Arxiu per a 'Futbol' Categories

06 jul. 2018


EN HONOR D’URUGUAI

Classificat com a Futbol,Uruguai

Acaben d’eliminar Uruguai del Mundial de Rússia. Potser fins i tot amb motiu. Uruguai no ha jugat gens bé i el seu porter ha fet una cantada digna del Liceu de Barcelona, de la Scala de Milà o de qualsevol altre gran teatre important.

Però, en honor d’Uruguai, s’ha de dir que és un país digne d’admiració. O, si no, quin altre país de poca cosa més de 3 milions d’habitants pot vantar-se de tenir la segona selecció de futbol millor del món segons la classificació mundial de la FIFA?. La seva selecció -coneguda com LA CELESTE- ha guanyat la Copa del Món de futbol dos cops i té, endemés, dues medalles d’or olímpiques. El futbol a l’Uruguai és un estil de vida, una cultura i com una forma de religió que es viu de manera molt intensa. A qualsevol racó del país hi veureu humils camps de futbol on sempre hi ha algú corrent darrere una pilota. Nens, joves i vells. El futbol forma part d’una manera de ser i de pensar.

Avui tot Uruguai s’ha paralitzat durant el partit. No es podien fer tràmits en la majoria d’oficines públiques i en moltes feines han canviat els horaris laborals, així com en col·legis i instituts. Com deia una autoritat pública es decidí fer-ho així “mereciendo la adhesión popular que siempre caracterizó a nuestro pueblo”. Hi ha hagut algunes oficines públiques de l’Estat que han canviat la seva rutina i han permès als seus funcionaris deixar de treballar per veure el partit. El Banco de la República va publicar un anunci als diaris dient que les seves oficines obriran obriran després que s’hagi acabat el partit.

Si teniu oportunitat, llegiu els relats d’Eduardo Galeano al seu llibre “Fútbol a Sol y Sombra” on no només parla de futbol sinó que retrata magistralment tota una manera de ser d’un país. Són una delícia!D’una manera semblant ho va fer Vázquez Montalban quan escrivia sobre el Barça aquí entre nosaltres perquè el futbol no és mai només un esport. Darrere el futbol hi ha tot un munt d’històries i tota una realitat social. Diu Galeano: «Todos los uruguayos nacemos gritando gol y por eso hay tanto ruido en las maternidades, hay un estrépito tremendo. Yo quise ser jugador de fútbol como todos los niños uruguayos. Jugaba de ocho y me fue muy mal porque siempre fui un ‘pata dura’ terrible. La pelota y yo nunca pudimos entendernos, fue un caso de amor no correspondido. También era un desastre en otro sentido: cuando los rivales hacían una linda jugada yo iba y los felicitaba, lo cual es un pecado imperdondable para las reglas del fútbol moderno”. 

És cert també que ara el futbol ja no és el que era. Ara és un esport professional que, a més d’espectacle, és un dels negocis més grossos (i potser més opacs, per no dir bruts) del món. No s’han de tenir només en compte els espectadors que veuen els partits en viu i en directe sinó que s´ha de comptar els milions i milions de persones que ho fan per distintes vies i per diferents mitjans. I tot això va associat a consum de béns i serveis, publicitat i diners. Molts diners no sempre ben repartits. Antigament els jugadors jugaven per uns colors. Ara fonamentalment es juga per diners i per interessos econòmics o polítics. La murga uruguaiana (grup que canta als carnavals) «Asaltantes con patente» cantava als anys 60:“Los futbolistas de antaño / eran en verdad leones / nunca jugaban por plata / metían la pata / y salían campeones…”.

A l’Uruguai se li ha acabat el somni. Tornen cap a casa, però diuen que ho fan amb el cap ben alt i orgullosos de ser uruguaians. Feien una mica de mal al cor les llàgrimes del jugador José María Giménez en ple partit quan s’adonava que ja estaven eliminats i ja no hi havia res a fer. Potser aquestes llàgrimes són signes de que en això del futbol encara no està tot perdut ni tot podrit…

No hi ha resposta

02 abr. 2017


Piqué i la llotja del Bernabeu

Classificat com a Futbol,POLÍTICA

palco-bernabeu-partido-real-madrid_1012409252_6719237_1020x5741

Aquest dimecres passat el jugador del Barça, Gerard Piqué, va fer unes explosives declaracions després del partit de la selecció espanyola en la que ell va tenir-hi un paper destacat. Els periodistes li van estirar la llengua i, ja se sap, quan a Piqué li estiren la llengua fa com les serps. A vegades pica i pica fort. I aquesta vegada va picar fort. Podeu llegir les declaracions AQUÍ.

No va dir res que no se sabés i fos de domini públic. La llotja del Bernabeu és molt més que una llotja on hi van convidats a veure partits de futbol. Potser com moltes altres, però aquesta és una llotja especial perquè hi va la flor i nata de tota classe de poders espanyols. Hi van polítics, jutges, banquers i tutti quanti… La veritat és que Piqué té més raó que un sant quan diu que allà s’hi mouen els fils del país (suposo que volia dir de l’Estat, perquè a Espanya de països n’hi ha més d’un). Els fils, com en els teatres de titelles, s’han de moure sense que es vegin i la gràcia justament és aquesta: moure els fils sense que es noti i fent veure que els personatges es mouen per si mateixos. Tots sabem que el món es mou molt sovint per interessos de tota mena i, com que no els sabem o ho fem veure, quedem contents i enganyats… i tots tan feliços.

Ja sabeu que jo vaig viure una colla d’anys a l’Uruguai i recordo que allà es donava una cosa similar. L’equivalent a la llotja del Bernabeu allà serien els asados a las estancias, que vindrien a ser als cortijos o a qualsevol gran propietat d’un terratinent. En temps del dictador Franco aquests intercanvis de favors i interessos es feien en les grans caceres que li preparava algun d’aquells estómacs agraïts tan abundants en aquells dies. Llegia no fa gaire en un diari uruguaià que el senador Besozzi va organitzar un d’aquests asados a la seva estancia de Soriano i que va fer parlar molt perquè hi havia l’expresident Mujica i gent d’altres partits i, com sol passar, tothom va mirar «de arrimar el ascua a su sardina», com diuen els castellans.

Si hom vol ser veritablement independent s’ha de vigilar molt a acceptar certes invitacions. Explica un amic meu -exsenador uruguaià- que hi havia un famós i molt respectat comentarista de futbol d’aquell país -Carlos Solé- que sempre deia: “yo no como asados ni con jueces ni con jugadores”. Era un home que es declarava independent i que feia de la seva independència un tresor. I no acceptava invitacions per tal de què després pogués plantar la canya a qui fos i que no hi hagués cap tipus de sospita.

Reunir-se amb els poderosos i els famosos de tota mena té el seu atractiu. Normalment és una bona inversió que al cap i a la fi acaba donant bons rendiments. Pot ser vanitat, interès, fama, sortir als diaris… o el que vulgueu. Però anar a la llotja del Bernabeu o que t’aconvidin a certs llocs és una temptació a la qual és molt fàcil sucumbir. Veure a segons qui allà i després lligar caps per coses que succeeixen a despatxos o audiències no costa gaire. Deien que la dona del César no només havia de ser honesta sinó que ho havia de semblar. Doncs, això. Gerard Piqué té tota la raó del món quan diu el que diu. I és molt difícil contradir-lo veient el que estem veient i comparant, per exemple, els judicis que han engegat a Messi o a Neymar per evasió d’impostos i com deixen de banda al madridista Cristiano Ronaldo. O, si fem la comparació,veurem la deferència amb què alguns jutges tracten alguns polítics assidus a la llotja madridista i la salvatge lupa que fan servir amb altres polítics independentistes. Quan diem «blanco y en botella» tots endevinem de seguida que es tracta de llet, de tant obvi i evident com és. Doncs igualment quan Piqué parla dels fils que es mouen a la llotja del Bernabeu tots sabem de quin fils es tracten. I no cal fer-se el desentès ni defensar-se parlant de valors perquè ja sabem quins valors fa servir el senyor Florentino.

No hi ha resposta

05 juny 2016


40 anys de futbol en català

40 anys LaTdP

Un període de 40 anys ja és un bon recorregut. I si aquest recorregut s’ha hagut de fer amb no massa mitjans i molt d’esforç, encara té més importància. Ahir es va celebrar la festa per commemorar els 40 anys de La Transmissió d’en Puyal, 40 anys de narracions de futbol en català amb Joaquim Maria Puyal al capdavant.

Va ser el 5 de setembre de 1976 quan va fer la primera narració d’un partit en català, des de Ràdio Barcelona. Deu anys després va continuar a Catalunya Ràdio… i fins ara!.Eren uns temps aquells que les coses no eren fàcils pel català per més que més d’un ho vulgui negar i restar-li importància. Ara tot és molt més fàcil. Cal agrair, per tant, aquells pioners que van ser uns visionaris i sabent que a través del futbol podien normalitzar un àmbit important de la vida catalana. Hi ha ajudat, sens dubte, aquesta etapa gloriosa del Barça que ho ha guanyat quasi tot. Moltes gràcies i per molts anys a tot el llarg equip de col·laboradors que durant aquesta etapa ha tingut el Puyal i que ens han fet gaudir com ningú de la narració d’un esport tan popular i amb tants seguidors.

I per una altra banda jo m’atreviria a dir que aquest tipus de transmissió tan particular i única –per a mi la millor, i amb diferència- que ha sabut fer el Puyal ha ajudat a democratitzar la visió d’aquest esport, elevar-lo de categoria i ampliar-ne l’àmbit d’audiència. Potser no m’explico massa bé i segur que ho fa molt millor el famós escriptor uruguaià Eduardo Galeano, en el seu llibre  Fútbol a sol y sombra (1995), quan fa la següent afirmació: “¿En qué se parece el fútbol a Dios? En la devoción que le tienen muchos creyentes y en la desconfianza que le tienen muchos intelectuales”. És exactament així, tot i que cada vegada menys. Fa uns anys semblava que fos un pecat gravíssim que un intel·lectual tingués la gosadia de parlar de futbol. Dir que el futbol t’agrada i confessar que es miren partits de futbol per TV ja no és cap pecat mortal, ni venial. Ja ha deixat de ser pecat, com ho han deixat de ser moltes altres coses absurdes… Per sort s’han anat canviant visions i esquemes en molts àmbits i també en aquest!

I si han canviat les transmissions, també han canviat els futbolistes. Que un futbolista pugui parlar bé, fer un discurs coherent o fer reflexions interessants també és cada cop més normal. Com ho és –i ho hauria de ser encara més sovint- trobar de tant en tant una entrevista interessant en un diari esportiu. Potser fins i tot vendrien més diaris si ho intentessin… És el bon regust que em va quedar a mi no fa gaires dies tot llegint una entrevista que va concedir Bojan Krkić  a Joan Monfort  (DIARI SPORT). Llegir una entrevista plena de sentit comú i veure com un noi jove no ha perdut el cap tot i tenir diners i fama és reconfortant. I també s’ha de dir que no és ell sol qui fa quedar bé al gremi del futbolistes. En trobaríem molts més, tot i ser ben cert que acaba de ser encara el més comú i normal. El més normal i decebedor és veure com el futbol s’està convertint en un espectacle amb pocs protagonistes, molts espectadors, en un circ mediàtic i en un espectacle on s’hi mouen molts diners i un dels negocis més lucratius del món. I als futbolistes els empresaris el compren, el venen, el cedeixen, el traspassen com una mercaderia més: i molts d’ells es deixen portar a canvi de la promesa de més fama i més diner. I com més èxit té i més diners guanya, més lligat està.

He volgut recollir algunes de les respostes de l’entrevista a Bojan, un noi del Pla d’ Urgell que va entrar de ben petit al Barça, fins arribar al primer equip -on s’hi va estar quatre anys- però que els camins del futbol el van portar lluny del Camp Nou i ara gaudeix en l’Stoke City.

-“En el futbol hi ha situacions injustes perquè és una persona la que decideix si jugues o no… Pots no estar-hi d’acord i hi ha moments que hom no ho entén, però he arribat a la conclusió que en el futbol, ​​com menys preguntes et facis, millor”.

-“A la llarga, quan em retiri, podré dir que he jugat al Britannia Stadium un dimecres a les set de la tarda amb fred i vent. Saps? No sempre cal jugar a Camp Nous, Old Traffords i amb climes agradables. Això també forma part del futbol, ​​són experiències que t’emportes”.

-“Abans, sincerament, mai no m’hauria imaginat el fet de jugar en un altre equip. Portava dotze anys al Barça. I ara, doncs sí. M’he adonat i he après que el més important en el futbol a l’hora d’acabar una carrera són les experiències. Més que els títols. El que vius en el dia a dia només ho saps tu. Els títols, doncs sí, tens allà quatre copes que has guanyat en un prestatge, però allò no et dóna res. El que veritablement et dóna és el que has crescut com a persona, com a jugador, les experiències que has viscut en diferents llocs, els idiomes … Tot!”

-“Quan em retiri vull estar prop de casa, però no estar a prop de casa meva, sinó prop de la meva gent. I poder traslladar totes les experiències que he adquirit gràcies al futbol. Sobretot amb gent que comença, que alternin el col·legi amb el futbol. Aquesta etapa és una etapa important i complicada. Potser sent entrenador, assessor … L’objectiu és compartir una mica les meves vivències. Quan més gratificat em sento pel futbol és quan algú em demana fer un vídeo quan algú es casa i els fa il·lusió. O perquè una nena ha superat una malaltia. O perquè ho necessita. És quan més orgullós em sento de ser futbolista, el poder traslladar aquesta força que tenim el dia de demà em faria il·lusió”.

-“Per a mi no hi haurà res tan bonic com aquella etapa de jugador del planter. Recordo perfectament del primer dia que vaig arribar, amb nou anys, a fer les proves. No parlava castellà, per a res, només el de l’assignatura de l’escola. I vaig començar a parlar-ho amb gent que venia de diferents llocs, d’Andalusia … D’aquella època em queden moltes coses: els encarregats de cuidar-nos li donaven molta importància, no al futbol, ​​sinó a l’educació, a com comportar-te fora del Barça”.

-Què és més difícil, fer-se famós o deixar de ser-ho? “Tots els canvis són impactants. Però a mi això no m’inquieta perquè tinc molt clar qui sóc, de qui m’envolto. I sí, és la vida, un dia vam deixar de ser anònims i vam passar a ser a coneguts i quan deixarem el futbol potser haurem de tornar a ser anònims. Jo sempre he intentat fer la vida normal practicant futbol. Vaig a Barcelona i em moc amb metro. I a Londres també”.

-“En el futbol importa més ​​el cap que el talent. Moltíssim més. He vist molt talent que no ha triomfat per no tenir cap.

No hi ha resposta

19 jul. 2015


Coses del futbol

Classificat com a Barça,ESPORTS,Futbol

M’agrada el futbol. M’agradava molt jugar-hi quan era jove, però ara ja només em permeto mirar el Barça quan el donen per TV, escoltar-lo per la ràdio, aguantar alguna estona de tertúlia i poca cosa més. No vaig mai al camp, no soc soci de cap club, ni crec que tingués gaires ganes de passar fred o calor per veure un partit en un camp. Segueixo amb cert interès aquesta bombolla gegant i aquesta espècie de gran univers paral·lel en què s’ha convertit el futbol; un univers que ja fa temps ha deixat de ser únicament esport i que cada dia s’ha tornat més complicat i difícil d’entendre perquè s’hi barregen molts factors i interessos molt diversos. Tot i això, m’agrada seguir-lo, com m’agrada seguir altres àmbits de la realitat que poden ajudar a entendre una mica millor el món en què vivim i encara que només sigui per treure’n algunes lliçons. Cadascú té les seves dèries i, per altra banda, entenc perfectament que, per al que no li agradi gaire o gens, tot aquest món se li pugui fer pesat i en fugi com de la pesta. Però no podem negar que és una realitat de la que és difícil fugir-ne del tot i ignorar-la. Se’ns cola per tot arreu.
Ahir a Can Barça hi va haver eleccions a president. i, com molta altra gent, he seguit una mica el que han dit que faran cada un dels candidats, el que s’han atribuït del passat amb més o menys raó; he pogut veure de quines persones s’han rodejat, a quines velles glòries han invocat, talment esperits benefactors i miraculosos que han procurat posar al seu costat, he escoltat una i altra vegada promeses que no saben ni ells mateixos si podran acomplir o no; han tornat a treure totes les tradicionals destrals de guerra, demostrant fefaentment que volen que la guerra segueixi ben vigent entre les distintes famílies blaugranes (com en qualsevol família típica i tòpica, per altra banda….).  I a mi, vist el que he vist i escoltat el que he escoltat,  com que m’agrada treure conclusions de les coses, aquí us en deixo algunes.
Per exemple, que hi ha persones més educades que altres. Persones que, en lloc d’arguments, fan servir ja d’entrada la desqualificació, l’aspersor de merda, i el joc brut i, només sortir de casa, ja van amb la pistola carregada i a punt de disparar. Un cop a l’escenari, queda el que queda i que el que ha rebut, que s’apanyi.
També he pogut veure el contrast entre les típiques actituds del que va crescut, amb un ego i un complex de superioritat que li surt per tots els porus del cos i les del que és mostra més humil i molt més moderat en gestos i paraules. Algun dels candidats és pensava que ja ho tenia tot fet abans de sortir i algun altre era ben conscient que havia de treballar fort per poder aconseguir alguna cosa i, així i tot, potser no ho aconseguiria.
He pogut veure com algun sap guanyar i perdre i algun altre no. Ni en el món futbolístic ni enlloc, jo no me’n fio gens d’aquells que no reconeixen cap virtut al contrari i, en canvi, li veuen tots els defectes. Com si tots no tinguéssim moltes coses bones i dolentes. Saber reconèixer que l’altre potser ha fet coses ben fetes i que fins i tot pot ser millor que jo, és una virtut que no té tothom i que caldria que aprenguéssim. Si volen tornar a ser candidats en el futur, els recomanaria que ho tinguessin en compte. És un consell que els dono gratuïtament i que em sembla que els pot anar bé.
També he pogut comprovar que, quan aquests dies han parlat, ho han fet com si tots fossin unes verges pures i castes que no han trencat mai cap plat, que no els ha passat mai pel cap algun mal pensament, com si cap d’ells hagués fet mai una mala negociació, algun negoci brut (o., si voleu dir-ho més finament, prou net); com si tots ells ho haguessin encertat tot en la seva vida personal i professional; com si les victòries del Barça no fossin del club sinó que fossin purament victòries personals, com semblava quan els escoltaves.
M’he pogut adonar que l’odi i l’enveja acostumen a ser patrimoni d’amargats i frustrats i que en alguns candidats hi havia molta càrrega d’aquest verí que ho mata tot. M’ha semblat que ha estat una campanya que destacava només el negatiu i deixava de banda el positiu. Molt poques proposicions, molta crítica amarga que no ajudarà a fer un Barça millor i la sensació de que alguns no digereixen que els altres poden ser millor que nosaltres i que no n’hi ha prou d’aixecar algunes banderes que no serveixen més que per amagar enveja i ressentiment perquè s’ha posat en evidència que algú ha fet les coses millor que altres. A alguns els costa pair no ser únics posseïdors de l’excel·lència, com si això fos únicament i exclusiva patrimoni seu. I, és clar, no suporten que hi pot haver persones que potser poden fer les coses igual o millor que ells perquè això posa en evidència les seves misèries i temen que el que han fet pugui quedar a l’ombra i no es vegi prou.
Una altra conseqüència que en trec de tot plegat és que unes eleccions poden servir per a fer a un persona més gran o més petita del que en realitat és. Unes eleccions poden servir per engrandir egos, per fer caure del pedestal, per evidenciar qualitats i defectes i per mostrar una mica millor la qualitat moral d’una persona. Unes eleccions haurien de servir per posar un punt i apart; per oblidar i esborrar coses passades; per renovar l’aigua podrida de la bassa; per donar 100 dies de gràcia i l’oportunitat de veure com ho farà la nova junta… Unes eleccions guanyades o perdudes són un reconeixement i un vot de confiança. I unes eleccions a Can Barça són una ocasió de democràcia que pocs clubs al món poden presumir de tenir. Caldria cuidar aquest patrimoni únic, augmentar encara més la transparència i protegir les coses bones que tenim perquè al món del futbol sembla que es torni cada dia més mafiós i sembla anar molt escàs d’algunes virtuts que haurien de ser elementals. Els socis, que són els amos del club, ja tindran temps de dir el que hagin de dir quan els sembli que les coses no van prou bé. De moment, han dit el que han dit i tots ho haurien d’acceptar.

No hi ha resposta

06 juny 2015


La religió del futbol

Classificat com a Futbol,Lectura

“El fútbol es la única religión que no tiene ateos”, deia Eduardo Galeano, potser amb un pèl d’exageració. Però, sí, una bona mica de raó ja la té, ja!. Aquesta nit hi haurà milions de creients –més o menys fanàtics, com els creients de qualsevol religió- embadalits i expectants davant de la tele. Alguns d’aquests fidels creients, tan creients, ja són a Berlín per tal de veure i viure més de prop i millor la final de la Champions al mateix camp, entre crits, soroll i molta, molta, adrenalina.

Per aquells que siguin agnòstics del futbol –que també n’hi ha molts- sempre queda el recurs d’un bon llibre. Els que som futbolers tenim el doble avantatge de poder gaudir dels dos plaers. No pas alhora, però sí que d’un després de l’altre (o abans, és clar). Tan el futbol com la lectura poden ser dos plaers fantàstics i de cap manera incompatibles. A mi sempre m’ha agradat el futbol, sigui practicant-lo quan era jove, sigui escoltant-lo per la ràdio o mirant-lo per TV. No sóc dels que van a veure’l al camp, ni al bar, ni a les penyes… Sóc més de mirar-lo a casa, acompanyat tranquil·lament d’una cervesa ben fresca i quatre cacauets torrats. Sóc també molt poc inclinat a acceptar tot aquest immens tinglado que es mou entorn del món futbolístic i de tot el conjunt de fenòmens quasi bé parapsicològics que formen part d’aquest gran negoci, generalment una mica fosc i massa sovint força complicat.

M’agrada el futbol, però també m’ha agradat llegir ja des de ben petit. Les dues coses poden fer gaudir moltíssim i poden arribar a ser un art ben noble. Ara que tinc més temps -per això de la jubilació-.em passa que llegeixo força més i, em plau rellegir llibres que feia anys que no havia llegit i he de confessar que és un gaudi extraordinari. I no sóc de llegir les gran novetats i els grans best-sellers. Fora de cassos molt concrets, sóc més de llegir llibres d’autors que ja conec, que m’agraden i que en algun moment em van deixar un bon gust de boca. Dono la raó al japonès Haruki Murakami que deia que “si només llegeixes els llibres que tothom llegeix, acabaràs pensant el mateix que tothom pensa”. Per desgràcia és una mica així i, semblantment com al cap de la música, només s’escolta i es llegeix allò a que se li fa molta publicitat i surt a la tele… Jo no he llegit Milennium de Stieg Larsson , ni ne vist ni llegit les Cinquanta ombres de Grey de E. L. James, ni Els pilars de la terrade Ken Follet. I no dic pas que no valguin la pena llegir-los. Segurament que deuen valer la pena. No ho sé. Però no tinc tirada als grans noms i sóc més d’autors potser més desconeguts i de llibres triats al meu gust o recomanats per algun amic, encara que sigui d’un autor desconegut.

Sigui mirant el futbol aquesta nit, sigui llegint un bon llibre, tan de bo puguem gaudir d’una bona vesprada. I si pot ser veient com el Barça guanya la Champions, molt millor.

No hi ha resposta

03 juny 2015


El clarivident Xavi

Classificat com a Barça,Futbol,POLÍTICA

El jugador del Barça Xavi Hernández és una persona clarivident dins i fora del camp. Dins del camp, tots hem pogut veure durant una bona colla d’anys com la seva manera d’entendre i practicar el futbol és la més senzilla i pràctica que existeix, que no vol dir que sigui fàcil. I ho és perquè té dins del seu cap tot el que passa al camp i sap trobar en cada moment la sortida adequada als problemes que els crea l’equip contrari. Això que aparentment és tan fàcil, no ho és gens ni mica i només en gaudeixen certs privilegiats. Aquesta mateixa manera que té el Xavi de jugar a futbol i de trobar solucions als problemes és la manera que em sembla millor per anar per la vida. Si hi ha una solució senzilla, millor que no pas fer servir la complicada. Diuen que les persones intel·ligents són aquelles que fan semblar senzilla una cosa complicada i saben trobar la sortida adequada als problemes. Tenir sentit pràctic per a fer les coses és també una altra cosa que admiro dels que tenen aquest do o aquesta qualitat.

Encertar en una opinió o en un judici no sempre és fàcil perquè freqüentment ens deixem portar pels nostres prejudicis, per les nostres fòbies o fílies. Per exemple: no m’agraden gens ni mica aquells que amaguen la falta d’arguments, de claredat o de preparació sota el paraigua de la verborrea, dels sofismes o directament de la mentida. No m’agraden aquells que parlen i parlen per a no dir res o, el que és pitjor, per rebatre amb amenaces els que no pensen com ells. o amb mentides i arguments de baixa volada. Normalment són gent complicada i fa la vida complicada als demés. I a mi no m’agrada la gent complicada.

De tot el soroll mediàtic que ha despertat la xiulada del Camp Nou, de totes les controvèrsies que ha encès i de tots els comentaris que he escoltat, el que més m’ha agradat ha estat el del Xavi, que des del sentit comú (que cal recordar que generalment és el menys comú dels sentits) ha dit, ras i curt:

 “Estem en democràcia i tothom pot opinar: Haurien de preguntar-se per què es produeix aquest fet i no pensar només en sancionar-lo.”.

Poques paraules i ben dites. Paraules sàvies. Una anàlisi d’una realitat que no ha estat capaç de fer cap dels que manen a Madrid, d’una realitat que ens toca patir des de fa molts anys, però tota ella molt més agreujada, deformada i complicada en aquests darrers temps, quan molts milers de catalans han decidit que ja n’hi ha prou i han decidit plantar la canya. Això, com era d’esperar, no ha agradat gens ni mica a tot un grup de gent que no ha estat capaç mai d’analitzar causes, veure els per quès de les coses, estudiar com s’arriba a certs punts de no retorn, ni ha volgut entendre mai una realitat concreta que, per més que no els agradi, existeix i cada dia creix més. Falta de capacitat? Falta de preparació? Miopia intel·lectual? Mala fe? Impotència? Gelosia? Hi deu haver una mica de cada cosa d’aquestes, crec jo, i segurament que algunes més. Però no vull ser massa dolent i crec que és millor deixar-ho amb amb incapacitat manifesta per veure i analitzar la realitat’.

La gent que ha tingut durant segles el poder -i el bastó-, que s’ha valgut durant anys d’arguments tronats i gens democràtics, que no ha sabut escoltar ni palpar les inquietuds d’un poble, no serveix per governar. I parlo per a gent de dretes i per a gent que s’han dit d’esquerres però que, ni uns ni altres, han entès res de Catalunya. I acompanyen tota aquesta tropa un munt de periodistes, intel·lectuals, formadors d’opinió, tertulians del munt de cadenes i emissores de les Espanyes. Quasi ningú ha estat capaç d’ajudar a que les coses es vegis des d’un altre angle. Més aviat han atiat el foc quan han vist qualsevol intent d’aixecar el cap i plantar cara d’uns ciutadans que han estat durant segles subjugats. Mentre ens han vist submisos, contemporitzadors, covards, botiflers, mentre des d’aquí s’ha fet la política del peix al cove, a ells ja els anava bé. En pic han vist que hem decidit dir prou i que un bon munt de gent està disposada a marxar, ha començat la repressió de totes les formes possibles. Franco l’exercia sense complexos i de forma clara i evident. Els d’ara han anat perdent les subtilitats i els complexos i ara ja ho fan d’una manera semblant als vells temps del gallec. Per alguna cosa són els deixebles avantatjats i nostàlgics del franquisme i per alguna cosa estan convençuts de que són ells els que manen, i ningú més ha de gosar atansar-se al pastís. Per això es creuen amb el dret a l’amenaça, a l’insult, a la prepotència o a lleis sancionadores. Si cal, prohibiran parlar, escriure o xiular; i si encara cal més, prohibiran respirar. Com ha dit el Xavi, no entenen que en una democràcia es pot opinar, escriure, dir o xiular el que sigui, a qui sigui amb la condició de que es faci de manera pacífica. Que el respecte a les coses, a les persones o als símbols no s’imposa sinó que es mereix i s’adquireix fent les coses bé.Les coses s’han fet tan malament darrerament que han perdut i els hem perdut tot el respecte. I amb tot aquest panorama, segueixen essent incapaços de preguntar-se res o de preguntar-nos per què fem el què fem o volem el què volem.

A fi de comptes és una mica paradoxal que l’anàlisi més encertat i més lúcid de tot plegat l’hagi fet un futbolista com el Xavi. Deu ser que, com a al gespa del camp, té les coses sempre molt clares perquè abans de passar els problemes pels peus els ha passat pel cap. Primer els resol amb el cap i després els peus fan el que han de fer. No com altres, que sembla que no tinguin cap i només tinguin l’orgue que fabrica la testosterona…

3 respostes

31 maig 2015


Quin himne? Quins xiulets?

Classificat com a ESPORTS,Futbol,POLÍTICA

Ahir estava assegut a la meva butaca disposat a mirar el partit de la final de la Copa del Rei. Deien, que deien, que deien, que xiularien l’himne espanyol i que xiularien el Rei con ja s’ha fet costum en aquestes ocasions en què el barça arriba a la final.
M’hi havia assegut ben allargassat -tan llarg com sóc, que no és gaire- disposat a veure com guanyava el Barça. Com acostumo a fer sovint, poso la imatge de TV3 i el so de Catalunya Ràdio. M’agrada la narració del Puyal i el seu gran equip. Vaig veient els prolegòmens del partit, com els jugadors es preparen al túnel de vestidors; veig com surten al camp; veig com s’afileren els jugadors dels dos equips i veig com tothom es prepara i es posa ben dret. Noto cert nerviosisme en els rostres de les autoritats i tots estaven tesos i afilerats com xoriços. I, de cop, comença un soroll infernal. M’imagino que són les anunciades xiulades però, la veritat, no sé distingir ben bé si és això o algun reactor que s’ha enlairat de l’aeroport del Prat i passa en aquell precís moment per damunt del camp. No sento himne, no sento xiulets, no sento ningú i el Puyal resta mut. Només soroll. molt soroll. Les càmeres només enfoquen rostres d’esportistes i d’autoritats. Res de públic. No puc saber si xiulen, si berenen o què fan. Res de res. No enfoquen ningú de les graderies. Sembla que s’ha fos la gent. No hi són. No existeixen. No xiulen. Han desaparegut de cop i volta.
Després m’he pogut assabentar que sí que es va xiular, que hi va haver himne, males cares en alguns, mala llet en altres i fins i tot algun comunicat fet pel Gobierno de España a corre-cuita i en hores intempestives… Si n’estarien d’emprenyats que fins i tot algun funcionari va haver de treballar redactant un curiós COMINICADO (que podeu llegir clicant  AQUÍ) un dissabte al vespre a les 11 de la nit! Algú l’ha qualificat de ridícul. Jo el qualifico directament de franquista, de país amb molt dèficit de democràcia, que la única cosa que sap fer és amenaçar els ciutadans. Vergonya, molta vergonya haurien de tenir. I no s’haurien d’estranyar que molts de nosaltres vulguem marxar d’un país com aquest,
I una altra cosa. Acabo de llegir que aquest sindicat que s’autoanomena Manos Limpias –i que no és res més que una colla de franquistes nostàlgics- també ha posat denúncia a tot bitxo vivent. Haurien de saber uns i altres que, segons explica el diari LA MAREA,  xiular l’himne és fins i tot un dret segons el jutge Pedraz de l’ Audiència Nacional. Hi ha un auto de la sala que jutja delictes penals a l’ Audiència Nacional que va considerar (any 2009) que xiular l’himne d’España és una cosa emparada per la llibertat d’expressió. Ho podeu veure AQUÍ

2 respostes

12 jul. 2014


Va de futbol

Classificat com a Argentina,ESPORTS,Futbol

No sé si demà s’acomplirà una vegada més aquella frase tan aguda –i normalment encertada- que Gary Lineker va dir al Mundial d’ Itàlia del 1990, quan Anglaterra va ser eliminada –en la tanda de penals- per Alemanya en una semifinal d’aquest Mundial. En una frase brillant el jugador anglès va dir:“El futbol és un joc simple: 22 homes corren darrere d’una pilota durant 90 minut i, al final, els alemanys sempre guanyen”.

El futbol el van inventar els anglesos però, com deia un famós periodista anglès, cent anys després qualsevol país el juga molt millor que ells, que no han sabut evolucionar i s’han quedat amb el principi tan primari de “pilota llarga i que l’agafi el que més corri”. Avui el futbol és tota una altra cosa i per això acostuma a guanyar que més sap tocar, combinar, passar-se la pilota amb sentit i jugar en equip.

Gary Lineker era un jugador que, per la seva forma de jugar, no semblava anglès. Era un futbolista intel·ligent, educat i exquisit dins i fora del camp. No sé si és veritat, però he llegit que ha estat un dels pocs jugadors de tota la història del futbol que mai no va rebre ni una sola targeta groga. Tot un senyor, vaja! Aquesta mena de jugadors són els que a mi m’agraden i per això en la majoria de partits que he vist durant aquest Mundial he pogut comprovar que, així com “el rugbi és un esport de gent rústica practicat per cavallers”, el “futbol s’ha tornat un esport de cavallers practicat per gent rústica”. I per això veiem el que veiem i per això no s’acaba d’entendre que els àrbitres no protegeixin més aquells que juguen net, de forma fina, els que són artistes, creadors i facin espectacle.

Tampoc s’entén que els diaris esportius, les emissores de ràdio i els canals de TV posin els micròfons davant la boca de persones que només saben dir: “el futbol és així”, “ara cal pensar en el pròxim partit”, “hem estat de mala sort, ja que la pilota no ha volgut entrar” i frases semblants. Hauria d’estar prohibit que certs futbolistes –i també alguns tècnics- obrissin la boca i els mitjans de comunicació haurien de buscar i permetre parlar només aquells que sàpiguen raonar una mica, dir alguna cosa més i aportar alguna idea mitjanament passable. Els ho agrairíem tots els aficionats.

S’acaba el suspens i demà ja sabrem qui és el guanyador d’aquest mundial. Hi han hagut alguns països que han estat en “estat d’expectativa” durant un mes i els serà dur despertar a la realitat quotidiana altre cop. A Brasil ja li ha passat i, amb el cop tan dur que va rebre amb l’històric 7-1 i la corresponent eliminació, ha deixat en estat de xoc tot un país que viu i sent el futbol d’una manera difícil d’explicar. Que no li passi demà també a l’ Argentina, un altre país on el futbol és una espècie de religió i una bogeria! Tinc el pressentiment que altra vegada s’acomplirà la famosa dita de Lineker… Trobo que és una mica exagerat que durant un mes de Mundial alguns països estiguin com en suspens i tot es pari una mica i que només el centre d’atenció sigui el resultat dels partits. La vida hauria de seguir tenint com a essencial el que en realitat és important i tenint com a secundari i molt relatiu una cosa com el futbol. A tots els països els aturats, la feina, els hospitals, les escoles, l’economia i tot el que és important de veritat, no es para. El temps no es para, els infants segueixen naixent, els malats segueixen morint, els interessos de demora pel deute que els països tenen contret segueixen acumulant-se i creixent, els rics segueixen fent-se cada dia més rics i els pobres cada dia més pobres. Tot això no es para per molts Mundials que hi hagi.

I, per acabar, jo em pregunto: com quedarà Brasil després dels Mundials? ¿Haurà servit aquest Mundial per ajudar un país com Brasil a que sigui una mica millor, més ric, més feliç… o més aviat haurà servit per empobrir-lo una mica més, haver construït unes infraestructures que no serviran per a gran cosa, haver desil·lusionat una mica més la gent, haver amagat desigualtats social i injustícies, portar al país a una astènia i a una minva de forces que dificultarà encara més tirar endavant un país que no haurà de viure del futbol sinó de la seva feina diària? Un munt de preguntes i reflexions que queden aquí. I queden aquí no només per als brasilers, sinó per a tots els països i per a tots els que a vegades donem més importància a si un jugador ha mossegat algú, si un altre ha fet tres gols i si un porter ha parat tres penals. El món segueix. La vida segueix. L’essencial segueix i cal posar l’accent on cal posar-lo.

Una resposta fins a ara

27 juny 2014


Una mossegada molt cara

Classificat com a Futbol,PSICOLOGIA,Uruguai

AP  y EFE

Des que Luís Suárez va mossegar fa quatre dies l’espatlla del jugador italià Giorgio Chiellini no es parlava de cap altra cosa per part  dels “futbolers” -i també dels que no ho són tant- per les conseqüències que podria portar aquella acció. Doncs ja tenim el resultat: 9 partits sense poder jugar amb la seva selecció, 4 mesos sense poder jugar cap partit de futbol i una multa de 82.000 euros..

El tema, però, no és només un tema futbolístic, sinó que es relaciona lateralment amb molts més, tant o més importants. Per això se n’ha parlat tant i les reaccions han estat tan fortes i contradictòries, tant a l’ Uruguai com a fora. Conec bé l’ Uruguai, la seva gent, la passió amb què viuen el futbol, les típiques rivalitats dels seus equips (sobretot entre Peñarol i Nacional), el que significa per a un país de poc més de tres milions d’habitats el futbol, que sembla que ja forma part de la seva idiosincràsia. Trobareu pocs uruguaians que no el visquin amb intensitat.

De LUIS SUAREZ ja en vaig parlar quan va tenir el darrer conflicte amb Patrice Evra ara fa dos anys, Però és que abans ja havia tingut altres conflictes d’aquest mateix tipus o semblants, pels quals ja havia estat sancionat altres vegades. Per tant, la cosa ve de lluny i podríem dir que és un reincident. I ja sabem que les reincidències es paguen perquè d’alguna manera deixen marcada la persona. Com més reincident, més marcat. I aquest home està marcat i ben marcat, Per tant, hauria de vigilar si vol que la seva carrera de gran jugador segueixi uns quants anys més.

Per això voldria analitzar una mica aquest fet i també el significat de tot el que l’envolta, amb el perill de ser mal interpretat i potser no deixar prou conforme als meus molts amics uruguaians que no ho veuran igual que jo. Però vull donar igualment el meu punt de vista, procurant ser tant objectiu i respectuós com pugui.

Per curiositat i per l’interès natural del qui ha viscut en un lloc i se l’estima, aquests dies he entrat a llegir els diaris uruguaians com faig sempre i m’he esverat una mica llegint el que he llegit. També he pogut anar seguint el que els meus amics han anat escrivint al seu Faceboock i he pogut comprovar que hi ha una espècie de gran -i potser una mica exagerada- indignació nacional. Fins i tot el meu admirat president Mujica hi ha dit la seva. He pogut llegir coses com aquestes: “El mundo contra Suárez, el mundo contra Uruguay”, escrivia l’eminent politòleg Daniel Chasquetti;  o bé aquesta altra, ja una mica més matisada i objectiva: “Suárez es inmaduro y autodestructivo. Pero, ¿la FIFA hablando de “mordidas”? ¡Es un enorme cártel de delincuentes, coimeros y mafiosos!” del director del respectat setmanari BUSQUEDAClaudio Paolillo, president de la Sociedad Interamericana de Prensa (SIP).

És justa la sanció? És excessiva? S’han aprofitat d’un home ja marcat per la seva forma de comportar-se en els camps de futbol? Tot això és discutible i jo no hi entraré. Però sí que vull fer unes quantes consideracions sobre aquest afer:

  1. La nostra societat té la tendència a “marcar” les persones i a marcar-les per sempre. Ens costa  entendre que una persona es pugui rehabilitar, canviar i costa depositar altre cop la confiança a una persona després que ha anat a la presó o n’ha fet alguna de grossa. Això seria per pensar-hi una mica tots i  examinar-nos si no som massa estrictes en el nostre jutjar i si potser donem massa poques oportunitats a que les persones canviïn.
  2. Cal tenir en compte que hi ha uns precedents objectius que no es poden amagar ni obviar. Llegeixo en algun diari (cosa que no sabia) que alguns psicòlegs ja li havien recomanat alguna forma de tractament per moderar aquests impulsos agressius que té. Pablo Martínez, psicòleg de la “Universidad La República de Uruguay” i especialitzat en medicina esportiva, explicava que a Luis Suárez ja se’l va tractar alguna vegada per la ira. “La mordida se da en aquellas personas que han tenido una niñez muy agresiva, muy carenciada y es una forma de defenderse de la agresión externa o de los mayores. En el caso de Suárez es como estar en un estadio de niño: ante la agresividad o la situación que lo desborda, otros jugadores dan un puñetazo, otros salivan, otros insultan y eso en el contexto del fútbol queda más desapercibido. Él ya estuvo tratado por un psicólogo por la ira y pensé que la tenía controlada. En este Mundial hubo alguna situación, algo que hizo que le saliera ese instinto más primario”.
  3. Les persones tenim totes un passat que ens marca i una història personal en forma de motxilla no sempre fàcil de descarregar. A vegades és una motxilla molt i molt pesada on s’hi amaguen maneres de ser, caràcter, educació, problemes familiars, etc. Luís Suárez també la porta com tots i caldria tenir-ho en compte a l’hora de fer una valoració moral de les seves accions i de la seva persona. Tothom qui el coneix –familiars i amics- diu que és una persona diferent dins del camp i fora. Tots coincideixen que és una excel·lent persona, però que ja des de petit era “calentón” i que tenia unes arrencades estranyes, degudes potser a la dura infantesa que va tenir. “No sé por qué tiene esos arranques, cuando tiene todo para ser feliz”, deia Lila, la seva àvia paterna. “Quizás el divorcio de los padres, las privaciones que pasaron. Siempre fue “calentón”… al igual que su padre, militar y también jugador de fútbol. Nunca pensamos que Luisito iba a ser el más famoso de todos con ese carácter”, explica Lila. Roberto Mezza, amic del seu pare i que va jugar amb ell en el Deportivo Artigas, explica que Suárez té a qui sortir: “Es igual que su padre. Nunca fue agresivo. Muchos lo tienen catalogado como mala persona y no es así, es buenísimo, hay cosas que pasan en una cancha de fútbol y después son discutidas por gente que nunca transpiró la camiseta”, explicava aquest home.
  4. Em sembla que la primera cosa que hauria de fer és demanar disculpes i començar immediatament un tractament seriós després d’aquest quart incident greu en la seva carrera professional. Per bé del seu bon nom i per no fer malbé un gran futur que encara té en el món del futbol. Però, per a que sigui creïble, ha de voler demostrar amb fets i  públicament que vol canviar aquesta manera de ser i demostrar que no és el tipus de persona que sembla que és.
  5. I, per acabar, dir a tots els uruguaians que no s’han de sentir atacats, com sembla que molts d’ells se senten. Tot i que pugui semblar injusta i desproporcionada la sanció, jo entenc que és una penalització que va dirigida al jugador i només al jugador. Des de lluny i vivint-ho tot amb més fredor i distància, jo els diria no s’ha d’entendre de cap manera com un atac a un país i a tots els seus habitants. Almenys a mi no m’ho sembla pas.

Ah! I tant de bo es facin efectius aquests rumors que corren insistentment de que li va darrere el BARÇA. Jo, com a fidel seguidor d’aquest equip, ja m’agradaria poder tenir un gran jugador com ell. Això sí, sense que sigui conflictiu i es dediqui a partir d’ara només a fer gols. A veure si hi haurà sort… i calés! Em sembla que ho sabrem d’aquí a ben pocs dies.

4 respostes

10 juny 2014


España, “la roja y la rota”

Classificat com a Crisi,Futbol,Justícia,SOCIETAT

Jesús Pardal.

Quan José Calvo Sotelo va dir allò de “Antes una España roja que una España rota” no parlava de la selecció de futbol espanyola. Aquests pròxims dies ens espera una “marea roja” molt forta. I tornarem a sentir les frases de sempre: “que la selecció espanyola uneix tots els espanyols” i que “una España unida favorece a todos” i que “los nacionalismos no hacen más que perjudicar a todos” i “romper España” i el bla, bla, bla de sempre…

Ja que aquest dies alguns recorden aquesta frase de Calvo Sotelo, també podrien recordar un altre text seu que en aquesta hora de crisi econòmica també ens podria anar bé:

“Muchas veces he pensado que la raíz real del problema de España no es política, sino económica, y que la receta de nuestros males, por ser de índole económica, se ahogará en germen ante el quietismo obstinado de gran parte de las clases conservadoras. La incomprensión egoísta de multitud de ciudadanos pudientes, aferrados a nociones quiritarias cual si viviésemos muchas centurias atrás, puede depararnos días desastrosos, porque las aguas represadas se sueltan en torbellino cuando rompen la esclusa”. (“Mis Servicios al Estado. Seis años de gestión”, 1931.)

I ens podria anar bé reflexionar-ho una mica quan aquest dies s’ha sabut que els premis dels internacionals de “la roja” per reeditar el seu triomf a la Copa del Món seran: 72.000 euros per cap per arribar a quarts; 180.000 per arribar a les semifinals; 360.000 per trepitjar la final i 720.000 per guanyar-la. O sigui, més que ningú (330.000 percebran brasilers i francesos i 300.000 alemanys). Ja era desorbitada i exagerada la xifra que li va tocar a cada jugador, al Mundial de Sudàfrica ara fa quatre anys. Ni més ni menys que 600.000 euros! Aquests nois –tots ells mig morts de gana- van guanyar 600.000 euros en un mes!. Algú ha pensat quants anys hauria de treballar un mestre, una infermera, un treballador de qualsevol fàbrica? Això vol dir 20.000 euros per dia. Així els 23 futbolistes que van guanyar el mundial fa quatre anys, van cobrar pràcticament 14 milions d’euros. I només per arribar a la final, ja haguessin aconseguit cadascun 120.000 euros. Però aquest any, tot i la crisi, les primes han augmentat…

Llegia fa uns mesos en aquest diari digital ANDALUCES.ES que hi havia un noi –JESÚS PARDAL– que es guanyava la vida fent xurros, fregint peix, fent pollastres a l’ast, venent assegurances, baixant les escombraries d’alguns veïns dels pisos als contenidors … Aquest noi de Cadis podria ensenyar a molta gent –futbolistes inclosos- què vol dir guanyar-se la vida. Estava desesperat. A punt de ser pare, aquest cuiner que va treballar fins i tot un any a París, va tornar a Cadis l’estiu de 2011 pensant que hauria feina a l’hostaleria en aquesta època, “com sempre”. Però es va equivocar i va passar l’estiu, la tardor i “no trobava res”. Sense ajudes, amb una nena en camí i vivint amb sis persones a casa de la seva sogra amb la pensió de l’àvia, no va veure altra sortida que convertir el contenidor en el seu lloc de treball. “Jo volia feina, no demanar almoina, i em van explicar que fa molts anys, un home baixava les escombraries i vaig pensar, per què no?”. Assegura “no sentir vergonya” i que “la gent més senzilla és la més solidària”. El seu anunci va obtenir resposta. Al voltant d’uns cinquanta clients -si se’ls pot dir així- van sol·licitar els seus particulars serveis. Molts eren gent gran però també “no tan grans” que, sobretot, ho feien “per ajudar”. De fet, encara avui li donen menjar per a la seva nena.

El Jesús compagina això amb un contracte a mitja jornada que ha aconseguit en un rostidor de pollastres. A la tarda, ven assegurances dels morts. A les set, agafa la bici o va caminant fins al barri del Turó del Moro per baixar les escombraries d’una desena de clients que segueixen fidels al servei. I a les vuit, torna al rostidor. I així, dia rere dia. Si teniu una mica de temps, llegiu la crònica que hi trobareu més detalls d’aquest noi que, tot i això, no perd l’esperança i diu que “el dia de demà, la meva filla no podrà dir que no m’he buscat la vida per poder tirar endavant la meva família. Amb això em quedo “.

Aquest noi no sé en quina situació està ara. Potser igual o pitjor. Potser no tindrà temps ni ganes de veure “la roja” perquè tornarà a casa cansat i amb ganes d’anar a dormir. Potser els jugadors li podrien donar un cop de mà i passar-li uns quants euros de tot el que guanyaran en aquest mes…

5 respostes

26 jul. 2013


Un altre sudaca!

Classificat com a Barça,Emigració

Un altre sudaca!, vaig sentir que deia una persona, referint-se al nou entrenador del Barça i parlant d’ell amb força menyspreu. Segurament que no en sabia res d’aquest bon home i també molt segur que fa només una setmana que en va començar a sentir parlar. Per no saber, no devia saber ni si és bon entrenador o no, quin és el seu currículum i tampoc si ho farà bé o no a can Barça. De fet, ningú ho pot saber això i potser cal que esperem una mica per jutjar-lo.

M’empipa molt escoltar expressions despectives com aquesta, quan es refereixen a la gent llatinoamericana. La paraula “sudaca” es va posar de moda a la dècada dels 70 del segle passat quan van començar a arribar molts exiliats llatinoamericans que van aterrar a Espanya fugint de les dictadures de Xile, Argentina i Uruguai. El terme és clarament despectiu tot i que, de mica en mica, ha anat desapareixent i sortosament avui ja quasi no s’empra.

Em va empipar sentir aquesta persona al carrer, però també he notat un to una mica semblant en alguns comentaristes d’una ràdio catalana aquests dies. És cert que cap d’ells va  fer servir la paraula “sudaca”, però sí que van fer una mica de conyeta de la seva manera de vestir (una mica antiquada, deien), de la seva manera de parlar, del sobrenom “Tata”, de si sabia on arribava, etc. etc. M’empipa força aquesta manera que tenen alguns –cada vegada menys, com deia abans- de tractar la gent de fora, sobretot quan es fa des d’aquesta posició una mica superba, des d’un cert complex de superioritat europeu i com si nosaltres fóssim els millors, ho sabéssim tot i ningú dels que venen de fora ens hagi d’ensenyar res.

Segurament que aquestes persones no recorden que un “sudaca” pot ser perfectament un descendent directe d’un oncle seu o potser un parent més o menys llunyà que va haver de marxar cap a Sud Amèrica perquè aquí es moria literalment de gana. No recorden aquests saberuts que aquí molta gent vivia en un estat molt precari, que la gent menjava poc i malament, que a les cases no hi havia aigua corrent i, per tant, la higiene era més aviat poca, que el polls i les puces eren molt abundants, que l’educació i les formes de viure eren molt primàries. Molta gent que va haver de marxar va fer fortuna, va poder refer la seva vida, normalment van ser molt ben acollits i els van donar tota mena d’ajudes i unes garanties legals que mai havien tingut. Molts d’aquells emigrants van establir-se en aquells països i, com es diu vulgarment, “van ser feliços i van menjar anissos”. Sí, molta gent va trobar un lloc on viure i ser feliç, poder treballar i formar una família. Els descendents d’aquella gent són els que han arribat aquí en un viatge de tornada semblant al viatge d’anada que van fer els seus avis o els seus pares i, per tant, no veig per quin motiu ens en hem de riure, fer-ne befa o tractar-los amb menyspreu.

I a aquests periodistes i tertulians tan saberuts els recordaria que molts dels que venen –obligats per les circumstàncies o per pròpia elecció- potser fins i tot tenen més preparació que ells, segur que més categoria moral, i potser més ganes de treballar i tot. Alguns d’ells han après la nostra llengua, estan treballant millor que molts de nosaltres, ens hi podríem emmirallar perfectament i fins i tot potser quedaríem malparats en la comparativa.

Per tant, menys conyeta amb aquest home que acaba d’arribar per fer d’entrenador al Barça, una mica de respecte a ell i a tots els que com ell venen a guanyar-se la vida honestament i una mica més d’obertura de mires en aquests periodistes tan intel·ligents i tan primmirats. Val més que no facin judicis precipitats i esperin una mica. Potser tindran fins i tot raó. Però potser no i hauran de callar. Veurem. Donem-li una mica de temps a les coses. El que jo li dic és: benvingut  Gerardo “Tata” Martino i que tinguis molta sort.

Una resposta fins a ara

13 jul. 2013


No és això, Pep, no és això!

Classificat com a Barça,Futbol,Guardiola

Com a molts, suposo, m’ha sorprès l’emprenyada del Pep i la vomitada que ha deixat anar en una roda de premsa i quan no venia a tomb. Dic que ens ha sorprès a molts perquè encara no he llegit ni he escoltat ningú que ens expliqués exactament la causa i el per què de tanta ràbia que semblava continguda de feia temps i deixada anar ara de cop.

De fet, qui ho ha d’explicar hauria de ser el mateix Guardiola i, no només no ho ha fet, sinó que ha enredat la troca de mala manera perquè no ha estat gens clar en les seves queixes. Si feia massa temps que s’aguantava, si tenia queixes i tenia ganes de dir coses, que les hagués dit, però que les hagués dit clares tal com les va dir al Mourinho aquella vegada a Madrid: tothom el va elogiar perquè ho va fer exactament quan tocava i quan ja feia massa temps que aguantava impertinències de tota mena d’aquell mal educat. Llavors va ser molt clar i tothom ho va poder entendre de seguida i li va reconèixer que tenia més raó que un sant. Per a mi, ara ho ha fet a destemps i malament; fora de temps, perquè no hi ha hagut causa clara (que se sàpiga) que hagi pogut encendre la metxa i malament, perquè ningú ha entès massa res del que realment ha pogut passar.

No tots sabem fer una queixa en el moment oportú i de la manera adequada i a tots ens ha passat alguna vegada que hem ficat la pota en el moment més inoportú. Per tant, també hem d’entendre que li hagi pogut passar a ell. Però, justament  perquè no hem acabat d’entendre massa com han anat les coses i perquè no ha estat gens clar, sí que tots esperem alguna explicació més d’aquesta explosió verbal quan les coses es refredin i s’assentin una mica. I si cal esperar-la d’algú, és justament del Pep, que té prou capacitat per fer-ho.

Tot el que he llegit i escoltat fins ara han estat especulacions sobre coses que han passat, malentesos, divergències lògiques i situacions que poden haver estat possibles causes de desavinences. Però totes aquestes coses no deixen de ser rumors i especulacions que ja fa temps que duren i que és possible que s’hagin anat incrementant fins al punt on hem arribat. Però és justament en arribar en aquest punt quan calia aclarir les coses i no pas confondre-les més de la forma en què ho ha fet el Pep, fent esclatar una bomba que ha sorprès tothom i malferit alguns.

Jo he estat el primer en no escatimar elogis al Guardiola perquè em semblava que se’ls mereixia prou, tant com a entrenador com a persona. I, com jo, molta gent. I justament perquè ens semblava conèixer el Pep no ens esperàvem aquesta reacció tan intempestiva i tan malgirbada. No sé quina n’ha estat la causa, però a vegades massa elogis i massa adulacions poden arribar a pujar al cap, poden marejar una mica i infondre més vanitat de la que podem suportar i hom pot creure que ja té dret a tot i carta blanca. I no és pas així, ni de bon tros, per més Guardiola que se sigui!.

Per tant, el que jo ara esperaria del Pep i de la Junta del Barça és que no seguís aquest serial per les ràdios i els diaris, que un dia es fessin una trucada, quedessin per dinar plegats i enraonessin (un mot molt català aquest d’ “enraonar”); o sigui, que exposessin les seves raons, es fessin els retrets que s’hagin de fer i es donessin les explicacions oportunes. En una paraula, que si fos possible fessin les paus i aclarissin les coses. Potser em direu que tinc massa bona fe i espero massa d’un submón com el de l’esport en què les aigües acostumen a baixar massa tèrboles i per on hi corre més merda de la que ens pensem. Però em sembla que tots els ho agrairíem molt i aniria molt bé a tothom. I, entretant, no puc deixar de dir-li al Pep: “No és això, Pep, no és això”.

5 respostes

01 juny 2013


Barça-Club Atlético Progreso

Classificat com a Barça,Futbol,Sindicats,SOCIETAT

Sabeu què tindran en comú aquests dos equips de futbol (l’un català i l’altre uruguaià) a partir de la temporada vinent?. Doncs -encara que pugui semblar una mica estrany- tindran en comú els colors de la camiseta i per un motiu prou interessant de conèixer per part dels catalans . La segona equipació del Barça serà exactament igual a la d’aquest relativament modest club “montevideano”. Miraré d’explicar una mica el per què d’aquesta coincidència.

El Barça de la temporada 2013-2014, en la seva segona equipació abandonarà els colors llampants (i una mica estranys, tot sigui dit) dels darrers anys per lluir la Senyera. Aquesta serà la gran novetat d’enguany: per primera vegada en la història del club el Barça lluirà les quatre barres de la Senyera. Una samarreta que, a diferència de la primera, es vestirà amb pantaló vermell, exactament com vesteix actualment el Club Atlético Progreso, club que va ser fundat l’any 1917 a La Teja, un barri obrer prop del port de la ciutat de Montevideo. Vol dir que ja ha fet 96 anys. Déu n’hi do!

El que és curiós –i per això volia explicar-ho- és que els colors d’aquest club uruguaià van ser inspirats en la Senyera perquè a La Teja hi vivien molts integrants del sindicat de picapedrers. Aquest sindicat era format majoritàriament per integrants del corrent anarquista i per això aquest equip, al seu origen, vestia de color negre, color representatiu de l’anarquisme. Fins que a l’any 1927 –i després d’algun altre canvi de colors- es decideix començar a jugar amb la samarreta groga i vermella a franges actual, amb el pantaló negre o vermell.  La la història del club explica que aquests colors provenen de la ”bandera de Cataluña, región española donde se concentraba gran parte de los anarquistas de la época”. L’anarquisme català en aquells dies tenia una influència que traspassava fronteres i el seu prestigi arribava a l’ Amèrica Llatina. Barcelona, capital econòmica d’Espanya, era especialment conflictiva, com s’havia demostrat en la Setmana Tràgica de 1909. La crisi social estava enfrontant un moviment obrer, dividit entre socialistes i anarquistes, que utilitzaven tant mètodes pacífics (vagues) com violents (l’acció directa dels atemptats de vegades indiscriminats, com el del Liceu de Barcelona el 1893) i una patronal que utilitzava tot tipus de tàctiques (des dels esquirols al pistolerisme). El moviment obrer en altres parts d’Espanya estava menys desenvolupat, però va veure l’oportunitat d’aprofitar la debilitat de l’enfrontament entre burgesia industrial i govern: la UGT (sindicat socialista, més implantat a Madrid i País Basc) va convocar una vaga general revolucionària (agost de 1917), que va rebre el suport de la CNT (sindicat anarquista, majoritari a Catalunya). Els dos sindicats s’anaven aproximant cap a una unitat, almenys en les accions, des de la vaga de desembre de 1916 i l’anomenat Pacte de Saragossa. L’acord per a una vaga general va ser signat a Madrid a finals de març de 1917 pels ugetistes Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero, i els cenetistes Salvador Seguí i Ángel Pestaña, i incloïa un extens manifest firmat per tots ells.

Tot això arriba a Amèrica. Explica l’historiador i intel·lectual argentí-xilè Luis Vitale en la seva obra “CONTRIBUCION A UNAHISTORIA DEL ANARQUISMO EN AMERICA LATINA” (Ed. Instituto de Investigación de Movimientos Sociales“Pedro Vuskovic”- Santiago 1998) que a l’Uruguai, els anarquistes van ser, des de fins del segle XIX, la principal corrent del moviment obrer. A través d’organismes sindicals i dels seus diaris, “EL AMIGO DEL PUEBLO” ´”TRIBUNA LIBERTARIA” , van aconseguir aprofundir la consciència de classe, ajudats especialment pel flux migratori de treballadors europeus. Al 1905, van orientar la vaga general dels portuaris, al 1918 la vaga dels frigorífics i al 1919 la dels marítims, creant la FORU (Federación Obrera Regional Uruguaiana), que el 1919 comptava amb 5.000 afiliats. No obstant això, la influència anarquista va ser neutralitzada en part pels socialistes i, especialment, per l’ascens del populisme batllista, que va ser un dels primers a implantar reformes socials al continent sud americà.

Una curiositat interessant, no trobeu?

No hi ha resposta

12 maig 2013


L’èxit del Barça

Classificat com a Barça,ESPORTS,Futbol

Encara que ens pugui semblar poc, el títol de Lliga que ahir va aconseguir matemàticament el Barça, té més valor del que sembla perquè -com és sabut- aquesta temporada ha estat plena de dificultats de tota mena, algunes d’elles extra esportives. Per tant, avui toca felicitar el Barça per aquest títol de lliga aconseguit de forma ben brillant i en circumstàncies ben especials.

És cert que aquests darrers mesos hem vist un Barça disminuït, que ens ha donat uns quants disgustos, sense prou empenta i diferent del d’aquests anys passats. Però és cert també que això no vol dir que no es pugui tornar a refer si entre tots saben tornar a trobar al camí que van marcar el tàndem Pep-Tito aquests anys i que el Pep va resumir fa uns dies en una conferència a Buenos Aires. M’agradaria recollir avui algunes coses de les que va dir perquè crec que són essencials en aquests moments que viu l’equip.

Pep Guardiola va ser distingit pel cap del “gobierno porteño”, Mauricio Macri, com a "hoste d’honor" de la Ciudad de Buenos Aires i va dir d’ell que "és un exemple d’humilitat per a nens i joves de tot el món i una clara prova del que significa el valor del treball en equip per superar-se i aconseguir objectius". I després va precisar: "Nois, és un honor tenir aquí amb nosaltres a qui ha conduït un cicle increïble en la història del futbol mundial com a tècnic del que molts pensem que ha estat el millor equip de la història".

Després d’aquesta distinció, Guardiola va respondre preguntes de nens i nenes de diferents escoles primàries de la ciutat i va dir coses com les següents: "És un orgull molt gran haver format part del Barcelona però la vida segueix i cal buscar altres reptes".

Cal recordar que Guardiola va ser un dels artífexs -entre 2008 i 2012- d’una revolució futbolística al guanyar amb el FC Barcelona 14 títols en 17 tornejos disputats, amb un estil de possessió elegant de la pilota, contundència golejadora i respecte per l’espectacle. Ja només en la seva primera temporada va aconseguir la Lliga, Lliga de Campions, Mundial de Clubs, Supercopa d’Europa, Supercopa d’Espanya i Copa del Rei.

I no només compten els títols. En el seu històric pas com entrenador del Barça, va tenir el mèrit i la capacitat d’ amalgamar individualitats com la d’un cada dia més sorprenent Messi  (quatre vegades millor jugador de la FIFA), amb una colla d’extraordinaris jugadors i fer-ne de tot plegat un conjunt guanyador i que feia goig de veure jugar.

Va indicar que el secret de l’èxit del Barcelona va ser "haver trobat uns jugadors que van fer del seu ofici, de la seva professió, una cosa molt, molt amateur". "Quan arribes molt amunt, tot és molt professional, tot és molt seriós, molt quadriculat. En canvi, ells mai van perdre aquesta passió pel joc". Va dir també que els seus jugadors del Barça van ser "els aficionats més professionals que he conegut. Un es fa futbolista de petit perquè li agrada xutar la pilota. Vam intentar des del primer dia fins a l’últim que això no ho perdessin".

Per tant, ara toca refer l’equip, refer els ànims, refer la moral, refer la salut d’algunes persones que ho han passat malament, refer la pinya  i tornar l’equip al lloc on estava aquests anys passats amb humilitat, paciència, intel·ligència, sense nervis i sense presses perquè la base i l’estructura ja hi és i és ben ferma i ben sòlida. Segur que ho aconseguiran. Visca el Barça!

 

No hi ha resposta

19 juny 2012


El futbol com a tapadora

Classificat com a Futbol

He de confessar que m’agrada el futbol. Però també he de confessar que no m’agrada qualsevol futbol i encara m’agraden menys algunes de les coses que l’envolten. A l’entorn al futbol hi viuen i hi malviuen massa coses lletges, massa negocis tèrbols, massa diner negre i massa brutícia. El futbol mou massa diner i els futbolistes d’elit cobren també massa, sobretot en en temps de crisi i quan tanta gent ho està passant malament. De tant en tant es descobreixen algunes coses d’aquesta immensa cloaca, com és el cas recent d’Itàlia ara i com van descobrir-se fa uns anys enrere. En aquests fets hi estaven emmerdats dirigents, jugadors, clubs, àrbitres, la màfia i una mica “tutti quanti”.

En l’Eurocopa que es juga aquests dies tornem a veure coses massa fosques i vergonyants. Sembla que es mira massa poc on es juga i amb quines condicions es juga.Tant la UEFA com la FIFA sembla que només miren el negoci pur i dur i poca cosa més.Els drets humans sembla que no compten per a res, tal com passa -per altra banda- amb grans esdeveniments d’aquesta mena. Ara s’ha donat el vergonyós episodi a Ucraïna de l’holocaust de gossos i gats que viuen al carrer per tal d’embellir la ciutat i fer més bonic el teatre… I aquí no passa res i cap dirigent dirà ni piu. El futbol no pot servir de tapadora de la galleda de les escombraries.

El futbol com a esport no és això. El futbol com a espectacle i negoci és tot això i moltes coses pitjors. Potser seria el moment de recuperar una mica l’essència del futbol no us sembla?

Us deixo un text d’ Eduardo Galeano, autor a qui li agrada molt el futbol i que ha escrit textos molt bonics sobre aquest esport.

EL ESTADIO (Eduardo Galeano)

¿Ha entrado usted, alguna vez, a un estadio vacío? Haga la prueba. Párese en medio de la cancha y escuche. No hay nada menos vacío que un estadio vacío. No hay nada menos mudo que las gradas sin nadie.

En Wembley suena todavía el griterío del Mundial del 66, que ganó Inglaterra, pero aguzando el oído puede usted escuchar gemidos que vienen del 53, cuando los húngaros golearon a la selección inglesa. El Estadio Centenario, de Montevideo, suspira de nostalgia por las glorias del fútbol uruguayo. Maracaná sigue llorando la derrota brasileña en el mundial del 50. En la Bombonera de Buenos Aires, trepidan tambores de hace medio siglo. Desde las profundidades del Estadio Azteca, resuenan los ecos de los cánticos ceremoniales del antiguo juego mexicano de pelota. Habla en catalán el cemento del Camp Nou, en Barcelona, y en euskera conversan las gradas de San Mamés, en Bilbao. En Milán, el fantasma de Guiseppe Meazza mete goles que hacen vibrar al estadio que lleva su nombre. La final del Mundial del 74, que ganó Alemania, se juega día tras día y noche tras noche en el Estadio Olímpico de Munich. El estadio del Rey Fahd, en Arabia saudi, tiene palco de mármol y oro y tribunas alfombradas, pero no tiene memoria ni gran cosa que decir.

El fútbol a sol y sombra

No hi ha resposta

27 abr. 2012


“Bon guaret fa bon esplet”

Classificat com a Guardiola

Avui, mentre escoltava el Pep en la roda de premsa, m’ha vingut a la memòria aquesta dita de pagès que diu que “bon guaret fa bon esplet”. Deixar la terra en guaret era el sistema ordinari que feien servir els pagesos per tal que la terra descansés. Es deixava sense sembrar un any o dos per tal que la terra es regenerés.

El Pep prové de pagès i té la saviesa dels pagesos, saviesa que li surt quan parla sense que ni se n’adoni. Quan ha donat l’explicació del per què se’n va del Barça, ha dit que “quatre anys són una eternitat a can Barça”; “que el temps ho desgasta tot i que ell s’ha desgastat”; “que ha de recuperar les forces descansant”; “m’he buidat i ara necessito reomplir-me”. Paraules sàvies. Paraules plenes de sentit comú. Paraules d’algú que té la saviesa ancestral dels pagesos que saben que no es pot matar tot el que és gras i que s’ha de parar per poder seguir endavant amb més forces després.

Tots hauríem de deixar la nostra ànima en guaret de tant en tant. És imprescindible i no sempre ho sabem fer. La terra deixada en guaret es llaura per tal que hi entri l’aigua, s’oxigeni i agafi forces per quan torni a ser sembrat. Es fa per millorar, sabent que el temps desgasta però sabent també que el temps pot servir per millorar, per fer que la posterior collita sigui millor. Necessitem airejar la ment, airejar l’esperit per poder veure les coses amb més perspectiva, amb més objectivitat, per veure els defectes i els errors que hem tingut i que potser hem de corregir.

Cada vegada que donem i donem i donem…correm el risc de buidar-nos. Diuen que donar enriqueix i és cert. Però donar sense límit i sense mesura pot ser contraproduent i acabem buidant-nos i podem morir per inanició. Les ganes se’n van, les il·lusions també, els projectes s’esgoten, la rutina es fa present i l’esperit queda envaït pel no-res i tot es torna un sense sentit. Vivim per fora i estem morts per dins. És bo donar i és bo dosificar-se. És bo estimar els altres però és bo també estimar-se un mateix perquè no podrem donar si no tenim res per donar i no podrem estimar si no tenim forces per fer-ho.

Per tant, trobo molt bé la decisió del Pep i ara només cal donar-li les gràcies per tot els que ens ha donat, que descansi molt, que agafi forces perquè encara ens ha de donar moltes més bones collites. I desitjar-li al Tito Vilanova molta sort i molt bona feina.

Una resposta fins a ara

25 abr. 2012


Això que en diuen futbol…

Classificat com a Barça,Futbol

Juanvilloro.jpgJuan

Villoro

“El fútbol es suficientemente impuro

para permitir el triumfo de alguien que

no se interesa en jugar al fútbol”.

 

 

Juan Villoro (Mèxic, 1956) és autor, entre altres obres, de les novel·les El disparo de Argón i Materia dispuesta; d’un volum de contes, La casa pierde (1999), i d’un llibre d’assaigs, Efectos personales (2000). Del 1995 al 1998 fou director de La Jornada Semanal, suplement cultural del diari La Jornada.

Ha estat professor a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i professor convidat a la Universitat de Yale. Actualment ocupa la Càtedra UNESCO de Cultura Iberoamericana a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

L’any 2006 va rebre el Premi Manuel Vázquez Montalbán.

No hi ha resposta

23 abr. 2012


Un Barça derrotat?

Classificat com a Barça,ESPORTS,Futbol

Els barcelonistes encara estem una mica tocats pel que va passar dissabte. Estàvem tan acostumats a guanyar aquests darrers anys que la derrota de dissabte se’ns ha fet més difícil de digerir. Però també el futbol ens ensenya coses i, a vegades, es converteix en metàfora de la vida perquè no sempre guanyen els millors i no sempre guanya el que juga més bé. Les victòries són molt boniques perquè acostumen a ser molt difícils i heroiques, però també les derrotes poden tenir la seva èpica i la seva bellesa.

Parlo del Barça, per suposat. Però podria parlar de seleccions de futbol mítiques -les millors de la seva època- que no sempre van sortir guanyadores. Penso en la Hongria del 54, l’Alemanya del 74 o el Brasil del 82. Són als tres perdedors més famosos i reconeguts de la història dels Mundials, tres seleccions que van fer bella la derrota, que van forjar la seva memòria en el dolor, però als que el pas del temps va acabar atorgant el millor dels títols: la victòria sobre l’oblit. Aquest Barça d’ara ja ha fet història, guanyi o perdi d’ara en endavant, com la va fer el Barça de Kubala i companyia. Segurament que aquell barça va merèixer molts més títols pel seu joc tan engrescador i tan bo. Però eren altres temps; eren temps de dictadura i no era massa ben vist que el Barça guanyés tant i enlluernés mig món. Per això ho van evitar com van poder…Però aquell equip ha passat a la història.

Explica Jorge Otero, un periodista esportiu, que la selecció hongaresa, que va perdre la final del Mundial de 1954, va ser una selecció inoblidable. Va ser un equip que va aconseguir l’excel·lència: Puskas, Czibor, Kocsis, Bozsik, Hidegkuti … Jugadors que van reinventar el el futbol amb l’anomenat "quadrat màgic", aquest 4-2-4 que desarmava els rivals, i el joc veloç i exquisit embadalia l’espectador. La mala sort, els pals i el caràcter d’una Alemanya tocada per una vareta màgica van arrabassar a Hongria el títol una tarda nefasta a Berna. I encara que ara el trofeu de 1954 acumuli pols a la seu de la federació alemanya, l’admiració, el record i la glòria pertanyen als hongaresos.

Gairebé vint anys després, en un país gairebé sense tradició futbolística fins llavors, va sorgir un altre grapat de jugadors que van revolucionar el futbol: la Taronja Mecànica, el futbol total, l’Holanda de Cruyff, Neeskens, Rep, Krol. Uns visionaris que van transformar el concepte del joc amb una incessant permuta de posicions, on tots jugaven de tot i que vencien per esgotament del contrari. Van perdre dues finals del Mundial davant els respectius amfitrions -Alemanya i Argentina-, però podien haver guanyat: així és la vida.

El Brasil del Mundial del 82 va practicar un futbol exquisit, basat en el toc i la tècnica. Un altre grup de jugadors excelsos dirigits per Sòcrates, el gran demòcrata. Agrupats al voltant dels principis indestructibles del “jogo bonito”, els Zico, Falcao, Toninho Cerezo, Junior o Eder creaven jugades d’una manera enginyosa, atrevida i fluida. Van  enlluernar fins i tot el dia que van perdre davant d’una competitiva Itàlia en un partit memorable que mai van merèixer perdre.

Aquests dies es comencen a sentir veus crítiques, veus àcides, veus injustes que ha ho cremen tot. I, tot plegat, perquè aquests dos darrers partits el Barça els ha perdut: la setmana passada vam perdre injustament i amb tota la mala sort del món contra el Chelsea; i el dissabte ho vam fer -molt més justament, és cert- contra el Madrid. Però no ens recordem d’aquests darrers anys gloriosos en què ho hem guanyat tot?

No sé el que passarà demà i si aquest any serà recordat com un altre any gloriós o si potser començarem a perdre i ens tocarà esperar, renovar i renovar-nos. Passi el que passi, aquest equip ja ha fet història i ja és l’admiració de tot el món pel seu joc, pels seus valors i per tota la transformació que ha fet al futbol. El futbol ja no serà mai més igual després d’aquest Barça de Guardiola, emparat en tota una filosofia i una manera de fer que l’aprenen ja de ben joves a La Masia. Aquest Barça ha fet evolucionar i revolucionar el futbol.

Per tant, guanyem o perdem, aquest Barça sempre vencerà l’oblit i la derrota –si arriba- mai serà tan immerescuda perquè el futbol que fa aquest equip no es mereix això, si volem ser justos, objectius i ho mirem en conjunt. Aquest equip encara juga molt bé i encara li hem de tenir molta confiança. I, com deia algú, jo sempre prefereixo la victòria dels vençuts a la supèrbia d’alguns vencedors.

No hi ha resposta

05 març 2012


“A liga regalada, no le mires la cara”

Classificat com a Futbol

Després del que anem veient, jornada rere jornada, ara ja es pot dir ben alt i clar que el famós refrany castellà “A caballo regalado, no le mires el dentado” se’l pot fer ben seu el “Real de la capital”. Que quedi clar que el Real de la Capital juga prou bé al futbol com per que no necessiti tantes ajudes arbitrals i tants regals. Ell solet la podria disputar amb qui fos i quedaria tot més net i polit. Però es veu tan clar que aquest any, unànimement, tots han decidit donar-li una ajudeta que ja ni ho intenten dissimular. Per això del “Real de la capital” deu pensar que “a liga regalada, no le mires la cara” de la mateixa manera que a “caballo regalado, no le mires el dentado”. Per avaluar la qualitat d’un cavall, la seva edat, la seva salut i moltes altres coses, els experts li miren sempre les dents perquè diuen que és la millor forma de conèixer-ne el seu estat. Per avaluar aquesta lliga només ens caldrà analitzar un munt de detalls que ens donaran les pistes adequades.

Doncs això: que si al “Real de la capital” aquest any li volen regalar la lliga no ha de dir pas que no la vol. Benvinguda sigui, deurà pensar!. Ja li va bé. Fins i tot aquest any s’estalviaran haver de criticar-ho tot i fer servir totes les males arts que van fer servir l’any passat. Un regal és un regal i, per tant, calla, agafa’l i posat a córrer!. El que no sé ben bé és si els ha sortit gratis del tot. Possiblement Don Floren ha hagut de rascar-se la butxaca d’alguna manera o altra; perquè la cosa ja no donava per més i ja era massa el ridícul que començaven a fer, amb l’immens pressupost que té aquest club i amb el munt de diners que van gastar amb fitxatges, si no guanyaven res aquest any.

Per tant, merengues, sigueu agraïts. Els regals s’han d’acceptar sempre de bon grat i no cal que hi poseu cap tipus d’inconvenient. No cal que digueu que us han xiulat més penals a favor que a ningú, i amb diferència!  I no cal pas que recordeu que al Barça n’hi han escatimat també més que a ningú. No cal que digueu que teniu un entrenador que espera els àrbitres al pàrquing i que gasta més mala llet que ningú; tanta mala llet, que té acoquinats els àrbitres i els periodistes i ni els comitès ja ni gosen castigar-lo. Com no castiguen declaracions altres declaracions que han fet durant aquesta mateixa temprada i ara, en canvi, estan disposats a castigar al Piqué por les seves. Es veu que hi han dos reglaments: Un par al “Real de la Capital” i un altre per a la resta d’equips.

El “Real de la capital” té un entrenador tan “modèlic” que va esperar un àrbitre (Teixiera Vitienes) davant del seu cotxe al Camp Nou per increpar-lo dient-li: “¡Artista, cómo te gusta joder a los profesionales!”. I el seu capità Casillas, després de ser eliminat de la copa, va deixar anar aquestes paraules a l’àrbitre Fernando Teixeira Vitienes: “¡Vete de fiesta con ellos a celebrarlo, tanta polla y tanta mierda!”. Cap de les dues vegades va passar res i ningú va actuar d’ofici. Com ningú es va cuidar d’actuar d’ofici en la xafada de la mà de Pepe a Messi…

Episodis com aquests n’hi han hagut molts darrerament. El “Real de la capital” té un entrenador que posa el dit a l’ull dels tècnics rivals i se’n surt amb una ridícula sanció. José Mourinho té un gran catàleg de trucs (ens els contava no fa gaire el diari ARA) per assolir els seus objectius, que poc tenen a veure amb el joc net. Ja al Porto va agredir un jugador de l’Sporting, Rui Jorge, estripant-li la samarreta al túnel de vestidors. Era la temporada 2003-2004 i poc després el seu Porto eliminaria el United, fet que Mourinho celebraria corrent per la banda i provocant l’afició local. Un fet que al Camp Nou ja ha fet amb el Chelsea i amb l’Inter, quan va córrer per la gespa desafiant. Posats a provocar, durant un Milan-Madrid va aixecar tres dits davant l’afició local per recordar els tres títols que havia guanyat amb l’Inter. A les provocacions, molts cops hi suma els insults, com quan va dir "vés a la merda" a l’àrbitre d’un Madrid-Múrcia o "fill de puta" al d’un Chelsea-Tottenham. A les mans no hi acostuma a arribar, tot i l’episodi amb Rui Jorge i quan va fer fora amb empentes un periodista d’una zona mixta, a Itàlia.

El diari ARA ens continuava explicant que el seu truc més curiós, però, va ser quan estava sancionat, va entrar al vestidor i en va sortir amagat al carro de la roba bruta, quan la sanció no el deixava oficialment donar instruccions. Un truc més d’un tècnic que ha tret papers amb llistes d’errors arbitrals, ha enganyat donant alineacions, ha tallat rodes de premsa per preguntes que no li agradaven i s’ha autoanomenat “The Special One”. Especial ho és. Però no sempre per motius positius.

La culpa de tot això, però no la té el “Real de la Capital”. La culpa la tenen estaments com la Federación Española de Fútbol, el Colegio Nacional de Arbitros i demés “mandamases” que volten per allà. Però jo els diria que mentre succeeix tot això –i que veu tot el món a través de la TV- que aquesta lliga se la confitin. Mentre nosaltres ens guanyem el respecte i l’admiració de tot el món, ells es guanyen la fama de club xulesc, trampós i envanit. No sé on és el “señorío” del que tant gallegen i tan proclamen!

No hi ha resposta

24 gen. 2012


Actuar d’ofici

Classificat com a Futbol,Justícia

No sóc jurista i més aviat soc una mica al·lèrgic als termes jurídics. He llegit sentències que semblen escrites en una llengua d’un altre planeta. Deu ser perquè el comú dels mortals no les puguem entendre…

Aquests dies es parla molt que s’hauria “d’actuar d’ofici”. Què deu voler dir? En poques paraules –i de manera senzilla- deu voler dir que és quan un funcionari o un organisme té coneixement de que una norma no es compleix com s’hauria de complir  i llavors els responsables tenen l’obligació d’investigar i d’indagar què ha passat, perquè la mateixa llei els indica que aquestes són les seves funcions i la seva obligació. (Si no és així, que algú m’ho corregeixi).

En aquesta Espanya de toreros, castanyoles, panderetes i caspa –molta caspa- l’imperi de la llei és un imperi molt particular: aquí la llei s’aplica depenent de qui és l’implicat. No us ho creguéssiu pas allò de que “todos los españoles son iguales ante la ley”!

En el cas del futbol la llei s’aplica molt sovint segons de quin color és la camiseta. I, per acabar-ho d’adobar, la llei l’aplica un jutge únic (una fórmula magistral per evitar controvèrsies) anomenat Alfredo Flórez Plaza. És jutge únic del Comité de Competición de la RFEF i té un llarg historial de sentències estranyes des de Febrer de 2003, que és quan va prendre possessió. Té només 85 anys.

El Codi Disciplinari de la Reial Federació Espanyola de Futbol conté, perfectament definida, la facultat del jutge únic del Comitè de Competició per actuar "d’ofici" quan consideri que es cometen actes extra esportius en un partit de futbol i que no van ser recollits (qualsevol quina sigui la causa, sospitosa o no) pel "jutge de primera instància" (l’àrbitre). En una paraula, com en qualsevol altre"delicte".

Veurem què farà aquest senyor perquè, després d’una setmana, encara no ha tingut temps de reunir-se amb si mateix (no hem quedat que és jutge únic?). Però, per si encara no sap què hauria de fer, li recordaré algunes de les coses que els diaris van dir aquests dies:

El País: El Madrid perdió ante el Barça. Y Pepe pisó a Messi. El portugués, deliberadamente con el delantero en el suelo, apuntó con su pie al paso flanqueando al argentino, y atinó en la mano del ‘diez’. El jugador del Real Madrid es reincidente, tras los sonados casos de Casquero (Getafe) y Xavi Torres (Levante).

David Sánchez (Futboleros): "Pepe es un idiota".

José Damián González (Punto Pelota): "Yo no castigaría a Pepe, directamente no debe seguir en el Madrid. Pepe necesita una camisa de fuerza metafóricamente hablando".

Óscar Pereiro (Punto Pelota): "Es una vergüenza, no se puede permitir. Este tipo no sé qué hace jugando al fútbol, no tengo palabras".

Joaquín Ramos Marcos (Punto Pelota): "Lo de Pepe es para pensárselo bien. No sé si hay que quedarse con él hasta final de temporada o que se vaya ya. Esto yo no lo había visto en el Madrid".

Elías Israel (Punto Pelota): "La imagen del Madrid está quedando en entredicho con Pepe, es indigno".

Lluís Mascaró (Punto Pelota): "Lo de Pepe es lamentable. Alguien en el club le tendría que decir que no pierda los nervios porque no es normal".

Siro López (Punto Pelota): "Pepe es un impresentable, y no interesa que siga en la plantilla. Es más lo que resta que lo que suma".

Roberto Palomar: "El comportamiento de Pepe en el Clásico, y en otros muchos partidos que constituyen para él un auténtico historial delictivo, es intolerable. Sólo la providencia evita que cada uno de estos encuentros se convierta en una carnicería. El Real Madrid, en la persona de Florentino Pérez, debe valorar muy seriamente la posibilidad de deshacerse de un jugador que es una vergüenza para el Real Madrid, que no está ni a la altura de la historia del club, ni a la altura de sus compañeros ni de la profesión de futbolista".

Way Rooney: "Pepe. Menudo idiota. Hay gente que te hace perder la paciencia".

"Ja, ja. Este gol pone a Pepe en su sitio".

Joan Vehils (director de Sport) —"El Comité de Competición debería actuar de oficio"–: "El Comité de Competición debería servir para algo en una imagen tan clara que además es una agresión, y por lo tanto debería actuar de oficio al margen de que el Barça lo denuncie o el árbitro lo refleje en el acta".

Santi Nolla (director de Mundo Deportivo) —¡Pepe, fuera del fútbol!–: "No cabe en el fútbol de hoy. Pertenece al Jurásico de los carniceros. Pepe no salió ayer expulsado del Bernabéu, a pesar de protagonizar una acción vergonzante para él, su entrenador y su club. El tipo se detuvo, vio dónde estaba la mano de Messi, apoyada en el suelo, y la pisó al más puro estilo de un violento forajido".

J.M Artells (director adjunto Mundo Deportivo) —Pepe, pandillero y cobarde–: "Pepe simplemente es un cobarde y esas imágenes pisando malvadamente a Messi en el suelo dieron la vuelta al mundo para escarnio de un jugador violento e inestable y para vergüenza del club. El crack que hace feliz al mundo, pisoteado y volteado por un rival que destilaba rabia y resentimiento. Muy triste. Pepe da asco. Iracundo y farsante".

Quim Doménech: "No sé lo cree nadie, ahora Pepe es igual como humorista que como agresivo. El Madrid se equivoca más y lo ha empeorado con esta pseudodisculpa de Pepe. Para salir ahí, decir lo que ha dicho y reírse de la gente del fútbol, que no salga".

Piqué: "No tengo un compañero como Pepe en el vestuario. Pero todo el mundo lo vio, todo. Las opiniones marcan. No me planteo tener un compañero que actúe como Pepe. Hay un árbitro que lo puede ver o no, pero hay gente que se dedica a ello. Hay imágenes. Si hacen bien su trabajo, veremos qué deciden"

Després de tot això potser aquest senyor ho podria tenir una mica més clar. Veure…

2 respostes

20 gen. 2012


Messi no s’ha ofès; simplement li fa mal la mà…

Classificat com a Futbol

A Madrid hi ha un carnisser troglodita (amb perdó dels carnissers i dels troglodites) que ha dit el següent:

"Pel que fa a la jugada amb Leo Messi, vull dir des d’ara mateix que va ser un acte involuntari. Tot i això, si Messi s’ha sentit ofès, li demano disculpes perquè l’única cosa que faig és defensar el meu equip i la meva institució. Hi poso cos i ànima. Mai em passaria pel cap fer mal a un company de professió."

Jo a aquesta mena de bèstia que volta esbojarrada per aquests camps de futbol només li diria que el Messi no s’ha ofès, perquè només ofèn qui pot i no pas qui vol. A Messi simplement li fa mal la mà perquè algú li va aixafar de forma deliberada i amb molta mala llet. Res més.

2 respostes

08 gen. 2012


Utopia: Una altra lliçó de Galeano

M’agrada, de tant en tant, llegir o escoltar Eduardo Galeano. Per vàries raons:

-Primer, perquè sempre -sí, sempre- diu coses interessants, encara que no sempre s’hi hagi d’estar d’acord en tot.

-Després, perquè convé reflexionar de tant en tant si no volem que el cervell es rovelli. I Galeano té la capacitat de fer reflexionar sempre.

-I en tercer lloc, per un motiu que potser us semblarà intranscendent, però que a mi m’agrada recordar: a més de parlar de coses “serioses”, parla del futbol. És d’aquells intel·lectuals que, no només no rebutgen amb fàstic el futbol com fan alguns puritans, sinó que li agrada, hi entén, el defensa com a joc i ha sabut escriure sobre el futbol de manera admirable. En aquesta gravació també en parla una mica cap al final (minut 25). No us ho perdeu, que val la pena. I no us perdeu la lectura final…

2 respostes

07 gen. 2012


Els malentesos

Aquests dies ha estat notícia el davanter uruguaià Luís Suárez. L’han suspès per 8 partits i amb una multa de 60 mil dòlars per haver dit “negre” al defensa francès Patrice Evra, que és de color negre. Ell s’ha disculpat públicament i ha assegurat no haver "utilitzat mai la paraula en to de menyspreu" i que volia disculpar-se "si amb això havia ofès a algú". L’entrenador del Liverpool, Kenny Dalglish, va defensar Suárez explicant que a l’Uruguai és habitual dir la paraula “negre” sense que tingui un to despectiu. Segons el parer d’experts lingüístics -va assegurar el tècnic- la paraula és "totalment acceptable" a la regió d’Uruguai de la qual procedeix Suárez. "La seva dona l’anomena així i no crec que se senti ofès per ella", va afegir l’entrenador escocès.

És totalment cert que tant a l’ Uruguai com a l’ Argentina la paraula no sempre té significat pejoratiu. Però mai sabrem del cert què es van dir i amb quin to s’ho van dir. El món del futbol té uns codis molt particulars i, si no s’entenen aquests codis, no s’entén res i es poden produir malentesos com en aquest cas. Recordeu aquell altre cas d’un jugador argentí que va dir a un àrbitre espanyol: “Y ahora qué has cobrado, che!” L’àrbitre no va entendre que la paraula “cobrar” allà té un altre significat (en un camp de futbol no vol dir cobrar diners) i va expulsar de forma fulminant el jugador argentí.

Malentesos o confusions d’aquesta mena són cada dia més habituals per la barreja de les diverses cultures, costums, llengües o maneres de ser d’un món que cada cop s’ha fet més petit i amb més barreges. Caldria que ho tinguessin en compte tant els que arriben a un nou país com els autòctons. Caldria més comprensió mútua i segurament que més tolerància.

Per acabar vull deixar-vos una història que va en aquesta direcció i que il·lustra prou bé aquesta mena de confusions i malentesos.

La història passa al menjador estudiantil d’una universitat alemanya. Una alumna rossa i inequívocament germana agafa la safata amb el menú al taulell de l’autoservei i després s’asseu en una taula. Llavors adverteix que ha oblidat els coberts i torna a aixecar-se per agafar-los. En tornar, descobreix amb estupor que un noi negre, probablement subsaharià pel seu aspecte, s’ha assegut al seu lloc i està menjant de la seva safata. D’entrada, la noia se sent desconcertada i agredida, però de seguida corregeix el seu pensament i suposa que l’africà no està acostumat al sentit de la propietat privada i de la intimitat de l’europeu, o fins i tot que potser no disposi de diners suficients per pagar-se el menjar , tot i que aquest és barat per l’elevat estàndard de vida dels nostres rics països. De manera que la noia decideix seure davant del noi i somriure amistosament. A la qual cosa l’africà contesta amb una altra blanc somriure. A continuació, l’alemanya comença a menjar de la safata intentant aparentar la major normalitat i compartint-la amb exquisida generositat i cortesia amb el noi negre. I així, ell es menja l’amanida, ella agafa la sopa, tots dos punxen paritàriament del mateix plat d’estofat fins acabar-lo. I, per acabar, l’un dóna es cruspeix el iogurt i l’altra de la peça de fruita. Tot això trufat de múltiples somriures educats, tímides per part del noi, suaument encoratjadores i comprensives per part d’ella. Acabat el dinar, l’alemanya s’aixeca per anar a buscar un cafè. I quan torna descobreix, a la taula veïna darrere d’ella, el seu abric col · locat sobre el respatller d’una cadira i una safata de menjar intacta.

2 respostes

27 set. 2011


Futbol, poder, diners i corrupció

Classificat com a Futbol

El món del futbol té moltes i diverses cares. Algunes molt amables i molt boniques, sobretot quan es competeix noblement i es veu el que són capaços de fer algunes persones amb els peus. La cara amable acostuma a ser aquella del noi que surt d’un barri humil que aconsegueix fama i diners i que, a través d’aquest esport, aconsegueix un bon nivell de felicitat, tant ell com la seva família.

Però té altres cares, algunes molt fosques, de les quals no en sabem ni la meitat. Si ho sabéssim tot, tot, ens esgarrifaríem i seria com aquelles pel·lícules de terror que ens espanten tant que ens fan apagar la tele. El futbol crea uns vincles d’amor-odi amb el poder, amb els negocis, amb les aficions, amb els mitjans de comunicació, amb els polítics etc. Tots hem viscut episodis vergonyants de compra de partits, denúncies de corrupció, d’àrbitres lladres com el més lladre de tots, equips de futbol que fan requalificar terrenys per tal de guanyar diners i poder seguir fent malifetes…

Aquest esport –potser el més popular del món- comporta passió com no n’hi ha cap altre i aquestes passions desenfrenades ho arrastren tot: jugadors, presidents, clubs, entrenadors i afeccionats. I aquestes passions fan que amb el futbol s’hi barregi una mica tot: empresaris sense escrúpols, mitjans de comunicació sense entranyes que només miren guanyar diners, intermediaris que tracten els nois com si fossin esclaus moderns. Compren i venen sense escrúpol i vergonya; ofereixen el jovenet que destaca al mercat a veure qui pica. I, si convé, el prometen o el venen a tres clubs diferents!

Per què us penseu que tenen tant de ressò aquestes lluites intestines entre presidents, juntes, advocats,  i judicis? Perquè tots sabem coses que han passat i n’intuïm moltes més que no sabem del tot però que ens les imaginem. És una llàstima que el món del futbol tingui aquestes cares tan fosques, passin els anys i ningú miri de posar-hi mà i arreglar una mica aquesta mena de caos. És una llàstima, perquè el futbol com esport, el joc en si mateix, pot arribar a ser una cosa cosa preciosa. Això sí que és un art, per suposat, molt més art que els toros que no tenen res d’art i molt de maltractament. És una meravella veure a Messi fent les coses que fa sense pensar en res més que en la pilota i oblidant tots aquests món foscos que l’envolten. Poder quedar fora de tots aquests ambients té un gran mèrit i tant de bo que els jugadors es puguin dedicar només a jugar a futbol. Un bon futbol i res més.

No hi ha resposta

24 set. 2011


Joan Laporta s’esbrava

Classificat com a Barça

L’expresident del FC Barcelona, Joan Laporta, s’ha esbravat amb unes explosives declaracions. Ha dit textualment: "els meus fills han hagut de marxar d’aquest país, així de clar". Jo em pensava que s’havien traslladat a Londres perquè un d’ells, Guim, ha fitxat per les categories inferiors de l’Arsenal.

Ha dit també parlant de la graderia jove: "Hi ha una part que són persones que tenen antecedents penals, que a més a més em van amenaçar a mi i a la meva família, que vaig haver d’interposar una denúncia, que va acabar posant-los a presó, i ara que han sortit els acull aquesta junta directiva". Que jo sàpiga, justament la junta de Rosell ha dit tot el contrari: que no hi entrarà ningú que tingui antecedents.

Sobre l’acord entre el FC Barcelona i la Qatar Foundation, Laporta ha indicat que "el que hauria de fer el senyor Rosell és explicar amb claredat i amb detall què passa amb el contracte de Qatar, perquè jo veig Qatar per tot arreu: a la samarreta, a la televisió, a la publicitat estàtica, Qatar a l’entorn del club…". Si patrocina el club, on vol que posin el logotip? Deu voler que paguin i l’amaguin perquè no es vegi.

També ha dit:"el senyor Sandro Rosell és un desagraït i un mentider. Nosaltres vam deixar en herència el millor Barça de la història, en tots els àmbits, en l’econòmic, en el social i en l’esportiu". Possiblement aquí té raó: ha estat el President del millor Barça de la història, però jo posaria en dubte que ell hagi estat el millor president.

És fàcil escampar merda esperant que algú en surti empastifat i esperant que algú la reculli. Jo li reconec molts mèrits a Laporta i que va fer moltes coses prou ben fetes i que en alguns aspectes em queia prou bé. Però no hi ha dret a que faci declaracions com aquestes perquè jo també li podria recordar unes quantes coses. Per exemple:

-Que va estar una bona temporada buscant patrocinador a la Xina (si no ens va enganyar), país que no és pas gaire més democràtic que Qatar, que jo sàpiga.

-Que hi van haver un cunyat que pertanyia a la “Fundación Francisco Franco”, que no era de la Junta però que manava força en l’àmbit àmbit de la seguretat i que es van veure obligats a fer fora per mentider.

-I l’assumpte prou obscur de les targetes de crèdit del seu xofer, que anaven que volaven? I els càterings de luxe on et posaves “com un bacó” segons les teves pròpies paraules? I els viatges de primera classe que van costar una fortuna a pagar el soci?

-I el nomenament tant democràtic de Cruyff com a President d’ Honor sense consultar a ningú. No hauria estat millor preguntar si els socis hi estaven d’acord en un nomenament tant important?

-I els foscos negocis a l’Uzbekistan en avions privats pagats pel Barça i en viatges amb la filla del dictador d’aquell país?

-I els rumors prou ben fonamentats de les comissions en els fitxatges de Keirrison i Henrique que amb paraules de Josep maria Minguella "freguen la malversació de béns"? 

I em sembla que encara podríem seguir. Però no val la pena. Valdria més que deixés l’actual Junta Directiva que faci la seva feina en pau, que ja arribarà el moment de fer balanç. Val més que es dediqui de ple al seu partit polític que -dit de passada- quan es va començar a dedicar a la política prou va fer servir de plataforma de llançament el Barça. No li retrec i hi tenia tot el dret. Però ara, millor que es comporti com un soci més i que el que hagi de dir que ho digui a les assemblees i no tant als diaris.

2 respostes

15 set. 2011


Guapo, ric …i força ruc.

Classificat com a Futbol

Tots hem pogut llegir avui aquesta poca-soltada engegada com una importantíssima declaració de l’ínclit, il·lustre i gloriós  Cristiano Ronaldo:

“Em xiulen perquè sóc guapo, ric i bon futbolista. Em tenen enveja”.

De seguida –i sense massa esforç- l’he relacionada amb una altra que també he pogut llegir una estona després fullejant els diaris:

“ Juan Eduardo Esnáider, entrenador del Saragossa B, ha impedit que el defensa Ramiro Mayor es presentés a la Selectivitat al·legant que els estudis són incompatibles amb el futbol”. “Ets futbolista. Tens contracte professional. Els estudis són incompatibles amb el futbol. El què has de fer quan acabis d’entrenar és descansar, no estudiar”.

Amb aquesta mentalitat no m’estranya gens que després surtin cervells privilegiats com el de Cristiano i personatges amb un ego com el seu.

És una mica trist, però aquesta manera de pensar és més freqüent del que ens imaginem. Quants pares inculquen als seus fills, amb l’esperança de que seran figures de l’esport, que els estudis no compten massa? Jo n’he conegut algun… Com també sé que hi han pares de nens de països del tercer món que la seva única esperança és que el seu fill sigui fitxat per un club europeu per tal de poder sortir de la misèria.

No serien compatibles les dues coses: educació i esport? A mi em sembla que sí.

3 respostes

27 ag. 2011


Autoestima i futbol

Classificat com a Autoestima,Futbol,PSICOLOGIA

L’autoestima és la capacitat humana de valorar-se un mateix, quelcom essencial per a la supervivència psicològica. És tenir aquell mínim d’amor propi que porta a no deixar-se ultrapassar pels altres, a no fer un mal paper, etc. Això és el que diu, més o menys, el diccionari sobre l’autoestima.

I quina relació hi ha entre l’autoestima i el futbol, em direu? És que jo he arribat a la conclusió -després de veure tantes victòries del Barça i sentir alguns comentaris- que molts catalans necessiten aquestes victòries per sentir-se alguna cosa i per creure’s de veritat que existeixen i que tenen un lloc al món. I a mi em sembla que això és tenir molt poca ambició i mot poca perspectiva de la realitat. Ni en els “gloriosos” (per alguns) temps de Franco -quan el Realíssimo Madrid  ho guanyava tot i el Barça no guanyava res- érem els catalans uns pobres desgraciats, ni ara que el Barça ho guanya tot som la “repera”. El futbol potser podria ser reflex d’un estat de coses i potser fins i tot es podria arribar a fer un retrat una mica aproximat de la societat a través del que diuen o fan alguns clubs, alguns presidents o alguns entrenadors. Algú ja ho ha fet i crec que amb força bons resultats. Però d’aquí a associar autoestima i futbol hi va un bon tros…

Un amic meu uruguaià, un bon escriptor i un intel·lectual brillant (Juan Martín Posadas), escrivia no fa massa sobre això mateix:

L’ Uruguai és un país petit, poc conegut i que surt poc als mitjans de comunicació. Però si per alguna cosa es coneix és per alguns escriptors i pel futbol. Deia el meu amic que

“el nostre país està vinculat amb una sèrie de triomfs que l’han identificat amb l’ésser nacional. A l’Uruguai se’l coneix al món pel futbol. Al seu torn els uruguaians vinculen els èxits aconseguits en aquest esport amb trets identitaris nacionals. Es podrà discutir si no seria millor o més digne que el nostre país fos reconegut per una altra activitat i si no seria millor fundar  un orgull nacional basat en l’educació o a la laboriositat. El que és un fet indiscutible és que l’autoestima uruguaiana està, en gran mesura, vinculada al futbol.
Els períodes de glòria en aquest esport han estat dos: el primer va des dels llunyans Colombes i Amsterdam olímpics a la patacada de Maracaná, passant pel Mundial del 30. El segon, molt posterior i objectivament més modest pel que fa als llorers però igualment poderós com a factor d’autoestima, és el que va des del Mundial de Sud-Àfrica fins a la Sub 17 i la victòria de la Copa Amèrica”.

Alguns catalans podrien tenir aquesta mateixa temptació i podrien no veure que Catalunya és molt més que el Barça i els seus triomfs, per més que el Barça és el que és i per més que el Barça “sigui més que un club”.

La nostra autoestima com a país ha d’anar per altres camins: més educació, nivells alts de benestar, una societat cada dia més ben travada, equilibrada i igualitària, amb un passat ben gloriós però amb un futur encara més gloriós. Una societat on els nouvinguts s’hi puguin trobar com a casa perquè, ells i nosaltres, fem un esforç d’integració. Catalunya ha de ser un país obert, amable i que es faci respectar pels valors que conrea. El Barça guanya el que guanya perquè creu fermament en una colla de valors i cada dia mira de posar-los en pràctica. En Barça en aquests moments és un exemple mundial. Hauríem de voler i fer que Catalunya també ho fos. Els nostres polítics n’haurien d’aprendre una mica i ho haurien d’exercir; els mestres ho haurien d’ensenyar a les escoles i tots plegats hauríem de fer l’esforç per millorar el nostre país per tal de fer-lo millor. És llavors quan l’autoestima començarà a tenir sentit i començarem a poder dir que sobreviurem contra totes les malvestats i els mals aires que bufen contínuament.

No hi ha resposta

18 ag. 2011


Lliçons per un nen que ha perdut

Classificat com a ESPORTS,Futbol,PSICOLOGIA

 

Saber guanyar i saber perdre no és fàcil. Guanyar amb humilitat i perdre amb dignitat seria el correcte. Com ho és saber que un dia guanyes i un altre perds, a vegades sense merèixer-se ni una cosa ni una altra.

Avui podríem recollir unes lliçons bàsiques per ensenyar això a un nen que ha perdut, que és mal educat i que no sap perdre (podríem anomenar-lo Mourinho, per exemple).

  • Nen, tu ets molt bo però n’hi han altres que encara ho són més.
  • Mira nen: Avui has jugat molt bé però t’ha faltat sort. Un altre dia en tindràs més.
  • Quan perdis has d’acceptar la derrota amb dignitat. No és cap vergonya perdre i encara menys quan es perd amb un rival molt bo.
  • Mira si t’has equivocat en alguna cosa per tal de corregir-la en una ocasió futura. I fixa’t sempre amb els encerts dels contraris.
  • Controla les teves reaccions. Només els animals es deixen portar pels seus instints.
  • Després de perdre és lògic que estiguis trist o decebut, però mira de no perdre l’equilibri interior. La tristesa no t’ha de durar massa estona, ni s’ha de convertir en rancúnia.
  • La derrota sempre és amarga i cal que ho acceptis així, sense voler-ho disfressar amb frases com “derrota dolça” o similars. De les derrotes en pots aprendre molt i et farà tocar de peus a terra. A la vida no sempre guanyaràs i segurament que et trobaràs amb algú que és millor que tu en tots els aspectes.
  • No siguis mentider. Les coses són com són i no pas com tu les vols veure. No deformis la realitat que tothom ha vist.
  • No siguis mal educat. No perdis mai les bones formes. Felicita sempre l’adversari encara que et sembli que no s’ho mereixi.
  • Sàpigues que si no ets saps comportar et podran castigaran i segurament que et sancionaran. Accepta les sancions.
  • Siguis autocrític. Potser t’has equivocat i no te n’adones. És més fàcil veure els errors dels altres que els propis.
  • No siguis tan orgullós. Les derrotes t’ajudaran a posar-te al lloc on et correspon.
  • Siguis solidari amb l’alegria o la tristesa de l’adversari. Mira de posar-te al seu lloc.
  • Juga net. No facis trampes. Compleix les normes establertes i , si no t’agraden, no juguis o mira de que es canviïn.

No hi ha resposta

25 jul. 2011


Quan el futbol fa feliç

Classificat com a Futbol,Uruguai

“Panem et circenses” (Pa i Circ) és una frase llatina pejorativa que descriu la pràctica d’un govern que per mantenir tranquil·la la població o per ocultar fets controvertits proveeix a les masses d’aliment i entreteniment de baixa qualitat i amb criteris assistencials.

La frase la creà el poeta romà Juvenal i es troba a la seva Sàtira (10 81). En el seu origen descrivia el costum dels emperadors romans de regalar blat i entrades pel circ (curses de carros i altres) per tal de mantenir al poble distret de la política.

Aquesta introducció ve a tomb pel que va passar ahir a la Copa Amèrica que va guanyar ben merescudament URUGUAI i que va fer feliç tot un país i els milers i milers d’uruguaians escampats pel món. Ho he pogut comprovar a través dels molts amics “charrúas” que tinc i que deixaven frases d’alegria exultant al Facebook i missatges al correu electrònic.

Un país petit com l’ Uruguai, poc conegut a l’esfera mundial i que no dóna generalment grans notícies, es troba –de cop- amb un gran triomf esportiu que l’enorgulleix i li fa créixer l’autoestima. N’hi ha per tant, us preguntareu? Depèn de com es miri. Un triomf esportiu no deixa de ser simplement això. Però darrera hi ha tot un munt de connotacions. Els catalans ho entenem prou bé quan el nostre BARÇA guanya títols, prestigi i dóna una bona imatge a nivell mundial.

A l’ Uruguai li ha passat això: després d’una colla d’anys de pocs triomfs i amb un passat llunyà molt brillant, ara sembla que vol tornar a revifar tot aquell passat gloriós. L’Uruguai és campió d’Amèrica. Tan simple i tan complex a la vegada, perquè s’ha fet una feina ben feta; s’ha tornat a treballar amb humilitat des de fa un temps i el país s’ha pogut tornar a creure que, encara que sigui petit, pot tornar a ser gran si es continuen fent les coses ben fetes. Perquè aquest triomf significa molt més que un triomf del futbol i –com deia un diari uruguaià- perquè aquest circ dels pobles, que per aquells països és la gran forma de catarsi social, ha aconseguit una espècie de revolució en aquest petit país que és l’ Uruguai. L’entrenador -“el Maestro Tabárez”, com li diuen- ha dit que el fet que la gent surti als carrers a fer festa quan en tingui ganes i que s’alliberi  dels fantasmes del passat té molta importància. Que la gent sigui feliç, amb lo complicat que és quasi sempre…

El futbol pot fer feliç i et pot fer oblidar per una estona els problemes de la vida diària; pot fer pujar l’autoestima i pot fer-te creure que pots, si vols i hi poses tots els elements per fer les coses ben fetes. Fa créixer la il·lusió i fa veure les coses d’una altra manera. Això sí: pensant que només és un circ i que el pa no s’ha d’esperar del governant sinó que cal que te’l guanyis cada dia amb el teu esforç.

Una resposta fins a ara

09 jul. 2011


La felicitat del “pendejo”

Classificat com a Felicitat,Futbol

Llegia avui un article de Jordi Galceran que parlava de la felicitat que mostrava Messi en aquesta foto. Un article molt bo, ple d’ironia i bon humor.

La lectura contrastava amb el que llegia -una estona després- sobre el mal partit que va fer la selecció argentina a la Copa Amèrica de la qual és amfitriona. Ha començat tan malament  la Copa que la tensió, els nervis i les guspires han començat a saltar al planter que comanda Sergio Batista. Avui la premsa destaca un dur encreuament de paraules entre el defensa Nicolás Burdisso i el davanter Lionel Messi, figura de l’equip.

“Pendejo, la última jugada se corre, no te podés dejar anticipar la puta que te parió", li va dir el defensor del Roma al seu company del Barça, mentre es retiraven del camp després del 0-0 a Santa Fe. Després d’escoltar aquestes paraules, Messi va reaccionar, es va girar i va veure qui era qui l’insultava. Diuen que va respondre amb un gest amb el seu braç per demanar-li al defensa que el deixés en pau i que marxés lluny.

“Pendejo”, en argentí, és un terme despectiu que s’aplica a un jovenet que no sap gran cosa i es fa l’interessant o a un adult que té comportaments infantils.

Jo he pensat de seguida què hi fa Messi jugant amb la seva selecció si sempre té problemes, l’escridassen, no juga bé (perquè allò no és un equip ni és res) i es veu de lluny que no gaudeix jugant i no és feliç. Que els engegui al carall!. He pensat en el contrast entre aquesta foto i aquell moment.

Li cal a Messi haver de fer aquest paperot cada vegada que juguen aquesta banda (no pas equip) de futbolistes dispersats arreu d’Europa, que estan plens de diners i d’ego i que cada un va a la seva per fer-se veure i situar-se a l’aparador per si algú els compra a bon preu? No seria més feliç jugant amb els seus nebots que no pas jugant la Copa Amèrica?

Aquests nois, que tenen tants diners com volen, no serien més feliços fent unes bones vacances després d’un any dur, ple de partits i després de mesos i mesos de jugar a futbol sense parar?

No es fa cada vegada més evident que el futbol cada dia es mou més per diners i interessos comercials  i cada vegada és menys joc, esport i ganes de passar-s’ho bé?

No seria hora ja d’arreglar aquest desgavell que fa que hi hagin Copes Amèrica, Copes d’Àfrica, Champions, Copes de la UEFA, Copes Intercontinentals, recopes i recontrarecopes?

Quan començarà a entrar el sentit comú en el món del futbol i començarà a tornar a ser un esport per gaudir-ne jugant i gaudir-ne veient-lo com el juguen artistes com el Messi?

Moltes preguntes que –em temo- seguiran sense resposta un any més perquè els interessos són massa grossos. Tan grossos com la infelicitat que causen a aquests nois que juguen amb una pilota als peus, rodant apressats per tot el món, amb “jet lags” inhumans i veient com són comprats i venuts com en moderns mercats d’esclaus. Els castellans diuen que “sarna con gusto no pica”. Deu ser això!

No hi ha resposta

27 maig 2011


El que diu Valdano de Guardiola

Classificat com a Barça,Futbol,Guardiola

Ha arribat l’hora de la veritat pel Barça. Demà es juga el tot o res, per dir-ho d’alguna manera, encara que no és ben bé així. Pot guanyar o perdre la Champions però durant aquest any ja ha guanyat moltes coses: prestigi, feina ben feta, simpatia mundial, molta feina i un estil de joc que és l’admiració dels entesos.. Per tant, demà ja té el camí mig fet, tant si guanya com si perd.

Qui ha seguit marcant aquest camí –iniciat ja fa uns quants anys- actualment és Pep Guardiola. I no només perquè sap fer jugar als seus nois un bon futbol, sinó perquè ha sabut imprimir un estil diferent en tot. Un estil inconfusible i que és a anys llum del d’altres entrenadors, per exemple.

Voleu saber el que en deia Valdano de Guardiola l’ant 2007? Aquí us deixo un article seu  sobre el Pep.

Guardiola: El guardián de la memoria

4 de Abril de 2007-JORGE VALDANO

Mi primera formación futbolística la recibí en Sudamérica, por eso entiendo al medio centro desde la presencia y la sabiduría, como Pipo Rossi; desde el grito y la personalidad, como Obdulio Varela; desde la técnica para la distribución, como Didí. El heredero deslumbrante de esa estirpe se llama Pep Guardiola, hace su juego en Barcelona y no se cansa de batallar contra la decadencia. Guardiola es un creyente de cierto estilo de futbol y lo defiende con ardor mesiánico en el campo de juego y en la mesa de bar. El tema me obsesiona porque estamos ante un jugador que, en medio de la consagración de la mediocridad, defiende ideas grandes. Usémoslo, entonces, como ejemplo.

Jugando al futbol es un excelente entrenador. Piensa tanto en el partido antes de jugarse el partido, que cuando juega el partido siempre nos queda la impresión de que el partido que está jugando ya lo jugó varias veces. De tanto pensar fue suplantando la mirada por la memoria. El partido que Pep se imagina tiene el campo dividido en once cuadrículas y la del medio se la reserva para él. Entre cuadrícula y cuadrícula el que corre es el balón, nunca el hombre. Cuando las cuadrículas no están ocupadas como él se imaginó se siente incómodo, perdido, como un ciego que entra en una habitación con los muebles cambiados de lugar. Puede ocurrir, por ejemplo, que Guardiola entre en contacto con la pelota y los extremos no estén pegados a las bandas, en ese caso los considera traidores a la causa de su futbol. En esto es tan fundamentalista que si tiene que jugar un partido en la playa pone a un compañero en la orilla del mar y a otro en la escollera. De lo contrario que no cuenten con él. Sólo se siente peor cuando un compañero le invade su propia cuadrícula porque, celoso al máximo de la propiedad privada, termina con el mismo tipo de irritación que siente cualquiera que encuentra ocupado su sillón favorito en el salón de casa. Pep, antes de buscar acomodo en otro lugar, es capaz de sentarse encima del intruso.

El futbol de Guardiola parece espontáneo, pero no lo es. Como esos conferenciantes que preparan el discurso hasta sabérselo de memoria y luego exponen, sin apoyarse en ningún papel, la noble mentira de la espontaneidad. Le da placer encontrar en el campo lo que se imaginó fuera. Si hasta ahora el gran jugador era aquel capaz de hacer lo imprevisible, desde Guardiola hay que reconocer otro modelo de gran jugador: él capaz de perfeccionar lo previsible. Aquel provocaba asombro, a este se le disfruta desde el sentido común: de hecho es muy difícil no estar de acuerdo con las ocurrencias almacenadas por Pep.

Es como la estatua del héroe de la ciudad que vigila dominante desde el centro de la plaza, como el reloj altivo e imprescindible de la estación de tren, como el guardia de tráfico que le pone orden y calma a la caótica circulación. Ahora pasen todas estas alegorías por la risa para desacralizarlas porque esto es futbol y conviene no pasarse de serios. Sólo pretendo buscar imágenes para que sitúen a Pep como símbolo, referencia y eje futbolístico en el centro mismo del Camp Nou. Y todavía no empezó el partido.

Si un jugador le da más de tres toques al balón en el centro del campo, lo excomulga con un comentario definitivo: “no sabe jugar al futbol”. Como su partido lo juega a dos toques, ha desarrollado al máximo la técnica del control y el pase, hasta dar lecciones de precisión en velocidad. Conducir, regatear y tirar, no forman parte de las necesidades básicas de su juego; nadie podrá decir que se trata de defectos o carencias, porque una de las manifestaciones menos reconocidas de la inteligencia de Guardiola, es que sabe esconder lo que peor hace. Tampoco con su físico hay que hacerse muchas ilusiones, pero como él conoció pronto esas carencias, las incorporó a su proceso de aprendizaje.

Guardiola es un hijo catalán de la escuela futbolística holandesa. A sus tendencias personales, hay que agregarle los geniales consejos de su admirado Johan Cruyff y, finalmente, el método académico y sistemático de Van Gaal, esas tres son las capas geológicas más sólidas de su personalidad futbolística. A estas alturas de su evolución, Pep entiende que un equipo es como un cerebro colectivo y el futbol, antes que “un sentimiento con el que se juega” es una idea con la que se divierte. “¿Sabes qué placer da ver aparecer los espacios que tú has provocado?” Pregunta con cara de iluminado.

Ahora sí empezó el partido y esta vez lo imagino con las cartas de navegación bajo el brazo espiando espacios vacíos por donde pase un balón, buscando lugares propicios para provocar la superioridad numérica, detectando sitios en donde los especialistas puedan hacer la apuesta del mano a mano. En el respeto al juego, en su intención de no regalar nunca la iniciativa, en el contagio de su amor por lo que hace, reconozco en Pep al medio centro de toda la vida, atravesado por todas las grandes tendencias del último siglo. Guardiola es una culminación porque hace lo que debe y siempre sabe los “porqués”. Discutimos, porque yo siempre he preferido a los futbolistas y a los hombres con respuestas espontáneas antes que premeditadas, pero a pesar de la tenacidad de nuestras ideas no puedo dejar de hacer una excepción y admirarle la pasión, la convicción y el compromiso puestos al servicio de una hermosa geometría en donde el balón baila con exactitud.

No hi ha resposta

26 maig 2011


Eduardo Galeano i l’autodeterminació

Classificat com a Futbol

No és mai de més que un escriptor i intel.lectual de la talla d’Eduardo Galeano ens recordi –i de pas recordi a tothom- que el dret a l’autodeterminació és, primerament, un dret; i que recordi també, que és un dret que es pot reivindicar sense complexos i sense falses vergonyes, com a vegades es retreu encara a qui aixeca la veu reivindicant drets que no es poden exercir perquè hi ha estats que es diuen democràtics a qui no els sembla bé que s’exerceixin.

L’uruguaià Eduardo Galeano, ha reivindicat sense embuts el dret a l’autodeterminació dels pobles en l’acte d’entrega del Premi Internacional Manuel Vázquez Montalbán, celebrat a l’auditori del Palau de la Generalitat.  Va recordar a tothom que ”és més necessari que mai defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles” i ha destacat que la defensa irrenunciable d’aquest dret era un dels aspectes en els que coincidia amb el periodista català, i l’ha justificat explicant que ”el món és cada vegada més desigual en les oportunitats que ofereix i més igualador en els costums que imposa” i que pateix una ‘obligatòria mcdonalització”.

Aquest és el Galeano polític. Però hi ha també el Galeano apassionat pel futbol, passió que compartia amb Montalban. A l’hora de recollir el premi va voler dedicar-lo a la memòria de l’expresident del FC Barcelona Josep Sunyol, afusellat pel franquisme –"els enemics de la democràcia", ha expressat- l’any 1936.

La passió pel futbol li ve de lluny. Cal recordar que Galeano té com una de les seves obres destacades en la seva trajectòria el llibre “El futbol a sol y a sombra”, publicat l’any 1995, "Memorias del fuego" (1986) i "Las venas abiertas de América latina" (1971).

Si us agrada el futbol us recomano el seu llibre "El fútbol a sol y sombra"  que és un clàssic i una obra mestra del gènere del periodisme esportiu. Com apassionat del futbol i com a bon escriptor que és és una autèntica delícia llegir-lo. El mes passat va ser reeditat amb nous textos que es refereixen al campionat mundial que es va jugar a Sudàfrica.

En aquest llibre, l’escriptor compatriota reuneix episodis i personatges que li permeten descriure glòries i misèries d’un esport els efectes del qual transcendeixen els fets que passen en un estadi de futbol. Diu Galeano en el seu llibre: "La historia del fútbol es un triste viaje del placer al deber. A medida que el deporte se ha hecho industria, ha ido desterrando la belleza que nace de la alegría de jugar porque sí.
En este mundo del fin de siglo, el fútbol profesional condena lo que es inútil, y es inútil lo que no es rentable. A nadie da de ganar esa locura que hace que el hombre sea niño por un rato, jugando como juega el niño con el globo y como juega el gato con el ovillo de lana: bailarín que danza con una pelota leve como el globo que se va al aire y el ovillo que rueda, jugando sin saber que juega, sin motivo y sin reloj y sin juez.
El juego se ha convertido en espectáculo, con pocos protagonistas y muchos espectadores, fútbol para mirar, y el espectáculo se ha convertido en uno de los negocios más lucrativos del mundo, que no se organiza para jugar sino para impedir que se juegue.
La tecnocracia del deporte profesional ha ido imponiendo un fútbol de pura velocidad y mucha fuerza, que renuncia a la alegría, atrofia la fantasía y prohibe la osadía".

No hi ha resposta

15 maig 2011


Som un país petit

Classificat com a Barça,Guardiola,PAÏSOS

És cert que som un país petit. Tenim un territori minúscul si el comparem amb altres països. No tenim gaires riqueses naturals i no “som rics de naixement” ni ens hem fet rics per conquesta i per rapinya, com altres pobles.

No hi fa res. Res d’això compta per a res si volem ser grans o ens volem fer grans. Perquè a vegades penso que som un país petit, però que entre tots encara el fem més petit. Ens costa estar i anar units els catalans. Si no en teníem prou, aquests dies n’hem tingut una mostra fefaent –un altre cop- al Congrés quan 25 diputats catalans s’han estimat més mirar cap allà que cap aquí.

Som un país petit que té, però, el cor gran i les ganes de ser-ho cada cop més. Si ho mirem bé,  veurem que som molt petits en motes aspectes però molt grans en molts altres, perquè hem tingut grans mestres i en seguim tenint en l’actualitat. Mestres que ens indiquen prou bé el camí que ens cal transitar. Mestres que ens han deixat escrits pensaments profunds i paraules boniques. Artistes que han pintat la bellesa com els millors. Esportistes i educadors. Científics i empresaris que cada dia fan una feina callada i humil però que ajuden a que aquest país sigui conegut, admirat i –molt sovint-envejat.

L’enveja pot tenir dues cares: la cara de la que en diem sana enveja; la que ens estimula i ens serveix de mirall: la que estimula a tirar endavant i a ser cada dia més grans. I també pot tenir la cara fosca, aquella que limita, fa fer trampes i busca tots els embolics possibles per tal que l’altre no pugui tirar endavant. Aquella enveja que posa pals a les rodes per tal de que el carro no pugui tirar endavant. També darrerament en tenim molts exemples en la política, en l’esport, en l’educació i en molts altres àmbits.

El millor és no fer-ne massa cas i seguir fent el nostre camí. Recordeu allò de: “Sancho, ladran? Es que cabalgamos”. Deixem que lladrin, que facin trampes, que posin pals a les rodes, que facin l’impossible per enfonsar-nos….que no se’n sortiran. Com deia bé el Guardiola -un altre bon mestre en molts sentits-: "Som un equip d’un país petit que guanyarà o perdrà, però tornarà a aixecar-se".

El dijous al Camp Nou -entre l’eufòria i l’alegria- una colla d’esportistes ens tornaven a dir grans veritats i ens tornaven a donar pautes del que cal fer: unió, esforç, humilitat, tenacitat, joc net, feina diària, companyonia, feina ben feta. D’aquesta manera van anar responent a tots els “PER QUÈ? PER QUÈ?  que aquell aprenent de filòsof portuguès es va fent (amb molta mala baba) des de Madrid.

En cada paraula hi havia una resposta i una mostra del que és un equip i del que pot ser.  Potser “cal que busquin la resposta dins del vent” si és que la volen tenir. «La força que m’heu donat m’ha ajudat molt per continuar endavant», va dir Abidal, un noi que acaba de passar per un mal trago.  «¿Per què guanyen? Us ho explico fàcilment: Perquè saben jugar amb humilitat i amb respecte, perquè saben guanyar i perquè saben perdre, perquè tenim el millor del món, el Leo, perquè tenim els tres millors, el Leo, l’Andrés i el Xavi, perquè tenim el millor porter, la millor defensa, la millor davantera, perquè tenim el millor tècnic, perquè tenim el millor staff i, sobretot, perquè us tenim a vosaltres», va cridar ben fort i ben alt Manel Estiarte, un altre bon mestre.

Com a país petit, que és gran i encara en vol ser més, cal que anem anotant totes aquestes lliçons.

2 respostes

26 abr. 2011


L’autohipnosi de Mourinho

Classificat com a Complexos,Futbol,PSICOLOGIA

Acabo d’escoltar una estona de la roda de premsa de Mourinho i de Guardiola, prèvia a un dels dos partits importants que ens esperen. Aquests partits els podem guanyar o perdre al terreny de joc, naturalment. Però, com ha dit Guardiola, ja els tenim guanyats pel que fa a educació i formes.

Una vegada més, la ment de Mourinho va lliscant-li pel món laberíntic del seu pensament retorçat. Ja fa temps que penso que ha esdevingut una caricatura tragicòmica. Els trets essencials del seu caràcter i de la seva manera de fer cada vegada s’han anat tornant més extrems, més estrafets, més acusats i més caricaturescos. Tant, que ara mateix tot ell s’ha transformat en una gran caricatura: gestos, mentides, declaracions, silencis, pensament, insinuacions, ganyotes… Entrenador, persona i personatge han esdevingut de manera indestriable una exageració majúscula com si en aquest individu s’hi hagués produït una autohipnosi transformadora.

Recordeu el protagonista de la novel·la d’ Orwell “1984”? Es diu Winston. En un moment de descans d’una sessió de gimnàstica comuna d’aquelles que recomanava (i manava) el Partit, la seva ment comença a posar-se en funcionament i comença a lliscar pel món laberíntic del pensament imposat pel Partit. Va analitzant allò que ell sap i creu i també allò que imposa el partit i que ell posa críticament en dubte.

Mourinho s’ha anat tornant un actor d’aquells que arriben a creure’s tant el personatge que acaben somniant-lo, que els persegueix i que, al final, ells mateixos es converteixen en personatge-actor.

I quin personatge s’ha forjat Mourinho? El de víctima, de perseguit, de persona tractada injustament.Sap i no sap el que és veritat i el que és mentida. És conscient d’allò que és veritat mentre va forjant i construint curosament mentides. Sosté, de forma quasi simultània en el temps, opinions distintes sabent que són contradictòries però rendibles en un espai de temps curt i creient-se, tanmateix, totes elles. I el que és pitjor: pretenent fer-les creure als demés, com si tots fóssim tòtils, crèduls i no tinguéssim memòria.

Mourinho fa servir la lògica contra la lògica; rebutja la moralitat tot apel·lant-hi. Sap tergiversar –quan li convé- esdeveniments que l’afavoreixen i sap oblidar-se d’altres que el posen en evidència. I aquest procediment mentider se l’aplica a si mateix, no sé ben bé si conscientment o inconscient. Aquesta és la subtilesa: induir conscientment a la consciència i, per tant, esdevenir inconscient de l’acte d’autohipnosi que s’acaba d’aplicar.

Artista? Còmic? Mentider? Egòlatra? Provocador? Acomplexat? Mal actor? Segurament que una mica de tot i molt d’això darrer, perquè cada vegada hi ha més gent que no es creuen el personatge i es va afartant de la mala interpretació que està fent d’aquest llarg sainet que ens va oferint dia sí, dia també.

Per sort, avui en Pep li ha parat els peus amb educació i elegància i l’ha posat al lloc on es mereix estar.

No hi ha resposta

03 març 2011


Les queixes d’un i altre

Classificat com a Futbol,Guardiola

L’UN

és superb, mal educat, altiu, cregut, egoista, amb complex de superioritat mal curat, arrogant, amb constants sortides de to. Darrerament –quan les coses no li acaben de sortir prou bé- ha fet de la queixa i del llagrimall el seu recurs. I a fe de Déu que l’aprofita! No hi ha roda de premsa o entrevista que no faci servir aquest fàcil recurs de la queixa, justificada o no. Jo crec que més aviat són queixes injustificades, queixes inventades per a tapar errors o jugar a despistar.

No sé si és un tipus valent o no, però té tot el perfil d’un covard. Té el perfil d’aquell que es creix, es fa el fatxenda i es fica contra el petit i l’indefens, però es caga contra el potent. Diuen que és un tipus llest, però jo ho dubto. Se li ha vist de seguida el llautó. Se li han acabat massa d’hora els arguments -si és que en té algun, perquè jo no n’hi he vist cap- i ara apel.la al seu gloriós passat fet de títols en equips importants que li donaven tot el que volia i més. M’agradaria veure’l en equips modestos, d’aquells que han de patir per mantenir la categoria. Però, és massa prepotent i massa altiu per entrenar equips com aquests, segons acaba de dir avui mateix.

Però que no es preocupi que també li arribarà el dia i potser més aviat del que li pot semblar, sobretot si aquest anys es queda sense guanyar cap títol…

L’ALTRE

és tot el contrari. Ja n’he parlat altres vegades i només tindria el recurs d’afegir adjectius positius a tot el que ja he dit d’ell i a tot el que penso d’ell, per tant, no cal.

En qualsevol  cas, només un detall: L’un no para de queixar-se com una nen malcriat i l’altre no obre mai la boca. Ahir vam veure tots com es recargolava de dolor i no va dir res. S’ho va quedar per ell i pels metges. Resulta que és una hèrnia discal, que com se sap és molt dolorosa, però ell va voler anar a València de totes passades. Una lliçó per a tots, però sobretot per als seus jugadors, que estic segur que miraran de tornar-li amb escreix tot el que ell els dóna. Ell és una persona implicada i fa que els altres s’impliquin tant. No cal que el nomenin el millor entrenador del món: tots sabem que ho és.

I, per acabar, deixar-vos un article de DAVID TRUEBA que segur que us agradarà i que us animo a llegir. Hi ha un paràgraf que resumeix com és:

“Nadie valoró el hecho fundamental de que Guardiola es hijo de un paleta. Su padre, Valentí, representa para él un ejemplo de integridad y esfuerzo. La familia en la que ha crecido, en el pueblo de Santpedor, le ha inculcado valores antiguos, de cuando los padres no tenían ni dinero ni propiedades que transmitirles a los hijos, sino solo principios y dignidad. A la hora de juzgar o estudiar a Guardiola hay que tener en cuenta que debajo del traje elegante, el jersey de cachemir y la corbata elegida está el hijo de un paleta. Que dentro de los caros zapatos italianos hay un corazón en alpargatas”

David Trueba

2 respostes

25 febr. 2011


La infografia de l’ AS(e)

Classificat com a Futbol,MITJANS DE COMUNICACIÓ

El diari AS(e) –la E és la d’ Espanya, no us penséssiu pas cap altra cosa- va publicar una infografia en la que volien demostrar que Dani Alves estava en fora de joc en el primer gol del Barça en el partit contra el Bilbao. I no van trobar cap altra solució més senzilla que esborrar un jugador del Bilbao. Equivocació, mala llet? Que cadascú pensi el que vulgui. Però estem tan acostumats a les tergiversacions d’aquest diari, que cal pensar sempre el pitjor.

Sabeu què els passa a aquesta gent? Que són tan reconsagrats madridistes que els sap greu que un equip que juga un futbol mil vegades millor que el seu equip sigui guanyador total des de fa uns anys. El Barça és l’equip que juga bé, que té un entrenador ben educat i senyor, que venç i convenç i que li donen premis i reconeixements internacionals. Aquestes coses no les poden suportar i, per tant, tolerar. Per això cal llençar merda, molta merda, per tal d’empastifar una mica.

A partir d’ara, podríem canviar el nom al diari i, en lloc de diari AS, podríem anomenar-lo diari ASE, que en català vol dir ruc.

3 respostes

18 gen. 2011


Per molts anys, Pep!

Classificat com a Barça,Futbol,Guardiola

Avui el Pep Guardiola compleix 40 anys. Demà jo en compleixo 63. Som del mateix signe –Capricorn- tots dos, encara que no sé si ens assemblem massa (de fet, jo no hi crec massa en això de l’horòscop). Poques coses ens deuen unir a mi i al Pep, si no és aquest fet de ser del mateix signe i ser els dos uns enamorats del Barça i del futbol. Ell hi va destacar, en va fer una professió i s’ha fet un nom i un merescut prestigi en aquest món tan complicat. Per a mi era simplement una afició i no hi vaig destacar perquè em faltaven qualitats i interès. Però m’ho passava d’allò més bé jugant a futbol i amb això ja he quedat satisfet.

 

Però hi ha una cosa que us vull explicar, aprofitant aquest aniversari. Quan jo era jove i jugava a futbol en un club modest, anàvem a jugar a un poblet petit del Bages, que era encara més petit que la ciutat del meu equip: Solsona. El club de futbol de Solsona en aquells temps jugava a la categoria de Segona Regional i ens tocava jugar al mateix grup del Santpedor. Era cap als anys 70-72. Recordo molt bé el camp, els diversos partits que hi vaig jugar i el bé que ens ho passàvem. No guanyàvem ni un duro: simplement ens venien a buscar en taxi a tres o quatre companys, ens pagaven el dinar i ens portaven al camp. Jugàvem el partit i, amb el mateix taxi, ens retornaven a Sant Cugat del Vallès, que era on estudiàvem i residíem. Ens ho passàvem molt bé i amb això ja en teníem prou. Segurament que el Pep no m’havia vist jugar perquè en aquells anys només en tenia 1 o 2 i no crec que fos ja tan prematur com per anar a veure futbol…

 

És una simple anècdota que he recordat avui, mentre escoltava la roda de premsa que feia. Mentre l’escoltava anava augmentant la meva admiració pel Pep. M’agradava com a jugador, m’agrada molt com a entrenador, però encara m’agrada més com a persona. Considero que una persona així fa més senyor, més gran i més admirat un club com el Barça. Tant de bo ens duri molts anys i tant de bo seguim tenint entrenadors com ell quan ja no hi sigui.

 

És una persona amb molts més valors dels que aparentment es veuen. Alguns d’aquests valors es veuen de seguida, ja d’entrada. Però altres es van descobrint a mida que analitzes coses, entrevistes, paraules, gestos, comportaments… Però  si n’hagués de destacar alguns, diria que és una persona senzilla, humil, molt respectuosa amb els demés, treballadora, amb sentit comú, intel·ligent, assenyada, humana, líder, tenaç… Treballa ell, fa treballar els jugadors i, tots junts, fan un equip, una pinya que fa que uns facin millors els altres i amb l’esforç i la qualitat de tots, facin un equip extraordinari que a vegades ratlla l’excel·lència.

Per molts anys, Pep, i que et tinguem molts més més entre nosaltres i que puguem celebrar tants triomfs com fins ara!

4 respostes

23 des. 2010


Johan Cruyff, millor que callis!

Classificat com a Barça,Futbol

Cruyff, a 'El Matí de Catalunya Ràdio'Johan Cruyff va ser molt bon futbolista. Dels millors. Però ha estat  -i és- una persona una mica original, amb la quan no s’hi entén tothom. Sobretot, si no es fa el que ell diu i com ell ho diu.

A Johan Cruyff li agrada xerrar. A vegades, més del compte i amb risc de que no l’entengui ningú. I li agrada ficar el nas allà on no el demanen. I té un ego força gran. No li agrada que no li facin cas.

Per això jo crec que hauria de parlar menys del que parla i aprendre a quedar discretament a un segon lloc, que és on li pertoca. Crearia menys problemes i no es posaria tan de peus a la galleda com es posa tan sovint. Però això deu ser impossible en ell. Només cal veure l’article que va escriure l’any 2005 quan defensava poder dur publicitat a la samarreta del Barça (llegir article complert en PDF) i veure el que diu ara (Llegir article complert) contra l’acord de patrocini amb Qatar Foundation.

També potser s’hauria d’haver mossegat la llengua quan va dir que “Messi no podia parlar amb mig món per no saber anglès”. I pretén donar lliçons un senyor que no és capaç d’expressar-se ni mitjanament bé ni en català ni en castellà havent-se passat mitja vida en aquest país. Avui l’escoltava a Catalunya Ràdio i em feia pena perquè era incapaç de dir mitja frase ben dita. Quan ell parla és impossible entendre’l, a vegades pel què diu i sempre per cóm o diu. I el menyspreu que sempre ha tingut amb el català és proverbial. Ho va acabar d’arreglar dient textualment: "Yo también vengo de un país pequeño y no pretendo que todo el mundo hable holandés. Más o menos, hablo inglés, español y alemán, pero no pienso violar el catalán. Lo que tengo que explicar da igual decirlo en castellano".

Fa poc escoltava el periodista holandès Edwin Winkels que deia que Cruyff no parla bé ni l’holandès, que és la seva llengua. A Holanda, diu aquest periodista, tampoc l’entenen quan parla. Mireu si ho deu fer bé!.  Ni parlem, doncs, dels altres idiomes!. Aquest mateix periodista va presentar un llibre titulat ‘Escuchando a Cruyff’ que recull 150 frases cèlebres de l’ex entrenador del Barça, frases que s’han convertit en una manera d’entendre el futbol i la vida. De futbol potser en sap molt. Però la seva forma de veure la vida podria ser molt més discutible, segons expliquen alguns dels seus amics. Una persona tan superba com és i que es mira als demés des d’uns esglaons més enlaire tampoc és exemple de res. A vegades sembla que es pensa que és Déu perquè es creu amb dret a criticar tothom.

Si vol treure drapets al sol, potser podríem començar a treure els seus, que en té molts i de molts variats colors. Avui deia que “amb aquesta Junta és molt difícil que torni a ser president d’honor”. A mi em sembla que un personatge així ja no ho havia d’haver estat mai i val més que no ho sigui mai més. Un president d’honor jo entenc que ha de ser tota una altra cosa.I si un president d’honor ha de portar mala maror i dividir els socis potser val més que no ho sigui…

No hi ha resposta

05 des. 2010


“Mourinho, sal del banquillo”

Classificat com a Barça,Futbol,LITERATURA

El camp era un clam. La lliçó de futbol s’havia anat desenvolupant de mica en mica i ja tothom havia vist tot el que sabien aquells alumnes i quina era la lliçó.

Els uns només la repassaven. La tenien molt ben apresa. L’havien estudiat una i altra vegada i feia temps que la repetien en ocasions diverses. Els altres encara no l’havien après i veien que uns quants alumnes avantatjats els passaven la mà per la cara i els feien quedar en ridícul. Ells, que es creien el melic del món, els millors del planeta i una espècie única en tota la galàxia.

Venien molt engreixats per les lloances de la caverna mediàtica del seu país. Rebentaven de satisfacció i havien llençat alguns desafiaments que els altres havien recollit humilment i els guardaven ben guardats a la memòria.

I, de cop i volta –sense saber com- el clam de camp es transforma en cant i en crit unànime: “Mourinho, sal del banquillo”. Feia estona que no se’l veia. S’havia amagat avergonyit d’ell mateix. Avergonyit d’ell mateix una persona tan prepotent i que ell mateix diu que no hi ha ningú millor que ell com a entrenador? No. Una persona així no s’avergonyeix ni s’acoquina mai. Una persona com ell només té la fugida cap endavant com a meta. I es disposa a sortir de la banqueta i donar la cara.

Però no pot. El cul li pesa. El cap li dóna voltes. Els peus els té clavats al sòl. Ho prova. No vol mostrar la seva covardia. Ho farà., Donarà la cara. Però no pot..

I s’acaba el partit. I es vol aixecar. I no pot. I els companys l’estiren. I no poden. I pensen, què farem amb aquest home? Ho intenten una i altra vegada. I no poden. S’haurà de quedar allí. Li porten una manta i una mica de menjar. Es queda sol. De fet, ben bé sol no. Es queda amb si mateix. Amb la seva consciència i amb la seva prepotència. Pensa i pensa què farà. Es va posant trist. Una llagrimeta es comença a escórrer cara avall. Es mira i es veu a si mateix. I no es reconeix. Ja no és aquell home prepotent que era….

La seva penitència serà la condemna a quedar-se eternament assegut en aquella banqueta escoltant cada quinze dies el clam unànime del Camp Nou que diu una i altra vegada: “Mourinho, sal del banquillo. Mourinho , sal del banquillo”.

No hi ha resposta

04 des. 2010


Aprendre dels guanys i de les pèrdues

Classificat com a Barça,PSICOLOGIA,Valors

Parlant amb una amiga, ha sortit aquest tema que dóna títol al post i he pensat que podia seguir reflexionant-hi aquí al blog perquè és un tema interessant i fonamental per la vida de cadascú.

Partirem d’un exemple: Dilluns el Barça va guanyar per 5-0 al Madrid. Fa uns anys que quasi tot són guanys per aquest equip i pel seu entrenador. Però el Pep ja va avisant fa temps que arribaran les derrotes indefectiblement. I és cert. És com la vida, que hi han èpoques de cada manera. Cal saber gaudir de les bones èpoques, però caldrà estar preparats per sofrir dignament quan ens toquin els mals moments. Vindran derrotes. Vindran problemes. Arribarà un altre cicle i ens hi haurem d’acostumar. Com més alt s’arriba, més fort pot ser el cop de la caiguda! Caldrà, sobretot, aprendre de cada una de les lliçons que constantment ens dóna la vida.

Guanyar és bonic. Tots ho volem i en el guany tots ens hi sentim a gust i feliços. I si guanyem després d’una dura pugna encara és millor la victòria. A vegades, guanyar és fàcil i altres resulta molt difícil. però el guany sempre deixa satisfacció, sobretot si hi hem posat esforç i voluntat.

Però no sempre es guanya en tot i a tot arreu, encara que ens hi esforcem molt. Per això cal educar en l’esforç i cal educar també en la pèrdua. Pèrdua que es dóna en l’esport, en la vida professional o en la vida familiar.

La vida dóna cops baixos, a vegades, i cops traïdors.  Altres vegades les pèrdues són causa directa dels nostres errors. i llavors ham de saber que la llavor de l’error pot nàixer la planta de la rectificació que pot donar bons fruits més endavant. Cal estar preparats i cal veure quin profit en podem treure de les pèrdues que formen part de la condició humana. Però si alguna cosa no hem de fer mai és acostumar-nos a la pèrdua i resignar-nos-hi. No ens podem quedar bloquejats quan la mort, el fracàs o la tragèdia ens toqui de prop. La vida sempre ens dóna sortides i allà on es tanca una porta sempre s’hi obre una finestra.

El buit que queda en el nostre cor sempre es pot omplir amb alguna cosa que ens donarà pau interior. Potser serà una persona, un llibre, un poema, una música, un paisatge… qui ens donarà la força i l’impuls inicial per tornar a començar. Potser haurem de veure quines són les nostres pors i les nostres angoixes per poder acceptar-les i superar-les.

 

 

2 respostes

01 des. 2010


El Barça i la teoria de l’evolució de les espècies

Classificat com a Futbol,Guardiola

El Barça és en el món del futbol el que la teoria de l’evolució de les espècies és a la biologia. Guardiola és el nou Darwin en el món del futbol; algú que ha estudiat, ha descobert i ha aplicat la teoria de l’evolució en un món que ha anat evolucionant al llarg dels anys però que ha ho fet poc. L’excel·lència a can Barça ha arribat a nivells tan alts que serà molt difícil poder-los superar, encara que ja sabem que partits com el del dilluns no es donen fàcilment. Són partits quasi perfectes i la perfecció costa d’assolir.

Davant de qui encara sosté que la teoria de l’evolució és simplement un conjunt d’hipòtesis encara no confirmades (Mourinho, per exemple),  Guardilola insisteix en confirmar dia rere dia que es tracta d’una teoria provada i prou confirmada. Ell mateix l’ha sabut aplicar i li ha sabut treure tot el suc. Guardiola és modern i intel·ligent i l’ha confirmat vàries vegades (davant del Realísimo, per exemple).

Mourinho encara viu en el creacionisme caspós, ranci, antic i passat de moda. És aquell personatge que es pensa que, perquè sap alguna cosa, ja ho sap tot. En realitat sap poc de tot i molt de res. Però no té consciència de la seva pròpia ignorància i només sap treure la cresta orgullós. No s’adona que fer-se el gallet no treu cap a res, com li va dir Manolo Preciado de paraula no fa gaires dies i li hi ha dit al camp Guardiola aquet dilluns. Després del partit  Mourinho va dir que “aquella era una derrota fàcil de digerir”…. Quin estómac! Es veu que és capaç de digerir-ho tot!. La pròxima vegada li donarem un plat de pedres; a veure si se les cruspeix i les digereix també tant bé! Mira que n’és de ruc!

Així com en la vida  hi ha evolució biològica de les espècies  i uns mecanismes que l’expliquen, en el futbol també hi pot haver evolució, tal com ha confirmat el Pep. La teoria de l’evolució afirma que les espècies es transformen al llarg de successives generacions i que, en conseqüència, estan emparentades entre si en descendir d’avantpassats comuns. La teoria de l’evolució constitueix la pedra angular de la biologia, ja que sense ella aquesta disciplina seria un recull de dades inconnexes. Històricament, la teoria de l’evolució s’ha hagut d’enfrontar al creacionisme fixista, és a dir, a la creença que les espècies, una vegada creades per Déu, romanen inalterables en el temps. En el món del futbol passa semblantment.

El futbol nou, modern, elaborat, creatiu, imaginatiu, d’equip que fa el Barça és fruit d’això. I qui encara no ho vulgui veure, que no ho vegi. Ja sabem que potser el Barça no ho guanyarà tot i que potser perdrà aquesta guspira d’excel·lència que té ara. Però ningú negarà a partir d’ara que s’ha fet un salt esplèndid i qualitatiu en el món del futbol i que tothom aprendrà d’aquest nou estil que ha implantat el Pep.

Una resposta fins a ara

19 oct. 2010


A Can Barça les aigües baixen brutes

Classificat com a Barça

Potser es parla massa aquests dies del que passa a Can Barça. Potser sí. Però permeteu-me dir-hi també la meva encara que no aporti res de nou. Però vull dir la meva opinió perquè, encara que no sigui soci, sí que sóc culé i em sap greu tot el que està passant.

Primer: Joan Laporta, amb tots els seus defectes, inicialment em queia molt bé. És un home amb una forta personalitat i crec que ha fet moltíssimes coses positives gràcies a un bon equip de persones, algunes de les quals han anat caient pel camí i l’han anat abandonant. Segurament que l’han abandonat justament per això: perquè la seva personalitat no permet treballar en equip. A mida que van anar passant els anys els seus defectes van anar fent-se més evidents i la seva figura es va anar tornant opaca (segurament que amb tota raó).

Segon: El fet de que s’hagin fet tantes coses mal fetes i altres que no queden gens clares, ha estat la causa de que hagi anant col·leccionant enemics acèrrims durant el camí. Diuen que l’aigua ha de ser clara i la xocolata espessa. A mida que les coses s’anaven amagant i els interrogants no fossin contestats adequadament va anar perdent pistonada i brillantor la seva estela.

Tercer: Sandro Rosell ha fet, simplement, el que havia de fer: aixecar les estores i veure què hi ha a sota. Cal aclarir coses i cal saber exactament què s’ha fet bé i què no.Per tant, tampoc cal acusar Rosell de revengista. Ha fet el que ha de fer un president i a fi de comptes ha estat l’assemblea qui ha decidit què s’ha de fer.

Quart: Valdria més que no es parlés tant i es deixés fer camí a la justícia (encara que vagi lenta). Possiblement esclareixi una mica les coses i és vegi qui té raó i qui no.

Cinquè: Aquest tipus de crisis en un club, en una institució, en un país o on sigui, a fi de comptes van bé: ajuden a purificar i, al final de tot, a millorar. Van bé i segur que el Barça hi sortirà guanyant. Com més transparència hi hagi millor per a tots.

Per tant, a mi personalment, no m’espanta el que passa. Simplement demanaria que no s’amaguessin coses, no es tergiversin i que no es parli del que no se sap i només se suposa. Tant de bo es publiqui sencera la “due diligence” i cadascú pugui opinar sobre coses concretes i no sobre suposicions.

I, per a mi i fins ara, tant bo és Laporta com Rosell. O tan dolents, El temps donarà la raó a qui la tingui.

Una resposta fins a ara

06 ag. 2010


On es compra el sentit comú?

Classificat com a Barça,Futbol

GUARDIOLAEscoltar la ràdio, llegir els diaris, estar informat té els seus riscos durant l’estiu: et pot engegar a rodar el necessari relaxament que estem buscant i necessitant durant les vacances. És el que m’ha passat aquest matí: Quan he sortit a caminar com cada matí, disposat a gaudir de la fresca , m’he emportat el meu MP3 amb la música que m’agrada i em relaxa. Avui -greu error- enlloc d’escoltar la música que m’ajuda a passar-m’ho bé mentre camino, m’he decidit per escoltar la ràdio i ha estat llavors quan ha començat l’acumulació progressiva de mala llet que encara em dura ara. Espero que escrivint això m’anirà passant i anirà descendint el grau d’ira i mala llet acumulades aquest matí..

Em preguntareu quina ha sigut la causa tan rossa, tan important i tant transcendental que m’hagi trastornat tant… No, no ho és d’important. la veritat és que de transcendència no en té cap. Però, una vegada més, és el símptoma de que falta el ,és mínim sentit comú a gent que mana i, per tant, n’hauria de tenir una mica, és símptoma clar que a Espanya hi sobrem, que no ens cal ser-hi ni un moment més i que les coses en  lloc de fer-les amb el cap les fan amb el cul.

Em refereixo a la convocatòria de jugadors del Barça que Vicente del  Bosque (un home que creia assenyat) ha fet per un partit amistós de la "roja" a Mèxic. Ni més ni menys que 7. Jugadors que estan de vacances, que ho han jugat tot i més…..ara resulta que han d’anar a Mèxic a jugar una "pachanga" sense haver-se ni entrenat i -el que és més greu- havent de jugar un partit oficial -la Supercopa- tres dies després. Un partit que, per altra banda, organitza la mateixa Federació espanyola… Surrealista? Aquest adjectiu queda curt davant de tanta incompetència i tant poc tacte. Algú ha dit que és una punyalada per l’esquena al Barça, que és una traïció, que és una incompetència, que és la mostra que Espanya segueix essent un "país de pandereta". Sí, tot això és veritat. però hi han altres raons més subtils i més perilloses: no volen que un any més el barça ho pugui guanyar tot i deixi en ridícul altres clubs poderosos i nous rics que es gasten els calers i no guanyen res. Prenent-los hi els jugadors més decisius deixen el Barça en calçotets  i amb moltes dificultats per guanyar la Supercopa. No m’estranya l’emprenyada monumental d’en Guardiola, ell que és tot el contrari d’aquests inútils totals de la Federació; ell, que ho planeja tot, que ho mira i estudia amb lupa tot i que té en compte totes les circumstàncies i les persones. Potser se l’haurien de mirar una mica a l’entrenador del Barça i aprendre’n d’ell encara que només fos una mica.

Ja sé que tot plegat és simplement futbol i que no té més importància. Doncs sí que en té. Té la importància que li vulguem donar. I jo li’n dono perquè és la demostració fefaent i palpable que els que ens manen no tenen sentit comú, que no saben manar, que són una colla d’incompetents i que potser ja seria hora de plantar-se  i dir-los amb paraules i amb fets: "us podeu ficar la Supercopa on us càpiga". Enviar nois del juvenil i tots els jugadors reserves a jugar-la i que la guanyi el Sevilla i que se la confitin. I potser els jugadors també hi tindrien alguna cosa més a dir: si estic de vacances a mi que no em busquin. Potser ells també  podrien dir al Sr Del Bosque que estan de vacances i que en busqui uns altres…

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

17 jul. 2010


Dos Diegos força diferents

Classificat com a ESPORTS,Futbol

maradona desnudo El setmanari uruguaià BUSQUEDA  publicava la setmana passada un article interesantíssim en al que comparava dos Diegos famosos: Diego Forlán i Diego Maradona.(BÚSQUEDA –  8 de juliol de 2010  "Lo que va de un Diego al otro " por Kid Gragea).

Dic que és article interessant perquè està fet amb molt sentit de l’ humor i a la vegada diu les coses molt clares. Coses que molts argentins no volen sentir, però que ho haurien de fer.

Diego Forlán és un exemple d’equilibri, modèstia, alegria, seny i qualitat, tant humana com esportiva. Ha estat elegit millor jugador del Mundial. 
És un tipus ubicat, simpàtic, modèlic, exemple i referent per a nens i joves. I fins i tot el van nomenar ambaixador de la Unicef. Tot un luxe tenir-lo. Campió en la vida, que és on és més difícil i meritori guanyar. Juga en un país petit que ha lluitat fins al final i ha deixat una bona impressió per la lluita i la modèstia que han mostrat.

I, si agafem el vaixell i travessem el Rio de la Plata, ens trobarem amb  l’altre Diego: Diego Armando Maradona, un dels tipus més abominables que existeixen i que ha fet que molta gent s’alegrés de que la "seva " selecció quedés eliminada.

Només cal recordar les declaracions "sexoràliques" que va fer després del triomf de la seva selecció sobre la Celeste en les eliminatòries, que van recórrer el món, i li van costar dos mesos de suspensió de la FIFA. Ara bé: l’extraordinari d’aquest fenomen repulsiu del món de l’esport  és que per tota la resta del món " el Diego "és un ésser menyspreable, mal educat, superb, groller i des ubicat. Però a l’Argentina és Déu. És difícil de comprendre, no? En lloc de retirar-lo de seleccionador i posar-hi algú una mica més digne i una mica més persona, no han fet més que riure-li les gràcies, deixar que seguís fent el ridícul i fer quedar malament tot un país.

I l’article acaba amb un toc d’humor: "Deia un psicòleg nord-americà que al nen rebel cal persuadir-lo a canviar d’actitud passant-li un raspall de cerres suaus sobre el seu caparró, i si el procediment no funciona, cal usar l’altra part del raspall a l’altra part del nen. És que els nens – i els homes – tenen dues parts ben diferents en ambdós extrems. Maradona tenia màgia a la part de baix, i un curtcircuit impressionant a la part de dalt. Hauria estat millor que s’hagués quedat així, deixant-nos el record del les seves "gambetas", de les seves "moñas" i dels seus golassos, sense tractar de ser després el que no pot ser!" . Perquè el que no pot ser, no pot ser. I si no pot ser, és impossible! És impossible que aquest tipus pugui tornar a ser una persona digna perquè ha demostrat cabalment que no sap aprofitar el munt d’oportunitats i ocasions que li ha donat la vida.

L’article ho diu quasi tot i el que no diu ho insinua. La majoria de gent pensem diferent de com pensen tots aquests argentins que l’exalcen i el posen als altars. I els uruguaians  es poden alegrar de tenir el Diego que tenen i de no tenir l’altre.

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

12 jul. 2010


La pilota com a bandera

Classificat com a Futbol,Uruguai

Eduardo Galeano és un dels millors escriptors que hi ha actualment a l’ Uruguai i a tot Amèrica Llatina. Escriptor i intel·lectual d’esquerres, compromès amb el seu país i amb les causes universals que ell creu justes i que, a vegades, massa persones creiem causes perdudes. Ell encara hi creu i lluita per defensar-les.

És un enamorat del futbol i no se n’amaga. Sempre diu que ser intel·lectual i ser amant del futbol no només no són coses contradictòries sinó que poden ser perfectament complementàries. Això sí: darrere del futbol a vegades hi han altres coses. Ell ens ho explica…

Té un llibre que és una delícia. Es titula "El fútbol, a sol y sombra". Avui us en vull deixar un fragment.

La pelota como bandera

En el verano de 1916, en plena guerra mundial, un capitán inglés se lanzó al asalto pateando una pelota. El capitán Nevill saltó del parapeto que lo protegía, y corriendo tras la pelota encabezó el asalto contra las trincheras alemanas. Su regimiento, que vacilaba, lo siguió. El capitán murió de un cañonazo, pero Inglaterra conquistó aquella tierra de nadie y pudo celebrar la batalla como la primera victoria del fútbol inglés en el frente de guerra.

Muchos años después, ya en los fines del siglo, el dueño del club Milan ganó las elecciones italianas con una consigna, Forza Italia!, que provenía de las tribunas de los estadios. Silvio Berlusconi prometió que salvaría a Italia como había salvado al Milan, el superequipo campeón de todo, y los electores olvidaron que algunas de sus empresas estaban a la orilla de la ruina.

El fútbol y la patria están siempre atados; y con frecuencia los políticos y los dictadores especulan con esos vínculos de identidad. La escuadra italiana ganó los mundiales del ’34 y del ’38 en nombre de la patria y de Mussolini, y sus jugadores empezaban y terminaban cada partido vivando a Italia y saludando al público con la palma de la mano extendida.

También para los nazis, el fútbol era una cuestión de Estado. Un monumento recuerda, en Ucrania, a los jugadores del Dínamo de Kiev de 1942. En plena ocupación alemana, ellos cometieron la locura de derrotar a una selección de Hitler en el estadio local. Le habían advertido:
-Si ganan mueren.

Entraron resignados a perder, temblando de miedo y de hambre, pero no pudieron aguantarse las ganas de ser dignos. Los once fueron fusilados con las camisetas puestas, en lo alto de un barranco, cuando terminó el partido.

Fútbol y patria, fútbol y pueblo: en 1934, mientras Bolivia y Paraguay se aniquilaban mutuamente en la guerra del Chaco, disputando un desierto pedazo de mapa, la Cruz Roja paraguaya formó un equipo de fútbol, que jugó en varias ciudades de Argentina y Uruguay y juntó bastante dinero para atender a los heridos de ambos bandos en el campo de batalla.

Tres años después, durante la guerra de España, dos equipos peregrinos fueron símbolos de la resistencia democrática. Mientras el general Franco, del brazo de Hitler y Mussolini, bombardeaba a la república española, una selección vasca recorría Europa y el club Barcelona disputaba partidos en Estados Unidos y en México. El gobierno vasco envió al equipo Euzkadi a Francia y a otros países con la misión de hacer propaganda y recaudar fondos para la defensa. Simultáneamente, el club Barcelona se embarcó hacia América. Corría el año 1937, y ya el presidente del club Barcelona había caído bajo las balas franquistas. Ambos equipos encarnaron, en los campos de fútbol y también fuera de ellos, a la democracia acosada.

Sólo cuatro jugadores catalanes regresaron a España durante la guerra. De los vascos, apenas uno. Cuando la República fue vencida, la FIFA declaró en rebeldía a los jugadores exiliados, y los amenazó con la inhabilitación definitiva, pero unos cuantos consiguieron incorporarse al fútbol latinoamericano. Con varios vascos se formó, en México, el club España, que resultó imbatible en sus primeros tiempos. El delantero del equipo Euzkadi, Isidro Lángara, debutó en el fútbol argentino en 1939. En el primer partido metió cuatro goles. Fue en el club San Lorenzo, donde también brilló Angel Zubieta, que había jugado en la línea media de Euzkadi. Después, en México, Lángara encabezó la tabla de goleadores de 1945 en el campeonato local.

El club modelo de la España de Franco, el Real Madrid, reinó en el mundo entre 1956 y 1960. Este equipo deslumbrante ganó al hilo cuatro copas de la Liga española, cinco copas de Europa y una intercontinental. El Real Madrid andaba por todas partes y siempre dejaba a la gente con la boca abierta. La dictadura de Franco había encontrado una insuperable embajada ambulante. Los goles que la radio transmitía eran clarinadas de triunfo más eficaces que el himno Cara al sol. En 1959, uno de los jefes del régimen, José Solís, pronunció un discurso de gratitud ante los jugadores, "porque gente que antes nos odiaba, ahora nos comprende gracias a vosotros". Como el Cid Campeador, el Real Madrid reunía la virtudes de la Raza, aunque su famosa línea de ataque se parecía más bien a la Legión Extranjera. En ella brillaba un francés, Kopa, dos argentinos, Di Stéfano y Rial, el uruguayo Santamaría y el húngaro Puskas.

A Ferenk Puskas lo llamaban Cañoncito Pum, por las virtudes demoledoras de su pierna izquierda, que también sabía ser un guante. Otros húngaros, Ladislao Kubala, Zoltan Czibor y Sandor Kocsis, se lucían en el club Barcelona en esos años. En 1954 se colocó la primera piedra del Camp Nou, el gran estadio que nació de Kubala: el gentío que iba a verlo jugar, pases al milímetro, remates mortíferos, no cabía en el estadio anterior. Czibor, mientras tanto, sacaba chispas de los zapatos. El otro húngaro del Barcelona, Kocsis, era un gran cabeceador. Cabeza de oro, lo llamaban, y un mar de pañuelos celebraba sus goles. Dicen que Kocsis fue la mejor cabeza de Europa, después de Churchill.

En 1950, Kubala había integrado un equipo húngaro en el exilio, lo que le valió una suspensión de dos años, decretada por la FIFA. Después, la FIFA sancionó con más de un año de suspensión a Puskas, Czibor, Kocsis y otros húngaros que habían jugado en otro equipo en el exilio desde fines de 1956, cuando la invasión soviética aplastó la resurrección popular.

En 1958, en plena guerra de la independencia, Argelia formó una selección de fútbol que por primera vez vistió los colores patrios. Integraban su plantel Makhloufi, Ben Tifour y otros argelinos que jugaban profesionalmente en el fútbol francés.

Bloqueada por la potencia colonial, Argelia sólo consiguió jugar con Marruecos, país que por semejante pecado fue desafiliado de la FIFA durante algunos años, y además disputó unos pocos partidos sin trascendencia, organizados por los sindicatos deportivos de ciertos países árabes y del este de Europa. La FIFA cerró todas las puertas a la selección argelina y el fútbol francés castigó a esos jugadores decretando su muerte civil. Presos por contrato, ellos nunca más podrían volver a la actividad profesional.

Pero después Argelia conquistó la independencia, el fútbol francés no tuvo más remedio que volver a llamar a los jugadores que sus tribunas añoraban.

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

02 jul. 2010


852.787 Euros

Classificat com a Barça,Ètica i Moral

Exactament 852.787 euros és el que ha cobrat l’exdirector general corporatiu del FC Barcelona, Joan Oliver, com a indemnització per haver deixat el càrrec un any abans del que  estava previst.

Jo trobo que és molt, no? Tant bona feina feia? Tots els bons professionals com ell cobren aquests sous tan alts i, si els acomiaden, pacten aquestes altes indemnitzacions? A mi em sembla que no, encara que no sóc entès en aquest tipus de coses. Però, pel que he pogut escoltar d’ algú que sí que ho és d’entès, no és comú això.

Joan Laporta ha fet moltes coses bones durant el seus anys de president del Barça i les hi reconec clarament. N’ha fet algunes de molt discutibles i alguna de ben negativa, a parer meu. Aquesta és una de les més discutibles i negatives. Ha volgut ser un premi ben generós        -massa generós- a una persona que li ha estat fidel fins a graus extrems. Massa fidel i massa mesell, em sembla. Aquesta indemnització immoral, injusta i incomprensible ara n’ha estat la recompensa. Jo n’esperava una altra cosa de Joan Oliver i, per suposat, de Joan Laporta. El que feia l’ Oliver era una feina, però per a un barcelonista hauria d’haver estat, sobretot, un honor. N’havia de viure i viure bé. Però no hi era per abusar del càrrec. Aquest pacte ha estat fosc, brut i injust pels socis, que paguen cada mes els seus diners.

"Malgrat que el director general corporatiu havia manifestat la seva voluntat d’abandonar la seva ocupació no ha estat una baixa voluntària sinó que ha estat negociada i la seva indemnització ha estat de 852.787 euros", ha dit Freixa, portantveu de la nova junta.

Doncs ja no veieu. De bon barcelonista res de res. De negociant una mica mafiós ja força més. S’han acabat de confirmar rumors que ho deien i que feia temps que corrien, sobretot des dels espionatges personals que havia fet fer a alguns directius. Allò va ser immoral. Això d’ara encara ho és més. Quan s’acabaran aquestes coses? Quan arribarà algú que sigui una mica transparent. Rosell ho ha promès. Mirarem de recordar-nos de les seves promeses i tant de bo puguem dir que, a més de títols, ha recuperat transparència.

Des d’aquí, sort a la nova Junta.

 

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

08 juny 2010


L’ELEFANT BLAU i les formigues vermelles.

Classificat com a Barça,PSICOLOGIA

Ahir parlava del debat que han començat a protagonitzar els candidats a president del Barça i de les meves impressions en escoltar el primer. Però això ho considero irrellevant i no té cap més valor que la meva percepció personal.

El que sí considero rellevant -i que convindria ressaltar- és el fet que tots els candidats formessin part inicialment d’un grup anomenat Elefant Blau i que es van unir per posar una moció de censura al president Núñez. Més tard, van fer equip al voltant de Laporta per presentar-se a les eleccions, que van guanyar.

A què és degut que un equip que semblava tan unit i que havia d’anar junt fins a la fi del món, poc a poc s’anés enfrontant, dividint, desintegrant i marxant,  la majoria d’ells, cap a casa seva? Què ho fa que aquell grup d’amics, tan amics, hagin esdevingut en aquests moments enemics acèrrims? Eren tan amics llavors? Són tan enemics ara? L’Elefant Blau s’ha transformat en un cau de formigues vermelles que s’ataquen les unes a les altres…

Potser una resposta la podríem anar a buscar en la Psicologia Social, que és la ciència que estudia els fenòmens socials i intenta descobrir les lleis per les quals es regeix la convivència. Investiga les organitzacions socials i tracta d’establir els patrons de comportaments dels individus en els grups, els rols que exerceixen i totes les situacions que influeixen en la seva conducta. L’estudi dels grups i les tensions que s’hi generen és una qüestió apassionant.

La naturalesa humana té un paper en la conformació de la vida social, mentre que l’estructura social al seu torn, amb els seus hàbits, normes i costums també exerceix una influència en les persones. I aquí hi podríem trobar una possible resposta.

Plató deia que l’home té la idea del bé i tendeix a la perfecció, però el camí de la vida està ple d’obstacles i molts s’aferren a les coses materials, al bé personal i propi en detriment del bé comú provocant conflictes socials i crisi de valors. L’afany d’acumulació de poder, de riquesa i de la força, en totes les cultures, van atorgar el poder i els privilegis a alguns, generant el domini d’uns sobre els altres, les desigualtats, els abusos, els crims i les guerres. Tots els éssers humans tenen el seu costat fosc, de vegades necessari per defensar-se dels atacs, però molts el desenvolupen massa per atacar els més vulnerables i dominar en benefici propi.

Aquest grup humà que era l’ Elefant Blau ha acabat com el rosari de l’aurora però ha estat la llavor capaç de transformar un club de futbol. Aquells inicis han portat cap a camins inesperats, nous, transformadors, moderns, rupturistes i positius en algunes coses, i tan negatius com sempre en altres coses. No sempre conèixer i denunciar els errors del passat fa que hom no caigui de nou en els mateixos.

Les tribus, els imperis, les nacions i els grups han fet sempre la guerra i semblaria que això fos inevitable. Freud deia que el dia que l’home va aprendre a insultar al seu enemic en comptes de llençar-li una pedra, va ser el començament de la civilització. Les condicions socials han provocat guerres en totes les èpoques però és hora que les societats trobin la manera de resoldre els problemes sense recórrer a la força bruta. Es clar que val més "manya que força". És millor intel·ligència, bones maneres, debat educat i sense desqualificacions que no pas males arts, mentides i brutícia dels uns sobre els altres. Tant de bo durant aquesta setmana puguem veure-ho en les confrontacions que encara hi ha per fer.

El Barça hauria de ser un club senyor i els aspirants a president també ho haurien de procurar ser-ho sempre.

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

07 juny 2010


4 candidats.

Classificat com a Barça

Aquest matí he seguit una mica (no tot) el debat que a Catalunya Ràdio (Cal Fuentes) han protagonitzat els quatre candidats a la presidència del Barça. Jo no sóc psicòleg, ni entès en comunicació, ni publicista, ni estudiós dels mitjans de comunicació, ni del llenguatge i del fet de comunicar-se. Per tant, del que diré a continuació no en feu gens de cas. Segurament que diré molts disbarats i, si voleu, corregiu-me. Simplement és la meva percepció.

D’aquest debat n’he tret unes quantes conclusions personals que, si fos soci i pogués votar, m’haurien ajudat força a decidir. Cadascú ja s’ha retratat tal com és i poca cosa més ens aportaran els pròxims debats que faran fins al dia de les eleccions. Per a mi, se’ls podrien estalviar.

La primera conclusió que n’he tret és que el Sr Ingla és un mal educat i un manipulador. Tenia un to acusador i manipulador que no li corresponia. Ell no era el moderador i no li pertocava el trist paper que estava fent. Manejava de forma fraudulenta la conversa. Atacava sense arguments. No escoltava. Reafirmava coses que el contrari li negava. En fi, que només amb això sol  jo no votaria el Sr Ingla de cap de les maneres perquè una de les pitjors coses que pot tenir un president del Barça és el fet de ser manipulador. El Barça pertany als socis i seguidors i "al soci no se’l pot enganyar", que deia aquell.

La manipulació és un tema greu perquè és molt trist sentir-se titella en mans d’una persona. El manipulador és intimidador, agressiu, descontrolat, autocràtic, superb, la major part de les vegades no té arguments i s’imposa per la força, per l’agressivitat i pel to de veu cada cop més elevat. Per a mi el Sr Ingla és el retrat del manipulador i que es preparessin els membres de la seva Junta directiva…

L’estratègia més eficaç per enfrontar? No enfrontar-lo; fer cas omís dels seus requeriments o postergar per a un altre moment la discussió (sempre que es pugui). Això és el que procurava fer el Sr Rosell: no fer-li massa cas i mirar d’explicar-se. Però era bastant inútil perquè no l’escoltava.

Els altres dos candidats m’han semblat persones educades, que sabien i podien parlar dels seus projectes i que exposaven els seus arguments amb naturalitat i força convenciment. El Sr Benedito m’ha semblat qui més obertament i amb més claredat exposava els seus arguments i qui parlava amb més brillantor. El Sr Ferrer trobo que és una persona massa apagada i que no és més que "la veu del seu amo".

Com a conclusió final: no sabria potser encara a qui votar. Però sí que tindria clar a qui no votar. Dels programes, promeses i xifres no en parlo perquè després tots faran el que bonament podran i no crec que les diferències entre uns i altres fossin massa grans. Però sí que m’agradaria que el meu Barça tingués una persona educada, tranquil·la, noble i sincera i que pogués anar per tot arreu com un senyor, donant una bona imatge de la institució..

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

28 maig 2010


"La masia": Fàbrica de cracs.

Classificat com a Barça,ESPORTS,Futbol

Aquesta antiga masia catalana que veieu a la foto és Can Planes i es va aixecar l’any 1702 al barri de les Corts de Barcelona. Segurament que aquestes dades no us diuen res. Però si us dic que aquesta masia pertany al FC Barcelona des de l’any 1950, que és quan la va comprar, i és on hi viuen els nois que arriben de fora de la ciutat per formar-se com a futurs jugadors, ja us sonarà més i ja sabeu de què us parlo.

Aquesta Masia és on hi van viure molts dels cracs actuals del Barça i és on hi viuen els futurs. Perquè si les coses segueixen com ara i no es torcen, el planter del Barça seguirà essent important per molts anys.

Fa un temps, el diari Vila Web, va publicar unes dades molt interessants que us resumeixo tot seguit.

El renom de Can Planes, la Masia, va lligat al Futbol Club Barcelona des de 1950, quan el club la va comprar a Francesc Planes i Buera per convertir-la, sota l’ombra del Camp Nou, primer en taller i seu social del club i, des de 1979, en el centre formatiu i la residència dels joves jugadors del planter. A la Masia, hi han arribat a viure jugadors del primer equip com Andrés Iniesta, Pedro, Carles Puyol i Victor Valdés, i han passat per les seves estances Cesc Fàbregas, Guardiola, Bojan Krkić, Piqué, Reina i Xavi, entre molts altres noms. De fet, en els trenta anys de funcionament d’aquest singular centre de formació futbolística, n’han arribat a sortir trenta jugadors del primer equip, entre els quals hi ha un jove argentí, Lionel Messi, que l’any passat es va convertir en el primer ‘masover’ a obtenir la Pilota d’Or.

Lionel Andrés Messi (Rosario, 24 de juny de 1987) va començar a mostrar els seus dots de futbolista de ben petit. Però a onze anys se li va diagnosticar l’hormona del creixement inhibida. És a dir, que el seu creixement s’havia aturat. Només hi havia una manera de posar-hi remei, a través d’una teràpia amb l’hormona Gh. Però el tractament, d’injeccions de cinc-cents euros diàries, no era a l’abast de la família. El River Plate, un dels grans equips argentins, va mostrar interès en el progrés de Messi, però en època de vaques magres no tenia pressupost per a pagar la teràpia. Messi, tal com explica el periodista napolità Roberto Saviano al seu últim llibre "La bellesa i l’infern" (Empúries, 2010), no es va donar per vençut i va continuar demostrant que el futbol era la seva passió, tot i ser el més baixet del terreny de joc.

Fins que un dia de l’any 2000, Carles Rexach, el director esportiu del FC Barcelona, advertit del seu talent, es va comprometre a pagar el tractament si Messi, ‘la Puça’, estava disposat a començar una nova vida a la Masia. Amb tretze anys, Messi i la seva família van aterrar a Catalunya, d’on curiosament havien marxat cap a l’Argentina, gairebé un segle abans, un besavi (José Pérez Soler, de Bellcaire d’Urgell) i una besàvia seus (Rosa Mateu, de Blancafort de Noguera). Messi va ingressar a l’equip infantil del Barça i, des de llavors, la seva progressió per totes les categories del club ha estat espectacular. I en menys d’una dècada, ha arribat a ser el millor jugador del món.

Una cosa que vaig descobrir i que em va fer gràcia: resulta que Messi té arrels lleidatanes. Qui ho havia de dir? Resulta que es fa realitat allò de "Gira el món i torna al born".

Etiquetes de Technorati: ,,

2 respostes

16 maig 2010


Felicitats, BARÇA!. Ets gran.

Classificat com a Barça

Aquests dibuixos són de dos nois del meu taller que els van fer ja fa dies i em van demanar que els publiqués al meu blog. Els vaig prometre que ho faria si el Barça guanyava. Promesa complerta.389381Per molts anys Barça! Aquest BARÇA fa feliç a la gent amb bon joc i, sobretot, amb molts valors de tots tipus: esportius, d’esforç, d’humilitat, de feina ben feta. Aquest és per a mi el millor Barça. Aquesta lliga ha estat encara més difícil perquè ha hagut de lluitar contra molts elements i l’ha haguda de suar de valent.Sobretot me n’alegro perquè hem hagut d’escoltar tantes tonteries de la “caverna mediàtica” madrilenya que sembla que encara tingui més valor. Han destil·lat tant verí aquelles serps que si se’l beguessin tot es moririen de cop.Gaudim-la i preparem-nos per la pròxima temporada, que ha de ser millor que aquesta!VISCA EL BARÇA!!!Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

Anteriors »