A PEU

Encara que ens pugui semblar poc, el títol de Lliga que ahir va aconseguir matemàticament el Barça, té més valor del que sembla perquè -com és sabut- aquesta temporada ha estat plena de dificultats de tota mena, algunes d’elles extra esportives. Per tant, avui toca felicitar el Barça per aquest títol de lliga aconseguit de forma ben brillant i en circumstàncies ben especials.

És cert que aquests darrers mesos hem vist un Barça disminuït, que ens ha donat uns quants disgustos, sense prou empenta i diferent del d’aquests anys passats. Però és cert també que això no vol dir que no es pugui tornar a refer si entre tots saben tornar a trobar al camí que van marcar el tàndem Pep-Tito aquests anys i que el Pep va resumir fa uns dies en una conferència a Buenos Aires. M’agradaria recollir avui algunes coses de les que va dir perquè crec que són essencials en aquests moments que viu l’equip.

Pep Guardiola va ser distingit pel cap del “gobierno porteño”, Mauricio Macri, com a "hoste d’honor" de la Ciudad de Buenos Aires i va dir d’ell que "és un exemple d’humilitat per a nens i joves de tot el món i una clara prova del que significa el valor del treball en equip per superar-se i aconseguir objectius". I després va precisar: "Nois, és un honor tenir aquí amb nosaltres a qui ha conduït un cicle increïble en la història del futbol mundial com a tècnic del que molts pensem que ha estat el millor equip de la història".

Després d’aquesta distinció, Guardiola va respondre preguntes de nens i nenes de diferents escoles primàries de la ciutat i va dir coses com les següents: "És un orgull molt gran haver format part del Barcelona però la vida segueix i cal buscar altres reptes".

Cal recordar que Guardiola va ser un dels artífexs -entre 2008 i 2012- d’una revolució futbolística al guanyar amb el FC Barcelona 14 títols en 17 tornejos disputats, amb un estil de possessió elegant de la pilota, contundència golejadora i respecte per l’espectacle. Ja només en la seva primera temporada va aconseguir la Lliga, Lliga de Campions, Mundial de Clubs, Supercopa d’Europa, Supercopa d’Espanya i Copa del Rei.

I no només compten els títols. En el seu històric pas com entrenador del Barça, va tenir el mèrit i la capacitat d’ amalgamar individualitats com la d’un cada dia més sorprenent Messi  (quatre vegades millor jugador de la FIFA), amb una colla d’extraordinaris jugadors i fer-ne de tot plegat un conjunt guanyador i que feia goig de veure jugar.

Va indicar que el secret de l’èxit del Barcelona va ser "haver trobat uns jugadors que van fer del seu ofici, de la seva professió, una cosa molt, molt amateur". "Quan arribes molt amunt, tot és molt professional, tot és molt seriós, molt quadriculat. En canvi, ells mai van perdre aquesta passió pel joc". Va dir també que els seus jugadors del Barça van ser "els aficionats més professionals que he conegut. Un es fa futbolista de petit perquè li agrada xutar la pilota. Vam intentar des del primer dia fins a l’últim que això no ho perdessin".

Per tant, ara toca refer l’equip, refer els ànims, refer la moral, refer la salut d’algunes persones que ho han passat malament, refer la pinya  i tornar l’equip al lloc on estava aquests anys passats amb humilitat, paciència, intel·ligència, sense nervis i sense presses perquè la base i l’estructura ja hi és i és ben ferma i ben sòlida. Segur que ho aconseguiran. Visca el Barça!

Tags: ESPORTS, Futbol; Barça

Els barcelonistes encara estem una mica tocats pel que va passar dissabte. Estàvem tan acostumats a guanyar aquests darrers anys que la derrota de dissabte se’ns ha fet més difícil de digerir. Però també el futbol ens ensenya coses i, a vegades, es converteix en metàfora de la vida perquè no sempre guanyen els millors i no sempre guanya el que juga més bé. Les victòries són molt boniques perquè acostumen a ser molt difícils i heroiques, però també les derrotes poden tenir la seva èpica i la seva bellesa.

Parlo del Barça, per suposat. Però podria parlar de seleccions de futbol mítiques -les millors de la seva època- que no sempre van sortir guanyadores. Penso en la Hongria del 54, l’Alemanya del 74 o el Brasil del 82. Són als tres perdedors més famosos i reconeguts de la història dels Mundials, tres seleccions que van fer bella la derrota, que van forjar la seva memòria en el dolor, però als que el pas del temps va acabar atorgant el millor dels títols: la victòria sobre l’oblit. Aquest Barça d’ara ja ha fet història, guanyi o perdi d’ara en endavant, com la va fer el Barça de Kubala i companyia. Segurament que aquell barça va merèixer molts més títols pel seu joc tan engrescador i tan bo. Però eren altres temps; eren temps de dictadura i no era massa ben vist que el Barça guanyés tant i enlluernés mig món. Per això ho van evitar com van poder…Però aquell equip ha passat a la història.

Explica Jorge Otero, un periodista esportiu, que la selecció hongaresa, que va perdre la final del Mundial de 1954, va ser una selecció inoblidable. Va ser un equip que va aconseguir l’excel·lència: Puskas, Czibor, Kocsis, Bozsik, Hidegkuti … Jugadors que van reinventar el el futbol amb l’anomenat "quadrat màgic", aquest 4-2-4 que desarmava els rivals, i el joc veloç i exquisit embadalia l’espectador. La mala sort, els pals i el caràcter d’una Alemanya tocada per una vareta màgica van arrabassar a Hongria el títol una tarda nefasta a Berna. I encara que ara el trofeu de 1954 acumuli pols a la seu de la federació alemanya, l’admiració, el record i la glòria pertanyen als hongaresos.

Gairebé vint anys després, en un país gairebé sense tradició futbolística fins llavors, va sorgir un altre grapat de jugadors que van revolucionar el futbol: la Taronja Mecànica, el futbol total, l’Holanda de Cruyff, Neeskens, Rep, Krol. Uns visionaris que van transformar el concepte del joc amb una incessant permuta de posicions, on tots jugaven de tot i que vencien per esgotament del contrari. Van perdre dues finals del Mundial davant els respectius amfitrions -Alemanya i Argentina-, però podien haver guanyat: així és la vida.

El Brasil del Mundial del 82 va practicar un futbol exquisit, basat en el toc i la tècnica. Un altre grup de jugadors excelsos dirigits per Sòcrates, el gran demòcrata. Agrupats al voltant dels principis indestructibles del “jogo bonito”, els Zico, Falcao, Toninho Cerezo, Junior o Eder creaven jugades d’una manera enginyosa, atrevida i fluida. Van  enlluernar fins i tot el dia que van perdre davant d’una competitiva Itàlia en un partit memorable que mai van merèixer perdre.

Aquests dies es comencen a sentir veus crítiques, veus àcides, veus injustes que ha ho cremen tot. I, tot plegat, perquè aquests dos darrers partits el Barça els ha perdut: la setmana passada vam perdre injustament i amb tota la mala sort del món contra el Chelsea; i el dissabte ho vam fer -molt més justament, és cert- contra el Madrid. Però no ens recordem d’aquests darrers anys gloriosos en què ho hem guanyat tot?

No sé el que passarà demà i si aquest any serà recordat com un altre any gloriós o si potser començarem a perdre i ens tocarà esperar, renovar i renovar-nos. Passi el que passi, aquest equip ja ha fet història i ja és l’admiració de tot el món pel seu joc, pels seus valors i per tota la transformació que ha fet al futbol. El futbol ja no serà mai més igual després d’aquest Barça de Guardiola, emparat en tota una filosofia i una manera de fer que l’aprenen ja de ben joves a La Masia. Aquest Barça ha fet evolucionar i revolucionar el futbol.

Per tant, guanyem o perdem, aquest Barça sempre vencerà l’oblit i la derrota –si arriba- mai serà tan immerescuda perquè el futbol que fa aquest equip no es mereix això, si volem ser justos, objectius i ho mirem en conjunt. Aquest equip encara juga molt bé i encara li hem de tenir molta confiança. I, com deia algú, jo sempre prefereixo la victòria dels vençuts a la supèrbia d’alguns vencedors.

Tags: Barça, ESPORTS, Futbol

No voldria semblar o ser pessimista. Una cosa és semblar-ho i una altra ser-ho. Però a vegades ens podem sentir decebuts de certes coses o de certes persones i és llavors quan ens envolta el pessimisme.

Però també podem veure les coses des del punt de vista positiu. M’explicaré: quan una persona, una institució, una situació, o qualsevol altra cosa ens decep, a vegades és l’origen i el punt de sortida d’una nova situació i de noves actituds. És com les crisis. Si se saben aprofitar són purificadores.

El diccionari ens diu que DECEBRE vol dir enganyar. No respondre, algú o alguna cosa, a allò que hom n’esperava. Desenganyar.

Segurament que tots hem decebut als altres i tots ens hem sentit decebuts. Per tant, tots hem d’entonar el “mea culpa”. Acomplir les expectatives sempre és perillós perquè pot ser que l’altre esperi molt més del que hom pot donar. I quan hom dóna el que pot, no està obligat a més, diuen.

I per entendre millor el que vull dir, posaré dos exemples:

1.-ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA. És un partit al que moltíssims catalans havien dipositat moltes expectatives. Només cal veure els resultats que va treure en les darreres eleccions. Em dona la sensació que està decebent a molts catalans. Per culpa seva? Per culpa del qui tenia més expectatives de les degudes? Possiblement una mica do tot. Però certament que no s’han fet les coses bé des del meu punt de vista. I això els passarà factura. Segur!

2.-EL BARÇA. L’any passat ens va acabar de decebre a tots. Després d’uns bons anys de bon futbol, tot plegat es va anar dissolent com un terròs de sucre en el cafè i l’equip va començar a entrar en una espècie de desídia. Hi havíem dipositats masses esperances? Els jugadors van deixar de fer la seva feina? Els encarregats van tancar els ulls, van deixar fer a cadascú el que volgués i se’n van anar a jeure?  Doncs segurament que una mica de tot.

I els exemples podrien seguir en tots els camps. Per tant, quan sentim frustrades les nostres esperances, quan ens sentim decebuts per alguna cosa, persona o situació haurem de mirar cap a fora, però també haurem de mirar cap a dins de nosaltres mateixos. Potser llavors veurem que hauríem de tocar més de peus a terra, no ser tan babaus, buscar noves sortides, tenir imaginació per fer altres coses i buscar el costat positiu de les coses.

Esquerra Republicana de Catalunya em sembla que està en un camí totalment equivocat i es tanca en si mateix, fa callar les boques crítiques i no obre camins de sortida nous. Els seus dirigents creuen que tenen la raó i la veritat absoluta. Ells s’ho trobaran…

En canvi el Barça aquest any ha fet tot el contrari. Els seu President va entregar l’equip a una persona molt intel·ligent, com ho és en Guardiola,  que ha sabut transformar un equip, una afició i un entorn en quelcom nou, innovador i il·lusionant. De decepció, hem passat a il·lusió i satisfacció.

Sempre hi ha un decebut perquè hi ha algú que decep. No ho oblidem. Però també és veritat que de la decepció en pot sortir coses noves.

Tags: ESPORTS

Eduardo Galeano deu ser un dels escriptors i intel·lectuals que més ha escrit sobre el món del futbol. És clàssic el seu llibre “El fútbol, a sol y a sombra” on retrata intel·ligentment, amb ironia, humor i, a voltes, sarcasme el futbol i tot el món que l’envolta.

I és d’això que volia parlar avui. És una llàstima que el futbol hagi deixat d’esser només un esport que juguen 22 jugadors amb noblesa i art. I ja fa molts anys que ha deixat de ser-ho perquè l’envolta un munt d’interessos econòmics, polítics i de molt altres menes. Qui manega la situació en un moment determinat es val d’una persona que és qui executa les ordres que li són donades. A vegades misteriosament i sibil·linament  i altres vegades amb prou cara dura a plena llum del dia. Aquesta persona és l’àrbitre. Quants àrbitres no han robat partits quan els ha convingut! Quantes faltes no assenyalades, quantes targetes no mostrades, quants gols anul·lats durant anys i anys!

Galeano diu:

“L’àrbitre és arbitrari per definició. Aquest és l’ abominable tirà que exerceix la seva dictadura sense oposició possible i l’ ampul·lós botxí que executa el seu poder absolut amb gestos d’òpera. Xiulet a la boca, l’àrbitre bufa els vents de la fatalitat del destí i atorga o anul els gols. Targeta en mà, alça els colors de la condemna: el groc, que castiga el pecador i l’obliga el penediment, i el vermell, que el llança a l’exili.
Els jutges de línia, que ajuden però no manen, miren des de fora. Només l’àrbitre entra al camp de joc, i amb tota raó es persigna en entrar, perquè s’aboca davant la multitud que rugeix.
El seu treball consisteix en fer-se odiar. La única unanimitat del futbol: tots l’ odien. El xiulen sempre, mai l’aplaudeixen.
A vegades, poques vegades, alguna decisió de l’àrbitre coincideix amb la voluntat del seguidor, però ni així aconsegueix provar la seva innocència. Els derrotats perden per ell i els victoriosos guanyen malgrat ell. Coartada de tots els errors, explicació de totes les desgràcies. Els seguidors haurien d’inventar-se’l si ell no existís. Quant més l’odien, més el necessiten.
Durant més d’un segle, l’àrbitre va vestir de dol. Per qui? Per ell mateix. Ara dissimula amb colors.”

Tant de bo avui no passi com en el partit a Barcelona, on el Madrid només va anar a caçar. En lloc de jugadors de futbol els del Madrid semblaven caçadors, amb l’escopeta a punt. Aquell dia anaven a caçar a Messi, sobretot, i l’àrbitre els va dir: endavant! Jo us deixo fer, teniu el meu permís. I bé que s’hi van abonar!

Només si l’àrbitre és una mica just, avui s’acomplirà justament el que fa dies que està escrit: que el Barça és el millor equip, és el que fa millor futbol i és el que ha de guanyar la lliga.

Amén!

Tags: ESPORTS