia? Alguns diran que no, però jo crec que sí. Cada dia hi ha més gent amb aquest sentiment de discriminació i amb ganes de canviar les coses. Qui té el sentiment de que no és tractat correctament, al final pren decisions. I la realitat és que les coses canviaran -tant si els poderosos i els governants volen com si no- i els canvis es faran per les bones o per les males, amb més o menys tranquil·litat social o amb violència…Per tant,  que en vagin prenent nota qui n’hagin de prendre.

No hi ha resposta

06 nov. 2014


La humiliació i la dignitat

Quan fa un parell de dies enrere escoltava a Catalunya Ràdio Javier Pérez Royo, eminent jurista andalús, Catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, vaig pensar que això del dret i de les lleis és un terreny una mica movedís i que les interpretacions sempre poden ser prou obertes com per a poder fer el que hom vulgui. No sé si és exactament aquella frase tan popular que diu de “feta la llei, feta la trampa”, però sí que s’hi assembla molt. Vull dir que a les lleis se’ls hi pot fer dir el que cadascú vol i ja sabem el que el PP i el Tribunals diversos al seu servei els fan dir en aquests moments respecte al que Catalunya proposa.

Va dir Pérez Royo amb molta contundència:

“Hi ha un element de dignitat. Això que pretén el govern espanyol és humiliar. Un cop la Generalitat ha acceptat que no pot fer la consulta, ara l’humilia, diu al poble que calli. I els ciutadans diran, per què he de callar?’ Ara, ha recordat que, per més que el TC suspengui demà la votació del 9N i que el govern espanyol prengui mesures, ‘el dret de protestar no es pot suprimir’.

És qüestió, doncs, de dignitat per part nostra i de tancament i ganes d’humiliar per part del Gobierno del PP. Res més, ni res menys. No és qüestió de dret o de poder, sinó que és qüestió de voler. No és que no puguin. És que no volen.

Deia el President mexicà Benito Juárez: “Nunca abuses del poder humillando a tus semejantes, porque el poder termina y el recuerdo perdura”.  Ho hauria de recordar Rajoy i molts altres governants en aquest moment tan delicat perquè no haurien d’oblidar que la humiliació crea rancor en aquella persona que se sent injustament humiliada. I haurien de saber que ell no hi seran sempre i que potser algun dia hi haurà un partit amb seny i disposat a canviar ua situació que per a molts ha esdevingut insostenible. Haurien de saber que fa molt temps que hi ha una gran majoria de catalans que se senten humiliats i, per tant, indignants. I el diumenge sortiran a manifestar-ho cansats ja de que no els deixin cap més sortida digna. Molts d’aquests catalans segurament que ja fa anys que estaven convençuts de que la independència era la única sortida. Però també és cert que molts altres ho han anat veient poc a poc, després de tantes negacions, de tantes vexacions, de tantes humiliacions, de tants sotmetiments i de tanta altivesa. Molta gent s’ha cansat de les amenaces i dels càstigs com a únic sistema de vida i el diumenge sortirà per a dir prou.

La humiliació crea rancor i això és exactament el que no ens hauríem de permetre. I per això crec que serà molt beneficiós llegir atentament aquesta “recepta” que ens dóna el filòsof Francesc Torralba en un bonic article que es titula “Contra el ressentiment”:

… “el ressentiment és una emoció tòxica, summament perjudicial i destructiva”. I segueix dient “que hi ha un ressentiment individual, però també hi ha el ressentiment col.lectiu. És el que sent un grup, una comunitat o un col.lectiu quan se sent maltractat, quan se sent humiliat i injustament valorat. Aquesta injustícia, si es cronifica, fa augmentar el ressentiment de tal manera que es propaga de pares a fills i creix cada cop de més proporcions enfosquint l’ànima d’aquell col.lectiu.
Quan un poble és tractat injustament, quan se li nega la seva mateixa condició de poble, quan reiteradament se’l vexa i se l’humilia, és lògic que emergeixi el ressentiment, però si aquest poble no és capaç de transformar aquesta passió tòxica, aquesta emoció tan summament destructiva en energia creadora i positiva, aquest poble no té futur i als ulls del món és un poble que fa el ploricó i el paper de víctima.
El ressentiment no és un sentiment noble, però tampoc no ho és la venjança, ni la gelosia. Són passions humanes tan antigues com la mateixa humanitat. Un poble ha de ser saber trobar antídots al ressentiment i mecanismes per alliberar-lo abans que no sigui massa intens i massa voluminós. Ha de poder expressar en el món la seva singularitat, la seva bellesa, la seva creativitat i riquesa inherent i, a la vegada, ha de poder reivindicar allò que és just per a ell, el reconeixement que mereix. El món sabrà reconèixer-ho si allò que fa és bo i té qualitat, fins i tot encara que el veí més pròxim li hagi negat sistemàticament el seu dret a existir. Els pobles no viuen del ressentiment. Més aviat al contrari: el ressentiment els enverina i els mata”.

Diumenge caldrà que sortim al carrer i ens atansem als nostres llocs de votació amb aquesta ferma convicció: no estem fent res més que expressar la nostra llibertat com a persones i com a poble i estem fent exercici de la nostra dignitat. Bon diumenge a tots!

No hi ha resposta

11 oct. 2014


Pere Llibertat

Avui he rellegit Pere Casaldàliga. De tant en tant, m’agrada agafar algun llibre seu i rellegir algun fragment o algun poema. Sempre hi trobo frases brillants, pensaments profunds i interessants, conceptes vigorosos que quasi sempre em fan pensar una llarga estona. Casaldàliga té la virtut de dir grans veritats amb frases curtes i contundents i mostrant en tot moment un grau tan alt de llibertat interior que fa que pugui dir el que vulgui i de la manera que vulgui, sense pensar en com s’ho prendran (o potser sent ben conscient de com s’ho prendran) els que l’escoltin o el llegeixin.

Demà és el 12 d’Octubre i, com cada any, alguns celebraran el mal anomenat Descobriment d’Amèrica i coses semblants. Fets que, vistos en perspectiva, trobo que es fan difícils de celebrar i de digerir. Cal tenir un bon estómac per celebrar tots els crims i les barbaritats que es van cometre a Llatinoamèrica. Però es veu que hi ha gent que tenen un bon païdor! El mateix Pere ens recorda que l’Agenda Llatinoamericana i Mundial va néixer per estimular la consciència i l’actuació alternatives. I aquella consciència i aquella actuació es traduirien en el servei a les Grans Causes, de la Nostra Amèrica, del Tercer Món, del Món.

Avui he tornant a llegir uns versos de Casaldàliga en un llibre editat a Nicaragua que es titula “Cantares de la entera libertad” i que va escriure a l’any 1984 dedicat al que ell en diu la “Nueva Nicaragua”. Diuen:

¡Ay frágil Libertad,

espacio donde el aire se hace incómodo

como un útero abierto!

La llibertat, si és autèntica, sempre és incòmoda. Incòmoda per a un mateix i potser encara més per als altres. La llibertat demana, reclama i necessita sempre el seu espai, que no sempre és comprés pels demés que, a la vegada reclamen l’espai de la seva pròpia llibertat. Quan una persona no se sent lliure, quan la major part d’un poble no se sent lliure i reclama un espai de llibertat propi perquè la que té la veu insuficient, està fent un pas per a créixer i per a ser allò que vol ser. I és aquest xoc d’aspiracions el que fa que es creï un espai i un incòmode on sembli que es faci difícil respirar. I, per altra banda, és el desig d’aire nou el que es busca per a poder seguir respirant i vivint.

L’espai sempre incòmode de la llibertat !, que diu Casaldàliga. La vida i l’obra del Pere Casaldàliga és la d’un home lliure del que en podem aprendre molt i la paraula LLIBERTAT sempre ha estat present a la seva vida i en la qual ha cregut fermament en tots els moments de la seva vida. L’ Agenda Llatinoamericana d’aquest any 2014 fa de la llibertat el tema i el repte i on hi trobem un text  “a manera d’introducció fraterna”  escrit per Pere Casaldàliga que es titula LLIBERTAT, LLIBERTAT!. on ens torna a recordar unes quantes coses importants:

La primera: Tal com diu Mercedes Sosa “Hermano, dame tu mano, vamos juntos a buscar una cosa pequeñita que se llama libertad” . La Mercedes, amb tendresa revolucionària, qualifica la llibertat com una cosa petitona. Vatua, quina petitesa. Petitona i grandiosa, com el misteri de la llibertat de cada persona i de cada poble i de tota la història humana. Tendrament petitona com un fetus, espantosament gran com l’odi.

La segona: Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort. El tema cal abordar-lo en totes les seves dimensions, cercant conèixer i viure la llibertat integral, que té moltes vessants, que és un do i una conquesta. És als himnes de totes les nacions i a totes les antologies. És essencial a totes les religions. La religió, en darrera instància és el diàleg entre dues llibertats absolutes: Déu i la persona humana. En la fe cristiana, concretament, proclamem que Crist ens ha alliberat per tal que fóssim veritablement lliures. Ell ens va assegurar: “La veritat ens farà lliures”. Ser lliures, fer-se lliures, acollir la llibertat com un procés espiritual i una vivència política és anar humanitzant sempre més la nostra humanitat. Sabent amb esperit autocrític i crític quants són els enemics que assetgen la nostra llibertat; de llibertat a llibertinatge a vegades només hi va un joc de justificacions i aquesta “cosa petitona” mor, com un ocell sense ales, en el nostre cor, en la nostra família, en la nostra feina, en la nostra ciutadania, en la nostra vida personal i en la nostra Societat. I de cop i volta ens descobrim esclaus, esclaus de la por, de l’egoisme, del diner, del consumisme, de l’ambició, del poder…

La tercera: Parlem de llibertat i parlem d’alliberament. No es pot defugir l’alliberament amb espiritualismes o amb personalismes desencarnats. La llibertat és política; a la nostra Agenda és política amb aquella opció clara que propugnen els zapatistes: “sempre des de sota i a l’esquerra”.

La quarta: La veritable llibertat és comunitària, un exercici de relacions que donen i reben. Jo sóc lliure si tu ets lliure. “No hi ha llibertat sense igualtat”. Tampoc hi ha llibertat sense dignitat, una dignitat tantes vegades massacrada per ideologies i sistemes, víctima d’egoismes individuals o col•lectius, però també vencedora amb resistències exemplars que s’obren camí entre reixes, marginacions, tortures i censures. La llista dels màrtirs de la llibertat és infinita.

La cançó de la Mercedes ens ho demana: “anem junts a cercar” la llibertat i l’alliberament. Espavilem la consciència que portem i ens emportem “un poble en la nostra veu”. No ens deixem prendre “aquesta cosa petitona” que garanteix la nostra dignitat. “És la nostra terra la que espera sense distàncies ni fronteres”. Contra tots els tirans, malgrat tots els imperis, indignant-nos cada dia i traduint en actes i processos imparables la nostra indignació.

Definitivament:

Sense por a la Llibertat, que és la més deshumanitzadora de les pors.

Sense por a la Llibertat, que és dir sense por a la Vida.

No hi ha resposta

05 oct. 2014


Memòria i vida

Classificat com a Amistat

la foto

Quan, any rere any, ens anem reunint i ens mirem a la cara amb franquesa i sense voler caure en l’autoengany,  ens adonem que tots hem envellit molt. Portem tots molta cendra al cap, moltes arrugues a la cara, algunes al cor i ens hem acostumat a tenir massa converses sobre xacres i malalties. Però és llei de vida… I és que han passat molts anys, ha plogut molt i els vents de la vida han bufat de forma inexorable massa sovint i a vegades potser massa fort i tot. Uns vents que s’han endut molt lluny un munt d’il·lusions infantils, algunes esperances adolescents i molts dels projectes juvenils d’aquells noiets que, en aquells ja llunyans anys 60, corrien lleugers darrere una pilota, estudiaven llatí i passejaven pels boscos del Solsonès.

Alguns ja se n’hauran adonat: estic parlant una altra vegada de la trobada anual que fem un grup de companys que vam coincidir al Seminari de Solsona. Aquest any ens hem reunit a Capellades compartint el dia amb anècdotes, rialles, records i taula. Com sempre. Ens hi hem arreplegat una cinquantena, entre companys de Seminari i algunes dones que ens han volgut acompanyar. I hem compartit i hem recordat vida. Vida present i vida passada. També com cada any. Hem recordat, hem oblidat i hem evocat, en un procés normal en tota persona que ja porta un llarg rosari d’anys enfilats en aquest fil de la vida que ens ha anat portant per camins molt diferents i que, a la vegada, ens ha anat mantenint lligats d’una manera ben misteriosa durant anys, a través d’uns afectes i uns misteriosos lligams. Perquè,  si no, ¿de quina altra manera es pot explicar que tanta gent fem cap a una convocatòria anual com aquesta si no és perquè hem anat sabent mantenir aquest fil invisible durant anys i anys? Durant anys hem anat oblidant moltes coses i, sense saber ben bé com i per què, n’hem anant mantenint fidelment altres. Contínuament recordem i oblidem, oblidem i recordem en un procés continu que ens fa viure. Els psicòlegs diuen que és tant o més important oblidar que recordar perquè, si no, saturaríem “el sistema” i ens expliquen que l’oblit no és pas una fallida d’aquest sistema; expliquen que és necessari suprimir o inhibir allò que és irrellevant, per aconseguir una memòria eficaç i quedar-nos amb el que és més significatiu per nosaltres.

Sigui com sigui, jo estic segur que aquestes trobades nostres, que es van iniciar l’any 1987 i que no han parat des de llavors, tenen com a punt central la necessitat de compartir memòria i vida. Memòria d’uns temps més o menys durs o feliços, però temps que van deixar una empremta en un moment de la vida de cadascú de nosaltres. I seria bo estudiar-ne bé els motius i a què és deguda tanta persistència. Segurament que si ens convidessin a segon quins llocs o segons qui ens convidés, no en faríem cap cas i ho deixaríem córrer aviat. En canvi, segons qui ens convida o segons a què ens conviden en fem molt de cas perquè la nostra memòria evoca records de moments importants.

Qui no recorda –a vegades mitificant-hi una bona mica- amb devoció aquells moments o coses de la nostra infantesa com, per exemple, les olors d’algunes menges que ens feia la mare, alguns mobles o racons de casa, alguns pòsters que havíem penjat a la paret de la nostra habitació en uns moments de joventut recentment estrenada, algunes músiques i cançons que ens havien fascinat, algun amor d’estiu, alguna peça de roba estrenada amb més il·lusió del compte… De la mateixa manera, ahir recordàvem alguns professors, algunes excursions per la muntanya, alguns campionats de futbol, algunes frases escoltades en alguna classe i, tot mirant fotos antigues que algú havia portat, ens reconeixíem nosaltres a través dels altres i reconeixíem cares infantils que ens retrotreien al passat i ens feien retrobar moments d’aquell misteriós fil que potser se’ns havia perdut en els recòndits racons de la memòria. Quants anys han passat? 40? 50? Molts. Però en aquests moment d’evocació tot sembla tan proper i tan llunyà, a la vegada, que no sembla que hagin passat tants anys i que sembli impossible que alguns dels companys ja no hi siguin i que altres no estiguin en condicions de venir per l’atrotinament natural que els anys ens han anat portant.

Des de llavors ha canviat el país, la societat i hem canviat tots nosaltres. Tots hem envellit molt i potser a alguns ja no els queden llàgrimes, forces o motius de lluita per tirar endavant. Potser altres s’han tornat una mica uns autòmats que repeteixen gestos milers de vegades durant anys i anys. Potser altres s’han acostumat massa a la comoditat de la butaca davant la tele i ja no hi ha ningú que els faci moure. Potser comencem a mirar massa fotos antigues, o aquells trofeus plens de pols de l’estanteria o se’ns omple massa el cap de records d’absències de tota mena.  Potser alguns han recomençat un nou i il·lusionant cicle de la seva vida a través dels néts …Segur que cap de nosaltres està al cent per cent físicament i hem hagut de passar més d’una vegada per la ITV i pel taller. Però, malgrat tot, es mantenen intactes alguns records que el temps sembla que hagi volgut preservar i que també nosaltres sembla que estem ben disposats a guardar. Per això ja vam decidir ahir que, si Déu vol, l’any vinent hi tornarem. I si ens agafa amb un país independent o en vies cap a una imminent independència, encara millor, no trobeu?

No hi ha resposta

18 set. 2014


Tom & Jerry

Classificat com a SOCIETAT,Valors

Quan in illo tempore –en la meva llunyana joventut- vaig estudiar una mica de filosofia (no massa, no us penséssiu), recordo haver estudiat una mica Nietzsche. Recordo que parlava de la moral dels amos i dels esclaus, o la dels forts i la dels dèbils. Ell explica que hi ha hagut una inversió dels valors i que, d’alguna manera, els dèbils han guanyat als forts. Ho recorda ara el filòsof José Luis Pardo en el seu darrer llibre Esto no es música. Introducción al malestar en la cultura de masas. Ho llegia en una ressenya sobre aquest llibre, que m’ha resultat interessant i m’ha fet venir ganes de llegir-lo.

Inversió o canvi de valors?. Aquest concepte m’ha fet pensar en el que està passant en moltes parts del món actual, on sembla que els febles cada cop adquireixen més força i els forts cada cop es tornen més dèbils. Ja sé que parlar d’aquesta manera tan esquemàtica i tan primària pot resultar simplista, potser no és la forma més adequada i que caldria aprofundir més en aquest concepte. Però justament és el que mols filòsofs i sociòlegs fan i sembla que intueixen que el camí pot ser aquest. Intueixen que les coses es mouen. El malestar ja no es nota només en la cultura de les masses, sinó que aquest malestar els pateixen en els mil situacions de la seva vida diària milions de persones, que veuen amb insatisfacció i neguit que les coses no van bé i que han de fer alguna cosa per canviar amb urgència l’estatu quo. La crisi econòmica i la crisi de valors ha fet veure potser les coses amb més nitidesa i, per tant, ha fet que es vagi covant aquest estat de malestar que ningú sap predir on pot arribar.

I aquí a casa nostra em sembla que això es viu d’una forma ben clara i manifesta. Hi ha un descontent profund en tots els àmbits i, si hom para l’orella, sent molts comentaris de que això no es pot aguantar més i que cal canviar la situació. No cal dir que potser la queixa més manifesta i clara es refereix a la situació política. Però hi ha descontent en molts altres àmbits: els joves no tenen feina i no hi ha gaires perspectives de que en puguin tenir; els llocs de treball són precaris i estan molt mal pagats; el futur de les pensions es veu cada cop més fosc; els serveis socials són retallats; la democràcia sembla cada dia més feble i la corrupció ho envaeix tot. Els forts no volen canviar les coses i s’enroquen cada cop més, mentre que els febles sembla que tenen ganes de canviar les coses. La gent, fins ara, era molt pessimista i semblava que s’anava conformant amb la situació, però ha arribat el moment que sembla que vol començar a reaccionar…

Per tant, des de fa un temps, sembla que les coses comencen a canviar i sembla que s’estan donant poc a poc les condicions necessàries i suficients per tal de que aquest riu es faci cada cop més gran i la riuada s’emporti moltes coses que semblaven inamovibles. Sembla com si els partits tradicionals ja hagin donat tot el que havien de donar i estan naixent noves formacions amb ànim de canviar la situació. Jo no sóc analista de res ni sabria dir –pobre de mi- cap on aniran les coses. Però qui ho sap, realment?. El que sí que és cert, però, és que caldrà molta imaginació i alhora molta seriositat i també crec que, qui sàpiga fer-ho mitjanament bé,s’endurà el gat a l’aigua.

I parlant de gats… Tots recordem les aventures de dos personatges de còmic molt populars: els inseparables  gat Tom i  el ratolí Jerry; o bé aquells altres -també molt populars- els ratolins Pixie, Dixie  i el gat Mr. Jinks. Per què els recordo ara aquí? Doncs exactament perquè em sembla que hem arribat al punt exacte que retraten aquests fantàstics personatges de dibuixos animats. Tots dos còmics venen a explicar-nos els frustrats intents de Tom per atrapar Jerry i tot el caos i destrucció que això provoca. A primer cop d’ull pot semblar un joc intranscendent i divertit. Però, si ens hi fixem bé, ens adonarem que quasi sempre el ratolí –el dèbil, en principi- quasi sempre guanya. És molt més viu, més espavilat, molt més astut i s’inventa els tripijocs més inimaginables per tal de sortir-se amb la seva. El gat és molt més fort, és el que ostenta el poder, el guardià de la casa, l’amo de la situació, el perseguidor, el que marca paquet i territori. Però Tom poques vegades té èxit en els seus intents i el guanyador quasi sempre és Jerry, principalment a causa de la seva destresa i astúcia i també moltes vegades per la pròpia estupidesa de Tom.

Si això ho portem a les relacions Espanya-Catalunya jo crec que els catalans hauríem d’aprendre la lliçó del ratolí Jerry. Cal ser més llest, cal ser més astut, cal buscar tots els mitjans possibles per guanyar al fort, tot i essent objectivament més febles en molts aspectes. Em dóna la sensació que els febles estem prenent consciència de la nostra força –que també en tenim, i molta- i de la debilitat del fort. Potser ens estem adonant que hi ha una evident inversió dels valors o una transvaloració promoguda pels febles. Cada cop podem parlar menys de dretes i esquerres perquè la cosa està molt indefinida i  ja no se sap massa qui és qui i què és què. Fa molts anys que Bob Dylan deia que els temps estan canviant, i és cert que des de llavors han anat canviant. Però ara canvien més i més de pressa. S’intueix un futur pròxim complicat perquè la gent comença a estar farta de moltes coses. El poble ha intuït que pot començar a tenir molt més poder i que pot canviar les coses que els governants no volen canviar.

Avui voten a Escòcia. Surti el que surti és un signe de que alguna cosa es mou. En un futur ben pròxim votarem nosaltres sense cap mena de dubte. Ens caldrà  molta destresa, molta paciència, molta unió, molta fermesa, molta esperança… i  no tenir pressa. Perquè estic convençut que la història corre a favor nostre.

No hi ha resposta

29 jul. 2014


Massa tou?

M’han dit que he estat massa tou en el meu comentari sobre l’afer Jordi Pujol. En una paraula: que he estat massa benèvol en el meu judici sobre el cas que ocupa als mitjans (i ens ocupa a tots) aquest dies. Potser sí. Però aprofitaré aquest comentari d’un amic per dir algunes coses més sobre el tema.

La primera, és que jo no soc jutge. No em crec capacitat per jutjar el cas sense saber unes quantes  coses més. Potser alguns les saben. Jo no les sé. Jo només volia reflexionar a partir del que deia el comunicat i, certament, deia poca cosa i deixava molts fils penjant. Per això demanava en el meu comentari anterior més explicacions de part de Jordi Pujol. Si no les dóna ell per pròpia iniciativa, les hi farà donar el jutge. De totes maneres, a partir del seu comunicat, podem dir la seva actuació en aquest cas concret és reprovable sense cap tipus de discussió, la qual cosa no treu que en altres aspectes hagi estat un bon exemple per molta gent en la seva llarga trajectòria vital. I aquesta distinció (no tot és bo ni tot dolent) és la que jo volia deixar clara en el meu comentari. Potser per això li semblava tou al meu amic. Deia que no soc jutge però, si hagués de jutjar-lo, no el jutjaria només per aquest desgraciat afer.

La segona cosa que voldria dir és que cada cop tinc una sensació més gran d’incapacitat per fer judicis, amb l’intent i l’esperança de que puguin arribar a ser justos. I parlo en general. Per això moltes vegades m’indigno llegint el que llegeixo, perquè em pregunto què hi ha de veritat i de mentida en tot allò que escolto o llegeixo. Destriar el blat de la palla cada cop se’m fa més difícil veient els interessos de tota mena que hi ha darrere dels diaris, dels jutges, dels partits polítics, del gran capital, d’organismes i institucions, etc. Veig tanta brutícia, tant joc brut, tanta opacitat, tants tripijocs, tants interessos particulars, tanta injustícia… que la majoria de vegades no sé què pensar i encara menys sé què dir. Massa vegades veig com les cloaques de l’Estat (que és qui hauria de garantir la justícia i la bona informació) van tan plenes de merda que penso si puc refiar-me ja d’algú.

Una tercera cosa, que fa referència a una experiència personal i que pot ajudar a entendre el perquè aquest amic m’ha dit que vaig ser massa tou en el judici i no vaig ser més radical. Resulta que al centre on treballava fins fa poc es va creure convenient i necessari crear un “Espai de reflexió ètica” i em van convidar a formar-ne part, amb la condició de que havíem de fer un curset de com a mínim 20 hores per poder-nos formar una mica. El curs oferia la formació ètica bàsica per a professionals dels serveis socials i pretenia capacitar mínimament en el debat ètic i resolució de conflictes ètics. Una molt bona professional ens va fer el curset, posteriorment vam constituir aquest “Espai de Reflexió Ètica” i des del febrer que ja hem començat a treballar mirant de deliberar sobre alguns cassos concrets. I seguirem fent-ho. Explico això perquè m’he adonat que, a l’hora de jutjar un cas qualsevol, la complexitat és sempre molt més gran del que sembla i tots es fan difícils de jutjar. Els jutges –que són els que en darrer terme han d’aplicar les lleis- tenen prou dificultats i els resultats dels seus judicis a vegades són molt estranys, incomprensibles i fan molta por. Jo penso que tindria terror a caure en mans de segons quin jutge… Nosaltres podem fer judicis morals i poca cosa més. I la majoria de les vegades els fem en base a informacions de diaris, no sempre ben intencionats i equilibrats. Dona bo trobar un periodista que veus que dóna dades i ha investigat a fons un assumpte. La majoria de les vegades no és així. Quan jo -ja fa molts anys- estudiava moral, ens deien que hi havia dos tipus de consciència: la laxa i l’escrupolosa. Cada persona té un tipus determinat de consciència i fins i tot hi ha algú que sembla que no en tingui… Els valors, principis i normes a partir dels quals jutgem els actes com a correctes o incorrectes no són iguals per a tothom i per això cal fer una reflexió ètica per posar-nos una mica d’acord, per això la societat fa lleis i, tot i això, no les interpretem mai de la mateixa manera i les lleis no són iguals a tot arreu. Quantes vegades diem que hi ha un munt de lleis injustes?…

I una darrera cosa: Jordi Pujol ha fet perdre la confiança a molta gent, certament, perquè a fi de comptes no li hem vist coherència i integritat en aquest tema dels diners d’Andorra i de Suïssa i la seva explicació ha quedat molt curta. En altres temes em sembla que no es pot negar que ha estat un home valent i amb molts valors positius. Alguns potser li discutiran fins i tot això. Jo no els hi discuteixo. M’agradaria que la justícia s’apliqués a tothom tal com s’aplicarà –cosa que trobo molt bé- a Pujol i a la seva família. No veig que acostumi a passar i no tinc massa esperances de que passi. Recordem que al Rei l’han convertit en intocable d’un dia per l’altre i han fet una llei a corre-cuita per preservar-lo de qualsevol conseqüència que se’n pugui derivar de tota la porqueria que porta al damunt acumulada d’anys i anys. I com ell, a molta més gent, que és públic i notori que no els passarà res perquè tenen ben cobertes les espatlles. Per desgràcia, en aquesta Espanya de pandereta i tant poc seriosa encara hi ha massa privilegis i està massa enquistada la corrupció sense que els poders de l’ Estat hi facin gran cosa. Més ben dit: actuen allà on els sembla i miren cap a un altre costat també quan els sembla. Només cal enumerar uns quants cassos d’aquests darrers anys: Gürtel, Bárcenas, Nóos, Pretoria, Palma Arena, Caso Emperador, Pokémon, Palau, Operación Poniente, Operación Campeón, Caso Cooperación a València, ITV, Operación Malaya, Cas Mercurio, ERE d’ Andalussia… Podríem seguir una bona estona. Alguns d’aquests cassos portem anys arrossegant-los. Alguns quedaran en res i a altres els tocarà el rebre. Algun entra a la presó, però en surt ben aviat…

En definitiva és d’això del que em queixo: “O tots moros, o tots cristians”, com vulgarment es diu. I no sembla que hagi de passar en aquest cas!

6 respostes

10 juny 2014


España, “la roja y la rota”

Classificat com a Crisi,Futbol,Justícia,SOCIETAT

Jesús Pardal.

Quan José Calvo Sotelo va dir allò de “Antes una España roja que una España rota” no parlava de la selecció de futbol espanyola. Aquests pròxims dies ens espera una “marea roja” molt forta. I tornarem a sentir les frases de sempre: “que la selecció espanyola uneix tots els espanyols” i que “una España unida favorece a todos” i que “los nacionalismos no hacen más que perjudicar a todos” i “romper España” i el bla, bla, bla de sempre…

Ja que aquest dies alguns recorden aquesta frase de Calvo Sotelo, també podrien recordar un altre text seu que en aquesta hora de crisi econòmica també ens podria anar bé:

“Muchas veces he pensado que la raíz real del problema de España no es política, sino económica, y que la receta de nuestros males, por ser de índole económica, se ahogará en germen ante el quietismo obstinado de gran parte de las clases conservadoras. La incomprensión egoísta de multitud de ciudadanos pudientes, aferrados a nociones quiritarias cual si viviésemos muchas centurias atrás, puede depararnos días desastrosos, porque las aguas represadas se sueltan en torbellino cuando rompen la esclusa”. (“Mis Servicios al Estado. Seis años de gestión”, 1931.)

I ens podria anar bé reflexionar-ho una mica quan aquest dies s’ha sabut que els premis dels internacionals de “la roja” per reeditar el seu triomf a la Copa del Món seran: 72.000 euros per cap per arribar a quarts; 180.000 per arribar a les semifinals; 360.000 per trepitjar la final i 720.000 per guanyar-la. O sigui, més que ningú (330.000 percebran brasilers i francesos i 300.000 alemanys). Ja era desorbitada i exagerada la xifra que li va tocar a cada jugador, al Mundial de Sudàfrica ara fa quatre anys. Ni més ni menys que 600.000 euros! Aquests nois –tots ells mig morts de gana- van guanyar 600.000 euros en un mes!. Algú ha pensat quants anys hauria de treballar un mestre, una infermera, un treballador de qualsevol fàbrica? Això vol dir 20.000 euros per dia. Així els 23 futbolistes que van guanyar el mundial fa quatre anys, van cobrar pràcticament 14 milions d’euros. I només per arribar a la final, ja haguessin aconseguit cadascun 120.000 euros. Però aquest any, tot i la crisi, les primes han augmentat…

Llegia fa uns mesos en aquest diari digital ANDALUCES.ES que hi havia un noi –JESÚS PARDAL– que es guanyava la vida fent xurros, fregint peix, fent pollastres a l’ast, venent assegurances, baixant les escombraries d’alguns veïns dels pisos als contenidors … Aquest noi de Cadis podria ensenyar a molta gent –futbolistes inclosos- què vol dir guanyar-se la vida. Estava desesperat. A punt de ser pare, aquest cuiner que va treballar fins i tot un any a París, va tornar a Cadis l’estiu de 2011 pensant que hauria feina a l’hostaleria en aquesta època, “com sempre”. Però es va equivocar i va passar l’estiu, la tardor i “no trobava res”. Sense ajudes, amb una nena en camí i vivint amb sis persones a casa de la seva sogra amb la pensió de l’àvia, no va veure altra sortida que convertir el contenidor en el seu lloc de treball. “Jo volia feina, no demanar almoina, i em van explicar que fa molts anys, un home baixava les escombraries i vaig pensar, per què no?”. Assegura “no sentir vergonya” i que “la gent més senzilla és la més solidària”. El seu anunci va obtenir resposta. Al voltant d’uns cinquanta clients -si se’ls pot dir així- van sol·licitar els seus particulars serveis. Molts eren gent gran però també “no tan grans” que, sobretot, ho feien “per ajudar”. De fet, encara avui li donen menjar per a la seva nena.

El Jesús compagina això amb un contracte a mitja jornada que ha aconseguit en un rostidor de pollastres. A la tarda, ven assegurances dels morts. A les set, agafa la bici o va caminant fins al barri del Turó del Moro per baixar les escombraries d’una desena de clients que segueixen fidels al servei. I a les vuit, torna al rostidor. I així, dia rere dia. Si teniu una mica de temps, llegiu la crònica que hi trobareu més detalls d’aquest noi que, tot i això, no perd l’esperança i diu que “el dia de demà, la meva filla no podrà dir que no m’he buscat la vida per poder tirar endavant la meva família. Amb això em quedo “.

Aquest noi no sé en quina situació està ara. Potser igual o pitjor. Potser no tindrà temps ni ganes de veure “la roja” perquè tornarà a casa cansat i amb ganes d’anar a dormir. Potser els jugadors li podrien donar un cop de mà i passar-li uns quants euros de tot el que guanyaran en aquest mes…

5 respostes

06 juny 2014


Censura, autocensura i obscurs interessos

L’actualitat ens ofereix normalment tants temes que a vegades es fa difícil elegir-ne un, tot i que aquest blog no pretén només tocar els temes del dia a dia. És cert que puc triar parlar-ne o no i que sóc totalment lliure d’escriure del què vulgui. És cert també que els meus comentaris no serveixen absolutament per res més que per desfogar-me en algun moment o simplement per exposar públicament les meves reflexions o punts de vista. No arriben enlloc, no tinc pretensió de cap mena i no n’espero res més que fer-me passar les ganes d’escriure.

Avui, però,  no m’he pogut estar de comentar el degoteig de notícies que surten en relació a la revista “EL JUEVES” i de la colla de col·laboradors que la van abandonant. Tots ho deveu saber: RBA, propietària de la revista, fa retirar la portada sobre l’abdicació del rei –que ja estava feta i a punt de sortir- i els diu als col·laboradors que “prohibeix tocar, fins a nova ordre, la monarquia en portada” de la publicació. El grup propietari de la publicació els ha transmès el missatge que “a dintre podem fer el que vulguem, però a la portada no es pot tractar la monarquia”. D’això se’n diu simplement CENSURA i alguns col·laboradors no els ha donat la gana de passar per aquest tub imposat i se n’han anat donant cadascú la seva particular explicació.

Entenc el dret que té cadascú a casa seva de fer el que vulgui i imposar les normes que vulgui. El que no entenc tant és que es faci bandera d’una llibertat  que, en realitat, no existeix tant com sembla. Jo no comprava ni llegia EL JUEVES perquè no és una revista del meu gust i del meu estil, però entenc que en una societat oberta i democràtica hi han d’haver mitjans d’informació crítics. Però crítics amb tot i amb tots. El que ja no entenc tant és que només es pugui criticar algunes coses i altres no. No havíem quedat que érem lliberals, lliures, democràtics, moderns, avançats i tot el que vulgueu? No havíem quedat que no estava gens bé això de bloquejar comptes de Facebook o Twitter, com ha passat i encara passa en alguns països? No havíem quedat que no és tolerable que -com passa a la Xina- es vulgui controlar la missatgeria mòbil, els diaris o les cadenes de TV?

S’ha criticat –i amb raó- la Inquisició i Torquemada. Occident s’omple la boca sobre llibertats individuals i socials. Critiquem  que en alguns països àrabs tinguin les dones sotmeses i sense drets. Critiquem països (Veneçuela, Equador, Cuba, Turquia, Xina, Corea del Nord… i tant d’altres) que coarten les llibertats i la informació als seus ciutadans. Criticàvem a Franco i l’estricta censura que imposava en tots els àmbits… Podríem seguir una bona estona i podríem parlar també del que passa aquí a casa nostra i voltants. Els governs de tots colors s’ha fet un fart de prohibir, directament o indirecta, amb maneres obscures i sibil·lines, exposicions, notícies, programes de TV, llibres, obres d’art, etc

Però el pitjor de la censura no és la censura en sí mateixa. El pitjor és l’autocensura que ens imposem per por a represàlies, perquè no ens donaran feina, perquè ens retiraran les subvencions o ajudes, perquè no tindrem publicitat. El pitjor és la por i les múltiples formes de pors. El pitjor és que nosaltres mateixos ens tallem les ales per por a volar i nosaltres mateixos ens tanquem dins la gàbia. Deia abans que tothom té dret a fer el que vulgui a casa seva. Només faltaria! Però hem pensat què és el millor? El dret a callar hi és, però i el deure a parlar on queda? Tan greu pot ser un pecat de comissió que un d’omissió i, en canvi, acostumem a posar-los en sacs diferents, a no valorar-los igual i les balances amb que els pesem tampoc són massa afinades. El cas de El JUEVES és un exemple evident i només cal felicitar els professionals que han dit que no volen jugar en aquest joc, ni els semblen gens bé les regles farisaiques i interessades que els imposen.

Llegia una vegada que la periodista i escriptora ROSA MONTERO explicava que una revista estrangera li va demanar una col·laboració. Volien un article cada dos mesos i d’entrada li van dir que podia ser sobre un tema completament lliure. Però explica que després van afegir: “hi ha, però una petita, limitació: no podràs fer menció de política, de religió o de sexe”. I acabava dient irònicament la Rosa Montero: però és que hi ha potser altres temes de què parlar? Sí, ja ho sabem que hi ha milers de temes per poder parlar o escriure.

Però cal posar limitacions d’aquesta mena per no esverar el ramat? No farem un ramat de xais obedients que només caldrà que segueixin el pastor que algú els posa al davant? Parlem molt de llibertat, però a l’hora de la veritat potser en fem servir menys de la que caldria.

I aquesta és la portada de EL JUEVES que no van voler publicar. Tampoc n’hi havia per tant, em sembla… La publico en honor d’aquests professionals que han tingut la dignitat i el valor de deixar la revista

.

No hi ha resposta

20 maig 2014


El cub de Rubik i la vida

Classificat com a PSICOLOGIA,Valors,Vida i mort

Quan ahir obria Google i em trobava el famós cub de Rubik, el meu cervell va fer un salt enrere. Sí, un perillós i una mica nostàlgic salt de 40 anys, que és el que deia que volia celebrar el nostre estimat i imprescindible cercador d’internet en honor de Ernö Rubik, un professor d’arquitectura hongarès, que va ser qui el va dissenyar. Sí, amics, jo també havia estat un dels milions i milions de persones que havien perdut el temps i la paciència intentant ordenar aquell infernal objecte que, una vegada desordenat, semblava una feina molt seductora però que a la fi va resultava impossible per a la majoria de les persones. Per a mi també ho va resultar. Prou que m’hi vaig passar hores intentant-ho, però no ho vaig aconseguir fins que en un diari vaig trobar tots els passos per arribar al feliç i buscat resultat final: que totes les cares d’aquell artefacte fossin del mateix color.

Ahir, en tornar-lo a veure després d’anys i anys d’haver-lo allunyat de la meva memòria, em va fer pensar una bona estona, pensant en tots els intents –aparentment inútils- que vaig fer en aquells ja  llunyans dies de la meva joventut mirant de construir-lo. I va ser llavors quan vaig pensar que la vida podria ser com l’intent de construir el cub de Rubik. El cub com a paradigma de la vida? I per què no?

Un paradigma vindria a ser un exemple o un model d’alguna cosa i els intents que cadascú fa per resoldre els problemes que va trobant en la seva existència podrien ser alguna cosa similar a l’intent de resoldre el cub. Algunes persones tenen l’estranya habilitat per resoldre fàcilment els problemes i són capaces d’arribar al triomf professional o personal aparentment sense massa esforç. En canvi, n’hi ha d’altres que fan mil i un intents i mai arriben a la fi desitjada i la seva vida es transforma en fracàs darrere fracàs.

La vida -com el cub- ens pot semblar alguna cosa misteriosa i impossible a vegades i, com a mi mateix em va passar amb amb el cub, la majoria necessitem molts intents i molta ajuda per anar-la tirant endavant i hi perdem molt sovint la paciència. Però el simple fet d’intentar-ho i de buscar camins i solucions ja és important, ens fa avançar i ens fa madurar. Jo recordo el content que vaig estar quan vaig poder ordenar dos pisos d’aquell diabòlic aparell. Em semblava que havia aconseguit una gran cosa. En la vida ens anem trobant petits problemes que, si som capaços de resoldre, ens deixen prou contents i ens injecten una dosi d’autoestima que ens fan tirar endavant per una bona temporada.

La vida -com el cub de sis colors- ens obliga a pensar, a parar-nos, a dissenyar nous intents i noves estratègies, a veure que hi han camins que no ens porten enlloc i que hem de retrocedir per tornar a començar des de zero; ens ensenya a tenir fe en nosaltres mateixos, a no desesperar fàcilment, a fixar-nos com ho fan els altres, a estudiar, a aprendre, a no ser massa creguts… Expliquen la història d’un paleta anglès que es va comprar el cub quan tenia 19 anys. Es va obsessionar tant en voler fer l’ordenació d’aquell artefacte sense cap tipus d’ajuda que va passar anys en l’intent. Es va enamorar, es va casar, va tenir un fill i anava intentant, entretant, completar el cub. Expliquen que ho va aconseguir quan tenia 45 anys! El dia que ho va aconseguir es va emocionar tant que va passar una bona estona plorant: havia passat 26 anys de la seva vida intentant-ho i al final ho va aconseguir. No em direu que no és un exemple de lluita, de constància, de paciència, de fe i de dedicació!. Jo diria que ho és, exactament com el de moltes persones que, potser amb molta lluita, arriben a aconseguir allò que tota la vida han intentat i que al final diuen: ara ja em puc morir; ara ja he aconseguit allò que tan volia.

Ahir, però, també pensava una altra cosa: no ens enganyéssim pas massa, perquè si tornem a desfer el cub és possible que ens torni a costar Déu i ajuda reconstruir-lo. Per tant, alerta i ull viu! Cal que anem aprenent la lliçó de no tocar massa allò que funciona i trobem que està bé o, si som atrevits, destruïm el que hem fet i volem retocar les coses, potser que hàgim estat una mica previsors i hàgim sabut guardar les eines, els ensenyaments i els camins per tornar a trobar la solució desitjada….

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz32HkzOuZd

No hi ha resposta

13 abr. 2014


Barrabassades

Classificat com a Justícia,Setmana Santa

Comença la Setmana Santa per als que som creients. En la missa d’avui, tot escoltant l’Evangeli, m’ha cridat l’atenció el passatge on s’explica l’indult de Barrabàs i la condemna de Jesús. Deu venir d’aquí la paraula “barrabassada”, que s’identifica a un gros disbarat o a alguna cosa feta amb insensatesa i sense massa seny. El poble va preferir que indultessin  Barrabàs abans que a Jesús. Recordem el passatge de l’evangelista Marc 15,6 (Mt 27,15-26Lc 23,13-25Jn 18,39-19,16)

Jesús, condemnat a mort
Cada any, per la festa de Pasqua, Pilat els deixava lliure el pres que ells demanaven. 7 Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els sediciosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. * 8 La gent, doncs, va pujar * i demanaven a Pilat allò que els solia concedir. 9 Pilat els digué:
—¿Voleu que us deixi lliure el rei dels jueus? *
10 Deia això perquè s’adonava que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. 11 Però els grans sacerdots van incitar la gent perquè demanessin la llibertat de Barrabàs. 12 Pilat els replicà:
—Què voleu que en faci, doncs, del qui anomeneu el rei dels jueus?
13 Ells tornaren a cridar:
—Crucifica’l! *
14 Pilat els deia:
—Però quin mal ha fet?
Ells cridaren encara més fort:
—Crucifica’l!
15 Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs i va entregar Jesús, després de fer-lo assotar, * perquè fos crucificat.

Deia que m’ha cridat l’atenció aquest passatge perquè l’he relacionat de seguida amb una notícia que vaig llegir ahir al diari PÚBLICO

“El Gobierno ha indultado a Francisco Segundo Domingo Vaquero, exdirector de una sucursal del Banco Santander condenado por robar 30.000 euros a un cliente. Domingo fue condenado por un delito continuado de falsedad en documento mercantil en concurso con otro delito continuado de apropiación indebida por extraer dinero de la cuenta de un cliente, cuando aún dirigía una sucursal del Santander en Esguevillas de Esgueva, Valladolid”.

Aquesta pràctica – cada dia més discutida i denunciada des de fa anys pel ‘Observatori de la Laïcitat’, per considerar-la “anacrònica i injustificada”- sembla que té l’origen al segle XVIII. El 1759, una epidèmia de pesta a Màlaga va obligar a les autoritats a suspendre les processons. Desobeint la prohibició, els presos de la presó malaguenya es van amotinar per escapar-se i poder anar a la processó pels carrers portant a coll la imatge d’un Crist.

Justos o no, els indults especials de Setmana Santa han anat continuant fins ara. L’actual  ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, no fa pas gaires dies que va pronunciar una conferència a Esade de Barcelona i on va dir que la funció dels indults és “no convertir en injustícia el que sembla una resolució justa”.  I va continuar fent una afirmació que cada dia es veu com a més discutible: “El Govern no ha concedit ni un indult a condemnats per corrupció”, i va garantint després: “I mentre sigui ministre de Justícia no en concedirà”. “Els indults han de reparar l’excés de rigor de l’aplicació de la llei en un cas concret. Això no vol dir desautoritzar els tribunals”, va aclarir.

És talment així, Sr Ministre? Potser caldria aclarir-ho una mica més tot això! Tampoc fa massa dies que el dirigent d’IU Gaspar Llamazares ha acusat Gallardón de mentir, i ha posat com a exemple els indults que el Consell de Ministres va atorgar a l’exalcalde i tres exregidors d’Abdalajis (Màlaga), tots del PP, acusats de prevaricació urbanística. El portaveu del PSOE a la Comissió de Justícia, Julio Villarrubia, i el diputat d’ERC Joan Tardá també han assenyalat que l’Executiu ha concedit “bastants” indults a condemnats per corrupció en aquests dos anys.

És tradicional que les confraries de penitents sol·licitin aquesta mesura de gràcia per a aquells reus de l’àmbit de la seva província que compleixen els requisits de qualsevol indult ordinari, com són: que estigui complint condemna en l’actualitat i que concorrin raons de justícia, equitat o utilitat pública.Doncs resulta que els últims quatre governs de Rajoy, Zapatero, Aznar i González han estat esquitxats per una polèmica comú: la concessió d’indults que han creat una gran controvèrsia, com són els d’un kamikaze defensat per un diputat del PP, el banquer Alfredo Sáenz, un col·laborador d’ETA, el jutge Javier Gómez de Liaño, els acusats per muntar el GAL, Rafael Vera i Barrionuevo, l’alcalde de Marbella, Jesús Gil i Gil (en dos ocasions) o Alfonso Armada, un dels colpistes del 23-F. Tots tenen en comú que s’han lliurat de les seves condemnes per aquesta mesura de gràcia dels governs.

La Fundació ciutadana CIVIO té una pàgina que s’anomena  EL INDULTÓMETRO. És interessant i molt pedagògic donar-hi una ullada. Podrem comprovar com la nostra democràcia té molta opacitat i molt poca transparència. En tots els àmbits, i no pas només en el judicial.Em sembla que seguim fent moltes més barrabassades del que pertocaria i en deixem passar de massa grosses. El silenci, el passotisme i l’omertà (aquells silencis que fan part del codi d’honor de la màfia siciliana) són moneda massa corrent en la nostra societat, que segueix condemnant justos com Jesús i segueix deixant anar Barrabassos i delinqüents de guant i coll de camisa blancs i emmidonats perquè tenen molta afinitat al poder. Ja justícia massa vegades es converteix en injustícia i deixa de ser justa. Hauríem de preguntar-nos més sovint qui fa la tria d’aquests indults i com es fa…

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2ylUJx36b

No hi ha resposta

02 abr. 2014


Motius per viure i motius per morir

Estava escoltant aquests dies que TV3 va passar la sèrie “Descalç sobre la terra vermella”una antiga entrevista al bisbe Pere Casaldàliga i em va fer pensar una frase que va dir. La frase, més o menys, era la següent: “Si no tenim raons per viure, menys en tindrem per morir”. Vaig pensar que en aquesta frase s’hi resumia força bé la vida del bisbe Pere, que sempre ha proclamat que el més important no és ell, sino les seves causes.

El diccionari diu que la causa és el motiu o la raó per obrar i el bisbe Pere sempre ha dit que les seves causes més grans són el motiu i la raó per viure i per morir, si arriba el cas d’haver de morir. Un profeta no és aquell que endevina el futur (com a vegades ens pensem), sinó que l’autèntic profeta és aquell que sap trobar la paraula exacta i el camí correcte per viure el present, tot i que hagi d’anar a contracorrent, ser malvist i perseguit. I el bisbe Pere crec que és un dels profetes del nostre temps que caldria escoltar amb atenció perquè ens obre molts camins nous.

En l’entrevista que deia, el bisbe Pere es referia sobretot al primer món, aquest món que vivia segur, ufanós del seu benestar, mirant-se massa el melic i pensant potser massa en sí mateix. La crisi que ens ha afectat aquests darrers anys potser ens pot fer pensar que no podem estar tan segurs o que les assegurances no ho cobreixen tot. Segur que no cobreixen el més important i l’essencial per viure amb sentit. Sembla com si aquest primer món satisfet s’hagi sentit, de cop i volta, dèbil, insegur i fràgil. Allò que ens donava seguretat ha caigut de cop i volta. Els ídols que ens havíem fet han caigut i hem descobert de forma brusca el seu  taló d’Aquil·les, fent-nos adonar sobtadament i forma brutal que si ens falten valors com la llibertat, la dignitat, el sentit de la justícia i del compartir, la llibertat interior i exterior, etc… no tenim res. Potser ens havíem tornat massa indiferents amb el dolor del món, amb la pobresa, amb els que la vida ha deixat abandonats a la cuneta. Havíem passat massa vegades de llarg, tot girant la vista cap a un altre costat i fent-nos els desentesos.

Casaldàliga ens parla que la crisi que sofrim és molt més que una crisi econòmica i que segurament que el que hi ha en el fons és una crisi de valors, del mateix sistema i una crisi global. Llegia en una de les circulars que des de fa anys ens envia als amics (una circular de l’any 2009) que deia: “La gran crisi econòmica actual és una crisi global de la Humanitat que no es resoldrà amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà, el capitalisme segueix sent homicida, ecocida, suïcida “.

Això connecta perfectament amb el que Víktor Frankl -el gran psiquiatre que va haver de viure els camps de concentració nazis- quan afirma que la societat actual ha caigut, en molts cassos, en cert conformisme o avorriment existencial. I hem de lluitar contra això mirant de discernir què fem, com ho fem i amb si té algun sentit el què fem. Si tenim raons profundes per viure, també en tindrem per morir i tindrem esperança. no tindrem pors absurdes i sabrem trobar les eines per sortit de la crisi i de les crisis existencials que ens afecten com a persones i com a societat. Sabrem compartir més i millor la feina, el temps, les riqueses i les pobreses, sabrem integrar els que diferents a nosaltres, sabrem mirar d’igual a igual, sabrem valorar la importància de l’ètica en les relacions personals i humanes. Sabre, en un aparaula, canviar les relacions humanes i socials i, a fi de comptes, la societat.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2xlH0x2C0

No hi ha resposta

Anteriors »