Arxiu per a 'ARTS' Categories

17 nov. 2019


SI DÉU VOL

Classificat com a Cinema,RELIGIÓ,Vida i mort

Tarda freda de dissabte. Havent dinat i després d’una curta becaina reparadora i sense cap ganes de sortir enlloc per refredat que duc al damunt, em disposo a veure alguna de les pel·lícules que la majoria d’emissores ens ofereixen en aquesta hora. Tampoc és que sigui gaire exigent en aquest camp i, per tant, només acostumo a buscar alguna cosa per entretenir-me. Quan m’interessa alguna pel·lícula en concret vaig al cine.

La sorpresa d’ahir va ser topar-me amb una senzilla i divertida comèdia italiana a TV3, el protagonista de la qual era un cardiòleg ateu recalcitrant a qui, de cop i volta, se li presenta una situació difícil de digerir per a ell: el seu fill, un estudiant de medicina en qui havia dipositat moltes esperances reuneix tota la família perquè els vol anunciar alguna cosa molt important. Ells, que l’han vist sortir sovint de nit amb un amic, intenten preparar-se anímicament per escoltar una mica anguniosos el que creuen que els dirà: que és gai. I tots queden sorpresos quan, en lloc d’això, els anuncia que vol fer-se capellà. I és aquí quan la cosa comença a posar-se interessant i a donar tombs inesperats fins ben bé a un final una mica inesperat.

La pel·lícula es titula SI DÉU VOL (SE DIO VUOLE) –una comèdia italiana del 2015 i que té com a director Edoardo Falcone- enganxa des del primer moment per tota una bona sèrie de gags còmics que té al principi, tots ells molt ben aconseguits. Però la comèdia, tot i conservar les característiques durant tota l’estona, ens va plantejant de mica en mica altres qüestionaments força seriosos i alhora interessants: els valors típics d’un metge liberal i famós, però molt cregut i força dictatorial amb els que l’envolten; el retrat d’una família burgesa que és un desastre i fa aigües per tots costats; el fet que un sotrac fort en la vida d’una persona pot canviar-la de dalt abaix; la relació que s’estableix entre ell, metge ateu, descregut i menjacapellans i un capellà que es cola sense voler en la seva vida…

La pel·lícula em va agradar i em va fer pensar una bona estona que una bona sotragada en la vida d’una persona generalment va molt bé i acostuma a ser positiva. Ens trobem amb sotragades de moltes menes: de salut, d’amics que ens fallen, de familiars que no ens entenen i a qui nosaltres no entenem, de feina, de cops de sort o de desgàcies inesperats … Una bona sotragada ens acostuma a humanitzar, a fer-nos baixar els fums, a relativitzar certes coses i a donar-ne importància a altres. Les sotragades vitals acostumen a ser sempre doloroses i desconcertants i no sempre sabem treure’n profit. Algunes persones les superen, les accepten com una realitat transformadora i positiva. Fan que la seva vida canviï i fins i tot millori. Però per desgràcia també pot passar el contrari i fer que la persona s’enfonsi del tot i es perdi irremeiablement. La vida és aquesta pretesa ruleta que no sabem on ens porta?

Si per algunes persones la vida està en mans de Déu (fins no fa gaire era comuna l’expressió «fins demà, si Déu vol»), per altres Déu és un concepte estrany, llunyà o alguna cosa que no pot existir de cap manera. Però també és cert que quan ens trobem en la solitud més profunda de nosaltres mateixos normalment sorgeixen les mateixes preguntes tant en els creients com en els no creients perquè la malaltia, la solitud, els desenganys, etc., ens posen tots al mateix nivell i no hi ha diners, ni poder, ni res que ens estalviï certs dolors materials o espirituals i certes experiències vitals. Per això mateix vaig trobar molt interessant la conversa entre el metge i el capellà davant la pera madura que penjava de l’arbre: el capellà deia que la pera no cauria només per la força de la gravetat sinó que cauria quan Déu volgués i a l’hora menys pensada. D’aquesta frase s’extreu el títol de la pel·lícula… Cadascú veurà com entoma aquest SI DÉU VOL. Però sí que he de dir que em va semblar que al metge li serveix per replantejar-se la vida quan veu que la pera cau davant seu, volent Déu o sense voler. 

No hi ha resposta

12 juny 2017


«Si no trenquem el silenci, morirem en el silenci»

Classificat com a Música,POLÍTICA

Després d’una llarga i fecunda carrera de 55 anys damunt dels escenaris RAIMON ha deixat de cantar. Tanca la carrera amb 40 discos, 6 llibres i una vintena de premis. RAIMON és un dels cantants que m’ha acompanyat durant molts i molts anys de la meva vida. Primer en casset, després en CD i darrerament per Spotify. És un dels pocs cantautors que puc dir amb raó que m’ha despertat emocions profundes i que considero que tenen un lloc important en la meva vida, tot i que no sóc d’allò que se’n podria dir gaire musical.

Una de les cançons mítiques del cantant de Xàtiva és la titulada CONTRA LA POR, de l’any 1968, i que diu:

Contra la por (1968)
(Raimon)

Anem dient les coses pel seu nom!
Si no trenquem el silenci
morirem en el silenci.

Contra la por és la vida,
contra la por és l’amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por.

Anem dient les coses pel seu nom!

Tots els que han sofert
el pes de la immensa bota
i l’afilada espasa,
saben el que és la por,
i saben que és difícil
dir les coses pel seu nom.

Contra la por és la vida,
contra la por és l’amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por,
sense por, sense por.

Els catalans vivim moments en els quals la por serà un factor important. Ja fa temps que intenten posar-nos la por al cos amb amenaces de tot tipus, però ara ha arribat el moment en què les amenaces es convertiran en fets. I, per altra banda, és el moment en què «si no trenquem el silenci, morirem en el silenci». Aquell silenci dens de la dictadura al que Raimon es referia s’ha convertit en un silenci imposat per un Estat espanyol i per uns partits majoritaris -nacionalistes espanyols i molt poc demòcrates- que s’han conjurat tots plegats amb totes les seves institucions, totes les seves forces i tot el seu poder contra les aspiracions d’una gran part del poble català. No només no han volgut buscar sortides a unes legítimes aspiracions, sinó que han tancat totes les portes retallant tant com han pogut i passant el ribot a un Estatut d’ Autonomia que havíem triat i que consideràvem ben nostre. No només no ens el van respectar, sinó que han portat als tribunals i interpretant de manera abusiva i restrictiva totes les lleis que el nostre Parlament ha fet amb tot el dret que li correspon com a portaveu dels ciutadans catalans. Per això és el moment de trencar definitivament un silenci llarg, dens i imposat que ha durat massa anys. Quan no et donen cap sortida, hom se l’ha de buscar com sigui. Un tant per cent considerable -potser majoria i tot- els hem dit de totes les maneres possibles que no volem formar part d’Espanya: els ho hem dit votant, xiulant l’himne, manifestant-nos als carrers i a les carreteres, amb una majoria de diputats al Parlament, amb paraules i fets de tota mena. No ho han entès o no ho han volgut entendre. No sóc de xiular himnes, ni de grans manifestacions, però considero que a vegades s’ha de buscar allò que cridi l’atenció internacionalment perquè el que és a Espanya no se’ns vol escoltar.

Durant anys i panys, cantants com en RAIMON van fer cançons per protestar per tots aquests fets, contra una dictadura franquista que tothom veia asfixiant i totalment injusta; durant anys la gent es jugava la vida sabent que et podien obrir el cap simplement per protestar o per anar a un concert; durant anys alguns es van atorgar el poder de dir què es podia cantar o no; durant anys la censura va ser massa present en la societat espanyola i, pel que es veu, molts encara volen que segueixi present.

Xiular un himne, o xiular el Rei, per exemple, pot considerar-se de més o menys mala educació però en una democràcia mai no hauria de prohibir-se (a USA es pot cremar una bandera i es considera com a llibertat d’expressió). Aquí, en canvi, certes crítiques a un Rei corrupte fins al moll dels ossos et poden portar a la presó i ho critiquen la majoria de mitjans audiovisuals espanyols. Xiular a Gerard Piqué, en canvi, es troba normal i ho justifiquen amb mil arguments que es treuen de la màniga per l’ocasió. Avui mateix una bona colla de diaris, ràdios i TV han criticat Guardiola per haver parlat en l’acte d’ahir a Montjuïc, simplement per fer-se portaveu de les aspiracions ben legítimes de milers de catalans. Coherència? Cap ni una. Nacionalisme espanyol? Tot el que vulgueu i més…

A RAIMON, en un concert a Madrid contra la violència d’ETA, se’l va xiular i insultar per cantar en català i José Sacristán, que presentava l’acte, va haver de demanar silenci i respecte davant d’una actitud totalment intolerant d’una part del públic. Va dir que se sentia avergonyit d’aquella actitud. Aquesta intolerància perdura fins avui a bona part de les Espanyes i es veu clarament que no s’ha fet una transició com Déu mana i que els grans problemes de fons persisteixen. El mateix José Sacristán, anys més tard i ja sense ETA, sortia a la tele donant la seva opinió sobre la crisi d’Espanya, sobre la pobresa, la corrupció, la impunitat, etc. I deia que continuava sentint-se avergonyit per tot el que estava passant, justament perquè es va mitificar la transició com una cosa modèlica, quan en realitat va ser una pantomima on es van oblidar i perdonar massa pecats importants i on a bufons com Boadella encara els donen papers importants en el vodevil en què estan instal·lats.

En aquestes Espanyes profundes encara hi perviu la cultura de l’odi, del menyspreu i de la intolerància i on personatges franquistes de soca-rel tenen lloc als partits majoritaris, vot i veu als tribunals corruptes i titelles d’un PP més corrupte que mai i carta lliure per dir i fer el que volen. Ara més que mai cal aprofitar l’ocasió per dir que «si no trenquem el silenci, morirem en el silenci».

No hi ha resposta

27 ag. 2014


Pensaments davant d’un mausoleu

Classificat com a ARTS,familia,Vida i mort

Ja sé que això de ser jove o vell és una cosa relativa i discutible. L’edat és la que és -és cert- i l’any que vam néixer és el que marca la nostra edat real. Però segueix sent una cosa relativa perquè, primerament, no sabem quants anys més ens tocarà viure i, per tant, si ens en queda molts o pocs; i després, és com cadascú se sent o es vol sentir. Podem ser relativament vells i sentir-nos joves i podem ser relativament  vells i sentir-nos vells del tot. I també és possible –i potser cada cop més freqüent- que hi hagi joves que se sentin ben vells o que hi hagi persones que aquesta qüestió ni se la plantegen, ni els preocupi gens ni mica…

D’aquest tema (gens nou, per altra banda i potser una mica gastat i tot) en parlàvem el diumenge en la trobada del cosins Gamisans que fem cada any quan, a l’hora de comprar les entrades per visitar elConvent de Sant Bartomeu de Bellpuig, em vaig adonar que quasi tots els cosins estem jubilats o rondem l’edat de la jubilació. Pràcticament tots ja vam poder entrar amb el corresponent descompte que fan a jubilats i pensionistes.

Havíem anant una estona abans a veure el famós -i potser poc valorat- mausoleu de Ramon Folch de Cardona-Anglesola (Bellpuig, 1467 – Nàpols, 1522) que es troba en un lateral de l’església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig i està considerat com una de les millors obres renaixentistes de Catalunya, gràcies a la qualitat dels seus elements escultòrics figuratius i ornamentals així com a la composició. A la seva mort, la seva esposa Elisabet de Requesens va encarregar a l’escultor italià Giovanni da Nola un fastuós mausoleu per a les despulles del seu marit, militar i marí bellputxenc que va va destacar com a almirall sota les ordres de Ferran el Catòlic en les campanyes del nord d’Àfrica i Itàlia, i va ser nomenat virrei de Sicília i Nàpols. El mausoleu va ser esculpit entre el 1522 i el 1530 en marbre blanc de Carrara sota una estructura d’arc de triomf en què l’artista simbolitza la victòria humana sobre la mort a partir de la fama aconseguida en vida. El mausoleu va haver de ser transportat per peces fins al convent de Sant Bartomeu, que ell mateix va encarregat el 1507. Ramon Folc de Cardona i Anglesola, senyor de Bellpuig, que exercia el càrrec de virrei a Nàpols i Sicília tenia el propòsit de construir un marc on ubicar el seu mausoleu, influït pels costums de la noblesa napolitana per a la qual un mausoleu de marbre i capella pròpia era un senyal més de poder i magnificència. A la vegada, la donació als franciscans garantia la intercessió de la comunitat per a la salvació de la seva ànima. Allà va ser inhumat, doncs, el cos de Folch de Cardona-Anglesola en primera instància. L’abandó del convent després de la seva desamortització va motivar el trasllat del sepulcre a l’església parroquial l’any 1841.(En podeu llegir més sobre el tema a l’estudi que en fa l’historiador del meu poble JOAN YEGUAS GASSÓ titulat “El mausoleu de Bellpuig: història i art del Renaixement entre Nàpols i Catalunya”)

Aquest personatge va morir als 55 anys. Comentàvem, entre els cosins, que era jove encara. Vist des d’una perspectiva actual sí que ho era, però en aquell temps no es vivia pas tants anys. Les epidèmies i les malalties arrasaven poblacions senceres i algunes no es podien curar. Per tant, això de ser jove o vell és molt relatiu i, en definitiva, el que ho marca és l’estat del propi cos i de l’esperit de cadascú. Quan ja no es camina tant lleuger; quan ja es pugen i baixen escales amb certa dificultat i esbufegant; quan ja et fan certs comentaris a l’estil de “Com et conserves per l’edat que tens!”; quan ja no et preocupes massa o gens per certes coses i comences a preocupar-te per altres; quan ja vas mirant enrere amb nostàlgia i endavant amb una mica més de respecte o fins i tot una certa por de com ho feies quan eres jove… vol dir que no et sents, no et veuen – i per tant no deus ser-  tan jove.

imageRamon Folch de Cardona-Anglesola és representat al mausoleu en una posició com si dormís plàcidament. Jo, mirant aquella figura, em sentia atret sobretot pel seu rostre. Hi veia placidesa, serenitat i repòs. Sembla com si estigués somniant episodis  llunyans d’una vida plena de vivències de tota mena, de lluites, de victòries i de derrotes… Com qualsevol vida que, per més interessant i victoriosa que sigui, arriba fins aquets punt (amb mausoleu o sense). És com si ens digués a tots: “Fins aquí he arribat. Aneu-vos preparant, que també cada un de vosaltres hi arribarà!”.

I és que és així. Davant d’un monument funerari tan espatarrant com aquest hauríem de pensar, potser encara amb més raó, que la mort no és res més que una part de la vida, que enes iguala a tots i que tots ens anem atansant poc a poc a aquest moment. Segurament que la majoria de nosaltres no tindrem cap monument, cap estàtua, ni ens recordaran gaire. Com a molt sortirà una esquela més o menys gran als diaris. I poca cosa més. Però no ens equivoquéssim pas: cada un de nosaltres haurem viscut la nostra pròpia vida, sempre valuosa per sí mateixa, per més que ens hagi semblat anònima, anodina, sense cap interès o insubstancial del tot. No hi ha cap vida insubstancial i tots haurem deixat la nostra petita petja. Davant d’aquest monument pensava que ja he arribat a la tardor de la vida, però també sé que la tardor és una de les estacions més boniques de l’any.  És època de caure les fulles (els cabells de molts de nosaltres ja fa temps que han caigut) i és època d’anar-se preparant per al gran descans de l’hivern.

Tant de bo tots els cosins Gamisans que anualment ens reunim tinguem una llarga tardor i que puguem trobar-nos amb salut l’any vinent.

No hi ha resposta

15 abr. 2014


Convertit per una mirada

Tot buscant una foto que il·lustrés el text del meu apunt anterior sobre Barrabàs, vaig anar a parar a la pel·lícula “La Passió de Crist” de Mel Gibson, que recordo haver-la anat a veure quan la van estrenar l’any 2004. He de confessar que no em va agradar massa perquè vaig trobar que hi havia massa “sang i fetge”, tot i que procurava ser força fidel als evangelis.

Com deia, buscava una foto de Barrabàs i em va agradar l’actor que feia de Barrabàs en aquell film. No el coneixia de res, cosa gens estranya en mi,  ja que no sóc gaire aficionat al cine. No en sabia res d’ell, ni sabia com es deia, però em va cridar l’atenció una entrevista que li feien i un article on deia que havia escrit un llibre que es titula DE BARRABÀS A JESÚS, CONVERTIT PER UNA MIRADA. Resulta que aquest actor es diu Pietro Sarubbi, és italià i té una vida força interessant. Explica que va retrobar la fe a partir de la pel·lícula, en el moment en que creuen una mirada amb l’actor que fa de Jesús. “Quan les nostres mirades es van creuar, va ser un gran impacte. Vaig sentir com si hi hagués una corrent elèctrica entre nosaltres. Va ser com si no veiés més a Jim Caviezel, sinó que veia al propi Jesús”. Explica que a partir d’aquell moment la seva vida no seria mai més la mateixa.

Tan potent pot ser una mirada, em pregunto? Certament que ho pot ser! Una mirada, un gest, una acció, una persona, un llibre, una paraula, un esdeveniment, un lloc, un moment concret de la nostra vida… Qualsevol d’aquestes coses poden canviar-nos la vida i, en molts cassos, així ha estat en la vida de moltes persones. Potser cadascú de nosaltres sabria reconèixer una d’aquestes circumstàncies si ens poséssim a analitzar una mica la nostra curta o llarga existència. Algunes  persones ho han escrit o explicat i ho reconeixen obertament sense amagar-ho.

Si tornem al personatge bíblic de Barrabàs no hi ha dubte que Jesús li va canviar la vida en el moment en que el poble, per aclamació i d’una manera una mica inexplicable, van intercanviar el lloc de tots dos. El que havia de ser penjat a la creu havia de ser Barrabàs i, al final, va ser Jesús. Crida una mica l’atenció que la gent rebés Jesús el dia de la seva entrada a Jerusalem d’una manera triomfal –amb palmes i rams, com es rebien els personatges triomfadors- i que aquesta mateixa gent l’elegís pocs dies després per posar-lo al lloc del malfactor Barrabàs. Serà que el poble sempre ha estat molt manipulable i fàcil de dirigir? Hem canviat gaire en tot s aquests anys? Em sembla que no pas gaire i ballem massa sovint al so que toquen i tirem cap on bufa el vent.

A Pietro Sarubbi el va canviar una mirada. A tot aquell poble covard i adotzenat no els hauria canviat la seva vida si haguessin sabut mirar la cara de Jesús, un home just i lliure que, si per alguna cosa va venir a aquest món, va ser per fer-nos a tots una mica més lliures? I els que ens diem cristians no hauríem de mirar més els ulls de Jesús per veure què ens vol dir amb la seva mirada? L’església no hauria de mirar més Jesús i veure què li cal fer per a ser més autèntics, menys hipòcrites, i saber-se posar- si cal- en lloc dels molts barrabassos que trobaria al seu voltant? Sembla que el Papa Francesc ha començat a fer gestos d’aquests i ha demanat que ens cal canviar moltes coses. Tindrem por a fer aquests canvis que se’ns demanen?

La mirada compassiva de Jesús segur que ens pot canviar i ens hauria de canviar. Ell mirava sense jutjar i deixava de costat els moralismes sense sentit. Ell entrava al fons del cor de les persones amb la seva mirada i no feia distincions de persones com acostumem  a fer massa sovint nosaltres. Encara hi ha massa cristians –molts bisbes entre ells- que són capaços de jutjar els homosexuals, els divorciats i, els que no creuen; encara n’hi ha massa que volen imposar una moral catòlica a una societat que és laica, i que està molt bé que ho sigui, perquè això ens dóna la necessària llibertat a tots per triar ser el que vulguem ser en una societat oberta, moderna i canviant. Encara n’hi ha massa que es pensen que són millors que els demés i que tenen dret a mirar-se a segons qui amb una absurda superioritat per damunt de l’espatlla i amb una altivesa que segur que no tenia Jesús…

Aquests dies de Setmana Santa són uns bons dies per als creients per pensar una mica en totes aquestes coses  i per mirar els ulls de Jesús i demanar-li què vol de nosaltres. I també són uns bons dies per mirar el Barrabàs que tinguem més a mà per tal d’ajudar-lo sense jutjar-lo i per donar-li aquella mà que potser mai ningú li ha donat.

L’actor Pietro Sarubbi explica en el seu seu llibre que, a partir d’aquella mirada, va canviar la seva vida en tots els àmbits: en el familiar, en el professional, en el social, en el seu caràcter. I també fa algunes reflexions interessants quan diu que “Barrabàs és un símbol de la nostra civilització. És l’home que Jesús va substituir a la creu i el va salvar. Jesús representa tota la humanitat i salva”. “Mai havia passat res semblant en tots els anys de la meva carrera. Faig el possible perquè aquella mirada continuï sent important per a mi tots els dies”.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2yzlpj5s7

3 respostes

21 març 2014


Descalç sobre la terra vermella

El dia 8 de desembre explicava en aquest mateix blog que hi havia hagut una Primavera en plena tardor a Balsareny. S’hi va celebrar el dia anterior el 2n Fòrum de Balsareny sobre les causes del bisbe Pere Casaldàliga on vaig tenir la sort de poder assistir. Explicava allà com havia transcorregut la diada i deia que un dels plats forts del dia va ser la presentació per  part de Francesc Escribano de la mini sèrie “Descalç sobre la terra vermella” i de la posterior estrena en dues sessions: la primera pels assistents al fòrum i després una altra per a tot el poble de Balsareny que, com tothom sap, és el poble natal de Pere Casaldàliga.

Ja explicava allà mateix que va ser un autèntic gaudi de tres hores i que després s’estrenaria per TV3. Ha arribat el moment de l’estrena, com ja deveu haver vist en les promocions que aquests dies en fa la cadena. TV3 la passarà en dos dies (dilluns i dimarts vinent a les 21.50 h.) i simplement dir que la recomano vivament. Qui la vegi no en sortirà defraudat.

Els que seguiu una mica aquest blog ja coneixeu la meva devoció pel bisbe Pere i per les seves causes. La pel·lícula ho explica molt bé i ell mateix ha expressat als seus autors que tot el que es veu, o be ha passat realment o podia haver passat perfectament. Ell en va quedar molt content del treball fet.

Pere Casaldàliga és un home que ha mirat de ser radicalment fidel a l’evangeli des de la situació concreta –un punt perdut dins de l’extensa Amazònia, al Brasil- que va triar quan tenia 40 anys. Amèrica Llatina va tenir la mala sort de ser conquerida i saquejada per europeus sense massa escrúpols. Guerrers i religiosos europeus (la creu i l’espasa) van imposar allà de forma molt cruel la seva manera de fer, el seu pensament, les seves lleis i les seves costums i la seva religió sense cap mena de respecte als indígenes i a la terra. Casaldàliga s’ha revelat contra tot això, seguint el pensament que la Teologia de l’alliberament ha intentat explicar i aplicar. Aquests teòlegs i els seus seguidors han cregut que l’ evangeli de Jesús no tenia res a veure amb allò que els conqueridors de cossos i ànimes havien imposat durant segles. Per això Casaldàliga –i tants altres- han lluitat molt per canviar les condicions de vida d’aquella gent, per extirpar la violència física i  cultural a la que han estat sotmesos, per superar el racisme imperant, per canviar les condicions de treball esclavitzador i les agressions de tota mena. Moltes persones com ell han deixat la vida i la pell en la lluita per la dignitat i la llibertat d’aquells pobles subjugats.

Tot això explica la pel·lícula i mira d’aproximar-se tant bé com pot a aquesta realitat a través del bisbe Pere i els seus col·laboradors del seu bisbat. Ens ho anirà mostrant a través de paraules, de frases lapidàries, d’actituds valentes, de pensaments revolucionaris portats a la vida senzillament i com si no tinguessin cap importància. Segurament per això mateix són revolucionaris. Perquè van penetrant en  cor i el pensament de la gent dia a dia, gest a gest, paraula a paraula, abraçada a abraçada, pas a pas sobre una terra vermella de natural, però vermella també per la molta sang vessada.

Veieu-la. Gaudiu-la. Us agradarà.

8 respostes

28 juny 2013


El Concert per la Llibertat

D’aquí a ben pocs dies farà 28 anys d’aquella bonica nit de dissabte en què s’escaigué el 6 de Juliol de 1985 i que, junt amb la que ara és la meva dona, vam tenir la sort d’assistir al concert que Lluís Llach va oferir al Camp del Barça i on més de 100.000 persones vam vibrar i gaudir d’un inoblidable concert.

Demà dissabte -28 anys després- el Camp del Barça tornarà a vibrar altre cop en un concert que han anomenat “CONCERT PER LA LLIBERTAT” on hi participaran artistes catalans i internacionals de diverses generacions que interpretaran cançons pròpies en una primera part i les cançons més emblemàtiques de Lluís Llach en la segona part del concert.

Aquesta vegada no hi seré, però sí que el seguiré en directe per TV3 perquè serà, sens dubte, un gran esdeveniment ple de sentit, de contingut i de significació. Podríem preguntar-nos si cal un concert “per la llibertat”. Sí que cal, perquè -com molt bé han dit els organitzadors- el Concert per la Llibertat serà un gran esdeveniment de país, un clam de la societat civil per reclamar, a través del llenguatge universal de la música, el dret del poble català i de tots els pobles del món a poder decidir lliurement i democràtica el propi futur.

L’11 de setembre de 2012, més d’un milió de persones es van manifestar a Barcelona amb el desig de poder exercir la pròpia sobirania cap a l’estat propi. El Concert per la Llibertat vol ser una nova ocasió perquè la veu del poble sigui escoltada dins i fora de Catalunya, i un esdeveniment que contribueixi a implicar tothom en la construcció del futur col•lectiu del país.

S’ha parlat aquest dies que hi han hagut fortes pressions a alguns artistes per tal que no hi participin i alguns ja s’han fet enrere. Jo crec que no cal donar massa importància a aquest fet ja que la participació cal que sigui ben lliure i espontània i qui no en tingui ganes, o no comparteixi la idea, que no hi participi. Cal sentir-se lliure per poder ser lliure. I ser lliure vol dir –abans de tot- respectat l’opinió dels demés i de cap manera hem de fer com la “caverna mediàtica” que pressiona amb males arts, amb males formes i fins i tot amb amenaces. No hem de ser com ells ni posar-nos a la seva altura perquè nosaltres som demòcrates i nosaltres cal que fem el camí que ens hem marcat i que s’hi afegeixi qui vulgui sense pressions de cap mena.

Sí, però, que serà un acte important per motius diversos: serà un acte únic que agruparà més de seixanta artistes, perquè és fa en un espai emblemàtic, perquè serà un acte històric, perquè serà una de les demostracions cíviques i polítiques més importants de l’any, perquè el món sabrà que volem ser lliures per decidir el nostre futur, perquè després de molts segles, ara és el moment, ara és la nostra oportunitat.

No hi ha resposta

25 maig 2013


El foraster George Moustaki

Classificat com a GENERAL,Música


EL FORASTER (Le métèque)

Cançó de Cançó de Georges Moustaki. Adaptació : Miquel Pujadó

Amb el meu aire foraster,
amb el posat d’aquell qui ve
d’un altre lloc, d’un altre temps;
amb una espurna de tristor
en aquests ulls de somniador,
jo que ja no somnio gens;
amb aquests dits tan llargs i fins,
uns dits de músic que els jardins
sovint saquegen pam a pam ;
amb una boca que ha menjat,
begut, besat i mossegat
i mai no ha sadollat la fam.

Amb el meu aire foraster,
de rodamón, d’aventurer,
de lladre i de jueu errant;
amb aquest cos que he refregat
amb cada estiu assolellat
i amb la pell de tantes amants;
amb el meu cor, que sempre ha fet
sofrir tant com ell ha sofert
sense queixar-se ni plorar;
amb la meva ànima, que no
pot esperar la salvació,
i al Purgatori acabarà.

Amb el meu aire foraster,
amb el posat d’aquell qui ve
d’algun país desconegut,
germana, amiga, arribaré
i et faré meva, i em beuré
d’un glop la teva joventut.
I seré un príncep insolent,
un trobador, un adolescent…
allò que vulguis, jo ho seré.
I així farem cada segon
etern, i al cor del nostre món
la Mort no hi tindrà res a fer.

I així farem cada segon
etern, i al cor del nostre món
la Mort no hi tindrà res a fer.

Tot i la seva imatge i el seu aire de foraster vingut de lluny, amb aquells cabells despentinats i la barba que l’acompanyà sempre, ha estat un home ben proper a nosaltres. Era un mediterrani. Va tenir la llibertat com a bandera i una espècie de melancolia que l’acompanyà sempre i tenyí les seves cançons.

El seu major èxit musical ‘Le métèque’ va néixer precisament en 1968 i ell va marcar a tota una generació de joves que sortien de les barricades parisenques i que podria ser el cant íntim de milers de joves que se senten estrangers en una Europa que no els ha sabut acollir com caldria Uns joves que sospiraven per trobar una feina quan van venir il·lusionats des dels seus països, carregats de somnis i esperant trobar – potser- un amor i una situació millor del que han trobat.
La música d’aquesta popular cançó que avui porto aquí està inspirada en els ritmes tradicionals grecs, començant amb un buzuk i al que se li uneixen guitarres i una pandereta com a percussió, mantenint tota la cançó un to assossegat i tranquil permetent que la veu del cantant es vagi desplegant amb un frasejat clar i molt poètic. La lletra és una història en dues parts, la primera ens descriu el que ha estat el seu passat, del qual ni renega ni tampoc presumeix, amb els seus bons moments de plaer i els dolents de sofriment i que demostra que coneix el que és la vida . I en la segona es llança a declarar el seu amor a la noia que l’està escoltant, a la qual li promet una passió sense fi en què ell interpretarà el paper que ella desitgi.

George, amb les teves cançons has fet fer cada segon etern i al cor del nostre món la Mort no hi ha tingut res a fer perquè perviuràs per sempre a través d’elles. Descansa en pau.

No hi ha resposta

23 maig 2013


PPP

Classificat com a Cinema,LITERATURA,Poesia

Pier Paolo Pasolini, fou un poeta, novel·lista, cineasta, dramaturg i assagista italià nascut a Bolonya el 1922.

Fill d’un militar feixista i una mare profundament catòlica, les seves idees sempre van ser d’esquerra, arribant fins i tot a unir-se durant una temporada al partit comunista.

Als disset anys es va matricular a la Universitat de Bolonya per estudiar Filosofia i Lletres, i cinc anys després va publicar el primer llibre de poemes.

Una etapa molt important de la seva producció literària es va produir entre 1954 i 1966, quan va publicar "Les cendres de Gramsci", "El rossinyol de l’Església catòlica", "Poesia en forma de rosa", i els assajos "Passió i ideologia", i "La religió del meu temps".

Va ser a més un gran guionista i director de cinema. Els seus escrits sobre crítica social van aconseguir gran brillantor amb un dels seus últims treballs, "Cartes luteranes", en què va analitzar la situació decadent de la societat italiana.
Va ser assassinat el 2 de novembre de 1975, a la ciutat de Roma.

Des d’avui i fins al 31 de juliol, la Filmoteca de Catalunya oferirà una aproximació a la figura d’un dels grans intel·lectuals contemporanis amb una retrospectiva íntegra (mai feta abans a Catalunya) amb material inèdit provinent de la Cineteca de Bolonya, la seva ciutat natal, i Roma.

“Pasolini molestava a tothom: era un home cristià, però comunista i homosexual; li agradava portar bons cotxes, però atacava la burgesia…”, diu d’ell el cineasta Xavier Juncosa, que va treballar 12 anys a Itàlia i coneix amb profunditat l’obra de Pasolini.

Heus aquí un poema seu:

AL PRÍNCEP
Si torna el sol, si cau la tarda,
si la nit té un gust de nits futures,
si una migdiada de pluja sembla tornar
de temps massa estimats i mai posseïts del tot,
ja no trobo felicitat ni en gaudir ni en patir per aquestes coses:
ja no sento davant meu tota la vida …
Per ser poetes, cal tenir molt de temps:
hores i hores de soledat són l’única manera
perquè es formi alguna cosa, que és força, abandonament,
vici, llibertat, per donar estil al caos.
Jo, ara, tinc poc temps: per culpa de la mort
que em ve a sobre, en l’ocàs de la joventut.
Però per culpa també d’aquest nostre món humà
que roba el pa als pobres, i als poetes la pau.

(De "La religió del meu temps" 1961)

No hi ha resposta

11 març 2013


“Quan Déu no va saber qui era Déu”

Classificat com a Música,Uruguai

Molts dels que em llegiu potser no heu sentit a parlar mai d’ ALFREDO ZITARROSA (Montevideo, 10 de Març de 1936-Montevideo, 17de Gener de 1989).En canvi, no crec que hi hagi cap llatinoamericà que no hagi sentit a parlar d’ell ja que fou un cantant, compositor, poeta i periodista uruguaià, considerat una de les figures més destacades de la música popular del seu país i d’Amèrica Llatina.

Era un extraordinari cantor de folklore`. D’aquells que tenen força en la veu però, sobretot, en l’esperit i en el missatge. Va morir relativament jove, però va deixar petja profunda.

Eduardo Galeano ha escrit aquest impressionant text parlant d’ell i de la seva extraordinària força:

 

“Cuando Alfredo Zitarrosa murió en Montevideo, su amigo Juceca subió con él hasta los portones del Paraíso, por no dejarlo solo en esos trámites.

Y cuando volvió, nos contó lo que había escuchado.

San Pedro preguntó nombre, edad, oficio.

-Cantor-, dijo Alfredo.

El portero quiso saber: cantor de qué.

-Milongas-, dijo Alfredo.

San Pedro no conocía. Lo picó la curiosidad, y mandó:

-Cante.

Y Alfredo cantó. Una milonga, dos, cien.

San Pedro quería que aquello no acabara nunca.

La voz de Alfredo, que tanto había hecho vibrar los suelos, estaba haciendo vibrar los cielos.

Entonces Dios, que andaba por ahí pastoreando nubes, paró la oreja.

Y esa fue la única vez que Dios no supo quién era Dios”.

No hi ha resposta

30 set. 2012


Sumant capacitats

Classificat com a ARTS,DISCAPACITAT

Anna Vives és una noia de 27 anys amb síndrome de Down, que ha creat la seva pròpia tipografia per escriure en qualsevol processador de textos, com el WORD.

És aquesta tipografia amb la que llegiu aquest text ara mateix.

L’ Anna pretén difondre-la i potenciar els valors associats amb la lletra: la igualtat social i la importància del treball en equip mitjançant l’addició de capacitats.

El BARÇA estudia incorporar aquesta tipografia en les accions i activitats del club i fins i tot podria utilitzar-la a les samarretes. Això, però, depèn de l’OK de Nike.
L’Anna, que és fan incondicional del BARÇA, va dir que la faria "molt feliç" que servís la seva idea "per ajudar".

Podeu entrar a la pàgina web de l’ Anna i hi trobareu coses molt interessants. I si voleu descarregar de franc aquesta tipografia, que es diu ANNA BETA, podeu fer-ho clicant aquí:

www.annavives.com

 

 Molta sort, Anna, i tant de bo pugueu veure la teva lletra a les samarretes del barça. Seria tota una fita!

No hi ha resposta

06 ag. 2012


Chavela, “Tata Dios” t’ha cridat!

Classificat com a GENERAL,Música

Ha mort Chavela Vargas. M’agradava escoltar, de tant en tant, Chavela Vargas.  Era una dona que semblava que vivia intensament el que cantava. I tenia el poder de fer-t’ho viure. Hi han cantants, amb molta tècnica i molta bona veu, que fan gaudir les cançons. Chavela, a més de fer-teles gaudir, te les fa viure, te les fa patir o te les fa plorar… Generalment això darrer, perquè la majoria de cançons que canta són una força tristes i amargues, com ho acostumen a ser els tangos, els boleros o les ranxeres que parlen del mals del cor i de l’ànima. A més, ella ho podia cantar amb raó perquè va passar per molts moments d’amargor durant la seva vida.  Com deia el canal de TV mexicà Televisa: “Silencio, silencio: a partir de hoy las amarguras volverán a ser amargas… Se ha ido la gran dama Chavela Vargas”

Ara “Tata Dios” com diu ella, l’ha cridat. Ha esperat a cridar-la perquè la gent tingués temps d’escoltar-la i gaudir-la. Descansa en pau, DOÑA CHAVELA VARGAS!

Tata Dios

Ponme mi vestido blanco
aquel con que nos casamos
el doctor por más que le ande
ta muy lejos nuestro rancho
ya no gastes en remedios
ya mis fuerzas van mermando
Ponme mi vestido blanco
tata Dios me esta llamando
tata Dios me esta llamando.

Tata Dios
Tata Dios

Todo se queda en silencio
solo Juan le dice a ella
vieras que lindos jilotes
se estan dando en la ladera
pero ya no quiero nada
voy a ragalar la siembre
tata Dios asi lo quiso
y con tata nadie juega
y con tata nadie juega

Tata Dios
Tata Dios
me esta llamando

No hi ha resposta

23 juny 2012


Facundo Cabral

Classificat com a Música,Poesia

Facundo Cabral (La Plata, 1937Ciutat de Guatemala, 2011) fou un cantautor argentí. La seva cançó més coneguda era“No soy de aquí ni soy de allá”, que va improvisar durant un dels seus concerts. Va cantar a molts llocs del món i va esdevenir popular a l’Argentina a principi de la dècada de 1980. Facundo Cabral va ser designat Ambaixador de la Pau per la UNESCO el 1996.

Va morir en ser disparats almenys vuit trets al seu cotxe quan feia una gira a Guatemala i es dirigia a l’aeroport de La Aurora el 9 de juliol de 2011. El govern de Guatemala va informar al d’Argentina que aquest era un atac planificat. La premi Nobel guatemalenca, Rigoberta Menchú, va acudir a l’escena del crim i va dir que per a ella Facundo Cabral “era un mestre”, i que ell “s’estimava Guatemala moltíssim”.

Té uns textos riquíssims de contingut. Avui n’estava escoltant un que m’agrada especialment i que vull compartir aquí.

No estás deprimido, estás distraído

No estás deprimido, estás distraído. Distraído de la vida que te puebla, distraído de la vida que te rodea delfines, bosques, mares, montañas, ríos. No caigas en lo que cayó tu hermano, que sufre por un ser humano, cuando en el mundo hay 5,600 millones. Además, no es tan malo vivir solo. Yo la paso bien, decidiendo a cada instante lo que quiero hacer y gracias a la soledad me conozco…… algo fundamental para vivir.No caigas en lo que cayó tu padre, que se siente viejo porque tiene 70 años, olvidando que Moisés dirigía el éxodo a los 80 y Rubinstein interpretaba como nadie a Chopin a los 90, sólo por citar dos casos conocidos.

No estás deprimido, estás distraído. Por eso crees que perdiste algo, lo que es imposible, porque todo te fue dado. No hiciste ni un solo pelo de tu cabeza, por lo tanto no puedes ser dueño de nada. Además, la vida no te quita cosas: te libera de cosas… te aliviana para que vueles más alto, para que alcances la plenitud. De la cuna a la tumba es una escuela; por eso, lo que llamas problemas, son lecciones. No perdiste a nadie: el que murió, simplemente se nos adelantó, porque para allá vamos todos. Además, lo mejor de él, el amor, sigue en tu corazón.

Y del otro lado te espera gente maravillosa: Gandhi, Miguel Ángel, Whitman, San Agustín, la Madre Teresa, tu abuela y mi madre, que creía que la pobreza está más cerca del amor, porque el dinero nos distrae con demasiadas cosas y nos aleja, porque nos hace desconfiados.

Haz sólo lo que amas y serás feliz. El que hace lo que ama, está benditamente condenado al éxito, que llegará cuando deba llegar, porque lo que debe ser será y llegará naturalmente. No hagas nada por obligación ni por compromiso, sino por amor. Entonces habrá plenitud, y en esa plenitud todo es posible y sin esfuerzo, porque te mueve la fuerza natural de la vida, la que me levantó cuando se cayó el avión con mi mujer y mi hija; la que me mantuvo vivo cuando los médicos me diagnosticaban 3 ó 4 meses de vida. Luna_1

Dios te puso un ser humano a cargo y eres tú mismo. A ti debes hacerte libre y feliz. Después podrás compartir la vida verdadera con los demás. Reconcíliate contigo, ponte frente al espejo y piensa que esa criatura que estás viendo es obra de Dios y decide ahora mismo ser feliz, porque la felicidad es una adquisición. Además, la felicidad no es un derecho, sino un deber; porque si no eres feliz, estás amargando a todo el barrio.

Un solo hombre que no tuvo ni talento ni valor para vivir, mandó matar a seis millones de hermanos judíos. Hay tantas cosas para gozar y nuestro paso por la tierra es tan corto que sufrir es una pérdida de tiempo. Tenemos para gozar la nieve del invierno y las flores de la primavera, el chocolate de la Perusa, la baguette francesa, los tacos mexicanos, el Pisco peruano, los mares y los ríos, el fútbol de los brasileños, Las Mil y Una Noches, la Divina Comedia, el Quijote, el Pedro Páramo, los boleros de Manzanero y las poesías de Whitman, la música de Mahler, Mozart, Chopin, Beethoven; las pinturas de Caravaggio, Rembrandt, Velázquez, Picasso y Tamayo, entre tantas maravillas.

Y si tienes cáncer o SIDA, pueden pasar dos cosas y las dos son buenas: si te gana, te libera del cuerpo que es tan molesto (tengo hambre, tengo frío, tengo sueño, tengo ganas, tengo razón, tengo dudas)…y si le ganas, serás más humilde, más agradecido… por lo tanto, fácilmente feliz, libre del tremendo peso de la culpa, la responsabilidad y la vanidad, dispuesto a vivir cada instante profundamente, como debe ser.

No estás deprimido, estás desocupado. Ayuda al niño que te necesita, ese niño será socio de tu hijo. Ayuda a los viejos y los jóvenes: te ayudarán cuando lo seas. Además, el servicio es una felicidad segura, como gozar a la naturaleza y cuidarla para el que vendrá. Da sin medida y te darán sin medida. Ama hasta convertirte en lo amado; más aún, hasta convertirte en el mismísimo Amor.

Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas. El bien es mayoría, pero no se nota porque es silencioso. Una bomba hace más ruido que una caricia, pero por cada bomba que destruye, hay millones de caricias que alimentan a la vida. Vale la pena, ¿verdad?.

Si Dios tuviera un refrigerador, tendría tu foto pegada en él.

Si El tuviera una cartera, tu foto estaría dentro de ella.

El te manda flores cada primavera.

El te manda un amanecer cada mañana.

Cada vez que tú quieres hablar, El te escucha.

El puede vivir en cualquier parte del universo, pero El escogió Tu corazón.

Enfréntalo, amigo -El está loco por ti!.

Dios no te prometió días sin dolor, risa sin tristeza, sol sin lluvia, pero El si prometió fuerzas para cada día, consuelo para las lágrimas, y luz para el camino.

“Cuando la vida te presente mil razones para llorar, demuéstrale que tienes mil y un razones por las cuales sonreír”.

No hi ha resposta

03 maig 2012


Per què cridem, per què cantem?

Classificat com a ARTS,Pintura,Poesia

‘El crit’, d’Edvard Munch  s’ha convertit aquest dijous en l’obra més cara venuda mai en una subhasta. Ha assolit un preu de gairebé 120 milions de dòlars (91 milions d’euros) durant una licitació a la seu de Sotheby’s a Nova York en la qual es van recaptar 330 milions de dòlars (251 milions d’euros).

El crit és un reflex del món de l’artista. La seva trajectòria vital va estar marcada pel patiment i la mort: la seva germana va morir de tuberculosi als quinze anys; quan ell tenia cinc anys va perdre la seva mare per culpa de la mateixa malaltia; el 1889 morí el seu pare…
Ell mateix va explicar la situació que va originar El crit:

«Anava caminant amb dos amics pel passeig -el sol es ponia- el cel es tornava de cop i volta vermell -jo em vaig aturar, cansat em vaig recolzar en una barana, damunt de la ciutat i el fiord blau fosc no sinó sang i llengües de foc- els meus amics continuaven la seva marxa i jo continuava aturat al mateix lloc tremolant de por -i sentia que un udol infinit penetrava tota la naturalesa»

Motius per cridar sempre n’hi ha hagut, i molts. Motius de protesta, motius de revolta, motius rebel·lia… Sí, tants com vulgueu. Però també hi han motius per l’esperança. Per sort, encara hi han molts motius per l’esperança. I com que jo no sabria dir-ho tan bé com Benedetti, us deixo aquest bonic poema que ens diu que hi ha sempre motius d’esperança.

Por qué cantamos
M. Benedetti y A. Favero

Si cada hora vino con su muerte,
si el tiempo era una cueva de ladrones,
los aires ya no son tan buenos aires,
la vida nada más que un blanco móvil
y usted preguntará por qué cantamos…

Si los nuestros quedaron sin abrazo,
la patria casi muerta de tristeza,
y el corazón del hombre se hizo añicos
antes de que estallara la vergüenza
Usted preguntará por qué cantamos…

Cantamos porque el río está sonando,
y cuando el río suena suena el río.
Cantamos porque el cruel no tiene nombre
y en cambio tiene nombre su destino.
Cantamos porque el niño y porque todo
y porque algún futuro y porque el pueblo.
Cantamos porque los sobrevivientes
y nuestros muertos quieren que cantemos.
Si fuimos lejos como un horizonte,
si aquí quedaron árboles y cielo,
si cada noche siempre era una ausencia
y cada despertar un desencuentro
Usted preguntará por qué cantamos…

Cantamos porque llueve sobre el surco
y somos militantes de la Vida
y porque no podemos, ni queremos
dejar que la canción se haga cenizas.
Cantamos porque el grito no es bastante
y no es bastante el llanto, ni la bronca.
Cantamos porque creemos en la gente
y porque venceremos la derrota.
Cantamos porque el Sol nos reconoce
y porque el campo huele a primavera
y porque en este tallo, en aquel fruto
cada pregunta tiene su respuesta…

"Canciones del desexilio", 1983

No hi ha resposta

04 abr. 2012


Ave Caesar, morituri te salutant

Classificat com a Pintura,POLÍTICA,Ulpiano Checa

NAUMAQUIA (Museo Municipal Ulpiano Checa de Colmenar de Oreja)

«Ave, Caesar, morituri te salutant» (trad. lit. «Salut, Cèsar, els que moriran et saluden") és una frase llatina esmentada en “Les vides dels dotze cèsars” de Suetoni, la qual és tradicionalment atribuïda als gladiadors que lluitaven als circ romà. Històricament s’ha vist que no és exactament així, sinó que aquesta frase es va utilitzar en un espectacle esdevingut en el 52 d. C. al llac Fucino per captius de naumàquies i per criminals destinats a morir en combat en simulacions de batalles navals davant la presència de l’emperador Claudi. Segons Suetoni, Claudio va contestar: «Aut non» («O no»).

Fa un parell d’anys que vaig tenir l’oportunitat de poder veure aquest quadre d’ Ulpiano Checa al museu que té a Colmenar de Oreja, el poble on va néixer, vora  Madrid. Uns amics que són d’allà van tenir de deferència d’acompanyar-m’hi i regalar-me un llibre preciós sobre la vida i l’obra d’aquest autor tant interessant i massa desconegut pel gran públic. Allà hi vaig poder contemplar aquesta impressionant pintura a l’oli (125×200)   anomenada “NAUMAQUIA, COMBATE NAVAL ENTRE ROMANOS”,que representa una d’aquestes batalles i que pertany a l’època que Checa va pintar escenes del món romà inspiradores a Hollywood per algunes escenes de les pel·lícules Ben-Hur i Quo Vadis. Fou allà al museu que em vaig assabentar del vertader origen d’aquesta frase.

I després d’aquests apunts culturals -sense cap ànim de fer-me el fatxenda- anirem al pinyol de la qüestió de la que volia parlar avui, que no és altra que parlar dels pressupostos presentats ahir per l’inefable ministre Montoro. Aquest senyor va presentar uns “pressupostos de guerra” (jo els anomenaria de guerra bruta contra Catalunya) que ens acaben de condemnar a la més absoluta misèria, perquè no ens donaran res de nou, ni ens pagaran el que ens deuen. Uns pressupostos que ens faran triar entre morir-nos de gana i d’inanició o marxar d’una vegada i ben decidits cap a la independència. Perquè ja no ens quedarà altre remei després d’aquesta nova escopinada a la cara, una befa més a la llista i l’abandó absolut a la nostra sort. Que el Govern de Catalunya en prengui bona nota, no es deixi entabanar una vegada més i que es decideixi a fer alguna cosa. A veure si entre tots tenim la dignitat de plantar cara a tanta barra!

Després de veure tot aquest panorama ara sí que tots els catalans ja podrem cridar ben alt i fort: “Ave, Caesar, morituri te salutant”. I -veient el que veiem- o ens en sortim sols, o no ens en sortirem amb aquesta gent.

4 respostes

07 febr. 2012


Antoni Tàpies: un artista compromès

Classificat com a ARTS,Pintura

Algú ha dit que l’ Antoni Tàpies no va haver de deixar de ser, sentir-se i manifestar-se català per arribar a ser un artista universal. Ho comparteixo plenament. Tàpies va ser en tot moment un home compromès amb el seu país.

Aquesta és la la lliçó que haurien d’aprendre molts artistes, cantants, esportistes, escriptors, etc. que, per poder ser famosos, es pensen que han de deixar de ser i mostrar-se catalans. I així ens va!

L’any 1970 va dir: ‘La situació social i polític del meu país sempre ha tingut una repercussió en la meva obra.’

Aquest compromís es reflecteix en tot moment: en moltíssimes de les seves  pintures hi apareixen les quatre barres de la bandera catalana i inscripcions de caràcter polític. També va fer -de forma desinteressada-  moltíssims cartells per a commemorar, rememorar o inaugurar episodis importants en la història del seu país. Ell els considerava importants i s’hi adheria.

Serà més o menys entesa la seva obra; agradarà més o menys, però el que no podem negar és que va ser un artista que es va fer respecta perquè va saber crear un estil propi en l’art d’avantguarda del segle XX. Els entesos diuen que va saber combinar tradició i innovació en un estil abstracte, però ple de simbolisme. Com a gran exponent del moviment artístic conegut amb el nom d’informalisme, va rebre nombrosos reconeixements que testifiquen el valor de la seva obra, ara mateix escampada per museus de tot el món.

Descansi en pau!

No hi ha resposta

26 gen. 2012


Ballo per dins

Classificat com a Cinema,DISCAPACITAT

Es pot ballar per dins i es pot ballar per fora. Així com es pot riure o plorar per dins i per fora. I no sempre succeeix simultàniament sino que a vegades es riu per fora i es plora per dins. O viceversa. El títol d’aquest post “Ballo per dins” és el títol d’una excel.lent pel·lícula que aquests dies vèiem (i la treballàvem) a la feina.

Com molts ja saben, treballo en un centre de discapacitats intel·lectuals i trobo que és molt adequada perquè et fa reflexionar sobre la feina que fem. Però no és només útil i adequada per a gent que treballa amb discapacitats sinó que por servir de reflexió a qualsevol que vulgui mirar al seu voltant i sàpiga comprendre que tots estem molt més interconnectats del que ens imaginem i que tots servim i som servidors al mateix temps i, per tant, tots som molt més dependents del que ens pot semblar. I que es pot servir de moltes maneres: amb ànima o sense ànima. I que, professionalment, hauríem de millorar moltes coses per fer la vida més feliç als altres i per ser més feliços nosaltres mateixos, que és del que es tracta en darrera instància, crec jo.

Aquesta és la paraula clau de la pel·lícula: dependència. O, si voleu, independència o interdependència.

"Inside I’m Dancing" (que és el seu títol en anglès) explica la història de Michael, un jove de 24 anys amb paràlisi cerebral que des de fa molt de temps viu al Centre Residencial Carrigmore per a Discapacitats. La seva vida es transforma quan s’instal·la en aquell centre el rebel Rory O’Shea. Michael es queda sorprès en descobrir que el xerraire Rory, que només pot moure la seva mà dreta, és capaç d’entendre el seu gairebé inintel·ligible forma de parlar. El caràcter dinàmic i rebel de Rory serveix per animar Michael, i el porta a conèixer el món que hi ha més enllà de Carrigmore.

Junts els dos homes aconsegueixen vèncer el sistema i s’instal·len en un pis. Contracten la bonica Siobhan com la seva ajudant personal, perquè cuini, netegi i s’ocupi de les seves necessitats. La noia es converteix aviat en un element essencial perquè els dos protagonistes tinguin èxit en el seu intent de portar una vida independent, però ella també comença a adonar-se que la seva responsabilitat, per molt gratificant que li resulti, li porta moltes complicacions.

“Ballo per dins” és una història que reflecteix la necessitat i viabilitat de la vida independent, en persones amb diversitat funcional o discapacitat, brindant una visió interessant sobre la figura de l’assistent personal i les múltiples possibilitats que aquesta elecció pot afavorir.

FITXA TÈCNICA
TÍTOL ORIGINAL: Rory O’Shea Was Here (Inside I’m Dancing)
ANY: 2004
DURACIÓ: 100 min
PAÍS: Regne Unit
DIRECTOR: Damien O’Donnell
GUIÓ: Jeffrey Caine (GUIÓ) Christian O’Reilly (HISTÒRIA)
MÚSICA: David Julyan
REPARTIMENT: James McAvoy, Steven Robertson, Romola Garai, Brenda Fricker
PRODUCTORA: Coproducció GB-Irlanda-Francia
GÈNERE: Drama

2 respostes

08 des. 2011


A vegades…

Classificat com a Pintura,Poesia,Uruguai

imagen flor (1)Quadre anomenat “Conserva tu luz” de Florencia Astori, artista uruguaiana, que aquests dies presenta a Montevideo una exposició de 22 quadres titulada

"Sin Perder el Color de tu Alma" .

Junt amb cada obra es mostrarà la música utilitzada par a donar llum i contingut a les idees que naixien par a ser dibuixades; idees que giren a l’entorn de temàtiques com són l’ amor, la música, la dona.
La materialització se realitzà amb aqüarel.les i tintes amb carbonets.

"Un día decidí hacer un dibujo, y me senté a escuchar música. Un día decidí hacer una canción, y me senté a elegir colores".

(Florencia Astori)

A VECES

A veces pensábamos que lo teníamos…

a veces lo perdimos…

a veces lo disfrutamos…

a veces lo compartimos…

y el dia que nos faltó

supe que ya no estabas.

Hay gente que aún lo tiene

hay gente que decidió perderlo

antes de perderse o perderme

y también prefiero

que se pierdan

los que no quieren pasar tiempo conmigo.

(Poema de M.G.)

No hi ha resposta

10 nov. 2011


Oh mia patria si bella e perduta!

Classificat com a CULTURA,GENERAL,Música

MIREU EL VIDEO I ESCOLTEU EL QUE DIU EL DIRECTOR RICCARDO MUTI. ÉS EMOCIONANT, MOLT ACTUAL I NO SERVEIX NOMÉS PER ITÀLIA…

L’últim 12 de març, Silvio Berlusconi va haver d’enfrontar la realitat. Itàlia celebrava el 150 aniversari de la seva unificació i en aquesta ocasió es va representar a l’òpera de Roma “Nabucco” de Giuseppe Verdi, dirigida pel mestre Riccardo Muti.

Nabucco és una obra tant musical com a política: evoca l’episodi de l’esclavitud dels jueus a Babilònia, i el seu famós cor “Va pensiero” és el cant dels esclaus oprimits. A Itàlia, aquest cant és el símbol de la recerca de llibertat del poble, que a finals del segle XIX -època en què es va escriure l’òpera – estava oprimit per l’imperi Habsburg, que va combatre fins a la creació de la Itàlia unificada.

Abans de la representació, Gianni Alemanno, alcalde de Roma, va pujar a l’escenari per pronunciar un discurs denunciant les retallades al pressupost de cultura que va fer el govern, tot i que Alemanno és membre del partit governant i vell ministre de Berlusconi. Aquesta intervenció política, en un moment cultural dels més simbòlics per Itàlia, produiria un efecte inesperat, ja que Berlusconi en persona assistia a la representació.

En una entrevista al Times, Ricardo Muti, director de l’orquestra, va explicar que va ser una veritable vetllada de revolució: “Al principi hi va haver una gran ovació en el públic. Després vam començar amb l’òpera. Es va desenvolupar molt bé fins que arribem al famós cant “Va pensiero”. Immediatament vaig sentir que l’atmosfera era tensa en el públic. Hi ha coses que no es poden descriure, però hom les sent. Era el silenci del públic que es feia sentir. Però en el moment en què la gent es va adonar que començava el “Va Pensiero”, el silenci es va omplir de veritable fervor. Es podia sentir la reacció visceral del públic davant el lament dels esclaus que canten: “Oh pàtria meva, tan bella i perduda.”

Quan el cor arribava a la seva fi, ja se sentien en el públic diversos “bis”. El públic va començar a cridar: “Visca Itàlia!”, “Visca Verdi!”, “Llarga vida a Itàlia!”. La gent al galliner va començar a llançar papers amb missatges patriòtics. En una única ocasió Muti havia acceptat fer un bis per al “Va Pensiero” a la Scala de Milà el 1986, ja que per a ell l’òpera no ha de patir interrupcions. “Jo no volia només fer un bis. Hi havia d’haver una intenció especial per fer-ho”, relata. Però el públic ja havia despertat el seu sentiment patriòtic.

En un gest teatral, Muti es va girar i va mirar el públic i Berlusconi a la vegada, i va dir:
“Sí, estic d’acord.” Llarga vida a Itàlia “. Però …
Ja tinc més de 30 anys i he viscut molta vida. He recorregut molt de món, i avui em fa vergonya el que passa al meu país. Per això accedeixo a la vostra comanda d’un bis per al “Va Pensiero”, novament. No és només per la joia patriòtica que sento, sinó perquè aquesta nit, quan dirigia el Cor que ha cantat “Ai la meva pàtria, bella i perduda”, he pensat que si seguim així matarem la cultura sobre la qual es va construir la història d’Itàlia . En aquest cas, la nostra pàtria estaria de veritat “bella i perduda”. (Aplaudiments, inclosos dels artistes en escena)

Va continuar: “Ja que regna aquí un clima italià, jo, Muti, he callat molts anys. Voldria ara … hauríem de donar-li sentit a aquest cant, estem a casa, el teatre de Roma, i amb un cor que ha cantat magníficament bé i que ha acompanyat esplèndidament. Si volen, els proposo que s’uneixin a nosaltres perquè cantem tots junts”. Llavors va convidar el públic a cantar amb el cor d’esclaus. “Vaig veure grups de gent aixecar-se. Tota l’òpera de Roma es va aixecar. I el Cor també. Va ser un moment màgic a l’òpera.

Aquella nit no va ser només una representació de Nabucco, sinó també una declaració del teatre de la capital per cridar l’atenció als polítics. “

Una resposta fins a ara

28 oct. 2011


No és res més que un déu caigut

Classificat com a ARTS,POLÍTICA

Fotos tretes del blog “El arte es basura” de l’ artista Francisco de Pájaro.

Vull aprofitar unes fotos que he vist en un blog que us recomano -si teniu una estona- per parlar d’un senyor (?) anomenat Gregorio Peces-Barba. Aquest blog és obra d’un artista de carrer que es diu Francisco de Pájaro i es titula EL ARTE ES BASURA.

A què ve, em direu, aquesta estranya connexió entre Don Gregorio i aquest art-escombraries? Doncs, senzillament, que les paraules que aquest home ha dit fa un parell de dies m’han fet pensar en aquell aforisme llatí :”Corruptio optimi, pessima” (la corrupció del millor –o dels millors- es transforma en la pitjor cosa). Aquesta dita clàssica la podem aplicar a moltes persones, institucions, situacions o coses que en altres temps excel·lien en el seu àmbit i  després s’han tornat en el pitjor de tot. Es donen molts cassos d’aquest tipus i és una autèntica llàstima. L’envelliment de les persones, per exemple, ja és trist per si mateix. Però si aquest envelliment va acompanyat de repapieig és tràgic!

Peces-Barba ha estat una espècies de déu profà en una Espanya que mai ha acabat d’entendre res del que està passant -fa segles- al seu voltant. Un “padre de la Patria”, tot un símbol d’obertura democràtica en temps de la dictadura quan escrivia a “Cuadernos para el diálogo” de Ruiz Jiménez (un altre mite que se n’ha anat en orris). Les vegades que jo havia gaudit llegint coses interessants en aquella mítica revista! Eren altres temps i aquesta gent encara tenien el cap a lloc i gaudien de totes les facultats. Però ja se sap que les facultats van minvant i, amb els anys, hom és procliu a perdre el senderi, repapiejar i dir bajanades.

És com l’art d’aquest artista urbà del que us parlo avui. Fa art de qualsevol deixalla. Qualsevol cosa pot convertir-se en art, però també l’art en sí mateix és escombraries, diu ell. L’excels pot transformar-se en porqueria i la porqueria pot ser excelsa; depèn de com es miri i depèn de com es facin servir les paraules i les coses.

Don Gregorio, miri de no fer més el ridícul que “el arte es basura” i potser vostè s’està convertint en escombraries sense adonar-se’n!

3 respostes

11 juny 2011


José Larralde, un gran artista

Classificat com a Argentina,Música

El músic i cantautor José Larralde és una destacada figura del folklore argentí, encara que potser una mica desconegut aquí a Europa. En les seves cançons ha sabut representar, descriure i enaltir de forma excelsa la lluita de l’ésser humà per la dignitat i la llibertat.

Aquest artista, nascut a la localitat de Huanguelén (1937) i descendent de bascos i àrabs, fou descobert per Jorge Cafrune, a qui va escoltar en un “asado” l’any 1966. Des de llavors, no ha parat mai de cantar i gravar, encara que li agrada fer-ho fora dels circuïts comercials normals. Això no li ha impedit ser un cantor molt popular, que ha venut més de 12 milions de discos. De la seva cançó més popular, "HERENCIA PA´ UN HIJO GAUCHO", porta  venudes més de 5 milions de còpies.

Un deixo aquí la lletra d’una de les cançons que més m’agraden i que és d’actualitat en moments com els que estem vivint. El llenguatge és el que es fa servir al camp argentí i potser tindreu dificultat amb alguna paraula. Però crec que , en general s’entén molt bé. Si voleu escoltar aquesta cançó podeu fer-ho a la següent adreça

http://www.youtube.com/watch?v=-3pck79XZPg

COSAS QUE PASAN
Nadie salió a despedirme cuando me fui de la estancia,
solamente el ovejero, un perro, cosas que pasan.
El asunto, una zoncera, un simple cambio e palabras,
y el olvido de un mocoso, del que puedo ser su tata.
Y yo que no aguanto pulgas, a pesar de mi inorancia,
ya no más pedí las cuentas, sin importarme de nada.
No hubiera pasado ésto, si el padre no se marchara,
pero los patrones mueren, y después los hijos mandan.
Y hasta parece mentira, pero es cosa señalada,
que de una sangre pareja, salga la cría cambiada.
Los treinta años al servicio, pal mozo no fueron nada,
se olvidó mil cosas buenas, por una que salió mala.
Yo me había aquerenciao, nunca conocí otra casa,
que apegao a las costumbres, me hallaba en aquella estancia.
Si hasta parece mentira, mocoso sin sombra e barba,
que de guricito andaba, prendido de mis bombachas.
Por él le quité a unos teros, dos pichoncitos.
Malaya!, y otra vez, nunca había bajao un nido,
y por él gatié las ramas.
Cuando ya se hizo muchacho, yo le amansé el Malacara,
y se lo entregué de riendas, pa que él sólo lo enfrenara.
Tenía un lazo trenzao, que gané en una domada,
pal santo se lo osequié, ya que siempre lo admiraba.
Y la única vez que el patrón me pegó una levantada,
fue por cargarme las culpas, que a él le hubieran sido caras.
Zonceras, cosas del campo, la tranquera mal cerrada,
y el terneraje e plantel, que se sale de las casas,
y eso, pal finao patrón, era cosa delicada.
Y bueno, pa que acordarme de una época pasada,
me dije pa mis adentros, todo eso no vale nada.
Sin mirarnos, arreglamos, metí en el cinto la plata,
le estiré pa despedirme mi mano, pa que apretara,
y me la dejó tendida, cosa que yo no esperaba.
Porque ese mozo no sabe, si un día de hacerle falta…
Tranqueando me fui haste el catre, alcé un atao que dejara,
y me rumbié pal palenque, echándome atrás el ala,
ensillé, gané el camino, pegué la última mirada
al monte, al galpón, los bretes, el molino, las aguadas.
De arriba abrí la tranquera, eché el pañuelo a la espalda,
por costumbre, prendí un negro, talonié mi moro Pampa,
y ya me largué al galope, chiflando como si nada.
Nadie salió a despedirme cuando me fui de la estancia,
solamente el ovejero, un perro, cosas que pasan…

3 respostes

13 abr. 2011


Sembrem estrelles

Classificat com a ARTS

Sejalec“, (1907) pintura a l’oli del pintor impressionista eslovè Iván Grohar (1867 – 1911).

Aquesta pintura  va inspirar més tard Bernard Bučo i en va fer una estàtua de bronze com homenatge al pintor.

Hi han imatges que per si mateixes no diuen res. Però si els donem significat, tot canvia. L’altre dia vaig trobar la imatge d’aquesta estàtua i em va agradar molt. Podríem dir que em va impactar força quan vaig llegir l’explicació que l’acompanyava. Aquesta escultura que hi ha en un carrer de Kaunas (Lituània) es diu “Sembrador d’estrelles”.

Durant el dia possiblement que passi desapercebuda. Un bronze més, herència de l’època soviètica, com mostra la foto.

Però quan la nit arriba, l’ombra de l’estàtua li dóna tot un sentit diferent i la transforma totalment. Llavors és quan l’estàtua justifica el seu títol i el seu nom passa a tenir, ara sí, veritable sentit.

Les estrelles que hi han pintades a la paret, junt amb l’ombra de l’estàtua formen el preciós i poètic conjunt que fa que tot cobri un nou sentit i una nova significació.

Sembrar estrelles. Quina cosa tan poètica! El fet de sembrar ja és una cosa bonica perquè significa esperança, confiança en el futur. Algunes vegades, hom sembra i mai veurà la collita. La veuran altres. Però l’esforç de sembrar és essencial. De moment potser pot semblar que les coses no tenen sentit. Fins i tot la collita es pot malmetre. Però, més tard,tot té sentit. El temps, les circumstàncies, la vida, l’esforç, l’exemple, la pluja, les nits i els dies…fan que la sembra creixi i es converteixi en collita generosa.

Ens cal recollir la collita de les sembres que altres van fer. Però ens cal sembrar també per tal que altres recullin els fruits de la nostra sembra i l’aprofitin, la transformin i la millorin.

És com en el cas de l’estàtua. L’interessant és que l’objectiu original no tenia res a veure amb les estrelles, sinó només representar un símbol històric. Tanmateix, és curiós veure com l’art del carrer pot donar un altre sentit a les coses i dotar-les de major bellesa. El responsable de les estrelles és Morfai, un autèntic artista urbà que li ha donat a l’estàtua un segon significat mitjançant un intel.ligent joc d’ombres.

No deixem de sembrar estrelles, encara que en alguns moments no es vegin i encara que ens pugui semblar que no té sentit. Un dia –o una nit- floriran…

No hi ha resposta

05 abr. 2011


Com ocells en una branca

Classificat com a Cinema,RELIGIÓ

Acabo de veure la pel·lícula Des dieux et des hommes, del director Xavier Beaubois (De déus i homes). Havia llegit bones crítiques, havia llegit comentaris, he rellegit una mica la història dels fets i, finalment , he vist aquest film que explica uns fets històrics que es van produir a Algèria. Vuit monjos cistercencs del monestir de Tibhirine, a Algèria, tot i conscients del risc a què s’exposaven, decideixen quedar-se a viure al monestir fidels al seu compromís de vida: pobresa i acceptació de la voluntat de Déu, sense deixar d’ajudar els malalts i necessitats de la població. Van ser assassinats per un grup de fonamentalistes islàmics l’any 1996.

Aquesta és la història que narra el film. Però al darrere hi ha tot un munt de coses implícites, un munt de preguntes i un munt de reflexions

Resulta que a redós del monestir s’hi ha anat formant un poble, musulmà, que se sent protegit i acompanyat pels monjos. S’han fet amics uns dels altres. Els monjos treballen, porten mel a vendre al mercat, tenen cura de l’hort, preguen, escolten la gent del poble i un d’ells, metge, es dedica tot el dia a rebre malalts i, a més de donar-los medicines, els ajuda en petites coses que necessiten. Respecten la seva religió i els musulmans els respecten a ells.

Quan comencen les revoltes fonamentalistes i els assassinats d’uns estrangers els fan adonar que les seves vides corren perill i l’exèrcit vol protegir els monjos i fins i tot els demanen que tornin a França.

I aquí ve el més bonic des del meu punt de vista. Hi ha tot un procés de diàleg i discerniment molt dur, molt difícil i molt complicat. Hi han les discrepàncies, els temors, les maneres diferents de veure la situació de perill. Hi ha, per sobre de tot, la manera d’entendre la fe i la forma com s’ha de fer realitat. Per aquells monjos, fe i obres no són dues coses separades. La fe sense obres no té sentit i ells s’ho creuen.

Hi han unes frases que em van agradar especialment: quan alguns monjos parlen de que potser se’n tornaran a França diuen que “són com ocells en una branca i que nos saben què faran”. La resposta del poble és: “els ocells som nosaltres, vosaltres sou la branca; si la branca es trenca, on anirem els ocells? Qui ens acollirà? No volen l’ajuda del exèrcit, volen la protecció del monestir”.

Finalment decideixen quedar-se i assumir el que pugui venir. Finalment el que ve és la mort.

Una pel·lícula que val la pena!

2 respostes

27 març 2011


CAMBALACHE

Classificat com a Música

Cambalache

Tango 1934

Música: Enrique Santos Discepolo

Letra: Enrique Santos Discepolo

Que el mundo fue y será una porquería
ya lo sé…
(¡En el quinientos seis
y en el dos mil también!).
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
valores y dublé…
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos
en un merengue
y en un mismo lodo
todos manoseaos…
¡Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor!…
¡Ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador!
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
¡Lo mismo un burro
que un gran profesor!
No hay aplazaos
ni escalafón,
los inmorales
nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
¡da lo mismo que sea cura,
colchonero, rey de bastos,
caradura o polizón!…
¡Qué falta de respeto, qué atropello
a la razón!
¡Cualquiera es un señor!
¡Cualquiera es un ladrón!
Mezclao con Stavisky va Don Bosco
y “La Mignón”,
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín…
Igual que en la vidriera irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remaches
ves llorar la Biblia
contra un calefón…
¡Siglo veinte, cambalache
problemático y febril!…
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil!
¡Dale nomás!
¡Dale que va!
¡Que allá en el horno
nos vamo a encontrar!
¡No pienses más,
sentate a un lao,
que a nadie importa
si naciste honrao!
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura
o está fuera de la ley…

No hi ha resposta

21 març 2011


Salvat-Papasseit i Torres-Garcia

Classificat com a Pintura,Poesia

Poema original Passeig,de Joan Salvat-Papasseit, amb il·lustració de Joaquim Torres-Garcia.

PASSEIG

a Joaquim Torres-García

 

La boira
              fredament
                                acaba d’engolir la llarga via
Els llums són guaites
En acabar de ploure
                                   quan els arbres somiquen
                                   oh que és dolç escoltar el silenci
El silenci és la boira
Jo somric
I mil llums em somriuen
Són mil llums
                       no pas homes
Com és càlid el somriure dels llums
I les espurnes blanques
                                       del trolley dels trams
                                       dansen com les estrelles
M’HE TOPAT AMB UN HOME QUE PASSAVA

Joan Salvat-Papasseit

 

Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 18751949) va ser un pintor i escultor uruguaianocatalà.

De pare català, oriünd de Mataró, ben aviat es traslladà a Barcelona on estudià pintura a la Llotja i a l’Acadèmia de Belles Arts. Més tard, es dedicà a la il·lustració de llibres i revistes, sense deixar mai la pintura. La seva obra és una evolució constant de tendències, del modernisme al cubisme i d’aquest al futurisme.

Va establir amistat amb Joan Salvat-Papasseit amb qui col·laborà aportant il·lustracions de paisatges urbans barcelonins al llibre Poemes en ondes hertzianes, publicat el 1919

El 2010 el Museu Nacional d’Art de Catalunya va inaugurar una sala a la seva col·lecció permanent dedicada íntegrament a l’artista, on s’exposen obres provinents d’una donació dels hereus de Torres-Garcia i les obres que ja tenia el museu.

No hi ha resposta

06 febr. 2011


Quan tot era fosc

Classificat com a Cinema,LITERATURA

Fa ben pocs dies que vaig anar a veure PA NEGRE, la pel·lícula basada en dues novel·les d’ Emili Teixidó que transcorren en els dies foscos de la postguerra i retraten personatges, fets, vivències i clima d’aquells temps tan tristos en tots els sentits.

Mentre veia la pel·lícula el meu pensament anava retrocedint i recordava moltes coses de la meva infància, no pas perquè les visqués directament, algunes d’elles, sinó perquè en sentia a parlar molt i molt sovint. Aquella por, aquell misteri i aquells secrets, aquella pobresa material i moral, aquella foscor en la vida quotidiana de la societat, la recordava i la percebia impecablement viva i morta alhora. Perquè és cert que hem superat moltes d’aquelles pors i d’aquelles foscors, però ens en queden moltes encara per enfrontar i superar. A començament de la seva novel·la, l’ Emili Teixidó posa una cita de W.G. Sebald: “Seria hipòcrita mirar enrere, cap els anys 1940-1945, i dir que va ser una època terrible. Crec que encara ens trobem de ple en aquesta època”.

Aquelles imatges que estava veient a la pantalla en aquell moment em transportaven a uns temps una mica llunyans però que se’m feien ben presents i que d’alguna manera m’han anat acompanyant al llarg de la vida. Aquelles imatges, aquella història, aquella foscor que acompanya tota la pel·lícula eren evocadores i alliberadores alhora. M’evocaven uns temps passats i, alhora, em sentia com alliberat de tot allò perquè, gràcies a Déu, moltes d’aquelles coses ja havien estat superades i ja ho hem pogut deixar enrere.

Però seguim tenint encara moltes pors per superar i moltes foscors per il·luminar. Les pel·lícules, els llibres, l’art, la música –i tantes altres coses- ens ajuden a imaginar, a pensar, a fabular, a crear altres món ideals i a fugir d’aquells que no volem i ens aclaparen.Ens ajuden a obrir les nostres ments i els nostres cors. Fan una funció educadora i alliberadora essencial i necessària.

I, per acabar, una cosa: aneu a veure la pel·lícula si encara no hi heu anat i llegiu l’ Emili Teixidó, que és un gran escriptor.

2 respostes

04 febr. 2011


Vivaldi a capella

Classificat com a Música

Un amic m’ha fet arribar aquest vídeo tan bonic que he volgut compartir amb vosaltres. M’agrada molt escoltar música. Mentre sóc davant de l’ordinador, o llegint, o conduint m’agrada tenir la ràdio posada o un fons musical. Depèn del que estigui fent, o si necessito més o menys concentració, poso la ràdio o un tipus de música determinat. No sóc gens entès en música, no tinc formació musical, no sé cantar, ni sé tocar cap instrument però sí que tinc els meus gustos musicals ben determinats. M’agraden certes coses i em desagraden enormement altres. Deu ser fruit d’una educació determinada, suposo.

Entre les músiques que m’agraden hi ha l’anomenada música a cappella. Com que jo no us ho sabria explicar gens bé, me’n aniré a veure el Sr Wikipedia i ell us ho explicarà millor.

La música “a capella” és un estil de música vocalcant sense acompanyament instrumental o una peça prevista per a ser interpretada d’aquesta forma, tant referit a un(a) com a un a interpretació col·lectiva. A cappella és una expressió italiana per a designar (música) com a la capella; això es refereix al fet que a les esglésies cristianess’hi cantava sense acompanyament instrumental durant els primers segles d’existència. De vegades es lletreja malament com a capella, que és derivat del vocable llatí (tot i que en llatí capella vol dir cabra petita), o de vegades acapella.

Les persones no sempre diuen exactament paraules mentre canten a capella; de vegades poden intentar emular els instruments reproduint la melodia amb els seus acord vocals o amb algunes de les tècniques de la musica vocal sense text. Per exemple, “Twilight Zone” de 2 Unlimited era cantada a cappella com a instrumentació a la comèdia de televisió Thompkins Square. Un altre exemple famós d’emulació d’instruments a través del cant és el tema per a la sèrie La Família Adams. Grups com Vocal SamplingUndivided intenten emular sons llatins a través del cant a cappella. L’artista vocal Bobby McFerrin és famós per les seves emulacions.

http://ca.wikipedia.org/wiki/A_cappella

2 respostes

04 febr. 2011


El litigi de l’art sacre a la Franja de Ponent (6)

Classificat com a Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné
http://eixrestaura.blogspot.com

 

El 28 de març de 2006 Ciuraneta va firmar la demanda que havia de portar el cas al TRIBUNAL DE LA ROTA. L’equip jurídic argumentava que fins al moment només hi havia hagut decrets administratius i no hi havia hagut cap pronunciament jurídic, ni per la via canònica ni, naturalment, per la civil. Lleida volia que s’analitzés ara la propietat de les obres i demanaven anul·lar els decrets administratius perquè anaven "contra fets provats".

A partir d’aquell moment Lleida va centrar tots els seus esforços en el tribunal de la Rota, però passats els mesos es va veure que difícilment aquest tribunal s’atreviria a desautoritzar la Signatura Apostòlica i, menys encara, el cardenal Re.

Finalment el 13 de maig de 2008 el tribunal de la Rota va comunicar al bisbat de Lleida que no admetia a tràmit el recurs. Havien passat dos anys i dos mesos i la notificació s’expedia justament quan anava bé per al timing que el Vaticà havia decidit perquè l’administrador apostòlic de Lleida, el bisbe Salinas de Tortosa, ho va fer venir bé amb la seua sortida de Lleida, l’acord que havia de tancar amb el bisbe de Barbastre per al lliurament de les obres, i el nomenament del nou bisbe de Lleida, que va tenir lloc el 16 de juliol.

I és que Battista Re se sortia amb la seva quan el 2007 el prelat de Lleida Francesc Xavier Ciuraneta demanava la seva substitució per culpa de la malaltia que el consumia, Parkinson. Així doncs, s’encarregà de donar la diòcesi al bisbe de Tortosa, Javier Salinas, com a administrador apostòlic mentre no es nomenava un nou càrrec definitiu. Salinas havia estat nomenat bisbe pel mateix Battista Re als anys 90 i buscava arribar a cardenal, fets pels quals convindria amb la voluntat del magisteri romà.

Així doncs, el pla va culminar amb la signatura a Madrid, apadrinada pel nunci De Castro, de la cessió formal per part del bisbat de la majoria de les obres del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal que reclama Barbastre. El bisbe s’havia acomiadat la setmana anterior dels feligresos lleidatans amb una nota a la porta de les parròquies i uns dies més tard Re designava el nou bisbe, amb la missió de tancar l’afer.

Tot i això la societat lleidatana estigué al cas i va presentar l’assumpte als tribunals civils, que el van admetre. Tot començava així de nou, per bé que la justícia en aquest cas partiria d’una legislació escrita i definida, que és la que hauria de comptar en un Estat de dret.

No hi ha resposta

03 febr. 2011


El litigi de l’art sacre a la Franja de Ponent (5)

Classificat com a Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné
http://eixrestaura.blogspot.com

 

Malgrat la trentena de recursos i al·legacions presentats per Lleida, els tribunals eclesiàstics no han volgut entrar mai en el fons de la qüestió. No només això, sinó que l’Alt Tribunal de la Signatura Apostòlica

va apartar un promotor de justícia (els fiscals en el marc eclesiàstic) que va voler acceptar el cas. I és que el Tribunal compta amb noms com Javier Echevarría (secretari personal de Josemaría Escrivá, cardenal de l’Obra avui en dia); Julián Herranz (cardenal també de l’Opus Dei); Jean-Louis Tauran; Antonio María Rouco Varela; Agostino Cacciavillani i Sergio Sebastiani; aquests dos últims membres del consell cardenalici de la Congregació per als Bisbes que dirigeix el cardenal Re, contra qui s’haurien de pronunciar en cas d’acceptar algun recurs de Lleida.

L’Alt Tribunal de la Signatura Apostòlica és, doncs, l’entitat que ha anat refusant de manera sistemàtica tots els recursos presentats per Lleida per qüestions de forma o per estar fora de termini. Santiago Bueno explica que els tribunals solen ser molt flexibles en aquests casos si veuen que hi ha raons fonamentades i que la justícia en pot sortir beneficiada, però en aquest cas no hi ha hagut cap signe de transigència.

Els experts demostren que les poquíssimes argumentacions jurídiques donades per la cúpula de l’Església en el litigi són un cúmul de tergiversacions, interpretacions partidistes i fugides d’estudi, per bé que no és d’estranyar en un feu teocràtic medieval com el Vaticà, on no hi ha separació de poders i el tràfic d’influències són la tònica dominant.

Simplement no hi ha hagut ningú que hagi gosat pronunciar-se contra les disposicions del cardenal Battista Re, un dels homes més poderosos de l’Església. Tot estava dat i beneït, valgui aquí l’expressió, fins que el bisbe de Lleida Francesc Xavier Ciuraneta es va plantar, i durant set anys va posar en evidència les arbitrarietats de Roma i la conferència Episcopal.

L’1 de març de 2006 es va saber que la Signatura havia demanat al bisbat de Lleida que aportés documentació relativa als recursos presentats. Els juristes que representaven Lleida es van mostrar esperançats perquè per primera vegada el Vaticà reclamava documentació per analitzar el cas. Fins que es presentessin els documents el tribunal va dictar una dilata.

La demanda de Lleida comptava amb el vot favorable del promotor de justícia Frans Daneels, que va interpretar que existia prou fonament jurídic per estudiar la propietat de les obres. La sorpresa va ser quan el bisbe de Lleida va rebre una carta que anunciava que Daneels havia estat remogut del càrrec per a aquest cas específic i cap altre. Així doncs, el 17 de maig de 2007 la Signatura Apostòlica es va pronunciar sobre el recurs presentat pel bisbat de Lleida, que pretenia provar la propietat de les obres, negant-se a tenir en compte els arguments.

Aquesta vegada, però , la Signatura va cometre una irregularitat: el plenari de cinc membres que va analitzar el recurs de Lleida era presidit pel degà del tribunal, cardenal Augusto Vallini, que ja havia presidit el plenari anterior que havia emès el mateix veredicte. Els juristes van informar que això anava en contra de tot tipus de dret, tant civil com canònic, ja que el magistrat que ha emès una sentència no pot judicar el recurs a aquesta mateixa sentència.

Lleida va recusar encara un segon membre del tribunal, Jean-Louis Tauran, per una actuació anàloga. Ja s’havia declarat en contra de Lleida, i va dir que ala Signatura Apostòlica no hi ha nivells ni instàncies. A més a més, amb arrogància deia que per qüestió de dates no havia tingut temps d’estudiar la documentació de Lleida i va dir que ja la coneixia, que no li vindria res de nou.

El fet que fins aleshores Lleida sempre hagués recorregut al tribunal de la Signatura Apostòlica explica Eugeni Casanova (octubre de 2008) que es deu a que "el primer que atribuí les peces a Barbastre va ser la Congregació per als Bisbes, a través del nunci. Tots dos formen part de l’Administració vaticana i, per tant, cap tribunal no va dictaminar res. Lleida va reclamar a la Signatura, que sí que és un tribunal. La Signatura ha fet diverses resolucions, però mai ha entrat en el fons de la qüestió, que és la propietat. L’objecte de la discussió doncs, per al Tribunal, no és la propietat, sinó el decret que havia fet un nunci perquè a ell li va semblar bé. El personal Re és una de les persones més poderoses al Vaticà, i aquesta és la primera vegada que un tema que porta ell li reboten a la Signatura, i això no li agrada gens. No cal dir que ell coneix un a un tots els homes del tribunal, i la majoria són subordinats seus o col·legues. Estem en una institució piramidal on no hi ha divisió de poders. La Congregació per als Bisbes, és a dir, el cardenal Re, intervé perquè el nunci és bisbe. Com que la Signatura va dir a Lleida no, sempre serà que no; i per això han de recórrer al Tribunal de la Rota. Tots els membres són juristes i professors universitaris, no com a la Signatura, que hi ha de tot".

No hi ha resposta

03 febr. 2011


El litigi de l’art sacre a la Franja de Ponent (4)

Classificat com a Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné

http://eixrestaura.blogspot.com/2011/01/el-litigi-de-lart-sacre-la-franja-de_12.html

Quan l’Opus Dei va aconseguir una influència determinant a Roma, a partir de l’entronització del papa Joan Pau II, va ser el moment de llançar l’ofensiva definitiva, de la mà directa de cardenals i monsenyors vinculats a aquesta organització i a l’Espanya nacional catòlica.

El front polític també va ser determinant. L’annexió es va produir quan el terolenc Juan Alberto Belloch, més tard alcalde de Saragossa, va obtenir el 1993 la cartera de Justícia (la responsable de les relacions amb l’església) i es va convertir en vicepresident del govern espanyol.

Belloch va acusar el bisbe de Lleida de voler catalanitzar les parròquies aragoneses a l’ensems que el bisbe de Barbastre assegurava que pretenia incorporar-les políticament a Catalunya.

Mapa d’Aragó i les seves diòcesis anterior a 1995,
on es veu la part del bisbat de Lleida annexionat.

Mapa de Catalunya amb les seves diòcesis actuals.
El de Lleida no era l’únic bisbat amb parròquies fora dels límits administratius catalans.

L’ascensió de Belloch va coincidir amb la de l’arquebisbe de Saragossa, Elías Yanes, a la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). Va ser des del moment del seu nomenament a la capital de la província eclesiàstica, el 1977, una peça clau en la pugna per la desmembració de Lleida.

A partir d’aquesta situació, tres nuncis van determinar no només la partició del bisbat i la concessió de les obres d’art a Barbastre, sinó una ofensiva contra tota l’Església catalana que va culminar en l’esberlament de l’arquebisbat de Barcelona i el nomenament de bisbes "adequats" a gairebé totes les diòcesis, fins i tot de l’Opus Dei.

Els diferents nuncis vaticans des dels anys cinquanta, a excepció de Luigi Dadaglio, tenien la consigna d’actuar a favor de l’annexió del territori de Lleida a Barbastre. Ho prova la correspondència d’Ildebrando Antoniutti i les actuacions de Mario Tagliaferri, Lajos Kada i Manuel Monteiro de Castro. Tots van fer consignes contra el "nacionalisme exacerbat" i van actuar en contra de qualsevol expressió de l’Església catalana.

En primera instància Tagliaferri fou qui dictaminà la mutilació de la diòcesi catalana el 1995. Fou més tard Kada, que es va enriquir de manera corrupta amb la venda de gravats de l’Església, qui va emetre un decret ple d’irregularitats jurídiques en que disposava que "el patrimonio artístico procedente de las parroquias desmembradas, y que se encuentra actualmente en Lleida, está a título de depósito y no de propiedad, mientras la diócesis de Lleida no pruebe lo contrario en cada caso; por lo que, de ser reclamado por sus legítimos propietarios, debe devolverse".

Fou un nunci que manipulà les comissions que havien d’estudiar el cas i els recursos interposats pel bisbat de Lleida, però només foren encapçalades per prelats partidistes. El seu successor, Monterio de Castro, va continuar la política decantant les comissions amb anticatalans i personatges vinculats a l’Opus, favorables a Barbastre.

Una qüestió cabdal en el litigi és que el Vaticà no ha volgut analitzar mai la propietat de les peces. Contra Lleida hi ha únicament el decret personal de Lajos Kada i la ratificació per Giovanni Battista Re, un ultraconservador italià molt vinculat a la cúpula de l’Església espanyola i a l’ambaixador d’Aznar a la Santa Seu, Carlos Abella. Les actuacions jurídiques d’aquest dicasteri

han estat conduïdes per Eduardo Baura, un madrileny que és degà de Dret Canònic de la Santa Croce, la Universitat de l’Opus Dei a Roma.

No hi ha resposta

02 febr. 2011


El litigi de l’art sacre a la Franja de Ponent (3)

Classificat com a Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné
http://eixrestaura.blogspot.com/2011/01/el-litigi-de-lart-sacre-la-franja-de_07.html

Les trifulgues eclesiàstiques, l’origen del litigi

El Vaticà va dictar el 15 de juny de 1995 un decret pel qual cedia més de la meitat de la diòcesi de Lleida a la veïna de Barbastre, malgrat vuit segles d’història i la voluntat dels feligresos, que no van ser consultats en cap moment. El cas era insòlit, sense precedents a Europa, i es va fer amb l’excusa d’adequar les diòcesis espanyoles als límits autonòmics.

Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat de Catalunya i acèrrim catòlic, fou entrevistat el 2008 en relació a aquest afer i sobre la passivitat del govern davant d’aquesta situació com es recull a El complot "Vaig pensar que l’Església catalana es defensaria, i no va ser així. […] Em va semblar que no hi havíem d’intervenir. Jo crec en la separació entre l’Església i l’Estat. […] Si ho haguéssim intentat, segurament no ens n’hauríem sortit. El papat no ha sigut mai favorable a Catalunya per raons històriques. L’enemistat entre el Vaticà i Catalunya ve de lluny, de quan la Corona d’Aragó -els catalans, bàsicament- intervenia en la política italiana i en la Mediterrània. Roma va excomunicar el rei català i la croada."

Ja consumada la segregació, un nunci que va acabar acusat de corrupció va prendre la decisió arbitrària i fraudulenta de lliurar més d’un centenar d’obres d’art del Museu de Lleida a la nova diòcesi de Barbastre Montsó. Però el conflicte es veu agreujat per la lluita contra la personalitat mateixa de Catalunya, que Aragó ha assumit com a pròpia autoproclamant-se baluard contra l’expansionisme i l’independentisme català, tant per obtenir el territori episcopal com per intentar després aconseguir, contra les bases més elementals del dret i les normes museístiques internacionals, unes peces que són a Lleida des de finals del XIX, tal i com hem comentat repassant la història del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.

En el fons resta la voluntat d’assimilar una part del seu territori que té la llengua i la cultura catalanes com a pròpies, la Franja. Fa gairebé dues dècades que Aragó té pendent una llei de llengües que hauria de portar una certa dignitat als seus catalanoparlants, però sempre l’ha ajornat. Al contrari, totes les accions de Saragossa, des de la divisió comarcal als plans de carreteres, van dirigides a substituir la cultura d’aquest territori i fer que giri l’esquena al seu pol de referència històric.

Un dels components determinants de les actuacions contra Lleida ha estat la salvaguarda del bisbat de Barbastre, sumit des de la seva creació, al segle XVI, en un raquitisme que el condemnava a la desaparició. Un cop annexionades 111 parròquies de Lleida, la diòcesi va passar d’una mort segura a ser la segona d’Aragó.

De fet, aquest bisbat va tenir més d’un segle totes les funcions suspeses, fins que el 1951 el franquisme el va ajudar a restablir, justament quan el barbastrenc Josemaría Escrivá de Balaguer començava a aconseguir poder i ministeris dins el règim. Les cròniques detallen les pressions d’Escrivá a favor del seu bisbat, on l’organització que ell va crear el 1928, l’Opus Dei, té el gran santuari mundial, Torreciudad.

No hi ha resposta

01 febr. 2011


El litigi de l’art sacre a la Franja de Ponent (2)

Classificat com a Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné

http://eixrestaura.blogspot.com/2011/01/el-litigi-de-lart-sacre-la-franja-de.html

Taula del Naixement i l’Epifania signada per Jaume Ferrer.
Font: www.museudelleida.cat

Els estudis de Carmen Berlabé i Francesc Fité van demostrar que quatre de les obres que Barbastre reclama se’ls va atribuir una procedència errònia, ja que almenys dues són originàries de la Seu Vella i les altres dues, segons Isidre Puig (historiador a la UdL) formen part d’una taula de l’Epifania i el Naixement signada per Jaume Ferrer i que també Silverio Nieto, el bisbe de Barbastre, va incloure a la llista d’obres a donar. L’opinió generalitzada dels estudiosos és que van anar a parar a Binaced quan la catedral va ser desmantellada per Felip V. Aquest seria el cas també d’un retaule de Sant Antoni i Sant Pau Anacoreta, que procedeix amb tota probabilitat de la capella de la Seu dedicada a aquests dos sants i que van anar a parar a Vilanova de Sixena.

És trist que fins el 1993, quan Carmen Berlabé inicia la seva recerca, no s’hagués catalogat tot aquest fons diocesà. L’ancià mossèn Ramir Viola, que tenia al seu càrrec l’Arxiu Episcopal, no li semblava bé que gent no vinculada s’hi endinsés. Tampoc el bisbe Malla va facilitar en cap moment la recerca.

Tot i això, en un primer moment ja van començar a sortir cartes i documents de Josep Meseguer que eren títols claríssims de propietat, i fins es van trobar dietaris amb totes les anotacions relacionades amb la compra o la permuta d’obres. Tot això fou a partir de 1999, quan Ciuraneta pren el relleu a la diòcesi i permet lliurement l’entrada a l’arxiu del bisbat i de la catedral a la historiadora. Tot i això, fins el 2003 no es van extreure les conclusions; moment en que les tensions amb el Vaticà ja estaven més que assentades tal i com detallarem. Es van rescatar factures, rebuts, cartes de donació i permuta, etc. Segons Berlabé "les proves que demostren la propietat de Lleida són contundents" però ni el nunci ni el Vaticà no van reconèixer cap dels documents.

Altres peces reclamades de les que la procedència es considera catalana serien el sagrari de Vall-llebrerola, que Pulchra atribuïa a Benavente; o el Calvari d’Irgo, una pintura sobre taula que es deia que era de Vallcarca, malgrat que la descripció i número d’inventari corresponen als atribuïts a aquest llogaret vora Pont de Suert. Dues peces que també a Pulchra es donaven com a provinents d’Eixea van resultar ser de l’església de Sant Joan de Lleida, enderrocada l’última dècada del segle XIX.

Hi ha també un frontal de seda adomassat de poc valor que Barbastre reclama perquè en el trasllat de després de la guerra, el 1943, algú el va enregistrar com a procedent de "Montanuy", quan en realitat és de Montagut.

En relació als documents que es conserven, l’esmentat sagrari de Vall-llebrerola (Noguera) el podem emprar d’exemple, com a un dels molts dels que es conserven les cartes originals en que es prova la compra o permuta d’obres, tal i com es transcriu a El complot:

Estimado Prelado:

Ayer lunes con un carruaje de Artesa de Segre mandé el retablo gótico, altar principal que según parece habría sido en otro de la antigua Iglesia hoy del todo derruida de Vallebrera i posteriormente de Vallebrerola; adjunto le mandó un sagrario que estaba arrinconado en el palomar de la Rectoría, con un ritual que si algún mérito tiene, lo puede dejar en el museo. No lo he enviado antes porque esperaba la ocasión de que bajara algún carro particular y en vista que esta ocasión no llegaba, he determinado entregarlo a una agencia, con la condición que lo lleven a su mismo palacio. Los pocos vecinos de Vallebrerola han recogido una pequeña cantidad en metálico, pero aún no hay suficiente para hacer el campanario dado el caso que si Ilustrísima pueda proporcionarles una campana, con el importe del retablo, pues lo recolectado solo llega a unos catorce duros […]. Espero me contestará si ha recibido el retablo y demás y todo lo que V.E. Ilustrísima tenga a bien disponer lo podrá decir. Los Vallebrerolenses quisieran la campana para el 23 de diciembre que es el patrón de dicho barrio.

Sin más se ofrece de V.E.I. Y besa respetuosamente su pastoral anillo éste humilde súbdito y capellán.

José Lladonosa, Pbro.

Vallebrera, 7 octubre 1902.

El bisbe Meseguer va escriure a la capçalera: "Recibido. Se les envía una campana para Vallebrera, ha costado 298 pesetas".

Amb documents probatoris com aquest, un notari va estendre títols de les peces, i constituí escriptura de propietat i de dipòsit, inscrivint-les en el registre; acreditant la història dels objectes artístics en litigi, tal i com desenvoluparem més endavant.

No hi ha resposta

31 gen. 2011


El litigi de l’art sacre a la Franja de Ponent (1)

Classificat com a Museu de Lleida

Els que heu anant seguint el meu blog haureu pogut comprovar que un dels temes que m’han anat interessant  ha estat el del litigi que té Lleida sobre l’art sacre procedent de la franja de Ponent. Sempre he parlat del tema com un simple afeccionat  i reconeixent que no hi entenc gens. Però sí que el tema em preocupa i em dol perquè veig que no s’estan fent les coses rectament i que, a la fi, prevalen interessos obscurs que amaguen la realitat.

Buscant sobre el tema, vaig trobar un blog on es parla molt –i bé- del tema. És el blog de l’ Aleix Barberà Giné http://eixrestaura.blogspot.com/ L’Aleix és diplomat en conservació i restauració de béns culturals (ESCRBCC), en l’especialitat d’escultura.  Per tant, és un bon coneixedor sobre temes d’art. Quan li vaig demanar permís (i que molt generosament em va concedir) per poder fer servir dades del seu blog em deia que hi havia un llibre que estudiava molt bé el tema i que us l’aporto per si hi ha algú interessat en aprofundir sobre el tema. El llibre és el següent:

CASANOVA, Eugeni. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d’art. Pagès Editors. Lleida, 2008.

Des d’avui, i durant uns dies, us aportaré uns quants apunts del blog de l’ Aleix Barberà, animant-vos alhora d’entrar al seu blog, que considero molt interessant.

Les obres en litigi

Silverio Nieto, director del Servei Jurídic Civil de la Conferència Episcopal Espanyola, ordenava lliurar a Barbastre les obres que estableix al seu informe del 8 de setembre de 2005, que el nunci i la Congregació per als Bisbes van assumir íntegrament. Les obres que hi figuren són 107, de les quals Nieto va considerar que quinze pertanyien a Lleida. N’hi ha trenta que van ingressar al museu en l’època del bisbe Malla i que el bisbat reconeix que estan en dipòsit i s’avé a lliurar.

Era obvi que el Museu Diocesà reunia peces de tota la diòcesi, però ningú en coneixia els detalls. El museu, instal·lat inicialment al Palau Episcopal de Lleida, va estar durant el llarg període dels bisbe Malla sense prosperar: les peces no estaven exposades o ho estaven de manera irregular; no hi havia catàlegs ni documentació ni es coneixia la procedència de les obres.

El novembre de 1993, amb la inauguració de l’exposició Pulchra, es pretenia donar a conèixer les millors peces del Museu, estudiar-les i presentar-les en un bon catàleg; però segons la conservadora del museu Carmen Berlabé, el catàleg es va fer amb escassedat de dades, de manera que s’ha hagut de rectificar. Tot i això, el bisbat de Barbastre es va basar en les peces que aquest catàleg atribuïa erròniament a parròquies aragoneses per reclamar-les. A més a més, des de l’Aragó també van recercar als números del Boletín Oficial del Obispado de Léridade l’època per incloure altres peces en la seva demanda.

Per a la realització del catàleg es va estudiar el Boletín, la revista del seminari Esperanza i un catàleg concís que feu mossèn Armengol el 1936, quan les obres enmig de la Guerra Civil havien de començar un seguit de trasllats.

Posteriorment a Pulchra continuà una extensa recerca a càrrec de Carmen Berlabé i el professor de la UdL Francesc Fité. Es van buscar coincidències entre el catàleg de 1936 i les publicacions del bisbat. Els números d’inscripció que es van fer servir al final de la guerra, quan les peces del museu van sortir cap a Saragossa, també van ser útils per localitzar i datar obres. La forma d’ingrés (donació, permuta i compra) també era fonamental

http://eixrestaura.blogspot.com/2010/12/el-litigi-de-lart-sacre-la-franja-de_21.html

No hi ha resposta

21 gen. 2011


Baixada de pantalons (o de sotana)

Classificat com a Església,Museu de Lleida

Una arqueta del segle XIV, una de les obres en litigi.

El que s’esperava ha arribat. Es veia venir. Els Bisbes catalans s’han abaixat els pantalons davant de les pressions del Vaticà en el litigi de les obres d’art del Museu de Lleida i avui han emès un comunicat conjunt en què demanen que les obres d’art sacre que es disputen les diòcesis de Lleida i Barbastre-Montsó siguin lliurades a la diòcesi aragonesa, com va demanar el Vaticà el febrer del 2009 mitjançant un escrit formulat per la Secretaria d’Estat Vaticana i que es va fer arribar al bisbe de Lleida, Joan Piris.

Els nostres Bisbes demostren ser més romans que catalans. Demostren molt poca fermesa davant de les pressions i jo, com a català i cristià, no puc entendre aquesta actitud. Els meus bisbes no defensen les nostres coses. Semblava que sí, però ha sigut que no. D’això jo en dic falta de dignitat, abaixar-se els pantalons (o la sotana) i covardia davant d’alguns grans poders fàctics  (civils i eclesiàstics) que han pressionat molt fort.

Catalunya potser no pinta gran cosa davant del món. Som molt petits. Però és clar que no pinta res davant el Vaticà. Amb això, es demostra una vegada més. I si en tota aquesta història es troben traïdors dins de la mateixa església catalana, molt millor, perquè així el resultat final quedarà més dissimulat. És com a Troia, que l’enemic era dins del cavall. Es buscaran tants subterfugis com vulgueu, però les obres d’art deixaran de ser nostres (com es demostra prou bé en els darrers documents que no s’han volgut acceptar com a prova) si el Govern català no hi posa remei i fermesa.

Serem petits, serem poc importants, no ens donaran la raó… però, almenys, siguem ferms i dignes en defensar el que creiem fermament  que és nostre. Almenys que no diguin que hem perdut la dignitat, la única cosa que li queda a la víctima de la injustícia, la única cosa que et queda quan t’ho han pres tot. Catalunya s’ha sabut defensar al llarg de la història i, gràcies a això, conservem la llengua, les costums, les institucions i cert prestigi internacional. No deixem que ens prenguin una cosa més… I els Bisbes catalans potser que vagin pensant en confessar-se d’aquest greu pecat d’omissió i de la covardia que estan demostrant.

3 respostes

11 gen. 2011


L’art de Lleida i el Vaticà

Classificat com a ARTS,Museu de Lleida

Llegeixo avui en aquest mateix diari que “el nunci pressiona els bisbes catalans perquè signin un escrit a favor de l’entrega de l’art de la Franja a Aragó”. Un cop tingui el document signat pels bisbes, el Vaticà reclamarà a la Generalitat l’entrega de l’art.  Per aconseguir l’entrega de l’art a Barbastre, el nunci està pressionant els bisbes catalans perquè firmin una carta de suport a l’entrega “acordada” l’octubre passat entre els bisbes de Lleida i Barbastre, Joan Piris i Alfonso Milián. Segons explica Fratini al diari  El Heraldo de Aragón, els bisbes catalans estan obeint tot i que n’hi ha dos que encara hi són reticents. El nunci confia que aquest mes o al febrer ja el tindrà. El document signat pels bisbes catalans sobre la taula, el Vaticà posarà llavors tota la pressió negociadora sobre les noves autoritats del govern de la Generalitat.

Fins aquí la notícia. Ara jo em pregunto què  hi ha darrere de tot això? Dit en poques paraules: Hi ha tota una fosca trama que va començar l’any 1995 i que ha anat continuant fins ara. Quan s’acabava el Concili Català de 1995, el Vaticà va obsequiar l’Església catalana amb el desmembrament del bisbat de Lleida i la creació del nou bisbat de Barbastre-Montsó.

El vaticà, a través del Nunci, ha anat fent pressions fortíssimes primerament sobre el bisbe Piris de Lleida i ara segueix amb els altres. Vol forçar la capitulació vergonyosa. I pel pas que anem ho aconseguiran, si el Govern de la generalitat no s’hi posa ben ferm. S’ha de dir, en honor del fins fa poc Conseller Tresserres, que fins ara el Govern català ha mantingut una posició clara i enèrgica i s’ha negat rotundament a fer cas a aquestes vergonyats pressions.

El bisbe de Lleida apel·la a l’obediència a Roma. I Roma es plega a les pressions de la Conferència Episcopal Espanyola, dels bisbes aragonesos i de l’Opus Dei, que té en aquell bisbat el bressol del seu fundador i el seu gran santuari de Torreciudad.

El Bisbat de Lleida ha presentat documents que demostren la propietat d’aquestes obres i el Vaticà ha refusat estudiar-los. On és la justícia. Veient tals manipulacions, tant i tant malicioses, com podem seguir creien en el Vaticà els catalans?

No basta que arribi el Papa a Barcelona, digui que la Sagrada Família és una magnífica catedral, digui unes paraules en català dins una missa trilingüe, és faci més o menys el simpàtic i se’n torni a Roma com si res hagués passat. Nosaltres esperem justícia.

No hi ha resposta

13 des. 2010


José Gurvich, ceramista

José Gurvich és un ceramista uruguaià

Va néixer a Lituània el 1927, i arribà als 6 anys a l’Uruguai. El seu és Zusmanas Gurvicius. José Gurvich és el nom que va adoptar a l’Uruguai Va créixer i es va educar a Montevideo, al Barri Sud. L’adaptació de Gurvich al país d’adopció va ser ràpida.

Provinent d’una família molt humil, va treballar des dels 13 anys a una fàbrica d’impermeables de goma. Una jornada de 8 hores. Després de la feina, Gurvich anava a l’estudi de l’Escola Nacional de Belles Arts, on va estudiar amb José Cúneo. Aprenia violí amb David Julbe i allà va conèixer a Horacio Torres. El 1945, abandonà el Cercle de Belles Arts i va passar al Taller Torres García, on va començar dibuixant i pintant. Després seria docent en aquest taller.

Va participar en les moltes exposicions col.lectives del Taller TG, a Montevideo i a l’interior del país. Cap a 1950, pel seu contacte amb José Collell, descobreix la ceràmica. Al principi, juntament amb altres artistes del Taller Torres, compren les coses que ells pinten. Més tard comença a crear les seves pròpies obres, la majoria d’elles funcionals. El 1954 viatja a Europa. A Roma produeix i exposa ceràmiques a la galeria Sant Marc, el 1955.

A partir de 1955 va viatjar a Israel, Itàlia, Espanya i Grècia. Va viure i treballar en un Kibutz en tres oportunitats, on va reprendre les seves arrels jueves. . El 1957 es va mudar al barri del Cerro, a la casa que era del pintor Fonseca. El 1960 es va casar amb Julia Helena Añorga.

El 1962 va realitzar diversos murals. En aquest mateix any va néixer el seu fill Martín José. El 1963 va traslladar-se a la casa del Cerro, on va instal.lar dos tallers: un de pintura i un de ceràmica. En aquests anys va ensenyar a joves com Adolfo Nigro, Ernesto Vila i molts altres. Va exercir una gran tasca com a docent ressaltant especialment la importància de conèixer la història de l’Art. Pintava i, simultàniament, feia ceràmica.

A finals dels 60, va realitzar una sèrie de peces de ceràmica en les que va produir, en forma tridimensional, el món d’imatges fantasioses que també apareixen en la seva pintura. Els temes més freqüents són: la parella, els afectes, l’home còsmic, l’home i la dona universal, les formes espacials i les imatges basades en personatges de la realitat quotidiana.

El 1970 emigra a Nova York, amb la seva esposa i el seu fill. Ja instal lat, es relaciona amb els artistes del Taller TG i participa en diverses exposicions col.lectives.

La vida a Nova York no va ser fàcil. Tot i això, Gurvich va desenvolupar una intensa activitat artística. Va treballar molt en ceràmica, en exploracions escultòriques. Comença a fer projectes per enormes monuments. El 1974, José Gurvich mor d’una afecció cardíaca, als 47 anys, deixant diverses obres inacabades.

Les seves obres estan poblades d’imatges que combinen i registren elements de la iconografia religiosa jueva, la seva gran admiració pels mestres Pieter Brueghel, Jeroni Bosch i Marc Chagall i per sobretot les vivències i impressions d’una vida transcorreguda en llocs tan diversos com Montevideo, Israel i Nova York.

“Vull aturar l’espontaneïtat de la forma. Vull obrir una finestra en el no-res … en l’espai infinit. Vull fer un art que es dirigeixi cap al centre mateix de l’HOME” (José Gurvich)

Text extret del llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay” de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla.

No hi ha resposta

08 des. 2010


Marco López Lomba, un pioner

Des de molt jove, Marco Aurelio López Lomba es va interessar per l’art. Va ingressar al Círculo de Bellas Artes el 1936, on en particular apreciar l’obra de Cúneo i Laborde. Posteriorment va obtenir una beca de l’Escola Superior de Belles Arts de la Cárcova a Buenos Aires.

Més endavant va viatjar per Amèrica Llatina i va romandre diversos anys a l’altiplà bolivià. Va conèixer el Mato Grosso, Colòmbia, Equador i Europa. Va recórrer Itàlia i a Nàpols va estudiar la tècnica del fresc pompeià. Va acabar el seu viatge a París.

Va tenir el seu primer contacte amb la ceràmica a la fàbrica La Paz, a través del seu director Ariel Rodríguez. Aprèn i experimenta allí durant dos anys. Coneix després a Carlos Páez Vilaró i al costat d’aquest i Rodríguez, formen el Taller de Artesanos. La societat no dura molt i López Lomba es muda al seu taller al carrer Charrúa.

Cap a finals dels 50 i a partir de la dècada del 60, López Lomba produeix ceràmiques funcionals, amb gran cura de les formes, les textures, els dissenys, els esmalts. Va participar en mostres de creació en ceràmica a l’aire lliure, una de les quals la va realitzar en el marc de les concorregudes Firias de Arte del diari El País, organitzades per María Luisa Torrens.

En els seus esgrafiats predominen línies i figures geomètriques superposades, però també es troben alguns dissenys figuratius, com peixos, xarxes de pescadors, bous i cavalls.

A finals de 1960 va realitzar una exposició titulada Mostra de l’objecte, amb més de 150 peces, al Centre d’Arts i Lletres de El País.
“En treballar van sorgint, per si sols, la forma, el dibuix, el color i la textura. D’aquesta manera, així mateix, la composició segueix una harmonia naturalment contínua “, deia el 1961.

López Lomba compartia les seves proves i les seves recerques. En el seu taller es van formar, entre molts altres: Carlos Caffera, Duncan Quintela, Violeta Samacoitz, Alvar Colombo, Eduardo Rubio, José Bulmini i Sadi Lassús (molts dels que al seu torn van crear els seus propis tallers de docència).

“Tenia l’estampa dels antics artesans. Una deixadesa en el vestir, una permanent barba vermellosa, una mirada expectant i un càlid enteniment de la convivència humana “.(Nelson Di Maggio)

Text extret del llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay” de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla.

No hi ha resposta

30 nov. 2010


Eva Díaz Torres: la sorpresa del rakú

Classificat com a ARTS,Ceràmica,Uruguai

Eva Díaz Torres és una ceramista uruguaiana.

Eva Díaz Torres és una altra dels cinc grans ceramistes que estudia el llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay”. Miraré de fer un breu recull d’algunes de les dades del llibre.

Eva Díaz neix a Terrassa l’any 1943 Catalunya. És segona filla d’ Eduardo Díaz Yepes i la uruguaiana Olimpia Díaz Torres. Els seus pares s’instal·len a Catalunya, després d’haver enfrontat i patit a Madrid la caiguda del govern Revolucionari Espanyol davant l’exèrcit de Franco. És néta d’un dels més grans i més coneguts pintors de l’ Uruguai: Joaquín Torres García.

L’any 1947 la família es trasllada a viure a l’Uruguai a la casa de l’avi Joaquim Torres García. Allà l’Eva coneix els seus oncles i familiars, així com a alumnes i amics del seu avi, Alpuy, Castillo, Gurvich, entre altres

L’any 1959 l’Eva comunica al seu pare la seva decisió de fer ceràmica i li demana que la contacti amb Marco López Lomba. El seu pare no hi està massa d’acord, però de totes maneres l’Eva entra al taller de Torres García on comença a aprendre les bases de la tècnica amb José Gurvich.

L’any 1962 l’Eva es casa amb Gustavo Perera i comença a fer ceràmica. Va a classe amb Josep Collell, durant una temporada fins que a l’any 1964 comença a exhibir peces ceràmiques. D’aquesta primera etapa no es conserven peces, però probablement seguia els ensenyaments de Collell, treballant amb engalbes. En aquests anys, neixen les seves filles Jimena i Micaela.

L’ Any 1972 l’Eva és arrestada per donar suport a un moviment guerriller. És torturada i mantinguda presa durant vint mesos fins que a l’any 1974 Eva és alliberada i fuig amb la seva família a Buenos Aires, després a Costa Rica on no s’adapta, i per fi arriba a Barcelona on familiars i amics acullen a la família. L’ any 1975 s’instal·la a Sant Cugat del Vallès on compra un forn i reprèn la seva activitat ceràmica com a forma de supervivència. Realitza peces de baix cost (làmpades, per exemple) per vendre en fires i locals comercials. Torna a donar classes.

Des del 1975 fins al1985 Eva viu a Catalunya i viatja per Europa coneixent països, i cultures, visitant museus, exposicions. Paral.lelament treballa donant classes i exposa en forma individual i col.lectiva. El 1980 crea un taller per a producció, classes i estudi amb la ceramista Mariana Soler. El 1981 realitza un curs amb el ceramista argentí Jorge Fernández Chiti. Entre les fires en què participa hem de destacar la de Madrid (Fibart 82, 83) i la de Santa Llúcia de Barcelona. A Sant Cugat del Vallès, Eva instal·la un taller per a la seva creació personal i comença a experimentar nous camins. Comença a introduir-se en la tècnica del gres.

El 1985 l’Eva torna amb la seva família a l’Uruguai. Reprèn l’estudi dels materials ceràmics que troba a Uruguai i s’incorpora activament al treball de la Fundació Torres García influint dràsticament en la recuperació d’obres de Joaquín Torres García i en la posterior obertura del museu. És operada de càncer a Alemanya. Aquest mateix any decideix dedicar-se de ple al rakú

L’any 1989 Realitza la primera exposició individual amb ceràmiques en rakú a la Galeria Sud de Punta de l’Este. Es presenta el XXXVII Saló Municipal d’Expressió Plàstica. Les seves obres són admeses i el jurat li atorga el Primer Premi-adquisició. Exhibició de les obres en el Subte Municipal.

“Més que colors jo les anomeno textures, perquè en el rakú és més la textura que el color definit. Quan s’aconsegueix un vermell, és més una textura vermellosa, els metalitzats en els daurats són textures més que colors, perquè canvien segons la llum que es reflecteixi en ells “.

L’any 1991 realitza l’exposició de rakú a la sala d’Exposicions del Palacio Municipal, al carrer Soriano. Allà presenta la totalitat de les obres artístiques que havia creat mitjançant la tècnica de rakú. Donades a conèixer aquestes peces al públic per primera vegada, generen un gran impacte. Realitza el vídeo Eva Díaz Torres, rakú.

L’any 1993,després de vuit anys de lluita contra la seva malaltia, el 14 de febrer, mor a Montevideo.

“Les empremtes, els cops que presenten algunes obres són el reflex d’estats, de sentiments … el normal és que ells reflecteixin les angoixes, tot … La part expressiva del meu ceràmica està en això”.

“Crec que no hi ha res que sigui casualitat. Hi ha d’haver circumstàncies en la meva vida personal que també em van portar a això (el rakú). Però evidentment sempre em va fascinar moltíssim la part alquímica de la ceràmica … i … aquesta capacitat que tenim els éssers humans de transformar la matèria “.

No hi ha resposta

28 nov. 2010


Tomás Cacheiro i la naturalesa

Classificat com a Ceràmica,Tomás Cacheiro,Uruguai

Tomás Cacheiro és un dels grans ceramistes d`Uruguai.

Ara que tinc a les mans el llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay”, que una de les autores m’ha fet arribar molt amablement, m’adono de com ho és de desconegut el món de la ceràmica i de com es pot fer creació pura d’elements tan senzills i naturals com són l’argila, l’arena, els esmalts, el foc, l’aigua…

Quina misteriosa transformació fan els artistes d’aquests elements per tal de que es creïn coses tan boniques?.

El llibre de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla estudia 5 ceramistes. Hi ha una petita biografia de cada un d’ells, un estudi de la seva obra i fotos precioses de les seves creacions, així com un CD que ho acompanya i ho millora tot perquè és un suport meravellós per poder-ho veure als ordinadors.

M’he permès la llibertat de fer un video de cada un dels artistes que us aniré presentant aquí al blog per tal de que tots hi pugueu accedir amb més facilitat.

De Cacheiro ja n’he parlat en altres ocasions en aquest mateix blog i, si us interessa, podreu trobar-ho fàcilment. Les autores resumeixen la seva trajectòria artística amb la frase: “Una història lligada a la naturalesa”. És cert. Cacheiro va optar per anar a viure vora el riu i allà es va transformar personalment, va transformar l’entorn natural on vivia i va transformar la gent. Allà l’anava a veure molta gent. Allà a Averias va saber crea-hi un refugi de pau i llibertat en uns anys en que l’ Uruguai havia hagut de deixar la llibertat i les llibertats a casa ben guardades perquè la dictadura militat no permetia massa alegries. Amb, tot, Cacheiro també va saber transformar aquesta situació i va saber treure’n profit i arribar a ser un gran creador i un gran ceramista.

Mireu el video unes quantes vegades i ho podreu confirmar.

No hi ha resposta

20 set. 2010


“Adiós a los que se quedan…” : Adéu Labordeta!

Classificat com a CULTURA,Música,POLÍTICA

 

 

LA ALBADA de Jose A. Labordetaimages[1]

Adiós a los que se quedan
y a los que se van también.
Adiós a Huesca y provincia
…a Zaragoza y Teruel.

Esta es la albada del viento
la albada del que se fue
que quiso volver un día
pero eso no pudo ser.

Las albadas de mi tierra
se entonan por la mañana
para animar a las gentes
a comenzar la jornada.

Arriba los compañeros
que ya ha llegado la hora
de tener en nuestras manos
lo que nos quitan de fuera.

Esta albada que yo canto
es una albada guerrera
que lucha porque regresen
los que dejaron su tierra.

http://www.youtube.com/watch?v=GY9M_x5PVmU&feature=fvsr

Amb aquesta cançó vaig conèixer Labordeta sense saber-ho. Resulta que era a l’ Uruguai i el duo més famós del país (LOS OLIMAREÑOS) cantava aquesta cançó. Jo no sabia de qui era però l’escoltava amb delectança.

Anys més tard vaig saber que era de Labordeta i en una actuació que va fer aquí a Mollerussa ens hi vam poder atansar amb la meva dona per explicar-li l’anècdota. Ell ens ho va confirmar: ens va dir que Los Olimareños, -que s’havien hagut d’exiliar del país- van recalar a Barcelona i allà van conèixer Labordeta i li van demanar permís per cantar la cançó.

Va estar molt content  de saber l’anècdota i inclús va tenir el detall de firmar-nos una postal per entregar al Pepe Guerra –un del duo- que nosaltres coneixíem perquè vivia a Treinta y Tres (el poble de la meva dona). Li vam prometre entregar-la en mà  perquè estàvem a punt de viatjar a l’ Uruguai i allà el veuríem. I, efectivament, no només el vam veure sinó que vam poder presenciar una actuació seva i fer-nos una foto amb ell.

Labordeta era moltes coses. Però si ho hagués de dir en una sola paraula diria que era un REFERENT. Una persona íntegra que va lluitar per la seva terra i per les llibertats en uns anys difícils.

Descansa en pau, que nosaltres seguirem escoltant les teves cançons, que seguiran donant-nos la força i l’esperança que tenia la teva veu.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

22 maig 2010


Benedetti-Viglietti

Benedetti i Viglietti, "Mucho más que dos".

 

Aquesta setmana s’ha acomplert un any del decés de Mario Benedetti. Als que ens agrada la seva poesia sempre tenim el recurs d’anar-la a buscar als seus llibres. Però un ésser excepcional com ell es troba a faltar.

El músic, amic i company de sempre, Daniel Viglietti, ha dit: "El nostre país, la nostra societat, la nostra gent, però també tota Llatinoamèrica i tants lectors d’arreu del món, hem quedat com orfes d’aquest ésser humà i creador excepcional. Quanta falta ens fa la seva persona lluminosa, la seva ploma tendra i forta al mateix temps, la seva consciència crítica, el seu compromís amb la veritat i la seva exemplar humilitat! ".

Avui, val la pena recordar alguns dels conceptes expressats per Viglietti en ocasió del decés del seu amic. Deia Daniel Viglietti:

"He tingut, per damunt de tot, el dolor de perdre un amic molt essencial i al voltant d’això, el que compartim tots: el gran poeta, el novel·lista, el contista, l’assagista, l’autor de lletres per cançons, alguna època de periodista. I tot això és inseparable de l’ésser humà, perquè aquesta unitat entre l’ètica que ell encarnava i l’estètica que ell produïa va ser molt sencera. Tranquil, d’una manera sòbria, d’un perfil modest, de gent senzilla. Quan havia de posar al seu lloc algú "desubicat" o enemic, tenia l’energia i caràcter per fer-ho, però en la seva vida habitual, en les seves actuacions, en els seus recitals de poesia, en les entrevistes que concedia era sempre molt humà, molt senzillament humà.

Mario era un ideal en si mateix. No tenia por dels diminutius, no xifrava la mida i la quantitat per expressar el seu amor, potser perquè havia après que en aquest país tan sofert i tan esperançat alhora, les coses són així, molt com era ell, de vegades sense soroll , sense gestos, com se’n va anar. Així es va anar. De vegades calladament, de vegades ".

 

TE QUIERO

Tus manos son mi caricia
mis acordes cotidianos
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

 

tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro

 

tu boca que es tuya y mía
tu boca no se equivoca
te quiero porque tu boca
sabe gritar rebeldía

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

 

y por tu rostro sincero
y tu paso vagabundo
y tu llanto por el mundo
porque sos pueblo te quiero

y porque amor no es aureola
ni cándida moraleja
y porque somos pareja
que sabe que no está sola

 

te quiero en mi paraíso
es decir que en mi país
la gente viva feliz
aunque no tenga permiso

 

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Mario Benedetti

Etiquetes de Technorati: ,,,,

2 respostes

30 març 2010


El món encantat de Cacheiro.

Classificat com a ARTS,Ceràmica,Uruguai

cacheir1Analía, una néta de l’artista Tomàs Cacheiro, té una pàgina al Facebook que manté i cuida amb molt amor, recordant el seu avi.

Allà hi va publicant de mica en mica fotos de les seves obres i els seus amics hi podem deixar comentaris. És un luxe poder gaudir d’obres que per a molts eren desconegudes.

Cacheiro es dedicava més a la ceràmica però, com que era un artista, transformava tot allò que veia i que tenia a mà. Vivia vora un riu i del fang en feia ceràmiques. Dels troncs i fustes que el riu deixava a les vores ell en feia art com aquesta cadira que veiem a la foto.

Darrerament ha publicat fotos d’unes fustes que van servir per a fer les bases del pont que hi havia vora casa seva. Un any en que el riu baixava amb molta poca aigua les fustes van quedar a la superfície i Cacheiro se’n va enamorar i les va acabar de transformar en aquestes meravelles que veieu a les fotos.Fusta de Cacheiro-5 L’aigua havia fet una part de la feina i ell en va fer una altra…

  Ell mateix deia en una entrevista que com a turista ho hauria pogut fer el que feia perquè la seva obra requeria "temps, observació i paciència" i ell en tenia. I com que ell mateix reconeix que li agradava "lo sobrenatural", va ser capaç de construir móns fantàstics i encantats a partir del paisatge i dels elements primaris de l’univers com són l’aigua, la terra i el foc. I per això va acabar la seva vida vivint en una caseta vora el riu. Diu que la joventut d’avui viu en "estat d’aeroport". Jo diria que no només la joventut sinó que hi vivim tots en aquest estat…

Explica que ja des de nen, amb 11 o 12 anys se n’anava al riu tot sol i s’hi estava dos o tres dies. La seva mare ja intuïa el que ell volia i el deixava fer. Es quedava sol a les nits als bosquets de vora el riu mort de por; però aquelles pors li regalaven un món encantat que no trobava a la ciutat. Les ombres de la nit, la lluna, les guspires dels troncs al foc de nit, la soledat… I de dia, gaudia dels banys al riu, dels arenals, dels peixos, de la llibertat.

La fantasia neix de totes aquestes coses i quan hom es queda quiet en un lloc. Llavors ja neix la contemplació, la imaginació i la fantasia i la capacitat de transformació de la realitat que té l’artista. En aquesta mateixa entrevista diu que la seva obra parla del recolliment de la matèria, que és la "mater" de la seva obra. Ell mateix ho diu en un dels seus poemes:Fusta de Cacheiro-2

"De las formas que formado
nunca sabré la verdad
Si soy yo el que las crea
o es el barro el que las da".

Als 16 anys va agafar una tuberculosi que el portà a un pas de la mort. Diu que aquella por que en un moment va sentir i la lenta recuperació jugant amb el fang vora una llacuna van fer-lo artista. Li agradava construir móns de fang. Després de la malaltia va fer una exposició de quadres, un d’ells amb el títol: "Mi pesadilla de tuberculoso" (un arc de triomf amb culleres, cullerots i forquilles plens d’insectes i dues avingudes de cases sense portes ni finestres) i una "Piedad" amb un Crist desfet, a la falda de la Verge. L’altra obra va ser "La Virgen de la madera" feta amb un tronc de "guayabo" que va tallar del riu Tacuarí, una fusta fresca, sensual i d’escorça molt fina. "Donava la impressió d’una certa humitat i tenia el tors d’una dona: les cames, el sexe, els pits ben nítids. Vaig tallar el troc a cop de ganivet i em va fer butllofes a les mans".

Fusta de cacheiro-6I no fou fins més endavant que va començar amb la ceràmica. Va ser cofundador de l’ Institut Normal de Treinta y Tres i allà hi donava classes d’ Història de l’ Art i va començar amb un taller per a poder conèixer l’ofici, barrejant i canviant textures i tonalitats, que són infinites.

I acaba l’ entrevista citant Carl Segan  que diu que el terrissaire és com l’astrònom: "som una petita partícula de pols en l’univers". Així hom guanya en humilitat: "s’ha d’indagar, s’ha d’elegir i s’ha d’arribar a les profunditats i descobrir que l’art no és una mercaderia".

Gran mestre i gran persona aquest Tomàs Cacheiro! I savi!

 

 http://www.facebook.com/tomascacheiro

Etiquetes de Technorati: ,,,

3 respostes

16 març 2010


Es pot fotografiar l’ànima?

Classificat com a ARTS,Pau Casals,Pintura

 

Aquest és un dels millors retrats que he vist de Pau Casals. I mireu que n’hi han fet un munt…. És del pintor i fotògraf cubà Jesse A. Fernández (La Havana 1925- París 1986). Aquí s’hi descobreix un Pau Casals que ens atreu tant intensament cap al seu violoncel que quasi ens fa sentir "El cant dels ocells". És el retrat de l’ànima de Pau Casals.

Apassionat per l’exactitud, el fotògraf ha sabut atrapar instants, desitjos, estats d’ànim d’un munt de personatges famosos que perviuen, intactes, en la fugacitat de la quietud ombrívola. Eren allà, quiets davant seu, però ell va saber transportar-los a altres món fantàstics amb aquests jocs de llums i ombres que sabia crear; aquests màgics clarobscurs són la imatge plural, contradictòria i última d’unes vides immòbils que la càmera imposa sobre els personatges que retrata.

Qui li agradi una mica la fotografia sabrà veure-hi aquesta grandesa i sabrà valorar-ho com correspon. Ell deia que "les noves generacions ja han après a llegir una foto. En el nostre temps, la gent s’ha tornat drogoaddicta de la imatge". És cert. I ho és més encara quan amb les noves tècniques, les noves càmeres i els nous programes d’ordinador es por crear i recrear a partir d’una simple taca sobre un paper. A França s’ha arribat a presentar una tesi doctoral, defensada per Roland Barthes, consistent en trenta fotografies. Això ja dóna una idea molt precisa i gràfica del fenomen actual de l’art fotogràfic.

El súmmum, doncs, és aconseguir una fotografia concentrada que no es conformi amb la cara, que atengui paral·lelament el fons; que sigui eficaç i, al mateix temps, silenciosa; que sigui rotunda, però que respiri per la seva fragilitat. Ell ho va aconseguir.

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

12 febr. 2010


Mans.

 

Gerro de Tomás Cacheiro i detall del mateix gerro.

 

Poema de Tomás Cacheiro. Del llibre "Río. Monte. Barro"

MANOS

He visto manos en cruz

como en la cruz clavadas,

y manos en las mejillas

entre lágrimas derramadas.

 

He visto manos que doblan

un pañuelo perfumado,

y he visto manos que agitan

un pañuelo desgarrado.

 

He visto manos que piden

y muchas más enguantadas.

He visto manos abiertas

o con monedas cerradas.

 

He visto manos vacías.

He visto manos repletas.

He visto manos en puño

y manos arrodilladas.

 

Y he visto manos

que andan

entre barros

hermanadas.

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

31 gen. 2010


Demà aniré al cine.

El meu país -sí, Catalunya, no pas Espanya- té una llengua pròpia que s’anomena "català". També se n’ hi parlen moltes altres -entre elles el castellà-, però la llengua pròpia de Catalunya és el català, una llengua mitjana,  que té 9.1 milions  de  parlants,  l’ entenen  11
milions de persones  i se situa al  lloc 88 entre  les 6800  llengües que es parlen arreu del món.

Doncs en aquest país meu, resulta que quasi no es pot veure cine en la meva llengua. De totes les sessions que es projecten al meu país, només un 3% és en català. El 97% de les pel·lícules es projecten en llengua espanyola.

I ara que el nostre govern ha fet una Llei del Cinema per tal d’igualar en el futur aquest flagrant desigualtat i fer una mica de justícia on no n’hi ha, resulta que els empresaris es queixen. El Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya la Federación de Distribuidores de Cine de España (Fedecine) fan afirmacions totalment falses, tendencioses i malintencionades perquè diuen que no ni ha demanda de cinema en català (com pots veure un film en català si no n’hi ha?) i que amb aquesta llei es perdran llocs de treball i ells perdran molts diners.

Demà dilluns aquesta gentussa tancarà les seves sales en senyal de protesta. Una vegada més, miraran només el bé de les seves butxaques i no pas el bé del país. Per sort, hi hauran altres sales que obriran i seguiran projectant pel·lícules en català i en castellà. Encara que he de confessar que no hi vaig massa al cine, un servidor demà anirà a veure una pel·ícula a un cine dels que obren. I si pogués veure-la en català, ho faria. Però em temo que ,al meu país, no podré veure la pel·lícula que vull veure en la meva llengua…

Coses que passen a Espanya, un Estat que es diu democràtic però que permet injustícies com aquesta.

Etiquetes de Technorati: ,,,,

2 respostes

23 gen. 2010


Tomás Cacheiro, mestre i ceramista.

Classificat com a Ceràmica,Uruguai

Avui vull tornar a parlar de Cacheiro. La seva néta Ana Lía Mesa Cacheiro m’ha fet arribar un llibret que van editar ja fa uns anys i que jo no coneixia. En aquest llibret titulat  "RIO.MONTE.BARRO" Tomás Cacheiro fa una presentació de si mateix. Com sempre, -com a home modest que era-, fa una presentació de si mateix massa modesta. Cacheiro era molt més del que diu d’ell mateix.

"Nací en el año 21. Viví en la ciudad de Treinta y Tres. Ingresé en la docencia en el año 1942 (por concurso). Dicté clases de Dibujo e Historia del Arte en Enseñanza Secundaria y en el Instituto Normal.

Autodidacta. Con mucho entusiasmo y poco talento, hice lo que pude por la enseñanza, el erte, la política y el gremialismo.

Instalado el gobierno de facto se me impide ejercer la docencia y "toda actividad pública". En atención a tales circunstancias y en busca de una geografía libre de polución, me fui a vivir a las costas del río Cebollatí. Y su consecuencia, además de otros valores que me reveló el entorno del río, y que mucho aprecié es la cerámica que usted ve aquí".

El libre consisteix en dibuixos i esbossos de la seva obra i poesies que acompanyen. Són poesies senzilles, tendres, evocadores d’un paisatge i d’una obra que es va construint dia a dia.

La dictadura va voler evitar un mestre i va crear un artista. No va poder exercir més de mestre a les escoles però va començar un mestratge en el món de la ceràmica. I "Averías", el petit poblat al costat del riu Cebollatí, al nord-est de l’ Uruguai, va començar a ser una espècie de santuari on la gent hi peregrinava per poder veure, conversar i gaudir de la presència amiga i sempre disposada per atendre de Cacheiro.

Allà va continuar el seu mestratge. M’agradaria que alguns deixebles seus expliquessin de primera mà com eren les seves classes. Jo només ho he pogut escoltar de la seva boca. Però tots coincidien: les seves classes eren magistrals. No passava mai llista i no hi faltava ningú. Més encara: si podien, assistien a les seves classes alumnes d’altres cursos simplement per curiositat i gaudi intel·lectual. Perquè parlar i -sobretot- escoltar Cacheiro era un gaudi, uns moments de cel aquí a la terra, sobretot si això es podia fer allà vora el riu, al seu taller, sota un arbre prenent "mate" o amb un bon "asado" i un bon vi…

Perdoneu, però era un amic a qui a quest llibret m’ha fet reviure i m’ha retornat mil records. Gracias Ana Lía!

    

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

23 gen. 2010


Saber…

Classificat com a Ceràmica,Uruguai

Acabo de rebre un llibre de Tomás Cacheiro amb el títol  "RÏO.MONTE.BARRO"

És un llibre senzill, il·lustrat amb dibuixos del mateix Cacheiro. Són petits poemes inspirats en la seva mateixa obra. Ell diu que és un referent al seu lloc i a la seva feina. Us en deixo un tast.

SABER…

Con muy poco el alfarero
pasa su vida existiendo,
con el barro y con las manos
va sus días removiendo.

 

Sabe poco el alfarero
más sabe que su saber,
lo que no compra el dinero
le da bien para tener.

 

Ese poco que bien sabe
le da calma verdadera,
los que más saben, quien sabe,
si su paz es duradera.

 

En el mundo de los sabios
el saber ocupa lugar
porque los que mucho saben
pueden hacernos naufragar.

 

Saber mucho, o saber poco,
no es el problema en cuestión,
es saber si lo sabido
le da a la vida razón.

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

11 gen. 2010


Coses de la música…

Classificat com a ARTS,Música

Deia Manuel de Falla (1876-1946), el famós compositor que va néixer a Cádiz i va morir a l’Argentina:

"Error funesto es decir que hay que comprender la música para
gozar de ella. La música no se hace, ni debe jamás hacerse para que se comprenda, sino para que se sienta."

Crec que això és absolutament veritat. Almenys, per a mi és veritat. No sé res de música, ni de solfeig, ni res de tot això. Però durant  tota la meva vida m’he fet un tip d’escoltar música. Música quasi de tota mena. Sense seleccionar, sense saber massa què escoltava, sense anar-la a buscar, la major part de les vegades.

La meva manera d’escoltar música és una mica peculiar: gran part de les vegades l’escolto perquè trobo que acompanya. I l’escolto mentre faig una altra feina. Sense posar-hi massa interès, sense saber massa què escolto. Per això no sé res d’autors, ni de títols, ni de compositors, ni de tendències musicals. Com diu Falla, escolto música simplement perquè la sento.

I "sentir"no és el mateix que "escoltar". A vegades simplement escolto música i pràcticament no me’n assabento de res. Altres vegades, la sento, la gaudeixo. És clar que hi han autors que m’agraden molt i els vaig a buscar intencionadament. I els escolto una i altra vegada. Altres vegades, descobreixo algun autor o alguna cançó que em captiva per alguna cosa que no sabria dir què és. Però em fa sentir quelcom de la mateixa manera que diu Falla.

Tot això ho dic perquè moltes vegades recorro a la música si no puc dormir. Són els meus somnífers. No ho heu provat mai? i una cosa curiosa que em passa a vegades: quan em desperto, dins del meu cap es passeja alguna melodia i s’hi queda una bona estona. Deu ser de les que he escoltat mentre m’adormia o quan ja estava adormit del tot….

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

23 des. 2009


Ulpiano Checa i l’ Uruguai.

Classificat com a ARTS,Pintura,Ulpiano Checa,Uruguai

Ja he parlat alguna altra vegada que no fa pas massa que vaig tenir l’oportunitat de descobrir un gran pintor que no coneixia. És Ulpiano Checa(1860-1916), nascut a Colmenar de Oreja (Madrid). Un gran pintor que sap fer meravelles amb la llum, pinta con ningú els cavalls i el moviment.

El que tampoc sabia, i que he anat descobrint llegint un llibre sobre ell, era la seva amistat amb el gran poeta uruguaià Juan Zorrilla de San Martín, del qual algun altre dia n’ haurem de parlar. L’obra cabdal de Zorrilla de San Martín és el gran poema èpic TABARË, que va publicar el 1904 i que va il·lustrar íntegrament amb 15 gravats Ulpiano Checa i que, a la vegada, va ser font d’inspiració per a pintar altres quadres.

Aprofitant les vacances de Nadal, miraré d’acabar i de gaudir del llibre sobre Checa i ja en tornarem a parlar. Però, entre tant, deixo l’adreça de la plana web http://www.colmenarte.es/Flash/Inicio/espanol.swf

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

19 nov. 2009


Retrat de Cacheiro.

Classificat com a Ceràmica,Tomás Cacheiro,Uruguai

Armando Quintero Laplume coneixia i era amic de Tomàs Cacheiro. A la seva pàgina web, que us recomano visitar, http://cuentosdelavacaazul.blogspot.com/2009_11_01_archive.html

fa el següent retrat del seu amic:

 

Un río que sigue nutriendo nuestras vidas.
Tomás Cacheiro. Cacheiro. Cacharro. Barro y fuego. Docente. Maestro. Ceramista. Decidor. Combativo, inconforme, risueño. Como siempre, afortunadamente. ¿Religioso de tan ateo?Caudal de hombre. Dios antiguo vitalmente renovado, y desatado. Disfrutador de mesas, del “bon vin” y la vineta, con hongos asados, calamares rebosados o caracoles, por él mismo preparados. Gustador de atardeceres acompañado de Bach, Mozart, Albéniz o Vivaldi. Amigo. Hermano. Padre. Abuelo. Hemingway no de mar, de tierra adentro.Una y otra vez – en estos años de distancias, no de olvidos- uno vuelve a sentir cómo fluye la vida por sus venas, por sus músculos, por sus vellos; en el brillo de sus ojos; en el sonido de su voz de diablo viejo. Una y otra vez uno vuelve a verla, a oírla, a olerla en su cuerpo semidesnudo nadando por el río; remando en sus aguas; arrastrando los troncos de sus orillas; moviendo el barro de sus barrancos; creando sus cerámicas, tan imposibles de paciencia, tan a fuego lento en sus cocidas o; simplemente, descansando a la sombra de los árboles, al rumor de los vientos. Sacudiendo su energía que, más que de un Olimar, es de un Cebollatí crecido.Una y otra vez, a la luz y al tiempo, uno lo vuelve a escuchar depositando preguntas como frutos, como flores, como hojas recién nacidas para asombrarnos con su inefable persistencia por lo vivo. Una y otra vez: renovando como siempre la alegría, la ternura y la capacidad de asombro de todo ser humano que son, en él, más poderosas que las muertes, las separaciones y las dudas. Más vivas que la vida.

Semblanza tomada de ¿Quieres contar cuentos? de Armando Quintero: "Recuerdo III".
El texto fue leído en el homenaje al ceramista en la ciudad de Treinta y Tres al año de su fallecimiento y recogido como Testimonio en el libro Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay (2009 M. González, R. Rubio y C. Zorrilla)
http://rescatememoriaceramicauruguay.blogspot.com/

 

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

15 set. 2009


Fantasia i moviment: Ulpiano Checa.

Classificat com a Pintura,Ulpiano Checa

El nom d’ ULPIANO CHECA (1860-1916) a mi no em sonava de res. Reconec que no sabia qui era, ni mai ningú me n’havia parlat. Resulta que és un dels gran pintors espanyols del segle XIX, nascut a Colmenar de Oreja, un poble petit proper a Madrid.

En aquest poble hi tinc un amic de fa molts anys i una vegada que el vaig visitar em va dir que havia d’anar a veure el museu que el poble ha anat bastint a aquest pintor, fill il·lustre del poble. Llavors no hi vaig poder anar, com tampoc vaig poder fer-ho en una altra visita, ara fa un parell d’anys. Però llavors va donar-me un fulletó sobre el museu i vaig entrar a internet per buscar més informació sobre aquest pintor, que em va captivar de bon principi. Ara fa una setmana, en una altra visita que vaig fer al meu amic, he tingut l’ocasió d’anar al museu. Us puc donar garantia que és una excel·lent visita, recomanable a tots els amants de la pintura. Un museu que va començar sent petit i modest i que ara ja és tot un senyor museu, integrament dedicat al pintor fill del poble.

No sóc entès en pintura, ni en sé prou per poder-vos-en parlar. Però m’agrada i gaudeixo veient certs quadres d’alguns pintors determinats. Checa em va captivar de seguida. Té un estil propi i molt personal. No seguia gens les tendències del moment, sinó que més aviat obria camins amb la seva gran virtut: la imaginació. Un home de gran imaginació i amb una gran tècnica posada al servei d’aquest imaginació.

Ho deixaré aquí, perquè no sabria dir gaires coses més. Però sí que vull donar constància de la llum dels seus quadres i de com sap captar-la i pintar-la. Llum i moviment. Moviment, sobretot quan pinta cavalls. És un dels pintors que pinta millor els cavalls i el moviment i la vida que desprenen. En definitiva un gran pintor, força desconegut per la gran majoria de la gent.

Gràcies, José Luís, per fer-me descobrir aquest pintor i fer-me el regal de la visita al museu.

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

Anteriors »