A PEU

Avui, si no he perdut el compte, portem ja 66 dies de quarantena. El govern d’Espanya, degut als molts casos de contagi de la COVID-19 que anaven sortint, va declarar un estat d’alarma que començaria el dia 15 de març, la qual cosa va portar associada la imposició d’una quarantena (i els primers dies de confinament total als domicilis) que a hores d’ara encara dura.

Els que més o menys m’aneu seguint ja haureu vist que durant tot aquest temps no he escrit res de tipus personal en aquest blog, on només he anat recollint poesies de tant en tant. No tenia esma, ni ganes, ni ànims per a escriure res des del moment en què em vaig assabentar que el meu germà tenia tots els símptomes de la Covid-19 i que segurament haurien d’ingressar-lo. Ha estat, per tant, un temps estrany, ple de neguits, pors i temors. Durant aquests dies he llegit molts diaris, algun llibre que no necessités gaire esforç de concentració, he procurat informar-me molt sobre aquesta malaltia, he vist alguna pel·lícula i força televisió. Em costava concentrar-me en lectures una mica serioses i profundes, i encara més escriure. Sí que he procurat fer cada dia una petita crònica basada en els informes que diàriament em donaven els metges per tal d’anar-la passant a familiars i amics que s’interessaven per la salut del meu germà. Ell va començar amb els primers símptomes al cap de pocs dies d’haver-se iniciat la quarantena i el dia 1 d’abril ja van haver-lo d’internar. Va arribar a estar molt greu durant uns quants dies, però sembla que poc a poc se’n va sortint. Avui encara segueix internat però amb perspectives de que li donin l’alta ben aviat.

Deia que portem 66 dies de quarantena i que hem hagut se suportar uns quants dies de confinament total. Una experiència que la majoria no havíem tingut mai i de la qual ens en recordarem tota la vida. El fet d’haver-nos de confinar a casa em feia plantejar moltes coses: de quina manera ho estaria passant aquella gent que no tenia casa, o que havia de viure amuntegada en petits espais, sense les mínimes comoditats?. En situacions com aquestes pensava que és quan es fa més evident les diferències entre rics i pobres, i que molts de nosaltres som uns afortunats. Pensava en aquells que fa anys que són a la presó i que potser ja s’hi han acostumat a aquesta mena de confinaments. Pensava en els nostres polítics i líders socials que els ha tocat d’estar injustament a la presó i que aquesta pandèmia ha agreujat l’estat que alguns d’ells havien pogut començar a tastar.

I també vaig pensar de seguida en un llibre que havia llegit feia molts anys i que ara em semblava que era un bon moment per rellegir. Es titula «Memorias del calabozo», un relat testimonial publicat entre 1987 i 1988 de Mauricio Rosencof y Eleuterio Fernández Huidobro. En el llibre es narra l’experiència carcerària que van viure entre setembre de 1973 i març de 1985 junt amb José Mujica, durant la darrera dictadura militar a l’Uruguai. El fet fou conseqüència de la seva militància en el Movimiento de Liberación Nacional – Tupamaros. Entre els centenars de presos polítics que va haver-hi a l’Uruguai la situació d’uns quants d’ells va ser molt particular: nou dels principals integrants de la conducció de l’organització van ser presos per la justícia militar en qualitat d’ostatges, és a dir, a risc de ser ajusticiats davant de qualsevol acció subversiva que atemptés contra l’ordre militar. Van ser separats del Penal de Libertad on es trobava la majoria dels militants de l’organització guerrillera i d’altres agrupacions i partits igualment proscrits, i traslladats en tres grups de tres, durant onze anys pels calabossos dels diferents casernes militars de país, romanent cada un en absolut aïllament i incomunicació, i sotmesos al tractament ja conegut cap als presos polítics a les dictadures militars del con sud d’Amèrica Llatina. Al dos anys del seu alliberament, Rosencof i Huidobro reprenen el diàleg truncat en aquelles dates en un registre d’àudio i que posteriorment és editada en forma de llibre.

Deia que aquests dies he tingut oportunitat de rellegir-lo (val molt la pena rellegir i acostuma a ser molt enriquidor) i també he tingut oportunitat de veure la pel·lícula que el 2018 es va filmar amb el títol de LA NOCHE DE LOS 12 AÑOS, basada en el llibre. No havia tingut oportunitat de veure-la i considero que val la pena. Es molt fidel al llibre i està molt ben feta.

Per tant, no tot ha estat dolent durant aquest llarg temps de confinament. Entre les moltes males notícies de mort, por i sofriment que es deriven de la pandèmia del coronavirus a casa nostra i a tot el món també hi trobem brins d’esperança com aquest:

«Maria Branyas, la persona més longeva de Catalunya i de l’Estat espanyol, amb

113 anys, ha superat la malaltia en una residència on han mort diverses persones positives. La seva família i les cuidadores de la residència Santa Maria del Tura d’Olot, on resideix des de fa més de vint anys, ja remarcaven abans de la crisi de la covid-19 que la Maria tenia una salut de ferro. Sens dubte, ha

quedat ben demostrat».

Ara només falta que trobin ben aviat una vacuna…

Tags: Malalties

Hi ha virus que, pel que sembla, a Espanya i a Europa no es poden combatre. No parlo del coronavirus que sembla que tothom fa el que pot i, quan es fa el que es pot, no es pot demanar més. Però sí que podríem demanar una mica més de sensibilitat en temes d’igualtat, de justícia, de democràcia, de drets humans etc. Allò de que tothom es igual davant la justícia i que tota persona té uns drets pel sol fet de ser persona és una mentida que ens han volgut fer creure, però que ja ningú s’empassa perquè veiem que, a la pràctica, els que haurien de procurar que fos una realitat se’n desentenen olímpicament. En altres temps se’ns podia fer combregar amb rodes de molí, però ara cada dia és més difícil amb internet i aquestes coses. Ara les notícies corren molt ràpidament i no sempre es poden tapar com es feia en altres temps.

No podem tapar, per exemple, el drama dels refugiats i com de malament els tracta la Unió Europea a les seves fronteres. Una corrua de gent miserable que fuig de la guerra i que s’està morint de gana i de fred a la porta de casa nostra, no només no els acollim mínimament i els donem de menjar i una manta, sinó que els bastonegem i els disparem bales de goma. Europa, on has arribat! A aquesta Europa se li ha podrit l’ànima i les seves fronteres s’han convertit en camps de concentració.

Aquesta setmana escoltarem fins a la sacietat parlar de feminisme i dels drets de les dones, cosa que està molt bé. Però també ens agradaria que poguéssim escoltar que insignes periodistes – homes i dones – ens parlessin dels drets de les persones en general i sense distincions, que ens parlessin de presos polítics, de reis emèrits estafadors i comissionistes, de famílies desnonades i de nens que passen gana mentre llencem el menjar a les escombraries. La lluita per la causa feminista és totalment adequada; però hi han altres lluites per causes que resten massa oblidades.

Llegia fa ben poc el cas de la Malika, que no ha sortit als diaris, ni a la tele i del qual ningú n’ha parlat. La Malika, de 56 anys, diabètica, es va aixecar dissabte ben d’hora per passar la frontera de Melilla. És una de les nombroses dones que cada dia carreguen enormes paquets per passar-los cap al Marroc i guanyar d’aquesta manera uns quants calés. Aquell dia va recollir dues caixes d’ametlles, que pesaven uns 40 quilos, per encàrrec d’un empresari que té vaixells i comercia amb tots dos països. Quan la van detenir i li van confiscar la seva mercaderia, no va parar de plorar i va seguir la policia, suplicant-li que la hi retornés perquè l’endemà havia de pagar el lloguer i no tenia prou diners. Va romandre a la porta de la comissaria plorant i patint, tot el dia sense menjar, fins que un atac de cor, després d’un infart, la va matar. És públic i notori que al voltant de 8.000 operadors creuen diàriament els passos fronterers amb la ciutat de Melilla. La majoria són vídues o divorciades, molts pobres i amb fills a la seva cura. Reben una humiliació continuada, molts maltractaments i violència verbal per part de la policia. Malika – «reina» és el significat del seu nom -, era molt coneguda i estimada, molt bona persona. Malauradament no és la primera que es mor i no serà l’última.

I entretant, el nostre insigne rei emèrit, que quan va ser posat al tron pel dictador no tenia absolutament res, ara sabem que acumula una gran fortuna a base de tripijocs i comissions diverses totalment il·legals. Aquesta mena de virus, que maten la democràcia i fan més mal que una pedregada, segons a qui no els investiguen i mira que són tan contaminants o més que el coronavirus… Miquel Riera ens explica avui en aquest mateix diari que «la premsa suïssa, que, evidentment, no tracta els Borbons amb l’acatament de la premsa espanyola, va desvelar que el rei emèrit havia amagat 100 milions de dòlars en un banc de Ginebra entre el 2008 i el 2012. Segons La Tribune de Gèneve, Joan Carles va dipositar els diners a la banca Maribaud sota la cobertura d’una societat panamenya de la qual ell era l’únic beneficiari! La justícia suïssa, que investiga si l’operació va servir per blanquejar diners, sospita que els milions provenien d’una donació del rei saudita Abdal·là, feta com a comissió per les gestions del monarca espanyol en la construcció de la línia d’alta velocitat entre Medina i la Meca. Part d’aquests diners, uns 65 milions, van ser transferits l’any 2012 a l’amant del rei, Corina zuu Sayn-Wittgenstein, que, automàticament, els va portar a les Bahames. Tota una operació complexa en la qual l’ombra de la misteriosa mà del rei emèrit es barreja amb la de la seva amant alemanya, involucrada per la seva part en alguns afers tenebrosos amb l’ara empresonat excomissari Villarejo».

Tags: Malalties, Monarquia, POLÍTICA

Aquests dies que a Barcelona els telèfons han estat el centre del món m’he assabentat que han descobert una nova malaltia. He de confessar que no n’havia sentit a parlar mai fins avui, que n’he llegit alguna cosa als diaris. La nomofòbia, és la por irracional (una fòbia) a sortir de casa sense el telèfon mòbil. El terme, és una abreviatura de l’expressió anglesa "no–mobile-phone phobia"= “nomofòbia”.

Es veu que és una fòbia que la pateix el 53% d’usuaris de telèfons mòbils i és considerada una patologia tecnològica. Es veu que cada dia hi ha més gent que té la por irracional a sortir al carrer sense el mòbil, a deixar-se’l a casa, perdre’l, que es descarregui la bateria o estar en una zona sense cobertura. Els homes són els més afectats: 58% enfront d’un 48% de les dones. Els qui posseeixen un “smartphone” (telèfon intel·ligent) són més propensos a patir la nomofòbia.

Entre els principals símptomes que presenten aquests malalts tecnològics del segle XXI hi ha l’agressivitat, la dificultat per concentrar-se i la inestabilitat emocional. No tenir el mòbil a mà, la descàrrega de la bateria o estar en una zona sense cobertura és un via crucis per aquesta gent. No s’acaba d’entendre que un avenç tecnològic que hauria de facilitar i fer més agradable la vida, es converteix en un element d’estrès i creant dependència psicològica.

Un símptoma de que som nomofòbics serà si en sortir de casa ens adonem que hem oblidat l’aparell i això ens genera tanta ansietat que hem de tornar a recollir-lo, siguem o siguem. Altres símptomes: si en les reunions amb amics, a la universitat, a la feina, a casa i fins al bany parlem pel mòbil o manipulem el telèfon per llegir missatges. Si com a mínim cada 2 minuts mirem la pantalla, encara que no esperem cap trucada, segur que tenim aquesta fòbia. Ho podem oblidar tot menys el mòbil. Els llocs que no permeten l’ús del mòbil, com cinemes, bancs, avions, certs restaurants, esglésies -entre d’altres-, generen estrès a aquesta gent.

Pensar que fa 50 anys enrere no teníem la majoria d’aparells que avui ens fan la vida més fàcil i que ara ens són totalment imprescindibles! No teníem rentadores i les dones anaven a rentar la roba al rentador públic. Allà s’assabentaven en un moment de tot el que passava al poble o al barri, es feia tertúlia i milloraven les relacions socials. No teníem nevera i la gent s’espavilava com podia, posant les coses amb l’aigua fresca del pou que encara es podia beure sense por i era més bona que totes aquestes d’ampolla que hi han ara, tan sofisticades i amb tantíssimes qualitats. No teníem TV i tots ens reuníem entorn a la ràdio per escoltar les novel.les que ens mantenien l’atenció durant setmanes, o per escoltar els programes de discos dedicats. De telefonar, res de res. Escrivíem cartes i, si era molt urgent (cosa que no passava gaire perquè la gent vivia sense tantes presses) anàvem a la centraleta telefònica on una senyora escoltava atentament tot el que dèiem, fos més o menys privat o íntim. En teoria les converses havien de ser per aquelles senyores com una espècie de secret de confessió (que es guardava amb més o menys fidelitat segons com era l’operadora de torn).

Doncs ja veieu fins on hem arribat! Ara és estressant per alguns tenir mòbil. Fins i tot diuen que ho és triar-lo entre tanta i tanta varietat. Hi ha qui es passa fins a sis mesos tractant de triar l’equip i el pla de pagament més adequats, mentre que les ofertes, la publicitat i les tendències els van confonent perquè, entretant, van sortint nous models o noves modalitats. Tot això fa comprendre millor la nomofòbia: per a molts la seva vida social, amorosa, familiar i de treball, la seva identitat i estil depenen d’un aparell, a falta d’habilitats socials que els permetin un altre tipus de llaços. Haurem de vigilar!

Tags: Malalties, Mobils, Tecnologia

Ens anem atansant al final de l’hivern. El dia s’allarga i els freds se n’aniran de mica en mica. Els refredats i les grips aniran  quedant enrere i podrem dir que haurem passar un hivern més.

Recordeu el que va passar l’hivern passat amb la grip A? Se n’ha parlat una mica però considero que no pas prou. Quan un tema interessa amagar-lo, s’amaga. Es va mirar de no parlar-ne massa perquè hi va haver massa gent –i massa important- que va posar-se de peus a la galleda.

Però, de mica en mica, s’han anat saben algunes coses i potser convindria recordar-les:

-Convindria recordar tot el que es va dir contra la monja Teresa Forcades quan va tenir el valor de fer pública la seva denúncia de que no n’hi havia per tant i que darrera de la gran campanya que es va fer i de la por que es va mirar de posar a la gent hi havia els interessos de les gran farmacèutiques. Ella insistia en que no hi havia pandèmia i, al final de tota la història, la realitat li va donar la raó. La grip A va matar 271 persones i la grip estacional cada hivern en mata  més de 3.000 a l’ estat espanyol.

–El ministeri de Sanitat espanyol va arribar a encarregar 37 milions de dosis encara que, al final, va rebaixar la petició a 9 milions, dels quals només va usar 3. Un dia després de declarar oficialment finalitzada la pandèmia de grip A, l’OMS va confirmar que cinc investigadors, tenien vincles amb els laboratoris de vacunes i cobraven de la indústria (Novartis, GSK Biologicals, Baxter, Sanofi, Roche i GSK). Quants diners s’han perdut amb aquestes vacunes?

–El Parlament Europeu va aprovar el passat 24 de juny una declaració que afirmava que s’hagués necessitat "més transparència" en la gestió de la grip. El text va ser proposat pel epidemiòleg alemany, Wolfgang Wodarg, expresident del Comitè de Salut de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, que va acusar públicament a l’OMS i als governs de generar una psicosi innecessària a causa dels vincles amb la indústria farmacèutica.

-Segons explicava la la revista Discovery Salud nº 120 la pròpia Organització Mundial de la Salut (OMS) ha reconegut públicament que la majoria dels malalts infectats per el virus de la grip A es recuperaven del tot al cap d’UNA SETMANA SENSE REBRE TRACTAMENT MÈDIC i que les persones sanes que contreien la grip no necessitaven ser tractades amb antivirals … després. Per tant, perquè es va fer la campanya que es va fer amb tanta irresponsabilitat.

La gent no necessitem una mica més de serietat i més explicacions davant cassos com aquests?

Tags: Grip A, Informació, Malalties

La paraula ESTIGMA prové del grec i vol dir: SENYAL, MARCA. Té diverses accepcions  segons el diccionari, però la que ens interessa aquí és la primera:|| 1. Senyal o marca indeleble. La calvície era considerada un estigma de la naturalesa, Pla SB 173. Especialment: a) Marca feta amb ferro roent com a signe d’infàmia o d’esclavatge.Atribut que converteix el seu portador en una persona diferent i poc atraient, de manera que el desacredita socialment. La paraula prové del grec στίγμα ‘senyal, marca’.L’ escriptora nord americana Susan Sontag té un llibre, que vaig llegir fa ja molts anys, que es diu “La malaltia com a metàfora”. Ella sempre va ser una escriptora polèmica per les seves reflexions crítiques sobre la societat, la guerra, la política, et. Sempre va tenir visions innovadores de les coses, que van xocar frontalment amb moltes maneres de pensar de la societat del seu temps. Era una persona molt crítica amb la societat en general i amb la nord americana en particular.En aquest llibre parla dels prejudicis col·lectius que es tenen sobre algunes malalties determinades. Les seves reflexions sobre la malaltia i les metàfores negatives que l’acompanyen les va fer, sobretot, a partir de la seva leucèmia, malaltia que la va dur a la tomba. Va parlar de la tuberculosi (la malaltia més cèlebre del S XIX), de la Sida i, sobretot del càncer. A aquestes, s’hi podria afegir la lepra com a malaltia típica de temps primitius i les malalties mentals com a representatives dels temps actuals.Tota malaltia greu és vista amb molta prevenció. Però, ens hem preguntat per què unes les mirem amb tanta prevenció, amb tanta por, amb tanta càrrega negativa? I per quin motiu estem posant en aquest mateix calaix les malalties mentals actualment?  Suposo que deu ser degut a que cada dia es descobreix més coses del cervell humà i de les emocions que mouen la persona. Però això no fa que es puguin curar encara certs tipus de malalties mentals. estem encara en l’època del misteri, del descobriment, de la por.De les metàfores associades amb una malaltia greu, Sontag assenyala una en particular, sens dubte la més nociva: la metàfora militar. El cos es concep com un camp de batalla; el cos lliura enfront del càncer un combat aferrissat del que amb molta freqüència surt vençut. Contràriament a la tuberculosi, una afecció molt localitzada, i fins fa poc molt controlada, el càncer representa l’horror d’una invasió generalitzada, amb escaramusses imprevisibles, i teràpies brutals que representen una mena de contraofensiva militar.Fins fa poc, el càncer era la malaltia tabú per excel·lència, la que persistia en la seva malignitat i encara ara  malgrat les múltiples victòries que oferia la ciència mèdica sobre molts altres patiments. L’escriptora resumeix així: “Es pensava en la tuberculosi com una mort decorativa, sovint lírica. El càncer és un tòpic estrany i encara escandalós per a la poesia, i es preveu inimaginable tornar estètica aquesta malaltia “.La malaltia, com a metàfora, és també una esplèndida reflexió sobre l’estigma social: una malaltia greu deixa de ser un patiment merament clínic per esdevenir una marca infamant. A l’ inici del seu llibre, Sontag parla de la malaltia com el costat nocturn de la vida, com una ciutadania incòmoda, i afegeix: “Cada persona en néixer posseeix una ciutadania dual, en el regne dels sans i en el regne dels malalts . Encara que tots preferiríem només utilitzar el passaport bo, tard o d’hora cada un es veu obligat, almenys per un temps, a identificar-se com a ciutadà d’aquell altre lloc “. El propòsit declarat de l’escriptora és despullar a la malaltia d’una càrrega metafòrica nociva que només engendra discriminació, segregació i estigma, i un gran ostracisme per al malalt, és a dir, per a qui no s’inscriu amb aplom suficient en el món dels saludables .Etiquetes de Technorati: Malalties,Relacions socials

Tags: Malalties, Relacions socials