Arxiu per a 'PAÏSOS' Categories

30 març 2020


CONFINATS AMB POESIA: JAUME AGELET I GARRIGA

Classificat com a Catalunya,Poesia

JAUME AGELET I GARRIGA va nàixer a Lleida l’any 1888. Estudià batxillerat al Col·legi de Sant Ignasi de Sarrià i a l’ Institut de Lleida. Es llicencià en Dret i l’any 1920 ingressà a la carrera Diplomàtica.

El mateix ens explica: «La lectura, en la meva adolescència, de les obres de Maragall que m’ensenyaren camins de poesia, fou un encantament. Més tard, vaig sentir altres veus també amb devoció, i entre elles fou la de Tagore, per a mi, una de les més entenedores… Anys enrere, en una ocasió, vaig dir que la poesia és un moment de llum en el misteri que ens envolta. Llum negra, llum blanca, llum de tots colors. Crec en la «paraula viva» de l’autor del «Cant espiritual», en la missió rectora de la inspiració. Cal abandonar-se a l’impuls indefinible que engendra el vers. I aturar-se quan l’impuls s’atura».

DIA DELS MORTS

Venen, erts i crescuts,

els morts d’olor de rosa.

Arriben blancs, amb els llavis eixuts

i la sina desclosa.

Obren les portes com planyívols vents

i fan l’estada freda.

L’alè glaçat dels morts

torna groga l’arbreda.

Sota d’uns bancs retorts

un estol d’infants morts

menja la fruita tendra.

Damunt la taula, avui,

el pa blanc s’esmicola com la cendra.

(Del llibre Hostal dels núvols)

PORTES

Anar obrint, tancant portes

dels dies, tot cercant

claredats, encalçant,

com un vent, ombres mortes,

fins que no es sentiran

batre mai més les portes.

(Del llibre L’escalf del graner)

SOM HERBA, POTSER

Som herba, potser,

dels dies pastura?

Som aigua insegura

d’un pobre reguer?

Ens crea la faula?

Som l’eco darrer

d’alguna paraula

que hom no sap d’on ve?

EL FRED DE LA MORT

La mort, oh traspassats, us purifica.

Oh àngels enterrats i de gest franc,

somrient una mica!

Oh llarg somriure blanc!

Oh el fred dens de la mort que ara us abriga,

després del foc del viure cada jorn!

Oh la pols que revola al vostre entorn!,

que és terra esmicolada de fatiga.

La passa dels vivents,

camí de l’hora obscura,

esberla el gran silenci, amb ecos lents,.

Aixequen els xiprers llur blavor dura.

Del cel ungida és cada llosa.

Oh morts,

abandonats de sol, oblidats de la rosa!

(Del llibre La gàbia de la faula)

Disseny web: bestwebsitehosting.ca

No hi ha resposta

28 març 2020


CONFINATS AMB POESIA: LIBER FALCO

Classificat com a Poesia,Uruguai

LIBER FALCO és un dels gran poetes uruguaians. Va néixer el 4 d’octubre de 1906 a Montevideo. Va pertànyer a una família obrera (el pare era forner) i va passar la seva infància en un barri pobre de Montevideo.

Referint-se a la seva infància, va dir el poeta en un reportatge: «Potser la pròpia uniformitat d’aquest paisatge on va aparèixer la meva mirada de nen em va obligar a pensar i llavors em va semblar la vida una cosa una mica monòtona però també bastant misteriosa». D’aquesta infància va quedar en Falco una adhesió definitiva a les formes humils de la vida i una estima cap a les coses elementals.
Va cursar fins segon o tercer any d’educació secundària. La seva formació posterior, enterament autodidacta, va consistir en lectures de Fedor Dostoievski, Lleó Tolstoi, Roman Rolland i Antonio Machado. Es va interessar també en la poesia llatinoamericana, especialment per l’obra de César Vallejo.
Va començar a escriure als 16 anys. Els seus primers versos tractaven sobre la solidaritat social, en confluència amb els ideals anarquistes del poeta. Va escriure molts dels seus poemes en un altell, acompanyat només de dues cadires, la taula i una prestatgeria amb llibres.
Durant la seva joventut va exercir variats i modestos oficis: va ser perruquer, venedor de pa, impressor i, ocasionalment, corrector en diaris i editorials. L’any 1935, als 29 anys, va contreure matrimoni amb Dilia Fernández, qui seria la seva companya durant tota la seva vida. La parella no va tenir fills.
Va publicar el seu primer llibre en 1940, Cometas sobre los muros, als 34 anys, amb els diners obtinguts de la venda d’una sucursal de fleca que tenia instal·lada en un garatge davant de casa. Posteriorment, el 1942, va editar Equis Andacalles. El 1946 va aparèixer Días y noches. Els tres llibres capitals de Líber Falco es van reunir sota el títol Tiempo y tiempo(1956), obra que el poeta preparava quan es va morir i que els seus amics de la revista Asir van publicar en forma pòstuma.
L’amic seu poeta, Mario Arregui, ens descriu la seva imatge amb aquestes precioses paraules: «Ese hombre – delgado, de estatura mediana, con cierto aire no de enfermo pero sí de convalesciente, vestido con un traje azul o marrón que puede ser bastante nuevo però que parece viejo – camina a pasos lentos e invigilados (…) Lleva la cabeza – cuyo pelo es de un rubio desganado – un poco inclinada hacia adelante, lleva como semidormidos los ojos celestes que no miran nada, o que miran apenas sólo lo imprescindible. Durante el dia generalmente anda solo; en los anocheceres y en las noches, suele ir con amigos y entonces va un poco más en la tierra y más despierto, aunque con frecuencia también se ensimisma y se pierde».

DESPEDIDA

La vida es como un trompo, compañeros.
La vida gira como todo gira,
y tiene colores como los del cielo.
La vida es un juguete, compañeros.

A trabajar jugamos muchos años,
a estar tristes o alegres, mucho tiempo.
La vida es lo poco y lo mucho que tenemos;
la moneda del pobre, compañeros.

A gastarla jugamos muchos años
entre risas, trabajos y canciones.
Así vivimos días y compartimos noches.
Mas, se acerca el invierno que esperó tantos años.

Cuando el Sol se levanta despertando la vida
y penetra humedades y delirios nocturnos,
cómo quisiera, de nuevo, estar junto a vosotros
con mi antigua moneda brillando entre las manos!

Mas, se acerca el invierno que esperó tantos años.
Adiós, adiós, adiós, os saluda un hermano
que gastó su moneda de un tiempo ya pasado.
Adiós, ya se acerca el invierno que esperó tantos años.

DESGRACIA
Perdona, pero tú no sabes.
¿Sabes lo que es estar solo, solo,
volver a casa a las dos de la mañana,
mojar un pan mohoso, triste y duro,
roerlo solo,
y sentado en una orilla del mundo
ver a los astros que rutilan
y no saber qué preguntar ni qué decir,
y confundir las hambres, y roer solo tú allá…
Un pan mohoso, triste y duro?

Perdona, yo anduve un día, mucho tiempo,
calles y calles junto a puertas y paredes,
nadie dijo mi nombre;
sólo tú una vez, y qué locura,
para tu frente de violetas
tuve una risa de dos dientes

No hi ha resposta

31 gen. 2020


«SER O NO SER» EUROPEUS

Classificat com a Europa

El Brexit s’ha consumat. Els ha costat decidir-se i el dubte entre el «to be or not to be» s’ha fet una mica llarg. Ho han resolt de la manera més civilitzada i com es fa en països on la democràcia encara significa alguna cosa: amb un referèndum. No sé si els britànics hi sortiran guanyant o perdent i si ells mateixos i la resta de països de la Unió Europea notarem gaire aquest canvi. Ni els experts es posen gaire d’acord i, per tant, haurem d’esperar per avaluar aquesta nova situació.

Caldria veure, però, per què s’ha arribat on s’ha arribat. Ja sabem que els britànics són molt «ells» («muy suyos», dirien els castellans) i no els agrada que els manin des de fora i amb criteris no sempre massa clars. Em sembla que una de les causes que ha decantat la balança del costat dels brexistes és el tipus de relacions que estableix la Unió Europea amb cadascun dels seus membres i com es comporten les institucions europees, que a vegades sembla que no són més que una colla de buròcrates molt ben pagats que l’única cosa que els interessa és remenar molt la perdiu abans de servir-la a les diferents taules.

Jo m’imagino les institucions europees com una fàbrica de cotxes on veiem que hi ha una gran cadena de muntatge on es van col·locant peces en un xassís que va corrent fins que surt al final de tot un flamant cotxe. Les institucions europees semblen també una gran fàbrica de lleis fetes per dos tipus de buròcrates. Hi ha una línia de muntatge d’on en surten bàsicament dos models.

El primer model – i el més comú – és el del funcionari tipus. Tenim totes les parts necessàries perquè surti perfecte: agafes el tronc, encaixes les cames, després els braços i, finalment, el cap. Els posem el color fosc o ros des cabells a gust del consumidor; els pentinem ben repentinats, els encorbatem ben encorbatats, els vestim ben elegants i al final de la cadena veurem que ens surten una colla de models que fan tot el goig del món. De bon matí ja els veurem córrer per aquells immensos passadissos, acabats de banyar i ben lluents. Es mouran durant tot el dia amunt i avall amb quilos de papers a les mans, molts ordinadors i telèfons mòbils o faran una becaina ben asseguts al seu escó, amb cara d’avorrits i tips de mirar el mòbil. Al final de la tarda la majoria acabaran la jornada fent una copa al pub més proper a la feina, abans d’anar a casa.

Aquest són els buròcrates de les institucions europees. Guanyen molts calés i viuen força bé. Saben de tot com ningú. Fan comptes com ningú. Són autèntiques enciclopèdies vivents i, quan parlen, gairebé mai no fugen del guió. Normalment no tenen solució per a res, però són excel·lents a l’hora de crear problemes, fer reportatges a l’hora d’esmorzar, escriure estudis a l’hora de dinar i són increïbles a l’hora d’organitzar conferències i fer presentacions. Gairebé sempre per a públics fidels i ja ben evangelitzats; no s’hi han d’esforçar gaire. No són perfectes perquè, si ho fossin, no serien humans.

I, entre tota la colla, en trobem alguns que fugen del model original, que alguns anomenen «persones reals» i que contrasta amb una l’altra imatge. No són polítics convencionals com els altres. No, res d’això. Són homes del poble, parlen el seu idioma i diuen “les veritats”. Alguns els anomenen populistes, però només són calúmnies. No són populistes, són persones que diuen que s’adormen i es desperten pensant només en la gent. Amb la gent que ells consideren «normal»: no pas immigrants, gitanos, ni negres, ni molt menys gais. Són »persones reals», molt valents, molt cridaners, que van allà per poder sortir a la tele i ser notícia dient que són al parlament per explicar-los tota la veritat a aquell grup de buròcrates que no saben res de la realitat. Ells sí; ells ho saben tot.

Si ens passegéssim pels passadissos del Parlament Europeu, ens trobaríem amb aquestes dues caricatures polítiques: els buròcrates -tots són iguals– i les «persones reals» (alguns, per cert, fins i tot potser surrealistes). Un exemple -entre molts- el podríem trobar en Nigel Farage, el polític britànic que va lluitar més intensament perquè el Regne Unit sortís de la Unió Europea. Egocèntric, com qualsevol populista respectuós, ple de frases fetes i sonades que no signifiquen res, amb moltes mentides per minut, Farage no ha fet res que no hàgim vist els darrers anys una i altra vegada. Només que aquesta vegada, amb una gran diferència, ha parlat com a guanyador. El model de la «persona real» ha vençut el «model buròcrata».

I com Nigel Farage molts altres de molts partits i de molts països que només miren pels seus Estats i, encara més, per la part més rica i benestant des ciutadans dels seus Estats. No els fa res defensar lleis racistes, proposar tanques i barreres de tot tipus perquè els pobres no puguin entrar, tombar lleis contra el canvi climàtic, o votar contra lleis que proposen el benestar de la majoria d’europeus. Primer som nosaltres, diuen, i que els demés es fotin. A Europa no hi té cabuda tothom i, si s’han d’ofegar al Mediterrani, que s’ofeguin… Es dediquen a insultar, fer acudits i un discurs populista que fa fàstic. I és exactament això el que ens hauria de preocupar. Els buròcrates, tot i ser més que ells, no s’adonen que aquestes «persones reals» arriben més i amb més eficàcia al poble encara que sigui amb mentides, invents, o insults. És molt més fàcil que no pas fer-ho estudiant i explicant el per què d’una llei que ha de ser justa per tothom. Els populistes, professionals de l’engany i salva pàtries sense escrúpols, guanyen de llarg als buròcrates de bona fe, però mig adormits i massa encaterinats només en comptar els vots de les properes eleccions per veure si podran seguir essent eurodiputats. I poc a poc ens trobarem que aquest «diputats reals» aniran guanyant territori al Regne Unit, a Itàlia, a Espanya a Àustria o a qualsevol dels Estats de la Unió Europea.

Mentre els buròcrates continuen la seva vida de sempre, com si no passés res, els demòcrates -siguin més o menys buròcrates, a Brussel·les i a la resta de països- no entenen que lluitar contra el populisme amb les mateixes armes no significa respondre als populistes, sinó a la gent. I potser per això s’entén una mica més el Brexit; i alerta que no sigui el començament d’altres fugides quan hom s’adoni que la Unió Europea no vetlla pels interessos de la majoria dels seus ciutadans sinó pels d’una minoria molt poderosa econòmicament i sense gaires escrúpols.

No hi ha resposta

02 gen. 2020


L’ESCANYA(POBRES) DE SEMPRE

Classificat com a España

Sembla que començarem l’any amb acords per a fer un govern a Escanya(pobres). És respectable el que decideixi ERC o qualsevol altre partit. Però que tingui en compte allò que diuen: que si t’enganyen un cop, la culpa és de l’altre, però si et tornes a deixar enganyar, ja és cosa teva! El PSOE i ERC porten dies i dies intentant fer pactes (que no s’acompliran) per tal de facilitar la investidura de Pedro Sánchez. Faria riure si la cosa no fos tan seriosa com és i per les conseqüències que pot portar. Els distints governs d’Escanya(pobres) han enganyat tantes vegades els catalans que encara no entenc com hi pot haver algú que se’ls pugui creure i com poden perdre el temps amb taules de negociacions i mandangues d’aquestes. Si ERC vol permetre que Sánchez sigui investit amb la seva abstenció que ho digui clarament, però que no siguin il·lusos d’esperar res a canvi. Que no veuen que “la cabra tira al monte” i ens tornaran a enganyar com han fet sempre…

Ens tornaran a enganyar. No hi haurà les inversions que tocarien, deixaran els presos a la garjola, manipularan el poder judicial i s’acolloniran enfront de l’extrema dreta, cada dia més present a la majoria d’òrgans de l’Estat. Han promès tantes coses (i tantes vegades) que deuen pensar que ja no vindrà d’una, perquè saben que si després no s’acompleix allò pactat no passa res. Els catalans som rucs de mena i sembla que estem disposats a empassar-nos-ho tot. Tot plegat em recorda l’»apoyaré» de Zapatero i tantes promeses que van quedar en no res. El governs d’Escanya(pobres) són mentiders compulsius i nosaltres un rucs acabats. En lloc de plantar cara tots junts i aprofitar un moment de debilitat com aquest, cadascú es busca la vida pel seu compte. Em sembla un greu error; però el temps ho dirà (i més aviat del que pensem) i tant de bo em desmenteixi.

Que tinguem tots un any nou millor que el que acabem de deixar!

 

No hi ha resposta

24 nov. 2019


AVUI L’URUGUAI VOTA NOU PRESIDENT

Classificat com a Uruguai

Tot sovint parlo d’Uruguai perquè ja sabeu que, després de Catalunya, és com la meva segona pàtria. És un país que estimo profundament, on vaig passar vuit anys de la meva vida i on hi vaig deixar i encara hi conservo molts bons amics. Per tant, no podia deixar de parlar-ne avui que fan la segona i definitiva volta a les eleccions a president de la República.

L’Uruguai té tres milions i mig d’habitants, distribuïts en un territori que fa més o menys 5 vegades Catalunya. Per tant, ben poc poblat, més encara si tenim en compte que una gran part de la població viu a la capital, Montevideo, i als seus voltants. Està entaforat, per bé o per mal, entre dos immensos països: l’Argentina i el Brasil. Ha estat poblat per immigrants vinguts majoritàriament d’Espanya, de França i d’Itàlia (entre ells molts republicans d’idees avançades com Garibaldi i molts anarquistes catalans cap al 1880). És un país laic, amb una educació d’inspiració francesa basada en tres principis: gratuïtat, obligatorietat i laïcitat. L’Uruguai, gràcies al seu gran desenvolupament econòmic, cultural i a la seva neutralitat democràtica era conegut com «la Suïssa d’Amèrica». La societat uruguaiana sempre ha intentat ser molt igualitària i té un principi molt arrelat en què diuen que «nadie es más que nadie», o sigui, que ningú és inferior als demés.

Tradicionalment hi ha hagut al país dos grans partits: «el blanco i el colorado», que s’han anat repartint el govern durant molts anys. L’any 1971 va formar-se el Frente Amplio, fruit d’una coalició de partits i corrents d’esquerra, que des del 2005 fins ara ha governat el país trencant la tendència que estava establerta i guanyant tres eleccions seguides. Cal dir que el país va sofrir dos períodes de dictadura (primer al 1930 i després al 1973) que van suposar una càrrega molt negativa pel país en tots sentits.

Avui, segons els sondatges d’opinió, es pot trencar la tendència d’aquests darrers 15 anys de governs d’esquerres, progressistes i amb un fort impacte social. A la primera volta va guanyar el candidat del Frente Amplio, però ara s’han unit blancos, colorados i militars i sembla que en poden sortir guanyadors entorn a un president del partit blanc a qui han donat suport els demés. Des del meu punt de vista seria una llàstima i un greu error; crec que el país hi sortiria perdent en molts sentit, però especialment pel que fa a drets humans i a aconseguir una societat més justa i igualitària i seria tornar als antics vicis de sempre que farien retrocedir el país en molts àmbits. Avui ningú pot negar una evidència: 700.000 persones han sortit durant aquests anys de govern d’esquerres de la situació de pobresa en la que vivien i s’han fet molts passos positius per reparar les violacions de drets humans que va haver-hi durant els anys de dictadura «cívicomilitar» (1973-1985) i per reparar d’alguna manera les víctimes del terrorisme d’Estat d’aquells anys.

És clar que els governs del Frente Amplio no han fet les coses prou bé (com passa amb tots els governs, per altra banda), però tothom reconeix que l’Uruguai ha tingut un gran creixement econòmic i social. Les estadístiques ho diuen i es nota al carrer. Un exemple n’és el PBI (el producte interior brut) que és ara tres o quatre vegades més gran del que era. Però també caldria que els uruguaians/es es fixessin una mica en allò que passa a altres països del seu entorn i comparessin.

Quedarem a l’expectativa i veurem què passa finalment. La llibertat dels ciutadans està per damunt de tot i ells seran els que elegiran qui els governa durant aquests propers anys amb totes les conseqüències que això comporta. Però jo els diria que vigilin perquè aquestes conseqüències poden ser nefastes.

 

No hi ha resposta

15 oct. 2019


ENCARA SORT QUE NO ELS HAN PENJAT!

Classificat com a Catalunya,Justícia,POLÍTICA

No s’ha atrevit a tant aquesta caterva de jutges, braç executor d’un estat que cada cop tira més cap al feixisme. Però se’ls nota que les ganes les tenien totes. I no només aquests jutges indignes i injustos. Amb ells -i amb les mateixes ganes- partits com el PP, el PSOE (PSC), CIUDADANOS, VOX i tot un reguitzell de feixistes que ara no cal ni que s’amaguin ni amaguin les seves opinions. Més aviat sembla que gaudeixen veient com va deteriorant-se la democràcia.
Aquesta bona gent condemnada i els que se n’han hagut d’anat a l’exili per no passar per les seves brutes mans ho pagaran amb anys de presó i molt dolor personal i familiar. Però aquest Estat feixista no se’n sortirà i tard o d’hora ho pagarà.
Les conseqüències a curt plaç seran fatals, però la veritat finalment guanyarà!

No hi ha resposta

12 oct. 2019


CAL CELEBRAR UNA VERGONYA?

Classificat com a Amèrica Llatina

CAL CELEBRAR UNA VERGONYA?

3 respostes

15 juny 2019


NO HO TORNAREM A FER!

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

No, no ho tornarem a fer. No pas si ho fem com ho estem fent fins ara. Desunits. Enfrontats en allò més secundari i oblidant el que és fonamental. Sense perspectiva clara. Sense tenir ben present el que ha passat i sense una fita clara d’on volem anar. No ho farem, si seguim mirant egoísticament cadascú per casa seva. Per la seva butxaca. Per la seva poltrona. Sense un pla comú i consensuat en allò que és fonamental en aquests moments. No, així no ho tornarem a fer…

El president d’Òmnium Cultural, JORDI CUIXART, va deixar caure davant el tribunal del Suprem, amb una valentia infinita que l’honora, aquesta frase: HO TORNAREM A FER!. Recollia el sentiment clar de moltíssima gent que mentè els ànims per seguir endavant malgrat tot. El Jordi deia que no es penedia de res només començar el seu torn de paraula allà al Suprem. Deixava clar que per ell el més important era refermar-me en tots els exercicis de drets fonamentals”. Se m’està jutjant per ser el 10è president d’Òmnium, se’ns jutja per manifestar-nos, per expressar-nos i per votar”, ha assegurat, “Doncs ho tornarem a fer com fins ara, pacíficament i amb tota la determinació”.

No ho tornarem a fer si equivoquem el camí. Si no anem junts. Si tenim massa pressa. Si no preparem bé les tàctiques i les estratègies per posicionar-nos davant d’uns poders d’un Estat molt més fort que nosaltres; que ens vol aniquilar, que vol arrabassar-nos coses que ja consideràvem adquirides per sempre. Amb un simple 155 s’ha tornat a fer amo absolut de la situació i ha demostrat que el Govern de la Generalitat és el que és. Poca cosa. Simbòlic. Sense poder real. Per a ells una autonomia més a qui lligaran les mans quan els convingui i a qui retiraran tot allò que els faci nosa.

Davant d’això només queda el recurs de la unitat. Saber que no ens cal anar a guerres que ja d’antuvi tenim perdudes. Allò que deia ERC de que separats seríem més ja hem vist que no només no és veritat sinó que hi estem perdent molt. Tots i a tot arreu. A la Generalitat. Als Ajuntaments. A les Diputacions. Arreu. El primer que cal fer és reconèixer-ho i buscar una estratègia comuna davant d’aquest trista i desesperant situació. Si no és d’aquesta manera, no no tornarem a fer. Cal un lideratge compartit, parlat, consensuat. Cal fer menys declaracions patriòtiques, però buides de contingut, i més accions efectives. Cal fer menys actes de protesta folklòrics i més actes efectius. Potser ha arribat l’hora de fer una desobediència civil. Davant lleis injustes i tribunals contaminats s’haurà de buscar altres fórmules més efectives. Sempre pacífiques, això sí. Això no ho podem abandonar mai si no volem perdre la raó que ens hem guanyat a pols. Caldrà una desobediència no violenta i unitat. Molta unitat. Només així HO TORNAREM A FER!

No hi ha resposta

15 maig 2019


COL·LABORACIONISTES O RESISTENTS?

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Fa un parell de dies que em va trucar un amic i, entre altres coses, vam parlar de l’actualitat política, tal com ho venim fent sempre que ens veiem o ens trobem. Ell, que és una persona força radical en molts aspectes i amb un elevat grau de consciència política i social, fa temps que es mostra obertament desenganyat de la realitat que viu el nostre país. Diu que ja ha deixat de votar i noto que ja ni vol estar alerta de com es van desenvolupant les coses políticament parlant. Podríem afegir-lo com un més al sac dels desenganyats que cada dia em dóna la impressió que és més ple. En un moment de la conversa em va preguntar si jo havia anat a votar a les darreres eleccions. Quan li vaig dir que sí, em va dir: «Com un espanyolet més!». Li vaig reconèixer que sí; que encara que no em sentís gens ni mica espanyol, la realitat és la que és i que, fins que no siguem independents, jo votaré per aquells que d’una manera més o menys encertada ens poden portar cap a la desitjada independència. Ho faré des d’un esperit crític, però ho faré.

A França, durant l’ocupació nazi, els francesos van definir les dues situacions bàsiques possibles davant d’aquella realitat amb dos noms molt ben posats: el col·laboracionisme i la resistència. Es tracta de dues actituds diametralment diferents davant d’una mateixa situació donada.

Per a uns, el que havia passat era irreversible i atès que no se li pot demanar a una persona comú ni la força d’un màrtir per entregar la seva vida per allò que creu, ni l’esperit d’anacoreta per a sostreure’s totalment del seu medi, deduïen que no hi havia més remei que plegar-se davant allò inevitable que els havien imposat i accedir a formar part d’aquella realitat.

Per als altres, la situació imposada també estava més enllà de les seves possibilitats concretes d’impedir-la, però es negaren a legitimar-la amb el seu consentiment i encara menys amb la seva col·laboració.

Si això ho portem a l’actual situació catalana, també podríem trobar actituds semblants a les que he descrit. El meu amic és l’anacoreta que fuig de la realitat i es refugia a la muntanya esperant millors temps. N’hi ha d’altres que són obertament col·laboracionistes i, sense cap mena de rubor ni de vergonya, ho declaren obertament i accepten la realitat tal com és. Però també n’hi ha molts que creiem que en aquests moments algunes formes de resistència són necessàries, com ho van ser en altres moments de la història d’aquest país. L’ésser humà és lliure, però no ho és deslligat de la realitat ni ho és mai totalment per més que alguns ho intentin. Ser lliure és ser artífex de la pròpia vida i escollir el propi destí. Però en la vida de tots nosaltres hi ha moltes coses donades, és a dir, coses que trobem al nostre voltant i fora del nostre abast, fora de la nostra voluntat o fins i tot contra la nostra voluntat i respecte a les quals no puc fer res. Però l’ésser humà no és lliure només respecte a aquell terreny de la seva vida que està buid i que ell va omplint amb decisions pròpies i autònomes, sinó que també ho és en la forma com se situa davant de les condicions donades que no pot canviar. És lliure de dir: ho accepto, m’ho empasso, m’hi avinc, o de dir: no puc fer res per evitar-ho però que no comptin amb mi per un paper en aquest sainet. En el fons la persona es va fent lliure sobretot en la manera com actua davant d’allò que troba en la seva vida i que no prové dels seus designis.

Alguna cosa molt similar passa amb els pobles i les nacions; a vegades treballen la seva llibertat en un espai obert on poden determinar-se al seu albir. Però la majoria de vegades han de forjar el seu futur, la seva societat i, en definitiva, la seva vida amb molts elements imposats, més enllà de l’abast immediat de les seves possibilitats concretes de canviar-los o impedir-los. La llibertat d’aquest poble -o la seva renúncia- es va donant en la manera com aquest poble se situa i es mou davant d’aquest present condicionat. Es va donant en el lenta comprensió de que la llibertat a la que pot accedir no és absoluta, però a la vegada no es pot refugiar en l’excusa de que, perquè no puc aconseguir tot el que vull no faig res. El discurs que fan alguns de la llibertat perfecta i absoluta moltes vegades no és res més que un camuflatge per a tapar de forma decorosa la incapacitat d’elaborar la llibertat possible, la por a conquerir la llibertat real.

Tot somni d’un futur millor per a Catalunya suposarà sempre una superació del passat i qualsevol projecte de canvi inclourà, de forma velada o explícita, una desautorització del que patim en aquests moments i suposarà sempre un major o menor grau de rebel·lia. I si podem aconseguir un esperit de resistència sense agressivitat, encara millor. Perquè l’esperit de resistència ha de ser hàbil, seriós i sense donar arguments al contrari. És el que ens permetrà la llibertat interior fins i tot davant d’allò que ens volen imposar i que ens pot semblar inevitable. És allò que aconsegueix que se segueixin fent coses quan sembla que no es pot fer gran cosa. És el que preserva incòlumes els valors que alguns volen arrasar amb molta mala intenció i mala baba. És allò que va teixint dia a dia les accions -potser petites, però molt importants- que faran que ens anem atansant de mica en mica a l’ideal que volem. No es tracta de proclamar només que volem un demà millor, sinó d’anar-lo fent amb allò que és possible per arribar a l’impossible, com diu Lluís Llach en una cançó seva.

No hi ha resposta

09 maig 2019


MÀRTIRS

Fa poc més de mig any que van fer sant l’arquebisbe assassinat de El Salvador ÒSCAR ROMERO. No calia. El poble ja el considerava un màrtir i, per tant, ja el tenia com un sant. Els màrtirs són persones que ens conviden a continuar la lluita i els somnis pels quals ells van donar la vida. El bisbe Pere Casaldàliga -un autèntic profeta dels nostres temps- deia en referència a Romero i a tantes i tantes persones que lluiten i donen la seva vida diàriament per la llibertat i la justícia: «Ai de l’església si oblida els seus màrtirs!». Jo diria que també «ai d’aquella societat que oblida els seus lluitadors!».Per tant, no només hauríem de parlar de «màrtirs cristians» sinó que podríem posar al mateix sac totes aquelles dones i homes, líders obrers o camperols, indígenes, sindicalistes, estudiants, polítics… que han estat empresonats, exiliats o assassinats per haver lluitat per una societat socialment equitativa i lliure, de manera que es fes realitat aquell principi que diu que «a ningú li hauria de sobrar res per tal de que a ningú li falti res».

És encara vàlid lluitar per utopies? Segur que sí. Perquè, què seria del món sense gent utòpica?. Romero, per exemple, ni tan sols va tenir el suport de Joan Pau II quan va anar a visitar-lo al Vaticà. Va haver de passar per un veritable calvari d’humiliacions i desdenys fins que no va ser rebut pel papa, que tampoc va ser gens receptiu davant de la situació de persecució que estava sofrint ell mateix i davant les massacres i violència que sofria el seu poble. Joan Pau II únicament li va dir que no tenia temps de llegir els informes que li presentava i que la única cosa que havia de fer era reconciliar-se amb el govern de El Salvador, un govern repressor contra les organitzacions camperoles que Romero considerava intolerable.

Davant d’això, Romero podia fer dues coses: abaixar el cap i tornar-se submís a les indicacions del Vaticà o revelar-se davant d’una flagrant injustícia com la que veia cada dia. Va optar per la segona i, per tant, va optar per allò més complicat. Si hagués optat pel primer camí, sabia del cert que seria premiat amb el solideu vermell de cardenal de la «Santa Església Catòlica». Amb una trajectòria d’ortodòxia fidel hom «fa carrera», com vulgarment es diu. I no només dins de l’església, sinó arreu. L’establishment no vol persones massa crítiques i complicades. Vol corders que segueixin el ramat i no pas cabres que vagis al seu aire… Poca gent es complica la vida quan ja són vells. Canviar seguretats per perills i certeses amassades amb els anys per noves incerteses, és més aviat una aventura per a joves. Als vells els costa canviar. És llei de vida. I també és llei de la història que a mida que una autoritat adquireix més poder, més s’allunya de la gent i més insensible es torna el seu cor. Vas pujant i et vas allunyant de la realitat perquè l’alçada emborratxa i aïlla.

Òscar Romero va trencar aquestes dues lleis: es va «convertir» quan ja tenia 60 anys i va ser quan va pujar a l’escalafó dels càrrecs eclesiàstics del seu país quan es va atansar de veritat a la gent i a la realitat. Romero va creure que s’havien de defensar els drets humans fonamentals quan, acabat de nombrar arquebisbe de San Salvador, els militars van assassinar el sacerdot jesuïta Rutilio Grande, un bon amic seu. Va dir que «si a ell el van matar per fer el que feia, a ell li tocava fer el mateix camí». Per aquesta causa va començar a lluitar i per això mateix va morir. A mida que va anar descobrint el sofriment del seu poble per la pobresa i la repressió a la que estava sotmès va anar descobrint el seu camí.

Totes les societats, totes les comunitats -religioses o laiques- haurien de descobrir els seus profetes i els seus màrtirs. Màrtirs que potser no han mort, però sí que sofreixen presó o exili. Crec que mereixen de part nostra el reconeixement i l’agraïment per la seva aportació a fer una societat més justa, més igualitària i més lliure.

 

No hi ha resposta

29 oct. 2018


URUGUAI ENTRE FLAMES

Classificat com a Uruguai

En un moment tan delicat  com el que viu Amèrica Llatina en aquests moments, he trobat un article al diari El País que crec que val la pena llegir: VIVIR EN UN VECINDARIO EN LLAMAS

És el comentari del llibre “La tenue virtud. Uruguay como excepción al caos en la región” de CLAUDIO FANTINI ( Ed. Planeta) i el firma MAGDALENA MARTÍNEZ

En un país de 3,4 millones de habitantes, rodeado de dos gigantes sumidos en una profunda crisis, muchos se preguntan hasta qué punto Uruguay podrá resistir al caos económico de Argentina y a la degradación institucional y democrática que sufre Brasil.La publicación de la La tenue virtud. Uruguay como excepción al caos en la región, del periodista Claudio Fantini, ha llegado pertinente, casi profética, ya que pudo captar el momento actual, a pesar de que nadie pronosticó la serie de turbulencias que sacudieron a la región en 2018. Fantini, de nacionalidad argentina y corazón rioplatense, compara la situación en varios países latinoamericanos tratando de que los uruguayos tomen plena conciencia de sus cualidades democráticas y de que las preserven a toda costa.“En el pueblo uruguayo, en sus deportistas, en sus artistas y en su clase dirigente (el resto de los Sudamericanos) encuentran, en términos generales, un nivel de decencia, humildad y sentido común que no hallan en sus respectivos países”, escribe el autor. Los datos son conocidos en la región: Uruguay tiene la mayor clase media y las menores diferencias sociales de Sudamérica. En medio de 12 años de crecimiento económico ininterrumpido, el país ha avanzado en una ambiciosa agenda de derechos: despenalización del aborto, legalización de la marihuana, matrimonio gay, ley de protección de las personas trans…La base de construcción de esta isla de estabilidad ha sido la moderación, lentitud en las decisiones, la capacidad política de crear consensos y el apego a la institucionalidad republicana.¿Son conscientes los uruguayos de esa virtud y podrán conservarla? El autor piensa que no se debe de dar nada por seguro en estos tiempos de violencia y demagogia. Al final del libro, el actual presidente del país, el socialdemócrata Tabaré Vázquez, así como dos expresidentes, Julio María Sanguinetti (Partido Colorado, conservador) y Luis Alberto Lacalle (Partido Nacional, centro derecha) ofrecen su visión, contrapuesta, de la realidad mundial y uruguaya. Forman parte de una generación de políticos (todos superan los 75 años) con una noción profunda de la democracia y el republicanismo. Para Uruguay, el relevo será un desafío que llega en medio de fuertes turbulencias en la región.

No hi ha resposta

12 oct. 2018


LA UNIÓ FA LA FORÇA

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Corre una frase que diu: «Quan Nostre Senyor vingui a la terra no ens trobarà units, però ens trobarà reunits». I és cert. Si d’alguna cosa estic segur -i ja ho he escrit més d’una vegada en aquest blog- és que ens reunim molt, –massa potser– però ens unim ben poc. I no hauríem d’oblidar que en política, com en la majoria d’àmbits de la vida, la unió fa la força. És en moments com aquests que estem vivim en els últims temps quan és més imprescindible i més la necessitem aquesta unió, que els partits polítics catalans sembla que s’entesten no voler. És moment de fixar-se més en el que ens uneix que no pas en el que ens separa i tenir ben present l’objectiu comú final.

No sóc ningú per dir com ho han de fer, però sí que els diria el què han de fer. Em sembla que una gran majoria de catalans estaríem d’acord en demanar-los que tinguin ben clar quin és l’enemic comú i quines formes de lluita i quines estratègies han de mirar de trobar per a fer-hi front. Formes de lluita n’hi ha moltes i han canviat al llarg de la història. Ara hauríem de trobar la més adequada i la que més s’adaptés a les condicions històriques que li toca viure a aquesta Catalunya assetjada per jutges sense escrúpols que s’han convertit en escolanets de governs corruptes i per lleis injustes, injustament interpretades i aplicades. Quan hom et vol fer mal és legítim defensar-te i fer-ho de la millor i més intel·ligent manera possible.

És evident que faran l’impossible per tal que no aconseguim la independència i, si la volem aconseguir, ens tocarà ser activistes i rebels d’una manera diferent de com ho eren en temps passats les persones que també van ser inconformistes amb tot el que trobaven que era injust i que volien canviar. Ja sé que serà difícil trobar el punt de coincidència entre l’anarquisme consubstancial que porta l’ADN d’algun partit polític, la rebel·lia «políticament correcta» d’algun altre i la «políticament incorrecta» que sens dubte tocarà exercir en algun moment o altre. Ens tocarà ser activistes d’una altra manera a com ho havíem sigut en altres temps i ens caldrà buscar noves estratègies i formes d’operar. Els partits sembla que d’això no se n’adonen i, per poc que badin, perdran el tren de la història que passa volant davant seu. La ciutadania cada cop confia menys en sindicats, partits i grups tancats que sembla que tinguin com a única consigna seguir regles teledirigides, inamovibles, intocables i indestructibles. No s’adonen que avui la gent vol ser més democràtica i participativa; que la gent no se sent còmoda seguint consignes unificades sota una sola etiqueta. La gent és cada dia més diversa i valora més la diversitat, que no vol dir tenir objectius comuns. Les formes poden ser diferents; els objectius han de ser comuns.

En algun moment caldrà desobeir i s’hauran de trobar noves formes de desobediència, de rebel·lia, de resistència passiva o de lluita social. I caldrà fer-ho sense violència i tan pacíficament com sigui possible si volem ser creïbles i respectats; potser ens caldrà destruir des de dins i no des de fora; potser haurem de conservar institucions per canviar-les i millorar-les; potser haurem de deixar de ser antisocials i buscar més aviat conformar comunitat i grup amb uns mínims objectius comuns; potser haurem de deixar radicalitats que divideixen i no porten enlloc i anar cap a un treball col·laboratiu entre persones d’ideologia diversa si no volem caure en la frustració que no faria més que portar-nos a seguir com sempre; potser haurem de ser fins i tot «políticament correctes» per tal de passar el més desapercebuts possible en un ambient totalment hostil i perseguidor de qualsevol espurna de rebel·lió. Dit d’una altra manera: potser caldrà inventar rebel·lions més silencioses, que no les percebin fins que ja no siguin capaços d’aturar-les i sufocar-les, perquè ja hem pogut comprovar que en aquest país fer-se massa visible com a rebel no només és molt perillós sinó que és estúpid. Com que aquí no podem comptar amb les garanties bàsiques de qualsevol democràcia haurem de fer-ho d’una altra manera. Però ho haurem de fer inevitablement i els partits ja s’hi poden començar a arromangar si no volen que la gent els abandoni totalment. Menys reunions i més unió!

No hi ha resposta

26 ag. 2018


ESPIGOLADES D’ESTIU (5): VISCA LA INCOHERÈNCIA!

Classificat com a Europa

La Unió Europea viu en la incoherència permanent pel que fa als seus propis principis fundacionals, als objectius que diu voler assolir i als valors que diu defensar. La Unió Europea ha anat fent una sèrie de lleis que haurien de ser vigents en tots els seus estats membres i que pretenen garantir quatre llibertats fonamentals: la llibertat de moviment de les persones, dels béns, dels serveis i del capital. Quantes d’aquestes lleis s’acompleixen de veritat? Quantes se’n volen seguir complint?
Sigui per debilitat, per inseguretat o pels egoismes de tota mena que mostren els Estats membres, el fet és que s’ha convertit en una olla de grills on regna la inconsistència i la incoherència. Tots ens vam alegrar quan vam intuir que els valors de la nostra civilització occidental es consolidaven a través d’una naixent UE en aquell ja llunyà 1993. Ens semblava que, per exemple, la llibertat d’expressió avançava decidida i que ningú acabaria a la presó per delictes d’opinió o per voler canviar situacions injustes de manera tan democràtica com és un referèndum o posar unes urnes. Sembla que ens n’hem oblidat… Pel que podem anar veient a diferents Estats d’Europa, les llibertats retrocedeixen dia a dia, no es respecten els tractats i tothom va a la seva anteposant els seus propis interessos als comuns.
Convindria saber qui som els europeus, què som i què volem ser; convindria preguntar-nos què vol dir ser europeu i si encara estem compromesos amb la llibertat d’expressió, amb la llibertat de moviment i en les llibertats en general; si encara creiem en valors com el de l’acollida o si ja hem oblidat que a nosaltres també ens van acollir altres països en moments de dificultats. Convindria saber si l’economia ja ha passat definitivament per davant de les persones i si ja hem arraconat del tot els drets humans en què semblava que crèiem fa uns anys. Potser no cal que ara la gent estigui disposada a morir en guerres fratricides i en guerres per la pàtria o la religió. Però tampoc cal negar les identitats nacionals i no permetre que la gent vulgui seguir lluitant per les seves arrels culturals i nacionals. Si no volem caure en nacionalismes suprematistes, cal permetre i reconèixer la diversitat i procurar que la gent cregui en un sentiment europeu positiu i integrador, cosa que ara passa totalment al contrari i més aviat es deixa de creure -i amb raó- en Europa, una Europa buida de continguts, a la defensiva i poruca.
«Integrar no és el mateix que donar hospitalitat», escrivia Marcello Pera. I afegia: «Integrar és assumir que existeix alguna cosa a qui li atribuïm tant valor que demanem al que arriba que ho respecti, que ho apreciï i que ho comparteixi». Però jo afegeixo que això és impossible si nosaltres mateixos no ens ho creiem. Europa mai podrà integrar ningú si el que arriba percep que arriba a una Europa decadent i no pas florent i vital. Europa se’ns ha tornat vella i sembla que no la volem rejovenir. No sé si la UE ens servirà o no. El que no ens servirà de cap manera és aquesta UE d’ara si no fan urgentment alguna cosa per canviar-la.

No hi ha resposta

18 jul. 2018


18 de Juliol: la vergonya segueix

Classificat com a España

Ja fa 82 anys d’aquell cop d’Estat. Per uns va ser un dia vergonyós perquè uns traïdors armats es va aixecar contra un Govern republicà elegit democràticament. Per uns altres, ja ho sabem, va ser un alliberament.Entremig, una guerra fratricida i milers de morts dels dos bàndols. Hi va haver excessos arreu i és aquí on costa molt posar-se d’acordde qui va ser més cruel. Depèn dels punts de vista, de les creences o adoctrinaments. Però ja sabem que una guerra és una guerra…
En allò que no hauria de costar tant posar-se d’acord és en tot el que va seguir després de la guerra, quan la venjança es va apoderar d’una Espanya franquista i feixista.
Acabada la guerra, alguns historiadors parlen de 115.000 antifranquistes assassinats entre 1939 i 1975. Es diu que hi va haver500.000 empresonats i 550.000 exiliats.
No hi ha cap mena de dubte que es va crear un estat de terror amb milions de depurats, d’acomiadats dels seus llocs de feina, desposseïts dels seus béns, multats, sancionats i desterrats
Milions de ciutadans espantats, acovardits, oprimits, privats dels seus drets i plens i immersos en la por.
40 anys de dictadura i de mort de la llibertat.
40 anys de postfranquisme sociopsicològic heretat i de tímida democràcia tutelada, consentida i vigilada per poders fàctics.
18 de juliol, Dia de la Vergonya feixista, franquista i monàrquica.
(todoslosrostros.blogspot.com)
Però la vergonya segueix: grups d’extrema dreta campen impunement i algun policia pot atonyinar un periodista perquè sap que poca cosa li passarà. Entra a la presó qui no hauria d’entrar-hi i els que hi haurien d’entrar no hi entren o en surten ràpidament. Tenim un Estat de dret cada dia més tort i una justícia que fa fàstic. I un dictador enterrat en una basílica on encara se li pot rendir culte públic, amb concentracions de gent fent la salutació feixista i amb símbols preconstitucionals sense cap mena de vergonya i sense que ningú ho impedeixi…
Aquesta és l’Espanya del 2018.

Una resposta fins a ara

06 jul. 2018


EN HONOR D’URUGUAI

Classificat com a Futbol,Uruguai

Acaben d’eliminar Uruguai del Mundial de Rússia. Potser fins i tot amb motiu. Uruguai no ha jugat gens bé i el seu porter ha fet una cantada digna del Liceu de Barcelona, de la Scala de Milà o de qualsevol altre gran teatre important.

Però, en honor d’Uruguai, s’ha de dir que és un país digne d’admiració. O, si no, quin altre país de poca cosa més de 3 milions d’habitants pot vantar-se de tenir la segona selecció de futbol millor del món segons la classificació mundial de la FIFA?. La seva selecció -coneguda com LA CELESTE- ha guanyat la Copa del Món de futbol dos cops i té, endemés, dues medalles d’or olímpiques. El futbol a l’Uruguai és un estil de vida, una cultura i com una forma de religió que es viu de manera molt intensa. A qualsevol racó del país hi veureu humils camps de futbol on sempre hi ha algú corrent darrere una pilota. Nens, joves i vells. El futbol forma part d’una manera de ser i de pensar.

Avui tot Uruguai s’ha paralitzat durant el partit. No es podien fer tràmits en la majoria d’oficines públiques i en moltes feines han canviat els horaris laborals, així com en col·legis i instituts. Com deia una autoritat pública es decidí fer-ho així “mereciendo la adhesión popular que siempre caracterizó a nuestro pueblo”. Hi ha hagut algunes oficines públiques de l’Estat que han canviat la seva rutina i han permès als seus funcionaris deixar de treballar per veure el partit. El Banco de la República va publicar un anunci als diaris dient que les seves oficines obriran obriran després que s’hagi acabat el partit.

Si teniu oportunitat, llegiu els relats d’Eduardo Galeano al seu llibre “Fútbol a Sol y Sombra” on no només parla de futbol sinó que retrata magistralment tota una manera de ser d’un país. Són una delícia!D’una manera semblant ho va fer Vázquez Montalban quan escrivia sobre el Barça aquí entre nosaltres perquè el futbol no és mai només un esport. Darrere el futbol hi ha tot un munt d’històries i tota una realitat social. Diu Galeano: «Todos los uruguayos nacemos gritando gol y por eso hay tanto ruido en las maternidades, hay un estrépito tremendo. Yo quise ser jugador de fútbol como todos los niños uruguayos. Jugaba de ocho y me fue muy mal porque siempre fui un ‘pata dura’ terrible. La pelota y yo nunca pudimos entendernos, fue un caso de amor no correspondido. También era un desastre en otro sentido: cuando los rivales hacían una linda jugada yo iba y los felicitaba, lo cual es un pecado imperdondable para las reglas del fútbol moderno”. 

És cert també que ara el futbol ja no és el que era. Ara és un esport professional que, a més d’espectacle, és un dels negocis més grossos (i potser més opacs, per no dir bruts) del món. No s’han de tenir només en compte els espectadors que veuen els partits en viu i en directe sinó que s´ha de comptar els milions i milions de persones que ho fan per distintes vies i per diferents mitjans. I tot això va associat a consum de béns i serveis, publicitat i diners. Molts diners no sempre ben repartits. Antigament els jugadors jugaven per uns colors. Ara fonamentalment es juga per diners i per interessos econòmics o polítics. La murga uruguaiana (grup que canta als carnavals) «Asaltantes con patente» cantava als anys 60:“Los futbolistas de antaño / eran en verdad leones / nunca jugaban por plata / metían la pata / y salían campeones…”.

A l’Uruguai se li ha acabat el somni. Tornen cap a casa, però diuen que ho fan amb el cap ben alt i orgullosos de ser uruguaians. Feien una mica de mal al cor les llàgrimes del jugador José María Giménez en ple partit quan s’adonava que ja estaven eliminats i ja no hi havia res a fer. Potser aquestes llàgrimes són signes de que en això del futbol encara no està tot perdut ni tot podrit…

No hi ha resposta

11 juny 2018


L’HÀBIT NO FA EL MONJO

Classificat com a Pepe Mujica,Uruguai


Hi ha un refrany que diu que «l’hàbit no fa el monjo». Hi estic completament d’acord. També hi ha una altra variant -i amb aquesta sí que no hi estic gens d’acord- que diu que «l’hàbit no fa el monjo, però hi ajuda». I no hi estic gens d’acord amb aquesta darrera variant perquè les persones les hem de valorar pel que fan i no pas per com van vestits o pel que diuen o representen. Els bons actors ens fan creure els personatges que representen però no són com ells i cadascú té vida pròpia, a vegades molt distinta al paper que representa al teatre. 
D’aquí un parell de diumenges (el 24/06/2018) TV3 ens oferirà, dins el nou programa «Quatre gats» que es va estrenar ahir amb una entrevista a Alex Salmond, una altra conversa amb l’expresident uruguaià JOSÉ MUJICA, que estic segur que serà interessant perquè aquest home sempre diu coses interessants. I aquí és on vull enllaçar amb el refrany que encapçala aquest apunt. El juliol del 2009, l’expresident Mujica sorprenia tothom anant a una sastreria de Montevideo per emprovar-se un vestit, ell que no hi havia anat mai. El seu assessor de campanya Francisco Vernazza, figura clau en el triomf de Mujica, l’havia acompanyat a la sastreria, on es va fer fotografiar emprovant-se’l i les fotos van sortir publicades en tots els mitjans nacionals.
Els que coneixem la llarga trajectòria del Pepe Mujica no ens va resultar gens estrany i res de l’altre món veure’l arribar al Palau Legislatiu en una moto Vespa i vestit de forma totalment senzilla, quan va assumir com a diputat el 1990. Aquell dia vestia com vestia sempre perquè, des que va sortir de la presó, es dedicava a fer de pagès i no està gens acostumat a posar-se americana i corbata. És una persona humil, que parla i viu de forma senzilla. No és d’aquells polítics que fan teatre. És un home honest, auster, clar, lliure i valent. Ha dit moltes vegades que no pot fer el que ell voldria fer, per més que sigui president, perquè hi ha poders molt més poderosos que ell i que sovint se sent lligat de mans i peus i no pot fer el que ell voldria. L’han acusat de populista, de fer servir un llenguatge impropi d’un president i de sobreactuar, però els que l’acusen de totes aquestes coses saben prou bé que res de tot això no és veritat i que, simplement el Pepe és el Pepe de sempre, sigui on sigui i parli amb qui parli. La seva vida diària ho diu…
Per què, doncs, el Pepe va anar a una sastreria i es va comprar un vestit nou? Doncs, senzillament, perquè tots sabem que en política la imatge importa i molt i perquè sabia prou bé que molts uruguaians li demanaven que es vestís d’una altra manera per anar a fòrums internacionals o per a rebre altres caps d’estat. Però el Pepe, amb corbata o sense, no deixa de ser mai el Pepe i tant a l’Uruguai com a fora tothom sap com és. El problema és que en política massa vegades les aparences, les paraules i les promeses es tornen més importants del compte. Massa sovint les aparences enganyen més del que seria necessari i alguns polítics aconsegueixen que la gent es quedi amb la imatge i oblidi el contingut. Per tant, podem afirmar sense por a equivocar-nos que, que com diu el refrany, l’hàbit no fa la cosa. I en el cas del Pepe Mujica encara menys. Va ser el Pepe qui va aixecar algunes banderes històriques de l’esquerra, com l’avortament, el matrimoni igualitari i la legalització del cultiu de la marihuana i ha estat el seu successor també del Frente Amplio, Tabaré Vázquez, qui ha mirat de seguir en la mateixa direcció. Veurem si ho podran aconseguir perquè l’Uruguai ha estat durant molts anys un país progressista però, paradoxalment, força conservador. Però ha arribat un moment en què les polítiques socials s’havien de dur a terme tant sí com no i això, diguin el que diguin, només ho ha intentat fer el Frente Amplio. Potser no se n’ha sortit del tot, però ha intentat fer un canvi profund en matèria de polítiques socials, cosa que no havien fet mai els partits tradicionals.
Per tant, des d’aquí  ja us emplaço a veure l’entrevista d’en Ricard Ustrell al Pepe el diumenge, dia 24. Segur que no us en penedireu.

No hi ha resposta

24 març 2018


Catalunya, la ignomínia està en marxa!

Classificat com a Catalunya

L‘1dex és un diari suís. GABRIEL LAFLÈCHE és un col·laborador habitual que hi ha escrit un duríssim article titulat CATALOGNE. L’IGNOMINIE EST EN MARCHE on explica explica les principals diferències entre catalans i espanyols i perquè cada regió es comporta d’una manera o altra.
Clicant AQUÍ podreu llegir l’article traduït al castellà.
———————–
TEXT ÍNTEGRE DE L’ARTICLE
 
Si un volgués descriure d’un cop el caràcter de l’espanyol, quin seria?
Bàsicament, l’espanyol és en l’inconscient col·lectiu, el que ha aixafat les civilitzacions d’Amèrica del Sud. Un conqueridor, un guerrer, un soldat orgullós de les seves batalles. A més, l’espanyol, segons ell, mai ha conegut una derrota. Algunes decepcions, si de cas. El tipus de batalla no és important: és un soldat! Un guerrer que troba la seva raó de ser a l’enfrontament, l’aniquilació de l’altre i la humiliació del que ha sotmès. Si ell és un home, un bou o un molí, és el mateix. Ell ha conquerit, ell és fort i valent! Si la baralla va ser desigual, ridícula o burlesca no li importa. El seu objectiu és mostrar la seva vàlua rebaixant l’orgull del derrotat. I si perd una batalla? Ell mateix esborra l’esdeveniment de la seva memòria i història. L’espanyol és un personatge de la mitologia ibèrica: no és de cap regió en particular. Però la regió que millor s’ajusta a aquesta descripció és Castella o el govern de Madrid. D’aquí prové l’olor pestilent de la testosterona. No obstant això, una constant és notable: Castro va ser gallec, Franco va ser gallec, Rajoy és gallec, Hitler … Oh, no, no ell! Ell era austríac “Els espanyols” són els països de la posta del sol, com deien els romans. Seria el país on anem a fer la migdiada?, com el govern de Madrid.
I el català, qui és?
El seu llegat històric el converteix en un comerciant. El fenici, el venecià de la península Ibèrica. En primer lloc perquè el seu dret consuetudinari d’herència el va obligar a convertir-se en un: el dret de “l’heroi”, són només els fills grans els que hereten sense compartir les propietats. Això va obligar als cadets a establir-se a la ciutat i convertir-se en burgesos. És a partir d’aquest moment que el teixit urbà, comercial i industrial es torna més dens a Catalunya. Quan Castella va provocar la caiguda del monopoli del comerç amb les Amèriques a finals del segle 18, Catalunya es va beneficiar de l’auge econòmic. A més, el decret de Felip V que prohibeix als catalans fer política només reforça aquest activisme econòmic i intel·lectual.
Catalunya ha estat una terra d’acollida des de l’antiguitat. Els fluxos migratoris de tota la conca mediterrània fan d’aquesta regió un recés de pau per a molts pobles. Aquesta elaboració i aquestes migracions són part integrant de la riquesa cultural i econòmica de Catalunya. Per exemple: durant la inquisició, el comte de Barcelona va ser l’únic que va castigar els culpables del genocidi del barri jueu de Barcelona.
Llavors, com poden coexistir dues societats, dues mentalitats tan diametralment diferents?
Un, jeràrquic i absolutista, en què la gent té por el poder i compleix amb les regles, que no va viure la Revolució Industrial, que va dirigir la Contrareforma i va ignorar la Il·lustració. I l’altre compost per comerciants, artesans i joglars, en què el poder és “pactisé”, que va viure la revolució del mercat i després la Revolució Industrial, que va practicar la tolerància, va estimular la innovació i convertir la democràcia en una realitat natural i compartit.
El que està succeint avui a Catalunya és el malson del conqueridor: les persones a les quals tracta de subjugar l’estat espanyol es resisteixen i es neguen a sotmetre. Per tant, l’estat espanyol tracta d’aplicar les tècniques rebels que ell entén i que funcionarien en si mateix: sotmetre a la violència i la humiliació.
La humiliació …
Establerta en institució pel govern espanyol mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Aquesta violència insidiosa, emocional i destructiva. Aquesta violència practicada per l’estat però també legalitzada per l’estat. Ara es permet als mitjans de comunicació, polítics i gent del carrer, intimidar, insultar i menysprear als catalans. Com en el franquisme complet. Un temps beneït pel govern actual, ja que va permetre que tots menyspreessin i oprimissin a l’altre de manera legal. Per obligar als catalans diàriament a acceptar com s’han de sotmetre a la condescendència més despectiva. En la forma del racisme més desagradable.
Sabies que?
En el període franquista, es van prohibir altres idiomes que no fossin el castellà. Quan una persona parlava una de les llengües prohibides, català, basc, gallec, es contestava de la manera més mal educada: “Hablame cristiano!”Aquesta història explica la diferència entre el conquistador i el bàrbar. El mateix succeeix en l’actualitat.
Avui, aquest tipus de pràctica novament es permet. Segons Ramon Blázquez, l’allau d’ignomínies i vexacions derivades de l’aplicació de l’article 155 va ser programada pel govern. És persistent i violent a la premsa, especialment en la televisió i en les xarxes socials. Fins i tot el País Basc, va dir, durant els períodes d’atacs terroristes més violents, no ha patit aquest tipus d’assetjament, humiliació, insults, desqualificacions i insults.
Hi ha dues cares en aquest torrent d’ignomínies: la primera és frontal i primària. Aquest és l’insult i el menyspreu públic quan escoltes Ana Rosa Quintana a dir de l’exvicepresident del Govern català, Oriol Junqueras “capoll” o quan Eduardo Inda qualifica l’expresident del govern català, Carles Puigdemont a “merda”. A això se sumen tots els altaveus de dubtosa qualitat i els diversos fòrums de discussió o d’entreteniment que s’involucren en una cursa a l’insult i la ignomínia.
La segona cara d’aquesta vergonya, i potser la pitjor, és la manipulació dels mitjans. Fortament orquestrat a la premsa, articles d’opinió, editorials i expandiu en excés en totes les agències de notícies. Coordinat com ha de ser, el repertori anticatalà és força unànime en els termes utilitzats: desafiament d’independència, cop, consulta il·legal, l’adoctrinament contra el govern central, …. La violència dels atacs, la forma descarada es veu cada dia i la permissivitat de les autoritats a aquesta noble causa genera moltes denúncies penals per difamació, mostra de què manera el govern Madrid va decidir enfonsar en el menyspreu i la humiliació al poble català sense cap límit ètic.
Davant aquest desig medieval de perdre el seu honor davant l’enemic, reconeixem la impotència i la debilitat del govern espanyol. Mentre fa tot el possible per matar el poble català humiliant, no s’adona que els seus valors no són els dels catalans. Els catalans són obstinats, cautelosos i resistents. Han passat tres-cents anys des que l’espanyol va intentar doblegar-la primera vegada. Però és ineludible: Catalunya serà independent o no ho serà. Els catalans estan aferrats a la idea de república tant com els espanyols a la dictadura. Els catalans saben, i especialment senten profundament en les seves ànimes, que la seva salvació està en la independència. No podran viure a Espanya perquè el seu govern sempre els tractarà com una colònia. Els catalans saben que algun dia viuran, ells o els seus fills, al seu país i que compartiran els seus valors democràtics i respecte a tots aquells que vulguin ser catalans.
I els espanyols també ho saben …

Comentaris tancats a Catalunya, la ignomínia està en marxa!

21 gen. 2018


UNA ANOMALIA ANOMENADA CATALUNYA

Classificat com a Catalunya

UNA CONFERÈNCIA DE MATTHEW TREE. Ja aviso per endavant que és una mica llarga, però val la pena.

Conferència explicant Catalunya als estudiants americans. Forma part dels Emma Dialogues, del Col·lectiu Emma. La seguiren una cinquantena d’estudiants vinguts de les universitats més presitigioses del EUA a través dels Consortium for Advanced Studies in Barcelona (CASB). 
En la conferència, Tree explica als estudiants el seu descobriment de la nació catalana i les vivències que ha tingut d’ençà que és al nostre país. També repassa els principals fets de la història de Catalunya i els últims esdeveniments polítics, com les consultes sobre la independència, la manifestació del 10-J i el creixement general de l’independentisme.
————————————————————————————————————–
 
 
TRENTA-TRES ANYS VIVINT EN UNA ANOMALIA ANOMENADA CATALUNYA’ o ‘EL PICNIC QUE HAVIA DE TENIR LLOC’ (Mattew Tree)
He estat en contacte amb Catalunya durant 40 anys,33 dels quals hi he viscut. Per tant,crec que tinc el dret de parlar de Catalunya des d’un punt de vista purament personal. Al cap i a la fi, Catalunya ha ocupat una part de la meva vida més llarga que la viscuda a Londres, la ciutat on vaig néixer. Per diverses raons, Catalunya ha estat una font de fascinació sense fi. Els meus fills són catalans. I Catalunya, des de fa dècades fins al dia d’avui, ha estat l’únic lloc del planeta en què realment em sento com a casa.
Segurament mai no hauria arribat a conèixer Catalunya tan bé si no hagués estat per un casament inusual al registre civil de l’Ajuntament de Londres (el 1978, quan tenia 19 anys); el mestre de cerimònies era un barbut jovial que no prenia el nostre casament seriosament, perquè donava per descomptat que volíem casar-nos perquè la meva xicota espanyola – així jo pensava d’ella, aleshores – podria quedar-se al país. Tenia raó. (Espanya encara no havia entrat a la UE i la meva xicota havia rebut una visita recent de dos policies de paisà del departament d’immigració que li van dir que tenia dues setmanes per fer les maletes). Va ser una cerimònia ràpida, ja que els únics convidats eren els mateixos testimonis. La nostra idea era que el casament havia de ser un secret, però els matrimonis, com els assassinats, sempre s’acaben descobrint, tard o d’hora. Ella ho va comentar a la seva germana, la germana a la resta de la família, i al cap de pocs mesos vaig anar a Catalunya per primer cop, per conèixer els sogres. L’única pista que tenia pel que feia a la meva destinació era el llibre de George Orwell, ‘Homenatge a Catalunya’, (que no és pas cap homenatge a Catalunya) i un parell de coses que la meva dona m’havia dit sobre el fet que ella era catalana, un adjectiu que no em deia absolutament res. Això sí, tenia la sensació desagradable que allò de ser català era quelcom exclusiu, al qual –al contrari d’ella– jo no pertanyia. Em feia una mica gelós i tot. Potser, o potser no, sabia que el català era un idioma. No me’n recordo. Sí que estic segur que no tenia cap intenció d’aprendre’l. En general, les paraules català i Catalunya van donar peu a una mena de picor mental que no em molestava ni a rascar.
Tenia una certa por a l’hora de conèixer la família de la meva dona, ja que per a ells jo devia ser escandalosament jove. Però el seu germà gran, que em recollir de l’estació, va resultar ser un home del tot simpàtic, com la resta de la família. Això sí, una cosa va quedar clara de seguida: si volia conversar amb qualsevol persona que no fos la meva dona (en anglès) o el seu germà gran (en el meu francès defectuós) calia que aprengués si més no un dels dos idiomes que gairebé tothom parlava al poble.
Aquesta va ser l’època en què el règim de Franco s’estava desfent, molt a poc a poc. Feia poc Tarradellas havia tornat a casa i estava negociant el segon Estatut d’Autonomia. Alguns dels botiguers havien catalanitzat els rètols dels seus establiments, però d’altres els havien deixat en castellà perquè creien que aviat hi hauria un cop d’estat i el català tornaria a ser prohibit. Aquesta precarietat lingüística havia creat una certa confusió entre els catalanoparlants (90% de la població, en aquest poble en concret). Per començar, ningú sabia com lletrejar en català perquè aquest idioma havia estat prohibit a l’escola, però tots hi escrivien de totes maneres, amb uns errors ortogràfics tan notables com inevitables. Anys de repressió els havien fet pessimistes pel que feia al futur del català, però a la vegada estaven orgullosos que havia sobreviscut tant. Quan van veure que jo estava intentant decidir quin idioma aprendre, català o espanyol, em deien que els encantaria si aprengués el català, però que seria un idioma mort abans de l’any 2000. (Pel que fa als mitjans, aviat vaig descobrir que només hi havia un diari en català, i que al circuit català de TVE, només s’emetien quatre programes de baix pressupost al migdia; a les notícies, les locals es podien explicar en català; les notícies internacionals s’havien d’explicar en castellà). I com que el català era la llengua per defecte de gairebé tothom que coneixia, vaig decidir aprendre aquest primer. Vaig tornar a Londres breument i a Londres vaig descobrir que un catedràtic de la universitat de Sheffield, Alan Yates, havia acabat de publicar un llibre que es deia i es diu ‘Teach Yourself Catalan’, cosa que em va semblar miraculosa ja que tenia la impressió que era l’única persona britànica que volia aprendre aquest idioma. Poc després, vaig tornar al poble per una estada de sis mesos.
A primera vista el català em va semblar estrany, amb les seves combinacions complexes de pronoms febles (‘L’hi dono’) i verbs que de vegades acabaven en ‘eix’ (llegeixo) i de vegades no (‘llanço’), amb els seus accents oberts i tancats, les seves ç i la dièresi; amb els seus partícips passats capriciosos i el seu pretèrit tan increïblement fàcil (vaig anar). Sonava rar, també, amb les seves elles ampul·loses (‘ocell’, ‘lluna’, ‘Lluís Llach’); el seu exèrcit de monosíl·labs (‘poc’, ‘foc’, ‘boc’) i la xeix (‘xiuxiuejar’, ‘xandall’, ‘xalar”). Sonava com una barreja d’ones que es trencaven contra la sorra i un cloquejar brusc. Mentrestant, començava a parlar amb la gent, la joventut de tota la qual havia transcorregut sota Franco; i llegia ficció en català per primer cop, cosa que em va ensenyar que el català també es parlava a València i Mallorca, entre d’altres llocs; mirava una història de Catalunya en què hi havia fotos de presidents catalans anteriors, de policia catalana, de bitllets de banc impresos en català, i a poc a poc se’m va acudir que alguna cosa inexplicablement equivocada i injusta havia tingut lloc en aquest racó d’Europa. Com era possible que tota aquesta història, tota aquesta literatura, tota aquesta gent que parlava aquesta llengua que cloquejava i esquitxava alhora no havien estat ni tan sols mencionades al país on vaig néixer? Com era possible que una cultura sencera hagués pogut ser amagada en plena vista de les generacions de turistes estrangers que havien inundat Catalunya durant les últimes tres dècades? Una cultura, pel que veia, que havia produït uns artistes de primera fila com ara Dalí i Miró, sense que ningú sabés que ells també havien pertangut a aquesta mateixa cultura catalana, una cultura que – com gairebé totes – havia absorbit influències estrangeres alhora que havia construït una xarxa íntima pròpia (Dalí que rebia lliçons de postura de Francesc Pujols; Miró que s’inspirava amb els poemes de Foix). Com ara possible que ningú que jo coneixia a Anglaterra, ningú tenia la més remota idea que tot això existia? El meu cunyat em va aclarir alguns detalls. No havia vist una senyera fins que tenia 14 anys, de tan prohibida que havia estat. Els llibres en català havien estat completament prohibits, amb l’excepció d’algun text religiós, al llarg de les primeres dècades de la dictadura; hi havia casos de gent llançada des dels tramvies per haver parlat en català, o apallissats per haver demanat el seu torn en una fleca en català (per esmentar dos exemples documentats). Al principi de la Transició, els polítics catalans no podien viatjar a l’estranger en una capacitat oficial i els grups de teatre catalans no podien fer gires internacionals amb cartells que indicaven que eren, precisament, grups de teatre catalans. El que vull dir amb tot plegat és que era obvi, totalment obvi fins i tot al noi poc viatjat i menys informat de 19 anys que jo era, que tot plegat era una immensa anomalia europea. Una anomalia, perquè havia estat reprimida amb una duresa que delatava una forta dosi d’odi per part de les autoritats centrals. I una anomalia, perquè si la catalanitat hagués sobreviscut fins al punt que continuava sent ben viva, era a causa de classes de català clandestines, penjaments de banderes clandestins, impremtes clandestines, biblioteques personals clandestines, xerrameca clandestina; havia sobreviscut perquè moltíssims catalans havien practicat la desobediència civil durant molts anys. Hi tenien la mà trencada. I hi havia una altra cosa que feia que Catalunya fos anòmala…
A finals dels anys seixanta, tres autocars van arribar al poble i en va baixar un poble andalús sencer: escenes semblants tenien lloc arreu de Catalunya fins a mitjan anys setanta. Al principi, aquest fenomen migratori va generar una actitud de ‘nosaltres i ells’, tant de part dels catalans com de la dels nouvinguts. Molts catalans fins i tot tenien problemes a l’hora d’entendre els accents del sud d’Espanya, i molts dels que provenien del sud, evidentment no entenien el català, i no tenien gaires possibilitats ni necessitats de fer-ho, atès que la majoria treballava en feines que cansaven força, i el fet que socialment, feien pinya (tal com feien els catalans diguem-ne nadius). I la supressió del català fins a finals del setanta tampoc no va ajudar gaire. Cada ‘bàndol’ tenia una actitud de sentir-se una mica superior a l’altre. Per exemple, era habitual que diversos clients de la pastisseria regida pels pares de la meva dona insistien que se’ls adrecés en castellà fins i tot quan no hi havia cap problema de comprensió (per exemple, una senyora a qui se li havia dit que tal pastís valia ‘trenta pessetes’ va insistir que li’n diguessin el preu en castellà: ‘treinta pesetas’). D’altra banda, hi havia catalans que gastaven un cert esnobisme envers els nouvinguts, tot declarant que tenien poca cultura i poques possibilitats d’integrar-se. Feliçment, tot això ja començava a canviar. Hi havia cada cop més matrimonis mixtos. Els joves solien ser més inclusius que els seus pares i avis. (El meu cunyat em recomanar el llibre ‘Els altres catalans’, escrit originalment en castellà per un ‘nouvingut’ que ja havia passat uns quants anys a Catalunya: Paco Candel; diria que ‘Els altres catalans –un best-seller en tota regla a Catalunya– va marcar el començament del desglaç entre els catalans ‘nadius’ i els que havien arribat feia relativament poc.
La meva dona i jo ens van acabar separant –coses que passen– i vaig tornar a Londres durant quatre anys, on continuava llegint en català i parlant amb amics catalans que visitaven la ciutat. El 1984 –un altre títol “orwellià”- vaig tornar a Catalunya, concretament a Barcelona, solter i per un temps indefinit. Hi havia hagut força canvis. Hi havia una ràdio i una televisió públiques en llengua catalana. La Generalitat havia estat restaurada. Més gent parlava català i semblava que gairebé tothom l’entenia; o sigui, la tensió lingüística dels setanta anava desapareixent. Però des del punt de vista estranger Catalunya encara no existia. Els turistes solien anar cap a la costa, on una mena d’Espanya tòpica i falsa havia estat preparada especialment per a ells, sovint per empresaris catalans: “tablaos” mediocres, “souvenirs” tauromàquics, sangria a dojo. Quan els turistes s’arriscaven a visitar Barcelona, la gent els assenyalava, en part perquè n’hi havia tan pocs i en part perquè solien portar biquinis i banyadors…
L’actitud del govern central envers Catalunya variava, al meu punt de vista, entre una tolerància a contracor i restriccions descarades. Per exemple, Madrid va bloquejar el senyal del segon canal públic, el Canal 33 que es va haver d’emetre il·legalment fins que el govern central es va dignar a atorgar-lo una llicència. O bé, Madrid feia esforços persistents per reduir l’ús del català a les escoles. Un any després del 23-F, el govern va introduir la LOAPA, la Llei d’Harmonització del Procés Autonòmic, la funció de la qual era limitar les competències de les comunitats autònomes en general, i les de Catalunya en particular. Madrid volia fer veure, em va semblar, que mirava Catalunya amb una mena d’indiferència agressiva. L’arribada dels Jocs Olímpics va marcar un abans i després pel que feia a la relació de Catalunya amb el govern central i, de fet, amb el món sencer. La divisió fins aleshores latent entre Catalunya i Espanya va començar a mostrar-se. Quan el rei Juan Carlos va visitar l’estadi olímpic, el 1989, el van xiular. La Crida va fer el que va poder per penjar pancartes que deien FREEDOM FOR CATALONIA als llocs on hi havia més càmeres 9 de televisió. El català va ser el quart idioma oficial dels Jocs, malgrat que els senadors del PP van afirmar que això era ‘anticonstitucional’. I quan la Generalitat va publicar una sèrie d’anuncis a uns mitjans internacionals que deien que Barcelona era el capital d’un país que es deia Catalunya, molts espanyols es van enfadar (cosa que dóna peu a una pregunta òbvia: per què?).
Però potser la indicació més gran de la divisió entre Catalunya i Espanya van ser les audiències dels Jocs a la televisió: 2 milions a Catalunya, amb una població de sis milions; i vuit milions a Espanya, que tenia una població de 40 milions i escaig. I –és clar– hi havia la detenció de 25 persones acusades de pertànyer a Terra Lliure –que ja s’havia auto-dissolt-; 17 de les quals van ser torturades, un fet que Madrid no va ni explicar ni va investigar. Una actitud que delatava una tolerància zero envers l’independentisme català que no encaixava gens amb la llibertat d’expressió de pensaments, creences i opinions aparentment protegida per la Constitució. A partir del 1992, un tipus diferent de turista va començar a visitar Barcelona: turistes diguem neoculturals que, tanmateix, criticaven tot allò català per què el veien com a nacionalista en sentit més dretà i xenòfob de la paraula. Tot el que és català perquè, segons ells, és ‘nacionalista’. Qualsevol fet que contradeia aquesta idea fixa, o bé s’obviava o bé es rebutjava. Per exemple, en una festa vaig sentir com una noia anglesa que estava parlant amb una catalana, li va demanar el nom. En sentir que la catalana es deia Jordina, l’anglesa va dir ‘No, no, dóna’m la versió espanyola del teu nom, si us plau’. O bé, una noia que vaig conèixer i que havia viscut dos anys a Barcelona, em va dir: ‘No tinc res contra els catalans, però vull que em deixin viure a Espanya.’
Aquest tipus de mentalitat tancadíssima – per no dir arrogant – era més que frustrant per qualsevol persona, com jo mateix, que parlava català, i coneixia la història de Catalunya i que llegia literatura en català. Em va semblar que aquesta gent vivia en un univers paral·lel, una realitat que jo no veia enlloc. I també sabia que el costat negatiu d’un cert catalanisme present als anys setanta – les queixes sobre els nouvinguts del sud etc. – estava a les acaballes. I que cada cop hi havia més independentistes catalans i que aquests solien ser d’esquerres i antiracistes i antifeixistes. La immensa majoria dels grups feixistes i racistes, d’altra banda, solien ser defensors a ultrança d’Espanya. A més a més, no podia sinó adonar-me que ara hi havia molta més gent nascuda fora de l’estat espanyol que havien après el català. Entre els amics i coneguts i saludats avui en dia, per exemple, conec catalanoparlants d’Holanda, Alemanya, Cuba, Perú, Eslovènia, Txèquia, Tanzània, Senegal, Guinea-Conakry, Itàlia, Grècia, Índia, Amèrica…i la Gran Bretanya. * Durant els primers anys del nou mil·lenni, alguna cosa començava a canviar al món polític català. L’Estatut d’aleshores, o sigui, el segon Estatut des dels anys trenta, s’havia tornat clarament insuficient, en bona part perquè Madrid constantment bloquejava les transferències de competències acordades o fins i tot utilitzava les queixes de petits grupuscles anticatalans per bloquejar competències ja transferides. Com se sap, tots els partits al parlament de Catalunya menys el PP van confegir un tercer Estatut d’Autonomia que en el seu format original hauria atorgat a Catalunya el mateix estatus semi-federal del qual Euskadi havia gaudit ja durant molts anys. Va ser aprovat per referèndum a Catalunya, ribotejat amb rialletes però aprovat per les Corts espanyoles, i després enviat pel PP i el Defensor del Poble, que era del PSOE, al Tribunal Constitucional, que va trigar quatre anys llargs per aniquilar-lo ben aniquilat. L’endemà, 1.100.000 persones van protestar als carrers de BCN sobre aquesta ingerència poc legal (segons l’article 152.2 de la Constitució, l’Estatut retocat hauria d’haver estat aprovat una segona vegada per referèndum a Catalunya). La manifestació va ser obviada tant pels mitjans espanyols com pels estrangers, tot i que va marcar el començament del creixement crucial del moviment independentista català. Com se sap, els anys 2012, 2013, 2014, 2015, 2016 i 2017 van veure una sèrie de manifestacions absolutament anòmales al continent europeu. Mai, però mai en la història sencera d’Europa, una població de set milions i mig d’habitants havia muntat manifestacions completament pacífiques d’entre un i dos milions de persones durant sis anys seguits. A més, mentre tot això passava, el 2014, la Generalitat va organitzar una consulta no-vinculant sobre la independència, legal segons l’article 144 de l’Estatut d’Autonomia. Un portaveu del govern central va dir, foteta, que en el cas que tingués lloc seria una ‘barbacoa’.
A la barbacoa, gairebé 2,500,000 persones van votar, 81% d’ells a favor de la independència. El periodista Pere Martí, que va publicar un llibre sobre la consulta, va dir en una entrevista a Catalunya Ràdio que l’executiu espanyol s’havia quedat bocabadat, esbalaït i sense paraules. Al cap i la fi, la seva actitud sempre havia estat la de fer veure que a Catalunya no passava res alhora que asseguraven a líders europeus preocupats per les manifestacions, que, en les paraules del Sr. Rajoy: ‘la immensa majoria de catalans volen romandre dins d’Espanya’. Més endavant Madrid va inhabilitar el president de Catalunya, Artur Mas, la vice-presidenta i la consellera d’ensenyament i els va imposar multes d’entre 24,000€ i 36,000€. Al setembre de 2017, els tres van rebre l’ordre de pagar una fiança de 5,2 milions d’euros al cap de poques setmanes, sota l’amenaça de l’embargament dels seus patrimonis. Que acaben de ser embargats, per cert.
Mentrestant el nou president, Carles Puigdemont, va anunciar que l’única solució política a l’augment del vot independentista seria un referèndum vinculant. Va fer 18 intents formals de negociar aquest referèndum; Madrid no en volia ni parlar. De fet, va ser només després de la divuitena reunió – i això m’ho va explicar Puigdemont en persona – que Madrid finalment va creure que el parlament tiraria endavant amb el referèndum. Tot i això, fins a l’últim moment Madrid va fer veure que no estava gens preocupat, ja que, segons l’executiu del PP, que ho va proclamar a tort i a dret, no hi hauria cap referèndum.
Al 19 de setembre uns deu mil efectius de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van ser traslladats a Catalunya. Van començar a fer ràtzies a impremtes i diaris locals, tot buscant urnes i paperetes. El 20 de setembre, van escorcollar diverses conselleries, tot detenint 14 funcionaris de la Generalitat que van portar, emmanillats, a la caserna de la Guàrdia Civil a BCN. Mentrestant, policies nacionals amb fusells de bales de goma (il·legals a Catalunya) van envoltar la seu de la CUP. Al setembre dia 29, el portaveu actual del “Gobierno”, Méndez de Vigo, va anunciar per enèsima vegada que no hi hauria cap referèndum però si la gent volia organitzar un pícnic, doncs endavant. El pícnic va tenir lloc a l’ú d’octubre. Mai en la història recent d’Europa, tanta gent pacífica havia fet pinya per protegir uns col·legis electorals d’unes forces d’ordre que no dubtava a utilitzar una violència policial impensable contra civils indefensos. A l’Europa occidental, si més no, no s’havia vist una brutalitat oficial semblant des de fa quatre dècades. Si la violència feia por, l’actitud dels representants de l’estat espanyol en feia encara més. Els polítics mentien pels descosits als mitjans afins i als periodistes estrangers, que no podien creure el que sentien, a saber: que la policia havia actuat correctament, que si hi havia hagut violència era perquè la gent l’havia 14 provocada, que només hi havia hagut dos ferits, que no hi havia hagut cap referèndum (de fet, 2,286,217 persones hi havien votat malgrat tot, 90,18% d’elles a favor de la independència). El rei espanyol, que va tenir una oportunitat perfecta per calmar els ànims, demanar disculpes per les ferides i els danys i tot seguit iniciar un diàleg, va resultar ser, al llarg d’un discurs autoritari i ple de mala bava que va xocar mitja Europa, un portaveu més del PP. En un intent d’evitar un empitjorament del conflicte, el president Puigdemont va intentar fer un pacte amb un Madrid que no va voler pactar res.
Tot seguit, Puigdemont va autoritzar el parlament a prendre les mesures que considerés necessàries i d’aquí la declaració de la república catalana independent, el divendres 17 d’octubre. * Pel que fa a les seqüeles, tots les sabem: les indicacions que el govern central faria servir violència extrema en el cas que s’implementés la república; les detencions de líders cívics i consellers elegits democràticament; la fugida a l’exili del president i quatre consellers més, per internacionalitzar el conflicte; l’aplicació abusiva i il·legal de l’article 155 de la Constitució, que ha tancat el parlament, imposat eleccions autonòmiques, traslladat bens culturals, i que a poc a poc va posant en marxa investigacions dels Mossos d’Esquadra, dels alcaldes, dels funcionaris i dels periodistes dels mitjans públics, als quals s’han prohibit una tirallonga de frases que podrien ser interpretades com a declaracions polítiques, de la mateixa manera que s’han prohibit llaços grocs i fonts grogues.
Catalunya ha deixat de somriure. Però el fet és que, tard o d’hora, el que havia de passar –el referèndum de l’ú d’octubre- ha acabat passant. Com més temps no es busca una solució seriosa a una situació anòmala –i dintre el marc de la democràcia espanyola i de la Unió Europea, Catalunya ha estat l’anomalia més gran de totes– la situació arribarà a un punt en què es torna més anòmala que mai. En què, per dir-ho així, la seva anormalitat esdevindrà tan visible, tan òbvia, tan palesa i evident i manifesta i palpable, que ningú no el pot ni obviar ni ignorar, per molt que facin veure que això és el que estan fent. I això és on som ara mateix. De fet, el que ha aconseguit l’anomenat Procés és que Catalunya sigui al mapa internacional, que arreu del planeta la gent s’ha assabentat de la seva existència, de la seva idiosincràsia i dels seus problemes. Una condició imprescindible per a la independència futura. Sota una dictadura com la de Franco, es pot amagar qualsevol cosa, fins que una democràcia posterior la tregui a la llum del dia. El problema és que Madrid mai no ha volgut, durant quaranta anys de simulada democràcia, treure la condició anòmala de Catalunya a la llum del dia. Tot el contrari: l’ha tractat com la gent de vegades tracta un pidolaire qualsevol: creient que si fas veure que ni el veus ni l’escoltes, desapareixerà. Però Catalunya no desapareixerà pas, en bona part perquè deu ser l’únic pidolaire del món que dóna més diners del que rep. D’aquí el gran error de Madrid, de tots els governs de Madrid: si no escoltes i no veus, no aprens res i acabes inventant explicacions que no tenen res a veure amb la realitat. L’explicació que Madrid està donant ara per l’explosió de desobediència civil democràtica que hi ha hagut recentment a Catalunya, és que és el resultat d’una conxorxa organitzada per quatre polítics radicals i que només cal eliminar aquests polítics perquè tot torni a ser com abans. Madrid no ha volgut veure ni escoltar que a Catalunya hi ha un moviment immens a favor de la independència: segurament l’únic de les seves característiques a tot Europa. Un moviment que consisteix en ciutadans provinents de totes les classes socials, de tots els orígens geogràfics, i d’edats ben diferents. Ciutadans com ara l’alcalde d’Esponellà, un poble de 456 habitants a la comarca del Pla de l’Estany. A l’ ú d’octubre, a Esponellà, com arreu de Catalunya, els habitants i la gent dels pobles propers van envoltar el col·legi electoral per evitar que la policia hi entrés. Desenes d’efectius de la Guàrdia Civil van obrir-se camí entre la gent utilitzant la força, però l’urna ja havia estat amagada; van esbotzar les portes de l’ambulatori local, creient que l’urna hi era, però no. Mai no la van trobar. Dies després, en una conversa amb un periodista local, l’alcalde va dir: ‘Ostres, però aquell dia hi havia tanta, tanta gent aquí. Més fins i tot que al nostre Dia de la Carbassa’. I Madrid creu que tot el que Catalunya necessita són cada cop més càstigs per fer front a ‘radicals’ indesitjables com l’alcalde d’Esponellà.

No hi ha resposta

05 gen. 2018


Ràbia i vergonya

Classificat com a España

SI VIS PACEM és un blog de la poeta basca SILVIA DELGADO. Al seu blog expressa «opiniones de una poeta en pie de guerra»segons diu ella mateixa. Aquests darrers temps han estat i segueixen sent, especialment pels catalans, temps de ràbia, d’indefensió, de mentides, d’injustícia. España (i quan dic España ja m’enteneu a qui em refereixo) no només ens roba els diners amb tota la indecència del món, sinó que també ens vol robar la dignitat i ens vol fer claudicar. Ens maltracta de totes les maneres possibles: de manera matussera o amb refinament; amb l’ús vergonyant de la força bruta o amb dissimulació i amagant-se rere lleis injustes. Espanya (i ja sabeu a qui em refereixo) fa cada dia més fàstic, més vergonya i més ganes d’allunyar-se’n ben lluny.
 
La SILVIA DELGADO ha escrit aquest text (que he copiat exactament com l’ha escrit) que expressa totes aquestes coses…

QUÉ VERGÜENZA

Qué vergüenza da España, esa España patriotera de toros, fútbol y mantilla.
Esa España que bendice la ira desatada contra las urnas.
Esa España que sabe mucho de odio y poco de poesía.
Qué vergüenza dan sus caras gastadas por el sudor y el hambre, qué vergüenza verlos pidiendo a pleno pulmón respeto a la ley y el orden.
Qué vergüenza dais españolitos, esclavos de viejas ideas, lameculos de caciques, mamporreros de quienes roban a vuestros hijos pan y salario dignos.
Qué vergüenza siento cuando desfiláis sin sentido, casi descalzos casi famélicos.
Qué vergüenza, por dios, qué vergüenza, vuestro trabajo esforzado, vuestras penurias al viento, vuestra fiereza desperdiciada en banderas rojigualdas, en misas de brazo alzado, en plazas atiborradas de aguiluchos y de necios.
Españoles vergonzantes, vosotros que veis a dios y al rey como superhombres, vosotros que no queréis una nueva patria, ¿es que no tuvisteis sed, es que no tuvisteis deudas?, ¿acaso vuestros hijos no enfermaron?, ¿llegáis a fin de mes con luz y agua potable?
Españoles, qué vergüenza, otra vez os alegráis de la mano dura y el golpe, de la cárcel para aquellos que no admiten las derrotas.
Españoles, miraros las manos ásperas, miraros la espalda dañada, miraros los pies a rastras camino de las limosnas.
No seáis otra vez la vergüenza de esa España que se alza con el puño levantado.
De esa España que murió arruinada y está dispuesta a nacer por la democracia.
No seáis otra vez la vergüenza de esa España que empieza a morir de rabia.

No hi ha resposta

22 des. 2017


«Somos la puta ley»

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Recordeu la notícia que es va publicar sobre l’altercat que van protagonitzar 7 policies nacionals (un d’ells el cap dels antiavalots) en un bar del Born de Barcelona en plena invasió de Piolins? Els amos del bar van haver de trucar als Mossos perquè almenys dos d’ells van arribar molt beguts (o fins i tot «alguna cosa més, segons alguns testimonis) i van produir una batussa monumental, amb molèsties als clients i destrosses al bar. Com que els amos eren italians, els nois van confondre l’italià amb el català i van exhortar-los de mala manera a que fessin servir el castellàa perquè «Barcelona es España» i perquè «Somos la puta ley aquí en Barcelona y aquí cerráis y abrís cuando decidamos nosotros!». Ho podeu llegir en aquest enllaç d’ El Periódico.

Aquest és el gran problema de «Rajoy y sus muchachos»; és el problema d’alguns altres partits d’àmbit espanyol, de molts periodistes madrilenys i d’una bona part de la societat espanyola que només coneix la realitat catalana a través del filtre que els posen. No viuen aquí i no saben res del que passa a Catalunya. S’han pensat que amb un 155 imposat a cops de porra i com un cop d’estat encobert ja ho tenien tot solucionat. Però res d’això els ha sortit bé i el problema català (problema per a ells) subsisteix i potser encara més gros.

Una bona part d’Espanya respira franquisme sociològic, cosa que a Catalunya ja no és així. Catalunya ja està en una altra etapa. Segueixen pensant que amb «la puta ley» ja en tenen prou i no s’adonen que aquest problema –tard o d’hora- l’hauran d’afrontar políticament. L’aposta al tot o res els ha sortit malament i ara veurem com se’n sortiran. El problema segueixen tenint-lo damunt la taula i més greu encara perquè l’han judicialitzat. I en un Estat on la separació de poders fa olor a podrit la cosa es complica. Ara ja no hem de témer només a un PP podrit per la corrupció. Ara, a més de la policia i la guàrdia civil, hem de témer la justícia amb una colla de jutges al seu servei i que interpreten les lleis i la constitució a la seva peculiar manera i en contraposició a com ho fan centenars de professors de dret, d’advocats i de les lleis de la majoria de països d’ Europa. El President Puigdemont pot passejar-se lliurament per tot el món menys per Espanya. Alguna cosa deu voler dir això i se n’haurien de donar vergonya si en tinguessin una mica.

Després de tots els recursos dels que han disposat; després del discurs de la por; després de l’ajuda d’un rei que s’ha posat descaradament al seu costat i en contra de moltíssims catalans; després del 155; després de l’ajuda inestimables de l’ IBEX 35 i després d’unes eleccions fetes a la seva mida –i perdudes-, segueixen tenint el problema sobre la taula i els «catalans de la ceba» seguim amb la mateixa idea i força més dolguts i ferits (per les porres i pel menyspreu). I fins i tot se n’hi han afegit alguns més. A parer meu, per tant, l’única sortida possible és que els grans partits d’àmbit espanyol s’adonin d’un punyetera vegada que han de fer fora el PP de la manera que sigui i que busquin algun camí de sortida, que no pot ser altre que polític, com ho faria qualsevol estat democràtic i modern. I a veure si Europa obre una mica els ulls i dóna un cop de mà. Ja seria hora…

No hi ha resposta

11 des. 2017


Espanya fa figa

Classificat com a España

Ho llegia fa ben pocs dies en un article de Carmen Moraga a eldiario.es : «El Congreso renueva los móviles a los diputados por iPhones de última generación». 
D’entrada no semblava una notícia res de l’altre món. Hi han empreses que posen un mòbil a disposició dels seus treballadors, tot i que moltes d’elles els indiquen clarament que només els poden fer servir per temes exclusivament relacionats amb la feina. Fins aquí, doncs, la notícia no em va cridar massa l’atenció. Però, mentre anava llegint, m’anava esparverant, m’anava enfurismant i m’anava estirant els pocs cabells que tinc. I tot això perquè l’escrit anava explicant que «la Cámara ha informado a través de una circular a los parlamentarios que tienen la posibilidad de sustituir gratuitamente su actual terminal por un Iphone7 32 GB, que tiene un precio en el mercado de 700 euros». «Sus señorías también tendrán la opción de quedarse con los antiguos iPhones 6S 64 GB por solo 125 euros». «El presupuesto que el Congreso contempla para los dos próximos años en telefonía móvil se acerca a los 1,6 millones de euros».
Si encara us voleu indignar una mica més, us aconsello que aneu a la notícia i la llegiu detingudament. Perquè, en un país immers en una crisi de cavall des de fa anys, amb un deute impossible de pagar i que la majoria d’economistes no hi veuen una sortida clara, jo em pregunto com es poden seguir malversant diners de la forma que ho fa aquest govern. Si, ja sé que això dels telèfons dels diputats és no-res comparat amb línies d’ AVE sense passatgers, aeroports sense avions o autopistes sense cotxes (tot pagat amb diners públics i segurament fet perquè uns quants se’n poguessin aprofitar).
Però si aquests il·luminats que governen Espanya no s’adonen que la taxa d’activitat és de les més baixes d’ Europa; que l’atur segueix sent molt alt i els sous molt baixos; que han buidat la caixa de les pensions i que hauran de fer mans i mànigues per poder seguir pagant-les i mantenint-les més o menys dignament; que hi ha 3,3 milions de persones que treballen però que, així i tot, els costa arribar a fi de mes i estan en risc d’exclusió social…, si no s’adonen de que no poden malgastar els diners, vol dir que tenim uns governants inútils totals.
Per a mi el mal està en què una gran majoria de polítics són gent que no ha hagut de suar gaire per guanyar els diners per viure i, per tant, no sap mesurar el valor que la gent comú els dóna. La majoria de famílies han de fer molts números per arribar a fi de mes i, com a molt, mirar d’estalviar una mica per si venen mal dades. La majoria de famílies s’ho han de pensar dues vegades abans de canviar el mòbil, o el cotxe o els mobles. Es veu que als nostres polítics això no els preocupa gaire i ens poden mentir alegrement dient que«estamos en el buen camino» o «que España va bien». Els polítics que ens governen viuen a la lluna perquè la realitat que ells prediquen és totalment diferent de la que viu la majoria de gent del carrer. Molts joves ja han perdut qualsevol esperança de poder treballar o, si poden fer-ho, han d’agafar feines-escombraria (cada cop hi han contractes de tres o quatre hores setmanals). Segons l’EPA (Encuesta de población activa) hi ha 2.314.000 persones que porten més d’un any sense treballar i que en 1.400.000 llars tots els membres laboralment actius  estan a l’atur….
I amb tot aquest panorama ells van regalant tan alegrement  Iphones d’última generació a persones que segurament que se’ls podrien comprar ells mateixos sense gaire esforç. Espanya fa figa econòmicament i moralment. Spain is different!

No hi ha resposta

02 des. 2017


INSTAL·LATS EN LA IL·LEGALITAT

Classificat com a España

El comer y el rascar, todo es empezar”, diu un refrany castellà. Aquest PP fastigós que ens (mal)governa i ens roba il·lusions, calés i felicitat, al principi no s’atrevia a potinejar tan descaradament aquesta feble democràcia en la que teníem la pretensió d’estar instal·lats i que no ha estat més que un miratge des que va començar una mal anomenada i falsa transició, que la única cosa que ha fet ha sigut momificar els franquistes que els van regalar el poder de mil maneres diferents. Ara s’han anat destapant forats prou foscos com per anar veient com arreu sortien franquistes com rates de claveguera.

Com diu el refrany, tot va ser començar i ara ja no poden parar aquesta cursa desenfrenada de prohibicions a la carta que ningú sap on i quan acabarà. Com els primers robatoris, les primeres mentides, els primers enganys o les primeres il·legalitats -que, com tots els inicis, és el que costa més- tot és començar per després ja no parar. El PP va començar a recollir firmes contra l’Estatut de Catalunya i ha acabat amb un 155 il·legal, vergonyós i totalment antidemocràtic.

Per aconseguir els seus propòsits ha trepitjat totes les lleis, ha posat els seus peons al lloc on li ha convingut i ha untat tots els engranatges necessaris perquè el mecanisme de la corrupció funcionés el més bé possible. Els jutges s’han saltat a la torera la presumpció d’innocència d’alguns polítics i líders socials catalans i, en canvi, la preserven amb tot el zel de que són capaços per a altres de la seva corda. Han empresonat gent que hauríem de considerar innocent fins que en un judici amb garanties no dictaminés el contrari i ni tan sols accepten que els anomenen presos polítics. Què són si no?. Si volem parlar clar i català, quan una persona pacífica i sense cap indici de fuga és empresonada preventivament sense judici per motius polítics la podem considerar tranquil·lament un pres polític i no cal que anem amb eufemismes de cap mena. El mateix passa quan, sense judici, una persona ha d’emigrar forçadament per no ser empresonada per motius polítics i podem dir que és a l’exili, com els passa al nostre president i a una colla de consellers.

Aquesta púrria del PP estan tan acostumats a moure’s per les clavegueres i a respirar olor a merda que els costa poc mentir per les televisions i els parlaments de mig món. Són capaços de dir, sense cap mena de vergonya, que la policia no va carregar amb violència desproporcionada l’ 1-O contra manifestants desarmats i pacífics o dir que a les escoles catalanes no s’ensenya el castellà.

I, mentrestant, ningú sap qui és aquest M. Rajoy que figura als papers de Bárcenas i de la trama Gurtel i ningú reconeix que ha cobrat en diner negre quan està més que provat i reprovat. Estan tan acostumats a viure entre la corrupció que ni se n’adonen i quan un ministre conspira impunement amb la Fiscalia per “afinar” políticament les seves accions, o per destrossar un sistema sanitari, en qualsevol lloc del món se’n diu prevaricació, menys a Espanya.

En els països democràtics quan un detingut, sense actitud violenta ni evasiva, rep els insults, les mofes i les humiliacions de la policia que el deté, i és emmanillat per l’esquena innecessàriament en el seu trasllat a presó se’n diria abús policial. Aquí es veu que no i ho consideren d’allò més normal.

Quan en un cas de corrupció política es destrueixen impunement proves (discs durs, per exemple) sense cap conseqüència judicial, o el poder judicial no actua d’ofici quan hi han indicis clars de corrupció d’Estat en qualsevol país democràtic en dirien corrupció judicial. Aquí no. Aquí és normal.

Quan les institucions de l’Estat prohibeixen una televisió pública a dir les coses pel seu nom per motiu polítics i/o electorals; quan es prohibeix el llaç grog, el color groc en fonts o façanes públiques (o com avui mateix s’ha prohibit a un grup d’avis a passejar pel port de Mataró amb mocadors de coll grocs) com es pot anomenar això?; quan s’amenaça públicament que la policia et pot investigat per un comentari a les xarxes socials, o en un comentari a la ràdio, etc., d’això en un país democràtic en diríem censura. Aquí no. Aquí és normal.

El comer y el rascar todo es empezar”. Ja fa temps que aquesta gentussa ha començat la degradació de la democràcia i, si ningú els para els peus, sembla que tenen ganes de continuar fent-ho. Per això jo em pregunto on són aquests “patriotas españoles” de pell tan fina per altres temes a l’hora d’alçar la veu i denunciar aquestes flagrants injustícies?. No es veuen per enlloc a l’hora de defensar la llibertat de premsa o denunciar la parcialitat manifesta de la justícia. No serà que estan molt ben adoctrinats, molt ben pagats i totalment narcotitzats pels mitjans controlats pel PP? On és el seu patriotisme quan veuen que uns quant voltors buiden les arques de l’estat o el Fons de Reserva de les Pensions i són incapaços de dir res? On són aquests “patriotas españoles” quan el govern feia servir 48.000 milions d’euros de diner públic per a rescatar bancs -reconeixent obertament que cap ciutadà els tornarà a recuperar- i són incapaços de fer una sola llei per afavorir els més necessitats socialment? Ningú s’ha adonat que tots aquests personatges que han robat fins i tot l’aire que respiren els espanyols han fet servir les portes giratòries i ara estan ben asseguts en consells d’administració cobrant sous sense fer res?

Enlloc. No són enlloc aquests patriotes. Callen de forma covarda i s’amaguen darrere la “rojigualda” per cridar consignes contra l’independentisme i defensar la “sacrosanta unidad de España”. No els importa gens ni mica la democràcia, els drets socials o les llibertats civils. Però potser algun dia -més aviat que tard- les conseqüències de tots això els arribaran a ells. Però llavors serà massa tard.

 

No hi ha resposta

13 nov. 2017


L’ España mediocre

Classificat com a España

No sé qui ho ha escrit. Però és un espanyol que té ganes de sincerar-se i, a fe de Déu, que ho fa i sembla que queda descansat!:

“Voy leyendo y me encuentro cosas como esta. Vaya verdades!:
Llevo días pensando en algo qué decir respecto al referéndum catalán… Pero voy a hablar de España, mejor.

Llevo muchos años tratando a la gente. Soy licenciado en Ciencias Políticas, he vivido en el extranjero y, además, me considero un tipo medio, de actitud y pensamiento crítico por mi formación, pero que piensa en términos de pueblo, porque creo que el pueblo es mediocre y yo formo parte de ese pueblo, español, mediocre, porque yo también soy mediocre.

España es ese país en el que nos quejamos porque los catalanes hablen en catalán, porque no les entendemos, pero sin embargo cantamos alegremente canciones en inglés sin preocuparnos de lo que dice la letra. España es ese país que dice: “es estúpido tener que votar todo lo que tenemos que decidir; la política no me interesa, para eso están los políticos” cuando se defiende la democracia directa y participativa, pero nos va la vida en defender que un referéndum catalán tendríamos que votarlo todos los españoles. España es ese país que con odio dice “Cataluña es España, aunque les joda”, pero no han puesto un pie jamás allí.  España es ese país que defiende la Constitución, su Transición y su bandera, pero nunca escuché a esos mismos gritar “a por ellos” cuando diariamente la élite política, empresarial y financiera las mancillan, pisotean y se mean en ellas.  España es ese país que dice “a los mossos los pagamos todos”, pero no dicen “a los Tribunales les pagamos todos” cuando un Presidente del Gobierno miente ante ellos. España es ese país que quiere decidir sobre Catalunya, pero nunca decidió sobre el Jefe de Estado de su país.  España es ese país que quiere que las fuerzas políticas dialoguen y se pongan de acuerdo, pero grita “contra la traición, ejecución”. España es ese país que dice: “montad un partido político y cambiad las cosas desde dentro, en vez de acampar en la Plaza de Sol”, pero que desprecia e insulta cuando se toma la iniciativa. España es ese país que odia a los catalanes, sin conocer a ni un catalán. España es ese país del “cambio de coche, cambio de casa, cambio de pareja, cambio de trabajo, cambio mi ropa… para ir a la última”, pero se ancla en un sistema constitucional de hace más de 40 años.  España es ese país que se preocupa de que los catalanes, si se separan, no van a ser europeos, pero en la elecciones europeas apenas pasa el 40% de participación. España es ese país que saca su bandera cuando la selección gana o Catalunya quiere votar, pero que la dejan empolvándose cuando nuestros políticos se arrodillan a los poderes internacionales. España es ese país que le preocupa que Catalunya se vaya, pero que se la suda cuando miles y miles y miles de jóvenes han sido, son y habrán de ser exiliados. España es ese país que le preocupa la economía de su país si Catalunya se va, pero que no tiene ni puta idea de lo que es la reforma del artículo 135 de la CE. España es ese país que se alegra porque. ya que ha tenido que haber un atentado terrorista, mejor en Catalunya. España es ese país que se queja de que las “moras” lleven el “velo”, y lo justifican con un símbolo machista, pero que calla cuando a las españolas las maltratan. España es ese país que dice que el Islam es una religión violenta, pero que mira hacia otro lado cuando curas abusan de niños, o nunca condenarán a los asesinados hacinados en cunetas por un franquismo que siempre apoyó y apoyará. España es ese país que canta y anima a las fuerza de seguridad del Estado cuando parten a la “guerra” hacia Catalunya, pero que nunca reclamó que esas mismas fuerzas asediaran ciertas sedes. España es ese país que tiene miedo a urnas, papeletas y al ejercicio más básico de la democracia (votar), pero que no tiene miedo de seguir votando la misma mierda.

Viví poco en el extranjero, pero de algo me dí cuenta: España es ese país que se cree avanzado y civilizado, pero que no deja de ser tercermundista. Mi España, mi España mediocre, por qué te entenderé tanto… Porque siempre fui otro mediocre.”

No hi ha resposta

21 oct. 2017


RESTAURAR LA LEGALITAT

Classificat com a Catalunya,Independència

El president espanyol, Mariano Rajoy, ha dit que el Consell de Ministres que es reuneix aquest matí de dissabte de manera extraordinària “aprovarà mesures per restaurar la legalitat en l’autogovern de Catalunya”.

-I per què no restaura una mica de la molta vergonya que han perdut?

-I per què no restauren una mica de dignitat de la molta que han perdut?

-I per què no restauren una mica de veritat després de tantes i tantes mentides que ens estan dient?

-I per què no restauren la separació de poders, cosa fonamental en un Estat de dret?

-I per què no restauren els drets humans que han vulnerat repetidament?

-I per què no restauren una mica la dignitat que han arrabassat a tantes i tantes persones a cops de porra?

-I per què no ens retornen tot el que ens han pres durant anys i panys en tots sentits: cultural, econòmic, social, humà?

I per què no restauren la llibertat que té una persona o una comunitat a autogovernar-se i a triar el que vol ser i com vol ser?

I per què no restauren els drets nacionals que ens han arrabassat tantes vegades al llarg de la història i que ara es disposen a fer-ho una vegada més?

Ens ho explica l’ historiador Jaume Sobrequés:

«Catalunya va ser víctima, a principi del segle XVIII, de la invasió militar dels exèrcits francocastellans i va ser assimilada de manera violenta a un estat aliè. Els exèrcits esmentats i l’estat que aquests van crear van anorrear tots els elements propis d’aquell estat català: el seu govern, la Generalitat de Catalunya, vigent des de mitjan segle XIV; les corts, plenament constituïdes des del segle XIII; el dret públic i les constitucions que regulaven, des del segle XIII també, la vida política del país; la moneda amb què es feien les transaccions econòmiques; l’organització territorial (vegueries) i local (el Consell de Cent, per exemple); la llengua amb què els ciutadans d’aquell estat s’expressaven; o les universitats on s’educaven els seus fills. Aquells exèrcits van mantenir de manera permanent l’ocupació militar del país i van donar suport a l’espoli fiscal avui vigent. Són encara, als nostres dies, d’acord amb allò que diu la inefable Constitució Espanyola, la “garantia” per evitar la secessió d’una part de la sagrada unitat de la pàtria, espanyola, és clar.

Així, doncs, Catalunya va ser un país ocupat militarment en un tombant malastruc de la seva història. Mai cap règim ni govern durant tres-cents anys no ha permès que els catalans s’autodeterminessin sobre el seu destí col·lectiu. El 1932 (Estatut de Núria), el 1978 (Constitució Espanyola), el 1979 (Estatut de Sau) i el 2006 (Estatut vigent), simplement, es va deixar triar el poble de Catalunya entre si volia formar part d’un estat unitari i centralista o s’estimava més que Espanya fos un estat amb autonomies, o si havíem de tenir o no unes determinades competències “cedides” per les Corts de l’Estat. Mai si volíem que Catalunya esdevingués o no un país independent. Com a resultat d’aquesta situació, Catalunya continua sent un país ocupat. Ja sé que això pot semblar dur a les ànimes pusil·lànimes i a aquells que creuen que encara hi ha possibilitat d’entesa i de conllevancia amb Espanya. Els textos oficials borbònics després de la desfeta van afirmar que es posava fi a l’estat català pel dret de conquesta. Entre 1705 i 1714, Catalunya va ser conquerida militarment i va tornar-ho a ser entre 1938 i 1939.

En síntesi, la majoria de catalans volem només recuperar allò que érem abans que es produís aquella ocupació. Com han fet, en els darrers segles, tants països conquerits. Em sembla que això ho pot entendre la comunitat internacional. I, com a mínim, volem que se’ns deixi preguntar al nostre poble si ja li està bé continuar sent un país sotmès o vol tornar a ser allò que era abans de 1714, un lliure. Aquesta és la qüestió».

No hi ha resposta

14 oct. 2017


EN STANDBY

Classificat com a Catalunya,Independència

stand-by

Tots hem sentit a parlar del standby, oi? El mode “d’espera” o “de repòs”. Així és com estem aquests dies, tot esperant com s’acaba aquesta Declaraciód’independència de Catalunya en standby. I ja sabem que en els aparells elèctrics l’standby consumeix energia. No tanta com quan estan encesos, però més que no pas quan estan apagats del tot. És allò que s’anomena consum fantasma.

Aquests dies estem consumint molta energia, encara que no ho sembli. Uns, fent incansables gestions de tota mena i de forma silenciosa. Em sembla que ni ens ho imaginem, com no ens imaginem tota l’energia que gasta un aparell domèstic quan no està apagat del tot i només veiem aquella delatora llumeta vermella que ens indica que està dormint, però que està ben viu i a punt de rebre ordres i posar-se immediatament en marxa. Els altres, esperant ambfrisança, tensió i incertesa a veure com acabarà tot aquest llarg camí ple d’obstacles que s’ha anat fent durant aquests anys. A vegades «qui espera, desespera», diu la dita popular. Però també és veritat que en molts casos l’espera val la pena.

Per una de les parts ja sabem que no hi ha cap disposició a pactar res, a dialogar res i ja tenen el bastó preparat a punt de tornar a donar tantes garrotades com puguin. No estic segur que aquesta vegada siguin tan brutals i salvatges perquè saben que el món els mira atentament, que potser algú pot parar-los els peus i saben que encara quedaran pitjor del com han quedat fins ara. I per l’altra part, sabent-se com se sap més feble en molts punts, estudia totes les estratègies possibles i mira d’avaluar els costs i les conseqüències.

Estant com estem en aquest standby que posa neguitós a tothom ens trobem amb què molts i molts catalans demanem que s’activi d’una vegada l’aparellsense saber del cert cap on ens durà aquesta misteriosa crida a la llibertat a la qual aspirem amb tant delit i per la que tantes i tantes persones han lluitat,però que tenim la secreta esperança que ens durà a un lloc millor. La llibertat, com la vida, és sempre arriscada. Ens podem equivocar a l’hora de prendre les decisions, però les hem de prendre. Com aquelles aus que quan arriben els primers freds emprenen el vol cap a una altra terra amb l’única aspiració de buscar el millor per a elles. És l’eterna i misteriosa crida de la VIDA que ens impulsa a anar endavant i a arriscar.

Fins arribar a aquest punt hem cremat moltes etapes i algunes persones han lluitat molt. Ara ens toca la decisió final, que dependrà del nostre Parlament, del nostre President i dels nostres representants, però que saben que tenen una gran part del poble darrere seu. No ha estat ni és només la seva lluita ni la seva decisió sinó que ho és la d’una majoria que ha decidit triar allò que els ha semblat millor per a ells i per a tothom. Una decisió difícil, arriscada i plena d’incerteses, però una decisió feta amb tota la llibertat que ens ha estat possible. Una llibertat a voler ser com a poble tot allò que se’ns ha negat sistemàticament durant molt temps i amb molta més intensitat i desvergonyiment en aquests darrers temps.

Sabem bé que la nostra decisió repercutirà en nosaltres i en molta més gent perquè el món cada cop s’ha fet més petit, estem tots molt més interelacionats i tots depenem de tots. Però l’aspiració que tenim a la independència no vol dir aspiració a l’aïllament i a posar fronteres. Vol dir simplement que aspirem a una més gran obertura al món per poder trobar coses millors, poder ser nosaltres mateixos i arribar més lluny del que ens permeten anar unes lleis que han quedat desfasades i que, en lloc de fer-nos lliures, ens fan esclaus. Al final de tot, hom decideix allò que és millor segons la seva pròpia consciència, «recinte sagrat i inviolable de tota persona i no es pot obligar a ningú a actuar contra la seva consciència», tal com va dir el mateix Concili Vaticà II (Dignitatis humanae 2) i que i ningú té el dret a impedir-ho en nom de lleis i Constitucions que es converteixen enabsolutes i intocables. I això que val pel subjecte individual val també, de manera anàloga, pels subjectes col·lectius (per exemple, per a les nacions sense estat), que han de poder decidir sobre el seu propi destí, tal com ha fet Escòcia amb tota normalitat i en base a una impecable democràcia.

Un Estat que prefereix una unió forçosa a una separació pactada, que converteix la seva Constitució en un dogma rígid, que s’erigeix en únic sobirà i impedeixi decidir als pobles que el formen no és un Estat democràtic per més que ho proclami i se n’ompli la boca. Jo no vull pertànyer a un Estat que aixequi murs per aquells que hi volen entrar i per aquells que en volen sortir.

No hi ha resposta

09 oct. 2017


L’HORA DEL POBLE

Classificat com a Catalunya,Independència

 

Tots esperem amb frisança les 6 de la tarda de demà. Esperem a veure què dirà i com dirà l’Honorable President de Catalunya, Carles Puigdemont, que el poble català vol independitzar-se d’una Espanya que ens menysté i ens humilia permanentment de fa segles, però amb més intensitat, si cal, aquests darrers temps.

Però ens equivocaríem si penséssim que és el President Pigdemont, amb tot el seu Govern, els que demà a la tarda seran protagonistes. Els protagonistes de debò són tota aquesta majoria de catalans que el diumenge, dia 1 d’ octubre, van sortir amb decisió, fermesa i valentia a dir que ja n’hi havia prou de sotmetiment i que volem una república independent.

Aquests dies hem pogut veure amb ràbia i tristesa una vegada i una altra tota la repressió que aquest tan poc democràtic govern del PP va manar fer a les forces d’ordre (o més aviat de desordre) públic. Així i tot, el poble va aguantar amb estoïcisme, infinita paciència i pacifisme gandià totes les càrregues policials i, a cada càrrega, s’anava carregant de raó, de raons i determinació per tirar endavant tot allò que un dia va decidir començar. És per això mateix que el Govern de Catalunya s’ha sentit reforçat i legitimat a dur fins al final aquest procés que vam començar ja fa temps amb mil i una dificultats.

Demà serà un dia important i caldrà estar més que mai al costat dels nostres representants i governants i fer-los confiança perquè fins ara no ens han fallat i ells han estat els primers en donar la cara sense por. Demà caldrà seguir sent pacífics, estar més serens i units que mai i continuar amb aquesta «revolució dels somriures», tal com la va batejar la Muriel Casals. No tinguem pressa. Mirem de no equivocar-nos. Cal estar disposats a dialogar tant com faci falta. Caldrà anar a buscar els negociadors que faci falta i asseure’ns a la taula tant temps com sigui necessari. Caldrà que algú obligui al govern espanyol a acceptar-ho i fer negociacions d’igual a igual. Però, com que tenim la raó, estem convençuts que al final la raó triomfarà.

No volem discutir res des de l’enfrontament sinó des del respecte als altres. No ens enfrontem a ningú. No volem el mal de ningú. Només volem ser nosaltres mateixos i decidir el nostre futur amb llibertat i no continuar amb la ignomínia que significa la situació actual.

Demà acompanyem el Govern i el Parlament cadascú allà on sigui. Molts hi seran físicament presents per donar-los força i escalf. Els altres ho farem en esperit, però també hi serem. Però cal que recordem tots una cosa: caldran molts herois, però no ens calen màrtirs. Hem de procurar que tots puguem fer el cim.

 

 

No hi ha resposta

07 oct. 2017


QUAN A ESPANYA LA COVARDIA ESDEVÉ VIRTUT

Classificat com a Catalunya,Drets humans,Violència

1506970117394

-¿Mamá, dónde está papa?

-En Cataluña, hijo, defendiendo la Constitución.

-¿Y cómo se defiende la Constitución?

-Pegando porrazos a gente que quiere votar. A viejecitas indefensas, a jovénes con las manos en alto en son de paz y gritando «Somos gente pacífica», a familias sentadas entorno a una mesa charlando animadamente…

Aquesta hauria de ser la conversa entre un fill de policia o guardia civil amb la seva mare si de veritat volgués ser honesta. Però estic segur que seran totes unes altres converses ben distintes les que se sentiran a milers de llars espanyoles durant aquests llargs dies de vergonya i mentides.

No sé què diran els llibres d’història del que va passar diumenge passat a Catalunya. De mica en mica s’aniran decantant les notícies, de la mateixa manera com es decanta un vi per tal de veure exactament quin és i com és el pòsit que deixa. I una de les coses que s’hi veurà i hi destacarà serà, sense cap mena de dubte, les ignominioses, bestials, covardes i desproporcionades càrregues que la policia i la guàrdia civil van fer a molts llocs de Catalunya.

Si tot el que vam poder veure aquell dia ja és una cosa terrible i molt greu en un Estat que pertany a la Unió Europea i que es diu democràtic, encara ho és més que des del primer moment ho volguessin negar tergiversant els fets i volent-los negar. Les imatges i els vídeos han fet la volta al món i l’evidència de la seva bàrbara actuació ha estat tan gran que s’han quedat sense explicacions lògiques i plausibles.

I fou llavors quan van començar a buscar subterfugis i a donar explicacions sense cap mena de credibilitat. A més, ho han anat fent enarborant la bandera del compliment de la llei embolicant-ho tot amb la mentida. Aquesta segona invasió dels bàrbars ha ferit la sensibilitat de tothom amb un mínim de sentit comú i la dignitat de tot un poble. I encara més quan es van sabent detalls de com van anar les coses. Ha estat tot tan greu que ells mateixos comencen a demanar perdó de forma dissimulada. Se’n comencen a adonar del que han fet i alguns se’n donen vergonya.

Per això afirmo sense cap mena de temor al títol d’aquest apunt que el que van fer la majoria d’aquelles bèsties va ser una covardia. I m’hi reafirmo després d’haver llegit la crònica dels fets que van passar a Callús i que va viure en primera persona el Jordi Badia i Pujol a VilaWeb i que podeu llegir clicant AQUÍ. El text, a més, ens fa adonar d’una cosa que ja s’havia insinuat des del primer moment però que, a poc a poc, s’ha anat podent comprovar: que els guàrdies civils es van acarnissar especialment en pobles petits i que la policia ho van fer en llocs molt determinats de capitals grans. Si en voleu uns exemples, us en deixo uns quants aquí:

  • Tothom va poder veure l’entrada triomfal que van fer aquells salvatges a cops de mall al local electoral de Sant Julià de Ramis. Sabeu per què justament allà? Doncs perquè allà era on havia de votar el President Puigdemont.
  • Un altre cas que va estremir tothom fou el de Fonollosa, un poblet de 250 habitants on anys enrere va ser alcalde el diputat David Bonvehí, coordinador executiu del PDECat. S’hi van presentar 50 o 60 matons i van entrar com en cavall d’ Atila destrossant-ho tot.
  • Un tercer cas és de l’institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada. A Sant Joan de Vilatorrada, tothom sospita que hi van anar per fer pagar al pallasso Jordi Pessarrodona, regidor d’ERC a l’Ajuntament d’aquest poble i molt conegut a la comarca per la seva feina. El Jordi s’havia fet una foto al costat d’un policia a Barcelona amb el seu nas de pallasso i es veu que no li van perdonar aquest gran insult al seu alt honor de policies-madelman. Aquests covards el diumenge es van venjar estomacant-lo tant com van poder i deixant-lo baldat i humiliat a terra.
  • I com a Sant Joan de Vilatorrada o a Sant Julià de Ramis, els vàndals van fer-ho a Sabadell, on votava la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell. O a Sant Vicenç dels Horts, on hi votava el Vicepresident Junqueras); o aSant Carles de la Ràpita, on hi votava Josep Lluís Salvadó, a qui ja l’havien tractat d’humiliar detenint-lo de mala manera i emmanillant-lo com un delinqüent qualsevol; o tractant d’assaltant el col·legi de Verges (vila natal de Lluís Llach), lloc on els habitants del poble van tallar-hi els accessos eficaçment i no van poder fer gaires barrabassades. Però, com que el diumenge no hi van poder fer mal a plena llum del dia, la venjança va arribar dimecres a la nit d’amagat i de la forma més covarda i vergonyosa possible quan van rebentar totes les rodes dels cotxes que van trobar. I, és clar, hi havien d’afegir a aquest trist panorama encara les quatre capitals de provincia, que també tenen per a ells un caràcter simbòlic.

Com fa constar Jordi Badia en la seva crònica, «la immensa majoria de municipis atacats van ser petits. Fonollosa té 251 habitants. Callús, 2.057. Una bona colla no arriben a deu mil habitants: Alcarràs(9.297), Roquetes (8.165), Sant Esteve Sesrovires(7.644)… Però per què van anar-hi, a tants pobles petits? Hi heu pensat? Si la cosa era endur-se urnes carregades de vots, per què no es van concentrar tots a Barcelona i l’àrea metropolitana? Si haguessin segrestat totes les urnes de la capital sí que haurien invalidat el resultat del referèndum. És ben clar: van anar a poblets per trobar-hi poca resistència. I hi van anar amb dotacions exagerades. Les ordres eren de fer mal i que s’escampés la por. Segrestar urnes era l’excusa. La intenció de debò era atemorir: que tot Catalunya tingués por. Per tant, com més quantitat de notícies arribessin, millor per a la seva tàctica psicològica. I van triar la via dels covards: desenes i desenes d’agents armats i protegits amb casc contra un grapat d’homes i dones de pobles petits, amb les mans alçades i cridant ‘Som gent pacífica!’. Són tan covards com els qui els envien i els aplaudeixen: Rajoy, Sáenz, Rivera, Arrimadas, Guerra… I els qui s’ho miren i callen: P. Sánchez, Iceta, Ros (Coscubiela?)… Tots s’oposen al referèndum no pas perquè sigui «il·legal», sinó perquè saben que el perdrien. Covards».

No hi ha resposta

06 oct. 2017


CARTA ABIERTA AL SR ALFONSO GUERRA SOBRE LA ENSEÑANZA DEL ODIO EN CATALUÑA .

Classificat com a Catalunya,Mentides,PSICOLOGIA

58

CARTA ABIERTA AL SR ALFONSO GUERRA SOBRE LA ENSEÑANZA DEL ODIO EN CATALUÑA .

Sr Alfonso Guerra,

Después de ver en TV su intervención en una radio estatal, quiero dirigirme a Vd. como catalana y como profesional de la psicología clínica infanto-juvenil que durante muchos años se ha dedicado a entender el mundo emocional de los niños y seguir muy de cerca su aprendizaje y evolución.

En mi trabajo, desde hace mas de 40 años, en un CSMIJ (centro de salud mental infanto-juvenil) he tenido la oportunidad de colaborar estrechamente con escuelas públicas y concertadas de la ciudad de Barcelona, así como con los equipos de atención psicopedagógica (EAP) y le puedo asegurar con total rotundidad que en Cataluña se enseña el currículum adecuado a cada edad, pero sobretodo se enseña a amar a Cataluña, jamás a odiar a España.

Seguro que Vd. es conocedor que el ser humano aprende en la escuela, pero sobretodo aprende de la familia y de la calle. Cuando esos españoles tan patriotas despiden a la Guardia Civil con frases como “a por ellos”, están dando la gran clase magistral de odio hacia los catalanes. Los niños, quizás no entiendan lo que está pasando, pero ven a sus padres, abuelos, tías y vecinos vociferar ”a por ellos”. En sus mentes aún frágiles empieza a forjarse la idea de que los catalanes deben ser muy malos que hay que ir por ellos. Así, Sr Guerra, nace el odio, pero el odio de Vds. hacia nosotros, los catalanes. No al revés.

Pero sigamos, llega la Guardia Civil a Cataluña y se encuentra con un pueblo pacífico que sólo quiere votar y arremeten brutalmente contra él. Rompen mobiliario, destrozan puertas de acceso, se aporrea a abuelos, ancianas, se tira por el suelo a mucha gente joven y a una de ellas le rompen tres dedos uno a uno.. Que le voy a contar!! Vd. Ya lo debe saber, lo habrá visto, aunque en las TV españolas no han salido esas imágenes, sólo las que les han interesado mostrar. En el caso de que no las haya visto, muy amablemente se les puedo facilitar. Las tengo casi todas.

Pero sigamos con el aprendizaje del odio. Cuando el día termina, esos guardias civiles celebran por todo lo alto su hazaña, alteran el orden público increpando a gente buena que sólo toma un café en una terraza, además echan por el balcón del hotel donde están alojados botellas llenas de orina contra aquellos que están en la calle gritando que se vayan. Pero no por ser Guardia civiles, sino por alterar el orden público; si hubieran sido hooligans ingleses igualmente les hubiéramos echado. Esto no es producto de mi imaginación, está denunciado, si es que se avienen a aceptar denuncias o prefieren decir que es un tema del 0,001 por ciento de afectados.

¿Que aprenden de todo esto los niños españoles?, pues que el Sr ministro Zoido viene a darles las gracias “felicidades por vuestro comportamiento” y estos guardias civiles, que muchos tendrán hijos, regresaran a sus casas con orgullo, enseñando a sus hijos que el odio y la violencia tiene premio.

Así Sr Guerra se hace la escuela del odio, así enseñan Vds. en las calles españolas a los futuros españoles para que sigan odiando a lo catalanes. ¿Y en su entrevista hablaba de odio? ¿supongo que se referiría al suyo?. Que tenga un buen día. Ah! Y estoy a su disposición por si quiere intercambiar amablemente sobre educación, aprendizaje y emoción. De otras cosas no sé mucho, pero de eso creo que entiendo un poco.

Rosa Agulló Gasull

Dra. en psicología i psicóloga clínica

2 respostes

05 oct. 2017


CARTA OBERTA AL REI D’ESPANYA

Classificat com a Catalunya

Us convido a llegir aquesta carta de la Montserrat Camps Gaset al seu blog QUADERNS GRECS

Majestat,

us heu deixat perdre una magnífica ocasió de fer de Rei. Només teníeu una oportunitat, i era d’or, per estendre ponts d’entesa, i ni tan sols us n’heu adonat. Els ponts, fràgils, han caigut al vostre pas.

No esperava que us mostréssiu partidari de la independència de Catalunya. No esperava tampoc que revoquéssiu el Decret de Nova Planta del vostre antecessor, de qui dueu el nom. No esperava tan sols que acceptéssiu, així, en públic, que la sagrada unitat d’Espanya es pot dissoldre. No esperava que ens donéssiu la raó.

Esperava que estiguéssiu més informat, vós que parleu moltes llengües que els vostres súbdits governants no parlen. Esperava que llegíssiu la premsa estrangera, que sabéssiu, com a bon Rei, distingir la veritat de la mentida. Esperava que tinguéssiu el discerniment de saber de quins consellers us podeu fiar, i que no són els aduladors que papallonegen per la vostra cort vuitcentista. Esperava que escoltéssiu la veu discordant que no afalaga, per trobar la saviesa que s’espera d’un Rei.

Us han ensenyat els parlars d’Espanya, però no els feu servir. No heu dit ni una paraula en català, que coneixeu. Heu estudiat un idioma d’Espanya, però no heu après a escoltar les raons i les parles diverses dels seus fills. Ni la parla, ni les raons.

Esperava que diguéssiu que la violència no va enlloc. Que si algú s’havia ultrapassat en l’exercici de les ordres, era reprovable. Que investigaríeu per què avui tants catalans i tants estrangers diuen que a Catalunya hi va haver violència. Esperava que diguéssiu que no acceptareu mai la violència contra els vostres súbdits, ni que sigui per ordre d’alguns governants. Que per això sou Rei, per garantir que ningú no farà mal a un súbdit desarmat.

Potser perquè vaig llegir, de jove, molt Lope de Vega i molt Calderón de la Barca, i molta poesia èpica medieval, m’esperava un Rei que s’alcés en defensa de la justícia, que allargués la mà als vassalls maltractats, es comprometés a castigar els qui els han fet mal i donés als seus súbdits la seguretat que es trobaven a casa. A tots.

Esperava que proposéssiu diàleg. Que entenguéssiu i féssiu entendre a tot Espanya que hi ha súbdits vostres que no se senten a gust sent-ho, i que val la pena escoltar-los, perquè són els vostres súbdits, o almenys és el que ens diuen. Esperava que us oferíssiu a construir ponts, a desfer malentesos, a donar raons perquè tothom vegi que la llei que defenseu és bona per a tothom i, que si no ho és, la canviareu perquè tothom hi surti guanyant.

Esperava que els meus amics, companys i parents que no volen la independència es trobessin acompanyats i compresos quan avui s’han manifestat amb mi en contra de la violència. Esperava que els donéssiu, que ens donéssiu, raons per argumentar que la independència és pitjor que ser súbdit vostre.

Només heu repetit les paraules i els arguments del partit que governa. No heu posat ni una espurna de novetat ni de llum en el vostre discurs. No heu demostrat que hàgiu vist res, que hàgiu entès res. No heu estat per damunt dels partidismes, com hauria d’estar un Rei.

Heu demostrat que no sou el Rei de tots els espanyols. No sou el Rei dels catalans que no enteneu, però tampoc no sou el Rei dels espanyols que volen una altra Espanya, amb Catalunya a dintre. No sou el Rei dels espanyols que no volen un Rei.

Avui podíeu demostrar que té sentit, per als espanyols, tenir monarquia en lloc de República, que el pes de la dinastia no és més poderós que el seny i el criteri de l’individu que la representa. Podíeu demostrar que el que mai no vau guanyar per les urnes ho heu adquirit per la vostra intel·ligència. Podíeu demostrar que, amb la vostra actitud, us heu fet digne d’una corona que el poble mai no va triar.

L’únic que heu demostrat és que, si només sabeu repetir el que diu el govern, no feu cap falta.

Adéu, Espanya.

No hi ha resposta

06 ag. 2017


Jordi Pujol: MEMÒRIES (1930-1980)

Classificat com a Catalunya,Jordi Pujol,POLÍTICA

memories-jordi-pujol_historia-duna-conviccio

Acabo de llegir la primera part de lesmemòries del President Pujol escrites pel periodista Manuel Cuyàs i publicades el 2007 (Memòries 1930-1980). Em direu que, com sempre, vaig una mica tard. Segur que sí. Però hi ha coses, hi ha llibres, hi ha personatges, hi ha temes que no caduquen mai i són intemporals. Ara que tot porta data de caducitat i ens recomanen que ens hi hem de fixar molt si no volem morir enverinats, sempre és profitós -i molt- retornar a temes antics i passats de moda (per alguns).

Ja sabem que unes memòries sempre han d’anar acompanyades de molts interrogants. Els personatges que les escriuen expliquen exactament el que són i no deformen la narració? Estic segur que a qualsevol llibre de memòries se li podria retreure un pilot de coses i d’inexactituds. És segur que ningú explica exactament el que va passar. Tots ho expliquen des de la seva visió personal, des de la cara del prisma totalment i necessàriament parcial com sempre acostuma a passar.

Tenia ganes de llegir aquest primer llibre de les memòries del President Pujol perquè és un període que jo no vaig poder viure totalment en primera persona des de dins. El primer període perquè jo encara no havia nascut o era molt jove. I el darrer període el vaig viure des de l’Uruguai i, tot i que feia esforços d’estar al dia d’allò què passava a Catalunya, era difícil en aquells temps estar-ne al corrent i al dia. Ara, amb internet, seria tot molt diferent.

Una conclusió de la lectura d’aquesta primera part de les memòries? Que ja estaria satisfet de què la majoria de nosaltres haguéssim fet per Catalunya una mil·lèsima part del que va fer ell. Sempre ha estat de moda fer llenya de l’arbre caigut i en el cas del President Pujol, no ha estat diferent. Què ens ha decebut en un munt de coses? És clar. En tenim motius d’estar decebuts? És clar que tenim motius d’estar decebuts d’algunes coses del seu comportament. Qui, però, no ha d’estar decebut de moltes coses del seu comportament i qui no ha tingut més d’un cop vergonya aliena de comportaments d’alguna gent que haurien de ser exemples públics? Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra…

Per acabar, només diré que ha estat prou alliçonador llegir el llibre i que -com explicava Manuel Cuyàs quan va parlar amb ell per primera vegada sobre la famosa confessió de l’ex-president de la Generalitat el 25 de juliol del 2014–, podria estar totalment d’acord amb la frase que Pujol li va dir: ‘Això em passa perquè sóc més burro del que tothom es pensa’.

No crec que ningú pugui negar que Pujol ha estat molt llest i ha donat molts tombs a quasi tots els seus adversaris polítics en tots els seus anys de vida política. Si en féssim un capmàs em sembla que el resultat seria ben positiu. Però també és cert que ha espatllat molt les coses per «ser més burro del que tothom es pensa» en algunes coses i en alguns moments. Ell mateix ho reconeix i la història tampoc no ho deixarà passar.

Però, ara que l’arbre ja és a terra i ja tothom n’ha fet prou llenya, no acabo d’entendre perquè no afegeix un altre volum a les seves memòries i ens explica tota la merda que ell ha pogut veure de ben a prop en altres líders que no fan més que fer-se el pinxo i que, si els traguessin els draps bruts al sol, haurien de córrer a amagar-se…

No hi ha resposta

01 ag. 2017


FALTEN 2 MESOS

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Avui és 1 d’agost. Falten dos mesos justos per al referèndum de l’1 d’octubre. M’ha semblat oportú reiniciar avui el blog, que ha estat en silenci durant una colla de dies. Durant aquest temps de «parada i fonda» han passat moltes coses. De fet, sempre passen moltes coses al món -de tota mena-, tot i que no sempre els donem la importància que en realitat tenen o bé no ens hi fixem prou, perquè algunes ens queden molt lluny físicament o emocionalment.
Sí que vivim ben intensament, però, aquí al nostre país l’ambient polític, que s’ha convertit en un no-parar, en un torcebraç continu, en una prova de força, en un estira-i-arronsa entre el Govern de Catalunya i el de Madrid. I això anirà en augment durant aquests dos mesos que queden. La temperatura pujarà en tots sentits i segur que més d’un en sortirà escaldat. Però és el que toca, un cop arribats en aquest punt, i és el que correspon fer després de veure que no tenim altres sortides dignes. Ja ha passat el temps de discutir si Catalunya té dret o no a l’autodeterminació i, per tant, a constituir-se en estat. S’ha discutit llargament, i hem vist que hi ha opinions de tots colors provinents de professors de Dret Constitucional de prou prestigi. Com que ni ells es posen d’acord -ni potser s’hi posaran mai-, ha arribat l’hora de passar a l’acció i fer els darrers quilòmetres de la cursa que fa temps que vam començar. Ara som ja a tocar de la meta i cal que tots els que estem convençuts de què Catalunya pot acollir-se al dret a l’autodeterminació -aquest dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en el dret internacional a partir de la Carta de les Nacions Unides del 1946 i reconegut, novament, el 1976-, acabem de fer l’esforç final.
Per la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, la qüestió és ben clara, segons recullen en una anàlisi jurídica del gener del 2013: “És un dret inalienable de Catalunya, com a comunitat nacional, poder decidir sobre el seu futur, ja sigui dintre de l’Estat on està integrat o separant-se’n per constituir un nou estat sobirà, segons ho decideixi la voluntat majoritària, democràticament i pacíficament expressada, dels seus ciutadans.”
 
Per tant, avui reprenem aquest blog, ben reposats després de tants dies de panxa enlaire i de tanta ociositat que, com s’acostuma a dir, és la mare de tots els vicis. I ja som a una edat que, si cal que en conservem algun vici, haurem de procurar que sigui del bons, com és el de llegir i escriure.
Bon estiu i guardeu-vos de la calor.

Una resposta fins a ara

31 maig 2017


España és una democràcia de veritat?

Classificat com a España

Quan parlem de que un país és una democràcia tinc la sensació de que sovint ho fem massa alegrament. Perquè un país sigui democràtic de veritat s’han de donar una sèrie de característiques, totes elles fonamentals. I si en falla alguna, falla tot el sistema. En un país democràtic hi ha d’haver un Estat de dret, els poders polítics han de gaudir de legitimitat total, els representants polítics han de ser elegits per sufragi, el Govern ha de ser autònom, ha d’existir llibertat d’expressió, hi ha d’haver llibertat de culte i associació, l’exercici de la justícia ha de ser transparent, s’han d’acatar els drets i els deures, l’exercici polític no ha de ser discriminatori i s’han de respectar els drets humans.

Ahir mateix l’exjutge i advocat Elpidio Silva va dir prou alt i fort per tal de que tothom ho pogués escoltar que “l’Estat espanyol és un règim autoritari, no és pròpiament una democràcia”. Ho va dir en el marc de la comissió d’investigació sobre l’Operació Catalunya. Silva ha assegurat que, en efecte, l’Estat va portar a terme un conjunt d’actuacions per parar el procés però que aquesta operació es troba dins un marc més gran que persegueix els enemics polítics del govern central.

Durant la seva intervenció, Silva va dir que a Espanya no hi ha separació de poders i que es dóna allò del refrany: “A l’amic, el favor; a l’enemic, la llei”. El també exjutge ha assegurat que el poder judicial espanyol depèn d’òrgans polítics, concretament de les prefectures del bipartidisme i, en concret, del partit del Govern, actualment el PP. Va destacar també que “la trama d’espionatge polític constitueix un tremend atemptat a l’estat de dret” i que “qualsevol persona pot ser objecte d’una investigació policial”.

I per si no n’hi havia prou amb tot això, s’hi va afegir el periodista Ernesto Ekaizer a l’hora de pintar el paisatge espanyol. I també ho va fer amb un to prou gris com per titllar l’Operació Catalunya d’una “dinàmica d’Estat basada en una política criminal”.  El periodista va denunciar la manca de separació de poders, posant especial èmfasi en la destitució de fiscals per part del govern central.

I encara hi ha més teca per completar el fosc panorama espanyol. Esteban Beltrán, director de la secció espanyola d’AMNISTIA INTERNACIONAL ens presenta l’INFORME ANUAL 2016/17, que podreu trobar sencer en el següent enllaç:

https://crm.es.amnesty.org/sites/default/files/civicrm/persist/contribute/files/Informe%20Anual%2016-17.pdf

És un informe prou prestigiós com per fer-ne cas i prou demolidor com per dubtar d’aquesta democràcia espanyola de la que tant se’n vanten alguns… Ens diu, per exemple que “Se han procesado a personas que ejercían de manera pacífica su derecho a la libertad de expresión utilizando el delito de “enaltecimiento del terrorismo”. Hemos visto denuncias de nuevos casos de malos tratos, uso excesivo de la fuerza y expulsión colectiva de personas refugiadas por parte de agentes de policía. Y otras violaciones de derechos humanos que detallamos en el informe. En este informe, puedes descubrir qué violaciones de derechos humanos se han cometido en España, y es posible que te sorprenda que esto esté ocurriendo cerca de ti”.

ESPAÑA
Reino de España
Jefe del Estado: rey Felipe VI de Borbón
Jefe del gobierno: Mariano Rajoy

Persistió el uso del delito de “enaltecimiento del terrorismo” para procesar a personas que ejercían de manera pacífica su derecho a la libertad de expresión. Se denunciaron nuevos casos de tortura y otros malos tratos, uso excesivo de la fuerza y expulsión colectiva por parte de agentes de policía contra personas, entre ellas las que intentaban entrar irregularmente en los enclaves españoles de Ceuta y Melilla desde Marruecos. En algunos casos no se investigaron eficazmente las denuncias de tortura y otros malos tratos. Las autoridades sólo aceptaron reasentar y reubicar a unos pocos cientos de personas refugiadas, una cantidad muy inferior a la declarada en los compromisos contraídos. Las autoridades continuaron negándose a cooperar con la justicia argentina en la investigación de los crímenes cometidos durante la Guerra Civil y el franquismo.

LIBERTAD DE EXPRESIÓN Y DE REUNIÓN
A lo largo del año se impusieron restricciones injustificadas a los derechos a la libertad de información, de expresión y de reunión, basadas en la reforma del Código Penal y la nueva Ley de Seguridad Ciudadana que habían entrado en vigor en 2015.
El 5 de febrero, los titiriteros Alfonso Lázaro de la Fuente y Raúl García Pérez fueron detenidos tras representar una obra que incluía escenas en las que se apuñalaba a una monja, se ahorcaba a un juez y se daban palizas a un policía y una mujer embarazada, y estuvieron cinco días en prisión. Durante el espectáculo, una de las marionetas exhibió una pancarta en la que se leía “Gora Alka-ETA” (“Viva Alka-ETA”). Se acusó formalmente a los titiriteros de enaltecimiento del terrorismo e incitación al odio. La detención tuvo lugar después de que varias personas dijeran sentirse ofendidas por la obra. En septiembre, la Audiencia Nacional sobreseyó los cargos de enaltecimiento del terrorismo. Sin embargo, al concluir el año, los titiriteros seguían acusados de incitación al odio.
En abril, el ministro del Interior instó al Consejo General del Poder Judicial a tomar medidas contra José Ricardo de Prada, juez de la Audiencia Nacional. Durante su participación en una mesa redonda organizada por el Ayuntamiento de Tolosa (Guipúzcoa), el juez había manifestado estar de acuerdo con las preocupaciones expresadas por las organizaciones internacionales de derechos humanos sobre las barreras que impedían la investigación eficaz de los casos de tortura en España. Por otra parte, la Fiscalía de la Audiencia Nacional apoyó una solicitud de la Asociación de Víctimas del Terrorismo para que el magistrado fuera apartado en dos causas penales por presunta falta de imparcialidad. En junio, la Audiencia Nacional rechazó ambas peticiones de emprender acciones contra el juez. Durante el año, la Audiencia Nacional dictó 25 sentencias condenatorias contra 28 personas por delitos de enaltecimiento del terrorismo. La mayoría de estas sentencias eran resultado de la Operación Araña, que implicaba la interceptación de mensajes publicados en redes sociales. De abril de 2014 a abril de 2016, 73 personas habían sido detenidas como parte de la operación.

TORTURA Y OTROS MALOS TRATOS
Durante el año se denunciaron nuevos casos de tortura y otros malos tratos —incluido el uso excesivo de la fuerza— infligidos por funcionarios encargados de hacer cumplir la ley. En algunos casos, las denuncias de tortura y otros malos tratos no se investigaron con eficacia y exhaustividad.
En enero pronunció su sentencia el juez que investigaba la muerte de Juan Antonio Martínez González, ocurrida en Cádiz el 4 de abril de 2015 a consecuencia de las lesiones sufridas al ser inmovilizado por agentes encargados de hacer cumplir la ley. El juez concluyó que no existían pruebas que respaldaran la acusación de que los agentes habían empleado métodos de inmovilización prohibidos, o de que se habían excedido en el ejercicio de sus funciones durante su intervención. Al concluir el año se admitió un recurso contra la sentencia presentado ante la Audiencia Provincial de Cádiz.
En mayo, en la causa Beortegui Martínez c. España, el Tribunal Europeo de Derechos Humanos resolvió una vez más que España violaba la prohibición de la tortura y otros malos tratos al no investigar de manera eficaz y exhaustiva las denuncias de tortura infligida a personas detenidas en régimen de incomunicación. Era la séptima vez que el Tribunal dictaba una sentencia de esta índole contra España.
También en mayo, la Audiencia Provincial de Barcelona celebró el juicio contra dos agentes en relación con el caso de Ester Quintana, quien había perdido un ojo en noviembre de 2012 por el impacto de una pelota de goma disparada por los Mossos d’Esquadra durante una protesta en Barcelona. El juicio concluyó con la absolución de ambos debido a que el tribunal no pudo determinar cuál de los agentes había disparado el proyectil.
En julio, el Tribunal Supremo anuló parcialmente el fallo condenatorio dictado por la Audiencia Nacional contra Saioa Sánchez por un delito de terrorismo en diciembre de 2015.
La Audiencia Nacional había declarado a Saioa Sánchez y a otras dos personas culpables de delitos relacionados con el terrorismo. En su recurso ante el Tribunal Supremo, Saioa Sánchez aseguraba que la Audiencia Nacional se había negado a investigar si uno de los acusados, Iñigo Zapirain, cuya declaración la implicaba en los delitos, había declarado bajo coacción. El Tribunal Supremo ordenó la celebración de un nuevo juicio, y pidió que se utilizara el Manual para la investigación y documentación eficaces de la tortura y otros tratos o penas crueles, inhumanos o degradantes (conocido como Protocolo de Estambul) para evaluar la veracidad de la declaración de Iñigo Zapirain. La resolución tenía en cuenta los motivos de preocupación expresados por los organismos internacionales de derechos humanos sobre la impunidad y la ausencia de investigaciones eficaces y exhaustivas, así como sobre la falta de calidad y precisión de las investigaciones forenses.

DERECHOS DE LAS PERSONAS REFUGIADAS Y MIGRANTES
El número de llegadas irregulares de personas refugiadas y migrantes que cruzaban desde Marruecos a los enclaves españoles de Ceuta y Melilla a través de la valla que separaba los dos países disminuyó respecto al año anterior. Sin embargo, aumentó el número general de llegadas, entre ellas las de personas que cruzaban por los pasos fronterizos regulares. Continuaron las expulsiones colectivas a Marruecos desde Ceuta y Melilla por parte de agentes españoles encargados de hacer cumplir la ley. El sistema español de recepción de solicitantes de asilo seguía siendo inadecuado: el número de plazas en los centros oficiales de acogida era excesivamente bajo y la asistencia que recibían las personas alojadas fuera de ellos era demasiado escasa. España no aplicó las directivas europeas sobre personas apátridas, procedimientos de asilo y condiciones de recepción. Seis años después de su entrada en vigor, la Ley de Asilo seguía sin implementarse, lo que hizo que el acceso de las personas solicitantes de asilo a la asistencia que tenían derecho a recibir no fuera el mismo en todo el país. Entre enero y octubre se presentaron en España 12.525 solicitudes de asilo, según datos de Eurostat, en comparación con las 4.513 presentadas en 2013. En agosto, las solicitudes de asilo pendientes de tramitación ya eran 29.845 y seguían acumulándose.
El 9 de septiembre se llevó a cabo la expulsión colectiva de al menos 60 personas procedentes del África subsahariana que habían conseguido entrar en territorio español saltando las vallas que separaban Ceuta de Marruecos. Antes de su expulsión, algunas de estas personas fueron golpeadas por agentes marroquíes que penetraron en la zona intermedia entre las vallas, que es territorio español. Algunas de las que fueron devueltas a Marruecos resultaron heridas al escalar las vallas y como consecuencia de los golpes recibidos.
Aunque, en virtud de los programas de reasentamiento, España había accedido a recibir 1.449 personas procedentes de Oriente Medio y el Norte de África, para diciembre sólo habían llegado a territorio español 289 personas, todas ellas de ciudadanía siria. De igual modo, y en contra del compromiso formulado de recibir 15.888 personas necesitadas de protección internacional desde Italia y Grecia en virtud del programa de reubicación interna de la UE, para diciembre sólo se habían reubicado en España 609.

IMPUNIDAD
Las autoridades españolas continuaron negándose a cooperar con la justicia argentina que investigaba los crímenes de derecho internacional cometidos durante la Guerra Civil y el franquismo. Pusieron trabas a la investigación en Argentina, conocida como “Querella Argentina”, al impedirle tomar declaración a algunas de las víctimas y a los 19 imputados. Por medio de una circular fechada el 30 de septiembre, la Fiscalía General del Estado española dio instrucciones a las fiscalías territoriales para que se opusieran a cualquier investigación judicial solicitada por la justicia argentina, argumentando que los crímenes en cuestión, que incluían desapariciones forzadas y tortura, no podían investigarse de acuerdo con la Ley de Amnistía, entre otras, y debido a la prescripción de los delitos.

DISCRIMINACIÓN: SALUD DE LAS PERSONAS MIGRANTES
Las medidas de austeridad seguían afectando negativamente a los derechos humanos, sobre todo en relación con el acceso a la salud y la protección social de algunos de los grupos en situación de mayor vulnerabilidad. El Tribunal Constitucional declaró que la legislación aprobada en 2012, que restringía el acceso de las personas migrantes en situación administrativa irregular a la asistencia médica gratuita, incluida la atención primaria, era constitucional. En virtud de esta reforma se había retirado la tarjeta sanitaria a 748.835 migrantes, lo que suprimía o limitaba gravemente su acceso al sistema de salud y, en algunas situaciones, había puesto sus vidas en peligro. Las mujeres sufrían especialmente sus efectos, pues se encontraban con barreras para acceder a la información relativa a la salud sexual y reproductiva y a los servicios relacionados con ella.

DERECHO A LA VIVIENDA
El gasto público en vivienda había sufrido recortes de más del 50% entre 2008 y 2015, y las ejecuciones hipotecarias seguían sin remitir. Según datos del Consejo General del Poder Judicial, hasta septiembre de 2016 había habido 19.714 desalojos por ejecución de hipoteca, y 25.688 por impago de alquiler. Sin embargo, no hubo datos oficiales que reflejaran el número de personas afectadas por las ejecuciones hipotecarias en España, ni datos desglosados por sexo o edad, lo que impidió adoptar medidas para proteger a las personas más vulnerables. Las personas que se enfrentaban a demandas de desalojo seguían sin disponer de recursos jurídicos adecuados para hacer valer ante los tribunales la protección de su derecho a la vivienda.

VIOLENCIA CONTRA LAS MUJERES
Según cifras del Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, 44 mujeres habían perdido la vida a manos de sus parejas o ex parejas hasta diciembre. La Ley de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género y el establecimiento de juzgados de violencia contra la mujer habían entrado en vigor en 2004. Sin embargo, desde entonces no se habían evaluado los efectos de la Ley de manera participativa y transparente, a pesar de las preocupaciones expresadas respecto a la eficacia de los procesamientos y la idoneidad de las medidas de protección de las víctimas.

No hi ha resposta

08 maig 2017


Somiatruites ridículs

Hi ha una pel·lícula anglesa titulada «Sufragistas» en castellà (dir. Sarah Gavron, 2015) que ens parla del moviment sufragista que va néixer a Anglaterra abans de la Primera Guerra Mundial. Ens explica la lluita d’unes dones que volen i lluiten per la igualtat. Primer ho intenten amb protestes pacífiques i, quan veuen que no en treuen res, es van radicalitzant de mica en mica amb el perill de perdre tot el que tenen i fins i tot jugant-s’hi la vida.

La pel·lícula comença amb els arguments d’alguns polítics contraris al vot femení durant el debat parlamentari celebrat l’any 1912 i que decidia sobre aquesta qüestió:

«Les dones no tenen el temperament calmat, ni l’equilibri mental per a emetre un judici sobre assumptes polítics. Si permetem que les dones votin, es perdrà l’estructura social. Les dones estan ben representades pels seus pares, germans i marits. Una vegada concedit el vot, serà impossible parar-les. A continuació les dones exigiran el dret a convertir-se en parlamentàries, en ministres, en jutges…»

La lluita d’aquestes dones -com tantes i tantes lluites titàniques que s’han donat al llarg de la història- ha donat fruit i ara tenim parlamentàries, ministres i jutges i la societat és molt millor del que era. Vist en perspectiva aquelles situacions provoquen una barreja d’incredulitat i indignació. Però gràcies a aquelles sufragistes, als que van lluitar de forma incansable contra l’esclavatge o contra la discriminació racial, el món avui és una mica més just, tot i que caldrà seguir lluitant en molts fronts. L’arbitrarietat jurídica o fins i tot lleis clarament injustes segueixen vigents en moltes parts del món, violentant clarament drets fonamentals de les persones o manipulant les lleis a caprici dels poderosos.

La lluita que molts catalans estem lliurant aquests dies contra un Estat que s’ha dedicat a fer lleis a mida d’una majoria que no respecta les minories em recorda totes aquestes lluites. Negar el vot i la veu a milions de ciutadans, jugar brut, fer servir els fils del poder que controlen i que utilitzen sempre en bé seu, no és democràtic, per més que s’omplin la boca amb la paraula democràcia. Un Estat així no és digne de seguir estant dins d’una Europa que té per objectiu la llibertat i el benestar dels ciutadans. No podem ni volem seguir sent ciutadans de tercera i hem de fer valer la nostra dignitat. Ara més que mai hem de donar suport als polítics nostres que lluiten per poder aconseguir-ho. Cal donar-los suport i demanar la unitat de tots els demòcrates. I quan la història miri enrere dirà que aquella colla de catalans valents tenia raó, tot i ser minoria dins d’un Estat espanyol podrit i corromput fins al moll de l’os per polítics corruptes. A vegades els més racionals són aquells que són tractats d’irracionals i somiatruites ridículs.

No hi ha resposta

04 maig 2017


Escoles rurals a l’ Uruguai

Classificat com a Educació,Uruguai

L’Uruguai és un país unes 5 vegades més gran que Catalunya i uns 3 milions i mig d’habitants, dels quals 1 milió i mig viuen a Montevideo, la capital, i tota la seva conurbació urbana. Catalunya en té 7 milions i mig. Per tant, és evident que l’Uruguai és un país poc poblat i pel que fa a l’interior de país molt poc poblat. Dic això perquè ens fem càrrec del que signifiquen en aquell país les escoles rurals que, des de fa moltíssims anys, és una de les institucions modèliques al país. A l’Uruguai hi ha 1.125 escoles rurals, on hi assisteixen 24.000 nens i nenes, amb molt sacrifici perquè en molts casos hi han d’anar a cavall, en bicicleta o a peu perquè no n’hi pot haver a tots els centres poblats.

Aquest noi que veieu muntat a cavall n’és un bon exemple. Es diu Raül i era l’únic nen que durant una bona temporada anava a l’escola de Paso de los Carros, al departament de Paysandú a l’Uruguai. En els seus bons temps aquesta escola va arribar a tenir 80 alumnes però a poc a poc les famílies de la zona van anar marxant cap a Montevideo o cap a altres departaments. El Raül fa el 5è curs i de dilluns a divendres mare i fill recorren 9 quilòmetres a cavall per anar a l’escola i 9 més per tornar.

La directora i única mestra d’aquesta escola rural és la Sílvia Argañaz i no és pas ella sola la que fa classe als nois uruguaians que viuen en llocs perduts de l’interior del país. De les 1.125 escoles rurals, 790 -és a dir el 70%- només tenen un sol docent, que és a la vegada director o directora del centre i encarregats de tot el que us podeu imaginar: obrir i tancar l’escola, mantenir-la neta, encendre el foc a l’hivern, arranjar qualsevol cosa que s’espatlli, fer de cuinera, etc.). Alguna d’aquestes escoles no té llum i en la majoria no hi arriba internet. Segons dades d’un parell d’anys enrere, hi ha 590 escoles rurals que tenen menys de 10 alumnes, 250 amb menys de 5 i 20 que només en tenen un. La mitjana del sou d’un mestre rural és d’uns 800 euros i pot arribar a 1000 si és director o directora a més d’una bonificació per a la jubilació.

Us explico un altre cas?. Cada diumenge a les 12 de la nit, l’Iris Peralta i la seva filla de 5 anys deixen casa seva a Fray Bentos (a la frontera amb l’Argentina) per agafar un autobús que la portarà al seu lloc de treball, que és a 230 quilòmetres de casa seva. És la petita escola de Rincón de Ramírez, departament de Treinta y Tres, a la que hi assisteixen tres alumnes (més la seva nena) i on encara no hi ha arribat la llum. Arriben cap a les sis de la matinada a poble Grecco. Allà agafen un taxi, que la mestra paga amb diners de la seva butxaca, per arribar a destinació. Quan s’atansa el cap de setmana, mare i filla tanquen les portes de l’escola per emprendre el llarg recorregut de tornada a casa i l’anhelat retrobament de la petita amb el seu pare, que s’ha quedat a Fray Bentos treballant a la seva fusteria. De dilluns a divendres, l’escola és la seva llar. Els seus altres dos fills, avui de 19 i 20 anys, també van acompanyar a la seva mare a cada destinació. D’aquesta manera van fer primària fins a cinquè curs.

En una entrevista que li han fet diu que «la feina en una escola rural no la canvio per res del món». L’Iris, fa 19 anys que fa de mestra, dels quals només un treballant a la ciutat. «La meva decisió es deu a la tranquil·litat del medi i el suport de la gent. A ciutat, els pares van poca a les escoles pels seus fills», confessa. «Ensenyar per sobre qualsevol cosa», és el seu lema. La vocació per ensenyar ha fet que la paraula “obstacle” no existeixi en la vida de l’Iris. No importa el clima. Tampoc l’estat de la carretera i si hi ha o no transport disponible. Ella procura espavilar-se com sigui. Sempre va buscant algú que la porti i quasi sempre ho aconsegueix. Les comoditats en aquestes escoles rurals gairebé no existeixen. A l’escola en la qual avui fa classes i viu amb la seva filla i l’auxiliar, no hi ha energia elèctrica. Tenen un termo a gas i una deteriorada estufa de llenya. La llenya li donen a l’«estancia» que tenen més a prop i d’on vénen els únics alumnes. I tot i que els donen l’esmorzar, no tenen nevera. El menjar la guarden en una casa veïna a 500 metres de distància.

“Veus què fem?… Aquestes coses les hem viscut gairebé tots els mestres rurals”, explica entre rialles. I encara que per ella seguiria de per vida fent classes al camp, l’Iris té previst “fer l’esforç” de treballar a la ciutat per tal de què la seva petita tingui contacte amb altres mestres i altres nens abans d’entrar a l’institut.

Parlem de vocació? Això és vocació

No hi ha resposta

23 abr. 2017


Sant Jordi gloriós

Classificat com a Catalunya

Sant Jordi gloriós
Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d’aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l’estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Sagarra (1894-1961)
 
 
Sant Jordi (Diòspolis, Palestina, v. 270 – Nicomèdia,Bitínia, 303), va ésser un militar romà d’origen grec convertit al cristianisme i mort com amàrtir per no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l’Islam, esdevenint un dels sants més populars, especialment durant l’edat mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.
La Diada de Sant Jordi a Catalunya és una festa que se celebra el 23 d’abril amb el Dia del Llibre i la Fira de les Roses, símbols de la cultura i l’amor, i és també una jornada que reivindica la cultura catalana. És el dia dels enamorats, i per això des del segle XV és costum regalar una rosa vermella «com la sang» a l’estimada. A la dècada de 1930 s’hi afegeix el costum de regalar un llibre al noi, amb motiu del dia del llibre.

Una resposta fins a ara

03 març 2017


POLICIA, CATALANOFÒBIA I RUQUERIA

Classificat com a Catalunya

Els conceptes de policia, catalanofòbia i ruqueria no necessàriament van sempre junts ni, per lògica, hi haurien d’anar. Però no sé per quins set sous ens trobem que moltes vegades hi van. Massa vegades!. Hom dóna per suposat que una persona que ha de fer un servei al ciutadà hauria de ser summament curós a l’hora de respectar els drets dels ciutadans a qui està servint. Però malauradament això no passa només als cossos policials. Sembla estrany que una persona que haestudiat una carrera universitària, o que fins i tot es podria considerar un intel·lectual, sigui incapaç d’entendre que un català no pugui parlar el català normalment i fer valer el dret afer-lo servir al seu país. És estrany que no entenguin que això no és res dolent, que no no fem per tocar el botet, ni és cap malaltia contaminant com sembla que ho entenen alguns. Fins i tot una persona sense estudis i amb una mica de sentit comú sembla que ho hauria d’entendre i veiem que no sempre és així. És ignorància, cretinisme, estupidesa o més aviat és purament i simple catalanofòbia?
Per exemple, llegeixo a que un ciutadà del País Valencià va ser denunciat per dirigir-se en valencià a dos policies. Podeu llegir la notícia sencera als següents enllaços dels diaris EL PUNT/AVUI, EL NACIONAL o VILAWEB. També massa sovint llegim notícies relacionades amb policies que, tot i exercint la seva feina en un lloc on es parla una altra llengua que no és el castellà, ni l’entenen, ni la volen entendre, ni respecten el dret que el ciutadà té a parlar-la. Quina formació reben aquest policies? Què els ensenyen a les escoles de policia? Serà que per ser policia val qualsevol, tingui educació o no?. Podíem llegir també aquests dies que el Ministeri d’ Interior anul·la la prova d’ortografia de les oposicions a la policia nacional perquè els opositors es van queixar de la dificultat de l’examen. Es veu que per ser policia no cal saber ni ortografia i ni cal saber la llengua del país. Amb un castellà amb faltes d’ortografia a la denúncia que van escriure ja en tenen prou per exercir de forma prepotent la seva catalanofòbia:”En retiradas (SIC) ocasiones se le dice que no hablamos valenciano y que se dirija a los actuantes en castellano a lo que se niega en retiradas (SIC) ocasiones manifestando que realizamos un servicio de chulería, exposa la denúncia. I sabeu quina era la gran «dificultat» de l’examen que feia que hi hagués massa suspensos?. Ho podem veure a la prova que es va fer el passat 14 de gener per ocupar 2.700 places de l’escala bàsica de policia. La prova consistia en descobrir 28 paraules escrites de manera incorrecta d’un llistat de 100. Per fer la prova tenien 8 minuts i entre cent paraules de la llista hi havia termes com“cascabel”, “claraboya”, “biquini”, “carriño”, “cián”, “cerebración”, “aruñar”, “yuyo”, “champurrear” o “diunvirato”. Què us en sembla de l’enorme dificultat d’aquest examen?
Un altre exemple, aquest personal i ben recent: una professora de la Universitat de Granada es queixava a Facebook de la prepotència i complexe de superioritat que tenim els catalans. La seva queixa era de que quan anava a un congrés a Barcelona algun professor feia la ponència en català o en anglès. Però ella no es queixava de qui ho feia en anglès sinó del que tenia la barra i la mala educació de fer-ho en català… Li vaig respondre intentant explicar-li que si no es feia servir el català a Barcelona on es faria servir. A la Xina, potser? No ho va entendre.
La catalanofòbia ve de lluny, com ho ha pogut anar documentant una iniciativa nascuda a finals de l’any passat i que l’han batejada com a WIKIPÈDIA DE LA CATALANOFÒBIA. S’estrena amb més de mil casos i vol ser una Base de Dades de la Catalanofòbia. Al ritme que es produeixen els casos els darrers temps ja deuen ser moltíssims més i segur que ja en podríem fer un bon llibre. Veient el panorama que ens espera en els propers temps val més prendre-s’ho amb calma, amb bon humor i per damunt de tot no perdre els nervis.

No hi ha resposta

28 febr. 2017


Oh! Europa, quina decepció!

Classificat com a Europa

5e19c7a1dc294a93a5a3664bdb5223ac

Hem somiat sovint en una altra Europa que no acaba d’arribar. El somni d’una Europa diferent, d’una Europa unida, solidària, forta, no s’ha fet realitat. Més aviat el contrari. La percepció que la majoria de gent té és que Europa s’està afeblint. Sembla que aquelles figures brillants a tots nivells que havia produït temps enrere ja s’han esgotat. És l’imperi de la mediocritat, dels curts de vista, d’una crisi econòmica permanent, de les idees gastades que no creen cap tipus d’il·lusió. No sé què en sortirà de tot això, però la cosa no pinta bé.

Sovint ens omplim la boca amb els grans valors que Europa ha sustentat i que, al seu torn, l’han sustentada a ella i veiem com es van difuminant o fins i tot els valors bons es transformen en vicis reprovables. La llibertat d’expressió, un d’aquests valors que gaudim a Occident i que sovint la comparem amb la que hi ha al món islàmic on fins i tot empresonen o executen una persona per delictes d’opinió s’està perdent. ¿Recordeu quan defensàvem Charlie Hebdo i dèiem que, gràcies a la llibertat d’expressió que hi ha a Europa, podien publicar tota classe de vinyetes a la revista? Doncs ja veiem que no sempre és així i encara menys a Espanya, on cada cop es fan interpretacions de la llei més restrictives, discutibles i cada cop més estranyes. Sembla que aquí la llibertat d’expressió depengui de massa factors espuris, o de les indicacions que amb tot desvergonyiment dóna un govern cada cop més d’extrema dreta (com és el del PP) a uns jutges determinats nomenats a dit.

La llibertat d’expressió vertadera hauria de ser simètrica i amidar tothom amb el mateix metro, cosa que cada cop es dóna menys. No s’apliquen els mateixos criteris a un musulmà o a un cristià; no es mira amb els mateixos ulls un del país o un immigrant; i tampoc es jutja amb la mateixa equitat al que comunament s’anomena un «nacionalista espanyol» que un «nacionalista català». Si els jutges consideren que no es pot tocar el rei, la constitució o la sacrosanta unitat d’ Espanya, per què no fan servir el mateix criteri per jutjar els atacs que rebem els catalans en certs mitjans de comunicació? Es veu que alguns tenen carta blanca per opinar i dir el que vulguin i, en canvi, altres no…

Hem arribat a un punt en què no sabem gaire on som, ni tampoc on volem anar; ni quins valors tenim i per quins volem lluitar. Tampoc sabem gaire -cada dia menys- què vol dir ser europeu i quina Europa volem. Una Europa que es desdiu dels drets humans fonamentals -dels quals n’havia fet bandera-, que únicament pensa en posar murs i marcar fronteres, que no és capaç d’acollir i distribuir amb equitat, ja no és l’ Europa amb la que tots vam somniar un dia. Si Europa no és capaç de generar un sentiment d’identitat, d’integració i de pertinença, ja pot anar posant barreres i fer lleis que no aconseguirà res. La integració es fa per mitjà de l’economia, de la cultura, dels drets, de la equitat, dels valors, del respecte, etc. Si vol ser respectada i respectable primerament haurà de respectar. Si vol ser oberta, haurà d’obrir-se i ser acollidora. És urgent que Europa busqui i trobi les seves arrels i construeixi a partir d’aquí una realitat nova i que il·lusioni. En aquests moments Europa no fa altra cosa que decebre profundament als de dins i als de fora. Ni sap rebre ni sap donar. No acull ni integra. Té persones tancades en camps de refugiats en unes condicions deplorables, que recorden altres temps i altres camps. Aquestes persones no se senten ni són respectades i, per tant, tampoc ells tampoc no ens respectaran. Veuen que no els volem acollir i, per tant, mai no se sentiran bé i sempre se sentiran forasters. El periodista nord americà Cristopher Caldwell en el seu llibre «La revolució europea» deia: “que Europa pugui integrar els emigrants dependrà de si es percebuda por ells com una civilització florent o decadent”. I en aquests moments tothom percep una Europa dèbil, temerosa, a la defensiva i amb poques idees. Aquesta no és l’ Europa que volem. Qui no es respecta a sí mateix no inspira ni mereix cap mena de respecte. Cal que Europa desperti urgentment i torni a crear il·lusió amb noves idees i amb fets convincents. És un repte que té el Parlament europeu i que no se n’acaba de sortir.

Una resposta fins a ara

04 gen. 2017


AQUESTA PESADA BOIRA…

Classificat com a Natura,Pla d' Urgell

Escric des del Pla d’Urgell que, com molts territoris de les Terres de Ponent,estem abonats a la boira. Els que coneixeu la comarca ja sabeu que la boira és un dels fenòmens atmosfèricsquasi imprescindibles als hiverns del Pla i no es pot negar que li donen personalitat pròpia. Ja sé que hi ha grans defensors de la boira però, què voleu que us digui, a mi tants dies seguits de boira no em fan gens de gràcia i ja els hi regalo.
 L’hivern que estem transitant es veu que vol fer honor a aquesta acostumada, pesada i ja massa monòtona grisor i s’hi està lluint de valent. En una paraula: que vol quedar bé i fer honor als hiverns del Pla. N’hi ha que sembla que vulguin ser una mica més benignes amb nosaltres i, com aquells perdonavides de les pel·lícules, es fan els magnànims i ens en obsequien amb pocs dies. Però el més normal és que la tinguem molts i molts dies seguits.La boira és molt bonica si només et visita tres o quatre dies, si no has de sortir de casa, si no has de conduir o treballar a fora, si vols lluir-te amb alguna foto artística o si tens un bon foc que t’escalfi la casa i prou temps de sobra per passar l’estona sense grans obligacions…D’altra forma, la boira és un greu inconvenient, un problema gros i un gran entrebanc per a poder fer vida normal.

Orientar-se dins d’una boira espessa és fa difícil perquè difumina la realitat i t’enganya amb traïdoria. Les formes netes desapareixen, perdem els punts de referència i sembla que totes aquelles certeses a les que estem tan ben agafats quedin també difuminades. La boira espessa produeix inseguretat en tots sentits i s’afegeix a les moltes inseguretats que ens toca viure en aquests dies. Certes inseguretats, a mida que em faig gran, cada cop em fan més por i, com la boira, aquelles promeses i aquelles incertes certeses que ens fan els polítics no m’agraden; malament rai quan ens diuen que no ens cal patir per les pensions, pels llocs de treball, per la crisi econòmica i que aquest any que comencem serè molt millor i que, encara que no ens ho diguin obertament, ens pinten un panorama en el que sembla que podrem lligar els gossos amb llonganisses.

Tota Europa viu actualment hores d’inquietud, en part perquè en l’horitzó mundial s’han desdibuixat algunes certeses que semblaven definitives i en part perquè semblava que estàvem ben encaminats i que la Unió Europea seria una unió real que ens ajudaria a tots a viure millor; a que hi hagués més justícia distributiva i que, en definitiva, tots hi sortiríem guanyant perquè els països rics ajudarien els més pobres. Ens ho havien dit tantes vegades que ens ho vam creure. I ara veiem que res d’això és veritat, que cadascú mira només pels seus interessos i que la Unió Europea es dissol de mica en mica com un terròs de sucre en una tassa de cafè, que resulta cada dia més amarg i difícil d’empassar-se. Els anglesos, que acostumen a ser gent molt pragmàtica, diuen que ells se’n van, que en aquesta olla de grillsen què s’ha tornat Europa ells no hi tenen res a fer; als Estats Units guanya les eleccions un personatge indecent i impredictible, que ja veurem per on ens porta. El món en general, no només no s’acaba d’arreglar i estabilitzar una mica, sinó que sembla que cada cop hi ha més punts calents i en conflicte. Tot això ens deixa amb mal regust de boca i en una incòmodaincertesa. Massa boira arreu hi veig…

Segons ens explica l’Agència Catalana de Meteorologia –el  METEO.CAT-, aquestmes de desembre que acabem de passar«la boira va aparèixer a les nostres comarques 26 dies dels 31 que té el mes. D’aquests 26 dies, 21 van ser de boira persistent, de manera que no es va veure el sol per boira baixa o boira alta, malgrat que no van ser els 21 dies consecutius. Per altra banda, la boira vamarcar l’evolució dels termòmetres, sobretot en un tram final del mes caracteritzat per una tendència descendent que només es va trencar al final. Van ser dies amb una amplitud tèrmica mínima i amb temperatures per sota dels 5º C». Si hi sumem els dies d’aquest mes de gener recent començat ja devem sumar 30 o 31 dies. I encara no s’ha acabat això…
La boira és un fenomenincert i traïdor perquè, quan menys t’ho penses, ja tens el perill al damunt. Ho saben aquells que s’han de moure en vehicle en dies de boira baixa i acaben cansats d’haver de posar tanta atenció i tots els sentits en estat d’alerta durant hores. Les certeses ens donen un cert benestar psicològic i són necessàries per no perdre els estreps. Però no ens tocarà cap més remei que acostumar-nos a entomar les incerteses dels dies boira com les d’aquest hivern i situacions complicades en tots els àmbits que haurem d’anar desxifrant com puguem. Potser ens hem de fer càrrec que s’han acabat les certeses i que el nostre món s’ha tornat líquid, inconstant, ple d’inseguretats, vacil·lacions i interrogants, com deia el sociòleg Zygmunt Bauman en el seu llibre que es va posar de moda fa un parell o tres d’anys.
 
Caldrà rearmar-nos psicològicament de confiança, i buscar nous camins i noves oportunitats en aquest any que comencem. Un any que ha de ser fonamental pels catalans, però també ho serà per la resta del món. Un any ple de perspectives i d’inseguretats que no necessàriament han de ser totes dolentes. Les oportunitats cal saber-les aprofitar quan passen i caçar-les al vol perquè, si no, poden tardar molt temps a tornar a passar. No hem d’esperar que les coses ens les portin els Reis Mags o que ens caiguin del cel. Tot el que vulguem aconseguir ens ho haurem de guanyar, treballant molt i amb molta imaginació. Serà feina dels polítics trobar el camí adequat, però serà feina nostra empènyer-los i fer-los-hi costat quan calgui. Sense massa presses i calculant bé on posem els peus per no caminar en fals. Amb o sense boira el futur és a les nostres mans i caldrà gestionar-lo amb molta cura.

Una resposta fins a ara

11 oct. 2016


RAONS

Classificat com a Català,Immigració

14479531_1702991256477705_1878618155589777922_nUn dia d’aquests vaig llegir un un article de lENGELBERT MONTALÀ, portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Mollerussa, titulat «Un bosc de vels. El Mohammed i l’Ibrahim». Em va agradar tant que el vaig guardar per tal de poder-ne parlar algun dia aquí i oferir-vos l’enllaç per si el voleu llegir. Us exhorto a que ho feu perquè estic segur que us agradarà. Trobo que és un article assenyat i molt equilibrat que parla del problema de la integració de l’emigració; un tema delicat, del que se n’ha parlat molt i que tots el tenim a la boca en un moment o altre i del qual em sembla que n’opinem massa vegades amb molta lleugeresa.

L’article parla de dos nens àrabs que cada dia l’Engerbert troba jugant al carrer quan torna de la feina, camí cap a casa. El que ell explica em recordà els nens magribins que jo trobava en una placeta de Mollerussa quan sortia a passejar la Lluna -la nostra gosseta- i com s’apropaven a fer-li carícies i dir-li alguna cosa; aprofitàvem aquell moment per parlar una estoneta de futbol o de qualsevol altre tema i, igual que l’ Engelbert, ho fèiem en català perquè entre ells parlen i juguen en català. Això, que passa en pobles petits, és difícil que passi en els barris de les ciutats grans.

Ahir a la tarda vaig viure un episodi que m’ha fet relacionar d’una manera automàtica l’article que us deia, la notícia que llegíem als diaris fa tres o quatre dies sobre aquella la jutgessa d’Olot -que va comminar a les advocades que «no faltessin a la cortesia i parlessin castellà»- i el que vaig veure ahir a La Granja, un barri de Tarragona amb molta immigració magribina. És evident que als pobles petits els nens immigrants parlen fàcilment català perquè no hi ha els barris-guetos que s’han anat formant a les gran ciutats. Als pobles, tant els nens com els grans, es barregen molt més fàcilment i es més difícil formar grans guetos. En canvi, en barris com La Granja, Torreforta, Camp Clar -i tant altres de grans ciutats catalanes- la gent parla àrab o castellà. S’escolta parlar el català en comptades ocasions. Coneguts meus que ara viuen allà, quan vivien a Mollerussa intentaven parlar el català i ho feien prou bé. Ara que viuen allà ja no el parlen mai i quasi l’han oblidat del tot. L’excusa que m’han donat -parlant del tema amb ells- és que en aquests barris és parla tant l’àrab perquè són molts i s’hi ha format una espècie de microclima àrab. I quan han de parlar amb els autòctons ho fan en castellà perquè és la llengua que primer xaporregen. És la que escolten arreu i la que primer aprenen.

Aquesta tarda he hagut de parlar amb un noi que deu fer 10 o 12 anys que viu a La Granja i quasi no parla castellà ni català. Diu que en el seu dia a dia parla únicament l’àrab perquè les seves relacions són quasi només amb gent d’origen àrab: va a comprar a botigues àrabs, treballa en un bar on la clientela és àrab, el seu mecànic és àrab, els locutoris del barri on fa la seva vida són d’àrabs, els seus veïns diu que són quasi tots àrabs, etc. etc… Jo pensava: Què es pot fer en aquests cassos perquè aquesta gent deixi de viure en un autèntic gueto i s’incorpori d’alguna manera al país on viuen i que els acull? Què es pot fer perquè surtin una mica d’aquest petit món on viuen? Què s’ha de fer, també, amb una jutge o amb funcionaris que fa anys que s’arrosseguen per Catalunya i no són capaços, ja no només de dir unes paraules en català, sinó ni tan sols d’entendre’l? Hi han guetos físics i guetos culturals perquè no s’ha treballat prou per trencar aquestes dinàmiques. Què s’ha de fer amb aquesta partits que veuen la immersió lingüística com una espècie de pesta que ho arrasarà tot i que miren de combatre-la amb tots els mitjans? Què s’ha de fer per salvar la nostra llengua –minoritària i minoritzada-, les nostres tradicions o la nostra manera de fer i de viure, si els tribunals espanyols retallen i retallen competències i més competències del govern català i miren d’uniformar-ho tot i espanyolitzar tant com poden els nens catalans com pretenia Wert, aquell ministre d’infausta memòria?.

L’Engelbert Montalà ens dóna algunes pistes en el seu interessant article. Ell diu que tots podem aportar el nostre granet d’arena si mirem de ser una mica més acollidors. I és veritat. Tots hi podem fer alguna cosa, per petita que sigui. S’han de combatre els prejudicis i els guetos perquè són un obstacle gran per per una societat igualitària i no tan discriminatòria com la que tenim ara. Hem d’aprendre dels errors en què han caigut altres societats -com la francesa, per exemple- que van acollir molt abans que nosaltres milers i milers d’immigrants i que no han sabut fer la feina ben feta. Hi ha nens nascuts en alguns barris que pràcticament no han sortit mai d’aquell petit i reduït món del seu barri i quan ho han fet ha estat només per anar amb els seus pares al Marroc a l’estiu. L’esport i les activitats lúdiques, que són formes extraordinàries d’integració. les fem servir prou? Els ajuntaments hi dediquen prou esforços?

L’estat espanyol ens ajudarà poc en això i més aviat ens posarà pals a les rodes. L’ofensiva ha crescut en aquests darrers temps i encara ho farà més. Haurem de lluitar molt i ens haurem de defensar amb imaginació i amb els pocs o molts recursos que tinguem. Però la veritat és que cansa aquest lluita desproporcionada que hem de lliurar cada dia contra un Estat molt més poderós que nosaltres i que té les armes que tots coneixem: lleis, tribunals, diaris, emissores, ràdios, cadenes de TV, mitjans econòmics i polítics de tota classe i que, no content amb tot això, encara es dedica a fer guerra bruta (hi ha alguna guerra neta?) contra les institucions catalanes. Cansa tant tot això! Però és exactament el moment per no defallir, dir ben alt el què no volem ser i allò què sí que volem aconseguir. Que no tinguem raons per quedar-nos és la millor raó per marxar. És el moment de plantar cara a aquesta Espanya podrida i moribunda que està fent aigües per tots costats. Com a símptoma de tanta decadència és molt simbòlica la mort de la cabra de la legió… Que l’enterrin ben fonda, embolicada amb la bandera espanyola, i que es quedin amb les seves neures i ànsies de grandesa i a nosaltres que ens deixin fer la nostra, que ja ens espavilarem.

No hi ha resposta

12 ag. 2016


El nostre ceibo

Classificat com a Amèrica Llatina,Argentina,Uruguai

Una de les grates sorpreses que m’he trobat al nou domicili ha estat trobar vora casa un arbre plenament florit que no és gens habitual a les nostres terres, que crida de seguida l’atenció i que m’ha recordat els temps que jo vaig viure a l’ Uruguai. Em refereixo a un ceibo,que el meu germà va plantar prop de casa ja fa uns quants anys i que recordo com va tenir prou maldecaps per fer-lo sobreviure. Els primers anys, petit i tendre com era, no suportava les baixes temperatures que es donen a l’hivern a la plana d’Urgell i uns quants graus sota zero aviat li rostien les rames. Tornaven a brotar amb persistència cada primavera, però al pobre ceibo li costava Déu i ajuda sobreviure. De seguida el meu germà va tenir la bona pensada de tapar-lo amb mantes tèrmiques i poc a poc va anar agafant cos i sembla que s’anà acostumant i adaptant al fred a mida que s’anava fent gran. Ara és un bon arbre que fa un bon goig -especialment en aquest temps que, com podeu veure a la foto, està tot florit- i fa una bona patxoca.
El ceibo (Erythrina crista-galli) és un arbre originari de Sud-amèrica i és conegut amb diferents noms:árbol del coral, bucaré, ceibo, cachimbo, flor de coral, pico de gallo, sananduva… Es troba amb abundància i de forma natural al costat dels rius i llocs humits, especialment al nord-est i centre oest d’ Argentina, a tot l’ Uruguai, a l’est de Bolívia, al sud del Brasil i a gran part del Paraguai. A l’Uruguai i a l’ Argentina és tan abundant que l’han designat com a arbre i flor nacional.
És un arbre que al seu ambient natural es fa força gros. Té una soca irregular, de fusta poc dura i, en moltes ocasions, surten vàries branques des de terra. Les flors són de color vermell i tenen un tacte avellutat molt elegant i una forma que, com diu el nom científic llatí, pot semblar una cresta de gall. Fa una tavella allargada plena de petites llavors de color fosc. D’una d’aquestes llavors arribada de l’ Uruguai va sortir el nostre ceibo i en podem presumir força, ja que és un exemplar únic pels nostres verals. Tothom qui el veu florit en queda fascinat i pregunta quina mena d’arbre és aquell. Es pot reproduir de dues formes: o sembrant les llavors o per esqueix. Pot ser un elegant arbre de jardí que segur que cridarà l’atenció si us decidiu a plantar-lo.
Hi ha una bonica llegenda a l’ Argentina, que s’ha anat transmetent per tradició oral sobre aquest arbre. Explica el següent:
«Cuenta la leyenda que en las orillas del Paraná vivía una indiecita fea, de rasgos toscos, llamada Anahí. Aunque era fea, en las tardes veraniegas deleitaba a toda la gente de su tribu guaraní con sus canciones inspiradas en sus dioses y el amor a la tierra de la que eran dueños… Pero llegaron los invasores, esos valientes, atrevidos y aguerridos seres de piel blanca, que arrasaron las tribus y les arrebataron las tierras, los ídolos, y su libertad.
Anahí fue llevada cautiva junto con otros indígenas. Pasó muchos días llorando y muchas noches en vigilia, hasta que un día en que el sueño venció a su centinela, la indiecita logró escapar, pero al hacerlo, el centinela despertó, y ella, para lograr su objetivo, hundió un puñal en el pecho de su guardián, y huyó rápidamente a la selva. El grito del moribundo carcelero, despertó a los otros españoles, que salieron en una persecución que se convirtió en cacería de la pobre Anahí, quien al rato, fue alcanzada por los conquistadores. Éstos, en venganza por la muerte del guardián, le impusieron como castigo la muerte en la hoguera. La ataron a un árbol e iniciaron el fuego, que parecía no querer alargar sus llamas hacia la doncella indígena, que sin murmurar palabra, sufría en silencio, con su cabeza inclinada hacia un costado. Y cuando el fuego comenzó a subir, Anahí se fue convirtiendo en árbol, identificándose con la planta en un asombroso milagro. Al siguiente amanecer, los soldados se encontraron ante el espectáculo de un hermoso árbol de verdes hojas relucientes, y flores rojas aterciopeladas, que se mostraba en todo su esplendor, como el símbolo de valentía y fortaleza ante el sufrimiento.»
Tot i la cruesa d’aquesta llegenda una mica trista, els pobles que l’han anat transmetent de pares a fills no li donen a aquest arbre connotacions negatives sinó exactament tot el contrari. A tota la regió del Plata hi ha infinitat de llegendes, cançons i poemes dedicats a aquesta vistosa flor i també per això a l’ Argentina l’any 1942 la flor del ceibo va ser designada símbol nacional, en competència amb altres boniques flors que es troben allà i la van incorporar a l’escut del país juntament amb la gorra frígia, que ja des de l’època romana era el distintiu dels lliberts i per aquest motiu durant la guerra d’Independència dels Estats Units i també durant la Revolució Francesa va ser adoptada com a símbol de la llibertat.

No hi ha resposta

16 febr. 2016


Raons del cor, raons del cap

Classificat com a Catalunya,Independència

Pascal deia: “El cor té raons que la raó no pot entendre”. Cap i cor no van sempre a l’uníson. Quan diem cor, volem dir sentiments -per dir-ho ras i curt-, tot i que els psicòlegs no hi estarien d’acord perquè aquest esquema dualista ha quedat antiquat per a la psicologia actual. En realitat, però, els sentiments afecten tot el cos i es poden trobar símptomes d’alteració a tot l’organisme quan s’experimenta una emoció intensa. Voler entendre per què es tenen uns sentiments i no uns altres, no és fàcil. Suposo que deu dependre de la manera de ser de cada persona, de la seva manera de pensar, de veure les coses, de les circumstàncies en què ha viscut o viu, de les influències que rep, etc. De totes maneres mai podrem explicar del tot com dos germans, per exemple, que es van criar en un mateix entorn familiar, que van tenir una educació semblant, etc. poden arribar a pensar de manera tan diferent. La lògica no sempre juga al nostre favor a l’hora de poder-ho explicar. Però també és veritat que hi han coses o persones que influeixen decisivament en la nostra manera de ser, de fer o de sentir,

Això és el que ens explica Gabriel Fernàndez i Díaz (1972, Montevideo, Uruguai) en un bonic article sobre Muriel Casals titulat TENIES RAÓ, MURIEL i que podeu llegir a Nació Digital. Actualment el Gabriel és regidor d’Acció Social a l’Ajuntament de Sabadell per Esquerra Republicana de Catalunya. En un  blog que té ens explica que fou gerent de Stop Sida i director de “Ciutadans pel Canvi” i secretari general de la Fundació Escolta Josep Carol (Escoltes Catalans). Va arribar a Catalunya a l’any 2003, per a exercir tasques professionals a la Fundació Autònoma Solidària (Universitat Autònoma de Barcelona) i realitzar el Postgrau de Mediació per a la Integració Social (UAB). Des de desembre de 1998 a abril de 2003 va ser designat Director Executiu del Moviment Scout de l’Uruguai.

Una de les coses que han fet que el Gabriel senti Catalunya com la sent fou degut a com la Muriel el va acollir ja abans de trepitjar en nostre país. En aquest article ho explica. El sentiment de formar part d’un país, d’un poble, d’una comunitat, és una realitat indestriable i no es pot explicar només de manera racional sinó que s’hi barregen també els sentiments.  Els sentiments determinen la voluntat tant o més que la raó i no podem escapar-nos-es i bandejar-los com si res perquè d’alguna manera sempre afloren, a menys que ens convertim en màquines insensibles, sense cap tipus de sentiments. Els humans (i per descomptat també els animals) tenim sentiments, en el sentit que som capaços de commoure’ns, de sentir alguna cosa vers un altre subjecte o objecte.

Una bona majoria de catalans volem la independència del nostre país perquè ens hem sentit maltractats durant segles. Coneixem una mica la nostra història i l’hem hagut de sofrir de manera més o menys dura. Però és que juntament amb els que en diríem “catalans de sempre” hi trobem també un munt de “nous catalans” que veuen i senten el mateix que nosaltres i per poc que coneguin les injustícies que hem hagut de suportar els catalans al llarg de la història de seguida se senten identificats amb nosaltres. Molts d’ells porten dels seus països uns sentiments semblants als nostres i alguns han hagut de marxar dels seus països per maltractaments i injustícies semblants. Per això és tan important tenir com a models persones com la Muriel, que amb la seva actitud serena, discreta, gens crispada però ferma, ha sabut encapçalar, entre altres, un procés que ens ha de portar a un país millor. I com ella hem de saber aplegar més gent, fer la colla més gran, fer més pedagogia, fer el cercle cada cop més gran. Ara que no hi és, és quan més la trobarem a faltar.

No hi ha resposta

15 febr. 2016


Estimada Muriel

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

Estimada Muriel,
‘Estimem-nos’, ens deia sempre la Muriel, ‘estimem-nos que això és tan bonic’. I aquest ha sigut sempre un lema net de la nostra entitat durant aquests anys. Mai tan poques paraules han tingut tanta força.
Això és el que, en bona mesura, hem fet des d’Òmnium i, si m’ho permeteu, des d’amplis espais de l’independentisme i el conjunt del sobiranisme. Hi ha alguna cosa en nosaltres d’aquest entorn familiar, de gent que s’estima i que vol el millor per als altres, sense gaires més floritures.
És una família que està en pau amb ella mateixa. Hem après a conviure i a compartir tendresa i sensibilitat, en la gran diversitat. És així com ens respectem els uns als altres. Amb molts matisos, sí, amb tots els matisos per estimar-nos.
La Muriel ha estat sempre una dona forta, valenta, de pensament lliure, vehement fins i tot quan calia, una dona que ens ha ensenyat a fer servir les paraules per explicar-nos més bé. Aquesta dona ens ha ensenyat a ser tan suaus amb les paraules, a exposar amb tanta delicadesa les idees, que per tots nosaltres ha estat una veritable mestra.
No ha estat mai una dona de pensament únic. Crítica i ferma defensora de les seves posicions, no defugia mai la discussió i intentava sempre trobar el punt de trobada. De la Muriel hem après a esforçar-nos, perquè “res no ens serà regalat”. La seva exigència és encara avui un motor. Només amb aquesta empenta ens ho podem exigir tot; ho podem guanyar tot.
‘Òmnium és màgic’, li hem sentit dir tantes vegades. ‘La gent se’ns acosta i ens interpel·la, ens comparteix els seus neguits i els hem d’escoltar’. Era la seva obsessió: escoltar.
I per això mai tenia pressa. La recordem conversant tranquil·lament amb la gent de la casa: compartint impressions, informant-se sobre temes ben diversos, sempre disposada a aprendre. Una presidenta amb els seus rituals: una gran lectora de diaris; la vèiem sovint tornar cap al despatx amb tota la premsa del dia sota el braç. Una persona infatigable, capaç d’anar en un sol dia de les Terres de l’Ebre a l’Empordà per estar a prop de la gent d’Òmnium al territori. I quan ho feia, intentava dedicar-hi tant de temps com podia. Sopars i conversa distesa i, si calia, “colònies” fins l’endemà.
Intel·ligent, astuta, múrria i amb molt sentit de l’humor. Combinava un cos fràgil amb una fortalesa d’esperit enorme. Penso en alguns dels seus discursos més importants: el 10J, els 50 anys d’Òmnium, la Declaració de Santa Coloma o el Concert per la Llibertat. I tot el que vindria després amb les campanyes que hem fet els últims anys. Per ella sovint era un ‘petit calvari’ sortir a escena, però sempre se sabia sobreposar; sabia que parlava en nom de la gran família d’Òmnium, que ens tenia sempre al darrera i notava el nostre escalf. La seva serenitat en molts moments complicats ha estat una referència per a tots.
Per això hem volgut seguir el seu exemple. Per això hem après a persistir. A trobar la síntesi dels missatges, a vèncer la por amb l’esperança, a no confondre mai la sinceritat amb la imposició de les nostres idees. I hem après també a estimar una mica més la cultura i a cuidar els mots i a ser lliures i a voler per a tothom la mateixa llibertat, ‘a ser cada dia una mica millors’.
Anem a per totes Muriel, ho saps, però també saps que et trobarem molt a faltar.
Jordi Cuixart-President d’Òmnium Cultural

No hi ha resposta

24 gen. 2016


Bons propòsits incomplerts

Classificat com a España,POLÍTICA

A tots ens neixen -no sé ben bé d’on i potser en algun moment de debilitat- bons propòsits. De tant en tant, ens en neix un. Cada començament d’any acostumem a aparèixer-ne més del compte. Llavors tots comencem a fer-nos promeses que després poques vegades s’acompleixen. Són molt típiques les d’anar al gimnàs per tal de perdre algun d’aquells quilets de més que tan ens amoïnen; la de deixar de fumar, repetida tantes i tantes vegades perquè sabem que ens fa mal; la d’estudiar anglès, tant imprescindible avui dia; la d’estalviar per poder fer aquell viatge planejat i somniat de fa anys; la de telefonar més sovint als amics… Tantes i tantes promeses i bons propòsits que s’esvaeixen aviat, pacíficament, i que anem oblidant poc a poc i sense gaires remordiments. Deuen ser aquelles petites misèries de la vida que ens acompanyen a tots inevitablement i que, de tan familiars i quotidianes, ja ni en fem cas i acceptem de forma natural que desapareguin.

Aquest any jo també me’n vaig fer una. Em vaig fer l’íntim i ferm propòsit de no escriure sobre política al meu blog. Fins ara ho havia complert, però ja veig que no podré dur-ho a terme. Veient com pinten les coses i veient en panorama que se’ns acosta durant aquest propers mesos serà inevitable fer-hi un repàs. Es fa molt difícil no dir res sobre algunes mentides que s’escolten i, tot i procurar no caure en la temptació, ja veig que arribarà un moment que no em podré mossegar més la llengua si no vull morir enverinat. I dic que no podré resistir-m’hi perquè no fa gaires dies, per exemple, vaig sentir algú del PP que assegurava que havien executat el 92,8% (m’agradaria saber com es calcula tan exactament la xifra) del seu programa i que es tenien molts prejudicis i s’escampaven falsos mites sobre la gestió de Rajoy.

Doncs no, els bon propòsits i les promeses que un dia va fer Rajoy tampoc s’han complert. Ni de bon tros! Una de les coses que aquesta gent del PP diuen és que amb Rajoy s’han creat un milió de llocs de treball. El que no expliquen és quina és la qualitat d’aquests llocs i que, en realitat hi ha mig milió menys de contractes indefinits a jornada complerta que quatre anys enrere, segons dades de la mateixa Seguridad Social. Diuen també que hi ha menys atur que quan va arribar (4,3 milions contra 4,8). El que no diuen és que llavors estàvem en plena recessió i ara estem en un 3,4% de creixement perquè el més fort de la crisi ja ha passat i Europa sencera va recuperant-se poc a poc. I tampoc expliquen que milers i milers de joves se n’han hagut d’anar a buscar-se la vida a altres països i que molts ja han deixat de buscar feina perquè han perdut totalment l’esperança de trobar-ne.Tampoc parlen de la precarietat en que ha caigut el mercat laboral entre contractes temporals i de temps parcial, ni parlen de la caiguda de sous que hi ha hagut. Hem arribat al nivell del 2007.

I no parlem de la corrupció, que se n’han destapat més cassos que mai en aquests darrers anys, tot i que el PP i els seus tribunals fidels i obedients a la veu del seu amo (amb l’excepció d’algun jutge valent) han mirat de tapar tot el que han pogut. Tenim una Espanya governada per un presumpte corrupte –com anomena a Rajoy el professor Cotarelo- i per un partit que ha estat imputat per la destrucció dels ordinadors de l’ ínclit Bárcenas per tal de que no trobessin tota la merda que devia haver-hi amagada allà dins; tenim una Espanya on la germana i el cunyat del Cap d’ Estat han hagut d’asseure’s al banc dels acusats per delictes econòmics i en la que el seu pare va haver d’abdicar corrents i de pressa perquè tenia un comportament nefast en tots els aspectes i que ha fet un dineral –impossible d’aconseguir en circumstàncies normals- i que va destapar la revista Forbes i que ningú s’ha pres la molèstia d’explicar.

Tenim un Gobierno de España que no ha estat capaç de parar els desnonaments, que ha fet lleis que van clarament contra els pobres i que, en canvi ha rescatat  bancs per valor de 56.181 milions no té perdó de Déu. I els experts diuen que la major part d’aquests crèdits no es recuperaran mai més. Què en podem dir d’un President que paga l’atenció mèdica del seu pare amb diners públics i no és capaç de pagar ajudes a milers de dependents que estan en llistes d’espera o han vist retallades les ajudes que ja tenien?

Un Gobierno de España que no ha acomplert quasi res del que va prometre, que ha governant a cops de decrets-llei, que ha anat compulsivament contra Catalunya en tot el que ha pogut, que sembla que només hagi tingut interès en amagar els problemes no pot continuar governant Espanya de cap de les maneres. És cert que ara les coses depenen més dels altres partits que no pas d’ells mateixos i que també tots plegats han col·laborat força en aquest immens i pudent desordre que s’ha tornat Espanya. Però tornar a tenir de Presidente algú que s’ha vist que és mut, paralític, hamletià, que és una paret de frontó impassible i que deixa podrir els problemes perquè és incapaç de resoldre’n cap i que, quan s’atreveix a parlar, no se sap expressar i descobreixes que és un mentider compulsiu o un trilero i un cantamañanas… crec que seria massa càstig per a tots. Potser caldria que tots sabessin estar a l’alçada d’aquest moment i sabessin aprofitar aquesta situació privilegiada per fer una Espanya diferent, més moderna, més neta, més oberta i més democràtica. I considero que Catalunya, tot i que ha de seguir fent el seu camí, també hi pot donar un cop de mà. Potser fins i tot un cop de mà decisiu…

6 respostes

29 des. 2015


2015, un any fastigós

Classificat com a Catalunya,PAÏSOS,SOCIETAT

Quan acaba l’any sempre procuro fer una mica de resum. Va bé fer una mica de balanç de caire general i també personal. He mirat de fer un recull de coses positives i negatives i he estat una estona pensant com podria definir aquest any. Al final, he arribat a la conclusió que, entre moltes opcions, no li estaria gens malament dir-li “any fastigós”. Miraré d’explicar perquè li atribueixo aquest adjectiu. Fastigós és sinònim d’avorrit, repugnant, pesat, feixuc, etern i interminable. En un any passen moltes coses i, és clar, ni totes són bones no totes dolentes, però sí que se m’ha fet una mica llarg i ja tinc ganes de girar el full del darrer mes del calendari i llençar-lo a la paperera.
Mireu, els catalans estem en una mena de carreró sense sortida després d’uns anys de moletes esperances. No donaré la culpa a ningú perquè la tenim tots una mica. Però la majoria d’ànims estan molt calmats i cada cop més baixos veient que no ens en acabem de sortir. A nosaltres ens han escanyat econòmicament i la gran majoria dels països europeus es troben bastant o molt endeutats. Sembla que la única sortida –ben poc imaginativa, per cert- que tenen els estats que componen la Unió per superar els diferents nivells de dèficit fiscal és cobrir-lo amb major endeutament . El nivell d’atur és molt alt, especialment en la joventut, i les perspectives no són bones.
Els economistes, tot i que no es posen tots d’acord i no l’encerten gaire, estan bastant d’acord en que la situació no té bones perspectives. Com que jo no hi entenc gens d’aquests temes, ho deixo a les seves mans i al seu criteri. Però em fa por el futur, ho he de confessar.
Els moviments independentistes de certs països (per exemple els de Catalunya, els d’Escòcia, els de Còrcega i molts altres que no acaben d’aflorar), junt amb els desitjos de sortir de la Unió Europea de molts anglesos, afegeixen inestabilitat a la situació i no es creen camins de sortida. Més aviat tothom els té por i es frenen com sigui. Només els acceptaran si no hi tenen altre remei i com a mal menor. A Europa li falta imaginació, líders d’alt nivell com havia tingut en altres temps i li sobra por. Davant d’escenaris complexos i difícils, Europa es replega igual que un cargol o un estruç que amaga el cap a la sorra. Li deu semblar que amagant els problemes se solucionaran ells solets… Creixen els partits anti sistema perquè la gent n’està tipa d’aquesta situació sense sortida, però la resposta és la por i posar el fre.
Per acabar-ho d’adobar, s’hi ha sumat a aquest complex escenari la massiva emigració des d’Àfrica, Orient i els Balcans cap a les regions més industrialitzades d’Europa fugint de la guerra i de la fam i cada dia veiem als diaris i a la TV imatges de tot tipus d’embarcacions plenes de desesperats que arriben a les seves costes i de processons de gent que miren d’arribar a Europa a peu o de la manera que sigui. Alguns tenen prou sort i són rescatats dels naufragis i rescatats en alta mar. Els menys afortunats arriben morts, ja siguin víctimes de les pràctiques mafioses dels traficants o els perills del mar. Uns acaben el seu viatge cap a la UE xops, bruts i morts de fred  i altres que creuen a peu el Sàhara i acaben intentant escalar els filats de punxes de Ceuta i Melilla. Uns escapen de la guerra a Síria i l’Iraq, tractant d’arribar a Grècia i Turquia i altres aprofiten aquests èxodes a la recerca de millors oportunitats i abandonen les seves terres (Albània, Kosovo, Macedònia i Sèrbia) i es desplacen caminant, en col·lectius, trens o dins de camions, de vegades amb finals horribles com aquell del camió en un “pàrquing” d’Àustria. Hongria s’ha apressat a construir un mur al llarg de la seva frontera per impedir el pas d’aquesta gent i altres països ja es disposen a fer-ho en veure que la EU no fa gran cosa i els acords de Schengen són cada cop més qüestionats. Tampoc hem d’oblidar el conflicte que s’ha produït a Ucraïna, atiat pels russos, i amb cap intenció de solucionar-lo per part de ningú. Això ha donat com a resultat, entre altres coses, en un augment de despeses improductives, tant en armament com en preparatius de defensa, en diversos països de l’est d’Europa, creixent el flux d’emigrants ucraïnesos, principalment cap a Polònia, Rússia, Alemanya i Grècia.
Per sort no tot són males notícies. És molt positiva per a la UE, la brusca caiguda del preu del petroli que ha fet que en certs països van hi hagi indicis d’una lleu recuperació. La manca de mà d’obra a Alemanya abans d’aquesta crisi, va ser suplerta per turcs, espanyols, portuguesos i després per treballadors de l’est europeu, però a mesura que la situació a Polònia, República Txeca, Lituània, Hongria, Eslovènia i Eslovàquia ha anat millorant, aquesta disponibilitat ha anat augmentant i aquest buit l’omplirà aquesta incessant onada migratòria, la més gran des del final de la segona guerra mundial,  i  potser podrà ser absorbida i posada a treballar en els països d’acollida, tot i la dificultat de l’idioma i les diferències culturals i religioses. Cal destacar que en molts països s’han vist reaccions contra els estrangers justament pels seus costums, la seva cultura, la diferència de raça o color de pell i per l’amenaça que alguns perceben respecte d’ells sobre la seva seguretat, la dels seus fills, o les seves fonts de treball. A més, avui dia està a flor de pell el tema de la religió. Gran part de la UE és cristiana, si bé bastant laica. Molts immigrants porten creences i pràctiques que preocupen. L’Islam, que s’associa al terrorisme, produeix rebuig. França i Gran Bretanya tenen una gran població musulmana bastant integrada, (hi ha àrabs en càrrecs públics) alhora que existeixen barris perifèrics molt conflictius. Altres encara no els tenen assimilats i desconfien.
La crisi migratòria no disminuirà. La crisi econòmica seguirà encara una bona temporada. Els polítics s’enfronten a reptes difícils i cercar formes de reduir el flux de refugiats en els seus llocs d’origen és una mica complicat i absorbir més gent encara ho serà més. Angela Merkel s’ha posat a exercir el lideratge en l’ajuda als refugiats i tots els estats, d’acord a les seves economies, són convocats a ajudar els que han entrat perquè puguin integrar-se, aportar al creixement d’Europa i al seu propi benestar. Però veig que les coses van molt lentes i les necessitats són urgents. Un assumpte que ben portat podria solucionar aquest greu problema que es viu en aquesta part de món i podria contribuir a impulsar l’activitat econòmica de les seves pàtries adoptives. No obstant això, els dilemes subsisteixen i el futur és complicat.
I els catalans esperant a veure com aniran les coses i una mica cansats i fastiguejats. L’he anomenat any fastigós justament perquè hi ha massa coses surant a l’aire i no sabem com ni quan cauran. Haurem d’estar preparats per entomar-les, no perdre la paciència, anar a comprar ànims i resistir activament, vingui el que vingui.
Bon any nou a tots els que em llegiu, moltes gràcies per la vostra lectura, pels vostres comentaris i que l’any 2016 el puguem anomenar amb un altre nom més esperançador.

2 respostes

10 des. 2015


La casa pairal

Antigüedades: Estufa, cocina económica de hierro fundido. - Foto 1 - 49957635

Aquests darrers dies he hagut de tornar, per circumstàncies personals, a la casa pairal, la casa on vaig néixer i on vaig passar els primers anys de la meva vida a Castellnou de Seana. Feia molts anys que la teníem llogada a un matrimoni que, una vegada jubilat de taxista a Barcelona, va venir a buscar al poble pau, tranquil·litat i un tros de terra per a fer-hi un hortet i distreure-s’hi una mica. El pas dels anys -inevitable llei de vida- fa que anem carregant sense que ens n’adonem petites o grans nafres a la nostra motxilla personal fins que ja no podem més i ens haguem de caure rendits sota el seu pes. És el que els va passar al matrimoni format pel Camilo i l’Angelina, que per causa de la malaltia inevitablement van haver d’anar a una residència on acabar de passar la resta dels seus dies i on poguessin estar més ben cuidats. Per desgràcia l’Angelina hi va poder ser poc temps…

El cas és que van deixar la nostra casa pairal després de 25 anys de viure-hi i ara, una vegada buida, hi hem entrat de nou. Ahir m’hi vaig passejar una estona tot sol, rememorant silenciosament records i vivències, mirant una mica nostàlgicament cada racó, escoltant el parlar de cada cosa i de cada espai convertit en imatge i observant tot allò que, en veure-ho novament després de tants anys, em tornava a parlar amb mots ben entenedors i em transportava als ja llunyans anys de la meva infantesa i joventut. Només un parell de gats que entren i surten esperant potser que el Camilo els doni de menjar i beure trencaven el silenci i em miraven com dient: “-Seràs tu qui ens alimentarà i ens farem mútua companyia a partir d’ara?. No nois –els vaig respondre-, només hi vindré de passada i ja veurem què serà de la casa”…

La casa és una casa senzilla, de família humil, força semblant a moltes de les típiques cases de pagès d’un poble qualsevol del Pla d’ Urgell, que es composaven:

-d’una planta baixa, amb entrada a peu de carrer, on es guardaven les bicicletes i les motos. Posteriorment, a mida que van anar desapareixent els animals, es va anar fent lloc pels tractors i pels cotxes que poc a poc van anar arribant. Les plantes baixes servien també per guardar-hi algunes eines i era el lloc d’entrada dels animals que cada família tenia per conrear la terra i que menava a l’estable i a un corral que hi havia a la part posterior on s’hi criaven gallines, conills, algun porc i potser algun altre animal per ajudar al sosteniment de l’economia familiar, no massa boiant en aquells temps de la meva infantesa. També acostumava a haver-hi el pou de l’aigua que es bevia a cada cas quan encara no hi havia aigua corrent.

un primer pis on s’hi feia pràcticament tota la vida familiar; a l’hivern al redós d’una estufa de llenya situada en molts cassos a la cuina –en el nostre cas era una cuina econòmica exactament igual a la de la foto- on, a més de cuinar i menjar, s’hi passaven les llargues vesprades d’hivern tot escoltant la ràdio, esgrunant pinyes de panís o triant les pedres dels fesols i dels cigrons que es posarien en remull i ens cruspiríem l’endemà amb un tros de cansalada del porc que s’havia matat, confitat i que ens alimentaria al llarg de l’any. A les nits d’estiu es feia encara molta vida al carrer. A les llargues tardes de primavera o d’estiu les dones cosien a l’ombra tot fent rotllana i esperant que arribés la marinada i refresqués una mica les xafogoses tardes d’aquesta plana xardorosa. i passant revista a tot allò que hagués passat –o no- al poble. La tertúlia s’allargava fins a la nit, hora en què s’hi afegien alguns homes quan ja havien tornat de les feines del camp. Eren moments de descans i d’animada tertúlia, mentre els nens corríem i jugàvem enmig d’un carrer on encara no hi passaven gaires cotxes.

-En un segon pis hi havia inevitablement les golfes, on s’hi guardava entre la pols i les teranyines les coses que no servien, el gra per alimentar les bèsties, les tomaques de penjar i alguna altra fruita de l’hort, les tines d’oli d’oliva i els resultats saborosos de la matança del porc. Allà s’hi podien trobar ben penjats i afilerats en una bona formació els pernills, les llonganisses, els xoriços, les botifarres blanques i negres, els bulls…  Ah!… i les tupines amb els confitats de llonganissa i costella de porc. A casa nostra també hi ha una petita terrassa on, de petits hi jugàvem i on hi podíem prendre el sol i l’aire.

Mentre ahir passejava sol i pensatiu per la casa i remenava algun calaix d’algun armari vell que hi han deixat i m’emmirallava en algun mirall polsós i picat pels anys, pensava en tot el que s’hi ha viscut dins de les quatre parets de qualsevol casa. Moltes alegries i moltes penes. Moltes preocupacions, molts projectes il·il·lusionants i més d’una frustració íntima i silenciosa; llàgrimes i rialles ben barrejades; dies grisos i dies lluminosos. La vida personal i familiar de moltes generacions, en alguns cassos, queda discretament guardada dins de les cases i oblidada lentament amb el temps que tot ho pot i ho esborra. Pensava com la vida de cadascú és exactament la suma de totes aquestes realitats, sense poder-nos-en estalviar, encara que vulguem, cap d’elles; van arribant indefectiblement quan el destí –o qui sigui- ho designa arbitràriament. I el pitjor és que no sabem mai quan ens tocarà cada cosa, ni en l’ordre en què vindran, ni si serà el moment més adequat o més impropi per entomar-les. El cas és que arriben i tant de bo siguem prou savis com per saber-ne trobat en cadascuna la seva lliçó vital.

Mirava retrospectivament la vida dels pares, dels padrins, dels germans, la meva pròpia vida, amb tots els canvis i mudances que hem anat fent tots plegats. Palplantat davant aquell mirall opac -que reflectia al seu torn un altre munt de miralls- pensava en aquesta altra altra mudança que està a punt de produir-se en nosaltres aviat. Si Déu vol i res no es torç, d’aquí a uns mesos ens n’anirem a viure al poble, tot i que no pas en aquesta casa pairal una mica massa atrotinada. Una vegada jubilats, hem pensat que pot ser una bona experiència començar un altre tipus de vida –encara més calma i més tranquil·la-, cuidant un petit hort i fent vida de poble. Per fortuna no sóc com alguns pixapins a qui molesten els cants dels galls o el so de les campanes…

2 respostes

09 oct. 2015


Envaïda i saquejada

Classificat com a Amèrica Llatina,España,indígenes

12107097_1069047743114290_9045836562570285722_n

Ja tenim aquí un altre 12 d’Octubre. Un altre Día de la Raza, Fiesta de la Hispanidad., Día de la Fiesta Nacional, Día Nacional de España, Día de la Madre Patria, Día del Descubrimiento, Día de Colón, Día del Pilar.

El 12-O s’ha anomenat de moltes maneres i s’ha mirat d’anar tapant una mica el seu origen, que no és res més que una CELEBRACIÓ D’ORIGEN FEIXISTA. Han mirat de canviar el nom perquè suposo que els feia vergonya. Però el significat segueix sent el mateix de quan va néixer. És allò de que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. Per molt que canviïn el nom, el substrat que trobem en aquesta vergonyant festa és un substrat feixista.

A Amèrica Llatina també ha subsistit durant una bona colla d’anys aquest significat. De mica en mica- per sort-, s’ha anat abandonant i ja se li comença a canviar el significat i ara ja se celebra com el DIA DE LA RESISTENCIA INDÍGENA.  Quan vivia a l’ Uruguai recordo que em xocava el fet de que la majoria de gent encara fossin tan poc crítics amb el contingut i  amb el significat d’aquest dia. Recordo que la gent pensava que la festa del 12 d’octubre –perquè allà també era festa- ho era en al·lusió a la “trobada de cultures” i que el seu nom, “Dia de la Raza” al·ludia a la trobada de les tres “races”: la negra, la ameríndia i la caucàsica. No sé exactament d’on havien tret aquesta història, però sí que sé que encara s’ensenyava aquesta idea a les escoles i és per això que molt pocs uruguaians reflexionessin de veritat entorn d’aquesta festa i no es plantegessin que aquesta data estava profundament implicada amb les ideologies d’extrema dreta de l’Espanya més retrògrada.

I com s’hi arriba a aquest punt? Tot té una explicació: a finals del segle XIX, Espanya es trobava en una situació molt delicada. A nivell intern patia profundes inestabilitats a causa de les lluites de liberals, conservadors, carlins (monàrquics), anarquistes i socialistes. A nivell extern, els moviments independentistes de les ultimes colònies d’Amèrica i Àsia feia que la política colonial fos pràcticament insostenible. Això finalment es concreta amb la guerra hispà-nord-americana de 1898 després de la qual Espanya perd les seves colònies de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, quedant-li només les seves petites colònies d’Àfrica. Aquella Espanya que, en altre temps fou una gran potència mundial, veien que ja no era res. Només era una trista despulla.

És per això les classes aristocràtiques comencen a desenvolupar un sentiment de nostàlgia cap a aquell passat imperial que havia pràcticament desaparegut. La utopia de restablir el vell ordre colonial sumat a les teories racials de l’època van generar el concepte de“Hispanidad“. Sota aquest concepte les antigues colònies espanyoles d’Amèrica havien de retre-li tribut i alinear-se geopolíticament amb Espanya ja que ella els havia portat lacivilització. A més creien que tots els hispanoamericans pertanyien a la “raça hispana” i per tant havien de seguir mantenint el vincle cultural, polític i econòmic amb l’antiga Metròpolis. Per la seva banda els països Llatinoamericans, influïts per les teories del darwinisme social, van acceptar fàcilment aquests preceptes ja que l’herència indígena o africana no servia per reivindicar el supòsit de pertinença a la Civilització Occidental, mentre que una herència espanyola sí que servia per a reivindicar-se com a països occidentals . D’altra banda l’Església Catòlica s’enfrontava a les Amèriques als processos de secularització que li restaven poder però que, no obstant això, el discurs hispanista li era molt útil per seguir mantenint el seu estatus. En ser una institució que arribà al continent de la mà del colonialisme espanyol, es transformava en un dels pilars culturals del Continent.

És en aquest context que al 1915 la Unió Iberoamericana de Madrid proposa que el 12 d’octubre sigui declarat “Fiesta de la Raza Española”. En els anys subsegüents, la totalitat dels països de les Amèriques van incorporar el 12 d’octubre com “Dia de la Raça” (en al·lusió a la Raça Espanyola) o com “Day of Columbus” (“dia de Colón” per als països anglosaxons ). Un dels majors promotors de la ideologia de la “hispanitat”, va ser el dictador Miguel Primo de Rivera. El 1931 el fill del dictador enderrocat, José Antonio Primo de Rivera funda la Falange Española Tradicionalista i de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET de la JONS per les seves sigles) i s’alinea ideològicament amb els règims del feixisme italià, del nazisme alemany i de l’autoritarisme portuguès.  ja que el concepte de hispanitat és central en la seva ideologia. La Falange pren com a data clau per les seves mobilitzacions el 12 d’octubre

És bo saber l’origen de les coses i, com deia abans, encara avui subsisteix aquest substrat en molts espanyols, que miren d’amagar tant com poden però que, per més que facin i per més que hagin canviat el nom, se’ls veu la llauna. Haurien de tenir vergonya de celebrar encara aquesta data de la manera com ho fan, però es veu que no en tenen gens ni mica. Amb tot, la resposta és cada dia més unànime i tan allà com aquí cada dia són més els que diuen que eL 12 D’OCTUBRE NO HI HA RES PER CELEBRAR. O, si voleu, sí que hi ha alguna cosa per recordar: la història d’una invasió, d’una massacre i d’un saqueig.

2 respostes

06 oct. 2015


Un text imprescindible

Classificat com a Catalunya,Independència,LITERATURA

Hi han realitats que són difícils d’explicar. O potser son difícils d’entendre. O ves a saber si és que són difícils d’entendre perquè no les sabem explicar prou bé… No em voldria enredar. Però el cert és que per algunes persones hi han coses tan misterioses (i sembla que massa complicades) i realitats tan extremadament enrevessades  que, potser perquè són massa evidents per nosaltres, massa simples i massa normals no ens cap al cap que altres no siguin capaços d’entendre. Una d’aquestes coses és l’explicació del què significa ser català, el què és Catalunya per a molts de nosaltres, perquè volem la independència, etc, etc. Ho dic perquè ja fa molts anys que em trobo amb aquesta realitat quan ho vull explicar a segons qui. Sembla que a alguns els parli amb una llengua estranya perquè no m’entenen gens ni mica, tot i que també és cert que alguns altres sembla que m’han entès perfectament. Serà qüestió de prejudicis?… Deixo aquí la pregunta i qui vulgui pensar-hi que ho faci.

Avui us vull deixar un text que potser pot ajudar alguns a entendre millor aquest tema. Està escrit per un escriptor argentí del qual ja n’he parlat alguna altra vegada i que us recomano vivament si encara no el coneixeu. Es diu Hernán Casciari i té un blog que es diu ORSAI. Si hi entreu i el llegiu, us ben asseguro que no us decebrà gens ni mica. El seu darrer apunt es titula UNA CANCION DE CUNA. Us el transcric per si no el voleu anar a llegir al seu blog. Trobo que és un text -com sempre fa ell-, molt ben escrit, però sobretot molt aclaridor per aquells que són incapaços d’entendre certes coses.

Una canción de cuna 

En diciembre se cumplen quince años desde que vivo en un país que no es el mío. Caí en Barcelona por casualidad, porque conocí a una catalana y me quedé a vivir con ella. Pero podría haber conocido a una madrileña, o a una andaluza, y entonces no escribiría esto. Porque ahora, quince años después, empiezo a entender a los catalanes y a sus asuntos. No quiero decir que me convencieron (un argentino que cambia de opinión es un uruguayo) pero sí puedo confesar que cuando llegué, en el año 2000, sus afanes de independencia me daban risa.

Así como ahora el Barça es la excusa global para que los extranjeros vislumbren el conflicto catalán, en los tiempos analógicos los argentinos teníamos únicamente a Serrat como ancla de conocimiento geopolítico. Pero como somos narcisos, preferíamos que Serrat nos hablara sobre nuestros traumas, y no sobre el suyo. La primera vez que escuché el idioma catalán fue cuando di vuelta un casete y empezó a sonar una canción que se llama«Pare», que quiere decir Padre. Yo tenía doce años y apreté el botón de stop. Pensé que la cinta patinaba y que la voz de Serrat había empezado a sonar en reversa, como en esos discos de Kiss que, cuando se escuchan marchatrás, nombran a Lucifer.

Es raro lo que nos pasa a los argentinos con lo catalán: convivimos con su cultura (porque en el siglo veinte llegaron un montón) pero no tenemos clara su huella. Cuando decimos patedefuásabemos que viene del francés, cuando decimoslaburo entendemos que atrás hubo italianos, pero cuando decimos capicúa no sabemos que eso significa cabeza-y-cola. Ni que el nombre Maricel fue siempre mar-y-cielo. Ni que el modo argentino de decir piyama, cambiando la jota por el yeísmo, también es un legado de ellos.

Es por esto que lo primero que pensé, cuando llegué a Barcelona, es que los catalanes eran snobs. Que se querían diferenciar, que se sospechaban privilegiados respecto del resto, que lo que tenían no era tirria sobre lo madrileño sino una obsesión oculta. Tenía la intuición de que su amor por la lengua era sobreprotección. Que cuidaban a su idioma como los padres cuidan a un chico débil que no se puede defender; que no lo dejaban vivir en paz, que no le abrían el portón para que jugara con otras lenguas en la plaza. Que encerraban a su idioma en casa y entornaban las ventanas. Que le tomaban la temperatura cada hora y media, creyendo que se iba a morir si no lo abrazaban fuerte. Creí, en esos años, que un día se iban a dar cuenta, tarde y sin remedio, que de tanto cuidar la lengua se la habían mordido.

Le contaba a mi mujer que, cuando somos criaturas, a los chicos argentinos nos meten en un sistema escolar en el que nos enseñan a decir «yo, tú, él, nosotros, vosotros, ellos» durante doce años, y que después salimos a la calle y no decimos ni tú ni vosotros nunca más. Le decía que no se preocupara tanto, que se relajara. «¡Pero qué dices! ¡Lo vuestro es una jerga, no puedes comparar!», me contestaba ella. En esas discusiones descubrí que no hay ofensa mejor para enojar a un nativo que llamar dialecto a su idioma,folclore a su hábito y dulce de leche tonto a su crema catalana. Y a mí me encanta meter cizaña y levantar el dedito, incluso sin comprender el problema. (Un argentino que cierra la boca cuando no entiende es un uruguayo).

Y fue entonces que España entera, con Cataluña incluida, me empezó a dar risa y muchas ganas de hacerle burla. Hacer burla, en Argentina, se dicesacar la lengua. ¿Cómo era posible que una extensión geográfica del tamaño de Buenos Aires se tomara en serio la esquizofrenia de tantos idiomas y culturas? Era como si de repente los nacidos en Mar del Plata quisieran hablar en marplatense, como si los nacidos en Chascomús dejaran de creer en Papá Noel y empezaran a cagar a palos a un tronco en Navidad, como si los de Bahía Blanca pretendieran participar del próximo Mundial de Fútbol con bandera propia. No tenía sentido.

En medio de todas las risas que me provocaba el conflicto catalán, nació mi hija Nina y empecé a hacer lo posible para que no fuera ni catalana ni española, sino argentina. Tenía en contra el contexto (sus dos abuelos, su madre, el sistema educativo, la programación de TV3) pero me creí fuerte. Puse todos los relojes de mi casa con un retraso de cinco horas, conecté parabólicas para que viera Canal 13 y Telefé por la mañana, le inoculé Charly García y dulce de leche por la tarde, le enseñé que los lunes se podía faltar a la escuela si el domingo jugaba Racing de madrugada. Y ella entendió todo.

Mi hija sabe decir «yo, vos, él, nosotros, ustedes, eyos», sabe decir yuvia, sabe conversar en abstracto y la enloquecen los alfajores triples y la pascualina. Pero cuando llegan los once de septiembre se manifiesta en la calle y sabe por qué se manifiesta, y en verano conversa en voz baja con su madre sobre lo que le pasaba a su abuela en los tiempos de Franco. Y sobre todo esto: cuando habla dormida usa su lengua materna.

De repente pasó algo: me deje de reír. Ya no me burlé. Me empezó a provocar orgullo que mi hija tenga una patria que defender. Porque yo también tengo una, sin importar donde viva. Lo repito ahora y me parece un siglo: en diciembre cumplo quince años en un país que no es el mío. Y no hay un momento del día en que no piense, al menos una vez, qué hora es ahí.

Cuando me fui de casa pensé que esta otra casa se llamaba España, pero ahora sé que tiene otro nombre. No lo supe cuando me lo explicaron. No lo supe cuando me quisieron mostrar mapas. Lo supe cuando empecé a sentir amor por la palabra que la nombra.

Ahora me descubro fantaseando con que mi hija, que nació en la Clínica del Pilar —donde nace media Barcelona—, tenga un día el nombre completo de esa patria en el documento de identidad, como yo tengo el nombre completo de la mía. Y aunque nací por casualidad a trescientos cuarenta kilómetros de Uruguay (y me encantaría ser uruguayo, porque son como nosotros pero sin los errores) soy irremediablemente argentino: mis defectos son los míos y quiero vivir con ellos. Fue mi error creer que la canción «Pare», de Serrat, era un casete trabado en el walkman, una cinta del reverso. Y me encanta ese error. Nunca hubiera sospechado, esa tarde de mis doce años, que un día iba a tener una hija de la misma edad y que ella, al nombrarme frente a sus amigas, me llamaría el meu pare.

—El meu pare…

Cuando Nina me dice así (todavía no lo sabe, pero ya lo sabrá) yo me convierto en una canción de cuna que ella me canta al revés, y que me deja dormir tranquilo.

Hernán Casciari
Martes 6 De Octubre, 2015

No hi ha resposta

02 oct. 2015


Còmplices i col·laboradors necessaris

La por. El silenci. La vergonya. El propi interès. La desídia. La negligència. La complicitat… Totes aquestes coses –i segurament que algunes més- són elements necessaris perquè injustícies i maldats de tota mena es puguin fer realitat. Tots sabem que en un crim, per exemple, hi ha l’autor directe i, en molts cassos, una colla de còmplices. No he estudiat dret penal ni en sé absolutament res, però no em fa cap falta per saber que un còmplice és responsable penal d’un delicte o d’una falta per haver col·laborat d’una manera o altra en l’execució del fet. Una vegada descoberts els còmplices, podrem discutir sempre els matisos i si la complicitat és més o menys directa i de si hi ha hagut cooperació necessària o no.

Això que es dóna en alguns delictes i faltes, també passa de forma molt més desapercebuda en molts aspectes del nostre dia a dia. Si ho mirem bé, tots som més o menys culpables d’algunes coses no prou exemplars que succeeixen al nostre voltant. Potser caldria que  analitzéssim una mica millor totes les nostres complicitats implícites o explícites i segurament que en trobaríem tantes que ens posaríem les mans al cap esgarrifats.

Partint de la base que a tots ens caldria fer aquest personal examen de consciència, m’agradaria parlar d’aquest immund partit de dretes espanyol que es diu PP i de les nombroses complicitats que li ha costat ben poc trobar en les seves accions vergonyants contra una bona part de la societat i de forma directa i molt especial contra el poble català aquests darrers anys. Parlem clar i català: els grans còmplices del PP en allò que ells mateixos han definit com a “problema català”, són la majoria de partits d’àmbit estatal (de dreta, de centre i d’esquerra), les institucions de Justícia de l’ Estat plenes de membres posats a dit i disposats en tot moment a ballar el ball que toqui, la mateixa Monarquia, la major part de la jerarquia eclesiàstica, l’exèrcit, una gran part d’intel·lectuals, la gran banca i la majoria de mitjans de comunicació. Amb el tema de Catalunya, tots ells s’entenen perfectament i es coordinen de forma natural, meravellosa –i malèfica- i sense cap mena d’esforç. Només cal que mireu atentament la foto que encapçala aquest apunt… No és cap novetat perquè fa segles que dura, tot i que aquests darrers anys s’ha intensificat enormement amb els governs del PP. Tots aquests que he anomenat són els cooperadors necessaris per arribar on hem arribat i així cal jutjar-los sense cap mena de rubor. Alguns ho són, per no haver mogut ni un sol dit i per no haver dit ni una sola paraula davant de les flagrants injustícies. D’això se’n diu silenci còmplice o pecat d’omissió. Altres, pecant directament de mala fe i sabent prou bé el que feien. Només cal veure la mala baba que hi ha darrere d’algunes sentències judicials, darrere d’algunes lleis i en els continus intents d’asfíxia econòmica a que ens tenen sotmesos. D’això en podem dir a dreta llei un evident mal govern en contra de Catalunya

Qualsevol jutge mitjanament just i lliure podria fer sortir a la llum moltes de les injustícies que sovint ens ha tocat patir en aquests darrers anys. Però no diuen res i col·laboren ben contents amb aquest PP de majoria absoluta que, a hores d’ara, ja ni ho intenta amagar. Sap que anar contra Catalunya li dóna vots i molt bon rendiment i, per tant, no cal amagar-ho ni dissimular-ho. Ja sé que alguns em direu que torno amb la mateixa cançó de sempre i que torno a fer el discurs del victimisme i de la queixa (sempre ens acusen del mateix) i que els governs catalans en tenen una bona part de culpa de tot el que passa. No negaré pas que aquí no hem fet les coses prou bé i que n’hem fet moltes de malament, però això no és excusa per no reconèixer que se’ns està castigant molt durament, molt més del que mereixem i se’ns aplica una vara d’amidar totalment trucada. I el que és pitjor: qui ens castiga és el que menys hauria de fer-ho perquè és el més corrupte de tots.

No els agrada que parlem d’espoli però la realitat i l’ evidència fa que això nostre ho sigui en tota regla. Mirem alguns exemples? Mirem-los: els estudiants catalans reben només el 5% de totes les beques de l’ Estat i els estudiants de Madrid en reben el 58%… Si tinguéssim seguretat social pròpia la nostra renda per càpita augmentaria uns 2.400€ l’any… El “Ministeri de Cultura” fa una despesa anual per cada espanyol de 47 euros i per cada català només de 5 euros… Aquí encara viatgem amb el 40% dels trens construïts per l’Estat durant la dècada dels 70 -i que ells van considerar obsolets-, mentre que Madrid només té el 4%…Cada any el Ministerio de Fomento deixa d’invertir una bona part del que ens tocaria per llei i entretant fa autopistes que van buides de cotxes en altres llocs d’ espanya i AVES que costen una milionada i que aniran sense passatgers i només faran que donar pèrdues…A Catalunya, per l’AVE, el govern va invertir 316 euros per català, però en el mateix any va invertir 1.198 per andalús, 894 per madrileny, 574 per aragonès i 407 per castellanomanxec…Com podem conformar-nos a que el dèficit fiscal català ells el rebaixin a 8.500 milions d’euros –un 4,35% del PIB–, per bé que, emprant el mateix mètode, la Generalitat calculi que era d’11.000 milions?… Com podem tolerar que per cada 12,7 milions d’euros que s’inverteixen en medi-ambient a l’aeroport del Prat, s’inverteixin 300 milions al de Barajas?… Entre 1985 i 2005 només s’han es van construir a Catalunya 20 quilòmetres d’autovies mentre que a Madrid se’n van acabar prop de 900 en idèntic… A Catalunya només s’inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyol anual tot i aportar el 22% del mateix PIB espanyol?… I els peatges de les autopistes que nosaltres hem de pagar religiosament i a altres els surten totalment gratis… I podríem seguir, seguir i seguir amb un llarg i evident rosari de greuges. Espanya és un mal negoci en tots sentits i ho seguirà sent sempre mentre no marxem perquè ens considera i ens tracta com una colònia. I ha arribat el moment que una gran part de catalans diem que ja n’estem tips de colonitzadors!

Com podem ser catalans i sentir-nos espanyols –com ells voldrien- si cada dia ens menyspreen, ens espolien, ens maltracten, ens menteixen, i no reconeixen els nostres drets més elementals? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa? Com pot ser que encara hi hagi algú que es deixi enganyar veient tot això? Tret d’honroses excepcions, a Espanya no hi tenim gaires amics que ens defensin, ni aliats que alcin la veu. Al contrari. D’Espanya només ens en cal esperar recriminacions, acusacions, incomprensió i molta mala llet. Pocs ens defensaran allà. Tampoc ho farà l’esquerra espanyola que, com deia no fa gaires dies Julià de Jòdar en un article “la pitjor esquerra que pot tenir un país és una esquerra hipòcrita”. Per això ara trobo que és ser molt curt de vista i tenir molt poc sentit polític nosaltres mateixos “ens fem el llit” –com vulgarment es diu- els uns als altres i actuem de tal manera que només fem que perjudicar-nos a nosaltres mateixos. Als còmplices de fora caldrà sumar-hi els col·laboradors necessaris de dins per fer descarrilar el tren de la independència? Espero que no siguem tan rucs per permetre-ho.

No hi ha resposta

23 set. 2015


Voteu amb el cap; voteu amb el cor; però no voteu amb el cul!

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

11873434_899354486820650_6409802611670621783_n

Aquesta frase que encapçala l’apunt d’avui l’acabo d’escoltar a la ràdio. L’ha dit l’economistaSala i Martín. Trobo que és una bona frase per resumir tot el que hem hagut d’escoltar, patir i viure aquests darrers temps. És un bon consell, tenint en compte que encara hi pot haver molta gent que, després d’amenaçar-nos amb tota mena de plagues, vagi a votar amb por o amb el cul petit, com se sol dir quan hom fa les coses amb por. També es fa servir l’expressió “fer una cosa amb el cul” quan volem dir que la fem de forma maldestra, sense pensar i sense gaire cura. Anar a votar diumenge s’ha de fer amb el cap, amb el cor però de cap manera amb el cul i encara menys amb el cul petit. Que això quedi ben clar!

Diumenge és un dia massa important com perquè no anem a depositar el nostre vot amb molta cura, tenint molt clar el què votarem i fer-ho sense cap tipus de por i amb toral llibertat d’esperit. Hem de votar allò que que el nostre cor desitja i allò que potser sempre hem somniat llargament i que mai havíem cregut del tot que fos possible aconseguir. Ara pot ser el moment de fer-ho possible i, per tant, hem d’actuar en conseqüència. Amb el cor lliure i el cap clar. Per això crec que és molt oportuna l’editorial conjunta que més de cent mitjans catalans publiquen a partir d’avui i que recullo a continuació. Les associacions catalanes de premsa, revistes i mitjans digitals membres de la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals (AMIC, ACPC i APPEC) agrupa més de cinc-cents mitjans d’informació i ens diuen el següent:

VOTEU EN GRAN

És imminent l’instant en què milions de ciutadans d’aquest país, individualment davant l’urna, hauran de respondre a un emplaçament col·lectiu. D’aquesta jornada pot emergir, o no, un procés d’emancipació nacional basat en l’exercici democràtic, una superació del marc que deriva de la transició política de finals dels anys setanta del segle passat. Algun dia els historiadors fixaran l’inici del procés en el qual estem immersos com a societat però, avui, volem cridar l’atenció sobre els símptomes preocupants que s’han aguditzat al llarg d’aquests dies de campanya electoral.

És intolerable la pressió que s’ha exercit sobre els mitjans de comunicació públics d’aquest país. Una manifestació massiva, coberta informativament per mitjans dels cinc continents, ha estat equiparada per la Junta Electoral Central a un simple espai de propaganda. TV3 ha estat obligada, via blocs electorals, a cedir espais suposadament informatius a voluntat dels partits que no van participar a la manifestació, sense cap mena de justificació periodística. Aquestes arbitrarietats, combinades amb una actitud agressivament propagandística dels mitjans de Madrid, ha fet irrespirable el clima informatiu d’una campanya que hauria d’haver estat un espai de debat entre projectes polítics, tots igualment legítims.

Tots els mecanismes de l’estat s’han orientat a la intimidació dels electors catalans, que han estat bombardejats amb tota mena de mentides, exageracions i distorsions de la realitat. Contra la il·lusió d’un projecte d’emancipació s’hi ha contraposat l’amenaça d’una suposada venjança orquestrada per l’estat espanyol a nivell internacional. Contra l’acció d’un sí, la immobilitat d’un no.

Per tot plegat, els mitjans que som més arran de carrer i que la defensa del país i de la seva gent, forma part del nostre ADN, volem deixar clar que aquesta és una societat madura, que confia en si mateixa per a la construcció del propi futur. No hi ha res que no es pugui decidir a través de les urnes. Així que, voteu el que voteu, voteu en gran.

No hi ha resposta

21 ag. 2015


Un bateig del segle passat a El Poal

Classificat com a CULTURA,LITERATURA,Pla d' Urgell

Salvar la nostra pròpia identitat ha estat i està sent la feina callada de molta gent al llarg dels anys. Al període conegut com La Renaixença hi va haver molta gent que va fer feina de formigueta per salvar d’alguna manera la nostra llengua, les nostres tradicions i tot el que actualment és conegut com a cultura popular o folklore. Alguns d’aquests folkloristes foren : Marià Aguiló, Francesc Pelagi Briz, Francesc Maspons i Labrós, Pau Bertràn i Bros, Aureli Capmany, Joan Amades, Ramon Violant i Simorra, Valeri Serra i Boldú.

Aquest darrer és de la nostra terra i en aquest apunt d’avui el voldria recordar. Valeri Serra i Boldú (Castellserà-Urgell- 1874 – Barcelona 23 de juny de 1938) ha estat un dels més destacats estudiosos del folklore català. Estudià als escolapis de Balaguer i després peritatge mercantil a Barcelona. Des que el 1896 conegué Jacint Verdaguer, féu de veritable deixeble i col·laborador seu, especialment a la revista “La Creu del Montseny” (1899-1900), i compartí el seu ideari de catalanisme catòlic i conservador, alhora que anà encarrerant els seus interessos envers el folklore religiós, seguint el consell de mossèn Cinto.

Mort Verdaguer, i casat i instal·lat a Bellpuig, Valeri Serra fundà i dirigí el setmanari “Lo Pla d’Urgell” (1912-1921), a través del qual participà activament en les qüestions de caire econòmic, polític i religiós que es donaren en aquells temps a la gran plana urgellenca. Hi publicà també en forma de seccions o sèries d’articles, obres importants com el Calendari folklòric de l’Urgell (1914-15) i Mossèn Cinto Verdaguer (1915).

Periodista, biògraf de Verdaguer i folklorista, l’any 1919 es traslladà a Barcelona on féu de professor a l’Escola d’Agricultura. Treballà a l’administració catalana i després a La Vanguardia. Reconegut ja com a periodista i folklorista professional, publicà monografies d’interès turístic sobre Bellpuig, Tàrrega, Lleida, reculls de rondalles, el Llibre d’Or del Rosari a Catalunya (1925) i una revista especialitzada en estudis de folklore, l’Arxiu de Tradicions Populars (1928-1935).

Voldria aportar avui unes interessants Notes de viatge escrites el 1900 en les que descriu amb tot tipus de detall com era la festa d’un bateig en aquell temps. Jo, tot i haver nascut una bona colla d’anys després, recordo molt bé com algunes d’aquestes escenes que explica la narració es conservaven exactament com quan jo era petit i anava a “plegar” confits als batejos i als casaments al meu poble… Gaudiu-la exactament tal com ell la va escriure.

NOTES DE VIATGE. Valeri Serra i Boldú (1900)

Me van venir a buscar a Linyola per anar a un bateig a Poal, un poblet del cor del Pla d’Urgell que “si de dia sempre hi penso,lo somio cada nit”.

La tartana anava tot lo de pressa que puga anar un vehícul, deixant enrere camps i vinyes, i, com que la distància és petita i la carretera molt bona, en un santiamén vàrem ser-hi.

La gent que havien de concórrer al bateig anaven arribant. Primer la padrina, després lo padrí; la padrina, que era casada, acompanyada de dugues amigues també casades. L’acompanyament del padrí era compost de més solters que casats, ja que era solter qui convidava.

I, mentre se feien los preparatius d’arreglar la comitiva per anar a la iglésia, a la cuina tot era plomar feram i coure carn a la graella.

S’ordenaren la canalla dels sillonets i tovalloles, darrere seu s’arrengleraren los hòmens i a darrere la padrina amb les acompanyantes. Quina patxoca feien aquelles tres joves totes tres fresques i més eixerides que un pèsol! Tancava la comitiva la madrina o llevadora portant agombolada la criatura que en prou feines se veia, ja que estava ficada entremig d’una pila de robatge de lo que més bo que hi degué haver a les botigues.

Los repics de les campanes, que van sentir-se promptament, indicaren que la paga havia sigut bona per als campaners i ens convencérem de lo mateix al sentir lo que durava la tocada.

Ja tinguérem cristiana la criatura i ens disposàrem a sortir mentres lo padrí, en Joanet de Térmens, amania els confits.

Sortir al carrer i voltar-nos tota la canalla del poble tot va ser u: lo padrí va començar a tirar confits i la comitiva es desfeia, xiquets, xiquetes i dones se disputaven fins un confit que anava on anava i la qüestió era agafar-lo. Aixís i després d’esparramar unes quantes lliures de confits i, mentres tots los elements citats del poble anaven arroplegant los confits que havien caigut a les entrades i per les arreus que hi havia pel carrer, entràvem a casa.

Nos disposàrem a tirar coses seguint la costum del país i sortírem al balcó amb una paperinassa de confits i un cove de nous. Tirant-les per tots los indrets del carrer va repetir-se l’escena de la sortida de l’iglésia tirant confits: tothom se’n barallava.

La Narcisa, padrina, i les seues acompanyantes Casilda i Josepa no es van volguer quedar enrere i també varen sortir a distribuir bones platerades de confits.

Després se va donar la paga als dels sillonets i tovalloles, consistent en mitja presa de xocolata, lo mateix que als amics i companys del petit hereu de la casa.

I una vegada s’hagué complert amb lo poble, la casa va disposar-se a complir amb la gent del bateig.

Vam sentar-nos a taula i, entre la gresca que és de suposar, vàrem anar buidant aquelles plates acurullades de costelles i rostits de tota mena.

I, com que entre una cosa i altra s’anava fent tard, van començar a arreglar-se les tartanes i marxaren los demés lluny cap a Térmens i després los de Bellvís quedant-nos a dormir allí nosaltres per a esperar la Narcisa i la Pepa que, junts amb la Casilda, devíem anar a Linyola al dia següent.

A Linyola vam entusiasmar-nos per a fer una altra festa plegats a Ivars, i mentres nos despedíem fins a dos dies més tard, jo m’engrescava per anar a Bellcaire.

De matinet, entre tres i onze anàrem a Bellcaire a l’endemà, a saludar la família i bons amics que hi tinc.

Vegérem a la parentela, saludàrem al diputat provincial don Francisco Corberó, a sa distingida senyora i hermosa filla Xaviera, acompanyats sempre de la Marieta, la cosineta aixerida.

Eren les set del dematí següent que en Francisco Bosch ens passava a buscar per anar a dinar a Ivars.

Amb los parents i amics anàrem a veure els adornos de l’altar del Mes de Maria, a la Mare de Déu de l’Horta en sa capella i a beure un vas d’aigua a la fonteta de la Mare de Déu per agafar millor gana per a fer aixís més honor al dinar que engiponà la Dolors.

Mossèn Ramon no perdonà medi de fer-nos agradable l’estada, i val a dir que entre la Magina i el Valeri Segarra ens van donar a entendre que lo mateix era marxar aquella nit que a l’endemà al dematí.

Ho acceptàrem amb la Casilda i, tot recollint cançons populars i procurant distreure el dia esperant que parés de ploure, vingué la tarda sens que ho logréssim. Però no parà i calia anar a veure la senyora Josepa fins a Bellvís que, per cert, me guardava tot un sarró de cançons de ronda.

Valeri Serra i Boldú, «Crònica. Notes de viatge», Lo Teatre Regional, núm. 437 (23 de juny de 1900).

Vull fer notar que les fotos són tretes del blog Memòries de Poblet i són propietat de Celvisió, i pertanyen a la seua pàgina www.celvisio.com,

2 respostes

Anteriors »