A PEU

“Al jardí més endreçat del país –la Plana d’Urgell- si hi passes una mica atrafegat no li veuràs la piga” ens diu Francesc Pascual Greoles (Castellnou de Seana,1934). I és veritat. El Pla d’ Urgell és una comarca nova, petita, discreta -monòtona fins i tot- ( té pocs relleus geogràfics que cridin l’atenció) si no fos per la seva vitalitat en tots els sentits. La terra és verda i ufanosa gràcies al Canal d’Urgell que la rega i li dóna vida en tots els sentits. Per això també és una comarca que podríem considerar rica des del punt de vista econòmic ja que té gram dinamisme en el camp agroalimentari, industrial i en el considerat sector terciari.

Cal fer notar que la plana d’Urgell és –abans de tot- una comarca natural que comprèn vàries comarques administratives i que sobrepassa els límits del que estrictament és la nova comarca anomenada Pla d’Urgell.

Abans d’arribar-hi l’aigua aquesta plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi, encara que ja al segle XVIII va començar a colonitzar-se i a transformar-se de veritat quan va començar a ser conreada més seriosament i s’hi va començar a sembrar, sobretot gra. Els anys que la pluja acompanyava els pagesos anaven vivint, però els anys de sequera, malament rai! . A partir del 1862, amb l’arribada de l’aigua, les coses van canviar totalment i llavors la transformació ja va ser radical.

El Francesc Pascual és un dels escriptors que més a escrit sobre aquesta plana, els seus paisatges, els seus pobles, la seva gent, les seves tradicions, les seves postes de sol, la seva boira… En els seus escrits –que no volen ser massa pretensiosos- es nota de seguida el seu amor i la seva devoció per aquesta plana. La sap retratar, li sap trobar l’ànima i la sap fer surar a la superfície a través de les seves dites ben pròpies de la terra, que recull sense adonar-se’n perquè ell és d’aquí i les ha mamades de sempre.

Us deixo un poema seu dedicat a aquesta terra:

Aquesta terra, Mercè, tan plana i breu,

que els relleus se’ls ha engolit un sol que brama;

quatre branques de pomera, un ramal d’aigua,

i una llenca d’alfals tendre, el seu conreu.

Tu i jo sabem com pot ser de consentida;

tipa, juganera i despreocupada,

generosa a tot hora, coca ensucrada!

com cap altra estimada: Plana d’ Urgell.

(D’un cant a la Maria Mercè Marsal)

Poema extret del llibre “Soca d’ Olivera” d’en Francesc Pascual Greoles (Pagès Editors)

Tags: Catalunya, Comarques, Pla d'Urgell

Per fi els lleidatans hem estrenat aeroport. Ahir va sortir el primer vol cap a París a les 14:10 i el segon cap a Palma de Mallorca ales 18:25.  I això és tot. Una mica pobre tot plegat, no trobeu?

Diuen que a partir de l’ abril s’ hi afegiran destins. Parlen de Milà i Frankfurt. Esperem-ho i esperem que qualli tot plegat i la gent de les terres de ponent puguem viatjat a més destins sense haver d’anar a Barcelona. I tant de bo sigui una porta oberta al turisme, sobretot al de muntanya. Per això caldrà fer millors carreteres. De moment, la muntanya encara queda molt mal comunicada i el nostre bonic Pirineu seguirà rebent els turistes amb cotxe i autocar com fins ara.

De totes maneres és una esperança. Si voleu que us sigui sincer, a mi em sembla una molt petita esperança perquè temo que a aquest aeroport li costarà arrencar. Tant de bo m’equivoqui i ben aviat les notícies siguin ben bones.

Una altra cosa que s’ha dit és que pot ser una porta per exportar fruita cap a mercats estrangers. Jo he escoltat opinions diverses en aquest sentit. Algunes que considero prou assenyades diuen que el transport de mercaderies per avió surt molt car i que, de moment, no té futur si no és amb avions molt grossos, cosa que aquí no està prevista. No ho sé…

De totes maneres, felicitats. A veure si preparo algun viatge a París que fa molts anys que no hi vaig…

Terres de regadiu del Canal Segarra-Garrigues.

Josep Pla, que a més de ser un gran escriptor era un gran viatger i molt bon observador, ja escrivia l’any 1961 que quan travessava la plana d’ Urgell "el gran llençol agrari que agafa també territoris de la Noguera, de les Garrigues i del Segrià, a més de l’ Urgell pròpiament dit", veia "un bon país, consolidat, estable, ric; un país per a viure-hi."

Aquesta bona impressió que dóna aquesta plana agrícola és deguda a l’ aigua i res més que a l’aigua. Abans de la construcció del Canal d’ Urgell aquestes terres eren una estepa àrida i pobra. Si teniu ocasió de visitar l’instructiu i modern Museu que hi ha a Mollerussa sobre el Canal d’ Urgell, ho entendreu de seguida.

El mateix Josep Pla continua explicant-nos que "la història del canal és molt curiosa. Se’n començà a parlar a l’època de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya -tal com ho senten-, i se’n continuà parlant durant els regnats de Felip II i de Ferran VI. Inspirat pels consells de la seva colla de manefles italians, Carles II donà ordres de fer alguns estudis que no tingueren avenir.

Hem d’arribar al 1850 per a veure la constitució a Barcelona d’una empresa a la qual són concedit, per beneplàcit regi, els regadius de l’ Urgell a base del projecte elaborat per l’enginyer Andrés i Puigdoller. Puigdoller era el propietari de Raïmat, la gran finca que comprà després el senyor Raventós. L’empresa de Puigdoller fracassà, i es constituí després, sempre amb capital de Barcelona, la societat Girona Hermanos y Clavé y Compañía, que fou el nucli bàsic de la que fou després Societat Anònima del Canal de Urgel, empresa que construí el canal, sota la direcció de l’intel·ligent arquitecte Domènec Cardenal. Fou una labor ingent que avui encara impressiona si tenim en compte que entre 1855 i 1860 hom disposava d’escassos mitjans tècnics. El Canal fou construït a base d’un conveni amb els futurs usuaris, anomenat Conveni de Madrid, pel qual la Companyia constructora tenia el dret de fer seva una novena part dels fruits de les terres regades pel canal.
(…) L’obra de base tingué 145 quilòmetres de llarg; passa pels termes municipals d’Artesa de Segre, Montgai, Preixens, Agramunt, Claravalls, Anglesola, Bellpuig d’Urgell, Arbeca, les Borges Blanques i Puigverd i mor altra vegada al Segre, entre Albatàrrec i Montoliu. La zona plana i exempta, closa en aquest arc que el riu tanca, rep l’aigua per quatre sèquies principals -a part les dues sèquies que reguen la part baixa de la ribera de Sió. (…)

Malgrat d’escassetat d’aigua i la insuficiència del cabal que la companyia ve obligada a donar per tal de beneficiar-se del Conveni de Madrid, la prosperitat i el progrés de la comarca han estat immensos. Actualment la comarca té bones comunicacions ferroviàries i la travessa una xarxa de carreteres. El canal ha estat la clau de la transformació de l’ Urgell. Els primers anys del regadiu foren deplorables, no pas solament des del punt de vista de la sanitat del país, per l’extensió i la intensitat del paludisme que s’hi produí, sinó econòmicament, tant per als usuaris com per a l’empresa; però, vençuts els entrebancs d’aquelles heroiques dècades, l’aigua transformà l’estepa en un jardí i convertí la mísera comarca del 1850 en l’empori agrícola que ara tenim, empori dotat d’un magnífic afany de millorament i d’ampliació del regatge a l’ -Urgell per la construcció del subcanal o canal auxiliar, i la regulació del Segre, obres incorporades a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. El canal ha estat un factor de vida molt potent."

Doncs a partir d’ara mateix, aquests terres de regadiu s’ampliaran amb l’entrada en funcionament del Canal Segarra-Garrigues. Ens en hem de felicitar, tot i les crítiques que se’n puguin fer. Però s’ha de reconèixer que és una gran obra que donarà riquesa a molta gent.

Un altre dia ja en tornarem a parlar.

No fa gaire que sortia als diaris la notícia que el Pla d’ Urgell multiplicava per cinc la recollida selectiva de residus, des de l’entrada en servei dels contenidors soterrats el passat mes de gener.

S’ha parlat de resultats “espectaculars”. Crec que, venint d’on veníem, tampoc no s’hauria de fer servir aquesta paraula i s’hauria d’esperar almenys un any sencer per a veure’n els resultats de forma objectiva i valorar-los com cal.

I una pregunta que ens fem tots i que no s’ha respost adequadament, des del meu parer: per què Mollerussa, la capital de la comarca, no participa de la recollida amb contenidors soterrats? Quins motius reals hi ha sota aquesta decisió? S’han donat respostes variades, però cap d’oficial que jo sàpiga. I respostes poc clarificadores.

Del que jo n’he pogut saber i escoltar sobre aquest tema, em dóna tota la sensació que darrera de tot hi ha més esperit de clan que esperit de grup. I m’explico:

L’esperit de clan és un esperit tancat, inaccessible, poc procliu a donar explicacions de les coses, una mica mafiós, amb ocultacions i poca transparència. Mira cap endins, cap a si mateix i només busca el seu propi profit. En una paraula; es mira el melic que, -com se sap-  és una de les parts del cos que arreplega més porqueria…

L’esperit de grup és tot el contrari. Mira cap enfora, és generós, busca el millor per a tots. Hi ha uns projectes comuns que es procuren compartir, encara que sigui poc a poc.

En aquests moments de crisi, no seria el moment de fer projectes comarcals comuns, compartits, per estalviar-se diners, per treure més profit dels pocs recursos de què disposem i que cada dia seran més minsos?

Ser bon governant és saber treure bon profit, de forma honesta, dels recursos en bé de la comunitat. I la comunitat es constituirà i es construirà fent que tots participin d’aquest projecte. El Pla d’ Urgell és una comarca relativament petita en territori, on els pobles són molt propers els uns als altres i on es podrien assajar projectes innovadors,sense costos econòmics tan elevats com en altres comarques.

I el rèdit que se’n trauria seria mot elevat perquè aglutinaria la gent, la faria sentir més integrada, faria sentir-la important i faria que l’autoestima pugés. Tot plegat faria que la nostra comarca fos coneguda com a pionera en idees innovadores.

Qui serà capaç de passar al davant?

Aquests dies m’han convidat a col·laborar en una nova iniciativa que ha nascut al Pla d’Urgell com és  PLATÒNIC.CAT

 http://www.platonic.cat/

Per principi, no m’hi he pogut negar, encara que sé que hi podré aportar molt poca cosa. Però, tal com em suggeria la invitació,  tot suma. I amb aquest esperit és que he acceptat. És un tema de comarca, encara que lògicament vol transcendir-la. I ho ha de fer.

Del tema de les comarques s’ha escrit molt i podríem seguir discutint si ha estat ben recuperada o no la iniciativa de l’any 1936, quan Pau Vila va fer la primera divisió territorial de Catalunya a petició de la Generalitat. No es pot negar que la idea de comarca és una idea antiga, lògica i elemental. La gent s’agrupa per unes determinades afinitats i les tendències naturals de veïnatge responen a una sèrie de necessitats naturals. Pau Vila va tenir com a idea vertebradora les necessitats socials de la gent amb el predomini de la idea dels mercats. On va la gent a mercat? On hi ha el mercat hi ha d’haver la capital de la comarca. En aquest sentit, és indubtable que la comarca del Pla d’Urgell era necessària. I va ser una bona idea reivindicar-la i, per fi, crear-la. I, per sort nostra, ara ja la tenim. Ara fem-la créixer i fem que esdevingui, si pot ser, una comarca modèlica. Eines en tenim. Fem-les servir.

Aquesta idea que servia per altres temps potser ja no serveix pels temps actuals on internet i les noves tecnologies han trencat totes les barreres i han capgirat la lògica de les coses comunament sabudes i acceptades. Però és ara justament quan ens hem de fer noves preguntes i buscar noves solucions als nous reptes que ens proposa la nova societat de la comunicació global en la que ha esdevingut aquesta mateixa societat.

El món s’ha fet petit, les distàncies s’han escurçat però les persones segueixen tenint les mateixes necessitats, les mateixes inquietuds i, bàsicament, els mateixos problemes. Per tant, també haurem de buscar solucions semblants, encara que no poden ser mai idèntiques. En la nostra comarca -i arreu del món- els codis de conducta del comportament humà són semblants i és cap on a mi em sembla que hauríem de caminar: feina en equip, persistència, afectes, intel·ligència i, sobre tot, esperances. Això m’ho van ensenyar els supervivents uruguaians de l’accedent dels Andes. I crec que és totalment cert. Sempre ho he tingut en compte con una bona lliçó per a tots els aspectes de la vida.

Bon camí, doncs, a aquesta nova iniciativa! Tant de bo arribi a ser una eina útil.