Etiqueta arxiu 'Esport'

05 juny 2016


40 anys de futbol en català

40 anys LaTdP

Un període de 40 anys ja és un bon recorregut. I si aquest recorregut s’ha hagut de fer amb no massa mitjans i molt d’esforç, encara té més importància. Ahir es va celebrar la festa per commemorar els 40 anys de La Transmissió d’en Puyal, 40 anys de narracions de futbol en català amb Joaquim Maria Puyal al capdavant.

Va ser el 5 de setembre de 1976 quan va fer la primera narració d’un partit en català, des de Ràdio Barcelona. Deu anys després va continuar a Catalunya Ràdio… i fins ara!.Eren uns temps aquells que les coses no eren fàcils pel català per més que més d’un ho vulgui negar i restar-li importància. Ara tot és molt més fàcil. Cal agrair, per tant, aquells pioners que van ser uns visionaris i sabent que a través del futbol podien normalitzar un àmbit important de la vida catalana. Hi ha ajudat, sens dubte, aquesta etapa gloriosa del Barça que ho ha guanyat quasi tot. Moltes gràcies i per molts anys a tot el llarg equip de col·laboradors que durant aquesta etapa ha tingut el Puyal i que ens han fet gaudir com ningú de la narració d’un esport tan popular i amb tants seguidors.

I per una altra banda jo m’atreviria a dir que aquest tipus de transmissió tan particular i única –per a mi la millor, i amb diferència- que ha sabut fer el Puyal ha ajudat a democratitzar la visió d’aquest esport, elevar-lo de categoria i ampliar-ne l’àmbit d’audiència. Potser no m’explico massa bé i segur que ho fa molt millor el famós escriptor uruguaià Eduardo Galeano, en el seu llibre  Fútbol a sol y sombra (1995), quan fa la següent afirmació: “¿En qué se parece el fútbol a Dios? En la devoción que le tienen muchos creyentes y en la desconfianza que le tienen muchos intelectuales”. És exactament així, tot i que cada vegada menys. Fa uns anys semblava que fos un pecat gravíssim que un intel·lectual tingués la gosadia de parlar de futbol. Dir que el futbol t’agrada i confessar que es miren partits de futbol per TV ja no és cap pecat mortal, ni venial. Ja ha deixat de ser pecat, com ho han deixat de ser moltes altres coses absurdes… Per sort s’han anat canviant visions i esquemes en molts àmbits i també en aquest!

I si han canviat les transmissions, també han canviat els futbolistes. Que un futbolista pugui parlar bé, fer un discurs coherent o fer reflexions interessants també és cada cop més normal. Com ho és –i ho hauria de ser encara més sovint- trobar de tant en tant una entrevista interessant en un diari esportiu. Potser fins i tot vendrien més diaris si ho intentessin… És el bon regust que em va quedar a mi no fa gaires dies tot llegint una entrevista que va concedir Bojan Krkić  a Joan Monfort  (DIARI SPORT). Llegir una entrevista plena de sentit comú i veure com un noi jove no ha perdut el cap tot i tenir diners i fama és reconfortant. I també s’ha de dir que no és ell sol qui fa quedar bé al gremi del futbolistes. En trobaríem molts més, tot i ser ben cert que acaba de ser encara el més comú i normal. El més normal i decebedor és veure com el futbol s’està convertint en un espectacle amb pocs protagonistes, molts espectadors, en un circ mediàtic i en un espectacle on s’hi mouen molts diners i un dels negocis més lucratius del món. I als futbolistes els empresaris el compren, el venen, el cedeixen, el traspassen com una mercaderia més: i molts d’ells es deixen portar a canvi de la promesa de més fama i més diner. I com més èxit té i més diners guanya, més lligat està.

He volgut recollir algunes de les respostes de l’entrevista a Bojan, un noi del Pla d’ Urgell que va entrar de ben petit al Barça, fins arribar al primer equip -on s’hi va estar quatre anys- però que els camins del futbol el van portar lluny del Camp Nou i ara gaudeix en l’Stoke City.

-“En el futbol hi ha situacions injustes perquè és una persona la que decideix si jugues o no… Pots no estar-hi d’acord i hi ha moments que hom no ho entén, però he arribat a la conclusió que en el futbol, ​​com menys preguntes et facis, millor”.

-“A la llarga, quan em retiri, podré dir que he jugat al Britannia Stadium un dimecres a les set de la tarda amb fred i vent. Saps? No sempre cal jugar a Camp Nous, Old Traffords i amb climes agradables. Això també forma part del futbol, ​​són experiències que t’emportes”.

-“Abans, sincerament, mai no m’hauria imaginat el fet de jugar en un altre equip. Portava dotze anys al Barça. I ara, doncs sí. M’he adonat i he après que el més important en el futbol a l’hora d’acabar una carrera són les experiències. Més que els títols. El que vius en el dia a dia només ho saps tu. Els títols, doncs sí, tens allà quatre copes que has guanyat en un prestatge, però allò no et dóna res. El que veritablement et dóna és el que has crescut com a persona, com a jugador, les experiències que has viscut en diferents llocs, els idiomes … Tot!”

-“Quan em retiri vull estar prop de casa, però no estar a prop de casa meva, sinó prop de la meva gent. I poder traslladar totes les experiències que he adquirit gràcies al futbol. Sobretot amb gent que comença, que alternin el col·legi amb el futbol. Aquesta etapa és una etapa important i complicada. Potser sent entrenador, assessor … L’objectiu és compartir una mica les meves vivències. Quan més gratificat em sento pel futbol és quan algú em demana fer un vídeo quan algú es casa i els fa il·lusió. O perquè una nena ha superat una malaltia. O perquè ho necessita. És quan més orgullós em sento de ser futbolista, el poder traslladar aquesta força que tenim el dia de demà em faria il·lusió”.

-“Per a mi no hi haurà res tan bonic com aquella etapa de jugador del planter. Recordo perfectament del primer dia que vaig arribar, amb nou anys, a fer les proves. No parlava castellà, per a res, només el de l’assignatura de l’escola. I vaig començar a parlar-ho amb gent que venia de diferents llocs, d’Andalusia … D’aquella època em queden moltes coses: els encarregats de cuidar-nos li donaven molta importància, no al futbol, ​​sinó a l’educació, a com comportar-te fora del Barça”.

-Què és més difícil, fer-se famós o deixar de ser-ho? “Tots els canvis són impactants. Però a mi això no m’inquieta perquè tinc molt clar qui sóc, de qui m’envolto. I sí, és la vida, un dia vam deixar de ser anònims i vam passar a ser a coneguts i quan deixarem el futbol potser haurem de tornar a ser anònims. Jo sempre he intentat fer la vida normal practicant futbol. Vaig a Barcelona i em moc amb metro. I a Londres també”.

-“En el futbol importa més ​​el cap que el talent. Moltíssim més. He vist molt talent que no ha triomfat per no tenir cap.

No hi ha resposta

19 jul. 2015


Coses del futbol

Classificat com a Barça,ESPORTS,Futbol

M’agrada el futbol. M’agradava molt jugar-hi quan era jove, però ara ja només em permeto mirar el Barça quan el donen per TV, escoltar-lo per la ràdio, aguantar alguna estona de tertúlia i poca cosa més. No vaig mai al camp, no soc soci de cap club, ni crec que tingués gaires ganes de passar fred o calor per veure un partit en un camp. Segueixo amb cert interès aquesta bombolla gegant i aquesta espècie de gran univers paral·lel en què s’ha convertit el futbol; un univers que ja fa temps ha deixat de ser únicament esport i que cada dia s’ha tornat més complicat i difícil d’entendre perquè s’hi barregen molts factors i interessos molt diversos. Tot i això, m’agrada seguir-lo, com m’agrada seguir altres àmbits de la realitat que poden ajudar a entendre una mica millor el món en què vivim i encara que només sigui per treure’n algunes lliçons. Cadascú té les seves dèries i, per altra banda, entenc perfectament que, per al que no li agradi gaire o gens, tot aquest món se li pugui fer pesat i en fugi com de la pesta. Però no podem negar que és una realitat de la que és difícil fugir-ne del tot i ignorar-la. Se’ns cola per tot arreu.
Ahir a Can Barça hi va haver eleccions a president. i, com molta altra gent, he seguit una mica el que han dit que faran cada un dels candidats, el que s’han atribuït del passat amb més o menys raó; he pogut veure de quines persones s’han rodejat, a quines velles glòries han invocat, talment esperits benefactors i miraculosos que han procurat posar al seu costat, he escoltat una i altra vegada promeses que no saben ni ells mateixos si podran acomplir o no; han tornat a treure totes les tradicionals destrals de guerra, demostrant fefaentment que volen que la guerra segueixi ben vigent entre les distintes famílies blaugranes (com en qualsevol família típica i tòpica, per altra banda….).  I a mi, vist el que he vist i escoltat el que he escoltat,  com que m’agrada treure conclusions de les coses, aquí us en deixo algunes.
Per exemple, que hi ha persones més educades que altres. Persones que, en lloc d’arguments, fan servir ja d’entrada la desqualificació, l’aspersor de merda, i el joc brut i, només sortir de casa, ja van amb la pistola carregada i a punt de disparar. Un cop a l’escenari, queda el que queda i que el que ha rebut, que s’apanyi.
També he pogut veure el contrast entre les típiques actituds del que va crescut, amb un ego i un complex de superioritat que li surt per tots els porus del cos i les del que és mostra més humil i molt més moderat en gestos i paraules. Algun dels candidats és pensava que ja ho tenia tot fet abans de sortir i algun altre era ben conscient que havia de treballar fort per poder aconseguir alguna cosa i, així i tot, potser no ho aconseguiria.
He pogut veure com algun sap guanyar i perdre i algun altre no. Ni en el món futbolístic ni enlloc, jo no me’n fio gens d’aquells que no reconeixen cap virtut al contrari i, en canvi, li veuen tots els defectes. Com si tots no tinguéssim moltes coses bones i dolentes. Saber reconèixer que l’altre potser ha fet coses ben fetes i que fins i tot pot ser millor que jo, és una virtut que no té tothom i que caldria que aprenguéssim. Si volen tornar a ser candidats en el futur, els recomanaria que ho tinguessin en compte. És un consell que els dono gratuïtament i que em sembla que els pot anar bé.
També he pogut comprovar que, quan aquests dies han parlat, ho han fet com si tots fossin unes verges pures i castes que no han trencat mai cap plat, que no els ha passat mai pel cap algun mal pensament, com si cap d’ells hagués fet mai una mala negociació, algun negoci brut (o., si voleu dir-ho més finament, prou net); com si tots ells ho haguessin encertat tot en la seva vida personal i professional; com si les victòries del Barça no fossin del club sinó que fossin purament victòries personals, com semblava quan els escoltaves.
M’he pogut adonar que l’odi i l’enveja acostumen a ser patrimoni d’amargats i frustrats i que en alguns candidats hi havia molta càrrega d’aquest verí que ho mata tot. M’ha semblat que ha estat una campanya que destacava només el negatiu i deixava de banda el positiu. Molt poques proposicions, molta crítica amarga que no ajudarà a fer un Barça millor i la sensació de que alguns no digereixen que els altres poden ser millor que nosaltres i que no n’hi ha prou d’aixecar algunes banderes que no serveixen més que per amagar enveja i ressentiment perquè s’ha posat en evidència que algú ha fet les coses millor que altres. A alguns els costa pair no ser únics posseïdors de l’excel·lència, com si això fos únicament i exclusiva patrimoni seu. I, és clar, no suporten que hi pot haver persones que potser poden fer les coses igual o millor que ells perquè això posa en evidència les seves misèries i temen que el que han fet pugui quedar a l’ombra i no es vegi prou.
Una altra conseqüència que en trec de tot plegat és que unes eleccions poden servir per a fer a un persona més gran o més petita del que en realitat és. Unes eleccions poden servir per engrandir egos, per fer caure del pedestal, per evidenciar qualitats i defectes i per mostrar una mica millor la qualitat moral d’una persona. Unes eleccions haurien de servir per posar un punt i apart; per oblidar i esborrar coses passades; per renovar l’aigua podrida de la bassa; per donar 100 dies de gràcia i l’oportunitat de veure com ho farà la nova junta… Unes eleccions guanyades o perdudes són un reconeixement i un vot de confiança. I unes eleccions a Can Barça són una ocasió de democràcia que pocs clubs al món poden presumir de tenir. Caldria cuidar aquest patrimoni únic, augmentar encara més la transparència i protegir les coses bones que tenim perquè al món del futbol sembla que es torni cada dia més mafiós i sembla anar molt escàs d’algunes virtuts que haurien de ser elementals. Els socis, que són els amos del club, ja tindran temps de dir el que hagin de dir quan els sembli que les coses no van prou bé. De moment, han dit el que han dit i tots ho haurien d’acceptar.

No hi ha resposta

31 maig 2015


Quin himne? Quins xiulets?

Classificat com a ESPORTS,Futbol,POLÍTICA

Ahir estava assegut a la meva butaca disposat a mirar el partit de la final de la Copa del Rei. Deien, que deien, que deien, que xiularien l’himne espanyol i que xiularien el Rei con ja s’ha fet costum en aquestes ocasions en què el barça arriba a la final.
M’hi havia assegut ben allargassat -tan llarg com sóc, que no és gaire- disposat a veure com guanyava el Barça. Com acostumo a fer sovint, poso la imatge de TV3 i el so de Catalunya Ràdio. M’agrada la narració del Puyal i el seu gran equip. Vaig veient els prolegòmens del partit, com els jugadors es preparen al túnel de vestidors; veig com surten al camp; veig com s’afileren els jugadors dels dos equips i veig com tothom es prepara i es posa ben dret. Noto cert nerviosisme en els rostres de les autoritats i tots estaven tesos i afilerats com xoriços. I, de cop, comença un soroll infernal. M’imagino que són les anunciades xiulades però, la veritat, no sé distingir ben bé si és això o algun reactor que s’ha enlairat de l’aeroport del Prat i passa en aquell precís moment per damunt del camp. No sento himne, no sento xiulets, no sento ningú i el Puyal resta mut. Només soroll. molt soroll. Les càmeres només enfoquen rostres d’esportistes i d’autoritats. Res de públic. No puc saber si xiulen, si berenen o què fan. Res de res. No enfoquen ningú de les graderies. Sembla que s’ha fos la gent. No hi són. No existeixen. No xiulen. Han desaparegut de cop i volta.
Després m’he pogut assabentar que sí que es va xiular, que hi va haver himne, males cares en alguns, mala llet en altres i fins i tot algun comunicat fet pel Gobierno de España a corre-cuita i en hores intempestives… Si n’estarien d’emprenyats que fins i tot algun funcionari va haver de treballar redactant un curiós COMINICADO (que podeu llegir clicant  AQUÍ) un dissabte al vespre a les 11 de la nit! Algú l’ha qualificat de ridícul. Jo el qualifico directament de franquista, de país amb molt dèficit de democràcia, que la única cosa que sap fer és amenaçar els ciutadans. Vergonya, molta vergonya haurien de tenir. I no s’haurien d’estranyar que molts de nosaltres vulguem marxar d’un país com aquest,
I una altra cosa. Acabo de llegir que aquest sindicat que s’autoanomena Manos Limpias –i que no és res més que una colla de franquistes nostàlgics- també ha posat denúncia a tot bitxo vivent. Haurien de saber uns i altres que, segons explica el diari LA MAREA,  xiular l’himne és fins i tot un dret segons el jutge Pedraz de l’ Audiència Nacional. Hi ha un auto de la sala que jutja delictes penals a l’ Audiència Nacional que va considerar (any 2009) que xiular l’himne d’España és una cosa emparada per la llibertat d’expressió. Ho podeu veure AQUÍ

2 respostes

30 ag. 2012


El poder de la voluntat

Classificat com a DISCAPACITAT,ESPORTS

 

Lao-Tsé afirmava sàviament …

"Aquell que obté una victòria sobre un altre home és fort,
però qui obté una victòria sobre ell mateix, és poderós "

Els Jocs Paralímpics de Londres han començat. Se celebraran del 29 d’agost al 9 de setembre de 2012, només dues setmanes després de la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics. Els Jocs Paralímpics són el segon esdeveniment esportiu mundial després dels Olímpics.

 

Quina és la història dels Jocs Paralímpics?

– La idea dels Jocs Paralímpics prové del neuròleg alemany Ludwig Guttmann, qui va organitzar el 1948 una competència esportiva per soldats ferits en la Segona Guerra Mundial a l’hospital de Stoke Mandeville, Regne Unit.
– El 1952, en participar atletes holandesos al costat dels britànics, van tenir lloc els primers jocs internacionals per atletes amb discapacitat amb 130 participants.
– El 1960, la ciutat amfitriona va ser Roma i va ser la primera que va utilitzar les instal · lacions olímpiques per als Jocs Paralímpics; van competir 400 atletes de 23 països i es van lliurar medalles en 57 disciplines.
– Per Londres 2012, s’esperen 12 dies de competicions amb 20 esports paralímpics, 21 disciplines i 471 esdeveniments, 20 seus per competències, 4200 atletes i 163 nacions participants.

L’esport paralímpic suposa, segurament molt més que en qualsevol altre esport, el triomf de l’afany de superació, la perseverança i la voluntat des de la discapacitat.

Una vegada dit això, és necessari també fer notar l’injust tractament que presta la societat als Jocs Paralímpics. Per començar, ja va ser vergonyós que, en la passada cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics, s’apagués la flama olímpica, desmuntessin els cèrcols i enviessin la bandera olímpica a Brasil, estant com estava encara pendent la celebració dels Jocs Paralímpics. Per què els Jocs Olímpics i Paralímpics no es fan al mateix temps i després es clausura tot l’esdeveniment? Tampoc seria tant difícil…

I també s’ha de considerar una injustícia que les subvencions que reben uns i altres atletes no siguin semblants, o l’abismal diferència de compensació econòmica rebuda per medalla. I el súmmum dels súmmums és que fins i tot les medalles són diferents en mida, essent força més petites les paralímpiques.

Ens podríem preguntar si l’esforç d’aquests atletes val menys i, per tant, si també valen menys les seves medalles…

No hi ha resposta

18 ag. 2011


Lliçons per un nen que ha perdut

Classificat com a ESPORTS,Futbol,PSICOLOGIA

 

Saber guanyar i saber perdre no és fàcil. Guanyar amb humilitat i perdre amb dignitat seria el correcte. Com ho és saber que un dia guanyes i un altre perds, a vegades sense merèixer-se ni una cosa ni una altra.

Avui podríem recollir unes lliçons bàsiques per ensenyar això a un nen que ha perdut, que és mal educat i que no sap perdre (podríem anomenar-lo Mourinho, per exemple).

  • Nen, tu ets molt bo però n’hi han altres que encara ho són més.
  • Mira nen: Avui has jugat molt bé però t’ha faltat sort. Un altre dia en tindràs més.
  • Quan perdis has d’acceptar la derrota amb dignitat. No és cap vergonya perdre i encara menys quan es perd amb un rival molt bo.
  • Mira si t’has equivocat en alguna cosa per tal de corregir-la en una ocasió futura. I fixa’t sempre amb els encerts dels contraris.
  • Controla les teves reaccions. Només els animals es deixen portar pels seus instints.
  • Després de perdre és lògic que estiguis trist o decebut, però mira de no perdre l’equilibri interior. La tristesa no t’ha de durar massa estona, ni s’ha de convertir en rancúnia.
  • La derrota sempre és amarga i cal que ho acceptis així, sense voler-ho disfressar amb frases com “derrota dolça” o similars. De les derrotes en pots aprendre molt i et farà tocar de peus a terra. A la vida no sempre guanyaràs i segurament que et trobaràs amb algú que és millor que tu en tots els aspectes.
  • No siguis mentider. Les coses són com són i no pas com tu les vols veure. No deformis la realitat que tothom ha vist.
  • No siguis mal educat. No perdis mai les bones formes. Felicita sempre l’adversari encara que et sembli que no s’ho mereixi.
  • Sàpigues que si no ets saps comportar et podran castigaran i segurament que et sancionaran. Accepta les sancions.
  • Siguis autocrític. Potser t’has equivocat i no te n’adones. És més fàcil veure els errors dels altres que els propis.
  • No siguis tan orgullós. Les derrotes t’ajudaran a posar-te al lloc on et correspon.
  • Siguis solidari amb l’alegria o la tristesa de l’adversari. Mira de posar-te al seu lloc.
  • Juga net. No facis trampes. Compleix les normes establertes i , si no t’agraden, no juguis o mira de que es canviïn.

No hi ha resposta

10 ag. 2011


La copa de la vergonya

Classificat com a ESPORTS,POLÍTICA

La Copa Catalunya de futbol entre tots aconseguiran que sigui la copa de la vergonya. Any rere any s’hi esforcen més. I no em refereixo pas a arreglar l’actual situació, sinó a espatllar-la.

I no valen excuses de que no hi ha dates per jugar-la i que el calendari està carregat. Per jugar-la d’aquesta manera val més que no es jugui. De la mateixa manera que no cal tenir selecció catalana de futbol si s’ha de continuar fent el ridícul com fins ara, fent un partit a l’any i amb dates inadequades. Si els clubs s’han de plantar que es plantin, però així no es pot continuar.

L’espectacle que –un any més- es va veure ahir feia llàstima. Equips que sembla que hi participin perquè no hi ha més remei. L’estadi buit. Jugadors d’equips inferiors i reserves perquè els “bons” fan feina per la “Federación Española” o per altres països. Jugadors que no canten l’himne perquè sembla que no el sàpiguen ni els importa. Autoritats que brillen per la seva absència. Imbècils que mentre es canta Els Segadors criden i ningú els diu res. Dates totalment inadequades…  En fi, l’autèntic retrat del país que som i que, per aquest camí, seguirem molt anys sent: un país amb complex d’inferioritat, dominat, sense vot ni veu enlloc, sense personalitat, un país que no ens el creiem, que no es fa notar ni es fa sentir sentir  perquè no es posen els mitjans per fer-se escoltar.

La culpa no és només de la Federació Catalana de Futbol (que n’és l’organitzadora) sinó que és una mica de tots; perquè està prou demostrat que quan volem fer les coses bé les sabem fer. El Barça n’és un bon exemple i aquests darrers anys ha adquirit encara més prestigi perquè ha fet les coses prou bé. I com a mirall mundial que és, potser hauria de ser qui digués prou. Que digués que d’aquest plat no en menjarà més, si no li serveixen amb una mica de dignitat. La Copa Catalunya és com aquell que s’ha de menjar les engrunes de sota la taula perquè no l’han convidat a seure a taula amb l’excusa que no hi ha prou cadires. Una vergonya i una indignitat!. Heus ací un motiu més d’indignació per afegir a la llista dels indignats catalans. Perquè la nostra llista de motius és molt més llarga que altres encara que ens faci vergonya mostrar-la. Si el Barça no pot jugar amb els millors jugadors la Copa Catalunya, amb l’entrenador del primer equip i amb dates adients, que no la jugui. Que la deixi pels altres. Que es modifiqui el format o que es faci d’una altra manera, però així no. Que la juguin només els juvenils, que ells tenen dates de sobres i potser seria una forma de veure i descobrir nous valors.

Però així no. Així millor que no se segueixi ni un any més. Parem de fer el ridícul. Parem de tirar-nos terra sobre els nostres propis caps. Som un País petit però no hem de ser un país inferior, un país d’opereta i de riure. Això deixem-ho pels veïns que en saben també força de fer les coses malament.

No hi ha resposta

02 ag. 2011


El fatxa Ginés

Classificat com a España,ESPORTS

No ens haurien d’estranyar coses com les que van passar ahir, i que ja han passat altres vegades en aquesta “EJPAÑA” representada per castanyoles, toros, pandereta, flamenc i fatxes com l’inefable Ginés. Em preguntareu qui és aquest Ginés. Us ho explico:

Ginés Meléndez, seleccionador de la selecció  Sub-19 espanyola de futbol, ha desencadenat la polèmica a les xarxes socials, després que ahir, durant la celebració de la victòria a la final de l’Europeu de Romania, li arrabassés la bandera d’Astúries -que li havia donat la seva mare- al migcampista asturià Juan Muñiz. La selecció Sub-19 havia sortit victoriosa enfront de la República Txeca. L’alegria regnava entre els jugadors i l’atmosfera era de celebració i alegria sobre la gespa de l’estadi romanès. No obstant això, l’ambient es va enrarir quan el seleccionador es va dirigir de manera brusca cap al migcampista Juan Muñiz per arrabassar-li de males maneres la bandera del Principat d’ Astúries que el noi s’havia posat sobre les espatlles. A Meléndez no li va agradar que l’asturià fes gala del seu origen en una celebració que –segons ell- s’havia de fer “en nom d’Espanya” i, per tant, no estaven permeses les banderes regionals.

En fi, com passa més o menys sempre! Ja s’han donat cassos de crítiques semblants quan en algun esport algun català ha tret la senyera i l’ha mostrat de forma ostensible i públicament. Encara hi han molts espanyols –gent fatxa com aquest entrenador- que no els agrada que es faci ostentació de banderes que no siguin les espanyoles. I continuen sent entrenadors sense cap tipus de problema, cosa que no s’entén gaire i menys enacara després que aquest mateix entrenador deixés celebrar en una altra ocasió un títol al jugador Arizmendi amb una bandera franquista sense cap tipus de problema. Un autèntic fatxa, vaja!

No obstant això, la polèmica s’ha estès com la pólvora a les xarxes socials, fins al punt que Ginés Meléndez s’ha convertit en ‘trending topic’ (tema del moment) a Twitter a Espanya. El seleccionador ha estat objecte de burles i hipèrboles sota el hashtag (etiqueta)#ginesfacts amb escrits ben interessants i que posen orelles de ruc a aquest senyor.

I el pitjor de tot: segur que ningú li diu res i segur que continuarà d’entrenador sense problemes. Enteneu ara perquè a alguns no ens interessa gens continuar sent espanyols? Direu que potser és simplement una anècdota. Sí, potser sí, però una anècdota que podríem elevar a categoria.

3 respostes

02 febr. 2009


Les llàgrimes de Federer

Classificat com a PSICOLOGIA

Veure Federer plorar després d’haver perdut la final d’ Austràlia a mi em va sobtar i, en el fons, em va agradar perquè vaig veure un Federer diferent, humà, no un robot com a vegades ens l’han pintat.Podem plorar d’alegria o de dolor. Podem plorar per dolor físic o per dolor moral. Podem plorar per fora o plorar per dins.Els sentiments els podem expressar de moltes maneres: amb la paraula, amb gestos, amb crits, rient, plorant, amb silencis…Cada persona els expressa a la seva manera i segons el seu caràcter i la seva psicologia. També cada societat els expressa de diferent manera i, per això mateix, a alguns ens ha sorprès que un esportista de la talla de Federer, un noi tan fred com ell, pugui arrencar a plorar després d’un partit.Aquest tipus d’esportistes són els que arriben fins dalt de tot. Són aquells que es prenen les coses seriosament. Tant seriosament que poden sentir una tristesa immensa que els fa saltar les llàgrimes quan perden un partit important. És aquella frustració que hom pot sentir quan creu que ha fet tot l’ humanament possible per guanyar i no ha pogut; que ha jugat molt bé, i ni així ha pogut guanyar. Aquests esportistes són l’exemple per a tots perquè creuen en el que fan. Els diners que guanyen no és el més important per a ells. Ni els títols, ni el reconeixement públic, ni el “glamour” són importants. El que és realment important és la superació personal que assoleixen.I, per acabar, no vull deixar de valorar les paraules de Nadal, que fou un digne guanyador en tots sentits: en el terreny de joc i en l’elegància que va demostrar vers l’adversari tocat. Aquest tipus de partits i aquests esportistes són els que fan que l’esport, quan és net i digne, sigui tan bonic.Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara