Etiqueta arxiu 'Drets humans'

23 gen. 2020


ANAR A CAL DENTISTA

Classificat com a Drets humans

Sota la immensa cúpula de 1.000 metres quadrats de la sala dels Drets Humans de la seu de les NACIONS UNIDES (l’ONU) a Ginebra -que el mallorquí Miquel Barceló va convertir en una cova multicolor i en un mar de colors- ahir van caure com una llosa sobre Espanya una sèrie d’acusacions, advertències, recomanacions i una bona estirada d’orelles per les reiterades i diverses vulneracions de drets humans a l’estat espanyol. I no van ser ni un ni dos estats els que van intervenir, sinó que van ser 117 els que van fer acusacions, preguntes o recomanacions de més o menys intensitat. Concretament van haver d’escoltar com es feia referència a la «llei mordassa», a la pervivència del franquisme en molts àmbits, a les mesures repressives contra els ciutadans, a restriccions dels drets de llibertat d’expressió, manifestació i reunió, a Catalunya…

El prestigi i la imatge d’Espanya fa anys que estan greument ferits i potser fins i tot tocats de mort -si no hi fan alguna cosa- i no els serà fàcil retornar-los al lloc que correspon a un estat que es diu democràtic però que en realitat veiem que cada cop ho és menys i que, en lloc de millorar, retrocedeix perillosament. Cada 5 any l’ONU fa un Examen Periòdic Universal(EPU) i en el d’enguany s’han presentat 89 vulneracions d’Espanya, tres vegades més que l’EPU del 2015 (27) i sis vegades més que el 2010.La delegació espanyola, encapçalada per Fernando Valenzuela Marzo va esquivar les crítiques com va poder sobre les violacions de drets fonamentals i les preguntes sobre detencions arbitràries, els empresonaments amb incomunicació i tortura i totes les referències al cas català. Va provar de maquillar com va poder les coses, però no se’n va acabar de sortir i em sembla que no se’l van creure gaire per tot el que es va escoltar a la sala i pels documents que s’hi van aportar.

Jo compararia aquesta sessió d’ahir a una visita obligada al dentista d’una nena, per exemple, que té les dents torçades i que els amics o l’escola han recomanat als pares portar-la al dentista perquè li posin aquests aparells tan horribles que anomenen «brackets» (però que han sentit dir que són molt necessaris per corregir defectes a les dents i per a mantenir la boca sana). Imaginem, doncs, que els pares prenen una determinació i un dia la mare agafa la nena, la porta al dentista, el dentista es mira aquella boca i comença a diagnosticar coses i més coses: per exemple, veu que les dents estan torçades i que mastega deficientment; que aquelles dents no tanquen bé; que hi ha algunes càries; que les genives tampoc estan massa catòliques; que hi ha una dent que es mou una mica i potser s’haurà d’apedaçar d’alguna manera; que hi ha també algun problema de mandíbula i que s’hi veu un desgast inusual a l’esmalt… En una paraula: que la visita es converteix en un futur grandiós problema econòmic que s’haurà afrontar i en un dolorós problema psicològic per part de la nena que, quan escolta tot allò, s’espanta terriblement i diu que no en vol saber res.

Què fem en un cas com aquest? Ens hi posem seriosament o fem veure que no passa res i amaguem el problema al calaix? Prou sabem que si no el solucionem ara sortirà més endavant. Podem fer veure que no tenim cap problema i amagar el cap sota l’ala. Fins i tot podem defensar aferrissadament que tenim la boca completament sana, tot i ser conscients que en el fons no és veritat. Podem fer moltes coses i ens podem posar a buscar la solució o no.

Doncs això mateix és el que li passa a Espanya amb els drets humans.Voldrà el nou govern buscar-hi alguna solució? Potser seria el moment adequat tal com està el panorama.Esperarem i donarem els 100 dies de marge que diuen que s’ha de donar a qualsevol govern. Però, si us he de ser sincer, jo hi diposito ben poques esperances. I tant de bo m’equivoqui -com he dit altres vegades- i pugui abandonar el meu escepticisme.

 

 

No hi ha resposta

01 jul. 2019


DE LA PRESÓ SE’N SURT, DEL FONS DEL MAR NO.

Classificat com a Drets humans,SOCIETAT

El fundador d’Open Arms, Òscar Camps, es va dirigir el dissabte passat a l’illa italiana de Sicília per embarcar a l’Open Arms‘. Vol assumir tota la responsabilitat per tal de protegir al capità en el cas que passi el que va passat a Itàlia amb la capitana del “Sea Watch”, que la van detenir per desembarcar emigrants recollits a alta mar. Camps no té por de les amenaces de Salvini i ha dit una frase molt valenta:“De la presó se’n surt, del fons del mar no”. Diu que la frase li va dir la seva mare i ell se l’ha feta seva i se l’ha cregut. A vegades cal prendre decisions valentes a la vida, decisions que els complicaran la vida i que els poden dur a la presó. Decisions que, malauradament, no tots som capaços de prendre i que jo admiro molt i aplaudeixo.

Camps explica que després de sis mesos bloquejats per la prohibició de sortir a aigües internacionals per a operacions de rescat, no pot quedar-se més temps parat davant el que està succeint a la Mediterrània Central. “No pot ser. No em puc quedar parat. Ho sento en l’ànima. Sóc pare de família. Sóc el director d’una organització humanitària que protegeix la vida humana al mar. Tinc uns principis i en aquest moment preferiria estar en la posició de la capitana de l’ ‘Sea Watch’. El fundador d’Open Arms assenyala que “obeir no porta a res més que a la mort de persones”. Però també carrega contra “la complicitat passiva dels presidents dels 28 governs de la Unió Europea perquè no han deixat una altra alternativa”.

Després de llegir aquestes paraules només puc dir el que deia Santiago Agrelo, un dels pocs bisbes valents que hi havia a Espanya (ja no hi és perquè s’acaba de jubilar): “Voldria ser cadascun dels emigrants que heu rescatat, el pare i la mare de cada un d’ells, per si em fos possible resumir amb la paraula “gràcies” els sentiments de tots, l’abraçada que tots us donaríem”.

Fa massa temps que els polítics s’han apoderat dels drets humans, com si els parlaments fossin la font de la qual aquests drets procedeixen. Hem arribat al divorci entre política i drets fonamentals de les persones, entre política i justícia, entre política i consciència. I el pitjor és que una bona majoria d’aquests polítics es declaren cristians; llavors al crim s’afegeix l’escàndol, que no només arrabassa la vida dels pobres sinó que també arrabassa també la fe de molts cristians senzills i que no entenen res del que fan els que haurien de ser els seus representants i que no són res més que representants dels poders econòmics i dels interessos d’uns quants.

M’uneixo al lament del bisbe Agrelo i a la vergonya que sent amb les informacions i comentaris que va donar la COPE arrel d’una entrevista al ministre Marlaska. Vergonya per la informació de la ràdio que se suposa és de la Conferència Episcopal Espanyola i vergonya per la seva línia editorial que els bisbes espanyols no corregeixen tot i les crítiques que constantment se’ls fa. Vergonya per mantenir uns periodistes que no estan a l’alçada del que hauria de defensar una emissora de l’església. El ministre parlava d’unes màfies que no són res més que les seves filles; unes màfies que vostè, senyor ministre, manté i que no sé si també vostè se’n beneficia. Segurament que sí… No li puc demanar amor a la veritat ni compassió pels que moren. Només li demano una mica de vergonya i respecte per als que moren. I a la CEE ja no em queda res per demanar perquè he anat perdent la fe en aquesta CEE a mida que ella ha anat perdent la vergonya i el respecte pels drets humans. Perquè no sé si és directiva de la CEE que en els seus mitjans ni s’esmenti als emigrants que moren a la Mediterrània; o si és imposició dels periodistes que la CEE contracta i paga. El cas és que no en parlen. Els que s’ofeguen al Mediterrani no són membres de cap Govern, no són fills de Reis, ni de Presidents de Govern, ni de Ministres. Els que s’ofeguen no serveixen per a res més que per omplir telenotícies un parell de dies i com a carn de notícia i espectacle televisiu i radiofònic. Tenim els governs que ens mereixem, la premsa que ens mereixem, les cadenes que ens mereixem, la gàbia que ens mereixem. I els engalipadors de sempre continuaran exhibint el rosari a la mà i ofegant els fills de Déu en aigües deshumanitzades. I els hipòcrites de sempre continuaran exhibint una fe d’estampetes i banderes.

No hi ha resposta

28 des. 2018


INNOCENT DE MI

Classificat com a Drets humans,Justícia,Llibertat

Sí, avui dia dels Sants Innocents, m’he decidit a continuar aquest blog que havia deixat abandonat durant una temporada.
Innocent de mi, decideixo continuar-lo sabent que hauré d’escriure més o menys el mateix de sempre i que hauré de seguir avorrint-vos amb les meves dèries de sempre.
Perquè, innocent de mi, segueixo tenint esperança que algunes coses canviïn, tot i que sé prou bé que serà difícil veient el que està passant. Acabem un any que no ha estat gens bo per una gran majoria de catalans i veiem com ens han estat prenent el pèl una colla de jutges i polítics que no han sortit encara d’aquest franquisme sociològic que viu una gran part de la societat espanyola i que, pel que es preveu, no en sortiran pas durant aquest any que estem a punt de començar i que tampoc, probablement, ja no en sortiran mai més. Allò de què van deixar-ho tot «atado y bien atado» es veu que era veritat.
Innocent de mi, confiava una mica en el que en diem democràcia i que les esquerres espanyoles sabrien fer ús d’allò que anomenem llibertats individuals i socials; confiava una mica en -pel que es veu- aquesta espècie en extinció que en diem intel·lectuals espanyols (que, per definició, vol dir que hauria de ser gent que fa servir l’intel·lecte); confiava en què les institucions europees vetllarien una mica més pels drets humans i per les llibertats individuals i la dels pobles.
Confiava, innocent de mi, en el fet que moltes coses anirien una mica diferent de com han anat. Innocent de mi, confiava també que algunes persones aixecarien la veu davant de tanta injustícia i que els presos polítics que encara tenim a les presons a hores d’ara ja serien tots a casa seva.
Innocent de mi, encara segueixo esperant. Les utopies es veu que es fan esperar i que és moment d’esperar contra tota esperança. Perquè estic segur que arribaran nous temps. Tard, però arribaran.
Que tingueu un bon any nou i gràcies a tots els que passeu per aquí.

Una resposta fins a ara

04 abr. 2018


MURS I PRESONS

Classificat com a Drets humans

«Construirem un mur entre el nostre país i Mèxic i ells ho pagaran»”, deia Donald Trump pocs dies després de prendre possessió de la presidència dels EEUU.

El President de la Generalitat Carles Puigdemont és en una presó alemanya mentre espera si l’extradeixen o no a Espanya gràcies a una euroordre d’extradició d’un jutge prevaricador i mentider d’un Estat com Espanya que fa aigües per tot arreu i que, segons una bona majoria d’entesos, aquest jutge s’ha inventat un relat al·lucinant (potser pel fet que alguna nit va fumar més del compte o perquè el PP va pressionar també més del compte…). És falsa l’acusació que a vegades es fa als sobiranistes catalans de què volem posar murs i fronteres i que som excloents. Totalment fals. Si hi ha algun poble més obert a tothom que vulgui venir i establir-se entre nosaltres, és el poble català. Els fets i la història demogràfica de Catalunya ho corroboren. Catalunya ha estat un poble de pas i obert. Aquí s’hi han quedat gent de tot arreu i no s’han imposat mai barreres infranquejables tal com ha passat amb altres pobles conqueridors que han imposat amb la creu i l’espasa les seves conviccions.L’única cosa que una gran majoria de catalans volen és que se’ls respectin els seus drets. I com que històricament no ha estat així, han decidit ser un poble sobirà. Per aquest motiu -i no pas per cap altre- el President Puigdemont i altres catalans estan en la situació que estan ( a la presó o a l’exili).
En el món ideal dels éssers humans hauríem de poder desplaçar-nos d’un lloc a un altre sense més impediment que el cost del transport i l’esforç o cost que això impliqui. També canviar de residència, quedar-se a viure on un vulgui i pel temps que a un li plagui. Però és possible que mai hagi estat així i ni en temps de Jesucrist era tan simple, tot i que en aquesta època el món tenia una població moltíssim menor a l’actual, estimada en només uns 300 milions d’habitants. Les fronteres més o menys formals ja tenien uns 3 mil anys. Es respectaven o hi havia guerra. L’home, com alguns altres animals és, entre altres coses, un animal territorial que s’arrela i té tendència a tornar allà on s’han criat o a buscar llocs nous si en té molta necessitat. Ja de molt antic veiem com s’apropia de la cova o del terreny i el defensa. Sap que aquell espai on habita és seu, o almenys així ho considera. Allà forjarà la seva llar i tindrà la seva descendència; per sobreviure, defensarà el que creu ser seu, encara que l’hagi pres a algú altre. En general, tendeix a viure en societat, la qual s’organitza amb aquests mateixos fins, primer en petites bandes, després en tribus i finalment en nacions.
Per defensar el seu terrer, la seva forma de viure, el seu benestar i cultura van existir diverses opcions. Entre elles, conquerir el veí i sotmetre’l o protegir-se amb muralles. Els castells, les fortaleses, les muralles, abunden en les societats més antigues. La més emblemàtica segueix sent la xinesa (5000 km) construïda en etapes, entre els anys 600 a.C. i 300 d.C., per protegir l’Imperi dels mongols. Una altra muralla va ser el Mur d’Adrià (118 km), aixecada en els anys 122 i 124 a Gran Bretanya, per defensar el sud d’Anglaterra. Amb la mateixa finalitat, en els nostres temps es van aixecar els murs a Ceuta i Melilla, per evitar els africans que volen entrar a Europa via Espanya. Estem veient tot sovint tremendes imatges de gent escalant els filferros de pua, mirant d’entrar de la manera que sigui a una Europa ideal.
Aquesta llarga introducció em porta on volia arribar. Per tal de fer una petita reflexió sobre aquest espinós tema és bo fer una distinció en el tema dels murs. N’hi ha de dos tipus: Uns per impedir que surti la gent, i uns altres per evitar que entri.
El primer cas s’assembla a una presó. Exemple d’això va ser el Mur de Berlín per impedir el pas dels que hi vivien i que volguessin escapar del “paradís dels treballadors”. Un mur que va deixar centenars de morts. O el cas de Cuba, una illa en la qual els qui desitgen marxar el règim els ho impossibilita amb traves de tota mena. Els més desesperats i valents han hagut de desafiar el mar, la fosca nit, els delators, les llanxes patrulleres que en cas d’abordar-los els porten a acabar tancats a la presó, les avionetes que els metrallen, els corrents marins, les tempestes, els taurons, la set i la fam. Molts han mort d’aquesta manera i alguns han pogut aconseguir el seu somni de llibertat.
El segon cas, és per protegir-se dels que volen entrar. És el que van construir els xinesos, els romans a Gran Bretanya, els jueus a Jerusalem, etc. i ara el que vol acabar de construir Donald Trump. La idea no és gens fàcil per als que volen entrar, però no deixa de tenir una lògica pràctica. A tot arreu hi ha llocs/controls fronterers, s’exigeixen passaports, visats, hi ha els oficials d’emigració, els guardacostes, la gendarmeria, l’exèrcit. Els EUA és una nació a la qual són molts els que hi volen entrar per treballar, per guanyar diners, per enviar-remeses a les seves famílies i per poder-s’hi establir per viure. Tot i les dificultats per entrar als nous territoris la gent ho intenta perquè esperen trobar millors condicions de vida o més llibertat que en els seus països d’origen. Per la seva banda, els ciutadans nadius temen pels drets adquirits, pels seus llocs de treball i perquè el benestar acumulat se’ls dilueixi.
Una altra qüestió és que aquests murs siguin una barrera efectiva. Segurament seran escalat, franquejats a través d’esvorancs o per túnels, entraran amb visats de turista i es quedaran il·legalment, ho faran per mar o caminant a través de les fronteres d’altres països. Difícilment es podran impedir els fluxos immigratoris i les solucions passen per altres camins més humans i més racionals. La solució ha de venir perquè aquests països siguin capaços de retenir els seus ciutadans, no amb murs, sinó oferint un marc institucional que no expulsi a la gent. Amb desenvolupament i bones oportunitats de creixement i benestar. I els països rics hi han d’ajudar perquè la terra és de tots i tots estem embarcats al mateix vaixell encara que sembla que no ens n’adonem.

Comentaris tancats a MURS I PRESONS

15 març 2018


Parlem de drets humans?

Classificat com a Drets humans

Aquests dies toca parlar més del que seria necessari i convenient dels drets humans i d’algunes sentències delTribunal de Drets Humans amb seu aEstrasburg contra l’Estat espanyol. I ja hem vist com han sortit alguns cavernícoles que fan de periodistes o de polítics estirant-se els cabells, perdent els nervis de forma histèrica tot lamentant-se del que ells consideren un gran error i de les conseqüències de les dues recents sentències que aquest tribunal ha dictat. Una d’elles determina que hi va haver maltractaments a dos etarres mentre van estar sota custòdia de guàrdies civils. L’altra, de fa dos dies, estima que no és punible cremar fotos del rei espanyol, ja que tal acte està emparat pel dret d’opinió lliurement expressada i que no és proporcionada la condemna penal a la presó els autors de la cremada de fotos. I en ambdues sentències s’obliga l’Estat a compensar econòmicament els afectats.
Els drets humans existeixen per protegir l’individu davant els abusos de poder i imposar l’obligació als Estats de procurar que es protegeixin, fet que no passa sempre i sembla que cada dia surten més autoritats il·luminades que desafien tranquil·lament i sense cap mena de rubor aquest concepte universal. Posen per davant dels drets humans conceptes com«unidat de la pàtria» i coses semblants. Amb l’excusa de la crisi econòmica, del terrorisme, la inseguretat o qualsevol altra cosa, avança perillosament la retallada de drets a certes minories o als opositors de les seves idees.
En els darrers temps això era molt evident a altres parts del món, però no era tan freqüent a Europa. A Amèrica Llatina tenim exemples palpables amb els règims militars del Con Sud, amb els Castro, amb Alberto Fujimori, amb Rafael Correa, amb Nicolás Maduro i alguns altres. I, si repassem una mica la història trobarem que els demagogs del passat eren els feixistes, els comunistes i altres que pretenien saber què era el que li convenia a la majoria, per acabar aixafant l’individu.
A Espanya s’ha fet tants passos enrere en el tema de drets humans que no sé pas on anirem a parar si seguim així. I la culpa no la té només aquest partit franquista en què s’ha convertit el PP, sinó que li donen un bon cop de mà altres partits que es diuen d’esquerra (PSOE) o lliberals (C’s) i altres que sembla que s’hagin tornat muts de cop (PODEMOS, IU). Passa que la interpretació dels drets humans plasmats en la Convenció de 1951, que és la que interpreta la Gran Sala d’Estrasburg, no coincideix amb el que en els diferents països que se sotmeten al tribunal es té per jurisprudencialment encertat. Per això existeix el TEDH. Sotmetre a la seva competència és obligat per formar part del Consell d’Europa i de la Unió Europea i, per tant, per estar com a membre en el més exclusiu club democràtic del món.
És clar que es pot discrepar de les sentències del TEDH. Com de les de qualsevol tribunal o jutjat. Això sí: amb arguments, no amb brams ideològics o emparats en la «rojigualda» o en un patriotisme espanyolista que fa fàstic. Consideren que aquestes sentències contràries als seus tribunals fereixen l’honor d’Espanya i qüestionen un poder judicial que fa aigües per tot arreu i molta pudor a podrit amb unes interpretacions de les llibertats i drets cada vegada més estrafetes i ridícules i gens ajustatades a dret (segons diuen algunes autoritats en la matèria). Darrerament sembla que a Espanya s’hagi per dut el seny judicial i polític. Un exemple: Estrasburg no té el mateix criteri sobre la presó provisional que el que sosté la jurisprudència dels tribunals espanyols. Els magistrats que dicten actuacions de presó provisional haurien de tenir molt presents aquestes diferències, com ho tenen nombrosos acadèmics i lletrats espanyols que considerem un disbarat que els Jordis, Junqueras i Forn romanguin en presó provisional.
Haurem d’esperar que Estrasburg hi posi mà i freni una mica aquest desgavell en què s’ha convertit la justícia espanyola.

Comentaris tancats a Parlem de drets humans?

07 oct. 2017


QUAN A ESPANYA LA COVARDIA ESDEVÉ VIRTUT

Classificat com a Catalunya,Drets humans,Violència

1506970117394

-¿Mamá, dónde está papa?

-En Cataluña, hijo, defendiendo la Constitución.

-¿Y cómo se defiende la Constitución?

-Pegando porrazos a gente que quiere votar. A viejecitas indefensas, a jovénes con las manos en alto en son de paz y gritando «Somos gente pacífica», a familias sentadas entorno a una mesa charlando animadamente…

Aquesta hauria de ser la conversa entre un fill de policia o guardia civil amb la seva mare si de veritat volgués ser honesta. Però estic segur que seran totes unes altres converses ben distintes les que se sentiran a milers de llars espanyoles durant aquests llargs dies de vergonya i mentides.

No sé què diran els llibres d’història del que va passar diumenge passat a Catalunya. De mica en mica s’aniran decantant les notícies, de la mateixa manera com es decanta un vi per tal de veure exactament quin és i com és el pòsit que deixa. I una de les coses que s’hi veurà i hi destacarà serà, sense cap mena de dubte, les ignominioses, bestials, covardes i desproporcionades càrregues que la policia i la guàrdia civil van fer a molts llocs de Catalunya.

Si tot el que vam poder veure aquell dia ja és una cosa terrible i molt greu en un Estat que pertany a la Unió Europea i que es diu democràtic, encara ho és més que des del primer moment ho volguessin negar tergiversant els fets i volent-los negar. Les imatges i els vídeos han fet la volta al món i l’evidència de la seva bàrbara actuació ha estat tan gran que s’han quedat sense explicacions lògiques i plausibles.

I fou llavors quan van començar a buscar subterfugis i a donar explicacions sense cap mena de credibilitat. A més, ho han anat fent enarborant la bandera del compliment de la llei embolicant-ho tot amb la mentida. Aquesta segona invasió dels bàrbars ha ferit la sensibilitat de tothom amb un mínim de sentit comú i la dignitat de tot un poble. I encara més quan es van sabent detalls de com van anar les coses. Ha estat tot tan greu que ells mateixos comencen a demanar perdó de forma dissimulada. Se’n comencen a adonar del que han fet i alguns se’n donen vergonya.

Per això afirmo sense cap mena de temor al títol d’aquest apunt que el que van fer la majoria d’aquelles bèsties va ser una covardia. I m’hi reafirmo després d’haver llegit la crònica dels fets que van passar a Callús i que va viure en primera persona el Jordi Badia i Pujol a VilaWeb i que podeu llegir clicant AQUÍ. El text, a més, ens fa adonar d’una cosa que ja s’havia insinuat des del primer moment però que, a poc a poc, s’ha anat podent comprovar: que els guàrdies civils es van acarnissar especialment en pobles petits i que la policia ho van fer en llocs molt determinats de capitals grans. Si en voleu uns exemples, us en deixo uns quants aquí:

  • Tothom va poder veure l’entrada triomfal que van fer aquells salvatges a cops de mall al local electoral de Sant Julià de Ramis. Sabeu per què justament allà? Doncs perquè allà era on havia de votar el President Puigdemont.
  • Un altre cas que va estremir tothom fou el de Fonollosa, un poblet de 250 habitants on anys enrere va ser alcalde el diputat David Bonvehí, coordinador executiu del PDECat. S’hi van presentar 50 o 60 matons i van entrar com en cavall d’ Atila destrossant-ho tot.
  • Un tercer cas és de l’institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada. A Sant Joan de Vilatorrada, tothom sospita que hi van anar per fer pagar al pallasso Jordi Pessarrodona, regidor d’ERC a l’Ajuntament d’aquest poble i molt conegut a la comarca per la seva feina. El Jordi s’havia fet una foto al costat d’un policia a Barcelona amb el seu nas de pallasso i es veu que no li van perdonar aquest gran insult al seu alt honor de policies-madelman. Aquests covards el diumenge es van venjar estomacant-lo tant com van poder i deixant-lo baldat i humiliat a terra.
  • I com a Sant Joan de Vilatorrada o a Sant Julià de Ramis, els vàndals van fer-ho a Sabadell, on votava la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell. O a Sant Vicenç dels Horts, on hi votava el Vicepresident Junqueras); o aSant Carles de la Ràpita, on hi votava Josep Lluís Salvadó, a qui ja l’havien tractat d’humiliar detenint-lo de mala manera i emmanillant-lo com un delinqüent qualsevol; o tractant d’assaltant el col·legi de Verges (vila natal de Lluís Llach), lloc on els habitants del poble van tallar-hi els accessos eficaçment i no van poder fer gaires barrabassades. Però, com que el diumenge no hi van poder fer mal a plena llum del dia, la venjança va arribar dimecres a la nit d’amagat i de la forma més covarda i vergonyosa possible quan van rebentar totes les rodes dels cotxes que van trobar. I, és clar, hi havien d’afegir a aquest trist panorama encara les quatre capitals de provincia, que també tenen per a ells un caràcter simbòlic.

Com fa constar Jordi Badia en la seva crònica, «la immensa majoria de municipis atacats van ser petits. Fonollosa té 251 habitants. Callús, 2.057. Una bona colla no arriben a deu mil habitants: Alcarràs(9.297), Roquetes (8.165), Sant Esteve Sesrovires(7.644)… Però per què van anar-hi, a tants pobles petits? Hi heu pensat? Si la cosa era endur-se urnes carregades de vots, per què no es van concentrar tots a Barcelona i l’àrea metropolitana? Si haguessin segrestat totes les urnes de la capital sí que haurien invalidat el resultat del referèndum. És ben clar: van anar a poblets per trobar-hi poca resistència. I hi van anar amb dotacions exagerades. Les ordres eren de fer mal i que s’escampés la por. Segrestar urnes era l’excusa. La intenció de debò era atemorir: que tot Catalunya tingués por. Per tant, com més quantitat de notícies arribessin, millor per a la seva tàctica psicològica. I van triar la via dels covards: desenes i desenes d’agents armats i protegits amb casc contra un grapat d’homes i dones de pobles petits, amb les mans alçades i cridant ‘Som gent pacífica!’. Són tan covards com els qui els envien i els aplaudeixen: Rajoy, Sáenz, Rivera, Arrimadas, Guerra… I els qui s’ho miren i callen: P. Sánchez, Iceta, Ros (Coscubiela?)… Tots s’oposen al referèndum no pas perquè sigui «il·legal», sinó perquè saben que el perdrien. Covards».

No hi ha resposta

02 oct. 2017


“AGENTES DEL DESORDEN”

Classificat com a Drets humans,POLÍTICA

El diumenge a Catalunya els anomenats “agentes del orden” es van convertir en“agentes del desorden” durant tot el dia. I a la nit, aquests bèsties (que tenen més testosterona que cervell) es van fer una foto davant el seu Piolín, que han publicat triomfants amb la llegenda Orgullosos de vosotros y con LA SATISFACCION DEL DEBER CUMPLIDO”.
Veient això, jo em faig un seguit de preguntes:
-Qui va ser el boig que manar fer aquesta carnisseria contra un poble que estava votant tranquil·lament, o fent un dinar popular, o simplement passejant i acompanyant familiars o amics que votaven o estaven en un col·legi electoral?
-Un agent de l’ordre ha d’estomacar tothom qui tingui al davant de forma tan discriminada i brutal com van fer-ho policies nacionals i guàrdia civil?
-Jo tenia entès que un agent de l’ordre públic és aquell que s’encarrega de la seguretat i l’ordre públics. Aquests animalots que han vingut a estomacar han acomplert aquesta feina o més aviat han fet tot el contrari?
-Si comparem la bona feina que el diumenge van fer el Mossos d’Esquadra amb la mala feina que va fer guàrdia Civil i la Policia Nacional no hi trobaríem unes quantes i notables diferències?
-Ja sabem que en les Forces i Cossos de Seguretat hi ha un principi fonamental que es diu obediència. Però aquesta obediència ha de ser cega? Sota l’empara i el paraigua de què s’anomena «obediència deguda» s’hi pot aixoplugar qualsevol excés? No es van excedir molts d’aquests animalots que van arribar a Catalunya per obrir caps i fer sang indiscriminadament amb una mirada d’odi que feia feredat?
Diego Pérez de los Cobos, el coronel de la Guàrdia Civil que el PP ha posat davant de l’operatiu, era la persona més adequada, coneixent tot el seu passat?. Segons diuen molts professionals del dret seria una mica discutible posar-lo a manar el Mossos d’Esquadra de la forma com es va fer.
–Jo no entenc res de lleis ni sé un borrall de dret. Però he llegit que hi ha la llei orgànica 2/86 de les forces i cossos de seguretat que, a més de tenir en compte uns principis bàsics d’actuació que es fonamenten en «actuar amb absoluta neutralitat política i imparcialitat» i amb «integritat i dignitat», remarca la importància de la subjecció –sempre dins de l’exercici professional– als principis de jerarquia i subordinació, especificant que«l’obediència deguda en cap cas podrà emparar ordres manifestament il·legals». Alguns entesos en el camp del dret es qüestionen seriosament si eren totalment impecables i ajustades a la llei les ordres que aquest senyor va donar i fins i tot si ho eren les del jutge. Però es veu que totes aquestes coses tan trivials el diumenge no comptaven gaire…
Podríem seguir fent-nos preguntes d’aquesta mena durant un any seguit. No cal. Val més que mirem amb una mica d’atenció les imatges que els mitjans ens han anat proporcionant durant aquestes darreres hores o que analitzem allò que molts ciutadans han hagut de patir en la seva pròpia carn (mai millor dit). I no ens queda més remei que constatar una cosa: hi ha bèsties que es comporten molt millor que aquestes bèsties humanes que ens han enviat. I que en alguns casos es fa realitat aquella frase que diu «com més conec la policia, menys por tinc als delinqüents». Però, per sort, no tots són iguals. Necessitem i ens mereixem una policia que vetlli per l’ordre públic i que no vingui a posar desordre. De desordre ens en sobra.

No hi ha resposta

08 maig 2017


Somiatruites ridículs

Hi ha una pel·lícula anglesa titulada «Sufragistas» en castellà (dir. Sarah Gavron, 2015) que ens parla del moviment sufragista que va néixer a Anglaterra abans de la Primera Guerra Mundial. Ens explica la lluita d’unes dones que volen i lluiten per la igualtat. Primer ho intenten amb protestes pacífiques i, quan veuen que no en treuen res, es van radicalitzant de mica en mica amb el perill de perdre tot el que tenen i fins i tot jugant-s’hi la vida.

La pel·lícula comença amb els arguments d’alguns polítics contraris al vot femení durant el debat parlamentari celebrat l’any 1912 i que decidia sobre aquesta qüestió:

«Les dones no tenen el temperament calmat, ni l’equilibri mental per a emetre un judici sobre assumptes polítics. Si permetem que les dones votin, es perdrà l’estructura social. Les dones estan ben representades pels seus pares, germans i marits. Una vegada concedit el vot, serà impossible parar-les. A continuació les dones exigiran el dret a convertir-se en parlamentàries, en ministres, en jutges…»

La lluita d’aquestes dones -com tantes i tantes lluites titàniques que s’han donat al llarg de la història- ha donat fruit i ara tenim parlamentàries, ministres i jutges i la societat és molt millor del que era. Vist en perspectiva aquelles situacions provoquen una barreja d’incredulitat i indignació. Però gràcies a aquelles sufragistes, als que van lluitar de forma incansable contra l’esclavatge o contra la discriminació racial, el món avui és una mica més just, tot i que caldrà seguir lluitant en molts fronts. L’arbitrarietat jurídica o fins i tot lleis clarament injustes segueixen vigents en moltes parts del món, violentant clarament drets fonamentals de les persones o manipulant les lleis a caprici dels poderosos.

La lluita que molts catalans estem lliurant aquests dies contra un Estat que s’ha dedicat a fer lleis a mida d’una majoria que no respecta les minories em recorda totes aquestes lluites. Negar el vot i la veu a milions de ciutadans, jugar brut, fer servir els fils del poder que controlen i que utilitzen sempre en bé seu, no és democràtic, per més que s’omplin la boca amb la paraula democràcia. Un Estat així no és digne de seguir estant dins d’una Europa que té per objectiu la llibertat i el benestar dels ciutadans. No podem ni volem seguir sent ciutadans de tercera i hem de fer valer la nostra dignitat. Ara més que mai hem de donar suport als polítics nostres que lluiten per poder aconseguir-ho. Cal donar-los suport i demanar la unitat de tots els demòcrates. I quan la història miri enrere dirà que aquella colla de catalans valents tenia raó, tot i ser minoria dins d’un Estat espanyol podrit i corromput fins al moll de l’os per polítics corruptes. A vegades els més racionals són aquells que són tractats d’irracionals i somiatruites ridículs.

No hi ha resposta

04 set. 2015


Somni etern d’un nen a la platja

 foto de Mario Benedetti.

 

“Plegaria para un niño dormido” és una cançó composta pel músic argentí Luis Alberto Spinetta. La va fer famosa als anys 70 el grup de rock Almendra.

La podem dedicar a aquest nen bressolat fins a la mort per unes ones que el deixen adormit per sempre més –com tants altres- en unes humides i injustes platges d’aquesta injusta Europa sense gaires sentiments i abocada només a l’ euro….

Plegaria para un niño dormido

Plegaria para un niño dormido
quizás tenga flores en su ombligo
y además en sus dedos que se vuelven pan
barcos de papel sin altamar.
Plegaria para el sueño del niño
donde el mundo es un chocolatín.

A dónde van
mil niños dormidos que no están
entre bicicletas de cristal.
Se ríe el niño dormido
quizás se sienta gorrión esta vez
jugueteando inquieto en los jardines de un lugar
que jamás despierto encontrará.

Que nadie, nadie, despierte al niño
déjenlo que siga soñando felicidad
destruyendo trapos de lustrar
alejándose de la maldad.

Se ríe el niño dormido
quizás se sienta gorrión esta vez
jugueteando inquieto en los jardines de un lugar
que jamás despierto encontrará.

Plegaria para un niño dormido
quizás tenga flores en su ombligo
y además en sus dedos que se vuelven pan
barcos de papel sin altamar.

No hi ha resposta

20 març 2015


Més dignitat i menys temor

Classificat com a Drets humans,Terrorisme

Que la humanitat prospera em sembla que és una evidència, tot i que a vegades no ho sembli, veient el que veiem. Altre vegada acabem de viure una altra salvatjada a Tunísia. Un altre cop ha tret el cap l’integrisme islàmic, com en moltes altres ocasions en aquests darrers temps. Integrisme salvatge que mira d’emular, i fins i tot superar, altres integrismes que ells creuen que han hagut de patir els seus “germans musulmans” per part d’ Occident. Per això s’hi tornen. Com un acte de revenja que no ha fet més que començar. Diuen que és la primera gota d’una gran tempesta. I ho crec. Perquè aquest tipus d’accions són incontrolables i molt difícils de parar, per més policies que es posin als carrers.

Altres vegades he parlat d’integrismes en aquest blog perquè és un tema que em preocupa. Els integrismes són una lacra difícil d’eradicar. Les democràcies occidentals tenen també molts tics integristes, tot i que no els veiem perquè els tenim a casa nostra. Les religions també  tenen punts de vista integristes per part d’alguns dels seus membres. Els Estats es miren molts conflictes des d’un òptica integrista, tancada i parcial. Per aquest motiu equivoquen quasi sempre la solució. Són incapaços de veure els problemes en tota la seva globalitat i complexitat; per això les resolucions que prenen no són res més que pegats que no fan res més que dissimular el problema, aplaçar la solució, complicar generalment les coses i, en definitiva, amagar el cap sota l’ala.

Crec fermament que qualsevol integrisme –sigui del tipus que sigui- és un mal en si mateix perquè va contra la llibertat de les persones, contra la llibertat d’expressió, contra la dignitat de les persones i contra la llibertat  en general. L’integrisme vol aconseguir una unitat de pensament per la força allà on hi ha diversitat. Vol aconseguir una forma de pensar i actuar únic, granític, allà on les coses són necessàriament distintes. L’integrisme vol posar cadenes a un món on la llibertat de pensament s’ha constituït com un valor fonamental, intocable i irrenunciable. I quan dic llibertat de pensament vull dir de les distintes formes de pensament. Quan els Estats fan lleis massa restrictives i quan s’anul·la la llibertat, la pressió fa que tot exploti per algun costat i es radicalitzin les posicions. A menys llibertat, més mordasses, més temor i menys dignitat. Trobar el terme just no és mai fàcil, ja ho sé, però s’ha de buscar.

La nova cara del terrorisme serà l’integrisme i anirem veient com uns integristes respondran els atacs dels altres i tot plegat serà un mai acabar. Els uns amenacen els altres i, és clar, tots se senten amenaçats. I buscarem mil formes per protegir-nos. I comprovarem que no serviran absolutament de res. ¿Per on es pot trencar el cercle? Heus aquí el quid de la qüestió. Els més durs patrocinen enviar soldats, tropes, míssils mar/terra i el que faci falta contra els països que protegeixin jihadistes. Policia i més policia. controls i més controls. Presó i més presó. Condemnes ben dures i pena de mort, si cal… Cal atacar, diuen, i atacar fort. I d’aquesta manera es converteixen ells mateixos en integristes sense adonar-se’n. I no veuen que aquest és el camí equivocat. Cal controlar, però cal educar. Cal ser just amb els demés per tal de que els demés ho siguin amb tu. Cal donar llibertat per tal de que els demés et deixin viure amb llibertat a tu. Cal un nou ordre de relacions internacionals per tal de que tots ens sentim respectats. Un noi jove, sense feina, perseguit, maltractat, que la seva única perspectiva és viure en un gueto per a la resta de la seva vida quin camí buscarà? Siguem lògics i toquem de peus a terra: buscarà qualsevol sortida que li doni una mica d’esperança. Es deixarà entabanar per qualsevol que li parli amb paraules boniques des d’un xat de qualsevol xarxa social a internet. I, per més que ho vulguin controlar, això és incontrolable.

Ens pensàvem que les nostres societats occidentals, tan avançades, tan democràtiques i tan modernes podrien suportar tot el que vingués. I constatem amb horror que no és així. Veiem com qualsevol marrec desesperat pot ser fàcilment manipulat, sortir al carrer i fer disbarats. Per tant, aquest no és el camí. Anem molt equivocats si nosaltres també ens tornem integristes i deixem de dialogar, si no deixem de creure’ns superiors, si no canviem la mirada sobre l’altre i no deixem de mirar-lo com a enemic. O comencem a mirar l’altre com un igual i comencem a creure en ell, o no ens en sortirem. L’ altre –l’estrany, el desconegut, el d’una altra cultura, d’un altre color, etc…- no és dolent ‘per se ‘ ni ha vingut aquí a fer mal, a ser el nostre enemic. Ha vingut per treballar, per guanyar-se la vida, per viure més dignament que al seu país i potser per a poder menjar. L’únic camí per entendre’ns serà respectar-nos com a iguals, donar-los els mateixos drets i deures que tenim nosaltres. Posar menys murs, menys tanques i no considerar-los d’entrada ‘els dolents que ens venen a prendre el pa i a conquerir-nos’’ (com he llegit en algun lloc) i fer més exercici de la democràcia i dels drets humans. Per a mi és el camí vàlid. L’únic camí. I si em dieu somiatruites no m’importa gens ni mica…

No hi ha resposta

13 des. 2014


Espanya deporta. Uruguai acull

Parlar de drets humans és sempre delicat. Les mirades es poden tornar molt primfilades o molt laxes. És difícil ser just i equilibrat i no decantar-se cap a un costat o cap a l’altre d’acord amb pre-judicis o preses de posició intel·lectuals o polítiques predeterminades. Amb tot, hi han circumstàncies que són prou clares per poder-les jutjar sense cap mena de por i hi han fets que són clarament condemnables o lloables sense cap mena de distincions.

El fet que L’Uruguai hagi complert amb una promesa feta al govern de Barack Obama i hagi rebut aquesta setmana passada 6 presos de la presó de Guantánamo és un esdeveniment que ha despertat polèmica, sobretot dins del petit país llatinoamericà. Però és un fet que jo jutjo com a molt positiu, si mirem en quines condicions estan els 150 presos acusats de terrorisme, però sense un judici just i amb unes condicions de conculcació dels drets humans evidents. Tal com deia el President Mujica: “Luego de algunas gestiones contestamos que sí, porque hoy y siempre, con la excepción de los dolorosos años de la dictadura, el Uruguay ha sido un país de refugio ypara nosotros esta es una cuestión de principio”. Mujica, un ex guerriller  que va passar 14 anys a la presó durant el règim militar al seu país, va dir que “no nos podemos hacer los distraídos ante la formidable tragedia de gente que lleva 12, 13 años sin comunicación con el mundo y detenida sin causa probada, ni haber visto un fiscal o un juez. Sin ningún tipo de garantía. Esta es una vergüenza humana”.

L’Uruguai, des de sempre, ha estat tradicionalment  un país de refugi. Només cal recordar els anarquistes i republicans espanyols i altres expulsats dels seus països per motius polítics. Allà se’ls va donar acolliment i feina, cosa que no ha donat pas mals fruits si resseguim una mica la història. L’Uruguai és un país obert, acollidor, modern i capaç de ser model en molts aspectes, sobretot a partir dels darrers governs progressistes i d’esquerres. Parlar de drets humans no és omplir-se la boca amb paraules boniques com es fa sovint, sino que és –sobretot- exercir-los amb actes concrets com ha fet l’ Uruguai en aquesta ocasió. Penso que els uruguaians n’haurien d’estar ben orgullosos.

ENTREGAN A MARRUECOS A LOS INMIGRANTES ENCARAMADOS A LA VALLA DE MELILLAI, en contrast, trobem el que Espanya fa amb els immigrants de Melilla. L’Uruguai acull; Espanya deporta i apallissa. L’Uruguai és un país cada cop més obert i progressista i Espanya cada cop és un lloc més tancat i més retrògrada. Ho ha denunciat reiteradament l’organització Human Rights Watch,que va demanat al Govern d’Espanya que investigués si la Guàrdia Civil va colpejar als immigrants enfilats a la tanca de Melilla el 13 d’agost després de difondre un vídeo en què suposadament es veu a agents espanyols utilitzar les porres contra els subsaharians perquè baixin del filat. Ho va fer en un comunicat en què ha denunciat de nou les “deportacions sumàries” al Marroc dels immigrants que aconsegueixen pujar a la tanca.

“El dret d’Espanya de protegir les seves fronteres no li dóna carta blanca per abusar dels emigrants“, va assenyalat el subdirector d’Europa i Àsia Central de HRW, Benjamin Ward, a la nota difosa per l’organització de drets humans. “El Govern central i les autoritats locals de Melilla han de parar les deportacions il·legals i emprendre accions contra qualsevol agent de la Guàrdia Civil que faci ús excessiu de la força contra els immigrants”. HRW va difondre un vídeo “filmat per un periodista”, corresponent al dia 13 d’agost, en què “agents uniformats colpegen migrants en la part intermèdia de la tanca, situada en territori espanyol, just dins de la frontera”. En una altra part del vídeo es veu a “dues persones que estan sent arrossegades per força per agents de la Guàrdia Civil al costat espanyol de la frontera, cap a una part en la tanca i retornades al Marroc”. HRW critica les “deportacions il·legals: “Retornar immigrants al Marroc sense respectar el degut procés podria posar vides en perill”. “Espanya ha d’acabar amb aquestes expulsions il·legals sense demora”. Segons HRW, aquestes “expulsions” priven als immigrants de demanar asil o una altra protecció internacional. L’organització insisteix que la llei espanyola d’estrangeria obliga la Guàrdia Civil a acompanyar qualsevol immigrant detingut una comissaria de la Policia Nacional per la seva identificació i iniciar els procediments de deportació. “Els immigrants té dret a rebre l’assistència d’un intèrpret i un advocat durant el procés, perquè tinguin l’oportunitat de reclamar protecció internacional”, assenyala HRW en una nota.

A Espanya els Drets Humans cada dia es veuen més retallats, com explicava aquí mateix en l’apunt de fa un parell de dies. Per sort, hi han països en que encara es tenen en compte i els sindicats són força diferents dels nostres, que s’han tornat descafeïnats i sense suc ni bruc. El Plenario Intersindical de Trabajadores – Convención Nacional de Trabajadores (PIT-CNT) és la central sindical única de l’Uruguai i és la que ha ofert allotjament transitori als sis refugiats. Després dels corresponents reconeixements mèdics, han anat a una casa comuna i corrent, acompanyats de gent que està per ajudar-los en l’idioma i integrar-los en una ciutat que no coneixen i en un país que els ha obert el cor. Els dóna refugi i assessorament mentre s’analitza la situació dels sis refugiats i s’estudia quina pot ser la millor forma de normalitzar la situació d’aquestes persones. “En l’eventualitat que aquestes persones decideixin establir-amb les seves famílies al nostre país, oferim tot el nostre suport, al costat del nostre Institut Costa Duarte, de la mateixa manera que ho hem fet amb les famílies sirianes que han vingut al nostre país”, ha remarcat la central única de treballadors. Així mateix, segons ha transcendit, algunes empreses privades han reaccionat en forma favorable davant la petició del govern uruguaià i ofereixen feina als refugiats que saben fer diferents oficis

EEUU, que té moltes coses bones en tots els aspectes, encara manté aquesta taca de Guantánamo i se  li hauria d’exigir que tanqués d’una vegada per totes aquesta presó de Guantánamo, vergonya de la humanitat. Gestos com els que ha fet l’ Uruguai, si fossin seguits per altres països, podrien ajudar a aconseguir-ho i donarien una gran lliçó d’humanitat i respecte als drets de les persones.

No hi ha resposta

10 des. 2014


10 de Desembre: Dia Mundial dels Drets Humans

Classificat com a Drets humans

Els pobres drets humans no aixequen el cap. Potser s’ha avançat una mica amb els drets dels animals però sembla que els humans cada cop tinguin menys drets. A Occident les coses haurien d’anar millor, però no és pas així i en trobaríem un munt d’exemples. La tendència sembla que és retallar, retallar, i retallar… Es retalla salut, sous, drets socials i, es clar, drets humans. Posats a fer, no ve d’aquí i no cal mirar-s’hi gaire per seguir retallant drets. Demà és un dia per pensar-hi especialment.

Esteban Beltrán (director d’Amnistia Internacional (AI) a l’Estat) en un videocomunicat amb motiu de la celebració del Dia Mundial dels Drets Humans ha dit: “A Espanya la tortura continua sent un problema, i el problema és que no es reconeix com a problema”.

El  10 de desembre coincideix amb el 30 aniversari de l’aprovació a Nacions Unides de la Convenció contra la Tortura. Tot i l’avenç que innegablement això va suposar, encara hi ha Estats a tot el món que detenen i torturen persones per a obtenir falses confessions o per les seves opinions. No és cosa del passat, ni molt menys. En els darrers cinc anys, Amnistia Internacional ha denunciat tortures i altres formes de maltractaments en 141 països.

I aquí anem pel mateix camí amb la darrera reforma del Codi Penal, on no s’ha tipificat correctament la tortura adequant la seva definició al que marca la Convenció, per exemple, incloent la violació sexual sota custòdia com a forma de tortura. Els successius governs no han establert de manera suficient les mesures i mecanismes necessaris per prevenir la tortura sota custòdia dels cossos i forces de seguretat (com, per exemple, la introducció de càmeres de vídeo en tots els llocs on les persones estan detingudes), ni per investigar de manera exhaustiva, independent i imparcial quan passa. Quan les investigacions arriben a produir-se, no són a través de mecanismes independents, i en molts casos acaben en impunitat, en no poder identificar els responsables. I tot això s’agreuja encara més en la nova Llei de Seguretat Ciutadana. Aquesta reforma legislativa posa en risc la llibertat d’informació i la protesta pacífica. D’aprovar-se, les forces de seguretat comptaran amb més poders, mentre que els ciutadans comptaran amb menys garanties per defensar els seus drets.

L’actual Projecte de Llei Orgànica de l’Estatut de la Víctima del Delicte tampoc esmenta a les víctimes de delictes de tortura o maltractaments, no estableix mecanismes de reparació per a aquest tipus de víctimes, i no contempla ajuts públics per a la seva recuperació i rehabilitació.

On volen anar a parar? Sembla que es vulgui establir l’imperi de la impunitat. Ara ja la tenen els poders econòmics i polítics. Els bancs, amb connivència amb els polítics, han establerts que ser lladre de grans quantitats de diners surt molt barat. Els que ho paguen són els pobres desgraciats de sempre i els ciutadans normals i corrents que, de moment, encara sembla que no han reaccionat. Potser de mica en mica ho faran i s’adonaran qui els pren el pèl.

No hi ha resposta

21 jul. 2014


Proporcionalitat

La proporció és la relació que hi ha entre una part amb el tot o d’una cosa amb una altra, quant a magnitud, quantitat o grau. I, és clar, la desproporció és tot el contrari d’això.

He començat parlant de proporció i desproporció  perquè aquests dies reflexionava sobre aquests conceptes a partir d’aquest clima de guerra oberta que s’està donant aquest dies entre Israel i Palestina i de com hauríem de ser molt curosos a l’hora d’analitzar les coses per no ser injustos. Justícia equival a proporcionalitat i quan les coses no són degudament proporcionades en tots els sentits, podem parlar d’injustícia. No és el mateix robar fruita d’un supermercat, robar una bossa d’una estrebada, robar un banc o robar milions falsejant comptes i robant diner públic. Suposo que fins aquí tots ho arribem a comprendre si tenim una mica de sentit comú. Per tant, no hauríem de posar al mateix sac un noi palestí que tira pedres als soldats, Hamàs que llança coets i la resposta salvatge, homicida i totalment desproporcionada que Israel fa contra el poble civil de Palestina. Desproporció! Pura desproporció!

Volem buscar culpables? Busquem-los. Com deia ahir mateix en el meu apunt, en trobarem a totes bandes. D’alguna manera “tots som culpables”. Els que lluiten allà des de fa anys, fins a les gran potències que no han fet res més que callar també des de fan molts anys. El qui calla –i atorga- pot ser tan culpable com ells. I, de fet, ho és. Perquè durant molts anys han atribuït la mateixa responsabilitat a l’ocupant i a l’ocupat, al poderós i al dèbil, a l’assassí  i a l’assassinat, al que aixafa i al que és aixafat, al que fa la llei i té el poder i els mecanisme per a no acomplir-la i al que l’ha d’acomplir sense haver-la fet. D’això se’n diu injustícia, i prou!. No cal buscar eufemismes.

En aquest conflicte –com en molts altres- acostumen a pagar justos per pecadors. Deia GIDEON LEVY (un periodista israelià ) que haurien de canviar tots “la consciència i el sentiment”. Però jo em pregunto qui pot fer més  per tal de que les coses vagin per un altre camí? Qui pot canviar les coses? No és proporcional ni podem establir paral·lelismes entre una nació, les vides econòmica, cultural, social i emocional de la qual van ser completament destruïdes i una nació en la qual la immensa majoria de la gent pot seguir amb la seva vida com si res hagués passat; no hi ha paral·lelisme entre un poble que ha estat empresonat, tancat entre murs, constantment humiliat i un altre de persones lliures en el seu propi Estat sobirà.

Falta proporció perquè es parteix d’un nivell diferent. És com aquell parit de futbol en què un dels contrincants parteix amb un avantatge de 6 a 0. Aquí es pot aplicar allò de “tenir la paella pel mànec”. Mentre alguns tenen la paella i també el mànec, altres no tenen ni paella ni res a a dins. Diem-ho obertament: uns ho tenen quasi tot i els altres no tenen res; uns tenen el poder i els altres no poden res; uns manen i altres només obeeixen; uns controlen i els altres són controlats…Malauradament, aquí la força del poder i el poder de la força els tenen només un. I aquest poder i aquesta força la fan servir quan volen i com volen perquè no hi han organismes internacionals, ni Estats ni ningú que hi digui res. I, si hi algú hi diu alguna cosa, s’ho passen pel forro olímpicament. Si les Nacions Unides, els grans Estats i els mateixos interessats no s’hi posen seriosament no hi haurà res a fer i seguirà encara molts dies el reguitzell de morts de població civil que es veurà atrapada com conills dins d’una gàbia sense poder sortir cap enlloc. Només els caldrà esperar el míssil que caigui sobre el seu cap i l’hora de la mort.

Deia que aquest conflicte m’ha fet pensar en el concepte de proporcionalitat. I de seguida ho he traslladat aquí a casa nostra, sabent com sé que les coses no són pas iguals. Però sí que ens podríem fer algunes preguntes interessants com aquestes…

Qui té el poder real aquí a casa nostra? Qui té la bossa dels calers i els administra com vol? Qui té la clau per solucionar les coses? Qui vol dialogar i a qui no li interessa gaire fer-ho? Qui rep les conseqüències de “no voler fer cas, de ser rebel, de ser inconformista amb la situació actual, qui és el que no fa bondat i, per tant, rep sempre el càstig, generalment també quasi sempre de forma desproporcionada en forma de vetos, de lleis injustes, de represàlies de tota mena?… Si us plau, que cadascú ho pensi una mica i s’ho contesti.

Una resposta fins a ara

30 juny 2014


Augment preocupant del racisme i la xenofòbia

Classificat com a Drets humans,SOCIETAT,Xenofòbia

Els que han visitat el camp d’extermini d’Auschwitz expliquen que és una visita que no es pot oblidar mai més. Cal fer-la amb silenci, lentament i amb esperit observador i reflexiu, perquè és un lloc on s’hi poden aprendre moltes coses. És el temple de l’horror i del dolor humà. Un testimoni viu d’on pot arribar la maldat humana. Un lloc de dolor i vergonya, per causa de les idees delirants d’un boig, que va voler dur-es fins a unes conseqüències extremes. El resultat ja el sabem: més de tres milions de persones mortes només en els camps d’extermini.

És una mica preocupant el que estem veient a Europa aquests darrers anys: sembla que augmenta la xenofòbia, el racisme, els discursos populistes i sembla que cada vegada hi ha més gent que pot expressar sense cap mena de pudor que és nazi. I la societat què fa? Dóna prou respostes i prou contundents a aquestes formes intolerables de violència? A vegades sembla que encara vivim en situació d’amnèsia col·lectiva i mirant cap a un altre costat fent-nos els desentesos. I la cosa és prou greu per tal de que comencem a reaccionar.

L’agressió racista al metro de Barcelona que els mitjans de comunicació expliquen aquests dies n’és una mostra més. Cada dia hi ha més beneits que graven i pengen –sense cap tipus de pudor i sense massa por- a les xarxes socials aquest tipus d’agressions. I, perquè normalment no passa res, ho segueixen fent i sembla que la cosa va en augment. El mateix noi que va penjar aquesta agressió titulava el video penjat a Youtube:  “Nazis agredint un xinès al metro de Barcelona”.  Quan va adonar-se que hi començaven a haver reaccions va afegir: “El del vídeo no sóc jo, jo sóc el que grava, ell és un camarada rus, el xinès ens estava insultant i el rus el va fer callar”.  I quedava tan tranquil…

El més positiu que trobo d’aquest trista història és que sembla que la gent ha començat a reaccionar. Se n’ha fet ressò de la noticia, s’ha seguit aquesta mala gent fins a saber qui són, com s’organitzen i amb quina impunitat actuen. És una notícia excel·lent que hi hagi reaccions d’aquest tipus. És bo i és signe de que , sortosament, no està tot perdut. La guerra no està guanyada encara, però potser anem guanyant petites batalles.

Partits com  Plataforma per Catalunya (PxC), partit xenòfob i d’extrema dreta, i personatges sinistres d’altres partits –com García Albiol del PP de Badalona, o alguns personatges de Ciudadanos que tenen relacions íntimes amb aquests grups pro-nazis- haurien de ser posats a la llum, que tothom pogués saber qui són, bandejats obertament per la ciutadania, denunciats de seguida, i perseguits per la policia. En països que es proclamen democràtics aquestes coses no succeeixen. A Alemanya tenen ben present on porten aquests camins i ho tallen radicalment. Caldria fer igual aquí perquè, com més temps passem, més costarà eradicar aquesta plaga.

A tots aquests nois tan eixerits i tan pinxos que es declaren obertament nazis, una de les coses que els jutges haurien de fer quan els portin al seu davant és fer-los fer una visita –guiada i ben explicada- als diferents camps d’extermini que encara es poden visitar a Europa. Potser aprendrien què s’hi amaga sota la la paraula d’origen grec Holocaust (“sacrifici per foc”), què és això de “races pures”,“races superiors i inferiors” i què vol dir respecte als drets de les persones i dels pobles.

No hi ha resposta

09 febr. 2014


Per causes naturals…

Classificat com a Drets humans

Normalment llegim als diaris una frase que afegeixen a certs esdeveniments i que no ens parem  a analitzar. Ens passa per alt perquè ja ens hi hem acostumat.  La frase és “Per causes naturals…” .Dins l’apartat “Per causes naturals” s’hi pot encabir tot: des de la mort a la presó  d’Arkaitz Bellón al Centro Penitenciario Puerto 1 de Cádiz, que llegíem ahir,  fins a la mort per ofegament de 14 immigrants subsaharians a Ceuta causada pels trets de boles de goma de la Guàrdia Civil,a mida que anaven arribant aquesta pobra i desesperada gent a la platja .

Per “causes naturals” són els morts a la tanca plena de fulles metàl·liques, ben afilades i mortals, de Melilla. Ho són els morts que cada dia troben al carrer o als caixers automàtics. Són morts naturals perquè és natural que el fred mati. Com mata la calor, o l’aigua, o el foc. És natural que, de tant en tant, es trobin cadàvers d’ancians que vivien sols en un pis, abandonats de la mà de Déu.

És natural que a la mare Terra passin diferents tipus de desastres naturals. Però no sé si és tan natural si mirem els motius pels què passen. Potser són naturals, però potser no ho són tant si mirem la culpa que hi té l’ésser humà, que contamina el planeta i la contaminació al seu torn provoca un escalfament de la Terra que fa que el planeta es descontroli i per això els desastres succeeixin tan sovint. Són causes naturals els tsunamis, els huracans, les inundacions o els terratrèmols? Segurament que ho són. Però no s’hi pot fer res per tal de que no produeixin tants morts? No es pot fer res per tal de que la gent no construeixi les seves cases a segons quins llocs?

Quan un “sense sostre” mort de fred potser ens hauríem de preguntar si “és una causa natural” o si la societat no hi podia fer alguna cosa més. És natural haver de viure i dormir al carrer? És natural morir-se perquè no tens diners per comprar els medicaments bàsics i necessaris en una societat occidental que en té per un munt de despeses innecessàries i supèrflues? És natural haver de passar l’hivern sense calefacció i morir-se d’una infecció pulmonar? Són naturals les llistes d’espera de molts mesos per a ser atès per un especialista? És natural que es treguin les ajudes als centres de discapacitats intel·lectuals, a les residències de gent gran o als ancians que viuen a casa seva però que els han tret el cuidador que tenia unes hores a la setmana?

És natural que hagi de ser Càritas o creu Roja qui atengui la gent perquè no es mori de gana? És una causa natural que la gent hagi d’abandonar un pis i veure’s al carrer havent-hi milers de pisos buits? Són naturals els suïcidis per desesperació de molta gent perquè ja no sap com afrontarà el seu futur després de que ho hagin perdut tot? És natural que persones que han pagat impostos a l’ Estat durant anys ara es trobin sense ajuda de cap tipus?

No ens enganyem ni ens deixem enganyar: tot això no són “causes naturals” per més que ens ho vulguin fer creure. Tot això està ben buscat i ben pensat. Una societat que es mou entorn dels diners -i únicament entorn dels diners- arriba a aquestes fatals conseqüències. I potser la única causa que sigui totes aquestes coses siguin  naturals és que ens hi hàgim acostumat, ens ho hàgim buscat nosaltres mateixos per votar aquest tipus de gent que volen un model de societat com aquest. Potser no hi hi ha massa diners, però els pocs que hi ha estan volguda, expressa i conscientment mal repartits. I així ens va!

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2sq8OBCgj

Una resposta fins a ara

18 gen. 2014


Elogi de la culpa

Quan es mor algú que coneixem i que sentim proper, o quan es mor algú que potser no coneixem -però que d’alguna manera també sentim proper- normalment el nostre cap rebobina i comença a recordar coses que ens relacionen amb aquesta persona. Deu ser la manera que tenim els humans de fer reviure, de ressuscitar d’alguna manera aquella persona. Mentre algú la recordi, aquella persona restarà viva d’alguna manera. Viu en nosaltres i també en el record, l’amor i l’estima de moltes altres persones. A vegades, aquestes persones són tantes i esteses en tots els raconets del món que aquell record ja es torna memòria històrica universal. Ens passa, com deia, amb els familiars, els amics i els coneguts, però ens passa també amb famosos, com per exemple, cantants, escriptors, artistes, etc. Considero que és una bona cosa recordar la gent que ha fet coses bones per a la humanitat.

Quan mor algun escriptor, algun director o artista de cine, algun cantant o algun pintor tinc el costum d’ escoltar alguna música, rellegir alguna cosa o veure una pel·lícula del personatge en qüestió. Sobretot, com deia abans, si en algun moment anterior de la meva vida havien despertat en mi algun sentiment agradable i m’havien fet gaudir amb la seva obra. És la manera de fer-los reviure i retre’ls un petit i anònim homenatge personal.

És el que m’ha passat amb Juan Gelman, un escriptor que vaig llegir força en els anys que vaig viure a l’Uruguai. De fet, va ser llavors quan el vaig conèixer, en aquells anys foscos de les dictadures llatinoamericanes, que a ell  li van causar tant dolor. M’agrada d’ell sobretot la poesia, tot i que també l’havia seguit una mica com a articulista. Recordo un  text que va publicar un parell d’anys després que trobessin les restes del seu fill i que es titulava “Elogio de la culpa”. Allà feia algunes angoixants preguntes:

“Hubo que ser “inocente” para tener acceso a la categoría de “víctima de la dictadura militar”? Mi hijo no lo fue. No fue “inocente”, sí víctima. Marcelo Ariel Gelman tenía 20 años cuando fue secuestrado en su casa por un comando militar, el 24 de agosto de 1976. También fue secuestrada su esposa Claudia, encinta de 7 meses. Los restos de Marcelo fueron hallados a fines de 1989, gracias a la abnegada labor del Equipo Argentino de Antropología Forense. Fue asesinado de un tiro en la nuca disparado a medio metro de distancia. Ahora tiene sepultura y es éste un hecho sumamente importante para un padre huérfano de hijo, como soy, porque el rescate de sus restos fue el rescate de su historia.

Després de fer una breu història de totes les inquietuds polítiques i del recorregut del seu fill acaba dient:

Estoy orgulloso de la militancia de mi hijo. A veces pienso que algo tuve que ver yo con ella y eso redobla mi orgullo y mi dolor. Mi hijo no era un “inocente”. Le dolían la pobreza, la ignorancia, el sufrimiento ajeno, la estupidez, la explotación de los poderosos, la sumisión de los débiles. Nunca se sintió portador de una misión, pero quiso cambiar el país para que hubiera más justicia. Hizo lo que pudo, callada, humildemente. De todo eso fue “culpable”. ¿Y no fue por eso víctima de la dictadura militar? Repito la pregunta: ¿Hubo que ser “inocente” para tener acceso a categoría de “víctima de la dictadura militar”?

Preguntes fondes, interessants i transcendentals. Preguntes que continua fent-se cada dia molta gent que lluita per uns ideals. Gent que quasi sempre és acusada de “culpable” quan els autèntics culpables són ben bé uns altres. Els autèntics culpables s’escapen barat del càstig –si és que mai en reben algun- i poden fugir sense deixar-se gaires pèls a la gatera. Els plats trencats els paguen els pobres desgraciats de sempre i quan gosen alçar la veu resulta que encara són ells els acusats, els assenyalats, els culpables. És a tots aquests lluitadors per la justícia a qui se’ls pot aplicar altre cop aquest text i elogiar-los la seva culpa, les seves ànsies de canviar les coses, els seus somnis esperançats i les seves utopies realitzables.

I tota aquesta gent no és pas innocent. És clar que no són innocents!. I convé que que hi hagi molta gent que segueixi sense ser innocent. Recordeu la novel·la de Miguel Delibes “Los santos inocentes”? Avui, com en tantes altres circumstàncies ens ve com l’anell al dit. Els innocents de la novel·la era una pobre família al servei del “señorito del cortijo”; una família humiliada, explotada, arraconada i tinguda per no res. Bé que se n’adonaven prou i n’estaven ben tips. Però què faran? La seva única esperança era lluitar per a que els seus fills poguessin sortir d’aquella misèria moral i d’aquell indigne racó de món. Ja sabeu com acaba de malament la història…

Tota aquesta injustícia moral i social contra la que lluitava el fill de Juan Gelman i tants i tants lluitadors actuals víctimes “innocents” d’una greu crisi econòmica, no pas provocada per ells sinó per un capitalisme ferotge que té com a bons instruments i intermediaris els governs, els bancs, molts polítics i ex polítics que no tenen cap escrúpol d’asseure’s als consells d’administració de les grans empreses (que no fan res més que acabar d’escanyar els més pobres) és la causant de que cada dia hi hagi més “culpables”. Això sí. Tots aquests innocents contínuament culpabilitzats per governs com el del PP ja en comencen a estar tips de suportar tanta infàmia, tanta injustícia i formes de govern tan hipòcrites que no fan més que capgirar el sentit de les coses. Cada dia que passa sembla que anem veient més signes i avisos de que la cosa no pot continuar així. Aquests culpabilitzats innocents se’n van atipant. Alerta, doncs. És un avís que ens fan a tota la societat.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2qmZMOQBP

2 respostes

15 gen. 2014


Juan Gelman: poeta i lluitador

Una de les males notícies que llegeixo avui: El poeta i periodista argentí Juan Gelman ha mort als 83 anys a Mèxic. Ens diuen els diaris que “la seva obra es caracteritza per l’elevat grau de compromís social i contra les injustícies, potser per les experiències que li ha tocat viure”.

Quines amargues experiències li va tocar viure? Al llarg d’una llarga vida com la seva, segurament que n’hi va haver de tots colors. Però, sense cap mena de dubte, una de les més amargues va ser la desaparició del seu fill Marcelo, de la seva nora Maria Claudia –embarassada de 7 mesos- i de la néta Macarena, a qui Juan Gelman va buscar durant 23 anys, fins que, al final, la va trobar a l’Uruguai, on vivia amb la família d’un policia a qui la van donar il·legalment quan va néixer.  La seva identitat original va poder ser, per fi, establerta l’any 2000, després d’anys i anys de buscar-la el seu avi Juan.  El pare de Macarena, Marcelo Gelman, va ser assassinat a Buenos Aires l’octubre de 1976 i les seves restes trobades i identificats el 1989. Però encara es desconeix el lloc on van ser sepultats a l’Uruguai les restes de la seva esposa, María Claudia García, nora del poeta.

L’any 1995, en plena recerca d’aquesta criatura (que no sabia si era nen o nena) va escriure aquesta emotiva carta que transcric a continuació.

Carta abierta a mi nieto

“Dentro de seis meses cumplirás 19 años. Habrás nacido algún día de octubre de 1976 en un campo de concentración. Poco antes o poco después de tu nacimiento, el mismo mes y año, asesinaron a tu padre de un tiro en la nuca disparado a menos de medio metro de distancia. El estaba inerme y lo asesinó un comando militar, tal vez el mismo que lo secuestró con tu madre el 24 de agosto en Buenos Aires y los llevó al campo de concentración Automotores Orletti que funcionaba en pleno Floresta y los militares habían bautizado “el Jardín”. Tu padre se llamaba Marcelo. Tu madre, Claudia. Los dos tenían 20 años y vos, siete meses en el vientre materno cuando eso ocurrió. A ella la trasladaron -y a vos con ella- cuando estuvo a punto de parir. Debe haber dado a luz solita, bajo la mirada de algún médico cómplice de la dictadura militar. Te sacaron entonces de su lado y fuiste a parar -así era casi siempre- a manos de una pareja estéril de marido militar o policía, o juez, o periodista amigo de policía o militar. Había entonces una lista de espera siniestra para cada campo de concentración: Los anotados esperaban quedarse con el hijo robado a las prisioneras que parían y, con alguna excepción, eran asesinadas inmediatamente después. Han pasado 12 años desde que los militares dejaron el gobierno y nada se sabe de tu madre. En cambio, en un tambor de grasa de 200 litros que los militares rellenaron con cemento y arena y arrojaron al Río San Fernando, se encontraron los restos de tu padre 13 años después. Está enterrado en La Tablada. Al menos hay con él esa certeza.

Me resulta muy extraño hablarte de mis hijos como tus padres que no fueron. No sé si sos varón o mujer. Sé que naciste. Me lo aseguró el padre Fiorello Cavalli, de la Secretaría de Estado del Vaticano, en febrero de 1978. Desde entonces me pregunto cuál ha sido tu destino. Me asaltan ideas contrarias. Por un lado, siempre me repugna la posibilidad de que llamaras “papá” a un militar o policía ladrón de vos, o a un amigo de los asesinos de tus padres. Por otro lado, siempre quise que, cualquiera hubiese sido el hogar al fuiste a parar, te criaran y educaran bien y te quisieran mucho. Sin embargo, nunca dejé de pensar que, aún así, algún agujero o falla tenía que haber en el amor que te tuvieran, no tanto porque tus padres de hoy no son los biológicos -como se dice-, sino por el hecho de que alguna conciencia tendrán ellos de tu historia y de como se apoderaron de tu historia y la falsificaron. Imagino que te han mentido mucho.

También pensé todos estos años en que hacer si te encontraba: si arrancarte del hogar que tenías o hablar con tus padres adoptivos para establecer un acuerdo que me permitiera verte y acompañarte, siempre sobre la base de que supieras vos quién eras y de dónde venías. El dilema se reiteraba cada vez -y fueron varias- que asomaba la posibilidad de que las Abuelas de Plaza de Mayo te hubieran encontrado. Se reiteraba de manera diferente, según tu edad en cada momento. Me preocupaba que fueras demasiado chico o chica -por ser suficientemente chico o chica- para entender lo que había pasado. Para entender lo que había pasado. Para entender por qué no eran tus padres los que creías tus padres y a lo mejor querías como a padres. Me preocupaba que padecieras así una doble herida, una suerte de hachazo en el tejido de tu subjetividad en formación. Pero ahora sos grande. Podés enterarte de quién sos y decidir después qué hacer con lo que fuiste. Ahí están las Abuelas y su banco de datos sanguíneos que permiten determinar con precisión científica el origen de hijos de desaparecidos. Tu origen.

Ahora tenés casi la edad de tus padres cuando los mataron y pronto serás mayor que ellos. Ellos se quedaron en los 20 años para siempre. Soñaban mucho con vos y con un mundo más habitable para vos. Me gustaría hablarte de ellos y que me hables de vos. Para reconocer en vos a mi hijo y para que reconozcas en mí lo que de tu padre tengo: los dos somos huérfanos de él. Para reparar de algún modo ese corte brutal o silencio que en la carne de la familia perpetró la dictadura militar. Para darte tu historia, no para apartarte de lo que no te quieras apartar. Ya sos grande, dije.

Los sueños de Marcelo y Claudia no se han cumplido todavía. Menos vos, que naciste y estás quién sabe dónde ni con quién. Tal vez tengas los ojos verdegrises de mi hijo o los ojos color castaño de su mujer, que poseían un brillo especial y tierno y pícaro. Quién sabe como serás si sos varón. Quién sabe cómo serás si sos mujer. A lo mejor podés salir de ese misterio para entrar en otro: el del encuentro con un abuelo que te espera.”

12 de abril de 1995

Carta publicada al setmanari Brecha, Montevideo, el 23 de desembre de 1998

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2qVFYJclq

No hi ha resposta

14 gen. 2014


Primer els de casa?

L’inefable Josep Anglada ens va “regalar” un començament d’any amb la piulada que us mostro en la foto. La va publicar al seu twitter el dia 3 de gener i, si voleu que us sigui sincer, no sabria com definir-la: lamentable?, llastimosa?, miserable?, penosa? racista? xenòfoba?… Segurament que aquesta piulada és tot això junt i força coses més, totes elles molt pejoratives. El Josep Anglada ja ens té acostumats a atzagaiades com aquesta i pitjors. És ben coneguda la seva ideologia racista i feixista i també la del partit que lidera “Plataforma x Catalunya” (PxC) que, com molt bé defineix la Viquipèdia, és un partit polític d’extrema dreta, populista i xenòfob. Aquesta vegada s’atreveix a dir, davant de la foto d’un nen negre amb una estelada penjada a l’esquena: “Estem ben arreglats. Si aquests han de ser els nous catalans, jo marxo de Catalunya. Primer els de casa!!!”.

La piulada em va fer pensar una colla de coses. Per exemple: qui és ell per dir qui és català i qui no ho és? Segons ell, els immigrants i les persones d’altres ètnies o cultures no deuen poder ser catalans i manifesta clarament que a ell li fan nosa. El president Pujol deia: “És català tota persona que viu i treballa a Catalunya”, frase amb la qual potser no hi estaria del tot d’acord perquè hi ha gent que viu i treballa a Catalunya i no són ni se senten catalans ni se’n voldran sentir mai. Simplement hi viuen o hi treballen per circumstàncies  de la vida. I, en canvi, d’altres que viuen i treballen fora de Catalunya  se senten del tot catalans, en volen continuar sent per molt lluny que siguin i per molts anys que portin fora del país. Per tant, podríem dir que és catalana tota aquella persona que vulgui ser-ho, vingui d’on vingui i estigui on estigui. Per tant, ni el senyor Anglada ni ningú  són qui per donar carnets de catalanitat.

I una altra cosa: prefereixo mil vegades algunes d’aquestes persones -que l’ Anglada no vol veure ni en pintura- que molts catalans com ell mateix o semblants a ell. L’Anglada no es deu adonar que molts catalans de soca-rel són força menys exemplars que alguns d’aquests nouvinguts que ell no vol. No cal dir que jo no desitjaria de cap manera tenir com a veïns, catalans com ell mateix… (ja n’he tingut algun…) i, en canvi, tinc veïns “forasters” amb els quals fa de molt bon estar.  Com a tot arreu, hi ha de tot… Quants d’aquests nouvinguts són més sensats que ell, més treballadors que ell, més respectables, més exemplars i segurament poden arribar a estimar més el país que no pas ell!. Hauria de recordar l’ Anglada que aquesta terra és una terra oberta, acollidora, mestissa des de fa segles i que aquí hi cap tothom que vulgui quedar-s’hi i que vulgui respectar i estimar el que aquí hi troba de bo i vulgui canviar allò que no ho és prou.

I, per acabar, li preguntaria al senyor Anglada: qui són els de casa? Només aquells que hi han nascut? Els fills dels que hi han nascut? Els de pell blanca? Els de Vic? Ja m’agradaria veure com m’ho explica això dels de casa i dels de fora; i m’agradaria que m’expliqués també quins són els drets i els deures de cadascú. I, posats a que m’expliqués coses, que m’expliqui si ell creu que les persones no són totes iguals o si els impostos que paga l’ Anglada valen més que els impostos d’un immigrant; o si ell creu que ha de tenir més drets que ningú; o si ell creu que la llei ha de protegir-lo més a ell que als altres; o si encara creu que hi han unes races superiors a altres… En fi, que m’hauria d’explicar tantes coses que no estic gaire segur que sabés fer-ho, vistos els arguments tan pedestres i de poca volada que acostuma a fer servir.

Ah! I si li sembla que ha de marxar de Catalunya, ja pot començar a preparar la maleta i tocar el dos, que no crec que el trobem a faltar gaire!

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2qPHYwvIN

No hi ha resposta

16 ag. 2013


Quan la religió és un impediment

La llarga història de les desavinences religioses es repeteix i es repeteix feixugament. Abans i ara; aquí i allà. Les religions haurien d’unir i, en canvi, separen. Haurien de crear pau i massa vegades sembren odi. Les persones i els pobles en general no hem sabut ser tolerants i seguim sense saber-ne. Hauríem de creure més en l’espiritualitat que no pas en la religió i, en canvi, creiem més en la religió mal entesa que no pas en l’espiritualitat. Jo cada cop desconfio més de les religions dogmàtiques justament perquè els dogmes acostumen a tancar el cap i el cor; serveixen més per posar límits al camp de la llibertat intel·lectual que no pas per obrir ments i cors.

Avui, mentre dinava, escoltava que a Egipte tornava a haver-hi –com ahir- enfrontaments i morts al carrer. I en gran part d’això gràcies als fanatismes religiosos. I parlo en general perquè avui els trobem als països àrabs, on les esperançadores primaveres han fracassat gràcies a aquests fanatismes, però demà els trobarem en un altre lloc, alimentats per uns fanatismes semblants. Potser havíem posat massa esperances en unes primaveres que no han fet res més que alimentar les roses fins ara a l’estiu, quan el foc de l’integrisme, la sequera de la intolerància i la calor del fanatisme ho asseca tot.

A Naguib Mahfuz la seva novel·la “FILLS DEL NOSTRE BARRI” quasi li costa la vida. Un fanàtic el va apunyalar perquè van considerar-la blasfema i a l’autor enemic de l’islam quan sempre va ser un gran defensor de la tolerància i de la democràcia. Deia que “la democràcia és la única solució. Hem d’obrir-nos. Com més finestres s’obrin, més aconseguirem que s’imposi la voluntat del poble”. Sempre va ser un home moderat políticament i religiosa i deia que els autèntics enemics del poble eren la ignorància, la pobresa, les dictadures i les malalties. Recordava també que l’autèntica causa àrab és el dret a un futur de llibertats i dignitat.

Ell veia clar allò que dèiem al començament: que les religions han de saber conviure, han de ser tolerants i que hi ha uns valors universals que han de ser compartits per tothom. Malauradament ens falta encara molt per creure’ns-ho.

No hi ha resposta

14 març 2013


Un Papa esquitxat?

Tenim un argentí com a nou Papa. Només sé d’ell les quatre coses que han dit els diaris. Que si és moderat-conservador; que si és conservador en la doctrina i progressista en el que es refereix a la part social; que si té un caràcter fort i decidit… Ja ho anirem veient i, de moment, no crec que es pugui aventurar cap camí.

Però sí que em temo que pugui resultar un Papa esquitxat pel que va passar en els anys de dictadura al Con Sud de Llatinoamèrica. Aquests dies acaba de començar a l’Argentina el primer judici pel Pla Còndor de dictadures sud-americanes, amb l’uruguaià Cordero a la banqueta. Un judici que investigarà els crims comesos en els anys 70 i 80 en el marc del denominat Pla Còndor, de coordinació repressiva dels règims militars del Con Sud. L’exdictador argentí Jorge Videla és un dels principals imputats.

Es coneix com a Pla Còndor a la coordinació d’accions repressives de les dictadures de Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai i Bolívia, que va estar en marxa entre mitjans dels ’70 i dels ’80. En aquells anys jo era a l’ Uruguai i vaig poder viure-ho de ben a prop. Vaig a arribar a l’ Uruguai el desembre del 76 i s’acabava de produir el cop d’ Estat que va deposar Isabelita Perón a l’ Argentina i va ser quan van començar els crims i les barbaritats a un costat i a l’altre del Riu de la Plata. Encara recordo com cada dia es trobaven cadàvers a les costes uruguaianes que l’aigua del riu arrossegava. Tiraven els cadàvers amb helicòpter per tal de que desapareguessin menjats pels peixos…

Els advocats dels familiars dels desapareguts han precisat que en la causa estan esmentades un centenar de víctimes de nacionalitat uruguaiana, xilena, paraguaiana i argentina. Videla (1976-1981), de 87 anys, s’asseurà novament a la banqueta dels acusats (ja té dues condemnes a presó perpètua) al costat d’altres 25 imputats, entre ells l’exdictador argentí Reynaldo Bignone i el seu compatriota l’exgeneral Luciano Benjamín Menéndez (set perpètues), tots dos de 85 anys. La causa arriba a judici oral després de 14 anys durant els quals la justícia havia demanat les extradicions dels morts exdictadores Alfredo Stroessner de Paraguai i Augusto Pinochet de Xile.

L’únic estranger que enfrontarà als tres magistrats del Tribunal Oral serà Manuel Be, un excoronel i agent d’intel · ligència de l’Exèrcit uruguaià, segons l’advocada. Be es troba detingut a Buenos Aires i està imputat en 11 casos, entre ells la desaparició de Maria Claudia García de Gelman, nora del poeta argentí Juan Gelman.

"El que ara hem de provar és l’existència d’una associació il · lícita entre les dictadures d’Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i Uruguai per perseguir i eliminar opositors en qualsevol d’aquests països, amb el suport del govern dels Estats Units", va dir Varsky, una de les advocades. "Per a la prova -va continuar- comptem amb els testimonis de supervivents i molta documentació, entre ella papers desclassificats dels Estats Units que comprometen a Washington", va explicar. L’advocada del Centre d’Estudis Legals i Socials (CELS) també va destacar l’aportació que va significar per a la causa els anomenats "Arxius del terror", que van ser trobats per l’advocat paraguaià Martín Almada en una comissaria de policia d’Asunción.

Segons Almada, un militant pels drets humans, el Pla Còndor va ser presentat per primera vegada a finals de 1975 per l’FBI (Oficina Federal d’Investigacions dels Estats Units), que va prestar la seva col · laboració per dur endavant. "Entenem que serà un judici molt llarg perquè hi ha molts testimonis i molt ben documentats analitzar", va dir Varsky, en recordar que només a Paraguai es van trobar cinc tones de papers.

Malgrat els 14 anys que porta el judici i les quatre dècades d’alguns dels crims de lesa humanitat que s’investiguen, els familiars de les víctimes "estan ansiosos i esperen aconseguir justícia", va afirmar la lletrada.

El "modus operandi" del Pla Còndor era molt clar: Hi havia un acord repressiu que permetia a integrants de les forces armades i de seguretat dels règims de facto comptar amb informació sobre el moviment dels opositors i ingressar a qualsevol dels països per detenir clandestinament amb suport local.

Els cassos més famosos són el dels argentins Horacio Campiglia i Mònica Susana Pinus de Binstock, que el 1980 van ser segrestats en arribar a l’aeroport de Rio de Janeiro per agents d’intel · ligència d’Argentina i van acabar en un centre clandestí de detenció de Buenos Aires, on van desaparèixer. I un altre cas famós és el de Maria Claudia García de Gelman, segrestada als 19 anys i amb un embaràs de set mesos a la capital argentina per agents d’intel · ligència uruguaians i traslladada a Montevideo. A la capital uruguaiana va donar a llum a l’Hospital Militar i després va desaparèixer. La nena, de nom Macarena, va ser lliurada il · legalment a la família d’un policia i va recuperar la seva identitat el 2000, als 23 anys.

La causa es va iniciar a finals de 1999 per denúncies de familiars d’estrangers desapareguts a Argentina, entre ells la uruguaiana Sara Méndez, despullada del seu fill de dos mesos en un centre de detenció de la província de Buenos Aires, que va conèixer després de 26 anys.

Entre les víctimes més notòries del Pla Còndor s’esmenta al excanceller xilè Orlando Letelier (assassinat a Washington), el general xilè Carlos Prats (assassinat a Buenos Aires) i als polítics uruguaians Zelmar Michelini i Héctor Gutiérrez Ruiz (assassinats a la capital argentina).

I què hi té a veure el nou Papa amb tot això? Potser més del que ens pot semblar ja que, segons explica el diari mexicà LA JORNADA recollint informacions de diaris argentins (sobretot del diari PÁGINA/12), alguns testimonis vinculen el nou Papa amb la dictadura i se l’acusa de retirar la protecció de la seva orde religiosa a dos jesuïtes detinguts clandestinament pel govern de facto.

El sociòleg Fortunato Mallimacci, ex degà de la Facultad de Ciencias Sociales de la Universidad de Buenos Aires diu:“La historia lo condena: lo muestra como alguien opuesto a todas las experiencias innovadoras de la Iglesia y sobre todo, en la época de la dictadura, lo muestra muy cercano al poder militar”.

Endemés, Jorge Bergoglio va ser citat com a testimoni en un cas que es jutjava a responsables del pla sistemàtic d’apropiació de menors fills de desapareguts durant la dictadura militar. Serà cert? Està prou provat? No ho sé. Però sí que estic segur que d’aquest tema se’n parlarà molt en aquests pròxims temps i que en pot sortir esquitxat.

2 respostes

21 des. 2012


Petites i grans llibertats

Es tracta de ser lliure, tot i que sabem que no en serem mai del tot. Es tracta de caminar personalment i comunitàriament cap a la llibertat, tot i que sempre fem moltes giragonses i passos endavant i enrere. Es tracta de ser feliços, tot i que mai en serem totalment.

Parlem de petites i grans llibertats, com si la llibertat fos petita o gran segons el que hàgim de triar  i potser no ens adonem que la llibertat sempre és gran, sempre és necessària, sempre és fonamental perquè té valor per sí mateixa. Ja sabem que volem ser, volem fer, volem l’impossible i quasi mai ho aconseguim. I també sabem que moltes vegades la culpa és nostra i només nostra. Les pors personals ens tenallen, ens paralitzen, ens fan ser petits, conservadors, poc imaginatius i còmodes. Altres vegades les pors ens venen de fora, de gent amb aires ombrívols que ens miren malament, ens amenacen i ens quedem palplantats i desorientats.

Comencem a viure un d’aquests moments i ens tocarà viure’n de molt més durs perquè hi ha molta gent amb molt poder que s’ha proposat fer-nos por. Psicològicament potser molta gent jove no hi està preparada. La gent gran, segurament que  una mica més perquè van conèixer de ben a prop la dictadura de Franco i totes les seves calamitats. Ara tornen a apel·lar a la por –com a bons franquistes que són-per veure si molts es queden pel camí i si es caguen als pantalons. Apel·len a la por perquè no creuen en la llibertat ni en la democràcia, tot i que es diuen demòcrates. Però aquests demòcrates no fan més que amenaçar i coaccionar de la forma més barroera que troben. Si cal escanyar econòmicament, no tindran cap escrúpol i ho faran amb tota tranquil·litat. Si cal empresonar, ho faran. Si cal fer servir la mentida i les males arts, també ho faran exquisidament perquè en són especialistes. I a la nit se n’aniran a dormir sense remordiments i dormiran com un tronc. Dormiran contents i tot! Contents i satisfets perquè es pensaran que fins i tot han contribuït a salvar Espanya!

Poden permetre que triem petites coses que ells consideren sense importància, però de cap manera podrem traspassar les línies vermelles que ells han traçat. Són ells qui tenen el poder i són ells qui diran què podem fer i què no. Triar el nostre propi destí és massa important i per aquí no s’hi pot passar. No ho permetran!

Però nosaltres som tossuts i continuarem essent tossuts. Continuarem intentant-ho. Anirem fent forats al mur fins que caigui i estem segurs que un dia caurà, com va caure el mur de Berlin. No pararem de buscar sortides. No pararem de buscar la llibertat. No pararem ni ens pararan. Som massa tossuts i estem massa convençuts que el temps i la història van a favor nostre. Ara Europa mira i calla. Arribarà un dia que veurà tanta injustícia contra el poble català, veurà tanta mala baba, veurà tanta persecució que inevitablement haurà de dir i fer alguna cosa si vol dir-se demòcrata. Ens cal pensar que Europa vol ser demòcrata i vol salvar la democràcia. Per tant, constatarà que el que fan contra el poble català és una pràctica antidemocràtica i va contra els mateixos interessos d’Europa. És la nostra esperança i també ho és saber que estem carregats de raó i de raons i que reemplaçar la por per la raó no du enlloc. Tenen el poder, però no tenen la raó. Tenen l’insult, la desqualificació, el menyspreu i les males arts apreses en segles de govern imperialista, però segueixen sense tenir raó perquè no tenen raons. I nosaltres sabem que la veritat, tard o d’hora sempre triomfa i que els pobles, tard o d’hora, sempre deslliguen els lligams de l’opressió. El pla d’aquesta gent és fer que Catalunya segueixi oprimida, que no pugui triar el seu destí. Però que recordin que els catalans, “quan convé seguem cadenes”.

No hi ha resposta

10 oct. 2012


12 de octubre: poc per celebrar i molt per explicar

Des de fa un temps sembla que ha fet fortuna aquesta frase del cartell:”12 de Octubre: No hay nada que celebrar”. Certament no hi ha motius de celebració, però sí que hi han molt motius per explicar les coses, deixar tantes mentides històriques i anar més a la veritat de com van ser les coses.

Desgraciadament -tant a Espanya com a Llatinoamèrica- durant molts anys es va fer una explicació del “Descubrimiento” totalment basada en una gran mentida i falsejant la història. Per sort, ja fa una colla d’anys que la cosa va canviant poc a poc i allà ja no es té tanta admiració a la “Madre Patria” i s’ha anat sabent com van anar les coses, gràcies a alguns historiadors, escriptors i divulgadors lliures i intel·ligents.

Un d’ells és l’escriptor Eduardo Galeano que, amb en seu emblemàtic llibre “Las venas abiertas de América Latina”, obrir el camí a la divulgació d’aquestes veritats i va refutar tantes i tantes mentides històriques. L’any 1992 va escriure un llibre, que val molt la pena de llegir, titulat “Ser como ellos y otros artículos”, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992. Si em permeteu, us en ofereixo alguns paràgrafs per tal d’il·lustrar millor què és això del 12 d’ Octubre, del Dia de la Hispanidad, del Dia de la Raza i altres collonades per l’estil.

Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado.

El Descubrimiento: el 12 de octubre de 1492, América descubrió el capitalismo. Cristóbal Colón, financiado por los reyes de España y los banqueros de Génova, trajo la novedad a las islas del mar Caribe. En su diario del Descubrimiento, el almirante escribió 139 veces la palabra oro y 51 veces la palabra Dios o Nuestro Señor. Él no podía cansar los ojos de ver tanta lindeza en aquellas playas, y el 27 de noviembre profetizó: Tendrá toda la cristiandad negocio en ellas. Y en eso no se equivocó. Colón creyó que Haití era Japón y que Cuba era China, y creyó que los habitantes de China y Japón eran indios de la India; pero en eso no se equivocó.
Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado. Los indios, víctimas del más gigantesco despojo de la historia universal, siguen sufriendo la usurpación de los últimos restos de sus tierras, y siguen condenados a la negación de su identidad diferente. Se les sigue prohibiendo vivir a su modo y manera, se les sigue negando el derecho de ser. Al principio, el saqueo y el otrocidio fueron ejecutados en nombre del Dios de los cielos. Ahora se cumplen en nombre del dios del Progreso.
Sin embargo, en esa identidad prohibida y despreciada fulguran todavía algunas claves de otra América posible. América, ciega de racismo, no las ve.
*************************************

El 12 de octubre de 1492, Cristóbal Colón escribió en su diario que él quería llevarse algunos indios a España para que aprendan a hablar ("que deprendan fablar"). Cinco siglos después, el 12 de octubre de 1989, en una corte de justicia de los Estados Unidos, un indio mixteco fue considerado retardado mental ("mentally retarded") porque no hablaba correctamente la lengua castellana. Ladislao Pastrana, mexicano de Oaxaca, bracero ilegal en los campos de California, iba a ser encerrado de por vida en un asilo público. Pastrana no se entendía con la intérprete española y el psicólogo diagnosticó un claro déficit intelectual. Finalmente, los antropólogos aclararon la situación: Pastrana se expresaba perfectamente en su lengua, la lengua mixteca, que hablan los indios herederos de una alta cultura que tiene más de dos mil años de antigüedad.
*************************************

El Paraguay habla guaraní. Un caso único en la historia universal: la lengua de los indios, lengua de los vencidos, es el idioma nacional unánime. Y sin embargo, la mayoría de los paraguayos opina, según las encuestas, que quienes no entienden español son como animales.
De cada dos peruanos, uno es indio, y la Constitución de Perú dice que el quechua es un idioma tan oficial como el español. La Constitución lo dice, pero la realidad no lo oye. El Perú trata a los indios como África del Sur trata a los negros. El español es el único idioma que se enseña en las escuelas y el único que entienden los jueces y los policías y los funcionarios. (El español no es el único idioma de la televisión, porque la televisión también habla inglés.) Hace cinco años, los funcionarios del Registro Civil de las Personas, en la ciudad de Buenos Aires, se negaron a inscribir ek nacimiento de un niño. Los padres, indígenas de la provincia de Jujuy, querían que su hijo se llamara Qori Wamancha, un nombre de su lengua. El Registro argentino no lo aceptó por ser nombre extranjero.
Los indios de las Américas viven exiliados en su propia tierra. El lenguaje no es una señal de identidad, sino una marca de maldición. No los distingue: los delata. Cuando un indio renuncia a su lengua, empieza a civilizarse. ¿Empieza a civilizarse o empieza a suicidarse?
*************************************

Cuando yo era niño, en las escuelas del Uruguay nos enseñaban que el país se había salvado del problema indígena gracias a los generales que en el siglo pasado exterminaron a los últimos charrúas.
El problema indígena: los primeros americanos, los verdaderos descubridores de América, son un problema. Y para que el problema deje de ser un problema, es preciso que los indios dejen de ser indios. Borrarlos del mapa o borrarles el alma, aniquilarlos o asimilarlos: el genocidio o el otrocidio.
En diciembre de 1976, el ministro del Interior del Brasil anunció, triunfal, que el problema indígena quedará completamente resuelto al final del siglo veinte: todos los indios estarán, para entonces, debidamente integrados a la sociedad brasileña, y ya no serán indios. El ministro explicó que el organismo oficialmente destinado a su protección (FUNAI, Fundacao Nacional do Indio) se encargará de civilizarlos, o sea: se encargará de desaparecerlos. Las balas, la dinamita, las ofrendas de comida envenenada, la contaminación de los ríos, la devastación de los bosques y la difusión de virus y bacterias desconocidos por los indios, han acompañado la invasión de la Amazonia por las empresas ansiosas de minerales y madera y todo lo demás. Pero la larga y feroz embestida no ha bastado. La domesticación de los indios sobrevivientes, que los rescata de la barbarie, es también un arma imprescindible para despejar de obstáculos el camino de la conquista.
*************************************

Matar al indio y salvar al hombre, aconsejaba el piadoso coronel norteamericano Henry Pratt. Y muchos años después, el novelista peruano Mario Vargas Llosa explica que no hay más remedio que modernizar a los indios, aunque haya que sacrificar sus culturas, para salvarlos del hambre y la miseria.
La salvación condena a los indios a trabajar de sol a sol en minas y plantaciones, a cambio de jornales que no alcanzan para comprar una lata de comida para perros. Salvar a los indios también consiste en romper sus refugiso comunitarios y arrojarlos a las canteras de mano de obra barata en la violenta intemperie de las ciudades, donde cambian de lengua y de nombre y de vestido y terminan siendo mendigos y borrachos y putas de burdel. O salvar a los indios consiste en ponerles uniforme y mandarlos, fusil al hombro, a matar a otros indios o a morir defendiendo al sistema que los niega. Al fin y al cabo, los indios son buena carne de cañón: de los 25 mil indios norteamericanos enviados a la segunda guerra mundial, murieron 10 mil.
El 16 de diciembre de 1492, Colón lo había anunciado en su diario: los indios sirven para les mandar y les hacer trabajar, sembrar y hacer todo lo que fuere menester y que hagan villas y se enseñen a andar vestidos y a nuestras costumbres. Secuestro de los brazos, robo del alma: para nombrar esta operación, en toda América se usa, desde los tiempos coloniales, el verbo reducir. El indio salvado es el indio reducido. Se reduce hasta desaparecer: vaciado de sí, es un no-indio, y es nadie.
*************************************

El shamán de los indios chamacocos, de Paraguay, canta a las estrellas, a las arañas y a la loca Totila, que deambula por los bosques y llora. Y canta lo que le cuenta el martín pescador:
-No sufras hambre, no sufras sed. Súbete a mis alas y comeremos peces del río y beberemos el viento.
Y canta lo que le cuenta la neblina:
-Vengo a cortar la helada, para que tu pueblo no sufra frío.
Y canta lo que le cuentan los caballos del cielo:
-Ensíllanos y vamos en busca de la lluvia.
Pero los misioneros de una secta evangélica han obligado al chamán a dejar sus plumas y sus sonajas y sus cánticos, por ser cosas del Diablo; y él ya no puede curar las mordeduras de víboras, ni traer la lluvia en tiempos de sequía, ni volar sobre la tierra para cantar lo que ve. En una entrevista con Ticio Escobar, el shamán dice: Dejo de cantar y me enfermo. Mis sueños no saben adónde ir y me atormentan. Estoy viejo, estoy lastimado. Al final, ¿de qué me sirve renegar de lo mío?
El shamán lo dice en 1986. En 1614, el arzobispo de Lima había mandado quemar todas las quenas y demas instrumentos de música de los indios, y había prohibido todas sus danzas y cantos y ceremonias para que el demonio no pueda continuar ejerciendo sus engaños. Y en 1625, el oidor de la Real Audiencia de Guatemala había prohibido las danzas y cantos y ceremonias de los indios, bajo pena de cien azotes, porque en ellas tienen pacto con los demonios.
*************************************

Para despojar a los indios de su libertad y de sus bienes, se despoja a los indios de sus símbolos de identidad. Se les prohíbe cantar y danzar y soñar a sus dioses, aunque ellos habían sido por sus dioses cantados y danzados y soñados en el lejano día de la Creación. Desde los frailes y funcionarios del reino colonial, hasta los misioneros de las sectas norteamericanas que hoy proliferan en América Latina, se crucifica a los indios en nombre de Cristo: para salvarlos del infierno, hay que evangelizar a los paganos idólatras. Se usa al Dios de los cristianos como coartada para el saqueo.
El arzobispo Desmond Tutu se refiere al África, pero también vale para América:
-Vinieron. Ellos tenían la Biblia y nosotros teníamos la tierra. Y nos dijeron: "Cierren los ojos y recen". Y cuando abrimos los ojos, ellos tenían la tierra y nosotros teníamos la Biblia.
*************************************

Los doctores del Estado moderno, en cambio, prefieren la coartada de la ilustración: para salvarlos de las tinieblas, hay que civilizar a los bárbaros ignorantes. Antes y ahora, el racismo convierte al despojo colonial en un acto de justicia. El colonizado es un sub-hombre, capaz de superstición pero incapaz de religión, capaz de folclore pero incapaz de cultura: el sub-hombre merece trato subhumano, y su escaso valor corresponde al bajo precio de los frutos de su trabajo. El racismo legitima la rapiña colonial y neocolonial, todo a lo largo de los siglos y de los diversos niveles de sus humillaciones sucesivas.
América Latina trata a sus indios como las grandes potencias tratan a América Latina.
*************************************

Gabriel René-Moreno fue el más prestigioso historiador boliviano del siglo pasado. Una de las universidades de Bolivia lleva su nombre en nuestros días. Este prócer de la cultura nacional creía que los indios son asnos, que generan mulos cuando se cruzan con la raza blanca. Él había pesado el cerebro indígena y el cerebro mestizo, que según su balanza pesaban entre cinco, siete y diez onzas menos que el cerebro de raza blanca, y por tanto los consideraba celularmente incapaces de concebir la libertad republicana.
El peruano Ricardo Palma, contemporáneo y colega de Gabriel René-Moreno, escribió que los indios son una raza abyecta y degenerada. Y el argentino Domingo Faustino Sarmiento elogiaba así la larga lucha de kis indios araucanos por su libertad: Son más indómitos, lo que quiere decir: animales más reacios, menos aptos para la Civilización y la asimilación europea.
El más feroz racismo de la historia latinoamericana se encuentra en las palabras de los intelectuales más célebres y celebrados de fines del siglo diecinueve y en los actos de los políticos liberales que fundaron el Estado moderno. A veces, ellos eran indios de origen, como Porfirio Díaz, autor de la modernización capitalista de México, que prohibió a los indios caminar por las calles principales y sentarse en las plazas públicas si no cambiaban los calzones de algodón por el pantalón europeo y los huaraches por zapatos.
Eran los tiempos de la articulación al mercado mundial regido por el Imperio Británico, y el desprecio científico por los indios otorgaba impunidad al robo de sus tierras y de sus brazos.
El mercado exigía café, pongamos el caso, y el café exigía más tierras y más brazos. Entonces, pongamos por caso, el presidente liberal de Guatemala, Justo Rufino Barrios, hombre de progreso, restablecía el trabajo forzado de la época colonial y regalaba a sus amigos tierras de indios y peones indios en cantidad.
*************************************

El racismo se expresa con más ciega ferocidad en países como Guatemala, donde los indios siguen siendo porfiada mayoría a pesar de las frecuentes oleadas exterminadoras.
En nuestros días, no hay mano de obra peor pagada: los indios mayas reciben 65 centavos de dólar por cortar un quintal de café o de algodón o una tonelada de caña. Los indios no pueden ni plantar maíz sin permiso militar y no pueden moverse sin permiso de trabajo. El ejército organiza el reclutamiento masivo de brazos para las siembras y cosechas de exportación. En las plantaciones, se usan pesticidas cincuenta veces más tóxicos que el máximo tolerable; la leche de las madres es la más contaminada del mundo occidental. Rigoberta Menchú: su hermano menor, Felipe, y su mejor amiga, María, murieron en la infancia, por causa de los pesticidas rociados desde las avionetas. Felipe murió trabajando en el café. María, en el algodón. A machete y bala, el ejército acabó después con todo el resto de la familia de Rigoberta y con todos los demás miembros de su comunidad. Ella sobrevivió para contarlo.
Con alegre impunidad, se reconoce oficialmente que han sido borradas del mapa 440 aldeas indígenas entre 1981 y 1983, a lo largo de una campaña de aniquilación más extensa, que asesinó o desapareció a muchos miles de hombres y de mujeres. La limpieza de la sierra, plan de tierra arrasada, cobró también las vidas de una incontable cantidad de niños. Los militares guatemaltecos tienen la certeza de que el vivio de la rebelión se transmite por los genes.
Una raza inferior, condenada al vicio y a la holgazanería, incapaz de orden y progreso, ¿merece mejor suerte? La violencia institucional, el terrorismo de Estado, se ocupa de despejar las dudas. Los conquistadores ya no usan caparazones de hierro, sino que visten uniformes de la guerra de Vietnam. Y no tienen piel blanca: son mestizos avergonzados de su sangre o indios enrolados a la fuerza y obligados a cometer crímenes que los suicidan. Guatemala desprecia a los indios, Guatemala se autodesprecia.
Esta raza inferior había descubierto la cifra cero, mil años antes de que los matemáticos europeos supieran que existía. Y habían conocido la edad del universo, con asombrosa precisión, mil años antes que los astrónomos de nuestro tiempo.
Los mayas siguen siendo viajeros del tiempo: ¿Qué es un hombre en el camino? Tiempo.
Ellos ignoraban que el tiempo es dinero, como nos reveló Henry Ford. El tiempo, fundador del espacio, les parece sagrado, como sagrados son su hija, la tierra, y su hijo, el ser humano: como la tierra, como la gente, el tiempo no se puede comprar ni vender. La Civilización sigue haciendo lo posible por sacarlos del error.
*************************************

¿Civilización? La historia cambia según la voz que la cuenta. En América, en Europa o en cualquier otra parte. Lo que para los romanos fue la invasión de los bárbaros, para los alemanes fue la emigración al sur.
No es la voz de los indios la que ha contado, hasta ahora, la historia de América. En las vísperas de la conquista española, un profeta maya, que fue boca de los dioses, había anunciado: Al terminar la codicia, se desatará la cara, se desatarán las manos, se desatarán los pies del mundo. Y cuando se desate la boca, ¿qué dirá? ¿Qué dirá la otra voz, la jamás escuchada? Desde el punto de vista de los vencedores, que hasta ahora ha sido el punto de vista único, las costumbres de los indios han confirmado siempre su posesión demoníaca o su inferioridad biológica. Así fue desde los primeros tiempos de la vida colonial:
¿Se suicidan los indios de las islas del mar Caribe, por negarse al trabajo esclavo? Porque son holgazanes.
¿Andan desnudos, como si todo el cuerpo fuera cara? Porque los salvajes no tienen vergüenza.
¿Ignoran el derecho de propiedad, y comparten todo, y carecen de afán de rqueza? Porque son más parientes del mono que del hombre.
¿Se bañan con sospechosa frecuencia? Porque se parecen a los herejes de la secta de Mahoma, que bien arden en los fuegos de la Inquisición.
¿Jamás golpean a los niños, y los dejan andar libres? Porque son incapaces de castigo ni doctrina.
¿Creen en los sueños, y obedecen a sus voces? Por influencia de Satán o por pura estupidez.
¿Comen cuando tienen hambre, y no cuando es hora de comer? Porque son incapaces de dominar sus instintos.
¿Aman cuando sienten deseo? Porque el demonio los induce a repetir el pecado original.
¿Es libre la homosexualidad? ¿La virginidad no tiene importancia alguna? Porque viven en la antesala del infierno.
*************************************

En 1523, el cacique Nicaragua preguntó a los conquistadores:
-Y al rey de ustedes, ¿quién lo eligió?
El cacique había sido elegido por los ancianos de las comunidades. ¿Había sido el rey de Castilla elegido por los ancianos de sus comunidades? La América precilombina era vasta y diversa, y contenía modos de democracia que Europa no supo ver, y que el mundo ignora todavía. Reducir la realidad indígena americana al despotismo de los emperadores incas, o a las prácticas sanguinarias de la dinastía azteca, equivale a reducir la realidad de la Europa renacentista a la tiranía de sus monarcas o a las siniestras ceremonias de la Inquisición.
En la tradición guaraní, por ejemplo, los caciques se eligen en asambleas de hombres y mujeres -y las asambleas los destituyen si no cumplen el mandato colectivo. En la tradición iroquesa, hombres y mujeres gobiernan en pie de igualdad. Los jefes son hombres; pero son las mujeres quienes los ponen y deponen y ellas tienen poder de decisión, desde el Consejo de Matronas, sobre muchos asuntos fundamentales de la confederación entera. Allá por el año 1600, cuando los hombres iroqueses se lanzaron a guerrear por su cuenta, las mujeres hicieron huelga de amores. Y al poco tiempo los hombres, obligados a dormir solos, se sometieron al gobierno compartido.
*************************************

En 1919, el jefe militar de Panamá en las islas de San Blas, anunció su triunfo:
-Las indias kunas ya no vestirán molas, sino vestidos civilizados.
Y anunció que las indias nunca se pintarían la nariz sino las mejillas, como debe ser, y que nunca más llevarían aros en la nariz, sino en las orejas. Como debe ser.
Setenta años después de aquel canto de gallo, las indias kunas de nuestros días siguen luciendo sus aros de oro en la nariz pintada, y siguen vistiendo sus molas, hechas de muchas telas de colores que se cruzan con siempre asombrosa capacidad de imaginación y de belleza: visten sus molas en la vida y con ella se hunden en la tierra, cuando llega la muerte.
En 1989, en vísperas de la invasión norteamericana, el general Manuel Noriega aseguró que Panamá era un país respetuosos de los derechos humanos:
-No somos una tribu -aseguró el general.
*************************************

Las técnicas arcaicas, en manos de las comunidades, habían hecho fértiles los desiertos en la cordillera de los Andes. Las tecnologías modernas, en manos del latifundio privado de exportación, están convirtiendo en desiertos las tierras fértiles en los Andes y en todas partes.
Resultaría absurdo retroceder cinco siglos en las técnicas de producción; pero no menos absurdo es ignorar las catástrofes de un sistema que exprime a los hombre y arrasa los bosques y viola la tierra y envenena los ríos para arrancar la mayor ganancia en el plazo menos. ¿No es absurdo sacrificar a la naturaleza y a la gente en los altares del mercado internacional? En ese absurdo vivimos; y lo aceptamos como si fuera nuestro único destino posible.
Las llamadas culturas primitivas resultan todavía peligrosas porque no han perdido el sentido común. Sentido común es también, por extensión natural, sentido comunitarios. Si pertenece a todos el aire, ¿por qué ha de tener dueño la tierra? Si desde la tierra venimos, y hacia la tierra vamos, ¿acaso no nos mata cualquier crimen que contra la tierra se comete? La tierra es cuna y sepultura, madre y compañera. Se le ofrece el primer trago y el primer bocado; se le da descanso, se la protege de la erosión.
Es sistema desprecia lo que ignora, porque ignora lo que teme conocer. El racismo es también una máscara del miedo.
¿Qué sabemos de las culturas indígenas? Lo que nos han contado las películas del Fas West. Y de las culturas africanas, ¿qué sabemos? Lo que nos ha contado el profesor Tarzán, que nunca estuvo.
Dice un poeta del interior de Bahía: Primero me robaron del África. Después robaron el África de mi.
La memoria de América ha sido mutilada por el racismo. Seguimos actuando como si fuéramos hijos de Europa, y de nadie más.
*************************************

A fines del siglo pasado, un médico inglés, John Down, identificó el síndrome que hoy lleva su nombre. Él creyó que la alteración de los cromosomas implicaba un regreso a las razas inferiores, que generaba mongolian idiots, negroid idiots y aztec idiots.
Simultáneamente, un médico italiano, Cesare Lombrosos, atribuyó al criminal nato los rasgos físicos de los negros y de los indios.
Por entonces, cobró base científica la sospecha de que los indios y los negros son proclives, por naturaleza, al crimen y a la debilidad mental. Los indios y los negros, tradicionales instrumentos de trabajo, vienen siendo también desde entonces, objetos de ciencia.
En la misma época de Lombroso y Down, un médico brasileño, Raimundo Nina Rodrigues, se puso a estudiar el problema negro. Nina Rodrigues, que era mulato, llegó a la conclusión de que la mezcla de sangres perpetúa los caracteres de las razas inferiores, y que por tanto la raza negra en el Brasil ha de constituir siempre uno de los factores de nuestra inferioridad como pueblo. Este médico psiquiatra fue el primer investigador de la cultura brasileña de origen africano. La estudió como caso clínico: las religiones negras, como patología; los trances, como manifestaciones de histeria.
Poco después, un médico argentino, el socialista José Ingenieros, escribió que los negros, oprobiosa escoria de la raza humana, están más próximos de los monos antropoides que de los blancos civilizados. Y para demostrar su irremediable inferioridad, Ingenieros comprobaba: Los negros no tienen ideas religiosas.
En realidad, las ideas religiosas habían atravesado la mar, junto a los esclavos, en los navíos negreros. Una prueba de obstinación de la dignidad humana: a las costas americanas solamente llegaron los dioses del amor y de la guerra. En cambio, los dioses de la fecundidad, que hubieran multiplicado las cosechas y los esclavos del amo, se cayeron al agua.
Los dioses peleones y enamorados que completaron la travesía, tuvieron que disfrazarse de santos blancos, para sobrevivir y ayudar a sobrevivir a los millones de hombres y mujeres violentamente arrancados del África y vendidos como cosas. Ogum, dios del hierro, se hizo pasar por san Jorge o san Antonio o san Miguel, Shangó, con todos sus truenos y sus fuegos, se convirtió en santa Bárbara. Obatalá fue Jesucristo y Oshún, la divinidad de las agus dulces, fue la Virgen de la Candelaria…
Dioses prohibidos. En las colonias españolas y portuguesas y en todas ls demás: en las islas inglesas del Caribe, después de la abolición de la esclavitud se siguió prohibiendo tocar tambores o sonar vientos al modo africano, y se siguió penando con cárcel la simple tenencia de una imagen de cualquier dios africano. Dioses prohibidos, porque peligrosamente exaltan las pasiones humanas, y en ellas encarnan. Friedrich Nietzsche dijo una vez:
-Yo sólo podría creer en un dios que sepa danzar.
Como José Ingenieros, Nietzsche no conocía a los dioses africanos. Si los hubiera conocido, quizá hubiera creído en ellos. Y quizá hubiera cambiado algunas de sus ideas. José Ingenieros, quién sabe.
*************************************

La piel oscura delata incorregibles defectos de fábrica. Así, la tremenda desigualdad social, que es también racial, encuentra su coartada en las taras hereditarias.Lo había observado Humboldt hace doscientos años, y en toda América sigue siendo así: la pirámide de las clases sociales es oscura en la base y clara en la cúspide. En el Brasil, por ejemplo, la democracia raciasl consiste en que los más blancos están arriba y los más negros abajo. James Baldwin, sobre los negros en Estados Unidos:
-Cuando dejamos Mississipi y vinimos al Norte, no encontramos la libertad.
Encontramos los peores lugares en el mercado de trabajo; y en ellos estamos todavía.
*************************************

Un indio del Norte argentino, Asunción Ontíveros Yulquila, evoca hoy el trauma que marcó su infancia:
-Las personas buenas y lindas eran las que se parecían a Jesús y a la Virgen.
Pero mi padre y mi madre no se parecían para nada a las imágenes de Jesús y la Virgen María que yo veía en la iglesia de Abra Pampa.
La cara propia es un error de la naturaleza. La cultura propia, una prueba de ignorancia o una culpa que expiar. Civilizar es corregir.
*************************************

El fatalismo biológico, estigma de las razas inferiores congénitmente condenadas a la indolencia y a la violencia y a la miseria, no sólo nos impide ver las causas reales de nuestra desventura histórica. Además, el racismo nos impide conocer, o reconocer, ciertos valores fundamentales que las culturas despreciadas han podido milagrosamente perpetuar y que en ellas encarnan todavía, mal que bien, a pesar de los siglos de persecución, humillación y degradación. Esos valores fundamentales no son objetos de museo. Son factores de historia, imprescindibles para nuestra imprescindible invención de una América sin mandones ni mandados. Esos valores acusan al sistema que los niega.
*************************************

Hace algun tiempo, el sacerdote español Ignacio Ellacuría me dijo que le resultaba absurdo eso del Descubrimiento de América. El opresor es incapaz de descubrir, me dijo:
-Es el oprimido el que descubre al opresor.
Él creía que el opresor ni siquiera puede descubrirse a sí mismo. La verdadera realidad del opresor sólo se puede ver desde el oprimido.
Ignacio Ellacuría fue acribillado a balazos, por creer en esa imperdonable capacidad de revelación y por compartir los riesgos de la fe en su poder de profecía.
¿Lo asesinaron los militares de El Salvador, o lo asesinó un sistema que no puede tolerar la mirada que lo delata?

Tots els textos són d’Eduardo Galeano, Ser como ellos y otros artículos, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992.

No hi ha resposta

04 oct. 2012


Els drets dels pobles i de les Nacions

Classificat com a Drets humans

Han parlat els bisbes espanyols. I -com podeu suposar- han parlat de la manera que s’espera d’un episcopat que té els mateixos esquemes mentals que han mamat de fa segles i camina pels mateixos camins que la majoria dels espanyols. Així com uns no entenen res, els altres tampoc.  

De moment, no han parlat  gaire els bisbes catalans. Bé, algun sí que ha parlat i aquesta vegada –tot sigui dit en honor seu- de manera prou clara: em refereixo al bisbe de Solsona, que va recordar fa uns dies que la doctrina social de l’església reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles i que és moralment legítim "estar a favor de la independència de Catalunya".

En la Declaració de la CCXXV Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola els bisbes espanyols han dit:

“Reconociendo, en principio, la legitimidad de las posturas nacionalistas verdaderamente cuidadosas del bien común, se hacía allí una llamada a la responsabilidad respecto del bien común de toda España que hoy es necesario recordar. Ninguno de los pueblos o regiones que forman parte del Estado español podría entenderse, tal y como es hoy, si no hubiera formado parte de la larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España. Propuestas políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad nos causan una gran inquietud. Por el contrario, exhortamos encarecidamente al diálogo entre todos los interlocutores políticos y sociales. Se debe preservar el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España”.

Doncs bé, podríem recordar-los als unionistes bisbes espanyols que el PONTIFICI CONSELL« JUSTÍCIA I PAU » del Vaticà va parlar en el document COMPENDI DE LA DOCTRINA SOCIAL DE L’ESGLÉSIA (publicat l’any 2005) sobre els drets humans.Potser caldria que repassessin el Document i allà podrien veure que en el Capítol tercer  parla de LA PERSONA HUMANA i ELS SEUS DRETS i en l’ l’apartat IV d’aquest capítol, fa referència als següents punts:

IV. ELS DRETS HUMANS

a) El valor dels drets humans

b) L’especificació dels drets

c) Drets i deures

d) Drets dels pobles i de les Nacions

157 El camp dels drets de l’home s’ha estès als drets dels pobles i de les Nacions, ja que «el que és veritat per a l’home ho és també per als pobles». El Magisteri recorda que el dret internacional «es basa sobre el principi de l’igual respecte, per part dels Estats, del dret a l’autodeterminació de cada poble i de la seva lliure cooperació amb vista al bé comú superior de la humanitat ». La pau es fonamenta no només en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el dels drets dels pobles, particularment el dret a la independència.

Els drets de les Nacions no són sinó «els "drets humans" considerats a aquest específic nivell de la vida comunitària». La Nació té «un dret fonamental a l’existència», a la «pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva "sobirania" espiritual", a "modelar la seva vida segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories», a «construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació adequada». L’ordre internacional exigeix ​​un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització estan cridades totes les Nacions, per les quals el primer deure segueix sent el de viure en pau, respecte i solidaritat amb les altres Nacions.

Més clar l’aigua, no?

2 respostes

26 jul. 2012


“Operació Garzón”

Classificat com a Democràcia,Drets humans,Tortura

En aquest blog he parlat del jutge GARZÖN vàries vegades. La darrera va ser quan el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, el 2 de novembre del 2004, va donar la raó als condemnats en aquell judici i va condemnar l’estat espanyol per tortures.

Acabo de veure el documental ‘Operació Garzón’ i us he de dir que no us el perdeu de cap de les maneres perquè val la pena de veritat i entendreu molt millor tot el que va passar ara fa justament 20 anys. Els impulsors d’aquest documental se sumen així a la commemoració dels vint anys dels fets i d’alguna manera ens recorden que tenim molt bona memòria per a certes coses i molt dolenta per a d’altres. Ens hauria de fer vergonya, molta vergonya, que s’hagi parlat tantes i tantes hores –fins a la saturació i l’avorriment- de les Olimpíades del 92 i no s’hagi dit res d’aquell episodi vergonyós.

Perquè aquell episodi tan ben organitzat  i  pensat per anar de forma indiscriminada contra l’independentisme català va ser una vergonya. Vergonya, en primer lloc, per al jutge Garzón (que en el documental mira de justificar-se com pot);  en un segon lloc per als polítics d’aquell temps que no van reaccionar en un primer moment (potser una mica millor després) com corresponia a persones elegides democràticament en un Estat de dret; vergonya també per a tot un Estat espanyol on encara campava pels seus aires la tortura com a mètode corrent en les comissaries i els quarters; vergonya per als cossos de seguretat d’aquest Estat i per als jutges i magistrats que hauries de ser la garantia de que els drets humans es compleixen per a tothom…

I si algú en surt tocat i enfonsat és aquest jutge estrella -que vol ser mediàtic com sigui- que es diu Garzón i que s’apunta al que sigui si sap que ha de sortir als diaris. El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació dels vint-i-cinc detinguts, i disset van denunciar tortures. Garzón no en va fer cas i va donar per bones les declaracions fetes sota tortura, ens explica el documental. El dia de la presentació els promotors del documental van dir: ‘Garzón va vulnerar els drets humans amb l’Operació Garzón, com va sentenciar el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg dotze anys després, condemnant l’estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura pel fet d’haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments, tot i les proves existents. Però l’aparell polític i jurídic del moment, no ha segut mai, de moment, al banc dels acusats.’

El documental es pot comprar enviant un correu a: [email protected].

I, per acabar, només unes preguntes: Després de 20 anys val la pena seguir parlant tant d’aquella Barcelona ‘92 i amagar –sí, amagar- episodis tant importants per a Catalunya com aquests que acabo de citar? Seguirem tenint a gratcient tanta mala memòria històrica i seguirem essent tant mesells, insensibles i miserables com per no aixecar la veu davant fets com aquests?

No hi ha resposta

03 set. 2011


Resistència

Classificat com a Drets humans

Catalunya sap bé el que és resistir perquè fa segles que ho fa. Hi està ben entrenada i, per aquest mateix motiu, és on és, encara existeix i esperem que algun dia encara pugui existir amb més llibertat. De fet, l’aspiració de molts és que un dia sigui independent i no hagi d’acatar decrets forans.

Dic això, seguint amb el tema d’ahir sobre el tema de la immersió lingüística, els decrets i tot l’enrenou que s’acosta amb aquest tema. La majoria d’entesos estan d’acord que la immersió lingüística ha estat un èxit, tot i les seves mancances. No hi ha res perfecte i tot és perfectible. Els nens catalans no s’han de separar per la seva llengua d’origen.

Per això aquest tema és molt seriós i si els pares, els mestres, el Govern i la societats catalana majoritària hi ha de posar resistència estic segur que li posarà. Quan la majoria vol una cosa i està convençuda d’allò que vol, no hi ha res a pelar i allò s’aconsegueix tard o d’hora. Això sí: caldrà ben unit i amb els nostres governants al davant.

El dret de revolta, el dret a la revolució o dret a la resistència és un dret reconegut als pobles enfront de governants d’origen il · legítim (no democràtic) o que tenint origen legítim (democràtic) han esdevingut il · legítims durant el seu exercici, que autoritza la desobediència civil i l’ús de la força per tal de enderrocar i reemplaçar-los per governs que tinguin legitimitat. Aquest dret -que serveix en general- també ens serveix per a coses específiques i concretes com aquesta. Estic segur que no caldrà arribar fins aquí i que trobaran camins per arranjar les coses. Però hem se saber que tenim drets i que els hem de fer valer. I aquest és un d’ells.

5 respostes

30 abr. 2011


Sábato: acèrrim defensor dels drets humans

Classificat com a Drets humans,LITERATURA

Ha mort Ernesto Sábato als 99 anys. Reconec que no li he llegit cap llibre. Però sí que l’admirava com acèrrim defensor que fou dels drets humans en una època fosca i difícil d’Argentina. El seguia i l’admirava per la seva fortalesa i valentia.

"Nuestro pueblo sólo ha conocido horrores semejantes a través de crónicas de otras latitudes", va advertir l’avui desaparegut escriptor Ernesto Sábato al ‘Nunca Más’, informe que resumeix les indagacions sobre els crims comesos per la dictadura argentina de 1976 a 1983.

El 20 de setembre de 1984, la Comissió Nacional Sobre la Desaparició de Persones(CONADEP), creada pel llavors president Raúl Alfonsín (1983-1989), va lliurar al govern el document que recull milers de testimonis de supervivents i de familiars de víctimes del règim. "Hem viscut un descens als inferns", va dir Sábato, que va encapçalar la comissió de notables a instàncies d’Alfonsín, en presentar l’informe.

El ‘Nunca Más’ va ser la base de l’acusació de l’històric Judici a les Juntes, considerat el ‘Nuremberg argentí’, que el 1985 va condemnar a Jorge Videla i Emilio Massera, entre d’altres màxims responsables de la dictadura, a la qual Sábato va definir com "la tragèdia més salvatge de la història " argentina.

Sobre la seva atzarosa vida escriu ell mateix:

"Puede parecer un acto de horrible esnobismo que tres crisis fundamentales de mi vida se sucedieran en París, pero efectivamente así fue.

La primera se produjo en el invierno de 1935, cuando yo era un muchacho de 24 años. Desee 1930 milité en la Juventud Comunista, cuando la dictadura del general Uriburu. Abandoné estudios, familia y mis comodidades burguesas. Viví con nombre supuesto en La Plata, en cuyos suburbios estaban los dos frigoríficos más grandes del país, donde se explotaba despiadadamente a toda clase de inmigrantes, que vivían amontonados en tugurios de zinc, rodeados de pantanos de aguas podridas. Repartíamos manifiestos, participábamos de la organización de huelgas. Hacia 1933 fue ya secretario de la Juventud Comunista, cuando habían empezado mis dudas sobre el estalinismo, y entonces resolvieron mandarme a las Escuelas Leninistas de Moscú, a purificarme. Si hubiese ido, no habría vuelto jamás vivo. Tenía que pasar previamente por Bruselas, por un congreso contra el fascismo y allí supe con horrendos detalles de los "procesos" de Moscú.

La segunda fue cuando, entonces, me escapé a París, viví un invierno muy duro en la piecita de un compañero disidente, mientras el partido me buscaba. Logré volver a la Plata, donde proseguí mi carrera en física-metemática. Cuando terminé mi dieron una bourse para trabajar en el laboratorio Curie, donde trabajé durante casi un año y, allí en París, asistí a la ruptura del átomo de uranio, que se disputaban tres laboratorios: ganó la "carrera" un alemán. Pensé que era el comienzo del Apocalipsis. Viví en una confusión horrible, mientras escribía mi primera novela y cometí la infamia de dejar que Matilde se volviera a la Argentina con nuestro primer hijo, de pocos meses, mientras yo tenía una amante rusa.

La tercera crisis fue consecuencia de todo esto, y de mi vínculo con los surrealistas: Domínguez, Matta, Wifredo Lam y otros. En otro día de invierno fuimos con Domínguez, a la tarde, al Marché aux Puces y volvimos después en el Metro hasta Montparnasse, donde tenía su estudio Domínguez. En la calle, ya era de noche, en un especie de nevisca, Domínguez se detuvo y me dijo:"¿Qué te parece si esta noche nos suicidamos juntos ?" No era una broma, era muy propenso, como lo probó años después. Yo me negué, aunque también me atraía el suicidio: me salvó mi instinto, y aquí estoy, junto a la Matilde de todos los tiempos, una de esas "mujeres fuertes de la Biblia", que está muriendo, en medio del dolor más profundo de mi vida, en el final de una existencia muy compleja."

(Ernesto Sábato, 24 de enero de 1995)

No hi ha resposta

10 des. 2010


El Premi Nobel i els drets humans

Classificat com a Drets humans

El defensor xinès del drets humans, Liu Xiaobo, actualment empresonat, ha estat proclamat  guanyador del Premi Nobel de la Pau 2010, ha informat el Comitè Nobel noruec des d’Oslo.

El comunicat del Comitè Nobel ressalta que el premi ha estat atorgat a Xiaobo per la seva "prolongada lluita pacífica en defensa dels fonamentals drets humans a la Xina".
La cerimònia de lliurament ha tingut lloc avui 10 de desembre a Oslo, però ningú ha pogut anar a recollir el premi perquè ell està empresonat i la seva dona està sota arrest domiciliari. La seva cadira estava simbòlicament buida.

Xiaobo va participar en els disturbis de la plaça pequinesa de Tiananmen, el 1989, va estar empresonat durant gairebé 20 mesos i va romandre des de llavors sota estricta vigilància.
El 2008, va ser novament detingut i a finals de 2009 sentenciat a onze anys de presó per instigar a "la subversió contra el poder de l’Estat" per la Carta 08, un manifest en el qual més de 300 ciutadans xinesos demanen major llibertat d’expressió, respecte als drets humans i eleccions lliures al país.

Almenys aquest any el Premi Nobel no és discutit -ni discutible- per la majoria de persones i països lliures. Tant de bo aquest premi recuperi el prestigi otorgant-lo a persones com ell.

Des d’aquest raconet li dedico aquest poema de Gloria Fuertes, la poetessa que amb paraules senzilles diu grans veritats.

 

Que los hombres no manchen los ríos.

Que los hombres no manchen el mar.

Que los niños no maltraten los árboles.

Que los hombres no ensucien la ciudad.

 

(No quererse es lo que más contamina,

sobre el barco o bajo la mina.)

 

Que los tigres no tengan garras,

Que los países no tengan guerras.

 

Que los niños no maten pájaros,

Que los gatos no maten ratones,

Y, sobre todo, que los hombres

No maten hombres.

Gloria Fuertes  (del seu llibre "Versos fritos")

Una resposta fins a ara

01 nov. 2010


Som afortunats

Classificat com a Drets humans,Justícia,Pobresa

Fa una temporada que vaig rebre un d’aquests PPS que corren i que em va enviar un amic. El vaig guardar com acostumo a fer. Alguns no els he llegit més però aquest em va quedar gravat i avui l’he volgut aprofitar per a la meva reflexió.

No sé si des dades són exactes o no. Però aquest fet no és massa important. L’important és el missatge que ens vol donar. El PPS diu que si poguéssim reduir la població de tota la Terra a un petit poblet  d’exactament 100 habitants, mantenint les proporcions existents en l’actualitat, el resultat seria alguna cosa més o menys així. Hi hauria:

57 asiàtics
21 europeus
4 persones de l’hemisferi oest (tant nord com sud)
8 africans
6 persones tindrien el 59% de la riquesa de tota la vila i els 6 (sí 6 de 6) serien nord americans
.

De les 100 persones,
80 viurien en condicions infrahumanes.
70 serien incapaços de llegir
50 patirien de desnutrició
1 persona estaria a punt de morir
1 nadó estaria a punt de néixer
Només 1 (sí, només 1) tindria educació universitària i només
hi hauria 1 persona amb ordinador.

En analitzar el nostre món des d’aquesta perspectiva tan comprimida és quan veiem més clarament la necessitat d’acceptació, entesa, i educació de les persones. Per això caldria que penséssim …

Si ens hem aixecat aquest matí amb més salut que malaltia, llavors som més afortunat que els milions de persones que no sobreviuran aquesta setmana.

Si no hem experimentat mai els perills de la guerra, la soledat d’estar empresonats, l’agonia de ser torturats o les punxades de la inanició, llavors estem millor que 500 milions de persones.

Si tenim menjar a la nevera, roba a l’armari, un sostre on refugiar-nos i un lloc on dormir, vol dir que som més rics que el 75% de la població mundial.

Si guardem diners al banc, a la cartera i tenim algunes monedes a la tauleta de nit… ja estem entre el 8% més ric d’aquest món.

Si podem llegir aquestes paraules som molt més afortunats que els més de 2.000.000.000 de persones d’aquest món que no poden o no saben llegir.

Els afortunats d’aquest món hauríem de treballar com si no necessitéssim tant els diners, hauríem d’estimar com si mai no ens haguessin ferit i hauríem d’estar contents per tot els que tenim ara i per totes les immenses possibilitats que tenim a les mans.

Una resposta fins a ara

10 des. 2008


DIA INTERNACIONAL DELS POBLES INDÍGENES.

Classificat com a Drets humans,indígenes


Avui és el DIA INTERNACIONAL DELS POBLES INDÍGENES I també una altra commemoració important: EL 60è. ANIVERSARI DE LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS.

Les dues diades són prou importants per dir quelcom de cada una. Però avui les vull unir perquè crec que tenen prou punts en comú.

Jo vaig néixer l’any de la DECLARACIÓ. O sigui, que tinc 60 anys. I des del meu primer moment de raó i des del meu primer record sempre he vist el mateix en aquest món de mones. Que els drets hi són per vulnerar-los i que els rics i poderosos són els que dicten les lleis (que, per suposat, són sempre les lleis del més fort).Sembla que els drets són per passar-se’ls pel folre. Sembla que per més que es protesti no hi ha res a fer; sembla que aquest món no té remei… Doncs no: si no ho fan els grans, ho hem de fer els petits. Però les coses s’han de dir. I a base de dir-les van empapant les ments con una pluja fina.

És gràcies a això que els indígenes ja no viuen com vivien. Més malament, em direu. En cert sentit potser sí. Els han pres tot el més valiós que tenien: la terra, les costums, la seva manera de viure… Però no els han pres la dignitat. La dignitat i les ganes de lluitar de molts d’ells, com diu mol bé Pere Casaldàliga, amic dels indígenes i bon coneixedor del tema.

Una experiència que m’ha marcat la resta de la vida la vaig viure l’any 1977 a Rio Grande do Sul.Amb un amic vam anar a visitar una “reducció indígena” d’ indis xarrúes. Jo vivia llavors a l’ Uruguai, país d’indis xarrúes fins que van emportar-se els darrers a una exposició a París per mostrar-los quasi com animals rars. A l’ Uruguai ja era creença comuna que no n’existien. Docs, sí. En un poble del sud del brasil, anomenat justament “Charrua” encara llavors hi havia una “reducció” on hi vivien un parell de centenars d’indis. I allà estaven passant el dia sense fer quasi res, amb uns “cuidadors” del govern brasiler que els vigilaven d’a prop (no pas respectaven) per tal de que no caiguessin en l’alcoholisme i no els enredessin massa quan anaven a vendre els pocs productes artesans que fabricaven.Tot plegat, una autèntica llàstima.

Drets humans conculcats , indígenes, nens i nenes explotats, semi esclaus en molts països encara ara etc. etc, tot plegat és un còctel explosiu molt perillós que els rics no ens acabem d’imaginar.El dia que ens exploti a les mans, llavors ens adonarem del per què haurien de servir els drets humans i de com hauríem de treballar tots plegats a fer un món mes just mirant de respectar-los i fer-los respectar.

No hi ha resposta