Etiqueta arxiu 'República Catalana'

30 oct. 2017


Querelles i govern a l’exili

Classificat com a República Catalana

Vistes les poques garanties de judicis justos i vista la mala llet que gasta el PP i els seus tribunals i fiscals llepaculs i servils, no seria una mala idea fer la lluita des de l’exili. Un Govern de la Generalitat a l’exili es podria defensar molt millor que no pas davant els tribunals espanyols o des de la presó.

Les querelles que han anunciat segurament que són més aviat per fer por perquè, segons molts professors de dret constitucional, tenen poca base jurídica per tirar endavant. Però seria molt complicat haver d’anar a declarar i fer front a la corrupta justícia espanyola. Tenen ganes de veure gent a la presó, com ja hem vist amb els Jordis. D’escrúpols en tenen pocs i faran el que sigui necessari per trinxar i aniquilar tot el que puguin. .

Està vist que Europa no es vol complicar la vida i ningú els pararà els peus en certes qüestions legals amb l’excusa de què és una qüestió interna. Ja els va bé que les coses segueixin igual i que això de «l’Espanya una» segueixi vigent perquè per a ells él problema català és un gra al cul que els molesta i faran el que podran per no haver d’intervenir.

I a Espanya passa més o menys igual. Aquesta pseudoesquerra, aquests progres esquerranosos de pacotilla a qui els costa poc d’anar de bracet del PP sense sentir cap mena de vergonya, tampoc farà res perquè la seva actitud i la de la Falange és més o menys igual. Només miren els seus propis interessos i veuen que a Catalunya poca cosa hi tenen a fer. Ara, amb l’excusa de la indissoluble unitat d’Espanya els és igual aplaudir l’exèrcit, el rei, els cops de porra o el que sigui. Fins i tot amb les orelles aplaudirien…

O sigui que, vist el panorama, potser sí que seria una bona idea fer un govern a l’exili i lluitar des d’allà i organitzar la defensa de les institucions amb llibertat i fer un front comú amb tots els que hi vulguin ser. Perquè no tinguin cap mena de dubte aquestes esquerres que no hi veuen més enllà d’un pam que també els arribarà el seu Sant Martí, com a tots els porcs. Perquè ara aquest PP embogit va per les institucions catalanes, però després anirà per a ells. D’alguna manera han de tapar tota la corrupció que tenen i han trobat que aquesta és una bona manera. No s’adonen que una República Catalana seria la millor manera de regenerar un estat corrupte fins al moll dels ossos. O és que potser ja els va bé dins dels seus miops càlculs.

 

No hi ha resposta

28 oct. 2017


Impossible?

Classificat com a República Catalana

En un article en la secció d’opinió del diari EL PUNT/AVUI del 19 gener 2014, Josep-Lluís Carod-Rovira escrivia el text que reprodueixo a continuació. És un text que em va agradar tant, que el vaig guardar. Avui és un dia molt adient per rellegir-lo.
Ahir va ser un dia històric pels catalans. Tenim la República Catalana que comença a caminar i dependrà dels catalans que es pugui anar fent gran. Dependrà del poble, de la majoria del poble català que diu que la vol, que la defensem. Perquè no serà fàcil i serà necessària tota mena de resistència. Perquè ens esperen dies complicats, no ho podem pas negar. Però si hi ha una majoria de catalans que la volen i la volen construir amb ganes, la República Catalana serà una realitat i no només un somni impossible, com escrivia en Carod-Rovira fa uns anys.

Era impossible, segur

Era impossible, segur, que Catalunya fos independent. Però no es pot mantenir l’aigua, per sempre, dins un cistell de vímet

Era impossible, segur, que la legió estrangera francesa i les forces aerotransportades fossin derrotades i humiliades d’una manera sorprenent, inqüestionable, per unes tropes guerrilleres comandades per un revolucionari com Vo Nguyen Giap, amb el suport de la població, a Dien Bien Phu, el 1954. Era impossible, segur, que l’imperi francès, estès pels cinc continents, comencés a desmembrar-se. Era impossible, segur, que Algèria, part integrant i irrenunciable de la nació francesa, aconseguís la independència, el 1962, després d’una guerra terrible. Era impossible, segur, que el Vietnam que s’havia imposat a França fes el mateix amb l’exèrcit més poderós del món, el nord-americà, unifiqués el país i en proclamés la independència. Era impossible, segur, que les fronteres europees establertes a la conferència de Ialta, després de la Segona Guerra Mundial, fossin modificades i els països comunistes deixessin de ser-ho, començant per Rússia. Era impossible, segur, que el mur de Berlín s’enderroqués, enmig d’un entusiasme popular a banda i banda. Era impossible, segur, que l’Alemanya de l’Est passés a formar part de la UE, directament, sense cap requisit, en un procés mai no previst per ningú. Era impossible, segur, que la potentíssima URSS esclatés pels aires i caigués com una teringa de fitxes de dòmino. Era impossible, segur, que Estònia, Letònia i Lituània es convertissin en estats independents. I que Iugoslàvia desaparegués del mapa dels estats vius per donar pas a diferents estats nacionals. Era impossible, segur, que Macedònia fos independent, i que ho fossin Kosovo i Montenegro.

Era impossible, segur, que Mandela fos alliberat a la pàtria de l’apartheid, després de dècades de presó, i que n’esdevingués president. Era impossible, segur, que el país del Kukuxklan tingués un president negre, com Obama. Era impossible, segur, que en una societat tradicionalment amb tants prejudicis homòfobs com Espanya, els matrimonis entre parelles del mateix sexe fossin legals i assumits amb normalitat. Era impossible, segur, que el rei d’Espanya i la seva família, objecte de vassallatge acrític, sobreprotecció legal i impunitat mediàtica, acabessin amb la pèrdua de simpatia popular i suport social i fossin, en canvi, víctimes de befa descarnada, crítica desacomplexada i ridiculització permanent. Era impossible, segur, que a Roma hi hagués un papa no europeu i no carca, sinó senzill i humà, que, a més, no visqués al Vaticà, sinó en una residència a Roma. Era impossible, segur, que certes capçaleres passessin a tenir, també, una edició en llengua catalana del diari. Era impossible, segur, que els hereus ideològics del franquisme, farcits de corrupció pertot arreu, fossin el primer partit a Espanya, a les Balears i al País Valencià.

Era impossible, segur, que l’home arribés a la lluna i en tornés sa i estalvi. Era impossible, segur, poder parlar per un telèfon que no fos fix, enviar-hi missatges de text i fer-hi videoconferències i, tot plegat, de franc. Era impossible, segur, veure un escrit en una llengua i, a l’instant, obtenir-ne la traducció automàtica a una altra, de casa estant, asseguts davant la pantalla de l’ordinador. Era impossible, segur, de doblar l’esperança de vida a la majoria de països, en menys d’un segle. Era impossible, segur, que malalties i problemes de salut que apareixien com a insalvables avui siguin guaribles i controlables. Era impossible, segur, que els atletes, any rere any, anessin batent tota mena de rècords fins a límits que semblaven inabastables per l’espècie humana. Era impossible, segur, que el PSC, un dels dos pilars del sistema de partits, s’anés esfilagarsant tant com ara. Era impossible, segur, que Catalunya fos independent. Però no es pot mantenir l’aigua, per sempre, dins un cistell de vímet.

No hi ha resposta