Etiqueta arxiu 'Felicitat'

14 gen. 2017


LA TAN DESITJADA FELICITAT

Classificat com a Felicitat

16-12-23-72-trama

Han passat les festes i tornem a la rutina. La majoria de nosaltres ens hem atipat en aquestes festes de Nadal i Cap d’any de desitjar “Bon Nadal” i “Feliç Any Nou” a familiars, amics, coneguts i potser fins i tot a algun estrany. Potser una mica per costum; potser perquè aquests dies segueixen essent i els sentim especials; una mica perquè tenim dins nostre un desig de felicitat al que tots aspirem i que aquests dies aflora i es manifesta, potser de manera natural i sense ni adonar-nos-en. A vegades són fórmules fetes i rutinàries, però la major part de les vegades ho diem de cor i volem pels altres i per nosaltres mateixos aquest desig profund de felicitat -potser el més profund de tots- a què tots aspirem.
Mai podrem ser feliços del tot, ni fer feliços del tot als demés. Què més voldríem la majoria de nosaltres! És possible que a alguns no els importi massa, però estic segur que la majoria de gent són bones persones i volen el millor per a tots aquells que estimen i per a tothom. Per això procurem regalar petits granets de felicitat i per això la desitgem de cor en aquestes festes entranyables per a la majoria de nosaltres. Mai podrem ser feliços del tot perquè no hem après com se’n pot ser, ni potser fem el possible ni el necessari per ser-ne. Molt sovint ens auto enganyem i anem a buscar una i altra vegada la felicitat allà on no la trobarem.
Perquè en què consisteix ser feliços? No és una resposta fàcil, ja que pot ser moltes coses, fins i tot aparentment contradictòries. Tampoc deu ser el mateix per tothom. A uns els farà feliços una cosa i a altres una altra, però segurament que trobaríem uns comuns denominadors amb els que hi estaríem tots d’acord. Ser feliç no vol dir estar sempre alegre; no vol dir deixar de tenir problemes; tampoc vol dir estar lliures de dolors o d’angoixes. Malauradament, totes aquestes coses són consubstancials en nosaltres i ens acompanyaran sempre. Tampoc consisteix en què s’ens realitzin tots els desitjos, tret que hàgim après a no desitjar res. Però segurament que la majoria estaríem d’acord que ser feliç és viure en pau, viure en harmonia, sentir-se bé amb si mateix, amb els altres i amb tot l’univers: en pau amb tot, malgrat tot. Què més voldríem poder assolir això, no?
Això no és sempre possible ni cal que ho sigui. Potser només cal que sapiguem que mai podrem assolir una felicitat plena, ni un estat d’ànim perfecte, ni una parella perfecta, ni una família perfecta, ni una salut perfecta. Potser només cal que sapiguem que podem viure amb molt menys del que desitgem i que necessitem moltes menys coses de les que constantment aspirem. Potser només cal que siguem conscients de que som éssers imperfectes, inacabats, i que és inacabada la nostra felicitat fins i tot en el millor dels casos. A més, caldria que ens preguntéssim si realment podríem ser feliços mirant al nostre voltant i veient que hi ha tanta infelicitat. Podríem ser feliços del tot fins que no ho sigui tothom? Qui podria ser enterament feliç mentre hi hagi països famolencs, refugiats que es moren de fred abandonats en molts racons d’Europa, guerres que no s’acaben mai ni mai més, gent a l’atur o amb salaris miseriosos, etc? Podrem realment ser feliços si tanquem el nostre cor a les desgràcies alienes?.
És clar que gaudir de salut i d’unes condicions econòmiques mínimes poden ajudar, o fins i tot ser indispensable, per a que la majoria de persones puguin ser felices. Però no hem de pensar que que com més salut, o més èxit tinguem, o més rics siguem, més feliços serem. Sovint passa més aviat el contrari: com més tenim més volem. I com més volem, inevitablement, més infeliços som. És prou coneguda aquella dita de que «no és feliç qui ho té tot sinó qui es conforma amb el que té i és». I a aquell que no té res, que li fa mal tot, que potser ha perdut la feina o que potser sap que ja no en trobarà mai més; a aquell que està moralment enfonsat o dins el negre abisme d’una depressió i que només pensa en voler-se morir… no sabria massa què dir-li. Potser només dir-li que es cuidi i es deixi cuidar. Que no desesperi, si us plau, i que sàpiga que estem asseguts al seu costat sense gaires paraules però amb la nostra presència per si li fa falta un cop de mà.
Per tant, seguim desitjar-nos de tot cor un bon any; que mirem de ser feliços vivint en pau amb tot i amb tothom; que desitgem molt menys del que realment necessitem i que cada matí ens regali prou esperança com per deixar-ne encara una mica a la tauleta de nit quan ens en anem a dormir.

No hi ha resposta

22 set. 2013


Ricardo Darín i la felicitat

Classificat com a Felicitat

Ricardo Darín és un actor argentí que a mi m’agrada especialment perquè sempre es fa creïble. És clar que un bon actor ho és perquè aconsegueix que la gent se’l cregui, faci el paper que faci. Però no tots ho aconsegueixen i a molts actors se’ls veu el llautó; especialment es nota en algunes sèries llatinoamericanes on tot sembla de cartó-pedra. Ahir escoltava una entrevista que li feien a Darín on deia una sèrie de coses que em van agradar i que ara vull comentar. Va dir, referint-se a si voldria un altre Oscar:

"Per què he d’anar a l’Oscar ? Què creuen que passa allà?. Jo ja vaig ser una vegada, ja ho vaig veure, no em va deixar massa content i estic aquí. La fantasia que hom té des de fora del que és un ambient … És fals. No és seriós. Té a veure més amb la parafernàlia que envolta una cosa que amb la cosa en si mateixa”.

Es va veure un Darín diferent , amb una mirada diferent al que els actors del "star system" solen brindar i es va acabar de fer patent quan va parlar del seu rebuig pels Oscars i Hollywood. Explicava que una vegada li fan oferir un gran paper i el va rebutjar pels seus principis: .

"A mi em van oferir una sola vegada una cosa contundent i seriosa a la qual vaig dir que no. Em va molestar una mica que m’ho presentessin de tal manera que no acceptaven el NO com a resposta . Es deia “Home en flames” , el director era Tony Scott . Jo estava treballant a Espanya en teatre i l’únic que volia era acabar la temporada per venir i estar amb la meva dona i els meus fills a casa meva. M’ oferien fer el paper d’un narcotraficant mexicà ! Per què?. Per a ells tots els narcotraficants són llatinoamericans. No em va agradar i també perquè volia tornar a casa".

L’entrevistador li va fer notar que “havia perdut molts diners”, a la qual Darín li va contestar amb una altra pregunta, tan simple com complexa. "Per a què serveix?. Per a què?". "Per viure millor", li va dir l’entrevistador .

"Millor del que jo visc?. Jo em regalo dues dutxes calentes per dia. M’estava anant bé. Estava treballant genial al teatre. L’ambició et pot portar a un lloc molt fosc.Tinc un cotxe d’alta gamma i em produeix rubor, perquè és massa. Sóc feliç quan puc agafar el cotxe del meu fill. Sempre he trobat una mà estesa que m’ha ajudat. Si encara vols més que això és perquè estàs veient una altra pel·lícula. Tinc molt més del que necessito".

Aquestes respostes em van fer recordar allò que explicava el filòsof Kierkegard quan deia que un home caminava per la carretera de Londres i, creuant-se amb un vilatà, aturà el seu pas i li preguntà:–Senyor, és aquesta la carretera de Londres?.  Al que el vilatà respongué: "Sí , Senyor ". Però els vilatans tenen una intuïció especial i immediatament li va preguntar : "Però vostè a on vol anar?. Perquè, la carretera és la de Londres, però si vol arribar a Londres ha de girar-se, perquè Londres queda a la seva esquena.

Acabo amb una reflexió: Què busquem exactament les persones?. El camí de la felicitat?. Si és això moltes vegades i potser massa persones anem caminant d’esquena a la felicitat i potser ens en anem allunyant en lloc d’apropar-nos-hi. No haurem de canviar molts esquemes?. No haurem de buscar altres coses?. No haurem d’escoltar altres lletres i altres músiques?. No haurem de fressar altres camins?.

Tenir moltes coses no sempre fa feliç una persona i segurament la felicitat no la trobarem en tenir molt sinó en ésser més i millors; no ho trobarem en les grans aparences, sinó en una vida senzilla i coherent amb uns pocs valors que són els únics importants i que, en definitiva, són els que hauríem de procurar.

Una resposta fins a ara

09 jul. 2011


La felicitat del “pendejo”

Classificat com a Felicitat,Futbol

Llegia avui un article de Jordi Galceran que parlava de la felicitat que mostrava Messi en aquesta foto. Un article molt bo, ple d’ironia i bon humor.

La lectura contrastava amb el que llegia -una estona després- sobre el mal partit que va fer la selecció argentina a la Copa Amèrica de la qual és amfitriona. Ha començat tan malament  la Copa que la tensió, els nervis i les guspires han començat a saltar al planter que comanda Sergio Batista. Avui la premsa destaca un dur encreuament de paraules entre el defensa Nicolás Burdisso i el davanter Lionel Messi, figura de l’equip.

“Pendejo, la última jugada se corre, no te podés dejar anticipar la puta que te parió", li va dir el defensor del Roma al seu company del Barça, mentre es retiraven del camp després del 0-0 a Santa Fe. Després d’escoltar aquestes paraules, Messi va reaccionar, es va girar i va veure qui era qui l’insultava. Diuen que va respondre amb un gest amb el seu braç per demanar-li al defensa que el deixés en pau i que marxés lluny.

“Pendejo”, en argentí, és un terme despectiu que s’aplica a un jovenet que no sap gran cosa i es fa l’interessant o a un adult que té comportaments infantils.

Jo he pensat de seguida què hi fa Messi jugant amb la seva selecció si sempre té problemes, l’escridassen, no juga bé (perquè allò no és un equip ni és res) i es veu de lluny que no gaudeix jugant i no és feliç. Que els engegui al carall!. He pensat en el contrast entre aquesta foto i aquell moment.

Li cal a Messi haver de fer aquest paperot cada vegada que juguen aquesta banda (no pas equip) de futbolistes dispersats arreu d’Europa, que estan plens de diners i d’ego i que cada un va a la seva per fer-se veure i situar-se a l’aparador per si algú els compra a bon preu? No seria més feliç jugant amb els seus nebots que no pas jugant la Copa Amèrica?

Aquests nois, que tenen tants diners com volen, no serien més feliços fent unes bones vacances després d’un any dur, ple de partits i després de mesos i mesos de jugar a futbol sense parar?

No es fa cada vegada més evident que el futbol cada dia es mou més per diners i interessos comercials  i cada vegada és menys joc, esport i ganes de passar-s’ho bé?

No seria hora ja d’arreglar aquest desgavell que fa que hi hagin Copes Amèrica, Copes d’Àfrica, Champions, Copes de la UEFA, Copes Intercontinentals, recopes i recontrarecopes?

Quan començarà a entrar el sentit comú en el món del futbol i començarà a tornar a ser un esport per gaudir-ne jugant i gaudir-ne veient-lo com el juguen artistes com el Messi?

Moltes preguntes que –em temo- seguiran sense resposta un any més perquè els interessos són massa grossos. Tan grossos com la infelicitat que causen a aquests nois que juguen amb una pilota als peus, rodant apressats per tot el món, amb “jet lags” inhumans i veient com són comprats i venuts com en moderns mercats d’esclaus. Els castellans diuen que “sarna con gusto no pica”. Deu ser això!

No hi ha resposta

17 febr. 2011


Abraçades

Fa uns dies que estic de baixa degut a una operació de vesícula biliar que ha anat molt bé, però que ha interromput el ritme normal de la meva vida. Tot plegat, poc més de dues setmanes de baixa mèdica i, per tant, sense poder anar a treballar.

Feia dies que volia anar al taller on treballo a veure els companys de feina i els nois i noies que hi treballen perquè els trobava a faltar una mica. Sé que ells també em trobaven a faltar a mi perquè alguns em telefonaven i m’ho deien. És bonic sentir-se apreciat i estimat. No vaig voler anar-hi abans perquè sabia que rebrien un munt d’abraçades i sabia també que alguns dels nois i noies del taller abracen amb molt d’afecte, però amb molta força i sense prou control. Tenia por de que premessin massa fort la meva panxeta foradada per tres llocs…

Avui he considerat que ja era hora i podia anar-hi. Hi he anat i, efectivament, se m’han tirat al damunt i he hagut d’anar-los parant poc a poc. Però la visita m’ha fet pensar una cosa: l’important que és per als nois i noies del taller d’abraçar fort, d’abraçar molt i de ser abraçats. L’abraçada és la mostra patent de l’afecte que sentim els un pels altres i fa sorgir a fora el que tenim dins dels cors.  Aquesta és la força que té una abraçada i l’important que és abraçar i sentir-se abraçat. Amb un avantatge: a cada abraçada que donem, en rebem automàticament una altra.

Una abraçada sincera fa sentir-te a prop d’algú i serveix per expressar un munt de coses i la podem fer servir per a  un munt de circumstàncies, siguin tristes o alegres. Una abraçada pot significar amor, acolliment, tendresa, acompanyament, protecció, mostra d’afectes i expressió de paraules callades i de coses que no es poden dir d’una altra manera perquè no es poden expressar amb paraules. Amb una bona abraçada pots rebre moltes coses i, a la vegada, en pots donar també moltes. És en certs moments de la vida quan t’adones de la necessitat que tenim tots de donar i rebre abraçades. Avui me n’he adonat i ho he agraït. Gràcies a tots.

 

 

 

5 respostes

05 gen. 2011


El millor joguet

Classificat com a Emocions,Felicitat,Tradicions

S’atansen els Reis. Dies de regals. Dies de joguets. Tots tenim a la memòria aquelles primeres nits de Reis en què ens en anàvem a dormir emocionats i nerviosos. Esperàvem veure què ens deixaven els reis durant la nit. Teníem un ull obert i l’altre tancat i de bon matí ja ens despertàvem i no calia que ens cridessin. Ens llevàvem sols.

A vegades el que ens deixaven era ben poca cosa. Eren temps de crisi permanent i normalment era la meitat del que havíem demanat en aquella llarga carta, en la que explicàvem el bé que ens havíem portat durant l’any i la il·lusió que ens faria que ens portessin tal o qual cosa…

El millor joguet és aquell que fa que es rebi amb il·lusió i que faci perdurar aquesta il·lusió durant molt de temps. Voldrà dir que és el joguet adequat si entreté i educa (la ment o el cos). Jugar és essencial per al desenvolupament equilibrat del nen i cap a la seva preparació per a la seva vida adulta. Aquí podríem recordar les paraules de l’especialista en educació infantil Jean Château: "un nen que no sap jugar serà un adult que no sabrà pensar".

Per tant, escollir una bona joguina no és fàcil. No necessàriament  és aquella que està de moda (cada any n’hi ha alguna de nova), ni aquella que anuncien tant per TV, ni la més cara, ni la més atractiva. Cal veure els gustos de l’infant, els seus interessos i les seves necessitats. Veure què vol i què necessita. Pensem que, a més de joguets, hi ha llibres que ajudaran a que aprenguin i fomentaran la seva imaginació. Una de les coses que recordo més dels meus Reis de quan era petit, són els llibres que em posava a llegir frenèticament el mateix dia de Reis. De llavors em ve el gust a llegir i escriure.

I una altra cosa: no cal regalar muntanyes de joguets. Val més pocs i ben triats. Tampoc no cal comprar-los tots durant aquests dies. Durant la resta de l’any hi haurà ocasió per fer altres regals (aniversari, onomàstica, etc). I potser seria bo també que abans se’n parlés amb els mestres i professors. Ells poden saber tan o més que els pares quines necessitats té cada nen.

I a nosaltres els grans? Què ens portaran el reis a nosaltres? Tot serà benvingut si no és el negre carbó, no us sembla?

Una resposta fins a ara