Arxiu per a 'Consumisme' Categories

28 juny 2015


Consumeixo=existeixo

Classificat com a Consumisme

Chuck Palahniuk  fa dir a un dels seus personatges (Tyler Durden) de la seva seva famosa novel·la El Club de lluitaunes frases que s’han fet famoses: “Tu no ets la teva feina. No ets el diner que tens al banc. No ets el cotxe que condueixes. No ets el que hi ha dins de la teva cartera. No ets la marca dels teus maleïts pantalons. Ets la merda obedient del món”.
 
Però, per desgràcia, no ens ho hem acabat de creure. La majoria no ens ho creiem. “No ens creiem que la gent no necessita cotxes immensos i que el que necessita és respecte. No necessita armaris plens de roba, necessita sentir-se atractiva i demana excitació, varietat, bellesa. La gent no necessita passatemps electrònics, necessita fer, amb la seva vida, alguna cosa que pagui la pena […]. Intentar omplir aquests buits amb objectes materials és provocar una fam insaciable de falses solucions per a problemes reals que mai es realitzen. (Més enllà dels límits del creixement-CLUB DE ROMA, 1992).
L’apunt d’avui és conseqüència de la lectura que acabo de fer del número 123 de Quaderns Cristianisme i Justícia (Consumeixo=existeixo) sobre el consum i el consumisme. Per tant, ja des d’ara aviso que no hi ha absolutament res meu en aquest apunt d’avui. Simplement el ressò que he sentit dins meu en llegir aquest quadern i la mínima feina d’escriure-ho. Només em cal dir que recomano vivament la lectura d’aquests quaderns. No en trobareu cap que no valgui molt la pena.
El preu del consumisme qui el paga?. Els països empobrits paguen els plats trencats del malbaratament. Molt abans, en major mesura i amb repercussions més greus que els enriquits, ja que tenen menys capacitat de resposta. Per exemple, davant la pujada del nivell del mar com a conseqüència de l’escalfament global, als Països Baixos podrien construir un gran dic, a Bangla Desh, no; milers de persones haurien de fugir, o morir. Aquest tipus de desenvolupament funciona com un triangle viciós: consumisme que genera contaminació i destrucció que acaben per traduir-se en pobresa; pobresa que, al seu torn, contamina i destrueix. La societat de consum exigeix sobreexplotació de la Naturalesa, explotació del Sud pel Nord, redistribució injusta de la renda en el Nord i en el Sud.
Un exemple el tenim amb un estri que fem servir cada dia: el mòbil. Un telèfon mòbil és més d’un 50 % plàstic, al voltant d’un 25 % metalls i la resta, ceràmica i vidre. Cal afegir la mà d’obra i altres despeses de producció, comercialització i transport. Les companyies els regalen perquè els compensa el que paguem pel seu ús. Podrien durar 10 anys, però la mitjana de canvi està entre 18 i 30 mesos. A Espanya hi ha més mòbils que persones; si no fos per les renovacions, el mercat estaria saturat. Els fabricants són transnacionals que practiquen la deslocalització, que consisteix en tancar empreses, deixant un rastre d’atur,  la recerca sempre de pitjors condicions de treball. Un component de les bateries és el coltan, que s’obté d’un mineral, el 80 % de les reserves del qual es troba a Àfrica, sobretot en una zona bèl·lica, la República Democràtica del Congo, «on més de 10.000 miners recullen en condicions infrahumanes aquesta argila rica en coltan», segons la Fundació Terra. El preu d’aquest mineral s’ha disparat a causa del boom de l’electrònica, així que no només aviva la violència, sinó que la finança. A la vista de tot això, potser seria tan clar que els mòbils siguin tan barats.
El primer que hauríem de fer és preguntar-nos :Per a què serveixen les coses?. En principi, adquirim objectes i usem serveis perquè els necessitem, i per a això són produïts. La societat de consum subverteix el procés de satisfacció de les necessitats humanes: es crea la demanda del que convé produir; convencent a la gent del que necessita. La relació entre l’objecte i la seva funció primària s’allunya. La funció dels objectes continua sent satisfer necessitats, però no les que semblen òbvies. És aquesta anomalia el que produeix deteriorament ambiental i empobriment. Però no automàticament felicitat.
Motivacions del consum:
  • Consum emulatiu: Volem tenir el que té el veí, volem tenir el que apareix a la televisió com a propi d’una classe social ideal a la què voldríem pertànyer.
  • Afany de compensació. Quan algú ha tingut un disgust diu: «Doncs mira, vaig a comprar-me alguna cosa». O això que ara es diu tant: «Has d’estimar-te més» i llavors ve l’argumentació: «és que em diuen que m’he de voler més i me’n vaig a les Guaianes…».
  • Demostrar èxit. I en què es mostra l’èxit? En mostrar béns de consum costosos. La gent s’adona llavors que «són algú». Aquest mecanisme és terrible, perquè si els altres m’estimen perquè jo estic lluint una gran quantitat de meravelles, jo també m’estimaré o no segons això.
Preguntes imprescindibles: Si els éssers humans ens caracteritzem com a tals pel fet de ser conscients, la primera cosa que hem de fer és prendre consciència del que estem fent. Això ja és donar una passa. Hem d’adonar-nos que aquesta és la dinàmica de les nostres societats. Pensem-ho i donem una passa més. Preguntem-nos si ens agrada. Ens sembla que volem continuar fent el mateix? Se suposa que som éssers lliures i això és el que ha de portar a preguntar-nos cadascú: Què es consumeix? Qui ho consumeix? Qui decideix el que es consumeix?
Quatre paràmetres per avaluar el consum des del punt de vista ètic:
  • a) si ens sembla alliberador
  • b) si ens sembla responsable
  • c) si ens sembla just
  • d) si ens sembla «felicitant»
Consumir és imprescindible per viure, el problema és que una part de la humanitat consumeix massa poc i una altra, massa. El Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) assenyala que el consum ha de ser compartit (garantir la satisfacció de les necessitats bàsiques de tots), enfortidor (augmentar la capacitat humana), socialment responsable (el consum d’uns no ha d’amenaçar el benestar d’altres ) i sostenible (no posar en perill les condicions de vida de les generacions futures).

No hi ha resposta

19 abr. 2015


Aquest any toca comunió?

Classificat com a Consumisme,Església,SOCIETAT

Fa un munt d’anys que sóc client del BBVA, com a conseqüència de que n’era de Banca Catalana i quan va ser absorbida pel BBVA em vaig quedar amb ells per pura inèrcia, per habitud, per costum i per sentit pràctic. Hi cobrava la nòmina, hi coneixia els empleats, hi tenia la hipoteca del pis, el compte corrent, hi pago els rebuts, i ara hi cobro la pensió… Com deia, tot plegat per pura inèrcia i per la típica mandra de canviar de banc. Ja sé que això no hauria de ser excusa de res i que més d’una vegada m’he plantejat si hauria de seguir en aquest banc, doncs hi ha coses que no m’agraden gens ni mica i que potser ja seria hora de passar-me d’una vegada a la banca ètica….

M’hi ha acabat de fer pensar una comunicació que vaig rebre del BBVA amb el següent títol: ¿Este año toca comunión? Llegiu-lo, que n’hi ha per sucar-hi pa!. Ja sé que un banc té, per definició, guanyar diners i un sentit monetari de les coses; ja sé que la vida i les persones per a ells existeixen per a treure’n profit. Ja sé també que davant dels diners no tenen cap mena d’escrúpols i que plantegen les coses per veure si els seus clients piquen l’ham i per veure com els poden esprémer una mica més. No acostumem a reaccionar tal com caldria.Som així de carallots, incloent-m’hi jo mateix.

La pregunta que ens fa el BBVA -per ella mateixa- ja té el seu quid? Això de que la comunió toqui fer-la, com si fos una obligació o una imposició social o familiar, em pensava que era cosa d’altres temps i que ara la gent era molt més lliure, molt més moderna i que no estava per brocs  ni per aquests romanços de capellans com és la primera comunió. Es veu que no. Sembla que la gent encara està molt enganxada als costums socials i que la primera comunió –que en molts cassos també és la darrera- encara és una cosa vigent per una bona majoria de famílies. No cal dir que, quan dic això, no em refereixo pas a aquelles famílies cristianes convençudes que creuen que han d’educar els seus fills segons unes creences que ells consideren bones i que, per tant, la primera comunió dels seus infants entra dins de la més absoluta normalitat. Quan parlo d’aquesta proposta del BBVA, em refereixo a aquelles famílies per les quals la primera comunió és purament un acte social sense gaire més sentit que el de celebrar una mena de festa sense saber massa què celebren. Per això la proposta que els fa el banc és la que és. Veiem com veu el BBVA aquest acte? Llegiu, llegiu…

 Blog BBVA by Equipo BBVA

En España somos de tradiciones: las verbenas del pueblo, la Semana Santa… y en mayo, cada año sin falta: las comuniones. Una costumbre que se mantiene con fuerza a pesar del gasto importante que supone para una familia: según la FUCI en 2014 el coste medio de una comunión fue de 2.412 €, la cifra supera los 3.000 € si vives en Madrid, Barcelona, Valencia o San Sebastián.

Si este año tienes una comunión entre manos y no la has previsto con suficiente antelación tranquilo, es posible celebrarla sin que suponga un enorme descalabro en tus finanzas familiares eso sí, tendrás que “trabajarla” un poco más para encajar el presupuesto, ¿hemos dicho presupuesto?, te ayudamos a darle forma recopilando las partidas que lo componen y dándote algunas ideas para adelgazarlas:

-Traje de comunión ( y lo que le rodea). Inversión importante, sobre todo si es para una niña (para que nos vamos a engañar, los vestidos cuestan más). Entre 80 y 300 € de presupuesto. Consejos para abaratar el coste: si no puedes (o no quieres) pedirlo prestado puedes alquilarlo o dar una vuelta por un outlet. Recomendación extra: que sea un traje o vestido reutilizable para otras ocasiones.  No olvides meter en el presupuesto los zapatos, adornos varios y peluquería;  puedes gastar desde 30€ hasta el infinito así que opta por un look sencillo ;).

-El “convite”. Si tienes en mente una comunión-boda calcula entre 40 – 65 € por cubierto. A ésto se le añaden el recuerdo para cada invitado (calendario con foto o similar, a 1 ó 2 € por persona) y, si hay muchos niños, algún espectáculo de animación (mago, etc.).  ¿Cómo abaratar esta partida?,dedica tiempo a buscar restaurante: algunos incluyen en el precio animación o disponen de parque infantil, otros lanzan ofertas pudiendo encontrar preciosdesde unos 15€ por cubierto.  Echa un vistazo al número de invitados, a lo mejor puedescelebrarla en casa contratando un catering (presupuesto libre) o preparando algo tú mismo. En cuanto al recuerdo para los invitados puedes diseñarlo tú mismo e imprimirlo a través de una imprenta online. Quizá estés pensando en hacerlo en casa con tu impresora: calcula antes cuánto vale el tóner y cuánta tinta necesitarás.

-Las fotos y el vídeo. Entre 250 y 700€ según los servicios contratados. Una buena idea para abaratarlo es contratar un único reportaje para la ceremonia para todos los niños. Para el convite probablemente sea suficiente  con las fotos familiares.

-La familia. Una partida que suele olvidarse: padre, madre, hermanos… ese día nuestra vestimenta debe ir acorde: ropa, algún complemento y peluquería es lo más habitual. Primero echa un vistazo al armario y a la hora de comprar, compra algo que puedas reutilizar y combinar con lo que ya tienes. Recuerda los consejos para el vestido de comunión que has leído más arriba.

¿Mucho verdad?, quizá por eso muchas familias se están planteando aplazarla a otro año. Otras buscan la manera de llevarla a cabo para que su hijo haga la comunión con el resto de sus compañeros. Si estás en ese segundo grupo aquí tienes tres opciones a valorar:

– Negocia con el restaurante, el fotógrafo, la tienda de trajes… y pacta un pago a plazos. Cada vez es más común ofrecerlo como una ventaja extra o se concede para no perder una venta.

Tarjeta de crédito. Según la modalidad de pago es posible que no pagues interés, o que pagues poco.

– Préstamo personal. Dependiendo de la cantidad de dinero que necesites y de la liquidez con la que cuentes puede salirte más a cuenta solicitar un préstamo y pagar la comunión poco a poco en lugar de en pocos plazos o de un solo golpe.

Sobre todo, no pierdas el norte ni desesperes: dedícale tiempo y trata de ajustarse al presupuesto en la medida de lo posible, tus finanzas familiares te lo agradecerán.

Què us en sembla? No és una autèntica perla aquest text? Per desgràcia encara hi han massa cassos de famílies que es fan aquest plantejament i segueixen aquest esquemes tan tronats. Em costa que, des de fa molts anys, molts capellans malden per trobar algun tipus de solució i respostes adequades a aquesta trista realitat i que la catequesi als nens i als mateixos partes va dirigida a canviar aquesta mentalitat tan encarcarada. Però sé molt bé que no hi ha res a fer. Potser perquè una altra part de capellans ja els va bé seguir així i perquè es veu que costa molt canviar esquemes. Doncs, sí: aquest any toca comunió per a moltes famílies. El que potser caldria és que es plantegessin seriosament com ajudar a celebrar aquest sagrament de forma adequada als seus fills…

2 respostes

24 febr. 2014


Ferralla electrònica

Classificat com a Consumisme,Ètica i Moral,Recursos

Tinc telèfon mòbil, però com si no en tingués. I el que tinc és d’aquells tan antics, que el podríem situar a l’edat de pedra: res de pantalles tàctics, res d’internet, res de “guasaps”… Simplement el tinc per fer i rebre trucades. El tinc sempre apagat i només l’encenc quan surto amb el cotxe o m’he de comunicar amb algú per alguna causa molt concreta. Ja tinc dit als meus familiars i amics que no em truquin al mòbil i que ho facin al telèfon fix de la feina o de casa. En general, el telèfon no m‘agrada, tot i que reconec que pot arribar a ser molt útil -i fins i tot necessari- per algunes persones. Reconec sense massa rubor que sóc un antiquat.

Una vegada deixades clares les meves preferències i la meva postura una mica retrògrada en aquest tema, voldria reflexionar una mica sobre la dolça dictadura de l’electrònica en general i del mòbil en particular, aprofitant que aquests dies tothom parla del famós Mobile World Congress que s’està celebrant a Barcelona i que tant d’èxit té. Totes les novetats en el món del mòbils i les aplicacions que es presenten aquests dies em fan pensar en la bogeria en què estem posats amb els aparells electrònics. Si ho pensem bé, veurem que a casa nostra tenim un munt tan gros de ferralla electrònica que fa feredat. Reconec que algunes coses les fem servir, ens són ben útils i ens fan la vida més pràctica i amable, però tenim un bon grapat d’aparells que els fem servir ben poc i de totes les possibilitats que tenen en fem servir un molt petit tant per cent. És clar que parlo per mi i no sé si faig bé de generalitzar. Tots els aparells poden fer un fotimer de coses però, en realitat, en fem servir dues o tres de les més essencials per tal de no complicar-nos massa la vida…

No criticaré pas ni les fires, ni els congressos, ni el progrés, ni tot el que pugui portar riquesa, però sí que em sembla que hauríem de ser una mica més vigilants en el preu que paguem per aquesta pretesa riquesa i per aquest progrés. I ens hauríem de fixar també si aquesta riquesa no va a parar a les mans dels de sempre, de si es reparteix una mica equitativament i si ens fa més justos, més lliures i més humans.  Llegia que aquest matí un grup de gent reclamava davant del congrés de mòbils que  si “això que ens costa 100 milions d’euros públics en plena època de crisi  no podria anar també acompanyat d’una taula rodona que parlés del Congo i del conflicte del coltan, material imprescindible per als xips dels telèfons mòbils (que ha causat més de cinc milions de morts al Congo).

El progrés desenfrenat al que estem tots abocats on ens portarà? Serà possible mantenir aquest ritme molt més temps? El nostre món tindrà els recursos necessaris per poder mantenir aquesta cursa desenfrenada? Necessitem estar tot el dia permanentment connectats i dependents tant físicament com psicològica d’aparells com el mòbil? Cal comprar telèfons que durin un parell d’anys com a molt i després els hàgim de llençar a les escombraries? No es podrien fer aparells electrònics amb una vida més llarga, sense obsolescència programada, més senzills i sense tanta sofisticació innecessària? No es podrien buscar materials més barats en la fabricació dels aparells i que fessin servir els criteris del comerç just? El progrés no podria ser més humà?

Són preguntes que em faig i que deixo aquí. No entenc d’economia ni entenc gaire de res. Però el sentit comú –que acostuma a ser el menys comú dels sentits- és el que m’ho fa dir.

Read more:

http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2uHKQw100

4 respostes

26 febr. 2011


Els nous temples

Classificat com a Consumisme

A la mateixa velocitat que les esglésies es buiden, es van omplint els grans magatzems i les botigues, que han de buidar els estocs per tal d’anar engreixant el sistema. Som als darrers dies de les rebaixes. Aneu de pressa que ja no queda res!

He de confessar –amb certa vergonya- que aquest any no he anat de rebaixes. Potser és perquè no necessitava res urgent o és que certes coses cada vegada em fan més mandra. Comprar per comprar no m’ha agradat mai massa. Però és que ara ja no m’agrada gens i, quan ho faig, em sento malament. I les aglomeracions em causen claustrofòbia.

Ja sé que els comerciants em miren malament i, si segueixo així, algun dia em denunciaran per atemptar contra el sistema. Però no hi puc fer més. Sóc d’aquells que no canvien de mòbil, que no compren compulsivament i que passen de modes i tendències. Més aviat sóc partidari de fer durar les coses perquè sé que tot torna. El famós mite de l’etern retorn es fa realitat  cada temporada de cada any. No em miro els anuncis, miro poc la tele, i passo bastant per damunt de la publicitat dels diaris. El màrqueting amb mi no funciona massa perquè en lloc d’estimular-me, m’avorreix.

L’home (homo faber) ja no crea per satisfer les seves necessitats sinó que crea per consumir i fer consumir frenèticament i sense necessitat. O, més ben dit, crea per crear necessitat rere necessitat. I crea els productes per tal que durin poc i se n’hagin de comprar de nous. Per això hi ha el crèdit, la moda i la publicitat. El consum és com anar en bicicleta: si es para , cau.

Però convé recordar una cosa, que em sembla que deia Voltaire: “Només és immensament ric aquell que sap limitat els seus desitjos”. Recordem-ho de tant en tant, que em sembla que és un bon consell.

Una resposta fins a ara

19 des. 2010


Com produir barat en una economia global

Segons la OIT, uns 12 milions de nens menors de 14 anys són explotats amb sous de misèria al Tercer Món produint les coses que els països rics comprem després a preus exorbitants.

Moltes de les marques més famoses són a la llista de dos periodistes austríacs, Klaus Werner i Hans Weiss, que han passat una llarga temporada documentant-se sobre aquestes pràctiques i fins i tot s’han fet passar per proveïdors davant alguna de les empreses per a comprovar la veracitat dels fets. El resultat ha estat el «Llibre negre de les firmes de marca», editat a Àustria, Alemanya i Suïssa per la solvent i seriosa editorial Deuticke.

Cal això per poder produir més barat? Cal matar de gana a tanta gent perquè altres puguem menjar bé? Aquest vídeo ens exposa uns quants d’aquests llocs on es produeixen activitats tan vergonyants. Segurament que no ho podrem canviar tot de cop. Però un petit gest que fem, per petit que sigui, segur que serà important si se suma a milers de petits gestos. Caldria que penséssim si deixem de comprar marques com:

Adidas
Volum de negoci: 5.800 milions d’euros (965.000 milions ptes.)
Nike
Volum de negoci: 9.500 milions d’euros (1,5 bilions ptes.)
Levi’s
Volum de negocis: 5.160 milions d’euros (860.000 milions de ptes.)
Disney
Volum de negocis: 2.710 milions d’euros (450.000 milions de ptes.)
Chicco
Volum de negocis: 1.140 milions d’euros (190.000 milions de ptes.)
H. C. Starck (Filial de la multinacional alemanya Bayer) Volum de negoci: 665 milions d’euros (110.646.000 de ptes.)
Samsung
Volum de negoci: 37.300 milions d’euros aprox. (6,2 bilions de ptes.)
Siemens
Volum de negoci: 78.000 milions d’euros (13 bilions de ptes.)
Chiquita
Volum de negoci: 2.500 milions d’euros (415.000 milions de ptes.)
McDonald’s
Volum de negoci: 44.700 milions d’euros (7,4 bilions de ptes.)
Nestlé
Volum de negoci: 53.000 milions d’euros (8,8 bilions de ptes.)
TotalFina ELF
Volum de negoci: 114.000 milions d’euros (19 bilions de pessetes)
Daimler Benz
Volum de negoci: 160.000 milions d’euros (26 bilions de ptes.)

No hi ha resposta

31 ag. 2010


Plaers barats

Hi ha una frase de José Luís Matín Descalzo que trobo genial i que hauríem de fer nostra de forma urgent en aquests moments que ens toca viure. La frase és la següent: "No me preocuparía que en el mundo que viene tuviéramos que apretarnos un poco el cinto a cambio de que aprendiéramos a estirar el alma."

Els que van anunciar que després de l’estiu vindria el punt més fort de la crisi em sembla que tindran raó. Ara, a més de veure que els comptes corrents estan quasi buits, ens arribaran en forma de sorpresa amarga els dispendis que vam fer amb la targeta de crèdit sense adonar-nos-en i una mica  (o del tot) inconscients.

Alguns ja fa temps que s’estrenyen el cinturó. Tant, que ja no els queda cap forat. Altres hauran de vigilar una mica més. És el que toca i no ens hauria d’agafar per sorpresa, justament perquè era una sorpresa anunciada. Però, fora dels cassos greus d’aquells que passen gana literalment o que els costa un munt arribar a fi de mes, passar una mica d’estretor ens podria anar bé a tots i ens ajudaria a valorar totes aquelles riqueses barates que tenim a l’abast, com són l’amistat, les postes de sol bellíssimes, escoltar música o llegir un bon llibre. Són plaers que tenim a tocar dels tits i que no els assaborim, no els valorem i els deixem passar de llarg un dia i un altre.

A vegades no som rics simplement perquè no sabem ser-ho. Fins i tot diria que no ho som perquè no volem ser-ho. Anem darrera d’un tipus de riquesa (diners i béns materials) i no veiem un altre tipus de riquesa que ens passa per davant i no sabem veure perquè tenim els ulls tapats. Tenir salut, tenir amics, tenir fills, sentir-nos estimats i valorats, poder estimar profundament, tenir feina, poder moure’ns, passejar, fer esport, tenir accés a la cultura, a la sanitat… Tot això ens fa rics i tot això és "ser" ric. Podem disposar-ne cada dia i no sabem disposar-ne ni gaudir-ne.

Perquè hi ha riqueses caríssimes i riqueses barates. I seria dramàtic que mentre la gent passa la vida plorant i planyent-se per no poder assolir els béns cars, deixessin de trobar els que tenim a l’abast de la mà. Crec que seria la millor teràpia pensar en totes aquestes coses ara que hem acabat l’estiu i que la gran majoria estem a les portes de tornar a la feina. Deixem-nos de punyetes de l’estrès post-vacances i de totes aquestes coses. Siguem positius i posem-nos les ulleres bones; aquelles que ens fan veure i mirar millor; aquelles que ens fan veure un món no pas color de rosa -que no ho és-, però sí que ens fan veure que tenim moltes coses bones a  l’abast de les nostres mans. Unes ulleres que no venen a les òptiques però que les tenim a la butxaca i no ens les posem.

Bona entrada a la feina els que us hi posareu demà o en el propers dies i no deixem que ens envaeixin nostàlgies, tristeses i mandres. Podem ser feliços. Siguem-ho!

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,,

2 respostes

07 gen. 2010


Rebaixes: què ens rebaixen?.

Classificat com a Consumisme,ECONOMIA

Avui comencen oficialment les rebaixes. Tots hem anat alguna vegada de rebaixes i, d’entrada, no les criticaré pas. Estaria prou bé que els preus que es troben aquests dies fossin preus corrents, preus normals de qualsevol dia de l’any.

Per tant, potser ens hauríem de preguntar unes quantes coses,  si no volem que el que ens rebaixin sigui la nostra intel·ligència:

-Els preus que normalment paguem per les coses són preus reals? No són preus inflats artificiosament pel mercat, per la propaganda, per la moda, per la necessitat de consum que ens fan venir?.

-Tenim veritable necessitat de comprar, encara que les coses siguin en aquesta època més barates? Necessitem la majoria de coses que comprem? Per a poder encabir les coses noves no hem de llençar coses "velles", que en realitat no són gens velles, sinó simplement coses que ja hem fet servir unes quantes vegades, però perfectament útils, bones i aprofitables?.

-Quan anem a comprar sabem què és el que volem, el que necessitem i el que ens és imprescindible?

David Loy, en un article que va provocar àmplia discussió, va argumentar amb cura i eloqüència que la religió dominant, la més estesa en el nostre món contemporani, és la «Religió del Mercat». Especialment en països desenvolupats com els Estats Units, Europa i Japó aquesta és la religió a la qual pertany la majoria de la població, i és la que reclama els seus compromisos religiosos fonamentals. La seva devoció a la Religió del Mercat precedeix i modifica la seva devoció al cristianisme, el judaisme o el budisme [David Loy, «The Religion of the Market», Journal of the American Academy of Religion, 65/2 (1997) 275-90).

Trobo que té tota la raó: els grans temples del consumisme aquests dies estan oberts tots els dies. Obren els dies de festa per tal que es pugui consumir encara una mica més. Avui ja no hi ha, com diu Samuel Huntington, un «xoc de civilitzacions». Crec que el xoc que en realitat està passant no és entre civilitzacions: és entre religions! No obstant això, les religions que lluiten entre si no són les comunitats religioses tradicionals. Em refereixo més aviat al xoc, a l’oposició fonamental, entre les anomenades religions mundials d’una banda, i la nova Religió del Mercat, de l’altra part. Perquè no em negareu pas que la única i vertadera religió actual és la del lliure mercat global i la del consumisme desenfrenat….

Etiquetes de Technorati: ,,

Una resposta fins a ara

16 des. 2009


Ara ve Nadal… i farem regals.

Ara ve Nadal, matarem el gall!, diu la cançó. Bé, això de matar el gall ja no es fa. Ja el comprem mort i preparat i tot. Però sí que per Nadal sembla que cada vegada més ens vegem obligats a fer regals. Em sembla que inclús ens passem una mica en aquest tema. Jo considero que hi ha uns regals que valen molt més la pena que qualsevol altre i que no sempre sabem fer, començant per mi mateix. Hauríem d’aprendre a fer regals diferents.  Per exemple:

1 .- El regal d’escoltar: Però realment escoltar, sense interrompre, badallar o criticar. Només escoltar.
2 .- El regal de l’afecte: Ser generós amb petons, abraçades, copets a l’esquena i encaixades de mans, aquestes petites accions demostren l’afecte per la teva família i amics.
3 .- El regal del somriure: Omple la teva vida d’imatges amb somriures, dibuixos i caricatures, i el teu regal dirà "m’agrada riure amb tu"
4 .- El regal d’una nota escrita: Això pot ser un simple "gràcies per ajudar-me", un detall com aquests pot ser que sigui recordat tota la vida i potser canviar-la i tot.
5 .- El regal del reconeixement: Un simple però sincer "estàs molt bé amb aquest vestit", "has fet una gran feina" o "va ser un deliciós sopar" pot fer especial un dia.
6 .- El regal del favor: Tot els dies procura fer un favor.
7 .- El regal de la solitud: Hi ha dies que no hi ha res millor que estar sol. Busca algun dia d’aquests i fes-te aquest regal i demana’l de tant en tant als altres.
8 .- El regal de la disposició a la gratitud: La forma més fàcil de fer sentir bé las demés és dir-li coses que no són difícils de dir com:!! "Hola"!! i!! "Moltes Gràcies"!!

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

19 oct. 2009


Cobdícia o moderació?

Tampoc és que sigui d’ara. La cosa ve de lluny. Sempre hi ha hagut persones cobdicioses i si repasséssim la història en trobaríem un munt. Tenir ganes de "tenir cada cop més" sense aturador de cap mena, de progressar sense fi, de tenir munts de diners, de "tenir poder per poder tenir més poder i més diners" ( i no és un joc de paraules…) deu ser una cosa natural en l’home. I que sigui natural no vol dir que sigui bona. La cobdícia ha estat l’origen de guerres, de persecucions, de conquestes, de crisis econòmiques com l’actual i de malvestats de tota mena. Això és tan evident, que ni cal explicar-ho ni cal donar-ne gaires exemples perquè tots en tenim un munt en la nostra memòria.

Malauradament, aquests dies ho veiem a casa nostra un cop més amb el cas Millet. De tant en tant es destapen pastissos d’aquesta mena i podem veure com algun polític o algun empresari hi estan embolicats fins a la medul·la i se’ls han ben repartit en benefici propi i pagant els contribuents. La cobdícia és l’apetit incontrolat de béns de tota mena, però especialment econòmics, perquè, com deia Groucho Marx, "hi ha moltes coses a la vida més importants que els diners, però costen molts diners". Amb diners s’arriba a tot arreu i s’aconsegueix tot. "Poderoso caballero es Don Dinero" deia Quevedo…

Però, posats a pensar una mica en el tema, jo em pregunto: Cóm pot una  persona que està ja prou bé econòmicament, voler més i més sense fi? Cóm pot una persona "honorable" posar en perill la seva honorabilitat, la seva situació personal, la seva llibertat, el seu mateix patrimoni per no saber parar a temps en aquest desig de tenir i tenir?

La moderació seria tot el contrari d’aquest actitud i potser seria hora ja d’educar una mica en el sentit de la moderació, de l’equilibri, de l’austeritat i de la justícia. Ens cal tenir tant per ser feliços? Cal fer trampes i més trampes per poder viure bé? No podríem passar amb bastant menys?  Veurem en que quedarà tot plegat l’assumpte Millet perquè no ha fet més que començar. Però, si us he de ser sincer, em temo que quedarà en res i que una bona part del que ha robat no retornarà al poble. Com ha passat en altres ocasions en que, com a molt, han passat un temps a la presó, però mai han refet el mal causat a tantes i tantes persones. No sé si ens haurem de conformar una vegada més en que les coses quedin així. Potser si.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,,,,,,

No hi ha resposta

27 set. 2009


Viure ric.

Classificat com a Autoestima,Consumisme,Corrupció

Ahir parlava de morir ric. De com ens esforcem i fem el que sigui per aconseguir coses, estatus social i riqueses. Bé: uns més que altres, és clar. Ahir mateix em telefonava un amic que acabava de llegir l’entrada del blog i em comentava el que havia escrit. I vam parlar una mica del que significa ser ric per a la nostra societat i de les ànsies, dels esforços i del temps que hi dediquem. Jo li deia que si dediquéssim tant temps i esforços en ser bons tindríem força més felicitat: no tindríem tantes coses però seríem més feliços.

He estat pensat una estona en això i recordava una frase que vaig llegir fa temps a Mamerto Menapace, un monjo argentí que té uns deliciosos llibres, plens de saviesa. Recordo que deia:

"Rico no es el que tiene más, sino el que necesita menos. Como no es más sano el que dispone de más remedios sino el que no necesita ninguno"
Mamerto Menapace

Aquesta és per a mi la gran saviesa que no tenim en compte. Busquem i busquem coses completament inútils. Entenc que el que no té res busqui el necessari per a subsistir. Com els africans que arriben en pastera a Europa; perquè si al seu país no tenen absolutament res, comprenc que vinguin jugant-se literalment la vida, encara que potser no ho aconsegueixin mai. Però els que ja tenim el necessari (i més del necessari) què busquem? Tantes coses necessitem? Tant pobres som que hem d’acumular i acumular coses i més coses. Les nostres cases, plenes de cosetes en tots els racons, no fan res més que manifestar el pobres que som. Omplim les cases de coses perquè tenim els cors buits i molt poca autoestima.

Etiquetes de Technorati: ,,

2 respostes

15 juny 2009


Indecències vàries..

Hi han coses que ofenen el sentit comú i la sensibilitat més mínima d’una persona. Aquests dies en tenim bons exemples, veient com es paguen milionades per un futbolista enmig d’una greu crisi econòmica que afecta milions de persones que, a vegades, no tenen res per dur-se a la boca. I cada anys passa més o menys el mateix quan arriba l’estiu. I no és només cosa d’un club. Són molts que entren en aquesta dinàmica, que un dia s’hauria de parar.

Però no només trobem aquest exemple. En trobaríem una varietat força completa si ens poséssim seriosament a buscar-ne. Tots sabem de sobres que hi ha molta gent que pateix i ho passa malament: manca de treball, els sous no arriben per pagar el que costa la vida, uns guanyen molt i altres guanyen poc; molts han hagut d’emigrar a altres regions o països per poder viure. La gent pateix també per altres coses. Hi ha una cosa que es nota molt: la vida s’ha posat impossible. No només perquè tot ha pujat i els jornals no arriben, sinó a més perquè a gairebé tothom se l’ha ficat al cap que avui fan falta per viure moltes coses que abans no teníem.  La gent sent la necessitat de tenir el que no té: el que no té cotxe vol tenir-ne, el que no té la televisió de plasma vol tenir-la. I per això s’ entrampa i després ha de pagar més lletres que les que pot pagar. Així resulta que tothom vol tenir més per ser més que el veí o el parent o el company de treball.

D’altra banda, gairebé ningú s’atreveix a anar "contra corrent". És a dir, tothom fa, o sent ganes de fer, el que veu que fan els altres: la gent aspira a tenir cada vegada més coses, per ser més. Per això, a molts se’ls han trasbalsat les idees i pensen que cada un val, no pel que és, sinó pel que té. L’important, per a molta gent, no està en ser honrat o treballador o bon company, sinó en tenir molts diners o un càrrec important o mitjans per a passar-ho bé i divertir-se. Per això, si bades, t’enganyen i s’aprofiten de tu. I és que  no  importa el que cadascú és, sinó el que cadascú té.

Un altre problema cada dia més greu és la falta de feina. Això ho noten sobretot els que estan a l’atur. No només perquè no guanyen el que necessiten, sinó a més perquè se senten inútils; tot aquell no és un gandul o un aprofitat vol treballar per guanyar-se la vida honradament i per fer alguna cosa de profit.

Per això cal parlar d’indecència. Seria hora que els que manen es posessin a buscar solucions una mica més imaginatives. Vull dir que potser s’hauria de canviar l’organització del treball. Primer, perquè s’acabi l’atur. Segon, perquè cadascú guanyi un bon jornal. Tercer, perquè cada treballador tingui interès en el que fa.

I potser seria hora que algú digués –o obligués- a bancs i caixes a deixar diners, no pas per aquestes indecències sinó que els deixessin per altres fins més socials.

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,

No hi ha resposta

15 juny 2009


Indecències vàries..

Hi han coses que ofenen el sentit comú i la sensibilitat més mínima d’una persona. Aquests dies en tenim bons exemples, veient com es paguen milionades per un futbolista enmig d’una greu crisi econòmica que afecta milions de persones que, a vegades, no tenen res per dur-se a la boca. I cada anys passa més o menys el mateix quan arriba l’estiu. I no és només cosa d’un club. Són molts que entren en aquesta dinàmica, que un dia s’hauria de parar.

Però no només trobem aquest exemple. En trobaríem una varietat força completa si ens poséssim seriosament a buscar-ne. Tots sabem de sobres que hi ha molta gent que pateix i ho passa malament: manca de treball, els sous no arriben per pagar el que costa la vida, uns guanyen molt i altres guanyen poc; molts han hagut d’emigrar a altres regions o països per poder viure. La gent pateix també per altres coses. Hi ha una cosa que es nota molt: la vida s’ha posat impossible. No només perquè tot ha pujat i els jornals no arriben, sinó a més perquè a gairebé tothom se l’ha ficat al cap que avui fan falta per viure moltes coses que abans no teníem.  La gent sent la necessitat de tenir el que no té: el que no té cotxe vol tenir-ne, el que no té la televisió de plasma vol tenir-la. I per això s’ entrampa i després ha de pagar més lletres que les que pot pagar. Així resulta que tothom vol tenir més per ser més que el veí o el parent o el company de treball.

D’altra banda, gairebé ningú s’atreveix a anar "contra corrent". És a dir, tothom fa, o sent ganes de fer, el que veu que fan els altres: la gent aspira a tenir cada vegada més coses, per ser més. Per això, a molts se’ls han trasbalsat les idees i pensen que cada un val, no pel que és, sinó pel que té. L’important, per a molta gent, no està en ser honrat o treballador o bon company, sinó en tenir molts diners o un càrrec important o mitjans per a passar-ho bé i divertir-se. Per això, si bades, t’enganyen i s’aprofiten de tu. I és que  no  importa el que cadascú és, sinó el que cadascú té.

Un altre problema cada dia més greu és la falta de feina. Això ho noten sobretot els que estan a l’atur. No només perquè no guanyen el que necessiten, sinó a més perquè se senten inútils; tot aquell no és un gandul o un aprofitat vol treballar per guanyar-se la vida honradament i per fer alguna cosa de profit.

Per això cal parlar d’indecència. Seria hora que els que manen es posessin a buscar solucions una mica més imaginatives. Vull dir que potser s’hauria de canviar l’organització del treball. Primer, perquè s’acabi l’atur. Segon, perquè cadascú guanyi un bon jornal. Tercer, perquè cada treballador tingui interès en el que fa.

I potser seria hora que algú digués –o obligués- a bancs i caixes a deixar diners, no pas per aquestes indecències sinó que els deixessin per altres fins més socials.

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,

No hi ha resposta

07 des. 2008


El malbaratament dels llums de Nadal

Classificat com a Consumisme,Recursos


Moltes persones, -ecologistes o no-, considerem  que el pla d’enllumenat nadalenc de la majoria de les ciutats  suposa un malbaratament social i ecològicament inacceptable, que lluny del suposat esperit nadalenc, intenta reflotar la cultura del consumisme perquè el comerç pugui continuar fent caixa.
Les llums d’aquestes festes costaran 7.557 euros diaris a la ciutadania de Valladolid, 3.600 euros diaris a la d’Oviedo, un 15% més que l’any passat a la de Madrid, o un 20% més a la de Barcelona, segons notícies del diari.Tot això, amb l’objectiu, inequívoc i declarat pels titulars dels ajuntaments, de fomentar el consumisme. 
Les llums de Nadal d’enguany abunda en el malbaratament energètic. Fins a 30 milions de kWh. es dilapidaran, el que suposa unes emissions d’uns 15 milions de kg. de CO2. L’equivalent al consum d’una ciutat de 100.000 habitants durant un mes. Això sí, per intentar salvar la cara d’allò políticament correcte, les llums que utilitzaran els ajuntaments són de baix consum.
Però el malbaratament va molt més enllà, ja que aquestes xifres només es refereixen a la il·luminació nadalenca oficial. Cal tenir en compte, a més, el desorbitat desplegament de llums nadalenques dels milers de grandes centres comerciales repartits per tota la geografia. Es calcula que en els més de mil grans centres comerciales es consumeixen, només per les llums de Nadal, uns 50 milions de kWh., sense comptar el consum afegit derivat de la gran afluència de persones que els visiten.
El consum elèctric de les llums nadalenques està cobert pràcticament en la seva totalitat, donat el seu caràcter extraordinari, per centrals tèrmiques que generen i emeten tones de CO2 a l’atmosfera. Un regal de Nadal per l’efecte hivernacle que causa el canvi climàtic. Limitar la il·luminació al període nadalenc, és a dir, des de Nadal a Reis, suposaria reduir a més de la meitat tot aquest malbaratament. Ni tan sols a aquesta mesura semblen disposats els titulars de les corporacions locals, malgrat que seria, sens dubte, ben rebuda.

No podríem fer res per canviar aquesta realitat? Els ciutadans no hauríem de dir res? Amb aquests KWS quants nens podrien menjar? Quantes vides podríem salvar als hospitals de l’ Àfrica, per exemple?I no em digueu que això és demagògia. I si dieu que ho és, doncs sóc demagog.

Una resposta fins a ara

15 oct. 2008


Consumim, que el món s’acaba!

Classificat com a Consumisme

Diuen que, si no consumim, la roda s’atura. Que som com si anéssim en bicicleta: si ens aturem, caiem.Per això hem de comprar i comprar. I comprem coses que no necessitem. I omplim les cases de mica en mica de coses fins que arriba un dia que no ens caben a casa i ho llencem.I sortim a menjar a fora. I mengem menjar porqueria. I ens canviem el cotxe i ens comprem roba i comprem màquines per tallar embotits que no fem servir, o neveres cada cop més grans per encabir-hi productes nous, cada cop més llampants de colors. Per dins i per fora. Productes que no serveixen per a res i que no ens calen. Però la roda ha de rodar. I la roba: cada anys és diferent de color i de model. Si guardéssim la roba de 10 anys enrere ens la podríem tornar a posar i semblaria nova. Però no ens cap als armaris.I els viatges. Si no hem anat a Praga no som ningú. O a París. O a Istambul. O a la Quinta Forca…. I les vacances. S’ha de fer creuers, ara. Les vacances de sempre ja no serveixen. I hem de provar més i més coses noves….És que el món s’acaba. No ens n’adonem, però el món s’acaba. I abans de morir ho hem de tastar tot. El món s’acaba. L’acabem nosaltres i no ens n’adonem.

No hi ha resposta

06 oct. 2008


Consum i consumisme.

Classificat com a Consumisme

 Ja era hora! Gràcies a la crisi tocarem de peus a terra i potser consumirem una mica menys.

Ens hauria de fer vergonya -com a humans- de la manera que vivim i de la manera que consumim. No ens fa vergonya perquè no en tenim. Hem estat mal educats i seguirem mal educats per molt temps. Potser fins que la realitat ens imposi una altra cosa; una altra forma de viure i una altra mentalitat.

No hi ha mal que per bé no vingui. La crisi econòmica ens anirà bé. Siguis benvinguda, senyora crisi. I no te’n vagis massa ràpid. Queda’t entre nosaltres una bona temporada. Ens ajudaràs a donar-nos compte de molt errors i potser ens anirà prou bé…

No hi ha resposta