Arxiu per a 'PSICOLOGIA' Categories

18 maig 2020


CONFINAT I ESPERANÇAT

Classificat com a Malaltia

Avui, si no he perdut el compte, portem ja 66 dies de quarantena. El govern d’Espanya, degut als molts casos de contagi de la COVID-19 que anaven sortint, va declarar un estat d’alarma que començaria el dia 15 de març, la qual cosa va portar associada la imposició d’una quarantena (i els primers dies de confinament total als domicilis) que a hores d’ara encara dura.
Els que més o menys m’aneu seguint ja haureu vist que durant tot aquest temps no he escrit res de tipus personal en aquest blog, on només he anat recollint poesies de tant en tant. No tenia esma, ni ganes, ni ànims per a escriure res des del moment en què em vaig assabentar que el meu germà tenia tots els símptomes de la Covid-19 i que segurament haurien d’ingressar-lo. Ha estat, per tant, un temps estrany, ple de neguits, pors i temors. Durant aquests dies he llegit molts diaris, algun llibre que no necessités gaire esforç de concentració, he procurat informar-me molt sobre aquesta malaltia, he vist alguna pel·lícula i força televisió. Em costava concentrar-me en lectures una mica serioses i profundes, i encara més escriure. Sí que he procurat fer cada dia una petita crònica basada en els informes que diàriament em donaven els metges per tal d’anar-la passant a familiars i amics que s’interessaven per la salut del meu germà. Ell va començar amb els primers símptomes al cap de pocs dies d’haver-se iniciat la quarantena i el dia 1 d’abril ja van haver-lo d’internar. Va arribar a estar molt greu durant uns quants dies, però sembla que poc a poc se’n va sortint. Avui encara segueix internat però amb perspectives de que li donin l’alta ben aviat.
Deia que portem 66 dies de quarantena i que hem hagut se suportar uns quants dies de confinament total. Una experiència que la majoria no havíem tingut mai i de la qual ens en recordarem tota la vida. El fet d’haver-nos de confinar a casa em feia plantejar moltes coses: de quina manera ho estaria passant aquella gent que no tenia casa, o que havia de viure amuntegada en petits espais, sense les mínimes comoditats?. En situacions com aquestes pensava que és quan es fa més evident les diferències entre rics i pobres, i que molts de nosaltres som uns afortunats. Pensava en aquells que fa anys que són a la presó i que potser ja s’hi han acostumat a aquesta mena de confinaments. Pensava en els nostres polítics i líders socials que els ha tocat d’estar injustament a la presó i que aquesta pandèmia ha agreujat l’estat que alguns d’ells havien pogut començar a tastar.
I també vaig pensar de seguida en un llibre que havia llegit feia molts anys i que ara em semblava que era un bon moment per rellegir. Es titula «Memorias del calabozo», un relat testimonial publicat entre 1987 i 1988 de Mauricio Rosencof y Eleuterio Fernández Huidobro. En el llibre es narra l’experiència carcerària que van viure entre setembre de 1973 i març de 1985 junt amb José Mujica, durant la darrera dictadura militar a l’Uruguai. El fet fou conseqüència de la seva militància en el Movimiento de Liberación Nacional – Tupamaros. Entre els centenars de presos polítics que va haver-hi a l’Uruguai la situació d’uns quants d’ells va ser molt particular: nou dels principals integrants de la conducció de l’organització van ser presos per la justícia militar en qualitat d’ostatges, és a dir, a risc de ser ajusticiats davant de qualsevol acció subversiva que atemptés contra l’ordre militar. Van ser separats del Penal de Libertad on es trobava la majoria dels militants de l’organització guerrillera i d’altres agrupacions i partits igualment proscrits, i traslladats en tres grups de tres, durant onze anys pels calabossos dels diferents casernes militars de país, romanent cada un en absolut aïllament i incomunicació, i sotmesos al tractament ja conegut cap als presos polítics a les dictadures militars del con sud d’Amèrica Llatina. Al dos anys del seu alliberament, Rosencof i Huidobro reprenen el diàleg truncat en aquelles dates en un registre d’àudio i que posteriorment és editada en forma de llibre.
Deia que aquests dies he tingut oportunitat de rellegir-lo (val molt la pena rellegir i acostuma a ser molt enriquidor) i també he tingut oportunitat de veure la pel·lícula que el 2018 es va filmar amb el títol de LA NOCHE DE LOS 12 AÑOS, basada en el llibre. No havia tingut oportunitat de veure-la i considero que val la pena. Es molt fidel al llibre i està molt ben feta.
Per tant, no tot ha estat dolent durant aquest llarg temps de confinament. Entre les moltes males notícies de mort, por i sofriment que es deriven de la pandèmia del coronavirus a casa nostra i a tot el món també hi trobem brins d’esperança com aquest:
«Maria Branyas, la persona més longeva de Catalunya i de l’Estat espanyol, amb
113 anys, ha superat la malaltia en una residència on han mort diverses persones positives. La seva família i les cuidadores de la residència Santa Maria del Tura d’Olot, on resideix des de fa més de vint anys, ja remarcaven abans de la crisi de la covid-19 que la Maria tenia una salut de ferro. Sens dubte, ha
quedat ben demostrat».
Ara només falta que trobin ben aviat una vacuna…

No hi ha resposta

13 març 2020


UNA NOIA AVORRIDA

Classificat com a Malaltia,SOCIETAT,Solitud,Vida i mort

Algú m’envia un whatsapp d’una noia que es queixa de que no sabrà què fer aquests dies de confinament que les autoritats han manat. Es queixa de que no podrà anar a la universitat, ni al pub, ni al bar amb els amics, ni al gimnàs i que s’avorrirà molt perquè no podrà fer les coses que sempre feia.

Els que estem jubilats –potser perquè som d’un altre temps i tenim una altra mentalitat- hem anat procurant omplir el molt temps que ens deixa la jubilació amb activitats que ens omplin les hores i que ens donin una certa satisfacció vital. Cadascú farà les coses que més li plauen i no necessàriament han de ser les mateixes per a tots, així com els gustos i les aficions no són pas les mateixes. Per això no acabo d’entendre perquè aquesta noia diu que no podrà omplir aquestes dues setmanes amb coses que donin una mica de satisfacció i sentit a la seva vida.

Per si hi hagués algú més a qui li passés el mateix, m’atreveixo a donar una sèrie de consells per passar millor aquestes dues setmanes de confinament. Vegem-ho.

En primer lloc hi ha una cosa que en diuen «llibre» que, si se sap triar una mica bé, ens pot donar moltes satisfaccions. N’hi ha per a tots els gustos i per a tot tipus de persones. Ens ajudarà a passar les hores amb gust i fins i tot ens pot ensenyar moltes coses. Fins i tot potser descobrirem que ens estàvem perdent una cosa molt interessant. I posats a parlar de llibres, què millor que llegir «La pesta» d’Albert Camus, a qui també una malaltia el va tenir confinat en un llit i va haver d’omplir infinites hores de calma que el van marcar per sempre més. Reflexiona sobre l’absurd de la malaltia i del confinament en un llit que, malgrat tot, cal trobar-hi sentit i cal trobar la manera de viure en un món empestat. Els herois de la seva novel·la, tot i podent-ne sortir d’aquell infern, es queden a la ciutat empestada només perquè se senten lligats a l’infortuni dels altres. En el quedar-se amb la pesta hi ha alguna forma d’esperança o alguna cosa que dóna sentit a la vida.

Quan generalment molts es queixen de que no tenen temps, aquests dies poden ser una bona ocasió per saber què és això de tenir temps i poder disposar de la llibertat d’omplir-lo d’allò que més ens agradi. A molta gent li passa una cosa: omple el temps amb coses que, no només no són necessàries, sinó que són totalment superficials. Ens hem preguntat quantes vegades obrim el mòbil per veure què ens diuen, per mirar-hi coses sense importància? Hem pensat en el temps que ens roba aquest artefacte una mica diabòlic? És cert que ens dóna moltes bones oportunitats, que ens fa la vida més fàcil, que ens ajuda en molts aspectes de la vida diària… però no és cert també que ens roba molt de temps? En lloc d’estar enganxats tot el dia al mòbil, no seria millor parar-nos una estona a pensar, a contemplar la natura, a passejar, a prendre l’aire, a fer activitats que millorin la nostra vida?.

L’home modern peca de suficient. Ens hem cregut més importants, més savis, més potents del que en realitat som. Una porqueria de virus desconegut ens trenca de cop i volta tots els esquemes, canvia la nostra forma de viure i ens fa sentir indefensos i plens de pors de tot tipus. De cop i volta una merdeta de virus ens trenca les rutines, descontrola la nostra vida -que pensàvem que teníem controlada- i ens omple d’interrogants i d’inseguretats.

Després d’aquesta imposada quarantena potser fins i tot tornarem a tenir ganes d’abraçar els amics, de saludar-nos xocant-nos les mans i de compartir una estona de taula i conversa. Potser aquest virus ens farà una mica més humans i una mica més humils; potser ens farà sortir una mica de nosaltres mateixos; potser ens farà pensar que encara no ho podem pas tot, de que som molt finits i més petits que els mateix coronavirus; que la nostra societat és molt injusta i que ens caldria repartir més i millor el benestar que la societat ha anat conquerint a base de lluites; potser ens farà una mica més humans i tot…

No hi ha resposta

05 març 2020


LA CORONA ESPANYOLA: AIXÒ SÍ QUE ÉS UN VIRUS!

Classificat com a Malaltia,Monarquia

Hi ha virus que, pel que sembla, a Espanya i a Europa no es poden combatre. No parlo del coronavirus que sembla que tothom fa el que pot i, quan es fa el que es pot, no es pot demanar més. Però sí que podríem demanar una mica més de sensibilitat en temes d’igualtat, de justícia, de democràcia, de drets humans etc. Allò de que tothom es igual davant la justícia i que tota persona té uns drets pel sol fet de ser persona és una mentida que ens han volgut fer creure, però que ja ningú s’empassa perquè veiem que, a la pràctica, els que haurien de procurar que fos una realitat se’n desentenen olímpicament. En altres temps se’ns podia fer combregar amb rodes de molí, però ara cada dia és més difícil amb internet i aquestes coses. Ara les notícies corren molt ràpidament i no sempre es poden tapar com es feia en altres temps.

No podem tapar, per exemple, el drama dels refugiats i com de malament els tracta la Unió Europea a les seves fronteres. Una corrua de gent miserable que fuig de la guerra i que s’està morint de gana i de fred a la porta de casa nostra, no només no els acollim mínimament i els donem de menjar i una manta, sinó que els bastonegem i els disparem bales de goma. Europa, on has arribat! A aquesta Europa se li ha podrit l’ànima i les seves fronteres s’han convertit en camps de concentració.

Aquesta setmana escoltarem fins a la sacietat parlar de feminisme i dels drets de les dones, cosa que està molt bé. Però també ens agradaria que poguéssim escoltar que insignes periodistes – homes i dones – ens parlessin dels drets de les persones en general i sense distincions, que ens parlessin de presos polítics, de reis emèrits estafadors i comissionistes, de famílies desnonades i de nens que passen gana mentre llencem el menjar a les escombraries. La lluita per la causa feminista és totalment adequada; però hi han altres lluites per causes que resten massa oblidades.

Llegia fa ben poc el cas de la Malika, que no ha sortit als diaris, ni a la tele i del qual ningú n’ha parlat. La Malika, de 56 anys, diabètica, es va aixecar dissabte ben d’hora per passar la frontera de Melilla. És una de les nombroses dones que cada dia carreguen enormes paquets per passar-los cap al Marroc i guanyar d’aquesta manera uns quants calés. Aquell dia va recollir dues caixes d’ametlles, que pesaven uns 40 quilos, per encàrrec d’un empresari que té vaixells i comercia amb tots dos països. Quan la van detenir i li van confiscar la seva mercaderia, no va parar de plorar i va seguir la policia, suplicant-li que la hi retornés perquè l’endemà havia de pagar el lloguer i no tenia prou diners. Va romandre a la porta de la comissaria plorant i patint, tot el dia sense menjar, fins que un atac de cor, després d’un infart, la va matar. És públic i notori que al voltant de 8.000 operadors creuen diàriament els passos fronterers amb la ciutat de Melilla. La majoria són vídues o divorciades, molts pobres i amb fills a la seva cura. Reben una humiliació continuada, molts maltractaments i violència verbal per part de la policia. Malika – «reina» és el significat del seu nom -, era molt coneguda i estimada, molt bona persona. Malauradament no és la primera que es mor i no serà l’última.

I entretant, el nostre insigne rei emèrit, que quan va ser posat al tron pel dictador no tenia absolutament res, ara sabem que acumula una gran fortuna a base de tripijocs i comissions diverses totalment il·legals. Aquesta mena de virus, que maten la democràcia i fan més mal que una pedregada, segons a qui no els investiguen i mira que són tan contaminants o més que el coronavirus… Miquel Riera ens explica avui en aquest mateix diari que «la premsa suïssa, que, evidentment, no tracta els Borbons amb l’acatament de la premsa espanyola, va desvelar que el rei emèrit havia amagat 100 milions de dòlars en un banc de Ginebra entre el 2008 i el 2012. Segons La Tribune de Gèneve, Joan Carles va dipositar els diners a la banca Maribaud sota la cobertura d’una societat panamenya de la qual ell era l’únic beneficiari! La justícia suïssa, que investiga si l’operació va servir per blanquejar diners, sospita que els milions provenien d’una donació del rei saudita Abdal·là, feta com a comissió per les gestions del monarca espanyol en la construcció de la línia d’alta velocitat entre Medina i la Meca. Part d’aquests diners, uns 65 milions, van ser transferits l’any 2012 a l’amant del rei, Corina zuu Sayn-Wittgenstein, que, automàticament, els va portar a les Bahames. Tota una operació complexa en la qual l’ombra de la misteriosa mà del rei emèrit es barreja amb la de la seva amant alemanya, involucrada per la seva part en alguns afers tenebrosos amb l’ara empresonat excomissari Villarejo».

No hi ha resposta

11 gen. 2020


TENIM UN COR PER A TU

Classificat com a Malaltia

El divendres, dia 27 de Desembre, vaig tenir l’oportunitat d’anar a la presentació d’un llibre a la Casa Canal d’aquí a Mollerussa. Vaig acceptar la invitació d’una amiga que és, a la vegada, amiga de l’autora. Realment no era massa conscient d’on anava, però us he de confessar que va valer la pena, tant l’acte de la presentació com la lectura del llibre.

Es tracta del llibre «TENIM UN COR PER A TU», editat per Pagès Editors. El llibre narra l’experiència viscuda per l’autora Marta Gubau en primera persona, durant i després de rebre un trasplantament de cor. Gubau ha volgut recollir d’aquesta manera una experiència vital que pot ser útil per a altres persones i que vol sensibilitzar sobre la importància de fer-se donant d’òrgans. “Escriure m’ha suposat un procés catàrtic. He reviscut tot el que m’ha ocorregut mèdicament al llarg de la vida fins ara, i ha estat dur i dolorós recordar segons quins episodis”, explica la Marta.

Es tracta d’un llibre escrit a quatre mans que ha comptat amb la col·laboració de Mariona Visa, professora i Doctora en Comunicació Audiovisual de la Universitat de Lleida (UdL) i amiga personal de l’autora. Al llarg de dos anys, les dues han compartit tot el procés de redacció i edició dels textos fins ara quan el llibre veu la llum.

Tot el seu recorregut vivencial està impregnat de positivitat, d’amor, de força indescriptible i sempre amb la mirada i el pensament posats en tots els qui l’estimen i l’envolten”, explica sobre el llibre el Dr. Josep Sánchez de Toledo, antic Cap de Servei d’Oncologia i Hematologia Pediàtrica del Hospital Infantil Vall d’Hebron.

La vida de la Marta és tot un exemple de superació personal ja que s’ha vist afectada per diverses malalties: entre elles un càncer, un ictus i finalment un trasplantament cardíac. La lluita per la supervivència és una constant fins que arriba un moment que ho canviarà tot: quan en ple concert de Sopa de Cabra al Festival de Cap Roig, la truquen de l’Hospital per dir-li: “Tenim un cor per a tu”. Aquella trucada de la que ja fa tres anys, marcarà un abans i un després i la portarà a prendre una decisió: complir els somnis pendents amb els seus éssers estimats, família i amics.

Just al mig del concert, mentre sonava una cançó que es diu Eix de rotació, (la Marta) va rebre el missatge que havia arribat el cor i va haver de sortir corrents per operar-se, per poder viure. M’escrivia dient que cada cop que sent aquesta cançó recorda aquell moment, per ella és el moment que va tornar a néixer”, explicava Gerard Quintana, cantant de Sopa de Cabra, fa uns dies al programa ‘El Suplent’ de TV3.

Vull acabar dient només que els beneficis de la venda aniran destinats a la Unitat de seguiment dels supervivents, de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i que el llibre val molt la pena i a mi em va fer prendre consciència de tot el que pot significar per una persona rebre un òrgan que li pot salvar la vida.

No hi ha resposta

08 maig 2018


FORA PORS

Classificat com a Democràcia,PSICOLOGIA

Quan una bona colla de catalans ens llevem de bon matí, esperem que el dia sigui millor que els dies que hem viscut aquests darrers temps. Hem viscut uns mesos on hi ha hagut molts dies foscos, dies que no ens han deixat veure el sol. Però ens llevem cada matí perquè tenim esperança que les cosesmilloraran a poc a poc i que «ens en sortirem», com diu la cançó d’Obeses.
Aquests darrers mesos l’estat espanyol ha desplegat una autèntica guerra psicològica contra persones i institucions catalanes. S’ha valgut del poder i de la guerra bruta per castigar, fer por i, en molts casos, venjar-se. Perquè han fet servir tots els mecanismes al seu abast per empresonar, destituir, perseguir, amenaçar i fer por de la manera que sigui. Amb impunitat total a Espanya (poques veus s’han sentit per parar els peus a tanta injustícia) i amb molt silenci en una Europa que no sabem ben bé cap on va, en quina democràcia creu i què és el que vol.
Quan ens llevem cada matí, molts catalans hem de refermar la nostra esperança i espolsar-nos la por i el desànim de damunt. Ens cal seguir somniant en alguna realitat millor i en un país millor. No podem defallir en els nostres somnis mentre seguim en la vida de cada dia i mentre seguim creient que al voltant nostre hi segueix havent moltes persones meravelloses que treballen per fer un món millor, des de la presó, des de l’exili, des d’una feina anònima o des de casa. Persones que segueixen lluitant i que no tenen por, ni temen fracassar tot i les equivocacions que puguem anar cometent. Però estem segurs que no malgastem la nostra energia inútilment i que de tot això en sortirà alguna cosa bona. No podem deixar de fer coses ni podem perdre oportunitats per por. No podem gastar tota la nostra energia en les pors i en les inseguretats i abandonar els somnis, els projectes i les il·lusions. La por paralitza, bloqueja i ens impedeix explorar nous horitzons, precisament els horitzons on es troben els somnis. Per tant, fora pors, fora desànims i acceptem els riscos de camins nous. Si l’objectiu és un país nou i millor, una república que ens allunyi una mica de les misèries d’Espanya, llavors trobarem l’energia necessària per seguir tot i els riscs que això comporta.

Comentaris tancats a FORA PORS

11 març 2018


L’epidèmia de la solitud

Classificat com a Solitud

Andrés Oppenheimer, un prestigiós periodista i escriptor argentí que fa anys que viu a EEUU, deia que quan va llegir la notícia de què la primera ministra britànica Theresa May va nomenar una Ministra de la Solitud la seva primera reacció va ser la de fer una sonora riallada. Però explica també que, després d’entrevistar alguns funcionaris britànics i alguns especialistes, ja no va riure més i va pensar que és una bona idea que molts altres països haurien de començar a estudiar seriosament i copiar-la tan aviat com puguin.
La solitud té una doble cara: per un costat ens fa por viure sols (o gairebé sols) i és una cosa que ens espanta una mica quan pensem en el nostre futur, tinguem fils o no, tinguem més o menys família. Ja sabem com rutllen les coses ara i com es preveu que rutllin de cara al futur. Ningú ens assegura en aquests moments poder estar més o menys ben cuidats en la nostra vellesa. Si hi pensem seriosament, a tots ens espanta una mica la solitud. Però, per un altre costat, tots sentim la necessitat d’alguns moments de solitud i fins i tot algunes persones l’elegeixen com a forma de vida i s’hi troben còmodes en aquesta situació.
No podem negar que hi ha una epidèmia de solitud al món i el problema empitjorarà a mesura que l’expectativa de vida creix. Cada dia hi ha més persones que viuen soles i que es refugien a Facebook i altres xarxes socials per fugir-ne una mica. Però també és veritat que es dóna la paradoxa de que algunes persones tenen desenes d’amics virtuals però no en tenen cap de real.
La soledat produeix depressió i altres malalties que costen als països un ronyó en despeses de salut pública. El nomenament de Tracey Crouch com a Ministra de la Solitud del Regne Unit té com a objectiu combatre la solitud i ajudar al govern a estalviar en despeses de salut.“La solitud destrueix vides, i li costa a l’erari públic una gran quantitat de diners”, va dir en una entrevista Sir Simon McDonald, cap del Servei Diplomàtic del Regne Unit. “Així que aquesta nova ministra estarà coordinant la política d’habitatge, la política social, la política de salut, la política educativa, per donar suport als programes que ajudin als que estan sols”.
Segons McDonald apunta que hi ha moltes coses simples que pot fer el govern per combatre la soledat, com fer un ús més efectiu dels llocs públics ja existents per la gent gran i els centres juvenils. Alguns estudis han demostrat que la soledat produeix estrès i que pot ser tan perjudicial per a la salut com fumar, o beure en excés. Som animals socials, i no comunicar-nos amb els nostres semblants té efectes perillosos en la nostra salut.
Entre els joves, l’addicció a la tecnologia està causant no només aïllament social sinó també trastorns d’atenció, depressió, ansietat i idees suïcides, segons una nova campanya privada nord-americana contra l’addicció tecnològica anomenada “La veritat sobre la tecnologia”. La meitat dels adolescents es consideren addictes als seus dispositius mòbils, i el 60 per cent dels pares senten que els seus fills són addictes a les xarxes socials, segons un informe de l’organització Common Sense.
Què poden fer els països per combatre la soledat de la gent, a més de ressuscitar centres comunitaris infrautilitzats?. Facundo Manes, un conegut neuròleg, neurocientífic i escriptor argentí, proposa una idea interessant: fer que la gent solitària faci treball voluntari. En altres paraules: ajudem-los a fer que puguin treballar junts per bones causes, i al mateix temps se sentin menys sols.“El treball voluntari és molt important, perquè tots necessitem un propòsit a la vida i ser altruista activa certes parts del cervell que produeixen plaer, en forma semblant a quan la gent consumeix cocaïna, o menja una hamburguesa amb formatge, o guanya diners”.Manes ha afegit que a menys que eduquem a la gent perquè romangui activa i tingui un propòsit a la vida, “els governs hauran de pagar totes les complicacions de salut que sorgeixen quan les persones porten vides passives”.
Hi ha molts exemples de comportaments altruistes entre animals com formigues, abelles i fins i tot goril·les, el que ha portat a alguns científics a concloure que pot ser que els humans siguem biològicament altruistes. Llavors, per què no aprofitar això i convertir l’altruisme en una eina per ajudar a combatre la solitud? Potser ha arribat l’hora d’experimentar amb noves idees, per més boges que semblin, per combatre-la.

Comentaris tancats a L’epidèmia de la solitud

06 oct. 2017


CARTA ABIERTA AL SR ALFONSO GUERRA SOBRE LA ENSEÑANZA DEL ODIO EN CATALUÑA .

Classificat com a Catalunya,Mentides,PSICOLOGIA

58

CARTA ABIERTA AL SR ALFONSO GUERRA SOBRE LA ENSEÑANZA DEL ODIO EN CATALUÑA .

Sr Alfonso Guerra,

Después de ver en TV su intervención en una radio estatal, quiero dirigirme a Vd. como catalana y como profesional de la psicología clínica infanto-juvenil que durante muchos años se ha dedicado a entender el mundo emocional de los niños y seguir muy de cerca su aprendizaje y evolución.

En mi trabajo, desde hace mas de 40 años, en un CSMIJ (centro de salud mental infanto-juvenil) he tenido la oportunidad de colaborar estrechamente con escuelas públicas y concertadas de la ciudad de Barcelona, así como con los equipos de atención psicopedagógica (EAP) y le puedo asegurar con total rotundidad que en Cataluña se enseña el currículum adecuado a cada edad, pero sobretodo se enseña a amar a Cataluña, jamás a odiar a España.

Seguro que Vd. es conocedor que el ser humano aprende en la escuela, pero sobretodo aprende de la familia y de la calle. Cuando esos españoles tan patriotas despiden a la Guardia Civil con frases como “a por ellos”, están dando la gran clase magistral de odio hacia los catalanes. Los niños, quizás no entiendan lo que está pasando, pero ven a sus padres, abuelos, tías y vecinos vociferar ”a por ellos”. En sus mentes aún frágiles empieza a forjarse la idea de que los catalanes deben ser muy malos que hay que ir por ellos. Así, Sr Guerra, nace el odio, pero el odio de Vds. hacia nosotros, los catalanes. No al revés.

Pero sigamos, llega la Guardia Civil a Cataluña y se encuentra con un pueblo pacífico que sólo quiere votar y arremeten brutalmente contra él. Rompen mobiliario, destrozan puertas de acceso, se aporrea a abuelos, ancianas, se tira por el suelo a mucha gente joven y a una de ellas le rompen tres dedos uno a uno.. Que le voy a contar!! Vd. Ya lo debe saber, lo habrá visto, aunque en las TV españolas no han salido esas imágenes, sólo las que les han interesado mostrar. En el caso de que no las haya visto, muy amablemente se les puedo facilitar. Las tengo casi todas.

Pero sigamos con el aprendizaje del odio. Cuando el día termina, esos guardias civiles celebran por todo lo alto su hazaña, alteran el orden público increpando a gente buena que sólo toma un café en una terraza, además echan por el balcón del hotel donde están alojados botellas llenas de orina contra aquellos que están en la calle gritando que se vayan. Pero no por ser Guardia civiles, sino por alterar el orden público; si hubieran sido hooligans ingleses igualmente les hubiéramos echado. Esto no es producto de mi imaginación, está denunciado, si es que se avienen a aceptar denuncias o prefieren decir que es un tema del 0,001 por ciento de afectados.

¿Que aprenden de todo esto los niños españoles?, pues que el Sr ministro Zoido viene a darles las gracias “felicidades por vuestro comportamiento” y estos guardias civiles, que muchos tendrán hijos, regresaran a sus casas con orgullo, enseñando a sus hijos que el odio y la violencia tiene premio.

Así Sr Guerra se hace la escuela del odio, así enseñan Vds. en las calles españolas a los futuros españoles para que sigan odiando a lo catalanes. ¿Y en su entrevista hablaba de odio? ¿supongo que se referiría al suyo?. Que tenga un buen día. Ah! Y estoy a su disposición por si quiere intercambiar amablemente sobre educación, aprendizaje y emoción. De otras cosas no sé mucho, pero de eso creo que entiendo un poco.

Rosa Agulló Gasull

Dra. en psicología i psicóloga clínica

2 respostes

04 set. 2017


BENVINGUT SETEMBRE

Classificat com a Vacances

 

Ja hem encetat el mes de setembre, el mes que tot sembla reviure i recomençar després de la calor de l’estiu. Anys enrere, el mes d’agost era un temps més quiet que els morts del cementiri.Tothom feia vacances i totes les activitats es paraven. La calor ho paralitzava tot, les empreses posaven el cartellet de «Tancat per vacances» i no calia que esperessis que et servissin si necessitaves alguna cosa amb urgència. Tota l’activitat es concentrava a les platges i als llocs turístics. Fins al setembre, no calia esperar res de res. Anys enrere s’havia fet comú parlar del Ferragosto, una festa italiana que se celebra a mig agost i que originàriament estava relacionada amb la celebració, a mitjan estiu, del final de la feina al camp, sobretot la sega. Aquesta festa se celebrava a l’Imperi Romà en honor dels déus, sobretot Diana, i del cicle de la fertilitat i la maduració. L’actual nom italià de ferragosto deriva del seu nom en llatí, Feriae Augusti(festes d’August).
A poc a poc em fa la impressió que les coses han anat canviant i, potser degut a la crisi d’aquests anys i no cal dir que també gràcies als aires condicionats, l’activitat comercial ja no es paralitza tant i moltes empreses procuren que el personal faci torns per no haver de tancar tants dies. La pela és la pela, i no pas només a Catalunya…
De fet, els mesos de juliol i agost en algunes latituds són mesos durs i cruels per aquells que han de treballar al sol. A les altes temperatures se li suma una espècie de narcolèpsia profunda i massiva. La vida es torna lenta i somorta, com una espècie de líquid pastós, dens i calent. Els telèfons no responen. La gent, tot i fer vacances, es torna molt més irritable, maleeix el clima, les aglomeracions i el mal servei que inevitablement acompanya la massificació. Els que poden, tanquen les cases, connecten l’alarma per uns dies, tot pregant Déu que mentre són a fora no hi entri cap okupa -perquè ja sabem tots els problemes que ens comportaria- i marxen esperitats cap a la casa de la muntanya, la de la platja o a fer algun viatge d’aquest baratets que cada cop més sovint ofereixen les agències de viatges.
L’estiu és una època prou bonica per descansar. I necessària. Però si tenim segons quin tipus de necessitat, feina rai per solucionar-la… L’excusa inevitable és sempre la mateixa: «No veus que som a l’estiu!». A l’estiu sembla que es pugui justificar millor si alguna cosa no va bé. Durant aquest temps no demanis cap professional. Tots et diran què coi és això d’esperar que t’arreglin alguna cosa que s’ha espatllat. «Què no pots esperar al setembre?», et diran… És com una espècie de virus que l’únic tractament que té consisteix a esperar que passi o bé combatre’l a base de cerveses fresques, molta ombra, un bon ventilador i molta paciència.
Per a molts -tot i que ens costa confessar-ho-, el mes de setembre es torna com una espècie de meta, el mes de l’any més desitjat i anhelat pels pares -i molts padrins- que ja comencen a estar tips d’haver d’aguantar les criatures les vint-i-quatre hores del dia i ja estan delerosos de que comencin els col·legis, les llars d’infants i els instituts. Si ens hi fixem una mica, aquests darrers dies d’estiu ja començarem a veure cues als supermercats que, llestos com són, fan ofertes d’articles escolars de tota mena. Hi veureu moltes mares com trien i trien compulsivament roba i estris pel col·legi dels fills i van posant-se a punt per la rentrée.És com si tota la vida s’anés posant a lloc i tot s’anés posant a punt per la vida rutinària. Tot anirà tornant a poc a poc al seu lloc. Tot tornarà a ser com sempre.
Benvingut setembre.

No hi ha resposta

09 ag. 2017


LA VIDA ÉS UNA TÓMBOLA?

Classificat com a PSICOLOGIA

Quan encara era ben joveneta, la cantant Marisol tenia una cançó que deia que la vida era una tómbola. No sé si tenia raó o no, però sovint ho sembla. A alguns els toca premi jugant una sola vegada i a altres no els toca mai res, tot i jugar diàriament. Una tómbola, una loteria, la sort, el destí, la casualitat… o diguem-ho com vulguem.

Fa ja una colla d’anys -al començament del meu blog- vaig escriure un apunt que es titulava CAUSALITAT O CASUALITAT on recollia opinions contràries a la creença -més habitual del que pugui semblar- de què realment la vida es mou per casualitats. Alguns diuen que de casualitats res de res i que el realment es dóna són causalitats, o sigui que les coses normalment passen per alguna causa o per un conjunt de causes, a voltes evidents i lògiques i altres potser no tant si les observem només a corre-cuita i no mirem d’analitzar-les una mica en profunditat .

Sigui com sigui -i és allà on vull anar ara-, el cas és que avui ens hem trobat dues persones després de 42 anys de no veure’ns. Exactament des de l’any 1975. Jo ara tinc 69 anys i ell en té 58. Llavors tots dos érem força més joves i vam conviure durant un any en un mateix centre escolar, ell com alumne i jo com a professor. Hem fet petar la xerrada durant una estona, hem recordat amb dissimulada nostàlgia vells temps, algunes persones amb les quals vam conviure, hem pouat records que a mi m’ha fet l’afecte que eren més bons que no pas dolents, i hem convingut que ara no passarem tant de temps sense veure’ns. No cal dir que la meva proverbial mala memòria m’ha jugat més d’una mala passada durant la conversa i que ha estat ell qui m’anava donant detalls precisos dels esdeveniments. Com a excusa li he dit que jo era molt més vell que no pas ell… M’ha fet gràcia, per exemple, com recordava amb total precisió que em venia a veure quan jo jugava a futbol i corria la banda dreta amb el C. de F. Solsona; em recordava amb tot detall el color blau de la camiseta amb l’escapulari blanc (que era l’equipació del club) i fins i tot em deia que recordava perfectament com jo portava a l’esquena el número 13…

Casualitat de la trobada? Podríem dir que sí i que no. I miraré d’explicar-ho. Per una banda cal dir que tots dos som del mateix poble i que la trobada ha estat aquí al poble, tot i que jo fa ja un any que hi he tornat a viure i encara no ens havíem vist. Per tant, no tot és casualitat sinó que hi ha una causa ben evident: que és molt més fàcil trobar-se en un poble petit com Castellnou que no pas en un altre lloc qualsevol. I més si fem notar que jo he viscut en molts altres indrets, alguns d’ells ben allunyats d’aquí i, per tant, era força més difícil poder-se trobar. Però, per altra banda, podríem dir que ha estat una casualitat trobar-nos justament en el moment en què jo anava a llençar les escombraries al contenidor i ell parava el cotxe per anar a fer una feina. Cal dir que la feina, era ben a prop de casa meva i, per tant, podem apuntar una causa més a la llista i no deixar-ho tot a la pura xiripa, com diem per aquestes contrades.

Podríem, doncs, tornar a encetar l’eterna qüestió de si la vida és una tómbola o què és exactament. I probablement no arribaríem a cap conclusió, trobaríem opinions i arguments de tot tipus que apuntalarien les opinions d’una banda i de l’altra i cadascú veurà les coses segons la seva psicologia, creences o manera de pensar. Per tant, us convido a tornar a llegir l’apunt que vaig escriure 7 anys enrere i que es titula «CAUSALITAT O CASUALITAT» i que cadascú en tregui les seves pròpies conseqüències.

 

Una resposta fins a ara

14 gen. 2017


LA TAN DESITJADA FELICITAT

Classificat com a Felicitat

16-12-23-72-trama

Han passat les festes i tornem a la rutina. La majoria de nosaltres ens hem atipat en aquestes festes de Nadal i Cap d’any de desitjar “Bon Nadal” i “Feliç Any Nou” a familiars, amics, coneguts i potser fins i tot a algun estrany. Potser una mica per costum; potser perquè aquests dies segueixen essent i els sentim especials; una mica perquè tenim dins nostre un desig de felicitat al que tots aspirem i que aquests dies aflora i es manifesta, potser de manera natural i sense ni adonar-nos-en. A vegades són fórmules fetes i rutinàries, però la major part de les vegades ho diem de cor i volem pels altres i per nosaltres mateixos aquest desig profund de felicitat -potser el més profund de tots- a què tots aspirem.
Mai podrem ser feliços del tot, ni fer feliços del tot als demés. Què més voldríem la majoria de nosaltres! És possible que a alguns no els importi massa, però estic segur que la majoria de gent són bones persones i volen el millor per a tots aquells que estimen i per a tothom. Per això procurem regalar petits granets de felicitat i per això la desitgem de cor en aquestes festes entranyables per a la majoria de nosaltres. Mai podrem ser feliços del tot perquè no hem après com se’n pot ser, ni potser fem el possible ni el necessari per ser-ne. Molt sovint ens auto enganyem i anem a buscar una i altra vegada la felicitat allà on no la trobarem.
Perquè en què consisteix ser feliços? No és una resposta fàcil, ja que pot ser moltes coses, fins i tot aparentment contradictòries. Tampoc deu ser el mateix per tothom. A uns els farà feliços una cosa i a altres una altra, però segurament que trobaríem uns comuns denominadors amb els que hi estaríem tots d’acord. Ser feliç no vol dir estar sempre alegre; no vol dir deixar de tenir problemes; tampoc vol dir estar lliures de dolors o d’angoixes. Malauradament, totes aquestes coses són consubstancials en nosaltres i ens acompanyaran sempre. Tampoc consisteix en què s’ens realitzin tots els desitjos, tret que hàgim après a no desitjar res. Però segurament que la majoria estaríem d’acord que ser feliç és viure en pau, viure en harmonia, sentir-se bé amb si mateix, amb els altres i amb tot l’univers: en pau amb tot, malgrat tot. Què més voldríem poder assolir això, no?
Això no és sempre possible ni cal que ho sigui. Potser només cal que sapiguem que mai podrem assolir una felicitat plena, ni un estat d’ànim perfecte, ni una parella perfecta, ni una família perfecta, ni una salut perfecta. Potser només cal que sapiguem que podem viure amb molt menys del que desitgem i que necessitem moltes menys coses de les que constantment aspirem. Potser només cal que siguem conscients de que som éssers imperfectes, inacabats, i que és inacabada la nostra felicitat fins i tot en el millor dels casos. A més, caldria que ens preguntéssim si realment podríem ser feliços mirant al nostre voltant i veient que hi ha tanta infelicitat. Podríem ser feliços del tot fins que no ho sigui tothom? Qui podria ser enterament feliç mentre hi hagi països famolencs, refugiats que es moren de fred abandonats en molts racons d’Europa, guerres que no s’acaben mai ni mai més, gent a l’atur o amb salaris miseriosos, etc? Podrem realment ser feliços si tanquem el nostre cor a les desgràcies alienes?.
És clar que gaudir de salut i d’unes condicions econòmiques mínimes poden ajudar, o fins i tot ser indispensable, per a que la majoria de persones puguin ser felices. Però no hem de pensar que que com més salut, o més èxit tinguem, o més rics siguem, més feliços serem. Sovint passa més aviat el contrari: com més tenim més volem. I com més volem, inevitablement, més infeliços som. És prou coneguda aquella dita de que «no és feliç qui ho té tot sinó qui es conforma amb el que té i és». I a aquell que no té res, que li fa mal tot, que potser ha perdut la feina o que potser sap que ja no en trobarà mai més; a aquell que està moralment enfonsat o dins el negre abisme d’una depressió i que només pensa en voler-se morir… no sabria massa què dir-li. Potser només dir-li que es cuidi i es deixi cuidar. Que no desesperi, si us plau, i que sàpiga que estem asseguts al seu costat sense gaires paraules però amb la nostra presència per si li fa falta un cop de mà.
Per tant, seguim desitjar-nos de tot cor un bon any; que mirem de ser feliços vivint en pau amb tot i amb tothom; que desitgem molt menys del que realment necessitem i que cada matí ens regali prou esperança com per deixar-ne encara una mica a la tauleta de nit quan ens en anem a dormir.

No hi ha resposta

30 des. 2016


16 coses que el Carles Capdevila ha après aquest 2016

Classificat com a Autoestima,Valors

Carles Capdevila acaba d’escriure aquestes sàvies reflexions. Me les faig meves i us les comparteixo. Valen la pena.
16 coses
que he après
aquest 2016
1. Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Quan es tanca una porta s’obren soletes un munt de finestres.
2. Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Té el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que per allà on passen milloren l’ambient.
3. Que en lloc de lamentar-nos quan el cos se’ns queixa i deixar anar un “maleït genoll”, tocaria valorar els anys que fa que ens suporta i es doblega al nostre servei. En lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que fa el que pot i més per mantenir-nos drets.
4. Que la joia de viure no té mètodes però té mestres. Convé acostar-nos, a l’espera del contagi, a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.
5. Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. I que la cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada.
6. Que no es pot discutir mai amb un imbècil. La clau és detectar-los i frenar-los abans, però això requereix una societat madura i respectuosa que ignori la provocació barata i admiri més els valors que no els resultats a qualsevol preu.
7. Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.
8. Que mai no és tard per aprendre a caminar, i que amb l’amic amb qui més camino som molt més amics des que caminem plegats: ets més sincer, més directe, més profund.
9. Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dóna més fruit que vigilar.
10. Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança.
11. Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir el sí entusiasta i possible al que vols hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.
12. Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.
13. Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem. I com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn. Només sent-hi de veritat, de tot cor, sempre, pots aprendre i ensenyar a ser-hi.
14. Que ens cal més mala llet i més esperança. Hem d’estar més emprenyats i més il·lusionats alhora. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l’inconformisme, amb ambició i amb la certesa absoluta que és possible.
15. Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.
16. Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure. No hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Que ens miren sempre amb bons ulls.
30 de desembre del 2016 DIARI ARA

Una resposta fins a ara

15 oct. 2016


A PAS DE CARAGOL

Classificat com a PSICOLOGIA

Amb l’entrada de la tardor han arribat les pluges i amb les pluges els caragols. És ben sabut que als caragols els agrada sortir després d’un bon ruixat i aquests dies n’hem tingut uns quants. Aprofitant que al voltant de casa tinc molt lloc per sortir a plegar-ne i veient que, només en sortir al patí, ja se’m passegen davant dels nassos amb tot el desvergonyiment del món, he sortit tres o quatre vegades i n’he fet una bona collita. A casa ens agraden molt i els cuinem de diverses maneres.

Sí, aquí al Pla d’ Urgell pleguem els caragols. Ni els collim, ni els cacem ni els agafem, com fan en altres contrades. Són maneres diverses de dir les coses que no fan més que demostrar cóm de ric és el llenguatge, que fa que una cosa es pugui dir de diverses maneres, totes elles ben correctes. A les terres de Lleida, com que veiem que s’arrosseguen per terra i van deixant aquella ratlla brillant com dient-nos: «seguiu-me», senzillament ens acotem i els pleguem. La pluja i la humitat els fa sortir a pasturar i és justament en aquell moment quan s’ha d’agafar una galleta i aprofitar l’ocasió perquè, tot i que van a pas de caragol, si et descuides, es tornen a amagar.

Deia que aquests dies he sortir a plegar-ne després de molt temps de no anar-hi. Temps enrere aprofitava qualsevol pluja per agafar el cotxe i sortir a les afores de la ciutat i endinsar-me en algun camp de fruiters. Darrerament m’havia emmandrit i semblava que havia anat abandonant el costum, influït segurament perquè darrerament van molt buscats. Hi ha molta gent que degut a la crisi no troba feina i anar a plegar caragols és una forma de subsistència. Per això no se’n troben gaires. Hi ha més buscadors que no pas caragols… I una altra de les causes és degut a allò que la nostra societat ens està portant: per un costat l’acceleració i per l’altre el sedentarisme. Anem molt atrafegats i, potser per això mateix, quan arribem a casa ens quedem escarxofats i sense massa ganes de fer res.

Però com deia el professor Bill Nye: «Alguna cosa no va prou bé en una societat que va al gimnàs en cotxe per pujar en una bicicleta estàtica». Podent sortir a sortir a passejar, a caminar o a córrer, no s’acaba d’entendre gaire que hi hagi encara tanta gent que es tanca en un gimnàs, sua la cansalada corrent rutinàriament i sense cap mena de gràcia damunt d’una cinta que es mou mentre aprofita per mirar la televisió. Jo, ara que faig vida poble, m’adono que surto més al sol, prenc més l’aire, faig més exercici físic i miro de prendre’m la vida amb més calma. De fet, és el que recomana aquest creixent moviment anomenat SLOW (i que té com a símbol el caragol), una filosofia de vida que s’està imposant de mica en mica i que recomana frenar una mica la nostra activitat massa frenètica, prioritzar l’ésser al tenir, prendre consciència de cada una de les nostres accions, viure l’instant present i recuperar alguns valors comunitaris una mica oblidats.

Ahir, mentre m’anava passejant pel tros que tenim vora casa -entre matolls i arbres-, ben a poc a poc i amb els ulls ben oberts per poder veure bé els caragols que es passejaven ufanosos amb les banyes ben altes, anava pensant en la importància d’anar per la vida a poc a poc, prendre’s moments per pensar, per badar, per observar i per observar-se. Plegar caragols és ideal perquè no et cal córrer. Anar a caçar qualsevol altre animal és haver de caminar molt, córrer, estar molt alerta perquè, si no, s’escapa. Amb els caragols no passa res d’això. Ells van fent lentament el seu camí i et fan adonar que no cal córrer i que pots anar al seu ritme. Per plegar caragols no cal córrer; només cal anar passejant, observant i mirant atentament aquí i allà; l’un porta l’altre i si t’acotes a plegar-ne un, segurament que en veuràs un parell més al seu costat. Plegar caragols ens ensenya una lliçó: si camines massa de pressa i vas per la vida massa ràpid no veus res, no t’adones de res i només passes per la superfície de les coses sense poder-ne aprofundir cap. Diuen que la pressa és enemiga de la perfecció. I és veritat; com també ho és allò que diuen quan hom té pressa: «Vesteix-me poc a poc, que tinc pressa», o allò altre de que «anant a poc a poc es va molt lluny».

Ja a l’antiga Grècia el gran filòsof Aristòtil va fundà l’escola dels peripatètics. El nom de l’escola procedeix de la paraula grega περίπατος (‘passeig’), ja que moltes classes d’Aristòtil es donaven passejant o, també, en una galeria o portal del Liceu, conegut com a perípatoi, pels enramats elevats sota els que caminava Aristòtil mentre llegia. I actualment hi han països tan avançats com Suècia on ja fa anys que s’aplica aquesta filosofia de vida. Un país de només 9 milions de persones, ha estat capaç de crear empreses de la talla de Volvo, Ericsson o Electrolux i comportaments socials que caldria imitar. Llegia en en un blog l’experiència d’un treballador de Volvo que ens il·lustra en aquest sentit: Explica que fa 18 anys que va ingressar a l’empresa i que qualsevol projecte tarda almenys dos anys en concretar-se, encara que la idea inicial sigui brillant i simple. És una regla de Volvo el treballar lentament i ponderar tranquil·lament totes les coses, sense ansietat i sense buscar resultats immediats. També explica una altra anècdota:

«La primera vegada que vaig anar a Suècia, l’any 1990, un dels meus col·legues em recollia a l’hotel cada matí. Era el mes de setembre i començava a nevar i a fer vent. Arribàvem d’hora a la Volvo i ell estacionava el cotxe molt lluny de la porta d’entrada (són 2000 empleats els que van a l’empresa en cotxe). El primer dia no en vaig fer cas i no vaig fer cap comentari. Tampoc el segon, ni el tercer. Però uns dies més tard vaig preguntar-li si tenien un lloc fix per estacionar, doncs notava que arribaven d’hora i, tot i havent-hi llocs buits prop de la porta d’entrada, deixava el cotxe lluny… Com a resposta em va dir simplement -i de forma ben natural- que, com que arribàvem d’hora, teníem temps per caminar. I el que arriba més tard ja va atraçat i és millor que trobi lloc més a prop de la porta, no et sembla?»

Aprenguem, doncs dels caragols. Prenem-nos temps per pensar. Anem més a poc a poc. Passegem i fem cas a allò que diuen que la pressa és mala consellera.

No hi ha resposta

06 set. 2016


Què ens queda?

Classificat com a Dignitat,Feina

Sí, què ens queda?. La pregunta que encapçala aquest apunt és ben pertinent per a tothom i convindria que ens la féssim de tant en tant, afanats com estem empaitant certes coses. Correm molt, però què queda després de tantes corredisses, tants afanys, tants mal-de-caps, tates presses, tanta activitat frenètica, tantes frisances, tants desficis i tantes preocupacions? Els que ja som grans és possible que poguem valorar en la seva justa proporció les coses perquè tenim més perspectiva i ens les podem mirar amb més distància. Però, i els joves? El seu apassionament, els grans anhels que es desperten en èpoques juvenils , la vehemència que posen amb les coses i les aspiracions que de manera natural els planteja la vida poden ocasionar més d’una decepció. La vida d’un jove comporta -pel mateix fet de ser-ho- tenir esperances, treballar per aconseguir coses, preocupar-se, buscar amb vehemència i afanyar-se molt. Però també comporta desenganys, no poder trobar allò que hom desitja vivament i no poder desenvolupar les capacitats que hom té.

Fa pocs dies que llegia unes paraules de Papa Francesc, pronunciades en el marc de la festa de Sant Gaietà -patró del pa i del treball-, festa que se celebra a diferents racons del món i d’una manera especial a l’Argentina (San Cayetano). El Papa Francesc ha enviat una carta al president de la Conferència Episcopal Argentina on parla de la importància del treball ja que “ens confereix dignitat”. Al santuari de San Cayetano (a Liniers, un barri de Buenos Aires) s’hi apleguen cada 7 d’ d’agost milers de fidels que participen en la celebració de la memòria litúrgica del sant i que fan cues quilomètriques pels carrers del barri, esperant més de 10 hores per poder estar a prop de la imatge del sant. Què esperen? Què busquen tota aquesta gentada? Pa i feina. No res més. Ni tampoc no res menys, que no és pas poca cosa.

Pa i treball: heus aquí dues coses fonamentals en la vida de tota persona. Molta gent s’apropa aquest dia a aquell santuari angoixada perquè no té cap de les dues coses. Al món no hi ha feina per a milions de persones i, com a conseqüència, tampoc tenen res per a menjar. És angoixant buscar feina i no trobar-ne; és angoixant saber que tampoc no poden tenir perspectives per poder-ne trobar algun dia i, per això molts d’ells en llancen desesperats cap a l’aventura d’Europa o cap a altres llocs incerts i perillosos del planeta amb el cor encongit, la mirada humida per llàgrimes de dolor i la incertesa dun futur millor. Ha de ser molt trist per un pare de família haver-ho de deixar tot, creuar rius, mars i països, tot posant i posar en perill la seva família amb l’esperança de poder trobar alguna feina i veure poc a poc que no hi ha cap possibilitat d’aconseguir-la.

A Sant Gaietà li demanen pa i treball. El pa és més fàcil aconseguir-ho perquè sempre hi ha alguna persona o institució bona que t’ho brinda -almenys a l’Argentina- on encara hi han moltes institucions solidàries. Hi ha llocs al món que ni aquesta possibilitat tenen… Però feina, és tan difícil d’aconseguir!, sobretot quan seguim vivint moments en els quals els índexs de desocupació són significativament alts. El pa soluciona una part del problema, però només a mitges –diu el Papa-, perquè aquest pa no és el que tu guanyes amb el teu treball. Una cosa és tenir pa per menjar a casa i una altra és portar-lo a casa com a fruit del teu esfprç i del teu treball.  Perquè és exactament això darrer el que confereix dignitat. Quan demanem treball estem demanant poder sentir-nos dignes; en aquesta celebració de Sant Gaietà es demana aquesta dignitat que ens confereix el treball; poder portar el pa a casa. Treball, sostre i terra, tres coses bàsiques dels Drets Humans i tres coses que confereixen dignitat a la persona. Quan la saviesa popular fa servir aquella dita: “viure a l’esquena dels altres” (una dita per qualificar a qui, podent treballar no ho fa) vol dir que els que viuen amb l’esquena dreta podent treballar no són gent digna. I encara hi ha massa gent que viu a les costelles dels altres i menja el pa de l’ase sense adonar-se que ell mateix es torna indigne i fa que altres no es puguin guanyar la vida dignament.

Podríem completar aquest apunt amb un poema de Mario Benedetti, que acabo de llegir i que no coneixia. Trobo que és ben adequat per al moment que vivim.

 

¿QUÉ LES QUEDA A LOS JÓVENES?

¿Qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de paciencia y asco?
¿sólo grafitti? ¿rock? ¿escepticismo?
también les queda no decir amén
no dejar que les maten el amor
recuperar el habla y la utopía
ser jóvenes sin prisa y con memoria
situarse en una historia que es la suya
no convertirse en viejos prematuros

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de rutina y ruina?
¿cocaína? ¿cerveza? ¿barras bravas?
les queda respirar / abrir los ojos
descubrir las raíces del horror
inventar paz así sea a ponchazos
entenderse con la naturaleza
y con la lluvia y los relámpagos
y con el sentimiento y con la muerte
esa loca de atar y desatar

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de consumo y humo?
¿vértigo? ¿asaltos? ¿discotecas?
también les queda discutir con dios
tanto si existe como si no existe
tender manos que ayudan / abrir puertas
entre el corazón propio y el ajeno /
sobre todo les queda hacer futuro
a pesar de los ruines de pasado
y los sabios granujas del presente.

Mario Benedetti

3 respostes

24 jul. 2016


Desencantats?

Classificat com a Decepció,Independència

Hi han persones que tenen la virtut d’encantar, de fascinar, d’encisar. Hi han persones que, com més les coneixes i les tractes de prop, semblen encara molt millors del que t’imaginaves. També n’hi han altres que d’entrada poden semblar aspres, poc simpàtiques, gens atraients però, un cop tractades, et fan canviar de parer. I també passa el contrari. Hi han persones que d’entrada et produeixen un dolç arravatament i quedes fascinat a l’instant, però que una vegada les vas coneixent et van desencantant i desenganyant.

Això passa molt sovint amb els polítics que, amb tota la bona fe que encara ens queda, hi depositem moltes esperances, o bé ja de bon començament els les retirem totes. Possiblement no hauríem de fer ni una cosa ni l’altra. Més aviat hauríem de fer cas a aquella dita de l’ Evangeli que diu : «Per les seves obres els coneixereu» (Mt 7,15). Vull dir que d’entrada no ens hauríem de deixar encaterinar tan fàcilment i potser tampoc hauríem de ser tan desconfiats. És un bon principi aquell de deixar 100 dies de coll a qualsevol polític i, seguint aquest mateix criteri, també a qualsevol altra persona que no coneguem prou. Ja anirem veient com es comporten i el temps ja anirà dient la seva i aniran deixant rastre les seves bones o males obres…

No puc deixar de confessar que jo m’he tornat un més d’aquesta llarga i àmplia munió de desencantats que va deixant això que denominem «procés» i tot l’ambient que l’acompanya. I no pas perquè no hi cregui, ni perquè no vegi que la independència de Catalunya sigui l’únic camí que ens queda i que seria la millor solució per a tots. El desencantament em ve pel fet de que veig que falta més unitat i que no hi ha un camí prou clar i compartit per la majoria d’independentistes; i també perquè cada cop es fa més patent allò de «tants caps, tants barrets» i, per tant, si no aconseguim una mica d’unitat d’acció i criteris no arribarem a bon port. Està bé que les coses es debatin i que el procés no es pugui fer amb la velocitat que esperàvem i de la manera que s’intuïa de bon començament. Potser les expectatives eren massa elevades i -ingenus de nosaltres- ens havíem fet més il·lusions del compte. Potser vam posar el nivell massa alt i ara veiem que ens resulta molt difícil arribar-hi. Però el que jo imaginava no era cap utopia o, si voleu, seguix essent la mateixa utopia de sempre. Perquè d’alguna manera s’ha de seguir creient en utopies tot pensant que que es poden realitzar. I creure en utopies amb els peus ben plantats a terra és el que dóna esperança.

De mica en mica ens hem anant preparant psicològicament i ideològica per aquest moment que, tard o d’hora, estic segur que arribarà. Cal trobar la forma millor, la més eficaç, la més pacífica, la més democràtica, la menys conflictiva sense deixar de ser audaços i valents quan arribi el moment. Però cal ser astuts com les serpents, però candorosos com els coloms, com diu l’evangeli (Mt 10,26). Creure en la independència de Catalunya és creure que podem fer un país nou, millor per a tots, més just, menys corrupte, tenint en compte els sectors més desfavorits, mirant de no deixar ningú a les cunetes de la vida.

Creure en la independència de Catalunya és voler aconseguir objectius audaços i allunyar aquells defectes arrelats de segles. Sabem que no ho aconseguirem mai del tot perquè l’ambició humana, el diner, les poltrones i els càrrecs (amb tots els privilegis que comporten), les temptacions de tota mena que tots tenim en major o menor grau no ens permetran fer un país perfecte. Ja ho sabem. Però hem d’aspirar a fer-lo molt millor que el que tenim. Hem de procurar allunyar les il·legalitats i procurar elegir gent que pensi més en al país que no pas en ells mateixos. No hem de ser conformistes podent arribar tan lluny com hem somiat. Potser una mica desencantats, però molt esperançats.

No hi ha resposta

13 jul. 2016


Al·leluia! Hem sobreviscut.

Classificat com a PSICOLOGIA

Sobreviure després d’un terratrèmol, d’un naufragi, d’un accident d’aviació o d’una circumstància d’aquelles que podríem anomenar de gran calibre sembla que ja sigui considerat un mèrit per si mateix. Aquells que en resulten vius, surten als diaris, a la tele i són tractats com herois. En canvi, aquells que han sobreviscut a una mudança són tinguts per a no-res; tothom els oblida, ningú els considera com herois i han de passar el mal trago ells sols i sense el mínim reconeixement. En fi, que és una monumental injustícia i s’hauria de reivindicar que aquests anònims herois també sortissin als diaris encara que només fos per un dia.

Escric això després d’haver quasi sobreviscut a una mudança. I dic quasi perquè encara no totes les coses són al seu lloc i amb un mínim d’ordre per poder moure’m per casa sense prendre mal. Encara ens passa que busquem durant hores allò que necessitem i no hi ha forma de trobar i et surt a cada moment allò que no necessites per ares. De totes maneres, però, sembla que ja li tenim el peu al coll i la cosa s’acosta a la recta final. Ja n’havia sentit a parlar a més d’un del que és una mudança, però no li havia donat importància fins que no m’ha tocat a mi. Ja feia dies que ensumava la tempesta a mida que s’acostava el dia i el nombre de caixes anava creixent en proporció directa amb l’estrès.  Però el punt més alt va arribar el passat dilluns dia 4 -el dia D-, amb els nivells màxims d’ansietat, nervis i la hipertensió pels núvols. I, per acabar-ho d’adobar, vam agafar els dies més calorosos del que portem d’estiu… Tant la meva dona com jo vam passar un parell de nits dormint força malament i ella fins i tot va haver d’anar al seu metge de capçalera, que li va receptar pastilles de paciència, molta calma i li va regalar una frase –que jo no havia sentit mai-i que trobo que és antològica i que hem anat repetint com una espècie de mantra durant aquests inquiets i inquietants dies: “Una mudança és com un incendi i tres mudances un infern”. Després he descobert que una cosa semblant també la va dir Benjamin Franklin… El cas és que, segons alguns estudis, les mudances són la tercera situació que més estrès causa a l’ésser humà. just per darrere dels acomiadaments i la pèrdua d’un ésser estimat. Qui ho havia de dir!

Fer una mudança comporta trencar amb una forma de viure, amb uns hàbits, amb unes relacions socials i uns espais familiars habituals que provoquen inestabilitat emocional a tots els membres de la família i que, per desgràcia, no només sembla que aquesta inestabilitat se sumi, sinó que sembla que es multipliqui en proporció geomètrica i es desfermi per totes bandes. Confesso que a mi m’ha deixat esgotat físicament, mentalment i emocional, tot i que he mirat de prendre-m’ho amb la màxima calma i de manera positiva, sabent que junt amb algunes pèrdues també obtindré altres guanys que no he de menystenir. Però tot i així, sempre queden interrogants que van donant voltes al cap i no deixen dormir bé. Hom ha de pensar que una mudança, com qualsevol canvi a la vida, és un creixement i una evolució, tot i que a certa edat sempre ens costa més i ens tornem menys flexibles i menys resilients. A mida que ens fem grans generalment ens costa més canviar d’hàbits i trencar amb el model de vida en el que ens hem anat instal·lant de mica en mica.

I per acabar la pregunta transcendental: Com és que quan fem un trasllat sempre se’ns trenca aquella peça que més estimem i, en canvi, allò que no ens agrada gens i que no sabem per quins set sous no hem gosat llençar mai de la vida no es trenca mai i , per tant, seguirà acompanyant-nos ‘in saecula saeculorum’?. Si algú té la resposta, agrairia que me la fes arribar.

Una resposta fins a ara

01 jul. 2016


Mudances

Classificat com a Blogs,PSICOLOGIA,Vacances

Estic de mudança i n’estic fins al monyo de tants tràfecs i de tantes caixes. Qualsevol mudança  porta molt enrenou, trasbals infinits i maldecaps de tota mena. Jo sóc més aviat de rutines. En situacions de mudança s’han de lligar mil caps i s’ha de pensar en mil coses. I per uns dies vius envoltat de caixes. Tot plegat fa que sorgeixin molts nervis i es produeixi una sensació claustrofòbica. Sort que ja s’acaba!

No he fet cas a la famosa dita de d’  Ignasi de Loiola, el fundador dels jesuïtes, que de manera molt sàvia deia: “En tiempos de tribulación no hacer mudanzas”. Ja sé que ell no es referia a un canvi de casa i de poble com és el meu cas. No es referia a mudances materials sinó a mudances espirituals i a la manera de comportar-se en qualsevol temps difícil i turbulent. Però tota mudança porta inquietud i nervis.

No sé si calia fer-ho. Una vegada jubilat i havent arribat el moment que tocaria restar tranquil i més aviat quiet, m’he embrancat en una mudança. Me’n torno al poble on vaig néixer. Vol dir que per uns dies hauré de fer vacances del blog perquè prou feina tindré a posar ordre a la nova casa i acostumar-me a un nou ambient, un nou ritme de vida i a un munt del coses diferents. Quan em llevi de bon matí veuré un nou paisatge i tot em semblarà diferent. Hauré d’acostumar-me a fer vida de poble i a trobar un altre ritme de vida. Hauré de trobar aquelles coses que m’ajudin a sentir-me bé amb mi mateix i amb l’entorn. Penso que m’hi sabré acostumar. De totes maneres ja ho veurem… Hauré d’aprendre a veure i viure un entorn nou, a mirar-lo amb mirada nova i aconseguir contemplar aquesta nova vida  per tal de poder viure-la i sentir-la de manera nova i trobar-m’hi bé.

Per tant, no feu cas ni us estranyeu que durant uns dies no escrigui res. Faré un descans i quan estigui situat de nou i en tingui ganes, ja hi tornaré. No sé si seran molt o pocs dies. Ja ho veurem. Ningú m’empeny ni ningú m’obliga a res. Però  prometo tornar a enredar-vos amb els meus escrits a tots aquells que teniu la gentilesa i la infinita paciència de llegir-me.

Que tingueu un bon estiu i fins aviat.

2 respostes

10 juny 2016


Les arrels

Classificat com a PSICOLOGIA

Aquesta setmana acabem les classes de llengua que des de fa ja una colla d’anys un grup de voluntaris fem a grups d’immigrants. Darrerament la majoria d’alumnes que m’han tocat procedeixen dels països del Magrib (que parlen diverses llengües i dialectes d’origen àrab) i subsaharians (amb predomini del francès i anglès). Aquest any m’ha tocat un grup en què la majoria no coneixien gens –o molt poc- ni el català ni el castellà. Alguns d’ells analfabets són totals. Les dificultats que sorgeixen per comunicar-nos ja us podeu imaginar que són grans. Però anem fent el que podem i el cas és que d’una manera o altra la comunicació sorgeix. No cal dir que un dels mitjans al que més hem de recórrer és a dibuixos o fotos i el que primer treballem és el vocabulari bàsic. Fa ben pocs dies que, tot parlant d’arbres i fruites, va sortir la paraula arrel i, és clar, vaig haver de fer el corresponent dibuix d’un arbre que de seguida va donar-los la idea exacta del que és una rel, un tronc o unes fulles.

I el fet de parlar de les arrels m’ha fet pensar en el que aquests dies estic vivint. A casa nostra estem en ple procés de mudança de casa i de poble. Després de 30 anys de viure a Mollerussa –on hi vaig tenir la feina fins que em vaig jubilar- ens en tornem a Castellnou de Seana, el meu poble natal. Després d’haver recorregut “la ceca, la meca i les valls d’Andorra”, per dir-ho d’alguna manera, torno a les arrels i es fa palès que aquella dita “RODA EL MÓN I TORNA AL BORN” no ha perdut actualitat. És bo que tinguem inquietuds per veure món i conèixer coses noves; és bo sortir de l’ou, experimentar coses noves, caminar per nous camins, però en molts cassos és fa cert allò de que finalment acabem tornant a casa, amb els nostres i amb allò que coneixem i reconeixem. També hi ha aquella altra dita popular amb significat semblant que fa: “Rodaràs, rodaràs i a casa te’n tornaràs”. I és que hi ha unes rels primigènies que mai cabem d’abandonar del tot…

Però voldria anar una mica més enllà i dir que, tot i havent-hi aquestes arrels que podríem dir-ne físiques (poble, casa, família, amics d’infància…), també n’hi ha unes altres d’espirituals que anem fent al llarg de la vida per allà on passem. Unes i altres ens alimenten i ens han permès ser el que som. Hi han molts tipus d’arrels, però en definitiva, entenem com arrel aquella part oculta d’alguna cosa, de la qual procedeix la part visible. Les arrels són el que et subjecten i et lliguen a la terra, a les persones. I, si volem ser sincers, hem de reconèixer que no només a una terra en concret sinó a moltes. A totes aquelles persones i coses que t’han donat la vida, t’han  format i educat. Les arrels d’una persona són aquestes subjeccions a la vida que t’han fet i et fan feliç que t’empenyen a seguir endavant, a viure la vida com mereix ser viscuda. La família, el poble, la casa pairal, tot allò que quan érem infants ens va marcat tant, són unes arrels poderoses, certament, que ens acompanyen durant tota la vida. Són arrels inoblidables i que queden dins nostre encara que el paisatge hagi canviat amb el temps.

Però hi ha també aquelles altres arrels que vam anar fent aquí i allà.  Les d’aquelles persones que ens van sostenir en un moment de desànim; aquelles que ens van animar, les que ens van enriquir ensenyant-nos coses noves o obrint-nos nous horitzons; aquelles que ens van fer somriure o ens van deixar reposar el cap entre els seus braços; les arrels que vam plantar en aquell paisatge, en aquell riu o en aquell bosc que ens va meravellar en un moment determinat; aquelles arrels que ens vam regalar la gasolina necessària per posar al nostre motor per seguir caminant –i ensopegant- per la vida; aquelles que ens han permès arribar fins on som amb una certa il·lusió i ens han permès ser l’arbre que som amb els fruits més o menys abundants que hàgim pogut donar.

Per això cal ser sempre molt agraïts a totes les arrels per més que estiguin amagades, hagin restat anònimes o no es vegin. Les arrels sempre acostumen a ser molt discretes tot i sabent que la funció que fan és fonamental.

No hi ha resposta

12 maig 2016


Com a casa

Classificat com a Emigració,PSICOLOGIA

El darrer apunt que vaig fer al blog acabava dient que el remei per sentir-se com a casa en qualsevol lloc és no fer-se la pregunta de si algun dia tornaré a tenir la sensació completa d’una llar, sinó que és simplement preguntar-se com puc sentir-me a casa en el lloc en el que estic en aquest moment i amb aquelles experiències que em toqui viure. Per dir-ho d’una altra manera: per poder sentir-se com a casa no es pot tenir el cap en un lloc i els peus en un altre.

Crec que val la pena seguir amb el tema de què deu voler dir això de “sentir-se com a casa” i aprofundir-lo una mica. Sentir-se com a casa significa trobar un lloc que em sigui familiar, on m’hi trobo segur, aquell lloc que m’acull com el ventre de la mare i on hi trobo la calma i l’equilibri suficients per a viure i trobar aquella identitat personal a la que tots aspirem. No sempre és fàcil aconseguir-ho quan som lluny de casa perquè la distància ens fa idealitzar tot aquell món que hem deixat i les situacions i entorns nous no sempre són fàcils d’entomar i ens poden produir fàcilment ansietat, pors de tota mena, nostàlgia i tristesa.

Tots nosaltres hem après des de petits una sèrie de pautes culturals que ens afaiçonen d’una determinada manera; costums, menjars, relacions, clima… Quan ens falta això ens podem arribar a sentir com desarmats, despullats i indefensos; ens pot fer sentir que som en un lloc que no ens pertany i al que tampoc nosaltres li pertanyem. Ens podem sentir com si ens trobéssim penjats d’un fil i que aquest fil es pot trencar en qualsevol moment. Ens pot crear molta inseguretat i estranyesa el fet d’enfrontar-nos  amb tota la ambigüitat que ens proporciona aquell entorn nou. Totes les cultures proporcionen una sèrie de claus culturals i pautes conegudes de forma inconscient que fa que ens donin sensació de pertinença. Quan arribem a un altre país cal fer l’esforç de captar-les, d’aprendre-les i fer-les nostres si no ens volem sentir eternament forasters. I el mateix pot passar quan tornem al nostre país després de molt temps de ser fora perquè moltes d’aquelles pautes que ens eren familiars i conegudes potser han canviat durant els anys d’absència.

Tota experiència nova ens pot fer qüestionar aquells valors propis que fins llavors vivíem amb una normalitat absoluta i que mai ens havíem parat a repensar. Una nova cultura, un nou país i unes noves formes de fer i de relacionar-se ens poden fer sentir inestabilitat emocional perquè posen en qüestió els nostre valors i les nostres creences més primàries. I tota aquesta moguda emocional els experts ens expliquen que es produeix en diverses fases o etapes: de l’eufòria inicial que sentim davant de qualsevol novetat es passa al rebuig perquè comences a comparar situacions. Llavors és quan comencen a sortir alguns problemes que no sabem com resoldre. D’aquí es passa a aquella situació de començar a trobar en falta la pròpia casa i comences a veure els defectes del nou lloc. Arribes en aquell moment en què et planteges si t’hi quedes o te’n vas; si et capaç de fer l’ajustament necessari o si et sents incapaç de poder-t’hi aclimatar. Si t’hi sents capaç, arriba llavors el moment de l’adaptació lenta i el moment de la incorporació de tot aquell món nou que et vas fent teu. És el que s’anomena biculturalitat. Hi ha gent que és capaç d’arribar a aquest punt i ha gent que no n’és mai capaç. Gent que és capaç d’entendre altres cultures i gens que no arriba a entendre mai res. Gent que és capaç de viure feliç en un altre entorn i gent que no i que sempre viurà amargat, fins i tot si torna al seu propi país perquè sent allò d’aquella cançó que diu: “no soy de aquí ni soy de allá”. Pot arribar a sentir que no és d’enlloc, una de les sensacions més dures que hom pot sentir perquè tots necessitem tenir arrels i sentir que en tenim.

I acabaré amb unes bones recomanacions que ens caldria tenir en compte quan marxem de casa per un temps per viure en un altre país. Aquestes són: intentar conèixer el nou lloc i intentar submergir-se en la nova cultura (és essencial conèixer-ne la llengua); mirar de ser justos i equilibrats i no veure només les coses dolentes perquè segur que, junt amb les dolentes, també en té un munt de bones. I finalment, fer l’esforç d’ incorporar tot allò de bo que ens proporciona la nova situació. Només així podrem trobar sentir-nos com a casa allà on sigui i amb les condicions que sigui.

No hi ha resposta

08 maig 2016


Tornar a casa

Classificat com a Emigració,PSICOLOGIA

Acabo de deixar a l’autobús que la durà a l’aeroport una amiga uruguaiana  que ha estat uns dies a casa. Ha vingut per a fer el Camí de Sant Jaume i, de pas, hem pogut estar uns dies junts. Com és natural, hem parlat molt de l’ Uruguai (un país que estimo molt pel fet d’haver-hi viscut una bona colla d’anys), de Catalunya, d’Espanya i hem fet les inevitables comparacions de temps, de llocs, de costums, de formes de viure, etc, etc… Hem parlat de com de diferents són les formes de vida en els diversos llocs i de quina manera se sent el xoc quan hom baixa d’un avió i comença a veure i escoltar la vida d’un altre lloc.

és clar que també és cert que anar a un altre país de visita o de turisme no és el mateix que haver-hi d’anar a viure per alguna força major (econòmica, com a refugi per escapar-se d’alguna dictadura) o per la simple raó de buscar una vida millor. Podríem dir que no és el mateix fer-ho per obligació que fer-ho per devoció. Parlant amb l’amiga recordàvem el dur que havia estat per alguns haver hagut de sortir del país corrents i de pressa, sense poder-se emportar res i sense ni tan sols haver-se pogut acomiadar dels parents o amics. I potser una de les coses pitjors: sense saber quan s’hi podrà tornar.

Recordeu aquella cançó de Facundo Cabral que diu: “No soy de aquí…, ni soy de allá,
no tengo edad, ni porvenir, y ser feliz es mi color de identidad”.
Expliquen que Facundo Cabral i Jorge Cafrune van haver de sortir de l’Argentina per motius polítics i van anar cap a l’Uruguai, el país veí i més fàcil d’escapar-se. Allà es guanyaven la vida cantant on podien. Un dia, després d’una funció on van coincidir tots dos, van sortir a prendre unes copes i tots dos portaven dins l tristesa per haver hagut de deixar l’Argentina, sense data fixa per tornar. Temps abans Cafrune li havia demanat a Cabral que li compongués un tema i la promesa mai no s’acabava de complir. Aquella nit Cafrune li va tornar a demanar el tema i sembla que fou en aquell moment quan Cabral va agafar la guitarra i va improvisar “No soy de aquí, ni soy de allá”. L’endemà Cafrune li hauria demanat la lletra de la cançó a Cabral i aquest no la recordava. Sort n’hi va haver que algú havia gravat la cançó en una gravadora casolana i van poder refer el tema a partir d’allà.

Marxar d’un lloc sense perspectives clares de quan s’hi podrà tornar, establir-se en un altre país per una temporada llarga, haver de viure en una altra cultura –a vegades ben diferent de la pròpia- i després tornar al cap dels anys al propi país, crea una situació personal estranya que s’ha estudiat en psicologia i que se n’ha dit “Xoc cultural invers” o “Síndrome de l’etern viatge”. El cantant cubà Carlos Puebla també ho va expressar amb la  cançó “Este es mi pueblo”; una cançó molt bonica i que fa així:

Hoy he vuelto a mi pueblo después de una ausencia muy larga,
y encontré que ni el pueblo es el mismo ni yo soy igual
al que ayer, con pupilas aldeanas, cantó su alegría
en las noches, aquellas transidas de orgullo local.
Hay tristeza en las calles desiertas y el parque vacío.
Hay tristeza en los muelles sin barcos y en el litoral.
Hay tristeza en las tardes que mueren enfermas de hastío.
Hay tristeza en la gente del pueblo, tristeza mortal.
Pero así, con su amarga tristeza, sin sol y sin luna,
y con toda la angustia presente de un suelo sin paz.
Ese pueblo es mi pueblo, el de siempre, el de toda la vida,
el que ofrenda su vida y su sangre por la libertad.

Tornar a casa per a quedar-s’hi després d’una temporada expatriat és sentir-se pletòric, és alegria, energia, abraçades a preu fet, festes continuades de benvinguda i una  situació com la de sentir-se al cel. Normalment, com més llarg hagi estat el temps a fora i com més llarga  la distància, més gran seran aquestes sensacions, però també igual de gros serà el cop de realitat que sorprendrà a un expatriat retornat. Els experts diuen que aquest “xoc cultural invers” o aquest sentiment tan especial “no es pot descriure si no s’ha viscut. És com una caiguda lliure, com surar sense rumb en unes aigües tranquil·les. Et sents fora de lloc “, explica Corey Heller.

Comença quan el retornat comprova que la vida ha seguit mentre ell no hi era. Era obvi, és clar, però no se n’adonava ni l’afectava perquè era lluny. No vivia el canvi de costums i de rutines, el tancament dels bars de sempre o l’aparició de paraules com noces, hipoteca o nadó al vocabulari dels teus amics. I ell, que aparentment era a casa seva, on tot seria fàcil i normal, es troba amb que, desapareguda l’eufòria inicial, ha de començar el procés de readaptació a una vida, que creia la de sempre, però que resulta ser encara més nova que la que acaba de deixar enrere. Ha de començar una feina de reconstrucció enorme i que mai havia imaginat amb el risc de no sentir-te mai com a casa si no la fa bé. “Viure en un altre país et canvia per sempre. Mai seràs el mateix i mai veuràs les coses de la mateixa manera “, diu Heller.

Entre tant desconcert, cerca de lloc i més davallades anímics de les que t’esperaves, un dia es descobreix pensant amb nostàlgia en aquella ciutat d’acollida de la que abans tantes ganes tenia de marxar. Troba a faltar la que va ser casa seva en els últims temps, però que mai va arribar a sentir com a tal, de la mateixa manera que ara no sent com a casa seva el lloc on ha tornat. En definitiva, comença a sentir de forma molt intensa allò que alguns especialistes n’han dit el síndrome de l’etern viatger, el d’aquells que un cop van marxar i ara no saben tornar, dels que no saben a quin lloc pertanyen i a quin lloc poden considerar la seva llar.

I la única solució, ens diu Heller, és posar-hi remei quan hom és fora de casa. I el remei és “no fer-se la pregunta de si algun dia tornaré a tenir la sensació completa d’una llar. És simplement preguntar-se com puc sentir-me a casa en el lloc en el que estic en aquest moment, amb aquestes experiències, trobant, així, en cada moment la manera de tornar a casa “.

2 respostes

10 març 2016


El viatge interior

Classificat com a A PEU,PSICOLOGIA

Dos peregrinos por una calzada de piedras

Una amiga de l’Uruguai, amb qui ens comuniquem de tant en tant, em diu que ha demanat una baixa voluntària d’un parell de mesos per a fer el Camí de Sant Jaume. Em comunica que vindrà ara a finals d’abril i s’estarà uns dies amb nosaltres abans i després del viatge. Em parla de les ganes que en té i d’allò que pretén que sigui: no ha de ser un simple viatge a peu, sinó que vol que sigui una espècie de viatge interior. Jo no l’he fet mai, però tinc ganes de fer-lo algun dia, tot i que no em veig amb cor de fer-lo sencer. N’he llegit algunes coses, això sí, i veig que té un atractiu especial per a molta gent.

Diuen que cada pelegrí té unes raons personals per a fer-lo i, per tant, n’hi deu haver una gama quasi infinita. De totes maneres, expliquen que la majoria de raons es podrien resumir en que és una espècie de repte personal, un voler fer un viatge a l’interior d’un mateix per a conèixer-se millor, gaudir d’uns paisatges idíl·lics, un interès per la història i l’art que es palpa al llarg del camí, una forma diferent de fer turisme, etc etc.

No és fàcil en el món apressat en què vivim, moguts pels mòbils, la velocitat i el soroll, voler –i poder-parar-se una mica, entrar dins d’un mateix per contemplar i contemplar-se. Contemplar, que no és exactament mirar, sinó que comporta alguna cosa més. Una cosa que ens acostuma a fer una mica de por perquè cada un de nosaltres és un misteri insondable que es fa cada cop més gran i més profund si ens hi endinsem una mica. El contacte amb la natura quan es fa el Camí segur que hi ajuda perquè aquells paratges que es recorren diuen que són d’una gran bellesa i que, a mida que es camina, hom s’integra en el paisatge, va deixant anar el llast que potser porta d’ans i panys, inquietuds arrossegades de molt temps i la ment es va alliberant i hom va entrant dins de si mateix tot caminant i reflexionant. He llegit alguna cosa ben interessant sobre aquest fet de trobar-se un mateix mentre es fa el Camí de Sant Jaume i com aquesta experiència marca la resta de la vida. Hi ha hagut gent que ha canviat radicalment de vida després del Camí. Alguns altres diuen que han estat capaços de respondre velles preguntes vitals que arrossegaven de temps. Altres confessen haver trobat un pau interior que havien buscat també durant molt temps i que no havien estat capaços de trobar. Reconec que ens hem plantejat seriosament acceptar la invitació d’acompanyar la nostra amiga però, finalment, ho hem deixat per una altra ocasió que, si Déu vol, ja tindrem.

Sí que valoro, però, moltíssim aquesta necessària reflexió sobre un mateix, la conversa quasi sempre diferida amb nosaltres mateixos per arribar a saber una mica millor qui som, com som i què volem ser. En el fons és buscar el moment per auto preguntar-nos  com volem caminar cap allò que tots busquem i que tant ens costa trobar: la felicitat. És clar que podem anar a veure a un professional de la psicologia que ens ajudi a crear aquest espai de reflexió per saber una mica més sobre nosaltres mateixos, tenir menys Ego, ser més empàtics, sentir-nos millor amb nosaltres mateixos, amb els que ens envolten i amb la societat sencera. Podem anar a veure un psicoterapeuta que ens ajudi a comprendre i integrar millor en nostre sofriment. Podem buscar un professional que ens faci veure per quin motiu estem atrapats en la densa teranyina de les nostres pròpies contradiccions personals i els camins per a desfer-nos-en. Tots aquests professionals ens hi poden ajudar, sens dubte, a fer tot aquest camí cap al nostre interior personal, però -ben pensat- ¿no podria ser una bona oportunitat provar de fer el Camí de Sant Jaume?

Quan hagi tornat de fer-lo la nostra amiga li haurem de preguntar i potser ens acabem d’animar…

2 respostes

02 febr. 2016


Creure en els miracles

Classificat com a PSICOLOGIA

L’apunt d’avui potser és una mica llarg però el considero molt valuós. I no és pel que jo pugui dir, sinó que és pel que ens ensenya el gran psiquiatra Víktor Frankl en les seves obres, que no és res més que l’oferiment d’un model molt interessant per ajudar l’home en la seva lluita per trobar sentit als interrogants existencials que la vida li planteja, ajudant a trobar els seus valors i a ser conscient de la seva llibertat i responsabilitat. És un model de psicologia no determinista que s’assenta sobre tres pilars bàsics que són: la llibertat, la percepció de sentit i el sentit de la vida.

Ai la vida! La vida ens porta a tots –en un moment o altre- per camins embrancats i complicats. Tots sabem molt bé que no sempre és plàcida i la podem viure serenament. A vegades se’ns torna tragèdia, túnel obscur sense aparent sortida i sofriment sense sentit. És en aquests moments que ens venen les preguntes que no ens fem quan tocaria i que, si en algun moment ens les vam proposat fer,segurament que les vam deixar arraconades per una altra ocasió més propícia que no acostuma a arribar fins que hi xoquem de morros i ens les trobem cara a cara i les hem de respondre sense escapatòria. És en aquells moments de màxima incertesa i sofriment que ens preguntem on és el sentit de les coses i si algun dia veurem una mica de llum entre les tenebres. No és fàcil convertir en triomf una tragèdia aparentment sense sentit perquè no estem gaire acostumats a creure en nosaltres mateixos i encara menys en miracles. Un miracle no és res més que un signe i no estem acostumats a interpretar signes. No creiem en miracles, com tampoc sabem veure sentit en el sofriment, el dolor o les pèrdues. Totes aquestes coses poden servir de despertador però se’ns ha acumulat tanta cera a les orelles que ja ens hem tornat sords del tot. Ens hem acostumat tant a mirar a curt termini i a viure el dia a dia que ens ha fugit la capacitat de mirar en perspectiva, més lluny i a llarg termini.

Ens recorda Viktor Frankl que la nostra vida té un sentit i que com a éssers humans estem sempre orientats cap a la recerca d’aquest sentit, que jeu ocult en cada situació de les nostres vides. És justament en les situacions més extremes quan se’ns convida a caminar amb dignitat la resta de la nostra vida, que ens hauríem de sentir impulsats a créixer, a madurar, a canviar-nos a nosaltres mateixos, tenint accés a la dimensió espiritual del nostre ésser. Més d’una vegada m’ho ha confessat sincerament alguna persona i ho he pogut llegir com un emotiu testimoni escrit en alguna altra persona que ha sofert càncer.Coincideixen en afirmar que la malaltia els ha canviat i els ha fet veure les coses de diferent manera i ha canviat també el món emocional de la seva psique. Quan l’ésser humà es veu enfrontat a situacions que no poden ser canviades i sembla que som enduts per la força d’un destí sense sentit, llavors és quan més necessari i urgent és prendre una decisió valenta i existencial, en un acte suprem de llibertat que només pot ser de fe en Déu, en la vida o en un mateix -home o dona- plenament conscients de la seva vida i del valor que sempre té. Davant de certes realitats ben crues, quan hem caigut el més baix possible, quan hem sentit el fred de la nit i del terra pelat és quan hem de saber que qualsevol interpretació merament psicològica de la nostra existència, no només la redueix, sinó que en fer-ho, ens priva de la nostra llibertat que és, precisament, on ens podem impulsar per fer el salt a la transcendència i assumir una actitud que ens permeti convertir les nostres petites o grans tragèdies en un triomf humà.

Seguint amb les sempre suggestives reflexions de Frankl, ser lliure vol dir llibertat d’opció, sabent que no som lliures dels condicionaments que la realitat ens imposa, però sí que ho som per enfrontar-nos-hi i ser capaços d’assumir una actitud positiva. La percepció de sentit és el descobriment d’una possibilitat que hi ha amagada en el fons de la realitat i que és la possibilitat de modificar-la en la mesura que sigui necessari.Pel que fa al sentit de la vida, Frankl afirma que la vida té un sentit incondicional que no es perd en cap circumstància, ni tan sols quan l’home s’enfronta amb la triada tràgica de la seva existència, com són el sofriment, la culpa i la mort, que poden ser enfrontats amb l’adequada compostura i actitud positiva. Insisteix sàviament que l’home no arriba a ser tal, fins que no s’oblida de si mateix, ja sigui per arrimar-se a algú a qui estimar, a una tasca per complir o a un sofriment al qual trobar-li sentit.

Sosté que l’essència de l’home és la auto transcendència, és a dir, que ser home significa estar orientat a alguna cosa o algú que no és ell mateix. D’acord a aquesta concepció l’home és, necessàriament, un ésser obert al món; ser jo, és ser conscient i responsable. Per Frankl, l’autorealització es produeix com a resultat de la realització no de qualsevol possibilitat, sinó d’aquella que sigui la correcta. No es tracta, doncs, de fer el que es pot, sinó de fer el que s’ha de fer.

Frankl ens diu que “la vida no és un llibre que hagi de ser llegit, sinó un pergamí que està esperant ser escrit”. En altres paraules: quan l’home pregunta quin és el sentit de la vida, l’anàlisi existencial el fa ser conscient de que, en última instància, no és ell qui pregunta, sinó que en realitat ell és l’interrogat; és la mateixa vida la que li planteja contínuament preguntes que ell ha de respondre. Frankl parteix de la dimensió espiritual de l’home, com a explicació de l’existència personal i el seu pensament no fa més que estendre un pont entre la filosofia i la psicoteràpia quan insisteix en què l’home ha de trobar el sentit de a seva vida i que aquest sentit ha de ser descobert pel mateix home, no li pot ser donat. L’home no és una joguina del destí, que si bé aquest fa les preguntes, sempre li quedarà a l’home la llibertat de com respondre-les. I així com anteriorment Sartre havia dit que l’home estava condemnat a ser lliure, ara Frankl ens diu que aquest mateix home està condemnat a ser no només lliure, sinó també responsable, ja que en la responsabilitat de ser home es basa la filosofia existencial frankliana.

Això que ell ens proposa és un repte personal i social. Veiem així com ser persona, en definitiva, és ser conscient i responsable personalment i socialment. L’anàlisi existencial, en ajudar l’home a prendre consciència de la seva responsabilitat, el porta al màxim desplegament possible de la força indòmita de l’esperit per assumir el sofriment; la consciència vaga de responsabilitat es converteix en la consciència específica de missió, en la noció de la seva ubicació dins del món amb una tasca personal molt concreta. Res fa a l’home més capaç de superar el seu sofriment com l’experiència viscuda d’haver acomplert una missió especial en aquesta vida. Per això mateix podem requerir-li a aquesta persona sofrent que es faci les preguntes que van ser plantejades pel rabí Hillel 70 anys abans de Crist: ”Si no ho faig jo, qui ho farà ?; Si no ho faig ara, quan ho faré ?; Si ho faig només per mi, llavors què sóc jo?”

Una bona filosofia, crec jo, per a qualsevol moment delicat tant personalment com social. Una filosofia prou adequada com per a donar-nos ànims, ajudar-nos a creure en el gran miracle de la pròpia transformació i ajudar-nos a fer el que ens toca fer, fer-ho tan bé com sapiguem i sense defallences.

No hi ha resposta

27 des. 2015


Església per ateus

Classificat com a PSICOLOGIA,RELIGIÓ

Avui diumenge aquest conglomerat tan original i particular (per dir-ho d’alguna manera) que és la CUP-Crida Constituent té una assemblea molt important a Sabadell per decidir un assumpte transcendental pel nostre país: el de votar si s’accepta la proposta de pacte de Junts pel Sí i es facilita la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat. Veurem què en surt de tot plegat…
Quan sento a parlar d’assemblees em venen al cap, com una llambregada, dues imatges d’aquest tipus d’actes. Segurament que no tenen gran cosa a veure entre si, però a les dues se les anomena assemblea. La primera imatge és la de les mogudes assemblees que fèiem quan érem estudiants i que la majoria que hem tingut la sort de poder estudiar en un institut o en una facultat suposo que encara tenim prou presents. Eren les assemblees que es feien per decidir si es prenien certes decisions (si es feia vaga o no, per exemple) i que normalment, tot i que volien ser el màxim de democràtiques, acabaven com el rosari de l’aurora per les inqualificables manipulacions de que eren objecte o per l’olla de cols en què es convertien la majoria de les vegades. Confesso que en tinc força mal record i la conclusió que n’he tret és que una assemblea és una cosa molt delicada si es vol fer correctament i democràtica.… L’altra imatge d’assemblea que em ve al cap i que, com he dit, no té gran cosa a veure amb la que he descrit, és l’assemblea dominical catòlica, el que anomenem popularment missa, vaja. La paraula assemblea, a fi de comptes, no vol dir altra cosa que reunió o aplec de persones que es troben per deliberar, prendre acords o en el cas de les religions per celebrar.
No parlaré avui de l’assemblea de la CUP d’avui, tot i ser molt important. Parlaré d’unes assemblees que han sorgit darrerament i que, quan vaig llegir la notícia, em va fer molta gràcia. Resulta que l’any 2013, Sanderson Jones y Pippa Evans, dos humoristes britànics van tenir la idea de crear una església pensada per a ateus i la van batejar com Sunday Assembly. Aquesta Assemblea Dominical ve a ser com una església sense Déu, amb el seus temples, amb una espècie una mica particular de capellans o pastors, amb l’atmosfera típica de qualsevol església dominical: famílies senceres amb nens que escolten un sermó inspirador, lectures,cançons, almoines, etc. Només hi falta Déu. Es veu que l’objectiu principal d’aquest moviment és trobar una nova manera de conèixer gent amb idees afins, participar en la comunitat i reunir-se en un ambient dominat per la fe de que Déu no existeix. Curiosa similitud amb les esglésies tradicionals, no trobeu?
El moviment sembla que s’estén ràpidament per tot el món, però principalment als EEUU on aquesta mena de moviments, sectes i esglésies arrelen ràpidament i sembla que hi troben el terreny abonat com per créixer-hi ràpidament. Alguns diuen que és degut i que és l’expressió del creixent nombre d’estatunidencs  que es troba al marge de qualsevol filiació religiosa però que, per altra banda , troba a faltar el caliu interior i exterior d’una creença. I es veu que, com que no el troben en la creença, el busquen en la descreença… Però està ben demostrat que les persones necessitem el caliu d’una comunitat que en molts cassos és religiosa. I per altra banda, quan hom s’allunya d’una religió, busca aquest caliu i aquest acompanyament afectiu en algun altre grup.
En un estudi que va fer el Fòrum Pew sobre Religió i Vida Pública es va presentar un estudi l’any passat segons el qual el 20% de las persones a EUA no tenen afiliació religiosa, un augment del 15% en comparació con els darrers 5 anys. Amb tot, aquests mateixos investigadors de Pew van subratllar que la categoria també va abraçar majories de persones que van manifestar que creien en Déu però que no tenen vincles amb la religió organitzada i persones que es consideren “espirituals” però no “religioses”. “L’ Assemblea Dominical vol arribar a aquest univers de persones que han deixat la fe però que troben a faltar la sensació de comunitat que l’església els oferia”, va dir Phil Zuckerman, professor d’ Estudis Seculars del Pitzer College a Claremont. i deia encara una altra cosa:“Als EUA hi ha l’opinió de que si hom no és religiós, no és patriota. Crec que moltes persones no creients o practicants diuen: ‘Escolti, esperi un moment. Nosaltres fem caritat, som bones persones, bons pares i tan bons ciutadans com els demés, i ara començarem a anar a una església perquè tothom en tingui una prova’.  Encara són una minoria, però ja n’hi ha uns quants”.

Mentre escrivia aquest petit apunt, m’ha arribat un correu del blogaire català Joan Gil (som només amics virtuals i lectors comuns dels nostres blogs) i del que us he parlat alguna altra vegada. Viu als EEUU des de fa moltíssims anys. El seu blog es diu ELS EUA SÓN DIFERENTS i val la pena llegir-lo perquè ens dóna sempre el seu punt de vista sempre interessant de les coses des de la perspectiva d’un català que coneix molt bé els EUA. Va viure molts anys a Nova York i ara viu a Fort Worth (Texas). M’explica que ha canviat d’habitatge i altres detalls quotidians.  I em diu una cosa que trobo que té molta semblança a això que explicava més amunt.

“Preferiria veure el Pirineu, però al Nord de Texas hi ha territoris alts i parcs molt macos; però per veure muntanyes caldria anar en cotxe durant hores. Fort Worth, com gairebé tot Texas és un país riquíssim, on tothom ofereix feina, en part gràcies al petroli i el gas natural però també amb una indústria que per Catalunya bé la voldríem. Només que la gent són molt reaccionaris i els polítics són més burros i pitjors que el PPSOE. Gairebé tothom pertany a alguna de les sectes integristes més o menys afiliades amb els Baptistes del Sud. La tele digital de Dallas-Fort Worth té unes 60 emissores, de les quals prop de 20 són propietat de sectes  religioses”.
Tal com van les coses, no dubto gens ni mica que aquesta nova església per a ateus tindrà un èxit espatarrant. Allà ja l’està aconseguint i, com tot, quasi estic segur que tard o d’hora també arribarà aquí.

2 respostes

10 des. 2015


La casa pairal

Antigüedades: Estufa, cocina económica de hierro fundido. - Foto 1 - 49957635

Aquests darrers dies he hagut de tornar, per circumstàncies personals, a la casa pairal, la casa on vaig néixer i on vaig passar els primers anys de la meva vida a Castellnou de Seana. Feia molts anys que la teníem llogada a un matrimoni que, una vegada jubilat de taxista a Barcelona, va venir a buscar al poble pau, tranquil·litat i un tros de terra per a fer-hi un hortet i distreure-s’hi una mica. El pas dels anys -inevitable llei de vida- fa que anem carregant sense que ens n’adonem petites o grans nafres a la nostra motxilla personal fins que ja no podem més i ens haguem de caure rendits sota el seu pes. És el que els va passar al matrimoni format pel Camilo i l’Angelina, que per causa de la malaltia inevitablement van haver d’anar a una residència on acabar de passar la resta dels seus dies i on poguessin estar més ben cuidats. Per desgràcia l’Angelina hi va poder ser poc temps…

El cas és que van deixar la nostra casa pairal després de 25 anys de viure-hi i ara, una vegada buida, hi hem entrat de nou. Ahir m’hi vaig passejar una estona tot sol, rememorant silenciosament records i vivències, mirant una mica nostàlgicament cada racó, escoltant el parlar de cada cosa i de cada espai convertit en imatge i observant tot allò que, en veure-ho novament després de tants anys, em tornava a parlar amb mots ben entenedors i em transportava als ja llunyans anys de la meva infantesa i joventut. Només un parell de gats que entren i surten esperant potser que el Camilo els doni de menjar i beure trencaven el silenci i em miraven com dient: “-Seràs tu qui ens alimentarà i ens farem mútua companyia a partir d’ara?. No nois –els vaig respondre-, només hi vindré de passada i ja veurem què serà de la casa”…

La casa és una casa senzilla, de família humil, força semblant a moltes de les típiques cases de pagès d’un poble qualsevol del Pla d’ Urgell, que es composaven:

-d’una planta baixa, amb entrada a peu de carrer, on es guardaven les bicicletes i les motos. Posteriorment, a mida que van anar desapareixent els animals, es va anar fent lloc pels tractors i pels cotxes que poc a poc van anar arribant. Les plantes baixes servien també per guardar-hi algunes eines i era el lloc d’entrada dels animals que cada família tenia per conrear la terra i que menava a l’estable i a un corral que hi havia a la part posterior on s’hi criaven gallines, conills, algun porc i potser algun altre animal per ajudar al sosteniment de l’economia familiar, no massa boiant en aquells temps de la meva infantesa. També acostumava a haver-hi el pou de l’aigua que es bevia a cada cas quan encara no hi havia aigua corrent.

un primer pis on s’hi feia pràcticament tota la vida familiar; a l’hivern al redós d’una estufa de llenya situada en molts cassos a la cuina –en el nostre cas era una cuina econòmica exactament igual a la de la foto- on, a més de cuinar i menjar, s’hi passaven les llargues vesprades d’hivern tot escoltant la ràdio, esgrunant pinyes de panís o triant les pedres dels fesols i dels cigrons que es posarien en remull i ens cruspiríem l’endemà amb un tros de cansalada del porc que s’havia matat, confitat i que ens alimentaria al llarg de l’any. A les nits d’estiu es feia encara molta vida al carrer. A les llargues tardes de primavera o d’estiu les dones cosien a l’ombra tot fent rotllana i esperant que arribés la marinada i refresqués una mica les xafogoses tardes d’aquesta plana xardorosa. i passant revista a tot allò que hagués passat –o no- al poble. La tertúlia s’allargava fins a la nit, hora en què s’hi afegien alguns homes quan ja havien tornat de les feines del camp. Eren moments de descans i d’animada tertúlia, mentre els nens corríem i jugàvem enmig d’un carrer on encara no hi passaven gaires cotxes.

-En un segon pis hi havia inevitablement les golfes, on s’hi guardava entre la pols i les teranyines les coses que no servien, el gra per alimentar les bèsties, les tomaques de penjar i alguna altra fruita de l’hort, les tines d’oli d’oliva i els resultats saborosos de la matança del porc. Allà s’hi podien trobar ben penjats i afilerats en una bona formació els pernills, les llonganisses, els xoriços, les botifarres blanques i negres, els bulls…  Ah!… i les tupines amb els confitats de llonganissa i costella de porc. A casa nostra també hi ha una petita terrassa on, de petits hi jugàvem i on hi podíem prendre el sol i l’aire.

Mentre ahir passejava sol i pensatiu per la casa i remenava algun calaix d’algun armari vell que hi han deixat i m’emmirallava en algun mirall polsós i picat pels anys, pensava en tot el que s’hi ha viscut dins de les quatre parets de qualsevol casa. Moltes alegries i moltes penes. Moltes preocupacions, molts projectes il·il·lusionants i més d’una frustració íntima i silenciosa; llàgrimes i rialles ben barrejades; dies grisos i dies lluminosos. La vida personal i familiar de moltes generacions, en alguns cassos, queda discretament guardada dins de les cases i oblidada lentament amb el temps que tot ho pot i ho esborra. Pensava com la vida de cadascú és exactament la suma de totes aquestes realitats, sense poder-nos-en estalviar, encara que vulguem, cap d’elles; van arribant indefectiblement quan el destí –o qui sigui- ho designa arbitràriament. I el pitjor és que no sabem mai quan ens tocarà cada cosa, ni en l’ordre en què vindran, ni si serà el moment més adequat o més impropi per entomar-les. El cas és que arriben i tant de bo siguem prou savis com per saber-ne trobat en cadascuna la seva lliçó vital.

Mirava retrospectivament la vida dels pares, dels padrins, dels germans, la meva pròpia vida, amb tots els canvis i mudances que hem anat fent tots plegats. Palplantat davant aquell mirall opac -que reflectia al seu torn un altre munt de miralls- pensava en aquesta altra altra mudança que està a punt de produir-se en nosaltres aviat. Si Déu vol i res no es torç, d’aquí a uns mesos ens n’anirem a viure al poble, tot i que no pas en aquesta casa pairal una mica massa atrotinada. Una vegada jubilats, hem pensat que pot ser una bona experiència començar un altre tipus de vida –encara més calma i més tranquil·la-, cuidant un petit hort i fent vida de poble. Per fortuna no sóc com alguns pixapins a qui molesten els cants dels galls o el so de les campanes…

2 respostes

12 set. 2015


Res no és gratis

Classificat com a Dignitat,Independència,Llibertat

Llegia avui que el periodista català Arcadi Espada escriu al diari EL MUNDO” que “siente por esos cientos de miles un profundo desprecio” (es refereix a tota la gernació que ahir vam anar a la Via Lliure) i, d’alguna manera ens ve a tractar com a “personas con deficiencias cognitivas de algún género” pel fet d’escoltar i fer cas dels missatges de l’ ANC. Tampoc n’hem de fer gaire cas de la gent que escriu al “inmundo EL MUNDO” dirigir per un tal Marhuerda i que arreplega tot allò que no vol ningú. Ja sabem que aquest diari és un diari de rebotats, de gent amb males digestions i que escriuen quan després d’una bona fartanera els puja la bilis i l’han d’escopir d’alguna manera o altra.Tenim altres cassos d’il·lustres catalans (Boadella, Sostres i alguns altres) que pateixen aquest mateix mal i, de tant en tant, es despengen amb coses d’aquestes per cridar l’atenció; perquè d’altra manera no s’entén.

Fa temps que sento dir que els independentistes ens comportem com un ramat de xais que seguim mansament uns quants il·luminats (el President Mas o Junqueres són els seus principals focus d’atenció). Pocs arguments ens donen per poder afirmar això, però ho repeteixen com una inacabable lletania un dia i un altre sense adonar-se que la seva posició és molt més fàcil que la nostra. Diu que Mas “no ha tingut el coratge, l’elemental decència democràtica de dir als seus súbdits que la independència només podrà aconseguir-se amb sang, suor i llàgrimes” com diu també Josep Fontana: “Tota independència necessita d’una guerra d’independència”.

El senyor Arcadi ha de saber que no som tan rucs per no adonar-nos que res és gratis i tampoc som tan ingenus com per no saber que la independència de Catalunya ens costarà sang, suor i llàgrimes –i potser més d’una cagarrina- en una Espanya profundament antidemocràtica i tancada a qualsevol tipus de negociació, com es faria en qualsevol altre Estat on la democràcia no fos només una paraula que es fa servir per quedar bé i on és més important que l’imperi pur i dur de la llei (que generalment es converteix en llei de l’embut). Està bé que ell es conformi amb el que té i estigui content amb la llibertat que li concedeixen graciosament. No hi tinc res a dir. Tampoc tinc res a dir que alguns s’acostin a la menjadora que el poderós Estat els omple cada dia i on hi troben tot tipus de facilitats. Estar al costat del Poder és la posició més còmoda, senzilla i fàcil. Però és possible que molts dels catalans que ahir vam anar a la Via Lliure no en tinguem prou i vulguem alguna cosa més. Es veu que això és molt difícil d’entendre per alguns que no “tenen les deficiències cognitives” que ens atribueix a nosaltres i que es veu que ells deuen ser éssers superiors i amb facultats especials per entendre les coses. Res no és gratis. La llibertat i la dignitat tampoc ho són.

Però jo no m’atreviria a donar tantes lliçons com ho fan ells i a aquests savis de pa sucat amb oli els aniria bé la lliçó que un alumne va donar a un professor seu en plena classe. Expliquen que en una classe d’una famosa universitat un dels alumnes, inesperadament, li va preguntar al professor: – “¿Vostè sap com es capturen els porcs senglars?” …El professor va creure que era un acudit i esperava una resposta divertida … El jove va respondre que no era un acudit i li va continuar explicant:- “Vostè pot capturar senglars buscant un lloc al bosc on vegi que s’hi passegen. Després hi tira en aquell indret una mica de blat de moro. Els porcs vindran diàriament a menjar el blat de moro. Per a ells és un regal diari que els surt gratis. Quan s’acostumen a venir-hi diàriament vostè construeix una tanca a un costat. Quan s’han acostumat a la tanca i ells segueixen venint cada dia a menjar el blat de moro, vostè construeix un altre costat de la tanca … Ells s’hi van acostumant i cada dia tornen a menjar la seva ració de blat de moro. Vostè poc a poc a poc va fent la tanca fins que només hi quedi una porta d’entrada. Els senglars seguiran venint i un dia, quan siguin a dins menjant, només li caldrà instal·lar la porta i podrà capturar fàcilment tot el grup. És així de simple. En un instant els senglars perden la seva llibertat. Quan se n’adonin començaran a córrer desesperats dins de la tanca, però ja no tindran res a fer. Estan sotmesos. Després, seguiran menjant el blat de moro que tindran cada dia fàcilment i grati. S’hi hauran acostumat i fins i tot s’oblidaran dels temps que s’havien de buscar el menjar ells mateixos. hauran acceptat l’esclavitud sense ni adonar-se’n”…

3 respostes

12 maig 2015


Escombraries o aliment?

Classificat com a PSICOLOGIA

Aquests dies una coneguda meva m’ha parlat de la Teràpia Gestalt. Com que no en sabia res i només n’havia sentit a parlar de lluny –molt de lluny-, aquesta persona m’ha orientat donant-me un enllaç per tal de poder-me’n informar una mica. I, com em passa quasi sempre que em poso a Google per buscar algun tema, d’una cosa passo a una altra, i d’aquesta a una altra i una altra i no acabo mai. Però quasi mai surto amb les mans buides i sempre trobo coses interessants, enriquidores i que m’ajuden a renovar algunes neurones.

Llegint, llegint, m’he trobat que en el pròleg del llibre Enfocament Gestàltic, Joel Latner parla del “temperament que afavoreix la gràcia i la sensibilitat” i desenvolupa “la teva manera pròpia de respondre al món”. Tots tenim els nostre propi temperament, és cert, però em pregunto si podem ser capaços de modificar-lo de tal manera que faci que puguem modificar també el món amb la nostra pròpia i particular resposta. Segons la teràpia Gestalt es veu que sí que ho podem fer perquè és bo revisar els nostres punts de vista i veure les coses des d’una perspectiva que no acostumem a mirar. Per exemple: Quan algú treu del contenidor de residus el que va quedar d’un Big Mac i se’l menja perquè té gana, ¿això és escombraries o aliment?. Normalment tenim la tendència a pensar que tot el que ha anat a parar a un contenidor automàticament s’ha convertit en escombraries. Però es veu que no es pas així i ho demostres tanta i tanta gent que es dedica a resseguir contenidors i tenen un mètode ben estudiat per aprofitar els mils i mils de quilos d’aliments que cada dia es llencen i que, segons diuen, són totalment aprofitables. Per tant, podríem preguntar-nos com ens mirem els aliments? No ens caldria canviar el punt de vista sobre el que llancem i sobre moltes altres coses?

Des de la meva supina ignorància, estava convençut que la Teràpia Gestalt servia només per tractar malalties. Doncs no. Serveix també –i segons alguns, de manera ben prominent i destacada- per a desenvolupar el potencial humà. La teràpia Gestalt s’enfoca més en els processos que en els continguts. Posa més èmfasi sobre el que està succeint, s’està pensant i sentint en el moment present que no pas en el passat. En aquest sentit, es parla de l’aquí i ara, no per deixar de banda la història de la persona, sinó que aquesta història es mira des del present, com es viuen les situacions, com afecten, els fets passats a dia d’avui. La persona és qui és, entre altres coses, pel que ha viscut. Des d’aquesta perspectiva, s’utilitza l’aproximació fenomenològica i el mètode de l’ “adonar-se’n” (awareness), prestant atenció a les percepcions, impactes emocionals i què fem amb tot això, com actuem. El terapeuta torna al pacient just això, deixant de banda els prejudicis i adoptant la postura de “no saber”, no donant res per suposat. Amb això, es pretén que la persona sigui conscient de com impacta i és impactada pel seu entorn, fent més conscient la seva manera de fer, així com la vivència d’això, amb el que podem discernir què són respostes fixades del passat, que a dia d’avui ja no tenen sentit, i descobrint noves maneres de fer que li siguin més útils, aprenent a adaptar-se i ajustar-se a cada situació.

Totes aquestes coses que he anat llegint, m’han fet pensar com massa vegades ens inventem els problemes i, en lloc de buscar una solució per a cada problema, busquem un problema per a les solucions que ja tenim mentalment preparades. Massa vegades els problemes no hi són sinó que ens els creem. Un “problema”, si ho mirem bé, és en realitat un “desafiament” i “una oportunitat”. No ens adonem que som els artífexs de les nostres pròpies vides i que ens hem de fer responsables dels nostres actes. Massa sovint busquem “excuses de mal pagador” -com es diu vulgarment- per no resoldre allò que no ens agrada de la nostra vida. Acostumem a ser poc valents i ens conformem amb la comoditat del que tenim i coneixem. Ens és més fàcil viure en la mentida i ens resistim ferotgement a la veritat.

Per a molta gent, la “realitat” –la veritat- és un lloc horrible en què els somnis moren. Si fóssim una mica més positius, sabríem sap que qualsevol cosa pot fer-se possible amb consistència i obstinació i, per tant, podem triar més sovint del que ens pensem la seva pròpia realitat. És clar que això resulta feixuc, comporta molta feina i no sempre hi estem disposats. La comoditat ens envaeix i ens mata la creativitat i la curiositat que tots portem dins nostre i fa que els pensaments negatius ens envaeixi. Per por, ja ni intentem les coses. Por al fracàs, al que diran, por als fantasmes personals que tots portem dins nostre. Massa vegades apuntem tan alt que, com que sabem que no hi arribarem, ja ni ho intentem. No tolerem la imperfecció, tot i sabent que la vida és ‘per se’  imperfecta.

La veritat és que aquesta persona, amb el petit i insignificant regal d’un simple enllaç a internet, m’ha regalat un profitós cap de setmana lector. Tant de bo hagi sabut aprofitar-lo una mica…

No hi ha resposta

17 març 2015


“La strada” catalana

Acabo de veure un altre cop, després de molts anys, la pel·lícula de Federico Fellini  ‘La Strada’. Un clàssic del cine de l’any 1954. Ara que tinc més temps, em ve de gust veure de tant en tant algunes pel·lícules que en aquell moment em van agradar o que van deixar en mi alguna cosa interessant, algun bon record, alguna escena que ha quedat en el meu cervell com una mena de pòsit que, a través dels anys, s’hi ha anat quedant i allà ha reposat sense ni adonar-me’n. A vegades aquest sediment, aquest solatge, es remou a causa d’algun esdeveniment actual, d’alguna conversa, d’alguna persona, d’algun record que porta coses que ni un mateix sabia que estaven ben guardades en algun replec del cervell.

La Strada va ser una d’aquestes pel·lícules, magistralment interpretades per Anthony Quinn i Giulietta Masina, que ara m’ha vingut el gust de veure. L’argument –per aquells que no ho sàpiguen- es basa en una relació molt peculiar entre dues persones: Zampanó i Gelsomina. L’atzar uneix per una temporada els seus destins, fins que arriba un punt en què es trenca definitivament una relació que ja es preveia impossible. Però la història és tan real, aquest tipus de relació està tan ben explicada, els personatges són tan de carn i ossos i tot sembla tan quotidià i proper, que la pel·lícula no passarà mai de moda i seguirà vigent del tot durant anys i panys. Retrata una realitat que deu haver existit sempre i, per tant, també ara mateix. Segueixen existint relacions estranyes, conflictives, insanes, de dominació entre persones i entre pobles. Històries d’amor impossibles entre persones violentes, perverses, egoistes, brutals, possessives o simplement molt primitives i altres persones innocents, bondadoses, dependents i que van per la vida amb el cor a la mà i amb la mirada plena de bondat. Relacions plenes d’incomprensió mútua, incomunicació i molta soledat i desemparament.

Són històries entre persones i podrien ser perfectament històries entre pobles. Històries personals o històries nacionals amb relacions més o menys pacífiques o conflictives que, a vegades, s’arrosseguen de segles. Al final de la pel·lícula Gelsomina és abandonada com un gos que ja no serveix per a res. Arraconada com una cosa que ja no serveix. Com aquell moble que portem a la deixalleria perquè no sabem on posar-lo. En altres ocasions, la única sortida possible per sobreviure és la fugida i el trencament definitiu d’uns lligams que potser en algun temps havien existit, però que jo no hi són. Les relacions entre pobles s’assemblen molt a les de les persones. No serveix el tracte degradant, forçat, de menys teniment, de superioritat d’un sobre l’altre, de menyspreu, de falta de respecte, de poc reconeixement i poca igualtat. En qualsevol relació, si falla la llibertat i el respecte, falla tot i tard o d’hora s’enderroca un castell que no tenia fonaments sòlids i que s’aguantava artificialment.

Recordo que una vegada una persona em va dir que la seva vida havia canviat arran d’una conversa-reflexió que una altra persona li havia fet i que tenia molt a veure sobre aquesta pel·lícula. Aquesta persona tenia una autoestima molt baixa, passava per un moment molt delicat i creia que la seva vida no tenia cap sentit. Llavors li van recordar unes frases que li diuen a la Gelsomina de La Strada.

“Gelsomina, tu et penses que no ets important. Gelsomina, fins i tot el que ens sembla que no té sentit, en té. I en té molt.. Alguna vegada has observat les pedretes que conformen ‘la strada (la carretera)?. La veritat és que semblen insignificants, són ignorades per tothom, aixafades; amb tot, mira si seran importants que, aplegades una a una, totes juntes, formen una via, una carretera, un camí. I per aquest lloc podem transitar. Tu ets molt més que això i la teva missió i la teva pròpia vida és i serà molt més important del que ho és ara. La teva vida serà alguna cosa amb sentit, alguna cosa gran”.

Aquesta persona m’explicava que el que li van dir va fer l’efecte d’un cafè italià: era fort i dolç, a la vegada. Reconeix que el que li van dir va suposar per a ella “una strada nel deserto”. Cadascú de nosaltres –siguem més o menys joves o més vells-  té el futur a les seves mans i tenim el futur de Catalunya a les nostres mans en un moment molt complicat i que pot semblar que no ens en sortirem. Caldrà rellegir i pensar altre cop aquestes frases de La Strada. Valen la pena.

Una resposta fins a ara

05 gen. 2015


Bon dia, reis i reines

HPIM0594Tal com he titulat aquest apunt, podria semblar que em refereixo als Reis d’ Orient. I no, no em refereixo a aquells. Els d’ Orient són d’una altra mena. Jo em vull referir a totes aquelles persones més properes a nosaltres que saben dir cada dia a algú amb afecte:Bon dia, rei. Bon dia reina. Em refereixo a tots  aquells que són considerats reis i reines de la casa perquè algú molt proper els té en alta estima i consideració; algú els estima tant que els fa dir aquesta expressió tan afectuosa. Em refereixo a tots aquells que ells mateixos són reis i reines perquè saben estimar; em refereixo als que són estimats i que -el que encara és millor- se senten estimats.

És bonic estimar i sentir-se estimat. Sentir-se dir rei o reina per un pare, per una mare, per un amic, per una amiga, per un padrí o una padrina, o per un familiar sempre és agradable i fa pujar l’autoestima. Sentir-se important (que importes, que vals molt), sentir-se estimat per algú és molt necessari. S’ha estudiat i s’ha escrit molt de la importància que tenen els vincles afectius i emocionals per a l’afectivitat de les persones ja des del mateix moment del naixement i fins i tot des d’abans. No és pas el mateix un nen o una nena desitjats que uns altres no desitjats. Els seu desenvolupament no serà mai el mateix i el grau de felicitat que podrà assolir tampoc serà igual, tot i que això no vol dir pas que no pugui arribar a ser feliç. La psicòloga clínica i psicoanalista de l’IPB Marta Areny i Cirilo ens ho diu de la següent manera:

El bebè desitjat i cuidat es desenvoluparà feliçment. Ser objecte de satisfacció per a la mare o substitut permanent, el conformarà com a persona i l’estimularà al creixement i al descobriment i, per tant, al coneixement de l’entorn. A través d’un bon vincle matern podrà simbolitzar i sentir-se acompanyat pel que anomenem mare interna. Tant les primeres investigacions i observacions sobre el desenvolupament i comportament humà com les actuals coincideixen a demostrar-nos que els éssers humans són més feliços i es poden desenvolupar millor si se senten existir en el pensament i en el desig d’una altra persona i això els ajuda en el futur quan sorgeixen dificultats.

Voldria també apuntar per acabar que, sempre que l’inici no hagi estat molt catastròfic, l’ésser humà té la capacitat de resiliència (Cyrulnik,B. ,2002): és a dir que si ha anat malament al principi o durant l’evolució dels primers anys, i té una segona oportunitat, pot restaurar o sentir-se reparat. Això és el que podem comprovar en les teràpies que permeten tenir una vinculació amb el terapeuta o analista suficientment bona per permetre-li comprendre’s i reconstruir la seva història.

En vigília del dia de Reis ens caldria pensar en tots els reis i reines anònims, en tots aquests que ens porten cada dia el gran regal de la seva estima i caldria dir-los: moltes gràcies. Cal que els que ens sentim estimats agraïm als que ens estimen i que nosaltres aprenguem a estimar una mica més i a dir més sovint rei o reina. No cal pas que ens oblidem dels Reis d’ Orient, que també són prou importants per mantenir la il·lusió de tants infants d’arreu del món. Però aquests només tenen feina un dia. Els altres tenen la feina callada,mai prou reconeguda i massa sovint anònima de tot un any i potser de tota una vida.Gràcies a aquests reis i reines, podem viure molt millor perquè ens han ajudat a ser feliços des que érem ben petitets i estem segurs que podrem comptar amb ells tota la vida.

Aquest apunt el dedico especialment a la Dunia, la nostra fillola, que s’ha fet gran i ja ha acomplert 18 anys. Ens ha acompanyat i alegrat durant totes aquestes festes de Nadal. Ella és la nostra reina, però nosaltres per a ella també sabem que som els seus reis. Moltes gràcies.

No hi ha resposta

30 des. 2014


Tancar un llibre i obrir-ne un altre

Classificat com a Autocrítica,PSICOLOGIA,Valors

No sé què ho fa, però quan arriben aquests darrers dies de l’any sembla que inevitablement ens sentim enduts a fer una espècie de balanç mental de l’any que hem passat. Ho fan els diaris, les TV, les revistes i em sembla que ho fem cadascú de nosaltres…Un any és un cicle vital, viscut amb més o menys intensitat i que pot haver passat sense pena ni glòria o, al contrari, un temps que ha tingut moments molt intensos i interessants i que potser fins i tot han deixat una marca indeleble a la nostra vida. Cadascú s’ho sabrà, però a mi em passa . I no sé si a tothom li passa una cosa similar…

Jo m’imagino aquests curts dies d’hivern que clouen l’any i que conviden a estar reclòs a casa a causa del fred, com una espècie de tancament d’un llibre que hem anat llegint i al que hem arribat a la fi.  No només passem pàgina, sinó que tanquem el llibre sencer. El tanquem i ens posem a pensar si ens ha agradat molt o poc, si potser n’esperàvem una altra cosa, si ha assolit o potser millorat les nostres expectatives o, tot al contrari, si ens ha defraudat. El cas és que l’hem llegit, l’hem acabat i ara toca obrir-ne un altre. Com us deia, és el que a mi em passa aquests dies. I també tinc un altre sentiment, que vindria a ser una cosa semblant. M’ho recorda una frase del gran Viktor Frankl, que diu que ” la vida no és un llibre que s’hagi de llegir, sinó un full en blanc que està esperant ser escrit”. Vol dir que ens cal mirar sempre endavant i que el passat ja ha passat i poca cosa hi podem fer per modificar-lo. De fet, no hi podem fer res. Potser dissimular-lo una mica, tal com fam molts llibres de memòries d’aquests que ara surten com a bolets. Tothom que es vulgui fer valer una mica escriu el seu llibre de memòries (ni que només tingui 40 anys i no n’hagi de viure molts més). No sé si és per dissimular una les coses lletges del seu passat i maquillar-lo una mica per tal de que no sigui tan horrible… Però ho fan tan malament, que no tenen cap mena de mania en falsejar descaradament la realitat i ho fan sense cap mena de rubor. ¿No s’adonen que, al final de tot, quasi tot se sap i tot surt a la llum?….

A fi de comptes a mi em sembla que el que importa quan s’arriba a aquesta línia psicològica que és un final d’any, és no fer-se trampes al solitari i fer l’inventari tan ben fet com sigui possible: això ho he fet bé, allò no tant, aquella cosa segur que la podia haver fet millor, potser aquella altra la vaig encertar del tot… I seguir amb els consells sempre tan plens de saviesa del gran psiquiatre austríac, Viktor Frankl, ell que pot parlar com ningú per pròpia experiència i que ens recomana buscar el sentit de la nostra vida, perquè la vida sempre té sentit, tot i que moltes vegades resta amagat sota les situacions més inversemblants. Perquè, pensant-ho bé, els encerts tenen sentit; com en tenen els errors, el sofriment, el dolor o les pèrdues. Tot, tot, ens pot servir de despertador per deixondir-nos de les nostres rutines i del nostre caminar per la vida amb els ulls clucs.

Cada fi d’any hauria de ser un agafar de nou la nostra llibertat que mantenim una mica rovellada i fer-la servir per convertir els esdeveniments i la vida sencera en alguna cosa amb sentit, si és que no l’hem perdut pel camí com ens passa massa sovint. La vida és plena de condicionaments de tota mena, però nosaltres som lliures per enfrontar-nos-hi i assumir una actitud positiva davant les coses. Cada fi d’any hauríem de fer el gest d’agafar el llibre que hem llegit, posar-lo a l’estanteria i triar-ne un de nou, o encara millor, agafar paper i llapis i intentar escriure’n un de nou cadascun de nosaltres. I, con diu, Frankl, no arribarem a ser nosaltres mateixos fins que no sortim i ens oblidem una mica del nostre “jo” per tal de trobar algú a qui estimar, alguna feina a fer o un sofriment al que li hem de trobar-li sentit.

Bon any nou a tots!

No hi ha resposta

25 nov. 2014


Sentiment de discriminació

Classificat com a Justícia,PSICOLOGIA,SOCIETAT

Avui, mentre prenia el cafè escarxofat al sofà, anava veient a la tele el reportatge de tots els disturbis que s’estan produint a la ciutat de Ferguson (Missouri) aquests darrers dies, després de la mort del jove Michael Brown a mans d’un policia. Em feien pensar les paraules del President Obama, procurant posar tranquil·litat i mirant de suavitzar les tensions en un moment molt delicat d’una població suburbana dels Estats Units majoritàriament negra i molt colpejada per la pobresa, amb la majoria de policies blancs i amb una administració molt deficient, segons ens expliquen els periodistes. Un autèntic còctel Molotov amb totes les condicions idònies per esclatar perillosament!

L’assassinat de Brown és només part d’un problema molt més seriós i arrelat en aquella població des de fa temps; un problema que s’uneix a la resta de factors que incrementen la tensió racial a la petita ciutat de Missouri. La petita ciutat de Ferguson té 21.135 habitants, dels quals al voltant de 15 mil són habitants afroamericans. Una proporció que no es veu reflectida en el seu cos policial, en què només tres dels 53 agents són negres. Una altra realitat és que en les últimes tres dècades, Ferguson ha patit una espectacular transformació a causa de la desocupació. Va passar de tenir un 85% d’habitants blancs, el 1980, a un 33% el 2012.

Un altre aspecte important és l’índex de pobresa, que registra un constant creixement. Un de cada quatre residents viu per sota del llindar de pobresa (establert pel Banc Mundial com les persones que reben menys de US $ 2 diaris) i un atur del 13%. Almenys 14 mil habitants de raça negra són pobres a Ferguson. Els alts índexs de pobresa suburbana en aquest llocs generen institucions policials, sanitàries i educatives amb administracions deficients i insuficients.

Aquest seria el retrat d’un gran problema que no és dóna només allà, sinó que es va generalitzant arreu ampliant les diferències de tot tipus entre les classes socials. I, és clar, els problemes, quan s’agreugen, s’enquisten i perduren en el temps, acostumen a créixer fins que un dia sorgeix una espurna que els fa explotar. En el fons, però, sempre hi trobem una cosa comú: el sentiment de discriminació, d’injustícia o de maltractament que perceben aquestes persones que van entrant en la cada cop més gran bossa dels pobres, degut a la precarietat de les infraestructures i de les institucions per afrontar els reptes i els problemes de tipus social d’unes institucions i d’uns governs que no fan ni de bon tros tot el que podrien fer. Aquest és el fons del problema, segons la meva manera de veure.

Els que entenen d’aquests temes de sentiments, sensacions i emocions diuen que tenim tres cervells:; l’emocional (cervell límbic), el racional (cervell prefrontal) i el de les sensacions (cervell de sensacions). Segons expliquen, el cervell emocional és més ràpid que el cervell racional i davant un estímul extern, és el primer en reaccionar. Emoció, sentiment i estats d’ànim no són termes que signifiquin la mateixa cosa, tot i que no és fàcil diferenciar-los. Les diferències tenen a veure amb el funcionament del cervell i també amb el temps i la variació i graduació que poden patir les emocions. Es veu que, a nivell general  -i salvant excepcions- l’emoció té una durada curta, és intensa i respon a estímuls externs. En canvi, l’estat d’ànim té una durada més llarga, és menys intensa i respon a estímuls interns. És el que diuen els entesos…

Les persones o els pobles que tenen aquest sentiment normalment busquen sortides quan veuen que ningú –a vegades ni elles mateixes- sap gestionar adequadament la diversitat i els problemes que aquesta mateixa diversitat porta inherents. La diversitat és bona i les diferències entre les persones existeixen i són normals. Els factors que distingeixen unes persones d’altres són molts i molt diversos: edat, sexe,  formació, capacitats, personalitat, ideologia, classe social, origen, creences…El que no és normal és que aquesta diversitat porti a desigualtats i injustícies flagrants. Si aquesta diversitat no se sap gestionar o es té la convicció de que es gestiona malament és quan afloren els conflictes i, en lloc de ser quelcom positiu, es torna un problema i una font de conflictes. Si hom se sent discriminat per motiu de sexe, color, ètnia, idees polítiques o religioses, etc. és quan neix i creix el sentiment d’injustícia i es desenvolupa al cap i a la fi algun tipus de desig de revolta, causa d’aquest mateix descontentament..

Les comparacions són odioses i no sempre adequades, ja ho sé. Tot i ser molt diferent el que està passant a EEUU del que passa a Catalunya o en altres parts d’ Europa, jo ho hi trobat algun tipus d’associació. Estem creant un món on sembla que el que menys compta són les persones i que es base en l’economia liberal pura i dura. Per què hi ha tan descontentament? Per què els partits tradicionals sembla que ja no són capaços de donar resposta a aquests reptes? No s’ha anat creant aquí a casa nostra –amb tota raó i fonament- aquest mateix sentiment de maltractament i d’injustícia? Alguns diran que no, però jo crec que sí. Cada dia hi ha més gent amb aquest sentiment de discriminació i amb ganes de canviar les coses. Qui té el sentiment de que no és tractat correctament, al final pren decisions. I la realitat és que les coses canviaran -tant si els poderosos i els governants volen com si no- i els canvis es faran per les bones o per les males, amb més o menys tranquil·litat social o amb violència…Per tant,  que en vagin prenent nota qui n’hagin de prendre.

No hi ha resposta

06 nov. 2014


La humiliació i la dignitat

Quan fa un parell de dies enrere escoltava a Catalunya Ràdio Javier Pérez Royo, eminent jurista andalús, Catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, vaig pensar que això del dret i de les lleis és un terreny una mica movedís i que les interpretacions sempre poden ser prou obertes com per a poder fer el que hom vulgui. No sé si és exactament aquella frase tan popular que diu de “feta la llei, feta la trampa”, però sí que s’hi assembla molt. Vull dir que a les lleis se’ls hi pot fer dir el que cadascú vol i ja sabem el que el PP i el Tribunals diversos al seu servei els fan dir en aquests moments respecte al que Catalunya proposa.

Va dir Pérez Royo amb molta contundència:

“Hi ha un element de dignitat. Això que pretén el govern espanyol és humiliar. Un cop la Generalitat ha acceptat que no pot fer la consulta, ara l’humilia, diu al poble que calli. I els ciutadans diran, per què he de callar?’ Ara, ha recordat que, per més que el TC suspengui demà la votació del 9N i que el govern espanyol prengui mesures, ‘el dret de protestar no es pot suprimir’.

És qüestió, doncs, de dignitat per part nostra i de tancament i ganes d’humiliar per part del Gobierno del PP. Res més, ni res menys. No és qüestió de dret o de poder, sinó que és qüestió de voler. No és que no puguin. És que no volen.

Deia el President mexicà Benito Juárez: “Nunca abuses del poder humillando a tus semejantes, porque el poder termina y el recuerdo perdura”.  Ho hauria de recordar Rajoy i molts altres governants en aquest moment tan delicat perquè no haurien d’oblidar que la humiliació crea rancor en aquella persona que se sent injustament humiliada. I haurien de saber que ell no hi seran sempre i que potser algun dia hi haurà un partit amb seny i disposat a canviar ua situació que per a molts ha esdevingut insostenible. Haurien de saber que fa molt temps que hi ha una gran majoria de catalans que se senten humiliats i, per tant, indignants. I el diumenge sortiran a manifestar-ho cansats ja de que no els deixin cap més sortida digna. Molts d’aquests catalans segurament que ja fa anys que estaven convençuts de que la independència era la única sortida. Però també és cert que molts altres ho han anat veient poc a poc, després de tantes negacions, de tantes vexacions, de tantes humiliacions, de tants sotmetiments i de tanta altivesa. Molta gent s’ha cansat de les amenaces i dels càstigs com a únic sistema de vida i el diumenge sortirà per a dir prou.

La humiliació crea rancor i això és exactament el que no ens hauríem de permetre. I per això crec que serà molt beneficiós llegir atentament aquesta “recepta” que ens dóna el filòsof Francesc Torralba en un bonic article que es titula “Contra el ressentiment”:

… “el ressentiment és una emoció tòxica, summament perjudicial i destructiva”. I segueix dient “que hi ha un ressentiment individual, però també hi ha el ressentiment col.lectiu. És el que sent un grup, una comunitat o un col.lectiu quan se sent maltractat, quan se sent humiliat i injustament valorat. Aquesta injustícia, si es cronifica, fa augmentar el ressentiment de tal manera que es propaga de pares a fills i creix cada cop de més proporcions enfosquint l’ànima d’aquell col.lectiu.
Quan un poble és tractat injustament, quan se li nega la seva mateixa condició de poble, quan reiteradament se’l vexa i se l’humilia, és lògic que emergeixi el ressentiment, però si aquest poble no és capaç de transformar aquesta passió tòxica, aquesta emoció tan summament destructiva en energia creadora i positiva, aquest poble no té futur i als ulls del món és un poble que fa el ploricó i el paper de víctima.
El ressentiment no és un sentiment noble, però tampoc no ho és la venjança, ni la gelosia. Són passions humanes tan antigues com la mateixa humanitat. Un poble ha de ser saber trobar antídots al ressentiment i mecanismes per alliberar-lo abans que no sigui massa intens i massa voluminós. Ha de poder expressar en el món la seva singularitat, la seva bellesa, la seva creativitat i riquesa inherent i, a la vegada, ha de poder reivindicar allò que és just per a ell, el reconeixement que mereix. El món sabrà reconèixer-ho si allò que fa és bo i té qualitat, fins i tot encara que el veí més pròxim li hagi negat sistemàticament el seu dret a existir. Els pobles no viuen del ressentiment. Més aviat al contrari: el ressentiment els enverina i els mata”.

Diumenge caldrà que sortim al carrer i ens atansem als nostres llocs de votació amb aquesta ferma convicció: no estem fent res més que expressar la nostra llibertat com a persones i com a poble i estem fent exercici de la nostra dignitat. Bon diumenge a tots!

No hi ha resposta

25 jul. 2014


Atmosfera protectora

Classificat com a Relacions humanes

L’altre dia vaig comprar un producte que a l’envàs deia que estava “envasat en atmosfera protectora”. Per pura i simple curiositat (i pel molt temps de que disposo ara que estic jubilat), vaig anar al més ràpid i definitiu recurs del que disposem actualment les persones per informar-nos: internet,un recurs, sens dubte fabulós i extraordinari, si se sap fer servir bé.

Vaig voler saber una mica més què era això de l’atmosfera protectora i vaig veure que consisteix en l’eliminació de l’aire interior de l’envàs, substituint-lo per un gas o mescla de gasos adequats per una òptima conservació del producte al llarg del temps. Es tracta, per tant, d’una resposta integral davant la necessitat de desenvolupar mètodes de conservació que respectin la higiene, composició,  textura, gustos i aromes originals dels aliments.

Em va fer pensar això si aquesta tècnica tan nova i interessant  no es podria fer servir -a més dels usos normals actuals- per a més coses. Llegint una mica els avantatges que té això de l’atmosfera protectora, vaig veure que eren moltíssims: per als fabricants, per als distribuïdors i per als consumidors. Tot són avantatges: reducció de costos pel fet que no hi ha minves, conservació durant més temps de les propietats organolèptiques originals, major temps de caducitat, producte molt més segur…

Pensava si, a més de la carn fresca, el formatge, les fruites i verdures, el peix i el marisc… no es podria fer servir també per conservar millor les persones. Trobo que estaria molt bé trobar l’atmosfera adequada per tal de que no ens poséssim de tan mal humor, deixéssim el caràcter avinagrat que tan sovint fem servir, poder tenir millors relacions familiars i socials, tenir millor salut i durant més temps, etc. I vaig arribar a una conclusió: aquesta atmosfera protectora ja la tenim –i potser no ens en adonem prou- i es diu: amor, afecte, amistat, solidaritat, somriures, bonhomia, bon veïnatge…

I justament me n’he adonat avui que és Sant Jaume –el meu patró- i la gent ha començat a felicitar-me de bon matí per telèfon, per Facebook, per correu electrònic, personalment quan ens hem trobat pel carrer… Avui m’he adonat que totes aquestes mostres d’afecte, petits detalls o grans gestos que constantment rebem són la nostra atmosfera protectora que ens ajuda a viure millor, conservar-nos més temps, tenir millor ànim i, en una paraula, sentir-nos protegits per dins i per fora i viure una mica millor. Gràcies a tots els que ho feu possible dia a dia i perdoneu si jo no ho he sabut fer en algun moment.

No hi ha resposta

05 jul. 2014


Solitud interior (Obert per jubilació-5)

Classificat com a Feina,Jubilació,Solitud

La sèrie “Obert per jubilació” comença AQUÍ – El capítol anterior el trobareu AQUÍ

——————————————————————–

No és el mateix estar sol que sentir-se sol. Es pot estar sol envoltat de gent i- al contrari-, no sentir-se sol, tot i vivint sol. El sentiment de solitud s’experimenta sempre d’una forma totalment subjectiva (a no ser que un hagi naufragat i estigui sol en una illa deserta) i pot tenir com a base raons diverses.

Em serveix aquesta petita introducció per entendre millor el que vull explicar: des que m’he jubilat tothom em fa les mateixes preguntes: ja t’hi acostumes? Com te trobes en aquesta nova vida? No t’avorreixes? Ho portes bé?… Diuen que un dels perills d’un jubilat  és el de sentir aquesta espècie de solitud interior, de buidor i desconcert que senten aquelles persones que tenen la sensació de que la vida ja no és la mateixa i sembla que ja no acabi de tenir sentit. Això ho pot sentir un jubilat que no sàpiga com omplir les llargues, lentes i monòtones hores que s’enfilen un dia rere un altre, que són hores buides i que s’han d’omplir d’una manera o una altra. Es veu que hi han persones que no saben fer-ho, sobretot després d’una vida marcada per moltes hores de feina i a vegades molt estrès. De cop i volta senten com si els haguessin robat un dels seus principals motius de viure: treballar. Es veu que aquest és un quadre més freqüent del que ens podem imaginar amb què es troben els metges. A partir de la jubilació hi han moltes persones que es comencen a trobar malament sense saber massa el motiu.

Per sort, també passa el contrari i suposo que hi ha una gran majoria de jubilats que senten la jubilació com una espècie d’alliberament i com una autèntica“jubilatio” (paraula llatina que vol dir alegria). Fins ara aquest és el meu cas, i que duri!. Tot és qüestió de saber omplir les hores amb coses que donin sentit i “alegria” a la nova vida. I, com ja he dit més d’una vegada que una de les coses que més m’agrada és llegir, ara llegeixo molt més del que feia. Justament avui llegia, al sempre interessant blog de la NÚRIA AUPÍ, la traducció d’un poema de Cesare Pavese   (poeta, novel·lista, crític literari i traductor italià) que durant tota la seva vida va tractar de vèncer la soledat interior, que veia com una condemna i, a la vegada, una vocació. El poema es titula “Treballar cansa”

Treballar cansa

Travessar un carrer i escapar-se de casa

ho fa només un nen, però aquest home que roda

tot el dia els carrers, ja no és pas un nen,

ni s’escapa de casa.

Hi ha sempre a l’estiu

migdiades on places i tot són ben buides, esteses

sota el sol que comença a baixar, i aquest home que arriba

per camins de plantes inútils s’atura.

Val la pena estar sol, per a estar cada dia més sol?

Solament de rodar-hi, són buides les places

i els carrers. Caldria aturar una dona

i parlar-li, que et vulgui per viure plegats.

Altrament ve que hom parla sol. És per això que a vegades

hi ha el borratxo nocturn que inicia discursos

i explica els projectes de tota una vida.

No és pas esperant a la plaça deserta

que es pot trobar algú, però qui roda els carrers

de vegades s’atura. Si no estigués sol,

bo i marxant pels carrers, hi hauria la casa

on hi ha aquella dona i valdria la pena.

A la nit altre cop és deserta la plaça

i aquest home que passa no veu ja les cases

entre els llums tots inútils; els ulls ja no els alça:

sent només l’empedrat que han fet altres homes

amb les mans endurides, igual que les seves.

No és just de quedar-se a la plaça deserta.

Hi haurà ben segur al carrer aquella dona

que, pregada, voldria posar mà a la casa.

(Pavese “El treball cansa”)

Dono la raó al poeta en part. Treballar cansa, certament. Però fer allò que agrada, cansa molt menys. Per tant, la clau és –tant el la vida laboral com a la jubilació- trobar allò que ens agrada, per poder-ho fer en el moment que vulguem i durant tanta estona  que vulguem. Durant la vida laboral això es fa molt difícil. Arribada la jubilació ja no ho és tant. Treballar està prou bé, però no ho és tot a la vida ni cal ser un addicte al treball. Pavese escrigué molts bons versos sobre el treball i el sentit que hauria de tenir en la vida de cada persona. I certament que no era gaire optimista, com tampoc ho és la Bíblia quan ens explica que Adam i Eva al paradís van ser “castigats” amb el treball en el moment que van tenir la gosadia d’anar més enllà del que Déu els havia marcat. Fins llavors vivien com uns panxacontents i ho tenien tot molt fàcil. Però, ah renoi, Déu s’enfadà i “va dir a l’home: —Ja que t’has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure’n l’aliment. La terra et produirà cards i espines, i t’hauràs d’alimentar d’allò que donin els camps.  Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs”. (Gn 3, 17-19).

Des de llavors que el treball cansa. De ben antic que cansa! De fet, cansa des de sempre perquè l’home sempre s’ha hagut de guanyar el tiberi, ha hagut de fer llenya per escalfar-se en els freds dies d’hivern o per fer el foc necessari per cuinar. De sempre ha hagut de treballar per construir un lloc per viure amb cert confort. I el treball cansa encara molt més quan el treball és brut, quan s’ha de fer amb males condicions laborals, quan és mal remunerat, quan és fet en règim d’esclavitud; el treball cansa encara més als nens i nenes dels països pobres que són explotats laboralment i el treball cansa i fins i tot a vegades mata. Mata el cos i mata l’esperit. Alguns cops mata les ganes de viure perquè és un treball sense esdevenidor, sense esperança i sense que es vegi cap llum al final.

El treball cansa. El treball a vegades mata. I la falta de treball també pot matar les il·lusions de milers de joves que saben que no treballaran mai. La solitud interior la podem sentir treballant o  sense treballar. De joves o de vells. Per això Pavese podia dir en un altre dels seus versos:

“Val la pena que el sol s’alci del mar

i que comenci la llarga jornada?”.

(Pavese, L’estrella del matí).

No hi ha resposta

02 jul. 2014


Llàgrimes

Classificat com a PSICOLOGIA,SOCIETAT

Llegeixo la notícia que la fotògrafa Rose-Lynn Fisher un dia es va preguntar si les seves llàgrimes de dolor es veurien diferent que les seves llàgrimes d’alegria. Així que va començar a estudiar amb amb un microscopi 100 llàgrimes diferents i va trobar que les llàgrimes basals (les que el nostre cos produeix per lubricar els ulls) són dràsticament diferents que les llàgrimes que es produeixen quan estem tallant una ceba i que les llàgrimes que es produeixen quan ens petem de riure de riure no tenen res a veure amb les llàgrimes de dolor.

I com ho ha descobert? Fent fotos amb un microscopi i amb l’assessorament d’un científic, que afirma que totes les llàgrimes contenen substàncies orgàniques, inclosos olis, anticossos i enzims que  se suspenen en aigua salada. Els diferents tipus de llàgrimes tenen molècules diferents. Les llàgrimes vistes sota el microscopi cristal·litzen la sal i poden donar lloc a formes diferents. Com els flocs de neu, com les empremtes dactilars, com una gota d’aigua de l’oceà, cada llàgrima porta un microcosmos completament diferent, cap llàgrima és igual a una altra.

He relacionat aquesta original notícia sobre les llàgrimes, mentre veia plorar un bomber recordant la mort de 5 companys seus. Escoltava aquest bomber al programa SENSE FICCIÓ, tot parlant d’aquell tràgic incendi del 21 juliol del 2009 que va cremar bona part del massís dels Ports, a Horta de Sant Joan, a la Terra Alta i on hi van morir cinc bombers. Deia un bomber que cada foc és diferent, que reacciona de manera diversa segons les condicions que hi hagi i que s’ha de tractar de manera diferent. Explicaven els bombers del reportatge que d’aquell foc tan sinistre n’han après molt i que caldria que tota la societat en tragués lliçons. Deia un d’ells que tant dolent és tenir massa informació com tenir-ne poca. I és cert.Tenir-ne massa satura, col·lapsa, obnubila el pensament i ho ofusca tot. Tenir-ne poca, ens fa viure en la inòpia, en la pobresa i en la indigència. Ni una cosa ni l’altra ens ajuda a ser prou lliures, no ens ajuda a fer les coses bé, ni ens ajuda a ser nosaltres mateixos, aquests ésser únics que hauríem de procurar ser sempre. Així com hi ha llàgrimes d’un retrobament esperat, de començaments i acabament, llàgrimes d’alliberament, llàgrimes de possibilitat i esperança, d’alegria, de dolor o de record d’un moment tràgic, també cada un de nosaltres hauria de pensar i actuar per si mateix sabent triar i destriar les informacions; si som éssers originals, caldria que analitzéssim personalment les coses i no ens deixéssim endur com a corders d’un gran ramat.

Després de llegir la informació que explicava al principi, dedueixo que les llàgrimes són com les persones, com els paisatges, com els amics, com els instants, com el temps, com els dies, com la vida mateixa… Cap d’aquestes coses són mai iguals. Cada cosa, cada moment, cada persona, cada animal, cada esdeveniment, els descobrirem com a únics, originals, irrepetibles i diferents si els sabem mirar, si els sabem contemplar, si ens hi sabem parar. El mal és que això no acabem de saber-ho fer i acostumem a passar cada com més de pressa per damunt de les coses. No ens hi sabem parar perquè els diaris, la TV, les ràdios ens crivellen constantment amb tantes notícies que no les podem digerir. Som únics, però no ho sabem. Som irrepetibles, però no ens en adonem. Som originals, però cada vegada ho som menys. Repetim, copiem, fem el que fa tothom, diem el que diu tothom, ens vestim com es vesteix tothom… En una paraula, poc a poc anem abandonant aquesta gran riquesa que és ser originals, ser crítics i parar-nos a analitzar les coses.

Tornant al documental, que us recomano veure si no l’heu vist. L’han fet cinc anys després dels fets i dóna veu als bombers que van treballar a contrarellotge per controlar l’incendi d’Horta de Sant Joan. Entre ells, parla Josep Pallàs, de la unitat GRAF Lleida, l’únic supervivent d’aquell accident que va provocar la mort de cinc bombers. També ho fa el cap dels GRAF, Marc Castellnou, que ha anat 125 vegades al lloc on van ser atrapats de forma mortal per analitzar-ne les causes i extreure’n lliçons per al futur. Una bona lliçó per a tots.

No hi ha resposta

27 juny 2014


Una mossegada molt cara

Classificat com a Futbol,PSICOLOGIA,Uruguai

AP  y EFE

Des que Luís Suárez va mossegar fa quatre dies l’espatlla del jugador italià Giorgio Chiellini no es parlava de cap altra cosa per part  dels “futbolers” -i també dels que no ho són tant- per les conseqüències que podria portar aquella acció. Doncs ja tenim el resultat: 9 partits sense poder jugar amb la seva selecció, 4 mesos sense poder jugar cap partit de futbol i una multa de 82.000 euros..

El tema, però, no és només un tema futbolístic, sinó que es relaciona lateralment amb molts més, tant o més importants. Per això se n’ha parlat tant i les reaccions han estat tan fortes i contradictòries, tant a l’ Uruguai com a fora. Conec bé l’ Uruguai, la seva gent, la passió amb què viuen el futbol, les típiques rivalitats dels seus equips (sobretot entre Peñarol i Nacional), el que significa per a un país de poc més de tres milions d’habitats el futbol, que sembla que ja forma part de la seva idiosincràsia. Trobareu pocs uruguaians que no el visquin amb intensitat.

De LUIS SUAREZ ja en vaig parlar quan va tenir el darrer conflicte amb Patrice Evra ara fa dos anys, Però és que abans ja havia tingut altres conflictes d’aquest mateix tipus o semblants, pels quals ja havia estat sancionat altres vegades. Per tant, la cosa ve de lluny i podríem dir que és un reincident. I ja sabem que les reincidències es paguen perquè d’alguna manera deixen marcada la persona. Com més reincident, més marcat. I aquest home està marcat i ben marcat, Per tant, hauria de vigilar si vol que la seva carrera de gran jugador segueixi uns quants anys més.

Per això voldria analitzar una mica aquest fet i també el significat de tot el que l’envolta, amb el perill de ser mal interpretat i potser no deixar prou conforme als meus molts amics uruguaians que no ho veuran igual que jo. Però vull donar igualment el meu punt de vista, procurant ser tant objectiu i respectuós com pugui.

Per curiositat i per l’interès natural del qui ha viscut en un lloc i se l’estima, aquests dies he entrat a llegir els diaris uruguaians com faig sempre i m’he esverat una mica llegint el que he llegit. També he pogut anar seguint el que els meus amics han anat escrivint al seu Faceboock i he pogut comprovar que hi ha una espècie de gran -i potser una mica exagerada- indignació nacional. Fins i tot el meu admirat president Mujica hi ha dit la seva. He pogut llegir coses com aquestes: “El mundo contra Suárez, el mundo contra Uruguay”, escrivia l’eminent politòleg Daniel Chasquetti;  o bé aquesta altra, ja una mica més matisada i objectiva: “Suárez es inmaduro y autodestructivo. Pero, ¿la FIFA hablando de “mordidas”? ¡Es un enorme cártel de delincuentes, coimeros y mafiosos!” del director del respectat setmanari BUSQUEDAClaudio Paolillo, president de la Sociedad Interamericana de Prensa (SIP).

És justa la sanció? És excessiva? S’han aprofitat d’un home ja marcat per la seva forma de comportar-se en els camps de futbol? Tot això és discutible i jo no hi entraré. Però sí que vull fer unes quantes consideracions sobre aquest afer:

  1. La nostra societat té la tendència a “marcar” les persones i a marcar-les per sempre. Ens costa  entendre que una persona es pugui rehabilitar, canviar i costa depositar altre cop la confiança a una persona després que ha anat a la presó o n’ha fet alguna de grossa. Això seria per pensar-hi una mica tots i  examinar-nos si no som massa estrictes en el nostre jutjar i si potser donem massa poques oportunitats a que les persones canviïn.
  2. Cal tenir en compte que hi ha uns precedents objectius que no es poden amagar ni obviar. Llegeixo en algun diari (cosa que no sabia) que alguns psicòlegs ja li havien recomanat alguna forma de tractament per moderar aquests impulsos agressius que té. Pablo Martínez, psicòleg de la “Universidad La República de Uruguay” i especialitzat en medicina esportiva, explicava que a Luis Suárez ja se’l va tractar alguna vegada per la ira. “La mordida se da en aquellas personas que han tenido una niñez muy agresiva, muy carenciada y es una forma de defenderse de la agresión externa o de los mayores. En el caso de Suárez es como estar en un estadio de niño: ante la agresividad o la situación que lo desborda, otros jugadores dan un puñetazo, otros salivan, otros insultan y eso en el contexto del fútbol queda más desapercibido. Él ya estuvo tratado por un psicólogo por la ira y pensé que la tenía controlada. En este Mundial hubo alguna situación, algo que hizo que le saliera ese instinto más primario”.
  3. Les persones tenim totes un passat que ens marca i una història personal en forma de motxilla no sempre fàcil de descarregar. A vegades és una motxilla molt i molt pesada on s’hi amaguen maneres de ser, caràcter, educació, problemes familiars, etc. Luís Suárez també la porta com tots i caldria tenir-ho en compte a l’hora de fer una valoració moral de les seves accions i de la seva persona. Tothom qui el coneix –familiars i amics- diu que és una persona diferent dins del camp i fora. Tots coincideixen que és una excel·lent persona, però que ja des de petit era “calentón” i que tenia unes arrencades estranyes, degudes potser a la dura infantesa que va tenir. “No sé por qué tiene esos arranques, cuando tiene todo para ser feliz”, deia Lila, la seva àvia paterna. “Quizás el divorcio de los padres, las privaciones que pasaron. Siempre fue “calentón”… al igual que su padre, militar y también jugador de fútbol. Nunca pensamos que Luisito iba a ser el más famoso de todos con ese carácter”, explica Lila. Roberto Mezza, amic del seu pare i que va jugar amb ell en el Deportivo Artigas, explica que Suárez té a qui sortir: “Es igual que su padre. Nunca fue agresivo. Muchos lo tienen catalogado como mala persona y no es así, es buenísimo, hay cosas que pasan en una cancha de fútbol y después son discutidas por gente que nunca transpiró la camiseta”, explicava aquest home.
  4. Em sembla que la primera cosa que hauria de fer és demanar disculpes i començar immediatament un tractament seriós després d’aquest quart incident greu en la seva carrera professional. Per bé del seu bon nom i per no fer malbé un gran futur que encara té en el món del futbol. Però, per a que sigui creïble, ha de voler demostrar amb fets i  públicament que vol canviar aquesta manera de ser i demostrar que no és el tipus de persona que sembla que és.
  5. I, per acabar, dir a tots els uruguaians que no s’han de sentir atacats, com sembla que molts d’ells se senten. Tot i que pugui semblar injusta i desproporcionada la sanció, jo entenc que és una penalització que va dirigida al jugador i només al jugador. Des de lluny i vivint-ho tot amb més fredor i distància, jo els diria no s’ha d’entendre de cap manera com un atac a un país i a tots els seus habitants. Almenys a mi no m’ho sembla pas.

Ah! I tant de bo es facin efectius aquests rumors que corren insistentment de que li va darrere el BARÇA. Jo, com a fidel seguidor d’aquest equip, ja m’agradaria poder tenir un gran jugador com ell. Això sí, sense que sigui conflictiu i es dediqui a partir d’ara només a fer gols. A veure si hi haurà sort… i calés! Em sembla que ho sabrem d’aquí a ben pocs dies.

4 respostes

20 maig 2014


El cub de Rubik i la vida

Classificat com a PSICOLOGIA,Valors,Vida i mort

Quan ahir obria Google i em trobava el famós cub de Rubik, el meu cervell va fer un salt enrere. Sí, un perillós i una mica nostàlgic salt de 40 anys, que és el que deia que volia celebrar el nostre estimat i imprescindible cercador d’internet en honor de Ernö Rubik, un professor d’arquitectura hongarès, que va ser qui el va dissenyar. Sí, amics, jo també havia estat un dels milions i milions de persones que havien perdut el temps i la paciència intentant ordenar aquell infernal objecte que, una vegada desordenat, semblava una feina molt seductora però que a la fi va resultava impossible per a la majoria de les persones. Per a mi també ho va resultar. Prou que m’hi vaig passar hores intentant-ho, però no ho vaig aconseguir fins que en un diari vaig trobar tots els passos per arribar al feliç i buscat resultat final: que totes les cares d’aquell artefacte fossin del mateix color.

Ahir, en tornar-lo a veure després d’anys i anys d’haver-lo allunyat de la meva memòria, em va fer pensar una bona estona, pensant en tots els intents –aparentment inútils- que vaig fer en aquells ja  llunyans dies de la meva joventut mirant de construir-lo. I va ser llavors quan vaig pensar que la vida podria ser com l’intent de construir el cub de Rubik. El cub com a paradigma de la vida? I per què no?

Un paradigma vindria a ser un exemple o un model d’alguna cosa i els intents que cadascú fa per resoldre els problemes que va trobant en la seva existència podrien ser alguna cosa similar a l’intent de resoldre el cub. Algunes persones tenen l’estranya habilitat per resoldre fàcilment els problemes i són capaces d’arribar al triomf professional o personal aparentment sense massa esforç. En canvi, n’hi ha d’altres que fan mil i un intents i mai arriben a la fi desitjada i la seva vida es transforma en fracàs darrere fracàs.

La vida -com el cub- ens pot semblar alguna cosa misteriosa i impossible a vegades i, com a mi mateix em va passar amb amb el cub, la majoria necessitem molts intents i molta ajuda per anar-la tirant endavant i hi perdem molt sovint la paciència. Però el simple fet d’intentar-ho i de buscar camins i solucions ja és important, ens fa avançar i ens fa madurar. Jo recordo el content que vaig estar quan vaig poder ordenar dos pisos d’aquell diabòlic aparell. Em semblava que havia aconseguit una gran cosa. En la vida ens anem trobant petits problemes que, si som capaços de resoldre, ens deixen prou contents i ens injecten una dosi d’autoestima que ens fan tirar endavant per una bona temporada.

La vida -com el cub de sis colors- ens obliga a pensar, a parar-nos, a dissenyar nous intents i noves estratègies, a veure que hi han camins que no ens porten enlloc i que hem de retrocedir per tornar a començar des de zero; ens ensenya a tenir fe en nosaltres mateixos, a no desesperar fàcilment, a fixar-nos com ho fan els altres, a estudiar, a aprendre, a no ser massa creguts… Expliquen la història d’un paleta anglès que es va comprar el cub quan tenia 19 anys. Es va obsessionar tant en voler fer l’ordenació d’aquell artefacte sense cap tipus d’ajuda que va passar anys en l’intent. Es va enamorar, es va casar, va tenir un fill i anava intentant, entretant, completar el cub. Expliquen que ho va aconseguir quan tenia 45 anys! El dia que ho va aconseguir es va emocionar tant que va passar una bona estona plorant: havia passat 26 anys de la seva vida intentant-ho i al final ho va aconseguir. No em direu que no és un exemple de lluita, de constància, de paciència, de fe i de dedicació!. Jo diria que ho és, exactament com el de moltes persones que, potser amb molta lluita, arriben a aconseguir allò que tota la vida han intentat i que al final diuen: ara ja em puc morir; ara ja he aconseguit allò que tan volia.

Ahir, però, també pensava una altra cosa: no ens enganyéssim pas massa, perquè si tornem a desfer el cub és possible que ens torni a costar Déu i ajuda reconstruir-lo. Per tant, alerta i ull viu! Cal que anem aprenent la lliçó de no tocar massa allò que funciona i trobem que està bé o, si som atrevits, destruïm el que hem fet i volem retocar les coses, potser que hàgim estat una mica previsors i hàgim sabut guardar les eines, els ensenyaments i els camins per tornar a trobar la solució desitjada….

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz32HkzOuZd

No hi ha resposta

24 abr. 2014


Dependència emocional política

Quan es parla de “dependència emocional” normalment ens referim a les relacions de parella i fins i tot alguns la consideren un trastorn de la personalitat per la seva extrema necessitat afectiva que tenen algunes persones a restar lligades a una altra. Com dèiem, normalment ho referim a la relació de parella. A mi em sembla, però, que podríem anar una mica més enllà i veuríem que la dependència es troba en molts altres àmbits. En el polític, entre ells.

Per poder-ho entendre millor hauríem de partir de la base que cada persona és individual, única i irrepetible, tot i que necessitem la relació imprescindible amb altres. El que ens fa feliços és justament l’equilibri adequat entre ser un ésser autònom i independent i saber tenir relacions socials (amor, família, amistat…)

Avui el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha dit a Barcelona que “potser per anar ràpid és millor anar sol, però per arribar lluny és millor anar ben acompanyat”. Sr. Rajoy: potser aquesta afirmació podria ser fins i tot veritat si es produís com vostè l’expressa. Però és que trobo que la premissa és falsa i, per tant, el resultat és fals. Justament perquè vostè parteix de la base que la companyia és bona i jo trobo que això és molt discutible, per no dir totalment fals.

Sr. Rajoy: Diguem-ho clar d’una punyetera vegada! Vostès parteixen de la base que hi ha uns amos i uns esclaus i la relació que sempre estableixen és la típica d’amo-esclau. La típica frase d’una parella d’enamorats “No puc viure sense tu” vostès la interpreten com: no puc viure sense tu perquè et necessito, et manipulo, et faig servir, et mano, t’exprimeixo…Perquè, Sr. Rajoy, jo entenc les sanes relacions des del punt de vista de la igualtat i de la llibertat i no pas des de la dependència. I vostès han mirat de crear una espècie de dependència emocional política que no volen que es trenqui de cap manera. La dependència i l’estar enganxat a una persona o al que sigui, a la llarga, Sr. Rajoy, cansa molt, fa consumir molta energia i no és mentalment saludable. Això crea esclaus i jo –com la majoria de catalans, em sembla- no volem ser esclaus.

Per curar les dependències emocionals els especialistes recomanen aprendre a desenganxar-se d’allò que fa mal sense adonar-nos-en. Per sort, una gran part de catalans s’ha anat adonant del què li fa mal i ha decidit desenganxar-se’n i allunyar-se’n d’una vegada. Vol allunyar de la seva vida d’una vegada per totes aquesta sensació de dependència que ens angoixa cada dia més. Als que no s’ho acaben de creure els diria si encara no pateixen aquesta mena de síndrome anomenat “dependència emocional” perquè, tal com diu el psicòleg clínic Walter Riso,“si considerem que alguna cosa o algú és indispensable en la nostra vida, estem a l’ombra d’un amo” (Despegarse sin anestesia. Edit, planeta).

Una gran majoria de catalans ha decidit que ja som prou grans i que ja podem anar sols pel món. Sr Rajoy: Si poguéssim votar i que cadascú pogués exposar lliurement les seves raons, veuria que hi ha una majoria de catalans que ja no veu necessari i indispensable caminar amb Espanya i que més aviat ho considerem una nosa. Per tant, de ben acompanyats no ens en sentim gens ni mica; just tot el contrari: ens sentim molt mal acompanyats i molt mal tractats des de sempre. No podem viure sense menjar, sense beure i sense respirar, però podem viure sense pare, sense mare, sense parella, sense mòbil, sense cadenes de TV estatals, sense plans d’educació espanyolitzadors i sense Espanya… Podem viure sense exèrcit, podem viure sense monarquia i fins i tot segurament que podríem viure sense lliga nacional de futbol perquè les distàncies a Europa cada cop s’han fet més petites i potser podríem triar fins i tot on volem jugar… Res de tot això és indispensable per viure i viure bé. Potser fins i tot podríem ser bons veïns -si vostès volguessin ser-ho- i potser fins i tot ens podríem mirar amb més simpatia perquè no ens sentiríem tan condicionats. La llibertat i capacitat d’auto governar-nos que ens donaria aquesta nova situació ens faria dir la frase tal com originàriament és i no pas tal com l’ha dit vostè Sr. Rajoy: “Val més sols que mal acompanyats”

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2zq9P1t6M

No hi ha resposta

17 març 2014


Diccionari de manies

Hi han diccionaris de tota mena: etimològics, de definicions, de sinònims, ortogràfics, enciclopèdics…  N’hi han per a tots els caps de la ciència, de la tècnica i de tots els àmbits de la vida: de filosofia, mèdics, d’art, d’esports… També hi ha un diccionari de manies. Ho he descobert avui, tot llegint un article al diari sobre un vídeo que s’ha posat de moda aquest dies i que es titula ELEUTEROMANIA. Com que no sabia què significava aquesta paraula he anat al diccionari, com acostumo a fer en aquestes ocasions.  Trobo que és una sort que hi hagin tants diccionaris, sobretot per aquells que tenim la “mania” de consultar-los (com es deu dir la mania de consultar diccionaris?).

Ara no parlaré del vídeo ni del seu contingut, però sí que us recomano vivament que el mireu perquè trobo que és molt bo. És fet per quatre estudiants de publicitat de la Universitat Pompeu Fabra. Nois joves i, pel que es veu, futurs cracks en aquest món tan complex de la publicitat. L’article explicava per què havien escollit aquesta paraula “eleuteromania” -que jo no havia sentit mai- i deien que vol dir “intens i irresistible desig de llibertat”. I, segons es veu, hi ha molta gent que té aquesta mania i sembla que darrerament s’està estenent de manera perillosa a Catalunya, tot i que hi han les autoritats pertinents molt ben disposades a aturar-ho. Us ben asseguro que de ganes, mitjans i diners n’hi posen molts!

Tornant al tema dels diccionaris i de les manies. Resulta que hi ha un diccionari de manies, d’obsessions, fòbies i coses d’aquestes. M’hi he passat una bona estona llegint noms estranys, totalment desconeguts per a mi i comprovant quanta gent estranya hi ha per aquests mons de Déu. Tots hem sentit a parlar alguna vegada de cleptomania, de nimfomania, de mitomania, i d’algunes més. Però ¿heu sentit a parlar mai d’ablutomania (Obsessió crònica per banyar-se),  d’aritmomania (Obsessió per contar i pels números), de cinomanía (entusiasme intens pels gossos) o de Katisomania (compulsió incontrolable por asseure’s)? I d’aquestes manies estranyes en trobarem un fotimer si anem a consultar aquest estrany diccionari que –tot i tenint-ne una bona  col·lecció- comprovava que n’hi faltaven moltes més. De fet, no acabaríem mai de batejar totes es manies que tenim els humans. Per exemple, com en podríem dir de la mania de fer referèndums o consultes? Aquesta mania no l’he trobada en aquest diccionari i trobo que hi podria molt ben ser, no us sembla?

Una resposta fins a ara

15 març 2014


Dimitris Christoulas i la dignitat

Recordeu aquell jubilat grec que es deia Dimitris Christoulas  i que es va suïcidar públicament disparant-se un tret al cap a la plaça Sintagma d’Atenes, situada davant del Parlament grec? Va triar aquesta forma de morir com a protesta per la seva situació personal i per la situació social general de Grècia provocada per la crisi econòmica i pel seu deute extern, que ell considerava odiosa o il·legítima.

Christoulas era un farmacèutic jubilat, estava casat i tenia una filla, Emmi Christoulas. Va vendre la farmàcia que regentava el 1994 i vivia d’una pensió que ell mateix s’havia anat pagant sense ajuda de l’ Estat. Va deixar una nota manuscrita que van trobar a la seva butxaca que deia:

 El Govern de Tsolakoglou ha aniquilat tota possibilitat de supervivència per a mi, que es basava en una pensió molt digna que jo havia pagat pel meu compte sense cap ajuda de l’Estat durant 35 anys. I com que la meva avançada edat no em permet reaccionar d’una altra manera (encara que si un compatriota grec agafés un kalaixnikov, jo li donaria suport) no veig altra solució que posar fi a la meva vida d’aquesta forma digna per no haver d’acabar furgant als contenidors d’escombraries per poder subsistir. Crec que els joves sense futur agafaran algun dia les armes i penjaran cap per avall als traïdors d’aquest país a la plaça Syntagma, com els italians van fer amb Mussolini a 1945.                                                              Dimitris Christoulas, 4 d’abril de 20121

Si no hi ha res de nou, d’aquí menys de dos mesos em jubilaré. Com tantes i tantes persones confio poder viure de la pensió que em toqui després de molts anys treballats. És el que correspondria. Seria lo just, no us sembla? Però cada dia sembla més clar que aquest injust i podrit sistema capitalista en el que vivim no resistirà i se n’anirà en orris tot plegat. Veurem el què quedarà i en què quedaran les pensions de milers de persones, en què quedaran els serveis socials d’un estat de benestar que s’havia anat construint de mica en mica i amb molt d’esforç i, pel que sembla, sobre bases falses. Pel que expliquen economistes entesos –no pas jo- s’havia construït una gran mansió sense fonaments sòlids que poguessin aguantat aquest immens edifici. En una paraula, s’ha construït sobre un gran engany que, encara avui, ens volen fer creure que no és tal. Cada dia ens trobem amb declaracions de persones amb unes immenses galtes i molta cara dura que ens parlen que ja sortim de la crisi, que això ja està fet, que ja es veu la llum al final del túnel i que ja es veuen brots verd… I ens ho volen fer creure persones que tothom sap que són uns “trileros”, que ens ho diuen per distreure la nostra atenció i veure de quina manera ens poden robar una mica més sense que ens en adonem. Tenen por que si ens en adonéssim sortíssim al carrer amb armes, com deia Christoulas.

Per ser digne no cal suïcidar-se, certament. Però és una dolorosa decisió més que cal respectar, sobretot davant de la profunda desesperació d’una persona que veu que ho ha perdut tot i que té molt mal present i encara pitjor futur. Persones que han de remenar contenidors per poder menjar veuen com l’Estat està ajudant als bancs, als banquers mafiosos i està donant totes les facilitats del món als rics i poderosos per tal de que puguin seguir robant. Els milions de persones dignes que hi ha veuen amb desesperació que, si seguim així, no hi haurà pensions per als vells, no hi haurà residències, no hi haurà ajudes socials, no hi haurà una sanitat pública de certa qualitat, no hi haurà una educació digna i no hi haurà gran cosa més que una administració de la misèria per anar tirant.

Em direu catastrofista? No ho sóc. Més aviat sóc tot el contrari i segueixo tenint esperança i ganes de lluitar per uns ideals en què he cregut durant anys i en els que encara segueixo creient, tot i que cada dia m’ho posen més difícil. Si per cas, no m’acuseu a mi i digueu-ho als economistes que encara volen ser sincers, o a persones serioses que escriuen tot això que he portat aquí. Hi ha molta gent que parla clar i diuen que aquest sistema s’ha de canviar urgentment perquè no funciona. I entre aquests que parlen clar hi ha gent de totes les tendències, de totes les professions i de totes les escoles (Niño Becerra, Arcadi Oliveras, Teresa Forcades, Marc Vidal, Josep Manuel Novoa, Sala i Martín i, per suposat, molts més).

Després de veure tot el que estem veient dia a dia, una cosa em queda clara: que caldrà seguir lluitant molt, protestant molt, fer molts esforços, canviar governs i formes de fer, canviar polítics i dirigents, canviar esquemes, segurament que haurem de continuar sortint al carrer i tot per fer-nos escoltar i defensar alguns drets, sense els quals no hi ha dignitat possible… Caldrà no deixar-nos entabanar amb promeses, caldrà molta lluita i molta esperança de que les coses poden canviar i millorar. I caldrà creure que gestos com el de Dimitris Christoulas  i d’altres semblants no són inútils.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2w2Os0V3v

6 respostes

03 gen. 2014


Una cosa no treu l’altra

Classificat com a Crisi,Dignitat,Independència

Ahir vaig anar a visitar uns amics que feia temps que no veia. Vam parlar molta estona i de molts temes. Vam repassar el món de dalt a baix i, sobretot, vam parlar de les dificultats que estan passant algunes famílies amb la crisi, justament perquè a ells els ha tocat de ple.

Vam parlar de Catalunya i del camí que hem iniciat cap a la independència. Inevitablement va sortir el tema de si el Govern donava massa prioritat a aquest i no tant al tema de la crisi i de les retallades. És clar que per a ells –igual que per a moltes famílies- la crisi, els desnonaments i els problemes econòmics són la principal preocupació. Estàvem tots d’acord que potser s’hauria pogut fer alguna cosa més per prevenir primer, i per pal·liar després, tant de sofriment. I estàvem d’acord també que els  polítics haurien de ser els primers a donar exemple, cosa que no passa sempre, ni de bon tros.

Però jo sostinc que una cosa no treu l’altra i que es poden fer i s’han de fer les dues a la vegada. Que no són pas contradictòries sinó que són totalment complementàries. I, si anem una mica més lluny, hauríem de coincidir en què la crisi catalana és deguda –no en tota, però sí en bona part -a que el Gobierno de España no ens paga els 8.000 milions que ens deu. I no accepto que em diguin que això sigui victimisme barat, sinó que és simplement la realitat a la que ens ha acostumat España, que no paga el que deu per llei i per justícia i es gasta els calers seguint fent projectes d’AVE ruïnosos o comprant material bèl·lic sense sentit, per exemple. Sense aquests diners que ens deuen ells saben molt bé que tenen una Catalunya escanyada i totalment a les seves mans. Depenem econòmicament d’ells i se n’aprofiten tant com poden i sense cap mena de rubor. És com una empresa o una família: si no li paguen el que li deuen, ells tampoc no poden pagar i han de retallar o han de tancar. No hi ha cap més sortida.

Llegia no fa massa l’ informe d’ Intermón Oxfam nº 34 del mes de juny d’aquest any  titulat La empresa española y los derechos humanos en que s’estudia com la famosa “Marca España” (representada per empreses com Ebro Foods, Pescanova, Agrogeba, Hidralia Energía, Bionaor, Acciona, Iberdrola y Renovalia) no fa més que cultivar la pobresa fora del país amb molt males pràctiques i violant sistemàticament els drets humans. Podeu llegir-lo i us posareu les mans al cap de tant d’horror com s’hi pot llegir. Aquest informe evidencia les males pràctiques d’ aquestes empreses espanyoles a països del tercer món (aquests dies ho podem veure amb Sacyr) i denuncia la política d’ulls clucs i de mirar cap un altre lloc per part del Gobierno que “s’absté de fer avaluacions de l’impacte dels crèdits que els ofereix”. Tot plegat una vergonya!

Ja sé que hi han empreses catalanes que deuen actuar de manera semblant; però és precisament per això que volem una Catalunya independent, on aquestes coses no puguin passar i que sigui més justa,  i equitativa i amb una mica més de sensibilitat social. No reclamem la independència perquè sí. Hi han un munt de motius i un munt de raons, tot i saber que això no serà cap Arcàdia i que caldrà molt d’esforç per aconseguir-ho. Però el que no és tolerable és que les coses segueixin com ara i que no s’hi faci res.

El passat octubre es va fundar una plataforma independentista que es diu SÚMATE, constituïda majoritàriament per gent vinguda de fora de Catalunya i que molts d’ells ni tan sols parlen català. El seu president es diu Eduardo Reyes i en una entrevista que li feien deia frases com aquestes:”Prefereixo morir-me de gana lliure, que mig menjar com un esclau“. O bé aquesta altra. Ahora más que nunca, la Cataluña social que queremos y necesitamos merece decidir democráticamente su futuro y construir una Cataluña soberana”.

El problema, doncs, no és que no es puguin fer les dues coses alhora (combatre els efectes de la crisi i voler la independència), sinó que el problema és que España no fa –ni en vol fer- cap de les dues coses: ni independència, ni justícia social. No volen entendre que les reclamacions que fem els catalans no són només per problema de diners. És un problema de dignitat i d’aspiracions a viure millor, però –i sobretot- a ser millors.

 Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2pMEtVCnY

No hi ha resposta

17 oct. 2013


Reclamar el que és nostre

Classificat com a Dignitat,Llibertat,Valors

Des de fa molt temps que el Govern català i la societat sencera reclamem que es facin públiques les balances fiscals per tal de poder veure “qui és qui”, i “què és què” en el repartiment dels diners a Espanya. Els entesos diuen que hi ha uns models establerts per tal de que es puguin fer perfectament els càlculs i clarificar un tema que sembla que no hi ha interès de clarificar.

Vistes les reclamacions de la Generalitat de Catalunya i les negacions sistemàtiques per part dels Governs de Madrid dels arguments esgrimits sembla que serà difícil posar-se d’acord. Mentre per a uns l’ Estat ens deu un fotimer de milions, per als altres no només no ens deuen res sinó que fins i tot ens ajuden a viure. Algun ministre fins i tot s’ha atrevit a dir que, si no fos per ells, Catalunya ja hauria fet figa. O sigui, que Catalunya viu de la caritat de Madrid.

El tema és d’aquells inacabables i que ja comencen a empudegar massa. Per a mi és tan evident qui té la raó que ja fa molt temps que no poso en dubte que els“paganos” (els que paguem) som nosaltres i que aquí retorna molt menys del que ens tocaria. Per tant, considero que tenim dret a reclamar el que se’ns deu i, sobretot, tenim dret a reclamar els nostres drets i la nostra terra. Per simple dignitat!. Anar per la vida, hom hi pot anar de moltes maneres: demanant constantment perdó, agenollat, amb complex d’inferioritat, amb por, amb vergonya o amb esperit de vassall. I crec que ja ha arribat l’hora de que ens traiem de sobre tots aquests complexos i ens comencem a sentir lliures interiorment per tal d’elegir el futur que nosaltres vulguem. I, justament, aquesta és la grandesa; perquè creure en els propis drets i en la pròpia llibertat és una cosa que depèn només de nosaltres mateixos. Després podrem parlar si podrem aconseguir o no les fites desitjades. Però la decisió de plantar cara a l’estat actual de coses és una decisió que només depèn de nosaltres.

El fons de la qüestió és si creiem o no en les nostres pròpies potencialitats i si volem construir un país diferent al que tenim; si volem transformar una societat que veiem massa malalta; si volem veure menys lladres i menys pobres; si volem més educació i més justícia social, més honestedat i una mica més d’il·lusió per un futur millor. Em direu que tot això és molt bonic de dir i molt utòpic. Potser sí. Però és la única forma que tenim de creure que la realitat pot ser una altra i que som nosaltres qui podem transformar-la.

No hi ha resposta

22 set. 2013


Ricardo Darín i la felicitat

Classificat com a Felicitat

Ricardo Darín és un actor argentí que a mi m’agrada especialment perquè sempre es fa creïble. És clar que un bon actor ho és perquè aconsegueix que la gent se’l cregui, faci el paper que faci. Però no tots ho aconsegueixen i a molts actors se’ls veu el llautó; especialment es nota en algunes sèries llatinoamericanes on tot sembla de cartó-pedra. Ahir escoltava una entrevista que li feien a Darín on deia una sèrie de coses que em van agradar i que ara vull comentar. Va dir, referint-se a si voldria un altre Oscar:

"Per què he d’anar a l’Oscar ? Què creuen que passa allà?. Jo ja vaig ser una vegada, ja ho vaig veure, no em va deixar massa content i estic aquí. La fantasia que hom té des de fora del que és un ambient … És fals. No és seriós. Té a veure més amb la parafernàlia que envolta una cosa que amb la cosa en si mateixa”.

Es va veure un Darín diferent , amb una mirada diferent al que els actors del "star system" solen brindar i es va acabar de fer patent quan va parlar del seu rebuig pels Oscars i Hollywood. Explicava que una vegada li fan oferir un gran paper i el va rebutjar pels seus principis: .

"A mi em van oferir una sola vegada una cosa contundent i seriosa a la qual vaig dir que no. Em va molestar una mica que m’ho presentessin de tal manera que no acceptaven el NO com a resposta . Es deia “Home en flames” , el director era Tony Scott . Jo estava treballant a Espanya en teatre i l’únic que volia era acabar la temporada per venir i estar amb la meva dona i els meus fills a casa meva. M’ oferien fer el paper d’un narcotraficant mexicà ! Per què?. Per a ells tots els narcotraficants són llatinoamericans. No em va agradar i també perquè volia tornar a casa".

L’entrevistador li va fer notar que “havia perdut molts diners”, a la qual Darín li va contestar amb una altra pregunta, tan simple com complexa. "Per a què serveix?. Per a què?". "Per viure millor", li va dir l’entrevistador .

"Millor del que jo visc?. Jo em regalo dues dutxes calentes per dia. M’estava anant bé. Estava treballant genial al teatre. L’ambició et pot portar a un lloc molt fosc.Tinc un cotxe d’alta gamma i em produeix rubor, perquè és massa. Sóc feliç quan puc agafar el cotxe del meu fill. Sempre he trobat una mà estesa que m’ha ajudat. Si encara vols més que això és perquè estàs veient una altra pel·lícula. Tinc molt més del que necessito".

Aquestes respostes em van fer recordar allò que explicava el filòsof Kierkegard quan deia que un home caminava per la carretera de Londres i, creuant-se amb un vilatà, aturà el seu pas i li preguntà:–Senyor, és aquesta la carretera de Londres?.  Al que el vilatà respongué: "Sí , Senyor ". Però els vilatans tenen una intuïció especial i immediatament li va preguntar : "Però vostè a on vol anar?. Perquè, la carretera és la de Londres, però si vol arribar a Londres ha de girar-se, perquè Londres queda a la seva esquena.

Acabo amb una reflexió: Què busquem exactament les persones?. El camí de la felicitat?. Si és això moltes vegades i potser massa persones anem caminant d’esquena a la felicitat i potser ens en anem allunyant en lloc d’apropar-nos-hi. No haurem de canviar molts esquemes?. No haurem de buscar altres coses?. No haurem d’escoltar altres lletres i altres músiques?. No haurem de fressar altres camins?.

Tenir moltes coses no sempre fa feliç una persona i segurament la felicitat no la trobarem en tenir molt sinó en ésser més i millors; no ho trobarem en les grans aparences, sinó en una vida senzilla i coherent amb uns pocs valors que són els únics importants i que, en definitiva, són els que hauríem de procurar.

Una resposta fins a ara

20 jul. 2013


El que diem i el que callem

Classificat com a PSICOLOGIA

Quan parlem diem tots moltes coses i ens en callem encara moltes més. Ho fa tota la gent assenyada per tal de no crear contínuament conflictes, ja que seria impossible viure si tots diguéssim el que pensem. No és convenient dir tot el que hom pensa i, si podem coincidir en què ser franc és bo, també potser coincidirem en què ser-ho massa i dir les coses pel broc gros és ser curt de gambals i per parlar massa i a deshora ens posem sovint en jardins dels qual després no sabem com sortir-ne.

En qualsevol conversa, manifestació o escrit quasi sempre és tant important el que es diu com el que no es diu. Són important les paraules, però ho són igualment el to, el context, l’actitud, la forma, la gestualitat, les metàfores, el mateix rostre o els ulls. A vegades sobren les paraules i altres vegades falten. No és fàcil trobar el punt just per tal de no crear mals entesos i perquè l’altra persona rebi exactament allò que volem transmetre i el que espera. Entre amics de veritat o entre persones que es coneixen molt, sovint sobren les paraules perquè de seguida endevinem el que vol dir l’altre i comprenem exactament el que vol transmetre. Els especialistes en comunicació ho saben bé i de seguida guipen les coses, cosa que als profans generalment ens passa desapercebut.

Parlar o callar, heus ací la qüestió, que va dir aquell. No sempre és fàcil encertar-ho ni sempre els altres han de fer el que nosaltres esperem. Un exemple el podríem trobar en la notícia que va saltar ahir als mitjans: el Tito Vilanova deixa de ser entrenador del Barça perquè ha d’iniciar un nou tractament per al seu càncer i no pot fer compatible les dues coses. Les reaccions ja les vam poder veure ahir mateix als medis de comunicació i a les xarxes socials. Avui han seguit i segur que aquests pròxims dies seguiran. Hem pogut veure les reaccions dels jugadors, d’altres entrenadors, dels amics, dels dirigents de clubs rivals, dels seguidors del Barça i fins i tot dels seguidors del Madrid o de l’ Espanyol, els equips més rivals d’entre els rivals. Tots s’han comportat com a senyors davant un fet que psicològicament ens toca a tots el cor i les fibres més sensibles de la nostra persona. Davant del dolor o de la malaltia d’una altra persona s’ha de ser molt insensible o molt dolent per no posar-se al seu costat i fins els enemics més acèrrims a vegades canvien la visió i es mires l’altra persona de manera diferent. És normal, és humà i és el que a tota persona amb un pèl de sensibilitat i humanitat li surt de dins.

Per tant, en alguns moments podríem aplicar aquella frase que diu que “qui vol entendre alguna cosa, no necessita gaires paraules”. És cert: en alguns moment sobren les paraules i prenen rellevància els gestos i les actituds. Davant del dolor que sofreix l’altra persona pot ser més important una bona abraçada en silenci, una mirada, unes llàgrimes o una simple i breu paraula. No calen gaires disquisicions ni grans discursos. Més aviat sobren, si m’apureu!. Per això és important el que diem, el que callem i el que fem…Exactament per això, davant del que li passa a Tito Vilanova, trobo que la majoria de reaccions han estat molt positives, de la qual cosa me n’alegro molt. Justament és en certs moments que es demostra la grandesa o la mesquinesa de les persones. Torno a dir que me n’alegro molt. Tito, aquesta batalla la guanyaràs!

POST SCRIPTUM: He de confessar que aquest post no acabava d’aquesta manera. Ja l’havia penjat al blog i fins i tot algú ja l’havia llegit. Acabava d’una forma massa dura i fent una afirmació que el temps ha desmentit, de la qual cosa me n’alegro molt.. Per tant, crec que era de justícia rectificar i així ho he fet, i he de dir que amb molt de gust. He esborrat al final i l’he acabat d’una altra manera. Simplement en volia deixa constància.

No hi ha resposta

15 juny 2013


Por a la por = pànic

Classificat com a Independència,PSICOLOGIA

Són temps moguts, complicats i difícils els que estem vivint. Hi han molts fronts oberts i poques possibles sortides. Cada dia sabem amb més certesa que no en sortirem de forma ràpida d’aquesta situació i això crea inestabilitat, incerteses i por.

Els psicòlegs diuen que tenir por és normal i és una forma d’auto protegir-nos davant d’un entorn desconegut i a voltes feréstec. Tenir por, doncs, és normal. Ara bé, avergonyir-nos de la nostra por, amagar-la o dissimular-la no és bo i els psicòlegs diuen que és l’inici d’una futura fòbia. Cal ser, doncs, realistes i reconèixer les nostres fragilitats –que tots en tenim, i moltes- i mirar les pors de cara. Per tant, no hem de tenir por a les pors si no volem caure en el pànic. I ja sabem que el pànic és el descontrol i justament en moments crítics el que menys ens podem permetre és el descontrol. L’ ideal seria poder controlar la realitat però, com que això no és sempre possible, més que mai necessitem controlar-nos nosaltres mateixos. I això ja és més possible, tot i que sigui difícil. Però aquests mateixos psicòlegs dels que parlava ens diuen que és possible trencar el cercle viciós de les pors que ens tenallen, ens esclavitzen i no ens deixen ser lliures.

Canviar la forma de mirar les coses ens pot ajudar. Posarem uns quants exemples: dia sí, dia també, ens envien des d’Espanya missatges negatius, missatges terrorífics, missatges apocalíptics per tal de fer-nos sentir por. Si ens independitzem, diu el Ministre d’Exteriors, José Manuel Garcia-Margallo, perdria Catalunya fins un 25% del seu PIB. No entenc massa aquesta preocupació per nosaltres. Que ens deixi ser pobres, si volem ser-ho! També ens diuen que quedaríem exclosos de la UE i que, en quedar fora del mercat interior, suposaria tot un desastre per nosaltres. Altre cop es tornen a preocupar per nosaltres aquesta bona gent espanyola. Mireu si ens estimen!

Quedar-nos dins d’ Espanya significa ser rics, pròspers, poder cobrar les pensions, poder ser algú en el món, poder anar pel món amb el cap ben alt, poder estudiar, poder treballar, poder produir i poder vendre, ser rics, ser ben vistos, poder ser ciutadans europeus, etc. etc. És clar, tot això des del seu punt de vista. Des del nostre potser no és ben bé així…

No serà que tota aquesta xerrameca és deguda a que la por i potser fins i tot el pànic el tenen ells? No serà que aquesta por tan tòxica que, cada dia i en petites dosis, en envien sigui deguda a un pànic horrorós a que marxem?. No serà que potser no tenen arguments de valor i per això cauen en l’amenaça? Ja se sap que qui no té arguments racionals fa servir la força bruta i la irracionalitat. Per tant, em sembla que el que pertoca és canviar la visió de les coses. Veure que ens en podem sortir perfectament sense ells; que potser encara podem estar millor sense l’espoli permanent a que ens sotmeten; que potser ens podem governar fins i tot millor nosaltres sols; que el futur pot ser molt millor si ens traiem les pors –i la son- de damunt. Cal canviar la mirada. Cal que no fem massa cas de la por tòxica i de les amenaces. I restar tranquils i anar fent el nostre camí. Poc a poc i amb bona lletra. Amb millor lletra –això sí- de la que estem fent fins ara. Cal millorar força. Sense por i sense pors i sabent que el pànic el tenen ells.

No hi ha resposta

27 maig 2013


El vas mig ple o mig buit?

Classificat com a PSICOLOGIA

Una vegada vaig llegir –no sé on- que ser feliç o desgraciat depèn d’un mateix. Que és cada persona qui tria ser feliç o desgraciada a la vida. En un primer moment aquesta afirmació em va semblar una “boutade”, una afirmació que pretenia ser enginyosa però que em semblava molt poc real i força fora de lloc perquè jo creia que la felicitat depenia més de factors externs que no pas interns.

Amb el temps he anat canviant de parer i he anat entenent una mica més aquella afirmació; perquè em sembla que la felicitat no és una cosa gens objectiva sinó que depèn molt de la percepció que nosaltres tinguem de les coses, de les situacions i, en general, de la vida mateixa. Alguns ho basen tot en factors econòmics, altres en factors de poder, o d’influència, o de salut o d’estatus social…. I justament aquí és on entra aquesta percepció totalment subjectiva del que és la felicitat: cadascú la viu, l’espera, la percep o l’imagina de manera diferent perquè, a fi de comptes, aconseguir la felicitat té molt a veure amb com ens prenem la vida i tot el que ens succeeix. La mateixa cosa pot ser percebuda totalment negativa, exasperant i esfereïdora per una persona, mentre que per una altra aquesta mateixa cosa resultarà totalment digerible i fins i tot en traurà un rendiment positiu per a la seva vida perquè potser l’ajudarà créixer i a madurar. Les possibilitats de les persones són immenses i el que ens passa la major part de les vegades és que no hem après a desenvolupar-les i ens quedem en el lament, en la part negativa i en el metre quadrat que tenim al voltant nostre. No som capaços de mirar més enllà, més lluny, més alt i amb més perspectiva.

Per a ser feliços, de totes maneres, (i no vull pas donar cap recepta, que per això ja hi són els psicòlegs i altra gent que en sap molt) sí que necessitarem canviar les ulleres que normalment portem posades i que no ens sabem traure. I una cosa és certa: cap de nosaltres vam néixer amb les ulleres posades, sinó que ens les hem anat posant durant la nostra vida i ja no ens les hem graduat o no ens les hem tret mai més. Es tractarà, potser, de saber mirar el que ens passa diàriament i canviar les actituds per enfrontar-ho com cal. Canviar la mirada. Ens caldrà aprendre a actuar de manera diferent a com estem acostumats i a pensar que els que ens ha tocat no és la cosa pitjor del món i que potser té coses bones i tot. El que deia: canviar les ulleres…

Per què, –em pregunto moltes vegades- una mateixa malaltia és acceptada d’una manera determinada, amb ganes de lluitar, amb l’esperit intern de vèncer-la per una persona i en canvi aquesta mateixa malaltia ensorra, fa defallir i fa claudicar una altra persona? Per què alguns saben veure sempre el vas mig ple i altres el veuen sempre mig buit?. Per què alguns es fixen sempre en el que tenen i altres es fixen només en el que els falta?. Per què alguns troben defectes en tot i, en canvi, altres sembla que tot els va bé?.

No serà que ens falta canviar les ulleres, la perspectiva, mirar al nostre voltant, valorar millor les coses, veure que cada dia hi ha una nit però també que hi ha un dia i que, fins i tot, hi han dies ben bonics, amb sol i molta llum?.

 

 

 

No hi ha resposta

04 maig 2013


Aquest egocèntric anomenat Mourinho

Classificat com a PSICOLOGIA

Quan avui llegia i escoltava les declaracions que Mourinho va deixar anar ahir en una roda de premsa que va fer per sorpresa, em vaig ratificar en allò que durant aquests anys he cregut i que aquest personatge (volia dir senyor, però em sembla que no s’ho mereix) ha anat mostrant en tot moment: que és un impresentable egocèntric que deixa anar tota la bilis i la mala llet que porta dins ara que sembla que ha decidit anar-se’n sense triomfar com ell hauria volgut i veient –tot i no reconeixent-ho- la poca collita que ha fet.

L’egocentrisme (del llatí ego, "jo", i "centre") és una actitud psicològica en la qual l’individu es considera el centre de l’ univers i dóna valor a les coses en tant que li són d’utilitat pròpia; igualment, és incapaç de posar-se en el lloc de l’altre per considerar des d’allí els fenòmens. En una accepció més àmplia, és egocèntric aquell qui considera que el seu punt de vista i els seus interessos són més importants que el dels altres. Per això l’egocèntric fa servir amb molta freqüència la paraula "jo", “me”, “meu”  quan parla de les “seves” coses

Els psicòlegs diuen que el llenguatge egocèntric és normal trobar-lo en les fases infantils de la persona però que també es pot trobar també en fase adulta. És el cas d’aquest home que –fa temps- en una entrevista concedida a la TV SIC de Portugal, deia que “havia deixat de ser egoista i egocèntric”. Cóm seria abans si ara és així!. Tot i així, en una altra entrevista reconeixia que “m’agrada guanyar per la satisfacció dels que m’envolten i que alguns m’han qualificat d’egoista perquè m’agrada donar-me ànims i aixecar la meva autoestima. crec que el fet de ser egoista m’ha fet diferent dels demés tècnics del món”. En què quedem? Veient el que vam veure ahir, no sembla haver canviat massa…

Sembla que ha decidit marxar i ho farà amb la cua entre cames, després d’haver fet gastar un munt de diners al Madrid, haver dividit el club, el vestuari, haver menystingut alguns jugadors amb actituds i declaracions públiques i mentides clamoroses. La roda de premsa d’ahir caldria que algun psicòleg l’analitzés bé i ens expliqués tot el que hi havia amagat sota les seves paraules, els seus gestos i la seva actitud prepotent. En trauríem una bona lliçó del que no ha de ser un entrenador de futbol… i del que és un autèntic prototipus de persona egocèntrica.

No hi ha resposta

01 abr. 2013


El primer pas

Classificat com a PSICOLOGIA

Em comentava un amic aquests dies que possiblement posem massa il·lusió en certes coses i que després en sortim defraudats. M’ho deia parlant, per exemple,  de les grans esperances que posem en temes com la independència de Catalunya i amb l’elecció d’aquest nou Papa..

Potser sí. Potser té raó. Però la il·lusió, l’esperança, les ganes de viure, l’optimisme que toca de peus a terra (altres en diuen realisme), el positivisme, el no ser totalment negatiu  i veure només la cara fosca de la vida ens ajuda a viure i a “anar tirant”. Ens ajuda a caminar i a anar fent passos sabent que tenen un destí final.

També em deia algú que amb això d’”anar tirant”  o “l’anar fent” no n’hi ha prou, perquè l’”anar fent” comporta una certa dosi de conformisme. Potser sí. Però en els moments que vivim què més voleu?. Voleu dir que hi ha molts motius per ser gaire optimista?. Jo ja em conformo amb aquest “anar tirant” que fa que no et quedis parat del tot i que segueixis tenint ànims per anar fent passos. Caminar és aquest petit –o a vegades molt gran- esforç d’anar posant un peu darrere l’altre amb la idea de poder arribar allà on es vol arribar. O, a vegades, simplement caminar sense destí pel simple plaer de caminar. El fet és no quedar-se parat, sense cap d’il·usió i sense motivacions de cap mena.

En moments complicats potser ens caldria fer nostre allò de Martin Luther King:

Fes el primer pas amb fe; no és necessari que vegis tota l’escala sencera, fes només el primer pas”.

La Pasqua que celebrem els cristians, en el fons, és el creure que la vida triomfa sobre la mort malgrat tot i malgrat tots els mals averany i les males persones.

Bona Pasqua i bona mona de Pasqua per a tots els que segueixin aquesta dolça tradició catalana!.

No hi ha resposta

28 març 2013


Les sabates gastades

Classificat com a Església,Pobresa,Poder

los zapatos negros del PapaEn els temps que corren ja està bé que un Papa es presenti al món amb les formes que hem vist i amb alguns detalls que avui, Dijous Sant, resulten més significatius. Perquè tots els Dijous Sants hi ha un gest en la litúrgia que resulta molt significatiu: és el de rentar els peus, recordant aquell gest de Jesús que, com ens explica Sant Lluc

“ Es va originar també rivalitat entre ells sobre quin d’ells havia de ser tingut per més gran.  Però ell els digué: «Els reis de les nacions en disposen com a amos, i els qui les dominen s’anomenen benefactors. Però vosaltres no heu de ser pas així, sinó que el més gran d’entre vosaltres es faci com el més jove, i el qui mana, com el qui serveix. Perquè, ¿qui és més gran: el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No és el qui seu a taula? Doncs, jo sóc enmig de vosaltres com el qui serveix”.(Lc 22, 25-27),

El gest de rentar els peus significa servei i és el centre de la vida de Jesús. Des d’aquest anorreament (kenosi és el terme grec que fa servir Sant Pau a la carta als Filipencs) és quan agafa sentit la seva mort i la seva vida. Aquest gest servicial està íntimament lligat al nou manament de l’amor. El Papa avui  (com acostumava a fer a la seva terra, que celebrava en una presó, en un hospital o en un hospici per a pobres i marginats) i  com faran a tot el món milers de bisbes i capellans, rentarà els peus a 12 joves en un centre de menors de Roma seguint el gest de Jesús. És el signe-sagrament que hauria d’esdevenir realitat en aquesta Església que s’ha de renovar urgentment.

Si alguna cosa té  -i tots hi estan d’acord- aquest Papa és que és una persona senzilla. A Buenos Aires solia passejar-se per les Villas Miseria amb les sabates gastades de tant caminar. Li agrada xafar terra i caminar pels carrers perquè es va criar al barri porteño de Flores, una zona on hi viuen gent d’escassos recursos econòmics. El seu pare, maquinista, va tirar endavant una família de 5 fills amb l’ajuda de la seva mare que feia la molta feina que hi devia haver en aquella casa. Sap, per tant, el que és viure senzillament i amb naturalitat. Els seus gestos són analitzats amb lupa i criden l’atenció perquè feia temps que no es donaven al Vaticà: va passar a pagar la factura de la pensió on vivia, menjava enmig dels altres cardenals, vol deixar les luxoses estances papals, s’apropa a la gent, etc.

El dissabte passat, els periodistes van ser rebuts en audiència i allà va aparèixer ell amb les sabates gastades que portava de Buenos Aires i que havien recorregut els carrers, els metros i les villas miseria on la pobresa, la violència i la marginació són evidents en tots els seus racons. Aquestes mateixes sabates negres gastades ara vesteixen un Papa i les vermelles que li havien preparat han quedat guardades en un armari. Tant de bo no surtin més i també sigui un signe que cert tipus d’ Església s’ha acabat definitivament. Ja sé que només és un detall i que potser no vol dir res. Però també pot ser que vulgui dir molt després d’haver escoltat el que deia en la seva primera homilia que va fer com a Papa i on les sabates poden adquirir un valor simbòlic. Va insistir en el “moviment” i va dir que la vida i l’ Església estan en moviment. “La nostra vida és un camí. Quan ens parem, la cosa no va. Caminar sempre, en la presència del Senyor, a la llum del Senyor, buscant viure de manera irreprensible que Déu demana a Abraham en la seva promesa”.

Que aquest Dijous Sant sigui per a tots els cristians un camí de servei, de buscar i d’estimar aquells que més ho necessitin.

No hi ha resposta

19 gen. 2013


65 anys

Classificat com a Blogs,Jubilació,PSICOLOGIA

Avui faig 65 anys. És d’aquelles coses que sembla que no han d’arribar mai però que un dia arriben. Quan era més jove m’imaginava les persones de 65 anys ja velles. Potser sí que ja ho sóc una mica, però encara no me’n sento pas de vell. Fins i tot crec que pot ser una bon moment per buscar alguna forma de renaixement…

Els 65 anys és l’edat de la jubilació. A mi em queda ja molt a prop i segurament que podré jubilar-me d’aquí a pocs mesos. Però el més important és que em trobo bé i, per tant, celebrar aquests anys no vol dir res més que haver tingut l’oportunitat d’haver viscut moltes experiències, haver pogut veure i viure moltes coses, haver conegut moltes persones excepcionals, haver pogut tenir moltes oportunitats en la vida i haver viscut molts més  bons moments que no pas dolents. Per tant, només em cal donar gràcies a Déu i a tantes i tantes persones que m’han ajudat a caminar per poder arribar al lloc on sóc avui.

I, per acabar, vull desvetllar-vos un petit secret que per a mi ha estat un bon regal d’aniversari: avui he enviat a l’editorial el que serà, si no hi ha res de nou,  el meu primer llibre. Us ho explico per tal de que participeu també una mica de la meva alegria: Resulta que fa una uns mesos el responsable de l’editorial EL TOLL  (Ontinyent-La Vall d’ Albaida) em va enviar un correu electrònic proposant-me editar en llibre una selecció de continguts del meu blog perquè considerava que era interessant. No cal dir que, en un primer moment, va ser una sorpresa l’oferiment i que, després d’aquesta inicial sorpresa, va arribar la il·lusió, sobretot perquè mai m’havia passat pel cap editar les coses que jo he anat escrivint durant aquest més de quatre anys de blogaire.

Durant aquest temps he anat fent una selecció dels apunts que he considerat més interessants i avui mateix els hi he enviat. Ara, tot queda a les seves mans per tal que en facin el que els sembli millor. Si un dia arriba a sortir aquest llibre, d’alguna manera serà el reflex de les mirades diverses que jo he anat fent a alguns punts concrets de la vida durant aquests darrers quatre anys. Un llibre que haurà nascut del blog que vaig iniciar el dia 24 d’ Agost de 2008 i que molt amablement va acollir en aquell moment el diari AVUI i que encara ara el tinc allotjat al diari EL PUNT/AVUI amb aquest mateix títol i allà el trobareu fins que potser un dia em cansi i el plegui.

Un blog que va néixer sense cap mena de pretensió i encara menys la de que un dia pogués convertir-se en llibre. Quan un dia em van escriure la gent del diari AVUI i em van demanar si el podien incloure entre els blogs destacats del diari -perquè, em van dir, que els semblava interessant- ja vaig estar ben content. Només em van demanar una condició: que cada setmana hi escrivís un parell o tres de vegades, cosa que he complert amb escreix i amb molt de gust. Ara potser arribarà en forma de llibre perquè -també una altra agradable sorpresa- l’editorial EL TOLL s’hi ha interessat. D’altra forma no crec que hauria tingut l’atreviment de publicar.

El blog va començar com un simple “divertimento”, un entreteniment que vaig considerar que podia ser profitós per a mi, així com una manera d’ajudar-me a reflexionar sobre mi mateix, sobre les coses que passaven i que em passaven. La vida -la realitat- és tan complexa i polièdrica que, per poder-la copsar i entendre una mica, és convenient aturar-se a mirar-la i, si pot ser, mirar-la de tots els costats possibles. Com més punts de vista tinguem de les coses millor. El blog ha volgut ser això.

Un blog, per tant,  fet de mirades. Les mirades sobre algunes coses de la vida que aquí trobareu, seran les que han fet els meus ulls al llarg de més de quatre anys. Per tant, serà la meva mirada en aquell moment concret en què es van produir els esdeveniments i la manera com jo els vaig mirar en aquell moment. Vindrien a ser com flaixos d’una realitat molt concreta, a vegades ben objectiva i altres segurament que molt subjectiva. Hi han coses que no les veiem, tot i fer segles que són al nostre costat i passar-hi per la vora cada dia, perquè no ens hi hem fixat prou. Hi han coses que no les veiem perquè no les hem descobert i quan les descobrim quedem meravellats i ja no podem deixar de mirar-les mai més. Hi ha mirades que ens marquen profundament. Hi han realitats que les mirem amb displicència i les deixem de mirar de seguida perquè no ens interessen prou o potser perquè no ens interessen gens.

Per tant, ara ens toca a tots seguir endavant: a mi em toca seguir escrivint i a vosaltres us toca seguir llegint-me i, si és possible, comentant-me.

Moltes gràcies a tots els que m’heu felicitat avui: als fidels seguidors del blog i als amics que de tant en tant hi entren també a tafanejar. Gràcies a tots.

14 respostes

14 gen. 2013


Les possibilitats

Classificat com a PSICOLOGIA

No sé per quin motiu exacte  (potser el fet que comencem any nou) fa dies que em donen tombs pel cap unes quantes coses que avui vull compartir. Són simples reflexions que potser no treuen cap a res però que a mi m’han semblat interessants.

Penso que en moments complicats i una mica convulsos com el que vivim és més necessària que mai la pau interior. Però la pau interior és molt difícil trobar-la si t’has quedat sense feina, si t’han desnonat, si no arribes a fi de mes o si tens alguna malaltia greu tu o algú de la teva família. Ja sé que és molt més fàcil fer totes aquestes reflexions quan no es passen punyeteres de veritat. Però, així i tot, penso que cal fer-les estiguem com estiguem.

Tot i el munt de dificultats que moltes persones viuen, cal mirar de sobreviure i mirar endavant perquè la vida ens depararà amb tota seguretat moments millors  i, per altra banda, ens permet aprendre del que vivim si sabem observar i treure conseqüències. Mai serem del tot allò que interiorment aspiràvem a ser; mai tindrem tot allò que voldríem tenir i, si ens comparem amb els altres, sempre veurem que tenim gent per davant, però que també en tenim molta per darrere. Vull dir que cal veure amb certa objectivitat el lloc on som, el que ens toca viure i ser conscients que potser no estem tan malament com ens pensem. I hem de procurar no comparar massa, perquè diuen que les comparacions sempre són odioses i potser ens faran avergonyir o engelosir o empetitir. Cadascú és com és i el que hem de procurar és mirar d’estar bé amb el que som, amb el que vivim, amb el que tenim i amb el que la vida ens regala, la qual cosa no significa quedar-nos quiets i no tenir aspiracions ni somnis.

Però sí que ens aniria bé a tots pensar que la vida té prou coses bones com per saber-les trobar i que tots nosaltres tenim moltes més capacitats del que ens imaginem i, per tant, caldrà buscar dins nostre com aprofitar-les totes. No ens ha tocat la loteria, i què?. No tenim tot el què volem, i què?. No som tan macos, ni tan perfectes com voldríem, i què?. No som gran cosa, potser… I què?

Som el que som. Però som únics i amb un munt de possibilitats de ser molt millors en quasi tots els aspectes de la nostra vida. Doncs mirem de buscar-les, trobar-les i aprofitar-les!

2 respostes

01 gen. 2013


Morir i néixer. Néixer i morir

Classificat com a PSICOLOGIA

Graciela-Noguera-ARA-Xavier-Bertral_ARAIMA20120709_0101_20

 

El darrer dia de l’any 2012 se n’ha endut el Dr. Moisès Broggi amb els seus 104 anys tan ben portats després d’una llarga i fecunda vida.

En aquesta deliciosa foto del fotògraf Xavier Bertral el veiem amb la Graciela Noguera, la primera catalana de l’any 2010. La Graciela el mira amb uns ulls oberts com unes taronges tot pensant ves a saber què… Ja m’agradaria saber què pensava en aquells instants! Potser encuriosida per tantes arrugues, per aquella expressió de bonhomia que desprenia, per pura i simple curiositat en veure una persona tan vella o potser atenta a les paraules que el Dr. Broggi li deia. Ves a saber…

El pas del temps és això: inicis i finals, naixements i morts, finals d’un any fastigós en molts sentits i inicis d’un altre any que tots confiem que sigui millor. Tot unit amb el fil misteriós del temps, que ens va portant a uns i altres per camins desconeguts, que ens lliga i ens deslliga segons el seu caprici. Un temps que fuig constantment sense adonar-nos-en…

Que no ens faltin mai aquestes mirades tendres com les de la foto, les paraules amables que ens ajuden a ser millors, les esperances renovades que ens fan tirar endavant, les empentes amables i les complicitats entre persones diferents, entre grans i joves i entre gent culturalment diversa.

Només així podrem esperar que aquest any sigui millor.

Bon any 2013 a tots!

No hi ha resposta

Anteriors »